dilluns, 23 de juliol de 2018

Rendició?


No sé si, com molts afirmen de forma rotunda, el jutge Llarena definitivament s'ha rendit. Més aviat diria que el que ha fet, com amb les seves euroordres de detenció, ha estat una retirada a temps!

I amb la retirada sí que podem adjectivar la seva acció de ridícula, possiblement tan ridícula com previsible, doncs acceptar l'extradició del president Puigdemont només per malversació hagués estat, sens dubte i des de la seva perspectiva, un mal major.

Llarena ha perdut una batalla, però no la guerra. Ha perdut una batalla certament important i aquesta derrota l'afebleix considerablement; l'afebleix tant com enforteix un president Puigdemont que ja pot tornar a circular per tot Europa excepte per l'Estat Espanyol.

Amb la seva retirada a temps el jutge Llarena esperarà atacar de nou quan l'escenari li sigui més propici, i aquí ja s'apunta que podria ser una vegada celebrat el judici als consellers del govern Puigdemont empresonats, preveient, sota el seu punt de vista, que la sentència sigui condemnatòria.

Llarena i la justícia espanyola poden estar tocats però no enfonsats; poden haver fet el ridícul i no es descarta que el segueixin fent, però ni estan rendits ni sembla que es rendiran...

dissabte, 21 de juliol de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Killing Me Softly With His Song"


És prou coneguda la paràbola de la granota; sí, la de la granota, no el conte del gripau i la princesa que amb el seu llefiscós petó va despertar del seu encanteri un formós príncep...

La història de la granota bullint té un final més tràgic, possiblement també més metafòricament real, que la del gripau del conte...

Si llancem una granota en una olla plena d'aigua bullint, la granota instintivament saltarà de l'aigua per salvar la pell! Però si la llancem en la mateixa olla en aquest cas plena d'aigua freda i la fem bullir lentament, diu la paràbola que la granota quedarà esmaperduda i morirà bullida, doncs quan la temperatura sigui insuportable la granota ja no tindrà forces ni possiblement instint per saltar i salvar-se.

Quelcom semblant ens passa amb l'amor, amb amors que es moren lentament i quasi sense adonar-nos, doncs el desamor ha anat creixent tan lentament com lentament ha anat bullint l'aigua per la granota.

Amors, com aquesta cançó, que ens maten suaument... però maten al cap i a la fi!





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 20 de juliol de 2018

Paraula de Fabra: enforcar


Entre la llista de desitjos per una casa nova jo havia apuntat que la casa tingués garatge, ella llar de foc, jo una mica de pati, ella un trosset d'hort!

El trosset no són més de quatre metres quadrats però, ben organitzats i (sobretot) treballats, déu n'hi do pel que donen! L'hort és essencialment terreny de la Sira, jo allà, per petit que sigui, m'hi perdo...

La darrera alegria que la Sira ha tingut han estat una quarantena de cebes! Com deia la meva àvia materna en relació a la cuina, però aplicable a la vida en general, també a l'hort, l'important és el rere mànec!

Trenava la Sira les cebes com quan trena els seus cabells, o els de les nenes, i difosa la foto l'Albert Campsolinas de Cantallops em va assenyalar que el verb precís era i és enforcar!

[s. XIV; de forca]

[trencar ] v tr 1 Agafar quelcom amb una forca. No vulguis enforcar tanta palla alhora i la carregaràs millor.

2 Penjar algú.

[de forc]

[trencar ] v tr Fer forcs (d'alls, etc.).


Sí, enforcar però no de forca, com tindríem tendència a pensar, sinó de forc (trena de joncs, espart, etc., on hom subjecta per les cues una partida d'alls, de cebes, etc)

Mentre la Sira només enforqui cebes...

dijous, 19 de juliol de 2018

Els 40 anys del PSC


El que aquesta setmana ha plantejat el president Puigdemont amb la Crida nacional per la República, la unitat de l'independentisme, van fer-ho, aquesta setmana ha fet quaranta anys, els partits socialistes d'aleshores amb la seva unitat, la del socialisme català!

M'és impossible deslliurar-me d'aquesta mirada estràbica separada per quaranta anys doncs en el fons l'essència és la mateixa: la unitat política d'elements semblants i alhora diferents, fins i tot enfrontats per moments!

Fa quaranta anys es va celebrar el Congrés de la Unitat Socialista en el que la Federació Catalana del PSOE (FSC-PSOE), el Partit Socialista de Catalunya-Congrés (PSC-C) i el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament (PSC-R) van fundar el que avui coneixem com el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC).

