dilluns, 27 de març de 2023

El teletext, al segle XXI


L'Internet dels anys noranta, del segle passat, naturalment. Així és com podem definir, avui en dia, el teletext, un servei d'informació que s'emetia, i s'emet encara avui, a través del senyal de la televisió. Per estrany i sorprenent que ens sembli el teletext segueix essent un servei utilitzat a Espanya, ben entrat al segle XXI, per més de dos milions de persones!

Haver utilitzat, al seu dia, el teletext és una d'aquelles coses que revela en quina generació es pertany, assenyalant especialment als de la Generació X i als de l'anomenat “baby boom” anomenats avui “boomers”.

El teletext era, i és encara, un canal d'informació que a banda de consultar l'actualitat (darreres notícies, resultats esportius, predicció meteorològica, etc.) també incloïa informació com l'horòscop i, naturalment, la programació de la televisió.

El funcionament era molt senzill i, situats a l'inici, cada pàgina d'informació tenia un número de tres xifres, que tan sols havies d'indicar amb el comandament a distància. Recordo que d'algunes pàgines em sabia el número d'accés de memòria!

A banda de la informació també incorporava un sistema de subtítols que se sincronitzava amb la programació que s'estava fent. Fins i tot podies navegar pel teletext amb la informació sobre impressionada en l'emissió o bé dividint la pantalla en dues finestretes, una per l'emissió, l'altra pel teletext.

Creat per la BBC anglesa anys setanta del segle passat a Espanya va arribar l'any 1988 i als anys noranta va viure la seva època d'esplendor, fins que Internet va anar entrant a poc a poc a les nostres vides i a les nostres cases, fins i tot conquerint els televisors amb els Smart TV.

Internet ha arraconat el teletext, però no l'ha matat; el teletext encara segueix donant servei i al voltant de dos milions de persones el segueixen consultant a Espanya. Com el transistor a piles o el diari en paper el teletext resisteix amb la seva senzillesa, la seva paleta de colors bàsica i la facilitat del seu ús.

Segurament resisteix encara per una qüestió generacional, com hauria de resistir més l'atenció bancària presencial i personalitzada o l'atenció telefònica sense missatges gravats i inintel·ligències artificials (o artificioses) responent.

Embriagats de tecnologia i de realitat virtual sembla que, tristament i per moments, perdem el món i la realitat de vista, la realitat analògica que funciona sense dades ni connexió a internet, la realitat de persones, no sempre grans, que se senten excloses víctimes de la bretxa digital.

El teletext, al segle XXI, a banda d'un vestigi del passat és un símbol de resistència.

Article publicat al número 114 de la revista Parlem de Sarrià.

dissabte, 25 de març de 2023

Mother. Minuts Musicals històrics


Entre el 22 de gener i el 24 de maig de 1944 va tenir lloc a la regió italiana d'El Laci la "Batalla d'Anzio", una de les operacions militars de la Segona Guerra Mundial. El 18 de febrer de 1944 el soldat britànic Eric Fletcher Waters, d'encara no vint anys, va morir en combat a la ciutat italiana d'Aprilia. Deixava vídua i dos orfes, el més petit de tan sols cinc mesos: Roger Waters.

Aquesta mort inevitablement va condicionar la vida de la família de Roger Waters; la seva mare i els seus dos fills van marxar de Great Bookham, poble del comtat de Surrey, per anar a viure a Cambridge, on anys més tard coneixeria a Syd Barret, el germen de Pink Floyd.

La fotografia de la família Waters va ser una de les moltes imatges que es van projectar al concert que Roger Waters va fer dies enrere a Barcelona, en la que Roger Waters és sobre la falda de la seva mare.

