Coses que faig, coses que veig, coses que penso...
divendres, 30 de juny del 2023
Sis, la xifra de la setmana
El Barça aquesta temporada ha tenyit de blaugrana sis lligues estatals obtenint un ple històric de campionats dels sis equips professionals que té: futbol masculí i femení, bàsquet, handbol, hoquei i futbol sala.
La xifra és una fita històrica mai assumida fins ara i en el seu conjunt té molt mèrit en l'àmbit esportiu, també en el social (especialment d'autoestima) i l'econòmic, tenint present que el club no viu precisament la seva millor època en aquest aspecte, immers en retallades pressupostàries en totes les seccions.
El mèrit esportiu en el seu conjunt és innegable tot i que en algunes seccions, per la seva clara superioritat respecte dels seus rivals, potser és més relatiu, com en l'handbol i el futbol femení, on a escala estatal els respectius equips dominen la competició de forma més que folgada, guanyant quasi tots els partits, sinó tots.
Més competides són les competicions estatals d'hoquei i futbol sala, en les que tot i que el Barça és dominador, no ho guanya sempre tot; i molt de mèrit tenen, enguany, les lligues de futbol masculí i bàsquet, en les que el Barça està recuperant, aquestes darreres temporades, la competitivitat que havia perdut.
Sis lligues de les sis possibles de les seves sis seccions professionals. La dada no hauria de passar desapercebuda per inèdita i, sobretot, perquè serà difícil, tot i que no impossible, que es torni a repetir.
Més improbable, ara com ara, és que aquesta fita s'assoleixi a escala continental, que les sis seccions es proclamin, en una mateixa temporada, campiones d'Europa... Aquesta seria, sens dubte, una gran fita històrica! De moment és només una il·lusió.
dijous, 29 de juny del 2023
Morts de luxe
El naixement, una circumstància teòricament aleatòria, ens diferencia i aquesta diferència moltes vegades es tradueix en desigualtats, en enormes desigualtats. No és el mateix néixer en un país pobre que en un de ric, en una família pobra que en una de rica...
Per bé que no el determina, el naixement en tant que punt d'inici marca la nostra vida i a vegades fins i tot la nostra mort. El naixement ens diferencia, la mort ens iguala.
La mort ens iguala a tothom en la mesura que, més tard o més d'hora ens arriba a tothom. És clar que la mort, en moltes ocasions, ve determinada per la vida que tenim: l'esperança de vida, la qualitat de vida...
Dies enrere la mar se'n va endur moltes, de vides, la majoria navegant a la deriva víctimes de la pobresa i la desesperació, la minoria fent implosió a les profunditats víctimes d'una aventura exclusiva pagada a preu d'or.
Aquesta tràgica coincidència va evidenciar, novament i trista, que no totes les vides valen el mateix, ja que si fos així els recursos esmerçats per salvar els centenars de persones pobres que navegaven a la deriva haurien d'haver estat molts més que els esmerçats per salvar els pocs tripulants del submarí per visitar les restes el Titànic.
La pobresa mata i paradoxalment, a la seva manera, la riquesa, amb les seves activitats tan exclusives i excèntriques com a vegades arriscades, també. Bé, no sé si és la riquesa o l'estupidesa que a vegades hi és inherent...
dimecres, 28 de juny del 2023
Moltes gràcies Saras!
Reconec que aquesta no me l'esperava, que si alguna certesa semblava tenir el Barça de bàsquet després de la sortida de la seva estrella, Nikola Mirotic, era la continuïtat de l'arquitecte del (bon) joc del Barça aquestes darreres tres temporades, de l'entrenador Saras Jasikevicius, més havent guanyat, de manera solvent, la darrera lliga.
La seva sortida, com la rescissió del contracte de Mirotic, s'ha d'emmarcar en la retallada pressupostària que el Barça està aplicant arreu, a totes les seccions professionals: ho hem vist al primer equip de futbol masculí, ho hem vist a l'handbol, ho veurem al futbol sala i ara ho veiem al bàsquet.
Segons el (sempre ben informat) periodista esportiu (especialitzat en bàsquet, un dels millors si no el que millor) Jordi Robirosa, club i entrenador no s'han posat d'acord en la rebaixa de la fitxa i el club ha decidit no renovar-lo.
El Barça prescindeix d'un entrenador de prestigi, de l'entrenador que ha retornat el bon joc (i el públic) al Palau Blau-grana, de l'entrenador que ha fet tornar a guanyar títols importants (dues lligues i dues copes en tres temporades), de l'entrenador que ha classificat l'equip cada temporada per a la "Final Four" de l'Eurolliga, tot i que també és cert que no n'ha pogut alçar cap ni una. Tot i això, tot i no reblar el clau a Europa, Saras ha recuperat un equip de bàsquet que estava enfonsat.
El Barça prescindeix d'un entrenador de prestigi i, en un inesperat i sorprenent gir de guió, aposta per Roger Grimau, un entrenador sense experiència en l'elit, un meló per obrir. Grimau hi posarà el cor i moltes ganes, segur que també tot el seu coneixement, ben acompanyat de Víctor Sada, però l'aposta és arriscada, fins i tot per ell.
Sense Mirotic a la pista i sense Jasikevicius a la banqueta, i a l'espera de conèixer la confecció final de la plantilla per a la temporada vinent, el Barça de bàsquet d'entrada sembla que baixa un graó pel que fa a competitivitat, pel que en conseqüència (i en consonància) caldria baixar també les expectatives... Veurem.
Jo avui, encara sorprès per aquesta situació, només m'atreveixo a dir moltes gràcies, Saras i molta sort i encerts Roger Grimau!
dimarts, 27 de juny del 2023
Sant Joan sense foguera
Quan era petit per Sant Joan es feien moltes fogueres; aquesta és la impressió que tinc, el record que s'ha fixat en la meva memòria. Passaves per carrers, passaves per barris, i era fàcil veure fogueres en construcció en descampats propers a les cases i pisos.
Sant Joan era sobretot una festa de carrer i en el meu, davant de casa, també s'hi muntava una foguera. Dies abans es començaven a apilar fustes de tota mena i a poc a poc la pila s'anava fent gran; podia veure-ho des del balcó de casa, veure-ho i vigilar, no fos cas que algú volgués cremar-la abans d'hora.
La nit de Sant Joan, al voltant de la foguera, la coca i els petards corrien a parts iguals, procurant menjar amb moderació la coca i encendre i tirar amb precaució els petards. Les fogueres feien comunitat, ja que la gent, grans i petits, ens hi trobàvem al voltant.
