Només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona, i al País Valencià, Castella la Manxa i Andalusia aquesta setmana, tràgicament i malaurada, ha tronat molt.
La DANA, nom que ara reben les gotes fredes, ja s'ha cobrat més de 90 vides i desenes de persones desaparegudes, i ens ha deixat les imatges d'inundacions dantesques, esfereïdores, també tristament històriques.
De fet, la història, la nostra història, també s'escriu a base d'inundacions, i no són poques les marques que hi ha a diferents edificis de pobles, viles i ciutats que indiquen l'alçada de fins on havia arribat l'aigua, a la data o any assenyalats.
Amb el pas dels anys i incomptables inundacions hem anat aprenent a controlar l'aigua, desviant cursos de rius, construint preses i pantans, soterrant rieres... Però l'aigua, capriciosa, sempre s'entossudeix a passar, quan es desborda, pel seu llit natural, i és aleshores quan se'ns torna més imprevisible i, sobretot, imparable.
Desfermada, l'aigua fa grans estralls arrossegant tot el que es troba per davant: arbres, cotxes, ponts; també, malauradament, persones. Quan es desborda, el seu curs és implacable i no té aturador. Tot el terreny que li hem pres, tard o d'hora, d'una manera o altra, se'l cobra, el recupera, en una tràgica reconquesta fluvial que deixa enrere fang i destrucció, fins i tot, com ara, vides humanes.
I aquests dies ens direm que si hem urbanitzat en llocs on abans hi havia un riu, o una riera, o en zones perillosament inundables, per més secs que estiguin els torrents propers, com quan lamentem les destrosses dels passeigs marítims descavalcats per les llevantades.
Sembla que a cada inundació aprenem la lliçó, però potser només l'aprenem a mitges, perquè rares vegades pensem que, potser, més valdria desfer allò que al seu dia es va fer malament.
La força de l'aigua ens espanta i ens fa extremadament vulnerables, especialment quan només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona...
Al Real Madrid, i a la premsa i periodistes acòlits, subalterns, la realitat els ha espatllat un bon titular, un titular que, ben segur, tenien preparat de feia dies, setmanes, fins i tot mesos. Semblava tan clar que Vinícius Júnior guanyaria la Pilota d'Or, s'havia vessat tanta tinta donant-ho per fet, que la simple possibilitat que no fos possible va fer col·lapsar el club blanc, i la premsa i periodistes acòlits, fins al punt que, en una decisió certament controvertida, va decidir quedar-se a Madrid i no comparèixer a la gala de la Pilota d'Or.
La rebequeria del Real Madrid no assistint a la gala, que se simplifica en això que "si no guanyo no comparec", en perjudica la imatge de "señorío" i esportivitat, i n'enforteix el caràcter de superioritat i arrogància projectada per l'allargada ombra del seu president.
L'absència del Real Madrid a la gala de la Pilota d'Or el va convertir en el gran protagonista absent, deixant sense recollir els premis que va rebre (millor club masculí i millor entrenador), amplificant la seva rebequeria, i va potenciar més la presència triomfant del Barça, el club que va sortir més reforçat de la gala, per premis i, sobretot, per imatge.
Perquè la imatge que va deixar el Real Madrid amb la seva absència a la gala de la Pilota d'Or, és la d'un club que no sap perdre, tenyint la seva rebequeria de manca de respecte. Florentino Pérez i Vinícius Júnior se sabien tan indiscutiblement guanyadors, que la simple possibilitat que no ho fossin els va col·lapsar.
La paradoxa és que en la gala de la Pilota d'Or en què es posa més en valor el futbol espanyol, el Real Madrid, el club màxim exponent del futbol espanyol, no en sigui partícip, i que, en canvi, sigui el Barça qui amortitzi més i millor aquest valor...
I pel que fa a la premsa i periodistes acòlits, alguns han hagut de fer autèntics contorsionismes indignant-se per Vinícius Júnior procurant no menysprear gaire la merescuda Pilota d'Or de Rodri.
La Pilota d'Or, en blanc, ha generat tanta o més eufòria que el 0-4 del Barça adolescent al Bernabéu... Vinícius Júnior ha tornat a perdre, i en contra del que ell deu pensar, ha perdut aquesta Pilota d'Or per mèrits propis. Però això ja és una altra història...
Qui ens hauria dit que un entrenador alemany, mai identificat amb això que anomenem "ADN Barça", ens retornaria la il·lusió, fins i tot l'orgull i l'autoestima culer, somiant desperts, quan encara no s'han jugat un terç dels partits de lliga, que "aquest any sí!".
Hansi Flick va aterrar al Barça essent conscient de la situació de l'equip, en hores baixes i amb jugadors qüestionats, i de la situació del club, amb poques possibilitats de fer grans fitxatges; lluny de queixar-se, va començar a construir un equip a partir d'aquí.
En aquest primer tram de temporada Hansi Flick ja s'ha guanyat el respecte i admiració de l'afició culer, recuperant jugadors que semblaven amortitzats i fins i tot defenestrats, millorant-ne notablement el rendiment, fent una aposta pel talent de la Masia davant la plaga de lesions, i donant identitat a un sistema i model de joc, amb un treball tàctic tant indiscutible com reconeixible.
Hansi Flick tenia la seva primera prova de foc aquesta setmana passada, especialment amb els partits contra el (seu) Bayern de Múnic a la Lliga de Campions i el clàssic de la lliga contra en Real Madrid al Santiago Bernabéu. En ambdós partits, prova superada, i amb nota!
