El futur de les revistes locals

Representants de les revistes presenta a la trobada de Cerlà, sota l’alzina, just davant de la Torre Desvern de Celrà.

Fotografia: Joan Carles Codolà (ACPC).

Tenen sentit, avui dia, les revistes en paper? 
Hi ha preguntes que semblen retòriques, fins i tot extemporànies; una d’elles és aquesta que plantejo, i que puc desenvolupar un xic més: en un món dominat pels algorismes, la informació a les xarxes socials i l’emmagatzemament al núvol, les notificacions i el contingut efímer, té sentit, una revista local impresa en paper com la que ara teniu a les vostres mans? La resposta, per a mi, és clara i contundent: sí, tenen molt de sentit, i ara, potser, més que mai.

Des que vam posar en marxa la revista Som del Pont, el gener del 2024, amb el primer número repartit porta a porta per tot el barri, m’he fet aquesta pregunta cada vegada que n’hem publicat un número. I cada vegada que me la faig, la resposta té dues dimensions. La primera, i la més immediata, és que el paper aguanta, el paper perdura. El paper arriba a les bústies, sí, i confiem que a partir d’aquí també a les taules de menjador, a les sales d’estar, possiblement als lavabos i, potser, finalment, als calaixos on es guarden les coses que val la pena arxivar. La segona dimensió de la resposta és que, en un món que ho digitalitza tot, que posa qualsevol contingut a disposició de tothom en qualsevol moment i des de qualsevol lloc, treure una revista en paper té un punt de rebel·lia, gairebé de revolucionari. Perquè el paper no és un format superat ni anacrònic: és una aposta que prestigia el contingut i li dona valor; és una manera de dir, en veu alta, que hi ha coses que mereixen ser impreses, tocades i guardades, lluny dels filtres dels algorismes i dels oceans de les notificacions als telèfons mòbils.

En l’aventura de publicar una revista en paper, com AV Pont Major no estem sols, no som un Quixot lluitant en solitari, en ple deliri, contra uns molins de vent; per poc que feu una recerca, observareu que són moltes les revistes locals que es publiquen ben a prop nostre.

Trobades de revistes locals a Celrà i a Santa Eugènia de Ter 

L’abril passat, l’Associació La Miniua va organitzar una trobada de revistes locals a Celrà, amb motiu del 30è aniversari de La Llera del Ter. El títol que van triar per a la jornada ho deia tot: “Més present que passat”. Hi vam participar les revistes Som del Pont, Cinniana de Cervià de Ter, Sotrac de l’Alt Empordà, Roca de Migdia de Mieres, Grana de Viladesens, i naturalment l’amfitriona, La Llera del Ter; també hi era ben present i representada la nostra veïna Parlem de Sarrià.

El que va cridar l’atenció, i que per a mi és la constatació més significativa de la jornada, és que la majoria de revistes presents érem publicacions joves, nascudes en els darrers anys. No érem un col·lectiu de nostàlgics defensant un format arcaic i moribund: érem gent que havia decidit, recentment i conscientment, apostar pel paper. Aquella trobada sota una alzina era, en si mateixa, molt més que un argument, era tota una declaració de principis.

El periodista Jordi Grau, president de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes, va posar paraules a allò que totes les persones aplegades allà sentíem: les revistes locals tenim més futur que no pas amb la immediatesa dels mitjans digitals, sinó que cobreix un espai que cap algorisme no pot omplir: un relat propi, situat i arrelat a nivell local, la crònica de proximitat, i des de la proximitat, que ningú més no la farà si nosaltres no la fem.

D’aquella trobada va néixer també la voluntat de repetir l’experiència, de construir una xarxa d’intercanvi i suport mutu entre publicacions locals. I de seguida va arribar una nova oportunitat: al maig, convidats per La Nimfa, vam participar en una nova trobada a la plaça del Barco de Girona, amb motiu del desè número d’aquesta revista de Santa Eugènia de Ter. Dues trobades en pocs mesos. Dos recordatoris que som moltes les publicacions que fem aquesta feina, i que aquesta és una feina que té molt de sentit. 

Una feina, a més, que a banda de l’etiqueta de quilòmetre zero, també té l’etiqueta de qualitat.

