Si avui és 12 d’octubre, això no és Lliurona

"Si avui és dimarts, això és Bèlgica" és el títol d'una comèdia nord-americana de 1969, en què un grup de turistes recorre Europa en autocar en divuit dies, amb parades tan fugaces que gairebé no tenen temps de saber on són. Una mena d'"Oh! Europa" avant la lettre, la mítica sèrie de TV3 de començaments dels anys noranta. La frase ha acabat esdevenint una expressió popular, d'aquelles que serveixen per descriure quan ens deixem portar pel calendari i la ruta.

Com tota bona frase feta, s'ha anat parafrasejant: si és dilluns, això és feina; si és diumenge, això és dinar de família; si és agost, això és platja. I també hi ha qui l'ha aplicada a dates concretes del calendari, com el 12 d'octubre, que, segons qui ho miri, és el Dia de la Hispanitat, la festa nacional d'Espanya o el dia de la resistència indígena, i per tant, per a molts, un dia sense res a celebrar. És clar que, segurament, hi ha qui voldria poder (tormar a) dir: "Si hoy es 12 de octubre, esto es el día de la raza"!

A casa, però, fa uns anys que aquesta frase, aplicada al 12 d'octubre, té un altre sentit: si avui és 12 d'octubre, això és Lliurona. Poc a poc s'ha anat convertint en tradició que la meva família paterna ens trobem, per aquestes dates, en aquest meravellós i perdut indret a cavall de l'Empordà i la Garrotxa, un racó de boscos, de turons i de camins que serpentegen, amb poca gent i molt de silenci. Un silenci trencat, sobretot en aquesta època, pel bram dels cérvols, aquest crit greu i profund, tan característic, que fan els mascles en època de zel. Els mascles els sentim més que no pas els veiem, a diferència de les femelles i les cries, que de tant en tant veiem passar, corrent i fent saltirons.

Enguany, aprofitant que el 12 d'octubre cau en dilluns, vam preferir avançar la trobada un dia i anar-hi ahir diumenge. Amb els pocs anys que hi anem, d'aquesta nova tradició, d'aquesta nova trobada familiar, ja hem establert una mena de litúrgia: trobada al voltant de les 12 h; passejada pel petit poble, amb la inevitable visita a l'església, convertida avui en un centre social i cultural; dinar en un indret més enlairat, com sempre a la nostra família, compartit amb el que porta i ha preparat cadascú; bona sobretaula i, a la tarda, passejada per diferents indrets, per estirar les cames i fer baixar el dinar, tot i que hi ha qui aprofita per fer una migdiada, jugar a cartes o seguir fent-la petar.

És per això que avui, 12 d'octubre, això no és Lliurona; però l'any vinent, si tot va bé, la frase tornarà a tenir sentit i la meva família paterna, el 12 d'octubre, tornarem a Lliurona per compartir taula i passejada i per escoltar el bram dels cérvols...

Our House. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Our House".

La de Crosby, Stills & Nash, publicada el 1970, neix d’un moment senzill i íntim de la vida de Graham Nash i Joni Mitchell, que aleshores eren parella i compartien casa. Un matí fred, en tornar a casa després d’esmorzar, Nash va encendre el foc mentre Mitchell posava unes flors en un gerro nou. D’aquella escena domèstica en va sortir una cançó dolça i reposada sobre la felicitat de compartir casa i vida.

La de Madness, publicada el 1982, ens porta a una casa ben diferent: la d’una família sempre en moviment, entre les presses, les feines de casa i el brogit de cada dia. Amb el seu ritme enèrgic i el seu punt d’humor, "Our House" transforma la rutina familiar en una petita festa. És també una de les cançons que Madness va interpretar a la mítica sèrie Els Joves, on el grup ja havia aparegut amb "House of Fun".

Dues "Our House" que parlen de la vida a casa des de perspectives diferents: una s’atura en un instant de calma i complicitat; l’altra celebra, amb el seu caràcter esbojarrat i festiu, el tràfec quotidià d’una família.

