divendres, 22 de febrer de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la justícia...


Encara cueja, i ho farà unes setmanes més, la controvertida i polèmica victòria del Barça de bàsquet al Real Madrid a la final de la Copa del Rei d'enguany.

A Madrid estan indignats amb la darrera decisió dels àrbitres, que van interpretar (?) com a tap il·legal un rebot, i per tant donant als blaugrana dos punts que mai haurien d'haver pujat al marcador. Amb aquests dos punts el Barça es posava de nou per davant a poc més d'un segon del final, i després del darrer intent desesperat de fer un nou gir de guió amb un llançament des del mig del camp de Sergi Llull que quasi entra (va fer la corbata!) el Barça es va proclamar, novament, campió!

La indignació a l'equip blanc era evident, a banda que justificada veient la polèmica jugada, i qui es va erigir de portaveu d'aquest malestar va ser el seu capità Felipe Reyes, qui camí dels vestidors, i després de la dutxa camí de l'autocar, no parava de repetir, visiblement enfadat, que tot plegat havia estat un (altre) robatori!

A la seva manera Felipe Reyes reclamava justícia i de raó no li'n faltava, com tampoc a Santiago Rusiñol quan va sentenciar que "quan un home demana justícia, és que vol que li donin la raó!"

Reyes i el Real Madrid reclamen justícia en la darrera jugada, una jugada que, de fer-se justícia de debò, possiblement ni tan sols s'hagués produït!

Dues jugades abans, amb el Barça dos punts per sobre i ja a les acaballes del partit, els àrbitres no van veure una claríssima falta d'un jugador del Real Madrid que, en ple contraatac del Barça, li va propinar literalment un calbot en un jugador del Barça mentre encarava la cistella; el jugador blaugrana va fallar i del contraatac posterior el Real Madrid en va treure una jugada de dos més u que li va permetre avançar-se per un punt, a quatre segons del final, just abans de la jugada polèmica que reclamen els blancs!

Aquesta falta que, sembla, ningú va veure, fins i tot ratllava la qualificació d'antiesportiva! Em sembla bé que Reyes i el Real Madrid clamin justícia en la darrera jugada, però sorprèn que de la penúltima no en diguin res, quan possiblement va ser més determinant, doncs d'haver-se fet justícia aleshores la darrera ni tan sols hagués existit!

Al capdavall el que vol Felipe Reyes, més que justícia, és que li donin la raó...

dijous, 21 de febrer de 2019

Les Barretades d'en Quim Curbet!


Breus, per exigències del guió (als diaris en paper l'espai és limitat i es compta per paraules o caràcters), i punyents, així són les Barretades d'en Quim Curbet, articles que es cuinen al seu magí, convenientment cobert per un barret quan l'ocasió ho demana, barret tant característic en ell com la seva (eterna?) barba i una càmera de fotos que tot sovint s'interposa entre els seus ulls i el món.

Les Barretades, explica Curbet, són una inspiració de mossèn Carles de Bolós i Vayreda, una de les tres veus que reivindica a "Els dies de cada dia", juntament amb les de Narcís-Jordi Aragó i Just M. Casero:
"D'un d'aquests "ángulos" en vaig treure la inspiració per a les meves Barretades. Mossèn Bolós es queixava de la nova moda d'anar sense barret, una moda que havia d'acabar irremeiablement amb les barretades, una solució de compromís quan es trobava amb algun conegut i se l'havia de saludar, però sense fer gaires compliments. Un es tocava el barret movent-lo uns mil·límetres del seu lloc habitual i ja n'hi havia prou per quedar bé."

Precisament dies enrere, el també periodista Jaume Guillamet, reivindicava que la Casa Masó, en la que van viure de Bolós, Aragó i Casero, fos anomenada també la casa dels periodistes!

Les Barretades d'en Curbet són un aiguabarreig de crònica i prosa poètica, doncs no ens explica només el què, això ja ho fan les cròniques periodístiques, tampoc només el qui, el quan, l'on i el perquè, sinó que sobretot ens explica quelcom més fàcil de dir que de fer, en aquest cas d'escriure: ens evoca el que transpira el què, el qui, el quan, l'on i el perquè.

