dijous, 30 d’abril del 2015

Funeral d'Estat


El proper 20 de novembre farà 40 anys que el milita i dictador Francisco Franco Bahamonde, Generalíssim per la gràcia de pocs, va morir amb el convenciment de deixar-ho tot "lligat i ben lligat".

40 anys després moltes coses s'han deslligat, afortunadament, com la llibertat i la democràcia (encara que millorable), però romanen encara avui lligats aspectes de la nostra societat que caldria deslligar: la vinculació entre l'església catòlica i l'estat n'és una!

El nacionalcatolicisme, terme pompós, caspós i aparentment anacrònic, sembla haver-se sabut mutar, com el pitjor dels virus, per a sobreviure encara avui en la nostra societat democràtica i, suposadament, laica.

Que amb dècades de democràcia l'escola pública no s'hagi pogut alliberar de l'assignatura de religió, pensada i impartida per i des de l'església catòlica, demostra fins a quin punt el nacionalcatolicisme va calar, i profundament, no només en les estructures de l'estat, també en les mentals...

Si és d'Estat, funeral sense missa!
Una altra mostra és l'emotiu funeral d'Estat per les víctimes de l'accident de l'avió de Germanwings que es va celebrar aquest dilluns a la Sagrada Família de Barcelona, un funeral que si havia de ser d'Estat no hauria de ser una missa; un funeral d'Estat que no només hauria de tenir un caràcter més pluriconfessional, sobretot, essent un funeral d'Estat, un caràcter més aconfessional i laic.

El proper 20 de novembre, quan recordem el 20è aniversari de la mort del dictador, potser hauríem de fer inventari del què encara roman "lligat i ben lligat" per, com cantava Lluís Llach, poder-nos-en alliberar!




dimecres, 29 d’abril del 2015

Mala llet


La pobresa no només és femenina, als nostres dies té també cara d'infant! La pobresa infantil és avui una trista realitat a casa nostra, prou demostrada amb dades, que té i tindrà conseqüències en la vida dels infants que la pateixen fins i tot quan deixin de ser infants.

Tan indiscutible és que hi ha pobresa infantil com indiscutible és que cal combatre-la, minimitzar-ne els efectes (les conseqüències a nivell de salut, educació i igualtat d'oportunitats) com eradicar-la, atacar les seves causes.

Sota el lema "Cap nen sense bigoti" l'Obra Social "la Caixa" ha organitzat aquests dies una gran recollida de llet, aliment bàsic per al creixement dels infants, amb l'objectiu de fer-ne arribar a totes les llars, en col·laboració amb el Banc dels Aliments.

Aquesta campanya, sens dubte ben intencionada, com tantes altres de recollida d'aliments, va ser objecte de debat i discussió en la sobretaula d'un dinar compartit amb companyes i companys que treballem en l'àmbit social i educatiu, també amb infants, fins al punt que un dels comensals va reconèixer que precisament aquesta campanya li generava més aviat mala llet!

En el fons, raó no li'n falta! La paradoxa és que moltes entitats que treballen en l'àmbit de l'atenció a la infància, i que per tant atenen infants en risc d'exclusió, pateixen encara avui impagaments i retards per part de l'administració, en especial la Generalitat de Catalunya.

Per tal de fer front a les despeses corrents que aquestes entitats tenen (sous, proveïdors, manteniment dels serveis i equipaments...) moltes es veuen abocades, per motiu dels impagaments i retards en els pagaments de la Generalitat, a contractar diferents tipus de productes financers amb entitats bancàries, també la de l'obra social que promou aquesta campanya de recollida de llet, per tal de seguir prestant els seus serveis, que s'entén són necessaris.

Tots aquests productes financers als que les entitats socials han de recórrer tenen les seves obligacions, entre elles naturalment el pagament dels interessos, que en alguns casos poden ascendir a desenes de milers d'euros!

És a dir, amb els interessos que les entitats socials han de pagar per poder fer front a les despeses corrents que tenen fruit dels impagaments o retards de la Generalitat es podria comprar molta, moltíssima llet!

"Cap nen sense bigoti" diu la campanya de recollida de llet; "cap entitat pagant interessos bancaris per pagar el que ens deu l'administració", reclamava irònicament el meu company, tot afegint que "la llet ja l'hi posarem nosaltres!"

dimarts, 28 d’abril del 2015

Gaizka Garitano

Garitano abandonant la sala de premsa de l'Almeria.

Gaizka Garitano, entrenador de l'Eibar, fa amb l'eusquera a les rodes de premsa el mateix que feia Pep Guardiola, o Tito Vilanova, amb el català: respondre amb eusquera amb normalitat quan la pregunta es fa amb aquella llengua.

Alguns periodistes fan amb Garitano el mateix que deurien fer amb Pep Guardiola, o Tito Vilanova, quan aquest respon amb eusquera, i ells responien en català: molestar-se i, encara pitjor, mostrar-ho i manifestar-ho.

Respondre amb eusquera a Almeria no és una manca de respecte si la pregunta te l'han formulada en eusquera i si preveus, com així ho preveia Garitano, respondre després a les preguntes formulades en castellà. Sí és una manca de respecte no respectar que l'entrenador pugui expressar-se en eusquera!

Veient com reiteradament algun periodista es mostrava molest davant les declaracions en eusquera de Garitano, de les que com jo no entenia ni un borrall!, l'entrenador va acabar abandonant la sala de premsa posterior al partit que el seu equip havia jugat contra l'equip andalús, veient com, fins i tot després de l'advertiment i les explicacions de Juanjo Moreno, cap de premsa de l'Almeria, algun periodista seguia mostrant-se molest per la resposta de Garitano en eusquera. Veure per creure!

Tal vegada això sigui només una anècdota, tan sols si voleu una desafortunada anècdota més; però fins i tot essent, si és que realment és una mera anècdota, és suficient per entendre que quelcom no acaba de funcionar en aquest estat de les autonomies en el que Garitano, el periodista, el cap de premsa de l'Almeria i tu i jo vivim! No és l'eusquera una llengua cooficial a l'estat espanyol?

Però és que tampoc caldria que ho fos, d'oficial; l'anglès o el francès no ho són i bé que hi ha entrenadors que s'hi expressen en moltes sales de premsa de camps espanyols amb total respecte per part de tots, possiblement també per part de qui es mostra molest per les paraules en eusquera de Garitano.

Trist encara avui que allà on hi ha riquesa i diversitat (cultural lingüística) hi hagi qui només vegi, amarat de desconfiança, qui sap si també de desconeixement, l'amenaça a la seva integritat., a la seva cultura, o la manca de respecte per a la seva persona!

Un aplaudiment per l'actitud de Gaizka Garitano, i un aplaudiment també pel cap de premsa de l'Almeria, Juanjo Moreno!



dilluns, 27 d’abril del 2015

La cuca de llum sense llum


Amb la narració que tot seguit reprodueixo l'Abril, la meva filla petita, va guanyar el primer premi de 3r A del concurs literari de Sant Jordi de l'Escola Montserrat de Sarrià de Ter.

Moltes gràcies Abril per deixar-me-la publicar, però sobretot per regalar-nos una història tan bonica! Enhorabona!

La cuca de llum sense llum

Quan les bèsties parlaven i les persones callaven hi havia dues ciques de llum que s'estimaven moolt i van decidir tenir fills. Al cap d'uns temps ja els van tenir.

