Coses que faig, coses que veig, coses que penso...
dimecres, 31 de gener del 2024
El llegat d'en Just
Quaranta-tres anys després de la seva prematura mort, el record d'en Just és molt present. En va ser una bona mostra la gran assistència, dissabte passat, a l'acte de donació de part del seu fons documental al PSC. L'acte va ser un homenatge, un homenatge més, que va servir per valorar la seva contribució social, cultural, política i periodística durant la transició.
És evident que el premi literari que duu el seu nom, organitzat per la Llibreria 22, així com la plaça de Figueres i el carrer i la biblioteca del barri gironí de Pont Major que també duen el seu nom, han contribuït i contribueixen a fer present el seu record. Però una cosa és el seu record, i una altra és el seu llegat.
Havent culminat la donació del seu fons documental, primer a l'Ajuntament de Girona i després al PSC, em pregunto fins a quin punt el seu llegat també és present o, potser encara millor, també té present.
Jaume Guillamet, amic i biògraf d'en Just, ens deia després de l'acte de dissabte que el seu llibre, "Memòria de Just", publicat fa 25 anys, no pot ser l'última publicació que parli d'ell, que en Just, la seva dimensió humana i política, requereix una mirada actualitzada, la mirada i l'anàlisi d'una generació que, al contrari de la seva, no el va conèixer personalment ni hi va coincidir vitalment.
L'existència del seu fons documental permetrà que qui tingui interès pugui estudiar-lo, i també caldria aprofitar, encara durant prou anys, la possibilitat de recollir el testimoni viu dels qui van compartir vida social, cultural, periodística i política amb ell. Al capdavall, la pervivència del seu llegat es posarà a prova quan la seva generació ja no hi sigui, i siguin les posteriors les que en mantinguin viu el seu record, i si s'escau el seu llegat.
dimarts, 30 de gener del 2024
"La Xavineta" s'ha calat
Fa un any, malgrat la prematura eliminació de la Lliga de Campions, el Barça de Xavi va guanyar la Supercopa d'Espanya passant per sobre el Real Madrid i liderava una lliga que va acabar guanyant amb certa solvència, gràcies sobretot al bon treball de l'equip en defensa.
Aleshores no van ser pocs els que van pujar al seu vaixell, en el seu cas, la seva furgoneta, anomenada "La Xavineta" parafrasejant "La Scaloneta" del seleccionador argentí Lionel Scaloni... Aleshores, quan majoritàriament sortia cara, tothom pujava a "La Xavineta", i ara que surt creu, hi ha empentes per baixar-ne, cames ajudeu-me!
"La Xavineta" s'ha calat; el primer equip de futbol masculí del Barça ha viscut un mes de gener duríssim, perdent estrepitosament a la final de la Supercopa d'Espanya, quedant eliminat a la Copa del Rei, i allunyant-se encara més de les poques opcions que té per competir la lliga. La darrera derrota a la lliga ha atropellat Xavi, tot i que la seva serà, sembla ser, una sortida en diferit. Ha dit que plega, però no ho farà ara sinó al final de temporada.
S'obre, doncs, un període d'interinitat en el que l'equip essencialment té dos objectius, objectius de mínims: superar la ronda de vuitens de final de la Lliga de Campions, que disputarà contra el Nàpols, i classificar-se com a mínim quarts, la seva posició actual, a la lliga, per garantir plaça de Lliga de Campions per la temporada vinent.
La situació, certament, és estranya; en altres circumstàncies, Xavi hauria estat destituït i se cercaria, amb el canvi d'entrenador, un revulsiu; és clar que aquesta jugada no sempre surt bé, que ho expliquin els pericos de l'Espanyol... És clar que en altres circumstàncies, el Barça hauria pogut fitxar millor, confeccionar un equip més competitiu, etc.
En el món del futbol, en general també en el món de l'esport i en la vida, l'èxit i el fracàs estan tan a prop que a vegades es toquen. En cas d'acabar guanyant contra el Vila-real, amb remuntada inclosa, Xavi hauria pogut baixar victoriós i reforçat de Montjuïc, la muntanya maleïda també per al Barça, fent sonar el clàxon de "La Xavineta".
L'equip, però, com "La Xavineta", aquell dia també es va calar, i aquí estem, intentant engegar de nou el motor de l'equip, i ara que Xavi ja enfila la porta de sortida, les mirades s'hauran de centrar al camp i, sobretot a la llotja. I a Laporta ja no li queden més pancartes per "encigalar" l'afició...
dilluns, 29 de gener del 2024
Els papers socialistes d'en Just
Paraules que vaig llegir en l'acte de donació del fons documental de Just Manuel Casero i Madrid al PSC. Foto: PSC Girona.
Hola a tothom, família i amics.
Primer de tot, voldria agrair al PSC que hagi rebut, amb els braços i el cor oberts, aquest fons documental d'en Just. La meva mare i la família sabem que el deixem en molt bones mans i que el custodiareu amb molta cura. Moltes gràcies.
Al llarg de la vida anem acumulant papers, papers de treball, documents, apunts... Qui més qui menys, fins i tot avui encara que en un grau més baix, acumulem papers. En Just no n'era una excepció, ell també n'acumulava molts, de papers, i n'era ben conscient tal com va reconèixer a l'inici del Quiosc "Arxivar les nostàlgies": "Sóc un nostàlgic dels papers".
En aquest article en Just ens descrivia la seva relació amb els papers, i ens compartia el dolor que sentia pel trist i inevitable destí de molts dels seus papers i documents. Així tancava l'article: "He hagut de tancar a contracor la bossa d'escombraries, perquè encara els hauria commutat la pena capital per una cadena perpètua".
Tenint present la quantitat de papers i documents d'en Just que hi havia a casa, és evident que en va indultar molts, fins i tot a molts els va amnistiar i van romandre a casa, també orfes, amb un futur incert, alguns arxivats tal com ell els va deixar, d'altres reordenats amb criteri per la meva mare. Orfes i amb un futur incert, però amb el confort de ser a casa, sota la cura i atenció de la meva mare.
Durant més de quaranta anys els papers d'en Just han viscut a casa; alguns, un dia van sortir i van servir per ajudar en Jaume Guillamet a escriure "Memòria de Just", la seva biografia, i van tornar a casa fins que la meva mare, finalment i feliçment, va posar fi a la incertesa i va decidir donar el fons documental d'en Just.
