dijous, 31 de desembre del 2015

Els 10 més (i menys) llegits del 2015


A finals d'any sempre s'acumulen xifres i balanços de l'any que acomiadem, una manera de repassar i valorar els darrers dotze mesos viscuts, tot i que hi ha vivències que són de difícil recompte!

Intentava calcular dies enrere el nombre de petons que ens hem fet amb la meva dona al llarg d'aquest darrer any, i reconec que no me'n vaig sortir...

Em resulta més fàcil calcular el nombre de quilòmetres correguts, les piulades fetes, les fotografies publicades a Instagram, el nombre de pel·lícules vistes al cinema o el número de llibres llegits... Comparant les dades podria veure essencialment a què dedico el meu temps lliure, què prioritzo, què m'apassiona!

De tots els possibles balanços n'hi ha un que d'uns anys ençà faig públic, i és el llistat d'entrades al bloc publicades al llarg de l'any més llegides o, per a ser més exactes, més clicades. Enguany he llistat, també, les menys clicades...

Aquest és, doncs, el top 10 del 2015!

10.- La llista amb (del) president
(fragment)
Mas no serà el cap de llista, però sí el presidenciable!
La jugada és hàbil, doncs els altres s'hi presten i ho accepten, però també té els seus riscos: no tots els independentistes volen Mas, de nou, de president; entre molts altres arguments la CUP ben segur utilitzarà aquest d'una manera més o menys explícita.
Sigui com sigui Mas s'ha assegurat seguir essent l'alfa del procés!

9.- Lectures d'estiu
(fragment)
L'estiu, astronòmicament parlant, el vaig començar escoltant el que Beethoven mai podrà escoltar, ni llegir, de tot el que Ramon Gener explica i escriu, amb texans, sobre la història de la música clàssica i sobretot l'òpera, tot ben amanit per les seves peripècies musicals i vitals, que en el seu cas, convergeixen.
Després vaig agafar el tren acompanyat per l'alcohòlica i deprimida Rachel en els seus anar i venir de Londres, tot fent-se fantasies de les vides d'altri, fins que aquestes vides entren de ple en la seva!
Per comprendre-ho tot plegat (això de la condició himana!) i ja a peu la platja dels espigons de Sant Antoni em vaig endinsar en la breu i didàctica història de la humanitat segons Yuval Noah Harari: història que parla d'uns "homo sàpiens" a qui per moments em sembla reconèixer, i per moments em fan realment por!

8.- Postal de Nadal...2015!
(fragment)
Secretament comprem, no fos cas que ens enxampin, i amaguem els regals com qui fos gos enterrant un os, entaforant-los al fons d'armari, lluny de les furtives mirades dels infants; i per ells mentim, de manera piadosa, atribuint tals mèrits a un tronc caganer i tres reis maquillats, i també cada vegada més a un pare Noel importat, "okupa" de les nostres tradicions, finalment (vés què hi farem!) adoptat.
Brindem amb cava ben tips en àpats consecutius, repartint-nos bons desitjos entre els vius; i recordem els absents, sempre ben presents, amb més silencis que paraules, però amb profund sentiment. I els menuts diuen el vers, que reciten de carrer, esperant l'aplaudiment i qui sap si algun caler!

7.- Bloc d'estiu
(fragment)
Fins ara les veia lluny, no només per la distància en dies i setmanes, també per la inevitable feina de més que s'acumula quan s'apropen les vacances i que fa que arribar-hi sigui un xic més pesat, allò de deixar segons quins temes més o menys tancats, lligats o com a mínim embastats per reprendre'ls després de vacances.
Però ara sí, ara ja les oloro, ja em sembla sentir l'anhelada salabror del mar, ja les tinc a tocar, les sento com si fossin un cant de sirenes i m'hi dirigeixo, quasi m'hi deixo portar...
No tanco per vacances!

6.- 10 anys passant pel tub
(fragment)
Amb un títol més propi dels contes d'en Teo el cofundador de YouTube, Jawed Karim, va publicar  “Me at zoo”, un senzill vídeo d'encara no vint segons en el que es veu el propi Karim davant els elefants lloant-ne la seva trompa! De no ser perquè és el primer, aquest vídeo passaria totalment desapercebut!
Al llarg d'aquests 10 anys YouTube ha esdevingut un lloc imprescindible des d'on veure i analitzar la nostra societat, un mirall de nosaltres mateixos, doncs som precisament nosaltres mateixos qui hi publiquem els vídeos! A YouTube hi ha de tot, no en va s'ha convertit en un dels principals cercadors d'internet, quan la seva finalitat no és precisament aquesta.

5.- El König de La Font
(fragment)
No és només per les extraordinàries patates braves, tampoc és només per les seves varietats d'entrepans i hamburgueses (tot i que jo quasi sempre demano una de les seves amanides!) és també perquè el König, amb més de quaranta anys de vida a la ciutat, és un element més d'orgull gironí com poden ser-ho la Catedral, les cases sobre l'Onyar, el Temps de Flors i, també de fa anys i salvant les distàncies, el Celler de Can Roca! De no ser així no s'entén la constant peregrinació, aquests darrers anys, de gironins cap al König de Vilablareix, fins ara el que més facturava dels diferents locals del grup. El Vol Gastronòmic, en canvi, no ha seduït els gironins, però ara no ens hi entretindrem aquí...
El nou König desperta entre els gironins la curiositat per veure com ha quedat el local, i la nostàlgia pel record del restaurant que fins fa pocs mesos hi havia en aquest mateix indret; el Restaurant La Font era també dels que els gironins ens hi deixàvem caure tot sovint, especialment a partir de la primavera per gaudir del seu ampli, bonic i acollidor pati. La seva carpa també permetia fer-hi nombrosos sopars de grup, o el seu encantador interior, planta baixa i sobretot primer pis, dinars de negocis o de caràcter més reservat. Mai faltàvem excuses, pretextos, motius per anar a La Font!

4.- L'"indepe" convers
(fragment)
La setmana passada va fer fortuna en alguns mitjans un independentista convers, un català, Joan Planas, que, com tants altres, al seu dia es va trobar nedant cap a la riba del Sí, però que després de fer allò que molts recomanen als independentistes, viatjar, va decidir nedar cap a la riba del No.
És evident que  l'Estat espanyol en general i el govern del PP en particular han estat una gran fàbrica d'independentistes; amb les seves declaracions i polítiques han contribuït a construir una barca (fins i tot un pont!) que ha permès a molts catalans arribar a la riba del Sí amb major rapidesa, sense necessitat de nedar!
La gràcia del relat de Joan Planas és que és precisament Espanya, una mirada diferent d'Espanya, a peu de barra de bar, qui l'ha convertit d'independentista racional a no independentista.

3.- Les circumstàncies
(fragment)
La nostra mort, per general, ens espanta, la dels altres, per general, ens entristeix, però són les seves circumstàncies el que, per moments en alguns moments i en d'altres per sempre, per tota la vida, ens colpeix terriblement!
Les circumstàncies de la mort de Mireia, de la Bruna i de la petita Sira siguin quines siguin, fossin quines fossin inevitablement trasbalsen i enterboleixen la tristesa amb un regust amarg que se't cola pel cor, però que afortunadament és destil·lat per les llàgrimes, que ja sabem que no són amargues, sinó salades.
La mort de la Mireia, de la Bruna i de la petita Sira ens percudeix la consciència i ens pesa en l'ànima, que ja supera amb escreix els 21 grams... I sí, jo també jo vull comprendre, necessito comprendre les circumstàncies de tanta i dramàtica mort, però no vull ni permetré que les circumstàncies impedeixin que la tristesa aflori; com més he plorat la Mireia menys m'han importat les circumstàncies de la seva mort, i més he valorat les de la seva vida!

