dilluns, 23 de setembre de 2019

Abans del 2000!


A finals dels anys vuitanta Televisió de Catalunya va començar a emetre "Més enllà del 2000", un programa presentat pel divulgador científic Josep Maria Ferrer Arpí, que tenia per missió apropar-nos, des de la ciència, a l'expectant futur que ens esperava més enllà d'aquesta mítica i esperada data!

L'any 2000 representava, col·lectivament, una fita pel seu inevitable simbolisme, ja alimentat dècades enrere per la literatura, el cinema i, naturalment, la ciència i la religió.

No recordo a partir de quin moment vaig prendre consciència dels anys que tindria l'any 2000, no recordo quan, per primera vegada, vaig fer la resta: 2000-1974=26!

És clar que l'1 de gener de 2000 encara tindria vint-i-cinc anys, vint-i-cinc i mig per a ser més precisos!

I tampoc recordo el moment en què em vaig proposar un repte, bé, més aviat un propòsit, un d'aquells que un vol que s'acompleixin, però si no és possible, tampoc passa res... El propòsit era, ni més ni menys, ser pare abans del 2000!

El que sí recordo és un dels regals que em van fer quan vaig complir els 18 anys!

El 6 de juliol de 1992 estava fent d'intendent en uns campaments de l'Agrupament Escolta i Guia Joan Pons, i aquell dia el pastís d'aniversari va ser un d'aquells fets amb galetes i crema de cacau, doncs és evident, o si més no ho era aleshores, que a la cuina dels campaments no hi havia forn!

Que què em van regalar en aquells campaments? Un conte infantil, un pot de farinetes, un xumet... en fi, tot un "pack" infantil acompanyat d'un missatge que m'animava i esperançava a ser pare abans del 2000!

Vuit anys abans del 2000 els meus amics i amigues del Cau ja tenien clar el meu desig d'ésser pare abans del tombant de segle; tan insistent (pesat!) era?

Sigui com sigui el cas és que poc més de set anys després, a tres mesos i mig de l'any 2000, naixia la meva primera filla, complia el propòsit, el desig, de ser pare abans del 2000!

dissabte, 21 de setembre de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Drive"


Qui et portarà a casa aquesta nit?

Quantes preguntes motiva l'amor? Quants dubtes i interrogants? Quantes incerteses que necessiten ser resoltes?

L'amor està farcit d'interrogants, i la majoria són preguntes que no tenen resposta, preguntes que resten a l'aire, suspeses en l'aire esperant que algú, ell o ella, les caci al vol i les resolgui...

És cert que hi ha una gran pregunta (la pregunta!), la que només espera un sí per resposta, però abans que aquesta, també després (si hi ha després) són moltes les que s'han fet, i les que es faran, i ni tan sols aquestes, més enllà de la clàssica (i falsa) binària, reben sempre una resposta o, encara pitjor, la resposta desitjada...

Si l'amor està farcit d'interrogants, perquè no una cançó d'amor, balada per a més informació, amb (quasi) més interrogants que estrofes?

Qui et portarà a casa aquesta nit?





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 20 de setembre de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre el fracàs


Reconeguem-ho: el 10N és fruit d'un (nou) fracàs; diria que això, uns i altres ho tenen clar, ningú ho discuteix. Altra cosa és qui s'atribueix, o a qui s'atribueix la responsabilitat (que no culpa) d'aquest fracàs, i per bé que és compartida, aquí tothom, uns i altres, se l'espolsen atribuint-la a l'altre!

Sigui com sigui les eleccions del proper diumenge 10 de novembre més que una oportunitat semblen, per a la majoria de votants, un càstig, i caldrà veure si així també es tradueix es relació als polítics, amb un massiu vot de càstig que representaria un notable increment de l'abstenció, a banda dels pronosticats (i per alguns esperats) transvasaments de vots entre partits...

Diuen els experts que els llatins no gestionem tan bé el fracàs com els anglosaxons, tot i que veient el cul de sac del Brèxit d'uns, i l'imprevisible i perillós mandat de Donald Trump dels altres no sé si els anglosaxons ens poden donar, avui per avui, massa lliçons.

L'industrial i empresari nord americà Herny Ford va dir que "el fracàs és una gran oportunitat per començar una altra vegada amb més intel·ligència", i observant el 10N i tot l'enrenou polític que l'envolta, penso que potser el problema és que "més intel·ligència" implica que, per poca que sigui, n'hi ha d'haver de prèvia!

