"Carrie". Minuts Musicals amb nom propi

La ortodòxia marca que tot grup heavy ha de tenir, com a mínim, una ensucrada balada entre les seves cançons, el que popularment es coneix com una "power ballad".

En el cas dels (pel meu gust) excessivament crepats i suecs Europe la cançó podria ser "Carrie", publicada l'any 1986 dins el tercer disc d'estudi de la banda, "The Final Countdown", que incloïa també la mítica cançó homònima.

"Carrie" és una cançó de desamor, el relat d'una relació que, com el dia que cau, no sembla tenir més futur que el propi vespre...

Sobre qui podria ser la desconsolada Carrie no hi ha massa pistes, i moltes especulacions: un amor primerenc?, una xicota que va morir en un accident de trànsit?, la germana d'un dels autors?...

Potser tan se val, qui és o va ser la Carrie... No hem de trobar sempre respostes per a tot, no cal entendre-ho sempre tot fil per randa, a vegades en fem prou gaudint de la cançó sense el que l'embolcalla.

La cançó, per cert, es tanca amb un final obert que no descarta un possible retrobament... No ens costa! 

Les cites dels llibres. "Super profesional", de Alfonso Alcántara

Vaig descobrir Alfonso Alcántara el dimecres 30 de maig de 2018 a mig matí, quan va aparèixer en escena en la Jornada Sumem Talents que va organitzar el programa Incorpora de la Fundació "la Caixa".

La jornada ja havia tingut un primer moment memorable, amb la intervenció de la sempre interessant Laura Rosillo, consultora de l’Observatori de l’Aprenentatge a la Madurescència, i amb la divertida xerrada del consultor d’empresa i de recursos humans Alfonso Alcántara vam tancar un matí molt profitós.

Va ser tal l'impacte que, reconec, com tants altres no vaig tardar en comprar-me el seu llibre, "#SuperProfesional. Tómate  tu vida profesional como algo personal" (Alienta Editorial, 2015). El llibre, a mode de manual, ofereix la possibilitat d'adquirir, amb la seva lectura i, sobretot, posada en pràctica de les seves orientacions, aquests 6 super poders: "SuperHaztitud", "SuperCambio", "SuperMétodo", "SuperMarca", "SuperIniciativa" i "SuperSocial".

El llibre té un pròleg, en format piulada, que bé podria servir de cita:

"Alfonso es al coaching lo que el talento a tu carrera. Si él no consigue hacerte mejorar, nadie más lo hará." Risto Mejide.

Alfonso Alcántara fa moltes referències de cites bibliogràfiques, videogràfiques i "Twittergrpafiques" d'autors diversos al llarg del llibre, i fins i tot hi trobem una cita escrita i posada seguint els cànons habituals, a l'inici d'un dels capítols:

"No hacer nada es muy difícil de hacer, nunca se sabe cuándo has terminado." Leslie Nielsen

Aquesta cita de Leslie Nielsen, un reconegut humorista i actor canadenc, és tota una declaració de principis no només del llibre, sinó del propi Alfonso Alcántara, que amaneix tot el que fa (articles, llibres, xerrades) sempre amb un bon raig de bon humor!

Possiblement per això, tot i que ja han passat quasi tres anys, recordo especialment la seva xerrada de totes les que van farcir la jornada Sumem Talents!

Una revista de Festa Major!

A la portada del darrer número de la revista Parlem de Sarrià hi ha una reproducció d'un dibuix de Domènec Fita que va servir, l'any 1959, de cartell de la Festa Major de Sarrià de Dalt. Podem veure-hi els músics i, sobretot, gent ballant, ballant sardanes, ballant en grup, ballant en parella...

La portada, com res en la revista, no és gratuïta, ja que en el seu interior hi podeu llegir un reportatge sobre l'estreta vinculació de l'artista, tristament traspassat mesos enrere, amb Sarrià de Dalt, "on tot va començar..."

També tot va començar, o gairebé, a Sarrià de Ter a la vida de l'esportista, ara ja d'elit, Àlex Jaime Fernández, un ciclista que recentment ha fet el salt en un equip professional, tot un campió d'Espanya de només 22 anys del que podeu llegir, també en aquest número, una interessant entrevista.

A la revista hi trobareu una pila de continguts més, com el dossier d'història sobre els sarrianencs al front del Segre, l'actualitat de les entitats, ressenyes de llibres o articles de divulgació variada...

