Un trist paper...

"Busco chica para cuidar a mi madre, si puede ser soltera ya que ella está delicada; eso sí, no puedo pagar un sueldo pero si habitación y comida."

Sota el missatge d'aquest paper, clavat en un fanal del barri del Pont Major de Girona, hi havia, també escrit a mà, un número de telèfon repetit en tires d'aquelles per estirar.

Dedueixo que la persona que va escriure aquest missatge, que va agafar paper i bolígraf, escriure el missatge i el telèfon, retallar a mode de serrell la part del telèfon i baixar al carrer per clavar-lo amb cinta adhesiva, deu estar molt desesperada!

La persona molt desesperada i la seva mare, ja ho veiem, desvalguda... I desesperada i desvalguda també ha d'estar la dona que, a canvi de sostre i menjar, accepti aquesta feina! La mera existència d'aquest paper és senyal que quelcom no funciona bé, que vàries coses no funcionen bé!

És evident que aquesta persona necessita suport, i la seva mare possiblement atenció sociosanitària, i potser aquest trist paper, més que clavar-lo en un fanal del carrer, hauria d'anar a parar a sobre la taula dels serveis socials, en cas que no siguin coneixedors de la situació que es deu viure en aquesta casa, entre aquesta persona desesperada, i la seva mare desvalguda.

M'agradaria que cap dona acceptés la feina, ja que lluny de resoldre positivament aquesta situació, en perpetuaria la precarització encara més; si el diner crida el diner, la pobresa crida la pobresa!

Vaig fer la foto de pressa i corrents tornant de comprar, i després em va saber greu no haver fotografiat el número de telèfon mòbil; el podria haver inclòs a la foto, i després retallar-lo... L'hauria pogut fer arribar als serveis socials del barri; també jo, aquí, vaig fer un trist paper, pensant més en la piulada que faria que no en la necessitat de resoldre la situació que aquesta persona, i la seva mare, estan vivint.

També jo, en aquesta situació, sóc una evidència més que quelcom no estem fent bé, que a vegades perdem perspectiva i desenfoquem prioritats, i ni tan sols aquest article serveix de propòsit d'esmena. No sé si encara trobaré aquest trist paper clavat en algun fanal del carrer...

La Copa de Koeman

Els dos primers minuts de joc van esvair, per a qui els tingués, els dubtes que el Barça podia haver generat després de la darrera derrota davant el Real Madrid. Dos minuts de possessió que van ser tota una declaració de principis: avui sabem a què jugarem, i jugarem així. 

Amb la controvertida, i alhora efectiva, defensa de cinc amb tres centrals, el Barça es va fer amo i senyor del partit, i la manca d'encert a la primera part i a l'inici de la segona, ara pels pals, ara pel porter, no va deprimir l'equip, com altres vegades. 

Fortalesa tàctica, i fortalesa mental, i mentrestant anar desgastant un Athletic de Bilbao que, també s'ha de dir, arribava cansat, en dinàmica de resultats negativa i havent perdut, fa quinze dies, la final de la Copa de la temporada passada contra la Reial Societat. 

I va arribar el gol perquè era inevitable, i el Barça va superar també una altra assignatura pendent d'aquesta temporada: la labilitat defensiva després de marcar, que ha generat massa sovint ensurts i gols dels equips contraris... Fortalesa tàctica, fortalesa mental, i fortalesa defensiva; amb aquests ingredients el títol no es podia escapar! 

A partir d'aquí la resta és història, amb tres gols més, un d'un Frenkie de Jong estelar, i dos de Messi per engreixar la seva extensa vidioteca! 

En la seva trajectòria a la Copa el Barça ha anat superant eliminatòries a empentes i rodolons, remuntant partits al darrer moment i lluitant contra ell mateix, contra la seva versió més desesperant; dissabte, però, va rubricar una final per emmarcar que, sens dubte, com a mínim salva una temporada que es preveia nefasta, i de nou en blanc. 

