dimecres, 31 d’agost del 2016

Repte no acceptat!

La meva no publicada foto de perfil en blanc i negre; repte no acceptat!

Les persones actuem, més vegades del que ens pensem, per mimetisme, fet especialment visible, els darrers anys, a les xarxes socials.

No és res de nou, però les xarxes i eines socials ens permeten visualitzar-ho molt més: si fa o no fa a Instagram pengem les mateixes fotos, amb més o menys gràcia, qualitat i encert, però les mateixes al cap i a la fi. També actuem per mimetisme quan d'una manera massiva canviem la foto de perfil de Facebook, o de Twitter, davant un atemptat o dia especial, els dies internacionals...

Aquests darrers dies no són pocs els usuaris de Facebook que han publicat una foto seva en blanc i negre acompanyada del text "repte acceptat", imatge per, se suposa, donar suport a la lluita contra el càncer.

La fotografia en sí és, en principi i d'entrada, inofensiva, també el missatge que l'acompanya, però els diaris digitals s'han afanyat a difondre, aquesta darrers dies, que aquesta acció individual no és més que la baula d'una cadena, d'una d'aquelles cadenes de missatges que interpel·len als usuaris a fer una acció concreta en pro d'alguna causa, noble o no: la lluita contra una malaltia, l'adveniment de temps millors., de la bona sort, evitar una malastrugança o garantir una activa i prolífera vida sexual!

De fet els propis mitjans digitals han escampat la brama, difosa sembla ser per la pròpia policia, que aquesta cadena que encadena fotografies en blanc i negre i "reptes acceptats" té per objectiu, per una sèrie de mecanismes malèfics que em resulta impossible d'entendre i encara menys d'explicar, fer-se amb les nostres dades personals, diuen que especialment el correu electrònic amb la finalitat de vendre'l; ja sabem, el negoci de les dades personals: nosaltres som el producte!

Informava dies enrere la policia que quan algú clicava m'agrada a l'usuari que l'havia publicat li apareixia aquest missatge: "Hola. Al darle me gusta a mí foto has aceptado el reto. Tendrás que subir una foto tuya en blanco y negro. Vamos a llenar Facebook de fotos contra el cáncer".

Aquestes estafes via cadena tenen per nom per nom "Hoax", "falsa alarma", i la seva finalitat és precisament generar una falsa alarma que ens activi la disposició a actuar per mimetisme, de fer allò que els nostres "amics" ja han fet, en aquest cas, publicar una fotografia en blanc i negre acceptant el repte! I aquí és on el mecanisme del mimetisme entra en joc, doncs no serem menys solidaris, sobretot si el repte és tan a l'abast!

A les xarxes socials solen passar coses per mi incomprensibles, i la majoria de vegades les ignoro, ignorant com sóc: gent que publica números, o dones que tot d'una reprodueixen el mateix missatge, o el nom d'un color, d'un animal... Aquests tipus de comportaments abans em generaven molta curiositat, i és que aquesta era, és precisament la seva finalitat, captar l'atenció!

En el cas de les fotos en blanc i negre fins i tot vaig plantejar-me acceptar el repte i publicar la meva, doncs jo també actuo, a voltes, per pur mimetisme, però abans vaig voler comprovar si rere aquesta acció ho havia l'AECC, però ni al web, ni al Facebook ni al Twitter de l'entitat vaig trobar-hi cap crida a publicar una foto en blanc i negre...

Tot i l'origen malintencionat d'aquesta cadena sembla que no és tan clar que efectivament pogués captar les dades dels usuaris que li han fet cas; el que sí és evident, com tanta gent ha comentat, alguns excessivament indignats, és que el fet en sí, per si sol, no contribueix a la lluita contra la malaltia, més enllà, com altres accions de sensibilització, de seguir-nos mostrant (i demostrant a les nostres amistats) compromesos amb aquesta lluita, com amb tantes altres...

Les persones actuem per mimetisme i massa vegades, alhora, impulsivament; d'això viuen i s'alimenten aquestes cadenes de missatges més o menys benintencionats que tenen, per mi, la mateixa categoria que el correu brossa (spam). Perdoneu-me, doncs, si no sempre la segueixo, i perdoneu-me també per si alguna vegada, ignorant jo, n'he estat una baula més...

dilluns, 29 d’agost del 2016

La mare que els va parir!


No són la primera parella de germans que es dediquen a la política, doncs abans que ells podem parlar, per exemple, dels germans Quim i Manel Nadal, o Pasqual i Ernest Maragall...

Tampoc ningú assegura, ni descarta, que siguin els darrers, ja sabem que de tan en tan apareixen nissagues polítiques, però sí podem assegurar que són els germans polítics (o polítics germans?) que més pes polític tenen en l'actualitat: parlem, com bé haureu deduït, d'en Benet i en Lluc Salellas.

Gironins i d'esquerres, o d'esquerres i gironins, tant li fa, els germans Salellas representen avui a milers de ciutadans a l'Ajuntament i a la Diputació de Girona el petit, en Lluc, i a centenars de milers al Parlament de Catalunya el gran, en Benet, ambdós sota les sigles de la CUP.

En ambdós casos per traçar les seves trajectòries polítiques resulta imprescindible vincular-los a la figura del seu pare, Tià Salellas, advocat, polític i activista, una d'aquelles persones que deixen empremta, i que tristament va morir massa aviat, ...

La referència paternal és tan imprescindible com necessària, però jo avui no vull reivindicar-la sinó vindicar la (quasi) sempre més silenciada referència maternal, en aquest cas de la mare que va parir els germans Salellas, que es diuen Vilar de segon cognom: la Glòria Vilar i Farrerós!

