dimarts, 21 de gener de 2020

Jordi Cuixart i la presó


Jordi Cuixart no hauria d'haver sortit de la presó simplement perquè no hi hauria d'haver entrat mai, si més no pels motius que, des de fa massa temps, el mantenen tancat.

Tampoc haurien de ser-hi la resta de presos i preses polítiques, i més veient els tripijocs que la justícia espanyola ha manegat per sortejar la justícia europea en el cas de l'Oriol Junqueras.

No sé si la justícia espanyola, després d'embolicar la troca de forma maldestra, podrà i sabrà descabdellar l'embolic, en cas que vulgui fer-ho d'ara endavant...

Sí sembla voler-ho la política, o com a mínim la que regirà, veurem si amb pas ferm o amb tremolor de cames, el nou govern espanyol.

Entrem en una fase en el que el matís serà important, també els gestos i, si és possible, un polsim de generositat per part dels qui seuran al voltant de la cobejada taula. I també els caldrà una certa resistència davant els embats dels qui voldran fer a miques la taula i qualsevol intent d'acord.

La cirurgia és tan fina, el fil tan prim, que tot, o el poc que es posi sobre la taula, pot anar-se'n en orris en qualsevol moment, per qualsevol error.

La setmana passada Jordi Cuixart va sortir de la presó, i seria desitjable que, més aviat que tard, no hagués de tornar-hi a entrar...

dilluns, 20 de gener de 2020

I tal dia farà un any...

Imatge de congerdesign a Pixabay
Mesos enrere, tal dia farà un any, vaig desactivar la funció del servei Fotos de Google que et recorda la o les fotos de tal dia farà un any, o dos, o tres...

Trobava molestes les notificacions, que si no són per una cosa, són per una altra i al final, totes elles, acaben generant massa soroll, massa interrupcions, massa pèrdua de temps, la majoria de vegades, per poca cosa, o no res...

A Facebook no ho tinc desactivat; de fet no sé si es pot desactivar la funció que et recorda que tal dia fa un any, o dos, o tres vaig publicar una foto... Si ho esbrino també ho desactivaré!

Uns i altres ho deuen tenir ben estudiat, ens deuen tenir ben estudiats, i àvids com estan per donar-nos motius per seguir publicant i compartint continguts, ens ofereixen els pretèrits, que amb els nous no en fan prou.

I resulta que funciona, que la majoria de vegades piquem! Ens agrada recordar, que els records al final serà l'únic que ens sobreviurà, i ens agrada compartir-los, que si ens els quedem per nosaltres, amb nosaltres moriran...

A mi m'encanta mirar fotos de tal dia farà un any, o dos, o tres... o trenta! M'agrada mirar-les però no quan Google o Facebook m'ho diuen...

Tal dia com avui fa un any era diumenge i, ai l'as, d'aquest bloc no hi ha res a recordar més que recordar que, com tots els diumenges, no vaig publicar res!

dissabte, 18 de gener de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Embryonic Journey"


Més enllà de  "Somebody to Love" i "White Rabbit" Jefferson Airplane tenen una bona colla de magnífiques cançons que ens transporten al San Francisco dels anys seixanta i als grans festivals de l'època com  Monterey (1967) i Woodstock (1969).

Precisament entre, possiblement, els dos grans èxits del grup, publicats en el seu segon disc, Surrealistic Pillow (1966) hi trobem una petita peça instrumental d'encara no dos minuts, "Embryonic Journey", una bona mostra del rock amb aires folk i una bona dosi de psicodèlia que practicaven aleshores.

Bon viatge!



divendres, 17 de gener de 2020

El refrany de la setmana, sobre la setmana dels barbuts


Diuen que la dels barbuts és la setmana més freda de l'any!

No seré jo qui desmenteixi la cultura popular, ni tan sols les dades estadístiques de la temperatura acumulades durant dècades! El que sí us puc assegurar, quasi tant com podríeu fer vosaltres, és que aquesta setmana està essent molt freda, i m'és igual si és la que més o no...

Que no fes fred seria notícia, una molt mala notícia, per cert, i el cert és que aquest mes de gener, també al desembre, hi ha hagut dies amb temperatures prou càlides o, si més no, més càlides que anys enrere. Canvi climàtic? Emergència climàtica?

