"Just M. Casero: fragments de vida", al Centre Cívic Barri Vell - Mercadal de Girona

Aquest és el text que vaig llegir aquest dilluns, en motiu de la presentació de l'exposició "Just M. Casero: fragments de vida", al Centre Cívic Barri Vell - Mercadal de Girona. 

Hola a tothom.

Primer de tot voldria agrair-vos la vostra assistència, ens emociona, sorprèn i commou que després de tants anys el record d'en Just continuï mobilitzant família, amics, saludats i coneguts d'aquí i d'arreu. Us agraïm de tot cor que hàgiu vingut, i agraïm també l'escalf de moltes persones que per motiu d'agenda avui no poden ser aquí, però voldrien.

I, naturalment, voldríem agrair al Centre Cívic Barri Vell – Mercadal que aculli, a partir d’avui i al llarg d’aquest mes de novembre, aquesta exposició, creada aquest mateix any, de forma conjunta, pel Centre Cívic Pont Major i la Biblioteca Just M. Casero, amb un agraïment especial a la Mila Gómez i a l'Ester Vinyes per l'interès, la cura i l'estima amb què la van muntar, i a en Jordi Garcia i a l’equip d’aquest centre cívic per haver-la acollit, ara.

Aquesta exposició, es va exposar a la Sala Luis Herrera del Centre Cívic de Pont Major durant el mes d’abril d’enguany, formant part de les activitats de Sant Jordi del barri de Pont Major, també de la ciutat de Girona, i ens agrada molt que avui, amb les Fires de Sant Narcís encara a flor de pell, inaugurem "Just M. Casero: fragments de vida" en aquest centre cívic, al cor del Barri Vell de Girona.

L’alegria i l’oportunitat és triple, i permeteu-me que, breument, us n’expliqui els motius.

El primer lloc, per les dates:
No, no és perquè avui sigui el Dia dels Difunts, Dia dels Morts o Dia de les Ànimes (que potser també), sinó per la proximitat amb les Fires de Girona, finalitzades tot just ahir; perquè des de fa quaranta-cinc anys parlar de les Fires de Sant Narcís vol dir parlar, també i modestament, del Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, que des del mateix any que va morir en Just, l’any 1981, organitza la Llibreria 22. I aquesta exposició, aquesta que avui inaugurem, també forma part dels "actes del Casero", de la 34a Proposta de poesia que embolcalla, des de la més de trenta anys, el Premi Casero.

És per això que també voldria fer un sentit agraïment a la Llibreria 22 i a en Guillem Terribas i en Jordi Gispert per sumar-se a participar en aquesta exposició i incloure-la dins els "actes del Casero", i sobretot per haver contribuït, amb aquest modest, i alhora prestigiós, premi literari a recordar, any rere any, la figura d’en Just i la seva contribució, intensa i inacabada, a la vida social, cultural i política d’un temps, d’una ciutat, d’un país. Moltes gràcies, Guillem, Jordi i tota la família de la Llibreria 22.

Sobre les Fires, entre altres textos, en Just va escriure:

"Aquest matí nevava fulles a la Devesa. Una catifa considerable de mans resseques precipitava nostàlgicament la decadència d'aquest temple de llum i artifici. A poc a poc, les veles han ensenyat la carcassa vella i esperpèntica de la parada de fires, i els rostres il·luminats d'anit han aparegut aquest matí excessivament cansats de suportar la màrfega de cada dia. Al cel, damunt els teulats, les gavines dels rius confonien el seu vol amb un ramat de fulles abordat pels mastins del vent. Gran espectacle, amics. És com si alguns coets de la vigília, apagats, absolutament frígids, vaguessin encara a la recerca dels oasis perduts. Finalment, ha arribat la pluja. (Girona de novembre. Quiosc, 4 de novembre de 1980)"

En segon lloc, per l’emplaçament:
En Just va ser, com la seva família, un nòmada. Nascut a Portugal, fill d’una família extremenya, la seva geografia vital, Portugal i Extremadura a banda, també passa per l’Empordà (Figueres, naturalment, i també Cantallops, entre altres indrets), per Sarrià de Ter i per Girona. I de Girona, tot i que, inevitablement i amb justícia, el vinculem al barri de Pont Major, on va viure i lluitar, el Barri Vell, aquest barri vell, està estretament vinculat a la vida d’en Just, en diferents períodes.

