El Pont Major no és un abocador!

Amb aquest lema, "El Pont Major no és un abocador!", l'AV Pont Major ha convocat una manifestació per a demà divendres a la tarda, una manifestació de protesta per l'increment de les escombraries i de la brutícia al barri que l'han convertit, d'un quant temps ençà, en una mena d'abocador de la ciutat i d'alguns municipis veïns.

La protesta també té un manifest, de títol (naturalment) homònim:

Manifest: El Pont Major no és un abocador!

Nosaltres, veïns i veïnes del barri de Pont Major de Girona, volem alçar la veu per denunciar la situació lamentable i insostenible de les illes de contenidors del nostre barri. L’estat lamentable d’aquests espais, saturats d’escombraries i bruts, dia sí, dia també, és un reflex de l’incivisme i la deixadesa que patim, una situació que ja no podem ni volem tolerar més.

És per això que exigim accions immediates per a un barri digne!

• Augment de la freqüència de recollida de residus: Els contenidors no poden seguir desbordant-se constantment. És imprescindible una millora urgent en la periodicitat del servei de recollida per adequar-lo a les necessitats reals del barri.
• Neteja regular dels contenidors i el seu entorn: L’acumulació de brutícia i les males olors al voltant dels contenidors són totalment inacceptables. Reclamem una neteja periòdica que garanteixi la salubritat i la dignitat dels entorns dels contenidors.
• Mesures contra el "turisme d’escombraries": Persones d’altres barris i poblacions properes aprofiten els nostres contenidors per abocar-hi residus, provocant un col·lapse innecessari. Exigim que s’implementin controls efectius i que s’apliquin sancions per acabar amb aquest abús.
• Conscienciació i sancions per combatre les actituds incíviques: La manca de civisme agreuja el problema, pel que caldria activar una campanya d’educació ciutadana i aplicar sancions per a les persones i empreses infractores que deixen residus fora dels contenidors o no respecten les normes bàsiques.

No som un barri de segona!

El Pont Major és casa nostra, i mereix ser respectat. Aquest manifest és un crit d’alerta i una crida a l’acció. Volem solucions, no excuses. L’Ajuntament de Girona i els responsables del servei de neteja i de recollida de residus han d’assumir la seva responsabilitat i posar fi a aquesta lamentable situació que estem patint.

Per un Pont Major net, digne i respectat, mobilitzem-nos per defensar el nostre barri!

La implantació del nou sistema de recollida de residus a Girona està generant, em sembla, més problemes dels que el govern municipal preveia; al barri de Pont Major el nou sistema no s'implantarà fins ben entrat l'any vinent, però és evident que ja fa mesos, des que es va començar a implantar, que en patim les conseqüències, negativament. D'aquí el malestar dels veïns i veïnes, d'aquí la protesta.

1a Trobada de les ràdios locals de les comarques gironines

Fotografia: Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya

Aquests darrers dies i setmanes han estat intensos i farcits de celebracions radiofòniques; fa encara no un mes es va celebrar el centenari de la primera emissió oficial d'una ràdio a Catalunya, que es va fer el 14 de novembre de 1924 a través de Ràdio Barcelona EAJ 1, i ahir es van complir noranta-un anys de la primera emissió d'una ràdio de les comarques gironines, feta per Francina Boris a través de Ràdio Girona EAJ 38.

Cent anys després, les ràdios locals són el millor símbol de la resistència d'aquest mitjà i, alhora, un dels millors exponents de la seva contribució a la riquesa, pluralitat i capil·laritat dels mitjans de comunicació al nostre país. Lluny del còmput i la competició per les audiències (justament ahir es va fer públic el darrer EGM), les ràdios locals van fent el seu treball de formigueta, potenciant la informació local (també l'entreteniment, és clar) i promovent la participació, en altres paraules, fent comunitat i, alhora, també fent país.

Cent anys després de la primera emissió de ràdio a Catalunya, i més de noranta de la primera emissió de les comarques gironines, moltes de les emissores locals ja duen a l'esquena trenta, quaranta i fins i tot més anys d'emissions, tota una fita, fins i tot un miracle, sobretot per com ha canviat el món, informativament.

