Fer d'avi

Fa unes quantes setmanes vaig trobar-me pel carrer el pare d'un bon amic meu, possiblement el nonagenari més en forma que conec. No ens vam saludar, simplement, sinó que ens vam aturar i vam parlar, sobretot, de les cataractes, operació de la que, paradoxalment, jo li porto anys, forces anys d'avantatge. Per unes circumstàncies que ara no venen al cas, jo ja fa anys, uns quants lustres, que estic operat de cataractes.

Després de parlar d'ulleres progressives vaig comentar-li que, cataractes a banda, compartíem la condició d'avi i, aquí ell, que és més experimentat amb més de vint anys d'avantatge, em va deixar anar una frase que, per més simple i lògica que sembli, aquests dies he viscut en tota la seva dimensió: no és el mateix ser avi que fer d'avi.

Fa mig any que soc avi; el primer dia que vaig ser-ho el recordaré tota la vida, o si més no fins que tingui memòria. El trajecte de matinada amb cotxe, exercint de pare-taxista, per convertir-me en qüestió d'hores en avi, un nou estatus fins aleshores desconegut del que no tenia més evidència empírica que aquella meravellosa criatura petita acabada de néixer; un naixement que, sense esperar-ho, va fer créixer una nova llavor, un nou jo, dins meu de la qual no en vaig ser conscient fins aleshores: la condició d'avi.

Ser avi, lluny de fer-me sentir vell, ha estat una nova injecció de vitalitat, sumant més motius per viure i gaudir de la vida, afegint més pes a la balança de les ganes de viure, fent de contrapès a les penes i les tristeses, que també hi són ja que inevitamblement també formen part de la vida.

Fa mig any que soc avi, condició que llueixo amb orgull ensenyant les fotos del menut de la família a amics, coneguts i saludats; i a banda de ser avi, aquests darrers quinze dies he fet un primer curs intensiu de fer d'avi, ja que el menut ha estat a casa, juntament amb la seva mare, i ha estat en aquests dies que he experimentat, en cos i ànima, i amb totes les meves limitacions d'avi novell, la diferència entre ser avi i fer d'avi que em comentava aquell avi experimentat, el pare nonagenari d'un bon amic meu.

Veient com el menut de la família va descobrint el món, me n'adono com jo mateix, alhora, en vaig descobrint un altre, de món, un món interior, un "jo avi" que als meus ulls és tan desconegut, i alhora apassionant, com desconegut i apassionant és el món que va descobrint cada dia el meu nét.

Summer. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Summer".

La cançó de War, publicada el 1976, és una cançó amb aquell so soul i funk tan característic del grup, que evoca els dies llargs, la calor i aquella manera de viure l'estiu sense presses, gaudint de les petites coses.

La de Calvin Harris, del 2014, és una cançó de pop electrònic i dance que parla d'un amor d'estiu intens, amb tota l'energia i l'optimisme propis d'aquesta època de l'any en què sembla que tot sigui possible, slhors ur fugaç.

Dues cançons que comparteixen títol, "Summer", que des d'estils i temps diferents, ens transporten a una mateixa estació: l'estiu, aquella que associem a la calor, les vacances i els records que generalment perduren més temps que el mateix estiu.

La foguera de Sant Joan

D'entre els records de la meva infantesa hi ha la foguera de Sant Joan que, en la revetlla que celebràvem i compartíem alguns veïns i veïnes, enceníem ben a prop de casa, al barri de Pont Major. Aquella foguera, com tantes altres de tants altres carrers de barris, pobles i ciutats, s'anava formant i anava creixent dies abans de la revetlla, amb fustes i andròmines que hi anàvem acumulant i, naturalment, s'anava vigilant, especialment per part dels més grans, per evitar que algun espavilat hi calés foc abans d'hora.

Per la revetlla de Sant Joan ens hi aplegàvem al voltant grans i petits, entre corredisses, petards, coets, mossegades de coques i, els grans, brindis amb cava. Des del balcó de casa podia veure créixer aquella foguera que la nit més curta de l'any veia cremar des del carrer. No recordo quan vam deixar de fer aquella foguera: segurament quan es va urbanitzar aquell tros de carrer, segurament quan es van estrènyer, lògicament, les mesures de seguretat, segurament perquè la mainada ens vam anar fent grans i la revetlla de Sant Joan ens conduïa a altres contrades, amb altres companyies; segurament per tot plegat.

Tampoc tinc constància que cap d'aquelles fogueres de Sant Joan de sota casa quedés immortalitzada en alguna fotografia familiar; caldria repassar les caixes de fotos de casa, o de casa d'algun veí.

Ahir a la nit cap foguera va il·luminar les ninetes dels meus ulls...

El que sí queda és el record, potser cada vegada més vague, menys intens, d'un foc immens que presidia un moment d'alegria, de diversió i rauxa, i la nostàlgia d'un temps i d'unes celebracions que ja no tornaran.

