Violència gratuïta

La violència gratuïta és una força destructiva que emergeix (aparentment) sense raó, deslligada de qualsevol necessitat (o set) de justícia o per qüestions morals. La violència gratuïta és, d'una manera o altra, símptoma d'una derrota, el fruit amarg de la ràbia, de l'odi o, algunes vegades, simplement de la indiferència vers la humanitat de l'altre, senyal de la més absoluta manca d'empatia. 

Aquesta mena de violència no només destrueix el que troba al seu pas, sinó que també erosiona les bases de la convivència i de la confiança social (el contracte social), tan necessàries. Ho estem veient, lamentablement, aquests dies arran de l'agressió a una nena petita a Barcelona, i de tot el debat que ha desencadenat, que confirma el que ja sabem: la violència engendra més violència, perquè quan una comunitat o un individu responen a la violència amb més violència, sovint es cau en un cicle interminable, on la frontera entre víctima i agressor es desdibuixa i la violència s'expressa de la forma més crua, i cruel.

Prendre’s la justícia pel propi compte pot semblar una reacció comprensible davant la frustració que genera la lentitud o la ineficàcia de la justícia, però també sabem que aquest és un camí perillós que, lluny d'apaivagar-la, engendra més violència. Perquè moltes vegades la venjança no busca la reparació del dany, sinó satisfer una set momentània de revenja, ja que generalment la violència de la revenja sol ser en un grau més elevat de la que l'ha provocat. 

Aquí el risc, l’error d'aquesta escalada de violència, és que la violència es converteixi en una eina (o l'eina) de resolució de conflictes, perpetuant així la seva existència com a única solució, com a única resposta possible. I en aquests casos també sabem que la violència, a mesura que es fa servir, va modelant les persones que la practiquen, fent-les menys empàtiques al dolor aliè i, alhora, deixant-hi profundes i doloroses marques emocionals, no sempre prou conscients i, per tant, reconegudes.

El risc de fer justícia pel propi compte és que, en l'impulsiu intent de restablir un equilibri (ull per ull...), es destrueix la possibilitat de restituir un cert ordre veritable, el que estableix, ens agradi més o menys, la justícia. 

La violència, en qualsevol de les seves formes, no permet la restauració de la pau, també ho estem veient, des de fa més d'un any, en la guerra d'Israel contra Hamàs; la violència més aviat contamina la pau, fent cada cop més difícil trobar solucions que no impliquin més sang. Al capdavall, la resposta més efectiva (i possiblement menys fàcil, més complexa) no és sumar més violència, sinó aturar-la i buscar espais per al diàleg, la reconciliació i la justícia col·lectiva, és a dir, cercar més la reparació, no la destrucció.

El veritable repte és trobar la manera de combatre la violència des de la raó i el respecte a la llei, per evitar caure l'abisme del caos, on al final no guanya ningú, excepte la violència.

Els sabors familiars de l'albergínia

El primer record que tinc de l'albergínia és de Cantallops; la meva àvia les fregia a llesques amb all i julivert i les acompanyàvem amb pa torrat; eren delicioses, ben amarades d'oli, era impossible no llepar-te'n els dits...

El darrer record que tinc de l'albergínia és tot just d'aquest cap de setmana, de la darrera "alberginiada" que hem celebrat, tota una tradició culinària i gastronòmica de la família paterna de la Sira, una trobada familiar que té per única norma que tots els plats que compartim han de portar albergínia.

Un any més la família s'ha superat i totes les menges han estat delicioses; un any més hem gaudit dels clàssics brunyols d'albergínia o de la truita d'albergínia, presents en totes les edicions, i també hem gaudit de noves elaboracions, com uns farcellets d'albergínia amb beixamel, uns xips d'albergínia o unes albergínies fregides amb salsa especiada i magrana.

L'albergínia ha esdevingut una mena d'element representatiu d'aquesta família, una fruita que ens uneix ancestralment i que ens convida a compartir els plats que cada unitat familiar elabora, i a fer-ho a "la barraca", un espai intensament simbòlic d'aquesta família.

L'albergínia és un fruit més aviat modest, generalment més acompanyant que protagonista en els plats, i entre les seves virtuts hi ha la seva capacitat d'absorbir sabors albergínia endins, i d'unir cultures albergínia enfora. Sembla evident que també té la virtut, en aquest cas, d'esdevenir no només un dels sabors característics d'una família, també un dels identitaris.

