Catalunya, capital l'Alguer

Una part de l'Estat, amb la detenció del president Puigdemont a l'Alguer, ha sacsejat el taulell que, d'un temps ençà, s'havia mogut, i posicionat, en relació a la taula de diàleg, i d'alguna manera ha generat un canvi significatiu en la partida, en allò que a les sèries i pel·lícules es diu gir de guió. 

I la sacsejada, lluny d'eliminar, com se suposa que pretenia, el president Puigdemont, esdevingut darrerament peó, li ha permès transformar-se i esdevenir dama, tal com fan els peons quan arriben al capdavall del taulell, a la vuitena fila.

La partida continua i sembla que, novament, la jugada de la justícia espanyola serà fallida; no sé si debades, fa la impressió que mou peça sense preveure els propers moviments, servint en safata de plata al president Puigdemont l'oportunitat d'una nova jugada mestra.

És clar que potser amb la sacsejada ja en té prou, la justícia espanyola, tot sigui per desestabilitzar la taula de diàleg, cercant la carambola de desestabilitzar també el govern espanyol. Curiosament, ara que novament el govern català es seguia desestabilitzant sol, la sacsejada d'entrada l'ha cohesionat un xic, això sí, empetitint la figura del president Aragonès i engrandint la del president Puigdemont.

Puigdemont torna a la primera línia política, eclipsant aquests dies el president Aragonès, no només en les peticions de fotografies, també a les portades de la premsa internacional.

No sé si és aquesta, i així, la confrontació intel·ligent. Tampoc sé si tot aquest nou enrenou generarà un canvi polític significatiu o si serà un altre foc d'encenalls... 

"Mercè". Minuts Musicals amb nom propi

Joan Manuel Serrat canta al "Pare" i a "La tieta"; Dyango canta a "La mare" i la Maria del Mar Bonet canta a la seva, que com la meva es diu "Mercè".

Em temo que com la meva, la mare de la Maria del Mar Bonet també era un immens oceà de records, dels d'infantesa i dels tota una vida sencera, records que malden per no ser esborrats a cada onada, records que volen ser eterns, per més que el seu vaivé, inevitablement, els erosiona.

Les mares sàvies saben mantenir els records a redós, i els solten poc a poc, i mai del tot, confiant que, com els versos d'aquesta cançó, d'una o altra manera romanguin per sempre.

(En aquest vídeo haureu de pujar un xic el volum...)

(En aquest no caldrà, o en tot cas si abans l'heu pujat, l'haureu de baixar...)

Les cites dels llibres. "Girona XX-XXI", de Narcís Sastre

Ho reconec, no m'hi vaig poder resistir i no he esperat l'ocasió: Sant Jordi encara és massa lluny, també el meu Sant... La segona vegada que, a la Llibreria 22, vaig tenir el llibre entre les mans ja no el vaig deixar anar!

El llibre "Girona XX-XXI. Geografia urbana d'una ciutat en moviment" (Llibres del Segle, 2021), del geògraf gironí Narcís Sastre Fulcarà, ha engreixat una mica més la meva biblioteca particular de llibres sobre Girona... Què voleu que hi faci, és una debilitat!

El llibre el tinc pendent de llegir, encara, tan sols l'he fullejat per sobre, i ja trobaré el moment i el temps per endinsar-me en el retrat, dinàmic, que en Narcís fa de la ciutat que compartim.

El llibre, amb proemi, pròleg i epíleg, conté també una cita, una sentència d'un dels altres llibres de referència de la ciutat, llibre quasi de culte: "Girona grisa i negra" (Edicions 62, 1972):

"Parlar d'urbanisme, a Girona, és com parlar del pecat original."
Narcís-Jordi Aragó, Just M. Casero, Jaume Guillamet i Pius Pujades.

Girona, a banda de fotografiada, també necessita ser escrita, i en aquest cas la lletra no només conté una mirada retrospectiva, també té una mirada que projecta, i proposa, la Girona que ve...

Avui és Santa Sira

Avui és Santa Sira, i a casa no el celebrarem. Però no us precipiteu, que potser no és el que us penseu...

Això del Santoral, es veu, no és una ciència exacta per a la majoria de noms; n'hi ha que no generen cap mena de dubte, com els Joans, Joseps i ases que hi ha a totes les cases; també pels Esteves, Paus, Peres i Jordis, o les Mercès, Maries, Montserrats o Pilars.

En canvi hi ha noms que generen més dubtes, bé perquè es celebren en diferents dates, bé perquè a vegades entren en joc, i aquí arriba l'interessant, aspectes més subjectius, interpretacions personals, i fins i tot el beneït error!