Tots els fills eren molt bonics i la llum de cada fill era molt bonica, però n'hi havia un que no tenia llum i la resta se'n reia d'ell. Ell es deia Foscor perquè no feia llum.En Foscor estava molt trist. Un dia els seus pares el van abandonar perquè deien que els feia passar molta vergonya.

Al cap d'una setmana quan era lluna plena va demanar un desig: si podia tenir llum. Quan es va despertar tenia llum! Però aquella llum no era normal, era de color marró.

Va tornar cap a la ciutat de les cuques de llum però encara se'n reien més. El van fer fora de la ciutat d eles cuques de llum i li van dir que no tornés fins que tingués llum normal.

A la següent lluna plena va demanar el mateix desig, però la llum se li va tornar gris i encara estava més trist. Pel camí es va trobar un ocellet que va veure a en Foscor molt trist. Li va preguntar què li passava i en Foscor va contestar:

- Estic trist perquè sóc una cuca de llum sense llum. Cada nit de lluna polena demano un desig: poder tenir llum, però la llum em surt de colors lletjos.

L'ocellet va dir que no calia tenir llum, que l'important era respectar. Es Foscor no podia entrar a la ciutat de les cuques de llum sense llum normal. En Foscor va tenir una idea: posar-se roba de mudar i així, tan elegant, només es fixarien en la roba. I així va succeir: el van deixar entrar a la ciutat de les cuques de llum.

L'ocellet també hi va anar; la cuca de llum va ser molt feliç sense llum.

Abril Casero Canyigueral

dissabte, 25 d’abril del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Love Will Tear Us Apart"


L'existència turmentada, i turmentosa, d'Ian Curtis, en especial en relació a les seves relacions, la marital i l'extra marital, es condensa de manera estripada en aquesta cançó maleïda, possiblement la més popular de Joy Division, grup de culte anglès que va sobreviure al punk, però no a la mort del seu cantant, Ian Curtis, que es va penjar de la cuina de casa seva amb només 23 anys, poc després de publicar-se la cançó.

L'amor és, en la majoria d'ocasions, la salvació, la victòria, fins i tot la felicitat, però per molts també és, com per moments per Ian Curtis, un turment, una condemna!

L'amor ens destrossarà de nou, cantava calladament Ian Curtis en aquesta cançó de Joy Division farcida de rancor, de mirades que no es troben, que ni tan sols es busquen, de dormitoris freds i cors que s'esquincen en mil bocins, a cada estrofa.

Si la cançó d'amor és un gènere, també ho és la de desamor; aquesta és, sens dubte, una de les millors cançons de desamor que mai he escoltat!

De les diverses i variades versions que he escoltat d'aquesta cançó avui em quedo amb la del grup noruec "Susanna and the Magical Orchestra", grup de pop tranquil amb ritmes jazzístics i sonoritat electrònica.

La seva versió, amb la poderosa veu de Susanna Wallumrød, és més amorosida, té les arestes més arrodonides que l'original de Joy Division, més energètica, més agressiva.

A mi m'agraden totes dues... espero que també a vosaltres!





També podeu escoltar aquestes versions en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent, canviant d'estil però seguint amb el gènere, ella li dirà tot cantant que mai més tornaran a estar junts

divendres, 24 d’abril del 2015

El vídeo de la setmana: la llegenda de Sant Jordi


La de Sant Jordi és una llegenda molt nostrada, no en va aquest noble i valent cavaller és el nostre Patró!

El que narra la llegenda és prou sabut i conegut per tothom, però d'aquesta llegenda sempre hi ha hagut quelcom que m'ha inquietat: Sant Jordi apareix al rescat quan precisament és la Princesa, i no qualsevol altra persona, qui es troba en perill davant les urpes, el foc i la fam del drac!

Sí, ja ho sé, així són les llegendes, així s'expliquen els contes: el poble sol ser, tot ell, un personatge,  una massa uniforme de gent amb cara i ulls, però sense nom ni cognoms, una massa despersonalitzada, i en aquesta llegenda, com les víctimes civils de les guerres, les seves baixes són danys col·laterals...

Deu ser per això, entre d'altres coses, que m'agrada aquesta versió de la llegenda de Sant Jordi que canta i narra el grup d'animació Ambäukatunàbia, versió que ens ofereix un final diferent, un final que, de ser el de la llegenda, faria impossible el primer poema de Sant Jordi que els infants aprenen ("Sant Jordi ma matar el drac / amb una espasa de veritat") i per tant caldria cercar un altre origen a la rosa!

La diada de Sant Jordi d'aquest any ja és història, però la llegenda continua!



Bon divendres!

dijous, 23 d’abril del 2015

Sant Jordi amb llibres per llegir

El llibre que estic llegint... Foto: Roger Casero

Publiquem més que mai, llegim menys que mai. Ben segur hi ha qui sabria traduir amb dades estadístiques i estudis aquesta percepció extreta de la lectura de més d'un titular, i de la pròpia experiència personal i observada com a lector, he de reconèixer, un xic mandrós...

No sé si publiquem llibres per sobre de les nostres possibilitats, però segur que, en general, també en el meu cas particular, en llegim per sota les nostres possibilitats!

Val a dir, però, que possiblement aquest darrer any ha estat el més lector de la meva vida, la qual cosa no sé si diu bé o mal de mi mateix, però en tot cas és un fet, fins i tot diria que tota una fita!

També deu ser cert que, en general, comprem llibres per sobre de les nostres possibilitats, però no econòmiques sinó lectores; és a dir, comprem més llibres dels que en realitat ens llegim.

Avui comprarem llibres que ens farà il·lusió tenir, els mercadejarem com a béns de consum que (també) són i, una vegada comprats, ens serviran de complement mentre passegem Rambla amunt, Rambla avall.  

Retratarem les seves portades i les penjarem filtrades a Instagram, o al natural a Facebook, fent que els llibres triats parlin més de nosaltres més que no pas nosaltres dels llibres...

Ja ho entenc i fins i tot  ho comparteixo: per Sant Jordi l'important és vendre llibres, que prou pena passen els llibreters, ofici que sobreviu gràcies als àvids lectors que llegeixen per sobre de les seves possibilitats, i les nostres! Avui l'important és comprar llibres, demà ja ens plantejarem si ens els llegirem o no...

L'altre dia m'imaginava una diada de Sant Jordi sense llibres al carrer, sí, sense parades llibres per vendre'ls; m'imaginava un Sant Jordi amb els carrers plens de lectors llegint als bancs (de seure), als parcs, per les cantonades, a l'autobús i fins i tot a la feina!

M'imaginava un Sant Jordi amb els carrers plens de lectors, més que de consumidors, lectors que una vegada acabat el llibre entrarien un dia qualsevol, o qualsevol dia, en una llibreria (o biblioteca) i en triarien un altre per llegir, només per llegir, tan sols per llegir.

Avui sigueu vosaltres qui trieu el llibre, no us deixeu enredar pels cants de sirena del màrqueting, per les portades atractives o per quins seran els més venuts.

Avui el repte és triar, d'entre tots els llibres que tindreu davant vostre, només aquell que sí, que realment us llegireu!

