La Diada descarnada

Fa 10 anys l'aleshores presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, va interpel·lar el president de la Generalitat, Artur Mas, dient allò de "president posi les urnes!". No sé si avui l'actual president de l'ANC, Lluís Llach, li farà alguna interpel·lació al president de la Generalitat, Salvador Illa, a qui va titllar de feixista, i després va matisar, parafeixista (per assistir a manifestacions "pseudofeixistes", va dir) un matís prou important, ja que el prefix "para-" vol dir, en el significat que volia dir Lluís Llach, "al costat de". És curiós perquè, des d'una l'altra banda, hi ha qui titlla el president Illa d'independentista, tot i que, seguint el símil, potser l'haurien de titllar de "paraindependentista"...

Més enllà d'aquesta, pel meu gust, desafortunada desqualificació, probablement el president de l'ANC s'hauria de preocupar més del mateix moviment independentista, en plena crisi existencial i electoral, que no del president de la Generalitat, que sembla que va per feina a governar, com si volgués arribar als 100 dies de govern amb molta feina feta!

La realitat és que els partits independentistes afronten la Diada d'enguany dividits, fins i tot diria que enfrontats, divisió i enfrontament especialment crus, sobretot dins d'ERC, partit que està immers en una crisi interna descarnada amb filtracions interessades, comunicats creuats i desmentiments públics.

La renovació del moviment, feta després de la derrota electoral, és especialment dolorosa i, en el cas d'ERC, fins i tot fratricida. Lluny d'una catarsi, el moviment sembla viure més aviat una penitència, de durada de moment indefinida, de conseqüències imprevisibles...

Crides cridaneres

Abans d'ahir, al llarg de la Diada, es van fer moltes crides i algunes d'elles es van fer cridant. Van alçar especialment la veu la presidenta de l'ANC, Dolors Feliu, i el president d'ERC, Oriol Junqueras. Ella, sobretot, per a reclamar "independència o eleccions"; ell, sobretot, per a reclamar el llarg llegat del seu partit.

És innegable que ERC és un dels partits amb més història del nostre país, tot i que em temo que ara els independentistes no valoren d'ERC d'on venen, quina és la seva trajectòria, sinó on volen anar, on ens volen portar ara que tenen altes responsabilitats de govern, ara que governen amb la presidència. D'aquí plora la criatura, l'independentisme, i d'això es lamentava, entre d'altres coses, la presidenta de l'ANC.

Per ERC la Diada d'enguany no ha estat de bon pair entre l'escridassada al Fossar de les Moreres la vigília, amb la portaveu d'ERC, Marta Vilalta, perdent la formalitat institucional (per dir-ho d'alguna manera), i amb la sonora absència a la manifestació de l'ANC, essent objecte principal de la queixa al govern amb el crit "Govern dimissió!"; Junts semblava no donar-se per al·ludit... Abandonaran el Govern? 

Hi ha qui diu que ERC ha comès un greu error, però caldrà esperar a les eleccions municipals per a confirmar-ho, per veure si aquest error que ara tanta gent veu tan clar els passa factura, o no.

També caldrà esperar un temps, un temps de nou incert, per veure si aquesta Diada representa un punt d'inflexió en l'independentisme; d'entrada per calibrar fins a quin punt l'exigent petició de l'ANC (independència o eleccions) genera algun moviment i per veure si l'amenaça (llista cívica) acaba prenent cos i forma.

Abans d'ahir es van fer moltes crides i algunes d'elles es van fer cridant; les manifestacions animen a fer sonores arengues, és evident, tot i que ja sabem que no per cridar més fort es tenen més raons... Precisament Oriol Junqueras semblava perdre-les a mesura que en el seu aïrat (i irat) discurs anava alçant la veu.

És un botifler, el president Aragonès?

Personalment jo no titllaria el president Aragonès de botifler, tampoc per la seva no assistència a la manifestació de la Diada organitzada per l'ANC.

El president Aragonès pot ser moltes coses però jo no el titllaria, ni insultaria, com a botifler. Bé, potser sí  en la seva primera accepció, "que té les galtes molt grosses", definició que no sé si admet també la definició metafòrica, allò de ser un galtes!

Titllats al seu dia amb aquest malnom, botifler era, també segons el diccionari, el "nom donat als habitants de certes poblacions pels pobles veïns pel fet d’haver estat partidaris de Felip V de Castella durant la guerra de Successió". Cenyit-nos amb aquesta definició el president Aragonès no podria ser titllat de botifler, que per menut que sigui és independentista de cap a peus!

Com a molt se'l podria titllar de traïdor, com també fa molta gent des que és al càrrec i, sobretot, des que s'ha erigit des de la seva talaia presidencial com un dels més ferms defensors de la taula de diàleg amb el govern espanyol; traïdor per, tal i com versa la definició de traïció, la "violació de la fidelitat que hom deu a algú o a alguna cosa". A qui ha traït Aragonès? Segurament, en gran part, als independentistes que no el van votar...

Seria botifler, als ulls dels independentistes, si de bones a primeres s'hagués manifestat en favor de la unitat d'Espanya i no en defensa de la independència, però ell és, insisteixo, inequívocament independentista per més que avui per avui moltes persones no s'ho creguin...

