El mateix mar

El mateix mar en el qual em banyo, alguns dies a la platja de Garbet, d'altres a Sant Antoni de Calonge, a Sant Martí d'Empúries o, setmanes enrere, a l'Ampolla, és el mateix mar que s'engoleix vides de persones, algunes joves i fins i tot infants, que s'hi llancen desesperadament a la recerca d'una vida millor. A les mateixes aigües que a mi em donen gaudi, massa persones, i des de fa massa anys, hi pateixen fins a trobar la mort.

Aquest mar entre terres que és, també etimològicament, el Mediterrani, ha estat el bressol de la cultura occidental precisament gràcies als moviments migratoris; i sí, també als conflictes bèl·lics i a les guerres que al llarg dels segles ha vist i patit, i que han protagonitzat les seves aigües.

El que passa a Ceuta, i a Melilla, i a Lampedusa, i a les costes de Grècia, no és nou. No és cap emergència puntual ni cap crisi excepcional: és una realitat sostinguda, sistemàtica, que es produeix any rere any i que, malgrat les imatges i els titulars que de tant en tant la tornen a situar al centre de l'actualitat, aviat torna a desaparèixer de les portades. Les persones migrants, en el debat públic i en el discurs polític, han deixat de ser persones per convertir-se en un problema, en una xifra, en una arma llancívola entre governs.

La politització del fenomen migratori serveix per tensionar l'opinió pública interna, per a les negociacions bilaterals entre estats, per atiar les campanyes electorals. I mentre els polítics es passen la pilota, aquella pilota de Nivea que el mite diu que les avionetes llençaven a les platges, hi ha persones que es continuen llançant al mar.

La qüestió és que, paradoxalment, si tirem una mica enrere en la nostra pròpia genealogia, descobrirem que tothom, absolutament tothom, és fill, nét, besnet o rebesnet de migrants: de persones que un dia van deixar enrere la seva terra, el seu poble, la seva família, per anar a buscar vida en un altre lloc, per terra, per mar o per aire, amb més o menys distància, amb més o menys desesperació.

La diferència entre ells i els que avui es llancen al Mediterrani no és de naturalesa: és de circumstàncies, de temps, de sort. I el mateix mar que afortunadament em banya a mi els banya a ells, malauradament, a risc de trobar-hi la mort.

Eclipse. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Eclipse".

L'eclipsi de Sol és, sens dubte, un dels grans fenòmens i esdeveniments d'aquest estiu; els mitjans de comunicació fa mesos que en parlen, en un crescendo informatiu que tindrà el seu punt àlgid el dimecres vinent al vespre, durant l'ocàs eclipsat de l'astre solar. Sembla que cap núvol, segons les previsions del temps, l'eclipsarà. A casa ja tenim les ulleres reglamentàries i un bon lloc per veure'l, per gaudir-lo.

Un eclipsi sempre té quelcom de màgic; que durant uns instants la Lluna s'interposi entre la Terra i el Sol ens recorda que vivim en un univers en moviment, on fins i tot els fenòmens més extraordinaris formen part de l'ordre natural de les coses, tot i que passin molt de tant en tant. Els eclipsis, com altres fenòmens astronòmics, han alimentat la nostra cultura, també la nostra curiositat, i han estat font d'inspiració artística, també musical. 

No són poques les cançons que, literalment o metafòricament, s'hi han inspirat. Entre elles hi ha aquestes que tenen per títol, simplement, "Eclipse".

La de Pink Floyd, publicada el 1973, tanca "The Dark Side of the Moon", un dels discos més influents de la història del rock. Amb el característic so progressiu i psicodèlic del grup, utilitza l'eclipsi com una metàfora de les llums i les ombres de la vida, de tot allò que, de vegades, ens impedeix veure-hi amb claredat.

La de João Gilberto, publicada el 1981, és una delicada bossa nova que converteix l'eclipsi en una metàfora amorosa. La lletra parla de l'absència i de la pèrdua de la persona estimada, com si un eclipsi hagués apagat la llum de l'amor.