Mereixeria viure, Christa Pike?

El passat 30 de setembre l'estat de Tennessee va intentar executar Christa Pike, de 50 anys, l'única dona al corredor de la mort de l'estat, condemnada a mort l'any 1996 per l'assassinat brutal de Colleen Slemmer, una companya del centre de formació Job Corps de Knoxville. Pike tenia 18 anys quan va perpetrar el terrible crim, atraient Colleen Slemmer fins a una zona remota del campus de la Universitat de Tennessee, on la va torturar fins a la mort. A partir d'aleshores, s'ha passat trenta anys al corredor de la mort, la major part en aïllament, fins que va arribar el dia en què s'havia d'executar la seva sentència i fer efectiva la pena de mort.

Però aquell 30 de setembre al penal de Tennessee l'execució no va anar tal com estava prevista. El personal del penal li va administrar fins a dues dosis del barbitúric pentobarbital, i Christa Pike, per sorpresa de tothom, va continuar viva, respirant sonorament, mentre els testimonis presents a la sala se'n feien creus. Pike va ser traslladada d'urgència a un hospital proper, on va ingressar en estat crític, inconscient i connectada a un ventilador. Arran d'aquest fracàs, el govern de Tennessee va suspendre les execucions pendents per a la resta de l'any, el comissari de presons va dimitir i el governador va ordenar una investigació independent del que havia passat. No és la primera vegada que una injecció letal falla als Estats Units: és un problema recurrent, documentat i conegut, que posa en evidència la dificultat, fins i tot tècnica, més enllà de la moral i ideològica, d'executar una persona, d'aplicar la pena de mort sense "torturar-la".

I aquí és on la pregunta es fa inevitable: mereixeria viure, Christa Pike, havent sobreviscut a l'execució? La pregunta és més filosòfica i ideològica que real, atès l'estat crític en què es troba Pike, però té una dimensió moral que val la pena seguir plantejant: mereix viure una persona que ha llevat, volgudament i a consciència, una vida? Les legislacions més progressistes del món, i els principals organismes internacionals de drets humans, responen rotundament que sí. No per exculpar el crim, sinó perquè consideren que l'estat no pot exercir la mateixa violència que condemna, que matar per castigar el qui ha matat és una contradicció insalvable. Que ningú no hauria de tenir el poder de decidir si una altra persona mereix viure o morir, ni tan sols l'estat, per més que l'altra persona hagi matat.

La pregunta inicial, doncs, potser caldria reformular-la: mereixia morir, Christa Pike, l'assassina Christa Pike? I aquí la resposta, des d'una perspectiva abolicionista, és clara: no. No perquè el seu crim no fos horrorós, que ho va ser, no perquè no mereixi un càstig sever i una llarga condemna, que la mereix, sinó perquè la pena de mort no és justícia: és venjança institucionalitzada. I la venjança, per molt que la vestim de protocols i lleis, de procediments, de sala d'execucions i d'injecció letal, continua sent venjança. El fracàs de l'execució de Christa Pike no hauria de ser només l'anècdota d'una errada tècnica: hauria de ser un element més per reflexionar i replantejar-nos la pena de mort, un anacronisme del segle XXI que arrosseguem de fa massa segles.

Minihuracà mediterrani

M’agradaria saber quantes visites ha tingut aquests darrers dies l’entrada de la Viquipèdia sobre el minihuracà mediterrani, quantes cerques a Google o, naturalment avui dia, quantes preguntes a les diferents IA, que sembla que ja ens ho resolen quasi tot.

El canvi climàtic no només afecta els fenòmens meteorològics, que són més extrems i acusats, i les característiques de les nostres quatre estacions, que ara semblen compostes amb una altra partitura; el canvi climàtic també ens aporta conceptes i termes que fins ara amb prou feines pronunciàvem o coneixíem: dana, nits tropicals, onades de calor o minihuracà mediterrani, també anomenat medicà, fusió, segons explica la mateixa Viquipèdia, dels termes "mediterrani" i "huracà".

