La saviesa ancestral de la Teresa

Hi ha persones que, quan moren, amb elles es mor quelcom més que la seva vida, la seva existència: també es mor, en part, el seu coneixement, un coneixement que, per més que el tinguem escrit col·lectivament, individualment es transmet sobretot per via oral i per proximitat, a través de la convivència. Hi pensava dies enrere, arran de la mort de la Teresa, la mare de la meva tia Maria, de Cantallops. 

La Teresa era una dona sàvia; tenia una saviesa curulla de coneixements, d'aquells que cada vegada abunden menys, coneixements arrelats a la terra i als seus fruits, coneixements forjats i transmesos amb estima i, per moments, duresa, coneixements d'un món que a poc a poc s'apaivaga, en aquesta nostra societat cada vegada més urbana, i en aquest món rural cada vegada més industrialitzat.

Les seves netes, en representació de la família, d'alguna manera en parlaven, de la seva saviesa, l'altre dia a la cerimònia de comiat, quan recordaven els formatges i recuits que feia, les truites de patata o els guisats; també quan parlaven de les plantes que recol·lectava, i de la seva prodigiosa memòria, un pou de coneixement que abastava més anys dels que tenia, ja que era depositària de la memòria dels seus pares i avantpassats...

Avui dia, en aquesta societat líquida, també és líquida la nostra memòria, i volàtils i vaporosos els nostres coneixements. Sincerament, escoltant a la Teresa, com m'havia passat també escoltant a la meva àvia Juanita, més d'una vegada em sentia com un autèntic ignorant...

Els seus coneixements eren petris, sòlids com ho era, també, la seva capacitat de treball. Amb la Teresa, a banda de taula i menges, també havíem compartit estones de treball a l'olivar, i fins que la salut la va acompanyar, més enllà dels noranta-dos anys, sempre la veies collint olives, repassant per allà on havíem passat, sense deixar-ne cap per perduda, amb una constància i resistència admirables.

La duresa de la seva vida, ja des de la seva infància, vivint a muntanya i a pagès, la va enfortir en saviesa, coneixement i resistència; i sota la robustesa del seu cos, bategava amb força un cor generós, amb una gran capacitat d'estimar i de fer-se estimar, naturalment per la família, i també pels qui al llarg dels seus noranta-cinc anys la vam conèixer i tractar. 

El dia del seu enterrament, escoltant les sinceres i encertades paraules de les seves netes, pensava que aquell dia no només ens acomiadàvem d'una persona molt estimada, sinó també d'una part d’aquesta saviesa ancestral que ella encarnava.

DEP, Teresa.

L'alt de La Trinca

Hi ha notícies que a banda de sorprendre'ns, d'una manera o altra ens sacsegen emocionalment. A mi, personalment, la mort de Toni Cruz, l’alt de La Trinca, m'ha sorprès i, alhora, corprès. Sorprès per inesperada, no sabia, suposo que com tanta altra gent, que estava malalt; corprès perquè ell, com a integrant de La Trinca, és un referent ineludible de la meva infància i adolescència. 

La Trinca, musicalment, forma part del paisatge sonor de la meva infància. Quan era petit em sabia i taral·lejava quasi totes les cançons, que m'havia après amb aquell entusiasme que només tens de petit quan descobreixes alguna cosa que et fa riure sense saber ben bé per què, cançons que cantava sense entendre-les del tot, aleshores, però que trobava divertides, i que no vaig comprendre-les fins més endavant... 

Aquell trio tan divertit, aquella mena de Santíssima Trinitat, el ros, l'alt i el de la barba, encara es van fer més referents quan van fer el salt a la televisió amb el programa "No passa res", mantenint l'esperit satíric, agut i compromès del trio, quan jo ja era a les portes de l'adolescència.

Potser és per això que ara, amb la mort de Toni Cruz, s'obre inevitablement una porta que ens connecta amb la màquina del temps i ens fa retornar al passat, en el meu cas en el de la meva infància i adolescència, recordant aquelles cançons i aquells gags que tant ens van entretenir, fer riure, cantar i pensar.

La sàtira política d'avui, amb programes televisius i radiofònics com "Polònia" i "La competència", beu entre d'altres d'aquelles fonts, del talent i l'enginy d'un trio que tot cantant ens parlava, per exemple, dels feixistes, d'una tribu d'indis, de l'evidència que l'home ve de la patata o de l'intent de cop d'estat de 1981...

Descansi en pau en Toni Cruz, i llarga vida a l'alt de La Trinca i, entre altres personatges, al fill punky que tan bé representava en el mític gag de la família catalana...

En record de Joan Torres i Culubret, tot recordant Just M. Casero

Abans-d'ahir va morir el psiquiatre gironí Joan Torres i Culubret, qui va ser també director de l'Hospital Psiquiàtric de Salt. Els amics del meu pare també es moren, malauradament; la llei de vida és implacable. No puc evitar tenir la impressió que cada vegada que mor un amic del meu pare, ell en certa manera torna a morir, es mor una part d'ell...

Joan Torres i Culubret i el meu pare, Just Manuel Casero i Madrid, van compartir vida, des de responsabilitats diferents, al psiquiàtric de Salt; l'amic Jaume Guillamet en va deixar un breu testimoni a la biografia "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999), en les que explica algunes de les vicissituds de la gestió i inici de la transformació de l'hospital psiquiàtric; però de la seva amistat, també de la seva col·laboració professional, un com a psiquiatre, l'altre com a polític, en tenim una bona mostra en l'article que Joan Torres i Culubret va publicar al Punt Diari el 4 de febrer de 1981, quatre dies després de la mort del meu pare.

I la Primavera arribà al Psiquiàtric...
(Punt Diari, 4 de febrer de 1981).

Recordes Just la primavera de 1979, després d'aquelles eleccions municipals quan un dels eslògans del teu partit era allò de la Primavera Socialista, se'n fa present que en unes jornades sobre Psiquiatria a Talavera de la Reina, vaig al·ludir a l'esperança d'un canvi del nostre Hospital Psiquiàtric que podria ser afavorit per l'arribada de la "Primavera Socialista", que tu com a Diputat i President de la Comissió de Sanitat portaves sota el braç.

De fet des d'aquell juny de 1979 han passat moltes coses a l'Hospital i a Girona dins el món de la Psiquiatria i això crec que és un deute que tenim amb tu tant els treballadors com els usuaris de la Salut Mental a les nostres comarques. Entre els esdeveniments més importants cal parlar de les Jornades de l'Associació de Neuro-psiquiatria celebrades a final de febrer de l'any passat, les primeres Jornades Catalanes de Salut Mental de l'abril del mateix any i altres fets; el que culminà amb l'elaboració d'un pla Assistencial per part de la direcció col·legiada de l'Hospital, el qual tu vas defensar i amb el qual et vas comprometre diverses vegades públicament.

Quin fou el teu paper dins de tot l'enrenou creat en una institució com el Manicomi, el qual tendeix per ell mateix a la paràlisi i la mort?, doncs, bé, després de molt cercar, crec que tu eres una mena de catalitzador, com el llevat imprescindible per a la fermentació. Amb la teva franquesa, espontaneïtat, i sobretot la increïble sensibilitat pels problemes de la marginació social que sempre mostraves, feies que el teu contacte ens motivés i que fos una font d'optimisme i d'energia per afrontar el nostre treball diari. Alguns fets ens van deixar bocabadats.

