Trump ja dispara amb bales

El president Trump ja fa la guerra i dispara amb bales, no només amb aranzels, si és que mai havia deixat de fer-ho...

Donald Trump sempre ha entès la vida, també la política, com un combat en el qual només ell pot sortir vencedor, sigui en una campanya electoral, una negociació comercial o una cimera internacional; ell no pacta, ell imposa, ell no dialoga, ell desafia. L'hem vist desafiant en algun cara a cara amb altres presidents (podem recordar la incomoditat de Volodímir Zelenski) en trobades multilaterals, de fet arreu on va es fa acompanyar, sempre, del seu caràcter altiu i fatxenda, per dir-ho en bones paraules.

I si va començar aquest segon mandat declarant la guerra amb aranzels, ara la declara amb armes, llençant míssils. Amb l’atac recent a l’Iran, Trump ha deixat torpedinat qualsevol pretensió de contenció o diplomàcia, desconsiderant el consens dels (suposats) aliats, sense atendre cap organisme internacional i sense buscar cap més raó que el del seu propi orgull, la seva temerària determinació: ha decidit que era el moment de disparar, i ho ha fet.

Donald Trump, ara més que mai, no governa sinó que imposa, que és un matís prou important, ja que ell mateix se salta recomanacions i directrius, per exemple, de la legislació estatunidenca en algunes de les decisions que pren. Trump entén el seu lideratge com una imposició, la imposició de la seva voluntat per qualsevol de cap altra, convertint els Estats Units en una autèntica (i perillosa) arma de destrucció massiva que actua per lliure, ignorant compromisos, menystenint tractats i ridiculitzant qualsevol forma de cooperació global. No és la primera vegada que un president estatunidenc aposta per la via militar, és cert, però sí que és, potser, la vegada que es fa amb menys escrúpols i de forma més unilateral. 

Al capdavall, Donald Trump més que fer la guerra amb aranzels, i ara amb míssils, sobretot fa la guerra amb la seva particular visió del món i dels seus interessos en la que els aranzels, les lleis, les fronteres i els míssils són només les seves armes per imposar la seva voluntat, al preu que sigui. Una visió que, a llarg termini, no deixa cap guanyador clar, ni tan sols els mateixos Estats Units, a banda d'ell… 

La guerra de Trump

El president Trump, a la seva manera i signant-la amb aquest retolador gruixut, ha declarat la guerra al món. La seva és una guerra que, en comptes de disparar míssils, es combat des de l’economia, amb els aranzels com a armes de destrucció massiva. La seva agressiva política comercial està trastocant (i veurem si transformant) el tauler del comerç internacional en un camp de batalla on cada país és un potencial enemic i cada producte importat, un cavall de Troia. Als antípodes de la diplomàcia tradicional, Trump opta per la confrontació oberta i directa, elevant les taxes duaneres fins i tot a socis històrics com la Xina, la Unió Europea, Mèxic o el Canadà. El seu objectiu declarat és protegir la indústria nord-americana, amb el MAGA (Make America Great Again) com a pretext; la seva tàctica, pressionar i desestabilitzar econòmicament el món sencer.

Igual que en una guerra convencional, el president Trump identifica objectius (enemics) i desplega la seva ofensiva amb precisió calculada. Els aranzels són els projectils que envia contra les economies que considera abusives o deslleials, i les represàlies que desencadenen aquests atacs (una escalada d'aranzels, com està passant amb la Xina) són les explosions que ressonen a tot el planeta. Els principals escenaris de combat són les borses, mentre que els danys col·laterals afecten empreses, persones treballadores i consumidores d'arreu del món, també dels Estats Units que vol tornar a fer grans.

La retòrica que fa servir Trump és clarament bel·licista. Parla de “guanyar” i “perdre” en termes absoluts, de “batalles” i “rendicions”, fent del comerç una guerra en què només pot quedar un vencedor: ell. Aquesta visió, intensificada amb la seva actitud altiva, arrogant i fins i tot dèspota, trenca amb dècades de política multilateral, en què els tractats comercials es basaven en la cooperació i la confiança. Amb Trump, el comerç esdevé una guerra de posicions, on cada concessió és percebuda com una derrota i cada aranzel, com una victòria tàctica.

