De qui és la veritat?

Segurament, de veritat, tu tens la teva i jo la meva; veritats construïdes, les nostres i les de tothom, a partir de les creences, experiències i percepcions de cadascú de nosaltres. És clar que també existeix una veritat que segurament no és ni teva ni meva, sinó que és col·lectiva, fonamentada a partir del coneixement científic i de dades indiscutibles, i precisament aquesta veritat és cada vegada més qüestionada, obrint la porta a falsedats, mentides i lectures esbiaixades de la realitat que passen com a noves veritats absolutes. No és un fenomen, nou, ja fa anys que vivim en l'era de la postveritat, temps on les emocions i les percepcions (també les intencions) pesen més que els fets, i on la sospita ha substituït, sovint, la confiança. El fenomen nou és que aquest qüestionament de la veritat té cada vegada més adeptes...

Aquests darrers dies aquest fenomen se'ns ha fet, de nou, evident, a través de l'enquesta sobre postveritat i teories conspiratives 2025, publicada pel Centre d'Estudis d'Opinió, que retrata aquest clima creixent de desconfiança. L'estudi mostra que bona part de la població catalana creu que els governs amaguen informació, que els científics manipulen dades o que un petit grup d'elits pren les decisions globals. Aquesta percepció de manipulació institucional alimenta el terreny fèrtil de les conspiracions, un terreny on la lògica cedeix davant la percepció interessada de la realitat (la batalla dels relats) i la desinformació, farcida de notícies falses, es disfressa de pensament crític.

Un dels exemples més clars, que entre d'altres recull l'estudi del CEO, és la coneguda teoria del "gran reemplaçament", segons la qual s'assegura que els països europeus afavoreixen la immigració, especialment d'origen musulmà, per substituir la població europea autòctona. Segons el CEO, un 62% dels catalans considera aquesta afirmació falsa, però un 15% li dona algun grau de credibilitat, i un 16% no sap què pensar. 

En altres paraules: tres de cada deu persones no descarten del tot que algunes institucions promouen aquest reemplaçament, facilitant la immigració a partir de polítiques d'acollida. S'entén que, entre altres interessos i motius, rere aquest pensament hi ha la voluntat, especialment de l'extrema dreta, de la transmissió del temor (quan no el perill) per la pèrdua d'identitat i del canvi social i cultural, encenent el malestar per la vinguda de persones immigrades i proposant, alhora solucions senzilles (que se'n tornin a casa seva) a realitats complexes (si venen és, entre altres coses, per a treballar en les feines que "els autòctons" no volem fer).

Sigui com sigui, la realitat és que avui dia aquest relat alternatiu, per extravagant i esperpèntic que sigui o sembli, troba espai per arrelar i per créixer. Al capdavall, la postveritat també s'alimenta de la desconfiança i de la por, i de la sensació que cadascú té la seva veritat i té la necessitat que s'imposi.

Bigoti de novembre

Si féssim un cop d'ull a l'àlbum de fotos de la meva família és altament probable que, d'uns anys ençà, durant alguns dies del mes de novembre de cada any en algunes fotos hi aparegui amb bigoti; tot i que no és època de Carnaval, el cert és que quan em veig a les fotos, quan em miro al mirall els dies que convisc amb el bigoti, em sento una mica disfressat, com si portés un bigoti d'aquells postissos, com si aquest jo amb bigoti, no acabés de ser jo.

Potser és per això que, diria que mai, he aguantat cap mes de novembre sencer amb el bigoti, i al cap d'uns dies, dues setmanes a tot estirar, me l'acabo afaitant.

Això de deixar-me (només) el bigoti no és un joc, ni un estirabot, sinó un intent de ser partícip del "Movember", una campanya de sensibilització al voltant del càncer de pròstata. La campanya, dirigida als homes, ens convida, entre altres accions, a deixar-nos bigoti durant el mes de novembre, i això és el que jo faig d'entre totes les opcions (fer un donatiu, organitzar algun esdeveniment, etc.).

