Copa, lliga i...

El Barça va guanyar contra el Sevilla la seva trentena Copa del Rei amb una autoritat i superioritat indiscutibles que sí va saber discutir la Roma a la fatídica i dolorosa eliminació de la Lliga de Campions.

És qüestió de dies, setmanes a tot estirar, que el Barça es proclami matemàticament campió de la lliga espanyola, doncs virtualment ja fa dies, fins i tot setmanes, que ho és. El Barça haurà guanyat aquesta lliga amb una gran solvència i qui sap si fins i tot sense haver perdut cap partit, a l'espera dels propers i especialment el que li queda contra el Real Madrid.

Pocs esperaven, a principis de temporada, que el mateix Barça que va perdre merescudament la Supercopa d'Espanya ara guanyaria la lliga amb solvència i la copa amb autoritat, tancant una temporada amb un meritori doblet que només l'eliminació de la Lliga de Campions (el com i el qui encara couen) ens deixa un regust amarg.

La copa i la lliga poden ser bàlsam però no consol; en realitat la majoria de culers només trobaran (trobarem) consol de tan inesperada eliminació si l'etern rival, el Real Madrid, és eliminat a les semifinals de la Lliga de Campions o, cas de passar, perd la final, fet estadísticament poc probable.

Copa, lliga i... que el Real Madrid no guanyi la Champions! També jo estic fent examen de consciència: de veritat la meva felicitat, o si voleu satisfacció (ni que sigui futbolística), passa per la desgràcia dels altres?

Sense samarreta?

Així és com pretenien que entrés al camp? Sense samarreta?
Si no ho hem fet encara el pretèrit prohibit prohibir l'haurem de recuperar, si és que per un temps l'hem oblidat...

Sincerament, això de requisar samarretes (les grogues que molts catalans duien per presenciar la final de la Copa del Rei) semblaria una broma, una de mal gust si voleu, una de pesada però en realitat va ser una acció policial planificada, organitzada i executada com qui busca urnes i paperetes de votació!

Un company de feina només vestia de groc, de cintura amunt, i abans d'entrar al camp per moments va quedar-se sense samarreta. Finalment no li van treure doncs l'alternativa era deixar-lo entrar mig despullat...

Requisar samarretes! A quin nivell hem arribat! A aquest nivell hem arribat? I el pitjor és que queda la sensació, fins i tot la certesa, que les coses poden anar a pitjor, que l'obsessió pel groc sembla no tenir final, que enlloc d'apaivagar-se va "in crescendo".

No és la samarreta el problema, tampoc les bufandes i ni tan sols els llaços, simples objectes esdevinguts símbols, res més; el problema comença quan hi ha qui vol convertir-los (qui els interpreta) en símbols que inciten l'odi i que per tant cal (imperativament) retirar-los, requisar-los, prohibir-los...

Què serà el proper, prohibir el groc, inclòs el de la colza? Al pas que anem, al pas que van, tot arribarà...

La llegenda (actualitzada) de Sant Jordi

Pobre Sant Jordi! Ara resulta que no, que Sant Jordi no va matar el drac amb una espasa de veritat, ni de veritat ni de mentida!; cap espasa empunyada per Sant Jordi va matar ni matarà el drac... i no per manca de ganes, no per manca de motius!

Sant Jordi s'ha quedat amb un pam de nas i qui sap si també a l'atur, no per manca de dracs, que encara n'hi ha, sinó perquè ja no hi ha princeses per rescatar, o per ser més precisos, perquè ara les princeses ja no volen ser rescatades per elegants i imponents cavallers: en cas de necessitar ser rescatades les princeses ja es rescaten elles soles!

Tan ben acostumat que estava ell fins ara,  que només intervenia quan la que perillava era la vida de la jove, dòcil i bonica princesa... Sí, on era Sant Jordi quan el drac es va cruspir, no sé, la robusta i adusta filla del moliner?

Sant Jordi, com altres cavallers, era selectiu i no es jugava la pell per qualsevol donzella, que això del "target" els cavallers ho tenen molt clar i sempre han apuntat amunt!

Però ara ni princeses ni, segurament, la filla del moliner! Que no, Sant Jordi, li etziben quan el veuen venir, que no necessitem que un home ens rescati, què et penses, que nosaltres no podem?

