dissabte, 5 de desembre de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "When It Rains"


Què tenen en comú les pel·lícules "A la ciutat" (Cesc Gay, 2003) i "La casa del llac" (Alejandro Agresti, 2006)? 

Ambdues pel·lícules parlen, a la seva manera, de les relacions de parella; la primera de forma coral, amb un repartiment de luxe que, amb Barcelona com a escenari de fons, es desfan entre confidències i secrets; la segona, amb una casa i un llac com a escenari, centrada en la misteriosa relació epistolar, i amorosa, que mantenen Keanu Reeves i Sandra Bullock... 

No sé si per això, i per l'aire dramàtic que ambdues pel·lícules inevitablement tenen, "A la ciutat" i "La casa del llac" comparteixen, a les respectives bandes sonores, la cançó "When It Rains" del pianista de jazz estatunidenc Brad Mehldau

La música de Brad Mehldau apareix també en altres pel·lícules, al principi de la seva carrera com a músic d'estudi, posteriorment també com a compositor

Mehldau és un dels grans músics de jazz i, amb el seu piano, fa meravelles com aquesta! 

 

divendres, 4 de desembre de 2020

El refrany de la setmana, sobre el corral


"Per Nadal cada ovella al seu corral" és tot un clàssic del refranyer català i, enguany el recompte d'ovelles i corrals és especialment crític! Es debat aquests dies sobre el nombre d'ovelles i ramats (bombolles, en diem) que compartirem corral.

Sí, qui més qui menys compta i recompta, aquests dies, comensals i bombolles fent impossibles previsions del que podrem fer, o no, les dates més assenyalades de les festes de Nadal. I no sé a vosaltres, però a mi d'entrada els números no em surten, ni tan sols, per a trobar-me amb la família més propera.

La trobada del ramat més extens ja és missió impossible, i amb un punt de tristesa, i un de resignació, ja ho he assumit: aquest Nadal el corral serà petit, que ens hi va la salut!

Per cert, aquest popular refrany té una segona part, que val la pena recordar, especialment enguany: "per Nadal, cada ovella al seu corral; per Sant Esteve, cadascú a casa seva". I també té una altra variant, encara més restrictiva: "per Nadal i per Cap d’Any, cadascú amb el seu company."

I com tants altres, també té les seves variants, que si no us agraden les ovelles i els corrals, també teniu alternatives: "per Nadal, cada perdiu al seu niu."

És evident que aquest Nadal no caldrà allargar la taula...

dijous, 3 de desembre de 2020

Discapacitat


Les persones no som discapacitades, en tot cas tenim, o podem tenir, discapacitats, que és molt diferent! I naturalment, de la mateixa manera, tenim capacitats.

És clar que no totes les discapacitats estan reconegudes, i ja està bé que sigui així, doncs el seu reconeixement genera, sobretot, uns drets i, per tant, també uns deures, unes obligacions que moltes vegades es concreten en una sèrie de suports que han de permetre vetllar per atenuar els efectes discriminatoris de la discapacitat i promoure la igualtat d'oportunitats. En altres paraules, trencar barreres!

A mi m'agrada veure la discapacitat com un concepte dinàmic, per més que aparentment l'encotillem entre diagnòstics i percentatges, i al final es defineix més en funció de la persona i el seu entorn, que no pel que pugui dir el dictamen que la certifica.

La classificació és necessària, i fins i tot inevitable, per emmarcar-la, però al final la clau són la persona i el seu entorn; això ho veiem molt en l'àmbit laboral, quan al principi sembla que pesa molt el que diu la literatura d'aquella discapacitat, sigui la que sigui, però al final el que preval és l'ajustament de les capacitats de la persona al seu lloc de treball, i aquest ajustament algunes vegades pot requerir de certs suports.

Potser per això m'agrada tan poc la definició del terme "discapacitat" del diccionari i m'agrada una mica més aquesta del Termcat: "Resultat de la interacció entre la deficiència d'una persona i les barreres de l'entorn, que suposa una limitació en l'activitat i la consegüent restricció en la participació en igualtat de condicions que la resta de ciutadans."