Les dades diuen que el de pròstata és el càncer més comú entre els homes, i tot i la seva alta incidència (a Europa 154, casos per cada 100.000 homes/any), sol tenir un bon pronòstic, ja que la majoria de casos diagnosticats en fases inicials són curables o controlables a llarg termini, i per això la majoria dels pacients diagnosticats, quan es moren, no és a causa del càncer de pròstata. Com en tants altres càncers, doncs, la detecció precoç és clau.

Quan em miro al mirall i em veig ridícul, també quan veig com em mira la gent, com si tingués mosques a la cara!, penso en el motiu pel qual em deixo créixer el bigoti durant uns dies de novembre, però arriba un punt que guanya el fet de no reconèixer-me, i considerant que ja he fet, encara que sigui mínimament, un gest, l'elimino de nou de la cara, recuperant de nou el meu rostre.

Així comença... "Les llegendes del Pont"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que, finalment, i feliçment, ja és una realitat!

Es tracta de "Les llegendes del Pont", una iniciativa de la Colla de la Gegantona del Pont, una comissió de l’AV Pont Major, que recupera tres llegendes populars del barri de Pont Major de Girona: 

• la llegenda de la Majordoma de la plaça de l’Om
• la llegenda d’en Cinto i la Maria (els gegants de Sarrià de Ter)
• la llegenda del Bou d’Or

Aquestes tres llegendes, reescrites per la mateixa colla, han estat il·lustrades per en Nuxu Perpinyà i adaptades en format de conte. Aquesta publicació vol valorar i donar forma a la memòria col·lectiva del barri, transmetent-la a la mainada i a les famílies del barri, de Girona i d'arreu del món, esdevenint un element més de la cultura popular.

La publicació del llibre ha estat possible gràcies a una campanya de micromecenatge a través de la plataforma Verkami, que ha permès recaptar 3.000 € gràcies a les 100 donacions de particulars i algunes entitats, assolint el 100 % del finançament necessari per editar el llibre. La resposta de veïns i veïnes del pont Major, de Girona i d'arreu, així com d'algunes entitats i equipaments ha estat molt positiva, amb aportacions que no només han permès fer realitat l’edició del conte, sinó que també han servit per enfortir els vincles entre la comunitat i donar visibilitat al projecte més enllà del barri.

La publicació de "Les llegendes del Pont" és, alhora, un exercici de memòria i de futur. La recuperació d’aquestes històries locals contribueix a reforçar l’imaginari col·lectiu del barri de Pont Major, ajudant a explicar qui som i d’on venim, preservant-les també per al futur. D'altra banda, que el llibre hagi estat possible gràcies a la contribució de la gent, és una mostra del compromís i la implicació d’un barri que sap mobilitzar-se, com ha demostrat en altres ocasions. 

"Les llegendes del Pont" és un llibre que comença així:

De sempre s'ha dit que, si les parets parlessin, ens explicarien històries que han passat: potser converses, anècdotes... qui sap si algun ensurt.

Imagineu les parets de les cases del carrer del Pont. Segur que guarden molts secrets i aventures de tothom qui hi ha passat al llarg dels segles: traginers, artesans, pagesos, mercaders... i tota una llarga llista d'oficis. També aquells que, per elecció o per desventura, hi han passat buscant una vida millor.

Les parets han vist pluja i sequera, i també coses amagades que encara ningú no ha trobat. Les llegendes que recull aquest llibret surten de les parets d'una de les cases: Cal Borrego.

"Y sólo tú"

No sé si Carlos Mazón li va cantar a cau d’orella "Y solo tú" a la periodista Maribel Vilaplana, al reservat del restaurant El Ventorro, mentre la DANA feia estralls i s’enduia vides a les comarques de l’Horta Sud, la Ribera Alta, la Foia de Bunyol i la Plana d’Utiel. Amb aquesta cançó l’any 2011 Mazón, com a  integrant del grup Marengo, va intentar representar Televisió Espanyola al festival d’Eurovisió.

No sé si el món de la música va perdre una gran veu, però sembla evident que el món de la política i el País Valencià no hi van guanyar gaire.