La samarreta de celebració de l'equip, tota una declaració de intencions: la primera d'una nova era. Veurem si una Copa fa estiu, o no... 

Ara toca competir la Lliga, si és possible fins al final, sense la pressió de guanyar-la i, per tant, sense descartar-la. No depèn només del Barça guanyar-la (amb l'empat d'ahir del Real Madrid resulta que novament sí!) , però sí competir-la fins a la darrera jornada, i només ho farà si manté la millora de joc i de resultats dels darrers partits, Real Madrid a banda. 

Koeman ha sabut recuperar a nivell futbolístic i anímic una plantilla deprimida, enfonsada en un declivi imparable a final de la temporada passada, llençant la Lliga i essent humiliada a Europa. 

Per Koeman la Copa era el camí més curt cap a un títol, i la seva fe (i perseverança) potser no mourà muntanyes, però ha servit per aixecar la Copa! Per mi si aquesta Copa té un nom, sens dubte, és el de Koeman. 

"Polly". Minuts Musicals amb nom propi

L'any 1987 una adolescent de 14 anys de Tacoma (estat de Washington), tornant d'un concert de rock va ser segrestada per un home que posteriorment la va violar i torturar. Kurt Cobain va llegir aquesta tràgica notícia al diari i va composar "Polly", cançó que formaria part del llegendari disc "Nevermind", en el que també hi trobem les imprescindibles "Smells Like Teen Spirit", "In Bloom" i "Come as You Are".

La cançó no va estar exempta de polèmica, ja que Cobain la va escriure des de la perspectiva del violador; i més quan temps després de publicar-se es van detenir dos violadors abusant d'una adolescent menor d'edat mentre escoltaven aquesta cançó. Kurt Cobain va definir aquests violadors com a plàncton i brossa...

Més enllà de la veu de la cançó, que podria donar entendre que Kurt Cobain es posava al costat del violador (sempre ho va negar!) el rellevant és que  Nirvana cantessin sobre aquest tema, no massa habitual, aleshores, a les lletres de les cançons. Uns anys després de la mort de Kurt Cobain la cantant Amanda Palmer va fer una versió de la cançó, i un videoclip relatant el segrest i violació...

Lamentablement avui encara seguim llegint al diari tràgiques notícies de violacions, tortures i assassinats de dones...

Les cites dels llibres. "El país de les dones ocell", de Huguette Pérol

Hi ha llibres que no sé com han arribat a casa, que no tenen escrita cap data ni motiu, tot i que puc intuir-los; és el cas del llibre d'avui, "El país de les dones ocell", de Huguette Pérol, que sé que algun dia vaig llegir, i en tinc una evidència, però no recordo quan ni perquè, tot i que puc intuir-ho...

Aquest llibre m'ha acompanyat en els quatre trasllats que he fet a la meva vida, pel que d'entrada podria intuir que el llibre és meu; editat per l'Editorial Pòrtic el 1987, en una col·lecció, llegeixo en els crèdits, dirigida per Pilar Rahola, intueixo que el deuria llegir a segon o tercer de BUP com a lectura obligatòria; el llibre no té cap data a la primera pàgina, només el que s'intueix que deuria ser el preu: 550 pessetes?

El que sí té, entre les seves pàgines groguenques, és un tros paper quadriculat amb la relació de personatges del llibre escrits a mà, del meu puny i lletra, amb una breu descripció de cada un d'ells, i fins i tot en un racó hi ha divisió simple: 107:2, amb el corresponent resultat: 53,5; què deuria estar calculant? El llibre té 107 pàgines... deuria calcular quantes n'hauria de llegir en dos dies, que deurien ser els que quedaven per esgotar el termini...

Aquest paper demostra, a banda que deixava massa coses per a darrera hora!, que poc i molt em vaig llegir el llibre, i la pista del quan és el punt de llibre del Departament de Cultura i de la Federació de Llibreters de Catalunya que també s'amaga entre les seves pàgines. El punt de llibre és commemoratiu de "L'any del Tirant", en motiu dels cinc-cents anys del Tirant lo Blanc; "L'any del Tirant" es va celebrar entre el 23 d'abril de 1990 i el 23 d'abril de 1991, pel que intueixo que me'l deuria llegir l'any 1990, fent segon o tercer de BUP, segons el moment de l'any...

