dijous, 24 de maig de 2018

No Pedro, el president Torra no és racista!


Amb un Mariano Rajoy governant (?) i un Albert Rivera trepitjant-li els talons, quan no avançant-lo descaradament per la dreta, Pedro Sànchez, com la Raquel, busca el seu lloc.

Amb un Mariano Rajoy còmode amb el 155 (malgrat el PNB i el seu condicionat suport als pressupostos) i un Albert Rivera més que motivat pel 155 (i amb ganes que esdevingui perenne), Pedro Sànchez intenta desesperadament que el PSOE no passi inadvertit, no es torni, com ell, invisible.

Què t'ha passat Pedro? En quin moment vas passar de voler ser l'abanderat del diàleg entre Catalunya i Espanya per intentar ser, ara i aquí, la còpia dolenta d'Albert Rivera insultant el president Torra? I aquesta terrible (vergonyosa i vergonyant) metamorfosi per a què? Per un grapat de vots?

Deu ser que a la vintena vegada que titlles de supremacista al president Torra ja et surt automàticament i de natural titllar-lo de racista, així tan alegrement.

D'acord que Torra ha anat col·leccionant articles i piulades desafortunades, fins i tot si vols perilloses, però no racistes. Sincerament, Pedro, no crec que el president Torra, ni tan sols el Joaquim Torra abans que president, sigui un racista!

La paraula és massa gruixuda per utilitzar-la tan gratuïtament, la paraula més que un simple adjectiu sembla, en aquest cas, un immerescut insult.

No es tracta de minimitzar ni relativitzar el que ha dit, que s'entén que és en part el que pensa; també a mi m'ofenen algunes de les seves paraules i piulades dedicades als espanyols en general i als socialistes en particular; tampoc es tracta de magnificar-les doncs van ser escrites per qui aleshores no sabia que seria president, pel que no les va dir un president...

Entenc les urgències electorals i que el Partit Popular i Ciudadanos en relació a Catalunya tendeixen més a tibar la corda que a destensar-la; quina llàstima que ara, Pedro, vulguis estirar-la més que ningú!

dimecres, 23 de maig de 2018

La paritat?... quina parida!


Un president, afortunadament un home! Un president, deu consellers i tres conselleres! Aquesta és la fotografia, en clau de gènere, del nou govern de la Generalitat.

Ja es poden anar lamentant Junts per Catalunya i ERC, d'una manera més o menys explícita, que els hagués agradat un govern més paritari... però si estava a les seves mans! Que el govern no sigui paritari no és ni tan sols culpa del president Torra que, com Puigdemont al seu dia, s'ha trobat el govern pràcticament fet fins i tot abans de la seva designació! I tampoc sembla que sigui culpa del 155... Vés que el 155 i la seva voluntat de prolongar-se mentre hi hagi consellers a la presó i a l'exili (fugats per ells) no acabi brindant l'oportunitat al president Torra de corregir, ni que sigui una mica, l'error!

De veritat ningú de Junts per Catalunya i ningú d'ERC van veure que els i les conselleres que estaven proposant no s'ajustaven a la políticament correcte paritat? Una dona i sis homes, president inclòs, en el cas de Junts per Catalunya; dues dones i cinc homes en el cas d'ERC... ni tan sols per partits cap dels dos respecta la paritat. De debò que ningú ho va veure, ningú els ho va advertir?

Un mal menor, deuen pensar alguns, que no sé si molts o pocs... Doncs si és un mal menor perquè ens n'omplim la boca? No sé si ha estat un descuit, un error de càlcul o la plasmació de la dificultat de trobar persones (dones en aquest cas) disposades a assumir tal responsabilitat però que de natural (el que de natural pugui tenir aquest govern) un govern no sigui paritari només vol dir que la igualtat més que una utopia sembla avui, més que mai, una quimera!

Si aquest ha de ser un govern d'inspiració republicana de republicà, en clau de gènere, en té molt poc, ni tan sols un 3%...

I per postres només faltava el desafortunat comentari del president Torra, tip de tantes ingerències de l'estat, en l'entrevista que va fer-li ahir en Jordi Basté a Rac1: "Aviat trucaran a la meva dona per dir-li què he de sopar"...

La paritat?... quina parida!

dimarts, 22 de maig de 2018

Infinit Iniesta

 

Andrés Iniesta és un jugador atípic, especial, diferent, extraordinari, quasi una raresa en el món del futbol: no se li coneix cap tatuatge!, cap agulla ha tintat, fins allà on hem vist i sabem, ni un centímetre quadrat de la seva lletosa pell.