Es reconeix en els seus articles la voluntat pictòrica de dibuixar-nos opinions i dèries personals, com ell mateix confessa; en realitat Curbet no ha deixat mai de ser fotògraf (i dibuixant?), només que algunes fotos les fa en blanc i negre, i d'altres negre sobre blanc...

Les seves cròniques són com una segona pell que revesteix l'actualitat de tanta poesia com de realitat! Una realitat (naturalment la seva: "el món no és com és sinó com el percebem", diu) que sota l'aparença d'una columna d'opinió esdevé, per desig de qui l'escriu i descriu, una Barretada! I què són les Barretades d'en Curbet?
"Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d'un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d'idees, fragments d'imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno Barretades."

Curbet, doncs, aixeca lleugerament el seu barret i literalment buida el pap!

Curbet estima les paraules entre d'altres coses, suposo, perquè ha crescut entre elles i amb elles hi ha jugat i hi jugarà tota la vida; Curbet estima les paraules i ens les fa estimar a nosaltres, com ho fan els escriptors i escriptores que tant ens agraden, aquells que no sabem si ens agraden més pel que ens expliquen o per com ens ho expliquen... segurament és per ambdues coses! Quim Curbet estima les paraules, les lletres i fins i tot els signes de puntuació!
"És difícil descriure l'emoció que em provocava observar aquella pàgina [d'un catàleg tipogràfic] on, des d'un país tan llunyà i poderós, es reconeixia l'existència de la cultura catalana, encara que fos en la forma d'un minúscul punt volat que només servia per a separar les eles geminades."

La tardor catalana
"La tardor catalana" és el recull de Barretades que va del 20 de setembre al 21 de desembre de 2017. Llegint "La tardor catalana" em resulta inevitable participar del "revival" en el que inevitablement s'ha convertit (també) el procés, possiblement perquè allò que ens fa reviure, la transició, es va tancar en fals. Ho explica molt bé arrel de la imposició de l'article 155:
"Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 28 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial."

I un dels elements d'aleshores que a la tardor catalana va tornar a la primera línia de l'actualitat van ser les impremtes, de nou registrades per la policia, un territori sens dubte familiar per Quim Curbet.
"Honor i glòria a les impremtes, les d'abans i les d'ara, perquè l'esperit de la nostra llibertat encara depèn de la fràgil consistència d'una papereta impresa."

Setmanes enrere assistia en un concert dels Amics de la coral Genciana, organitzat per l'ANC de Girona, que recuperava els clàssics de la nova cançó (l'espectacle es diu Nova Cançó 2.0), una reinterpretació dels grans temes de Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Raimon o Joan Manuel Serrat...

Però no tot el patrimoni d'aleshores, d'aquella transició, li serveix avui i, no sense recança, Curbet parla també del patrimoni perdut:
"Em molesta el silenci de Raimon en un moment en què necessitava escoltar la seva veu, però m'incomoden encara més - perquè em fastiguegen - les paraules inoportunes en contra del referèndum per part del noi del Poble Sec, s'ho hauria pogut estalviar."

Després de la tardor catalana, avui que som en ple l'hivern meteorològic, em pregunto si romandrem molts mesos més en aquest hivern polític en el que, sembla, estem instal·lats...
"Acabo aquest llibre (...) amb la convicció que l'hivern serà llarg, que potser durarà anys..." i el text segueix amb la conjunció adversativa "però", seguit de paraules com "victòria" i "llibertat", darrera paraula del llibre.

Apunts de la Costa Brava
Si Dalí aixecava la pell del mar com si fos una catifa, Quim Curbet ressegueix la costa, la nostra més que centenària brava, com qui ressegueix amb el dit índex el relleu i contorn d'un mapa físic, identificant amb els dits l'empremta que, per bé i per mal, els homes i les dones hi hem deixat litoral endins, litoral enllà...