La de Nujabes, publicada el 2005, barreja hip-hop i jazz, és una cançó més íntima i reflexiva. La lletra parla de la distància, dels records i del desig de retrobar una persona estimada, fent servir també la imatge de l'eclipsi com el símbol d'un moment excepcional.

La de Sidecars, publicada el 2025, és una cançó de pop-rock que parla dels moments difícils que tots travessem i de la necessitat de trobar la força per superar-los. Aquí l'eclipsi simbolitza aquells períodes en què la llum sembla desaparèixer, però acaba tornant.

Quatre "Eclipse" que fan servir un mateix fenomen extraordinari per parlar de coses ben diferents: les ombres de la vida, el desamor, la distància o la superació. Els eclipsis duren només uns instants, però les metàfores que inspiren perduren, per bé o per mal, molt més...

(Una aproximació al) Discurs de la Nit de la Ràdio

Davant un discurs o un parlament, generalment es presenten dues opcions: o el llegeixes o el pronuncies sense llegir. Llegir-lo dona més seguretat a qui fa el discurs, i és menys agraït pel públic; pronunciar-lo sense llegir és més arriscat per a qui l'ha de fer i, en ser més espontani i tenir la mirada més fixada en l'audiència, és més agraït pel públic.

El discurs de tancament que vaig pronunciar, com a president de l'Associació Cultural Ona Sarrià, a La Nit de la Ràdio no el vaig llegir, tot i que el duia escrit. Per tant, aquest és el discurs que vaig escriure, no el que vaig pronunciar, que va ser sensiblement diferent, amb comentaris més espontanis, i alguns fins i tot divertits, però l'essència del que volia dir aquell dia, sí que hi és.

-----------

Hola a tothom, quin goig i quina alegria veure tanta gent omplint la Placeta de la Font!

Voldria començar donant les gràcies a totes les persones que sou aquí, a la Placeta de la Font, i també a les persones que ens escolteu des de casa per la ràdio, tot i que us animo a venir a la placeta per veure'ns fer ràdio i viure la ràdio en directe. I voldria fer extensiu aquest agraïment a les autoritats que avui ens acompanyen i a totes les persones que, d'una manera o altra, heu fet possible que aquesta vetllada sigui una realitat.

Perquè La Nit de la Ràdio no hauria estat possible sense moltes persones. Vull agrair, en primer lloc, a l'Ajuntament de Sarrià de Ter el seu suport i el seu compromís sostingut amb Ràdio Sarrià com a servei públic de proximitat. Sense l'Ajuntament, aquesta ràdio no seria possible. Vull agrair també a totes les persones col·laboradores de la ràdio la seva dedicació, el temps, el talent i la passió que posen a cada programa, a cada minut d'antena. Sou l'ànima de la ràdio. I un agraïment, també, a la Junta d'Ona Sarrià, per la iniciativa, l'empenta i el treball que han fet possible, entre moltes altres coses, que aquesta nit sigui una realitat. I gràcies, Pep Prieto, per la teva generositat en acceptar acompanyar-nos en aquesta primera edició com a "padrí" de La Nit de la Ràdio, i per tot el que has aportat a la vetllada. A tot l'equip tècnic i humà que ha posat el seu granet de sorra perquè aquesta nit passés d'una idea, d'una il·lusió, a una realitat. I a vosaltres, les persones assistents i els oients: sense la vostra escolta, sense la vostra presència, ni aquesta vetllada ni la ràdio no tenen sentit.

Ara toca felicitar els premiats. Enhorabona a Ràdio Banyoles, guanyadora del Premi Difusió Local. Enhorabona a l'Helena Faixeda, premiada amb el Premi Trajectòria. I enhorabona a l'Assumpció Vila, guardonada amb el Premi al Mèrit Cultural i Social, un premi que recuperem avui i que esperem que tingui llarga vida. Uns premis que no tan sols reconeixen les persones guardonades, sinó que parlen de la classe de ràdio i de poble que som i que volem ser.