Si no és botifler, doncs, és un traïdor? Pot ser-ho en la mesura que hom pot sentir-se traït, però en aquesta tessitura, la dels sentiments, entrem en una espiral de difícil sortida i entesa, en el que la subjectivitat marca el pas i ho condiciona tot, sobretot si la subjectivitat es barreja amb la visceralitat...

El diccionari, però, a vegades ens sorprèn i en una tercera definició de botifler diu que és, per extensió, el "català que col·labora amb els enemics del seu país". Arribat a aquest punt, ho reconec, ja estic totalment desarmat...

És clar que posats a titllar de botiflers i traïdors, no traeix més Junts els seus votants seguint formant part del govern, que el president Aragonès els seus votants?

En fi, anys enrere comptàvem i sumàvem independentistes, avui comptem i sumem botiflers...

La Diada de la discòrdia

"La veritat és que encara no hem iniciat la batalla, que ja el territori és ple de desertors. (...)
Posats a parlar de situacions civils en relació amb la diada d'avui, m'agradaria reconstruir demà el petit panorama de les presències i de les absències de determinats homes públics."

Just M. Casero signava aquestes paraules al seu "Quiosc" de cada dia, publicat al Punt Diari, la Diada de l'any 1980 sota el títol de "L'altre 11 de setembre". Quaranta-dos anys després seguim parlant de presències i absències als actes de la Diada.

És clar que ell no es preguntava per la presència o absència del president de la Generalitat, sinó per la d'altres autoritats de l'època; l'article seguia així: "Curiositat per saber com i on ha celebrat l'Onze de Setembre el Governador Civil de la Província, i el Delegat Provincial del Ministeri de Treball, o el Delegat Provincial de... poseu-hi el que vulgueu. Curiositat insana i morbosa, en alguns casos."

Aquests dies de debat tan intens com (segurament) estèril al voltant de l'absència del president Aragonès, també la resta de consellers d'ERC, a la manifestació de l'ANC, mirem enrere i repassem les darreres manifestacions de la Diada des de la de 2012, com si les d'abans no comptessin ni sumessin en la construcció del país, en el desplegament del catalanisme, fins i tot en la propulsió de l'independentisme.

La Diada d'enguany, en certa manera, és una evidència més de la capacitat de centrifugació que té el procés, fins al punt que ara fins i tot un partit independentista, dels majoritaris, s'incomoda, i l'incomoden, per una convocatòria d'una organització independentista, de les majoritàries.

Potser ens manca perspectiva i aquest "altre 11 de setembre" de 1980 ens la dóna. Just M. Casero finalitzava així la seva columna diària, el seu "Quiosc" de cada dia:
"Si alguna cosa diferent aporta la proclamació de la Diada Nacional és la universalització de la Festa. Ara ja no és cosa d'uns pocs. Ara és un patrimoni col·lectiu del nostre poble. I si hem sabut conquerir la llibertat de celebrar-la, ara ens hem de guanyar la dignitat de mantenir-la.
Onze de Setembre. Catalunya necessita tots els catalans."

Em pregunto a partir de quin moment la celebració de la Diada ha deixat de sumar catalans per començar-ne a restar, quan la concòrdia (si mai n'hi ha hagut, ni que fos un miratge) ha mutat en discòrdia. No sé si la solució és que, al final, cadascú celebri la seva Diada, a la seva manera i només amb els seus.

No és la boira...

Photo on Foter.com

Aquest dissabte a la tarda, a l'auditori del Centre Cultural de la Mercè de Girona, els"Amics de la coral Genciana" ens van fer gaudir musicalment, i reflexionar políticament, amb el seu concert "Nova Cançó 2.0", una magnífica reinterpretació dels clàssics de la nova cançó catalana.

Les cançons de sempre (de Lluís Llach, Raimon, Joan Manuel Serrat i Maria del Mar Bonet) escoltades com mai (les veus d'una coral acompanyada d'un piano) amb una extraordinària versió de "Campanades a mort" que per si sola valia l'import de la taquilla inversa.

El concert, organitzat per l'ANC, tenia també un marcat i volgut caràcter polític, i tampoc es va deslliurar (de fet la pròpia proposta musical ho cerca) de l'inevitable paral·lelisme entre els nostres dies i els dies en què aquelles cançons van ser escrites i cantades (quasi) a l'uníson, també (aleshores) a Madrid!

Fa mesos, tal dia farà un any, que la política catalana està emboirada; i si aleshores la boira que volia escampar la Nova Cançó era el franquisme i la seva dictadura ara ho és (bona part de) la política i la justícia espanyoles, que tenallen l'independentisme amb repressió i presó.

I si aleshores malgrat aquella boira calia, i es va caminar, també cal fer-ho ara, malgrat la (nostra) boira...

Sí, malgrat la boira cal caminar i a fe que es camina... altra cosa és quan, en comptes de boira el que s'albira són eleccions! Aleshores alguns partits catalans, independentistes per a més pistes, més que caminar s'entorpeixen el pas emboirats per les enquestes i el (legítim i alhora perillós) desig de capitalitzar la caminada.

Com que es volen (essencialment) perquè (de moment) es necessiten, no els espera (ens espera) precisament un camí planer...

Qui ha dit primàries?

Les primàries, en tant que exercici de la democràcia, és a vegades tan imperfecte com aquesta.