La mort del seu pare a la Segona Guerra Mundial va marcar la infància i la vida de Roger Waters, com de tants altres infants, i va influir també en la seva música; un bon exemple és el disc "The Wall". No entraré ara en les disquisicions del disc i la vida del personatge (Pink) que narra, però sí que val la pena aturar-se en una de les cançons del disc, "Mother", que lluny de ser una cançó per a dedicar a les mares el Dia de la Mare (pel títol i el seu to melòdic, quasi com una cançó de bressol), se centra en el record de Pink de la seva mare, excessivament sobreprotectora, una pedra més del mur...



divendres, 24 de març de 2023

Deu mil vuit-cents trenta, la xifra de la setmana


El 27 de juliol de 1994 a la tarda vaig sortir amb la meva enyorada Vespa 200 de Pineda de Mar, on aquell mes de juliol hi treballava de monitor en un casal d'estiu, direcció a l'Estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona per anar a un concert de Pink Floyd, el que la banda, ja sense Roger Waters, feia a la ciutat comtal en el marc de la gira "The Division Bell Tour".

A Barcelona m'hi esperaven dos amics, amics d'aquells que es compten amb els dits de les mans i amb els que ja havia anat, dos anys enrere, en un concert dels mítics Dire Straits. El concert, amb David Gilmour, Richard Wright i Nick Mason dalt de l'escenari, va ser espectacular, en tinc un gran record!

Roger Waters, un dels fundadors de Pink Floyd, no hi era; ja feia més de deu anys que havia deixat el grup i amb la seva sortida va iniciar un litigi amb els altres membres de la banda per tal que aquests no poguessin fer servir el nom del grup, però el va perdre i a finals dels anys vuitanta David Gilmour va reunir la resta de membres per reactivar l'activitat del Pink Floyd. "The Division Bell Tour" va ser la darrera gran gira de Pink Floyd.

El 27 de juliol de 1994 vaig veure i escoltar en directe Pink Floyd, però no Roger Waters.
El 21 de març de 2023, deu mil vuit-cents trenta dies després, quasi trenta anys després, vaig veure i escoltar en directe Roger Waters, també amb els meus dos amics i companys de concerts. El concert no va ser a l'Estadi Olímpic sinó al costat, al Palau Sant Jordi, on el passat mes de novembre amb els meus amics també vam veure i escoltar en directe a The Cure.

Deu mil vuit-cents trenta dies separen els concerts de Pink Floyd i de Roger Waters als que he assistit
, però em sembla que la distància que els separa a ells, especialment a David Gilmour i Roger Waters, és molt més gran, tot i que l'any 2005 Bob Geldof va aconseguir reunir de nou a Waters, Gilmour, Mason i Wright per a un concert benèfic.

No sé si aquesta d'ara serà la darrera gira de Roger Waters, però a banda de gaudir del concert (un gran concert i espectacle, musical i polític, com era d'esperar) finalment vaig poder completar el grup, encara que amb quasi trenta anys de diferència.

dijous, 23 de març de 2023

Escac a la cita prèvia


Resulta gratificant comprovar que un càrrec fa honor al títol que duu i en el cas de la defensora de la Ciutadania de l'Ajuntament de Girona aquesta setmana n'hem tingut una mostra.

En la seva preceptiva participació al ple municipal per a presentar el seu informe d'actuacions de l'any 2022 va considerar inacceptable, també discriminatori i fins i tot il·legal, que l'ens local mantingui la cita prèvia obligatòria pràcticament per a fer qualsevol gestió o tràmit amb l'Ajuntament en cas de no poder fer-la en línia.

És innegable que la cita prèvia té les seves virtuts, però la seva aplicació expansiva i obligatòria en fa surar els defectes, entre els que la defensora de la ciutadania de Girona va destacar aquest: "Quan la ciutadania no es pot relacionar amb mitjans electrònics, es veu obligada a demanar cita prèvia. Per mi, això és il·legal."

