dimarts, 20 de novembre de 2018

No oblidem els Drets dels Infants


Si els infants cada any ens han de recordar els seus drets deu ser que, més que ignorar-los, com a adults els hem oblidat.

Jo em pensava que com més ens allunyàvem de la infància, la nostra infància, més innocència perdíem, però resulta que el que perdem és molt més, i molt més greu!

L'any vinent, just d'aquí un any, en farà trenta de l'aprovació de la Convenció sobre los Drets dels Infants, trenta! És evident que en trenta anys hem avançat molt, els Drets dels Infants ha estat i són una gran eina que ens obliga a pensar el món, el present i el futur, també des de la seva perspectiva, no només per protegir-los i vetllar perquè tinguin tot allò que necessiten per créixer, també per fer-los partícips del present i del futur, que també són seus.

Cada any, com a mínim cada 20 de novembre, els infants ens recorden els seus drets, i ho fan, i ho seguiran fent, sobretot perquè nosaltres, els adults, no els oblidem!


dilluns, 19 de novembre de 2018

Les armilles reflectants


El que va passar aquest dissabte a França no va ser una revolució, però a molts catalans els ha revolucionat!

Més enllà del tradicional ball de xifres (50.000 segons el Ministeri d'Interior francès; més de 240.000 segons els organitzadors) els fets és que una munió d'"armilles grogues" (les reflectants de seguretat dels vehicles) no només han sortit al carrer, sinó que, a "l'estil CDR tres d'octubre", van col·lapsar el país tallant carreteres i autopistes en més de dos mil punts. Tot un operatiu organitzat que ha tingut en aquesta armilla reflectant el símbol de la protesta!

I si bé és cert que la mort d'una manifestant, sembla que fruit d'un atac d'angoixa d'una conductora, ha tenyit de sang la protesta, la protesta ha estat sonada i ha copat portades i titulars dels mitjans d'arreu del planeta.

L'origen de tal mobilització ha estat l'anunci de l'augment dels impostos dels carburants, una mesura que sens dubte afecta a quasi totes les butxaques, fent d'aquesta una protesta molt transversal. Heus ací una de les claus de tal mobilització...

Aquesta protesta ha enlluernat (no només per les armilles reflectants) de nou els ulls de molts independentistes que, entre judicis i batalles internes, anhelen de nou una mobilització, a banda de nombrosa, continuada.

És cert que de manifestacions n'hi ha moltes i de permanents, sobretot les que reclamen la llibertat dels presos polítics, concentracions periòdiques molt meritòries en places o davant dels centres penitenciaris, però el que alguns voldrien són accions que, com la d'aquest dissabte a França, facin trontollar un país, és a dir, la seva economia.

El potencial hi és, com vam poder comprovar sobretot el tres d'octubre de l'any passat, però és evident que ara per ara cal quelcom més: unitat estratègica?, unitat d'acció?, que passin les eleccions europees i municipals?...

Cal quelcom més abans de fer una remesa ingent d'armilles reflectants!

dissabte, 17 de novembre de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Sabor a Mi"


La noieta, pobreta, es va quedar amb la mel als llavis! Quasi diria que literalment, després que ell, en un moment de la cita, li mossegués suaument el llavi inferior per indicació d'una targeta, part del joc de la cita televisiva romàntica que van tenir.

La tendra mossegada no va anar a més, com ella desitjava; aquella mossegada no es va transformar en un apassionat (i primer) petó, preludi de qui sap què, un primer petó que, ens quedarem sempre amb el dubte, potser hagués esvaït tos els que a ell li rondaven pel cap, especialment un.

Per ell, de vint-i-cinc anys, els set que els separaven d'aquesta noieta era una distància insalvable que ni tan sols la química (i la física) evident entre els dos durant la cita va poder escurçar.

Ella, no sé si més il·lusionada que innocent, va perdre tota esperança quan ell li va dir que no, que no tindrien una segona cita, i va marxar amb la mel d'una tendra mossegada als llavis, una mossegada que ni tan sols va arribar a petó!

