divendres, 31 de juliol del 2015

El vídeo de la setmana: teatre inclusiu entre bambolines


No us faré cap descobriment afirmant que el teatre té, en la seva essència, grans i altes dosis d'integració.

Sota el concepte de "teatre inclisiu" o "teatre social" són moltes i variades les experiències que s'han fet amb els col·lectius de persones amb discapacitat i/o amb malalties mentals, persones en situació de risc d'exlusió, persones privades de llibertat, etc.

L'escenari esdevé la millor excusa per posar en joc una sèrie d'habilitats i competències per a descobrir i potenciar, habilitats i competències moltes vegades amagades, ocultes i que a través del teatre, també d'altres expressions artístiques, afloren, es fan perceptibles i reconeixibles, i per tant es poden adquirir, potenciar i posar en joc, també més enllà del teatre!

Però pensar en el teatre només des de l'escenari és tallar-li ales al seu potencial inclusiu, doncs sabem que l'escenari i tot el que passa durant la representació és només la punta de l'iceberg de tot un món que no veiem, el que es situa entre bambolines!

És precisament sobre aquesta part menys visible, però vital per al teatre que es centra l'acció conjunta que duen a terme la companyia teatral de Blanca Marsillach i el programa Incorpora de l’Obra Social “la Caixa” amb la una nova gira de l’obra "Viajando con Marsillach".

Fruit d'un acord de col·laboració la companyia de teatre contractarà persones ateses pel programa Incorpora que, a banda d’actuar, també faran d’ajudants de direcció i de producció o de figurinistes... És a dir, persones que treballaran en tots els "escenaris" del teatre!

Al llarg de la gira que farà l'obra (Barcelona, Saragossa, Valladolid, Pamplona, Sevilla i Madrid) la companyia anirà contractant persones diferents, pel que es preveu que al final de la gira més de 60 persones hauran treballat en aquesta gira i participat d'aquesta experiència!

Teatre inclusiu entre bambolines!



Bon divendres!

dijous, 30 de juliol del 2015

Bloc d'estiu


Fins ara les veia lluny, no només per la distància en dies i setmanes, també per la inevitable feina de més que s'acumula quan s'apropen les vacances i que fa que arribar-hi sigui un xic més pesat, allò de deixar segons quins temes més o menys tancats, lligats o com a mínim embastats per reprendre'ls després de vacances.

Però ara sí, ara ja les oloro, ja em sembla sentir l'anhelada salabror del mar, ja les tinc a tocar, les sento com si fossin un cant de sirenes i m'hi dirigeixo, quasi m'hi deixo portar...

No tanco per vacances!
Les meves d'estiu seran tres setmanes de vacances, durant les quals simplement, que no és poc (es tracta precisament d'això!), canviaré de rutina... La meva rutina vacacional afecta també aquest bloc, el meu bloc, que no tanca per vacances però sí que, al llarg del mes d'agost, té "horari d'estiu".

Dilluns, dimecres i divendres!
Així doncs les properes 4 setmanes el bloc s'actualitzarà els dilluns, dimecres i divendres, els dilluns i dimecres amb entrades ordinàries (normals, vaja!) i els divendres amb el vídeo de la setmana. Els minuts musicals dels dissabtes, que enguany són de versions, reposen, però sempre podeu recuperar les versions ja publicades!

Passaran volant les 3 setmanes de vacances i les 4 d'horari d'estiu del bloc... a finals d'agost ja flairaré de nou la feina i els anuncis de televisió ja ens anunciaran l'adveniment d'un nou curs escolar...

Però tot al seu moment, que ara és el de desitjar-vos un bon estiu i, si en teniu encara per fer, unes millors vacances!

dimecres, 29 de juliol del 2015

Superfícies comercials


Quan essent un infant vaig descobrir Andorra em va sorprendre, suposo com a la majoria, com podien sobreviure tantes botigues dels mateixos productes (sobretot tecnològics, de bellesa i esportius) una al costat de l'altre al llarg dels carrers comercials que hi ha entre Andorra la Vella i Escaldes-Engorany.

Un fenomen semblant es produeix d'uns anys ençà a casa nostra amb les superfícies comercials, importades del model americà (o anglosaxó) de grans centres comercials; al seu voltant sempre s'acaben desenvolupant nous negocis, tot i que sovint amb els mateixos productes. En alguns sectors (automoció o mobles) aquest és un fenomen conegut a casa nostra, però a més petita escala i sobretot més focalitzat. L'Ikea de Montigalà a Badalona n'és un exemple, però també La Sénia amb els mobles, o, a l'àrea de Girona, Fornells de la Selva amb l'automoció...

Ara fa 10 anys es va inaugurar a Salt l'Espai Gironès, que ha vist com al seu voltant creixia molta altra activitat (botigues, hotels, restaurants...) esdevenint un gran pol d'activitat econòmica dins el centre comercial i al seu voltant.

Suposo que tot plegat és molt simple: allà on hi ha un pol d'atracció, un primer gran comerç o centre comercial amb capacitat d'atraure gent, atrau també altres negocis doncs la massa crítica, el potencial client, ja hi és, ja hi va, i així successivament els diferents comerços es van retro-alimentant.

Aquests darrers mesos s'està desenvolupant una nova zona comercial a Girona, al costat de l'escola Maristes, entre el riu Güell i les hortes de Santa Eugènia. De moment s'hi ha obert un Mc Donald's, no sense polèmica pel fet d'estar situat al costat d'una escola, i un Lidl; just a l'altre costat del riu hi ha un Mercadona, en l'espai que abans ocupava un Caprabo, supermercat que es troba, també, un centenar de metres enllà. El Mercadona que hi ha on hi havia el Caprabo de fet era el que hi havia on actualment hi ha la redacció del diari El Punt Avui., diari que avui presideix l'amo dels supermercats Valvi... Per cert, el Lidl d'aquesta zona és fruit del trasllat del que hi havia a la carretera Barcelona, on ara hi ha un Dia!

Bé, el cas és que just al costat del Lidl del sector Maristes (per entendre'ns) s'està construint un Aldi, que fa poc va obrir un altre supermercat a la zona de Mas Xirgu de Girona, on hi ha, si no recordo malament, un Dia, un Mercadona i un Caprabo. A la zona de Sant Ponç de Girona hi ha un Mercadona i un Dia un al costat de l'altre, i a pocs metres un Carrefour...

A Sant Antoni de Calonge fa un parell d'anys va obrir un Mercadona, que ha estrenat dos nous supermercats recentment a Olot, i també hi ha, en pocs centenars de metres, un Dia (on abans hi havia un Lidl), un Bon Preu i un Carrefour Market.

Amb tanta varietat de supermercats tan a prop m'agrada pensar que els més beneficiats som nosaltres, els clients, doncs tenim on triar mentre ells es fan la competència. També és cert que cada marca comercial pot tenir públics diferents, allò del "target"...

També hi ha l'aspecte positiu que cada un dels supermercats que obre, com cada superfície comercial nova, genera llocs de treball i dinamitza l'economia, arguments de base que sempre es fan servir per a justificar aquest model comercial que, ens agradi o no, s'ha acabat imposant. hem acabat imposant.

Aviat farà un mes que Can Salellas, la darrera botiga de Cantallops, va tancar; deu ser per això que darrerament m'he fixat més en tot aquest moviment comercial que us he descrit no sense fatiga...