Les primàries (procés intern d'un partit per a escollir un o una cap de llista entre diferents candidatures) fins i tot no sempre són infal·libles: Trump n'és un bon exemple recent...

Les primàries són una bona eina per a escollir portes endins caps de llista, candidatures, i sobre paper fomenten i posen en valor la democràcia interna dels partits que les utilitzen; alhora, i això és quelcom que també busquen i aporta valor, també serveixen per a projectar amb més força el partit i sobretot les candidatures que en participen, i especialment la guanyadora.

Amb les primàries, però, com amb la democràcia, també funciona la màxima "feta la llei, feta la trampa"! Les d'en Jordi Graupera que aquests dies són notícia, que han rebut el suport, també econòmic, de l'ANC, li han servit per guanyar, més enllà legítimament el procés intern promogut per ell mateix, quota mediàtica, per fer-se un lloc a la cobejada línia de sortida de les eleccions municipals de Barcelona, captant l'atenció dels mitjans i, naturalment, bregant ja com a candidat "in pectore" amb les candidatures dels altres partits, inclosos els altres independentistes.

Hi ha qui li retreu que les seves primàries (abraçades per l'ANC) no han servit per escollir una sola candidatura independentista per l'alcaldia de Barcelona, retret que ell, amb tota lògica, rebota a la resta de partits, que per un motiu o altra no han volgut participar en aquest procés, unir forces en la que seria, diu i segurament amb raó, l'aclaparadora candidatura guanyadora.

Per al dubte queda si ja de bon principi en Graupera comptava que la resta de partits independentistes no picarien l'esquer, quelcom d'altra banda prou previsible...

L'entorn ex convergent sembla fer un curiós procés de primàries, sense haver-les convocat formalment, entre l'oficialista del PDeCAT Neus Munté i el camaleònic Ferran Mascarell, en l'òrbita de Puigdemont...

És clar que per primàries estranyes les d'ERC, també per l'alcaldia de Barcelona, que al seu dia les guanya (sense oposició) el regidor Alfred Bosch i un temps després el partit fa un canvi de cromos i càrrecs entre ell i el (supervivent) Conseller Ernest Maragall, una jugada estratègica la legitimitat de la qual sobretot l'han de valorar els propis militants... per no parlar, és clar, dels pakistanesos de les primàries d'en Jordi Collboni...

Si hem de mesurar la salut democràtica de la nostra societat prenent com a referència la dels nostres partits polítics, és evident que tenim molt a millorar! Fins i tot la CUP al seu dia es va treure un imprevisible empat de la butxaca...

Qui ha dit primàries?

Els carrers tornaran a ser vostres

Ja fa més d'un any que no hi sou, als carrers, aquells que cantàvem, i cantem, que seran sempre nostres!

El vostre empresonament és la millor, i possiblement més dura, mesura del disbarat que d'un any ençà està cometent l'estat espanyol: empresonar injustament, preventivament, a gent pacífica! Aquesta és una prova del nou molt dura, tremendament injusta, certament ignominiosa.

La llibertat és un bé preuat i no es pot coartar per caprici, com sembla que és la vostra presó provisional, també la dels altres presos polítics. Un caprici alimentat per la sed de venjança, per l'avís per a navegants, per la deriva repressiva d'un estat que, amenaçat políticament va abandonar la política per jugar-s'ho tot a la carta de la repressió i la via judicial.

El vostre empresonament va voler ser una prova de força de l'estat, com va ser-ho també l'embat policial de l'u d'octubre; una prova de força desmesurada i desproporcionada, possiblement també desesperada.

El vostre empresonament ha esdevingut causa, una causa més per reivindicar al carrer i que es suma a tantes altres; causes que, com el carrer, també són vostres.

Us volem lliures, Jordis, us volem, a banda de casa, als carrers que mai han deixat de ser vostres!

Els efectes (in?)esperats de l'ultimàtum del president Torra

Una pedra fora de la mà no saps mai on pot anar a parar!
Aquesta és una de les moltes frases fetes i dites que deien els meus avis materns, i hi pensava aquests dies veient els efectes inesperats de l'ultimàtum, la pedra llançada, del president Torra.

El primer va ser l'efecte bumerang, ja sabem, quan llances el bumerang i, sempre que l'hagis llançat amb la perícia requerida, torna! Torna i, si estàs distret, pam, plantofada a la cara!

La plantofada van donar-li els grups parlamentaris del PDeCAT i, especialment, el d'ERC a Madrid: el diputat republicà Gabriel Rufián li va etzibar que era ERC de Madrid qui decidia el que feia ERC a Madrid, i ho va reblar dient que els ultimàtums els carrega el diable! Un diable, va aclarir Rufián fugint de l'escomesa dels periodistes, que vesteix de Ciudadanos...

I així és com hem descobert, per sorpresa (?) i decepció de molts, que els diputats d'ERC ja no són soldats del govern de la Generalitat, com va afirmar al seu dia el també republicà Joan Tardà, si és que ho han estat mai...

Però els efectes de l'ultimàtum del president Torra no s'acaben aquí, i precisament ell i el seu govern han estat l'objecte i diana d'un nou ultimàtum (que ara, a la tardor, es veu que es porten...), el llançat per la presidenta de l'ANC d'Elisenda Paluzié.

