dissabte, 30 de gener del 2021

"Lola". Minuts Musicals amb nom propi


Coetanis de The Beatles, i pràcticament tan longeus com The Rolling Stones, The Kinks és un dels grans grups britànics de rock que van marcar, a principis dels anys seixanta, la música per sempre més.

El seu primer gran èxit va ser, l'any 1964, "You Really Got Me", i entre els seus grans èxits hi ha una cançó, publicada l'any 1970, que té non de dona: "Lola".

La cançó explica la trobada entre un jove i un travesti en una discoteca de Londres, tot i que el jove ingora en un principi aquesta condició de la "Lola", tot i que per poc que ballen junts la va descobrint:
"no sóc ximple, però no ho puc entendre
per què caminava com una dona
i parlava com un home...
"

És clar que al final tampoc sembla importar-li massa, aquest detall...
"Doncs no sóc l'home més masculí del món
però sé el que sóc i m’alegro de ser home
i la Lola també
"

La cançó diu quelcom ara un xic més acceptat a la nostra societat: "Girls will be boys and boys will be girls..."

Més enllà d'aquesta història la cançó va haver de refer un fragment de la lletra, canviant, per raons comercials, el "it tastes just like coca cola" per "it tastes just like cherry cola", ja que la televisió britànica va interpretar que la cançó contenia un emplaçament publicitari; hi ha, doncs, gravacions amb una versió, i gravacions amb l'altra...

De cançons amb en nom de Lola n'hi ha més, i segurament de seguida ens venen al cap l'havanera "La bella Lola" o la "Lola" de Pastora ("no me llames Dolores, llámame Lola..."), però jo avui em quedo amb aquesta genuïna i icònica "Lola" de The Kinks!

divendres, 29 de gener del 2021

Les cites dels llibres. "La força d'un destí" de Martí Gironell

A l'espera de llegir "Paraula de Jueu" encara assaboreixo la trepidant vida de Ceferino Carrión que Martí Gironell relata amb la seva destresa literària a "La força d'un destí".

El llibre, com la vida del protagonista, és de pel·lícula, i m'agradaria veure-la algun dia, que llegint el llibre hom passa les pàgines com qui passa les seqüències d'un metratge; hi ha llibres que ja ho tenen, això, que els llegeixes i hi veus la pel·lícula!

Aquest llibre, com els vins de Jean Leon, em sembla que envellirà bé i esdevindrà (si no ho és ja) un gran reserva! I com tot bon llibre té, al principi, un parell de cites que ja anuncien, a mode de tast, el "bouquet" que hi trobarem a cada pàgina...

"El caràcter de l'emigrant sobreviu, almenys, en els objectes". "Gegants de gel", Joan Benesiu.

"Fes el que puguis, amb el que tinguis, allà on siguis". Theodore Roosvelt.
Com diu en Gironell quan s'acomiada, salut i llibres!

dijous, 28 de gener del 2021

Un cinema de pel·lícula!


Ara que hi ha sales de cinema que, temporalment, tanquen per la manca d'estrenes i de públic, recupero un escrit que vaig escriure a mitjans d'abril de 2003 com a carta al lector; no recordo si es va publicar aleshores... el publico avui!

Dilluns 14 d'abril de 2003 a la nit; darrera sessió de la pel·lícula "La Prueba" a la sala 1 dels Cinemes Oscar (avui es diuen Ocine...).

Avançada la pel·lícula la pantalla comença a perdre, intermitentment, intensitat de llum. Les nostres pupil·les, que no delaten mentides com les de pel·lícula, s'incomoden... Passen els minuts i, malgrat la tensió que es respira en l'encara no vintena d'espectadors, la projecció segueix.

La pel·lícula arriba al seu punt àlgid (punt molt baix, per cert) quan es produeix una interrupció en la projecció; la pantalla s'apaga, es fon en negre. Un noi que tinc quatre files al davant aplaudeix; quatre noies de tres files sobre meu riuen (de fet han entrat rient i han seguit rialleres tota l'estona, posant-hi més bon humor que indignació...). Els llums s'encenen uns instants i s'apaguen; minuts més tard es torna a recuperar la projecció.

Les intermitències en la intensitat de la llum no han variat; la pel·lícula avança algunes seqüències, però es torna a parar la projecció. Una fila més amunt una parella es comença a indignar; un fila més avall un noi fa petar els llavis i s'incomoda, no troba el lloc a la butaca i comença a preparar-se pel què pugui passar (comenta al noi que l'acompanya que l'Al Pacino l'està decebent...). Les noies rialleres segueixen rient, dues amb més pudor, les altres dues deixant-se anar...

Es comencen a fer les primeres amenaces d'aprofitar el temps, és a dir, d'anar al lavabo. Les mirades fa estona que no es centren en la pantalla, sinó en el projector. Ningú es mou. La pel·lícula es reivindica de nou, però no millora; novament la pantalla s'ennegreix. Les noies, i un noi que no identifico, exclamen a l'uníson un satíric "joder" (amb perdó), mentre la parella indignada del primer tall comença a discutir què fan, si marxen o no...

Per fi, tímidament, l'acomodador apareix, però no diu res; davant la interpel·lació d'alguns espectadors diu: "s'ha fos una bombeta del projector i ha de venir l'encarregat."

Minuts més tard descobrim que, tal i com havia insinuat un noi de cinc files més avall, l'encarregat és a casa seva (i probablement dormint...). Les dues noies més rialleres van al lavabo; una parella discreta també. La parella indignada decideix marxar, indignada. No hi ha massa explicacions, però majoritàriament tothom s'espera entre la butaca i la tassa del vàter.

L'acomodador marxa; quan torna sentencia: "no es pot solucionar el problema i amb l'entrada tindrem dret a una sessió gratuïta." 

Jo penso que el més just seria la gratuïtat d'aquesta sessió i la compensació amb una altra gratuïta, però és el que hi ha... Així doncs tothom, menys la parella indignada que indignada ha marxat, fem cua per a la compensació d'una propera pel·lícula i marxar, vés quin remei, cap a casa...