I és que la revista, com la Festa Major, no te l'acabes!

Arcadi Oliveres

No m'hi veia fent el servei militar, no m'hi veia fent la mili! Suposo que hi hauria sobreviscut, vés quin remei, però això de disparar i de preparar-me per a la guerra no em feia gràcia. No m'hi veia...

Entenc que, munició i fusells a banda, també hi hauria trobat coses positives, sobretot les relacionades amb la convivència, però per això ja tenia el Cau i l'escoltisme, que al capdavall el va fundar un militar...

Tampoc tinc clar que la mili m'hagués convertit en un home, si és que hi havia un home per a convertir. Més que convertir-m'hi, jo sóc més de descobrir l'home que hi ha en mi, tot i que no sempre m'agrada el que descobreixo de mi mateix... Si això és un home!

L'Arcadi Oliveres, com en Pepe Beúnza, ben aviat van ser referents per a assedegar les ganes de no fer la mili, per a trobar la força per empènyer-me a prendre la decisió, juntament amb dos amics del Cau, de fer-me objector de consciència al servei militar.

Va ser tanta l'empenta que vaig acabar formant part de l'Associació de Pacifistes i Objectors de Consciència (APOC), promovent la cultura de la pau i la no violència, tenint a l'Arcadi Oliveres com un dels referents inevitables, i desitjables! Lectures, trobades, conferències... em va impactar especialment unes jornades organitzades pel Col.lectiu Cristià per la Insubmissió de Justícia i Pau.

Rarament trobareu un objector de consciència al servei militar que no tingui a l'Arcadi Oliveres entre els seus referents... La seva és una lliçó de vida, de coneixement i de compromís.

Gràcies per tantes lliçons de pau i no violència. DEP. 

Fragment de la ponència "INSUBMISSIÓ COM A REBUIG DE LA DEFENSA ARMADA:FER NORMAL EL QUE SEMBLA EXTRAORDINARI" d'Arcadi Oliveres, dins el "EL DEBAT DE LA INSUBMISSIÓ" del Col.lectiu cristià per la insubmissió de Justícia i Pau:

(...)
Si  les  guerres  són  possibles  és  perquè  es  preparen  amb  dedicació  de  persones  i  de mitjans:personal  adscrit  a  les  forces  armades,  infraestructures  adequades  a  maniobres  i  entrenaments, recerca  científica  amb  finalitats  militars,  producció  i  venda  d'armes, convenciment  a  l'opinió pública  de  l'existència  d'amenaces,  etc.  Tot  això  té  un cost  en  termes  econòmics  socials i mediambientals.
(...)
Tanmateix allà on els efectes de la preparació de la guerra es fan més palesos és en el comerç mundial  d'armaments  que  manté,  com  és  ben  sabut,  una  direcció  Nord-Sud.  Armes  que  es fabriquen  en  els  països  del  Nord,  que  beneficien  els  seus  fabricants  i  venedors,  però  que endeuten els països del Sud i que causen víctimes entre els seus habitants.
(...)
Caldria  dir,  en  resum,  que  la  guerra  no  és  -com  sovint  s'ha  dit-  un  dels motors de l'economia sinó  més  aviat  l'activador  dels  privilegis  d'un  complex  militar-industrial  que  identifica  els  seus interessos  particulars  amb  els  de  caràcter  general.  D'aquesta  manera  la  realitat  de  totes  les guerres,  "molta  gent  que  pateix  a  benefici  d'uns  pocs",  es  veu  avançada  en  l'àmbit  econòmic per part d'aquells que es dediquen a preparar-la."

No només independència

Ignoro si a la graella de Telecinco encara hi podem trobar el programa "No sólo música", un nocturn oasi de cultura de la cadena més sensacionalista...

D'aquest programa de culte avui m'interessa el nom, per traslladar-lo a la nostra (cada dia més sorprenent) actualitat política, i més concretament, a la independència.

És curiós el que aquest procés està generant als partits polítics catalans, des de l'escissió del PSC, a la irrupció de la CUP a la política catalana o la desintegració de Convergència i Unió, i de Convergència i d'Unió!

El procés sembla generar una inevitable força centrífuga que expulsa de la centralitat, la puresa independentista, a qualsevol que gosa esmenar-ne una coma; l'advocat, diputat de Junts i (sembla) efímer membre de la mesa del Parlament Jaume Alonso‑Cuevillas n'és la darrera víctima, després de defensar que la inhabilitació hauria de tenir un preu, quelcom que Esquerra ha defensat reiteradament la darrera legislatura, sobretot a través del president del Parlament, l'obviat Roger Torrent.