"Y sólo tú, y sólo yo
Sabemos todos los secretos del amor
Y sólo tú, y sólo yo
En nuestro mundo dulce, alegre y soñador"

No sé si de l’amor, però només ell i la periodista, i les parets del restaurant El Ventorro, coneixen els secrets d’aquella fatídica tarda del 29 d’octubre de 2024, els motius pels quals el president va desatendre les seves funcions i responsabilitats, en el seu món dolç, alegre i somiador. Al capdavall, tant és què fes, només importa perquè li va impedir fer allò que s’esperava d’ell, ser allà on havia de ser en aquelles terribles circumstàncies. El que feia té importància perquè ell mateix i la periodista ho han embolcallat de secrets, misteris, mentides i contradiccions.

"Na na na na na nada... es igual si tú no estás
Me siento con mi soledad en un rincón, ouo...
Na na na na nada... es igual si no estás tú"

No sé si ara que ha dimitit com a president, tot i que no ha plegat com a diputat mantenint així la xarxa de seguretat que li confereix la condició d’aforat, trobarà un racó per seure amb la seva soledat. No sé si personal, segurament sí política, ara que el Partit Popular l’ha fet descavalcar de la presidència, acorralat entre l’escridassada del Funeral d’Estat i la declaració de Maribel Vilaplana, atrapat en cada vegada més mentides i convertit en una càrrega massa pesada per a Alberto Núñez Feijóo.

Sí que sé, sí que sabem, que si la seva no dimissió de fa un any i el que ha passat al llarg d’aquest darrer any va enfurismar les víctimes de la DANA i gran part de la societat valenciana, la seva dimissió d’ara, sense dissoldre el parlament ni convocar eleccions i mantenint l’acta de diputat, tampoc no ha satisfet el sentiment de justícia i d’assumpció de responsabilitats que esperen, del president absent, les víctimes de la DANA i gran part de la societat valenciana.

No sé si acabada la seva carrera política, Carlos Mazón voldrà recuperar la musical...

Per cert, "Y sólo tú" va ser la cançó que l'any 1981 va representar Televisió Espanyola a Eurovisió, interpretada pel cantant  José María Bacchelli...

Tres escriptors i un Casero

Són ben curioses, fins i tot a vegades misterioses, les associacions d'idees que fa el cervell; no sé si el vostre, sí el meu... 

El dijous de la setmana passada, mentre Josep Maria Fonalleras, membre del jurat del 45è Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, convocat per la Llibreria 22, argumentava el veredicte del jurat i ens feia una primera aproximació a les obres guanyadores, observava com el trio d'escriptors premiats, situats un xic enrere, l'escoltaven atentament.

No sé ben bé per què, potser pel fet que, de manera excepcional, fossin tres els premiats, em va venir al cap el títol de la pel·lícula "Tres solters i un biberó". Immediatament després, el pensament següent va ser inevitable: "tres escriptors i un Casero".

En fi, no cal aprofundir més en el funcionament del meu cervell ni en les seves associacions d'idees, que ja m'he exposat prou; sí que cal destacar que, per bé que el Premi Casero només se'l va endur un dels tres escriptors, els altres dos no van marxar amb les mans buides, sinó amb el premi de finalistes ex aequo i la pràctica seguretat que, com l'obra guanyadora, les seves també es publicaran.

I si la principal notícia d'aquella vetllada va ser l'obra guanyadora, "Hortoneda", de Roger Vilà Padró, la segona notícia va ser que, per primera vegada en les quaranta-cinc edicions d'aquest premi literari, el jurat havia decidit concedir el premi de finalista a dues obres: "Ingràvids", de Ramon Macià, i "Els jardins de la Nora", de Benet Salellas. La tercera notícia destacable, en clau eminentment gironina, va ser precisament que, oberta la corresponent plica, l'autor d'una de les obres finalistes fos l'advocat gironí Benet Salellas i Vilar, per a sorpresa de totes les persones assistents, inclòs el seu germà i alcalde de Girona, Lluc Salellas, que en sentir el nom es va regirar de cop, tant sorprès com emocionat.