L'ANC ha marcat el proper 21 de desembre de 2018 com la data límit perquè "es fixi una única i nítida estratègia de govern per la implantació de la República". De no ser així la pròpia ANC es manifestarà contra el govern de la Generalitat!

Ens hi acabarem fent mal, amb tants ultimàtums, sobretot si els llancem com qui llança pedres! I ja ho sabem: una pedra fora de la mà...

Paraula de Fabra: irrompre

Irrompre no sembla un verb fàcil de conjugar, sobretot perquè entre tantes erres, sobretot la posterior a les inseparables ema i pe, fan patir el risc d'embarbussar-se, verb encara més difícil de conjugar!

Setmanes enrere els CDR (Comitès de Defensa de la República) van irrompre a les seus d'ERC, el PDeCAT i la CUP, talment com el llop a casa dels tres porquets!

En comptes de bufar els activistes van empaperar i pintar les seus dels partits reclamant-los tirar pel dret: República o dimissió!

Els CDR van irrompre, literalment, sobretot a ulls dels dos primers partits, ERC i el PDeCAT, no així el tercer, la CUP... Irrompre: http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0079285

[del ll. irrumpēre, íd.]

v intr Entrar sobtosament i violentament. Els assaltants van irrompre a l'establiment i s'ho van endur tot.

Mentre els dos primers van expressar-se manifestament molestos amb tal acció (nosaltres no som l'enemic!) els cupaires els van agrair el gest fins al punt d'aplaudir-los!

L'acció dels CDR a les seus dels partits independentistes va ser, sobretot, la resposta a la cimera bilateral entre els governs català i espanyol, una pèrdua de temps i energies per molts independentistes, que creuen que amb el govern espanyol no hi ha res a fer, ni a dialogar, res que no sigui la pròpia independència!

L'acció dels CDR a les seus dels partits independentistes va ser, també, la resposta a les constants picabaralles internes entre el PDeCAT i ERC, la darrera escenificada públicament (i per molts impúdicament) des del mateix Parlament de Catalunya!

Ara que sembla que, per raons òbvies, l'ANC i Òmnium Cultural s'han vist relegats a un segon pla els CDR, que van esclatar especialment arran de l'u d'octubre, han irromput a la política catalana per empènyer el procés, per accelerar la República incomodant, si és necessari, als partits que van dir que la implementarien. I és que, no ho oblidem, tal dia farà un any...

Què cony està passant?

La història, diuen, sempre es repeteix tot i que nosaltres la percebem, com la vida mateixa, de forma lineal més que cíclica.

La sensació de déjà vu és inevitable, com si al llarg de la nostra lineal vida de sobte féssim giravoltes, "loopings"; tenim aquesta mateixa impressió, augmentada si cal i a la velocitat del Shambala, en relació al procés, que per moments s'accelera, per moments s'alenteix, per moments, com el que ara estem vivint, s'embolica; el que deia, una autèntica muntanya russa!

I és quan de nou s'embolica quan més tenim la percepció de bucle, d'haver transitat abans per aquest trànsit, de déjà vu, de que la història, vés quin remei, altra vegada es repeteix, que si ensopeguem és amb la mateixa pedra...

Altra vegada estem en una mena d'intermedi entre unes eleccions i la posterior investidura d'un president i, com al 2016 però per circumstàncies diferents, la resolució no sembla ni serà fàcil, tampoc indolora, tampoc sense víctimes, naturalment polítiques.

Els partits independentistes legítimament defensen els seus interessos alhora que intenten alinear-los amb els dels altres companys (?) de viatge, combinacions no sempre solubles i que solen obrir noves ferides sobre les que potser encara no han cicatritzat del tot, d'antigues batalles.

I mentre els partits independentistes juguen les seves cartes els independentistes sense (necessàriament) partit, els que es van partir la cara per defensar les urnes l'1 d'octubre, es desesperen i clamen al cel un acord, una direcció i sobretot un moviment vers la república i/o la independència, que ara ja no sé si és el mateix o no...

Només així s'entén l'expressió "què cony està passant?" que es va sentir aquest diumenge en un dels parlaments de la manifestació convocada per l'ANC.

El part d'aquesta fràgil república catalana independent, certament, és llarg, complicat i dolorós... Què cony està passant? Doncs que sota l'amenaça d'avortament prematur uns volen avançar el part, d'altres que sigui natural i uns tercers, si us plau, que els posin l'epidural!

Mobile Groc Congress

El procés tot ho tenyeix de groc. Aquesta sentència sense deixar de ser veritat n'amaga una altra, resulta del tot imprecisa: l'actitud venjativa de l'estat espanyol també ho engrogueix tot, fins i tot el Mobile World Congress.

El ministre de torn, el ministre del ram ens advertia del risc que aquest congrés mundial de la mobilitat es mobilitzés cap a altres destins, culpa naturalment del procés, dels "processites" i dels processats, en unes declaracions en les que se'm feia difícil discernir on acabava l'advertiment i començava l'inconfessable desig que l'amenaça mutés d'advertiment a possibilitat...

Mentre uns criden a l'espentada els altres reparteixen llacets grocs tirant de veta del darrer episodi, la darrera polèmica groga internacional: l'obertura d'un expedient a Pep Guardiola per part de la Federació Anglesa per lluir un llaç groc. No podia ser més oportuna aquesta coincidència! Novament resulta inútil, o del tot contraproduent, l'intent de silenciar doncs provoca precisament l'efecte contrari; la sordina esdevé altaveu.

