Vorejant el precipici

Hi ha un acudit en castellà, de qualitat qüestionable i alhora metàfora clara, que diu que un senyor s'apropa a un precipici i hi veu un cartell: "Cuidado con el borde del precipicio." El cas és que apareix un altre home en escena que, després d'empènyer el senyor precipici avall, diu: "Yo soy el borde del precipicio." Doncs bé, el Girona FC porta unes setmanes vorejant el precipici, i arribats a aquest punt, hi ha qui està disposat a empènyer-lo precipici avall, a fer-li una darrera empenta, després d'haver-s'hi encaminat perillosament.

Quatre derrotes i dos empats en els darrers partits han portat el Girona a una situació que fa uns mesos semblava inimaginable i que semblava superada, després d'un nefast inici de competició i d'una certa recuperació esperançadora: a falta d'una sola jornada per acabar la lliga, l'equip es troba en zona de descens. I el que és pitjor, a diferència d'altres vegades que n'hi ha prou amb no perdre o amb esperar que els rivals s'enfonsin, aquí la situació no admet matisos ni càlculs: al Girona només li val guanyar. Ni tan sols l'empat el salva. Caixa o faixa.

El darrer partit de la lliga, contra l'Elx CF a Montilivi, és, doncs, una final absoluta. Una final que no hauria d'haver-se de jugar, perquè la temporada del Girona ha tingut moments prou bons com per no haver-se de trobar en aquesta situació límit a l'última jornada. Però el futbol ja se sap que no entén de mèrits acumulats ni de trajectòries; entén de punts, i els punts, en els moments clau, no han arribat. Dels 37 partits disputats, el Girona FC només n'ha guanyat 9, n'ha empatat 15 i n'ha perdut 13.

I enmig de tot plegat, Míchel, el més gran i més estimat entrenador del club. Ell que va agafar el Girona FC a Segona Divisió, que el va fer ascendir a Primera Divisió i el va portar al capdamunt de la classificació, amb una magnífica temporada i una històrica classificació per la Champions League, seria una llàstima que, ara que sembla que té els dies comptats a Montilivi, passi el que passi, deixés el club allà on el va agafar. El costat positiu és que el Girona FC es jugarà la permanència contra l'Elx CF, un equip amb unes xifres similars. El costat negatiu és que l'empat no val. Montilivi, diumenge al vespre, dictarà sentència: Girona FC o Elx CF, un dels dos caurà; l'altre podrà dir, alleugerit, com diu l'acudit, "Yo soy el borde del precipicio".

Els riscos de compartir fotos dels nostres fills i filles a les xarxes

És possible que, si sou de la generació dels «baby-boomers», de la «generació X» i fins i tot de la dels «millennials», hàgiu viscut aquesta escena o us hi hàgiu reconegut quan l'heu vista en alguna pel·lícula. L'escena és aquella de l'adolescent que porta a casa la nova parella i els pares, o especialment la mare, treuen l'àlbum de fotos familiar, d'aquells d'anelles on s'hi anaven enganxant les fotos de la família, perquè la parella vegi les fotos de l'adolescent quan era un nadó, mentre aquest es mor de vergonya.

Ja fa anys que aquesta escena pràcticament no es produeix, i no només perquè amb prou feines es fan àlbums de fotos físics, sinó perquè és possible que avui una parella d'adolescents ja hagi vist les fotos de petit de l'altre a les xarxes socials dels pares i mares, sinó a la seva... Bé, les fotos de nadó i de totes les seves etapes.

Tornant a l'escena, tot i que la situació podia ser vergonyosa, fins i tot incòmoda, aquelles fotos íntimes i familiars es mantenien als àlbums físics de casa i no en sortien. Aquelles fotos en paper, també els seus negatius, restaven sota el control i la custòdia de la família dins de casa i, excepte algunes fotos de celebracions com ara bateigs, aniversaris o comunions, no es compartien ni amb familiars llunyans i, encara menys, amb estranys.

Amb la digitalització de la fotografia, d'una banda, i l'eclosió de les eines digitals i les xarxes socials, de l'altra, tot això ha canviat. Avui els àlbums de fotos són sobretot digitals, amb quantitats ingents d'imatges desades a casa d'altri, com Google, Apple, Meta i companyia, i amb una compartició i propagació de moltes d'aquestes fotos i vídeos de caràcter familiar, fins i tot íntim, a les xarxes socials.

