Un any després, i encara sense transistor a piles

Fa exactament un any, el 28 d'abril de 2025, la nevera em va avisar que alguna cosa no anava bé: el llum interior no es va encendre quan vaig obrir la porta. Tan sols amb un cop d'ull vaig veure que el problema no era només de la nevera: els rellotges del forn i del microones tenien la pantalla petita fosa a negre, no marcaven l'hora. El següent pas va ser revisar el quadre elèctric: tot amunt. En qüestió de minuts, els grups de WhatsApp confirmaven la magnitud de la tragèdia: apagada general! General no al barri, no a la meva ciutat, no a la comarca... sinó de tot arreu. Sense electricitat, el món, per uns moments, va semblar aturar-se. I el nostre món digital, hiperconnectat i dependent de l'electricitat, es va apagar.

L'apagada, però, no va ser total, i aquell dia vam aprendre que en moments de crisi com aquell, el dispositiu més útil per mantenir-nos al corrent de tot va resultar ser el menys connectat a la corrent: la ràdio de freqüència modulada, escoltada des d'un transistor alimentat amb piles. Sense internet, sense el mòbil, sense televisió, la ràdio hi era, com sempre. Aquells dies les vendes de transistors i piles es van disparar arreu. Quina paradoxa que, en un món dominat per la digitalització, davant d'una emergència el recurs clau sigui un artefacte tan senzill i anacrònic com un transistor.

Aquells dies vaig escriure que calia tenir un transistor a piles a casa, que formava part d'un kit mínim de supervivència davant d'imprevistos com aquell. I ara, un any després, no puc fer res més que autocrítica: encara no l'he comprat. El transistor a piles segueix essent una assignatura pendent, postergada dia rere dia, com tantes coses que ens fem el propòsit de fer quan hi ha una urgència, i que després oblidem quan tot torna a la normalitat.

La normalitat ens adorm, ens relaxa, ens acomoda. Però si torna a passar, jo seguiré sense transistor. I la ràdio, aquella vella i fidel ràdio analògica, seguirà retransmetent i informant, com sempre. Que no m'atrapi, aleshores, sense transistor... Ja m'ho he anotat a l'agenda, d'avui no passa!

Presentació de "Just M. Casero: fragments de vida"

Aquest és el text que vaig llegir aquets dissabte passat, en motiu de la presentació de l'exposició «Just M. Casero: fragments de vida», al Centre Cívic Pont Major de Girona.

Bon dia a tothom.

Primer de tot voldria agrair-vos la vostra assistència, ens emociona, sorprèn i commou que després de tants anys el record d'en Just segueixi mobilitzant família, amics, saludats i coneguts d'aquí i d'arreu. Us agraïm de tot  cor que hàgiu vingut, i agraïm també l'escalf de moltes persones que per motiu d'agenda avui no poden ser aquí, però voldrien.

I, naturalment, voldríem agrair al Centre Cívic Pont Major i a la Biblioteca Just M. Casero la proposta i organització d'aquesta exposició, amb una menció especial a la Mila Gómez i a l'Ester Vinyes, per l'interès, la cura i l'estima amb què l’han organitzat, i per les facilitats que ens han donat a la família per ser-ne partícips. Moltes gràcies, Mila i Ester.

Aquesta exposició, que ha estat habitant i habitarà aquesta Sala Luís Herrera durant tot el mes d'abril, forma part de les activitats de Sant Jordi del barri de Pont Major, també de la ciutat de Girona, i ens agrada molt que en el marc d'aquesta diada tant especial es recordi en Just i la seva faceta literària, la seva vessant d'escriptor i de poeta. Tan sols aquest gest, situar aquesta exposició en motiu de Sant Jordi, és molt més que un reconeixement, és tota una declaració de principis que reforça la vessant literària d'en Just.

I per afegir encara més solemnitat a l'exposició, convé subratllar la doble efemèride que es dóna aquest any 2026, amb el vuitantè aniversari del seu naixement, el 5 de juny de 1946, i el quaranta-cinquè de la seva mort, el 31 de gener de 1981. Dues dates que, en el cas d'en Just, representen el parèntesi de la seva vida entre nosaltres, una vida que, com és evident, també avui, transcendeix.