Un malalt s'acosta i et pregunta: Vindrà el meu alcalde?, i l'endemà amb aquest títol surt un Quiosc.

Una colla de malalts, a la sortida del teatre passegen per la Rambla i davant de l'esverament d'alguns ciutadans clarifiques la situació escrivint el Quiosc anomenat l'Escàndol.

El passat dia 29 d'agost morí en Franco Basaglia a Venècia i l'encapçales amb el títol "La mort contra la psiquiatria". Qui ens havia de dir que la MORT, cinc mesos després, tornaria a ferir la psiquiatria aquesta vegada en la persona del POLÍTIC (en majúscula expressament) que en el nostre país millor havia sabut connectar amb les necessitats de la salut mental de tots els que he conegut?

Però si la Psiquiatria ha estat el fil conductor de la nostra relació, altres fets ens han també lligat; penso que per tot on anaves i treballaves eres el mateix tipus d'animador: com oblidar la teva imatge cantant havaneres en una festa del teu Partit, o bé trobar-te amb barretina i la senyera per bufanda a l'Arcada, sense perdre mai el somriure malgrat la decepció davant els resultats de les eleccions al nostre Parlament. I les xerrades més transcendents, recordo ara especialment quan parlaves en el cementiri de Portbou davant de la tomba de W. Benjamin a la tardor del 1979...

Crec que som molts a Girona els qui hem quedat marcats pel teu contacte, per la teva manera d'afrontar la realitat, sense renunciar, malgrat les dificultats, mai a canviar-la. Per a mi darrerament la vida s'ha fet menys agradable, el meu optimisme ha minvat; com oblidar-te?, quan ja de bon matí, en prendre el meu habitual cafè amb gel, amb el Punt a la mà, mirava la darrera pàgina per veure el que deia en Just; com quan els caps de setmana tot anant a Llançà i en passar per l'Empordà no veure'l un xic sota la teva influència literària; com afrontar la tasca quotidiana sense poder parlar de problemes com a projectes i solucions amb en Just els divendres al matí... Quan la M. Mercè llegeixi això, pensarà sens dubte: que fàcil que ho tens noi!". Ho sé i em faig creus del que serà per a ella i la gent amb la qual vivies diàriament (Fins i tot això vas saber explicar a la teva companya mitjançant un Quiosc on parlaves de l'enterrament d'un teu company i del que podia pensar la seva muller).

Recordo perfectament les dues darreres vegades que vam parlar, el primer cop et vaig prometre quelcom que malgrat tot procuraré acomplir, el segon vaig rebre una lliçó la de com morir amb enteresa, dignitat i fins i tot resignació. És curiós, mentre parlava amb tu, tot i parlant de la MORT em sentia tranquil, fins i tot vam riure junts, però després baixant les escales de l'Hospital les llàgrimes m'inundaren els ulls.

Com afrontar diàriament la realitat i la difícil lluita per la reforma d'un Psiquiàtric, dins del context de la reforma d'un país, quan ja aquella primavera del 1979 es troba tan llunyana? De fet, sembla que  estem en plena i eterna "Tardor" i que s'allunya molt la "Primavera" propera (encara que avui, Just, a la televisió un important personatge català ens parlava de la propera primavera política, cosa que podria fer pensar en una convergència d'ambdues primaveres, esperem-ho).

Una solució seria la que ens proposava un altre lluitador (F. Basaglia) aquí a Girona el passat dia 1 de març: "Si penséssim amb la raó en la situació actual, hauríem de dir que demà veurem el caos i la fi del món, racionalment no podem pensar en un millorament del món i, sobretot no podem pensar que deixant la feina per als altres el món pot millorar. Penso que hem de llançar lluny aquest pessimisme i anar a la recerca d'un nou optimisme, però l'optimisme no cau del cel, l'optimisme ens ve de la nostra pràctica que canvia, aleshores o nosaltres canviem pràcticament, substituïm l'optimisme de la pràctica posant-lo en el lloc de la raó, o continuarem anant a l'Hospital cada matí a posar-nos la bata que cobreix la nostra vergonya, la nostra mistificació de la realitat i ens impedeix ser veritables metges.

Joan Torres i Culubret 

Quan mor un amic del meu pare, el meu pare mor un xic més; però rellegir articles com aquest em fan valorar quelcom més important que la mort: la vida que van tenir i, sobretot, que van compartir.

El senyor Garcia, un dels darrers senyors...

Imatge: Pere Duran - INSPAI

Dies enrere es va morir en Rafael Garcia, qui fou, durant uns quants anys, el delegat general de "la Caixa" a Girona. El vaig conèixer i tractar poc i, que jo recordi, durant tot el temps que el vaig conèixer i tractar mai vaig anomenar-lo pel seu nom de pila, sempre m'hi vaig adreçar, i referir, com el senyor Garcia.

El meu primer contacte amb ell va ser a la tardor de l'any 2007; jo tot just feia uns mesos que era coordinador del programa Incorpora de la Fundació "la Caixa" i aleshores les reunions d'aquest programa les fèiem a la seu de "la Caixa", que en aquella època encara era a l'oficina històrica del carrer de Santa Clara de Girona, a tocar del Pont de Pedra.

Tot i que aquest programa aleshores, també ara, tenia el centre de comandament a la seu central corporativa, a la Torre II de la Diagonal de Barcelona, el senyor Garcia tot sovint s'interessava per com anava el programa, per les entitats que en formaven part i pels resultats pel que fa a insercions i als contactes amb les empreses.

Va ser tal el seu interès que fins i tot, durant uns anys, el programa va implicar-se en l'estand de "la Caixa" a la Fira de Mostres, al "Certamen" de les Fires i Festes de Sant Narcís, circumstància que va estrènyer el meu contacte i relació amb la seu territorial de "la Caixa", també amb la seva direcció.

En les visites al seu despatx, a vegades com a passavolant, d'altres a petició seva, sempre vaig trobar-me un senyor que en la conversa difuminava la taula que ens separava, que es mostrava proper i interessat pel que passava al programa que jo coordinava (i coordino encara), sentint-se'l propi com, de fet, era en certa manera.

A mi, que aleshores tenia trenta-pocs anys, era un senyor que m'infonia respecte, però no el respecte amenaçador i que atemoreix d'altres persones amb altes responsabilitats, sinó un respecte institucional i, sobretot, personal per com es mostrava, pròxim tot i la distància (institucional, jeràrquica, social, etc.) que hi havia entre nosaltres. 

Quan va deixar la direcció territorial de "la Caixa" i van venir altres direccions, la bona relació institucional i personal va seguir, però a les altres direccions territorials sempre vaig adreçar-m'hi, i referir-m'hi, pel seu nom de pila, potser perquè eren més joves (més pròxima a la meva generació), potser perquè tenien un altre estil de direcció, però fos pel que fos, el senyor Garcia va ser el darrer a qui vaig tractar, sempre, de senyor. I a fe que ho era...

DEP.

Seguiré buscant en Pere...