Fins ara, però, el Barça de Hansi Flick encara no ha guanyat res, cap títol, i això és quelcom que caldria anar-nos recordant; Hansi Flick ha sabut redreçar amb encert el rumb del primer equip del Barça de futbol masculí, i per fer que aquestes bones sensacions i aquests bons resultats deixin pòsit, caldrà afegir-hi títols, algun títol.
És clar que els títols es guanyen a la primavera; es poden començar a perdre a la tardor, i sobretot es guanyen a la primavera. Aquesta tardor és molt il·lusionant; tant de bo no perdem la inèrcia, aquesta dinàmica positiva en què ha entrat el Barça, gràcies a Hansi Flick.
El cas Íñigo Errejón ha dinamitat, aquests dies, l'esquerra espanyola, que si no convulsionava prou fins ara, fruit de les endèmiques lluites internes, més ho està fent ara intentant tapar totes les vies d'aigua.
El cas Íñigo Errejón té diverses derivades i, a banda de l'estrictament personal, amb Íñigo Errejón, el seu personatge, els seus problemes d'addicció i els seus comportaments masclistes, a mi també m'interessa especialment el problema sistèmic que ha fet surar, novament, ara en una organització política: els protocols de prevenció i de denúncia interns són molt benintencionats, però acaben servint més per a protegir els agressors i no les víctimes.
El cas Íñigo Errejón ens ha recordat novament que el masclisme, els abusos sexuals i la violència masclistano coneixen classe social, religió, ètnia o ideologia i que, en siguem més o menys conscients, en tot home hi ha un masclista en potència. Ser-ne conscients, ser conscients dels nostres comportaments i privilegis masclistes, és un primer pas per erradicar-los de la nostra conducta.
El cas Íñigo Errejón també ens ha recordat que el paper ho suporta tot, no la realitat; perquè que ara el seu partit (com abans tantes altres organitzacions, com l'església, escoles de teatre, clubs esportius, centres educatius i de lleure, etc.) ha vist com els protocols de prevenció i de denúncia no han servit per a prevenir ni per a denunciar, sinó per a tapar i protegir el seu líder.
El cas Íñigo Errejón,com a símptoma, ens fa viure en una cruel paradoxa, viure en una mena de miratge: tenir una de les legislacions més avançades en contra la violència masclista ens fa creure que socialment ja no som masclistes, i quan la realitat ens esclata a la cara, com ara amb el cas Íñigo Errejón,descobrim cruentament que hi ha llops que es mostren com a tals, i d'altres que segueixen amagant-se sota la pell de xai...
Les festes de Nadal, inevitablement, les situem temporalment en uns mesos, a cavall de finals de desembre i principis de gener, i en el nostre imaginari també les situem en una localització geogràfica, generalment on les solem passar i celebrar amb la família.
És clar que Nadal és present a tants llocs on se celebra i el cinema, les modes o les tradicions l'han popularitzat en uns llocs més que en d'altres. Al capdavall, però, Nadal és allà on hi hagi qui el vulgui celebrar, també a San Francisco, la famosa ciutat californiana.
El bluesman estatunidenc Larry Johnson va descriure el seu particular Nadal a San Francisco en un disc dedicat a la ciutat de carrers costeruts, i escoltant la seva nadala, "Christmas in San Francisco", no puc evitar imaginar-me un tramvia pujant i baixant pels mítics carrers d'aquesta ciutat californiana al ritme suau del blues de la seva guitarra.
Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.
Quin desvetllar-me
Quin desvetllar-me el seu cos tot nu era un fanal que em feria la cara: —quan a ciutat plou tot queda com Tu, nacre lluent de l'una banda a l'altra.
Ja et sóc fidelcom ho és el ratpenat que viu esclau al voltant de la nitra, digue'm per què, sota el braç i amagat, tens un secret com d'ulls negres que em mira.
Dius mon amant, com un desmai d'onada que el iol l'esquinça sota el ventre moll; per aquest bres jo també et diré: amada —però el teu secret, negre negre, em té tot.
A la tercera, la vençuda. Finalment, el Girona FC ha pogut assaborir la seva primera victòria europea, vencent amb claredat l'Slovan de Bratislava a Montilivi. Primera victòria a la Champions League desitjant, per descomptat, que no sigui l'última!
El primer partit, el del debut contra el poderós PSG a l'estadi del Parc dels Prínceps, el Girona FC va merèixer empatar, però finalment va perdre per un gol, marcat als darrers minuts del partit després d'haver resistit estoicament.
El segon partit, el primer a Montilivi, el va perdre contra el Feyenoord víctima de la malastrugança; en ambdós partits va mostrar-se competitiu tot i que també es va mostrar vulnerable...
Certament, el Girona FC havia merescut sumar algun punt en algun dels dos partits, fins i tot en els dos, però ja sabem que a Europa ningú regala res i menys amb aquest nou format de competició de la Champions League, en el que els gols a favor i en contra poden resultar decisius, i per això els equips no gestionen tant els resultats i es mostren més combatius.
Aquest dimarts, però, el Girona FC va poder sumar els primers tres punts desitjant, naturalment, que no siguin els últims, perquè el seu objectiu és, a banda de gaudir de cada partit, classificar-se per a la següent fase.
Al Girona FC encara li queden cinc partits de la Champions League per jugar, dos a Montilivi i tres a domicili; jugar competició europea eleva l'exigència de l'equip i alhora el pot fer més fràgil, com estem veient, a la lliga espanyola, on enguany es mostra més irregular.
Les contínues lesions no ajuden, tampoc la necessària adaptació que han de fer alguns jugadors, però amb tants partits no hi ha temps per a lamentar-se, sobretot perquè aquesta era, a banda de somiat, un escenari desitjat, volgut.