Bon Sant Jordi i millor lectura!
 

dimecres, 22 d’abril del 2015

Per Sant Jordi, les “Llegendes de Mas Ritort”


Aquest llibre no apareix als múltiples reculls de novetats editorials que diaris i revistes publiquen aquests darrers dies i setmanes, i tampoc apareixerà entre els llibres més venuts la diada de Sant Jordi!

Tant és! “Llegendes de Mas Ritort” no necessita res d'això per ser considerat, avui mateix, vigília de Sant Jordi i abans de la seva presentació, tot un èxit!

Escrit per Dolors Garcia i Cornellà, Patrícia Reyner, Mar Bosch Oliveras, Josep Llorens Muñoz, Frederic Mayol Ibáñez i Quim HaroLlegendes de Mas Ritort” és un recull de contes que posen en valor la feina que es realitza als serveis residencials especialitzats que tenen les entitats del grup Plataforma Educativa; les il·lustracions del llibre han estat fetes per joves usuaris dels diversos centres de les entitats del grup.

El llibre el presentarem a Girona per la diada de Sant Jordi en el marc dels Premis d'Acció Social Mercè Bañeras i Maria Figueras que convoca Plataforma Educativa per tercera edició.

Per Sant Jordi trobem llibres de tota mena i no hi poden faltar, tampoc, els llibres que tracten sobre el treball social i educatiu de les entitats del tercer sector

Així ho fem Plataforma Educativa des de fa uns anys, publicant llibres com les “Llegendes de Mas Ritort”, que ni és el primer ni serà el darrer que publica i publicarà Plataforma Educativa!

Si per Sant Jordi sou a Girona és cita obligada una passejada per la Rambla, però també podeu passar, a partir de les 12h,  pel CaixaForum Girona (c/ Ciutadans, 19), on podreu viure i gaudir d'un Sant Jordi diferent entre premis d'emprenedoria social, reconeixements i la presentació de les “Llegendes de Mas Ritort”!

I per cert la rosa, d'entre les moltes que podeu trobar, també pot ser, perquè no, una de la Fundació Astres!

Bon Sant Jordi!

dimarts, 21 d’abril del 2015

S'ha incomplert el conveni pel Centre de Visitants de Sarrià de Ter?

Entra? Ara entre setmana el Centre de Visitants està tancat...

Tot té un origen i una raó de ser, també el Centre de Visitants del Gironès; com si d'un iceberg es tractés d'aquest equipament només veiem el que sura, que avui és la notícia que pràcticament només obrirà els matins dels caps de setmana, després que el Consell Comarcal hagi pres la decisió de promoure el turisme del Gironès des de Girona, i no des d'aquest equipament de Sarrià de Ter inaugurat fa tot just 4 anys precisament amb aquest finalitat.

Avui ens endinsarem un xic en el que no es veu d'aquest iceberg que és el Centre de Visitants del Gironès: el conveni entre l'Ajuntament de Sarrià de Ter i el Consell Comarcal del Gironès que el va fer possible.

Signat a mitjans de març de 2010 pel llavors (i encara) alcalde de Sarrià de Ter, Roger Torrent, i la llavors presidenta del Consell Comarcal, Cristina Alsina, el conveni té per objecte "establir els termes i les condicions de la cessió gratuïta d’ús del bé patrimonial següent: finca de 863,90 m2 de superfície útil i de lliure disposició ubicats al bloc 9 PMU Cobega, amb façana a l’Av. de França (volum 4.124, llibre 100 de Sarrià de Ter, inscripció 3A, foli 1, finca 4.037) per a la construcció del Centre de Visitants del Gironès."

La segona clàusula defineix el tipus de cessió i, si bé és redundant, és del tot necessària doncs estableix que "l’Ajuntament de Sarrià de Ter cedeix gratuïtament al Consell Comarcal del Gironès el dret real d’ús de la finca urbana referenciada a la clàusula primera per a la instal·lació del Centre de Visitants del Gironès."

La tercera clàusula del conveni, sobre l'ús del bé patrimonial, obliga el Consell Comarcal del Gironès a usar la finca amb la diligència deguda i per a la finalitat referenciada i la quarta clàusula, referida a la vigència, defineix que aquesta serà "de vint anys a comptar des de la data de la signatura d’aquest conveni. Ambdues parts podran prorrogar la vigència del conveni per un termini de cinc anys més."

La quarta clàusula segueix amb un text que convé llegir detingudament:
"Si transcorreguts els cinc primers anys el servei no disposés de viabilitat econòmica, degudament justificada, s'informarà a l'Ajuntament de Sarrià de Ter de la necessitat de modificar la finalitat a què es destina l’ús, si bé el nou ús es destinarà a una finalitat de servei públic dins l’àmbit de les competències i atribucions pròpies o per delegació que porti a terme el Consell Comarcal del Gironès. En aquest sentit, es crearà una Comissió d'Avaluació composta per dos membres designats per cada ens local que vetllarà per trobar  una solució adequada.
En qualsevol cas, l'Ajuntament de Sarrià de Ter tindrà l'opció de recuperar l'ús de la finca una vegada transcorreguts els cinc primers anys i acreditada la manca de viabilitat econòmica i dins el període de vigència d'aquest conveni, fent-se càrrec del pagament de la inversió realitzada a l'immoble fins a 31 de desembre de 2010, amb fons propis, per part del Consell Comarcal del Gironès. El termini per exercir aquesta opció serà de tres mesos a partir de l'endemà en què el Consell Comarcal del Gironès comuniqui a l'Ajuntament de Sarrià de Ter la manca de viabilitat econòmica del projecte."

Més endavant i a mode de parèntesi, trobem a la sisena clàusula, la de les obligacions de l'Ajuntament de Sarrià de Ter, la "cessió puntual gratuïta de les instal·lacions de l’espai adjacent, previst com a auditori a partir de l’any 2012, amb capacitat de 150 places, d’ús per a les activitats del Centre de Visitants previ acord anual de la programació d’ambdós equipaments." Tan sols recordar que el de l'Auditori de Sarrià de Ter és encara un projecte pendent d'executar...

I també pendent de compliment deu ser un punt important del conveni, el de la clàusula vuitena, referent a la Comissió de Seguiment: "Les parts signatàries intentaran resoldre de mutu acord les divergències que puguin sorgir en relació amb el desenvolupament d’aquest conveni. En cas que això no sigui possible les parts sotmetran les divergències pel que fa a la interpretació o el compliment d’aquest conveni a la jurisdicció contenciosa administrativa."

Des del primer any de funcionament, i successivament al llarg de la seva curta vida, el Centre de Visitants no ha complert les expectatives que a nivell d'activitat (visitants, facturació) s'havien previst. Ignoro si aquesta Comissió de Seguiment, mencionada a la quarta i vuitena clàusula, s'ha reunit per valorar l'execució del conveni i el funcionament de l'equipament; ignoro fins i tot si aquesta Comissió de Seguiment s'ha constituït mai formalment!

Al mes d'octubre passat el president del Consell Comarcal va dir que la ubicació del Centre de Visitants a Sarrià de Ter possiblement no era la més idònia: des d'aquelles declaracions fins ara, fins a la decisió de traslladar la promoció del turisme del Gironès a Girona, s'ha reunit aquesta Comissió de Seguiment?