A l'hora de reivindicar la vena literària d'en Just, em preguntava dies enrere a quina edat va començar a escriure; no quan va aprendre a escriure, sinó quan va començar a escriure textos literaris, o si més no amb una vocació literària. La resposta, o una possible aproximació a la resposta, la trobem al llibre «Memòria de Just», la biografia que el seu amic, Jaume Guillamet, va publicar l'any 1999 a Edicions 62, recuperant i publicant textos d'en Just, alguns fragments dels quals presents en aquesta exposició.

En Just va entrar al Seminari de Girona l'any 1957, amb onze anys. Jaume Guillamet escriu:

 «És d'aquest temps el meu primer record d'en Just. Una tarda de setembre, vigílies de tornada al Seminari, potser aquell mateix 1959. Ell, en Joan Castell i jo, que era més petit i vivia a prop, al carrer de Vilabertran. Tots tres xerrant, al cantó dels Caputxins, a l'hora que la gent sortia de treballar, amb carros i bicicletes baixant pel carrer de Tapis.

Són d'aquesta època, 1960, unes primeres narracions en fulls de llibreta, amb lletra infantil. La majoria duen anotades les correccions del professor de literatura, mossèn Modest Prats. Té 14 anys. Hi ha una història de dos germans i un viatge, un relat d'immigració que reflecteix un exercici intens de llenguatge i adjectivació, que mereix una valoració positiva del professor: «Força ben portat l'interès.»»

Em sembla que quan en Just va començar a escriure, ja no va parar de fer-ho; escriure es va convertir en un joc, en una descoberta, una escapatòria, un hàbit. Possiblement, també, una cura i un camí per descobrir-se, reconèixer-se, autoafirmar-se. En Just va començar, ja de ben jove, a escriure textos literaris i poètics.

Bona mostra en tenim en el recull de poemes «Una eterna claredat. Antologia de poemes, 1960-1970», una selecció de poemes a cura de Roger Costa-Pau, publicat l'any 2008 per CCG Edicions; alguns fragments dels quals presents en aquesta exposició. Diu Roger Costa-Pau:

 «Vull pensar que he estat prudentíssim en la meva gosadia. I vull pensar, també, que si el mateix poeta hagués pogut viure amb plenitud la relectura dels seus propis poemes, hagués coincidit amb mi com a mínim en alguns d'aquests retocs subtils... No oblidéssim que Just escriu des de la urgència. Ell sap de totes totes que escriu des d'una plena i insalvable urgència. Revisa els poemes, sí, un cop escrits per aquesta seva ploma que molt sovint és incapaç d'atrapar la ment, però en general no s'entreté en el detall, en el matís... No sóc amic dels pronòstics, però sí dels pressentiments: per la seva construcció i per la seva música, els seus poemes -i no només aquests que ara us brindem- contenen en algun punt del seu desplegat la certesa sempre fràgil que un moment o altre tornarien a sentir la carícia de la mà amiga que els havia esbatanat al món.»

Jaume Guillamet ja va fer una selecció dels poemes d'en Just a «Memòria de Just», en un capítol titulat «Poeta desconegut», després de recopilar-los tots en una edició privada de 1997, «Just M. Casero, poesia dispersa». El mateix Guillamet a l'epíleg del llibre «Una eterna claredat», escriu:

«Els versos d'en Just varen ser una sorpresa. Ell sempre deia que volia escriure una novel·la, i no va tenir temps. El que vàrem trobar són versos. Poesia dispersa en fulls i grafies diverses, conservats entre els papers que guardava Maria Mercè Gumbau, la jove vídua del jove amic perdut.

 [...] És una lírica tendra i tensa, amarada d'una estranya barreja de malenconia, esperança i necessitat de transcendència. És el Just jove i pobre, que fa fort l'esperit en la llengua d'adopció sense renunciar a la llengua dels pares, que no pas de la terra d'origen - «portuguesinho»- com era i recordava.»

