dissabte, 13 d’abril del 2024

All Alone on Christmas. Minuts Musicals de Nadal


El Nadal de 1990 la pel·lícula "Sol a casa", dirigida per Chris Columbus i protagonitzada per Macaulay Culkin, va ser tot un èxit i aquest èxit es va traduir, com era d'esperar, amb una segona pel·lícula, "Sol a casa 2: Perdut a Nova York", estrenada abans de Nadal de 1992.

Mentre a la primera pel·lícula en Kevin, en nen protagonista interpretat per Macaulay Culkin, es quedava accidentalment sol a casa mentre la seva família viatjava a París per Nadal, a la segona aconsegueix arribar fins a l'aeroport, però  fruit d'una confusió en Kevin en comptes d'agafar l'avió a Miami, destí de les vacances de Nadal de la seva família, puja a un avió destí cap a Nova York.

En aquesta segona pel·lícula hi trobem la cançó "All Alone on Christmas", composta pel músic Steve Van Zandt i interpretada per la cantant Darlene Love amb els músics de "The E Street Band" (de la que Steve Van Zandt en forma part) i de "The Miami Horns". La cançó parla de la solitud de tanta gent per les festes de Nadal...

La saga cinematogràfica va seguir amb una tercera pel·lícula (1997) i quarta (2022), ja sense Macaulay Culkin, en ple declivi i crisi personal i professional...

divendres, 12 d’abril del 2024

Encara el port. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Encara el port

                    A Vicente Risco

Els gallarets en el vent de les veles.
Oh, l'avió qui les compta i les plega,
                                                        en fer-se fosc;
si el seu vol s'ha menjat l'alè dels gallarets
— ahir els cobricels de les estrelles
                                                        glasses
avui lasses que són
de la gràcia mofeta del llum groc i el llum verd —
senyoria del Port al capvespre vermell;
si la lluna no es veu;
si la barca no es queixa,
ran de l'angle més negre
i la cançó més blanca,
                                   italiana:

Qui somou la coberta i fa dolç l'acordió,
oh, amo del barco blau?—Un refrec de colors
                                           dels darrers gallarets...

Joan Salvat-Papasseit

dijous, 11 d’abril del 2024

La "gabarra"


Com l'eclipsi solar, la sortida de la "gabarra" per les aigües del riu Nerbion és un d'aquells fenòmens que es poden veure molt de tant en tant. En el cas d'aquesta singular celebració de l'Athletic Club, la darrera vegada va ser fa 40 anys!

Només per això, per tornar a veure aquest fenomen, valia la pena que l'Athletic Club guanyés una de les competicions importants, la Copa del Rei, motiu més que suficient per treure a navegar la "gabarra", aquesta barcassa ampla i de fons pla que caracteritza les grans celebracions de l'Athletic Club.

La "gabarra", amb l'equip campió al damunt, aquesta tarda no navegarà sola, prop de 200 embarcacions més l'acompanyaran en aquesta rua fluvial tan característica, tenyint de blanc-i-vermell les aigües del riu Nerbion. Es té constància d'aquesta celebració des de mitjans dels anys vint del segle passat, quan l'Athletic Club va emular les celebracions d'un altre club bilbaí, l'Acero Club de Olabeaga.

I si ara el capità de l'Athlectic Club, Iker Muniain, demana que es canti aquesta cançó, "Este es el famoso Athletic, el famoso Athletic Club. Y estos son los campeones, aupa Athletic Txapeldun"; en les celebracions dels anys vuitanta es va rescatar una cançó que ja sonava pel mateix riu en les celebracions, als anys vint, dels títols de l'Acero Club de Olabeaga: "Por el río Nervión bajaba una gabarra / con once jugadores del club atxuritarra / rumbala, rumbala, rumba, la rumba del cañón."

L'eclipsi solar és un extraordinari fenomen natural, la sortida de la "gabarra" és un extraordinari fenomen social; avui dia ja sabem que l'estiu de 2026 podrem veure i viure un eclipsi solar; quan tornarà a sortir la "gabarra"? Caldrà esperar 40 anys més?

De moment que gaudeixin, i ens facin gaudir, de la celebració d'enguany...

dimecres, 10 d’abril del 2024

Nosaltres no som d'eixe món


Ho cantava Raimon fa més de 50 anys: "nosaltres no som d'eixe món". I quin era, eixe món? El món en què la por és llei per a tots, el que la sang, que sols fa sang, és llei del món, el que la fam és pa dels treballadors, el que tanca a la presó homes plens de raó...

I no sé vosaltres, però veient algunes imatges, i personatges, de l'esperpèntic casament de l'alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, amb una cosina del rei emèrit Joan Carles I, Teresa Urquijo, vaig tenir la impressió de veure, a tot color, part d'eixe món del qual ni tu ni jo, ni en Raimon, en definitiva nosaltres, no som.