Són molts més els interrogants i quasi tots convergeixen en un: s'ha incomplert el conveni pel Centre de Visitants de Sarrià de Ter?

Incomplert, estrictament, jurídicament, no ho sé, però sembla evident que les dues administracions implicades, i llurs governs, l'han desatès!

pd1: comunicat del PSC de Sarrià de Ter sobre el tancament parcial del Centre de Visitants

pd2: sobre el cost econòmic del Centre de Visitants...


dilluns, 20 d’abril del 2015

El Centre de Visitants del Gironès a Sarrià de Ter, 4 anys després

El Centre de Visitants del Gironès no només ha canviat d'horari! Foto: Roger Casero
A finals de març de l'any 2011, ara fa quatre anys i, com ara, just abans de les eleccions municipals, l'Ajuntament de Sarrià de Ter, la Generalitat de Catalunya i el Consell Comarcal del Gironès van inaugurar el Centre de Visitants del Gironès de Sarrià de Ter, un equipament de 900 metres quadrats que l'Ajuntament va cedir a l'ens comarcal "gratia et amore" per un període de 20 anys, prorrogable a 5 més, un equipament en el que s'hi van invertir uns 900.000 €.

Fa quatre anys les autoritats locals i comarcals van destacar la importància de l’equipament, cantant-ne meravelles i dibuixant-ne potencialitats, i el delegat del Govern el va definir “d’estratègic, un centre que no només atraurà el turisme, sinó els propis ciutadans del Gironès i de totes les comarques gironines.”

Avui, quatre anys després, el Centre de Visitants del Gironès no sembla haver atret suficientment ni el turisme, ni els propis ciutadans del Gironès ni els de totes les comarques gironines... 

Avui, quatre anys després el Centre de Visitants del Gironès plega veles com a motor de la promoció turística del Gironès, motor que, d'altra banda, aquests quatre anys ha anat al ralentí, quan no s'ha calat!

Mesos enrere el propi president del Consell Comarcal del Gironès ja va advertir que possiblement Sarrià de Ter no era la millor ubicació pel Centre de Visitants, i ara, conseqüent amb aquelles paraules, trasllada el motor de la promoció turística del Gironès al Punt de Benvinguda de Girona, que serà gestionat també per l'ens comarcal, despullant així d'activitat (?) l'equipament de Sarrià de Ter, que obrirà només els matins dels caps de setmana.

Avui, quatre anys després, l'alcalde de Sarrià de Ter es mostra disgustat per la decisió del Consell Comarcal i per com se n'ha assabentat; però a mi el que em preocupa és que de les intencions del Consell Comarcal ni l'alcalde ni el govern municipal en sabessin res: que no hi havia una comissió de seguiment, establerta en el conveni de cessió, per a valorar aquestes qüestions? Que no es van trobar els governs municipal i comarcal després de les declaracions del president qüestionant-ne la ubicació?

Avui, quatre anys després, les autoritats que van prendre la paraula en la inauguració del Centre de Visitants del Gironès, i sobretot les que van tenir una responsabilitat directa en la cessió i tenen ara una responsabilitat directa en la gestió i seguiment de l'equipament, tal vegada  podrien convocar-nos de nou, com van fer-ho tan alegrament per la inauguració, i donar-nos tota la informació i, sobretot, les explicacions pertinents!

900 metres quadrats cedits gratuïtament i 900.000 € invertits prou s'ho valen, no? I després parlem de transparència, informació, participació i governs oberts!


dissabte, 18 d’abril del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Camí ral"


Com tants altres nois escoltes jo també vaig cantar, si és que del que feia se'n pot dir cantar, "Camí ral".

Aquesta era una de les cançons que ens acompanyaven en vetllades, caminades o estones mortes que fèiem reviure gratant una guitarra, tot i que gratar gratar, jo em gratava força la panxa!

Va ser anys després, de jove, que vaig descobrir que aquella cançó que formava part del nostre cançoner, com tantes altres, no era més (que no és poc!) que la versió d'una coneguda, i popular, cançó folk americana: "Take Me Home, Country Roads".

Va ser així com el "Camí ral" em va conduir fins a John Denver, aquell cantant de melena rossa que, rere les seves ulleres rodones i farcint una camisa de quadres, o florejada, semblava resseguir amb les seves cançons la pell de les seves pàtries a vista d'ocell a cavall d'un aeroplà, aquell "jet plane" que, després de donar-li tanta vida, li va llevar tràgicament!

Rals eren els camins que amb els anys i progrés han esdevingut carreteres, tot i que algun conserva la condició de ral, no de nacional! Com cantava John Denver, i va adaptar al català Joan Solé i Amigó, rals són sempre els camins que ens permeten tornar a casa...

L'any 1973 Falsterbo 3 va publicar una versió d'aquesta cançó dins l'àlbum "Ja no tinc altra sortida"...

Com tants altres nois escoltes jo també vaig cantar, si és que del que feia se'n pot dir cantar, "Camí ral". Avui encara la canto!

Us deixo amb "Take Me Home, Country Roads", l'original de John Denver, i la versió, "Camí ral" de Falsterbo 3.






També podeu escoltar aquestes versions en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent se'ns trencarà el cor en mil bocins... aviso!

divendres, 17 d’abril del 2015

El vídeo de la setmana: història de la música



La història de la música és també la de la humanitat; a través de la música podem explicar èpoques, esdeveniments i fets històrics. De fet res millor per ambientar una època que, més enllà de l'atrezzo, posar-hi la música del moment!

El vídeo d'avui és un relat gràfic i musical de la història de la música, un vídeo creat per Pablo Morales de los Ríos, qui s'autodefineix com un renaixentista del segle XXI.

En menys de 7 minuts veurem passar per davant els nostres ulls, i escoltarem, el que als ulls i orelles de l'autor resumeix la història de la música!

No us el perdeu, que al final, veureu, tot té un sentit, una raó de ser!



Bon divendres!

dijous, 16 d’abril del 2015

Sang d'orxata

Donant sang a Sarrià de Ter. Foto: Sira Canyigueral

Hi ha persones a qui quan els atanses la mà per encaixar-la te l'ofereixen tova, sense nervi, com si fos de plàstic, com si, amb una lleugera estrebada, la poguessis desencaixar del braç i endur-te-la.

Aquestes encaixades toves transmeten poca energia i vigor, tot i que a vegades les prefereixo a les que et tornen la mà després d'un sofert cruiximent, més que una amable encaixada.

Hom a vegades pensa que dins les venes de les persones que encaixen la mà tova més que sang hi ha orxata!

L'altre dia vaig experimentar, com no recordo haver experimentat mai, la (lleugera)  sensació de no tenir sang a les venes, de tenir sang d'orxata! Vaig sentir-me orfe de vigor!

Fidel a la meva intermitent rutina matutina d'anar a córrer quan el dia encara no és dia a partir del cinquè quilòmetre vaig començar a percebre certa flaquesa, certificada pel cronòmetre.

La sensació era més física, interna, que perceptible exteriorment, doncs si bé el ritme era un xic més lent, tampoc ho era d'una manera escandalosa: trobava a faltar, això sí, nervi, potència... sang!

