dissabte, 30 de gener del 2016

Minuts Musicals retrobats amb Mano Negra i "Mala vida"


Sempre que veig o escolto Macaco no puc evitar pensar amb en Manu Chao, músic francès d'orígens espanyol que va liderar la combativa banda de música Mano Negra a finals dels anys vuitanta i principis dels noranta del segle passat.

També penso en Manu Chao i els Mano Negra quan escolto molts grups d'avui que tenen com a base rítmica de les seves cançons el reggae, l'ska, el rap, el punk-rock o una fusió de tot plegat, com feien magistralment Mano Negra, grups amb una notable presència i participació de vents (saxos, trompetes, trombons) però sobretot grups de música amb una actitud de lluita!

Mano Negra, referent de grup alternatiu i un punt irreverent, també compromès i combatiu, no va evitar les crítiques per signar amb una gran discogràfica (Virgin), per allò de fer joc a la indústria, però si fins i tot els Sex Pistols van fer-ho...

L'èxit i els èxits de Manu Chao han eclipsat els de Mano Negra però encara ressonen grans èxits i cançons d'aquest cèlebre grup com Ronde de Nuit, Rock Island Line, Killin' Rats, Patchanka, King Kong Five, Mano Negra, Bring the Fire, King of Bongo, Out of Time Man, Casa Babylon, Señor Matanza i sí, l'inoblidable Mala Vida!

Aquests dies Mano Negra han tornat a fer vibrar la meva (mala) vida!






I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 29 de gener del 2016

Vídeo de la setmana: El senyor Guerra i la senyora Pau


Demà, 30 de gener de 2016, es celebra el Dia Escolar de la No-violència i la Pau (DENIP) i aquesta setmana, i especialment avui, moltes escoles el commemoren recordant, entre d'altres, el pensador, polític i pacifista Mahatma Gandhi, assassinat demà farà 68 anys, qui va inspirar la celebració d'aquesta diada..

En motiu del DENIP avui comparteixo amb vosaltres aquest conte, El senyor Guerra i la senyora Pau, una adaptació del conte homònim de Joan de Déu Prats, emès al programa "Una mà de contes" del Club Super 3.



Bon divendres i... give peace a chance!

dijous, 28 de gener del 2016

A la flor de la vida

La ‪‎tristesa‬ és més amarga quan la mort tenalla a la ‪‎flor‬ de la vida.... Foto: Roger Casero

Al final de la vida inexorablement la mort venç, sempre venç. És llei de vida, prou que ho sabem, tot i que procurem no pensar-hi massa, enfeinats com estem en viure.

Tota mort entristeix, per legal que sigui, per previsible que sigui, per més que s'esdevingui a la vellesa, amb tota una vida feta. La mort en edat senil entristeix però els vius, els supervivents la poden afrontar, generalment, amb major serenitat, com un episodi més de la vida, el darrer acte, el comiat.

Però quan la mort apareix abans d'hora, quan no toca, il·legal ella, no només ens entristeix, sobretot ens pertorba, ens indigna, fins i tot ens sulfura! Són els fills els qui han d'enterrar els pares, no a l'inrevés, mai hauria d'ésser a l'inrevés!

No els toca morir, encara, als qui encara estan a la flor de la vida, als qui encara tenen més per viure que el que fins ara han viscut, als qui els fills recordaran tristament, per sempre més, eternament joves.

Ens hi resignem amargament, doncs sabem que també és aquest el preu de la vida, però no podem evitar dir que per més llei de vida que siguin, hi ha morts, com hi ha lleis, que són simplement, terriblement injustes!

dimecres, 27 de gener del 2016

El joc de la política


La negociació entre Junts pel Sí i la CUP semblava una timba de cartes en què, més que diners, s'hi jugaven quelcom més important. La partida va tenir moments per i de tot: cartes (no totes) sobre la taula, algun "farol" i, finalment, un as amagat a la màniga que va servir per desencallar la partida i investir president.

El procés per investir un president espanyol més que una timba de cartes sembla, ara per ara, una partida d'escacs, amb moviments calculats i estratègics per part dels quatre principals partits, alguns per fer caure primer el rei contrari, d'altres per matar la partida, i en part guanyar-la, amb unes aparents taules que condueixin a un nou tauler...

A Mariano Rajoy li manquen peons per sumar la majoria que necessita, fent més ingrata la incerta glòria de la seva victòria electoral. El joc de Rajoy no és de grans moviments ni girs argumentals, més aviat Rajoy es caracteritza per un joc conservador, sense arriscar, deixant que el pas temps jugui al seu favor, desgastant els altres i esperant, pacientment, fumant-se un puro tot llegint el Marca, que el joc li sigui més propici.

Albert Rivera s'ha ofert, quasi des de la nit electoral, per fer un enroc amb el PP per protegir el rei, un debilitat Rajoy però rei encara al cap i a la fi, del doble perill que pot assotar Espanya: l'auge de l'esquerra espanyola i el risc d'esquinçament d ela pell de brau. La seva jugada el debilita doncs l'exposa, torre ell, als atacs dels alfils i cavalls de l'adversari.

Pablo Iglesias va somiar ser rei, però ara prou es conformaria en ser la reina d'un nou govern; de moment sembla que el seu objectiu és, a banda de ser reina per un dia, que alguns dels seus peons esdevinguin noves reines, ministres a l'ús, fent-los arribar al capdavall del tauler, on ja sabem que d'arribar-hi els simples peons es transformen majors figures.

Pedro Sánchez, rei que pugna amb Rajoy per la cobejada i cara investidura, té les torres (ai els barons!) revoltades, alguna amb ganes de fer-li el llit i defenestrar-lo si gosa pactar amb qui gosa trencar Espanya. Ell però procura no perdre les formes davant la immobilitat del rei contrari, ni dels cants de sirena d'una reina pretendent amb més pressa, ara, que línies vermelles.

La partida espanyola, com setmanes enrere la catalana, està en un punt perillosament apassionant, doncs transita per camins fins ara, com els catalans, mai explorats!

Quin serà el proper moviment?

dimarts, 26 de gener del 2016

El jurament


Les formes en política són importants, però només fins un punt, el que marca, o hauria de marcar, la línia del ridícul.

Dies enrere l'alcalde Ballesta va prendre possessió del càrrec amb aquest text:

"Per expressió democràtica de la voluntat ciutadana, anuncio que resto a disposició del nou Parlament, del president i del govern de la Generalitat de Catalunya sorgits de les eleccions del 27 de setembre del 2015 per exercir l'autodeterminació del nostre poble i proclamar, juntament amb totes les institucions, l'Estat català, lliure i sobirà."

