Cristóbal Colón Palasí, un gran descobridor

Zuera és un poble aragonès situat a uns trenta quilòmetres al nord de Saragossa que avui té més de vuit mil set-cents habitants, i que l'any 1949 no arribava als cinc mil; aquell any i aquell poble de la Comarca Central de la província de Saragossa van veure néixer Cristóbal Colón Palasí. El seu pare, fent gala del seu sentit de l'humor, es va confabular amb el mossèn del poble per batejar-lo amb aquell nom tan cèlebre, i potser aquell va ser el primer senyal que aquell infant, tard o d'hora, també es convertiria en un personatge cèlebre, també faria un viatge, també seria un gran descobridor.

El seu particular viatge es va iniciar amb tretze anys quan mor el seu pare i, per tal de guanyar-se la vida, se'n va a viure a Saragossa per treballar a la sastreria del seu oncle. Al mateix temps que es va formant i treballant de sastre, deixant la sastreria familiar per anar a treballar en una de les millors de la ciutat, pren consciència de classe i entra en contacte amb les joventuts comunistes; l'any 1968 se'n va a París a viure el Maig Francès i participa en una trobada internacional de joventuts comunistes a Bulgària. El seu viatge no és només geogràfic: és sobretot intel·lectual. Amb vint anys i sastreria pròpia, la seva vida fa un gir quan, empès per donar un nou sentit a la seva vida i a través d'uns companys de les joventuts comunistes, entra a treballar al psiquiàtric de Saragossa com a mosso del manicomi. En la recerca del sentit de la vida, i sobretot de la feina, la seva decisió possiblement ens va privar d'un gran sastre, però vam guanyar, sense saber-ho ni tan sols ell, un savi que es va dedicar, des d'aleshores, a aconseguir que altres persones, persones marginades amb malalties mentals i discapacitat, trobessin també sentit a la seva vida, fent feines que tinguessin sentit.

Aquest destil·lat biogràfic i vital que he compartit en aquests primers paràgrafs l'he extret del llibre "La Fageda. Història d'una bojeria" (La Magrana, 2008), escrit per la periodista i editora Dolors González, amb pròleg del mateix Cristóbal Colón. Vaig tenir l'ocasió d'anar a la presentació del llibre a Barcelona, el 15 d'abril de 2008 al Palau Robert, on a banda de les intervencions de l'autora i el mateix Cristóbal Colón, va participar-hi Jordi Pujol, amb qui vaig tenir-hi una breu conversa; entre les pàgines del llibre hi ha el rebut de l'Abacus que em van donar quan el vaig comprar allà mateix, farcit dels apunts que vaig prendre durant la presentació, que em van servir per a publicar aquesta ressenya.

Vaig conèixer personalment en Cristóbal Colón Palasí l'any 2007 quan, tot just començant a treballar com a coordinador del programa Incorpora de la Fundació "la Caixa", m'hi vaig reunir, també amb la Carme Jordà i amb altres persones del seu equip, per acompanyar-los en la seva particular singladura com a entitat Incorpora. Aleshores, naturalment, ja era una persona coneguda i reconeguda dins el sector social, i he de reconèixer que la seva presència, d'entrada, m'imposava. El tracte que vaig rebre aquell dia va ser la constant de totes i cadascuna de les reunions o trobades que vaig fer amb ell: proper i afable, també sincer i exigent. 

De totes les trobades guardo un record molt especial d'un dia que vaig anar-hi acompanyat de la meva filla gran, que aleshores tot just anava a l'institut, ja havia acabat les classes i no la volia deixar sola a casa. Em va sorprendre l'interès sincer que en Cristóbal va mostrar pels seus estudis i pels seus projectes de futur. És un record senzill, però molt revelador de la seva manera de relacionar-se amb les persones: totes les vides són dignes, totes tenen sentit.

El seu llegat és enorme: la seva defensa i lluita per dignificar la vida de les persones amb discapacitat i malalties mentals, la seva tossuderia per posar al servei de l'acció i la justícia social l'activitat econòmica. També ho és el buit que deixa, especialment entre la seva família i la gran família de La Fageda.

