The Whistling Caruso. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una peça musical breu, "The Whistling Caruso", composta pel músic Andrew Bird i que forma part de la banda sonora de la pel·lícula "The Muppets" i que és un clar exemple que el xiulet, com la mateixa veu, és en si mateix un instrument musical...

Així comença... "Girona, ara i sempre. Una crònica"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre del qual ja en vaig publicar, fa quasi quatre anys, un apunt: "Girona ara i sempre. Una crònica" (Diputació de Girona, 1982), de l'enyorat Narcís-Jordi Aragó.

I si aleshores el vaig obrir per compartir una de les moltes cites que conté el llibre, avui l'obro per compartir les primeres línies del "Pòrtic" que l'obre...

"Girona ara i sempre. Una crònica", de Narcís-Jordi Aragó és un llibre que comença així:

A un gironí no li pregunteu mai de la vida quants esglaons té l'escalinata de la Catedral.

Des del llindar de la muralla ciclòpia, arran de la Via romana i a dues passes del Call jueu, l'escalinata monumental puja cap al claustre romànic, la nau gòtica i la façana barroca. Pedres de totes les èpoques i de tots els estils convergeixen en aquest punt on sembla concentrar-se sencera la història de Girona.

A un gironí no li pregunteu mai quants esglaons té aquesta escala. Noranta? Noranta-nou? Cent? Cent u? No ho sabrà. I, si ho sap, no us ho voldrà pas dir. S'estimarà més que la dada es mantingui envoltada de misteri; que l'escala inacabable ascendeixi fins a l'infinit i que una boira espessa s'arrapi a l'últim replà sense deixar-ne veure l'acabament. De fet, ja és aquesta la impressió que dona. Hom comença a pujar amb els peus lligats a terra, però a mesura que va ascendint s'apodera d'ell una creixent sensació d'irrealitat. Les cases del voltant s'empetiteixen; els carrers laterals s'enfonsen com pous; sorgeixen arreu terrats i teulats, arbres i campanars i una cresta llunyana de muntanyes blaves. La gent que passa per la plaça és diminuta i distant, i, en canvi, les campanes sonen a frec d'orella, i els núvols naveguen pel cel a l'abast de la mà.

Arribat a dalt de tot, el visitant ha perdut la noció del temps i de l'espai. I és justament aquí dalt on de debò convergeix la història, no ja de la ciutat, sinó del món. A dins del temple, a mà esquerra, hom entra simultàniament en un doble túnel del temps. D'una banda, el passat; de l'altra, el futur. D'una banda, el brodat romànic únic al món en el qual s'expressa dia per dia, amb les imatges del Gènesi, la història bíblica de la creació. De l'altra, el llibre del Beatus sobre l'Apocalipsi, amb els dibuixos miniats de la fi del món. El principi i la fi, l'alfa i l'omega, reunits misteriosament al capdamunt d'una escalinata. Entre aquest brodat i aquest llibre, la història sencera de la humanitat, la completa aventura de l'home sobre la terra des de la primera llum a la llum definitiva.

Girona entre l'ahir i el demà: Girona ara i sempre. Com explicar el misteri d'aquesta ciutat que guarda amb imatges i paraules la doble crònica del principi i de la fi del món? 

El negre de Banyoles

Tota fruita té el seu procés de maduració i, més tard o més d'hora, cau per si sola; el metge Alphonse Arcelin va fer accelerar, paradoxalment, la maduració d'un procés (la retirada del negre de Banyoles del Museu Darder) que, estic convençut, sense la seva intervenció s'hagués produït igualment, tot i que segurament més tard i en (i per) altres circumstàncies.

Dic paradoxalment perquè, tot i que la lluita d'Alphonse Arcelin va actuar d'accelerant, la resolució del cas no va ser ni molt menys ràpida ni immediata, el litigi amb l'Ajuntament de Banyoles va durar quasi una dècada. La sèrie documental "El negre té nom" ens ha fet reviure aquells fets de la Catalunya i la Banyoles preolímpica, i totes les derivades polítiques, museístiques i socials, a favor i en contra la retirada del negre de Banyoles del Museu Darder.

Veient el documental podria semblar que es projecta una imatge d'una Banyoles racista, encapçalada per l'alcalde d'aleshores, Joan Solana, judici que em sembla injust, per més traces que, per desconeixement o ignorància, se'n puguin detectar amb els ulls que avui ens mirem el món, que són força diferents de com ens el miràvem aleshores.