L’article del Crim de Can Tita, finalista dels Premis Carles Rahola de Comunicació Local

Al número 3 de Som del Pont, la periodista i veïna del barri Carmina Solano i Badia va publicar el reportatge “El crim de Can Tita, més de vuitanta anys de fum”, un treball rigorós i documentat sobre un fet del passat del barri que, fins aleshores, havia quedat només en el record i la memòria d’alguns veïns i veïnes. El reportatge va ser seleccionat com un dels dos treballs finalistes dels VXII Premis Carles Rahola de Comunicació Local, en la categoria de millor treball informatiu o divulgatiu en premsa, d’entre 26 treballs presentats de tot el territori. No va guanyar el premi, però la condició de finalista ja era, en si mateixa, un important reconeixement al treball rigorós de Carmina Solano i Badia, i de retruc a les revistes locals en general i a Som del Pont en particular. Una confirmació que les publicacions locals, pel fet de ser locals, no estem renyides amb la qualitat; ans al contrari, també som capaços de generar continguts d’interès i de nivell periodístic i històric reconegut.

La revista Som del Pont, però, no només recull la història i la memòria del barri, també recull l’actualitat.

Som del Pont, cronista del Pla de Barris

Des del número 4, Som del Pont té una nova secció dedicada al seguiment del Pla de Barris Pont Major. És una aposta clara i deliberada, ja que el Pla de Barris és el projecte de transformació urbana i social més important que viurà el Pont Major en els pròxims anys, i nosaltres volem ser-ne la memòria escrita, el cronista fidel que número rere número documenti les actuacions, els avenços, els debats i els resultats de l’execució del Pla de Barris.

A partir del número 5, Som del Pont incorporarà una nova secció de Lectura Fàcil, de dues pàgines, amb el contingut de la secció del Pla de Barris adaptat seguint les directrius internacionals d’accessibilitat cognitiva. La motivació és senzilla: la revista arriba a totes les bústies del barri, però no tothom pot llegir-la amb la mateixa facilitat. Hi ha veïns i veïnes que, per poc coneixement de la llengua catalana, per dificultats de comprensió lectora o per altres raons, troben els textos convencionals difícils d’entendre. La informació sobre el Pla de Barris els pertany tant com a qualsevol altre veí o veïna, i volem que hi puguin accedir. Segons la IFLA, la Federació Internacional d’Associacions de Biblioteques i Institucions, més del 30% de la població té dificultats lectores, una xifra que convida a prendre aquesta qüestió seriosament. L’adaptació la farà l’Associació Lectura Fàcil, entitat de referència a Catalunya fundada el 2003, que adapta els textos, els valida amb persones del col·lectiu destinatari i atorga el segell oficial. Amb aquesta nova secció, Som del Pont vol fer un pas endavant cap a una comunicació veïnal que no deixi ningú enrere, especialment en relació a un projecte tant important com el Pla de Barris.

En resum, doncs, i responent a la pregunta inicial, està clar que les revistes locals no som una nostàlgia ni un anacronisme; som una resposta concreta, arrelada i de proximitat a una necessitat que el món digital no ha sabut satisfer: la construcció d’un relat col·lectiu propi, de saber qui som, d’on venim i cap a on anem, de posar nom, cara i història als llocs i a les persones que fan que un barri sigui un barri, i no simplement un conjunt d’habitatges.

Som del Pont és, amb tots els seus defectes i les seves virtuts, un intent honest de fer informació de proximitat i de qualitat. I mentre els veïns i les veïnes del Pont Major la continueu esperant, llegint i guardant, continuarà valent la pena imprimir-la.

Article publicat al número 5 de la revista Som del Pont.

Festa Major. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Festa Major".

La de La Trinca, publicada el 1969, és una cançó amb  l'humor i costumisme tan característic d'aquest trio musical, que retrata la festa major de poble amb tots els seus ingredients: els gegants, els balls, les atraccions, la música i aquella barreja de tradició i xerinola tan pròpia de les festes populars catalanes. Una fotografia musical d'un país que, en molts aspectes, era ben diferent.

La de Buhos, del 2011, manté l'esperit festiu, però ens trasllada al segle XXI. Amb el seu estil enèrgic i festiu, la cançó parla de les nits d'estiu, dels amics, dels concerts i de les emocions que desperta la festa major, convertint-la gairebé en un himne per a tota una generació.

