dissabte, 26 de setembre de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Aerodynamic"

Daft Punk és un grup francès, duet per a més informació, de música electrònica (per a fer-ho breu) conegut especialment per la cançó "Get Lucky, de moment i de llarg, la seva cançó més comercial.

És clar que abans d'aquest èxit el duet ja n'havia tingut d'altres, com" One More Time", cançó que obre el seu segon disc, "Discovery", disc que va ser gestat com a banda sonora de la pel·lícula d'animació "Interstella 5555". D'aquí que alguns dels videoclips siguin dels dibuixos animats de la peli...

La segona cançó del disc, "Aerodynamic", a banda d'instrumental conté un energètic "solo" de guitarra, que la música electrònica no està renyida amb un bon "riff", o un bon "solo"!...

Allunyats de la fama i la presència pública, el duet Daft Punk s'expressa a través de la seva música i, com en la cançó d'avui, a vegades ni tan sols li cal la lletra!

divendres, 25 de setembre de 2020

El refrany de la setmana, sobre la tardor


"Per la tardor no feu festa major", diu el refrany, i enguany sembla que a Girona ho complirem amb escreix a les migrades i retallades Fires de Sant Narcís...

La tardor és una estació molt fotogènica, amb els seus ocres i els seus ors de fulles pels camins forans...

També és l'estació que més enfosqueix els dies, i potser és per això que hi ha qui, amb els seus cels roses, malves i ametistes, la troba especialment trista: "la tardor porta tristor"...

Trista i fins i tot dramàtica ("a la tardor, la foscor fa por") la tardor és especialment nociva per a la salut, i el refranyer català en dóna fe i testimoni en aquesta lletania de terribles refranys: "calentures de tardor, parentes de la mort", "malalties tardorals, llargues i mortals", "febres setembrals, o llargues o mortals" o "malaltia de novembre no té cura i paga amb la sepultura"...

Entre una cosa i l'altra, entre la pandèmia i la tardor, amb la pandèmia a la tardor, ja ens podem calçar!

Calçar? "A la tardor, el dia porta espardenyes", espardenyes de calçat, tot i que no sé si, després de veure tot el augura la tardor, ens serviran per gaire!

dijous, 24 de setembre de 2020

Banderes del nostre virus


Qui no s'hagi embolcallat mai amb una bandera, la que sigui, que llanci la primera pedra!

L'abanderada posada en escena de la roda de premsa de la trobada entre l'alcaldessa de Madrid i el president del govern espanyol de dilluns va ser, també per al meu gust, excessiva: no entenc què hi feia tanta bandera!

També trobo excessius els escarafalls dels i les que, de no ser aquestes sinó unes altres banderes, salivarien més que el gos de Pàvlov!

El tema de les banderes, de les d'aquí, les d'allà i les d'arreu, és esgotador: a veure qui en té més, a veure qui la té més llarga, a veure qui la té més gran!

I suposo que com més, més llargues i més grans, més gran és la cortina de fum, que mentre parlem de les banderes, mentre ens engresquem en l'enèsima guerra de banderes, menys parlarem del que, se suposa, ens hauria d'ocupar i preocupar.

Sempre que ens ataca un brot de "banderitis" penso que caldria prescriure, entre d'altres remeis, la pel·lícula "Banderes dels nostres pares", que narra des de la perspectiva nord-americana la batalla de Iwo Jima, immortalitzada en l'alçament, per part d'uns soldats americans, d'una bandera...

"Vale más cualquier quimera..."

dimecres, 23 de setembre de 2020

Les papereres


No recordo el primer dia que vaig agafar l'autobús, per anar o tornar del meu barri, el Pont Major, a Girona. Recordo el primer dia que el meu germà, dos anys més gran, el va agafar sol per tornar de Girona: va ser tota una epopeia i va acabar, literalment, en un altre barri!