La Costa Brava d'avui s'assembla poc a l'anterior als anys seixanta del segle passat, quan el franquisme disfressat de "desarrollismo" va obrir les fronteres als turistes oferint sol i platja, un model que avui encara perviu, encara avui es combat.

Plana de fa unes setmanes sobre la primera línia de mar de tota la Costa Brava una moratòria de construcció, enèsim intent de protegir el que encara ens queda mínimament lliure de formigó, i la proposta d'una moratòria afegida per a la segona línia de mar... Raons no en falten, i algunes, sinó totes, les trobem també als "Apunts de la Costa Brava":
"(...) la Costa Brava era simplement "la marina", un indret relativament insalubre i pobre, habitat per a pescadors i mariners, i pagesos que s'havien passat anys i panys mirant de reüll el mar, amb por i recel."

De nord a sud Quim Curbet passeja (i ens passeja) per la Costa Brava; me l'imagino arribant en cotxe però transitant a peu, com l'Espinàs, amb la mirada afilada, el llapis a mà i la càmera a punt per enquadrar un instant en blanc i negre, sempre en blanc i negre!

Curbet, amb els seus "Apunts de la Costa Brava", no només descriu per al nostre gaudi gent i paisatges, costums i caràcters, història i anhels, sobretot fa inventari de tot, des de la bogeria de la Costa Brava ("un malson immobiliari que bombolleja com l'aigua pútrida d'una bassa"), als seus intangibles, aquells que cap moratòria podrà salvar, més que la nostra voluntat i perseverança.

Al llibre es palpa el caràcter bipolar (estiu/hivern) de moltes de les poblacions costaneres, i els efectes artificials (l'urbanisme i l'especulació, també la pesca i el turisme) i naturals (la geografia, la fauna -inclosa la humana, si és que ens resta res de natural - i la flora, fins i tot la tramuntana, "una indisposició aguda del territori"), que inevitablement marquen l'arítmia cardíaca que pateixen.

"Apunts de la Costa Brava" és un llibre que ajuda a descobrir aquest pam de costa del Mediterrani pels qui no la coneixen, una lectura recomanada i sens dubte complementària a les guies d'ús tòpic; i pels qui ens hi sentim propers i fins i tot hi estiuegem ("Pels gironins la Costa Brava és aquell indret on acaba la part sòlida de la terra i comença un mar d'aigua salada i inquietant"), és un llibre que ens ajuda a redescobrir-la, com ho fem sempre (i amb tot) quan observem amb la mirada d'un altre, una mirada que després de recórrer-la tota, veu la Costa Brava com un got mig ple i mig buit alhora... Em temo que també nosaltres som bipolars en relació a la Costa Brava!

Els dies de cada dia
Amb aquest llibre he contradit a l'autor i no he fet cas de la seva recomanació, del seu prec: "(...) gràcies per obrir, i tal vegada, per llegir amb atenció aquest llibre, et prego, però, que no ho facis d'una tirada, val més espigolar-lo de mica en mica".

Insisteixo en la seva recomanació, hi ha llibres que és millor llegir en dosis controlades, sense devorar-los, llibres per degustar, si voleu a diari, com qui pren un glopet de moscatell. Així vaig llegir, per exemple, Històries de soldats d'Ambrose Bierce, en una traducció de Francesc Francisco-Busquets Palahí, així vaig mirar la sèrie Black Mirror, així us recomano que llegiu també aquest llibre.

"Els dies de cada dia" no són dies consecutius, tot i que aparentment ho semblen; són dies agrupats per mesos però d'anys diferents, ordenats de tal manera que en el recorregut de dotze mesos sencers que en Quim Curbet ens ofereix, en realitat transitem per quasi nou anys! I al llarg d'aquests dotze mesos transitem per dies blancs, prims, vius, grassos, llisos, llargs, amples, clars, dolços, grocs, llòbrecs i breus.

Els dies de cada dia són els que no són ni cap de setmana ni festius, són els feiners per a la majoria de nosaltres, els que empenyem, com Sísif amb la seva pedra condemna amunt, cada setmana per arribar-ne al cap, que sempre llisca massa ràpid, novament setmana avall...