A mitjans de novembre de 2022 va fer una primera donació dels fons documental Just Manuel Casero i Madrid a l'Ajuntament de Girona, avui fa una segona i darrera donació al PSC. D'entre els seus documents, naturalment, n'hi havia de la seva activitat dins el partit, i és aquesta part del fons documental la que avui dona al PSC, el fons socialista d'en Just.
Entre els documents hi ha apunts, documents de treball, publicacions socialistes i fins i tot papers legals, com els de la constitució, amb estatuts inclosos, del Servei de Documentació Socialista. Que bé que part dels seus documents avui alimentin el fons documental del PSC que ell, en certa manera, també va contribuir a crear.
D'entre els seus papers, vinculats a la seva activitat dins el partit i a la seva activitat com a càrrec electe (regidor de l'Ajuntament de Girona, president del Consell Municipal de Sarrià de Ter i diputat provincial), hi trobem documentació de campanyes electorals, fotografies, ponències del partit, etc. També hi ha documents que ens ajuden a calibrar i valorar l'impacte social i polític que va tenir la seva prematura mort, com els reculls de premsa de l'Ajuntament de Girona i la Diputació, o les targetes dels actes d'homenatge i de record que des d'aleshores s'han fet.
Voldria destacar dos documents que formen part del fons. Per un costat l'escrit d’en Just en motiu de la manifestació del 8 de febrer de 1976; en aquella manifestació va rebre l'impacte d'una pilota de goma a l'ull. És un relat en primera persona que en Jaume Guillamet va publicar íntegrament a "Memòria de Just".
Per un altre costat, voldria destacar un altre document que forma part del fons, un document certament sorprenent: un cançoner!
La presència d'aquest cançoner és senyal que al PSC no tot eren ponències, debats, executives i eleccions, que també hi havia espai per a l'humor i per a la diversió, fins i tot per a l'enginy! El cançoner és un recull de cançons conegudes amb la lletra adaptada (a l’estil de la Trinca, o fins i tot més irreverent!), i per això també tenen el seu valor documental, més enllà de divertir-nos, ja que s'hi relaten fets i persones del moment. Per a mostra, un botó; heus ací alguns fragments de les cançons adaptades:
Dos cruces
Girona havia de ser,
amb la lluna platejada,
"testicle" del nostre amor
a l'Arc i a l'escalinata.
(...)
Ai plaça de lledoners
Ai cafè de l'Enderroc
m'estimo més oblidar
el què passa en aquell lloc.
Ja tot és aigua passada,
d'una història que fuig,
dels amors i les promeses
d'en Lluís Ma de Puig.
Ya no estás mas a mi lado
Ja no estàs al meu costat, Joan Vidal.
Finalment has decidit na’l Parlament.
Si te’n vas i ja no tornes
L’alegria que tu em dones,
la disfruto aquest moment.
Sempre hem nat a hòsties a la Diputació.
Barallar-nos semblava del tot normal.
I és per això que ara que em deixes
se m’acabaran les queixes,
semblaré un home com cal.
Salvador Sunyer
La Vila estava deserta
passava un independent;
i veig des de la finestra
que és en Salvador Sunyer.
(...)
L’Alfons Moré ja tremola
dels vots que li cardaran,
si ells guanyen les darreres
aquestes les perdran.
El meu Xavi
El meu Xavi va a la llista
la llista del Parlament.
La millor llista de totes
que presenta el PSC.
Els militants socialistes
i en Guitart davant de tots,
van quedar tips de fer mítings
des de Lloret, fins a Molló.
(...)
Arribaren temps de guerra,
de campanya i eleccions,
i per totes les comarques
s’imposaren els collons.
Som els que els tenim més grossos,
més grossos que la UCD
que el PSUC i que Convergència.
Visca els ous del PSC.
La bella Lola
Quan al partit la Ma Àngels
mana una cosa tots van de cul
i els militants van tots a rega
i no n’hi ha cap que faci el gandul.
En Jesús Sanz no obre la boca
i en Sobrequés no fa l’animal
En Quim Curbet sempre la truca:
aquí a Minali tot va com cal.
Ai que plaser tenerte aquí
Oh Ma Àngels, oh Ma Àngels qui et va parir.
Que bé que ho fas
no ens deixis mai
que si tu marxes, el PSC se’n va al carai!
Moltes gràcies.
Roger Casero Gunbau
Centre Cívic Pont Major.
Girona, 27 de gener de 2024.
dissabte, 27 de gener del 2024
El 25 de gener. Minuts Musicals de Nadal
A casa el pessebre no va arribar, ni de bon tros, a la Candelera!, l'endemà de la diada de Reis ja estava desmuntat i endreçat. Entenc que en els pessebres que es mantenen muntats fins al 2 de febrer, la Candelera, els Reis d'Orient fan el camí de tornada, després de fer la visita i donar els presents al nounat...
El viatge de tornada dels Reis d'Orient és el que relata la cançó "El 25 de gener" de Manel, una nadala amb tons de western i aire crepuscular que ressegueix el camí empolsegat que fa cadascú d'ells:
"Segons els pastors de l'últim poble
darrere els horts veurien uns pins,
passats aquells pins el camp d'oliveres
i, al fons, tres camins.
Han pres el trencall i s'ha obert la clariana
i han ordenat als homes descans.
Al camp d'oliveres tres reis s'acomiaden
i encaixen les mans."
"El 25 de gener" va prendre, mesos més tard, forma de llibre...
divendres, 26 de gener del 2024
Paisatge. Centenari Joan Salvat-Papasseit
Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.
Paisatge
Ara a les nits al Pirineu
sembla nevar de tanta lluna
-és cert que als pics hi ha encara neu
i és cert també que ho fa la pruna
tota florida que ara es veu.
Sembla quieta i va brunzent
tota empolvada de fortuna,
mira's a l'aigua d'un torrent
i es veu ben blanca
però és bruna
que els roquissers senten turment.
Diu la granota el seu cant ronc
-cant a la molsa i a la runa-
i sembla un home cada tronc,
fidels soldats que té la lluna:
soldats que amaga el núvol bronc.
Cada filera és un camí,
llances esteses una a una;
si el núvol bronc passa per 'quí
cada filera pren tot d'una
l'aire d'emprendre un nou destí.