El primer període, clau en la vida d’en Just, va ser el del seu pas pel Seminari de Girona. Jaume Guillamet ho relatava així a "Memòria de Just":

"Meritissimus era la nota més alta al Seminari i en Just en va treure molts. Hi va entrar el 1957, amb onze anys fets, i en va sortir el 1966, a punt de fer-ne vint i d'anar a fer el soldat. Nou cursos complets. S'hi va fer gran.

[...] Els pares ja havien decidit que estudiés i pensaven que fes el batxiller a La Salle [de Figueres ], però mossèn Lluís els va cridar i els va parlar dels avantatges que els podia oferir si es feia seminarista: la roba pagada, almenys el primer any, els llibres i la pensió. Tot això podia sumar més de sis mil pessetes de l'època. «Se ve que Mn. Sureda no quiso perder un alumno», recordava haver sentit al pare.

Va començar el curs. El pare el va acompanyar a Girona, mentre la mare i la tia es quedaven plorant a casa. Ell tenia un nus a la gola que li va trigar a marxar. El Seminari era a la part vella, prop de la catedral. S'havien de pujar unes escales per arribar a aquell recinte de la ciutat de pedra on es faria gran. Les germanes tenen records alegres de quan l'anaven a veure, un diumenge al mes, a dur-li roba i menjar. Ell quasi no sortia i els primers temps es va enyorar molt.

Aviat hi va fer amics." (Jaume Guillamet. Memòria de Just)

El segon període va ser uns anys més tard. L’estiu de 1969, amb vint-i-tres anys, torna a Girona i primer viu en una habitació de la casa del porter del Seminari, al carrer Bellmirall número 4, molt a prop de la Catedral. Poc després, va trobar una habitació en una pensió a l’eixample de Girona i va viure en diferents indrets fins que a la tardor de 1971, ja casat amb la meva mare, va viure al tercer pis de la Casa Masó, fruit de la bona relació i amistat Narcís-Jordi Aragó i Mercè Huerta, «amb un magnífic balcó sobre l’Onyar», com va escriure Jaume Guillamet, des d’on precisament es va fer la fotografia que acompanya els textos d’aquesta exposició. A la Casa Masó i sobre l’Onyar hi van viure fins a l’estiu de 1974, just abans de néixer jo...

Sobre l’Onyar i la Girona que el riu remulla, aquest riu que en certa manera també fa de frontera entre el Barri Vell i el Mercadal, en Just va escriure:

"De vegades m'ha semblat, de cop, que Girona podia ser Venècia, una Venècia amfíbia, conjuntural, accessible només des d'un vaixell que creua per l'Onyar. La plaça de Sant Agustí seria com una petita San Marco, sense orquestrina, però amb un reconfortant perfum de marisc i de paella acabada de guarnir." (Un raig de cada dia. Quiosc. 25 de maig de 1980)

En tercer lloc, per l’any: 
És pertinent subratllar la doble efemèride que es dona aquest any 2026: el vuitantè aniversari del seu naixement, el 5 de juny de 1946, i el quaranta-cinquè de la seva mort, el 31 de gener de 1981. Dues dates que, en el cas d'en Just, representen el parèntesi de la seva vida entre nosaltres, una vida que, com és evident, també avui, transcendeix.

La selecció dels textos d'aquesta exposició són fragments de textos d'en Just, fragments de cròniques, de columnes, de poesies; fragments literaris d'un escriptor inacabat i d'un poeta desconegut. “Fragments de vida” és una invitació a aturar-se, a llegir, a mirar, a descobrir i a recordar. I, potser, a completar cadascú, a la seva manera, els fragments d'una vida que no es pot explicar del tot i que, fragmentada, continua configurant-se...

En aquesta exposició hi trobareu fragments d'un Just que ens parla dels seus orígens, de la seva vida i de la seva mort. Uns fragments que ressegueixen un Just que, paradoxalment, a mesura que avança la seva vida i es topa bruscament amb la seva mort, es fa més i més present. La imatge icònica d'en Just recolzat al llindar de la balconada del pis superior de la Casa Masó que acompanya els textos, és una imatge que evocava i recordava Jaume Guillamet al final de l'epíleg del llibre de poemes «Una eterna claredat»:

"Darrere la rialla franca d'aquell rostre rodó i jovial de cabells llargs i arrissats i barba rossa, hi havia el jove poeta trist i delitós de vida, de llibertat i de justícia que aquest llibre descobreix."

