dimecres, 18 de juliol de 2018

Crida Nacional per la República


No sé si al president Puigdemont el PDeCAT se li fa petit, o més aviat li pesa, per allò la llosa convergent del passat que, vulgui o no, aquest nou partit arrossega!

Tampoc sé si aquest nou moviment, la Crida Nacional per la República, serà l'enèsim intent frustrat d'aglutinar tot l'independentisme, missió quasi impossible doncs l'independentisme és i serà divers i, en certs aspectes, fins i tot antagònic.

És indiscutible que la lluita per capitalitzar políticament el moviment independentista no cessa i ja té en la seva recent història algun destacable combat; només cal recordar la proposta de la llista unitària que al seu dia va fer el president Mas i la resistència numantina que va oferir durant mesos Oriol Junqueras, fins que aquest darrer va cedir possibilitant el primer, i de moment més èxit, intent d'aglutinar políticament una gran part t l'independentisme: Junts pel Sí.

Però els partits polítics pesen massa per acabar cedint massa espai i ERC, envalentida per les enquestes i suposo que per la seva història, va desestimar l'intent de reeditar Junts pel Sí i el president Puigdemont, hàbil, va improvisar (?) Junts per Catalunya sobre la base d'un debilitat i necessitat PDeCAT, engrandint així, també, políticament la seva figura.

Ara, sembla evident, la Crida Nacional per la República eclipsarà un PDeCAT amb un lideratge polític feble i d'un valor de marca gastat tot i ser nou de trinca, davant la força del que el president Puigdemont ha sabut capitalitzar,!

Amb Junts per Catalunya Puigdemont potser no es va poder alliberar de la llosa convergent del PDeCAT, però sí de la seva cotilla; amb el bon resultat electoral que va treure, i amb un grup parlamentari que controla sense les ingerències de Pascal i Bonvehí, ara Puigdemont fa un pas més amb la Crida Nacional per la República amb el ferm desig, entenc, que especialment el PDeCAT, també la resta de partits independentistes (?), s'hi sumi i, com feia ERC a Junts pel Sí, el PDeCAT vagi a roda!

Carles Puigdemont, l'alcalde de Girona que havia de ser, com sembla que sí serà Torra, un president interí, ha esdevingut la pedra angular sobre la que bastir políticament la centralitat independentista. Se'n sortirà? No crec que ERC, ni per història ni per enquestes, doni tant fàcilment el braç a tòrcer...

dimarts, 17 de juliol de 2018

"Vive la France!"


Aparcada la selecció espanyola com fins no fa tant era tradicional, als vuitens de final, així com la trista selecció argentina, la que de veritat m'hagués fet il·lusió que guanyés aquest Mundial de Futbol de Rússia 2018 era la selecció belga! Sí, també pel seu entrenador, el català Robert Martínez.

El tercer lloc de Bèlgica té molt mèrit i sens dubte aquesta ha estat una de les seleccions revelació del Mundial, juntament amb la selecció croata i fins i tot la colombiana del revaloritzat Yerri Mina!

Suposo que a la final del Mundial de Futbol molts i moltes de vosaltres animàveu més a Croàcia, no només per allò de ser teòricament la més modesta, sobretot perquè és un petit estat jove, d'uns quatre milions d'habitants, i amb quasi trenta anys d'independència; un mirall, salvant les distàncies històriques i bèl·liques, pels anhels, també esportius, d'una Catalunya independent.

Reconec que a mi també la selecció croata també em desperta certes simpaties, tot i que al final tampoc em va desagradar que vencés una selecció com la francesa, no només pel seu bon joc en general (justa vencedora en aquest sentit) sinó també per la diversitat d'orígens dels seus jugadors!

Entenc que aquesta és una qüestió que pot generar controvèrsia, però davant qui cerca la puresa nacional d'un equip m'agrada que, en aquest cas, el futbol respongui amb una selecció nacional construïda fruit del procés migratori, per l'arrelament de les persones nouvingudes al país d'acollida; és cert que la realitat és molt més complexa (i molt menys complaent!), però també que la diversitat és d'agrair, també a nivell de seleccions nacionals!

Dels vint-i-tres futbolistes campions del món només quatre tenen pare i mare francesos; i si bé la majoria han nascut a França, tot i que els seus pares i mares poden ser d'orígens diversos (Senegal, El Congo, Camerun, Marroc, Guinea, Algèria, Mali, Martinica...) fins i tot n'hi ha dos que ni tan sols han nascut a França.