Em sembla que, instintivament, seguiré buscant en Pere Salvatella Pla quan passi per l'autovia de Sarrià de Ter. No sé quants quilòmetres devia portar a les cames, de tant que el veia caminar, alguns dies amb el gos, d'altres anant, o tornant, de buscar el diari, i sempre amb els auriculars, escoltant la ràdio.

Els paisatges també es construeixen a través de les persones que en formen part, i quan les persones es moren, quan ja no hi són, els paisatges també canvien, es transformen, són diferents; és el que em passarà amb alguns carrers de Sarrià de Ter, especialment l'autovia.

És clar que per a mi, en Pere Salvatella Pla també formava part d'un altre paisatge, el de les Jornades i la Fira del Paper de Sarrià de Ter; fa més de vint i escaig anys, poc després d'anar a viure a Sarrià de Ter, vaig afegir-me al grup organitzador de les Jornades del Paper; allà el vaig conèixer i durant uns quants anys vam compartir estones de reunions i de feina a peu de carrer.

Formar part d'aquell grup, amb en Josep Turbau, l'Assumpció Vila, l'Esther Ferrero, la Cristina Vicedo, la Núria Rodríguez i en Pere Salvatella (i disculpeu si em deixo algú més), va ser per mi tot un aprenentatge que, sense ser-ne del tot conscients aleshores, va contribuir a la meva formació cívica i al meu compromís ciutadà. El nostre paisatge particular també el fan les persones que ens envolten...

Érem un grup de persones, com era també en Pere, xerraire, ens agradava parlar i debatre els temes, i alhora també érem un grup, com era també en Pere, d'acció, d'arromangar-se des de primera hora del matí per muntar la Fira del Paper, per vestir de gala el carrer Major de Sarrià.

Els avatars de la vida en general, i els de la política local en particular, van fer que aquell grup, aquella comissió organitzadora de les Jornades del Paper, s'anés diluint, fins a diluir-se les mateixes jornades i la fira, fins que l'any passat el nou govern municipal va començar a recuperar-ne l'esperit.

Tinc la impressió que aquell grup de persones, també en Pere, potser no ha rebut mai el reconeixement que es mereixeria, un reconeixement que hauria de servir, senzillament, perquè el seu esforç i el seu compromís no caiguessin en l'oblit. Les coses no passen per art de màgia, sinó perquè hi ha persones que les pensen i les executen, persones com en Pere que, sense fer gaire soroll ni estar a primera línia, sempre hi era.

Ara el trobarem a faltar, ara encara el buscaré passejant per l'autovia amb els auriculars a les orelles, en un intent estèril de fer etern el paisatge que ell també va contribuir a dibuixar.

Descansa en pau, Pere.

Quan un comiat és una acció de gràcies

Mesos enrere, a principis d'octubre de l'any passat, vaig tornar a entrar a la parròquia de Sant Salvador d'Horta de Girona, per la cerimònia de comiat de la mare d'un company de feina. Feia uns quants anys que no hi entrava, i la darrera vegada també va ser per un enterrament.

No coneixia la difunta, només un dels seus fills, i quan abans de començar la cerimònia m'hi vaig adreçar per donar-li el condol, ja vaig veure que aquell comiat, que aquella cerimònia, seria diferent.

El company de feina em va preguntar si coneixia a la seva mare, una dona de poc més de setanta anys, molt activa en aquella parròquia. Quan li vaig dir que no, que no la coneixia, em va adreçar un somriure i em va dir: "avui la coneixeràs!"

I a fe, que la vaig conèixer, conèixer a través de les persones que van parlar d'ella, com el mateix mossèn, la mainada que feien catequesi o, persones ja adultes a qui anys enrere havia fet catequesi. I naturalment, la seva família.

Va ser una cerimònia emotiva, molt emotiva, però gens trista, tot i el procés dolorós de la seva malaltia;  una cerimònia en què, a banda de glossar la seva vida amb paraules i imatges, també la van glossar a través de les cançons que li agradaven; algunes de les cançons jo les havia cantat, precisament, en els locals d'aquesta mateixa església, al CAU...

Van parlar les seves tres filles i el seu fill, el meu company de feina, i al final del seu parlament va començar a entonar a cappella una cançó que a la seva mare li agradava molt, i que també cantava, també li cantava: "La prima bella cosa" de Nicola Di Bari.

Aquella cerimònia de comiat va ser, sobretot, un cant a la vida i una veritable acció de gràcies.

El llegat d'en Just

Quaranta-tres anys després de la seva prematura mort, el record d'en Just és molt present. En va ser una bona mostra la gran assistència, dissabte passat, a l'acte de donació de part del seu fons documental al PSC. L'acte va ser un homenatge, un homenatge més, que va servir per valorar la seva contribució social, cultural, política i periodística durant la transició.

És evident que el premi literari que duu el seu nom, organitzat per la Llibreria 22, així com la plaça de Figueres i el carrer i la biblioteca del barri gironí de Pont Major que també duen el seu nom, han contribuït i contribueixen a fer present el seu record. Però una cosa és el seu record, i una altra és el seu llegat.

Havent culminat la donació del seu fons documental, primer a l'Ajuntament de Girona i després al PSC, em pregunto fins a quin punt el seu llegat també és present o, potser encara millor, també té present.

Jaume Guillamet, amic i biògraf d'en Just, ens deia després de l'acte de dissabte que el seu llibre, "Memòria de Just", publicat fa 25 anys, no pot ser l'última publicació que parli d'ell, que en Just, la seva dimensió humana i política, requereix una mirada actualitzada, la mirada i l'anàlisi d'una generació que, al contrari de la seva, no el va conèixer personalment ni hi va coincidir vitalment.

L'existència del seu fons documental permetrà que qui tingui interès pugui estudiar-lo, i també caldria aprofitar, encara durant prou anys, la possibilitat de recollir el testimoni viu dels qui van compartir vida social, cultural, periodística i política amb ell. Al capdavall, la pervivència del seu llegat es posarà a prova quan la seva generació ja no hi sigui, i siguin les posteriors les que en mantinguin viu el seu record, i si s'escau el seu llegat.

Els papers socialistes d'en Just

Paraules que vaig llegir en l'acte de donació del fons documental de Just Manuel Casero i Madrid al PSC. Foto: PSC Girona.

Hola a tothom, família i amics.
Primer de tot, voldria agrair al PSC que hagi rebut, amb els braços i el cor oberts, aquest fons documental d'en Just. La meva mare i la família sabem que el deixem en molt bones mans i que el custodiareu amb molta cura. Moltes gràcies.

Al llarg de la vida anem acumulant papers, papers de treball, documents, apunts... Qui més qui menys, fins i tot avui encara que en un grau més baix, acumulem papers. En Just no n'era una excepció, ell també n'acumulava molts, de papers, i n'era ben conscient tal com va reconèixer a l'inici del Quiosc "Arxivar les nostàlgies": "Sóc un nostàlgic dels papers".

En aquest article en Just ens descrivia la seva relació amb els papers, i ens compartia el dolor que sentia pel trist i inevitable destí de molts dels seus papers i documents. Així tancava l'article: "He hagut de tancar a contracor la bossa d'escombraries, perquè encara els hauria commutat la pena capital per una cadena perpètua".

