Qui dies passa...

Tot va començar un dia, el dia que el nostre marcador es va posar a zero, tot i que en realitat ja feia dies, setmanes i mesos que avançava.

Tot va començar el dia que vam arribar al món, que vam veure la llum, literalment la de la sala de parts però em sembla que l'expressió és més aviat una metàfora.

Tot va començar quan vam arribar, no sense previ avís, que de fet ens esperaven però sí una mica per sorpresa: alguna agenda d'algú, aquell dia, deuríem alterar.

Tot va començar, m'agradaria pensar, amb un bri d'il·lusió, fins i tot amb alguna dosi d'emoció i, perquè no, alguna llàgrima galta avall. Potser també amb un alleugeridor per fi!, que ja sabem que tothom, abans de néixer, ja és una càrrega.

Tot va començar un dia, aquell dia, i a partir d'aquell moment, d'aquell primer segon de vida a la Terra, de la primera alenada d'aire, del primer plor, vam començar viure, que també és una forma de morir. Tot va començar un dia i un dia, no sabem quin, tot s'acabarà.

Tot va començar un dia i després del primer va venir el segon, i el tercer i anem sumant dies en aquest meravellós, i alhora tràgic mentrestant que és la vida, que és viure...

Tot va començar un dia i des d'aleshores n'anem sumant, que ja ho diu la dita, que qui dies passa, anys empeny...

De mal borràs

Aquests darrers dies un nou sisme posa a prova la solidesa de l’independentisme en general, i del govern en particular, amb epicentre a la presidència del Parlament de Catalunya, ara que sembla que Laura Borràs és a un pas de ser processada per la presumpta concessió irregular de contractes quan era la responsable de la Institució de les Lletres Catalanes.

Tot i que la partida encara es juga al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), en cas que s’obrís el judici oral la partida es jugaria primer al Parlament de Catalunya, que hauria de resoldre què fer amb la presidenta: sostenir-la o deixar-la caure.

Malgrat encara no hem arribat a aquesta pantalla els partits polítics van marcant la seva línia i les dels partits independentistes no són (oh sorpresa!) precisament convergents, sinó tot el contrari. El futur polític de la presidenta del Parlament pot anar de mal borràs abans de trepitjar el TSJC per la manca d’unitat política dels partits independentistes en la seva defensa, i de nou al govern li veurem les costures, a risc que s’esquincin encara més.

Que pel TSJC hi hagi prou indicis per jutjar Borràs de prevaricació, frau, falsedat documental i malversació fa arrufar el nas d’ERC i la CUP fins al punt que la presidenta Forcadell i ERC l’han convidat subtilment (?) a dimitir, diuen que per preservar la dignitat de la institució, situant la possible acusació de Borràs a quilòmetres lluny de la repressió política de l’estat espanyol: no és repressió, és presumpta corrupció, es llegeix entre línies, quan no literalment.

Abans que ho faci el TSJC, fins i tot abans que pugui fer-ho un jurat popular com ha demanat Laura Borràs, a la presidenta la sentenciarà el Parlament, a risc que, amb ella o sense, l’independentisme segueixi irremeiablement de mal borràs.

El borràs, defineix el diccionari, és la “part més basta de l’estopa de cànem sense netejar”, el “teixit bast fet amb aquesta estopa”. Amb Borràs la qüestió és si és la “part més basta de l’estopa de cànem sense netejar” o si encara és un actiu polític a preservar, a banda de per a Junts, per a l’independentisme.

Lluny de calmar-lo, l’afer Borràs pot intensificar el sisme fent trontollar encara més l’estabilitat del govern de la Generalitat i fent tan sols pessigolles a l’estat i al govern espanyols. En aquest cas, si hi ha jugada mestra em declaro incapacitat per veure-la, ni tan sols olorar-la…

Article publicat a la Revista Mirall.

La plaça ja no té cinemes

La plaça dels cinemes ja és quasi com el pont de Can Vidal: roman la plaça {la de la Independència) però ja no hi ha cinemes.

Dies enrere va tancar, sense previ avís, el darrer vestigi que donava aquest sobrenom a la plaça i suposo que serà qüestió de temps que aviat no quedi cap rastre dels cinemes Albèniz, com no en queda cap del Gran Via ni del Coliseu Imperial, el primer amb cara i ulls que es va instal·lar a la plaça de la Independència de Girona.