I és precisament en "Els dies de cada dia", en els suposadament ordinaris, on hi descobrim paisatges interiors (resulta que d'interior no només tenim la "veueta", com en Magnum...), els indrets de l'ànima, la geografia humana, la memòria de la pell i fins i tot, vés quina paradoxa, l'oblit que tot ho recorda!

Els dies de cada dia som nosaltres, no per ordinaris sinó per quotidians, i en aquest llibre ens hi podem trobar, ens hi podem llegir, en qualsevol dels seus dies!

Són, si no m'he descomptat, cent tretze dies en els que en Quim Curbet ens esbossa la seva pàtria! I és que si algú creu que la pàtria és (només) allò pel que cal fer-ho i donar-ho tot, en aquest llibre hi trobarà no una ni dues, sinó infinites definicions de pàtria, tantes com pàtries hi ha:
"Diuen que una pàtria no és el lloc d'on un se'n va, és el lloc on sempre es torna. (...) Diuen que una pàtria no és el lloc d'on un se'n va, és l'indret on un arriba."
La pàtria, al capdavall, en aquest llibre és el 12 d'agost del 2013!

"Els dies de cada" dia també és una cançó de Sau, que enmig de les seves estrofes diu:
"Tu ens fas sentir part del teu món,
només amb els dies de cada dia"

Curbet també ho fa amb aquest, i aquests llibres!

(Escrit per a la presentació dels llibres "La tardor catalana", "Apunts de la Costa Brava" i "Els dies de cada dia" de Quim Curbet a la Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter el 20 de febrer de 2019 )

dimecres, 20 de febrer de 2019

Noves eleccions? Sant tornem-hi amb la llista única!


Tal i com prevèiem tots, tal i com temíem molts, la crida no s'ha fet esperar: llista única!

Sincerament, de tot el que suposa i comporta aquesta nova convocatòria electoral (eleccions al Congrés el proper 28 d'abril), això és del que em fa més mandra! Poques hores després de l'anunci electoral de Pedro Sánchez la petició de la llista única (o unitària) ja va començar a manifestar-se a Twitter, i l'endemà en algunes columnes d'opinió dels diaris, en programes de televisió i tertúlies de ràdio... Quina mandra, de veritat!

I la pauta és la mateixa: gent propera al PDeCAT, o a Junts per Catalunya, o a la Crida o a tot plegat interpel·lant essencialment a ERC, que es resisteix i (espero tot i que no els votaré) resistirà. 

L'argument és el de sempre, el mantra que units farien més força, argument, a banda que altament qüestionable, que amaga la necessitat no només d'impedir que a Catalunya ERC pugui guanyar les eleccions (ser la llista més votada), sinó que Junts per Catalunya (o qui finalment es presenti) quedi en una tercera, o quarta posició!

La petició de la llista única neix sempre d'allà mateix (l'entorn ex convergent) i es dirigeix essencialment sempre allà mateix (ERC), i tanta insistència, ja em perdonareu, fa sospitar!

La pressió sobre ERC per la llista única aquests dies conviu amb una altra pressió, un nou "pressing CUP" perquè les "cupaires" es presentin, en contra dels seus principis, a les eleccions al Congrés de Diputats!

Em sorprendria que les de la CUP fessin aquest pas, em sorprendria molt més que ERC sucumbís de nou (després de Junts pel Sí) als desitjos (electorals, electoralistes) de l'entorn ex convergent...

Però en política (algunes vegades) res està escrit; que li ho preguntin a Pedro Sánchez!

dimarts, 19 de febrer de 2019

Real Madrid 1 - Girona 2


Aquesta no és la nostra lliga!

El futbol està farcit de tòpics, ja ho sabem; aquest n'és un més i és especialment utilitzat quan un equip modest (el Girona FC?) perd, com generalment és previsible, contra un equip poderós (el Real Madrid?).

