dijous, 30 d’abril del 2020

Reunions a cop de clic!


Aquests dies reunir-nos és qüestió de "clic", de fer clic al programa o aplicació de videoconferència? Sí, i també de fer clic a la càmera de fotos!

Per poc que sovintegeu les xarxes socials haureu vist, aquestes setmanes, innumerables fotografies de captures de pantalla de reunions en línia, aquelles imatges en la que es veu una quadrícula de persones suposadament reunides a distància, a través d’aquestes aplicacions i programes de videoconferència que tant s’han popularitzat darrerament. Jo mateix n’he fet i compartit més d’una, fins i tot de reunions familiars!

Tantes reunions presencials que havíem fet fins a l’estat d’alarma i confinament i tan poques fotos, i tantes fotos que estem fent ara de (quasi) totes les reunions virtuals des de l’estat d’alarma i el confinament.

És curiós aquest sorprenent acte reflex de no poder evitar fer una captura de pantalla mentre participes en una d’aquestes reunions en línia, fruit (entenc) del mimetisme (tendència a fer el mateix que fan els altres), i també de deixar constància i testimoni gràfic d’aquest moment excepcional.

Compartir la nostra vida a les xarxes ja és quelcom que fèiem abans del confinament, però em sembla que des d’aleshores és molt poca la vida que no compartim virtualment per terra, mar i aire. També teniu aquesta impressió?

D’entre les moltes lliçons i reflexions que aquests dies intentem extreure de tot plegat, és redundant la de valorar quines coses romandran una vegada recuperada (?) la normalitat (?), i em temo que això de deixar registre gràfic de les reunions que fem possiblement es mantindrà; d’entrada per la novetat de les primeres, i després perquè ja serà, aleshores, un hàbit adquirit.

El que m’inquieta de tot aquest assumpte és la motivació profunda d’aquesta necessitat de deixar constància de tot, i no sé si en el fons, i potser sense ser-ne del tot conscients, estem transitant cap a una societat permanentment enregistrada i retransmesa, com aquell episodi de Black Mirror...

Tal vegada les fotos de les reunions en línia són un símptoma que hauríem d'atendre, a banda d’una (entretinguda) anècdota...

dimecres, 29 d’abril del 2020

De lletres... pures!


De lletres pures, amb grec i llatí, que per desús ja quasi no recordo... I "de lletres" em defineix com si fos un tret d'identitat més, com la Vespa quan era jove, les arracades per qui les veu o les ulleres de quasi tota la vida!

Al seu dia, quan feia BUP i COU, podria haver-me quedat a mig camí, a lletres mixtes, però a segon de BUP les matemàtiques i la física i química se'm van començar a entravessar, i de quina manera! Aquestes assignatures van ser el meu calvari particular, i quasi la meva perdició, a l'institut.

En canvi amb les assignatures de lletres, i especialment la història i la literatura catalana, tot semblava anar més rodat; tampoc a la perfecció i fi com una seda, però sí més rodat...

Sóc molt de lletres i poc de ciències, potser per una certa predisposició, potser pel professorat, potser per la necessitat de decantar-me més cap a una banda que per l'altra, potser per tot plegat!

Sigui com sigui, i pel que sigui, aquesta decantació cap a les lletres va derivar en l'auto convenciment (encara viu, encara present) que les ciències i jo, que  les matemàtiques i jo som i serem sempre irreconciliables! I quelcom semblant em passa també amb la música i el maleït pentagrama!

I encara sort de l'excel! L'excel m'ha permès, des de fa uns anys, fer-me la il•lusió, fantasia fins i tot, que entre les matemàtiques i jo les coses podrien haver estat diferents d’haver tingut una altra oportunitat, d’haver anat diferents, les coses a l’institut...

El meu únic i gran consol és que la meva turmentosa relació amb les matemàtiques i les ciències no és hereditària, com el pigment dels meus ulls i el color del meus cabells (de jove!). És clar que un dia la meva filla gran em va demanar que li repassés un treball sobre història de les matemàtiques (estudia les abans anomenades "exactes" a la universitat) i només li vaig poder fer observacions de caràcter lingüístic i gramatical...

