El despertar prematur de la granota

El debat, avui, encara és viu, i no sé si acabarà esdevenint inacabable i etern, per més evidències que anem recopilant. La pregunta, doncs, continua essent pertinent: el canvi climàtic existeix o és una invenció?

Hi ha qui, en respondre aquesta pregunta, prefereix tractar-ho com una opinió o, encara pitjor, com una creença, dificultant el debat al voltant de les evidències; en el joc de pedra-paper-tisores, la creença és el paper que embolcalla la pedra...

És clar que el canvi climàtic no és una qüestió d'opinions ni, encara menys, de creences; és una qüestió d'evidències, de dades, de proves empíriques i científiques que mostren, de manera inequívoca, com el planeta canvia i com aquest canvi afecta els éssers vius i els ecosistemes. I no ens cal anar molt lluny per trobar-ne exemples: podem observar les migracions de les aus que travessen els nostres cels, l'avançament de la floració de plantes i arbres o, com expliquen els investigadors Carlos Cano-Barbacil, del Museu Nacional de Ciències Naturals, i Javier Cano Sánchez, observador de meteorologia i naturalista experimentat, en els hàbits d'hibernació de la granota verda.

El blog de l'AEMET va publicar fa uns dies un article sobre la granota verda comuna a la localitat madrilenya de Colmenar de Oreja, on fan un seguiment de l'espècie des del 2012. Expliquen que la granota, com altres amfibis, passa els mesos d'hivern en un estat de letarg, submergida a l'estany i respirant l'oxigen dissolt a l'aigua a través de la pell, i que surt d'aquest estat quan la temperatura de l'aigua arriba als 10 graus centígrads.

Doncs bé, aquest hivern, la granota verda comuna ha sortit del seu letarg el 23 de febrer, quan la mitjana habitual és el 18 de març, és a dir, 23 dies abans. Els autors ho expliquen: les temperatures de l'aigua de l'estany van arribar als 12,4 graus, una xifra mai registrada fins ara per al mes de febrer, i als 15 graus el dia 28. Com diuen els investigadors: "Con un adelanto de 23 días registrado este invierno, con respecto a la fecha normal, se pone de manifiesto que el calentamiento global de la atmósfera afecta también a la biodiversidad y sus ecosistemas."

La granota verda comuna no entén d'opinions ni de creences, ni tan sols coneix l'existència dels negacionistes; la granota verda comuna no llegeix debats a les xarxes ni escolta tertúlies. La granota simplement respon al seu entorn, i aquest hivern el seu entorn li ha dit que era hora de despertar-se, amb quasi un mes d'antelació. El problema, però, no és que la granota es desperti aviat; el problema és per què es desperta més aviat. I les dades, les evidències, la ciència, ens diuen per què, més enllà d'opinions i de creences.

La truita de patates, amb ceba o sense? Entrevista a Joaquima Lozano Sánchez

Hi ha debats que no tenen resolució possible i, precisament per això, són tan eterns com irresolubles. Un d'ells, dels més acarnissats i apassionants de la gastronomia catalana, és el de la truita de patates: amb ceba o sense? 

Els que la fan sense ceba diuen que és una truita més pura, que el gust de la patata i l'ou no necessita res més. Els que la fan amb ceba diuen que és més saborosa, que la ceba caramel·litzada li dona una dolçor i una textura que la fa, senzillament, millor. I cadascú, naturalment, té raó, la seva raó.

La Joaquima Lozano Sánchez, una gran cuinera experimentada, ho té clar: amb ceba! I jo us puc assegurar que la seva truita de patates (i ceba) és boníssima, no només per la ceba, naturalment, que en més d'una ocasió he tingut el plaer de tastar-la!

De truites de patates i de molt més en vam parlar mesos enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

A les fosques

Des de diumenge al matí, a casa estem sense electricitat. La ventada que va afectar les comarques gironines va deixar una incidència que, dies després, encara no s'ha resolt. El problema no és haver-nos quedat a les fosques, sense llum ni electricitat, que també; el problema és que, mentre escric això, seguim igual.

