dimecres, 5 d’agost de 2020

Tancats a casa, oberts al món


No sé si algú de vosaltres ha invocat, en temps d'estat d'alarma i confinament, al Déu Lar, el protector llar. Durant setmanes ens hem reclòs a casa nostra com mai ens hauríem imaginat, convertint casa nostra en "casa", el lloc segur dels jocs infantils, protegint-nos així de l'hostil i arriscat carrer, en un aparent exili intern.

Moltes llars s'han transformat eventualment en aules, despatxos i fins i tot en gimnasos. Durant setmanes per a moltíssima gent tot, o quasi tot, ha passat dins de casa: l'escola, la feina, l'oci, l'esport...

El confinament ens ha donat la justa mesura de les nostres cases, i en massa ocasions s'ha demostrat que qui tenia un balcó tenia un tresor, i qui tenia un pati, per petit que fos, tenia mig paradís! Urbanistes i arquitectes, preneu nota!

Closos a casa nostra, notant-ne les costures a flor de pell, Internet s'ha revelat, una vegada més, com una enorme finestra oberta al món, o per ser més precisos, oberta als mons; al món al real, cas que efectivament encara existeixi, i a tots els virtuals i de ficció que neixen creixen i es reprodueixen des de fa dècades.

El notable increment del comerç electrònic i del consum audiovisual de plataformes de "steaming", amb Amazon i Netflix com a puntes de llança, descriu prou fidelment com hem passat les setmanes més recloses del confinament: consumint.

Sí, també hem llegit més del que ho hauríem fet, tot i la suspensió del Sant Jordi, i sobretot hem aplaudit cada vespre, fent viral el fenomen a les xarxes socials, fins que les terrasses de bars i restaurants van començar a reobrir, a partir de la Fase 1.

Les xarxes socials han esdevingut, de nou, cronistes descarnades i a vegades crues de la realitat, o com a mínim han estat i són el testimoni d'un relat paral·lel, mig postís mig veritat, no exempt de notícies falses, quan no interessades. Tal vegada encara en sobredimensionem l'impacte...

Moltes d'aquestes coses (el comerç electrònic les plataformes digitals, les xarxes socials...) ja les teníem abans de la crisi del Coronavirus; aquestes setmanes simplement, amb el confinament, han agafat major volada.

La gran novetat, el gran descobriment per a moltes persones durant la reclusió, han estat les videoconferències, i en qüestió de dies qui més qui menys s'ha trobat enmig d'una reunió de treball en línia, o bé una trobada virtual familiar o d'amistats a Zoom, Meet, Jitsi i fins i tot, encara Skype!

Sens dubte una de les imatges icòniques d'aquesta crisi, al costat de la del personal sanitari, els balcons com a espai d'expressió i manifestació o les cares emmascarades, són les captures de pantalla de galeries de finestretes farcides de gent reunida a Zoom, per exemple. Mai com fins ara havíem fet tantes fotos de les reunions que fem!

El fenomen de les videoconferències, a banda d'alimentar un xic el nostre narcisisme, també ens ha evidenciat dues qüestions prou rellevants:
1. Ser el primer no garanteix ser el millor, i la percepció és que Skype ha perdut pistonada...
2. El replantejament de l'abús de les reunions presencials, tot i que tampoc caldria eliminar-les.

Les videoconferències han impactat sobretot en l'àmbit laboral, erigint-se com una de les eines necessàries, quasi imprescindibles, del teletreball.

Per a moltes persones treballadores el teletreball ha esdevingut imperatiu legal, i moltes organitzacions (administració empreses, entitats...) s'hi han hagut d'adaptar a marxes forçades, implementant tecnologia i recursos per traslladar llocs de treball de l'oficina a casa.

El teletreball, és evident, no és una opció per a tots els llocs de treball, i per als que ho són o podrien ser-ho, parcialment o total, ha representat un repte per a les organitzacions, i sobretot per a les persones.

El teletreball requereix, a banda dels recursos tècnics, disposar d'unes habilitats i competències personals que, si no es tenen o no s'han desenvolupat en la modalitat del teletreball, convé fer-ho. Un senyal d'aquesta necessitat ha estat la prolongació de jornades laborals, a vegades sense horaris, fins i tot per moments sense ordre ni concert.

