divendres, 6 de març del 2026

La Maria de les Trenes. Entrevista a Joan Masdemont i Xabé


La Maria de les Trenes és una coneguda sardana, entrenada l'any 1949 a Banyoles, per les Festes de Sant Martirià, amb música de Josep Saderra i Puigferrer i lletra de Ramon Ribera i Llobet. La sardana estava dedicada a una noia que aleshores tenia al volant de 20 anys, que es deia Maria, concretament Maria Pagès i Coll.

La Maria de les Trenes va morir a finals de juliol de l'any passat, als 94 anys, i uns mesos abans m'en va parlar en Joan Masdemont i Xabé a l'entrevista que li vaig fer a Ràdio Sarrià. En Joan me'n va parlar arran d'una de les cançons que va triar, precisament la sardana La Maria de les Trenes, i la tria musical tenia una doble motivació: per una banda era una cançó que li recordava el seu pare, amb qui compartia nom (Joan Masdemont), gran amant de les sardanes; per una altra banda, precisament aquetsa cançó li recordava la seva mare, la Carmelita Xabé, filla de Banyoles i que coneixia, a banda de la sardana, sobretot a la seva protagonista!

Algunes cançons, moltes vegades, sobretot parlen de nosaltres, formen part dels nostres moments, dels nostres records...

D'aquesta cançó i de molt més en vam parlar mesos enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

dimecres, 4 de març del 2026

La ILP Concertació Social espera la teva signatura de suport

 

Una ILP, Iniciativa Legislativa Popular, és un mecanisme de participació democràtica directa que permet a la ciutadania proposar lleis al Parlament; a Catalunya cal recollir un mínim de 50.000 signatures per poder-ne fer el debat parlamentari. Actualment hi ha una Iniciativa Legislativa Popular que està a la cerca i captura d'aquestes 50.000 signatures que, penso, mereix la teva. T'explico.

La ILP Concertació Social Discapacitat vol garantir per llei que els serveis d'atenció a persones amb discapacitat, trastorns del desenvolupament i salut mental siguin gestionats per entitats d'iniciativa social sense afany de lucre. En altres paraules: que en l'atenció a les persones més vulnerables, al centre hi hagi la persona, i no el benefici econòmic.

La iniciativa compta amb un ampli suport d'entitats, institucions i personalitats: Fundació Ramon Noguera, Càritas, Fundació Aspronis, Support Girona, la Coordinadora Catalana de Fundacions, a Universitat de Girona, l'Ajuntament de Girona, i moltes altres d'arreu del territori. Entre elles, també Plataforma Educativa i les entitats que en formen part.

Jo ja he signat per donar suport a aquesta ILP, i t'animo que tu també ho facis. Si tens més de 16 anys i estàs empadronat a Catalunya, pots signar. Els punts de recollida i tota la informació els trobaràs al compte d'Instagram @concertaciosocial_discapacitat

Moltes gràcies per endavant.

dilluns, 2 de març del 2026

El senyor de la guerra

"Masters of War" és una cançó de Bob Dylan inspirada en un discurs del president estatunidenc Eisenhower, que l'any 1961 va advertir del perill del que s'anomena el "complex militar-industrial", que és, simplement, la comunió d'interessos militars, polítics i econòmics per seguir greixant la indústria armamentística. Bob Dylan cantava: "Veniu, senyors de la guerra... Només vull que sapigueu que ja us he vist la màscara." Han passat més de seixanta anys i, malauradament, aquella cançó encara és ben actual avui dia.

Fa uns mesos, al Club de lectura de Pau i Drets Humans de la Biblioteca Just M. Casero de Girona, vam llegir el llibre "Dona Vida Llibertat", una obra col·lectiva coordinada per Marjane Satrapi que, a través del còmic, fa un recorregut per la història recent de l'Iran: la censura, la repressió, les dones que arrisquen la vida per ser lliures... Un crit, "Dona Vida Llibertat", que segueix vigent i que, ara, sona amb una cruesa nova.

Perquè el nou senyor de la guerra, aquest que no vesteix uniforme militar, sinó que porta una gorra vermella amb el lema MAGA al front, fa servir descaradament i sense dissimular la seva força militar com a instrument comercial i geopolític al servei dels seus interessos. Quan Trump intervé a Veneçuela, no ho fa per defensar la democràcia, sinó per vetllar només pels seus interessos econòmics; també quan somia despert apropiar-se de Groenlàndia. Ara, quan s'alia amb Israel per atacar l'Iran, tampoc no és cap principi democràtic el que el mou, ni la defensa dels drets humans, que ell mateix vulnera portes endins, sinó el càlcul fred del poder i del mercat. La pretesa defensa de la democràcia i dels drets humans, en tot cas, és l'excusa, l'argument per disparar i per mantenir viu el "complex militar-industrial" que descrivia Eisenhower i cantava Dylan.

