La decisió dels "kiwis"

Crec que el més interessant que he vist i sentit a la televisió de la Copa Amèrica de vela han estat les declaracions a TV3 dels neozelandesos Phillip i Leslie:

Phillip, seguidor de l'equip de Nova Zelanda: "Crec que aquesta és una bona ubicació, per tots els diners que s'hi destinen. Per això crec que és millor aquí que a Nova Zelanda."

Leslie, seguidora de l'equip de Nova Zelanda: "Nova Zelanda té un pressupost ajustat i l'ha de dedicar a altres coses com la salut i l'educació. Així que estem contents de venir aquí."

Reconec que aquesta competició no m'ha enganxat, i això que jo soc un gran aficionat a les retransmissions esportives; dona'm uns jocs olímpics, o uns mundials d'atletisme, o d'altres esports i, per poc que pugui, em trobaràs amb el nas enganxat a la pantalla! Amb la Copa Amèrica de vela, no m'ha passat; n'he vist algun moment, però al final més aviat que tard he acabat canviant de canal...

És una competició que mai m'ha despertat interès, tot i que ara el poc interès que hi tenia era pel fet de fer-se aquí; caldrà veure quin balanç en fan les administracions públiques, balanç econòmic i també social, i sobretot caldrà veure què passa amb la pròxima edició.

Perquè el fet que hagi guanyat, novament, l'equip "Team New Zealand", els "kiwis", fa que tinguin pes en la decisió de la pròxima seu de la competició, i pel que sembla tant a aquest equip com a d'altres, fins i tot a l'organització, no els semblaria malament repetir Barcelona, fins i tot consolidar-la com a seu...

De moment hem escoltat en Phillip i la Leslie, dos simples seguidors, i les seves declaracions han estat prou aclaridores; no sé quina imatge se n'han endut de Barcelona, de Catalunya i del nostre sistema de salut i d'educació, però em sembla que prou evident que els nostres pressupostos també són molt ajustats i, tant o més que els de Nova Zelanda, els nostres sistemes de salut i d'educació també necessiten que s'hi destinin més recursos...

Els "kiwis", si han de decidir, sembla que ho tenen clar, que tenen clares les seves prioritats; ho tenim clar, també, nosaltres? Tenim clares les nostres prioritats?

El senyor Garcia, un dels darrers senyors...

Imatge: Pere Duran - INSPAI

Dies enrere es va morir en Rafael Garcia, qui fou, durant uns quants anys, el delegat general de "la Caixa" a Girona. El vaig conèixer i tractar poc i, que jo recordi, durant tot el temps que el vaig conèixer i tractar mai vaig anomenar-lo pel seu nom de pila, sempre m'hi vaig adreçar, i referir, com el senyor Garcia.

El meu primer contacte amb ell va ser a la tardor de l'any 2007; jo tot just feia uns mesos que era coordinador del programa Incorpora de la Fundació "la Caixa" i aleshores les reunions d'aquest programa les fèiem a la seu de "la Caixa", que en aquella època encara era a l'oficina històrica del carrer de Santa Clara de Girona, a tocar del Pont de Pedra.

Tot i que aquest programa aleshores, també ara, tenia el centre de comandament a la seu central corporativa, a la Torre II de la Diagonal de Barcelona, el senyor Garcia tot sovint s'interessava per com anava el programa, per les entitats que en formaven part i pels resultats pel que fa a insercions i als contactes amb les empreses.

Va ser tal el seu interès que fins i tot, durant uns anys, el programa va implicar-se en l'estand de "la Caixa" a la Fira de Mostres, al "Certamen" de les Fires i Festes de Sant Narcís, circumstància que va estrènyer el meu contacte i relació amb la seu territorial de "la Caixa", també amb la seva direcció.

En les visites al seu despatx, a vegades com a passavolant, d'altres a petició seva, sempre vaig trobar-me un senyor que en la conversa difuminava la taula que ens separava, que es mostrava proper i interessat pel que passava al programa que jo coordinava (i coordino encara), sentint-se'l propi com, de fet, era en certa manera.

A mi, que aleshores tenia trenta-pocs anys, era un senyor que m'infonia respecte, però no el respecte amenaçador i que atemoreix d'altres persones amb altes responsabilitats, sinó un respecte institucional i, sobretot, personal per com es mostrava, pròxim tot i la distància (institucional, jeràrquica, social, etc.) que hi havia entre nosaltres. 

Quan va deixar la direcció territorial de "la Caixa" i van venir altres direccions, la bona relació institucional i personal va seguir, però a les altres direccions territorials sempre vaig adreçar-m'hi, i referir-m'hi, pel seu nom de pila, potser perquè eren més joves (més pròxima a la meva generació), potser perquè tenien un altre estil de direcció, però fos pel que fos, el senyor Garcia va ser el darrer a qui vaig tractar, sempre, de senyor. I a fe que ho era...

DEP.