Aquest text no el va escriure Ballesta del seu puny i lletra sinó que és el que l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) va posar a disposició als càrrecs electes independentistes que el volguessin fer servir en el seu jurament o promesa com a regidores i regidors.

El text pot ser políticament discutible, però no jurídicament, doncs no expressa més que una voluntat, una declaració d'intencions. El que és jurídicament qüestionable no és el que diu el text, sinó el que el text no diu, el que omet: el jurament o promesa del càrrec.

Els regidors i regidores a l'hora de prendre possessió han de jurar o prometre formalment el càrrec, i aquí preval la fórmula que estableix el Reial Decret 707/1979, de 5 d’abril, regulador de la fórmula per a la presa de possessió de càrrecs o funcions públiques, que diu així, per exemple, en el cas del meu poble:

“Jureu o prometeu per la vostra consciència i honor complir fidelment les obligacions del càrrec de regidor/a de l’Ajuntament de Sarrià de Ter amb lleialtat al Rei, i guardar i fer guardar la Constitució i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya?”

Davant aquesta pregunta hi ha qui respon "sí" per imperatiu legal, i aquí pau i després glòria! De fet molts regidors van respondre a la pregunta per imperatiu legal i tot seguit van llegir el text proposat per l'AMI, revestint el seu jurament o promesa d'èpica.

Ballesta, però, possiblement més pendent de la guarnició, o guarniment, va oblidar la part essencial de tota presa de possessió: el jurament o promesa. Vaja, que es va perdre en les formes!

Ahir, minuts abans de la celebració d'un ple ordinari, Albert Ballesta ha haver de tornar a prendre possessió del càrrec d'alcalde; amb la llei a la mà es podria interpretar que entre la fallida primera presa de possessió i la segona, finalment reeixida, la ciutat de Girona va viure un llarg cap de setmana sense alcalde!

Les formes són importants, fins i tot a vegades són pura distracció!

dilluns, 25 de gener del 2016

La ballesta de Puigdemont

Ballesta i Puigdemont en una imatge recent. Foto: Toni Ferragut/El País

Dies enrere Catalunya va fer quelcom més que tornar a tenir president: va descobrir-lo!

Més agut en les rèpliques que en els discursos expositius inicials el president Puigdemont va definint i perfilant el seu estil, amanint les seves intervencions amb humor, que sempre desengreixa si és intel·ligent i es serveix en la seva justa mesura, deixant enrere les metàfores marineres del president Mas, que encara no sabem si va deixar el timó o li van prendre a darrera hora, o ambdues coses, per evitar embarrancar el procés o el seu partit, o ambdues coses.

Amb el nomenament del president Puigdemont aquests dies es va configurant el gruix del govern, conselleries avall: directors generals, secretaris, càrrecs de confiança, directors d'ens autònoms... Molts d'aquests nomenaments  esperaven impacientment de feia setmanes escalfant a la banda que la qüestió presidencial es resolgués. De fet la major sorpresa de tots els nomenaments del govern de la Generalitat ha estat la designació del president!

De moment una de les primeres decisions del president Puigdemont no està exempta de polèmica: la designació d'Albert Ballesta com a alcalde de Girona. És cert que hom podria considerar que no era el Carles Puigdemont president de la Generalitat qui va assenyalar amb el seu dit Albert Ballesta, sinó el Carles Puigdemont ex-alcalde, o fins i tot el Carles Puigdemont cap de llista de CiU...

Com una sageta Albert Ballesta ha sortit disparat del número 19 de la candidatura de CiU a les darreres eleccions municipals de Girona directament a l'alcaldia, superant, travessant tota una corrua de membres de la candidatura, alguns superats també per les circumstàncies a desgrat, i avançant els propis càrrecs electes, regidors i regidores de CiU!

I és que per més que Carles Puigdemont hagi pogut ser alcalde i cap de llista si ara et truca per demanar-te quelcom (que renunciïs a la teva acta de regidor o regidora, o a l'aspiració de ser alcalde o alcaldessa) no pots abstreure't ni oblidar que és, ni més ni menys, que el president de la Generalitat!

Si la sorprenent designació del president Puigdemont va servir per calmar els ànims en relació al procés, la sorprenent designació d'Albert Ballesta els ha encès en relació a Girona.

La ballesta a Puigdemont li ha servit per imposar, impulsar el seu candidat, però farà bé l'alcalde Ballesta de tenir present que la sageta només l'ha impulsat fins a l'alcaldia, i que com el president Puigdemont ell també haurà de marcar, definir i perfilar el seu estil, i sobretot que els seus conciutadans el reconeguin com al seu alcalde.

I és que ara que els gironins tornen a tenir alcalde voldran, com els catalans amb el president Puigdemont, descobrir l'alcalde Ballesta!

Endreçada la ballesta jo ara estaria més pendent d'una altra arma llancívola, i sobretot del seu perillós efecte: el bumerang!

dissabte, 23 de gener del 2016

Minuts Musicals retrobats amb The Christians i "Words"


A la portada Garry Christian, veu del grup, hi apareix arraulit, amb un posat reflexiu, amb la mirada fixada cap avall i les mans amb els punys tancats, però sense estrènyer-los, prop de la cara; duu dos anells als dits polzes i de la seva fesomia en destaquen el seu cap rapat i uns llavis molsuts que expel·leixen una càlida veu que aporta un color molt soul al pop sofisticat que excel·leix sobretot en la cançó d'avui.

Sobre la seva imatge i ocupant tot l'espai de la portada hi ha la lletra de la cançó precedida, al principi de tot i a la part superior esquerra del maxi-single, el nom del grup: The Christians. La darrera paraula de la lletra de la cançó és la que li dóna títol i, com el nom del grup, també apareix destacada, aquesta però a la part inferior dreta: Words.

El maxi-single (disc de vinil de la mateixa mida que els elapés, però que calia reproduir a 45, i no a 33 com els LP, revolucions per minut) publicat a finals de 1989 va servir per a promocionar aquesta gran cançó i el disc que la contenia, "Colour", el segon del grup.

The Christians és encara un grup actiu, tot i que amb una formació molt diferent de la inicial i després d'haver passat per més d'un període de llarga inactivitat; per cert, el seu nom es deu al cognom de tres dels components inicials, els germans Garry, Roger i Russel Christian i al nom d'un altre dels components originals, Henry Christian Priestman.

La cançó parla de la dificultat de trobar paraules, sobretot per demanar disculpes... Escoltant la cançó i la seva lletra és evident que al final troba les paraules...