Als de Bèlgica i Suïssa ara s'afegeix el front anglès en la internacionalització de la causa, sobretot del clam de llibertat i diàleg que es dirigeix especialment vers el govern espanyol, que més que el gallec es fa l'orni, quan no el suec.

És evident que la situació política no és la ideal per ningú, tampoc pel Mobile World Congress, pels seus organitzadors i pels congressistes; també és cert que les tensions polítiques internes afecten menys del que ens pensem, sobretot en el dia a dia dels congressistes i la vida del congrés, que portes endins té vida pròpia.

Només així s'entén que el groc que ha generat més interès mediàtic no hagi estat el dels llacets sinó el groc plàtan del darrer dispositiu "retro" que Nokia, en un nou exercici de nostàlgia, ha presentat al Mobile World Congress: el Nokia 8110 4G, el "banana phone"!

L'ANC, a banda de repartir llaços grocs, podria aprofitar l'avinentesa per tancar una venda massiva d'aquests telèfons grocs, el model del qual es va fer popular gràcies, sobretot, a la pel·lícula Matrix! Ja ho veieu, tot encaixa!

President (Puigdemont) o govern?... I eleccions?!

President o govern? Aquesta sembla ser la qüestió que tensiona internament l'independentisme, veurem si a risc d'esquinçar-lo.

Pel president Puigdemont, Junts per Catalunya, el PDeCAT i l'ANC qualsevol escenari que no contempli la investidura del (cessat pel 155 i per tant legítim) president Puigdemont és una claudicació, el que vulgarment es diu "una baixada de pantalons", el que políticament es s'argumenta com "donar la raó als del 155"...

Esquerra Republicana de Catalunya insisteix,a vegades d'una manera més clara d'altres més velada, que la prioritat és formar govern "sacrificant", si cal, el president Puigdemont o donant-li un paper, de president si cal, simbòlic. Una part de l'independentisme veu en Puigdemont un element més de bloqueig, i per tant de continitat del 155, que no d'alliberament del jou d'aquest article constitucional que constreny la polítca catalana.

La controvertida investidura del president Puigdemont s'entreveu cada vegada més inviable, menys efectiva, tot i que des d'alguna sectors independentistes no només la veuen imprescindible, sinó fins i tot possibe, tot i que de moment ningú n'ha revel·lat la fòrmula.

I entretant el Parlament de Catalunya viu en una mena de llimb legal sense investir president i sense acabar de saber si aquesta situació té o no data de caducitat. Les mirades, també les més crítiques dins l'independentisme, es dirigeixen sobretot vers el president del Parlament Roger Torrent, que amb la seva decisió d'ajornar el ple d'investidura a banda de guanyar temps (decisió intel·ligent per prudent) va agitar alhora les turbulents agües de l'independentisme.

President o govern? Sense el primer el segon és impossible; la qüestió és si Puigdemont és imprescindible o no... en altres paraules la qüestió també es comença a formular així: Puigdemont president o noves eleccions? Hi ha qui ja comença a sembrar el missatge que l'alternativa a investir Puigdemont podrien ser unes noves eleccions. Buf!

Tranquils, Jordis, tranquils

A vegades per extingir un foc convé provocar-ne un altre; en aquestes circumstàncies podria ser positiva aquella frase "d'apagar el foc amb benzina"! La frase, però, sol amagar quasi sempre una actitud temerària, incendiària!

No sé si és aquesta l'estratègia que cerca l'estat espanyol per apagar l'incendi de Catalunya, les flames del qual, a ulls de l'estat, semblen més perilloses que les que cremen de veritat a Galícia. Apagar el foc independentista incendiant Catalunya, aturar la deriva independentista empresonant els màxims dirigents de les organitzacions civils que empenyen el procés, Jordi Sànchez, president de l'ANC, i Jordi Cuixart, president d'Òmnium Cultural, no sé si és la millor tàctica per apagar el foc. Deuen cercar la immolació del procés...

Quan es provoca un foc per apagar-ne un altre el provocat és molt localitzat i controlat, és un foc molt estratègic. També l'estat espanyol ha estat selectiu a l'hora d'atiar el foc, empresonant els "Jordis" i retenint el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, tots ells acusats de sedició.

Aquestes decisions, per més que puguin tenir la llei al darrere, són l'espurna que no només incendia les xarxes socials d'indignació, també els carrers, talment com va fer-ho la violència policial del passat 1 d'octubre.

I així està una gran part dels catalans i catalanes, siguin o no independentistes, indignats amb un estat espanyol incendiari que amaga la política rere la llei, que no dubta a enfortir el torcebraç amb el braç judicial i policial essent extremadament garrepa amb la política.

I així està una gran part dels catalans i catalanes, independentistes o no, que fa hores que criden als quatre vents "tranquils, Jordis, tranquils", que no cessarem la nostra lluita fins que vosaltres, com el país, sigueu lliures, que els incendiaris no saben que (també) els bombers són i seran sempre nostres!

Amb la llum del fanalet... de l'estelada

Amb la llum del fanalet
Jo aniré a esperar els Tres Reis
Vull em portin moltes coses
Independència a tots els nens!