La nova necessitat creada per les xarxes socials de compartir gairebé tota la nostra vida a través de la seva xarxa, de la seva teranyina, no és immune a moments tan especials i intensos com la maternitat i la paternitat. Avui dia ja no ens estranya gens veure com molts pares i mares comparteixen, i gairebé retransmeten, a les xarxes socials el dia a dia de la gestació, del naixement i de la criança dels seus fills i filles, exposant-los també a ells i a elles.

D'aquesta pràctica de publicar de manera recurrent imatges i vídeos dels fills i filles a les xarxes socials i eines digitals com Instagram, TikTok, Facebook, X, YouTube o WhatsApp se'n diu «sharenting», un neologisme anglès nascut de la unió de «share» (compartir) i «parenting» (criança).

Aquesta sobreexposició digital dels infants, sovint feta amb la millor de les intencions, no és ni innòcua ni neutra, i quan es publiquen de manera reiterada imatges i vídeos de nens i nenes, se'ls està dotant d'una identitat digital prèvia, construïda per tercers, els seus propis pares i mares, de la qual no són conscients ni poden opinar. Abans fins i tot de saber llegir o escriure, alguns infants ja tenen una petjada digital profunda i extensa, amb imatges, hàbits, expressions, gustos, moments íntims i escenes quotidianes (a vegades amb plors i enrabiades) que quedaran associades al seu nom, al seu rostre, a la seva identitat, i que condicionant i afectant així el seu futur.

Els riscos d'aquesta exposició són presents i futurs. A curt termini poden aparèixer situacions de burla, d'ús inadequat de les imatges o de vulneració de la intimitat. A mitjà i llarg termini aquestes imatges poden reaparèixer en el futur fora de context, condicionar la seva reputació digital, afectar processos educatius o laborals, o simplement esdevenir una font de vergonya o malestar quan l'infant ja és adolescent o adult i descobreix que la seva vida ha estat àmpliament documentada i exhibida sense haver-ho escollit. Ja n'hem vist exemples, i més que ens en trobarem.

A tot plegat, en la compartició de les imatges dels fills i filles a les xarxes, s'hi suma un element clau: la pèrdua de control. Un cop una imatge surt de l'àmbit privat, encara que sigui compartida en un grup aparentment tancat o de confiança, el control real, en aquest cas per part dels pares i mares, desapareix. Les fotos poden ser reenviades, copiades, descarregades o emmagatzemades en dispositius i servidors dels quals ja no en sabem res ni en tenim cap control. Allò que inicialment es comparteix per satisfer familiars, amics, coneguts o saludats, pot acabar circulant en espais completament aliens i fins i tot en mans de xarxes de pornografia infantil o de persones amb intencions delictives, que sovint s'alimenten d'imatges aparentment innocents extretes de xarxes socials i xats familiars.

Aquest escenari, incòmode però real, ha obert també un debat ètic sobre la monetització de la infància, dels fills i filles. Cada cop són més visibles els casos de pares i mares que converteixen el dia a dia dels seus fills i filles en contingut per a les xarxes socials, en audiència i, en definitiva, en negoci: infants que protagonitzen canals de YouTube, perfils d'Instagram o vídeos de TikTok amb milers o milions de visualitzacions, sense que quedi clar fins a quin punt hi ha consentiment, protecció o retorn real per a ells. Infants que es converteixen en productes. La pregunta és tan necessària com inevitable: on acaba la criança i on comença l'explotació?

Tot això ens obliga, un cop més, a una reflexió més àmplia sobre la necessitat desmesurada de fer visible la nostra vida a les xarxes socials, sobre aquesta pulsió gairebé automàtica (i malaltissa?) de compartir-ho tot: el que mengem, el que sentim, el que vivim i, quan som pares i mares (avis i àvies), també el que viuen els nostres fills i filles (nets i netes). Potser cal preguntar-nos si aquesta exposició constant respon realment a una voluntat de compartir, o més aviat a una dinàmica imposada per empreses i plataformes digitals que viuen de la nostra atenció (del nostre temps), de les nostres dades i del nostre contingut.