I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 22 de gener del 2016

El vídeo de la setmana: no a l'escaqueig fiscal


D'uns anys ençà, precisament els de la primera gran crisi econòmica del segle XXI, la desigualtat entre els més rics i els més pobres s'ha eixamplat i accentuat fins límits indignants, d'autèntica vergonya!

Una de les causes que fa que els rics siguin cada vegada menys però més rics, i els pobres siguin cada vegada més però més pobres és el frau fiscal, això que ara popularment podem anomenar "escaqueig fiscal", especialment de les grans empreses.

A aquestes alçades ja no podem atribuir la pobresa, i el seu augment, a les dificultats de generar riquesa, sinó a la seva redistribució.

Aquesta setmana Oxfam Intermón ha fet públic un informe (Una economia al servei de l’1%) del que se n'extreuen alguns titulars alarmants:
  • 62 persones posseeixen la mateixa riquesa que la meitat de la població mundial
  • A Espanya, l'1% més ric de la població concentra més riquesa que 35 milions de persones.
  • La inversió espanyola cap a paradisos fiscals va créixer un 2.000% el 2014.
  • El patrimoni del català més ric equivalia a la renda anual de 150.000 famílies mitjanes al 2014
  • El 2015 el patrimoni de les 20 majors fortunes catalanes va augmentar un 34%
En resum: tu i jo (jo segur, i diria que tu també) paguem l'escaqueig fiscal de les grans empreses! I així ens va a nosaltres, i sobretot als més pobres, i així els hi va a ells, els més rics!



Bon divendres? Serà millor si signes aquesta petició!

dijous, 21 de gener del 2016

Alcalde per sorpresa!

Albert Ballesta, somrient, alcalde per sorpresa... de molts! Foto: Agustí Ensesa

Ella no ho sabia però resulta que era l'escollida, la princesa (per sorpresa!) d'un petit principat europeu, Genovia! La pel·lícula, produïda per Disney, explica el procés de transformació d'una adolescent americana en tota una princesa! Tota una metamorfosi!

Com ella ell tampoc ho sabia però va resultar ser l'escollit, el president per sorpresa de tots i tothom, ell inclòs!

I com ells, ell tampoc ho sabia però resulta que un bon dia el sorprenent president li va dir que ell era l'escollit, per ell mateix, per substituir-lo a l'alcaldia que havia deixat vacant i va cantar-li a cau d'orella "m'hauràs de substituir d'ara endavant", però no al carrer dels Torrats, sinó un xic més enllà, a la Plaça del Vi!

Aquestes darreres setmanes a la política catalana i a la gironina veiem coses que no havíem vist mai: que el número 3 de la candidatura per Girona sigui president de la Generalitat, quan normalment el candidat a president sol ser el cap de llista per Barcelona... És clar que en aquest cas el presidenciable no era el cap de llista, sinó el número 3, de la candidatura per Barcelona! I de retruc hem vist com el número 19 de la candidatura de CiU a les municipals de Girona finalment en serà l'alcalde!

Legal? Sí, és totalment legal, conforme a la llei, i si es pot fer i efectivament es fa és perquè la llei ho permet!

Legítim? Hauríem d'entendre, amb l'estricte definició del terme, que sí, car si és legal és legítim. Però la legitimitat, la qualitat de legítim, tot sovint l'utilitzem per contraposar-la a la legalitat en expressions que aquests dies hem pogut llegir i escoltar a Girona: "que Ballesta sigui alcalde de Girona és legal, però no legítim!" En aquest cas la legitimitat es fonamenta, més que sobre la base i el pes de la llei, sobre la base de l'ètica política i la legitimitat social, un terreny més variable i interpretable.

També hi ha qui parla de "frau democràtic", és a dir, d'engany, tot i que fraudulenta també és l'acció contrària a la llei, i aquesta no sembla ser-ho...

Té raó Albert Ballesta, que entra amb calçador al ple i a l'alcaldia per designació del president Puigdemont, quan diu que els ciutadans de Girona que van votar CiU a les darreres eleccions municipals van votar tota la candidatura, ell inclòs; però també és cert que, per bé i per mal, la cultura política del nostre país entén que el caràcter ordinal d'una llista marca una certa jerarquia i que la seva designació digital ha causat a la parròquia, com a mínim, sorpresa!

De fet en el sí de la seva candidatura i futur grup municipal la crisi de govern per la designació de l'alcalde Puigdemont com a president Puigdemont ha causat una nova crisi, la de la seva substitució.

El nou alcalde ho serà, més que per voluntat dels ciutadans de Girona, per voluntat dels regidors del ple municipal que el votin, doncs són ells i elles, els i les regidores de la ciutat, els únics veïns i veïnes que poden votar un alcalde; ja sabem que els veïns i veïnes només voten la composició del ple...

És de suposar que els regidors que el votin el legitimaran amb el seu vot, més enllà del gripau que s'hagin hagut d'empassar, si és el cas, i conforme a la llei podrà ser i serà alcalde.

Correspondrà, però, als gironins i gironines legitimar socialment el nou alcalde, reconèixer-lo com a tal... Al capdavall ells són els qui poden sentir-se defraudats per tota aquesta situació...

No és Genovia sinó Girona, no és una princesa sinó un alcalde, però la històriavaldria una pel·lícula (la realitat supera per la ficció!), naturalment rodada a Girona!

dimecres, 20 de gener del 2016

Repòquer d'or

Leo Messi amb les seves merescudes 5 Pilotes d'Or. Foto: FCB
Amb els jugadors de futbol passa com amb els músics, actors, escriptors o altres professionals: n'hi ha que viuen durant tota una trajectòria professional d'un moment d'èxit, d'un "one hit wonder", puntual o més o menys dilatat, i n'hi ha que tota la seva trajectòria és un èxit!

Molts dels grans futbolistes que podem recordar han tingut un període d'or, gloriós, entre la seva projecció i el declivi de la seva carrera, però pocs futbolistes aconsegueixen allargar aquest període gloriós més enllà d'un lustre, fins i tot allargar-lo una dècada!

Dels esportistes en actiu un bon exemple seria el tennista suís Roger Federer, que si bé ja ha perdut la condició d'indiscutible número 1 del tennis mundial, es manté al capdamunt presentant batalla i oferint un bon tennis malgrat haver-ho guanyat tot i més, essent ja llegenda!

Leo Messi
va rebre dies enrere la seva cinquena Pilota d'Or, trofeu que el designa un any més com el millor jugador del món. A aquestes alçades ja no és notícia, ni sorpresa, que Messi sigui mereixedor de tal distinció, sinó que ho segueixi essent set anys després d'haver rebut la primera Pilota d'Or!

