dilluns, 30 de juliol de 2018

Bloc d'agost


Quan les meves vacances truquen a la porta, quan ja s'albira el desitjat mes d'agost, el meu bloc em reclama, també, la seva part vacacional!

Pràcticament des de sempre, que en aquest cas vol dir des de fa deu estius, el que el bloc i jo acabem pactant és allò del ritme més pausat, de publicar igualment però amb menys intensitat.

Així doncs, des d'aquesta mateixa setmana i fins la darrera del mes d'agost el bloc en comptes d'actualitzar-se de dilluns a dissabte ho farà els dilluns, els dimecres i els divendres. A partir del proper dilluns 3 de setembre tornarà el ritme de publicació habitual...

De les vacances cada vegada aprecio més el seu ritme més pausat; no descarto que sigui per l'edat, doncs també he viscut vacances (sobretot viatges) quasi tan estressants, sinó més, que la pròpia jornada laboral! Potser per això ara aprecio més el com que no pas l'on! I el com, millor si és amb certa calma, sense presses...

Doncs això, el bloc d'agost es publicarà amb calma, sense presses...

dissabte, 28 de juliol de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "El matrimoni Arnolfini"


"Compendi dels valors més alts de la pintura primitiva flamenca. Realisme, minuciositat, delicadesa, tot presidit per un penetrant esperit d'observació."

Aquestes són les paraules que acompanyen, a mode de peu de foto, la imatge a pàgina sencera de l'obra "Matrimoni Arnolfini" de Jan van Eyck que presideix l'inici del tema 12 del llibre de text d'Història de l'Art que vaig tenir a COU, dels pocs que encara conservo, sinó l'únic (?)...

El quadre tornaria segles més tard en forma de cançó de la mà d'Els Amics de les Arts, tot i que, al contrari del protagonista de la cançó (de l'institut se'm va quedar / només el matrimoni Arnolfini), a mi sobretot se'm va quedar el tríptic d'un altre pintor primitiu flamenc, "El Jardí de les delícies" d'el Bosch, part del qual es reprodueix en la portada del tercer disc del mític grup de música Deep Purple!

Però tornant al famós matrimoni pictòric que dóna títol a la cançó d'Els Amics de les Arts, el quadre ha generat molta controvèrsia entre historiadors, entre d'altres si la dona que apareix al quadre era la primera, o la segona, del ric mercader italià, Giovanni Arnolfini...

És clar que per controvèrsia la que es respira a la cançó d'Els Amics de les Arts, ja des de bon principi: "Per tu l'Índia van ser tres mesos vitals, / Per mi van ser noranta dies a l'exili"...

De la cançó, que amb realisme, minuciositat i delicadesa descriu certa tensió matrimonial (no com el quadre...), jo em quedo sobretot amb aquesta estrofa:

"Un marajà va perdre la dona
i aquest palau li va fer construir,
Si ens passés això a nosaltres, que faries tu per mi?
I no vaig saber que dir..."

Em quedo amb aquesta estrofa sobretot perquè davant algunes preguntes el que realment espanten, el que realment temem, són les possibles respostes, pel que sí, a vegades (per evitar mals majors...) és millor no saber què dir, de fet a vegades millor no dir res!





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor? Doncs no, els minuts musicals es prenen unes setmanes de vacances i no tornaran fins el proper dissabte 8 de setembre!

divendres, 27 de juliol de 2018

Paraula de Fabra: oïdor


La política catalana no deixa de sorprendre'ns, darrerament, i per paradoxal que pugui semblar no tot són males notícies!

És cert que tan lamentable són les picabaralles polítiques que hi ha entre les dues ribes del conflicte com les que tenen els qui, se suposa, comparteixen riba. La darrera entre ERC i Junts per Catalunya que va desembocar amb la suspensió del darrer ple parlamentari va ser realment lamentable; i també ho és que fruit d'aquell desacord el Parlament romangui tancat un mes més, ben bé fins a principis d'octubre!

No sé si fruit d'aquest darrer conflicte entre grups independentistes, aquesta setmana hem sabut que els parlamentaris que són a la presó i a l'exili han deixat de cobrar la seva assignació econòmica; i el que ens ha sorprès d'aquest fet és que la decisió l'ha pres, o si més no executat, una funcionària del Parlament, una Oïdora de comptes per a ser més exactes! Una Oïdora?

[c. 1340; de oir i -dor1]

1 adj Dit del qui escolta.

2 m i f Alumne que, sense ésser matriculat a una classe, hi assisteix.

3 m HIST 1 Magistrat revestit d'autoritat per a oir l'exposició de fets judicials, econòmics, etc., i dictaminar sobre ells.
 
2 Doctor de les audiències de València i de Mallorca, sota la presidència del lloctinent general.
 
3 Ministre de les sales de les audiències creades per Felip V als Països Catalans.
 
4 oïdor de comptes: Funcionari encarregat d'examinar i d'aprovar els comptes d'una corporació.
 o_ï_dor.


La notícia té una part inquietant: que una decisió d'aquesta naturalesa pugui tenir una naturalesa, valgui la redundància, més tècnica que política... i també té una part positiva, que ara totes i tots ja sabem que al Parlament hi ha, a banda de lletrats, fins i tot un de major, una Oïdora que, ai l'as, pren decisions! Bé, no sé si és del tot positiva, aquesta notícia...

dijous, 26 de juliol de 2018

On éreu fa vint anys?


Recordeu on éreu fa vint anys? Recordeu què vau fer el vint-i-sis de juliol de mil nou-cents noranta-vuit?

Un dels dies més importants de la meva vida, el 26 de juliol de 1998, va ser-ho més per capricis del calendari que per una voluntat expressa i manifesta que aquest precís dia fos un significatiu; per a ser més precisos el 26 de juliol de 1998 va esdevenir un dels dies més importants de la meva vida per la disponibilitat del restaurant que vam escollir per a celebrar el banquet!

