"Entre el bé i el mal..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

Entre el bé i el mal hi som nosaltres. Ho simbolitzem amb l'àngel i el dimoni que es discuteixen dins els nostres pensaments, estirant-nos un cap al bé, l'altre cap al mal. A vegades guanya un, a vegades l'altre; som bé i som mal, mal ens pesi...

"La Frontera" els hi posaven límits, al bé i al mal, en la seva mítica cançó ("El límite"), uns límits força indeterminats, val a dir:

"En el límite del bien (el límite del bien)
En el límite del mal (el límite del mal)
Te esperaré
En el límite del bien y del mal"

Pots esperar-me en el límit del bé i del mal, sempre que trobi el límit, a risc que cercant-lo resti vagant eternament sense nord ni brúixola...

Potser millor m'apunto a l'aforisme de Joan Fuster que deia...

"Entre el bé i el mal, podríem aspirar a l’alegria."

Aspirar a l'alegria és el nostre propòsit bàsic de vida, mentre el bé i el mal (la moral) ens van corcant l'existència...

Maldestre

Em declaro definitivament mancat de destresa o, en una paraula, maldestre. Són vàries les evidències que us podria mostrar per corroborar-ho però n'hi ha una que m'exaspera especialment: la manipulació del film transparent.

El film transparent i jo tenim una relació odi - odi. No hi ha amor, sempre que el manipulo tard o d'hora acabo renegant.

Miro el Cuines de TV3 i tant en Marc com la Gessamí filmen amb tanta facilitat que penso, va, que no és tan difícil, però després quan ho torno a provar el film se'm doblega abans d'hora i quan el vull tallar la serra del cartró no talla; al final n'acabo gastant més del que caldria...

A vegades penso que la serra del cartró és una trampa, que potser és enginyós que l'embolcall porti incorporada la serra, però com més intento tallar-lo més se'm doblega i enganxa, i després el tall no em surt net i el film acaba tan rebregat que desesperat en faig una bola i la llanço esbufegant de desesperació.

És cert que en moltes d'aquestes ocasions la pressa, que sempre és mala consellera, no hi ajuda. Quan no s'és hàbil i es vol anar de pressa el resultat és tan previsible com desesperant... El film transparent m'exigeix, en el meu cas, que faci com Jack l'Esbudellador: anar per parts. Primer treure lentament el film, després situar-lo amb cura sobre allò que vull filmar i finalment tallar-lo amb unes tisores.

No sóc hàbil amb les mans, ni amb el film transparent ni amb els ganivets! És un miracle que conservi sencers els deu dits de les meves mans, però d'això, en tot cas, ja us en parlaré un altre dia!

Tres objectes

Triar costa. Triar no només vol dir escollir, sobretot vol dir descartar. D'acord, a vegades triar és fàcil, quan l'opció, o les opcions, són clares i avantatjoses, però en d'altres ocasions triar vol dir, simplement, renunciar. I renunciar a quelcom ja és més difícil.

Afortunadament la vida ens entrena, en l'exercici de triar; penso per exemple en la tria de plats d'un menú o carta d'un restaurant. De petits la tria és clara: macarrons i pollastre amb patates són els reis del menú infantil, culminats naturalment per un gelat. De gran la tria es complica i són moltes més coses les que ens venen de gust; la decisió tampoc és tan transcendental i la gana empeny i acabem decidint-nos! És més fàcil un menú degustació: no només trien per nosaltres, també mengem una mica de tot!

Hi ha decisions més transcendentals: la tria d'un nom. És clar que al final el nom farà la cosa, literalment, en la gran majoria d'ocasions...

L'altre dia, en el marc d'una formació, vaig haver de triar tres objectes; no els que m'enduria en una illa deserta sinó els que, per mi i ara i aquí, representen tres valors importants:
- un valor, qualitat o competència personal
- un valor, qualitat o competència professional
- un que representi el valor més important per a mi

Vaig presentar-me a la formació amb un batedor manual, amb unes matrioixques i amb els arbres genealògics de la meva família. Aquests tres objectes d'una o altra manera em defineixen, naturalment no exclusivament, però a través d'ells puc parlar de mi i dels meus valors i competències personals i professionals.

