Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.
Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.
I avui, una d'aquelles cançons en què la música, aparentment alegre, amaga una història tràgica, i amarga.
"In Hell I'll Be In Good Company", del grup de folk i rock canadenc The Dead South, parla de l'acceptació (més que resinació) del destí, per terrible que aquest sigui, per més que el destí t'enviï, directament, a l'infern. Tal com diu el títol, i narra la cançó, fins i tot a l'infern el narrador hi trobarà bona companyia, ànimes condemnades com la d'ell mateix.
La narració d'una relació amorosa turbulenta i violenta xiulant i a toc de banjo no deixa de ser paradoxal, però aquesta és, també, la gràcia de la música en general i d'aquesta cançó d'aquest grup amb una estètica tan característica.
Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.
Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.
I avui, una cançó popularitzada sobretot gràcies a un anunci de cotxes, tot i que el títol de la cançó és "Home", casa. No sé si el ganxo, més enllà de l'alegre i encertada melodia, és transmetre la idea que el cotxe anunciat és "casa"...
"Home", de la banda de folk Edward Sharpe and the Magnetic Zeros, és un cant alegre i optimista cançó d'amor que reivindica que "casa" no és estrictament un lloc i espai físic, sinó, com diu la lletra, "La casa (la llar) és allà on estic amb tu"...
En aquesta cançó, a més, el xiulet és el primer que se sent... Què més podem demanar?
Simon and Garfunkel han compost grans cançons del seu puny i lletra i en la cançó d'avui, "7 O'clock News / Silent Night", la lletra de la cançó, és evident, no és seva, però la gràcia, i l'encert és versionar aquesta tradicional nadala afegint-hi, de fons, un noticiari fictici, tot i que versemblant, farcit de notícies (reals) tràgiques i d'esdeveniments negatius.
Perquè el veritable missatge de "7 O'clock News / Silent Night" no és la simple versió de la cançó, sinó precisament la juxtaposició del noticiari, generant un contrast entre la pau i l'esperança que transmet "Silent Night" i la dura realitat del moment que radia l'informatiu que se sent per sota la cançó, una crítica social i política d'aleshores, vigent encara avui, amb les guerres, els assassinats i la vulneració de drets dels nostres dies.
Imaginem-nos que tenim una nadala que explora la pèrdua de l'esperit nadalenc i la recerca de la màgia i la felicitat, amb una lletra que transmet una sensació de nostàlgia i melancolia, prou nostàlgia i melancolia perquè interpel·li a qui es pugui sentir allunyat, fins i tot desconnectat, de (l'esperada i suposada) alegria associada a Nadal.
Podria encaixar amb aquesta descripció la cançó "Where Are You Christmas?", escrita per Mariah Carey, James Horner i Will Jennings per a la banda sonora de la pel·lícula "El Grinch" de l'any 2000, i interpretada per la cantant estatunidenca Faith Hill, cançó que es va convertir ràpidament en un clàssic de Nadal.
Podem agafar aquesta cançó, amarada de nostàlgia i melancolia, i portar-la encara a un nivell emocional més profund? És evident que la pregunta és un sí, sobretot si en fa una versió el músic folk William Fitzsimmons, que amb el seu estil introspectiu i amb una musicalitat més despullada i minimalista que l'original, l'endinsa emocionalment cap a la tristesa, fins i tot la desolació.
988 dies són els que va durar la Guerra Civil Espanyola, els dies que hi ha entre el 17 de juliol de 1936 i l'1 d’abril de 1939. Aquella guerra, el que la va motivar i el que va generar després, és encara molt present en els nostres dies i condiciona la política espanyola, encara avui, com anys enrere possiblement no ens hauríem imaginat.
La Guerra Civil Espanyola, tot i ser un conflicte intern, també va tenir una gran repercussió internacional, no només bèl·licament, també en l'imaginari de molta gent una vegada es va acabar.
A principis dels anys seixanta el cantant estatunidenc de folk Phil Ochs, coetani i, en part, enemic de Bob Dylan, es preguntava si encara recordàvem Franco, l'antic aliat de Hitler. Phil Ochs es queixa de com la societat americana, i potser el món en general, ha oblidat els crims de guerra que Franco va perpetrar, es queixa de com les democràcies occidentals, especialment la nord-americana, van tolerar aquella dictadura, com van girar el cap...