El llibre, que narra la història de dues germanes, Olfa i Siham, en un context de xoc entre les cultures i tradicions oriental i occidental, conté aquesta breu cita a l'inici:

"Per Déu, no enterboleixis l'aigua, home que tens pressa, abans que els qui s'estimen puguin beure." Poema beduí.

Si fes com fa la meva mare amb els llibres, i si (sempre) li fes cas, aquest llibre duria, com a mínim, escrita la data que va arribar a casa i, probablement, el motiu; és clar que aleshores, per poder-ne parlar, no hauria pogut fer gala de la meva habilitat deductiva (nivell bàsic), ni m'hauria deixat en evidència...

Més persistent que el virus!

La Sira és més persistent que el virus!
Ei, que si jo ho dic és perquè ho diu ella mateixa: "(...) no em rendeixo, perquè de persistent ho soc més jo que el virus."

Aquest és un trosset del titular de l'entrevista que el Diari Ara ha fet a la Sira, afectada de Covid Persistent. L'entrevista, feta per la periodista gironina Marta Costa-Pau, està molt bé i us recomano que, si encara no ho heu fet, la llegiu de dalt a baix!

Entrevistes com aquesta, més enllà del fet personal que hi surti la Sira, són importants per a donar visibilitat al patiment que, com ella, viuen cada dia, i des de fa molts mesos (en el seu cas més d'un any) les persones afectades pel Covid Persistent.

L'entrevista de la Sira ha causat sorpresa a amics, coneguts i saludats, que tot i que a vegades parlem o ens saludem, potser no sempre hem parlat prou de la seva afectació.

A vegades topes amb amics, coneguts o saludats i la resposta a la pregunta "què tal, com esteu?" és un automàtic i genèric "bé, anar fent", en el que aquest "anar fent" duu implícitament l'anar fent de la Sira...

A vegades és manca de temps, de temps per explicar tot el periple d'aquest darrer any, a vegades és mandra, a vegades és no voler-hi pensar, a vegades no ve de gust...

Sigui com sigui, és evident que la major visibilitat d'aquest col·lectiu ha fet reaccionar, tot i que tard i encara amb moltes mancances, el sistema sanitari per a desplegar el seguiment, suport, recursos i cobertures que les persones amb Covid Persistent necessiten per al seu dia a dia: rehabilitació física i cognitiva, suport emocional, baixes laborals...

El Covid fa més d'un any que persisteix en el cos de la Sira, i ni ella sap fins quan li seguirà fent la punyeta, dia sí, dia també... L'única certesa que té la Sira, tot i els moments de flaquesa, és que per a vèncer la malaltia ha de ser més persistent que el virus, i la seva persistència no només és cosa seva, també de les persones que l'estimem, i del sistema de salut.

La seva persistència també és la meva, la nostra...

Hi haurà III República?

Si República fos un verb, em temo que a casa nostra, ara i aquí, només el podríem conjugar en els temps passat i futur, i mai en present! De la República en recordem i evoquem la segona, invoquem la que voldríem i, malauradament, la practiquem poc, o gens...

Avui que fa noranta anys que es va proclamar la II República (a la foto l'alcalde Miquel Santaló proclamant la II República des del balcó de l'Ajuntament de Girona) de nou em pregunto: hi haurà III República?

El règim de monarquia parlamentària que es va definir en la Constitució del 1978, la que ens vam donar entre (quasi) tots, n'és possiblement el principal obstacle, sobretot quan ni tan sols un partit històricament republicà, com el PSOE, té ganes que això canviï, tot i l'enorme perjudici que la monarquia espanyola ha fet i fa, precisament, a l'estat que en principi representa.