2.- Un núvol blanc
(fragment)
Els records m'inunden de llàgrimes, les circumstàncies m'encongeixen el cor, i entre una cosa i l'altra només penso que la darrera vegada que ens vam veure vam riure, com riem en una foto de quan érem (més) joves i que aquesta nit he buscat, però que encara no m'atreveixo a publicar...
No havien de ser aquestes les paraules d'avui, i no sé quines més haurien de ser; no me'n surten més, no en vull dir més, tot és massa recent i aquest tot és tan gros que espanta!
Encara atordit, Mireia, m'entrego a la música, que sempre acompanya i sap dir el que volem dir quan ens manquen les paraules, i l'esma per dir-les...

1.- Abraçades a la Plaça del Vi
(fragment)
La Plaça del Vi de Girona n'ha vist de tots colors: diades festives, diades històriques, diades èpiques, diades incertes de nervis i transistors, diades de celebracions i sí, també minuts de silenci.
No va ser el primer ni serà, malauradament, el darrer ni per la Plaça del Vi ni per mi, però el minut de silenci d'ahir en record de la Mireia, la Bruna i la petita Sira ha estat el més colpidor i trist que he viscut mai, i dir mai és dir molt! Un minut per plorar a llàgrima viva en plena plaça, amb la plaça plena, amb amics, coneguts i saludats, compartint tristesa i desolació.
Va ser només un minut de silenci però van ser molts més els minuts de plors i abraçades, implorant consol amb els cossos imantats, estrenyent-nos i fonent-nos com mai doncs mai cap abraçada, d'haver-nos-la fet, havia estat tan trista.

I aquestes són les 10 entrades menys clicades, entre les que destaquen, sobretot, minuts musicals...

1.- Minuts Musicals amb "Serenade" / Llamando a la Tierra
2.- Aules mòbils
3.- Minuts Musicals de versions amb "Bad Romance"
4.- Minuts Musicals de versions amb "I Can't Stand the Rain"
5.- Minuts Musicals de versions amb "Nothing Compares 2 U" 
6.- Minuts Musicals de versions amb "Hallelujah"
7.- Minuts Musicals de versions amb "Brand New Cadillac"
8.- Minuts Musicals de versions amb "With a Little Help from my Friends" 
9.- Minuts Musicals de versions amb "Knockin' on Heaven's Door"
10.- Jornada de reflexió? No, de descans...

Fins aquí el que ha donat de el 2015... demà encetem el 2016!

Bona entrada d'any nou!


dimecres, 30 de desembre del 2015

Aules mòbils

Joves amb telèfons mòbils als dits...Foto: Ricard Cugat / El Periódico de Catalunya

Si un alumne de secundària és enxampat a classe amb el seu telèfon mòbil a la mà corre el risc d'ésser castigat amb el telèfon mòbil retingut durant uns dies, confinat a l'institut!

L'entrada a l'institut, als 12 anys, sol ser el moment en què molts infants, tot i que no tots, adquireixen el seu primer telèfon mòbil com un símbol i element més de la seva creixent autonomia i responsabilitat; l'altre element solen ser les claus de casa, les que li permetran entrar a casa per dinar, en algunes famílies, sol.

Els pares i mares compren el telèfon mòbil “per si passa quelcom”, ja que molts alumnes d'ESO  quan arriben a casa a les tres tocades els pares encara no hi són. Pels pares i mares el telèfon esdevé el “cordó umbilical” que permet anar gestionant l'autonomia i responsabilitat dels infants a mesura que es que es fan joves al llarg de l'adolescència.

Pels fills i filles el telèfon mòbil esdevé, sobretot, la principal eina de comunicació i relació amb els seus amics i companys, i sí, també amb els seus pares i mares. Però a les mans d'un infant, d'un pre adolescent, el telèfon mòbil és molt més que aquest “cordó umbilical”, és sobretot una finestra oberta al món, una porta oberta a l'oci i l'entreteniment: aplicacions de xats, xarxes socials (WhatsApp, Snapchat, Instagram, etc.) i jocs copen amb escreix la memòria RAM dels telèfons mòbils dels adolescents!

Però tornem als instituts: pot ser el telèfon mòbil també una finestra oberta al coneixement?

Les aules dels instituts, també la de les escoles de primària, s'han anat digitalitzant els darrers anys amb pissarres electròniques, tot i que en moltes ocasions aquest canvi només ha fet disminuir la despesa de guixos per fer augmentar la de l'electricitat.

També els darrers anys els alumnes de molts instituts han canviat els llibres de text per ordinadors portàtils, passant dels llibres de text en paper als digitalitzats, però llibres de text al cap i a la fi. En aquests sentit, però, alguns instituts han fet un pas enrere i han recuperat un major ús de llibres de text en paper.

Els ordinadors portàtils també conviuen actualment amb tauletes tàctils (“tablets”), alternativa més econòmica. Portàtils i tauletes permeten als alumnes accedir a les aules virtuals, una mena d'intranet on els alumnes poden accedir a part de la matèria i exercicis d'algunes assignatures, exercicis que lliuren també a través de l'aula virtual.

La digitalització de les aules dels instituts ha vetat majoritàriament, però, l'ús del telèfon mòbil, excepte en casos excepcionals, valgui la redundància, quasi experimentals. L'ús dels telèfons mòbils a les aules desperta més recels que cap altre dispositiu mòbil, d'entrada per la major dificultat de control que els docents poden tenir sobre el que realment en fan els alumnes, però també perquè sense l'ús de les aplicacions no ofereix cap avantatge competitiu vers tauletes tàctils o portàtils.

El debat segueix viu i present dins la comunitat educativa: mòbils a les aules sí o no? I el debat pot ser etern si el fem al voltant del dispositiu, més que no de les potencialitats educatives que el seu ús pot oferir als alumnes. El telèfon mòbil és i serà útil a les aules dels instituts, per als alumnes i pels professors, només en la mesura que es trobin, o creïn, aplicacions educatives útils i interessants que ofereixin un avantatge competitiu, quelcom més o complementari, del que ofereixen les eines i materials actuals.

El debat, més que tecnològic, és metodològic i pedagògic: el telèfon mòbil i les aplicacions, com les tauletes tàctils, els portàtils o les pissarres digitals, són només el mitjà, l'eina que es posa al servei de l'acció educativa, de l'ensenyament.

Les aules seran mòbils quan els mòbils, més que una distracció, siguin útils a l'aula!

Article publicat al número 92 de la revista Parlem de Sarrià.

dimarts, 29 de desembre del 2015

Miratges


El 9N de l'any passat semblava un referèndum, el 27S un plebiscit, el 9N d'enguany una declaració d'independència i l'ANECUP l'assemblea en què es resoldria el futur immediat de la política catalana.

Però no, el 9N de l'any passat no va ser ni una consulta, el 27S no va ser un plebiscit, la declaració del 9N d'enguany la van incomplir els propis signants i l'ANECUP es va cloure amb un sospitós empat que, lluny de resoldre l'equació, la va complicar més encara!

Vés que la independència no sigui com les utopies, que t'hi apropes i quasi les toques amb la punta dels dits, però aleshores s'allunyen de nou, i de nou semblen inabastables... I sí, és molt el recorregut fet, però les utopies tenen això: no s'atrapen!

La sensació és que la CUP amb la seva assemblea es va fer trampa al solitari, posposant una decisió, sigui quina sigui, que l'esberlarà.

Si investeix el president Mas s'haurà d'empassar, a banda d'una maleïda promesa electoral, part del seu ideari revolucionari; si no l'investeix patirà les envestides de la majoria dels independentistes. Potser aquesta és la gran victòria del president Mas amb la seva resistència a desaparèixer del mapa: erosionar políticament la CUP.