És evident que aquesta situació resulta discriminatòria, afectant especialment a les persones que, pels motius que sigui, tenen dificultats per accedir als mitjans telemàtics per relacionar-se amb l'administració: que domines els mitjans electrònics?, l'administració t'obre les portes de bat a bat; que no domines els mitjans electrònics i has de venir presencialment?, l'administració et farà demanar cita prèvia per a qualsevol consulta o informació prèvia que necessitis, és a dir, esperi assegut!

D'entre les coses que per la pandèmia van venir per a quedar-se no hi hauria d'haver la cita prèvia indiscriminada, sobretot des que hem anar recuperant l'atenció presencial. I el que també caldria recuperar són tràmits que també es poden fer només, sí o sí, en línia.

La recuperació de la normalitat, o d'una certa normalitat, hauria de permetre descabdellar mesures d'urgència que, en el context de pandèmia, confinament i restriccions, eren plenament comprensibles i amb bon criteri i millor voluntat es van aplicar. 

A vegades hom té la impressió que som la ciutadania qui hem d'estar al servei de l'administració, més que l'administració al nostre servei.

D'aquí la importància, i utilitat, de figures com la defensora de la ciutadania de l'Ajuntament de Girona que en el seu darrer informe ha fet un escac (que encara no mat) a la cita prèvia.

dimecres, 22 de març de 2023

L'ull del Pont: "Donació del Fons Just Manuel Casero i Madrid"


A mitjans de novembre de 2022 la família de Just Manuel Casero i Madrid vam fer la donació del fons documental del qui, entre d'altres coses, va ser president del Consell Municipal de Sarrià de Ter entre mitjans de 1979, fruit de les primeres eleccions municipals, i finals de gener de 1981 quan, després d'un curt període de malaltia, va morir sobtadament a l'edat de 34 anys.

Al llarg de la seva activitat política, social, cultural, periodística i cívica Just M. Casero va escriure molt, generant documents, articles i molts altres materials escrits, alguns publicats en forma de columna o articles periodístics en revistes, diaris i altres publicacions, d'altres publicats en forma de llibre i molts altres van restar inèdits fins que, arran de la seva mort primer la revista Presència i sobretot després Jaume Guillamet van publicar alguns dels seus escrits (que incloïen entre d'altres relats i poemes) en un dossier especial de la revista i en un llibre que Guillamet (Memòria de Just, Edicions 62, 1999), amic d'en Just, va publicar a mode de biografia.

Durant més de quaranta anys, després de la seva prematura mort, els escrits, documents i papers d'en Just van restar desats en calaixos i armaris de casa sota la cura i custòdia de la seva vídua, Maria Mercè Gumbau Reynalt, la meva mare, però a partir del 40è aniversari de la seva mort va començar gestar-se la idea de donar aquest fons al Servei de Gestió Documental, d'Arxiu i Publicacions de l'Ajuntament de Girona.

La donació d'un fons documental, per mínim interès històric que tingui, és la millor manera de preservar-lo i de deixar-lo com a llegat per a les futures generacions, també per al seu estudi i difusió. Els arxius no només en tenen cura, també els documenten, cataloguen i digitalitzen, a banda naturalment de posar-los a l'abast de qualsevol persona, fent que un fons personal esdevingui de domini públic.

Els arxius públics són essencials per a la preservació de la memòria, per a tenir cura de llegats personals que transcendeixen les persones que el van generar i prenen una dimensió pública imprescindible per posar en context fets, relacions i moments històrics.

Les administracions tenen una responsabilitat sobre aquesta tasca i no se'n poden desentendre; d'aquí la importància de rebre, tenir cura i digitalitzar documents i arxius, i entre els arxius, naturalment, també fotografies.

El criteri arxivístic és diferent del criteri personal; l'escriptor, editor i fotògraf Quim Curbet m'explicava un dia que, en la donació del seu fons fotogràfic a l'arxiu municipal de Girona, ell considerava que hi havia fotografies que, per la seva qualitat fotogràfica (artística, per entendre'ns) quedarien descartades, però des de l'arxivística algunes imatges tenien rellevància per la presència de persones concretes en circumstàncies concretes. És a dir, més que el valor artístic l'arxivística valorava en moltes de les seves imatges el valor narratiu i de testimoni.

