We Didn't Start the Fire. Minuts Musicals històrics

Billy Joel va néixer l'any 1949 i quaranta anys més tard, ja com a músic d'èxit i consagrat amb cançons com "Piano Man" o "Uptown Girl", va publicar la cançó "We Didn't Start the Fire".

Aquesta podria la ser la meta cançó de cites històriques, ja que al llarg dels poc més de quatre minuts que dura hi apareixen, ni més ni menys, 119 referències de personatges o esdeveniments històrics entre els anys 1949, l'any que va néixer, i el 1989, l'any que va escriure i publicar la cançó.

Billy Joel els recita al llarg de la cançó i entremig insisteix a dir (dir-nos i segurament també dir-se) que ells no van encendre el foc, que aquest crema des que el món gira, que no van encendre el foc i que van intentar apagar-lo...

Podríem cantar el mateix avui, actualitzant els personatges i esdeveniments que, des que es va publicar, han protagonitzat i marcat l'actualitat i el nostre esdevenir; i també podríem cantar, i insistir, que nosaltres no vam encendre el foc, que com ell al seu dia, el foc que crema aquest món ja ens el vam trobar encès.

Vint-i-sis mil set-centes deu, la xifra de la setmana

Vint-i-sis mil set-centes deu són les persones que la Xarxa de Salut Mental i Addiccions de les comarques gironines va atendre l'any 2022. L'Institut d'Assistència Sanitària (IAS) aquesta setmana ha fet pública aquesta i moltes altres dades com a tret de sortida dels actes de commemoració del Dia Mundial de la Salut Mental, el 10 d'octubre.

El 2022 les persones ateses per la Xarxa de Salut Mental i Addiccions van augmentar un 3% respecte a l'any 2021, i més enllà d'aquest augment les dades confirmen que la salut mental afecta més a les dones que als homes: el 60% de les persones ateses pels centres de salut mental d'adults eren dones, el 56% en el cas de les ateses als centres de salut mental infantil i juvenil.

La pandèmia de la Covid-19 i, sobretot, els efectes del confinament, han fet aflorar més problemes de salut mental, fent-la més present i contribuint a normalitzar-la en el sentit que les malalties mentals ens poden afectar a tothom; tot i això, alguns trastorns mentals no poden deslliurar-se de l'estigma que arrosseguen de fa anys, dècades, segles...

La lluita contra l'estigma social i la discriminació segueixen essent alguns dels grans reptes de la salut mental; també l'accés i l'atenció continuada als serveis de salut mental, que en el cas de les comarques gironines té un elevat component comunitari. I naturalment la prevenció, tot i que l'estil i ritme de vida actuals (estrès, competitivitat, individualisme, pressió sobre les expectatives, etc.) semblen abocar-nos-hi quasi irremeiablement.

És important tenir cura de la nostra salut mental, que demanar ajuda no és senyal de fragilitat, tot el contrari; és important parlar-ne i trencar el tabú. També hem de reclamar més recursos i no només mèdics i sanitaris, també socials, educatius i laborals que contribueixin a fer-ne un millor abordatge i tractament, també a potenciar l'autonomia i la inclusió de les persones que pateixen algun trastorn o malaltia mental.

Vint-i-sis mil set-centes deu persones de les nostres comarques bé s'ho mereixen, no?

Els discursos de les autoritats als Premis Bertrana

Als Premis Literaris de Girona, els Premis Bertrana, hi ha (com en tants altres premis literaris) essencialment dos tipus de discursos: els de les autoritats i els dels i les autores que guanyen els premis. Si fos un combat de boxa entre els dos bàndols, els dels autors i autores el guanyaria clarament; potser no per KO, però sí clarament.

Autoritats i autors són, a la seva manera i salvant les distàncies, professionals de la paraula, però els contextos en què les utilitzen són molt diferents i aquesta qüestió, la majoria de vegades, precisament marca la diferència i decanta la balança.

Que no se m'enfadin les autoritats, no voldria que llegissin menyspreu en les meves paraules. Penseu que jo, modestament, he estat al vostre bàndol i algun discurs, més o menys pompós, he hagut de fer...

Entenc que d'entrada les autoritats juguen amb desavantatge, ja que la naturalesa dels seus discursos és essencialment institucional (i, per tant, una naturalesa a priori més encotillada) mentre que la dels i les autores és una naturalesa que, sense perdre un punt de formalitat, acaba pesant més el vessant personal, sempre més distès i agraït per a les oïdes de l'audiència.

