dissabte, 22 de febrer de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Money Changes Everything"


Hi ha cançons instrumentals que semblen voler trair el seu propi grup, no sé si per voluntat dels músics, que algunes vegades les aprofiten per ser infidels al seu propi estil...

No és el cas d'aquesta cançó de The Smiths, "Money Changes Everything", que fins i tot sense la veu de Morrissey, sona als The Smiths com qualsevol altra de les seves cançons! 



divendres, 21 de febrer de 2020

El refrany de la setmana, sobre el Dijous Gras


No sé vosaltres, però jo de l'escola trobo a faltar sobretot dies com ahir, el Dijous Gras.

És tradició a quasi totes les escoles fer una petita sortida i berenada per Dijous Gras, una sortida d'esbarjo que en el meu cas fèiem a la vall de Sant Daniel, a la Plaça dels Músics o a la Font del Ferro.

Tret de sortida del Carnaval, que es clou amb el Dimecres de Cendra, el Dijous Gras és sobretot una diada molt llaminera pels qui ens agrada menjar, i el menjar; aquest dia ens lliurem amb delit a la carn, a la botifarra d'ou i, sobretot, a la coca de llardons!

És clar que ja fa temps que el Dijous Gras no és el preludi de l'abstinència que abans imposava la Quaresma, i no és que me'n lamenti, tot i que potser caldria transformar aquella abstinència en una major moderació, el que ara en diem sostenibilitat...

Sigui com sigui, el Dijous Gras és una diada tradicional del calendari i, com a tal, no s'escapa, tampoc, dels tradicionals refranys i dites populars, entre els que destaquen "el dijous gras, botifarra menjaràs", o bé "el Dijous Llarder, botifarra menjaré"; i és que de botifarra que no en falti: "pel Dijous Gras, botifarra fins al nas."

En dies com ahir m'agradaria tornar a l'escola... i naturalment que hi tornessin també els meus companys i companyes de classe!

dijous, 20 de febrer de 2020

Quan el Barça es fa petit

Imatge: FCB
El primer equip de futbol del Barça marca el ritme de la vida social del club, a banda naturalment de l'esportiva. La resta de seccions complementen, tot i que algunes vegades els seus èxits han servit per maquillar temporades poc reeixides del Barça de futbol.

El bon moment del primer equip femení, i les bones sensacions i la competitivitat (a pesar de la Copa) que transmet per fi el primer equip de bàsquet no poden eclipsar, ni tan sols amb el domini del primer equip d'handbol, la irregularitat de joc i resultats del primer equip de futbol, que en qüestió de setmanes (duels contra el Nàpols a la Champions i el Real Madrid a la lliga) afrontarà una primera prova de resistència, la primera revàlida per a l'esforçat Quique Setién.

A Quique Setién l'avala més el seu treball i plantejament futbolístic que el seu palmarès, i si ha arribat al Barça ha estat per l'eliminació de les primeres opcions que el club buscava, amb entrenadors de nivell Champions, ja m'enteneu...

Quelcom semblant li pot passar al proper davanter que aterri a la plantilla, cas que finalment Braithwaite fitxi pel Barça; d'entre la terna de candidats hi ha hagut sens dubte bons jugadors, futbolistes professionals d'equips mitjans que, no obstant, en condicions de normalitat al club possiblement mai fitxarien pel Barça, més o menys com Sentién. I com amb l'entrenador, l'aposta és arriscada esportivament, més que econòmica, i en el risc fins i tot podem contemplar el risc que surti bé!

Grans jugadors de primer nivell no han acabat de quallar al Barça per manca d'adaptació al sistema, o d'entesa amb els companys, i en canvi d'altres potser més modestos han acabat essent altament útils i efectius. La possible arribada d'un jugador modest, ja m'enteneu, a priori no genera entusiasme, però qui sap...

La sensació, però, és que tot i no haver deixat de guanyar títols, a excepció de la cobejada Champions, aquestes darreres temporades, i especialment aquesta, el Barça es va fent petit; el primer equip de futbol (ara fràgil defensivament i poc efectiu ofensivament) i de retruc també el club.

El Barça es fa petit, i aquest anguniós afer de la gestió de perfils anònims a les xarxes socials per desprestigiar culers potencialment "enemics", per part de l'empresa que monitoritzava les pròpies del club, depaupera encara més la imatge injuriosa d'una gestió social i esportiva grisa, sense lideratge ni rumb.

Amb un horitzó que s'entreveu sense títols (tan de bo m'equivoqui) només unes eleccions, més que qualsevol fitxatge estel·lar, poden revitalitzar socialment i esportiva el club, evitant que, com en Benjamin Button, el Barça es segueixi fent petit...

dimecres, 19 de febrer de 2020

Doncs sí, el P3 es toca!


