dilluns, 10 de desembre de 2018

Quan "apretar" és incorrecte


No sé si quan el president Torra va exhortar el passat u d'octubre als CDR a "apretar" es referia al que van fer el passat dijous 6 de desembre a Girona, trencant el cordó policial dels Mossos d'Esquadra (i rebent de valent!), que protegien el dret a manifestació d'unionistes, espanyolistes i feixistes, que per més que a molts els semblin sinònims, no ho són...

Aquelles paraules, poc afortunades aleshores, li han rebotat ara com un bumerang, fins al punt que ha exigit al Conseller d'Interior uns canvis (depuració) que no sé si podrà fer sense un elevat cost polític. Diria que tot plegat es resoldrà amb sordina i quatre retocs, perquè no sigui dit...

Aquells a qui el president Torra animava a "apretar" són els mateixos que ara li demanen el cap del Conseller d'Interior, un conseller que, com la resta, per bé que els ha nomenat formalment i formalment els pot destituir, no sé si té l'autoritat moral per fer-ho, doncs ja sabem que li venien designats... La feblesa del president es fa de nou evident...

Les càrregues d'alguns Mossos d'Esquadra van ser desproporcionades, només cal veure les imatges, i si en comptes de la policia catalana fos l'espanyola ara seria el propi president Torra qui clamaria al cel i interpel·laria el ministre de l'Interior!

Les càrregues van ser desproporcionades i desproporcionada em van semblar, també, la voluntat d'una quants manifestants antifeixistes de trencar el cordó policial; la seva no va ser, en tot moment ni per part de tothom, una actitud passiva ni pacífica, ni de resistència pacífica, sinó una actitud activa per trencar el cordó policial, usant també la força i la violència, amb la ferma voluntat, suposo, d'adreçar-se a la manifestació d'unionistes, espanyolistes i feixistes per, no sé exactament com (sospito que amb quelcom més que bones paraules) boicotejar-la...

Possiblement el més trist de tot plegat és que el titular de la notícia d'una manifestació d'unionistes, espanyolistes i feixistes hagués estat les violentes càrregues dels Mossos d'Esquadra contra manifestants antifeixistes! Era aquest el titular que cercaven alguns dels manifestants antifeixistes?

I ara veiem com el president Torra ha de fer equilibris entre el que li exigeixen alguns sindicats dels Mossos (la destitució del Conseller d'Interior, que no els ha fet costat) i el que li exigeixen els CDR (la destitució del Conseller d'Interior, que no els ha fet costat).

Feu bé d'"apretar", els va dir als CDR, "apreteu", els va demanar... Més enllà de la incorrecció del verb (més aviat seria empenyeu) el president Torra ara ja sap que, en algunes ocasions, quan els CDR apreten els Mossos d'Esquadra responen, i tant si responen!

dissabte, 8 de desembre de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "I’m not the only one"


El mite de l'amor romàntic, o potser no cal anar tan enllà (potser és tan sols una qüestió social i cultural promoguda per a mantenir la integritat dels béns), fa que la majoria de nosaltres tinguem la necessitat de sentir-nos únics als ulls de les nostres parelles, únics en tant que exclusius.

Quan formem una parella esperem que el nostre lloc no l'ocupi ningú més, i de la mateixa manera que nosaltres preservem en un lloc preferent, en el lloc preferent, a la nostra parella, esperem que ells, o ell, també ho faci!

Aquesta és una qüestió que, en el llenguatge de les relacions de parella sovint definim com a fidelitat i que l'abast i límits d'aquest concepte massa vegades es dóna per entès, però no sempre es defineix i concreta, i encara menys (o potser sí), es parla i es pacta.

Que una parella parlin i contrastin el que cada un entén per fidelitat, i fins a quin punt els compromet i compromet el futur de la parella és quelcom inevitable que passa tard o d'hora, i sempre serà millor parlar-ho abans de qualsevol malentès, que no quan el problema ja és majúscul!

També és cert que hi ha qui no sent aquesta necessitat de sentir-se únic, tot i que a vegades em sembla que hi ha qui confon el desig (inclòs el postureig) amb la veritat... i ja sabem que la veritat vertadera és íntima i personal, moltes vegades fins i tot intransferible!

