En Tano Pla, l'atípic

La primera imatge que tinc d'en Tano és, fa més de vint anys, al local que l'associació GERD, entre d'altres coses editora de la revista l'Atípic, tenia al Centre Cívic la Cooperativa de Sarrià de Ter.

Encara el veig allà, en aquell local atapeït de papers i material, de fum de tabac i maria, un local que, com ell, desbordava vitalitat i projectes.

Com a regidor de cooperació vaig viure el trasllat que l'entitat va fer a les antigues escoles de Sarrià de Ter, doncs era evident que el despatx de la Cooperativa se'ls havia fet petit, que l'entitat, entre d'altres amb l'empenta d'en Tano (també de l'enyorat Fermí Sidera o d'en Jan Millastre), tirava endavant projectes de cooperació, "ensamblar" i portar cadires de rodes allà on encara no n'hi havia prou. 

En Tano, reconec, era insistent, molt insistent, a vegades fins i tot incòmodament insistent, però tenia aquella manera de dir-te les coses que t'hi acabaves implicant d'una o altra manera, que la insistència no era per ell, que era pels altres.

I és que en Tano estava compromès, intensament compromès amb els altres i, especialment, amb els que com ell necessitaven una cadira per rodar pel món. El seu compromís, la seva determinació, era aclaparadora i et superava. En Tano era un home d'acció i no te n'adonaves i tornava a ser a Cuba, o a Guatemala, passejant aquell somriure contagiós que mai acabaves de saber si se'n reia d'ell, de tu, de la vida o de tot plegat.

És per tot això que en Tano, tan atípic com la revista que editava, em xarbotava la consciència i no em deixava, ni a mi ni a ningú, indiferent. Perquè quan deia que "no hi ha coses impossibles sinó homes incapaços", inevitablement et preguntaves, en la més poruga de les intimitats, quanta incapacitat afegies a les coses impossibles.

La seva cadira ja no el farà rodar més, però el seu esperit, lliure com ell, ens seguirà percudint la consciència, foragitat-la de la zona de confort, en cas que s'hi instal·li... 

Gràcies per la lliçó, Tano. Descansa en pau.

El meu avi Miquel

Ahir va fer 35 anys que va morir el meu avi Miquel, el pare de la meva mare, l'únic avi que he conegut. Tenia 81 anys (per pocs dies no va arribar als 82), jo en tenia 12.

Al meu avi sempre l'havia vist com un home vell, un pagès molt treballador i un xic rondinaire. Quan, de petits, els diumenges anàvem a dinar a Cantallops amb el meu germà esperàvem que tornés de l'hort i quan, des de l'eixida, el vèiem menant el carro amb la mula, baixàvem esperitats per atrapar-lo i acompanyar-lo, els darrers centenars de metres, dalt del carro. Encara em sorprèn, i admiro, com aquell home vell i encorbat podia menar la mula (després va ser un burro) i el carro...

A l'estiu, quan hi passàvem algunes setmanes, també el recordo a l'hort i als camps feinejant, sempre feinejant, i naturalment reposant una estona sota una ombra, fent un mos de poma que tallava amb la seva navalla.

Per sopar menjava sopa, escopia a terra sobres al gat, que sempre el rondava, i imposava silenci absolut quan a la televisió feien el temps. Fumava Celtas i s'afaitava, amb una màquina elèctrica, a la cuina, allà mateix on menjava, amb un petit mirall de mà que recolzava a la paret; a vegades quan m'afaito amb la meva màquina de tres capçals penso que algun dia al mirall hi reconeixeré al meu avi... El que també feia, com faig jo i com també fa la meva mare, era llegir el diari, que el meu avi era pagès, que no ignorant!

Amb el meu avi ens separava quasi tota una vida, 70 anys, i certament la seva vida em semblava, i sembla encara, d'un altre món, d'un món que m'hauria agradat descobrir més per boca seva: el de la seva difícil infància, el de la seva vigorosa joventut... Als 12 anys no hi pensava, que el meu avi havia estat fill, ni m'interessava la vida de la seva mare, avui far de la meva; als 12 anys res de tot això m'interessava i quan em va interessar, ell ja no hi era per explicar-m'ho.

Són moltes les coses que m'hauria agradat que el meu avi m'expliqués de viva veu: la tràgica mort del seu pare, que es va llevar la vida quan ell era petit, la seva anada a la Guerra Civil i, sobretot, la seva clandestina tornada a casa, els seus anys de jutge de Pau, i d'alcalde... M'hauria agradat conèixer més, i millor, el meu avi, però què voleu, quan va morir jo no era més que un marrec de 12 anys.

