dissabte, 31 d’octubre de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "The Great Gig in the Sky"


La d'avui és una cançó majúscula, com d'altres de Pink Floyd, i a diferència de les altres mítiques de la banda aquesta és especialment celebrada pel seu espectacular solo vocal!

L'aportació vocal la va fer, en la gravació original, Clare Torry, una cantant britànica que el (també) productor musical Alan Parsons va convidar a posar veu, que no lletra, en aquesta obra mestra composada pel teclista Richard Wright.

La potent aportació vocal de Clare Torry incrementa la intensitat de la cançó, i esdevé un element, encara que destriable, imprescindible fins al punt que la cantant va acabar constant com a coautora del tema. La cançó, sense la seva veu, no és el mateix...

La veu és un instrument, i la seva aparició en reforça, en aquest cas, el seu caràcter de cançó instrumental. El solo vocal de Clare Torry està a l'alçada dels grans solos de guitarra o d'altres instruments!

Gaudiu-la!

La cançó, sense la part vocal... efectivament, perd força i intensitat!

divendres, 30 d’octubre de 2020

El refrany de la setmana, sobre Girona


Girona té moltes coses fantàstiques, com la Catedral, les cases de l'Onyar, el call jueu i fins i tot una emotiva sardana, "Girona m'enamora"!

No anem tan sobrats de refranys, que com ara les Fires de Girona, són més aviat escassos, i no sé si del tot positius, com el que diu que "hereu de Girona, o baix o camatort"! Ei, i no només reben els hereus, eh!: "ni pedra rodona, ni dona de Girona"...

És clar que ni tots els gironins som hereus, ni tots els hereus deuen ser camatorts, que els gironins som moltes més coses: "a Llambilles pengen guilles, a Campllong tatxen melons, a Cassà són cassanelles i a Girona budellers." Budellers?

Certament no sé si aquests refranys ens fan justícia, com tampoc ens en fa el que diu que "Girona té mala entrada i mala sortida", i això deu ser si entres o surts pel sud, perquè pel nord, passant pels barris de Pedret i el Pont Major, l'entrada i la sortida són d'una bellesa que fins i tot va meravellar a un jove Josep Pla!

En aquestes dates, a les portes de Tots Sants, potser l'únic refrany que ens fa justícia, però que ni tan sols així ens consola, és el que ens recorda que "per morts Girona, per bateigs Barcelona i per casaments Montserrat."

En fi, qui no es consola és perquè no vol, i ara com a mínim a Girona estem sense Fires, i arreu del país esteu, estem, sense quasi res més!

dijous, 29 d’octubre de 2020

Premi Casero, 40 edicions!


Aquest any no hi ha Fires de Girona, sinó "activitats" de Sant Narcís, i entre elles es farà, si cap decret, ordre o recomanació ho impedeix, l'acte de lliurament del 40è Premi de novel·la curta Just M. Casero, que convoca la Llibreria 22.

L'edició d'enguany del Premi Just M. Casero ja era especial per si sola, pel fet d'arribar a la quarantena edició (buf, quaranta edicions, ja!), i ho serà més pel context de restriccions i incerteses en el que vivim i del que res, tampoc aquest modest premi literari, escapa!

Si normalment l'únic interrogant és saber si hi haurà "fumata blanca", i qui s'endurà el premi, aquest any també tindrem l'interrogant de veure qui podrà assistir-hi, ja que l'aforament és limitat, i les quarantenes estan a l'ordre del dia!

El Casero no és el premi literari més veterà ni el de més prestigi de la literatura catalana, tampoc el més ben dotat econòmicament; no és ni una cosa ni l'altra, ni pretén ser-ho. És un premi volgudament modest, un premi de segona (si voleu) que té, això sí, un jurat de primera, i que al llarg de les seves trenta-nou edicions també ha forjat, i descobert, plomes de primera!

El jurat és un element clau en tot premi, i si la dotació econòmica del Casero el fa ser un premi modest, el seu jurat, aquest i l'anterior, el fa honest: el jurat del Casero sempre acaba donant la cara, argumentant la seva decisió...