El Museu Darder, juntament amb l'estany de Banyoles, era una visita escolar recorrent de moltes escoles de les comarques gironines i de Catalunya; jo mateix l'havia visitat i en cap de les visites vam interpretar aquella exposició del negre de Banyoles com un acte de racisme, i entenc que aquest era el sentit general no només del centenar de visites d'escoles d'arreu que cada curs hi anaven, sinó del conjunt de la població de Banyoles, de les comarques gironines i de Catalunya.

És clar que a vegades una mirada nova, una mirada diferent ajuda a enfocar i conceptualitzar diferent les coses, i aquest canvi d'enfocament també necessita el seu procés, la seva assimilació. Salvant les distàncies, però per entendre aquestes transicions de canvis culturals i presa de consciència, anys enrere es jugava, per Setmana Santa, a "matar jueus", joc que fa dècades que ja no es juga per la incorrecció política que representa avui dia.

No crec que Banyoles, ni el seu alcalde, ni el munt d'escoles d'arreu del país que visitaven el Museu Darder fossin racistes aleshores, tot i que l'acceptació de l'exposició del negre de Banyoles ens sembli un acte de racisme avui; i si parlem d'avui, el que sí que sé, és que Banyoles té, des de fa anys, una planificació escolar que li permet combatre, amb prou èxit, la segregació escolar, i aquest fet potser també valdria per a un documental, si algú tingués a bé de fer-lo...

La crònica negra als mitjans: cal parlar-ne o és millor callar?

El número 3 de la revista Som del Pont inclou un reportatge, "El crim de Can Tita", un cas tràgic de fratricidi que va passar l’any 1943, que ha generat certa controvèrsia i és del tot comprensible, ja que parlar d’un crim, encara que hagi passat fa més de vuitanta anys, remou emocions, pot tenir implicacions personals o familiars i, legítimament, hi ha qui considera que no cal parlar-ne, ni escriure'n res. El debat, però, no és nou i forma part d’un vell dilema del periodisme i de la memòria col·lectiva.

La pregunta és pertinent: cal publicar aquest tipus de continguts en una revista local? I la resposta, al meu entendre, no depèn del que s'explica (uns fets reals, documentats i inqüestionables) sinó de com s'explica; el tractament que se’n fa, per mil és la clau. El rigor periodístic, el respecte a les persones i la voluntat de contextualitzar són condicions essencials per abordar fets tan delicats com aquests amb dignitat i responsabilitat.

La crònica negra ha tingut, té i tindrà una presència habitual als mitjans de comunicació, de vegades amb una aproximació més propera a l’espectacle, d'altres més propera a la informació, i fins i tot algunes vegades amb un ús i abús del sensacionalisme. Però la crònica negra també pot ser una eina de memòria històrica, una manera de recuperar episodis silenciats, de comprendre millor el passat i fins i tot pot tenir un efecte reparador.

El reportatge "El crim de Can Tita" no és només una narració d’uns fets foscos, sinó sobretot una recerca rigorosa a partir de fonts documentals, judicis i testimonis que busca explicar, més que jutjar. La seva publicació ens obliga a pensar què vol dir fer periodisme des del territori, des d'un barri, com es construeix la memòria col·lectiva i quin paper hi tenen les publicacions locals, com "Som del Pont".

De tot això en volem parlar aquesta tarda en el marc de la presentació del número 3 de la revista, en una conversa amb Carmina Solano Badia, periodista i autora del reportatge, i Jordi Grau Ramió, periodista i president de la Junta de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya. 

Parlar del passat no sempre és còmode, ni agradable, però si es fa amb rigor i respecte, pot ajudar a entendre millor qui som i d’on venim, personalment i col·lectiva. 

Infern d'una nit d'estiu

Si William Shakespeare l'hagués d'escriure avui, potser en comptes de "Somni d'una nit d'estiu" titularia aquesta comèdia romàntica com a "Insomni d'una nit d'estiu", que és el que vivim, aquestes darreres nits, la majoria de nosaltres: un infern sense treva, un malson nocturn que no ens deixa dormir, ni somiar, plàcidament.

A moltes llars, aquestes nits, l'aire esdevé dens, enganxós i irrespirable, i obrir finestres no és suficient quan lluny d'anhelar les nits tropicals (quan la temperatura no baixa dels 20 graus), ens assoten amb nocturnitat les nits tòrrides (per sobre dels 25 graus) i fins i tot les nits roents (quan el mercuri no baixa dels 30 graus), convertint els nostres llits en autèntics inferns.

