A mitjans de novembre de 2022 la
família de
Just Manuel Casero i Madrid vam fer la
donació del
fons documental del qui, entre d'altres coses, va ser
president del
Consell Municipal de Sarrià de Ter entre mitjans de
1979, fruit de les primeres
eleccions municipals, i finals de gener de
1981 quan, després d'un curt període de malaltia, va
morir sobtadament a l'edat de 34 anys.
Al llarg de la seva activitat
política,
social,
cultural,
periodística i
cívica Just M. Casero va
escriure molt, generant
documents,
articles i molts altres materials escrits, alguns
publicats en forma de
columna o
articles periodístics en
revistes,
diaris i altres
publicacions, d'altres publicats en forma de
llibre i molts altres van restar
inèdits fins que, arran de la seva mort primer la revista
Presència i sobretot després
Jaume Guillamet van
publicar alguns dels seus
escrits (que incloïen entre d'altres relats i poemes) en un
dossier especial de la
revista i en un
llibre que
Guillamet (Memòria de Just, Edicions 62, 1999),
amic d'en Just, va
publicar a mode de
biografia.
Durant més de
quaranta anys, després de la seva
prematura mort, els
escrits,
documents i
papers d'en
Just van restar
desats en
calaixos i
armaris de
casa sota la
cura i
custòdia de la seva
vídua,
Maria Mercè Gumbau Reynalt, la meva mare, però a partir del
40è aniversari de la seva
mort va començar
gestar-se la idea de
donar aquest
fons al
Servei de Gestió Documental, d'Arxiu i Publicacions de l'
Ajuntament de
Girona.
La
donació d'un
fons documental, per mínim
interès històric que tingui, és la millor
manera de
preservar-lo i de
deixar-lo com a
llegat per a les
futures generacions, també per al seu
estudi i
difusió. Els
arxius no només en tenen
cura, també els
documenten,
cataloguen i
digitalitzen, a banda naturalment de posar-los a l'
abast de qualsevol
persona, fent que un
fons personal esdevingui de domini
públic.
Els
arxius públics són
essencials per a la
preservació de la
memòria, per a tenir cura de
llegats personals que
transcendeixen les
persones que el van generar i prenen una dimensió
pública imprescindible per posar en
context fets, relacions i
moments històrics.
Les
administracions tenen una
responsabilitat sobre aquesta
tasca i no se'n poden
desentendre; d'aquí la importància de
rebre, tenir cura i digitalitzar
documents i
arxius, i entre els arxius, naturalment, també
fotografies.
El
criteri arxivístic és
diferent del criteri
personal; l'escriptor, editor i fotògraf
Quim Curbet m'explicava un dia que, en la
donació del seu fons
fotogràfic a l'
arxiu municipal de
Girona, ell considerava que hi havia
fotografies que, per la seva
qualitat fotogràfica (
artística, per entendre'ns) quedarien
descartades, però des de l'
arxivística algunes imatges tenien
rellevància per la
presència de
persones concretes en
circumstàncies concretes. És a dir, més que el valor
artístic l'arxivística valorava en moltes de les seves imatges el valor
narratiu i de
testimoni.
El
15 de novembre de 2022 el
Servei de Gestió Documental, d'Arxiu i Publicacions de l'Ajuntament de Girona va
rebre el
fons Just Manuel Casero i Madrid, format per 10 capses d’arxiu, 4 capses de diari i 2 carpetes de gran format; entre moltes altres qüestions aquest fons també conté, inevitablement, documentació sobre el
Consell Municipal de Sarrià de Ter.
L'acte de
donació del
fons va ser presidit per l'
alcaldessa de
Girona, Marta Madrenas i pel
cap del
Servei de
Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona, Joan Boadas i Raset,
reconegut recentment amb dos
prestigiosos premis, el "Fellow of the ICA" i el "Emmett Leahy Award", considerat aquest darrer el “
Nobel” de l'
arxivística, reconeixements que li han arribat a les portes de la seva jubilació.
Sobre els
arxius, sobre el fet d'arxivar els
papers,
Just M. Casero en va
escriure una
columna, un
Quiosc, que
començava així: “Sóc un
nostàlgic dels
papers. Els papers poden
arxivar-se de
dues maneres:
traspassant-los tots periòdicament a la bossa de les
escombraries, o
apilonant-los sobre una taula, en un armari, esperant el
temps d'arxivar-los. Però aquest és un
temps que no
arriba mai
programat, que no és un temps fatal com el temps d'exàmens, la festa major, la setmana santa.”
“
Els papers també tenen el seu cor”, deia en aquest
article en el que
reflexionava sobre la
dificultat de
desprendre'ns-en. Aquesta mateixa
dificultat l'expressava Maria Mercè Gumbau el dia de la
donació del fons: “
Reconec que el passat 9 d’agost, quan en Lluís Esteve Casellas (tècnic de l'arxiu de Girona) va
sortir de casa amb totes les caixes i carpetes vaig sentir una mica de
recança. El
pis del
Pont Major seria, des d’ara, una mica més
buit, una mica més
trist...Aquell
rau-rau, però, va deixat pas al
ferm convenciment que a en
Just li hauria
agradat aquest
pas que estem fent, i que tots els seus
escrits i
papers restaran des d’ara i per sempre en les
millors mans.”
Per acabar, ja que parlem de
papers i d'
arxius, recordar que l'any
2008, en el marc de la
X Fira del Paper, Sarrià de Ter va
acollir un
congrés internacional d'
Arxius i
Drets Humans i es va fer, també, una exposició sobre “
Els papers de Salamanca”. Serveixi aquesta
coda per a posar en
valor la
funció pública dels
arxius, i alhora
reivindicar la
recuperació de la
Fira del Paper de Sarrià de Ter, tristament
extingida, confiem que només
temporalment.
Article publicat al
número 114 de la revista
Parlem de Sarrià.
