Joan Ribas, dominical...

Dues constants defineixen la meva particular relació amb Joan Ribas: la lectura del seu article dominical al diari El Punt Avui, i la seva fidel presència a l'acte de lliurament del Premi Casero.

L'article dominical de Joan Ribas era un estímul afegit per obrir el diari, i mentre passava pàgines fins a trobar-lo (jo el diari el llegeixo de principi a fi, sense dreceres) pensava sobre què, o qui, dispararia: la política cultural de la ciutat?, la urbanística?... o potser es vestiria de cronista i ens regalaria un bocí dels seus records.

Per mi, que no sóc de missa, el seu article dominical era com un sermó (en el seu sentit més noble) que bé podria cloure, més amb un "paraula de Déu", amb un "paraula de Joan Ribas!" Perquè la seva era una paraula potent, moltes vegades crítica, cert, però també honesta: en Joan Ribas es mullava i en tota crítica hi havia proposta, alternativa...

Ja trobo a faltar els seus articles, com trobo a faltar també els de l'estimat Narcís-Jordi Aragó... A Joan Ribas també el trobaré a faltar, en el meu cas particular, a l'acte de lliurament del Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, que lliura la Llibreria 22, des de fa molts anys, a la seva estimada Sala la Planeta. Sens dubte el Premi Casero també era una mica seu, i més a partir de la Proposta de Poesia que des de fa anys l'acompanya...

En Joan Ribas, que ja va coincidir amb el meu pare, Just Manuel Casero Madrid, a la revista Presència, va participar, a l'octubre de 2007, en unes "Lectures del Quiosc" que es van fer a la biblioteca Just Casero. L'acte era el que donava el tret de sortida al lliurament del premi d'aquell any, i a banda de Joan Ribas també hi vam participar Narcís-Jordi Aragó, Montserrat Terradas, Tià Salellas, Guillem Terribas i jo mateix. Cadascú de nosaltres va llegir un dels articles que en Just havia publicat a la seva columna "Quiosc" del Punt Diari; Joan Ribas va escollir "Dimecres de Cendra".

Aquest n'és un fragment:

"La cendra és el producte de la mort, però també l'adob de la nova vida. És el símbol del dol, però també l'esperança de l'alegria. Aquesta cendra que avui serà imposada amb aquelles paraules "memento homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris", és, en definitiva, el resultat de la cremada de llors i palmes d'un diumenge de Ram. Entre aquella glòria i aquesta penitència, hi ha els dies de la vida dels homes, desiguals, fràgils, vacil·lants."

Se'm fa estrany no llegir més a Joan Ribas al diari, ni veure'l al Premi Casero; naturalment Joan Ribas era molt més, i aquests dies el seu record li fa justícia com el ciutadà compromès que ha estat, un emprenedor i activista cultural, referent imprescindible del teatre gironí i català.

Per acabar recupero unes paraules d'un dels seus articles dominicals:

"La buidor més espectacular ens corprenia, i permetia contemplar l’estructura singular d’aquell espai majestuós, sense additaments, ni decoracions afegides. Cal dir que ens va preocupar que, en una tarda lluminosa com aquella, no va entrar-hi ningú més durant les dues hores que va durar el nostre recorregut. Ningú! Semblava una desatenció, força típica de la nostra ciutat arronsada."
L’harmonia del silenci (El Punt Avui, 31 de gener de 2021)

DEP

Cada 28 minuts!

L'altre dia vaig consultar cada quants minuts, de mitjana, desbloquejo la pantalla del meu telèfon mòbil: cada 28 minuts! De veritat? 

Davant l'ensurt no vaig ni gosar veure la quantitat d'hores que acumulo a la setmana consultant Twitter, Facebook, Instagram, etc. Em temo que més del que em penso, fins i tot més del que voldria... 

És evident que si hi passo tant de temps és perquè vull, tot i que no tinc massa clar haver decidit, un bon dia, haver pres conscientment la decisió de dedicar a les xarxes socials el temps que hi dedico. 

Tot plegat potser és un procés més inconscient, en el que sense adonar-te'n vas quedant atrapat al fluxe constant d'informació i estímuls de les xarxes socials: ara l'enèsima polèmica política a Twitter, ara el darrer vídeo d'una recepta llaminera a Facebook, ara unes altres imatges encisadores a Instagram... 

D'aquestes xarxes i més, com LinkedIn, en sóc usuari actiu, pel que també hi he de sumar el temps de preparar, programar i publicar els meus continguts. 

La reflexió sobre el temps que invertim (o malbaretem) a les xarxes socials és necessària, i ens ha de servir per a quantificar i prendre consciència de la magnitud de la tragèdia, i a partir d'aquí, possiblement, prendre decisions. I naturalment la decisió podria ser seguir-hi dedicant temps, o fins i tot dedicar-n'hi encara més! 