No voldria, amb aquesta confessió, aigualir la importància d'aquest dia, que la té i molt, tan sols ho subratllo per ser fidels a la veritat: al capdavall a nosaltres el dia ens era igual, naturalment dins uns marges; l'important eren altres coses (per mi casar-me amb ella!), entre elles naturalment les ganes de casar-nos aquell any, abans del mes d'agost!

Quelcom semblant passa amb els naixements, tot i que cada vegada es programen més; en podem preveure una data aproximada però no sempre, com sobretot amb la mort, la data clau està sota el nostre control.

Aquell dia, mentre ens ventàvem la calor com podíem, vam felicitar els Joaquims i les Annes presents al casament i a partir d'aquell dia el 26 de juliol va ser una de les dates assenyalades del nostre particular almanac.

Aquesta és també una data que duc gravada, tot i que diria que no a foc, a l'interior de l'anell de casament que des d'aleshores ha vestit cada dia el meu dit anular de la mà esquerra; no me'l sé imaginar nuu, aquest dit, tot i que sé que si les circumstàncies m'hi obliguéssin, m'hi hauria d'acostumar. De moment, i toco fusta, sembla que el seguiré lluïnt indefinidament!

La disponibilitat del retaurant va marcar la meva vida, i per alguns de vosaltres també us va marcar, com a mínim, aquell dia...

Recordeu on éreu fa vint anys? Recordeu què vau fer el vint-i-sis de juliol de mil nou-cents noranta-vuit? Suposo (espero?) que (encara) ho recordeu: alguns de vosaltres éreu al meu casament!

dimecres, 25 de juliol de 2018

El dia abans


Avui fa deu anys us parlava de tal dia com avui de fa vint anys, concretament del que vaig escriure avui fa vint anys, el dissabte 25 de juliol de 1998, vigília del meu casament...

Aquell dissabte, com avui dimecres, era festiu a Girona i vam anar a Banyoles per comprar algunes coses pel casament; recordo sobretot que la Sira es va comprar unes sabates, més modestes però més còmodes que les oficials del casament, imprescindibles per tota núvia previsora, per quan els peus, després d'un intens dia, ja no donéssin de més i demanéssin a crits un respir.

A Banyoles vam trobar-nos una professora de l'institut, de l'institut que amb la Sira ja feia uns anys haviem deixat enrere; li va fer molta il·lusió trobar-nos i més en aquelles circumstàncies! Avui, quan ens trobem professors que haviem tingut a l'institut també els fa il·lusió que amb la Sira seguim junts, casats i amb les nenes grans, fins i tot més grans que quan ens van conèixer! Alguna vegada hem fet inventari de les parelles d'alumnes de l'institut (de la nostra època) que encara segueixen juntes i, que en tinguem coneixement, ben bé podriem arribar a quatre o cinc, sinó més! Relacions de llarga durada, com els elapés de l'època...

El dia abans no hi va haver comiat de solter, ja l'haviem fet dies enrere, preparat pels nostres amics i amigues amb quatre directrius prèvies que, pel bé de l'amistat i del futur de la relació, van respectar; el dia abans, però, en comptes d'estar sol a casa (aleshores vivia sol al centre de Girona) vaig quedar amb alguns amics i amigues per anar a fer un toc, amistats d'aquí i d'allà (de l'escola, l'institut i el Cau) que l'endemà es trobarien al casament, i que vaig convocar per compartir les meves darreres hores de solteria.

Aleshores aquest canvi d'estat (de solter a casat) el vaig viure amb molta transcendència, suposo que com a míniom la mateixa que vam donar, de fet, a la cerimònia i a tot l'acte del casament; avui possiblement el casament, no sé si també el matrimoni, es relativitzen més, fet que no és necessàriament negatiu, a vegades tot el contrari.

No casar-se és avui una opció tan vàlida (de fet ho hauria d'haver estat sempre) i socialment més acceptada que casar-se, i casar-se en ocasions no és més que un mer tràmit administratiu, per molts menys rellevant, alhora que comprometador, que la signatura de la hipoteca!

Al capdavall cada vegada tenen menys sentit els partits de solters contra casats (o solteres contra casades!), fins el punt que podroiem considerar-los, ja avui, un anacronisme!

Avui fa vint anys va ser el dia abans, i vint anys després us puc assegurar que l'endemà l'únic que vaig perdre va ser la solteria... I des d'aleshores no recordo haver-la trobat a faltar mai!

dimarts, 24 de juliol de 2018

Pablo Casado, quina mandra!


A la seva manera, i salvant les distàncies, el Partit Popular intenta fer, ara, el que Convergència (CDC) porta fent d'un temps ençà: passar pàgina!

Passar pàgina no només per deixar enrere un passat massa pesant, per deixar anar llast, passar pàgina també per, sobretot, tenir la capacitat i possibilitat de tornar a volar a nivell electoral.

Després de perdre sorprenentment el govern, sorpresa per la moció de censura que no pels motius que la van motivar, i reculant a les enquestes i sobretot en el cor i les fantasies electorals dels votants de dreta el Partit Popular vol aprofitar aquesta crisi per convertir-la, vés que originals, en una oportunitat. I l'oportunitat resulta que té nom: Pablo Casado!

Pablo Casado, de currículum acadèmic (i polític) més que qüestionable, vol ser, a banda del nou capità del Partit Popular, l'antídot d'Albert Rivera; això sí, guanyi un, guanyi l'altre qui sembla que ara no perdrà serà José María Aznar!

