divendres, 28 de març del 2025

Així comença... Soldados de Salamina


Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Soldados de Salamina" (Tusquets Editores, 2001), de Javier Cercas, que va ser tot un fenomen literari, primer, i posteriorment cinematogràfic, gràcies a la pel·lícula de David Trueba

Tant el llibre com la pel·lícula em van encantar, i és que aquest relat, basats en fets reals, de l'infructuós afusellament de Rafael Sánchez Mazas, fundador de la Falange Española i autor de l'expressió "¡Arriba España!", humanitza una de les manifestacions menys humanes que hem creat els humans: la guerra.

 "Soldados de Salamina" és un llibre comença així:

"Fue en el verano de 1994, hace ahora más de seis años, cuando oí hablar por primera vez del fusilamiento de Rafael Sánchez Mazas. Tres cosas acababan de ocurrirme por entonces: la primera es que mi padre había muerto; la segunda es que mi mujer me había abandonado; la tercera es que yo había abandonado mi carrera de escritor. Miento. La verdad es que, de esas tres cosas, las dos primeras son exactas, exactísimas; no así la tercera. En realidad, mi carrera de escritor no había acabado de arrancar nunca, así que difícilmente podía abandonarla. Más justo sería decir que la había abandonado apenas iniciada. En 1989 yo había publicado mi primera novela; como el conjunto de relatos aparecido dos años antes, el libro fue acogido con notoria indiferencia, pero la vanidad y una reseña elogiosa de un amigo de aquella época se aliaron para convencerme de que podía llegar a ser un novelista y de que, para serlo, lo mejor era dejar mi trabajo en la redacción del periódico y dedicarme de lleno a escribir. El resultado de este cambio de vida fueron cinco años de angustia económica, física y metafísica, tres novelas inacabadas y una depresión espantosa que me tumbó durante dos meses en una butaca, frente al televisor. Harto de pagar las facturas, incluida la del entierro de mi padre, y de verme mirar el televisor apagado y llorar, mi mujer se largó de casa apenas empecé a recuperarme, y a mí no me quedó otro remedio que olvidar para siempre mis ambiciones literarias y pedir mi reincorporación al periódico."

dijous, 27 de març del 2025

Vamos a contar mentiras, tralará


Segurament María Dolores de Cospedal i Alicia Sánchez-Camacho van cantar, tant o més que jo, de petites a l'escola quan anaven d'excursió amb l'escola, la cançó "Vamos a contar mentiras", aquella que començava així:

"Ahora que vamos despacio
Ahora que vamos despacio
Vamos a contar mentiras, tralará
Vamos a contar mentiras, tralará
Vamos a contar mentiras

Por el mar corren las liebres
Por el mar corren las liebres
Por el monte las sardinas, tralará
Por el monte las sardinas, tralará
Por el monte las sardinas"

La cançó, innocent i divertida, no era més que un entreteniment per fer més curt el viatge en autobús quan anàvem d'excursió, tot i que per algunes persones potser va ser tot un descobriment i, sobretot, un aprenentatge en l'art de mentir, una capacitat que, certament, es pot entrenar.

Mentir requereix memòria, una bona dosi de cara dura i una certa habilitat i capacitat de control emocional. Més enllà de la meva memòria i de la duresa de la meva cara, a mi quasi sempre em delata, quan vull mentir o com a mínim dissimular, la meva comunicació no verbal i, en concret, l'expressió de la meva cara; sí, jo soc d'aquells que amb la cara paga...

María Dolores de Cospedal i Alicia Sánchez-Camacho em van semblar molt entrenades en l'art de mentir, l'altre dia en les seves compareixences al Congrés de Diputats en la comissió sobre la Operació Catalunya; tan entrenades que me les vaig imaginar en un possible gag de Polònia cantant a duo, precisament, aquesta cançó de les mentides, això sí, amb la lletra adaptada, en aquest cas per gentilesa de la intel·ligència artificial i un parell d'indicacions:

"Ahora que estamos en sede,
ahora que estamos en sede,
vamos a contar mentiras, tralará,
vamos a contar mentiras, tralará,
vamos a contar mentiras.