Quina banalitat, pensareu, però no, possiblement no ho és tant. Els tatuatges en l'esport, també en el futbol, tenen quelcom de tribal alhora que d'exhibició, quelcom que deu anar lligat al culte al cos, convertint-lo en una mena de llenç sobre el qual pintar (tintar) de per vida (?) noms, símbols i imatges importants per ells, irrellevants per nosaltres: una mena d'auca del senyor Esteve tintada sobre la pell.

Desconec els motius pels quals Andrés Iniesta no es tatua però és evident que ell el culte el té i l'ha exercit, sobretot, a la pilota! La pilota més que el gol, tot i els inoblidables dos gols que Andrés Iniesta ha deixat per a la història del Barça i la selecció espanyola.

La pilota i el seu control, la pilota i el seu destí, així podríem simplificar l'essència del joc d'Intesta. Control (recepció, visió de joc...) i destí (assistències al peu, a l'espai...), tan senzill de dir i escriure, tan complicat i difícil d'executar-ho amb excel·lència i eficàcia dins el camp; no ho sé per experiència però m'ho puc imaginar!

Ell que va debutar amb l'autoritari Van Gaal i va créixer amb l'entusiasta Rijkaard va viure la seva plenitud en l'anomenat Barça de Guardiola primer, i Barça de Messi després, dos noms que, juntament amb el dels seus companys Xavi i Busquets han marcat la seva carrera i, sens dubte, el seu joc. De fet tots ells, també Guardiola i Messi, li deuen molt a Iniesta, un jugador tan elegant dins com fora del camp.

L'11 de juliol de 2010 Iniesta, ho reconec, em va arribar a l'ànima. Pel seu gol a la final del Mundial? També, però sobretot per la samarreta que aquell oportú gol ens va permetre veure, una vulgar samarreta blanca amb un missatge escrit a rotulador dedicat al malaurat jugador de l'Espanyol Dani Jarque. D'altres s'haurien limitat a mostrar, embriagats d'ego, la seva desenvolupada musculatura, ja m'enteneu...

Reconec que Iniesta em va sorprendre amb aquell gest cap a un jugador amb el que, més enllà d'una gran i evident rivalitat esportiva l'unia una amistat forjada des de les respectives canteres dels seus clubs de (quasi) tota la vida! De fet aquell "Dani Jarque siempre con nosotros" és el més a prop que Iniesta ha estat d'un tatuatge!

Aquell gol va valer més que un Mundial!

Andrés Iniesta deixa el Barça vint-i-dos anys després; hi va arribar essent un vailet i en marxa, de moment, essent infinit... Gràcies Andrés!

dilluns, 21 de maig de 2018

Illes dins un riu


Definitivament, també a les xarxes socials, ens hem tornat gregaris. La prova quasi definitiva de tal afirmació és la proliferació, a vegades massiva a vegades a batzegades, de comentaris d'usuaris que publiquen el ferm propòsit, a mode de ban, de seguir només els que pensin com ell o, el que vindria a ser el mateix, de deixar de seguir els qui pensin diferent, en aquest cas en relació al procés, el referèndum, els presos polítics, l'exili... Suposo que després d'anunciar-ho executen minuciosament tal propòsit depurant la nòmina de seguidors i "amistats"!

Avui algú que pensi que Puigdemont és a l'exili i que Junqueras un pres polític difícilment seguirà a les xarxes socials a algú que pensi que el primer és un fugat de la justícia i el segon un polític pres, i viceversa.

Ja no tenim remei, ja només volem que ens escolti qui, lluny de rebatre'ns, ens reafirmi assentint amb el cap tot el que diem, ja només volem escoltar, lluny de qui ens qüestiona, qui referma encara més el que pensem.

I si per atzar o descuit escoltem una opinió contrària tan sols hi veiem els arguments fràgils, el costat que per acció o omissió encara alimenten més els nostres i relativitzem els arguments forts, els empetitim o caricaturitzem fins a portar-los a l'absurd.

A aquestes alçades de la pel·lícula demanar diàleg és pura formalitat, quelcom que cal dir car és el políticament correcte, però altra cosa és treballar perquè el diàleg es produeixi...

Els nostres polítics no són tan diferents de nosaltres, de fet són com nosaltres mateixos; fa temps que també ells només escolten als qui pensen com ells, només parlen davant els seus...