Les negociacions entre Esquerra i Junts per a investir el republicà Aragonès com a president i per a fer govern, lluny de resoldre's sembla que cada dia es compliquen més, i ara ja no es descarta, fins i tot, que Junts no entri al govern.

És evident que, tot i que el procés d'independència és la música de fons, el que es negocia i debat entre els dos partits no és només la independència i el seu procés, també el que es fa mentre aquesta avança, ara a pas de llebre, ara a pas de tortuga...

El fallit govern Torra ens ha demostrat que amb la independència possiblement no n'hi ha prou, que per bastir un govern sòlid cal quelcom més, i més quan ni amb la independència i el seu procés es posen d'acord.

No sé si el procés d'independència està o entrarà en una via morta, o en un estat letàrgic; és clar que ningú tindrà el valor d'admetre-ho en cas que sigui així; de fet tant li fa; el mentrestant, tot el que no és estrictament procés i independència, és prou important i exigent per no deixar-lo en via morta...

Tants anys centrats en la necessitat de treballar per la unitat de l'independentisme, al final hem vist que aquesta ni hi és ni se l'espera; que el procés, després de tenir un miratge d'unitat amb Junts pel Sí, al final ha atomitzat més el sistema de partits, i per no compartir, ara ni tan sols es comparteix l'estratègia, i la unitat estratègica és una altra quimera.

Si Esquerra i Junts no poden ni tan sols formar govern, difícilment podran portar-nos a la independència; si fins ara sabíem que són aigua i oli en allò que els diferencia, sembla que també ho són, avui per avui, en el que semblava que els unia.

Ens urgeix un govern, més enllà de la independència, sobretot pel que no té a veure amb la independència; potser sí que el millor favor que li poden fer al país és certificar amistosament les seves desavinences, i estalviar-nos un altre govern fallit...

Quatre dos dos u

Dijous, dijous era el dia! Del que avui m'agradaria parlar ho hauria d'haver publicat el passat dijous, però, ai l'as!, fins el propi dijous no vaig caure-hi, i aleshores l'entrada d'aquell dia ja estava publicada...

Ja em passa, a vegades, que les coses no sempre em surten rodones, ni el trencaclosques complert, que la perfecció, en el meu cas, és més un camí que un destí, quelcom que es persegueix tot i que mai, o gairebé, es tasta!

Resulta que dijous de la setmana passada vaig publicar l'entrada quatre mil dues-centes vint-i-una, i ja sé que per a vosaltres aquest número no té res d'especial, però per mi és un número important: és el de la matrícula del meu primer cotxe: GI 4221 K!

Me'n vaig adonar dijous, casum l'olla, massa tard per publicar-ho el dia que coincidien els números, i d'entrada vaig deixar-ho córrer... I una estona més tard vaig pensar que si tots els Sants tenen vuitada, bé que aquesta coincidència podria tenir, malgrat no coincidir, la seva oportunitat de ser, ni que sigui de passada, esmentada algun altre dia!

I comptant d'un en un, que jo no dono per més, vaig veure que el següent dia que podia parlar-ne (que els divendres són per les cites de llibres i dissabte les cançons amb nom propi) era el dilluns, és a dir avui, i que a més avui es produïa un altre fet, com a mínim, curiós: una altra entrada capicua, la quatre mil dos-cents vint-i-quatre! Al seu dia també vaig destacar la tres mil tres-cents trenta-tres...

Així que aquí em teniu, avui, fent-m'ho venir bé per, a través de la seva matrícula, recordar el meu primer cotxe, un Renault 6 de segona mà (del 1979) que vaig comprar l'estiu del 1995, encara sense tenir el carnet de conduir, i sense ni tan sols veure'l!

Estant en una trobada internacional d'escoltes, el company de la meva mare em va demanar si m'interessava un cotxe de segona mà d'un mestre retirat que, tot i que feia anys que no el feia circular, cada dia l'engegava dins el seu garatge mentre llegia el diari. Em va dir que el veia en bon estat (el cotxe, més que el mestre retirat), que havia estat en bones mans i que estava molt bé de preu...