Sí recordo que durant uns quants anys l'autobús interurbà era la forma més autònoma i independent d'anar i tornar de Girona. Aleshores la parada de l'autobús que passava pel Pont Major (línia 6), bé de forma directa, bé passant pel Trueta i Sarrià de Ter, no era a l'Avinguda Ramon Folch, sinó un xic més enllà, a l'inici de la Gran Via de Jaume I: per anar cap a casa, davant les extingides oficines de l'antiga Hidroelèctrica, i just a l'altre costat del carrer hi baixava quan anava a Girona.

Un dia, quan deuria tenir deu o onze anys, li vaig explicar a la meva mare que quan baixava del bus no trobava cap paperera a prop de la parada per llençar el tiquet, i que molta gent simplement el llençava a terra.

Setmanes més tard, oh màgia, prop de la parada del bus va aparèixer una paperera, després que ella ho fes saber a algú de l'Ajuntament de Girona, on hi treballava, sinó directament a l'alcalde Nadal.

Aquella paperera va ser la primera evidència que vaig tenir que l'Ajuntament tenia una utilitat. Naturalment en desconeixia el funcionament i les competències, i per més colònies i casals municipals que hagués fet, per primera vegada sentia que l'Ajuntament, quelcom que jo tenia proper doncs era on treballava la meva mare, podia respondre fins i tot a les meves necessitats.

Encara avui, algunes vegades, mesuro a quina distància tenim les papereres d'allà on som. L'altre dia, sense anar més lluny, sortint d'un supermercat de Sant Antoni de Calonge, vaig comptar les passes que vaig fer, camí de l'apartament, fins a trobar una paperera: dues-centes seixanta.

El nostre civisme col·lectiu també es mesura pel nombre de papereres que tenim, i sobretot per l'ús que, responsable o irresponsablement, en fem!

dimarts, 22 de setembre de 2020

Mostrar casa nostra


La tornada a la feina, després de les merescudes i aprofitades vacances d'estiu, ha estat si fa o no fa com era abans de gaudir-les: teletreball la majoria del meu horari laboral.

Alguns dies, durant alguns moments, vaig a l'oficina de la meva entitat per a fer gestions que, ineludiblement, he de fer allà; també he assistit a alguna reunió o visita presencial, tot i que dominen les telemàtiques.

A les reunions telemàtiques de les persones que fem teletreball és impossible que no se'ns coli un tros de casa nostra, allà on dispara, amb més o menys precisió, amb més o menys nitidesa, la càmera web...

A vegades fins i tot s'hi cola la família, especialment si hom fa la reunió en un lloc de pas. Aquesta és una situació que ja vam viure a l'inici del confinament, i qui més qui menys mostrava un trosset de casa seva en les reunions telemàtiques.

Casa nostra és un espai personal i privat que no sempre exposem alegrament, tot i que ja abans del confinament la mostràvem a les xarxes socials com a rerefons de plats casolans o celebracions familiars. Però ara casa nostra ha entrat, també, en l'àmbit laboral.

L'altre dia, en els moments previs a una nombrosa reunió de feina, una persona, per tal de fer més amena l'espera abans de començar, anava donant la benvinguda als que hi participàvem, i la benvinguda en algunes ocasions anava acompanyada d'un comentari sobre el fons d'escenari: que xula aquesta foto de família, quina casa més maca, guaita, una llibreria de l'Ikea!...

No hi havia malícia, tot el contrari, però sospito que més d'una persona de les que participàvem a la reunió es va incomodar, tot i la confiança que, en general, hi havia i hi ha entre nosaltres. Possiblement aquí hi va haver un excés, que no abús, de confiança...

En aquests casos, penso jo, la discreció sempre és bona consellera, la discreció alhora de mostrar i, sobretot, la discreció a l'hora de comentar.

Hi ha qui, fins i tot estant a l'oficina opta per aplicar un fons neutre, fins i tot corporatiu, gràcies a les opcions que permeten ajustar algunes eines de videoconferència, preservant així el fons de l'oficina o de casa...

