Ser a Linkedin... per a què?

No sé quants anys fa que sóc a Linkedin i, si us sóc sincer, fins no fa gaire no sabia massa què hi feia, ni què fer-hi! Ja ens passa a vegades, això, i no només amb les xarxes socials!

M'hi vaig registrar fa anys i durant molt de temps no hi vaig fer res, o quasi res; tampoc sabia massa què hi podia fer més enllà de bolcar-hi la meva trajectòria laboral. És clar que menys feia a Xing, una altra xarxa social professional, on amb prou feines em vaig donar d'alta i pujar la foto de perfil...

Durant anys Linkedin era la xarxa en la que hi era però no hi feia res, a diferència de les altres, en les que hi mantenia, com ara, una mínima activitat i interaccions amb certa regularitat.

Durant anys Linkedin va ser per mi la xarxa social desconeguda, fins que un bon dia vaig decidir fer el pas i passar de ser un usuari passiu a un usuari mínimament actiu, i vaig prendre dues decisions: abandonar definitivament Xing, i començar a publicar contingut a Linkedin, naturalment contingut vinculat a la meva activitat professional.

Jo a Linkedin no hi cerco feina, que la que tinc m'agrada molt i no vull canviar, i és que no cal cercar feina, ni gent que en cerca, per a ser a Linkedin, contràriament al que em pensava... Jo a Linkedin hi sóc per a compartir i trobar contingut sobre temes de feina, i naturalment per a contactar amb persones per interessos professionals.

D'un temps ençà sóc més actiu, i tot i això, no us penseu, tampoc li trec, segurament, tot el suc que podria! A vegades tampoc cal...

A Linkedin, naturalment, hi sóc com a coordinador Incorpora, i el cert és que des de fa unes setmanes també m'hi podeu trobar representant el grup que coordino, Incorpora Girona. Si a Linkedin també hi ha empreses, i persones que cerquen feina, i persones que cerquen persones, també és interessant que, poc a poc, els qui ens dediquem a la inserció laboral també hi siguem presents, amb objectius modestos i amb una mínima estratègia.

Anys enrere no sabia què hi feia, a Linkedin, i en canvi avui no entendria que, ni jo personalment, ni el grup que coordino, no hi fóssim. La diferència entre abans i ara és, simplement, preguntar-se per a què... I no deixar-s'ho de preguntar mai. I això val per Linkedin, i evidentment per a les altres eines i xarxes socials!

Pd:
el meu Linkedin → https://www.linkedin.com/in/rogercasero/
el Linkedin de Incorpora Girona → https://www.linkedin.com/in/incorporagirona/

Alarma, sense estat

Fa un any "estat d'alarma" era un terme gruixut, d'aquells que imposen i fan respecte, com confinament i toc de queda.

Atemorits pel coronavirus el vam abraçar amb resignació, com un mal menor, seguint fil per randa les restriccions de mobilitat i d'activitat imposades. La situació excepcional requeria mesures excepcionals, i sens dubte l'estat d'alarma ho era, ho és.

Amb el pas dels mesos hem après a conviure amb l'estat d'alarma i amb les seves restriccions, tot i l'elevat preu que algunes activitats econòmiques han hagut de pagar i paguen encara... 

Ens hem habituat a l'estat d'alarma i a les seves restriccions, ara més laxes, ara més estrictes, i fins i tot hem aplicat, amb més o menys cara, la picaresca, que feta la llei, feta la trampa... Sí, l'estat d'alarma l'hem anat trampejant, aprimant el terme erosionant-lo amb allò de la nova normalitat, adaptant-nos a horaris, aforaments, a la mascareta i al gel hidroalcohòlic.

Ara que fa hores que l'estat d'alarma és història, no sé si el trobarem a faltar. Potser és tot just ara quan podem començar a parlar, de nou i de veritat, de nova normalitat, perquè mai hauríem de considerar com a "normal" la situació en la que hem viscut aquests darrers mesos, sota un estat d'alarma, quelcom que és i ha de ser sempre, excepcional.

Amb la fi de l'estat d'alarma recuperem drets, i amb els drets la responsabilitat d'exercir-los de forma responsable; caldria no oblidar-ho. 