I mentre nosaltres, al Club de lectura, anem llegint llibres sobre la pau i els drets humans (el pròxim també és un còmic, "L'última artista soviètica", de Victoria Lomasko), el senyor de la guerra segueix jugant, amb la terra com a tauler de joc i les persones com a fitxes prescindibles. Igual que als anys seixanta, igual que sempre.

divendres, 27 de febrer del 2026

Trouble. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol


Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Trouble".

La de Cat Stevens, publicada el 1970, és una cançó senzilla i molt sentida en la que, veu a banda, predomina la guitarra; una cançó en la que demana als problemes que el deixin tranquil... 

La de Coldplay, publicada l’any 2000 al disc "Parachutes", en la que predomina el piano, parla de la culpa i de voler arreglar allò que s’ha espatllat.

Dues grans cançons que miren els problemes de cara, una des de la intimitat, l’altra amb una mena de voluntat de redempció.



dimecres, 25 de febrer del 2026

El crim hauria estat no publicar aquest reportatge

El fum del crim de Can Tita encara és present al barri de Pont Major, i aquests dies s'ha fet una mica més visible, arran d'un fet extraordinari i, sincerament, del tot inesperat! Us explico:

El número 3 de la revista "Som del Pont" va publicar el reportatge "El crim de Can Tita, més de vuitanta anys de fum", escrit per la periodista i veïna del barri Carmina Solano i Badia, un contingut que, inevitablement, en tractar un tema sensible, va generar certa controvèrsia i debat: calia parlar d'aquest tema, d'aquest crim? Ja en vaig parlar aquí al bloc, quan vaig anunciar la presentació de la revista: parlar d'un crim, encara que hagi passat fa més de vuitanta anys, remou emocions, pot tenir implicacions personals i familiars, i hi ha qui legítimament considera que és millor no remenar-ho. 

El debat és legítim i necessari, i més en un barri relativament petit com Pont Major, on les paraules pesen i el passat són, de vegades, més presents del que ens sembla. El debat el vam fer, també, a la mateixa presentació de la revista, amb la participació de l'autora del reportatge i del periodista, i president de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes, Jordi Grau Ramió.

El fet és que el reportatge es va publicar i avui és un dels dos treballs periodístics finalistes dels XVII Premis Carles Rahola de Comunicació Local, en la categoria de millor treball informatiu o divulgatiu en premsa, d'un total de 26 treballs presentats. Que un article publicat en una revista de barri, editada per una associació veïnal, sigui finalista d'uns premis de comunicació local de referència, sens dubte per nosaltres és una gran notícia. I no ho és només per a l'autora, que ha fet una feina periodística de primer nivell, també per a la revista "Som del Pont", per al barri de Pont Major. El veredicte el sabrem demà al vespre, a la cerimònia de lliurament que es farà a l'Auditori de Girona.

Ser finalista ja és un premi en si mateix, i en aquest cas el reconeixement va molt més enllà de la periodista: és el reconeixement al paper que fan les revistes de barri, i de poble, editades en paper, com a eines indispensables de la comunicació local. "Som del Pont" no és una revista de menys qualitat o menys rigor pel fet de ser una publicació local de barri; de fet, aquest reconeixement ho reafirma. 

Les revistes locals fan una gran tasca de documentació, com fem a "Som del Pont" recollint el pols de l'actualitat, de les activitats i vida de les entitats i els equipaments del barri, i també recuperant la història a través de la memòria, de les vivències i records dels veïns i veïnes. I publicant reportatges com aquest, rigorós i de qualitat.

És per això i molt més que, sincerament, penso que el crim hauria estat no publicar aquest reportatge. Perquè una història com la que explica la Carmina mereixia ser explicada: no només pels fets en si, sinó sobretot per com s'expliquen, amb el rigor, el respecte i la documentació que caracteritzen el bon periodisme. 

A més, l'article fa justícia a la persona que va cometre el crim, i en certa manera és un acte de reparació. Tant o més important del que s'explica, dels fets, és com aquests s'expliquen, i en aquest cas la Carmina Solano i Badia ho ha fet exemplarment.

I el que passarà demà, amb aquest premi, ja serà una altra història...

dilluns, 23 de febrer del 2026

Therians


A 51 anys ja fa uns anys que em costa comprendre i processar una part del món, una part que no m'esforço massa a comprendre ni a processar, una realitat que sé que coexisteix amb mi, però que no integro a la meva vida;
per exemple, tot això de la realitat immersiva en el món virtual o, en un altre àmbit, el "reggaeton", un estil de música que el meu cos, orgànicament, tendeix a discriminar.