No sé si el sabor d'aquest quasi petó perdurarà gaire temps en els llavis d'ella, no sembla que el sabor dels llavis d'ell hagi pogut sedimentar en els seus com el sabor (a mi) del popular bolero, ara que hem tornat a escoltar boleros (si és que mai hem deixat de fer-ho...) arran de la mort de Lucho Gatica!

Canta el bolero que, després de tants anys que van gaudir de l'amor, ambdós tenen (i retenen) inevitablement (i si no per força) el sabor de l'altre... Un sabor que perdurarà eternament, fins i tot més que l'amor!

La noieta, pobreta, només pot consolar-se amb la mel que li ha quedat als llavis... llàstima, però, que precisament aquesta no sigui dolça!





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 16 de novembre de 2018

Paraula de Fabra: debut


No només debuten els actors o els esportistes, també ho fem, si ens hi fixem, tots i totes nosaltres, fins i tot la princesa Elionor! La princesa Elionor de Borbó, filla del rei Felip VI, va fer, fa uns quinze dies, el seu debut!

[c. 1890; de debutar]

m 1 Acte de comparèixer un actor, un cantant, etc., per primera vegada davant el públic o un públic determinat.

2 p anal Acte de començar a actuar en una professió, en un càrrec, etc.


Les seves primeres paraules públiques en un acte públic va ser la lectura de l'article u de la Constitució espanyola, aquell que conclou que la forma política de l'estat és la monarquia parlamentària. No sé si li van fer llegir perquè ho tinguéssim clar nosaltres, o ella... o possiblement ambdues coses.

El seu debut va rebre un sonor i tancat aplaudiment de la sala, plena de representants i càrrecs institucionals, però va ser rebut pel poble, per la plebs, amb força indiferència, i a Twitter amb una gran dosi de sarcasme: molt bé, la nena sap llegir!

La princesa Elionor està predestinada a ser reina algun dia i és de suposar que aquest primer acte públic en el que va parlar (ni que fos llegir!) és també part de la seva (calculada) preparació. A la princesa Elionor, doncs, li queda encara un llarg camí abans no sigui reina, si és que ho és algun dia...

Abans d'ahir un altre príncep, el príncep Carles de Gal·les, va celebrar el seu setantè aniversari! El seu quasi perenne principat es deu essencialment al longeu (i quasi etern) regnat de la seva mare, la reina Elisabet II; són tants els anys que és príncep que si mai arriba a rei ens costarà identificar-lo com a tal...

No sé quin, ni quan, va ser el debut del príncep Carles, però intueixo que, com la princesa Elionor, deuria ser essent encara un infant, o potser ja un incipient jove, el que avui diem un pre adolescent... I com ara la princesa Elionor suposo que aleshores el príncep Carles, en el seu debut, poc o molt es deuria veure rei (per un dia?, no...) algun dia!

Veurem si a una i a l'altre els arriba, algun dia, el moment de regnar! De moment ambdós ja han debutat com a legítims (?) hereus a la corona...

dijous, 15 de novembre de 2018

El silenci còmplice


Som amos dels nostres silencis i esclaus de les nostres paraules, diu la cèlebre frase, i és ben cert! Si ens hi parem a pensar un moment, quantes vegades les nostres paraules ens han jugat una mala passada? Sí, a vegades estaríem millor amb la boca tancada!

Sí, som amos dels nostres silencis; de fet és possible que el més important, algunes vegades, és precisament el que callem... i és precisament per això que hi ha silencis que també ens fan esclaus o, encara pitjor, ens fan còmplices!

El secretari general de la Conferència Episcopal Espanyola, Gil Tamayo, va reconèixer ahir que l'església espanyola ha guardat un silenci còmplice durant molts anys davant els casos de pederàstia dins l'església, silenci que ha contextualitzat en la inacció general de tota la societat espanyola davant aquests delictes.