En Just escriu a «Vida Parroquial», a «L'Empordà», a «Tele-Exprés», a «Presència», a «Serra d'Or», a «Oriflama», a «El Poble d'Andorra» i, sobretot, al «Punt Diari» a través de la seva columna diària «Quiosc», situada a la contraportada del diari, alguns fragments dels quals presents en aquesta exposició. L’any 1981 la la Diputació de Girona i el Punt Diari van recollir-los tots en un llibre, titulat simplement «Quiosc», i l’editor, impressor, fotògraf –autor d'algunes de les fotografies exposades aquí– i escriptor Quim Curbet el va reeditar l’any 2001. En el prefaci de l'edició del «Quiosc» de 2001, l'arquitecte, assagista, poeta i novel·lista Quim Español escriu:

«[...] els articles d'en Just Casero no es limiten a l'anecdotari urbà del moment. Sovint els textos aixequen el vol sumptuosament, i el pretext es converteix en categoria que supera el temps i la província. Ara bé, em sembla que la millor raó d'aquesta reedició rau en la voluntat de l'editor de lluitar contra el crepuscle de la memòria, tot recordant el teixit de fets locals que van acompanyar, i ajuden a entendre, les transformacions de gran abast dels inicis de la democràcia. La condició postmoderna de l'home que oblida el seu lloc en la història és un signe del temps, però no necessàriament un bon símptoma. La desmemòria, justificable com actitud personal, no és, de ben segur, una virtut social.»

No va ser casualitat, ni un fet fortuït, que Quim Curbet reedités «Quiosc», ans al contrari. El mateix Curbet, amic també d'en Just, s'explica prou bé situant Just M. Casero en una alineació d'admiració de columnistes de primer ordre. Diu Quim Curbet al llibre «Un cor verd», publicat el 2025 a l'Editorial Afers:

 «Encara que alguns s'ho puguin pensar, Aragó, Bolós, Casero i Espinàs no era la davantera de cap equip de futbol. Mossèn Carles de Bolós i Vayreda va morir el 6 de febrer de 1959 quan Just Manuel Casero només tenia tretze anys i encara havia de començar a criar barba.

 [...] Bolós va deixar de publicar la seva columna pràcticament el dia que jo vaig néixer i sempre he pensat que alguna cosa em devia traspassar del seu esperit; potser ens vam creuar en algun lloc del líquid amniòtic sideral, però a part d'aquest dubtós fet, he de dir que he estat més deixeble d'Aragó i de Casero, amb els quals sí que vaig conviure. Vaig aprendre dels «Quioscs» d'en Just que va publicar fins a la seva mort i de les columnes de l'altre, peces d'orfebreria literària que actualment ja gairebé ningú sap, pot o vol fer.

[...] aquests, precisament aquests de la meva alineació mítica, són imprescindibles: Aragó, Bolós, Casero i Espinàs. Amb un equip així sí que es podien guanyar lligues!»

La selecció dels textos d'aquesta exposició són fragments de textos d'en Just, fragments de cròniques, de columnes, de poesies; fragments literaris d'un escriptor inacabat i d'un poeta desconegut. “Fragments de vida” és una invitació a aturar-se, a llegir, a mirar, a descobrir i a recordar. I, potser, a completar cadascú, a la seva manera, els fragments d'una vida que no es pot explicar del tot i que, fragmentada, continua configurant-se...

En aquesta exposició hi trobareu fragments d'un Just que ens parla dels seus orígens, de la seva vida i de la seva mort. Uns fragments que ressegueixen un Just que, paradoxalment, a mesura que avança la seva vida i es topa bruscament amb la seva mort, es fa més i més present. La imatge icònica d'en Just recolzat al llindar de la balconada del pis superior de la Casa Masó que acompanya els textos, és una imatge que evocava i recordava Jaume Guillamet al final de l'epíleg del llibre «Una eterna claredat»:

 «Darrere la rialla franca d'aquell rostre rodó i jovial de cabells llargs i arrissats i barba rossa, hi havia el jove poeta trist i delitós de vida, de llibertat i de justícia que aquest llibre descobreix.» 

I jo hi afegiria, que aquesta exposició redescobreix.

Moltes gràcies.
Roger Casero Gumbau

Exposició «Just M. Casero: fragments de vida»
Centre Cívic Pont Major. Girona, 25 d’abril de 2026

Roses. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Roses".

Tantes roses que vam veure ahir, i no n'hi ha dues d'iguals, com tampoc són iguals aquestes dues cançons, aquestes dues roses...

La de Outkast, publicada el 2003, és una cançó que amb aquell estil que barreja hip-hop i funk, ens presenta una escenografia típica estatunidenca, per parlar-nos d’una noia aparentment perfecta, però altiva i superficial, com si fos una rosa... 

La de The Chainsmokers, del 2015, és una cançó de pop electrònic amb un aire més íntim i un punt melancòlic, que parla d’una relació marcada per la fragilitat i la dependència emocional, d'una relació fràgil com una rosa...