Malgrat tot jo marxo content, no per la compensació, evidentment, sinó per la certesa que la pel·lícula bona ha estat la que s'ha projectat des de les butaques de la sala de cinema; al capdavall potser aquest era l'únic i millor final possible!

dimecres, 27 de gener del 2021

Faves comptades


A diferència d'en Loquillo, que volia un camió, jo per ser feliç en faig prou amb una bona ració de faves!

I és que la felicitat a vegades, literalment, són faves comptades! I dic comptades perquè a casa només en mengem jo i, una mica, la meva filla gran...

No solen agradar massa, les faves, i sospito que a les persones que ens agraden, més que agradar-nos ens apassionen! Amb les faves no sol haver-hi terme mig: o les detestes o t'encanten!

No sé, jo les faves les trobo molt agraïdes, ja que combinen molt bé amb un munt d'aliments, i per mi la gràcia és que no n'hi ha cap que en dissimuli el seu particular sabor...

Ahir a casa vaig fer faves, i avui per dinar faré festa major! A vegades no cal res més, tan sols un punyat de faves comptades, i el que arrepleguem de la nevera i el rebost!

dimarts, 26 de gener del 2021

A Twitter, amb dos collons!


D'entrada us voldria demanar disculpes per l'exabrupte del títol, però no he sabut trobar altra manera de titular-lo... Intentaré explicar-me.

Aquests dies estic participant en una formació per a potenciar l'ús de les eines i xarxes socials en els processos d'intermediació i inserció laboral i, en una de les imatges que el formador ens va passar sobre l'ús de les diferents xarxes socials, una dada em va cridar especialment l'atenció: la notable diferència entre usuaris homes i dones de Twitter, especialment en les franges d'edat a partir de 25 anys.

Aquestes dades no es reprodueixen de la mateixa manera, per exemple, a Facebook (més homes, però no en tanta proporció) o a Instagram (més equilibrat), en les que no hi ha una diferència tant significativa entre usuaris homes i dones.

El formador va seguir amb la seva explicació i fins i tot va saltar de diapositiva, però jo encara estava encallat amb la gràfica de Twitter, i no vaig poder evitar la pregunta: "perdona Iván que torni enrere però, com és que hi ha una diferència tan gran entre usuaris homes i dones a Twitter, a diferència de les altres xarxes socials? Quin factor diferencial té Twitter?

La seva resposta em va semblar tan evident com primària: Twitter permet publicar i veure contingut per a adults, amb alguna cosa s'ha de diferenciar, va dir...

Segurament hi ha d'altres factors, m'agradaria pensar que n'hi ha molts altres, però aquest sembla plausible... Per això, ho reconec, el desafortunat títol!

En tot cas, i no només per aquest fet, és evident que a Twitter, també a diferència d'altres eines i xarxes socials, es desperten els instints més primaris, és on es conrea més mala llet, on de seguida s'insulta i es falta al respecte com si, efectivament, fos simplement una qüestió testicular, i el cervell s'aparqués a l'entrada...

dilluns, 25 de gener del 2021

14F: eleccions enverinades


Siguin el dia que siguin, i sigui quin sigui el resultat, les properes eleccions al Parlament de Catalunya ja estan enverinades.

Només faltava convidar-hi la justícia, en aquest cas de la mà del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya (TSJC), i si hi pren part és perquè així és l'estat de dret, ens agradi o no, ens convingui més o menys...

El cert és que sembla que aquesta situació es podria haver evitat, i no de poques maneres. Per començar ens hauríem estalviat tot aquest sarau si el president Torra hagués convocat les eleccions, fent ús d'una de les poques competències exclusives que té; va preferir la inhabilitació per la pancarta...

Una altra opció hauria estat, una vegada inhabilitat el president Torra, que el Parlament investís un nou president, un escenari que els mateixos partits que l'haurien d'investir van descartar, suposo, per no incrementar la tensió interna d'un govern esgotat. Aquesta opció hauria permès tenir un major control, polític i jurídic, sobre el calendari electoral...

Una altra opció hauria estat gestionar millor la suspensió, no només cercant el màxim consens, cercant sobretot la unanimitat, que no és el mateix. I fins i tot sense unanimitat, i amb el consens assolit, una altra opció que ens hauria estalviat enverinar encara més aquestes eleccions hauria estat fer un decret de suspensió irrefutable, sense escletxes.

El problema no és que es pugui impugnar un decret del govern, això és una garantia democràtica que si no la tinguéssim no viuríem en democràcia; el problema és que el decret no sigui jurídicament prou sòlid i, d'una o altra manera manera, volent protegir un dret en pugui vulnerar un altre...

I potser el principal problema és que la majoria de ciutadans de tot plegat ja en tenim la pipa plena, de la constant baralla política, fent de cada tema una nova (i esgotadora) batalla entre partits, i de la constant ingerència de la justícia en la nostra agitada vida política.

Siguin el dia que siguin, i sigui quin sigui el resultat, les properes eleccions al Parlament de Catalunya ja estan enverinades, i més enllà de les seves circumstàncies particulars, aquestes eleccions estan enverinades simplement perquè també ho està la política catalana i espanyola, que no troben la manera de resoldre un conflicte polític que segueix enverinant-ho tot...

El 14F, lluny de ser l'antídot és més verí! 

dissabte, 23 de gener del 2021

"Anna e Marco". Minuts Musicals amb nom propi

Possiblement sense Spotify potser mai hauria escoltat cap altra cançó del cantant italià Lucio Dalla, més enllà de la seva popularíssima "Caruso". Spotify és, per més que això ens inquieti, el millor prescriptor musical que podem tenir, doncs sap millor que ningú fins i tot a vegades millor que nosaltres mateixos, la música que escoltem, que ens agrada...

En una de les seves recomanacions, a saber per quin motiu o quin algoritme, fa uns anys va sonar com una cançó suggerida "Anna e Marco", i em va faltar temps per afegir-la en una de les meves llistes de reproducció.