La Guerra Civil Espanyola va obrir moltes ferides, i són moltes les que encara resten sense tancar.
El 10 de novembre de 1975 el buc de càrrega SS Edmund Fitzgerald es va enfonsar al Gran Llac, el llac més gran dels Grans Llacs d'Amèrica del Nord, situats entre els Estats Units i el Canadà. El buc es dirigia cap a Detroit i pel camí es va trobar amb un altre vaixell, i van fer un tros de ruta junts.
Una tempesta els va fer alterar les seves rutes i ambdós vaixells de càrrega van mantenir la comunicació fins que el segon, l'Arthur M. Anderson, va perdre la comunicació amb el buc SS Edmund Fitzgerald enmig d'un violent onatge que sacsejava la nau. Passada la tempesta no va arribar la calma, al radar de l'Anderson no hi havia rastre del buc de càrrega SS Edmund Fitzgerald. El buc s'havia enfonsat i els 29 tripulants que hi treballaven van morir.
La tragèdia del buc SS Edmund Fitzgerald va inspirar al músic i cantant Gordon Lightfoot la cançó "Wreck of the Edmund Fitzgerald"; dies després del naufragi Lightfoot va veure mal escrit el nom del buc a la revista "Newsweek, "Edmond" en comptes d'"Edmund", interpretant l'errada com un deshonor als mariners morts en el naufragi.
La cançó, a tall d'homenatge, descriu l'incident i fa referència als detalls de la tempesta i al misteri que envolta el naufragi del buc SS Edmund Fitzgerald, ja que no es va trobar cap explicació clara del naufragi durant les investigacions posteriors.
L'any 1996 Nick Cave and The Bad Seeds van publicar el disc "Murder Ballads", un disc temàtic de cançons que relaten crims, entrant si cal en detalls i cantant-ne les conseqüències. Una mena de "Crims", de Carles Porta, en format musical!
Aquests tipus de cançons ben bé podrien configurar un gènere musical del qual cançons com "Nebraska", de Bruce Springsteen, en podria formar part. També la cançó d'avui, “Tom Dooley”.
Thomas C. Dula, conegut també com a Tom Dooley, nascut l'any 1845 a l'estat de Carolina del Nord, va ser un soldat confederat que va acabar essent declarat culpable per l'assassinat de Laura Foster, desapareguda l'any 1866 quan, embarassada d'ell, se suposa que havien de marxar junts, d'escapar-se.
Tot i la sentència i la seva execució (va morir executat a la forca dos anys després, a l'edat de 21 anys.), la seva culpabilitat va generar molts dubtes, ja que també es va sospitar d'una cosina de Laura Foster, Ann Melton, amb qui temps enrere ell havia tingut una relació. Es diu que des de dalt del patíbul Tom C. Dula va dir: "Senyors, veieu aquesta mà? Jo no li vaig tocar ni un pèl, al cap d'aquella jove".
La història del soldat confederat Tom Dooley i l'assassinat de Laura Foster, que al seu dia va tenir un important ressò mediàtic, és de les que d'una manera o altra han arribat als nostres dies, en part gràcies a la cançó "Tom Dooley" que l'any 1958 va publicar el grup The Kingston Trio i la pel·lícula "The Legend of Tom Dooley", de 1959, protagonitzada per un jove Michael Landon.
Les històries d'amor i desamor són una gran font d'inspiració musical, les criminals també, tant o més!
El 9 de maig de 1800 va néixer a Torrington, una ciutat l'estat de Connecticut dels Estats Units, John Brown. Home de fortes conviccions religioses, també tenia fortes conviccions abolicionistes, esdevenint un dels referents de la lluita contra l'esclavitud.
La seva no va ser una lluita precisament pacífica, el maig de 1856 va liderar el que es va conèixer com la massacre de Pottawatomie, matant cinc homes partidaris de l'esclavisme. El seu activisme antiesclavista el va dur a liderar un moviment d'alliberament d'esclaus i, amb aquesta finalitat, l'octubre de 1959 va dirigir l'assalt a l'armeria federal d'Harpers Ferry, Virgínia. En l'atac van morir set persones més.
El seu objectiu era armar esclaus rebels i iniciar una insurrecció i fins i tot havia preparat una Constitució provisional dels Estats Units lliure de l'esclavitud.
