divendres, 10 de juliol de 2020

El refrany de la setmana, sobre el juliol


"El juliol és l'amic del sol". Per mi aquí es podria acabar l'article d'avui si no fos perquè el juliol, literalment, que no metafòricament, fa figa!

I si parlem de la "infructescència constituïda per un receptacle piriforme o arrodonit, més o menys carnós", és a dir, el "siconi de la figuera, piriforme, de pell verdosa, morada o negra, segons les varietats", val més que fem un punt i apart! 

La figa és una de les fruites que menjo amb més devoció. De petit me les menjava obrint-les i entaforant-hi la boca per xuclar-ne tot el fruit mentre anava pressionant la pell contra els meus llavis i dents per escurar-la bé, i amb les sobres anar fent una muntanya de peles com qui acumula les pells de l'ós després d'haver-los caçat, i escorxat! 

Ara les pelo o, segons el tipus i l'estat, me les menjo sense pelar salvant-ne només el coll... Ja ho veieu, les figues em perden i fins i tot em fan perdre el fil! 

No són pocs els refranys sobre el juliol farcits de figues! Aquesta n'és una mostra:
"Al juliol, figues i verol"
"El juliol, la figa vol"
"El qui menja figues en juliol, si es mor és perquè vol"
"Pel juliol, asseca les figues al sol"
"Les figues de juliol porten dol"
"Pel juliol, ni figues ni caragol"

Seguint el fil d'aquest últim, també és cert que les figues poden ser més de l'agost, encara que seques són, per fortuna meva, per tot l'any! 

Sigui com sigui, siguin quan siguin, les figues són una de les moltes delícies de l'estiu, i a mi només de pensar-hi se'm fa la boca aigua... 

I sincerament, per mi, la discussió de si les són figues més de juliol o d'agost, són figues d'un altre paner! 

dijous, 9 de juliol de 2020

Requesens, paradís tancat


Fa quaranta anys em vaig fer un trenc al front a Requesens. Era el dia de Sant Joan de 1980 i jo corria en direcció al meu pare quan, ai l'as!, vaig ensopegar i aterrar estrepitosament. Una bonica foto de família al voltant de la taula de pedra de la Font Rovellada, en la que hi surto amb una tireta al front, en dóna testimoni.

Aquella va ser la darrera vegada que el meu pare va pujar a Requesens, poc més de mig any després va morir de càncer

Enguany nosaltres tampoc hem pujat, a Requesens, per la processó i aplec que els de Cantallops hi fan per Sant Joan; no hi vam anar per prudència davant la pandèmia. La processó i l'aplec finalment es van fer, però la notícia d'aquests dies és el tancament dels accessos al poble i al castell de Requesens!

Els accessos des de Cantallops, La Jonquera, Espolla i Sant Climent Sescebes estan tancats o barrats i el que fins ara eren camins públics, o d'ús públic malgrat passar per finques privades, ara són camins inaccessibles, d'ús exclusivament privat.

Per fortuna veïns i veïnes de Cantallops i dels altres municipis afectats han posat el crit al cel i entitats com l'IAEDEN-Salvem l'Empordà i el Centre Excursionista Empordanès han denunciat el tancament dels accessos a Requesens.

L'esperança és que les administracions públiques actuïn i instin a la propietat a reobrir els camins; altra cosa serà si la Cantina i el Castell de Requesens es tornen a obrir, o no, al públic!

Només per a deixar-ne constància, esmentar que un document sobre els camins veïnals de la província de Girona de l'any 1881, que un bon amic cantallobenc m'ha fet arribar, es defineix com a tal (veïnal), entre d'altres, el camí de Cantallops a Requesens...

De moment Requesens, un paradís de les Alberes, roman tristament tancat a pany i forrellat! 

dimecres, 8 de juliol de 2020

El gàlib de Garbet


Si avui és diumenge a la tarda, això és Garbet!“ Aquest podria ser un bon "leitmotiv" d'estiu de la família Casero.