Yo no supe nada de esto,
yo no supe nada de esto,
ni informes ni policías, tralará,
ni informes ni policías, tralará,
ni informes ni policías.

Nunca hablé con Villarejo,
nunca hablé con Villarejo,
ese audio es pura envidia, tralará,
ese audio es pura envidia, tralará,
ese audio es pura envidia.

No existía un plan secreto,
no existía un plan secreto,
todo son sucias patrañas, tralará,
todo son sucias patrañas, tralará,
todo son sucias patrañas.

Las cloacas son un cuento,
las cloacas son un cuento,
no hay ni un dato que lo diga, tralará,
no hay ni un dato que lo diga, tralará,
no hay ni un dato que lo diga.

La Operación Cataluña,
la Operación Cataluña,
fue un invento, qué manía, tralará,
fue un invento, qué manía, tralará,
fue un invento, qué manía.

Y aunque todo se ha escuchado,
y aunque todo se ha escuchado,
¡aquí nadie va a la trena! Tralará,
¡aquí nadie va a la trena! Tralará,
¡aquí nadie va a la trena!"

La cançó original acaba així:

"Ahora que vamos deprisa
Ahora que vamos deprisa
No contamos más mentiras, tralará
No contamos más mentiras, tralará
No contamos más mentiras"

Em sembla que ni María Dolores de Cospedal ni Alicia Sánchez-Camacho, per ràpid que vagin, no tenen ganes de deixar de mentir. Una altra cosa serà si les seves mentides s'acaben elevant a la Fiscalia General de l'Estat...

dimecres, 26 de març del 2025

Per pocs anys!...


Ja fa cinc anys que la Sira Covid persistent. Ja fa cinc anys que la Sira arrossega la Covid persistent, que l'acompanya, dia sí, dia també, en totes i cadascuna de les activitats de la seva vida diària, sense treva, sense pausa

I sí, alguns dies són més bons que d'altres, i al llarg d'aquests cinc anys en algunes qüestions hi ha hagut una millora; i sí, potser si la veieu, alegre i riallera com és ella de natural, potser pensareu "però si la veig molt bé!"... Una cosa és que la veieu bé, altra que estigui curada. Perquè curada, curada, de la Covid persistent, la Sira, com tantes altres persones afectades, no ho està.

Al llarg d'aquests cinc anys el que la Sira ha hagut d'aprendre, ves quin remei, és a conviure amb la malaltia i amb totes les seves manifestacions, molèsties i limitacions, a conviure'hi per intentar fer vida amb el màxim de normalitat, i alhora acceptar les inevitables renúncies, algunes doloroses.

Aquesta és una Covid persistent i així la volem seguir anomenant; persistent de persistir (durar llarg temps), però no permanent ni crònica, amb el desig, i la voluntat, que pugui remetre, que perdi intensitat, que desaparegui del mapa i, sobretot, del seu cos!

Ahir, que feia cinc anys que arrossega i conviu amb la Covid persistent, no li vaig dir "per molts anys" sinó "per pocs anys!", i després vaig afegir-hi, "o encara millor, per cap més!"

dimarts, 25 de març del 2025

"Urruti, t'estimo!"


El 24 de març de 1985 era diumenge, dia de futbol; bé, els diumenges, per a mi, a partir d'una certa edat van ser, sobretot, dia de mirar esports, tots els esports que es podien mirar, aleshores, per la televisió, en obert: motociclisme, automobilisme, bàsquet, futbol... La del diumenge era, sobretot, tarda de futbol i,  en el meu cas i com tants altres, especialment tarda de futbol i ràdio. Hi ha setmanes que de futbol, avui, pràcticament n'hi ha cada dia, però això és un altre tema...

El 24 de març de 1985 jo tenia 10 anys; no recordo què vaig fer exactament aquell dia podria haver-hi altes probabilitats que, amb la meva mare i el meu germà, anéssim a dinar a Cantallops, a casa dels avis... Sí que recordo haver escoltat la mítica expressió de Joaquim Maria Puyal, tot i que no recordo si en directe o posteriorment, i sobretot recordo que durant molts anys vaig tenir penjat a la meva habitació un pòster d'aquell Barça campió de la Lliga 1984-85.

