L'excusa episcopal

Hi ha cançons, també contes o pel·lícules, que no han envellit gaire bé, que el seu contingut, les seves lletres, més o menys literals, més o menys sibil·lines, han esdevingut anacròniques i grinyolen, avui, a les nostres orelles, pels canvis i actualització dels nostres valors.

Per poc que hi pensem una estona, ens vindran al cap cançons de tota mena, també d'infantils, i de tots els idiomes, també en català, en les que les seves lletres descriuen situacions d'abús i d'assetjament sexual: "El senyor Ramon", "La lluna, la pruna", "El gall i la gallina", "Tinc fam de tu" de Lax’n’Busto...

Algunes d'aquestes cançons les seguim cantant, fins i tot escoltant a les ràdios musicals o a les nostres llistes de reproducció, essent més o menys conscients que en algunes estrofes grinyolen. D'altres, potser caldria descatalogar-les o, com a mínim, no cantar-les en actes públics, com va fer l'alcalde de Vita (Àvila) amb una cançó que deia "Me encontré una niña sola en el bosque, la cogí la manita y la metí en mi camita. Le subí la faldita, le bajé la braguita", i que seguia, a la tornada, dient "La eché el primer caliqueño... La eché el segundo caliqueño... En el tercero ya no hay quien lo eche...ya no queda leche...ya no queda leche..."

Resulta evident que, per tradicional que al seu dia fos aquesta cançó, avui caldria descatalogar-la, de la mateixa manera que, se suposa, ja no es llencen burros des d'un campanar, ni s'empaiten ànecs, i possiblement algun dia no es faran, tampoc, ni "encierros" ni correbous enlloc.

I si aquí la patinada de l'alcalde va ser grossa, fins al punt que ni tan sols el seu partit (afortunadament), el PP, l'ha defensat, també ha estat notable la patinada del president de la Conferència Episcopal Espanyola i arquebisbe de Valladolid, Luis Argüello, que després de condemnar la cançó qualificant-la de reprovable, va afegir un "però" excusant a l'alcalde, demanant comprensió perquè ja sabem què passa a altes hores de la nit i amb la ingesta d'alcohol a les festes de molts pobles: "también creo que hay que poner las cosas en su contexto, es decir, que conociendo lo que es las fiestas de muchos pueblos, conociendo lo que pasa a altas horas de la madrugada después de haber bebido esto o lo otro, hay que situarlo en ese contexto."

Arribats a aquest punt, a mi personalment el que més m'ofèn són precisament aquestes excuses del president de la Conferència Episcopal Espanyola, ja que les seves paraules no les va dir, entenc, ni en el context de cap festa major, ni a altes hores de la matinada, ni després d'haver begut "esto o lo otro", sinó ben despert i serè, ben conscient; ell excusa l'alcalde, però ell d'excusa no en té cap.

I Don’t Wanna Wait Til Christmas. Minuts Musicals de Nadal

"Tot té el seu moment", diu la coneguda pregària de l'Eclesiastès:

"Tot té el seu moment,
sota el cel hi ha un temps per a cada cosa.
Hi ha un temps d’infantar i un temps de morir,
un temps de plantar i un temps de collir.
Un temps de matar i un temps de guarir,
un temps d’enrunar i un temps de construir.
Un temps de plorar i un temps de riure,
un temps de plànyer-se i un temps de dansar.
Un temps de tirar pedres i un temps d’aplegar-ne,
un temps d’abraçar i un temps d’estar-se’n.
Un temps de cercar i un temps de perdre,
un temps de guardar i un temps de llençar.
Un temps d’esquinçar i un temps de cosir,
un temps de callar i un temps de parlar.
Hi ha un temps d’estimar i un temps d’odiar,
hi ha un temps de guerra i un temps de pau."

Hi ha un temps per les vacances, un temps per a Nadal, un altre per als solsticis, un per a la Setmana Santa... Hi ha un temps per a cada cosa, però si ets Nicolás Maduro, pots alterar el temps i decretar l'avançament de les festes de Nadal a l'octubre (una nova maniobra de distracció), i quedar-te tan ample!

Això d'avançar i prolongar les festes de Nadal, a banda d'una abominació, podria calmar les ànsies dels protagonistes de la cançó "I Don’t Wanna Wait Til Christmas", del grup britànic Summer Camp, quan canten:

"No vull esperar fins Nadal per veure't
No vull esperar fins Nadal per estar amb tu
No vull esperar més temps
Saps que el meu petit cor batega més fort
No vull esperar fins a Nadal per estimar-te."