És evident, doncs, que per assolir la igualtat en clau de discapacitat, cal treballar per millorar l'autonomia de les persones, potenciant les seves capacitats, i alhora també cal treballar perquè el seu entorn, el nostre entorn, no les discrimini.

Cal treballar per una societat inclusiva, compromesa i responsable que lluny d'amagar les discapacitats i les persones que les tenen, les faci visibles!



dimecres, 2 de desembre de 2020

Corporativisme ideològic


Amb la salut no s'hi juga, però sí amb la política, i si la política guanya, la salut hi perd.

Aquesta setmana he llegit, i sentit dir, al doctor Bonaventura Clotet en diferents mitjans que (s'entén que des del govern) "s'han discriminat científics valuosos pel seu pensament polític."

El doctor Clotet, naturalment, no entra en dir noms, ni dels polítics que discriminen ni dels científics discriminats, però a vegades ni falta que fa, que a Twitter i als mitjans ja hem vist prou tensions entre científics i polítics... Jo pensava que, en situacions com aquestes, el prioritari era i és comptar amb els millors...

I amb els millors no em refereixo amb allò del "govern dels millors" que pretenia el president Mas amb el seu primer govern, que ja sabem que era més un eslògan que una realitat, tot i que aquell govern era, possiblement, millor de l'actual, és clar que a aquestes alçades de la pel·lícula tampoc costa gaire...

Però tornem a les declaracions del doctor Bonaventura Clotet; em sobta, per no dir inquieta, que davant el repte de salut pública que tenim, que per combatre aquesta pandèmia, el govern hagi aplicat a la gestió sanitària el corporativisme ideològic, discriminant científics per, simplement, pensar diferent en qüestions que, entenc, poc tenen a veure amb, per exemple, la recerca científica...

No sé, tinc la impressió que aquests darrers anys, amb la polarització de les posicions ideològiques, potser estem perdent la capacitat de treballar en equip, ja no només amb qui pensa diferent, sinó fins i tot amb qui no pensa exactament com jo. Una bona mostra és la gestió d'aquesta desescalada per part del propi govern de la Generalitat, que amb la seva darrera picabaralla interna van mostrar que cada terra (cada conselleria) fa sa guerra, i ja sabem què passa quan dos es barallen: sí, nosaltres som el tercer que rep!

Si un govern format per dos partits independentistes no poden treballar en equip salvant les seves (lògiques i necessàries) diferències, com podran treballar en equip amb persones que tenen posicionaments ideològics diferents? La gestió de les diferències, i sobretot de la diversitat, és un element imprescindible en el treball en equip, però ara la diferència i la diversitat es bandeja... Entenc que en un futur, d'aquí uns mesos, és possible que per a col·laborar amb un dels possibles governs de la Generalitat caldrà ser "netament" independentista, i és que ara ja fins i tot molesta la diversitat dins el moviment... En fi.

Arribats a aquest punt jo ja no sé si em m'entristeixen més aquestes declaracions del doctor Bonaventura Clotet, i la confirmació que això de la discriminació per corporativisme ideològic passa, o que després de llegir-lo i escoltar-lo no m'hagi sorprès, sinó que hi hagi vist un aire de normalitat: és clar, si no pensa com jo, perquè col·laborar-hi?

Potser sí caldria posar un cordó sanitari a aquest corporativisme ideològic...

dimarts, 1 de desembre de 2020

Maradona, excessiu


Si hagués de definir amb un adjectiu la vida de Maradona, la definiria com a excessiva; també faria servir el mateix adjectiu per a definir la seva mort, i tot el que l'ha envoltat...

La percepció és que en relació a Maradona tot és excessiu, des del seu excels futbol (mà de Déu inclosa!), segons els qui el van veure jugar en la seva plenitud futbolística, passant per la seva relació amb les drogues, amb les dones i en general amb tot el que era o representava. Excessiva (per mi) la (irracional) idolatria de tants i tants argentins, i napolitans...

No sé si, generacionalment, jo hauria d'admirar més a Maradona del que admiro, i sincerament l'he admirat i admiro més aviat poc. Potser perquè el primer pòster del Barça que vaig tenir va ser el de l'equip campió de lliga de la temporada 1984-85, i ell en aquell pòster, que encara tinc, no hi sortia.