Dues "Roses" diferents, com totes les que podem trobar en un jardí.

Cal vèncer el drac

Dies enrere, l'escriptor Eduardo Mendoza va afirmar que Sant Jordi era "un maltractador d'animals" i que "segurament no sabia llegir", i va demanar deixar d'anomenar Sant Jordi al Dia del Llibre. No sé d'on va sorgir aquesta afirmació, quin pensament la va inspirar, ni si darrere hi ha una mica de menyspreu, o alguna cosa més, cap a una tradició que és molt més que una llegenda. El que sí sé és que em va sorprendre, i molt, que una persona culta com ell no tingués en compte una cosa fonamental: que la llegenda de Sant Jordi és, precisament això, una llegenda, i que el drac no és un animal, sinó una figura literària, un símbol. El símbol del mal.

I els símbols, per definició, no es maltracten, s'interpreten. El drac de la llegenda representa el mal, tots els mals, els de tots els temps. I la llegenda ens diu que el mal pot ser vençut, que la valentia i la bondat poden triomfar sobre la crueltat i la por. Que la vida, la bellesa i la cultura poden néixer, o renéixer, allà on hi ha hagut destrucció. És una llegenda senzilla, sí, però amb una potència simbòlica que ha travessat segles i cultures, i que continua dient-nos, avui, que malgrat els dracs malignes, hi ha esperança.

Admeto, i fins i tot celebro, les revisions que s'han fet de la llegenda de Sant Jordi. La princesa no necessita ser salvada, la princesa pot salvar-se sola, o pot salvar el cavaller, o poden salvar-se mútuament. I fins i tot la versió en la qual el drac sobreviu i acaba convivint pacíficament amb Sant Jordi, la princesa, el rei i tota la resta, i fins i tot llegeix, és una revisió que entenc i accepto, ja que transmet que fins i tot el mal pot redimir-se, reinserir-se, que en diríem avui; que ningú no neix drac, i si algun dia ho és, no ha de ser necessàriament per sempre.

És per tot això que cal reivindicar la llegenda de Sant Jordi, drac inclòs, per més que representi el mal, precisament perquè el representa. El drac és necessari, com ho és en tota bona història l'antagonista, la força que cal vèncer, el mal que cal combatre. I en un món on el mal, sota formes diverses, continua ben present, la llegenda de Sant Jordi ens recorda, any rere any, que cal no abaixar la guàrdia. Que cal vèncer el drac.

Bona diada de Sant Jordi!

Just M. Casero: fragments de vida

Si aquests dies passeu pel barri del Pont Major, entrant o sortint de Girona, fareu bé d’aturar-vos al Centre Cívic Pont Major per mirar si podeu visitar l’exposició “Fragments de vida”, dedicada a Just M. Casero.

L'exposició es pot visitar al llarg de tot aquest mes d'abril, un mes, amb la diada de Sant Jordi, en què els llibres i la paraula prenen un protagonisme especial. És per això que voldria començar amb un agraïment sincer al Centre Cívic i a la Biblioteca Just M. Casero per haver impulsat aquesta iniciativa i per haver-nos convidat, a família, a participar-hi amb la selecció de textos i fotografies.

L’exposició posa el focus en una faceta potser menys coneguda d'en Just, la literària. Més enllà del periodista, del polític i de l’activista, hi ha un escriptor amb una veu pròpia, sovint íntima i reflexiva. Els fragments escollits, que parlen dels seus orígens, de la seva vida i també de la seva mort, volen fer emergir aquesta dimensió literària, sense pretendre mai explicar-la del tot, ja que finalment va ser una obra inacabada...

I és que, en el fons, això és el que són: fragments. Fragments d’una vida, peces d’un conjunt molt més ampli, impossible de reconstruir completament. I, tanmateix, fragments prou eloqüents per permetre’ns descobrir-lo o redescobrir-lo, per evocar-lo, per mantenir-lo present a través del que va escriure.

Acompanyant els textos, l’exposició inclou també una selecció d’imatges de diferents moments de la seva vida, fotografies que complementen les paraules i que ajuden a completar o, potser millor dit, a suggerir, aquest retrat fragmentat.

La proposta de l'exposició, a més, coincideix amb de dues efemèrides rellevants: els 80 anys del seu naixement (5 de juny de 1946) i els 45 anys de la seva mort (31 de gener de 1981), donant així encara més sentit a la proposta. Aquesta exposició és, també, una manera de commemorar-les conjuntament, de fer memòria i de reivindicar una trajectòria i una veu.

