Passeig endins

Dies enrere parlava del passeig marítim de Sant Antoni de Calonge com l'aparador del poble costaner que és, un atribut comú a tots els passeigs marítims de tots els pobles costaners.

També podríem entendre que el passeig marítim, en aquests casos i seguint amb l'exemple de Sant Antoni de Calonge, és l'escenari principal d'un teatre on, sobretot durant aquests mesos més calorosos, s'hi representa una obra coral titulada "Vacances d'estiu".

En aquest teatre hi passa, si fa o no fa, el mateix que amb els teatres o auditoris quan volem comprar les entrades per a una obra o un concert: la platea i les llotges estan dividides en diferents sectors i pintades de colors en funció del preu de la butaca, essent naturalment més cares les més properes a l'escenari i més barates les més llunyanes, tant per distància com per alçada.

Si agaféssim el plànol de la trama urbana de Sant Antoni de Calonge i el pintéssim per sectors, podríem graduar-lo en funció de com de lluny o de prop els habitatges es troben de l'escenari. La primera línia de mar, naturalment, és la més cotitzada, tant pel preu de compra com de lloguer, ja que és la que ofereix la vista més privilegiada, no només al passeig marítim, l'aparador i escenari principal, sinó sobretot del mar.

De fet, aquesta primera línia de mar també forma part de l'escenari: els seus balcons generosos permeten a qui s'hi està no només veure el passeig, sinó també ser vistos des del passeig per qui hi passeja.

És clar que, com amb algunes obres de teatre, no tota l'acció passa dalt de l'escenari: part de la trama a vegades es trasllada a la platea, i pobles costaners i turístics com Sant Antoni de Calonge no en són una excepció. Passeig endins, més enllà de la primera línia de mar, també hi bull molta activitat, sobretot aquella relacionada amb la manutenció dels milers de persones que s'allotgen en innumerables apartaments i parcel·les de càmping: fleques, alguns dies amb llargues cues per fer-se amb el pa de cada dia i el croissant esporàdic, carnisseries i supermercats.

També es pinten de color les zones d'aparcament: de blau i de pagament les més properes al passeig i la platja, de blanc i gratuïtes les més llunyanes. Al pic de la temporada turística, i especialment els caps de setmana, cercar aparcament prop de la platja és missió impossible: o pagues, si tens sort i trobes un forat a la zona blava, o camines. Però val la pena, perquè al final de la caminada, quan per fi conquereixes un tros de platja i et capbusses al mar, ja ets dalt de l'escenari i, finalment,  formes part de l'espectacle...

L'ull del Pont. Revistes locals: moltes i ben vives

Trobada de revistes locals a Cerlà. Fotografia: Joan Carles Codolà (ACPC).

Imaginem-nos per un moment que Televisió Espanyola recuperés el mític (i enyorat?) concurs de televisió «Un, dos, tres... responda otra vez». Hi veiem una parella de concursants que, responen a la pregunta de la presentadora, una Mayra Gómez Kemp actual: "Per cent euros per resposta encertada, digueu-me noms de revistes locals!" I la parella, alternant-se el torn, comença a disparar mentre sona aquella música tan característica: Parlem de Sarrià... Som del Pont... La Farga... La Llera del Ter... La Nimfa... Cinniana... El Sotrac... Roca de Migdia... Grana... I la música de fons puja, i els noms continuen sortint, un rere l’altre, fins que el temps s'acaba abans no s'exhaureixi la llista.

Aquest no és un simple exercici de nostàlgia televisiva, és una imatge que em serveix per il·lustrar quelcom que em sorprèn i m'alegra alhora, i a parts iguals: les revistes locals que es publiquen ben a prop nostre, al Gironès, a l'Alt Empordà, al Pla de l'Estany, a les comarques veïnes, arreu del país, no es compten amb els dits d'una mà, ni de dues; són moltes, i estan ben vives.