Aquesta ha de ser una temporada d'aprenentatge, una temporada per aprendre a estar no només a l'elit del futbol espanyol, aspirant a posicions europees, també a l'elit del futbol europeu: i si fins ara havia après a perdre, me n'alegro molt que ara també vagi aprenent a guanyar!
El mentider compulsiu i candidat a la presidència Donald Trump no en va tenir prou dient, durant un debat amb Kamala Harris, que els immigrants haitians de Springfield es menjaven els gats i els gossos dels veïns, que ara insinua, que per ell és una manera d'assegurar, que la manca d'oques es deu al mateix motiu.
Trump, amb aquestes afirmacions, no només fa bona l'expressió "se non è vero, è ben trovato", sinó que s'hi abona perquè sap que, per més falses que puguin ser, li donen un gran rèdit polític. Les seves mentides, com els seus judicis i la seva fatxenderia, paradoxalment aixequen passions i admiració de propis i estranys, i per inversemblant que sembli, arrosseguen vots.
I com més políticament incorrecte, millor; i com més crític amb l'establishment, més devoció, tot i que ell és l'establishment personificat, la pitjor versió de l'establishment: arrogant, misogin, masclista, classista, racista, la fidel encarnació de l'home blanc dominant.
La possibilitat que Donald Trump torni a ser president dels Estats Units és real, segons el que diuen les enquestes, que de moment li donen un cert avantatge. Potser nosaltres ens en fem creus, que Trump torni a ser president, però l'admiració i la passió que aixeca és inversament proporcional a la nostra perplexitat; i si per nosaltres les oques van descalces, per a molts estatunidencs Donald Trump està a un pas de calçar-se, de nou, la preuada i poderosa presidència.
Crec que el més interessant que he vist i sentit a la televisió de la Copa Amèrica de vela han estat les declaracions a TV3 dels neozelandesos Phillip i Leslie:
Phillip, seguidor de l'equip de Nova Zelanda: "Crec que aquesta és una bona ubicació, per tots els diners que s'hi destinen. Per això crec que és millor aquí que a Nova Zelanda."
Leslie, seguidora de l'equip de Nova Zelanda: "Nova Zelanda té un pressupost ajustat i l'ha de dedicar a altres coses com la salut i l'educació. Així que estem contents de venir aquí."
Reconec que aquesta competició no m'ha enganxat, i això que jo soc un gran aficionat a les retransmissions esportives; dona'm uns jocs olímpics, o uns mundials d'atletisme, o d'altres esports i, per poc que pugui, em trobaràs amb el nas enganxat a la pantalla! Amb la Copa Amèrica de vela, no m'ha passat; n'he vist algun moment, però al final més aviat que tard he acabat canviant de canal...
És una competició que mai m'ha despertat interès, tot i que ara el poc interès que hi tenia era pel fet de fer-se aquí; caldrà veure quin balanç en fan les administracions públiques, balanç econòmic i també social, i sobretot caldrà veure què passa amb la pròxima edició.
Perquè el fet que hagi guanyat, novament, l'equip "Team New Zealand", els "kiwis", fa que tinguin pes en la decisió de la pròxima seu de la competició, i pel que sembla tant a aquest equip com a d'altres, fins i tot a l'organització, no els semblaria malament repetir Barcelona, fins i tot consolidar-la com a seu...
De moment hem escoltat en Phillip i la Leslie, dos simples seguidors, i les seves declaracions han estat prou aclaridores; no sé quina imatge se n'han endut de Barcelona, de Catalunya i del nostre sistema de salut i d'educació, però em sembla que prou evident que els nostres pressupostos també són molt ajustats i, tant o més que els de Nova Zelanda, els nostres sistemes de salut i d'educació també necessiten que s'hi destinin més recursos...
Els "kiwis", si han de decidir, sembla que ho tenen clar, que tenen clares les seves prioritats; ho tenim clar, també, nosaltres? Tenim clares les nostres prioritats?
Dies enrere es va morir en Rafael Garcia, qui fou, durant uns quants anys, el delegat general de "la Caixa" a Girona. El vaig conèixer i tractar poc i, que jo recordi, durant tot el temps que el vaig conèixer i tractar mai vaig anomenar-lo pel seu nom de pila, sempre m'hi vaig adreçar, i referir, com el senyor Garcia.
El meu primer contacte amb ell va ser a la tardor de l'any 2007; jo tot just feia uns mesos que era coordinador del programa Incorpora de la Fundació "la Caixa" i aleshores les reunions d'aquest programa les fèiem a la seu de "la Caixa", que en aquella època encara era a l'oficina històrica del carrer de Santa Clara de Girona, a tocar del Pont de Pedra.
Tot i que aquest programa aleshores, també ara, tenia el centre de comandament a la seu central corporativa, a la Torre II de la Diagonal de Barcelona, el senyor Garcia tot sovint s'interessava per com anava el programa, per les entitats que en formaven part i pels resultats pel que fa a insercions i als contactes amb les empreses.
Va ser tal el seu interès que fins i tot, durant uns anys, el programa va implicar-se en l'estand de "la Caixa" a la Fira de Mostres, al "Certamen" de les Fires i Festes de Sant Narcís, circumstància que va estrènyer el meu contacte i relació amb la seu territorial de "la Caixa", també amb la seva direcció.
En les visites al seu despatx, a vegades com a passavolant, d'altres a petició seva, sempre vaig trobar-me un senyor que en la conversa difuminava la taula que ens separava, que es mostrava proper i interessat pel que passava al programa que jo coordinava (i coordino encara), sentint-se'l propi com, de fet, era en certa manera.
