Bloodless. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, sí, una altra cançó del músic Andrew Bird que ens transporta, curiosament, a la Catalunya de 1936, just abans que esclatés la Guerra Civil, ahir va fer 89 anys.

La cançó és una crítica a les tensions polítiques i socials dels nostres dies, que ens aboquen a una "guerra incívica, de moment sense sang", com el 1936 a Catalunya, escrivia Bird el 2018, tot i que avui ja sabem que les guerres dels nostres dies estan ben tacades de sang...

Així comença... "Algoritmocràcia"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre d'aquells que penses que són realment interessants de llegir i que, alhora, sospites que el que llegiràs pot deixar-te encara més preocupat pel nostre present i futur, esclavitzats com estem, segurament cada vegada més, a les pantalles, les xarxes i els algoritmes.

"Algoritmocràcia, viure en llibertat en el temps dels algoritmes" (Llibres del Segle, 2023), d'Arthur Grimonpont, amb traducció d’Albert Punsola Vilar i Maria Soler del Valle, és un llibre que ens revela, de forma divulgativa i fonamentada, fins a quin punt els algoritmes i la intel·ligència artificial influeixen en les nostres vides, en el nostre consum digital, fins i tot en el que pensem i votem, individualment i col·lectiva. És un llibre, més que per augmentar la por, ens pot servir per informar-nos críticament i, tal vegada, reclamar una major regulació d'aquest espai de creació, generació i consum de continguts digitals.

"Algoritmocràcia, viure en llibertat en el temps dels algoritmes" és un llibre que comença així:

La primera pàgina web és de l'any 1990. Trenta anys més tard, el 60% de la humanitat té accés regular a internet. Aquests 4.500 milions d'usuaris passen una mitjana de 6 hores i 43 minuts al dia en línia. Encara que no és una necessitat fisiològica, passem més temps a internet que menjant, parlant o caminant; més temps que llegint llibres, escoltant la ràdio o veient la televisió; i més temps que totes aquestes activitats juntes. Durant la seva escolarització, els joves ara passen quatre vegades més temps a internet que a classe. Als Estats Units, tres de cada deu adults diuen estar "gairebé constantment a internet". Aquesta xifra s'eleva a gairebé el 50% per als joves de 18 a 29 anys. Vivim literalment a internet.

Internet no només ha substituït una eina per una altra: també ha generat multitud d'usos sense antecedents, incloses les xarxes socials. Inexistents fa només vint anys, ara representen el primer ús de la web en termes de temps dedicat i nombre d'usuaris. Facebook tenia gairebé tres mil milions d'usuaris habituals el 20228; YouTube més de dos mil milions; Instagram (propietat de Facebook), mil milions i mig; i TikTok, que va aparèixer el 2016, ja supera els mil milions 10.

Encara que les plataformes socials tenen múltiples usos i ofereixen funcionalitats diferents, el seu model econòmic és gairebé el mateix. Consisteix a transformar el temps que hi passem en ingressos publicitaris. D'aquí sorgeix una competència terrible per compartir un recurs rar i preciós: el nostre temps d'atenció. La nostra exposició a la publicitat, ingrés gairebé exclusiu de totes les xarxes socials, depèn d'aquest nou petroli.

Però la nostra atenció és un recurs limitat...

Espais de Memòria

El número 121 de la revista "Parlem de Sarrià" ja és al carrer, també a internet, disponible per a llegir en línia.

D'entre els molts temes que, com des de fa 30 anys, tracta la revista, destaca la instal·lació de diversos Espais de Memòria al carrer Major de Sarrià de Ter, en què a través d'uns tòtems amb textos i fotografies, es recuperen episodis com els cafès-casino, l’escola Francesc Macià, l’accident del Carrilet o els bombardeigs durant la Guerra Civil. 

Aquesta iniciativa, impulsada pel Consell de Redacció de la revista i l’Ajuntament, forma part del projecte del "Memorial Democràtic" i s’ha nodrit de material documental i testimonis orals recollits des dels anys noranta.

Tal com escriu Jordi Dalmau en el seu article, "els carrers són aules obertes i és aquí on s'han instal·lat diversos tòtems que il·lustren fets que aquest poble ha aportat a la història de Catalunya". Aquesta és, sens dubte,  una excel·lent manera de fer visible el passat i convertir-lo en patrimoni col·lectiu viu, al servei de la comunitat.

Podeu aprofundir-hi llegint la revista i, naturalment, trepitjant el carrer Major de Sarrià de Ter i visitant els tòtems.

Torre Pacheco

Torre Pacheco han tornat a posar en evidència una estratègia cada cop més habitual de l’extrema dreta: aprofitar qualsevol incident per difondre notícies falses, generar alarma social i dirigir l’odi cap a la població immigrant. 

