dimarts, 31 de maig del 2016

Simbologia feixista a l'espai públic? No, gràcies!


Al costat del monument franquista commemoratiu de la batalla de l'Ebre jo hi alçaria un altre monument, aquest segon en honor als qui van impulsar la consulta popular al voltant del monument feixista.

El debat sobre la permanència de la simbologia franquista a l'espai públic no és nou, però emergeix de tan en tan amb casos com el d'ara a Tortosa. La reivindicació de Sarrià de Ter per la desaparició dels escuts amb l'àguila imperial que hi ha a banda i banda del Pont de l'Aigua és llarga i constant, però les àguiles, les gallines com en diem per aquí, segueixen allà, sense alçar el vol! Ni tan sols un vol gallinaci per anar a parar, per exemple, al Museu d'Història de Girona! Més que de voluntat popular, aquesta és una qüestió de voluntat política!

El monument tortosí va ser alçat i inaugurat l'any 1966 pel general Franco, cabdill per la gràcia de Déu, i allà es mantindrà ara per la gràcia de la democràcia, per la broma d'una consulta popular. No volíem democràcia?...

Si l'àguila imperial va desaparèixer de la bandera espanyola, com a símbol feixista que és, bé hauria de desaparèixer també dels equipaments i la via pública, com altres símbols feixistes: jou i fletxes, eqüestres del dictador... és extens encara el cens de la simbologia franquista a Catalunya!

Ara que ens agraden tant les consultes i els referèndums, ara que demanem i exigim votar-ho (quasi) tot hauríem de filar prim revisant què votem, no sigui que rere la màscara d'una consulta democràtica no s'hi amagui la covardia per prendre una decisió que en altres països amb passat feixista no admeten discussió:  

Simbologia feixista a l'espai públic? No, gràcies!

dilluns, 30 de maig del 2016

Juanfran vs Cristiano


A Juanfran, el jugador de l'Atlético de Madrid que va llençar el penal al pal, el penal errat li pesarà de per vida com una llosa, però com Djukić amb el seu, haurà d'aprendre a conviure-hi.

Juanfran no va faltar en la seva promesa i ell, com tot l'Atlético, tenien de nou la possibilitat d'alçar-se com a campions d'Europa; però de nou van ensopegar contra el Real Madrid.

Juanfran no va fer un gran partit, va anar allò que diuen de menys a més i seva va ser la internada per la banda i la centrada, com tantes altres, que va permetre empatar la final i jugar la pròrroga que va precedir la tanda de penals.

Juanfran, és cert, va fallar un penal fatídic, l'únic error en una tanda de penals fins aleshores igualada, però també és cert que no va ser l'únic que aquell vespre va errar un penal: Griezmann en va fallar un i el pitjor no va ser enviar la pilota al travesser, sinó que l'hàbil davanter francès matalasser va desaparèixer del partit durant massa minuts...

Possiblement Juanfran no hagués llençat el cinquè penal de l'Atlético si Koke no s'hagués lesionat, i possiblement podríem trobar moltes conjectures que ens durien a escenaris en que el penal fallat de Juanfran no existís, però la realitat, sempre tossudament tan tossuda, va ser aquesta i Juanfran ja fa dies que hi conviu.

L'error de Juanfran va servir en safata de plata l'èpica per a Cristiano Ronaldo, que com en aquest article en el partit va aparèixer només al final per a marcar el penal definitiu i finalment decisiu i erigir-se, i autoproclamar-se, com l'heroi de la final, tot i fer un partit més que discret durant els 120 minuts de joc: aquesta també és una realitat molt tossuda!

Cristiano esperava, desitjava aquest moment de feia temps, ja sabem que en una tanda de penals ell vol el cinquè, el que moltes vegades és el decisiu, a risc que en d'altres ni tan sols es llanci... Esperava aquest moment i quan va arribar no el va desaprofitar, ni ho farà de per vida...

L'Atlético de Madrid aquests darrers anys ha sabut plantar cara i vèncer el Real Madrid en molts partits i alguna final, però aquestes dues derrotes en finals de la Lliga de Campions han reforçat el paper que històricament se'ls atribueix: uns els "pupas", els altres els reis i dominadors d'Europa! I tot per un penal!

Si el penal errat de Juanfran li pesarà com una llosa de per vida, el marcat i definitiu de Cristiano de per vida li alimentarà la vanitat... Juanfran no deixarà de lluitar, Cristiano no deixarà de creure's el millor...

Així funciona el futbol i en part també la vida... I en la vida, més enllà de la simpatia pels seus colors, jo sóc més de Juanfran que de Cristiano Ronaldo, sóc més com Juanfran que com Cristiano...



dissabte, 28 de maig del 2016

Minuts Musicals retrobats amb Ten Years After i "I'm Going Home"

 

Repassem alguns dels millors guitarristes de rock dels anys seixanta i setanta del segle passat: Jimi Hendrix, Jimmy Page (Led Zeppelin), Eric Clapton, Carlos Santana, Ritchie Blackmore (Deep Purple), Brian May (Queen), David Gilmour (Pink Floyd), John Mayal... i sí, Alvin Lee!

Alvin Lee no només va ser el guitarrista i ànima dels britànics Ten Years After, també el podem considerar com un dels grans guitarristes de rock i blues.

Entre els anys seixanta i setanta del segle passat Ten Years After van publicar vuit discs en els que, amb la base del blues i del rock, també van flirtejar amb el rock dur i la psicodèlia, que passaven per allà...

La seva cançó més coneguda, també la que més va escalar a les llistes d'èxit, és "I'd Love To Change The World", cançó "protesta" amb aires més acústics i psicodèlics, però en la que naturalment no hi manca la guitarra elèctrica d'Alvin Lee.

Més representativa de Ten Years After és la majestuosa "I'm Going Home", onze minuts d'intensitat i blues que van enlluernar el darrer vespre del Festival de Woodstock.

Alvin Lee va morir a principis març de 2013 a Marbella, on vivia des de feina uns anys; qui sap si aleshores va tornar a casa, entre les estrelles del rock, com algunes que he citat al principi d'aquests minuts musicals, amb les que va compartir música, escenaris i guitarra!





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 27 de maig del 2016

El vídeo de la setmana: nunca dejes de creer


L'estil de joc del Cholo Simeone no deixa indiferent i ha estat discutit, fins i tot menystingut, per llegendes del futbol, però és un estil que, agradi o no, dóna resultats, i fins i tot títols: el binomi Cholo - Altético de Madrid han guanyat una Copa del Rei, una lliga espanyola, una Supercopa d'Espanya, una Lliga Europa i una Supercopa d'Europa aquestes darreres cinc temporades.