Davant d'aquest context no hem de perdre mai de vista que sempre hauria de prevaldre l'interès superior dels infants, que hauria d'estar per damunt de qualsevol altra consideració. Alguns països ja han començat a legislar per limitar, regular o fins i tot prohibir la publicació d'imatges de menors a les xarxes socials, especialment quan hi ha una explotació reiterada o comercial. I amb això no es tracta de criminalitzar les famílies, sinó de posar uns límits clars en un entorn digital que ha demostrat ser molt més agressiu, persistent i opac del que ens pensem i percebem.

És en aquest context que s'entén perfectament que avui hi hagi mares i pares que, conscients d'aquests riscos, decideixin no compartir cap imatge dels seus fills i filles, ni tan sols amb la família més propera, a través de xats o xarxes socials. No ho fan per desconfiança, sinó per una voluntat conscient de no perdre el control sobre aquestes imatges, de protegir la seva intimitat i de preservar-los, als seus fills i filles, d'un dret que, paradoxalment, abans era gairebé automàtic: el dret a créixer sense ser observats, arxivats i etiquetats constantment. Un dret que, d'alguna manera, s'assemblava molt al que teníem quan les fotos familiars, les de la nostra infantesa, simplement dormien dins d'un àlbum de paper, guardat en un calaix de casa.

Article publicat al número 123 de la revista Parlem de Sarrià.

Gravity. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Gravity".

La de John Mayer, publicada el 2006, és una cançó amb un aire de blues que parla d’una força que ens estira cap avall, que ens posa a prova i ens fa dubtar, fent de la gravetat una metàfora d’allò que ens pesa i ens condiciona.

La de Sara Bareilles, del 2007, amb un to més emotiu i a cop de piano, parla també d’una força que ens atrapa i ens arrossega, en una relació intensa en què costa mantenir l’equilibri.

Dues "Gravity" que parlen d’aquesta curiosa i misteriosa força invisible que ens pot fer caure, però també aprendre a mantenir-nos dempeus.

Homenatge a Salomó Marquès Sureda

El 30 d'octubre de 2025 va ser el darrer dia que vaig parlar amb en Món Marquès. Ell era al davant de la cua per entrar a la Sala La Planeta, per assistir, com cada any, a l'acte de lliurament del XLV Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, al costat de la Montse Terradas. Vaig saludar-lo i vam comentar breument quelcom relativament recent que ara no recordo. Aleshores ja sabia que havia tingut un mal pas.

Divendres passat el vaig tornar a veure, a l'acte d'homenatge que el Nucli Paulo Freire li va organitzar a l'Auditori Irla, un auditori que va quedar minúscul, de la gentada que hi va assistir. Va ser un homenatge emotiu i coral, en el qual vam poder escoltar la veu de moltes persones representatives de diferents àmbits, i també moments de la seva vida, que van valorar sobretot la seva contribució, com versaven els tres conceptes del pòrtic de l'homenatge, a l'educació, la memòria i la democràcia.

El seu llegat és vast i som moltes les persones que, d'una manera o altra, en són deixebles. Jo no sé si deixeble, però el que sí vaig ser, durant uns anys, va ser alumne seu com a estudiant del grau d'Educació Social a la UdG. Ell, juntament amb Sebas Parra i Alfons Martinell, formaven part del professorat que més admirava: sens dubte pel seu coneixement i per la seva capacitat de transmetre'l, sempre de forma crítica i participativa, i segurament també perquè tots tres havien estat amics, bons amics del meu pare, i naturalment també de la meva mare.

Com tants altres estudiants, en Mon també va despertar en mi l'interès pel moviment de renovació pedagògica de la República, sentint-me orgullós, a més, d'haver estat alumne d'una de les escoles de Girona nascuda en aquella època, el Col·legi Ignasi Iglesias, obra de l'arquitecte Ricard Giralt i Casadesús, avui Escola Montjuïc.