I jo hi afegiria, que aquesta exposició redescobreix.

Moltes gràcies.
Roger Casero Gumbau

Exposició "Just M. Casero: fragments de vida"
Centre Cívic Barri Vell - Mercadal. Girona, 2 de novembre de 2026

Passatgers, al tren?

El 28 d’octubre de 1848 es va fer el primer trajecte en tren de la península Ibèrica, entre Barcelona i Mataró, en la primera línia de ferrocarril. El recorregut, de 28,25 quilòmetres, va durar aproximadament 35 minuts, amb parades a Badalona, Montgat, el Masnou, Premià de Mar, Vilassar de Mar i Mataró. El tren va passar per un túnel a Montgat, el primer de la xarxa ferroviària peninsular.

Cent setanta-vuit anys després, Espanya té més de 16.000 quilòmetres de xarxa ferroviària, dels quals més de 4.000 són d’alta velocitat. És evident que, des d’aquell primer trajecte, el tren ha anat cosint territoris i apropant persones i mercaderies. Avui és un element indispensable de la nostra mobilitat. Ens n’adonem especialment quan la xarxa falla, malauradament més sovint del que voldríem i del que seria desitjable.

El 28 de novembre de 1852, al paratge del Cerro Negro, prop de Madrid, es va produir el primer accident ferroviari mortal documentat a la península. Una part del tren, que havia sortit de Madrid en direcció a Aranjuez, va caure per un terraplè després de descarrilar. Va morir el fogoner i hi va haver diversos ferits. Les causes exactes no es van establir amb certesa: les cròniques de l’època apuntaven a possibles problemes amb un carril o amb una peça de la locomotora.

Però la primera línia ferroviària espanyola no va ser, estrictament, la de Barcelona a Mataró. Va ser la línia de l’Havana a Güines, a l’illa de Cuba, inaugurada el 19 de novembre de 1837. El primer accident ferroviari conegut en aquella xarxa es va produir el 15 de gener de 1838, quan la locomotora va descarrilar després de topar amb un bou. No hi va haver víctimes mortals, si no comptem, és clar, el bou.

El passat 28 d’octubre, cent setanta-vuit anys després d’aquell primer viatge en tren i cent setanta-tres després del primer accident ferroviari mortal documentat a la península, ens vam despertar amb la notícia d’un accident ferroviari terrible i encara difícil d’entendre. Una tragèdia que, inevitablement, ha marcat l’actualitat informativa i també la precampanya electoral.

La història del ferrocarril, com la de tots els mitjans de transport, també s’explica a través dels accidents. Estudiar-ne les causes, més enllà de la magnitud de la tragèdia i de la tristesa de les conseqüències, ha impulsat millores i avenços en seguretat. La seguretat, juntament amb el bon servei i la puntualitat, és indispensable per generar confiança entre els usuaris.

Aquest darrer accident, i les causes que encara s’han d’investigar, han sacsejat inevitablement la confiança en el tren en general i en l’alta velocitat en particular. També alimenten la por i fan tornar una pregunta que potser donàvem per resolta: continua essent més segur viatjar en tren?

Ens ho preguntem quan n’hem d’agafar un, com passa amb l’avió, tot i que mirem de no pensar-hi gaire. Tampoc no hi pensem gaire quan anem en cotxe, en moto o en autobús. En qualsevol cas, confiem que qui ha de vetllar per la nostra seguretat ho faci amb totes les mesures de prevenció, amb la tecnologia adequada i amb les aptituds, les habilitats i les competències de les persones que treballen perquè aquests serveis funcionin bé.

El 28 d’octubre de 1848, un primer tren va sortir de Barcelona cap a Mataró i va obrir un camí que, des d’aleshores, ha apropat persones i territoris. Cent setanta-vuit anys després, aquesta data ens recorda tant el que el tren ha fet possible com allò que no podem donar mai per descomptat: la seguretat i la confiança de qui hi puja.

Bad. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Bad".

La de U2 , publicada el 1984, és una cançó intensa i fosca que parla de l’addicció a les drogues i de la impotència de veure com algú proper s’hi enfonsa, s’hi perd... Bono sembla voler ajudar aquella persona a desenganxar-se’n i trobar una sortida...

