divendres, 21 de setembre de 2018

Paraula de Fabra: onomàstica


Com tantes altres de curioses del nostre vocabulari aquesta bonica i eufònica paraula, onomàstica, prové del grec!

[1803; del gr. onomastikós 'que serveix per a denominar', der. de ónoma, -atos 'nom']

1 adj 1 Relatiu o pertanyent als noms propis. Llista onomàstica dels reis d'Egipte.

2 dia onomàstic (o festa onomàstica, o simplement l'onomàstica) Festa del sant del nom.

2 f LING Estudi científic dels noms propis.


No sé si aquesta és una paraula en risc d'extinció, doncs sembla que cada vegada més celebrem menys, en general, els nostres sants!

És cert que hi ha sants populars, sobretot els lligats a les festes o festivitats, com Sant Joan, Sant Josep, Sant Esteve, Sant Narcís, Santa Tecla o Santa Mercè, però excepte Santa Bàrbara quan trona la majoria de sants passen força desapercebuts, alguns fins i tot completament ignorats, a menys que els tinguem als calendaris i agendes en paper...

Celebrar l'onomàstica, doncs, sembla que va de baixa o, en tot cas, és la celebració petita, al costat (i en comparació) de la de l'aniversari!

A casa meva, ja ho sabeu, no ens n'estem de celebrar els sants, i si, com diuen, tots els Sants tenen vuitada el de la Sira comença, i es celebra, tot just avui!

Per molts sants!

dijous, 20 de setembre de 2018

El darrer vol gallinaci de les àguiles imperials


El proper dilluns, dia de la Mercè, les quatre àguiles imperials del Pont de l'Aigua que uneix Girona i Sarrià de Ter finalment alçaran el vol! Bé, més que alçar el vol diria que aniran en orris!

Vagin on vagin l'important és que després d'anys i panys de reclamar-ho els símbols franquistes desapareixeran del Pont de l'Aigua, alliberant així l'espai públic d'una simbologia feixista que ens ofenia a molts.

La reivindicació no ha estat sorda, i sí constant! Possiblement la reivindicació més sonora i constant ha estat la de l'inclassificable Sam Enfot, que número rere número (i ja hem arribat als 100!) ha reivindicat al "The Sarrià News" de la revista Parlem de Sarrià que "les gallines" vagin a l'olla!

I si bé gallina vella fa bon caldo, aquestes gallines, que de velles ho són, diria que no serviran ni per això, ni pel caldo!

Amb la seva retirada ens estalviarem que els futurs usuaris de la nova via verda que travessarà el pont per sota, per un dels seus arcs, ensopeguin a banda i banda amb el petri vol gallinaci d'aquestes àguiles imperials que ara, feliçment, finalment, es retiraran.

En aquest cas, com tants altres, val més tard que mai!

dimecres, 19 de setembre de 2018

El que no comparteixo


Arribarà el dia que el que no compartim serà, sense cap mena de dubte, el més important!

Ara sembla que és tot just a l'inrevés, procurem compartir, publicar, fer públic sobretot a les xarxes socials, tot allò important que fem: un viatge, un àpat, un concert, una trobada especial...

En deixem constància (i rastre) a les xarxes socials per a inventari personal, com a evidència del que hem fet i viscut, i perquè els nostres contactes (amics, seguidors...) també (sobretot) en siguin coneixedors. Amb més o menys intensitat i vehemència, reconeguem-m'ho, hi ha una certa vanitat en aquesta ànsia de compartir el que fem.

Tant és si ho publiquem al Facebook, a Twitter, a Instagram o a les seves Stories o a l'estat del WhatsApp, la qüestió és publicar-ho, sentir la necessitat de compartir-ho. Hi ha un cert mimetisme en aquesta dèria, tant dels nostres dies, de publicar-ho quasi tot, doncs si aquell o aquella ho fan, perquè no hauria de fer-ho jo?