Un cas és el meu, Sant Roger. Hi ha qui el celebra el 13 de març, el 16 de setembre, el 22 de novembre o fins i tot el 30 de desembre. Sense anar més lluny, just avui fa una setmana, el 16 de setembre, un amic em va felicitar el Sant: tinc un nebot que el celebra avui, em va dir... Jo, després d'agrair-li la felicitació, li vaig dir que el celebrava el 15 de novembre, que és Sant Albert; el motiu? El meu pare, ex seminarista, va dir que es celebrava aquest dia, i aquest dia es va quedar, sense possibilitat, des de fa 40 anys, d'esmena!

No és ben bé el cas de la Sira.
Avui és Santa Sira i a casa no el celebrarem, simplement, perquè el vam celebrar abans d'ahir, 21 de setembre, Sant Mateu. I perquè aquest dia? Doncs perquè, que la Sira recordi, sempre l'ha celebrat, possiblement per error, aquest dia, i ara que ja el té tan integrat, se li fa estrany celebrar-lo quan tocaria, és a dir avui.

Deu ser per coses com aquestes que ha fet fortuna, amb raó i afortunadament, l'expressió "tots els sants tenen vuitada!"

Angela Merkel

La llarga i fructífera vida política de la, per poc temps, cancellera alemanya Angela Merkel té els dies comptats. Les properes eleccions alemanyes designaran qui la substituirà, després de 16 anys conduint el govern de la locomotora d'Europa.

Seria una temeritat per part meva fer una valoració política del seu llegat, tan en clau alemanya, com europea i internacional, això ho deixo pels periodistes i historiadors; sí que puc dir què és el que em transmet quan la veig i escolto a la televisió, i si ho hagués de concentrar en una paraula, seria sobrietat.

Merkel és i ha estat una líder sòbria (sense adorns superflus), i la sobrietat ha estat l'expressió de la seva fermesa i determinació, tant per a defensar de forma implacable l'austeritat (eufemisme de retallades, ja ho sabem) com per defensar la necessitat d'acollir els refugiats. Aquesta dona, a qui hem vist tremolant com una fulla, no li ha tremolat el pols quan ha hagut de prendre decisions, guanyant autoritat sense ser autoritària.

Angela Merkel és d'aquelles persones que desperta simpaties entre els simpatitzants dels altres partits; de fet ja voldríem aquí algú del Partit Popular, cosí germà de la CDU, amb el seu tarannà; potser qui més s'hi aproparia seria, salvant les distàncies, el president gallec Alberto Núñez Feijóo, tot i que no sembla tenir, de moment, ni opcions ni ganes de liderar PP espanyol, ara governat per Casado i posseït per Díaz Ayuso; ambdós, de caràcter, res a veure amb Merkel, que al contrari que ells dos, mai ha donat ales, ni escalf parlamentari, a la ultra dreta...

Alemanya i Europa ara cercaran un nou lideratge, i Merkel i la seva sobrietat s'ho miraran tot des de fora, és de suposar, amb la mateixa discreció que ha marcat el seu lideratge.

Apologia de l'odi

La manifestació de neonazis al barri madrileny de Chueca cridant consignes d'odi contra el col·lectiu LGTBI fa feredat, i inquieta pensar com hem arribat a aquest punt per acció dels qui es manifestaven i per omissió de qui ho va autoritzar i permetre. Un error, i greu, del sistema, i que el propi sistema hauria d'esmenar. Tant odi no pot quedar impune, més quan aquest està tipificat com a delicte.

És clar que aquesta manifestació, certament preocupant, és només la punta de l'iceberg i com sempre el més important, i preocupant, és el que no sura, el que no es veu. I el que no es veu, o no volem mirar, és que sembla que darrerament s'està imposant una mena d'apologia de l'odi, que es podria simplificar així: odiar mola!

L'odi (sentiment profund de malvolença o aversió envers algú; repugnància o aversió profunda per alguna cosa) potser és inevitable, i és precisament per això que cal canalitzar-lo i no deixar-lo expressar de forma crua i ofensiva, violenta i perillosa. Control de les emocions, en diem. També aplicació de la llei.

Entenc que l'odi, que sol ser una manifestació de la por, en cas de sentir-se vers algú o alguna cosa és de mal reprimir; possiblement és impossible de contenir i, com altres emocions, convé processar i reconduir; però sembla que darrerament, en general, hem tendit a normalitzar-lo començant per l'insult (a Twitter és gratis i sol està més que recompensat), seguint per l'amenaça i acabant amb l'agressió; és a dir, en comptes de contenir-lo, li hem donat carta blanca, ànims, força i camp per córrer!