Part d'aquell món avui encara desfila, desfila per pomposos casaments com aquest i, encara pitjor, desfila políticament per parlaments i governs en defensa dels seus interessos i defensant, a vegades de forma velada, d'altra descarada, eixe món.

I sí, potser ens en riem a cor què vols, veient com destrossa un xotis (reconec que possiblement jo ballaria pitjor la sardana), però no oblidem que sota el vestit de nuvi hi ha un alcalde al servei d'eixe món, i sota el vestit de núvia (i el mateix vestit, el que va lluir al casament la seva pròpia àvia, Teresa de Borbón-Dos Sicilias), hi ha  part d'eixe món.

dimarts, 9 d’abril del 2024

El 33, sota el cel de Memphis

Sota el cel de Memphis ja brilla, per a sempre més, la samarreta amb el dorsal número 33 de Marc Gasol. L'estrella que tant va brillar sobre aquell parquet, ara il·lumina el pavelló i, per extensió, tota la ciutat.

La fita, certament, és molt meritòria: no hi ha major reconeixement, en el món del bàsquet en general, i de l'NBA en particular, per part d'un club i d'un equip, perquè alçar i penjar la samarreta, retirar el dorsal, vol dir precisament això: que ningú més d'aquell equip podrà lluir-lo.

I és que part del mèrit de Marc Gasol, dins i fora les pistes, és haver sabut brillar amb llum pròpia, brillar amb intensitat, quan semblava que podria córrer el risc de quedar eclipsat per l'extraordinària carrera i trajectòria del seu germà gran, Pau Gasol.

I si bé és veritat que no es pot parlar de Marc Gasol sense fer referència a Pau Gasol, tampoc es pot parlar de Pau Gasol sense fer referència a Marc Gasol, ja que no només són els únics germans que van compartir un salt inicial d'un partit de l'All-Stars, també són els únics germans que tenen retirada la seva samarreta en dos equips de l'NBA: Marc Gasol als Memphis Grizzlies, Pau Gasol als mítics Los Angeles Lakers.

I sí, potser Pau Gasol li ha obert camí, però el camí l'ha hagut de recórrer, se l'ha hagut de guanyar i l'ha hagut de suar el mateix Marc Gasol, un camí que el va dur a Girona, on va esclatar com a jugador i des d'on va fer el salt a l'NBA. I tot i que a l'Akasvayu Girona només hi va jugar dues temporades, hi va deixar una empremta tan profunda com la que la ciutat li va deixar a ell; no en va quan va deixar l'NBA va tornar a Girona, esportivament al seu club, també a una de les seves ciutats, amb el permís de la natal Sant Boi de Llobregat i, naturalment, de Memphis.

Tinc la impressió que els americans això dels reconeixements ho saben fer millor que nosaltres; ho fan més espectacular, d'acord, però també ho fan de forma més natural, com si formés més part de la seva cultura que de la nostra. No entendré mai, per exemple, com és que el Barça de bàsquet va tardar 14 anys (14 anys!) a fer-li un homenatge a l'extraordinari base Nacho Solozábal.

En fi, en l'inesgotable orgull gironí ara també podem presumir (fins i tot fanfarronejar) que l'estrella d'un gironí d'adopció brilla amb intensitat sota el cel de Memphis.

dilluns, 8 d’abril del 2024

Matar de fam


La conseqüència potser és la mateixa, però no és el mateix morir de fam que matar de fam. En el segon cas hi ha qui, deliberadament, fa de la fam arma de guerra i, per tant, fa tot el possible per matar de fam a la població civil, en el context d'una guerra.

Ho estem veient aquests dies a Gaza, de forma explícita (i ignominiosa) amb l'atac de l'exèrcit d'Israel a un comboi d'una ONG d'ajuda humanitària. Aquest atac ens ha fet veure (per si encara no ho teníem prou clar) fins a quin punt són cruels (a banda d'estúpides) les guerres, i fins a quin punt els exèrcits estan disposats a arribar per a derrotar l'enemic.

No és la primera vegada que en el context d'una guerra o d'un conflicte bèl·lic la fam és una arma de guerra, i m'agradaria pensar que aquesta darrera en serà l'última...

No sé si aquest atac haurà representat un punt d'inflexió en l'esdevenir d'aquesta guerra; com a mínim ha servit per avergonyir (encara més!) l'estat d'Israel, el seu exèrcit i el seu president, fent que la comunitat internacional el pressioni més políticament, especialment els Estats Units, però de poc serveixen aquestes reprimendes  si els mateixos Estats Units li segueixen venent armament per seguir matant palestins.

La impressió, la trista (i resignada?) impressió, és que no n'aprenem, que sembla que cada generació necessiti viure i veure les seves guerres, les seves misèries, les seves calamitats, els seus horrors. Després de milers i milers d'anys de guerres acumulades, de conflictes bèl·lics, de massacres i exterminis, seguim matant de fam, fins i tot allà on aparentment no hi ha guerra, però tampoc hi ha pau.

dissabte, 6 d’abril del 2024

Comfort and Joy. Minuts Musicals de Nadal


Dies enrere us comentava la història de la cançó tradicional nadalenca  "God Rest Ye Merry, Gentlemen", que vam sentir de la mà de Jethro Tull, Annie Lennox i Pentatonix.