Ràdio Sarrià, emissora de la qual formo part i conec prou bé, n'és un bon exemple, ja amb quaranta-un anys de vida a les ones hertzianes, que intenta renéixer de les seves cendres sustentant el projecte sobre dos pilars, la informació local i la participació.

Les ràdios locals es mantenen fermes, tot i la migradesa dels pressupostos que les sostenen, que en molts casos es compensa amb la participació desinteressada, i alhora apassionada, de persones voluntàries col·laboradores que aporten continguts variats, de qualitat i de proximitat.

Quaranta anys després, aproximadament, de la proliferació de les ràdios locals, la majoria de caràcter públic vinculades a ajuntaments, les emissores de les comarques gironines ens vam trobar, sota el paraigua de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya, per compartir penes i alegries, projectes i models de gestió, trajectòria, experiències, expertesa i, sobretot, reptes de futur.

Sorprèn que aquesta primera trobada hagi arribat al cap de tants anys, i estic convençut que la següent, la segona, no tardarà tant a fer-se, perquè en les d'àmbit nacional no ho sé, però en les locals no funciona allò de "cada terra fa sa guerra", que són moltes les coses (coneixement, expertesa, recursos, continguts, etc.) que les ràdios locals podem compartir i, de fet, ja compartim a través de la mateixa Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i de la Xarxa de Comunicació Local.

Un fruit d'aquesta primera trobada va ser, més enllà de tot el que vam compartir, el manifest subscrit per totes les emissores presents, naturalment també per Ràdio Sarrià.

L'ull del Pont: Som del Pont, la revista del barri

L’any 1980, a priori, el país havia recuperat la normalitat democràtica, o si més no l’estava recuperant a empentes i rodolons i encara amb certa remor de sabres en algunes casernes militars, com vam poder comprovar mesos més tard amb l’intent de cop d'estat del 23F.

L’any 1980 el país havia recuperat la normalitat democràtica, però Sarrià de Ter no; per tothom és conegut que aleshores encara formava part del municipi de Girona i no seria fins tres anys més tard que recuperaria, amb la independència municipal, la normalitat democràtica.

En aquell intens i vibrant període de transició, en què Sarrià de Ter depenia de Girona tot i l’autonomia que li donava el Consell Municipal, els llaços i vincles amb el barri de Pont Major es van estrènyer notablement (ja sabem que els ponts uneixen ambdues ribes, més que les separen), i una bona mostra va ser l’edició de la revista Poble.

El gener de 1980 es publicava el número 0 de la revista Poble, editada per la Unió Esportiva Sarrià, les associacions de veïns de Sarrià de Salt, de Sarrià "El Poble" (posteriorment AV Sarrià de Ter) i de Pont Major, el Consell Municipal de Sarrià i la Parròquia de Sarrià; posteriorment també s’hi va afegir l’AV del Pla de l’Horta. 

El gener de 1980 naixia Poble (tot i que el nom de la capçalera no va aparèixer fins al número 1, al mes de febrer), una revista, tal com expressava en la primera editorial i salutació d’en Josep Brugada Gutiérrez-Ravé, amb una clara vocació d’informació local:

"Hom es pot preguntar el perquè de la present revista que teniu a les mans. En l’inici de la dècada dels vuitanta, un grup de gent intentem de donar vida a una tasca que ha romàs buida en l’àmbit dels barris dels entorns de Sarrià i Pont Major; la informació local."

De la revista se’n va editar, fins al maig de 1982, un total de 22 números, que avui dia tenen un encomiable valor de crònica i hemeroteca de les notícies, dels esdeveniments i de les persones que van protagonitzar aquells anys intensos i vibrants.

Deu anys més tard, l’any 1992, l’Ajuntament de Sarrià de Ter va començar a editar un butlletí informatiu sota la capçalera Parlem de Sarrià, que posteriorment es va transformar en una revista editada per un grup independent, en la revista, ja coneguda per a tothom, que avui teniu a les vostres mans.

Sarrià de Ter, doncs, a la seva manera va seguir amb l’esperit d’aquella revista Poble (fins i tot de la pretèrita revista Carrilet), amb la revista Parlem de Sarrià; però, i el barri de Pont Major?