Salvant les distàncies, i sense ànim d'ofendre a ningú, admiro més a Carrasco, "Pichi" Alonso, a Rojo o a Calderé que a l'astre argentí, possiblement perquè aquests em van arribar més al cor blaugrana que no Maradona, que potser va arribar al Barça massa aviat, i potser en va marxar massa aviat, també...

La imatge que tinc de Maradona és la d'un home enfadat, increpant a no sé qui a la tanca de casa seva, una imatge que algun dia deuria veure als informatius; és possible que el meu record, i la imatge que el meu imaginari s'ha forjat d'ell, no li faci justícia, doncs és evident que com a futbolista és un dels grans, per molts el millor. Però per bon boxejador que fos Mike Tyson, que ho era, no puc evitar pensar en ell com l'eixelebrat que va mossegar, en ple combat, l'orella del seu rival, Evander Holyfield...

És indiscutible que Maradona va guanyar molt més que un Mundial de futbol amb Argentina, i que una lliga italiana amb el Nàpols, i que els valors intangibles de la seva contribució sobrepassen allò estrictament futbolístic; argentins i napolitans possiblement van tenir, amb les victòries de Maradona, una injecció d'autoestima i d'autoafirmació que els va inocular la deïficació del mite, relativitzant, perdonant i fins i tot obviant la resta dels seus excessos, més enllà dels futbolístics. Curiós procés del que Maradona no és l'únic exemple... 

No és estrany, doncs, que el seu comiat hagi estat una metàfora de la seva vida: excessiu.

dilluns, 30 de novembre de 2020

Sobre la zonificació escolar de Girona


Fa un any i mig que formo part, representant als pares i mares membres de consells escolars de centres d’educació secundària, del Consell Municipal d'Educació (CEM) de Girona. Des que en formo part són molts els temes que tractem i debatem, i un dels recurrents és el de la planificació escolar.

De fet el propi CEM té una comissió que aborda aquesta qüestió, naturalment entre moltes altres: la Comissió de Planificació Escolar i Equipaments.

Al CEM en general, i en aquesta comissió en particular, hem parlat sovint de la zonificació escolar de Girona, i de la possibilitat d'introduir-hi canvis, fins i tot de replantejar-la de dalt a baix. En aquest sentit és molt valuós un estudi que la Universitat de Girona va fer, per encàrrec de l'Ajuntament (Zones escolars a Girona. Un debat sobre proximitat, capacitat d'elecció i segregació social. Brugué, Q. Martí, S. Pueyo, J. UdG), en el que, a banda d'una anàlisi de dades demogràfiques, es valoraven quatre possibles escenaris de zonificació, cada un d'ells amb els seus pros i contres.

I és que una de les qüestions que el propi estudi posa de manifest és que no hi ha una proposta de zonificació ideal, ni que la zonificació, sigui quina sigui, resoldrà per si sola els diferents reptes que té la ciutat per combatre la segregació escolar, i per oferir una oferta educativa més equitativa.

L'estudi de la UdG afirma que "la zonificació escolar –junt amb d’altres mesures de política educativa- podria ser un important àmbit d’actuació", referint-se al combat contra la segregació, i algunes de les altres mesures poden ser, per exemple, el Pacte de Ciutat per combatre la Segregació Escolar que recentment ha aprovat, per unanimitat, el ple municipal, i del que s'han d'emprendre noves mesures, els plans comunitaris que es desenvolupen en diferents sectors, i naturalment altres elements com, pel que fa a la secundària, la revisió de les adscripcions...

En aquest context de reflexió i anàlisi, la Comissió de Planificació Escolar del CEM, possiblement cansada d'anar massa sovint a remolc de les decisions del Departament d'Educació, va manifestar, en una resolució aprovada pel plenari del CEM el passat 30 de gener de 2020, la seva "incomoditat per esdevenir, any rere any, un ens amb caràcter reactiu davant d’aquestes decisions", i es comprometia a "enfortir el caràcter pro-actiu de la Comissió presentant les seves pròpies orientacions envers el conjunt de l’escolarització de la ciutat, i especialment pel que fa a la previsió de línies de P3 i 1r d’ESO de cada curs."