Tenint present la quantitat de papers i documents d'en Just que hi havia a casa, és evident que en va indultar molts, fins i tot a molts els va amnistiar i van romandre a casa, també orfes, amb un futur incert, alguns arxivats tal com ell els va deixar, d'altres reordenats amb criteri per la meva mare. Orfes i amb un futur incert, però amb el confort de ser a casa, sota la cura i atenció de la meva mare.

Durant més de quaranta anys els papers d'en Just han viscut a casa; alguns, un dia van sortir i van servir per ajudar en Jaume Guillamet a escriure "Memòria de Just", la seva biografia, i van tornar a casa fins que la meva mare, finalment i feliçment, va posar fi a la incertesa i va decidir donar el fons documental d'en Just.

A mitjans de novembre de 2022 va fer una primera donació dels fons documental Just Manuel Casero i Madrid a l'Ajuntament de Girona, avui fa una segona i darrera donació al PSC. D'entre els seus documents, naturalment, n'hi havia de la seva activitat dins el partit, i és aquesta part del fons documental la que avui dona al PSC, el fons socialista d'en Just.

Entre els documents hi ha apunts, documents de treball, publicacions socialistes i fins i tot papers legals, com els de la constitució, amb estatuts inclosos, del Servei de Documentació Socialista. Que bé que part dels seus documents avui alimentin el fons documental del PSC que ell, en certa manera, també va contribuir a crear.

D'entre els seus papers, vinculats a la seva activitat dins el partit i a la seva activitat com a càrrec electe (regidor de l'Ajuntament de Girona, president del Consell Municipal de Sarrià de Ter i diputat provincial), hi trobem documentació de campanyes electorals, fotografies, ponències del partit, etc. També hi ha documents que ens ajuden a calibrar i valorar l'impacte social i polític que va tenir la seva prematura mort, com els reculls de premsa de l'Ajuntament de Girona i la Diputació, o les targetes dels actes d'homenatge i de record que des d'aleshores s'han fet.

Voldria destacar dos documents que formen part del fons. Per un costat l'escrit d’en Just en motiu de la manifestació del 8 de febrer de 1976; en aquella manifestació va rebre l'impacte d'una pilota de goma a l'ull. És un relat en primera persona que en Jaume Guillamet va publicar íntegrament a "Memòria de Just".

Per un altre costat, voldria destacar un altre document que forma part del fons, un document certament sorprenent: un cançoner!

La presència d'aquest cançoner és senyal que al PSC no tot eren ponències, debats, executives i eleccions, que també hi havia espai per a l'humor i per a la diversió, fins i tot per a l'enginy! El cançoner és un recull de cançons conegudes amb la lletra adaptada (a l’estil de la Trinca, o fins i tot més irreverent!), i per això també tenen el seu valor documental, més enllà de divertir-nos, ja que s'hi relaten fets i persones del moment. Per a mostra, un botó; heus ací alguns fragments de les cançons adaptades:

Dos cruces
Girona havia de ser,
amb la lluna platejada,
"testicle" del nostre amor
a l'Arc i a l'escalinata.
(...)
Ai plaça de lledoners
Ai cafè de l'Enderroc
m'estimo més oblidar
el què passa en aquell lloc.

Ja tot és aigua passada,
d'una història que fuig,
dels amors i les promeses
d'en Lluís Ma de Puig.

Ya no estás mas a mi lado
Ja no estàs al meu costat, Joan Vidal.
Finalment has decidit na’l Parlament.
Si te’n vas i ja no tornes
L’alegria que tu em dones,
la disfruto aquest moment.

Sempre hem nat a hòsties a la Diputació.
Barallar-nos semblava del tot normal.
I és per això que ara que em deixes
se m’acabaran les queixes,
semblaré un home com cal.

Salvador Sunyer
La Vila estava deserta
passava un independent;
i veig des de la finestra
que és en Salvador Sunyer.
(...)
L’Alfons Moré ja tremola
dels vots que li cardaran,
si ells guanyen les darreres
aquestes les perdran.

El meu Xavi
El meu Xavi va a la llista
la llista del Parlament.
La millor llista de totes
que presenta el PSC.
Els militants socialistes
i en Guitart davant de tots,
van quedar tips de fer mítings
des de Lloret, fins a Molló.
(...)
Arribaren temps de guerra,
de campanya i eleccions,
i per totes les comarques
s’imposaren els collons.
Som els que els tenim més grossos,
més grossos que la UCD
que el PSUC i que Convergència.
Visca els ous del PSC.

La bella Lola
Quan al partit la Ma Àngels
mana una cosa tots van de cul
i els militants van tots a rega
i no n’hi ha cap que faci el gandul.

En Jesús Sanz no obre la boca
i en Sobrequés no fa l’animal
En Quim Curbet sempre la truca:
aquí a Minali tot va com cal.

Ai que plaser tenerte aquí
Oh Ma Àngels, oh Ma Àngels qui et va parir.
Que bé que ho fas
no ens deixis mai
que si tu marxes, el PSC se’n va al carai!

Moltes gràcies.
Roger Casero Gunbau
Centre Cívic Pont Major.
Girona, 27 de gener de 2024.

Cap d'Any, amb més emoció que cotilló

Aquest Cap d'Any no vam comprar cotilló, ja sabeu, aquelles bosses que venen als supermercats que van farcides d'antifaços, d'acolorides perruques, d'ulleres amb nas, de ridículs barrets i d'espanta-sogres: "ja aprofitarem tot el que tenim d'anys anteriors", va dir la Sira. 

Durant tot el sopar la bossa amb les restes de cotilló va restar en un racó del menjador; la taula feia goig, primer amb uns entrants variats i molt complets, d'aquells entrants que conviden a dir que amb ells ja en faríem prou: brandada de bacallà, taula de formatges i de patés, quiches, pernil (pernil del bo, acabat de tallar!), endívies amb rocafort, gambes... Després van aparèixer dues cassoles: llom de porc amb salsa de foie gras i galta de vedella amb bolets.

Vam començar a sopar a quarts d'onze de la nit; la taula era plena de menjar, també plena de comensals, vint-i-tres, si no em vaig descomptar, repartits en tres generacions de la meva família paterna. Personalment, m'agraden molt, aquestes trobades familiars, el bon menar està garantit, també la bona conversa, a vegades més distesa i desimbolta, d'altres més seriosa i transcendent. I sí, a vegades hi hauria motius per fer alguna esmena a la totalitat a algun familiar, per dir alguna astracanada, però amb un mínim nivell de tolerància, la sang no arriba al riu.

Amb bon menjar i millor companyia, només calia deixar passar el temps fins que arribés el de descompte, amb el cava en fresc i els grans de raïm comptats i repartits. I amb el temps de descompte se'ns va anar fent present, cada vegada més, i més intensament, el nostre gran absent d'aquest 2023, i l'emoció ja ens embolcallava prou, que no calia el cotilló, i l'emoció finalment ens va desbordar just acabades les campanades...

Vam començar el 2024 amb més abraçades que petons, amb més emoció que cotilló; abraçades intenses i emotives, abraçades amb llàgrimes galtes avall, abraçades d'enyor i de record, també de consol, reconfort i suport. 

