dissabte, 23 de gener de 2021

"Anna e Marco". Minuts Musicals amb nom propi

Possiblement sense Spotify potser mai hauria escoltat cap altra cançó del cantant italià Lucio Dalla, més enllà de la seva popularíssima "Caruso". Spotify és, per més que això ens inquieti, el millor prescriptor musical que podem tenir, doncs sap millor que ningú fins i tot a vegades millor que nosaltres mateixos, la música que escoltem, que ens agrada...

En una de les seves recomanacions, a saber per quin motiu o quin algoritme, fa uns anys va sonar com una cançó suggerida "Anna e Marco", i em va faltar temps per afegir-la en una de les meves llistes de reproducció.

"Anna e Marco" relata la vida de dos joves de suburbi en la recerca del seu propi camí, dos joves que es troben en un bar ("la lluna és una bola i el cel una taula de billar") i ballen, dos joves que, cadascú a la seva manera, volen fugir d'un present orfe esperança...

La cançó, com la seva veu, és intensa!

 

Va, hi afegeixo "Caruso" fent duet amb Pavarotti!

divendres, 22 de gener de 2021

Les cites dels llibres. "Atrapada al mirall", de Gemma Lienas


L'escriptora Gemma Lienas  és una de les veus imprescindibles de la nostra literatura que han contribuït a fer-nos reflexionar sobre la qüestió de gènere, el feminisme, la sexualitat, la violència masclista, la prostitució...

Els seus llibres, els de ficció i no ficció, els infantils, juvenils i d'adults, aborden els rols i estereotips de gènere i les relacions igualitàries, temes que també aborda en les seves conferències, adaptades també per a tots els públics.

Gemma Lienas va escriure, l'any 2007, la novel·la "Atrapada al mirall" (Ed. Empúries / Ed. El Aleph, 2007), en la que la protagonista, la Gina, intenta encaixar les peces del misteri de la mort de la seva amiga, la Laura, una jove mare aparentment feliç...

El llibre dedicat que tenim a casa, en aquest cas la versió castellana, té aquestes dues cites que, si bé no parlen específicament en clau de gènere, sí que ho fan de la condició humana...
"Aleshores, per primera vegada ens hem adonat que la nostra llengua no té paraules per a expressar aquesta ofensa, la destrucció d'un home. No es pot caure més baix: no existeix, no es pot imaginar condició humana més miserable. I res és nostre: ens han tret la roba, les sabates, fins i tot el cabell; si parlem, no ens escoltaran,  i si ens escoltessin, no ens entendrien. Ens trauran també el nom: i si el volem conservar haurem de trobar entre nosaltres la força per fer-ho, fer-ho de manera que, rere el nom, resti quelcom de nosaltres, de nosaltres tal com érem." Primo Levi, "Si això és un home".
"Ell era qui suggeria les preguntes i les respostes. Era el seu torturador, el seu protector, el seu inquisidor i amic." Geroge Orwell, "1984".
Amb una trama psicològica intensa, el llibre ens planta davant el mirall a cadascú i cadascuna de nosaltres, sense excepció!

dijous, 21 de gener de 2021

Penellons

Hi ha paraules que fan olor de passat, potser perquè avui, pel motiu que sigui, no formen part del nostre vocabulari quotidià; naftalina en podria ser un bon exemple, sobretot perquè als armaris ara hi posem més aviat saquets perfumats...

Hi ha paraules que fan olor de passat, i com (la) naftalina fins i tot fan olor de post guerra, per exemple penelló, paraula que solem associar, no descarto que manera desencertada, a la precarietat de qui els pateix.

No sé, la paraula penelló la posaria al costat d'estraperlo i de les "gomas" i "lavajes" de la cançó "Temps era temps" d'en Serrat... El cas és que, com fent un salt en el temps, ara tan de moda a les sèries de televisió, els penellons van fer-se presents en el nostre present de forma, ho reconec, sorprenent i inesperada, i alhora de forma totalment lògica, l'altre dia.

Per un motiu que ara no ve al cas, parlant amb una pediatra del CAP de les condicions de l'alumnat a les escoles i instituts, va dir-nos que no són pocs els casos d'alumnes amb penellons, i ho atribuïa a la fred que la mainada passa a les aules, al llarg de tota la jornada escolar, fent classe amb les finestres obertes.

I si bé és cert que que van ben abrigats, fins i tot amb mantes, segurament no n'hi van prou de peus, amb mitjons d'aquells sense canya i sabates poc adequades...

