Minuts Musicals d'amor (?) amb "I Just Called to Say I Love You"

Va haver-hi un temps, també en la meva vida, que la intimitat d'una trucada es podia mesurar per la llargada del fil telefònic, especialment si et permetia tancar-te en una habitació.

És clar que a casa, va arribar un moment, que hi havia telèfons quasi arreu, i era més fàcil trobar la intimitat que requerien certes trucades...

Després van arribar els telèfons sense fils, i amb els mòbils el panorama va canviar encara més, doncs ara les parelles d'adolescents es truquen (si és que es truquen!) directament al mòbil, ja no cal trucar a casa, amb tot el que això suposava!

De fet ara amb la missatgeria instantània les trucades ja semblen "demodé", un vestigi del passat, com les cartes d'amor... I mira que era bonic, i ho és encara, trucar i dir "només t'he trucat per dir-te que t'estimo...".

Ara una emoticona ens ho resol tot!





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

La frase cèlebre de la setmana, sobre la fe...

La crisi de fe, el dubte, deu ser una benedicció, especialment si, superat, reforça la creença. L'església, amb la incredulitat de l'apòstol Tomàs negant la resurrecció de Jesucrist, en pren bona nota per alliçonar als incrèduls, als qui els dubtes els fa trontollar la fe, qui sap si als qui, com Friedrich Nietzsche, creuen que "tenir fe és no voler saber la veritat."

La meva, en Déu i la seva causa, es va perdre en algun punt de la meva infància, i des d'aleshores s'ha anat forjant un agnosticisme militant que, diria, ja m'acompanyarà per sempre, que no eternament...

La fe, però, deslligada d'una religió, i unida a totes les hagudes i per haver, deu ser necessària, ans al contrari no existiria. Necessitem creure, creure en quelcom que expliqui, més que la nostra simple existència, quelcom més profund i complex: la nostra raó de ser!

Potser per això, ara que n'hem tornat a parlar per l'incendi de Notre-Dame, tampoc li mancava raó a Víctor Hugo quan afirmava "una fe, heus ací el més necessari per l'home. Desgraciat qui no cregui en res."

La fe mou muntanyes, però de moment jo sempre les veig, incrèdul, imponents i allà mateix!

Per Sant Jordi, un llibre i tres Premis d'Acció Social!

Imatge: Plataforma Educativa

La tradició és clara i no dóna espai al dubte: per Sant Jordi llibres i roses! I malgrat hi ha qui suggereix que precisament les tradicions hi són per trencar-les, us asseguro que no és aquesta la nostra voluntat, ans al contrari!

Donades per descomptades les roses, que també hi són i hi seran, des de fa deu anys a Plataforma Educativa ens afegim i celebrem Sant Jordi amb un llibre i, d'uns anys ençà, amb tres premis, els dels Premis Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras!

No sé si deu anys són prou per forjar una tradició, però deu anys han donat, amb el que presentarem aquest proper Sant Jordi, onze llibres que, si bé de moment no fan biblioteca, sí que ja fan col·lecció!

La voluntat de Plataforma Educativa és contribuir, modestament, a la publicació de llibres sobre el tercer sector social, tractant diferents temàtiques des de diferents visions i amb veus diverses.

El llibre d'enguany és un recull de quatre bones pràctiques en l'acció social de diferents serveis i equipaments del grup d'entitats de Plataforma Educativa, serveis i equipaments que donen resposta a algunes de les necessitats que tenen, entre d'altres, infants i joves tutelats, persones amb discapacitat intel·lectual i trastorn mental o persones vulnerables que estan en procés de recerca de feina. Un llibre que més enllà de descriure i parlar de serveis i equipaments concrets, destil·la l'esperit i inquiet de Plataforma Educativa!

El llibre, del que he tingut l'honor i el goig de fer-ne la presentació, vol contribuir, a banda de fer més gran i diversa la biblioteca de l'acció social, a donar-li un caire precisament social a la diada de Sant Jordi.