La guerra de Trump potser no deixa rastres de destrucció física, però altera profundament l’ordre econòmic mundial. En lloc d’un món globalitzat i connectat per la confiança i l’intercanvi (bé, bastit també a través de l'abús i l'espoli), el president Trump impulsa una nova era de confrontació, sacsejant políticament estats, regions, continents i economies. La seva estratègia comercial és una mena de guerra freda del segle XXI, potser sense uniformes, però igualment perillosa i destructiva.

Rebregar la democràcia

"Ús que ultrapassa els límits naturals o legals que té l’autoritat o el poder jurídicament considerats". Aquesta és la definició que ens dona el diccionari d'abús de poder, i que en altres paraules, més col·loquials, podríem definir com passar-se de la ratlla.

Heu ostentat mai algun poder, per exemple, com a càrrec electe en una institució pública?, o com a membre d'una organització? Jo sí i, per petita que sigui la parcel·la de poder que ostentis, la temptació d'abusar-ne sempre és allà, a la cantonada, esperant la seva oportunitat.

Afortunadament, les institucions públiques, també les organitzacions, tenen mecanismes per prevenir i, en cas de produir-se, impedir o castigar els abusos de poder; mecanismes com lleis i reglaments que articulen l'exercici (natural i legítim) del poder que s'ostenta, mecanismes com funcionaris públics que han de vetllar perquè l'exercici del poder dels càrrecs electes, per exemple, s'ajusti i no sobrepassi les lleis i els reglaments.

A més, a priori, la separació de poders (del legislatiu, l'executiu i el judicial) hauria de donar garantia que cap d'ells s'extralimita en el seu exercici, tot i que, lamentablement, hem vist que fins i tot aquesta separació de poders té esquerdes...

El control i la separació de poders són elements fonamentals i indissociables de la democràcia, establint mecanismes de control i evitant així, en principi, que una sola persona o institució concentri tot el poder, factor clau per evitar abusos i garantir drets i llibertats.

Donald Trump, en aquest segon i controvertit mandat, sembla estar disposat a rebregar la democràcia per seguir abusant del seu poder, trepitjant si cal el control i la separació de poders, erigint-se, més que com a president, com a emperador dels Estats Units. 

Vladímir Putin a Rússia i Xi Jinping a la Xina ja ho han fet, i ara que Donald Trump té un segon i darrer mandat, sembla disposat a abusar indissimuladament del seu poder per perpetuar-lo.

La temptació és molt llaminera, i el president Trump, ja ho hem vist, no només té gana, tampoc té escrúpols.

Quan la classe treballadora vota l'extrema dreta

Aquests darrers anys hem anat veient com, en general, aquí i arreu moltes persones treballadores, allò que classificàvem com a classe obrera, han girat la seva mirada cap a partits l’extrema, girant-se d'esquena als tradicionals partits d'esquerra, que fins ara s'anaven alimentant dels seus vots.

La (trista i dramàtica) paradoxa d'aquest gir és que tot sovint, aquests partits d'extrema dreta, defensen polítiques econòmiques que no afavoreixen precisament els interessos de la classe treballadora, però han sabut fer quelcom tant o més important: connectar amb el seu malestar, atiant precisament factors emocionals i identitaris, atiant la por als canvis socials i culturals provocats, asseguren aquests partits sense escrúpols ni matisos, per la immigració.

Moltes persones treballadores han deixat de veure els partits d’esquerra com els seus representants, ja que aquests partits sovint es perceben com elitistes i desconnectats de les seves preocupacions reals; les darreres eleccions dels Estats Units i d'Alemanys en són un clar exemple, on els partits d'esquerra (als Estats Units els menys conservadors, per entendre'ns) han apostat per defensar polítiques més integradores i inclusives, i moltes persones treballadores observen aquestes polítiques com una amenaça per als seus llocs de treball i per a la pervivència de la seva identitat, la seva cultura, la seva manera de viure. Aquesta percepció de risc d'invasió i de desplaçament social i cultural ha permès a l’extrema dreta cultivar el virus de la por amb un discurs que retroalimenta els seus temors i les seves inquietuds.

Ja sabem l'habilitat que tenen certs discursos de l'extrema dreta, simples i emocionals, per canalitzar la ràbia i la frustració i per presentar culpables fàcils, com les persones immigrades, les elits polítiques dels partits tradicionals, oferint sempre les seves receptes màgiques: solucions (aparentment) ràpides i senzilles a problemes complexos. Mentre el polític tradicional argumenta racionalment, el d'extrema dreta convenç emocionalment, especialment amb la por. Quan les persones treballadores s'han cansat de la retòrica dels partits tradicionals, s'empassen les solucions ràpides i simples que ofereixen els partits d'extrema dreta.