De les 44 obres presentades enguany, el jurat en va destacar l'altíssima qualitat, definint la d'aquesta edició com una de les millors collites, si no la millor, del Premi Casero, i qualificant l'obra guanyadora com possiblement la millor de totes les guanyadores, tot i que Fonalleras ho va matisar amb ironia, recordant que ell mateix havia estat, fa uns quants anys, un dels guardonats.

Tres escriptors i un Casero, un "Casero" que ha premiat les obres dels tres escriptors, i ara només caldrà esperar uns mesos (l'obra guanyadora a finals de gener, les altres és d'esperar que un xic més tard) per poder llegir-les, gaudir-les i comentar-les.

Així comença... "Ístina"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Ístina" (Editorial Empúries, 2025), de David Cirici, que, tot i que no s'esmenti a la portada (en puc entendre els motius), sí a l'interior, va ser l'obra finalista del 44è Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, convocat per la Llibreria 22.

El llibre, publicat recentment, es va presentar la setmana passada a la Llibreria 22 i, tot i la poca presència de públic, o precisament per això, la presentació va tenir un inesperat gir de guió que no només ens va sorprendre als qui érem allà, sinó que sobretot ens va plaure, i molt, conscients del moment excepcional que vivíem, rebent-lo com un regal, i una justa recompensa.

La presentació ja va ser diferent des de l'inici; d'entrada per l'hora, a les vuit del vespre, quan normalment, des de fa uns anys, se solen convocar a les set de la tarda; i també pel lloc: en comptes de l'Espai 22, la presentació es va fer, com se solia fer abans, a la mateixa llibreria. Tot plegat semblava una mena de "retorn al passat", un retorn a les presentacions d'"avantes"...

Un altre element també la va fer, a l'inici, diferent: en Guillem Terribas no hi era i la benvinguda i introducció la va fer en Jordi Gispert, anunciant per a més tard l'arribada d'en Guillem.

A partir d'aquí tot va seguir segons el guió previst: dissecció del llibre, sempre acurada, per part de Josep Maria Fonalleras, i intervenció del mateix autor, David Cirici, parlant, a banda de la novel·la, del procés de confecció de la novel·la.

La novel·la, com va dir el mateix Cirici l'any passat el dia del lliurament del Premi Casero, relata la relació (literària, amorosa, sexual, epistolar...) entre una noia jove i el seu professor, quaranta anys més gran. La novel·la s'inspira, tal com el mateix autor escriu al final del llibre, als agraïments, en la correspondència sobre la literatura de ficció que David Cirici va mantenir amb una seva amiga (i alumna?), Valentina.

Arribat a aquest punt, amb un David Cirici que a poc a poc s'anava despullant explicant aquesta correspondència, en Guillem Terribas ja feia estona que havia arribat i, després de gravar imatges de la presentació per a la posteritat, va parlar i comentar el llibre fins a fer la pregunta que, a les acaballes de la presentació, la va capgirar: "I la Valentina, què en pensa de tot plegat?"

Aleshores, en David Cirici, veient que, literalment, estàvem en família, va dir, dirigint-se a una persona que jo no havia vist i que seia rere meu: "que ho expliqui ella mateixa!"

La cara de sorpresa va ser general i la noia, la Valentina, es va situar al davant del públic i va fer una intervenció magnífica sobre la distància entre ella i el personatge de la novel·la, explicant, també, detalls i anècdotes de la seva vida i la seva vinculació, estreta i intensa, amb la literatura.

Hi penso avui, dies després, encara amb incredulitat i, alhora, amb la satisfacció d'haver viscut un moment inesperat fins i tot un punt màgic, en una presentació eminentment "familiar", ja que entre el poc públic present no només hi érem una petita representació de la família Casero, i de la família de la Llibreria 22, també hi eren presents, just davant meu a primera fila, els avis de la Valentina!

En fi, sé que del llibre us n'he parlat poc, o de tot el (poc) que de moment en sé, però em semblava que aquest inesperat gir de guió l'havia de compartir...