La cançó, ja ho veieu, tracta sobre l'emoció d'esperar l'arribada de les festes de Nadal per veure's, per estar junts, per estimar-se... Emoció que, amb l'avançament de les festes de Nadal, quedaria reduïda, qui sap si també diluïda, i restaria sense sentit...

Madrigal. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Madrigal

Plovia a la vinya
                          i el raïm madur
de l'aigua es polia i era negre i dur:
quan el sol sortia
dos gotims diria que eren els teus ulls.

Joan Salvat-Papasseit

Llançar la tovallola

"Avui tiro la tovallola, he tirat la tovallola, jo ja no sé què més fer, perquè ens tornem a entendre, perquè ho fem honestament, per construir una relació de confiança, és molt difícil..." Aquestes paraules les va dir, dies enrere en una entrevista al programa "Els Matins", Marta Rovira, secretària general d'ERC, referint-se a la dificultat per tornar a unir l'independentisme en general, i per refer les relacions amb Junts en particular.

Diu el diccionari que llençar (o tirar) la tovallola significa "donar-se per vençut, abandonar una empresa, una tasca", i en el seu reconeixement les paraules de Marta Rovira desprenien, a banda d'abatiment, tristesa i un punt de desesperació.

De tothom és conegut que l'origen d'aquesta expressió, "llençar la tovallola", prové del món de la boxa i fa referència al moment en què l'entrenador d'un boxejador llança la tovallola al ring per indicar que el seu boxejador no pot continuar boxejant, que abandona el combat. Aquesta acció sol fer-se per evitar que el boxejador, que als ulls del seu entrenador no pot guanyar i està en una situació molt desavantatjosa, no pateixi més danys, per evitar mals majors.

La qüestió també és, però, d'on va treure el món de la boxa el significat d'aquest gest, i hi ha qui el situa a l'antiga Roma, especialment arran de la inscripció d'unes termes romanes situades a l'actual Turquia que diu: "Hic Antinous Hadriano linteum suum iactavit" (Aquí Antínous va llençar la seva tovallola a Adrià).

Aquesta frase fa referència a l'emperador romà Adrià i al seu amant, el jove Antínous, i s'interpreta (això de llençar la tovallola) com un acte de lleialtat i amor incondicional, també de submissió i dedicació total.

Llençar la tovallola, sostenen els historiadors, és el que feien els nois joves quan rebien propostes (s'entén que per a mantenir relacions sexuals) per part de notables homes de l'imperi a les termes romanes, com a gest d'acceptació (de submissió); quan un d'aquests joves rebia la proposta, se situava davant el prohom romà i si feia un segon nus a la tovallola, el rebutjava, però si la llençava, significava que l'acceptava, que d'alguna manera l'altre guanyava.

Marta Rovira ha llençat la tovallola, però no tinc clar que Junts hagi guanyat, tot i que ara com ara va guanyant el combat per punts; qui sens dubte ha guanyat, de moment, és el president Illa.

On vas?

No, no patiu, que el tema d'avui no és sobre aquella campanya de la Generalitat de l'envàs on vas... Avui no és aquest, el tema, però bé podria ser-ho un altre dia, veient el lamentable (i fastigós) estat d'algunes illes de contenidors del meu barri, en les que sembla que hi hagi més escombraries (però, ara en diem residus) a fora dels contenidors que a dins...

No, avui el tema va sobre controls policials, però tampoc parlaré de l'operació gàbia i l'escapoliment del president Puigdemont, tema que aquests dies ha tornat a la primera línia informativa i que, inevitablement, seguirà fent vessar tinta i omplint minuts de tertúlia.

No, avui us vull parlar de dos controls policials que m'he trobat aquest estiu, en dos dies diferents, entre setmana, a primera hora del matí, en dos llocs diferents de Girona: un al carrer riu Güell just abans de la rotonda de la Devesa, l'altre a la rotonda que hi ha entre els barris de Pont Major i de Pedret. En tots dos controls em van fer aturar i en tots dos, quan vaig abaixar la finestra per fer més visible l'interior del cotxe, em van preguntar: "on vas?"

Entenc que la pregunta en qüestió és protocol·lària, no per cortesia sinó per interès policial, però, així i tot, és una pregunta que, reconec, em va sorprendre. Per què aquesta pregunta? Entenc que aquesta pregunta tenia molt de sentit durant el confinament, quan per sortir de casa necessitàvem una autorització i un destí molt clar, com per exemple anar a comprar... Però ara, perquè preguntar "on vas?" en un control policial?

