dilluns, 20 de maig de 2019

De moderador...


Diu el diccionari que un moderador és la "persona que dirigeix una discussió, una taula rodona, etc.", pel que entenc que "vaig ser persona" diumenge de la setmana passada, en el primer dels dos debats electorals de les eleccions municipals a Sarrià de Ter.

Després de tres eleccions municipals participant en debats electorals com a candidat, aquell dia i en aquell debat em va tocar jugar un altre paper, possiblement més agraït: moderar-lo!

En el debat va regnar el joc net, el que en l'argot esportiu es diu "fair play", possiblement perquè els i la cap de llista de Sarrià de Ter s'estrenaven no només en aquesta condició, també en aquests debats, i hi havia en tots ells i ella no només el desitjable respecte institucional, també una certa prudència, suposo que per no cometre cap error.

Recordo que els debats en els que jo havia participat eren més tensos, amb moments de més confrontació entre nosaltres... és clar que potser només és una percepció, qui sap si magnificada (i simplificada) pel pas del temps.

En aquell primer debat els i la cap de llista es van interpel·lar directament poc, i quan van fer-ho va ser més per a reforçar arguments propis que per rebatre els d'altri...

El debat va augmentar una mica més les revolucions amb les preguntes del públic, sempre més directes, fins i tot més punyents, i en les respectives respostes de nou va dominar la prudència i el matís més que la confrontació.

Entenc que en aquest primer debat els i la cap de llista van prioritzar seguir el guió, el seu guió, sobretot tenint present que entre ells i ella és poc, quan no totalment nul, el tempteig dialèctic.

Tot plegat em va facilitar molt la feina de moderar el debat, fins al punt que més que moderar més aviat vaig posar-hi orde, i ells i ella concert!

Aquest proper dimarts al vespre es farà el segon debat de les eleccions municipals a Sarrià de Ter, i per a l'ocasió el moderarà l'experimentat Josep Maria Sansalvador!

Jo aquest el gaudiré entre el públic, des de la barrera!

dissabte, 18 de maig de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Love Me Two Times"


Als supermercats, i entenc que també en algunes qüestions de la vida en general, hi ha coses (productes) que van en unitats múltiples indivisibles: un pack de sis iogurts, un de dos, o de quatre natilles (segons les marques...), dos envasos de bacó tallat a tires...

Històricament de dos en dos hi anaven els Donuts, tot i que ara el que fan indivisible són els dos parells, i te n'endossen quatre de cop, sis quan estan d'oferta!

Penso en la ració doble de Donuts quan escolto "Love Me Two Times" de The Doors, i tot que és cert que encara que te'ls venguin en packs indivisibles no vol dir que te'ls hagis d'endrapar junts, per packs sencers!, Jim Morrison sí que demanava, en aquesta cançó, una ració doble d'amor!

I és que estimar un cop a vegades és, simplement, del tot insuficient!





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 17 de maig de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre les flors...


Ara que és temps de flors m'ha vingut al cap les flors d'un altre món que fa vint anys ens va portar, de la mà del cinema, Icíar Bollaín, una bona pel·lícula que sempre està bé recuperar...

D'un altre món, de molts altres mons venen aquests dies a Girona, ara que és Temps de Flors, un temps que ens altera com cap altre, fent-nos arribar a sentir fins i tot turistes, quan no forasters, a la nostra pròpia ciutat!

El del Temps de Flors és un bullici molt diferent del que viu la ciutat per les Fires de Sant Narcís, una aglomeració igualment soferta, tot i que segurament més agraïda pels propis gironins.

És clar que el Temps de Flors no només engalana places i carrers, també patis tafaners que resten closos, com hivernant per a la majoria de nosaltres, la resta de l'any...

Fa anys que patim per si morim d'èxit, nosaltres i el Temps de Flors, però de moment sembla que resistim, amb més o menys alegria, més o menys resignació la colonització floral i les riuades de gent que inunden el barri vell.

I al costat del qui gaudeix d'aital exaltació floral (i del qui hi fa calaix!) també hi ha qui se la mira amb desdeny, maldant per la ciutat robada i per l'artificiós i efímer jardí en que es converteix la immortal Girona!

Sigui com sigui farem bé els gironins prendre nota d'aquesta frase cèlebre de Jean de La Fontaine: "cap camí de flors condueix a la glòria"... possiblement tampoc el que es forma a Girona aquests dies, ara que és temps de flors...

dijous, 16 de maig de 2019

Quan el lleure marca la diferència

Photo by Camp Art Nature on Foter.com / CC BY-SA
En l'educació dels infants la família i l'escola juguen un paper molt important, sens dubte cabdal, i tot i així insuficient. L'educació necessita nodrir-se d'altres ingredients i un dels importants és l'educació en el lleure; i també ho són les activitats extraescolars relacionades amb l'esport i les arts, naturalment!