Cucurella, de blanc

Quan el seleccionador espanyol de futbol, Luis de la Fuente, va donar la llista de convocats per al Mundial 2026 es va produir un fet històric en no convocar cap jugador de la plantilla del Real Madrid. Abans del debut de La Roja al Mundial, contra Cap Verd, el Real Madrid ho va esmenar anunciant, oficialment, el fitxatge del català Marc Cucurella, amb passat blaugrana, que fins aleshores era jugador del Chelsea FC. Tot i no haver disputat cap partit amb el Real Madrid, tot i no haver-se vestit, encara, oficialment, amb la samarreta merengue, el club ja pot parlar de la selecció espanyola en primera persona, a través de Marc Cucurella.

El seu fitxatge ha generat cert rebombori entre la "culerada", no només per la seva condició de català, sinó sobretot per la seva condició de jugador del planter del Barça. És clar que el seu cas, per a mi, no té res a veure amb Figo, ni amb Joan Garcia; té més a veure amb Laudrup o, potser encara més, amb Albert Celades, ja que si Cucurella no va progressar al Barça, amb el primer equip amb prou feines va jugar un partit, és perquè el mateix Barça, pels motius que siguin, no va voler: no en va, el va cedir fa vuit anys i en cap moment ha tingut la intenció de recuperar-lo.

És a dir, des de la seva sortida del Barça, i malgrat la seva evident progressió com a jugador, Eibar, Getafe, Brighton i Chelsea, ni la direcció esportiva ni cap entrenador del Barça l'ha reclamat.

Davant aquest panorama, Cucurella ha triat prioritzant, com és lògic, els seus interessos, i en la seva progressió fitxar per un club com el Real Madrid suposa pujar un graó més i tenir la possibilitat de guanyar més títols, a banda de més diners. I si el Barça, a banda de mostrar-li la porta de sortida, en repetides ocasions no hi ha mostrat interès, que ara ens escandalitzem perquè un jugador que ha passat pel futbol base fitxi pel Real Madrid potser respon més al risc que hi triomfi, quan hauria pogut triomfar a casa nostra. És clar que aquest retret, en cas de produir-se, caldria fer-lo més a la direcció esportiva del Barça que no al propi jugador.

Ell, simplement, vetlla per la seva carrera, tal com va fer l'any 2012 quan, després de sis anys al futbol base del RCD Espanyol, va passar-se al futbol base del Barça.

Els aficionats sentim els colors i els hi som fidels, a les verdes i a les madures, i a vegades exigim el mateix als jugadors, però no tots els jugadors són aficionats, ni es mouen, només, per la fidelitat a uns colors. Cucurella vestirà de blanc, i els culers el que li desitgen és que, sobretot i a ser possible, s'hi quedi, en blanc...

Fins a 33 anys! Entrevista a Engràcia Bramon Ayats

Avui dia, les trajectòries dels i les mestres a les escoles són de períodes més curts que anys i dècades enrere: hi ha més mobilitat, i també més possibilitat de fer-la, ja que hi ha més escoles.

Dècades enrere era més habitual trobar mestres que comptaven per dècades la seva dedicació a la mateixa escola, fins al punt que veien passar famílies senceres, generació rere generació, tenint alumnes els pares dels quals ja els havien tingut, també, d'alumnes.

Aquest va ser el cas de la mestra Engràcia Bramon Ayats, tota una referent per a diverses generacions d'alumnes de l'Escola Montserrat de Sarrià de Ter i, tot i que fa més de deu anys que es va jubilar, la seva empremta i el seu llegat, després de 33 anys de dedicació, encara segueixen vius i presents dins i fora de la comunitat educativa del poble. Un bon exemple de la petjada que ha deixat al poble va ser l'honor que va tenir, una vegada jubilada, de ser pregonera de la Festa Major.

De la seva trajectòria a l'Escola Montserrat de Sarrià de Ter i de molt més en vam parlar amb l'Engràcia, mesos enrere, en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

Vozinha

Es diu Josimar José Évora Dias, tot i que futbolísticament se'l coneix com a Vozinha, i va ser el responsable que la selecció espanyola de futbol no passés de l'empat a zero en l'estrena del Mundial 2026 contra una de les seleccions mundialistes debutants: Cap Verd. No en va, aquest veterà porter va ser escollit el millor jugador del partit.

Amb quaranta anys acabats de fer, Vozinha, que juga el seu primer i, possiblement, darrer Mundial, és el setè jugador més gran que disputa aquesta Copa del Món; fa més de catorze anys que defensa la porteria de la selecció de Cap Verd, amb la qual ha jugat uns noranta partits. A nivell de clubs, a banda d'alguns del seu Cap Verd natal, ha jugat en equips d'Angola, Moldàvia, Xipre, Eslovàquia i Portugal; actualment és porter del Grupo Desportivo de Chaves, de la Segona Divisió portuguesa.