Ha estat una temporada especial, que va arrencar de manera ben singular ben a prop d'aquí, fent el pregó de la Festa Major des del balcó de l'Ajuntament i fent el que més ens agrada, fent ràdio. Una temporada en la qual la graella s'ha consolidat i ampliat, amb nous programes i noves veus que s'han sumat a les ja conegudes. Una ràdio que fa el que han de fer les ràdios de proximitat: recollir el que els grans mitjans no expliquen, ser la veu del poble i, sobretot, ser-hi.

Sobre aquesta nit, vull dir-vos que La Nit de la Ràdio no és exactament la Festa de la Ràdio d'anys enrere. És quelcom diferent, potser més modest. Però és un primer pas per recuperar aquell esperit de comunitat que sempre ha definit Ràdio Sarrià. Tot el que s'ha preparat, tot el que hem viscut aquesta nit, és el resultat d'un esforç col·lectiu que m'omple d'orgull. I la nostra voluntat és que tingui continuïtat: La Nit de la Ràdio ha nascut per quedar-se.

Aquests darrers anys hem passat de parlar de Ràdio Sarrià en passat, a parlar-ne en present. I, naturalment, cada vegada en parlem més en clau de futur. Pel que fa al futur, voldria compartir amb vosaltres dos reptes concrets que ens hem marcat des d'Ona Sarrià. El primer és l'estudi 1 a peu de carrer, accessible i visible des del carrer Firal, perquè la ràdio pugui estar encara més present als ulls de tothom al poble. El segon és una presència digital renovada, recuperant el domini històric i identificatiu de la ràdio, radiosarria.cat, convertint-lo en l'espai web de referència per escoltar la ràdio per internet i a través de pòdcasts, per trobar-hi de forma àgil la programació i les persones col·laboradores. 

Aquest és el darrer parlament, però La Nit de la Ràdio no s'acaba aquí: ara podrem compartir un pica-pica que us hem preparat. Però abans voldria compartir un missatge que Ona Sarrià i Ràdio Sarrià tenim gravat a foc: fer ràdio és fer poble. I Ràdio Sarrià seguirà sonant. Moltes gràcies a tothom.

Més Ràdio Sarrià

A Ràdio Sarrià no en fem prou amb que pugueu escoltar-nos per l'FM, per internet i a través dels pòdcasts, ara també ens podeu escoltar a través d'un segon canal d'emissió, Més Ràdio Sarrià, un canal que ens permet guanyar flexibilitat a l'hora d'oferir alguns continguts, especialment directes, sense trepitjar la programació habitual.

Ara bé, convé posar les coses en context, perquè Ràdio Sarrià no és la primera emissora que aposta per aquesta via. Portem anys veient com les grans emissores del país han anat explorant i consolidant el multicanal digital, permetent emetre continguts en paral·lel a través d'internet, sense les limitacions que imposa l'emissió pel canal principal.

Catalunya Ràdio va obrir el camí amb el seu canal Exclusiu Digital, un espai pensat per a oferir retransmissions i continguts que se solapaven amb la graella convencional, i que va permetre a l'emissora pública nacional ampliar la seva oferta sense haver de desplaçar cap espai radiofònic de la seva programació habitual. Per la seva banda, RAC1 va apostar pel RAC+1, un segon canal en línia que li ha permès cobrir, especialment, esdeveniments esportius al marge de l'antena principal. 

I no és només la ràdio que ha explorat aquest camí: la televisió fa temps que va pel mateix sender. La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ho ha fet, per exemple, a través del canal 3Cat, que en determinades ocasions ofereix retransmissions en directe exclusivament per internet, mentre els canals de la TDT emeten els continguts habituals. Aquestes experiències han demostrat que el multicanal digital no és un luxe ni una extravagància, sinó una eina de comunicació moderna que permet ser més presents, més àgils i flexibles i, sobretot, més propers a l'audiència.