Sant Pau ermità i Sant Maur (15 de gener), i Sant Antoni Abat (avui, 17 de gener) són els tres sants barbuts que donen nom a aquesta setmana, i popular com és també té alguns refranys que, com molt bé podeu intuir, fan referència a la fred!

Aquesta n'és una petita mostra:
"Quan vénen els tres barbuts, vénen els freds cascarruts."
"Per la setmana dels barbuts governen els tres germans, tos, moquina i amagamans. "
"La setmana dels barbuts, setmana d’esternuts."

Atxim!...
Salut!

dijous, 16 de gener de 2020

Pit i collons?


Els crits de guerra motiven els equips abans, durant i després dels seus partits, alhora que mantenen i reforcen, i això potser és més important, la seva cohesió.

El crit de guerra més espectacular, i possiblement més amenaçador per l'equip rival, no és un crit sinó una dansa, el "haka", un ball tradicional d'origen maori popularitzat per la selecció de rugbi de Nova Zelanda, els "All Blacks", que el ballen abans de cada partit.

Aquesta temporada els crits de guerra han tornat a la família de la mà de la meva filla petita, i el seu equip d'handbol. Als primers partits, abans de començar, després dels temps morts i al final, agrupades en comunió cridaven "pit i collons", un crit de guerra poc adient en general, pel meu gust, i encara menys, en particular, per un equip femení!

A casa la qüestió va ser objecte de comentari, doncs de debat no n'hi va haver gens; i entenc que deuria ser així, també, a la majoria, sinó totes, les cases de la resta de jugadores.

Pit i collons és una expressió popular esdevinguda crit de guerra en diverses ocasions (esport, política...), també en alguns equips de la Unió Esportiva Sarrià (UES) des de fa temps. És per això que l'equip infantil femení de la UES el va adoptar, al principi de temporada...

De pit i collons fins i tot se'n fan samarretes, i suposo que tot tipus de marxandatge amb al·lusions, bàsicament, polítiques i esportives. A mi no és una expressió que m'agradi especialment, ans al contrari, potser perquè no són aquests, precisament, els atributs del meu caràcter, ni en la política, ni en l'esport... Per poc que em conegueu ja sabreu que tinc molta més dosi de seny, que de rauxa! En tot cas jo sóc més de cap i pota que de pit i collons!

El cas és que des de fa uns quants partits l'equip de la meva filla petita té un altre crit de guerra, potser menys contundent, menys agressiu, però més inclusiu i, si voleu, reivindicatiu:  

1, 2, 3... Totes som UES!

dimecres, 15 de gener de 2020

Nyigui-Nyogui


Al carrer de les Ballesteries de Girona, a tocar de la Pujada de Sant Feliu, hi ha una botiga de roba, Novetats Paquita, que admiro per la seva capacitat de supervivència, aixecant la persiana cada dia, encara avui i des de fa no sé quants anys (a mi em sembla que, com a mínim, tota la meva vida!), davant els múltiples canvis que els baixos comercials d'aquest carrer en particular, i del Barri Vell en general, han patit aquests darrers (posem) vint anys!

El dia que tanqui morirà un dels darrers vestigis d'una Girona que desapareix, muta i es transforma irremeiablement! Jo quan passo per la Gran Via de Jaume I hi busco la muralla que mai he vist, i que m'agradaria que encara hi fos...

Una sensació semblant, aiguabarreig de pèrdua i nostàlgia, em produeix l'anunciat tancament de la botiga Nyigui-Nyogui del carrer dels Mercaders de Girona, botiga de referència en la meva adolescència i joventut, en la que hi trobava pantalons, samarretes o arracades per mi, o per regalar!

A Novetats Paquita, a diferència del Nyigui-Nyogui, no hi he entrat ni comprat mai, tot i que hi passo per davant moltes vegades; potser algun dia hauré de fer el pas per descobrir la Girona que encara desconec abans no desaparegui del tot, abans no desaparegui per sempre.

Aquesta oportunitat perduda la vaig tenir (sentir i lamentar) amb el bar restaurant El Capritxo, a la carretera de Sant Feliu, sortint de Girona, que va tancar fa uns mesos i des d'aleshores (i per sempre) que em sap greu no haver-hi anat mai...