El 15 de novembre de 2022 el Servei de Gestió Documental, d'Arxiu i Publicacions de l'Ajuntament de Girona va rebre el fons Just Manuel Casero i Madrid, format per 10 capses d’arxiu, 4 capses de diari i 2 carpetes de gran format; entre moltes altres qüestions aquest fons també conté, inevitablement, documentació sobre el Consell Municipal de Sarrià de Ter.

L'acte de donació del fons va ser presidit per l'alcaldessa de Girona, Marta Madrenas i pel cap del Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona, Joan Boadas i Raset, reconegut recentment amb dos prestigiosos premis, el "Fellow of the ICA" i el "Emmett Leahy Award", considerat aquest darrer el “Nobel” de l'arxivística, reconeixements que li han arribat a les portes de la seva jubilació.

Sobre els arxius, sobre el fet d'arxivar els papers, Just M. Casero en va escriure una columna, un Quiosc, que començava així: “Sóc un nostàlgic dels papers. Els papers poden arxivar-se de dues maneres: traspassant-los tots periòdicament a la bossa de les escombraries, o apilonant-los sobre una taula, en un armari, esperant el temps d'arxivar-los. Però aquest és un temps que no arriba mai programat, que no és un temps fatal com el temps d'exàmens, la festa major, la setmana santa.”

Els papers també tenen el seu cor”, deia en aquest article en el que reflexionava sobre la dificultat de desprendre'ns-en. Aquesta mateixa dificultat l'expressava Maria Mercè Gumbau el dia de la donació del fons: “Reconec que el passat 9 d’agost, quan en Lluís Esteve Casellas (tècnic de l'arxiu de Girona) va sortir de casa amb totes les caixes i carpetes vaig sentir una mica de recança. El pis del Pont Major seria, des d’ara, una mica més buit, una mica més trist...
Aquell rau-rau, però, va deixat pas al ferm convenciment que a en Just li hauria agradat aquest pas que estem fent, i que tots els seus escrits i papers restaran des d’ara i per sempre en les millors mans.”

Per acabar, ja que parlem de papers i d'arxius, recordar que l'any 2008, en el marc de la X Fira del Paper, Sarrià de Ter va acollir un congrés internacional d'Arxius i Drets Humans i es va fer, també, una exposició sobre “Els papers de Salamanca”. Serveixi aquesta coda per a posar en valor la funció pública dels arxius, i alhora reivindicar la recuperació de la Fira del Paper de Sarrià de Ter, tristament extingida, confiem que només temporalment.

Article publicat al número 114 de la revista Parlem de Sarrià.

dimarts, 21 de març de 2023

La lliga del “VARça”


Una flor no fa estiu però 12 punts d’avantatge blaugrana, a les portes de la primavera, fan més de mitja lliga!

No sembla que el Barça de Xavi s’hagi de despistar en les jornades que resten, la solidesa defensiva mostrada aquesta temporada a la lliga és una bona garantia i per poca inspiració que segueixi trobant de mig camp endavant, l’equip hauria de saber gestionar amb solvència l’avantatge guanyat a pols sobre el Real Madrid.

A Madrid ja tenen excusa per digerir la derrota, no només aquesta darrera contra en Barça al Camp Nou, amb un tram final de partit trepidant, també la previsible derrota al la lliga: el VAR. Un VAR que ahir Ancelotti va posar sota sospita alimentant els dubtes i el convenciment merengue que sense la intervenció del VAR als dos darrers partits del Barça, el Real Madrid estaria avui a tres punts en comptes de 12.