Home To You (This Christmas). Minuts Musicals de Nadal

L'any 2019 es va estrenar la pel·lícula "The Aeronauts", protagonitzada per Felicity Jones i Eddie Redmayne, aquest darrer interpretant l'astrònom i meteoròleg James Glaisher, amb qui es basa la pel·lícula, per les seves peripècies i ascensions amb globus aerostàtics.

Formava part de la banda sonora de la pel·lícula la cançó "Home To You", de la cantant noruega Sigrid, una cançó que parla de la idea de tornar a casa, tant en un sentit literal i físic, com metafòric i emocional.

Un parell d'anys després la cantant la fer una adaptació musical de la cançó, mantenint la base melòdica i la lletra principal i afegint-hi tocs nadalencs, emfatitzant així aquesta idea de tornar a casa, un concepte, també, molt nadalenc.

I és que "Home To You", possiblement, ja era una nadala, però potser no ho sabia i només l'hi faltava alguns arranjaments nadalencs i afegir un parèntesi al títol: "Home To You (This Christmas)".

Amo l'aroma. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Amo l'aroma

Amo l'aroma d'aquest brot de menta
que duus lligada dintre el teu somrís
fes-me'n penyora           tu, minyona esquerpa
com vela nova que torba el garbí. 

Les xicres blanques dels pals del telègraf
si ets a la ruta guarden ton camí;
pel brot de menta cap d'elles pledeja -
pledejarien si em veien sofrir. 

Perquè vindria de la boca teva
la posaria al mossec de les dents,
fes-me'n penyora, del teu brot de menta:
jo, per pagar-la          ja em donaria teu. 

Joan Salvat-Papasseit

Cançons que parlen, 2a temporada. Entrevista a Ma. Lluïsa Martínez Muñoz

Aquesta setmana, finalment, ha començat la 2a temporada del programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. I aquesta temporada el programa s'emetrà per l'FM de Ràdio Sarrià els dilluns, en comptes dels dimecres i, per tant, el 2n i el 4t dilluns de cada mes, mantenint la periodicitat bimensual.

I per a l'estrena d'aquesta 2a temporada he tingut una convidada molt especial, la Maria Lluïsa Martínez Muñoz, mestra jubilada i catequista de Sarrià de Ter, entre moltes altres coses, referència imprescindible per a moltes generacions del poble, i de la parròquia. Quasi tota una vida dedicada a la docència, i quasi tota la vida vivint a Sarrià de Ter donen per moltes històries i moltes anècdotes.

Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

Esquerra esbudellada de Catalunya

Les crisis internes dels partits polítics són cícliques i, d'una manera o altra, han afectat alguna vegada a tots els partits. Podríem fer memòria i anar esmentant, internament, les crisis internes de tots i cadascun dels partits catalans o, si ho preferiu, de Catalunya.

Crisis internes per lideratges, per debats polítics, per posicionaments ideològics, per votacions als parlaments, per pactes de govern, per quotes de poder dels moviments interns, famílies o altres partits que en formen part. 

Aquestes crisis internes, també ho sabem, no són patrimoni exclusiu dels partits polítics; també passa en altres organitzacions, com sindicats, associacions, fundacions, empreses, clubs, etc. 

Les crisis internes són inevitables, formen part de la vida de les organitzacions, i el que passa és que moltes vegades no podem evitar és gestionar-les malament, de forma destructiva, fins al punt que algunes crisis mal gestionades, i mal resoltes, acaben fent implosió i esberlant partits polítics, sindicats, associacions, fundacions, empreses, clubs, etc.

La crisi interna que fa temps que es viu a Esquerra Republicana de Catalunya és de les que fa inútil la proclama que "la roba bruta es renta a casa", ja que els draps bruts del partit (cartells, ninots, etc.) han esdevingut motiu de retret públic entre els diferents sectors.

Més que punyalades per l'esquena, aquestes batusses dins d'ERC semblen cruentes esbudellades que obren el partit en canal d'una forma descarnada, fins i tot visceral. Arriba un punt que tanta sagnia, fa angúnia.

El pròxim Congrés Nacional d'ERC haurà de servir per tancar aquesta crisi interna; faran bé d'entrar-hi desarmats, o més aviat armats amb una farmaciola, per guarir-se les ferides que es fan els uns als altres.

Pont Major: després de la reunió veïnal

Divendres a la tarda al barri de Pont Major de Girona vam tenir una nova reunió veïnal, en aquesta ocasió amb l'assistència i participació de la regidora de barri, Núria Riquelme.

Més de seixanta veïns i veïnes van respondre a la convocatòria, xifra certament notable, senyal inequívoc de l'interès i la preocupació de molts veïns i veïnes pel barri. Les intervencions van donar fe i ser mostra d'aquesta preocupació.

Els temes tractats, alguns endèmics, d'altres segurament més compartits per altres barris, van ser els recurrents i aquest fet va influir, inevitablement, en potenciar el sentiment de desànim, desesperació, frustració, enuig i fins i tot resignació que desprenien algunes intervencions.