Ei, i quan parlo de sentir-se únic no estic parlant de pertànyer a ningú, d'esser-ne ostatge! Això és tota una altra cosa que poc té a veure amb l'amor...

És clar que quan aquest sentiment de sentir-se l'únic o l'única es trenca ("But when you call me baby / I know I’m not the only one") es trenca quelcom, s'esberla l'amor...






I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 7 de desembre de 2018

Paraula de Fabra: blanquejar


Hi ha qui ho fa amb les dents per guanyar un enlluernador somriure, qui ho fa amb la roba per recuperar la puresa perduda i qui ho fa amb els diners per fer-los entrar (naturalment de forma il·legal) en el curs legal de circulació. Diu que fins i tot hi ha (serà una altra llegenda urbana?) qui ho fa amb l'anus!

Qui més qui menys ha conjugat alguna vegada el verb blanquejar:

[de blanc]

[®envejar ] v 1 intr 1 Mostrar alguna cosa la seva blancor. Tot just ha començat a nevar, però els camps ja blanquegen.

2 Ésser més o menys blanc, tirar a blanc. Els cabells li blanquegen, però es tenyeix.

2 tr Emblanquinar.

3 tr 1 Fer tornar blanc o més clar. Blanquejar la farina, el sucre. Blanquejar els teixits.

2 ADOB Adobar pells.

3 ALIM Evitar l'enfosquiment (dels aliments).

4 AGR Lligar les fulles (dels enciams, les escaroles, etc.) o colgar les tiges (dels espàrrecs, etc.) perquè no agafin color.

4 tr Convertir (el diner negre) en legal. Han comprat el pis per blanquejar uns ingressos sospitosos.


Blanquegem moltes coses, fins i tot, ara darrerament, hi ha qui blanqueja partits polítics d'ultradreta, fent-los passar per més moderats del que són, convertint en anècdota autèntiques (i preocupants) categories!

Diuen els experts que quan hom es blanqueja les dents augmenta la sensibilitat dental (coses del tractament, es veu...); blanquejant Vox augmenta, encara més, la seva insensibilitat vers la diversitat, vers la pluralitat...

Blanquejar Vox, ja ho hem vist, i em temo que ho seguirem veient els propers mesos, té i tindrà terribles conseqüències!

dijous, 6 de desembre de 2018

La crisi (dels 40) de la Constitució espanyola


La Constitució espanyola, està d'aniversari (per molts anys?) i, reconeguem-ho, també està en crisi!

És possible que ella no en sigui conscient (ja passa, això...), sobretot perquè els seus pares (els que encara viuen) no deixen de dir-li, a banda que bonica és, que no canviï ni, encara pitjor, que no deixi que la canviïn! Flac favor li fan...

La Constitució espanyola està en crisi i la seva crisi té un nom: la crisi dels 40!

La seva és una mena de crisi d'identitat, doncs després de molts anys sentint-se útil i trobant sentit a la seva vida, ara es pregunta, a banda de que qui és, qui vol ser d'ara endavant: una Constitució que reforci el caràcter plurinacional i divers d'Espanya? Una Constitució que preservi per sobre de tot la unitat i (per tant) imposi la uniformitat? Una Constitució que es permeti el luxe de repensar-se sense un rei com a cap d'estat? Una Constitució que permeti la plena emancipació d'algun, o alguns dels seus territoris?...

Bé, diria que les dues darreres qüestions són més aviat desitjos meus que no interrogants que es fa la pròpia Constitució...

El que sembla evident és que la Constitució espanyola, en diferents qüestions, més que facilitar la solució és part del problema, i el pitjor és que ni ella, ni els seus pares ni els seus garants, en són (o semben ser-ne) conscients. Ja passa això, també...

A mi la crisi dels quaranta no em va trucar un dia a la porta i em va dir, ei Roger, que ja toca repensar-nos una mica, no? No, tot plegat és un procés una mica més inconscient, un procés del que no en perceps els senyals fins al cap d'un temps, fins que prens certa perspectiva, o fins que algú altre te'ls fa evidents.