L'escola sol ser l'epicentre de l'educació, tot i que jo sóc dels que penso que en l'epicentre hi ha la família, i d'una manera més àmplia la comunitat, allò que podem anomenar "la tribu", de la que l'escola, és evident, també en forma part.

L'escola és molt important perquè iguala, ja que situa en un mateix espai d'aprenentatge (el sistema educatiu) a tots els infants i joves; l'escola iguala tot i que, malauradament, no pot atenuar del tot les diferències socials i econòmiques dels infants i les seves famílies...

Tot i així el sistema educatiu és, fins i tot amb les seves mancances, una major garantia d'igualtat d'oportunitats; però tot el que l'escola s'esforça a igualar, el que queda i passa fora de l'escola ho descompensa, a vegades irremeiablement!

És precisament en les activitats extraescolars i de lleure, fora de l'horari i el marc escolar, on es produeixen i es perceben més les diferències, i encara pitjor, on es marquen més les diferències que amenacen la veritable justícia social i igualtat d'oportunitats.

És per això que programes com el CaixaProinfància, dirigit específicament a infants de famílies amb pocs recursos, posen especial èmfasi a les activitats extraescolars (de reforç escolar, esportives, artístiques...) i a les activitats de lleure, doncs és evident que part del que es guanya dins l'escola, es perd més enllà de l'escola, i aquesta pèrdua representa un desavantatge competitiu per a molts infants, fent més difícil encara el repte de no heretar la situació de precarietat i/o pobresa en la que viu la seva família.

Invertir en el lleure i en les activitats extraescolars, és invertir en educació; com també ho és, com està demostrat, invertir en fomentar rols parentals positius en les famílies.

L'estiu representa una gran oportunitat per educar en el lleure (oportunitat que també tenim durant tot l'any a través d'esplais i caus...), una gran oportunitat per invertir en educació, doncs és molt el que els infants aprenen quan participen i gaudeixen del lleure educatiu; com a mostra, aquest botó: 7 competències transversals que s’aprenen en el lleure educatiu.

Si el lleure marca la diferència, fem que sigui en positiu, i que contribueixi a eliminar les desigualtats!

dimecres, 15 de maig de 2019

L'Espanyol com a (mal) símptoma


Barça, Girona i Espanyol afronten aquest tram final de temporada en tres estats d'ànim molt diferents: el Barça frustrat per la Champions, el Girona deprimit pel (més que probable) descens, i l'Espanyol (inesperadament?) il·lusionat per Europa! El futbol també és un estat d'ànim!

El Barça ha guanyat tantes lligues aquests darrers anys, i tantes de forma tan clara, que la lliga ja es dóna per descomptada i més si no es guanya frec a frec a la darrera jornada... El Barça, no ho oblidem, encara té una final per jugar, la de la Copa del Rei, que li pot donar novament un doblet com la temporada passada, però ni la copa ni doblet podran endolcir una temporada que s'ha amargat amb la inesperada i contundent derrota a Liverpool en el partit de tornada de les semifinals, quan semblava que ho tenia tot de cares per jugar la seva novena final!

Aquest Barça imponent a les competicions domèstiques es mostra impotent a Europa, l'assignatura pendent de les darreres quatre temporades.

El Girona aquesta temporada, especialment a partir de la segona volta i dramàticament a casa, ha caigut del núvol en el que vivia des del desitjat i treballat ascens a primera; després d'una primera temporada sorprenentment solvent a la primera divisió, en aquesta, tot i començar molt bé, ha caigut finalment, i fatalment al pou del descens; ni tan sols les gestes i alegries coperes serveixen de consol, ans al contrari, tal vegada aquest desgast físic i mental ha esgotat prematurament les energies d'un equip que en aquest darrer tram de la temporada ha perdut competitivitat, i bous i esquelles!

Només un miracle pot salvar el Girona del descens, i el miracle serà tornar a pujar aviat, ja que l'ascens a primera, prou ho sap el Girona, no és una gesta fàcilment assolible!

L'Espanyol semblava reclamar i exigir, la temporada passada, la condició de segon equip català a primera, posició que per moments semblava que el Girona li podia discutir; fins i tot aquesta mateixa temporada Girona i Espanyol han compartit zona mitja, però la davallada de joc i resultats gironina ha coincidit amb una notable millora de les prestacions de l'Espanyol, que està fent un final de temporada ascendent fins al punt que li permet somiar, fins a la darrera jornada, en jugar a Europa la temporada vinent!