Fa dos anys quasi li pren "la décima" al Real Madrid, però aquell partit se li va escapar als darrers minuts i la pròrroga van ser una llosa! Però la fe mou muntanyes, diuen, i de fe als matalassers no els en manca! "Nunca dejes de creer" és un dels seus lemes i s'hi aferren fins i tot, si cal, amb les dents!

Fa dos anys a la gespa de l'estadi on l'Atlético de Madrid va perdre la seva segona final de la Lliga de Campions d'Europa el lateral Juanfran va dir que tornarien a jugar una final, i, com diu la dita, el temps li ha donat la raó!



No sé si serà qüestió de fe, o de futbol, però naturalment cadascú s'encomana a qui vol, o pot, i l'Atlético de Madrid se'n recorda, també aquests dies, dels qui ja no hi són...



Diuen que el futbol li deu una Champions League a l'Atlético de Madrid... Fins i tot amb el Real Madrid com a rival, jo tampoc deixo de creure-hi, ni que sigui per un dia!

Bon divendres!

dijous, 26 de maig del 2016

Pressupost 2016: ninonino, ninoninoni...


Al bàsquet sovintegen les cistelles als darrers segons, fins i tot al darrer segon, que capgiren el resultat d'un partit que abans d'aquests darrers segons semblava sentenciat. Hem vist llançaments triples des del mig del camp o des del camp propi que just abans de la botzina han entrat a la cistella que han permès guanyar un partit, passar o salvar una eliminatòria o fins i tot guanyar un títol!

Fer una cistella al darrer segon, al compte enrere final, provoca una inevitable explosió d'adrenalina i eufòria i crea d'immediat un moment èpic, memorable, per al record!

L'acord per a la investidura del president Puigdemont entre Junts pel Sí i la CUP va ser com una cistella al darrer segon d'una legislatura que semblava finada... En el cas de la frustrada XI legislatura espanyola ningú va llençar a cistella al darrer segon. Quan el partit ja està més que decidit fins i tot els darrers segons no es juguen i els jugadors pleguen veles, es saluden i enfilen els vestidors.

Aquesta setmana el govern de la Generalitat ha presentat el pressupost 2016 al Parlament per al seu debat i aprovació, pressupost que, com aleshores la investidura, necessita el suport, ni que sigui parcial, de la CUP per a ser aprovat. El punt de partida de la CUP és un no rotund, com ho era a la investidura del president Mas, però com aleshores ara ja s'ha iniciat un compte enrere per a la seva aprovació en què com en un llançament al darrer segon, el resultat és incert!

Hi haurà cistella final? Com diu la cançó, "it's the final countdown, ninonino, ninoninoni..." Però el cert és que encara resta molt partit; de fet el partit, aquest partit, tot just acaba de començar i, com al bàsquet, pot passar de tot!

dimecres, 25 de maig del 2016

Eleccions low cost


No crec que el 20D fos inútil, tampoc que els electors ens equivoquéssim votant; inútils, estèrils si voleu, van ser els intents per formar govern i en tot cas es van equivocar els qui, tenint a les seves mans la possibilitat de fer-lo, o de facilitar-lo, no van saber o voler-ho fer.

Però ja sabem que la política no ho resol tot, ni tan sols el que la pròpia política embolica, i el post-20D ha acabat esdevenint una pre-campanya de la pre-campanya electoral: cap novetat. També sabem que les pre-campanyes són a les eleccions el que les olimpíades als jocs olímpics!

Al final, doncs, el 26J ha resultat inevitable i mig any després haurem de tornar a passar per les urnes: més enllà de la mandra que ens pugui fer la campanya (més que votar de nou) el que és evident és que aquestes eleccions, com totes, suposaran un cost, en aquest cas un sobrecost, doncs en principi no estaven previstes.

És de suposar que els partits faran gestos per mostrar certa austeritat en la campanya electoral, sobretot després de no haver sabut ni tan sols posar-se d'acord en això, la reducció de la despesa electoral. Diuen que veurem menys cartells pels carrers però sembla que no ens estalviarem el farciment de les bústies a sobre per partit ni els espais gratuïts de propaganda electoral en els mitjans públics.

També tenen aparença de baix cost aquests vídeos anunciadors d'acords o candidats fets a l'estil casolà, tot i que aquí pesa més el llenguatge comunicatiu que l'estalvi que puguin suposar, doncs no crec que ens estalviïn els tradicionals vídeos electorals corporatius.

Aquests darrers anys hem vist proliferar al carrer, i sobretot a internet, les botigues outlet, aquelles que ofereixen productes de marca d'altres temporades a preu (se suposa) de ganga; quelcom semblant passarà amb la majoria de candidats d'aquestes properes eleccions...

Tot això que ens estalviarem: ja els hi coneixem els defectes i les virtuts, que també en tenen: com a mínim la de no desistir a tornar-nos a demanar que els fem confiança apel·lant si cal al vot útil, amb el risc que s'esdevingui inútil, en funció del que n'acabin fent ells, del nostre vot!

No crec que el 20D fos inútil, ningú ens va dir que la democràcia era perfecta i infal·lible, tan sols que era, és, el menys dolent de tots els sistemes, no? Tampoc crec que ho sigui el 26J sigui inútil, com tampoc aquestes seran unes eleccions de baix cost, sobretot si no ens estalvien unes noves i terceres eleccions!

Hi ha qui sembla viure molt confortablement en permanent pre-campanya, com si fos aquest el seu hàbitat natural,  hi ha qui sembla viure molt, massa confortablement governant en funcions...

dimarts, 24 de maig del 2016

Relligant títols

Piqué es va multiplicar contra el Sevilla, tancant una gran temporada! Foto: Reuters

El Barça va guanyar la seva 28a Copa del Rei de la mateixa manera que va certificar, dies enrere, la seva 24a Lliga: lluitant fins al final!

La final del Barça va ser èpica amb l'expulsió de Mascherano i la lesió de Suárez, i l'equip va saber resistir amb Gerard Piqué multiplicant-se en defensa, Iniesta dominant el mig del camp i Messi centrant l'atac per tal que el ràpid Alba i l'inspirat Neymar rematessin una treballada victòria contra un Sevilla lluitador. Amb el de la Copa del Rei el Barça tanca la temporada amb 4 títols!

Ja fa anys que el Barça s'ha acostumat (i ens ha acostumat) a guanyar títols a tots els nivells, fins al punt d'esdevenir un dels clubs que més n'ha guanyat els darrers 10 anys: 4 Champions League, 7 lligues espanyoles, 4 Copes del Rei, 5 Supercopes d'Espanya, 3 Supercopes d'Europa, 3 Mundials de Clubs...