Aquesta no és la nostra lliga, diuen els equips modestos, però el problema és quan l'equip modest perd en el que (se suposa) sí és la seva lliga, com quan el Girona FC va perdre estrepitosament contra el Huesca (0-2), just el cap de setmana anterior.

Després d'una ratxa negativa (deu partits sense guanyar!) el partit contra el Huesca oferia al Girona FC l'oportunitat de rescabalar-se dels darrers mals resultats, sumar tres punts i allunyar-se de l'abisme, que en el món del futbol és la temible, i temuda, zona de descens.

I després de la derrota contra el Huesca, el cuer, un dels equips de la seva lliga, el Girona FC havia d'afrontar el següent partit contra un Real Madrid ascendent, un Real Madrid que després d'un fluix inici de temporada, amb destitució d'entrenador inclosa, les darreres setmanes havia pogut millorar joc i resultats, entre ells eliminant el Girona FC als quarts de final de la Copa del Rei...

Fer de la necessitat virtut! No estic segur que aquesta frase sigui un tòpic del futbol, però és la que es va aplicar el Girona FC en el seu partit contra el Real Madrid, i si bé la seva sorprenent (i merescuda, i històrica!) victòria de moment no li salvarà la temporada, sens dubte ha estat una gran injecció de moral!

Real Madrid 1 - Girona 2! I és que sí, aquesta és la seva lliga, és la lliga del Girona FC i, sí, també és la lliga del Real Madrid! Els tòpics del futbol no són més que això, tòpics, i victòries com aquesta ajuden a trencar-los, i és que ja sabem que no hi ha rival petit!

dilluns, 18 de febrer de 2019

De la (quasi) independència, a la (probable) dissolució?


Amb la mel als llavis, sense ni tan sols haver-la pogut tastar! Així ens vam quedar a la tardor de 2017 molts amb la República de sucre, la que es va suspendre tot just després d'haver-la proclamat, i que encara espera, hivernada, que algun govern, sinó el poble, la faci efectiva! Em temo que ja podem anar esperant. Amb la mel als llavis i moltes i molts, tristament, amb les porres dels "piolins" marcades al cos...

Des d'aleshores ha plogut molt, i la pluja, torrencial per moments, ha empresonat part del govern català, enviant l'altra part a l'exili, ha fet president un superat Quim Torra, i també se n'ha endut el govern Rajoy amb una moció de censura històrica; i ara ha finat el breu govern del president Pedro Sánchez, presoner dels pressupostos que no ha pogut aprovar, per despit dels partits independentistes, pel relator, per les enquestes electorals que maneja el PSOE...

Després d'una tardor més aviat tèbia (hi ha qui l'esperava calenta!) i d'un hivern caldejat als jutjats (amb l'inici del judici als presos polítics) i al carrer (amb la dreta volent-se fer-se'l seu) ara afrontem una primavera amb unes noves eleccions al Congrés, abans de les ja previstes municipals i europees, que lluny de resoldre el conflicte polític, el pot nuar-lo encara (i ennuegar-nos a tots) més si, com preveuen algunes enquestes, la tríada de la dreta espanyola arriba a sumar una majoria!

I amb aquest probable escenari plana l'ombra, i l'amenaça, d'un nou 155 dur i perenne, dissolvent fins on la Constitució permeti, i si cal més enllà, l'autonomia catalana!

Després d'una tardor (la de 2017) amb la mel als llavis és possible que aquesta primavera no esclati la República Catalana sinó que revisqui el falangisme que d'uns anys ençà ha despertat, si és que mai s'havia adormit. Després de quedar-nos amb la mel als llavis em temo que aquesta primavera tocarà menjar sorra, molta sorra!

dissabte, 16 de febrer de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "You're the One That I Want"


Els amors d'estiu, aquells que la majoria de vegades neixen i moren amb les vacances, són tant breus com intensos, i alhora volàtils! Són com una fogonada, una gran flamerada que no fa caliu...

És clar que no sempre és així i hi ha amors d'estiu que sobreviuen a la tardor, i fins i tot a l'hivern, i amb l'impuls de la primavera esperen tornar a l'estiu ni que sigui per dir, i celebrar que "tal dia farà un any!"