L'irregular Espanyol de "Rubi" tancarà la temporada, paradoxalment i més enllà del que pugui passar en relació a Europa, amb un clima positiu i optimista que contrasta amb la depressió del Girona (si no hi ha miracle!) i amb la frustració del Barça...

La solitària alegria de l'Espanyol, mal símptoma per a Barça i Girona...

dimarts, 14 de maig de 2019

“Bones pràctiques en l’acció social”: de la missió a l’acció


Les entitats socials, i Plataforma Educativa no n'és una excepció, concentrem tot allò que som i, alhora, volem ser en la missió, la visió i els valors, una mena de pastilla de caldo concentrat que, quan es dilueix en tots i cadascun dels centres i serveis de l'entitat, els enriqueixen.

És cert que la missió, la visió i els valors es redacten d'una manera molt genèrica i generalista, amb conceptes molt amplis aparentment intercanviables entre ells, fins i tot entre diferents organitzacions, entitats, empreses; paraules que sense el context necessari poden esdevenir fins i tot vàcues i excessivament grandiloqüents i presumptuoses. Tan cert és això, cert i a vegades inevitable, com la necessitat de transformar totes aquestes generalitats en accions i fets concrets, tangibles i mesurables. Aquest és sempre el repte de les organitzacions, la veritable prova del cotó.

La missió, visió i valors són només la punta de l'iceberg, una de les parts visibles de l'entitat per a la majoria de persones, però entitat endins la part submergida es fa visible i present en forma de pla estratègic, pla anual i de cada un dels projectes educatius de centres i serveis, també de cada un dels plans educatius individuals de cada persona atesa en aquests centres i serveis. Tota aquesta documentació estratègica i educativa es nodreix de la missió, visió i valors, i alhora els nodreix, enriqueix i, naturalment, els transforma en processos que sovint només passen portes endins.

D'aquest necessari alineament, sempre bidireccional, es retro alimenta i creix l'entitat, avança col·lectivament en el seu dia a dia. És clar que documents com el pla estratègic, el pla anual, els projectes educatius dels centres i serveis o els projectes educatius individuals de les persones ateses, solen ser d'ús i consum intern i no sempre, per raons òbvies, poden tenir una dimensió pública. D'aquí la necessitat, també, de cercar altres formats per a abocar, de forma més o menys ordenada, tot el que aquests documents, i sobretot la praxi educativa, diuen de l'entitat.

Escriure obliga a pensar, moltes vegades a llegir, i sempre a reflexionar sobre el que es vol dir, com es vol dir, a qui es vol dir i perquè es vol dir. I si les paraules se les endú el vent, les escrites negre sobre blanc romanen (quasi) per sempre, atrapades en les pàgines dels llibres, a mercè del judici de qui les vulgui llegir, esdevenint testimoni, petjada en aquest cas, d'un camí recorregut, i voluntat d'un camí per recórrer.

Fa uns anys a Plataforma Educativa vam prendre a consciència la decisió d'escriure, de destinar una part dels nostres recursos a la publicació de llibres, uns llibres que ens permeten explorar, precisament, la part submergida de l'iceberg, anar més enllà de les generalitats de la missió, visió i valors, ampliar el focus i observar, amb un major detall, projectes, programes, persones, centres i serveis de l'entitat.

Bones Pràctiques en l'acció social", llibre publicat i presentat aquest darrer Sant Jordi, conté quatre bones pràctiques d'accions que desenvolupa Plataforma Educativa per a la millora de la qualitat de vida de les persones i els col·lectius que atenem, serveis i programes que potencien la seva autonomia, que ofereixen una atenció més especialitzada i que cerquen potenciar al màxim la seva inclusió i participació social.

Amb aquest són onze els llibres publicats per Plataforma Educativa al llarg dels darrers deu anys, llibres diversos que han tractat temàtiques com l'acolliment familiar, el model d'atenció residencial dels infants tutelats, la participació en projectes europeus, la llei d'infància o els joves menors no acompanyats des de diferents mirades i veus, i amb estils també diferents, a voltes més tècnics, a voltes més científics, a voltes més literaris...

Aquest llibre es publica, a més, a les portes d'una important efemèride: els 25 anys de Plataforma Educativa! L'evolució i transformació de l'entitat al llarg d'aquest quart de segle és evident i, com també transmet el llibre en alguna de les seves pàgines, aquesta transformació ha estat motivada per la necessitat de dotar-nos de més recursos i serveis per a cobrir les noves necessitats que al llarg d'aquests anys han tingut les persones que atenem, una transformació que sobrepassa la mateixa entitat en la mesura que vol contribuir, alhora, a l'evolució i transformació del tercer sector social en particular, i de la societat en general.