I si la primera vegada la pregunta em va sorprendre, la segona em va inquietar (què n'han de fer, d'allà on vaig, la policia?), i vaig començar a pensar que més que la resposta concreta, més que saber allà on vaig, potser aquesta pregunta té per objectiu observar i analitzar la reacció de qui l'ha de respondre.

En el meu cas, en ambdós casos, la resposta va ser la mateixa: al gimnàs. I a banda de la resposta literal, la meva vestimenta hi donava més versemblança; és clar que també podria semblar que anava al gimnàs, quan potser podria anar a fer qualsevol altra cosa, fins i tot la comissió d'un delicte...

En els dos controls em van deixar seguir, sense fer-me cap més pregunta, i vaig poder arribar al gimnàs; de moment no he ensopegat amb cap més control. A vegades penso que si me'n trobo un altre i m'aturen, i em pregunten el mateix (on vas?), m'agradaria preguntar-los el perquè de la pregunta, però sospito que la resposta ja me la sé, em sembla que em dirien, amb un to ferm i autoritari, "aquí les preguntes les fem nosaltres!".

Rius que conflueixen, camins que es creuen…

Estimats Clàudia i Carlos,
qué alegría celebrar, entre tanta gente, con la familia y amistades, vuestro enlace, una muestra de vuestro amor, también de vuestro compromiso.

Permitid que acompañen mis palabras unos fragmentos de poemas inacabados de Just Manuel Casero Madrid, tu abuelo paterno, Clàudia, que entre otras cosas fue un poeta desconocido.

“Una mujer
que pasa por tu lado cada día,
que no te atreves a mirar,
y que es el dorso de tu vida.
La extraña coincidencia
de una tarde insólita,
cercana la tristeza de unas horas de sombra,
de recuerdos sin alma,
de llantos sin motivo.
Y luego, en el camino nuevo,
juntos en una intimidad de nostalgias eternas.”

"La extraña coincidencia de una tarde insólita", dice el poema...
Y me pregunto yo, ¿en qué tarde insólita habitó vuestra extraña, e inesperada y por supuesto, feliz, coincidencia?

La vida es un constante cruce de caminos, también nuestras familias son un cruce de caminos, así como la familia que vosotros dos, Clàudia y Carlos, estáis sembrando. Sembrando una familia, trazando un nuevo camino.

"Viuré;
caminaré vers una terra nova,
plena,
santa,
per uns camins sincers
que em lliguin a la vida,
de joia,
de llum nova..."

"Viviré;
andaré hacia una tierra nueva,
llena,
santa,
por unos caminos sinceros
que me aten a la vida,
de joya,
de luz nueva..."

Los ríos, a su manera (que te voy a contar yo, Carlos), también son caminos, caminos que fluyen y que confluyen:

"Que aquí broten tristezas,
y más allá teoremas,
y un camino de letras ignoradas
allá en la confluencia de mi río y el vuestro..."

Ahora y aquí, confluyen vuestros ríos, que en cierta manera también son los nuestros: el arroyo de La Cañada con el río Onyar, el río Jarama con el río Ter, confluencias a priori imposibles, pues sus cauces no se cruzan ni por asomo, pero igual que los del Señor, los caminos del amor también son inescrutables, y sois vosotros dos, Clàudia y Carlos, quiénes con vuestro amor unís todos estos ríos, añadiendo incluso, como si de un afluente se tratara, el germánico río Kinzig. Ríos llenos de vida, de vuestra vida en común…

Ríos que confluyen, caminos que se cruzan… Caminos, como dice el conocido poeta, que se hacen al andar, "camins", como dice la canción de un grupo de música gerundense, "somnis i promeses, camins, que ja són nous" (caminos, sueños y promesas, caminos, que ya son nuevos).

Que tingueu sort, que la vida us doni un camí ben llarg…
Que tengáis suerte, que la vida os dé un largo camino, que vuestro río, Clàudia y Carlos, siga fluyendo y confluyendo…

Enhorabona, Clàudia i Carlos, felicitats parella!

Parlament que vaig fer, el dissabte 31 d'agost de 2024, a l'enllaç de la meva filla gran, al Mas Solà de Santa Coloma de Farners.

Vèncer la mandra

Avui s'esdevé, també per a mi, l'inevitable: tornar a treballar.

