dimecres, 29 d’abril del 2009

Reportatge suec sobre "El valle de los caidos"



Un bon amic cantallobenc m'ha fet arribar aquest vídeo, un reportatge de Martin Jönsson que es va passar per una televisió nacional sueca.

Ara que celebrem 30 anys de moltes coses, ara que fa 30 anys que estàvem en plena transició, val a dir que certament amb la transició vam deixar enrere la dictadura i vam recuperar la democràcia, però no vam passar pàgina de tot, no vam reparar tots els mals de la Guerra Civil i del franquisme... Sabem de la complexitat que tenen qüestions com la llei de la memòria històrica o el retorn dels papers de Salamanca... Quanta feina que ens queda encara, quanta memòria per recuperar, història per escriure...

Quina llàstima que a dia d'avui una de les imatges d'Espanya sigui encara la que es reflexa al vídeo... He dit llàstima... perdoneu, volia dir vergonya!...

Xerrada internet segura a Sarrià de Ter

Fa uns mesos al portàtil de casa vaig crear un perfil d'usuari nou, que vaig anomenar "nenes", per a l'ús de les meves filles grans, de 9 i 6 anys; la petita, de 3, encara és petita, quan l'utilitzen, especialment per navegar per internet. Naturalment en aquest perfil hi ha activats alguns filtres per la navegació a internet... Però la meva filla gran, quan es connecta, a més de navegar per internet també té una adreça de correu electrònic... Amb la Sira a casa n'hem parlat: no es tracta d'intentar evitar l'inevitable (que naveguin, que es comuniquin amb les amigues per correu, encara que poc...), es tracta d'acompanyar en el procés d'aprenentatge a utilitzar internet, de la mateixa manera que les acompanyem amb altres aprenentatges (llegir, escriure, adquirir hàbits, etc...). Però pares i mares tampoc som especialistes en aquests temes, moltes qüestions se'ns escapen i no podem evitar preocupar-nos per la vulnerabilitat dels infants davant la xarxa...

No és qüestió de ser alarmistes, però de la mateixa manera que prevenim els infants davant certs riscos (no parlis amb desconeguts, no responguis el telèfon, mira bé abans de travessar...), part del procés d'aprenentatge de navegar per la xarxa és prevenir-los dels riscos que s'hi poden trobar, sense necessitat de ser alarmistes...

És amb aquesta finalitat que aquest proper dijous, dia 30 d'abril a les 30:00 hores, el Centre Cívic la Cooperativa ha programat, amb la col·laboració de l'AMPA del CEIP Montserrat, la Xerrada INTERNET SEGURA, adreçada a les mares i pares d'alumnes de 5è i 6è de primària, però oberta a tothom, amb la finalitat de:

. Prevenir i sensibilitzar sobre el tema d´internet.
. Orientar de com obtenir un internet segura i com els nostres fills i filles puguin beneficiar-se d'aquesta i evitar possibles riscos en la navegació.

La xerrada anirà a càrrec dels Mossos d'Esquadra de l'ABP de Girona. D'altra banda pel proper dijous 28 de maig a les 20:30 hores, també al Centre Cívic la Cooperativa de Sarrià de Ter, es farà una segona sessió adreçada a mares i pares d'alumnes de l'IES Narcís Xifra de Girona, l'institut de referència de Sarrià de Ter, amb la col·laboració de l'AMPA de l'IES Narcís Xifra.

Precisament a internet hi ha moltes entrades sobre internet segura... Us recomano especialment l'espai internet segura que hi ha al web dels Mossos d'Esquadra on hi trobareu Consells de seguretat (format power point).

Entre d'altres hi trobareu aquest contingut:

Internet i els menors

Els menors com a usuaris de la xarxa són especialment vulnerables a determinades activitats delictives relacionades amb el contingut de la informació.

En aquest sentit, són víctimes si accedeixen a continguts il·legals com:
- Pornografia infantil
- Anorèxia/bulímia
- Jocs en línia, etc.

Consells per als infants i joves:

* No parleu amb desconeguts per la xarxa. Identifiqueu a les persones amb les quals us comuniqueu a través del xat.
* Quan navegueu per internet, no faciliteu mai les vostres dades personals ni fotografies a desconeguts.
* Controleu la vostra llista de contactes de missatgeria instantània.
* Guardeu en secret la vostra contrasenya d’accés al correu i no la doneu a ningú.
* Si feu noves coneixences, expliqueu-ho als vostres pares i presenteu-les als vostres amics.
* Si voleu conèixer en persona a algú que heu conegut per la xarxa, consulteu-ho amb els vostres pares o amb algun adult.
* Estareu més segurs si quedeu en un lloc públic.
* Si a la web trobeu alguna paraula o foto que us faci sentir malament sortiu de la pàgina i expliqueu-ho a un adult.
* No us cregueu tot el que us diuen al xat.
* No obriu ni llegiu missatges ni fitxers que us enviïn persones desconegudes.
* Podeu ensenyar als vostres pares a utilitzar Internet i les pàgines web que visiteu.

Els menors també poden ser responsables de determinades conductes relacionades amb la xarxa.

En aquest sentit, els menors poden ser responsables si:
- Amenacen o assetgen a altres persones.
- Difamen a través de missatges o fotografies.
- Vulneren els drets de propietat intel·lectual quan hi hagi ànim de lucre.

Consells per a educadors i pares:

La millor manera de prevenir situacions de risc i d’ajudar els menors a navegar amb seguretat per la xarxa és:

* Feu-los conscients de les avantatges i desavantatges que ofereix Internet.
* Eduqueu-los perquè sàpiguen navegar de manera responsable i segura.
* Doneu-los estratègies perquè puguin protegir-se sols de possibles perills de la xarxa.
* Familiaritzeu-vos amb l’ús d’Internet.
* Parleu obertament amb els menors sobre l’ús d’Internet.
* Navegueu per la xarxa amb els vostres fills i/o alumnes.
* Informeu-vos sobre les eines de control.
* Establiu regles bàsiques de seguretat a la llar i al centre educatiu.
* Feu servir llocs web segurs.
* Poseu l’ordinador en espais oberts.


Insisteixo en què no és qüestió de ser alarmistes, és qüestió de no ser, com a mínim, ignorants i confiats per a poder ser, després, responsables...

----------------------------------

pd: sobre quelcom semblant vaig escriure, en aquest bloc, La protecció de dades dels nostres infants. publicat el divendres 6 de juny de 2008.

dimarts, 28 d’abril del 2009

Esquerda (?) Republicana de Catalunya

La Punxa d'en Jap del diari El Punt d'avui dimarts 28 d'abril de 2009.

Fa encara no un any, a finals de maig de l'any passat, en una entrada al bloc sobre ERC escrivia:

"ERC està vivint d'una manera molt intensa els seus alts i baixos, amb uns moviments possiblement massa accentuats, amb una crisi de creixement que, amb les seves anades i vingudes del govern, no han acabat de superar amb èxit. Però ara, a diferència de la darrera crisi interna, ERC ja té apresa com a mínim una lliçó: evitar de nou una escissió. De fet sembla com si ERC estigués cercant el seu punt estratègic en el mapa polític català, l'indret que li permeti, des del govern, seguir creixent políticament... La seva dificultat és que majoritàriament (excepte a BCN ciutat i altres municipis) fins fa poc ERC no era un partit amb vocació de govern, com sí han estat CiU i el PSC.

(...) Caldrà veure si l'horitzó que dibuixen (referèndum 2014, concert econòmic...) es materialitza o és només una utopia per seguir avançant. Hi ha qui diu que ERC és un partit que necessita marcar-se unes fites molt definides (amb un nivell excessiu de concreció) per seguir avançant, per mantenir la trempera de la militància i els simpatitzants".

La baixa de Joan Carretero d'ERC no és una escissió del partit independentista, però sí que representa una esquerda que, ara per ara, és difícil calcular-ne el seu abast: pot ser tan sols superficial, o bé profunda... Jo més aviat penso que és superficial, que naturalment és una esquerda ara per ara molt visible, però que no atempta contra l'estabilitat del partit, sobretot després que Carod s'ha retirat de la pugna per la candidatura a presidenciable de la Generalitat. Ni tan sols la sortida de Reyner penso que posa en risc l'estabilitat d'ERC, si més no de la seva direcció, que ha actuat amb mà ferma... excessivament ferma, per alguns...

El pragmatisme que han d'aplicar els partits quan governen genera, sobretot portes endins, desil·lusions, decepcions i, fins i tot, i en tots els partits, desercions. Els grans ideals, les grans fites, els horitzons inqüestionables entren en crisi bé per la pròpia acció de govern, bé pel preu dels pactes i acords de govern, bé perquè el marc polític, administratiu i legal no permet executar-los.

La sensació, però, és que Carretero podia fer més mal a l'actual direcció d'ERC des de dins que des de fora el propi partit, sobretot perquè malgrat hi haurà qui el seguirà, Carretero no generarà un degoteig constant de baixes de militants; una altra cosa seran els votants. Aquí sí que la decisió de Carretero pot afectar a ERC, pot minar part de la base de votants que, d'altra banda a les darreres eleccions ha anat perdent, sobretot des de l'ascens de l'any 2004 i 2006.

I és que si l'esquerra de per si tendeix a fraccionar-se, l'independentisme encara més... Tot i que la darrera escissió d'ERC, la que va engendrar el PI, no va quallar i precisament va acabar en un espai menys independentista que el d'ERC (llegeixi's Àngel Colom). De fet CiU per boca d'Artur Mas ja ha convidat a Carretero a okupar la Casa Gran del Catalanisme...