Som protagonistes en primera persona del canvi d'hàbits de consum d'aquestes darreres dècades; de petit també m'impressionava El Corte Inglés de Barcelona, fins que l'Hipercor va aterrar a Girona (o em vaig fer gran) i aquelles grans superfícies van deixar de ser excepcionals per ser quotidianes...

El comerç tradicional i de proximitat no pot lluitar contra aquest nou model de consum; alguns poden adaptar-s'hi cercant espais de convivència: un petit negoci dins, o  a tocar d'un centre comercial, pot veure's beneficiat de la massa crítica que hi va, potencials clients; però és evident que aquest model també ha causat baixes, tal vegada algunes inevitables, de comerços tradicionals.

Veurem quin recorregut té aquest model de grans superfícies i centres comercials, veurem si a mesura que els nadius digitals es vagin fent grans canvien el model comercial i augmenta i s'imposa el comerç electrònic; veurem si el model d'ara és al comerç el que el disc compacte (CD) va ser a la música: el CD quasi mata el vinil, però internet i l'"streaming" l'ha acabat matant!

Sempre que he tornat a Andorra no ha deixat de sorprendre'm, suposo que com a la majoria, com poden sobreviure tantes botigues dels mateixos productes una al costat de l'altre; és una d'aquelles preguntes recurrents que em vaig quan passejo per l'Avinguda Meritxell d'Andorra la Vella... Misteris d'infant que em persegueixen d'adult...

dimarts, 28 de juliol del 2015

Carta al president Bartomeu

Josep Ma Bartomeu, president del Barça. Foto: FCB

Benvolgut president,
d'entrada li confessaré que el passat 18 de juliol no el vaig votar; no és res personal, simplement no sóc soci! De ser-ho tampoc tinc clar que el votés; a vegades és més fàcil saber a qui no votar!

De ser-ho no hagués votat a Joan Laporta, qui anys enrere semblava ser un model a seguir i qui més qui menys el festejava, però que ha acabat essent una paròdia d'ell mateix. Vaig trobar molt encertada una frase que anys enrere vaig escoltar: "Laporta va entrar al Barça com Kennedy i acabarà sortint com Nixon".

Tampoc hagués votat a Toni Freixa, més per desconeixement i indiferència; i sí, de ser soci i tenir dret a vot, el meu hagués estat entre vostè i Benedito, un candidat a qui admiro perquè és indiscutible que ha remat molt, potser de tots quatre el que més, però ja sabem que no sempre per més que remis arribes lluny... N'hi ha que navegàveu a vela i amb el vent a favor, quan no a motor!

Però les eleccions ja són història i ara vostè ja és president electe i els propers sis anys dirigirà el Barça. A vostè hi ha qui el veu gris, però jo més aviat diria que és discret, i hi ha qui l'ha titllat de poc transparent, quan no directament, d'una manera més o ments velada, de mentider; a mi m'agradaria pensar que és prudent, caut;. És cert que no és arrauxat com Laporta ni té el do de paraula de Benedito, però si la gestió, més que la gesticulació i el verb, és el seu fort, espero veure'n els seus fruits al llarg dels propers sis anys.

Sé que no depèn de vostè si la pilota entra o no; també sé que quan diem pilota pensem bàsicament en la de futbol, però jo confio que també la de bàsquet torni a trobar el camí de la cistella! Vostè que és "home de bàsquet" segur que també ho té com a prioritat!

Pel que fa al futbol ara el repte és, més que tornar-ho a guanyar tot, seguir amb la dinàmica guanyadora, evitar les llargues travessies del desert dels anys pretèrits...

Que la pilota entri o no no depèn de vostè, però sí les badades amb el futbol base, que han suposat una sanció, o els injustos gols que els organismes oficials ens estan fent amb el tema de les estelades i xiulets... Ambdues qüestions requereixen una bona dosi de mà esquerra i, perquè no, també de mà ferma, que no dura!

President Bartomeu, futbol, bàsquet i sancions a banda a mi també em preocupa el tema de la samarreta; personalment tan m'és si les franges són verticals o horitzontals; pitjor han estat alguns colors de segones o terceres samarretes... Més em preocupa la publicitat que la samarreta llueix: si la samarreta del Barça l'hem de lluir amb orgull, no ens ha d'avergonyir cap racó de la samarreta, tampoc la publicitat!

La darrera samarreta que vaig comprar, per la meva filla gran, era la que lluïa Unicef, samarreta que ara ja li deu anar bé a la meva filla petita! M'encantaria poder tornar a comprar, si no aquesta propera temporada, la següent, una nova samarreta del Barça!

Benvolgut president, de Laporta a Rosell, de Rosell a vostè i ara de nou vostè... Sembla que és assignatura pendent dels presidents del Barça saber sortir del club, plegar del càrrec; té raó Benedito: cal aprendre a ser un bon expresident!

Tan de bo aquests propers sis anys les notícies, i sobretot si són bones, siguin les esportives, amb els nostres equips copant les portades aixecant i celebrant títols, més que les institucionals amb les clàssiques batalles entre els partidaris d'uns i els partidaris d'altres... Si no poden ser sis anys de pau, que com a mínim siguin de treva!

Bona sort president!

dilluns, 27 de juliol del 2015

L'endemà

Hores abans de l'endemà...
No hi ha dos matins iguals, tampoc dos migdies, tardes, vespres o nits... No hi ha dos dies iguals però molts dies, com molts matins, migdies, tardes, vespres o nits inevitablement s'acaben assemblant: allò de la rutina!

Aquest matí m'he llevat ben d'hora, fins i tot un xic abans de "l'hora Guardiola!", com faig habitualment d'un temps ençà, senyal inequívoc que em faig gran, diuen alguns... He begut un got d'aigua i, mentre m'he preparat un te, he pelat i m'he cruspit una poma; els dies que surto a córrer la rutina és la mateixa, canviant la poma per un plàtan i un xic de grana...

Avui fa 17 anys, el 27 de juliol de 1998, també era dilluns, com avui, però aquell dia ni em vaig llevar d'hora, ni vaig prendre te ni vaig fer res del que he fet avui, ni faré demà...

Aquell dilluns va ser l'endemà!

El dilluns 27 de juliol de 1998 va ser l'endemà d'un dels 5 dies més feliços de la meva vida, d'un dia excepcional, extraordinari, d'un dia per a recordar!

Va ser l'endemà d'un dia de somni, d'un somni fet realitat, doncs quan em vaig despertar ella encara era allà, endormiscada, estirada al llit d'una suite de l'Hotel Carlemany de Girona!

Avui, disset anys després, em segueixo llevant cada matí i (quasi) cada matí quan em llevo la deixo endormiscada, o dormint profundament, estirada al llit...

No hi ha dos matins iguals i per tant aquell tan especial i únic és irrepetible, per més que avui també sigui dilluns, per més que em tornés a despertar, de nou, al mateix hotel. També som diferents nosaltres, disset anys després: ella i jo i l'amor que ens uneix...

Per això, davant la impossibilitat de reviure'l m'estimo més recordar i celebrar aquell dia tan especial, intens, emocionant... recordar aquell dia i el seu endemà!


dissabte, 25 de juliol del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Scarborough Fair"


Scarborough és una ciutat anglesa del comptat de Yorkshire situada a la costa del mar del Nord. La ciutat, notable destí turístic de la zona, té un important castell de l'època medieval que conserva, malgrat ser enderrocat pels alemanys durant la II Guerra Mundial, part de la seva majestuositat!