El dissabte 25 d’abril a les 12 h, en el marc dels actes de Sant Jordi del barri i de la ciutat, farem la presentació pública de l'exposició, amb alguna sorpresa que farà més especial la visita de l'exposició aquest dia.

Al capdavall, “Fragments de vida” és una invitació; una invitació a aturar-se, a llegir, a mirar, a descobrir i a recordar. I, potser, a completar cadascú, a la seva manera, els fragments d’una vida que no es pot explicar del tot, i que, fragmentada, continua configurant-se...

Moonlight. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Moonlight".

La d'Ariana Grande, publicada el 2016, és una cançó pop elegant, dolça i lluminosa, amb un aire romàntic que parla de l’amor com si la claror de la lluna ho fes tot més bonic. 

La de XXXTENTACION, publicada el 2018, és més fosca i introspectiva, amb una atmosfera més fosca que, amb el seu rap melòdic, parla més d'inseguretats i conflictes personals

Dues cançons que, des d'estils diferents, ens mostren dues cares molt diferents de la claror de la lluna...

No em portis a la lluna

M'agrada mirar la lluna, especialment quan és plena, ben rodona i lluent, i ens mostra tota la seva cara il·luminada; no diria, però, que tinc un punt llunàtic. I menys, observant les dues definicions del terme que hi ha al diccionari: "subjecte a les influències de la lluna" i "d'humor variable, que va a rauxes". O potser sí, no sé, podeu jutjar-ho, jutjar-me, vosaltres millor que jo mateix...

El que sí tinc, com la lluna, és un costat fosc, reivindicat magistralment i musicalment per Pink Floyd; això, però, no és una particularitat meva, sinó de tothom i, de fet, de tot. La lluna la voldria en un cove, o com a mínim la voldria reflectida, "reflexada", dins una copa. I sí, també voldria que m'hi portessin, com cantava Frank Sinatra, però només en sentit metafòric, en el sentit metafòric i poètic de la cançó.

Ara que hem tornat a la lluna, que ens hi hem apropat de nou i que li hem vist el costat fosc, ara que sembla que volem anar-hi per quedar-nos-hi, sembla que la tenim més a l'abast que mai, més a prop que mai. Però tot plegat no deixa de ser una fantasia, un miratge, una il·lusió per a la immensa majoria dels mortals que la continuem mirant des d'aquí baix, des de la Terra.

No nego que veure-la tant de prop, com veure la Terra de tant lluny, deu ser indescriptible, i no m'imagino què deu representar trepitjar-la, com va fer Neil Armstrong. Però això de conquerir l'espai, aquest repte humà revestit de carrera espacial entre potències i  mil milionaris, veient com estem tractant el nostre planeta, em fa més aviat basarda. De tant anar-hi, i de quedar-nos-hi, em temo que més d'hora que tard l'acabarem espatllant...

El futur de les revistes locals

Fotografia: Joan Carles Codolà (Llumiguia de Cassà de la Selva i ACPC)

Sota l'ombra d'una imponent alzina, just al costat de la Torre Desvern de Celrà, els i les responsables d'una sèrie de revistes locals vam parlar del passat, present i futur de les revistes locals, dels motius del seu naixement, dels continguts i el seu paper d'informació, documentació i cohesió, i de les dificultats i reptes de finançament, entre altres temes, convocats per l'Associació La Miniua, amb motiu del 30è aniversari de la revista "La Llera del Ter".

Excepte la revista amfitriona, "La Llera del Ter", i la revista "Parlem de Sarrià", present també entre el públic, la resta de les revistes participants a la taula rodona teníem en comú que som publicacions novelles, creades fa pocs anys. És el cas, per exemple, de la revista "Som del Pont", que té encara no dos anys i tot just quatre números. La resta de publicacions convidades, "Cinniana" de Cervià de Ter, "Sotrac" de l'Alt Empordà, "Roca de Migdia" de Mieres i "Grana" de Viladesens, també són novelles, i la seva existència és un senyal inequívoc del valor i la utilitat, avui dia, de les revistes locals editades en paper, en un món que sembla dominat per la digitalització.