No sé si a aquestes alçades de la pel·lícula l'església pot alliçonar-nos massa, en general, sobre aquesta qüestió, doncs no ha estat precisament la primera institució en trencar el seu silenci.

Mossegar-se la llengua, ho notareu si ho proveu, fa molt de mal! Hi ha silencis que certament ens corquen per dins moralment i física, i aquest de l'església és dels que han fet i fan mal, no només a la institució, sinó a la societat en general.

Naturalment no ha estat l'únic silenci còmplice, però com diu la frase, cada pal ha de sostenir la seva vela i abans de fer-nos una nova lliçó moral, l'església hauria de poder reparar abans tot el mal que, amb el seu silenci còmplice, ha fet.

I és que seria una llàstima que al capdavall tot plegat es resumís amb una altra frase feta, la que diu mal de molts, consol de babaus! Que d'altres també callessin no dilueix la seva responsabilitat, i menys amb una qüestió tan greu com els abusos sexuals a infants menors d'edat.

Precisament, com que som amos dels nostres silencis és responsabilitat nostra decidir callar i fer-nos còmplices de delictes, o bé decidir parlar i trencar el silenci! És en aquest darrer cas que, esclaus dels nostres silencis, ens fem amos de les nostres paraules!

dimecres, 14 de novembre de 2018

L'obsessiva llista unitària


Començo a trobar preocupant, no sé si fins i tot un punt malaltissa, aquesta obsessió que el PDeCAT (o Junts per Catalunya?, o La Crida de Puigdemont?) té amb la llista unitària, ara de nou per les properes eleccions europees.

Si dies enrere Elsa Artadi interpel·lava directament ERC i Oriol Junqueras, proposant-lo de cap de llista d'una possible llista unitària de l'independentisme ahir el president Puigdemont feia el mateix, quasi com qui no vol la cosa, mig improvisant va dir, afirmant que només seria candidat a les europees essent el número dos de Junqueras...

No entenc perquè tanta insistència, no ho entenc perquè ERC, també la CUP, ja ha dit per activa, passiva i perifràstica que de llista unitària res de res, ni per les municipals, ni per les europees, ni, de moment, per cap altra convocatòria electoral!

Entendria la insistència si ERC tingués dubtes, contemplés aquest escenari, però el PDeCAT (i Junts per Catalunya i La Crida de Puigdemont) sap tant bé com tu i com jo que no, que per més que insisteixin la resposta d'ERC serà que no.

Així doncs, perquè aquesta obsessiva, quasi malaltissa, insistència? Diuen les males llengües que hi insisteixen tant perquè volen evitar que ERC guanyi les eleccions europees a Catalunya o, en el pitjor dels casos, obtingui un millor resultat que els projecti de nou com la primera força independentista...

No sé, sense negar aquesta possibilitat, jo diria que la seva reiterada insistència és com un anunci de la Coca-Cola, que més que incrementar les vendes (que també) sobretot té la finalitat de recordar-nos que, com sempre, és allà, o més aviat aquí, entre nosaltres! Sí, allò de la publicitat recordatori...

Amb la seva insistència el PDeCAT (o Junts per Catalunya?, o La Crida de Puigdemont?) semblen voler-nos recordar que (com quasi sempre) és ERC qui no vol la llista unitària, no fos cas que, al l'as!, ens n'haguéssim oblidat!

dimarts, 13 de novembre de 2018

Ciutat Educadora, Fires accessibles


Els carrers seran sempre nostres? Qui més qui menys ha reclamat i reclama la seva part del carrer, avui sota una bandera, demà sota una altra... De qui són els carrers?

Recordo que anys enrere va triomfar la pintada "el tren es de todos, rompe tu parte", consigna avui benevolent veient l'actitud d'alguns "graffiters" que s'apropien no d'una part (la seva?) d'un vagó de Metro, sinó de tot el comboi sencer, emprant la violència si cal, per fer-se'l seu i deixar-hi la seva empremta en forma de "graffiti".