Amb la seva mort, també la de la meva àvia Juanita fa 10 anys, es va començar a esvair un món que encara resisteix, en part, en els records de la meva mare; uns records que volem atrapar fútilment, doncs se'ns escolen entre les esquerdes de la memòria, sempre fràgil, inevitablement fonedissa...

Ahir va fer 35 anys va morir el meu avi Miquel, i el cert és que en aquests 35 anys l'he conegut més que en els 12 que vam conviure, i més que el seguiré coneixent, encara que no hi sigui, anys a venir...

 

Joan Dausà, un tipus d'interès

Els tipus d'interès de Joan Dausà segueixen anant a l'alça i bona mostra és la prova, empírica, que ell mateix va fer al primer dels dos concerts que va fer aquest dissabte a l'Auditori de Girona, en el marc del Festival Temporada Alta.

Després de demanar d'il·luminar el públic ens va fer aixecar les mans als qui repetíem en un concert seu, i van ser moltes les mans que es van aixecar; després va demanar el mateix als qui s'estrenaven en un concert seu, i també van ser moltes les mans que es van aixecar i, em sembla, moltes de les persones que van aixecar les mans repetiran...

El concert va tenir tot el que s'espera d'ell, i molt més! Des de les cançons amarades de nostàlgia i melangia, d'amors perduts i impossibles dels seus inicis, a les més optimistes i alegres que, d'un temps ençà, fan que els seus concerts siguin una experiència emocional, naturalment a banda de musical.

Manté en totes elles, això sí, el seu to intimista, explicant com les seves cançons són fruit de la seva vida, de les seves vivències i sentiments, despullant-se a l'escenari, gens impúdicament, com també sol fer-ho la Judit Neddermann.

Els concerts de Joan Dausà són molt agraïts perquè, a banda de compartir la música, també ens fa sentir, al públic, que som quelcom més que simples espectadors. No es tracta de fer un xou, jo simplement agreixo que se'ns agraeixi el fet de ser-hi, i en Joan Dausà això ho sap fer molt bé, tant davant de milers de persones com, simplement, d'un centenar.

El d'aquest dissabte, però, no és el millor concert dels que he assistit de Joan Dausà. Em sembla que per molts anys, sinó sempre, per mi el millor concert de Joan Dausà és el que va fer a finals de juliol de 2014 a Cantallops, en el marc festival Sons del Món. Inicialment el concert s'havia de fer entre vinyes, a l'era del Celler Vinyes dels Aspres, però la pluja el va traslladar a la Societat La Concòrdia. Potser va ser per la improvisació del canvi de lloc, per les poques persones que omplíem la platea (un centenar), per les persones amb qui vaig compartir el concert, per la proximitat de Joan Dausà o per tot plegat, el cas és que, per a mi, aquell concert, aquella experiència, és difícilment insuperable, per grans concerts, com el d'aquest dissabte, que segueixi fent Joan Dausà. Va ser una Cantallops, nit d'estiu!

Per cert, quatre anys més tard, a l'estiu de 2018, Judit Neddermann també va actuar al Celler Vinyes dels Aspres, batent-se en duel, i guanyant, contra la tramuntana!

En fi amb Els Tipus d'Interès o sense, Joan Dausà segueix essent un tipus d'interès!

"Club de fans de John Boy". Minuts Musicals amb nom propi

Quan en el títol d'una cançó hi apareix un nom, només el nom, pensem que al darrera hi ha una persona relativament propera a qui l'ha composat, tot i que, com hem vist, a vegades el nom real és un altre, malgrat al darrera hi seguim trobant una persona real que l'ha inspirat. I quan hi trobem, a banda del nom, el cognom? És clar que aquí ja sembla més evident que la persona és real, com Barbra Streisand, que si el nom ens identifica, molt més ens identifica si va acompanyat del o dels cognoms.

Però no sempre és així o, si més no, no és així en la cançó d'avui: John Boy no existeix, ni ha existit com a persona; tal vegada sí com a personificació, però això ja és una altra història.
I la història, sembla ser, és que John Boy és una reinterpretació de "Jon", denominació vulgar de lesbiana a Rússia, i "Boi" (o boy?) d'amor, i resulta que en una gira del grup per terres russes els hi deien "Boi Jon", és a dir, Love of Lesbian...