Encara avui no sé si aquella sensació d'orxata era fruit d'una evidència física (manca real de sang) o bé de la meva pròpia suggestió: un dia i mig abans, jo sí, vaig donar sang i, malgrat després de la donació em vaig hidratar convenientment, tal vegada en el moment de córrer la sang que em corria per les venes era, sinó d'orxata, aigualida!

Dos dies després, a la següent carrera, la mateixa sensació va esdevenir-se uns quilòmetres més tard, al 8è quilòmetre, però a la següent vaig recuperar la sensació de córrer amb sang corrent per les venes! Vaig tornar al ritme i temps habitual, que d'altra banda no és gran cosa...res de l'altre món!

El cos parla, sobretot quan l'exigim; quan percebem l'inici dels nostres límits cal tenir clar si volem apropar-nos-hi o no, i sobretot si volem superar-los. En el meu cas, i en aquestes circumstàncies, jo més aviat sóc de sang d'orxata!

Per acabar un aclariment: ni per escriure aquest article ni en cap dels fets que relata ni jo ni cap altra persona, que jo sàpiga, hem pres mal!

dimecres, 15 d’abril del 2015

Els perills del Pont de l'Aurora


Des que el Pont de l'Aurora es va obrir, que no inaugurar, i fins i tot abans són diversos els comentaris que he sentit i llegit sobre la seva perillositat.

La majoria es centren en la perillositat dels ciclistes, doncs la seguretat dels vianants respecte els vehicles sembla ben garantida. L'existència del carril bici dins la calçada, just al costat del carril pels vehicles, fa que la convivència entre bicicletes i la resta de vehicles rodats i motoritzats, sinó perillosa, com a mínim sigui arriscada!

El Pont de l'Aurora va ser projectat per fer-lo amb dos carrils per cada sentit, doncs es preveia que pogués connectar amb l'anunciada, però fins a la data mai realitzada, variant del Pont Major, que hauria de passar per sobre la (no) soterrada via del tren convencional que ressegueix perimetralment el Pont Major, barri, com el de Pedret, que viu entre el tren i el riu... La variant hauria de desembocar a Campdorà, a l'alçada de Can Rubau, amb la carretera de La Bisbal i Palamós...

El soterrament de la via del tren convencional de Girona va ser un anunci pompós que va esdevenir després una mera il·lusió, un gris record que molts gironins tal vegada ja han oblidat, però no els soferts veïns i veïnes de Pedret i el Pont Major.

Tenint clar que la citada i somiada variant no seria realitat, ni tan sols projecte pressupostat, potser hauria estat més sensat fer el pont amb un sol sentit per banda, pel que fa al carril per als vehicles, i fer conviure el carril bici, separadament també, amb els vianants a la vorera, fent-la més ampla. Penso que hauria estat millor aquesta solució que no convertir un sentit per als vehicles i l'altra per les bicicletes; aquesta opció seria més perillosa, penso jo...

Però per mi l'autèntic perill del Pont de l'Aurora és la invitació que sembla fer a la temeritat!
 
L'estructura rovellada que li dóna forma, caràcter i personalitat, que neix als laterals del pont amb uns braços que es troben al bell mig en un punt alt, fent després un mig arc invertit, és de fàcil accés des de la vorera del pont.

La mateixa temeritat que va cometre un jove de Lleida podria cometre-la un gironí en aquest pont, naturalment jugant-s'hi la vida!
De moment no em consta que al pont s'hagi produït cap accident ni incidència rellevant... Espero que així sigui indefinidament!

I que si algun perill incert hi ha en aquest pont, que es certifiqui i s'actui per tal de minimitzar-lo pel bé, i la seguretat, de tothom!

dimarts, 14 d’abril del 2015

Donar sang, o no...


Aquell dia sí, estava decidida a fer-ho

No era la primera vegada, no en va havia rebut, com tants altres donants, un correu electrònic que l'informava que aquell dia al seu poble, prop de casa seva, podia donar sang; però el que la va fer decidir va ser l'alerta que el correu electrònic contenia:

Sisplau, si pot VINGUI A DONAR-NE, NOMES TENIM SANG PER 5 DIES. I DE A I O NEGATIUS, EN ESTAT CRÍTIC.
LA SANG NO ES POT FABRICAR ENCARA; NECESSITEM LA VOSTRA AJUDA. L'ESPEREM!

Aquest mateix missatge el va enviar als seus contactes del seu poble, amics i familiars, animant-los a fer, com ella, una nova donació de sang.

Acompanyada d'una de les seves filles, per allò de la pedagogia, es va dirigir cap a l'equipament municipal on es feia la donació; no era la primera vegada que les seves filles l'acompanyaven a donar sang; també van fer-ho en la seva darrera donació, una d'aquelles maratons de sang que el Banc de Sang i Teixits organitza regularment...

Pacientment va omplir el qüestionari previ i encara amb més paciència va esperar el seu torn per ser atesa per a la doctora, abans d'estirar-se a la llitera i estirar al braç.

La doctora va seguir rutinàriament la seva rutina de preguntes i proves, tot repassant el qüestionari, prenent-li la pressió arterial i, amb un sensor al dit, els nivells d'elements a la sang. El que l'ull clínic de la doctora va veure mirant-li l'interior de la parpella inferior de l'ull la maleïda maquineta ho va confirmar: "noia", li va dir, "no tens sang per regalar!" Seria com desvestir un sant per vestir-ne un altre!

Aquell dia sí, estava decidida a fer-ho, però finalment el seu nivell de ferro en sang no li va permetre donar-ne

Resignada va desfer el camí que havia fet minuts enrere tornant a la zona on els altres voluntariosos donants esperaven, esperàvem, qüestionari en mà, torn per passar per la doctora; per moments, en aquell moment, a ella se li van entelar els ulls...

No era la primera vegada que, malgrat voler-ho, no podia donar sang, però aquell dia estava tan decidida!

Jo aquell dia, precisament, no estava gens decidit a donar-ne, ni tan sols quan vaig rebre el seu missatge, ni tan sols quan, obertament, m'ho va preguntar: "Roger, donaràs sang avui?" La meva primera resposta va ser un "no, avui no"... Però veure la seva determinació a donar-ne em va interpel·lar i empènyer, finalment, a donar-ne, i així ho vaig fer...

Donar sang o no, aquesta és la qüestió?
Aquesta és només part, la segona part de la qüestió; la primera i més important és voler-ho fer! I ella voldrà fer-ho de nou més endavant i, com d'altres vegades, podrà recuperar forces després de donar, llavors sí, la seva sang!

L'altre dia, més que una gota de sang quasi vessa una llàgrima!

dilluns, 13 d’abril del 2015

Un bon samarità

El bon samarità (1838), oli de Pelegrí Clavé i Roqué. Font: Viquipèdia
No sé qui ets ni com et dius, d'on ets, on vius, però sé, des d'aquest dissabte passat al migdia, que estic en deute amb tu.

Per una sèrie de circumstàncies que ara no venen al cas, tot i que tenen la seva història, la caixa del saxo alt d'una de les meves filles, amb el saxo dins la caixa, va quedar-se al carrer, al capdamunt de la calçada, per un inoportú oblit, abandonat a la seva sort mentre la filla feia via cap al seu destí al capdamunt d'un cotxe que no duia, encara que llavors no ho sabia, el seu saxo alt.