Hi ha una petita anècdota personal amb en Mon que no he explicat mai. El 25 d'abril de 2007, a un mes comptat de les eleccions municipals, en Mon va presentar, a l'antiga Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter, el llibre "Els mestres de la República" (Ara Llibres, 2006), escrit per Raimon Portell i ell mateix, i en la seva dedicatòria, em sembla que com tanta altra gent, va fer gala de la seva poca capacitat, si més no en aquesta qüestió particular, per als pronòstics: la dedicatòria comença dient "Al futur alcalde de Sarrià, en Roger...", i el cas és que l'alcalde sortint d'aquelles eleccions en va ser un altre, de Roger, pel que potser no ho va pronosticar tan malament.

La dedicatòria continua i a mig camí diu "esperant que ben aviat vingui la III República", i aquest sí que és un pronòstic que, tot i que ja han passat quasi vint anys d'aquella dedicatòria, encara espero que algun dia es compleixi.

Anècdotes a banda, celebro que en Mon hagi tingut en vida l'homenatge i el reconeixement que es mereix, i el més bonic del que es va fer divendres de la setmana passada va ser veure, i viure, com el seu mestratge i el seu missatge han calat, tan profundament, en tantes persones.

Infiltrades

Fa uns dies escrivia sobre la proposta del Govern de la Generalitat d'introduir policies de paisà en alguns instituts, una proposta que havia generat un rebuig unànime de la comunitat educativa. Doncs bé, aquesta setmana hem sabut que els Mossos d'Esquadra van infiltrar dues agents en una reunió de docents convocada arran de la vaga de mestres i professorat. Les van identificar i fer fora de la reunió. I jo, llegint la notícia, no podia evitar pensar: primer de paisà als instituts, ara d'infiltrades a les assemblees, sembla que hi ha una certa dèria per part del govern d'introduir la policia, d'una manera o d'una altra, en el sistema educatiu.

La perplexitat és majúscula. No sé si forma part dels protocols dels Mossos infiltrar agents en qualsevol moviment que tingui previst fer vaga o accions de protesta, però el que sí sé és que les vagues i les mobilitzacions del col·lectiu docent no han representat mai cap risc ni perill per a la ciutadania, més enllà de la logística familiar i de possibles talls de carrers. Infiltrar agents en una assemblea de mestres no és, precisament, el que hom esperaria d'un cos policial d'un país democràtic. I menys, quan el que es discuteix a l'assemblea és com millorar les condicions de l'educació pública.

A la perplexitat s'hi afegeix la sorpresa, i un cert punt d'humor, pel fet que les agents fossin detectades amb certa facilitat: sembla que no duien samarretes grogues, el símbol de la protesta del col·lectiu docent, un error estratègic o si més no, com a mínim, garrafal. Si la infiltració era una operació seriosa, el resultat va ser, com a mínim, poc lluït per al propi cos dels Mossos. Una operació fallida que, si no fos perquè la infiltració en si mateixa és una qüestió seriosa i preocupant, semblaria gairebé una broma. La indignació de la comunitat educativa és lògica i comprensible; l'evidència que l'operació va ser un fracàs, també.

I és una llàstima, perquè la policia ja forma part, i de manera molt positiva, del sistema educatiu quan participen, amb uniforme i a cara descoberta, en sessions d'educació viària, de seguretat a les xarxes o en tantes altres accions valorades molt positivament per la comunitat educativa. Aquesta és la policia que l'escola necessita i aprecia. No la de paisà als instituts. No la d'infiltrada a les assemblees de docents.

Quelcom més que una qüestió de fe. Entrevista a Ma. Carme Boadas Virgili.

No és per una qüestió de fe, sinó per una d'aquelles vicissituds de la vida, que hi ha persones que quan neixen tenen un nom i que, amb el pas dels anys, són conegudes per una variació del mateix; és el cas de la Ma. Carme Boadas Virgili, a qui a Sarrià de Ter, i sospito que arreu, sobretot la coneixem com la Mamen!

Amb la Mamen vam parlar, entre d'altres temes, de la fe, de la seva fe. La fe, segons el diccionari, és l'"adhesió personal a Déu, a una religió, a una realitat o un ideal que hom pren com a sentit darrer de la pròpia existència".