Mas ja va neutralitzar ERC al 27S amb la candidatura de Junts pel Sí, després de desempallegar-se d'Unió i de Duran i Lleida, fulminant CiU. L'agònica i desesperant investidura per part de la CUP és pràcticament la seva darrera carta per seguir essent president!

L'escenari d'unes noves eleccions al parlament situen a Mas i a la CUP en una situació més vulnerable, avui per avui; a Mas perquè de no reeditar-se Junts pel Sí pot veure's finalment superat per l'ERC de Junqueras; a la CUP perquè pot rebre el càstig dels independentistes que els van votar el 27S, per allò de repartir-se el vot, i pot veure's superada per l'embranzida que En Comú Podem ha agafat a les eleccions generals del 20D.

Unes noves eleccions obren massa interrogants i poden dibuixar un escenari massa diferent pels interessos independentistes en general, i pels de Mas i la CUP en particular; la investidura sembla, ara per ara, la seva major zona de confort, tot i les incomoditats i inconvenients que suposaria...

Si la CUP finalment investeix Mas semblarà que l'independentisme finalment va a la una: un altre miratge!

dilluns, 28 de desembre del 2015

Sants Innocents!


És possible que ahir al vespre, com cap altre dia, la independència perdés la innocència, si és que mai n'ha tingut!

La broma per molts és pesada com una llosa i no hi troben la gràcia doncs no és cap broma, és la crua i dura realitat.

Ironies de la vida, l'assemblea de la CUP en la que havia de decidir si caixa o faixa, si investia o no Artur Mas, es va resoldre amb un sorprenent empat a 1.515 vots! Sí, ja ho sé, a mi també em costa molt de creure!

És evident que la decisió de la CUP no és gens fàcil, doncs arribat a aquest punt decideixi el que decideixi perd, si és que no ha perdut ja. La paradoxa, però, és que a aquestes alçades de la pel·lícula la CUP sembla ja només víctima d'ella mateixa, situada entre l'espasa de la governabilitat que ha de permetre impulsar el procés i la paret de les seves promeses electorals.

Possiblement molts "cupaires" haurien preferit que avui no fos 28 de desembre, dia dels Sants Innocents, doncs el fals empat es situa tot sol com la més gran de les llufes a les portades dels diaris d'avui, llufa, sigui dit, que s'han posat ells mateixos.

I si dic fals empat no és només per les minses probabilitats que hi havia que sortís tal resultat, sinó sobretot perquè em sembla que cada dia que passa hi ha més "cupaires" disposats a investir Mas, qui sap si pel factor "àpats de Nadal", i d'aquí al 2 de gener el relat de la CUP permetrà fer-ho amb els mínims danys possibles, si l'acaba investint!

El procés és com aquelles pel·lícules que comencen amb un grup de persones que, a mesura que avança la trama i van superant proves, molts es queden pel camí: el PSC, ICV, CiU...

Fa un any molts independentistes de CiU titllaven de traïdors als d'ERC perquè Oriol Junqueras es negava a unir-se a la llista unitària del president Mas, però dos mesos abans de les eleccions Junqueras "va fer bondat"; ara la CUP, es doblegui o no finalment a la investidura del president Mas, corre el risc de trencar-se, doncs sembla evident que ja està dividida!

Avui els informatius obren amb una notícia que ens hagués fet molta gràcia d'haver estat, de debò, res més que una innocentada!

Avui la llufa també me la clavaré a l'esquena jo mateix, innocent com sóc!

dissabte, 26 de desembre del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "While My Guitar Gently Weeps"


El regal anticipat del Tió de Nadal el vam tenir la mitjanit de la vigília de Nadal, quan finalment vam poder accedir a la discografia dels The Beatles a Spotify, entre d'altre serveis de música en "streaming"!

I la casualitat ha fet que la cançó programada per avui sigui precisament una de la banda de Liverpool, "While My Guitar Gently Weeps".

Aquesta és una de les cançons que més m'agraden de The Beatles, també pel fet que qui la va compondre i escriure va ser George Harrison. Harrison, però, no ho va tenir fàcil, ja que sembla que la resta del grup prestés massa atenció a la cançó quan la va presentar; van gravar-la diverses vegades en diferents modalitats, però no acabava de quallar.

George Harrison va decidir aleshores posar-la en mans de les genials mans d'Eric Clapton, qui en principi es va negar a tocar una cançó dels Beatles, però que empès pel seu amic George finalment va participar en la gravació amb el grup com a guitarra líder i, llavors, sí, la resta es van posar les piles i la cançó va esdevenir una de les millors del grup.

Pel que fa a les versions en destaco algunes de grans guitarristes, com la de Jeff Healey, inconfusible assegut amb la seva guitarra sobre les cames, la de Peter Frampton, amb la seva arrissada i llarga melena rossa que fa anys que no llueix, la interpretada de forma coral per Prince, Tom Petty, Steve Winwood i Jeff Lynne entre d'altres al "Rock and Roll Hall of Fame" de 2004 i la versió del grup "Toto".

I naturalment una versió interpretada pel propi George Harrison mà a mà amb el seu bon amic Eric Clapton.  
Que plorin les guitarres!














També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



Aquest és el darrer dissabte de 2015 i aquests són els darrers minuts musicals de versions d'aquest any. Al 2016 els dissabtes seguiran essent de minuts musicals, però no seran de versions... us haureu d'esperar una setmana per a desvetllar de què aniran els minuts musicals de 2016!

divendres, 25 de desembre del 2015

El vídeo de la setmana: Conte de Nadal


L'actor Roger Batalla va escriure i publicar aquest Conte de Nadal, amb il·lustracions de Marta Castells.

M'ha semblat que és una bona història per compartir avui, dia de Nadal, o qualsevol altre dia de l'any!



Bon divendres i bon Nadal!

dijous, 24 de desembre del 2015

Postal de Nadal... 2015!


Els llums de Nadal fa vespres que cremen afegint calidesa a uns carrers que encara no han notat el fred hivernal; els llums de Nadal són fars que amb els seus cants de sirenes, el fil musical nadalenc que reprodueix en bucle les cançons adients, conviden a passejar-s'hi i deixar-se atrapar pels atractius comercials dels aparadors, que com els carrers també llueixen les millors gales!

Comprem il·lusions i esperances, confiant que no siguin falses, que ens emboliquen amb traça, que no amb paper d'estrassa sinó amb un de ben lluent, contractes laborals tan temporals com possiblement precaris, però és el que hi ha i es fa el que toca, davant i darrere del taulell, a voltes resignadament.

Secretament comprem, no fos cas que ens enxampin, i amaguem els regals com qui fos gos enterrant un os, entaforant-los al fons d'armari, lluny de les furtives mirades dels infants; i per ells mentim, de manera piadosa, atribuint tals mèrits a un tronc caganer i tres reis maquillats, i també cada vegada més a un pare Noel importat, "okupa" de les nostres tradicions, finalment (vés què hi farem!) adoptat.

Brindem amb cava ben tips en àpats consecutius, repartint-nos bons desitjos entre els vius; i recordem els absents, sempre ben presents, amb més silencis que paraules, però amb profund sentiment. I els menuts diuen el vers, que reciten de carrer, esperant l'aplaudiment i qui sap si algun caler!

Ensucrem massa el Nadal, a risc del colesterol, no només amb els torrons, tortells de reis amb faves i polvorons; fins i tot aquesta postal, que és més present que regal, l'endocrí la prohibiria, o en tot cas recomanaria fer-ne partions, menjar-se-la a racions.