Al pròleg del llibre, Cristóbal Colón escriu que el treball és una de les eines més efectives per a la rehabilitació de les persones amb malalties mentals o discapacitat: una manera d'obtenir independència personal i recuperar l'autoestima. "A La Fageda hem treballat durant aquests anys amb el convenciment que una feina de debò ajuda les persones, totes, a dur una vida digna i a vincular-se amb la societat. Han passat a viure, a ser, més enllà de la malaltia."

El teu llegat, Cristóbal, transcendeix La Fageda. Has estat i seràs un referent i un far. T'agrairé sempre les converses sinceres i tot el que vaig aprendre de tu. Una càlida abraçada a la teva família i a tota la família de La Fageda. 

Descansa en pau.

Cançons que parlen: estrena de la 4a temporada

Qui dies passa, anys empeny, i la impressió és que sembla que fos ahir quan vaig estrenar, a mitjans de febrer de 2024 a la recuperada Ràdio Sarrià, el programa "Cançons que parlen" i, amb un obrir i tancar d'ulls, avui n'estreno la 4a temporada!

De mica en mica s'omple la pica, i la d'avui serà la 48a entrevista del "Cançons que parlen", una xifra que ja fa patxoca, una mostra prou representativa de la vida social, cultural, esportiva i política de Sarrià de Ter. Dotze entrevistes la primera temporada, que en realitat va ser poc més que mitja; divuit la segona; disset la tercera.

Tota pedra fa paret, i la d'avui inicia la 4a temporada; i no és una pedra qualsevol: per estrenar-la entrevisto en Josep Turbau Serrat, activista veïnal, alcalde de Sarrià de Ter i aventurer nat!

Temps al temps, aquest és un programa que es cuina a foc lent, amb dues entrevistes cada mes: entrevistes vitals a persones de Sarrià de Ter, o vinculades al poble, que ens permeten conèixer-les millor i repassar la seva vida, entre altres coses, a través de cinc cançons.

Qui canta els seus mals espanta, i en el programa no es tracta ni de cantar, tot i que algunes persones entrevistades ho han fet de viva veu, ni necessàriament d'espantar cap mal; simplement de conversar tot passejant-nos per la vida de la persona entrevistada i per alguna de les cançons que formen part de la seva banda sonora.

No hi ha roses sense espines, i és per això que voldria agrair, novament, a totes les persones que fan possible aquesta petita gran emissora: una ràdio local amb un passat de més de 40 anys d'història, un present apassionant, amb una àmplia programació diversa i plural, i un futur il·lusionant i esperançador.

Us animo a escoltar el programa d'avui i, naturalment, si és del vostre interès, a recuperar els que ja s'han emès.

Minuts Musicals de versions amb "Te recuerdo, Amanda"

"Te recuerdo, Amanda" és una cançó d’amor, que no romàntica. Bé, és més que una cançó d'amor: també és una cançó sobre el treball, sobre la pèrdua i sobre la memòria. I potser és precisament per això que, més de cinquanta anys després, encara la recordem, com a mínim, cada 11 de setembre.

Víctor Jara la va compondre i gravar el 1969. Explica la història d’Amanda i Manuel, els noms dels seus pares, tot i que la història no parla d'ells. Una història d’amor senzilla que converteix cinc minuts en quasi tota una eternitat, una història d'amor i de lluita que acaba tràgicament quan ell marxa a "la sierra", i no torna.

És gairebé impossible no emocionar-se, ni que sigui mínimament, escoltant la cançó en la veu de Víctor Jara. Una veu aparentment fràgil, íntima, sense necessitat de grans artificis, que fa encara més propera aquesta petita història d’amor, de lluita i de vida. Una fragilitat que també ens connecta amb l'amor, la lluita i la vida de l'autor i del seu tràgic destí.

Dies després del cop d'estat de l'11 de setembre de 1973 d'Augusto Pinochet per enderrocar el govern de Salvador Allende, el 16 de setembre, Víctor Jara era assassinat, com tants altres xilens, després de ser detingut i torturat. Amb la seva mort, "Te recuerdo, Amanda" va prendre un nou i potent significat, esdevenint un himne i un cant a la llibertat, fent-se present arreu del món a través de les veus d’altres artistes, entre elles, aquestes tres.