Durant força anys, i de forma intermitent, el programa de la Festa Major del barri ha jugat aquest paper, brindant l’oportunitat a les entitats del barri, encapçalades per l’AV Pont Major, d’explicar les seves activitats, de mostrar les necessitats i mancances del barri, d’entrevistar als seus veïns i veïnes, etc.

Enguany, però, l’AV Pont Major no ha volgut editar un programa de la Festa Major farcit de notícies i reivindicacions sobre el barri, sinó que ha fet una aposta per a tenir una revista pròpia, per a recuperar una publicació periòdica, a raó de dos números l’any.

És amb aquesta voluntat de promoure la informació local del barri que ha nascut la revista Som del Pont, amb una capçalera que vol ser l’expressió del sentiment i orgull de pertinença al barri, i alhora de comunitat, recuperant l’esperit de la revista Poble, i donant continuïtat, per exemple, als Contrapunts, una visió crítica i reivindicativa del barri, que s’hi publicaven.

I si en alguna revista s’ha emmirallat, modestament, Som del Pont, és precisament amb la revista veïna Parlem de Sarrià, tot un referent dins el món de les revistes locals, de qualitat, rigor i prestigi innegables. 

Distribuïda a tots els habitatges del barri de Pont Major, Som del Pont també es distribueix a les biblioteques de Girona i, per descomptat, també a la Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter.

De moment s’ha publicat un primer número, i el desig és que pugui tenir continuïtat, que com la revista Parlem de Sarrià, pugui sumar números i anys.

Article publicat al número 119 de la revista Parlem de Sarrià.

Carta en motiu dels 50 anys d'en Dani...

Ahir, un dels meus millors amics va fer 50 anys  i vaig escriure-li aquesta carta, i fer aquest vídeo, que comparteixo no només per a celebrar els seus 50 anys, també simbòlicament els de tots els amics i amigues que aquest any hem celebrat els 50!

Benvolgut Dani,

el primer record que tinc de tu no és del Cau, sinó d'un xic abans; és de l'acadèmia d'anglès International House que hi havia al carrer Minali, amb una balconada que donava a la Rambla de Girona, just davant del que més tard seria el Punt de Trobada. No recordo haver compartit classe, però sí haver coincidit per l'acadèmia, i a més és un record que tinc molt vinculat, no em preguntis per què, als BocaBits...

És evident que del pas per aquella acadèmia tu en vas treure molt més profit que jo, veient el meu paupèrrim nivell d'anglès, i escoltant el teu anglès pràcticament britànic...

De saludats a l'International House vam passar poc després a fer-nos amics al Cau, amb un munt de vida i moments compartits durant anys, dissabte rere dissabte, als campaments de Ràngers i Guies, a les rutes de Pioners i Caravel·les, a Truc...

Una amistat forjada al Cau, i també fora del Cau, amb el rock com a banda sonora a Ràdio Salt, fent trio amb en Pau, i en molts concerts a les barraques de Girona, a la Vall de Sant Daniel, a Vilobí d'Onyar, a Anglès, a Riudellots... I per descomptat compartint grans concerts com The Ramones, The Black Crowes, Dire Strais, Pink Floyd, Van Morrison, Roger Waters, The Cure... I els que em deixo!

Concerts i festa, com la d'aquella nit, reconec que un xic esbojarrada, de l'Estartit, que va acabar a la comandància de la Guàrdia Civil; per sort tot allò ja ha prescrit. I parlant de música, tampoc voldria oblidar-me de les trobades a casa teva, allargant les nits veient l'MTV, quan era un canal musical...

És per tot això i molt més, Dani, que quan em vaig casar vaig tenir molt clar que volia que tu fossis el meu padrí de casament, i a banda del ram i del vers per la Sira, també vas regalar-nos una obra d'art, un fotomuntatge fet i revelat per tu d'una rosa que sempre he tingut ben a prop a casa.

Dani, la vida t'ha dut lluny de Girona, primer al Canadà, després a Anglaterra i ara a Bèlgica, i per lluny que hagis anat, la nostra amistat s'ha mantingut sempre viva, gràcies a les seves arrels profundes i a les nostres trobades.

Reconec que m'és difícil quedar-me amb un moment, dels molts que solidifiquen la nostra amistat; prefereixo quedar-me'ls tots! 

