"The Kid"

Tants anys veient el pòster, tota una icona fins i tot més enllà del cinema, i fins aquesta setmana encara no havia vist la pel·lícula! Quantes coses tenim, encara, a la llista de coses pendents? Pel·lícules per veure, llibres per llegir, destins per trepitjar, museus per passejar... No ho podem abastar tot, algunes vegades per qüestió de temps, d'altres per qüestió de diners, d'altres per ambdues coses o, simplement per deixar-ho per després...

Ja fa anys que vaig assumir que no podré abastar tot el que voldria, que potser no trepitjaré mai Nova York, ni veuré la Gioconda, ni em llegiré les obres completes (ni les incompletes) de William Shakespeare, ni tan sols, possiblement, tots els llibres de la meva modesta biblioteca domèstica... Ja fa anys que vaig assumir que seran més les coses que no hauré fet que les fetes, i que tampoc passa res, que el balanç cal fer-lo amb les coses fetes, que també són moltes, tot i que no sempre els hi donem el mateix valor que a les pendents.

I ara, a la llista de coses fetes ja hi és haver vist la pel·lícula "The Kid", de Charles Chaplin, que es va estrenar fa més de cent anys! I no diré allò que tot i fer cent anys la pel·lícula destil·la molta actualitat, però és que s'ha de reconèixer que cent anys després la pel·lícula destil·la molta actualitat: determinisme social, pobresa hereditària, habitatge precari...

És curiós com funciona el llenguatge cinematogràfic, i és que veient la pel·lícula de seguida resulta intranscendent que la pel·lícula sigui en blanc i negre i, sobretot, que sigui muda: t'atrapa igualment! I és clar, tafaner com sóc em va agradar descobrir (ja ho sé, vaig tard!) que l'actor que va interpretar el vailet,  Jackie Coogan, més de cinquanta anys després interpretaria el paper de l'oncle "Fester" de la mítica sèrie "La família Addams"!

Ja he vist "The Kid", una cosa menys; quan assumim que la nostra vida inevitablement serà incompleta, que no podrem fer-ho ni tenir-ho tot per més coses que fem i per més coses que tinguem, és quan més valor prenen les coses que fem i les coses que tenim, que la qüestió és gaudir del que tenim i fem més que lamentar-nos del que, possiblement, mai abastarem: ni la nòmina de Gerard Piqué ni la "llicència per edat" del Parlament, ni que sigui amb el sou d'uixer!

A les properes, en blanc

Ja ho he decidit. A les properes eleccions al Parlament de Catalunya votaré en blanc. Votaré en blanc perquè no em vull abstenir; votaré en blanc, i no nul, perquè vull que el meu vot sigui vàlid (altra cosa és si serà útil...). Votaré en blanc perquè no vull que el meu vot no se'l quedi ningú, cap partit, cap parlamentari.

M'és igual quan es convoquin, si quan toca o si s'avancen. Votaré en blanc, agafaré el sobre i l'introduiré a l'urna sense cap papereta de cap partit, de cap dels que he votat alguna vegada, de cap dels que no he votat mai, de cap dels que tenen representació parlamentària, de cap dels que no. Res, cap papereta, només el sobre, un sobre orfe de qualsevol sigla.

I si us pregunteu si aquesta decisió és pel tema aquest de la vergonyosa "llicència per edat" del Parlament de Catalunya, doncs sí, però no només. Aquest tema ha estat la gota que ha fet vessar el got, el meu got, i és que ja en tinc la pipa plena de tanta pantomima política.

Tip que els titulars dels mitjans, quan afortunadament ens mostren les vergonyes dels nostres polítics i del nostre sistema polític, siguin els detonants de decisions que haurien de prendre's des de la pròpia política.

Ja va passar amb el cas de l'assetjament sexual d'un alt càrrec del govern, que ningú va assumir responsabilitats (destitució, dimissió) fins que el tema va esclatar als mitjans. I ara altra vegada els partits fan l'orni, primer, i després s'apressen a fer grans proclames (tan grans com buides) interpel·lant a la responsabilitat i la transparència quan Twitter els crema als dits. Pura hipocresia ("simulació de qualitats i sentiments").

Estic tip de tanta hipocresia, de tanta comèdia, de tanta lluita caïnita, de tanta escenificació i tan poca versemblança. Estic enfadat i decebut. Possiblement més decebut que enfadat.

Així que si, ja ho he decidit i ho deixo escrit ara i aquí per a no oblidar-me'n. A les properes eleccions al Parlament de Catalunya votaré en blanc.

Uixer

"Empleat subaltern encarregat del servei de sessions d'un tribunal, de certes assemblees, etc.", així defineix el diccionari la paraula uixer, que qualsevol dia d'aquests potser ens trobarem al Wordle. 