Tres objectes que aquell dia van ser aquests i avui, potser, en serien uns altres...

Adaptació o revolució?

"Les espècies que sobreviuen no són les més fortes, ni les més ràpides, ni les més intel·ligents, sinó les que s’adapten millor al canvi", va dir el naturalista Charles Darwin, és clar que a vegades el factor d'adaptació pot ser la fortalesa, la rapidesa o intel·ligència.

La lliçó de Darwin posa indubtablement de relleu la capacitat d'adaptació als canvis com una habilitat essencial per a totes les espècies, que contrasta amb una característica molt humana: la resistència al canvi.

Donava voltes a aquesta teoria de Charles Darwin, a l'adaptació i als canvis, arrel d'una de les intervencions de l'historiador Joaquim Nadal en una taula rodona sobre economia. Parlava Nadal, em va semblar entendre, que en general avui la societat tendeix més a l'adaptació que a la revolució, contraposant el moment i les crisis d'avui amb d'altres pretèrites que havien engendrat revolucions.

Potser sí que la societat d'avui, en general, és menys revolucionària, és més adaptable i adaptada, malgrat les múltiples crisis que vivim: social, econòmica, sanitària, climàtica... Què més necessitem per alçar-nos?, es lamenta molta gent a Twitter, i la força revolucionària sembla esmorteir-se a cop de piulades.

També és possible que les revolucions, ara, s'executin de forma diferent, ja no amb barricades i guillotines al carrer sinó amb codis i programació a la xarxa. En una xerrada sobre blockchain i criptomonedes un tecnòleg va dir: "Internet va permetre la comunicació a la velocitat de la llum; blockchain permetrà la confiança a la velocitat de la llum."

Internet va ser una revolució i també ho serà, diuen els experts, el blockchain i tot el que se'n deriva. Diuen que aquesta revolució posarà en escac Estats i Bancs Centrals, que els notaris i certificadors públics tenen els dies comptats... És clar que aquesta revolució no servirà per a promoure la igualtat, tampoc tinc molt clar que generi nous drets... 

Si aquest és el canvi jo ja fa temps que em noto la resistència. Adaptació o revolució? Si aquesta és la revolució, qui sap si encara sóc a temps d'esquivar la inevitable extinció...

Canvi d'armari

Dies enrere el meteoròleg Tomàs Molina ens anunciava que ja podíem endreçar la roba d'hivern, que ja no tornarà a fer fred. No és en Picó qui ens ho deia sinó en Molina, però pel fet tant és, que no parlem ni de condensació, ni de capil·laritat, ni de salnitre...

Aquest cap de setmana jo he fet el canvi d'armari, que no deixa de ser un ritual, en aquestes dates, de benvinguda al bon temps. Fa il·lusió treure la roba d'estiu, tan fresca, tan lleugera i, alguna, tan acolorida.

El meu canvi d'armari té tres etapes: sabates, pantalons i samarretes. Generalment sempre faig el canvi en aquest ordre, també a la tardor.

Començo per les sabates, traient del sabater les d'hivern, més gruixudes, canviant-les per les més fresques, lleugeres i airejades, i algunes sandàlies. Segueixo amb els pantalons, retirant quasi tots els llargs i recuperant els més prims i, sobretot, els curts, tipus bermudes. El canvi de pantalons exigeix passar la prova de la cintura, comprovar si corden bé, si van estrets o van balders... I finalment les samarretes, retirant les interiors, en el meu cas més ajustades, per les d'estiu, més folgades; samarretes i sobretot, en el meu cas, polos.