Quina fosca nit
Ai quin fred que fa
El TC està adormit
Ja els sento arribar!

Potser sigui aquesta, o una de semblant, la cançó que grans i petits cantin la nit de Reis a la cavalcada de Vic, els grans i petits que portin el fanalet de l'estelada, naturalment!

El fanatisme mediàtic espanyol torna a elevar a categoria una altra anècdota: els fanalets de l'estelada de l'ANC d'Onosa. I amb això no només donen ales i aliment als seus opinadors, també més munició als de l'altra banda, l'altre bàndol, en aquella simbiosi que ja coneixem i que és, si fa o no fa, una retroalimentació recíproca. 

Diuen els que esparverats s'han posat les mans al cap amb els fanalets de l'estelada que això del procés i la independència no és cosa de nens i menys de la cavalcada de Reis, però ja fa temps que la independència no és un joc de nens (tot i que a vegades ho sembla), però si és cosa de nens, de nens i nenes, com també són cosa de nens i nenes els refugiats, els atemptats terroristes, la corrupció o el canvi climàtic... Una cosa és tractar els infants com a infants, altra cosa és tractar-los d'imbècils!

Ha arribat un punt que, per bé i per mal, per bé o per mal, el procés i la independència (els favorables i els contraris) tot ho contaminen: l'esport, els festius, els pregons, els grups de WhatsApp...

No sé, jo crec que això dels fanalets és només la punta de l'iceberg i que potser la justícia espanyola hauria d'anar més enllà, i no em refereixo només a confiscar els fanalets, sinó sobretot confiscar totes les cartes que els infants catalans han donat als patges i carters reials, també les que lliuraran directament i personalment als Tres Reis, i que els serveis secrets investiguin què, i sobretot qui hi ha al darrere de totes aquelles que demanen ja no el referèndum ("pecata minuta") sinó directament la independència als Tres Reis!

És estúpida aquesta croada contra l'estelada, i més aquesta contra les que lluiran uns quants milers de fanalets, sobretot quan tots sabem que el més probable és que aquests fanalets de l'estelada, com la resta de fanalets, s'acabin cremant per accident...He dit cremant? En aquest cas l'ANC en podria fer una nova tirada amb una foto del Rei a l'interior!

Pobres Tres Reis, entre uns i altres (uns més que d'altres) els acabaran esgotant l'estoc de carbó!

Les creus grogues

No he trepitjat mai cap d'aquests cementiris sembrats de creus blanques arrenglerades que recorden moltes de les víctimes de la Segona Guerra Mundial. No n'he visitat mai cap però puc imaginar-me la impressió que fan tant des d'una mirada més distant, fitant el camp de creus plantades, com més propera, identificant-ne totes i cadascuna d'elles, prenent consciència de la vida i les vides que allà, per dir-ho d'alguna manera, hi ha sepultades.

Aquest estiu l'ANC ha emulat aquesta impactant imatge en la seva darrera campanya, prèvia a la celebració de la diada, sembrant de creus gorgues algunes places i carrers de Catalunya per "per denunciar que davant un Estat que es mostra insensible amb el patiment dels seus ciutadans i que destrossa el seu sistema sanitari, només ens queda poder construir entre tots un futur millor per a nosaltres, els nostres fills i els nostres néts."

La campanya la motiva la desafortunada expressió “les hemos destrozado el sistema sanitario”, i desafortunada trobo jo també la pròpia campanya doncs caldria especificar, en alguna d'aquestes creus grogues, l'origen català, i del propi govern català d'alguna part de la destrossa del nostre sistema sanitari.

No puc evitar trobar, en aquesta campanya, un excés de demagògia o, si ho preferiu, una gran mancança d'autocrítica! No tots els mals de Catalunya, en general, ni del sistema sanitari català en particular venen d'Espanya i/o Madrid, alguns tenen l'origen, i si voleu l'ADN, 100% català!

És que el govern català, alguna vegada, no ha pres alguna decisió (privatització, retallada) per voluntat i iniciativa pròpia que hom podria considerar lesiva pel sistema públic de salut de Catalunya?

Ni el procés pot ser una cortina de fum ni les envestides, que hi són i cal denunciar-les, del govern i alguns estaments de l'estat espanyol poden ser l'excusa perfecta per atribuir-los tots els nostres mals. En són corresponsables, en som corresponsables, i en tot cas en cada cas en podem discutir els graus i nivells de responsabilitat.

Personalment trobo desafortunada aquesta campanya de l'ANC, que una vegada més vol fer-nos passar bou per bèstia grossa!

Tinc pendent visitar, algun dia, un d'aquests cementiris de creus blanques que recorden algunes de les víctimes de la Segona Guerra Mundial; aquesta performance de les creus grogues, per poc que pugui, me l'estalviaré!

L'acord, amb sense pressa!

El president Mas té pressa, ara té molta pressa!

No en tenia tanta fa un any quan, després del 9N, va demanar temps quan molts independentistes (repasseu l'hemeroteca) reclamaven la convocatòria anticipades de les eleccions per abans de les eleccions municipals!

El temps se li va concedir i ell el va aprofitar per mantenir la coalició amb Unió fins a les eleccions municipals, per després trencar CiU separant-se d'Unió i neutralitzar ERC amb Junts pel Sí.