Polític de llengua afilada Pablo Casado també voldrà ser, ara des d'una posició més prominent, el nou, incansable i implacable flagell contra l'independentisme, escorant el seu partit encara més cap a la dreta, aprofitant que ara el Partit Popular està alliberat de la (sempre mínimament moderadora) responsabilitat de govern.

Sincerament, tot just comença el seu lideratge i a mi Pablo Casado ja em fa mandra, molta mandra! Em sembla que ja començo a enyorar Mariano Rajoy i el seu tarannà tan seu, que feia com si res...

dilluns, 23 de juliol de 2018

Rendició?


No sé si, com molts afirmen de forma rotunda, el jutge Llarena definitivament s'ha rendit. Més aviat diria que el que ha fet, com amb les seves euroordres de detenció, ha estat una retirada a temps!

I amb la retirada sí que podem adjectivar la seva acció de ridícula, possiblement tan ridícula com previsible, doncs acceptar l'extradició del president Puigdemont només per malversació hagués estat, sens dubte i des de la seva perspectiva, un mal major.

Llarena ha perdut una batalla, però no la guerra. Ha perdut una batalla certament important i aquesta derrota l'afebleix considerablement; l'afebleix tant com enforteix un president Puigdemont que ja pot tornar a circular per tot Europa excepte per l'Estat Espanyol.

Amb la seva retirada a temps el jutge Llarena esperarà atacar de nou quan l'escenari li sigui més propici, i aquí ja s'apunta que podria ser una vegada celebrat el judici als consellers del govern Puigdemont empresonats, preveient, sota el seu punt de vista, que la sentència sigui condemnatòria.

Llarena i la justícia espanyola poden estar tocats però no enfonsats; poden haver fet el ridícul i no es descarta que el segueixin fent, però ni estan rendits ni sembla que es rendiran...

dissabte, 21 de juliol de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Killing Me Softly With His Song"


És prou coneguda la paràbola de la granota; sí, la de la granota, no el conte del gripau i la princesa que amb el seu llefiscós petó va despertar del seu encanteri un formós príncep...

La història de la granota bullint té un final més tràgic, possiblement també més metafòricament real, que la del gripau del conte...

Si llancem una granota en una olla plena d'aigua bullint, la granota instintivament saltarà de l'aigua per salvar la pell! Però si la llancem en la mateixa olla en aquest cas plena d'aigua freda i la fem bullir lentament, diu la paràbola que la granota quedarà esmaperduda i morirà bullida, doncs quan la temperatura sigui insuportable la granota ja no tindrà forces ni possiblement instint per saltar i salvar-se.

Quelcom semblant ens passa amb l'amor, amb amors que es moren lentament i quasi sense adonar-nos, doncs el desamor ha anat creixent tan lentament com lentament ha anat bullint l'aigua per la granota.

Amors, com aquesta cançó, que ens maten suaument... però maten al cap i a la fi!





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 20 de juliol de 2018

Paraula de Fabra: enforcar


Entre la llista de desitjos per una casa nova jo havia apuntat que la casa tingués garatge, ella llar de foc, jo una mica de pati, ella un trosset d'hort!

El trosset no són més de quatre metres quadrats però, ben organitzats i (sobretot) treballats, déu n'hi do pel que donen! L'hort és essencialment terreny de la Sira, jo allà, per petit que sigui, m'hi perdo...

La darrera alegria que la Sira ha tingut han estat una quarantena de cebes! Com deia la meva àvia materna en relació a la cuina, però aplicable a la vida en general, també a l'hort, l'important és el rere mànec!

Trenava la Sira les cebes com quan trena els seus cabells, o els de les nenes, i difosa la foto l'Albert Campsolinas de Cantallops em va assenyalar que el verb precís era i és enforcar!

[s. XIV; de forca]

[trencar ] v tr 1 Agafar quelcom amb una forca. No vulguis enforcar tanta palla alhora i la carregaràs millor.

2 Penjar algú.

[de forc]

[trencar ] v tr Fer forcs (d'alls, etc.).


Sí, enforcar però no de forca, com tindríem tendència a pensar, sinó de forc (trena de joncs, espart, etc., on hom subjecta per les cues una partida d'alls, de cebes, etc)

Mentre la Sira només enforqui cebes...

dijous, 19 de juliol de 2018

Els 40 anys del PSC


El que aquesta setmana ha plantejat el president Puigdemont amb la Crida nacional per la República, la unitat de l'independentisme, van fer-ho, aquesta setmana ha fet quaranta anys, els partits socialistes d'aleshores amb la seva unitat, la del socialisme català!

M'és impossible deslliurar-me d'aquesta mirada estràbica separada per quaranta anys doncs en el fons l'essència és la mateixa: la unitat política d'elements semblants i alhora diferents, fins i tot enfrontats per moments!

Fa quaranta anys es va celebrar el Congrés de la Unitat Socialista en el que la Federació Catalana del PSOE (FSC-PSOE), el Partit Socialista de Catalunya-Congrés (PSC-C) i el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament (PSC-R) van fundar el que avui coneixem com el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC).

Lluny del que podríem pensar avui aquella no va ser una unió fàcil, doncs les sensibilitats ideològiques entre els tres partits, liderats respectivament per Josep Maria Triginer, Joan Reventós i Josep Pallach, eren evidents i a voltes fins i tot públiques i notòries!

Ho expressava amb aquestes paraules fa deu anys Josep Maria Triginer, en un llibre publicat en motiu dels trenta anys del PSC: "La resistència a la unitat era compartida en ambdós col·lectius, partícips de diferents cultures polítiques. Per als companys de la FSC-PSOE, el PSC-C no aportava res al projecte socialista. El problema residia en que els companys del PSC-C es sentien més identificats amb l'esquerra que amb el socialisme democràtic; en aquestes condicions, la UGT era un sindicat més i el PSOE una representació centralista de part de l'esquerra."

