dissabte, 23 d’octubre de 2021

"Michelle". Minuts Musicals amb nom propi


Un dia, ja fa una colla d'anys, vaig començar a taral·lejar una cançó de Jaques Brel, bé, la cançó de Jaques Brel, inventant-me la lletra amb francès: "Ne me quitte pas, cédez le passage, vous, n'avez pas la priorité..." Si, tot força lamentable, ho reconec, però amb la Sira vam passar una bona estona, que al capdavall es tracta d'això...

No sé si quelcom semblant deuria fer Paul McCartney taral·lejant cançons franceses, fins que amb John Lennon un bon dia van decidir estirar d'aquest fil i van parir "Michelle", afegint un tros d'estrofa en francès:

"...
Michelle, ma belle
Sont les mots qui vont tres bien ensemble
Tres bien ensemble

..."

Rere aquesta cançó no hi ha cap Michelle real, cap dona concreta, sinó una anècdota que va acabar en categoria, en una de les grans cançons dels llegendaris The Beatles...

divendres, 22 d’octubre de 2021

Les cites dels llibres. "Girona. El pes de la metròpoli", de Jordi Arbonès "Nif"


Girona és una ciutat, com moltes altres, passejada i retratada; hi ha qui de la passejada en fa retrats fotogràfics, capturant les imatges icòniques de la ciutat de postal, a vegades també la real, hi ha qui de la passejada en fa retrats literaris de la Girona que veu. L'escriptor Jordi Arbonès "Nif" és, amb "Girona. El pes de la metròpoli", d'aquests darrers.

Vingut del Baix Empordà com Josep Pla, en el seu cas de Calella de Palafrugell, la seva mirada no és només la d'un passant o visitant ocasional, sinó la d'un foraster que també hi viu, que la trepitja, que s'hi entortolliga amb quotidianitat...

A "Girona. El pes de la metròpoli" (Flor del Vent Edicions, 2003) Arbonès ens passeja per la ciutat fent-nos una crònica de la Girona del tombant de segle, amb una mirada estràbica que mira al passat i al futur alhora.

Al pròleg Ponç Puigdevall enfonsa Girona com si fos l'Atlàntida, i hi cerca una certa reconciliació, no sempre possible; Puigdevall descriu breument les seves particulars Girona, i no totes són amables...

El llibre està farcit de cites, una per cada un dels 27 capítols que, a mode de crònica, conformen aquesta passejada per Girona; també en té aquesta a l'inici:
"El temps europeu, aquest paper de vidre, com si diguéssim, d'història extingida, està en joc a l'alabastre de Girona." George Steiner.
Em permeto afegir-ne una altra, de cita, la que obre el primer dels dos capítols dedicats a la Plaça de la Independència:
"La plaça de Sant Agustí seria com una petita San Marco, sense orquestrina, però amb un reconfortant perfum de marisc i de paella acabada de guarnir." Just M. Casero
Amb el seu retrat literari Jordi Arbonès captura llocs i persones que ja no hi són, indrets i gent que ja formen part d'un passat, del nostre passat...

dijous, 21 d’octubre de 2021

No és un perdó, però ho sembla...


Heu hagut de demanar mai disculpes, alguna vegada? Segurament sí. I perdó? Segurament també.

I quan ho fem solem dir aquestes paraules, disculpa o perdó, però ja sabem que les paraules, certament importants, no ho són tot: també és molt important, tant o més que les paraules, com les diem, l'actitud.

Si demanem perdó sense sentir-ho, per exemple pronunciant les paraules amb desgana, o obligats, la disculpa no és efectiva, ans al contrari.

Ho veiem fer a la mainada, per exemple, quan de forma imperativa els hi exigim que demanin disculpes i ho fan limitant-se a dir les paraules, només per a que siguin pronunciades per a cobrir l'expedient, però no sentides. Ho veiem fer a la mainada i la no tan mainada, a vegades, també ho fem.

En canvi a vegades no demanem perdó, ni disculpes, però pel que diem, tot i no pronunciar literalment aquestes paraules, i sobretot per com ho diem, ho sembla.