El gran caldo de cultiu de l'odi és la manca de respecte a la diversitat, en qualsevol de les seves expressions, que són totes (gènere i orientació sexual, ideologia, ètnia, religió...), i en la despersonalització de qui pensa o és diferent: nazisme en estat pur.

Podem interpel·lar a l'educació, i al seu paper clau en l'acceptació de la diversitat i el control i gestió de les emocions i de la prevenció de l'odi, però no podem carregar-ho tot a l'educació, que es veu superada, de llarg, per l'ambigüitat amb la que es mou certa dreta, per la facilitat amb la que l'odi circula per les xarxes, i per una legislació que no pot contenir-lo ni impedir que es passegi i s'expressi pel carrer.

Potser és millor, d'entrada, interpel·lar-nos a nosaltres mateixos: com portem nosaltres l'acceptació de la diversitat? Respectem les persones que pensen diferent? I aquí no s'hi val a dir que respectes les seves idees, ja que les idees es poden no compartir i rebatre; el que cal respectar són les persones que les defensen, per diferents que siguin les persones, i les seves idees.

Qüestió d'imatge

Una imatge val més que mil paraules i això és el que els presidents Pedro Sánchez i Pere Aragonès van voler transmetre, sobretot, amb la de la seva trobada en el marc de la reiniciada taula de diàleg.

Potser el president del govern espanyol va ser més explícit emfatitzant el valor de la imatge de la trobada, encara que al president del govern català també se li va entendre tot. L'important és l'ara i aquí, aquesta foto, de la resta n'anirem parlant fins al 2030...

D'imatge també en buscava una Junts, la del president Sánchez assegut amb presos polítics indultats, una imatge que Sánchez no volia, i que el president Aragonès no va permetre. Ja ho va dir al seu dia Alfonso Guerra: "El que se mueve no sale en la foto."

Quan les paraules sonen a buides, per grandiloqüents que puguin semblar, quan necessites massa paraules per explicar-te, res millor que una imatge per concentrar, com una pastilla de caldo, el missatge. I el missatge de la imatge dels dos presidents és que, per allunyat i improbable que pugui estar un acord, ambdós es necessiten.

Pedro Sánchez necessita Aragonès per aprovar els pressupostos i seguir governant; Pere Aragonès necessita potenciar i consolidar la seva imatge de president, allò de marcar perfil propi i manar, i la fotografia amb Sánchez, malgrat la crisi amb Junts, li serveix: una trobada de president a president, i sense presos polítics indultats que li poguessin fer ombra, espatllar la foto, o serrar una pota de la taula.

És clar que, també penso jo, Aragonès va cometre un error eliminant del pla de la seva compareixença la bandera espanyola: si la trobada hagués estat amb el president Macron hauria enretirat la francesa? El gest va ser de país petit...

El paper ho aguanta tot, aguanta moltes paraules, més de mil si cal. Però ja sabem que al final, tard o d'hora, la realitat s'imposa, i les imatges, com les paraules, també se les endú el vent. La imatge dels dos presidents i de la taula de diàleg té dos anys de coll, tot i que em temo que corre el risc d'esgrogueir-se abans d'hora, si no de ser estripada, o cremada com vam veure per la Diada.

Una imatge val més que mil paraules, i és que avui, en general, ens costa escriure i llegir més enllà dels caràcters que conté una piulada. Tot plegat sembla una mica insubstancial, com aquest mateix article, que no té més de mil paraules, sinó poc més de quatre-centes!

"Laura". Minuts Musicals amb nom propi

Passava especialment d'excursió, de campaments o de ruta, o a les trobades com la Festa del pas i d'altres; també molts dissabtes... Al Cau cantàvem, i cantàvem molt!

Sempre hi havia qui gratava la guitarra, perquè sempre hi havia una guitarra, i cantàvem cançons que, tard o d'hora, acabaven formant part dels cançoners de campaments i rutes.

En un dels meus primers campaments, a mitjans dels anys vuitanta, vaig fer un intent, ara ja sabeu que fallit, d'aprendre a tocar la guitarra; potser no vaig tenir prou paciència, potser també vaig pensar que si ni me n'havia sortit al conservatori amb el solfeig, tampoc ho faria al Cau amb la guitarra; de cantar tampoc en sabia, ni en vaig aprendre però, com ara, ho feia igualment, i com ara cantava desafinant. Canto, i mai en sabré...

