A 51 anys ja fa uns anys que em costa comprendre i processar una part del món, una part que no m'esforço massa a comprendre ni a processar, una realitat que sé que coexisteix amb mi, però que no integro a la meva vida; per exemple, tot això de la realitat immersiva en el món virtual o, en un altre àmbit, el "reggaeton", un estil de música que el meu cos, orgànicament, tendeix a discriminar.
Si bé aquestes parts del món no formen part de mi, les puc comprendre i puc entendre que formin part d'altres persones; reconec, però, que hi ha altres fenòmens que, a banda de sorprendre'm, em costen més d'entendre: vivim en una societat que, per exemple, gasta fortunes en vestir els gossos, empènyer-los en cotxets de disseny i portar-los a balnearis canins, tractant-los, en definitiva, com si fossin persones (i vivint molt millor que moltes persones), i, al mateix temps, en aquest mateix món, ara resulta que hi ha adolescents que es comporten com animals, que es cobreixen la cara amb màscares d'animals i es mouen a quatre grapes pels carrers i les places perquè se senten, en algun lloc profund i íntim del seu ser, animals.
Això dels "therians" (és així com s'anomenen) em genera una gran perplexitat; no creuen ser físicament un animal, sinó, diuen, sentir una profunda connexió interna, psicològica o fins i tot espiritual amb un animal concret. El fenomen, pel que he llegit vagament, no és nou: existeix des dels anys noranta del segle passat, però avui les xarxes socials l'han fet viral i l'han portat als carrers.
Sincerament, em costa distingir quantes capes té aquest fenomen: quants hi arriben per una identitat genuïna i profunda, quants per una identitat perduda, i quants hi arriben perquè l'algoritme els ho ha posat davant i els ofereix, de passada, un grup, una tribu, un lloc on pertànyer, que és el que cerquem, d'una manera més o menys convencional, gairebé tothom. Probablement, en aquest cas i com sempre, és fruit d'una mica de tot plegat.
La qüestió és que quan veig imatges d'aquest fenomen a les xarxes, de cop i volta em sento gran, tremendament gran, per no dir vell i descatalogat. Em sento com aquells senyors i senyores grans dels anys seixanta que no entenien per què els joves es deixaven els cabells llargs i feien soroll amb guitarres elèctriques, o com els que als setanta miraven de reüll les crestes i els imperdibles clavats a la pell dels punks. Sento que estic en fora de joc, com es devien sentir aquells senyors i senyores aleshores, atropellats per les modes de les noves generacions. Però a diferència d'ara, penso (o m'agradaria pensar) que aquells moviments tenien un relat propi, una crítica social, una cultura que els sostenia: el rock contestava l'ordre establert; el punk l'escopia directament a la cara.
És per això que no puc evitar preguntar-me: què hi ha rere els "therians"? Critiquen alguna cosa? Promouen algun tipus de revolució social o cultural? Responen, veritablement, a una crisi d'identitat adolescent amplificada fins a l'infinit (i l'estupidesa?) per l'algoritme? Potser sí que hi ha una crítica implícita, una manera de dir "no m'encaixo en el que em proposeu"... No ho sé.
Potser el problema és meu. Potser la distància generacional m'estreny cada vegada més la mirada i m'impedeix veure el que hauria de veure, els signes del nostre temps. Però quan els veig, no puc evitar veure-hi adolescents a la recerca de sentit, d'identitat i de pertinença, que no és poca cosa i que potser no hauria de trivialitzar-se. Però també hi veig una mena de desconnexió de la realitat, a risc que qui s'estigui desconnectant no siguin ells, sinó jo.
Per cert, si jo fos un "therian", seria un elefant!