Sabem quantes hores passem tafanejant les xarxes socials? I quantes hores llegint (un llibre, s'entén), cuinant, passejant o, fins i tot, badant? 

En general no és veritat que no tinguem temps per llegir, cuinar o passejar; simplement dediquem el temps potencialment disponible per a fer llegir, cuinar o passejar a fer altres coses, i sospito que entre moltes de les altres coses que fem hi ha pantalles pel mig: mirar sèries i consultar les xarxes socials, segurament fent ambdues coses alhora! 

Desbloquejo més el mòbil del que personalment voldria fer. Ara només cal saber si estic disposat a fer-hi alguna cosa, però això ja és una altra història... 

"Ei, Joan!". Minuts Musicals amb nom propi

Ara que fa trenta anys de tantes coses del rock català, com el disc "Ben endins" de Sopa de Cabra o el macroconcert del Palau Sant Jordi, també en fa trenta que per molts va aparèixer en escena, per mi, un dels millors grups de rock català, els menorquins "Ja t'ho diré".

Els vam descobrir gràcies al seu primer disc, "És blau, és fester" (1991) i a cançons com "Suspès en l'aire" (el meu estat permanent a WhatsApp...), "Es vell pescador" o l'energètica "Ei, Joan!". 

Les cançons de "Ja t'ho diré" no han deixat d'acompanyar-me mai, són cançons que, tot i transportar-me als seus concerts dels anys noranta, no s'escuden només en els records i la nostàlgia... Sempre ve de gust escoltar els "Ja t'ho"...

Les cites dels llibres. "Una eterna claredat", de Just M. Casero

"Els versos d'en Just varen ser una sorpresa", diu Jaume Guillamet al llibre "Una eterna claredat (Antologia de poemes, 1960-70)", publicat l'any 2008 per CCG Edicions. 

El llibre recull una selecció de poemes feta i treballada per Roger Costa-Pau, i representa una mostra de la primera poesia dispersa que en Just va escriure, i que el propi Guillamet també va recollir, en part, al seu llibre "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999).

El Just M. Casero escriptor també era poeta, possiblement, com va dir Guillamet, la seva faceta més desconeguda, no així la de periodista, cronista i escriptor. Aquest petit llibre li va fer justícia.

Dividit en tres parts, amb un pròleg a càrrec de Roger Costa-Pau i un epíleg a càrrec de Jaume Guillamet, el llibre s'inicia amb aquest poema del propi Just M. Casero, a mode de cita:

"sóc petit
em colguen els silencis i la mar

no arribo a les estrelles
ni tampoc als somnis

em posseeixen àtoms i protons
no tinc galàxies"

Roger Costa-Pau diu: "No sóc amic dels pronòstics, però sí dels pressentiments: per la seva construcció i per la seva música, els seus poemes - i no només aquests que ara us brindem - contenen en algun punt del seu desplegat la certesa sempre fràgil que un moment o altre tornarien a sentir la carícia de la mà amiga que els havia esbatanat al món."

La lliga de...

El Barça de bàsquet finalment ha guanyat, 7 anys després, la lliga de bàsquet!

La secció ha passat una travessia del desert de joc i resultats i aquesta temporada per fi ha pogut guanyar un dels títols grans, la lliga ACB, a banda de la Copa del Rei, i competir fins al final l'Eurolliga, perdent la final als darrers minuts.

Aquests títols, malgrat ser fruit de l'esforç col·lectiu, tot sovint s'atribueixen a una persona en concret: la lliga de Mirotic?, la de Gasol?, la de Higgins?, la de Jasikevicius?...

Nikola Mirotic ha estat el jugador més valuós (MVP) de la final i la seva contribució, ja des de la temporada passada, ha estat clau per alçar el gen competitiu de l'equip.
Pau Gasol ha estat, amb la seva tornada a principis d'any, un revulsiu dins i fora la pista, aportant minuts de qualitat i esdevenint un referent, un líder.
Corey Higgins ha fet una gran temporada, imprimint caràcter guanyador a l'equip i no evitant les pilotes calentes en els moments decisius quan Mirotic ha estat menys inspirat.
Sarunas Jasikevicius, l'entrenador, té la possibilitat de, més de titllar una temporada, titllar tota una època, en cas que es confirmi, la temporada vinent, el canvi de cicle que amb aquesta s'endevina...