I per fer-ho amb justícia hem de defugir de la vergonyant frase que situa a les grans dones rere grans homes (darrere un gran home sempre hi ha una gran dona), doncs en cas de ser-ho i de ser-hi més que al darrere són, en tot cas, al costat, un al costat de l'altre!

La projecció pública dels grans homes solen tenir l'efecte de l'arbre que ens impedeix veure el bosc, una invisibilitat llargament coneguda, denunciada i estudiada. Aquesta frase amaga una mena de premi de consolació per ocupar un fals segon lloc i condemna a qui es situa rere un gran home a la permanència d'aquesta posició secundària quasi a perpetuïtat.

El que han estat i el que són avui en Benet i en Lluc ho deuen al seu pare i a la seva mare, ells prou que ho saben i ben segur ho reconeixen; a més, a ningú més que a ells els hi correspon judicar-ho. Però mentre una immensa majoria només hi sap veure, quan els veu, el reflex de la figura del seu pare, jo no puc evitar veure-hi també el reflex de la figura de la seva mare...

Que generalment les mares no siguin tan visibles (pel que fa a la projecció pública) no significa que (1) no hi siguin ni (2) que la seva contribució sigui tan (o més) important en la forja del caràcter dels fills.

Fa poc més de deu anys que la Glòria, la mare d'en Benet i d'en Lluc, es va morir, com en Tià, massa aviat. Deu anys que es recorden discretament, en la intimitat dels qui la van estimar i conèixer.

Quan torneu a veure en Benet o en Lluc, en declaracions als mitjans o intervenint a les institucions que representen, si hi sabeu veure l'ombra d'en Tià observeu a l'altre costat, no al darrere (mai al darrere!), i hi descobrireu la de la Glòria, la mare que els va parir!

divendres, 26 d’agost del 2016

El vídeo de la setmana: comunicar sense dir res


Per poques nocions que tingueu sobre comunicació sabreu que el que diem (el llenguatge verbal) és tan sols un petit percentatge del que compta quan comuniquem el que volem dir; la comunicació no verbal i la para-verbal tenen molt més pes i són la clau, diuen els experts, per tal que el missatge arribi!

Per mostra un botó: el conferenciant d'aquesta xerrada diu no tenir res a dir, i efectivament, parla molt però no diu res, i tot i així, com podreu comprovar, se li entén tot i, el més important, el seu missatge arriba!

Per cert, el vídeo és en anglès però podeu activar els subtítols clicant sobre la icona de configuració...



Bon divendres!

dimecres, 24 d’agost del 2016

A primera línia de mar


La primera línia de mar és especialment cobejada per les parelles amb infants petits. La seva vida a la platja es limita a tres metres a banda i banda d'on la platja trenca les onades; la seva vida es concentra bàsicament en aquesta franja imaginària dins la qual hi caben els primers castells de sorra i les primeres xipollejades a l'aigua. El terreny de joc és petit, però esgotador pels pares joves i primerencs.

També la gent gran, matinera de mena, copa la primera línia de mar a la platja; ells solen ser els primers en tot: en sortir a caminar ben d'hora, a plantar el para-sol a la platja, a primera línia de mar, i a passejar i seure, alternativament, al passeig marítim al vespre, que són també de sopar d'hora! L'objectiu de la primera línia de mar per ells és escurçar al màxim la distància entre la cadira de platja i l'aigua. Quan ens fem grans tornem a la petita franja imaginària de seguretat que teníem quan érem petits; també amb això quan ens fem grans ens apropem d'alguna o altra manera a la infantesa....

Les famílies amb mainada més gran o les parelles sense fills bé ens conformem amb la segona línia de la platja; els qui tenim fills tan sols necessitem fixar bé les coordenades per no perdre de vista la mainada, que campa amb llibertat en l'àmplia franja que hi ha entre la dutxa de la platja i la boia del mar que delimita la zona de bany. Els horitzons són més llunyans, però la nostra estada a la platja és molt més relaxada que els pares primerencs i amb mainada petita.

Els pares amb mainada més gran podem gaudir dels nostres banys de sol i de mar, o bé capbussar-nos a les profunditats de la lectura o fins i tot d'un breu son que robem a la nit i a la migdiada. Més que despreocupats, gaudim del nostre moment, sense perdre de vista la prole, i mirant-nos amb llunyania, i alguns també amb certa nostàlgia, els temps en què també nosaltres érem esclaus dels tres metres de platja i de mar, encadenats en fràgils castells de sorra i enganxats al cul d'infants amb bracets i bombolles....

Els adolescents i els joves es reserven el galliner de la platja, en cas que aquesta fos el pati de butaques d' un teatre. Allà no només tenen prou espai per jugar a vòlei, a futbol o a pales, lluint els seus cossos àgils i en forma, també tenen a suficient distància el mar per, amarats de suor i embriacs de testosterona, els nois es capbussin a l'aigua després de fer quatre llargues gambades passant corrents i aixecant pols entre les altres zones poblades de pares de mitjana edat, gent gran i pares primerencs... Coi de joves!

És clar que la platja, com la selva, també es regeix per la seva pròpia llei; a la platja, però, no s'imposa el més fort sinó el més matiner, siguin quines siguin les seves altres condicions, fet que provoca que aquesta aparent disposició lògica de les tres línies de mar no sempre segueixi la seva lògica, i per tant que acabis fins al capdamunt de la sorra que aquell infant, malgrat les reiterades advertències dels seus pares, quan hi són, et tira a sobre constantment amb el risc que t'acabi enterrant a la primera, segona o tercera línia de mar!