Naturalment la nostra condició d'animals socials hi té molt a veure; abans de l'arribada d'internet i les xarxes socials també la teníem aquesta necessitat, potser la diferència és que amb els mitjans d'avui la periodicitat, la quantitat i l'abast de tots els moments que compartim són quantitativament molt superiors; qualitativament que cadascú judiqui...

Compartim tant, he compartit tant que d'un temps ençà he començat a valorar precisament el que no comparteixo, o més ben dit, a valorar que hi ha moments, experiències i vivències, que més que preocupar-me per compartir-les a les xarxes socials m'ocupo de viure-les amb plenitud i, si és possible, amb el telèfon mòbil a una certa distància.

Al capdavall em temo que en la majoria dels casos el que publico i comparteixo interessa més a les empreses (Facebook, Google, Twitter, WhatsApp, Instagram) que a vosaltres mateixos...

Arribarà el dia que el no compartir vencerà?

dimarts, 18 de setembre de 2018

Formació i mercat de treball


La Fundació Catalunya Europa, amb la col·laboració de la Diputació de Girona, va presentar mesos enrere l’informe Una anàlisi del progrés social a la demarcació de Girona. L’informe recull una sèrie de dades relatives a l’escolarització, el nivell d’estudis o l’accés a l’habitatge per comarques i municipis. Una fotografia que ens ajuda a comprendre el funcionament social i econòmic de les comarques gironines, alhora que ens desperta alguns interrogants.

Entre d’altres, l’estudi situa l’accés al coneixement bàsic com una de les problemàtiques principals a Catalunya, juntament amb l’habitatge i la qualitat democràtica. Reconec que em va sorprendre aquesta dada relativa a l’educació, que inclou aspectes com la taxa d’escolarització d’estudis postobligatoris i l’abandonament escolar, i situa Catalunya entre les 30 pitjors regions d’Europa en aquest aspecte.

Girona: la província catalana amb més abandonament escolar

Preocupat per aquesta dada i conscient que la formació és un element clau en la inserció laboral, em vaig fixar en les dades relatives a la taxa d’escolarització als 17 anys (ensenyaments postobligatoris) a la demarcació de Girona —pressuposant que serien de les millors de Catalunya—, i la segona sorpresa va ser evidenciar que no, que la demarcació de Girona és la que presenta una taxa d’escolarització més baixa als 17 anys (76,4 %), segons dades de l’Idescat (2015). És a dir, Girona és la província de Catalunya on més abandonament escolar hi ha després de l’escolarització obligatòria, un abandonament escolar prematur que, sens dubte, no tan sols afecta el mercat de treball, sinó que també es deu en part, tal com apunta l’informe, al mercat de treball.

L’informe relaciona aquesta baixa taxa d’escolarització amb l’estructura productiva i apunta, sobretot, al pes del sector turístic i, naturalment, a la pressió demogràfica que han tingut aquestes comarques. En altres paraules, l’informe apunta que hi ha més abandonament escolar dels estudis postobligatoris en aquells territoris amb un pes important del sector turístic, en què els joves tenen més facilitats d’accés a treballs previsiblement més precaris (temporalitat i sous baixos) i per als quals cal menys qualificació: els joves que el sistema educatiu repel·leix els atrau el sector del turisme.

La professionalització dels joves en risc d’exclusió com a clau per a la inserció

Tot i aquest atreviment, al qual es podrien fer molts matisos, l’informe ens convida sobretot a reflexionar sobre la realitat social i econòmica del nostre territori i, especialment, sobre la vinculació entre la qualitat de l’ocupació i les necessitats formatives. Des de la perspectiva del programa Incorpora, aquestes dades ens ajuden a veure on podem trobar joves amb necessitats formatives que millorin la seva ocupabilitat i, inevitablement, apareixen a la fotografia les comarques de l’Alt i el Baix Empordà i el Gironès, comarques que el 2017 van concentrar més del 90 % de les accions formatives impulsades des dels Punts Formatius Incorpora.