Us desitjo bones festes, siguin o no de Nadal, i un 2016 per viure alegries i tristeses al costat de qui vulgueu, amb l'esperança que l'estima, la rebuda i la donada, implícita o manifestada, us faci més valents!

dimecres, 23 de desembre del 2015

Campions de quasi tot


El 2015 és el segon millor any del Barça en la seva centenària història! El primer, ja ho sabem, va ser el del sextet de l'equip de Pep Guardiola, l'any 2009.

La darrera dècada del Barça de futbol ha estat prodigiosa, desplegant un gran joc, refermant i excel·lint en l'estil, fent-lo evolucionar i, sobretot, col·leccionant títols!

Al llarg d'aquests darrers 10 anys, també aquest darrer, els èxits esportius han conviscut amb moments de crisi institucional, però afortunadament els sismes institucionals no han afectat al rendiment esportiu del primer equip, que s'ha mostrat regular en l'obtenció de títols, algunes temporades més farcides, d'altres menys.

La comparació amb el Real Madrid és inevitable i el balanç és favorable al Barça pel que fa als títols, però també pel que fa a les sensacions que ambdós clubs transmeten.

L'aparent pau institucional imposada per Florentino Pérez al Real Madrid amaga una inexistent estructura de la direcció esportiva que s'ha fet evident en el vergonyant episodi de l'eliminació de la Copa del Rei d'aquesta temporada; la percepció és que mentre el Barça col·lecciona títols, el Real Madrid de Florentino Pérez col·lecciona cromos d'entrenadors i futbolistes.

Aquest 2015 al Barça només se li pot fer un retret: no haver guanyat la Super Copa d'Espanya per fer el ple, per repetir el sextet; però que la perdés a mans d'un Athletic Club de Bilbao, en aquell moment superior, va suavitzar la decepció. Quan es guanya quasi tot, perdre un títol no esgota el crèdit ni de l'entrenador ni de l'equip.

Però el 2015 aviat finarà i el repòquer de títols d'enguany quedarà per a la història; i el 2016 s'iniciarà exigent com sempre, obrint el període de la temporada en que no es guanyen títols, però es poden perdre!

Serveixi d'avís el que li va passar al Real Madrid al 2015 després de coronar-se, com ara el Barça, com a Campió del Món de Clubs: després de tocar el cel, de segellar un any històric, cal tornar a l'arena, a la gespa, i lluitar cada punt, lluitar cada eliminatòria.

Tan de bo perdurin, al 2016, el dolç moment i el bon joc del Barça: només així arribaran els títols!

dimarts, 22 de desembre del 2015

L'Espanya ingovernable


Les eleccions del 20D han sacsejat el panorama polític espanyol com feia anys, dècades, que no passava!

La notícia però, més que la fi (veurem si temporal o definitiva) del bipartidisme és la ingovernabilitat d'Espanya! La governabilitat és més incerta que oberta i requereix de pactes que, de produir-se, tindran un preu molt alt, per alguns quasi impagable!

Els partits ja han començat a llençar missatges en clau de pactes, com el del PSOE tancant-se a facilitar, de moment, la investidura de Mariano Rajoy, petició que fins i tot li ha fet Ciudadanos, o el de Podemos posant preu a una (im)possible investidura de Pedro Sánchez: acceptar el dret a decidir i el referèndum a Catalunya.

Amb aquest panorama la investidura del proper president del govern espanyol s'entreveu més complicada que la del president català, ens mans d'una CUP que adjectivarà aquest diumenge si el 2016 serà electoral o no!

Com en el cas de Catalunya, que és el 10 de gener, la investidura del president del govern espanyol també té data de caducitat: dos mesos a partir de la primera votació.

I és que tota la tinta que l'opinió pública i publicada espanyola ha gastat per riure's de la ingovernabilitat de Catalunya ara se l'haurien de beure sencera, glop a glop, veient la ingovernabilitat d'Espanya!

Mariano Rajoy és qui primer ha de moure fitxa per intentar ser (re)investit president i el primer moviment és iniciar el "pressing" PSOE, amb la complicitat de Ciudadanos. La política espanyola i la catalana no semblen tan diferents, comparteixen, tot i que amb vectors de forces, variables i circumstàncies diferents, la dificultat per resoldre la pròpia governabilitat.

Que Catalunya és ingovernable?... Espanya ho és més! Se'n sortirà Rajoy, se'n sortirà Mas? Hivernarà la governabilitat de llurs potencials governs?

dilluns, 21 de desembre del 2015

Incerta glòria


Les nits electorals relaten victòries contundents, derrotes doloroses i, entre mig, resultats sempre interpretables segons convingui. També hi ha nits electorals amb victòries amargues, aquelles que difícilment consolen, i dolces derrotes, les que permeten eixugar-se les llàgrimes amb un somriure d'aquells de qui riu darrer...

A les nits electorals els resultats només ens expliquen part del que s'esdevindrà; les emocions que expressen i transmeten els candidats (sinceritat, impostura, cara de pòquer...) i els climes que respiren les seus dels partits ajuden a interpretar els resultats i a endevinar, a vegades tan sols intuir, el que s'esdevindrà.

El futur, però, per gloriós que sigui o pugui semblar, sempre es reserva alguna dosi d'incertesa...

Incerta és encara la glòria dels qui van guanyar les eleccions del 27SCatalunya transita ara per un camí mai abans recorregut, per un camí sense unes petjades per seguir. Bé, més que un camí sembla que transita sobre una corda fluixa, qui sap si emulant Philippe Petit, amb la CUP fent de perxa!

Incerta també és ara també la glòria del Partit Popular, que ha guanyat les eleccions si per guanyar entenem tenir més vots i diputats, però ahir a la televisió d'altres semblaven molts més vencedors que el propi PP!

Els resultats del 20D, doncs, també dibuixen un camí incert per a la política espanyola, incert i, com en la catalana, malgrat tot apassionant. Probablement Mariano Rajoy compartirà amb Artur Mas la dificultat de ser investit president, i veurem fins a quin punt plana sobre la política espanyola l'ombra d'unes eleccions anticipades com plana encara sobre la política catalana, a mercè de la CUP.

Obrir camí és sens dubte una aventura i no hi ha aventura exempta de riscos! Els de la política catalana unes noves eleccions anticipades, els de l'espanyola, tot just els vam començar a conjurar ahir a la nit!

dissabte, 19 de desembre del 2015

#MinutsMusicals amb "Serenade" / Llamando a la Tierra


Podien haver versionat "The Joker" o "Abracadabra" però no, el grup murcià de rock M-Clan va decidir versionar una perla musical que havia passat força desapercebuda dins la galàxia musical de la Steve Miller Band: "Serenade".

Publicada l'any 1976 dins el novè disc d'estudi, "Fly Like An Eagle", de la Steve Miller Band "Serenade" va viure eclipsada per altres èxits del disc, com la cançó homònima i primer senzill, o pel gran èxit de la banda, "The Joker".

Però l'any 1999 M-Clan va incloure la seva versió, titulada "Llamando a la Tierra" al seu tercer disc d'estudi "Usar y tirar" i la caçó va començar a sonar a totes les emissores... i fins avui!

Aquesta versió de fet va ajudar a molta gent no només a descobrir i escoltar la Steve Miller Band més enllà de "The Joker" i "Abracadabra", sinó descobrir que l'original, "Serenade", és també una fantàstica cançó!

Les versions ens ajuden a recuperar cançons i, en aquest cas, a escoltar grups i artistes més enllà dels seus 2 o 3 grans èxits! De fet els propis M-Clan tenen molta més música més enllà d'aquest "Llamando a la Tierra" i de "Carolina", un altre dels seus grans èxits!