Així transcorre la vida a la platja un dia qualsevol, així em sembla imaginar-la quan alço la vista, còmodament assegut sobre una cadira de platja, sota l'ombra del para-sol i amb un llibre a les mans...

dimarts, 23 d’agost del 2016

Narcís-Jordi Aragó, Girona des de l'Onyar

En Narcís-Jordi i la Mercè a la Casa Masó, el juny de 2014. Foto: Roger Casero
La meva mare m'ho va comunicar ahir a la tarda, just després de caçar al vol aquesta piulada d'en Quim Nadal: "Narcís-Jordi Aragó i Masó mor mentre treballava en la tria i l'edició d'un recull de prop de 300 articles seus"

Sóc conscient que res del que pugui escriure li farà la justícia que es mereix; són altres les veus i els articles que amb més autoritat poden glossar-ne la seva figura personal i periodística. i el que ha representat Aragó per Girona i pel periodisme.

Si la meva mare s'hi atrevís començaria a escriure sobre en Narcís-Jordi, també sobre l'enyorada Mercè, amb el temor, seu i meu, que potser no sabria acabar, per tot el que explicaria, amb tot luxe de detalls i derivades, del que van viure i compartir junts, sobretot essent veïns a la Casa Masó, al cor del carrer de les Ballesteries de Girona. Potser per això no ho fa, temorosa que si comença, no sabrà acabar...

Més justícia que les meves paraules també li faria les que el meu pare, el seu amic Just Casero, ben segur li dedicaria, evidentment en cas de ser viu, paraules justes com les que en Narcís-Jordi, com tants altres amics, li van dedicar quan es va morir. "Fam i set de ser Just" és el títol de l'article que en Narcís-Jordi Aragó va escriure en record del meu pare i que el Punt Diari va publicar el diumenge 1 de febrer de 1981.

Deixeu-me reproduir uns fragments d'aquell text, fragments de caire més personal i familiar, que inevitablement ahir vaig rellegir:

"(...) En Just i la Ma Mercè es van acostumar a pujar a casa meva molts dies a l'hora del cafè. Van contemplar tants cops l'espectacle del riu des de la galeria, que després del casament - una festa inoblidable a Cantallops - van voler venir a viure a dalt de la meva escala, al mateix pis que havia ocupat durant molts anys un altre periodista, mossèn Carles de Bolós. Aquella fou la seva primera llar.

(...) A la petita església de Cantallops, el dia que es van casar, en Just va cantar l'Evangeli de la Missa amb el text de les Benaurances. La seva veu esdevingué més sonora quan va dir: "Feliços els qui tenen fam i set de ser justos, perquè ells seran saciats".

Era un auguri que lligava amb el seu nom i que lligava, sobretot, amb la seva vida. Sempre va tenir fam i set; totes les conquestes se li tornaven petites; la realitat era sempre inferior al seu somni i cada dia volia respondre a una exigència més alta. Aquesta actitud, que de vegades semblava arrogant i que sovint era incòmode, dissimulava amb prou feines la seva amagada tendresa. Ara que el seu afany ha trobat el repòs, som els seus amics els qui restem inquiets: commoguts per la seva valentia final i interrogats vitalment pel seu exemple."

Narcís-Jordi Aragó no només semblava un home savi, llegint els seus articles es notava que, amb tota la seva modèstia, ho era! Ja fa molts dilluns que el trobava a faltar al diari El Punt Avui amb la seva columna, per mi, com per tants altres gironins, de lectura obligada!

De totes les "Girones", de totes les que conec, la que destil·lava i explicava en Narcís-Jordi és de les que més m'agrada, una Girona il·lustrada i documentada, una veu rigorosa, però gens abrupta, més aviat assossegada, com el curs de l'Onyar al seu pas sota la galeria de la Casa Masó.

I d'un temps ençà, si fa o no fa des que la Mercè no hi és, també el trobava a faltar pel carrer Ballesteries, per la Cort Reial, la Rambla o el carrer Santa Clara per Fires, o per Sant Jordi, o un dissabte qualsevol... Les ciutats també són la seva gent, sobretot són la seva gent, més enllà de l'urbanisme, l'arquitectura i les imatges de postal, i Girona no n'és una excepció, i en Narcís-Jordi i la Mercè, junts i per separat, són molta Girona!

La Mercè Huerta ens va deixar dibuixada per sempre més la seva Girona, en Narcís-Jordi Aragó ens l'ha deixat escrita i descrita, la grisa i negra i la de tots els colors, per a ser descoberta i redescoberta, també per sempre més!

Descansa en Pau, Narcís-Jordi.

dilluns, 22 d’agost del 2016

A un (mal) pas de la glòria olímpica!


Yana Kudryavtseva, gimnasta amb cognom que em veig més amb cor d'escriure que de pronunciar, era la principal favorita per guanyar la medalla d'or en la final individual d'aparells de gimnàstica rítmica, però un petit error de recepció d'una de les masses just al final del seu exercici la va allunyar de l'or olímpic!

Yana Kudryavtseva és, avui per avui, la gran dominadora de la gimnàstica artística individual i ja acumula, entre les seves medalles en competicions internacionals, vint-i-sis medalles d'or, tretze de les quals en campionats del món, però cap encara en una Jocs Olímpics! Just quan va acabar el seu exercici de masses, el tercer dels quarte que havia de completar, va ser conscient que amb aquell error se li escapava l'or, i no va poder evitar que se li escapés més d'una llàgrima...