John Brown va ser capturat, juntament amb alguns dels seus homes; d'altres van ser executats. Brown va ser jutjat, acusat de traïció i assassinat, i va ser condemnat a mort.
El 2 de desembre de 1959 va ser executat a la forca a Charles Town, Virgínia. El seu assalt, detenció, judici i execució van tenir una gran repercussió a la premsa i la seva mort va tenir un gran impacte, esdevenint un heroi i màrtir pel moviment abolicionista; se li atribueixen, abans de morir penjat a la forca, aquestes paraules: "és un crim que facin pagar un home pels actes que un home lliure no pot evitar cometre".
Heroi i màrtir per uns, els abolicionistes, boig iterrorista pels altres, els esclavistes, el seu cas va incrementar encara més les tensions secessionistes que van desembocar, mesos després, en la Guerra Civil estatunidenca, o Guerra de Secessió. Entre els soldats de la Unió es va fer especialment popular una marxa en honor seu, "John Brown's Body", esdevenint himne del moviment.
Aquesta popular cançó ha arribat als nostres dies, entre d'altres, a través de la veu de l'imprescindible Pete Seeger.
El 9 de febrer de 1963, a Baltimore (Maryland) Hattie Carroll, una dona afroamericana de 51 anys, es dirigia a la seva feina com a cambrera en una festa de l'alta societat al prestigiós hotel Emerson. La festa l'organitzava una família adinerada, i entre els convidats hi havia William Zantzinger, un jove propietari de terres blanc de 24 anys.
Enmig de la festa i sense cap motiu aparent, William Zantzinger va començar a insultar i fer comentaris despectius cap a Hattie Carroll i, de sobte, va agafar el seu bastó i va començar a colpejar-la violentament. Hattie Carroll tot i intentar protegir-se, va quedar greument ferida, va ser traslladada a l'hospital i, lamentablement, va morir a causa de la pallissa que li va propinar William Zantzinger.
La notícia de l'assassinat d'Hattie Carroll va provocar una gran indignació, però quan es va presentar el cas davant els tribunals, malgrat la clara culpabilitat de William Zantzinger i la brutalitat del seu atac, va ser condemnat només per homicidi involuntari i va rebre una condemna mínima de tan sols sis mesos de presó.
La injustícia del veredicte va provocar una gran indignació i va inspirar la famosa cançó de Bob Dylan, "The Lonesome Death of Hattie Carroll", publicada l'any 1964 en el seu tercer disc d'estudi, "The Times They Are A-Changin'".
La lletra de la cançó denuncia aquest trist episodi i critica l'ineficaç sistema judicial que permetia a personatges privilegiats com William Zantzinger sortir quasi indemnes de delictes tan greus.
Aquesta cançó es va convertir en un crit de protesta contra la discriminació racial i la desigualtat social i la història de l'Hattie Carroll es va convertir en un símbol de la lluita per la igualtat i els drets civils a la dècada de 1960 als Estats Units.
El 17 de juny de 1966 el boxejador Rubin "Hurricane" Carter, juntament amb el seu amic John Artis, va ser arrestat i acusat d'un triple assassinat que va tenir lloc a Paterson, Nova Jersey. El judici, marcat per diverses irregularitats incloent testimonis contradictoris i l'ús de proves circumstancials, va acabar malgrat les incoherències amb Carter declarat culpable i condemnat a cadena perpètua.
L'any 1975 Carter va escriure i publicar, a tall d'autobiografia, el llibre "The Sixteenth Round" i la seva lectura va inspirar Bob Dylan a compondre i publicar a finals d'aquest mateix any la cançó "Hurricane". La cançó va fer guanyar notorietat a la causa i la lluita de Carter, destacant les irregularitats i contradiccions del judici i defensant la seva innocència.
Després de passar gairebé 20 anys a la presó, els advocats de Carter van aconseguir que la seva condemna fos anul·lada el 1985. Les proves que van demostrar la seva innocència van incloure declaracions contradictòries dels testimonis i violacions de procediment durant el judici. Carter va ser alliberat i va seguir lluitant per la justícia i pels drets civils. Rubin "Hurricane" Carter va morir l'any 2014 a 76 anys.
La història de Carter es va portar al cinema l'any 1999 amb la pel·lícula "The Hurricane", amb Denzel Washington en el paper de Rubin "Hurricane" Carter.