"Anna e Marco" relata la vida de dos joves de suburbi en la recerca del seu propi camí, dos joves que es troben en un bar ("la lluna és una bola i el cel una taula de billar") i ballen, dos joves que, cadascú a la seva manera, volen fugir d'un present orfe esperança...

La cançó, com la seva veu, és intensa!

 

Va, hi afegeixo "Caruso" fent duet amb Pavarotti!

divendres, 22 de gener del 2021

Les cites dels llibres. "Atrapada al mirall", de Gemma Lienas


L'escriptora Gemma Lienas  és una de les veus imprescindibles de la nostra literatura que han contribuït a fer-nos reflexionar sobre la qüestió de gènere, el feminisme, la sexualitat, la violència masclista, la prostitució...

Els seus llibres, els de ficció i no ficció, els infantils, juvenils i d'adults, aborden els rols i estereotips de gènere i les relacions igualitàries, temes que també aborda en les seves conferències, adaptades també per a tots els públics.

Gemma Lienas va escriure, l'any 2007, la novel·la "Atrapada al mirall" (Ed. Empúries / Ed. El Aleph, 2007), en la que la protagonista, la Gina, intenta encaixar les peces del misteri de la mort de la seva amiga, la Laura, una jove mare aparentment feliç...

El llibre dedicat que tenim a casa, en aquest cas la versió castellana, té aquestes dues cites que, si bé no parlen específicament en clau de gènere, sí que ho fan de la condició humana...
"Aleshores, per primera vegada ens hem adonat que la nostra llengua no té paraules per a expressar aquesta ofensa, la destrucció d'un home. No es pot caure més baix: no existeix, no es pot imaginar condició humana més miserable. I res és nostre: ens han tret la roba, les sabates, fins i tot el cabell; si parlem, no ens escoltaran,  i si ens escoltessin, no ens entendrien. Ens trauran també el nom: i si el volem conservar haurem de trobar entre nosaltres la força per fer-ho, fer-ho de manera que, rere el nom, resti quelcom de nosaltres, de nosaltres tal com érem." Primo Levi, "Si això és un home".
"Ell era qui suggeria les preguntes i les respostes. Era el seu torturador, el seu protector, el seu inquisidor i amic." Geroge Orwell, "1984".
Amb una trama psicològica intensa, el llibre ens planta davant el mirall a cadascú i cadascuna de nosaltres, sense excepció!

dijous, 21 de gener del 2021

Penellons

Hi ha paraules que fan olor de passat, potser perquè avui, pel motiu que sigui, no formen part del nostre vocabulari quotidià; naftalina en podria ser un bon exemple, sobretot perquè als armaris ara hi posem més aviat saquets perfumats...

Hi ha paraules que fan olor de passat, i com (la) naftalina fins i tot fan olor de post guerra, per exemple penelló, paraula que solem associar, no descarto que manera desencertada, a la precarietat de qui els pateix.

No sé, la paraula penelló la posaria al costat d'estraperlo i de les "gomas" i "lavajes" de la cançó "Temps era temps" d'en Serrat... El cas és que, com fent un salt en el temps, ara tan de moda a les sèries de televisió, els penellons van fer-se presents en el nostre present de forma, ho reconec, sorprenent i inesperada, i alhora de forma totalment lògica, l'altre dia.

Per un motiu que ara no ve al cas, parlant amb una pediatra del CAP de les condicions de l'alumnat a les escoles i instituts, va dir-nos que no són pocs els casos d'alumnes amb penellons, i ho atribuïa a la fred que la mainada passa a les aules, al llarg de tota la jornada escolar, fent classe amb les finestres obertes.

I si bé és cert que que van ben abrigats, fins i tot amb mantes, segurament no n'hi van prou de peus, amb mitjons d'aquells sense canya i sabates poc adequades...

No sé si caldria que la mainada anés a classe amb peücs, o potser millor, ara que igualment no poden anar a esquiar, amb "descansos", una paraula que, per a mi, com els penellons, forma més part del passat que del present, per no parlar del futur...

dimecres, 20 de gener del 2021

Més culpes, menys responsabilitats


Diuen els cronistes i analistes polítics, i potser aviat també els historiadors, que fa uns anys la política catalana va fer girar el seu eix passant del clàssic esquerra - dreta a l'actual independentista - unionista; aquests girs passen fins i tot a escala mundial: al seu dia també vam passar de mirar-nos el món des de la perspectiva de l'eix occident - orient, a fer-ho des de la perspectiva nord - sud...

Quan la política catalana es governava des de l'eix esquerra - dreta es parlava de l'oasi català, i si un programa simbolitzava (quasi) a la perfecció aquest oasi era el programa del circuit català de Televisió Espanyola "La barberia", una tertúlia esportiva participada per membres de diferents partits polítics que, si bé és cert que parlaven sobretot del Barça, ho feien amb una cordialitat i respecte que avui costaria de sostenir més enllà de dos programes, fins i tot entre companys d'eix! Potser també hi ajudava que aleshores no hi havia Twitter...

Ja fa anys que aquell oasi és un miratge i que avui la política es defineix més per la confrontació que per l'acord, més per la discrepància que pel consens, més per les culpes que per les responsabilitats.

Un bon exemple són les eleccions del 30 de maig, o del 14 de febrer, o del dia que finalment es facin; aquests dies els partits han començat una nova batalla, han començat a afilar els llapis per escriure el relat que culparà a uns, o a als altres, del que passi o deixi de passar el dia que votem en relació als resultats i a la situació epidemiològica.

Com més culpes reparteixen menys responsabilitats assumeixen, i el problema no és només que ho facin, sinó que nosaltres els hi permetem i, d'alguna manera, hi contribuïm.

Jo ja no és que enyori l'època de l'oasi català, que potser no era tan oasi, sinó que m'entristeix que ja quasi ni recordem que un dia ens vam creure que, com va escriure i practicar Rafael Campalans, política vol dir pedagogia.

dimarts, 19 de gener del 2021

El Barça segueix perdent títols...


