divendres, 31 d’octubre de 2008

Recull de premsa XXVIII Premi Just M Casero

Fotografia de Marc Martí, del Diari de Girona

Recull de premsa del XXVIII Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero

El Punt

El «reincident» Ricard Biel rep el Casero dos anys després de ser-ne el finalista

L'autor badaloní guanya amb «A la roda de fira» en una edició molt «igualada» que té com a finalista Esteve Miralles

XAVIER CASTILLÓN. GironaL'escriptor badaloní Ricard Biel (1970) va guanyar ahir la 28a edició del Premi de Novel·la Curta Just Manuel Casero (2.000 euros), que convoca la Llibreria 22 de Girona, amb l'obra A la roda de fira, que Amsterdam Llibres publicarà a finals del gener vinent. Biel ja va quedar finalista del premi ara fa dos anys amb Llit d'espines, publicada per Emboscall. Com a finalista del Casero (500 euros), el jurat ha seleccionat i recomana publicar també Set mesos, d'Esteve Miralles (1964), nascut a Sabadell i resident a Masquefa, que el 2001 va publicar la seva primera i fins ara única novel·la, Núvols com (Proa). Manel Fuentes va ser el convidat de la festa de lliurament del premi Casero, que va tornar a omplir La Planeta i es va obrir amb la màgia brossiana del Mag Hausson.

De l'obra guanyadora, A la roda de fira, el jurat va destacar «la força de la veu narrativa», que «dota de coherència tot el relat» i que és la d'un adolescent que observa la seva família amb una mirada «incrèdula, escèptica, cruel i al final enlluernada». Amb el seu equilibri entre innocència i malícia, la veu omnipresent d'aquest narrador que es va transformant al llarg de la novel·la recorda «l'entranyable Caufield d'El vigilant en el camp de sègol», el clàssic de Salinger.

En nom del jurat que formen Imma Merino, Josep Maria Fonalleras, Vicenç Pagès, Ponç Puigdevall, Guillem Terribas i Eva Vàzquez, aquesta última va remarcar que, amb vint-i-vuit obres presentades i unes quantes «de bon llegir», aquesta ha estat una de les edicions «més igualades» del premi Casero. De fet, el veredicte del jurat destacava, amb les seves virtuts i defectes, altres vuit obres presentades, al marge de les dues finalistes, que van allargar les deliberacions. «Teníem, en certa manera, la necessitat de subratllar que, tot i acabar descartant-les, algunes d'aquelles narracions tenien qualitats prou remarcables perquè s'ajornés tant com fos possible la seva eliminació.» A més del bon nivell de moltes de les obres presentades, el jurat també constata en el seu veredicte que «aquesta és una de les edicions amb més sexe, i del més descordat, que es recorden del Casero, i que això no s'interpreti com una recomanació del jurat a favor de la castedat».

El jurat també recomana la publicació de l'obra finalista d'Esteve Miralles, Set mesos, la història de dos antics cooperants, un metge i una monja que han sobreviscut al segrest d'un comando salvatge de soldats infantils en una selva africana. Miralles va tenir un record per a la missionera Presentación López Vivar, de l'institut de religioses de Sant Josep de Girona, que dimarts va perdre les cames en un atac al Congo. «Aquest fet real és molt més atroç que no pas la meva novel·la, perquè en definitiva es tracta d'una mentida que em serveix per parlar de les mentides», va dir Miralles, que també és el traductor de l'obra de teatre El llibertí, dirigida per Joan Lluís Bozzo, que es representa aquesta setmana al Teatre Municipal de Girona, dins de Temporada Alta.

El guanyador, Ricard Biel, va reconèixer que s'havia presentat al premi almenys quatre vegades –encara per sota de les set de Josep Pastells, cas extrem de la reincidència habitual en el premi– i que va escriure A la roda de fira pensant en el Casero, perquè considera que no pertany a la meitat de premis literaris que estan amanyats i «tens alguna possibilitat de guanyar-lo». «Vaig tenir problemes en la recta final de la novel·la perquè em vaig sorprendre a mi mateix plorant. I vaig pensar: seràs imbècil, com pots plorar amb les mentides que t'inventes? Però després vaig reflexionar que, si em feia plorar, alguna cosa havia de tenir la novel·la, i la meva dona, que és el meu millor jurat, m'ho va confirmar.»



Diari de Girona

Ricard Biel s'endú el premi Casero en una edició renyida i plena de sexe

"A la roda de fira" resulta l'obra premiada, sortida de la ploma d'un sabadellenc que va quedar finalista fa dos anys

GIRONA M. PALLARÈS
La sala La Planeta va passar ahir d'un art a un altre: i és que del teatre que li dóna vida habitualment es va saltar a la literatura, a la cerimònia de lliurament de premis Just M. Casero, organitzats per la Llibreria 22. La XXVIII edició d'aquest guardó de novel·la curta ha coronat com a vencedor l'escriptor de Sabadell Ricard Biel i la seva obra A la roda de fira. Joan Marés.
La vetllada es va iniciar amb l'espectacle Poemància, de Joan Brossa, i a càrrec del Mag Hausson. L'obertura de l'acte literari la va fer el periodista Manel Fuentes.
El jurat va afirmar haver tingut enguany "més feina que no es pensava". I és que a la present edició s'hi van presentar una trentena de novel·les, de les quals només 16 van passar a la primera votació. En un càlcul humorístic, el jurat format per Josep M. Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès, Ponç Puigdevall, Eva Vàzquez i Guillem Terribas va afirmar haver llegit "en menys de dos mesos una mitjana de 2.800 pàgines". El procés de votacions ha estat complex. "Escollir comporta rebutjar, i aquest cop més d'una d'aquestes decisions ha estat presa amb recança", va afirmar el jurat.
A mesura que s'anaven descartant obres, es va constatar que aquesta és "una de les edicions amb més sexe, i del més descordat, que es recorden del Casero". Una bona mostra d'aquest nivell sensual era la novel·la Two Much, a la qual es van dedicar paraules elogioses.
També van causar-ne Ho sento, "una història imperfecta sota la qual s'intueix un narrador d'una notable potència literària". També havia causat una fonda impressió en alguns membres del jurat El vent entre els saguaros, que va ser descartada a la darrera deliberació abans de la final. Totes aquestes discussions demostren, com va afirmar un dels membres del jurat "prou veterà per poder fer comparacions", que aquesta és una de les millors edicions que es recorden del Casero.
Però recances apart, el jurat finalment es va complaure en poder anunciar el nom del guanyador. Sota el pseudònim de Joan Marés s'hi amagava el sabadellenc Ricard Biel, que tot just feia dos anys havia quedat finalista del mateix premi. L'obra guanyadora esdevindria així A la roda de fira; la finalista, Set mesos d'Esteve Miralles.
El jurat va voler valorar aquestes dues obres precisament per la contraposició que suposen i per la força de la seva veu narradora: "A la roda de fira una veu absorbent, entre la innocència i la malícia; i la truculència, en el cas de Set mesos, que sembla evocar la crueltat latent dels contes per a infants".
En el cas de l'obra guanyadora, el jurat n'ha valorat l'ús de la veu narrativa, "la gran troballa de la novel·la". Es tracta d'un adolescent la que parla de la seva família, força corrent menys pels ulls amb què la mira el protagonista. L'obra arrenca amb el naixement de la germana del noi, que observa l'esdeveniment amb una certa gelosia. A partir d'aquest fet prendrà consciència de la precària economia familiar, de les infidelitats i les venjances, en definitiva, de les petites misèries. Serà així, enmig de la maldat, quan el noi descobrirà l'amor per la seva germana i la presència del bé fins i tot entre el caos. Tot i que el jurat va manifestar "que hi ha algun episodi resolt amb un excés de brusquedat", el poder absorbent d'aquesta veu adolescent justifica de ple la concessió d'aquest guardó.
Serà a partir d'ara, amb l'edició de A la roda de fira a Amsterdam Llibres, quan tothom podrà gaudir de la força d'aquest personatge.


El Periódico de Catalunya

Una novel·la sobre una ruptura familiar guanya el premi Casero

L'obra finalista narra una truculenta història viscuda per 2 cooperants a l'Àfrica

FERRAN COSCULLUELA
GIRONA
Ricard Biel, un jove filòleg de Badalona, es va proclamar ahir a la nit guanyador del Premi Just M. Casero de novel.la amb A la roda de la fira, una obra que narra en primera persona la desintegració d'una família vista amb els ulls d'un adolescent. El finalista va ser Esteve Miralles amb Set mesos, una truculenta història que es desenvolupa al continent africà i que abunda en els límits de la brutalitat humana. El jurat va destacar la gran qualitat de les 28 novel.les que s'han presentat al guardó i va assegurar que ha estat una de les edicions més disputades i en què més ha abundat la temàtica eròtica.
La periodista Eva Vàzquez, membre del jurat, va explicar que en l'obra guanyadora destaca la força de la veu narrativa, que analitza les vicissituds d'un microcosmos familiar i guia el lector per la descomposició d'una família a través de la mentida, l'engany i el ressentiment. L'obra ofereix, no obstant, una possibilitat de redempció, ja que el protagonista acaba trobant amor i bondat en els personatges que havia arribat a avorrir.
"Un dels problemes més grans que em va plantejar la novel.la és que a penes podia escriure les últimes pàgines perquè em vaig posar a plorar. No sé com podien emocionar-me tant les meves pròpies mentides", va dir fent broma l'autor després de rebre el premi.
La cara oposada d'aquesta saga familiar l'ofereix l'obra finalista, que explica la tremenda experiència viscuda a l'Àfrica per dos cooperants que han estat segrestats. El jurat va destacar que el narrador de Set mesos és un personatge ambivalent, que es mou entre la ingenuïtat i la malícia. La història, de gran intensitat, atrapa el lector des dels primers compassos. La novel.la d'Esteve Miralles salva la brutalitat del seu argument gràcies al fet que és narrat des de la distància.