Ho he comprovat, a manera de mostra, de primera mà en dues trobades de revistes locals en les quals he tingut el privilegi de participar, aquests darrers mesos, com a coordinador de la revista Som del Pont, de l'Associació Veïnal del Pont Major de Girona. I en les dues ocasions he parlart sobretot de la revista Som del Pont, i també, naturalment, d’aquesta revista, Parlem de Sarrià, una capçalera de referència, sens dubte, per trajectòria i continguts, de les revistes locals.

De sota una alzina a Celrà, a la plaça del Barco de Santa Eugènia de Ter

L'onze d'abril passat, l'Associació La Miniua va convocar una trobada de revistes locals a la Torre Desvern de Celrà, en el marc del trentè aniversari de La Llera del Ter. El títol de la jornada ja contenia tota una declaració d'intencions: Més present que passat. Hi vam participar les revistes Cinniana de Cervià de Ter, El Sotrac de l'Alt Empordà, Roca de Migdia de Mieres, Grana de Viladesens, Som del Pont i, naturalment, l'amfitriona, La Llera del Ter. Una notable representació de la revista Parlem de Sarrià era present, també, entre el públic.

El que va fer de la trobada quelcom més que una simpàtica posada en comú és que la  majoria de les revistes que vam participar a la taula rodona som publicacions joves, nascudes els darrers anys. No érem, per tant, un grup de nostàlgics i resistents defensant un format en retirada: érem persones que havíem decidit, fa relativament poc i molt conscientment, que valia la pena treure i publicar una revista en paper.

El periodista Jordi Grau, vicedegà del Col·legi de Periodistes de Catalunya i president de la demarcació de Girona, va formular amb precisió allò que totes les persones assegudes sota aquella alzina compartíem: les revistes locals tenim més futur que no pas passat. Perquè allò que fem no entra en competència amb la immediatesa dels grans mitjans ni amb el soroll de les xarxes socials. Ocupem un espai que cap algoritme no pot omplir: la crònica quotidiana del poble i del barri, el relat arrelat al territori, la memòria col·lectiva que ningú no recollirà si nosaltres no ho fem.

Al cap de pocs mesos, el dissabte 23 de maig, una nova cita ens va aplegar. La Nimfa, la revista de Santa Eugènia de Ter, celebrava la publicació del seu desè número i ens va convidar a la plaça del Barco per compartir-ho. Amb La Llera del Ter, La Farga i Som del Pont vam acompanyar l'acte de presentació en un matí ple d'activitats i bon ambient. Dues trobades, doncs, en menys de dos mesos. Dos recordatoris que formem part d'una comunitat de publicacions que, potser sense saber-ho del tot, fa anys que tira endavant la mateixa feina des de racons molt diversos del país.

Que les revistes locals generen interès i mereixen atenció ho acredita, també, el fet que la Revista de Girona estigui preparant un dossier específic sobre el tema. No és cap casualitat: quan una publicació de referència com aquesta posa el focus en les revistes de barri i de poble, és perquè alguna cosa important s'hi cou. I el que s'hi cou, crec, és el reconeixement que la informació de proximitat, impresa, editada amb cura i a l’abast de la nostra comunitat, continua tenint un valor que el món digital, amb tota la seva potència, no ha aconseguit substituir.

Parlem de Sarrià, a les portes del número 125

Parlem de Sarrià, que va néixer ara fa més de trenta-dos anys, s'aproxima a un número ben rodó: el 125è. No és un detall menor. En un món on les publicacions neixen i moren a un ritme vertiginós, arribar al número 125 és una prova de solidesa, de compromís i perseverança, de continuïtat i, sobretot, de comunitat: de lectors i lectores que esperen cada número, de persones col·laboradores que hi posen temps i coneixement, d'anunciants que confien en el projecte, de persones que sostenen aquests projectes editorials contra les adversitats, que també hi són.

Hi ha revistes que es compten per dècades i d'altres que tot just arrenquen. Algunes en paper, d'altres en digital, moltes en totes dues versions. N’hi ha de mensuals, de trimestrals, de semestrals o de periodicitat irregular. Però totes comparteixen un tret essencial: algú ha decidit, voluntàriament i sovint de manera altruista, que val la pena explicar el que passa al costat de casa nostra des de casa nostra mateix, des de la nostra comunitat. Que hi ha persones, fets, llocs i memòries que mereixen ser escrits, impresos i guardats. Perquè aquestes revistes en paper tenen més probabilitats de permanència, de sobreviure’ns, que qualsevol arxiu penjat en un núvol incert, a mercè de segons quins algorismes.