Uixer, és del que hauria de treballar , i no educador social. No sé com no vaig tenir la visió: si al seu dia vaig passar de ser un jugador més aviat dolent de bàsquet a àrbitre, al primer revés de la política m'hauria d'haver fet uixer. Ara cobraria més, molt més, del que cobro i tindria una prejubilació daurada!

Altra vegada manca de visió, però què voleu, entre l'estigmatisme, la hipermetropia i la uveïtis idiopàtica crònica és normal que no vegi l'oportunitat, tot i que és cert que ni la vaig tenir, ni la vaig buscar.

Aquesta "llicència per edat" del Parlament de Catalunya que el diari Ara ha destapat és de mal explicar i justificar ara i quan, a l'any 2008, es va prendre la mesura, per més que les circumstàncies aleshores fossin diferents.

I és que, més enllà de la morterada del cost d'aquest privilegi laboral, el problema és el concepte: cobrar una nòmina a canvi de no treballar, a canvi de res! I fa mal que això es fes, i faci, amb diners públics i en el marc d'un ens públic que, com el govern, hauria de ser exemplar i escrupolós en la gestió del diner públic. 

I per si no fos prou la indignació pel cost i pel concepte també resulta inquietant, per dir-ho d'alguna manera, que no n'hàgim sabut res fins catorze (catorze!) anys després. Perquè quan es va aprovar ningú se'n va fer ressò? Ho haguéssim acceptat llavors? Em sembla que no...

I ara que ha sortit a la llum els partits es fan els suecs, se'n renten les mans i es fan els sorpresos com si no anés amb ells... Doncs sí, va amb ells, amb els que han presidit la mesa del Parlament o n'han format part, i amb que no. Bé que s'ha d'aprovar, no, el pressupost del Parlament? Ara tots els partits amb representació parlamentària s'escandalitzen però l'escàndol és el seu silenci (ignorant, interessat o còmplice) d'aquests anys.

Amb exemples com aquest pren sentit l'expressió "classe política", i amb un exercici gens dissimulat de demagògia és ben lícit que els i les catalanes ens queixem que "el Parlament ens roba!".

Uixer, hauria d'haver estat uixer... 

El Wordle de cada dia

Sóc més dels Beatles que dels Stones, més dels The Clash que dels Sex Pistols, més del Wordle que del Paraulògic!

No és que m'hagi enganxat al Wordle, simplement m'agrada jugar-hi i diria que són, en el meu cas, tres els motius que, des que el vaig descobrir dies enrere, hi dediqui uns minuts cada dia:

1. Puc completar-lo, guanyar si voleu.
Desvetllar o no la paraula en els sis intents no només depèn del molt o poc lèxic que un conegui, ja que les pistes que el joc et dóna en cada paraula, en cada intent (lletra i posició encertades, lletra encertada o lletra descartada) fan, per mi, més interessant i assequible el joc. I com que és més fàcil descobrir (més per deducció que per encert) la paraula (i per tant guanyar) em genera menys frustració o, encara millor, zero incrustació.

2. Em recorda el Mastermind.
Havíeu (o heu) jugat al Mastermind? Jo sí, entre finals dels anys vuitanta i principis dels noranta me n'havia fet un tip. En el joc s'havia d'endevinar una sèrie de quatre fitxes en la que que es podien combinar fins a sis colors, i a cada intent qui havia preparat la combinació amagada responia en funció de si la posició de cada fitxa es corresponia amb el lloc i el color, el color o cap de les dues coses. Com que la mecànica és la mateixa, si m'agradava el Mastermind m'agrada el Wordle. Així de senzill...

3. Quan acabes la partida diària tens ganes de més.
Endevinar (o no) la paraula és qüestió de minuts, no de tot el dia. Naturalment depèn de la dificultat de la paraula i del camí que t'hi porta, però en general la partida sol durar uns minuts, tot i que no hi ha més límit de temps que les 24h del dia. I quan s'acaba la partida, no sé vosaltres, jo tinc ganes de més, voldria que el joc me n'oferís una altra, i precisament que no ho permeti fins l'endemà per mi és part de la seva gràcia; és com si el joc em digués, "ara que ja has jugat estigues per altres coses, que demà ja tornarem." I aquest missatge, en una època en què les xarxes socials i les aplicacions mòbils volen que ens hi enganxem hores i hores, em sembla molt noble i molt potent.

Així que sí, que com si fos l'oració o la meditació diària, fa dies que faig el Wordle de cada dia... 