Al llarg de l'estiu els qui formem part de la família Casero fem vacances quan podem o volem, més o menys com tothom, però cada tarda de diumenge d'estiu una representació de la família ens trobem, sí o sí, a la platja de Garbet.

No sempre fem ple, de fet rarament coincidim tothom, però cada diumenge a la tarda, per poc que el temps acompanyi, sempre hi ha algú o altre de la família. Fa molts anys que Garbet és punt de trobada estival familiar, i en ocasions és també motiu de celebració d'aniversaris o d'altres festejos... Sense anar més lluny aquest diumenge jo hi vaig tornar a celebrar el meu aniversari!

Durant el confinament la família Casero fèiem trobades virtuals en línia els diumenges a la tarda, i en més d'una trobada anhelàvem el moment de retrobar-nos aviat a Garbet; ara que feliçment ja hi hem tornat, una controvertida decisió de l'Ajuntament de Colera ens ha indignat!

L'Ajuntament de Colera, municipi al que pertany la platja de Garbet, ha baixat el gàlib d'accés a 1,80m, fent inviable l'accés a alguns vehicles de la família, els que superen aquesta alçada; per entendre'ns, un vehicle tipus furgoneta, per exemple, no hi pot passar.

La mesura ens ha fet una mala passada i, com a nosaltres, segur que també a moltes famílies empordaneses que sovintegen Garbet.

La mesura, sembla ser, s'ha pres per evitar l'acampada lliure que es produeix a la zona, i especialment al recinte que l'Ajuntament de fa uns anys va habilitar com a aparcament, per cert no gratuït.

Durant l'horari dels vigilants de l'aparcament, fins a les 7 de la tarda, els vehicles amb una alçada superior a 1,80m poden passar pel gàlib, sempre que un dels vigilants l'alci obrint un cadenat, però és clar, més enllà de les 7 de la tarda resulta impossible entrar, tampoc sortir, del recinte amb un vehicle alt.

La família Casero acceptem de bon grat que a la platja de Garbet no hi hagi serveis ni dutxa, i fins i tot al seu dia vam acceptar amb resignació pagar 3 euros, que és el que val l'accés a l'aparcament per tot el dia, encara que hi anem només a la tarda...

I sí, ens indigna que ara paguem justos per pecadors, i que part de la família no pugui accedir a la platja de Garbet, ja que els diumenges a les 7 de la tarda encara hi som, i encara en tenim per estona!

Segur que l'Ajuntament de Colera podria aplicar altres mesures per impedir l'acampada lliure en aquell recinte, mesures que no perjudiquessin a qui simplement té un vehicle alt i que, segur no hi acamparà; perquè de fet el problema no és el vehicle, ja que n'hi ha de menys de 1,80m amb els que també s'hi podria dormir, i acampar...

El problema no són els vehicles, i situant el gàlib a 1,80m es discrimina potenciant el prejudici que qui té un vehicle alt, per exemple tipus furgoneta, només vol passar per acampar il·legalment. Quina barra!

La barra del gàlib abans estava més alçada per impedir l'entrada d'autocaravanes; ara impedeix l'entrada de furgonetes i qui sap si en un futur fins i tot s'impedirà l'entrada de qualsevol vehicle...

La família Casero no ens resignem a renunciar a Garbet
, com suposo tampoc volen fer-ho moltes altres famílies empordaneses; esperem que l'Ajuntament de Colera trobi altres solucions per impedir l'acampada lliure que no perjudiqui a qui simplement volem gaudir d'aquesta platja, gaudir de Garbet...

dimarts, 7 de juliol de 2020

La selectivitat


Fa tres anys ja hi vam passar, per la selectivitat! Bé, en fa tres i també uns quants més!

De la meva amb prou feines me'n recordo; em sembla que la vaig fer a l'Institut Santiago Sobrequés de Girona i, tot i estar nerviós, no estava especialment inquiet, o si més no no recordo estar especialment inquiet... La nota? Ni idea! Suposo que entre el 6 i el 7, i en tot cas suficient per entrar, tot i que un curs després, a Educació Social...