Si bé aquestes parts del món no formen part de mi, les puc comprendre i puc entendre que formin part d'altres persones; reconec, però, que hi ha altres fenòmens que, a banda de sorprendre'm, em costen més d'entendre: vivim en una societat que, per exemple, gasta fortunes en vestir els gossos, empènyer-los en cotxets de disseny i portar-los a balnearis canins, tractant-los, en definitiva, com si fossin persones (i vivint molt millor que moltes persones), i, al mateix temps, en aquest mateix món, ara resulta que hi ha adolescents que es comporten com animals, que es cobreixen la cara amb màscares d'animals i es mouen a quatre grapes pels carrers i les places perquè se senten, en algun lloc profund i íntim del seu ser, animals.

Això dels "therians" (és així com s'anomenen) em genera una gran perplexitat; no creuen ser físicament un animal, sinó, diuen, sentir una profunda connexió interna, psicològica o fins i tot espiritual amb un animal concret. El fenomen, pel que he llegit vagament, no és nou: existeix des dels anys noranta del segle passat, però avui les xarxes socials l'han fet viral i l'han portat als carrers.

Sincerament, em costa distingir quantes capes té aquest fenomen: quants hi arriben per una identitat genuïna i profunda, quants per una identitat perduda, i quants hi arriben perquè l'algoritme els ho ha posat davant i els ofereix, de passada, un grup, una tribu, un lloc on pertànyer, que és el que cerquem, d'una manera més o menys convencional, gairebé tothom. Probablement, en aquest cas i com sempre, és fruit d'una mica de tot plegat.

La qüestió és que quan veig imatges d'aquest fenomen a les xarxes, de cop i volta em sento gran, tremendament gran, per no dir vell i descatalogat. Em sento com aquells senyors i senyores grans dels anys seixanta que no entenien per què els joves es deixaven els cabells llargs i feien soroll amb guitarres elèctriques, o com els que als setanta miraven de reüll les crestes i els imperdibles clavats a la pell dels punks. Sento que estic en fora de joc, com es devien sentir aquells senyors i senyores aleshores, atropellats per les modes de les noves generacions. Però a diferència d'ara, penso (o m'agradaria pensar) que aquells moviments tenien un relat propi, una crítica social, una cultura que els sostenia: el rock contestava l'ordre establert; el punk l'escopia directament a la cara. 

És per això que no puc evitar preguntar-me: què hi ha rere els "therians"? Critiquen alguna cosa? Promouen algun tipus de revolució social o cultural? Responen, veritablement, a una crisi d'identitat adolescent amplificada fins a l'infinit (i l'estupidesa?) per l'algoritme? Potser sí que hi ha una crítica implícita, una manera de dir "no m'encaixo en el que em proposeu"... No ho sé.

Potser el problema és meu. Potser la distància generacional m'estreny cada vegada més la mirada i m'impedeix veure el que hauria de veure, els signes del nostre temps. Però quan els veig, no puc evitar veure-hi adolescents a la recerca de sentit, d'identitat i de pertinença, que no és poca cosa i que potser no hauria de trivialitzar-se. Però també hi veig una mena de desconnexió de la realitat, a risc que qui s'estigui desconnectant no siguin ells, sinó jo.

Per cert, si jo fos un "therian", seria un elefant!

divendres, 20 de febrer del 2026

Our House. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol


Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Our House".

La de Crosby, Stills, Nash & Young, publicada el 1970, és una cançó tranquil·la que parla de la vida en parella i de la felicitat de les coses senzilles: la casa, el jardí, el dia a dia compartit. Graham Nash la va escriure pensant en la seva relació amb la cantant Joni Mitchell, i d'aquí el to íntim i proper, gairebé casolà. 

La de Madness, de 1982, és molt més moguda i explica la rutina d’una família britànica amb presses, soroll i aquell punt d'humor tan propi del grup; la cançó, a més, va aparèixer en un capítol de la mítica sèrie britànica Els Joves.

Dues "cases nostres" que parlen de la llar des d'estils musicals, i des de punts de vista ben diferents: una  cançó més íntima i personal, l’altra més quotidiana i, sens dubte, més esbojarrada.



dimecres, 18 de febrer del 2026

Febrer de merda?

Fa uns mesos, Hansi Flick ens va regalar una de les expressions que millor van definir una part de la temporada passada: "Shit November". Abans-d'ahir, mirant el partit i, sobretot, marcador final del Girona FC (2-1), i recordant també el recent (i sorprenent i dolorós fins i tot a l'hora de teclejar-lo) 4-0 contra l'Atlético de Madrid de l'anada de les semifinals de la Copa del Rei, no vaig poder evitar preguntar-me si ara estem davant d'un febrer de merda, simplement d'una mala ratxa o, encara pitjor, si estem davant de quelcom més dramàtic...