Ràdio Sarrià aposta ara, amb tota la modèstia del món, per oferir aquest segon canal d'emissió. El nou canal s'ha batejat com a Més Ràdio Sarrià i és, essencialment, un segon canal d'emissió en línia que emet en directe i que conviurà amb l'antena convencional sense substituir-la ni interferir-hi. Cal tenir clar que es tracta d'un espai diferent de l'FM: mentre que l'antena principal continua emetent la programació habitual, Més Ràdio Sarrià s'activarà en moments concrets per oferir continguts alternatius, sobretot retransmissions en directe d'esdeveniments que, per la seva durada o el seu format, no tindrien cabuda a la graella ordinària sense desplaçar altres programes.

És important subratllar que Més Ràdio Sarrià no estarà disponible sempre de manera permanent i continuada: el canal s'activarà quan hi hagi contingut exclusiu que ho justifiqui. Aquesta decisió és, de fet, coherent amb la filosofia de l'emissora: no omplir hores per omplir-les, sinó posar els micròfons on cal i quan cal, amb sentit i amb criteri. Pensem, per exemple, en una retransmissió esportiva d'un partit que no estava previst a la programació però que coincideix en el temps amb la d'un ple municipal, que Ràdio Sarrià ja té programat. En un cas com aquest, el ple s'emetria per l'antena convencional, com estava previst, i el partit podria trobar el seu lloc a Més Ràdio Sarrià, sense renúncies, sense solapaments, sense haver de triar.

Per a connectar amb Més Ràdio Sarrià quan estigui actiu, només cal accedir al web de Ràdio Sarrià (https://www.sarriadeter.cat/radio/) des de qualsevol dispositiu i activar la retransmissió de Més Ràdio Sarrià. En el moment que el canal estigui en actiu, hi trobareu el contingut en directe; quan no emeti, l'adreça romandrà silenciosa a l'espera de la propera activació.

Des d'Ona Sarrià estem convençuts que Més Ràdio Sarrià representa un pas endavant en la consolidació d'una emissora municipal que vol ser moderna, útil i present en la vida del poble. En l'article del número anterior d'aquesta revista us parlàvem dels projectes de futur que tenim sobre la taula: l’estudi principal a peu de carrer i una presència digital renovada amb un nou web. Més Ràdio Sarrià és, en certa manera, una mostra que els nostres projectes no es queden en paraules, que mentre projectant la ràdio del demà, no deixem de millorar i d'innovar en la ràdio d'avui. 

Article publicat al número 124 de la revista Parlem de Sarrià.

Alive. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Alive".

Accidents. Cada dia se'n produeixen, inevitablement. Vivim pensant que sempre passaran als altres, fins que un dia ens toquen de prop. Un descuit, una distracció o una errada poden desencadenar conseqüències molt diferents, perquè no només compta què ha passat, sinó també aquella infinitat de circumstàncies que no podem controlar.

Quan un accident ens colpeja de prop, només desitgem una cosa: que qui l'ha patit se'n surti. I quan, malgrat tot, les conseqüències no són tan greus com haurien pogut ser, és inevitable pensar que, de vegades, la vida ens concedeix una segona oportunitat.

Quan passa una cosa així, hi ha una paraula anglesa que pren un significat especial: "alive", viu. Perquè, de vegades, després de l'ensurt, no hi ha res més important que poder dir, simplement, que som vius. I és precisament aquest el títol de dues cançons ben diferents.

La de Pearl Jam, publicada el 1991, és una de les cançons més emblemàtiques del grunge. Tot i partir d'una història familiar dura i traumàtica, la seva tornada ("I'm still alive", "Encara sóc viu") acaba convertint-se en una afirmació poderosa: malgrat tot el que ens passa, encara som vius.

La de Sia, del 2015, és una cançó de pop intens i emotiu que parla de resistir, superar les dificultats i continuar endavant. També aquí el fet d'estar vius es converteix en una victòria, en una manera de recordar-nos que, fins i tot després dels moments més difícils, sempre podem trobar forces per seguir endavant.