Triginer, després de repassar altres aspectes de les disputes i resistències dins el socialisme per assolir aquella unitat finalitza el seu article, recordo que publicat fa deu anys, amb aquesta reflexió: "El PSC va interioritzar les larvades tensions de la societat catalana, afavorint la societat, perjudicant el projecte socialista. El PSC va renunciar a governar Catalunya per afiançar la seva hegemonia entre l'esquerra catalanista. En comptes de dur a terme una política d'integració en el partit, que servís de pauta per a difondre-la a la societat, es va imposar una política d'assimilació i d'exclusió. En la perspectiva de 30 anys, segueixen havent massa qüestions pendents."

Més enllà de considerar interessades les paraules de Triginer, com ho serien també si el relat l'hagués fet un destacat socialista provinent del PSC-C o del PSC-R, tal vegada part de les qüestions pendents que fa deu anys apuntava s'han acabat evidenciant, que no resolent, precisament aquests darrers anys amb la crisi interna que fet sagnar, fins i tot escindir, el PSC.

Avui el PSC potser no és tan gran com aleshores, però sí que ha trobat, també a base de cops, una certa pau interior que fa temps que no tenia i com a mínim ha pogut celebrar els quaranta anys amb un president i govern espanyols socialistes...

Diu la història que aquell congrés de fa quaranta anys va ser el de la unitat; caldrà esperar a veure què diu, la història, d'aquesta Crida a la unitat independentista que ara ha fet el president Puigdemont; segurament, per sort, no caldrà esperar quaranta anys per desvetllar-se la sort, o la dissort!

dimecres, 18 de juliol de 2018

Crida Nacional per la República


No sé si al president Puigdemont el PDeCAT se li fa petit, o més aviat li pesa, per allò la llosa convergent del passat que, vulgui o no, aquest nou partit arrossega!

Tampoc sé si aquest nou moviment, la Crida Nacional per la República, serà l'enèsim intent frustrat d'aglutinar tot l'independentisme, missió quasi impossible doncs l'independentisme és i serà divers i, en certs aspectes, fins i tot antagònic.

És indiscutible que la lluita per capitalitzar políticament el moviment independentista no cessa i ja té en la seva recent història algun destacable combat; només cal recordar la proposta de la llista unitària que al seu dia va fer el president Mas i la resistència numantina que va oferir durant mesos Oriol Junqueras, fins que aquest darrer va cedir possibilitant el primer, i de moment més èxit, intent d'aglutinar políticament una gran part t l'independentisme: Junts pel Sí.

Però els partits polítics pesen massa per acabar cedint massa espai i ERC, envalentida per les enquestes i suposo que per la seva història, va desestimar l'intent de reeditar Junts pel Sí i el president Puigdemont, hàbil, va improvisar (?) Junts per Catalunya sobre la base d'un debilitat i necessitat PDeCAT, engrandint així, també, políticament la seva figura.

Ara, sembla evident, la Crida Nacional per la República eclipsarà un PDeCAT amb un lideratge polític feble i d'un valor de marca gastat tot i ser nou de trinca, davant la força del que el president Puigdemont ha sabut capitalitzar,!

Amb Junts per Catalunya Puigdemont potser no es va poder alliberar de la llosa convergent del PDeCAT, però sí de la seva cotilla; amb el bon resultat electoral que va treure, i amb un grup parlamentari que controla sense les ingerències de Pascal i Bonvehí, ara Puigdemont fa un pas més amb la Crida Nacional per la República amb el ferm desig, entenc, que especialment el PDeCAT, també la resta de partits independentistes (?), s'hi sumi i, com feia ERC a Junts pel Sí, el PDeCAT vagi a roda!

Carles Puigdemont, l'alcalde de Girona que havia de ser, com sembla que sí serà Torra, un president interí, ha esdevingut la pedra angular sobre la que bastir políticament la centralitat independentista. Se'n sortirà? No crec que ERC, ni per història ni per enquestes, doni tant fàcilment el braç a tòrcer...

dimarts, 17 de juliol de 2018

"Vive la France!"


Aparcada la selecció espanyola com fins no fa tant era tradicional, als vuitens de final, així com la trista selecció argentina, la que de veritat m'hagués fet il·lusió que guanyés aquest Mundial de Futbol de Rússia 2018 era la selecció belga! Sí, també pel seu entrenador, el català Robert Martínez.

El tercer lloc de Bèlgica té molt mèrit i sens dubte aquesta ha estat una de les seleccions revelació del Mundial, juntament amb la selecció croata i fins i tot la colombiana del revaloritzat Yerri Mina!

Suposo que a la final del Mundial de Futbol molts i moltes de vosaltres animàveu més a Croàcia, no només per allò de ser teòricament la més modesta, sobretot perquè és un petit estat jove, d'uns quatre milions d'habitants, i amb quasi trenta anys d'independència; un mirall, salvant les distàncies històriques i bèl·liques, pels anhels, també esportius, d'una Catalunya independent.

Reconec que a mi també la selecció croata també em desperta certes simpaties, tot i que al final tampoc em va desagradar que vencés una selecció com la francesa, no només pel seu bon joc en general (justa vencedora en aquest sentit) sinó també per la diversitat d'orígens dels seus jugadors!

Entenc que aquesta és una qüestió que pot generar controvèrsia, però davant qui cerca la puresa nacional d'un equip m'agrada que, en aquest cas, el futbol respongui amb una selecció nacional construïda fruit del procés migratori, per l'arrelament de les persones nouvingudes al país d'acollida; és cert que la realitat és molt més complexa (i molt menys complaent!), però també que la diversitat és d'agrair, també a nivell de seleccions nacionals!