La presentació del llibre es fa, des de fa uns anys, en el marc del lliurament dels Premis Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras, uns premis volen ser i són, a banda del reconeixement permanent a aquestes dues extraordinàries educadores amb les que hem compartit camí tants anys, un reconeixement a la tasca de persones, entitats, serveis i projectes que des de l’acció social contribueixen a millorar la qualitat de vida de les persones.

Així doncs, aquest proper dimarts 23 d'abril, diada de Sant Jordi, coneixerem el veredicte del jurat pel que fa a les tres categories dels Premis Acció Social: innovació social, emprenedoria social i corresponsabilitat ciutadana.

La cita, dels premis i de la presentació del llibre, també és tradicional: a les 12 del migdia al CaixaForum Girona. Si us hi deixeu caure naturalment sereu molt benvingudes i benvinguts!

Per Sant Jordi, llibres, roses i Premis Acció Social!

Notre-Dame en flames

Dantesc. Notre-Dame en flames ens ha donat unes espectaculars imatges, que ni la ficció!

La imatge de Notre-Dame de París en flames impressiona i entristeix quasi a parts iguals, especialment la caiguda de la icònica agulla, desplomada sense solució ni remei.

Veient Notre-Dame devorada per les flames és impossible no recordar-ne la visita, no recuperar aquell viatge a París, però a mi la imatge del temple en flames em feia pensar, sobretot, en quin temple voldria conservar: a mi que no em toquin, que no em cremin, la Catedral de Girona! 

Rere les flames, convertit en cendra, és molt el que s'ha perdut; la pèrdua a nivell de patrimoni és colossal (escultures, vitralls...) i la necessitat de la seva reconstrucció ja ha motivat generoses i milionàries donacions.

Per la reconstrucció emocional no hi ha donació que valgui, tot i que amb la seva reconstrucció es pal·liarà en part, també, el dolor i la tristesa per la destrucció, encara que parcial, d'aquest símbol, d'aquest temple del gòtic que ha inspirat a tants artistes, especialment citat aquestes darreres hores Víctor Hugo i el seu geperut.

Aquests dies, qui més qui menys, més que París i Notre-Dame, tots som Quasimodo!

En caiguda...

De Ícar sempre he admirat (i envejat) el seu vol, esplendorós, vigorós i fins i tot amb un punt d'orgull, mai la seva caiguda, estrepitosa, mortal i fins i tot advertida pel seu pare.

Ni massa baix ni massa alt, va advertir-lo abans que alcés el vol Dèdal, el seu pare, per evitar que la humitat o l'escalfor, per l'excessiva proximitat al sòl, o al Sol, li malmetessin les ales; però Ícar, orgullós, va volar massa alt i en fondre-se-li les ales la caiguda va ser inevitable.

No sé si al seu dia vam pecar d'ésser com Ícar i, arriats amb les nostres urnes, vam volar tan amunt com vam poder; i ja sabem, no només per Ícar, que com més alt pugem, més forta serà la caiguda; la caiguda, en aquest cas, més que pel Sol ha estat provocada per les porres i per la implacable acció de defensa d'un estat que, per sobre de tot, es vol íntegre!

La sensació, ara, és més aviat de caiguda, no sé si caiguda lliure com la de Ícar, però caiguda al cap i a la fi. I en la caiguda apareix inevitablement l'esperit de supervivència, esperit diferent en cada partit polític, que fa que s'evidenciïn encara més les seves diferències.

Tal vegada la caiguda durarà tot el que duri el judici, tal vegada la sentència del judici serà la propera patacada, i entremig les eleccions generals i les municipals fan més nosa que servei, accentuant precisament les diferències que mesos enrere semblaven difuminades, quasi imperceptibles, tan sols un miratge...

De Ícar en queda el mite... què en quedarà d'aquesta caiguda? De mantenir la perseverança, la voluntat de tornar-se a aixecar, l'esperança de construir, altra vegada, unes noves ales, per de nou, suposo que llavors no com Ícar, poder-les desplegar!

