divendres, 26 de juliol del 2024

El deixondir-se a Castella. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

El deixondir-se a Castella

Manta amplària té Castella!
-sota els corbs no ho sembla pas.
Aquest porxo de Sigüenza
anuncia un dia clar.

Més amunt d'una mujada
hi ha una creu, com un espant.
La gebra és tan rosa i blanca
com una sembra de sal.

Corre el tren així un malastre
car apar que va rodant:
tota la terra que abraça
és sense arbre ni ull humà.

Ara, sí; hem vist dues noies!
Duien una gerra al cap
i una faldilleta airosa;
quin amor les hi tindrà,

quin amor, quina dolcesa
sense un magranê al costat.
Si una terra es veu moresca,
és la del pla castellà.

Més avant ja hi esmorzàvem
i tot era preguntar:
-sense senyal d'estimar-se,
com mengen tan blanc el pa?

Joan Salvat-Papasseit

dijous, 25 de juliol del 2024

L'ull del Pont: Pros i contres del desdoblament del bus urbà


A finals de 2023, el transport urbà que uneix Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis amb Girona va millorar substancialment gràcies a l'increment de la freqüència de pas dels autobusos de la Línia 6, que uneix els tres municipis pels barris gironins de Pedret i Pont Major i per Sarrià de Baix, i de la nova i desdoblada Línia 16, que els uneix pel barri gironí de Sant Ponç, passant per l'Hospital Dr. Josep Trueta, Sarrià de Dalt, el Pla de l’Horta, el Pla dels Vinyers i La Rasa.

L'increment de freqüència, a raó de la sortida d'un autobús cada quart d'hora de cada una de les dues línies (L6 i L16) de Girona cap a Sant Julià de Ramis, va representar, només en el primer mes de funcionament, un notable increment d'ús respecte del mateix període de l'any 2022, quan la freqüència era de cada mitja hora.

Segons dades de TEISA, l'empresa concessionària de les dues línies de bus interurbà, l'increment de viatges va ser de quasi el 24 %; mentre que entre mitjans de novembre i mitjans de desembre de 2022 es van registrar un total de 77.319 viatges (aleshores només de l'L6, que feia ambdós recorreguts), entre el mateix període de 2023 es van registrar un total de 95.575 viatges (entre les línies L6 i L16), és a dir, 18.256 viatges més, que representen un increment del 23,6%.

Aquests bons resultats del primer mes d'implantació de l'increment de les freqüències és una mostra evident que amb una millora del servei, la demanda creix notablement i, aleshores sí, el bus urbà pot esdevenir, per a molts desplaçaments dels veïns i veïnes de Girona, Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis, una alternativa real al transport privat.

Amb l’increment de les freqüències, els trajectes entre Girona, Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis es van desdoblar, creant la Línia 16. Si fins ara la Línia 6 feia un recorregut, per entendre’ns, circular entre Girona i Sant Julià de Ramis, passant a l’anada, per exemple, per Pedret i Pont Major, Sarrià de Baix fins Sant Julià de Ramis, i tornant per La Rasa, el Pla dels Vinyers, el Pla de l’Horta i Sarrià de Dalt, per seguir per l'Hospital Dr. Josep Trueta i Sant Ponç per arribar finalment a Girona, i viceversa, ara les línies L6 i L16 fan recorreguts lineals d’anada i tornada, sense passar per tots els barris.

Aquest desdoblament ha provocat, per exemple, que des del barri de Pont Major no es pugui arribar amb el bus urbà (L6) al CAP de Sarrià de Ter, el de referència per als veïns i veïnes de Pont Major, tampoc fins a l'Hospital Dr. Josep Trueta. El mateix passa per als veïns i veïnes de Sarrià de Baix, ja que la darrera parada, i més propera al CAP de Sarrià de Ter, de l’L6 és la de la Biblioteca Emília Xargay, situada  a uns 700 metres i deu minuts a peu.

D’altra banda, els veïns i veïnes dels barris de Sarrià de Dalt, el Pla de l’Horta i el Pla dels Vinyers no poden arribar amb l’L16, per exemple, fins a l’Ajuntament de Sarrià de Ter, o fins a l’Institut Narcís Xifra i Masmitjà, al barri de Pont Major, en cas que hi estudiïn, per exemple, un cicle formatiu.

Sense recular en les millores fetes, i amb l’evidència que una millora notable del servei n’incrementa l’ús, caldria reajustar els trajectes de les línies L6 i L16 per a millorar la mobilitat i garantir un millor accés amb transport públic als diferents barris i serveis. Perquè cada viatge que guanya el transport públic, ara ja ho sabem i les dades ho demostren, és un viatge menys en transport privat.