Dani, avui que fas i celebres 50 anys, voldria dir-te PER MOLTS ANYS i, sobretot, MOLTES GRÀCIES per la teva amistat.

Que la música i l'amistat ens acompanyin sempre!

Roger Casero Gumbau.

Girona, 8 de desembre de 2024

Ja No Neva Mai. Minuts Musicals de Nadal

En les nadales, generalment edulcorades i enlluernadores, també podem trobar-hi traces de crítica social, una mirada més terrenal i realista de la vida que s'allunya de la idíl·lica que tot sovint es canta entre campanetes i picarols; un bon exemple és "Ja No Neva Mai" de Gossos, publicada l'any 2005 al disc "Altres Cançons de Nadal 3".

Res no és mesquí. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Res no és mesquí  
                                a Josep Obiols

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta. 

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'istiu.
I tot és Primavera:
I tota fulla verda eternament. 

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja. 

Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit. 

Joan Salvat-Papasseit

Merda de novembre

No sé què té, Hansi Flick, que fa que de moment, i contradient molts pronòstics, el seu aterratge al Barça hagi estat un bàlsam per a l'equip i, també de retruc, per al club.

Mentre encara se li qüestionava l'estil, per no tenir ADN Barça, ell anava recuperant jugadors qüestionats fent-ne sortir una millor versió, potenciant les prestacions de l'equip amb bon joc i resultats. I si esportivament ha aportat criteri, el seu criteri, també l'ha desplegat a la sala de premsa, guanyant-se el respecte dels periodistes, a qui també tracta amb respecte, com ho fa també, de forma exemplar, amb l'afició.

El bon i esperançador inici de temporada ha tingut una primera davallada aquest mes de novembre, encadenant mals partits i resultats, generant una petita crisi esportiva. El partit d'abans-d'ahir contra el Mallorca va tallar la mala ratxa i, suposo que alliberat i veient la llum al final del túnel, Hansi Flick va deixar anar allò del "novembre de merda": "We are happy that shit November is over and now we start with the December".

"Estem contents que s'hagi acabat la merda de novembre i ara comencem amb el desembre", que és una manera de dir, ja era hora que giréssim full! La dita diu que "el novembre i els difunts, marxen tots junts", tant de bo amb el novembre (de merda) i els difunts hagi marxat, també, la mala ratxa...

En tot cas, la frase és una bona mostra del seu sentit de l'humor i també del coneixement, que algú del club l'hi haurà posat en antecedents, dels novembres de merda que el Barça ha tingut al llarg de la seva història recent.

Espero que la victòria a Mallorca no sigui flor d'un dia, i que el Barça de Flick recuperi el nivell de l'inici de temporada, que el desembre no ens deixi glaçats!

Regular les pantalles, una lluita col·lectiva

Un informe d'un comitè d'experts, encarregat pel govern estatal, ha començat a posar els punts sobre les is i a escriure negre sobre blanc les orientacions que podria tenir una futura llei de regulació de l'ús de les pantalles, especialment en relació amb l'ús que en fan els infants.

I el comitè sembla tenir-ho clar:

• Cap dispositiu fins als 3 anys
• Ús excepcional (i per descomptat supervisat) fins als 6 anys
• Ús puntual i supervisat fins als 12 anys
• Ús analògic (sense accés a internet) amb control parental fins als 16 anys

L'ús inapropiat de les pantalles, sobretot mòbils i tauletes, representa un risc per al normal creixement i desenvolupament dels infants, no només per l'accés a continguts amb una presència explícita de pornografia, violència i violència sexual, també per al desenvolupament cognitiu, del llenguatge, de la sociabilitat, de la salut mental, etc.

És possible que tots plegats ens hàgim passat de frenada i que ara, espantats per alguns dels efectes nocius de l'ús excessivament descontrolat i poc supervisat de les pantalles, especialment per la propagació de la pornografia i la violència sexual a totes les pantalles, també les que veuen els infants, tinguem pressa per regular aquest entorn digital, abans no faci més mal, en forma, per exemple, de més casos de violència sexual causada per cada vegada més infants menors d'edat contra altres infants menors d'edat.

Però la pornografia i la violència sexual no són l'únic mal que hi ha rere (o dins) de les pantalles, també hi són els jocs amb els seus sistemes de recompensa, i l'addicció que generen, també entre els infants.