Els discursos institucionals, però, cotilles a banda, tenen un problema d'arrel molt generalitzat: la seva excessiva durada, tot i la manifestació explícita d'alguns oradors de la seva voluntat de ser breus, manifestació que paradoxalment els allarga i, en la majoria de casos, contradiu. 

Serveixi com a exemple l'excessiva durada del discurs del representant del Departament de Cultura, que va fer un desplegament sobrer d'algunes mesures del seu Departament, mesures realment necessàries (no en dubto), però no era el moment ni el lloc, penso jo, per esplaiar-s'hi tant...

Un altre dels problemes dels discursos institucionals és la reiteració de missatges, allò de trepitjar-se els uns als altres, acabant dient quasi el mateix com si fos del tot imprescindible passar inevitablement pels llocs comuns.

Discursos, massa vegades, llargs i previsibles que suposen una (per moments desesperant) pèrdua de temps que provoquen que, ja de bon principi, les previsions de la durada de l'acte s'allarguin inevitablement. Inevitablement? No, hi ha discursos institucionals que també són, i sonen, breus, frescos i lleugers.

De la darrera gala dels Premis Bertrana destacaria el de la presidenta de la Fundació Prudenci Bertrana, Mariàngela Vilallonga i Vives, que a banda d'una oratòria encomiable, va saber jugar amb un element de sorpresa llençant una pregunta al president Puigdemont, que (pam, oh màgia!) va aparèixer en pantalla! A veure si l'any vinent pot ser-hi de cos present...

També destacaria el discurs de l'alcalde de Girona, Lluc Salellas Vilar, que sense americana i espardenyes de veta, hàbilment va saber trenar el seu discurs amb cites literàries de guanyadors pretèrits del Premi Bertrana, fent que no només fos interessant el que deia, també com ho deia. Un discurs no només són les paraules, també el ritme, la música amb què es diuen.

Entenc que, davant segons quins faristols i públics, algunes autoritats polítiques no desaprofitin l'oportunitat per, a banda de representar a la institució, fer un bon discurs. De fet, és el que n'esperem. També esperem que aquests discursos de salutació i cortesia facin bona la màxima que diu que “lo bueno, si breve, dos veces bueno", perquè la frase segueix amb un interessant advertiment: "y aun lo malo, si poco, no tan malo”.

Així que jo, si de cas, aniria concloent aquest article, que com els discursos d'algunes autoritats, potser ja s'allarga massa...

El català, al Congrés

El català, al Congrés, ja es pot parlar amb normalitat o, el que seria el mateix, sense que la presidència de la mesa cridi l'atenció al diputat o diputada de torn perquè deixi de parlar-lo. Perquè de fet la novetat no és que ara es pugui parlar en català, sinó que ara no cal silenciar-lo.

La mesura, que també afecta les altres llengües cooficials d'Espanya, és certament històrica i s'erigeix en símbol de reconeixement de la diversitat lingüística de l'estat espanyol, una diversitat prou reconeguda a la Constitució (el paper ho suporta tot) alhora que no prou reconeguda institucionalment. La mesura, ara celebrada, arriba 45 anys tard.

El primer dia que al Congrés es pot parlar amb normalitat i sense límit català, gallec, basc i aranès, a banda del castellà, ja hem vist exagerats gestos d'incomoditat i disconformitat; el català, també el gallec i el basc, molesta perquè dinamita el concepte d'uniformitat lingüística i cultural que molts voldrien per Espanya, que és més diversa del que massa vegades Espanya mateixa s'ha reconegut.

Els que més s'indignen perquè no només es parli castellà al Congrés s'indignarien si només es pogués parlar anglès, o francès, a les institucions europees, i alçarien el crit al cel (i alhora la mà de cara al sol) per exigir parlar-hi el castellà. La diversitat que reclamarien per a l'ús del castellà a Europa la neguen per a l'ús del català (i el gallec, i el basc, i l'aranès) al Congrés.

La mesura ha arribat tard i les circumstàncies són prou conegudes: fer de la necessitat virtut. Benvinguda sigui la necessitat, que d'això també va la política, i que la virtut s'exerceixi amb normalitat, que el català, el gallec, el basc i l'aranès s'escoltin al Congrés com també s'escolten en tants carrers i places de tantes viles, pobles i ciutats d'Espanya.