El Barça de futbol va perdre diumenge la Supercopa d'Espanya davant un combatiu Athletic Club. La derrota és dolorosa, ja que a pocs minuts del final del partit anava guanyant, i semblava que ni la victòria ni el títol s'escaparien...

L'Athletic Club no només va empatar in extremis per forçar la pròrroga, també va saber colpejar primer en el temps extra, i finalment se'n va endur el títol merescudament, vencent el Real Madrid a la semifinal, i el Barça a la final. Els lleons tornen a rugir!

Els darrers minuts del partit, just abans d'encaixar el gol que va forçar la pròrroga, em van semblar una versió reduïda del Barça de final de temporada quan, essent líder provisional a la represa de la competició després de l'aturada pel confinament, l'equip va defallir i no va saber mantenir el seu avantatge, i va servir en safata de plata la Lliga al Real Madrid, més constant aquelles darreres jornades.

La manca de competitivitat va fer-li perdre la Lliga, i ara la Supercopa d'Espanya, un títol, aquest darrer, que si bé no és dels importants sí que serveix per a engreixar el palmarès, i en aquest cas hauria estat un bon estímul per a un equip necessitat de títols, malgrat el joc irregular que segueix fent...

El Barça segueix perdent títols, i els perd essencialment perquè no juga bé; la història del club demostra que el Barça, generalment, quan juga bé guanya títols, i quan el joc és irregular els perd o, a vegades, ni tan sols els competeix, com passa de fa uns anys amb la Lliga de Campions.

La part positiva de la derrota a la final de la Supercopa d'Espanya és que no hi ha títol que pugui dissimular el mal moment de l'equip, tot i la certa millora en els darrers partits, i el mal moment no només s'explica per a qüestions tècniques i tàctiques, també per a qüestions mentals.

El Barça de bàsquet fa un temps que també va passar per una crisi de competitivitat, fins que Pesic va començar a recuperar l'equip, i ara el Barça de Jasikevicius ja és un equip que, els guanyi o no, pot competir els títols!

La feina que té Koeman és ingent, i més amb la possible marxa de Messi a final de temporada, i amb un club institucionalment fràgil, immers en un procés electoral, ara també prorrogat.

Per mi el Barça pot seguir perdent títols, que el que espero que sàpiga i pugui fer Koeman és, simplement, recuperar mentalment i esportiva l'equip. Els títols, si es fa bé aquest treball, ja arribaran...

dilluns, 18 de gener del 2021

Qui estigui lliure d'electoralisme que llanci la primera enquesta


D'acord, arribats a aquest punt possiblement el més indicat era posposar les eleccions al Parlament de Catalunya, previstes de fa mesos pel 14 de febrer.

Per aquest punt em refereixo al punt de les dades epidemiològiques, tot i que ja sabem que, per més que alguns partits ho neguin, aquest no ha estat l'únic motiu de la suspensió... 

Sigui com sigui, i més enllà de les responsabilitats de cadascú i les circumstàncies del moment, el problema és, precisament, haver arribat a aquest punt, sobretot pel risc de trepitjar jurídicament terreny, a banda de verge i desconegut, políticament pantanós... 

I en aquest punt hi hem arribat per una sèrie de decisions polítiques i sanitàries aparentment inconnexes, però que juntes configuren un (possible) relat de com hem arribat a la decisió de posposar unes eleccions convocades, quelcom a banda d'inèdit, realment transcendent, més del que la majoria ens pensem. 

Per començar caldria recordar que tal dia farà un any el president Torra va dir que el seu govern estava acabat i que després de l'aprovació dels pressupostos convocaria eleccions, però va arribar la pandèmia i ni amb els pressupostos aprovats les va convocar

Finalment va preferir, en comptes de convocar-les, acabar amb la seva presidència, el seu govern i aquesta legislatura amb la seva inhabilitació per la pancarta. No sé si, també amb la perspectiva que ara tenim, aquella controvertida decisió ha representat un impuls pel procés, no sé si també avui podem definir-la com una jugada mestra! 

Potser la jugada mestra era guanyar temps per a l'enèsima descomposició i recomposició de l'espai convergent, temps que Junts necessitava per a la posta a punt del seu projecte polític precisament per a les eleccions... 

Una altra decisió té a veure amb les dades epidemiològiques i les dates de Nadal. Quan semblava, just abans de Nadal, que amb les creixents dades de la pandèmia potser es restringirien les mesures de les trobades familiars, no es va fer, i no sé si ara en rebem les conseqüències, o si les dades d'ara eren igualment inevitables

En tot cas sorprèn que just després de les festes de Nadal des del Departament de Salut es doni a conèixer un estudi que situa la majoria de contagis en trobades familiars en cases particulars... Idò, prendrien el govern ara, amb aquestes dades, la mateixa decisió? 

En fi, qui estigui lliure d'electoralisme que llanci la primera enquesta, que tots els partits, sense excepció, s'han posicionat en relació a la suspensió de la data del 14 de febrer amb les dades sanitàries en una mà, i les enquestes, o els seus interessos particulars, en l'altra...

Personalment, i arribats a aquest punt, no em fa tanta mandra la pròrroga d'un govern en funcions, sense president i barallat internament, com l'allargament d'aquesta esgotadora precampanya... 

dissabte, 16 de gener del 2021

"Vincent". Minuts Musicals amb nom propi


El cantautor nord americà Don McLean va escriure i cantar, l'any 1971, que el dimarts 3 de febrer de 1959 va ser "el dia que va morir la música!"

Aquell fatídic dia van morir els músics Buddy Holly, Ritchie Valens i The Big Bopper en un accident d'avioneta durant la gira que estaven fent per els Estats Units; Don McLean els va retre homenatge amb la cançó "American Pie", publicada l'any 1971 en el seu segon disc, de títol homònim.