El veritable problema del Barça del partit contra en Girona FC no va ser l'arbitratge, que també, però és massa còmode (fins i tot irresponsable) excusar-nos amb l'actuació arbitral. El problema és que aquest Barça segueix essent excessivament vulnerable en defensa i que, quan ho era la temporada passada, ho compensava amb una eficàcia més gran en atac. Ara seguim amb una preocupant feblesa defensiva, tot i que tenim un gran porter, però l'atac ha perdut la seva força, la seva eficàcia. I, a més a més, sense Pedri al mig del camp, l'equip pateix més i li costa imposar el seu joc i dominar els partits com feia, més sovint, la temporada passada.

Malgrat tot, jo confio en Hansi Flick, un entrenador que ja ens ha demostrat que sap gestionar el vestidor i governar les crisis, que ha demostrat que sap recuperar jugadors i fer créixer l'equip. A més, la part positiva d'aquesta crisi és que arriba ara, quan encara queda molt per decidir, quan encara hi ha marge de millora i de recuperar les bones sensacions, el bon joc i els bons resultats. 

Confio (espero) que l'equip sabrà refer-se i millorar, i sobretot que la millora es consolidi en el moment en què l'equip es jugui de debò les garrofes, quan hagi de competir pels títols. Confio que la merda no adjectivi cap més mes: l'any passat en vam tenir prou amb el novembre, i enguany hauria de bastar amb aquesta primera quinzena de febrer.

dilluns, 16 de febrer del 2026

Quan el vent ho atura (quasi) tot


El passat dijous, Dijous Gras!, vam viure una jornada inèdita: el país es va aturar "per decret" davant l'alerta generalitzada de risc pel vent. Escoles tancades, mobilitat restringida, activitats cancel·lades... Una decisió excepcional del govern de la Generalitat que va deixar molts ciutadans a casa, expectants davant un fenomen que, finalment, va tenir un impacte molt desigual. Mentre en alguns territoris el vent va fer destrosses, en altres va ser un episodi quotidià més, i fins i tot n'hi va haver on amb prou feines es va deixar sentir. Moltes persones van veure com se'ls cancel·laven cites mèdiques, gestions importants o activitats que, amb la perspectiva d'ara, es podrien haver fet amb total normalitat.

És evident que aquest govern, com en general tots des de la tràgica DANA de València, s'ha tornat més cautelós davant les potencials emergències. I amb raó. Ningú vol tenir víctimes evitables per no haver actuat amb prou previsió i, fins i tot, contundència. El "millor prevenir que curar" s'ha convertit en una mena de nou mantra oficial, però aquesta cautela també obre el debat sobre fins a quin punt les mesures generalitzades són sempre la millor resposta, especialment quan alteren significativament (i a toro passat, de forma evitable) la vida de milers de persones.

Certament, caldria haver aplicat unes restriccions més quirúrgiques, més ajustades a cada territori. Tot i que això, amb les previsions que hi havia, podria dificultar l'encert i maximitzar els riscos: mai acabem de saber del tot on plourà més, on bufarà més el vent... La meteorologia no és una ciència exacta, i prendre decisions sobre probabilitats sempre comporta errar per excés o per defecte, i ara és temps de pecar per excés. En tot cas, mai sabrem què hauria passat amb unes restriccions més laxes, més quirúrgiques: hi hauria hagut més incidències?

Sempre és més fàcil opinar, valorar i, fins i tot, criticar a ventada passada, quan ja sabem com han anat les ventades. El govern va optar per la prudència màxima, potser amb excés de zel, potser també perquè ja és un govern prou tocat amb la crisi ferroviària, i qui sap si enfonsat. De totes maneres, aquesta experiència hauria de servir per refinar protocols i trobar l'equilibri entre la prevenció necessària i la paralització innecessària.

divendres, 13 de febrer del 2026

Drive. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol


Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Drive".

L'any 1984 The Cars van publicar "Drive", dins el disc "Heartbeat City", una cançó que gira al voltant d'aquesta pregunta: Qui et portarà a casa aquesta nit? La pregunta no és només una qüestió literal, sobretot és una manera de dir, qui tindrà cura de tu? La cançó és una bonica balada sobre la vulnerabilitat i la necessitat de sentir-se protegit.

Vuit anys més tard, l'any 1992, R.E.M. publicava "Drive", dins el disc "Automatic for the People", una cançó que no parla d’acompanyar ningú a casa, sinó de preguntar-se qui ens està conduint com a societat i cap a on anem, que parla de qui marca el camí i de qui el segueix, plantejant dubtes sobre el lideratge, la influència i la responsabilitat.

Dues grans cançons que, malgrat compartir el mateix títol, ens porten per camins musicals i emocionals diversos, demostrant que una mateixa paraula, un mateix verb (Drive), pot conduir-nos cap a destins completament diferents.