Dels vint-i-tres futbolistes campions del món només quatre tenen pare i mare francesos; i si bé la majoria han nascut a França, tot i que els seus pares i mares poden ser d'orígens diversos (Senegal, El Congo, Camerun, Marroc, Guinea, Algèria, Mali, Martinica...) fins i tot n'hi ha dos que ni tan sols han nascut a França.

La selecció belga també té jugadors d'orígens diversos, tot i que no tants com França, i és cert que aquesta realitat és també el reflex del passat colonial de molts dels països d'origen d'aquests jugadors.

Sigui com sigui la realitat és que la França campiona del món té més de la meitat de jugadors d'origen africà, fet que sens dubte no deu agradar massa a la ultra dreta racista i xenòfoba que fa temps que campa per França i s'escampa per Europa.

Només per això, per aquest simple i si voleu fet aïllat, avui jo també crido "Vive la France!"

dilluns, 16 de juliol de 2018

El demèrit del Rei emèrit


El que durant molts anys se suposa que ha estat, quina barra!, el primer dels espanyols ja fa temps que va perdent posicions, i baixant!

Un punt d'inflexió de la seva descendent popularitat va ser l'episodi de la cacera d'elefants i el seu maluc trencat, episodi que va voler tancar amb unes inèdites, alhora que insuficients, disculpes: "Lo siento mucho. Me he equivocado y no volverá a ocurrir"...

No sé si amb aquella disculpa volia expiar tots els seus pecats; en cas de ser així, de confirmar-se els que ara presumptament el situen en el punt de mira (ocultar propietats i patrimoni, ús fraudulent d'informació i documentació del CNI...) sens dubte aquella disculpa resulta del tot estèril.

Corina dispara i ja quasi tant és si ho fa per despit, venjança, justícia o un sobtat atac de republicanisme, doncs el que s'està destapant aquests dies és de calat i d'una gravetat majúscula.

Els qui el volen protegir per protegir així la monarquia com a institució haurien de tenir present que tot això el Rei Joan Carles I va fer-ho essent el Cap d'Estat; i sembla a més que Joan Carles I, a banda de la corona al seu fill, l'ara Rei Felip VI, va traspassar al seu gendre la seva habilitat per fer (mals) negocis...

Si la família reial ha d'assumir la màxima representació de l'estat espanyol, que d'altra banda també podríem revisar-ho, és de justícia que els qui, amb devoció o per imperatiu legal, ens representa exigim que ho facin amb un mínim de dignitat, transparència i honestedat, i que, com amb els càrrecs electes, siguin jutjats en cas de cometre delictes, doncs el primer dels espanyols no hauria de ser, tampoc davant la justícia, diferent que el darrer.

Corina canta i tant és si ho fa per despit, venjança, justícia o un sobtat atac de republicanisme; Corina canta tot el que Sofia ha sabut i sap callar... Ai el dia que Sofia comenci a taral·lejar el sirtaki!

A Joan Carles I més que rei emèrit podríem començar-lo a anomenar el rei demèrit!

dissabte, 14 de juliol de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "My Timing Is Off"


L'amor flueix, generalment, com per art de màgia fins que la màgia s'acaba, o si voleu s'atenua, o més exactament, al número li veiem el truc!

De fet hi ha qui assegura que és precisament després de l'enamorament quan apareix l'amor, el de veritat, el que pot amb quasi tot! No sé, no sé...

Amb l'amor, quan estem enamorats, trobem respostes a les preguntes que ni tan sols ens fem, tot sembla encaixar a la perfecció, com els números de l'u al nou a la quadrilla d'un sudoku.

Amb el desamor, en canvi, fins i tot amb el temible amor no correspost ("my timing is off, she isn't ready for my love"), per més preguntes que ens fem, i ens les fem, no sempre trobem respostes, doncs a vegades simplement no n'hi ha.

"My timing is off 'cause sometimes that's how it all works": el meu temps s'ha acabat perquè a vegades és així com funciona tot.

A vegades és així com funciona tot, també el desamor...





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 13 de juliol de 2018

Paraula de Fabra: gol


El del futbol no és l'únic, tot i que sí el mundialment més celebrat! El gol, diuen, és la salsa del futbol, tot i que amb els anys un s'adona que, contràriament al que pensava al pati d'escola, hi ha molt més futbol més enllà del gol!

[c. 1920; de l'angl. goal 'meta', d'origen incert]

m ESPORT 1 Porteria.

2 1 Acte de fer passar la pilota per la porta o gol.

2 fer un gol (a algú) fig i col·loq Enganyar-lo o fer alguna cosa contra la seva voluntat aprofitant alguna distracció.


El gol es fa, també s'encaixa quan no s'ha pogut evitar, es celebra dins i fora del camp (sobre la gespa, a les banquetes, a la graderia, al bar, a casa, al carrer...) i fins i tot es canta!

Qui n'ha deixat de cantar és el "mestre Puyal", a qui vaig començar a estimar després d'aquell mític "Urruti t'estimo!". Els partits del Barça no seran el mateix apagada aquesta gran veu radiofònica i futbolística, i ara em quedaré amb la rauxa característica de la transmissió de RAC1 i la visió analítica i sempre sorprenent del, per mi, millor periodista esportiu especialitzat en futbol: Ricard Torquemada, de Catalunya Ràdio.

El gol aquests dies fa alçar banderes nacionals comprimint el món en una pilota i el seu capritxós destí: la porteria! El gol deprimeix o enorgulleix estats a parts iguals, en funció del seu excés o el seu defecte, i com les accions a la borsa, fa pujar o baixar el valor dels jugadors que, els marquin o no, s'hi relacionen amb encert o dissort.

Diumenge França o Croàcia alçaran la Copa del Món i, com en cada partit i en la vida, uns hauran de saber guanyar i els altres saber perdre; què us he d'explicar, qui més qui menys ha fet un gol, qui més qui menys n'ha rebut, fins i tot algun per sota les cames!

dijous, 12 de juliol de 2018

Aneu a passeig!


