La frase cèlebre de la setmana, sobre la discreció

Imatge: Pezibear en Pixabay

La discreció és una virtut que, tinc la sensació, aquests darrers anys ha vingut a menys, no sé si fruit del creixent narcisisme que ens han inoculat les xarxes socials,  o per la poca vergonya que hem adquirit (si és que no la teníem abans) retransmetent la nostra vida quasi a diari, qui sap si sobretot cercant l'aprovació dels altres...

Ja sabem que si no volem que una cosa es sàpiga, és millor no dir-la a ningú! De fet hi ha qui va més enllà i diu que és millor no pensar-la, ja que tenim una tendència a explicar, a transmetre, allò que pensem... Per la boca mor el peix!
És precisament per això que a vegades a algú li pot convenir ser un bocamoll i xerrar pels descosits, precisament perquè allò que explica no arribi a bon port, com la no negociació d'un acord de govern que PSOE i Unidas Podemos van fer mesos enrere a través dels mitjans de comunicació, filtració rere filtració, fins a la investidura fallida.

Per això ara no només han negociat un preacord de pressa, sinó que sobretot ho han fet molt discretament; de fet la seva sorprenent discreció fins i tot ha aixecat sospites i recels portes enfora, però segur que ha cultivat altes dosis de confiança portes endins; les encaixades de mans entre somriures i l'abraçada entre els nous "picapedra", Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, en són una bona mostra, impostada segurament pels qui en recelen...

El filòsof Francis Bacon va dir que "la discreció és una virtut sense la qual deixen de ser-ho les altres"; veurem fins a quin punt aquest preacord, i possible pacte, pot ser virtuós...

Seré vell?

Jo quan sigui gran vull ser vell. No sé si la meva vida donarà per tant, però m'agradaria.

És clar que això de ser vell no és el mateix ara que fa vint o trenta anys. Realment comença als seixanta-cinc anys la vellesa?

La setmana passada vaig tenir el goig de participar a la trobada de Juntes dels EspaiCaixa de Catalunya que es va fer a Girona, i amb tots ells i elles vam compartir reflexions, projectes, horitzons i moltes rialles sobre la vellesa i la gent gran, i naturalment després vam compartir un bon dinar!

De tot el que es va dir m'agradaria compartir algunes idees que va esboçar el Dr. Javier Yanguas, director científic del programa de Gent Gran de la Fundació Bancaria "la Caixa".

Per començar la constatació de la millora general de la qualitat de vida de la gent gran, no només per l'augment de l'esperança de vida (més que viure molt més anys, més gent en edats més longeves), sinó precisament per la qualitat dels anys, la majoria dins la vellesa viscuts amb plenitud física i mental.

Una altra qüestió és que ara ja estem davant, possiblement, de la generació de gent gran millor formada de la història, i aquest factor situa a la gent gran amb una actitud diferent, en general, alhora d'afrontar la seva jubilació, la seva vellesa.

Ja fa anys que es parla de vellesa activa, i de fet aquesta és la premissa bàsica que ha fet virar el concepte d'equipament per a la gent gran, passant, per exemple (i perdoneu-me la simplificació) dels esplais de dòmino i cartes, als EspaiCaixa de clubs de lectura, aules d'informàtica i activitats i tallers molt variats, molts d'ells dinamitzats per la pròpia gent gran.

I una darrera qüestió que el Dr. Yanguas va subratllar: la potencialitat comunitària de l'acció de la gent gran. Valorant i molt les activitats que la gent gran fa per a sí mateixa, i amb la voluntat que les segueixin fent, va apuntar la necessitat de tenir mirada més oberta, més panoràmica, més comunitària, enfocant aquest voluntariat actiu i activista en accions que incideixin en altres sectors i col·lectius de la comunitat; aquest punt, i ara potser tampoc ve al cas, és precisament el que va motivar la meva participació en aquesta jornada com a coordinador del programa Incorpora a Girona...

De fet aquesta visió comunitària és inherent a una part de la gent gran als que són avis i, sobretot, àvies, que en general juguen encara avui un paper important, vital en algunes ocasions, de suport familiar.

