divendres, 5 de juny de 2020

El refrany de la setmana, sobre el mes de juny


Ja ha vingut un altre juny i és d'esperar que, com versa el nostre himne nacional, tinguem l'eina ben esmolada! Altra cosa és que, amb la falç al puny, els cops ens els fem entre nosaltres! A aquestes alçades tampoc seria una novetat...

Vist com està el panorama, amb un nou episodi (l'enèsim) de la lluita fratricida entre partits independentistes, potser és millor deixar la falç i observar altres refranys del juny, especialment els que, també en aquest mes, ens parlen de la vida en general, i del temps en particular.

M'agrada especialment el que diu que "al juny, la fred s'esmuny", i és curiós perquè després d'un dels mesos de maig més càlids de la història, també s'agraeix que aquest principi de juny posi en crisi el seu propi refrany, i refresqui una mica!

És evident que el mes de juny és el de la sega (d'aquí la falç!), com ens recorden refranys com "amb poc o molt gra, pel juny has de segar" o "el blat (o el fenc), curt o llarg, pel juny ja ha d'ésser segat"; el que es recull al juny durarà mesos, i més enllà de la sega dels cereals, també val per altres menges d'altres animals: "dels aglans de juny, tot l'any el porc gruny".

És clar que per aquest temps el que fa goig és la fruita que al llarg del que queda de primavera i a l'estiu vindrà, curulla de colors vius: "pel juny, l'albercoc, en vuit dies és groc" o "les cireres, d'una a una pel maig, i pel juny, a grapats".

L'altre dia en vaig comprar, de cireres, i les anava endrapant tot mirant les notícies, veient com alguns polítics anaven esmolant les eines per unes eleccions anunciades que qui sap quan es faran... L'única certesa que podem tenir, avui per avui i pel que fa a aquest mes de juny que tot just estem encetant, és que "juny acabat, dia escurçat!"

dijous, 4 de juny de 2020

Webinars


Cada vegada que apareix i es consolida un anglicisme mor un llicenciat en filologia catalana. Sort que, només en vaig cursar un trimestre, abans de fer Educació Social!

Qui estigui lliure de webinars que llanci la primera pedra! Els webinars són de les coses que, sembla, han vingut per quedar-se, i si ha de ser així potser encara seríem a temps de prescindir de l'anglicisme i anomenar-les en català: seminaris web, o seminaris en línia, o en molts casos, conferències o xerrades web o en línia. Tant costa?

Deu ser cosa del màrqueting (un altre anglicisme absorbit!), doncs aparentment vesteix més dir que t'has inscrit en un webinar que en una xerrada o conferència, tot i que el webinar acabi essent un brunyol!

He assistit a webinars, perdó xerrades en línia, que han resultat ser molt interessants i que m'han servit per descobrir, aprofundir i sobretot aprendre. D'altres, simplement, han estat bé...

Aquestes xerrades han omplert, al llarg d'aquest estat d'alarma i confinament, el meu correu electrònic i, al seu torn, també per moments la meva agenda. I potser sí que aquestes setmanes hem fet més webinars dels que podem consumir, com també és cert que han respost, en la seva majoria, a la nostra necessitat de trobar respostes als múltiples interrogants que la crisi del Coronavirus ens planteja, encara avui.

Confio que, com amb tantes altres coses, acabem trobant la mesura a les conferències i xerrades en línia, tot i que em temo que la de l'anglicisme ja és, i serà, una batalla  perduda...

dimecres, 3 de juny de 2020

George Floyd ens interpel·la


George Floyd ha estat, lamentablement, una nova gota que ha fet vessar el got. El seu vergonyós assassinat, sota l'executor genoll d'un policia, ha tornat a fer surar (supurar) l'odi racial, el racisme que encara viu, ple de vitalitat, a la societat nord-americana, i em temo que també a la nostra.

El racisme no només es fonamenta sobre la diferència del color de pell, també per les connotacions socials i econòmiques que té, als Estats Units i aquí, a casa nostra. Aquests dies, en molts dels anàlisis de la massiva revolta, es destaquen les enormes desigualtats entre els nord-americans blancs i els afroamericans, la gran diferència d'igualtat d'oportunitats. La violència policial és només la punta de l'iceberg.

George Floyd ens interpel·la, no només en relació al seu assassinat, sinó al rebuig i a l'odi, a vegades sibil·lí, a vegades fins i tot gens dissimulat, que observem a casa nostra, entre amics, coneguts i saludats, vers a qui és diferent, no només pel color de pell, també per factors (sovint combinats) d'ideologia, llengua, cultura, religió, ètnia i fins i tot orientació sexual.