Més nerviós estava fa tres anys amb la selectivitat de la meva filla gran; en aquestes ocasions pateixes més quan juguen els altres que quan jugues tu mateix, com quan els esportistes han de veure jugar el seu equip des de la graderia, i no participar-hi, pel motiu que sigui (sanció, lesió...), des del camp.

A la meva filla gran la selectivitat li va anar molt bé, com també li va anar molt bé el batxillerat! En general una cosa porta a l'altra... 

He de reconèixer que les meves filles són més bones estudiants que jo, més aplicades i més responsables, sens dubte, que jo a la seva edat! Jo a l'institut era una mica tarambana! 

Avui la meva filla mitjana també afronta la selectivitat, i el cert és que la d'enguany és una mica punyetera. La crisi del Coronavirus ha impactat de ple en el sector educatiu i ha afectat especialment a l'alumnat de segon de batxillerat, i sobretot a la prova de la selectivitat.

En condicions normals a aquestes alçades la selectivitat ja seria història i, fos quina fos la nota, els i les alumnes que la fan ja estarien gaudint de l'estiu, de les vacances o d'ambdues coses. Amb tota aquesta història han allargat un mes més l'agonia (o si més no els nervis) i a sobre s'hi afegeix la murga de la mascareta i el gel hidroalcohòlic!

Espero que la selectivitat li vagi molt bé; dono fe que se l'ha preparat a consciència, després d'un batxillerat excel·lent. És clar que en aquesta prova, com en tantes altres acadèmiques i de la vida, la preparació és només un dels factors que es posen en joc, certament un dels més importants, però no l'únic.

Confio que sabrà aplacar els nervis quan apareguin en desmesura, que sabrà sortejar les adversitats si apareixen, i fins i tot que sabrà gaudir del moment quan s'escaigui.

La selectivitat no és una prova definitiva, i que tot que marca uns camins, o en traça uns altres, només és una prova més que moltes i molts estudiants han de passar al llarg del seu periple acadèmic.

Aquesta serà una setmana intensa, i jo, com la meva filla mitjana i tothom que aquests dies farà la selectivitat, ja tinc ganes que arribi el 27 de juliol!

Que tingui molta sort, o encara millor, que no n'hagi de dependre!
I sobretot molts ànims, que més que de velocitat, la selectivitat és una prova de resistència! 

dilluns, 6 de juliol de 2020

Celebrar l'aniversari


Jo mai vaig poder celebrar el meu aniversari a l'escola, i per això hi celebrava el Sant, que sí coincidia amb el calendari escolar.

Preparava una coca, la clàssica de iogurt amb les mesures del pot i, més content que un gínjol, la duia a l'escola per delícia meva i dels meus companys i companyes de classe.

Sí recordo haver celebrat l'aniversari en activitats de lleure o esport. Diria que els dotze els vaig celebrar en un campus de bàsquet a Amposta, i aquell dia vaig rebre la trucada de felicitació de la meva mare. Les mares mai fallen, sempre hi són, amb el seu suport incondicional. Penseu que aleshores, als anys vuitanta del segle passat, no teníem telèfons mòbils! 

Els divuit els vaig celebrar fent d'intendent en uns campaments del Cau i recordo el pastís fred de galetes i xocolata i els regals que els meus amics del Cau em van fer: un lot de productes, a mode de pack, per a preparar-me per a la meva anhelada paternitat, que arribaria només set anys després! 

Els vint em van enganxar treballant en un casal d'estiu a Pineda de Mar. De dilluns a divendres m'estava en una pensió, i anava i tornava amb la meva enyorada Vespa 200! Aquell dia, el 6 de juliol de 1994, la meva mare va venir a Pineda de Mar i vam anar a sopar una pizza. I uns dies més tard amb la Vespa 200 vaig arribar a Barcelona per assistir al concert de Pink Floyd a l'Estadi Olímpic! 

Alguns aniversaris els he celebrat de vacances familiars, com els trenta, al Pirineu d'Osca i amb un pastís d'aniversari improvisat amb un parell de magdalenes tipus valencianes. 