L'alarma, sense estat, continua activa mentre aquest maleit virus, i totes les seves variants, segueixi actiu, i ni les vacunes, per si soles, ens mantenen ara per ara completament fora de perill, allunyats del risc. 

"Pau". Minuts Musicals amb nom propi

L'any 1965 Bob Dylan va publicar "Subterranean Homesick Blues", cançó que obria el seu cinquè i celebrat disc d'estudi, "Bringing It All Back Home"; la cançó va servir, també, per a fer un dels primers videoclips musicals de la història, amb Bob Dylan passant cartells amb paraules de la lletra al ritme de la cançó!

L'any 2004 Els Pets van publicar "Pau", la tercera cançó que obria el seu vuitè i celebrat disc d'estudi "Agost"; en el videoclip de la cançó Lluís Gavaldà, emulant Bob Dylan, també passa cartells amb paraules de la lletra al ritme de la cançó!

Còpia?, paròdia?... Jo més aviat diria homenatge!

Les cites dels llibres. "Biografia del silenci", de Pablo d'Ors

Heu fet mai meditació?
Meditar és una manera d'estar amb un mateix, i a vegades aprendre a estar amb un mateix és més difícil que meditar... Estar amb un mateix i, naturalment, conèixer-nos més, allò d'intentar esbrinar qui som o, simplement, descobrir-nos, fins i tot deixar-nos sorprendre per nosaltres mateixos.

Jo quan n'he fet, quan en faig, no estic massa segur de fer-ho correctament, si és que hi ha una manera correcta de meditar! Precisament per això, entre d'altres coses, aquest llibre d'avui és una benedicció!

Aquest breu i sorprenent llibre de Pablo d'Ors, nét d'Eugeni d'Ors, en "Xènius", ens convida a apropar-nos a la meditació prescindint de l'ortodòxia i centrant-nos en el més important: nosaltres mateixos!

El llibre té una cita que, als qui meditem de forma maldestra, no ens fa perdre l'esperança, tard d'hora arribarà el dia!

"El desig de llum produeix llum. Hi ha desig de debò quan hi ha esforç d'atenció. És realment la llum el que desitgem quan ja no hi ha cap altre mòbil. Tot i que els esforços d'atenció siguin estèrils anys i anys, un dia, una llum exactament proporcional a aquests esforços ens inundarà l'ànima. Cada esforç afegeix una mica més d'or a un tresor que res ni ningú no ens podrà prendre." Simone Weil.

De meditacions poden haver-n'hi moltes, però el camí que cadascú fa en la seva és personal i intransferible...

15.151.351 euros

Quinze milions cent cinquanta-un mil tres-cents cinquanta-un euros!

La xifra és gran, llarga i, certament, costa tant de dir com d'escriure!

Aquests més de quinze milions d'euros són la dotació del programa d'ajudes Feina Jove, destinades al foment de la contractació de joves, ajudes cofinançades pel Fons Social Europeu i la Fundació ”la Caixa”.

Aquesta nova convocatòria, oberta des de finals de febrer d'enguany, s'emmarca en la Iniciativa d'Ocupació Juvenil del Consell Europeu, i a Espanya s'ha articulat a través del Programa Operatiu d’Ocupació Juvenil i del Sistema Nacional de Garantia Juvenil. La convocatòria es va obrir amb una dotació inicial de poc més de 2,4 milions d'euros, i dies enrere es van ampliar els fons fins aquests més de 15 milions!

Les ajudes són per a les empreses que contractin joves de fins a 29 anys i tenen dues modalitats: contractació temporal de com a mínim sis mesos amb una ajuda de 4.200 € per contracte, i contractació indefinida de com a mínim dotze mesos, amb una ajuda de com a màxim 6.900 € per contracte.

Aquestes ajudes són, sens dubte, un important estímul a la contractació de joves, i haurien de contribuir a reduir l'elevada taxa d'ocupació juvenil.

De moment ja s'han concedit més de 120 ajudes per un import de quasi un milió d'euros, pel que encara en queden catorze per a repartir!

Aquesta és la tercera convocatòria del programa Feina Jove; en la primera, del 2017, es van concedir 1.277 ajudes per un import total de 8.830.800 € i en la segona convocatòria, de 2018, es van concedir un total de 1.958 ajudes per un import de 16.058.100 €.