Dues "Alive" que, des d'estils musicals diferents, ens recorden que hi ha moments en què una sola paraula ho diu tot. I que, després d'un bon ensurt, poder dir "encara sóc viu" és, sens dubte, el millor dels finals.

Amb mainada, o sense...

Ara no recordo exactament en quin dels seus llibres, diria que a "Quan érem feliços", Rafel Nadal explica que a casa seva, la d'una família gironina benestant, la mainada menjava a part, que fins a una certa edat no s'asseia a la taula "dels grans". Sisè de fins a dotze germans, la seva era una família molt nombrosa i per tant va viure, ell mateix, i tirant amunt i alhora avall, aquest procés d'anar-se incorporant a la vida familiar ordinària.

És natural que la mainada, fins a certa edat, no participi en segons quines trobades, celebracions o festes familiars; un clar exemple són els enterraments. Recordo, amb la meva família, haver debatut i finalment decidit fins a quin punt, quina edat o quines circumstàncies, les nostres filles havien d'anar a l'enterrament d'algun familiar. 

Aquesta és una qüestió que, com les modes, ha tingut anades i vingudes, ha generat debat i, fins i tot, controvèrsia. A les antípodes dels hotels eminentment familiars hi ha els que només volen persones adultes, que es publiciten explícitament sense mainada, una preferència que per a alguns viatgers és un criteri de tria tan legítim com qualsevol altre. Les ofertes turístiques, d'allotjament, restauració o esdeveniments sense mainada (només per a persones adultes) han trobat el seu públic i, per tant, el seu nínxol de negoci. 

A l'altra banda, d'un temps ençà, també hem vist com ha crescut l'oferta lúdica de públic familiar en esdeveniments teòricament pensats, inicialment, només per a persones adultes, com els festivals de música; propostes com el Festivalot, per exemple i entre tants altres, estan pensats no només per acollir la mainada, sinó perquè la mainada també sigui protagonista de l'esdeveniment.

L'oferta d'esdeveniments sense mainada també ha penetrat en les celebracions familiars, enterraments a banda, i naturalment sense comptar aquells en què la mainada és indiscutiblement la protagonista, com bateigs i comunions. Darrerament, sembla, hi ha una certa tendència a celebrar casaments sense mainada, és a dir, sense la part de la família menor d'una edat determinada. No comiat de solters, que això ja sembla evident, sinó la cerimònia i la celebració de casament pròpiament dites, un esdeveniment eminentment familiar que, en alguns casos, es planteja sense la presència dels més petits i petites de la família.

Els arguments que ho justifiquen solen ser pràctics: una celebració més llarga i reposada, sense les interrupcions i les necessitats lògiques que comporta la presència d'infants, una atmosfera més íntima i controlada, i la comoditat dels pares i mares, que així poden gaudir de la festa sense haver d'estar pendents de la mainada. Arguments comprensibles, tot i que no exempts de controvèrsia: n'hi ha que hi veuen una certa privatització de la festa, una voluntat d'optimitzar l'experiència que pot deixar fora, excloure, una part dels membres de la família.

Aquesta tendència se situa al costat oposat de les celebracions en què la mainada, o alguna mainada, té reservat algun paper rellevant, com acompanyar la núvia sostenint-li el vel o la cua del vestit, o portant els anells. En aquests casos, la part infantil de la família és un actiu, tot i que en la majoria de convits la mainada simplement forma part del conjunt i, fins i tot, en previsió de la seva presència, es plantegen activitats específiques per fer-los més entretinguda la celebració.

Amb mainada, o sense: aquesta és una decisió que les famílies han de prendre tot sovint, i al capdavall no hi ha una opció bona i una de dolenta, simplement n'hi ha una que, com sempre davant d'una cruïlla, genera condicionants. I a vegades, el més honest és reconèixer que la cruïlla no té una resposta correcta, sinó la que millor encaixa amb el moment, les circumstàncies i les persones implicades.