Quan ERC es podia permetre dir-se equidistant les coses li rutllaven i tot feia baixada; alguns militants i, sobretot, votants d'ERC no han assumit que es donés continuïtat al govern catalanista i d'esquerres, en comptes de fer un front nacional, amb CiU, per governar la Generalitat. Si ERC vol tornar a ser decisiva en les properes eleccions al Parlament de Catalunya ha de guanyar estabilitat interna (està en el camí, sembla ser) i sobretot ha de recuperar la confiança que li van fer molts independentistes... Però mentre ERC vol guanyar terreny al PSC ha de mirar que, més enllà de CiU, formacions com la CUP no se li mengin el seu...

A vegades tinc la sensació que ERC és víctima d'ella mateixa...

------------------

pd: sobre ERC també he escrit
Anàlisi de la situació política segons "?": ERC (II) publicat el dissabte 31 de maig de 2008
Carod es retira, que no jubila, a temps publicat el divendres 17 d'abril de 2009
ERC, a esquerra i a dreta publicat el dilluns 20 d'abril de 2009

dilluns, 27 d’abril del 2009

El menú de l'escriptor'09: blocs i literatura

Cartell - programa del Menú de l'escriptor'09. Per visualitzar-lo millor cliqueu-hi a sobre.

Aquesta és la programació d'enguany del Menú de l'escriptor, una iniciativa de les biblioteques públiques de Girona, Salt i Sarrià de Ter que arriba ja a la novena edició.

Ja podeu anar reservant taula, doncs el menú presenta, com cada any, uns plats altament nutritius i enriquidors i, sobretot, molt econòmics!. A més aquest any el menú de l'escriptor aborda la relació dels llibres i la literatura amb els blocs, webs, internet, les xarxes socials...

Aquesta és la nota de premsa de presentació del Menú de l'escriptor'09:

Les tecnologies de la informació i la comunicació han fet sorgir nous registres d’expressió escrita: webs, blocs, xarxes socials per Internet etc. Són nous espais de creació escrita en els quals podem trobar veritables tresors d’alta qualitat. Per tant ens hem proposat oferir una mostra, en cap cas exhaustiva, d’autors i autores de blocs que ens han semblat interessants per diferents motius i que ens aproparan a aquesta nova manera d’escriure i de llegir.Els autors i autores convidats, ens explicaran què els ha empès a escriure les seves impressions, vivències, reflexions a fi que tothom els pugui llegir en qualsevol moment, també quins són els seus blocs de referència i aquells que recomanen des del seu. Amb ells es podrà seguir un itinerari particular per les diferents biblioteques públiques de l'espai urbà de Girona, Salt i Sarrià.
Per a mantenir informat a tothom i dinamitzar l’activitat què millor que un bloc que permeti conèixer els blocs que es comentaran, els autors i autores, les seves recomanacions i les activitats que es vagin desenvolupant.


I aquests són els enllaços als blocs dels convidats:

Sense parèntesis
Bloc de l'Eduard Batlle
El tresor del ter
La setena mirada
Sense presses
Barretades
El blog del club
Josep Pujol
La segona perifèria
Realitats i miratges
L'hora blava
Female

D'altra banda El menú de l'escriptor també és present a la xarxa social Facebook i té un perfil al Flikr (imatges - fotografies)

El menú a Facebook
El menú a Flickr

I com cada any, les persones que assisteixin a un mínim de cinc de les set sessions tindran premi, naturalment per alimentar-se més amb més i més llibres...

Blocs i literatura... mmmmmmmmm!. Quina bona pinta!

Bon profit!

diumenge, 26 d’abril del 2009

30 anys AEiG Joan Pons: avancem amb pas ferm

De 30 anys AEiG Joan Pons de Girona

Aquest diumenge l'Agrupament Escolta i Guia Joan Pons de Girona hem celebrat els 30 anys. Ha estat una trobada prop de l'Ermita de Sant Mer (Pla de l'Estany). Malgrat al matí plovia, just abans de l'hora de dinar ha sortit el sol i hem pogut gaudir, sense patir per la pluja, de l'arròs, les coques i, sobretot, la companyia. Hi havia gent de totes les èpoques i generacions... alguns dels qui quan jo era CAP eren mainada fins i tot m'ha costat de reconèixer... Però l'esperit de l'escoltisme es manté viu i actiu. Precisament aquest estiu farà 10 anys que vaig deixar el CAU, però d'escolta se n'és sempre...

Per a l'ocasió han presentat el logo de l'AEiG Joan Pons, fet pel dibuixant i dissenyador, Pau Sureda, precisament el culpable que jo anés a parar, a mitjans dels anys '80, al CAU.

De 30 anys AEiG Joan Pons de Girona

A la carta que la nostra família vam rebre (al Joan Pons hi vam anar la Sira i jo) convocant-nos a la celebració dels 30 anys es demanava que, si encara el conservàvem, portéssim el foulard... Jo fins i tot he despenjat de l'armari la camisa verda de truc...

De 30 anys AEiG Joan Pons de Girona

De 30 anys AEiG Joan Pons de Girona

Aquestes són algunes de les imatges de la celebració...



L'escoltisme és quelcom més que un moviment de lleure; és un moviment educatiu i de País; és una veritable escola de ciutadania. Més enllà de les excursions, campaments o rutes destacaria els projectes que es fan al llarg del curs i, sobretot des de la perspectiva dels CAPS, la importància de la formació.

Al llarg d'aquesta 30 anys és molta la mainada, CAPS i famílies que han passat per l'AEiG Joan Pons de Girona, contribuint cada un de nosaltres a donar vida a un agrupament que, a partir de l'escoltisme, ha generat un munt de vivències, amistats, experiències... de vida!.

I l'AEiG Joan Pons segueix avançant amb pas ferm... Moltes felicitats!

dissabte, 25 d’abril del 2009

Després dels Premis St Jordi de Sarrià de Ter


Santiago Díaz (narrativa), Albert Garcia (poesia) i Francesc Orenes (haikús), els premiats dels 29 Premis Sant Jordi de Sarrià de Ter.

Després del lliurement de tots els Premis Sant Jordi de Sarrià de Ter voldria felicitar a totes les persones, grans i petits, que hi han participat i, d'una manera especial a les persones que han obtingut algun premi:

Categoria mitjans (de 6 a 9 anys)
Prosa
Primer: Àngela Anarte Ruiz
Segon: Sergi Albarran Rincon
Tercer: Ainoa Jimenez Solis
accèssits: M. Mercè Sansalvador Boadas; Fidel Escobar Serrano i Farnès Sanmartí Fernández

Poesia
Primer: Claudia Casero Canyigueral
Segon: Aina Magret Vila
Tercer: Adamauri Camara
accèssit: Carles Vidal Asencio

Categoria grans (de 10 a 12 anys)

Prosa
Primer: Alejandra Bahí Ossa
Segon: Laia Aymerich Vivas
Tercer: Ariadna Romans
accèssit: Olga Palomares Vargas

Poesia
Primer: Meritxell Lobato Gonzalez
Segon: Ariadna Sañudo Fonseca
Tercer: Aina Membribe Rivero
accèssit: Lídia Escolà Tolmo

Categoria adults
Narrativa: Santiago Díaz Cano (Gandia, València) per l'obra “L’olor de la mort”
Poesia: Albert García Elena (Barcelona) per l'obra “Control de mot”.
Haikús: Francesc Orenes (Sant Julià de Vilatorta, Barcelona) per l’obra “Des de casa estant”.

La seva participació és imprescindible perquè la convocatòria sigui reeixida, com ha estat per exemple aquest any i sobretot perquè, sempre a criteri del jurat, hi hagi obres premiades. Són creadors en potència o ja consolidats que amb les seves obres no només ens deleixen, sinó que també són una contribució a l'enriquiment de la nostra cultura, tradició i llengua.

Felicitar també als diversos jurats per la seva dedicació; el seu paper pot semblar ingrat, i potser a voltes ho és, però és sobretot una responsabilitat que assumeixen i posen a disposició de la convocatòria el seu bon criteri.

Felicitar la feina de l'equip docent del CEIP Montserrat de foment, estímul i acompanyament de l'alumnat de l'escola per a la seva participació als premis en les categories infantils.

Felicitar finalment al mestre de cerimònies de l'acte de lliurament dels Premis Sant Jordi en la categoria d'adults, en Josep Ma. Sansalvador i Provensal, de qui em sumo (com veureu també més endavant) a les seves variades reivindicacions... En Josep Ma, amb bon criteri, coneixement, tempo i humor, ha fet una presentació treballada de les obres premiades (que havia llegit prèviament) i dels seus autors. Si ja va fer mèrits en la presentació de Màrius Serra, avui ha fet mèrits per consolidar-se en el paper de mestre de cerimònies en les properes edicions.


Josep Ma Sansalvador i Provensal, mestre de cerimònies.
Després dels Premis Sant Jordi, conegudes les obres i autors guanyadors, cal fer balanç i revisar-los de cares a les properes edicions. En aquests sentit, des del meu punt de vista, voldria fer algunes observacions:

Creació d'un premi local.
La creació d'un premi d'àmbit local, que bé podria tenir, en el cas que l'autor de l'obra guanyadora no fós de Sarrià de Ter, forma d'accèssit, serviria per estimular la participació d'autors de Sarrià de Ter, alhora que faria augmentar l'interès dels veïns i veïnes pel premi. Aquest matí de dissabte érem unes 30 persones al lliurement dels Premis en categoria d'adults.

