La frase cèlebre de la setmana, sobre la violència

Photo by birgitkulbe on Foter.com / CC BY-NC

Les imatges de les concentracions cíviques i pacífiques en protesta per la sentència d'aquest dimarts, curulles d'espelmes, van quedar tristament superades per les de contenidors en flames.

Desconvocades les concentracions palmatòries va esclatar la violència, estranyament de forma quasi simultània a diferents ciutats del país; i com que dos no es barallen si un no vol, els manifestants violents i la policia es van acabar estomacant al carrer, convertint carrers i avingudes en camps de batalles amb trinxeres en flames...

L'espectacle, tan dantesc com lamentable!

Veient les imatges de contenidors cremant, mobiliari urbà volant i les càrregues policials sembla evident que, com el diner, la violència engendra violència.

I sobre la violència no aniria malament, aquests dies, inocular a segons qui aquestes cèlebres frases dites per pacifistes de cap a peus!

Ja ho va dir Martin Luther King: "la violència crea més problemes socials dels que resol"; només cal mirar al nostre voltant per evidenciar la certesa d'aquesta afirmació.

De Mahatma Gandhi, pacifista de capçalera, són oportunes dues de les seves nombroses frases sobre la violència. La primera, en part, també explica perquè hem arribat fins aquí, "la violència és la por als ideals dels altres"; i la segona bé ens pot servir d'avís per a governants: "el que s'obté amb violència, només es pot mantenir amb violència".

Cal insistir en la necessitat d'aturar la violència, de no alimentar-la, doncs, com va dir Isaac Asimov, la violència sempre ens delata: "la violència és l'últim recurs de l'incompetent".

Valgui aquesta màxima, i les altres, també pels qui atien la violència sense necessitat d'exercir-la físicament, sinó escopint declaracions i acusacions infames!

3 dades que parlen sobre la (nostra) pobresa

Imatge: Unicef

Si avui és 17 d'octubre, i ho és, avui es celebra el dia internacional per a l'eradicació de la pobresa, és per aquest motiu que m'agradaria compartir amb vosaltres 3 dades més aviat pessimistes que ens haurien d'alertar i activar per a transformar-les més aviat que tard!

1.- A Catalunya 1 de 4 persones es troba en risc de pobresa

Sí, ho heu llegir bé, a Catalunya! I la dada no me l'he tret de la butxaca, sinó que és de l'Idescat, que situa la taxa de risc de pobresa o exclusió social a Catalunya a l'any 2018 en el 24,7% de la població.

I si bé no és la pitjor xifra d'aquests darrers cinc anys (al 2014 va arribar al 26%!) sí que representa un preocupant repunt després de baixar-la al 22,5% al 2016; però al 2017 (23,8%) la taxa va tornar a pujar.

Sí, l'economia en general millora, i empitjora en particulars com aquest!

2.- Quasi el 30% dels infants estan en risc de pobresa a Catalunya

En aquest cas la dada és de l'estudi "No val a badar" d'Unicef, que situa en el 28,6%, i la difonia Xarxanet.

El preocupant d'aquesta xifra és el caràcter hereditari que té la pobresa (també la riquesa), i per tant que aquesta es perpetuï de generació en generació.

La pobresa representa un llast per a les oportunitats dels infants que viuen en famílies amb manca de recursos, i les conseqüències no només són acadèmiques, també socials i relacionals. Cal tenir present que tot i que l'escola a priori iguala, el temps fora de l'escola (temps de lleure i d'activitats extraescolars) marca, i molt, la diferència!

3.-  Més del 12% de les persones treballadores estan en risc d’exclusió social

En aquest cas la dada és de l'estudi "Una aproximació a la pobresa en el treball" de CCOO i el que constata és que la feina, treballar, ja no exclou del risc de pobresa i d'exclusió.

La precarietat laboral (sobre qualificació, temporalitat, etc.), imposada durant la crisi a base de retallades, i mantinguda en part també durant la recuperació, ha fet créixer i aflorar l'anomenat treballador pobre, l'assalariat que, tot i tenir una feina, té enormes dificultats per arribar a final de mes!

Treballar ja no representa aquell ascensor social que era anys enrere; l'ascensor se'ns ha espatllat!