Ara, per raons òbvies, se'n fan menys, de fogueres, i potser les festes són més privades i cadascú encén i tira els petards davant el seu tros de carrer i menja la coca dins de casa; de revetlles de carrers i de barris se'n segueixen fent, a tomb de festes majors o populars, o simplement trobades veïnals, però la meva impressió (o si més no la meva experiència) és que perdent fogueres també hem perdut un cert sentit de comunitat.
Potser ara la revetlla de Sant Joan és més segura, tot i l'evident risc d'accidents, com el tràgic d'enguany que s'ha llevat una vida, i d'incendis agreujats per la sequera. Els temps canvien, les normatives també, i amb el temps i les normatives, els nostres hàbits i tradicions...
Entre la dolçor dels records de les revetles de la meva infantesa i joventut també hi ha el record de més d'un ensurt, de trapelleries inconfessables (gamberrades, diguem'ho clar) i de l'accident d'un amic que una nit de Sant Joan va acabar a l'hospital després que un coet que havia d'enlairar-se, entenc que manipular per mans maldestres, li va acabar explotant al cos...
Sant Joan sense foguera potser és menys Sant Joan, però encara ens queden els petards, amb regulació i ordenança o sense, la coca (per mi millor sempre amb fruita confitada i crema), i les trobades familiars, veïnals o amicals...
Amb foc o sense, seguirem celebrant Sant Joan i la seva revetlla!
-----------------------
dilluns, 26 de juny del 2023
La victòria moral
"Entro en un restaurant i la gent es posa a aplaudir". Amb aquest titular presentava en portada, el dijous de la setmana passada el diari El Punt Avui, l'entrevista a Xavier Trias, regidor de l'Ajuntament de Barcelona.
No vaig llegir l'entrevista, en part per mandra, en part, ho reconec, per desinterès, però el titular descrivia prou gràficament una situació que em va fer pensar en allò de la victòria moral (de fet la seva va ser tant inapel·lable com inefectiva), a risc d'acabar esdevenint, els aplaudiments populars, en premi de consolació.
Està bé que Xavier Trias, com tants altres regidors i regidores que han vist frustrades les seves aspiracions a ser alcaldes o alcaldesses, rebi mostres de suport i escalf, fins i tot de reconeixement; aquests aplaudiments, no en dubto, ben segur ajuden a pair el disgust de l'imprevisible (?) ple de constitució i investidura, que com bé sabem va acabar amb Collboni d'alcalde i ell etzibant un sorprenent "que us bombin!"
Mentre aplaudeixen a Trias, xiulen (tot i que tampoc sempre i arreu) a l'alcalde Collboni; mentre Xavier Trias rep aplaudiments, Jaume Collboni va fent d'alcalde, potser amb l'esperança que els xiulets es vagin atenuant i que la seva projecció institucional d'alcalde vagi consolidant-se i creixent i, amb més o menys entusiasme, amb més o menys resignació, uns l'aniran acceptant, d'altres simplement s'hi aniran acostumant.
El titular interior de l'entrevista, diferent, també mereix un comentari, encara que sigui breu: "Cada dia em fan tornar més independentista." El titular abona la tesi que això de ser independentista no és com estar embarassada, que bé ho estàs, bé no ho estàs. D'independentista (s'interpreta pel titular) se'n pot ser molt, se'n pot ser poc, se'n pot ser una mica, se'n pot ser a estones o ser-ne per moments, i naturalment se'n pot no ser...
Xavier Trias, ara per ara possiblement més que ningú altre, és el millor exponent d'aquest tipus d'independentista, del que modula el seu grau d'adhesió i de discurs i, lluny de ser un defecte, per a mi és una virtut. Situant-se, en la campanya electoral, en aquesta frontera, en aquest espai d'aiguabarreig, ha pogut guanyar les eleccions, malgrat que no hagi pogut ser alcalde. Segurament l'han votat no independentistes que avui, com els independentistes, també l'aplaudeixen...
dissabte, 24 de juny del 2023
Mothers of the Disappeared. Minuts Musicals històrics
L'any 1977 es crea l'associació "Madres de Plaza de Mayo", un moviment de mares argentines que es va formar durant la dictadura militar del general Videla (1976-1983) amb l'objectiu de buscar els seus fills desapareguts. Les mares es reunien a l'emblemàtica Plaza de Mayo, d'aquí el nom del moviment i l'associació, davant de la Casa Rosada, seu del govern argentí, per exigir justícia i denunciar els crims contra la humanitat comesos pel règim.
Tot i les amenaces i repressió que van patir, les "Madres de la Plaza de Mayo" es van convertir en un símbol de resistència i lluita per la justícia i els drets humans, destacant la seva incansable tasca per visibilitzar les desaparicions i reclamar la veritat de la repressió de la dictadura argentina i sobre el destí dels seus fills.
L'any 1986 Bono, líder i cantant del grup irlandès U2, va viatjar a El Salvador i Nicaragua per interessar-se per la situació política i social d'aquests països, compromès amb Amnistia Internacional després de participar en una sèrie de concerts benèfics, el juny de 1986, organitzats per Amnistia Internacional als Estats Units, en els que també van participar-hi músics i grups com The Police, Bryan Adams, Joan Baez, Lou Reed o Peter Gabriel.
Durant la seva estada a El Salvador va conèixer la tasca de l'organització CoMadres, un comitè de mares de desapareguts i presoners polítics, comitè creat amb el suport, entre d'altres, de l'arquebisbe Óscar Romero. Durant aquell viatge a El Salvador i Nicaragua Bono també es va interessar pel moviment de les "Madres de la Plaza de Mayo", i tot plegat li va inspirar aquesta cançó, "Mothers of the Disappeared", publicada l'any 1987 dins el disc "The Joshua Tree".
divendres, 23 de juny del 2023
Vint, la xifra de la setmana
El Barça de bàsquet ha tornat a assaborir la glòria, guanyant de forma solvent la Lliga ACB, propinant-li un contundent tres a zero al Real Madrid al play-off de la final.
Amb aquesta ja són vint les lligues de bàsquet que acumula el Barça, la segona de Saras Jasikevicius en tres anys, la lliga de Nikola Mirotic, que li serveix per acomiadar-se del Barça per la porta gran.
El Barça encara és lluny dels trenta-sis títols de lliga del Real Madrid de bàsquet, però si fem un cop d'ull al palmarès d'ambdós clubs veurem que els anys vuitanta del segle passat representen un punt d'inflexió.
Entre el 1957 i el 1980 el Barça de bàsquet només va guanyar una lliga, la de 1959; la resta, excepte dues guanyades pel Joventut de Badalona, les va guanyar el Real Madrid. És a dir, fins al 1980 el Real Madrid havia guanyat vint-i-una lligues de bàsquet, el Joventut dues i el Barça només una.