Perquè el sabor de l'albergínia, és el sabor d'aquesta família, tan àmplia i variada com poden ser les elaboracions fetes amb aquesta carnosa fruita...

Jaume Busquet i les seves equacions amb sabates

Divendres passat vaig tenir l'honor i el goig de presentar l'exposició d'acudits gràfics i il·lustracions geomètriques de l'artista Jaume Busquet al Centre Cívic Pont Major de Girona. 

Aquest és el text que vaig llegir:

Es pot separar l'obra de l'artista?

Aquesta pregunta, que ens fem quan la reputació d'algun artista queda tacada pel motiu que sigui, possiblement està mal formulada, ja que (per a mi, jo ja em mullo d'entrada) és impossible separar l'obra de l'artista; en tot cas ens podríem preguntar si podem separar l'artista de la persona, i en aquest cas la resposta hauria de ser, com a mínim, que difícilment, podem separar l'artista de la persona, ja que cap de nosaltres tenim les diferents coses que som i representem estructurades de forma estanca, sinó més aviat en vasos comunicants.

Ho comento perquè, veient l'artista que tenim avui, en Jaume Busquet, em resulta impossible separar l'obre de l'artista, i l'artista de la persona. Intentaré explicar-me.

Jaume Busquet, nascut a la Jonquera, és una d'aquelles persones que ha viscut a cavall de Sarrià de Ter i el Pont Major, participant, en diferents èpoques i de diferent manera, a la vida social, cívica i cultural d'ambdós indrets, més units, que separats, pel Pont de l'Aigua.

Una bona mostra d'aquest viure amb un peu a Sarrià de Ter, l'altre a Pont Major, és, per exemple, la vinyeta que va publicar al número 4 de la revista Poble, de maig de 1980, publicació que s'editava conjuntament entre diferents associacions de Sarrià de Ter i de Pont Major, un dibuix en què ja copsem el seu traç geomètric i el seu humor tan característics.

La seva vena artística l'hi va venir de jove i inspirada per la literatura (és un àvid lector) i influïda per artistes com el pintor Joan Ponç, un dels fundadors del grup Dau al Set, moviment d'avantguarda inspirat en el surrealisme.

L'obra artística de Jaume Busquet, no només la que avui veiem en aquesta magnífica exposició, també la seva pintura, la seva poesia i els seus relats, en deixen evidència, en són una bona mostra.

És a dir, les experiències personals d'en Jaume Busquet inevitablement es traslladen al full en blanc i al llenç. Escriptor, avesat sobretot als microrelats, poeta o dibuixant, artista al capdavall, l'obra d'en Jaume Busquet beu del surrealisme i s'endinsa, com podreu veure en les seves il·lustracions, en l'absurd i en un cert esoterisme fantàstic, amanit sempre amb humor, un humor blanc, i no per això menys incisiu.

És clar que de la seva obra en va parlar, fa uns quants anys i amb major coneixement de causa, l'artista Lluís Bosch Martí: "Els dibuixos de Jaume Busquet no són simples il·lustracions, sinó recreacions personals actualitzades d'una persona que expressa el seu món intern, alhora que inquietuds existencials, somnis, malsons..."

Per acabar de presentar l'artista, m'agradaria compartir alguns dels seus microrelats, aquests escrits en castellà, en els que identificareu l'humor de les seves vinyetes:

- Hay un maniquí oculto dentro de mi traje.

- Cambio cerebro viejo por chistera de mago

AJEDREZ
El peón soñaba con ser un alfil.
El alfil soñaba con ser un caballo.
El caballo quería ser una torre.
La torre soñaba con ser la reina.
La reina soñaba con ser el rey.
El rey era el único que no soñaba.
Cuando por fin comenzó la partida
todas las piezas seguían siendo las mismas.
Los únicos que sí lograron alcanzar su sueño
fueron los dos jugadores.
Uno se convirtió en agua
y el otro en viento.
Diez movimientos más tarde
una intensa tormenta arrasó por completo el tablero.

Se pasó toda la noche
intentando solucionar
una complicada operación de álgebra.
Cuando por fin lo consiguió
y salió a la calle para despejarse,
descubrió asombrado
que las casas eran símbolos
y el resto de los transeúntes
un montón de ecuaciones con zapatos.