Jo des de l'inici vaig optar per introduir un element corporatiu a casa, un d'aquells "rollup" que tan bé ens van per a les fires i estands, signatures de convenis i el que convingui! El "rollup" a banda de centrar les mirades, sobretot tapa la llibreria (de l'Ikea!), en la que a banda de llibres hi tinc fotos personals...

Mostrant casa nostra mentre treballem moltes vegades ensenyem més del que caldria, i no sempre en som prou conscients!

dilluns, 21 de setembre de 2020

Jugar amb el reglament


Hi ha jugadors, per exemple de futbol, que a vegades juguen més amb el reglament que amb la pilota!

I no em refereixo als que juguen, amb la pilota o sense, al límit del reglament, generalment aquells defenses agressius que sovint flirtegen amb les targetes, grogues i vermelles, per destruir el joc de l'equip contrari...

No no, em refereixo especialment, per exemple, als jugadors que, havent acumulat algunes targetes grogues, en provoquen una per guanyar-se la corresponent sanció (proper partit sense jugar) i complir-la en un partit amb un rival (teòricament) menor, o en partit més intranscendent, eliminant el risc, probable, de perdre's un partit més transcendent o amb un rival superior. Generalment cerquen la targeta groga cometent una falta arribant a propòsit a destemps, o exagerant una airada protesta contra l'àrbitre...

Buscar deliberadament la targeta groga per complir cicle i ser sancionat no és joc net i, tot i que els futbolistes jo saben, molts ho practiquen i s'hi arrisquen, moltes vegades amb el vistiplau de seu entrenador i club, que com el jugador, naturalment, sempre negaran la intenció i voluntat de fer-ho i es faran l'orni...

Hi ha futbolistes que juguen deliberadament amb el reglament cercant la sanció, i hi ha polítics que juguen, també deliberadament, amb les lleis, buscant la sanció a risc (a vegades volgudament) que els expulsin...

dissabte, 19 de setembre de 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "18"


"18" no és la cançó més coneguda de Moby, ni forma part del seu disc més exitós...
"18" forma part de "18", disc publicat fa divuit anys després del triomfant "Play"...

De "18" són especialment conegudes les cançons "We Are All Made of Stars", que obre el disc, i  "Extreme Ways", popular per formar part de la banda sonora de les pel·lícules "El cas Bourne" i "El mite de Bourne"...

"18" tampoc és la divuitena cançó del disc, que en conté precisament divuit, però sí que és una fantàstica cançó instrumental, amb un cert aire trist i melancòlic...

Us agradarà!

divendres, 18 de setembre de 2020

El refrany de la setmana, sobre els i les mestres


 Ara que els i les mestres tornen a situar-se, amb l'inici de curs, a l'ull de l'huracà, recorro al refranyer català per donar-los ànims i, aprofitant l'avinentesa, fer-los un modest homenatge.

I és que si "els testos s'assemblen a les olles", per bé i per mal, també podem afirmar que "a tal mestre, tal deixeble"; d'aquí la responsabilitat que els i les mestres, com també els pares i mares, tenen en l'educació i la formació dels infants i joves...

És evident que "ningú surt ensenyat del ventre de sa mare", tampoc els i les mestres, i que "ningú pot ensenyar el que no sap", pel que els i les mestres, i tothom en general, bé poden aplicar-se la màxima d'"abans d'ensenyar, aprèn".

I sí, "l’experiència fa el mestre", sobretot quan l'actitud del o la mestra té en el seu frontispici el refrany que diu que "poc sabem, però ensenyant aprenem". Aquests mesos els i les mestres han après molt, i molt més tenen per aprendre!

En fi, que "el bon mestre fa bon vailet", tot i que els escèptics amb el mestratge dels i les mestres sempre defensaran, arreu, que "el millor mestre és el temps, i la millor ciència la paciència!"