El canvi climàtic, amb tots aquests fenòmens cada vegada més extrems, també ens ha portat les sonores i estridents alertes als mòbils. I, amb elles, la necessitat d’adquirir una nova cultura de la prevenció: kits bàsics de supervivència, restriccions de mobilitat, provisions d’aliments, anul·lació o reprogramació d’activitats per excés de pluja o de calor... Fins ara, tot això ho atribuïem a altres latituds, no pas a la nostra.

En aquest darrer episodi meteorològic, també tràgic, la possibilitat que es formés un minihuracà mediterrani va disparar l’alerta i va reforçar la prevenció. En general, s’han complert força les restriccions i recomanacions del Govern de la Generalitat. Inevitablement, també hi ha qui encara qüestiona les mesures i les desobeeix, però aquestes persones, en un percentatge més gran o més petit, sempre hi seran...

Diuen alguns experts que tendim cap a una tropicalització del nostre clima. L’escenari de tenir, per exemple, "platges tropicals" és, lluny de ser bucòlic o enlluernador, catastròfic. La imatge s’allunya de les platges amb palmeres, sorra blanca i aigües cristal·lines. S’assembla més a passeigs marítims devastats, habitatges inundats i vehicles atrapats pels torrents i les rieres, apilonats en muntanyes de ferralla.

El minihuracà mediterrani finalment, i afortunadament, sembla que no s’ha acabat formant. Però, a partir d’aquest cap de setmana, ja el tenim present com un risc probable, com una possibilitat. De fet, aquestes darreres dècades ja hi ha hagut episodis en què s’ha manifestat, tot i que potser aleshores no tenia aquest nom o, simplement, l’havíem oblidat.

En tot cas, el prefix mini- del minihuracà mediterrani segurament respon a un tecnicisme científic. Però, quan llegim el terme, la paraula que ens ressona és huracà. I és amb aquesta paraula, per més que el prefix la minimitzi, que se’ns activen les alertes, també les sonores i estridents del mòbil.

Home. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Home".

La de Depeche Mode, publicada el 1997, és una balada de to íntim i melancòlic que, més que parlar d’una casa concreta, sembla buscar un lloc on sentir-se (potser com a casa) a recer, acceptat, com si tornar a casa també pogués voler dir tornar a un mateix: casa soc jo...

La de Michael Bublé, publicada el 2005, ens transporta a una casa més concreta, més literal, la d’algú que viatja, envoltat de gent i de llocs nous, però que enyora la persona estimada i vol tornar a casa, a la casa que és llar, a la llar l’espera algú.

Dues "Home" que comparteixen títol, però miren la casa, la llar, des de perspectives diferents: com a refugi interior i com a lloc al qual tornar per retrobar una persona estimada.

Anestèsia

La primavera de 1985, amb 10 anys i a punt d'acabar 5è d'EGB, em van operar d'apendicitis. D'aquells dies recordo, a banda del mal que em feia la panxa, de l'anada a l'hospital i de perdre'm el final de curs, l'estada a l'hospital després de l'operació, amb les visites i els regals que vaig rebre. També recordo que quan vaig entrar a quiròfan i em van explicar allò de l'anestèsia, vaig preguntar que què passaria si no m'adormís, i el doctor em va dir, per tranquil·litzar-me, que seria la primera vegada.

No sé si la primera vegada va ser la que va relatar, setmanes enrere, un home a qui entrevistaven a la ràdio, que fa quatre anys va notar tot el que li feien en una operació, ja que quelcom va fallar en l'anestèsia que li havien subministrat; a banda de notar-ho, el pobre home no podia dir-ho, per l'estat catatònic en què es trobava. L'entrevista em va impressionar, tant pel que li va passar com per les seqüeles psicològiques que li van quedar, i que encara pateix.

Vaig escoltar aquesta entrevista hores abans d'entrar a quiròfan, per una intervenció senzilla i sense més importància, d'aquelles rutinàries que se'n fan desenes cada dia, de la qual tampoc cal donar més detalls; una intervenció ambulatòria de poc més de mitja hora, amb anestèsia local.