Aquesta ha estat una dècada prodigiosa que no sembla tenir aturador, ni tan sols, com s'ha demostrat, una Lliga de Campions d'Europa del Real Madrid, ni "la décima" del 2014 ni la que puguin guanyar aquesta (convulsa) temporada, poden aturar la projecció del Barça.

És cert que la temporada del Barça i del Real Madrid poden ser més o menys brillants en també funció de la brillantor de l'altre, però la temporada passada ja vam veure de quina manera el Barça de Luis Enrique es va sobreposar, i imposar, a una irregular temporada anterior seva, i brillant, amb "la décima", del Real Madrid.

Faci el que faci el Real Madrid a la final europea la temporada del Barça és de notable, fins i tot notable alt, i sobretot, passi el que passi a la final de la Champions League ningú dubta que el Barça seguirà relligant títols, alguna temporada més d'altres menys, temporada rere temporada...

Ja fa anys que el Barça ens ha acostumat a guanyar títols i diuen que fins i tot ha canviat el caràcter dels culers, enterrant el patidor pessimista i fent florir el que gaudeix amb els triomfs i perdona (i fins i tot sopa amb) les derrotes.

Em preocupa més quan en comptes de comptar els títols guanyats descomptem els que no guanyem, com si el més normal fos que el Barça ho guanyés tot, com si el més normal fos que el Real Madrid ho hagués de guanyar tot, fins i tot, sobretot, la propera final de la Lliga de Campions d'Europa!

No, jo no espero que el Barça ho guanyi tot, prou em conformo que vagi relligant títols, algunes temporades més d'altres menys, que no és poc!

dilluns, 23 de maig del 2016

L'estrellada de la Copa del Rei

Concepción Dancausa es Delegada del Govern Espanyol a Madrid. Foto: EFE

A Concepción Dancausa li ha sortit el tret per la culata, tot i que potser millor expressar-ho amb una metàfora futbolística: s'ha fet un autogol!

El seu mèrit, però, és doble, doncs no només ha atiat els ànims dels culers independentistes, també ha molestat bona part del seu partit, que encara es pregunten... calia?

L'estelada pot ser moltes coses i fins i tot pot no agradar ni fer cap gràcia, però Dancausa va atribuir-li més virtuts i/o defectes (segons qui i com s'ho miri) dels que realment té. L'estelada representa un anhel d'independència, un desig de decidir per la via democràtica amb el que es pot estar d'acord o no, però Dancausa hi veia, hi veu, la personificació del mal, del mal que amenaça la unitat i grandesa d'Espanya.

La croada del govern del Partit Popular contra l'estelada volia tenir ara una nova batalla, després de la que encara es lliura per la presència d'estelades en equipaments públics, en especial ajuntaments. Podria ser aquesta prohibició la primera per a foragitar les estelades dels camps de futbol espanyols, però la seva presència no només és inofensiva, sinó que és completament legal! Són altres les banderes il·legals, antidemocràtiques, les que lamentablement encara es veuen en alguns estadis, les que Dancausa deu enyorar...

No són poques les veus que aquests dies han demanat, exigit, la dimissió de Concepción Dancausa, petició de manual, però possiblement sigui major pena que la dimissió haver fet i quedat en ridícul i la vergonya aliena de molts dels seus companys de partit, que encara es pregunten... calia?

En la prèvia de la Copa del Rei d'enguany no es parlava ni d'estelades ni de xiulada a l'himne i al rei espanyols; Dancausa ha contribuït com ningú a situar les estelades en portada de tots els informatius i ha provocat que un jutge les legitimi dins els estadis, fins i tot a la cara del propi rei Felip VI!

Parafrasejant Gerard Piqué hom podria dir: "gracias Concepción Dancausa, contigo (re) empezó todo!" Més que l'estrella ella ha estat l'estrellada de la Copa del Rei, que per cert, ja ho havia oblidat... era un partit de futbol, no?

dissabte, 21 de maig del 2016

Minuts Musicals retrobats amb Rick Astley i "Never Gonna Give You Up"


Diuen que de tots els nostres cinc sentits l'olor és el que més capacitat té de fer-nos rememorar records, de fer-nos viatjar pel temps i transportar-nos al moment on aquella olor es va registrar, a vegades per sempre més, al nostre cervell. Hi ha cançons que més que escoltar-les sembla que les hàgim olorat; la d'avui n'és una!

Dies enrere vam retrobar-nos part de la colla que vam fer junts vuitè de primària el curs 1987/1988 a l'Escola Montjuïc de Girona; ens trobem de tan en tan i així a banda d'actualitzar els records de la nostra infantesa, ens actualitzem les vides i hi sumem els records de les nostres trobades...

El viatge de fi de curs és, com podeu suposar, tema recurrent, viatge que vam fer a Mallorca (on sinó a l'època!) i que sempre m'hi transporta la cançó d'avui, "Never Gonna Give You Up" de Rick Astley.

Rick Astley era aleshores un dels ídols pop juvenils i competia per copar les carpetes de les nenes amb Jason Donovan o Glenn Medeiros, dos altres candidats a aparèixer en aquests Minuts Musicals retrobats...

Ara els viatges de fi de curs ja no es fan a Mallorca i són uns altres els ídols pop juvenils que fan embogir les nenes... Rick Altley no va ser mai un ídol per mi, però amb el pas del temps ha esdevingut una olor del passat, un record amarat de nostàlgia d'un temps i vivències que m'agrada recordar compartint taula i conversa amb els companys d'escola...

Possiblement és per això, Rick Astley, que jo tampoc mai renunciaré a tu!





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 20 de maig del 2016

El vídeo de la setmana: Tothom està infectat


Quan plou no sempre ho fa al gust de tothom, prou que ho sabem; és el que té el temps, també el de flors de Girona, que no sempre és del gust de tothom, ni tan sols de tots els gironins!

És clar que com amb altres dolences hi ha qui pateix el Temps de Flors en silenci, no fos cas que la seva animadversió pel certamen floral, que tants beneficis reporta a la ciutat, fos motiu d'ésser assenyalat com a mal gironí, com a rabiüt, torracollons o un inadaptat!

Però per sort hi ha l'humor, que ens permet riure'ns de tot i sobretot de nosaltres mateixos, i l'humor és precisament el que domina en aquest curtmetratge, el guanyador del concurs Just for Flowers 2016 del Temps de Flors... o potser millor, del Temps de Capullos! Sí, tothom està infectat!

Tothom està infectat from Julius Vag on Vimeo.