25 anys després Plataforma Educativa continuem volent ser, com diu la nostra missió, “un referent del sector, actuant de forma socialment responsable i innovadora”.

Article publicat el dijous 9 de maig a Social.cat.

dilluns, 13 de maig de 2019

Rubalcaba


La vall de llàgrimes que acompanya el dol i inunda el comiat d'una persona finada fa surar, generalment, les seves virtuts i submergeix, ni que sigui per uns moments, els seus defectes, donant per descomptat que les persones, en la majoria d'ocasions, hem forjat al llarg del nostre trànsit per la vida alguna virtut, al mateix temps que no ens hem sabut despendre, ai l'as, de tots els nostres defectes, que també hi són...

Aquest és un fenomen en part natural i que no s'acompleix quan no hi ha vall, ni mar, ni oceà capaços d'engolir i submergir en les profunditats de l'oblit defectes de magnituds colossals.

No és el cas d'Alfredo Pérez Rubalcaba, penso modestament, tot i que hi ha qui hi insisteix i em desmentiria amb una llarga tirallonga d'arguments. Els he vist i llegit a Twitter, amb piulades, algunes, pel meu gust desafortunades, però al capdavall també respecto el qui, ni tan sols en el dol i quan la seva lluita s'ha acabat, segueix veient en el finat l'adversari o, pitjor encara, l'enemic!

He admirat Rubalcaba i dir el contrari no seria honest; l'he admirat fins i tot quan el que ha dit o fet no m'ha agradat del tot. Tal vegada per això l'he admirat, perquè hi ha persones que per diferències que hi tinguis no deixes de reconèixer les seves virtuts, perquè les diferències són ideològiques, i la ideologia no sempre ho és tot, afortunadament!

Els periodistes i analistes polítics ja fan balanç del seu llegat, de la seva trajectòria i obra política al PSOE i als governs dels que ha format part; jo amb quedo amb el n'han dit aquests dies molts dels seus adversaris polítics, especialment els qui van mantenir-hi un tracte personal; finalment això és el que queda, precisament això és el que sura, per més que molts s'esforcin a enfonsar-lo fins al fons d'un pou sense fons...

Descansa en Pau, Alfredo...

dissabte, 11 de maig de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Something"



Aquesta setmana que hem tornat a escoltar intensament The Beatles, el Barça va cantar a Liverpool com poques vegades ho ha fet, especialment en el quart i definitiu gol!

I si del que es tracta de cantar a Liverpool els que millor ho han fet, allà i arreu, són precisament The Beatles, que tenen cançons per tot, naturalment també per l'amor, com aquest "Something"...

I és ben cert que a vegades, potser sense ser-ne del tot conscients, simplement ens enamorem de quelcom que no és res en concret i que alhora es concreta en tot...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 10 de maig de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre el patiment..


Si enguany la setmana de major patiment pels cristians, la Santa amb el seu particular Divendres, ha arribat tard, més ho ha fet la del patiment blaugrana, precisament contra tot pronòstic aquesta, amb el seu particular fatídic dimarts!

L'abatiment del rostre de la majoria de jugadors blaugrana després del segon gol, i de vençuts en el sorprenent i supressiu quart, sembla haver-se encomanat, per simpatia, a la majoria de culers!

Guanyar la Copa del Rei, que encara s'ha de competir, i tornar a fer un doblet amb la lliga, aquesta sí al sac amb molta solvència i treball, serà poc bàlsam i consol per guarir, ni que sigui una mica, la ferida de Liverpool.

És clar que també tenen raó els qui procuren desdramatitzar la qüestió, al capdavall només és futbol...

Potser per això resulta encertada, per a l'ocasió, aquesta frase cèlebre del savi Buda, entenent per dolor el mal físic i el patiment l'emocional, que tal vegada també té molt de físic... "El dolor és inevitable, però el patiment és opcional"...

Si és opcional, que cadascú decideixi!

dijous, 9 de maig de 2019

Les municipals 2019, des de la barrera!


De la mateixa manera que hi vaig entrar, discretament l'any 2003, aquests dies estic sortint de la política municipal activa.

El dimarts de la setmana passada em vaig acomiadar formalment en el darrer ple ordinari d'aquest mandat, i d'aquí uns dies ho faré personalment, com a regidor encara en funcions, del personal de l'Ajuntament de Sarrià de Ter...

Ho sap tothom i no és profecia... ja fa temps que vaig anunciar que plegava, que finalment, i feliç, deixaria, al final d'aquest mandat municipal, la política activa.