Hi pensava aquesta setmana després d'escoltar Arnaldo Otegui, en motiu del 10è aniversari de la fi d'ETA, reconeixent i sentint el dolor i patiment de les víctimes de la banda terrorista.

El gest és lloable, i és un pas més cap a la resolució d'un conflicte que encara té molts serrells i derivades; i és cert que no és un perdó, però ho sembla...

dimecres, 20 d’octubre de 2021

Feines que busquen persones


Són moltes les persones que busquen feina; la xifra sempre oscil·la segons la temporada de l'any, i és un dels indicadors importants sobre l'estat i la salut de l'economia; a finals de setembre a Catalunya hi havia 378.470 persones desocupades.

Són moltes les persones que busquen feina i que no en troben o, en molts casos, la que troben és tan temporal que en qüestió de dies, setmanes o mesos n'han de tornar a buscar; són moltes les persones que no deixen de buscar feina: el 83,5% dels contractes que es van signar el mes de setembre van ser temporals.

Fa temps que diem que en un futur proper, de fet possiblement ja ara, no hi haurà feina per a tothom, una mena de mantra que ens anem repetint per a prendre consciència que el treball, com la riquesa, també és quelcom que cal redistribuir de forma més justa i equilibrada; d'aquí que la idea sigui que hi ha més persones que busquen feina, que feines disponibles. I no tinc clar que sigui ben bé així.

Són moltes les persones que cerquen feina i, paradoxalment, també són moltes les feines que busquen persones. Ho veig cada dia, amb ofertes que es tanquen sense candidatures, amb ofertes que es tanquen sense inserció; m'ho diuen a vegades responsables d'empreses d'alguns sectors, quan m'expliquen les dificultats per trobar personal, per cobrir les seves necessitats de contractació.

Són diversos els factors que fan que algunes ofertes laborals tinguin dificultats per a cobrir-se, des de la manca d'encaix dels requisits tècnics o formatius a les condicions estrictament laborals, com l'horari o el salari, o a les condicions de treball, a vegades feines físicament més exigents... Són factors geogràfics, culturals, formatius...

D'exemples en podeu trobar molts, i no només a Linkedin, també a altres xarxes socials. L'altre dia a Twitter vaig ensopegar amb una piulada que deia que "fa setmanes que unes amigues busquen un/a oficial de perruqueria i ni tan sols han rebut ni un CV". La feina és per Ripoll i és d'oficial de perruqueria; aquí la dificultat pot ser geogràfica i formativa; ignoro si a hores d'ara aquesta perruqueria de Ripoll ja ha cobert la plaça, però puc entendre que les responsables s'hagin fet creus que, amb les dades d'atur a la mà, costi tant trobar personal per a treballar.

Que les feines busquin persones i no les trobin és senyal que tenim quelcom desajustat en l'accés al mercat de treball, i si la manca és reiterada i sostinguda, senyal que cal activar dispositius com la formació i la capacitació. Si a Ripoll no es troben oficials de perruqueria, o bé és perquè no n'hi ha, hi ha gent que vol treballar però que no té aquesta formació, o perquè els que hi ha a d'altres llocs no volen anar a treballar a Ripoll. Si no n'hi ha, caldria capacitar-ne, ja que potser hi ha persones que treballarien d'oficial de perruqueria, cas de disposar d ela formació...

En moments de canvis com el nostre (digitalització, robotització, teletreball...) la formació contínua i la capacitació professional són part de la solució, tot i que malauradament no són les úniques.

dimarts, 19 d’octubre de 2021

Pàtria? Jo ja tinc les meves...


Pedro Sánchez finalment ha cohesionat un PSOE del que ell en va ser díscol i defenestrat. La seva determinació, entre d'altres coses, el va dur a dominar un partit dividit, primer, i a assaltar el govern d'Espanya quasi de forma inesperada, i per carambola.

Fent-se fort al govern, ara governa el partit i en aquest 40è Congrés Federal ha tornat a alinear els barons i, especialment, el Sant Cristo Gros, Felipe González. Li ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, i ara, ni que sigui per un instant, gaudeix del moment.