Estirat a la camilla, quan em van injectar l'anestèsia, vaig estar temptat de fer un comentari sobre el pobre home entrevistat, mig en sèrio mig en broma, però em vaig mossegar la llengua i vaig preferir no dir res, per no distreure l'equip mèdic, que ja anaven per feina.

A l'inici de la intervenció em van informar que notaria molèsties, que si tibaven per aquí o per allà era normal que notés alguna molèstia. Tot anava prou bé, molèsties incloses, fins que una fiblada em va recórrer el cos i no vaig poder evitar un esglai, primer, i un gemec seguit d'esbufecs. "Posem una mica més d'anestèsia", vaig sentir que deia el doctor. Minuts més tard, en un altre punt de la intervenció, va passar el mateix, encara amb més dolor; tot jo vaig entrar en tensió i fins i tot una infermera va començar a humitejar-me la cara amb una tovallola humida. "Més anestèsia", va tornar a dir el doctor, i jo vaig estar a punt de demanar-li que me la posessin tota!

Minuts més tard van tancar i cosir, em van donar les indicacions postoperatòries i em vaig acomiadar del personal mèdic agraïnt-los la feina, sense ganes de comentar res de l'entrevista d'aquell pobre home ni dels dos mals moments que havia passat.

Sortint del quiròfan pensava fins a quin punt hauria pogut estar suggestionat per l'entrevista, fins a quin punt aquelles paraules, escoltades aquell mateix matí, no m'havien predisposat al dolor, a pensar que tota anestèsia seria insuficient. La meva dona em va comentar que la persona que havien operat, del mateix i just abans que jo, havia arribat a la sala d'espera cridant i renegant, queixant-se del mal que li havien fet. Hauria escoltat l'entrevista, aquell mateix matí, també?

De tot plegat n'ha quedat aquesta anècdota. Jo ja estic recuperat de la intervenció i, de moment, no en tinc cap més a la vista.

Maricarmen

El 17 de desembre de 1997, Ana Orantes Ruiz va morir, amb 60 anys, assassinada a mans del seu marit, José Parejo, dies després de relatar i denunciar, en el programa de televisió de Canal Sur "De tarde en tarde", el seu calvari: anys de por, de maltractaments físics i psicològics, de querelles desestimades per un sistema judicial que tractava la violència domèstica com un assumpte intern i familiar. Van ser 40 anys de maltractaments en silenci, fins que la televisió li va donar veu, i el seu marit la va fer callar per sempre, assassinant-la tretze dies després d'aquella entrevista. El seu assassinat va commocionar la societat espanyola, contribuint a canviar la percepció de la violència masclista, no com un assumpte personal i familiar, sinó com una xacra social a la qual la legislació espanyola havia de donar resposta. I la va donar: la seva mort va accelerar una reforma del Codi Penal que va introduir, per primera vegada, mesures específiques de protecció per a les víctimes de violència domèstica.

El 12 de gener de 1998, Ramón Sampedro Cameán, amb 55 anys i afectat de tetraplegia des de feia més de 25 anys a causa d'un accident, finalment moria, ens agradaria pensar que en pau, assistit per algunes persones, donant sentit a la seva lluita per l'eutanàsia i la mort digna. La seva mort, enregistrada i televisada, va contribuir al debat social, polític i jurídic a favor de l'eutanàsia, i la seva vida i la seva lluita van ser portades al cinema a través de dues pel·lícules: Condenado a vivir (2001) i la premiada Mar adentro (2004), amb 14 premis Goya i l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera.

El 23 de setembre de 2026, Maricarmen Abascal Martín, amb 87 anys i una discapacitat reconeguda, va ser desnonada de l'habitatge de Madrid on havia viscut des del 1956, durant més de 70 anys de la seva vida. Va ser el quart intent de desnonament, i centenars de persones concentrades al carrer cridaven "no estàs sola" mentre ella era traslladada en llitera fins a una ambulància. El Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides havia demanat, prèviament, que se li proporcionés una alternativa habitacional, sense èxit. El seu desnonament tampoc no ha restat aliè al pim pam polític que caracteritza, avui dia, la política espanyola.