La de Raimon, de 1974, és una adaptació al català que connecta directament Víctor Jara amb la tradició de la Nova Cançó i amb la cançó compromesa que també representava el cantautor valencià.

La de Joan Baez, també de 1974, enregistrada per aquesta gran veu de la música folk després del cop d’estat xilè, potenciant-te el seu ressò internacional, traspassant les fronteres de Xile.

I la de Mercedes Sosa, de 1975, que porta la cançó cap a l’univers de la música popular argentina i llatinoamericana, amb una interpretació que posa tota la força de la seva veu al servei de la història d’Amanda i Manuel.

Abans d'escoltar-les, però, una pregunta: qui són avui, a casa nostra, les Amandes i els Manuels? Qui serien, avui, aquells obrers? 

"Te recuerdo, Amanda" és una història que sembla que parli només de l’amor i del treball i que, en realitat i a causa de les circumstàncies, també parla de lluita i, sobretot, de memòria.

Demà ens afaitaran

"Quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remullar." La frase, d'origen medieval i en castellà, és una d'aquelles expressions que ha travessat els segles sense perdre vigència. El seu significat és tan simple com contundent: quan veus que al teu veí li passa alguna cosa especialment dolenta, prepara't perquè a tu també et pot passar. És una expressió que convida, més que al pessimisme, a la prudència, a prendre consciència; un advertiment de la saviesa popular que subratlla que, tot sovint, els mals, com les modes o les epidèmies, viatgen.

Aquesta expressió em va venir al cap veient, al telenotícies, la contundent victòria del partit d'extrema dreta alemany, Alternativa per Alemanya (AfD), a Saxònia-Anhalt, un land de l'est d'Alemanya, una victòria que sobrepassa la política local de la regió i transcendeix a nivell europeu, fins i tot mundial. L'AfD va obtenir gairebé el 44% dels vots, més del doble que la CDU, el partit conservador alemany, que havia governat el land durant 24 anys, i va arrasar els socialdemòcrates de l'SPD, que no van arribar al 9%. Tot un terratrèmol polític amb ressò europeu i internacional.

Aquests resultats són la barba del veí, són l'advertiment. Perquè el que ha passat a Saxònia-Anhalt no és un accident: és el resultat d'una combinació de factors que, malauradament, no són exclusius d'aquell land ni d'Alemanya. La polarització creixent, la crisi de la socialdemocràcia i dels partits de centre, la consolidació dels discursos d'odi contra les persones migrades i contra la diversitat, i la incapacitat de les forces progressistes de connectar amb una part de la ciutadania que se sent abandonada per la política "tradicional". Factors que coneixem bé, també aquí.

A Catalunya, les enquestes ja apunten a un creixement significatiu de l'extrema dreta, no necessàriament per guanyar unes eleccions, però sí per fer un salt prou gran per modificar el paisatge polític del Parlament, per fer trontollar equilibris i forçar pactes incòmodes. La barba pelada del veí alemany ja la llueix, i la impressió és que ja estem posant en remull la nostra, incapaços d'aturar els discursos d'odi i l'auge de l'extrema dreta, descobrint com cada vegada persones més properes al nostre entorn, familiar, laboral, social, hi simpatitzen sense amagar-se'n. La impressió és que demà, irremeiablement?, ens afaitaran.

Entendre les matemàtiques

 

Aquesta setmana, finalment, la mainada torna a l'escola i s'inicia un nou curs escolar que posa fi a les vacances d'estiu. Aquests darrers dies les famílies han estat preparant i comprant el material escolar, llibres de text i tot el que l'inici del curs exigeix, tant pel que fa a la logística, horaris i transports, també de les extraescolars, com a l'economia.

Amb l'horitzó de l'inici de curs també s'activen altres recursos educatius, i entre els molts que podem trobar, el SuperCampus de la plataforma 3Cat ha publicat recentment la sèrie "Entendre les matemàtiques", un recurs pedagògic que proposa una manera visual i raonada d'aprendre matemàtiques, posant la comprensió per davant de la memorització. A través de situacions quotidianes, representacions gràfiques i materials manipulatius, s'exploren la suma, la resta, la multiplicació i la divisió, com també les fraccions, els percentatges o les potències, presentant diferents estratègies de càlcul i resolució de problemes perquè l'alumnat entengui què fa en cada pas, estableixi connexions entre conceptes i guanyi flexibilitat i autonomia.