Als Estats Units vam veure com moltes persones immigrades votaven Trump per, precisament, aturar la immigració; a Alemanya hem vist un decantament del vot als partits d'esquerra cap als d'extrema dreta. S'hi barreja la por, l'esgotament i també una voluntat de càstig.

Recuperar aquest electorat no és ni serà senzill; d'entrada perquè la classe treballadora cada vegada té menys consciència de classe, i de treballadora, amb la precarització de les seves condicions laborals i l'aparició del "treballador pobre"; i també perquè l'extrema dreta s'alimenta molt, també, del vot jove, ja que molts joves perceben els partits tradicionals com els dinosaures de la política, a les portes de l'extinció.

Possiblement, la solució ha de venir d'allà mateix d'on ve el problema: de la mateixa política. De moment a Alemanya segueixen activant el cordó sanitari; a Catalunya i a Espanya aquest cordó ja s'ha trencat...

Governants amb motoserres a les mans

"Que boig el món", podríem cantar, com els Lax'n'Busto, però per més que ho repetíssim ens seguiríem enganyant: no és el món que està boig, som nosaltres. Som nosaltres qui hem lliurat el poder i les administracions a governants egòlatres, xenòfobs, masclistes i fins i tot histriònics. Ara tenen el comandament a les seves mans, i amb aquestes mateixes mans branden motoserres com a emblema de les retallades de drets que ja estan executant.

En diuen contenció econòmica o reajustament pressupostari, però en realitat parlem de pèrdues de drets fonamentals, aquells pels quals les administracions haurien de vetllar i que ara, paradoxalment, es dediquen a erosionar. L'excusa de l'austeritat és el cavall de Troia amb el qual s'infiltren les polítiques de desmantellament social.

El paral·lelisme entre l'auge de l'extrema dreta que vivim avui i l'ascens del nacionalsocialisme als anys trenta del segle passat fa feredat. La història ens hauria d'haver ensenyat alguna cosa, però sembla que les lliçons s'obliden massa ràpidament; de fet, la història ens ensenya que, malauradament, a vegades la mateixa història es repeteix. La qüestió és si, democràticament, les institucions internacionals tenen prou capacitat per frenar aquest embat abans que l'extrema dreta es perpetuï a còpia de constrènyer les lleis i fer-se-les a mida, com al seu dia va fer Putin a Rússia. Un tercer mandat de Trump per perpetrar el seu particular Tercer Reich?

Passa ara als Estats Units, on la temptació de Donald Trump d'optar a un tercer mandat (quelcom que la legislació estatunidenca no permet) ha passat de ser un somni humit del magnat maligne a convertir-se en un globus sonda amb serioses intencions de materialitzar-se. Això posa a prova la resistència democràtica de les institucions i de la mateixa societat nord-americana.

La democràcia no és un dret adquirit de manera perpètua; és una conquesta constant. Si abaixem la guàrdia, correm el risc de veure com, a cop de motoserra, es van esborrant les conquestes socials i les llibertats per les quals tantes persones van lluitar, fins i tot morir. La pregunta és: serem capaços de reaccionar a temps?, de treure'ls la motoserra de les mans?

Trump 2.0

La segona versió de  Donald Trump com a president promet ser tant o més trepidant (i preocupant) com la primera. Trump ha tornat a la Casa Blanca amb un segon mandat que s'entreveu que pot ser més intens i desafiant que el primer i, lluny de moderar el seu estil, el president s'ha llançat de ple a consolidar un programa de govern marcat pel proteccionisme econòmic i una actitud combativa i hostil amb qualsevol veu dissident. En aquest nou mandat, Trump s'ha envoltat exclusivament d'un cercle de col·laboradors totalment lleials i decidits a executar les seves polítiques sense objeccions.

Un dels pilars d'aquest Trump 2.0 és precisament l'enfortiment de les mesures proteccionistes que ja van caracteritzar el seu primer mandat. Amb la represa de les tensions comercials amb la Xina i noves restriccions a les importacions, Trump pretén reafirmar el seu discurs de "America First" davant del món. Aquest enfocament reforça l'esperit del moviment MAGA (Make America Great Again), que continua sent el cor ideològic del seu mandat.