Diuen que Sant Jordi vaga perdut i capcot de taverna en taverna amb l'espasa entre cames, que ni tan sols la filla del taverner el necessita, que ella sola s'espolsa de sobre els seus particulars dracs, homes beguts i maldestres, i d'ell només n'espera que li pagui tot el que engoleix i que no l'atabali massa amb la seva trista cantarella... Qui rescatarà aquest home?, es pregunta la filla del taverner...

A Sant Jordi se li ha acabat viure del "cuento" i ara haurà de fer allò tant dels nostres dies: reinventar-se! Podria començar per llegir-se aquest llibre, el que compraré aquest Sant Jordi!

Minuts Musicals de desamor amb "S'ha acabat"

Fins que la mort ens separi! Aquesta és l'esperança a la que aspiren molts amors, si més no quan en el seu apogeu s'ho prometen a l'altar o en qualsevol altre lloc, en cas de matrimoni civil.

Afortunadament, quan s'escau naturalment, no cal esperar a la mort per a separar-se, que a vegades prou condemna és; i tot i que les separacions sempre tenen un component traumàtic hom espera que passat el mal tràngol passar pàgina resultarà una bona decisió.

Fins que l'amor ens separi! Aquesta també és una gran veritat, doncs no sempre és el desamor el que trenca les parelles, sinó l'amor, l'amor que neix i creix en un dels dos cap a un tercer...

Sí, els triangles amorosos solen acabar malament, generalment n'hi ha un dels tres que en surt malparat, com el cas d'aquesta cançó en que ella, que "va aparèixer envoltada de misteri", trenca un bonic amor clandestí d'estiu de "dos cossos enmig de la sorra, uooo, rebolcant-se abraçats".

Comprensible que desolat ni ell, ni segurament la seva mare, pugui creure que, simplement, "s'ha acabat"...






I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

Paraula de Fabra: xiular

Fa temps que em ronda pel cap recopilar cançons que xiulen; no, no em refereixo a versions xiulades de cançons sinó cançons que es serveixen de la meravellosa habilitat de xiular (i afinar!) tipus "(Sittin’ on the the) Dock of the Bay", "Always Look On The Bright Side", "Jimmy Jazz", "Winds of Change", "Dont worry, be happy", "Young Folks" o les més nostrades "Clara", "Incendios De Nieve", "En la que el Bernat se't troba" o "Pa amb oli i sal"...

No és només d'aquest xiulet que fem amb els llavis del que avui us volia parlar, sobretot del xiulet, més estrident, que fem ajudant-nos dels dits...

Saber-ho fer amb els dits, en alguna de les diverses modalitats que hom pot practicar, en ocasions marca la diferència! La diferència per cridar l'atenció a algú, per expressar agudament l'emoció en ple clímax en un concert i sí, també per protestar contra el que representa un himne en una final de la Copa del Rei...

Xiular, menystenint el refrany popular, pot fer-se fins i tot a taula!

[c. 1371; alteració de siular]
    
v 1 intr Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l'aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l'ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d'una manera apropiada. Qui canta a taula i xiula al llit no té el seny complit.
    
2 intr 1 Certs animals, certs instruments i conductes en passar-hi un corrent d'aire, el vent, un objecte que talla l'aire, produir un so més o menys semblant al que produeix una persona quan xiula. El vent xiulava entre les canyes. Se sentien xiular les bales. Xiular-li a algú el pit.
         
2 xiular les orelles (a algú) fig Arribar-li notícia del que diuen d'ell en absència seva.
    
3 tr 1 Modular un aire musical xiulant. Tot el dia xiulava "Els Segadors''.
         
2 Cridar una persona o un animal fent-li parar atenció amb un xiulet. Si no el xiules, el teu gos, no et veurà.
         
3 Mostrar amb xiulets la seva desaprovació envers algú o alguna cosa. Xiular un actor. Xiular una comèdia.
    
xiu_lar.

Un ciclista de pega

Presenciar un accident de trànsit, per poca sensibilitat que tinguem, ens altera i fins i tot ens commou d'aquella manera en la que el cor se'ns encongeix com si el tanquéssim fort dins un puny amb un calfred ens recorre tot el cos. Només hi ha una cosa pitjor que presenciar un accident, protagonitzar-lo!

Abans d'ahir en vaig presenciar un, un accident de trànsit: la caiguda d'un ciclista en plena calçada! Un ciclista de pega, patim-patam, que no va caure enmig del fang! Encara no m'he pogut treure l'accident del cap.