D'entre les diferents persones que han fet possible aquesta sèrie, hi ha, com a coguionista darrere la càmera i presentadora davant, la Clàudia, la meva filla gran, una matemàtica amb vocació docent que ha vingut al món, entre d'altres coses, per fer-nos més comprensibles les matemàtiques als que les tenim entravessades.

La seva participació en la producció d'aquesta sèrie ha estat, per a ella, tota una feinada; també una experiència i, sobretot, un aprenentatge. I el resultat, mal m'està dir-ho, ja em perdonareu, sóc el pare de la criatura, és excel·lent.

Us convido que hi feu un cop d'ull i que ho compartiu amb qui penseu, mainada o famílies, que aquesta sèrie pot ser del seu interès.

Entendre les matemàtiques no és senzill per a tothom; jo les vaig deixar d'entendre a 2n de BUP i se'm van entravessar, i les vaig donar per perdudes. Potser per això, també, admiro que matemàtiques com la meva filla s'esforcin a fer-nos-les més accessibles, a enderrocar els murs mentals que aixequem quan ens bloquegen i se'ns tornen impossibles.

September. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Setpember".

El setembre és un mes de transició, un mes en què s'acaba l'estiu (el meteorològic i l'astronòmic) i comença la tardor; s'acaben les vacances i comença un nou curs. L'inici del curs escolar li dona al setembre, en certa manera, un caràcter de gener, quan comença l'any, i per tant també és un mes que, per a moltes persones, les que estrenen agenda aquests dies, és un mes d'objectius i de propòsits. La variada i, encara avui dia, sorprenent oferta de col·leccionables que s'inicien al setembre reforça aquest caràcter d'inici de quelcom més, perquè aquest novè mes de l'any (abans el setè...) és quelcom més que un simple mes...

Per tot això i molt més, el setembre també és un mes especialment musical, i no són poques les cançons que diferents músics i grups li han dedicat. Entre elles, aquestes tres, que tenen el mateix títol (en anglès o en castellà), però que ens parlen de setembre des de perspectives ben diferents.

La de Earth, Wind & Fire, publicada el 1978, és la més coneguda, popular i, possiblement, ballada de totes tres, i una de les cançons que més associem amb aquest mes. Amb el seu inconfusible còctel de música funk, soul i disco, parla del record d'una nit de setembre, d'una trobada feliç i d'un amor viscut amb alegria.

La de Javier Álvarez, publicada el 2005, és ben diferent. És una cançó de cantautor, íntima i carregada d'imatges poc convencionals, en què el setembre sembla més aviat un punt de partida per a una reflexió sobre la soledat, les relacions i les contradiccions humanes.

I, finalment, la de Ryan Adams, també del 2005, ens porta a un setembre molt més fosc. És una cançó d'estil country amb un to crepuscular i introspectiu, marcada pel record d'una persona absent i per la mort. El setembre es converteix aquí en una mena de frontera entre el passat i el present, entre el record i la pèrdua.

Tres "September", o "Septiembre", que ens mostren tres maneres ben diferents de mirar i viure el mateix mes: la celebració, la reflexió i el record.

Saber estar amb nosaltres mateixos

Les pantalles, aquests darrers anys, fins i tot dècades, han transformat el nostre dia a dia. I no parlo només de taules de dinars o sopars on segresten per moments alguns comensals; parlo també de quan ens segresten a nosaltres mateixos. I sí, per pantalles em refereixo sobretot a les dels telèfons mòbils.

L'altre dia una història d'Instagram em va fer prendre consciència de fins a quin punt el telèfon mòbil, la seva permanent connectivitat i les xarxes socials envaeixen espais i moments en els quals estem "sols": no d'absoluta solitud, sinó quan, tot i compartir espais amb altres persones, senzillament estem sols. Sols esperant el tren o l'autobús, sols esperant l'ascensor, o en el seu trajecte, sols en una sala d'espera.