El vam tornar a plorar i ho farem tantes vegades com ho necessitem; ja no era aquell plor desconsolat d'aquells primers dies de sense ell, a mitjans de juny; era un plor naturalment trist, més amarat d'enyorança i record.

Va ser el primer Cap d'Any sense ell, també el primer Nadal... Jo el vaig trobar a faltar, especialment, l'endemà, primer d'any, a l'hora d'esmorzar, quan ens feia riure amb la seva divertida, i tantes vegades exagerada, fatxenderia... No és només el buit que deixa a la taula, és sobretot el buit d'aquests moments en què que hi fos o no marcava la diferència, perquè sabies que amb ell la conversa i les rialles estaven assegurades.

L'endemà, dia 1 de gener, el cotilló seguia allà mateix, immòbil, quiescent dins la bossa en aquell racó del menjador, aliè a la festa de la nit anterior; i tal com el vam dur, ens el vam endur de nou cap a casa. Qui sap si fins a l'any vinent, si fins al següent Cap d'Any.

Escriuria Fina, amb lletres brodades

Si en sabés, avui escriuria el seu nom, Fina Espuña Casas, amb lletres brodades, tal com ho havia fet ella en infinitat de bates escolars, tovalloles i altres peces de roba al llarg de la seva vida. La de mainada a Sarrià de Ter que han dut el seu nom a la bata brodat per la Fina!

Feia molts anys que no li portàvem bates d'escola, però no fa tant temps li vam dur unes tovalloles per brodar-hi un nom, el de la nostra filla mitjana, per un regal que li vam fer. I fa encara menys temps que li vam dur un vestit d'aquesta mateixa filla, el que va lluir en les nostres noces d'argent, per fer-hi uns arranjaments... 

Només entrar a casa seva veies clarament que la Fina era una gran cosidora. El rebedor, presidit per una màquina de cosir al peu de la porta d'entrada, estava ple d'encàrrecs: que si un retoc, que si un brodat, que si sorgir un descosit, que si un pedaç...

La Fina és una de les moltes modistes que la revista Parlem de Sarrià va homenatjar al número 114, amb un delicat i extens dossier, obra d'Assumpció Vila Simon, dedicat a les modistes i als tallers de costura. En aquest número se'n feia una referència breu i amb encert s'apuntava a l'entrevista que en Jordi Duch Despuig li va fer al número 109 de la mateixa revista. En aquesta entrevista, a la pregunta "de petita ja t'agradava la costura?" la Fina va respondre: "Sí, m'agradava molt. Als cinc anys ja em vaig fer un vestit..." L'entrevista és una delícia i fareu bé de recuperar-la per a recordar-la...

Brodar i cosir era la seva vida, però la seva única passió; família a banda, a la Fina també li agradava cantar i durant molts anys la seva va ser una de les veus dels Cantaires de Sarrià, que avui en el seu comiat li dedicaran una cançó...

Amb la Fina jo hi tinc una petita anècdota personal, una mena de "coincidències de matinada" que van durar uns anys. La Fina era de llevar-se d'hora, d'hora ben d'hora, i tot sovint quan jo tornava de córrer, també ben d'hora, i passava pel carrer Major de Sarrià de Ter ja veia el llum que tenia al costat de la màquina de cosir encès i la porta de casa seva entreoberta: "bon dia, Fina!", li deia esbufegant, i uns metres més enllà la sentia com em responia, "bon dia, Roger!"

Com la seva màquina de cosir, la vida de la Fina, tristament, també s'ha apagat, però no apagarem el llum del costat de la màquina de cosir, el mantindrem encès alimentant-lo amb els nostres records, amb tot el molt o poc que vam compartir entre brodats, cançons i bons dies de matinada.

Descansa en pau, Fina.

Mort d'una ciclista

La mort de l'Iris ha estat dolorosa per com s'ha produït, atropellada per un cotxe fruit d'una imprudència (la conductora conduïa sense tenir el carnet de conduir) i d'una infracció (es va saltar un cediu al pas), mentre ella circulava en bicicleta; dolorosa també per la seva curta edat, 21 anys.

Dolor i impotència perquè és d'aquelles morts que, a banda de ser antinaturals (la seva no ha estat llei de vida), són evitables. Les imprudències maten i aquesta comesa per una altra noia jove, la conductora, en no sé quines circumstàncies més enllà de les descrites, va matar tràgicament l'Iris.

Imprudència també la dels quatre joves, tres noies i un noi d'entre 19 i 22 anys, que incomprensiblement van travessar la via del tren per un lloc no autoritzat per anar a un festival de música i van morir atropellats per un tren.

Som víctimes, a vegades mortals, de les males decisions que prenem, també de les males decisions que prenen altres persones. La fatalitat també forma part de la vida, la fatalitat, malauradament, també és causa de mort.

A vegades una mort ens en recorda una altra, i la de l'Iris a alguns gironins ens ha recordat la trista mort d'un ciclista, d'un altre jove ciclista, la d'en Bernat Carmaniu, company del Cau que va morir quan encara era un nen...

Per a promoure l'ús de la bicicleta com a mitjà de transport, com a opció sostenible i saludable de mobilitat, és  imprescindible disposar de vies i carrils segurs i ben senyalitzats, també sensibilitzar la resta de conductors no només per a respectar els senyals de trànsit i conduir amb atenció i precaució, també respectar la distància de seguretat...

La mort d'un ciclista, d'una ciclista en aquest cas, hauria de ser l'última... 

Jo sempre al teu equip, Beto.

Hi ha dies que la vida et somriu, d'altres que simplement et noqueja.
La família tornem a estar abatuts, hem tornat a caure, desolats, sobre la lona. La mort d'en Beto ha estat un d'aquells cops inesperats, d'aquells que ens trasbalsen, dels que ens deixen massa preguntes sense respostes.

Però no avui, ara i aquí, no vull parlar de la seva mort, de la seva desaparició física, vull parlar de la seva vida i dels moments que amb estimació i afecte, amb emoció i dolor, i potser un dia amb un somriure, no deixarem de recordar.

Recordar és una paraula que etimològicament vol dir tornar a passar pel cor, i això és que el fem quan recordem algú, el tornem a passar pel nostre cor, el tornarem a estimar, el seguim estimant.

Alguns records són personals i intransferibles, d'altres són records compartits. Jo recordaré un Beto extravertit i xerraire, parlant de les seves aventures amb el waterpolo, la seva vida, amb aquella manera tan especial i única que les explicava, com si fossin veritables gestes heroiques i moltes, sinó totes, a fe que ho eren. El waterpolo més tècnic, el waterpolo competitiu i, sobretot, el waterpolo formatiu. El waterpolo com una escola per la vida, el waterpolo fet llibre, un llibre que, com les petjades inesborrables que deixa en tantes piscines, forma part del seu valuós llegat. Jo sempre al teu equip, estimat Beto, encara que jo mai hagi jugat a waterpolo.

Et recordaré bromista, Beto, amb aquell punt d'ironia i també amb aquell punt de vacil·lar, i amb aquelles pauses tan teves, acompanyades d’un somriure sorneguer, i d’aquella mirada expectant, esperant la rèplica, moltes vegades de la Jordana, per tornar la pilota. En Beto sempre tenia una pilota per tornar, dins i fora de l'aigua. Ara la pilota se l’ha quedat ell...