Aquella parella del  programa «Un, dos, tres... responda otra vez», durant el temps que heu dedicat a llegir aquest article, ha seguit dient noms de revistes loca,s una rere l’altre: Alberes, Gavarres, Les Garrotxes, Llumiguia, L'Aquae, La Pilastra, Es Pedrís Llarg, El Celrè, Quaderns de la Selva... Revistes locals? Moltes i ben vives!

Article publicat al número 124 de la revista Parlem de Sarrià.

Un homenot de Sarrià de Ter. Entrevista a Lluís Aymerich Viñals

Si Josep Pla fos viu i hagués de seleccionar alguna persona de Sarrià de Ter per fer-ne una semblança, si hagués d'escollir un "homenot" de Sarrià de Ter, estic convençut que entre la terna hi hauria, sens dubte, en Lluís Aymerich Viñals.

Per Pla un "homenot" era "un tipus singular, insòlit, una persona que s'ha significat, en una qualsevol activitat, d'un manera remarcable". En Lluís Aymerich ha estat i és una persona que ha participat de forma rellevant a la vida social, cultural i política de Sarrià de Ter.

De sardanes, teatre, política i de molt més en vam parlar amb en Lluís, mesos enrere, en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

El passeig de Sant Antoni (de Calonge)

Un any més, i ja en són més de 25, hem passat uns dies a Sant Antoni de Calonge. Sí, ja sé que el municipi, oficialment, es diu Calonge i Sant Antoni, i de fet nosaltres, quan ens hi referim, simplement diem Sant Antoni. Però quan en parlo amb terceres persones, com ara vosaltres, em costa no seguir dient Sant Antoni de Calonge: si digués Calonge i Sant Antoni, tard o d'hora hauria d'especificar que on estiuegem és al nucli de Sant Antoni, i no de Calonge; si digués només Sant Antoni, hauria d'especificar la referència de Calonge, per no confondre'l amb altres Sant Antoni, no sé, per exemple, de Vilamajor. En fi, ara que ja ens hem situat, anem al tema.

Com tants altres pobles costaners, el passeig de Sant Antoni és el seu principal aparador. Des de primera hora del matí fins ben entrada la nit, el passeig és un constant formigueig de gent que només s'atenua a la nit i es matisa entre el migdia i la primera hora de la tarda, quan la gent es refugia a les terrasses o dins dels restaurants que hi ha, generosament, al llarg dels més de dos quilòmetres i mig del passeig.

Al matí, sobretot, s'omple de gent que corre o camina: esportistes matiners que llueixen bambes i samarretes de colors llampants i que fan la primera suada del dia, alguns amb llargues i sonores gambades, d'altres caminant amb ritme accelerat per no confondre's amb els qui simplement passegen, que a aquelles hores són més aviat pocs: els qui van a comprar el pa, els croissants i el diari.

És clar que el passeig és pas inevitable per anar a la platja, i per tant a corredors, caminadors i passejants s'hi sumen els qui, carregats amb el para-sol i les cadires, o bé amb matalassos inflables i mainada, s'afanyen a conquerir un tros de sorra. Claven el para-sol com qui clava la bandera pàtria en el territori vençut, i marquen el tros de platja conquerit amb tovalloles òrfenes de banyistes.

La tarda i, sobretot, el vespre i la nit, és l'hora dels passejants. Aleshores els colors llampants de les samarretes esportives donen pas a robes més de mudar, amb estils entre l'informal i el casual: samarretes i bermudes per a ells, vestits per a elles. Curiosament no desapareix el calçat esportiu, que ha desplaçat definitivament, en bona mesura, les sabates i fins i tot les espardenyes. Sobreviuen les sandàlies per a qui vol un toc de formalitat i frescor, però la bambes s'imposen, també per a passejar. 