De qui són els carrers? De qui són els trens? De qui és la ciutat? Un dels debats de la 3a Setmana de la Ciutat Educadora de Girona debatrà si la ciutat pertany a les persones...

De qui són les Fires?
Aquests dies, també durant les Fires, algunes famílies es pregunten si les Fires (també) seran sempre seves, i en el seu cas la resposta és un contundent, alhora que desesperant i reivindicatiu, no!

En el cor de la seva queixa, de la seva reivindicació, hi ha la necessitat que les Fires siguin accessibles també a aquells infants (i joves, i adults) que no en poden gaudir per la discapacitat física que tenen, és evident que no per manca de ganes!

La condició d'Educadora d'una ciutat, també Girona, sobrepassa l'àmbit estrictament escolar i fa que els propis elements aparentment no educatius esdevinguin un actiu educatiu pels qui en formem part; així doncs l'urbanisme, la cultura, la mobilitat, l'esport o l'oci, per posar alguns exemples, poden ser, i de fet són, actius educatius sempre que es pensin i desenvolupin tenint en compte aquesta dimensió educativa.

També les Fires, i concretament les atraccions, formen part d'aquest actiu educatiu, d'aquí les iniciatives de fer-les més accessibles a les economies més modestes (més amb el "dia de l'euro" que amb el 2x1), o la promoció de la música en català que per indicació de l'Ajuntament fan sonar els firaires.

Ara bé, això no és prou, doncs si volem unes Fires més inclusives haurem de treballar per fer-les, també, molt més accessibles del que són ara, com es reclama de fa anys que ho siguin els carrers, els trens, el Temps de Flors... en definitiva la ciutat!

dilluns, 12 de novembre de 2018

Les llàgrimes de Malcom


La situació dels jugadors del Barça Dembelé i Malcom no és, aquesta temporada, la que ambdós voldrien i algun dia potser van somiar. I si bé la situació d'un és molt diferent a la de l'altre, ambdues tenen en comú la insatisfacció.

Dembelé va aterrar al Barça la temporada passada per a ser titular, però entre les lesions (primer) i la seva actitud (després) han crescut seriosos dubtes sobre la seva adaptació, ja no només al joc de l'equip, element imprescindible, també a la dinàmica del club. Dembelé no es treu se sobre, tot i ser un fitxatge recent, l'etiqueta de transferible si per ell arriba una bona oferta.

Amb l'arribada i consolidació d'Arthur al mig del camp (una gran notícia pel joc i el futur del Barça!) Coutinho, re ubicat a l'extrem, ha desplaçat Dembelé de la titularitat. Tot i això Dembelé ha anat acumulant minuts i sobretot ha marcat gols, alguns decisius, d'aquells que donen punts o que canvien la dinàmica d'un partit.

El darrer exemple, el gol de l'empat contra el Rayo Vallecano, que va esperonar a l'equip per creure en la remuntada que va culminar Suárez. Un gol important que, no obstant, va retratar la seva situació de certa desconnexió amb el vestidor del Barça amb la seva celebració.

Dembelé va celebrar el gol tot sol mentre els seus companys corrien cap al mig del camp ansiosos per recuperar de nou la pilota i capgirar el marcador. La solitària celebració de Dembelé és prou simptomàtica.

Malcom al seu torn, que arribat aquesta temporada essent el fitxatge més car, s'ha treballat la titularitat des de baix, amb paciència, humilitat i compromís; carn de banqueta quan ha estat convocat, fins ara era el suplent del suplent; ha esgarrapat pocs minuts i no tots els ha invertit amb bon joc, però el seu gol contra l'Inter de Milà, que aleshores suposava la victòria momentània, va suposar un punt d'inflexió en la seva situació dins l'equip.

Malcom va celebrar el gol tapant-se la cara, curulla de llàgrimes i emoció, una celebració que el va desbordar emocionalment, fent aflorar tot el que al llarg d'aquests primers mesos d'ostracisme havia anat acumulant: frustració?, dubtes?...