Aquest Trump 2.0, a més, ve equipat amb un accessori extra, el controvertit i (cada vegada més) excèntric Elon Musk, un aliat clau per, com hem vist en la campanya electoral, influir en l'opinió pública a través de les grans plataformes digitals i els mitjans de comunicació. Musk s'ha convertit en un altaveu privilegiat per amplificar el missatge de Trump. Aquesta aliança mediàtica qüestiona la independència i verificació de la informació, donant ales als discursos d'extrema dreta i a les notícies falses.

Les primeres decisions del Trump 2.0 també han generat un gran enrenou, especialment els indults concedits als assaltants del Capitoli de gener de 2021, un gest que avala aquells fets violents, que de fet ell mateix va atiar. Aquesta actitud desafiant i provocadora sembla  que marcarà el to d'un mandat que, sense cap mena de dubte, seguirà generant titulars i preocupació a parts iguals.

La història ens dirà fins a quin punt aquest segon mandat transformarà els Estats Units, però és evident que aquest Trump 2.0, aquest president que camina desbocat per la Casa Blanca, seguirà determinant, i no necessàriament cap a millor, el futur del seu país i possiblement també, en certa manera, el nostre, el del món sencer.

Donald Musk, Elon Trump

L'administració que Donald Trump està preparant per a la seva nova presidència està generant molt de rebombori polític i mediàtic, provocant fins i tot una certa preocupació a les files del Partit Republicà dels Estats Units.

Té previst nomenar un fiscal general acusat d'abús de menors, un antivacunes, l'ovella negra de la família Kennedy, com a responsable de sanitat, un presentador de televisió, veterà de guerra, això sí, tot i que sense gaire rang, que llueix tatuatges supremacistes blancs i neonazis, com a secretari de defensa, una prorussa com a directora dels serveis d'intel·ligència i, entre altres nomenaments que preveu fer, l'omnipresent Elon Musk com a responsable del departament d'eficiència governamental, en altres paraules, el responsable de passar les tisores per la despesa pública.

Elon Musk ha estat l'artífex de la tornada, sobre una catifa vermella i amb gran impacte i visibilitat, de Donald Trump a X, l'antic Twitter, d'on va ser expulsat ara farà quatre anys per la seva incitació a l'assalt al Capitoli.

Tanta devoció i visibilitat a Donald Trump, és evident, no eren gratuïtes, i la torna serà, probablement, l'entrada de l'home més ric del món al govern federal dels Estats Units d'Amèrica, talment com un fill pròdig, veurem si com un possible dofí.

I és que aquest binomi, Donald Trump i Elon Musk, fa més por que una pedregada o, potser actualitzant l'expressió, que una DANA! La previsió, el temor, és la retallada econòmica de serveis públics, acompanyada d'una retallada de drets: menys regulació i més privatització, menys drets i proteccions laborals, més desigualtat social i econòmica, menys vigilància i control dels mitjans i d'internet...

Donald Trump està cosint una administració certament controvertida, en la que la lleialtat és el bé suprem, més que la professionalitat, potser conscient que aquests pròxims quatre anys seran els darrers en què podrà deixar per a la història (i possiblement per a la histèria col·lectiva) el seu llegat.

Si Elon Musk ha fet el que ha fet a X amb el Trump candidat, ni m'imagino el que farà amb el Trump president, i més formant part, ell mateix, de la seva administració. Només per veure-ho, potser no paga la pena abandonar X...

Donald Trump: ell és l'estrella

Fem recompte d'alguns dels personatges famosos que han donat suport (públicament i econòmic) a Kamala Harris a les darreres eleccions estatunidenques: Oprah Winfrey, George Clooney, Jamie Lee Curtis, Harrison Ford, Barbra Streisand, Matt Damon, LeBron James, Bruce Springsteen, Beyoncé, Jennifer López i per descomptat, Taylor Swift.

La llista podria ser més llarga, però l'elenc d'estrelles del món de la música, la televisió, el cinema o l'esport és prou important.

També és significativa la llista de personatges que han donat suport a Donald Trump: Hulk Hogan, Jon Voight, Rosanne Barr (sí, la protagonista de l'enyorada sèrie "Roseanne")  i per descomptat, Elon Musk. La impressió és que Donald Trump no ha necessitat que a la seva campanya electoral l'acompanyin (i donin suport) tantes estrelles com a Kamala Harris perquè l'estrella, la més gran i la que més brillava, era i és ell mateix.