És tan evident com natural que Messi, com Federer, no ha mantingut sempre l'altíssim nivell de joc i resultats, però fins i tot quan, diguem-ne, no ha estat fi s'ha mantingut al top del futbol mundial; en altres paraules: la versió dolenta de Leo Messi segueix essent excel·lent i es manté molt per sobre de la millor versió de la majoria de jugadors!

Leo Messi ja fa temps que ha arribat al punt que quasi només es pot superar a ell mateix; des de la perspectiva del Barça és indiscutiblement el millor de tots els temps, però des de la perspectiva argentina Messi viu encara sota l'allargada ombra de Maradona, ídol més que futbolístic, doncs els seus gols de quarts de final contra Anglaterra i el triomf final de l'"albiceleste" al Mundial del 1978 transcendien el futbol!

Amb o sense Mundial, però, Messi ja fa temps que ha reunit tots els ingredients per ser considerat un autèntic mite, un futbolista majúscul que, al contrari que d'altres grans estrelles del circ del futbol, només pensa en la pilota!

Als seus 28 anys Leo Messi té encara molt futbol a les botes, i no sembla que la motivació i les ganes de jugar se li esgotin. Cinc Pilotes d'Or després no només recordem oi ho farem per sempre el seu nom, sinó que no oblidem ni oblidarem, tampoc, la promesa que va ser, la promesa que ens va fer, la proesa que va fer per esdevenir el que és avui...


dimarts, 19 de gener del 2016

Orgull gironí


Tantes vegades algú ha gosat enterrar el "Girona rai", tantes vegades aquest ha sobreviscut, mutant com el pitjor (o millor) dels virus, per aparèixer, com el diable, amb atributs nous!

Girona sempre ens ha donat, als gironins, motius per sentir-nos-en orgullosos: durant una sèrie d'estius consecutius voltava per Catalunya participant en estades esportives de bàsquet i handbol i recordo que quan tocava lluir origen i ciutat sempre recordava que la nau gòtica de la Catedral de Girona era (és) la més ampla del món!

Avui aquest argument no cal ni tan sols dur-lo a la recambra, doncs no són pocs els atributs que la ciutat ens ofereix als gironins per parlar-ne orgullosament: el Celler de Can Roca, el Temps de Flors, el Joc de Trons, el Temporada Alta... També per moments les gestes del Girona FC i rodatges mediàtics com el de la pel·lícula "8 apellidos catalanes".

Aquests dies l'orgull gironí s'ha engreixat un xic més amb la mutació de l'alcalde Carles Puigdemont en Molt Honorable President Puigdemont, ungit pel president Mas, a qui els gironins mai li estarem prou agraïts, o no!

Fora de les comarques, hòbbit jo, la meva condició de gironí també es veu sotmesa a l'inevitable comentari, que generalment circula de la satisfacció provinciana a l'orgull ciutadà, passant a un segon terme qualsevol altra consideració crítica sobre el fet, el llegat o la persona...

Amb la mesura justa, i sense més cotilles que la pròpia incomoditat i vergonya per no semblar pedant, jo també comparteixo i multiplico aquest orgull gironí, procurant que alimenti només la nostra autoestima, per si encara ens mancava, més que no la nostra vanitat!

Que difícil, a vegades, trobar la justa mesura, entre els perfils, articles i panegírics llegits aquests darrers dies!

dilluns, 18 de gener del 2016

El Sant despullat

A qui lliurarà Puigdemont la vara d'alcalde, o alcaldessa, de Girona?

Finalment Catalunya no només té president, també té govern! I el govern governarà, que és el que s'espera que faci!

La designació del president Puigdemont ha tingut, personatge a banda (hi ha qui diu precisament per ell), un efecte balsàmic sobre el procés, ferit més d'amor (propi) que de mort durant les llargues, convulses i agòniques festes de Nadal!

Però el president ungit ha deixat vacant una alcaldia a Girona i el conclave per resoldre el seu successor ha esdevingut, inesperadament, una lluita fratricida dins el grup municipal i la candidatura de CiU, amb una pugna, ara, entre membres de CDC i de Demòcrates (els ex-Unió sobiranistes).

El que semblava un tràmit s'ha convertit en un tràngol fent aflorar les lògiques i lícites ànsies de poder, personals i de partit, amb una inevitable (?) exposició pública que els perjudica, de moment, més a ells que a la ciutat.

No sé si el president Mas havia previst aquest escenari a la ciutat de Girona quan va impulsar l'alcalde Puigdemont cap a la presidència; sí deuria calcular-ho el president Puigdemont, però ni tan sols ell ha pogut resoldre la seva successió i l'equació de l'alcaldia de Girona segueix essent una incòmode incògnita.

Sobre la taula molts noms, fins i tot membres de la candidatura que ni tan sols són regidors! I és que aquest joc de cadires per aconseguir el tron de Girona és més complex del que sembla; el caramel d'una alcaldia com la de Girona, amb la projecció que ara té, és massa dolç i ara ja hi ha qui l'està assaborint!

Passi el que passi, sigui qui sigui finalment l'alcalde o alcaldessa de Girona, aquest procés passarà factura d'una o altra manera al grup municipal, sobretot si, com també hauran de fer en un altre nivell la CUP i Junts pel Sí al Parlament, no es llepen conjuntament les ferides i les cicatritzen!

Hem despullat un sant per vestir-ne un altre: els gironins devots ja poden encomanar-se a Sant Narcís, o potser millor a Sant Vicenç Màrtir, onomàstica del 22 de gener, data límit per resoldre el conclave municipal de Girona!

La ciutat espera, però també espera i desitja que que abans d'aquella data hi hagi "fumata blanca"!

dissabte, 16 de gener del 2016

Minuts Musicals retrobats amb Patsy Kensit i "I'm Not Scared"


La culpa, ja em perdonareu, ja em perdonarà, és de David Bowie. És clar que era inevitable, tard o d'hora, que passés!

També podria haver passat per altres circumstàncies, també luctuoses i que espero que s'esdevinguin d'aquí a molts anys, com la mort de dues de les seves ex-parelles, els pares dels seus dos fills: Jim Kerr, líder de Simple Minds, o Liam Gallagher d'Oasis...

Recordant Absolute Beginners vaig recordar Patsy Kensit, a qui ja havia oblidat feia anys, molts anys, tants que ni tan sols recordo quan la vaig oblidar, si és que mai la vaig recordar...Diria que sí, que alguns dies la vaig recordar!