Des de 1981 el Real Madrid ha guanyat quinze lligues i el Barça dinou, en períodes especialment fructífers, com el d'Aíto García Reneses i el de Xavi Pascual.
És clar que la gran assignatura pendent del Barça és Europa, on ha fet grans temporades i jugat força finals, vuit, però guanyat pocs títols, tan sols dos, que contrasten amb els onze títols europeus de la màxima categoria del Real Madrid...
Semblava que aquest any, després de fer una gran fase regular a l'Eurolliga, havia de tornar a ser un any victoriós a Europa, però novament el Real Madrid, que en bàsquet també té aquesta capacitat de superar moments límit, va guanyar el Barça a les semifinals en un incomprensible mal partit de Mirotic...
Però finalment el Barça, i Mirotic, han tancat la temporada amb una gran alegria, guanyant de nou un títol de lliga que, a banda de mantenir Saras Jasikevicius a la banqueta, ha de servir per esperonar a l'equip i fer-lo més competitiu a Europa, tot i la sortida de Mirotic, el jugador més determinant d'aquestes darreres temporades...
dijous, 22 de juny del 2023
La gràcia dels cent dies
Ho he calculat i, si no m'he descomptat, a partir del 25 de setembre podem començar a posar a caldo els nous governs municipals, després d'esgotar, just aquest dia, els cent dies de gràcia.
Això dels cent dies de gràcia té un origen incert; per bé que hi ha qui ho atribueix a Napoleó, són moltes més les referències que es troben associades al president nord-americà Franklin D. Roosevelt, quan va demanar a la premsa una mena de treva de cent dies per a prendre les mesures necessàries per refer-se de la crisi provocada pel crac del 1929...
Els cent dies de gràcia, doncs, s'han convertit en un període de temps simbòlic de treva a partir del qual, passats els cent dies, podem mesurar el rendiment d'un nou govern, entenent que durant aquest període se suposa que el nou govern ja haurà pogut començar a implementar les seves polítiques, deixant enrere les heretades per inèrcia de l'anterior govern.
Naturalment, més enllà del benefici del dubte, del temps a assimilar la nova responsabilitat i d'imprimir estil, política i caràcter propis, els cent dies de gràcia no són un xec en blanc, no eximeixen de crítica al govern si, per raons prou evidents i òbvies, se la mereix.
És clar que hi ha qui té pressa i els cent dies se li fan massa llargs i no es pot mossegar la llengua i començar a disparar, a vegades volent matar mosques a canonades, contra qualsevol gest, intenció o fins i tot aparença del nou govern. Al capdavall, els cent dies fan més o menys gràcia en funció de la proximitat i empatia personals i polítiques de cadascú vers el govern de torn i els partits que, si s'escau, el configuren.
També és cert que la proximitat de les eleccions generals, just després de les municipals, poden interferir i desdibuixar aquests cent dies de gràcia, tot i que aleshores vestim la crítica (merescuda o no) amb la precampanya electoral.
Cent dies de gràcia... els hi doneu al govern del vostre municipi?
dimecres, 21 de juny del 2023
Jo sempre al teu equip, Beto.
Hi ha dies que la vida et somriu, d'altres que simplement et noqueja.
La família tornem a estar abatuts, hem tornat a caure, desolats, sobre la lona. La mort d'en Beto ha estat un d'aquells cops inesperats, d'aquells que ens trasbalsen, dels que ens deixen massa preguntes sense respostes.
Però no avui, ara i aquí, no vull parlar de la seva mort, de la seva desaparició física, vull parlar de la seva vida i dels moments que amb estimació i afecte, amb emoció i dolor, i potser un dia amb un somriure, no deixarem de recordar.
Recordar és una paraula que etimològicament vol dir tornar a passar pel cor, i això és que el fem quan recordem algú, el tornem a passar pel nostre cor, el tornarem a estimar, el seguim estimant.
Alguns records són personals i intransferibles, d'altres són records compartits. Jo recordaré un Beto extravertit i xerraire, parlant de les seves aventures amb el waterpolo, la seva vida, amb aquella manera tan especial i única que les explicava, com si fossin veritables gestes heroiques i moltes, sinó totes, a fe que ho eren. El waterpolo més tècnic, el waterpolo competitiu i, sobretot, el waterpolo formatiu. El waterpolo com una escola per la vida, el waterpolo fet llibre, un llibre que, com les petjades inesborrables que deixa en tantes piscines, forma part del seu valuós llegat. Jo sempre al teu equip, estimat Beto, encara que jo mai hagi jugat a waterpolo.
Et recordaré bromista, Beto, amb aquell punt d'ironia i també amb aquell punt de vacil·lar, i amb aquelles pauses tan teves, acompanyades d’un somriure sorneguer, i d’aquella mirada expectant, esperant la rèplica, moltes vegades de la Jordana, per tornar la pilota. En Beto sempre tenia una pilota per tornar, dins i fora de l'aigua. Ara la pilota se l’ha quedat ell...
Aquests dies ens fas plorar molt Beto, però tots els anys que t'hem conegut també ens has fet riure molt. Hem rigut i hem xerrat compartint banalitats i confidències a parts iguals en entretingudes sobretaules, a peu de platja a Garbet, resseguint camins de Joanetes, a les Santes de Mataró... Et recordarem i parlarem de tu, i cada vegada passaràs de bell nou pels nostres cors amb l'esperança d'apaivagar una mica aquest dolor, aquesta ferida que sabem que no desapareixerà, i amb la que haurem d’aprendre a conviure. Haurem d'aprendre a viure sense tu, de conviure amb el teu record.
Jordana, Quim i Arnau, la família i els amics som aquí per a sostenir-vos tant com ho necessiteu, per a ser al vostre costat i acompanyar-vos en aquest dol, per ajudar-vos a seguir endavant.
Avui estem abatuts sobre la lona, és veritat, i com hem fet altres vegades ens aixecarem, us aixecarem. Hi ha dies que la vida ens noqueja, esperem que aviat tornin els que la vida ens somriu.
Descansa en pau estimat Beto.
dimarts, 20 de juny del 2023
Barcelona m'esborrona
En la majoria dels ajuntaments del país els pactes designar alcaldies i formar governs s'han fet amb prou temps, amb independència de la combinació cromàtica de cada pacte. A Barcelona, sembla ser, el resultat es va decidir just al darrer moment, quasi fregant el temps de descompte. Això és si més no el que alguns diuen, entenc que, com els que poden dir el contrari, interessadament.