Article publicat al número 118 de la revista Parlem de Sarrià.

dimecres, 24 de juliol del 2024

La revista Som del Pont, a Televisió de Girona


Fa aproximadament un mes la revista Som del Pont va sortir de la impremta i, en qüestió de dies, vam repartir-la per totes les llars del barri de Pont Major de Girona.

El camí per veure-la publicada, per tenir-la en paper entre les mans, no va ser fàcil, més aviat va ser com una contrarellotge, però finalment, i feliçment, vam tenir la revista en el termini previst, uns dies abans de la Festa Major del barri, i vam poder-la distribuir a temps.

El camí d'aquest primer número una vegada publicat, ha estat més plàcid; en general, la revista està agradant molt, i també hem identificat algunes propostes de millores que podem aplicar en els pròxims números; la millora contínua és imprescindible en tot projecte!

Part del recorregut que l'AV Pont Major hem de fer amb aquesta nova revista és donar-la a conèixer dins i fora del barri; és per això que també l'hem distribuït a les biblioteques públiques de Girona, també a la de Sarrià de Ter; és per això, també, que agraïm molt l'espai que ahir ens va donar Televisió de Girona al programa "Té de Tot", en el que vam tenir l'oportunitat de presentar la revista, de parlar dels seus objectius i dels seus continguts.

Podeu veure l'entrevista en aquest enllaç: https://tvgirona.com/capitol/tv_girona_video/1729/

Acabat el primer número, ja estem començant a preparar el segon, que si tot va bé sortirà del forn entre finals de gener i principis de febrer de l'any vinent.

dimarts, 23 de juliol del 2024

La publicitat


 Entre les 80 pàgines del número 118 de la revista Parlem de Sarrià podrem llegir-hi una trentena d'articles, i entre les seves pàgines hi trobarem, si no m'he descomptat, 10 anuncis.

La publicitat també forma part dels mitjans de comunicació, i els anuncis de les empreses no només contribueixen a la sostenibilitat econòmica del mitjà, en aquest cas una revista local, també aporten contingut i, a la seva manera, són un testimoni més del seu present: qui no, quan ha fullejat diaris o revistes antics, s'ha sorprès pels seus anuncis, tant o més que per les seves notícies i articles?

La publicitat en una revista local, a més, sobretot ofereix un valor significatiu per a les empreses, ja que permet una segmentació més precisa del públic objectiu, i a més gaudeix de molt bona reputació, pel compromís inherent que suposa amb el projecte de la revista local.

A més, el cost - benefici és molt avantatjós, ja que amb una despesa moderada hi ha un potencial de visibilitat molt elevat dins la comunitat més propera a l'empresa publicitada.

Així doncs, la revista Parlem de Sarrià, com tantes altres revistes, no només és la suma dels articles que la componen, també és la publicitat que conté, testimoni present, i per a la posteritat, de les empreses compromeses amb un projecte local de comunicació.

Avui, doncs, no només us animo a fullejar la revista i llegir-ne els articles, avui també us encoratjo a fixar-vos, mirar i valorar la publicitat!

dilluns, 22 de juliol del 2024

Les golfes


M'agraden les efemèrides i em sembla que, veient l'espai que els dediquen (per exemple) els diaris, en general també agraden. M'agraden perquè ens connecten (em connecten) amb el passat, i també per l'interès i per la curiositat de conèixer fets importants que van passar en una data concreta.

Cada dia faig un cop d'ull a les que, en forma de columna, destaca en diari El Punt Avui; ahir, entre les destacades pel rotatiu, em va cridar especialment l'atenció la de 1969, quan el dictador Francisco Franco va presentar, al Consell del Regne, la designació de Joan Carles de Borbó com a successor seu a títol de rei, és a dir, allò de deixar-ho tot "atado, y bien atado".

També consulto, cada dia, les "Efemèrides de Girona" del Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l'Ajuntament de Girona, i entre les destacades d'ahir em va agradar recordar l'admirada i estimada Mercè Huerta, que va morir el 21 de juliol de 2015, ahir va fer nou anys.

Aquestes "Efemèrides de Girona" són un autèntic tresor, i a vegades, a banda de recordar gestes importants i nobles personatges locals, també hi apareixen informacions curioses sobre la vida de la ciutat, com la que es destacava ahir, de l'any 1922: "L'Ajuntament acorda exigir, per raons d'higiene, que en tots els edificis de nova construcció es reservi l'últim pis per a les golfes."