Actriu i cantant, com va saber explotar a la citada pel·lícula (també va aparèixer a Arma Letal 2, entre d'altres pel·lícules), Patsy Kensit va donar veu al grup Eighth Wonder, després de superar una prova de veu que li va fer el seu germà, membre del grup.

Eighth Wonder va gaudir d'un relatiu èxit comercial als anys vuitanta del segle passat amb senzills com "Stay With Me" o "Having It All", aquest darrer part de la banda sonora d'Absolute Begginers, però possiblement el seu principal èxit és "I'm Not Scared", una cançó composada per Neil Tennant i Chris Lowe, sí els Pet Shop Boys, que el mateix any 1988 van incloure al seu disc "Introspective".

Però avui parlem de la Patsy Kensit, que s'ha fet de nou present com sortida d'un "Cachitos de Hierro y Cromo" de la BBC!

I vosaltres, la recordeu, la recordàveu?






I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 15 de gener del 2016

El vídeo de la setmana: Alma



Les nines sempre tenen quelcom inquietant, especialment les que belluguen les parpelles i els ulls.

A aquestes nines no els cal l'aparença diabòlica per deixar-nos una fredor al cor com la que es respira pels carrers pels quals transita, tota enjogassada, la nena protagonista d'aquesta petita història: Alma.

Aquest curtmetratge ha rebut diferents premis, després de veure'l, entendreu perquè...



Bon divendres!

dijous, 14 de gener del 2016

Fredor monàrquica

Felip VI i Carles Puigdemont als premis Impulsa 2014 de Girona. Foto: Tania Tapia/ACN
Abans que es guanyés, per mèrits propis, altres qualificatius menys gratificants el rei Joan Carles I va gaudir de la distinció de "campechano", que en català bé podrirem traduir com a planer.

Tinc una companya de feina que un dia va assistir a una recepció reial i dóna fe d'aquest caràcter del monarca, entre planer i desenfadat, tot i que sense perdre les formes, que ho són quasi tot en la monarquia: a la seva manera fins i tot les manté l'acusada infanta Cristina quan es passeja pels jutjats!

El caràcter "campechano" de Joan Carles I es va anar esvaint a mesura que es precipitaven les polèmiques i els errors propis i familiars (elefants, Urdangarín) i es precipitava el final del seu regnat.

Són unes altres les qualitats que té el seu fill, l'ara rei Felip VI, però no sembla que heretarà, com ho va fer amb la corona, el qualificatiu de "campechano"; potser tampoc cal, doncs cada rei és com és i marca el seu estil propi.

Al principi del seu regnat Joan Carles I va haver d'afrontar el cop d'estat del 23F, del que, entre d'altres fets, són històriques les paraules que va adreçar al llavors president Pujol: tranquil, Jordi, tranquil.

Ara el rei Felip VI, també al principi del seu regnat, ha d'afrontar un nou desafiament i la seva primera reacció rellevant ha estat un desaire, negant audiència a la presidenta del Parlament de Catalunya tot dient-li "millor m'ho passes per correu electrònic!"

Puc entendre que Felip VI no vulgui rebre, ni veure en pintura, a Carme Forcadell però no a la presidenta del Parlament.

Per rematar aquest episodi de formalitats legals, la publicació del cessament del president Mas no inclou el protocol·lari agraïment a la feina feta i serveis prestats que sí va merèixer, per exemple, Francisco Camps, un nou desaire que la Casa Reial s'ha afanyat a desmentir que l'omissió fos seva, apuntant per tant a la Moncloa i, més concretament, al Ministeri de la Presidència que comanda Soraya Sáenz de Santamaría.

Aquesta fredor monàrquica, alimentada ben segur per una elevada sensació d'incomoditat davant el procés català, és un greu error de càlcul institucional; és cert que la fotografia del rei Felip VI amb la presidenta del Parlament pot incomodar, però si el Parlament de Catalunya és (encara) una institució que també representa l'estat espanyol no hi ha motiu per no rebre'n la presidenta, per més independentista que sigui.

Negarà també l'audiència Felip VI al nou president de la Generalitat? Negarà un ex Príncep de Girona, i pare de l'actual Princesa de Girona, audiència a un ex-alcalde de Girona?

Grinyolaran les paraules "diálogo y entendimiento" quan Felip VI les pronunciï en el seu proper discurs, com van grinyolar de mala manera les del seu pare, Joan Carles I, quan va afirmar que "ningú no fou mai obligat a parlar en castellà".

Il·lús jo, que pensava que la monarquia espanyola estava al servei del poble i les seves institucions, i no a l'inrevés. Il·lús jo, que pensava que el rei era, en efecte, el cap d'estat!

dimecres, 13 de gener del 2016

Absolute Beginners


David Bowie va aparèixer a la meva vida sobretot gràcies a una pel·lícula que vaig veure en un cicle de cinema per escoles que es va fer, intueixo que l'any 1988, als extingits Cinemes Catalunya de Girona.

Potser Absolute Beginners (Principiants) no és una gran pel·lícula, de fet va ser un fracàs comercial, potser té alguns anacronismes i és possible que, tot i tenir-hi un petit paper, sigui més recordada per la participació de David Bowie que per cap dels altres actors i actrius, entre ells l'oblidada (almenys per mi) Patsy Kensit i el gran (músic) Ray Davies (líder dels mítics The Kinks) o Sade, que també aporta una cançó a la meritòria (diuen que més que la pel·lícula) banda sonora.

I podríem trobar-hi més pegues, però tant m'és, doncs el visionat d'aquesta pel·lícula és un dels records d'infantesa que han sobreviscut al pas dels anys, encara que un xic emboirat però suficientment viu, per retornar, ahir, quan em vaig assabentar de la mort de David Bowie.

Pocs anys després i ja a l'institut corrien per casa cintes verges de casset amb cançons de David Bowie gravades i llavors sí, vaig descobrir l'immens i camaleònic músic que avui fins i tot alguna de les meves filles taral·leja algun dels seus èxits. És el que té l'eternitat...

La música i el cinema, com la cultura en general, són una experiència personal i vital que sobrepassa, en moltes ocasions, el propi fet cultural. Per mi Absolute Beginners no és només David Bowie, és un record que em transporta (com altres pel·lícules o vivències, com nits de terror) a uns cinemes extingits i que m'evoca el record d'una època i companys entranyables.

Miraré de recuperar la pel·lícula i tornar-la a veure, no només per recordar-la, també per gaudir-la amb uns ulls més grans i una oïda més escoltada...



Descansa en Pau, David Bowie, i gràcies per la música!

dimarts, 12 de gener del 2016

Carles Puigdemont, l'interí?