Joan Salvat-Papasseit
dijous, 25 de gener del 2024
L'altra mancança de la línia L6 de Girona
Dies enrere aplaudia, públicament, la millora notable del funcionament de la línia L6 del transport urbà de Girona, que uneix la ciutat amb els municipis de Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis passant pels barris de Pedret i Pont Major; la millora va passar pel desdoblament de la línia, fent aparèixer la línia L16 (de Girona a Sant Julià de Ramis passant pel Trueta, i viceversa), i l'increment de la freqüència de pas entre setmana, passant ara cada 15 minuts. L'increment de viatgers n'és una evidència prou significativa.
També apuntava que la línia L6 necessitava millorar, ja que en les hores punta d'entrada i sortida de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà, ubicat al barri de Pont Major, el servei no pot absorbir tota la demanda i hi ha alumnes que, literalment, es queden palplantats al carrer, amb un pam de nas, sense poder pujar a l'autobús; això fa que, especialment al matí, alumnes arribin tard a classe.
Hi ha, també, una altra mancança en el nou itinerari de la línia L6: el bus provinent de Pont Major no arriba al CAP de Sarrià, el de referència per als veïns i veïnes d'aquest barri gironí. La parada d'aquesta línia que s'apropa més al CAP de Sarrià de Ter és la de la Biblioteca Emília Xargay, situada a uns 700 metres i deu minuts a peu, segons les dades de Google Maps, del CAP de Sarrià de Ter.
Aquesta és una mancança que s'hauria de corregir, ja que caldria garantir l'accés al CAP de Sarrià des del Pont Major amb transport públic; certament al barri de Pont Major tenim un consultori mèdic, una extensió del CAP de Sarrià de Ter que permet atendre a alguns veïns i veïnes, però la majoria tenim el metge de família i la resta de serveis al CAP de Sarrià de Ter.
Fins a la modificació dels horaris i itineraris, la línia L6 permetia anar i tornar de Pont Major al CAP de Sarrià; ara no permet ni una cosa, ni l'altra. L'Ajuntament de Girona i l'ATM (titular de la línia L6) haurien de posar-hi remei més aviat que tard; és una simple qüestió de servei públic.
dimecres, 24 de gener del 2024
El fons socialista d'en Just
Quan, a mitjans de novembre de 2022, la meva mare va fer la donació del fons Just Manuel Casero i Madrid a l'Ajuntament de Girona no hi va dur tots els papers; uns quants, desats en diverses carpetes, van romandre a casa a l'espera de concretar la donació d'aquests papers i documents al PSC.
La meva mare, planificadora de mena i poc amiga de la improvisació, ja ho havia previst així mentre remenava, consultava i reordenava els papers d'en Just. Hi havia una sèrie de carpetes i documents del PSC, vinculats a la intensa activitat política d'en Just en clau de partit, també com a càrrec electe, que havien de tornar al PSC.
La setmana passada vaig acompanyar a la meva mare al PSC de Girona per lliurar la documentació, i aquest dissabte vinent, dia 27 de gener, farem l'acte formal de donació a les 12 h al Centre Cívic Pont Major, al costat de la biblioteca que duu el seu nom. Entre els papers hi ha algun document certament divertit i curiós, que desvetllarem dissabte... L'acte és obert a qui vulgui acompanyar-nos.
Serà, sens dubte, una bona ocasió, una nova ocasió, per recordar-lo i recordar la seva contribució a la fundació del PSC, una bona ocasió per seguir arxivant les nostàlgies.
dimarts, 23 de gener del 2024
Correus respon
Diumenge vaig adreçar una queixa a Correus a través d'un formulari de contacte i ahir dilluns vaig rebre una primera (i potser única?) resposta. Bé.
No va ser una resposta genèrica automàtica, d'aquelles que la genera un robot, aquesta la vaig rebre minuts després d'enviar el formulari. Va ser una resposta específica sobre la queixa i la resposta a més a més, anava signada per una persona Molt bé.
La queixa feia referència a la impossibilitat de registrar-me a la web de Correus en la versió en català, i sí poder-ho fer, en cavi, a la versió en castellà.
La resposta que ahir vaig rebre, breu, incloïa una disculpa per les molèsties ocasionades, l'agraïment per informar de la incidència i la seva comunicació al departament corresponent per resoldre-la al més aviat possible. Molt bé. A vegades no cal més literatura.
No crec que Correus m'informi de la resolució final de la incidència, quan tècnicament hom ja es pugui registrar des de la versió de qualsevol idioma de la seva pàgina web; en tot cas jo puc mirar, d'aquí a uns dies, si la incidència ja està resolta, o si persisteix.
Mentrestant, em sembla que la resposta és d'agrair, per més que sigui d'obligat compliment, perquè massa vegades davant incidències semblants, en les que l'ús del català hi és entremig, la resposta que hom espera (i que acaba rebent) és el silenci, quan no el menyspreu fins i tot un estirabot, un insult, una escopinada a la cara...
Correus ha respost, i ha respost bé, senyal, m'agrada pensar, que igual de bé resoldrà la incidència.
dilluns, 22 de gener del 2024
En català, missió impossible
Ahir volia enviar un burofax i, seguint les instruccions d'un vídeo de Correus, prèviament havia de registrar-me al web de l'ens estatal; així que vaig entrar a la pàgina de Correus i, com faig habitualment en els webs de serveis públics, vaig mirar si hi havia l'opció de web en català: bingo!
Vaig clicar l'opció de registre i vaig començar a omplir els camps requerits: primer el correu electrònic, després el nom i alguna dada més... En el moment d'enviar les dades per rebre el codi per completar el registre, ups, m'apareix en pantalla aquest missatge: "Vaja! Sembla que hem tingut un problema. En aquest moment, no hem pogut enviar la validació OTP. Ho pots tornar a intentar més tard."
Ho intento més tard i res, i un xic més tard i tampoc, i llavors, ja una mica mosca perquè estic en un bucle del qual no sé sortir, torno a la versió en castellà de la pàgina web, inicio de nou el procés de registre, i ves per on, oli en un llum, en qüestió de segons ja estic registrat!
Finalment, ahir vaig poder enviar el burofax, però em va molestar que una simple qüestió tècnica s'encalli en la versió d'una web en un idioma, el català, i funcioni correctament en un altre, el castellà; no em vaig entretenir a provar-ho en cap dels altres idiomes (euskera, gallec, valencià i anglès).