I és sobretot a aquelles hores, quan el passeig és ple de gent, quan apareixen els corredors que, lluny de dur samarretes llampants, troten amunt i avall amb el tors nu i la samarreta blanca penjada de la cintura dels diminuts pantalons esportius. Com els caragols després de la pluja, quan vespreja surten els runners amb complex d'Adonis, per mostrar-nos a la resta el seu cos fibrat i suat.

El passeig és el principal aparador del destí turístic, però la vida a Sant Antoni, com en tants altres pobles costaners, també es viu i es gaudeix a la botiga i botiga endins, a la rerebotigua. Però d'això, si voleu, en parlem un altre dia.

Què sap de mi, la IA?

Li heu preguntat mai a una eina d’intel·ligència artificial què en sap de vosaltres? És una curiositat semblant a la que, anys enrere, ens va portar a buscar-nos a nosaltres mateixos al cercador de Google. Veure què apareixia, què es deia de nosaltres, quina petjada digital havíem deixat, de vegades sense ser-ne del tot conscients.

Fa uns dies vaig decidir fer aquesta prova. Vaig obrir ChatGPT i li vaig fer una pregunta aparentment senzilla: què en saps de mi?

La resposta va ser sorprenent. La intel·ligència artificial no coneix la meva adreça, ni el meu DNI, ni què tinc a la nevera. Tampoc sap què vaig sopar ahir ni què estic pensant ara mateix. Però sí que sabia algunes coses de mi: que col·laboro amb Ràdio Sarrià, que escric en aquesta revista, Parlem de Sarrià, i que m'interessen les qüestions relacionades amb la comunicació, les entitats i les noves tecnologies.

Aleshores li vaig fer una segona pregunta: com ho sabia?

La primera resposta és ben senzilla: perquè jo mateix li ho havia explicat en converses anteriors. Alguna vegada li he demanat que corregeixi un article que he escrit, i en el context de l'encàrrec li he facilitat informació sobre mi i els meus interessos. En certa manera, igual que qualsevol persona amb qui conversem habitualment acaba coneixent algunes de les nostres aficions, preocupacions o interessos, la IA també pot recordar part del que li expliquem.

Però aquí no s'acaba la qüestió. La IA també pot treballar amb informació pública disponible a internet. Si busquem el nom d'una persona a la xarxa és possible trobar articles, perfils professionals, entrevistes, participacions en entitats o publicacions a les xarxes socials. Tot allò que és públic i accessible a través dels cercadors, ho hàgim publicat nosaltres o altres persones, pot acabar formant part del context amb què treballen algunes eines d'intel·ligència artificial.

De fet, mentre preparava aquest article i li anava fent preguntes al ChatGPT, vaig comprovar que la IA podia trobar fàcilment el meu blog, articles que he publicat fa anys i referències a activitats en què he participat. Res d'amagat ni d'il·legal. Simplement informació que jo mateix, o altres persones, hem anat deixant a internet amb el pas del temps.

Ara bé, la qüestió més interessant no és què sap exactament, sinó què pot arribar a deduir. Us poso un exemple. Si una persona parla sovint de la seva jubilació, dels seus nets i netes, de records dels anys setanta o de problemes de salut propis d'una determinada etapa vital, probablement no caldrà que digui la seva edat perquè la IA en pugui inferir una aproximació.

De fet, aquest procés deductiu és força semblant al que fem les persones. Al capdavall, la IA l'hem programada les persones, cada vegada més amb l'ajuda de la mateixa IA. Quan coneixem algú, ens en construïm una imatge mental a partir de moltes pistes: algunes evidents i d'altres més subtils. La diferència és que les eines digitals poden fer aquest procés amb una quantitat enorme d'informació, moltíssima més de la que el nostre cervell pot registrar, emmagatzemar i gestionar, i a una velocitat extraordinària. I, naturalment, també amb el risc d'incorporar biaixos relacionats amb el gènere, l'origen, la religió, la cultura o l'orientació sexual. Talment com passa amb les persones i els nostres prejudicis.