PUBLICACIÓ
La cerimònia d'entrega del premi Casero, dotat amb 2.000 euros, va anar a càrrec del periodista Manel Fuentes, que va destacar el prestigi d'aquest guardó, impulsat des de fa 28 anys per la Llibreria 22 de Girona i considerat una de les millors plataformes literàries de la ciutat. A més del premi en metàl.lic, l'editorial Amsterdam publicarà l'obra guanyadora. La 28a edició del premi ha coincidit amb la publicació d'una antologia inèdita de poemes de l'escriptor i polític Just M. Casero, titulada Una eterna claredat (CCG Edicions), en què es recullen versos escrits entre el 1960 i el 1970. La selecció dels poemes ha anat a càrrec del poeta Roger Costa-Pau i el llibre inclou un epíleg del periodista i escriptor Jaume Guillamet

-----------------------------

pd: RELACIÓ D’OBRES QUE HAN OPTA AL XXVIII PREMI DE NOVEL·LA CURTA JUST M. CASERO 2008

1.- La caçatalents / Marta Pascual / Girona

2.- El missatger de les cendres / Àlex Hena (pseudònim) / ...

3.- Nit blava en el call / Pilar Cabrerizo / Barcelona

4.- Penso / Arthur Weller (psd.) /

5.- Ho sento / Adam Sadoba / ...

6.- Caliu de fullaraca / Carles Serra / Quart (Gironès)

7.- L’hospital / Jordi Colomines (psd,) / ....

8.- Notes d’un viatge a l’infern / Lluís Punsola (psd,) / ...

9.- El club / Remy (psd,) / ....

10.- Fent ganyotes a la mort / Anna Vila / Figueres

11.- Estimada Alba / Jordi Nadal / Salt

12.- Two Much (dues és massa) / Gerard Servan (psd.) / Barcelona

13.- L’especialista / Jaume P. Perxachs / Blanes

14.- Mares / Ailime (psd.) /

15.- Les figures del pessebre / Herminia Esteve (psd.) / ...

16.- La granja del pianista / Dani Saus Noguer / Salitja (Gironès)

17.- No ho diguis a ningú / Salvador Tarradas / Gualta (Baix Empordà)

18.- Ball de bastons / Mateu Puig (psd.) / ...

19.- El missatge / Josep Buldó / Barcelona

20.- El vent entre els saguaros / Néstor Mart (psd.) / ....

21.- A la roda de fira / Joan Marés (psd.) / ...

22.- Rere els capoquers / Cristina Malagelada Grau / Nova York

23.- Set mesos / Esteve Miralles / Barcelona

24.- L’hostal de la vall / Eduard Roure / Lleida

25.- Rafiki / (psd.) / Barcelona

26.- 1939-1945 Memòries. Records d’ahir / Mare nostrum (psd.) / London

27.- El món en una ampolla / Eudald Guibert (psd.) / ...

28.- Alfàbrega a mig camí / Sergi Santjoan Psd.) / ...

El Premi Just M. Casero, està convocat i organitzat per la Llibreria 22 de Girona, amb el patrocini de l’Ajuntament de Girona, Diputació de Girona i els Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat a Girona. L’acte de lliurament serà el dia 30 d’octubre de 2008, a la Sala La Planeta. El jurat està format per Josep M. Fonalleras, Imma Merino, Vicenç Pagès, Ponç Puigdevall, Eva Vázquez i Guillem Terribas, que actua de secretari sense vot.

dijous, 30 d’octubre de 2008

Un coixí per a Ernest Benach


Podria, el President del Parlament Ernest Benach (i twitter), comprar-se un coixí, ara que ell ha renunciat a les suposades “comoditats” que volia instal·lar al cotxe oficial. Ell, innocent, volia fer del cotxe oficial una extensió del seu despatx, un espai on poder treballar més còmodament i, si s'esqueia, estar més informat.

Després de “l'embolica que fa fort” d'aquests darrers dies jo més aviat li recomanaria que en comptes de treballar, de posar-se al dia a través del 3/24, es dediqués, en els trajectes de Reus a Barcelona i viceversa, i en la resta de viatges que fa, que aprofiti per fer una becaina, robant-li al dia uns minuts, hores al cap de la setmana, de son...

Amb un coixí al President Benach li serà de més bon passar el mal de cap del “cotxe oficial” i, si insisteix en seguir treballant des del cotxe, en comptes de recolzar-hi el cap se'l podrà posar sobre els genolls i fer servir de tauleta per recolzar-hi el portàtil i/o els papers...

Potser sí que l'oportunitat del moment (crisi) ha fet grinyolar la idea del President del Parlament, potser sí que són precisament aquests temes (les despeses dels càrrecs públics) les que desesperen a l'opinió pública i fan de blanc de la publicada, però quin País el nostre que s'escandalitza per la branca que no ens deixa veure el bosc... Malgrat tot, cal sempre cuidar les formes, i el fons, doncs estem parlant, naturalment, de diners públics...

Hi ha qui l'ha volgut dibuixar com un polític capriciós més... d'alguns en dubtaria, però no del President Benach...

dimarts, 28 d’octubre de 2008

A partir d'avui, la Fira de Mostres!

A partir d'avui, i fins el proper diumenge 2 de novembre, es farà a Girona la Fira de Mostres, 47ena fira industrial, agrícola i comercial de Girona.

Aquest any, i amb la voluntat que serveixi de precedent, el programa Incorpora, més concretament el grup Incorpora Girona, som a la Fira amb un estand propi. És un estand petit i modest, però pensem que necessari, doncs els projectes i les entitats socials també han de tenir cabuda, i el seu paper, en aquestes fires.


El Programa INCORPORA. Integració Laboral de l'Obra Social "la Caixa" té per objectiu la inserció laboral de persones en situació o risc d'exclusió social i en el cas de les comarques de Girona som 12 les entitats socials que formem el grup Incorpora Girona per implementar aquest programa a les empreses de les nostres comarques. Aquest és un programa que es desenvolupa des de mitjans de l'any 2006 i de moment hem fet, através de les entitats d'Incorpora Girona, més de 700 insercions i més de 260 empreses col·laboradores.

Aquests dies, doncs, trasllado la meva oficina, com a coordinador del programa a les comarques de Girona, a l'estand 121 del nivell 1 del Palau de Fires de la Fira de Mostres: aquí m'hi trobareu si us deixeu caure per la Fira.

I si passeu per l'estand podeu participar, prèvia a la resposta d'una ràpida enquesta anònima, en un sorteig de productes i serveis de les entitats d'Incorpora Girona.


Incorpora Girona som: Fundació Altem, Fundació Astres, Fundació Àstrid 21, Càritas Diocesana, Creu Roja, Fundació Drissa, Escaler Cooperativa, Cooperativa La Fageda, Fundació MAP, Associació Mifas, Fundació Oscobe, Fundació Plataforma Educativa.



Us ho perdreu!

dilluns, 27 d’octubre de 2008

Relació d'actes del XXVIII Premi Just M. Casero

Descarrega't el cartell dels actes del XXVIII Premi Just M. Casero en pdf

ACTES PREMI JUST CASERO / LLIBRERIA 22

Dilluns 27 d’octubre / 20 h / Sala La Planeta / Entrada gratuïta

ÀNIMA CIVIL de J.M. Uyà

RECITAL POÈTIC

Amb les veus de Jordi Boixaderas, Albert Prat, J.M. Uyà i el músic Joan Alavedra


Dimarts 28 d’octubre / 20 h / Sala La Planeta / Entrada gratuïta

GRUP PROSCENIUM presenta:

L’EVANGELI D’EN QUIM

Una vida per Ruanda!

LECTURA DRAMATITZADA

Direcció: Joan Ribas


Dimecres 29 d’octubre / 19 h / Sala La Planeta / Entrada gratuïta

RECITAL-CONFERÈNCIA

CESARE PAVESE (1908-2008)

Amb JUAN LUIS PANERO


Dijous 30 d’octubre / 20 h / Sala La Planeta / Entrada gratuïta

ACTE DE LLIURAMENT DEL

XVIII PREMI JUST M. CASERO

DE NOVEL·LA CURTA

OBRIRÀ L’ACTE LITERARI: MANEL FUENTES

Espectacle obertura: POEMÀNCIA de Joan Brossa

A càrrec del Mag Hausson


Dissabte 1 de novembre / 19 h / Sala La Planeta / Preu: 6 ¤

IMMEDIACIONS (poesia i dansa)

Feliu Formosa i Andrés Corchero


Dissabte 1 de novembre / 22 h / Sala La Planeta / Entrada gratuïta

RECITAL POÈTIC

TOTS ELS PASSOS

DE LA PASSIÓ

SEGONS MARIA-MERCÈ MARÇAL

Amb les veus de: Maite Pla, Anna Carina Ribas, Rosa Vilanova, Gemma Gómez i M. Rosa Roca / Música original: Rafel Plana

El valor de la participació ciutadana en l'escultura de la Dona (de Sarrià de Ter)

Vaig marxar, aquest passat dijous, pensatiu, diria que també una mica intranquil, després de la darrera reunió de la Comissió de la Dona de Sarrià de Ter i, especialment, després de la votació de l'escultura de la dona... Hi anava donant voltes i voltes i, finalment, vaig pensar, sentir que ens havíem equivocat. I llavors vaig lamentar dues coses: haver-nos equivocat en el sistema d'elecció i, sobretot, no haver-lo qüestionat en la pròpia reunió...

Us explico: fa aproximadament un any la Comissió de la Dona (formada per entitats i el propi ajuntament) va decidir fer un concurs entre els artistes locals per fer una escultura en homenatge a les dones. Aquesta idea va anar madurant i es optar per fer una consulta ciutadana, tal i com es publicava al web municipal a mitjans d'octubre:

Sarrià de Ter dedicarà una escultura a les dones

L’Ajuntament de Sarrià de Ter, a proposta de la Comissió de la Dona, va convocar un concurs d’idees per a realitzar una escultura dedicada a les dones. Aquest concurs finalitzava el 31 de setembre.

Arran d’això, algunes persones del municipi han presentat les seves propostes i des de la Comissió s’ha cregut molt positiu que tothom que ho desitgi pugui consultar els diferents treballs i reflectir la seva opinió per escrit. A partir del dilluns 13 d’octubre trobareu totes les propostes a la Biblioteca Emília Xargay. També hi trobareu els fulls d’opinió.

El dia 23 d’octubre la Comissió de la Dona decidirà quina és la idea guanyadora, tenint en compte les vostres aportacions.

En aquesta nota quedaven clares algunes coses, com el fet que es demanava la participació ciutadana i que seria la Comissió de la Dona qui decidiria, però no es definia quin pes tindria el valor de la participació, només s'apuntava que es tindrien en compte les opinions.