És evident, doncs, que la concepció social de la vellesa s'està transformant, i d'ésser considerada un passiu és, avui per avui, un important actiu en molts sentits, també en el social des d'una perspectiva comunitària.

Jo quan sigui gran vull ser vell.... el que avui no sé, però, és com seré quan sigui vell, però les ganes d'arribar-hi, sense més pressa de la necessària, reconec que hi és!

Conciliar no és cosa d'homes!

Photo on Foter.com

L'afirmació que encapçala aquest article no arriba a la categoria de secret a veus perquè, com bé sabem, no és cap secret, sinó que ho sap tothom i és profecia! El que passa és que ara tenim, novament, dades que demostren aquesta realitat que, encara avui,lamentablement s'imposa.

Conciliar no és cosa d'homes! Aquesta és la conclusió que podem extreure després de llegir l'article de l'Observatori Social de "la Caixa" "Per què els homes no fan servir les mesures de conciliació de la vida laboral i familiar?"; el títol és prou revelador...

I més ho són algunes de les dades que conté:

- Només el 4,9% dels pares assalariats (amb fills fins a quatre anys) treballaven a temps parcial, mentre que en el cas de les mares eren el 29,2%.

- El 37,7% de les mares van demanar una reducció de jornada o bé treballar a temps parcial en reincorporar-se a la feina, mentre que els pares que van demanar el mateix només van ser el 4%.

- Les mares van estar una mitjana de 162,7 dies de baixa per tenir cura del nadó, mentre que els pares hi van estar 16,8 dies.

Sobre aquestes dades, els factors que les genera i algunes mesures que poden emprendre les empreses i organitzacions per a fomentar la conciliació entre els pares en vam parlar, aquesta setmana, a l'espai "Món laboral" de Ràdio Sarrià.



 La conciliació també és cosa d'homes!

"Con Iglesias si!"

"Tanto va el cántaro a la fuente, que al final se rompe". I no és que el càntir del PSOE s'hagi trencat (sí el de Ciudadanos!), però sí que s'ha esquerdat una mica i ara, amb aquesta tardor freda que ja anuncia l'hivern, el president Sánchez haurà de fer, amb més o menys mala gana, el que a la primavera i amb mànigues de camisa tant es va resistir: un govern de coalició.

Aquestes eleccions, ja s'intuïa, possiblement no calien; i no sé si han estat més un caprici de Pedro Sánchez o de l'assessor que li xiuxiueja a cau d'orella; per si no ho tenia prou clar, ara ja sap que les eleccions, tot sovint, les carrega el diable; que li ho diguin al president Mas!

I el diable, en aquestes eleccions, no vesteix de Prada sinó d'un verd que (curiosament?) s'assembla prou al vòmit de l'emoticona, el verd de Vox, que s'escampa sobre el taronja de Ciudadanos. Possiblement era inevitable que, com ja ha passat en altres països europeus, l'extrema dreta es serveixi de la democràcia per (intentar) imposar la seva llei; a diferència d'altres països europeus, però, la dreta espanyola li ha donat ales pactant amb ella, en comptes d'arraconar-la a l'extrem d'on provenen.

"La avarícia rompe el saco", i tot i que no sé si el president Sánchez va pecar d'avar, ara haurà de fer de la necessitat virtut, i se suposa que d'això, vista la seva trajectòria política, n'és tot un expert!

Ara és, sí o sí, (descartat Rivera) "con Casado no", "con Iglesias si!" Bé, "con Iglesias" i quelcom més...

El vot útil?

Alguns ahir vau anar a votar molt convençuts la vostra opció política, un vot ferm, sense fissures. No sé si vau ser la majoria...

Molts ahir vau anar a votar convençuts que havíeu de fer-ho, però amb moltes reserves, o com a mínim alguns dubtes, a l'hora de decidir el color polític de la papereta...

Ahir hi ha qui va votar a cegues, escollint entre dos o tres sobres prèviament preparats, cada un amb una candidatura diferent, i escollint-ne un a sort, llançant els altres sense mirar el contingut ni del sobre triat, ni dels descartats.

Ahir hi ha qui va votar a contracor, sense massa convenciment, amb molts dubtes i fins i tot amb el nas tapat. Són vots resignats, mals menors per evitar-ne de majors, possiblement vots prestats, o en transició, vots molt circumstancials.