Lluny del que podríem pensar avui aquella no va ser una unió fàcil, doncs les sensibilitats ideològiques entre els tres partits, liderats respectivament per Josep Maria Triginer, Joan Reventós i Josep Pallach, eren evidents i a voltes fins i tot públiques i notòries!

Ho expressava amb aquestes paraules fa deu anys Josep Maria Triginer, en un llibre publicat en motiu dels trenta anys del PSC: "La resistència a la unitat era compartida en ambdós col·lectius, partícips de diferents cultures polítiques. Per als companys de la FSC-PSOE, el PSC-C no aportava res al projecte socialista. El problema residia en que els companys del PSC-C es sentien més identificats amb l'esquerra que amb el socialisme democràtic; en aquestes condicions, la UGT era un sindicat més i el PSOE una representació centralista de part de l'esquerra."

Triginer, després de repassar altres aspectes de les disputes i resistències dins el socialisme per assolir aquella unitat finalitza el seu article, recordo que publicat fa deu anys, amb aquesta reflexió: "El PSC va interioritzar les larvades tensions de la societat catalana, afavorint la societat, perjudicant el projecte socialista. El PSC va renunciar a governar Catalunya per afiançar la seva hegemonia entre l'esquerra catalanista. En comptes de dur a terme una política d'integració en el partit, que servís de pauta per a difondre-la a la societat, es va imposar una política d'assimilació i d'exclusió. En la perspectiva de 30 anys, segueixen havent massa qüestions pendents."

Més enllà de considerar interessades les paraules de Triginer, com ho serien també si el relat l'hagués fet un destacat socialista provinent del PSC-C o del PSC-R, tal vegada part de les qüestions pendents que fa deu anys apuntava s'han acabat evidenciant, que no resolent, precisament aquests darrers anys amb la crisi interna que fet sagnar, fins i tot escindir, el PSC.

Avui el PSC potser no és tan gran com aleshores, però sí que ha trobat, també a base de cops, una certa pau interior que fa temps que no tenia i com a mínim ha pogut celebrar els quaranta anys amb un president i govern espanyols socialistes...

Diu la història que aquell congrés de fa quaranta anys va ser el de la unitat; caldrà esperar a veure què diu, la història, d'aquesta Crida a la unitat independentista que ara ha fet el president Puigdemont; segurament, per sort, no caldrà esperar quaranta anys per desvetllar-se la sort, o la dissort!

dimecres, 18 de juliol de 2018

Crida Nacional per la República


No sé si al president Puigdemont el PDeCAT se li fa petit, o més aviat li pesa, per allò la llosa convergent del passat que, vulgui o no, aquest nou partit arrossega!

Tampoc sé si aquest nou moviment, la Crida Nacional per la República, serà l'enèsim intent frustrat d'aglutinar tot l'independentisme, missió quasi impossible doncs l'independentisme és i serà divers i, en certs aspectes, fins i tot antagònic.

És indiscutible que la lluita per capitalitzar políticament el moviment independentista no cessa i ja té en la seva recent història algun destacable combat; només cal recordar la proposta de la llista unitària que al seu dia va fer el president Mas i la resistència numantina que va oferir durant mesos Oriol Junqueras, fins que aquest darrer va cedir possibilitant el primer, i de moment més èxit, intent d'aglutinar políticament una gran part t l'independentisme: Junts pel Sí.

Però els partits polítics pesen massa per acabar cedint massa espai i ERC, envalentida per les enquestes i suposo que per la seva història, va desestimar l'intent de reeditar Junts pel Sí i el president Puigdemont, hàbil, va improvisar (?) Junts per Catalunya sobre la base d'un debilitat i necessitat PDeCAT, engrandint així, també, políticament la seva figura.

Ara, sembla evident, la Crida Nacional per la República eclipsarà un PDeCAT amb un lideratge polític feble i d'un valor de marca gastat tot i ser nou de trinca, davant la força del que el president Puigdemont ha sabut capitalitzar,!

Amb Junts per Catalunya Puigdemont potser no es va poder alliberar de la llosa convergent del PDeCAT, però sí de la seva cotilla; amb el bon resultat electoral que va treure, i amb un grup parlamentari que controla sense les ingerències de Pascal i Bonvehí, ara Puigdemont fa un pas més amb la Crida Nacional per la República amb el ferm desig, entenc, que especialment el PDeCAT, també la resta de partits independentistes (?), s'hi sumi i, com feia ERC a Junts pel Sí, el PDeCAT vagi a roda!

Carles Puigdemont, l'alcalde de Girona que havia de ser, com sembla que sí serà Torra, un president interí, ha esdevingut la pedra angular sobre la que bastir políticament la centralitat independentista. Se'n sortirà? No crec que ERC, ni per història ni per enquestes, doni tant fàcilment el braç a tòrcer...

dimarts, 17 de juliol de 2018

"Vive la France!"