No sé si caldria que la mainada anés a classe amb peücs, o potser millor, ara que igualment no poden anar a esquiar, amb "descansos", una paraula que, per a mi, com els penellons, forma més part del passat que del present, per no parlar del futur...

dimecres, 20 de gener de 2021

Més culpes, menys responsabilitats


Diuen els cronistes i analistes polítics, i potser aviat també els historiadors, que fa uns anys la política catalana va fer girar el seu eix passant del clàssic esquerra - dreta a l'actual independentista - unionista; aquests girs passen fins i tot a escala mundial: al seu dia també vam passar de mirar-nos el món des de la perspectiva de l'eix occident - orient, a fer-ho des de la perspectiva nord - sud...

Quan la política catalana es governava des de l'eix esquerra - dreta es parlava de l'oasi català, i si un programa simbolitzava (quasi) a la perfecció aquest oasi era el programa del circuit català de Televisió Espanyola "La barberia", una tertúlia esportiva participada per membres de diferents partits polítics que, si bé és cert que parlaven sobretot del Barça, ho feien amb una cordialitat i respecte que avui costaria de sostenir més enllà de dos programes, fins i tot entre companys d'eix! Potser també hi ajudava que aleshores no hi havia Twitter...

Ja fa anys que aquell oasi és un miratge i que avui la política es defineix més per la confrontació que per l'acord, més per la discrepància que pel consens, més per les culpes que per les responsabilitats.

Un bon exemple són les eleccions del 30 de maig, o del 14 de febrer, o del dia que finalment es facin; aquests dies els partits han començat una nova batalla, han començat a afilar els llapis per escriure el relat que culparà a uns, o a als altres, del que passi o deixi de passar el dia que votem en relació als resultats i a la situació epidemiològica.

Com més culpes reparteixen menys responsabilitats assumeixen, i el problema no és només que ho facin, sinó que nosaltres els hi permetem i, d'alguna manera, hi contribuïm.

Jo ja no és que enyori l'època de l'oasi català, que potser no era tan oasi, sinó que m'entristeix que ja quasi ni recordem que un dia ens vam creure que, com va escriure i practicar Rafael Campalans, política vol dir pedagogia.

dimarts, 19 de gener de 2021

El Barça segueix perdent títols...


El Barça de futbol va perdre diumenge la Supercopa d'Espanya davant un combatiu Athletic Club. La derrota és dolorosa, ja que a pocs minuts del final del partit anava guanyant, i semblava que ni la victòria ni el títol s'escaparien...

L'Athletic Club no només va empatar in extremis per forçar la pròrroga, també va saber colpejar primer en el temps extra, i finalment se'n va endur el títol merescudament, vencent el Real Madrid a la semifinal, i el Barça a la final. Els lleons tornen a rugir!

Els darrers minuts del partit, just abans d'encaixar el gol que va forçar la pròrroga, em van semblar una versió reduïda del Barça de final de temporada quan, essent líder provisional a la represa de la competició després de l'aturada pel confinament, l'equip va defallir i no va saber mantenir el seu avantatge, i va servir en safata de plata la Lliga al Real Madrid, més constant aquelles darreres jornades.

La manca de competitivitat va fer-li perdre la Lliga, i ara la Supercopa d'Espanya, un títol, aquest darrer, que si bé no és dels importants sí que serveix per a engreixar el palmarès, i en aquest cas hauria estat un bon estímul per a un equip necessitat de títols, malgrat el joc irregular que segueix fent...

El Barça segueix perdent títols, i els perd essencialment perquè no juga bé; la història del club demostra que el Barça, generalment, quan juga bé guanya títols, i quan el joc és irregular els perd o, a vegades, ni tan sols els competeix, com passa de fa uns anys amb la Lliga de Campions.

La part positiva de la derrota a la final de la Supercopa d'Espanya és que no hi ha títol que pugui dissimular el mal moment de l'equip, tot i la certa millora en els darrers partits, i el mal moment no només s'explica per a qüestions tècniques i tàctiques, també per a qüestions mentals.

El Barça de bàsquet fa un temps que també va passar per una crisi de competitivitat, fins que Pesic va començar a recuperar l'equip, i ara el Barça de Jasikevicius ja és un equip que, els guanyi o no, pot competir els títols!

La feina que té Koeman és ingent, i més amb la possible marxa de Messi a final de temporada, i amb un club institucionalment fràgil, immers en un procés electoral, ara també prorrogat.

Per mi el Barça pot seguir perdent títols, que el que espero que sàpiga i pugui fer Koeman és, simplement, recuperar mentalment i esportiva l'equip. Els títols, si es fa bé aquest treball, ja arribaran...

dilluns, 18 de gener de 2021

Qui estigui lliure d'electoralisme que llanci la primera enquesta


D'acord, arribats a aquest punt possiblement el més indicat era posposar les eleccions al Parlament de Catalunya, previstes de fa mesos pel 14 de febrer.

Per aquest punt em refereixo al punt de les dades epidemiològiques, tot i que ja sabem que, per més que alguns partits ho neguin, aquest no ha estat l'únic motiu de la suspensió... 