No sé si l'etiqueta #tenimpressa viu novament una segona o tercera joventut, però el cert és que ara el president Mas i Junts pel Sí tenen pressa i la manen als de la CUP, que es prenen el seu temps, i les seves assemblees, per prendre la decisió de baix a dalt.

L'Assemblea Nacional Catalana va demanar fa uns dies a la CUP i Junts pel Sí (tot i que la demanda era més explícita als cupaires) que l'acord arribés abans del divendres 27 de novembre, però ara aquest termini ja fa dies que ha expirat i l'acord per investir un (o el) president és encara, més que una il·lusió, una desesperació!

La CUP segueix majoritàriament ferma en la seva voluntat de no investir el president Mas, com ferma és la voluntat de Junts pel Sí de no renunciar-hi.

En el relat de Junts pel Sí ara qui ha de moure's és la CUP, després de les seves moltes concessions; fins i tot ERC ha dit, tancant files Junts pel Sí endins, que sense Mas no hi independència!

Però el relat de la CUP diu que els moviments de Junts pel Sí són encara insuficients i que precisament la independència és més possible sense Mas (de president!).

L'acord, si és que es produeix, sembla més probable que arribi per festes de Nadal (no descartaria el 28 de desembre!), o potser passades les festes, just a darrera hora!

És clar que en el relat d'uns i altres ja es comencen a bastir arguments per espolsar-se, Junts pel Sí per una banda i la CUP per una altra, la responsabilitat d'unes noves eleccions, fruit d'un frustrant i desolador desacord!

Però tal i com ara estan les coses, amb retrets i pujades de to, no sé si un possible acord dibuixa un escenari més planer que unes noves eleccions...

Definitivament el qui no és ni era el més important, era i és el quid de la qüestió, amb o sense pressa!

Garcia Albiol, l'oracle

No sé si entre les seves qualitats, que alguna deu tenir, si més no basquetbolística, hi ha la d'endevinació, la d'oracle; Xavier Garcia Albiol va passar-se la campanya electoral del 27S repartint el titular "s'ha acabat la broma", però rere el titular advertia que "a cada acció (s'entén que de caràcter sobiranista per part del govern actual, del futur o del Parlament) hi haurà una reacció (s'entén que del govern estatal del PP)".

Si el procés d'independència és una broma, aquesta encara no s'ha acabat, malgrat Garcia Albiol i el Partit Popular de Catalunya; però tampoc s'ha acabat la broma en forma d'ofensiva que el PP, des del govern central, fa i farà contra el procés: la darrera reacció, les especials condicions del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA): una broma de mal gust!

Si la declaració de desconnexió que va aprovar el Parlament volia semblar una DUI sense ser-ho, ara aquesta decisió del FLA del govern espanyol vol semblar, sense ser-ho, una intervenció estil article 155 de la Constitució Espanyola. El que va dir Garcia Albiol: acció - reacció!

Si el procés és una broma, tenim rialles assegurades per estona... i ja sabem que qui riu primer plora darrer; o era riu bé qui diu darrer?!

Garcia Albiol, però, té un altre oracle per demostrar: la investidura del president Mas amb el vot favorable de la CUP, tal i com va predir dies enrere, provocant en directe a la televisió a Antonio Baños. Deia Garcia Albiol que l'acord d'investidura arribaria abans de l'inici de la campanya electoral, tot i que l'ANC ha avançat la data de caducitat de l'acord per aquest proper divendres, dia 27 de novembre.

Els camins de la política catalana són, des del 27S i sobretot des de la fallida segona votació d'investidura, inescrutables... i terriblement perillosos (o no?) si l'oracle ha de ser Xavier Garcia Albiol!

Negarà 3 vegades abans que canti el gall?

I finalment va concloure tot dient: "... aquesta mateixa nit, abans que canti el gall, tu m'hauràs negat tres vegades".

Però l'Antonio Baños de la CUP va callar, car ja l'havia negat dues vegades en la negra nit de la investidura, per ara fallida, del president Mas.

La CUP no negarà per tercera vegada la investidura del president Mas; de produir-se una nova votació serà conseqüència de l'acord al que finalment (fatalment?) hagin pogut arribar. A aquestes alçades ja no sé si l'acord seria la millor de les notícies, doncs és cert que rere els titulars dels atemptats de París el procés va fent via per un camí mai transitat abans, un camí incert en el que Junts pel Sí, i especialment CDC, s'hi obre pas matxet en mà. El discurs de CDC s'ha tensat en relació a l'enroc que, per ells i molts independentistes, la CUP sotmet a la investidura del president Mas, i per tant, per molts, sotmet al procés.

Naturalment si no hi ha acord no hi haurà nova votació i es deixarà morir la intensa, i tendra, onzena legislatura, d'inanició.

De convocar-se de nou eleccions la traïció de la CUP, als ulls i per boca de molts independentistes de Junts pel Sí, assolirà tals cotes que la qualificació "d'alta" quedarà curta!

No sé si aquests dies la CUP calibra quina traïció és pitjor, si la suposada, i presumpta, al procés, o l'auto-traició que, també presumptament, es farien a sí mateixos contradient una de les promeses, i premisses, electorals més reiterades abans, durant i després del 27S: no investirem Mas president!