L'error, com en la vida, també forma part de l'esport! Però el binomi encert / error no és l'únic que en l'esport, com en la vida, es posa en joc! Donem per descomptada la preparació (física i mental), i també hi ha el factor sort i el seu anvers, la dissort, la malastrugança!

Dissort és el que va patir l'atleta nord-americana Abbey D'Agostino quan accidentalment va topar amb la neozelandesa Nikki Hamblin, qui en plena sèrie de classificació per la final dels 5.000 metres es va entrebancar i va fer caure D'Agostino. La història d'aquesta entrebancada olímpica ja la coneixeu: les dues atletes ajudant-se mútuament, relat que exemplifica l'esportivitat i l'esperit olímpic i que contrasta amb una de les imatges més lamentables d'aquests Jocs de Rio 2016.

Em refereixo a la trista imatge de l'egipci Islam El Shehaby quan va negar la salutació al seu rival, l'israelí Or Sasson; El Shehaby, a banda de ser eliminat pel judoka israelià, va ser expulsat pel Comitè Olímpic Egipci dels Jocs; Or Sasson, per la seva banda, a seguir guanyant combats fins a penjar-se el bronze olímpic! Justícia esportiva? 

Una competició tan àmplia i coral com els Jocs Olímpics dóna per a moltes històries de glòria, com la del nedador de Singapur Joseph Schooling, el fan que va batre el seu ídol, Michael Phelps, a la final dels 100 metres papallona, o la història de la judoka Majlinda Kelmendi, que va donar la primera medalla, un or olímpic, a Kosovo!

En els Jocs Olímpics la glòria generalment es mesura pel color dels metalls, però la glòria olímpica no sempre és d'or, plata o bronze, sinó en moltes ocasions que s'alimenta d'altres detalls, que no sempre tenen a veure només amb l'esport.

Per a la història queden els podis, naturalment, però en l'hemeroteca dels nostres records també hi desarem altres històries i relats que ens han commogut al llarg d'aquests quinze dies de Jocs Olímpics: per mi serà impossible esborrar una de les primeres imatges que vaig veure dels jocs, l'esfereïdora imatge de la cama trencada del gimnasta francès Samir Aït Saïd. Aquest sí va ser un mal pas!

Rio 2016, amb totes les medalles i històries, ja és història; la propera cita dels esportistes amb la glòria i les medalles olímpiques serà Tòquio 2020. No ens n'adonarem que ja hi serem, gaudint de les històries personals que els Jocs Olímpics sempre ens ofereixen, aquelles que situen els esportistes a un pas, o un mal pas, de la glòria olímpica!

divendres, 19 d’agost del 2016

El vídeo de la setmana: Carolina Routier, olímpica!


La Carolina fa triatlons! La notícia ens va agradar però no sorprendre, doncs ella, com les seves germanes, va créixer fent piscines al Club Natació Banyoles i competint en natació, primer, i salvament, després, sempre a un alt nivell!

Aleshores a cap de nosaltres, oncles i cosins, ens passava pel cap que algun dia la Carolina Routier Cañigueral seria olímpica! Però si aquest era un somni que perseguia ara ja quasi l'ha atrapat: aquest dissabte 20 d'agost la Carolina participarà a la triatló dels Jocs de Rio 2016!

A prop no només hi tindrà en Mario, també els seus pares, que naturalment no s'han volgut perdre el debut olímpic de la Carolina! I tots nosaltres (germanes, nebots, oncles, cosins...) també hi serem amb ella, a cada braçada, a cada pedalada, a cada pas que faci fins a arribar a la meta! I quan acabi, sigui quina sigui la seva posició, ens sentirem orgullosos de la Carolina, la nostra cosina olímpica!




Bon divendres i molta sort, Carol!

dimecres, 17 d’agost del 2016

La plata de del Potro


Juan Martín del Potro no és, ni possiblement serà, una llegenda del tennis com ho han estat o són John McEnroe, Ivan Lendl, Jummy Connors, Bjorn Borg, Pete Sampras o Roger Federer però possiblement ha estat el tennista que amb més profunditat, com els cops que envia amb força al fons de la pista, prop de la línia, ha arribat al cor dels espectadors i seguidors de la competició de tennis dels Jocs Olímpics de Rio 2016.

La seva a Rio 2016 ha estat una participació contra pronòstic, sobretot eliminant a la primera ronda a Novak Djokovic, actual número u del rànquing ATP i un dels favorits del torneig, i al potent i explosiu Rafa Nadal a les semifinals! Del Potro, que ja va ser medalla de bronze a Londres 2012, vencent precisament a Djokovic, no va poder superar el britànic Andy Murray, que com a Londres 2012 es va penjar de nou l'or olímpic.

La plata de Juan Martín del Potro té molt mèrit, doncs l'argentí, tot i ser encara un tennista jove (27 anys) ha tingut una carrera esportiva irregular per culpa, sobretot, d'una lesió al canell que l'any 2010 li va trencar la seva progressió al rànquing, escalant fins a la 4a posició de l'ATP després de guanyar, l'any 2009, l'Open USA, el seu únic Grand Slam! Actualmehnt del Potro ocupa el 141è lloc del rànquing de l'ATP.

Del Potro ja fa anys que ha perdut la llarga melena que lluïa de jove, quan va irrompre al circuit, però segueix oferint, guanyi o perdi, la intensitat i força del seu servei i de la seva dreta, els seus cops guanyadors! A Rio 2016 el seu joc ha brillat i ha assolit una meritòria i inesperada medalla de plata! És cert que l'or et duu a la glòria, però més enllà de l'or, fins i tot també més enllà dels metalls, hi ha molta glòria, batalles personals guanyades, reptes assolits!