Com volem que dialoguin si nosaltres ja ho hem deixat de fer! Som com illes dins un riu i el riu s'endú, corrent avall, tot insensat que intenti nedar cap a l'altra illa en un arriscat intent d'apropar-les...

dissabte, 19 de maig de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Reykjavík"


Reykjavík («Badia del fum» en islandès) és la capital i major ciutat d'Islàndia i és la capital d'estat més septentrional del món.

Que no ho dic jo sinó, literalment, la Viquipèdia i allà dalt, a les quimbambes, hi va anar ella amb aquell jardinet de sobretaula, la màquina del cafè perfecte i els discos d'en Lou Reed...

Que no ho dic jo sinó, literalment, Els Amics de les Arts en la cançó que duu per títol aquesta gèlida capital que retrata una separació quasi modèlica ("i que en trobis un de ben plantat"), que esdevé sobre el pentagrama les clàusules d'un divorci aparentment amistós ("tan tu com jo en trobarem un altre i tot es posarà al seu lloc"), una relació congelada tan a poc a poc que semblaria quasi indolora si no fos pels dos retrets, sibil·lins, que la cançó deixa anar: "i tornar a conèixer als meus amics, (...) i no mirar pelis d'en Hugh Grant"...

Una melancòlica cançó que també, ni que sigui per trencar el gel, té un punt roent quan parla del sexe post trencament: "Durant aquest temps sense parella follarem pels descosits. / Que et dic que sí, que sempre passa, ens seguirem trobant al llit"... Sexe post trencament?, la setmana vinent hi aprofundirem!

I jo que em pregunto sempre que escolto la cançó (i això sí ho dic jo), tan lluny cal anar per girar full? Tan lluny, possiblement, com sigui necessari refredar la relació...






I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 18 de maig de 2018

Paraula de Fabra: supremacisme


El president Torra ja ha viscut en la pròpia pell que som tan amos dels nostres silencis com esclaus de les nostres piulades, fins i tot les esborrades, que no eliminades del tot...

I són unes pretèrites piulades, també articles, el que serveix de munició a l'oposició per carregar contra el nou president, qui a la seva manera s'ha disculpat... És clar que, també en aquest cas, qui estigui lliure de pecat que llanci la primera piulada! La maleïda hemeroteca no només passa factura al president Torra, també a molts dels qui ara l'utilitzen per desprestigiar-lo.

Als més agosarats no els tremola el pols, ni la veu, per a titllar el president Torra de supremacista, paraula no recollida al diccionari però d'ús corrent i que l'És A dir defineix com a "relatiu o pertanyent al supremacisme, que practica em supremacisme:

Doctrina que propugna la supremacia o superioritat d'un col·lectiu respecte a un altre per raons de raça, cultura, llengua, sexe o altres diferències.

Certament hi ha piulades i passatges d'alguns articles pretèrits del president Torra que són lamentables, preocupants i fins i tot perillosos com ha definit SOS Racisme, que alhora els desvincula (i ho comparteixo) del racisme:

No crec (espero!) que en l'exercici del seu càrrec el president Torra caigui (de nou?) en el supremacisme doncs ell més que ningú sap que aquesta qüestió i condició, com les piulades teòricament eliminades de Twitter, el perseguiran per sempre més al llarg del seu mandat i el seu llegat.

Per la boca mor el peix, per Twitter el polític!

dijous, 17 de maig de 2018

Ciclista a la vista!


Vaig posar el destí al navegador del cotxe i la ruta proposada, la més òptima (temps i distància) era la que em feia passar pels Àngels, pujar i baixar, tant d'anada com de tornada.

La carretera dels Àngels per si sola no permet distraccions, és molt entretinguda revolt aquí, revolt allà, revolts arreu! Convé traçar-les bé doncs, com en altres carreteres sinuoses, car mai saps amb qui et toparàs: un altre cotxe, un camió, una moto... un ciclista!

Quan era petit de ciclistes en veia poc; hi havia un pare de l'escola que en feia anar una de carreres, amb les rodes ben primes i el manillar corbat per afavorir l'aerodinàmica. L'altre dia el vaig veure després d'anys, dècades de no veure'l! I i sí, anava sobre una bicicleta de carreres i amb la indumentària pertinent; el vaig trobar més envellit, però menut i rabassut seguia allà amb la seva bicicleta... la de quilòmetres que deu dur a les cames, vaig pensar, la de recorreguts i paisatges que deu haver pedalat!

