Quan l'acció social mereix un reconeixement

Si féssim un núvol de paraules de l'any 2020 segur que entre elles hi apareixeria la paraula reconeixement. Al principi de l'estat d'alarma i confinament el reconeixement va prendre cos i forma en els aplaudiments vespertins que des de les finestres i balcons fèiem al personal sanitari, un reconeixement encara vigent, tot i que menys aplaudit formalment.

Aquest 2020 hem après, per si encara no en sabíem, a reconèixer l'esforç, l'assoliment o la contribució de les persones que s'han situat a la primera línia en la lluita contra aquesta pandèmia. I si ja en sabíem, l'hem perfeccionat. El reconeixement és un ingredient que, d'una manera o altra, tothom necessita, no per a alimentar la vanitat (que en alguns casos també) sinó per a créixer a nivell personal i professional.

El personal sanitari no és l'únic que ha merescut, i mereix encara, el nostre reconeixement, també se'l mereix el món social, el dels i les professionals que es dediquen a l'acció social en tota la seva amplitud, ja sigui en serveis socials i educatius bàsics com especialitzats, acompanyant a les persones que, a banda de les conseqüències sanitàries de la pandèmia, també han patit i pateixen les econòmiques i socials.

L'acció social també mereix un reconeixement i des de Plataforma Educativa li farem el nostre en la 9a edició dels Premis d'Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras, que celebrarem, com és tradicional, la diada de Sant Jordi. Convocats des de l'any 2013, els Premis d'Acció Social mantenen la voluntat de reconèixer la tasca de persones, entitats, serveis i projectes que des de l'acció social contribueixen a la millora de la qualitat de vida de les persones. Els premis tenen tres categories, la d'innovació social i la d'emprenedoria social per a projectes, i la de corresponsabilitat ciutadana, un reconeixement de caràcter personal en el qual es posa de relleu la dedicació i contribució de la persona que el rep a l'acció social al llarg de la seva trajectòria.

Diuen els i les expertes que els reconeixements han de ser honests, autèntics i genuïns, que han de ser específics, i per tant és necessari identificar el valor de la contribució o benefici que l'esforç o l'assoliment hagin representat, i que és important fer-los públics, exterioritzar-los, formalitzar-los.

Enguany, Premis Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras de Plataforma Educativa, a banda de fer els tradicionals reconeixements a l’emprenedoria, a la innovació socials, i a la corresponsabilitat ciutadana, trobarem la manera de fer el reconeixement que, pensem, també mereix l'acció social.

Article publicat al web de Plataforma Educativa.

"Mr. Jones." Minuts Musicals amb nom propi

Aquesta cançó és, si fa o no fa, i salvant totes les distàncies possibles, com el conte de la lletera, tot i que no tic molt clar que al final, al protagonista i al seu amic, Mr. Jones, els caigués la llet.

En el seu cas, i simplificant, fan volar coloms somiant que de ser músics famosos podrien lligar amb les noies que ballen flamenc en el bar on són, una projecció de l'èxit somiat que xoca, a vegades estrepitosament, amb la realitat...

La lletra està inspirada en una nit que el cantant de Counting Crows, Adam Duritz, va sortir de festa amb el seu amic, Marty Jones (Mr. Jones), baixista del grup The Himalayans en el que van coincidir abans que Duritz formés Counting Crowds.

"Mr. Jones" és el major èxit de Counting Crows (amb permís de "Accidentally In Love", popularitzada per formar part de la banda sonora de la pel·lícula "Shrek 2") i, paradoxalment, Adam Duritz, possiblement més que el propi "Mr. Jones", no només va poder parlar amb tantes i tantes ballarines de bar, sinó que va poder apuntar més amunt (?) i tot, mantenint relacions amb actrius com Courteney Cox, Jennifer Aniston o Winona Ryder...

De Marty Jones no en sabem res més, tot i que té la posteritat assegurada només amb aquesta melòdica cançó!

Per cert, aquesta no és l'única cançó titulada Mr. Jones; entre d'altres n'hi ha una dels mítics The Psychedelic Furs...