D'haver guanyat del Potro hagués tenyit d'èpica el daurat més cobejat, doncs no són moltes les sorpreses que els Jocs Olímpics ens ofereixen: generalment guanyen els teòricament millors, els favorits! Però avui del Potro simbolitza el contra pronòstic, el no tenir res a perdre i molt a guanyar amb què molts atletes afronten els Jocs.

Andy Murray se'n va endur merescudament l'or olímpic i després d'una llarga i fatigada abraçada entre els dos finalistes del Potro va rebre una sentida ovació, el reconeixement a l'esforç i al gran torneig olímpic que ha fet l'argentí, que tornarà a bregar per les pistes del circuit per alçar de nou un títol ATP que se li resisteix des de 2014, amb la ferma voluntat d'ampliar el seu palmarès, de moment amb 18 títols ATP guanyats.

Juan Martín del Potro no és, ni possiblement serà, una llegenda del tennis com ho han estat o són John McEnroe, Ivan Lendl, Jummy Connors, Bjorn Borg, Pete Sampras o Roger Federer però a mi, com moltes d'aquestes llegendes, ja m'ha guanyat!

dilluns, 15 d’agost del 2016

Postal estival matinal

Vista panoràmica de la platja de Torre Valentina de Sant Antoni de Calonge. Foto: Roger Casero

El sol ixent, que empeny amb la força de cada dia per, com cada dia, acabar-se imposant, tenyeix d'un suau taronja els pocs núvols que enteranyinen el cel. El reactor d'un llunyà avió, amb rumb, passatge i destí desconeguts, traça una recta perfecta que dibuixa una diagonal ascendent que en qüestió de minuts es fondrà, i confondrà, amb els núvols.

Amb la primera claror els caminants matiners ja s'han tret la son de les orelles i ressegueixen el passeig a pas lleuger. També els gossos impacients han espolsat la son de les orelles dels seus amos, reclamant la seva dosi de passeig matinal, mentre els amos, resignats o no, s'espolsen les lleganyes i més d'un aprofita el moment per xuclar la primera calada del dia.

Els corredors són escadussers però no trigaran a inundar el passeig d'energètics i fatigats passos atlètics, fent ziga-zaga esquivant caminadors matiners i passejadors de gossos.

A aquestes primeres hores del dia la platja és pràcticament òrfena de presència humana; uns joves apunten els seus objectius cap a l'skyline que el sol ixent ressalta de Palamós, confiant que entre el que la natura ofereix i les possibilitats infinites dels filtres i retocs la foto llueixi amb llum pròpia a Instagram. Ben segur que sí!

Un estol de gavians es passegen amb total impunitat per la sorra, tan sols esperitats per la màquina que, sense pressa però sense pausa, l'aplana per deixar-la com la catifa que esperen trobar els banyistes. A aquestes hores la platja és pràcticament seva i la rastregen a la recerca de tresors.

Al port de Palamós els pescadors es fan a mar amb l'esperança de tornar, sota un estol gavians cridaners, amb prou peix com per omplir la llotja i, naturalment, les seves butxaques!

Els finestrals més alts d'algun hotel de Platja d'Aro reflecteixen el taronja que escup el sol, però a mesura que l'astre puja l'intens color es va esmorteint i ara ja tan sols pinta els núvols amb un groc pàl·lid que aviat esdevindrà el blanc amb el que els infants pinten els núvols.

En qüestió de minuts el sol banyarà les platges de Sant Antoni de Calonge i poc a poc la gent, que s'afanya a esmorzar o espera pacientment el seu torn a la cua del pa, desallotjaran els gavians, que resignats amb la seva posició a la cadena tròfica, gaudeixen dels seus darrers moments de glòria a la platja, moments que recuperaran a la tarda, quan les ombres dels edificis més alts semblaran cridar, i convidar els humans a retirada!

Amarat de suor aturo el cronòmetre i recupero l'alè... El dia tot just es lleva...

divendres, 12 d’agost del 2016

El vídeo de la setmana: Simone Biles, la potència artística de la gimnàstica


Simone Biles és, i serà sens dubte, un dels noms propis dels Jocs Olímpics de Rio 2016 que aquests dies s'estan celebrant.

Cèlebres són els seus exercicis, i especialment espectaculars els de terra, en la que explota com cap altra gimnasta potència de les seves cames. Resulta inevitable comparar-la amb la gimnasta que fa quaranta anys, als Jocs Olímpics de Montreal 1976, no només va meravellar el món, sinó que va assolir la màxima puntuació possible, fins aleshores mai assolida, un 10 pel qual el marcador d'aquells jocs no estava preparat: Nadia Comăneci!



Simone Biles no té els 14 anys de Nadia Comăneci, sinó 19, i com la romanesa fa quaranta anys la nord-americana pot tancar la seva primera participació olímpica amb un bon sac de medalles, algunes d'or com la que ja ha assolit en la competició per equips; el seu palmarès als mundials de gimnàstica artística ja brilla amb deu medalles d'or, dues de plata i dues de bronze.

Qui és Simone Biles i, sobretot, d'on ha sortit aquesta espectacular gimnasta capaç d'emmudir tot un pavelló olímpic per veure els seus exercicis? El "Biles", doble mortal en planxa que finalitza amb mig gir, salt marca de la casa que només ella, de moment, sap fer, potser no és el repte més difícil que ha hagut de superar al llarg de la seva curta vida...