"American Pie", la cançó de més èxit de McLean, no és l'únic homenatge que contenia aquell disc; també hi trobem una altra de les grans cançons del cantautor nord americà, "Vincent", una cançó que va escriure després de llegir un llibre sobre la vida del pintor Vincent Van Gogh.

Pinzellada a pinzellada Don McLean va descrivint, vers a vers, l'obra i (desafortunada) vida del pintor i de la seva nit estrellada...  

L'obra del pintor ha estat objecte de subhasta en més d'una ocasió, i curiosament la lletra manuscrita d'aquesta cançó, escrita a llapis pel cantant en unes catorze pàgines farcides de correccions, es va subhastar mesos enrere amb un preu inicial de sortida de 1,5 milions de dòlars!

Anys enrere també es va subhastar la lletra de la cançó "American Pie", per un preu de 1,2 milions de dòlars... Paradoxalment les lletres, les literals que McLean va escriure del seu puny, valen més que les seves cançons... És clar que hi ha cançons que, possiblement, tenen un valor incalculable!

divendres, 15 de gener del 2021

Les cites dels llibres. "Alegra'm la vida", de Guillem Terribas


Guillem Terribas no només és llibreter (ja sé que està retirat, com a llibreter, però en Terribas mereix dur el títol de llibreter indefinidament, com el tenen de per vida els presidents de la Generalitat!), és també un gran cinèfil!

Llibres i pel·lícules són dues de les seves passions (en té més i no sé si totes confessables!), però no només s'ha limitat a vendre llibres i a veure pel·lícules, també ha fet ambdues coses, ha escrit llibres i rodat pel·lícules!

Fins i tot al seu dia va escriure un llibre sobre el cinema, "Alegra'm la vida" (Columna, 2017) que conté una interessantíssima segona part en la que parla, i recomana, vint-i-dues pel·lícules! Ja endevineu que la xifra no és casual...

El llibre s'obre amb aquesta breu cita, naturalment d'un dels grans directors de cinema:
"Quand on aime la vie, on va au cinéma". François Truffaut.
Quan estimem la vida, anem al cinema, tot i que no sé si això de veure cinema fora del cinema ens farà estimar-nos menys la vida...

En fi, com diu en Terribas, alegra'm la vida, que demà serà un altre dia!

dijous, 14 de gener del 2021

La caiguda d'un semi mite: el gladiador David Woods


Els semidéus són, en la mitologia clàssica, les criatures nascudes fruit de la unió d'una divinitat i d'un ésser mortal; Hèracles (Hèrcules a la mitologia romana), fill de Zeus (Júpiter a la mitologia romana) i d'Alcmena és un dels semidéus més cèlebres de la mitologia grega, i és considerat el més gran dels herois.

A la temporada 1989-1990, en un dels mítics equips del Barça de bàsquet d'Aíto García Reneneses, hi va jugar un jugador nord-americà que, sense ser  ni molt menys una estrella, va deixar petjada tot i jugar de blaugrana només una temporada: David Woods, rebatejat per la seva lluita, entrega i esforç sempre que sortia com "el gladiador"!

Sense arribar a la categoria de mite, com si el mític Audie Norris a qui va suplir per una lesió, podem considerar-lo semi mite, si més no per la merescuda denominació de gladiador...

A banda del Barça David Woods també va jugar en altres equips ACB, pel que per poc bàsquet que veiéssiu entre finals dels anys vuitanta i principis del dos mil segur que el recordareu...

La setmana passada David Woods va reaparèixer inesperadament de nou a les nostres pandèmiques vides, i el vam veure als mitjans de comunicació i a les xarxes socials com un "gladiador" més de la marxa de fervents simpatitzants de Donald Trump a Washington, vestit amb un xandall amb la bandera nord americana i bufant un corn, tot i que ell no va ser dels que va assaltar el Capitoli!

Devot creient i ultraconservador, David Woods va assegurar participar a la marxa "Trumpista" només per a resar i donar suport al president, desvinculant-se dels assaltants i els fets violents que es van produir en la protesta i assalt al Capitoli.

En fi, personalment m'agradava més quan vestia de curt, especialment aquella temporada de blaugrana, i lluitava per cada pilota a la pista... És el que tenen alguns mites, o semi mites, que algun dia, simplement, cauen...

dimecres, 13 de gener del 2021

Vostè pregunta


Quan ens pregunten, quan algú ens fa una pregunta, generalment responem. És la trampa de les preguntes, que ens inciten a respondre-les, encara que no en coneguem la resposta correcta (cas que n'hi hagi), encara que no sabem què respondre...

Si ens pregunten responem, a vegades amb una fugida d'estudi, o bé amb una altra pregunta, o fins i tot sense dir paraula, amb un gest que ho diu tot! Sigui com sigui responem; aquesta és la màgia de les preguntes...

De fet a vegades és més difícil fer la pregunta correcta que trobar la resposta correcta, i és que fins i tot hi ha qui eleva les preguntes a art, amb allò de l'art de preguntar...

Preguntar és necessari per a conèixer
, per a aprendre, per a descobrir, tant si la pregunta la fem a algú altre, com si ens la fem a nosaltres mateixos; el problema el tenim, a vegades, quan responem, fins i tot a nosaltres mateixos, sense haver escoltat la pregunta, fent-li cas omís!

La pregunta és un element clau, per exemple, en els processos de selecció de personal, en les entrevistes de feina, tant pel que ens poden o preguntar, com pel que les preguntes amaguen, el que ens pregunten de forma implícita i no sempre evident, les temudes preguntes trampa... La literatura, en l'àmbit dels recursos humans, és basta i extensa.

Davant una entrevista de selecció generalment ens preparem molt les respostes, intuint les preguntes que ens faran, però poques vegades ens preparem les preguntes que nosaltres també hem de fer. Si preguntar és necessari per a conèixer, és important preguntar per conèixer el lloc on volem anar a treballar, i la millor eina que tenim a l'abast és la pregunta.