En tot cas, sapigueu que "Ístina", de David Cirici, és un llibre que comença així:

M'estimo. M'agrada el que penso i el que somnio. M'agraden els meus cabells, els meus llavis molsuts, els meus ulls blaus, els meus pits, les meves mans i el meu sexe. I encara m'agrada més que tot això agradi a molts homes i algunes dones.

Jaume Guillamet, al 45è Premi Casero

Demà, dijous 30 d'octubre a partir de les 8 del vespre a la Sala La Planeta de Girona, es desvetllarà l'obra guanyadora del 45è Premi de novel·la curta Just M. Casero, que prendrà el relleu a "Presents Imperfectes" (Editorial Empúries, 2025), d'Elisabet Jané, va ser l'obra guanyadora del Premi Casero 2024.

És d'esperar que el jurat del premi hagi fet la feina garbellar d'entre les obres presentades i triar la finalista i la guanyadora; enguany la collita és, si més no quantitativament, notable: fins a 44 obres s'han presentat al 45è Premi Casero. 44 obres, que són dues vegades 22, pels que us agrada jugar amb els números i, especialment, amb el 22 que dona nom a la llibreria que organitza el premi, la Llibreria 22. Dijous al vespre sabrem si, a banda de quantitativa, la collita del 45è Premi Casero també és qualitativament rellevant!

Mentre esperem la decisió del jurat, que es farà pública demà al vespre, podem parlar d'una certesa en relació amb l'acte de lliurament: la participació del periodista, i amic d'en Just, Jaume Guillamet, que es farà una glossa abans del veredicte del jurat. 

Jaume Guillamet és de les persones que més, i durant més temps, va conèixer Just M. Casero, no en va fa vint-i-sis anys va publicar-ne la biografia en el llibre "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999). No serà, aquesta, l'única vegada que Jaume Guillamet parlarà d'en Just, ho ha fet moltes altres vegades i ho seguirà fent sempre que sigui necessari, n'estic convençut, però sí que serà la primera vegada que en Jaume Guillamet parlarà d'en Just en el marc del Premi Casero, i aquest fet, del tot inèdit, és sens dubte rellevant.

D'aquí poc més de tres mesos farà 45 anys que en Just es va morir; demà dijous, a banda de revelar l'obra guanyadora del Premi Casero, tindrem una gran ocasió de recordar l'escriptor (i polític, i periodista...) que dona nom a aquest premi que és, com en Just mateix, tant modest i humil com digne.

Deixar de canviar l’hora

Aquest cap de setmana hem "guanyat" una hora, tot i que potser considereu que en realitat hem recuperat la que vam "perdre" a la primavera. Sigui com sigui, dissabte a la nit el canvi d'hora ens va regalar una hora més, una hora extra que potser vau aprofitar per dormir una mica més, o per esmorzar sense presses o, simplement, per badar sense sentir-vos culpables... 

És clar que aquesta hora de més també podria servir per fer allò que sempre deixem per a més endavant: trucar algú que fa temps que no veiem, començar a llegir aquell llibre que se'ns resisteix, endreçar l'habitació o el racó dels mals endreço... Una hora pot donar per molt, o per res, segons com i amb què la invertim.

Cada any, quan arriba el canvi d'hora, ens preguntem per la seva utilitat, i ens preocupem pels efectes que ens provoca (en la son, en l'energia, etc.) i el temps que necessitem per adaptar-nos-hi. I tant si ens ho pregunten com si no, el canvi d'hora sobretot ens permet posicionar-nos, no només en la preferència d'horari (equip horari d'estiu vers equip horari d'hivern), també respecte a la necessitat de mantenir els canvis, o de deixar de canviar l'hora dues vegades l'any. 

Personalment, jo soc partidari de deixar de canviar l’hora, i si cal escollir, jo prefereixo l’horari d’estiu, el de les tardes llargues i la llum que s’allarga fins al vespre, tot i que reconec que, si l’únic camí per deixar de moure les agulles del rellotge és quedar-nos amb l’horari d’hivern, l'acceptaria i abraçaria sense problemes.