Uns quants minuts i quilòmetres més tard va adonar-se de l'oblit, trobant a faltar la caixa del saxo i el saxo... Però allà on se suposa que l'havien deixat, just davant de casa, ja no hi era: jo mateix ho vaig anar a comprovar, ni rastre de la caixa, ni rastre del saxo...

A partir d'aquí vam iniciar la cerca i, sobretot, començar a donar veus de la pèrdua avisant els negocis més propers (un bar, una perruqueria, un centre d'estètica) de casa i d'allà on el saxo, amb la seva caixa, es va perdre.

Paral·lelament un bon samarità, anònim aleshores i anònim encara avui, se'l va trobar allà on inoportunament se'l va deixar una de les meves filles i va decidir dur-lo a la policia local, a l'Ajuntament de Sarrià de Ter.

Dissabte l'ajuntament era tancat, també el servei de policia local, on el bon samarità volia deixar la caixa que havia trobat, però no el bar de davant l'ajuntament, de la família de l'alcalde, que li van dir que ja se'n feien càrrec.

I així ho van fer. La Idoia va començar a donar veus i una d'aquestes va arribar a les orelles de la Mireia, cosina de la meva dona, qui em va trucar tot preguntant-me sense cap preàmbul: "Roger, heu perdut un saxo?"

Minuts més tard em plantava al bar de davant l'ajuntament per recollir i recuperar el que dues hores abans una de les meves filles  havia perdut, un saxo alt enfundat dins la seva caixa, tot agraint-los la responsabilitat de fer-se'n càrrec i l'esforç de fer, per la seva banda, la cerca del propietari.

Ara el saxo alt torna a estar a les mans d'una de les meves filles, qui més enllà de tenir, com jo ara, una anècdota per explicar, confio que tingui, sobretot, una nova lliçó apresa...

No sé qui ets ni com et dius, d'on ets, on vius, però sé que estic en deute amb tu, bon samarità: et dec com a mínim un "moltes gràcies"!

Aquest article en part vol ser-ho, tot i que tal vegada no te'l llegeixis, tal vegada mai te'l llegiràs!

En tot cas, i per si de cas, moltes gràcies bon samarità!

dissabte, 11 d’abril del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Sympathy For The Devil"



Dues coses us confessaré, tot i que, com a mínim una, ja l'havia confessat anys enrere i l'altra possiblement també!

1.- sóc més dels Beatles que dels Stones...

2.-"Sympathy For The Devil" és de les cançons que més m'agraden dels Rolling Stones!

Sóc més dels Beatles però els qui he vist tocar en viu i en directe, l'any 1989 i amb 14 anys, van ser els Rolling Stones!

14 són precisament els anys que tenia la cantant nord-americana Rickie Lee Jones quan The Rolling Stones van publicar "Beggars Banquet", el seu setè disc d'estudi, l'any 1968.

"Sympathy For The Devil" és la primera cançó d'aquell disc, com també ho és del darrer disc de Rickie Lee Jones, "The Devil You Know", publicat l'any 2012 i produït per Ben Harper, en el que la cantant de Chicago, que va brillar especialment en el seu primer disc, de 1979, en fa una punyent versió més propera a l'estil Tom Waits, amb qui la cantant va col·laborar i, diuen, relacionar...

Tal és la descomposició (per no abusar del terme "deconstrucció") que Rickie Lee Jones fa de la diabòlica cançó de The Rolling Stones que fins i tot costa reconèixer-la a mans de la seva guitarra!

Aquí les teniu, l'original de The Rolling Stones i la versió de Rickie Lee Jones, ambdues cançons, diabòliques a la seva manera!





També podeu escoltar aquestes versions en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent reprendrem el camí ral!

divendres, 10 d’abril del 2015

El vídeo de la setmana: i del teu cos, què canviaries?


Si poguessis canviar una sola part del teu cos, quina canviaries?

Aquesta és la pregunta i la resposta la donen uns quants adults, primer, i uns quants infants després...

Més enllà de les respostes que apareixen al vídeo, que hom pot entendre que potser estan preparades o editades, més enllà del missatge que el propi vídeo, amb més o menys encert i fortuna, vulgui fer-nos arribar, la pregunta dispara contra una de les nostres debilitats: la inseguretat que ens genera alguna part del nostre cos!

Com Aquil·les amb el seu taló, tots tenim alguna part del nostre cos que (sembla) ens fa vulnerables. Però la pregunta rebota després sobre una de les nostres fortaleses: acceptar-nos tal com som.

Si jo hagués de respondre aquesta pregunta tinc força clar què respondria, tot i que possiblement no seria la mateixa resposta a totes les edats, etapes o moments de la meva vida.

El nostre cos creix amb nosaltres i, al llarg de la nostra vida, i amb el nostre estil de vida, es va transformant...  Aquí, però, no és tan important la resposta en sí, sinó els motius que la generen, i en aquesta qüestió moltes vegades el nostre cos hi té té poc a veure... No és tan el cos en sí, sinó la pròpia percepció, la seva projecció i sobretot la relació que estableix amb els cànons estètics del moment.

I vosaltres, si poguéssiu canviar una sola part del vostre cos, quina canviareu? 

No cal que em respongueu a mi, us podeu respondre a vosaltres mateixos!



Bon divendres!

dijous, 9 d’abril del 2015

Jo internet, tu Jane


Internet, poc o molt, ha canviat les nostres vides en la mesura que ha canviat, que està transformant, tot allò que ens envolta. En alguns dels articles publicats en aquesta mateixa secció ho hem pogut veure quan hem parlat de Spotify i com ara escoltem música, de l'internet de les coses, dels serveis de missatgeria instantània com WhatsApp, etc.

Però si internet és una revolució, que ho és, no és només perquè canvia amb major o menor mesura les nostres vides, també perquè transforma la nostra societat i, d'una manera molt directa, la manera com ens comuniquem; ens comuniquem amb aparells diferents, però també amb codis i comportaments diferents. Paradoxalment la comunicació, la nostra comunicació, amb internet s'ha tornat més primitiva! M'explico.

Si féssim una retrospectiva de com era internet anys enrere, quan va començar a entrar a les nostres vides, podem recordar webs als que navegàvem on el tipus de continguts que predominaven eren textos, per sobre de les imatges. Ara, en canvi, si naveguem per diferents webs de diferents tipus, webs d'empreses, d'entitats, de projectes i serveis, institucionals, de professionals i fins i tot personals observarem que predomina molt més el llenguatge audiovisual (vídeos, fotos, infografies) que no pas l'escrit.

De fet avui els webs es nodreixen de continguts amb vídeos, imatges i infografies i textos que els acompanyen. És cert que el text segueix essent molt important i que quan naveguem també ens trobem molts webs, especialment blocs, on el que predomina és el text, però la nostra pròpia experiència d'usuaris ens demostra que a internet llegim molt en diagonal, i que quan necessitem llegit un text llarg la majoria de vegades l'imprimim.

Hi ha qui considera Twitter la xarxa social dels intel·lectuals, doncs les paraules, per bé que en nombre reduït i limitat, són part de la clau del seu èxit: Twitter exigeix capacitat de síntesi. Però Twitter sap en quin món viu i com ens comuniquem, i és conscient de l'auge que els vídeos estan tenint a les xarxes socials com Facebook i Instagram. Aquest 2015 Twitter reforçarà la seva estratègia de vídeo permetent publicar vídeos de fins a 30 segons des de la pròpia aplicació mòbil.