Garcia Albiol provocava Antonio Baños l'altre dia a la televisió assegurant que el líder de la CUP, i totes les seves assembles, s'haurien de menjar amb patates tal promesa electoral, pronosticant un acord entre Junts pel Sí i la CUP per investir Mas abans del 4 de desembre, inici de la campanya electoral del 20D.

Més aviat ha situat un termini per l'acord l'ANC: el 27 de novembre. No sé si els partits ja comencen a calcular si el cost d'un mal acord, d'un acord forçat, no seria pitjor que la convocatòria d'unes noves eleccions... De moment tots els camins, fins i tot aquest desconegut i incert pel qual circula el procés, el desgasten...

De totes les incerteses possibles de moment l'única certesa sembla ser que la CUP no negarà per tercera vegada la investidura del president Mas: o votarà a favor o callarà. I si calla llavors molts amb ganes li podran retreure i dir que hauran fet del seu silenci paraula i que, com ja van dir en una piulada esborrada, s'hauran alineat amb l'eix del mal.

Inevitablement, aviat, cantarà el gall!

La llista amb (del) president

Imatge: EFE

Al final la "llista amb sense polítics" ha acabat essent amb polítics, com era d'esperar i preveure...

Anunciat l'acord i coneguts els primers llocs de la llista la meva primera impressió va ser: el president Mas ja té la llista que anhelava, la que va demanar el 25 de novembre de 2014 i que una setmana més tard Oriol Junqueras li va negar.

El president Mas ha demostrat una habilitat que ni el president Maragall ni el president Montilla van saber explotar, en cas que la tinguessin: créixer políticament amb (gràcies al) el càrrec de president. La pilotada a la teulada ha resultat ser gran jugada!

És evident que el president Mas ha fet un pas al costat, més que un pas enrere, no encapçalant la llista, però és molt més el que hi guanya que no el que hi perd: neutralitza ERC i sobretot manté, malgrat no ser cap de llista, la condició de presidenciable.

Suposo que el debat dins d'ERC aquests darrers dies deu haver estat dens i intens, doncs el que fins fa poc defensaven (llistes separades) s'ha fos com un terrós de sucre; novament ERC i Oriol Junqueras es sacrifiquen, diuen ells, pel país; si mai hi ha hagut un pols entre Mas i Junqueras, de nou Mas l'ha guanyat.

Però ERC podrà seguir fent, voluntàriament o no, de llebre de CDC en el procés, essent la garantia que la nova coalició "esquerravergent" només té la independència a l'horitzó i com a únic destí.

Mas no serà el cap de llista, però sí el presidenciable! 

La jugada és hàbil, doncs els altres s'hi presten i ho accepten, però també té els seus riscos: no tots els independentistes volen Mas, de nou, de president; entre molts altres arguments la CUP ben segur utilitzarà aquest d'una manera més o menys explícita.

Sigui com sigui Mas s'ha assegurat seguir essent l'alfa del procés!

La llista finalment no és unitària ni sense polítics, és la llista amb el president per alguns, la llista del president per d'altres!

La llista amb sense polítics

La llista és el Sant Greal del sobiranisme, en aquests darrers dies de precampanya d'unes eleccions, les del 27 de setembre, que ben aviat hauran de ser convocades.

El debat de la llista semblava acabat però després de les eleccions municipals el president Mas l'ha desenterrat i ha tornat, com un zombi, amb major virulència, intensitat! El president Mas l'ha desenterrat i les enquestes han fet la resta!

La potencial llista unitària sobiranista va mutant en funció del minut i resultat d'aquesta precampanya, també en funció de qui la centra, partit o entitat sobiranista, per tal que els altres rematin a gol, l'acceptin!

Com més ens apropem al 27S, més es va definint la graella de sortida per  la  cursa electoral!

ICV ha vist clara la seva jugada, després de provar-la amb èxit a les municipals: sumar amb Podem, tot i que alguns diuen diluir-s'hi; les esquerres de més a l'esquerra poc o gens sobiranistes estan disposades a sumar per fer primer un gir més social que nacional... Sí es pot!

El PP, Ciutadans, Unió i el PSC concorreran amb llurs sigles, amb intencions divergents a nivell social, més confluents, PP a banda, a nivell nacional, amb tints més o menys federals...

Caldrà veure què fan finalment CDC, ERC i la CUP; fins fa poc semblava que ERC i la CUP preferien anar per separat, però la pilotada a la teulada del president Mas a les entitats sobiranistes els ha obligat a fer un canvi de timó en el seu argumentari i a plantejar, també ara l'opció d'una sola llista pel Sí!

ERC i la CUP semblen disposades a sumar-se a una "llista civil" amb polítics, però sense polítics en actiu però CDC sembla resistir-se a fer (o a participar de) qualsevol llista sense el president Mas...

La "llista civil amb sense polítics" és, per a mi i a hores d'ara, tot un misteri, un sudoku de dificultat màxima. Junts o separats és evident, natural i legítim que cada partit defensi, per sobre o sota els interessos que anomenen "de país" els propis de partit...

La "llista amb sense polítics" pot agradar molt a molts, però sembla que no per igual a tots... Aquesta possible "llista civil amb sense polítics" té el risc de convertir-se en llegenda, com el Sant Greal: hi era però ningú, encara, l'ha trobat!