El pacte de Barcelona és d'una naturalesa curiosa, i no tant per la combinació de partits, de semblants podria haver-n'hi rèpliques en altres municipis, sinó per la intenció del vot: votar un alcalde, només, perquè un altre no ho sigui.
És clar que això no és cap novetat, en aquesta mateixa plaça va fer-ho Manuel Valls fa quatre anys, ni tampoc dic que sigui il·legítim, car la llei ho permet, però l'abús i reiteració d'aquesta pràctica potser hauria de ser motiu, com a mínim, de reflexió.
En general els pactes entre partits solen cosir alcaldia i govern, i és cert que pot haver-hi algun tipus d'acord per a facilitar una investidura sense voler entrar a govern; en el cas d'ara a Barcelona, aquesta situació s'ha portat a un nou extrem.
No puc evitar fer un paral·lelisme amb el món de l'esport: perduda la possibilitat del Barça de guanyar la Champions, el següent objectiu és que no la guanyi el Madrid, fins al punt que més d'un voldria fins i tot que el Barça reforcés els rivals del rival amb jugadors propis per assegurar-se'n encara més l'eliminació.
La derrota del rival és (vet aquí la il·lusió) viscuda com una victòria pròpia, celebrada a vegades de forma més expansiva que una pròpia victòria.
Ada Colau i els Comuns, com Sirera i el Partit Popular, sobretot volien que Xavier Trias no guanyés i al final s'ha mostrat que estaven disposats a impedir que fos alcalde no sé si a qualsevol preu, com a mínim al de sumar els seus vots als del Partit Popular.
Barcelona m'esborrona, l'alcalde Collboni, amb un govern en franca minoria, em fa patir...
dilluns, 19 de juny del 2023
Prudència i audàcia
Dissabte, cap a les onze del matí, vaig saludar Lluc Salellas i Vilar just quan entrava a l'Ajuntament de Girona, just al llindar entre la plaça del Vi i el pati de l'entrada de l'edifici consistorial, com a potencial alcaldable.
Al ple municipal no va haver-hi sorpreses, el pacte anunciat entre Guanyem Girona, Junts i ERC van fer alcalde Salellas, que en el seu discurs va traçar dues trajectòries vitals, la de la ciutat prenent com a referents les èpoques de la república i de la transició per acabar en l'actualitat, i la personal recollint el fil associatiu, activista i familiar que han cosit la seva trajectòria política i vital fins a arribar a aquest punt, a ser alcalde de Girona.
I com a alcalde, ja de ple dret, va defensar l'incipient pla de govern que, és d'esperar, desplegarà els pròxims dies, setmanes i mesos abanderant el canvi que ell, més que els grups que l'acompanyen, representa. El repte, ben segur, és il·lusionant, tant com exigent la responsabilitat.
De canvi també en va parlar molt Sílvia Paneque i Sureda, l'altra alcaldable que el va abanderar durant la campanya electoral i que ara, frustrada qualsevol possibilitat de pacte amb Guanyem Girona, exercirà de cap de l'oposició vigilant i auditant la mesura i abast del canvi promès pel nou govern. Segurament també, en moltes qüestions, contribuint-hi i accelerant-lo.
Dissabte, cap a les onze del matí, vaig saludar Lluc Salellas just quan entrava a l'Ajuntament de Girona i dues hores més tard en sortia, espardenyes de vetes als peus i vara en mà, per tornar a trepitjar la plaça del Vi, aleshores sí, ja ungit com a alcalde.
No el vaig veure sortir; aleshores jo ja era a Sarrià de Ter per, com en les sessions de cinema d'abans, fer una segona sessió amb la constitució i investidura del nou ajuntament i alcalde de Sarrià de Ter.
A Sarrià de Ter, municipi del qual vaig ser-ne regidor durant setze anys, també s'hi respiren aires de canvi amb el nou govern format pel PAS i el PSC. El nou alcalde, Isaac Ramió Lafuente, també va tenir un record especial per a la família, just al final del seu discurs, després de desgranar els punts bàsics del seu compromís i del compromís del nou equip de govern.
El del nou alcalde de Sarrià de Ter va ser el darrer dels deu discursos de caps de grups municipals que vaig escoltar dissabte al matí, sis dels de Girona i quatre dels de Sarrià de Ter. I si va haver-hi un discurs que va condensar-los tots, un discurs breu que a manera de pastilla concentrada serveix de lliçó de primer dia d'escola per als i les regidores que dissabte van prendre possessió arreu del país, és el que va fer el cap de llista del PSC de Sarrià de Ter, Joaquim Rodríguez i Vidal.
En dues paraules, en tan sols dues paraules en Quim Rodríguez va concentrar les actituds que han de tenir els nous càrrecs electes: prudència i audàcia. Mestre, ja jubilat, de professió, Quim Rodríguez també és mestre en política i la seva dilatada experiència, acompanyada de la seva actitud sempre oberta i col·laboradora, serà un gran actiu del nou govern de Sarrià de Ter.
Preneu nota: prudència i audàcia.
dissabte, 17 de juny del 2023
Wind of Change. Minuts Musicals històrics
A mitjans d'abril de 1988 el grup de "hard rock" i "heavy metal" alemany Scorpions van fer una gira a la Unió Soviètica, esdevenint el primer grup de heavy en fer-hi un concert. La gira inicialment preveia fer cinc concerts a Moscou i cinc a Leningrad (actual Sant Petersburg) però els concerts a la capital soviètica es van cancel·lar i tots deu es van fer a Leningrad.
L'èxit dels concerts va portar a la banda de nou a terres soviètiques a l'estiu de 1989 tocant, llavors sí, a Moscou en el marc d'un festival, compartint cartell amb grups com Bon Jovi, Mötley Crüe o Ozzy Osbourne.
Les estades de Scorpions a la Unió Soviètica, especialment aquesta segona, van permetre copsar als seus membres els aires de canvis que es respiraven a la Unió Soviètica i que es van fer evident uns mesos després amb la caiguda del mur de Berlín.
Va ser en aquella estada quan es va gestar aquesta balada, publicada a principis de 1991, una de les imprescindibles de Scorpions.
divendres, 16 de juny del 2023
Vint-i-set coma quatre, la xifra de la setmana
La notícia va saltar ahir i, tristament, és prou reveladora: per més recursos que hi posem (alguns pocs i malament), per més plans que fem (alguns sense massa dotació pressupostària), per més esforços que fem per a lluitar contra la segregació escolar i en favor de l'equitat educativa, el sistema, el conjunt del nostre sistema educatiu, segueix perpetuant desigualtats.