"Un montón de ecuaciones con zapatos..." Sospito que és així com ens veu, o  interpreta, en Jaume Busquet, o si més no és així com dibuixa els seus personatges, en formes geomètriques que, ben segur, es podrien representar en equacions...

Es pot separar l'obra de l'artista? No, o com a mínim no fins que l'artista no travessi el Pont de l'Aigua i se'n torni a casa; per la qual cosa de moment, avui, gaudim de l'obra, i del seu artista!

De la presentació se n'ha fet aquest recull d'imatges i moments. L'exposició es pot visitar fins a finals d'octubre.

Bon Nadal. Minuts Musicals de Nadal

Quimi Portet és, sense cap mena de dubte, un dels millors músics del nostre país i després de forjar-se una carrera d'èxits amb Los Burros i, especialment, amb El Último de la Fila, també s'ha forjat una llarga, sòlida i solvent carrera d'èxits en solitari.

Les seves cançons són un retrat crític, amb bones dosis d'humor i ironia, de la nostra societat i de nosaltres mateixos, de les nostres pors i passions personals.

Quimi Portet és com el nostre Lou Reed, i si el músic novaiorquès va escriure Xmas in February, Quimi Portet va escriure el seu particular "Bon Nadal", mostrant-nos part de la seva cara B i desitjos amagats d'aquestes festes:

"Bon Nadal i bon any,
campi qui pugui campar..."

Arquer d'amor. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Arquer d'amor

Si et veia la sina
veia dos fitons; 
oh, deixa'm, amiga, 
que provi el meu pols. 

Si un pit et sagnava, 
beuria ta sang; 
si et sagnava l'altre, 
amb les dues mans. 

Obre ben bé els braços 
i acluca bé els ulls: 
si la carn no es bada 
la vida s'esmuny. 

Quan sentis ma boca 
aguanta l'alè -
t'estremiràs tota 
i és quan jo et prendré. 

Amiga, la vida 
és una cançó. 
Jo canto ta sina, 
arqueret d'amor. 

Joan Salvat-Papasseit

El cas Pélicot

Ho reconec, jo també m'he escandalitzat pel cas Pélicot, per la depravació de Dominique Pélicot, no només per drogar i violar a la seva dona durant quasi 10 anys, també per oferir-la per tal que altres homes la violessin.

I sí, també reconec que jo també he admirat la valentia de Gisèle Pélicot de donar la cara, de fer que qui s'hagi d'avergonyir sigui el seu marit violador i les desenes d'homes que també la van violar.

El cas Pélicot, avui, ens ha escandalitzat i indignat i ens ha mostrat, de nou, que els monstres, en realitat, habiten en les persones més (aparentment) normals. I que la violència masclista i sexual no entén de condició social i no només és lamentablement estesa arreu, també socialment normalitzada.

Perquè també reconec que fa menys de 10 anys (no fa tant de temps), quan vaig veure la pel·lícula "Kiki, el amor se hace", no em vaig escandalitzar (com a molt inquietar i incomodar) davant una de les trames que relata la pel·lícula, la d'un cirurgià plàstic que droga a la seva dona, que pateix una discapacitat física, per "fer-li l'amor", òbviament sense el seu consentiment, i per tant (ara ja ho sabem i tenim clar...), per a violar-la.

Aquesta trama romantitza la violació perquè, precisament, la relació de parella millora considerablement a partir d'aleshores, però aquesta justificació no hauria de ser-ho mai (la fi no sempre justifica els mitjans, és evident); precisament el director de la pel·lícula, Paco León, es va disculpar anys més tard:

"... hay una de las historias donde un hombre droga a su mujer para practicar sexo con ella, por supuesto sin su consentimiento. Aunque tratamos de darle motivaciones a los personajes es imperdonable haber romantizado una violación sistemática. Siento mucho no haber tenido en ese momento la sensibilidad para tratar el tema y haber frivolizado con él."

Que aquesta pel·lícula s'estrenés, tingués èxit de taquilla i fins i tot fos nominada als premis Goya en diferents categories, i que aquesta trama de submissió química no generés en aquell mateix moment un rebuig generalitzat, és l'evidència de fins a quin punt tenim integrada, socialment, la violència masclista i la violència sexual.