Paral·lelament a la implementació de la tecnologia doncs, també convé adquirir i entrenar les competències i habilitats que permeten optimitzar el teletreball: organització, planificació, disciplina...

Si el teletreball ja representa un repte en condicions normals, aplicar-lo d'urgència i en la situació de confinament ha estat, per a moltes persones treballadores, un autèntic galimaties, especialment si alhora les persones treballadores també havien de donar suport i fer seguiment de les tasques docents dels seus fills i filles.

Els centres educatius van ser els primers a tancar, fins i tot abans del decret d'Estat d'Alarma, i per al sector aquests mesos han estat, sobretot, de supervivència.

L'activitat docent, en la seva àmplia majoria presencial, s'ha hagut de reinventar improvisant sobre la marxa en la seva accelerada adaptació a la modalitat en línia. Aquest ha estat un canvi brusc i inesperat que ni l'administració, ni el professorat, ni l'alumnat ni les famílies estaven preparats per assumir, i encara menys amb les presses i exigències del moment; al final ha estat una mena de banc de proves, amb grans i extraordinàries iniciatives, i també amb la detecció de l'enorme risc que l'educació en línia representa si el pes del seguiment de les tasques docents recau en la família.

Aquí és on les desigualtats afloren i creixen, ja que no totes les famílies disposen de les mateixes eines i recursos tecnològics, tampoc de les mateixes habilitats i competències educatives, una qüestió que els centres educatius i l'activitat docent presencial iguala i compensa, en part.

En l'educació a distància i en línia, com en el teletreball, la tecnologia no ho és tot, només és el mitjà, i per validar-lo cal activar i potenciar altres recursos, habilitats i competències, tant del professorat com de l'alumnat, com també de les famílies.

Veurem què en queda, de tot plegat, en aquesta (mal?) anomenada nova normalitat; veurem quin pòsit deixa el consum de plataformes digitals, el comerç en línia, el teletreball i l'educació a distància.

La digitalització és imparable i ara, per motius sanitaris, fins i tot ens qüestionem si volem pagar el preu de la privacitat i la llibertat davant la seguretat amb l'ús de les nostres dades personals (geolocalització, historial mèdic, etc.) a través de la nostra identitat digital.

Qui sap si tancats a casa, i oberts al món, esdevindrem més vulnerables.

Article publicat al número 106 de la revista Parlem de Sarrià.

dilluns, 3 d’agost de 2020

Vacança


No ho dic jo, sinó l'Estatut dels treballadors (i treballadores!) i fins i tot el diccionari, per si no quedés prou clar: la vacança, "cessació, suspensió, temporal d'una activitat" és un "dret irrenunciable de tot treballador per compte d'altri a un quant temps de descans anual retribuït, que sol ésser de trenta dies, ordinàriament a l'estiu" .

En el meu cas aquest estiu tampoc seran trenta dies, sinó vint-i-vuit, i procuraré exercir el meu dret irrenunciable gaudint de tots i cadascun dels dies que, a partir d'avui i avui inclòs, tinc per davant de vacances!

Vacances és el plural de vacança, que com la paraula vacant prové del verb vacar ("no estar ocupats un càrrec, una plaça, una dignitat, etc.") que al seu temps també prové de vagar, (de "vacare", estar buit, ociós), és a dir, "tenir temps, algú, de fer alguna cosa".

És evident que de temps, aquests propers dies, en tindré, i confio que sabré trobar més d'una cosa per omplir ociosament aquest buit... La lectura, sota el para-sol a la platja o a l'eixida de Can Llonch a Cantallops, serà una bona manera d'omplir el buit, i naturalment badar en serà una altra!

Un xic més buit restarà, això sí, aquest bloc, que com és habitual durant les meves vacances només actualitzaré tres dies a la setmana, els dilluns, dimecres i divendres.

Començo les vacances amb la incertesa si seran o no confinades, i amb l'esperança que la frontera amb França romangui oberta i franca, si més no a finals de la tercera setmana d'agost...