Minuts Musicals localitzats a Calgary

Tu em dius Calgary '88 i jo et dic Alberto Tomba!
És evident que els Jocs Olímpics de Calgary 1988 van donar per a molt més, però Alberto Tomba va ser, per mi i sembla que per moltes persones, el referent d'aquells jocs, com Carl Lewis amb Los Angeles 1984...

I no va ser, en el meu cas, fins al 2011 quan, gràcies als Antònia Font, Calgary '88 va tornar a la meva vida en forma d'una meravellosa cançó en la que és impossible no pensar en la història d'amor de dos patinadors russos, que no representaven Espanya, i que com Alberto Tomba també es van fer amb l'or olímpic!

És la història d'Ekaterina (Katia) Gordeeva i de Sergei Grinkov que als 10 i 14 anys, respectivament, van començar a patinar junts, que van guanyar campionats del món i jocs olímpics i que l'any 1991 es van casar! A finals de 1995, en ple entrenament, ell es va desplomar i va morir sobre el gel. Sí, una història d'amor tràgica...

Sobre Calgary també ha cantat el grup Bon Iver...

"Ah, si pogués triar..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

Diuen els experts, els experts del cervell i cada vegada més també els experts del cor (del cor que a banda de sang sobretot batega amor), que el nostre cervell tria la nostra parella abans que el nostre cor se n'enamori; vés que l'enamorament no sigui la resposta irracional, i emocional, a la tria ja feta pel cervell...

Sense dubtar que la tria és nostra, partint de la base que el cervell (que tria primer) també ho és, podem considerar que, en aquesta i d'altres, som amos de les nostres decisions?

Fins a quin punt triem, ja no l'amor sinó altres qüestions, lliurement? Fins a quin punt pesen, en la nostra tria, altres factors ambientals, socials, familiars o culturals?

Fins a quin punt triem el que fem? I el que pensem?

Ja ens ho va dir, i advertir, Joan Fuster en un dels seus cèlebres aforismes:

"Ah, si pogués triar les meues indignacions!"

Pinotxos

De petit tenia una figura articulada de fusta de Pinotxo. El nas no li creixia, sempre el duia llarg, que la imatge que tenim del personatge sempre és amb el nas llarg, com si just en aquell moment hagués dit una mentida.

Fa anys que l'he perdut de vista, aquell Pinotxo, i sempre que en veig de semblants, reproduccions més grans o més petites en paradetes o botigues de joguines, penso en el que tenia de petit.

Quan nosaltres mentim, tant si ho fem de forma piadosa com vil, el nas no ens creix tot i que els experts en comunicació no verbal asseguren que el nostre cos i els nostres gestos igualment ens delaten, com ho fa el nas extensible d'en Pinotxo.

És clar que no sempre són prou evidents, aquests gestos, i la mentida, sempre més complexa i difícil que la veritat, sobreviu disfressada de veritat, com el llop amb pell de xai, que hi ha qui sublima en l'art de mentir.

No sempre s'atrapa abans un mentider que un coix, que com bé diu Joan Julibert al llibre "El poder de la mentida" (Edicions Saldonar, 2018) "la mentida només comença quan ens sabem enganyats, mai abans", i és possible que la nostra vida estigui farcida de mentides (encara i qui sap si mai) no revelades.

Avui acaparen l'actualitat dos presumptes (?) mentiders, l'excomissari Villarejo, que ha fet de la mentida, l'engany, el suborn i l'amenaça el seu "modus vivendi", i el tennista Novak Djokovic, que ha mentit més que jugat a tennis aquests dies. A banda de les mentides ambdós personatges comparteixen la sensació de sentir-se per sobre del bé i del mal, però és evident que no són intocables...

Per aquests tipus de mentiders, potser també per a nosaltres, aniria bé ser una mica Pinotxos i que el nas els delatés, per si no sabem veure ni llegir els gestos que ni les mentides dissimulen; és clar que aleshores tothom seria com Pinotxo, rarament ningú tindria el nas xato...

La "Brigada del Salabret"

Passejava l'altre dia per les deveses d'en Bru, un espai natural recuperat a Girona, situat entre el Ter i Domeny, al costat del pont de Fontajau. L'itinerari, en format via verda, permet allunyar-se prou de l'asfalt sense allunyar-se massa del brogit de la ciutat, i és espai de passeig i esbarjo de famílies, ciclistes, corredors, caminadors i passejadors de gossos.

Al llarg de l'itinerari, que tant es pot fer del dret com del revés, hi ha un aguait (l'altre dia hi vaig veure un bernat pescaire) i un mirador arran de riu; aquest circuit està connectat amb la via verda que prové de Sarrià de Ter, Sant Ponç i Fontajau, i que segueix cap a Domeny i el camí ral de Sant Gregori.