A través de les xarxes socials es va escampar una versió distorsionada dels fets, sense contrastar, ni verificar, ni esperar resultats oficials, no amb l’objectiu d'informar, sinó d'encendre els ànims, assenyalar culpables i alimentar un relat de confrontació: "o nosaltres o ells".

Aquesta estratègia, basada en la desinformació, l’estigmatització i els prejudicis, busca connectar amb les emocions més primàries, sobretot la por i la ràbia, i activar l'odi i la violència, atribuint a la immigració tots els mals possibles, des de la inseguretat fins a l’atur, identificant un potencial enemic i instrumentalitzant-lo per canalitzar el malestar social. És així com el discurs d’odi es propaga, es normalitza i es converteix en proposta política.

La dificultat de combatre aquest fenomen és creixent. Les xarxes socials amplifiquen missatges falsos amb molta més velocitat i abast que qualsevol desmentiment; la mentida sempre és més ràpida que la veritat, i així, pas a pas, es va consolidant en l’imaginari col·lectiu la idea que la solució passa per l’expulsió de persones immigrants, el tancament de fronteres i la mà dura.

Aquesta recepta, que ja s’aplica en països governats per l’extrema dreta, ha mostrat conseqüències greus, com la violació de drets i la deshumanització, generant encara més fractura social. Tot i això, aquest discurs continua quallant perquè apel·la a una seguretat fictícia i a una identitat excloent.

Torre Pacheco ens hauria de servir d’avís, no com a excepció, sinó com a símptoma d’una deriva perillosa a la qual, sembla, irremeiablement naveguem. Els partits d'extrema dreta saben que sembrant odi recolliran vots, i no fan més que adobar el terreny (ara als carrers, després als parlaments) per seguir sembrant.

167,56 milions d'euros

167,5 milions d'euros són molts diners, una morterada de diners que segurament tu i jo mai veurem junts, així posats un sobre l'altre. 167,56 milions d'euros, a tu i a mi, segurament ens resoldrien la vida, o qui sap si ens la complicarien definitivament, però en tot cas, fins i tot amb molt menys, amb "les engrunes" que resten després de la coma, ja faríem...

167,56 milions d'euros és l'import dels pagaments indeguts de diferents prestacions socials del Departament de Drets Socials i Inclusió en el període 2016–2024, tal com recull un informe de la Sindicatura de Comptes segons dades del mateix departament.

Un pagament indegut és una ajuda o prestació econòmica que l’administració pública paga a una persona sense que en tingui dret, ja sigui perquè ha deixat de complir els requisits, perquè hi ha hagut un error en la tramitació o perquè s’ha aportat informació incorrecta.

Imaginem que tinc dret a rebre una prestació econòmica a causa d’una situació personal o familiar concreta, i que la rebo correctament. Un dia, però, aquesta situació canvia, i ja no compleixo els requisits per continuar rebent-la. Suposem que, des que comunico aquest canvi fins que l’administració resol la finalització de la prestació, passen uns mesos, i durant aquest temps la continuo cobrant. Doncs bé, tots els pagaments que rebo a partir del moment en què ja no em correspon la prestació són pagaments indeguts, que l’administració em pot reclamar dins d’un termini legal, i que estic obligat a retornar.

Aquest és un exemple habitual de com es generen els pagaments indeguts en l’àmbit de les prestacions socials, i és així com, al llarg d’aquests 9 anys (2016–2024), s’han acumulat fins a 167,56 milions d’euros en pagaments indeguts de diverses prestacions socials.

Resulta evident que el marge de millora en la gestió d’aquestes prestacions existeix, i la mateixa consellera de Drets Socials i Inclusió ja va anunciar, arran de la publicació de l’informe, la creació d’un nou organisme per gestionar aquestes prestacions de manera, se suposa, més eficient.

L’informe de la Sindicatura de Comptes també aporta una altra dada rellevant: “L’any 2022 les obligacions reconegudes en el pressupost del Departament de Drets Socials i Inclusió per prestacions econòmiques de dret subjectiu van ser de 978,29 M€ (el 31,60% del total de les despeses reconegudes amb càrrec al pressupost del departament)”.

És a dir, només l’any 2022, l’import total de totes les prestacions econòmiques de dret subjectiu va ser de 978,29 milions d’euros, una quantitat que representava aproximadament una tercera part del pressupost del departament.

La xifra és realment significativa, i cal entendre que la immensa majoria de les prestacions es van gestionar i executar correctament. De fet, si fem una simulació, tenint present que els 167,56 milions d’euros de pagaments indeguts corresponen a un període de 9 anys (2016–2024), la mitjana de pagaments indeguts per any seria de 18,6 milions d’euros, és a dir, menys del 2 %.