Aquestes dades, ho sé, no conviden massa a l'optimisme, ans al contrari! I lluny de desanimar-nos, sobretot per l'adveniment d'una nova (i llarga?) recessió econòmica, ens han d'ajudar a prendre consciència que entre els models econòmics i productius que volem transformar, també hi ha el de la feina i la seva vinculació a la supervivència...

El debat és obert, i ho serà mentre no arribin solucions.

Dotze anys!

Photo by tuppus on Foter.com / CC BY

Avui, tot just avui sortiria en llibertat!

Si a Dolors Bassa l'haguessin condemnat el dia que vaig començar a escriure aquest bloc, tot just avui sortiria en llibertat!

Avui fa dotze anys que el vaig començar i avui, aquell 16 d'octubre de 2007, el veig lluny, molt lluny... Dotze anys de presó són molts, i pesen molt més si la condemna és injusta.

És molta la vida que cap en dotze anys, i si no feu vosaltres l'exercici de retrocedir dotze anys enrere i imaginar-vos tota la vida que heu tingut des d'aleshores, des del llunyà 16 d'octubre de 2007 amb totes les coses bones i no tan bones, viscudes en reclusió, privades i privats de llibertat!

Feu aquest exercici de memòria i no us sorpreneu si una esgarrifança us recorre l'esquena i us remou les cervicals! Sí, la vostra vida, reclosa, hagués estat una altra...

No em sé imaginar la Dolors Bassa tancada deu anys més fins a comptar-ne dotze; no em sé ni m'ho vull imaginar, doncs la desproporció és indignament insultant...

No, no em vull imaginar ni els dotze de la Dolors ni els de tota la resta de presos i preses polítiques condemnades, que en sumen quasi cent!

Dotze anys, quina barbaritat! Precisament la primera entrada d'aquest bloc, publicada avui fa dotze anys, duia per títol Sigues lliure... Quines coses...

Sigues lliure i camina
cap a l'estel que vulguis guanyar...

La sentència

Com una llosa! Sí així és com sento que m'ha caigut a mi la sentència pel procés, ni m'imagino als o les condemnades!
La sentència és més que una venjança; la venjança mira sobretot al passat, car pretén passar comptes, i aquesta sentència també mira al futur, no només dels i les condemnades, sinó de qualsevol que gosi tornar-ho a fer.

Aquesta sentència, com de fet totes, també té una voluntat dissuadir, i potser per això les condemnes han estat tan elevades i severament injustes!

Tot plegat segueix essent una exageració, doncs si la presó provisional ja era forassenyada, la sentència rebla i, si cal, redobla el clau.

I lluny de contribuir a resoldre políticament el conflicte, aquesta sentència el reviu encara més, doncs no sembla que a Europa li hagi de caure la cara de vergonya... Si ni li cau per Síria!

La tristesa seria infinita si no topés amb la indignació, que inevitablement, i afortunadament, també apareix, i aflora...

Vençuts?

Photo by Jack Zalium on Foter.com / CC BY-NC

He tornat al Mercadona, tot i que, en realitat, no hi he deixat d'anar... El dissabte 12 d'octubre vaig anar-hi i, com tants altres supermercats i grans superfícies, era obert tot i ser un festiu, d'aquells patriòtics per a més inri.

El capitalisme deu ser poc patriòtic, o en tot cas la seva és una altra pàtria, no precisament aquesta hispànica que desencertadament celebrem, o celebren...

Però tornem al Mercadona. Hem tornat al Mercadona, si és que hi hem deixat d'anar alguna vegada indignats per moments quan hem desfilat un fil de Twitter advertint-nos dels vincles del propietari amb la dreta espanyola... Sincerament, ens esperàvem el contrari?

Hem tornat al Mercadona amb l'aparent normalitat que al seu dia vam tornar a la feina malgrat la injusta i incomprensible presó provisional, o més que tornar-hi vam seguir-hi anant, i portant la mainada a les activitats extraescolars, i celebrant els nostres aniversaris i altres festes recuperant una normalitat que la majoria no hem abandonat mai, sí els i les preses polítiques, també els i les exiliades i, naturalment, les seves famílies!

Després de quasi dos anys després de tenir polítics injustament empresonats i, manifestacions i declaracions a banda, hem seguit fent vida més o menys normal, potser més enfadats, potser més tensos, segurament més mobilitzats i alhora, potser, més decebuts per uns partits que, tot i compartir exili i presó, i govern, no han deixat de fer-se la punyeta amb l'aparent normalitat de sempre...