La participació ciutadana no va ser massiva, però hi va ser i cal donar-li el valor que li correspon. De les 4 propostes artístiques presentades només dues van tenir vots en el procés participactiu, una proposta amb 13 vots i una altra amb 1 vot. Cal comptar amb qui participa i, encara que només fossin 14 persones, cal agrair a aquestes 14 persones que responguessin a la crida, consultessin les propostes i hi diguessin la seva.

A la reunió de la Comissió de la Dona la regidora de la dona va proposar que la votació popular valdria per un vot dins la Comissió. Aleshores, jo tampoc, ningú va objectar res de res. I vam votar: 4 vots a favor de la proposta més votada popularment (inclòs el vot popular) i 5 vots la proposta menys votada popularment. I aquí neix el problema, al meu entendre.

Coneixedor del resultat a la reunió, ja inquiet, vaig preguntar si la gent que havia passat per la biblioteca a votar era conscient que el seu vot no seria directament vinculant... La regidora em va dir que sí, tot i que jo no tinc tan clar

Penso, sincerament, que no vam actuar correctament, minimitzant el valor dels vots que es van fer a la biblioteca, els de la consulta popular, davant els vots de la Comissió. Sento que no vam actuar correctament i, ho reconec, me'n sento també responsable, doncs tampoc vaig qüestionar, a la reunió, el sistema de votació. De fet, si s'obria la participació de la gent, penso que les seves valoracions haurien de tenir el valor que els correspon, que en qualsevol cas no hauria de ser menor dels vots de la Comissió de la Dona. Minimitzar més vots (la voluntat majoritària de 14 persones, amb el resultat contundent de 13 a 1) dels que hi havia a la pròpia comissió (8 vots, aquell dia) a 1 sol vot penso, sento, que és menysprear i fer un plac favor a la participació ciutadana.

El correcte hauria estat, vaig pensar després, si es tractava que cada un dels membres de la Comissió votés les propostes (en comptes de fer una votació més deliberativa i consensuada) que els nostres vots es sumessin als de la participació. Els resultats haurien estat de 16 (13+3) a 6 (1+5) i d'aquesta manera el vot popular, que es va demanar des de la pròpia Comissió, hagués tingut un pes més real, més just.

La decisió, però, està presa per part de la Comissió i és, també penso jo, inapel·lable, encara que puc comprendre qui la trobi discutible (jo mateix), especialment les persones que es van dirigir a a biblioteca responent a la crida de l'Ajuntament i la pròpia Comissió de la Dona. Feta la proposta de la Comissió, la decisió final, doncs de fet és qui hi posarà el finançament, correspon a l'Ajuntament.

Sento un gran respecte per les quatre propostes i, sobretot, per les persones que les van presentar. I em satisfarà molt, a pesar de pensar que en el sistema d'elecció ens hem equivocat, que Sarrià de Ter tingui, algun dia, una escultura dedicada a les dones.

Deia Teresa de Calcuta que el més fàcil és equivocar-se... De tot n'hem d'aprendre, sobretot dels errors. Sento que ens hem equivocat i ho faig públic perquè reconèixer un error és el primer pes per esmenar-lo... Entenc que pugui haver-hi, dins la Comissió de la Dona, qui senti i pensi que no ens hem equivocat i que la decisió ha estat, no només correcte, sinó també justa. No voldria pas convèncer a ningú, senzillament expressar el què sento i penso: el sistema d'elecció ha estat un error i s'ha menyspreat la participació.

Equivocar-se és humà, rectificar és de savis...

----------------------------

pd: sobre aquesta qüestió també pots llegir l'article d'Assumpció Vila Una falsa consulta popular, publicat al seu bloc.

diumenge, 26 d’octubre de 2008

La Vida, nou clip de Guillamino




Guillamino (i MySpace) és, des de fa uns anys, la versió artística, sobretot musical, de Pau Guillamet, barceloní d'arrels (i vivències) empordaneses que un bon dia va decidir, senzillament, dedicar-se plenament a la música.

Aquest any Guillamino (Bankrobber) ha publicat el seu tercer disc, Les minves de gener, després de 1 dia (2003) i de Somnis de llop (2005); també, Atzavara (2006), en una edició internacional que recollia alguns dels seus temes anteriors. Entre les publicacions dels seus discs Guillamino ha col·laborat amb altres grups (Nour) i projectes (En/Doll, amb Josep Pedrals o Exile amb Manuel Garcia, entre d'altres), però amb el seu nou disc torna el Guillamino més autèntic!. Guillamino pot tocar moltes tecles (sardana, cançó, fusió...) però amb els seus treballs (no en les seves col·laboracions) ens diu: ei, aquest sóc jo, aquí teniu en Guillamino!

Si us en voleu fer una idea, del nou disc, podeu descarregar-vos gratuïtament algunes de les seves cançons, amb alguna d'inèdita... i si us agrada, ja ho sabeu, podeu passar per la botiga i per caixa...
Guillamino, talent i creativitat, i sobretot la música a flor de pell que li córre per les venes, fins als més diminuts capil·lars...

-----------------------------
pd1: C33 - Silenci? - Guillamino i Pedrals



pd2: Pau Guillamet és, entre d'altres, germà de la fotògrafa Eva Guillamet, fill del periodista Jaume Guillamet (i de la psicòloga Teresa Garcia) i nét de Joan Guillamet, proclamat aquest juliol Fill predilecte de Figueres [Joan Guillamet, fill predilecte de Figueres, publicat el diumenge 13 de juliol de 2008]

Ràdio Sarrià: 25 anys fent ràdio a Sarrià de Ter

(La Clàudia, la meva filla gran (9 anys) m'acompanya en una entrevista als estudis de Ràdio Sarrià)




La ràdio és un gran mitjà de comunicació, especialment important al llarg de la història del segle XX, un mitjà de comunicació que precisament, a principis del segle XXI, està vivint una segona joventut.

La ràdio semblava, amb l’aparició de la televisió, condemnada a ser un mitjà marginal, minoritari, però els fets i la història ens han demostrat que la ràdio té un paper molt important en la relació i comunicació entre les persones. I no només ha sobreviscut a la televisió, sinó que a més s’ha adaptat perfectament en l’eclosió de les noves tecnologies de la informació a la digitalització i a internet.

La ràdio és un mitjà de comunicació on hi cap pràcticament tot: informació, divulgació i entreteniment. És un mitjà de comunicació molt proper i directe, compatible amb moltes altres activitats i relativament econòmic de posar en funcionament. Aquestes qualitats i virtuts les ha tingut sempre, també avui en dia.

No és estrany, doncs, que fa 25 anys una colla de joves inquiets de Sarrià de Ter decidissin muntar una emissora de ràdio. En un poble que acabava d’estrenar la seva autonomia, després d’uns anys d’adhesió de Sarrià de Ter al municipi de Girona, després de desvetllar-se de llarg (in)somni de la dictadura, ens anhels de llibertat (d’expressió, d’associació, d’idees) i d’identitat d’un poble que volia recuperar la seva autoestima van confluir en la creació de Ràdio Sarrià.

Al llarg d’aquests 25 any Ràdio Sarrià ha fet poble, esdevenint un autèntic servei públic pels veïns i veïnes de Sarrià de Ter, essent una porta oberta a la participació i col·laboració, nodrint la seva programació amb la col·laboració de persones del poble, amb programes de tota mena i per a tots els públics.

Ràdio Sarrià ha estat narrant el dia a dia del nostre poble, essent present en esdeveniments importants, socials, culturals, esportius i polítics. La seva fonoteca esdevé un important fons sonor i de testimonis d’una vàlua i importància vital per Sarrià de Ter, un patrimoni que hem de saber posar en valor, tal i com proposava recentment Joaquim Rodríguez, qui va ser President del Consell Municipal de Sarrià de Ter.

Ràdio Sarrià té 25 anys, fet que és sinònim de tenir passat. Simbolitza aquest passat la figura de Francesc Castro, el seu primer director, qui després va ser també regidor de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, dins el govern del llavors Alcalde Jordi Cañigueral. En Robert Creixans i la Neus Mercader són passat però sobretot són present, un present molt viu i actiu amb experiències molt interessants, positives i engrescadores com els tallers de ràdio que la Neus Mercader ha fet, aquest darrer curs, com a activitat extraescolar al CEIP Montserrat, col·laborant amb l’AMPA del CEIP Montserrat.

De fet aquest present és la millor garantia de futur: la ràdio perdurarà sempre quan hi hagi persones que la vulguin escoltar i persones que la vulguin fer i, en aquest sentit, pels infants i joves la ràdio és un mitjà de comunicació que han de conèixer, per dins i per fora. Aquesta funció pedagògica és molt important, sobretot perquè més enllà de saber i conèixer el funcionament d’una emissora de ràdio, la possibilitat de participar-hi, de fer un programa, permet treballar molts altres aspectes també vinculats a la ràdio: l’expressió oral, la planificació, el treball en equip, la responsabilitat, la preparació de continguts...

Sense cap mena de dubte Ràdio Sarrià és també una ràdio de futur. I el futur passa, per les emissores de ràdio, per la seva difusió a través d’internet, no només en directe, sinó i sobretot, també la possibilitat de descàrrega dels arxius sonors dels programes (podcasts).

Les noves tecnologies permeten, als mitjans de comunicació en general, també a les emissores de ràdio, trencar moltes barreres. Les limitacions actuals de sintonització de Ràdio Sarrià es superarien, més enllà de millorar amb majors inversions, amb la possibilitat que Ràdio Sarrià s’escoltés també a través d’internet. Confiem que ben aviat aquest futur es farà present...

Però sobretot el futur de Ràdio Sarrià passa perquè els i les joves del nostre poble la sentin, i se la facin, seva, que facin ràdio. Qui millor, sinó ells, amb la seva destresa amb les noves tecnologies, per fer de la seva ràdio, de la nostra ràdio, de Ràdio Sarrià, una ràdio amb un gran futur!.

Aquest any Ràdio Sarrià fa 25 anys. Moltes felicitats als qui, al llarg d’aquests 25 anys, heu contribuït a fer-la dia a dia, cada dia!.