Bon divendres!

dijous, 19 de maig del 2016

Estelades a la Copa del Rei


No em consta que l'ANC hagi fet cap crida, ni cap campanya, animant als culers independentistes que assisteixin aquest diumenge a la final de la Copa del Rei que hi vagin amb l'estelada! Altra feina té l'ANC aquests dies, més de portes endins...

Potser per això Concepción Dancausa, Delegada del Govern central a Madrid, va animar la prèvia del partit, de moment en un segon pla entre la celebració dels títols de lliga i de l'Europa League de Barça i Sevilla i la final de la Champions League que disputran el Real i l'Atlético de Madrid, anunciant que les estelades seran quelcom més que "non grates" al Vicente Calderón: estaran prohibides!

La decisió no només no sorprèn, sinó que per molts és totalment encertada, i sobretot oportuna per molts independentistes! Com va fer la UEFA mesos enrere, res millor que una prohibició, o una sanció, per revifar la flama!

Aquesta decisió de la Delegació del Govern a Madrid no sorprèn perquè si quelcom caracteritza el Partit Popular aquests darrers anys són les suspensions i prohibicions, especialitat de la casa des de temps immemorials, els de la nit del franquisme, per citar només els més recents...

És clar que res és en va, i aquesta prohibició també forma part de la pre-campanya electoral d'unes eleccions en el que el propi Partit Popular sap que té poc a guanyar a Catalunya i massa a perdre arreu d'Espanya.

L'estelada a Catalunya és "mainstream", la seva presència ja no genera controvèrsia ni grans conflictes, ha esdevingut part del paisatge i ja quasi ni tan sols molesta els espanyolistes més moderats: han après a conviure-hi, a suportar-la com qui suporta un cunyat, la sogra o els fills malcarats de la parella!

Però a Madrid, en segons quins sectors de Madrid, l'estelada encara ofèn, i més si es mostra davant el Rei, per a més inri xiulat amb l'himne espanyol, i en un esdeveniment d'abast internacional. Quin mal de cap que el Barça arribi a tantes finals de la Copa del Rei! Potser valdria més tallar el problema de soca-rel!

La propera prohibició: que el Barça no disputi la Copa del Rei! Segur que algun article d'alguna llei pot emparar-ho, i si cal ja se l'inventaran!

Sigui com sigui, però, jo espero que els colors que dominin diumenge a la final de la Copa del Rei siguin el blau i el grana!

dimecres, 18 de maig del 2016

Educar la grada


D'uns anys ençà no són pocs els esforços que les federacions esportives fan, a tots els nivells, per eradicar la violència i desvincular-la de l'esport, també la verbal dins i fora del camp, és a dir, al terreny de joc i a la grada.

A totes les categories, des de les de formació fins a les professionals, passant per les amateurs, a les grades dels camps de futbol, també d'altres esports, sovintegen els insults proferits contra els àrbitres, entrenadors o els jugadors de l'equip contrari o fins i tot a vegades els del propi equip.

Hi ha qui minimitza els insults davant la violència física, les agressions, que també n'hi ha, i fins i tot hi ha qui els justifica com a part de no sé quina teràpia: així s'esbraven i no fan mal a ningú!

Doncs sí, els insults ofenen i fan mal, un mal diferent que cop de moneda al cap, de puny o una puntada de peu però sí, els insults fan mal, són violència i s'han d'eradicar.

Aquesta temporada la Federació Catalana de Futbol ha fet una prova pilot permetent als àrbitres aturar un partit si senten insults a la grada, podent-lo aturar fins a tres vegades, i fins i tot suspendre'l. Durant la prova pilot no són poques les vegades que s'han aturat partits ni pocs els partits que s'han suspès, fet que demostra que sí, tenim un problema!

Escoltava l'altre dia a la ràdio que la Federació Catalana de Futbol farà un canvi en el reglament per aplicar aquesta normativa que aquests mesos ha fet en prova pilot en totes les categories que la federació catalana organitza, canvi que naturalment haurà d'acompanyar-se d'una nova campanya de sensibilització i del compromís dels clubs...

Si per educar un infant es necessita una tribu, què es necessita per educar a la tribu? Els infants...



dimarts, 17 de maig del 2016

La caiguda d'Eurovisió


No sé si la coreografiada caiguda de Barei volia ser un homenatge a la cèlebre caiguda de Charlene Tilton a l'Àngel Casas Show, i el seu joc de cames a Lina Morgan...

"Say yay!" i Barei cauran, com va fer ella en plena actuació, en l'oblit dels meus records rarament hi haurà espai al meu magí on desar aquest fugisser record, tal i com ha passat amb tantes cançons i tants intèrprets espanyols d'Eurovisió.

Sí ha perdurat per sempre, però, el record de Remedios Amaya descalça i el seu "¿Quién maneja mi barca?", que se'n va anar a la deriva d'aquella edició de 1983 amb "zero points", tot i que no la seva carrera com a cantant gràcies a la seva veu i talent pel gènere: flamenc, "bulerías", rumba...

En el record també hi ha l'"Europe's living a celebration" de 2002 que va cantar Rosa fruit de la primera edició d'Operación Triumfo o el sorprenent i inesperat Rodolfo Chikilicuatre, una broma que va esdevenir tot un fenomen!

D'altres segur que teniu ben presents el record del "La, la, la" de 1968 amb Massiel, després que Televisió Espanyola (TVE) negués a Serrat cantar-la afegint-hi un trosset en català, o el "Vivo cantando" de Salomé de l'any 1969, les dues úniques vegades en què la cançó representant de TVE ha guanyat el Festival d'Eurovisió.

Eurovisió sempre ha estat quelcom més que un festival de música, per no dir de la cançó: la geopolítica sempre ha estat molt present en les votacions, per mi la part més interessant del festival!

La música, excepte en comptades ocasions, resulta directament prescindible, i més quan els darrers anys l'anglès s'ha imposat i menjat la majoria de llengües del continent: si Catalunya mai hi participa, si us plau, que es canti en català!

Televisió Espanyola ja ni presenta una cançó en castellà, però això sí, si Bruce Springsteen saluda a la parròquia del Camp Nou dient "Hola Barcelona, hola Catalunya!" ells ho tradueixen per "Hola Espanya, hola Catalunya!", no fos cas que ens oblidéssim que Catalunya és Espanya! Novament la credibilitat dels informatius de la televisió pública espanyola cauen com va fer-ho Barei... El més trist és que ja ni ens sorprèn!

El cas és que de no ser perquè a la part inferior esquerra de la pantalla durant l'actuació de Barei hi posava "19 SPAIN #ESP" "Say yay!" podria haver estat la cançó de qualsevol altre país...