Ja podia Barack Obama brillar amb els seus discursos, o Bruce Springsteen amb la seva música, als mítings i actes electorals de Kamala Harris, que Donald Trump omplia i es menjava l'escenari, amb la seva presència i la seva actitud, altiva i sempre desafiant, i amb el seu verb, directe i contundent, encara que mentider.

Mentre Kamala Harris necessitava envoltar-se d'estrelles, símbol del lideratge compartit o col·laboratiu, Donald Trump exercia, més que d'estrella, de déu Sol al voltant del qual giraven totes les altres estrelles, tal com farà, pel que estem veient, amb la seva administració quan governi, novament, com a president dels Estats Units d'Amèrica. Ningú brilla més que ell, ningú gosa brillar més que els seus cabells...

I és que ara, més que mai, fins i tot més que amb la seva primera presidència, ell, Donald Trump, és l'estrella.

Harris o Trump... Ensurt o mort?

La mínima possibilitat que Donald Trump torni a guanyar les eleccions estatunidenques i sigui de nou president, espanta; la mínima possibilitat que les pugui perdre, també.

Si ja va ser esperpèntic que fos candidat i president fa vuit anys, encara ho és més ara que sabem més de quin peu calça i que s'ha tornat encara més histriònic, populista, conservador i extremista. Ja sé que és una exageració, però de guanyar les eleccions i esdevenir, de nou, president, la democràcia estatunidenca corre el risc d'esdevenir espècie en perill d'extinció. Mort.

Fa vuit anys Donald Trump podia tenir el benefici del dubte; avui ja no. I precisament per això els seus seguidors són seguidors més acèrrims, més fidels, i es creuen cegament, i escampen arreu el seu mantra, el MAGA (Make America Great Again): tornar a fer gran Amèrica! Fer més gran Amèrica, fent més petit el món...

Si Donald Trump perd les eleccions, en certa manera serà un bàlsam, però és evident, com ell mateix ja ha dit, que no acceptarà la derrota esportivament; tampoc va fer-ho fa quatre anys, arengant a una torba peculiar de fervents seguidors d'assaltar el Capitoli. Ensurt.

Perquè que Donald Trump perdi les eleccions és tant o més important que Kamala Harris les guanyi. Harris és l'antídot, més que el president Biden, que va ser-ho fa quatre anys. Però ni la possible victòria de Harris silenciarà Donald Trump, ans al contrari. I el risc és que ara, davant una possible derrota, Donald Trump es torni encara més bel·ligerant.

Ensurt o mort? Donald Trump és imprevisible i perillós en ambdós escenaris, i és evident que sempre serà millor que, faci el que faci, ho faci amb menys poder a les mans. Ensurt o mort? Millor, molt millor, ensurt que mort...

Les oques de Donald Trump

El mentider compulsiu i candidat a la presidència Donald Trump no en va tenir prou dient, durant un debat amb Kamala Harris, que els immigrants haitians de Springfield es menjaven els gats i els gossos dels veïns, que ara insinua, que per ell és una manera d'assegurar, que la manca d'oques es deu al mateix motiu.

Trump, amb aquestes afirmacions, no només fa bona l'expressió "se non è vero, è ben trovato", sinó que s'hi abona perquè sap que, per més falses que puguin ser, li donen un gran rèdit polític. Les seves mentides, com els seus judicis i la seva fatxenderia, paradoxalment aixequen passions i admiració de propis i estranys, i per inversemblant que sembli, arrosseguen vots.

I com més políticament incorrecte, millor; i com més crític amb l'establishment, més devoció, tot i que ell és l'establishment personificat, la pitjor versió de l'establishment: arrogant, misogin, masclista, classista, racista, la fidel encarnació de l'home blanc dominant.

La possibilitat que Donald Trump torni a ser president dels Estats Units és real, segons el que diuen les enquestes, que de moment li donen un cert avantatge. Potser nosaltres ens en fem creus, que Trump torni a ser president, però l'admiració i la passió que aixeca és inversament proporcional a la nostra perplexitat; i si per nosaltres les oques van descalces, per a molts estatunidencs Donald Trump està a un pas de calçar-se, de nou, la preuada i poderosa presidència.

Les bales contra Trump

El que no et mata et fa més fort i a Donald Trump no el maten (políticament) els processos judicials ni (literalment) les bales. L'histriònic candidat sembla anar llançat, més que mai, cap a la Casa Blanca mentre que el seu rival, Joe Biden, s'enfonsa cada vegada més cavant, a cada errada, políticament la seva tomba.