Hi haurà temps i espai, més endavant, per a fer inventari, ni que sigui breu, d'aquests setze anys de càrrec electe, anys que han donat per molt, i de tots els colors! En tot cas, ara és el moment de la retirada, moment, ja avanço, que possiblement he prorrogat en excés...

Sigui com sigui, setze anys i quatre eleccions després no penjaré cartells, ni faré actes polítics, ni muntaré la paradeta al mercat municipal, ni participaré als debats electorals... Ep, això darrer sí que ho faré!

Aquest proper diumenge tindré el plaer, i la responsabilitat, de moderar el primer debat dels i la cap de llista de les cinc candidatures que es presenten a les eleccions municipals a Sarrià de Ter!

Em sembla que em tornarà a agradar, això de deixar l'arena i mirar-me les eleccions municipals des de la barrera... Prou envestides he tingut!

dimecres, 8 de maig de 2019

A la novena final?


Aquests dies no hi ha culer que no recordi on i amb qui va viure i, sobretot, celebrar l'"Iniestazo", en motiu dels deu anys de l'increïble i inoblidable golàs d'Andrés Iniesta a Standford Bridge, un gol que va dur el Barça de Guardiola a la seva primera final de la Champions, guanyada amb superioritat al Manchester United de sir Alex Ferguson a Roma!

Us he de confessar que jo, sincerament, no recordo massa bé on i amb qui vaig viure i celebrar aquell moment... Dedueixo que el vaig viure a casa, cas que el partit el fessin en obert, i com la resta de culers, deuria saltar d'alegria i cridar d'emoció!

Fa deu anys el Barça es va classificar per la seva quarta final de la Copa d'Europa i va guanyar la seva segona Champions; ahir el Barça es va classificar per la seva novena final, i esperem que d'aquí unes setmanes guanyi la seva sisena Lliga de Campions!

Aquestes xifres poden semblar poca cosa davant les aclaparadores tretze Champions del Real Madrid, les tres darreres consecutives, quatre de les darreres cinc, però si ens descontaminem de la soferta lletania blanca i ens mirem el Barça amb una perspectiva històrica, no trobarem cap dècada, excepte aquesta, en la que el Barça hagi participat en tres finals, i tingui la possibilitat de guanyar la tercera Champions d'aquesta dècada, la quarta en deu anys!

La final del 2006 la vaig veure al local social de la (tristament) desapareguda Penya Blaugrana de Sarrià de Ter; la remuntada davant el PSG en un hotel de Barcelona i el partit d'ahir, ho deixo escrit a mode d'inventari, a casa dels meus cunyats!

-----------
Nota d'aclariment:
Amb l'u a zero el Barça només havia de fer un gol per guanyar tranquil·litat, amb el dos a zero el Barça només havia de fer un gol per rebaixar l'eufòria del Liverpool, amb el tres a zero el Barça només havia de fer un gol per desempatar l'eliminatòria, amb el quatre a zero el Barça només havia de fer un gol per classificar-se per la seva novena final!

Aquest article el vaig escriure aquest dimarts, abans d'ahir, confiat i confiant que Liverpool no seria Roma, però com a Roma ahir el Barça no va saber ni poder fer ni tan sols un trist i solitari gol...

No he volgut modificar-lo (per vergonya pròpia i com a lliçó: el Barça va acabar fent com jo, vendre la pell de l'ós abans de caçar-lo...) i ahir a la nit, decebut i resignat, tant sols vaig canviar l'exclamació que tancava el títol per l'interrogant... 

La novena final de la "linda y deseada" encara està per arribar! La d'aquest any, com aquest article, ja és història...

dimarts, 7 de maig de 2019

"És la família, estúpids!"

Photo on Foter.com

Escollir escola, vet aquí una de les grans decisions que les famílies han de prendre en relació als seus fills i filles! I qui diu escola, diu institut!

Les famílies que es troben, aquestes setmanes, en aquesta tessitura, estan pendents de punts, barems, i reclamacions tot esperant la decisió final. I una vegada confirmada la designació del centre educatiu les inquietuds no cessen, i de fet no deixaran de fer-ho en tota l'etapa escolar i educativa...

Les famílies esperem de l'escola que faci la seva funció i que eduqui els nostres fills i filles, depositant en els centres escolars, segurament, més expectatives de les que efectivament han de complir, en relació a l'educació de les nostres filles i fills.

Quan parlo amb famílies que es troben en aquest procés de tria jo sempre acabo allà mateix: l'escola és important, però en relació al rendiment escolar tant o més important és la família! A vegades em venen ganes de dir, si no fos perquè em quedaria sense amics, coneguts i saludats: "és la família, estúpids!"