La de Michael Jackson, publicada el 1987, té una altra energia: bn diferent: és més directa i rítmica, més descarada i desafiant. Aquí «bad» no vol dir simplement ser dolent, sinó que és l'actitud ("malote?") apodera per mostrar-se fort, segur i capaç de plantar cara. Una afirmació de personalitat que va esdevenir una de les grans cançons de Michael Jackson.

Dues "Bad" que miren la lluita personal des de llocs ben diferents: una vol alliberar algú d’allò dolent i perniciós que l’arrossega; l’altra reivindica la força de qui es nega a deixar-se definir pels altres.

Tres derrotes

El primer equip de futbol masculí del Barça està vivint, aquests dies, la primera sotragada de la temporada. Després d'un inici enlluernador a la lliga espanyola i a la Lliga de Campions, amb un festival de joc, gols i resultats, l'equip ha sucumbit davant els dos rivals més forts als quals s'havia d'enfrontar en aquest primer tram, aquells rivals a abatre si es volen guanyar títols, enfrontaments que segurament la plantilla blaugrana tenia marcats com a partits especials, els que permetrien calibrar el nivell de l'equip: a la Lliga de Campions, derrota contra el darrer doble campió de la competició, el PSG, i a la lliga espanyola, derrota contra l'etern rival, el Real Madrid.

En tots dos partits el Barça va competir, certament, i fins i tot en alguna fase del joc els podria haver guanyat tots dos, però la realitat és molt tossuda i els resultats són inapel·lables: quan la manca d'encert de cara a gol es combina amb errors defensius, que formen part del futbol, de l'esport i de la vida, el camí cap a la victòria fa més pujada i la remontada heroica no sempre apareix.

La part positiva d'aquestes dues derrotes és que, més enllà del dolor que en si mateixes produeixen, no castiguen l'equip, avui, pel que fa a la classificació, ni a la lliga espanyola, on el Barça segueix líder, ni a la Lliga de Campions, on segueix en posicions capdavanteres. A l'abril o al maig, en comptes de l'octubre, aquestes derrotes sí que poden significar perdre títols; ara, sobretot, representen un toc d'atenció i, en alguns casos, poden marcar un punt d'inflexió.

En tot cas, són les dues primeres derrotes de l'equip aquesta temporada i, sincerament, quants hauríem signat aquest inici? I la transcendència d'aquestes derrotes estarà marcada, com sempre, pels futurs resultats, pel que passi en els pròxims partits.

Dues derrotes, però, i la tercera? La tercera es va produir aquest dilluns a Londres, a la gala de la Pilota d'Or, un trofeu que finalment no va guanyar Lamine Yamal, sinó Harry Kane, decepció que ni tan sols el Trofeu Kopa al millor jugador jove, el tercer consecutiu, ha pogut consolar del tot. Aquesta, però, és una derrota relativa, ja que Lamine ha format part, un any més, del podi de la Pilota d'Or, enguany amb un meritori tercer lloc, i el Barça ha tenyit de blaugrana fins a sis dels dotze trofeus que es van repartir.

Si la trajectòria de Lamine Yamal no es trenca, més aviat que tard guanyarà una Pilota d'Or, perquè de talent i de futbol a les botes en té de sobres, i la joventut l'acompanya.

Unes derrotes que, ben metabolitzades, poden fer créixer l'equip; unes derrotes que, mal païdes, el poden condemnar. En el futbol, com en l'esport, com en la vida, la qüestió no és la caiguda sinó com t'aixeques...

Mort per la creu

Dies enrere es va fer viral el vídeo de la mort d'un sacerdot en caure-li a sobre una creu de fusta de la paret de l'altar durant una missa a Guayaquil, a l'Equador. L'església era la Parròquia Nuestra Señora del Perpetuo Socorro i el sacerdot es deia Patricio Sánchez Molinari, que tenia 52 anys i estava a punt de fer-ne 53.

Aquesta inesperada, sobtada i tràgica mort m'ha fet pensar en la por que ens caigui quelcom a sobre, un temor molt compartit i que caracteritza alguns personatges de ficció. Un dels més destacats, sens dubte, és Copdegarròtix (també conegut com a Abraracúrcix), el cap del famós poblat gal d'Astèrix i Obèlix, que sobretot té por (més que dels romans!) que el cel li caigui al damunt.