Les cites dels llibres. "Vés on et porti el cor", de Susanna Tamaro

Hi ha llibres aparentment petits que es fa grans, que es fan enormes, a vegades més que els escrits per a ser "best sellers"; el d'avui en podria ser un bon exemple.

"Vés on et porti el cor" (Seix Barral), de l'escriptora de Susanna Tamaro, va ser tot un fenomen literari a la meitat dels anys noranta i, tal com destaca la portada del que em va regalar la Sira per Sant Jordi de 1997, ja en la desena edició, va ser la novel·la de més èxit a Itàlia des d'"El nom de la rosa"!

La novel·la és una extensa carta que una àvia escriu a la seva néta adolescent, una carta amb una potent veu femenina, i feminista, en el que l'àvia, amb el seu fil de veu, sembla voler fer les paus sobretot amb ella mateixa.

El llibre s'inicia amb una cita farcida d'interrogants...

"Oh Siva, quina és la teva realitat?
Què és aquest univers ple d'estupor?
Què forma la llavor?
Qui fa de botó de la roda de l'univers?
Què és aquesta vida més enllà de la forma que impregna les formes?
Com podem entrar-hi de ple, per sobre de l'espai i el temps, dels noms i de les connotacions?
Aclareix els meus dubtes!"
Fragment d'un text sagrat del sivaisme caixmir.

A mi també m'és difícil respondre a aquestes preguntes, i potser l'única resposta que m'atreviria a donar a la darrera és el propi títol del llibre: vés on et porti el cor...

Impropis

Ho reconec, anar a llençar les escombraries és, per a mi la majoria de vegades, decepcionant i desolador.

Decepcionant perquè quan els albiro gairebé sempre al voltant dels contenidors hi ha bosses, cartrons, mobles i brossa de tot tipus, llençada, s'intueix, amb desídia a terra; no hi ha manera de veure les illes de recollida netes, ja no polides!

Desolador perquè rarament, quan obro el contenidor, a dins m'hi trobo només la brossa que correspondria, i és habitual trobar-s'hi pràcticament de tot! És especialment preocupant obrir els contenidors que hi ha davant per davant del restaurant l'Aurora, a peu de carrer; és una illa amb només dos contenidors, un de rebuig i un de fracció orgànica, i a dins de cada un d'ells hi ha de tot, i a tot voltant sempre hi ha brutícia, i a vegades fins i tot mobles apilats!

A vegades em sembla que dins d'aquests contenidors hi ha més impropis que els residus que haurien d'engolir; no sé si l'Ajuntament de Girona té dades sobre el % d'impropis d'aquests contenidors; tampoc sé si des de l'Ajuntament de Girona també veuen que és diària i constant la porqueria que hi ha a tot volt... Hi ha dies que el panorama és, simplement, fastigós!

Em pregunto si al meu barri, el Pont Major de Girona, algun dia s'implantarà el sistema porta a porta, com es farà ara al de Montjuïc, o bé arribaran els contenidors intel·ligents, com ja ho han fet des de fa mesos els de l'Eixample i el Mercadal. Mentre no es faci una cosa o l'altra, si és que alguna s'arriba a plantejar, en faria prou amb una mica més de cura per part d'alguns veïns i veïnes, i amb una mica més de neteja per part de l'Ajuntament.

El cas és que això de llençar (o tirar) les escombraries hi ha qui s'ho pren literalment, sense mirar massa el color del contenidor, a vegades fins i tot sense molestar-se a accionar-ne el pedal...

Ja sabem que les escombraries parlen molt de nosaltres, i també ho fa com les llancem!

Casar-se en temps de pandèmia

Us he dit mai que m'encanten els casaments?
Del meu casament en tinc un gran record, i el recordo com un dels 5 dies més especials i importants de la meva vida!

Hi ha qui prefereix estalviar-se que el convidin en un casament, sobretot per no haver de pensar, ni pagar, en el vestit, el regal i en haver de fer un forat a l'agenda. A mi m'agrada assistir als casaments, és un bon motiu per a trobar-se amb familiars i amistats, per compartir taula, i naturalment per acompanyar els soferts nuvis!