És clar que, per més definició del terme que hi hagi al diccionari, la fe és personal (i transferible), i cadascú la sent o la viu a la seva manera. La fe i les creences ens acompanyen al llarg de la vida, siguin quines siguin, fins i tot la creença de no tenir fe, i es fan presents, especialment, en determinats moments, alguns de caràcter més formal, els que formen part dels rituals o la litúrgia, d'altres més transcendents, com l'afrontament de la pròpia mort, moment en el qual hom intenta cercar el sentit de la vida viscuda.

D'ambdues coses en vam parlar amb la Mamen: especialment de la catequesi i la primera comunió, per la seva condició de catequista durant uns anys, i de la seva pròpia mort, per la seva condició de mortal, que, si no es demostra el contrari, com creia Eduard Punset, és la condició de tothom.

I escoltant la Mamen, tant parlant de la catequesi (seguir Jesús és estimar, ensenyar i educar és estimar), com de la seva mort (celebrar l'alegria i la gratitud d'haver viscut), vaig confirmar que les creences, quan són profundes, són quelcom més que una qüestió de fe: són, sobretot, una qüestió d'actitud.

De la seva vida, de la seva fe i de moltes més coses en vam parlar mesos enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

Per activa

El pròxim clàssic, el Barça - Real Madrid que es jugarà diumenge vinent al nou Camp Nou, no és una final, però ho sembla. No ho és perquè no deixa de ser un partit més d'una jornada més de la lliga espanyola, tot i que no és un partit qualsevol: és un clàssic, i un Barça - Real Madrid sempre és especial, però aquest, a més, és un clàssic en el qual es pot decidir un títol, el de lliga per al Barça, sempre que guanyi, o fins i tot empati, contra el Real Madrid. És per això que, tot i no ser una final, ho sembla.

El Barça podria haver estat, matemàticament, campió de lliga per passiva si el Real Madrid hagués perdut o empatat, aquest diumenge passat, contra el RCD Espanyol, però finalment va guanyar i va posposar, per a diumenge vinent, l'oportunitat de seguir posposant al Barça la celebració d'un títol que ningú dubta que s'endurà. I amb la victòria contra els "pericos", el Real Madrid també es va estalviar haver-li de fer el passadís d'honor al Barça al nou Camp Nou.

Així doncs, és força probable que el títol de lliga es confirmi diumenge vinent en el clàssic que es jugarà al nou Camp Nou, ja que, dels tres resultats possibles, dos (victòria "culer" o empat) certificarien el títol de lliga per al Barça, mentre que una victòria del Real Madrid el posposaria, com a mínim, una jornada més.

Aquest és, de fet, l'escenari preferit de la majoria de la "culerada": no només guanyar el títol per activa, guanyant o traient un resultat positiu sobre el terreny de joc, sinó sobretot fer-ho davant l'etern rival, contra el Real Madrid, quelcom que no ha passat mai a la lliga. Jo, "tribunero" de cor, sincerament preferia que el títol ja estigués decidit i que el Barça afrontés el clàssic ja campió i sense pressió, però confiar en un Espanyol que aquest 2026 encara no ha guanyat cap partit, i que els darrers quatre o cinc partits només ha fet un gol, era confiar massa.

La part positiva és que una victòria, fins i tot un empat, contra el Real Madrid que permeti certificar un nou títol de lliga representa un valor afegit més a un partit que, per si sol, ja és apassionant. Diumenge a la nit en traurem l'entrellat, i jo ja estic preparat, i mentalitzat, per a qualsevol resultat, fins i tot una victòria "merengue"...

Policies a les aules

El Govern de la Generalitat ha plantejat una proposta pilot per introduir policies de paisà en alguns instituts, una proposta que ha generat un rebuig pràcticament unànime de la comunitat educativa. I no és d'estranyar: quan vaig sentir la proposta, el primer que em va venir al cap va ser la pel·lícula "Poli de guarderia", aquella comèdia en la qual Arnold Schwarzenegger s'infiltrava en una escola bressol per atrapar un delinqüent. Però allò era una comèdia, i el que ara ha proposat el Govern no té res de còmic: és una mesura que transmet un missatge preocupant sobre com s'entén i cal afrontar avui l'educació i la convivència als centres. Amb policies?