Fa bé la Sindicatura de Comptes en assenyalar els aspectes que cal millorar, ja que la gestió dels diners públics ha de ser escrupolosa i estar subjecta a seguiment, control i auditoria. Alhora, també cal contextualitzar l’import dels 167,56 milions d’euros: tot i que és una xifra important, representa una proporció relativament petita del total de prestacions, i en molts casos, els pagaments indeguts són degudament retornats per les persones beneficiàries.

Mentre denunciem les coses que són millorables, també hem de poder dir les que funcionen bé; ambdues qüestions són necessàries, perquè, és evident, que una cosa no treu l'altra...

L'alt de La Trinca

Hi ha notícies que a banda de sorprendre'ns, d'una manera o altra ens sacsegen emocionalment. A mi, personalment, la mort de Toni Cruz, l’alt de La Trinca, m'ha sorprès i, alhora, corprès. Sorprès per inesperada, no sabia, suposo que com tanta altra gent, que estava malalt; corprès perquè ell, com a integrant de La Trinca, és un referent ineludible de la meva infància i adolescència. 

La Trinca, musicalment, forma part del paisatge sonor de la meva infància. Quan era petit em sabia i taral·lejava quasi totes les cançons, que m'havia après amb aquell entusiasme que només tens de petit quan descobreixes alguna cosa que et fa riure sense saber ben bé per què, cançons que cantava sense entendre-les del tot, aleshores, però que trobava divertides, i que no vaig comprendre-les fins més endavant... 

Aquell trio tan divertit, aquella mena de Santíssima Trinitat, el ros, l'alt i el de la barba, encara es van fer més referents quan van fer el salt a la televisió amb el programa "No passa res", mantenint l'esperit satíric, agut i compromès del trio, quan jo ja era a les portes de l'adolescència.

Potser és per això que ara, amb la mort de Toni Cruz, s'obre inevitablement una porta que ens connecta amb la màquina del temps i ens fa retornar al passat, en el meu cas en el de la meva infància i adolescència, recordant aquelles cançons i aquells gags que tant ens van entretenir, fer riure, cantar i pensar.

La sàtira política d'avui, amb programes televisius i radiofònics com "Polònia" i "La competència", beu entre d'altres d'aquelles fonts, del talent i l'enginy d'un trio que tot cantant ens parlava, per exemple, dels feixistes, d'una tribu d'indis, de l'evidència que l'home ve de la patata o de l'intent de cop d'estat de 1981...

Descansi en pau en Toni Cruz, i llarga vida a l'alt de La Trinca i, entre altres personatges, al fill punky que tan bé representava en el mític gag de la família catalana...

Sisyphus. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una cançó, "Sisyphus", del músic singular, i alhora multiinstrumentista, Andrew Bird, sí, el mateix que xiulava la setmana passada, i el mateix que xiularà la setmana vinent, perquè quan ensopegues amb un músic que xiula tan bé, resulta difícil prescindir-ne en una secció com aquesta.

La cançó d'avui s'inspira en el mite de Sísif, aquest personatge condemnat per Zeus, per haver enredat els Déus, a empènyer eternament una pedra muntanya amunt, ja que cada vegada feia arribar la pedra al cim, aquesta tornava a rodolar avall... 

Una metàfora, en els nostres dies, de l’esforç inútil, que ens convida a emprar l'esforç allà on cal, on pugui tenir impacte, a actuar amb responsabilitat.

Així comença... "Aigües encantades"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que quan el vaig llegir, ara fa 32 anys, no em va deixar indiferent; parlo de l'obra de teatre "Aigües encantades" (Edicions 62, 1992), de Joan Puig i Ferrater, una de les lectures obligatòries de COU del curs 1992/93, juntament amb "La bogeria" de Narcís Oller, "Somnis", de Guerau de Liost, "Sol i de dol" de J.V. Foix, "Antígona" de Salvador Espriu, "Bearn" de Llorenç Villalonga i "Vacances pagades" de Pere Quart.

L'obra de teatre retrata, en un context rural, el conflicte entre la tradició i el progrés, entre tot el que representa la tradició (la superstició, la submissió...) i el que representa el progrés (el coneixement científic, el pensament lliure...).

L'obra de teatre em va agradar tant que, uns estius més endavant, ja com a cap d'un agrupament escolta, vaig endur-me el llibre com a lectura compartida a la ruta d'estiu.