No sé si d'aquest intent d'assassinat en traurem l'aigua clara; una part de mi no pot evitar pensar que tot plegat ha estat un muntatge del mateix Trump, ja que pocs com ell simbolitzen la màxima que la fi justifica els mitjans; però una altra part de mi es resisteix a pensar-ho, perquè de ser així perdria l'esperança de trobar, fins i tot en un tirà, un bri d'humanitat.

Aquest intent de magnicidi (assassinat d’un alt personatge de l’estat, segons el diccionari) està generant molt debat entorn dels serveis secrets, i jo em segueixo preguntant com és que el jove franctirador va poder disparar, i també em pregunto com va poder errar el tret: nervis?, inexpertesa?... Fins i tot he arribat a qüestionar fins a quin punt podria lamentar que hagués errat el tret, però aleshores seria a mi a qui se'm podria atribuir la màxima que la fi justifica els mitjans...

Més enllà de tots els dubtes i conspiracions, la realitat és que de la mateixa manera que Donald Trump té el do d'esquivar les bales judicials, o que li rebotin a favor seu en cas que el toquin, ara també ha pogut "esquivar" les bales que el volien mort i aquest incident, del que ell hàbilment sap i sabrà treure'n profit, el catapultarà de nou cap a la presidència.

Davant aquest escenari, ja no cal que Joe Biden es retiri de la cursa electoral, no cal que el Partit Demòcrata gasti inútilment les seves bales, cremi a debades, ara, una possible candidatura alternativa a l'actual president...

Les bales contra Trump l'han fet més fort, possiblement, perillosament més fort. Mal em pesi, que Trump ens agafi confessats!

Joe Biden, president i octogenari

Mireu la foto; què hi veieu? El qui, està clar, Joe Biden, però necessitem anar una mica més enllà per entendre l'atzucac en què s'ha situat la seva candidatura a la reelecció.

Hi ha qui hi veu un octogenari amb algunes de les seves capacitats en declivi, capacitats que potser no s'ajusten a l'exigència del càrrec que ocupa i que vol continuar ocupant els pròxims quatre anys.

Hi ha qui hi veu un senyor gran que tot sovint es desorienta, en el discurs i també en l'espai, no trobant la paraula exacta o buscant una cadira inexistent. Res que no pugui passar a la seva edat, naturalment.

Quan el veig em fa patir; també em va fer patir, anys enrere, Leonard Cohen. El vaig anar a veure en un concert al Palau Sant Jordi, com perdre'm aquesta oportunitat! Però allà al davant hi vaig trobar un Leonard Cohen que més que fer-me gaudir del concert, em va fer patir; segurament el problema el tenia més jo, de percepció i de prejudicis, que ell, que, a pesar de mi, semblava prou desimbolt.

I així es deu veure el mateix Joe Biden, capacitat no només per afrontar una dura campanya electoral contra un resistent i dur (i implacable, si cal) Donald Trump, també per continuar governant quatre anys més, en cas que guanyi...

Però jo avui, per exemple, m'ho pensaria dues vegades abans de pujar en un cotxe conduït per Joe Biden, i soc conscient que haver d'arribar a aquest punt, amb les persones grans, és certament delicat; soc conscient que potser a mi també em costarà veure i, sobretot, acceptar el declivi de les meves pròpies capacitats físiques i cognitives.

És clar que hi ha qui mira la foto i, per sobre d'un senyor octogenari amb algunes de les seves capacitats en declivi, hi veu el president dels Estats d'Units d'Amèrica, és a dir, un home poderós, el cap d'un dels estats més poderosos i influents del món, sinó el que més, un home que, des de la seva posició i responsabilitat, només ell pot ser amo i senyor del seu destí, i si el president vol anar a la reelecció, es va a la reelecció. Qui dels seus gosaria estossegar-li a la cara, al president dels Estats Units?

El primer debat amb Donald Trump ha alimentat el debat sobre si Joe Biden està en condicions, o no, d'afrontar aquesta transcendental campanya electoral. Possiblement, afrontar la campanya és més complicat que, en cas de guanyar les eleccions, continuar governant, ja que l'administració americana és forta i robusta, possiblement molt més consistent que el president que aspira a la reelecció.

Només Joe Biden i el seu entorn més proper poden decidir deixar la cursa electoral, però sembla que ell i el seu entorn més proper estan decidits a entomar el repte, i a mi, i diria que a mig món, ja em tremolen les cames, molt més del que li poden arribar a tremolar seves!