Una altra bicicleta de la meva infància era la de passeig de la Montserrat, que quan era petit no ho sabia però anys més tard resultaria ser la mare d'un dels bons amics que conservo de l'institut, una bicicleta, com la de l'enyorada Núria Terés, per la quotidianitat del dia a dia...

Avui Girona i el seu entorn és ple de ciclistes; transiten per la ciutat de camí d'anada, o de tornada, de les múltiples carreteres que sols, en parella o en grup afrontaran com una etapa més de la seva particular cursa de plats i pinyons... Els admiro, el ciclista és un esportista molt sacrificat, també constant, i sobretot admiro l'ànim amb el que afronten, com l'alpinista el cim, les sinuoses rampes que cerquen per coronar.

Camí dels Àngels vaig topar-me amb tot tipus de ciclistes: el típic solitari amateur, que veu en les hores no laborables d'un matí l'oportunitat indefugible per estirar les cames, alguna parella o colla petita, que sovintegen més els caps de setmana, i fins i tot un parell d'equips ciclistes descendint en fila veloçment amb el cotxe de l'equip tot darrere intentant no perdre'ls de vista!

T'ha d'agradar molt la bicicleta i el ciclisme per aventurar-te a la carretera, a risc que algun conductor despistat, o qualsevol errada teva (en la traçada, una patinada...) t'exposi a un, per lleu que sigui, dolorós accident.

Dies enrere la triatleta banyolina Carolina Routier Cañigueral va patir un greu accident mentre s'entrenava; afortunadament se n'està recuperant i el primer que ha recuperat és l'ànim! Admirable!

Des del seu accident que encara veig més ciclistes arreu, que deu haver-hi els mateixos qua abans de l'accident però ara encara se'm fan més visibles, com qui veu més dones embarassades quan espera...

La convivència dels ciclistes amb la resta del món (motos, cotxes, vianants) no sempre és fàcil ni a ciutat ni a les carreteres (tampoc a muntanya...) però és imprescindible ja que el conflicte, en aquests casos, sempre genera danys, alguns del tot irreparables...

dimecres, 16 de maig de 2018

L'allargada ombra del president Puigdemont


Acte de respecte o de vassallatge?

Que el primer acte del president Torra fos una compareixença conjunta amb el president Puigdemont més que múltiples lectures sembla que només n'accepta dues: respecte o vassallatge.

Respecte per la figura del president legítim, el que hauria de ser fruit del 21 de desembre però que no és per obra i gràcia del 155 i el procés judicial que el persegueix.

Vassallatge pel que suposa, per un president acabat de proclamar, de subordinació a qui l'ha designat digitalment, ungit amb el seu dit, un president, l'estrenat Torra, titella... diuen alguns intencionadament.

Possiblement caldrà esperar a esclarir quin paper, més o menys formal, jugarà Carles Puigdemont a partir d'ara...

Diu el president Torra que més que la seva presidència i el futur govern el que és provisional, per excepcional, és la situació en la que hauran de governar, sota l'atenta mirada, més que d'una oposició hipercrítica, que també, d'un estat espanyol àvid per intervenir-lo de nou si s'escau, a la més mínima...

Al seu dia va semblar que l'ombra del president Mas seria tan allargada com llarg fos el mandat del president Puigdemont, i tot i que al principi l'ombra era evident amb la qüestió de confiança Puigdemont li va prendre el timó i l'ombra de Mas es va anar difuminant.

No sembla que ara el president Puigdemont vulgui, ni necessiti, que la seva ombra s'atenuï, ans al contrari; és evident que Puigdemont no passarà a la reserva de presidents, que seguirà essent un actiu, per bé i per mal, en l'esdevenir del procés. La seva ombra ja ho veurem, però el que es preveu llarga és la seva continuada presència a primera línia política, i per tant també a la primera línia de foc.

Si Puigdemont i Torra fan tàndem, qui menarà el manillar?

dimarts, 15 de maig de 2018

Llarga vida al president Torra?


A Catalunya per fi tenim president! Sí, ja sé que per molts (el president Torra el primer!) el legítim era (és) el cessat president Puigdemont, però és evident que per més legítim que fos no era un president efectiu.

A Catalunya per fi tenim president i aquest fet, amb independència de qui sigui i a quin partit pertanyi, és una molt bona notícia. És una gran notícia pels partits que li donen suport i també hauria de ser-ho pels que no, ja que fins ara, en aquesta intervinguda legislatura, el Parlament de de Catalunya ha caminat coix sense un president ni un govern al quan passar comptes.

