És dir Chicago i, quasi de forma immediata, fins i tot involuntària, pensar em Michael Jordan o, prescindint de l'esport, en música!
Fa vint anys el director Rob Marshall va triomfar amb l'adaptació al cinema del musical "Chicago", amb brillants interpretacions de Catherine Zeta-Jones, guanyadora d'un Oscar pel seu paper en aquesta pel·lícula, Renée Zellweger o Richard Gere.
No en va Chicago és una de les capitals del Blues, del Jazz o del Gospel, també bressol de la música House, tot i que en aquest estil segur que no hi entrarem...
Chicago és una gran ciutat, una de les més grans i poblades d'Estats Units, ciutat que ha inspirat granscançons, i que també dóna títol a unes quantes de bones!
Alguns experts diuen que en l'adolescència els fills i filles han de matar, d'una o altra manera, amb més o menys intensitat, els progenitors; el que de forma general i genèrica es diu, i simbolitza, amb "matar el pare".
Afortunadament, per a la majoria de casos, l'expressió no té un sentit literal sinó metafòric, i del que es tracta de matar és la imatge idealitzada creada en la infantesa. Si durant la infància els pares i mares solen tendir a ser perfectes, modèlics, fins i tot totpoderosos, en l'adolescència els fills i filles els hi comencen a veure les costures, fins i tot les comencen a esquinçar.
D'aquí que a vegades el xoc sigui inevitable, que el fill o filla necessita marcar el seu propi camí, obrint-se pas, com si fos en una frondosa selva, a cop de matxet. Perquè sí, cada persona ha de fer i traçar el seu propi camí, per més que els pares i mares ja n'hàgim traçat un per ells i elles fins i tot des d'abans de néixer.
Joan Fuster ho explicava amb altres paraules:
"Si tens un fill, ensenya’l a ser lliure. Encara que siga a costa teua. En realitat, haurà de ser a costa teua…"
Matem (metafòricament) els pares i les mares i, també afortunadament en la majoria dels casos, els ressuscitem quan ens fem adults i sobretot, si s'escau, quan esdevenim pares i mares...
Demà, 25 de novembre, és el Dia internacional per a l'eliminació de la violència envers les dones i a la meva entitat, com en tantes altres, i tants altres ens i administracions, també tenim marcada (en lila) aquesta data per recordar, i recordar-nos, que encara cal avançar molt per a l'erradicació d'aquesta xacra, per a dir alt i clar que la violència no és una opció.
Perquè les dones, encara avui, segueixen patint assetjament, també en l'àmbit laboral, i això és quelcom que elles, tampoc nosaltres, hem de permetre.
I quan parlem d'assetjament en l'àmbit laboral ens referim, entre d'altres situacions, a quan de forma repetida i sense el consentiment de l'altra es fan bromes, preguntes i comentaris sexuals o discriminatoris, tocar sense el consentiment, riure's de la forma de ser o de l'aparença i el cos, tractar amb un nom o pronom no desitjat o no prendre's seriosament les aportacions i la feina de les dones.
Davant aquestes situacions, no ho permetis, no ho deixis passar!
Els mateixos escrúpols (els pocs o els molts) que la FIFA va tenir per designar l'Argentina de Videla, l'Espanya de Franco o la Rússia de Putin seu dels Mundials de 1978, 1982 i 2018 respectivament els ha tingut ara per designar Qatar.
Ser una plena democràcia mínimament homologable no és un requisit imprescindible per organitzar un Mundial, tampoc uns Jocs Olímpics, i el sorprenent és que a aquestes alçades això encara ens sorprengui.
La FIFA naturalment té els seus interessos i les seves prioritats, també els seus valors i no sempre coincideixen amb els nostres. De fet rarament...
Ens pot unir la passió pel futbol, certament, però mentre per a la majoria de nosaltres el futbol és un entreteniment per la FIFA, i tantes altres empreses, és el mitjà per a fer negocis i els que es puguin fer amb Qatar són especialment suculents.
Qatar, com altres països de l'Orient Mitjà, no s'han apropat al futbol per tradició esportiva sinó per l'oportunitat de negoci que aquest esport ofereix, com ofereix també la Formula 1: grans inversions per obtenir encara més grans beneficis.
Ho hem vist al Barça, que ha estat patrocinat per Qatar, i ho veiem en tants altres clubs europeus, reviscolats amb capital provinent d'estats de l'Orient Mitjà, els anomenats "clubs estat".
Aquests dies a Qatar es disputen uns altres partits, els que es juguen en despatxos i salons privats de restaurants, els que mouen els diners que no veurem mai, els que paguen, tot i que no tapen, les vergonyes i contradiccions que, dia sí, dia també, veiem dins i fora dels camps.