Diumenge a mig matí tres marxes populars van fer camí des de les escoles Marta Mata, Montfalgars i Balandrau de Girona fins a la delegació de la Generalitat.; allà s'hi va sumar també la comunitat educativa de l'Escola Malagrida d'Olot. L'ambient era festiu i, naturalment, reivindicatiu; famílies i professorat van nodrir les tres marxes i omplir l'espai de davant de seu de la Generalitat a Girona. Un dels lemes, compartit per les escoles, era clar: el P3 no es toca!

Setmanes enrere, a finals de gener, el plenari del Consell Municipal d'Educació (CEM) de Girona aprovava un acord a proposta de la Comissió de Planificació Escolar i Equipaments que, entre d'altres qüestions, instava a "mantenir, en l'oferta per a la preinscripció del curs 2020/2021, els grups i les línies de P3 de totes les escoles públiques de Girona", és a dir, en altres paraules, el P3 no es toca.

Dies enrere la Junta del Col·lectiu d'Ensenyants de la Garrotxa emetia un comunicat davant la proposta de tancament d'una línia de P3 a Olot; en aquest comunicat manifestaven que decisions com aquestes no haurien de respondre només a criteris econòmics i que si hi havia una davallada de demanda es podria invertir l'increment de ràtios que algunes escoles han hagut d'assumir. El comunicat no ho expressa explícitament, però fent-ne una lectura completa respira i ressona, també a el P3 no es toca...

D'altra banda l’AMPA de l’Escola Malagrida d'Olot presentarà una moció a l'Ajuntament d'Olot en defensa dels grups de P3 públics que el Departament d’Educació té previst suprimir per al proper curs, és a dir, que el P3 no es toca.

Precisament fa pocs dies el plenari de l'Ajuntament de Girona aprovava per unanimitat una moció en defensa de les línies de P3 a la ciutat, venint a dir, efectivament, que el P3 no es toca.

El P3 no es toca, reivindiquem les famílies de les escoles, el P3 no es toca, manifesten els i les professionals de l'educació, el P3 no es toca, aproven el Consell Municipal d'Educació i el Ple de l'Ajuntament de Girona, el P3 No es toca, reclamen els sindicats i gran part de la comunitat educativa!

Però resulta que sí, que el Departament d'Educació tocarà el P3, com va fer-ho el curs passat, i fa dos cursos, i en fa tres...

El P3 es toca i ja ens podem queixar, i la llàstima és haver de gastar, curs rere curs, més energies i esforços a protestar que no a compartir de veritat la planificació escolar.

Al capdavall sembla que el Departament d'Educació es trobi més còmode entomant la queixa de decisions preses a curt termini, que no compartint la planificació a anys vista, confrontant visions, polítiques, valorant pros i contres i analitzant conseqüències i efectes col·laterals de les decisions a prendre...

Després, és clar, parlaran meravelles de la comunitat educativa, i nosaltres encara, ni que sigui per cortesia, els aplaudirem!

dimarts, 18 de febrer de 2020

Podar o escatir?


Diu l'Arguiñano que, xup xup, no és el mateix bullir que enriquir, i aquí la substància concentrada és el que, segons ell i l'anunci que protagonitza, marca la diferència.

No sé què és el que realment marca la diferència entre podar i escatir, però jo, en la meva particular i intransferible percepció del món, n'hi veig alguna, hi veig aquesta, a risc d'equivocar-me, de bell nou... Jo aquests dies podo l'olivera que presideix, senyorial, el petit pati de casa.

El seu peu està ben arrelat i el tronc ja mostra els senyals de saviesa de qui ha vist món, tot i no moure's d'allà. Té una branca que creix en horitzontal i que dibuixa una lleugera muntanya russa de la que hi penja un test amb flors sempre mig mortes.

Les branques joves, les que jo ara sense compassió decapito d'arrel, creixen amb energia amunt, ben verticals, com si tinguessin ànsia per veure què amaga el teulat de casa; no saben que no amaga res, però no seré jo qui els ho dirà...

Aquests dies, enfilat dalt d'una escala de poc més d'un metre, amb la tisora francesa per podar a dues mans faig amb l'olivera el mateix que amb la retalladora de pèl amb el meu cap, i la meva barba: rapar, pelar arran l'olivera, quasi despullant-la de verd!