A dreta i esquerra, concretament la dreta més unionista i l'esquerra més independentista, si poguessin enviarien a passeig els presidents Sánchez i Torra després de la seva trobada si no fos perquè a passeig ja s'hi van enviar, literalment, ells mateixos!

El president Torra, com una part important de l'independentisme (el que descarta ara la via unilateral com a única) reclamaven sempre diàleg i amb el president Sánchez l'han trobat; han trobat, per sort o per desgràcia, algú amb qui parlar de tot, algú disposat a escoltar-los, que no necessàriament a fer-los cas... Això ja seria una altra cosa!

Invocar el diàleg quan no era possible i defugir-lo ara hauria estat un greu error de l'independentisme, error potser més Europa enfora que Catalunya endins, però error polític majúscul.

Hi ha qui considera que, amb les seves (males) arts de seducció, el president Sánchez se'n va endur el president Torra a l'hort! En realitat va ser una font, una al voltant de la qual Antonio Machado festejava, i sembla que la petició de la visita a la font, passeig inclòs, va ser una petició feta pel propi president Torra en la trobada i conversa informal que van tenir a la llotja dels Jocs Mediterranis.

No crec que amb el passeig el president Sánchez portés el president Torra al seu terreny; ambdós saben que en determinades qüestions llurs posicions estan molt allunyades, però també saben que en allò que poden acordar han de posar-hi voluntat, a pesar, i mal els pesi, a qui els engegaria, a un i a l'altre, a passeig!

dimecres, 11 de juliol de 2018

I tu, què (hi) pintes?


Un diu que de tanta pressa i tantes ganes que tenia per arribar i veure món va néixer abans d'hora i, és clar, va anar directament a la incubadora; un dia va haver-hi una incidència a l'hospital que el va afectar directament quedant-se per moments sense oxigen i afectant-lo, en aquell moment i de per vida, de paràlisi cerebral.

Aquell fet, com d'altres amb la nostra, va marcar-li la vida i lluny de lamentar-se'n (tal vegada algun dia va fer-ho) el reafirma en la convicció que li va permetre al seu dia conèixer i enamorar-se de la seva dona, afectada també de paràlisi cerebral, i ser (ahir) amb nosaltres parlant-nos de valors, motivació i treball en equip!

Una altra agraeix sincerament a totes les persones que de petita la compadien a ella i sobretot a la seva família: no podrà fer ni ser res aquesta nena, més enllà d'una càrrega!

I és clar, una cosa és tenir paràlisi cerebral i l'altra ser ximple i ella, llesta com és, ho escoltava i en comptes d'empetitir-se es va fer encara més gran. Avui condueix la seva cadira de rodes amb la barbeta, tecleja amb destresa el seu telèfon mòbil amb el nas i gaudeix d'una autonomia i llibertat que s'ha treballat i guanyat a pols. I per postres acaba de guanyar la medalla de bronze al Campionat del Món de Boccia celebrat recentment a Portugal!

Aquests van ser només uns fragments dels relats de vida que els membres de l'Associació No Som Invisibles van compartir ahir amb participants del programa Reincorpora a Girona en un taller que va permetre'ns pintar, literalment, amb el cap!

Jo aquí no pinto res!, vaig dir en un principi intentant esquivar d'entrada posar-me el pinzell al cap, però de seguida vaig adonar-me del meu error: aquí no només pinta tothom, sinó que tothom hi pinta molt!

Aquest és el repte, aquesta és la clau, que malgrat pinten i hi pinten molt, com tothom, hi ha persones que, pel motiu que sigui, per més que les veiem les fem invisibles...

I tu, què (hi) pintes?

dimarts, 10 de juliol de 2018

Sánchez - Torra: atiar o descongelar?


La simple trobada, ni que fos sense més contingut que una encaixada de mans, ja és positiva; si a més és per parlar, discutir, debatre i fins i tot discrepar, millor que millor!

Inequívocament un element clau de la trobada entre els presidents Sánchez i Torra d'ahir va ser l'evidència de la discrepància, situar sobre la taula allò en que, segur, no es posaran d'acord, temes cabdals com el dret a decidir, un referèndum pactat o els presos polítics.

Fer evident la discrepància és important per posar-hi nom, per identificar-la i definir-la per decidir, després, cadascú pel seu costat i ambdós alhora, què fer-ne: (1) situar-la com a peça imprescindible per fer avançar la trobada, és a dir, com a element de bloqueig, o bé, sense deixar d'evidenciar-la, (2) desar-la en un costat per seguir avançant en l'exploració del terreny dels possibles acords, que hi són i no són pocs.

Sembla evident que en la reunió d'ahir, més enllà d'alguns titulars i piulades, es va imposar la voluntat de, malgrat les discrepàncies, donar un major recorregut als possibles acords, descongelant a banda de la relació institucional, també les comissions de treball bilateral Catalunya - Espanya.

La trobada d'ahir, doncs, va ser quelcom més que una simple encaixada de mans, dos llibres, una inesperada ampolla de ratafia i un passeig presidencial. La trobada d'ahir, més que per a seguir atiant el foc de la discrepància va servir per a descongelar les relacions institucionals entre Catalunya i Espanya, una trobada que precisament per això no ha agradat un sector de l'independentisme, que hi veu el retorn de l'autonomisme (l'anomenat independentisme autonomista), ni tampoc ha agradat a un sector del constitucionalisme, que hi veu la rendició del govern Sánchez davant el xantatge independentista.