Això sí, després d'enviar el burofax vaig cercar la pàgina de contacte i els vaig fer arribar la incidència / queixa a través d'un formulari. A l'espera de resposta, la millor seria que es resolgués aquesta incidència, un exemple més que amb català, certes coses, semblen i són, simplement, missió impossible.
dissabte, 20 de gener del 2024
Happy Xmas (War is Over). Minuts Musicals de Nadal
Escrita per John Lennon i Yoko Ono, "Happy Xmas (War is Over)" es va publicar a finals de 1971 com a senzill amb l'objectiu de transmetre un missatge de pau per la Guerra del Vietnam; la cançó va formar part d'una campanya de conscienciació per demanar la fi de la guerra, escampant el missatge "War is Over! If You Want It" (la guerra s'ha acabat, si tu vols) en un munt de tanques publicitàries.
La tria del moment, just abans de les festes de Nadal, és evident que no va ser casualitat, tot el contrari, John Lennon i Yoko Ono van convertir una nadala en un missatge de pau que ens interpel·la a tothom. Aquella guerra es va acabar uns anys més tard, l'any 1975, i malauradament després n'han vingut moltes més, avui encara en tenim moltes més, de guerres...
divendres, 19 de gener del 2024
Divisa. Centenari Joan Salvat-Papasseit
Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.
Divisa
L’estel d’un esguard
i el d’una senyera,
la guerra i l’amar:
la sal de la terra.
Al llavi una flor
i l’espasa ferma.
Joan Salvat-Papasseit
dijous, 18 de gener del 2024
L'home discriminat
Pau Riba ens cantava i descrivia, fa una colla d'anys, l'home estàtic, el que la tristesa tenia corprès, al que les orenetes niaven als seus cabells, el que la tristesa finalment va matar i amb la seva mort, les orenetes van emigrar...
L'home estàtic tenia els ulls absents, tristos, verds i oberts; com té els ulls l'home discriminat? Amb quina mirada recelosa i desconfiada, a vegades fins i tot amenaçant, es mira el feminisme? Hi ha un home que, sembla, cada vegada es fa més present: l'home discriminat.
Entenc que l'home discriminat ha perdut el seu domini, el seu poder i els seus privilegis; potser no ho ha perdut tot, però sí una bona part, i en part per tot el que han guanyat les dones en la seva lluita per la igualtat. Perquè sí, això de la igualtat va de vasos comunicants: si la dona ocupa espais de productivitat, deixa espais de cura, i aquests espais de cura els ha d'ocupar, en correspondència, l'home.
L'home discriminat és el que sent que la igualtat el perjudica, el que pensa, fins i tot, que la igualtat ha arribat massa lluny, s'ha decantat en excés en favor de les dones. L'home dominant no ha perdut el seu poder, la seva posició de privilegi, no se sent discriminat; l'home igualitari tampoc se sent discriminat, accepta que l'equilibri de rols, tasques i responsabilitats és el camí, a vegades amb algunes resistències, és cert, però hi contribueix en gran manera.
L'home discriminat, en canvi, porta malament això de la igualtat, i alerta que no són pocs: segons una enquesta del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) sobre la percepció de les polítiques d'igualtat i els estereotips de gènere, el 44,1% dels homes d'Espanya se senten discriminats i consideren que la igualtat ha arribat massa lluny.
És clar que també són preocupants les percepcions de les dones: el 32,5% de les dones també considera que el feminisme perjudica els homes. Una diferència substancial es produeix entre els joves: la meitat dels nois joves consideren que el feminisme els discrimina, per "només" el 28% de les noies joves.
Amb aquestes alforges és difícil que la igualtat avanci, que faci camí; és més, amb les resistències de l'home discriminat, especialment dels homes joves, fins i tot és més probable que la igualtat retrocedeixi, que pateixi una preocupant involució.
Ni les orenetes, voldran tornar...
dimecres, 17 de gener del 2024
Le llei del més ric
Pensàvem que la que imperava a la natura era la llei del més fort, però no sempre és així; a vegades guanya el més llest, el més hàbil... A la nostra societat impera, des de fa massa temps, la llei del més ric.
Oxfam ha presentat aquests dies un informe sobre la situació de la pobresa i la riquesa al món, "La llei del més ric", en el que demanen "gravar la riquesa extrema per posar fi a la desigualtat".
L'informe aporta dades i arguments suficients, entre els quals destaquen aquests:
- Des del 2020, l'1% més ric ha acaparat gairebé dues terceres parts de la nova riquesa generada al món, gairebé el doble que el 99% restant.
- La fortuna dels milmilionaris augmenta en 2700 milions de dòlars cada dia, mentre que els salaris d'almenys 1700 milions de treballadores i treballadors, més que la població de l'Índia, creixen per sota del que puja la inflació.
- El 2022, les empreses energètiques i d'alimentació van duplicar amb escreix els beneficis, distribuint 257.000 milions de dòlars en dividends als seus rics accionistes; tot això mentre més de 800 milions de persones se n'anaven al llit amb gana cada nit.
- Per cada dòlar recaptat en impostos a escala global, tan sols 4 centaus es recapten sobre la riquesa, i la meitat dels milmilionaris del món viu en països on no s'aplica cap impost successions a la riquesa que hereten els seus descendents.
- Si s'apliqués un impost a la riquesa de fins al 5 % als multimilionaris i milmilionaris podrien recaptar 1,7 bilions de dòlars anualment, cosa que permetria a 2000 milions de persones sortir de la pobresa, a més de finançar un pla mundial per acabar amb la gana.
La llei del més ric s'imposa i fins i tot els rics, i poderosos, troben arguments per mantenir la seva posició de privilegi. Aquests dies m'estic llegint un còmic (El dia de les oques. Seguint els passos de Santi Brouard) en què l'acció passa a principis dels anys vuitanta del segle passat i en una escena s'atribueix a Margaret Thatcher aquesta sentència: "si els rics fossin més pobres, els pobres encara serien més pobres...".
Fins ara hem vist que mentre els rics són menys en nombre i més rics, els pobres són més en nombre i més pobres; potser, contradient Margaret Thatcher, podríem veure què passa si els rics són menys rics (o més pobres, com deia ella), a veure què passa amb els pobres...
dimarts, 16 de gener del 2024
L'indeleble joc del Barça
I si fa un any el joc desplegat a la final va ser inesborrable, indeleble, el de diumenge passat també; la diferència és que aleshores el Barça va fer un gran partit, i el d'enguany ha estat més aviat un partit calamitós.
Naturalment, aquesta era una final que es podia perdre, però hom esperava del Barça que la pogués competir, però el gol de Lewandowski només va ser un miratge en el desert d'un Barça làbil en defensa, impotent en atac. Fa més mal com va perdre, que el títol perdut.