Mentre el poble ens entretenim amb la pilota els que mouen els fils es segueixen enriquint; i tot i així, seguirem (seguiré) mirant partits, perquè al final els que es juguen amb pilota són els que ens enganxen, els imprevisibles, els que poden acabar amb tota una Argentina derrotada per AràbiaSaudita, els que ens poden mantenir viva l'esperança (qui sap si també l'engany) que malgrat tot podem aspirar a guanyar algun partit, que la vida a vegades és tan imprevisible com el futbol.
Al Mundial de Qatar la pilota ja roda i, amb més intensitat, rodolen també les polèmiques, la darrera, la marxa enrere d'algunes seleccions europees que volien lluir la bandera LGBTIQ+ al braçal dels capitans. L'amenaça de la FIFA d'una possible sanció esportiva, una targeta groga només començar per al capità, ha avortat la iniciativa, que val a dir que sense cap problema es va fer a la darrera Eurocopa de futbol.
Paradoxalment, al Mundial de Futbol no mana la pilota, sinó la política i els interessos econòmics; bé, al Mundial de Futbol, en aquest mundial de Qatar i al futbol d'elit en general. Al seu lloc el capità d'Anglaterra ha lluit un braçal amb el lema "No discriminació", un lema que a Qatar es fa encara més contradictori.
D'un temps ençà els jugadors llueixen a les samarretes, en diverses competicions, lemes com "respecte" o "joc net", fomentant així aquests valors en la pràctica de l'esport; no és una paradoxa, sinó directament una escopinada a la cara, que alguns dels ens (empreses, federacions...) que organitzen les competicions, com la FIFA amb el Mundial de Futbol, no s'exigeixin per a sí mateixos i per qui acull les competicions aquests mateixos valors.
Si la designació de Qatar com a seu del Mundial de Futbol ja va ser sospitosa i controvertida (pudoreta de corrupció), el camí per arribar-hi també ha estat ben galdós amb un estat que, tot i tenir les butxaquesplenes de petrodòlars, no assoleix els mínims exigibles en drets humans (explotació laboral...) ni en el respecte a la diversitat (paper de la dona, diversitat LGBTIQ+...).
No dubto que el mateix malestar (emprenyamenta, ja m'enteneu) que sentim tu i jo també el senten molts futbolistes que participen al Mundial de Qatar; és clar que ells en part estan més lligats de peus i mans per les respectives federacions i, sobretot, per la FIFA; però tot i això ens queda el futbol i els valors positius que, malgrat tot, encara té.
Ja hem vist gestos de protesta d'equips (genoll a terra d'Anglaterra, mutisme dels jugadors de l'Iran mentre sonava l'himne...) i estic convençut que veurem més expressions de protesta dins els terrenys de joc, algunes pensades, d'altres potser improvisades.
El Mundial de Qatar no és el primer esdeveniment esportiu que es fa en un país poc democràtic, possiblement tampoc serà el darrer; si Jesse Owens es va reivindicar, davant Hitler i l'alemanya nazi, amb quatre medalles d'or als Jocs Olímpics de Berlín de 1936, i Tommie Smith i John Carlos van alçar el puny als Jocs Olímpics de Mèxic 1968, Qatar pot ser un bon escenari perquè el futbol, el de la pilota, no el dels despatxos, també reivindiqui de veritat el joc net i el respecte, el respecte als dretshumans i a la diversitat.
Que guanyi qui guanyi, guanyi el futbol! Tot i que em temo que, de moment, qui ja han guanyat sense esperar que es jugui la final, són la FIFA i Qatar...
L'Anna, la nena protagonista del llibre (i pel·lícula) "Quan Hitler em va robar el conillet rosa", quan amb la seva família fuig de l'Alemanya que, just abans de les eleccions que van encimbellar al poder Adolf Hitler, ja recelava i perseguia els jueus diu, llegint un llibre sobre personatges famosos camí de Zurich, que el que tenen en comú tots els personatges famosos és que han tingut una infànciadifícil, i sentencia que ella i el seu germà no se'n faran. Aleshores, naturalment, no és prou conscient del camí de no retorn que està prenent ella, la seva família i la seva infància.
El llibre, també la pel·lícula, explica la història de l'exili de Judith Kerr i la seva família, motivat no només per la condició de jueus, també per la crítica del seu pare, Alfred Kerr, al nazisme. En el seu relat autobiogràfic Judith Kerr ens fa veure, des de la perspectiva d'una nena de nou anys, l'Anna, el seu alter ego, el que representa deixar enrere una vida, una país, una llar, una família, unes amistats, per iniciar un camí, per moments errant, de fugida i exili, incertesa, dificultats i tensions familiars.