Sánchez i Torra, ambdós presidents per sorpresa, han fet un petit pas per l'home (i la dona), veurem si també un gran pas per a resoldre políticament el conflicte Catalunya - Espanya...

dilluns, 9 de juliol de 2018

Les caputxetes vermelles d'avui


Hi ha qui titlla el conte de la Caputxeta Vermella de masclista, com tants altres, i no seré jo qui ho desmenteixi: al capdavall la dòcil i innocent noieta, com tantes altres, o bé acaben sotmeses pel mal o bé salvades, quan no en braços, per un valent i, generalment, atractiu home!

En el cas de la Caputxeta Vermella no sé si la voluntat de l'època era advertir a les noietes dels riscos de la pròpia vida, farcida de llops i, per tant, de perills! Una advertència per no ser confiades, per no deixar-se entabanar, pel risc que si van soles s'exposen, vulnerables com són, a tota mena de perills, als temibles llops, solitaris o en "manada"!

És cert que d'aquest tradicional conte se n'ha fet versions en les que les protagonistes són noies i dones apoderades que no només prenen decisions, sinó que afronten amb determinació els avatars de la seva vida, perills inclosos! Protagonistes que no necessiten l'auxili d'un atractiu i valent cavaller, ni tan sols d'un rude i forçut llenyataire, dones que es salven a elles mateixes.

I no obstant això, la sensació que tinc és que d'una o altra manera els pares (i mares?) seguim explicant el conte de la Caputxeta Vermella a les nostres filles, advertint-les que siguin prudents, fins i tot desconfiades, que no vagin soles a segons on i confiant, quan no patint, que tornin sanes i estàlvies...

Aquest és el drama, la derrota si voleu, que sembla que aquest conte segueix més vigent que mai, més que per les caputxetes vermelles pels llops, solitaris o en "manada", que encara campen arreu!

dissabte, 7 de juliol de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "I'll Be Fine"


El desamor és a l'amor el que la tempesta a la calma i, com aquesta, quan passa ens sentim alliberats de les angúnies i angoixes que el desamor, com la tempesta, fa créixer dins nostre.

I en plena tempesta, com en plena turbulència, no deixem de dir-nos a nosaltres mateixos que estarem bé, que sí, que ara sabem que no ho estem i precisament per això no deixem de dir-nos, i de dir als qui en aquest trànsit ens acompanyen, que estarem bé.

"I'll Be Fine" sembla expressar, en aquesta cançó, més un desig que una convicció... I possiblement el desig no és suficient, però sí del tot necessari, per fer realitat l'esperada calma que, sabem, arriba després de la tempesta...





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 6 de juliol de 2018

Paraula de Fabra: aniversari


Avui és el dia, el meu dia! Avui és el dia que es compleixen anys d'algun fet o d'algun esdeveniment memorable: el meu naixement!

Ei, que no m'ho invento jo, que ho diu el diccionari que és el meu aniversari!

[1204; del ll. anniversarium 'que torna al cap d'un any']

m 1 1 Dia que es compleixen anys d'algun fet o d'algun esdeveniment memorable.
 
2 Aniversari del naixement; natalici.

2 DR CAN Lot de béns que el testador deixa assenyalats perquè anualment, en dates determinades, hom celebri exèquies per la seva ànima.

3 LITÚRG Ofici o missa que hom celebra en sufragi de l'ànima d'algun difunt el dia que fa l'any o els anys de la seva mort.


Ja comprenc que per a la immensa majoria de vosaltres el meu naixement no ho fos, però la immensa majoria de vosaltres comprendreu que, si més no per mi i tot i que aleshores no n'era conscient, el meu naixement va ser un dels esdeveniments més memorables de la meva vida, com el vostre de la vostra!

I sí, ja que pregunteu, són quaranta quatre anys i reconec que encara no he trobat l'edat que no em faci il·lusió celebrar, així que avui celebraré aquesta, que segur que és la millor edat de la meva vida, car no en tinc cap altra!

dijous, 5 de juliol de 2018

Les engrunes dels presos polítics


L'apropament dels presos polítics són les engrunes i ells, com molts de nosaltres, volem el pa sencer! Un dia em va semblar sentir que el president Torra deia, en un altre ordre de coses, que més que el pa volia la fleca!, no sé si una fleca com la del president Puigdemont...

El pa sencer és, en aquest cas, la llibertat que mai els hauria d'haver estat presa, i ni amb totes les engrunes podríem fer un pa! En fi...

L'apropament vol ser quelcom més que un gest i, tot i que insuficient, sens dubte permetrà alleugerir el trasbals dels familiars dels presos polítics, que els visitaven fins ara a centenars de quilòmetres, i podran fer-ho a partir d'ara a desenes...

El càstig infligit a les famílies era part de la condemna, d'aquesta condemna prèvia al propi judici que tenia i té per missió l'avís per a navegants, un avís que, sembla, també ha donat els seus resultats...

De moment amb els presos polítics ens haurem de conformar (o no) amb les engrunes, i també diria que amb altres qüestions, en especial les que el president Torra vol situar prioritàriament a l'agenda política de la reunió que mantindrà, la setmana vinent, amb el president Sánchez.

Quan semblava que podíem tenir la fleca, que només depenia de nosaltres, de voler-ho molt i molt, de moment resulta que no tindrem ni el pa i que hem de maldar per les engrunes, també les dels presos polítics... En fi...

dimecres, 4 de juliol de 2018

Els despropòsits del mediterrani


Amb el Mediterrani tenim un problema de mal resoldre, l'evidència més clara que els països europeus, malgrat la Unió Europea, van a la seva i, en el millor dels casos fan el que poden o els deixa fer la demagògica dreta xenòfoba que, sense pressa i sense pausa, s'escampa arreu d'Europa; la prova del cotó és la seva descoordinació i incapacitat d'afrontar plegats els reptes que el procés migratori per aquest nostre mar ens (els) planteja, amb un acord de mínims acordat in extremis de matinada a la recent cimera europea convocada precisament per a tractar aquest tema.

