Com cada
dia laborable sona el
despertador i em
llevo; faig tot el que acostumo a fer,
rutinàriament, cada dia laborable i
quan surto de casa arriba, puntual com sempre, el
vehicle que em
recull i em
duu a la
feina.
Camí de la feina repasso l'agenda del dia i reviso, per darrera vegada, els documents que quan arribi hauré de presentar. Al cotxe avui vaig tot sol i, al llarg de tot el trajecte, no he separat les mans del mòbil i amb prou feines la vista de la seva pantalla.
Avui ja tenim
vehicles que han
circulat, fins i tot
experimentalment per les
nostres carreteres, de forma
autònoma sense un conductor amb les
mans al volant. Que la
tecnologia ens ho
permeti no significa
automàticament que socialment
estiguem a punt per a
acceptar-ho, però tot és
qüestió de temps...
El
dubte no és si
aquest futur que descrivia al principi
serà possible, sinó
quan serà socialment
possible, quan
l'acceptarem com a part de la nostra
quotidianitat, doncs tecnològicament avui ja és possible i pràcticament factible. Diuen els
experts que entre que una
tecnologia és
possible i que aquesta
s'implanta i
accepta socialment poden passar entre
vint i cinquanta anys.
Els meus
avis i àvies no van tenir mai carnet de conduir; en
tindran els
meus néts o nétes, cas que en tingui?
Un dels
records inesborrables del meu
avi matern és
menant la mula dalt del carro, després de treballar
mig jornal al camp. Des de
l'eixida de casa els
meus avis el veia
tornar els
diumenges que hi anàvem a dinar i, aleshores, amb el meu germà
arrencàvem a córrer per
atrapar-lo per
pujar al carro i fer els darrers centenars de metres fins arribar a casa junts
amb les regnes entre els dits.
Mai el vaig
veure conduir un cotxe, ni tan sols el
tractor; això ja ho feia, i fa encara, el
meu oncle. Avui tenir el
carnet de conduir, i tenir
cotxe, és quasi
indispensable per a la
vida personal i laboral, excepte per als i les que viuen en
grans ciutats, amb una bona
xarxa de transport públic.
Al llarg del
segle XX l'
automòbil ha
transformat les
ciutats, guanyant literalment
terreny, fent-se
amo i senyor dels carrers i, a remolc de la
mobilitat, ha transformat les
infraestructures (carreteres, túnels, ponts...), l'
urbanisme, el
comerç, l'
oci...
La
indústria de l'automòbil, que al llarg del segle passat s'ha
expandit de forma
exponencial, viu especialment aquesta darrera dècada un
procés lent de transformació marcat per
dos vectors que en alguns punts també
conflueixen: la
sostenibilitat ambiental i les
noves tecnologies.
Aquests darrers anys hem pres una
major consciència del
camí de no retorn en el que hem situat el nostre
planeta, entre d'altres per les
continuades emissions contaminants que emetem, i un dels sectors que més hi contribueix és el de la
mobilitat, essent
l'automòbil el que té una
major incidència directa amb (quasi) tots i cadascú de
nosaltres.
És evident que, en general, ens podem sentir més
interpel·lats com a
consumidors per les
emissions de
l nostre cotxe que per les d'un
avió o
vaixell, que amb prou feines
en
fem ús.
L'anomenada
transició energètica avança, tot i que encara, en general, amb
més paraules que fets, transformant
lentament tots els
sectors, també el de l'
automòbil amb la proliferació de
vehicles híbrids i, sobretot darrerament,
elèctrics. I tot i que avui encara representen un
percentatge petit, ja fa temps que
s'albira que, amb les millores en el
rendiment energètic, s'acabaran
imposant, previsiblement d'aquí a
vint-i-cinc o trenta anys.
Paral·lelament a aquest procés de
transformació els
vehicles també avançaran, possiblement a major velocitat, en la
implantació de la
intel·ligència artificial,
sincronitzada amb tota l'
electrònica que fa temps que
l'automoció ha anat
abraçant i incorporant als vehicles.
El
vehicle intel·ligent, connectat a
internet i amb capacitat de
processar moltes més
dades que nosaltres quan tenim le
s mans al voltant, és una realitat avui encara a nivell de
prototip, però que les properes dècades
avançarà inevitablement i que tard o d'hora
es produirà en sèrie.
Tindrem la
voluntat, o
valentia, nosaltres, de
posar-nos a les mans d'un
cotxe conduit sense mans? Nosaltres no ho sé, però és possible que, com els meus
avis i àvies, els meus
néts i nétes, cas que en tingui,
no tinguin carnet de conduir ni el necessitin per
agafar un
cotxe, tot i que les seves
circumstàncies, un segle i mig després,
seran completament diferents! Ells i elles
es deixaran dur amunt i avall, amb els
ulls clucs o
fixats a les pantalles dels seus dispositius, per
vehicles elèctrics i autònoms connectats a les seves
agendes, a la seva
vida plenament digital!
Si
mai ho veig, ben segur que
recordaré el meu avi menant la mula dalt del carro...
Article publicat al
número 104 de la revista
Parlem de Sarrià.