El 3 de febrer de 1959 va ser un dia tràgic, va ser "el dia que va morir la música".
El 3 de febrer de 1959 Buddy Holly, Ritchie Valens i J.P. "The Big Bopper" Richardson van morir en un fatídic accident d'avioneta en una petita localitat de l'estat d'Iowa, als Estats Units.
Aquest tràgic accident va commoure profundament el món de la música i va representar la pèrdua d'un talent creatiu immens; els tres músics, tot i la seva joventut, ja havien deixat una important empremta en el món de la música i amb la seva mort no només van deixar un llegat, també van esdevenir llegenda. "The Big Bopper" tenia 28 anys, Buddy Holly 22 i Ritchie Valens tan sols 17 anys.
Més jove era, aleshores, un adolescent i aspirant a músic Don McLean, que impactat per aquell tràgic accident i les seves irreversibles pèrdues, va compondre i publicar anys més tard, el 1971, la cançó "American Pie", en la que referint-se a l'accident el defineix com "el dia que va morir la música".
La cançó, entre altres coses, serveix de record i homenatge als músics perduts i, en certa manera es contradiu, ja que és evident que la música no va morir aquell dia, ni abans quan va morir Mozart, després ni quan van morir Jimi Hendrix, Jim Morrison, John Lennon o Freddie Mercury, que entre el seu llegat va dir-nos, tot cantant, "The Show Must Go On".
Entre el 14 i el 28 d'octubre de 1962 es va produir la crisi dels míssils de Cuba, un episodi de la GuerraFreda; els Estats Units van descobrir que la Unió Soviètica havia instal·lat míssils nuclears a Cuba i això va provocar una gran tensió internacional fent que els Estats Units se sentissin perillosament amenaçats. Després de nombroses negociacions, la crisi es va resoldre quan la UnióSoviètica va retirar els míssils i els Estats Units van prometre no envair Cuba.
La cançó "A Hard Rain's a-Gonna Fall", de Bob Dylan, sempre s'ha vinculat a aquests fets i la vinculació potser no és desafinada tot i que no seria tant per voluntat del músic com del context de la seva publicació.
Bob Dylan va escriure la cançó abans que esclatés aquesta crisi i de fet es té constància que va interpretar la cançó el 22 de setembre de 1962 al Carnegie Hall.
La cançó es va gravar el 6 de desembre de 1962 i es va publicar el 27 de maig de 1963 tancant la caraA del segon disc d'estudi de Bob Dylan, "The Freewheelin' Bob Dylan".
El 17 de gener de 1961 el president dels Estats Units Dwight David Eisenhower va fer un discurs transmès per la televisió sobre el seu mandat, que estava ja a les acaballes i ja tenia Kennedy escalfant a la banda...
Aquell discurs també es va fer famós per l'advertiment que Eisenhower va fer sobre la perillosa influència del que s'anomenà "complex militar-industrial", no perquè no fos necessari (al capdavall Eisenhower era un militar retirat) sinó per la necessitat d'establir un control de la ciutadania.
El "complex militar-industrial", diu la Viquipèdia, "és un concepte comunament utilitzat per a referir-se a les relacions polítiques entre els governs, les forces armades nacionals, i industrials que obtinguin el suport del sector comercial en l'aprovació de polítiques de recerca, desenvolupament, producció, ús, i suport per a l'entrenament militar, armes, equip i instal·lacions dins de la defensa nacional i la política de seguretat."
És a dir, la comunió d'interessos militars, polítics i econòmics per engreixar la indústria militar i armamentística, una comunió d'interessos que a casa nostra denunciava Arcadi Oliveres...
Doncs bé, d'aquell discurs i d'aquella referència en va néixer aquesta cançó de Bob Dylan, “Masters of War”, de la que el cantant de Minnesota va dir, en una entrevista publicada just el dia abans dels atemptats de l'11 de setembre de 2001: "se suposa que és una cançó pacifista contra la guerra. No és una cançó contra la guerra. És una cançó en contra del que Eisenhower anomenava "Complexindustrial-militar" en la seva etapa final com a President. Aquest ambient hi era, i jo ho vaig captar".