Aquests dies ens fas plorar molt Beto, però tots els anys que t'hem conegut també ens has fet riure molt. Hem rigut i hem xerrat compartint banalitats i confidències a parts iguals en entretingudes sobretaules, a peu de platja a Garbet, resseguint camins de Joanetes, a les Santes de Mataró... Et recordarem i parlarem de tu, i cada vegada passaràs de bell nou pels nostres cors amb l'esperança d'apaivagar una mica aquest dolor, aquesta ferida que sabem que no desapareixerà, i amb la que haurem d’aprendre a conviure. Haurem d'aprendre a viure sense tu, de conviure amb el teu record.

Jordana, Quim i Arnau, la família i els amics som aquí per a sostenir-vos tant com ho necessiteu, per a ser al vostre costat i acompanyar-vos en aquest dol, per ajudar-vos a seguir endavant.

Avui estem abatuts sobre la lona, és veritat, i com hem fet altres vegades ens aixecarem, us aixecarem. Hi ha dies que la vida ens noqueja, esperem que aviat tornin els que la vida ens somriu.

Descansa en pau estimat Beto.

Miquel Ruiz, fotoperiodista amb causa

Diumenge al matí; com cada dia a primera hora estiro el diari de la bústia i a la portada m'impacta la notícia: "Mor el fotoperiodista empordanès Miquel Ruiz."

Immediatament torno entre quinze i vint anys enrere, recordant el temps que en Miquel Ruiz va ser, durant uns anys, membre del jurat del concurs de fotografia de les Jornades del Paper de Sarrià de Ter.

No puc evitar obrir l'ordinador i accedir a les carpetes i documents d'aquella època que encara guardo. Trobo algunes bases del concurs i també algunes actes del jurat; alguns dels membres del jurat van ser, a banda del fotoperiodista Miquel Ruiz, el periodista Enric Matarrodona, el dissenyador gràfic Xavier Fontané, el fotògraf amateur sarrianenc Quim Llunell, l'artista sarrianenc Edgar Massegú, la dissenyadora gràfica Yolanda Ruiz o el fotògraf Josep Magallón.

Del concurs de fotografia en tinc molts bons records i, a banda de les obres fotogràfiques, algunes de gran qualitat artística, naturalment propietat de l'Ajuntament de Sarrià de Ter, recordo alguns dels sopars que, fet el veredicte, fèiem jurat i part de la comissió del les Jornades del Paper com a agraïment per la seva col·laboració.

Compartir taula amb en Miquel Ruiz i l'Enric Matarrodona, periodistes d'ofici, un càmera en mà, l'altre amb la màquina d'escriure, era tota una experiència, a banda d'un luxe, i sobretot un aprenentatge.

D'aquella època també tinc documents que en Miquel enviara a tort i dret: ara la invitació a l'exposició "Fragments de Sarajevo", després una felicitació de Nadal de Fotògrafs per la Pau...

En un dels escrits que vaig fer arrel del concurs de fotografia vaig trobar-hi una frase atribuïda a Émile Zolà: "D'ara endavant, res no existirà que no hagi estat abans fotografiat." Miquel Ruiz és dels foto periodistes que ha contribuït a fer-nos arribar realitats que, sense el testimoni gràfic de les seves fotografies, semblarien no haver existit.

En aquell text hi vaig escriure: "Als ulls de ningú més que d'una càmera serem eterns; la resta d'ulls que ens miren, amb tendresa, amb supèrbia, amb odi, amb passió, amb compassió... tard o d'hora s'apagaran, fonent-se amb ells la imatge del nostre rostre, el perfil de la nostra ànima."

En una de les seves felicitacions de Nadal de Fotògrafs per la Pau hi ha una frase de Mario Benedetti: "la fotografia compromesa amb causes populars, amb la llibertat dels pobles, amb la denúncia de les tortures i la repressió, és quan assumeix una funció testimonial de primer ordre i, perquè no, d'eficàcia".

En Miquel era ell i la seva càmera i, sobretot, ell i la seva causa.
Gràcies per compartir-la, Miquel. DEP.

Quim Pou, un pare de Natzaret

Em dic Roger Casero Gumbau i sóc fill de Natzaret, de l'escola Natzaret. En Quim, en Quim Pou Sunyer, va ser un dels pares d'aquesta escola bressol, pare no només per portar-hi la mainada, pare també per ser un dels impulsors d'un projecte d'escola autogestionada que tenia en el valor de l'educació una potent i compromesa eina d'inclusió al cor de la seva activitat.

Permeteu-me que us llegeixi alguns fragments del llibre “Memòria de Just” que l'amic Jaume Guillamet va escriure a mode de biografia del meu pare, Just Manuel Casero i Madrid. Fragments que parlen, a partir del testimoni de la Mercè Rovira, sobre les vicissituds d'aquella escola:

“Darrere mateix de la catedral, tocant la muralla exterior, hi havia la guarderia Natzaret. Mercè Rovira era una de les mestres i coneixia en Just del seminari, on havia estat company del seu germà Josep i del seu marit Joaquim Pou. Recorda els seminaristes vestits amb sotana i faixa vermella pels carrers de Girona...

(...) Mercè Rovira va anar un dia al carrer de les Ballesteries a demanar a en Just i la Maria Mercè que portessin en Bernat a la guarderia Natzaret i ajudessin a tirar endavant una associació de pares. Era la tardor de 1973. (...) Les monges que la duien havien de marxar a Barcelona per atendre una residència de mares solteres i les mestres volien trobar la manera de seguir. Hi anaven nens de famílies immigrades de Torre Gironella, Alfons XII o Sant Daniel, a més d'algunes famílies del barri de la catedral. Les monges van ajudar a fer la transició d'un any amb l'associació de pares promoguda pels Pou (en Quim i la Mercè), els Casero (en Just i la Maria Mercè) i els Franscisco (en Quico i la Mita).

(...) Era una idea agosarada: els pares de suburbi i els pares de ciutat constituïren una associació, de manera que els fills dels primers tinguessin l'escola gratuïta i els altres paguessin doble quota. Sense cap ajut, organitzaren camps de treball els dissabtes al matí, amb tothom picant i fent de paleta per ampliar l'espai...
(...) La guarderia Natzaret va formar part de l'Assemblea de Catalunya, representada per Joaquim Pou...”

Mercè, algun dia algú hauria d'escriure la història de l'escola Natzaret, una escola que promovia l'equitat educativa i lluitava contra la segregació escolar quan possiblement aquestes dues paraules encara no es feien servir com avui; algun dia aquesta escola, i totes les persones que la vau impulsar, mereixeríeu un reconeixement públic. Jo sempre dic amb orgull, com tants d'altres que avui sou aquí, que sóc fill de l'escola Natzaret.

L'escola finalment es va tancar, ara tampoc entrarem en detalls, però aquella experiència compartida va forjar una intensa amistat entre les tres famílies; aquesta amistat va marcar profundament la meva infància, entenc que també la d'en Quim (petit), la Marta, la Gemma, l'Adriana, l'Eugènia i en Bernat, durant molts anys, tots nosaltres, companys d'aventures a Sant Gregori, a Sant Dalmai, a Llançà...