Determinat a afrontar, a la seva manera, el repte de resoldre la complicada equació de Catalunya, Pedro Sánchez ha tirat de pàtria, concepte sempre controvertit, fent una afirmació agosarada, també provocadora:

"... seguirem treballant per la convivència entre catalans i entre Catalunya i el conjunt de la seva pàtria, que és Espanya..."

No tinc massa clar que el conjunt de la pàtria dels catalans i de Catalunya sigui Espanya, per saber-ho caldria que tots i cadascun de nosaltres ens pronunciéssim. Tampoc tinc clar que, en cas de pronunciar-nos, arribéssim a un acord sobre el concepte de pàtria.

Diu el diccionari, en una de les seves accepcions, que és "la terra on hom ha nascut, la terra dels pares", i aquí ja tindríem un primer problema.

Aprofundint en la definició, el diccionari afegeix que també és el "concepte de nació o unitat espiritual amb la qual se senten identificats els qui han nascut en una col·lectivitat determinada o en formen part."

La pertinença o no a una pàtria, doncs, emana del sentiment, pel que no és un fet jurídic inqüestionable (què hi diu al teu DNI?), i a més la pàtria, a banda d'una nació (que no Estat), també pot ser una unitat espiritual...

Aquesta reducció de la pàtria de Pedro Sánchez, sens dubte intencionada i interessada, en redueix la grandesa, ja que la pàtria és personal i intransferible, per això hi qui ho donaria tot per ella, i hi ha qui l'enyora quan s'hi allunya...

Jo, de pàtria, tinc les meves i ho dic així, en plural, perquè en tinc més d'una, i em sembla que Pedro Sánchez també en té més d'una. A la precampanya de les eleccions generals de 2015 va dir que “la patria de los socialistas es la igualdad", i veus, en aquesta pàtria, no en d'altres, ben bé podríem coincidir...

dilluns, 18 d’octubre de 2021

Les sabatilles d'hivern


Aquests dies a casa estic presentant la nova temporada de tardor - hivern, i vaig desfilant, tot sol i sense públic, davant el mirall de la meva habitació. La col·lecció no és nova, sinó la de les temporades anteriors, que novament abandonen el fons de l'armari després de la seva particular hibernació estival.

Anys enrere, quan era petit, el quid de la qüestió del canvi de temporada era si la roba em quedava curta, però ja fa molts anys que del que es tracta de mesurar, aquests dies, és si els botons de camises i pantalons corden sense deixar-me sense alè, o sense el risc d'esdevenir perillosos i improvisats projectils!

Ja m'he acomiadat dels pantalons curts i els polos i camises de màniga curta, a reveure!, al mateix temps que dono la benvinguda als jerseis gruixuts i de llana, que ja escalfen a la banda per quan vingui la primera i inesperada (que boig el món, que boig el temps!) onada de fred.

Dies enrere vaig fer el mateix amb el calçat. Sandàlies, xancletes i sabates fresques van abandonar el sabater, com qui abandona l'acadèmia fins a la propera temporada, i al seu lloc ja esperen tanda les sabates que millor suporten les inclemències del temps. També fa dies que ja calço les sabatilles d'hivern, més tancades i càlides, que de fet són les que marquen l'inici del canvi de temporada.

Amb les sabatilles d'hivern als peus, la primera flassada (el nòrdic prim) al llit i el llenyer farcit la fred ja pot trucar a la porta...

dissabte, 16 d’octubre de 2021

Avui fa 50 anys...


Avui fa 50 anys els meus pares es van casar!

Setmanes enrere va caure a les meves mans l'àlbum de fotos del casament, que es va celebrar el dissabte (també era un dissabte, com avui!) 16 d'octubre de 1971 a Cantallops, i amb una tria d'imatges he fet aquest vídeo commemoratiu.

A les imatges potser hi reconeixereu gent, o potser us hi reconeixereu vosaltres!

En Just, malauradament, es va morir el 31 de gener de 1981, i la família i amistats en mantenim viu el seu record; aquest vídeo, en certa manera, també hi contribueix.