Bon divendres!

dimecres, 10 d’agost del 2016

Real Madrid 11 - Barça 5


"¿Mejor el Barça? Ellos tienen 5, nosotros 11!"

Així va respondre setmanes enrere, a les acaballes de la temporada passada, el president del Real Madrid Florentino Pérez a un simpàtic i provocador aficionat culer que li deia que, malgrat la "undécima" acabada de guanyar, el Barça és el millor equip del món!

Les dades són clares i la distància que avui hi ha entre ambdós clubs, pel que fa a Copes d'Europa, és la mateixa que hi havia abans que el Barça guanyés la seva primera Champions League: efectivament, des d'aleshores, des d'aquell 20 de maig de 1992, Barça i Real Madrid han guanyat les mateixes Copes d'Europa!

Però si gratem una mica les dades veurem que no les han guanyat de la mateixa manera, les respectives Copes d'Europa, i no em refereixo a eliminatòries amb rivals més fluixos, sinó a una dada que trobo sorprenent!

De les onze Copes d'Europa que té el Real Madrid només en dues, les de les temporades 1956/57 i 1957/58, el club blanc va ser també campió de la lliga espanyola. En canvi el Barça en totes i cadascuna de les cinc temporades que ha alçat la Copa d'Europa també ha estat campió de la lliga espanyola.

Aquestes dades expliquen una realitat que per repetida ja sabem: el Real Madrid no necessita fer una gran temporada per guanyar la Champions League, mentre que de moment l'única manera que el Barça la pugui guanyar és fent una gran temporada, i en la majoria de casos ni així!

Naturalment aquestes dades no treuen mèrit a cap Copa d'Europa del Real Madrid, doncs més enllà de les circumstàncies (presents o del passat, esportives o extraesportives) els títols són seus i se'ls ha ben guanyat!

Però els culers, com els matalassers i tantes altres aficions de tants altres equips, sabem que els títols no sempre ho són tot, que són com els diners, que no donen la felicitat però hi ajuden!

La discussió sobre quin equip és millor pot fatigar per reiterativa, doncs ambdós equips tenen arguments i títols per defensar-se, però més enllà de la premsa (afí) de Madrid no sento que es parli encara d'un cicle del Real Madrid com a dominador del futbol europeu i mundial, com sí que fa anys que es parla del cicle del Barça de Messi.

La Champions League d'enguany del Real Madrid és un dels títols grans i valuosos, doncs és el passaport que et duu a guanyar altres títols, potser menors però que sumats als grans engreixen historials i llegendes: la Supercopa d'Europa i el Mundial de Clubs.  

La lliga i la Copa del Rei que enguany ha guanyat el Barça sempre fan bo el balanç de qualsevol club, en qualsevol temporada, doncs fer el doblet no és cosa fàcil ni passa cada any... El manual diu que ni uns ni els altres canviarien llurs títols guanyats...

De moment però, ja que a Florentino Pérez li agraden tant els números, el balanç de títols d'aquesta temporada passada és Real Madrid 1 - Barça 4, però ja sabem que també en el futbol, com en la política amb les eleccions, les lectures dels resultats sempre són relatives i interessades; prou que ho sap el llest de Florentino Pérez!

De fet, ara que la pilota ja roda i s'ha iniciat la nova temporada el balanç de títols, després del guanyat ahir pel Real Madrid, la Supercopa d'Europa el Sevilla, el balanç provisional és de Real Madrid 1 - Barça 0...

dilluns, 8 d’agost del 2016

A internet, seguretat o llibertat?


El 2 de desembre de 2015 dues persones emmascarades, vestides de militars i armades fins a les dents van irrompre al banquet del Departament de Salut Pública del comtat de San Bernardino (Califòrnia) i van començar a disparar indiscriminadament, causant catorze morts i una vintena de ferits. Els dos assaltants van morir posteriorment abatuts per la policia.

Un dels assaltants era Syed Farook, qui feia cinc anys treballava al Departament de Salut Pública i que fins minuts abans participava de la celebració; l'altre assaltant era Tafsheen Malik, la seva dona; moments abans van deixar el seu fill, un nadó de pocs mesos, a l'àvia paterna...

En la seva investigació l'Oficina Federal d'Investigació (FBI) va trobar un iPhone 5C propietat de Syed Farook i davant la impossibilitat d'accedir a les seves dades, a causa del bloqueig i de l'eliminació del contingut després de reiterats intents fallits d'accés, va demanar a Apple que li facilités l'accés a la informació del terminal propietat de l'assassí de San Bernardino, per tal confirmar o descartar vinculacions amb Estat Islàmic; Apple, però, s'hi va negar!

Apple va argumentar i argumenta que hauria de desenvolupar una nova versió del seu programari (“software”) per tal que l'FBI pogués eludir les restriccions de seguretat fet que, segons Apple, aquest “nou programari” permetria a qui l'utilitzés desbloquejar l'iPhone de qualsevol persona!

Aquest cas ha atiat un debat que, malauradament, altres atemptats mantenen encès: seguretat o llibertat?

L'abast internacional del terrorisme i l'ús que les organitzacions terroristes fan de les noves tecnologies (internet, xarxes socials, dispositius...) per a la captació de terroristes i la perpetració d'atemptats fan imprescindible que les agències i serveis públics que vetllen per la nostra seguretat no puguin obviar el que es cou a internet, incloses les comunicacions personals.

Fins a quin punt estem disposats a fer més vulnerable la nostra llibertat en favor de la nostra seguretat?