Tot just som a mitjans de gener i encara resta molta competició per jugar, A la lliga no pot perdre pistonada, no només per no deixar escapar el Girona i el Real Madrid, sobretot per no deixar-se atrapar i avançar pels que el persegueixen. A la Champions prou que ha fet, superant la fase de grups, i ja serà molt si supera la primera eliminatòria contra el Nàpols. A la Copa del Rei, la següent eliminatòria l'ha de superar, i a partir d'aquí veure els possibles rivals i, si cau el Real Madrid, se li hauria d'exigir, com a mínim, arribar a la final.
Xavi es juga la continuïtat en el que resta de temporada (si no en els pròxims partits) i com a mínim hauria de poder aixecar un dels tres títols que encara estan en joc; la Copa s'entreveu com el més assequible. Però més enllà dels títols, Xavi necessita recuperar el bon joc de l'equip, que sobretot exigeix recuperar la solidesa defensiva que va mostrar la temporada passada.
Aquesta temporada el Barça és un colador; ha començat molts partits, massa partits, encaixant aviat i la remuntada, amb més o menys èpica, no sempre és possible. Veurem si les setmanes que venen el Barça remunta, millora les seves prestacions en defensa i recupera una mica d'alegria, que el (bon) culer, per enfonsat que estigui, mai perd l'esperança...
dilluns, 15 de gener del 2024
La República es dilueix
La República ja no és el setmanari que va néixer de les cendres de Presència, primer encartat dins el diari El Punt Avui, després venut de forma separada, independent del diari. Ara La República, bé, més aviat els seus continguts, s'han diluït dins el diari, com també ho ha fet la publicació mensual L'econòmic, que sí que se seguia encartant cada mes.
Aquests canvis han modificat la portada i la capçalera del diari, també els seus continguts, i el cert és que amb el canvi hi hem guanyat els lectors i, com en el meu cas, els subscriptors d'El Punt Avui. Hi hem guanyat perquè ara el diari de cada dia ofereix uns continguts, sobretot en format reportatge, que fins ara no teníem, o que havíem de pagar per tenir...
No sé fins quan mantindré la subscripció; aquest any segur, que ja he pagat per endavant tots els diaris que espero que, puntualment, m'arribin cada matí a la bústia.
Els mitjans de comunicació en paper, més prims que temps enrere, segueixen sobrevivint gràcies als fidels lectors i subscriptors i a les ajudes públiques. Podem dubtar si la informació té un preu, si estem o no disposats a pagar-la, però el que és evident és que la informació té un cost, i aquesta dissolució de La República dins el diari de cada dia, segur que també té motivacions econòmiques.
La República es dilueix, com s'ha diluït la que un dia vam somiar i votar, però això ja són figues d'un altre paner...
dissabte, 13 de gener del 2024
Jo voldria que tot l'any fos com Nadal. Minuts Musicals de Nadal
A mitjans dels anys noranta va néixer a Begur el grup Glaucs, liderat per Jofre Bardagí, fill del músic, compositor i intèrpret Josep Maria Bardagí.
El nom del grup, Glaucs, fa referència a la segona accepció de la definició del diccionari, "verd blanquinós", tot i que tampoc descartaria que la inspiració del nom també fos per la primera accepció, relacionada amb el mar: "mol·lusc marí de l’ordre dels nudibranquis, d’un bell color blau".
Una de les seves cançons més conegudes, "Els teus ulls glaucs", fa referència, precisament, al nom del grup, i en la seva intermitent trajectòria el grup també s'ha apropat al gènere de les nadales, destacant especialment la cançó d'avui. Publicada l'any 2000 al disc col·lectiu "Altres cançons de Nadal", és tota una declaració de principis: Jo voldria que tot l'any fos com Nadal.
"Bonus track".
divendres, 12 de gener del 2024
Dona'm la mà. Centenari Joan Salvat-Papasseit
Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.
Dona'm la mà
Dona'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.
Dona'm la mà i arrecera ta galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.
Dona'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Joan Salvat-Papasseit
dijous, 11 de gener del 2024
L6, una millora que alhora necessita millorar
Fins a mitjans de novembre de l'any passat, el bus urbà que passa pel meu barri, la Línia 6, circulava entre setmana cada mitja hora en direcció Girona, cada mitja hora en direcció Sarrià de Ter. Des d'aleshores ho fa cada quart d'hora. L'increment de la freqüència ha suposat una millora notable del servei i s'ha traduït en un augment considerable dels viatges d'aquesta línia.
De fet, la línia s'ha desdoblat, i mentre l'L6 va i torna cada quart d'hora entre setmana de Girona a Sant Julià de Ramis passant pel barri de Pont Major, el meu barri, la nova L16 va i torna cada quart d'hora entre setmana de Girona a Sant Julià de Ramis passant per l'Hospital Trueta. La valoració d'aquests primers mesos, més enllà d'alguns ajustaments, és en general positiva.
Les dades també ho refermen: tal com informava aquesta setmana el Diari de Girona, els viatges han crescut un 24%, passant dels 77.319 viatges entre mitjans de novembre i mitjans de desembre de 2022, als 95.575 viatges entre el mateix període de l'any 2023.
Les franges horàries amb més viatges són les que coincideixen amb l'horari d'entrada i sortida de l'alumnat de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà, entre quarts de vuit i les vuit del matí, i quarts de tres i les tres de la tarda. Aquestes són les hores crítiques d'aquesta línia de bus i tot i l'augment de freqüència i l'increment de viatgers, persisteixen els problemes per absorbir tota la demanda de viatgers que van i tornen de l'institut.
Al matí hi ha alumnes que arriben tard perquè el bus, que ja surt ple de Girona, no s'atura a les següents parades i deixa alumnes palplantats al carrer, amb un pam de nas. Si van a peu fan tard; si esperen el següent bus, tot i l'augment de freqüència, també fan tard. A la sortida de les classes a la tarda, tres quarts del mateix, hi ha alumnes que no poden pujar al bus i han d'esperar el següent...
És innegable que amb l'increment de la freqüència s'ha millorat notablement el servei; també és innegable que l'increment de la freqüència no ha resolt el problema d'absorció de tota la demanda de transport d'alumnat. La solució seria reforçar la línia amb un "bus escombra" a les hores punta d'entrada i sortida de l'institut.
dimecres, 10 de gener del 2024
Podem començar per no pintar de negre a ningú.
Avui, per començar, alguns reconeixements.