Soc conscient que hi ha mals menors que només tenen algunes persones privilegiades, i les que malden per la fi de les seves vacances d'estiu en són una bona mostra, car són (som) les persones que tenim el privilegi de treballar... 

Disculpada aquesta circumstància, voldria reconèixer que, després de tres setmanes i mitja de vacances, avui em fa certa mandra tornar a treballar. I ara que parlo de la mandra, fins i tot al mateix diccionari li fa certa mandra escriure'n la definició, que resol, en la seva primera accepció, amb un simple "peresa".

I la peresa, que té una definició una mica més extensa que la mandrosa mandra, té també una definició molt més aclaridora i, per a l'ocasió, possiblement escaient, tot i que una mica massa passada de rosca: "Repugnància al treball, a l’acció."

Bé, en el meu cas no seria repugnància, aquí la definició deixa poc espai al matís i possiblement ho porta en excés a un extrem; la meva feina m'agrada i em fa il·lusió fer-la, la qüestió, simplement, és que avui encara arrossego la inèrcia d'estar de vacances, del ritme, menys apressat, més despreocupat, de les vacances.

Així que poc a poc hauré d'anar vencent aquesta mandra, recuperant les rutines laborals, reprenent els fils que van quedar solts abans de començar les vacances i trobant la il·lusió, i l'energia, en el retrobament amb els companys i companyes de feina...

Avui, doncs, toca vèncer la mandra, que demà tot ja anirà, a la feina, una mica més rodat.

Epitalami d’unes noces de maig. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Epitalami d’unes noces de maig

Amic, quin trot galant
si aquesta nit avances la nit de Sant Joan–
la nit de Sant Joan que és nit de meravella,
i és damunt cada bes que neixen les estrelles.

Digue-li al teu amor l’enveja que li hauran altres donzelles
i eixuga-li aquell crit          mica de plor,
que és en la noia verge quan el seu cos floreix una rosella.

I para compte al goig del seu desmai.

Que Cupidell us furti
i no pugueu vestir-vos si feu curta l’empresa.

Joan Salvat-Papasseit

El Sant Salvador de les paraules. Entrevista a Josep M. Sansalvador i Provensal

Parlava el poeta Salvador Espriu de salvar els mots, "per retornar-vos el nom de cada cosa"; també deia, en un altre poema, que "Salvàvem els mots / de la nostra llengua / el meu poble i jo". Si salvar els mots, salvar les paraules, és una feina col·lectiva, amb la feina que cada dia fa en Josep M. Sansalvador i Provensal els mots estan salvats, no només per retornar-nos el nom de cada cosa, també per jugar-hi, que és una de les seves especialitats.

Perquè en Josep M. Sansalvador no només estima la llengua, la nostra llengua compartida i constantment amenaçada, també estima totes i cadascuna de les paraules que en formen part, paraules que serveixen per desxifrar "Enigmàrius", paraules que combina per escriure microrelats, cròniques i articles, paraules que descompon i recompon per a crear endevinalles, paraules que fins i tot rugeixen com els motors de les motocicletes que ha tingut, de les motocicletes (una altra de les seves passions) que admira.

De tot això i molt més (de la seva infància i joventut, de mots i de motos...) en vam parlar, dies enrere, a l'entrevista que li vaig fer al programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià.

Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

La Intel·ligència Artificial generativa

La intel·ligència artificial (IA) fa anys que és entre nosaltres, però d'un temps ençà, concretament des de finals de 2022 amb el llançament del ChatGPT, la IA a més a més està al nostre abast, a l'abast de qualsevol persona amb accés a internet, i des d'aleshores el seu creixement, desenvolupament i evolució estan essent exponencials.

Però abans d'endinsar-nos-hi, a mi sempre m'agrada recórrer als clàssics, i avui en dia el diccionari n'és un. Què és la intel·ligència?

De les diferents accepcions que ens dona el diccionari, la vinculada a la psicologia i la filosofia és la que ens interessa: la intel·ligència és la «facultat o capacitat de l'home per a comprendre el món de les relacions i prendre'n consciència, per a resoldre situacions noves mitjançant unes respostes també noves o per a aprendre a fer-ho».

De la definició ens interessa la capacitat per comprendre el món i, sobretot, la de resoldre situacions noves a través de respostes noves com a base de l'aprenentatge. I és que, resumidament, és així com l'espècie humana ha anat evolucionant, gràcies a aquesta capacitat d'aprenentatge a còpia de resoldre problemes.

El diccionari també té una definició d'intel·ligència artificial: «Branca de la informàtica que tracta de la representació simbòlica del coneixement i dels mètodes d'inferència simbòlica per ordinador».