Paciència mestres, molta paciència!

dijous, 17 de setembre de 2020

En regressió


A Girona estem en plena regressió, després que les autoritats, aconsellades per les sanitàries, hagin decretat l'increment de les restriccions en les trobades socials; aquests dies tornarem a veure parcs infantils tancats i aforaments (encara) més limitats i, de retruc, activitats culturals i socials (fires diverses, per exemple) suspeses... Fires de barris o de carrers, que les Fires de Sant Narcís encara està per veure quin destí tindran, quines restriccions!

L'augment de casos i de risc de rebrot així ho aconsellen i, per més que ens costi acceptar-ho, la regressió (principi de realitat) és un fet. I quan dic regressió em refereixo, d'entrada, al seu significat més asèptic, el "retorn a una situació anterior", doncs és evident que aquestes restriccions ja les hem viscut, no són un escenari desconegut...

És clar que aleshores, quan vam viure aquestes restriccions, o de semblants, ho fèiem immersos en una dinàmica d'anar guanyant terreny a la llibertat de moviments, després del confinament, i ara, en canvi, ho fem després d'haver reconquerit part d'aquella llibertat.

Sí, és com recular en el tauler del joc de l'Oca, i per tant és inevitable la sensació de perdre, de regressió en el sentit de tornar enrere, i que per tant s'obri la possibilitat que la definició del terme, regressió, també abraci la perspectiva de la psicologia: "procés inconscient mitjançant el qual l'individu torna a una etapa anterior del seu desenvolupament, com a mitjà de defensa davant una frustració i com a recuperació d'un comportament i d'uns models de satisfacció anteriors considerats millors per l'individu."

I és que tot i les resistències davant el canvi, en aquest cas un canvi que ens fa retrocedir, aquesta regressió vol ser, des de la perspectiva sanitària, un mitjà de defensa davant una frustració per a la recuperació d'un comportament i d'uns models anteriors considerats millors...

Tornar a fer un camí no és el mateix que fer-lo de bell nou, i aquesta potser és la clau, i l'oportunitat, que ens dóna aquest retrocés, aquestes conegudes restriccions que ens fan entrar, vulguem o no, en regressió.

Tenim a les nostres mans (curulles de gel hidroalcohòlic) fer que aquesta passa enrere ens permeti fer-ne dues endavant!

dimecres, 16 de setembre de 2020

Totes cinc!


 A casa ja fa uns anys que hem arribat al punt que difícilment coincidim tots cinc, que les nenes es van fent grans i, vés per on, resulta que tenen vida pròpia!

A casa som cinc i jo, tot i ser l'únic mascle (més zeta que alfa!), he determinat i fet decantar històricament l'adjectiu cap al genèric masculí tot i ser, i estar pel que fa al sexe, en una evident i incontestable minoria.

A casa no serem diferents pel fet de dir tots cinc o totes cinc, som el i les que som, tampoc si el tots es refereix als individus o el totes a les persones, però segurament fer servir la forma femenina s'ajusta més a la realitat, tot i que reconec que no sempre em surt dir-ho de forma natural, com alguns partits polítics ja han internalitzat en el seu llibre d'estil.

El llenguatge també té la seva inèrcia, i el no sexista també troba, encara avui, incomprensibles resistències. Si durant anys la meva dona i les meves filles no s'han sentit excloses pel "tots" masculí genèric (altra cosa és si s'hi senten plenament representades) perquè jo m'hauria de sentir exclòs pel "totes"?

A casa ja fa uns anys que hem arribat al punt que difícilment coincidim totes cinc, que les nenes es van fent grans i, vés per on, resulta que tenen vida pròpia!... Per això és una alegria quan coincidim després de dies de no fer-ho, com vam fer un cap de setmana llarg aquest estiu i vam aprofitar per fer un mini viatge, fins que irremeiablement arribarà el dia que ni totes cinc, ni quatre, ni tres coincidirem ni cinc, ni quatre, ni tres dies per anar o fer vacances plegats... perdó, plegades!