La situació té, a més, un punt d'absurd: alguns dels veïns i veïnes de les cases del voltant tenen electricitat en alguns punts de casa seva i en d'altres no, depenent de les fases afectades. Mentrestant, a casa nostra, un veí ens ha tirat un cable, literalment, que ens permet tenir un punt de connexió per a la nevera i la caldera. Com a mínim l'aigua calenta és calenta i els aliments no es fan malbé. Petites victòries en temps d'adversitat.

Quan truquem a Endesa, la resposta sempre és la mateixa: hi ha una incidència, hi estem treballant, la previsió és que es resolgui a tal hora. I l'hora arriba, i passa, i seguim a les fosques. I tornem a trucar, i la resposta torna a ser la mateixa, amb una hora nova al final de la frase. Una i altra vegada.

El que ens indigna no és tant la incidència en si, que les ventades passen i els imprevistos també; el que ens indigna és la incertesa, la sensació d'abandonament, la sospita que ningú treballa de debò per resoldre-ho. Que a l'altra banda del telèfon, després de superar a cada trucada la mateixa cursa d'obstacles parlant amb bots i responent preguntes, hi hagi una resposta s'agraeix, però quan aquesta resposta sembla més una pilotada endavant que una solució real, la sensació d'abandó s'accentua. Que, al capdavall, per a Endesa som una incidència en una pantalla, no una família que viu a les fosques.

Finalment, ahir a la tarda, després d'insistir amb la companyia i, també, de trucar a la porta de l'Ajuntament, es va trobar l'origen de la incidència: el cablejat del carrer estava malmès. Llavors sí, els operaris es van afanyar a resoldre-ho i, a casa nostra i a casa dels nostres veïns i veïnes, vam veure la llum, en tots els sentits.

INUNDART a Pont Major

 

El barri de Pont Major és sinònim d'aigua; no en va, el riu Ter és el nostre veí més antic i, de tant en tant, ens ho recorda: ho vam viure especialment amb el temporal Glòria, i ho vivim cada vegada que les pluges torrencials fan pujar el nivell del riu i el barri conté la respiració. Des de fa uns mesos que sabem que tindrem una altra inundació, tot i que aquesta vegada la inundació serà ben diferent: serà d'art, de cultura, de participació i de comunitat.

El 21è Festival INUNDART, una trobada d'arts visuals contemporànies que ja té més de vint anys de trajectòria, ha triat habitar el nostre barri per a aquesta edició, i aquest fet, sens dubte, no és gens menor. Que un festival d'aquesta envergadura, amb projecció de ciutat, de país i internacional, hagi apostat per Pont Major com a escenari és tot un reconeixement explícit del potencial cultural i humà del barri, una aposta que el situa en el mapa cultural de Girona i més enllà.

El que fa especial l'INUNDART no és només el que s'exposa, sinó com es construeix. El festival, com ens va explicar la Raquel Moron, coordinadora del festival i presidenta de l'Associació Art-Crea, a la presentació del número 4 de la revista "Som del Pont", treballa des de la proximitat i la cocreació: moltes de les propostes d'enguany han comptat amb la participació de veïns i veïnes, alumnes de les escoles i entitats locals en els processos de cocreació. No és un festival que arriba, munta i marxa; és un festival que s'arrela, que escolta i que crea conjuntament. Una aposta amb voluntat de permanència i de convivència.

Els dies 21 i 22 de març, el Pont Major deixarem que l'art inundi els nostres carrers i places, convertint el barri en un aiguabarreig cultural, comunitari, participatiu i inclusiu. 

Benvingut, INUNDART!

Time. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

 

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Time".

La de Pink Floyd, publicada el 1973 a l’àlbum The Dark Side of the Moon, és una de les peces més conegudes del grup, reconeixible des de l'inici gràcies al famós esclat de rellotges que sonen a manera d'introducció, una cançó que parla, lògicament, del pas del temps. 