Al Nyigui-Nyogui recordo haver-hi entrat, la darrera vegada, buscant algun regal de Nadal, diria que el Nadal de fa dos anys... Ara fan liquidació per tancament i, abans no abaixin la persiana definitivament, estaria bé tornar-hi i fer una darrera compra, a mode de comiat.

Al seu dia, ja fa una colla d'anys, em va saber greu que el boter del carrer de Pedret tanqués, entenc que per raons òbvies... També que desaparegués, per exemple, la petita botiga de fotografia (bàsicament recollia carrets que retornava revelats!) que hi havia a l'entrada d'una escala del carrer Santa Clara...

I com Novetats Paquita, m'encanta que encara resisteixi la Papereria Mary del carrer de la Barca, proveïdora principal de llaminadures quan, de petit i sortint de l'Escola Montjuïc, feia via a peu cap al conservatori, primer, o l'acadèmia d'anglès després! Diria que aleshores era més bon client de "ca la Mary", com en dèiem nosaltres, que bon estudiant del conservatori i d'anglès...

Les botigues fan barri, fan ciutat (també fan poble), i tot i ser conscient que no sempre totes duren per sempre, per tota la vida (si més no la nostra), quan algunes tanquen també tanca quelcom nostre, d'una lo altra manera també perdem quelcom...

dimarts, 14 de gener de 2020

Serra Bularó


Aquest diumenge quasi hem enllestit la recollida d'olives a Serra Bularó, un dels olivars més bonics de veure, i per a veure, i alhora més exigents a l'hora de treballar!

Disposat en feixes i coronat amb una majestuosa rocalla, l'olivar es mostra a qui el veu des del camí, vestigi encara supervivent dels conreus que, dècades enrere, poblaven tantes feixes ara totalment ermes. L'olivar fa goig i fins i tot es deixa veure des de la capriciosa carretera que volta la Torre del Mas Bell-lloch.

Quan s'hi treballa i el dia és clar, com aquest diumenge, l'olivar convida a fitar la vista a tot l'Empordà que des d'allà s'abraça, des dels Castellars a mà esquerra fins a la perenne silueta del bisbe mort (amb el Castell de Torroella de Montgrí fent d'anell episcopal) que des de qualsevol punt mínimament enlairat de Cantallops es pot veure clarament, i des d'alguns altres fins i tot es pot veure Empuriabrava i, al fons a la dreta, Rocacorba!

Els olivars planers, la majoria, són de més bon treballar; en aquest el meu oncle fa gala de la seva destresa menant el seu petit tractor, fent-lo pujar feixes amunt per carregar-lo de caixes d'olives que aniran feixes avall per omplir el remolc que bolcarà al trull d'oli; tractor que després de la recollida (i d'escatir les oliveres), com a la resta d'olivars, el llaurarà pacientment com qui pentina rínxols...

Des de l'olivar de Serra Bularó estant pensava si el meu avi matern, quan s'hi enfilava per treballar-lo, també es prenia un moment per fitar l'horitzó i pensar en les seves coses, aquelles que quasi només tractem amb nosaltres mateixos...

És curiosa la capacitat d'introspecció que tenen els indrets elevats, els que permeten veure les coses amb una perspectiva diferent...

Aquest diumenge, però, era dia per fixar la mirada a les branques colgades d'olives per fer caure els apreciats fruits negres, en aquesta ocasió, als borrassos convenientment estirats sota les oliveres.

Aquesta setmana els meus oncles (els autèntics herois) acabaran de recollir les olives, després de quasi tres mesos de fer-ho dia sí, dia també...

dilluns, 13 de gener de 2020

Més enllà del Balandrau


És admirable la resposta que l'Escola Balandrau de Girona ha sabut donar davant l'amenaça del Departament d'Educació de suprimir per al curs vinent la línia de P3, el que suposaria el més que probable tancament de l'escola.

La seva capacitat de mobilització, àgil, ràpida, participativa, intensa i persistent ha resultat efectiva, si més no a curt termini, salvant la línia de P3 per al curs 2020/2021. La notícia de la decisió del Departament d'Educació es va rebre just la vigília de la tornada a l'escola després de les festes de Nadal, com un regal de Reis d'última hora...

Més enllà del Balandrau i la seva fita, encara hi ha lluita, pel propi Balandrau (s'ha salvat el P3 del curs vinent, però no sé si definitivament s'ha garantit el seu futur els propers cursos) i, naturalment, també per les altres dues escoles de Girona nominades a perdre, el curs vinent alguna línia de P3, l'Escola Montfalgars i l'Escola Marta Mata.