Amb el Mediterrani tenim un problema humanitari de primer ordre, és un taüt per massa persones, i no el sabem resoldre.

Salvant les distàncies els jocs que duen el seu nom, els Jocs Mediterranis que s'han celebrat a Tarragona, també han estat una inesgotable font de disgustos per tots plegats, possiblement també fruit de la descoordinació entre institucions (administracions local, catalana i espanyola, federacions, etc...) i, ignorant quina deu haver estat la imatge portes enfora, la de portes endins ha estat més aviat trista i galdosa...

Els Mediterranis de Tarragona han estat uns Jocs que ja van començar amb mal peu, havent-se de posposar un any per la manca d'inversions, i la percepció és que des d'aquella entrebancada han seguit entrebancats pràcticament fins a la seva clausura.

L'alcalde Ballesteros volia que fossin un espai de treva, de pau política com van ser-ho els olímpics de la Grècia clàssica al seu dia, però em sembla que ni tan sols aquest objectiu tan noble, i alhora aparentment senzill, s'ha assolit ni de bon tros.

De fet els propis jocs, més enllà d'algunes errades d'organització, no han pogut evitar esquivar la tensió política entre Catalunya i Espanya en general, i en particular també hi han contribuït per acció o omissió.

El seu caràcter filo constitucionalista els han fet especialment poc atractius pel sector més filo independentista, que no ha desaprofitat l'ocasió per elevar a categoria alguna anècdota, alguna errada... I viceversa, hi ha sectors constitucionalistes que s'han volgut fer seus aquests jocs tenyint-los només d'una bandera quan la veritable bandera hauria d'haver estat la de la concòrdia i l'esportivitat.

Els Jocs Mediterranis de Tarragona han estat massa sotmesos a les fílies i fòbies que contaminen la política catalana i espanyola... En certa manera més que del Mediterrani han estat els jocs dels despropòsits!
I que ho sigui (un despropòsit) aquesta competició esportiva passa, però que el despropòsit sigui la.política migratòria i d'acollida dels països europeus amb el que passa al Mediterrani és del tot inadmissible!

El despropòsit dels Jocs Mediterranis de Tarragona com a molt genera vergonya (sigui o no aliena), el despropòsit del Mediterrani ignomínia!

dimarts, 3 de juliol de 2018

25 anys


Temps era temps, quan els anys eren petits, fins i tot minúsculs, la Sira i jo comptàvem, més que els anys, els mesos que dúiem junts, i cada mes era una petita victòria que recordàvem i, en ocasions, celebràvem!

No sé fins quan vam deixar de comptar i celebrar els mesos, potser fins als seixanta, tot un lustre, quan vam afegir a la data de l'inici de la nostra relació una altra data molt celebrada, aquesta sí que només any rere any: la del casament!

Vint-i-cinc anys de relació diuen moltes coses, però sobretot tres: (1) que aleshores érem joves, (2) que ara ja no ho som tant, i sobretot que, amb alts i baixos com tothom, (3) hem sabut perdurar com a parella com a mínim fins avui: vint-i-cinc anys!

Els vint-i-cinc anys junts, que ja fa anys que per ambdós ja són més de mitja vida, són una bona base sobre la que seguir bastint la nostra bonica història d'amor, però ni molt menys són garantia, per si sols, d'un amor vitalici...

Els vint-i-cinc anys només expliquen el nostre passat i l'únic que garanteix el nostre futur, com el de totes les relacions, és el present, el dia a dia, un dia a dia no dels de "qui dies passa anys empeny" sinó un dia a dia que, en el còmput global (de la setmana, del mes, de l'any) sumi molts més dies bons que dolents.

Temps era temps, quan els anys eren petits, fins i tot minúsculs, la Sira i jo comptàvem, més que els anys, els mesos que dúiem junts: avui celebrem el que fa tres-cents!

Per molts anys Sira, i moltes gràcies per la part que et toca!

dilluns, 2 de juliol de 2018

Quasi quaranta


El de David Trueba amb la seva darrera pel·lícula, "Casi 40", diuen que és un retrat generacional en format "road movie", una mirada al final d'una dècada (la dels trenta) i d'una etapa (la joventut) just abans de l'inevitable inici d'una altra dècada (la dels quaranta) i d'una altra etapa (la maduresa).

Els quaranta són uns anys que, d'uns anys ençà, també van associats al risc d'una crisi personal i generacional comparable a la clàssica dels cinquanta, una crisi que situa a qui afronta aquesta edat a les portes de la meitat de la seva esperança de vida i, per tant, a prop de la temuda i per això mai reconeguda mitjana edat!

Als quaranta hom fa una primera mirada enrere al recorregut fet fins ara, ja prou farcit personalment i vital, una mirada en la que pesa menys el que encara no s'ha viscut i difícilment es viurà (com sí passa a partir dels cinquanta) i sobretot pesa molt més el que resta per viure, que és molt!

Els quaranta són uns anys que es celebren, generalment, amb molta vitalitat, doncs és molta encara l'energia que tenim, sumada a la notable l'experiència i vivències (positives i negatives) que ja anem acumulant en les nostres vides personals, familiars, laborals...

No sé si aniré a veure la pel·lícula de David Trueba; segur que si hi vaig, o quan la vegi ni que sigui d'aquí uns anys a la televisió, m'agradarà com m'agraden les seves pel·lícules (La buena vida, Soldados de Salamina...). Però la vegi o no, i més enllà de les particularitats dels seus personatges, aquesta és i serà una pel·lícula que sempre em farà pensar en ella, en l'estimada i enyorada Anna, que avui hagués celebrat els seus quaranta-un anys si no fos perquè fa poc més de dos anys es va morir, quasi als quaranta!

Quasi quaranta... Anna, quasi quaranta!