Creació de la categoria juvenil en poesia i prosa.
És un buit, la inexistència de convocatòria en categoria juvenil en prosa i poesia, que caldria omplir. Limitar la participació dels joves al concurs de haikús és un error, sobretot perquè sembla que els joves s'hagin de sentir cridats a la participació a la categoria de haikús perquè es pot fer via sms... Les bases haurien d'incloure les categories de prosa i poesia juvenil i, amb la línia del què es fa al CEIP Montserrat, estimular-ne la participació a través de l'IES Narcís Xifra del Pont Major (Girona), l'institut de referència de Sarrià de Ter.

Edició d'un llibre amb el recull de l'obra premiada.
Tradicionalment s'havien publicat les obres premiades, tot barrejat, amb unes edicions senzilles. L'any 2006 es va fer una publicació amb més qualitat i cura de poesia. Els nostres càlculs (els del PSC de Sarrià de Ter) era fer una publicació cada dos anys, possiblement alternant poesia i narrativa. L'any passat ja vam reclamar la publicació i enguany també l'ha reclamat el mateix Josep Ma Sansalvador; les obres premiades, ha dit, no poden romandre dins un calaix. Sembla que l'any vinent, coincidint amb la 30a edició dels Premis Sant Jordi de Sarrià de Ter, es publicarà (amb permís de la crisi) el llibre de les darreres obres premiades en narrativa.

Canvis en els actes de lliurement.
. separació categories adults-infantils:
Aquest any la regidoria de Cultura ha separat el lliurament de premis infantils del lliurament d'adults. Si bé és cert que la majoria de participants en categoria d'infantil són alumnes del CEIP Montserrat, que els premis es donin al propi CEIP i en horari escolar és quelcom que penso que caldria replantejar, sobretot perquè la pròpia escola fa i dóna els seus propis premis, diferenciats dels de la convocatòria municipal. Aquest fet pot fer pensar a mainada no escolaritzada al CEIP Montserrat, fins i tot de fora de Girona, que aquesta convocatòria no és per ells...

. celebració Sant Jordi al CEIP Montserrat
Precisament el CEIP Montserrat tradicionalment lliura els seus propis premis de Sant Jordi el dia 23 d'abril, en un acte que fins aquest any era obert a les famílies. Enguany, com que es preveia fer el lliurament del premi municipal el divendres a la tarda en horari escolar i obrint l'escola a les famílies, l'acte del dia 23 d'abril va ser només pels alumnes. La llàstima, opinió expressada per algunes famílies, és que el dia 23 els alumnes premiats llegeixen les seves obres i aquest any les famílies no hi eren presents.

. coincidència celebració Sant Jordi a l'Escola Bressol Municipal Confetti i lliurement premis St Jordi infantils al CEIP Montserrat.
Més famílies, amb mainada a les dues escoles, han lamentat la coincidència dels dos actes el mateix dia i hora. Els regidors de Cultura i d'Educació no s'han coordinat i les famílies s'han hagut de repartir o han hagut de triar.

Manel i Joan Miquel Oliver.
Ha proposat en Josep Ma que l'ajuntament contracti el grup gracienc Manel i el músic mallorquí Joan Miquel Oliver... A part de sumar-m'hi proposo que, si es recupera el format anterior per l'any vinent, programant l'acte de lliurament a la tarda o al vespre del dissabte més proper a la diada de Sant Jordi, el grup Manel pugui actuar en el marc dels Premis Sant Jordi, com anteriorment ho havien fet, entre d'altres, els sarrianencs Els Gruollers o l'Orquestra Fireluche. Si es manté el format matinal també es podria programar, possiblement escurçant o fent diferent l'esmorzar (tot i que realment em pregunto si realment cal!).

Perquè confirmar assistència?.
Continuo sense entendre perquè he rebut una invitació demanant-me que confirmés l'assistència en un acte obert al públic quan només hem rebut aquestes invitacions càrrecs electes i entitats. Si només es convida a càrrecs electes i entitats, només hi assistiran càrrecs electes i representants d'entitats. Ha semblat un acte exclusiu, no un acte obert a tothom. No sé si el problema era l'aforament o l'esmorzar, però aquests dies, també aquest dissabte després de l'acte de lliurament, alguna gent m'ha dit que no entenia perquè hi havia qui rebia invitacions i qui no, i sobretot no entenien que calgués confirmar l'assistència... Que no era un acte obert?.

Els Premis Sant Jordi tenen una llarga trajectòria i gaudeixen d'una bona salut. Aquests dos darrers anys s'han fet uns canvis, però, que si més no són qüestionables, canvis en el fons (la defenestració de Josep Brugada i Josep Rodríguez com a membres del jurat de l'any passat va ser barroera i, des del meu punt de vista, desafortunada) i en la forma (format dels actes aquest any, que no crec que hagi estat del tot reeixits).

Després d'aquests Premis Sant Jordi de Sarrià de Ter cal començar a pensar en els propers que, a més, seran especials per ser celebrar la seva 30a edició... Les propostes de millora no són noves ni desconegudes per part de la regidoria de Cultura i el govern, però la responsabilitat i la decisió és seva...

dijous, 23 d’abril del 2009

Sam Enfot + L'amic Àngel: bloc 2x1 im-prescindibles

En Sam Enfot, periodista (?) és el Director de la, diu ell prestigiosa, publicació The Sarrià News, la darrera pàgina de la revista cultural i d'informació local de Sarrià de Ter, Parlem de Sarrià, definida pel propi Sam com un compendi de notícies poc contrastades i opinions eixelebrades. O potser no. La capçalera del The Sarrià News defineix prou bé la línia editorial i periodística de la publicació: La informació més in-dependent en el suplement més im-prescindible. Sam Enfot compta amb un equip de periodistes format entre d'altres per personatges com l'Alfred Molina, en Jeims Ailoviu, la Maria Pija, en Miquel Piula... i fins i tot compta, com no, amb un becari, en Nolasc A. Gat.

Sam Enfot va ser, fa uns anys, pregoner de la Festa Major de Sarrià de Ter. És certament tot un personatge... D'un temps ençà en Sam escriu, com molts dels seus col·legues de professió, en el seu bloc, la capçalera del qual és, com no podria ser d'altra manera: La opinió més des·qualificada en el bloc més im·prescindible.

La darrera perla del bloc d'en Sam Enfot és la Samenfotpèdia, on hi podem trobar, entre d'altres, aquesta genial definició:

Bloquejar-se.- Anar de bloc en bloc i no saber sortir-ne
Ja deia Màrius Serra que la llengua és un element viu que evoluciona...

Al seu bloc també hi trobareu PARIDES (Pensaments Atípics, Rareses i Definicions Estranyes) o bé, en versió digital, el darrer The Sarrià News.

Però el bloc d'en Sam Enfot amaga un petit gran tresor; potser a primer cop d'un passa desapercebut, però finalment s'arriba a descobrir i, el més important, a compartir. En Sam Enfot té un amic, l'Àngel, del qual en parla poc però prou com per anar-hi a fer un tomb: A l'amic Àngel li agrada escriure sobre literatura. (De fet comenta les novel·letes que ha llegit). Si cliqueu aquí veureu el que escriu.

A l'amic Àngel, autodefinit com a Bloc literari sense pretensions, hi trobareu comentaris dels llibres que l'Àngel devora llegint... L'Àngel Garcia, membre del Consell de redacció del Parlem de Sarrià, tot sovint hi escriu sobre llibres i també sobre viatges.



Un dels escrits de l'Àngel al seu bloc versa precisament sobre la mateixa fotografia que jo he utilitzat en l'escrit Seguint, que no espiant, una ex-... Per il·lustrar aquest escrit buscava una imatge on hi fossin presents una dona i una moto i, després de buscar i buscar imatges, quan vaig entrebancar-me amb aquesta no m'hi vaig pensar, doncs jo hi trobava que s'ajustava a l'ambigüitat que volia donar al meu escrit, jugant, en el meu cas, amb la dona i la moto...
Sabia que l'Àngel havia construït un interessant relat a partir d'aquesta foto, relat que us recomano que llegiu i que va titular DEU PERSONATGES (Sobre "Els italians es giren" de Mario Biasi).

El bloc d'en Sam Enfot i L'amic Àngel són una mena de 2x1, dos blocs im-prescindibles, possiblement dues cares d'una mateixa moneda...

-----------------------------

pd: si us pregunteu perquè il·lustra aquest escrit la imatge de l'esfera, navegueu fins al final del bloc d'en Sam Enfot.

Seguint, que no espiant, una ex-...

La vaig veure de lluny i em va semblar que era ella... No estava sola, ell l’acompanyava. No em van veure i vaig fer per evitar que em veiessin... I sí, ho reconec, els vaig seguir una estona. No per espiar-los, només per satisfer un xic la meva curiositat, doncs era la primera vegada que la veia amb un altre... A ell no el conec, de fet ni tan sols sabia, fins que el vaig veure amb ella, que existia; a ell amb prou feines li vaig veure la cara, però tampoc m’interessava... Vaig centrar el meu interès en ella, a qui feia temps que no la veia, de fet des que els nostres camins es van separar...