L'expressió, encara llegida i escoltada a casa nostra, "primer els de casa", n'és l'exemple més clar i a vegades aquesta expressió s'amaga, es disfressa, amb altres paraules, com les que es poden escoltar en un anunci d'una operadora de telecomunicacions catalana quan diu que "la nova normalitat (...) és ajudar als nostres..." Qui són els nostres? O encara més important: qui no són? I els que no són els nostres, mereixen la nostra ajuda?

És tan bèstia el que li va passar a George Floyd que costa poc no commoure's per la seva fatalitat i indignar-se per la brutalitat policial. Potser ens costa més reconèixer-nos en el substrat ideològic que alimenta la discriminació i l'odi a qui, simplement, pensa, parla, es vesteix o resa de forma diferent.

Què ofega el nostre genoll? A qui ofega el nostre genoll?

dimarts, 2 de juny de 2020

Invisibles amb simptomatologia lleu


La majoria tenen simptomatologia lleu i en molts casos no han estat diagnosticats; n'hi ha que ni tan sols els hi han fet les proves i, als qui els hi han fet, en molts casos han donat negatiu.

Totes i tots, els hi hagin fet les proves o no, hagin estat o no diagnosticats, tenen simptomatologia lleu i el més greu és la permanència d'aquesta simptomatologia, perllongada durant dies, setmanes i fins i tot mesos.

Per lleu que sigui la simptomatologia no és menys molesta, ni preocupant: dècimes de febre, mal de cap i malestar general, cansament o mareigs que vénen i van però que no acaben de marxar, amb alts i baixos de salut i estats d'ànim, i tot plegat sumant dies, setmanes i mesos d'incertesa, i una creixent preocupació per si, per lleu que sigui, aquesta simptomatologia esdevé crònica.

La majoria no formen part de cap estadística, tampoc de cap estudi, i diria que fins ara per no tenir, no tenen ni nom! Semblen invisibles però no ho són, conviuen amb nosaltres, a casa nostra, pateixen al nostre costat, i fins i tot per moments es desesperen, i ens desesperen. Moltes d'aquestes persones s'han aïllat dins el confinament, atrapades entre la por a contagiar la seva família, i la incertesa de no saber ben bé què els passa...

El més probable és que hagin patit la infecció, el Covid-19, encara que hagin donat negatiu de la prova, i el que és segur és que, amb diagnòstic o sense, no es deslliuren d'aquesta simptomatologia lleu, d'aquest malestar diari que, quan sembla que per moments deixen enrere, torna a aparèixer per a fer-se periòdic i constant, persistent dia sí, dia també.

D'entre els molts interrogants que ens planteja el Coronavirus, més aviat que tard hauríem de resoldre els que també ens planteja aquesta massa anònima, quasi invisible, de persones afectades durant molt de temps, possiblement massa, amb aquesta molesta simptomatologia lleu.

Al capdavall no són invisibles, tampoc anònims, car cada una d'aquestes persones tenen nom i cognoms, i fins i tot número de targeta sanitària!Si nosaltres els veiem, que els vegi també el sistema de salut!

L'únic lleu és la seva simptomatologia , tot i que em temo que passats un dies (caldria acordar quants), deixa de ser lleu per a ser, com a mínim, preocupant!

dilluns, 1 de juny de 2020

Quaranta... veuran el senyal?


Dijous de la setmana passada, al vespre, a l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona vam fer un Consell Escolar i, de tot el que vam parlar, compartir i debatre, avui voldria destacar aquesta xifra: quaranta!

Quaranta és sinònim de decepció i, lamentablement, de confirmació dels pitjors auguris! 
Quaranta és una molt mala notícia i aquest número hauria de servir com a senyal d'alarma, com un símptoma més, clar i visible, de la mala planificació escolar que pateix Girona.

Quaranta és el nombre de preinscripcions a 1r d'ESO per al curs vinent i aquesta xifra, que portes endins genera un aiguabarreig de preocupació i d'indignació, hauria de ser motiu d'autocrítica com a mínim, per al Departament d'Educació, i també per l'Ajuntament de Girona.

L'oferta de places per al curs vinent a 1r d'ESO era de vuitanta-tres, amb una previsió de tres línies. Finalitzat el període de preinscripció només s'han sol·licitat quaranta places, i tot i que encara resta esperar la possibilitat de gratar segones opcions, la xifra fa preveure que, com aquest curs, el curs vinent a 1r d'ESO al Xifra només hi haurà dos grups. La dotació de professorat serà també per dos grups?

El curs passat les dues línies van tenir una dotació de professorat de tres, fet que va permetre fer tres grups i atendre millor l'alumnat; el curs vinent a 2n d'ESO hi haurà dues línies amb dotació de professorat de dues línies (reducció) i amb la perspectiva del 1r d'ESO amb dues línies (sobre les tres previstes) el temor és que el Departament d'Educació reajusti a la baixa la plantilla, amb tot el que això suposa, i més davant un curs escolar tan exigent i incert com el que es planteja.