Tota aquesta regressió matemàtica d'avui és responsabilitat de l'article "Tothom pot aprendre matemàtiques?".

I tot i que la resposta s'intueix només de veure la pregunta (i serà que sí), la veritat és que ara ja no sé si vull aprendre més matemàtiques de les poques que sé, que sóc de lletres, jo... de lletres pures!

dimarts, 28 d’abril del 2020

Assaig general, o prova de foc?


Aquest passat diumenge per molts infants es van obrir, literalment, les portes del cel, quan es van obrir les de casa seva.

Més de quaranta dies després van sortir de casa i trepitjar, de nou, el carrer i van trencar finalment, i feliç a jutjar per la majoria de les imatges, el confinament.

Més enllà d'alguna imatge viralitzada amb algunes aglomeracions, i d'alguna família que va fer una interpretació lliure de les recomanacions per sortir, la immensa majoria de famílies i mainada van sortir amb responsabilitat, i sobretot van gaudir del moment, malgrat l'encara controlada llibertat.

Aquesta flexibilització de les mesures de confinament és un assaig general o una prova de foc? Potser és una mica ambdues coses.

Obrir ara les portes del carrer als infants els permet anar aprenent, sobre la marxa, a tornar a sortir al carrer; també als pares i mares, de la mateixa manera que les persones treballadores que van tornant al seu lloc de treball van aprenent, i adaptant-se a les noves mesures preventives i de seguretat.

Aquest assaig general, però, no està exempt de risc, pel que també és, alhora, una prova de foc. I el que posem en joc és la nostra responsabilitat individual i, per tant, també col·lectiva, perquè ara ja sabem que l'èxit de la superació d'aquesta crisi, del desconfinament, depèn sobretot del que fem, o deixem de fer cada un de nosaltres.

Cada dia és un assaig general, cada dia una prova de foc...

dilluns, 27 d’abril del 2020

La normalitat és avui

Imatge de NickyPe a Pixabay
Tornarem a la normalitat? El problema no és la resposta, sinó la pregunta, concretament una part de la pregunta, que en genera una altra: a quina normalitat?

Si per normalitat entenem la vida que teníem abans de la crisi del coronavirus (la vida personal, familiar i laboral; la vida que s'ha vist alterada, en totes les seves dimensions, per l'estat d'alarma i el confinament), em temo que no, que no tornarem a la normalitat.

No, no vindrà el dia que, parafrasejant (suposadament) Fray Luis de León, direm "como decíamos ayer", si entenem que l'endemà d'aquell ahir tot romandrà igual. No, no tot romandrà ni roman igual perquè des d'aleshores no són poques les coses, i les persones, que hem perdut.

La normalitat és avui, amb tot el que hem passat i amb tot el que hem perdut, i el que hem perdut no torna, per més que en retinguem el record.

La normalitat és avui i cada dia, i cada dia canvia i es transforma, s'adapta i ens hi adaptem.La normalitat al capdavall és només aquella realitat que perdura, fins que deixa de fer-ho.

Jo fa uns dies que he renunciat a tornar a la normalitat, perquè és impossible tornar a una realitat que ja s'ha transformat. No puc tornar a ser adolescent, tampoc infant per més que mantingui viu el nen que hi ha en mi. Ni tan sols un riu és sempre el mateix, doncs l'aigua que hi corre sempre és diferent...

Tornarem a la normalitat? Definitivament no. La normalitat, en tot cas, massa vegades és una il•lusió, la petjada que deixem enrere i que l'onada, tard o d'hora, esborrarà.

dissabte, 25 d’abril del 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Always With Me, Always With You"


La història del rock és plena de guitarristes llegendaris i, tot i que potser no ocupa cap de les primeres posicions, Joe Satriani hi té, sens dubte, el seu lloc, com a mínim per la seva versatilitat i depurada tècnica!

I el que és poc habitual en guitarristes de rock, les cançons instrumentals, per Joe Satriani és, com aquell qui diu, el pa de cada dia!