El cinema, però, també ens ha aportat una altra mirada, molt més propera a la realitat de molts centres educatius. Pel·lícules com "La classe" ("Entre les murs") mostren com és possible transformar la convivència i el rendiment d'alumnes conflictius en instituts de zones amb alta segregació escolar, no a través de la presència policial, sinó a través de la tasca docent, del diàleg, de la relació humana entre el professorat i l'alumnat. La solució als problemes de convivència als instituts no porta placa, sinó que es vesteix amb vocació, programes i, sobretot, recursos.

La proposta de policies de paisà als instituts és preocupant en un doble sentit. Per un costat, bandeja i minimitza les solucions socioeducatives, que encara tenen molt de recorregut de millora. Per un altre, treu autoritat a les figures professionals naturals dels centres: el professorat, els orientadors, els educadors socials, els psicòlegs. No es tracta de posar-hi figures d'autoritat formal i externa, sinó, precisament, de tot el contrari: es tracta de donar més autoritat, més recursos i més suport a les figures que ja hi són i que coneixen l'alumnat, el context i la realitat del centre.

Els instituts no necessiten policies; necessiten més mans, és a dir, ràtios més baixes, més educadors socials, més orientadors, més psicòlegs, més professionals que puguin acompanyar la complexitat creixent de l'alumnat d'avui. La comunitat educativa ho sap, ho reclama i ho ha dit de manera unànime davant d'aquesta proposta. La resposta, curiosament, és dins dels instituts, no fora amb policies, ni que sigui de paisà.

Work Song. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Work Song".

La de Nina Simone, publicada el 1965, s’arrela en la tradició de la comunitat afroamericana de cants de treball, amb un ritme marcat i repetitiu que evoca l’esforç col·lectiu i la duresa del dia a dia. 

La de Hozier, del 2014, s’allunya d’aquesta idea i porta el “work song” cap a un terreny molt més íntim i metafòric, ja que la cançó parla d’amor, de lleialtat i de redempció, amb un to intens i quasi espiritual.

Dues "Work Song" que, en un dia com avui, Dia del Treball, prenen un sentit especial, i alhora diferent.

Un any després, i encara sense transistor a piles

Fa exactament un any, el 28 d'abril de 2025, la nevera em va avisar que alguna cosa no anava bé: el llum interior no es va encendre quan vaig obrir la porta. Tan sols amb un cop d'ull vaig veure que el problema no era només de la nevera: els rellotges del forn i del microones tenien la pantalla petita fosa a negre, no marcaven l'hora. El següent pas va ser revisar el quadre elèctric: tot amunt. En qüestió de minuts, els grups de WhatsApp confirmaven la magnitud de la tragèdia: apagada general! General no al barri, no a la meva ciutat, no a la comarca... sinó de tot arreu. Sense electricitat, el món, per uns moments, va semblar aturar-se. I el nostre món digital, hiperconnectat i dependent de l'electricitat, es va apagar.

L'apagada, però, no va ser total, i aquell dia vam aprendre que en moments de crisi com aquell, el dispositiu més útil per mantenir-nos al corrent de tot va resultar ser el menys connectat a la corrent: la ràdio de freqüència modulada, escoltada des d'un transistor alimentat amb piles. Sense internet, sense el mòbil, sense televisió, la ràdio hi era, com sempre. Aquells dies les vendes de transistors i piles es van disparar arreu. Quina paradoxa que, en un món dominat per la digitalització, davant d'una emergència el recurs clau sigui un artefacte tan senzill i anacrònic com un transistor.

Aquells dies vaig escriure que calia tenir un transistor a piles a casa, que formava part d'un kit mínim de supervivència davant d'imprevistos com aquell. I ara, un any després, no puc fer res més que autocrítica: encara no l'he comprat. El transistor a piles segueix essent una assignatura pendent, postergada dia rere dia, com tantes coses que ens fem el propòsit de fer quan hi ha una urgència, i que després oblidem quan tot torna a la normalitat.

La normalitat ens adorm, ens relaxa, ens acomoda. Però si torna a passar, jo seguiré sense transistor. I la ràdio, aquella vella i fidel ràdio analògica, seguirà retransmetent i informant, com sempre. Que no m'atrapi, aleshores, sense transistor... Ja m'ho he anotat a l'agenda, d'avui no passa!