Important com el castell deuria ser la fira medieval que es celebrava a Scarborough, fira que s'iniciava a mitjans d'agost i que es prolongava ben bé fins a finals de setembre...

Prou important com per inspirar una cançó tradicional i popular anglesa, "Scarborough Fair", interpretada per un munt de cantants anglesos, però popularitzada per Simon and Garfunkel l'any 1966 arrel de la seva publicació dins el disc "Parsley, Sage, Rosemary and Thyme" i sobretot per formar part de la banda sonora de la pel·lícula "El graduat", de 1967.

La cançó narra amb certa nostàlgia un antic amor impossible d'esdevenir present i entre les proves d'amor impossible que la cançó canta (cosir una camisa sense costures, rentar-la en un pou sec, aconseguir un tros de terra entre el mar i la platja...) apareixen el julivert, la sàlvia, el romaní i la farigola, productes que es troben a la fira però qui sap si són, també l'elixir per fer realitat el retrobament d'aquest amor impossible...

Abans que Simon and Garfunkel fessin la seva versió aquesta cançó tradicional anglesa va inspirar la composició de la cançó "Girl from the North Country" que Bob Dylan va publicar l'any 1963 dins el seu segon disc, "The Freewheelin' Bob Dylan", de la que en faria una versió amb sonoritat més "country" anys més tard amb la publicació de "Nashville Skyline" l'any 1969... De "Scarborough Fair" Dylan en va prendre aquestes dues estrofes...

"Remember me to one who lives there
She once was a true love of mine"

Però deixem ara Bob Dylan i la seva noia del país del nord per un altre dia i centre.nos amb les versions de "Scarborough Fair"...

Com que l'original és impossible d'escoltar-la escoltarem la versió de Celtic Woman, una de les que ens pot aproximar a com es cantava originàriament, i naturalment la versió de Simon and Garfunkel!






També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



La setmana vinent i les properes no hi haurà minuts musicals de versions, doncs el bloc farà horari d'estiu, però  els minuts musicals de versions tornaran a principis de setembre precisament amb la noia del país del nord...

divendres, 24 de juliol del 2015

El vídeo de la setmana: l'estiu de l'Olaf


Aquest estiu tan calorós, fins i tot amb els ruixats dels darrers dies, que amb prou feines han refrescat l'ambient, deu ser un càstig diví pel "caloret" que va invocar Rita Barberà en el seu gloriós darrer discurs faller!

Hi ha dies que sortint xop de la dutxa em cauen de nou gotes de suor esquena avall que es confonen i barregen amb les d'aigua que m'eixugo amb la tovallola... Coi de "caloret"!

Pensava dies enrere amb l'Olaf, el divertit ninot de neu de la pel·lícula Frozen que anhela l'estiu amb la mateixa intensitat que molts de nosaltres anhelem un xic de la seva hivernal frescor!

Però ja sabem com som, nosaltres, avui voldríem un trosset d'hivern i quan hi siguem farem com l'Olaf i cantarem les delícies de l'estiu!

És ben bé que volem el que no tenim!



Bon divendres!

dijous, 23 de juliol del 2015

Revista sense redacció


Mentre escrivia l'article d'abans d'ahir (La redacció de la farinera) tenia un exemplar del número 91 de la revista Parlem de Sarrià, el darrer publicat, just al costat.

Recordant les redaccions del diari El Punt Avui, i d'altres redaccions que he visitat d'altres mitjans, vaig imaginar-me per un moment la redacció impossible de la revista Parlem de Sarrià!

La nostra revista, com tantes altres que es fan i desfan, és literalment una revista "feta a casa", doncs per imaginar-me'n la redacció hauria de cosir una mena de patchwork amb els espais de casa on cada un dels redactors de la revista escrivim els nostres articles i col·laboracions.

Potser em sorprendria veient els espais, i fins i tot els moments, en què els redactors i col·laboradors de la revista escriuen, esgarrapant temps a tot per ordenar, negre sobre blanc, unes quantes idees en forma de crònica, article, reportatge...

La ràdio té la seva màgia, també els altres mitjans de comunicació (bé, la tele té les seves trampes!) i el Parlem de Sarrià no n'és una excepció!

Aquests dies ha sortit al carrer un nou exemplar de la revista, el número 91, una revista que us recomano que arreplegueu doncs, com les noranta anteriors, ben segur que us sorprendrà!

Bona lectura!




dimecres, 22 de juliol del 2015

Mercè Huerta, la Mercè que pinta!

La Mercè Huerta amb un pom de flors a la Casa Masó, el juny de l'any passat. Foto: Roger Casero

Un quadre de les Voltes d'en Rosés de Girona ens la recordarà, a casa, per sempre més!

La Mercè Huerta ens va regalar el quadre, pintat l'any 1997 amb la tècnica d'acrílic, el dijous 16 de juny de 1998, quan amb la Sira els vam comunicar-li, a ella i a en Narcís-Jordi Aragó, que ens casàvem aquell mateix estiu, ara farà 17 anys. Un petit paper enganxar al darrere del quadre recorda l'efemèride: "regal Narcís-Jordi Aragó i Mercè Huerta; dijous 16 de juny 98 a casa Ballesteries amb mare i Bernat" (el meu germà).

Que escrivís casa Ballesteries, i no Casa Masó, com avui segurament escriuria, deu ser per la familiaritat que sempre m'ha despertat la Casa Masó, doncs tot i que jo no vaig viure-hi mai els meus pares hi van viure des que es van casar fins dies abans que jo nasqués...

Però tornem al quadre, doncs entre els que la Mercè ens va deixar triar amb la Sira ho vam tenir clar: el de les Voltes d'en Rosés! Durant molts anys sota aquelles voltes hi va haver el Conservatori de Música de Girona, espai que de menares i intensitats diferents formen part de la vida de la Sira i de la meva: aquelles voltes són testimoni del meu estrepitós fracàs com a estudiant de música, però també donen fe de l'excel·lent estudiant de música que va ser, i és ara excel·lent professora, la Sira!

El nostre quadre de la Mercè cobra ara una nova vida i amb ell s'intensifica el record que d'ella amb estima guardarem.

Fa poc més d'un any, el 7 de juny de 2014, tota la família vam fer una visita molt especial a la Casa Masó acompanyats d'en Narcís-Jordi i la Mercè. La visita ens va permetre veure no només la part visitable de la Casa Masó, també la part d'habitatge i sobretot la part on durant quasi tres anys els meus pares varen viure.

El d'aquella visita serà el record que les meves filles tindran de la Mercè Huerta, una dona primeta i riallera que els va donar suc i galetes mentre l'àvia rememorava amb ella i en Narcís-Jordi incomptables records i qui sap si algun secret...

El 25 de setembre de 1980 el meu pare, Just M. Casero, escrivia al seu Quiosc la columna "Mercè d'uns, Mercè d'altres". En un dels paràgrafs diu:

"Conec una Mercè que pinta, al carrer Ballesteries. La vaig saludar un dia a la Fira del dibuix de Figueres, i estava contenta perquè li havien comprat amb èxit alguns dels quadres que exposa."