El musical "Grease" és la història (una de moltes) d'un amor d'estiu, i com quasi tots és un amor farcit d'alta i baixos, d'anades i vingudes que acaba amb aquesta popularíssima cançó escrita per a la pel·lícula, tota una declaració d'amor: "You're the One That I Want".

En aquesta ocasió obviaré la cançó original per compartir aquesta magnífica versió de The Beautiful South, grup format a finals dels anys vuitanta del segle passat per alguns dels membres dels mítics The Housemartins...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 15 de febrer de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre l'experiència...


Aquesta setmana, políticament intensa, m'han cridat l'atenció (més enllà dels noms propis de l'actualitat política) dues persones relativament properes que, amb la seva experiència, amb el que els ha passat, fan bona i donen força a aquesta frase cèlebre de l'escriptor britànic Aldous Huxley: "L'experiència no és el que et passa, sinó el que fas amb el que et passa"

I el que fem amb el que ens passa és el que defineix, possiblement, la nostra actitud! L'experiència, doncs, no és la simple acumulació de fets, sinó sobretot de decisions! Per això l'experiència de la jove Carol és tan valuosa com la del veterà Robert!

dijous, 14 de febrer de 2019

Carol Routier i el seu (inesperat?) retorn!



El 23 d'abril de 2018, diada de Sant Jordi, la triatleta Carolina Routier Cañigueral va tornar a néixer just el dia que complia 28 anys!

Aquell tràgic Sant Jordi la Carol va patir un greu accident (un cotxe la va envestir!) mentre s'entrenava sobre la bicicleta prop de Banyoles, la seva ciutat natal; un accident que la va deixar tirada inconscient a la cuneta amb sis costelles, una clavícula, un omòplat i un pòmul fracturats, i una carrera de triatleta professional aparentment truncada!

Dies després de l'accident la vaig anar a veure a l'hospital i ja aleshores em va sorprendre que ni amb mig cos trencat la Carol va perdre el seu esperit de superació i sacrifici: he tornat a néixer i ara la recuperació serà el meu entrenament! Admirable la seva maduresa mental, sense fixar-se més fites que la següent a assolir, especialment la mobilitat de l'espatlla fracturada...

La vida d'un triatleta professional, com la de molts atletes, és quasi un entrenament constant; quasi no hi ha repòs, quasi no hi ha descans, en tot cas hi ha entrenaments amb més o amb menys intensitat, però el triatleta ha d'entrenar-se en les tres disciplines per millorar i ser competitiu en les tres. I com en molts esports el factor mental, la maduresa mental, és clau; ho és en les competicions, i per tant és clau també en els entrenaments, doncs ja sabem (ho reitera sempre Xesco Espar) que es competeix com s'entrena!

Durant molts mesos la Carol ha fet de la recuperació el seu entrenament, i a mesura que s'ha recuperat s'ha anat entrenant per a tornar a allò que vol fer: competir!

Quasi deu mesos després d'aquell accident la Carol Routier ha tornat a competir, i ho ha fet aquest cap de setmana en la primera prova de la Copa del Món de Ciutat del Cap, la primera prova del calendari del 2019.

Sabem que la Carol no s'aturarà i que es seguirà fixant fites i objectius, i més enllà dels que pugui assolir (espero que tots els que es proposi) de moment d'ella ja n'hem après una important lliçó: aixecar-se tantes vegades com caiguem (o ens facin caure), i fer-ho amb l'ajuda de totes les persones que poden contribuir a recuperar-nos, que si sabem observar el nostre voltant, veurem que hi són!

La seva vintena posició en aquesta nova primera competició és molt meritòria esportivament, però ho és molt més el fet que la Carolina Routier Cañigueral hagi tornat a competir! El seu retorn és la veritable victòria!  

Enhorabona Carol!

dimecres, 13 de febrer de 2019

Trobar feina als 61 anys

Foto: Incorpora de "la Caixa"

Trobar feina als 61 anys sembla un miracle, però no ho és!