Jo estava aturat dins el cotxe al carrer Emili Grahit de Girona, davant el semàfor de la cruïlla amb la carretera Barcelona (els gironins sempre l'hem anomenat així aquest carrer, per més carrer i poca carretera que sigui...), just a la "pole position"! Estava pendent del semàfor i dels vianants que hi havia a l'altra banda del carrer, a punt per travessar-lo.

Just abans que el semàfor es posés verd una bicicleta que venia per la carretera Barcelona direcció al centre de la ciutat va passar ràpidament per davant, com una bala! No el vaig mirar fixament, simplement va passar per davant meu i a l'alçada del pas de vianants va fer un moviment estrany, que vaig veure de cua d'ull, i van aterrar ell i bicicleta sobre l'ingrat asfalt!

No havia xocat amb cap cotxe ni cap altre vehicle, de fet diria que va caure sol; potser va fer un cop de manillar per esquivar els primers vianants, sempre impacients, que feien el primer pas per travessar, aquells que quan endevinen (o veuen directament) que el semàfor dels vehicles ja és vermell s'anticipen al seu verd ignorant aquell instant latent d'espera, aquell moment que dóna temps als que apuren, aquells segons que donen seguretat a uns i altres...

Amb el verd vaig començar a avançar poc a poc i la mirada inevitablement se'n va anar cap a la dreta; vaig veure el ciclista, que de seguida es va aixecar, i em va semblar que es dirigia cap al que em va semblar la cadireta de la bicicleta...

Els vianants començaven a auxiliar-lo i a interessar-se per ell i jo vaig deixar enrere l'escena amb l'ai al cor i un interrogant que m'inquietava i m'inquieta encara: hi havia alguna criatura a la cadireta?

Em torba, encara, no saber-ho...

La renúncia

Quina barra! 

Cristina Cifuentes, presidenta de la Comunitat de Madrid, ha renunciat a un Màster que no té o que, en cas de tenir té la mateixa validesa oficial que el carnet de ciclista que fa més de trenta anys em va lliurar l'Agrupament Escolta i Guia Joan Pons de Girona.

De fet el meu carnet de ciclista té més valor doncs el vaig obtenir després de fer sobre una bicicleta tot allò que requeria, no com ella, que ha obtingut el seu Màster de forma fraudulenta i amb les facilitats (privilegis) i la connivència de la universitat.

De fet el més trist d'aquesta història no és descobrir les males arts de la presidenta sinó les d'una universitat pública que mercadeja amb els títols universitaris com qui revèn entrades al millor postor depauperant la seva reputació, cas de tenir-la.

Que un polític menteixi és quelcom, malauradament, que podem esperar sense massa sorpresa, que menteixi i que, en comptes de dimitir, faci més grossa la mentida, la desviï o la camufli rere una altra mentida (o veritat) en forma de cortina de fum; però que qui ens enredi sigui una universitat! Una mostra més dels errors del sistema, del nostre sistema...

Tot aquest serial del Màster de la Cifuentes ens ha tingut i ens té ben entretinguts de fa dies, essent en sí mateix també una cortina de fum, cortina que s'ha fet més gran amb les derivades que ha tingut amb altres sospites de títols dubtosos, quan no directament falsos, d'altres polítics. "Titolitis" en estat pur tot i que... qui no ha mentit i/o exagerat al seu currículum?

Cristina Cifuentes renuncia al Màster espolsant-se qualsevol responsabilitat i atribuint-la a la Universidad Rey Juan Carlos; renuncia al Màster i en part és lògic: se li ha quedat petit, car aquests dies s'està doctorant... en barra! I no precisament la del bar de la universitat, que ni tan sols, com fan els estudiants de debò, deu haver trepitjat!

La primavera catalana, colza a colza!

He fet inventari i ara ja us ho puc certificar: no resta al nostre país un camp de colza per fotografiar i compartir a les xarxes socials sota l'etiqueta "primavera catalana"!

No és poca la prosa i la poesia que aquest conreu ha inspirat enguany, amb algunes frases més enginyoses que d'altres, amb d'altres més prosaiques i totes amb una ferma voluntat profètica que no sé si s'acomplirà...

Els camps de colza tenyeixen de groc la primavera, la catalana i la d'arreu, i quan vingui un altre juny, el proper per a ser més exactes, els pocs segadors que encara queden al país la llevaran com han fet sempre, com fan cada cada any.