La vaig veure diferent, sense deixar de ser ella mateixa tenia un altre aire. Si he de ser sincer, la vaig trobar més bé, més en forma, renovada... Amb discreció els vaig seguir una estoneta pel carrer i em va semblar que estaven prou ben compenetrats, malgrat a ell el veia un xic nerviós. Potser fa poc que es tenen, vaig pensar. Però era evident que ella estava millor. El cert és que quan la vaig deixar no em pensava que es refaria tan i tan bé. Sí, la vaig deixar jo, però en el fons ens havíem anat deixant tots dos; ella m’havia deixat penjat en més d’una ocasió i jo, la veritat, algun dia m’havia quedat molt fet pols... La sensació d’alliberament, quan ens vam separar, penso que va ser mútua...
Ella potser ha tardat un xic més en refer-se, però el temps d’espera l’ha afavorit, i també ell, que sembla haver-li recuperat la vitalitat perduda.

Durant els pocs minuts que els vaig seguir em ban brollar moltes emocions. Quan la vaig veure, perquè malgrat anar junts jo només la vaig veure a ella, me’n vaig alegrar molt i he de reconèixer que després de copsar, a primer cop d’ull, la seva millora, fins em va envair un sentiment d’enyorança, acompanyat d’aquell fugisser pensament de penediment d’haver-la deixat. Ell al principi em va semblar un element hostil, em preguntava si en seria mereixedor, d’ella... però era evident, observant els moviments d’ella, que sí, que n’era ben mereixedor.

Els vaig seguir encara no un parell de minuts; va arribar un punt que em vaig sentir incòmode, fins un punt ximple i infantil. Vaig pensar en la incomoditat que ell em pesqués observant-la i, encara pitjor, seguint-los... El semàfor es va posar verd i els nostres camins de nou es van separar; vaig deixar que ell donés gas primer i la fes accelerar... els vaig veure allunyar-se tot pensant que si corria per aquí, la veuria, segurament, un altre dia...

Vaig refer el meu camí convençut que, al capdavall, tots dos hi hem sortit guanyant: ella ha trobat qui, després d’alguns retocs i posada al dia, la torni a fer circular... I jo, després de deixar-ho córrer amb ella, vaig enamorar-me de nou i, no sense esforç, finalment vaig conquista-la i ara ella, la meva flamant Yamaha X-max, m’acompanya arreu i, malgrat algun petit disgust, em té el cor ben robat...

Feliç diada de Sant Jordi.

dimecres, 22 d’abril del 2009

Prematura comunicació dels guanyadors dels Premis St Jordi de Sarrià de Ter


Avui, vigília de Sant Jordi, l'àrea de cultura de l'ajuntament de Sarrià de Ter ha publicat aquest comunicat, anunciant els guanyadors de les diferents categories dels Premis Literaris Sant Jordi de Sarrià de Ter, premis que es lliuraran aquest divendres a la tarda al CEIP Montserrat pel que fa a les categories infantils, i el dissabte al matí pel que fa a les categories d'adults.

29ena EDICIÓ DELS PREMIS SANT JORDI 2009
Els Premis Literaris Sant Jordi organitzats per l’Ajuntament de Sarrià de Ter ja tenen guanyadors. El jurat del concurs literari, format per Gerard Bagué, Josep M. Fonalleras i Victor González, va atorgar el Premi Sant Jordi de narrativa a Santiago Diaz i Cano, de Gandia (València), amb l’obra “L’olor de la mort”.
El premi en la modalitat de poesia va ser per al recull de poemes d’Albert García Elena, de Barcelona, titulat “Control de mot”.
El guanyador del 2on Concurs d’Haikus-SMS, associat als premis literaris, va ser Francesc Orenes, de Sant Julià de Vilatorta (Barcelona) amb l’obra “Des de casa estant”.
L’acte de lliurament dels premis tindrà lloc el proper dissabte 25 d’abril amb un esmorzar literari celebrat al jardí de l’Hotel Nord Gironí, amb la presència dels guardonats que llegirant fragments de l’obra premiada. L’acte es clourà amb la interpretació d’unes peces musicals, a càrrec de la violoncelista Helena Tikhmanovich.

El concurs literari de Sarrià de Ter premia també els treballs infantils, i ho fa en coordinació amb l’escola del municipi. Enguany els guanyadors podran gaudir d’un llibre de contes recentment editat, “La llegenda de la rosa de Sant Jordi”, amb il.lustracions realitzades pel jove dibuixant sarrianenc Àlex Martin. El ceip Montserrat celebrarà una festa la tarda de divendres, en el transcurs de la qual es lliuraran els premis als guanyadors de les diferents categories. En acabar, hi haurà un espectacle amb la música i les danses de Fe Fe i companyia.

Els guanyadors dels Premis Sant Jordi per a nens i nenes són:

Categoria mitjans (de 6 a 9 anys)
Prosa
Primer: Àngela Anarte Ruiz
Segon: Sergi Albarran Rincon
Tercer: Ainoa Jimenez Solis
accèssits: M.Mercè Sansalvador Boadas; Fidel Escobar Serrano i Farnès Sanmartí Fernández

Poesia
Primer: Claudia Casero Cañigueral *(pd4)
Segon: Aina Magret Vila
Tercer: Adamauri Camara
accèssit: Carles Vidal Asencio

Categoria grans (de 10 a 12 anys)
Prosa
Primer: Alejandra Bahí Ossa
Segon: Laia Aymerich Vivas
Tercer: Ariadna Romans
accèssit: Olga Palomares Vargas

Poesia
Primer: Meritxell Lobato Gonzalez
Segon: Ariadna Sañudo Fonseca
Tercer: Aina Membribe Rivero
accèssit: Lídia Escolà Tolmo

Des de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament es vol destacar l’elevada participació que ha assolit la 29ena edició d’aquest concurs per part de gent de dins i de fora de Catalunya, que han fet palès un bon nivell literari en els treballs presentats.

Ignoro quin ha estat el motiu de la publicació dels guanyadors dels premis, publicació de la qual també se n'ha fer ressò Ràdio Sarrià, però penso que comunicant-t'ho amb antelació els actes de lliurement perden emoció i fins i tot un xic de màgia... especialment per a les categories infantils. Naturalment entenc que cal avisar els premiats per, més enllà de comunicar-los el premi, saber si podran assistir o no al lliurement, però per al públic en general trobo més interessant mantenir la incògnita fins al final...

Bé, en qualsevol cas no deixa de ser l'observació d'una anècdota que no té major importància... Els Premis Literaris Sant Jordi de Sarrià de Ter, amb 28 anys d'història, són modestos comparats amb d'altres premis literaris però són un element de foment de la lectura entre grans i petits, alhora que un estímul per l'escriptura...

En aquest sentit són especialment interessants les categories infantils i juvenils; pel que fa a les juvenils, des de l'any passat, es limita la participació de joves al concurs d'haikús, fet que des del PSC de Sarrià de Ter ja vam demanar que es corregís, ampliant la participació dels joves en les categories de prosa i poesia, estimulant-ne la participació amb un treball conjunt amb l'IES Narcís Xifra, de la mateixa manera que a la categoria infantil es fa amb el CEIP Montserrat.

I una altra qüestió que caldria potenciar és la publicació dels treballs. Tradicionalment s'anaven fent petites publicacions amb les obres guanyadores, totes barrejades, però l'any 2004 vam optar (llavors el PSC érem al govern) per deixar de fer aquestes publicacions i fer una publicació amb una edició més acurada i de major qualitat, com vam fer l'any 2006 publicant un llibre de poesia. Amb el canvi de govern a Sarrià de Ter la dinàmica dels Premis Sant Jordi es va trencar, també la previsió de publicar el llibre de narrativa l'any 2008, llibre que confiem (i demanem) que es publiqui finalment aquest any o l'any vinent.

----------------------------



pd1: sobre els Premis Literaris Sant Jordi de Sarrià de Ter he escrit Núria Martí, escriptora en interessant projecció, el diumenge 27 d'abril de 2008.

pd2: també us pot interessar i us recomano Repensar els premis literaris Sant Jordi, d'Assumpció Vila, publicat el dilluns 17 de març de 2008.

pd3: naturalment estic molt satisfet pel primer premi de poesia de la categoria mitjans de la Clàudia, la meva filla gran!.

pd4: malauradament la coincidència de les festes de St. Jordi del CEIP Montserrat i de l'Escola Bressol Municipal Confetti farà que la Sira i jo, com tantes altres famílies, ens hàgim de dividir per acompanyar a les nostres filles (la Clàudia i la Irina al CEIP, l'Abril a l'escola bressol).

pd5: com cada any des de en fa uns quants, des d'aquí podràs felicitar la diada de Sant Jordi.

dimarts, 21 d’abril del 2009

Doble presentació a la 22: Potser perquè érem nens (i 2)

De Presentació llibres Potser perquè érem nens / Hores prohibides

Seguint amb el fil de la doble presentació d’obres premiades al Casero (Hores prohibides i Potser perquè érem nens, finalista 2007 i guanyadora 2008) a la Llibreria 22, feta a quatre veus, la dels dos autors, la Núria Martí i en Ricard Biel, i la de dos membres del jurat que els van acompanyar, Josep Ma Fonalleras i Eva Vázquez, cal centrar-nos ara amb l’obra de Ricard Biel.