El seu cas, com els de l'Ana Orantes i en Ramón Sampedro, ha commocionat la societat espanyola. Aquest dissabte milers de persones van recórrer el centre de Madrid sota el lema "Ni una Maricarmen més" per reclamar al govern espanyol mesures urgents davant la crisi de l'habitatge. La mateixa Maricarmen, des de l'hospital, va enviar un missatge clar: "Vull que el que m'ha passat a mi serveixi perquè no els passi a altres persones." Hi ha casos que traspasssen la notícia per convertir-se en símbols, casos que tenen la capacitat de remoure, fins i tot, les plaques tectòniques de la política; el de la Maricarmen és un d'aquests.

L'Ana Orantes, en Ramón Sampedro i la Maricarmen ens permeten humanitzar les seves lluites i les seves causes, eradicar la violència masclista, el dret a l'eutanàsia i el dret a l'habitatge, aterrant-les a la quotidianitat i interpel·lant-nos directament: perquè en cas de no ser nosaltres mateixos l'Ana Orantes, en Ramón Sampedro o la Maricarmen, segur que tard o d'hora, en el nostre entorn més proper, en podem tenir. Perquè de vegades cal un nom i una cara per canviar les lleis.

Autumn. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

 
Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Autumn".

La tardor és probablement l'estació que més fàcilment associem amb el pas del temps: les fulles transiten del verd a les tonalitats ocres i marrons, colors càlids que donen caràcter i personalitat a aquesta estació, els dies irremeiablement s'escurcen i el fred torna després de l'estiu...

Bé, potser caldria puntualitzar un parell de detalls, avui dia: les fulles ja fa dies que transiten cap a tonalitats marrons a causa de l'estrès hídric que pateixen, i no, de moment les temperatures no baixen, i per més que ja siguem a la tardor astronòmica, la temperatura segueix essent estival.

Més enllà d'aquestes qüestions, la tardor és una estació que també ha inspirat moltes cançons, entre elles aquestes quatre que parlen de la tardor, però cadascuna des de llocs i estils ben diferents.

La de The Edgar Winter Group, publicada el 1972, és una balada suau que relaciona l'arribada de la tardor amb la pèrdua d'un amor. La tardor es converteix així en una estació de tristesa i solitud.

La dels Strawbs, de 1974, és una peça de rock progressiu dividida en tres parts que fa de la tardor el que és, l'estació de transició entre l'estiu i l'hivern.

També de 1974 i de rock progressiu és la de Camel, una cançó que descriu la tardor icònica de fulles que cauen, núvols, pluja i canvis en el paisatge.

I, finalment, la de Joanna Newsom, una cançó d'estil folk de més de vuit minuts, més despullada amb  veu i arpa, en què la tardor es barreja amb els records, el retorn a casa i el pas del temps.

Quatre “Autumn” i quatre maneres diferents de mirar i cantar la tardor.

Ràdio Sarrià: temporada 2026/27

Al llarg del mes de setembre les grans emissores nacionals han estrenat la nova temporada radiofònica presentant la nova programació, amb alguns, pocs, canvis a la graella, noves col·laboracions en tertúlies i espais temàtics, i sobretot valorant els programes consolidats, els que formen part de la columna vertebral de cada emissora.

Entre finals d'agost i primers de setembre s'han fet presentacions de la nova programació, tant en antena, per exemple dins dels programes informatius matinals, els de referència i més audiència de les emissores generalistes d'àmbit nacional, com en actes presencials, reunint les persones que posen veu als diferents programes.

La virtut d'aquests actes presencials és que, a banda d'escoltar les veus de la ràdio, sobretot permeten posar-hi cares, tot i que això ja fa anys que és del tot habitual: la ràdio ha esdevingut, també, un mitjà multicanal i avui, a diferència de dècades enrere, ens resulten tant o més familiars les veus de la ràdio com les cares.