En èpoques com aquesta que estem vivint, curulla d'incerteses, és normal tenir més preguntes que respostes, i més quan cada resposta genera noves preguntes... No trobar, ni tenir respostes a vegades es angoixant!

Malgrat això, i per més que a vegades ens incomodin, i a risc d'haver-ne de suportar alguna d'impertinent, les preguntes no només són importants, també són necessàries.

Joaquim Maria Puyal, insigne periodista ara retirat, a finals dels anys setanta del segle passat va apropar-nos a l'art de preguntar amb el programa de televisió "Vostè pregunta", i és que com demostrava aquell programa, i tants altres després, la pregunta és ineludible, i a vegades és fins i tot millor que la resposta!

dimarts, 12 de gener del 2021

Més cultura?


Setmanes enrere vaig veure, en l'espai que els autobusos urbans de Girona reserven a la publicitat, un anunci de la Generalitat de Catalunya en favor de la cultura: "Més cultura", deia l'eslògan... Al veure'l instintivament vaig pensar: quins pebrots!

Fa temps que el sector de la cultura reclama el 2%, és a dir, que el 2% del pressupost de la Generalitat estigui destinat a la cultura; actualment no arriba a l'1%...

En aquesta pandèmia del coronavirus el de la cultura també ha estat un dels sectors més perjudicats, i tot i que mesos enrere el govern de la Generalitat va declarar la cultura com un bé essencial, tampoc ara, amb les noves restriccions, ha format part dels serveis essencials... Teatres i sales de música romanen tancats, donant a entendre que la cultura (tampoc) és segura.

Ignoro el cost d'aquesta campanya publicitària de la Generalitat en favor de la cultura, però sospito que a la gent de la cultura els agradaria més alguna evidència més tangible per a comprovar que, efectivament, també tenen el suport institucional de la Generalitat de Catalunya.

Suposo que la campanya publicitària s'ha pagat amb el pressupost ja previst per a aquestes campanyes, no en dubto, però veure la publicitat als autobusos i l'agenda cultural buida no deixa de ser una paradoxa (una més d'aquest temps convuls que estem vivint), a banda d'una putada, ja em perdonareu, per a la gent que s'hi guanya les garrofes...

dilluns, 11 de gener del 2021

Trump, més piròman que bomber...


Hi ha qui ha definit l'encara president dels Estats Units d'Amèrica, Donald Trump, com un bomber piròman en relació a l'assalt al Capitoli per part de fervents (i peculiars) seguidors seus, primer animant-los i després fent veure que els convidava a marxar...

Em sembla que la definició no és del tot ajustada, ja que de bomber no en té res; més aviat va voler apagar el foc amb gasolina, reiterant i insistint en el frau electoral i donant suport als assaltants. Quina vergonya, quina barra!

Trump ha esdevingut un personatge patètic i s'ha acabat convertint, en aquest final de mandat, en la pitjor caricatura d'ell mateix. Fins i tot el seu (fins ara) fidel escuder, el vicepresident Mike Pence, se'n va desmarcar, i Trump ja el va acusar de no tenir prou coratge, i els seus seguidors de traïdor, demanant-ne fins i tot l'execució!

Sí que en devien tenir, de coratge, les persones que, amb una sorprenent (i preocupant) facilitat van assaltar el Capitoli oferint-nos unes lamentables imatges, senyal de fins a quin punt poden arribar els populismes, per més que tot plegat semblés una bretolada... No era una bretolada, sinó un atac contra la democràcia, hi ha qui diu que fins i tot un intent de cop d'estat!

L'assalt el va atiar Trump hores abans en el seu míting, i l'atia constantment quan piula posant en dubte el sistema polític i jurídic del seu país, quan sense pudor menteix i acusa sense proves, conscient que hi haurà qui, de les seves mentides, en farà la més absoluta de la veritat. Afortunadament les seves piulades incendiàries han acabat apagant el seu perfil a Twitter...

Així funcionen els populismes, així es van cuinant a foc lent gràcies als mitjans afins i a les xarxes, mentida a mentida, amb posicionaments extrems que no toleren el més mínim matís: amb mi o contra mi!

Podem pensar que part de la societat nord-americana està malalta, subjugada a la voluntat de Trump, encegada per la seva autoritat i poderosa figura, figura exaltada de forma messiànica, esdevinguda paradoxalment símbol del contrapoder; podem pensar que, com els romans als ulls dels gals, estan bojos aquests nord-americans, però el fenomen Trump no és únic, i d'alguna manera també es fa present arreu del planeta, també a Europa...

Potser (espero) Trump deixarà de ser president dels Estats Units d'aquí uns dies, però ni el personatge ni el fenomen desapareixeran, ans al contrari, com tampoc ho faran els populismes que, emprant els mateixos mètodes, campen arreu, també a Europa...

Els bombers piròmans no són bombers, són sobretot piròmans; llàstima que a vegades, com en el llop, hi ha qui només els hi veu la pell de xai...

dissabte, 9 de gener del 2021

"Jolene". Minuts Musicals amb nom propi


Aquests dies de Nadal, amb les restriccions de mobilitat, qui més qui menys ha fet, com de fet des de l'inici de la pandèmia, un major consum de productes audiovisuals, és a dir, pel·lícules i sèries.

L'altre dia a casa vam mirar Dumplin', una pel·lícula que narra la quasi inexistent, tot i que inevitable, relació entre una jove una mica obesa i la seva mare (Jennifer Aniston), exreina de la bellesa i ànima d'un dels molts concursos de bellesa que s'organitzen a Texas.

La jove protagonista comparteix amb la seva tia, la germana de la mare, l'admiració per la cantant i actriu Dolly Parton, referent indiscutible de la música country, i les seves cançons formen part de la banda sonora.

Entre elles hi ha "Jolene", una de les grans cançons de Dolly Parton, i que com la jove protagonista de la pel·lícula, parla de les inseguretats; i si en la pel·lícula suren les inseguretats de la jove protagonista sobre el seu cos, les de la cançó tenen a veure amb el perill que aquesta "Jolene" li pispés el marit a la cantant... No va acabar passant!