Entenc que, a banda de la qualitat de la son, aquestes calorades nocturnes tenen més conseqüències en la nostra salut física i mental, en la mesura que no ens permeten descansar com caldria, amb els nostres cossos amarats de suor girant-se resignadament sobre matalassos massa calents, buscant desesperadament un raconet del matalàs fresc i despertant-nos cada dos per tres. 

Diuen els experts que aquest no és un fenomen puntual, sinó una tendència que s’intensificarà: les nits tòrrides han augmentat en freqüència i intensitat els darrers anys i ja no són una excepció sinó una realitat habitual dels estius mediterranis. I mentre hi ha qui segueix negant la crisi climàtica, ens caldrà adaptar els habitatges i la manera de climatitzar-los, conscients que el canvi climàtic no només ens escalfa els dies, també ens escalfa i ens roba el descans de les nits.

Aquest estiu l’infern el tenim a casa: és a les finestres obertes a la recerca d'una mica de corrent d'aire, a la suor que no s’eixuga, a la son que no  es concilia... Mal negoci si canviem les nits de somni, per aquestes infernals.

Nico Williams

El possible fitxatge de Nico Williams pel Barça ha reobert ferides entre part de l’afició de l'Athletic Club, si és que aquestes s'havien tancat. El jove i talentós extrem, crescut a Lezama i símbol del club, torna a ser objecte de desig del Barça, un estiu més, després que ja ho fos l'estiu passat en plena disputa de l'Eurocopa. Aleshores, malgrat els rumors i l’interès, i les ballarugues amb Lamine Yamal, Nico va decidir continuar a San Mamés, renovant contracte i reafirmant el seu compromís. Però ara l'interès del Barça torna, i amb més força, i segurament també el seu interès per marxar i seguir creixent, com a futbolista.

Molts aficionats bilbaïns veuen amb dolor i indignació que un jugador insígnia com Nico Williams, format a casa, pugui marxar per diners i prestigi esportiu. És l'enèsima repetició d’un relat conegut: el del jugador de casa, del planter, que fa el salt a un club més gran, més poderós i amb més potencial per jugar regularment competicions d'alt nivell i guanyar títols. Això, a Bilbao, cou especialment perquè l'Athletic Club construeix la seva identitat arrelant-se, sobretot, al territori, i també a la pedrera i al compromís. La possible sortida de Nico es viu com una traïció.

Aquest, però, és un fenomen és habitual en el futbol modern. El mateix Athletic Club ha fitxat, al llarg dels anys, jugadors “de tota la vida” d’altres clubs bascos, com la Reial Societat o l’Osasuna, i també en aquells casos l'afició rival s’ha sentit traïda. Quan un club gran pesca en un de més petit, fa mal, sobretot si el petit també se sent gran... Però quan un club que es vol gran i diferent també juga aquest joc, s'evidencia una realitat inqüestionable: ningú resta al marge de les regles del mercat.

El Barça també sap què vol dir perdre jugadors importants. El cas més emblemàtic, i dolorós, va ser el de la marxa de Luís Figo al Reial Madrid a cop de talonari, provocant una ferida profunda en el sentiment blaugrana que avui dia encara fa mal. El futbol, malgrat la passió que mou, fa temps que es regeix pels criteris econòmics i l'ambició esportiva. Nico Williams, si decideix marxar, no ho farà per odiar l'Athletic Club, sinó per créixer professionalment, com ha fet recentment el porter Joan Garcia en relació amb el RCD Espanyol. És una decisió legítima, encara que dolgui.

En el futbol continuen pesant els sentiments, però els sentiments no decideixen ni condicionen, sempre, els contractes, i cada estiu veiem com, inevitablement, el peix gran es menja el petit, podent ser un mateix club, alhora, peix gran i peix petit, en relació amb els altres. Acceptar aquesta realitat no vol dir renunciar a la passió ni als sentiments, però sí entendre que el món del futbol que molts enyoren, o voldrien, ja no existeix.

It Girl. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una cançó, "It Gril" de Jason Derulo, que tracta un dels grans temes recurrents de la música, l'amor, i que ho fa, com tantes altres cançons, des de la fascinació del cantant per, en aquest cas, una noia, amb una ensucrada exaltació de l'amor ideal i, com és habitual, de la figura femenina a manera de musa i inspiració. Una aposta segura, i més si l'acompanyes d'un xiulet melòdic...