Una altra aportació de la trobada va ser donar visibilitat a les revistes locals i prendre consciència que són moltes les que es publiquen, amb periodicitats i tirades diverses, però totes elles amb una ferma voluntat de recollir la crònica de l'actualitat local i, alhora, de preservar-ne la memòria i la història. Partint del títol, provocador, de la trobada, "Més present que passat", una de les grans conclusions, compartida per tothom, és que les revistes locals tenen, malgrat les dificultats organitzatives i de finançament, molt de futur, com va expressar encertadament el periodista i president del Col·legi de Periodistes de Girona, Jordi Grau: "tenim unes revistes que estan creixent arreu del territori i que ens demostren que tenim més futur que no pas passat".

Una altra conclusió de la jornada va ser que cal fer-ne més, de trobades de revistes locals, per conèixer-nos millor i, sobretot, per compartir experiències, reptes, penes i alegries. De moment, des de la revista "Som del Pont", després d'haver participat en aquesta trobada a Celrà, estem convocats en una altra trobada de revistes locals a Santa Eugènia de Ter, convidats per "La Nimfa", amb motiu de la pròxima publicació del seu número 10. Serà el dissabte 23 de maig al matí a la plaça del Barco de Girona.

El gladiador de Sarrià de Ter. Entrevista a Manel Iribarne Rueda

La presència d'en Manel Iribarne Rueda, no m'ho negareu, impressiona. És un tros d'home, com podeu veure a la imatge, un portent humà amb una presència que impressiona però que no imposa: tot el que té d'alt i gros aquest tros d'home, ho té de noble.

Una altra qualitat d'en Manel Iribarne és el seu caràcter lluitador, un caràcter que l'aplica a la vida en general, i que l'ha aplicat, també, en l'esport, especialment al futbol americà i al futbol flag, esdevenint un dels precursors de la pràctica d'aquests esports no només a Sarrià de Ter, també a Catalunya.

El seu caràcter lluitador, sumat al seu esperit competitiu i a la seva noblesa, el converteixen en un autèntic gladiador, i al llarg dels anys ha anat teixint una vida farcida d'anècdotes i d'històries, algunes èpiques, d'altres que no sabem si se les endurà a la tomba, que apassionant qualsevol conversa, per curta que sigui, que puguis tenir-hi. Imagineu-vos una entrevista de quasi una hora!

De la seva vida i miracles i de molt més en vam parlar mesos enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

Més present que passat

"Més present que passat". Aquest és el títol de la Trobada de Revistes Locals que, organitzada per La Miniua en el marc del 30è aniversari de la revista "La Llera del Ter", se celebrarà el proper dissabte 11 d'abril, a les 11 h, a la Torre Desvern de Celrà, en la qual participaré com a representant de la revista "Som del Pont". Serà una trobada que voldrà posar en valor les revistes locals, amb una mirada especial cap a les de nova creació, com "Som del Pont", que tot just té dos anys, i que acompanyarem la revista "La Llera del Ter", amfitriona i de llarga trajectòria, amb 30 anys a l'esquena.

Més novelles o veteranes, les revistes locals fan una cosa que no fa ningú més: ser la crònica del dia a dia dels pobles i dels barris, recollir la veu de les entitats i de la gent, i conservar la memòria col·lectiva d'una comunitat. És a dir, recullen tot allò que rarament sortirà als grans mitjans de comunicació: el que passa al costat de casa i que també mereix ser explicat i recordat. Aquestes històries locals, presents i pretèrites, són la matèria primera d'aquestes publicacions, que posen les persones i el territori al centre.

Però fer una revista local no és fàcil. Trobar persones col·laboradores disposades a escriure, investigar o documentar de manera altruista és un repte constant, i al repte humà s'hi afegeix el repte econòmic: el finançament d'aquestes publicacions depèn sovint del suport municipal, de la publicitat local i, sobretot, de la bona voluntat de moltes persones que hi dediquen el seu temps.

I, malgrat les dificultats, les revistes locals sobreviuen, es reinventen i, en alguns casos, neixen de nou. Perquè, al final, s'imposa la voluntat, i la necessitat, de tenir veu pròpia, d'explicar des del poble o des del barri què hi passa, amb la gent del poble o del barri. Aquesta és la grandesa de les revistes locals. La tenacitat de les persones que hi ha darrere d'aquestes publicacions és, en si mateixa, una història que val la pena explicar. Això és el que, entre d'altres coses, procurarem explicar el dissabte 11 d'abril a Celrà.