En un mercat de treball que cada vegada valora més la qualificació professional, en un horitzó en què moltes feines no qualificades seran substituïdes per processos automàtics i robotitzats, la formació esdevé un element clau en la professionalització dels joves en risc d’exclusió i un impuls a la seva inserció laboral, ja que, d’altra banda, són el dany col·lateral d’un altre fenomen molt característic dels nostres dies: la sobrequalificació.

Article publicat al web Incorpora Girona.

dilluns, 17 de setembre de 2018

Descanca en pau, Caty!


És impossible no preguntar-nos, quan veiem de tan a prop el trànsit de la vida a la mort, com serà el nostre propi trànsit: si serà inesperat i quasi inconscient, així de sobte, si serà anunciat amb massa antelació i amb acús de rebut, si serà matiner i a deshora, com el de l'enyorada Anna o, com en el cas de la Caty, si serà vespertí, quasi nocturn, en l'ocàs de la nostra vida...

Ens preocupa el trànsit cap a la mort mentre ens ocupem dels trànsits, dels canvis, que hem d'anar superant indefectiblement en vida; trànsits a vegades també inesperats, com els que arriben de sobte, a vegades desitjats i planificats, a vegades simplement fruit dels avatars de la vida, com són la majoria dels nostres, diria que també els de la Caty.

Entre Sant Privat de Bas, poble que va veure néixer la Catalina fa més de 95 anys, i el barri de Palau de Girona, on hi ha viscut quasi cinquanta anys, són molts els trànsits (els canvis) que la Caty va fer, acompanyada de l'Amadeu. Primer a Castellar de la Selva, prop de Sant Mateu Montnegre, en uns anys difícils per quasi tothom, també per la Caty i l'Amadeu, fins que al carrer del Carme de Girona hi varen trobar llar i ofici, en una pastisseria que durant dècades va fer les delícies de molts gironins. Ja em perdonareu però jo no he provat mai una millor nata que la de ca l'Escapa, ni amb cap altres xuixos m'he llepat, amb tant delit, els dits.

Dies enrere l'Esteve m'ensenyava unes fotografies d'una jove Catalina retratada pels carrers d'Olot d'una joventut viscuda a la Garrotxa, amb la seva cabellera ben pentinada i fent molt de goig, presumida com sempre! I sí, només de mirar-me la Caty de jove hi vaig veure (qui sap si inconscientment també buscar) el que d'ella va heretar l'Anna; els gens en aquests casos, més que el cotó, no enganyen. L'Anna també va heretar quelcom que en l'Esteve és igualment perceptible: aquella actitud de no estar-se per romanços, de tirar pel dret, d'anar per feina!

I de feina la Caty en va fer i molta, sobretot rere el taulell de la pastisseria, com l'Amadeu a l'obrador. Avui a la Catalina i a l'Amadeu els podríem definir com a persones emprenedores i diríem que van saber fer allò que tants llibres i manuals expliquen: reinventar-se! Com si ambdues coses, emprendre i reinventar-se, fossin bufar i fer ampolles! Són molts els esforços i sacrificis que van haver de fer, com l'aventura de venir de la Garrotxa cap a Girona, que ara és un cop de cotxe però al seu temps deuria ser tot un periple. Molts esforços i, més que emprendre, pencar!

Però a la vida de la Caty, també a la de l'Amadeu, no tot van ser tortells i braços de crema, croissants i lioneses, corones i sants marcs, que la vida també la van ballar ben ballada en incomptables sardanes (fins a dues mil en va arribar a ballar l'Amadeu!), i la van gaudir amb el teatre, els viatges i les seves memorables xefles a la casa de Palau!

A Palau ja l'enyora la Trufa, la seva darrera alegria. Fidel i juganera la Trufa li ha fet molta companyia i, com tots nosaltres, també la troba i trobarà molt a faltar.

La de la Caty ha estat una vida plena i ella, a la seva manera i de manera diferent en cadascú de nosaltres, també ens ha omplert la nostra.