Parlem de Sarrià número 124

Cent vint-i-quatre. És curiós, el funcionament del cervell; pel meu, no és el mateix veure i llegir aquesta xifra escrita en lletres, cent vint-i-quatre, que en números, 124. En números, per associació d'idees, el meu cervell hi veu un cotxe: el SEAT 124. I això que, tot i ser un cotxe vinculat a la meva infantesa, no és un cotxe que haguéssim tingut mai a casa; el de casa era un Simca 1200.

El 124 és el número de la darrera revista Parlem de Sarrià, que acabat de sortir del forn presentarem aquesta setmana. En aquest número, entre d'altres continguts, hi trobareu un dossier d'Història sobre el molí de Xuncla de Sarrià al segle XVIII i sobre 52 anys d'un projecte sardanístic nascut a Sarrià de Dalt, l'entrevista a Jordi Ribera Romans, continguts de l'Escola Montserrat sobre la seva Setmana Cultural 2026 i un reportatge sobre l'Erasmus+ a Eindhoven.

El proper dijous 30 de juliol a les 18:30 h a la Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter en farem la presentació. Us hi esperem!

La veu de les sardanes. Entrevista a Maties Martí i Carabús

"La sardana és la dansa més bella / de totes les danses que es fan i es desfan". Així comença el poema "La Sardana" de Joan Maragall que enalteix aquesta nostra dansa, un dels balls tradicionals del nostre país, possiblement el més popular, extens i estès, símbol també de la nostra nació.

"La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan;
és la mòbil magnífica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil.lant.
Ja es decanta a l'esquerra i vacil.la,
ja volta altra volta a la dreta dubtant
i se'n torna i retorna intranquil.la,
com mal orientada l'agulla d'imant.
Fixa's un punt i es detura com ella...
Del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

No és la dansa lasciva, la innoble,
els uns parells d'altres desaparellant:
és la dansa sencera d'un poble
que estima i avança donant-se les mans.
La garlanda suaument se deslliga;
desfent-se, s'eixampla, esvaint-se al voltant;
cada mà, tot deixant a l'amiga,
li sembla prometre que ja hi tornaran.
Ja hi tornaran de parella en parella!
Tot ma pàtria cabrà en eixa anella,
i els pobles diran:
la sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan."

Tota bona ràdio catalana té, o hauria de tenir, més enllà del seu tamany i d'on arribin les seves ones hertzianes, un programa de sardanes; a Ràdio Sarrià tenim "A Sarrià fem Colla", un programa de sardanes i de cultira popular conduit, des de fa una bona colla d'anys, per en Maties Martí i Carabús, que va recollir el testimoni, anys enrere, del sardanista sarrianenc Joan Turbau.

De sardanes, naturalment, i de molt més en vam parlar amb en Maties, mesos enrere, en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

La segona estrella

A les samarretes de la selecció espanyola de futbol masculí ja hi podran brodar, damunt de l'escut, una segona estrella, després de la merescuda Copa del Món guanyada, amb bon futbol, per "La Roja".

Setze anys després, "La Roja" ha tornat a guanyar el Mundial de Futbol i, com fa setze anys, ho ha fet després de guanyar l'Eurocopa. I, com fa setze anys, la selecció espanyola ha assaborit aquestes mels amb un equip farcit de jugadors blaugrana o formats a La Masia, desplegant un estil de joc amb evidents traces del joc marca de la casa. En altres paraules, la selecció espanyola ha brillat i ha guanyat més quan el seu joc ha estat de toc, de possessió i de pressió, allò del tiqui-taca, que no quan ha apel·lat a la fúria i a la testosterona.

Futbolísticament, la victòria és incontestable. Ha anat de menys a més, amb un sorprenent primer empat dubitatiu contra Cap Verd i, a partir d'aquí, guanyant amb prou solvència la resta de partits, encaixant només un gol en contra en tot el campionat, i mostrant-se especialment superior a les semifinals contra França, una de les grans favorites, i a la final contra l'ara excampiona, Argentina.