Modest i honest, el Premi Casero també contribueix, a la seva manera i sota l'empara de la Llibreria 22 i el somriure sorneguer d'en Guillem Terribas, a fer cantera i literatura, quelcom que també perseguia Just Manuel Casero Madrid, qui des de fa quaranta edicions que dóna nom al premi.

Aquesta edició també serà especial per a nosaltres, la família d'en Just; sempre hi hem estat presents, i alhora ens n'hem mantingut al marge de tot (organització, veredicte...), com ha de ser, però demà al vespre pujarem a l'escenari de La Planeta per recordar en Just i, sobretot, l'escriptor nat, i alhora malauradament inacabat, que bategava dins seu...

Visca el Premi Casero, i que per moltes edicions més!

dimecres, 28 d’octubre de 2020

La Girona emmurallada

Ajuntament de Girona. CRDI

Quan passejo per Girona, especialment resseguint la Gran Via de Jaume I, o circulant prop de la Plaça Francesc Calvet i Rubalcaba, on encara s'hi erigeix un fragment d'un dels baluards de l'antiga muralla medieval, m'imagino com de bonica seria avui (encara més!) si haguéssim pogut, i sabut, conservar aquesta muralla que al llarg de la primera meitat del segle XX es va anar enderrocant, per deixar que la ciutat creixés àmpliament, sense obstacles...

Potser si fóssim francesos l'hauríem conservat, la muralla, com la conserven Carcassona, Aigües-Mortes o Vilafranca de Conflent...

De mantenir la muralla, amb els seus baluards, la ciutat avui seria diferent, i edificis emblemàtics com el de Correus, l'Escola Joan Bruguera o el mercat municipal no hi serien, o estarien en altres indrets...

La muralla conservada aniria des del Passeig Canalejas i la Plaça de la Independència, fins al Passeig General Mendoza i la Plaça Salvador Espriu, resseguint el traçat de la Gran Via de Jaume I, i lluiria, al llarg del seu recorregut, cinc majestuosos baluards: el baluard de Figuerola, on actualment hi ha la seu de Correus, els cinemes Albéniz Centre i la Sala La Planeta; el baluard de la Santa Creu, on actualment hi ha l'Hotel Ultònia i l'Escola Joan Bruguera; el baluard del Governador, a l'illa de cases de la Cambra de Comerç; el baluard de Santa Clara, just darrere la seu de la Policia Local, i el baluard de Sant Francesc on ara hi ha el Mercat Municipal del Lleó... Precisament allà encara s'hi erigeix un fragment d'un dels baluards de l'antiga muralla medieval, coronat per una columna i un lleó, que no la lleona!

La muralla també conservaria les seves divuit torres, i tot plegat ens oferiria una imatge de Girona tan imponent com la seva Catedral!

El meu consol, i no sé si també el de molts gironins, és la conservació de part de la muralla romana, reforçada posteriorment en l'època carolíngia, que passa de la Plaça Sant Pere i la baixada de Montjuïc, on hi havia el portal de França, i voreja Sant Pere de Galligants, la Catedral i el Convent de Sant Domènec per baixar per les pedreres fins al Jardí de la Infància, on hi havia el portal del Carme...

És clar que per portal, el de Sobreportes, feliçment conservat, que permet fer-nos una idea de l'atractiva que seria, Girona, d'haver-ne conservat més, com el portal de França a la plaça de Sant Pere, o el portal de Sant Pere a tocar de l'església de Sant Pere de Galligants...

Muralla i portals ara serien de gran utilitat per a decretar confinaments i tancaments perimetrals, és clar que mentre la muralla i els portals tancats protegien del que hi havia fora muralles (enemics, també en forma de virus), alhora exposaven a la població als mals interiors, com els deliris de grandesa del General Álvarez de Castro, als qui hi restaven reclosos.