Tampoc hi ha rastre de l'Ultònia, que era a tocar, sota l'hotel homònim, ni dels Catalunya, que eren a l'eixample gironí; no gaire lluny dels Catalunya hi havia el Cinema Orient, del que (a diferència dels altres) jo no en tinc cap record, i el Modern, al bell mig del barri vell, és ara "El Truffaut". Els més contemporanis Lauren també són història i encara es mantenen dempeus, a Girona ciutat, els Ocine.

La de les sales de cinema és una lenta i tràgica crònica d'una mort anunciada, i patrocinada, per les plataformes digitals. I per més que reivindiquem les sales i el seu factor diferencial (pantalla, qualitat de so...) el cert és que mentre ens en lamentem seguim pagant la subscripció per engolir més pel·lícules i sèries de les que podem veure el que ens resta de vida, des de la comoditat del sofà i controlant el comandament a distància.

El tancament dels cinemes Albèniz fa mal pel que suposa (una activitat econòmica i cultural menys) i pel que representa (la confirmació d'un canvi irreversible en el consum audiovisual). També fa mal perquè, com ha passat recentment amb Cal Rei o amb la Llibreria Geli, desapareix una Girona que d'una o altra manera també és nostra i tenim por que es faci fonedissa. A mi em va passar, per exemple, quan el darrer boter de Pedret va plegar veles...

La plaça ja no té cinemes, ni independència, a banda de la de fa més de dos-cents anys!

Minuts Musicals localitzats a Califòrnia

Aquesta setmana passada The Beach Boys van actuar a Barcelona, de nou al Festival Jardins Pedralbes. Si no fos perquè metodològicament l'estiu ja fa setmanes, ben bé més d'un mes, que és entre nosaltres aquest concert podria ser una bona manera de saludar-lo!

The Beach Boys, amb les seves acolorides camises i les seves onejants cançons, són tota una icona de l'estiu, la platja, les onades i el surf californià, però si hi ha una cançó que també ens transporta a aquest mític estat de la costa oest dels Estats Units és "California Dreamin'", de The Mamas and the Papas.

La cançó va ser escrita des de la nostàlgia quan la parella formada per una part del grup, John Phillips i Michelle Phillips, vivien en una freda Nueva York i ella trobava a faltar la calidesa de Califòrnia...

D'entre les moltes versions destaca (i m'agrada especialment com tot el que versiona) la de José Feliciano i sí, The Beach Boys també van versionar aquest himne californià!

"Les persones felices..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

Sou feliços? Us han fet mai aquesta pregunta?...
Sóc feliç? Us heu fet mai aquesta pregunta?

En aquests casos temem més la resposta que la pròpia pregunta i la resposta no sempre pot saldar-se amb un sí o un no, sinó que sol estar carregada de matisos.

La pregunta fins i tot pot requerir-ne una de prèvia: què és la felicitat? La psiquiatra Marian Rojas Estapé, néta de l'economista Fabià Estapé, diu que "la felicitat no és el que ens passa, sinó com interpretem el que ens passa"; la felicitat, doncs, té més giragonses de les que ens sembla...

Joan Fuster tenia la seva visió particular de la felicitat i va expressar-la en aquest aforisme:

"Les persones felices no tenen memòria."

Buf. aquesta frase sí que és demolidora, sobretot pels que procurem fer memòria i retenir-la, pels que anem mirant (i admirant) el passat de cua d'ull...

En la recerca de la felicitat segons Joan Fuster, doncs, també podem aplicar-nos aquesta recomanació de Marian Rojas Estapé, que insisteix en "la capacitat de connectar de forma sana amb l'instant present"; vés que la felicitat no sigui, simplement, viure el present, viure al present...

Ponts que ja no hi són

Si us digués de quedar, a la ciutat de Girona, al pont de Can Vidal, sabríeu anar-hi?

Si a mi em diguéssiu de quedar a la Plaça de la Sardana jo faria camí cap a Sant Daniel, camí dels Àngels, i possiblement no ens trobaríem si vosaltres m'esperéssiu a la citada plaça, indret de la devesa on fa anys hi havia el pont de Can Vidal... Quin embolic, no?

El pont de Can Vidal forma part de la Girona desapareguda i ja no hi ha ni el pont ni Can Vidal, una fàbrica de gasoses que hi havia just al costat del pont que al seu dia unia la Ronda de Ferran Puig amb la Devesa, salvant el pas del riu Güell, que aleshores passava per allà.