La Mercè Huerta, la Mercè artista, la Mercè veïna, la Mercè amiga ens ha deixat i la meva mare, depositària de tants records, la recordarà, i ens la recordarà per sempre més emocionada; amb emoció aquest matí he despenjat el quadre de Les Voltes d'en Rosés que tenim a casa i l'he girat per escriure aquest petit article; l'he ensenyat a les meves filles: "mireu, aquest quadre és de la Mercè Huerta; ara sempre que el mirem, inevitablement, la recordarem!"

Moltes gràcies Mercè pel quadre, però sobretot moltes gràcies per la teva amistat i estima. descansa en pau...

dimarts, 21 de juliol del 2015

La redacció de la farinera

La farinera Teixidor, símbol del modernisme. Imatge: Fundació Rafael Masó

El passat dilluns 27 d'abril de 2015 vaig entrar a la redacció del diari El Punt Avui de la Farinera Teixidor per darrera vegada, tot i que que quan vaig entrar no ho sabia...

No era la primera vegada que hi entrava; recordo haver-la visitat en una ocasió, en una d'aquelles visites guiades que et permeten veure la sala de màquines del diari, a banda de conèixer per dins un edifici tan singular, i també recordo haver-hi anat pel mateix motiu de la meva darrera visita: una entrevista electoral.

Fins i tot recordo haver visitat, com a mínim un parell de vegades, l'antiga redacció del diari, aleshores "Punt Diari" i després "El Punt", situades al carrer Figuerola de Girona. Una de les visites, la típica escolar; la segona, per a preparar un treball que vaig fer i presentar a l'escola, quan cursava 7è d'EGB, visita que em va permetre, aquesta sí, conèixer més a fons l'elaboració d'un diari, fotolits inclosos! Fins i tot vaig poder visitar la rotativa!

El cor de la redacció del diari és, era, una gran sala amb tot de files de taules amb ordinadors i periodistes llegint, teclejant, rellegint i comentant la jugada entre ells... Recordo haver vist la redacció del diari més farcida, amb més moviment i vida, però ja sabem que la crisi econòmica no només ha estat notícia i generat titulars als mitjans, també els ha afectat de ple, sumada a la pròpia del sector: internet, periodisme digital, periodista multitasca, davallada de la publicitat...

El passat dilluns 27 d'abril de 2015 quan vaig sortir de la farinera Teixidor ja sabia que en poc temps la redacció del diari El Punt Avui faria de nou un canvi de seu; el diari ara és en un espai que abans havia estat un supermercat; paradoxes de la vida, el sector en el que l'actual màxim accionista del diari ha crescut a nivell empresarial...

Mentre el diari va fent vida, adaptant-se als temps i, en cada moment, a qui el dirigeix, amb més o menys matisos, la Farinera Teixidor, símbol del modernisme de Rafael Masó, espera tornar a trobar el seu lloc i la seva funció en una Girona que poc s'assembla a la que la va veure néixer, un llunyà 1910...

Tan de bo des de la nova i moderna redacció d'El Punt Avui algun dia puguin donar-nos una bona notícia en relació a la Farinera Teixidor... i jo pugui llegir-la!

dilluns, 20 de juliol del 2015

La llista amb (del) president

Imatge: EFE

Al final la "llista amb sense polítics" ha acabat essent amb polítics, com era d'esperar i preveure...

Anunciat l'acord i coneguts els primers llocs de la llista la meva primera impressió va ser: el president Mas ja té la llista que anhelava, la que va demanar el 25 de novembre de 2014 i que una setmana més tard Oriol Junqueras li va negar.

El president Mas ha demostrat una habilitat que ni el president Maragall ni el president Montilla van saber explotar, en cas que la tinguessin: créixer políticament amb (gràcies al) el càrrec de president. La pilotada a la teulada ha resultat ser gran jugada!

És evident que el president Mas ha fet un pas al costat, més que un pas enrere, no encapçalant la llista, però és molt més el que hi guanya que no el que hi perd: neutralitza ERC i sobretot manté, malgrat no ser cap de llista, la condició de presidenciable.

Suposo que el debat dins d'ERC aquests darrers dies deu haver estat dens i intens, doncs el que fins fa poc defensaven (llistes separades) s'ha fos com un terrós de sucre; novament ERC i Oriol Junqueras es sacrifiquen, diuen ells, pel país; si mai hi ha hagut un pols entre Mas i Junqueras, de nou Mas l'ha guanyat.

Però ERC podrà seguir fent, voluntàriament o no, de llebre de CDC en el procés, essent la garantia que la nova coalició "esquerravergent" només té la independència a l'horitzó i com a únic destí.

Mas no serà el cap de llista, però sí el presidenciable! 

La jugada és hàbil, doncs els altres s'hi presten i ho accepten, però també té els seus riscos: no tots els independentistes volen Mas, de nou, de president; entre molts altres arguments la CUP ben segur utilitzarà aquest d'una manera més o menys explícita.

Sigui com sigui Mas s'ha assegurat seguir essent l'alfa del procés!

La llista finalment no és unitària ni sense polítics, és la llista amb el president per alguns, la llista del president per d'altres!

dissabte, 18 de juliol del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Bizarre Love Triangle"


Quan el 18 de maig de 1980 Ian Curtis es va penjar de la cuina de casa seva, a la tendra edat de 23 anys, no només va morir aquest turmentat, romàntic i poeta maleit del rock, també Joy Division.

De les cendres de Joy Division va néixer New Order, grup fonamental de la música pop dels anys vuitanta, mescla de new wave, dance i música electrònica.

Entre la nodrida discografia de New Order hi trobem grans cançons, "hits" com  “Blue Monday", "True Faith" i "Bizarre Love Triangle", cançó, aquesta darrera, que tot i no pujar com les altres a les llistes d'èxit, és reconeguda com una de les millors del grup!

Publicada com a senzill del disc "Brotherhood" a finals de 1986 també podem trobar altres publicacions del grup de "Bizarre Love Triangle"  en altres formats i durada, així com algun remix posterior, amb durades i instrumentacions un xic diferents...

Tot i que "Bizarre Love Triangle" no va pujar com l'escuma a les llistes d'èxit angleses, sí va fer-ho a Austràlia, on va tenir un notable èxit; bona prova d'aquest inesperat èxit és la fantàstica versió que l'any 1994 en va fer el grup australià Frente!.

La de Frente! és una versió acústica, més breu (amb prou feines dos minuts) i molts la consideren millor que l'original!

Per mi aquesta consideració és agosarada: és cert que la versió de Frente! és una magnífica versió, una gran versió acústica i delicada d'aquesta cançó de  desamor, però l'original té l'energia pròpia de New Order, aquella energia que s'encomana i t'activa, que et fa aixecar trepitjar la pista de ball... New Order en estat pur!

Activem-nos primer amb l'original de New Order i relaxem-nos després amb la versió de Frente!... en ambdós casos ens assegurem uns grans minuts musicals!





També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent visitarem la Fira de Scarborough...

divendres, 17 de juliol del 2015

El vídeo de la setmana: la crisi de Grècia en 2 minuts


Aquests dies he buscat entre els meus llibres els que quan feia COU vaig llegir a l'assignatura de grec; entre els tres llibres que tinc predominen les tragèdies (Antígona, Èdip Rei i Electra de Sòfocles; El Ciclop, Alcestis, Medea, Els fills d'Hèrcules, Hipòlit i Andròmaca d'Eurípides) a les comèdies (Els ocells, Lisístrata, Les tesmofòries, Les granotes, Les assembleistes i Pluto d'Aristòfanes), si fa o no fa com ara a Grècia: predomina la tragèdia!