Aquesta darrera jornada de lliga Dembelé no ha estat ni convocat, sembla més que per criteris tècnics que físics, i Malcom ha entrat en l'onze inicial aprofitant el seu bon moment, l'absència de Dembelé i naturalment la baixa per lesió de Coutinho.

Malcom no ha vingut, aquesta temporada, per ser titular indiscutible, per formar part de l'onze de gala, si és que aquest està plenament disponible per Valverde, però sí que ha vingut per créixer esportivament en un gran club i intentar ser important; de moment sembla no tenir pressa ni massa urgències i el seu rendiment dictarà la seva sort.

De fet la seva sort està lligada, d'una o altra manera, a la de Dembelé, qui alhora faria bé de no pensar que té la titularitat guanyada només pel nom que figura a l'esquena de la seva samarreta, just sobre del seu dorsal.

De moment un gol de Dembelé ens ha fet plorar de riure (la situació va ser certament còmica!), un gol de Malcom plorar d'emoció!

dissabte, 10 de novembre de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Solo por miedo"


La vida, també l'amor car en forma part, és plena contradiccions, contundents ambivalències!

Sí, mentre ens convencem de la nostra falsa puresa, mentre ens reafirmem en la nostra fantasia d'integritat ocultem les contradiccions que se'ns revelen dins nostre i que esquerden l'ideal que imaginem de nosaltres mateixos. En el nostre imaginari som de pedra picada, no necessàriament sempre en la realitat...

Possiblement és per això que ens agrada tant (us agradarà, segur!) aquesta cançó de Juan Pablo Silvestre, interpretada magistralment per María Salgado; ens agrada la cançó per les aparents contradiccions que descriu i que a voltes ni tan sols les esmenaríem una coma: "que brillante el futuro cuando es oscuro" o "qué segura una barca a la deriva" en són només dos exemples.

L'amor, per moments, també és pura contradicció, simple ambivalència; ja sabeu, allò de "vol i dol", de "mal si fas, mal si no fas", de la fina, i a vegades perillosa, frontera que separa l'amor de l'odi... 

Les contradiccions ens fan por perquè ens interpel·len, ens qüestionen i fan dubtar, esberlen la pedra picada del nostre imaginari, vencen la millor versió imaginada de nosaltres mateixos; i arribats a aquest punt, però, el perill no són ni les contradiccions ni les ambivalències, sinó la pròpia por i, com diu la cançó, tot el que ens perdem per la seva culpa, per la por! El drama és que ens n'adonem massa tard, concretament una vida més tard...





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 9 de novembre de 2018

Paraula de Fabra: ridícul


Fer el ridícul, això és precisament el que ha fet el Tribunal Suprem en relació a la seva decisió sobre l'impost d'actes jurídics de les hipoteques. Ha fet literalment el ridícul, tal i com es desprèn de la seva definició:

[1696; del ll. ridicŭlus, -a, -um, íd., der. de ridēre 'riure']

1 adj 1 Que mou a riure-se'n, que és digne que hom se'n rigui, per grotesc, extravagant, estúpid, pretensiós, etc. És ridícul amb aquell vestit. És una dona ridícula.

2 Dit d'un preu, d'una recompensa, d'un present, etc., molt petit, escàs, esquifit. Pel que treballa li donen un sou ridícul.

2 m 1 Allò que en algú o en alguna cosa és ridícul. Sap copsar el ridícul d'una situació.

2 Situació ridícula en què cau una persona. Posar algú en ridícul.

3 fer el ridícul loc verb Quedar en una situació ridícula, que fa riure.


Aquest ha estat un ridícul que ha durat dies, un ridícul primer per la primera rectificació, després per la demora de la decisió i finalment per la pròpia decisió; un ridícul del sistema judicial espanyol que només podrà esmenar primer el govern i després el parlament amb el canvi legislatiu que eviti als clients seguir pagant la festa, assumint aquest impost del qual no en són el subjecte passiu!

El ridícul ha estat majúscul, un ridícul, com diria aquell, "Marca España!"