La notícia va saltar ahir de la mà d'aquest informe de l'Observatori del Sistema Universitari: "Notes d’accés a la universitat: són equitatives?"
La resposta simple a la pregunta és no; i tristament les dades ho corroboren, entre elles aquestes que es destaquen al resum executiu de l'informe: "els centres privats presenten proporcions significativament més grans de notes de batxillerat molt altes (27,4% de notes entre 9 i 10 en els centres privats sense concert i 23,9% en els concertats, enfront del 17,9% dels centres públics), la qual cosa indubtablement té efecte sobre la possibilitat d’accés a les carreres més demandades."
Tenint present que el pes de la nota de batxillerat representa el 60% de la nota final és evident que, en general, l'alumnat dels centres públics es presenta a la selectivitat amb un clar desavantatge, tal com descriu l'informe: "La primera inequitat és causada pels substancialment més alts percentatges d’estudiants amb notes excel·lents de batxillerat dels centres privats concertats i, més encara, dels privats no concertats. Els seus alts percentatges d’excel·lents de batxillerat no es reflecteixen en la fase general de les PAU, però acaben pesant un 60 % en la seva nota d’accés a la universitat, tot produint un biaix a les notes d’admissió a la universitat."
Informes com aquest posen en relleu el determinisme social i econòmic que encara perdura a la nostra societat, fins i tot en l'accés als estudis superiors. Si tot té un preu ara ja sabem, de forma més clara i diàfana, quin és el de l'accés a la universitat.
dijous, 15 de juny del 2023
Governar Sarrià de Ter
Mentre a Girona les negociacions per decidir l'alcaldia i el govern avancen amb sordina i discreció, a Sarrià de Ter ja fa dies que està tot pactat i decidit entre el PAS i el PSC.
Els resultats i el pacte refermen el gran avanç del PAS, que amb només quatre anys de vida ha esdevingut la força més votada i ara governarà amb l'alcaldia, i permeten al PSC tornar al govern setze anys després.
A priori l'entesa entre els dos partits ha estat fàcil, de fet al llarg d'aquests quatre anys d'oposició ja han destil·lat sintonia i bona entesa en qüestions de política local.
Governar Sarrià de Ter no serà missió impossible, el nou govern tindrà una sòlida majoria i tot i la inexperiència d'alguns regidors i regidores, al nou equip hi ha persones molt experimentades en política i en la gestió pública, pel que d'entrada s'entreveu un govern, a banda de sòlid, solvent.
De fet la rapidesa de l'acord de govern els ha permès guanyar temps i començar a esbossar el pla de govern i les primeres mesures per aprovar. Abans de la seva constitució el nou equip de govern ha començat a fer equip.
dimecres, 14 de juny del 2023
Governar Girona
De l'alegria per guanyar les eleccions municipals a la realitat de veure's, previsiblement i si no hi ha una sorpresa inesperada, a l'oposició en qüestió de tres setmanes. Aquest és un procés que a Girona està fent el PSC.
De la decepció per un resultat dolent, el pitjor de tots els temps, a l'oportunitat, previsiblement i si no hi ha una sorpresa inesperada, de mantenir-se en el govern municipal, encara que amb menys pes i sense l'alcaldia, en qüestió de tres setmanes. Aquest és el procés que a Girona està fent Junts.
En política, com a la vida, a vegades hi ha victòries amargues i dolces derrotes i aquests destins els marquen les urnes amb els seus resultats i, quan s'escau, les possibilitats i voluntats de pactes.
La possibilitat i la voluntat de pacte és el que sospesa, com qui treu els pètals d'una margarida, Guanyem Girona que, previsiblement i si no hi ha una sorpresa inesperada, governarà la ciutat i tindrà l'alcaldia. Perquè això passi, que governi amb l'alcaldia, necessita pactar amb Junts i aquest és un pacte que requereix molta cirurgia fina. Cirurgia fina i química, molta química.
Sobre el paper i més enllà de la independència (independència com a idea vaga i general), els programes de Guanyem Girona i Junts són com l'aigua i l'oli en molts punts i caldrà molta química, de la personal i la científica, per trobar la fórmula que permeti lligar un pacte prou fort que dilueixi les diferències evidents inicials. Potser ERC pot contribuir-hi a tall de solució, en la seva accepció matemàtica, també en la química.
Si finalment no hi ha química i el pacte entre Guanyem Girona i Junts no fructifica, ni que sigui per fer alcalde Lluc Salellas, Sílvia Paneque podria ser alcaldessa amb un govern, a priori, en minoria, a no ser que Guanyem Girona, en la seva càbala interna, renunciés a l'alcaldia però no a governar, formant un govern amb el PSC amb una majoria sòlida i un programa de govern en clau estrictament municipal, a priori (independència a banda), més compatible.
En aquest improbable escenari hi hauria un altre escull: el pacte de Guanyem Girona amb el PSC no té el mateix significat que el que podem atribuir al del PAS i el PSC a Sarrià de Ter. D'entrada per la rellevància política dels municipis, i naturalment també per l'aritmètica dels resultats i l'equilibri de forces.
Governar Girona potser no serà una missió impossible, però segurament serà més difícil que en qualsevol altra ocasió des de 1979. Les renúncies que requereix qualsevol pacte poden ser massa cares, sigui quin sigui el pacte resultant, i aquestes només seran el primer peatge a pagar.
Tota aposta és arriscada, i qui no arrisca no pisca... Jo també tinc ganes que arribi dissabte i, si no abans, sortir de dubtes!
dimarts, 13 de juny del 2023
Pactar amb el PSC
La política, com la realitat, és molt tossuda i en més d'un municipi els partits independentistes, que pugnen entre ells com pugnen amb els que no ho són, acaben pactant alcaldies i governs amb el PSC; és possible que alguns ho facin amb més convenciment i d'altres amb més resignació, però la realitat és que en molts municipis el PSC forma part de l'equació per a la governança per a candidatures independentistes.
Segurament entre els pactes hi ha el de la discrepància per a quan el municipi s'hagi de pronunciar, si s'escau, sobre qüestions nacionals en què les posicions siguin clarament discordants. Per a les qüestions internes, en clau municipal, principi d'acord total fins que es demostri el contrari.
Els pactes de partits independentistes amb el PSC són la prova del nou que el moviment independentista tampoc genera a hores d'ara fortes aliances en l'àmbit local (tampoc en l'àmbit nacional, és prou evident) i que el PSC, en la seva àmplia representació territorial, tampoc és el "papus".
Al final en l'àmbit municipal s'imposa la lògica i la dinàmica local per sobre els interessos dels partits a escala nacional, per sobre de les grans proclames, per sobre fins i tot de les sigles, que si hi ha entesa programàtica i sintonia personal, el pacte és més factible i la mostra és prou diversa i àmplia.