D'alguns aniversaris, de quan era més petit, en guardo les postals que els meus avis i el meu oncle de Cantallops m'enviaven, detalls que ara no s'estilen i que han mutat en missatges de WhatsApp, de Facebook o de Instagram... 

D'aniversari en tinc un, però de celebració més d'una, i una de les clàssiques, ja de fa uns anys, és la de la platja de Garbet amb la nombrosa família Casero! Allà hi vam fer, fa sis anys, la festa dels meus quaranta!

No m'importa fer anys, anar sumant xifres irremeiablement; no em costa acceptar els anys que tinc, sí acceptar els que de més aparento, ja des de fa molts anys... No recordo haver viscut excessivament ràpid per semblar tenir més anys dels que tinc... 

M'agrada celebrar l'aniversari, i encara no ha arribat el dia que la xifra que crema sota el ble en flames m'espanti... 

dissabte, 4 de juliol de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Sunrise"


Coldplay és un dels grans grups de música pop-rock d'aquest segle XXI i alguna de les seves cançons han esdevingut autèntics himnes, especialment "Viva la vida", i també "Paradise", "A sky full of stars","Clocks" o "Something just like this"...

Etiquetat com a grup de rock alternatiu, la seva actitud experimental també se l'han guanyat amb treballs com el seu vuitè i, de moment, darrer disc, un treball conceptual encabit en el que abans era un disc doble, i que més enllà del títol, "Everyday life", està estructurat en dues parts, "Sunrise" (sortida del sol) i "Sunset" (capvespre).

La "vida quotidiana" del disc comença amb una instrumental sortida del sol, en la que predomina la corda, i que ens desperta la curiositat pel dia, a mode de cançons, que el disc acompanya fins al capvespre...


divendres, 3 de juliol de 2020

El refrany de la setmana, sobre l'amor


Sí, ja sé que avui no és 14 de febrer, ni 23 d'abril ni, tampoc, 23 de juliol, quan es preveu celebrar Sant Jordi, o si més no la festa del llibre! 

Avui és 3 de juliol i per mi és motiu de celebració de l'amor, no de l'amor en general, sinó d'un amor particular, del que des de fa vint-i-set anys que anem cultivant amb la Sira

Fa una colla d'anys, més de vint-i-set, l'humorista Capri va fer popular la frase, en un dels seus hilarants monòlegs, "l'amor se'n va, ella (ell) es queda", i és aleshores quan es fa veritat el refrany "cor sense amor, jardí sense flors". I és que "costa molt poc d'enamorar i costa molt més de conservar"... 

"El cor no parla, però endevina" i jo celebro que els nostres endevinéssin que hi havia futur, i mentre a cada present anem sumant passats, ens encomanem al refrany que diu "amor fort, dura fins a la mort".

Per la mort no tenim pressa, per l'amor tampoc, que ja són 27 anys que l'anem cuinant poc a poc, a foc lent... 

dijous, 2 de juliol de 2020

El millor no sempre és el primer


El Barça de bàsquet ha fet una gran temporada i l'acabarà en blanc. És cert que ha perdut partits clau, com el de la final a un partit de la lliga ACB d'aquesta setmana; el va perdre per dos punts i errant un darrer llançament, un triple al darrer segon del partit que no va entrar a la cistella.

El Barça de bàsquet ha fet una gran temporada, però no sempre ha estat el millor, i el fet de tancar la temporada en blanc no hauria de desmerèixer el bon treball global de l'equip, i l'evident progressió de millora vers les darreres temporades. Tot i perdre partits clau, el Barça de bàsquet aquesta temporada ha guanyat competitivitat, quelcom que havia perdut els darrers anys.

Va ser una llàstima no conquerir la lliga ACB
,  hauria estat la cirereta del pastís pel bon treball que aquestes dues darreres temporades ha estat fent el veterà i experimentat entrenador Pesic...

El Barça de bàsquet ha fet una gran temporada, possiblement ha estat el millor equip de l'ACB i dels millors a Europa, i no obstant no ha quedat primer de res, més enllà de la interrompuda lliga regular domèstica. Poc premi per tant esforç, per tanta millora.