Perfil gai

La commemoració del Dia de l'orgull gai, que es celebra a finals de juny, s'ha viscut aquest any de manera especial per la coincidència de la legalització, als Estats Units d'Amèrica, del matrimoni homosexual.

Aquests dies els colors de la bandera gai han inundat places, carrers i edificis oficials, començant per la pròpia Casa Blanca i acabant, si voleu, per la seu de la Comunitat de Madrid, presidida recentment per la popular Cristina Cifuentes.

El contagi de i per l'orgull gai és d'aplaudir, una mostra més que es normalitza el matrimoni homosexual, quelcom que els Països Baixos van iniciar l'any 2001 i que des d'aleshores fins a 18 països més s'hi han anat sumant; fa 10 anys Espanya també en va aprovar la legalització, essent el tercer país en legalitzar-lo després d'Holanda i Bèlgica.

La bandera gai també ha inundat les xarxes socials i, en especial, les fotos de perfil de Facebook, que amb dos clics permetia, permet encara, tenyir amb els colors de la bandera gai la imatge del perfil.

La gran majoria dels qui ara han mostrat amb orgull els colors de la bandera gai al seu perfil de Facebook no van fer-ho quan l'any 2005 Espanya va aprovar la legalització del matrimoni homosexual!

No és que llavors no es manifestés també l'alegria per l'assoliment de tal fita, simplement la immensa majoria dels qui avui tenim perfil de Facebook l'any 2005 no només no estàvem registrats a Facebook, ni tan sols sabíem que existia i què era! Aleshores Facebook tenia poc més d'un any...

No sé si, d'aprovar-se aquests dies la legalització dels matrimonis homosexuals a Espanya enlloc dels Estats Units, Cifuentes faria el mateix gest de penjar la bandera gai a la seu de la Comunitat de Madrid, o si tots els qui ara s'han tenyit de gai el perfil ho farien...

M'agradaria pensar que sí, que igualment ho farien, però a vegades les disputes domèstiques fan més difícil l'adhesió o aplaudiment a decisions més properes, mentre que les més llunyanes, sobretot si provenen dels Estats Units, generen ràpidament una major adhesió!

El fet és que, en un context general de retallades de drets, també aquí (llei mordassa), n'hi ha que tenim moltes ganes d'aplaudir quan se'n guanyen d'altres!

Obama, un estat emocional!

Ho confesso: no he seguit la nit electoral de les eleccions nord americanes. No les he seguit perdent la nit, però sí que han despertat, naturalment, el meu interès.

De fet trobo curiós com, sobretot aquests darrers dies, abans del primer dimarts després del primer dilluns de novembre, en tertúlies i articles varis, es començava a parlar de les dificultats que tindrà Obama per fer evident el canvi, fent referència als lobbys, a les inèrcies de l'economia nord americana, a la política internacional...

En el fons el canvi, penso, ja fa temps que s'està produint... i sí, estic d'acord que sobre algunes qüestions serà difícil evidenciar-lo des d'un principi, però només cal veure l'estat emocional del país i, sobretot, de la gent, que massivament ha sortit al carrer per celebrar quelcom més que una victòria electoral.

Després de dos quadriennis negres amb George Bush, amb els neocons magrejant el poder, Obama ha sabut ser el canvi, la claror... Més que un negre, diuen els propis nord americans, han votat el canvi. I la casualitat, sortosa i afortunada casualitat, és que el canvi precisament el personifica, més en la seva persona que en el propi partit, Barack Obama, un negre, mestís si volen...

Ha estat inevitable, al llarg del dia d'avui, escoltant la ràdio, mirant els informatius a la televisió, sentir un fil d'emoció, un agradable contagi d'alegria per la victòria d'Obama... Un lleuger deixar-se anar i endur, potser innocentment, per les emocions, abans no arribin, esperem que més tard que aviat, les inevitables dificultats i els matisos del canvi... fins potser també alguna decepció... Obama, fins i tot abans de guanyar les eleccions d'una manera aclaparadora, ja va ser el germen del canvi que ell mateix proposava... i de moment jo penso que sí, que ell pot!.

-------------------------

pd1: Els 16 de Washington

pd2: Declaració de la secretaria de Política Europea i Internacional del PSC

Dossier de seguiment de la campanya dels EUA del PSC.