I ara que ja es parla català al Congrés, caldrà veure si, aquesta vegada sí, Europa ens escolta, perquè també s'hi parli a les institucions europees. Espanya, avui, no serà un escull, sí d'altres països que es miren la mesura amb recel. Sigui com sigui, avui som un pas més a prop de fer-se realitat, tot i que és millor que aquesta vegada, no tinguem excessiva pressa (que sinó sempre, generalment és mala consellera), que sembla que el tema anirà per llarg.

Plantades

El futbol femení no només vol que la pilota entri a la porteria, també vol erradicar el masclisme persistent als clubs i a les federacions, que hi està impregnat com arreu, sinó més; ho veiem des de fa un temps a Espanya, ho hem vist també des de fa un temps en altres latituds, com als Estats Units, i no només en el futbol. Pensem en Simone Biles...

El futbol femení aquests darrers anys s'ha erigit en punta de llança de l'esport femení que, majoritàriament, a banda d'esport també és feminista. Les desigualtats són tan grans, tan abismals, tan evidents, que no els queda alternativa.

Les queixes pel tracte (de segona i a vegades de menyspreu respecte al futbol masculí) i les reivindicacions per la igualtat (no només a escala salarial, també pel que fa als recursos que es despleguen al voltant dels equips: nutricionistes, preparadors físics, desplaçaments, etc.) han anat creixent a mesura que ha anat creixent el ressò mediàtic dels resultats i els èxits esportius del futbol femení: si han guanyat quota de pantalla, és normal que les seves queixes i reivindicacions també guanyin pes.

El Mundial guanyat els ha donat la força, el comportament extemporani del president, l'oportunitat. Perquè les reivindicacions, petó a banda, ja hi eren abans i el Mundial va ser només, en part i per a moltes, una treva.

Ara les jugadores, més en bloc tot i que no de forma unànime, reclamen canvis estructurals, considerant que no n'hi ha prou amb haver tallat caps (Rubiales i Vilda), que el problema és més d'arrel.

Per a alguns les seves reivindicacions ara incomoden amb tanta o més intensitat com el seu joc i victòries han meravellat tan sols unes setmanes enrere. La majoria de jugadores, la majoria de les que van signar el darrer manifest, no entenen un partit sense l'altre: no han vingut només per marcar gols sobre el terreny de joc, també han vingut per a marcar-li un gol al masclisme, al que s'expressa amb fatxenderia a la llotja i es creu amb la impunitat de petonejar a qui li plagui, al que perviu de forma més sibil·lina a les estructures organitzatives dels clubs i les federacions, dels estaments del futbol.

La gran majoria de mundialistes s'han plantat i la seva és una lliçó que, em temo, ni la majoria dels futbolistes homes, ni molts dels homes que no són futbolistes, han entès i, encara menys, assimilat. Des de la seva posició de privilegi, en fan prou, només, fent que la pilota entri a la porteria.

Escriuria Fina, amb lletres brodades

Si en sabés, avui escriuria el seu nom, Fina Espuña Casas, amb lletres brodades, tal com ho havia fet ella en infinitat de bates escolars, tovalloles i altres peces de roba al llarg de la seva vida. La de mainada a Sarrià de Ter que han dut el seu nom a la bata brodat per la Fina!

Feia molts anys que no li portàvem bates d'escola, però no fa tant temps li vam dur unes tovalloles per brodar-hi un nom, el de la nostra filla mitjana, per un regal que li vam fer. I fa encara menys temps que li vam dur un vestit d'aquesta mateixa filla, el que va lluir en les nostres noces d'argent, per fer-hi uns arranjaments... 

Només entrar a casa seva veies clarament que la Fina era una gran cosidora. El rebedor, presidit per una màquina de cosir al peu de la porta d'entrada, estava ple d'encàrrecs: que si un retoc, que si un brodat, que si sorgir un descosit, que si un pedaç...