Potser sí que, sigui quina sigui la sentència, ja ens han vençut si, després de quasi dos anys de presó injusta i exili la nostra vida ha seguit amb una aparent normalitat...

Serà diferent després de la sentència? De moment ni en la resposta hi ha consens... I un tsunami ens adverteix, com si fos un oracle, que la resposta serà llarga, cosa de mesos o anys...
Em temo que, malgrat tot, seguirem comprant al Mercadona...

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Psychotic Girl"

Photo by patrick.verstappen on Foter.com / CC BY-NC-SA

L'amor i la salut mental estan íntimament lligats més enllà, molt més enllà de la fàcil i previsible sentència "l'amor és boig!" que, reconec, jo mateix he fet servir.

I sí, en aquella ocasió l'amor i el desamor semblaven viure en un frenopàtic, tot i que jo també veig traces de malaltia mental en aquesta història de desamor i combustió de Love of Lesbian.

Amor i salut mental també sobrevolen sobre "Psychotic Girl" i l'enigmàtica relació que la cançó de The Black Keys descriu a ritme de banjo...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

La frase cèlebre de la setmana, sobre la salut mental

Photo by Feggy Art on Foter.com / CC BY-NC-ND

Aquesta setmana tot el que he escrit ha girat, d'una o altra manera, al voltant de la salut mental, no en va ahir n'era el dia mundial.

La salut mental és una gran oblidada o, potser encara pitjor, ignorada, doncs en general no la tenim tant present com la salut física.

El novel·lista C. S. Lewis va afirmar que "el dolor mental és menys dramàtic que el dolor físic, però és més comú i també més difícil de suportar", pel que la mala salut mental és quelcom que, generalment, patim en silenci.

Si ignorar-la és un error, silenciar-la n'és un altre, doncs com va afirmar Sigmund Freud, "les emocions no expressades mai moren. Són enterrades vives i surten més tard de pitjors formes."

Setmanes com aquesta, que contenen el Dia Mundial de la Salut Mental, permeten parlar-ne més obertament, trencant silencis, tabús i estigmes.

Al capdavall totes i tots nosaltres també sabem que sense salut mental no hi ha salut...

La millor jugada d'Àlex Abrines

Canten Els Amics de les Arts que "tornar sempre és la millor part de l'aventura", i no sé si la millor part està per arribar, però el cert és que Àlex Abrines finalment, i feliçment, ha tornat!

I no, no em refereixo només que ha tornat al a jugar a bàsquet i a competir, o que ha tornat al Barça, em refereixo sobretot a que ha tornat ell, després de patir un procés depressiu.

I abans de tornar va escriure aquesta bonica carta que avui, Dia Mundial de la Salut Mental, és pertinent llegir, si no ho havíeu fet encara!

"Querido amigo, la que me has liado. Tanto tiempoo juntos y ahora me haces esto; nos conocemos des de que no sabía ni caminar, años y años de una amistad inquebrantable hasta que hace unos meses todo se rompió en mil pedazos perque empezaste a darme miedo. No te podía ver, incluso llegué a odiarte.

Vernos era poco menos que una obligación, a la mínima oportunidad te esquivava. Solo quería huir de ti y de todo lo que te rodeaba. pasé mucho tiempo diciéndome a mi mismo que esto no podia ser verdad, que no tenia sentido, que debía volvera ser el que era. Pot eso pedí ayuda a los míos y recurrí a los mejores profesionales para recuperar la felicidad que sentía cada vez que estábamos juntos.

Decidí decir basta, quería luchar por nuestra amisrtad y recuperar la sonrisa. No ha sifo fàcil, muchas veces he pensado en tirar la toalla, me decía a mi mismo que encontraría otras formas de inspirarme y sacar lo mejor de mi. Pero nada ni nadie me ha calado tan hondo como tú, así que me he armado de valor para acabar con esta pesadilla.

Y lo he conseguido. He recuperado la sonrisa, las ganas de verte y de volver a pasar una y mil horas juntos. Querido balón, he vuelto. Soy yo, Alex.

Gracias por estar ahí siempre esperando."

