dissabte, 24 de juliol de 2021

Baba O'Riley. Minuts Musicals amb nom propi


"Terme infantívol per àvia"; així defineix el nostre diccionari la paraula baba. Aquesta paraula jo no l'he fet servir mai atribuïda a les meves àvies, però l'he sentida en algunes famílies. Sense anar més lluny el periodista i escriptor Rafel Nadal s'hi refereix a la seva, d'àvia, a qui precisament dedicarà el seu nou llibre, "La baba Montserrat. Quan s'esborren les paraules", per tancar la seva particular trilogia familiar després de publicar "Quan érem feliços" (2012) i "Quan en dèiem xampany" (2013).

El títol d'aquesta mítica cançó dels The Who, popularitzada en versió remesclada com a sintonia de la sèrie "CSI: New York", no fa referència a cap àvia, sinó a un altre "Baba", el líder espiritual hindú Meher Baba, qui al seu dia va inspirar el component de la banda Pete Townshend; una altra inspiració d'aquest mestre espiritual hinduista va desembocar en la popular cançó "Don't Worry, Be Happy" de Bobby McFerrin...

Resolt el 50% del títol  l'altre 50% es deu al músic i compositor minimalista Terry Riley, també admirat per Townshend.

"Baba O'Riley", publicada l'any 1971 dins el disc "Who's Next", és el vestigi, com d'altres d'aquest disc, d'una obra no publicada per The Who, una òpera rock que van estar preparant després de publicar "Tommy" (1969). L'òpera rock, que s'havia de titular "Lifehouse" contenia una llarga versió de mitja hora d'aquesta cançó que finalment, descartat el projecte "Lifehouse", es va reutilitzar, en una versió més curta, per al disc.

Després de "Who's Next" The Who van publicar, llavors sí, la seva segona òpera rock, "Tommy", però això ja és una altra història...



divendres, 23 de juliol de 2021

Les cites dels llibres. "Xargay, el vol d'una ratlla", de l'Ajuntament de Girona

A la modesta llibreria de casa meva no tots els llibres són novel·les, també hi ha llibres de poesia, assajos, llibres d'història, de fotografies i sí, fins i tot hi ha algun catàleg d'exposició!

Reconec que aquests darrers no abunden, i dels pocs que tinc aquest sobre l'Emília Xargay és un dels que més m'agrada. Publicat l'any 2007 en motiu d'una exposició de la seva obra per les Fires de Girona, coincidint amb el 80è aniversari del seu naixement, i el 5è de la seva mort, el catàleg recull de forma extensa, i a través de diferents veus i mirades, la vida i obra de l'eugenial artista sarrianenca.

El catàleg conté diferents cites, algunes de la pròpia Emília Xargay, i a mi m'agrada especialment aquesta del primer capítol:

"Pel saberut, pel qui es pensa que tot ho sap, gairebé tot resulta ridícul. Pel qui és raonable, per a la persona que raona, gairebé res no resulta ridícul." Goethe.

Aquest catàleg li va fer justícia, tot i que no sé si, encara avui, Emília Xargay té, més enllà de les nostres comarques, el reconeixement que mereix...

dijous, 22 de juliol de 2021

La memòria del foc


No sé si el foc té memòria, ja que sovint passa sobre terra cremada. El que sí té, el foc, és que se’ns queda gravat a la nostra, de memòria, i per llunyà que sigui el record sempre en resta un vestigi que el manté viu.

Recordo, per exemple, observar des de Montjuïc, atònit, les flames que cremaven a la muntanya dels Àngels al juliol de 1983, el primer incendi que recordo; o com amb els amics del CAU a l'agost de 1994 vam presentar-nos de voluntaris per col·laborar a l'extinció del foc que aquell estiu va cremar a la comarca de La Selva; i naturalment el record del foc de l'Alt Empordà de 2012, que viscut des de Cantallops inevitablement va fer aflorar la memòria del foc de 1986...

D'aquell incendi en tenim memòria, memòria documentada l'any 2006, vint anys després d'aquell terrible incendi...

Aquesta és la "Memòria del foc de 1986"... El documental dura un xic més de tres quarts d'hora, però cada minut paga la pena!

dimecres, 21 de juliol de 2021

Imprudència o temeritat?


No hi ha dona embarassada que durant la gestació no s'hagi preocupat, i previngut, sobre la toxoplasmosi, una malaltia provocada per el paràsit "toxoplasma gondii", paràsit que sol habitar en els gats i en la carn crua, i que pot tenir terribles conseqüències per a la vida que està en camí...