Va començar Eva Vàzquez, amb un excés de modèstia, donant-li el condol per ser ella, i no Fonalleras, que acabava de fer la presentació del llibre de Núria Martí, qui li feia la presentació. Si bé és cert que tenen estils diferents, la presentació de l’Eva va ser també molt reeixida, doncs l’Eva, quan s’explica i sobretot quan escriu, té una qualitat innegable... Però centrem-nos amb el llibre...

Va començar dient, Eva Vàzquez, que Potser perquè érem nens és una novel•la explicada per un nen, una novel•la molt realista amb un element inquietant des del principi de l’obra, però que tarda en identificar-se... És la mateixa veu narrativa qui l’explica.




De Presentació llibres Potser perquè érem nens / Hores prohibides

Eva Vàzquez comenta que en les cròniques (de les edicions digitals dels mitjans) de la presentació que s’havia fet al matí a Barcelona, es destaca si amb la novel•la hi ha un intent de desestructurar els pilars de la família. L’obra, diu Vàzquez, és la descomposició del microcosmos familiar a través dels ulls d’un nen a partir del naixement de la seva germana, seguint en procés de desintegració de la família. Apareix inevitablement la referència de El príncipe destronado, de Miguel Delibes.

Comentava Vàzquez que arriba un moment en què un dubta si el què passa és real o si és el què el narrador, el nen, s’imagina que passa; Eva Vàzquez cita, en aquest cas, l’obra Els ponts de Madison, fent una referència al crític de cinema Àngel Quintana. Les referències cinematogràfiques continuen, doncs Vàzquez diu que la veu narrativa és traïdora, doncs el protagonista ens explica el què vol, com a Sospitosos habituals...

Potser la germana no ha nascut mai... es pregunta Eva Vàzquez...

Eva Vàzquez va comentar que al premi Casero hi ha dos categories de guanyadors: els miracles (guanyen o són finalistes a la primera) i els persistents (els que es presenten insistentment en diverses convocatòries..). Biel és dels segons, malgrat de persistents també n’hi ha que no obtenen mai cap premi, i en el cas de Ricard Biel és dels que ha estat finalista i guanyador...






De Presentació llibres Potser perquè érem nens / Hores prohibides

Prenent ja la paraula, i després de repartir agraïments, Ricard Biel va sentenciar d’entrada: no pretenc carregar-me la família!. La intenció, deia Biel, és fer reflexionar a la gent. A la novel•la hi ha esperança, malgrat hi ha qui la defineix com a colpidora. I l’esperança, diu, a la novel•la està perfectament justificada.
Ricard Biel també destaca que el dolor, percebut generalment com a negatiu, si es sap projectar pot ser un motivador de la creació.

De fet amb Llit d’espines (Emboscall, 2008), obre finalista del Premi Casero l’any 2006, Ricard Biel ja dibuixa un personatge acompanyat pel dolor, descrivint una societat hipòcrita i sovint hostil...

Fonalleras per uns instants va entrar de nou en escena per, al fil de les paraules d’Eva Vàzquez sobre els guanyadors del premi Casero, destacar la fusta (la qualitat) dels escriptors premiats aquests darrers dos anys...

No sé si podrem tornar a parlar d’una nova generació del premi Casero... Però sí podem assegurar que ha estat reeixida les collites dels anys 2007 i 2008...

------------------------------

pd1: diapositives de la presentació


pd2: he citat Ricard Biel al meu bloc a l'he citat a Doble presentació de Premis Casero a la Llibreria 22, el divendres 23 de gener de 2009 i a Doble presentació a la 22: Hores prohibides (1), el diumenge 19 d'abril de 2009.

pd3: Ricard Biel és un dels autors que trobareu a la Rambla de Girona a la diada de Sant Jordi.







De Presentació llibres Potser perquè érem nens / Hores prohibides

pd4: si voleu conèixer què més escriu Ricard Biel, més enllà dels llibres, us recomano el seu bloc.

La cançó de l'enfadós... (PSOE-PSC)


Deia ahir Miquel Iceta: "Evidentment es posa en risc l'estabilitat de dos governs, un que no té majoria parlamentària, el d'Espanya, i hi ha una coalició de Govern a Catalunya que s'ha compromès a tenir uns determinats resultats"

Es podria dir més fort... però no més clar?. Sí, es podria dir, encara, més clar... O us creieu (PSOE) l'Espanya plural, o el suport (llegiu vots) del PSOE a Catalunya s'esfuma... I de retruc el PSC perd força, també a Catalunya. I personalment el pitjor no seria tornar a l'oposició

És ben cert, tal i com titula El Periódico de Catalunya, que El PSC admet que està en risc el futur dels dos governs. Però més enllà de posar en risc els dos governs, es posa en crisi (de fet fa massa temps que ho està) el model d’una Espanya plural, d’una evolució cap a un estat amb un caràcter més federal.

El president Montilla i el vicepresident de Política Territorial del govern de l’Estat es reuneixen avui. Montilla ja ha advertit que no n'esperem grans acords, bé, cap acord... Serveixi, doncs, per apropar posicions, per calibrar si, efectivament, amb el canvi de govern ZP es percep un cert viratge...

També espero que es trobin, Montilla i Chaves, en clau de primer secretari del PSC i de president del PSOE, ni que sigui en els espais d’informalitat de la reunió... Pel PSC la via federalista és la que cal seguir amb el despelegament de l'Estatut... Pel PSOE semblava que el concepte d'Espanya plural era la pauta a seguir, però sembla haver perdut, ja fa massa temps, la partitura... o sembla que n'interpreta una altra de cançó, la cançó de l'enfadós...

La cançó de l'enfadós és aquella que al principi fa certa gràcia, que després cansa i que al final, t'indigna...

dilluns, 20 d’abril del 2009

ERC, a esquerra i a dreta

Les OPA en política són com el Guadiana, apareixen i desapareixen segons l'actualitat política. Molt sovint s'ha parlat d'una OPA del PSC sobre ICV, o de CiU sobre ERC... però darrerament es parla d'una OPA d'ERC sobre el PSC.

L'actual direcció d'ERC vol ocupar l'espai del centre esquerra catalanista emfatitzant el seu caràcter independentista, fent un cant de sirenes als simpatitzants socialistes desencisats amb el PSOE i el govern Zapatero...

L'espai del centre esquerra català l'ocupa amb centralitat el PSC, que precisament pugna amb CiU, qui ocupa la centralitat de l'espai de centre dreta (catalanista, de tall nacionalista i darrerament sobiranista), per ocupar la centralitat de la política catalana.

Amb els governs anomenats Tripartit, primer, i d'Entesa després, ERC ha pactat amb el PSC i amb ICV-EUiA aportant, com els altres partits, l'accent catalanista i d'esquerres al govern de la Generalitat. Però aquesta aposta de la direcció d'ERC no ha rebut, especialment a partir de la formació del govern d'Entesa, tot el suport i recolzament dels simpatitzants, sobretot, i d'alguns militants. Alguns d'aquests darrers s'han organitzat en corrents interns d'ERC i aposten per accentuar el caràcter nacionalista i independentista del partit, plantejant futurs pactes amb CiU. Ja se sap: ERC o prioritza l'esquerra catalanista, o front el nacionalista – sobiranista – independentista (que no exclusivament catalanista, ni naturalment d'esquerra)... De moment el resultat, des de l'any 1980, és de 2 a 1 a favor de l'esquerra catalanista...

Mirant-m'ho fredament i, naturalment, des de fora, ERC podria tornar a parlar (jugar) d'equidistància (concepte segurament ja amortitzat políticament per ERC), fent picades d'ullet a dreta i esquerra... Però són massa profundes algunes ferides i tensions, i l'aposta de Carretero, que bé podria conviure amb la de Puigcercós de flirtejar amb socialistes desencisats, és una amenaça velada i un qüestionament de la direcció del partit. Quan Puigcercós volia reforçar el flanc de l'esquerra, se li descontrola per la dreta...

I de moment, davant tot aquest “afer Carretero” les declaracions juguen el seu paper en amistançar o enemistar formacions polítiques, encara que més enllà dels gestos, les amistats i/o enemistats perilloses es refaran de nou, o no, l'endemà de les properes eleccions al Parlament de Catalunya, calculadora en mà...

Fins aleshores, alimentem el debat, els mitjans i, sobretot, manllevant el terme emprat per José Antonio Donaire, la política ficció...

diumenge, 19 d’abril del 2009

Doble presentació a la 22: Hores prohibides (1)

De Presentació llibres Potser perquè érem nens / Hores prohibides
Reconec que fa mesos que haver d'haver escrit aquesta crònica al meu bloc, a tot estirar uns dies, potser setmanes després de la presentació dels llibres Potser perquè érem nens, de Ricard Biel, i Hores prohibides, de Núria Martí, obres guanyadora 2008 i finalista 2007, respectivament, del Premi de novel·la curta Just M. Casero. Però és ara, tres mesos després, que em decideixo... Val més tard que mai!. D'altra banda penso, però, que tampoc va malament que n'escrigui ara, doncs són dues bones obres que hom pot regalar per aquest proper Sant Jordi...