El cas Negreira no només situa ombra de sospita sobre el llorejat passat recent blaugrana, també l’allarga sobre el present amb l’ànim de desestabilitzar, a banda del club, l’equip. Xavi, però, ha aïllat molt bé la plantilla de tot aquest soroll i es centra en la pilota i, sense l’eloqüència verbal de Guardiola, protegeix l’equip.

El Real Madrid malda pel VAR i el Barça malda pels títols que la seva absència els ha manllevat durant tants anys, amb decisions arbitrals polèmiques, algunes incomprensibles. El VAR resol eficientment algunes jugades, especialment els fora de joc, però la seva implantació segueix generant molts dubtes d’interpretació, ja no només sobre les imatges que mostra, també sobre quan ha d’intervenir i quan no, essent massa vegades tan fal·lible com els propis àrbitres damunt el terreny de joc.

L’aturada de la lliga pels partits de seleccions donarà encara més corda a la premsa merengue per seguir alimentant la polèmica del VAR. Podran mirar-se mil vegades i qüestionar els mil·límetres que situaven a Asensio en fora de joc; mentre s’hi deixen la vista tirant línies impossibles no observaran el que algun periodista de Madrid va fer notar a Ancelotti a la rosa de premsa posterior al partit: entre el partit de la primera volta i aquest de la segona el Barça ha guanyat 15 punts més que el Real Madrid i preguntat pel motiu d’aquesta diferència el tècnic italià va admetre que en tot aquest tram de temporada el Barça s’havia mostrat més consistent.

No ens deixem entabanar, no és la lliga del “VARça”; és i, confiem, serà la lliga d’un Barça consistent que en alguns moments semblava de circumstàncies. D’un Barça que a la lliga ha fallat poc i ha transformat la fragilitat d’altres temporades en la fortalesa d’un equip que competeix.

Xavi va aportar més nervi i criteri a un equip que ha de seguir creixent com ho fan els grans equips: sumant títols. El de lliga és imprescindible i aquest Barça no el pot deixar escapar. I per reblar el clau resta la Copa, que ara el Real Madrid viurà com una revàlida i una revenja, i que per al Barça és una gran oportunitat per seguir-se reivindicant i creixent.

Article publicat a la Revista Mirall.

dilluns, 20 de març de 2023

El dia sense pare


Fa de mal celebrar el Dia del Pare quan no se'n té i no se n'és. Tres quarts del mateix deu passar amb el Dia de la Mare si no se'n té i no se n'és...

Durant com a mínim divuit anys, entre el Dia del Pare de l'any 1981 i el del 1999, aquesta és una diada que, com a tal, no he celebrat.

Durant aquests anys era una celebració que més aviat em feia nosa, d'aquelles inevitables que vols que passin ràpidament, a la que voldries posar sordina a tot el soroll publicitari i consumista que l'acompanya, com la del Dia de la Mare...

L'actitud és aquella de "res a celebrar" que va des de la indiferència fins a la indignació passant per la incomoditat. En aquestes celebracions el que no tens (o no ets) es fa més evident.

Penso per exemple en la quantitat de dones sense fills "en edat de merèixer" que el Dia de la Mare també han hagut de sentir i suportar inoportuns comentaris sobre la seva (volguda o resignada, tant se val) no maternitat.

Però un dia et converteixes en allò que no tens, un dia ets pare, i la recança d'aquest dia s'atenua i es transforma perquè, aleshores sí, tens quelcom a celebrar.

I no només et reconcilies amb la celebració, sobretot, si més no en el meu cas, et reconcilies amb el que fins aleshores la feia tan incòmode.

El dia que vaig ser pare vaig sentir-me una mica menys orfe, potser perquè a partir d'aquell moment amb el meu pare també m'hi unia precisament això, la condició de pare.

dissabte, 18 de març de 2023

La cançó del soldadet. Minuts Musicals històrics.


El 6 de juny de 1944, el Dia D, les platges de Normandia van viure el desembarcament de l'exèrcit Aliat, operació que va suposar l'inici de l'alliberament de l'ocupació nazi d'Europa i de la fi de la Segona Guerra Mundial.