Ahir hi ha qui va votar en blanc, un vot cansat, o qui va votar nul, un vot enfadat tot i que, en realitat, un vot llençat. I no van ser pocs els qui ahir van decidir no votar, l'expressió d'un "ja s'ho faran" motivat per mil raons, que darrerament no en falten...

Fa una colla d'anys Toni Soler va escriure el llibre "Vota'm inútil!", i vist el panorama polític, la manca de voluntat de fer política amb majúscula, l'inútil sembla ser, més que el sofert votant o l'innocent vot, el càrrec electe que legítimament s'apropia, massa vegades, de forma maldestre del nostre vot.

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Love Vibration"

A vegades a la vida, també amb l'amor, s'ha de ser atrevit! La prudència sempre és bona consellera, menys quan ens paralitza i ens fa perdre oportunitats.

I el risc és un factor que sempre hi és, fins i tot, en el cas de l'amor, el risc de fer el ridícul! A vegades aquest és un risc que val la pena assumir i, com convida la cançó d'avui, sortir al món i estimar algú!

Deixem que l'amor ens faci vibrar!





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

La frase cèlebre de la setmana, sobre l'edat

Photo on Foter.com

Sí, ja ho sabem que no pesen els anys, sinó els quilos; i també que l'important no són els anys de vida, sinó la vida dels anys...

A vegades penso que aquestes coses ens les diem per enganyar-nos a nosaltres mateixos, doncs hi ha dies, o arriba el dia d'una manera més definitiva, que d'una o altra manera els anys pesen, i que la vida, ens agradi o no, també la mesurem (i per tant valorem) a nivell quantitatiu pels anys.

L'edat no és intranscendent ja que, vulguem o no, marca i condiciona (quan no provoca directament!) alguns esdeveniments de la nostra vida, alguns per bé, d'altres per mal, i la majoria inevitables. És l'edat i les seves inevitables conseqüències.

És cert que l'edat és relativa, o que amb els anys l'anem relativitzant en alguns aspectes, doncs no sempre hi ha una edat per a cada cosa i hi ha persones que ens sorprenen, i es sorprenen; i amb la perspectiva de viure més anys, i sobretot previsiblement més temps amb una millor salut i (se suposa) qualitat de vida, l'edat va prenent una altra dimensió. Avui tenir quinze anys no és el mateix que fa cent anys, tampoc tenir-ne setanta!

"La joventut no té edat", va dir Pablo Picasso, i sense voler-lo desmentir del tot també em plantejo que trist seria renunciar a l'edat adulta, a la maduresa i fins i tot a la vellesa...

"Forever young"? Tampoc cal ser jove tota la vida, no?

La matemàtica d'un llaç

Que difícil tenir a tothom content!

Xavi Ros-Oton, el matemàtic premiat per la Fundació Princesa de Girona, va fer contenta a molta gent quan, a l'hora de recollir el premi, va lluir davant la mirada reial un llaç groc convenientment clavat a la solapa de la seva americana, suposo que per disgust de molta altra gent, possiblement el rei Felip VI entre ells.

No sé si aquests darrers, possiblement el rei Felip VI entre ells, es van sentir alleugerits quan, una estona més tard a la recepció reial, el guardonat matemàtic va aparèixer sense el llaç, per disgust de molts, que no tots, dels qui en un primer moment es van alegrar.

Ja ho veieu, aquí l'alegria va per barris, i per llaços!

I la troca es va embolicar encara més, si calia, quan algú va interpretar (o deduir) que la desaparició de llaç a la solapa de l'americana del matemàtic era una burda manipulació de la Casa Reial, sospitant que havia esborrat (el photoshop fa miracles!) el groc!

Desmentida pel propi matemàtic la manipulació reial alguns dels que primer van aplaudir (o no sé si molts, però segur que no tots) que el lluïs després es van indignar, ja resignadament apaivagats de la indignació momentània per la confirmació de la notícia falsa de la manipulació, pel fet que després se'l tragués: "si se l'havia de treure, millor no se l'hagués posat!", o "el que hauria d'haver fet és estampar el premi monàrquic davant el rei!". Aquí també som experts a dir i donar lliçons sobre el que han de fer els altres...