Ja tinc el canvi d'armari fet, però hi ha una peça de roba que encara no he canviat: el pijama. Sol tenir una pròrroga d'uns dies o setmanes més, que a les nits encara refresca. Caldrà veure què en diu en Molina, de les nits...

Com les aus migratòries, sabates, pantalons i samarretes d'hivern emigren cap a altres indrets de casa i de l'armari, convenientment encaixats, i no tornaran fins que a les sabates, pantalons i samarretes d'estiu els arribi l'hora d'hibernar.

El cicle de l'armari és com el de la vida i per algunes peces aquest és el primer canvi d'armari, per d'altres el darrer...

Minuts Musicals localitzats a Girona

Girona té dos grans moments; a la tardor, com va descriure-la tan bé Josep M. de Segarra, amb les Fires de Sant Narcís com a colofó, i a la primavera, amb el Temps de Flors com a moment de màxima explosió.

És especialment en aquest moment, en el Temps de Flors, quan més persones, vingudes d'arreu del món, fan bo el defenestrat lema "Girona m'enamora", que es manté viu gràcies a la sardana homònima, que desperta passió i orgull a parts iguals entre les gironines i gironins de pro, que segueixen amb sonores palmades el ritme compassat de la tornada...

Girona, però, no només és cantada pels gironins, també Joan Isaac li va dedicar una cançó, en la que diu que té un ulls verdíssims i una mirada prenyada de melangia...

És clar que no totes les mirades són tan complaents, o autocomplaents; per això sempre va bé posar-hi un contrapunt, una mirada més crítica que equilibri un xic la balança, una mirada que observa la Girona més enllà de la que enamora i emociona, més enllà de la postal, la institucional, de la marca.

Perquè sí, com diuen els sarrianencs Fi-Asko, "Girona es mira però no es toca"...

"Em posa molt trist..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

Els aforismes de Joan Fuster són una font d'inspiració i reflexió; són petits i enginyosos glops de saviesa que potser no et resolen la vida però te la fan més agradable i amable, si més no per un instant...

Quan els llegeixo em vénen ganes de saber quina situació concreta, quin fet els va gestar, els va inspirar; penso per exemple en aquest:

"Em posa molt trist això d’estar escoltant com parla una persona intel·ligent i que no m’interesse gens el que em diu." 

Si aquest és el pecat, qui és el pecador? De quina persona tan intel·ligent no li interessava gens el que li deia? Amb qui o quines persones intel·ligents va tenir converses tedioses, d'aquelles que només esperes el moment per acomiadar-te?

Deia Fuster que aquesta situació l'entristia, i segurament és quelcom que, alguna vegada nosaltres també hem viscut i a banda de compassius, sobretot hem procurat ser educats... És clar que tal vegada el que parlava sense generar interès en algun moment hem pogut ser nosaltres, pressuposant-nos naturalment, com a mínim, un bri d'intel·ligència. 

Revolta Escolar

La contaminació afecta, naturalment en negatiu, al rendiment escolar. L'any 2015 un estudi del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental de Barcelona va avaluar si l'exposició als contaminants atmosfèrics vinculats amb el tràfic prop de les escoles afectava el desenvolupament cognitiu dels infants.

L'estudi concloïa, entre d'altres aspectes, que funcions cognitives com la memòria de treball progressaven més lentament entre els infants exposats a la contaminació de l’aire.

Un dels investigadors exposava que “hem trobat que els nens de les escoles altament contaminades tenien un menor creixement en el desenvolupament cognitiu que els nens de les escoles poc contaminades. En aquest sentit, els nens que assisteixen a escoles amb nivells alts de contaminació, tant a la classe com al pati, van experimentar un menor creixement de les funcions cognitives essencials per a l’aprenentatge, del 7% anual en contra del 11%, respecte a les escoles menys contaminades. Aquests resultats es van confirmar emprant mesures directes sobre el trànsit relacionat amb els contaminants a l’escola. Això pot tenir conseqüències en el rendiment escolar i el comportament.”