Enhorabona Carles
No voldria començar de cap altra manera que no fos felicitant un conegut (no és amic, però és més que simple saludat) que assumeix la més alta responsabilitat del meu país: la presidència de la Generalitat!

Aquests dies, com de fet des de la mateixa nit electoral, l'alegria va per barris, doncs aquests tres mesos de negociacions han estat una autèntica muntanya russa amb un final tan sorprenent com inesperat!

L'alegria, però, no només va per barris, també va per pobles!

La percepció és que l'alegria desfermada aquests dies a Amer per la designació, primer, i posterior investidura de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat és superior a la de la ciutat de Girona; en part és natural, car Girona perd l'alcalde!

És obvi que els interessos del govern de Catalunya passen per damunt dels del govern de Girona, que ahir va resoldre aquesta sobtada crisi de govern municipal nomenant provisionalment una nova alcaldessa!

Un altre alcalde de Girona, l'amic (aquest sí) Quim Nadal, va buscar la presidència i finalment no la va trobar; Carles Puigdemont, sense buscar-la, se l'ha trobat a sobre de sobte i ara ja és el primer alcalde de Girona que presideix la Generalitat!

Aquests darrers dies s'ha perfilat en Carles Puigdemont des de tots els angles possibles, il·luminant errors i encerts, analitzant declaracions i gestos, radiografiant les seves piulades i qui sap si ressuscitant els seus pecats de joventut, cronològica i política, si és que n'ha comès algun, per més que hagin prescrit!

Jo no en puc dir res de dolent doncs, més enllà de la lògica distància política, sempre ens hem tractat amb molta cordialitat.

Com a personatge públic i amb responsabilitats públiques que és té també seguidors fidels i detractors acèrrims, ja sabem, allò de les fílies i fòbies, que sens dubte, unes i altres, creixeran amb la seva nova responsabilitat.

La seva sorprenent investidura em desperta, però, un interrogant, tot i que també hi veig una grandesa.

La grandesa és que sigui president un diputat que ni tan sols era el cap de llista de la seva circumscripció; sí ja sé que la figura del cap de llista de la capital ajuda a visualitzar els potencials presidents, doncs són, o fins ara solien ser, els presidenciables. Aquest fet fa que quasi sempre convertim unes eleccions parlamentàries en presidencials, i així anem, perduts en debats sobre legitimitats d'investidures...

L'interrogant a la seva investidura és la seva condició de president interí, condició que li va donar el propi president Mas quan el va designar, tot afirmant que plegava per tornar, i que sembla que ell mateix va reclamar com a condició. Aquesta és una qüestió que, més enllà de les seves virtuts (algunes ja mostrades al debat d'investidura), pot presentar-lo com un president més feble sota l'ombra del president Mas.

En tot cas aquesta qüestió (l'allargada ombra del president Mas) planarà sobre el seu mandat, també perquè és investit president amb un govern ja pràcticament fet; fins i tot sorprèn que s'anunciïn consellers (com ha fet ERC) abans de la seva presa de possessió; sembla que caldria respectar uns certs "tempos"... Però no serà aquesta, ben segur, la qüestió més feixuga que haurà d'entomar!

Enhorabona i sort, Carles, en la teva nova i alta responsabilitat!

dilluns, 11 de gener del 2016

Ni Mas ni Març!



Com el gol d'Iniesta a Stamford Brigde l'acord d'investidura entre Junts pel Sí i la CUP es va produir in extremis, a darrera hora, quasi ja als minuts de descompte!

L'acord entre les parts suposa un cost per totes i cadascuna d'elles, doncs cada una ha hagut de renunciar a quelcom, però és evident que també reporta beneficis, entre ells el cost del desacord.

Pel que fa al cost de l'acord el més important i visible és la renúncia del president Mas a ser re investit, un cost polític i personal que més enllà de la lectura del sacrifici (que ho és), també és una retirada a temps, quelcom meritori que no tothom sap fer.

A canvi CDC manté la presidència del govern i el lideratge del procés, neutralitza políticament la CUP i evita una possible envestida electoral d'ERC, alhora que guanya temps i guanya el seu principal actiu (Artur Mas) per refundar-se com a partit. I des de la perspectiva de Junts pel Sí i el procés, es guanya estabilitat parlamentària i s'impulsa el procés.

Un altre cost important de l'acord és el de la CUP, un cost sobretot polític, precedit pel desgast d'aquestes darreres setmanes, i que a ulls del comunicat de l'acord s'aproxima a la claudicació a canvi del cap del president Mas, el seu principal benefici.

El cost polític és una subordinació a la voluntat de Junts pel Sí, que el president Mas va fer visible amb la metàfora de la paella pel mànec, que fins ara tenia la CUP i ara la té Junts pel Sí, que tindrà dos diputats cupaires a disposició; uns diran que infiltrats, d'altres segrestats...

Evitant les eleccions al març la CUP també s'estalvia un més que previsible càstig electoral (el polític ja li ha propinat Junts pel Sí amb l'acord) tot i que veurem com gestionen ara aquesta nova situació. El cost de la CUP també és personal en la mesura que hi haurà canvis de diputats amb dues renúncies, que inevitablement seran els assenyalats o, com diuen els cupaires, les assenyalades!

Hi ha hagut sacrificis per ambdues parts, però mentre el sacrifici del president Mas el dignifica, el sacrifici de la CUP els castiga!

Si s'ha produït l'acord és perquè el balanç cost - benefici resultava positiu pels interessos particulars i generals de cada una de les parts implicades, doncs el cost del desacord era superior i el benefici incert. De fet els únics a qui semblava beneficiar una nova convocatòria electoral era a ERC, per la possibilitat de liderar el procés, i a Catalunya Sí que es Pot, o Podemos, per la possibilitat de guanyar l'espai polític que el 27S no van tenir.

L'acord també té derivades també a nivell estatal; de fet penso que el 20D també ha influït molt en l'acord in extremis, doncs els seus resultats han permès dibuixar possibles escenaris que no beneficiaven gens ni CDC ni la CUP; el cost del desacord també representava un risc pel procés, en la mesura que podia donar ales a un possible acord d'esquerres a nivell estatal, i potser retrocedir una o dues pantalles i tornar al dret a decidir.

L'acord, en canvi, afavoreix la investidura de Mariano Rajoy, permetent així la continuïtat de les polaritats nacionalment enfrontades entre els governs català i espanyol. L'acord talla les ales a Pedro Sánchez, ara sí, més que mai, un àngel caigut...

El gol d'Inesta a Stamford Bridge no va donar cap títol, va servir per evitar caure eliminats i accedir a la final, que sí, es va guanyar! L'acord tampoc dóna la independència, però permet seguir jugant...