En Quico, la Mita, en Quim i la Mercè són, sou per mi, com una segona família i mai trobaré prou paraules per agrair-vos tot el que heu fet per la meva, especialment quan (demà farà 42 anys) en Just va morir. Vosaltres éreu allà, a l'antic Hospital Santa Caterina el 31 de desembre de 1980, celebrant el darrer cap d'any d'en Just, ja irremeiablement malalt, i vosaltres no hi heu deixat de ser mai, fent costat a la mare, a en Bernat i a mi.

Gràcies Quico i Mita, gràcies Mercè; i gràcies Quim per tot i per ser un dels pares de Natzaret, un projecte valent que, tot i la seva curta vida, va donar abundants i fructífers fruits. 

Escrit llegit en el comiat d'en Quim Pou Sunyer, el 30 de gener de 2023 a Girona.

Sebas Parra, la revolució permanent

El passat dimecres 30 de novembre escoltava, en motiu de la commemoració del Dia Internacional de la Ciutat Educadora a Girona, com el projecte "Vacances en pau" de l'ACAPS va canviar la vida de la Whaba Ahmed, nena saharaui que als 9 anys va ser acollida per una família un estiu; ho escoltava de viva veu en el relat en primera persona de la pròpia Whaba, ja adulta, advocada i que treballa per la l'apoderament i la inclusió de les persones migrades.

La Whaba, més enllà del seu periple vital, explicava la importància d'acompanyar i apoderar a les mares migrades especialment pel paper rellevant que tenen (ens agradi més o menys, la realitat és aquesta) en l'educació dels seus fills i filles; la Whaba subratllava la importància d'educar i apoderar per a implicar i, sobretot, integrar a les mares a la vida de la comunitat educativa de les escoles, un instrument d'inclusió.

Hores després, l'endemà, ens entristia la notícia de la mort del mestre i professor Sebas Parra Nuño i entre els records que inevitablement van aflorar, se'm va fer molt present el relat i explicació de la Whaba. Ignoro si la Whaba i en Sebas es coneixien, és altament probable que sí, ja que ambdós compartien, comparteixen, el convenciment que l'educació és alliberadora, allibera de cadenes moltes vegades invisibles, i és la millor inversió per a formar persones compromeses i crítiques.

Sebas Parra era un revolucionari fins i tot (sobretot) quan semblava que la revolució ja s'havia finalitzat. El seu esperit crític i el seu inconformisme eren, són, un cop baix al ventre, un calbot, una sacsejada ideològica al conformisme. Sebas Parra no endreçava cap lluita per pocs que fossin els motius que la motivessin, i ja hem vist que arreu n'hi ha de motius, que són moltes les persones, massa els pobles, que avui encara viuen oprimits.

Com a professor, a la universitat, amb en Sebas Parra vam aprendre que l'educació és una arma poderosa contra la ignorància, contra l'opressió, contra el poder i els poders, i que l'educació no és neutra i asèptica sinó que està amarada de molta intencionalitat: sabem que es pot educar per a la pau i per a la guerra, també per a oprimir o per a alliberar.

I un dels grans aprenentatges és la importància que l'educació té en la descoberta d'un mateix, del seu entorn, del seu context, elements imprescindibles per a la presa de consciència.

Bo i sabent que Sebas Parra és i ha estat molt més, per a mi i, sospito, també molts dels estudiants que va tenir, va ser qui amb més autenticitat i passió ens va fer endinsar en Paulo Freire i la seva "Pedagogia de l'Oprimit". Per això em sembla oportú, a mode d'homenatge, recuperar un breu fragment del llibre "Pedagogía del Oprimido" de Paulo Freire:

"La Pedagogía del Oprimido, aquella que debe ser elaborada por él y no para él (..) que no puede ser elaborada por los opresores, es un instrumento para este descubrimiento crítico: el de los oprimidos por sí mismos y el de los opresores por los oprimidos, como manifestación de la deshumanización."

En Sebas Parra ens ha deixat; la seva lluita, la seva revolució i el seu mestratge continuen i ens segueixen interpel·lant.

Morts sense làpida

Aquests dies qui més qui menys ha tret la pols a les làpides que segellen el repòs etern dels i les nostres absents per deixar-les lluentes i florides per avui, diada de Tots Sants, possiblement el dia que els nostres cementiris són més visitats.

A casa se n'encarrega la meva mare, que previsora de mena fa dies que va rentar la cara a les làpides familiars de Cantallops i a les de Girona. És clar que aquesta no és només feina de Tots Sants, però són tan concorreguts en dies com avui que convé deixar la "parcel·la" neta com una patena, no només per la dignitat de qui hi reposa, també perquè el marbre no sigui assenyalat i titllat de deixat...

No és qüestió només de treure la pols, també d'embellir el nínxol amb flors, naturals per a l'ocasió, que també està bé contribuir a la supervivència del gremi, que en aquestes dates, com per Sant Jordi, també fan el seu particular "agost".

Si s'acompleix la llei de vida seré jo qui, d'aquí a molts anys, em pertocarà fer aquesta feina, a banda naturalment de pagar les corresponents taxes, i pensava l'altre dia que serà una feina que per mi, en principi, no caldrà que faci ningú.

Si em moro mitjanament bé, i confio que més tard que aviat, molt tard, el meu cos no descansarà dins de cap nínxol, rere cap làpida, sinó que servirà perquè la ciència, sàvia com és, en faci el que li sigui més útil. Seré, com ho és tanta altra gent que ja no hi és, un mort sense làpida, que no vol dir sense repòs ni sense record.

Jo ho seré per voluntat pròpia, lamento els que ho són sense haver-ho escollit, els milers de persones mortes i enterrades sense identificar, cossos anònims que descansen (però no reposen) en fosses comunes de cementiris, vorals de carreteres, indrets que esperen que la història i la memòria els retorni la dignitat.

Jo no voldré làpida però en vull per totes les persones que, per veu de les seves famílies, les reclamen.

Agustí Vila, de pedra picada

L'any 2003 Sarrià de Ter va ser Vila Gegantera Gironina. Tal honorable condició es va fer coincidir amb la celebració del 15è aniversari de la colla gegantera, els Amics dels Gegants de Sarrià de Ter.

El punt àlgid de la celebració va ser a mitjans de juny, amb l'11a Vila Gegantera de les comarques gironines i entre els nombrosos actes d'aquell cap de setmana (xerrades, tallers, cercavila, ball de gegants...) es va inaugurar l'escultura "Els Gegants" a la plaça dels Gegants de Sarrià de Ter.

L'escultura, de pedra picada, era una reproducció d'en Cinto i la Maria, els gegants actuals de la colla, obra d'Agustí Vila Perich, de Sant Julià de Ramis.

Picapedrer d'ofici l'Agustí Vila va començar a fer escultures, a treballar la pedra de forma més artística, quan es va jubilar i casa seva, també el seu pati, és ben bé una casa museu.