No fa massa el servei de missatgeria instantània WhatsApp va millorar la seguretat de les nostres comunicacions i ens en va informar amb aquest missatge: “Els missatges que enviïs a aquest xat i trucades ara estan assegurats amb encriptació punt a punt”, que significa, com WhatsApp també explica, “que ni WhatsApp ni tercers podran veure-les o escoltar-les”.

Podem pensar que ara les nostres comunicacions personals són més segures, però també ho poden ser les que els terroristes poden mantenir per atacar-nos. D'altra banda si permetem que pesi més la seguretat, i que per tant la policia tingui més facilitat d'accés a les comunicacions per a prevenir i investigar possibles atacs, potser també veurem més vulnerada la nostra llibertat.

La col·laboració i cooperació de les empreses tecnològiques amb els serveis de seguretat públics sempre genera debat, aquest debat, i no només per a la lluita contra el terrorisme, també per a lluitar contra altres delictes: fraus econòmics, pornografia infantil, etc. Cada vegada estem més connectats, no només les persones, també els dispositius, que també van aprenent a interactuar amb nosaltres i entre ells; cada avenç tecnològic aporta, se suposa, una solució, quan no crea una nova necessitat, però representa també un nou repte a nivell de seguretat, debat que interpel·la la nostra llibertat.

El debat, però, no és nou: també el vam obrir anys enrere amb la “Llei Corcuera” o el tenim cada vegada que s'instal·len càmeres de seguretat als carrers. El veritable repte, però, és substituir la disjunció per la conjunció per cercar l'equilibri impossible: seguretat i llibertat!

Article publicat al número 94 de la revista Parlem de Sarrià.

divendres, 5 d’agost del 2016

El vídeo de la setmana: la construcció, deconstrucció i destrucció de la Girona de Joc de Trons!


Girona ha estat escenari de la sisena temporada de la celebrada sèrie Joc de Trons; ara que ja sabem que no serà escenari de la setena, podem gaudir del procés de construcció, deconstrucció i destrucció que ha fet l'empresa australiana d'efectes especials Rising Sun Pictures.

Qualsevol semblança amb la realitat (o hiperrealitat!) no és pura coincidència, sinó simplement tecnologia!



Bon divendres!

dimecres, 3 d’agost del 2016

Els punts crítics del procés participatiu (de #SarriadeTer)


De la mateixa manera que el camí es fa caminant, com deia el poeta, la participació es fa participant! I això és el que hem fet aquests mesos a Sarrià de Ter: participar.

El govern municipal va plantejar un procés participatiu per a escollir el destí de part de la plusvàlua obtinguda fruit de la venda d'una part de la fàbrica Torraspapel a Hinojosa, els propietaris de la futura fàbrica Paperera de Sarrià que reactivarà l'activitat paperera al nostre poble.

Finalment el govern municipal va decidir destinar 250.000 euros a aquest procés participatiu, dividint-lo en dues partides asimètriques: una de 50.000 euros i una altra de 200.000 euros a projectes d'inversió. El procés participatiu es podria haver plantejat en uns altres paràmetres, fins i tot s'hi podria haver destinat una major dotació pressupostària, però aquesta va ser la decisió del govern municipal i és sobre aquesta decisió i els seus efectes que hem d'observar el procés.

De fet la segona decisió que va prendre el govern municipal va ser que les propostes dels projectes d'inversió a escollir les fessin les entitats del poble i els veïns i veïnes, fet a priori molt lloable i positiu (que triïn des de l'inici!), però que en la seva materialització va acabar generant més d'un maldecap per les entitats, i no poques discussions entre aquestes i l'equip de govern. Senyal que el procés era viu, suposo...

El primer punt crític que va tenir aquest procés de participació va ser el fet que les entitats i els veïns i veïnes de Sarrià de Ter no s'havien de limitar a proposar projectes d'inversió, sinó que amb la seva proposta havien d'aportar un projecte, o un avantprojecte, amb una justificació i el pressupost de la inversió. Si del que es tractava era de fer aflorar necessitats n'hi havia prou amb fer arribar propostes, idees i fomentar el debat, però com que del que es tractava era que les entitats i els veïns i veïnes de Sarrià de Ter no només fessin la proposta, sinó que la justifiquessin socialment i tècnicament, i aportessin un pressupost aproximat, les entitats en van veure abocades a fer una tasca que possiblement no els corresponia a elles, sinó al propi ajuntament.

Aquesta circumstància,a més, va generar el segon punt crític: els tallers urbans es van convertir en una mena de concurs – competició entre propostes i projectes.

Les entitats, a banda de fer el projecte (justificació, pressupost, etc.) també van haver de defensar les seves propostes d'inversió en els diferents tallers urbans que es van realitzar pels diferents barris. La metodologia del procés marcava que una vegada fetes les propostes d'inversió i validades (?) per l'ajuntament aquestes es presentaven al poble als tallers urbans per tal que, en una posterior assemblea s'escollessin les finalistes. La dinàmica resultant va ser que als tallers urbans les entitats presentaven els seus projectes, i aquí es va cometre un nou error: l'estreta vinculació entre el projecte d'inversió (la necessitat) i l'entitat que el defensava, vinculació potenciada amb l'actitud del govern municipal, de “wait and see” (esperar i mirar), mantenint una confusa neutralitat.

El govern municipal es va mantenir, com havia de ser, neutral, però no s'hauria d'haver mantingut tan passiu; als tallers urbans hauria d'haver fer un pas endavant i fer quelcom més que convocar entitats i veïns i veïnes i exposar el procés: hauria d'haver presentat els projectes! O com a mínim, facilitar la presentació dels projectes. En la majoria dels tallers urbans no hi havia ni un full amb la relació de projectes presentats i validats (?) per l'ajuntament per posar a disposició dels assistents i s'hagués evitat la percepció de concurs – competició si l'equip de govern hagués presentat les propostes.