John Boy, aquest "gran telépata de Dublín, algo ambiguo y de infancia gris" vindria a ser l'alter ego del grup, la personificació del grup, tot i que hi ha altres teories que alimenten la idea que pugui estar inspirat en Bono d'U2, Joe Strummer de The Clash, Robert Smith de "The Cure"...

En fi, hipnotitzat per la seva música he de reconèixer que, no ara sinó de fa anys, "ahora ya soy, otro fan de John Boy"...

Les cites dels llibres. "Los nuevos hombres nuevos", de Miguel Lorente Acosta

Els homes, en general, ens hem de re programar. Fa anys que es parla de noves masculinitats, però els tics de la clàssica, la que s'imposa, denigra i violenta, es segueixen reproduint de forma més o menys dissimulada, més o menys sibil·lina.

Urgeix que s'imposi un home nou, el que també transita pel camí de la igualtat, i en aquest procés de transformació l'expert Miguel Lorente Acosta fa uns anys que amb "Los nuevos hombres nuevos" (Destino, 2009) ens adverteix d'un perill que ell mateix resumeix, en el pròleg del llibre, amb aquesta breu, i alhora contundent, cita:

"Canviar per a seguir igual." Giuseppe Tomasi di Lampedusa (El gatopardo)

I és que, com apunta Lorente Acosta, el "postmasclisme" és l'estratègia masculina per mantenir la posició de preeminència en temps d'aparent igualtat, l'estratègia masculina per adaptar-se als nous temps, modes i circumstàncies sense renunciar a la posició de poder.

Una barrera més en el camí vers la igualtat.

25N: no ho deixis passar

Malauradament l'assetjament i la violència masclista encara són ben presents en la nostra societat, incrustada en tots els àmbits: el familiar, el social i cultural, el religiós, l'esportiu... I també el laboral.

Malauradament l'assetjament i la violència masclista persisteixen però d'un temps ençà ja no ho fa el silenci, ni el de les dones assetjades i violades i no hauria de fer-ho el tantes vegades silenci còmplice dels altres homes.

Cal, però, seguir fent molta més pedagogia, i sobretot justícia, per eradicar l'assetjament i la violència masclista, i aquesta és una responsabilitat de tothom, no només de qui l'exerceix i de qui la pateix; de tothom.

L'assetjament i la violència masclista s'han de denunciar, i el que és més important, no s'han de produir. I aquí també hi entren els anomenats micro masclismes, aquells comentaris suposadament graciosos, aquelles mirades suposadament innocents, aquella proximitat física confiada que no deixen de ser comentaris degradants, mirades lascives i proximitat física buscada que tenen en comú la cosificació de la dona i que alimenten, a la part submergida de l'iceberg, l'assetjament i la violència masclista.

No, res de tot això és ni ha de ser normal, per més que ens semblés que ho era durant dècades... No, res de tot això s'ha de deixar passar.

Com tirar carn a les piranyes

És automàtic i fins i tot matemàtic, que em sembla que funciona el 100% de les vegades. Jo no ho he fet ni ho faria, no és el meu estil, però hi ha qui, em sembla, no pot deixar de fer-ho, i fins i tot en gaudeix. 

Passa a Twitter, on si no? La piulada és aparentment innocent, innòcua, però a dins hi duu verí i necessita de respostes i comentaris per inocular-lo. Segurament n'heu vist i qui sap si participat. 

La piulada és una imatge de líders polítics, no sé, per exemple d'ERC, i el text, breu, convida a dir què suggereix la imatge. Els insults apareixen, generalment, des de la primera resposta, amb comentaris que vomiten bilis, i arriba un moment que tot plegat sembla un concurs per veure qui la diu més grossa. Violència verbal gratuïta i, penso jo, innecessària. 

I en aquest exemple no són fatxes com els que van irrompre violentament a Blanquerna, són persones suposadament civilitzades, que actuen com socis "tribuneros", desfogant-se de vés a saber quina frustració insultant a Twitter. 

És tirar-los l'ham, la piulada, i picar; és tirar-los carn i aparèixer de sobte com piranyes i, en una orgia de sang, trinxar tot el què és tou. 

És clar que que no sé qui és pitjor, qui publica la piulada o qui la respon. Bé, si que ho sé... 

El fracàs del 52%

Aquesta setmana s'accentua de nou la ciclotímia del govern amb la tramitació del pressupost de 2022, amb el grup parlamentari de Junts responsabilitzant el president Aragonès de trinxar el 52%.