Aparcada la selecció espanyola com fins no fa tant era tradicional, als vuitens de final, així com la trista selecció argentina, la que de veritat m'hagués fet il·lusió que guanyés aquest Mundial de Futbol de Rússia 2018 era la selecció belga! Sí, també pel seu entrenador, el català Robert Martínez.

El tercer lloc de Bèlgica té molt mèrit i sens dubte aquesta ha estat una de les seleccions revelació del Mundial, juntament amb la selecció croata i fins i tot la colombiana del revaloritzat Yerri Mina!

Suposo que a la final del Mundial de Futbol molts i moltes de vosaltres animàveu més a Croàcia, no només per allò de ser teòricament la més modesta, sobretot perquè és un petit estat jove, d'uns quatre milions d'habitants, i amb quasi trenta anys d'independència; un mirall, salvant les distàncies històriques i bèl·liques, pels anhels, també esportius, d'una Catalunya independent.

Reconec que a mi també la selecció croata també em desperta certes simpaties, tot i que al final tampoc em va desagradar que vencés una selecció com la francesa, no només pel seu bon joc en general (justa vencedora en aquest sentit) sinó també per la diversitat d'orígens dels seus jugadors!

Entenc que aquesta és una qüestió que pot generar controvèrsia, però davant qui cerca la puresa nacional d'un equip m'agrada que, en aquest cas, el futbol respongui amb una selecció nacional construïda fruit del procés migratori, per l'arrelament de les persones nouvingudes al país d'acollida; és cert que la realitat és molt més complexa (i molt menys complaent!), però també que la diversitat és d'agrair, també a nivell de seleccions nacionals!

Dels vint-i-tres futbolistes campions del món només quatre tenen pare i mare francesos; i si bé la majoria han nascut a França, tot i que els seus pares i mares poden ser d'orígens diversos (Senegal, El Congo, Camerun, Marroc, Guinea, Algèria, Mali, Martinica...) fins i tot n'hi ha dos que ni tan sols han nascut a França.

La selecció belga també té jugadors d'orígens diversos, tot i que no tants com França, i és cert que aquesta realitat és també el reflex del passat colonial de molts dels països d'origen d'aquests jugadors.

Sigui com sigui la realitat és que la França campiona del món té més de la meitat de jugadors d'origen africà, fet que sens dubte no deu agradar massa a la ultra dreta racista i xenòfoba que fa temps que campa per França i s'escampa per Europa.

Només per això, per aquest simple i si voleu fet aïllat, avui jo també crido "Vive la France!"

dilluns, 16 de juliol de 2018

El demèrit del Rei emèrit


El que durant molts anys se suposa que ha estat, quina barra!, el primer dels espanyols ja fa temps que va perdent posicions, i baixant!

Un punt d'inflexió de la seva descendent popularitat va ser l'episodi de la cacera d'elefants i el seu maluc trencat, episodi que va voler tancar amb unes inèdites, alhora que insuficients, disculpes: "Lo siento mucho. Me he equivocado y no volverá a ocurrir"...

No sé si amb aquella disculpa volia expiar tots els seus pecats; en cas de ser així, de confirmar-se els que ara presumptament el situen en el punt de mira (ocultar propietats i patrimoni, ús fraudulent d'informació i documentació del CNI...) sens dubte aquella disculpa resulta del tot estèril.

Corina dispara i ja quasi tant és si ho fa per despit, venjança, justícia o un sobtat atac de republicanisme, doncs el que s'està destapant aquests dies és de calat i d'una gravetat majúscula.

Els qui el volen protegir per protegir així la monarquia com a institució haurien de tenir present que tot això el Rei Joan Carles I va fer-ho essent el Cap d'Estat; i sembla a més que Joan Carles I, a banda de la corona al seu fill, l'ara Rei Felip VI, va traspassar al seu gendre la seva habilitat per fer (mals) negocis...

Si la família reial ha d'assumir la màxima representació de l'estat espanyol, que d'altra banda també podríem revisar-ho, és de justícia que els qui, amb devoció o per imperatiu legal, ens representa exigim que ho facin amb un mínim de dignitat, transparència i honestedat, i que, com amb els càrrecs electes, siguin jutjats en cas de cometre delictes, doncs el primer dels espanyols no hauria de ser, tampoc davant la justícia, diferent que el darrer.

Corina canta i tant és si ho fa per despit, venjança, justícia o un sobtat atac de republicanisme; Corina canta tot el que Sofia ha sabut i sap callar... Ai el dia que Sofia comenci a taral·lejar el sirtaki!