Les cases reials potser queden molt bé a les revistes i programes de paper cuixé, però no aporten gaire res més que la representació simbòlica de l'Estat; més aviat, tot sovint, fan més nosa que servei, quan no el perjudiquen lamentablement. L'emèrit rei Joan Carles I n'és el trist exemple, i n'hauríem d'aprendre.

Felip VI ha vingut, ben segur, per quedar-se, i per fer una neteja d'imatge a la figura institucional del rei, de la casa reial i de la monarquia. Per ell no serà...

Avui per avui hom podria pensar que el camí més curt cap a la República és la independència, però la realitat és molt punyetera, a banda de tossuda: si avui fa noranta anys arreu es proclamava la República, avui costa Déu i ajuda investir un president republicà, fins i tot pels qui, a banda d'una república, volen la independència!

En fi, visca la República, "manque pierda"!

Adéu "Holaluz"

La nostra relació, la de "Holaluz" i casa meva, ha estat breu, ben bé com una relació d'estiu, però amb la fredor de l'hivern. Volíem fer una revolució junts i al final, vés per on, l'acabarem fent per separat...

Com amb tantes altres relacions que es trenquen, hi ha hagut una desavinença, que ha desembocat en una irreversible crisi de confiança. M'explico.

L'enamorament, per part meva, va ser a primera vista, concretament la primera vegada que vaig veure l'anunci de les revolucions de les teulades de "Holaluz".

Vaig trucar-hi il·lusionat i d'entrada em van donar llargues: "encara no fem teulades de cases aparellades, serà més endavant", em van dir; cap problema, a vegades és qüestió de paciència, de trobar el moment oportú...

Va passar l'estiu, i ja amb la tardor avançada vaig tornar a trucar, i aleshores sí era el moment, podíem plantejar-nos-ho, i vam començar a festejar.

En una segona cita, telefònica per a més detalls, vam recopilar la informació i les condicions per a contribuir a la seva revolució, que també volíem fer-nos nostra; aquestes eren, a traç gruixut, les condicions:

• Jo em faig client vostre
• Jo us deixo la teulada
• Vosaltres instal·leu i exploteu les plaques fotovoltaiques
• Em feu un descompte de la factura
• I d'aquí a quinze anys les plaques són meves.

La idea ens va semblar interessant. Potser no era per autoconsum, però contribuiríem a generar energia verda i no havíem d'assumir el cost de la inversió, que pagaríem amb el rendiment de les plaques.

Abans de fer-nos clients ens van fer un pre projecte, amb les mesures de la nostra teulada i les dades de consum. Amb aquestes dades, i a l'espera d'afinar més el tret, ens van dir que el descompte a la factura de la llum seria aproximadament d'uns sis euros per factura. Ens va semblar correcte i vam fer el canvi de companyia, pas imprescindible per a fer l'estudi més acurat i la proposta definitiva.

I amb la proposta va arribar la desavinença, el desencís i la crisi de confiança. Aquella previsió de sis euros de descompte en cada factura van passar a poc més d'un, fet el càlcul no només de la potencial producció d'energia, també de l'amortització del crèdit que l'empresa contracta per a finançar la inversió. És a dir, les condicions amb les que nosaltres havíem fet l'aposta, el compromís i el canvi de companyia, ara canviaven substancialment!

Sincerament, vaig tenir la sensació que em prenien el pèl, que els sis euros havien servit per a la captació d'un nou client, i ara que ja érem clients les condicions canviaven.

De res va servir la nostra queixa, de res van servir les seves explicacions. Com lligar-se durant quinze anys amb algú que al primer mes ja hi tens una crisi de confiança? Com construir una relació durant quinze anys amb qui, tot i demanar parlar amb algú de major responsabilitat, no t'escolta?

Mentre esperàvem resposta d'"Holaluz" vaig veure la llum! Som Energia, de qui havíem estat clients i seguíem essent cooperativistes, llançava una nova compra col·lectiva per a instal·lar plaques solars fotovoltaiques a cent llars de les comarques gironines.