També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent uns minuts musicals de versions amb les llàgrimes d'una guitarra!

divendres, 18 de desembre del 2015

El vídeo de la setmana: canvia de sabates


No sé si sou dels qui us vestiu pels peus, però ben segur que els peus, cada dia, us els calceu!

Jo sóc dels que defenso que el calçat ha de ser, sobretot, còmode, confortable i si cal m'hi gasto uns "calerons" més que amb altres peces de vestir, doncs els peus ens aguanten moltes hores al dia i les sabates ens sostenen els peus!

És clar que no sempre prestem prou atenció a l'origen de les nostres sabates! Com s'han fet les nostres sabates?

Aquesta és la pregunta que es fa, que ens fan, les organitzacions que participen a la campanya "Cambia tus zapatos", impulsada a Espanya per Ropa Limpia. La campanya també anima gastar sola de sabates registrant passejades a través de l'aplicació mòbil Change your shoes!

Mireu avall que no es tracta de canviar de camisa, sinó de sabates!



Bon divendres i, a banda de trepitjar fort, trepitgeu bé!

dijous, 17 de desembre del 2015

Els indecisos


Diuen que són molts, jo encara diria més, que deia en Dupont a en Dupond, fins i tot diuen que són més que mai! I sobretot, diuen, són la clau... 

No sé si en la mateixa proporció que els dentistes que recomanen dentífrics, amb els que possiblement ni ells s'hi renten les dents, són moltes les persones que diuen no saber ni què ni a qui votar aquest proper diumenge 20 de desembre, són molts els indecisos!

Els candidats s'esgargamellen cercant el seu vot com qui busca petroli,"catoditzant" la seva imatge més que cotitzant-la a l'alça, visitant qualsevol plató de televisió o estudi de ràdio que els faci semblar el que són i a vegades no semblen: humans.

Efectivament les bosses de votants indecisos són com pous de petroli i els partits van fent prospeccions aquí i allà, pentinant barris i analitzant "públics objectiu" intentant empènyer els indecisos cap a una decisió, cap a la seva papereta, tot i que en la majoria de casos l'intent no fa més que alimentar la indecisió inicial.

Un indecís és un potencial abstencionista, encara que no sigui de la CUP, i l'abstenció és el principal enemic dels partits, car els altres partits no són enemics, sinó adversaris. És cert que un abstencionista no és, necessàriament, un indecís; precisament molta de la gent que no vota ho fa amb convenciment, sense dubtar, com una opció més; també hi ha abstencionistes que militen al "tantsemenfotisme"...

Als indecisos, però, jo només m'atreveixo a dir-los una cosa: que si no ho tenen gens clar, que si el dia 20 de desembre encara no ho tenen clar, que votin el candidat o partit que considerin menys dolent, i que si ni així, si no abandonen el seu estat d'indecisió, simplement que deixin la seva ment en blanc i votin en conseqüència: en blanc!

Al capdavall un vot en blanc és millor que un vot nul, i millor que no anar a votar!

Diuen que els indecisos són la clau... El que no tinc tan clar és que aquesta clau trobi algun pany, obri alguna porta!

dimecres, 16 de desembre del 2015

La pel·lícula del procés


Els independentistes creien viure, veure en el procés, una pel·lícula heroica, al més pur estil Brave Heart!

Entre el 27S i abans de la primera votació del debat d'investidura el gènere va virar cap a la comèdia romàtica, amb els típics estira i arronsa argumentals, amb incursions al gènere de les "road movies" i amb una històrica rebolcada amb l'aprovació de la declaració de desconnexió, prèvia a la primera, però encara salvable, crisi de debò.

Amb la segona votació la pel·lícula va prendre un caire més melodramàtic tenyint la comèdia romàntica de setmanes enrere al drama romàntic de finals de novembre i principis de desembre, farcit de retrets, d'escenes de pluja tardoral i de confessions a peu de barra a glops de whisky, ratafia, garnatxa o moscatell...

Si, com cada vegada més gent assegura i aquests darrers die sembla, finalment hi ha un acord d'investidura entre Junts pel Sí i la CUP recuperarem la comèdia romàntica, més avesada a finals feliços, tot i que aquest acord també pot esdevenir un final aparentment feliç, però deixant un desenllaç obert i incert, d'aquells que et deixen un gust amarg a la sortida del cinema i, encara pitjor, albiren segona part!

És clar que des de la perspectiva dels no independentistes la pel·lícula del procés més aviat sembla un thriller o, per segons qui, una pel·lícula de terror!

És clar que per moments, com ara que estem en plena campanya electoral de les eleccions generals del 20D, la pel·lícula sembla un vodevil, una comèdia d'embolics al més pur estil espanyol, malgrat els 8 cognoms siguin catalans!

Ni tot el cinema és art, ni tota la política pedagogia!

dimarts, 15 de desembre del 2015

Vèncer la inèrcia, recuperar la rutina


Aquest bloc té la seva pròpia inèrcia, que genera una certa rutina que aquests darrers dies s'ha vist alterada.

Els qui el seguiu de fa temps ja sabeu que publico de dilluns a dissabte, que els divendres publico un vídeo, el vídeo de la setmana, els dissabtes minuts musicals, aquest 2015 de versions, i de dilluns a dijous articles sobre coses que faig, coses que veig, coses que penso...

Quan la inèrcia, la resistència que presenten els cossos a modificar el seu estat de repòs o de moviment, s'altera bruscament, com va passar el vespre i la nit de dimecres de la setmana passada, la sotragada és descomunal. La frenada va ser en sobtada i en sec i el cop emocional ens va trastocar de dalt a a baix, cop del que encara no ens hem refet, i del que possiblement no ens refarem mai del tot.

El dijous vaig haver d'anular dues reunions de feina doncs no estava en condicions per conduir-les, car tenia el cap, el cor i l'ànim en altres coses... I sí, el dijous no vaig publicar al bloc l'article que tenia previst publicar de feia dies, com tampoc vaig poder publicar divendres el vídeo de la setmana ni dissabte els minuts musicals.

Aquest bloc també transpira, a banda de les coses que faig, les coses que veig i les coses que penso, les coses que sento

No podia publicar dijous l'article que publicaré demà, sobre l'actualitat política, que aquest dies m'ha semblat banal, ni divendres un vídeo sobre una campanya de comerç just, ni dissabte la versió d'una cançó que es va revaloritzar gràcies precisament a la versió.

Però el bloc, com al pròpia vida, no pot quedar-se encallat en aquesta nova inèrcia i necessita, com necessitem tots, reprendre la seva rutina habitual... I prou em costa doncs el cos em demana seguir evocant pensaments, records i emocions, però sense que hi hagi la necessitat de censurar-los del tot, no poden copar completament ni el meu bloc ni la meva vida, per més que em pesi i dolgui.

I malgrat tot i a pesar de tot, de tot el dolor, cal seguir endavant, recordant i fent el procés de dol pels absents, però sobretot vetllant i tenint cura pels presents. Fer el cor fort i seguir afrontant la vida amb vida!

Així que sí, demà aquest bloc tornarà a la seva rutina habitual, a la inèrcia que l'ha fet rodar durant els més de 8 anys que m'acompanya i que fa caure, quasi cada matí, una insignificant i fràgil petita gota freda tremolant...

dilluns, 14 de desembre del 2015

Arrels

Estiu del 1989 cantant "Me'n vaig allà" en plena ruta de Meranges a Andorra. Foto: AEiG Joan Pons

Al llarg de la vida cultivem relacions que a voltes floreixen en amistat, a voltes no.