I és que si Messi parla amb els peus i la pilota, Satriani ho fa amb les mans i la seva guitarra!



divendres, 24 d’abril del 2020

El refrany de la setmana, sobre Sant Jordi


El refranyer català està farcit d'ordi, als refranys que versen sobre Sant Jordi: que si ordi per aquí ("per Sant Jordi, garbes d'ordi"), que si ordi per allà ("per Sant Jordi vigila ton ordi; si en veus una espiga ací, altra espiga allà, vés-te'n a casa, que prou ordi hi haurà")... Potser és per això que s'agraeix trobar-ne un de simple i diferent, fins i tot un punt lacònic: "per Sant Jordi, carabasses."

Però després ensopegues amb els refranys que parlen del temps, i de nou et trobes ordi fins i tot a la sopa: "si no plou per Sant Jordi, tururut ordi", "si trona per Sant Jordi, blat, xeixa i ordi" o "si plou per Sant Jordi, ni prunes ni ordi"...

Hi ha refranys que són molt precisos, tot i que no breus, com per exemple aquest: "Per Sant Jordi vés a veure ton ordi; si per Sant Jordi és en canella, per Sant Joan és en gavella; si per Sant Jordi és espigat, per Sant Joan és colltorçat". En canvi d'altres, no sé si per economia, o si per deixar-ho a la lliure interpretació, es beneficien de les vaguetats.

Per exemple el refrany "bon Sant Jordi i Santa Creu, hi haurà vi pertot arreu" no sabem si per bo es refereix a reeixit (gai, alegre, festiu...), o simplement al bon temps; i per més que, en aquest cas, només ens hi juguem el vi, bé caldria saber-ho doncs la Santa Creu, que a Figueres que és festa grossa, també s'ha suspès com el Sant Jordi, i ara no sé si arreu haurem de patir pel bon vi!

dijous, 23 d’abril del 2020

Si som a 23 d’abril, avui és Santa Brígida!


Els enamorats no podran passejar per les tumultuoses rambles embadalits pel vermell d’una rosa, o de tot un ram!, els lletraferits no podran ficar el nas a les parades de llibres i els autors no es lamentaran per la tendinitis al canell, després de tanta dedicatòria i rúbrica repartida!

Els enamorats que conviuen junts s’hauran de conformar en ramblejar passadís amunt, passadís avall, i els lletraferits podran consolar-se ficant el nas a la seva basta biblioteca, i flairar els llibres;  els autors la tendinitis ja fa dies que la deuen tenir als dits, de tant teclejar les innumerables lletres que teixeixen els seus nous relats, amarats de confinament i d’estat d’alarma... Ens els engaltaran pel proper Sant Jordi?

Avui, d’una o altra manera, no renunciarem del tot a celebrar Sant Jordi, i roses i llibres es faran presents al llarg del dia, que Sant Jordi és avui, i no el 23 de juliol.

No entenc massa què preveiem fer aquell dia, si un simulacre de Sant Jordi, o un succedani.

No sé si el dia convidarà més a passejar pel carrer, o a refrescar-se a la platja; i no sé si haurem de sortir per torns, per franges d’edat, de número de casa o d’estat civil per evitar les arriscades aglomeracions de gent!

No sé si podem celebrar Sant Jordi el 23 de juliol, i en cas de (gosar) fer-ho, potser caldria fer justícia a Santa Brígida i celebrar-la avui!

Si som a 23 d’abril, avui és Santa Brígida!

dimecres, 22 d’abril del 2020

I malgrat tot, farem Sant Jordi!


Alguns anys hem lamentat que Sant Jordi caigués en dissabte o, encara pitjor, diumenge, per aquella cosa que, majoritàriament, preferim celebrar la diada de Sant Jordi en dia feiner.

El que lamentem enguany ni ens ho hauríem imaginat fa escassament dos mesos, i el confinament marca i marcarà, inevitablement, aquest Sant Jordi.

Ni els llibres, ni les roses, ni nosaltres omplirem enguany els carrers, les places i les rambles d'arreu del país, i caldrà veure si sabrem i podrem reviure'n l'esperit el proper 23 de juliol...

Però aquest Sant Jordi no tot està perdut!
Aquest Sant Jordi, com és tradició des de fa uns quant anys, a Plataforma Educativa lliurarem els Premis d'Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras, i presentarem un nou llibre de l'entitat, enguany dedicat als projectes de mentoria social.