En aquestes situacions, i moltes altres de semblants, quan l'espera és qüestió de minuts, fins i tot de segons, en moltes ocasions obrim el telèfon mòbil i consultem WhatsApp, X, Instagram o TikTok, ni que sigui durant els pocs segons que esperem, per exemple, que arribi l'ascensor. Com si ens fes mandra, por o pànic quedar-nos, simplement, amb nosaltres mateixos.

Aquella història d'Instagram em va interpel·lar perquè m'hi veia reflectit. I em va fer pensar en fins a quin punt, avui dia, ens costa estar en silenci, simplement, amb nosaltres mateixos. En silenci i, per tant, immersos en pensaments i reflexions interiors, enfortint la introspecció i el diàleg interior.

És com si els telèfons mòbils, la connectivitat i les xarxes socials haguessin colonitzat, fins i tot, el nostre món interior. Quan de jove anava amb el bus urbà, el trajecte era una oportunitat per endinsar-me en el meu món interior, per perdre'm en pensaments observant els altres passatgers o mirant per la finestra. Avui, quan agafo el bus urbà, espero un tren o fins i tot un ascensor, reconec que en més d'una ocasió he trencat aquest estar amb mi mateix amb l'acció, ja gairebé involuntària, d'agafar i desbloquejar el telèfon mòbil per endinsar-me a la seva adictiva pantalla.

Sovint parlem de desconnectar el mòbil per connectar amb les persones amb qui compartim, per exemple, taula. Potser també hauríem de desconnectar-lo per connectar amb nosaltres mateixos, per saber estar amb nosaltres mateixos.

Les onades de calor han matat la canícula?

Aquest estiu ha estat el més calorós que recordo haver viscut, i patit, mai. No sé què diuen les dades empíriques i científiques de temperatures, humitat i sensació de xafogor, però la meva sensació i vivència ho corroboren: dies tòrrids amb alenades d'aire calent i nits amarades de suor que ni el ventilador apaivagava. I parlo de l'estiu quan encara no s'ha acabat, i tenint en compte que la primavera ja ens va brindar dies i nits tòrrides.

Dies enrere em va venir al cap una paraula que ja em semblava que havíem oblidat, gairebé arraconada al diccionari: canícula. Recordo que anys enrere era una paraula que es feia present als informatius, a la televisió i a la ràdio, parlant d'aquell fenomen i període fix i previsible, marcat al calendari entre mitjans de juliol i mitjans d'agost, quan el país s'aturava sota una calor constant però, aleshores, suportable.

Ara la meva impressió és que parlem més d'onades de calor que de canícula. Ja no es parla de la canícula d'estiu, del període regular de quatre setmanes, sinó d'episodis meteorològics excepcionals, agressius, abrasius, i cada vegada més freqüents. Aquest canvi de vocabulari reflecteix directament l'impacte perceptiu i tangible del canvi climàtic sobre el nostre territori i sobre el nostre cos. 

Les onades de calor ja no respecten el marc temporal de la canícula tradicional: arriben abans d'hora, sovint al juny, s'allarguen fins ben entrat el setembre, i s'encadenen les unes amb les altres amb prou feines uns dies de treva. Així és com el vell concepte de canícula ha quedat eclipsat i desplaçat per les onades de calor, en una realitat on allò que abans era l'excepció s'ha convertit en la norma, i la calor ha deixat de ser una condició estacional per convertir-se en una condició permanent.

Les onades de calor també són, naturalment, carn d'informatiu, com ho era anys enrere la canícula, però ara venen acompanyades d'alertes de protecció civil, de protocols d'actuació i de mesures de prevenció. La calor ja no és notícia: és emergència.

Segurament deu ser perquè em faig gran, però enyoro aquells estius en què la canícula era un període de calor suportable que podies combatre capbussant-te a l'aigua, bé del mar, bé d'una piscina, o llepant un gelat. Ara el gelat es fon abans que no el puguis llepat del tot.

Minuts Musicals de versions amb "I Will Always Love You"

Dies enrere va morir una de les grans veus de la música en general, i de la música country en particular, la de l’estatunidenca Dolly Parton. Amb la seva mort desapareix una de les grans figures de la música popular nord-americana, però, com sempre, ens queda la seva música. I entre les seves grans cançons, avui en voldria destacar especialment una: "I Will Always Love You",  una cançó que va arribar fins a tres vegades al número 1 de les llistes d’èxits.