La cançó, composada als anys setanta del segle passat, també va sonar molt, recentment, gràcies al documental de Netflix "Dolly Parton: Acordes del corazón", essent "Jolene" el títol del primer capítol.

El tema és molt conegut i popular i, entre d'altres, ha estat versionat per Olivia Newton-Jones o Miley Cyrus... L'escoltarem de la mà, i la veu, de la pròpia Dolly Parton!

divendres, 8 de gener del 2021

Les cites dels llibres. "Elegies", de Quim Espanyol


Algunes vegades, quan comencem a llegir un llibre, no llegim directament i d'entrada el text de qui l'ha escrit, sinó un text breu, un fragment, una cita d'un text que l'autor o autora vol, per algun motiu (algunes vegades més evident que d'altres), que llegim.

Aquestes cites són un petit tresor, un regal que ens fa l'autor o autora, fent alhora un reconeixement explícit a l'autor o autora del text citat.

Ignoro si aquestes cites també formen part del debat de l'edició del llibre, i si tenen el mateix tractament, entre qui escriu el llibre i qui l'edita, que el títol o la portada... 

Sigui com sigui a mi m'agrada trobar-me-les, que són com aquells curtmetratges que a vegades es passen abans d'una pel·lícula, i que en ocasions són més bons que la pel·lícula i tot!

Els divendres d'aquest 2021 aniran de cites, d'aquests petits homenatges que els escriptors i escriptores fan a les plomes que admiren, i que els i les lectores ens trobem gratament.

Per començar he triat un dels llibres que m'estic llegint, "Elegies" (Edicions de 1984, 2018) de l'arquitecte, poeta i escriptor Quim Español. El poemari que recull té tres parts i al principi de cadascuna d'elles té tres cites, i avui en comparteixo una de cada una de les parts:

"Molt aviat a la vida és massa tard." Marguerite Duras.

"En aquest gran dormitori - com un text taoista diu de l'univers -, el malson és l'única forma de lucidesa." Emil Cioran.

"No podrem mai, en el mar dels temps, tirar l'àncora algun dia?" Alphonse de Lamartine.

Sense desmerèixer-los, només faltaria, hi ha cites que bé valen un llibre!

dijous, 7 de gener del 2021

El millor propòsit per al 2021!


Ja teniu propòsit per aquest 2021? Encara hi sou a temps, encara us en podeu proposar un, que només fa una setmana que tenim l'any estrenat!

Els bons propòsits són, segurament, aquells que es compleixen, els que ens comprometen i, d'una o altra manera, acabem acomplint; però ja sabem que si quelcom caracteritza els propòsits d'any nou, reconeguem-ho, és el seu elevat nivell d'incompliment...

Entre els propòsits clàssics, també entre els de major incompliment, hi ha el d'apuntar-se i anar al gimnàs, que tot i que d'entrada no ho sembli, són dues coses diferents, i és que no n'hi ha prou amb pagar la quota, també cal anar-hi i suar la cansalada! Si només paguem la quota l'únic que s'aprima és la nostra economia...

Pagar la quota del gimnàs i no anar-hi, doncs, alimenta per partida doble el sentiment de culpa: primer per no fer l'exercici que ens havíem proposat fer, i després per pagar fútilment per un servei que no utilitzem, per regalar els diners al gimnàs!

Aquest 2021, però, hi ha un factor nou, té quelcom diferent, i si apuntar-vos al gimnàs continua essent un propòsit, enguany és, possiblement, el millor que us podeu proposar!

Sí, apuntar-se al gimnàs és el millor propòsit per aquest 2021; anar-hi ja serà una altra cosa, però la diferència, enguany, és que en comptes de sentir-nos culpables per ni tan sols trepitjar-lo, en podrem culpar, molt enfadats, al govern, que a partir d'avui, per exemple, els torna a tancar...

I pel que fa a la quota, com a mínim tindreu la tranquil·litat que, aquest any sí, contribueix solidàriament a mantenir viu un sector, que contribuïu a mantenir llocs de treball...

De fet estic per demanar que les quotes que pago sense possibilitat d'anar al gimnàs, aquests propers dies, puguin ser considerades, fiscalment, com a donacions a fons perdut.

Amb aquests tancaments intermitents, em temo que el veritable propòsit d'aquest any, per a moltes persones, serà desapuntar-se del gimnàs...

dimecres, 6 de gener del 2021

Donem-los carbó!


Potser ja faig salat, que els Reis d'Orient a aquestes hores ja han fet la feina i han repartit tots els regals, també tot el carbó!

I és clar, potser no n'han deixat a qui penso que, ni que fos un xic, se'l mereixeria... No sé, per exemple en Donald Trump!

Sí, ja sé que als Estats Units en principi els Reis d’Orient no hi tenen competències, que allà domina més el tema dels regals de Nadal el Pare Noel, però en Trump se'n mereix un bon sac, de carbó! I és que encara segueix, amb perdó, donant pel sac!...

En certa manera ja l'ha rebut, el carbó, no només en forma de resultat electoral, perdent les eleccions, també per com, una a una, les seves acusacions falses de frau electoral s'han anat desfent com un terrós de sucre...

Per molt que se'n mereixi, no tot el carbó ha de ser per en Donald Trump, que arreu hi ha qui, d'una o altra manera, ha acumulat mèrits aquest darrer any per rebre'n un bon sac, també a casa nostra; i com que possiblement no ens posaríem d'acord en com repartir-lo, que en aquestes qüestions la tria va per barris, també podem optar per donar-los-hi carbó el proper 14 de febrer a les eleccions al Parlament, cadascú als qui consideri que se'l mereixen més! 

No sé vosaltres, però jo tinc la impressió que en aquestes properes eleccions, votarem més en clau carbó que regal, més per demèrits que per mèrits! I qui més qui menys té carbó per repartir, i qui més qui menys té carbó per rebre!