"Spain" ja no "is different", sinó que està en caiguda lliure, també a Eurovisió! I no tinc massa clar, avui per avui, que el 26J arregli ni una cosa, ni l'altra!

dilluns, 16 de maig del 2016

24 lligues


Va ser tan sols un miratge: durant uns minuts aquest passat dissabte el Real Madrid va ser virtualment campió de lliga, entre el primer gol de Cristiano Ronaldo al Deportivo de la Coruña i el primer de Luís Suárez al Granada, però el Barça no va fallar i fins i tot Cristiano Ronaldo va entendre no només la lliga, també, la lluita pel pitxitxi, eren missió impossible!

El Barça ha guanyat merescudament aquesta lliga, i si bé la tenia molt clara jornades enrere i es va complicar la vida, en els darrers partits, sota pressió, l'equip no ha fallat: 5 victòries, 24 gols a favor i cap en contra. Aquesta és una bona manera d'assegurar un títol disputat fins al darrer partit!

El títol de lliga és un dels importants a assolir al llarg d'una temporada i és el que d'una manera més clara marca, amb continuïtat, la bona trajectòria d'un equip i fins i tot d'un club en una època determinada; això és precisament el que està fent el Barça aquests darrers anys: marcar una època.

Així ho demostren les sis de les darreres vuit lligues disputades (75%) o les vuit de les darreres onze (73%). Una dada significativa és que des que Cristiano Ronaldo va arribar al Real Madrid (temporada 2009/2010) ell i el club blanc només han guanyat una lliga espanyola, igual que l'Atlético de Madrid, per cinc del Barça.

Però si ampliem el focus fins i tot són notables les catorze de les darreres vint-i-sis lligues disputades (54%): les 4 de Cruyff, les 2 de Van Gaal, les 2 de Rijkaard, les 3 de Guardiola, 1 de Tito i les 2, de moment, de Luis Enrique. En aquest període (1991-2016) el Real Madrid ha guanyat 7 lligues, la meitat que el Barça.

A partir dels anys noranta el Barça ha sabut guanyar lligues de manera més o menys consecutiva, amb certa regularitat, com no havia fet mai a la seva història. Lluny queden els llargs períodes de sequera, especialment els anys seixanta, setanta i vuitanta del segle passat, amb només dues lligues.

És clar que encara queden lluny les 32 lligues que té el Real Madrid al seu palmarès, però al llarg d'aquestes darreres dècades el Barça ha retallat la distància i qui sap si en les properes el podrà atrapar i superar...

Com un oracle alguns periodistes (?) esportius de Madrid fa anys que anuncien el fi de cicle del Barça triomfant, però de moment el fi de cicle sembla ser tan sols un miratge...



dissabte, 14 de maig del 2016

Minuts Musicals retrobats amb June i "The Theme of the Anti-Hero"


Hi ha grups petits que tenen grans cançons, també cançons petites, bé, més que petites mediocres, de grans grups!

June va ser un petit grup de música "indie" de Carolina del Nord que el 1996 va publicar el seu primer i únic disc, "I Am Beautiful", que conté una petita joia musical, "The Theme of the Anti-Hero", que vaig descobrir uns anys més tard en un disc compacte promocional de la discogràfica que el va publicar, Beggars Banquet.

La cançó, ja ho veureu, és molt dels anys noranta, amb la combinació de fragments melòdics i fragments més energètics que tan bé van saber difondre The Pixies i explotar, amb les seves variants estilístiques i estètiques, grups com The Crabnerries o Nirvana. June, amb el seu "indie" rock, també l'encerta amb aquesta cançó!

Tant que vaig escoltar-la anys enrere, tant temps que feia que no ho feia... Ara ja l'he pescat, com a mínim, pels Minuts Musicals Retrobats!





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 13 de maig del 2016

El vídeo de la setmana: el nou logo d'Instagram


Ho ha fet Google, ho ha fet Twitter, ho ha fet la Coca-Cola, ho ha fet Seat, ho ha fet el Barça, ho ha fet Alfa Romeo, ho ha fet Danone, ho ha fet Facebook, ho ha fet Adidas,ho ha fet Pepsi, ho ha fet Citroën, ho ha fet Apple, ho ha fet el Burger King, ho ha fet Fiat, ho ha fet Nike...

Si totes aquestes marques han renovat al llarg dels anys el seu logotip, la seva imatge de marca, perquè no hauria de fer-ho també Instagram?

Instagram ha canviat el logo de la càmera estil Polaroid "vintage" per un disseny més modern, de línies més senzilles i amb els colors de l'arc de Sant Martí... I amb el canvi de logo també ha redissenyat l'aparença de la seva aplicació mòbil, sense canviar-ne, però, la funcionalitat.

Si triar un logotip no és una decisió fàcil, canviar-lo, renovar-lo en aquest cas tampoc ho és, sobretot per la resistència al canvi que, en més o menys mesura tots tenim. Però quan s'imposa el renovar-se o morir, morir no és una opció.

Així és com des d'Instagram expliquen el seu canvi, la metamorfosi del seu logotip!


A New Look for Instagram from Instagram on Vimeo.

Bon divendres!

dijous, 12 de maig del 2016

A un partit d'adjectivar la temporada del Barça

El Barça pot alçar la lliga aquest dissabte a Granada! Foto: Miguel Ruiz / FCB

L'èxit o el fracàs d'una temporada esportiva d'un equip es mesura per moltes variables i no sempre totes les variables depenen del propi equip, sinó de l'èxit o fracàs dels equips rivals.

És evident que han de pesar més les variables que depenen del propi equip, dels objectius que el propi equip es marqui, però alhora és innegable que un gran èxit d'un equip rival pot eclipsar un bon èxit, una molt bona temporada d'un altre.

El Barça té aquest dissabte l'oportunitat d'adjectivar de molt bona aquesta temporada si assoleix el títol de lliga que Luis Enrique diu encertadament que mereix: el té tan sols a una victòria, o fins i tot menys; tan sols ha d'igualar el resultat que faci el Real Madrid.

Els darrers partits el Barça ha suportat molt bé la pressió de l'Atlético de Madrid, ja descavalcat, i del Real Madrid, guanyant i sobretot mantenint la porteria a zero, després de la crisi de joc i resultats que va patir setmanes enrere i que li van costar l'eliminació de la Lliga de Campions d'Europa.

Res fa pensar que contra el Granada el Barça no pugui mantenir el nivell i la pressió com en aquests darrers partits, però el partit s'ha de jugar i competir per guanyar!

Si el Barça guanya a Granada, o fa el mateix resultat que el Real Madrid, guanyarà la lliga i amb aquest seran ja tres els títols guanyats, de moment, aquesta temporada: Supercopa d'Europa, Mundial de Clubs i lliga espanyola: una molt bona temporada!