A mi, que aleshores tenia trenta-pocs anys, era un senyor que m'infonia respecte, però no el respecte amenaçador i que atemoreix d'altres persones amb altes responsabilitats, sinó un respecte institucional i, sobretot, personal per com es mostrava, pròxim tot i la distància (institucional, jeràrquica, social, etc.)que hi havia entre nosaltres.
Quan va deixar la direcció territorial de "la Caixa" i van venir altres direccions, la bona relació institucional i personal va seguir, però a les altres direccions territorials sempre vaig adreçar-m'hi, i referir-m'hi, pel seu nom de pila, potser perquè eren més joves (més pròxima a la meva generació), potser perquè tenien un altre estil de direcció, però fos pel que fos, el senyor Garcia va ser el darrer a qui vaig tractar, sempre, de senyor. I a fe que ho era...
L'any 2019 es va estrenar la pel·lícula "The Aeronauts", protagonitzada per Felicity Jones i Eddie Redmayne, aquest darrer interpretant l'astrònom i meteoròleg James Glaisher, amb qui es basa la pel·lícula, per les seves peripècies i ascensions amb globus aerostàtics.
Formava part de la banda sonora de la pel·lícula la cançó "Home To You", de la cantant noruega Sigrid, una cançó que parla de la idea de tornar a casa, tant en un sentit literal i físic, com metafòric i emocional.
Un parell d'anys després la cantant la fer una adaptació musical de la cançó, mantenint la base melòdica i la lletra principal i afegint-hi tocs nadalencs, emfatitzant així aquesta idea de tornar a casa, un concepte, també, molt nadalenc.
I és que "Home To You", possiblement, ja era una nadala, però potser no ho sabia i només l'hi faltava alguns arranjaments nadalencs i afegir un parèntesi al títol: "Home To You (This Christmas)".
Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.
Amo l'aroma
Amo l'aroma d'aquest brot de menta que duus lligada dintre el teu somrís fes-me'n penyoratu, minyona esquerpa com vela nova que torba el garbí.
Les xicres blanques dels pals del telègraf si ets a la ruta guarden ton camí; pel brot de menta cap d'elles pledeja - pledejarien si em veien sofrir.
Perquè vindria de la boca teva la posaria al mossec de les dents, fes-me'n penyora, del teu brot de menta: jo, per pagar-la ja em donaria teu.
Aquesta setmana, finalment, ha començat la 2a temporada del programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. I aquesta temporada el programa s'emetrà per l'FM de Ràdio Sarrià els dilluns, en comptes dels dimecres i, per tant, el 2n i el 4t dilluns de cada mes, mantenint la periodicitat bimensual.
I per a l'estrena d'aquesta 2a temporada he tingut una convidada molt especial, la Maria Lluïsa Martínez Muñoz, mestra jubilada i catequista de Sarrià de Ter, entre moltes altres coses, referència imprescindible per a moltes generacions del poble, i de la parròquia. Quasi tota una vida dedicada a la docència, i quasi tota la vida vivint a Sarrià de Ter donen per moltes històries i moltes anècdotes.
Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.
Les crisis internes dels partits polítics són cícliques i, d'una manera o altra, han afectat alguna vegada a tots els partits. Podríem fer memòria i anar esmentant, internament, les crisis internes de tots i cadascun dels partits catalans o, si ho preferiu, de Catalunya.
Crisis internes per lideratges, per debats polítics, per posicionaments ideològics, per votacions als parlaments, per pactes de govern, per quotes de poder dels moviments interns, famílies o altres partits que en formen part.
Aquestes crisis internes, també ho sabem, no són patrimoni exclusiu dels partits polítics; també passa en altres organitzacions, com sindicats, associacions, fundacions, empreses, clubs, etc.
Les crisis internes són inevitables, formen part de la vida de les organitzacions, i el que passa és que moltes vegades no podem evitar és gestionar-les malament, de forma destructiva, fins al punt que algunes crisis mal gestionades, i mal resoltes, acaben fent implosió i esberlantpartits polítics, sindicats, associacions, fundacions, empreses, clubs, etc.
La crisi interna que fa temps que es viu a Esquerra Republicana de Catalunya és de les que fa inútil la proclama que "la roba bruta es renta a casa", ja que els draps bruts del partit (cartells, ninots, etc.) han esdevingut motiu de retret públic entre els diferents sectors.
Més que punyalades per l'esquena, aquestes batusses dins d'ERC semblen cruentes esbudellades que obren el partit en canal d'una forma descarnada, fins i tot visceral. Arriba un punt que tanta sagnia, fa angúnia.
El pròxim Congrés Nacional d'ERC haurà de servir per tancar aquesta crisi interna; faran bé d'entrar-hi desarmats, o més aviat armats amb una farmaciola, per guarir-se les ferides que es fan els uns als altres.
Divendres a la tarda al barri de Pont Major de Girona vam tenir una nova reunió veïnal, en aquesta ocasió amb l'assistència i participació de la regidora de barri, Núria Riquelme.
Més de seixanta veïns i veïnes van respondre a la convocatòria, xifra certament notable, senyal inequívoc de l'interès i la preocupació de molts veïns i veïnes pel barri. Les intervencions van donar fe i ser mostra d'aquesta preocupació.
Els temes tractats, alguns endèmics, d'altres segurament més compartits per altres barris, van ser els recurrents i aquest fet va influir, inevitablement, en potenciar el sentiment de desànim, desesperació, frustració, enuig i fins i tot resignació que desprenien algunes intervencions.