De fet m'és igual com es pugui titllar la lliga que, finalment, s'acaba de guanyar, però més que amb Mirotic, Gasol, Higgins o Jasikevicius, no puc evitar recordar Pesic, l'entrenador que, sense guanyar cap lliga, va ser clau en la recuperació anímica i esportiva de l'equip. Aquest equip (ara sí) guanyador, penso, també li deu molt al treball que va fer el veterà entrenador...

Sí, d'haver-la guanyat el Barça la temporada passada, aquella hagués estat, sens dubte, la lliga de Pesic!

Si funciona... no ho toquis?

Si funciona no ho toquis, diu la frase, i és precisament això el que molts no entenen de la destitució del fins ara entrenador del Barça de handbol, flamant guanyador de tot aquesta temporada, que ha culminat amb la desena Copa d'Europa del club, la tercera de l'entrenador.

Xavi Pascual ha signat la temporada perfecta, no només amb un ple de títols, també mantenint-se imbatut! L'única taca del seu impecable full de serveis d'aquesta temporada ha estat la final de la Copa d'Europa de la temporada passada, jugada a finals de desembre, i perduda, més que per demèrit propi, per mèrit del rival...

Si funciona no ho toquis, diu la frase, i hi ha qui diu que és precisament quan funciona, quan les coses van bé, quan s'han de fer els canvis. Així ho defensava dies enrere Lluís Cortés, entrenador del Barça femení de futbol, després de guanyar el triplet aquesta temporada, argumentant alguns dels canvis que farà a la plantilla.

Per més que hagi funcionat l'equip de Xavi Pascual sota la seva batuta, el president Laporta s'ha mantingut ferm en la seva voluntat de canviar l'entrenador del primer equip de handbol, canvi motivat per tancar un cicle i, amb la seva reestrenada presidència, encetar-ne un altre.

Que funcioni no sempre és suficient, que funcioni no sempre és garantia... 

No mataré el missatger...

Christian Eriksen s'està recuperant, i això és, sens dubte, molt més important del que qualsevol altra cosa que us pugui explicar a partir d'aquí. 

Christian Eriksen és el futbolista danès que l'altre dia, a les acaballes de la primera part del partit entre Dinamarca i Finlàndia, va caure de forma sobtada i inesperada damunt el terreny de joc. La ràpida intervenció, immediata, d'alguns dels seus companys i, poc després, de l'equip mèdic i sanitari de la selecció danesa, van poder-lo reanimar sobre la gespa, i van traslladar-lo després cap a l'hospital.

Més enllà de l'estat de salut del futbolista, el seu desplomament va obrir de nou el debat sobre la difusió de les imatges, ja després de caure rodó, per part de la realització televisiva de la UEFA i la retransmissió de Mediaset.

Calia que la retransmissió mostrés l'intent de reanimació? Calia mostrar les cares de preocupació i incertesa dels altres futbolistes? Calia punxar la imatge de la companya del futbolista, que va baixar al camp? No, no i no!

I sobretot no quan els propis companys van formar una rotllana al voltant del futbolista, per evitar que les càmeres captéssin les tasques de reanimació.

No sé si la UEFA, en aquest cas com a ens organitzador, té protocols escrits sobre com procedir en casos com aquests. En cas que els tingui estaria bé que apliquessin el mateix criteri que apliquen els centres de salut (CAPs, hospitals, ambulatoris...) quan ens fan les cures: privacitat!

Malauradament la televisió, en general, té encara massa incrustada la màxima del "tot per l'audiència!", i aquesta màxima provoca males praxis com la de l'altre dia, amb la reiterada emissió, quasi en bucle, de les imatges del jugador desplomant-se, de la seva reanimació i de les cares de preocupació i pànic dels seus companys.

No es tracta de matar el missatger, en aquest cas n'hi ha prou amb fer-lo reflexionar... 

Que sigui el que Pfizer vulgui!

"2a dosi cap dins! I que sigui el que Pfizer vulgui!", vaig piular després de rebre la segona dosi... I Pfizer va voler que després del segon glop tingués una mica de malestar... Us ho explico.

Divendres a mig matí vaig rebre la segona dosi de la vacuna contra la Covid-19, també de Pfizer. Només entrar al box de vacunació i passar la targeta sanitària pel lector la infermera em va preguntar, per confirmar, "segona dosi?"

"Sí, segona dosi", vaig respondre, mentre, ja assegut, li oferia el braç arromangant-me la màniga curta del polo.
"Què tal la primera?", va seguir ella...
"Molt bé", li vaig dir jo, al temps que me la inoculava per via muscular.
"Pot ser que la segona et doni una mica més de malestar...", em va informar, "... potser una mica de febre, mal de cap, malestar general..."