M'agradaria que Girona hagués pogut, i sabut, conservar la seva muralla medieval, que hagués sabut modernitzar-se integrant-la en el seu creixement urbanístic convertint-la en un element singular.

No sempre és fàcil, ni senzill, decidir què ens quedem i què llancem, què enderroquem i què mantenim dempeus. La Gran Via de Jaume I és la cicatriu d'una muralla que dorm eternament sota el carrer, un vestigi desconegut, i em temo que ignorat, per molts gironins...

La Girona emmurallada, vés quin remei, ja forma part del passat, i dels meus somnis impossibles i inabastables...

dimarts, 27 d’octubre de 2020

Girona sense Fires


Aquesta tardor la "noria" no girarà per sobre els centenaris plàtans de la Devesa de Girona, ni sobre les seves marcides fulles s'hi instal·laran les atraccions que, ja de fa uns dies, il·luminarien la ciutat i les ninetes dels ulls de la mainada...

I sí, ja sé que això de dir-ne "noria" és un barbarisme, que el correcte és dir-ne roda ("atracció de fira que consisteix en una gran roda giratòria vertical proveïda de seients o cabines mòbils en tota la seva llargada"), però roda fa tan poc de Fires...

A l'absència de les barraques ja ens hi vam avesar l'any passat, i enguany al seu lloc s'hi ha instal·lat el circ, l'única evidència que ens recorda, i mínimament transmet, que aquests són dies de (no) Fires. El circ i el Premi Casero i la Proposta de Poesia que organitza la Llibreria 22!

Ni la Fira de Mostres (el Certamen), ni la d'alimentació i artesania, ni la d'art ni cap altra fira haguda o per haver es farà present aquesta tardor a Girona, que sense el formigueig habitual de Fires aquests dies fins i tot es troben a faltar les molestes retencions de trànsit al voltant de Correus.

La Girona sense Fires fa que la tardor sigui encara més trista, més trista que l'aigua de Tots Sants que camina sota el pont.. Ni sota les Voltes hi haurà la ciutat encesa, ni estrident de riures i fanals... I per si tot això fos poc, amb el toc de queda només ens restarà, paraula de Segarra, esperar l'hora, a les 10 de la nit, d'estimar i llanguir...

dilluns, 26 d’octubre de 2020

Els xurros, per emportar


L'altre dia, per raons que ara no vénen al cas, necessitava comprar xurros a Girona... 

A les portes de les Fires, en condicions normals, seria ben fàcil trobar-ne; només caldria atansar-se a la Devesa. Fins i tot sense ser Fires, per Girona hi corre una d'aquelles parades ambulants que en ven... 

I naturalment hi ha bars i cafeteries que també en fan, i que solen acompanyar-los amb xocolata desfeta

De la parada ambulant ni rastre, i alguna de les cafeteries que vaig sondejar estaven tancades. Més fortuna vaig tenir quan vaig trucar al Bescuit, un bar-restaurant que hi ha al principi del carrer Joan Maragall de Girona, just al costat de la delegació de la Generalitat. 

Va ser penjar el telèfon i ja van encendre la fregidora per coure'l. Visca! Jo tan sols havia de trobar aparcament, arribar-hi i fer la comanda. Reconec que vaig tenir allò que es diu "un subidón", que no tenia clar que en trobaria, de xurros! 

L'eufòria va durar poc, però no pels xurros: en vaig demanar tres racions, que a casa som família nombrosa... El que em va desolar va ser veure el local buit; el cambrer, rere la barra, preparava una comanda per emportar d'una clienta habitual, i a dins la cuina, a la vista, una cuinera remenava quelcom al foc, que va deixar una estona per coure'm els xurros.

A aquella hora, en condicions normals, i fins i tot fa dues setmanes, el local bulliria d'activitat, amb oficinistes posant en risc la integritat de la seva llengua en engolir, amb les presses habituals, el cafè calent acabat de sortir de la màquina, o persones jubilades que s'ho mirarien amb la tranquil·litat de saber que el seu cafè es refredarà sense presses... 