No va florir la d'en Massimo, cap d'un agrupament escolta italià amb qui fa uns vint anys vam coincidir en una trobada d'escoltes a Castelló d'Empúries, essent jo també cap, i amb qui ens vam entendre i compenetrar molt bé aquells dies; setmanes després em va enviar una carta i des d'aleshores que li dec resposta...

Tenim tantes coses a la llista de "pendent"! No sé si mai m'atreviré a respondre-li la carta, empassant-me ara quelcom més que la poca vergonya que em queda, però el que sé és que el meu silenci va marcir el brot del que podria haver estat l'inici d'una bona amistat.

Per fortuna són molts més els brots que, al llarg de la meva vida, han florit en boniques i valuoses amistats que, malgrat el curs de la vida ens diguin per camins diferents, es mantenen vives amb arrels sòlides, d'aquelles que fan que resulti fàcil sempre reprendre el fil.

Amb més o menys intimitat i confidències la vida esdevé un florit jardí amb constant mutació, amb flors que invariablement hi són sempre, amb d'altres que van fer una gran florida anys enrere, però romanen arrelades, i amb d'altres que encara han de florir...

Al llarg dels meus 14 anys d'escoltisme, inclosos els que vaig ser cap, són moltes les vivències compartides dissabte rere dissabte, en excursions, campaments, rutes, festes del pas, de Sant Jordi, trobades i intercanvis amb altres agrupaments, formacions de cap...

Ha tornat a florir amb força el meu jardí de l'escoltisme, amb la força d'unes arrels sòlides que en el pitjor moment, en el pitjor moment compartit, han omplert de flors el comiat de la Mireia, una flor més del meu jardí.

Potser no n'era del tot conscient quan era rànger, pioner, truc o cap, de les arrels que s'anaven clavant, però en moments com aquest noto com mai la profunditat d'aquestes arrels, d'unes arrels tantes vegades cantades al Cau!



Arrels

Cal que deixi la meva casa i prengui el bastó
cal que amb una esperança trenqui la tristor
faré una cabana de pedra i de fang
on la terra em doni el meu guany.

Clavaré les meves arrels
creixent de cara al cel
donaré fruit abundós
i l'hivern em despullarà
de neu em cobrirà
neu que fondrà a poc a poc.

Després de la lluita intensa, vindrà el repòs
deixaré la terra abonada pel meu esforç.
Els fills que em segueixin potser marxaran,
però vagin on vagin, constants...

Clavaran les seves arrels
creixent de cara al cel
donaran fruit abundós.

Cal que deixi la meva casa i prengui el bastó
cal que amb una esperança trenqui la tristor

Esquirols


dissabte, 12 de desembre del 2015

Les circumstàncies


A la vida i a la mort, en la vida i en la mort, som nosaltres i les nostres circumstàncies. I són precisament les nostres circumstàncies el que determinen la nostra vida, i la nostra mort.

La nostra mort, per general, ens espanta, la dels altres, per general, ens entristeix, però són les seves circumstàncies el que, per moments en alguns moments i en d'altres per sempre, per tota la vida, ens colpeix terriblement!

Les circumstàncies de la mort de Mireia, de la Bruna i de la petita Sira siguin quines siguin, fossin quines fossin inevitablement trasbalsen i enterboleixen la tristesa amb un regust amarg que se't cola pel cor, però que afortunadament és destil·lat per les llàgrimes, que ja sabem que no són amargues, sinó salades.

La mort de la Mireia, de la Bruna i de la petita Sira ens percudeix la consciència i ens pesa en l'ànima, que ja supera amb escreix els 21 grams... I sí, jo també jo vull comprendre, necessito comprendre les circumstàncies de tanta i dramàtica mort, però no vull ni permetré que les circumstàncies impedeixin que la tristesa aflori; com més he plorat la Mireia menys m'han importat les circumstàncies de la seva mort, i més he valorat les de la seva vida!

Perdoneu-me la metàfora, però que l'arbre, per gros que sigui, de les circumstàncies de la seva mort no ens impedeixi veure i gaudir del bosc, immens, profund, de la seva vida.

En el seu bosc jo no he estat més que una branca més, com ella en el meu, però una branca que vull preservar perquè és meva, és nostra. Una branca de la que ja hi broten records, que avui potser encara no, però que demà esdevindran tresors.

Les circumstàncies no desapareixeran mai, ho sé, sempre seran allà i inevitablement alguns dies vindran cap aquí, com una inquietant remor del vent entre les fulles...

divendres, 11 de desembre del 2015

Abraçades a la Plaça del Vi


Aquests són dies d'abraçades, d'abraçades intenses i sentides; també són dies de plors, de plors i paraules que encara no troben consol però que, com les abraçades, consolen.

La Plaça del Vi de Girona n'ha vist de tots colors: diades festives, diades històriques, diades èpiques, diades incertes de nervis i transistors, diades de celebracions i sí, també minuts de silenci.

No va ser el primer ni serà, malauradament, el darrer ni per la Plaça del Vi ni per mi, però el minut de silenci d'ahir en record de la Mireia, la Bruna i la petita Sira ha estat el més colpidor i trist que he viscut mai, i dir mai és dir molt! Un minut per plorar a llàgrima viva en plena plaça, amb la plaça plena, amb amics, coneguts i saludats, compartint tristesa i desolació.

Va ser només un minut de silenci però van ser molts més els minuts de plors i abraçades, implorant consol amb els cossos imantats, estrenyent-nos i fonent-nos com mai doncs mai cap abraçada, d'haver-nos-la fet, havia estat tan trista.

Ploràvem la Mireia, la Bruna i la petita Sira, i les seguirem plorant avui, demà i sempre; però fins i tot ahir, a la Plaça del Vi, quan els plors i les abraçades van donar permís als records i aquests van entrar a la conversa, algun record de la Mireia es va atrevir a arrencar-nos un lleuger somriure, senyal inequívoc que no ens resignarem només a plorar-la, a plorar-les, sinó que ens abraçarem també amb els seus records, amb els records, a pesar dels pocs anys de vida, de tanta vida compartida.

Amb la Plaça del Vi quasi buida amb la meva mare la vam deixar enrere amb la impressió que de fet ens l'emportàvem tota sencera, ens l'endúiem  a sobre i plena a vessar d'abraçades, amb un reconfortant indici de sensació, un bri, paradoxalment, de serenor.

Encara ens queden, però, moltes més abraçades per fer-nos...

dijous, 10 de desembre del 2015

Un núvol blanc


No havia de ser aquest, l'article d'avui; tampoc havia de ser tan trist el dia d'avui, ni tan dolorosa la nit, una nit de les que ens sobren massa preguntes, i ens falten massa respostes; una nit per plorar, simplement plorar, i fer saber i sentir als qui com tu ploren, qui com jo ploren, que no ploren sols, que no plorem sols.

Els records m'inunden de llàgrimes, les circumstàncies m'encongeixen el cor, i entre una cosa i l'altra només penso que la darrera vegada que ens vam veure vam riure, com riem en una foto de quan érem (més) joves i que aquesta nit he buscat, però que encara no m'atreveixo a publicar...

No havien de ser aquestes les paraules d'avui, i no sé quines més haurien de ser; no me'n surten més, no en vull dir més, tot és massa recent i aquest tot és tan gros que espanta!

Encara atordit, Mireia, m'entrego a la música, que sempre acompanya i sap dir el que volem dir quan ens manquen les paraules, i l'esma per dir-les...




Senzillament se’n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila, i fina.
Som actors a voltes,
espectadors a voltes,
senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.

Serenament quan ve l’onada, acaba,
i potser, en el deixar-se vèncer, comença.
La platja enamorada
no sap l’espera llarga
i obre els braços no fos cas, l’onada avui volgués queda’s.

Així només, em deixo que tu em deixis;
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanca...