Va ser una doble presentació, una presentació a quatre veus: la dels dos autors, la Núria Martí i en Ricard Biel, i la de dos membres del jurat que els van acompanyar, Josep Ma Fonalleras i Eva Vázquez. Fent un paral·lelisme amb els camps de futbol, podríem dir que aquell vespre del divendres 23 de gener de 2009 a la Llibreria 22 hi havia una gran entrada... Entre els presents hi havia Pau Planas, autor de La nau, obra guanyadora del premi Casero l'any 2007...
De Presentació llibres Potser perquè érem nens / Hores prohibides
Josep Ma Fonalleras precisament va començar esmentant la presència de Pau Planas, qui juntament amb la Núria formen el doblet de finalista i guanyador del 2007. Del llibre d'en Pau en Fonalleras va dir que era una obra excel·lent. Però en Fono era allà per parlar de l'obra finalista d'aquell 2007, de les Hores prohibides de Núria Martí.

Va començar per destacar que amb aquest llibre es produïa un doble debut, un bateig conjunt pel fet de ser el primer llibre publicat per la Núria Martí alhora que era el primer llibre no escrit per en Fonalleras on ell hi sortia a la portada, no a la típica faixa promocional... Es preguntava a més si allò que havia dit fa un any i mig, i escrit a la portada, seria cert, continuaria essent cert... “Una novel·la amb una llengua polida i dinàmica, viva, intensa.” Es va respondre a sí mateix amb un convincent sí!.
De Presentació llibres Potser perquè érem nens / Hores prohibides
Deia que més que pensar en la Religiosa l'obra de Núria Martí fa pensar en la Tragèdia de Caldesa de Roís de Corella per la passió desfermada i gairebé il·lustrada entre dues persones. El llibre de Núria Martí, diu Fonalleras, és la història d'una novícia que s'apassiona d'un jardiner: podria ser, és de fet, un lloc comú literari: la vida d'enclaustrament i conventual barrejats amb la mística religiosa i la passió amorosa. Però en paraules de Fonalleras, amb les Hores prohibides Núria Martí fa que la història que explica sigui creïble, versemblant, allunyant-se de l'estil tele novel·lesc de sobretaula... En aquest punt inevitablement Fonalleras esmenta El pájaro espino... El referent literari és un altre, més proper, diu Fonalleras després de llegir un fragment del llibre, a l'Èxtasi de Santa Teresa de Bernini.

La novel·la, molt ben escrita, amb un llenguatge molt potent, molt poderós, té dues protagonistes: la Caterina, una novícia tancada en un convent, i l'Anna, una dona malalta, tancada al “convent del patiment”. És una novel·la femenina, de dues dones valeroses que s'enfronten a llurs vides.

A part de les dues protagonistes la novel·la es sosté amb un tercer pilar, la ciutat de Girona, de la que Núria Martí en fa, en paraules de Fonalleras, un retrat històric, fresc, viu i nítid al llarg del segle que han anat travessant ambdues protagonistes.

De Girona s'ha dit sempre que era una ciutat de convents i capellans... ens aporta aquesta novel·la de Núria Martí una visió més femenina que bé valdrà la pena descobrir...

Núria Martí va començar, tan bon punt va prendre la paraula, per mostrar el seu agraïment a l'editorial, a la llibreria 22 i en Guillem Terribas, “als de casa”, presents també a la presentació, i a Josep Ma Fonalleras per la presentació que havia fet del seu llibre.

I de seguida ens va presentar un dels seus referents literaris, Mercè Rodoreda, explicant-nos que el pròleg de Mirall Trencat Rodoreda deia que hi havia novel·les que s'imposen i d'altres que les has d'anar a buscar en un pou; Martí deia que la seva era de les primeres. Explicava Núria Martí que escriure aquesta història era una necessitat vital, “no tenia res més al cap”...

D'altra banda per Núria Martí la ciutat per ella, malgrat no haver-hi viscut, havia de ser Girona i el convent de les Adoratrius l'escenari on passa gran part de la història. Va explicar també que Hores prohibides és una obra escrita amb molta intensitat.

Núria Martí, la seva obra, ha rebut altres reconeixements i premis més enllà del finalista del Casero l'any 2007. A Sarrià de Ter va guanyar el primer premi de prosa dels Premis Sant Jordi 2008 i a.... Sense cap mena de dubte la publicació d'aquesta obra, aquest primer llibre, és per ella un (merescut) premi, però ha de ser (hauria de ser) també, l'inici editorial d'una nova veu, d'una jove veu, de la literatura catalana. No sé si a Núria Martí se li imposaran altres novel·les o si les haurà d'anar a cercar en un profund pou... però tot sembla indicar que la veu narrativa de Núria Martí té molt recorregut...
De Presentació llibres Potser perquè érem nens / Hores prohibides
Si no l'heu llegit encara, si no el teniu, és un bon llibre per demanar/regalar per Sant Jordi, més tenint la possibilitat que la pròpia autora, la Núria, us el pugui dedicar...

-------------------------

pd1: diapositives de la presentació


pd2: sobre Núria Martí també he escrit Núria Martí, escriptora en interessant projecció, el diumenge 27 d'abril de 2008 i l'he citat a Doble presentació de Premis Casero a la Llibreria 22, el divendres 23 de gener de 2009 i a Pau Planas guanya el Premi Just M. Casero, el dimecres 31 d'octubre de 2007.

pd3: Els autors del Sant Jordi'09 a la Llibreria 22, per no perdre la pista dels autors que un poden signar els vostres llibres la Diada de Sabnt Jordi a Girona.

pd4: Més informació sobre el llibre Hores prohibides i la seva autora, Núria Martí Constans, al seu bloc.

dissabte, 18 d’abril del 2009

Joy Division - Ian Curtis


Joy Division, grup de música de Manchester de finals dels anys '70, és, conjuntament amb altres grups anglesos, més o menys coetanis (The Clash, Madness, The Psichedelic Furs), un dels responsables del seu despertar musical, fa una vintena d'anys enrere...

L'estiu de l'any 1988 acabava la meva etapa escolar a primària (aleshores EGB) i començava, al curs 1998-89, el primer any d'institut. Naturalment abans d'anar a l'institut ja escoltava música, recordo que Lluís Llach i, sobretot, molta Trinca (durant anys em sabia un munt de lletres seves!) i probablement la música comercial de llavors. Encara a l'escola, per influència d'un bon company de classe, qui llavors seria el baixista del grup de punt rock gironí The Peces un the River, recordo que vaig començar a escoltar grups com La Polla Records i, ja a l'institut, Kortatu...

A casa Joy Division, com alguns dels altres grups van arribar de la mà del meu germà (dos anys més gran que jo) i la seva colla... Aleshores tot ho tenia en cassetes verges, que encara conservo, on hi gravàvem els discs directament del vinil o d'altres cassetes, amb els famosos reproductors de doble platina!.

La intensa atmosfera de les cançons de Joy Division em van atrapar, m'agradava la seva música i, en especial, de Joy Division, sempre m'ha agradat la seva línia de baix. També em va atrapar, més aviat colpir, la fràgil personalitat del seu cantant i líder, Ian Curtis, sobretot quan a l'any 1991 em vaig comprar un petit llibret amb un breu apunt biogràfic del grup i d'Ian Curtis i les lletres de les cançons traduïdes al castellà... Més endavant em compraria el disc (en vinil, Unknown Pleasures (995 pts)... i més tard, en una Fira del Disc del Col·leccionista de Girona, un cd Testament, edició limitada que recull les cançons més representatives del grup (2.500 pts)...


Mai he deixat d'escoltar Joy Division, com tampoc New Order, descoberts musicalment anys més tard... Curiosament no vaig escoltar-los fins al cap d'uns anys, malgrat saber-ne la seva existència... potser encara era massa tendre...

Cançons com Passover, Atmosphere, These days, Isolation, She's lost the control, Shadowplay... i, sobretot, Love will tear us apart, continuen formant part de la meva discoteca bàsica... No podia deixar escapar, doncs, l'oportunitat d'anar a veure la pel·lícula Control, biopic d'Ian Curtis, dirigida per Anton Corbijn a partir del llibre "Touching From a Distance", biografia escrita per qui va ser la seva dona, Deborah Woodruff.

Ian Curtis era un jove turmentat amb un gran talent; va ser precoç en tot (en casar-se, en ser (?) pare, en triomfar musicamnet... fins i tot en llevar-se la vida, amb tot just 23 anys. La vida musical de Joy Division va durar escassament cinc anys i es va trencar, amb la mort de Curtis, abans de fer el gran salt als Estats Units. Però el seu llegat musical és ben present i, sobretot, el seu propi grup es va sobreposar a la seva mort i dissolució creant després New Order, que va seguir l'estela del post-punk de Joy Division, però allunyant-se de les seves reminiscències gòtiques i fosques per il·luminar-nos amb la música electrònica, amb música pop de gran qualitat.
Joy Division, un dels grups que formen la meva banda sonora particular...

--------------------------

pd1: New Official Control Trailer [Anton Corbijn]


pd2: Joy Division - Atmosphere 1988 [Ian Curtis]


pd3: Joy Division - She's Lost Control


pd4: Joy Division Love will tear us apart New Video BBC version

divendres, 17 d’abril del 2009

Carod es retira, que no jubila, a temps

Carod es retira, que no jubila, a temps. Aquesta és una decisió, retirar-se a temps, que no sempre els polítics, a tots els nivells, saben (sabem?) prendre.