La selecció belga també té jugadors d'orígens diversos, tot i que no tants com França, i és cert que aquesta realitat és també el reflex del passat colonial de molts dels països d'origen d'aquests jugadors.

Sigui com sigui la realitat és que la França campiona del món té més de la meitat de jugadors d'origen africà, fet que sens dubte no deu agradar massa a la ultra dreta racista i xenòfoba que fa temps que campa per França i s'escampa per Europa.

Només per això, per aquest simple i si voleu fet aïllat, avui jo també crido "Vive la France!"

dilluns, 16 de juliol de 2018

El demèrit del Rei emèrit


El que durant molts anys se suposa que ha estat, quina barra!, el primer dels espanyols ja fa temps que va perdent posicions, i baixant!

Un punt d'inflexió de la seva descendent popularitat va ser l'episodi de la cacera d'elefants i el seu maluc trencat, episodi que va voler tancar amb unes inèdites, alhora que insuficients, disculpes: "Lo siento mucho. Me he equivocado y no volverá a ocurrir"...

No sé si amb aquella disculpa volia expiar tots els seus pecats; en cas de ser així, de confirmar-se els que ara presumptament el situen en el punt de mira (ocultar propietats i patrimoni, ús fraudulent d'informació i documentació del CNI...) sens dubte aquella disculpa resulta del tot estèril.

Corina dispara i ja quasi tant és si ho fa per despit, venjança, justícia o un sobtat atac de republicanisme, doncs el que s'està destapant aquests dies és de calat i d'una gravetat majúscula.

Els qui el volen protegir per protegir així la monarquia com a institució haurien de tenir present que tot això el Rei Joan Carles I va fer-ho essent el Cap d'Estat; i sembla a més que Joan Carles I, a banda de la corona al seu fill, l'ara Rei Felip VI, va traspassar al seu gendre la seva habilitat per fer (mals) negocis...

Si la família reial ha d'assumir la màxima representació de l'estat espanyol, que d'altra banda també podríem revisar-ho, és de justícia que els qui, amb devoció o per imperatiu legal, ens representa exigim que ho facin amb un mínim de dignitat, transparència i honestedat, i que, com amb els càrrecs electes, siguin jutjats en cas de cometre delictes, doncs el primer dels espanyols no hauria de ser, tampoc davant la justícia, diferent que el darrer.

Corina canta i tant és si ho fa per despit, venjança, justícia o un sobtat atac de republicanisme; Corina canta tot el que Sofia ha sabut i sap callar... Ai el dia que Sofia comenci a taral·lejar el sirtaki!

A Joan Carles I més que rei emèrit podríem començar-lo a anomenar el rei demèrit!

dissabte, 14 de juliol de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "My Timing Is Off"


L'amor flueix, generalment, com per art de màgia fins que la màgia s'acaba, o si voleu s'atenua, o més exactament, al número li veiem el truc!

De fet hi ha qui assegura que és precisament després de l'enamorament quan apareix l'amor, el de veritat, el que pot amb quasi tot! No sé, no sé...

Amb l'amor, quan estem enamorats, trobem respostes a les preguntes que ni tan sols ens fem, tot sembla encaixar a la perfecció, com els números de l'u al nou a la quadrilla d'un sudoku.

Amb el desamor, en canvi, fins i tot amb el temible amor no correspost ("my timing is off, she isn't ready for my love"), per més preguntes que ens fem, i ens les fem, no sempre trobem respostes, doncs a vegades simplement no n'hi ha.

"My timing is off 'cause sometimes that's how it all works": el meu temps s'ha acabat perquè a vegades és així com funciona tot.

A vegades és així com funciona tot, també el desamor...





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 13 de juliol de 2018

Paraula de Fabra: gol


El del futbol no és l'únic, tot i que sí el mundialment més celebrat! El gol, diuen, és la salsa del futbol, tot i que amb els anys un s'adona que, contràriament al que pensava al pati d'escola, hi ha molt més futbol més enllà del gol!

[c. 1920; de l'angl. goal 'meta', d'origen incert]

m ESPORT 1 Porteria.

2 1 Acte de fer passar la pilota per la porta o gol.

2 fer un gol (a algú) fig i col·loq Enganyar-lo o fer alguna cosa contra la seva voluntat aprofitant alguna distracció.


El gol es fa, també s'encaixa quan no s'ha pogut evitar, es celebra dins i fora del camp (sobre la gespa, a les banquetes, a la graderia, al bar, a casa, al carrer...) i fins i tot es canta!