Sigui com sigui, i més enllà de les responsabilitats de cadascú i les circumstàncies del moment, el problema és, precisament, haver arribat a aquest punt, sobretot pel risc de trepitjar jurídicament terreny, a banda de verge i desconegut, políticament pantanós... 

I en aquest punt hi hem arribat per una sèrie de decisions polítiques i sanitàries aparentment inconnexes, però que juntes configuren un (possible) relat de com hem arribat a la decisió de posposar unes eleccions convocades, quelcom a banda d'inèdit, realment transcendent, més del que la majoria ens pensem. 

Per començar caldria recordar que tal dia farà un any el president Torra va dir que el seu govern estava acabat i que després de l'aprovació dels pressupostos convocaria eleccions, però va arribar la pandèmia i ni amb els pressupostos aprovats les va convocar

Finalment va preferir, en comptes de convocar-les, acabar amb la seva presidència, el seu govern i aquesta legislatura amb la seva inhabilitació per la pancarta. No sé si, també amb la perspectiva que ara tenim, aquella controvertida decisió ha representat un impuls pel procés, no sé si també avui podem definir-la com una jugada mestra! 

Potser la jugada mestra era guanyar temps per a l'enèsima descomposició i recomposició de l'espai convergent, temps que Junts necessitava per a la posta a punt del seu projecte polític precisament per a les eleccions... 

Una altra decisió té a veure amb les dades epidemiològiques i les dates de Nadal. Quan semblava, just abans de Nadal, que amb les creixents dades de la pandèmia potser es restringirien les mesures de les trobades familiars, no es va fer, i no sé si ara en rebem les conseqüències, o si les dades d'ara eren igualment inevitables

En tot cas sorprèn que just després de les festes de Nadal des del Departament de Salut es doni a conèixer un estudi que situa la majoria de contagis en trobades familiars en cases particulars... Idò, prendrien el govern ara, amb aquestes dades, la mateixa decisió? 

En fi, qui estigui lliure d'electoralisme que llanci la primera enquesta, que tots els partits, sense excepció, s'han posicionat en relació a la suspensió de la data del 14 de febrer amb les dades sanitàries en una mà, i les enquestes, o els seus interessos particulars, en l'altra...

Personalment, i arribats a aquest punt, no em fa tanta mandra la pròrroga d'un govern en funcions, sense president i barallat internament, com l'allargament d'aquesta esgotadora precampanya... 

dissabte, 16 de gener de 2021

"Vincent". Minuts Musicals amb nom propi


El cantautor nord americà Don McLean va escriure i cantar, l'any 1971, que el dimarts 3 de febrer de 1959 va ser "el dia que va morir la música!"

Aquell fatídic dia van morir els músics Buddy Holly, Ritchie Valens i The Big Bopper en un accident d'avioneta durant la gira que estaven fent per els Estats Units; Don McLean els va retre homenatge amb la cançó "American Pie", publicada l'any 1971 en el seu segon disc, de títol homònim.

"American Pie", la cançó de més èxit de McLean, no és l'únic homenatge que contenia aquell disc; també hi trobem una altra de les grans cançons del cantautor nord americà, "Vincent", una cançó que va escriure després de llegir un llibre sobre la vida del pintor Vincent Van Gogh.

Pinzellada a pinzellada Don McLean va descrivint, vers a vers, l'obra i (desafortunada) vida del pintor i de la seva nit estrellada...  

L'obra del pintor ha estat objecte de subhasta en més d'una ocasió, i curiosament la lletra manuscrita d'aquesta cançó, escrita a llapis pel cantant en unes catorze pàgines farcides de correccions, es va subhastar mesos enrere amb un preu inicial de sortida de 1,5 milions de dòlars!

Anys enrere també es va subhastar la lletra de la cançó "American Pie", per un preu de 1,2 milions de dòlars... Paradoxalment les lletres, les literals que McLean va escriure del seu puny, valen més que les seves cançons... És clar que hi ha cançons que, possiblement, tenen un valor incalculable!

divendres, 15 de gener de 2021

Les cites dels llibres. "Alegra'm la vida", de Guillem Terribas


Guillem Terribas no només és llibreter (ja sé que està retirat, com a llibreter, però en Terribas mereix dur el títol de llibreter indefinidament, com el tenen de per vida els presidents de la Generalitat!), és també un gran cinèfil!

Llibres i pel·lícules són dues de les seves passions (en té més i no sé si totes confessables!), però no només s'ha limitat a vendre llibres i a veure pel·lícules, també ha fet ambdues coses, ha escrit llibres i rodat pel·lícules!

Fins i tot al seu dia va escriure un llibre sobre el cinema, "Alegra'm la vida" (Columna, 2017) que conté una interessantíssima segona part en la que parla, i recomana, vint-i-dues pel·lícules! Ja endevineu que la xifra no és casual...