Aquella aturada, aquell penal aturat al Valladolid que ens va donar una lliga, acompanyat segons després d'una energètica i estètica botifarra, va elevar a Urruti a la categoria de mite, i amb l'expressió d'en Puyal, aquest mite va entrar directament als nostres cors, com una pilota que entra irremeiablement a la porteria per a fer gol!

Urruti, nascut a Sant Sebastià, va debutar amb la Reial Societat, tot i que al club de la seva ciutat va viure a l'ombra de dos altres grans porters: Artola, amb qui posteriorment, coincidiria al Barça, i el mític Arkonada, que a banda de treure-li la titularitat de la porteria dues temporades després que Artola se n'anés al Barça, també li va prendre la titularitat de la porteria de la selecció espanyola. Amb l'eclosió i consolidació d'Arkonada a la Reial Societat, Urruti se'n va anar cap a Barcelona l'any 1977 per jugar el RCD Espanyol.

Valorat i estimat allà on va jugar, tant a la Reial Societat com a l'Espanyol, va ser al Barça on es va convertir en llegenda, gràcies al seu caràcter i al seu carisma, i sobretot gràcies a aquest penal. Va arribar al Barça l'any 1981 i, tot i lesionar-se a l'inici de la temporada, quan es va recuperar va convertir-se ja en el porter titular del Barça que va aixecar la Recopa d'Europa l'any 1982.

Si aquell penal aturat, que va valer una lliga, va ser el cim d'aquell Barça entrenat per Terry Venables, la fatídica final de la Copa d'Europa de Sevilla, l'any 1986 contra l'Steaua Bucarest, va representar no només el declivi d'aquell equip, també va representar l'inici de la seva sortida del Barça i retirada del futbol, amb l'arribada de Zubizarreta. Retirat del futbol, recordo que Urruti va obrir, com era habitual entre els jugadors retirats de l'època, una botiga de roba esportiva i un concessionari de cotxes, i va seguir més o menys vinculat al Barça i al món de l'esport.

Francisco Javier González Urruticoechea, Urruti, va morir tràgicament a finals de maig de 2001 víctima d'un accident de trànsit, a l'edat de 49 anys. Urruti es va morir, però la seva llegenda segueix ben viva i el seu record, expressat amb aquest "Urruti, t'estimo!", és etern...

dilluns, 24 de març del 2025

Comunicat de la CAV Girona arran dels incidents i desperfectes que han afectat el Centre Cívic Onyar


La Coordinadora d'Associacions Veïnals de Girona ahir vam fer i publicar aquest comunicat:

Comunicat de la CAV Girona arran dels incidents i desperfectes que han afectat el Centre Cívic Onyar

La Coordinadora d'Associacions Veïnals de Girona (CAV Girona) condemna amb fermesa els greus incidents que han tingut lloc recentment al Centre Cívic Onyar de Girona. L'atac a aquest equipament municipal, amb actes vandàlics i destrosses, suposa un greu atemptat contra la convivència i la cohesió social a la nostra ciutat.

Els centres cívics tenen un paper essencial en la vida comunitària dels barris, proporcionant espais d'acollida, formació i participació per a persones de totes les edats i orígens, i esdevenint punts de trobada que fomenten el diàleg, la integració i la cooperació entre veïns i veïnes, vertebrant també el treball de moltes entitats. Qualsevol atac contra aquests espais és un atac contra el teixit social que ens uneix com a comunitat.

Demanem a les autoritats que adoptin les mesures necessàries per evitar que fets com aquests es tornin a repetir, garantint la seguretat d'aquests equipaments i la protecció de les persones que hi treballen i que en fan ús. Al mateix temps, fem una crida a la responsabilitat col·lectiva per preservar aquests espais com a llocs de convivència i respecte mutu.

Des de la CAV Girona reafirmem el nostre compromís amb la defensa i la promoció dels centres cívics com a eina fonamental per enfortir els vincles entre la ciutadania i construir una societat més cohesionada i solidària.

Girona, 23 de març de 2025

dissabte, 22 de març del 2025

Bésame Mucho. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, avui em prenc una petita llicència, com també faré altres dies, ja que en comptes de compartir cançons que en algun moment contenen música xiulada, són versions xiulades de cançons populars.