El darrer dia d'agost serà el primer del retorn a la feina. Fins aleshores mantindré plegat i convenientment desat el "rollup" corporatiu del programa que coordino, i que em fa de fons a les reunions per videoconferència... Ell també es mereix un descans, unes bones vacances!

dissabte, 1 d’agost de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "The Band With No Name"


Del mític Festival de Woodstock potser recordareu Jimi Hendrix, Janis Joplin, Creedence Clearwater Revival, Santana, The Who, Joan Báez, Jefferson Airplane o fins i tot Joe Cocker, però no sé si recordeu que també va participar-hi entre aquests i molts altres grups, Ten Years After, amb una memorable interpretació del seu "I'm Going Home", inclosa en la pel·lícula del festival.

Aleshores el grup ja tenia cert recorregut passejant el seu rock dur i blues per diferents escenaris amb talent i afilades guitarres!

La cançó d'avui no va formar part del repertori a Woodstock sobretot perquè encara no l'havien publicat, i és de les més breus del grup, tot i que no la que més...

"The Band With No Name" és una petita peça instrumental que obre la cara "B" del seu cinquè disc d'estudi, "Watt", publicat l'any 1970. I potser no passarà a la història com una gran cançó, però és d'aquelles que agraeixes que els grups no descartin dels seus discs, per rareses que semblin...



divendres, 31 de juliol de 2020

El refrany de la setmana, sobre l'estiu


"A l'estiu tota cuca viu", i aquest estiu tindrem més cuques que turistes, al (mal) pas que anem!

El d'aquest any és un estiu ben estrany, i més que crema solar ens convé untar-nos amb gel hidroalcohòlic, a banda de guardar les distàncies amb tothom preventivament.

El sector turístic pateix com mai les envestides dels rebrots, o les seves amenaces, i difícilment aixecarà el cap amb el que resta de temporada; per a molts, serà un estiu de resistència, i supervivència!

Diu que refrany que "una flor (o una mosca, o una figa) no fa estiu", i tal vegada enguany podríem actualitzar el refranyer popular afirmant amb la mateixa seguretat que "un turista no fa estiu, ni dos primavera!"

I si "pel sabater, l'hivern malament i l'estiu també", malauradament també es confirma per a l'hostaler...

Hi ha dites i refranys dels que només en coneixem la primera part, i el que començava aquest article n'és un bon exemple; una versió més llarga és aquesta, que no sé si serà premonitòria: "a l'estiu, tota cuca viu; a l'hivern, tota perd son govern"...

dijous, 30 de juliol de 2020

Tornar al gimnàs


"Dar cera, pulir cera"... Així és com, entre d'altres exercicis, s'entrenava el jove Daniel Larusso sota les curioses ordres del senyor Miyagi a Karate Kid.

Hi pensava l'altre dia quan, quatre mesos després, vaig tornar a trepitjar el gimnàs, abillat amb la roba esportiva, amb la mascareta i seguint prudentment totes i cadascuna de les mesures preventives de seguretat i salut que té l'equipament esportiu.

Les instruccions, que no són recomanacions sinó ordres d'obligat compliment, són clares:
  • Mascareta per entrar i per a circular pel gimnàs
  • Gel hidroalcohòlic a l'entrar
  • Neteja, amb unes tovalloletes que el propi gimnàs proveeix, de les màquines i aparells 
  • abans i després de fer-les servir
  • Ús obligatori de la tovallola
  • Neteja i desinfecció del vestidor i dutxes en cas de fer-les servir
  • Respectar la distància de seguretat marcada al terra i entre les màquines
Reconec que em va costar tornar-hi; no hi vaig anar de seguida que van reobrir, i abans de tornar a fer anar aquelles maquinetes, amb més voluntat que destresa, vaig anar-hi per informar-me i veure amb els meus propis ulls el nou funcionament intern.

El personal del gimnàs i totes les mesures adoptades (zones de seguretat marcades, dispensadors de gel i d'altres elements de desinfecció...) em van convèncer per fer el pas i tornar-hi.

El cert és que que, des que hi he tornat, he vist que tothom s'exercita amb molta responsabilitat i respectant la normativa del gimnàs, adaptada a les incertes circumstàncies del moment.