Un altre exemple del pes del llenguatge visual sobre l'escrit el trobem en la missatgeria instantània amb l'ús de les emoticones, que fan bona l'expressió, també a WhatsApp, que una imatge, ni que sigui una emoticona, val més que mil paraules!

Els continguts amb suport audiovisual són més accessibles i comprensibles per a més gent que no pas els continguts escrits; de fet aquest és un debat molt viu en l'àmbit educatiu que, més enllà de discutir sobre l'ús de les pantalles a l'aula, comença a fer-ho també sobre com s'han de mostrar els continguts a uns alumnes que es comuniquen a través de fotos i notes de veu que s'envien per WhatsApp o Snapchat.

Al final, com van fer Tarzan i Jane, cal cercar l'equilibri entre els continguts audiovisuals i els continguts escrits, doncs al capdavall hi ha coneixements, i sobretot experiències, que només es poden adquirir amb la lectura i seria un error arraconar el text, com ho seria obviar la potencialitat del llenguatge i la comunicació audiovisual.

Al capdavall si el vídeo finalment no va matar l'estrella de ràdio, ni la televisió la ràdio, ni el cinema la televisió, el vídeo tampoc matarà ara l'escriptura, els textos escrits.

Article publicat al número 90 de la revista Parlem de Sarrià.

dimecres, 8 d’abril del 2015

Aturats als 45


En Josep té 54 anys i està a l’atur
. En Josep ha treballat de manera quasi ininterrompuda durant més de 35 anys fent de comercial i transportista… La darrera feina va ser per una feina temporal, un contracte d’encara no dues setmanes, per la que va cobrar, com us podreu imaginar, una misèria.

El principal objectiu d’en Josep és treballar, treballar i sobretot cotitzar com a mínim durant 90 dies abans no compleixi els 55 anys. Cotitzar aquests 90 dies per ell representa poder accedir a una prestació menys precària en cas de no poder seguir treballant, i sobretot quan se li esgoti la prestació d’atur.

A banda de preparar-se per a treballar, en Josep, com tants altres aturats majors de 45 anys, s’han fet experts en la legislació que regula les prestacions i subsidis d’atur, doncs comprendre’n els requisits esdevé, fins i tot per als avesats en la matèria, un autèntic sudoku de nivell alt!

La immensa majoria dels aturats majors de 45 anys han treballat molt, i molt dur, fins que el mercat laboral, en crisi com l'economia en general aquests darrers anys, els ha escopit; ara la majoria d'aturats de llarga durada són, precisament, els majors de 45 anys.

Estem parlant, en general, de persones amb un nivell formatiu bàsic, que han treballat durant molts anys en un o pocs sectors i que són de difícil reciclatge; a banda de desesperats per no trobar feina, també es desesperen tot fent cursos de formació que els entretenen més que no preparen per a ser de nou actius al mercat laboral.

Però el que més preocupa als aturats majors de 45 anys, com en Josep, és el seu futur. Al bell mig del període crític de cotització per a la jubilació veuen com la seva precarietat no es conjuga només en temps de present, sinó que també ho fa en temps de futur: els subsidis, prestacions i fins i tot els salaris precaris d'avui faran més precària també la seva jubilació, per més que de joves haguessin cotitzat amb imports més elevats.

En Josep té un problema i ell ho sap, n'és ben conscient; però el dels aturats majors de 45 anys no és només un problema per qui estan en aquesta situació, és un greu problema social que afecta a tot l'entorn familiar, afectant no només a la seva economia, també, d'una manera sistèmica, a la seva salut i la de qui l'envolten.

En Josep té 54 anys, està a l’atur i el seu principal objectiu és treballar, i sobretot cotitzar, 90 dies abans no en faci 55! De moment encara segueix, seguim, cercant feina!

Article publicat al número 7 de la Revista Mirall en pdf.

dimarts, 7 d’abril del 2015

Brunyolada popular a Cantallops

Brunyolada popular de Cantallops a la Font del Solanà. Foto: Roger Casero

És diumenge de Pasqua i, tot i haver retallat la sobretaula, arribem lleugerament impuntuals a la Plaça Major on els puntuals fa minuts que s'esperen, tot i que no ens esperen només a nosaltres!

Si en comptes de diumenge de Pasqua fos Sant Joan i en comptes de fer la brunyolada popular haguéssim quedat per la processó de Requesens ben segur hauríem fet salat! Però amb els brunyols no hi ha pressa i es dóna prou marge per tal que tothom que hi participa es congregui a la plaça.

Tothom porta brunyols però els duem amagats, dins la bossa o motxilla, doncs abans de tastar-los primer ens els haurem de merèixer: la dels brunyols és una tradició molt dolça i calòrica però no està renyida amb l'exercici!

Organitzada per l'associació Cantallops Acció Cultural la brunyolada popular ha esdevingut, ja, tota una tradició de la Setmana Santa cantallobenca! I per bé que hi ha hagut algunes excepcions, la tradició diu que es celebra el dissabte de Pasqua a la Font del Solanà!

Quan ja sembla que no falta ningú fem via cap a la Font del Solanà, deixant la Plaça Major enrere i enfilant el camí de Requesens seguint el camí de l'aigua, ara degudament senyalitzat, vorejant, encara pel nucli del poble, la riera de Torrelles pel camí estret, escorxador amunt.

Tot just a la sortida del poble, però, deixem a la dreta el camí de Requesens, que no és Sant Joan i tan amunt per Pasqua no hi trobarem els brunyols, i prenem un camí que baixa a mà esquerra i ressegueix la riera!

La del Solanà és una de les moltes fonts que es troben al voltant de Cantallops i el seu camí és apte per a tots els públics! La font, situada a recer de la tramuntana, té, com tantes altres, una taula i bancs de pedra que la fan ideal pera fer una berenada o, com és el cas, una brunyolada popular!

Arribar-hi és qüestió de mitja hora a pas de família amb mainada, tranquil·lament gaudint de l'entorn, amb un ull pendent dels petits gorgs i les flors i l'altre fitant el cel per caçar, amb la mirada, algun rapinyaire!

El camí convida a la conversa, que sempre fa més lleugera la marxa, tot i que amb quatre paraules, alguna passa de més i un parell de saltirons sobre dos torrents, ens plantem a la Font del Solanà.

La brunyolada popular de Cantallops no té cap secret ni requereix inscripció prèvia: per participar-hi tan sols cal portar brunyols per a compartir! Els organitzadors hi posen, per a remullar-los, la garnatxa!

Arribem a la Font del Solanà, que data del 1907, i en qüestió de minuts tenim la taula de pedra parada de tàpers i bosses plens de brunyols que, llavors sí, podem tastar! N'hi ha de més tous, de més grans, de més secs, de més xics, de més anisats, de més dolços... Tots diferents, però cap de dolent!

La font raja a plaer, però el major plaer ens el dóna un bon raig de garnatxa gola avall! La mainada juga pels voltants de la font, que prou s'hi presta, mentre els grans immortalitzem el moment i comentem la jugada.

La tarda acompanya i fins i tot, fora de programa, ens enfilem un xic més amunt fins a la Font del clot de la Tina, una font molt bonica, més ombrívola i humida, datada del 1916 i dotada, també, de taula i bancs de pedra.