La comissió ha treballat aquests darrers mesos amb la voluntat de donar resposta a aquesta voluntat pro-activa, i la valoració i eventual proposta de la zonificació escolar ha estat una línia de treball

Pel que fa a la zonificació escolar l'estudi de la UdG analitzava quatre possibles escenaris:
Escenari 1. Les 3 zones actuals
Escenari 2. Mantenir 3 zones, canviant les fronteres
Escenari 3. Zona única
Escenari 4. Càlculs a partir lloc de residència

D'aquests quatre escenaris d'entrada em vam descartar dos, el manteniment de les zones actuals i la zona única, i vam sol·licitar a la UMAT (Unitat Municipal d'Anàlisi Territorial) de l'Ajuntament de Girona que ens ajudés a projectar l'escenari per càlculs a partir del lloc de residència. Davant una primera proposta de projecció de la matrícula a P3 d'alguns centres escolars, vam demanar que també es tinguessin presents criteris de caràcter socioeconòmic.

El treball de la comissió es va veure afectat, també per la situació de la pandèmia, i tot i això vam poder reprendre el treball i el debat els mesos de maig i juny, i posteriorment a l'octubre. Aquest principi de curs el treball de la comissió s'ha centrar en la possibilitat de concretar tres propostes d'acord que intervenen de forma directa en el procés de preinscripció, matrícula i assignació post matrícula de l'alumnat de cares al curs vinent: una en relació a la zonificació escolar, una altra en relació a les ràtios a P3 i una darrera en relació als criteris d'assignació de la Comissió de Garantia d’Admissió.

Pel que fa a la primera qüestió, que és la que ara interessa, aquest mes de novembre s'ha intensificat el treball de la Comissió de Planificació Escolar, amb la voluntat de concretar una proposta de canvi de zones escolars a partir del segon escenari i, tal i com el propi estudi el defineix, "sense modificar la idea de tres grans zones, es podrien modificar els actuals límits per tal de potenciar tant l’heterogeneïtat com la proximitat."

Després d'una reunió de la comissió el 12 de novembre, l'Àrea d'Educació de l'Ajuntament de Girona va concretar un esborrany de proposta de zonificació que es va presentar en una sessió de treball extraordinària de la comissió el passat 17 de novembre i que es va presentar de nou en comissió el 26 de novembre amb la voluntat de ser aprovada pel plenari del CEM abans de les vacances de Nadal, i per tant que pugui ser d'aplicació al proper procés de preinscripció.

La proposta ha estat presentada i debatuda també en reunions específiques amb les direccions dels centres escolars, també a nivell de les AFA i AMPA de la ciutat.

La Comissió de Planificació Escolar, que presideixo des del curs passat, ha mantingut, de forma majoritària, la voluntat de ser pro-activa i presentar una proposta de zonificació escolar diferent de l'actual, entenent que, tal i com diu el propi estudi, "no ens estalviarà la necessitat d’adoptar decisions que, en qualsevol cas, tindran aspectes positius i aspectes negatius, partidaris i detractors. Aquest és el trist destí de les polítiques públiques: prendre decisions i executar-les, tot sabent que sempre seran respostes de compromís, equilibris entre objectius contradictoris, opcions que sempre seran objecte de crítica i revisió."

La nova proposta de zonificació, com ja he comentat abans, no és la ideal (de fet no existeix) ni resoldrà per si sola tots els reptes que Girona té a nivell educatiu; d'entrada la seva presentació no ha generat un rebuig frontal i hi ha qui hi veu, en la nova proposta de zones, una major heterogeneïtat dins de cada zona, i per tant un major equilibri entre elles respecte a les zones actuals.

I si bé és cert que en la proposta no s'aborden, paral·lelament, altres debats com les adscripcions a secundària (debat no obstant urgent des del meu punt de vista), posposar la proposta esperant a tancar aquest debat, o d'altres igualment necessaris, representaria prorrogar de nou la presa de decisions i posposar-la com a mínim un curs més. Arribats a aquest punt, caldria calibrar si és millor perpetuar un curs més l'actual mapa de zones escolars, o bé, assumint el risc, plantejar-ne un de nou que, d'entrada, pot dibuixar un major equilibri.