Passejava l'altre dia per les deveses d'en Bru i quan, camí del Passeig de la Devesa, passava per la passera que l'uneix amb Fontajau vaig veure com un noi i una noia, que caminaven desenes de metres més endavant, llençaven quelcom a la vora del Passeig de la Devesa, a la part de fora del mur. Quan vaig passar-hi vaig veure-hi una llauna de cervesa i una bossa de plàstic, i ells ja s'endinsaven, apressats, a la Devesa.

Els hagués dit alguna cosa de tenir-los més a prop?
Ja enfilat al cotxe, mentre em preguntava si els hi hagués cridat l'atenció, o no, vaig veure tota una estesa de brossa, molt ben ordenada, i tot de gent al voltant: la "Brigada del Salabret", una brigada de persones voluntàries que es dediquen a netejar de tot el que llancem, o va a parar, a les vores dels rius, rieres i marges, sobretot plàstics, envasos i, de fa uns mesos, mascaretes!

M'hauria agradat que la parella bruta, incívica i passota hagués vist que la seva merda no se la menja la terra ni la natura, que hi ha qui dedica el seu temps, voluntàriament, a recollir-la. 

Així va el món, hi ha qui embruta, hi ha qui ho neteja i hi ha qui s'ho mira...

El pitjor partit de Djokovic

És possible que, sinó ara amb l'Open d'Austràlia, Novak Djokovic sigui el tennista amb més tornejos de Grand Slam. Diuen que esdevindria així el millor tennista de la història...

Novak Djokovic ha estat i és notícia aquests dies per la seva agitada arribada a Austràlia per jugar-hi el primer Grand Slam, amb detenció, retenció, vista judicial i alliberament (per defectes de forma) inclosos, fent un pols sanitari, també diplomàtic, amb les autoritats locals.

Amb la seva polémica arribada a Australia, sense estar vacunat i declarant haver passat per un controvertit positiu, s'ha erigit en símbol de llibertat (la llibertat d'Ayuso) per molts anti vacunes, arribant quasi a (l'esperpèntica) beatificació per part de la seva família, alçant-lo a la categoria de màrtir. Algunes declaracions del seu pare i la seva mare, pel meu gust de vergonya aliena, penso que li han fet i fan un flac favor, tot i que veient-los entens més coses del caràcter altiu i xulesc de Djokovic, dins i fora la pista.

Djokovic potser guanyarà aquest partit, de moment ha salvat una bola, i veurem si salva la segona. Fins i tot, si finalment juga, pot guanyar el torneig. Djokovic, que sens dubte és un dels millors tennistes de la història, pot ser el que guanyi més Grand Slams, superant al talentós i elegant Roger Federer i al combatiu Rafa Nadal, però per més que tingui els números a favor per mi, i em sembla que per molta altra gent, no serà mai el millor tennista de la història perquè al tennis, com en l'esport en general, i de fet també en la vida, l'actitud també suma o, com en el seu cas, resta...

La nòmina de Gerard Piqué

De la nòmina de Gerard Piqué em sembla que, més que l'exorbitant quantitat (que també), el que ens molesta (inquieta, pertorba, indigna...) és que ell l'hagi publicat i sobretot que nosaltres l'hàgim vist.

Quan ens pensàvem que cobrava, Gerard Piqué? Com nosaltres? El que remou és veure l'evidència, la constància del fet, ja que el fet (que, com molts altres futbolistes o esportistes cobra molt, possiblement massa pel nostre gust) ja el sabíem. Veure-ho, constatar-ho amb una xifra concreta, no ens deixa tan indiferents com només saber-ho. És com posar-hi cara... 

I aquesta inquietud al veure la xifra de la nòmina de desembre de Gerard Piqué, corresponent a la meitat de la seva nòmina al Barça, ens desperta, almenys a mi, un aiguabarreig de sentiments i pensaments que van de l'enveja insana (ja els voldria cobrar jo, aquests diners, com a mínim un cop a la vida!) a la injustícia (i pensar que molts dels que l'admiren es desllomen treballant per una mísera nòmina, cas que en tinguin...) passant per la incomoditat de fer evident, de nou, les grans desigualtats que normalitzem...

Fos quin fos el motiu (respondre a una informació, o provocació?, d'un periodista)  agraeixo a Gerard Piqué que hagi tingut la desvergonya (o el valor, o la cara dura) de publicar la seva nòmina, perquè al veure-la poc o molt, qui més qui menys, ens ha remogut la consciència, encara que possiblement poc més...

Gerard Piqué ens ha mostrat la nòmina, però no tots els seus ingressos, que ja sabem que el diner crida el diner, i per això els rics cada vegada són menys i són més rics i la resta, vés quin remei, devem ser (els) rucs...