---------------------------------

pd: sobre Ràdio Sarrià també he escrit i publicat en aquest bloc:
A propòsit dels 25 anys de Ràdio Sarrià (87.6), publicat el dijous 3 d'abril de 2008
De la ràdio de galena a Ràdio Sarrià. Exposició, publicat el dijous 15 de maig de 2008
CEIP Montserrat + Ràdio Sarrià = bona sintonia, publicat el dijous 19 de juny de 2008
Ràdio Sarrià celebra els 25 anys amb una nova imatge i pàgina web, publicat el dimarts 15 de juliol de 2008

divendres, 24 d’octubre de 2008

Flaire de Fires, temps de Fires

Aquests darrers dies, aquesta setmana, Girona i el temps s'han adaptat a les Fires i Festes de Sant Narcís (Programa de mà en PDF) que avui, amb el pregó [de concòrdia?] del Girona FC, s'inicien.

Aquests darrers dies la ciutat, alguns dels seus espais, s'han anat transformant, prenent forma de Fires. Des de la distància, sobre els arbres cada dia més despullats de la Devesa, hem anat veient com s'alçava la nòria, que ens permet veure, cada any, una perspectiva diferent de la ciutat, i aquest any, de la seva transformació, a lenta velocitat per l'alta velocitat...

Les barraques, blanques, homogènies, han anat poblant el seu espai, presidit per un escenari que també cada dia hem vist créixer... tardaran poc, si no ho estan ja, a personalitzar-se amb pòsters, llistats de preus de productes, alguns de nom enigmàtic, consignes (reivindicatives i festives) i tota mena de detalls i atrezzo que permetran resultar familiars als pròxims i atractives a la resta... i naturalment convenientment dotades d'equip de so, per anar escopint música fins que el cos aguanti i la normativa dicti...

A l'entorn dels Jutjats i la plaça de la Independència una munió de paradetes d'artesania (artesana i/o industrial, que també n'hi ha) i de menjar ens permetran estones d'espera tot fent el badoc entre llanes, crêpes i una pila d'articles i productes més, alguns certament inversemblants, per no dir directament inútils...

No mancaran, en racons i cantonades de tot el què tingui a veure amb les Fires, les parades de castanyes, amb gitanos portuguesos, la majoria, de rostre semblant que ens permetran escalfar-nos les fredes mans, encara que també ennegrir-nos els dits, degustant deliciosament torrades castanyes...

Sota la gran roda de la nòria una munió d'atraccions, per grans i petits, poblaran la Devesa formant carrers i avingudes, convertint-la, com cada any (des de fa molts anys), en un gran parc d'atraccions, fent les delícies dels joves més atrevits, els grans més desinhibits i, sobretot, la mainada, que les anhelen de fa dies, sobretot quan, aquests dies, les han estat mirant de reull, procurant allargar la vista, rere les finestres dels cotxes...

Al Palau de Fires i al seu voltant, malgrat la crisi, una munió d'empreses oferiran els seus millors somriures als qui passejaran entre estands; aquests dies, en una feina que, al contrari de la de les atraccions o les barraques, és menys visible, tothom s'afanya per tenir-ho tot enllestit el primer dia del Certamen, la vigília de Sant Narcís.

La ciutat bull d'activitat en preparatius, per bullir, a partir d'avui, en festa i celebració... Aquesta setmana tot s'ha estat muntant i preparant; la ciutat fa dies que flaira les Fires... El temps, que s'ha refrescat aquests darrers dies, hi posarà la guinda, fent-nos entrar, finalment i de ple (i de pet) a la tardor...

És temps de Fires, les de Girona, les de Sant Narcís... Bones Fires gironines i gironins!.

dijous, 23 d’octubre de 2008

La meva intervenció (aproximada) a la presentació d'Una eterna claredat

Quim Curbet, Jaume Guillamet, Guillem Terribas, Roger Casero i Roger Costa-Pau.
Ahir dimecres 22 d'octubre al vespre, a la biblioteca Just M. Casero de Girona, es va presentar el llibre Una eterna claredat, una antologia de poemes de Just M. Casero escrits entre els anys 1960 i 1970 a cura de Roger Costa-Pau, qui també ha escrit una introducció. A la presentació també van intervenir el llibreter Guillem Terribas, el periodista i amic d'en Just, Jaume Guillamet i un servidor. Aquest és l'escrit a partir del qual vaig basar la meva intervenció:

És petit, aquest llibre, bé, més que petit és prim... però és alhora profund, fons, immens.

Aquest llibre té, més enllà dels poemes que conté, molts altres valors.

D'entrada és un llibre que despulla en Just d'ell mateix. Llegim, aquí, en Just abans que sigui en Just M. Casero. Prescindim del Just polític, que encara no és, del Just periodista, que encara no és, per trobar-nos senzillament amb un Just inquiet, inconformista, com ho era també el Just polític i periodista...

Un altre valor que té el llibre és que ens presenta, encara que parcialment, un dels Just menys coneguts, el Just poeta. En Just, des de la seva no tinguda joventut [No tindré jovenesa, no, però seré etern.], escriu; troba en la poesia, primer en castellà, després en català, la possibilitat d'abocar tot allò que brolla dins seu. Parlem del Just entre els anys 1960 i 1970, és a dir, entre els 14 i 24 anys, un Just insultantment jove (dit amb molt respecte, al cap i a la fi sóc un dels seus fills) per escriure el què escrivia...

Potser fins i tot en aquells que més el coneixien aquest llibre els sorprendrà... malgrat tot el què s'ha escrit i, sobretot s'ha dit d'en Just, quasi 28 anys després de la seva mort encara el seguim descobrint, encara ens segueix sorprenent...

Aquest llibre té un passat, tal i com s'explica en la introducció de Roger Costa-Pau i en l'epíleg de Jaume Guillamet: el recull que Jaume Guillament va fer, l'any 1997, sota el nom de “Just M. Casero. Poesia dispersa”.

Un llibre de poemes, el que presentem avui, del qual la selecció ha anat a càrrec d'en Roger Costa-Pau. En Roger Costa-Pau no va conèixer personalment, si no vaig errat, en Just. Hi ha, darrera la selecció dels textos, un interès literari, no personal, fet que no només dóna un major sentit literari al llibre sinó que sota la batuta d'en Roger Costa-Pau, l'antologia de poemes, segons el mateix Costa-Pau, el llibre “ha de ser llegit com a tal per la seva unitat en la forma i també en el contingut”.

Després de la primera lectura dels poemes recollits en aquest llibre una paraula, un concepte, va destacar per sobre dels altres: ni Déu, ni la misèria, ni l'amor, ni els misteris... o potser tot plegat amarat de silenci. Silenci.

Entenc que no ha de ser necesàriament absència de soroll, el silenci. Pot ser introspecció, el moment en què no només no escopim paraules, ni per la boca, ni a través dels dits sobre un fons blanc, percutint nerviosament les tecles d'un ordinador, avui en dia, una màquina d'escriure ahir, o bé deixant un intel·ligible rastre de tinta o carbó, sobre un blanc paper... no només, el silenci, el fet de no parar atenció al nostre voltant, sinó que és, el silenci, el moment en què precisament les paraules, els pensaments, tenen per orígen i destí nosaltres mateixos.

Rellegint el llibre ho vaig entendre, això dels silencis, doncs apareixen en diversos poemes...

sóc petit
em colguen els silencis i la mar
no arribo a les estrelles
ni tampoc als somnis
em posseeixen àtoms i protons
no tinc galàxies

T’he vist. I he perseguit l’amor
fins a la [riba] del teu braç, del teu coll,
del teu pit i del teu ventre,
jo, solitari pescador en el teu silenci...
En la meva [callada] solitud,
he vist passar la vela blanca dels teus ulls.

No hi haurà joventut, no;
la meva vida, boires en el passat, foscor,
silenci i [una mansa] quietud.

Paga la pena lluitar per tu sense voler limitar-te,
allargar-te senzillament la mà,
acollir senzillament la confidència
sense pensar en posseir-te:
admetre que l’antiga intimitat esdevindrà silenci

Sol, rigorosament sol, canto,
i una llàgrima d’odi em crema els ulls
a punt de rebentar el silenci en un crit... de nou.

Voldríem parlar amb paraules
i parlem només amb silencis
perquè us engreixa el pit la por.

Pobre Déu, en silenci, [en] qualsevol nit de plor,
quan el meu cos respirava
tota la gelor primera de l’hivern:
el Déu meu de les glaçors.

Us diran, [unes veus] amigues,
que més tard
–més tard vol dir silenci
serem cridats a construir aquest poble

Sense lluita ni plany
sense lliçó ni mestre
en la desconsolada quietud del meu silenci.

No ploreu més el Déu, perquè és ja silenci;
ha seguit el camí de la tristesa
–Déu, que ens colpia en el cansament–
i s’ha creat una mesura nova
d’eternitat llunyana
on nosaltres, els lliures, no hi tenim accés:
ha mort mentre deixàvem la paraula, vivint.

Oh, tarda lenta, límit del meu temps;
perquè miro [amunt], els taulats?
Plou, plou, plou i plou
i sento [aquest] dens fantasma de la tristesa,
l’íntim retorn a la por més fonda del meu silenci.

Impulsos desesperats
[de] voler ser
i no pas de glops de quietud en el silenci.
Sentiu la cacofonia,
cada cop més lenta?

Agua
y hundirse lentamente
por fin vacío de esperanza,
y no sentir más alma ni más duda.
Sólo un batir de palmas en el agua,
y ese último sentirme perdido
sueño de pan
sabiéndome a silencio.

Me saluda mi vacío;
intento una palabra
y renace hasta en mis labios la tristeza.
Así voy conclueyendo mi silencio,
fuerte conmigo la paz de otra mañana,
de otra mano tendida
hasta la entraña de mi llanto.

Quasi 28 anys després de la seva mort, física, quotidiana, la seva veu segueix amb força guiant-nos, acompanyada de tantes altres... i el pas dels anys no fan més que descobrir el Just que no vam conèixer en vida!.