Avui fa 50 anys els meus pares es van casar, i aleshores els casaments, de fet fins no fa tant, semblaven delegacions de la Tabacalera!

divendres, 15 d’octubre de 2021

Les cites dels llibres. "La pell de brau", de Salvador Espriu


Mai és sobrera la lectura d'aquest poemari de Salvador Espriu, encara que no siguem al seu any; l'Any Espriu es va celebrar l'any 2013, i sigui dit de passada que el domini web d'aquella celebració està, incomprensiblement, disponible...

Els llibres perduren més que els webs, i l'exemplar de "La pell de brau" que tinc a casa, una edició privada del meu pare de la seva època del seminari, fa més de 56 anys que dura i perdura....

El llibre, fidel reproducció de l'original, s'inicia amb una breu introducció del propi Espriu, a mode d'homenatge i dedicatòria a Carles Riba, traspassat mentre el llibre s'editava:
"(...) Ell no coneixia aquesta obra, i em decanto a creure que no li hauria agradat, car la meva poesia, en l'arriscada suposició que existeixi, ha anat sempre per camins molt allunyats dels seus i dels que ell havia mostrat. (...) i voldria que el nom del Mestre Riba, que ara deixo escrit aquí en modest homenatge, servís per a precisar i aclarir l'abast i el sentit de la nostra esperança i ajudés, des de la seva gloriosa llum, a fer-la entenedora a tots."

Segueix a la pàgina següent amb una frase encoratjadora, amb l'esperança que el llibre pugui ser d'utilitat arreu: "Perquè pugui potser ajudar a algú, a Sepharad." I finalment arriba la cita, perquè sí, "La pell de brau" té aquesta sorprenent cita:

"Varones de mucho ánimo, en quien con razón se cometió la honra de España." "Crónica del Gran Capitán".

El "Gran Capitán" era Gonzalo Fernández de Córdoba, un militar i noble andalús al servei dels Reis Catòlics, i no són pocs els qui s'han preguntat, i pregunten encara, el motiu de tal cita en un poemari com aquest; potser perquè aquest poemari no era només líric, sinó de notable contingut polític...

XXV

Direm la veritat, sense repòs,
per l'honor de servir, sota els peus de tots.

Detestem els grans ventres, els grans mots,
la indecent parenceria de l'or,
les cartes mal donades de la sort,
el fum espès d'encens al poderós.
És ara vil el poble de senyors,
s'ajup en el seu odi com un gos,
lladra de lluny, de prop admet bastó,
enllà del fang segueix camins de mort.

Amb la cançó bastim en la foscor
altes parets de somni, a recer d'aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts:
anem tancant les portes a la por.

dijous, 14 d’octubre de 2021

Les noves necessitats


El diari El Punt Avui i la Fundació "la Caixa" van encetar ahir el cicle de trobades "En clau de futur" parlant, en la primera, de la pobresa sota el títol de "Les noves necessitats".

Conduïda pel periodista Jordi Grau, la trobada va comptar amb la participació de Quim Brugué, catedràtic del Departament de Pedagogia de la UdG, Dolors Puigdevall, directora de Càritas Diocesana de Girona i Maite Boldú, cap dels Serveis Socials del Consell Comarcal de la Selva. La presentació de la jornada va anar a càrrec de Sergi Loughney, director de Relacions Institucionals del la Fundació "la Caixa".

Jordi Grau
va emmarcar la trobada en el context de recuperació de l'activitat, també l'econòmica, després d'aturar-ho quasi tot fa dinou mesos, amb la necessitat d'afrontar una realitat que, hem de reconèixer i com les ponències van evidenciar, no és exactament la mateixa que abans de la pandèmia. Sergi Loughney va convidar a afrontar les necessitats des de l'optimisme, circumstància que no es va acabar d'acomplir davant la diagnosi, les dades i la (crua) realitat que van fer, compartir i descriure en Quim Brugué, la Dolors Puigdevall i la Maite Boldú.

El panorama no és per tirar coets, ans al contrari, i l'optimisme es va veure superat amb escreix, sobretot en l'apartat de les possibles solucions, per a la reivindicació.