Les múltiples incidències amb els residus i la brutícia d'algunes illes de contenidors, i en general del barri, els problemes de mobilitat, de seguretat, la manca de solució de l'arranjament de les voreres (malmeses o inexistents) i el convenciment que molts d'aquests problemes no es resolen perquè el barri de Pont Major és perifèria.
La regidora en va prendre nota, també l'AV Pont Major, i va procurar donar resposta i respostes, i caldrà fer el seguiment de tots i cadascun dels temes plantejats, que en la seva majoria, formen part d'un memorial de greuges que el barri arrossega de fa anys, amb qüestions enquistades i de mal resolució, no sé si per manca d'interès, manca de pressupost, per traves tècniques o burocràtiques o per tot plegat.
Divendres, novament, el barri es va mostrar queixós i alhora exigent amb l'Ajuntament, reivindicant que el Pont Major també és ciutat i reclamant atenció, cura i inversions. La queixa i l'exigència dels veïns i veïnes vers l'Ajuntament és necessària i imprescindible, i és important que vagi acompanyada, tal com fan molts veïns i veïnes, de l'exigència del barri amb ell mateix, de l'autoexigència i el compromís dels veïns i veïnes amb el barri.
Perquè és la corresponsabilitat el que dona força i arguments a la queixa, i és per això que, com sempre, cal anar més enllà de la queixa i seguir construint, paral·lelament, espais de debat, de construcció i de propostes de millora per al barri.
El Pla Comunitari Construïm Ponts ens interpel·la, i és possible que el Pla de Barris en Futur ens hi convidi, i sobretot, i més important, nosaltres mateixos, els veïns i veïnes, ens ho hem d'exigir.
Aniria bé que la pròxima reunió veïnal, amb la regidora o sense, anés més enllà de la queixa i se centrés en l'anàlisi i la proposta.
La setmana passada recordava la transfiguració irònica que quan jo era petit fèiem de l'acrònim de RENFE, i és curiós que més d'una persona em van fer l'observació que, en referència la primera "e", mentre jo la referia a "esperen" ("Rogamos Esperen Nuestros Ferrocarriles Estropeados") ells la referien a "empujen" ("Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados")
Les persones que em van fer aquesta observació són més grans que jo i a una d'elles li vaig dir que la seva generació potser sí, però que la meva generació ja no estàvem per empènyer... Bromes a banda, sí que em va cridar l'atenció el canvi de significat de la primera "e" de l'acrònim de RENFE amb el pas dels anys, i el vaig atribuir a quelcom tan simple, i alhora sorprenent, com el "joc del telèfon", aquell en què una filera de persones es van transmetent una frase a cau d'orella i la frase final la majoria de vegades poc té a veure amb la d'inici...
I és que les bromes, també els acudits o les ocurrències (o els mems d'avui dia...), també tenen vida pròpia i evolucionen, es transfiguren o muten a mesura que van passant de persona a persona, en l'inevitable boca-orella, a vegades per adaptar-se als nous temps, d'altres, possiblement la majoria, per simple error, confusió o malentès.
En tot cas, per bé que empènyer no és el mateix que esperar, el que no va canviar aleshores, i tampoc ha canviat ara, és això de "nuestros ferrocarriles estropeados", una autèntica marca de la casa que dura i perdura en el temps...
Si la setmana passada, amb Quimi Portet, teníem la cara "b" de les festes de Nadal o, si voleu, una versió més gamberra, avui recuperem la cara "a", més costumista, també més nostàlgica i fins i tot més ensucrada de la mà, i de la melangiosa veu, de Joan Dausà.
Ei, no em malinterpreteu, no és una crítica velada, ans al contrari, és un elogi, ja que està molt bé que la música catalana tingui cançons de Nadal de tots els pals, per a tots els gustos.
I si una virtut té Joan Dausà, com la té també Joan Manuel Serrat, és la de cantar la quotidianitat d'una forma emotiva, en Dausà fins i tot mística, fent-nos arrissar el borrissol del clatell...
I la nadala d'avui, "Per Nosaltres i els de Dalt", no n'és una excepció i a més ens serveix, també per Nadal, per a recordar-nos dels "de dalt"...
Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.
Paisatge
Ara a les nits al Pirineu sembla nevar de tanta lluna -és cert que als pics hi ha encara neu i és cert també que ho fa la pruna tota florida que ara es veu.
Sembla quieta i va brunzent tota empolvada de fortuna, mira's a l'aigua d'un torrent i es veu ben blanca però és bruna que els roquissers senten turment.
Diu la granota el seu cant ronc -cant a la molsa i a la runa- i sembla un home cada tronc, fidels soldats que té la lluna: soldats que amaga el núvol bronc.
Cada filera és un camí, llances esteses una a una; si el núvol bronc passa per 'quí cada filera pren tot d'una l'aire d'emprendre un nou destí.
Organisme estatal creat a principis dels anys quaranta del segle passat, en ple inici del franquisme, amb RENFE es van unificar i nacionalitzar les empreses ferroviàries de l'època, esdevenint una companyia ferroviària estatal.
Amb el canvi de segle, per compliment d'una directiva europea, RENFE va transferir la gestió de la infraestructura a Adif, per quedar-se "només" amb la part operativa i de gestió del transport ferroviari i del manteniment dels trens.
RENFE és l'acrònim de "REd Nacional de los Ferrocarriles Españoles", tot i que recordo que quan era petit en dèiem "Rogamos Esperen Nuestros Ferrocarriles Estropeados"... El cert, però, és que aleshores a mi no em semblava que els trens s'espatllessin tant com ho fan ara, que hi hagués tantes i tantes incidències, dia sí, dia també.