Enfilat
a l'escala, quan he d'aixecar els braços per arribar a tallar les branques més altes, m'embriaga una molesta sensació de vertigen que, sospito, s'accentua amb els anys, no els que passen sinó els que sumo! Les alçades cada vegada em fan més respecte, fins i tot por!

Aquesta setmana l'olivera de casa quedarà desplomada com un pollet, i el pati cobert de verd... A casa, segurament també a fora, hi ha qui s'ho mira amb tristesa, però jo les olives no les vull al pati, sinó a l'olivar!

A l'olivar el meu oncle no poda les oliveres, sinó que les escateix; aquí és on jo trobo la diferència, el matís... Jo podo l'olivera del pati, el meu oncle escateix les de l'olivar... I encara diria més; el que va fer el meu oncle, fa dos anys, va ser podar l'olivera del pati, no escatir-la...

Escatir ("tallar una cosa supèrflua, no aprofitable, etc.") i podar (fer la poda: "operació que consisteix a tallar i treure les branques supèrflues, mortes, malaltes, etc., d'un arbre, d'un arbust, etc., per deixar-lo en millors condicions de fructificar, per donar-li una forma determinada, etc.") potser tècnicament són sinònims, però per mi no són ben bé el mateix...

dilluns, 17 de febrer de 2020

El que ens havíem arribat a dir...


Havíem arribat a dir-nos coses grosses, algunes quasi de l'alçada d'un campanar; si les parets parlessin... I ens hauríeu d'haver vist l'altre dia, per exemple, remant junts i unint forces per una causa!

Aquell vespre teníem una reunió a l'Ajuntament, amb l'Ajuntament, més concretament amb l'equip de govern de l'Ajuntament de Sarrià de Ter; sí, per parlar de la crisi de la ràdio municipal i, sobretot, de les nostres propostes per sortir-ne positivament.

Minuts abans de la trobada els i les col·laboradores de Ràdio Sarrià ens anàvem trobant al carrer Major, sota l'Ajuntament; un d'ells va dir "no hi ha pas ple, avui!", fent-nos evident que entre els convocats uns quants havíem estat regidors i regidores, compartint ple, grup municipal i alguns fins i tot govern...

La majoria havíem coincidit entre els anys 2003 i 2011, alguns a govern, d'altres a l'oposició, i viceversa... Aquells van ser anys políticament intensos i aquesta intensitat es vivia també als plens municipals; només caldria recuperar els arxius sonors de Ràdio Sarrià, assistent sempre fidel als plens.

Una dècada després entràvem de nou a l'Ajuntament de Sarrià de Ter, ara com a ciutadans, com a veïns i veïnes despullats de tota representació institucional, com a simples col·laboradors i col·laboradores de Ràdio Sarrià fent pinya, juntament amb d'altres, per seguir defensant el model de ràdio local i defensar la continuïtat de la feina de qui, durant dècades, ha estat al capdavant de l'emissora municipal, hi ha estat sempre.

Havíem arribat a dir-nos coses grosses, algunes quasi de l'alçada d'un campanar; ja fa temps que afortunadament han prescrit...

dissabte, 15 de febrer de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Song For Guy"


Un piano, només un piano! Dóna-li un piano a Elton John i ell obrarà màgia i dels seus dits, lliscant amunt i avall pel teclat, en farà sortir música, cançons que, ben segur, el sobreviuran!

I en algunes d'aquestes cançons amb el piano, i una mica d'instrumentació, en fa prou, no li cal ni obrir boca, o fer-ho breument com en aquesta cançó, dedicada a un noi que havia treballat a la seva productora i que va morir prematurament als disset anys víctima d'un accident de trànsit.

Elton John només canta, a la part final, que la vida no és tot...



divendres, 14 de febrer de 2020

El refrany de la setmana, sobre Sant Valentí


No sé si Sant Valentí divideix més els catalans que el procés!

Els divideix entre els que en aquesta onomàstica celebren el dia dels enamorats, i els que celebren l'amor per Sant Jordi; és clar que aquí també hi ha terceres vies, els que celebren l'amor ambdues dates, com és el meu cas...

Sigui com sigui Sant Valentí és globalment el dia dels enamorats, fruit de l'evolució, entre el mite i la llegenda, d'una festa pagana, com tantes altres que l'església s'ha fet seva.

Diu la llegenda que Valentí, metge convertit al cristianisme, es va fer sacerdot i va permetre i celebrar matrimonis de joves soldats, aleshores prohibits per l'emperador romà Claudi II per considerar-los incompatibles amb la seva professió. Assabentat l'emperador, el va fer detenir i executar, segons la llegenda, el 14 de febrer, esdevenint no només màrtir sinó també sant patró dels enamorats.

