La noieta, pobreta, es va quedar amb la mel als llavis! Quasi diria que literalment, després que ell, en un moment de la cita, li mossegués suaument el llavi inferior per indicació d'una targeta, part del joc de la cita televisiva romàntica que van tenir.
La tendra mossegada no va anar a més, com ella desitjava; aquella mossegada no es va transformar en un apassionat (i primer) petó, preludi de qui sap què, un primer petó que, ens quedarem sempre amb el dubte, potser hagués esvaït tos els que a ell li rondaven pel cap, especialment un.
Per ell, de vint-i-cinc anys, els set que els separaven d'aquesta noieta era una distància insalvable que ni tan sols la química (i la física) evident entre els dos durant la cita va poder escurçar.
Ella, no sé si més il·lusionada que innocent, va perdre tota esperança quan ell li va dir que no, que no tindrien una segona cita, i va marxar amb la mel d'una tendra mossegada als llavis, una mossegada que ni tan sols va arribar a petó!
No sé si el sabor d'aquest quasi petó perdurarà gaire temps en els llavis d'ella, no sembla que el sabor dels llavis d'ell hagi pogut sedimentar en els seus com el sabor (a mi) del popular bolero, ara que hem tornat a escoltar boleros (si és que mai hem deixat de fer-ho...) arran de la mort de Lucho Gatica!
Canta el bolero que, després de tants anys que van gaudir de l'amor, ambdós tenen (i retenen) inevitablement (i si no per força) el sabor de l'altre... Un sabor que perdurarà eternament, fins i tot més que l'amor!
La noieta, pobreta, només pot consolar-se amb la mel que li ha quedat als llavis... llàstima, però, que precisament aquesta no sigui dolça!
I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!