A aquella hora el local era un desert, amb totes les taules buides i sense cap element que fes pensar que esperaven comensals; el Bescuit, encara, és un dels locals de Girona que intenten sobreviure a la controvertida prohibició de consumir in situ oferint menjar per emportar

Per emportar és pura supervivència, l'última alenada dels bars i restaurants que encara romanen oberts, qui sap si el darrer intent per salvar el negoci, i tot el que (i sobretot qui) en depèn

Minuts després de fer la comanda em van servir els quinze xurros, ensucrats i ben calentons... 

Amarat amb el seu dolç perfum me'n vaig anar del Bescuit un xic desolat, pensant que no sé si sempre l'encertem, amb les nostres decisions, com aquesta de buidar bars i restaurants; una decisió que causa dolor, molt de dolor... 

dissabte, 24 d’octubre de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Espionage"


Avui, quan un grup musical treu un "single" publica, només, una cançó; sí, sembla lògic, però no sempre ha estat així. Abans, en un temps pretèrit indeterminat, quan un grup musical treia un "single" en realitat publicava dues o tres cançons, la principal, situada a la cara A del petit disc de vinil, i la o les que contenien la cara B perquè, sí, abans els discos eren com la lluna, tenien dues cares!

Algunes de les cançons de les cares B dels "singles" potser també formaven part del disc, "l'elapé", que avançava la cançó de la cara A, però no sempre era així i algunes cançons restaven allà, com una anècdota, entre les inèdites i mai publicades, i les que formaven part dels discos grans...

És clar que si el grup tenia cert èxit, podia arribar el punt en què aquestes cançons de les cares B podien arribar a formar part, finalment, d'un disc gran, juntament amb rareses i cançons inèdites, no publicades, esdevenint així peces de col·leccionistes, quan naturalment es col·leccionaven discos...

És el cas de la cançó d'avui, que al seu dia va ser cara B del primer "single" del cinquè disc del grup, Green Day, i que potser us sonarà si sou fans de les pel·lícules d'Austin Powers...

Avui, com veieu, reivindiquem les cares B!

divendres, 23 d’octubre de 2020

El refrany de la setmana, sobre l'edat


 Una coneguda marca d'aigua mineral va popularitzar la frase, a mode d'eslògan d'una campanya publicitària dels anys vuitanta, "no pesan los años pesan los kilos"... La frase va fer fortuna, no sé si també a la sòlida economia de l'empresa, i va calar popularment.

Amb el pas dels anys, però, hom se n'adona que un eslògan és precisament això, una frase amb finalitats, en aquest cas, comercials, i tard o d'hora acabem confirmant que, com els quilos, els anys també pesen, que "l'edat avançada no és per a l'aixada..."

Cada edat té els seus refranys: la infantesa ("pocs anys, pocs afanys"), la joventut ("gent jove, pa tou"), l'edat adulta, o madura, que també en diem ("qui a coranta no s’atura i a cinquanta no endivina, a sixanta desatina") i la vellesa ("de vell ningú passa"); és clar que al capdavall "ni costums tenen disculpa, ni l'edat pot tenir culpa"...
 
A la meva edat, la també anomenada mitjana, solem concloure que, arribats a aquest punt de la vida, potser paga la pena no prendre'ns la vida tant a la tremenda; és clar que no sempre hi arribem a temps: "el qui mira massa prim, a mitja edat ja no hi veu"...

A la meva edat jo ja estic operat de cataractes, tot això que ja tinc avançat!, i de moment els meus quilos pesen més que els meus anys...

dijous, 22 d’octubre de 2020

Toc de queda


L'expressió "toc de queda" està en voga i sembla que pot marcar, veurem si per uns dies, unes setmanes o uns mesos, el nostre dia a dia (bé, més aviat el nostre nit a nit) en aquesta preocupant segona onada del coronavirus... De l'expressió en coneixem la paraula "toc" (acció de tocar), però sabem què és i què vol dir "queda"?