Fins i tot, durant els anys que vaig ser regidor, faig oficiar alguns casaments, i això, en algun cas ja va ser triple carambola!

Aquest passat 2020 tenia un casament a l'agenda, el d'un company de feina, i com tantes altres coses, i tants casaments, la pandèmia, l'estat d'alarma i el confinament el van fer volar pels aires!

Buf, no voldria estar a la seva pell! Si un casament ja portava un elevat nivell d'estrès (de fet la pròpia organització és un entrenament / prova de foc per a la parella), ni m'imagino el que suposa ara, sumar-hi la incertesa de la nostra normalitat, posposant dates a cegues sense saber si a la prevista es podrà realitzar!

Aquesta setmana el sector, les empreses que es dediquen als casaments, han reclamat un protocol d'actuació que els permeti recuperar mínimament les celebracions; la caiguda de cerimònies ha estat brutal!

És clar que els casaments, en general, ja no són el que eren, i no ara, també abans de la pandèmia. Pot servir de mostra el mostreig de la meva família, dels cosins Casero...
De 13 cosins i cosines una mica més de la meitat ens hem casat, i d'aquests només 4 hem fet un casament a l'engròs, ja m'enteneu, amb tota la família!

Amb la situació actual aquests casaments a l'engròs són encara més complicats de fer, i no sé si, com amb la resta de celebracions, també caldrà canviar el model; per exemple en els enterraments ara l'habitual és que a la cerimònia hi assisteixi només la família més propera, i sense massa espais de vetlla el condol es dóna abans o després de la cerimònia, a peu de tanatori...

L'altre dia vaig parlar amb el meu company de feina; té nova data de casament i diu que farà tot el possible perquè puguem assistir-hi. Jo li vaig dir que no patís, que l'important és que es pugui casar com sigui, i que en tot cas el convit i la celebració ja la farem quan les condicions ho permetin, quan en comptes de cava puguem brindar amb Pfizer, Moderna o AstraZeneca!

Casar-se en temps de pandèmia té un punt èpic i heroic!
Visca els nuvis!

El 23F, quaranta anys després

D'haver prosperat, l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981, perpetrat per un grup de militars liderats pel tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero, hauria canviat el curs de la història, i la que haguéssim viscut, i sobretot escrit, hauria estat una altra.

El cert és que que, tot i no prosperar, aquell intent de cop d'estat també va canviar el curs de la història, impactant en la política del moment i fent, possiblement, que la transició no es pogués completar com es preveia...

L'intent de cop d'estat va ser una de les moltes mostres que el règim franquista no es donava per vençut, i per més que el rei va sortir en defensa de la democràcia, ara ja sabem, ja tenim noves evidències, que encara no se'n dóna...

Quaranta anys després han canviat moltes coses, i entre elles destaca sobretot la deformació de la figura del rei Joan Carles I, ara emèrit i repudiat. Tota l'autoritat i credibilitat que aleshores es va guanyar l'ha dilapidat els darrers anys en una davallada als inferns de la seva figura personal i institucional, seguint alimentant la història de la la monarquia borbònica amb escàndols i corrupteles.

Veig el rei del 23F i el dels darrers anys i no semblen la mateixa persona, i el problema potser va ser que aleshores, en general, ens el vam creure...

Quaranta anys després, però, no tot ha canviat; potser ha canviat la forma, però no el fons. Fa quaranta anys el feixisme va entrar a trets, pistola en mà, al Congrés de Diputats per a canviar el curs de la història i mantenir viu, també institucionalment, el franquisme; ara, quaranta anys després, el feixisme hi ha entrat, amb Vox pròpia, a través de les urnes per seguir reivindicant el franquisme, vestint-se de partit polític com el llop amb la pell de xai.