L'any 2003 jo formava part de la junta directiva dels Amics dels Gegants de Sarrià de Ter i naturalment vivia de molt a prop tot aquest esdeveniment. També el vivia amb certa proximitat amb l'Ajuntament, ja que en paral·lel formava part d'una de les llistes per a les eleccions municipals d'aquella primavera.

L'alcalde Josep Turbau mesos enrere havia encarregat l'escultura a l'Agustí Vila, fascinat, dedueixo, per la seva habilitat artesana i artística. Setmanes abans d'inaugurar-se l'escultura vaig anar a fer una visita a l'artista i a banda d'impressionat per la majestuositat de l'escultura, tallada d'un gran bloc de pedra de Girona de més de dos metres, vaig quedar meravellat per la bonhomia i hospitalitat d'aquell modest picapedrer.

Avesat a treballar-hi cada dia el que ell trobava normal per a mi era, és encara, extraordinari. A banda de la dels Gegants l'Agustí Vila també me'n va mostrar i explicar d'altres, i també la seva col·lecció d'escuts municipals i altres peces tallades. Tres anys més tard vaig tornar-hi per veure la seva impressionant rèplica de Floquet de Neu...

Dies enrere l'Agustí Vila es va morir i amb ell també es va morir un xic més el seu ofici de picapedrer. La seva obra, de pedra picada, és part del seu llegat, amb entre d'altres l'escultura dels Gegants, a partir d'ara també serà motiu de record i homenatge.

DEP.

En Sanz sempre hi era

He plantat un arbre, he tingut tres filles i no he escrit cap llibre, però durant uns quants anys vaig militar en un partit polític, el PSC.

És una etapa de la meva vida de la que no en renego, al contrari, la reivindico i l'agraeixo; va ser una etapa per moments molt intensa, plena de vida, coneixences i experiències, també de lliçons i aprenentatges, de lliçons de vida, més enllà de les polítiques.

Quan penso en aquella etapa, quan recordo aquells anys, en les innumerables reunions i assemblees de l'agrupació de Girona, o de la federació de les comarques gironines, en actes polítics, mítings o altres trobades hi ha una sempre una constant, en el record apareix una persona que sempre se'm fa present, que sempre hi era: en Jesús Maria Sanz.

En Jesús Maria era un militant de base, però no dels que paga la quota i vota cada quan toca, un militant dels que s'implica i participa, dels que intervenia en les reunions i assemblees i ho feia sense més ànim que contribuir, aportar i formar part, sense perseguir cap càrrec electe i col·laborant sempre a fer més fluida la dinàmica interna del partit. Per ell el partit era un nosaltres, un espai de treball i lluita compartits, mentre per altres era evident que el partit era un jo...

Inesperadament en Jesús Maria Sanz López es va morir la setmana passada; amb ell se'n va una part del PSC que jo he estimat; també una part del PSC i de la Girona que mantenia viu el record del meu pare i viu el record i testimoni del "pallaquista" PSC - Reagrupament.

En Jesús era un conversador nat, un conversador incansable. En una època de massa monòleg, ell representava la conversa, mot que prové del llatí  "conversari", que vol dir "viure amb companyia, tractar amb algú".

Compromès, lluitador, activista i conversador, així recordaré sempre en Sanz, com li dèiem a casa... DEP.

He mirat aquesta terra...

Sobre aquests versos de Salvador Espriu ahir a la tarda va entrar amb solemnitat el fèretre de la Montserrat Farreras Forns, flanquejat pels seus fills i filles, a la basílica de Sant Feliu de Girona.

El taüt, auster com el recordatori; auster i senzill i d'una dignitat d'aquelles que admires per autèntica; un recordatori més romànic que barroc. El poema de Narcís Comadira de l'interior, "Perfum", ens recorda la volatilitat de la vida, fins i tot la quasi centenària de la mare dels Nadal: "Com s'evapora un perfum / (...) així, nosaltres ens morim lentament." Ella ha anat marxant, com va recordar Quim Nadal, com ha deixat escrit Rafel Nadal a "Quan s'esborren les paraules".

"He mirat aquesta terra" em ronda pel cap durant tota la cerimònia. Guillem Terribas publica fotos de paisatges i llocs sempre acompanyats amb aquesta frase i títol del poema que Raimon va musicar. Sempre que veig les seves publicacions penso en la terra que miro, en la que admiro i també retrato, i a vegades comparteixo... He mirat aquesta terra.

Al final de la cerimònia, després de les paraules de record, agraïment i comiat de la família es canta el Virolai, acompanyat com tota la música que sona per l'orgue de la basílica; però ni els versos montserratins de Verdaguer ni l'encens que poc a poc s'escampa i penetra arreu amb la mateixa densitat que la música tubular de l'orgue, em transporten al massís serrat de la Catalunya central, que jo encara tinc al cap "he mirat aquesta terra"...

Ens parla Espriu del pas del temps, de les estacions, de la vida i és inevitable no pensar en la pròpia; també en la pròpia mort, que és part de la vida; totes les cerimònies d'enterrament ens fan pensar en la nostra mort i em sento com Guerau de Liost al Somni IX, relatant-ne en vers el meu propi enterrament...

"He mirat aquesta terra", i en el somiar despert del meu prematur sepeli canto: "Mentre m'envelleixo en el llarg esforç / De passar la rella damunt els records, / he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra"...

La penúltima vinyeta d'en Sísif

Diuen que les persones que han perdut una extremitat segueixen sentint l'òrgan amputat; en diuen síndrome de membre fantasma i es segueixen sentint sensacions de dolor, picor, escalfor o fred... Qüestió de connexions nervioses i neuronals, suposo.

Salvant les distàncies, i sense ànim d'ofendre a ningú ni voler ser o semblar pedant, a mi em passa quelcom semblant amb algunes seccions del meu diari de cada dia que ja fa temps que no hi són, com els articles d'en Narcís-Jordi Aragó o les vinyetes de La Punxa d'en Jap!

El mateix em passarà, a partir d'avui, amb la tira còmica d'en Sísif que el "periodista orquestra" Jordi Soler publicava des de l'any 1982 al diari El Punt Avui. Aquest periodista tot terreny, que tant et feia un article, un reportatge fotogràfic, uns mots encreuats o una tira còmica, es va morir abans d'ahir i amb la seva pèrdua els lectors fidels del diari trobarem a faltar, sobretot, la seva tira còmica i irònica d'en Sísif, que amb la gota penjada eternament al nas es preguntava (i ens preguntava) coses tan absurdes i alhora vitals.

El buit de la seva vinyeta a la pàgina 3 és dels dolorosos, dels que fan mal i, com en el cas de La Punxa d'en Jap, difícils de substituir, en cas que faci falta fer-ho.

La penúltima vinyeta d'en Sísif, "Malament rai", parla sobre la veritat i la mentida, i la darrera, ja pòstuma i publicada ahir, és en blanc: els quatre quadrats en blanc, un blanc de dol, i el personatge de Sísif fora la vinyeta al lloc on hi havia la imatge d'en Jordi Soler, sempre càmera de fotos en mà i ajustant-se les ulleres.

Aquesta imatge de Jordi Soler, càmera en mà i ajustant-se les ulleres, és la de la seva veritat, la que sempre ha transmès del seu puny i lletra als articles, fotografies i vinyetes; la seva veritat era la seva mirada.