Descansa en pau, Caty.

dissabte, 15 de setembre de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Todo lo que merezcas"


"Quant pitjor, millor" no és una expressió aplicada només a la política, com tantes vegades hem comprovat, també és una expressió que s'escau molt bé en les relacions amoroses, especialment quan aquestes s'esberlen i resta encara quelcom latent...

El desamor a vegades cerca guarir-se (o com a mínim consolar-se) amb la malastrugança de qui t'ha trencat el cor, a qui sobretot li desitges tot el que es mereixi, especialment només allò dolent, reclamant una mena de justícia divina: "Y sufras sin remedio"

Algunes cançons expressen perfectament aquest agre sentiment, que generalment resta com a desig no expressat, i que es fon gola endins i es mal paeix a l'estómac!

"Y que si es perra la vida
Se ensañe contigo un poco mas
Y que te falte el aire
Y que te ahogue el silencio
Y llores todos los dias
Como me hiciste llorar a mi
Y que tus dias se llenen
De infinito desierto
Y que te abrase el frio
Que un día casi me abraza a mi"







I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 14 de setembre de 2018

Paraula de Fabra: educar


Assitia l'altre dia, per tercera i darrera vegada a la meva vida, a la reunió de mares i pares de primer d'ESO prèvia a l'inici de curs, una reunió que sobretot serveix per avançar als pares i mares el que la mainada es trobarà (s'està trobant) a l'inici d'aquesta etapa escolar.

Naturalment a la reunió es va parlar del funcionament intern de l'institut en general i del primer d'ESO en particular, dels horaris, les matèries, les activitats, la convivència dins l'institut... Inevitablement també es va parlar del no ús del telèfon mòbil per part dels alumnes dins l'institut, sota amenaça d'ésser requisat; el mòbil, no (lamentablement) la criatura!

Quan una criatura comença primer d'ESO se li sol donar el que jo anomeno el pack d'autonomia: les claus de casa i el telèfon mòbil! De fet la majoria dels i les alumnes ja disposen d'ambdues coses des de força abans... Que el telèfon mòbil no es pugui utilitzar dins l'institut i en horari escolar no vol dir que el seu ús, institut enfora, no generi conflictes entre l'alumnat, conflictes que inevitablement moltes vegades també es viuen, analògicament, a les aules i els patis de l'institut.

Conscients per pròpia experiència d'aquest fet els i les professores ens van instar, als pares i mares, a exercir un cert control sobre l'ús del telèfon mòbil dels nostres fills i filles; entenent la bona intenció de les seves recomanacions vaig trobar a faltar que la paraula control es repetís diverses vegades i que en canvi en cap moment aparegués la paraula confiança; ja sabem que la confiança és, al capdavall, el més eficients dels controls parentals!

Molts dels conflictes que el professorat ha de mediar entre els i les alumnes tenen vinculació amb els telèfons mòbils, d'aquí naturalment les seves advertències i consells. Arribats a aquest punt un pare va demanar si l'institut, concretament ells com a tutors del grup classe, podria intervenir en cas que es produís algun conflicte entre alumnes o d'un mal ús del telèfon mòbil; en la seva explicació el pare, possiblement desbordat per la manifesta adolescència de la seva criatura (ignoro si noi i noia) llençava un SOS, quan no directament una delegació de la seva responsabilitat educativa!

Per segons vaig haver-me de mossegar la llengua i no intervenir; no calia i menys en una primera reunió; no intervenir per dir que, en realitat, la major responsabilitat sobre els nostres fills i filles és nostra, dels seus pares i mares, i que aquesta, com tantes altres, no és una qüestió que puguem delegar (sí compartir) als i les professores dels instituts.

No enviem la mainada a les escoles i instituts perquè ens els tornin educats, perquè ens arribin a casa amb tot après; és cert que l'institut (com l'escola, l'escola bressol..) té un paper important, cabdal si voleu, en l'educació dels nostres fills i filles, però no és un paper exclusiu sinó complementari al que tenim sobretot els pares i mares.