El cas és que quan aquest paràsit entra en contacte amb els ratolins, els rosegadors, diuen els investigadors, mostren una conducta més arriscada i menys temerosa davant els seus depredadors felins, esdevenint així una presa fàcil; a més, per interès del paràsit, amb la posterior ingesta aquest torna de nou al cos del felí...

D'aquesta història de la toxoplasmosi m'interessa la derivada conductual en els rosegadors, i no sé si els investigadors també l'han relacionada amb les conductes més arriscades, menys temeroses davant els perills, d'algunes persones a qui els agrada més el risc, a qui els agrada viure al límit.

Penso per exemple en Álvaro Bultó, que va morir practicant "wingfly", un esport extrem que consisteix en volar (planejar) amb un "vestit amb ales", o Vince Reffet, l'anomenat home ocell, que va morir mentre entrenava amb el seu artefacte volador...

Les seves morts poden ser equiparables a la d'altres esportistes que moren practicant seva passió (i professió), com passa algunes vegades amb pilots d'automobilisme o motociclisme...

Hi ha d'altres morts, també associades al risc, que ens poden semblar més estúpides, en cas que alguna mort es pugui titllar així; dies enrere vaig llegir que una influenciadora de Instagram, Sofia Cheung (no sabia qui era...) va morir en precipitar-se cascada avall mentre intentava fer-se una "selfie" a Pineapple Mountain...

No és la primera mort per una "selfie" i lamentablement no serà la darrera, i la majoria d'aquestes morts són de joves; segons algunes estadístiques situen la mitjana als 22 anys.

Imprudència? Temeritat?
Una imprudència temerària, que com diu el diccionari és la "negligència o manca de precaucions inexcusable, contrària a una prudència raonable." Per mi aquí la paraula clau és inexcusable...

Em sembla que en el meu cas, temerós de mena i al contrari (per exemple) que Philippe Petit, el meu contacte amb la toxoplasmosi va ser més aviat llunyà, sinó definitivament nul!

dimarts, 20 de juliol de 2021

Feixes cremades


És impressionant, i alhora desolador, veure com els incendis descarnen el paisatge i ens el mostren despullat de qualsevol color, verd, marró, que no sigui el gris i negre de les cendres.

El foc deixa sota les seves flames el cadàver inert de la terra, descobrint-nos el seu veritable relleu, desproveït de vida, com un cos que es descompon irremeiablement...

De les cendres, com l'au Fènix, en brotarà de nou la vida, tenyint de nou de verd el seu mantell, d'un verd esperança que avui no imaginem, d'un verd que no esborrarà el devastador negre que avui ho taca tot...

L'incendi del Cap de Creus, entre Llançà i el Port de la Selva, no només ens ha tenyit de sutge i tristesa aquest estiu, també ens ha mostrat desproveïdes de vida un munt de feixes que ahir eren ermes, i abans d'ahir curulles de vida, i d'activitat. I aquests dies hem tornat a parlar de vinyes, que com les del poeta també eren verdes, també vora el mar, tot i que ja fa anys, dècades, fil·loxera a banda, que no ens fan companyia...

Fantasiegem de nou sobre si caldria tornar a treballar aquelles feixes, que com tantes altres de tantes altres vessants, de tants altres llocs, resten abandonades, vestigi d'una activitat que al seu dia va deixar de ser productiva, i que avui potser tampoc ho seria. Que la natura les domini de nou potser no és el problema; sí que ho és que cremin víctimes d'una negligència, o intencionadament, devorades pel foc.

Les feixes cremades del Cap de Creus ens recordaran durant dies, setmanes, mesos i anys fins a quin l'estupidesa humana no té límit, i el pitjor, sembla no tenir remei...

dilluns, 19 de juliol de 2021

La llengua viperina del poder


El serial futbolístic de l'estiu l'havia de protagonitzar el Barça amb la renovació de Leo Messi i la necessària, i urgent, sortida de jugadors del vestidor, però el diari digital "El Confidencial" l'ha contraprogramat amb les polèmiques gravacions del president del Real Madrid, Florentino Pérez, que més que un serial s'estan convertint en autèntic un culebrot! 

La filtració d'aquestes converses, gravades fa una colla d'anys, ha generat un intens debat periodístic sobre la necessitat o conveniència que els mitjans de comunicació se'n facin o no ressò, també sobre l'ètica de fer-les públiques, entenent que es van produir en l'àmbit privat i sense el coneixement ni consentiment del magnànim president blanc...