Donem-los carbó, tot el que avui no hagin rebut!

dimarts, 5 de gener del 2021

Un rave!


Un rave no és el mateix que una "rave", tot i que per un moment (per molts moments, potser masses) hom té la impressió que al Departament d'Interior la controvertida "rave" de Llinars del Vallès li va importar un rave!

Al final la policia va intervenir, tot i que més tard del que s'esperava, i aquest episodi va servir per esquerdar (encara més) la mala maror interna del govern: resulta que Interior va dir que esperava un protocol de Salut que Salut deia que no tenia... En fi, a la majoria de nosaltres ens importa un rave aquestes batalles internes del govern, i el que esperem que faci és que governi, en el seu irremeiable llanguiment...

La "rave" de Llinars del Vallès va ser un problema, més enllà dels que el propi esdeveniment pot generar, pel context de pandèmia i confinament, esdevenint un potent focus de contagi, i sembla força clar que es podria considerar un atemptat contra la salut pública.

És clar que, a jutjar per les imatges, a la immensa majoria de les persones que van assistir-hi els importa un rave les mesures de protecció (distància, mans, mascareta), el confinament i el toc de queda, i és possible que fins i tot l'incompliment de tot plegat fos una motivació extra per assistir-hi, més enllà de la festa!

Bé, veurem com acaba tot plegat però jo no voldria acabar aquest article sense reivindicar els raves, una hortalissa tan poc valorada, en general, que protagonitza, immerescudament, aquesta expressió de desinterès i despreocupació absoluta...

Visca els raves, que no les "raves"!

dilluns, 4 de gener del 2021

Ai el 2021...


Quan anava a l'escola, fins i tot a l'institut, els primers dies de classe després de les festes de Nadal em solia equivocar a l'escriure la data, concretament l'any: escrivia l'anterior, el que havíem acomiadat dies enrere. Suposo que a vosaltres també us passava, qüestió d'inèrcia... 

De gran també m'ha passat alguna vegada, fins i tot reaccionar just a temps i aturar-me un segon després d'escriure el mes, i recordar que l'any ja és un altre!

Em sembla que aquest any, en cas d'anar a l'escola, fins i tot a l'institut, no em passaria, que el 2021 és, possiblement, l'any més invocat (i possiblement desitjat) des del 2000!

El 2020 ha estat un any tan convuls i estrany que d'alguna manera ens hem fet la il·lusió, la fantasia que, com el gos i la ràbia, deixant enrere el 2020 també deixaríem enrere tots els mals i les calamitats que ens ha portat, i que al 2021, seguint amb la il·lusió, amb la fantasia, faríem foc nou, tàbula rasa...

Aquesta fantasia s'alimenta del desig que el 2021 sigui millor que el 2020, que guanyem terreny al virus amb la vacuna i que puguem recuperar, sinó tot que és impossible, part del que el 2020 ens va prendre.

Potser sí que són massa les expectatives que depositem en el 2021, massa les esperances, doncs al capdavall el 2021 no deixa de ser, com el 2020 i la resta dels anys, una invenció, una de les moltes maneres que tenim els humans per organitzar-nos i concebre el nostre món.

La sensació és que al 2021 l'hi demanem la lluna... 

De moment, si més no en el meu cas, no s'ha produït cap efecte (màgic) 2021, i tot segueix si fa o no fa com quatre dies abans de finar el 2020, més enllà d'escriure, de moment sense equivocar-me, correctament l'any, 2021, a la llibreta de la feina! 

dissabte, 2 de gener del 2021

"Annie's Song". Minuts Musicals amb nom propi

Hi ha cançons que tenen, per títol, un nom propi. El nom d'una persona que, d'una o altra manera,  va inspirar la cançó amb tanta força que fins i tot forma part, o és completament, el títol.

Per poc que hi penseu us vindran al cap cançons amb títols farcits de noms propis, i sí, no us estranyeu si us apareixen més noms de dones que d'homes...

D'això aniran els Minuts Musicals d'aquest 2021, de cançons amb noms propis, noms que s'escriuen amb majúscules com majúscules són les cançons.

I per començar, "Annie's Song", una cançó d'amor que John Denver va composar l'any 1973 pensant en la que aleshores era la seva dona, Annie Martell Denver, després de superar, i retrobar-se, d'una petita crisi...

Sens dubte una de les millors cançons de John Denver! 

divendres, 1 de gener del 2021

No hi ha refrany que no menteixi (epíleg)


"No hi ha refrany que menteixi", diu el refrany, i tots, d'una o altra manera, tenen la seva part de veritat.

El refranyer és part de la cultura i, com la gastronomia, marca el pas dels dies, de les setmanes i dels mesos al llarg de l'any, fent-se notar especialment en dates assenyalades i abraçant, pràcticament, tots els àmbits de la vida: per a (quasi) tot hi ha un refrany!

No sé si dir refranys avui en dia fa antic, i poc modern, però els refranys, a la seva manera, parlen de nosaltres, dels nostres costums, i enriqueixen el que anomenem la "saviesa popular".

Formen part del nostre patrimoni i com a tals és important, sinó dir-los, com a mínim conservar-los! És per això que voldria acabar agraint a totes les persones que els mantenen vius, fent-los servir en el seu dia a dia, i a totes les persones que, d'una o altra manera, els recopilen i conserven.

Els refranys han estat, aquest 2020 que avui hem deixat enrere, un pretext per a parlar-ne setmana a setmana, cada divendres, i amb aquest epíleg, que es cola per un dia al 2021, en tanco la sèrie i aquest any els divendres seran per un altre tema, un detall, gens insignificant, relacionat amb els llibres... Això, però, serà a partir de la setmana vinent...

Per acabar un darrer refrany sobre el dia d'avui, Cap d'Any, i que, reconec, no convida massa a l'optimisme: "per Cap d'Any s'estira el dia, però no s'estira el guany"

Us desitjo, malgrat tot, us desitjo, sobretot, un bon 2021!