Ens hi vam llençar de caps i, com sempre amb Som Energia, tot ha estat molt fàcil i, sobretot, molt transparent! En qüestió de setmanes ens instal·laran les plaques, que seran d'autoconsum, i l'excedent l'explotarà Som Energia.

I sí, pagarem la inversió, però a un preu molt més competitiu (l'avantatge de la compra col·lectiva), i guanyarem en quelcom que no té preu: la confiança.

Amb Som Energia i amb l'empresa instal·ladora (Audit Energia) la sensació (i la certesa) és que tothom hi guanya, també nosaltres; amb "Holaluz" la sensació era que només hi guanyaven ells, o que en tot cas els importava poc, o gens el, nostre guany, ni que es mesurés en confiança.

Aquesta ha estat una bona lliçó, un gran aprenentatge, i tot i que a casa hem dit adéu a "Holaluz", espero que la seva revolució també tingui molt èxit!

Sense rancor nosaltres seguirem fent la nostra, amb Som Energia...

Continguts multiplataforma

Ni la televisió, ni la ràdio, ni els diaris són el que eren! I quan dic el que no són el que eren eren no em refereixo només a fa cinquanta anys, tampoc són el que eren fa tot just cinc o deu anys!

Avui a la televisió es promouen programes de la pròpia cadena que no es poden veure a la televisió, a la ràdio anuncien retransmissions esportives que no trobarem al dial i als diaris en paper a vegades ens diuen que si volem més informació d'aquella entrevista que estem llegint consultem el seu web!

És a dir, avui trobem continguts de les televisions, de les ràdios i dels diaris que podem veure, escoltar i llegir més enllà de la televisió, la ràdio i el diari. Són continguts produïts pel mitjà que consumim fora del propi mitjà.

Per exemple, Televisió de Catalunya anuncia a la televisió programes que es transmeten per YouTube, RAC1 fa moltes retransmissions radiofòniques esportives només per Internet i, com he comentat abans, alguns diaris ofereixen més continguts per Internet que al propi diari en paper...

Aquests darrers anys els mitjans, com la pròpia comunicació, ha esdevingut multicanal, com al seu dia ja va fer Ràdio Sarrià, quan va obrir el seu web, en format bloc, esdevenint un complement informatiu de tot el que passava a les ones.

Aquest procés de multiplicar els canals ha fet guanyar protagonisme als continguts i a la seva capacitat d'adaptar-se a les diferents plataformes de comunicació. Avui, per exemple, és habitual que un mateix contingut el puguem consumir des de diferents canals alhora, fins i tot de forma simultània.

Per exemple, la retransmissió d'un partit del Barça de futbol, en aquest cas la que fa el programa "La transmissió d'en Torquemada" (la TdT) de Catalunya Ràdio es pot escoltar a través de Internet, de la retransmissió televisiva (via opcions d'àudio), de YouTube i, sí, fins i tot també a través de la ràdio!

Aquesta realitat ha multiplicat la generació de continguts, i si fa quinze anys qualsevol persona amb un bloc podia tenir veu pròpia a Internet, avui qualsevol persona amb un telèfon mòbil pot fer i retransmetre en directe un programa televisiu, radiofònic o ambdues coses alhora!

Aquesta nova realitat multicanal i multiplataforma també està transformant el llenguatge comunicatiu, i només cal comprovar-ho ficant la punta el nas a Instagram o Tik Tok... És evident que en aquesta transformació de mitjans i de llenguatge el factor generacional és clau, i els i les adolescents d'avui (i no tan adolescents) no consumeixen els continguts audiovisuals com ho fan, ja no els seus pares i mares, tampoc els i les joves d'una altra generació. Aquesta és una realitat que no escapa dels grans mitjans, i només cal veure la proliferació de programes i continguts multiplataforma.