------------------------------

pd1: enllaç a la ressenya de la presentació recollida al diari El Punt: Just Manuel Casero, poeta.

pd2: enllaç a la notícia de la presentació recollida al Diari de Girona: XXVIII Premi Just M. Casero: ´Una eterna claredat´ inicia els homenatges d´enguany a Casero

pd3: sobre el llibre Una eterna claredat també s'ha publicat, en aquest bloc:

Una eterna claredat, una antologia de poemes (1960-70) de Just M. Casero, publicat el dimarts 7 d'octubre de 2008
Una eterna claredat i el Premi Casero, publicat el dimarts 21 d'octubre de 2008
Una eterna claredat. Article de Quim Curbet, publicat el dimecres 22 d'octubre de 2008

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Una eterna claredat. Article de Quim Curbet

Article de Quim Curbet publicat al Diari de Girona, també al seu bloc [de paraula]:

Quan un amic comet la gosadia de morir jove, vas arrossegant el seu record tota la vida. El portes enganxat al coll com un esquellot i de tant en tant ressona amb estridència, quan menys t'ho esperes. En Just Casero va tenir la sort o la desgràcia de tenir molts amics i entre tots hem anat avivant la flama d'un somriure que va quedar congelat en la fredor de les fotografies, ja fa molt de temps. En Just probablement viurà per sempre, si més no mentre nosaltres visquem.

Ens queden els seus somriures i els seus silencis, però també l'escalfor de la seva veu, rebregada entre les paraules dels seus articles i dels seus poemes. En Just estava corcat pel cuc de l'escriptura i per una malaltia del sistema nerviós anomenada "periodisme", una malaltia infecciosa que el va portar a l'extrem de fundar un diari i d'escriure cada dia una columna, des d'on palpava el pols vital de la realitat. D'això en quedà un llibre que portà per títol Quiosc.

Els seus poemes, reclosos en la foscor d'una calaixera, van quedar només per als més íntims i, fins ara, havien quedat inèdits. Ara, en Roger Costa-Pau n'ha compilat una breu antologia que porta per títol Una eterna claredat on descobrirem aquesta dimensió poètica d'en Just. Són poemes de l'amor, de la vida i de la lluita, forjats des de la incertesa, la malenconia i l'esperança, són fruit d'una voluntat poderosa i tendra. En Just era el producte de la suma de tots aquests conceptes.

I aquest és el Just que ha sobreviscut i que viurà sempre entre nosaltres, mal ens pesi. La seva veu sorgirà sobre les veus dels que ens ha tocat continuar trescant en aquest costat de la realitat. Però, més enllà de tot això, en Just quedarà per sempre en el meu record amb els ulls closos i vestit per a les grans ocasions, reflexionant amb les mans juntes, dialogant amb un Crist solitari penjat en la paret de la seva habitació i esperant una claredat que maldava per entrar per la finestra.

El pressupost 2008 [de Sarrià de Ter] a vol d’ocell

Article publicat al número 65 de la revista Parlem de Sarrià.

Sobre el pressupost 2008, aprovat a finals de maig amb l’abstenció del nostre grup municipal [PSC de Sarrià de Ter], cal fer una primera afirmació: la despesa ordinària augmenta en 329.009,37 €, és a dir, més del 10% respecte el pressupost del 2007. Els ingressos ordinaris, d’altra banda, han augmentat un 8,7%.

És important subratllar la xifra de la despesa ordinària perquè des del govern la lectura que es fa del pressupost és que el del 2008 és un 18% més baix que el del 2007, fet que no desmentim, però és necessari explicar que la diferència cal buscar-la en les inversions, que passen de 1.169.907,61 € al 2007 a 54.303,40 d'inversió al 2008.

Pel que fa al detall de les partides, només comentarem les que ens han generat més dubtes, que d’altra banda no han estat resolts suficientment pel govern, el dia que els vam plantejar al Ple.

Una altra de les partides que hem observat amb certa preocupació és la de les subvencions previstes als clubs esportius; de 29.000 € al 2007 hem passat a 14.000 € al 2008. O bé ha estat un error, una manca de previsió, o bé es preveurà augmentar la dotació d’aquesta partida en una modificació del pressupost. En quelsevol cas comptem que, amb independència de l’aportació pressupostària, els clubs rebran la subvenció que els correspon, com es venia fent aquests anys...

Pel que fa a l’acció social, als serveis socials i a l’atenció a les persones, també en la partida de subvencions ens sorprèn el fet que ha passat de 7.500 € al 2007 a 3.000 € al 2008. La quantitat prevista al 2007, aquests 7.500, jo, en tant que regidor de serveis socials quan es van elaborar els pressupostos de 2007, els vaig preveure destinar així: 200 € a l'Esplai de Sarrià de Ter per l'Homenatge a la Vellesa '07, 500 € a l'AECC-Catalunya Contra el Càncer, 900 € al CEIP Montserrat per programa de Mediació Escolar, 200 € a l'IES Narcís Xifra pel Programa de Mediació Escolar, 2.500 € al Mijac pel Casal de Nadal i les Colònies de Setmana Santa i 3.000 € per les Fundacions Joncs i Ramon Noguera en espècie, concretament en gasoil pels seus equipaments al municipi. Tot plegat 7.500 €. Els 3.000 del 2008 resultaran insuficients, si és que aquestes subvencions no s'estiren d'altres partides; però no ho hem sabut veure. Malgrat això confio que el regidor de serveis socials sabrà com fer-hi front, o bé haurà de canviar la política de subvencions d’acció social.

Pel que fa al CEIP Montserrat hi ha una lleugera davallada de la previsió de manteniment de l’escola, de 15.000 a 13.000 €, però la inversió passa de 35.000 € al 2007 a 20.000 al 2008. Al 2006, per exemple, a part dels 35.000 € d'inversió, es van destinar fins a 30.000 € addicionals en millores a l'escola, destinant un total de 65.000 € en inversió al CEIP Montserrat. Recordo haver-ho explicat detalladament al Consell Escolar del CEIP. Malgrat això aquest estiu el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya està ampliant, amb mòduls, el CEIP Montserrat.

Les partides de cultura també ens desperten grans interrogants. La partida d'activitats culturals passa de 42.270 € al 2007 a 10.000 € al 2008. Només la participació del cicle Escenaris, del Consell Comarcal del Gironès) ja es menja els 10.000 € previstos enguany, sense incloure-hi la fitxa tècnica del cicle i altres activitats culturals, com l'exposició de la Festa Major, la direcció dels Pastorets, el cicle de Cant Coral o els Premis Sant Jordi... A part, naturalment, del Fila 0.

Pel que fa a la partida de Festes (no és només Festa Major, també inclou el Carnaval, la Cavalcada de Reis i altres festes que es puguin -o vulguin- celebrar) passa de 66.000 € al 2007 a 40.000 € al 2008. Bé, de moment ja s'han curat en salut i la festa Major la programen ells (no la Comissió de Festes, que han diluït); potser aquesta és la manera de controlar més la despesa... però prescindir de les entitats per programar la Festa Major i voler-les només per col·laborar també té els seus riscos, a mig i llarg termini...

La percepció, però, és que el govern, el dia que presentava el pressupost, no el dominava, no en sabia els detalls, no controlava els detalls de les partides, com si a alguns regidors del govern el pressupost els superés.

Aquest primer pressupost del nou govern ha estat, però, un part complicat. De fet més enllà dels números, que són els que són i que la situació econòmica general no ajuda massa a millorar-los, la nostra principal queixa va ser l’actitud del govern a l’hora de presentar el pressupost al Ple.

El fet és que fins el mateix dia del Ple, el passat dimarts 27 de maig, des del govern no ens van facilitar el detall de les partides del pressupost, quan aquestes partides les havíem de tenir des del divendres 23 de maig. En qüestió d’hores, el mateix dia del Ple, des del nostre grup vam haver d’analitzar el pressupost i fer-ne una valoració, ja que aquesta és la nostra exigència, malgrat des del govern no ens van facilitar que poguéssim fer amb tranquil·litat la nostre feina.

És només una qüestió de formes i d’actitud, factors tan o més importants que els mateixos números del pressupost.

dimarts, 21 d’octubre de 2008

Una eterna claredat i el Premi Casero

Girona comença a flairar les Fires i Festes de Sant Narcís. D'entre els senyals inequívocs que s'acostes les Fires de Girona particularment, des de fa uns anys, en percebo especialment un: l'inici dels actes que es programen al voltant del Premi de Novel·la Curta Just M. Casero.

Des de la inauguració de la Biblioteca Just Casero, al barri gironí del Pont Major, els actes del Premi Casero s'han iniciat a la biblioteca que duu el seu nom amb lectures de textos d'en Just (del Quiosc o poemes) o xerrades sobre els premis amb guanyadors i finalistes...

Aquest any el tret de sortida del XVIII Premi de Novel·la Curta Just M. Casero serà la presentació del llibre Una eterna claredat, una antologia de poemes d'en Just escrits entre els anys 1960 i 1970, a cura de Roger Costa-Pau, qui ha escrit també el pròleg, amb un epíleg de Jaume Guillamet. El llibre, editat per CCG Edicions, es publica també en el marc del 30è aniversari de la Llibreria 22.

La presentació del llibre es farà, doncs, aquest dimecres 22 d'octubre a partir de les 8 del vespre a la Biblioteca Just M. Casero, on hi intervindran en Roger Costa-Pau, en Jaume Guillamet i un servidor, en una presentació que, com cada any, farà en Guillem Terribas. Naturalment hi esteu totes i tots convidats!.

----------------------------

pd1: informació al web de les biblioteques municipals de Girona sobre la presentació:

Una eterna claredat

El proper dimecres 22 d'octubre a les vuit del vespre, tindrà lloc a la Biblioteca Just M. Casero la presentació del llibre Una eterna claredat de Just M. Casero. Es tracta d'un recull de poemes inèdits escrits per en Just entre 1960 i 1970. Alguns d'aquests poemes ja varen ser llegits a la mateixa biblioteca fa dos anys i ara veuen a la llum en un llibre editat per CCG Edicions, amb el suport de la Diputació, l'Ajuntament i la Llibreria 22. La selecció de poemes ha anat a cura de Roger Costa-Pau i l'epíleg a càrrec de Jaume Guillamet. Aquesta presentació obre la programació d'actes en motiu de l'atorgament dels XXVIII premis de novel·la curta Just Manuel Casero, organitzat per la Llibreria 22. Podeu consultar el programa d'actes
aquí.

pd2: informació de la presentació al web de CCG Edicions:

22.10.2008
Presentació del llibre "UNA ETERNA CLAREDAT (Antologia de poemes, 1960-70)" de Just M. Casero
Lloc: Biblioteca Just M. Casero
Hora: 20 h
Intervindran: Roger Costa-Pau, Jaume Guillamet i Roger Casero
Dins els actes del XXVIII PREMI DE NOVEL·LA CURTA JUST MANUEL CASERO


pd3: notícia de la publicació del llibre al diari El Punt, aquest passat diumenge:

El recull es presentarà el dia 22 a la biblioteca gironina que porta el seu nom
LAURA PORTAL. Girona
Els poemes de Just Manuel Casero han estat recollits i editats per CCG Edicions, amb el títol Una eterna claredat. La selecció l'ha feta el també poeta Roger Costa-Pau i el llibre inclou un epíleg del periodista i escriptor Jaume Guillamet. El volum s'ha editat coincidint amb la celebració del 30è aniversari de la Llibreria 22, principal impulsora del premi Casero. El poemari el presentaran el dia 22, a les 8 del vespre, Roger Costa-Pau, Jaume Guillamet i el fill del poeta Roger Casero, a la biblioteca Just Manuel Casero.