Vaig veure la pel·lícula aquest dissabte a la tarda i, sense buscar-ho, al vespre vaig ensopegar, també a la televisió, amb "Cafarnaúm", una altra pel·lícula, més crua i dura, que també ens fa veure la realitat, en aquest cas la dels barris marginals de Beirut, des de la mirada d'en Zain, un intel·ligent i indocumentat infant que malda per sobreviure a la misèria i, sobretot, als abusos i a l'explotació que ell, també els seus germans, pateix per part dels seus pares, del seu entorn, de la societat on viu.
La d'en Zain també és la història d'una fugida, d'un altre tipus d'exili en un món hostil en què els infants (també les dones immigrades sense papers) són carn de canó, mà d'obra barata i objecte d'abús i explotació. Zain, acusat d'assassinat, demanda als seus pares per haver nascut, fent-los responsables de la seva malaguanyada infantesa.
Ignoro si "Cafarnaúm" té algun origen autobiogràfic, però és evident que la vida d'en Zain i la de la seva germana Sahar, també la del petit Yonas, representen malauradament, massa fidelment, la de milions i milions infants d'arreu.
Ahir aquestes dues pel·lícules em van ressonar de nou quan ahir vaig veure el lema de la meva entitat en motiu del Dia Internacional del Drets dels Infants: "Totes les persones grans, al principi van ser infants". Que important que algunes persones, quan es fan grans, recuperin i relatin l'infant que van ser, com a la seva manera també va fer el meu pare...
L'Anna, cap al final de la pel·lícula i ja camí d'Anglaterra, diu que ara potser sí, després de tot el periple viscut, després d'haver abandonat i deixat el conillet rosa en mans de Hitler, serà famosa... L'Anna del llibre, però, després de reflexionar sobre la vida que han tingut com a refugiats i exiliats, conclou que malgrat tot la seva no ha estat una infància difícil, que ella, juntament amb el seu germà i els seus pares sempre havien estat junts, i que mentre estiguessin junts la seva no seria una infànciadifícil.
Aquestes paraules de Judith Kerr fan justícia a la infància d'en Zain que denuncia la directora libanesa Nadine Labaki a "Cafarnaúm", una denúncia oberta i descarnada als pares i mares que desatenen els seus fills i filles, que els exploten i n'abusen, que els roben la infància...
🗣️"Totes les persones grans, al principi van ser infants"
✅Aquest 20 de novembre, les entitats que conformen Plataforma Educativa commemorem el Dia Internacional del Drets dels Infants
Berlín és d'aquelles ciutats que atrau; suposo que sobretot pel pes de la història, també per la cultura.
És d'aquelles ciutats, com Nova York, París o Roma, que de tan trepitjades és inevitable que inspirin històries i cançons, ja no dels i les berlineses, sinó de qui la visita, o s'hi està. Potser tots els camins duen a Roma, però no són poques les coses que passen a Berlín!
L'any 1973 Lou Reed li va dedicar un disc, amb cançó homònima, tot i que el disc no va ser, ni de bon tros, tan reeixit com el que li va dedicar a la seva Nova York!
El grup irlandès U2 va enregistrar-hi a principis dels anys noranta del segle passat un dels seus millors discs, Achtung Baby, tot i no dedicar-li cap cançó...
A qui sí que la capital alemanya ha inspirat, bé, més que la capital en sí, se suposa que les vivències que aquests musics hi han tingut, és a Coque Malla i a Rozalén. Ambdós tenen una cançó que duu per títol el nom d'aquesta gran ciutat, cançons que expliquen petites històries domèstiques i personals, i ja sabem que com més petites, més universals!
Sincerament, no sempre ho som, de sincers. La veritat i la mentida, en els seus extrems, poden semblar molt pures i fer-nos molt íntegres, però la majoria de vegades a la vida ens movem entre una fronteradifusa que amb prou feines les separa, un aiguabarreig que ens permet viure, i sobreviure, evitant-nos grans disgustos.
Afortunadament no sempre diem la veritat i res més que la veritat. De fet molt sovint, sense dir cap mentida, no diem tota la veritat. Amb altres paraules ho expressava, en aquest aforisme, Joan Fuster:
"Som sincers en la mesura que ens convé ser-ho, i no més."
Durant molts anys he estat (i sóc encara i sempre seré!) el fill d'en Just Manuel Casero. També naturalment el fill de la Maria Mercè Gumbau, que la referència de la meva mare, especialment a Girona i Cantallops, esdevé imprescindible.
D'un temps ençà, inevitablement i feliç, començo a ser també el pare de... I aquesta setmana he estat especialment fill de i pare de... M'explico.
Aquesta setmana a la meva família hem tingut una intensa activitat parlamentària! No, no hem trepitjat el Parlament, tampoc el Congrés de Diputats, hem trepitjat altres institucions i en aquestes, membres de la meva família hi han fet parlaments, grans parlaments, parlaments brillants!