Precisament aquest pont se'l va endur una tromba d'aigua de les importants inundacions que es van produir a Girona l'octubre de 1940, i amb l'enderrocament del pont va morir, entre d'altres persones, Hermógenes Huarte Goría, l'alferes Huarte, a qui anys més tard van homenatjar dedicant-li un pont (amb fins a tres ubicacions) sobre el riu Onyar.

Un altre pont que ja no hi és, a Girona, és el del Rellotge, que es trobava un xic més al nord que el de Can Vidal i que unia l'avinguda Ramon Folch amb la Devesa, també sobre el riu Güell abans de desembocar a l'Onyar, a l'alçada de la caseta dels lavabos, popularment coneguda com "el rellotge".

Aquest pont, també construït per Eiffel, ja no és a Girona però fa 59 anys que, de la mà de Josep Maria de Toca, va arribar a Palamós i 54 que és sobre la riera Aubi. Bonica història la d'aquest pont, al que a Palamós li van donar més corda, una nova vida...

Si jo pogués construiria un pont, un pont que em permetés travessar el present i anar-me'n al passat; més que amb un DeLorean, al passat m'agradaria arribar-hi travessant un pont i fer-ho sense perdre la consciència d'ara, del meu present i trepitjar la ciutat de fa cent anys, o dos-cents o més, i reconèixer carrers, places i edificis que encara hi són, i descobrir els que, com aquests ponts, per un motiu o un altre, ja no hi són. 

Com Girona, també nosaltres tenim ponts que ja no hi són...

Avancem la tornada a secundària

Una de les novetats del curs vinent, 25% del castellà a banda, és l'avançament del curs escolar; l'alumnat d'educació infantil i primària començaran el dilluns 5 de setembre, el de secundària (ESO, batxillerat i cicles formatius) el dimecres 7 de setembre.

Que lluny queda, més de vint anys, quan la data clàssica d'inici de curs era el 15 de setembre... Certament no cal tornar-hi i ja està bé que la tendència aquests darrers anys hagi estat reduir els dies de les vacances d'estiu, avançant l'inici del curs escolar.

El proper curs es fa una accelerada en aquest sentit, passat del fins ara habitual 12 de setembre al 5 i 7 de setembre. La mesura ha generat controvèrsia, inquietud i indignació en la comunitat educativa, més per la mesura en sí per com s'ha pres: de forma unilateral des del govern.

Altra vegada pesa el com, més que el què, i el com també inclou la forma precipitada, sense avís previ i per sorpresa en què es fan massa coses al Departament d'Educació i que posen en crisi la literalitat d'un concepte clau: la planificació.

D'aquí, per exemple, tanta manifestació i indignació de docents aquest darrer curs, de docents i de bona part de la comunitat educativa. La trista realitat és que el Departament d'Educació fa i desfà sense fomentar realment la participació (sí formalment, d' això en podem parlar algun altre dia...) i a la resta sembla que només ens queda el dret a la rèplica, i a la "pataleta"...

El cas és que ara que ja s'ha acabat el curs escolar el Departament d'Educació ha fet un vídeo sobre les virtuts de l'avançament del curs escolar i, què voleu que us digui, el vídeo de l'avançament de la tornada a secundària els hi ha quedat una mica carrincló, fins i tot excessivament frívol...

De debò, Departament d'Educació, destaqueu aquest argument per avançar el curs escolar?

El goig d'una troballa

Dies enrere, preparant una nova entrada per la secció "Minuts Musicals localitzats" vaig fer una cerca a Google sense massa esperança de trobar-hi, sencera, la cançó que estava buscant: els "Goigs a llaor de la Mare de Déu de Requesens".

La sorpresa va ser meva, i va ser doble! D'entrada perquè sí, hi havia una gravació sencera de la cançó, que no és d'aquestes de 3 minuts com les que volen les emissores de ràdio, sinó llarga com "Babe I’m Gonna Leave You" dels Led Zeppelin, quasi set minuts!

Si la primera sorpresa va ser trobar una gravació de la cançó, la segona va ser descobrir qui cantava: la Teresa Carbonell! Qui és la Teresa Carbonell?, em preguntareu... Doncs és la Teresa de Can Tomàs de Cantallops i més que com a cantant jo la tenia (i tinc) com una gran cuinera! No en va fins fa ben bé mig any va estar davant dels fogons del restaurant Can Tomàs, el bell mig de la Plaça del Fort de Cantallops!