La crisi dels quaranta, cas d'existir, no és més que el procés de repensar-se a un mateix, de conèixer-se i reconèixer-se i, sí, en alguns casos també canviar certes coses, posar-se al dia: a mi per exemple em va agafar, abans dels quaranta, per arrencar a córrer i encara no he parat...

Espanya té una crisi territorial, molt evident en relació a Catalunya, però latent també en altres territoris, i alhora hem vist que ara també té una crisi identitària, amb una ultradreta que cavalca i avança políticament i que, com Donald Trump amb els Estats Units ("Make America Great Again") vol retornar-nos a l'Espanya d'"Una, Grande y Libre"! Buf, això és més que una crisi!

La Constitució espanyola està en crisi i el gran interrogant, avui per avui, és saber com se'n sortirà, cas que trobi una sortida...

dimecres, 5 de desembre de 2018

Dejunis (encadenats?)


La dignitat de la vaga de fam, a la que des d'ahir s'hi van sumar també Josep Rull i Joaquim Forn, és inqüestionable; la seva és una decisió valenta que respecto i admiro, una decisió gens fàcil de prendre.

Després de l'anunci de Jordi Sànchez i Jordi Turull d'iniciar la seva vaga de fam, Junts per Catalunya va anunciar que els seus diputats, fins i tot també membres del govern, farien un dejuni encadenat per solidaritzar-se amb ells...
Dejuni? Encadenat? Dejuni encadenat?

Entenc la necessitat de donar-los suport, de mostrar-s'hi solidaris, fins i tot d'amplificar la seva protesta eliminant (?), per exemple, els pica-pica dels actes institucionals, però això del dejuni encadenat sembla, ja em perdonareu, una broma de mal gust! O si més no, diguem-ho amb altres paraules, no em sembla la mostra de solidaritat més efectiva.

A aquestes alçades de la pel·lícula hi ha qui ja n'està tip, de simbolismes com aquest, i són molts els que reclamen, fins i tot declamen si cal!, accions més efectives, més directes, més contundents, més reals... d'alguna manera hi ha qui reclama menys Twitter i simbolisme i més armilles grogues! Ja m'enteneu, i sobretot de la marxa enrere que (de moment) ha fet el president Macron amb els impostos dels carburants que volia incrementar l'any vinent...

És clar que la vaga de fam també ha fet implosió (altra vegada) dins en moviment independentista, essent un (nou) element de tensió (més soterrada que formal) entre Junts per Catalunya i ERC, doncs per més personal que sigui una decisió com aquesta a ningú se li ha escapat que de moment els presos polítics en vaga de fam són de Junts per Catalunya...

Hi ha qui fins i tot va mesurar el temps que algun dirigent significatiu d'ERC va tardar en donar-los suport; potser per això s'han hagut de fer algunes escenificacions i programar algunes piulades...

La vaga de fam (una acció de protesta que no té per objectiu la mort de qui la fa!) denuncia la dilació del TC en la resolució dels recursos presentats, pas imprescindible per seguir la via judicial europea; seria una llàstima que un efecte no esperat de la vaga de fam fos el ridícul d'uns quants, i l'enfrontament de tots els qui, se suposa, remen en la mateixa direcció.

Deixem els dejunis (encadenats) per depurar el cos...

dimarts, 4 de desembre de 2018

El sud, també existeix?


Si sabés cantar afinaria la veu per emular Paloma San Basilio, però en comptes d'implorar que Argentina no ploris per mi, com un Macri qualsevol, cantaria "no llores por mi Andalucía, mi alma está contigo"...

I cantaria amb aquell accent que, com a la Inés Arrimadas, inevitablement s'empelta quan fa unes hores que convius a la terra de Lorca, com amb el salat quan som a ses illes, la contundència verbal basca quan anem al nord, o la trista cantarella gallega quan som ries baixes amunt...

No ploris per mi Andalusia, plora per tu que prou pena tens, no tant perquè el PSOE sembla haurà de marxar del Palacio de San Telmo (que també) sinó perquè, i tristament servirà de precedent, Vox tindrà veu pròpia en el parlament andalús, i el seu sorprenent resultat fa sospitar (i alhora témer) que així serà en altres parlaments autonòmics, també l'europeu, l'espanyol i no es descarta (no descarten) el català!