Fa anys que compartim fragments de la nostra vida a les xarxes socials sense donar-hi gaire importància. Una foto d'un dinar familiar, una felicitació d'aniversari, les vacances d'estiu, una participació en una activitat del poble o un comentari sobre l'actualitat. Qui més qui menys té a internet fotografies de quan era petit, d'un casament, d'un sopar amb amics o de la festa major. Sovint hi són perquè les hem publicat nosaltres mateixos. Altres vegades perquè les hi ha publicat algú altre.

Cadascuna d'aquestes dades pot semblar insignificant per separat, però juntes acaben dibuixant un retrat força precís de qui som. I aquesta informació no només alimenta les empreses que gestionen dades, per exemple, per interessos comercials, sinó també els sistemes d'intel·ligència artificial que s'entrenen o treballen amb aquestes dades.

La intel·ligència artificial no és màgia. Tampoc és omniscient ni omnipresent. És un programari informàtic molt eficient que funciona amb una matèria primera molt valuosa: la informació que generem cada dia. És, al capdavall, una eina extraordinàriament potent per processar, relacionar i interpretar informació.

Per tant, i tornant a la pregunta inicial (què sap de nosaltres la IA?), en bona part, sap allò que nosaltres mateixos li hem explicat i allò que nosaltres mateixos hem deixat a internet. De manera conscient o inconscient, fa anys que anem deixant rastres digitals.

Potser, doncs, la pregunta no és només què sap de nosaltres la IA. Potser la pregunta és quantes coses hem anat explicant de nosaltres mateixos sense ser-ne del tot conscients. Perquè abans que la IA aprengui de nosaltres, som nosaltres qui fa anys que l'estem ensenyant.

Article publicat al número 124 de la revista Parlem de Sarrià.

La dona que hi ha rere un gran home. Entrevista a l'Anna Maria Muñoz Muñoz

"Darrere d'un gran home sempre hi ha una gran dona." Aquesta és una frase que, sens dubte i afortunadament, no ha sabut envellir. És una frase aparentment de lloança vers la dona que posa en evidència, amb la preposició "darrere", el paper secundari, sempre a la rerebotigua, és a dir, a casa i a la cuina, de les grans dones. Ni tan sols s'ha acabat imposant un intent de modernització de la frase substituint el "darrere" per un "al costat", perquè una gran dona no necessita un gran home, ni al costat ni, encara menys, al davant, per ser-ho.

És clar que aquesta frase, com tantes altres, és filla d'un temps i d'un context, i no són poques les grans dones a qui podem atribuir part de la seva grandesa per haver contribuït a fer grans, o més grans, els seus homes.

L'Anna Maria Muñoz Muñoz de Sarrià de Ter, l'Ana Mari de la Rasa, n'és un bon exemple, fent sempre costat, en els bons moments i en els més difícils, al seu home, a l'Antonio Moratalla, qui va ser tota una institució a Sarrià de Ter i, especialment, al barri de La Rasa i en el FC Sarrià, del qual va ser un dels fundadors i el primer president; no en va, el camp de futbol duu el seu nom...

És clar que l'Anna Maria és molt més que la vídua de l'Antonio Moratalla: és una gran dona per molts més motius, i una prova ben evident és aquesta entrevista que mesos enrere li vaig fer al programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià, i que us animo a escoltar.

"El espectáculo de los espectáculos": el darrer eclipsi solar total

Que pari el món, que arriba l'eclipsi! No sé si a partir de demà els diaris recolliran el dia d'avui com un dia històric, d'aquells que es destaquen a la Viquipèdia, d'aquells que formen part dels anuaris i resums de l'any, dels que es recorden anys després dient allò de "recordo on i amb qui era aquest dia".

L'eclipsi és un fenomen informativament atractiu, amb una vessant científica evident, també social i cultural, pel que és un caramel per als mitjans de comunicació, i més quan és un fenomen que es produeix de forma tan excepcional. El pròxim eclipsi solar total visible des de Catalunya no passarà fins al 17 de novembre de 2180, i no sé vosaltres, però jo en aquesta data, d'aquí a 154 anys, no asseguro ser-hi per poder-lo mirar.