Potser aquell va ser un acrònim excessivament dur, potser massa avançat al seu temps, perquè avui el servei ferroviari, especialment el de Rodalies de Catalunya, és un dels que pitjor funciona, i quan no és per un robatori és per una avaria, per un incendi, una llevantada, etc.
RENFE ja no és el que era, la impressió és que ara, especialment en els serveis de rodalies, és iva pitjor!
La violència gratuïta és una força destructiva que emergeix (aparentment) sense raó, deslligada de qualsevol necessitat (o set) de justícia o per qüestions morals. La violència gratuïta és, d'una manera o altra, símptoma d'una derrota, el fruit amarg de la ràbia, de l'odi o, algunes vegades, simplement de la indiferència vers la humanitat de l'altre, senyal de la més absoluta manca d'empatia.
Aquesta mena de violència no només destrueix el que troba al seu pas, sinó que també erosiona les bases de la convivència i de la confiança social (el contracte social), tan necessàries. Ho estem veient, lamentablement, aquests dies arran de l'agressió a una nena petita a Barcelona, i de tot el debat que ha desencadenat, que confirma el que ja sabem: la violència engendra més violència, perquè quan una comunitat o un individu responen a la violència amb més violència, sovint es cau en un cicle interminable, on la frontera entre víctima i agressor es desdibuixa i la violència s'expressa de la forma més crua, i cruel.
Prendre’s la justícia pel propi compte pot semblar una reacció comprensible davant la frustració que genera la lentitud o la ineficàcia de la justícia, però també sabem que aquest és un camí perillós que, lluny d'apaivagar-la, engendra més violència. Perquè moltes vegades la venjança no busca la reparació del dany, sinó satisfer una set momentània de revenja, ja que generalment la violència de la revenja sol ser en un grau més elevat de la que l'ha provocat.
Aquí el risc, l’error d'aquesta escalada de violència, és que la violència es converteixi en una eina (o l'eina) de resolució de conflictes, perpetuant així la seva existència com a única solució, com a única resposta possible. I en aquests casos també sabem que la violència, a mesura que es fa servir, va modelant les persones que la practiquen, fent-les menys empàtiques al dolor aliè i, alhora, deixant-hi profundes i doloroses marques emocionals, no sempre prou conscients i, per tant, reconegudes.
El risc de fer justícia pel propi compte és que, en l'impulsiu intent de restablir un equilibri (ull per ull...), es destrueix la possibilitat de restituir un cert ordre veritable, el que estableix, ens agradi més o menys, la justícia.
La violència, en qualsevol de les seves formes, no permet la restauració de la pau, també ho estem veient, des de fa més d'un any, en la guerra d'Israel contra Hamàs; la violència més aviat contamina la pau, fent cada cop més difícil trobar solucions que no impliquin més sang. Al capdavall, la resposta més efectiva (i possiblement menys fàcil, més complexa) no és sumar més violència, sinó aturar-la i buscar espais per al diàleg, la reconciliació i la justícia col·lectiva, és a dir, cercar més la reparació, no la destrucció.
El veritable repte és trobar la manera de combatre la violència des de la raó i el respecte a la llei, per evitar caure l'abisme del caos, on al final no guanya ningú, excepte la violència.
El primer record que tinc de l'albergínia és de Cantallops; la meva àvia les fregia a llesques amb all i julivert i les acompanyàvem amb pa torrat; eren delicioses, ben amarades d'oli, era impossible no llepar-te'n els dits...
El darrer record que tinc de l'albergínia és tot just d'aquest cap de setmana, de la darrera "alberginiada" que hem celebrat, tota una tradició culinària i gastronòmica de la família paterna de la Sira, una trobada familiar que té per única norma que tots els plats que compartim han de portar albergínia.
Un any més la família s'ha superat i totes les menges han estat delicioses; un any més hem gaudit dels clàssics brunyols d'albergínia o de la truita d'albergínia, presents en totes les edicions, i també hem gaudit de noves elaboracions, com uns farcellets d'albergínia amb beixamel, uns xips d'albergínia o unes albergínies fregides amb salsa especiada i magrana.
L'albergínia ha esdevingut una mena d'element representatiu d'aquesta família, una fruita que ens uneix ancestralment i que ens convida a compartir els plats que cada unitat familiar elabora, i a fer-ho a "la barraca", un espai intensament simbòlic d'aquesta família.
L'albergínia és un fruit més aviat modest, generalment més acompanyant que protagonista en els plats, i entre les seves virtuts hi ha la seva capacitat d'absorbir sabors albergínia endins, i d'unir cultures albergínia enfora. Sembla evident que també té la virtut, en aquest cas, d'esdevenir no només un dels sabors característics d'una família, també un dels identitaris.
Perquè el sabor de l'albergínia, és el sabor d'aquesta família, tan àmplia i variada com poden ser les elaboracions fetes amb aquesta carnosa fruita...
Divendres passat vaig tenir l'honor i el goig de presentar l'exposició d'acudits gràfics i il·lustracions geomètriques de l'artista Jaume Busquet al Centre Cívic Pont Major de Girona.
Aquest és el text que vaig llegir:
Es pot separar l'obra de l'artista?
Aquesta pregunta, que ens fem quan la reputació d'algun artista queda tacada pel motiu que sigui, possiblement està mal formulada, ja que (per a mi, jo ja em mullo d'entrada) és impossible separar l'obra de l'artista; en tot cas ens podríem preguntar si podem separar l'artista de la persona, i en aquest cas la resposta hauria de ser, com a mínim, que difícilment, podem separar l'artista de la persona, ja que cap de nosaltres tenim les diferents coses que som i representem estructurades de forma estanca, sinó més aviat en vasos comunicants.