Aquests estirabots de Junts ara ja no sorprenen i no descartaria que el propi pacte de govern inclogués que la gestió de les discrepàncies es farà al safareig dels faristols parlamentaris, finant allò que la roba bruta es renta a casa...

Amb les declaracions dels líders del grup parlamentari de Junts, que no els del govern, assenyalant amb el dit el president Aragonès dia sí, dia també, sembla que més que un partit de govern sigui d'oposició. I en relació al pressupost sembla que més que els Comuns, el que més els molesta és que Aragonès sigui president. Cada vegada ho dissimulen menys i això, s'ha de dir, també és d'agrair.

El president Aragonès fa de president, ara que la pilota és seva, i exerceix el càrrec fent ús del seu poder, ara vetant els representants de Junts a la Taula de Diàleg, ara negociant amb els Comuns el pressupost després de l'esmena a la totalitat de la CUP.

També va fer de president el president Torra, ara jugant amb les pancartes, després pactant el pressupost 2020 amb els Comuns...

Ho sap tothom i no és profecia: la independència no és a l'agenda política del president Aragonès i, em sembla, tampoc del seu govern. Exercir-la o declarar-la, vull dir, com tampoc ho estava a la del president Torra i, em sembla, a la del seu govern.

D'aquí plora la criatura, la CUP si voleu, que novament diu no, no, no i no. I aquest és el fracàs del 52%, sumar pensant que es pot fer la independència, quan ni tan sols es pot fer un pressupost.

Xavi: segon partit, primera final

Entrenador nou, victòria segura!
Xavi va fer bona la dita i, tot i patir, es va estrenar a la banqueta del Barça amb una ajustada victòria per la mínima contra un combatiu Espanyol.

Qui sap si, amb Koeman, el Barça hagués acabat cedint l'empat o fins i tot la victòria; ara Koeman ja és història, ara Koeman ja és igual i amb l'arribada de Xavi el Barça, en general, s'ha revitalitzat a nivell anímic i caldrà veure si també reviscola a nivell futbolístic.

Al derbi contra l'Espanyol el Barça de Xavi ja va començar a mostrar, de forma incipient, segell propi, tot i que la millor notícia va ser la victòria, no només pels tres punts, vitals per no despenjar-se de la lluita per entrar a Europa, també perquè en el seu segon partit, Xavi tindrà la seva primera final!

Aquesta és l'herència enverinada que rep Xavi, un partit de la Champions League que pot deixar el Barça fora de combat a Europa a les primeres de canvi.

Els canvis de rutina, hàbits i normes que ha introduït Xavi al vestidor haurien de donar fruits a nivell d'actitud i de compromís, i és d'esperar que, més aviat que tard, els jugadors vagin assimilant els canvis tàctics que Xavi ja ha començat a fer.

Demà dimarts, contra el Benfica portuguès, pràcticament només val la victòria, i tot el que no sigui guanyar serà, més que de Xavi, una derrota dels jugadors. Demà ja no tenen a Koeman com a boc expiatori, i Xavi no pot fer-se responsable de la possible prematura eliminació; com a molt, només, de no haver pogut guanyar el partit.

Segon partit, primera final per a Xavi. Espero que, com contra l'Espanyol, tingui tants encerts com sort...

"Per a Elisa". Minuts Musicals amb nom propi

Tot i que "Inacabada" de Ludwig van Beethoven és la seva Simfonia número 10, diria que "Per a Elisa" és la cançó més iniciada i, sobretot, més inacabada del genial compositor alemany.

I és que qui no ha evitat la temptació, amb un piano o teclat al davant, de tocar les primeres notes de la popular "Per a Elisa"? Les primeres notes, només les primeres notes, que són les úniques que sabem els que no sabem tocar el piano. I després, vés quin remei, la disculpa de torn...

A quina Elisa va dedicar Beethoven aquesta cançó? No hi ha una única teoria, i la més plausible és la del músic alemany Klaus Martin Kopitz, que diu que l'Elisa podria ser Elisabeth Roeckel, germana del cantant Joseph Roeckel, que va interpretar algun personatge d'una òpera de Beethoven. 

Elisabeth Roeckel, anomenada afectuosament "Elise", tocava el piano i també cantava i coneixia Beethoven, pel que formava part del seu cercle d'amistats.

Fos ella o no, el que no genera cap dubte és que des de les primeres notes de "Per a Elisa" gairebé tothom l'identifica, i gairebé tothom s'atreveix a tocar-la, com a mínim les primeres notes...