Vozinha va fer aturades de mèrit que li van permetre mantenir la porteria a zero, frustrant, juntament amb el pal i la seva atapeïda defensa, els atacs d'una selecció espanyola poc inspirada i, fins a l'entrada de Lamine Yamal, sense gaire desequilibri. I per bé que l'entrada de Lamine va aportar alguna espurna, el seu joc no va brillar com s'esperava i no va poder revolucionar el partit.

Vozinha va impedir que la selecció espanyola sumés els seus primers tres punts, i encara bo, pels interessos de La Roja, que l'altre partit del grup també va acabar en empat, de manera que les opcions de classificació per als setzens de final encara estan intactes.

La selecció espanyola jugarà contra Aràbia Saudita diumenge a la nit i aquest partit sí que l'ha de guanyar si no vol començar a complicar-se la vida. I, naturalment, pot encomanar-se a Vozinha, que hores més tard, la matinada de dilluns, s'enfrontarà amb Cap Verd contra Uruguai, les teòriques favorites per classificar-se directament com a primera i segona del grup.

Començar amb un empat no és un mal resultat: al Mundial 2010 la selecció espanyola va començar perdent el primer partit i es va alçar amb la Copa del Món en el darrer i definitiu; el que ningú esperava és que l'empat fos contra la selecció de Cap Verd. En tot cas, en aquestes competicions la clau és anar de menys a més, anar greixant l'equip partit rere partit, i més en un Mundial tan llarg com aquest.

Pel que fa a Vozinha, de moment amb un sol partit ja s'ha guanyat uns quants titulars i portades, estampant el seu nom a la història del futbol en general, i dels Mundials en particular. I és que més enllà de les estrelles, en aquestes competicions també brillen jugadors més modestos, autèntics obrers del futbol.

El Mundial més gran de la història?

Avui, 15 de juny, la selecció espanyola debuta en el Mundial 2026 contra la de Cap Verd, a Atlanta. El debut de «la Roja» arriba enmig d'un campionat que els organitzadors i molts mitjans de comunicació no es cansen de qualificar com el més gran de la història. Certament, en part, ho és, almenys en xifres: és la primera edició amb 48 seleccions, setze més que en l'anterior format, i amb 104 partits repartits en 39 dies i tres països, Estats Units, Mèxic i Canadà. Rècords absoluts en tots els sentits quantitatius.

Però el més gran de la història, és també el millor? Aquí ja no hi ha tanta unanimitat. Que hi hagi més seleccions no significa, necessàriament, que hi hagi més qualitat. De fet, l'ampliació de 32 a 48 equips ha obligat a repensar el format de la fase de grups, amb 12 grups de quatre i una classificació que inclou els vuit millors tercers, una fórmula que, sobre el paper, sembla més un embolic que una millora.

Personalment, penso que un Mundial amb tantes seleccions és excessiu, sobretot quan ja existeixen fases de classificació prèvies que haurien de garantir que les seleccions presents són, realment, les millors de cada confederació. Una cosa és que hi hagi més seleccions, i una altra ben diferent és que hi hagi les millors seleccions. La qualitat del joc, al final, no la determina el nombre de participants, sinó el nivell de qui hi juga. I això ho dirà el camp, no la FIFA.

Sigui com sigui, avui Espanya s’estrena contra Cap Verd, i «la Roja» hi arriba com una de les seleccions favorites per al títol, tot i que potser no la principal: aquest honor sembla reservat a França, però en una competició tan llarga i amb tantes seleccions com aquesta, qualsevol previsió és excessivament agosarada. El Mundial més gran de la història ja ha començat i, encara està per veure si serà, també, el millor o un dels millors.

Without You. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Without You".

La de Badfinger, publicada el 1970, és una cançó que parla de la pèrdua i de la impossibilitat d'imaginar la vida sense la persona estimada. Amb una aparent senzillesa, transmet una tristesa profunda que explicaria per què ha acabat convertint-se en un clàssic versionat per tants artistes.

La d'Avicii, del 2017, transforma aquest mateix sentiment en una cançó més lluminosa i enèrgica. Aquí el "sense tu" no és tant un lament, sinó una afirmació de supervivència: continuar endavant, malgrat l'absència.

La de David Guetta, del 2011, que es mou en el terreny de la música electrònica, parla d'una dependència emocional gairebé absoluta, d'aquella sensació que tot perd sentit quan l'altra persona no hi és.

La de The Kid LAROI, del 2022, més directa i contemporània, retrata una ruptura marcada per la nostàlgia, el desencís i la dificultat de deixar enrere una relació.

Quatre "Without You" que ens recorden que un simple "sense tu" pot amagar moltes coses: tristesa, nostàlgia, dependència o la voluntat de tirar endavant.