Jo, que les meves tres filles ja són majors d'edat, intento posar-me a la pell de pares i mares d'infants més petits, potser alguns amb germans ja adolescents, i entenc que tot plegat se'ls faci una muntanya, una nova lluita per lliurar al voltant de les pantalles i les seves possibles restriccions. 

Aquesta, si ha de ser-ho, no ha de ser una lluita familiar lliurada en la intimitat de qualsevol sobretaula, ha de ser una lluita col·lectiva amb una responsabilitat per part de les administracions i les institucions públiques, amb una regulació que ha de responsabilitzar, també, la indústria tecnològica.

I naturalment, en tant que col·lectiva, la corresponsabilitat de les famílies és imprescindible, com la del món de l'educació, del lleure, de l'esport, de la cultura, etc.

La de la regulació de l'ús de les pantalles serà una lluita col·lectiva i, també, serà una lluita llarga...

X no és Twitter

Fa uns anys l’automobilística Volkswagen va llençar la campanya publicitària «"Com un Golf" no es un Golf»; a l’anunci una sèrie de persones cantaven una coneguda melodia amb la lletra adaptada:

«Si et diuen que aquell cotxe és com un Golf,
si et diuen que aquell cotxe és com un Golf,
com un Golf ja ho saps,
com un Golf ja ho saps,
com un Golf ja ho saps, no és un Golf».

Fa temps que penso en aquest anunci quan entro a X, i em pregunto si X és com Twitter; la resposta, el pensament immediat, és que no, que per més que X s’assembli a Twitter, per més que encara pugui trobar traces d’aquell entranyable ocellet blau que Elon Musk va matar (Parlem de Sarrià número 116), X no és Twitter.

El magnat, i amic i fervent seguidor de Donald Trump, Elon Musk va comprar Twitter l’octubre de 2022 per 44.000 milions de dòlars; aquesta compra, lluny de fer reviscolar l’empresa, en va fer caure el seu valor. Els ingressos per publicitat van caure en plomat per l'espantada de grans empreses com Apple, Disney o Coca-Cola, que van retirar els seus anuncis a causa de la preocupació per la política de moderació de continguts del nou propietari, més aviat propens a no moderar-los; el mateix Elon Musk reconeixia, el setembre de 2023, que els ingressos publicitaris de X seguien baixant un 60%.

La patacada econòmica de X, agreujada també pels canvis en la política dels comptes de pagament, és només un símptoma més que ens ajuda a veure que X no és Twitter, per més que s’hi assembli. I si la caiguda de publicitat és el símptoma, la causa, motivada també pel controvertit, excèntric i polèmic propietari, n’és el contingut.

Si bé podem reconèixer que Twitter, amb el pas dels anys, havia perdut part del seu caràcter de xarxa social per al foment del debat i la conversa per esdevenir, cada vegada més, en una eina social de comunicació unidireccional, amb l’aparició d’Elon Musk aquest caràcter s’ha reforçat, relaxant la moderació de contingut, aparentment per a promoure la llibertat d’expressió, i, per tant, deixant entrar i campar lliurement a X notícies falses i discursos d’odi.

No teniu la impressió que darrerament els continguts de X són més violents i xenòfobs? És cert que podem modular l’algoritme i que X (l’eina) no és l’única responsable, ho són també els perfils, de trols o de bots, que difonen aquests continguts, però X ara permet fer el que Twitter no va permetre fer, per exemple, a Donald Trump quan el gener de 2021 li va suspendre el perfil pel risc d’incitació a la violència, arran de l’assalt dels seus simpatitzants al Capitoli.

X, amb Elon Musk, en general s’ha tornat més sinistra, però a banda dels continguts hi ha un altre element que reafirma que X no és Twitter: la voluntat d’Elon Musk de transformar X en una mena d’aplicació total, és a dir, un espai en el qual, a banda del flux d’informació (o a través d’aquest), s’implementin funcionalitats que incloguin pagaments, compres i altres serveis dins de la plataforma, tot i que ara per ara aquest és un procés que, sembla, avança sense massa progrés.