La de Reina Mar, més delicada, també observa el pas del temps, però des d’una mirada més íntimista i reposada...

I la tercera, del grup polonès Kroke, és una cançó instrumental que amb un ritme i atmosfera diferent, ens marquen el temps sense dir paraula.

Tres bones cançons que reflexionen sobre el pas del temps, sobre com se’ns escapa el temps, des de temps i estils musicals diferents. Tres maneres d'escoltar el pas del temps...

Quan són socials, la innovació i l’emprenedoria?

Innovar o emprendre, per si sols, no són garantia de drets ni d’equitat; segurament, per poc que hi pensem, ens vindran al cap exemples d’innovació o d’emprenedoria que, precisament, han generat més desigualtats i fins i tot han vulnerat drets. Naturalment, no totes les iniciatives d’innovació i d’emprenedoria són pernicioses; la clau és sempre poder-ne identificar el propòsit.  

Quan adjectivem de social la innovació i l’emprenedoria, parlem d’una intenció i d’un propòsit clars: millorar el benestar de les persones més vulnerables i reduir desigualtats. Però no es tracta només del propòsit; també de la manera com aquest es persegueix, amb processos que posin les persones al centre i amb models de governança participativa.  

La innovació i l’emprenedoria social no se centren en la novetat per la novetat, ni en l’activitat econòmica en si mateixa, sinó en l’oportunitat que solucions noves o millorades i activitats productives contribueixin a resoldre necessitats socials, a reduir desigualtats i a millorar la qualitat de vida de les persones.  

D’iniciatives d’innovació i d’emprenedoria socials n’hi ha moltes. Verificabot, de la Fundació El 7, és un xatbot pensat per protegir persones vulnerables dels riscos digitals que, amb una interfície senzilla i consells útils, ajuda a reduir la bretxa digital i a prevenir enganys com el phishing o el robatori de dades. És innovació tecnològica amb propòsit social i inclusiu.  

També COOSIR, impulsat per la Cooperativa Idària, neix per formar i inserir laboralment persones en situació de vulnerabilitat, amb especial atenció a les dones, i aposta per la confecció de roba esportiva de proximitat amb criteris de sostenibilitat ambiental. És emprenedoria amb arrelament al territori, que crea oportunitats laborals, dignifica un ofici i reforça una identitat industrial lligada a Salt.  

Si observem què fa que una iniciativa d’innovació o d’emprenedoria mereixi l’adjectiu de “social”, hi trobem elements comuns que s’entrellacen i es retroalimenten: una missió social explícita que orienta totes les decisions; una governança participada que rendeix comptes i implica les persones destinatàries; indicadors d’impacte que permeten avaluar a qui i en què es millora; sostenibilitat econòmica del projecte, sovint sostinguda gràcies a la col·laboració entre entitats, organismes i institucions; i una mirada inclusiva des del disseny fins a l’execució, incorporant diversitat i accessibilitat. Quan convé, la tecnologia s’hi posa al servei, respectant dades i drets i sumant eficàcia a la relació humana que sosté l’acció social.  

Aquest és l’esperit que, des de fa quinze anys, traslladem als Premis d’Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras, que organitzem per identificar i empènyer iniciatives d’innovació i d’emprenedoria socials que milloren la vida de les persones. En aquest temps hem estat testimonis, a través de la gran quantitat de projectes presentats i reconeguts, de l’arrelament i la força que la innovació i l’emprenedoria social tenen a Catalunya, i de l’aposta d’entitats i empreses socials per fer-ne motor d’equitat i de garantia de drets.

En la categoria d’Innovació Social hem reconegut propostes que es deuen a la seva missió i obren camí a altres territoris, com Kloosiv Housing SCCL, una cooperativa que utilitza eines digitals i acompanyament professional per facilitar l’accés inclusiu a l’habitatge, o A‑porta. A toc de porta transformant els barris (CONFAVC), que treballa des de la proximitat veïnal per detectar necessitats, activar suports i enfortir vincles, demostrant que una trucada a la porta pot ser l’inici d’una comunitat més saludable i cohesionada.  