I la d'avui és "Bésame Mucho", un mític bolero compost per la compositora i pianista mexicana Consuelo Velázquez, una cançó molt versionada, i també xiulada amb gran talent, com aquestes dues mostres!



divendres, 21 de març del 2025

Així comença... Dona de teatre


Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que relata la vida i obra, bé, més aviat obres, d'una de les grans actrius gironines (també catalanes), Cristina Cervià Sancho, que dies enrere va fer sis anys que ens va deixar. "La Cervià" no només va ser una militant del teatre, també del teatre fet des de la perifèria barcelonina, tot un atreviment digne d'una gran actriu.

Diria que la primera obra que li vaig veure interpretar va ser l'any 1991 amb "L'hort dels cirerers", de Txékhov, amb el Talleret de Salt, tot i que la recordo més a "Els fruits saborosos", de Josep Carner, de 1996.

El llibre "Dona de teatre" (Editorial Gavarres i Fundació Valvi, 2022), escrit per Núria Martí Constans, comença així:

"Si soc actriu és per culpa d'aquest senyor de cabell blanc, que és el meu pare." Amb aquestes paraules, Cristina Cervià responia la pregunta d'un espectador a la Sala La Planeta de Girona, en un col·loqui postfunció. Li havien demanat d'on li venia la passió pel teatre. Mentre parlava, la Cervià assenyalava l'altre Cervià, l'home alt i canós que era entre el públic.

Joan Cervià Grabalosa neix el 1937, en plena Guerra Civil, al número divuit del carrer del Progrés de Girona -l'actual carrer Nou-, molt a prop de la fàbrica tèxtil Grober, llavors la indústria més important de la ciutat. El pare se li mor quan ell té quinze dies i la mare desapareixerà, de manera que són els avis materns i un oncle els que se'n fan càrrec. El febrer de 1939, però, els Grabalosa han de deixar casa seva. La guerra s'acaba i Girona ha estat durament bombardejada per l'aviació italoalemanya, aliada de Franco. Els republicans es retiren in extremis i apliquen la política de terra cremada. Amb tot plegat, el carrer del Progrés és el sector de la ciutat més devastat: les flames devoren la Grober i també altres negocis, com ara els Almacenes Llens, la botiga de teixits dels Comadira, de militància carlina. El foc arriba al número divuit, encara que no és un objectiu concret, i la família, doncs, amb el nen Cervià, n'ha de marxar. Aviat s'instal·len tots en una finca amb entrada al carrer de Germans Busquets, un carreró sense sortida a la part alta de la Rambla de la Llibertat, però amb balcons que miren aquest passeig arbrat. Als anys quaranta i als cinquanta, a Girona, tot passa a la Rambla, l'avinguda que comença a prop del Pont de Pedra i que baixa en paral·lel al riu Onyar. És allà -i al que llavors es diu Carreró Álvarez- on creix Joan Cervià. 

dijous, 20 de març del 2025

Vivint entre Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis. Entrevista a Josep Martínez Soler


Si la mítica cançó de Sopa de Cabra "L'Empordà" comença dient, referint-se a en Siset, "nascut entre Blanes i Cadaqués", si en féssim una sobre en Josep Martínez Soler podria començar així: "vivint entre Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis"...

Dic viscut perquè néixer va fer-ho, oficialment, com tantes persones de diferents generacions que van néixer a l'Hospital Dr. Josep Trueta, aleshores anomenat Hospital Álvarez de Castro, a Sant Gregori, ja que aleshores fins allà arribava el seu terme municipal.

Al llarg de la seva vida en Josep Martínez ha viscut a Sarrià de Ter i a Sant Julià de Ramis, però sobretot ha fet vida (que no és exactament el mateix), a Sarrià de Ter, implicant-se en moltes entitats: l'AMPA de l'Escola Montserrat, els Amics dels Gegants de Sarrià de Ter, la (tristament desapareguda) Penya Blaugrana de Sarrià de Ter, l'Associació Cultural Ona Sarrià, etc.

És clar que després d'una vida social tan llarga, prolífica i activa, en Josep Martínez ara sobretot gaudeix invertint hores entre l'hort i l'olivar, per la qual cosa algunes vegades, com en Siset de la cançó, també està tocat per la tramuntana...