Si la lletra li va inspirar aquest discurs, la música la va manllevar d'una cançó folk nord-americana, "Nottamun Town", arranjada i popularitzada per la cantant Jean Ritchie. Quan ella va reclamar figurar en els títols de crèdits, els advocats de Dylan li van pagar 5.000 dòlars per evitar futures reclamacions...
Drets d'autor a banda, la cançó més que de la guerra, parla dels senyors de la guerra: "Veniu, senyors de la guerra, els que fabriqueu armes i els avions de la mort Els que fabriqueu bombes i no doneu la cara amagats al despatx Només vull que sabeu que ja us he vist la màscara..."
L'extensa discografia de Bob Dylan té poques cançons titulades amb noms propis, tot i que en quasi totes elles hi apareixen retrats de moltes dones i homes, i les seves històries d'amor, de desencís, de lluita, d'esperança...
Una de les cançons amb nom propi duu un nom propi amb majúscules: Woody, referint-se, efectivament, al músic Woody Guthrie, admirat per Bob Dylan.
"Song to Woody", enregistrada a finals de 1961 i publicada en el seu disc de debut, "Bob Dylan" (1962) és una de les dues úniques cançons del disc composades pel propi Dylan, quelcom que pot resultar sorprenent, tot i que a partir d'aleshores Bob Dylan va ser un músic molt prolífic, i en quatre anys (del 1962 al 1966) va publicar els seus primers set discos d'estudi, tots ells memorables!
Woody Guthrie, inevitable referent de la música folk, era tot un ídol per al jove músic Bob Dylan, i aquesta és la cançó que li va dedicar, inspirant-se precisament en la melodia de "1913 Massacre" del mateix Guthrie...
Aquesta setmana passada a molts no ens va passar desapercebuda la commemoració del 75è aniversaridel naixement del cantant de folk Xesco Boix; a casa guardem un disc de vinil dedicat del seu puny i lletra.
"Per en Bernat i en Roger, amb qui vam cantar a l'Escola
Natzaret. M'hi he trobat molt bé cantant aquí. A veure què passa d'aquí
15 anys, nois. ¿Qui sap?. Ben vostre. Xesco"
Però aquest no és el darrer record inesborrable que tenim d'ell.
En una vella cinta de casset hi conservem una gravació, d'encara no vuit minuts, que vam fer a Cantallops a finals dels anys setanta; la cinta duu per títol "Veu d'en Just", ja que és de les poques, sinó l'única gravació que tenim de la seva veu.
En aquesta cinta sobretot hi sortim el meu germà i jo cantant, bé, el meu germà cantant i jo fent el que puc... També canta el meu pare, en JustManuel Casero Madrid, i de fons es senten les veus de la meva mare, que també les taral·leja, del meu oncle, que era qui gravava, i dels meus avis. La cinta és un petit tresor sonor, revaloritzat sobretot per la veu d'en Just, curiosament coetani d'en Xesco Boix.
Una de les cançons que el meu germà canta és "Adéu, Sally estimada", una cançó molt viatjada, com tantes altres de populars, que a casa nostra va arribar de la mà, la guitarra i la veu d'en Xesco Boix.
La cançó original no es diu "Adéu, Sally estimada", sinó "Hieland Laddie" (o també "Highland Laddie") , i en Xesco la va adaptar de la versió que en va fer el gran Pete Seeger. "Hieland Laddie" és una popular cançó marinera escocesa i, com tantes altres, té diferents lletres i versions.
La cançó cantada pel meu germà, en la gravació casolana, és la que dies enrere vaig fer servir per obrir el vídeo commemoratiu del 40è aniversaride la mort del meu pare, i avui la versió d'en Xesco Boix pot servir, també, per a retre-li homenatge, ara que hem recordat el 75è aniversari del seu naixement...
El cantautor nord americà Don McLean va escriure i cantar, l'any 1971, que el dimarts 3 de febrer de 1959 va ser "el dia que va morir la música!"
Aquell fatídic dia van morir els músics Buddy Holly, Ritchie Valens i The Big Bopper en un accident d'avioneta durant la gira que estaven fent per els Estats Units; Don McLean els va retre homenatge amb la cançó "American Pie", publicada l'any 1971 en el seu segon disc, de títol homònim.
"American Pie", la cançó de més èxit de McLean, no és l'únic homenatge que contenia aquell disc; també hi trobem una altra de les grans cançons del cantautor nord americà, "Vincent", una cançó que va escriure després de llegir un llibre sobre la vida del pintor Vincent Van Gogh.