Després que Joan Puigcercós el rellevés de President d'ERC al 25è Congrés Nacional (juny'08) la lògica, si més no la de Puigcercós, era que Carod no fos el proper cap de llista a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, en benefici precisament seu. Però fins ara Carod havia mantingut amb fermesa la seva decisió de no renunciar a ser candidat, tot i que bé deuria intuir, i els seus propers aconsellar, que afrontar un procés de primàries no només podria debilitar el partit (amb prou remenament amb el sector crític), sinó sobretot a ell mateix. Després del 25è Congrés Nacional d'ERC era una qüestió de temps saber quan i de quina manera Carod renunciaria a presentar batalla per la candidatura a cap de llista a les eleccions catalanes. Carod es retira a temps, d'una manera elegant, per evitar una més que segura derrota que, més enllà del partit, l'erosionaria a ell i al seu capital polític.

Si no pots amb l'enemic, uneix-t'hi. És el missatge que li ha passat Carod a Puigcercós amb la seva decisió: Joan, és la teva hora, aprofita-la, no et deixaré sol, no m’inhibeixo, no em retiro, no em desentenc. Al contrari. Et vull acompanyar a primera línia de compromís polític en aquesta etapa.

I és que de la mateixa manera que Carod sap que perdria unes primàris contra Puigcercós, Puigcercós també sap que no pot menysprear i encara menys prescindir, de cares al futur, del clan de l'avellana, del sector carodista, sobretot i d'entrada per estabilitzar el partit internament i per contrarestar la força, més mediàtica que real, dels sectors crítics d'ERC. L'autodesactivació de Carod permetrà que el seu sector sigui present a la direcció del partit. ERC comença a fer els deures portes endins, conscient que ha de presentar-se a les properes eleccions amb estabilitat interna...

Carod ha estat generós?. El gest cal valorar-lo, doncs normalment un desapareix de la política de primera línia o perquè et retiren o perquè dimiteixes, no perquè un ho decideixi... Però Carod també ha volgut mantenir, amb aquesta retirada a temps, intacta la seva vàlua política, que sens dubte hagués sofert una davallada perdent unes hipotètiques primàries... I Carod encara no vol penjar les botes i retirar-se de la primera línia política, malgrat Puigcercós nega que Carod hagi plantejat contrapartides a la seva renúncia (El Periódico de Catalunya).

-------------------------

pd: reacció dels altres partits amb representació parlamentària:

Ciutadans: no he sabut trobar cap referència al seu web, a dia d'avui.
EUiA: tampoc he trobat capo referència al seu web, a dia d'avui.
ICV: cap declaració o manifestació al seu web, a dia d'avui.
PPC: Sánchez-Camacho: “Només hi ha una cosa pitjor que un govern tripartit, que és un govern tripartit interí”
PSC: El PSC felicita Joan Puigcercós i destaca la generositat de Josep-Lluís Carod-Rovira
CiU: CiU espera que Puigcercós corregeixi l’error estratègic de Carod Rovira quan fa 6 anys va optar pel primer Tripartit

pd2: Cd's, EUiA i ICV passen, el PPC sempre s'apunta al "bombardeo", el PSC amanyaga (massa potser?) i CiU marca a Puigcercós el camí que no han de tornar a seguir...

dijous, 16 d’abril del 2009

Els autors del Sant Jordi'09 a la Llibreria 22

De Presentació llibres Potser perquè érem nens / Hores prohibides

Guillem Terribas flanquejat per Núria Martí i Ricard Biel, finalista 2007 i guanyador 2008 del premi Casero, dos dels autors que trobareu a Girona per Sant Jordi

Que el Sant Jordi s'apropa ho notem amb la proliferació de presentacions de llibres varis, malgrat de presentacions, per exemple i sobretot a la Llibreria 22 de Girona, se'n fan tot l'any.

El Sant Jordi és el particular "agost" de les llibreries i els llibreters, un dia en què es venen molts llibres... no sempre necessàriament per llegir-los... Però sobretot la diada de Sant Jordi és la festa del llibre (sí, també és el dia del nostre sant Patró!), un dia en què el llibre, com cap altre dia de l'any, surt al carrer. També surten els autors, fet que permet el contacte directe amb els seus lectors, brindant-los l'oportunitat no només de comprar les seves obres, sinó també que els autors les hi dediquin...

A Girona la Llibreria 22 és de les que millor s'organitza per apropar els autors als seus lectors i per Sant Jordi, també pel dissabte anterior a la diada, té programada les "estades" dels autors a la Llibreria (el dissabte anterior, 18 d'abril) i a la parada de la Rambla de la Llibertat per la diada, el dia 23 d'abril.

Aquesta és la programació horària de la presència d'autors a la 22 per Sant Jordi:

AUTORS QUE SIGNARAN LLIBRES EL DISSABTE DIA 18 A LA LLIBRERIA 22 DEL CARRER HORTES

De 11 a 12’30 hores

PEP BLAY, Eròtica Mix / Gotholàndia
LLUÍS BUSQUETS, Els evangelis secrets de Maria i de la Magdalena
IU FORN, El Candidat
DANI JIMENEZ, Ciència a 2 euros
ELOI VILA, L’any del Senyor

De 12’30 a 14 hores

JORDI BADIA, El barça al descobert
RICARD BIEL, Potser perquè érem nens
NÚRIA MARTÍ, Hores Prohibides
JOSEP MARTÍNEZ i COS, La llegenda de la rosa de Sant Jordi
FRANCESC MIRALLES, Tant de bo fossis aquí
SEBASTIÀ SERRANO, La festa dels sentits

De 13 a 14 hores

LLUÍS-ANTON BAULENAS, El nas de Mussolini
ALBERT CASALS, El món sobre rodes
CARME RIERA, Amb ulls americans
MÀRIUS SERRA, Quiet
SAID EL KADAQUI, Limites y fronteras
A PARTIR DE LES 6 DE LA TARDA
JAVIER CERCAS, Anatomia de un instante
MIQUEL FAÑANÀS, Mort a Girona
LLUÍS FREIXAS, Camins particulars
MARTÍ GIRONELL, La venjança del bandoler
MIQUEL MARTIN, Cabells de Medusa
MAITE ROLDÁN, CATmasutra, el sexe clar i català

Dimarts dia 21 a la Llibreria 22 del carrer Emili Grahit, de 12 a 13 i de 17 a 19 hores, NURI LLADÓ signarà exemplars dels seus llibres de cuina “Receptes”, “Thermomix” i “Receptes 2”.


AUTORS QUE SIGNARAN LLIBRES, A LES PARADES DE LA 22,A LA RAMBLA EL DIA 23 D’ABRIL

Matí a partir de les 11 hores, tarda a partir de les 17 hores

NARCÍS-JORDI ARAGÓ, Girona ara i sempre (migdia i tarda)
JOAN-DANIEL BEZSONOFF, Una educació francesa (tarda)
RICARD BIEL, Potser perquè érem nens *
ASSUMPCIÓ CANTALOZELLA, El retorn d’Hug Roger (matí)
MIQUEL FAÑANÀS, Mort a Girona (migdia i tarda)
PONÇ FELIU LLANSA, L’hostal de l’estrella (migdia)
ROSA M. FONT, Des de l’arrel (tarda)
LLUÍS FREIXAS, Camins particulars (matí i tarda)
DOLORS GARCÍA, Els brons i l’exèrcit invisible/ i altres (tarda)
NÚRI LLADÓ, Receptes 1/ Receptes 2 (matí i tarda) *
JAUME SANLLORENTE, Somriures de Bombay (migdia)
JOAN-LLUÍS LLUÍS, Aiguafang (tarda)
SALOMÓ MARQUÈS, Mare de Déu! Quina escola (matí)
CARLES McCRAGH, La infermera tunisiana (matí)
NÚRIA MARTÍ, Les hores prohibides (tarda) *
MODEST PRATS, Engrunes i retalls (migdia)
CARLES RIBAS/PEP PRIETO, Castells humans (matí)
M. MERCÈ ROCA, contes del “Llop Pepito” i altres (tarda)
JOSEP M. TERRICABRAS, Breviari de ciutadania / La pena de mort a Girona de Carles Rahola. Edició i estudi de Josep M. Terricabras (tarda)
JOSEP TORRENT, La mirona mata els dimarts (matí)
JOSEP VALLS, Xevi, la màgia que mou fronteres (tarda)

* La Nuri Lladó, la Núria Martí i en Ricard Biel, també signaran a la parada de la Llibreria&quiosc 22.


Naturalment molts d'aquests autors els podreu trobar en altres espais i llibreries de Girona i d'altres llocs del país... Però a la Llibreria 22 fins i tot hi podreu trobar un llibreter que, malgrat no sigui novetat editorial d'enguany, ha escrit i publicat un llibre...

dimecres, 15 d’abril del 2009

L'elecció d'Ignasi Guardans

A finals de novembre de 2009, en motiu dels atemptats a Bombay, vaig escriure al meu bloc una entrada que confrontava les actituds que van mostrar a partir d'aquells fets Esperanza Aguirre i Ignasi Guardans, escrit que tancava amb aquestes paraules: Esperanza Aguirre i Ignasi Guardans... pels seus actes els coneixeràs...

Pels seus actes els coneixeràs... pels seus actes coneixem Guardans?. Doncs sí, com amb tothom, els actes, els nostres actes revelen més de nosaltres més que no pas les paraules...

Els fets, també les paraules, de Guardans demostren que ell ha estat durant molts anys un home de partit, un home que ha treballat a CDC i per a CDC amb diferents càrrecs electes, com a diputat al Congrés i al Parlament Europeu. La seva feina ha estat en general, ben valorada dins el seu partit, sinó d'altra manera no li haurien fet confiança al llarg d'aquests darrers anys... La seva feina també ha estat ben valorada, en més d'una ocasió, per altres formacions polítiques, no només ara, aquesta dies...