La frase, al meu criteri curulla de veritat, tot i quedar molt bé no sempre consola als pares i mares que l'escolten, sobretot si viuen amb preocupació l'escolarització dels seus fills i filles, resignats amb un centre escolar no desitjat... Jo no hi insisteixo més, que prou pena passen!

Però ara em perdonareu que, ni que sigui per un moment, hi insisteixi una mica, doncs un estudi de l'Observatori Social de "la Caixa", "La implicació familiar en l'educació: un instrument de canvi" conclou, i sobretot demostra, que la implicació familiar en l'educacióefectes en el rendiment escolar dels i les alumnes, i que aquests efectes repercuteixen, més enllà dels i les alumnes en particular, en el centre escolar en general!

Els efectes, però, són més o menys positius en funció de l'estil d'implicació familiar, essent l'estil més comunicatiu o indirecte el que té un efecte més beneficiós en relació al rendiment escolar, en detriment de l'estil més directiu i controlador.

Així doncs, més enllà del centre escolar en el que estudiïn les nostres filles i fills, els pares i mares tenim una alta responsabilitat vers el seu rendiment acadèmic; i no només això: també influïm en el rendiment acadèmic general del centre escolar, doncs l'estudi també demostra que els centres amb famílies amb un estil més comunicatiu i obert contribueixen a minvar les diferències del rendiment acadèmic de l'alumnat, promovent una educació més equitativa!

Escollir escola és una de les grans decisions que les famílies han de prendre; també hauria de ser-ho l'estil parental a adoptar en relació als fills i filles, doncs la seva influència en el seu rendiment educatiu és més que coneguda i evident.
Buf!, ja no sé si jo hi seré a temps...

I més enllà de la responsabilitat de les mares i els pares en particular, aquesta és i ha de ser també una responsabilitat de les polítiques públiques, que han de potenciar i afavorir precisament l'estil parental que més i millor fomenta autonomia dels nostres infants i joves!

Per si no ho han fet, en prenguin bona nota!

dilluns, 6 de maig de 2019

Quina Creu (de Sant Jordi)!


La notícia va ser Leo Messi i la idoneïtat que rebi o no la Creu de Sant Jordi fins que l'ex presidenta del Parlament, Núria de Gispert, li va copar el debat i els titulars!

Ben segur que per la seva condició d'ex presidenta del Parlament Núria de Gispert mereix tal reconeixement, com també el rebran Ernest Benach i Joan Rigol, i de fet el debat seguiria al voltant de Messi si no fos per la seva penúltima piulada polèmica!

No és la primera vegada, tan de bo sigui l'última, que Núria de Gispert s'excedeix verbalment a Twitter, que abusa de l'insult d'una manera, ja em perdonareu, impròpia de qui ha ostentat tal magna representació.

I el problema (insultar i menysprear via Twitter) no és només seu, és un problema que, com els escarbats, es reprodueix i creix, pel meu gust, en excés! Si els piuladors fessin duets com fan els músics, Núria de Gispert podria fer un duet piulador amb en Toni Albà (un altre piulador procliu a l'insult i el menyspreu), a dos insults per piulada!

Quina llàstima que Twitter serveixi per insultar (no era així al principi, us ho asseguro!), per dir a la xarxa el que (segurament) no es diria (mai) a la cara...

És clar que el problema no és l'eina sinó, com deia la meva àvia, el rere mànec, i en aquest cas no sé si hi ha un problema de comprensió del mitjà: no, a Twitter ni enlloc hauríem d'actuar com si ens protegís una mena d'immunitat digital, o vés a saber què es deuen pensar!

Sigui com sigui el problema no és que Núria de Gispert tingui la Creu de Sant Jordi, el problema, ara per ara, és que utilitzi Twitter d'una manera tant maldestra!

Sincerament, preferiria estar debatent si Messi mereix, o no, la Creu de Sant Jordi...

dissabte, 4 de maig de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Julia"


No podia ser més desafortunada la (segurament...) ben intencionada (?) campanya d'El Corte Inglés pel Dia de la Mare d'enguany.

La imatge d'una dona 100% mare no dóna massa marge a ser gaire res més que una mare abnegada...

L'amor de mare
pot ser incondicional, com tants altres, i no sé si el que més, però la de mare és tan sols una condició de les moltes que pot tenir una dona...

El cartell ha desfermat la polèmica i atiat les crítiques, guanyant un ressò imprevist, segurament no volgut, si més no no volgut d'aquesta manera.