Hem vist representat el Desembarcament de Normandia a pel·lícules com "El dia més llarg" (1962) o "Salvar el soldat Ryan" (1998) però si l'haguéssim de viure escoltant una cançó, possiblement una de les millors seria "La cançó del soldadet" de Manel, grup que aquests dies ha anunciat que atura la seva activitat de forma indefinida, que no,en principi, definitiva.

divendres, 17 de març de 2023

Vint-i-un coma set, la xifra de la setmana


La dada impressiona i, és evident, preocupa: el 21,7% de les dones que van tenir cites a través de Tinder van ser forçades amb violència explícita a tenir una relació sexual, és a dir, van ser violades.

La dada ens l'ha donat un estudi de la Federación de Mujeres Jóvenes a partir de més de 900 enquestes a dones heterosexuals d'entre 18 i 35 anys usuàries d'aquesta aplicació de cites.

La xifra s'incrementa fins al 57,9% si parlem de les dones que, sense patir violència explícita, s'han sentit pressionades per mantenir relacions sexuals després de la cita.

No sé fins a quin punt el mitjà, les aplicacions de cites, influeixen en aquestes dades, caldria conèixer si són les mateixes en les dones que han tingut cites en altres entorns i contextos; sí que segurament aquestes aplicacions promouen la cosificació i potencien l'expectativa dels homes de finalitzar la cita amb una relació sexual, encara que sigui no consentida, forçant la situació fins i tot amb violència.

Podem demonitzar l'aplicació però el problema sobretot és dels homes, més que de Tinder.

dijous, 16 de març de 2023

El professorat d’ESO i Batxillerat del Xifra també diu no


"L’Educació Secundària Obligatòria a l’Institut Narcís Xifra ha estat  progressivament maltractada i arraconada fins fer-la fora del centre."

Així comença el comunicat del claustre del professorat d’ESO Batxillerat de l’Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona, fet públic a principis d'aquesta setmana.

El comunicat l'encapçala un majúscul "DIGUEM NO!", expressió no només de la disconformitat del professorat amb la decisió d'Educació i l'Ajuntament de suprimir l'ESO del Xifra, expressió també del seu malestar: "Creiem que se’ns ha menystingut com a professorat i sobretot com a acompanyants del nostre alumnat d’ESO, malgrat ser probablement les persones que coneixem millor les seves necessitats i la realitat del seu dia a dia."

El manifest desplega les raons d'aquesta disconformitat i d'aquest malestar, com el risc d'una major desatenció de l'alumnat vulnerable (risc apuntat també pel Pla Comunitari Construïm Ponts), el rerefons polític (mercadeig, diuen) que hi ha en les decisions que s'han pres (o deixat de prendre, afegeixo jo), el cas omís a acords del Consell Municipal d'Educació de Girona (per exemple en relació al transport) o la desatenció secular de l'Ajuntament de Girona vers el barri de Pont Major, recordant per exemple la reclamació de rehabilitació de la sala de teatre que hi ha a l'institut i que podria ser un equipament en clau de barri i de ciutat.

Per tot això el reclamen "que es reconsideri la decisió d’eliminar l’ESO de l’Institut Narcís Xifra i del barri del Pont Major. Que puguem dir, veritablement: Girona, Ciutat Educadora."

El professorat d’ESO Batxillerat del Xifra també diu no i en el seu no també hi ha, com en el de les famílies i els veïns i veïnes, el malestar per no haver estat escoltats, no només ara, sinó des de fa com a mínim quatre anys.

És desencoratjador, com a família, veure el malestar del professorat per sentir-se menystingut pel propi Departament d'Educació i constatar l'enorme distància que hi ha entre els que prenen les decisions als despatxos amb excels i els que viuen la realitat del dia a dia dels nostres instituts. 

Després, això sí, parlarant de participació...