La ultra dreta entra al parlament andalús i des d'allà, a cavall del pitjor populisme masclista, racista, xenòfob i franquista, iniciarà la seva reconquesta!

I per ells la reconquesta vol dir, entre d'altres coses, no només sotmetre Catalunya al jou de la uniformitat cultural i lingüística espanyola, també dilapidar l'estat de les autonomies (re)centralitzant-ho tot. Avui per avui Vox representa el major risc per a la democràcia espanyola, més que qualsevol independentista en vaga de fam!

I mentre uns es lamenten, tot llepant-se les ferides, potser per haver estat excessivament condescendents amb ells, els altres no tenen escrúpols per afegir-los a l'equació que els permetrà el canvi a Andalusia; amb raó hi ha qui li costa tant definir-los com el que són: extrema dreta!

Reconec que al principi no he estat del tot just amb Andalusia, barrejant-hi una cançó sobre Argentina... La cançó que des d'ahir al vespre tinc al cap és la de Joan Manuel Serrat (i Mario Benedetti) "El sur también existe", i no deixo de preguntar-me quin carai de record ha omès el sud, i no deixo de lamentar-me que sí, que aquest altre sud també existeix, i ha existit sempre...

dilluns, 3 de desembre de 2018

Vaga de fam


La decisió valenta de Jordi Sànchez i Jordi Turull de fer una vaga de fam contrasta amb la covardia del Tribunal Constitucional de prolongar al màxim, sine die, la resposta als seus reiterats recursos (admesos a tràmit però no resolts), evitant així que segueixin el seu periple, en aquest cas la via europea.

Situacions com aquesta fan emergir el millor o el pitjor de nosaltres; en el cas de Xavier Garcia Albiol ha fet surar, tristament i de nou, la seva mesquinesa, expressada en una lamentable piulada, en aquesta lamentable piulada:

És clar que a vegades costa diferenciar on és el límit entre l'humor i l'estupidesa; generalment l'humor sol tenir un rastre d'intel·ligència...

Albiol pot dir el que vulgui, pot vomitar bilis si cal, afortunadament la seva opinió és cada vegada més irrellevant, no així la del president del govern espanyol; diu el Pedro Sánchez que els presos polítics tindran un judici just, i si ha de ser com de moment es comporta el Tribunal Constitucional amb la no resolució dels seus recursos, potser el Pedro Sánchez s'haurà de menjar les seves pròpies paraules, sempre és clar que, al contrari del que fins ara ha mostrat l'Albiol, li resti encara un bri del sentit de justícia. M'agradaria pensar que sí!

El que està fent el Tribunal Constitucional és un abús de poder, menyspreant els drets dels presos polítics, un incomprensible joc brut d'estat que els hauria de fer vergonya, tant o més que la pròpia (i innecessària) presó preventiva.

La vaga de fam és un clam de justícia (més que per la independència de Catalunya, per la independència judicial!), una decisió valenta, possiblement de les més valentes que un polític, una persona, pot prendre! Ni un ni l'altre són, políticament, sants de la meva devoció, la qual cosa no impedeix, ans al contrari, admirar el seu gent i mostrar-m'hi, naturalment, solidari!

dissabte, 1 de desembre de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Lucía / Penélope"


Em debato, aquesta setmana, entre dues cançons (d'amor?) de Joan Manuel Serrat que porten per títol dos noms de dona, Lucía i Penélope.

Podria debatre'm, també, entre dues altres cançons de Joan Manuel Serrat que canten sobre l'amor quan aquest ja no hi és, quan és un agredolç record que a voltes reconforta, a voltes diverteix: paraules d'amor i conillet de vellut!

Però tornem a les cançons amb nom propi, com la que vola per Lucía, "la más bella historia de amor que tuve y tendré", i la de la Penélope del "bolso de piel marrón", a la que "un caminante paró su reloj una tarde de primavera"...

A Lucía, ell (se suposa que és un "ell") busca en l'arena "una luna llena que arañaba el mar", i assaboreix els seus records, cada dia més dolços; la Penélope en canvi, pobre infeliç a qui se li va aturar el rellotge infantil ("una tarde plomiza de abril"), no només no té cap desmai en el carrer major, sinó que a més ens deixa (i es queda) amb el cor encongit i contrariat quan, amb un inesperat gir de guió i quan semblava que arribava l'esperat amant (vatua l'olla!) la realitat es fa durament palmària: "Tú no eres quien yo espero"...