Les múltiples incidències amb els residus i la brutícia d'algunes illes de contenidors, i en general del barri, els problemes de mobilitat, de seguretat, la manca de solució de l'arranjament de les voreres (malmeses o inexistents) i el convenciment que molts d'aquests problemes no es resolen perquè el barri de Pont Major és perifèria.

La regidora en va prendre nota, també l'AV Pont Major, i va procurar donar resposta i respostes, i caldrà fer el seguiment de tots i cadascun dels temes plantejats, que en la seva majoria, formen part d'un memorial de greuges que el barri arrossega de fa anys, amb qüestions enquistades i de mal resolució, no sé si per manca d'interès, manca de pressupost, per traves tècniques o burocràtiques o per tot plegat.

Divendres, novament, el barri es va mostrar queixós i alhora exigent amb l'Ajuntament, reivindicant que el Pont Major també és ciutat i reclamant atenció, cura i inversions. La queixa i l'exigència dels veïns i veïnes vers l'Ajuntament és necessària i imprescindible, i és important que vagi acompanyada, tal com fan molts veïns i veïnes, de l'exigència del barri amb ell mateix, de l'autoexigència i el compromís dels veïns i veïnes amb el barri.

Perquè és la corresponsabilitat el que dona força i arguments a la queixa, i és per això que, com sempre, cal anar més enllà de la queixa i seguir construint, paral·lelament, espais de debat, de construcció i de propostes de millora per al barri.

El Pla Comunitari Construïm Ponts ens interpel·la, i és possible que el Pla de Barris en Futur ens hi convidi, i sobretot, i més important, nosaltres mateixos, els veïns i veïnes, ens ho hem d'exigir.

Aniria bé que la pròxima reunió veïnal, amb la regidora o sense, anés més enllà de la queixa i se centrés en l'anàlisi i la proposta. 

Empènyer, o esperar els trens?

La setmana passada recordava la transfiguració irònica que quan jo era petit fèiem de l'acrònim de RENFE, i és curiós que més d'una persona em van fer l'observació que, en referència la primera "e", mentre jo la referia a "esperen" ("Rogamos Esperen Nuestros Ferrocarriles Estropeados") ells la referien a "empujen" ("Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados")

Les persones que em van fer aquesta observació són més grans que jo i a una d'elles li vaig dir que la seva generació potser sí, però que la meva generació ja no estàvem per empènyer... Bromes a banda, sí que em va cridar l'atenció el canvi de significat de la primera "e" de l'acrònim de RENFE amb el pas dels anys, i el vaig atribuir a quelcom tan simple, i alhora sorprenent, com el "joc del telèfon", aquell en què una filera de persones es van transmetent una frase a cau d'orella i la frase final la majoria de vegades poc té a veure amb la d'inici...

I és que les bromes, també els acudits o les ocurrències (o els mems d'avui dia...), també tenen vida pròpia i evolucionen, es transfiguren o muten a mesura que van passant de persona a persona, en l'inevitable boca-orella, a vegades per adaptar-se als nous temps, d'altres, possiblement la majoria, per simple error, confusió o malentès.

En tot cas, per bé que empènyer no és el mateix que esperar, el que no va canviar aleshores, i tampoc ha canviat ara, és això de "nuestros ferrocarriles estropeados", una autèntica marca de la casa que dura i perdura en el temps...

Per Nosaltres i els de Dalt. Minuts Musicals de Nadal

Si la setmana passada, amb Quimi Portet, teníem la cara "b" de les festes de Nadal o, si voleu, una versió més gamberra, avui recuperem la cara "a", més costumista, també més nostàlgica i fins i tot més ensucrada de la mà, i de la melangiosa veu, de Joan Dausà.

Ei, no em malinterpreteu, no és una crítica velada, ans al contrari, és un elogi, ja que està molt bé que la música catalana tingui cançons de Nadal de tots els pals, per a tots els gustos.

I si una virtut té Joan Dausà, com la té també Joan Manuel Serrat, és la de cantar la quotidianitat d'una forma emotiva, en Dausà fins i tot mística, fent-nos arrissar el borrissol del clatell...

I la nadala d'avui, "Per Nosaltres i els de Dalt", no n'és una excepció i a més ens serveix, també per Nadal, per a recordar-nos dels "de dalt"...

Paisatge. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Paisatge

Ara a les nits al Pirineu
sembla nevar de tanta lluna
-és cert que als pics hi ha encara neu
i és cert també que ho fa la pruna
tota florida que ara es veu.

Sembla quieta i va brunzent
tota empolvada de fortuna,
mira's a l'aigua d'un torrent
i es veu ben blanca
                               però és bruna
que els roquissers senten turment.

Diu la granota el seu cant ronc
-cant a la molsa i a la runa-
i sembla un home cada tronc,
fidels soldats que té la lluna:
soldats que amaga el núvol bronc.

Cada filera és un camí,
llances esteses una a una;
si el núvol bronc passa per 'quí
cada filera pren tot d'una
l'aire d'emprendre un nou destí.

Joan Salvat-Papasseit