Es podria dir que, quasi literalment, el cel ens ha caigut al damunt aquests darrers temps en forma de DANA, causant estralls; però hi ha altres elements que temem que ens caiguin a sobre. El més comú i a priori inofensiu, tot i que fastigós, és una cagarada d'ocell i, qui més qui menys, tothom n'ha estat víctima alguna vegada. Quan som al carrer, també temem pels testos, les teules o els fragments de cornises que es puguin desprendre dels edificis. Menys habitual és que caiguin focus o altaveus de teatres, auditoris o sales de concerts; algunes vegades em fixo si en tinc algun a sobre, pel que pugui passar, i hom sempre confia que tots aquests elements estiguin ben collats i que, de tant en tant, algú els revisi i els repassi.

I tornant a les esglésies, en més d'una ocasió he temut que cedís la creu, robusta i de fusta, o la corona que l'envolta, de ferro i coure, obres de l'artista sarrianenca Emília Xargay, que hi ha a l'Església de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Sarrià de Ter. La creu, previsiblement, cauria sobre l'altar, pero la corona podria caure, segons com cedís algun dels quatre punts que la subjecten, sobre l'altar o sobre el mossèn...

La tràgica mort del pare Patricio Sánchez Molinari, de la Parròquia Nuestra Señora del Perpetuo Socorro de Guayaquil, ha activat aquesta por. I és que, en aquest cas, ni Déu ni Jesucrist l'han salvat; ans al contrari, una representació d'aquest darrer ha estat la causa de la seva mort.

Que un capellà mori per la creu en ple ofici, per l'impacte d'un Jesús crucificat, dona ales (més enllà de la por) a l'humor, la ironia i fins i tot la sàtira. En tot cas, suposo que el pare Patricio Sánchez Molinari ja tenia el cel guanyat i, en cas que no fos així, la seva tràgica mort, mort per la creu, li hauria de convalidar tots els mèrits i donar-li via directa cap al cel.

La filla del barber del Pont. Entrevista a Flora Hurtado Cufí

És quasi impossible parlar amb la Flora i no pensar en els seus pares i, especialment, el seu pare, en Zacaries, de professió barber, però que en realitat va ser molt més que un barber, i la seva, molt més que només una barberia...

La barberia d'en Zacaries forma part dels meus records d'infància, sobretot em tenia fascinat la col·lecció de clauers que tenia penjada a la paret, i que va fer que jo, durant una època, en col·leccionés alguns... De petit no en coneixia l'origen, d'aquesta col·lecció, fins que la Flora m'ho va explicar, eren clauers que la clientela, qui passava per la barberia, li portaven de cada lloc on anaven...

I és que en un temps on no hi havia centres cívics, llocs com la barberia d'en Zacaries eren punt de trobada, més enllà de retallar la barba i tallar els cabells, per fer reunions improvisades (o planificades) de l'associació de veïns, del futbol, o simplement per fer-la petar i prendre el pols al barri, a la ciutat, al país, al món...

D'en Zacaries, de la barberia i de molt més (del jutjat, del Pont Major i de Sarrià de Ter, de les cançons) en vam parlar amb la Flora, mesos enrere, en el programa “Cançons que parlen”, de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

A 365 dels 50

D'aquí a 365 dies, just d'aquí a un any, faràs cinquanta anys, una xifra mitificada, a vegades en excés, una xifra temuda, tot i que és una edat que, avui dia, en general, es viu en plenitud, a les portes de la maduresa, i en la qual, naturalment, s'és massa jove per morir, però no massa vell per al rock'n'roll. Avui comença un compte enrere cap a un aniversari que, com els que culminen, o enceten?, una dècada, fa xamfrà: fa impressió i provoca una certa basarda.

D'aquí a 365 dies, just d'aquí a un any, faràs cinquanta anys, però avui encara no els celebrem, tot i que és una fita que sembla eclipsar els aniversaris que la precedeixen, i especialment aquest, el dels quaranta-nou. La celebració dels quaranta-nou és potser més modesta que la dels cinquanta, però alguns cops és més celebrada per qui els fa, perquè és l'últim baló d'oxigen que ens queda: a aquestes alçades, a un any vista, moltes persones, amb més o menys intensitat, ja ens projecten cap als cinquanta, de manera que a l'expressió "quasi cinquanta, eh!" podem respondre, afirmant i reafirmant, "de moment són quaranta-nou, no cinquanta!".

Per tant, avui el que ens toca és celebrar els teus quaranta-nou anys, sense necessitat de situar-los com a avantsala de res, tampoc dels cinquanta, sinó com a present d'una vida, present temporal i present de regal. Avui centrem-nos en els quaranta-nou, que els cinquanta ja vindran sols i, quan sigui el moment, d'aquí a 365 dies, ja els donarem la benvinguda amb festa i alegria, com fem avui amb els teus quaranta-nou.