Educar, certament, és i ha de ser una responsabilitat compartida. Com diu el proverbi, per educar un infant cal tota una tribu!

[1696; del ll. educare, íd.]

[®trencar ] v tr 1 1 PEDAG Formar, ensenyar i instruir els infants, i també els adults, per tal d'aconseguir el desenvolupament integral de llur personalitat.

2 Ensenyar urbanitat.

2 p ext 1 Ensenyar certes pràctiques o certs costums als animals; ensinistrar.

2 Habituar un òrgan o un membre a funcionar o a realitzar la seva funció. Va perdre la mà dreta i ha hagut d'educar l'esquerra.

3 Exercitar els sentits, la sensibilitat, el gust, per aprendre a distingir allò que té qualitat d'allò que no en té. Educar el gust, l'oïda.

4 Fer apte (algú) per a comprendre certs costums, certes obres, etc. Educar els pares. Educar el públic.


Bon inici de curs a tothom!

dijous, 13 de setembre de 2018

Susqueda, la segona inundació!


Si el cap del poblat gal de l'Astèrix i Obèlix temia que el cel li caigués al damunt la por de molts gironins i gironines ha estat (és encara?) que la ciutat s'inundi!

Aquesta no és una por infundada sinó totalment real, una por forjada aiguat rere aiguat en totes i cadascuna de les inundacions que han negat Girona pel desbordaments d'algun dels seus rius, especialment l'Onyar.

A tall d’exemple: a finals dels anys seixanta una família que regentava una pastisseria al carrer del Carme, a tocar de l'Onyar prop de la passera de l'Alferes Huarte, que vivia en un pis sobre la botiga, van decidir fer-se una casa al capdamunt de la pujada de la Creu de Palau, sobretot per un motiu: allunyar-se les inundacions! És evident que aquella família, com tantes altres de Girona, havia patit més d'una inundació!

D'aquesta por beu Susqueda, el llibre de Miquel Fañanàs, d'aquesta i d'una altra alimentada, com bé relata al llibre, des del moment que es va planificar i, sobretot, construir la presa de Susqueda: la por que aquesta, pel motiu que sigui, es trenqui!

Tot i que a dia d'avui això encara no ha passat (sí en la ficció, dues vegades!) és un temor que aleshores, a finals dels anys seixanta, va fer córrer molta tinta a la premsa local, especialment a Los Sitios i a la revista Presència.

De fet la presa de Susqueda ha estat sempre acompanyada de la crònica negra, primer per la multitud de suïcidis que s'hi han produït, també ara pel doble crim de l'estiu passat que ha tornat a situar al pantà a la primera línia de l'actualitat, de la crònica negra!

Miquel Fañanàs ha bastit sobre el primer llibre un llibre nou, com al seu dia l'actual Catedral de Girona, d'estil gòtic, es va bastir sobre la romànica, de la que se'n conserva sobretot la Torre de Carlemany. Precisament la Catedral de Girona té un important paper en el llibre (no en va apareix a la portada) doncs marca la cota de la magnitud de la tragèdia! I és que sí, hi ha tragèdia!
De fet no desvetllo res del llibre que no es pugui saber: la presa cedeix i la conca del Ter s'inunda i s'endú tot el que es troba pantà avall!

El que no s'endú la riuada són les múltiples trames que Fañanàs va relatant al llarg del llibre:
- la trama tècnica: com i perquè cedeix la presa? Fañanàs no estalvia detalls i dades tècniques sobre l’estructura de la presa, les seves galeries i el seu esfondrament!
- la trama política: a tots els nivells, local i nacional, descrivint uns responsables polítics desbordats pels propis esdeveniments
- la trama periodística: sobretot a partir d’un periodista,que en un moment donat té un paper cabdal en el desenvolupament de la trama, de totes les trames; també pel paper d’internet i les xarxes socials, quelcom que, òbviament, no apareix al primer llibre!
- la trama social: amb un retrat quasi sociològic, quasi antropològic de la vida rural, especialment dels pobles propers a Susqueda.
- la trama personal: amb les històries de persones i personatges, alguns clarament reconeixibles de la vida social de Girona!... Sobreviuen tots?
- la trama amorosa: sí, les grans catàstrofes sempre fan emergir grans històries d’amor!