La setmana va començar amb el parlament, aquest dilluns, de la meva filla gran a l'acte de graduació del Grau de Matemàtiques al Paranimf de la Universitat de Barcelona. Ella va fer el discursen representació de l'alumnat i va fer-lo de forma brillant, fent un reconeixement al professorat, a les companyes i companys i a les famílies amb un toc de solemnitat i, alhora, d'humor.
L'endemà dimarts va ser el torn de la meva mare, en la presentació del fons Just Manuel Casero iMadrid a l'Ajuntament de Girona. A la sala dedicada a l'amic Miquel Diumé, plena com poques vegades en aquestes ocasions, acompanyada per l'alcaldessa i el director de l'arxiu municipal la mevamare va fer un discurspersonal i emotiu, evocant el buit que els papers donats deixen a casa i valorant amb convenciment, alhora, que restaran ara i per sempre en molt bones mans.
A vegades és a mi, que em toca parlar, però aquesta setmana he restat en segon terme i he gaudit, no sense nervis i emoció, escoltant les seves paraules.
Aquesta setmana, escoltant la meva mare i la meva filla no he pogut evitar sentir-me, a banda d'orgullós, baula d'una cadena de valor que transcendeix les paraules i els discursos, una cadena que uneix amb força vivències i vincles, i de la que les paraules només en són la part visible, tangible, per més que les paraules se les pugui endur el vent.
Aquesta ha estat una setmana intensa de parlaments, una setmana d'emocions a flor de pell!
La donació del fons Just Manuel Casero i Madrid a l'Ajuntament de Girona ha estat un dels gransesdeveniments familiars (no l'únic!) de la setmana i, com podeu comprovar, m'està deixant anar molta tinta!
Ahir es va fer la presentacióde la donació, i si dilluns hi deia la meva i ahir publicava un Quiosc d'en Just, avui per tancar aquest tríptic publico i comparteixo el parlament que la meva mare va fer en l'acte de donació del fons, com a donant i en representació de la família:
Alcaldessa, Joan Boadas, arxiver excel·lent, família, amics i amigues, bon dia.
Quan fa gairebé dos anys el periodista i amic Jaume Guillamet em va recomanar recollir tots els escrits d’en Just i cedir-los a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Girona, em va sorprendre. Vaig pensar que potser no n’érem mereixedors de tal honor, que potser no era massa el que teníem... i vaig deixar passar un temps.
De fet, però, en Just ja havia fet una mica de feina: ho guardava tot i tenia en carpetes el que anava escrivint. Textos inèdits, poesia i tot allò que publicava a Vida Parroquial, a l’Hora Nova, a Presència, a Serra d’Or, al Tele/Exprés, al Poble Andorrà, a la revista Poble del Pont Major i de Sarrià de Ter, al Punt Diari...
Textos cívics, polítics, també personals: correspondència, llibretes de diari íntim de la seva estada al Seminari, escrits del Casino Menestral i de l’Esplai de Figueres, Actes i escrits de l’Assemblea Democràtica de l’Alt Empordà, carpetes de la Guarderia Natzaret, del TEI, del PSC, del Servei de Colònies de Vacances. De les seves tasques com a president de l’AV del Pont Major, regidor de l’Ajuntament de Girona, president del Consell Municipal de Sarrià de Ter i diputat provincial de Serveis Socials...
La carpeta dossier amb el nom de «El cul de la lleona», amb alguns escrits del que seria el primer llibre de Narcís Jordi Aragó, de Jaume Guillamet, de Pius Pujades i de Just M. Casero, «Girona, grisa i negra»...
També els textos «Jo vaig començar a ser català....», relat de l’arribada de la família a Figueres la primavera de l’any 1950, i «8 de febrer de 1976», una contundent crònica, escrita en primera persona, de la manifestació a Barcelona reclamant Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia, i on una pilota de goma dels grisos li va esberlar l’ull dret; ambdós textos recollits a «Memòria de Just» de Jaume Guillamet.
Després de la seva mort vaig ser jo qui vaig anar guardant totes les notes i publicacions que parlaven d’en Just. També les notes de condol, algunes entranyables...
M’hi vaig posar, doncs, i aquí ho teniu. Reconec que el passat 9 d’agost, quan en Lluís Esteve Casellas va sortir de casa amb totes les caixes i carpetes vaig sentir una mica de recança. El pis del Pont Major seria, des d’ara, una mica més buit, una mica més trist...
Aquell rau-rau, però, va deixat pas al ferm convenciment que a en Just li hauria agradat aquest pas que estem fent, i que tots els seus escrits i papers restaran des d’ara i per sempre en les millors mans.
La família d’en Just agraïm profundament a l‘Ajuntament de Girona aquest acolliment.
Moltíssimes gràcies. Maria Mercè Gumbau i Reynalt Girona, 15 de novembre de 2022