X sembla Twitter, però no és Twitter, ja que d’haver-lo volgut mantenir tal com era, Elon Musk ni hagués canviat el nom, ni matat l’ocellet blau. És clar que també hem vist amb altres exemples com xarxes o eines socials canviaven i mutaven la seva raó de ser i la seva funcionalitat, fins i tot sense necessitat de canviar de nom: Instagram, en mans de Meta (Facebook) ja no és només una aplicació de filtres per compartir imatges...

Si convenim, doncs, que X no és Twitter, ara tan sols ens faltarà desvetllar, com si es tractés de la resolució d'una equació matemàtica, què és i què representa X.

Article publicat al número 119 de la revista Parlem de Sarrià.

Deixar-lo publicar, o no...

La setmana passada es va conèixer la sentència del primer judici contra el periodista Saül Gordillo, acusat d'agressió sexual; va ser condemnatòria i haurà de complir un any de preó i dos de llibertat vigilada. La sentència encara no és ferma i Saül Gordillo la recorrerà.

El seu vessant públic, com a director de Catalunya Ràdio (2016 - 2022) entre altres responsabilitats dins el món del periodisme, inevitablement ha donat una major volada mediàtica al cas, i la seva acusació i condemna també ha sacsejat algunes redaccions, com la del diari El Punt Avui, de la que ell n'havia format part, i n'era, de fet n'és encara, col·laborador. 

La setmana passada diferents publicacions del diari ens van mostrar part d'aquesta sacsejada, tot i que només en vam veure i llegir la punta de l'iceberg. 

Tot va començar, coneguda la sentència condemnatòria, amb "El voraviu" "Què faràs amb en Saül?", del director i propietari del diari, Joan Vall Clara, pregunta que ell mateix es responia: 

(...)"La resposta és no faré res. Insinuen que no hauria d'escriure al diari. Insinuen que no hauria d’escriure al diari. Insinuen que li he de retirar el dret al treball i a guanyar-se la vida amb dignitat. Però no ho faré. Soc aquí per evitar tot tipus d’abusos. Treure-li la feina ho seria. Si la condemna es fa ferma, l’haurà de complir, es redimirà a través de la pena i tindrà dret a una segona oportunitat, com tot ciutadà. No hi ha res més. Què faré amb en Saül? No faré res."

L'endemà la plantilla del diari El Punt Avui publicava un comunicat al diari, que entre altres coses, deia això:

"La plantilla d’El Punt Avui vol expressar el seu desacord amb el manteniment de Saül Gordillo com a col·laborador del diari després que hagi estat condemnat, en primera instància, per un delicte d’agressió sexual. (,,,) Davant la negativa del director a prendre cap mesura, la plantilla ha avalat aquest text perquè lectors i l’opinió pública sàpiguen que Gordillo publica en aquest diari malgrat el rebuig del personal."

El director, s'explicava així a "El voraviu" del mateix dia ("Linxament i mort civil"):

"Els treballadors del diari no avalen la decisió de mantenir Saül Gordillo com a col·laborador. (...) La decisió l’he de prendre jo. No em ve de nou. Fa anys que contracto i acomiado. (...) Fins ara havien sigut partits, els que m’havien demanat el cap d’algun periodista. Ara m’ho demanen 51 companys i em fot molt quan he de dir que no als companys. Però atendre’ls és condemnar en Saül a la mort civil, i no ho faré. (...) Qui vulgui continuar amb el linxament no tindrà la mort civil que busca. Aquest no és país de lapidacions."

I el tema encara va cuejar més dos dies després; arran d'unes pintades aparegudes a la façana del diari i reivindicades per "Arran", acusant Vall Clara d'encobridor, el director del diari  a "Ara soc encobridor" va escriure "Fa anys que practico la política laboral de la segona oportunitat, i amb èxit".

Trobo molt interessant tota aquesta cascada d'articles, i més interessant és tot el que hi ha dessota, tot el contingut ideològic, emocional i personal que no veiem, però sí que intuïm, en el posicionament d'un fet aparentment col·lateral: ha de seguir publicant al diari un col·laborador condemnat per agressió sexual?

Jo quan intento respondre, tinc contradiccions internes que fan que la meva resposta no es pugui limitar ni a un simple sí, ni a un simple no... I en tot cas, la pregunta, i aquesta polèmica, me'n desperta una altra: quan comença la reinserció d'una persona condemnada?