I aquest any sí, els independentistes, que no necessàriament segadors, hauran d'esmolar l'eina abans no arribi el juny, si és que no volen tornar a sembrar de nou les urnes en ple temps de sega, a mitjans juliol!

A pagès quan toca fer una cosa es fa: fangar quan convé fangar, sembrar quan convé sembrar, dallar quan convé dallar, escatir quan convé escatir... L'almanac de l'independentista ha tenyit de groc la primavera catalana però sobretot marca que és temps de formar govern, per uns sobretot legítim, per d'altres sobretot efectiu, però formar govern al cap i a la fi abans no arribi (un altre?, no...) el proper juny.

Diuen treballar colze a colze, els partits independentistes, tot i que a vegades sembla més aviat que els facin servir per fer-se valer (legítim o efectiu?) i fer valer el seu criteri; sigui com sigui el temps passa i la colza, com la primavera, catalana inclosa, no serà eterna.

Potser per això tants la immortalitzen aquests dies, per retenir-la i retenir així la il·lusió que els inspira...

Re(s)pública

L'enyorem perquè la vam tenir i perdre, l'anhelem perquè la volem recuperar, naturalment actualitzada als nostres temps, als nostres dies.

D'un temps ençà el clam de república ha guanyat terreny al d'independència (també ho ha fet per raons òbvies el de llibertat) com si ambdues coses fossin el mateix, que per alguns segurament ho serà, per d'altres no...

Si Catalunya algun dia és independent ho serà en forma de república; hi ha algun independentista que, avui per avui, gosi dir el contrari? Temps enrere la forma republicana d'una possible independència s'havia (com a mínim) qüestionat, tan sols hem de recordar el debat al voltant de la doble pregunta de la consulta del 9N de 2014... Avui, però, per molts independentistes, sospito que la majoria, una cosa i l'altra van íntimament lligades: no hi haurà república sense independència ni independència sense república!

No sé si encara hi ha independentistes no republicans però sí que sé, com bé sabeu vosaltres, tot i que a alguns us costi de veure i tal vegada d'entendre, que hi ha republicans no independentistes, que volen una Catalunya republicana però no independent sinó federal, o confederal dins una Espanya republicana. Sí, republicans que en comptes de l'estelada hissen la republicana tricolor a risc que els independentistes més sectaris els retreguin que més que republicana aquella és una bandera espanyola, republicana però símbol també de la república espanyola!

República i independència per molts pot representar el mateix però no significa el mateix; de fet jo abans preferiria una Catalunya republicana que independent, en cas que la independència no fos en forma de república, possibilitat remota, ho sé (la independència i més encara una independència no republicana!) però no impossible...

És per tot això que penso que, independència a banda, reivindico sobretot la república, la "cosa pública" derivada del llatí "res pública", i que té en la seva màxima expressió, a casa nostra, en el fet que el cap d'estat sigui escollit de forma democràtica, no de forma hereditària...

Entenc l'interès de barrejar república i independència, però el Regne Unit que va permetre el referèndum escocès és el paradigma d'una monarquia (avui com l'espanyola, parlamentària) i la França que mai permetrà albirar un referèndum independentista en el seu territori continental és el paradigma de la república.

L'enyorem perquè la vam tenir i perdre, l'anhelem perquè la volem recuperar; avui per avui la independència sembla el camí més fàcil (i ràpid ?) per fer de Catalunya una república, veurem si el més efectiu...

Molts espanyols, per cert, diria que només l'enyoren la seva república, doncs no albiro a l'horitzó, Ebre enllà, el clam d'una Espanya republicana...

Minuts Musicals de desamor amb "El mite de Prometeu"

Em temo que no serà aquesta l'única cançó de desamor dels Amics de les Arts que engreixarà aquests minuts musicals de cors esquinçats, com tampoc serà l'única de Led Zeppelin la de la setmana passada...

En les seves històries sobre la vida i les relacions aquesta vessa ressentiment però no ho fa de cop ni des del principi, sinó a partir de la meitat de la cançó, després d'una primera part aparentment ben intencionada, penetrant lentament com un amarg verí a partir de "que et diguis “sóc feliç” i llavors que ho perdis tot", just abans de la primera tornada: "Ei! Ara què tal? Oi que fa mal? Oi que fa mal?"

Ressentiment i sobretot esperit de venjança, l'esperança que a ella sense ell li vagi tot molt bé al principi només perquè quan les coses es torcin el contrast sigui major, la patacada, més sonora: desamor en estat pur!





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!