Fa dos cursos, quan es va anunciar l'obertura de l'Institut de Sarrià de Ter, el Departament d'Educació va fer tres coses:
  1. Menystenir el crit d'auxili de la comunitat educativa del Xifra, menyspreant fins i tot, públicament, els riscos anunciats per l'equip docent. Tots els advertiments anunciats aleshores s'han acabat confirmant.
  2. Ampliar el nombre d'escoles de Girona adscrites al Xifra, però sense reduir-ne les adscripcions a altres instituts. Aquesta mesura, presa de mutu acord amb l'Ajuntament de Girona, ha resultat ser del tot estèril.
  3. Anunciar el futur desembarcament massiu de l'alumnat de l'Escola Balandrau de Girona al Xifra, amb la primera promoció sortint de l'escola gironina. Aquesta era una previsió irreal aleshores, com ja vam advertir professorat i famílies del Xifra aleshores, i les dades de preinscripció d'enguany no fan més que corroborar-ho.
Amb la pèrdua de l'alumnat provinent de les escoles Montserrat de Sarrià de Ter i Castellum de Sant Julià de Ramis, l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona es nodreix a 1r d'ESO amb l'alumnat de les escoles Carme Auguet i FEDAC Pont Major, i de l'Escola Montjuïc, adscrita (condemnada) únicament al Xifra. Des de fa dos cursos que advertim que aquesta situació ha reduït la diversitat de l'alumnat del Xifra, i que de perpetuar-se augmenta el risc de segregació escolar.

El Departament d'Educació i l'Ajuntament de Girona tenen a les seves mans, per acció o omissió decidir què volen que sigui, d'ara endavant, l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà: un institut de ciutat?, un institut de barri?, un institut de post obligatoris?...

Si el futur del Xifra passa, a nivell d'ESO, per ser un institut de ciutat les mesures a prendre són d'entrada dues:
  1. Repensar les adscripcions de les escoles (Mapa de zones escolars) fent que el Xifra sigui un dels dos, màxim tres instituts de referència per més escoles del centre de Girona.
  2. Millorar la mobilitat del barri del Pont Major (on està ubicat el Xifra) amb el centre de Girona en general (augment de freqüències de la línia 6),i amb el barri de Montjuïc en particular (extensió de la línia 1).
Les quaranta preinscripcions van deixar-nos glaçats al Consell Escolar del Xifra, glaçats i indignats. Les quaranta preinscripcions haurien d'interpel·lar al Departament d'Educació i a l'Ajuntament de Girona a revisar les decisions preses fins ara en relació al Xifra, i sobretot a pensar molt bé les que vulguin prendre a partir d'ara.

Quaranta és un senyal... el veuran el Departament d'Educació i l'Ajuntament de Girona, o en faran (novament) cas omís?

dissabte, 30 de maig de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "El Camí dels Elefants"


Hi ha grups de música, com algunes persones i una mica tot, que són de pa sucat amb oli, i hi ha Blaumut, que van aparèixer amb força a l'escena musical catalana tot xiulant, que no sucant, "Pa amb oli i sal"!

I també van arribar en "Bicicletes" i amb aquest mitjà de transport tant en voga, de moda i ara en boca de tothom, han anat fent camí, com diu una cançó, "per la vida", i no sé si els hi ha tocat menjar la pols, però han transitat fins i tot per "El Camí dels Elefants", curiosa i inesperada petita peça musical instrumental...



divendres, 29 de maig de 2020

El refrany de la setmana, sobre la bellesa


"Per lluir s'ha de patir", diu el refrany, i és evident que cadascú coneix millor que ningú el seu llindar de dolor i, espero, sap fins a quin punt paga la pena "patir per embellir", ja sigui per uns vertiginosos talons, per una pell bronzejada o per una espessa (i moderna) barba llarga hàbilment tallada.

És clar que "a un bon altar no hi calen floretes", però no tothom gaudeix de bellesa natural, tot i que potser abans hauríem de definir bellesa, i jo potser em decantaria amb el que va dir Confuci: “cada cosa té la seva bellesa, però no tothom pot veure-la"...

En tot cas, abans de fer cap bestiesa com passar pel bisturí, cal tenir present que "cara neta, sempre agrada" i que "una blancor mata mil lletjors". I sobretot, ara que som a finals del mes de les flors, que "bellesa i flors de maig, en un dia me'n vaig!"

dijous, 28 de maig de 2020

Prova superada!