«No tindré jovenesa, no, / però seré etern. / I despullo amb sofriment el meu cos brut.» Amb aquests versos i d'altres es confirma que el personatge Just Manuel Casero (1946-1981), que podia semblar esgotat, ultrapassava el mite, l'home polític, activista i dinamitzador. Ara que s'acosten les Fires, apareix l'edició de la primera antologia dels seus poemes, uns versos escrits entre 1960 i 1970, amb el títol Una eterna claredat (CCG Edicions).

El també poeta Roger Costa-Pau ha explicat que els versos de Casero ja tenien per se una força unitària i que ell s'ha limitat a potenciar-la a partir d'una idea sòlida de construcció. A banda d'uns retocs específics de llengua, «la intervenció se situa en el terreny de les matisacions estructurals de reordenació estròfica i en l'arquitectura global del llibre», afirma l'antòleg en el pròleg del llibre, que apareix dividit en dues seccions: «De l'amor, la vida i la lluita» i «De la mort, de l'enigma i de més vida».
Uns dels interessos de pes que el curador del llibre manifesta haver tingut per la poesia de Casero tenen a veure amb la descoberta d'una veu poètica «sorprenent» en procés de consolidació, per bé que estroncada, i també amb l'aspecte de la urgència amb què van ser escrits aquests versos. Els poemes reflecteixen la necessitat que el poeta tenia de deixar escrit tot el que havia de dir. «Hi predomina un vers lliure molt potent, descarnat i desproveït d'artifici», assenyala l'antòleg, que creu que era molt important donar a conèixer la veu poètica de Casero. De fet, quan li va arribar la proposta de l'antologia ja havia llegit els poemes en la compilació enquadernada que n'havia fet Guillamet, el 1997, per a la família i els amics. Ara aquesta poesia pot arribar a tothom.

MÉS ENLLÀ DE GIRONA
Un dels perills, segons Roger Costa-Pau, és que l'antologia quedi com una edició local. «Els poemes de Casero tenen la potència, la força i la modernitat per ser llegits arreu.» Es tracta d'unes composicions que en aparença no tenen una gran transcendència, però que «hi és i bull en el seu interior». El volum es presenta com una antologia, però s'ha de llegir com un llibre unitari, «com si es tractés d'un poema únic», suggereix l'antòleg, pel qual l'edició ha estat un treball molt intens, de relació gairebé personal.

A més dels dos capítols esmentats, s'hi ha afegit un capítol titulat La primera veu, que recull els poemes de joventut de Casero, escrits en el seu castellà de naixença.

pd4: programa dels actes del XVIII Premi de Novel·la Curta Just M. Casero (en pdf)

pd5: també he escrit, sobre aquest llibre, el post, Una eterna claredat, una antologia de poemes (1960-70) de Just M. Casero, publicat el dimarts 7 d'octubre de 2008.

divendres, 17 d’octubre de 2008

La racionalització dels horaris espanyols. Jornada prèvia a Girona

Aquest dijous (dia 16 d'octubre) a la tarda la Direcció General d'Igualtat d'Oportunitats del Departament de Treball va convocar, a la Cambra de Comerç de Girona, una sessió informativa prèvia sobre el III Congrés Nacional per Racionalitzar els Horaris Espanyols que es farà a Tarragona els propers 18 i 19 de novembre de 2008.

Abans d'entrar a la Sala d'Actes de la Cambra de Comerç de Girona se'ns va fer entrega de la informació de l'esmentat congrés (Programa del Congrés 1 i Programa del Congrés 2 en pdf) i el llibre que recull totes les ponències i intervencions del II Congrés Nacional per Racionalitzar els Horaris Espanyols que es va celebrar a Madrid els dies 6 i 7 de novembre de 2007. És d'agraïr, en aquest sentit, que el contingut d'un congrés es pugui publicar en format de llibre; representa un important esforç, però dóna un major valor al congrés i a les conferències que es van fer, fent-les més accessibles, consultables... El proper congrés, a més, es podrà seguir íntegrament en directe per internet.

Per part de la Direcció General d'Igualtat d'Oportunitats en el Treball (DGIOT), a part d'una carpeta amb els objectius (dels programes d'igualtat de les dones en el treball i de les polítiques laborals per a la diversitat) i les línies estratègiques de la DGIOT.

Però anem al tema. D'entrada em va sorprendre que els títols dels congressos fessin una menció explícita als horaris espanyols. Poc després de començar la xerrada ho vaig entendre: també pel que fa als horaris, Spain in different!. I és aquesta diferència la que cal ressaltar... En escassament una hora em vam tenir prou per deixar clars quatre conceptes, que exposaré més endavant.

Va presentar la sessió informativa la Directora dels Serveis Territorials de Treball a Girona, Núria Arnay. Per a l'ocasió va venir el senyor Ignasi Buqueras, President de la Fundació Independiente, President de l'Associació per a la Racionalització dels Horaris Espanyols (ARHOE) i també President de la Comissió Nacional per a la Racionalització dels horaris espanyols [http://www.horariosenespana.com/].

Breu i concís l'Ignasi Buqueras va fer un efectiu ús del seu temps: al principi ens va advertir que pocs minuts després de les cinc de la tarda havia de marxar, per agafar un tren camí de Barcelona, on també havia de presentar l'esmentat congrés, tal i com havia fet al matí a Lleida. "Amb tres minuts es poden dir moltes coses, també moltes bestieses!", va dir l'Ignasi Buqueras, referint-se al bon ús del temps.

D'entrada es va projectar un vídeo de poc més de 10 minuts comparant els horaris espanyols amb els horaris europeus. Quan parlem del horaris no parlem només dels horaris laborals, sinó dels horaris en general. De fet els horaris laborals afecten, i molt, als horaris dels àpats (importantíssims!), al temps lliure i d'oci, als horaris de son (vitals!), al temps que dediquem (podem dedicar) a la família, a la conciliació... El vídeo ens preguntava, afirmant prèviament que adaptar-nos als horaris europeus no és una tasca senzilla (ni simple, tampoc): perquè vam ser capaços d'unificar una sola moneda (els euros) i no som capaços d'unificar (els espanyols, també els catalans) els horaris amb els europeus?. Amb els àpats, per exemple, a Europa els esmorzars són més complerts i se'ls hi dedica més temps, els dinars són més lleugers i es fan abans (entre les 12 i la 1 del migdia) i els sopars també s'avancen respecte els nostres horaris, entre les 6 i les 7 de la tarda, quan aquí solem sopar entre quarts de 9 i les 11 de la nit.

Ignasi Buqueras va sintetitzar la seva intervenció amb quatre conceptes per explicar la importància de racionalitzar els nostres horaris: donar valor al temps, conciliació, productivitat i salut.

1.- Donar valor al temps:
El temps, deia el vídeo, és un bé més escàs i preciós que l'aigua... i l'Ignasi Buqueras completava la frase dient que, al contrari que l'aigua, el temps no el podem recuperar... Amb uns horaris més racionals donem un major valor al temps, al nostre temps: al temps laboral, al temps personal, al temps familiar, al temps d'oci... L'excessiva extensió de les nostres jornades laborals no ens permeten gaudir dels nostres altres temps...


2.- Conciliació:
Una racionalització dels nostres horaris laborals permetria una major conciliació entre els horaris laborals i els personals i familiars. La gran perjudicada per la no conciliació és la dona, però els beneficis de la conciliació són pels homes i les dones, pel què és necessari que els homes també conciliïn. Els nostres horaris, deia Buqueras, són horaris masclistes. Són horaris pensats des de la perspectiva de repartiment de papers: l'home a la feina i la dona a casa... La incorporació de la dona al mercat laboral ha posat en evidència els nostres horaris...

3.- Productivitat:
Els espanyols (també els catalans) treballem més (presència a la feina) però amb menys productivitat (eficiència a la feina). Tenim una cultura presencialista quan hauríem de tendir a una cultura de l'eficiència: menys hores però més ben aprofitades, flexibilitat horària, treball per objectius...

Pel que fa a la flexibilitat, entenent que aquesta és una qüestió molt complexa, parlava de jornades que al matí comencen entre les 2/4 de 8 i les 9, i a la tarda finalitzen entre 2/4 de 5 i les 6, amb un període d'una 45 minuts per dinar. És amb el dinar on podem guanyar temps en les jornades partides: dinars més lleugers, gastant menys temps, evitant que s'allarguin, que permeten recuperar energies alhora que evitar que la jornada s'allargui vespre enllà...

4.- Salut:La referència, a part dels hàbits alimentaris (què mengem i, sobretot, quan i quina quantitat), són les hores de son. Malgrat sempre existeix la llibertat d'apagar la TV, la programació televisiva ens explica molt bé quins són els nostres hàbits. Mentre que a Europa el prime time es situa entre les 7 de la tarda i les 10 de la nit, a Espanya (també a Catalunya) el prime time va de quarts de deu de la nit fins la una de la matinada. A Espanya, deia Buqueras, dormim una mitjana d'uns 50 minuts menys que Europa.

Dormim poc i necessitem hores de descans per a la regeneració del nostre cos (també la nostra ment); el descans, el dormir bé, el menjar bé i equilibradament, tenen efectes evidents sobre la nostra salut i, naturalment, també sobre el nostre rendiment laboral.