Tal i com diu l'estudi de la UdG, "i, tanmateix, tornant al cas de l’educació a Girona, necessitem prendre decisions de política educativa", i la Comissió de Planificació Escolar es va comprometre a prendre partit, a fer propostes, prendre decisions, naturalment cercant sempre el màxim consens possible.  

Aquests darrers mesos estem dibuixant un nou escenari educatiu a la ciutat de Girona; si mesos enrere es va treballar en el Pacte de Ciutat per combatre la Segregació Escolar, ara estem dibuixant el mapa de les zones escolars... 

I com tot, i com sempre, serà el finalment el plenari del CEM de Girona a qui haurà d'aprovar-lo, o no...

dissabte, 28 de novembre de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Eple"


No recordo com, però sí més o menys quan (2001 o 2002...) vaig escoltar per primera la cançó "Poor Leno", de Röyksopp; deuria ser a la televisió, perquè el videoclip, com la cançó, em va captivar.

Aleshores encara no hi havia YouTube, ni molt menys Spotify, i quan volies escoltar una cançó el més habitual era, simplement, comprar-te el disc al que pertanyia.

El millor lloc on podies cercar cançons eren, aleshores, les botigues de discs, i entre les de Girona jo sovintejava molt la que Discos Coll tenia al carrer de l'Argentina. Gran part de la meva discoteca és d'allà, i també de l'extingida Fira del Disc del Col·leccionista que alguns anys també es va fer a Girona!

A Discos Coll vaig preguntar, buscar i comprar "Melody AM", el primer disc del grup noruec Röyksopp, i a banda de "Poor Leno" també vaig descobrir cançons com "Remind me" i sí, "Eple"!

De Röyksopp no tinc res més, i a vegades penso que ni falta que fa; algunes vegades, d'un grup som fans de la seva discografia, d'altres només d'una cançó, d'altres només d'un disc...

Pel que fa a "Eple", ja ho veureu, el videoclip també és d'aquells que es fan mirar...



divendres, 27 de novembre de 2020

El refrany de la setmana, sobre les olives


Us han dit mai allò de "acaba la frase", tot donant-vos un anunciat?
Si la frase comencés dient "a dia d'avui, si no fos per les restriccions...", jo la podria acabar dient, entre moltes altres coses, "hauria anat a collir olives!".

Ja ho diu el refrany, "a finals de novembre, arreplegaràs l'oliva sempre", però em temo que enguany arribarà finals de novembre i no n'hauré arreplegat cap!

No és el cas dels meus oncles de Cantallops, que ja fa dies han començat a collir olives, però nosaltres, amb les restriccions de mobilitat de divendres a diumenge, una de les mesures preventives per combatre la COVID-19, ens és impossible anar-hi i donar un cop de mà... I qui diu un cop de mà, diu una bona sacsejada a les branques curulles d'olives per fer-les caure sobre les xarxes, que "a l'oliver li fas mal i et dóna bé!".

Tampoc poden anar-hi els meus cosins, que viuen i treballen fora de Cantallops i, com nosaltres, quan podrien anar-hi treballen, i quan no treballen no hi poden anar!

No és el cas de la meva mare que, jubilada, sí que es pot escapar alguns dies entre setmana i reforçar la brigada, però sense els meus cosins ni nosaltres de tant en tant, el meu oncle troba a faltar mà d'obra per anar omplint el remolc que després bolca al trull, que "l'oliva fresca en el molí, fa l'oli fi..."

Si no fos per les restriccions hauria anat a collir olives, i d'alguna manera, ni que fos amb mig jornal, potser m'hauria guanyat alguna garrafa d'oli nou... O com a mínim el que tinc, l'hauria suat una mica, que d'oli nou, tot i no haver-ne anat a collir, també ens n'ha arribat: un deliciós oli d'olives picual d'un verd que enamora la vista i se't desfà al paladar!