La Fina és una de les moltes modistes que la revista Parlem de Sarrià va homenatjar al número 114, amb un delicat i extens dossier, obra d'Assumpció Vila Simon, dedicat a les modistes i als tallers de costura. En aquest número se'n feia una referència breu i amb encert s'apuntava a l'entrevista que en Jordi Duch Despuig li va fer al número 109 de la mateixa revista. En aquesta entrevista, a la pregunta "de petita ja t'agradava la costura?" la Fina va respondre: "Sí, m'agradava molt. Als cinc anys ja em vaig fer un vestit..." L'entrevista és una delícia i fareu bé de recuperar-la per a recordar-la...

Brodar i cosir era la seva vida, però la seva única passió; família a banda, a la Fina també li agradava cantar i durant molts anys la seva va ser una de les veus dels Cantaires de Sarrià, que avui en el seu comiat li dedicaran una cançó...

Amb la Fina jo hi tinc una petita anècdota personal, una mena de "coincidències de matinada" que van durar uns anys. La Fina era de llevar-se d'hora, d'hora ben d'hora, i tot sovint quan jo tornava de córrer, també ben d'hora, i passava pel carrer Major de Sarrià de Ter ja veia el llum que tenia al costat de la màquina de cosir encès i la porta de casa seva entreoberta: "bon dia, Fina!", li deia esbufegant, i uns metres més enllà la sentia com em responia, "bon dia, Roger!"

Com la seva màquina de cosir, la vida de la Fina, tristament, també s'ha apagat, però no apagarem el llum del costat de la màquina de cosir, el mantindrem encès alimentant-lo amb els nostres records, amb tot el molt o poc que vam compartir entre brodats, cançons i bons dies de matinada.

Descansa en pau, Fina.

Se Acabó. Minuts Musicals històrics

"Se Acabó", de la cantant i actriu sevillana María Jiménez, morta la setmana passada a 73 anys, és tota una declaració de principis.

"Se acabó
Porque yo me lo propuse y sufrí
Como nadie había sufrido y mi piel
Se quedó vacía y sola
Desahuciada en el olvido y después
De luchar contra la muerte, empecé
A recuperarme un poco y olvidé
Todo lo que te quería y ahora ya
Y ahora ya, mi mundo es otro"

Precisament setmanes enrere el títol d'aquesta cançó ressonava de nou convertit en etiqueta per condensar en dues paraules el clam feminista per la dimissió de Luis Rubiales.

Publicada l'any 1978, el mateix any que es va despenalitzar l'adulteri, encara sense la llei de divorci i, encara menys, sense cap legislació sobre la violència masclista, la cançó és un crit contra la violència de gènere, violència que la mateixa cantant va patir de mans (literalment) del seu marit, l'actor Pepe Sancho.

45 anys després "Se Acabó" ha tornat a sonar com a denúncia, també com a homenatge a la cantant, i necessitem que segueixi sonant perquè no, la lluita contra la mort de moltes dones, lamentablement, encara no s'ha acabat.

Dotze, la xifra de la setmana

Les tradicions, avui parlaré de les familiars, requereixen compromís i constància. El compromís i la constància de fer cada any una trobada, un esdeveniment, un acte... Fins a quantes edicions es necessiten per a poder afirmar que un esdeveniment ja és una tradició familiar?

Hi ha categories que estan definides per un nombre concret; per exemple per a catalogar un vehicle com a històric, és necessari que tingui una antiguitat superior als trenta anys, però per a una tradició familiar potser no calen tants anys; bé, en aquest cas una tradició familiar de més de 30 anys es podria considerar d'històrica...

Dotze anys són suficients per considerar que un esdeveniment familiar és una tradició?
Dotze són els anys que la meva família paterna fem una trobada, a principis de setembre, en un càmping. Tot va començar l'any 2011 i el motiu va ser la celebració del 40è aniversari del cosí gran; a partir d'aleshores cada any hem anat celebrant el 40è aniversari de cada cosí o cosina, també de cada parella de cosins i cosines. Els 13 cosins vam néixer entre els anys 1971 i 1978 i cada any un o altre fèiem els 40...

El nucli de la trobada sempre ha estat un cap de setmana, tot i que hi ha qui fa més nits al càmping. La majoria estem en bungalous i sempre procurem reservar-los en una mateixa zona per estar junts; fins i tot muntem una carpa que fa funcions de menjador i de punt de trobada.

Cadascú dorm al seu bungalou, però els àpats, tots els àpats, són compartits, per la qual cosa tothom porta menjar per a compartir, amb cassoles abundants, i un dia fem una fideuada comunitària.