"Aigües encantades", de Joan Puig i Ferrater, és un llibre que comença així:

Acte primer

Sala espaiosa a casa de PERE AMAT. Al fons, la porta d'un corredor que condueix a l'interior de la casa. També al fons, a l'esquerra, una porta més petita amb dos esgraons al peu, que condueix a les golfes. A la dreta del fons, un gran armari dins el mur, on s'hi veuen fruites, roba de taula, servei de vaixella i demés coses pròpies. Al costat dret, un balcó i cadires. Al costat esquerre, la porta que dona directament a l'escala de l'entrada. En primer terme, una taula i un canapè de boga, contra la paret. Pels murs, quadres representant vides de sants. L'habitació fosqueja, és monòtona i severa.

Tarda avançada d'una festa d'estiu. Se senten tocar les campanes amb un so planyívol. Un mormol llunyà i apagat de cants i pregàries trenca el silenci de l'habitació.

CECÍLIA, sola, s'està asseguda prop del balcó, llegint. És una noia magra i pàl·lida, molt nerviosa, morena i petita. Vesteix i va pentinada amb molta negligència i originalitat. Després d'una pausa, se sent pujar les escales enmig d'un gran silenci.

CECÍLIA (deixant de llegir, però sense moure's): Qui hi ha?

L’enèsima prova de resistència de Pedro Sánchez

Hi ha materials que abans de ser utilitzats en estructures crítiques, passen assaigs de tracció, compressió o impacte per saber si aguantaran quan calgui. Pedro Sánchez fa anys que se sotmet, voluntàriament o no, a proves similars i cada crisi que ha patit (i no són poques dins o fora del partit) ha estat un test per comprovar si el seu lideratge aguanta, si cedeix o si es trenca. I fins ara, ha resistit, i sobreviscut, a les primàries del 2016, al desgast de governs de coalició, a l'embat de la dreta, a les exigències de l’independentisme, al retorn de Puigdemont i fins i tot a la seva pròpia carta sobre "reflexionar".

Però l'explosió del cas Cerdán, amb ramificacions amb el cas Ábalos, li ha fet entrar (un cop més) en zona de risc, qui sap si de fractura, amb una doble afectació: d’una banda, qüestiona la regeneració promesa dins del PSOE, que no acaba de fer net; de l’altra, posa en tensió els pactes amb els socis d’investidura, pactes que se sustenten amb una fràgil estabilitat parlamentària. 

Pedro Sánchez ha respost amb l’estratègia habitual, basada en el control de danys en clau de partit (perdent dolorosament "dues mans dretes"...), i amb la promesa, i el convenciment, de seguir governant fins al final de la legislatura. Però no tothom li compra el discurs, i portes endins del partit creixen les veus crítiques (Emiliano García-Page, president de Castella - la Manxa), també portes enfora, en clau governabilitat, especialment pel que fa als seus socis de govern. Pedro Sánchez torna a estar a la corda fluixa, i amb la impressió que cada vegada té menys xarxa de seguretat.

A diferència de les proves de laboratori, realitzades en un entorn segur, la política sempre no avisa quan una estructura es col·lapsa; ho hem vist al llarg de la història, també la més pròxima i recent... La confiança és com una soldadura, que aparentment pot aguantar molt, fins que inesperadament (i fatal) es trenca. I Pedro Sánchez, tot i l’ofici i els reflexos que té, sap que l'esquerda oberta per aquest escàndol no es tanca només amb bones paraules i les millors intencions. Superarà aquesta nova prova de resistència?

Només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona, o quan se'ns crema el país!

Bàrbara de Nicomèdia és una santa que, segons la llegenda, va ser martiritzada i, finalment, decapitada pel seu pare per haver-se fet cristiana, i just després de matar-la, un llamp el va fulminar. És per això que se la considera protectora contra les tempestes i patrona dels que treballen amb foc i explosius, dels oficis relacionats amb la mineria, l'artilleria, etc.

L'expressió "només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona" ve d'aquí i vol dir que només ens preocupem dels perills quan ja els tenim a sobre, quan ja són inevitables i els mals, possiblement, irremeiables, en comptes prevenir-los amb temps...

Només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona, o quan se'ns crema el país!, quan les flames avancen descontrolades, com amb l'incendi del Baix Ebre, quan el fum ho cobreix tot, quan s'evacuen, o es confinen, pobles sencers. 

I és aleshores quan, lamentablement, recordem el que caldria haver fet (i que potser no s'ha fet del tot...): netejar (treballar) el bosc, un bosc que creix i que com més creix menys es treballa (s'explota), i a aquest factor només cal sumar-hi un episodi de pluges torrencials (primer) i un episodi de sequera (després) per desfermar les flames, atiades pel vent.

Un estiu més acumulem les imatges d'efectius desbordats, hectàrees calcinades, gent, desolada, confinada o desplaçada, natura ferida. Si només actuem i invoquem Santa Bàrbara quan trona, o quan tot crema, seguirem apagant focs que es podrien haver evitat.