La gravació té la seva història... La seva filla, la Montse, i un seu nebot feien un treball de Segon de BUP (el 4t d'ESO d'ara) sobre cançons i ella li va demanar a la seva mare si la podia cantar, mentre la gravava amb una cinta de casset. D'això en deu fer, no sé, entre quaranta i cinquanta anys! Del treball en deuria treure bona nota, entre d'altres gràcies a la bona interpretació de la cançó de la seva mare!

La gravació deuria romandre ben endreçada fins que un dia, molts anys després, arrel d'una cerca del projecte Càntut per identificar un senyor que cantava una cançó en una mena de festa de final de la verema, va resultar que la gravació s'havia fet a Can Tomàs, segurament amb el mateix radiocasset amb el que la Montse va gravar la seva mare...

El cas és que cercant una veu, la d'en Jaume Quintana i Masó, en "Patllari", se'n va descobrir una altra, la de la Teresa Carbonell. Quin goig de troballa, i quina il·lusió descobrir tota aquesta història a Cantallops el dia de Sant Joan, tot esperant la processó de baixada...

Davant la tanca de Melilla

El diccionari no és massa generós amb la definició d'immigrant: "Que immigra."

Ho és més amb la definició de refugiat: "Persona que, tot i pertànyer per ciutadania a un estat, n’ha hagut d’emigrar a conseqüència d’esdeveniments polítics i ha estat acollida en el territori d’un altre estat, sense poder gaudir dels mateixos drets que els autòctons."

A l'esquifida definició d'immigrant no hi surten tres paraules que sí apareixen a la de refugiat: persona, acollida i drets. Mentre el refugiat és una persona que emigra, que se l'acull i que, tot i ni tenir els mateixos que els autòctons, té uns drets, l'immigrant sembla que no és ni persona, ni se l'acull i els drets ni hi són ni se'ls espera! Tant costaria afegir persona a la definició d'immigrant? Persona que immigra...

La tanca de Melilla ha estat una vegada més tràgic testimoni de l'abisme que hi ha, davant la frontera, entre les persones que emigren i les persones refugiades; el diccionari naturalment no en té cap culpa, però em temo que aquesta despersonalització és massa profunda i no sé si és per color de pell, per la pertinença a altres cultures o per tot plegat que mentre nosaltres (i els nostres governs, i Europa, i la comunitat internacional...) aboquem els esforços necessaris (i així ha de ser) per acollir les persones refugiades, a les persones immigrants no els hi concedim, ja no el dret a viure dignament, sinó a morir dignament, deixant que morin ofegades al Mediterrani o davant la tanca de Melilla...

Nosaltres, en general, som una mica com el diccionari: poc generosos amb les persones que immigren, més amb les refugiades. És clar que possiblement més que ser un reflex del diccionari, el diccionari és un reflex de nosaltres mateixos; tristament el diccionari ens delata.

Minuts Musicals localitzats a Requesens

Ahir a Cantallops va haver-hi processó; sí, no totes es fan per Setmana Santa! Diu la tradició que en processó, el dia de Sant Joan, la gent de Cantallops puja a Requesens, però no al castell sinó al veïnat.

Encapçala la processó una dona del poble, que carrega una imatge de la Mare de Déu dels Dolors; durant el trajecte es fan parades, algunes per fer una oració, d'altres per a fer un mos...

Arribats al veïnat de Requesens la Mare de Déu arriba a l'ermita de Santa Maria i és allà, en plena missa, quan es produeix per mi un dels moments més emotius del dia: el cant dels Goigs a llaor de la Mare de Déu de Requesens. No us ho puc explicar, s'ha de veure, s'ha de viure!

No sempre puc anar-hi, però sempre que hi he anat els he cantat amb una devoció que em sorprèn a mi i tot. Si m'he de confessar mai devot d'alguna Mare de Déu, sens dubte és a la de Requesens, que d'una o altra manera és ajut i guia... 

"Puix que en terra i cel, Maria,
vostre poder és immens,
sigueu nostre ajut i guia,
princesa de Requesens."

Càntut · Goigs a llaor de la Mare de Déu de Requesens - Teresa Carbonell