Lleó XIV, el mirall de les nostres contradiccions

El Papa Lleó XIV, durant la missa de Corpus que va fer a la Plaça Cibeles de Madrid, va pronunciar una frase, una sentència, que va cridar especialment l'atenció: "Ningú pot agenollar-se davant el Senyor i menysprear el germà." És una frase contundent, carn de titular, sense escapatòria possible: és una d'aquelles frases que et posen davant del mirall de les teves pròpies contradiccions i no et deixen mirar cap a un altre costat.

Jo, que soc agnòstic i no m'agenollo davant el Senyor, podria no sentir-me interpel·lat per aquesta frase i, no obstant, me'n sento. M'explico: la lectura més immediata de la frase apunta a aquelles persones manifestament religioses i creients, fidels servents de l'Església i dels seus valors, que al mateix temps menyspreen les persones migrades, sembren discursos d'odi i construeixen fronteres on l'Evangeli hi construiria ponts. No ens costaria gaire posar-hi noms de persones i de partits polítics. Però seria massa còmode quedar-nos aquí, assenyalant els altres. 

La frase ens l'hem d'aplicar cadascú de nosaltres, en les nostres pròpies contradiccions: les que hi ha entre el que creiem íntimament i el que diem que creiem, també entre el que pregonem i el que fem realment. I l'hem d'aplicar, també, a la mateixa Església, quan, per exemple, menysprea les víctimes d'abusos sexuals o quan ignora el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos.

Ara que el Papa és a Catalunya, la frase cobra també una dimensió local. No es pot valorar la diversitat cultural i al mateix temps menysprear una llengua, el català, que és oficial, viva i d'ús comú. No es pot fer gala de la fraternitat i ignorar la realitat lingüística i cultural d'un poble. La frase del Papa, llegida en clau catalana, diu el mateix que en qualsevol altra clau: qui proclama uns valors, ha de viure'ls.

Al capdavall, la grandesa d'aquesta sentència és que no admet excepcions ni categories. Agenollar-se davant el Senyor, o fer gala dels valors de solidaritat i fraternitat, implica una coherència que no es pot seleccionar a la carta. I aquesta coherència no és una qüestió de perfecció, sinó de compromís: el compromís honest d'intentar ser allò que diem que som, sabent que no sempre ho aconseguirem, però sense deixar d'intentar-ho, mentre anem gestionant, com podem, les nostres pròpies contradiccions.

El Papa Lleó XIV ens ha fet de mirall de les nostres pròpies contradiccions; possiblement ell, quan s'hi mira cada matí, hi veu les seves...

L'últim ball de Xavi Pascual?

Quan Xavi Pascual va arribar al Barça de bàsquet a mitjans d'aquesta temporada, ho va fer amb l'etiqueta de salvador: l'home que havia de recuperar un equip erràtic, especialment a l'Eurolliga, i trencar una sequera de títols que s'allarga ja tres temporades. L'inici va ser esperançador, però la prematura eliminació a la Copa del Rei i a l'Eurolliga, sumada a la impossibilitat del club per fer recanvis davant les lesions, van precipitar l'anunci que no seguirà la propera temporada, seduït pels cants de sirena de Dubai. Així que Xavi Pascual ja sap que té els dies comptats al Palau Blaugrana, i la pregunta és si aquests dies li donaran per aixecar un títol.

Perquè el context, ara mateix, és més favorable del que semblava fa unes setmanes. Després d'un darrer partit de la lliga regular desastrós, tancat amb una sonora xiulada del públic, el Barça ha reaccionat i ha guanyat, amb una notable millora del joc, la primera eliminatòria del play-off contra un combatiu UCAM Múrcia, plantant-se a les semifinals de la lliga ACB amb un aire diferent, més sòlid i, possiblement, més esperançador.

El camí, a més, s'ha fet inesperadament més planer. Les semifinals les havia de jugar, teòricament, contra el Real Madrid, líder de la lliga regular. Però l'equip blanc ha caigut, contra tot pronòstic, davant el vuitè classificat, el Tenerife, en una eliminació tan sobtada com històrica, que culmina una temporada negra per al conjunt de Scariolo, en aquesta, també, segona etapa al club blanc, que ha perdut les finals de la Supercopa, la Copa del Rei i l'Eurolliga. Ara serà el Tenerife qui s'enfrontarà, a partir de demà, al Barça a les semifinals.

Sabem que Xavi Pascual no seguirà la propera temporada. El que no sabem és si aquestes semifinals seran el seu darrer ball amb el Barça, o si el destí li reserva uns dies més, els d'una final, per acomiadar-se com mereix: amb un altre títol a les mans. El camí sembla més planer, però en realitat és costerut, fa pujada, i pel camí es trobarà tot un matagegants!