No tinc dades, però la impressió és que en aquestes eleccions municipals el PSC ha recuperat força en clau municipal i tindrà més càrrecs electes governant, no sé si també més alcaldies. I no sembla que el PSC tingui massa problemes per pactar amb partits independentistes, no sembla que hagi de fer gaires giragonses argumentals, no sembla que per aquests pactes la seva consistència política trontolli, ans al contrari.
El PSC ha forjat la seva força, tradicionalment, des del municipalisme, el seu gran bastió, i en aquestes eleccions ha recuperat terreny. Ja seria curiós (paradoxal, graciós) que precisament els partits independentistes (i les seves dificultats manifestes per pactar) abonin i enriqueixin aquest terreny.
La realitat és molt tossuda i la (realitat) política molt sovint supera, més que la ficció, els apriorismes previsibles.
dilluns, 12 de juny del 2023
L'anti pedagogia municipal
L'altre dia parlava amb un veí del barri. No entenia perquè no podia ser alcaldessa la candidata més votada. De què serveix el meu vot?, em preguntava...
De poc va servir que li expliqués que en realitat qui tria l'alcalde o alcaldessa és el ple municipal, els i les regidores, i que si no hi ha una majoria d'una llista, pot ser-ho qualsevol altre candidat o candidata sempre que pugui formar una majoria.
Em sembla que vaig ser poc convincent, ell seguia insistint: de què serveix el meu vot?
Entenc aquesta reacció, però en el nostre sistema democràtic no governa necessàriament qui té més vots, ni tan sols més regidors en el cas de les eleccions municipals, governa qui té, o pot tenir a través de pactes, la majoria de regidors del ple.
Que més de quaranta anys després de les primeres eleccions municipals demòcratiques encara no hàgim assumit aquest principi democràtic bàsic (governa qui té majoria, no necessàriament qui té més vots) em sembla preocupant.
I més preocupant és que persones amb una àmplia i dilatada experiència política, persones que han estat càrrecs electes, contribueixin a la confusió i, segons els interessi, perverteixin aquest criteri democràtic (governa qui té majoria, no necessàriament qui té més vots) fent-lo semblar o passar per il·legítim.
Trist que des de la mateixa política no es faci pedagogia, que en nom del legítim interès es vulgui fer passar bou per bèstia grossa.
Si volem que governi qui tingui més vots canviem la llei electoral i fem segones voltes quan no hi hagi una majoria. Fins aleshores, potser seria millor evitar embolicar la troca, evitar confondre la gent.
dissabte, 10 de juny del 2023
Enola Gay. Minuts Musicals històrics
El 6 d'agost de 1945 a un quart de nou del matí un bombarder Boeing B-29 de les Forces Aèries de l'Exèrcit dels Estats Units va llençar la "Little Boy", el nom amb el que es va batejar la primera bomba atòmica utilitzada en una guerra, sobre la ciutat i la població d'Hiroshima, matant més de cent mil persones.
El Boeing B-29 que va llençar la primera bomba atòmica també tenia nom, Enola Gay, nom posat pel pilot del bombarder, el coronel Paul Tibbets, com a homenatge a la seva mare, Enola Gay Hazard Tibbets.
L'any 1980 el grup britànic Orchestral Manoeuvres in the Dark (OMD) va publicar el que ha esdevingut la seva cançó més popular, Enola Gay, una cançó antibel·licista que, títol inclòs, fa clares referències a la bomba atòmica que va caure sobre Hiroshima, i que es va publicar en ple debat sobre si el govern de Margaret Thatcher havia de permetre l'emplaçament de míssils atòmics al Regne Unit.
Si Hiroshima i Nagasaki havien de ser una lliçó, encara l'hem d'aprendre...
divendres, 9 de juny del 2023
Tres mil dos-cents dinou, la xifra de la setmana
Tres mil dos-cents dinou hectòmetres cúbics, aquest és el volum total d'aigua del pantà de Kajovka, la presa del qual ha estat destruïda aquesta setmana, sembla que mans dels russos, un atac amb greus conseqüències humanitàries, mediambientals, econòmiques...
Les imatges de la presa destruïda i sobrepassada per l'aigua són impressionants, i les de les poblacions i terres agrícoles inundades tan sols el preludi d'un desastre humanitari que intensifica encara més el patiment de la població afectada per la guerra d'Ucraïna.
Es calcula que ja són més de 600 km² inundats sota l'aigua, amb poblacions senceres inundades identificables només per les teulades que sobresurten per sobre la superfície de l'aigua. Es parla de més de 80 municipis i milers i milers de persones afectades i es tem per com pot afectar a la central nuclear de Zaporiyia. L'aigua com a arma de guerra, com a arma de destrucció massiva...
Per fer-nos a la idea de la magnitud de la tragèdia, al telenotícies deien que la capacitat del pantà de Kajovka equival a fins a nou vegades la totalitat dels pantans de Catalunya, entenc que no la d'ara sinó a màxima capacitat...
Veient les imatges de l'aigua inundant poblacions no he pogut evitar pensar en el llibre "Susqueda" de Miquel Fañanàs, en el que relata què passaria si es trenqués la presa de Susqueda. Fañanàs, ben documentat, al seu relat inunda Girona ben bé fins a les escales de la Catedral; si fins ara us l'havíeu llegit amb certa incredulitat, veient les imatges de la presa desbordada i l'aigua inundant poblacions senceres, la història guanya versemblança, naturalment no en època de sequera com l'actual.
El desastre és humanitari i ecològic, un desastre més dels molts que genera aquesta estúpida guerra.
dijous, 8 de juny del 2023
Fils sense agulla
Mesos enrere vaig visitar una fàbrica de fils. Em sembla que encara no n'havia visitat mai cap, de filatura... Bé sí, fa uns anys una de la comarca de la Selva, una de fil sintètic, però en aquella visita només vaig trepitjar les oficines.
A la de fa uns mesos, ubicada a la Garrotxa, oficines a banda sobretot vaig trepitjar la fàbrica, allà on es fa la màgia! Reconec que els processos industrials em fascinen, tot i que també m'inquieten. Em fascinen per com transformen les coses, com un element s'endinsa en una màquina i en surt un de diferent; m'inquieta perquè, per més que me'ls expliquin, no sempre acabo entenent els processos que transformen un o diversos elements en un producte.