No és un miracle però ens enganyaríem si pensem que, pel fet de no ser un miracle (perquè no ho és) és senzill! Les dades ens ajuden a entendre la realitat i en aquest cas les recollides en un informe de la Fundación Adecco conviden a la reflexió.

Segons les dades de l'EPA (Enquesta Població Activa) del darrer trímetre de 2018, la desocupació en general va ser inferior a la de les dades del darrer trimestre de 2017, també la desocupació de les persones majors de 55 anys, passant de 532.700 persones majors de 55 anys desocupades a finals de 2017 a 497.400 a finals de 2018.

L'informe, però, lluny de caure en l'optimisme immediat d'aquestes dades (que si més no cal valorar positivament) ens fa mirar un xic més lluny, observant algunes dades amb una major perspectiva, en aquest cas la perspectiva que ens dóna una dècada.

Una primera mirada és l'increment de desocupació de totes les edats comparant les dades del 2008 i les de 2018, i fent-ho també amb la desocupació entre els majors de 55 anys; mentre que el diferencial (entre 2008 i 2018) de la desocupació en totes les edats és del 3%, entre les persones desocupades majors de 55 és del 126%!

Aquesta dada s'explica sobretot per l'increment que la desocupació de les persones majors de 55 anys ha tingut aquesta darrera dècada en relació a la desocupació total: mentre que al 2008 representaven el 6,9% del total de persones desocupades, al 2018 la desocupació de les persones majors de 55 anys va representar el 15,1% del total!

Les dades no conviden massa a l'optimisme, i és cert que fenòmens com l'edatisme influeixen negativament en la inserció laboral de persones majors de 55 anys, fins i tot de menys edat! Però tot i això, tot i l'evidència de les dades i l'efecte que la demografia té i tindrà sobre elles ara i en el futur (envelliment de la població, piràmide invertida), em resisteixo a admetre que trobar feina als 61 anys sigui un miracle!

Les insercions laborals de persones majors de 45 anys al 2018 al grup Incorpora Girona van incrementar un 8% respecte a les de 2017, i en dades globals del 2017 del programa Incorpora el 80% de les persones majors de 45 anys treballaven a la mateixa empresa sis mesos després d'assolir una inserció laboral, essent un dels percentatges més alts, juntament (i no és sorpresa) amb el de les persones amb discapacitat.

Trobar feina als 61 anys sembla un miracle, però no ho és! En Robert n'és un bon exemple i, en el seu cas (com en el de molts més) la clau és l'actitud!

dimarts, 12 de febrer de 2019

Vostè jutja


El judici als presos polítics que avui comença, reconeguem-ho, ja fa temps que tots i cadascun de nosaltres l'hem jutjat!

Aquests dies, els qui ja tenim una edat i els que no, farem com els televidents del popular concurs televisiu "Vostè jutja", que va dirigir i presentar el periodista Joaquim Maria Puyal a mitjans dels anys vuitanta del segle passat, posicionant-nos a favor dels advocats de la defensa o de l'acusació, i molts lamentarem, sobretot, que el jutge no sigui el mític Rafeques, que interpretava l'enyorat Carles Canut, i sobretot la seva frase "li garanteixo un judici com cal"!

Com si fos una sèrie de televisió aquestes properes setmanes i mesos qui més qui menys anirem seguint el judici televisat, i no dubtem que seran molts els programes, especialment els magazines de tarda de totes les cadenes, que en faran el debat diari comentant "les millors jugades" com si es tractés del post partit d'un concurs de tele realitat.

Podem intuir el que passarà aquestes properes setmanes i mesos, i per més que tu i jo ja hàgim jutjat el judici, ni tu ni jo ni la nostra intuïció intervindrem en el desenvolupament del judici i, encara menys, en la seva sentència final. Al capdavall el nostre judici és, essencialment, per nosaltres mateixos...

Els auguris no són bons, és cert, i qualsevol sentència, em temo, no farà més que refermar el judici previ que avui (o fa dies) ja hem fet. No són bons temps per confiar, cegament, en la justícia!