Minuts Musicals localitzats al món

"Que boig el món", canten Lax'n'Busto, i ja ens ho advertien, als anys vuitanta, Tears for Fears quan cantaven "Everybody Wants To Rule The World" (tothom vol governar el món). I per més que Louis Armstrong s'esforcés a cantar-nos com de meravellós és el món ("What a Wonderful World") anys més tard REM van cantar, com si fos una premonició, sobre la fi del món tal i com el coneixem amb "It's The End Of The World As We Know It (And I Feel Fine)".

Tenim el món a les nostres mans, i sembla no importar-nos... Podríem tornar-lo a l'home que (ens) va vendre el món ("The Man Who Sold The World"), cançó de David Bowie de la que Nirvana en van fer una extraordinària versió.

"El món volta" cantava el mític Jimmy Fontana amb "Il Mondo", i ens la cantava fins i tot en català... És clar que si hi ha una versió que m'agrada especialment d'aquesta cançó és la del grup italià Punkreas...

Per més boig que estigui, per més que tothom el vulgui governar, per més que s'acabi o sigui meravellós, el que és evident és que malgrat tot...

"El món volta
i ni un moment pot aturar-se..."

"Hello, Dolly!" Minuts Musicals amb nom propi

Em fascinen, ho reconec, les històries que hi ha rere els càstings de moltes pel·lícules, en el procés d'elecció de l'elenc artístic que la protagonitza, els actors i actrius que han descartat temeràriament papers, també els i les que, tot i no ser la primera opció, ni la segona ni la tercera, els han acabat protagonitzant i esdevenint icona de la pel·lícula.

Del primer cas no puc oblidar el de Tom Selleck, l'etern Magnum, que precisament per seguir fent aquest paper d'intrèpid investigador privat, va rebutjar el de Indiana Jones que finalment faria, per a glòria seva, Harrison Ford.

Del segon cas podem parlar de Barbra Streinsand i la seva participació a la pel·lícula "Hello, Dolly!", adaptació cinematogràfica del musical de Broadway. Descartada l'actriu que va fer la versió a Broadway, la primera opció del director, Gene Kelly, va ser Judy Garland, descartada pels productors, i fins a 4 actrius van optar al paper, entre elles Bette Davis i Julie Andrews.

Barbra Streisand va arribar al projecte després del seu debut cinematogràfic amb "Funny Girl", amb Oscar inclòs, lligada pel contracte que tenia amb la productora.

Streisand, molt més jove que les altres actrius descartades o que havien descartat el paper, molt més jove que el personatge, Dolly, que va acabar interpretant, va haver d'encaixar en un rodatge del que sempre ha dit que es va sentir incòmode...

La pel·lícula va ser un èxit, i també la cançó, "Hello, Dolly!", popularitzada per Louis Armstrong anys abans... 

A vegades, com en aquest cas, el que passa a la rerebotiga de la pel·lícula bé valdria una pel·lícula!

#MinutsMusicals de versions amb "Summertime"

A l'estiu tot ha de ser, o com a mínim semblar, més "light", més lleuger, més informal, desenfadat, menys seriós: els informatius, els magazins, les tertúlies...

Quelcom semblant passa amb un subproducte del món de la música: la cançó d'estiu!

Ja fa uns quants estius que cada estiu hi ha més d'una cançó d'estiu: la que promou una ràdio, la que promou una televisió, la que promou una marca de cervesa, la que promou una altra marca de cervesa... És clar que no totes les cançons d'estiu són iguals i entre elles també hi ha grans diferències d'estil i, naturalment, de qualitat!

A les antípodes de King Àfrica i les seves túniques hi ha una cançó que, sense ser ni haver estat mai la cançó de l'estiu, ens parla de l'estiu coma època d'esplendor, una època on encara podem atrapar els nostres somnis: Summertime, de  George Gershwin, és una cançó de bressol que forma part de l'òpera nord americana "Porgy i Bess" estrenada l'any 1935.

La cançó ben aviat va ser versionada, essent una versió de Billie Holliday de 1936 la primera la primera en arribar a les llistes d'èxit.

"Summertime" és de les cançons més versionades de la història de la música; d'entre les desenes de milers de versions destaca la que van fer Louis Armstrong i Ella Fitzgerald el 1957, però si una versió sobresurt, per mi, per sobre de totes és la que va fer Janis Joplin l'any 1968, una versió sublim!

Ja sé que al llarg de l'estiu són molts els moments que el cos us demana la pitjor de les cançons de l'estiu, però escoltem també l'estiu una cançó que, juntament amb les seves versions, el dignifiquen!

L'estiu també és estació per escoltar i gaudir, més enllà de la cançó de l'estiu, de bons minuts musicals de versions!









També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent un triangle d'amor!