Abans de l'eclipsi d'avui, el darrer total que es va veure a Catalunya va ser el del 30 d'agost de 1905, i aquell dia, i naturalment l'endemà, com avui, els diaris se'n van fer ressò. He fet el tafaner en els que es publicaven a la ciutat de Girona, com el "Diario de Gerona de Avisos y Noticias", fundat el 1889 per Rafael Masó i Pagès, pare del conegut arquitecte noucentista, o "La Lucha", fundat el 1872 d'orientació liberal.

El "Diario de Gerona de Avisos y Noticias" es limitava, a la seva secció de "Crònica General", a una breu nota informativa que assenyalava que l'eclipsi "despierta interés en el mundo científico" i que s'hi havien gastat "enormes sumas" en preparatius d'observació. Informava que l'eclipsi parcial s'esperava a Girona a partir de les 11 h 44' 12" i fins a les 2 h 21' de la tarda, i reconeixia que "el tiempo reinante resulta una gran contrariedad" per als qui esperaven observar-lo amb delit, ja que "ayer eran muchos los que lamentaban el estado nuboso de la atmósfera". 

"La Lucha", en canvi, li dedicava bona part de la portada, qualificant l'eclipsi de "fantástico, grandioso, solemne y sublime" i reproduint les paraules de l'astrònom Flammarion, que el definia com "el espectáculo de los espectáculos" i avisava que "la grandeza del hombre no consiste ni en la disposición política ni en los cañones o las bombas, sino en el nivel intelectual y moral". El mateix article descrivia la corona solar com "una aureola de gloria luminosa", amb "llamas rosadas" i un cel que esdevenia "un espíritu de vino saturado de azul". Uns mateixos anhels meteorològics d'aleshores que, segurament, molts gironins tenim avui.

Cent vint-i-un anys separen aquell eclipsi del d'avui. El món ha canviat d'una manera que, segurament, aquells lectors del "Diario de Gerona" i de "La Lucha" no haurien pogut imaginar mai. Però el cel és el mateix, i també el Sol i la Lluna, que continuen ballant amb la Terra, indiferents als nostres calendaris, als nostres diaris i a les nostres pantalles.

El mateix mar

El mateix mar en el qual em banyo, alguns dies a la platja de Garbet, d'altres a Sant Antoni de Calonge, a Sant Martí d'Empúries o, setmanes enrere, a l'Ampolla, és el mateix mar que s'engoleix vides de persones, algunes joves i fins i tot infants, que s'hi llancen desesperadament a la recerca d'una vida millor. A les mateixes aigües que a mi em donen gaudi, massa persones, i des de fa massa anys, hi pateixen fins a trobar la mort.

Aquest mar entre terres que és, també etimològicament, el Mediterrani, ha estat el bressol de la cultura occidental precisament gràcies als moviments migratoris; i sí, també als conflictes bèl·lics i a les guerres que al llarg dels segles ha vist i patit, i que han protagonitzat les seves aigües.

El que passa a Ceuta, i a Melilla, i a Lampedusa, i a les costes de Grècia, no és nou. No és cap emergència puntual ni cap crisi excepcional: és una realitat sostinguda, sistemàtica, que es produeix any rere any i que, malgrat les imatges i els titulars que de tant en tant la tornen a situar al centre de l'actualitat, aviat torna a desaparèixer de les portades. Les persones migrants, en el debat públic i en el discurs polític, han deixat de ser persones per convertir-se en un problema, en una xifra, en una arma llancívola entre governs.

La politització del fenomen migratori serveix per tensionar l'opinió pública interna, per a les negociacions bilaterals entre estats, per atiar les campanyes electorals. I mentre els polítics es passen la pilota, aquella pilota de Nivea que el mite diu que les avionetes llençaven a les platges, hi ha persones que es continuen llançant al mar.

La qüestió és que, paradoxalment, si tirem una mica enrere en la nostra pròpia genealogia, descobrirem que tothom, absolutament tothom, és fill, nét, besnet o rebesnet de migrants: de persones que un dia van deixar enrere la seva terra, el seu poble, la seva família, per anar a buscar vida en un altre lloc, per terra, per mar o per aire, amb més o menys distància, amb més o menys desesperació.