Ja ho canten Manel, "a vegades ens en sortim!"
El dilluns a l'hora convinguda des de l'Agència Tributària em van trucar i en qüestió de minuts a casa vam tenir presentada la declaració de la Renta.

Reconec que va ser més fàcil del que preveia, i després de dictar-los el número de referència, que més que un número és un codi alfanumèric (Lugo, Kansas, sis, Navarra, Albacete, quatre... ), tot va anar rodat.

És clar que a casa tenim una fiscalitat més aviat simple: casa a mitges, nòmines, família nombrosa i alguna donació solidària. I sí, que fos a tornar va ajudar a que tot plegat fos més plaent que dolorós...

El que presencialment solia ser un tràmit de mitja hora o tres quarts, pel cap baix amb la majoria del temps de tediosa espera, per telèfon van ser encara no deu minuts. De tot plegat, de tot el tràmit, el pitjor va ser la caça i captura del número de referència!

Presentar la declaració de la Renta, fins aquest any, era sinònim de dinar plegats amb la Sira. Que sortia a pagar? Dinar de consolació. Que sortia a tornar? Dinar de celebració! Dilluns vam dinar a casa i la celebració la vam deixar pendent per quan tinguem ànims i ganes de dinar a fora.

No sé si l'any vinent es mantindrà aquest sistema telefònic de presentar la declaració de la Renta. Jo sens dubte ho signo, i que quan em truquin em trobin a taula, a punt de triar els plats del menú!

dimecres, 27 de maig de 2020

Tornar a l'oficina


Aquest divendres tornaré a l'oficina, més de dos mesos després. La tornada serà puntual per a fer un tràmit amb documentació en paper que tinc allà. Tornaré a l'oficina i al meu lloc de treball; alguns dies hi he anat a buscar o tornar material informàtic, però no he passat de la recepció, que sembla una trinxera: una tanca just a la recepció barra el pas i per superar-la cal passar unes proves d'higiene i anar equipat quasi amb neoprè i escafandre. Tota precaució és poca! Em temo que la resta de l'oficina semblarà un desert.

De fa dies algunes entitats socials han començat a obrir portes, primer, al seu personal, i fins i tot n'hi ha que ja han començat a fer, amb totes les mesures preventives, atenció al públic. En el cas de la meva entitat es manté la recomanació de mantenir el teletreball, i donades les condicions per tornar-hi, em sembla que el teletreball seguirà essent la tònica general de la majoria de companys i companyes de feina.

La meva tornada, de forma diària i regular, a l'oficina no crec que es produeixi abans de l'estiu, i després ja en parlarem... De l'oficina trobo a faltar el contacte humà amb els i les companyes de feina, les converses de passadís, les anècdotes a peu d'impressora, la (dolça) celebració d'aniversaris i sobretot els esmorzars compartits. No sé si res de tot això tornarà a ser igual, però tot això és el que més enyoro treballant des de casa.

La feina també és això, també són aquests espais informals de relació, com l'hora del pati a les escoles i instituts; aquests espais són els que alimenten el sentiment de pertinença i tenen el seu paper en la motivació (el combustible) per anar a treballar. Anys enrere, quan vaig començar a fer teletreball des de casa, va ser el que més vaig trobar a faltar, fins al punt que vaig haver de reorganitzar-me per no acabar teletreballant isolat a casa...

Si el teletreball ha vingut (o tornat ara amb més força) per quedar-se, m'agradaria no perdre l'oficina, sobretot la part humana de l'oficina, la que aquest divendres amb prou feines trobaré...

dimarts, 26 de maig de 2020

Madrid es crema


L'any 1976 Manuel Fraga Iribarne, aleshores vicepresident i ministre de Governació del govern espanyol presidit per Carlos Arias Navarro, va pronunciar la frase "la calle es mía".

La frase volia justificar la repressió policial exercida contra els manifestants que, des de la mort del dictador, van anar conquerint els carrers com a escenari natural de protesta per a reclamar i recuperar drets i llibertats.

Més de quaranta anys després els nostàlgics d'aquella època, d'aquell temps fosc de franquisme i repressió, prenen també els carrers, els seus dels barris benestants de Madrid, en els que viuen, desafiant el risc de contagi i passant de les mesures de prevenció del Coronavirus, com passaven aleshores dels principis democràtics i els anhels de llibertat.

No sé si si en l'ànim d'aquestes protestes, motivades formalment pel desacord amb les mesures del govern en la lluita contra el Coronavirus, hi ha reminiscències colpistes i l'ànsia d'alterar l'ordre (democràtic) establert; el que sí sé és que de prendre amb força aquesta guspira, l'expressió "Madrid se quema" prendrà una altra dimensió...

Espero que sigui, només, un foc d'encenalls...