El quaranta-nou sembla un número incomplet, com tots els que acaben en nou, com si els faltés una part per esdevenir rodons; i si bé els rodons tenen més notorietat, els que no ho són també són importants, també compten. I tant que compten: sense el quaranta-nou, no hi ha cinquanta possible.

Així que avui només em resta dir-te: per molts anys, i feliços quaranta-nou!

Podem Sumar?

La història de l'esquerra a l'esquerra del PSOE, com la de tantes esquerres d'aquí i d'arreu, és sovint la història d'un espai que s'ha anat fent a còpia d'escissions i, algunes vegades, també d'enteses, fusions i coalicions. El Partit Comunista d'Espanya, sense anar més lluny, va néixer el 1921 d'escissions del PSOE, i des d'aleshores socialistes i comunistes, igual que els diversos corrents i partits que han configurat el comunisme i el socialisme, han alternat moments d'entesa i moments de trencament.

Un exemple recent és Podem, un partit nascut a l'escalf del 15M que, anys més tard, fruit de desavinences polítiques i de lluites pel poder, va acabar trencant amb Sumar, deixant l'espai dividit en dues sigles que sovint semblen competir més entre elles que contra l'adversari. És clar que també hi ha exemples de fusió, com el del PSC a la Transició, que va aglutinar al seu dia la federació catalana del PSOE, Convergència Socialista de Catalunya, de Joan Raventós, i el PSC-Reagrupament, de Josep Pallach, una unió amb recels i tensions, però que durant anys va tenir encerts i èxits electorals, fins que, sobretot arran del Procés, va generar un trencadís i una crisi en el sí del propi partit.

Ara, davant d'unes eleccions anticipades, l'esquerra a l'esquerra del PSOE ha fet un nou intent de fusió a través d'una gran coalició, el Front Ampli, que agrupa Sumar, Izquierda Unida, Más Madrid i els Comuns, i que, es suposa, ha de servir per combatre amb més força l'auge de les extremes dretes. Però la salsa no ha acabat de quallar a tot arreu: Podem, per exemple, ha anat pel seu compte i, a Catalunya, ha pactat amb ERC, o, més ben dit, amb Gabriel Rufián. Aquests dies hem pogut veure i escoltar més el que els separa, que segurament és poc, que el que els uneix, que segurament és més. La impressió és que s'ha imposat més la mirada estreta, l'interès particular, per sobre d'un front que s'havia volgut ampli i que, finalment, no ho ha estat prou.

És clar que res de tot això és nou, i ja ho van retratar, amb sarcasme, els Monty Python a "La vida de Brian", en el cèlebre esquetx del Front Popular de Judea, que odia el seu rival, un altre front popular amb un nom gairebé idèntic, més del que odia els romans, l'enemic comú. Quaranta-set anys després, aquest acudit continua sent, malauradament, un document d'actualitat, un acudit dels nostres dies, del nostre temps.

El penúltim fuster de Sarrià de Ter? Entrevista a Pere Lladó Pelegrín

Hi va haver un temps en què el fuster començava la finestra pel tronc: serrava, deixava assecar, tractava la fusta i, setmanes després, acabava la peça. Feia portes, mobles i cuines, i qui es casava encarregava tots els mobles del pis pensant que li durariena tota la vida. I li duraven tota la vida!

Aquell ofici, tal com es feia anys, dècades enrere, s'està perdent o, si més no, s'està transformant. De les cinc o sis fusteries que temps enrere hi havia a Sarrià de Ter, avui en queden una o dues, com a molt, i el fuster d'ara, com m'explicava en Pere Lladó Pelegrín, gairebé compra, munta i ven més del que elabora en el taller.

En Pere ve d'una nissaga de fusters que es remonta amb el seu besavi, que feia calaixeres, trones i de tot, i que ell va seguir treballant amb el seu pare, començant a treballar al taller de casa, al carrer Major de Sarrià de Ter, quan en tenia 13. Es va jubilar més de cinquanta anys després, als 64 anys, quan va veure que allò, aquella fusteria de tota la vida, ja no tenia futur: avui els mobles d'una casa, d'un pis, ja no s'encarreguen en una fusteria, sinó per peces en una gran superfície i em munten a casa, i no necessàriament duren tota una vida...