Dues cançons que comparteixen títol, "Festa Major", que celebren una mateixa tradició des de temps i estils diferents. Perquè les festes  majors canvien, la música també, però les ganes de sortir al carrer i compartir-les continuen essent les mateixes.

Festa Major d'avui, Festa Major d'una altra època

Demà dijous, dia 9 de juliol, comença la Festa Major 2026 del barri de Pont Major, una festa que s'allargarà fins al pròxim 16 de juliol i que, com cada any, arriba farcida d'actes. La Festa Major va tenir una mena de preludi ahir, amb l'acte de presentació del número 5 de la revista Som del Pont, una revista que inclou en el seu número d'estiu el programa de la Festa Major. La presentació va tenir, precisament, la Festa Major com a fil conductor: la d'enguany i la d'una altra època. El plat central de l'acte va ser una conversa entre Josep Maria Castanyer i Darnés, autor d'un article sobre la Festa Major d'altres temps publicat a la secció "Història i històries del barri", i la Dolors Cabañas i Comas, protagonista de l'entrevista d'aquest número, que en les seves respostes també evoca la Festa Major d'una altra època.

I és que la Festa Major d'una altra època era ben diferent de la d'avui. En Josep Maria, en el seu article i tal com va recordar ahir, ens transporta als anys cinquanta i seixanta, a l'envelat de la plaça de l'Om, amb les seves llotges de fusta que cruixien i balancejaven, a les sessions de ball amenitzades per La Principal de Girona i la Cobla Orquestra Girona, als gelats de cucurutxo del carretó de mà, a les paradetes de globus i molins de vent, als grans àpats familiars del diumenge amb ànec rostit i xampany semisec. Una festa que durava tres dies seguits i que era, també, una de les poques ocasions que tenia el jovent per relacionar-se i formar parelles entre la gent del poble i dels pobles de l'entorn.

El barri ha canviat molt des d'aleshores, i molt la seva fisonomia física i social. Aquell Pont Major dels anys cinquanta i seixanta, amb el seu envelat espartà i les seves cobles-orquestres, poc té a veure amb el barri divers i cosmopolita d'avui, amb una programació de Festa Major que reflecteix aquesta diversitat. El barri ha crescut, ha canviat de pell, ha vist arribar noves famílies i noves cultures, i la seva Festa Major ha anat canviant amb ell, adaptant-se als nous temps i als nous veïns i veïnes.

I, malgrat tot, hi ha una cosa que no ha canviat: la Festa Major continua sent, any rere any, el moment i l'espai de trobada dels veïns i veïnes per gaudir del barri, de les activitats, de la música, de la cultura i de la convivència. La festa és el pretext, el motiu per sortir al carrer, per retrobar-se, per fer comunitat. Ahir, avui i, esperem, sempre. Bona Festa Major, Pont Major!

Neix La Nit de la Ràdio, de Sarrià de Ter

Hi ha coses que, quan desapareixen, deixen un buit que amb els anys es va fent més gran, i que sembla impossible d'omplir. La Festa de la Ràdio era una d'aquelles trobades que el poble de Sarrià de Ter havia fet seva, una mena de festa petita d'estiu, una nit de reconeixements, sopar i música que agrupava la petita gran comunitat que bategava al voltant de Ràdio Sarrià. Doncs bé, des de l'Associació Cultural Ona Sarrià hem decidit que ja és hora de recuperar aquell esperit, i el proper dijous 9 de juliol a les 20 h celebrarem a la Placeta de la Font la primera edició de La Nit de la Ràdio. La Nit de la Ràdio no serà exactament com la Festa de la Ràdio, serà quelcom diferent que potser no omplirà del tot aquell buit, però potser sí una mica, d'una manera diferent, potser més senzilla i modesta.

La Nit de la Ràdio no tindrà el sopar, ben entaulats, que tenia la Festa de la Ràdio, i sí un pica-pica que ens permetrà allargar una mica més la vetllada tot fent un mos; potser tampoc hi haurà el ball que omplia de música la plaça Emília Xargay de Sarrià de Ter, però la música, al llarg de la vetllada, omplirà i ressonarà pels racons de la Placeta de la Font; i sí, com a la Festa de la Ràdio, el moment més esperat de la Nit de la Ràdio serà, també, el lliurament del Premi al Mèrit Cultural i Social, un reconeixement que recuperem i que vol posar en valor aquelles persones de Sarrià de Ter, o que hi estan vinculades, que han contribuït a enriquir la seva vida cultural i social. I a banda d'aquest premi, a la Nit de la Ràdio en donarem algun més, que desvetllarem aquell mateix dia, al llarg de la vetllada.