Encuriosit per aquest acord municipal, mentre la pluja queia generosament sobre la ciutat, vaig consultar la premsa del moment, concretament el "Diario de Gerona de avisos y noticias", que segons descriu el mateix Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions, es va publicar de 1889 fins a 1936, esdevenint el diari "representant de la ideologia de la Lliga Regionalista a Girona, escrit en castellà i, a partir de 1932, en català. Aquest rotatiu va ser dirigit per Rafael Masó (el pare de l'arquitecte), Santiago Masó, Joaquim Camps i Arboix, Pere Avel·lí i Manuel Bonmatí, i tingué com a propietaris un grup d'empresaris encapçalat per Agustí Riera, Joaquim Pla Cargol i Josep Maria de Ribot."

El diari del dia 21 de juliol de 1922, informa, a la secció de "Información general" relacionada amb el municipi, de l'ordre del dia del plenari municipal d'aquell mateix dia, i entre els punts a tractar hi ha aquest: "En comunicación del Sr. Arquitecto, sobre construcción de desván."

Dos dies després, el 23 de juliol de 1922, en una crònica sobre la sessió del plenari municipal, el diari recull, entre molts altres, aquest acord: "Acordese exigir, por razones de higiene, el establecimiento de desván en la construcción de los últimos pisos de edificios; cuya prescripción se incorporará en su día en las Ordenanzas de obras."

Les raons d'higiene, s'entén, són per la ventilació que les golfes aporten als edificis... Dies enrere, precisament, de les golfes de casa, construïda a finals dels anys setanta del segle passat, no sé si encara sota aquesta normativa, en vam baixar els ventiladors...

dissabte, 20 de juliol del 2024

Run Rudolph Run. Minuts Musicals de Nadal


Segons la tradició, són 9 els rens que estiren el trineu del Pare Noel la nit de Nadal, tot i que inicialment no eren 9, sinó 8, tal com recull el poema anònim "A Visit from St. Nicholas" (també conegut com "The Night Before Christmas") publicat el 1823.

Més de cent anys després, l'escriptor Robert L. May va escriure el conte "Rudolph the Red-Nosed Reindeer" (Rudolf, el ren del nas vermell), una mena d'aneguet lleig, ja que inicialment aquest jove ren és víctima de les burles dels seus companys, i finalment acaba esdevenint, no només l'heroi del conte, també el líder dels rens.

El ren Rudolf també és protagonista de la nadala que va popularitzar Chuck Berry, que amb el seu energètic rock and roll fa córrer el mític ren del nas vermell a ritme de riff de guitarra!

divendres, 19 de juliol del 2024

Juny. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Juny

Per Sant Joan, amiga, te'n faria retret
si és cas que no venies al festeig que tindrem.
Cada noia fadrina demanarà un promès,
l'alfàbrega i la ruda voldran llum dels estels.
Sentiràs com s'esberlen de claror els fanalets.
Farem focs d'artifici com no es veu en els cels
perquè caiguin estrelles
                                      i en bombes de paper
pugin de nou enlaire enduent-se'n els precs
-i el teu
            si t'atrevies
                               que és un prec que conec.
Tu els clavells regaries. Jo et robaria un bes. 

Joan Salvat-Papasseit

dijous, 18 de juliol del 2024

"Gibraltar es Espanyol"


"Gibraltar es Español", cantava primer el públic aplegat a la font de Cibeles "Gibraltar es Español", van acabar cantant alguns jugadors, entenc que tant amarats d'eufòria com d'alcohol. Quina manera més estúpida d'espatllar una celebració, la celebració de la quarta Eurocopa de futbol masculina!

Tan important és saber perdre (al jove Jude Bellingham l'hi van ensenyar, just després del partit) com saber guanyar, i aquesta ofensa geopolítica i (efectivament) rància va ser una manca de respecte poc digne d'un equip campió. Per més comptes pendents que Álvaro Morata pogués tenir amb el futbol anglès, ni era el lloc, ni era el moment, i encara entenc menys què va fer Rodri sumant-se als càntics.

Un primer error d'aquestes maratonianes celebracions (rua, recepcions institucionals i bany de masses) és barrejar-hi alcohol, no només pels efectes que inevitablement produeix en els jugadors, alguns excessivament ebris a l'hora d'agafar el micròfon i intentar dir quatre paraules amb un mínim de sentit, també pel missatge implícit que es transmet, que una celebració sense alcohol, no és una celebració.

El segon error d'aquestes maratonianes celebracions és no controlar, per part dels adults responsables i responsables institucionals, en aquest cas, de la Federació Espanyola de Futbol, els missatges que es poden dir, i els que no. Naturalment, l'alegria i l'humor han de fer-se presents, en aquestes celebracions, i més en aquests banys de masses, però potser caldria recordar que el límit és el respecte, tant quan et dirigeixes a milers de seguidors enfervorits, com quan has d'encaixar la mà del president del Govern de torn.