Aquest és només un dels motius que impulsen el moviment de la Revolta Escolar, que aquest curs s'ha fet especialment present i viu a Girona amb talls de carrers, rutes de "bicibús" i, aquesta setmana, la presentació d'una moció al ple municipal de Girona, aprovada finalment (i feliçment) per majoria.

Les AFA i AMPA de Girona volem uns entorns escolars més segurs i també més lliures de fum, sorolls i contaminació; ho volem per a no afectar negativament el rendiment escolar i sobretot per la millora de la qualitat de vida i la sostenibilitat.

Les AFA i AMPA de Girona tenim propostes de mesures i accions concretes a fer i ens agradaria poder-les debatre i acordar amb l'ajuntament i amb entitats veïnals, cíviques, socials, etc.; són mesures de present i futur que requereixen consens, planificació, pressupost i execució i seria una llàstima que, ara que l'Ajuntament s'ha compromès amb la Revolta Escolar aprovant per majoria la moció, tot plegat restés al fons d'un calaix...

Les AFA i AMPA de Girona seguirem treballant i insistint per fer dels entorns de les escoles i instituts espais més segurs i saludables, més lliures de vehicles i de contaminació. I naturalment seguirem treballant per a fer els deures que, en aquesta qüestió, ens pertoca fer a les famílies.

El meu primer Temps de Flors

Quan era petit recordo el Temps de Flors com l'activitat que ens permetia gaudir d'un dia fora de la classe, d'un dia per divertir-nos i jugar, a banda de veure flors, és clar!

Les flors, però, si més no en el meu cas, eren només el pretext, l'excusa per sortir d'excursió per Girona. Reconec que no hi posava massa interès, en les flors...

La memòria és capriciosa, en ocasions també tramposa i mentidera. L'altre dia mirava un programa a la televisió que explicava fins a quin punt podíem tenir records de coses que en realitat no van passar com les recordem, perquè la memòria és selectiva i no reté tot el que passa i a vegades els buits que resten els omplim amb impressions de records, o altres records semblants...

El cas és que, a risc que no fos exactament així, el record que tinc del meu primer Temps de Flors és de mitjans dels anys vuitanta a Sant Domènec i l'edifici del Seminari plens de motius i muntatges florals, però sobretot dels jocs i corredisses pels voltants, per fora muralla, jugant a atrapar i, sobretot, a "verdad, acción o beso!"

El Temps de Flors pot representar moltes coses segons com ens el mirem i com el sentim; pot ser un vestigi de la secció femenina de la Falange, pot ser una exposició floral efímera, pot ser un producte turístic, una molèstia veïnal o una oportunitat per fer l'agost...

Per mi també és un dolç record de la meva infància, que em transporta a l'escola i a un moment de felicitat, en el que les flors, simplement, feien de decorat. Aquest és el meu record destil·lat del Temps de Flors i poc m'importa què hi ha de cert, què d'imaginat... 

Dos "señoritos" a la Feria de Jerez

Possiblement ja heu vist el vídeo: dos "señoritos" resten palplantats mirant, intimidant i assetjant unes noies mentre elles, molestes, els intenten foragitar.

Dos "señoritos" que es deuen creure que són la reencarnació del "señorito Iván", el personatge arrogant, altiu i egocèntric que tan bé va descriure Miguel Delibes a "Los santos inocentes". 

De la mateixa manera que el "señorito Iván" pensava que el bo d'en Paco estava al seu servei sempre que a ell li plaïa, per més trencada que tingués la cama, aquests deurien pensar que aquestes noies eren allà pel seu gaudi, sinó què!? 

Palplantats i muts, amb aires de superioritat i supurant despreci, gaudint de l'escena i del moment, aquestes són situacions malauradament massa quotidianes per moltes noies i dones. 

Aquestes actituds formen part de la crosta masclista que resta encara incrustada a la nostra societat i necessitem quelcom més que un Azarías dolgut pel tràgic final de la seva milana...