Són dies per a estar junts, per a compartir taula, petites excursions, remullades a la piscina, jocs i sobretaules... Són dies de convivència i de celebració.

Bé, les celebracions dels aniversaris dels cosins es van acabar amb els 40, perquè ara els 50 ja no els celebrem; no l'any passat ni aquest. Els 50 ja fan més respecte, potser ja no fan tanta il·lusió. Si l'excusa per trobar-nos al seu dia va ser la celebració dels 40 anys dels cosins i cosines, ara l'excusa, la motivació, és simplement les ganes de trobar-nos, conviure i compartir moments, converses i confidències.

Fa dotze anys que ens trobem i de moment sempre acabem amb ganes de tornar-hi l'any vinent. Compromís i constància. Em sembla que la trobada al càmping de la meva família paterna ja pot considerar-se una tradició, com les trobades els diumenges d'estiu a la tarda a Garbet, les de la nit de Nadal, Nadal i Sant Esteve o la de Dilluns de Pasqua...

Al final, em sembla, del que es tracta és de trobar motius per trobar-se i, si no en fem prou, inventar-nos-en de nous, com fa dotze anys la trobada al càmping.

La demolició

Aquesta setmana ha començat l'enderroc d'un edifici situat a primera línia del passeig de Sant Antoni de Calonge. Datat de principis del segle XX aquest edifici, de planta baixa i pis, havia estat un antic i petit hotel, tot i que des de feia molts anys que es feia servir per a l'ús particular.

Mesos enrere l'edifici es va vendre per a fer-hi apartaments, uns nous i flamants apartaments a peu de passeig i a primera línia de mar, i per tal d'aixecar el nou edifici, de quatre plantes, aquests dies ha començat l'enderroc, la demolició. 

En qüestió d'hores només hi quedarà un solar amb la runa amuntegada i tot el que van viure i veure aquestes parets que ara s'enderroquen (ai si parlessin!) s'esmicolarà com elles mateixes, es desfarà com un terròs de sucre.

Aquest edifici era dels pocs vestigis d'un passat llunyà, dels pocs que van viure, encara que de forma incipient, l'arribada i l'auge del turisme. L'edifici, amb greus problemes estructurals, no tenia altre destí que la demolició. 

Al passeig encara resten dues casetes baixes, d'aquestes blanques, modestes i senzilles, tot i que com aquest antic hotelet també tenen els dies comptats i sobre el seu solar ja s'estan projectant plànols de nous apartaments que es vendran a preu d'or. 

Són els signes del nostre temps, d'un temps que, en part o totalment, tard o d'hora també es demolirà. 

Mort d'una ciclista

La mort de l'Iris ha estat dolorosa per com s'ha produït, atropellada per un cotxe fruit d'una imprudència (la conductora conduïa sense tenir el carnet de conduir) i d'una infracció (es va saltar un cediu al pas), mentre ella circulava en bicicleta; dolorosa també per la seva curta edat, 21 anys.

Dolor i impotència perquè és d'aquelles morts que, a banda de ser antinaturals (la seva no ha estat llei de vida), són evitables. Les imprudències maten i aquesta comesa per una altra noia jove, la conductora, en no sé quines circumstàncies més enllà de les descrites, va matar tràgicament l'Iris.

Imprudència també la dels quatre joves, tres noies i un noi d'entre 19 i 22 anys, que incomprensiblement van travessar la via del tren per un lloc no autoritzat per anar a un festival de música i van morir atropellats per un tren.

Som víctimes, a vegades mortals, de les males decisions que prenem, també de les males decisions que prenen altres persones. La fatalitat també forma part de la vida, la fatalitat, malauradament, també és causa de mort.

A vegades una mort ens en recorda una altra, i la de l'Iris a alguns gironins ens ha recordat la trista mort d'un ciclista, d'un altre jove ciclista, la d'en Bernat Carmaniu, company del Cau que va morir quan encara era un nen...

Per a promoure l'ús de la bicicleta com a mitjà de transport, com a opció sostenible i saludable de mobilitat, és  imprescindible disposar de vies i carrils segurs i ben senyalitzats, també sensibilitzar la resta de conductors no només per a respectar els senyals de trànsit i conduir amb atenció i precaució, també respectar la distància de seguretat...

La mort d'un ciclista, d'una ciclista en aquest cas, hauria de ser l'última...