Sovint és quan el sol declina que el mires.
Ell, pesarós, sap que, si minva, l’estimes.
Arribem tard a voltes
sense saber que a voltes
el fràgil art d’un gest senzill, podria dir-te que...

Només així, em deixo que tu em deixis;
així només, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanc...

Lluís Llach

dimecres, 9 de desembre del 2015

La cotilla del 78


Si no he titulat "La tafanera" l'article d'avui és perquè per cotilla no em refereixo, a mode de barbarisme, a aquella persona tafanera, sinó, en la més estricta correcció lingüística, a la "faixa ampla de tela reforçada amb barnilles que serveix per a sostenir el pit i els costats de les dones".

La cotilla és, afortunadament, una peça de vestir que, més enllà que per a l'ús ortopèdic, ha caigut en el desús i fa anys, dècades que no es porta; durant segles la cotilla ha marcat l'estètica del bust i la cintura femenina segons els cànons i modes de cada època, però encotillant, això sempre, el cos de les dones, generalment aprimant-ne la cintura i realçant-ne el pit, molt a pesar de la caixa toràcica!

Encotillar és el verb que serveix per a definir i descriure l'acció de posar-se la cotilla, tot i que la connotació que avui en tenim, segurament pel funest testimoni de tantes i tantes dones, és més aviat negativa: de l'efecte que la cotilla produïa sobre la caixa toràcica de les dones, la pressió sobre les costelles i l'estómac i la dificultat per a respirar, se n'ha derivat aquest significat pejoratiu més proper a l'ofec que a la buscada bellesa que la cotilla dibuixava a la silueta femenina. Altres cotilles encotillen avui a la dona, però avui aquest no és el tema!

Avui doncs, encotillar quelcom, posar-li la cotilla, significa limitar-ne els moviments, ofegar-lo (tal vegada sense matar-lo), fins i tot constrènyer en la seva tercera definició: cloure estrenyent.

L'any 1978 Espanya es va encotillar una Constitució que li aprimava la cintura dictatorial i li realçava el pit democràtic, una cotilla aleshores necessària per dreçar un nou camí, cotilla que a ningú li quedava perfecte, però que a quasi tothom, a la gran majoria li anava i aleshores li quedava prou bé.

Però avui, i ja fa massa anys, la Constitució del 78 és una cotilla que ofega la necessària regeneració democràtica que Espanya, a criteri meu, necessita, regeneració que no només passa pel model territorial, però també!

Els qui encara creuen viure en una Espanya imperial, aquella en què la cotilla es portava, encotillen l'Espanya d'avui cenyint-la encara més, tancant-la a pany i forrellat en nom d'una Constitució que tenia per principal missió sortir d'una dictadura.

Avui la Constitució espanyola, amb la seva reforma, hauria de servir per aprofundir i millorar la democràcia, corregint errors i defectes (representativitat, corrupció) i reajustant les qüestions territorials que, amb més o menys intensitat (ara altament intenses a i amb Catalunya) no va deixar resoltes la Constitució del 78, ni les petites reformes, a mode de "lífting", posteriors.

Ara que es parla tant de mandats democràtics, veurem fins a quin punt Espanya, o si voleu els conjunt dels espanyols, té ganes d'alliberar-se de la cotilla del 78 que la constreny!

dimarts, 8 de desembre del 2015

Més cunya que "schuss"!

Els primers passos a la neu, una barreja d'il·lusió i certa temença! Foto: Roger Casero
Neguitosos com els gossos just abans de sortir a passejar, donant voltes davant la porta i remenant la cua; hi ha qui espera amb el mateix delit que les primeres neus, naturals o artificials, emblanquinin les pistes d'esquí per fer-hi via i lliscar-hi veloçment!

Ho reconec, a mi anar a esquiar em fa mandra, molta mandra!
I no ha estat així tota la vida. De petit em feia molta il·lusió, fins al punt que un any fins i tot vaig esquiar amb el braç enguixat!

Però ara només hi trobo inconvenients: el trajecte, el fred, la incomoditat de les botes i el meu poc nivell, de pista verda, si fa o no fa el mateix de quan era petit i xalava quan anava a esquiar! Tal vegada aquesta darrera qüestió és el quid de la qüestió!

El sector empresarial de les pistes d'esquí afirma que cal promoure més anar a la neu com una activitat escolar més, engrescant a la mainada per tal que aquests també estirin els pares, esdevenint també una activitat familiar. Aquests dies la meva filla mitjana s'afanya a vendre números per a fer més assequible l'esquiada que farà d'aquí unes setmanes amb l'institut!

Com en tantes altres activitats, la mainada com a esquer perquè els pares i mares piquem: què no faríem pels nostres fills? Fins fa dos anys també pujava a atraccions de fires d'aquelles que et xarboten i et retornen a terra més savi pel que fa al coneixement empíric de la força centrífuga i la inèrcia, però amb un cap que no para de donar voltes i l'estómac regirat!

Fa uns anys, arrossegat de nou a les pistes d'esquí per les meves filles, fins i tot vaig calçar-me de nou els esquís; prudent com sóc vaig apuntar-me al curset d'iniciats per repassar allò de frenar en cunya, baixar fent "schuss" i acabar dominant els esquis en paral·lel, sempre sobre pista verda! Passada l'adrenalina del primer moment a la tercera hora i desena baixada per la mateixa pista verda tot em feia nosa!

L'al·licient de fer una baixada més agosarada, més policromàtica, va confirmar el que em temia: el color que més m'agrada de la neu és el seu blanc, contemplat a peu de pista!

No sé si aquest hivern tornarem a la neu
Entenc que hem de fer país i fer rodar també aquesta indústria, que per ells l'hivern és el seu agost! No sé, fa uns 30 anys també havia jugat a tenis i el meu nivell no era pas millor que el d'esquiar; potser el secret serà posar-me les raquetes als peus!

dilluns, 7 de desembre del 2015

El dia de la marmota


El dilluns 25 de maig d'enguany els veïns i veïnes de Sarrià de Ter ens vam despertar amb uns resultats electorals, si fa o no fa, com els del dilluns 23 de maig de 2011. Les eleccions municipals d'aquesta primavera han deixat una situació a Sarrià de Ter molt semblant, per bé que no idèntica, a la de l'anterior mandat municipal, del 2011 al 2015.

La composició del Ple de l'Ajuntament de Sarrià de Ter manté la mateixa correlació de forces que a l'anterior mandat, amb el manteniment de l'amplíssima majoria del grup municipal d'ERC, i la presència unipersonal dels grups municipals de CiU i de la Candidatura de Progrés, que com ja vam explicar a l'anterior número de la revista Parlem de Sarrià, ha pres el relleu al grup municipal del PSC.

És evident que des de la Candidatura de Progrés ens hauria agradat millorar el resultat electoral de fa quatre anys, però tenint present el canvi de nom de la candidatura, i els canvis que s'estan produint al nostre país, mantenir un regidor ha acabat essent un resultat que molts ni tan sols pronosticaven.

En tot cas aquests propers quatre anys, malgrat la minoria absoluta que representem, seguirem fidels al compromís adquirit amb els nostres votants i amb el programa electoral com a full de ruta i timó de la nostra acció municipal.

Si el 25 de maig de 2015 en comptes de despertar-se a la població nord-americana de Punxsutawney el meteoròleg Phil Connors, interpretat per Bill Murray a la pel·lícula "Atrapat en el temps", s'hagués despertat a Sarrià de Ter la seva impressió hagués estat més o menys la mateixa! Però ara no em refereixo només als resultats electorals, sinó també en cas de despertar-se a l'estiu i haver d'utilitzar el servei de la biblioteca municipal.