Els brunyols són per compartir i en aquest cas són, també, la millor excusa per fer una petita excursió i gaudir de l'entorn de Cantallops, del seu paisatge natural i humà!

A casa mentre puguem seguirem fidels a les tradicions, a la de fer brunyols i també a la de compartir-los, entre d'altres, a la brunyolada popular de Cantallops!

A photo posted by Roger Casero Gumbau (@rogercasero) on



dilluns, 6 d’abril del 2015

Eternitat


És tan immensament gran l'eternitat que difícilment ens cap al cap, si ens hi parem a pensar. Tots i cada un de nosaltres no som res més que un petit accident en l'eternitat del nostre món, que de ser certament etern no té ni principi ni fi...

Nosaltres, en canvi, presoners del nostre espai i temps, del moment en què ens ha tocat viure, ens sabem finits però, malgrat tot, fem estèrils esforços al llarg de la nostra vida per fer-nos eterns.

Déus i religions, creences vàries pretèrites i presents, ens han calmat al llarg de la història l'angúnia (o la culpa!) de la nostra temporalitat i han sadollat, no sense esma, el nostre desig d'eternitat, que si no pot ser per al nostre cos, sigui per a la nostra ànima.

També jo cantava de jove, al Cau, la cançó Eternitat de Guillermina Motta, aquella que deia:

A tu, que més lluny de la mar i del cel,
a tu, que en el fons de la terra i l'infern,
has trobat el senyal d'una fe sense fi
i d'un Déu ple d'amor i d'un Déu que a la vida
t'assenyala el camí.

Jo que tinc por de la vida i de la mort,
jo, que no sé ni d'on vinc ni allà on vaig,
ara et vull demanar que no em tanquis els ulls
i que em miris com sóc que com tu també vull
d'il·lusió omplir-me el cor.

I tu que jamai demanes el perquè,
i tu que jamai sents angoixa per res,
no tens dret a ignorar la meva soledat,
pensa que jo com tu, pensa que jo com tu
vull tenir eternitat.

Al llibre "Mecanoscrit del segon origen" de Manuel de Pedrolo el personatge de Mar, fill de l'Alba i en Dídac, representa, més enllà de la supervivència (i per tant esperança) de la quasi extingida espècia humana, l'eternitat de la mateixa.

Els fills són, possiblement, allò que ens permet als mortals esdevenir un xic eterns, creure'ns eterns, doncs més enllà del nostre record, que s'esvairà a mesura que s'esvaeixin les vides dels qui ens recordin, quelcom nostre viu i viurà en els nostres fills i en els fills dels nostres fills, i aixi successivament, eternament... Per molts tenir un fill és el més  aprop que hauran estat mai de l'eternitat!

L'eternitat, però, no deixa de ser una mena de trampa, doncs mentre ens capfiquem en com perpetuar-nos, ens oblidem de l'ara i aquí, del nostre dia a dia...

En el fons no hi ha millor inversió per al futur, i qui sap si també per a la nostra pròpia eternitat, que invertir els esforços i les energies en el present, en el nostre present. Trista és la vida de qui viu ancorat en el passat, com trista també és la de qui tan sols espera viure un demà que mai arribarà...

Ni tan sols els Déus són eterns, ara ja ho sabem... els fem i desfem a plaer i/o per necessitat a base, com cantava Guillermina Motta, de la por a la vida i a la mort...

Tan és si no sabem d'on venim ni on anirem; sabem que som, que som presents ara i i aquí. aquesta és la nostra veritable eternitat.




dissabte, 4 d’abril del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "California Dreamin'"


Si us demanés que em féssiu una llista amb 5 cançons del grup nord-americà The Mamas and the Papas és molt probable que comencéssiu la llista amb "California Dreamin'"; jo també ho faria!

Són més les cançons conegudes, i bones, que aquest quartet vocal de folk i rock va composar, com "Monday, Monday" o "Straight Shooter", i interpretar, com "Dream a Little Dream of Me" o "Dedicated to the One I Love".

Cap d'elles, però, representa tan bé el grup i la seva època, doncs "California Dreamin'" és d'aquelles cançons que ens transporten en un espai i temps concret... Precisament la cançó narra la nostàlgia de la calidesa californiana des del gèlid hivern de Nova York...

"California Dreamin'" es va publicar l'any 1965 com a primer tema de la "cara B" del primer disc d'estudi de The Mamas and the Papas, "If You Can Believe Your Eyes and Ears".

"California Dreamin'" ha estat versionada per un munt de grups i músics, però avui en compartiré tres, d'estils ben diferents: la del "versionista" José Feliciano, l'energètica de Meat Loaf i la delicada de Diana Krall... Aquestes tres versions, a més, ens ofereixen, a banda de tres estils, tres registres vocals ben diferents...

Aquí us les deixo, l'original de The Mamas and The Papas, la balada de José Feliciano, la rockera de Meat Loaf i la jazzística de Diana Krall:









També podeu escoltar aquestes versions en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent somriurem al diable!

divendres, 3 d’abril del 2015

El vídeo de la setmana: Manaies de Girona, 1941


Aquest 2015 els Manaies de Girona celebren el 75è aniversari de la seva refundació; documentats a Girona des de mitjans del segle XVIII els Manaies, o armats, han acompanyat tradicionalment la processó de divendres Sant, tot i que de manera interrompuda.

La darrera interrupció la va provocar, com amb tantes altres interrupcions, la Guerra Civil, i no va ser fins poc després de l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat que Girona va recuperar la tradició dels Manaies, concretament l'any 1940, a partir d'un grup (els 26 manaies refundadors) que, amb el (lògic) suport episcopal, va esdevenir després la Confraria de Jesús Crucificat.

En motiu de l'aniversari la ciutat de Girona ha dedicat una plaça als Manaies, en la que s'hi erigeix una escultura commemorativa de Domènec Fita. L'efemèride a banda de la celebració (?) de l'aniversari serveix també per a fer memòria, tot i que la memòria, ja ho sabem, no sempre és agradable ni còmode, sobretot quan és històrica!

Dies enrere Quim Curbet en una de les seves Barretades feia memòria, bé, feia quelcom més que només memòria. El seu article "Manaies", de lectura necessària, ens ajuda a posar en context la refundació dels Manaies; dies més tard fins i tot piulava la retirada de l'escultura... retirada a la que m'hi sumo! Em sembla, part de la simbologia d'aquesta escultura, d'un altre temps, d'un altre país!

Debats i polèmiques a banda, però, avui del que es tracta és de destacar un vídeo, doncs s'emmarca és aquest article a la secció "el vídeo de la setmana"!

El vídeo, doncs, és de la desfilada dels Manaies de Girona de l'any 1941, tot just un any després de la seva refundació. La pel·lícula (muda) és una filmació d'Antoni varés i Martinell i la publicació és del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI) de l'Ajuntament de Girona.



M'ha semblat interessant, per a completar aquesta mirada enrere als Manaies de Girona i, en general a la Setmana Santa gironina, afegir també aquest documental produït per la Junta de Confraries de Girona i realitzat per Narcís Sans sobre les processons de Setmana Santa a Girona...



Per cert, aquí podeu veure l'escultura commemorativa dels 75 anys dels Manaies de Girona...