Quaranta anys després del 23F l'emèrit Joan Carles I ja no és ni l'ombra del rei i cap d'estat que aquell dia va ser, i el feixisme ha entrat al Congrés de Diputats sense tricorni però amb la voluntat intacta de fer el que Tejero no va poder culminar.

Que quaranta anys després el feixisme hagi entrat als parlaments és la prova que, possiblement, la Transició no va saber tancar prou bé el règim franquista, que en part ha sabut sobreviure i resistir en parts de l'Estat com l'exèrcit o la justícia...

Com les de cacauet o d'altres fruits secs en les caixes de cereals, a la nostra millorable democràcia encara hi podem trobar, lamentablement, traces de feixisme.

Pillar

“A río revuelto, ganancia de pescadores.”
Aquesta frase castellana descriu molt bé la metamorfosi que han patit les manifestacions de protesta en defensa de la llibertat d'expressió que aquests dies s'estan realitzant per l'empresonament de Pablo Hasél.

Els pescadors, en aquest cas, són els murris que aprofiten l'avinentesa per a desfermar la seva agressivitat, tacant de violència les protestes, en una imparable pugna contra l'acció policial, també violenta i per moments qüestionable.

"Entre pillos anda el juego" és una pel·lícula dels anys vuitanta del segle passat, comèdia per a més detalls, dirigida per l'enyorat John Landis i protagonitzada per Dan Aykroyd, Eddie Murphy i Jaime Lee Curtis. "Pillo", a banda de referir-se a una au camallarga, un tipus de cigonya, també és, segons la RAE, l'adjectiu que defineix a la persona "pícara y hábil para engañar a los demás, sagaz o astuta". En català no direm "pillo", sinó murri!

En la pel·lícula d'aquests dies el pillatge ha aparegut, lamentablement, en escena. La trencadissa d'aparadors d'entitats bancàries s'ha estès a altres tipus d'establiments i ara s'hi han sumat els murris que veuen, en aquest riu revoltat, l'oportunitat del pillatge!

El pillatge, diu el diccionari, és l'acció de pillar ("emparar-se violentament d'una cosa. Van assaltar la botiga i van pillar tot el que van poder."), és sinònim de furt i també es defineix com la "despulla o saqueig fet per un exèrcit en un país estranger, durant una guerra." Impossible despendre'ns del llenguatge bèl·lic...

Amb tanta violència gratuïta al carrer, i amb el pillatge d'aquests darrers dies, no sé què hi guanya la llibertat d'expressió. És evident que urgeix un canvi de llei, i els partits polítics, que tenen entre les seves responsabilitats exercir el poder legislatiu, en comptes de seguir-se tirant els plats pel cap i vetant-se mútuament (l'únic vet hauria de ser per Vox), ja haurien d'estar-s'hi arremangant, en aquesta i tantes altres qüestions...

Diuen els experts que en part aquestes protestes, violència i pillatge inclosos, són la resposta (desesperada?) d'uns joves que veuen com la política no dóna respostes efectives a les necessitats i anhels, uns joves que han crescut en crisi i que, com en el joc de l'oca, van de crisi en crisi caient sempre a la casella del pou, del laberint i fins i tot a la de la presó, i quan avancen no ho fan per acabar en un magnífic estany, sinó en un mar d'incertesa i precarietat...

En fi, veurem si aquests propers dies es calmen les aigües, els polítics s'hi posen i s'acaba el pillatge!

"Janie Jones". Minuts Musicals amb nom propi

"Janie Jones", aquest va ser el títol de la cançó que enceta el primer disc del grup The Clash, publicat l'any 1977 en ple auge del punk.

La cançó, la millor de rock britànic segons Martin Scorsese, està inspirada en les controvertides i polèmiques festes que organitzava la cantant Janie Jones, coneguda també (sobretot?) pel seu "topless" l'any 1964 en l'estrena del documental sobre la vida nocturna de Londres "London in the Raw".

La cançó ens presenta un gris oficinista enamorat de la Janie Jones i ens el situa en la cruïlla de si prendrà o no una decisió al respecte...