És clar que a l'horitzó també hi ha la Copa del Rei que disputarà contra el Sevilla, i que si la pot sumar a la resta de títols permetria adjectivar la temporada de notable...

Però ja sabem que molts culers també valorem la temporada del Barça en funció dels èxits o fracassos d'altres rivals, en especial del Real Madrid, que una temporada més superant crisis i adversitats s'ha plantat a la final de la Lliga de Campions d'Europa i li disputa la lliga espanyola fins al darrer partit: el Real Madrid pot està tocat, però rarament enfonsat!

El Barça malauradament no jugarà aquesta final, o en certa manera sí, doncs haurem d'esperar a saber-ne el resultat per acabar d'adjectivar la temporada del Barça... De moment, però, fem-la molt bona guanyant el Granada!

dimecres, 11 de maig del 2016

Flors de plàstic

Tot el que poden tenir de bellesa les flors de plàstic, ho perden en noblesa... Foto: Pixabay

Girona floreix per primavera, literalment aquests dies del Temps de Flors, i llangueix a la tardor al ritme que cauen les fulles que dauren els camins forans... També amb Girona la natura fa el seu curs i el seu cicle i allà on la natura no arriba hi arriba l'home, que també és natura encara que ja ni se'n recorda. A l'hivern Girona és 10 i a l'estiu cap cuca hi viu, que totes són, com a mínim, a la Costa Brava!

Girona floreix per primavera amb flors naturals, com la natural, l'englantina i la viola dels jocs florals, flors naturals que aquests dies resisteixen estoicament el pas dels dies i de les inclemències del temps, del temps cronològic i del meteorològic, sota la mirada atenta i la delicada mà de jardiners i artistes que les han instal·lat per al nostre gaudi.

Diferents són les flors de plàstic, que sobretot habiten als cementiris procurant emular l'eternitat de les ànimes que ornamenten, car els cossos, caducs com les flors naturals, esdevenen pols. Diferents perquè per més maques que puguin semblar les flors de plàstic no tenen noblesa.

De plàstic van ser precisament les flors que l'editor Quim Curbet va utilitzar per l'ofrena floral que va fer al monòlit dels Manaies el passat mes de març, just un any després de la seva inauguració, monòlit que per fortuna la mirada de l'escultura de Laureà Dalmau i Pla esquiva, i no sembla que vulgui mirar-la, ni de cua d'ull.

Hom podria considerar que en un altre temps, temps era temps, el que simbolitza el monòlit dels Manaies i el Temps de Flors són fruit de la mateixa llavor (del mal?), però mentre les flors naturals de l'exposició floral s'han anat renovant el monòlit dels Manaies ha merescut tan sols una ofrena de flors de plàstic feta més a contracor que a cor què vols!

A Girona és Temps de Flors, alguns dies també de plàstic, i quan convé, si convé fins i tot és temps de porexpan!

dimarts, 10 de maig del 2016

El català no és cosa de tots!


L'any 1982 la Generalitat de Catalunya va endegar la primera campanya institucional de foment del català, aquella protagonitzada per la Norma (no, la Duval no!) i que tenia per lema "El català, cosa de tots!".

Quatre anys més tard naixia a Alcover Francesc Casilla Cortés, avui porter (suplent) del Real Madrid i conegut en el món del futbol com a Kiko Casilla. El porter català entén i parla el català amb absoluta normalitat, si més no així ho ha fet al llarg de la seva carrera futbolística, també darrerament com a porter de l'Espanyol, abans de tornar al Real Madrid.

Aquest diumenge passat, però, en plena zona mixta de l'estadi Santiago Bernabéu a la pregunta formulada en català per un periodista de Televisió de Catalunya Sebas Guim Kiko Casilla va dubtar (en català?) i davant el dubte el cap de premsa del club blanc, Carlos Carbajosa, li va dir: "no, en català no!".

En aquesta situació Kiko Casilla no és el problema, però amb el seu dubte (en català?) el va generar i s'hi va veure immers.

A les zones mixtes els periodistes envolten els jugadors i qualsevol mitjà acreditat pot preguntar, si pot; els caps de premsa hi són presents però, a diferència de les sales de premsa, no ordenen ni donen tors de paraula. Si Kiko Casilla no hagués dubtat i hagués respost en català no crec que hagués passat res, però amb el seu dubte (en català?), dirigint-se al cap de premsa del Real Madrid, li va donar l'autoritat que allà no té i Carlos Carbajosa no la va desaprofitar: "no, en català no".

Una altra qüestió és si Kiko Casilla va dubtar per inexperiència (no és habitual a les zones mixtes per la seva suplència al Real Madrid) o coneixedor del conflicte de rerefons que hi ha entre el Real Madrid i els mitjans catalans en general, i Televisió de Catalunya en particular...

A Televisió de Catalunya, i a altres mitjans catalans, no se'ls dóna torn de pregunta a la sala de premsa del Real Madrid: política comunicativa del club fruit, en el cas de Televisió de Catalunya, d'algun conflicte mal resolt. En aquest afer, doncs, el problema no és només el català, també ho és el mitjà que preguntava!

L'any 1982 semblava impensable que un periodista català preguntés a un jugador, o entrenador català en català en una sala de premsa fora de Catalunya i que aquest respongués també en català. Avui no són pocs els periodistes que allà on sigui (Espanya, Europa o a la Xina popular) li formulen les preguntes en català a, per exemple, Luis Enrique, que respon en castellà però que entén perfectament bé el català, i no passa res...

De fet a les sales de premsa es pregunta i respon en tants idiomes com entenen i saben parlar els qui s'hi asseuen (anglès, francès, alemany, portuguès...). Llàstima que avui, any 2016, hi hagi qui encara no tingui clar que el català, llengua cooficial i constitucional a Espanya, és cosa de tots! I en aquest cas no cal que l'entenguin, ni que el parlin, tan sols que el respectin!

Potser seria qüestió d'enviar-los la Norma, no, la Duval no, aquesta prou bé que la coneixen!

dilluns, 9 de maig del 2016

Olor de Girona

Quina olor fa Girona? Foto: Roger Casero

Anys enrere un anunci es preguntava, ens preguntava, quina olor feien els núvols. Totes les coses fan olor, fins i tot l'inodor en moltes ocasions, contradient-se així i vencent el sifó i el seu efecte inodor!

Fem olor nosaltres més enllà dels perfums que ens vaporitzem, l'olor corporal; fan fins i tot olor, la mateixa olor, famílies senceres, olor que es transmet de pares a fills, de generació en generació com un element característic i identificatiu, quasi un segell genètic!