Va arribar el dia en què el patit de Guardans, el seu partit, va considerar que el seu perfil polític no es corresponia amb el què volia imprimir de cares a les properes eleccions al Parlament Europeu. Aquesta és una decisió que tot sovint els partits prenen i que, més enllà de les connotacions personals, es poden comprendre en la necessitat d'accentuació d'un o altre perfil, matís, d'un candidat.

Els fets, també les paraules, de Guardans demostren que ell no és independentista, que la independència de Catalunya no forma part dels seus anhels. Aquesta circumstància no li impedeix seguir amb la militància de CDC, doncs no és, CDC, un partit independentista... És un partit nacionalista català que ha trobat en el terme sobirania una formulació que l'aproxima a l'independentisme sense la necessitat declarada de ser-ho. El perfil polític de Guardans, però, encaixa perfectament a CDC perquè com Guardans a CDC hi ha molts militants, però no encaixen amb el perfil sobiranista que CDC vol explotar amb Tremosa.

Guardans, no essent candidat de CDC a les eleccions al Parlament Europeu i per tant, trobant-se alliberat de la seva tasca política, ha acceptat treballar pel govern de l'Estat per a dirigir l'Institut de la Cinematografia i les Arts Audiovisuals (ICAA) del Ministeri de Cultura. El propi Guardans ha explicat, al seu bloc, els motius pels quals ha acceptat encetar aquesta nova etapa professional, etapa que, sens dubte, no deixa de tenir un rere fons polític.

La JNC ha viscut amb molta incomoditat aquesta decisió de Guardans, i n'ha demanat l'expulsió del partit. No sé, perquè no ho conec, si Guardans ha infringit algun reglament intern o directriu de CDC o si es pot considerar acte d'indisciplina per ser cessat de militància. Puc entendre la incomoditat de la JNC, fins i tot de CDC, que un militant del seu partit vulgui correspondre a la confiança de la meva bona amiga Ángeles González-Sinde (i també -ho diré clar- a la confiança indirecta de qui l'ha nomenat Ministra) amb la mateixa serietat, lleialtat i energies a un govern d'un altre color polític... però demanar-ne, exigir-ne l'expulsió potser és excessiu...

Més moderat ha estat CDC, respectant la decisió "laboral" de Guardans, i concretament Oriol Pujol instant-lo a «reflexionar» si militar a CDC és compatible amb el seu nou càrrec. Paradoxalment ha estat un militant de CDC i no un d'Unió el què ha estat cridat pel govern de l'Estat...

Aquesta és la veritable elecció d'Ignasi Guardans: deixar o no la militància. No crec que pel nou càrrec que tindrà Guardans deixi de ser menys convergent del què és i ha estat fins ara. Naturalment si en comptes de dirigir l'ICAA se li hagués ofert un càrrec de més responsabilitat política (secretari d'estat, ministre...), entenc que hi hauria un conflicte d'interessos on el nivell de negociació de partits i nivell parlamentari entraria en joc... Suposo que en la seva decisió haurà de calibrar l'abast polític del seu càrrec i la incidència que pugui tenir també políticament, incidència o interferència amb el posicionament i argumentaris polítics de CDC respecte el govern de l'estat.

És clar que des de la perspectiva més personal Guardans també deu valorar el seu grau de comoditat dins el partit...

Més enllà de l'elecció de Guardans respecte a la seva militància de CDC, la seva decisió ha generat reaccions i interpretacions variades.

D'entrada hi ha qui parla de traïció i revenja a CDC pel no nomenament com a candidat a les eleccions europees. Podria ser però em sorprendria, no és el seu estil... Naturalment, però, si fos cap de llista, fins i tot candidat a les properes eleccions, no li haurien ofert aquest càrrec...

També hi ha qui diu que fets com aquests no haurien de sorprendre tant, però és clar, això depèn del punt de vista i color amb què es miri... A d'altres nivells, més modestos, també hi ha militants de partits que treballen en administracions governades per altres, encara que la tendència generalitzada és col·locar gent propera...

Amb l'efecte Guardans el PSOE fa gala d'obertura i envia un missatge a CiU en clau de governabilitat que de moment la federació nacionalista repel·leix...

En fi, la decisió que no haurà de prendre Guatdans és la finalització de la seva etapa com a tertulià els dimarts a la tarda al programa de ràdio La Ventana, de la Cadena Ser, doncs hi era en qualitat, ja des de l'etapa Sardà, de representant de CiU i aquest dimarts, absent Guardans per prudència (?) Gemma Nierga ja va avançar que la tertúlia del proper dimarts 21 d'abril seria la darrera amb Guardans...

A tots els partits polítics hi ha persones que tenen la qualitat, habilitat i capacitat de ser transversals, solen ser poc gregaris, que no vol dir que no tinguin fortes conviccions i ideals, ni que no puguin ser a les direccions seus seus partits, però que es signifiquen per ser xarnera del seu partit amb altres: solen ser conciliadors i són imprescindibles a l'hora de la negociació política i l'establiment de pactes amb altres partits. Ignasi Guardans és d'aquests polítics frontera... i naturalment estar a la frontera, en el llindar, no està exempt de riscos...

dimarts, 14 d’abril del 2009

Guillamino i Manuel García: Música per a l'exili a l'Auditori

Aquest dijous a la nit tinc previst assistir al concert Música per a l'exili de Pau Guillamet "Guillamino" i Manuel García a l'Auditori de Barcelona, acompanyats per Maria del Mar Bonet, Javier Ruibal, Sílvia Pérez Cruz, Refree, Uxía, Kepa Junkera i Eliseo Parra.

Aquesta és la presentació del concert al web de l'Auditori, un concert, per cert, que segurament esgotarà les entrades, doncs a dos dies vista, són poques desenes les localitats disponibles... El concert, tant per la seva motivació i simbolisme, com pels autors i músics que hi prendran part, realment s'ho val...

"Que el canto tiene sentido / cuando palpita en las venas / del que morirá cantando / las verdades verdaderas, / no las lisonjas fugaces / ni las famas extranjeras / sinó el canto de una lonja / hasta el fondo de la tierra. / Ahí donde llega todo y donde todo comienza, / canto que ha sido valiente / siempre sera canción nueva."

Ens permetem reproduir un fragment d'una cançó del genial Víctor Jara perquè descriu com cap altra el paper que ha tingut la música com a forma de reivindicar la llibertat i denunciar l'opressió. Aquest mes d'abril es compleixen 70 anys del final de la Guerra Civil i de l'inici d'una de les etapes més dures de l'Estat espanyol, amb l'exili de milers de republicans. Per això, aquest concert pretén alçar-se com una contribució artística en homenatge a tots els que van patir la pèrdua i el sentiment d'estrangeria lluny de la seva terra, reunint importants músics de diferents comunitats autònomes com Kepa Junkera, Uxía, Eliseo Parra, Javier Ruibal, Maria del Mar Bonet, Refree i Sílvia Pérez. Tots ells cantaran, al costat del català Guillamino i el xilè Manuel García (Premi Nacional de la Música de Xile 2008) un repertori construït a partir de la poesia de Joan Oliver, Pablo Neruda, Víctor Jara i Lluís Llach.

Música que ens parla de la tragèdia de l'exili, però també de solidaritat i esperança.

Aquest concert es fa en el marc de les accions del Memorial Democràtic.

Aquests són els crèdits del concert:

Direcció musical i creació:
Pau Guillamet "Guillamino" i Manuel García

Formació instrumental:
Guillamino, composició, veu, guitarra, harmonium i ordinador
Manuel García, composició, veu i guitarra
Alejandro Soto, harmonium, piano, teclats i acordió
Miquel Sospedra, baix elèctric
Jordi Rudé, guitarra elècrica
Sisu Coromina, saxo i percussions
Toni Moina, bateria i percussions

Solistes i cantants convidats:
Maria del Mar Bonet (Balears)
Javier Ruibal (Andalusia)
Sílvia Pérez Cruz (Catalunya)
Refree (Catalunya)
Uxía (Galícia)
Kepa Junkera (País Basc)
Eliseo Parra (Castella Lleó)

Direcció artística, Manel Montañés

Aquest concert es farà aquest divendres 17 d'abril a Palma de Mallorca.

Em parlava del concert, molt emocionat i il·lusionat aquest divendres Sant a Garriguella, en Pau Guillamet, Guillamino artístcament.
------------------------------------

pd1: Victor Jara Manifiesto




Yo no canto por cantar
ni por tener buena voz
canto porque la guitarra
tiene sentido y razon,
tiene corazon de tierra
y alas de palomita,
es como el agua bendita
santigua glorias y penas,
aqui se encajo mi canto
como dijera Violeta
guitarra trabajadora
con olor a primavera.

Que no es guitarra de ricos
ni cosa que se parezca
mi canto es de los andamios
para alcanzar las estrellas,
que el canto tiene sentido
cuando palpita en las venas
del que morira cantando
las verdades verdaderas,
no las lisonjas fugaces
ni las famas extranjeras
sino el canto de una alondra
hasta el fondo de la tierra.

Ahi donde llega todo
y donde todo comienza
canto que ha sido valiente
siempre sera cancion nueva.

pd2: Guillamino serà a Banyoles, juntament amb David Carabén (Mishima) a Banyoles la propera diada de Sant Jordi, oferint un concert - sobretaula.