I el gran mèrit d'aquesta selecció és que ha guanyat més per la força del col·lectiu que per la brillantor de les seves estrelles. "La Roja" no ha necessitat ni un Lamine Yamal decisiu ni un Pedri excel·lent, i la contribució de jugadors aparentment secundaris com Merino, Porro o Ferran ha estat determinant, en diferents moments de la competició, per traçar el camí cap a la glòria.

Menció especial mereix Pau Cubarsí, que s'ha mostrat gairebé perfecte en defensa i fins i tot incisiu en atac, doctorant-se en aquest Mundial com un dels millors centrals del món. La seva naturalitat fora del camp, comportant-se més com un noi de dinou anys que com una estrella del futbol mundial, no amaga la seva qualitat futbolística. El reconeixement com a millor jugador jove del campionat és més que merescut.

Si l'equip s'ha imposat a les individualitats és mèrit, cal reconèixer-ho, del seleccionador Luis de la Fuente. Sense el carisma de Luis Aragonés ni la llegenda de Vicente del Bosque, De la Fuente, bregat i llorejat en les categories inferiors de la selecció, s'ha convertit en l'arquitecte d'un equip prenent decisions tan valentes com no seleccionar cap jugador del Real Madrid, o tancar el debat de la porteria apostant sense fissures per Unai Simón, tot i haver convocat l'ara blaugrana Joan Garcia. En certa manera, la seva també és la victòria dels modestos.

Dos apunts finals. Lamine Yamal no ha brillat ni ha estat tan determinant com s'esperava, és cert, però ha competit i ha contribuït a l'èxit col·lectiu i, amb dinou anys acabats de fer, ja té una Eurocopa i una Copa del Món al sac. Pel que fa a Ferran Torres, me n'alegro que, després de frustrar-se cara a gol en tots els partits del Mundial, el seu únic gol hagi estat el que ha decantat la final: ell, que sempre viu a l'ombra de jugadors amb més cartell, ha escrit el seu nom amb lletres d'or a la història del futbol espanyol i mundial.

Futbolísticament, la victòria de la selecció espanyola és incontestable. Altra cosa, naturalment, és l'ús polític d'aquesta victòria. Però això ja són figues d'un altre paner...

Nit fresca?

Finalment, després de no sé quantes nits càlides, tropicals i tòrrides, la nit d'aquest divendres a dissabte va ser un xic més fresca. Possiblement no la podríem adjectivar, terminològicament, com a nit fresca, però la sensació va ser de més frescor o, si voleu, de menys calor.

Després de no sé quantes nits xopant els llençols de suor, de dormir amb el ventilador a tota màquina, vaig poder dormir millor, sense suar tant, sense despertar-me cada dos per tres, dormint de forma més seguida. Una nit de somni, gairebé literalment.

No recordo un estiu tan tòrrid. Fins i tot anar amb moto et fa suar, engolint aire calent a qualsevol hora del dia, i de la nit, com un faquir apagant el foc amb la boca. No recordo un estiu amb tanta calor tants dies seguits, un rere l'altre i sense treva, amb i sense onada de calor oficial. No recordo una festa major del barri amb tantes activitats reprogramades per evitar les hores de més calor, una programació que d'entrada ja evitava les hores centrals del dia, i que tot i així, en molts actes, la calor hi era present com un convidat no desitjat.

Reconec que tanta calor, a mi que de sempre m'ha agradat molt l'estiu, m'embafa i m'esgota. I suposo que tot plegat té a veure amb el canvi climàtic, per haver-nos passat de frenada de fa anys ençà i per seguir passant-nos-en avui. Com deia en un article recent, la granota verda comuna ja no sap quan ha d'hibernar; jo, de moment, sé perfectament quan m'agradaria poder dormir amb el llençol posat. La nit de divendres a dissabte, per fi, gairebé ho vaig aconseguir.