Pel que fa a l’Emprenedoria Social, hem distingit iniciatives que articulen un model econòmic al servei de la missió, com Donem Vida al Bosc, de la Fundació Integra Pirineus, que amb la gestió forestal sostenible redueix el risc d’incendis i crea ocupació per a persones amb discapacitat intel·lectual o trastorn de salut mental, tancant el cercle amb la producció de biomassa; i les Cosidores de Salt, que professionalitzen i donen treball digne a dones cosidores, recuperant i reforçant el teixit productiu local. En tots dos casos, l’activitat econòmica no és el destí, sinó el vehicle que sosté l’impacte social i l’equilibri territorial.  

Quan són socials, la innovació i l’emprenedoria? Ho són quan deixen de ser un fi en si mateixos i esdevenen el mitjà per arribar millor allà on volem anar: a l’equitat i al compliment dels drets. Des del tercer sector social, innovem i emprenem mantenint-nos fidels als valors que ens defineixen, amb propòsit social, governança participativa, avaluació de l’impacte, rendició de comptes i reinversió enfocada a la nostra missió. Al capdavall, el que ens diferencia, també en innovació i emprenedoria, no és què fem, sinó per què ho fem i com ho fem. 

Article publicat al Social.cat.

Presentació de la revista Som del Pont núm. 4

La revista Som del Pont ja ha arribat al número 4 i, per a nosaltres que en formem part, ja és per si sola una gran notícia. La revista del barri de Pont Major, editada per l'AV Pont Major, fa el que han de fer les publicacions locals: recollir el que hi passa, donar veu als equipaments i a les entitats, i recollir també la memòria dels veïns i veïnes, contribuint a construir una identitat col·lectiva que es concentra en l'esperit de reivindicació i de pertinença de la capçalera de la revista: Som del Pont.

En aquest número quatre destaquem tres continguts en portada. El Pla de Barris Pont Major, sens dubte una de les grans notícies del barri, amb un article signat a quatre mans per dos dels responsables tècnics del projecte, la Maria Sisternas i l'Enric Manuel Altés, de l'Ajuntament de Girona. L'arribada del Festival INUNDART al barri, al qual naturalment li donem veu a la revista. I l'entrevista a Luis Herrera, referent i activista veïnal que, amb 96 anys, és un puntal de la memòria col·lectiva del barri, de la mà de la periodista i veïna Carmina Solano Badia.

El dijous 12 de març a les 19 h al Centre Cívic Pont Major presentarem aquest número de la revista, amb la participació de la Raquel Moron, coordinadora del Festival INUNDART. Serà una bona ocasió per celebrar la publicació i per conèixer els projectes de futur del barri, que no són pocs.
Us hi esperem!

La Maria de les Trenes. Entrevista a Joan Masdemont i Xabé

La Maria de les Trenes és una coneguda sardana, entrenada l'any 1949 a Banyoles, per les Festes de Sant Martirià, amb música de Josep Saderra i Puigferrer i lletra de Ramon Ribera i Llobet. La sardana estava dedicada a una noia que aleshores tenia al volant de 20 anys, que es deia Maria, concretament Maria Pagès i Coll.

La Maria de les Trenes va morir a finals de juliol de l'any passat, als 94 anys, i uns mesos abans m'en va parlar en Joan Masdemont i Xabé a l'entrevista que li vaig fer a Ràdio Sarrià. En Joan me'n va parlar arran d'una de les cançons que va triar, precisament la sardana La Maria de les Trenes, i la tria musical tenia una doble motivació: per una banda era una cançó que li recordava el seu pare, amb qui compartia nom (Joan Masdemont), gran amant de les sardanes; per una altra banda, precisament aquetsa cançó li recordava la seva mare, la Carmelita Xabé, filla de Banyoles i que coneixia, a banda de la sardana, sobretot a la seva protagonista!