I més que l'horari d'hivern o el d'estiu, potser el que caldria fer és ajustar-nos d’una vegada al fus horari que realment ens correspon, que ja fa massa anys, dècades, que vivim desfasats, i per això dinem i sopem tard, dormim menys del que toca i sovint ens llevem amb la sensació d’anar, més que a contracorrent, a contrallum. 

Així comença... "Els mestres de la República"

Dies enrere explicava, en les pàgines digitals d'aquest bloc, que finalment vaig veure la pel·lícula "El mestre que va prometre el mar", la tràgica història, real, d'un mestre republicà, Antoni Benaiges i Nogués, que va topar, tot ell, la seva metodologia i els seus ideals, amb la violència del franquisme.

Veient la pel·lícula em resultava impossible no pensar, de nou, en la gran pèrdua que va representar, pel país, per la democràcia i per l'educació, la derrota republicana, amb tots els avenços que s'esteven fent, especialment en el camp educatiu. 

Tot i que la pel·lícula se centra en el relat vital, hi trobem traces del moviment renovador de la República, tant a Catalunya com a Espanya, moviment que tan bé van recollir Raimon Portell i Salomó Marquès al llibre "Els mestres de la República" (Ara Llibres, 2006), en què documenten l'impuls i la contribució, tant valuosa com curta, de l'escola nova, laica i igualitària que plantejava la República, combatent l'analfabetisme imperant a l'època, i que va reprimir i anorrear el franquisme.

"Els mestres de la República" és un llibre que comença així:

1. On comencem?

Encara que pugui sobtar més d'un, aquest llibre podria començar en aquella Institución Libre de Enseñanza que va néixer el 1876 a Madrid i va introduir les idees i la pràctica de l'«escola nova» i va donar a conèixer pedagogs com Pestalozzi, Decroly i Dewey. Gent com Francisco Giner de los Ríos, Manuel Bartolomé Cossío i José Castillejo creien en la regeneració del país a través d'una escola que havia d'arribar a tothom i, també, en la formació per mitjà d'una educació integral de les persones. Més enllà dels corrents polítics i de les imposicions religioses, proclamaven la divulgació de la llibertat i la veritat científica. Sota les seves idees, gràcies al seu mestratge, els ajuts que oferien i les institucions que van promoure, com la Residencia de Estudiantes o l'Instituto-Escuela de Madrid, es van formar molts dels nostres mestres i pedagogs. Van obrir fronteres.

Però, per no anar massa enrere, ens situem al tombant del segle XIX al XX. Hi coincideixen molts canvis. S'acaba de perdre Cuba. El país ja està fortament industrialitzat. Els obrers s'organitzen. La Renaixença ha deixat de ser un moviment nostàlgic. Són molts els que treballen perquè el català recuperi el lloc de primera llengua del país, perquè pugui tornar a entrar a l'Administració pública, als diaris, a les escoles, d'on fa temps que ha estat bandejat. També es reclama més llibertat, dins d'un Estat que funciona amb un sistema democràtic força deficient.

A la cuina de dues grans institucions. Entrevista a Jordi Costa i Serra

Ja fa setmanes que a Ràdio Sarrià hem començat la nova temporada, i jo també ja he estrenat la tercera temporada del programa d'entrevistes "Cançons que parlen"! El cas és, però, que encara em queden força entrevistes de la segona temporada per compartir amb vosaltres aquí, com la que vaig fer-li, fa uns mesos, al sarrianenc Jordi Costa i Serra.

En Jordi és una d'aquelles persones que ha estat a la cuina i les entranyes de dues grans institucions de Sarrià de Ter: la Unió Esportiva Sarrià (UES) i l'Ajuntament de Sarrià de Ter. A la UES en Jordi hi ha fet, pràcticament, tots els papers de l'auca; a l'Ajuntament, tant ha tastat la fredor de l'oposició com les mels del govern.

És clar que l'handbol (bé, el "balonmano") i la política no són les seves úniques passions, ja que podríem afegir-hi la muntanya, sobretot a partir de la seva vinculació al patronat de Pares de Família, i, com altres sarrianencs i sarrianenques il·lustres, les motos!

De tot això i molt més en vam parlar mesos enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.