Ho comento perquè, veient l'artista que tenim avui, en Jaume Busquet, em resulta impossible separar l'obre de l'artista, i l'artista de la persona. Intentaré explicar-me.
Jaume Busquet, nascut a la Jonquera, és una d'aquelles persones que ha viscut a cavall de Sarrià de Ter i el Pont Major, participant, en diferents èpoques i de diferent manera, a la vida social, cívica i cultural d'ambdós indrets, més units, que separats, pel Pont de l'Aigua.
Una bona mostra d'aquest viure amb un peu a Sarrià de Ter, l'altre a Pont Major, és, per exemple, la vinyeta que va publicar al número 4 de la revista Poble, de maig de 1980, publicació que s'editava conjuntament entre diferents associacions de Sarrià de Ter i de Pont Major, un dibuix en què ja copsem el seu traç geomètric i el seu humor tan característics.
La seva vena artística l'hi va venir de jove i inspirada per la literatura (és un àvid lector) i influïda per artistes com el pintor Joan Ponç, un dels fundadors del grup Dau al Set, moviment d'avantguarda inspirat en el surrealisme.
L'obra artística de Jaume Busquet, no només la que avui veiem en aquesta magnífica exposició, també la seva pintura, la seva poesia i els seus relats, en deixen evidència, en són una bona mostra.
És a dir, les experiències personals d'en Jaume Busquet inevitablement es traslladen al full en blanc i al llenç. Escriptor, avesat sobretot als microrelats, poeta o dibuixant, artista al capdavall, l'obra d'en Jaume Busquet beu del surrealisme i s'endinsa, com podreu veure en les seves il·lustracions, en l'absurd i en un cert esoterisme fantàstic, amanit sempre amb humor, un humor blanc, i no per això menys incisiu.
És clar que de la seva obra en va parlar, fa uns quants anys i amb major coneixement de causa, l'artista Lluís Bosch Martí: "Els dibuixos de Jaume Busquet no són simples il·lustracions, sinó recreacions personals actualitzades d'una persona que expressa el seu món intern, alhora que inquietuds existencials, somnis, malsons..."
Per acabar de presentar l'artista, m'agradaria compartir alguns dels seus microrelats, aquests escrits en castellà, en els que identificareu l'humor de les seves vinyetes:
- Hay un maniquí oculto dentro de mi traje.
- Cambio cerebro viejo por chistera de mago
AJEDREZ El peón soñaba con ser un alfil. El alfil soñaba con ser un caballo. El caballo quería ser una torre. La torre soñaba con ser la reina. La reina soñaba con ser el rey. El rey era el único que no soñaba. Cuando por fin comenzó la partida todas las piezas seguían siendo las mismas. Los únicos que sí lograron alcanzar su sueño fueron los dos jugadores. Uno se convirtió en agua y el otro en viento. Diez movimientos más tarde una intensa tormenta arrasó por completo el tablero.
Se pasó toda la noche intentando solucionar una complicada operación de álgebra. Cuando por fin lo consiguió y salió a la calle para despejarse, descubrió asombrado que las casas eran símbolos y el resto de los transeúntes un montón de ecuaciones con zapatos.
"Un montón de ecuaciones con zapatos..." Sospito que és així com ens veu, o interpreta, en Jaume Busquet, o si més no és així com dibuixa els seus personatges, en formes geomètriques que, ben segur, es podrien representar en equacions...
Es pot separar l'obra de l'artista? No, o com a mínim no fins que l'artista no travessi el Pont de l'Aigua i se'n torni a casa; per la qual cosa de moment, avui, gaudim de l'obra, i del seu artista!
De la presentació se n'ha fet aquest recull d'imatges i moments. L'exposició es pot visitar fins a finals d'octubre.
Quimi Portet és, sense cap mena de dubte, un dels millors músics del nostre país i després de forjar-se una carrera d'èxits amb Los Burros i, especialment, amb El Último de la Fila, també s'ha forjat una llarga, sòlida i solvent carrera d'èxits en solitari.
Les seves cançons són un retrat crític, amb bones dosis d'humor i ironia, de la nostra societat i de nosaltres mateixos, de les nostres pors i passions personals.
Quimi Portet és com el nostre Lou Reed, i si el músic novaiorquès va escriure Xmas in February, Quimi Portet va escriure el seu particular "Bon Nadal", mostrant-nos part de la seva cara B i desitjos amagats d'aquestes festes:
Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.
Arquer d'amor
Si et veia la sina veia dos fitons; oh, deixa'm, amiga, que provi el meu pols.
Si un pit et sagnava, beuria ta sang; si et sagnava l'altre, amb les dues mans.
Obre ben bé els braços i acluca bé els ulls: si la carn no es bada la vida s'esmuny.
Quan sentis ma boca aguanta l'alè - t'estremiràs tota i és quan jo et prendré.
Amiga, la vida és una cançó. Jo canto ta sina, arqueret d'amor.
Ho reconec, jo també m'he escandalitzat pel cas Pélicot, per la depravació de Dominique Pélicot, no només per drogar i violar a la seva dona durant quasi 10 anys, també per oferir-la per tal que altres homes la violessin.
I sí, també reconec que jo també he admirat la valentia de Gisèle Pélicot de donar la cara, de fer que qui s'hagi d'avergonyir sigui el seu marit violador i les desenes d'homes que també la van violar.
El cas Pélicot, avui, ens ha escandalitzat i indignat i ens ha mostrat, de nou, que els monstres, en realitat, habiten en les persones més (aparentment) normals. I que la violència masclista i sexual no entén de condició social i no només és lamentablement estesa arreu, també socialment normalitzada.