No sempre resulta senzill i planer comprendre què ha passat i passa a Grècia vers ella mateixa, vers Europa i les institucions financeres institucionals; tal vegada Europa sigui com Déu, que (diuen) escanya però no ofega...

No sé si Grècia necessita un miracle, però prou deu ser-ho explicar (una versió, una visió) la situació de Grècia en dos minuts, tal i com fa aquest vídeo:


VÍDEO: Esto es lo que ha pasado en Grecia desde 2002, en dos minutos
Posted by Cinco Días on dilluns, 29 / juny / 2015


Grècia, bressol de la nostra cultura, bressol d'Europa, tal vegada pugui ser també gresol d'una nova Europa... sempre és clar que Grècia vegi la llum!

Aquest estiu no descarto recuperar la lectura d'alguna comèdia grega i, perquè no, també alguna tragèdia! Si aquelles les van superar, també podran, podrem, amb aquesta, no?

Bon divendres!

dijous, 16 de juliol del 2015

Brooks Ghost 6

Les Brooks Ghost 6 m'han fet un gran servei! Foto: Roger Casero
La nostra no ha estat, ni de bon tros, la més llarga de les relacions que he tingut però sí, possiblement, una de les de més llarg recorregut, sinó la que més!

Vàreu aparèixer una diada de Reis i la veritat és que us esperava amb delit; fèieu molta patxoca, molt de goig, i estava impacient per estrenar-vos! La primera vegada va ser especial, notava quelcom diferent, sens dubte em resultàveu molt més confortables.

Al llarg d'aquests darrers 18 mesos m'heu acompanyat sempre incondicionalment allà on he anat, ja sigui per motius de feina, amb la família i fins i tot de vacances: naturalment per Sarrià de Ter, Girona i els voltants, però també a Cantallops, a Sant Antoni de Calonge, a Barcelona, a Sort, a Saragossa, a Madrid, a Luxemburg... Són molts els carrers i camins, els records, però especialment memorable és el record dels dos dies que ens vam enfangar, com mai havia fet, sota una intensa pluja a Sort!

No puc negar, i el vostre estat ho confirma, que us hi heu deixat la pell, que m'heu donat més, molt més del que us podia exigir! Però sobretot he de reconèixer que m'heu cuidat molt, que heu tingut cura de les meves articulacions i sobretot, que m'heu fet tocar de peus a terra com fins ara ningú havia fet!

No heu estat les primeres, bé que ho sabeu, però amb vosaltres he fet un salt qualitatiu!

Però res és per sempre, tampoc la nostra relació; és llei de vida, ja ho sabem, que de la mateixa manera que mesos enrere ens vam conèixer, que ara ens acomiadem...

La nostra no ha estat, ni de bon tros, la més llarga de les relacions però sí, possiblement, la de més llarg recorregut: junts hem fet més de tres mil tres-cents kilòmetres!

L'altre dia em van regalar les que us substituiran: mateixa marca, mateix model, però actualitzat, les Brooks Ghost 7; també feien molt de goig i quan me les vaig calçar per anar a córrer em vaig sentir com en el nostre primer dia, vaig reconèixer aquelles primeres noves i agradables sensacions...

Moltes gràcies Brooks Ghost 6... el plaer ha estat meu!

Foto: Roger Casero

dimecres, 15 de juliol del 2015

Iker Casillas


No es mereixia aquest comiat... però ja sabem que les persones som nosaltres i les nostres circumstàncies, i les d'Iker Casillas han estat, malauradament, aquestes!

Al futbol hi ha jugadors, com a la política polítics, xarnera, aquells que, malgrat ser adversaris desperten la simpatia, fins i tot l'admiració, dels rivals, com Iniesta al Barça o al seu dia Joan Ignasi Elena al PSC...

Iker Casillas és un d'aquests jugadors, és (ha estat) possiblement el jugador del Real Madrid que més simpaties despertava entre els rivals, fins i tot molt abans que José Mourinho li senyalés la banqueta i el senyalés com a talp... Ja sabem el poder que tenia el dit de Mourinho!

Després de 25 anys al club i 16 al primer equip, després de 19 títols al sac i d'haver fet gran, molt gran, la porteria del Real Madrid fent-la petita, molt petita pels rivals, Iker Casillas mereixia abandonar el club per la porta gran; no sé si com Xavi Hernández aquest final de temporada, però sí, com a mínim, com Carles Puyol al final de l'anterior...

No es mereixia aquest comiat Iker Casillas, i no ho dic només per la compareixença que diumenge passat va fer tot sol, sinó sobretot pel trampós acte de comiat que l'endemà dilluns li va muntar el president del Real Madrid, Florentino Pérez.

En comptes d'acomiadar amb honors Iker Casillas el totpoderós Florentino Pérez va aprofitar el simulacre d'homenatge per dir-li a la cara que ningú del club l'ha fet fora (ni per activa ni per passiva) i que si marxa és perquè vol... és a dir, "bon vent i barca nova!"

Som nosaltres i les nostres circumstàncies i ara les d'Iker Casillas el porten al Porto, al futbol portuguès, un club que Mourinho els anys 2003 i sobretot 2004 va dur al sostre d'Europa...

Iker Casillas, malgrat Florentino Pérez, ja és llegenda del Real Madrid, possiblement el millor porter que mai ha tingut el club; Florentino Pérez, al seu torn, no deixa d'engrandir la seva llegenda de president autoritari, que fa i desfà al Real Madrid, com diuen per allà, "a su antojo!"

El temps i la història els posarà a cada un al seu lloc... La resta, fins ara, circumstàncies!

dimarts, 14 de juliol del 2015

Política sense polítics


Ara que sembla estar de moda confeccionar una llista electoral sense polítics podríem exportar aquesta idea en altres àmbits de la nostra societat.

Hi ha qui diu que això de la llista sense polítics seria com si el Barça jugués sense futbolistes; anys enrere alguna temporada, perquè ens hem d'enganyar, ho semblava...

També podríem tenir escoles sense mestres... És clar que això ja va fer-ho el franquisme, que amb la depuració dels mestres republicans va posar-hi excombatents per enfortir el nacionalcatolicisme... 

Més perillós, però igual d'arriscat, seria tenir hospitals sense metges, tot i que per molts el somni seria tenir una policia sense policies!

I mitjans de comunicació sense periodistes! Bé, tenim Twitter i el periodisme ciutadà, que és ciutadà però no periodisme, quelcom semblant a la llet de soja, que és soja, però de cap de les maneres és llet!

Podríem tenir tot això però mai una llista sense polítics, doncs per ser polític n'hi ha prou en sortir elegit formant part d'una llista! D'aquí la gràcia, la màgia del sufragi universal!

La "llista sense polítics", també anomenada "llista civil", més aviat sembla un eufemisme per evitar dir una "llista sense partits" o, sobretot, una "llista sense líders polítics": i més concretament una "llista sense el president Mas"!