Entre les cançons que cantàvem n'hi havia, naturalment. de Lluís Llach, com "L'Estaca", "Cal que neixin flors a cada instant", i "Laura", una cançó d'amor, d'amor a l'amistat, que Llach va dedicar a la guitarrista que quasi sempre la va acompanyar als escenaris, Laura Almerich i Santacreu.

No va ser, aquesta, l'única cançó que Lluís Llach va dedicar a la Laura; també "Roses blanques", cançó que, entre d'altres, també es va cantar fa poc més de dos anys, a la cerimònia de comiat de la Laura Almerich i Santacreu, en la que també es va cantar "Laura".

"I si l’atzar et porta lluny,
que els déus et guardin el camí,
que t’acompanyin els ocells,
que t’acaronin els estels;
i en un racó d’aquesta veu,
mentre la pugui fer sentir,
hi haurà amagat sempre el teu so, Laura."

Les cites dels llibres. "El món de Sofia", de Jostein Gaarder

La filosofia és, per a la majoria, una assignatura avorrida, un pal! La història com a mínim explica fets, però la filosofia... la filosofia dóna voltes i més voltes al pensament! 

Jo, he de reconèixer, no vaig ser precisament un estudiant modèlic de l'assignatura de filosofia, especialment a COU; l'assignatura la vaig aprovar amb suficiència, i paradoxalment la nota de l'examen de filosofia de la selectivitat va ser notable... 

En definitiva tot aquest rotllo per dir que a mi m'agrada la filosofia, però reconec que no em va agradar l'assignatura. 

I si avui la sèrie Merlí li ha aportat un bri de passió i frescor, al seu dia aquesta contribució la va fer el llibre  "El món de Sofia", de l'escriptor i professor de filosofia Jostein Gaarder. 

Si la filosofia és per l'estudiant mig el que la verdura bullida per la mainada, "El món de Sofia" és la salsa maionesa que fa que la verdura sigui de més bon menjar, tot i que per mi amb un bon raig d'oli d'oliva n'hi ha prou! 

La gràcia, i gran èxit del llibre, és que presenta la història de la filosofia en format novel·la, teixint una intrigant trama que l'embolcalla. 

El llibre conté una cita, naturalment d'un pensador:

"Qui no pot aprofitar-se de tres mil anys d'història, viurà a les fosques la resta de la seva vida". Goethe

És a les nostres mans, doncs, viure o no a les fosques; entenc que també prendre'ns-ho tot, o gairebé tot, amb filosofia... 

50 anys a la vista!

Sabeu allò de "quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remullar", doncs el meu cosí gran és la barba del meu veí...

Dies enrere el meu cosí gran va fer 50 anys i, amb el seu aniversari, s'inicia una voràgine d'aniversaris que ens tindran entretinguts, els propers set anys, amb les celebracions dels 50 anys de totes i tots els cosins, i parelles, de la meva família paterna. Els 13 cosins vam néixer entre els anys 1971 i 1978, en una improvisada, encara que també natural, planificació familiar...

El 50è aniversari del meu cosí gran és l'avantsala, a tres anys vista, del meu, i ara que hi penso, vés que no fos el seu aniversari el que marqués, fa deu anys, l'inici de la meva "crisi dels quaranta", que va començar als 37 anys...

Estic, doncs, en mode compte enrere, tot i que sense pressa per arribar-hi, i sense entrar en pànic: abans d'arribar-hi han de passar moltes coses, i entre elles els 50 anys del meu germà, dos anys més gran, els 25 del meu casament, d'aquí a dos anys, o els 75 de la meva mare, que seran uns mesos abans...

I parlant d'aniversaris, ahir la meva filla gran en va fer 22, i d'aquí tres anys s'alinearan els seus 25, els meus 50 i els 75 de la meva mare, en una altra improvisada, curiosa i matemàtica planificació familiar...

Amb els 50 anys a la vista tinc tres anys per a descobrir què representen avui, sobretot després d'escoltar fins a la sacietat que els "40 anys són els nous 30"... Si els quaranta son els nous trenta, els cinquanta són els nous quaranta? Doncs resulta que no: els 50 són els nous 30... i comença ja a ser obsessiva aquesta mania de voler rejovenir l'edat que un té.

De fet a vegades penso que no m'hauria de preocupar massa, això d'arribar als 50 anys, segurament hi ha molta gent que es pensa que ja els tinc, de fa temps...