El divendres va seguir normal, vaig seguir treballant i, més enllà de la fiblada per la punxada, em vaig trobar bé. El dissabte al matí, però, vaig notar aquella sensació que el cos no anava bé, ni el cap girava del tot rodó, la sensació de no estar fi, i havent dinat la temperatura em va pujar una mica, tot i no arribar als 37º, i em notava una mica "xof"!

Vaig covar el malestar amb un ibuprofè i el sofà, mig endormiscat, i poc a poc em vaig anar refent, al ritme que anava minvant la temperatura del termòmetre! Això va ser tot, una tarda entre cotons...

Això va ser tot? Una mica de malestar i ja està? És aquest el preu que he de pagar, jo, per a estar immunitzat? Sincerament, a casa quasi em feia vergonya queixar-me; ja ho veien que no estava fi, no calia fer-ho més evident, a risc de quedar jo, en evidència.

Així és, si fa o no fa, com es troba cada dia la Sira, afectada pel Covid persistent... Bé, així i més: febrícula, malestar general, mal de cap, fatiga, dolors musculars... Així cada dia, no unes hores a la tarda; així cada dia des de fa més d'un any: així cada dia, uns dies millor, d'altres pitjor, des de fa catorze mesos i mig. Així cada dia...

El meu malestar és un tip de riure!
Sí, si és (només) això, que sigui el que Pfizer vulgui!

"Tú, Garfunkel". Minuts Musicals amb nom propi

Aquesta enginyosa cançó va formar part, fa tres anys, dels Minuts Musicals de desamor, doncs el que ens explica és, com amb la mítica parella musical, el relat d'una ruptura. 

Però avui no torna pel desamor sinó perquè conté, en el títol, un dels dos noms propis d'aquest magnífic duet musical que tantes bones cançons ens va deixar: Garfunkel, d'Art Garfunkel! 

“Yo soy Simon, tú Garfunkel", diu la cançó, i no sé si aquest posicionament (yo Simon, tú Garfunkel) té, de forma sibil·lina, un punt de malícia, que ja sabem que en les ruptures, també les musicals, hi ha qui acaba per mèrits o no amb la llufa del paper de culpable, hi ha qui amb el de víctima...

O potser sóc jo que vull veure-hi més del que l'autor volia explicar: una ruptura tan inevitable com la d'en Paul i l'Art!

“Yo soy Simon, tú Garfunkel"...

Les cites dels llibres. "Somnis", de Guerau de Liost

Aquesta ha estat, un any més, la setmana de la selectivitat!
Pels qui l'hem fet és difícil no rememorar la nostra, tot i que reconec que de la meva jo en tinc cada vegada menys records, i els que es conserven són cada dia més vagues...

El que sí conservo, més que la memòria, són els llibres que, a banda de llegir, vaig haver d'estudiar a Literatura Catalana, i fins i tot el llibre que els recollia tots, "Lectures de COU 1992/1993".

Les lectures d'aquell curs em van agradar, especialment perquè el professor de literatura catalana, que també havia tingut altres cursos a llengua, els explicava amb una passió encomanadissa!

Aquell curs em van acompanyar "La bogeria" de Narcís Oller, "Aigües encantades" de Joan Puig i Ferrater, "Sol i de dol" de J.V. Foix, "Antígona" de Salvador Espriu, "Bearn" de Llorenç Villalonga, "Vacances pagades" de Pere Quart i "Somnis" de Guerau de Liost.

La majoria d'aquests llibres estan escrits i subratllats, senyal i evidència que, amb més o menys fortuna, ara tan se val, me'ls vaig estudiar!

N'és un bon exemple "Somnis", que pel seu llenguatge era impossible no guixar-lo... No m'estranya que en el seu primer, i darrer, poema Guerau de Liost (Jaume Bofill i Mates), ens advertís amb un "Llegidor - que Déu t'empari -..."

El llibre comença amb un poema que li dedica el seu amic Josep Carner, home clau en la vida literària de Jaume Bofill i Mates:

"Oh mon Guerau, qui l’ametista rara
un jorn polies, únic en ton art:
tens un bigoti com una herba clara
i vela un poc de son el teu esguard.
Mes per voler del cel, adés i ara,
fa una paraula de ton son depart,
i és, en l’espai que un sol novell amara,
prodigiosa com un estendard.
Sent-me vijares que en la negra via
puges al cim, on és el llor sagrat,
cerqui jo mon tirany de poesia,
oh fort amic, de ma poquesa amat!
Sense la teva dolça companyia
fóra enutjosa la immortalitat."
Josep Carner

"Somnis" és un llibre autobiogràfic, en el que el propi autor fins i tot relata el seu enterrament (quelcom que sempre he trobar fascinant!). 

Tan de bo els somnis de l'alumnat que aquests dies s'examina no s'esvaeixin ni els estronqui la selectivitat!