Novament, com en les nits electorals, després dels plenaris de constitució dels ajuntaments l'alegria va per barris o, en aquest cas i per ser més precisos, per municipis!
I més enllà de l'inevitable soroll generat a Barcelona pel regal enverinat que l'alcaldessa Ada Colau ha acceptat del camaleònic, díscol i controvertit Manuel Valls, l'alegria es palpa més entre els ressuscitats socialistes que entre els dividits independentistes.
En aquestes eleccions municipals, en les que el PSC ha recuperat part de la musculatura perduda anys enrere, el socialisme ha esdevingut més baula que frontera per bastir majories i investir alcaldies de Junts per Catalunya, sobretot, i d'ERC, per desesperació, especialment, dels independentistes que no són ni d'un ni de l'altre partit.
No són pocs els independentistes que es pregunten, exasperats, com pot ser que els partits que se suposa ens han de conduir cap a la República pactin sense ruboritzar-se amb el PSC del 155 i bla, bla, bla... N'és la màxima expressió el que va passar a Santa Coloma de Farners en el llarg, convuls i agitat ple d'investidura!
A mi el que em sorprèn és que Junts per Catalunya i ERC es facin retrets creuats obviant expressament que de fet ambdós partits han pecat del mateix, cas que pactar amb el PSC sigui pecat!
Cada cas és un món i entre tots els casos s'entreveu un factor comú: la política local i les seves particulars fílies i fòbies personals i polítiques.
La política municipal es mou majoritàriament, i afortunadament, per unes dinàmiques i coordenades pròpies no sempre alineades amb les directrius polítiques dels partits en l'àmbit català i espanyol.
Aquesta és la gràcia, tot i que per desgràcia de molts, de la política municipal, i està bé protegir-ne i preservar-ne la seva autonomia i dinàmica pròpies, si del que es tracta és de posar en valor la política municipal.