De tot això i molt més en vam parlar dies enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

dimecres, 19 de març del 2025

La cremà que necessita el país Valencià


Les Falles de València, salvant les distàncies com les "chirigotas" de Cadis, són un gran termòmetre de la realitat, en la mesura que la crítica, la ironia i fins i tot la sàtira són part intrínseca de la seva naturalesa. A les Falles de València d'enguany els efectes de la dana hi són ben presents, tant els efectes de solidaritat (sols el poble salva al poble) com els polítics per la mala gestió, centrats sobretot tot i que no exclusivament, en la figura del president Mazón.

A l'exposició de ninots n'hi havia un dedicat al president valencià amb aquest text que l'acompanyava:

"Ja no eres molt honorable
Eixe privilegi has perdut
Per estar tantes hores
Aquell dia desaparegut

Ja no eres molt honorable
I sempre a l'esquena portaràs
Haver deixat les funcions
I al teu poble abandonat

I per això sempre serás
Mazón el SOCARRAT"




Mazón
, però, no només té la capacitat que no mullar-se quan plou, tampoc sembla que s'hagi de cremar (socarrar) gaire, ara, amb l'acord amb Vox per aprovar els pressupostos de la Generalitat valenciana. 

Lluny d'assumir responsabilitats, Carlos Mazón segueix amb la seva fugida endavant, defugint responsabilitats polítiques i mirant d'esquivar les judicials, atribuint-se un indult que el poble, o si més no una important part del poble valencià, li nega, i que Vox li serveix en safata de plata.

Avui les Falles de València cremaran i el foc, a banda de donar la benvinguda a la primavera, no servirà, lamentablement, per fer la neteja que necessita el País Valencià... bé, perdó, la Comunitat Valenciana!

dimarts, 18 de març del 2025

L'esperit competitiu del Barça de Hansi Flick


Potser no va ser tan apoteòsica com aquella nit inoblidable del 12 de març de 1997, la del 5-4 contra l'Atlètic de Madrid en el partit de tornada de quarts de final de la Copa del Rei, la nit del "Pizzi, ¡sos macanudo!" que Joaquim Maria Puyal va immortalitzar. Potser no va ser tan apoteòsica com aquella, però la remuntada del Barça d'aquest diumenge contra els "colchoneros", remuntant un 2 a 0 per acabar amb un 2 a 4, va ser vibrant i espectacular!

Aquella remuntada va servir per no caure eliminats i seguir competint a la Copa del Rei, que finalment es va guanyar. Aquesta remuntada de moment no sabem si servirà per guanyar la lliga; de moment serveix per refermar la primera posició de la lliga, per allunyar més l'Atlètic de Madrid i per guanyar-li la diferència de gols particular, l'anomenat "gol average".

Em meravella, i alhora sorprèn, l'esperit competitiu d'aquest equip; jo, que amb el segon gol de l'Atlètic de Madrid ja em resignava a donar el partit per perdut, aspirant com a molt a l'empat quan el Barça va fer el primer, vaig quedar totalment en fora de joc, assenyalat com tants altres, quan vaig veure com el Barça no només capgirava el marcador, sinó que l'ampliava guanyant-li la diferència de gols, element clau en cas d'empat a punts.

És evident que aquest Barça comet errors defensius i que assumeix riscos i és vulnerable; també és evident que és un equip que, mentalment i futbolística, té la capacitat per compensar amb escreix els errors defensius amb una gran capacitat per marcar gols, per a ser més contundent a l'àrea contrària que vulnerable a la pròpia.

El Barça necessitarà aquest mateix esperit competitiu per eliminar, precisament a l'Atlètic de Madrid, en el partit de tornada de les semifinals de la Copa del Rei, amb l'eliminatòria empatada, per seguir refermant el lideratge a la lliga espanyola i per superar fases a la Champions League, la més immediata, els quarts de final que disputarà contra el Borussia Dortmund.

Certament, el camí fa pujada, però aquesta temporada, a diferència de les darreres, el Barça va ben calçat i, amb independència de si arriba o no a tots els destins desitjats, com a mínim estem gaudint, i de quina manera, del camí!