Hi va haver un temps en què el fuster començava la finestra pel tronc: serrava, deixava assecar, tractava la fusta i, setmanes després, acabava la peça. Feia portes, mobles i cuines, i qui es casava encarregava tots els mobles del pis pensant que li durariena tota la vida. I li duraven tota la vida!
Aquell ofici, tal com es feia anys, dècades enrere, s'està perdent o, si més no, s'està transformant. De les cinc o sis fusteries que temps enrere hi havia a Sarrià de Ter, avui en queden una o dues, com a molt, i el fuster d'ara, com m'explicava en Pere Lladó Pelegrín, gairebé compra, munta i ven més del que elabora en el taller.
En Pere ve d'una nissaga de fusters que es remonta amb el seu besavi, que feia calaixeres, trones i de tot, i que ell va seguir treballant amb el seu pare, començant a treballar al taller de casa, al carrer Major de Sarrià de Ter, quan en tenia 13. Es va jubilar més de cinquanta anys després, als 64 anys, quan va veure que allò, aquella fusteria de tota la vida, ja no tenia futur: avui els mobles d'una casa, d'un pis, ja no s'encarreguen en una fusteria, sinó per peces en una gran superfície i em munten a casa, i no necessàriament duren tota una vida...
En Pere encara guarda les eines del besavi amb la idea, sempre ajornada, de fer-ne una vitrina, testimoni d'un llegat. En Pere, ja jubilat, no sé si és, literalment, el penúltim fuster de Sarrià de Ter, però només que ho sembli, ja diu molt. Ell, com tants altres, són el testimoni viu d'una professió que s'ha transformat radicalment els darrers anys, d'un ofici que ha perdut part d'artesania, de creativitat i, com els mobles que construïen, de perdurabilitat.
De tot això i molt més, de motos, de jocs de carrer, de la mili, etc., en vam parlar amb en Pere, mesos enrere, en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.