El malestar d'algunes entitats per aquest fet es palpava als tallers urbans i va ser una llàstima que en algunes discussions s'escoltessin sentències com aquesta per part d'un regidor davant les entitats i veïns i veïnes: “jo no sóc un polític!” Aquesta frase apunta a un altre factor crític d'aquest procés: la no presència de l'alcalde als tallers urbans. Els tallers urbans no servien només per a presentar els projectes, també per a resoldre dubtes que poguessin tenir les pròpies entitats i els veïns i veïnes. En alguna ocasió els dubtes plantejats no només no es van resoldre, sinó que en van generar de nous, per exemple què passaria amb un projecte si l'ajuntament trobés finançament per altres vies, o si l'ajuntament igualment hauria de concórrer a subvencions per a sufragar pa despesa, o part de la despesa de necessitats detectades.

Abans he interrogat en dues ocasions la validació dels projectes per part de l'ajuntament; en aquest sentit tampoc no estava massa clar què significava aquesta validació, quins eren els criteris i qui i com els havia de validar, i hi ha qui fins i tot va dubtar que tots els projectes presentats estiguessin degudament validats...

En qualsevol cas naturalment el procés va anar avançant i en la proposta de les entitats es va fer evident un altre punt crític: hi havia projectes d'inversió, propostes d'equipaments nous, i també hi havia projectes de millora d'equipaments existents; però també es van presentar propostes de millora d'equipaments que no requerien, ni requereixen, d'aquest procés participatiu per a resoldre l'estat de degradació estructural i patrimonial de pateixen. Aquest procés, com va dir un veí, no només estava servint per a detectar i prioritzar necessitats, també per aflorar algunes vergonyes!

El procés participatiu va culminar amb la votació presencial i telemàtica. El resultat final és inapel·lable i els projectes escollits, la rehabilitació del Centre Cultural i Parroquial i la remodelació dels parcs infantils, seran els que rebran el finançament per a poder-los fer realitat. La participació ha estat el darrer punt crític; el 18% dels veïns i veïnes cridats a participar van votar, xifra que naturalment cal valorar, però de la que no ens podem conformar. És evident que un procés participatiu té elements molts diferents que unes eleccions municipals, però precisament cal cercar  aquests elements diferenciadors per a fomentar la participació. El vot telemàtic, lleugerament més utilitzat que el presencial, va ajudar a fomentar la participació, però es podrien haver pres altres iniciatives.

El reglament del procés participatiu permetia que els joves majors de 16 anys poguessin votar; es podria haver fet una crida específica a la participació a aquest joves que per primera vegada podien votar, ni que fos en un procés participatiu!

Al llarg d'aquest article he anat descrivint alguns dels punts crítics d'aquest procés participatiu; un punt crític no és, necessàriament, un punt negatiu, ans al contrari. Fins i tot un petit conflicte que es va produir durant l'assemblea que, a mode de semifinals, va servir per a escollir els projectes finalistes, o el propi sistema de recompte dels vots de l'assemblea són elements a revisar per a la millora en futurs processos. Tal i com he comentat al principi d'aquest article, la participació es fa participant!

Article publicat al número 94 de la revista Parlem de Sarrià.

dilluns, 1 d’agost del 2016

No tanco per vacances


Un missatge automàtic respon a partir d'avui els correus electrònics que rebo a l'adreça de correu de la feina; la resposta diu, si fa o no fa, que des d'avui fins a tal dia gaudeixo d'uns dies de vacances, i serveix per advertir al comunicant que el seu correu serà llegit i gestionat quan em reincorpori; al final les urgències, les de debò són poques i són menys encara les qüestions o assumptes que no es poden esperar uns dies...

A la feina, doncs, persiana avall, que del que es tracta és de desconnectar!
Aquest bloc també em porta molta feina, però no és feina, sinó vida! Sí, ja sé que la feina també és vida, a vegades mala vida!, però el bloc forma part d'allò que en diem vida personal, i de la vida, de la meva vida, tot i que en alguna ocasió voldria, no en faig mai vacances!

Sí s'agraeix, respecte a la vida, poder-nos-la prendre a un ritme diferent, i això és el que procurem fer precisament a l'estiu i, sobretot, quan els qui podem gaudim d'uns dies de vacances; allò que en diem, "anar a un altre ritme".

Doncs això és el que faig, precisament, amb el meu bloc al mes d'agost: no el tanco per vacances, però sí que hi publico a un altre ritme, a tres entrades per setmana, els dilluns, dimecres i divendres! Així serà al llarg d'aquestes properes cinc setmanes!

El missatge automàtic que respon els correus electrònics de feina que rebo aquests dies està programat perquè es desactivi just quan torni a treballar, quan a l'agost encara li quedaran dies; seré jo llavors, com també ara al mes de juliol, qui rebrà per resposta la resposta automàtica dels qui, estan de vacances, rebran per feina un correu meu.

Però poc a poc, a mesura que l'agost s'esgoti, i sobretot després de la diada, les respostes automàtiques dels correus electrònics aniran desapareixent de la safata d'entrada i els correus es respondran, si fa o no fa, amb la cadència habitual.

També aquest bloc reprendrà el seu ritme habitual, de sis entrades per setmana, el primer dilluns de setembre...

No tanco per vacances, tot i que en faré!