No sé si aquesta resposta defineix prou bé, amb exactitud i de forma comprensiva, què és la intel·ligència artificial, així que li he demanat a la mateixa intel·ligència artificial del ChatGPT que s'autodefineixi.

Per obtenir una resposta de la IA cal fer el mateix que fem amb les persones, fer-li una pregunta, demanar-li què volem que generi (en aquest cas un text) a través del que tècnicament es diu un «prompt», que no és res més que una instrucció escrita. En aquest cas això és el que jo li he demanat al ChatGTP, i aquesta ha estat la seva resposta:

    • Prompt: «Defineix què és la intel·ligència artificial en poques paraules i en un llenguatge planer».
    • ChatGPT: «La intel·ligència artificial (IA) és la capacitat de les màquines de fer tasques que normalment requereixen intel·ligència humana, com ara aprendre, resoldre problemes i prendre decisions».

Tot i que en aquest cas la resposta és senzilla (perquè la pregunta també ho és), resulta inevitable que hom es pregunti com és que el ChatGPT, que no deixa de ser un xatbot, un robot conversacional, un programa informàtic de computació, pugui respondre'ns amb tanta rapidesa (qüestió de segons), amb tanta precisió (tot i que no sempre; també comet errors) i amb un llenguatge com si fos un humà, com si em respongués qualsevol de vosaltres?

La resposta és tan senzilla com inquietant. El ChatGPT (que recordem que no deixa de ser un complex sistema de computació informàtica) va ser alimentat, abans del seu llançament, amb un munt de dades i informació, amb més de 570 GB de dades provinents de pàgines web, llibres i altres fonts d'informació. I naturalment, des del seu llançament, s'ha seguit alimentant amb tot allò que nosaltres li anem aportant i preguntant; alimentant i, com ella mateixa defineix, aprenent.

I és que les dades del ChatGPT des del seu llançament són d'autèntic rècord: més 100 milions d'usuaris els dos primers mesos del seu llançament i, actualment, compta amb més de 180 milions d'usuaris actius al mes, i més de 1.600 milions de visitants al mes. També cal tenir present que el ChatGPT ha anat evolucionant i oferint més possibilitats de generar contingut, perquè si una característica diferencial té aquesta intel·ligència artificial és la seva capacitat generativa; d'aquí que parlem d'intel·ligència artificial generativa.

I arribats a aquest punt també li he demanat, al ChatGPT, que ens expliqui què és la IA generativa.

    • Prompt: «Explica de forma breu i amb un llenguatge planer què és la intel·ligència artificial generativa».
    • ChatGPT: «La intel·ligència artificial generativa és un tipus de IA que pot crear contingut nou, com ara textos, imatges, música o vídeos, a partir d'exemples que ha après. És com un artista digital que inventa coses noves basant-se en el que ha vist abans».

La IA, doncs, té la capacitat de generar (crear) textos, imatges, vídeos o música; també d'analitzar dades, resoldre problemes matemàtics, etc. I arribats a aquest punt la pregunta és inevitable: la IA ens prendrà la feina, eliminarà llocs de treball?

D'entrada sembla evident que la IA, com han fet anteriorment altres tecnologies (de la roda a la màquina de vapor o a internet) transformarà algunes de les nostres feines; de fet això és quelcom que ja està passant. I també cal tenir present que, si més no ara per ara, hi ha força consens entre els experts a afirmar que el risc no és que la IA ens tregui el lloc de treball, sinó que ens el tregui una persona que conegui i domini més l'ús de la IA que nosaltres; i com ha passat amb altres tecnologies, pot ser que s'eliminin llocs de treball al mateix temps que se’n creen de nous.

Aquesta mateixa qüestió li he preguntat al ChatGPT:

    • Prompt: «Fins a quin punt la intel·ligència artificial eliminarà llocs de treball a les persones?».
    • Respon de forma breu».ChatGPT: «La intel·ligència artificial pot eliminar alguns llocs de treball automàtics o repetitius, però també pot crear-ne de nous en àrees com la tecnologia, la supervisió de sistemes d'IA i el desenvolupament de nous serveis. La seva influència dependrà de com s'integri i es gestioni a la societat».

La clau, doncs, com sempre la seguim tenint les persones a través de les decisions que prenguem, comptant sobretot amb la nostra intel·ligència, i qui sap si també amb l'artificial.

Article publicat al número 118 de la revista Parlem de Sarrià.