El llibre s'obre amb aquesta breu cita, naturalment d'un dels grans directors de cinema:
"Quand on aime la vie, on va au cinéma". François Truffaut.
Quan estimem la vida, anem al cinema, tot i que no sé si això de veure cinema fora del cinema ens farà estimar-nos menys la vida...

En fi, com diu en Terribas, alegra'm la vida, que demà serà un altre dia!

dijous, 14 de gener de 2021

La caiguda d'un semi mite: el gladiador David Woods


Els semidéus són, en la mitologia clàssica, les criatures nascudes fruit de la unió d'una divinitat i d'un ésser mortal; Hèracles (Hèrcules a la mitologia romana), fill de Zeus (Júpiter a la mitologia romana) i d'Alcmena és un dels semidéus més cèlebres de la mitologia grega, i és considerat el més gran dels herois.

A la temporada 1989-1990, en un dels mítics equips del Barça de bàsquet d'Aíto García Reneneses, hi va jugar un jugador nord-americà que, sense ser  ni molt menys una estrella, va deixar petjada tot i jugar de blaugrana només una temporada: David Woods, rebatejat per la seva lluita, entrega i esforç sempre que sortia com "el gladiador"!

Sense arribar a la categoria de mite, com si el mític Audie Norris a qui va suplir per una lesió, podem considerar-lo semi mite, si més no per la merescuda denominació de gladiador...

A banda del Barça David Woods també va jugar en altres equips ACB, pel que per poc bàsquet que veiéssiu entre finals dels anys vuitanta i principis del dos mil segur que el recordareu...

La setmana passada David Woods va reaparèixer inesperadament de nou a les nostres pandèmiques vides, i el vam veure als mitjans de comunicació i a les xarxes socials com un "gladiador" més de la marxa de fervents simpatitzants de Donald Trump a Washington, vestit amb un xandall amb la bandera nord americana i bufant un corn, tot i que ell no va ser dels que va assaltar el Capitoli!

Devot creient i ultraconservador, David Woods va assegurar participar a la marxa "Trumpista" només per a resar i donar suport al president, desvinculant-se dels assaltants i els fets violents que es van produir en la protesta i assalt al Capitoli.

En fi, personalment m'agradava més quan vestia de curt, especialment aquella temporada de blaugrana, i lluitava per cada pilota a la pista... És el que tenen alguns mites, o semi mites, que algun dia, simplement, cauen...

dimecres, 13 de gener de 2021

Vostè pregunta


Quan ens pregunten, quan algú ens fa una pregunta, generalment responem. És la trampa de les preguntes, que ens inciten a respondre-les, encara que no en coneguem la resposta correcta (cas que n'hi hagi), encara que no sabem què respondre...

Si ens pregunten responem, a vegades amb una fugida d'estudi, o bé amb una altra pregunta, o fins i tot sense dir paraula, amb un gest que ho diu tot! Sigui com sigui responem; aquesta és la màgia de les preguntes...

De fet a vegades és més difícil fer la pregunta correcta que trobar la resposta correcta, i és que fins i tot hi ha qui eleva les preguntes a art, amb allò de l'art de preguntar...

Preguntar és necessari per a conèixer
, per a aprendre, per a descobrir, tant si la pregunta la fem a algú altre, com si ens la fem a nosaltres mateixos; el problema el tenim, a vegades, quan responem, fins i tot a nosaltres mateixos, sense haver escoltat la pregunta, fent-li cas omís!

La pregunta és un element clau, per exemple, en els processos de selecció de personal, en les entrevistes de feina, tant pel que ens poden o preguntar, com pel que les preguntes amaguen, el que ens pregunten de forma implícita i no sempre evident, les temudes preguntes trampa... La literatura, en l'àmbit dels recursos humans, és basta i extensa.

Davant una entrevista de selecció generalment ens preparem molt les respostes, intuint les preguntes que ens faran, però poques vegades ens preparem les preguntes que nosaltres també hem de fer. Si preguntar és necessari per a conèixer, és important preguntar per conèixer el lloc on volem anar a treballar, i la millor eina que tenim a l'abast és la pregunta.

En èpoques com aquesta que estem vivint, curulla d'incerteses, és normal tenir més preguntes que respostes, i més quan cada resposta genera noves preguntes... No trobar, ni tenir respostes a vegades es angoixant!

Malgrat això, i per més que a vegades ens incomodin, i a risc d'haver-ne de suportar alguna d'impertinent, les preguntes no només són importants, també són necessàries.

Joaquim Maria Puyal, insigne periodista ara retirat, a finals dels anys setanta del segle passat va apropar-nos a l'art de preguntar amb el programa de televisió "Vostè pregunta", i és que com demostrava aquell programa, i tants altres després, la pregunta és ineludible, i a vegades és fins i tot millor que la resposta!