La possible supressió d'una línia de P3 en aquestes escoles no suposa una estocada mortal com al Balandrau, però sí una ferida oberta al seu projecte educatiu i un element de desestabilització de l'escola.

Les escoles, també els instituts, consoliden projectes educatius sobretot quan poden gaudir de certeses i estabilitat, quan el gruix dels seus claustres són estables i quan poden projectar projectes i programes com a mínim a mig termini. Estocades com aquesta generen incertesa i, com en l'economia amb els mercats, en l'educació la incertesa espanta les famílies, fa trontollar els claustres i posa en crisi els projectes.

Ho estem vivint (tot això) en primera persona a l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona, passant, aquest curs, de quatre a dues línies de 1r d'ESO...

És per això que més enllà del Balandrau la lluita continua, especialment aquesta setmana amb dues reunions de comissions del Consell Municipal d'Educació (CEM) de Girona, dilluns i dijous, en les que sens dubte es tractarà aquesta qüestió, i amb el ple municipal de divendres que aprovarà, previsiblement, una moció per unanimitat en defensa de les línies de P3.

Defensar les línies de P3 de l'Escola Balandrau, l'Escola Montfalgars i l'Escola Marta Mata és defensar l'escola pública, la qualitat de l'educació pública.

Espero que el Consell Municipal d'Educació de Girona properament també es pronunciï, i que ho faci en la línia dels grups municipals, en la defensa dels grups de P3, ja minvats aquests darrers cursos en altres escoles, i en la reivindicació del paper que en aquest debat, i aquestes decisions, hauria de tenir el propi CEM.

El Balandrau ha obert camí, i ara no és moment per deixar-lo, ans al contrari!

dissabte, 11 de gener de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Cecilia Ann"


Cecilia Ann és el nom d'un grup de música de l'escena "indy" espanyola dels anys noranta i principis dels dos mil que, pel que he llegit, rares vegades podien evitar explicar l'origen del seu nom en les seves entrevistes...

En algunes ocasions havien de matisar la pregunta, ja que el seu nom no és tant per la cançó homònima de Pixies, la que obre el seu tercer disc, ("Bossanova", del 1990) sinó l'original que els de Boston van versionar magistralment, la Cecilia Ann del grup The Surftones.

La cançó obria el disc "Surf Legends (And Rumors) - Rockin' Instrumentals 1961 - 1964", una mena de repositori de cançons surferes instrumentals publicat l'any 1989...

El títol de la cançó, un nom de dona, no sé si és un homenatge a aquesta dona, que entrenem va existir, o una paròdia, o picada d'ullet a la Barbara Ann que primer va interpretar el grup vocal The Regents i que van popularitzar The Beach Boys; fins i tot hi ha qui afirma que Cecilia Ann i Barnara Ann eren (són?) germanes...

En fi, misteris de la música! El que no és un misteri és que Cecilia Ann és una gran cançó instrumental que a mans dels Pixies sublima!





divendres, 10 de gener de 2020

El refrany de la setmana, sobre la gana


Després de la pesada digestió dels àpats nadalencs, el gener sembla voler-nos encomanar les rebaixes que ja es fan quasi tot l'any, aplicades a la teca, que per moments aquests dies té senyals d'esdevenir depurativa i més sana, sempre que mantinguem les restes de torrons, tortells i polvorons fora de la vista, fora de l'abast!

I és que de la mateixa manera que si en una obra de teatre, o una pel·lícula, apareix en escena una pistola, aquesta s'acabarà disparant, les calories que aquests dies han entrat a casa les acabarem ingerint tard o d'hora, d'una o altra manera, sempre que no vulguem contribuir al malbaratament alimentari!

És clar que el problema no és només el què, sinó també el quan, i aquí sempre va bé aplicar, amb la teca, una màxima que precisament no apliquem amb el tec!

I és que si amb el tec la regla és beure sense sed (com aquell grup de música de Sabadell dels anys vuitanta i noranta, "BB sin Sed"), amb la teca aquests dies, i de fet sempre, podem aplicar-nos el refrany que diu "és regla sana, no menjar quan no es té gana".

Tan fàcil de dir, tan difícil de fer pels qui, com jo, som llaminers!