És d'esperar que d'aquí uns dies el president Torra formarà govern; de fet ja el té format i només manca la formalitat del nomenament dels i les conselleres. A partir d'aleshores govern i president començaran a fer allò que s'espera d'ells, governar, com també farà l'oposició el que esperem d'ells, observar críticament l'acció de govern, qüestionant-la i rebatent-la parlamentàriament si s'escau.

Amb el president i el govern recuperem un xic més la normalitat, si és que aquesta la poguéssim definir i concretar d'alguna manera; no tinc tan clar, però, que ens alliberem del tot del 155, per més que formalment i automàtica la seva execució fini amb l'existència del president i el govern de la Generalitat.

Els qui el van activar ja han advertit, per activa, passiva i perifràstica als qui el van provocar que davant una altra provocació el 155 pot tornar a ser la resposta; tan de bo m'equivoqui...

A Catalunya per fi tenim president i, tal i com es fa amb els reis, m'agradaria poder cridar "llarga vida al president Torra!", entenent per vida la política i presidencial que, com a màxim, li podria donar el seu mandat, aproximadament de quatre anys. Però al finalitzar l'expressió més que l'exclamació apareix encara que no vulgui l'interrogant.

Serà el seu un mandat llarg? I què és llarg: 4 anys? 2 anys? Quants anys fa que un president esgota la totalitat del seu mandat? Hi ha qui assegura que el seu podria ser un mandat breu, qüestió de mesos, en funció del futur judicial i polític del president Puigdemont; hi ha també qui assegura que la brevetat del seu mandat es deurà més, si segueix fil per randa els seus compromisos, perquè caurà sobre seu  i el seu govern el jou del 155 i les seves terribles derivades...

En fi, permeteu-me que avui no vulgui anar més enllà i que celebri, per més que no sigui el que jo voldria, que a Catalunya per fi tenim president! 

Que el Parlament li sigui lleu...

dilluns, 14 de maig de 2018

Mà estesa, puny tancat


Ja hi som pel tros! El Pla D, aquell que semblava impossible, improbable, gairebé una quimera, ja ha fet mig camí amb un primer debat d'investidura, fallit com era de preveure, i avui afronta la segona, sembla que definitiva, temptativa d'investidura del candidat Joaquim Torra.

El candidat va fer un discurs més proper a la no nada república que a la necessitat d'espolsar-nos el 155, diuen, per acabar de convèncer a la sempre resistent, alhora que necessària CUP (i com es fa pregar, es desesperen alguns!), tot i que els cupaires no sempre cauen en les temptacions dels cants de sirena i l'única veu que semblava només volien sentir és la del cessat president Puigdemont, naturalment amb música de desobediència.

Tornar a posar l'accent en un procés constituent suposo que és inevitable per alguns, que persistents no deixaran de persistir, còmic per uns altres, doncs no deixa de ser un convit a prorrogar i prolongar, qui sap si ja sine die, el 155 i desesperant pels cupaires, que són més d'acció, de fets i no paraules, de fem-ho que aquí ja ens hi vam entretenir prou...

La CUP en el primer debat d'investidura de Joaquim Torra va ser especialment crítica amb Junts per Catalunya i ERC, acusant-los de fer un "exercici de malabarisme polític sense precedents per acabar acatant la Constitució" i titllant la investidura d'acte de vassallatge a l'Estat; paraules dures que es van traduir en una abstenció que va frustrar la primera temptativa d'investir Quim Torra i que ens situa en el caixa o faixa de la segona temptativa d'avui.

Mà estesa i puny tancat, va dir el diputat de la CUP Carles Riera; mà estesa per "la desobediència civil no violenta" i "puny tancat si es decanten per una legislatura de gestió de l'autonomisme". No és la primera vegada que la CUP utilitza aquesta expressió en seu parlamentària, tampoc en un debat d'investidura; al desembre de 2012, en el debat d'investidura del president Mas, el diputat David Fernàndez va oferir-li "mà oberta per l'autodeterminació, i el puny tancat contra les retallades."

La CUP finalment s'abstindrà de nou facilitant així (finalment!) la investidura. Mà estesa i puny tancat? Jo fa dies que intento inútilment, alhora i amb la mateixa mà, estendre la i tancar el puny. L'abstenció de dissabte era de puny tancat, la d'avui de mà estesa...