Llegendes a banda Sant Valentí nodreix també l'inabastable refranyer popular, i el que avui voldria destacar no és un refrany vinculat amb l'amor, sinó amb quelcom potser més natural: "per Sant Valentí floreix el romaní."

No sé si la veracitat de del refrany supera la de la llegenda del sant, però tant la cultura popular com la religió ja ho tenen això, es mouen com peix a l'aigua entre l'ambivalència i l'aproximació, que "se non è vero, è ben trovato!"

dijous, 13 de febrer de 2020

La veu de Ràdio Sarrià

Imatge de Benjamin Hartwich a Pixabay
La ràdio és veu; quan circulem pel dial de les emissores quasi que podríem endevinar quines són només escoltant la veu de qui ens parla, sense necessitat de veure la freqüència.

És habitual identificar les emissores de ràdio amb les seves veus, les dels principals programes de la seva graella, veus que, en alguns casos, ens acompanyen durant anys, fins i tot dècades!

Perquè la ràdio, a diferència d'altres mitjans, acompanya, ens acompanya al llarg del dia mentre anem fent diferents tasques, i en la seva companyonia ens informa i ens entreté.

Ràdio Sarriàmoltes veus, quasi tantes com col·laboradores i col·laboradors, però si en destaca una, de fa anys, de fa dècades, és la veu de la Neus Mercader. Treballadora municipal, responsable i locutora de la ràdio municipal la seva veu ha estat la veu de la informació local; sempre al darrere de la notícia, de la notícia de proximitat, de la que parla del poble, Sarrià de Ter, també de Sant Julià de Ramis i, perquè no, de Girona. Durant molts anys la Neus ha portat el timó de Ràdio Sarrià mantenint la seva essència: la informació local i la participació ciutadana.

La Neus ha estat la veu de Ràdio Sarrià i, alhora, ens ha donat veu a moltes i molts col·laboradors, també a les entitats del poble, obrint-nos de bat a bat les portes de la ràdio i, juntament amb el treball imprescindible d'en Josep Oliveras a la sala de màquines, obrint-nos els micròfons de Ràdio Sarrià per compartir notícies, informació, històries, música, relats...

Ràdio Sarrià és una emissora local, petita si voleu; és una emissora modesta que ha tingut un paper catalitzador de la informació local i la participació ciutadana; al seu dia Ràdio Sarrià va obrir un bloc que era l'autèntic diari digital d'informació local de Sarrià de Ter, lloc de referència imprescindible per estar al dia de l'actualitat social, política, cultural i esportiva del poble. Fotografies i cròniques elaborades per la Neus i en Josep que, juntament amb el document d'àudio (la gravació d'un esdeveniment, o una entrevista o declaracions posteriors) representen un interessant arxiu gràfic i sonor de vàlua creixent, em temo que poc valorat.

La seva contribució a la participació ciutadana s'evidencia en la llarga i històrica llista de col·laboracions de persones i entitats, donant-los veu i, per tant, visibilitat.

Avui és el dia mundial de la ràdio i a banda de reivindicar la ràdio local, reivindico la veu de la Neus Mercader, ara silenciada injustament, separada temporalment de Ràdio Sarrià contra la seva voluntat, i amb el risc que la seva veu, també la seva feina de dinamització local a través de l'emissora, sigui silenciada definitivament.

Aquests dies els i les col·laboradores de Ràdio Sarrià ens hem mobilitzat per defensar la continuïtat d'aquest model de ràdio local, i la continuïtat de la veu de la Neus Mercader al capdavant de Ràdio Sarrià.

Espero que els qui han de prendre la decisió no silenciïn.

dimecres, 12 de febrer de 2020

Mobile World Coronavirus


El Mobile World Congress està a punt d'entrar en quarantena!

La llista d'empreses tecnològiques que s'estan donant de baixa augmenta quantitativament i qualitativa, fins al punt que l'empresa que l'organitza es planteja cancel·lar-lo. La decisió, ben segur, no és fàcil, per la repercussió social, política i econòmica que suposaria suspendre'l.

Resulten estèrils les indicacions de les autoritats polítiques i sanitàries assegurant que es té tot controlat i que no hi ha risc, però l'alerta i l'alarma pel coronavirus és tan gran, tan global, que precisament moltes empreses volen evitar el risc que la seva assistència esdevingui un risc.

Que un virus afectés al Mobile World Congress suposo que és quelcom que podria passar, però no sé si tothom pensava que passaria amb un virus que no és informàtic.

El Mobile World Congress està a punt d'entrar en quarantena, i no sembla que hi hagi antivirus que pugui evitar-ho... Veurem!