La diferència entre ells i els que avui es llancen al Mediterrani no és de naturalesa: és de circumstàncies, de temps, de sort. I el mateix mar que afortunadament em banya a mi els banya a ells, malauradament, a risc de trobar-hi la mort.

Eclipse. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Eclipse".

L'eclipsi de Sol és, sens dubte, un dels grans fenòmens i esdeveniments d'aquest estiu; els mitjans de comunicació fa mesos que en parlen, en un crescendo informatiu que tindrà el seu punt àlgid el dimecres vinent al vespre, durant l'ocàs eclipsat de l'astre solar. Sembla que cap núvol, segons les previsions del temps, l'eclipsarà. A casa ja tenim les ulleres reglamentàries i un bon lloc per veure'l, per gaudir-lo.

Un eclipsi sempre té quelcom de màgic; que durant uns instants la Lluna s'interposi entre la Terra i el Sol ens recorda que vivim en un univers en moviment, on fins i tot els fenòmens més extraordinaris formen part de l'ordre natural de les coses, tot i que passin molt de tant en tant. Els eclipsis, com altres fenòmens astronòmics, han alimentat la nostra cultura, també la nostra curiositat, i han estat font d'inspiració artística, també musical. 

No són poques les cançons que, literalment o metafòricament, s'hi han inspirat. Entre elles hi ha aquestes que tenen per títol, simplement, "Eclipse".

La de Pink Floyd, publicada el 1973, tanca "The Dark Side of the Moon", un dels discos més influents de la història del rock. Amb el característic so progressiu i psicodèlic del grup, utilitza l'eclipsi com una metàfora de les llums i les ombres de la vida, de tot allò que, de vegades, ens impedeix veure-hi amb claredat.

La de João Gilberto, publicada el 1981, és una delicada bossa nova que converteix l'eclipsi en una metàfora amorosa. La lletra parla de l'absència i de la pèrdua de la persona estimada, com si un eclipsi hagués apagat la llum de l'amor.

La de Nujabes, publicada el 2005, barreja hip-hop i jazz, és una cançó més íntima i reflexiva. La lletra parla de la distància, dels records i del desig de retrobar una persona estimada, fent servir també la imatge de l'eclipsi com el símbol d'un moment excepcional.

La de Sidecars, publicada el 2025, és una cançó de pop-rock que parla dels moments difícils que tots travessem i de la necessitat de trobar la força per superar-los. Aquí l'eclipsi simbolitza aquells períodes en què la llum sembla desaparèixer, però acaba tornant.

Quatre "Eclipse" que fan servir un mateix fenomen extraordinari per parlar de coses ben diferents: les ombres de la vida, el desamor, la distància o la superació. Els eclipsis duren només uns instants, però les metàfores que inspiren perduren, per bé o per mal, molt més...

(Una aproximació al) Discurs de la Nit de la Ràdio

Davant un discurs o un parlament, generalment es presenten dues opcions: o el llegeixes o el pronuncies sense llegir. Llegir-lo dona més seguretat a qui fa el discurs, i és menys agraït pel públic; pronunciar-lo sense llegir és més arriscat per a qui l'ha de fer i, en ser més espontani i tenir la mirada més fixada en l'audiència, és més agraït pel públic.

El discurs de tancament que vaig pronunciar, com a president de l'Associació Cultural Ona Sarrià, a La Nit de la Ràdio no el vaig llegir, tot i que el duia escrit. Per tant, aquest és el discurs que vaig escriure, no el que vaig pronunciar, que va ser sensiblement diferent, amb comentaris més espontanis, i alguns fins i tot divertits, però l'essència del que volia dir aquell dia, sí que hi és.

-----------

Hola a tothom, quin goig i quina alegria veure tanta gent omplint la Placeta de la Font!

Voldria començar donant les gràcies a totes les persones que sou aquí, a la Placeta de la Font, i també a les persones que ens escolteu des de casa per la ràdio, tot i que us animo a venir a la placeta per veure'ns fer ràdio i viure la ràdio en directe. I voldria fer extensiu aquest agraïment a les autoritats que avui ens acompanyen i a totes les persones que, d'una manera o altra, heu fet possible que aquesta vetllada sigui una realitat.