A Ràdio Sarrià també tenim per tradició, una tradició relativament recent però ja consolidada, presentar la nova temporada en un acte presencial, fora de l'emissora, que alhora és també un programa de ràdio, el programa especial de presentació de la nova temporada. És un acte itinerant: fa dos anys el vam fer al barri del Pla de l'Horta, a la zona zero de Ràdio Sarrià; l'any passat, al barri de La Rasa; enguany el farem des de Sarrià de Dalt, des del Centre d'Arts Escèniques.

La presentació de la nova temporada permetrà conèixer tots i cadascun dels programes i espais radiofònics que configuren la graella des d'aquest mes de setembre fins al mes de juny: programes i espais molt diversos i variats que permeten configurar una programació que, pel que fa a temàtiques, no té res a envejar a cap emissora de ràdio. Programes musicals, actualitat informativa i tertúlia, actualitat esportiva i retransmissions en directe, cinema, sèries de televisió i bandes sonores, sardanes i cultura popular, còmics, teatre, dites i refranys, llegendes, entrevistes...

La presentació de la nova temporada no només permet conèixer la nova programació de Ràdio Sarrià: també permet veure i valorar la quantitat de persones que, davant i darrere els micròfons, a l'estudi i a la peixera, la fan possible. Persones voluntàries que, des dels interessos de cadascuna d'elles, tenen en comú la passió per la ràdio i, sobretot, un elevat compromís amb Ràdio Sarrià. Perquè fer ràdio és una manera de fer poble.

Aquest dissabte a partir de les 11 h presentarem la programació 2026/27 de Ràdio Sarrià. Ens agradarà molt que ens hi pugueu acompanyar!

Vuit de vuit

No, aquest article no parla del món casteller; de ser així el títol hauria de ser, per exemple, cinc de vuit, un castell que es coneix amb el nom de Catedral dels castells i que forma part dels castells de gamma alta.

Aquest article és sobre l'arrencada de cavall del Barça masculí de futbol, un equip, avui dia, catedralici, de gamma alta! Un equip que, en general, està oferint unes prestacions extraordinàries.

Vuit de vuit és la relació entre els partits oficials jugats i els partits guanyats. Vuit partits jugats, set de la lliga espanyola i un de la Champions League, i vuit victòries: els set primers de la lliga espanyola i el primer de la Champions League.

Aquests vuit partits han estat els del primer tram de la temporada, fins a la primera aturada de les competicions per la finestra dels partits de les seleccions nacionals. Aquest vuit de vuit ha engrescat la "culerada", que mira amb optimisme aquesta tercera temporada de Hansi Flick, i l'optimisme no és només pel nombre de partits guanyats, sinó per la manera com s'han guanyat: desplegant un gran joc col·lectiu, amb menció especial per un Raphinha en estat de gol i de gràcia que ha tancat tots els debats que s'havien obert sobre "el 9" que li mancava al Barça.

Aquest vuit de vuit del Barça 3.0 de Flick contrasta amb l'inici dubitatiu del Real Madrid del retornat José Mourinho, una plantilla feta, de nou, a cop de talonari però que no acaba de girar rodona com a equip.

Aquesta aturada de les competicions de club trenca la dinàmica de bon joc i bons resultats d'aquest inici de temporada, i veurem com tornen els jugadors dels seus compromisos amb les respectives seleccions i com reprendrà l'equip les dues competicions.

És de preveure que el Barça, tard o d'hora, punxarà i empatarà o perdrà algun partit; fins i tot, com la temporada passada, que pugui tenir alguna mala ratxa. Però les sensacions d'ara és que la plantilla té un bon i competitiu fons d'armari que fa preveure que podrà tenir l'energia, a final de temporada, que li ha mancat, especialment a Europa, en les dues temporades anteriors.

Encara és aviat per fer vaticinis de possibles títols, doblets o triplets; la temporada és molt llarga i, parafrasejant la cançó, el camí farà pujada. Però de moment l'arrencada no ha estat de burro, sinó, amb aquest vuit de vuit, de cavall!