"Gibraltar es Español", es va cantar a la plaça Cibeles, i ni m'imagino què s'hauria arribat a cantar, per segons quins aficionats, i segons quins jugadors, si aquesta celebració s'hagués fet avui, 18 de juliol, dia de l'"Alzamiento Nacional"!

dimecres, 17 de juliol del 2024

Les bales contra Trump


El que no et mata et fa més fort i a Donald Trump no el maten (políticament) els processos judicials ni (literalment) les bales. L'histriònic candidat sembla anar llançat, més que mai, cap a la Casa Blanca mentre que el seu rival, Joe Biden, s'enfonsa cada vegada més cavant, a cada errada, políticament la seva tomba.

No sé si d'aquest intent d'assassinat en traurem l'aigua clara; una part de mi no pot evitar pensar que tot plegat ha estat un muntatge del mateix Trump, ja que pocs com ell simbolitzen la màxima que la fi justifica els mitjans; però una altra part de mi es resisteix a pensar-ho, perquè de ser així perdria l'esperança de trobar, fins i tot en un tirà, un bri d'humanitat.

Aquest intent de magnicidi (assassinat d’un alt personatge de l’estat, segons el diccionari) està generant molt debat entorn dels serveis secrets, i jo em segueixo preguntant com és que el jove franctirador va poder disparar, i també em pregunto com va poder errar el tret: nervis?, inexpertesa?... Fins i tot he arribat a qüestionar fins a quin punt podria lamentar que hagués errat el tret, però aleshores seria a mi a qui se'm podria atribuir la màxima que la fi justifica els mitjans...

Més enllà de tots els dubtes i conspiracions, la realitat és que de la mateixa manera que Donald Trump té el do d'esquivar les bales judicials, o que li rebotin a favor seu en cas que el toquin, ara també ha pogut "esquivar" les bales que el volien mort i aquest incident, del que ell hàbilment sap i sabrà treure'n profit, el catapultarà de nou cap a la presidència.

Davant aquest escenari, ja no cal que Joe Biden es retiri de la cursa electoral, no cal que el Partit Demòcrata gasti inútilment les seves bales, cremi a debades, ara, una possible candidatura alternativa a l'actual president...

Les bales contra Trump l'han fet més fort, possiblement, perillosament més fort. Mal em pesi, que Trump ens agafi confessats!

dimarts, 16 de juliol del 2024

La quarta de La Roja


La selecció espanyola de futbol va aixecar sota el cel de Berlín la seva quarta Eurocopa, un títol totalment merescut, no només pel fet de guanyar la final, sinó tots i cadascun dels partits que ha disputat en aquesta fase final.

Amb aquesta quarta Eurocopa és la selecció que més títols té, i ha guanyat tres de les cinc últimes edicions. Ja fa alguns anys que la malastrugança dels quarts de final s'ha trencat...

Si amb les Eurocopes dels anys 2008 i 2012 (amb el Mundial de 2010 enmig) hom podria assimilar el joc i la columna vertebral de La Roja al Barça, amb aquesta és inevitable no vincular-la a les figures emergents dels joves Nico Williams i Lamine Yamal, espanyols (un basc i un català) de famílies d'origen immigrant que defensen La Roja, sospito, per despit (i resignació) d'una multitud de xenòfobs a qui agradaria trobar, a La Roja, la quinta essència de la raça espanyola, en cas que existís.

La selecció espanyola de futbol desperta passions, bé a favor bé en contra, i cadascú li atribueix un valor, més enllà de l'intrínsec, en funció (i favor) del seu propi interès: l'Espanya diversa, l'Espanya opressora, l'Espanya imperial... Al capdavall, però, no és més que un equip de futbol i, possiblement, tot i no tenir els millors jugadors, ha demostrat ser el millor equip i el que més bon futbol ha desplegat al llarg del campionat.

Entenc que resulta inevitable no destriar la dimensió política que flota sobre l'estrictament futbolística, les seleccions nacionals representen una federació i, per extensió, un estat, però fins i tot els mateixos jugadors, enfundats amb La Roja, fan les seves pròpies reivindicacions simbòliques i de pertinença, com Lamine Yamal reivindicant Mataró, per exemple.

És clar que amb això del futbol, i de l'esport en general, no tot és racionalitat, ans al contrari, ja que en aquest cas, a banda d'anar amb Espanya, jo anava amb Països Baixos, a qui hagués preferit a la final abans que Anglaterra, i de cap manera volia que guanyés França i encara menys Portugal, malgrat Robert Martínez... I en el meu cas, com sospito que en el vostre i per extensió tothom, no hi ha més raó que la pròpia subjectivitat, farcida, si voleu, de contradiccions...