#Queridobalón🏀 pic.twitter.com/AWnh5JDxeq

— Alex Abrines (@alexabrines) July 3, 2019

"Món laboral"

Photo on Foter.com

Mesos enrere, pensant en la possibilitat de tornar a fer ràdio, pensava quin tipus d'espai o programa podria fer, què em podia venir de gust. Hi donava voltes però no trobava el què...

Fins que un dia, inesperadament, la més previsible (i potser per això improbable) de les idees em va venir al cap: i si parlo de tot el que m'envolta a la meva feina, en el meu dia a dia? Al capdavall el més assenyat (i jo de mena sóc prudent) és parlar del que un coneix i, si és possible, del que un sap!

Així que vaig proposar a Ràdio Sarrià fer un programa sobre el món laboral, la recerca de feina, la inserció de col·lectius vulnerables, etc... I així es va anar definint poc a poc aquest petit espai radiofònic setmanal que es diu "Món laboral".

L'espai "Món laboral" tot just ha arrencat aquesta setmana i s'emet dins el magazine matinal "La Terrassa" de Ràdio Sarrià.

En el primer programa vam entrevistar a la Mònica Mutos, treballadora social i membre de l'equip directiu de la Fundació Drissa, per parlar sobre la salut mental, just quan aquesta setmana es commemora el Dia Mundial de la Salut Mental, i dies després d'haver participat en una jornada del programa Incorpora Salut Mental en la que sobretot vam parlar d'empreses saludables, també a nivell de salut mental!

Per cert, tancarem cada programa amb una cançó relacionada amb el tema tractat i/o el món laboral... Us animo a escoltar l'entrevista!

No et suïcidis...

Photo by Yami Altamirano. on Foter.com / CC BY-NC-SA

"Enmig de la carretera de Salt
hi corre una nena, és el meu desig
té les cames com una nina de
mel i de mató

No et suïcidis
hauràs de fer l'amor
no et suïcidis
hauràs de fer-ho amb mi"

Així comença "Nina ensucrada", cançó d'Adrià Puntí que va publicar l'any 1993 dins el disc Borinots dels mítics Umpah-Pah.

"No et suïcidis", diu la cançó, i inevitablement brollen de la nostra memòria escenes que hem llegit en llibres, o vist en pel·lícules, de persones que, a vegades sense fortuna, intenten desesperadament dissuadir el decidit suïcida...

El suïcidi és pertorbador, doncs ens enfronta contra nosaltres mateixos i, entenc, al dolor d'una vida que és més dolorosa que el que es pot arribar a sentir occint-la.

Setmanes enrere l'Organització Mundial de la Salut (OMS) feia públiques una sèrie de dades sobre el suïcidi, totes elles realment alarmants! D'entrada fa vertigen pensar que prop de vuit-centes mil persones es suïciden cada any, tenint present a més que són moltes més les temptatives de suïcidi, i que un suïcidi no consumat representa el factor de risc més important.

I si el nombre de persones que es suïciden cada any fa feredat, més en fa ser conscient que el suïcidi és la segona causa principal de defunció de joves de quinze a vint-i-nou anys.

I una darrera dada per a la reflexió: el 79% dels suïcidis es produeixen en països amb ingressos mitjans i baixos, pel que també té una dimensió socioeconòmica rellevant.

El suïcidi ens pertorba i potser és per això que no en parlem; és tema tabú del que, al llarg de molts anys, no s'ha volgut parlar, ha estat un tema silenciat en part per culpa, en part per vergonya, i potser també per evitar-ne més per "simpatia" o mimetisme. No parlar-ne, és evident, no els ha aturat...

Avui en dia la concepció social del suïcidi s'està transformant, parlant menys de culpa i més de malaltia, i sobretot parlant-ne d'una forma més oberta, sobretot en clau de prevenció. Perquè sí, el suïcidi es pot prevenir!

I és amb aquesta valentia, amb aquesta voluntat que el Dia Mundial de la Salut Mental d'enguany es dedica a la prevenció del suïcidi, posant l'accent en la necessitat de parlar-ne.

Necessitem parlar-ne globalment i, sobretot, és necessari parlar-ne amb qui ha manifestat fer-ho alguna vegada, i parlar-ho si som nosaltres els qui considerem que ja no paga la pena viure...

No et suïcidis, abans parla, amb qui sigui però parla!