La Núria Arnay va comentar que els canvis d'horari, la racionalització dels horaris, beneficien a empreses i treballadors; a les empreses perquè guanyen en eficiència i productivitat, als treballadors perquè guanyen en conciliació i perquè guanyen en igualtat d'oportunitats en el treball. També va comentar, responent a una pregunta, que malgrat no hi ha dades estadístiques precises, hi ha una relació directa entre la sinistralitat laboral i els horaris. També va parlar, la Núria, de la importància de la negociació col·lectiva coma eina per racionalitzar els horaris.

Ignasi Buqueras va voler desmitificar la vinculació entre el clima mediterrani i els horaris: no hi ha cap relació, i només cal veure, deia, els horaris de països com Grècia i Itàlia. Responent a una pregunta sobre el motiu d'aquestes diferències entre els horaris europeus i els espanyols, Buqueras ho va atribuir, entre moltes causes, a la necessitat de pluriocupació sobretot durant la post-guerra. Fins als anys '30 i '40 del S. XX els horaris espanyols eren com els europeus...

S'està fent molta feina i molta més que en caldrà; aquesta és una qüestió estructural, on sindicats, patronals, parlaments i entitats han de consensuar mesures... Són moltes les empreses, petites, mitjanes i grans, que aposten per la racionalització dels horaris i la conciliació, entre les que va esmentar, Iberdrola, amb mesures com ser la primera empresa de l'Ibex-35 en implantar la jornada intensiva durant tot l'any i amb la reducció flexible i voluntària de la jornada a cinc hores diàries, per a pares i mares, sense cap reducció del sou fix, fins que el fill/a faci el primer any. [podeu consultar Nuestros compromisos con el equipo humano]

Deia Ignasi Buqueras que a partir del 2010 es donaran passes molt importants... Bé, caldrà anar-ho seguint al III Congrés de Tarragona...

-----------------------

pd: Tarragona acollirà el III Congrés Nacional per a la Racionalització dels Horaris. Nota de premsa de la Generalitat de Catalunya on hi trobareu tot el què necessiteu saber sobre el congrés.

dijous, 16 d’octubre de 2008

Primer any del "Petites gotes fredes tremolant"

Avui, 16 d'octubre de 2008, fa un any que vaig escriure la primera entrada d'aquest bloc: Sigues lliure, publicada el dimarts 16 d'octubre de 2007. La primera entrada feia referència al títol del bloc, "petites gotes fredes tremolant", fragment de la cançó Sigues lliure.

Mesos abans, a l'abril, vaig registrar el bloc, però vaig voler deixar passar les eleccions municipals, que prou feina em portaven, sobretot amb la pàgina del PSC de Sarrià de Ter (sempre activa, amb actualitat i actualitzada, sempre, no només en períodes electorals) i la pàgina de candidat a les municipals de Sarrià de Ter (rogercasero.municipals2007.cat, molt dinàmica i moguda durant els dies de campanya, i pre-campanya).

Un any i, amb aquest, 304 entrades al bloc. El bloc el vaig crear com a espai d'expressió i comunicació sobre les meves activitats polítiques, professionals i personals, com un espai per buidar el pap, per compartir...

Dies més tard d'iniciar el bloc vaig escriure, al post mailto:Benvingut@%20a%20"petites%20gotes%20fredes%20tremolant", publicat el 24 d'octubre de 2007: "Tinc la voluntat de publicar un mínim d'un post x setmana, en principi sense compromís de dia fix de publicació". Aquesta voluntat, al llarg dels mesos, ha esdevingut pràcticament diària, ha esdevingut un hàbit més en la meva activitat de cada dia... sense buscar-los trobo que sovint els temes venen a mi... i s'escapen a través dels meus dits, que van percudint, amb més o menys encert, les sofertes tecles del meu portàtil!.

Bé, avui tot just fa un any; és un bloc molt tendre, encara... Al llarg d'aquest any són molts i diversos els temes que han anat apareixent en aquesta modesta finestra... Però es manté una certa predominància de tres temes: Sarrià de Ter, amb 120 entrades, la Política, amb 90 entrades, i el PSC, amb 78. Algú podria pensar que és un bloc estrictament polític... però el cert és que tal i com deia fa més o menys un any: "No és, doncs, un espai estrictament personal, ni un espai estrictament polític, és un espai on totes les meves dimensions hi tenen cabuda".

Un any i, sobretot, 304 entrades, representen moltes hores (la majoria nocturnes) robades sobretot a la família. Gràcies Sira i nenes (Clàudia, Irina i Abril) per la vostra paciència i, fins i tot darrerament, per les vostres propostes!.

I naturalment també gràcies a vosaltres, lectors fidels, lectors ocasionals, lectors tafaners, lectors accidentals... que llegiu fil per randa, que llegiu diagonalment i que, fins i tot, algun dia decidiu no llegir... Gràcies pels vostres comentaris (al bloc o en persona) i sobretot gràcies per treure el nas i mirar, ni que sigui de reüll, les petites gotes fredes tremolant d'aquest bloc...

----------------------------------

pd: capricis del calendari: el 16 d'octubre del 1971 es van casar, a Cantallops (Alt Empordà), els meus pares. I el 16 d'octubre de 1999 vam batejar, a Palol de Revardit (Pla de l'Estany), a la Clàudia, juntament amb l'Aïda, una seva cosina amb qui es porten 12 dies, que viu, amb la seva família, a Burkina Faso.

És això, Companys, és això!. Declaració del President de la Generalitat José Montilla

José Montilla, President de la Generalitat: "la Generalitat farà tot el que sigui jurídicament necessari i políticament convenient per aconseguir que aquell judici sumaríssim, que mai no havia d'haver tingut lloc, sigui anul·lat"

PARAULES DEL PRESIDENT MONTILLA DESPRÉS DE L’OFRENA FLORAL A LA TOMBA DEL PRESIDENT COMPANYS

Montjuïc, 15 d’octubre de 2008

En el dia d’avui, com cada any, el Govern de Catalunya compleix amb el seu deure
d’honorar la figura del President Companys.

És un acte, no només en record de la seva personalitat humana i política, sinó que també ens serveix per refermar el compromís de la societat catalana i les seves institucions amb la llibertat, amb la democràcia i amb l’autogovern del nostre poble.

Lluís Companys simbolitzava la lluita per la llibertat i la resistència de tot un poble en el moment més tràgic de la nostra història contemporània.

Lluís Companys va morir essent el President de la Generalitat. Va morir, precisament perquè era President de Catalunya.

Per tant, la vindicació de la seva figura se’ns apareix com una obligació i com una necessitat.

Seixanta-vuit anys després de la seva deportació i del seu afusellament, ben a prop d’aquí, el poble català manté viu el record pel qui fou el seu President.

I el manté viu, entre altres coses, perquè cal, encara, la reparació d’aquell fet abjecte, d’aquella paròdia de judici que no fou altra cosa que un vil assassinat d’Estat.

Per això cal la reparació: per poder afirmar que totes les ferides han quedat definitivament tancades.

El poble de Catalunya ha perdonat. Però, per un sentit col·lectiu de dignitat, no podem confondre el perdó amb l’oblit.

Cal preservar la memòria. I la memòria ens diu que hi ha un deute pendent; un capítol tràgic de la nostra història que s’ha d’acabar de tancar.

Aquesta és la nostra voluntat, la voluntat del Govern de Catalunya, que avui tinc l’honor de presidir i representar.

Per això vull afirmar, una vegada més, que la Generalitat farà tot el que sigui jurídicament necessari i políticament convenient per aconseguir que aquell judici sumaríssim, que mai no havia d’haver tingut lloc, sigui anul·lat. I l’honor del President Companys, definitivament reparat.

Teníem i tenim la raó. Teníem i tenim moltes resolucions del nostre Parlament. Ara tenim una llei. Aprofitarem totes les escletxes jurídiques i polítiques per rehabilitar la figura del nostre President i per aconseguir la anul·lació del seu judici. Arribaren fins al final i ningú ens aturarà.

Aleshores sí que podrem pujar a Montjuïc, cada any, només per recordar el president que va guiar el destí de Catalunya, en una de les seves etapes més convulses i tràgiques. Aleshores podrem afirmar que les velles ferides de la seva mort, s’han tancat definitivament.

La memòria de la nostra història i la dignitat de Catalunya exigeixen aquest pas, com un acte de justícia necessària.

Treballem perquè el moment de la reparació definitiva de la figura del President Companys arribi el més aviat possible.

Moltes gràcies.



pd1: és això, companys, declarar nul un judici que de totes totes és il·legal. No m'ha agradat la discussió - picabaralla política que hi ha hagut els darrers dies entre ERC i ICV sobre com i de quina manera s'ha de restituïr, moralment i legalment, la figura del President Companys. Em sap greu especialment perquè ambdós són al govern de la Generalitat, i semblaria que qüestions com aquesta, i aquesta no és menor, haurien d'estar més consensuades portes endins...


pd2: ahir al migdia el PSC de les comarques gironines vam fer una ofrena floral a la Plaça Lluís Companys de Girona, on hi ha un monument de qui va ser President de la Generalitat, reivindicant la recuperació de la memòria del President Companys i reclamant la rehabilitació de la seva figura i l'anul·lació del judici que el va condemnar a mort. [Nota de premsa del PSC: El PSC reivindica la recuperació de la memòria del President Companys]

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Blog Action Day: si la merda fos or, els pobres naixerien sense cul


Avui, 15 d'octubre, és el dia que el Blog Action Day ha destinat dedicar a un tema, en aquest cas a la pobresa. Fa dies que em vaig assabentar de la iniciativa i vaig registrar el meu bloc a la campanya. Avui, doncs, seran molts els blocs d'arreu del món que parlaran de la pobresa, de la seva cara, dels seus ulls, del seu canvi, de la seva realitat... també aquest, el petites gotes fredes tremolant...

Diuen els estudis dels darrers anys que la pobresa s'està transformant, que està canviant el perfil de la persona pobre, que el llindar de la pobresa és diferent perquè hi ha, en definitiva, altres maneres de definir-la. De fet la definició del diccionari de l'Enciclopèdia ens diu, primer, que la pobresa és la "mancança o gran escassetat del necessari per a viure", i explica després que és la "condició de qui es troba en un estat de misèria relatiu o es veu privat, no ja del sosteniment, sinó dels mitjans necessaris en certes eventualitats, com és ara la malaltia"; també la defineix, entre d'altres maneres, com la "situació relativa de determinades zones o països, respecte a d'altres de considerats com a rics, que incideix fonamentalment en un repartiment desigual de la renda".