De fet el llibre té tots els ingredients necessaris per fer-ne una d'aquelles pel·lícules, superproduccions americanes, que relaten grans catàstrofes! Hi haurà pel·lícula?

Us imagineu la imatge d'una Girona inundada fins a les escales de la Catedral? La imatge més semblant podria ser la de la ficció de Joc de Trons amb unes escales de la Catedral quasi arran de mar! Per fer-nos una idea de la Girona inundada podem passejar-nos per la muralla i, prenent com a referència la Catedral, imaginar-nos la ciutat inundada en tot el que hi ha escales avall!

D'entre les diverses trames ens atrapa l'amorosa. El llibre té una història d'amor que protagonitzen dos personatges claus, un d'ells l'Oriol, un periodista que fa de nexe entre diferents trames; un periodista que a través del seu bloc sacseja, en la ficció, la societat gironina com va fer-ho en la realitat la ràdio un 21 d'abril de 1983, arran de la lectura per Ràdio Girona de diferents fragments del llibre, que va generar tal alarma en diferents municipis de la conca del Ter que algunes famílies, donant veracitat a aquella locució, van fugir cames ajudeu-me, en el cas de Girona, cap a la muntanya de Montjuïc i altres zones elevades properes a la ciutat. Aquell va ser una mena de "moment de La Guerra dels Mons" a la gironina...

El nou llibre relata també aquest fet, doncs la trama del nou llibre passa al nostre present, de manera que es produeix el curiós fenomen que el primer llibre és dins d'aquest nou llibre!

I Sarrià de Ter? Què li passa a Sarrià de Ter en el relat de Fañanàs? A diferència del primer llibre en aquest segon sí que relata, encara que breument, els efectes de la inundació a Sarrià de Ter. El poble naturalment no se'n salva; se'n salven només els qui poden fugir cap a la muntanya del Golf Girona. L'aigua tot ho inunda i tot s'ho endú! Tot? No, paradoxalment només resisteix els embats de l'aigua la fàbrica de paper! I dic paradoxalment perquè precisament avui molts veïns i veïnes possiblement la voldrien veure aigües avall!

El nou Susqueda no és una simple reedició, és un llibre nou i actualitzat, situat als nostres dies i que ens posa al dia, alhora, un dels principals temors dels gironins! El llibre evoca, en ambdues edicions, un passatge de l'obre "La fi del món a Girona" de Joaquim Ruyra:

"Els carrers de Girona queien a rastelleres, com aquelles cartes corbades que els infants posen una darrere l'altra i les fan caure d'un buf. Tot s'esgavellava amb sorda remor; cases, torres, muralles... Al peu de l'escalinata de la Catedral, ja no hi havia més que un estimball d'enderrocs per entre els quals cascadejaven afollades les aigües del Ter."

Fins on creieu que arribaria l'aigua en cas que la presa de Susqueda cedís? I què en seria de tota la conca del Ter? S’acompliria l'inquietant final que el llibre proposa?

dimecres, 12 de setembre de 2018

Com amb el Front Popular de Judea


L'escena, per poc que conegueu els Monty Python en general i "La vida de Brian" en particular, és prou coneguda: quatre membres del Front Popular de Judea discuteixen sobre les seves lluites (contra l'imperialisme romà), sobre els seus principis i sobretot sobre les seves disputes amb el Front Judaic Popular...

L'escena, transportada als nostres dies i actualitat política, bé podria ser protagonitzada per membres d'ERC criticant els del PDeCAT, o viceversa, o bé els de la CUP criticant els altres dos! Però en comptes del circ romà avui els protagonistes d'aquestes lluites internes (dins i entre els partits independentistes) es dirimeixen sobretot a Twitter!