Més enllà d'aquest debat, necessari, interessant i interessat, el que fan aquestes filtracions és despullar Florentino Pérez, abanderat del "señorío", i mostrar-nos-el sense focus ni artificis, sense màscara, ensenyant-nos la seva llengua viperina

De fet aquestes declaracions, i especialment les que fan referència als mitjans de comunicació, mostren la pitjor cara del poder, la que vol controlar l'opinió pública i publicada, la que vol controlar els mitjans, un poder que ara té la veu de Florentino Pérez i que versa sobre el futbol, i que malauradament també s'exerceix, si fa o no fa, a la política, a les empreses i a les organitzacions.

Escoltar Florentino Pérez titllant de cul d'olla als jugadors o entrenadors pot ser un divertimento, si voleu, però escoltar-lo parlant així del seu abús de poder sobre els mitjans de comunicació, inclosos els públics,  és quelcom diferent i més greu, i no fa cap gràcia... 

Aquest abús de poder, que ara hem sentit de la veu del magnànim president blanc, no és una exclusivitat seva, i el preocupant és que ell, i d'altres persones amb poder en l'esport, l'empresa o la política, l'exerceixin impunement. Aquest és el veritable verí... 

dissabte, 17 de juliol de 2021

"Roxanne". Minuts Musicals amb nom propi


Si The Police no haguessin anat a París a l'octubre de 1977, per a tocar juntament amb The Damned, un dels principals grups de l'escena punk del moment, potser no haurien composat un dels seus primers èxits, la cançó "Roxanne".

La cançó parla d'una prostituta, Roxanne, i diu la història que en aquell viatge Sting les va veure per primer cop i de prop a París, pels voltants de l'hotel de mala mort on s'allotjaven. El nom de la cançó, però, no li va inspirar cap prostituta, sinó un personatge de l'obra de teatre "El Cyrano de Bergerac", Roxana, cosina de Cyrano; resulta que en alguna paret prop de l'hotel hi havia l'anunci d'una representació teatral de l'obra, i Sting es va quedar amb el nom...

La cançó relata una història d'amor impossible, l'enèsima entre un home i una prostituta, i sí, al seu dia ja vam dir que per la temàtica ens fa pensar en la "Roberta" de Billy Joel.

"Roxanne" es va publicar en el primer disc de The PoliceOutlandos d'Amour (1978), i és una de les cançons imprescindibles d'aquest extraordinari trio!

divendres, 16 de juliol de 2021

Les cites dels llibres. "Libertad emocional", de Ferran Salmurri

Dies enrere parlava de la importància que va tenir el llibre "Intel·ligència emocional", de Daniel Goleman; naturalment aquest no va ser ni el primer ni l'únic llibre sobre el tema, i són molts més el que s'han publicat arreu, també a casa nostra, també d'autors nostres.

Fa una colla d'anys a casa va aterrar el llibre "Libertad emocional. Estratégias para educar las emociones" (Paidós, 2004), del psicòleg Ferran Salmurri, un llibre que no només volia ampliar la modesta biblioteca domèstica, també els coneixements d'una parella jove (tot i que ja amb anys de relació), i d'uns pares novells, aleshores ja amb dues criatures, i la tercera en camí; una parella, com totes, amb la necessitat d'entrenar les emocions...

I és que sí, tal i com exposa el psicòleg Ferran Salmurri, les emocions es poden educar, es poden entrenar.

El llibre conté una cita a l'inici del llibre d'Aristòtil,

"Som el que fem dia a dia. De manera que l'excel·lència no és un acte, sinó un hàbit." Aristòtil
... i d'altres al llarg del llibre; trobo especialment significativa la que hi ha a l'inici del primer capítol:
"Cap home és lliure si no és amo de sí mateix." Epictet
Podem no controlar, sempre, les emocions, sí el que fem amb elles, com les gestionem... Llibres com aquest hi ajuden, ajuden a reconèixer-les, a gestionar-les, a entrenar-les...

dijous, 15 de juliol de 2021

Florentino Pérez confidencial


"L.A. Confidential" és una molt bona pel·lícula de cinema negre estrenada a finals dels anys noranta, protagonitzada entre d'altres per Russell Crowe, Kim Basinger, Kevin Spacey, Danny DeVito i Guy Pearce. A la trama, realment enrevessada, tres policies han de treure l'entrellat d'una intriga criminal amanida pels draps bruts del departament de policia...

De draps bruts tothom en tenim, no només el Departament de Policia de Los Angeles, no només el Real Madrid!

Els draps bruts es renten a casa, però a vegades és necessari airejar-los i fer-los públics, sobretot si són objecte de delictes o de fets punitius. No és el cas, sembla, de les declaracions del president del Real Madrid, Florentino Pérez, que tot i fer-se i enregistrar-se (?) fa anys, aquests dies s'estan ventilant pels mitjans de comunicació.