I pica-pica i premis a banda, La Nit de la Ràdio serà també un programa especial de ràdio que es podrà seguir en directe i que, entre d'altres parlaments, en aquesta primera edició comptarà amb un "padrí" de luxe, amb la presència i intervenció de Pep Prieto, periodista i escriptor. La vetllada tindrà altres moments i esperem que, amb tot el que hem preparat, puguem celebrar també el final d'una nova temporada de Ràdio Sarrià fent allò que més ens agrada: fent ràdio. La Nit de la Ràdio la podreu seguir en viu i en directe des de la Placeta de la Font, i naturalment també serà retransmesa, també, en directe al 87,6 de l'FM i a través d'internet, perquè qui no pugui venir en persona també pugui viure-la i escoltar-la des de casa.

Així que us esperem el dijous 9 de juliol a partir de les 20 h a la Placeta de la Font. I si plou, que no es preveu, la pluja no ens aturarà: traslladarem la Nit de la Ràdio a la Sala Gran del Coro.

Aquesta setmana, a Sarrià de Ter, neix La Nit de la Ràdio. Ens agradarà molt que ens hi acompanyeu!

Digueu trenta-tres

Digues trenta-tres. Us l'han dit mai, aquesta expressió, quan us han fet una auscultació dels pulmons amb l'estetoscopi? Jo personalment no ho recordo, però potser és només una qüestió generacional. Generalment, quan m'ausculten, em demanen que respiri profundament i amb la boca oberta, però aquesta locució en concret, aquesta frase, no me l'han dit mai, tot i que segur que més d'un metge o metgessa la deuria dir dècades enrere, ja que ha quedat en l'imaginari col·lectiu.

Digues trenta-tres, doncs, és una expressió que serveix per analitzar i valorar la salut d'una persona, i penso que avui, 3 de juliol de 2026, algú ens la podria fer, a la Sira i a mi, en plural: Digueu trenta-tres!

Avui amb la Sira celebrem els trenta-tres anys que fa que estem junts, que som parella, trenta-tres anys de trajectòria vital, de projecte de família, trenta-tres anys de camí fet.

Fa trenta-tres anys érem, sempre més ella que jo, molt joves, es podria dir que adolescents, i avui, trenta-tres anys després, ja som avis, un fet que no només evidencia que ha passat el temps, sinó també, i sobretot, que hem compartit molta vida i experiències.

I si avui algú ens demanés, com a parella, que diguéssim trenta-tres, m'agradaria que el resultat de l'auscultació fos que la nostra relació gaudeix de bona salut, que el pas dels anys, lluny de desgastar-la, l'ha anat revitalitzant a base de compartir tristeses i alegries, bons moments, fins i tot grans moments, i mals moments, que de tot hi ha, i passa, a la vida de qualsevol parella.

Trenta-tres anys després els nostres cors encara bateguen amb força i energia per empènyer la nostra vida en parella endavant, naturalment amb la companyia i l'estima de la nostra família, i de les nostres famílies, i sobretot amb la ferma voluntat que així sigui mentre els nostres cors ens hi empenyin.

Avui diem trenta-tres; avui, sobretot, celebrem els trenta-tres!

Presentació del número 5 de la revista Som del Pont

Primer de juliol i ja fa uns dies que el número 5 de la revista "Som del Pont" és al carrer i l'estem repartint, bústia a bústia, per tots els habitatges del barri de Pont Major. Aquesta revista, corresponent al número d'estiu, inclou el programa de la Festa Major del barri, que es farà del 9 al 16 de juliol.

A banda del programa de la festa, també hi podreu trobar el pregó de la Festa Major de l'any passat, que va anar a càrrec de la Montse Busquets, i a la secció d'història i històries del barri en Josep Maria Castanyer i Darnés ens evoca, en el seu article, la Festa Major d'una altra època; també ens la recorda la Dolors Cabañas, a l'entrevista d'aquest número, en una de les seves respostes.