L'oli, ja ho diu el refrany, és un bàsic (a banda de la cuina) per la vida!: "les quatre coses necessàries per a la vida són: llenya d'alzina, vi de sarment, oli d'oliva i pa de forment."

Espero, abans no s'acabi l'any, que algun dia podré anar a Cantallops per veure els meus oncles i cosins i, sobretot, per collir olives!

dijous, 26 de novembre de 2020

Les Stories, o quan la guarnició ens agrada més que el tall!


L'altre dia vaig entrar a l'aplicació mòbil de LinkedIn i, instintivament, vaig sortir-ne de seguida pensant que havia entrat per error en una altra aplicació. Vaig tornar-hi entrar, llavors fixant-me bé de clicar la icona correcta, i vaig comprovar que no, que la primera vegada no m'havia equivocat...

El que m'havia confós va ser la línia de rodones dels perfils a qui segueixo, disposades ben ordenades a mode de les Stories de Instagram, i naturalment també la icona del meu perfil amb un signe de més (+)... Vosaltres també, LinkedIn? 

Sí, LinkedIn també ha sucumbit a la temptació de les Stories, aquestes publicacions que, com les notes que rebia l'inspector Gadget, s'autodestrueixen en 24 hores.

Dies més tard Twitter també va abraçar les Stories, suposo que per allò de que si no pots amb l'enemic, uneix-t'hi!

A WhatsApp hi tenim els estats, i ara a Instagram, a Facebook, a LinkedIn i a Twitter hi tenim les Stories, i no sé, tot plegat fa pensar que deu ser això, sobretot, el que més ens agrada d'aquestes xarxes socials: compartir contingut efímer. És clar que suposo que aquestes empreses deuen tenir clar que com més efímer, curiosament, més interès ens generen i, per tant, més temps passem a les seves aplicacions.

El temps que duren les publicacions efímeres és inversament proporcional al temps que passem mirant-les... El valor està en la caducitat de la publicació, que per si sola actua de reclam, com si digués, just al publicar-se, que si no la cacem al vol ens la perdrem...

Les Stories són, en principi, la guarnició que acompanya el tall, que se suposa que a WhatsApp, a Instagram, a Facebook, a LinkedIn i a Twitter hi fem coses diferents, però ja sabem que a vegades la guarnició ens agrada més que el tall...

dimecres, 25 de novembre de 2020

La violència masclista mata!


Ja no podem dir que és un problema particular (ja fa anys que no podem dir-ho), i que cal tractar-lo i resoldre'l portes endins; ja no podem dir que és, simplement, un mal endèmic i considerar-la com una llei de vida, com quelcom inevitable; ja no podem deixar de mirar perquè per fer-ho hauríem de deixar de mirar-nos, com a societat, cada dia al mirall...

La violència masclista no és un problema particular, i no es tracta ni resol (només) portes endins, tot el contrari; i no, no és inevitable, perquè de ser-ho seria com afirmar que és llei de vida, que és fruit de la condició humana...

I mirem on mirem, resulta impossible no veure-ho, que les més de nou mil set-centes dones víctimes de violència masclista dins la parella ateses aquest 2020, fins al tercer trimestre, no són invisibles. Tampoc les nou dones assassinades. Sí, nou dones assassinades! Tampoc les quasi catorze mil persones ateses en els diferents episodis de violència masclista. No, tanta violència masclista no és invisible

Són massa víctimes, massa dones assassinades, massa episodis de violència masclista que tenallen vides, fins a segar-les.

I amb el confinament han augmentat les trucades al telèfon d'atenció a les violències de gènere, i les consultes a la bústia de correu electrònic d'aquest servei d'atenció i suport; amb el confinament, amb aquest aïllament social d'obligat compliment, la convivència amb l'agressor augmenta el factor de risc de patir violència masclista, risc que augmenta també pels fills i filles, en cas d'haver-n'hi.

La violència masclista és una pandèmia, és un senyal inequívoc d'una societat malalta, disfuncional, i en canvi no la tractem com ho faríem en cas de matar, tot i que mata... Perquè sí, la violència masclista mata! I arribats a aquest punt no sé si no ho diem prou, o si de dir-ho massa ja ens hem immunitzat...