Sospito que més d'un li va saber greu el desmentit, que la notícia de la manipulació de la Casa Reial fos una notícia falsa, lamentant més aquest fet que no que el premiat matemàtic decidís treure' el llaç després.

Que difícil tenir a tothom content!
De fet és matemàticament impossible, pel que, amb bon criteri, el matemàtic guardonat va obrar, amb el llaç, com més li va plaure a ell, i només a ell. Al capdavall era el seu llaç, era el seu premi...

Una cafeteria de matrícula d'honor

A principis de curs vaig assistir a la presentació dels recursos educatius de Girona, un acte organitzat per l'Ajuntament amb un espai de fira, al voltant del Claustre del Centre Cultural de la Mercè, i una conferència. La presentació es va cloure amb un piscolabis deliciós.

Mentre endrapava pasta salada vaig reconèixer l'encarregat d'aquell servei de càtering, en Francisco Jiménez, concessionari, entre d'altres, de la cafeteria de la Facultat de Ciències de la UdG. El vaig anar a saludar i vam recordar quan, cinc anys enrere, la seva empresa va rebre un premi Incorpora en reconeixement a la seva col·laboració amb el programa Incorpora a través de la Fundació Oscobe per a donar l'oportunitat de formar-se i treballar a molts joves, facilitant pràctiques no laborals i fins i tot contractacions!

Cinc anys enrere, en la preparació del lliurament del premi Incorpora, vaig acompanyar un fotògraf per a fer un petit reportatge que es projectaria (i així es va fer) a l'acte de lliurament. Els protagonistes d'aquella sessió fotogràfica van ser en Francisco Jiménez i un jove, en Houssiane, que després d'acabar unes pràctiques no laborals i una formació amb la Fundació Oscobe en el marc del programa Incorpora, gaudia del seu primer contracte laboral.

Recordant tota aquella moguda del premi (les fotos, la gala de lliurament a Barcelona, el protocol, el seu discurs...) al Claustre de la Mercè en Francisco em va dir: doncs aquí tens en Houssiane!

Efectivament, en Houssiane era allà, servint beguda i procurant que no faltés res! Em va fer molta il·lusió veure'l de nou, constatar que cinc anys després encara treballava a la cafeteria de la Facultat de Ciències de la UdG i, sobretot, descobrir que havia crescut professionalment dins l'empresa! Que fos allà en aquell servei de càtering n'era una mostra...

Dies després vaig posar-me en contacte amb la filla d'en Francisco Jiménez, l'Imma, qui ara, juntament amb el seu germà, porta les regnes de l'empresa, i li vaig proposar fer-los una entrevista a ella i a en Houssaine per recordar aquell premi i posar en valor la trajectòria d'en Houssiane dins l'empresa.

5 anys després vaig tornar a la cafeteria de la Facultat de Ciències de la UdG, i aquesta és l'entrevista que els vaig fer.

Allà segueixen, seguint donant oportunitats a joves que s'estan formant...

De moment, en blanc...

Photo on Foter.com

Volem votar, reclamàvem no fa tant quan defensàvem el referèndum de l'u d'octubre, i avui, que de nou tornem a ser cridats a les urnes, jo em permeto afegir un interrogant a la proclama: volem votar?

Naturalment sí, i resignadament tantes vegades com sigui necessari, però també volem, o com a mínim vull, que els polítics es dediquin a quelcom més que a estar en permanent campanya, o precampanya electoral, i que aprenguin, de nou cas que no en sàpiguen, a parlar, dialogar i pactar mínimament per a donar suficient estabilitat als governs i procurar esgotar, ni que sigui de nou i per una vegada, una legislatura completa!

I no sé si estic més cansat que decebut, o possiblement em pesen per igual ambdues coses. alhora; potser és per això que, a pocs dies de tornar a votar, el meu vot és ara per ara en blanc, blanc com la llet.

Només un impuls de darrera hora, un rampell, farcirà de color el sobre que, apàtic, de moment resta buit esperant ser introduït a l'urna.