Ara Junts pel Sí (amb la CUP) comanda un govern disposat a tirar endavant un full de ruta, acompanyat d'una declaració de desconnexió, que ens ha de conduir cap a la independència de Catalunya.

Aquest és un partit que encara s'ha de jugar i el xiulet tot just va sonar ahir...

dissabte, 9 de gener del 2016

Minuts Muscials retrobats amb Midnight Oil i "Beds Are Burning"


No és Cocodril Dundee, tot i que amb el barret i la seva procedència, Austràlia, podria semblar-ho, però no, és Peter Garrett, cantant del grup Midnight Oil, formació de llarga trajectòia que va saltar a la fama internacional l'any 1987 gràcies a la cançó "Beds Are Burning" del disc "Diesel and Dust".

La cançó, que ben segur us sonarà, té un marcat contingut polític, doncs reclama retornar les terres als nadius australians Pintupi. Curiosament anys més tard, ja dissolta la banda, Peter Garrett, ja membre del Partit Laborista, va ser diputat i ministre de medi ambient i educació, entre d'altres responsabilitats. Un músic dedicat a la política? Sí, també a les antípodes!


La cançó, "one hit wonder" del grup, sobretot fora d'Austràlia, ens transporta, com o fa també la pel·lícula Cocodril Dundee, a mitjans i finals dels anys vuitanta del segle passat...

Gaudiu de la cançó i del videoclip, que feia anys que no escoltava ni veia i que mirant-lo ara veig que té una estètica que recorda altres grups i videoclips de l'època, com el "Desire" d'U2; el videoclip a més mostra, com ho faria el National Geografhic, la bellesa natural i humana d'Austràlia!






I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 8 de gener del 2016

El vídeo de la setmana: deures? Els justos!


Al llarg dels anys un aprèn a viure; bé, s'aprèn a viure al llarg de tota la vida, però arriba un punt que aprens a saber gaudir més de la vida! Allò que es resumeix en la dicotomia de "viure per treballar" o "treballar per viure".

Reconec que els darrers anys ha canviat la meva percepció dels deures, passant de veure'ls un mal menor, fins i tot potser necessari, a esdevenir un dels principals lladres del temps d'oci, de lleure i descans dels infants i joves.

És per aquest motiu, entre d'altres, que jo també he signat aquesta petició (Por la racionalización de los deberes en el sistema educativo español), que té en aquest vídeo viral la principal eina de sensibilització!



Bon divendres!

dijous, 7 de gener del 2016

Estimats Reis Mags d'Orient:


Em temo que per més que en porteu enguany fareu curt de carbó, no tant perquè són molts els qui se'l mereixen (que també) sinó perquè són més, molts més, els qui volen repartir-lo!

Un bocí de carbó me'l podeu reservar a mi, que faig tanta bondat com puc, però mai tota la que voldria!

I posats a demanar, carbó a banda, us demano ànims i força per afrontar les adversitats, que vindran, però també un sac de somriures i rialles per repartir quan convingui, tot assaborint les alegries de la vida, que també hi són!

I com sempre, que no manqui un pols de màgia...

Moltes gràcies i feliç retron!

Roger

dimecres, 6 de gener del 2016

El Rei i la fava


El tortell de Reis només en corona un, l'afortunat que troba la figureta, tot i que en realitat el propi tortell corona unes festes, les de Nadal, que setmanes enrere es van il·luminar, més que amb l'advent, amb les llums de Nadal!

Diu la tradició que...
"I si et surt la figureta
no et quedarà més remei
que ésser coronat com a Rei
d'aquesta festa distreta."

I en contraposició al Rei el tortell de Reis duu també la fava, que tothom evita però que tard o d'hora apareix com a fals senyal de malastrugança, doncs la tradició la senyala com a símbol de benaurança per qui l'hagi trobat:

"Si la fava tu has trobat
paga el tortell sense recança
i no perdis l'esperança
seràs ser afortunat."


Abans de festes es parlava que els dinars de Nadal podrien servir per convèncer els "cupaires" de desencallar el procés tot investint el president Mas, però al final la broma no va servir ni per una innocentada!

Avui moltes famílies clouran les festes de Nadal allargant la sobretaula entre queixalades del tortell de Reis, endolcint una conversa que, mentre giri al voltant del Rei i la fava serà de bon pair, però que si vira cap a la subhasta de peix d'aquests darrers dies, d'aquestes darreres setmanes, d'aquests darrers mesos,  pot resultar indigesta per a tothom!

Val més seguir fidels a la tradició del tortell de Reis i el seu vers, que acaba amb aquestes paraules:

"Tradició, sana alegria,
formem en la taula anell
i mengem tan bon tortell
en pau i en franca harmonia."

I deixem pels Reis d'Orient i la seva màgia, o encara millor, pel conjunt de catalans i catalanes al mes de març, la responsabilitat de repartir el carbó a qui més se'l mereixi!

dimarts, 5 de gener del 2016

El qui de la qüestió


Hi ha qui avui ja vol veure el president Mas com un cadàver polític; potser es precipiten, doncs de moment ha demostrat ser un gran resistent, ser hàbil, un supervivent!

I sí, potser el president Mas es va morint dolçament (en plan "killing me softly"), però darrere seu va deixant tot de cadàvers polítics, com la pròpia CiU, o trencadisses internes com la del PSC, la d'ICV i ara, sembla ser, la de la CUP, que amb el cap de llista Antonio Baños ha tingut el primer dimissionari.

Amb els anys que portem de procés ja sabem que aquest no només es basteix a base de manifestacions i concentracions per la Diada, també es basteix a base d'anar cicatritzant ferides, com la sagnant ferida que ara s'ha obert al cor de l'independentisme. Només cal veure el nivell (qualitatiu i quantitatiu) de retrets i insults, escopinades a tort i dret que es reparteixen els independentistes.

Ni el president Mas ni el procés són un cadàver polític tot i que un i l'altre avui semblen més lluny del seu objectiu, que no necessàriament és el mateix, doncs el procés no comença ni acaba amb el president Mas.

Diu el president Mas sentir-se fort per combatre les adversitats internes i externes que viu el procés, i pot sentir-se fort doncs encara és president (en funcions) i candidat a la presidència per Junts pel Sí fins el proper diumenge 10 de gener. Si esgota aquesta data, si abans no és investit president, mantindrà la força del seu partit, CDC, i seran de nou els catalans qui, si és de nou candidat i presidenciable, li donaran la força i posició que es mereix.