Doncs bé, qui també va cantar-la, a cappella, va ser el fantàstic duet Simon and Garfunkel, en una adaptació de la cançó original que van titular "Comfort and Joy".

La cançó, gravada l'any 1967, no es va publicar fins 30 anys després al triple disc "Old Friends", una antologia que recollia gran part dels seus èxits, juntament amb cançons inèdites, com aquest "Comfort and Joy". Simon and Garfunkel en estat pur.

divendres, 5 d’abril del 2024

Collita de pètals. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Collita de pètals

                    Mentre la roba s'eixamora

Mentre la roba s'eixamora i vola
i tot reposa dins la sesta al sol,
vine, manyaga, on s'escau la pomera—
menjarem pomes i ens direm l'amor.

L'amor que ens dèiem
                    l'amor que ens diríem.

Ai, que et quedava el senyal i tot.

Joan Salvat-Papasseit

dijous, 4 d’abril del 2024

Taral·larejar a Ràdio Sarrià


"Cantar una cançó, una melodia, etc., sense dir-ne les paraules." Aquesta és la definició de la paraula taral·larejar, paraula que jo sempre he dit en la seva versió més curta: taral·lejar

I justament això, cantar una cançó sense dir-ne les paraules, és el que va fer en Lluís Cañigueral Viñals, a l'entrevista que vaig fer-li dies enrere al programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià

Resulta que en la selecció de les cançons que demano a les persones que entrevisto no ens vam acabar d'entendre en una; sabia que era una cançó de Tom Jones, però la que jo vaig seleccionar no era exactament la que ell havia triat. 

Així que, pocs segons després que el tècnic de so la punxés, ja vaig veure que no, que aquella no era la cançó... En demanar-li quina era, la va començar a taral·lejar (o taral·larejar) i davant tal exhibició vocal (certament en Lluís Cañigueral Viñals té molt bona veu), no vam tenir més remei que baixar la cançó de Tom Jones que, equivocadament, sonava... 

És clar que l'entrevista va ser molt més que aquest moment musical, amb en Lluís Cañigueral Viñals també vam parlar, entre altres temes, del seu ofici (fuster), de les seves aficions (el ball en general i les sardanes en particular, també el clarinet), del seu paper de Jutge de Pau de Sarrià de Ter i fins i tot de la mort, per la seva condició d'enterramorts

Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

dimecres, 3 d’abril del 2024

El racisme al futbol


Aquest darrer cap de setmana s'ha produït un altre incident que vincula el futbol amb el racisme. Ha estat en una categoria més modesta, però els fets són igualment greus.

El futbol, en general, té un problema amb el racisme i em sembla que aquest problema l'atien, conscientment o no, els mateixos futbolistes. Intentaré explicar-me.

La base d'un insult racista és la manca de respecte, com ho és, per exemple, la base d'un insult masclista. És a dir, un insult racista és una manifesta falta de respecte amb connotacions racistes, de la mateixa manera que un insult masclista és una manifesta falta de respecte amb connotacions masclistes.

La connotació, racista o masclista, el que busca és amplificar l'insult amb l'objectiu d'ofendre més, a risc, naturalment, que l'ofensa amplificada pugui ser tipificada com a delicte d'odi, però això a les persones que insulten no sembla importar-los massa...

El cas és que al futbol, a diferència d'altres esports, els primers que manifesten, reiteradament, manques de respecte són els mateixos jugadors, mostrant un nivell de joc net molt deplorable. Per més que portin missatges de joc net a les mànigues de les samarretes, és habitual veure, en tots els camps i amb totes les samarretes, molts futbolistes encarant-se amb els àrbitres amb manifestes manques de respecte. També molts entrenadors o d'altres membres de l'equip tècnic. I quan no són contra els àrbitres, també veiem molts jugadors amb actituds poc assimilables al joc net, provocant els rivals i fins i tot provocant al públic.

No estic dient que la responsabilitat dels insults racistes del públic als futbolistes siguin els mateixos futbolistes (responsable és qui insulta), sí que el respecte que els futbolistes reclamen (i que naturalment mereixen, com tothom), se l'haurien d'exigir, també, a ells mateixos.

El bàsquet o l'handbol, esports també amb molt de contacte i pulsacions a mil, ja fa anys que han tallat de soca-rel la manca de respecte dels jugadors, bé cap als àrbitres, bé cap als altres jugadors, bé cap al públic. I sí, em podreu dir que igualment s'hi poden sentir crits, càntics o insults racistes, en partits de bàsquet o d'handbol, però hi són menys perquè, en aquell context, es toleren menys.

El futbol té un problema de racisme, però el problema de base sobretot és d'educació, de joc net i de respecte dels mateixos jugadors.