Sumant les tres convocatòries, aquest programa d'ajudes haurà destinat, entre els anys 2017 i 2022, quan a mitjans de març finalitzarà la convocatòria vigent, més de quaranta milions d'euros a promoure l'ocupació juvenil.

Quinze milions cent cinquanta-un mil tres-cents cinquanta-un euros en ajudes directes a les empreses per a la contractació de joves potser no resoldran l'atur juvenil, però sens dubte contribuiran a millorar-ne l'ocupació, alhora que també poder ser un bon estímul per a la recuperació de moltes empreses, en la mesur que puguin recuperar la seva activitat.

Si jo tingués una empresa, que no és el cas, i necessités contractar personal, abans de fer el procés de selecció, sens dubte, faria un cop d'ull a les bases d'aquestes ajudes, no fos que alguna de les contractacions s'hi ajustés, o pogués ajustar-s'hi...

La Rosa del passeig de Sant Antoni de Calonge

Amb la Rosa, la Rosa Escamilla Orduña, mare de la padrina de la Sira, que com ella també es diu Rosa, tot i ser de Girona ens veiem sobretot a Sant Antoni de Calonge, on darrerament hi feia estada estival i nosaltres hi anàvem uns dies; també coincidíem a les trobades familiars, naturalment, però era a l'estiu quan ens vèiem i més sovint.

Si la memòria no em falla diria que a la Rosa no la vaig veure mai a la platja, i encara menys dins l'aigua! No baixava del passeig!

La seva cunyada, que també es deia Rosa, sí que baixava a la platja i es banyava al mar; també la seva consogra, l'àvia Assumpció, i la seva amiga Angelines... A totes les havia vist a la sorra, a totes les havia vist en remull, però mai a la Rosa!

El passeig, doncs, era la seva talaia des d'on fitava la platja i el mar, des d'on deixava caure la tarda veient passar la vida dels altres, mentre la seva, com la de tothom, també avançava.

A diferència del seu marit la Rosa no era dona de mar, sinó de terra ferma, i ferma era la convicció que allà baix, a la sorra i a la platja, no se li havia perdut res! 

Sempre he trobat admirable aquesta convicció, o el que fos per ella; a vegades sembla que les coses han de ser un tot (o tot o res!), i en el seu Sant Antoni de Calonge la platja no en formava part, del seu tot...

La Rosa es va morir aquest passat 2 de maig, discretament i de sobte, sense avisar; els 92 anys pesaven en el seu cos menut i, tot i que la seva energia havia anat minvant, no havia donat senyals de voler marxar, encara...

Quan el seu gendre ens va comunicar el seu decés la primera imatge que em va venir al cap va ser la del passeig de Sant Antoni de Calonge; quan aquest estiu hi tornem la trobarem a faltar, i ens consolarem omplint el seu buit amb els records de tants dies compartits, de les converses frugals a peu del passeig, de "no cal que em paguis el pa", que li deia jo, "doncs si no te'l pago no et demanaré que me'l tornis a comprar!", que em rebatia ella entaforant-me les monedes al palmell de la mà!

La Rosa era menuda, el seu record és i serà gran, i el passejarem i el farem seure al passeig de Sant Antoni de Calonge, prop del carrer Girona...

Descansa en pau, Rosa.

Tirar la tovallola, i no anar a l'atur

La setmana passada llegia que les dades de l'enquesta de la població activa (EPA) n'amagava una, entre les d'ocupació i d'atur, de preocupant: les persones que tiren la tovallola laboral, que deixen de cercar feina!

Que la dada d'atur baixi no és només caua d'una major contractació, sinó que també hi contribueix, en major o menor mesura, que les persones simplement no s'hi registrin.

De persones inactives tenim, en menor mesura, les que cerquen feina però no esta disponibles, i en major mesura les persones que tot i estar disponibles, no cerquen feina, i són aquestes les que ens haurien de preocupar.

El mercat laboral escup a moltes persones en períodes de crisi, i sol expulsar primer a les persones dels col·lectius més vulnerables, ja ho sabem, i si bé és cert que en la d'aquesta pandèmia els ERTO han contingut les dades de l'atur, més enllà de les xifres i les estadístiques també han estressat, i desesperat a moltes persones treballadores (també a moltes empreses!), fins al punt que moltes d'elles han acabat tirant la tovallola.