En converses aparentment privades el magnànim president del Real Madrid es desfà en crítiques i menyspreus parlant de jugadors històrics com Raúl González, Iker Casillas o Cristiano Ronaldo, i de l'entrenador José Mourinho.

El seu interès periodístic és qüestionable, i la seva utilitat deu ser desgastar la figura d'un president que, a aquestes alçades, no sembla que res pugui erosionar-lo, ni tan sols aquestes filtracions.

Les gravacions són suculentes i conviden a sucar-hi pa, però abans d'untar-nos-en els dits és pertinent calibrar si aquestes declaracions són de les que caldria fer públiques, o de les que s'haurien d'haver quedat en la confidencialitat i privacitat de qui les va dir, i qui les va escoltar...

La confidència és l'acció, o l'efecte, de confiar, i la confiança, ja ho sabem, és material sensible, fràgil; quantes confidències guardem de les altres persones? Quantes són les confidències que les altres persones ens guarden i protegeixen?

A vegades, paradoxalment, la fragilitat de les confidències és inversament proporcional al poder que ostenta la persona a qui les protegim, i com diu la cançó de Barcelona, "Florentino Pérez tiene poder!"

dimecres, 14 de juliol de 2021

Com qualificar Naim Darrechi?


Fins abans d'ahir no sabia qui era Naim Darrechi.
De Naim fins ara coneixia el músic i cantant català d'Operación Triumfo, Naim Thomas, i el futbolista Mohamed Alí Amar, més conegut com a Nayim, format al Barça i que després de jugar a Anglaterra va passar a la història del futbol europeu, sobretot, gràcies al seu espectacular gol que li va donar al Real Zaragoza la seva primera i única Recopa d'Europa, l'any 1995!

Fins abans d'ahir no sabia qui era Naim Darrechi, fins que les meves filles abans d'ahir van posar el seu nom sobre la taula, a l'hora de sopar. Resulta que aquest mallorquí de 19 anys és un dels influenciadors espanyols més importants, especialment a Tik Tok, on té uns 26 milions de seguidors.

El cas és que aquest nen ric, en una conversa a YouTube, va dir sense vergonya ni rubor que ejacula a dins en les seves relacions sexuals, sense avisar ni demanar el consentiment a les seves parelles, quelcom que fa deliberadament, i que davant les queixes de les noies ell diu que és estèril i que s'ha operat, és a dir, una mentida.

No sé si el noi és conscient que la seva fatxenderia li pot sortir molt cara, d'entrada pel rebuig per la seva conducta i per parlar-ne de forma desvergonyida, després per la possibilitat que, tal i com va dir la ministra d'Igualtat, Irene Montero, hagi incorregut en un delicte d'abús sexual en treure's el preservatiu o ejacular dins sense el consentiment i podria ser acusat d'agressió sexual.

Per a més inri, aquest jove "tiktoker" ja va generar polèmica quan es va declarar contrari a l'avortament, amb unes desafortunades declaracions, del tipus "si te has descuidado y te has quedado embarazada, te jodes, pero no te cargues al bebé..."

En fi, que davant tal personatge no sabria com podria definir-lo: idiota?, estúpid?, imbècil?... El cert és que tots aquests adjectius qualificatius es mouen si fa o no fa per allà mateix, però cap d'ells li acaba de fer justícia, ja que es queden curts. Pot ser això i molt més: fatxenda, cregut, egòlatra, pocavergonya, fanfarró... però sobretot és una cosa: masclista.

Un masclista jove i ric a qui l'únic que cal agrair-li és la seva vanitat, que ens ha fet veure el masclista que porta dins... Ja ho va dir Antoine de Saint-Exupery: "per als vanitosos tots els altres homes són admiradors"; en aquest cas, per als influenciadors "youtubers" o "tiktokers" podem canviar la paraula admiradors per "followers", seguidors...

Per a Naim Darrechi totes les dones deuen ser receptacles on ejacular impunement, com qui juga a la ruleta russa a veure quina queda embarassada... Les seves disculpes, en una efímera història de Instagram recorrent al tòpic del "fora de context", semblen fetes més per recomanació d'algun servei jurídic, que no per penediment ni del que va dir, ni del que diu que ha estat fent...

Tots aquests adjectius (fatxenda, cregut, egòlatra, pocavergonya, fanfarró...) combinen amb el de masclista, i defineixen Naim Darrechi... A diferència dels altres Naim que coneixia, el d'aquest jove és un talent malaguanyat...