El millor no és sempre el primer; ho hem vist en el bàsquet i en l'esport en general, també en altres àmbits de la vida. Ser el millor t'ajuda a arribar el primer, a guanyar, però només és un dels molts factors que en tota victòria es posa en joc, i els de Vitòria, el Baskonia, el nou i flamant campió de la lliga ACB, ho saben prou bé!

Enhorabona Baskonia, enhorabona, malgrat la derrota, Barça!

Per cert, del Barça de futbol, millor de moment no dir res...

dimecres, 1 de juliol de 2020

Nou curs, les ràtios de sempre...


Poc a poc anem descobrint, que no definint, com serà el proper curs escolar i, lluny de generar el consens necessari entre la comunitat educativa, el Departament d'Educació tira milles fent ús de les seves competències, sense posar-se d'acord, sembla, ni tan sols govern endins.

La presentació del vicepresident del govern (ERC), el conseller d'Educació (ERC) i la consellera de Salut (ERC) del nou curs escolar en el marc, encara, de la pandèmia, va ser matisada (per dir-ho suau) pel propi president Torra, que va donar unes altres dades d'inversió i de contractació de professorat.

De tot plegat, aquest nou episodi de travetes entre socis de govern potser és el menys preocupant; d'una o altra manera ja s'ho faran! Més em preocupen alguna de les orientacions que es van donar sobre l'inici del curs vinent... 

Em preocupa, per exemple, que amb aquesta qüestió dels grups estables de convivència es descarti quasi "de facto" la possibilitat (oportunitat?) de baixar ràtios

S'incrementarà el pressupost, també sembla que s'incrementaran les plantilles (menys del que sembla per la dada global, menys segurament del que caldria), i sembla que les ràtios seran, si fa o no fa, les de sempre.

També em preocupa que el Departament d'Educació fes una presentació a la premsa del seu pla sense haver-lo compartit amb la resta de la comunitat educativa, i que després de la presentació no enviés cap comunicat, ni instrucció ni documentació a les direccions dels centres educatius.

Una vegada més, i em temo que no serà la darrera, el Departament d'Educació necessita millorar! 

dimarts, 30 de juny de 2020

La meva activitat


No tot el que fem deixa rastre, tot i que aquesta és una frase que cada vegada podem afirmar amb menys contundència. De fet, jo ara mateix, mentre els meus dits premen el teclat, estic deixant rastre, un rastre que es farà més profund, que no necessàriament més significatiu, quan publiqui aquestes paraules, i vosaltres les llegiu.

"Si no vols que es sàpiga, no ho expliquis!"
I hi ha qui va més enllà i diu que no ho pensis, ja que si ho penses, rarament evitaràs la temptació, o necessitat, d'explicar-li a algú. I una vegada explicada alguna cosa, explicada, compartida o difosa, deixa de ser nostra i és també de qui la rep, i per més que ens asseguri que no ho dirà a ningú (t'ho juro per Snoopy!), aquella cosa ja resta fora del nostre control.

Encara fem coses que no deixen rastre, tot i que cada vegada se'm fa més difícil identificar-les, sobretot després de veure tot (o part?) del que els serveis de Google saben de la meva activitat a nivell de navegació, cerques, ubicació, etc.

N'he pres consciència activant la supressió automàtica dels meus registres d'activitat que Google ofereix, i no és que no fos conscient que Google precisament s'alimenta del nostre rastre, sinó que veient, dia a dia, les cerques que he anat fent, tot plegat es fa molt més conscient!

Li he dit a Google que elimini la meva activitat, que cada tres mesos faci net; Google m'adverteix que la meva experiència amb els seus serveis serà millor si mantinc l'activitat i no la suprimeix, però per experiència sé que cada vegada m'inquieta més veure com Google prediu les meves cerques, fins i tot sense haver-les teclejat!

Sigui com sigui Google diu que cada tres mesos suprimirà el rastre de la meva activitat en alguns dels seus serveis, i jo en principi faré veure que m'ho crec...