Sobre la Festa Major d'enguany, i la Festa Major d'una altra època, anirà, precisament, la presentació d'aquesta revista; una presentació que farem el pròxim dimarts 7 de juliol a les 19 h al Centre Cívic Pont Major, un acte que, tot i que no forma part del programa de la festa, en serà el pròleg.

És clar que aquest número 5 de la revista "Som del Pont" tracta molts altres temes, Festa Major a banda; hi trobareu articles de les entitats i equipaments del barri, i com a novetat, una adaptació del contingut del seguiment del Pla de Barris en llenguatge de Lectura Fàcil, fent més accessible la revista.

La revista ja és al carrer i a la xarxa de biblioteques de Girona; la setmana vinent la presentarem formalment, parlant de la Festa Major. Us hi esprem!

Fer d'avi

Fa unes quantes setmanes vaig trobar-me pel carrer el pare d'un bon amic meu, possiblement el nonagenari més en forma que conec. No ens vam saludar, simplement, sinó que ens vam aturar i vam parlar, sobretot, de les cataractes, operació de la que, paradoxalment, jo li porto anys, forces anys d'avantatge. Per unes circumstàncies que ara no venen al cas, jo ja fa anys, uns quants lustres, que estic operat de cataractes.

Després de parlar d'ulleres progressives vaig comentar-li que, cataractes a banda, compartíem la condició d'avi i, aquí ell, que és més experimentat amb més de vint anys d'avantatge, em va deixar anar una frase que, per més simple i lògica que sembli, aquests dies he viscut en tota la seva dimensió: no és el mateix ser avi que fer d'avi.

Fa mig any que soc avi; el primer dia que vaig ser-ho el recordaré tota la vida, o si més no fins que tingui memòria. El trajecte de matinada amb cotxe, exercint de pare-taxista, per convertir-me en qüestió d'hores en avi, un nou estatus fins aleshores desconegut del que no tenia més evidència empírica que aquella meravellosa criatura petita acabada de néixer; un naixement que, sense esperar-ho, va fer créixer una nova llavor, un nou jo, dins meu de la qual no en vaig ser conscient fins aleshores: la condició d'avi.

Ser avi, lluny de fer-me sentir vell, ha estat una nova injecció de vitalitat, sumant més motius per viure i gaudir de la vida, afegint més pes a la balança de les ganes de viure, fent de contrapès a les penes i les tristeses, que també hi són ja que inevitamblement també formen part de la vida.

Fa mig any que soc avi, condició que llueixo amb orgull ensenyant les fotos del menut de la família a amics, coneguts i saludats; i a banda de ser avi, aquests darrers quinze dies he fet un primer curs intensiu de fer d'avi, ja que el menut ha estat a casa, juntament amb la seva mare, i ha estat en aquests dies que he experimentat, en cos i ànima, i amb totes les meves limitacions d'avi novell, la diferència entre ser avi i fer d'avi que em comentava aquell avi experimentat, el pare nonagenari d'un bon amic meu.

Veient com el menut de la família va descobrint el món, me n'adono com jo mateix, alhora, en vaig descobrint un altre, de món, un món interior, un "jo avi" que als meus ulls és tan desconegut, i alhora apassionant, com desconegut i apassionant és el món que va descobrint cada dia el meu nét.

Summer. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Summer".

La cançó de War, publicada el 1976, és una cançó amb aquell so soul i funk tan característic del grup, que evoca els dies llargs, la calor i aquella manera de viure l'estiu sense presses, gaudint de les petites coses.

La de Calvin Harris, del 2014, és una cançó de pop electrònic i dance que parla d'un amor d'estiu intens, amb tota l'energia i l'optimisme propis d'aquesta època de l'any en què sembla que tot sigui possible, slhors ur fugaç.

Dues cançons que comparteixen títol, "Summer", que des d'estils i temps diferents, ens transporten a una mateixa estació: l'estiu, aquella que associem a la calor, les vacances i els records que generalment perduren més temps que el mateix estiu.