Reconec que segueixo donant voltes al tema de les cares pintades de negre de les cavalcades; reconec que no és un tema tan senzill com, aparentment, sembla, que és complex i, per tant, les solucions ni són fàcils, ni són màgiques. També reconec que el tema va més enllà de les cavalcades, que és més extens i profund (diversitat, inclusió, xoc cultural, religiós, etc.), però també que tot i els dubtes i les dificultats, hi ha algunes decisions que es poden prendre per començar a endreçar correctament, i de forma col·lectiva, aquesta qüestió.
I és per això darrer que voldria seguir, per les tres mesures que es podrien prendre per a totes les cavalcades:
- No pintar de negre a ningú, ni al rei Baltasar ni a cap membre del seu seguici.
- Diversificar totes les comparses; de la mateixa manera que una persona rossa no necessàriament ha de formar part del seguici del rei Gaspar, una persona negra no ha de formar part necessàriament del seguici del rei Baltasar.
- Alternar cada any l'ordre de sortida dels reis, que el rei Baltasar no sigui sempre el darrer; en algun municipi ja es fa, i no ha de suposar cap problema.
Donant voltes al tema, entenc les
dificultats que les entitats organitzadores poden tenir a l'hora de
trobar persones negres per a participar en les cavalcades. I les
dificultats poden ser moltes i variades, des de la manca d'interès, la
manca d'oportunitat o la negativa pel fet de ser una celebració
cristiana.
Davant la manca d'interès només pot actuar-hi la
possibilitat de despertar alguna motivació, de trobar-hi algun
al·licient; no em refereixo a res econòmic, naturalment.
Davant
la manca d'oportunitat és on la inclusió ha de jugar el seu paper, en el
sentit d'obrir espais de participació en les entitats organitzadores.
Les barreres poden ser culturals, econòmiques, de xarxa relacional...
Davant
la negativa religiosa, només queda, evidentment, respectar la decisió.
Entenc les dificultats, les resistències i fins i tot les reticències, però com he dit abans hi ha una decisió que podem prendre, independentment del nombre de persones negres que participin en les cavalcades: podem començar per no pintar de negre a ningú. Només això ja seria un gran avenç.
dimarts, 9 de gener del 2024
El calendari de paret
Fa més d'una setmana que el mes de gener de 2024 llueix a la cuina de casa, en forma de calendari de paret. Anys enrere vam començar a fer calendaris d'aquests personalitzats i la col·lecció ja fa patxoca.
Són calendaris de paret a mes vista i cada mes s'acompanya amb fotografies familiars de l'any anterior que recorden els aniversaris, les celebracions, les vacances i altres moments immortalitzats.
Al calendari, en el dia corresponent, també hi ha els sants i aniversaris de la família, i en el requadre de cada dia hi ha prou espai per anotar-hi, quan s'escau, alguna activitat, esdeveniment o cita.
Aquest calendari físic, en paper, que pengem a la paret de la cuina, es va fent al llarg de l'any anterior a mesura que anem recopilant les fotografies de trobades i esdeveniments familiars, i es confecciona cap a finals de novembre per tenir-lo enllestit abans de Nadal; i té vida més enllà de l'any en qüestió.
Quan despengem el calendari de l'any que ja ha finat, l'endrecem juntament amb els altres, els dels anys anteriors, i tots ells en el seu conjunt acaben configurant un testimoni gràfic del pas del temps; és per això que els guardem, i no llancem, perquè ara amb prou feines s'imprimeixen fotografies, les d'aquests calendaris familiars acaben configurant una mena de resum de l'any.
Amb les fotografies d'aquestes darreres festes de Nadal ja he obert una nova carpeta: fotos per calendaris 2025...
dilluns, 8 de gener del 2024
"Blackface" reial
No sé si els Reis d'Orient us han portat tot el que els heu demanat; la nit de Reis sí que ens van dur una mica de pluja, i farien bé de deixar-nos-la, en abundància, aquí. També ens han deixat, un any més, el debat sobre fins a quin punt hem de pintar de negre els participants de la comparsa que acompanya el rei Baltasar, i el mateix rei inclòs.
A Girona una senyora que seguia la cavalcada prop nostre es queixava, precisament, que el rei Baltasar fos una persona negra, i no una de blanca pintada de negre com s'havia fet sempre, tradicionalment; per més arguments que un familiar li va donar, la dona no es movia de la seva posició: millor un rei Baltasar pintat que no un de negre de debò. Interpreto que la dona preferia que qui fes de rei Baltasar fos un destacat prohom de la ciutat, no un home negre qualsevol...
Hi ha qui va observar que enguany, el rei Baltasar de Girona portava barba, quan tradicionalment és un rei que no llueix barba; entenc que tal pilós accessori, naturalment postís com les barbes dels reis Melcior i Gaspar, tenia per missió "masculinitzar" les faccions de la dona negra que feia de rei Baltasar. És clar que avui en dia ja sabem que la barba no és patrimoni exclusiu dels homes, però això ja és una altra història...
Penso de nou en aquesta senyora de Girona, que si poc li agradava que el rei Baltasar no fos un home blanc pintat, potser encara li agradaria menys que ho fos una dona negra. Això de les cavalcades ha de deixar de ser una cosa d'homes blancs; semblava que el debat sobre el rei negre ja l'havíem superat anys enrere arran de la campanya "Un Baltasar de veritat", però resulta que no...
I no només ho dic pel rei Baltasar pintat del districte de Chamartín de Madrid, governat pel Partit Popular, també pel Baltasar pintat del municipi veí de Sarrià de Ter, governat pel PAS i el PSC. És clar que mentre en el primer l'Ajuntament deriva la responsabilitat en l'empresa contractada per fer el vídeo, en el segon l'Ajuntament ho justifica com a homenatge de la comissió organitzadora a la persona que durant anys havia fet aquest paper.
Arguments a banda, això de pintar blancs per a fer de negres té un nom: "blackface". I sobre aquesta qüestió en parla molt, i a criteri meu molt encertadament (i críticament), el gironí Aliou Diallo en l'article "La meva pell no és la teva disfressa" del diari Ara.
No només és qüestió de no pintar el rei Baltasar, tampoc la seva comparsa; i aquí la qüestió ja és més profunda, i potser caldria parlar de les entitats que organitzen les cavalcades, algunes vegades molt tancades en si mateixes i amb privilegis interns, caldria parlar d'inclusió...