Que aleshores la societat no s'escandalitzés diu molt (i no precisament positiu) de la societat; que aleshores jo no m'escandalitzés diu molt (i no precisament positiu) de mi mateix. I, com han fet en altres ocasions altres casos, ara ha esclatat mediàticament el cas Pélicot no només per condemnar els violadors, també per a remoure'ns la consciència amb l'esperança que deixem de relativitzar (i encara menys justificar) la violència masclista i la violència sexual.

Girona FC - Feyenoord: que guanyi l'esport

 L'esport, i especialment el futbol, ha estat històricament el refugi d'organitzacions violentes, generalment d'ideologia d'extrema dreta, que sota el pretext d'animar un equip, inciten i exerceixen la violència dins i fora dels estadis.

El fenomen no és nou i precisament aquesta darrera jornada de lliga hem vist com se suspenia temporalment un partit, el derbi madrileny per excel·lència, a causa del llançament d'encenedors al camp per part d'aficionats "colchoneros" pertanyents al Frente Atlético, una d'aquestes organitzacions.

Una de les aficions del futbol europeu més violentes és la del Feyenoord de Rotterdam, que avui juga contra el Girona FC i que, generalment, com si es tractés d'una plaga de llagostes, allà on va no triomfa, com versa la coneguda marca de cerveses, sinó que arrasa!

I aquest és el temor que, d'uns dies ençà, tenim a Girona; bé, més que dies, setmanes, des que es va celebrar el sorteig de la lligueta inicial de la Champions League, i es va saber que el Feyenoord visitaria Montilivi.

Per aquestes organitzacions, el futbol és l'excusa, i és que moltes de les persones que en formen part, quan es desplacen en una ciutat en què jugarà el seu equip, com avui el Feyenoord a Girona, ni tan sols tenen entrada per accedir al camp.

Perquè el seu camp de batalla, generalment, és l'entorn del camp, la ciutat on es juga el partit. Fins i tot, aquestes organitzacions d'aficionats de clubs, organitzen trobades amb organitzacions semblants dels equips rivals per esbatussar-se entre ells.

Però ni amb això en tenen prou, i massa sovint provoquen aldarulls i baralles, malmetent el mobiliari urbà, terrasses i comerços i fins i tot increpant a la població autòctona, durant les hores prèvies i posteriors al partit...

Davant d'aquest panorama, davant la més que probable visita d'aficionats violents del Feyenoord de Rotterdam, Girona s'ha blindat, confio que no necessàriament invocant l'esperit d'Álvarez de Castro, per ser novament immortal, per sortir indemne del pas d'aquesta plaga violenta, d'aquesta xacra del futbol, per la ciutat.

Que passi el que passi avui, sobretot que guanyi l'esport i l'esportivitat, mai la violència, ni dins ni fora del camp.

1 d'octubre, més passat que futur

Arriba un moment, a la vida, que hom viu més rememorant el passat que no projectant-se al futur, fent del present una mena de caldo en què la nostàlgia i la melangia, els records, van fent xup-xup. No me'n lamento, és un fet, com quan els infants i adolescents es creuen immortals, i m'agradarà, quan sigui un vell xaruc, poder-m'hi recrear, a risc de repapiejar...

Tinc la impressió que això, si fa o no fa, és quelcom que ens està passant amb l'1 d'octubre, bé, més aviat amb el seu esperit. Invoquem més aquell esperit com a record, que com a motivació per a fer un nou embat. No estem per a nous embats, ara, les darreres eleccions a Catalunya ho han deixat prou clar.

Ja entenc que ara no és moment d'esmolar ben bé les eines, que no sembla que hagi de venir un altre juny, tampoc un altre 1 d'octubre; em sembla que encara no ens hem acabat de llepar les ferides, amb l'amnistia encallada i enrocada; i de ferides, l'independentisme se'n fa de noves, mossegant-se els uns als altres a cop de declaració o, encara pitjor, de piulada.

Fa set anys semblava que ho teníem a tocar; es respirava il·lusió, tot i que avui temem que en realitat fos innocència, i ens dol que aquella confiança, gairebé cega, en aquell govern els encegués més a ells que a nosaltres.

Avui recordarem l'1 d'octubre, i demà ja seguirem aspirant al finançament singular, maldant perquè no esdevingui, com el cafè per a tothom, plural...