La diferència entre les dues és, possiblement, que mentre Lucía ha estimat i ha estat estimada, a la Penélope me l'imagino esperant (eternament) un amant que, d'existir, potser ni tan sols va ser això...

Em debato, aquesta setmana, entre dues cançons de Joan Manuel Serrat, dues cançons tenen nom de dona!







I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 30 de novembre de 2018

Paraula de Fabra: vaga


Els professionals de la salut l'han protagonitzat durant tota la setmana, fent-ne una de sonada, molts anys després de la darrera, per reclamar sobretot millores en l'atenció als pacients!

Aquesta setmana, però, no han estat els únics professionals que han fet vaga, també ho han fet professionals del cos de bombers i de l'àmbit de l'educació, de tots els nivells i categories, acompanyats pels i les estudiants, i també els professionals de Correus... em deixo algun col·lectiu en vaga?! Tots aquests col·lectius han fet vaga, que ve de vagar, tenir temps, que han invertit no en "errar a la ventura" sinó en manifestar-se!

Aquesta ha estat, doncs, una llarga i intensa setmana de vaga!

[1315; de vagar1]
    
f 1 SOCIOL/REL TREB 1 Aturada col·lectiva de la feina per part dels assalariats per tal d'obtenir alguna reivindicació, relativa generalment a millores de sou o de les condicions de treball. Vaga general. Fer vaga, declarar-se en vaga.
         
2 vaga de braços caiguts Vaga en què hom deixa de treballar però sense abandonar el lloc de treball.
         
3 vaga de fam POLÍT Mitjà de lluita no violenta que consisteix en la pràctica del dejuni voluntari, si cal fins a la inanició, per tal d'aconseguir la satisfacció d'unes reivindicacions.
         
4 vaga de zel Vaga que consisteix a complir estrictament el reglament i les instruccions de treball, amb la qual cosa es frena el ritme de treball.
    
2 estar en vaga (una cosa) No fer-la servir.
    
HOM: baga, vague.


Una setmana de vaga clàssica, ni de braços caiguts, ni de fam, ni de zel ni tampoc, tot i que no apareix al diccionari, a la japonesa! Una setmana de mobilitzacions, proclames i negociacions que, espero, arribin (com ja han fet amb algun sector) a bon port, arribi a un bon acord! I en cas que no, ja ho sabem: (més) vaga!

dijous, 29 de novembre de 2018

Movember


Un novembre més, i aquest ja és el quart, m'he deixat bigoti!
Cert és que no me l'he deixat tot el mes sencer, ni tots els dies m'he deixat només el bigoti, però els qui aquests dies m'heu vist no en negareu que heu trobat el meu somriure un xic més pilós...

El bigoti no me'l deixo, el novembre, per un canvi estètic (que no sé si també?), me'l deixo sobretot per l'adhesió a una causa noble, a una causa sobretot molt masculina: el "Movember", un moviment que promou la salut masculina en relació al càncer de pròstata, al càncer de testicles i en la prevenció de la salut mental i del suïcidi. Buf, quasi res!

Com amb el càncer de mama en les dones, aquesta campanya vol donar visibilitat i sensibilitzar sobre el càncer de pròstata i el de testicles, dos càncers molt masculins, i el sorprenent bigoti que brota cada novembre esdevé el millor aliat per esdevenir un símbol d'aquesta causa, com el llaç rosa de la lluita contra el càncer de mama, o el vermell contra la Sida.

Deixar-se el bigoti
és simplement un gest, possiblement el més senzill, el mínim que es pot fer en aquesta campanya, un gest que genera, en el meu cas, inevitables somriures per la destacada (divertida, curiosa?, inesperada?) pilositat que creix sota el nas més del que és habitual; també és cert que la sorpresa no és per tothom, doncs tres anys després la gent ja reacciona dient "ah sí, allò del mes de novembre!", o bé "ah sí, la campanya aquella per la pròstata!"

Ara el meu bigoti hivernarà de nou, esperant pacientment que torni el novembre, que torni el Movember!