El 10N és fruit d'un fracàs, i m'agradaria pensar que, malgrat tot, n'aprendrem, n'aprendran!

dijous, 19 de setembre de 2019

Més enllà dels pressupostos participats


D'uns anys ençà la participació veïnal de Girona es modula, en gran part, a través dels pressupostos participats, un engranatge de participació ciutadana que activa les associacions de veïns, tot i que no totes ni amb la mateixa intensitat, i a través d'aquestes les entitats dels barris i, naturalment, els veïns i veïnes.

Els pressupostos participats permeten, doncs, ficar-hi cullerada! Ficar cullerada al pressupost municipal amb l'assignació d'unes partides per cada barri, en funció de diferents paràmetres, que els barris acaben decidint en què invertir, en un procés participatiu força millorable (de fet com tots!) i amb uns projectes que no sempre s'executen amb la celeritat desitjada.

La cullerada, ja ho podeu intuir, és més de postres o fins i tot de cafè que sopera! I malgrat l'esforç d'associacions de veïns i altres entitats, també del propi ajuntament, la participació global en termes quantitatius sol ser, especialment els darrers anys, molt minsa...

És evident que la fórmula dels pressupostos participats necessita reformular-se, possiblement més d'arrel que de detalls... I també és evident que més enllà dels pressupostos participats la participació ciutadana té i ha de tenir altres canals de participació, així com altres decisions en les que participar.

Confio que de tot això i més en parlem aquest proper dissabte 21 de setembre al matí a la Sala Lluís Herrera del Centre Cívic Pont Major de Girona, en una jornada formativa organitzada per la Federació d'Associacions de Veïns de Girona (FAV).

Us hi esperem!

dimecres, 18 de setembre de 2019

Ganamos la plata!


Es pot ser agnòstic i casar-se per l'església? O encara pitjor, tenir una estampeta de "La Macarena" sota la pantalla de l'ordinador de la feina?

O en un altre ordre de coses... es pot ser independentista i alegrar-se, fins i tot celebrar, la victòria de la selecció espanyola al Mundial de bàsquet?

La vida és plena de contradiccions i a vegades costa més acceptar-les i conviure-hi que evitar-les, quan no dissimular-les, amagar-les com la porqueria sota l'estora o, directament, espolsar-te-les de sobre...

Jo (sobre)visc amb moltes contradiccions, ambivalències si voleu, i m'agrada quan, defugint d'una puresa pretesament perfecta, algú dóna senyals que també hi conviu.

Es pot perdre una final i assegurar haver guanyat la medalla de plata?
És cert que la medalla de plata té, moltes vegades, inicialment un regust amarg, doncs sol ser fruit d'una derrota; i tant cert és això com que la pròpia medalla és, en sí mateixa, símbol d'una gran gesta, malgrat la derrota final...

Es pot perdre una final i assegurar haver guanyat la medalla de plata?
Sergio Hernández, l'entrenador de la selecció argentina que va perdre la final del Mundial de bàsquet contra la  selecció espanyola, ho tenia claríssim just al final del partit: “hoy no perdimos el oro, ganamos la plata


dimarts, 17 de setembre de 2019

Un propòsit? La mentoria...


A les papereries es poden trobar, encara, agendes de paper! Jo fa anys que no en compro, però no des de la irrupció dels anomenats telèfons intel·ligents, sinó des que, fa una quinzena d'anys, pel cap baix, vaig comprar-me una d'aquelles agendes electròniques, en el meu cas una Palm...

Ignoro si, descomptant les pròpies d'escoles i/o instituts, les agendes anuals (les que abasten tot l'any natural) es venen més que les de curs, les que van al ritme del curs escolar, de setembre a juny...

Sigui com sigui és evident que per moltes persones, fins i tot més enllà dels i les docents, la seva vida laboral s'organitza per cursos, més que per anys; no sé si, de ser així, també és ara, més que al gener amb el principi d'any, el moment de formular-se nous propòsits personals, més enllà dels reptes professionals.

Si aquest fos el cas (també si no) el propòsit que proposa Plataforma Educativa no és només digne de menció, sinó que alhora de seriosa consideració: ser mentor/a!