Els partits que haurien de formar part i nodrir aquesta "llista civil", CDC, ERC i la CUP, semblen disposats a diluir llurs sigles, i els dos darrers fins i tot a "sacrificar" els seus líders, però no CDC, que considera que el president Mas no està, ni molt menys, amortitzat: vol que sigui l'Alex Salmond del 27S!

És comprensible que CDC es resisteixi a "sacrificar" Artur Mas doncs a diferència dels altres dos líders Mas és el president del Govern i ni ell ni CDC semblen tenir ganes ni voluntat que deixi de ser-ho...

Quin president avança les eleccions per deixar de ser-ho? És realment aquest el sacrifici que se li demana, que la "llista civil" exigeix al president Mas? És clar que amb això de "la llista amb sense polítics", o juguem tots o no juga ningú!

Però tampoc ens enganyem: si finalment qualla la "llista civil", o una "llista civil" no serà una llista ni sense partits ni sense polítics, doncs partits i polítics faran el que sempre han fet, el que demanem que facin, el que saben fer... la seva raó de ser: decidir què, com i quan es fa el que cal fer!

La "llista sense polítics" és una il·lusió, una fantasia... tal vegada necessària, fins i tot pot ser que útil, molt útil... o no!

dilluns, 13 de juliol del 2015

Perquè diuen dret a decidir quan en realitat volen dir independència?


El dret a decidir és l'amor al que la independència el sexe a la frase "perquè en diuen amor quan en realitat volen dir sexe?"

Resulta cada vegada més evident, i és d'agrair que així sigui, que molts dels qui mesos enrere reclamaven el dret a decidir en realitat el reclamaven per la independència; tan evident com s'ha anat demostrant, des del 9N ençà, que molts no eren tots, és a dir, que entre els partidaris del dret a decidir també hi havia no independentistes!

De fet jo pensava que aquesta era la gràcia; de fet per un moment semblava que aquesta era la qüestió, doncs pel 9N fins i tot els partidaris del Sí-Sí feien crides a la mobilització dels partidaris del Sí-No, la majoria d'ells també defensors del dret a decidir, i fins i tot crides a la participació dels partidaris del No!

Però ara no, ara les coses han canviat i són diferents: ara el 27S, a diferència del 9N, ja no es planteja pel dret a decidir, per sumar quants "Sí" i quants "No" som a Catalunya, sinó directament, i és legítim que qui les convoqui vulgui fer-ho així, per la victòria del "Sí", per la independència!

És lògic que el dret a decidir l'hagin impulsat els independentistes i són els mateixos independentistes qui l'han deixat enrere saltant de pantalla. I enrere, atrapats d'una manera o altura pel dret a decidir, va quedar a primeres de canvi el PSC, després del 9N ICV i aquestes darreres setmanes Unió!

Perquè en diuen dret a decidir quan en realitat volen dir independència? 
El dret a decidir ha estat un element molt important en el procés sobiranista, jugant un paper clau en l'eixamplament de la base social independentista de Catalunya: ha estat l'esglaó necessari que ha permès que molts nacionalistes i catalanistes pugessin al carro de la independència, fent un ràpid, simple i poderós procés: democràcia = dret a decidir; dret a decidir = independència.

Naturalment Espanya, en termes generals, ha fet la resta!

dissabte, 11 de juliol del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Summertime"


A l'estiu tot ha de ser, o com a mínim semblar, més "light", més lleuger, més informal, desenfadat, menys seriós: els informatius, els magazins, les tertúlies...

Quelcom semblant passa amb un subproducte del món de la música: la cançó d'estiu!

Ja fa uns quants estius que cada estiu hi ha més d'una cançó d'estiu: la que promou una ràdio, la que promou una televisió, la que promou una marca de cervesa, la que promou una altra marca de cervesa... És clar que no totes les cançons d'estiu són iguals i entre elles també hi ha grans diferències d'estil i, naturalment, de qualitat!

A les antípodes de King Àfrica i les seves túniques hi ha una cançó que, sense ser ni haver estat mai la cançó de l'estiu, ens parla de l'estiu coma època d'esplendor, una època on encara podem atrapar els nostres somnis: Summertime, de  George Gershwin, és una cançó de bressol que forma part de l'òpera nord americana "Porgy i Bess" estrenada l'any 1935.

La cançó ben aviat va ser versionada, essent una versió de Billie Holliday de 1936 la primera la primera en arribar a les llistes d'èxit.

"Summertime" és de les cançons més versionades de la història de la música; d'entre les desenes de milers de versions destaca la que van fer Louis Armstrong i Ella Fitzgerald el 1957, però si una versió sobresurt, per mi, per sobre de totes és la que va fer Janis Joplin l'any 1968, una versió sublim!

Ja sé que al llarg de l'estiu són molts els moments que el cos us demana la pitjor de les cançons de l'estiu, però escoltem també l'estiu una cançó que, juntament amb les seves versions, el dignifiquen!

L'estiu també és estació per escoltar i gaudir, més enllà de la cançó de l'estiu, de bons minuts musicals de versions!









També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent un triangle d'amor!

divendres, 10 de juliol del 2015

El vídeo de la setmana: #Mullat 2015!


Un any més la Fundació Esclerosi Múltiple ens permet mullar-nos, en el sentit literal i metafòric del terme, per l'esclerosi múltiple gràcies al Mulla't, que es celebra aquest diumenge 12 de juliol a un munt de piscines d'arreu de Catalunya!

Sense necessitat d'emular Esther Williams, Ona Carbonell o Gemma Mengual podem sentir-nos sirenes per un dia i contribuir solidàriament a la millora de la qualitat de vida de les persones que pateixen esclerosi múltiple!

Aquest diumenge jo també em mullaré per l'esclerosi!



Bon divendres i, aquest diumenge, Mulla't!

pd: vídeo casolà del Mulla't: mullant la samarreta del Mulla't 2008!



dijous, 9 de juliol del 2015

La llista amb sense polítics


La llista és el Sant Greal del sobiranisme, en aquests darrers dies de precampanya d'unes eleccions, les del 27 de setembre, que ben aviat hauran de ser convocades.

El debat de la llista semblava acabat però després de les eleccions municipals el president Mas l'ha desenterrat i ha tornat, com un zombi, amb major virulència, intensitat! El president Mas l'ha desenterrat i les enquestes han fet la resta!

La potencial llista unitària sobiranista va mutant en funció del minut i resultat d'aquesta precampanya, també en funció de qui la centra, partit o entitat sobiranista, per tal que els altres rematin a gol, l'acceptin!

Com més ens apropem al 27S, més es va definint la graella de sortida per  la  cursa electoral!

ICV ha vist clara la seva jugada, després de provar-la amb èxit a les municipals: sumar amb Podem, tot i que alguns diuen diluir-s'hi; les esquerres de més a l'esquerra poc o gens sobiranistes estan disposades a sumar per fer primer un gir més social que nacional... Sí es pot!

El PP, Ciutadans, Unió i el PSC concorreran amb llurs sigles, amb intencions divergents a nivell social, més confluents, PP a banda, a nivell nacional, amb tints més o menys federals...

Caldrà veure què fan finalment CDC, ERC i la CUP; fins fa poc semblava que ERC i la CUP preferien anar per separat, però la pilotada a la teulada del president Mas a les entitats sobiranistes els ha obligat a fer un canvi de timó en el seu argumentari i a plantejar, també ara l'opció d'una sola llista pel Sí!