A Joan Carles I més que rei emèrit podríem començar-lo a anomenar el rei demèrit!

dissabte, 14 de juliol de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "My Timing Is Off"


L'amor flueix, generalment, com per art de màgia fins que la màgia s'acaba, o si voleu s'atenua, o més exactament, al número li veiem el truc!

De fet hi ha qui assegura que és precisament després de l'enamorament quan apareix l'amor, el de veritat, el que pot amb quasi tot! No sé, no sé...

Amb l'amor, quan estem enamorats, trobem respostes a les preguntes que ni tan sols ens fem, tot sembla encaixar a la perfecció, com els números de l'u al nou a la quadrilla d'un sudoku.

Amb el desamor, en canvi, fins i tot amb el temible amor no correspost ("my timing is off, she isn't ready for my love"), per més preguntes que ens fem, i ens les fem, no sempre trobem respostes, doncs a vegades simplement no n'hi ha.

"My timing is off 'cause sometimes that's how it all works": el meu temps s'ha acabat perquè a vegades és així com funciona tot.

A vegades és així com funciona tot, també el desamor...





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 13 de juliol de 2018

Paraula de Fabra: gol


El del futbol no és l'únic, tot i que sí el mundialment més celebrat! El gol, diuen, és la salsa del futbol, tot i que amb els anys un s'adona que, contràriament al que pensava al pati d'escola, hi ha molt més futbol més enllà del gol!

[c. 1920; de l'angl. goal 'meta', d'origen incert]

m ESPORT 1 Porteria.

2 1 Acte de fer passar la pilota per la porta o gol.

2 fer un gol (a algú) fig i col·loq Enganyar-lo o fer alguna cosa contra la seva voluntat aprofitant alguna distracció.


El gol es fa, també s'encaixa quan no s'ha pogut evitar, es celebra dins i fora del camp (sobre la gespa, a les banquetes, a la graderia, al bar, a casa, al carrer...) i fins i tot es canta!

Qui n'ha deixat de cantar és el "mestre Puyal", a qui vaig començar a estimar després d'aquell mític "Urruti t'estimo!". Els partits del Barça no seran el mateix apagada aquesta gran veu radiofònica i futbolística, i ara em quedaré amb la rauxa característica de la transmissió de RAC1 i la visió analítica i sempre sorprenent del, per mi, millor periodista esportiu especialitzat en futbol: Ricard Torquemada, de Catalunya Ràdio.

El gol aquests dies fa alçar banderes nacionals comprimint el món en una pilota i el seu capritxós destí: la porteria! El gol deprimeix o enorgulleix estats a parts iguals, en funció del seu excés o el seu defecte, i com les accions a la borsa, fa pujar o baixar el valor dels jugadors que, els marquin o no, s'hi relacionen amb encert o dissort.

Diumenge França o Croàcia alçaran la Copa del Món i, com en cada partit i en la vida, uns hauran de saber guanyar i els altres saber perdre; què us he d'explicar, qui més qui menys ha fet un gol, qui més qui menys n'ha rebut, fins i tot algun per sota les cames!

dijous, 12 de juliol de 2018

Aneu a passeig!


A dreta i esquerra, concretament la dreta més unionista i l'esquerra més independentista, si poguessin enviarien a passeig els presidents Sánchez i Torra després de la seva trobada si no fos perquè a passeig ja s'hi van enviar, literalment, ells mateixos!

El president Torra, com una part important de l'independentisme (el que descarta ara la via unilateral com a única) reclamaven sempre diàleg i amb el president Sánchez l'han trobat; han trobat, per sort o per desgràcia, algú amb qui parlar de tot, algú disposat a escoltar-los, que no necessàriament a fer-los cas... Això ja seria una altra cosa!

Invocar el diàleg quan no era possible i defugir-lo ara hauria estat un greu error de l'independentisme, error potser més Europa enfora que Catalunya endins, però error polític majúscul.

Hi ha qui considera que, amb les seves (males) arts de seducció, el president Sánchez se'n va endur el president Torra a l'hort! En realitat va ser una font, una al voltant de la qual Antonio Machado festejava, i sembla que la petició de la visita a la font, passeig inclòs, va ser una petició feta pel propi president Torra en la trobada i conversa informal que van tenir a la llotja dels Jocs Mediterranis.

No crec que amb el passeig el president Sánchez portés el president Torra al seu terreny; ambdós saben que en determinades qüestions llurs posicions estan molt allunyades, però també saben que en allò que poden acordar han de posar-hi voluntat, a pesar, i mal els pesi, a qui els engegaria, a un i a l'altre, a passeig!