En tot cas si del que es tracta és d'elogiar a les mares per la seva condició, per tot allò que són i representen per nosaltres, jo prefereixo tirar de música i, per a l'ocasió, de la magnífica "Julia" de The Beatles, composada per John Lennon, dedicada a la seva mare...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 3 de maig de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre el talent...


"Me sobren paraules", cantaven els Antònia Font, i ja fa temps que a tots nosaltres ens falten adjectius per a definir, dia sí dia també, el joc de Messi!

Quin adjectiu podríem utilitzar per descriure i definir el golàs de falta que Messi va marcar aquest dimarts, en les semifinals anada de la Champions contra el Liverpool?

El problema amb Messi és que el desgast d'adjectius qualificatius és constant any rere any, i ja pot guanyar més o menys títols una temporada, que sempre es manté a un altíssim nivell!

Per molts el deu és Déu (D10S, si voleu) i el Camp Nou, mal li pesi a Jürgen Klopp, és el seu temple!
Orfes d'adjectius, ni que sigui per excés d'ús, i per evitar la reiteració, podríem convenir que al llarg de la seva vida esportiva Messi ha cultivat un gran talent, que possiblement primer va començar com apuntava Montesquieu, "el talent és un do que Déu ens fa en secret, i que nosaltres revelem sense saber-ho", i que durant anys i anys s'ha anat forjant i consolidant de la manera que l'han descrit, entre d'altres, talentosos de renom, com Honoré Balzac ("no hi ha gran talent sense gran voluntat") o Francisco Umbral ("el talent, en bona mesura, és una qüestió d'insistència").

Al capdavall fins i tot el Messi exterminador d'adjectius és terrenal, però sublima tant en el seu particupar talent que fins i tot nosaltres mateixos ja l'hem expulsat de la Terra i enviat, divinament, a l'Olimp, amb la resta de Déus!

dijous, 2 de maig de 2019

Cal el programa Incorpora?


La reflexió "Per què fan falta entitats socials que ajudin a buscar feina?"  d'Ana Sesé Taubmann, responsable de l'Àrea d'Inserció Sociolaboral a la Fundació Pere Tarrés, al portal social.cat em va inspirar la pregunta del títol d'aquest article i que ara em torno a fer, us torno a fer: cal el programa Incorpora?

En la seva reflexió l'Ana Sesé dóna prou arguments per a respondre afirmativament la seva pregunta, més genèrica, i jo ara intentaré aportar-ne alguns més per a respondre a la meva, més específica!

En programes d'inserció laboral com el programa Incorpora les persones que atenem tenen, majoritàriament, un nivell d'estudis més baix que el global de persones que s'atenen des dels serveis públics d'inserció; tot i que amb la crisi econòmica vam veure com molta gent que fins aleshores no s'havia plantejat recórrer a una entitat social, trucava la nostra porta a la recerca de més oportunitats laborals.

Sigui com sigui, segons un estudi fet amb les dades de l'any 2017 de l'àmplia base de dades del programa Incorpora, el 71% de les persones ateses tenia com a màxim estudis secundaris, el 35% només primaris i el 6% no tenia cap estudi o només havia realitzat cursos de formació no reglada. Moltes d'aquestes persones troben en les entitats Incorpora que les atenen, altres serveis i programes formatius, propis del programa o finançats per altres mitjans, que es complementen amb la intermediació laboral, fent que la seva atenció pugui ser més integral.

Una altra dada que reforça la necessitat de programes com Incorpora és la situació laboral de les persones ateses, i el gruix de les persones que atenem són sobretot persones aturades de llarga durada; segons dades del mateix estudi el 49% de les persones ateses portava més d’un any sense feina, el 29% més de dos anys sense feina i un 8% mai havia treballat. No se'ns escapa que en moltes d'aquestes persones cal traçar un itinerari d'inserció un xic més llarg que el d'una persona que fa poc que hagi deixat la feina, que d'alguna manera ja està activada i preparada per a treballar de nou.

Així doncs, des del programa Incorpora sobretot atenem a persones amb un nivell formatiu més baix i amb una inactivitat laboral de més llarga durada. Malgrat això el programa Incorpora és un programa enfocat als resultats, a les insercions, i per aquesta finalitat desplega tota una sèrie de mitjans i recursos: orientació, formació, acompanyament, intermediació, seguiment post contractació...

Naturalment el programa Incorpora treballem amb el mateix mercat laboral que la resta de programes d'inserció, també els públics, però prestem especial atenció a la col·laboració amb les empreses, amb qui hi establim vincles que van més enllà de les insercions. El programa Incorpora ha procurat sempre, des del minut zero ara farà tretze anys, unir el món social i empresarial en el foment de la inserció laboral, i aquesta aliança més que sumar, al llarg d'aquests anys, ha multiplicat.