Algunes cançons, moltes vegades, sobretot parlen de nosaltres, formen part dels nostres moments, dels nostres records...

D'aquesta cançó i de molt més en vam parlar mesos enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

La ILP Concertació Social espera la teva signatura de suport

 

Una ILP, Iniciativa Legislativa Popular, és un mecanisme de participació democràtica directa que permet a la ciutadania proposar lleis al Parlament; a Catalunya cal recollir un mínim de 50.000 signatures per poder-ne fer el debat parlamentari. Actualment hi ha una Iniciativa Legislativa Popular que està a la cerca i captura d'aquestes 50.000 signatures que, penso, mereix la teva. T'explico.

La ILP Concertació Social Discapacitat vol garantir per llei que els serveis d'atenció a persones amb discapacitat, trastorns del desenvolupament i salut mental siguin gestionats per entitats d'iniciativa social sense afany de lucre. En altres paraules: que en l'atenció a les persones més vulnerables, al centre hi hagi la persona, i no el benefici econòmic.

La iniciativa compta amb un ampli suport d'entitats, institucions i personalitats: Fundació Ramon Noguera, Càritas, Fundació Aspronis, Support Girona, la Coordinadora Catalana de Fundacions, a Universitat de Girona, l'Ajuntament de Girona, i moltes altres d'arreu del territori. Entre elles, també Plataforma Educativa i les entitats que en formen part.

Jo ja he signat per donar suport a aquesta ILP, i t'animo que tu també ho facis. Si tens més de 16 anys i estàs empadronat a Catalunya, pots signar. Els punts de recollida i tota la informació els trobaràs al compte d'Instagram @concertaciosocial_discapacitat. 

Moltes gràcies per endavant.

El senyor de la guerra

"Masters of War" és una cançó de Bob Dylan inspirada en un discurs del president estatunidenc Eisenhower, que l'any 1961 va advertir del perill del que s'anomena el "complex militar-industrial", que és, simplement, la comunió d'interessos militars, polítics i econòmics per seguir greixant la indústria armamentística. Bob Dylan cantava: "Veniu, senyors de la guerra... Només vull que sapigueu que ja us he vist la màscara." Han passat més de seixanta anys i, malauradament, aquella cançó encara és ben actual avui dia.

Fa uns mesos, al Club de lectura de Pau i Drets Humans de la Biblioteca Just M. Casero de Girona, vam llegir el llibre "Dona Vida Llibertat", una obra col·lectiva coordinada per Marjane Satrapi que, a través del còmic, fa un recorregut per la història recent de l'Iran: la censura, la repressió, les dones que arrisquen la vida per ser lliures... Un crit, "Dona Vida Llibertat", que segueix vigent i que, ara, sona amb una cruesa nova.

Perquè el nou senyor de la guerra, aquest que no vesteix uniforme militar, sinó que porta una gorra vermella amb el lema MAGA al front, fa servir descaradament i sense dissimular la seva força militar com a instrument comercial i geopolític al servei dels seus interessos. Quan Trump intervé a Veneçuela, no ho fa per defensar la democràcia, sinó per vetllar només pels seus interessos econòmics; també quan somia despert apropiar-se de Groenlàndia. Ara, quan s'alia amb Israel per atacar l'Iran, tampoc no és cap principi democràtic el que el mou, ni la defensa dels drets humans, que ell mateix vulnera portes endins, sinó el càlcul fred del poder i del mercat. La pretesa defensa de la democràcia i dels drets humans, en tot cas, és l'excusa, l'argument per disparar i per mantenir viu el "complex militar-industrial" que descrivia Eisenhower i cantava Dylan.

I mentre nosaltres, al Club de lectura, anem llegint llibres sobre la pau i els drets humans (el pròxim també és un còmic, "L'última artista soviètica", de Victoria Lomasko), el senyor de la guerra segueix jugant, amb la terra com a tauler de joc i les persones com a fitxes prescindibles. Igual que als anys seixanta, igual que sempre.