Els darrers anys la pobresa s'ha feminitzat i s'ha rejovenit, afectant a més al contingent de persones immigrades d'altres països, especialment del continent africà. Ser pobre no és cap delicte, naturalment, però la pobresa, el fet que hi hagi persones que amb prou feines poden subsistir amb el què tenen, hauria de ser eradicable. I per mi no és qüestió que tots anem donant almoina a qui ens en demana pel carrer... penso que és més aviat una qüestió de voluntat política, a tots els nivells, de repartiment de béns, de redistribució de recursos... De pobres n'hi ha hagut sempre i, penso que malauradament, n'hi seguirà havent...

Molt sovint quan penso en els pobres, em ve al cap aquesta cançó d'en Quico Pi de la Serra: la frase que diu a la tornada, que dóna nom a la cançó (si la merda fos or els pobre naixerien sense cul), és d'una eloqüència i contundència bestials, pròpia d'en Pi de la Serra (d'ell també és la cançó que diu que "si els fills de puta volessin, no veuríem mai el sol"...). Bé, us deixo amb la lletra de la cançó...

Si la merda fos or els pobres naixerien sense cul

Aquí un negre fins fa poc no passava de ser una cosa
exòtica, fora de lloc, nota de color que no fa nosa.
Però ara resulta que n'hi ha bastants
i diuen que es queden a viure entre els blancs...
i els fets han despertat una vella broca llastimosa.

Diga'm, amor, què passaria si jo fos negre de Luanda
i et digués "m'agrades molt, desitjo la teva vianda"
Potser acceptaries o potser tindries por
de que els fills sortissin d'un altre color:
negres i blancs com una vaca suïssa o un ós panda!

Si la merda fos or -no és cap insult-
els pobres naixerien sense cul!
Gitano, xarnego, sudaca, moraco, negrata.

Déu nos en guard Rosor! Un negre a la família, ni en pintura.
Abans que això m'estimo més que et facis monja de clausura.
Un negre és que és negre des del naixement
i de nit no es veuen i fan por a la gent.
Però això si, sòn soferts tenen bona musculatura.

A Cuba vaig sentir una expressió que de tan bona no s'oblida,
me la va dir un negre, un tal Pujol. Diu així, és molt antiga:
"Ay, quien fuera blanco ¡aunque fuera catalán!"
I si algú li pica, que es vagi gratant.
Fora de casa, sovint, a justos per pecadors es castiga.

Si la merda fos or -no és cap insult-
els pobres naixerien sense cul!
Gitano, xarnego, sudaca, moraco, negrata.

El negre és el color del dol, de la culpa i de la tenebra,
però els nens tenen clar que el seu rei preferit és el rei negre.
També "etiqueta negra" és sinònim de bo,
així com "cinturó negre" pel qui sigui el millor...
i la verge de Montserrat, no pas la verge del pessebre.

El món que trepitgem s'anirà omplint més que una boca de golafre
i les races es mesclaran desprès d'haver passa pel catre.
Els racistes de merda s'hauran de tancar
en una reserva o fer-s'ho mirar...
i lo de la puresa de la raça serà tema de psiquiatre.

Si la merda fos or -no és cap insult-
els pobres naixerien sense cul!
Gitano, xarnego, sudaca, moraco, negrata.

Francesc Pi de la Serra


En fi, la qüestió no és canviar-li la cara a la pobresa, sinó procurar que algun dia, deixi de mirar-nos als ulls...

dimarts, 14 d’octubre de 2008

La Fundació Plataforma Educativa als Premis Blocs Catalunya

Discurs del Director General de la Fundació Plataforma Educativa, Jordi Pascual i Pèlach, després de rebre el Premi especial STIC.CAT a l'acció solidària i la cohesió social:

Bona nit Amics,

en nom de Plataforma Educativa vull agrair que el jurat d’aquests premis hagi considerat la nostra institució mereixedora d’aquest reconeixement i a l’organització Stic.cat aquesta iniciativa.

Treballem per possibilitar que persones que no ho tenen fàcil puguin assolir el seu màxim grau d’autonomia.

Les noves tecnologies i l’aposta per treballar amb aquesta eina, facilita que col·lectius com les persones amb discapacitat, joves indocumentats i en general qualsevol persona en risc d'exclusió, puguin tenir millors oportunitats, si aprenen a utilitzar les noves Tecnologies, com un recurs de socialització, d’acostament i d’integració social.

Hem volgut portar unes imatges perquè veieu que amb més voluntat que recursos es pot facilitar aquest aprenentatge.

L’obtenció d’aquest premi ens permetrà millorar l’aula d’informàtica del Centre d’acollida Mas Garriga i crear una aula d’aprenentatge a partir de l’ordinador de persones amb discapacitat intel·lectual. Es per això que en nom de totes les persones que integren Plataforma Educativa, us agraïm aquest reconeixement.

No vull deixar d’aprofitar aquest espai per què prengueu en consideració la gran tasca que es pot desenvolupar des dels blocs. Aquesta eina permet conèixer de primera mà, coses que passen a qualsevol lloc del món. I hauria de permetre que les fortaleses, debilitats i oportunitats que es generen a la societat, serveixin per millorar el nostre entorn.

Fem que el poder de la informació reverteixi en millorar la qualitat de vida avui i en el futur.

Premis Blocs Catalunya. Cerimònia de lliurament

El passat divendres 10 d'octubre es va celebrar, a l'Auditori de Girona, la cerimònia d'entrega dels primers Premis Blocs Catalunya, una iniciativa de Stic.cat. D'entrada penso que cal felicitar-los a ells, als organitzadors, doncs amb la seva iniciativa no només es posa de manifest la força de l'espai blocaire català, fet a Catalunya i a fora, sinó que la seva iniciativa també és un reconeixement a l'esforç i dedicació de dones i homes que esmercen hores i pensaments per omplir i compartir els seus blocs.

Els culpables d'aquests premis són la Trina Milán (Platxèria), l'Eduard Batlle (Bloc de l'Eduard Batlle), en Francesc Grau (FrancescGrau.com), en Miquel Serrabassa (Entre Silencis), l'Albert Simó Grau (LoSimó.cat), l'Àlex Hernandez Orellana (Limes, a les fronteres hi trobem totes les realitats), en Daniel Maresma Bosch (Slastik.com) i en Francesc Casadellà.

Amb 556 blocs inscrits, es van designar, per votació, 25 finalistes, cinc per cada una de les categories, essent un d'ells el guanyador.

Els premiats i finalistes van ser:

Cultura
Premiat:
Jordi Cervera - El blog de Jordi Cervera

Finalistes:
Marcel Pujol - Marchelo's Wei Martí Aragonès - m.a.confidential
Mònica Bargalló - Parlem una mica de cinema
Toni Ibañez - Entrellum

Societat
Premiat:
Joan Puig Malet, Gazophylacium

Finalistes:
Enric Gil Garcia - Meditacions des de l'esfera
Esbart Rocasagna de Gelida
Jordi Mayoral - AixòToca
Sergi Carqués - Carques.cat

Actualitat
Premiat:
Albert Medran, e-Campany@

Finalistes:
Artur Mas - Vídeobloc
Ester Romeu - Penya All Star
Ton Falqués - El bloc del Tu Jugues, el programa d'esports d'Ona Codinenca
Xavier Fähndrich - Mints blog

Educació Premiada:
Margarida Capellà, El fil de les clàssiques

Finalistes:
David de las Heras - Reflexions del món i de l'educació
Helena Sarroca - Aula Oberta de I'IES Pau Vila
Jordi Perales - Weblog de Jordi Perales
Jordi Piquer - Deures d'estiu de tecnologia

TIC
Premiada:
Núria Masdéu - El blog de la Núria Masdéu

Finalistes:
Daniel Marcos - Recursos TIC pel mestr@
Josep Maria Comas - Xarxa Santboiana - Sant Boi bloc a bloc
Oriol Hernan - Futur Digital
Rafael Martin - Blog de Noves Tecnologies de Rafael Martin

A part d'aquestes categories, es varen atorgar tres premis especials:

Premi especial STIC.CAT a l'acció solidària i la cohesió social:
Fundació Plataforma Educativa

Premi especial STIC.CAT al foment del català:
Miquel Tusón, la Llumenera de Nova York

Premi especial STIC.CAT a l'ús pioner dels blocs:
Saül Gordillo, Bloc sense fulls

La cerimònia va ser prou àgil, presentada amb bon humor per Roger de Gràcia, aportant dades, anècdotes i algun acudit...

En el seu discurs de benvinguda, Anna Pagans, Alcaldessa de Girona, ens recordava els blocs de notes, d'ús més aviat privat, en contraposició dels blocs digitals, d'ús eminentment públic...

I en el seu discurs de clausura, Ernest Benach [Discurs dels Premis Blocs Catalunya 2008 en .pdf], President del Parlament de Catalunya, va fer una clara aposta per les TIC a la política (política 2.0) com a eina de transparència i proximitat entre els política i els ciutadans, alhora que va plantejar alguns interrogants sobre la veracitat de les informacions, les especulacions i els rumors, l'anonimat d'algunes aportacions...

Finalment, només voldria felicitar als finalistes i premiats, i sobretot, a tots els i les blocaires que es van presentara als Premis Blocs Catalunya, doncs és la suma de tots ells el que ens dóna força... I són molts més els blocs que hi ha i que, per un o altre motiu, no es varen inscriure...

La realitat blocaire catalana és rica, diversa i dinàmica, potser majoritàriament masculina, però també cal meritar la gran tasca que, des de la política i les entitats, estan fent les dones precisament per, a través de la xarxa i en especial dels blocs, fer sentir la seva veu...

---------------------------

pd1: naturalment el premi que em va satisfer més va ser el de la Fundació Plataforma Educativa, entitat de la qual formo part i hi treballo des de la seva creació, a finals de l'any 1994.

pd2: també he escrit sobre els Premis Blocs Catalunya en aquest bloc:
Premis Blocs Catalunya 2008, publicat el dimarts 13 de maig de 2008
Premis Blocs Catalunya. Període de votació, publicat el dimecres 17 de setembre de 2008

pd3: per cert, aquest és el post número 300 d'aquest bloc, que ben aviat tindrà un any de vida!