Neus Català, el pes de la memòria

A vegades convé passar pàgina, deixar enrere el full i soterrar-lo per tots els que, inevitablement, s'escriuen i s'escriuran després.

D'altres vegades és impossible, i per pàgines noves que s'escriguin, tantes com la vida mateixa permet, aquella roman present i sempre oberta, solcant el record, llaurant la memòria.

La vida de Neus Català és plena d'aquestes darreres pàgines, pàgines curulles, també feixugues, d'una memòria, la de la seva lluita antifeixista, la de la seva supervivència al camp de concentració alemany de Ravensbrück, que ha conservat viva i ens ha llegat per mantenir el punt de llibre falcat en aquestes pàgines, en aquests records.

La seva era una vida, com tantes altres, condemnada a l'oblit, fins i tot a l'extermini, condemnada a ser esclafada pel feixisme, i amb la seva supervivència, com la de tants altres, ens va fer presents el seu testimoni directe d'una de les barbàries més grans del segle passat.

Ara que sobre Europa plana i creix de nou la ultradreta, hereva i nostàlgica del feixisme, el seu testimoni i la seva memòria esdevenen imprescindibles per evitar que, com tal dia farà cent anys, el feixisme trobi en una Europa deprimida terreny abonat per créixer.

La vida de Neus Català es va apagar dies enrere, la seva memòria, però, romandrà viva, evitant qualsevol temptació de passar pàgina. Ens pesa massa la seva memòria...

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Imaginary love"

Rufus Wainwright, diuen, va meravellar el públic del Liceu que el va anar a veure i, sobretot, a escoltar, dies enrere en un concert en el marc de la seva gira de celebració del seu primer disc, homònim, publicat fa vint anys.

A banda de les seves conegudíssimes cançons, i disculpant-se novament per alguns passatges carregats de tòpics de "Barcelona", en un dels bisos va tocar "Imaginary love", una cançó en la que afirma que, si més no per començar, l'amor ha de ser imaginari.

I entenc que d'imaginari ha de seguir-ho essent sempre, o com a mínim mantenint-ne algunes dosis, per petites que siguin. Al capdavall amb l'amor, i per l'amor, la imaginació se'ns dispara fins a límits, a vegades, inabastables, a vegades feliçment tangibles!

En dono fe...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

La frase cèlebre de la setmana, sobre els forats negres...

D'entre els molts misteris que encara amaga la ciència en general, i l'astronomia en particular, el dels forats negres n'és un, i no sé si ara deixarà de ser tant negre, i s'esclarirà una mica...

I si, en relació a l'astronomia, el meu gran misteri era (i és) com fer-li una foto mínimament digna a la lluna plena (mira que no hi ha maneres!), ara resulta que fins i tot li hem fet una foto a un forat negre!

La foto, borrosa com les meves a la lluna plena, representa una nova fita científica i, diuen, en certifica la seva existència. Més enllà de l'alegria inicial, d'altra banda comprensible, no sé si ens hauríem de preocupar donades les dimensions de tal fenomen (40 bilions de quilòmetres, és a dir, tres milions de vegades la mida de la Terra, amb una massa equivalent a més de sis milions de masses solars), que alguns han descrit com "un monstre còsmic"!

Tal vegada el nostre destí, ja no només com a humanitat, sinó com a planeta, és acabar engolits per un d'aquests forats negres... Al seu dia va dir Stephen Hawking que "per tant, d'alguna manera, tots estem condemnats. Fins i tot si ens mantenim allunyats dels forats negres".

Aquest que ara hem fotografiat el tenim a una distància de 50 milions d'anys llum de la Terra. Penso que de moment, pel que fa als forats negres, puc dormir tranquil... Ara per ara la principal amenaça sobre la humanitat i el nostre planeta som nosaltres mateixos, la pròpia espècie humana!