I és que a Plataforma Educativa cerquen persones com tu!

dilluns, 16 de setembre de 2019

Ara fa vint anys!


Feia poques setmanes que ens havíem instal·lat al pis de Sarrià de Ter, just a principis d'estiu, i feia poc més d'un any del nostre calorós casament; la Sira, ja visiblement embarassada, deixava enrere les escales del quart pis de davant el Jardí de la Infància de Girona, casa meva els darrers dos anys, nostra el darrer, des que ens vam casar...

Aquell estiu la Sira ja havia aprovat les oposicions de mestra i tenia plaça assignada a l'Escola Pompeu Fabra d'Anglès; els primers dies de setembre  jo la portava amb el Renault 6 que anys enrere havia comprat a cegues a un mestre jubilat. Aquell Renault 6, avesat durant anys a fer via cap a Sant Feliu de Guíxols, ara s'enfilava cap a Anglès...

Aquell va ser un estiu de molts canvis, canvis d'aquells que condicionen la vida com la vida mateixa: canvi de casa, la nova feina de la Sira i, sobretot, la bona nova que fins aquella nit la Sira amagava orgullosa, alguns dies sota un bonic vestit curull de margarites.

El dimarts 14 de setembre a la nit jo vaig anar a dormir primer, fet aleshores força excepcional, i quan hores més tard, entre la mitjanit i la matinada, la Sira em va despertar amb la llum d'una espelma, em vaig espantar! No hi havia llum a casa i ella, que ja havia trencat aigües, estava a punt de donar-ne!

Una intensa pluja no només ens havia deixat a les fosques a casa, també havia posat a prova la perícia del pilot d'un avió que va aterrar fent "aquaplaning" a l'aeroport de Vilobí d'Onyar, un aterratge reeixit que no va poder estalviar cops i contusions a part del passatge, que aleshores ja omplia les urgències de l'Hospital Doctor Josep Trueta de Girona quan nosaltres hi vam fer cap, amb la il·lusió i els nervis propis d'uns pares joves i primerencs.

Aleshores el 15 de setembre era la data fixada (i sagrada) per l'inici del curs escolar i la Sira, en comptes d'estrenar-se com a mestra a l'escola d'Anglès empenyia amb totes les seves forces per estrenar-se com a mare, entre nerviosa i expectant per tot el que estava vivint, tot nou, i les inevitables (altrament volgudes) conseqüències que aquell moment comportaven...

No, a la sala de parts no hi vaig entrar amb la càmera de fotos, ni ens vam fer cap selfie ni vam publicar res a cap xarxa social; el 15 de setembre de 1999 al voltant de migdia, quan va néixer la nostra filla gran, la Clàudia, la Sira i jo no vam reprimir cap llàgrima de l'emoció que en aquell moment va inundar les nostres vides!

Més tard, ja més asserenat, vaig baixar fins a la planta baixa de l'hospital, on hi havia unes cabines amb telèfons públics; vaig treure'm un paperet de la butxaca i vaig anar trucant a un per un tot el llistat de telèfons de família i amics anunciant la bona nova, trucades tot a telèfons fixes!

El temps passa, a vegades volant tan ràpid que resulta impossible atrapar-lo, a vegades lent i feixuc, com quan la carn se't fa bola i les mandíbules dimiteixen de mastegar més.

El temps passa i vint anys (passin lents o ràpids) són vint anys, i aquella criatura menuda, aleshores de poc més de tres quilos, ahir els va fer!, i amb els seus vint anys són vint, també, els anys que jo sóc pare!

Vint anys donen per molt, de fet per ella, de moment i avui, tota una vida!
Feliços 20!

dissabte, 14 de setembre de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Come Away With Me"


L'amor és ple de promeses, moltes vegades incomplertes; i no és que qui promet necessàriament menteixi d'inici, el desig d'una vida junts, majoritàriament de color de rosa o, com a mínim, generosament plaent, hi és i amb força; però el desig no sempre s'acompleix fidelment i al final ni el rosa s'imposa sempre, ni el plaer és tan generós...