Al capdavall un gimnàs és un espai de salut, i totes i tots els qui ens hi exercitem ho fem precisament, com a mínim, per a conservar-la tant com ens sigui possible, i seria estúpid posar-nos-la en risc al gimnàs.

He tornat al gimnàs, tenint clar que d'en Fausto, la Sydney i la Patry dies enrere no me'n vaig acomiadar per sempre, sinó (potser) tan sols per un instant...

dimecres, 29 de juliol de 2020

La capçalera


Sempre que vull parlar d'una paraula la cerco al diccionari; recórrer a la definició generalment ajuda a entendre-la en la seva globalitat, per breu que sigui la seva definició.

No és el cas (breu) de la paraula d'avui, capçalera, que en la segona accepció el diccionari defineix com a "nota preliminar amb què hom encapçala un escrit", i que en el cas que avui ens ocupa cal llegir un xic més avall per ensopegar amb aquesta: "títol d'un diari acompanyat o no del nom del director, del fundador, etc., que sol aparèixer a la part superior de la primera plana".

No és d'un diari de la que us vull parlar sinó d'una revista, la que s'edita i es publica a Sarrià de Ter, la revista Parlem de Sarrià.

A mi personalment aquesta capçalera m'agrada, tot i que la el terme "revista" no aparegui en el títol, sinó en el subtítol: "Revista de cultura i informació local de Sarrià de Ter". Sí, el nom fa la cosa, i en algunes ocasions la cosa no deixa de ser-ho (en aquest cas una revista) per més que el nom no l'identifiqui d'entrada!

Tractant-se d'un producte de premsa escrita hom podria deduir que tal vegada el nom més escaient podria ser "Llegim sobre Sarrià de Ter", més que "parlem", i que potser aquest títol podria ser el d'una tertúlia radiofònica de la (actualment injuriada) emissora de ràdio local, però precisament que destaqui en el títol la tercera persona del plural del present indicatiu del verb parlar li dóna força.

No en va parlar és "expressar allò que hom pensa mitjançant el llenguatge articulat", i la forma verbal en plural fa que la revista sigui precisament el que pretén, plural!

Superat el centenar de números aquests dies s'ha publicat el darrer, el 106, i com sempre sota (i dins) la capçalera hi trobareu una revista rica en continguts que, d'una o altra manera, parlen de Sarrià!

dimarts, 28 de juliol de 2020

Bravo, dos murals!


Tinc una bona notícia, i... una de dolenta? No, una altra de millor!

I si us pregunteu si també hi ha la notícia dolenta, no seré jo qui us la revelarà, sinó que, cas que considereu que hi sigui, l'haureu de trobar pel vostre compte!

La bona notícia ja la sabíem d'antuvi, i és que després del procés participatiu a Sarrià de Ter tindrem dos murals "nous", un nou de trinca, l'altre restaurat!

La millor notícia (per mi) potser ja l'haureu deduït: el mural de l'Esperanto es restaurarà al seu emplaçament actual i original!

L'àmplia majoria de veïns i veïnes que han votat en el procés participatiu (89 vots, 60,5%) han preferit preservar l'emplaçament del mural de l'Esperanto, davant els i les que preferien fer-ne una rèplica (58 vots, 39,5%) en un altre indret...

Celebro la decisió final, i sobretot felicito a les persones, entitats i partits polítics que van defensar el mural de l'Esperanto davant el risc que, més que replicat, fos simplement esborrat de la faç de Sarrià de Ter!

Ah, per cert, ja heu trobat la notícia dolenta?

dilluns, 27 de juliol de 2020

Un any després...


També va ser un diumenge, com ahir, tot i que va fer més calor! I aquella data, a partir del moment que la vam escollir (o que ens va escollir) i sobretot que la vam viure, va formar part de les nostres vides esdevenint una de les dates importants del calendari, d'aquelles que destaquen almanac rere almanac... 

El 26 de juliol de 1998 no va ser la primera data pensada, però ja se sap que amb això dels casaments la data es fixa per la combinació de diferents factors, i la disponibilitat del restaurant n'és una, aleshores també. 