En la legítima recerca del seu (propi) espai polític (i electoral!) les piulades, i sobretot els comentaris que les acompanyen, esdevenen autèntics dards a la línia de flotació de cada formació: són especialment enverinats els que darrerament reben els líders polítics d'ERC en la seva estratègia "d'eixamplar la base", diuen, en el seu nou (enèsim i algun dia fructífer?) intent de fer-se amb el cinturó vermell, avui taronja.

L'ús o no de dreceres per assolir el cim és una altra de les disputes que fa vessar Twitter de piulades confrontades entre qui les defensen a tota costa i els qui reclamen una certa calma...

El debat polític, també dins l'independentisme, és saludable doncs aquest, com l'unionisme, és plural; possiblement el problema, o un d'ells, és que no és un debat aliè a l'estat dels seus líders polítics, uns a la presó, uns altres a l'exili.

El que sorprèn, però, és la bel·ligerància de moltes piulades, una mostra més que molts utilitzen Twitter, sobretot, per buidar el pap, sinó quelcom més, amb qui comparteixen molt i es discuteixen pel matís!

En fi, l'escena, per poc que conegueu els Monty Python en general i "La vida de Brian" en particular, és prou coneguda:


dimarts, 11 de setembre de 2018

Hi ha cim, però...


A la samarreta commemorativa de la Diada d'enguany hi ha un cim, el Pedraforca, coronat per una bandera i un recorregut marcat amb les dates assenyalades que l'han fet possible; que han fet possible el camí, no encara el cim!

D'entre les dates destaca la de l'1 d'octubre, possiblement la que més convé reivindicar, tot i que també hi ha qui reivindica aquests dies sobretot la data del 3 d'octubre pel que va repreentar de transversal i multitudinària aquella mobilització, que va omplir els carrers, no només d'independentistes.

Aquestes setmanes són les de tal dia va fer un any, un any dels polèmics i nocturns plens del Parlament del 6 i 7 de setembre, un any del 27 de setembre i la proclamació fugaç i estèril (?) de la (no nada) República Catalana...

El camí marcat a la samarreta certament fa pujada (i el fem a peu), el polític per assolir la República Catalana també, un camí tortuós i ple de paranys i entrebancs polítics i judicials que no sempre venen de l'altiplà espanyol, alguns també tenen el seu origen i font en el propi procés.

Un optimista "Directes al cim" estimula a seguir pujant, a seguir fent camí, a seguir fent república; l'eslògan "Fem la República Catalana" resulta com a mínim aclaridor, ja que el "Som República" que a vegades també s'ha fet servir confón i ens porta a l'equívoc, doncs ni del dret ni del revés som, encara, República.

La darrera data abans de coronar el cim és la del 21D, la data de els eleccions al Parlament de Catalunya anticipades, convocades per l'aleshores president del govern espanyol, Mariano Rajoy, en plena vigència del 155; tal dia també farà un any d'aquesta data i em temo que tampoc aleshores haurem fet el cim, potser fins i tot aquesta no serà, tampoc, la darrera data assenyalada abans de coronar-lo, doncs tot el que semblava que havia de passar a partir d'aquell resultat electoral, de moment no passa.

Hi ha cim, sí, i és necessari mantenir-lo com a fita per tots els qui volem arribar-hi; també seria interessant traçar un millor camí, o potser traçar-ne un de sol, doncs hi ha qui vol fer drecera i hi ha qui vol seguir per la pista, i entre uns i altres, discutint quin camí prendre, fa mesos que més que ascendir sembla que tornem enrere...

De fet la meva impressió és que, després del 21D no hem seguit pujant sinó que ens hem quedat en una mena de camp base, potser esperant un moment més favorable, potser esperant l'alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats, discutint, mentre esperem, com afrontar el darrer (?) ascens.

Hi ha cim, però no sembla que tothom tingui clar, tampoc jo, com guanyar-lo!