Fiant-me del seu criteri, no m'hi vaig pensar: endavant! Fins a l'octubre d'aquell any no em vaig treure el carnet, i aquell Renault 6 blanc, certament molt ben conservat, va ser el meu primer i (per mi) llampant cotxe! No sabeu la il·lusió que em va fer!

Que cofoi estava amb el meu Renault 6, també quan ens va dur, a la Sira i a mi, a Andorra, i sobretot quan va ser un testimoni més del nostre casament! L'hauríeu d'haver vist portant a la Sira fins a la porta de l'església de Sarrià de Ter, i després arribant al restaurant Can Toscà on vam fer el convit, o entrant, victoriós, al pàrquing de l'Hotel Carlemany de Girona!

Quatre anys després de comprar-lo en vam comprar un de nou, que ja teníem la primera filla i necessitàvem un cotxe més segur i confortable, però el Renault 6 encara va córrer uns anys més...

A vegades els cotxes són quelcom més que quatre rodes i un volant, com aquell Renault 6 blanc, matrícula GI 4221 K...

"Tío Alberto". Minuts Musicals amb nom propi

Si parlem de Joan Manuel Serrat i pensem en cançons amb nom propi, suren amb molta força "Lucía" i "Penélope" i jo ara, com fa més de dos anys quan parlava de les cançons de desamor, em debatria de nou entre elles, no sabent quina escollir per parlar-ne avui...

Així que, per evitar triar entre l'amor perdut i la perduda en l'amor, ni una ni l'altra! A més, d'aquestes dues magnífiques cançons amb nom propi ja en vaig parlar...

La rica discografia de Serrat té, afortunadament, altres cançons amb nom propi, i en el mateix disc (Mediterráneo) que va publicar "Lucía" també hi havia la caçó d'avui, "Tío Alberto".

Albert Puig Palau, més conegut com a Alberto, el "Tío Alberto" de la cançó, va ser un empresari que va actuar també de mecenes i promotor cultural, molt vinculat a la discoteca Bocaccio, essent-ne un dels promotors, i a la "gauche divine".

Nascut a principis del segle XX i exiliat durant la Guerra Civil, aquest empresari també va estar molt vinculat, a partir dels anys 40, a la Costa Brava; tenia residència a Mas Castell, molt concorreguda per personalitats de l'època: toreros, actors i actrius, cantants, artistes...

També era un gran apassionat de l'automobilisme, arribant fins i tot a competir, i aquesta passió pel motor la va heretar, entre d'altres, també el seu nét, el pilot de motociclisme Alberto Puig de la Rosa, cosí germà del pilot de Formula 1 Pedro Martínez de la Rosa.

Però deixem el motor i tornem a la cançó. Sobre "Tío Alberto" hi ha qui fins i tot hi veu un paral·lelisme amb la cançó "Uncle Albert/Admiral Halsey" que per aquell temps va publicar Paul McCartney, tot i que la de l'ex Beatle és més aviat una disculpa, més que un homenatge...

Suposicions a banda, el que és segur és que Serrat, amb "Tío Alberto" va voler homenatjar a Alberto Puig Palau, el protector, a mode d'oncle, de tota una generació!

Cançó enregistrada en directe, amb una explicació prèvia, del propi Serrat, sobre qui era el "Tío Alberto".

I sí, no m'he pogut resistir a afegir, a banda de la cançó "Uncle Albert/Admiral Halsey" de Paul McCartney, les dues grans amb nom propi d'en Serrat, "Lucía" i "Penélope"...

Les cites dels llibres. "Quan Catalunya era revolucionària (i feia la guerra)", de Carmel Rosa

 Si la setmana passada fèiem un cop d'ull al llibre "La llavor dels somnis",  escrit a quatre mans per Antònia Adroher i Carmel Rosa, avui ens centrem en el doble llibre escrit per Carmel Rosa "Roc", "Quan Catalunya era revolucionària (i feia la guerra)" (CCG Edicions, 2008).

Militant del Bloc Obrer i Camperol i del POUM, Carmel Rosa es va exiliar a França després d'haver estat al Front d'Aragó; a l'exili va exercir de periodista de France Press, a banda de mantenir viva la seva militància i activitat política.

Aquesta vessant periodística el va portar a publicar, l'any 1986, el llibre "Quan Catalunya era revolucionària" a la desapareguda editorial "Edicions del pèl". Anys més tard en Carmel en va escriure la continuació i va lliurar l'escrit a l'editor Quim Curbet, que va tenir l'encert de recuperar el primer text i d'afegir-hi el segon per a compilar-ho tot en aquest llibre.