"Janie Jones", però, no és el nom real de la cantant, sinó l'artístic de Marion Mitchell, que curiosament apareix en el videoclip de la versió que el grup Babyshambles va fer, i en el que també hi apareix Mick Jones, membre de The Clash i coautor de la cançó.

Per cert, el major èxit de Janie Jones com a cantant va ser "Witches Brew"...

Sense haver de polemitzar amb Martin Scorsese, The Clash tenen, en la seva àmplia discografia, altres grans cançons, però començar-la amb aquesta energètica "Janie Jones" va ser tot un encert!

Les cites dels llibres. "Vivir la vida con sentido", de Victor Küppers

Victor Küppers té l'habilitat (segurament de base innata, natural, i també treballada a consciència) de connectar amb les persones. Les seves conferències i xerrades són realment divertides, tan divertides com riques de contingut!

Küppers té l'habilitat d'esprémer la vida quotidiana, el que fem quasi sense pensar, per treure'n tot el suc i elevar-la a categoria quasi científica per explicar el sentit de la vida, i amb ell fer-nos pensar i reflexionar en la nostra, i el seu sentit.

Victor Küppers diu estar "plenament convençut que l'única vida que té sentit és una vida amb sentit", i suposo que per això va escriure el llibre "Vivir la vida con sentido" (Plataforma Editorial, 2012), en el que hi destil·la les "actituds per a viure amb passió i entusiasme."

El llibre, a la part inferior de la portada, Küppers hi diu que "només es viu una vegada, però una vegada és suficient si es fa bé"... Que difícil, a vegades, fer-ho bé!

El llibre, divertit i apassionant com el propi Küppers, conté un capítol farcit de refranys i aforismes per la seva capacitat, com escriu Küppers, de sintetitzar grans dosis de saviesa en poques paraules; ben bé, hi afegeixo jo, com si fossin unes pastilles de caldo concentrat...

Entre la cinquantena de refranys i aforismes hi ha el que, a mode de cita, enceta el llibre:

"Hi ha molts tipus de coneixement, però n'hi ha un que és molt més important que els altres, el coneixement de com aprendre a viure; i aquest coneixement, moltes vegades, es menysprea." Leon Tolstoi.

Aquest coneixement, precisament, ara és més necessari que mai... Aquest coneixement i, com recomana Victor Küppers, ser bombeta!

Quan no és (només) qüestió de llibertat, sinó (sobretot) de violència

Ho diré d'entrada, sense subterfugis ni matisos: no m'agrada gens que una protesta en favor de la llibertat d'expressió, com la de dimarts en contra de l'empresonament de Pablo Hasél, acabi amb aparadors trencats, per més que aquests siguin d'entitats bancàries, ni amb un intent d'assalt a una comissaria dels Mossos d'Esquadra.

Entenc que els ànims per moments s'escalfin, jo també sóc de sang calenta, però desfermar l'agressivitat en aquesta violència gratuïta i innecessària em sembla totalment fóra de lloc. Preocupa com es contagia la violència, i com s'escampa i s'alimenta generant un comportament de rusc, en què el grup no només empara, sinó que genera complicitats, un comportament que s'articula de forma semblant quan la víctima és una persona, com una comissaria o una entitat bancària.

Entenc que a banda d'aquesta violència vandàlica també hi ha la sibil·lina del sistema, una violència igualment hostil i que també cal combatre, com també cal combatre la violència exercida per la brutalitat policial...

La violència engendra violència, i que la de dimarts al vespre volgués respondre a l'empresonament de Pablo Hasél no la justifica. La finalitat no justifica tots els mitjans, i defensar la llibertat d'expressió amb violència, atropellant altres drets, és un greu error que ens hauríem d'estalviar.

Al capdavall, veient algunes imatges, hi ha qui troba en la (pretesa) defensa de la llibertat d'expressió el millor pretext, la pitjor excusa per alliberar, violentament, la seva agressivitat i ràbia.

Dimarts a la nit va arribar el moment en què ja no es tractava (només) de llibertat, sinó (sobretot) de violència...