Qui n'ha deixat de cantar és el "mestre Puyal", a qui vaig començar a estimar després d'aquell mític "Urruti t'estimo!". Els partits del Barça no seran el mateix apagada aquesta gran veu radiofònica i futbolística, i ara em quedaré amb la rauxa característica de la transmissió de RAC1 i la visió analítica i sempre sorprenent del, per mi, millor periodista esportiu especialitzat en futbol: Ricard Torquemada, de Catalunya Ràdio.

El gol aquests dies fa alçar banderes nacionals comprimint el món en una pilota i el seu capritxós destí: la porteria! El gol deprimeix o enorgulleix estats a parts iguals, en funció del seu excés o el seu defecte, i com les accions a la borsa, fa pujar o baixar el valor dels jugadors que, els marquin o no, s'hi relacionen amb encert o dissort.

Diumenge França o Croàcia alçaran la Copa del Món i, com en cada partit i en la vida, uns hauran de saber guanyar i els altres saber perdre; què us he d'explicar, qui més qui menys ha fet un gol, qui més qui menys n'ha rebut, fins i tot algun per sota les cames!

dijous, 12 de juliol de 2018

Aneu a passeig!


A dreta i esquerra, concretament la dreta més unionista i l'esquerra més independentista, si poguessin enviarien a passeig els presidents Sánchez i Torra després de la seva trobada si no fos perquè a passeig ja s'hi van enviar, literalment, ells mateixos!

El president Torra, com una part important de l'independentisme (el que descarta ara la via unilateral com a única) reclamaven sempre diàleg i amb el president Sánchez l'han trobat; han trobat, per sort o per desgràcia, algú amb qui parlar de tot, algú disposat a escoltar-los, que no necessàriament a fer-los cas... Això ja seria una altra cosa!

Invocar el diàleg quan no era possible i defugir-lo ara hauria estat un greu error de l'independentisme, error potser més Europa enfora que Catalunya endins, però error polític majúscul.

Hi ha qui considera que, amb les seves (males) arts de seducció, el president Sánchez se'n va endur el president Torra a l'hort! En realitat va ser una font, una al voltant de la qual Antonio Machado festejava, i sembla que la petició de la visita a la font, passeig inclòs, va ser una petició feta pel propi president Torra en la trobada i conversa informal que van tenir a la llotja dels Jocs Mediterranis.

No crec que amb el passeig el president Sánchez portés el president Torra al seu terreny; ambdós saben que en determinades qüestions llurs posicions estan molt allunyades, però també saben que en allò que poden acordar han de posar-hi voluntat, a pesar, i mal els pesi, a qui els engegaria, a un i a l'altre, a passeig!

dimecres, 11 de juliol de 2018

I tu, què (hi) pintes?


Un diu que de tanta pressa i tantes ganes que tenia per arribar i veure món va néixer abans d'hora i, és clar, va anar directament a la incubadora; un dia va haver-hi una incidència a l'hospital que el va afectar directament quedant-se per moments sense oxigen i afectant-lo, en aquell moment i de per vida, de paràlisi cerebral.

Aquell fet, com d'altres amb la nostra, va marcar-li la vida i lluny de lamentar-se'n (tal vegada algun dia va fer-ho) el reafirma en la convicció que li va permetre al seu dia conèixer i enamorar-se de la seva dona, afectada també de paràlisi cerebral, i ser (ahir) amb nosaltres parlant-nos de valors, motivació i treball en equip!

Una altra agraeix sincerament a totes les persones que de petita la compadien a ella i sobretot a la seva família: no podrà fer ni ser res aquesta nena, més enllà d'una càrrega!

I és clar, una cosa és tenir paràlisi cerebral i l'altra ser ximple i ella, llesta com és, ho escoltava i en comptes d'empetitir-se es va fer encara més gran. Avui condueix la seva cadira de rodes amb la barbeta, tecleja amb destresa el seu telèfon mòbil amb el nas i gaudeix d'una autonomia i llibertat que s'ha treballat i guanyat a pols. I per postres acaba de guanyar la medalla de bronze al Campionat del Món de Boccia celebrat recentment a Portugal!

Aquests van ser només uns fragments dels relats de vida que els membres de l'Associació No Som Invisibles van compartir ahir amb participants del programa Reincorpora a Girona en un taller que va permetre'ns pintar, literalment, amb el cap!

Jo aquí no pinto res!, vaig dir en un principi intentant esquivar d'entrada posar-me el pinzell al cap, però de seguida vaig adonar-me del meu error: aquí no només pinta tothom, sinó que tothom hi pinta molt!

Aquest és el repte, aquesta és la clau, que malgrat pinten i hi pinten molt, com tothom, hi ha persones que, pel motiu que sigui, per més que les veiem les fem invisibles...