Perquè també reconec que fa menys de 10 anys (no fa tant de temps), quan vaig veure la pel·lícula "Kiki, el amor se hace", no em vaig escandalitzar (com a molt inquietar i incomodar) davant una de les trames que relata la pel·lícula, la d'un cirurgià plàstic que droga a la seva dona, que pateix una discapacitat física, per "fer-li l'amor", òbviament sense el seu consentiment, i per tant (ara ja ho sabem i tenim clar...), per a violar-la.
Aquesta trama romantitza la violació perquè, precisament, la relació de parella millora considerablement a partir d'aleshores, però aquesta justificació no hauria de ser-ho mai (la fi no sempre justifica els mitjans, és evident); precisament el director de la pel·lícula, Paco León, es va disculpar anys més tard:
"... hay una de las historias donde un hombre droga a su mujer para practicar sexo con ella, por supuesto sin su consentimiento. Aunque tratamos de darle motivaciones a los personajes es imperdonable haber romantizado una violación sistemática. Siento mucho no haber tenido en ese momento la sensibilidad para tratar el tema y haber frivolizado con él."
Que aquesta pel·lícula s'estrenés, tingués èxit de taquilla i fins i tot fos nominada als premis Goya en diferents categories, i que aquesta trama de submissió química no generés en aquell mateix moment un rebuig generalitzat, és l'evidència de fins a quin punt tenim integrada, socialment, la violència masclista i la violència sexual.
Que aleshores la societat no s'escandalitzés diu molt (i no precisament positiu) de la societat; que aleshores jo no m'escandalitzés diu molt (i no precisament positiu) de mi mateix. I, com han fet en altres ocasions altres casos, ara ha esclatat mediàticament el cas Pélicot no només per condemnar els violadors, també per a remoure'ns la consciència amb l'esperança que deixem de relativitzar (i encara menys justificar) la violència masclista i la violència sexual.
L'esport, i especialment el futbol, ha estat històricament el refugi d'organitzacions violentes, generalment d'ideologia d'extrema dreta, que sota el pretext d'animar un equip, inciten i exerceixen la violència dins i fora dels estadis.
El fenomen no és nou i precisament aquesta darrera jornada de lliga hem vist com se suspenia temporalment un partit, el derbi madrileny per excel·lència, a causa del llançament d'encenedors al camp per part d'aficionats "colchoneros" pertanyents al Frente Atlético, una d'aquestes organitzacions.
Una de les aficions del futbol europeu més violentes és la del Feyenoord de Rotterdam, que avui juga contra el Girona FC i que, generalment, com si es tractés d'una plaga de llagostes, allà on va no triomfa, com versa la coneguda marca de cerveses, sinó que arrasa!
I aquest és el temor que, d'uns dies ençà, tenim a Girona; bé, més que dies, setmanes, des que es va celebrar el sorteig de la lligueta inicial de la Champions League, i es va saber que el Feyenoord visitaria Montilivi.
Per aquestes organitzacions, el futbol és l'excusa, i és que moltes de les persones que en formen part, quan es desplacen en una ciutat en què jugarà el seu equip, com avui el Feyenoord a Girona, ni tan sols tenen entrada per accedir al camp.
Perquè el seu camp de batalla, generalment, és l'entorn del camp, la ciutat on es juga el partit. Fins i tot, aquestes organitzacions d'aficionats de clubs, organitzen trobades amb organitzacions semblants dels equips rivals per esbatussar-se entre ells.
Però ni amb això en tenen prou, i massa sovint provoquen aldarulls i baralles, malmetent el mobiliari urbà, terrasses i comerços i fins i tot increpant a la població autòctona, durant les hores prèvies i posteriors al partit...
Davant d'aquest panorama, davant la més que probable visita d'aficionats violents del Feyenoord de Rotterdam, Girona s'ha blindat, confio que no necessàriament invocant l'esperit d'Álvarez de Castro, per ser novament immortal, per sortir indemne del pas d'aquesta plaga violenta, d'aquesta xacra del futbol, per la ciutat.
Que passi el que passi avui, sobretot que guanyi l'esport i l'esportivitat, mai la violència, ni dins ni fora del camp.
Arriba un moment, a la vida, que hom viu més rememorant el passat que no projectant-se al futur, fent del present una mena de caldo en què la nostàlgia i la melangia, els records, van fent xup-xup. No me'n lamento, és un fet, com quan els infants i adolescents es creuen immortals, i m'agradarà, quan sigui un vell xaruc, poder-m'hi recrear, a risc de repapiejar...
Tinc la impressió que això, si fa o no fa, és quelcom que ens està passant amb l'1 d'octubre, bé, més aviat amb el seu esperit. Invoquem més aquell esperit com a record, que com a motivació per a fer un nou embat. No estem per a nous embats, ara, les darreres eleccions a Catalunya ho han deixat prou clar.
Ja entenc que ara no és moment d'esmolar ben bé les eines, que no sembla que hagi de venir un altre juny, tampoc un altre 1 d'octubre; em sembla que encara no ens hem acabat de llepar les ferides, amb l'amnistia encallada i enrocada; i de ferides, l'independentisme se'n fa de noves, mossegant-se els uns als altres a cop de declaració o, encara pitjor, de piulada.
Fa set anys semblava que ho teníem a tocar; es respirava il·lusió, tot i que avui temem que en realitat fos innocència, i ens dol que aquella confiança, gairebé cega, en aquell govern els encegués més a ells que a nosaltres.
Avui recordarem l'1 d'octubre, i demà ja seguirem aspirant al finançament singular, maldant perquè no esdevingui, com el cafè per a tothom, plural...