Un estiu més la biblioteca ha invertit durant les vacances escolars el seu horari, prioritzant l'horari de matí en detriment de l'horari de tarda; durant el curs escolar la biblioteca és oberta les tardes de dilluns a divendres, més els matins de dimarts i dissabtes, durant els mesos d'estiu obre els matins de dilluns a divendres i només una tarda. Des de la Candidatura de Progrés considerem que aquest canvi d'horari és un error!

La Biblioteca Emília Xargay és un equipament públic i és la seva vocació de servei públic el que ha de marcar el seu funcionament; és cert que amb les vacances escolars un dels col·lectius que més utilitza la biblioteca, els infants i joves, poden utilitzar-la al matí, però en cas de voler oferir aquest servei matinal, també per albergar altres serveis d'acollida o activitats per a infants, no hauria d'anar en detriment del funcionament ordinari i normal de la biblioteca, pensant en els altres col·lectius que també en són usuaris, les persones adultes i les persones grans.

De fet a l'estiu la lectura no fa vacances
Ans al contrari, sol ser una època en què, gràcies a les vacances laborals (els qui en poden gaudir) es  llegeix més. És cert que la biblioteca ofereix el servei de la biblio-piscina a la piscina municipal, però aquest és i ha de ser sempre un servei complementari, mai substitutiu, del servei que ofereix la biblioteca! També resulta obvi que, en general, com menys s'ofereix un servei menys demanda té, i el mateix passa just al contrari: quan més s'ofereix un servei més potencial demanda té!

A banda del servei d'equipament cultural que fa la biblioteca la seva condició d'equipament públic també el fa especialment indicat per ser un equipament d'aixopluc per a persones vulnerables davant les onades de calor que alguns estius, com aquest, es produeixen. Vam trobar a faltar, durant l'onada de calor d'aquest mes de juliol, no només que l'Ajuntament obrís la biblioteca a les tardes per oferir-lo com a equipament d'aixopluc, també que no es donessin consells i es marquessin els equipaments públics als quals la població més vulnerable, en especial la gent gran, pogués anar.

En tot cas és la seva vocació de servei públic el que ha de marcar l'horari i el funcionament de la biblioteca, com de la resta dels equipaments, naturalment vetllant per a la seva sostenibilitat econòmica i pel dret del personal que hi treballa a gaudir dels dies de vacances que els correspon, però precisament quan hi ha un romanent de tresoreria positiu en la liquidació del pressupost anterior, com és el cas, és quan es pot plantejar l'adaptació dels serveis i equipaments públics a les necessitats dels veïns i veïnes de Sarrià de Ter.

Que els resultats electorals hagin dibuixat una situació si fa o no fa semblant a com eren abans de les eleccions municipals no vol dir que tot s'hagi de fer igual! El de la biblioteca és només un exemple dels canvis i millores que es poden fer, que a criteri nostre es podrien fer; altres qüestions que reclamen canvis són el funcionament d'alguns consells de participació, com el de cultura i el de comunicació, i també demana a crits una revitalització les Jornades i la Fira del Paper!

Al final de la pel·lícula “Atrapat en el temps” el personatge que interpreta Bill Murray finalment, i feliçment, es desperta en un altre dia, a l'endemà! Com diu l'expressió, demà serà un altre dia, un dia diferent per a fer, també, coses diferents, o encara millor, les que calen!

Article publicat al número 92 de la revista Parlem de Sarrià.

dissabte, 5 de desembre del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Porque te vas"


L'altre dia fullejava de nou "Setze fetges", llibre que l'humorista Jaume Perich va publicar la primavera de l'any 1971; el llibre és d'una (gens) sorprenent i vergonyosa actualitat! Però no és del seu humor del que volia parlar avui, sinó de la dèria, quasi mania persecutòria, que en Perich tenia vers el músic i cantant José Luís Perales, ho reconec, una de les meves debilitats!

És evident que la cançó d'avui José Luís Perales no la va escriure pensant amb en Perich, però potser va preguntar-se el mateix fa un xic més de 20 anys, quan el genial humorista ens va deixar...

Perales va escriure "Porque te vas" l'any 1974 per a la cantant Jeanette, que aleshores ja era famosa per "Soy rebelde", cançó publicada també l'any 1971. "Porque te vas" va assaborir l'èxit dos anys després, quan Carlos Saura la va fer servir com a tema principal de la seva pel·lícula "Cría cuervos".

La cançó, que inevitablement ens evoca, com tantes altres, un temps, un país, és de les més representatives del pop espanyol a nivell internacional i no són poques les versions que se n'han fet en altres idiomes.

Per mi la millor versió és la d'un grup poc escoltat, més enllà d'aquesta versió, Presidente, amb un fantàstic videoclip d'estètica dels anys setanta!

Però avui també voldria destacar una versió més rockera, la del grup de punk-.rock argentí Attaque 77, i la que el grup de pop espanyol La Oreja de Van Gogh (Amaia Montero) va fer, en aquest cas cantada per Amaia i el propi Perales.

Amb aquesta cançó de José Luís Perales de fons fulleixo els "Setze fetges" de Jaume Perich en una combinació que trobo excel·lent, mentre entre dents jo també taral·lejo...

"Hoy en mi ventana brilla el sol
y un corazón
se pone triste contemplando la ciudad
por que te vas"...











També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent uns minuts musicals de versions trucant a la Terra!

divendres, 4 de desembre del 2015

El vídeo de la setmana: apropa't a la discapacitat


En motiu del dia internacional de les persones amb discapacitat, que es va commemorar, com cada any, el passat 3 de desembre, una sèrie d'entitats de Castella i Lleó han creat la campanya Acércate a la Discapacidad amb la finalitat de sensibilitzar i donar a conèixer la realitat i situació de les persones amb discapacitat.

Apropem-nos-hi doncs!



Bon divendres!

dijous, 3 de desembre del 2015

L'accident de la Torras


"S’ha parlat poc del greu accident que va patir la fàbrica J y F Torras Hostench el 18 de desembre de 1965, causant la mort de 8 persones, tots ells treballadors de la secció de pastes i de trituració de fusta. Les notícies publicades es redueixen al diari local Los Sitios, La Vanguardia, el ABC i el butlletí de JFTH de març 1966. La resta, silenci i com ha dit alguna persona, tema tabú. No hi va haver judici, no es varen determinar les causes de l’accident i l’empresa sempre va evitar parlar-ne."

Així comença el magnífic dossier d'història que l'Assumpció Vila dedica als 50 anys de l'accident de la Torras Hostenc al número 92 de la revista Parlem de Sarrià, que tot just fa uns dies acabem de publicar.

L'Assumpció no només en relats els fets, també recorda a les víctimes d'aquell terrible accident parlant-ne amb els familiars, molts infants aleshores!

Us recomano que llegiu el reportatge de l'Assumpció de cap a peus, doncs també és molt interessant la seva reflexió final, que enllaça precisament amb el tancament de la fàbrica Torraspapel de Sarrià de Ter.

Malauradament dies enrere els diaris també relataven la tràgica notícia d'un accident mortal a la fàbrica Torraspapel de Sant Joan les Fonts, un drama, 50 anys després, que els companys i sobretot familiars de la víctima deuen viure de manera molt semblant al que van viure els de les víctimes de l'accident de Sarrià de Ter: tristesa, dolor i massa preguntes sense resposta!

A banda d'aquest dossier d'història el darrer número també té altres variats i interessants continguts, entre ells la ressaca de les municipals, que podeu trobar i llegir als llocs habituals de distribució del Parlem de Sarrià, entre ells, i de fa temps, també internet!

Estireu-la o consulteu-la online, tant li fa, el que més il·lusió ens fa és que la llegiu!