També caldria començar a plantejar que no cal que les persones negres, o les pintades de negre, només acompanyin el rei Baltasar, potser també podríem diversificar les comparses, com diversa és també la nostra societat. Però és clar, si les persones negres ens fan nosa a la nostra societat, també ens en fan, com va deixar clar la senyora, a les (nostres) cavalcades...
dissabte, 6 de gener del 2024
Porteu-me carbó. Minuts Musicals de Nadal
Potser no podem fer que tot l'any sigui com Nadal; potser seria insuportable i, només pels àpats, només pel menjar, difícilment arribaríem sans i estalvis a finals d'any...
Potser no podem fer que tot l'any sigui com Nadal, potser no cal que tot l'any sigui com Nadal, però sí que podem, durant tot l'any, escoltar cançons de Nadal, que és una altra manera de viure'l i recordar-lo, sense posar tant en risc la nostra salut... I a més, hi ha grans cançons de Nadal que, precisament pel fet de ser grans cançons, venen de gust i sonen molt bé durant tot l'any.
divendres, 5 de gener del 2024
Si anessis lluny. Centenari Joan Salvat-Papasseit
Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.
Si anessis lluny
Si anessis lluny
tan lluny que no et sabés
tampoc ningú sabria el meu destí,
cap altre llavi no em tindria pres
però amb el teu nom faria el meu camí.
Un ram de noies no em fóra conhort
ni la cançó sota el dring de la copa,
vaixells de guerra vinguessin al Port
prou hi aniria, mariner de popa.
Si jo posava la bandera al pal
i era molt alta, t'hi veuria a dalt.
Joan Salvat-Papasseit
dijous, 4 de gener del 2024
Els primers catalans de l'any
A Catalunya s'està consolidant una nova tradició de Cap d'Any, al costat dels salts d’esquí de Garmisch-Partenkirchen, del concert de valsos de la Filharmònica de Viena i de la primera capbussada de l'any: criticar els noms i l'origen dels primers catalans de l'any.
Ja fa anys que de Joans, Joseps i ases no n'hi ha a totes les cases, que en la mesura com s'ha diversificat la societat catalana, també ho han fet els noms dels nadons catalans, que són, ni més ni menys, els que neixen i viuen a Catalunya, més enllà de l'origen ètnic, cultural, religiós o nacional de la seva família.
En Jacob, en Matteo Alexander, en Víctor i l'Ayah són els primers nadons catalans d'aquest 2024 i en tot cas haurien de ser ells qui, ja grans i amb prou maduresa, decideixin si a banda de ser catalans (pel fet d'haver nascut a Catalunya), també se'n senten.
Fa un any van ser en Yousaf, l'Alex Adrián, l'Abdul Jabbar, la Dayla Mia, en Pau i la Yasmin, i els anys anteriors els primers catalans van ser l'Alexa el 2022, la Yinara el 2021, l'Àlex el 2020, l'Emma el 2019, la Raisa el 2018, la Lara el 2017, l'Erik el 2016, la Noèlia el 2015, en Tanai el 2014, en Gerard el 2013...
Convindria recordar una dada que vaig compartir dies enrere, parlant del repte de la diversitat: el 1987 la població de nacionalitat estrangera representava l'1,1% de la població catalana, el 2023 el 16,3%. Els anys vinents és possible que aquest percentatge creixi, en previsió de l'increment de població que anem consolidant, combinat amb la baixa natalitat; ja sabem que l'increment de població es produeix més pel factor migratori que per la natalitat...
Convindria que aquesta tradició no arrelés; aquesta crítica conté importants traces de racisme i xenofòbia, alimenta l'odi i no contribueix a la convivència. Quedem-nos amb els salts d'esquí, els valsos de Viena i la primera capbussada!
dimecres, 3 de gener del 2024
Cap d'Any, amb més emoció que cotilló
Aquest Cap d'Any no vam comprar cotilló, ja sabeu, aquelles bosses que venen als supermercats que van farcides d'antifaços, d'acolorides perruques, d'ulleres amb nas, de ridículs barrets i d'espanta-sogres: "ja aprofitarem tot el que tenim d'anys anteriors", va dir la Sira.
Durant tot el sopar la bossa amb les restes de cotilló va restar en un racó del menjador; la taula feia goig, primer amb uns entrants variats i molt complets, d'aquells entrants que conviden a dir que amb ells ja en faríem prou: brandada de bacallà, taula de formatges i de patés, quiches, pernil (pernil del bo, acabat de tallar!), endívies amb rocafort, gambes... Després van aparèixer dues cassoles: llom de porc amb salsa de foie gras i galta de vedella amb bolets.
Vam començar a sopar a quarts d'onze de la nit; la taula era plena de menjar, també plena de comensals, vint-i-tres, si no em vaig descomptar, repartits en tres generacions de la meva família paterna. Personalment, m'agraden molt, aquestes trobades familiars, el bon menar està garantit, també la bona conversa, a vegades més distesa i desimbolta, d'altres més seriosa i transcendent. I sí, a vegades hi hauria motius per fer alguna esmena a la totalitat a algun familiar, per dir alguna astracanada, però amb un mínim nivell de tolerància, la sang no arriba al riu.
Amb bon menjar i millor companyia, només calia deixar passar el temps fins que arribés el de descompte, amb el cava en fresc i els grans de raïm comptats i repartits. I amb el temps de descompte se'ns va anar fent present, cada vegada més, i més intensament, el nostre gran absent d'aquest 2023, i l'emoció ja ens embolcallava prou, que no calia el cotilló, i l'emoció finalment ens va desbordar just acabades les campanades...
Vam començar el 2024 amb més abraçades que petons, amb més emoció que cotilló; abraçades intenses i emotives, abraçades amb llàgrimes galtes avall, abraçades d'enyor i de record, també de consol, reconfort i suport.
El vam tornar a plorar i ho farem tantes vegades com ho necessitem; ja no era aquell plor desconsolat d'aquells primers dies de sense ell, a mitjans de juny; era un plor naturalment trist, més amarat d'enyorança i record.
Va ser el primer Cap d'Any sense ell, també el primer Nadal... Jo el vaig trobar a faltar, especialment, l'endemà, primer d'any, a l'hora d'esmorzar, quan ens feia riure amb la seva divertida, i tantes vegades exagerada, fatxenderia... No és només el buit que deixa a la taula, és sobretot el buit d'aquests moments en què que hi fos o no marcava la diferència, perquè sabies que amb ell la conversa i les rialles estaven assegurades.