Perquè La Nit de la Ràdio no hauria estat possible sense moltes persones. Vull agrair, en primer lloc, a l'Ajuntament de Sarrià de Ter el seu suport i el seu compromís sostingut amb Ràdio Sarrià com a servei públic de proximitat. Sense l'Ajuntament, aquesta ràdio no seria possible. Vull agrair també a totes les persones col·laboradores de la ràdio la seva dedicació, el temps, el talent i la passió que posen a cada programa, a cada minut d'antena. Sou l'ànima de la ràdio. I un agraïment, també, a la Junta d'Ona Sarrià, per la iniciativa, l'empenta i el treball que han fet possible, entre moltes altres coses, que aquesta nit sigui una realitat. I gràcies, Pep Prieto, per la teva generositat en acceptar acompanyar-nos en aquesta primera edició com a "padrí" de La Nit de la Ràdio, i per tot el que has aportat a la vetllada. A tot l'equip tècnic i humà que ha posat el seu granet de sorra perquè aquesta nit passés d'una idea, d'una il·lusió, a una realitat. I a vosaltres, les persones assistents i els oients: sense la vostra escolta, sense la vostra presència, ni aquesta vetllada ni la ràdio no tenen sentit.

Ara toca felicitar els premiats. Enhorabona a Ràdio Banyoles, guanyadora del Premi Difusió Local. Enhorabona a l'Helena Faixeda, premiada amb el Premi Trajectòria. I enhorabona a l'Assumpció Vila, guardonada amb el Premi al Mèrit Cultural i Social, un premi que recuperem avui i que esperem que tingui llarga vida. Uns premis que no tan sols reconeixen les persones guardonades, sinó que parlen de la classe de ràdio i de poble que som i que volem ser.

Ha estat una temporada especial, que va arrencar de manera ben singular ben a prop d'aquí, fent el pregó de la Festa Major des del balcó de l'Ajuntament i fent el que més ens agrada, fent ràdio. Una temporada en la qual la graella s'ha consolidat i ampliat, amb nous programes i noves veus que s'han sumat a les ja conegudes. Una ràdio que fa el que han de fer les ràdios de proximitat: recollir el que els grans mitjans no expliquen, ser la veu del poble i, sobretot, ser-hi.

Sobre aquesta nit, vull dir-vos que La Nit de la Ràdio no és exactament la Festa de la Ràdio d'anys enrere. És quelcom diferent, potser més modest. Però és un primer pas per recuperar aquell esperit de comunitat que sempre ha definit Ràdio Sarrià. Tot el que s'ha preparat, tot el que hem viscut aquesta nit, és el resultat d'un esforç col·lectiu que m'omple d'orgull. I la nostra voluntat és que tingui continuïtat: La Nit de la Ràdio ha nascut per quedar-se.

Aquests darrers anys hem passat de parlar de Ràdio Sarrià en passat, a parlar-ne en present. I, naturalment, cada vegada en parlem més en clau de futur. Pel que fa al futur, voldria compartir amb vosaltres dos reptes concrets que ens hem marcat des d'Ona Sarrià. El primer és l'estudi 1 a peu de carrer, accessible i visible des del carrer Firal, perquè la ràdio pugui estar encara més present als ulls de tothom al poble. El segon és una presència digital renovada, recuperant el domini històric i identificatiu de la ràdio, radiosarria.cat, convertint-lo en l'espai web de referència per escoltar la ràdio per internet i a través de pòdcasts, per trobar-hi de forma àgil la programació i les persones col·laboradores. 

Aquest és el darrer parlament, però La Nit de la Ràdio no s'acaba aquí: ara podrem compartir un pica-pica que us hem preparat. Però abans voldria compartir un missatge que Ona Sarrià i Ràdio Sarrià tenim gravat a foc: fer ràdio és fer poble. I Ràdio Sarrià seguirà sonant. Moltes gràcies a tothom.