ERC i la CUP semblen disposades a sumar-se a una "llista civil" amb polítics, però sense polítics en actiu però CDC sembla resistir-se a fer (o a participar de) qualsevol llista sense el president Mas...

La "llista civil amb sense polítics" és, per a mi i a hores d'ara, tot un misteri, un sudoku de dificultat màxima. Junts o separats és evident, natural i legítim que cada partit defensi, per sobre o sota els interessos que anomenen "de país" els propis de partit...

La "llista amb sense polítics" pot agradar molt a molts, però sembla que no per igual a tots... Aquesta possible "llista civil amb sense polítics" té el risc de convertir-se en llegenda, com el Sant Greal: hi era però ningú, encara, l'ha trobat!

dimecres, 8 de juliol del 2015

Mandat, no legislatura!


Ara que els ajuntaments ja estan constituïts, els alcaldes nomenats i la majoria dels cartipassos aprovats és un bon moment, abans que algun dels nous i fràgils pactes trontollin, per resoldre, sota el meu criteri, un dels majors errors que cometem, en general, els regidors i regidores dels ajuntaments d'arreu de Catalunya!

Reconec que en ocasions em perdo en els detalls i possiblement aquest n'és un cas, però és que hi ha detalls que són quelcom més que un simple matís.

Al llarg dels 12 anys que sóc regidor, alguns dels quals he estat també conseller comarcal, són incomptables les vegades que he escoltat a regidors i regidores (també consellers i conselleres comarcals) referir-se al període en el qual són càrrecs electes com a legislatura: "en aquesta legislatura, en la passada legislatura..."

Ja sé que és una qüestió semàntica i que, en la majoria de casos, es diu per analogia a les legislatures dels parlaments, però el que es va iniciar el passat 13 de juny a tots els ajuntaments, consells comarcals i diputacions de Catalunya no és una legislatura, sinó simplement (i no és poc) un mandat!

La legislatura, tal i com defineix el diccionari, és el "període de vigència d'un cos legislatiu", és a dir, d'un cos "que té el dret i la potestat de legislar", que té poder legislatiu, capacitat de legislar, de "fer, establir, lleis".

Ni ajuntaments, ni consells comarcals ni diputacions estableixen, aproven o deroguen lleis, no tenen aquest poder, aquesta potestat, no són cos legislatiu, ergo el seu període de vigència no és una legislatura, sinó un mandat!

En canvi la definició de mandat sí s'ajusta al període de vigència, cada 4 anys, de cada ajuntament, consell comarcal i diputació: "contracte pel qual una persona transfereix a una altra la seva representació i aquesta l'accepta per efectuar, en nom d'aquella, uns actes determinats. Mandat representatiu".

Fins i tot en el cas dels parlaments també podem parlar, naturalment, de mandat, doncs també es defineix com el "conjunt d'obligacions que els electors imposen a llurs diputats."

Així doncs com a primera lliçó per a regidors novells direm sempre mandat, en comptes de legislatura!

Ja ho sé, a vegades em perden les paraules, em perdo amb les paraules!

dimarts, 7 de juliol del 2015

El dret a l’educació… en el lleure!

L'hora dels adéus d'uns campaments d''estiu. Foto: Roger Casero

L’educació és un dret; així ho expressa la Convenció sobre els Drets de l’Infant que les Nacions Unides van aprovar el 20 de novembre de 1989.

En l’article 28 de la Convenció els estats membres reconeixen el dret de l’infant a l’educació i amb aquest objectiu l’articulat proposa una sèrie de mesures que aquests han de prendre per a garantir aquest dret, entre elles i en primer lloc la implantació de l’ensenyament primari obligatori i gratuït.

Sens dubte el reconeixement d’aquest dret va suposar, i suposa encara, un important avenç en els drets humans en general, encara avui no respectats arreu del planeta tal i com entitats com Amnistia Internacional denuncia, i dels drets dels infants en particular, no assolits encara plenament, com tantes vegades Unicef ens recorda.

Avui en dia, però, el concepte d’educació que emana de la Convenció sobre els Drets dels Infants ha quedat superat, doncs sobretot es refereix a l’educació en l’àmbit escolar, aquella que anomenem educació formal o reglada, però no fa referència explícita, en l’article 28, a l’educació no formal o no reglada, més vinculada al lleure, ni a l’educació informal, més vinculada al concepte de ciutat educadora.

L’educació avui supera els propis murs de l’escola, no en va el primer agent educatiu no és l’escola sinó la família. Al capdavall l’educació és un conjunt de peces que formen, totes elles, un trenca closques sempre inacabat, ja que:l’educació és per a tota la vida!

L’educació en el lleure és una peça important d’aquest trenca closques, tot i que massa sovint s’ha menyspreat considerant-la secundària, menor, quan conté elements essencials per a la formació i educació dels infants, elements que no sempre l’escola ofereix.

Les activitats de lleure, sobretot en períodes no lectius com les vacances d’estiu, són part de la solució per als pares i mares que en aquest període treballen, però en realitat esdevenen un gran actiu en la formació dels infants que hi participen: d’entrada responen a una necessitat temporal dels pares i mares, però de sortida donen resposta a una necessitat vital dels infants: créixer i educar-se compartint, jugant, participant…

Casals, colònies o campaments d’estiu, de temàtiques diverses (esport, música, teatre, natura…), esdevenen espais de creixement personal on els infants aprenen i s’eduquen amb eines i metodologies diferents que a l’escola, diferents però complementàries: l’educació en el lleure no vol ni ha de substituir a l’educació formal, sinó que ambdues són complementàries i juguen un paper important en l’educació dels infants, com l’educació informal, encara més invisible, però igualment necessària!

En un informe de l’any 2012 sobre el dret a l’educació a Catalunya Unicef parla del dret a l’educació “ampliat”, donant a l’educació aquesta visió àmplia i holística que inclou, també, l’educació en el lleure.

Diu un proverbi africà que per educar un infant es necessita tota una tribu; l’educació en el lleure, es consideri o no un dret, també ha de formar part, forma part, de la tribu!

Article publicat a la Revista Mirall el 6 de juliol de 2015.

dilluns, 6 de juliol del 2015

Tanca Can Salellas

La Fina darrere el taulell de Can Salellas. Foto: Roger Casero
A la una del migdia del diumenge 5 de juliol de 2015 la Fina va baixar, per última vegada, la persiana de Can Salellas, la darrera botiga de Cantallops.

La Fina penja el davantal i feliçment es jubila, però la botiga, centenària, finalment tanca; el seu tancament és un exemple més del canvi en els hàbits de consum que ha afectat, també, pobles petits com Cantallops.

Can Salellas va obrir l'any 1914 i al llarg d'un segle ha servit als veïns i veïnes de Cantallops de queviures, pa, carn i embotit i altres productes, com han fet altres botigues que al llarg d'aquests 100 anys han anat tancant, la penúltima a Cantallops, Can Gumbau mesos enrere.

Ja fa dècades que els grans centres de consum per a les famílies són els hipermercats i supermercats i les botigues de poble, també les de barri, han anat quedant relegades per al consum esporàdic de les famílies en general i mantenint una minvant clientela de persones grans que sí les tenien, tenen encara, per al pa (i d'altres productes) de cada dia.