Fruit d'aquest treball de compromís de les empreses, tot i treballar amb el mateix mercat laboral, des del programa Incorpora hem contribuït modestament a millorar la qualitat de l'ocupació. I si bé és cert que entre els serveis públics d'inserció i el programa Incorpora no hi ha diferències significatives en les dades globals de contractació temporal i indefinida, sí que n'hi ha, també segons l'estudi de les dades de 2017, quan ampliem el focus en relació a la contractació temporal: s'estima que un 75% dels contractes del SEPE (Servicio Español de Empleo estatal) tenen una durada inferior a un mes, dada que a Incorpora es redueix al 23%; d'altra banda els contractes de 3 mesos a 1 any representen el 32% a Incorpora, mentre que en dades estimades al SEPE representen el 17%.

Un altre aspecte a destacar és el que passa després de la inserció, i en el cas del programa Incorpora el que fem és un seguiment a la persona inserida i un seguiment a l'empresa que l'ha inserit, naturalment adaptat a les característiques i necessitats de la persona, del lloc de treball i de la pròpia empresa.

Finalment voldria destacar l'impacte que el programa Incorpora té, més enllà de la persona inserida i el seu entorn, i l'empresa i el seu univers, l'impacte en la societat en general; una bona eina per valorar aquest impacte és el retorn a la societat, concretament el Retorn Social Sobre la Inversió (SROI), una dada que quantifica el valor de l’impacte del programa en relació a la inversió que el finançador, en aquest cas la Fundació Bancària "la Caixa", hi fa cada any.

L'estudi abastament mencionat situa, amb les dades de 2017 en relació a l'SROI, en 18 euros el retorn per cada euro invertit, un retorn que genera un impacte directe en les persones beneficiàries a través dels salaris que obtenen fruit de la seva inserció laboral, un impacte en l'administració pel que les contractacions suposen de cotitzacions de la Seguretat Social o la reducció prestacions socials, un impacte en les entitats socials que participen en el programa Incorpora per les aportacions que reben, que es destinen en un alt percentatge en els salaris dels i les professionals d'inserció, i naturalment també un impacte en les empreses, en la mesura que algunes insercions els poden generar bonificacions, si s'escau, de les quotes de la Seguretat Social, o bé també poden accedir a ajudes directes a la contractació, com per exemple actualment la convocatòria "la Caixa" Feina Jove.

Aquest retorn de 18 euros per euro invertit al 2017 va suposar, tenint present la inversió de 26,7 milions d'euros, un impacte de 471,8 milions d'euros! Aquest any 2019 la inversió de la Fundació Bancària "la Caixa" al programa Incorpora és de més de 30 milions d'euros, i a les comarques de Girona de més de més de 900.000 euros aquest 2019.

Comptat i debatut tornem al principi: cal el programa Incorpora? La meva resposta és , i més enllà de tot el que fins ara he explicat, cal sobretot per les prop, o l'any passat més de mil insercions laborals que generam cada any! Aquesta és la veritable motivació, el que justifica la seva necessitat i, sobretot, utilitat!

dimecres, 1 de maig de 2019

Primer de Maig per un treball digne


Afrontem el Primer de Maig amb un fenomen que, no per nou, deixa de ser preocupant: la pobresa en la que viuen, paradoxalment, cada vegada més persones treballadores, el que es coneix com a pobresa laboral. El fenomen no és nou però es consolida i fins i tot creix: un estudi publicat recentment per CCOO situava en prop de 400.000 les persones treballadores pobres a Catalunya l’any 2017, un 17% més que l’any 2013.

Aquest fenomen, sumat a d’altres relacionats com la precarietat laboral o l’elevat atur juvenil, ens dibuixa amb lletres majúscules i grans el cartell “NO FUNCIONA” enganxat a la porta de l’ascensor social, transformant en crònica la situació de pobresa que viuen moltes famílies, el 20% de la població catalana segons les dades de l’Idescat 2017.

Cal afrontar el Primer de Maig, doncs, posant en valor el paper que el treball juga en la inclusió i la cohesió social, tenint molt present, però, que no totes les feines hi contribueixen de la mateixa manera, i que el que cal reclamar ja no és només el treball, sinó sobretot el treball digne, aquell que ens ha de permetre reparar l’ascensor espatllat, eradicar la pobresa, també la laboral.

Article publicat el dilluns 29 d'abril de 2019 a l'espai de Càritas Diocesana de Girona al diari El Punt Avui.