En aquella visita em va fascinar comprovar, amb els meus propis ulls, com de piles i piles de roba, de retalls de roba que s'esfileguen en surten fils de colors, de colors determinats. Per a produir una bobina d'un color determinat no fan servir cap tint sinó la combinació de diferents fils esfilegassats de retalls de roba; un programa informàtic determina la quantitat de cada color per ajustar-se al color requerit. Durant la visita vaig veure molts fils, i cap agulla! El que us deia, als meus ulls, màgia!
El cotó que utilitza l'empresa és reciclat, de peces de roba que es reaprofita, i el fil que en surt serveix per a fabricar estores i molts altres productes. Amb la roba també hem hagut d'aprendre a ser responsables, a allargar-ne l'ús donant-la o regalant-la o, en el cas que ja no sigui aprofitable, a reciclar-ne els components.
Una altra cosa és, com amb el menjar, anar-nos conscienciant amb la producció i el consum km zero; em sembla que cap de les peces de vestir que porto avui ha estat feta a casa nostra, ni tan sols a Europa; com amb el menjar, no és només una qüestió de disponibilitat, també ho és de preu.
No sé si seria prou consol saber que, com a mínim el fil per a confeccionar les peces que porto, s'ha fet aquí...
--------
dimecres, 7 de juny del 2023
Els pactes municipals, en clau local
Si en la política tot fos previsible segurament no seria tan divertida. Bé, no sé si divertida és la paraula; podríem dir entretinguda, fins i tot sorprenent.
És cert que a vegades és tediosa, desesperant, fins i tot contradictòria, però la municipal no deixa de sorprendre'ns i aquests dies amb els primers anuncis (o previsions) de pactes en tenim alguns exemples.
Després de l'anunci del pacte entre el PSC, Gent del Poble i Junts per descavalcar l'alcalde en funcions d'ERC, la llista més votada, a Roses s'albira un pacte a Sarrià de Ter entre el PAS (candidatura vinculada a la CUP) i el PSC per a fer el mateix amb l'alcalde en funcions d'ERC, tot i que en aquest cas no ha estat la llista més votada.
Tres quarts del mateix pot passar a la Bisbal d'Empordà amb un possible acord entre el PSC, Junts i Tots per la Bisbal, que deixaria sense l'alcaldia a ERC, la llista més votada. Aquests dies serà un degoteig de pactes que més enllà del municipi potser sorprendran, però que municipi endins s'entenen millor, tot i que no completament, qui en surt perjudicat segur que hi troba contradiccions.
Tots aquests pactes tenen en comú que pesen més les dinàmiques locals en les qüestions polítiques i programàtiques per sobre dels (suposats) interessos dels partits en l'àmbit nacional; també pesen més les qüestions d'afinitat personal. És clar que a vegades hi ha pactes que els carrega el diable, tot i que d'això no se'n sigui conscient fins al cap de quatre anys. Badalona i Figueres en són un bon exemple: la llista més votada i arraconada fa quatre anys enguany s'ha apoderat de la majoria...
Entenc la pressió que alguns grups d'interès i organitzacions puguin fer per condicionar (bé, en realitat vetar) segons quins pactes, però al final la majoria de pactes se centren més en les dinàmiques locals i aquí les sigles, sense diluir-se, solen anar per darrere de les propostes i les persones.
Així és com espero que es construeixi el pacte que acabi definint l'alcaldia, primer, i el govern de Girona. L'aritmètica no ho posa fàcil, tampoc la proximitat de les eleccions generals, però confio que el pacte final resultant tindrà, també i sobretot, més elements en clau local en l'àmbit programàtic que no l'element simple previsible (i cada vegada menys vinculant, ja ho estem veient al govern de la Generalitat) en clau nacional.
dimarts, 6 de juny del 2023
Guanyem Girona no és la CUP...
Guanyem Girona no és la CUP, és quelcom més que la CUP. De la mateixa manera Junts no és Convergència, és un artefacte polític diferent de Convergència... Amb la mateixa contundència podríem afirmar que el PSC no és el PSOE, i fins i tot afinar més: la candidatura del PSC de Sílvia Paneque no és PSOE.
Naturalment al PSC, també al de Sílvia Paneque, hi ha traces del PSOE, com a Junts traces de Convergència i a Guanyem Girona traces de la CUP. Però una cosa és que contingui traces i l'altre que ho sigui per complet.
Els matisos sempre són importants, els matisos a vegades marquen la diferència. Per això hi ha qui volgudament, fins i tot també de forma maliciosa, nega qualsevol matís i es queda només amb la generalització: el PSC és PSOE, Junts és Convergència, Guanyem Girona és la CUP.
Els matisos permeten, juntament amb altres condicionants, establir ponts entre propostes polítiques aparentment antagòniques. Les generalitzacions normalment els dinamiten.
Els matisos i el context, els matisos i les circumstàncies del moment acaben definint pactes i aliances; i els matisos, el context i les circumstàncies d'un partit en un lloc poden no tenir res a veure amb els del mateix partit en un un altre lloc. En els pactes de les municipals s'han de prioritzar les dinàmiques locals, per contradictòries que ens puguin semblar?
El factor local a vegades determina pactes i aliances que fora d'aquell context poden sorprendre, grinyolar o fins i tot indignar. Ja ens ho adverteix la cèlebre frase, "la política fa estranys companys de llit"...
Potser sí que sembla força antinatural un possible pacte entre el PSOE i la CUP o entre la CUP i Convergència, però Guanyem Girona no és la CUP, Junts no és Convergència, el PSC no és el PSOE...
dilluns, 5 de juny del 2023
El color de la plaça del Vi
De quin color serà, finalment, el govern de la plaça del Vi de Girona? Vermell progressista?, groc sobiranista?... O color de gos com fuig?
Les opcions tampoc són tantes i en cadascuna d'elles tenen gripaus de mal empassar per uns o altres. Resultats en mà governar no serà fàcil, ni pel PSC ni per Guanyem Girona. No sé si aquests dies Sílvia Paneque i Lluc Salellas van anotant en un full els pros i contres dels possibles pactes per (primer) accedir a l'alcaldia i (després) governar.
Les opcions de Paneque per a ser alcaldessa passen per Guanyem Girona. A la columna dels pros sobretot que són les dues forces motores del canvi i constituirien un govern fort, podent establir, fins i tot, grans acords programàtics en clau local i social. A la columna dels contres, que Guanyem Girona no només és el partit que els discuteix i competeix l'alcaldia, també és un dels partits que ja ha dit que prioritza un acord amb partits independentistes.
Les opcions de Salellas per a ser alcalde passen per Junts. A la columna dels pros, la manifestada predisposició de Junts de promoure un govern sobiranista (barrant el pas a un "del 155"), predisposició a la qual també s'hi podria sumar ERC, tot i que els seus vots no són tan determinants. A la columna dels contres, que pactar amb Junts (alcaldia o govern) pot tenir un preu que podria comprometre alguna de les polítiques que proposa Guanyem Girona...