Un poble sense botiga és menys poble, hi manca quelcom! Sap greu dir-ho, però és així: com un poble sense escola o fins i tot un poble sense bar a la plaça! 

Les botigues també tenen una funció social, són un punt de trobada, d'intercanvi d'informació, de dinamització local, un punt de referència no només pels veïns i veïnes, també pels visitants i forasters que hi troben, a banda d'un punt de venda, un punt d'informació turístic local!

Paradoxalment avui els supermercats promocionen i proporcionen productes Km0, productes de proximitat, quan són els propis supermercats (o el model que representen i que inevitablement hem generalitzat), i en el fons tots nosaltres amb els nostres nous hàbits de consum, qui estem acabant amb moltes botigues de proximitat, de poble o de barri...

Al peu de la Nacional II, just abans del trencant de la carretera que, des de la Jonquera, duu a Cantallops hi ha grans superfícies comercials en les que podem comprar pràcticament de tot, productes fabricats arreu del planeta per a satisfer les nostres necessitats bàsiques i les adquirides... però a Cantallops ja no podrem comprar-hi les botifarres o els bulls blanc i negre de Can Salellas!

El diumenge 5 de juliol vam passar per Can Salellas per saludar a la Fina, per compartir amb ella i la seva família el seu darrer dia de feina i desitjar-li una feliç jubilació, ben merescuda després de tants anys darrere el taulell.

Tanca Can Salellas, botiga centenària, i els qui són o ens sentim de Cantallops sabem que perdem, com mesos enrere amb Can Gumbau, quelcom més que una botiga!

Tanca Can Salellas i quelcom se'm remou per dins, una barreja de tristesa i resignació... Res perdura per sempre, però allargarem per sempre el record de les botigues del poble de Cantallops mantenint l'esperança que, qui sap, potser algun dia anys a venir se n'obrirà una!

dissabte, 4 de juliol del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Sweet Child o' Mine"


Hi ha riffs de guitarra que prou valen tota una cançó, com en el cas del de la cançó d'avui, "Sweet Child o' Mine" dels Guns N' Roses, grup de hard rock que vam fer aparèixer en aquests minuts musicals versionant el "Knockin' on Heaven's Door" de Bob Dylan.

Avui, però, Guns N' Roses apareixen com a autors de la cançó original, una de les cançons amb un millor riff de guitarra inicial que fa, inevitablement, que l'escoltis fins al final!

"Sweet Child o' Mine", publicada l'any 1987 en el disc de debut del grup "Appetite for Destruction", és el senzill de Guns N' Roses que més èxit ha tingut a les llistes d'èxit i és, també, una de les cançons més versionades del grup.

El recorregut de versions d'avui el començarem per una versió lenta i acústica de la cantant nord americana Sheryl Crow, cantant que fàcilment pot aparèixer en futurs minuts musicals de versions... Amb la seva versió la cançó accentua el seu caràcter de balada rock...

Seguint amb aquest estil de balada acústica lenta també tenim la versió en català del grup Menaix a Truà (Cris Juanico, Toni Xuclà i Juanjo Muñoz) que la va incloure, titulada "No em deixis mai", en el seu segon disc, Petits moments d'estricta simpatia (2002).

I tanquem aquest petit cercle amb la versió elèctrica, electritzant i amb la força del riff de guitarra inicial com l'original, però cantada també en català seguint la lletra de Menaix a Truà, que el grup de pop rock de Formentera 4 de Copes va incloure en el seu disc segon disc No puc parar (2011).

Escoltem doncs l'original dels Guns N' Roses, la balada acústica de Sheryl Crow, la balada en català dels Menaix a Truà i finalment l'elèctrica i rockera, també en català, dels 4 de Copes!










També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent la cançó de l'estiu!

divendres, 3 de juliol del 2015

El vídeo de la setmana: "Tu mirá"


La relació epistolar més extensa, densa i intensa que he mantingut mai ha estat, és, la que fa 22 anys que mantinc amb la Sira.

Naturalment els primers anys de relació són els més prolífics, doncs molt abans d'escriure un bloc jo em dedicava, sobretot, a escriure cartes!

Els primers temps el remitent de les meves cartes era un títol o fragment d'una cançó, acompanyat del cantant o grup... Anys més tard vaig recopilar les cançons dels remitents de les cartes que havia enviat a la Sira i les vaig gravar en 5 cintes de casset (de les de 90 minuts), unes 115 cançons!

Aquestes cançons formen part, d'una o altra manera, de la nostra particular banda sonora com a parella, però en aquesta recopilació hi ha cançons importants de la nostra vida de i en parella que no hi són!

Una d'elles és "Tu mirá" de Lole y Manuel, una cançó que la Sira escoltava i que recordo que en cantàvem junts la tornada... Per cert, Manuel Molina va morir víctima d'un càncer, del que es va negar a rebre tractament, el passat 19 de maig.

Avui que fa 22 anys que amb la Sira fem camí junts vull recordar precisament aquesta bonica cançó de mirades que maten d'amor... i desamor!



Bon divendres!

dijous, 2 de juliol del 2015

Perfil gai

La commemoració del Dia de l'orgull gai, que es celebra a finals de juny, s'ha viscut aquest any de manera especial per la coincidència de la legalització, als Estats Units d'Amèrica, del matrimoni homosexual.

Aquests dies els colors de la bandera gai han inundat places, carrers i edificis oficials, començant per la pròpia Casa Blanca i acabant, si voleu, per la seu de la Comunitat de Madrid, presidida recentment per la popular Cristina Cifuentes.

El contagi de i per l'orgull gai és d'aplaudir, una mostra més que es normalitza el matrimoni homosexual, quelcom que els Països Baixos van iniciar l'any 2001 i que des d'aleshores fins a 18 països més s'hi han anat sumant; fa 10 anys Espanya també en va aprovar la legalització, essent el tercer país en legalitzar-lo després d'Holanda i Bèlgica.

La bandera gai també ha inundat les xarxes socials i, en especial, les fotos de perfil de Facebook, que amb dos clics permetia, permet encara, tenyir amb els colors de la bandera gai la imatge del perfil.

La gran majoria dels qui ara han mostrat amb orgull els colors de la bandera gai al seu perfil de Facebook no van fer-ho quan l'any 2005 Espanya va aprovar la legalització del matrimoni homosexual!

No és que llavors no es manifestés també l'alegria per l'assoliment de tal fita, simplement la immensa majoria dels qui avui tenim perfil de Facebook l'any 2005 no només no estàvem registrats a Facebook, ni tan sols sabíem que existia i què era! Aleshores Facebook tenia poc més d'un any...

No sé si, d'aprovar-se aquests dies la legalització dels matrimonis homosexuals a Espanya enlloc dels Estats Units, Cifuentes faria el mateix gest de penjar la bandera gai a la seu de la Comunitat de Madrid, o si tots els qui ara s'han tenyit de gai el perfil ho farien...

M'agradaria pensar que sí, que igualment ho farien, però a vegades les disputes domèstiques fan més difícil l'adhesió o aplaudiment a decisions més properes, mentre que les més llunyanes, sobretot si provenen dels Estats Units, generen ràpidament una major adhesió!

El fet és que, en un context general de retallades de drets, també aquí (llei mordassa), n'hi ha que tenim moltes ganes d'aplaudir quan se'n guanyen d'altres!