I tu, què (hi) pintes?

dimarts, 10 de juliol de 2018

Sánchez - Torra: atiar o descongelar?


La simple trobada, ni que fos sense més contingut que una encaixada de mans, ja és positiva; si a més és per parlar, discutir, debatre i fins i tot discrepar, millor que millor!

Inequívocament un element clau de la trobada entre els presidents Sánchez i Torra d'ahir va ser l'evidència de la discrepància, situar sobre la taula allò en que, segur, no es posaran d'acord, temes cabdals com el dret a decidir, un referèndum pactat o els presos polítics.

Fer evident la discrepància és important per posar-hi nom, per identificar-la i definir-la per decidir, després, cadascú pel seu costat i ambdós alhora, què fer-ne: (1) situar-la com a peça imprescindible per fer avançar la trobada, és a dir, com a element de bloqueig, o bé, sense deixar d'evidenciar-la, (2) desar-la en un costat per seguir avançant en l'exploració del terreny dels possibles acords, que hi són i no són pocs.

Sembla evident que en la reunió d'ahir, més enllà d'alguns titulars i piulades, es va imposar la voluntat de, malgrat les discrepàncies, donar un major recorregut als possibles acords, descongelant a banda de la relació institucional, també les comissions de treball bilateral Catalunya - Espanya.

La trobada d'ahir, doncs, va ser quelcom més que una simple encaixada de mans, dos llibres, una inesperada ampolla de ratafia i un passeig presidencial. La trobada d'ahir, més que per a seguir atiant el foc de la discrepància va servir per a descongelar les relacions institucionals entre Catalunya i Espanya, una trobada que precisament per això no ha agradat un sector de l'independentisme, que hi veu el retorn de l'autonomisme (l'anomenat independentisme autonomista), ni tampoc ha agradat a un sector del constitucionalisme, que hi veu la rendició del govern Sánchez davant el xantatge independentista.

Sánchez i Torra, ambdós presidents per sorpresa, han fet un petit pas per l'home (i la dona), veurem si també un gran pas per a resoldre políticament el conflicte Catalunya - Espanya...

dilluns, 9 de juliol de 2018

Les caputxetes vermelles d'avui


Hi ha qui titlla el conte de la Caputxeta Vermella de masclista, com tants altres, i no seré jo qui ho desmenteixi: al capdavall la dòcil i innocent noieta, com tantes altres, o bé acaben sotmeses pel mal o bé salvades, quan no en braços, per un valent i, generalment, atractiu home!

En el cas de la Caputxeta Vermella no sé si la voluntat de l'època era advertir a les noietes dels riscos de la pròpia vida, farcida de llops i, per tant, de perills! Una advertència per no ser confiades, per no deixar-se entabanar, pel risc que si van soles s'exposen, vulnerables com són, a tota mena de perills, als temibles llops, solitaris o en "manada"!

És cert que d'aquest tradicional conte se n'ha fet versions en les que les protagonistes són noies i dones apoderades que no només prenen decisions, sinó que afronten amb determinació els avatars de la seva vida, perills inclosos! Protagonistes que no necessiten l'auxili d'un atractiu i valent cavaller, ni tan sols d'un rude i forçut llenyataire, dones que es salven a elles mateixes.

I no obstant això, la sensació que tinc és que d'una o altra manera els pares (i mares?) seguim explicant el conte de la Caputxeta Vermella a les nostres filles, advertint-les que siguin prudents, fins i tot desconfiades, que no vagin soles a segons on i confiant, quan no patint, que tornin sanes i estàlvies...

Aquest és el drama, la derrota si voleu, que sembla que aquest conte segueix més vigent que mai, més que per les caputxetes vermelles pels llops, solitaris o en "manada", que encara campen arreu!

dissabte, 7 de juliol de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "I'll Be Fine"


El desamor és a l'amor el que la tempesta a la calma i, com aquesta, quan passa ens sentim alliberats de les angúnies i angoixes que el desamor, com la tempesta, fa créixer dins nostre.

I en plena tempesta, com en plena turbulència, no deixem de dir-nos a nosaltres mateixos que estarem bé, que sí, que ara sabem que no ho estem i precisament per això no deixem de dir-nos, i de dir als qui en aquest trànsit ens acompanyen, que estarem bé.

"I'll Be Fine" sembla expressar, en aquesta cançó, més un desig que una convicció... I possiblement el desig no és suficient, però sí del tot necessari, per fer realitat l'esperada calma que, sabem, arriba després de la tempesta...





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!