La foguera de Sant Joan

D'entre els records de la meva infantesa hi ha la foguera de Sant Joan que, en la revetlla que celebràvem i compartíem alguns veïns i veïnes, enceníem ben a prop de casa, al barri de Pont Major. Aquella foguera, com tantes altres de tants altres carrers de barris, pobles i ciutats, s'anava formant i anava creixent dies abans de la revetlla, amb fustes i andròmines que hi anàvem acumulant i, naturalment, s'anava vigilant, especialment per part dels més grans, per evitar que algun espavilat hi calés foc abans d'hora.

Per la revetlla de Sant Joan ens hi aplegàvem al voltant grans i petits, entre corredisses, petards, coets, mossegades de coques i, els grans, brindis amb cava. Des del balcó de casa podia veure créixer aquella foguera que la nit més curta de l'any veia cremar des del carrer. No recordo quan vam deixar de fer aquella foguera: segurament quan es va urbanitzar aquell tros de carrer, segurament quan es van estrènyer, lògicament, les mesures de seguretat, segurament perquè la mainada ens vam anar fent grans i la revetlla de Sant Joan ens conduïa a altres contrades, amb altres companyies; segurament per tot plegat.

Tampoc tinc constància que cap d'aquelles fogueres de Sant Joan de sota casa quedés immortalitzada en alguna fotografia familiar; caldria repassar les caixes de fotos de casa, o de casa d'algun veí.

Ahir a la nit cap foguera va il·luminar les ninetes dels meus ulls...

El que sí queda és el record, potser cada vegada més vague, menys intens, d'un foc immens que presidia un moment d'alegria, de diversió i rauxa, i la nostàlgia d'un temps i d'unes celebracions que ja no tornaran.

Cucurella, de blanc

Quan el seleccionador espanyol de futbol, Luis de la Fuente, va donar la llista de convocats per al Mundial 2026 es va produir un fet històric en no convocar cap jugador de la plantilla del Real Madrid. Abans del debut de La Roja al Mundial, contra Cap Verd, el Real Madrid ho va esmenar anunciant, oficialment, el fitxatge del català Marc Cucurella, amb passat blaugrana, que fins aleshores era jugador del Chelsea FC. Tot i no haver disputat cap partit amb el Real Madrid, tot i no haver-se vestit, encara, oficialment, amb la samarreta merengue, el club ja pot parlar de la selecció espanyola en primera persona, a través de Marc Cucurella.

El seu fitxatge ha generat cert rebombori entre la "culerada", no només per la seva condició de català, sinó sobretot per la seva condició de jugador del planter del Barça. És clar que el seu cas, per a mi, no té res a veure amb Figo, ni amb Joan Garcia; té més a veure amb Laudrup o, potser encara més, amb Albert Celades, ja que si Cucurella no va progressar al Barça, amb el primer equip amb prou feines va jugar un partit, és perquè el mateix Barça, pels motius que siguin, no va voler: no en va, el va cedir fa vuit anys i en cap moment ha tingut la intenció de recuperar-lo.

És a dir, des de la seva sortida del Barça, i malgrat la seva evident progressió com a jugador, Eibar, Getafe, Brighton i Chelsea, ni la direcció esportiva ni cap entrenador del Barça l'ha reclamat.

Davant aquest panorama, Cucurella ha triat prioritzant, com és lògic, els seus interessos, i en la seva progressió fitxar per un club com el Real Madrid suposa pujar un graó més i tenir la possibilitat de guanyar més títols, a banda de més diners. I si el Barça, a banda de mostrar-li la porta de sortida, en repetides ocasions no hi ha mostrat interès, que ara ens escandalitzem perquè un jugador que ha passat pel futbol base fitxi pel Real Madrid potser respon més al risc que hi triomfi, quan hauria pogut triomfar a casa nostra. És clar que aquest retret, en cas de produir-se, caldria fer-lo més a la direcció esportiva del Barça que no al propi jugador.

Ell, simplement, vetlla per la seva carrera, tal com va fer l'any 2012 quan, després de sis anys al futbol base del RCD Espanyol, va passar-se al futbol base del Barça.

Els aficionats sentim els colors i els hi som fidels, a les verdes i a les madures, i a vegades exigim el mateix als jugadors, però no tots els jugadors són aficionats, ni es mouen, només, per la fidelitat a uns colors. Cucurella vestirà de blanc, i els culers el que li desitgen és que, sobretot i a ser possible, s'hi quedi, en blanc...