Fan olor les cases, més enllà de guisats i lleixius, fins i tot els carrers, els barris, els pobles viles i ciutats... Fa olor Girona, aquests dies olor de Temps de Flors, però sota aquest perfum floral temporal s'amaga l'olor veritable de la ciutat, una olor que, com la corporal, no sempre és percebuda i reconeguda pel nostre conscient, però que l'inconscient capta i registra sense cap dubte!

Deurien ser quarts de dues de la nit i la passàvem fent-la petar a la Terrassa El Secret de l'hotel l'Ultònia de Girona, prorrogant una trobada, i retrobada, d'alumnes de l'escola i l'institut que hores abans havíem iniciat al restaurant Can Punxa. I va ser allà quan el més internacional de nosaltres va dir: ostres, sento l'olor de Girona!

Amb prou feines feia una setmana que havia arribat d'Okinawa i en qüestió de dies hi tornarà... Tòquio, Suïssa i Islàndia són tan sols alguns dels indrets on ha viscut... Sens dubte els seus registres olfactius són molt més rics que no pas els meus!

I no parlava només d'olor, sinó pràcticament de tots els sentits: parlava del tacte del Pacífic sobre la pell, no de l'aigua de l'oceà, sinó de l'aire que acarona la pell, diferent del mediterrani o de l'atlàntic, i que també deu ser diferent a Tòquio, diferent a Okinawa...

El seu "sento olor de Girona" va sonar reconfortant, tant com, espero, la companyia que tenia, amics d'infància i joventut que mantenim viva la flama de l'amistat recosint records de lluny i de prop, i cosint-ne de nous...

L'olor de Girona era una olor reconeguda, com el tacte del nostre llit quan hi tornem després d'uns dies de vacances, com l'olor de casa nostra quan hi entrem, com l'alegria de trobar-nos, i retrobar-nos, malgrat les circumstàncies no sempre són alegres...

Fan olor els núvols, fa olor Girona, fan olor els records
i fins i tot aquest article!

dissabte, 7 de maig del 2016

Minuts Musicals retrobats amb Prince i "Purple Rain"


Reconec que de Prince no sabria dir el nom de més de tres cançons seves a banda de la cançó d'avui "Purple Rain": "Kiss", "Nothing Compares 2 U"... buf, ni tres!

És el que té no haver comprat mai res d'ell, ni un disc de vinil, ni una cinta de casset, ni un disc compacte... No recordo els títols de les seves cançons ni la majoria les reconeixeria, però en canvi no he oblidat mai la seva pluja porpra!

Deu ser que no necessito res més d'ell, que amb "Kiss" i "Purple Rain" ho tinc tot, de Prince, un músic que sempre m'ha semblat més preocupat per la música que no per les llistes d'èxit de les seves cançons i les de venda dels seu treballs!

No sé si són porpres les llàgrimes dels fans que el ploren, però porpra serà per mi, per sempre, la seva música!





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 6 de maig del 2016

El vídeo de la setmana: Girona Temps de Flors 2016


Una flor no fa estiu però a Girona les del Temps de Flors fan primavera!

Amb la mateixa indiscreció que s'obren les flors aquests dies s'obriran patis particulars que ens permetran, més als gironins que als visitants forans, fer el tafaner més enllà de les flors i les instal·lacions florals que els embelleixen encara més.

La ciutat closa s'obre com una flor i nosaltres hi voletegem com si fóssim abelles volant de flor en flor, transitant de pati en pati sortejant turistes despistats i assedegats instagramers cercant la flor que els donarà més "likes".

El Temps de Flors ha arribat a Girona...



Bon divendres!

dijous, 5 de maig del 2016

Leicester


"El futbol és un joc simple; 22 homes juguen amb una pilota durant 90 minuts i al final els alemanys sempre guanyen".

La frase cèlebre la va dir el futbolista Gary Lineker després de l'eliminació d'Anglaterra a les semifinals del Mundial d'Itàlia de 1990 contra, efectivament, Alemanya! La frase l'hem escoltat en diverses versions, entre les més reproduïdes aquest versió simplificada: "el futbol juguen onze contra onze i sempre guanya Alemanya".

Però no, Alemanya no sempre guanya, tot i que sí va guanyar aquell Mundial d'Itàlia de 1990!

Parafrasejant Lineker podríem dir, exportant la frase a algunes lligues nacionals, que "el futbol juguen onze contra onze i sempre guanya el Real Madrid (o darrerament el Barça), el Bayern de Munic o el Manchester United!"

Però no, de la mateixa manera que Alemanya no guanya sempre tampoc ho fan aquests equips (tampoc darrerament el Barça!), és més, fins i tot alguna vegada guanya Anglaterra, com en aquell Mundial de Futbol de 1966!

I com aleshores Anglaterra ara el modest Leicester ha guanyat, contra tot pronòstic, la Premier League!
Escoltava l'altre dia a la ràdio que l'equivalència amb el futbol espanyol seria com si aquesta temporada l'Sporting de Gijón del "Pitu" Abelardo s'hagués proclamat camió de la lliga espanyola!

Gary Lineker era, fins ara, un dels jugadors més llegendaris que han passat pel Leicester; de fet Lineker va ser un jugador del planter i del primer equip del Leicester, des d'on va anar a l'Everton abans d'arribar al Barça... Però ara amb aquesta gesta seran uns altres els noms llegendaris que forjarà el Leicester, entre ells sens dubte el de l'entrenador italià i arífex de l'èxit, Claudio Ranieri!

El Leicester ha esdevingut el símbol dels modestos, un equip cosit a base de retalls, amb jugadors descartats per altres equips i rescatats de lligues inferiors que no només ha estat capaç de plantar cara als grans equips (alguns vinguts a menys) de la Premier league, també de suportar la pressió i saber-se mantenir al capdamunt de la classificació fins al final, fins abans del final del campionat, per proclamar-se campió!

El futbol, com l'esport en general, també necessita que de tan en tan passin coses com aquestes, imprevistes, sorprenents, trencadores: la revolució dels modestos!

Podem considerar l'Atlético de Madrid un modest a Europa, a la Champions League?  Això ja són, em temo, figues d'un altre paner...

dimecres, 4 de maig del 2016

L'ocupació temporal del Temps de Flors


Pel Temps de Flors no tot són flors i violes, malgrat ho sembli...

Del 7 al 15 de maig Girona s'inundarà de visitants que cercaran en cada flor, en cada pètal, en cada pati i instal·lació floral la confirmació de la bona decisió que han pres: visitar Girona pel Temps de Flors! Només així suportaran les molèsties de l'altre Temps de Flors: les aglomeracions, els nervis, les terrasses i restaurants plens, les inclemències del temps (tan si plou com si fa calor), la fatiga i el cansament dels gironins autòctons!