En Pere encara guarda les eines del besavi amb la idea, sempre ajornada, de fer-ne una vitrina, testimoni d'un llegat. En Pere, ja jubilat, no sé si és, literalment, el penúltim fuster de Sarrià de Ter, però només que ho sembli, ja diu molt. Ell, com tants altres, són el testimoni viu d'una professió que s'ha transformat radicalment els darrers anys, d'un ofici que ha perdut part d'artesania, de creativitat i, com els mobles que construïen, de perdurabilitat.

De tot això i molt més, de motos, de jocs de carrer, de la mili, etc., en vam parlar amb en Pere, mesos enrere, en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

29N, el tres-cents trenta-tresè dia

El vint-i-nou de novembre és el tres-cents trenta-tresè dia de l'any, excepte els anys de traspàs, que és el tres-cents trenta-quatrè. Multiplicant-ho per dos, enguany ens apareix el número del diable... Ai, ai, ai, que em sembla que algú l'està invocant!

El vint-i-nou de novembre se celebren les onomàstiques de Sant Sadurní, també conegut com a Serni o Cerní; Sant Filomè i Santa Il·luminada. Sant Sadurní va ser el primer bisbe de Tolosa al segle III, i va ser martiritzat en essent arrossegat per un bou salvatge; Sant Filomè va patir el martiri a l'actual Turquia en ser torturat amb claus clavats al cap i a les extremitats; Santa Il·luminada va ser una verge italiana del segle IV que va morir a la presó després de ser denunciada pel seu propi pare.

El vint-i-nou de novembre, d'anys pretèrits, van néixer Enric Prat de la Riba i el FC Barcelona, i van morir Francesc Pi i Margall, Francesc Civil i, més recentment, Joan B. Culla; també Monteverdi, Puccini i George Harrison es van acomiadar d'aquest nostre món un 29 de novembre.

El vint-i-nou de novembre és, també, el Dia Internacional de la Solidaritat amb el Poble Palestí, establert oficialment per les Nacions Unides; el Dia Internacional de les Defensores dels Drets Humans, el Dia Mundial de la Conservació del Jaguar, el Dia Mundial de l'Ós Formiguer i el Dia de la Conscienciació sobre la Síndrome de Menkes, una malaltia genètica minoritària.

El vint-i-nou de novembre és festiu local a La Roca del Vallès i, naturalment, a Sant Sadurní d'Anoia. Enguany, el 29 de novembre serà festiu arreu, ja que és diumenge, i és el dia assenyalat al calendari, des de principis d'octubre, per celebrar les eleccions estatals, anticipades arran de la crisi dels decrets de l'habitatge, dels anomenats decrets Maricarmen.

Serà el 29 de novembre el dia de la santa democràcia? Hi ha partits que, tot just convocades les eleccions, ja van començar a llençar sospites de tupinada electoral, dubtant del vot per correu... Mare de Déu, quina pre-campanya i campanya electoral ens espera!

I a la Viquipèdia, caldrà fer referència a la mort de la democràcia espanyola, per l'arribada al poder de l'extrema dreta? Algú tindrà motius per dir, de forma solemne i, si cal, amb la sintonia del NO-DO, que finalment el tres-cents trenta-tresè dia de l'any vint-i-sis va ser el dia de la victòria i del renaixement de la nova España?

Veurem si els agnòstics i els d'esquerres haurem d'encomanar-nos als sants, potser a Santa Il·luminada, per si de nou, també a Catalunya, entrem en una cova fosca i profunda, una cova que condemni a l'ostracisme figures com Enric Prat de la Riba, Francesc Pi i Margall, Francesc Civil, Joan B. Culla i fins i tot una institució com el FC Barcelona... O si, per mala ventura, d'aquí a uns anys es commemorarà el Dia Internacional de la Solidaritat amb el Poble Català, decidits com estan uns i altres a anorrear-lo...

En fi, el 29N, el tres-cents trenta-tresè dia de l'any, hi ha eleccions estatals al Congrés dels Diputats. Entenc que hi hagi qui no vulgui anar a votar; jo hi aniré. El que no tinc tan clar, avui, és si dins el sobre hi haurà una butlleta ni de quin color serà, en cas que n'hi hagi...

Avui, 14 d'octubre, el dos-cents vuitanta-setè dia de l'any, encara em resten quaranta-sis dies per decidir-me.