Em sembla que inicialment havíem mirat el cap de setmana anterior... Aquestes qüestions requereixen certa antelació, especialment si el convit es preveu nombrós; en el nostre cas, vam ser unes dues-centes persones... En la primera data prevista el restaurant no tenia disponibilitat, així que fent salts en l'agenda finalment vam tancar la reserva per al diumenge 26 de juliol de 1998.

És clar que inicialment la meva data era molt anterior. Jo m'hagués casat un any abans, l'any 1997, però la Sira, sempre més assenyada, va voler com a mínim acabar la carrera... la seva, és clar! Em vaig haver d'esperar un any, i naturalment no va ser cap problema, érem joves i, tot i que teníem ganes de formar una família, no venia d'un any.

Un any més tard haurà de celebrar el seu casament una companya de feina. Fa mesos que el prepara i estava previst per aquest proper mes d'octubre, però amb la incertesa del moment no està gens clar que finalment el pugui celebrar.

Ja té reservada una data per a l'octubre de 2021... Possiblement es casarà un any més tard, i aquella data serà la que comptarà, la definitiva, deixant les altres com a part de l'anècdota, una més que ens servirà per explicar aquest coi de pandèmia...

Fa vint-i-dos anys vaig plorar (d'emoció), vaig riure, vaig ballar (poc i malament, per variar...) i sobretot em vaig casar amb una dona extraordinària que encara manté viu el seu sí sostingut!

Un any després va pagar la pena, vint-i-dos després també! 

dissabte, 25 de juliol de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Reggatta de Blanc"


No va ser per "Roxanne" ni per "So Lonely", publicades en el seu primer disc, "Outlandos d'Amour", ni tampoc per "Message in a Bottle", que obria el seu segon, ni per "Walking on the Moon"... El primer Grammy que The Police va guanyar va ser el de millor cançó instrumental de rock per "Reggatta de Blanc", la segona cançó del seu segon disc, titulat justament com aquesta cançó!

I resulta curiós que amb la veu afilada de Sting The Police atresori, entre els seus cinc Grammys, dos premis per a cançons instrumentals, ja que en van guanyar un altre per a "Behind My Camel"...

Els altres tres premis Grammy que The Police va guanyar van ser per a les cançons "Don't Stand So Close To Me", "Synchronicity" i "Every Breath You Take".

Però tornem al 1979, que és quan es gesta, grava i publiquen el seu segon disc, amb una clara influència pel reggae, no en va el títol de la cançó d'avui, també del disc que la conté, ve a ser "reggae de blancs"...

The Police, nascuts dins el moviment punk, van evolucionar, i amb ells també el rock, amb influències del reggae i del jazz, esdevenint un portentós trio musical que ha escrit, amb majúscules, part de la història de la música en general, i el rock en particular.


divendres, 24 de juliol de 2020

El refrany de la setmana, sobre els veïns


"Els veïnats veïnadegen i qualque vegada festegen", i qualque vegada és aquests dies, al meu barri, que Festegem el carrer!

"Qui té un mal veí no pot dormir", i és que això dels veïns és com la família: una loteria, toquen els que toquen; és clar que "val més un bon veí que un mal parent"! Altra cosa són les amistats, que (diuen) es trien...

Amb els veïns, com amb la família, també es pot fer el que es fa amb les amistats, cultivar la relació, i no perquè "la llengua d'un mal veí pica més que un escorpí", sinó perquè la convivència és diària, i "qui té bon veí té bon matí"...

El pati de casa limita amb dos més, amb el la casa del costat i el la del darrere; separen els nostres patis tanques que no són murs infranquejables, i que alhora que ens donen la mínima privacitat desitjable, ens serveixen també per saludar-nos i a vegades fins i tot donar-nos, o deixar-nos, coses, com qui fa contraban a la frontera...

Saludar és una bona manera de cultivar el bon veïnatge, i al meu barri la gent  ens saludem encara que no siguem amics, ni coneguts, esdevenint els no menys valuosos saludats; quan saludes algú el reconeixes, en aquest cas com a veí, i aquest és un reconeixement prou valuós com per deixar-lo perdre...