La televisió fora del televisor, la ràdio més enllà del transistor i el diari més enllà del paper és la nova normalitat comunicativa, i aquesta realitat també pot ser una oportunitat per als mitjans de comunicació locals per a la difusió dels seus continguts perquè aquests ja no els trobem només a la televisió, a la ràdio i al diari, i sobretot perquè les noves generacions ja no els busca, ni buscarà a la televisió, a la ràdio i al diari, sinó a internet i a les xarxes socials.

No ens hauria d'estranyar, doncs, que en un futur proper Ràdio Sarrià també es pugui escoltar, i veure, per YouTube i que els continguts d'aquesta revista, Parlem de Sarrià, s'avancin a les històries d'Instagram!

Al temps...

Article publicat al número 108 de la revista Parlem de Sarrià.

"Carrie". Minuts Musicals amb nom propi

La ortodòxia marca que tot grup heavy ha de tenir, com a mínim, una ensucrada balada entre les seves cançons, el que popularment es coneix com una "power ballad".

En el cas dels (pel meu gust) excessivament crepats i suecs Europe la cançó podria ser "Carrie", publicada l'any 1986 dins el tercer disc d'estudi de la banda, "The Final Countdown", que incloïa també la mítica cançó homònima.

"Carrie" és una cançó de desamor, el relat d'una relació que, com el dia que cau, no sembla tenir més futur que el propi vespre...

Sobre qui podria ser la desconsolada Carrie no hi ha massa pistes, i moltes especulacions: un amor primerenc?, una xicota que va morir en un accident de trànsit?, la germana d'un dels autors?...

Potser tan se val, qui és o va ser la Carrie... No hem de trobar sempre respostes per a tot, no cal entendre-ho sempre tot fil per randa, a vegades en fem prou gaudint de la cançó sense el que l'embolcalla.

La cançó, per cert, es tanca amb un final obert que no descarta un possible retrobament... No ens costa! 

Les cites dels llibres. "Super profesional", de Alfonso Alcántara

Vaig descobrir Alfonso Alcántara el dimecres 30 de maig de 2018 a mig matí, quan va aparèixer en escena en la Jornada Sumem Talents que va organitzar el programa Incorpora de la Fundació "la Caixa".

La jornada ja havia tingut un primer moment memorable, amb la intervenció de la sempre interessant Laura Rosillo, consultora de l’Observatori de l’Aprenentatge a la Madurescència, i amb la divertida xerrada del consultor d’empresa i de recursos humans Alfonso Alcántara vam tancar un matí molt profitós.

Va ser tal l'impacte que, reconec, com tants altres no vaig tardar en comprar-me el seu llibre, "#SuperProfesional. Tómate  tu vida profesional como algo personal" (Alienta Editorial, 2015). El llibre, a mode de manual, ofereix la possibilitat d'adquirir, amb la seva lectura i, sobretot, posada en pràctica de les seves orientacions, aquests 6 super poders: "SuperHaztitud", "SuperCambio", "SuperMétodo", "SuperMarca", "SuperIniciativa" i "SuperSocial".

El llibre té un pròleg, en format piulada, que bé podria servir de cita:

"Alfonso es al coaching lo que el talento a tu carrera. Si él no consigue hacerte mejorar, nadie más lo hará." Risto Mejide.

Alfonso Alcántara fa moltes referències de cites bibliogràfiques, videogràfiques i "Twittergrpafiques" d'autors diversos al llarg del llibre, i fins i tot hi trobem una cita escrita i posada seguint els cànons habituals, a l'inici d'un dels capítols:

"No hacer nada es muy difícil de hacer, nunca se sabe cuándo has terminado." Leslie Nielsen

Aquesta cita de Leslie Nielsen, un reconegut humorista i actor canadenc, és tota una declaració de principis no només del llibre, sinó del propi Alfonso Alcántara, que amaneix tot el que fa (articles, llibres, xerrades) sempre amb un bon raig de bon humor!

Possiblement per això, tot i que ja han passat quasi tres anys, recordo especialment la seva xerrada de totes les que van farcir la jornada Sumem Talents!