Pinzellada a pinzellada Don McLean va descrivint, vers a vers, l'obra i (desafortunada) vida del pintor i de la seva nit estrellada...
L'obra del pintor ha estat objecte de subhasta en més d'una ocasió, i curiosament la lletra manuscrita d'aquesta cançó, escrita a llapis pel cantant en unes catorze pàgines farcides de correccions, es va subhastar mesos enrere amb un preu inicial de sortida de 1,5 milions de dòlars!
Anys enrere també es va subhastar la lletra de la cançó "American Pie", per un preu de 1,2 milions de dòlars... Paradoxalment les lletres, les literals que McLean va escriure del seu puny, valen més que les seves cançons... És clar que hi ha cançons que, possiblement, tenen un valor incalculable!
Hi ha cançons que tenen, per títol, un nom propi. El nom d'una persona que, d'una o altra manera, va inspirar la cançó amb tanta força que fins i tot forma part, o és completament, el títol.
Per poc que hi penseu us vindran al cap cançons amb títols farcits de noms propis, i sí, no us estranyeu si us apareixen més noms de dones que d'homes...
D'això aniran els Minuts Musicals d'aquest 2021, de cançons amb noms propis, noms que s'escriuen amb majúscules com majúscules són les cançons.
I per començar, "Annie's Song", una cançó d'amor que John Denver va composar l'any 1973 pensant en la que aleshores era la seva dona, Annie Martell Denver, després de superar, i retrobar-se, d'una petita crisi...
Sens dubte una de les millors cançons de John Denver!
La flauta travessera de l'Ian Anderson marca la diferència, i el seu característic só dóna a Jethro Tull, i a la seva música, una identitat recognoscible, i no precisament perquè totes les seves cançons sonin igual.
Ian Anderson és l'ànima d'un grup que, a la seva manera, també va revolucionar la història del rock, apropant-lo al folk i fins i tot fent, com en el cas d'avui, picades d'ullet a la música clàssica.
Ian Anderson és el compositor de quasi totes les cançons del grup, no en el cas de "Bourée", que és Johann Sebastian Bach. "Bourée" és una peça musical del cinquè moviment de la Suite en mi menor per a llaüt i abans de Jethro Tull també havia inspirat a The Beatles i a Led Zeppelin.
En el cas de Jethro Tull la cançó es va publicar en el seu segon disc, "Stand Up" (1969), i va contribuir a catapultar el disc a la primera posició de les llistes d'èxit britàniques.
Més enllà de "Somebody to Love" i "White Rabbit" Jefferson Airplane tenen una bona colla de magnífiques cançons que ens transporten al San Francisco dels anys seixanta i als grans festivals de l'època com Monterey (1967) i Woodstock (1969).
Precisament entre, possiblement, els dos grans èxits del grup, publicats en el seu segon disc, Surrealistic Pillow (1966) hi trobem una petita peça instrumental d'encara no dos minuts, "Embryonic Journey", una bona mostra del rock amb aires folk i una bona dosi de psicodèlia que practicaven aleshores.
The Pogues és un grup de rock sorgit de les cendres del punk amb evidents influències de la música folk irlandesa que és conegut per a la majoria de mortals pel seu animat "Fiesta", més indicat per a la nit de Cap d'Any que no pas "Fairytale Of New York", la cançó d'avui, més indicada per una nit com la d'avui, la nit de Nadal!
"Fairytale Of New York" explica la història d'una nit de Nadal que un borratxo comparteix en una cel·la amb un company, tot rememorant les història d'uns joves irlandesos acabats d'arribar a Nova York...
La cançó, publicada setmanes abans del Nadal de 1987, va ser tot un èxit; compta amb la col·laboració de la cantant anglesa Kirsty MacColl i sí, un dels actors del videoclip és Matt Dillon!
Si no recordeu o no coneixeu aquesta cançó segur que aquest conte de fades de perdedors i somiatruites us sonarà, i encantarà, des de les primeres notes!
I la setmana vinent, els darrers retrobaments musicals d'aquest any!
Però abans, ja que estem amb cançons de Nadal, recuperem també aquest clàssic nadalenc, el "Merry Christmas (I Don't Want To Fight Tonight)" de The Ramones!