Durant aquests dies Girona floreix i es posa guapa, com anys enrere es promocionava Barcelona, i és literalment ocupada temporalment mentre uns gironins ho observen amb orgull i d'altres es pregunten, un any més, si no fa massa temps que el Temps de Flors ja no és ni d'ells ni per ells, si és que mai ho ha estat...

Al llarg d'aquests dies es compartiran milers, desenes de milers... un munt d'imatges a les xarxes socials (les mateixes flors, els mateixos angles, les mateixes perspectives) i els restaurants de la ciutat faran l'agost al maig, que al mes d'agost l'agost ja el fan els de la costa...

Temporal també és el contracte que la Rosa, que no es diu Rosa però així li direm pel Temps de Flors, ha signat per treballar aquests dies, un contracte tan efímer com les flors que tanta expectació aixequen i tant interès desperten, que tanta gent fa venir a la ciutat en un creixent peregrinatge; la Rosa pel Temps de Flors treballarà en un restaurant i seran molts els peregrins que tindrà com a clients!

Ni el contracte ni la feina li resoldran la seva situació, prou que ho sap ella, prou que ho sé jo: una flor no fa estiu, ni un contracte resol l'atur i la precarietat laboral!

Però aquest contracte laboral temporal la reactivarà laboralment (que no és poc) i li permetrà treballar a Girona, on ha arribat fa poc de les Terres de l'Ebre per motius personals que ara no venen al cas.

Aquesta feina temporal també li engreixarà un xic més el seu currículum, minimitzant així el període d'inactivitat laboral, ja se sap, aquells forats que, lluny d'apreciar-se com els de l'emmental (estimat Watson), fan que els responsables de recursos humans (quasi) sempre en preguntin el motiu, i que els candidats han de saber respondre amb més seguretat que sinceritat, sense dir cap mentida però tampoc tota la veritat!

Aquests dies la Rosa viurà i veurà per primer cop el Temps de Flors; tan de bo tingui un moment per perdre's pels patis i carrers per contemplar les flors que, com el seu contracte. donen vida efímera a una ciutat que no para de bategar a ritme de festivals, Joc de Flors i Temps de Trons!

I tan de bo després del Temps de Flors pugui seguir treballant, si pot ser amb un contracte més estable que li permeti establir-se a Girona i conèixer la ciutat (real) que s'amaga rere les flors i aquest temps...

dimarts, 3 de maig del 2016

Eleccions solsticials


La olimpíada és, en el sentit més estricte i literal del terme, el període que hi ha entre dos jocs olímpics. La legislatura és el període de vigència d'un cos legislatiu i sol ser el nom que es dóna al període parlamentari que hi ha entre dues eleccions als parlaments amb competències per a legislar.

L'XI legislatura d'Espanya fina avui amb la dissolució de les Corts Espanyoles, una legislatura que s'ha guanyat l'adjectiu de "breu", com Lluís I d'Espanya, fill de l'omnipresent Felip V, també es va guanyar aquest adjectiu pel seu breu regnat!

De fet, però, anomenar legislatura en aquest període és ser molt generós, doncs cap de les iniciatives legislatives iniciades ha pogut esdevenir llei i aquestes iniciatives es dissoldran amb la dissolució de les corts, com un terròs de sucre.

Una legislatura, a més, amb un govern en funcions que tindrà ara una nova pròrroga per seguir enviant al Tribunal Constitucional tot allò que li molesti, en comptes d'afrontar-ho políticament: al TC vas!

La història haurà de cercar un nom o un adjectiu per anomenar o adjectivar aquest breu i incert període que va de les eleccions generals del 20 de desembre de 2015 a les properes del 26 de juny de 2016, o el que és el mateix, dia amunt dia avall, entre el solstici d'hivern i el solstici d'estiu!

Com es diu, si té nom, el període entre els dos solsticis?

dilluns, 2 de maig del 2016

Dia del treball vs. dia de la mare


Aquest darrer primer de maig, dia del treball, va resultar ser també el primer diumenge del mes de maig i, per tant, el dia de la mare: una curiosa coincidència que, d'haver passat en alguna altra ocasió (segur que sí) no recordo haver-hi prestat atenció. Rumiant sobre aquests dos "dies" la meva percepció és que aquests darrers anys el dia del treball ha anat a menys i el dia de la mare ha anat a més.

Que el dia de la mare vagi a més s'explica sobretot per l'impacte publicitari que té, un impacte global que, com altres dies assenyalats (dia del pare, black friday...), ens convida a consumir per agrair a les mares la seva condició.

Menys m'explico que el dia del treball hagi anat a menys, sobretot perquè aquests darrers anys el treball, la feina, les condicions laborals precisament també han anat a menys (més temporalitat, més precarietat), però la indignació per aquest fet no s'expressa, com es feia anys enrere de forma més majoritària, el primer de maig!

La percepció s'apropa a la realitat o, si més no, a la realitat de les xarxes socials observant l'impacte de les etiquetes "#diadeltreball" i "#diadelamare" a Twitter, tal i com es pot veure als gràfics que comparteixo amb algunes dades comparatives:

Aquest passat 1 de maig hem piulat més sobre el dia de la mare que sobre el dia del treball, i les piulades han tingut també molt més ressò i impacte.

Però també observem altres diferències més qualitatives:

Homes i dones han piulat en la mateixa proporció sobre el dia de la mare, però en canvi 3 de cada 4 piulades sobre el dia del treball les han publicat homes i només 1 de cada 4 les han publicat dones

I també sorprèn que proporcionalment els usuaris d'Android copin més piulades (més del 50%) sobre el dia del treball que no sobre el dia de la mare (36%).

És a dir, el perfil de piulador del dia del treball és un home d'Android mentre que el del dia de la mare és un perfil més equitatiu pel que fa al gènere i al sistema operatiu.

No sé quan tornaran a coincidir en el mateix dia el dia de la mare i el dia del treball però aquest darrer primer de maig més que confrontar-los sobretot em va agradar sumar-los: dia del treball + dia de la mare = dia de la mare treballadora?

Sí, ja sé que el dia 8 de març és el dia de la dona treballadora, però també sabem, i cada vegada acceptem més, que ser dona i ser mare no és el mateix i que ni la condició de dona, ni la de mare, com la d'home i la de pare, duen implícitament la condició de treballadora, tot i que en la majoria de casos puguem pensar, i efectivament és així, que sí!

El dia de la mare sembla gaudir de bona salut, com les mares, generalment més resistents i fortes que els pares; el dia del treball, en canvi, és el viu reflex del treball, depauperat, i les perspectives no semblen massa positives...

Serà que necessitem, que estem esperant, un altre Primer de Maig?