Just després del pròleg de Raimon Obiols, i d'una breu nota de l'editor, el llibre comença amb aquesta cita que, com veureu, ens posa en context:

"Però l'haver militat tants anys ens fa comprendre que el present no és mai com el passat i que el nostre recull no ha de ser un exercici melangiós, sinó un servei a la història. A la nostra i a la de tothom."
Víctor Alba (Pròleg de l'"Aventura del militant")

Llibres com aquest, o com "La llavor dels somnis", potser no ens han de fer caure en la malenconia, però a banda del servei a la història, també són el testimoni de l'inesborrable record de persones a qui, a casa, hem estimat i estimem molt...

La setmana, cada vegada menys Santa, i tradicional...

Ni palma, ni palmó, ni llorer. Ja són dos els anys que fa que, ni per devoció ni per tradició, beneïm res el diumenge de Rams! L'any passat i aquest, per la pandèmia, ens hem quedat a casa, i fins i tot sense estrenar...

Més per tradició que per devoció, el diumenge de Rams anàvem a beneir la la palma, llorer en el nostre cas, i després fèiem "la ruta dels padrins" de les meves filles, que amb vergonya deien allò de "estàs bo padrí!" a canvi d'algun tortell i algun regal!

No sé si ja perdrem el costum, si la poca tradició que manteníem viva tornarà, quan torni la normalitat perduda. Com amb altres tradicions, com les de Nadal, les restriccions en les trobades familiars fa que tot plegat prengui un altre caire, fins i tot que les deixem de fer com les fèiem fins l'any passat, qui sap si a risc de perdre-les...

Passa amb la benedicció de la palma el diumenge de Rams, també amb les processons de divendres Sant i tot el que les embolcalla, per més que la processó vagi per dins!

D'uns anys ençà la tradició ha anat guanyant terreny a la devoció, i ara és la tradició la que està en joc. Es manté la teca, això sí, gràcies als brunyols, tortells de Rams i Mones de Pasqua!

Qui sap si arribarà el dia que ho endrapem tot plegat (brunyol, tortell i mona) sense saber massa perquè...

La tercera serà la vençuda...

Seria molt estrany que Pere Aragonès no fos investit com a 132è president de la Generalitat, tot i haver fallit, també, en la seva segona temptativa. La tercera, segur, serà la vençuda!

La seva està essent una investidura agredolça, i el que sembla que hauria de ser un tràmit, l'acord entre ERC i Junts després del bon resultat de l'independentisme el 14F, està resultant ser un os molt dur de rosegar... 

I aquesta vegada no és per la CUP, sinó per Junts, que desbancats de la posició preferent de l'independentisme, li costa cedir la presidència del Govern a Esquerra i es fa pregar. 

És clar que, ara ja ho sabem, des de fa un temps entre Esquerra i Junts hi ha, sobretot, retrets i recels, com hem vist en els darrers, i sobrers, mesos del govern actual, com hem vist durant i després de la campanya electoral i les eleccions. 

I malgrat aquests recels i retrets Esquerra i Junts estan condemnats a entendre's mínimament per formar govern, primer, i governar després! S'hi han obligat ells mateixos, a entendre's, descartant per a la Generalitat altres aliances que, un i l'altre, han fet amb altres partits en el món local. 

Esquerra i Junts hauran de trobar un acord que no trenqui l'acord d'Esquerra amb la CUP, i aquest és, sempre, un equilibri fràgil que, entenc, cal assumir. 

No sé si l'acord de Govern entre les forces independentistes serà més sobre la base de la confiança o de la resignació, no sé si el joc de poders per a controlar l'agenda política entre Esquerra i Junts serà, més que qualsevol altre, el principal enemic del nou govern.

La tercera serà la vençuda perquè qualsevol altra cosa no seria comprensible; altra cosa és si la tercera serà la bona, si finalment tindrem un Govern estable que pugui sostenir-se dempeus durant tota una legislatura sencera...

Des de 2010 que no tenim una legislatura sencera, i ja sembla que ens hem habituat a legislatures curtes i governs inestables, quan possiblement el moment polític exigiria precisament el contrari.

Si Esquerra i Junts han de governar plegats, que superin els recels, que abandonin els retrets, i que aprenguin a treballar en equip, que ja seria hora que s'hi posessin, que ja fa més de deu anys que, se suposa, governen junts!