Adolescents punt cat

Adolescents punt cat és un portal digital d'informació juvenil adreçat als i les adolescents del nostre país, una mena de "Super Pop" digital en el que hi ha consells, horòscop, tendències, notícies sobre famosos i els populars tests, que tant et poden suggerir amb quin animal et transformaries, endevinar com d'organitzat/da ets, o fins i tot pronosticar amb quantes persones diferents et «liaràs» aquest any!

Diu el portal que "no sóc una persona molt organitzada però tampoc sóc un desastre", que em convertiria en una girafa (doncs jo preferiria un elefant!), i que aquest any em «liaré» amb una persona, tot i que el propi portal adverteix de la molt qüestionable base científica d'aquest darrer test, com si els altres en tinguessin!

Ens agradi o no als adults, els i les nostres adolescents també viuen en aquest univers d'adolescents punt cat, i aquest encara, és un univers prou controlat en què preguntes d'una adolescent de setze anys tipus "No em sé fer dits, què puc fer?", rep una resposta adequada d'una psicòloga professional...

És evident que els i les adolescents cerquen entre els seus iguals les respostes a les preguntes difícilment fan a casa, també a les que fan, cercant possiblement respostes diferents. Des de la perspectiva dels pares i mares esperem que els i les nostres adolescents ens ho expliquin tot, i a mesura que es fan grans creix entre nosaltres aquesta fantasia, però tot és massa, fins i tot per nosaltres: a vegades n'hi ha prou amb el titular!

I davant les temptacions interrogatives dels pares i mares, a vegades inevitables, diuen els experts que el millor és deixar sempre la porta oberta (suposo que a risc que te la tanquin als morros!) i que siguin ells i elles que decideixin què i quan explicar, doncs la seva vida els pertany més a elles i ells que a nosaltres.

Els pares i mares d'adolescents potser no voldríem tornar als bolquers, no solem envejar els pares i mares primerencs preocupats per les seves hores de son; l'insomni dels pares i mares d'adolescents el marca l'horari de tornada a casa quan surten de nit, en una franja que va de la mitjanit a la matinada...

No, els pares i mares d'adolescents afrontem aquesta etapa com una més de la vida esperant, això sí, les mínimes turbulències. I de turbulències n'hi ha, sobretot les generades per la conquesta de l'espai (de més espai) per part d'elles i ells, i la inevitable sensació de pèrdua de control (sobre les seves vides) dels soferts pares i mares...

Interrogant-nos per moments si som bons pares i mares, podem fer aquest test d'adolescents punt cat (En quin tipus de pare o mare et convertiries?) i comprovar si ens hem convertit, o no, en el pare o mare que volíem ser...

Porres, mentides i cintes de vídeo

Si la mentida és un art, el judici als i les preses polítiques és tota una exposició sobre la mentida, comissariada pel jutge Marchena!

Una exposició d'aquelles en les que l'art s'exposa en forma de performance en viu i en directe, al pas d'alguns testimonis (uniformats la majoria) sobtadament desmemoriats, quan no directament mentiders, alguns compulsivament i sense vergonya.

També compulsivament, i sense vergonya, alguns d'aquests testimonis van brandar la porra a gust el mític u d'octubre, com en donen fe les imatges que de moment, gasiu, escatima el jutge Marchena al judici del procés.

Entre porres i mentides potser la visió d'algun vídeo durant la testifical d'algun testimoni ens permetria guanyar temps, i alleugerir així el dens i impossible cronograma del jutge Marchena. Són moltes les imatges que permetrien desmuntar, en segons, les mentides o mitges veritats de testimonis que s'escuden rere mirades d'odi...

Marchena prefereix esperar a la fase documental per a visionar tots els vídeos, per no perdre temps mirant-los durant la testifical, però cronòmetre en mà em jugaria un pèsol que tombant testimonis a cop de vídeo guanyaríem temps, un temps valuós per tothom, especialment pels qui en fa massa que són en presó provisional.

Porres, mentides i cintes de vídeo, aquest podria ser un bon títol per una possible pel·lícula del judici del procés.