Avui trenco la dinàmica dels "Minuts Musicals" d’aquest any, dedicats a cançons diferents que comparteixen títol, per recuperar els "Minuts Musicals de versions" i retre homenatge a Dolly Parton.

Dolly Parton va escriure aquesta cançó l’any 1973, quan va decidir deixar la seva col·laboració amb el programa televisiu "The Porter Wagoner Show", on havia treballat durant set anys al costat de Porter Wagoner, el seu mentor i company musical. "I Will Always Love You" va ser la seva manera de dir-li adéu i agrair-li tot el que havien compartit professionalment.

Un any després, el 1974, la cançó es va enfilar, per primera vegada, al número 1 de les llistes d’èxits, i el mateix va passar amb una nova gravació de Dolly Parton l’any 1982. La tercera vegada que aquesta cançó va arribar al capdamunt de les llistes d’èxits va ser l’any 1992, amb la veu de Whitney Houston, que, com Dolly Parton, també va ser actriu a més de cantant, i que la va enregistrar per a la pel·lícula "El guardaespatlles",  protagonitzada per ella mateixa i per Kevin Costner. La versió de Whitney Houston va passar catorze setmanes al número 1 del Billboard Hot 100 i es va convertir en un dels grans èxits de la història de la música, eclipsant fins i tot l’original de Dolly Parton.

"I Will Always Love You" va ser una cançó escrita com un comiat que, avui, ens permet precisament acomiadar Dolly Parton, recordant la seva veu i el seu talent amb una de les seves grans cançons.

Perquè, encara que ella ja no hi sigui, sempre estimarem la seva música. DEP.

Passeig endins

Dies enrere parlava del passeig marítim de Sant Antoni de Calonge com l'aparador del poble costaner que és, un atribut comú a tots els passeigs marítims de tots els pobles costaners.

També podríem entendre que el passeig marítim, en aquests casos i seguint amb l'exemple de Sant Antoni de Calonge, és l'escenari principal d'un teatre on, sobretot durant aquests mesos més calorosos, s'hi representa una obra coral titulada "Vacances d'estiu".

En aquest teatre hi passa, si fa o no fa, el mateix que amb els teatres o auditoris quan volem comprar les entrades per a una obra o un concert: la platea i les llotges estan dividides en diferents sectors i pintades de colors en funció del preu de la butaca, essent naturalment més cares les més properes a l'escenari i més barates les més llunyanes, tant per distància com per alçada.

Si agaféssim el plànol de la trama urbana de Sant Antoni de Calonge i el pintéssim per sectors, podríem graduar-lo en funció de com de lluny o de prop els habitatges es troben de l'escenari. La primera línia de mar, naturalment, és la més cotitzada, tant pel preu de compra com de lloguer, ja que és la que ofereix la vista més privilegiada, no només al passeig marítim, l'aparador i escenari principal, sinó sobretot del mar.

De fet, aquesta primera línia de mar també forma part de l'escenari: els seus balcons generosos permeten a qui s'hi està no només veure el passeig, sinó també ser vistos des del passeig per qui hi passeja.

És clar que, com amb algunes obres de teatre, no tota l'acció passa dalt de l'escenari: part de la trama a vegades es trasllada a la platea, i pobles costaners i turístics com Sant Antoni de Calonge no en són una excepció. Passeig endins, més enllà de la primera línia de mar, també hi bull molta activitat, sobretot aquella relacionada amb la manutenció dels milers de persones que s'allotgen en innumerables apartaments i parcel·les de càmping: fleques, alguns dies amb llargues cues per fer-se amb el pa de cada dia i el croissant esporàdic, carnisseries i supermercats.

També es pinten de color les zones d'aparcament: de blau i de pagament les més properes al passeig i la platja, de blanc i gratuïtes les més llunyanes. Al pic de la temporada turística, i especialment els caps de setmana, cercar aparcament prop de la platja és missió impossible: o pagues, si tens sort i trobes un forat a la zona blava, o camines. Però val la pena, perquè al final de la caminada, quan per fi conquereixes un tros de platja i et capbusses al mar, ja ets dalt de l'escenari i, finalment,  formes part de l'espectacle...