A les darreres convocatòries electorals, però, Artur Mas ha perdut algun diputat del seu partit com qui perd algun llençol en cada bugada; aquestes més que probables anticipades del març poden ser les que deixi de liderar institucionalment com ho ha fet fins ara, el procés.

Diu sentir-se fort el president Mas, però és possible que al març de 2016 no tingui la mateixa força que al setembre de 2015, una força, d'altra banda, que finalment ha resultat ser estèril.

El president Mas pot no ser, al mes de març, l'alfa del procés! De ser així el procés tindrà una nova prova de resistència: podran, voldran i sabran fer Artur Mas i CDC un paper diferent, més secundari?

Més que el qui, aquest podria ser un dels quids de la qüestió!

dilluns, 4 de gener del 2016

Escopinada no s'escriu amb u


Per molts el no definitiu de la CUP a la investidura del president Mas ha estat, sobretot, una escopinada al procés! És clar que també hi ha qui s'hi ha tornat i ha escopit a la CUP, i fins i tot hi ha "cupaires" que han escopit enlaire, i ja sabem què passa... Jo la saliva procuro no fer-a servir per escopir, i si alguna vegada em salta algun capellà ja em perdonareu.

No crec que la CUP hagi escopit al procés, tot i que per molts amb la seva negativa d'investir al president Mas l'ha entorpit; però penso que el propi president Mas i Junts pel Sí també tenen part de responsabilitat en el cul de sac en què van situar el procés la nit del 27S; és possible, sobretot si ERC i CDC (o Democràcia i Llibertat) no reediten Junts pel Sí al març, que apareguin veus d'ERC que es mostrin crítiques amb la posició de CDC i del president Mas d'aquesta darrers tres mesos.

De fet si de quelcom pot sentir-se culpable la CUP és d'haver-se fet responsables de la investidura del president Mas quan no era un problema seu, sinó de Junts pel Sí. Respecte el qui, malgrat avui no ho sembli, l'immobilisme tant l'han practicat la CUP com Junts pel Sí.

La CUP ha acabat fent el que va dir, per activa i per passiva, que faria: no investir Mas; el seu pecat potser és haver generat, juntament amb Junts pel Sí, l'ANC i Òmnium, l'expectativa que finalment hi hauria acord i que el qui era el de menys, doncs al final ha resultat ser el més important!

És clar que la seva decisió, després de tres mesos d'esperances i il·lusions, ha estat rebuda com una escopinada a la cara de molts independentistes i els passarà factura, doncs per molts ja formen part de la llista negra del procés, fent companyia a ICV i el PSC.

El procés ni s'ha acabat ni s'aturarà, tot i que ara la sensació és de patacada, de sotragada; tal vegada avui es fan evidents les febleses que no es van saber (o voler) llegir la nit del 27S, però aquesta és una de les moltes lliçons més apreses per qui, més que escopir a tort i a dret, en vulgui prendre nota.

Esgotarem els darrers dies d'aquesta legislatura incerta i finalment fallida com s'esgoten els darrers minuts, els darrers segons d'un partit decidit, sense atacar ni defensar, deixant que el cronòmetre marqui el final del partit, i ja pensant en el proper, que es jugarà al març, però que avui ja ha començat!

Seria sorprenent una jugada de Junts pel Sí de darrera hora per salvar la legislatura... Els propers moviments interns dels partits seran, en tot cas, per preparar el març electoral i avui les incògnites no són poques: es reeditarà Junts pel Sí? Serà Artur Mas de nou presidenciable?...

Ens caldrà molta saliva, no la malgastem escopint!

dissabte, 2 de gener del 2016

Minuts Musicals retrobats amb "Only a Woman's Heart"


Avui no recordo exactament per quin motiu vaig obrir el calaix, però recordo que era allà, assegut davant el moble del rebedor de casa, amb una caixa de cassets oberta i tot de cintes escampades; no deuria trobar la que buscava, doncs si era allà, cercant entre desenes de cintes de casset, era perquè en buscava una.

També vaig desenterrar el classificador de cassets que deso al fons d'un arxivador de l'estudi, de fusta, tot farcit de cintes que només veure'n el llom em van transportar vint, vint-i-cinc anys enrere!

És possible que aleshores ja hagués trobat la cinta que cercava, però jo seguia allà, entre cintes de casset, redescobrint músiques, grups i cançons que ja pràcticament havia oblidat!

Moltes de les cintes de casset que encara guardo, com molts dels vinils, contenen música que encara avui escolto, però entre la meva discoteca hi ha músiques que s'havien perdut, que simplement havia deixat enrere i que aquell dia retrobava!

Vaig començar, aleshores, a fer una llista de grups i cançons, llista encara inacabada, i vaig pensar que tal vegada podien formar part dels minuts musicals del 2016... I aquí els tenim, els meus minuts musicals retrobats!

És possible que molta de la música que al llarg d'aquest any, dissabte rere dissabte, comparteixi formi part de la vostra banda sonora, és possible que d'altra no... al capdavall les bandes sonores personals tenen músiques compartides, algunes intensament generacionals, i d'altres més personals...

I no totes les cançons de la nostra banda sonora particular formen necessàriament part de la nostra discoteca, sinó que són allà precisament perquè quan van esclatar nosaltres també érem allà. És el cas de la cançó d'avui, la que enceta aquests minuts musicals retrobats: "Only a Woman's Heart" de la cantant irlandesa Eleanor Mc Evoy.

Setmanes enrere vaig topar amb la cançó a Spotify i al tornar-la a escoltar, molts anys després, em va resultar inquietantment familiar; enmig d'una nebulosa de records entreveia en Mikimoto i el seu concurs radiofònic Pasta Gansa, tot i que no podria afirmar amb certesa que aquesta cançó, com una altra que també retrobarem aquest any, formés part, en alguna temporada, de la múisica de fons de les històries que Mikimoto relatava abans de formular una pregunta...

Pasta Gansa a banda, la cançó va ser un gran èxit i segueix mantenint, encara avui, la seva melangiosa reivindicació!






I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 1 de gener del 2016

El vídeo de la setmana: YouTube Rewind 2015


Encetem l'any, comencem el 2016, sense acabar de desempallegar-nos de l'any passat, l'any 2015!

Comencem l'any rebobinant l'any passat observant-lo a través de YouTube, sens dubte una de les grans finestres per la qual observem del nostre món!

Els "Rewind" ja són tota una categoria de vídeo a (de) YouTube, un producte amb entitat pròpia que amb pocs minuts resumeix el què ha estat l'any al servei de vídeo per excel·lència d'internet!

I aquest és el YouTube Rewind 2015!



Bon divendres... i millor 2016!