La fila zero estava prou farcida d'autoritats, representants polítics de les administracions local, autonòmica i estatal, i d'entitats empresarials i socials. Val a dir que, contràriament al que sol passar, va haver-hi poques desercions de la representació política, i la majoria es van quedar fins al final. Alguns escoltant atentament, d'altres més atents al mòbil, s'ha de dir.

Les intervencions de tothom, ponents i públic, van tractar quasi tots els temes relacionats amb la pobresa (habitatge, educació, ocupació, xarxes familiars i de suport, ajudes i programes socials...) i les possibles solucions són les que de fa temps que es debaten, i que, tal i com vam comentar en petit comitè amb altres assistents al final de la trobada, comparteixen un concepte clau: redistribució.

Redistribució de la riquesa, dels recursos, del treball. I en relació al treball cada vegada es discuteixen menys dues situacions que, tristament, una sembla que ja és crònica i l'altra sembla inevitable: la del treballador pobre (treballar no sempre, ni per a tothom, permet defugir la pobresa) i que, possiblement ara, i segur que en un futur proper, no hi ha, ni hi haurà, feina per a tothom.

A tall de conclusió els tres ponents van coincidir en dues qüestions: les solucions d'abans ara no serveixen, i les solucions han d'apuntar a l'arrel, a les causes de la pobresa, i no només a les conseqüències; com va sentenciar Quim Brugué, ens equivoquem si donem respostes conjunturals a problemes estructurals.

La trobada potser no va resoldre cap dels problemes que avui tenim el relació a la pobresa, i no obstant va ser útil, a banda d'interessant, pel fet de compartir, com a mínim representants polítics de les administracions local, autonòmica i estatal, i d'entitats empresarials i socials, diagnosi

En clau de futur les noves necessitats ens interpel·len a tothom, administracions, empreses, organitzacions i ciutadania, i si ens sentim responsables (cadascú sabrà en quin grau) de la situació actual, més ens n'hem de sentir de les solucions que ens exigim. Si la pandèmia ha estat un accelerador de problemes, la seva sortida ens exigeix ser un accelerador de solucions. Que ningú hi posi fre...

dimecres, 13 d’octubre de 2021

Aprendre a delegar


Ho reconec, a vegades no sé delegar!
Bé, potser podria matisar-ho per no castigar-me tant dient que en la delegació de tasques tinc força marge de millora.

Hi ha dues qüestions quotidianes, de caràcter domèstic, en les que aquesta oportunitat de millora (per no dir-ne mancança) es fa evident: estendre roba i posar els estris al rentaplats.

En més d'una ocasió, després d'haver demanat a les meves filles que estenguin la roba m'he trobat re estenent els mitjons, per exemple, o alguna altra peça de roba, tal i com jo ho hagués estès.

També em passa amb el rentaplats, que quan l'obro per a desar-hi el meu plat i coberts molt sovint aprofito per a recol·locar els plats i gots que han posat les meves filles (especialment una!) que segons el meu criteri i sentit de l'ordre no estan ben endreçats.

És a dir, massa sovint em trobo desfent la feina dels altres i fent-la de nou, i això és símptoma que, en la delegació de tasques o responsabilitats, quelcom no funciona bé. I el problema no és que la roba estigui mal estesa, o els plats mal endreçats al rentaplats, sinó que no està estesa ni estan endreçats a la meva manera.

I és aquest el meu error, un error molt típic que cometem quan deleguem una tasca o una feina: esperem que aquella tasca o aquella feina es faci tal i com la faríem nosaltres... Però això no és delegar!

Quan deleguem hem d'acceptar que per arribar allà mateix (la roba estesa, els plats al rentaplats) l'altra persona ho faci a la seva manera, que pot ser diferent de la nostra. Que l'altra persona prengui un altre camí per arribar al mateix punt.

Això em passa a casa, i algunes vegades també m'ha passat a la feina, i és senyal d'oportunitat de millora en la delegació. Reconec que la temptació de recol·locar plats i gots, o de re estendre la roba hi és igualment, però ara la continc, per no caure de nou en l'error, per no ser eficient, per no perdre el temps, bàsicament el meu temps. Perquè quan deleguem el que cerquem és ser més eficients, i guanyar temps...