La recuperació de l'activitat econòmica, no sempre compatible amb les mesures sanitàries, hauria de donar, a través de la contractació, més oxigen a les persones i famílies que més estan patint aquesta crisi, i lluny d'expulsar-les les hauria d'incloure.

Amb la recuperació de la darrera crisi econòmica hem vist com la macro economia es recuperava a un ritme més accelerat i accentuat que les economies familiars, i aquest hauria de ser un error que no hauríem de cometre de nou, si no volem incrementar les desigualtats, i amb elles els conflictes.

Tirar la tovallola no hauria de ser una opció, tot i que entenc que amb la precarització de part del mercat laboral, hom tingui ganes de fer-ho, de baixar els braços i deixar de lluitar...

La mare de cada dia...

La primera accepció del diccionari defineix el terme mare com la "dona o femella que ha tingut un fill o uns quants, especialment respecte a aquests."

No sé si, en un futur no massa llunyà, caldrà canviar aquesta definició, en la mesura en que canviï el concepte de dona (persona del sexe femení), o femella (animal o vegetal del sexe femení)...

Reconec que a vegades, a risc de semblar "boomer", em perdo en l'aiguabarreig dels rols de gènere, i és evident que hem de normalitzar que hi hagi homes que pareixin, i que decideixin ells si es senten pares o mares, si és que cal definir també aquest rol.

Mentrestant em sembla tenir clar el concepte de mare, tot i que la definició del diccionari té més de vint accepcions, i fins i tot dubtant que de mare només n'hi ha una, tinc clar quina és la meva, i això ja és molt!

Jo ahir també vaig felicitar a la meva mare i li vaig regalar una flor, pel dia de la mare (si cada dia l'hi demostro, perquè ahir hauria de ser una excepció?), tot i que em temo que això de ser bon fill es mesura especialment per tot el que passa entre dia de la mare i dia de la mare...

Sense renunciar al dia de la mare, jo sóc més de la mare de cada dia, i en aquest cas, en el meu cas, sí que tinc clar que de mare només n'hi ha una!

"Palabras para Julia". Minuts Musicals amb nom propi

A vegades m'agradaria trobar les paraules que, a mode de llegat, poguessin ser un far per a les meves filles; potser el far, en car que hi sigui i faci llum, no són només les paraules, sinó sobretot tot els gestos que les envolten...

Quan aquestes paraules no es troben, ni el gest que les acompanyi, sempre resta el recurs d'acudir als poetes, i a la música dels seus versos; i per a l'ocasió hi ha pocs poemes, i poques cançons, com el poema "Palabras para Julia" de José Agustín Goytisolo, i que Paco Ibáñez va musicar.

I vés per on resulta tot un consol que fins i tot el poeta, arribat el moment, també es queda sense paraules, és clar que ell ja les ha dit quasi totes, "pensando en ti como ahoira pienso..."

A vegades m'agradaria manllevar-li al poeta, més que la seva filla, les paraules que li va dedicar...

Les cites dels llibres. "Poesies", de Joan Salvat-Papasseit

D'entre les cançons intensament emotives de Joan Manuel Serrat jo hi compto la del poema de Joan Salvat-Papasseit "Res no és mesquí". Poema i cançó són un gran tresor de la nostra llengua, de la nostra cultura.

És clar que Papasseit és molt més i, al seu dia, en plena infantesa, vaig ensopegar amb aquest llibre,  un recull de les seves poesies (Edicions Ariel, 2a edició, 1978), que la meva mare va comprar a mitjans de febrer de 1981; una breu nota, que he situat a la portada amb l'ajuda d'un clip, condueix cap al poema "Nadal", que deuria escriure i possiblement regalar a algun amic o amiga... Sincerament, no ho recordo!

De Salvat-Papasseit són curiosos els "Poemes en ondes hertzianes" (1919), el seu primer llibre, i curiosament de tots els que recull el llibre (tots), és l'únic que duu una cita literària:

"L'Art commence où finit l'imitation."
Pierre Albert-Birot

De Papasseit també m'agrada molt aquest altre poema, "Mester d'amor":

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa't besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Deixa't besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada. 

I sí, també "Res no és mesquí":