L'amor és ple de promeses i, alguns, fins i tot de fugides, com la que Norah Jones proposa a "Come Away With Me": vine amb mi, i t'escriuré una cançó...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 13 de setembre de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre l'educació

Photo on Trendhype
Avui és tot just el segon dia del llarg curs escolar que acabem de començar; resten per davant moltes lliçons per aprendre, les que es preveuen a les programacions curriculars, i les que no; ambdues són importants, doncs les primeres sobretot els permeten aprovar (o no) el curs, a banda naturalment d'ampliar els coneixements, i les segones els ajuden (ens ajuden) a circular per la vida, aprovin o no el curs...

És clar que no es tracta només d'aprovar el curs, el repte de l'educació és, afortunadament, més ambiciós, i l'escola té una gran responsabilitat, tot i que no l'única! No es tracta només d'aprovar el curs, no és només una qüestió de saber-se uns continguts, l'important essencialment és aprendre, i l'aprenentatge, com va dir Benjamin Franklin és quelcom vivencial: "digues-me i ho oblido, ensenya-me'n i ho recordo, involucra-m'hi i ho aprenc."

Aquesta és l'actitud amb la que tota la comunitat educativa hauríem d'afrontar aquest nou curs escolar, i tots! Aquesta és l'actitud amb la que moltes i molts docents, malgrat les dificultats i la manca de recursos que tenen, treballen! A totes i tots ells, només em resta dir-los, per avançat, moltes gràcies!

dijous, 12 de setembre de 2019

Inici de curs, graella de sortida


Avui comença oficialment el curs escolar i a partir d'avui les aules d'escoles, instituts i universitats s'ompliran de nou d'alumnes que, a la seva manera, i com els seus pares i mares, també agraeixen que finalment hagin finat les seves vacances d'estiu...

Amb l'adveniment de l'inici de curs aquests dies em venia la imatge d'una graella de sortida d'una cursa de cotxes o motos, doncs d'alguna manera avui s'inicia una cursa que s'acabarà al mes de juny; i si bé tots els i les alumnes estan situats a la línia de sortida, en una aparent igualtat, el cert és que, com en les curses, n'hi ha que surten més endavant, a la "pole position", i n'hi ha que surten més enrere...

Sí, tot i que els i les alumnes de cada classe compartiran aula, professorat i matèries, i rebran si fa o no fa els mateixos continguts, ben aviat, com en els curses, es començaran a marcar les diferències entre elles i ells, i en la majoria de casos les diferències al mes de juny, a l'arribada, no diferiran massa de la posició inicial de la graella de sortida d'avui...

Podem pensar que les diferències entre els i les alumnes es deuen només als condicionants particulars de cada alumne, a la seva capacitat individual d'aprenentatge i al seu rendiment acadèmic; i sense negar el pes específic que aquestes qüestions més personals (i si voleu intransferibles) tenen, seria terriblement injust, sobretot pels i les alumnes, obviar que les posicions de sortida i d'arribada estan condicionades per altres factors, com l'entorn familiar i social en el que viuen els i les alumnes.

L'afirmació "el nivell socioeconòmic de l’alumne condiciona el seu rendiment acadèmic" no és gratuïta i aquest article (Desigualtats socioeconòmiques i rendiment acadèmic a Espanya) no només ho reafirma, sinó que aporta dades prou rellevants!

I el més preocupant és que aquestes desigualtats de nivell socioeconòmic no només afecten al rendiment educatiu, sinó que en gran mesura s'arrosseguen i es perpetuen, en alguns casos, a nivell laboral, ja des de la mateixa graella de sortida del mercat laboral.

Avui que s'inicial oficialment el curs escolar som molts els qui agraïm als i a les mestres tota la feina que faran, al llarg dels propers mesos, en la formació i educació dels nostres fills i filles, bo i coneixent que són precisament elles i ells qui més perceben aquestes desigualtats i els seus devastadors efectes.

I és que l'èxit educatiu és un factor que no només depèn dels i les docents, sinó que en gran mesura també depèn dels (migrats) recursos dels que disposen (suports educatius, atenció personalitzada, cobertura de les baixes laborals...), i dels recursos que es destinen a les famílies més desafavorides per tal que la seva situació socioeconòmica no representi un llast, tampoc per a l'educació dels seus fills i filles.

Només així aconseguirem fer de l'educació, l'ascensor social que és i representa...

Potser mai podrem esborrar del tot la graella de sortida, però sí que podem minimitzar les desigualtats que dibuixa i, sobretot, que condicionen al llarg de tot el curs, quan no la vida...