En aquests casos res millor que consultar el diccionari: "toc de campana, de més de vint batallades, que hom tocava, sobretot a les viles fortificades, a les nou de la nit a l'hivern o a les deu a l'estiu i que era el senyal que indicava l'hora de retirar-se a casa, després del qual ningú no podia eixir pels carrers sense causa justificada."

L'expressió forma part del llenguatge militar, i el propi diccionari se'n fa ressò: "en estat de guerra o de setge, avís o toc militar fet a una hora determinada pel qual hom prohibeix a la població civil la circulació pels carrers."

No estem en estat de guerra o de setge, tot i que per aplicar-lo serà necessari, va dir el ministre de sanitat, decretar de nou l'estat d'alarma; també entenem que no caldrà el toc de campana, de més de vint batallades, per donar-nos per assabentats i retirar-nos a casa, i abstenir-nos així de fer "botellons" i altres activitats nocturnes...

"Queda" prové del mot llatí "quietus", restar en quietud, i això és precisament del que es tracta, de quedar-se a casa, de no moure's, de quedar-nos reclosos a casa des del vespre fins al matí; una versió reduïda, i nocturna, del confinament que ja va protagonitzar la nostra primavera.

Tinc la impressió, que, sense la necessitat que repiquin les campanes, que abans servien per molt més que per marcar les hores, no són poques les persones que, d'una o altra manera, s'han auto aplicat el toc de queda de fa setmanes, fins i tot mesos; em temo que per a la majoria, en cas que finalment s'apliqui, el toc de queda potser ens farà llençar un xic més d'hora les escombraries, i poca cosa més...

Aquesta mesura, com tantes altres, també serveixen per a prendre consciència de l'excepcionalitat dels nostres vides, per mantenir-nos en alerta davant els potencials riscos de contagi, per evitar relaxar-nos; al capdavall el toc de queda és un toc d'alerta...

dimecres, 21 d’octubre de 2020

La segona onada


A vegades el pitjor és quan plou sobre mullat, com ara en el cas de la pandèmia pel coronavirus...

Al mes de març ens vam resignar a tancar-nos a casa, i a tancar-ho quasi tot, conscients de la necessitat de prendre una mesures dràstiques per a frenar la propagació del virus; amb el desconfinament vam aprendre a flexibilitzar la nostra vida, a adaptar-nos a viure en una nova normalitat emmascarats i amb més distància social, sense amagar les ganes de recuperar part del que el confinament ens va prendre, naturalment vides al marge...

Aquest aprenentatge en el retorn a una certa normalitat, en el que encara estem submergits, no està exempt de riscos, i més tenint present que a la primavera ja es parlava dels possibles rebrots de la tardor; i ara sembla ser, segons indiquen les creixents dades de contagis, ingressos i defuncions, que ja hi som pel tros, que ja estem en plena segona onada!

Aquests dies sobrevola sobre la pandèmia el terme toc de queda, i de moment, per evitar decretar-lo com sí han fet a França, s'ha decidit que les botigues de vint-i-quatre hores deixin de ser-ho, evitant (?) així els "botellons" nocturns i festes il·legals, uns dels focus de propagació de contagis...

El terme toc de queda, sumat al de confinament i estat d'alarma, configura tot un univers lèxic que, inevitablement, ens trasllada a conflictes bèl·lics, a guerres; aquí la guerra també la tenim, i la lluita és contra el virus, tot i que, com amb tots els conflictes bèl·lics, una guerra en conté moltes altres.

En el nostre cas hi ha la descarnada guerra política, que es lliura cada dia als parlaments i als mitjans, engreixant una hemeroteca que potser algun dia, si no ja avui, ens farà vergonya; i també tenim les guerres derivades per les persones i col·lectius que més pateixen aquesta situació: personal sanitari, personal del món de la hostaleria i la restauració, personal docent...

Per a moltes d'aquestes persones plou sobre mullat, i aquesta segona onada les ofega encara més, per més que esquivin el virus.