L'endemà, dia 1 de gener, el cotilló seguia allà mateix, immòbil, quiescent dins la bossa en aquell racó del menjador, aliè a la festa de la nit anterior; i tal com el vam dur, ens el vam endur de nou cap a casa. Qui sap si fins a l'any vinent, si fins al següent Cap d'Any.
dimarts, 2 de gener del 2024
Any nou, Ràdio Sarrià nova!
Avui l'objectiu, l'únic objectiu, és que Ràdio Sarrià soni, es pugui sintonitzar.
Si al llarg del dia d'avui Ràdio Sarrià es pot sintonitzar, s'haurà produït un petit miracle; no uns d'aquests miracles divins, sinó un d'aquests miracles fruit de la perseverança i el compromís d'alguns dels seus col·laboradors, que aquests darrers dies, setmanes i mesos han estat treballant per recuperar el model d'una emissora municipal del i pel poble.
Aquests darrers quatre anys Ràdio Sarrià ha estat gestionada per una empresa externa; l'anterior equip de govern va optar per transformar el model i externalitzar-ne la gestió, i en aquest procés de canvi es va produir una crisi per la maldestra defenestració (per dir-ho d'alguna manera) de qui fins aleshores havia estat l'ànima i la veu de l'emissora.
Aquesta crisi va fer que la gran majoria dels i les col·laboradores de l'emissora, persones voluntàries que hi fèiem programes, seccions, falques, etc., decidíssim suspendre la nostra col·laboració amb la ràdio. D'aquesta decisió conjunta en va sortir el comunicat "Tots som Ràdio Sarrià", fet públic a finals de gener de 2020.
Els i les col·laboradores signants del manifest, lluny de quedar-nos resignats i de braços plegats, vam decidir seguir en contacte i treballar per recuperar el model de ràdio, que en essència, pensem, ha de tenir (com havia tingut sempre) aquests dos pilars: la informació local i la participació ciutadana.
L'any 2023 ha estat especialment intens, ja que els i les col·laboradores hem actualitzat i revitalitzat l'Associació Cultural Ona Sarrià, una entitat que sempre ha estat vinculada a la ràdio, és la seva raó de ser, fins fa quatre anys. La voluntat d'Ona Sarrià és vetllar pel bon funcionament de l'emissora i alhora ser el paraigua per als i les col·laboradores, ser l'entitat que els acull i dona suport en la seva tasca voluntària de col·laborar amb Ràdio Sarrià, de fer ràdio.
Hem actualitzat la Junta de l'entitat i ens hem posat al servei de l'Ajuntament de Sarrià de Ter per treballar conjuntament en la recuperació del model participatiu i col·laboratiu de Ràdio Sarrià, participant activament al Consell de Cultura i Comunicació del poble, també en reunions amb La Xarxa de Comunicació Local, per anar definint el model de gestió municipal.
Les darreres eleccions municipals de maig de 2023 van desembocar en un canvi de govern, i el nou govern de Sarrià de Ter ha apostat fermament per recuperar el model de gestió municipal i de participació ciutadana. Des del primer dia de mandat hi hem estat treballant i ara, amb el canvi d'any, s'ha finalitzat la gestió externa.
Sabem que engegar la nova Ràdio Sarrià no serà cosa d'un dia. El traspàs de l'empresa concessionària no ha estat precisament un camí de roses, més aviat una permanent cursa d'obstacles que potser algun dia (no avui) caldrà explicar. L'Ajuntament té previst convocar una plaça de coordinació de l'emissora, i els i les col·laboradores ens hem començat a activar per anar preparant nous programes i seccions.
És per això que als veïns i veïnes de Sarrià de Ter, als i les oients de Ràdio Sarrià, els demanem paciència i comprensió. Avui, dia 2 de gener de 2024, el nostre principal objectiu és que Ràdio Sarrià es pugui seguir sintonitzant, que soni; us asseguro que el dia 31 de desembre no ho teníem gens clar, que avui pogués sonar... I a poc a poc, les setmanes i mesos que venen els continguts de Ràdio Sarrià s'aniran ampliant amb programes propis sobre esports, música, cultura, actualitat, entrevistes...
Amb el nou any neix una nova Ràdio Sarrià, reneix Ràdio Sarrià. És molta la feina que hem fet fins ara per arribar fins aquí, per arribar a aquest 2 de gener que teníem marcat al calendari. Sabem que és molta més la feina que ens espera, feina tornar a fer de Ràdio Sarrià la veritable veu del poble.
dilluns, 1 de gener del 2024
Dilluns, 1 de gener
Dilluns, 1 de gener de 2024. Aquest primer dia de l'any no només enceta l'any i el mes, també la setmana. No és gaire habitual que un any comenci en dilluns, els darrers 50 anys, des de 1974, només ha passat cinc vegades: els anys 1979, 1990, 1996, 2001 i 2007. L'anterior a aquest cicle de 50 anys va ser el 1973, i no serà fins al 2029 que l'1 de gener tornarà a ser un dilluns.
No sé si hi ha una fórmula matemàtica que permeti calcular i preveure quins anys començaran en dilluns; entenc que el càlcul és complex, tenint presents els anys de traspàs... Què voleu que us digui, jo així a simple vista no sé veure-hi una correlació numèrica, una lògica matemàtica. És clar que el fet que jo no la vegi, no vol dir que no hi sigui...
Matemàtiques a banda, que un any s'estreni en dilluns, el nostre primer dia de la setmana, no deixa de ser curiós i fa que, tot i que sabem que no és cert, reforci encara més la idea que tot comenci de bell nou. Amb el nou any, com amb el nou curs, s'inicia un nou cicle vital en el qual ens donem l'oportunitat de fer com si comencéssim de zero, com si algunes coses de l'any anterior ja haguessin prescrit, haguessin caducat, i que amb l'estrena del nou calendari, de la nova agenda, podem plantejar-nos reptes nous, nous propòsits.
D'alguna manera, amb el canvi d'any mudem la pell i amb la pell estrenada sentim, tot i ser un any més grans que el primer d'any anterior, una energia renovada que ens empeny a pensar, fins i tot il·lusionar-nos, que podem ser un xic millors (allò de la versió millorada de nosaltres mateixos) que aquest primer dia de l'any ens brinda l'oportunitat de fer una mena de tabula rasa i començar de nou.
Ja sabem que no és exactament així, que amb el canvi d'any res s'acaba, ni res comença, més enllà de l'any, del número de l'any. Però el desig és fort i el compartim, acabades les campanades i amb el raïm coll avall, mentre brindem i ens abracem amb els que ens estimen, amb els que estimem.
Bon any nou!