Res és gratis, tampoc (encara menys) en política. L'alcaldia de Girona té un preu i la qüestió és decidir quin s'està disposat a pagar. L'avançament electoral de les generals, tot i que no és determinant, condiciona força la paleta de colors, i no precisament en favor dels socialistes...
De quin color serà, finalment, el govern de la plaça del Vi de Girona?
Després de les porres pels resultats prèvies a la nit electoral, ara tenim les de l'alcaldia i el futur govern de la ciutat...
dissabte, 3 de juny del 2023
Man on the Moon. Minuts Musicals històrics.
El 17 de gener de 1949 va néixer a Nova York l'artista còmic Andy Kaufman.
A mitjans dels anys setanta del segle passat la seva popularitat va créixer gràcies a la participació en programes de televisió com "Saturday Night Live" i "Taxi". Kaufman sorprenia pel seu estil de comèdia provocador, fonamentat en l'absurditat i en la manipulació de les expectatives del públic. Era d'aquells artistes que no deixava indiferent, que en certa manera incomodava; d'aquells que o t'agrada o l'odies...
Andy Kaufman va morir prematurament el 16 de maig de 1984 a l'edat de 35 anys, víctima d'un càncer de pulmó. Hi ha qui considera, però, que la seva mort va ser un engany, una broma més, rumor alimentat per la sospita d'haver vist aparèixer algun dels seus personatges en algun club de comèdia.
L'any 1999 el director de cinema Milos Forman va estrenar la pel·lícula "Man on the Moon", una biografia d'Andy Kaufman interpretat pel també còmic Jim Carrey. Milos Forman va prendre el títol de la pel·lícula de la cançó "Man on de Moon" que el grup REM va publicar l'any 1992 dins el disc "Automatic for the People", mode d'homenatge a Kaufman.
Naturalment, la cançó té un lloc destacat en la banda sonora de la pel·lícula, i per a l'ocasió REM en van compondre una altra, també inspirada en la vida d'Andy Kaufman: "The Great Beyond".
divendres, 2 de juny del 2023
Sis-cents cinquanta-sis, la xifra de la setmana
A Girona la nit electoral de les municipals va ser especialment intensa; amb l'escrutini molt avançat, fins i tot per sobre del 80 %, encara ballaven regidors amunt i avall a la part alta dels resultats: ara nou pel PSC i set per Guanyem, ara vuit per Guanyem, ara Junts es recupera, ara s'enfonsa de nou...
Finalment, les eleccions les va guanyar el PSC amb 8.644 vots, seguit de ben a prop per Guanyem Girona amb 7.988 vots, ambdues candidatures amb vuit regidors, tot i que el PSC amb sis-cents cinquanta-sis vots més, una diferència inferior al 2% dels vots emesos.
L'empat a vuit situa a la primera línia de sortida a Sílvia Paneque i Lluc Salellas per aspirar a l'alcaldia i, certament, aquests sis-cents cinquanta-sis vots de més li donen un cert avantatge al PSC: en cas que no qualli cap acord Sílvia Paneque serà la nova alcaldessa de Girona en ser la llista més votada.
Però la sensació (naturalment la meva) és que tot i els sis-cents cinquanta-sis vots menys Lluc Salellas té més opcions d'esdevenir alcalde, opcions reforçades després de l'inesperat avançament de les eleccions generals.
Paneque i Salellas aquests dies enriqueixen el seu propi argumentari: ell apel·lant a la (novament) reclamada unitat independentista argumentant que no s'entendria que Junts i ERC vetessin un alcalde independentista; ella apel·lant a la condició de llista més votada i al gran motor del resultat electoral, el canvi, argumentant que en cas que Junts i ERC, sobretot Junts, donessin suport a Guanyem Girona no seria canvi sinó continuïtat.
Aquests són dies de negociacions i tot plegat s'hauria de resoldre en qüestió de quinze dies; el 17 de juny es farà el plenari de constitució i per aquell dia, si no abans, ja n'haurem tret l'aigua clara. En cas que no sigui així, que no hi hagi cap acord, llavors sí els sis-cents cinquanta-sis vots de diferència poden ser decisius.
dijous, 1 de juny del 2023
Incomprensió lectora
Una altra dada, coneguda aquests dies, ha deixat de nou en evidència les costures del nostre sistema educatiu: l'informe PIRLS.
Aquest informe és l'Estudi Internacional del Progrés en Comprensió Lectora i en la darrera edició hi han participat més 400.000 alumnes de 57 països. D'Espanya hi han participat més de 500 escoles de 9 de les 17 comunitats autònomes, més les 2 ciutats autònomes. L'estudi avalua i compara la comprensió lectora de l'alumnat de 4t de primària.
Les dades d'aquest estudi situen a Catalunya a la cua d'Espanya, en una "brillant" tercera posició (naturalment per la cua), superant només, precisament, les dues ciutats autònomes. Tercera per la cua i catorze punts per sota de la mitjana espanyola, vint-i-un punts per sota de la mitjana de la Unió Europea i vint-i-sis per sota de la de l'OCDE.
Aquest resultat inevitablement interpel·la al Departament d'Educació, que ja ha sortit al pas amb un pla per a les biblioteques escolars; no sé si serà suficient... En el meu imaginari, no sé si també en el col·lectiu, sempre he pensat que el sistema educatiu català era molt potent, innovador i capdavanter; però la realitat, si més no la de les dades comparatives, sembla que és una altra.
Ignoro quins són els factors que influeixen directament en aquests baixos resultats de l'alumnat de Catalunya i potser no tots els factors són atribuïbles al Departament d'Educació; potser les famílies també hi tenim quelcom a dir, quelcom a fer; però les dades són un "necessita millorar" en tota la cara, una plantofada al nostre sistema educatiu. I més quan aquest resultat és pitjor que el de fa cinc anys.
No sé, potser desvariejo o, encara pitjor, repapiejo, però a vegades tinc la impressió que en matèria d'Educació dediquem molts esforços i recursos a la innovació constant i a les competències toves (sens dubte necessàries, no diré que no), enlluernats per les eines tecnològiques i, ara a més a més per a la intel·ligència artificial, i (potser) ens oblidem dels aprenentatges bàsics i clàssics, entre els quals hi ha llegir i escriure, elements indispensables per a potenciar la comprensió lectora.
En fi, parafrasejant el president Laporta, "al loro, que SÍ que estamos tan mal""
----
Imatge de Victoria_Regen a Pixabay.