Així comença... "Drap humit"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre de poesia d'un arquitecte i alpinista gironí, Kim Bover, que a "Drap humit" (Llibres del Segle, 2015) ens transporta al camp base del Saser Kangri, al Karakorum, on l'alpinista va passar, realment, un mal moment, que un temps més tard el poeta va saber descloure amb els versos que conté aquest llibre.

La poesia de Kim Bover s'acompanya de les il·lustracions de Laia Bedós Bonaterra, completant així aquest "endinsament íntim en un atzucac del fugir i tornar de l’atzur des de les muntanyes altes que s’ajacen a mar" que sintetitza el mateix llibre.

"Drap humit", de Kim Bover, és un llibre que comença així:

Camp base 00, nu

Comparteixo ara el cel blau
amb pianos blancs d'estiu.

Aquí no hi ha venedors de diaris.

Presentació del número 3 de la revista Som del Pont

El número 3 de la revista "Som del Pont"  no només ha sortit del forn, ja és al carrer i s'ha començat a repartir a tots i cadascun dels habitatges del barri de Pont Major de Girona. Aquest tercer número, corresponent al mes de juliol, a banda de les seccions i continguts habituals també conté el programa de la Festa Major del barri, que començarà el dijous de la setmana vinent.

Abans no comenci la Festa Major, però, farem la presentació d'aquest número de la revista, parlant, a banda de la Festa Major, del tractament periodístic de la crònica negra als mitjans. El motiu per a tractar aquest tema és la publicació d'"El crim de Can Tita", un reportatge de la periodista Carmina Solano Badia que permet, gràcies a la seva recerca, recuperar i posar al dia uns fets que al llarg dels anys, inevitablement, han generat alhora silencis i secrets a veus.

La presentació comptarà, naturalment, amb la participació de la Carmina Solano Badia, que ens parlarà de la seva recerca documental i investigació, i també comptarem amb la participació de Jordi Grau Ramió, president de la Junta de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que ens parlarà, com a periodista especialitzat en la matèria, del tractament periodístic de la crònica negra als mitjans de comunicació, cosa que sempre genera certa controvèrsia, com la mateixa publicació d'aquest article en aquesta revista.

Naturalment, també comptarem amb la participació de Josep Maria Castanyer Darnés, president de l'AV Pont Major, que ens parlarà de la revista en general i de la Festa Major del barri en particular.

La presentació de la revista serà el dimecres 2 de juliol a les 19:30 h al Centre Cívic Pont Major, i ens agradarà molt comptar amb la vostra assistència. Us hi esperem!

Viure unes quantes pantalles enrere...

Segurament l'edat influeix, per la qüestió generacional, tot i que estic convençut que no és, possiblement, l'únic factor. Abans d'ahir parlava de com, en la gala dels Premis CRIT, em vaig sentir en fora de joc, una sensació semblant a la que vaig tenir quan, mesos enrere, vaig assistir a la gala dels premis Enderrock...

Dic que l'edat potser no és l'únic factor perquè, de fet, en alguna de les xarxes socials de referència dels i les creadores de contingut, Instagram, hi soc i des de fa anys, però la qüestió no és (només) ser-hi, sinó quin ús en fas, de quina manera l'utilitzes i hi interactues.

Comptat i debatut, no costa gaire observar que a Instagram bàsicament hi faig el mateix que hi feia quan el vaig obrir (2012), és a dir, publicar fotografies, i els apartats de les "Stories" i dels "Reels" són un terreny que tinc poc adobat. En altres paraules, faig servir Instagram com si fos un bloc, tot i que cada vegada hi penjo i comparteixo menys contingut, quedant molt enrere l'època en què publicava, quasi, una foto cada dia.

I en el fons, em sembla, aquesta és la pantalla en què m'he quedat, en la pantalla dels blocs. Aquest el vaig estrenar fa quasi divuit anys i aquí segueixo. Recordo que fa 18 - 20 anys en seguia molts de blocs, i molts d'ells eren molt inspiradors; fins i tot hi havia eines webs que et facilitaven la subscripció als blocs de manera que en rebies les actualitzacions i podies estar al dia. Fa vint anys, sens dubte, els i les generadores de continguts els trobaves en els blocs personals.

Avui són a Instagram i a TikTok, i ja no omplen les pàgines d'un bloc digital sinó que generen contingut audiovisual en aquestes xarxes en les quals jo, o bé no hi soc, o bé hi soc sense acabar-les d'entendre del tot. 

Així que aquí em teniu, vivint tranquil·lament unes quantes pantalles enrere, conscient que hi ha trens als quals cal pujar, i d'altres que no...