I com habitualment, ho farem el 23 d'abril a les 12h., però en comptes de fer-ho, com hem fet darrerament, al CaixaForum Girona, a la Fontana d'Or, ho farem a distància i en línia, i tot plegat es podrà veure i seguir en directe a través del canal de YouTube de l'entitat.

Aquest Sant Jordi serà diferent, i espero que únic per irrepetible! I en aquest intent col·lectiu de mirar de salvar els mobles, de procurar que quelcom romangui dempeus, els Premis d'Acció Social, que hem mantingut i adaptat a les circumstàncies del moment, potser també ens ajudaran a reconciliar-nos amb aquest present, i a no perdre l'esperança per al futur que ara ja estem esbossant!

Un convido a assistir-hi, podreu fer-ho a cop de clic!

dimarts, 21 d’abril del 2020

Com cuinar...


Hores abans havia tret el bacallà del congelador, però ja sé que aquestes hores no compten, no computen, tot i que cal tenir-les presents, convé preveure-ho i pensar-hi.

Enfarino els trossos de bacallà i els marco a la cassola, a la que hi he posat un raig d'oli després de refregar-hi un all tallat pel mig.

Retiro els trossos de bacallà i omplo la cassola amb la ceba que he tallat. Sí, he plorat, no tinc remei! La ceba va prenent color i amb la mà dirigeixo el fum que fa cap a les meves famolenques fosses nasals; certifico que l'olor de la ceba és altament estimulant per seguir cuinant; o potser és una teranyina?

A l'ocre de la ceba s'hi afegeixen el verd i el vermell dels pebrots; fan goig els pebrots, amb els seus colors vius animen qualsevol cuina i són deliciosos! Ho remeno i contemplo l'espectacle aromàtic i cromàtic de la cassola que, tot i ser negra, sembla un llenç; serà per això que diuen que la cuina també és una art?

Hi tiro els dos trossos de l'all que fa una estona he refregat per la cassola i hi aboco la tomata. Polsim de sal, polsim de sucre, polsim d'orenga, i deixo que un parell de fulles de llorer nedin en l'abundant piscina vermella, que ben aviat farà xup-xup. Tapo la cassola.

Entretant preparo l'amanida: enciam i pastanaga, tallada a rodanxes fines; pipes de carbassa i de gira-sol, un grapadet de panses i una mica de poma. Altres dies també hi deixo caure festucs, o formatge a daus petits, o codonyat, o darrerament també una mica de picada d'ametlla. A mi l'amanida de casa m'agrada amb un bon i cruixent sotabosc; un dia ja us ho explicaré.

El raig d'oli, de les olives de casa, naturalment de Cantallops, el deixo just per moments abans que l'amanida voli cap a la taula.

De tan en tan aixeco la tapa de la cassola i remeno la tomata, i fins i tot deixo que se m'entelin les ulleres si la recompensa és flairar de nou el sofregit. Deu ser per això que quan cuino amb ceba la Sira diu que l'olor se'm sent a la barba, cas que aquell dia me l'hagi posat...

El bacallà fa molts minuts que s'ho mira pansit dins un plat, esperant el moment de saltar a la cassola i reviure en aquell mar de ceba, pebrot i tomata; quan torna a la cassola es capbussa i, amarada de vermell, em sembla veure com de nou remena la cua. No recordo haver-hi posat res amb propietats al·lucinògenes!

Unn parell d'ous durs mig tallats completen l'obra, i amb l'amanida convenientment regada, la cassola amb el bacallà amb pebrot i tomata presideix la taula. I perquè va callar?...

En qüestió de minuts escurarem el plat sucant-hi un tros de pa per deixar-lo net de tomata, net com una patena! En qüestió de minuts després de més d'una hora d'elaboració, més d'una hora cuinant.

Ja ho sabem que cuinar ja ho té, això. Hi pensava l'altre dia en relació als trenta-sis segons d'aquest vídeo, o del minut i catorze segons d'aquest altre, d'aquests petits vídeos que aquests dies hem fet relacionats amb la meva feina, del programa Incorpora...

Al darrere d'aquestes petites peces de vídeo, difoses a les xarxes socials en un parell de piulades a Twitter, piulades i vídeos de consum ràpid, com una glopada, hi ha molta feina, molt temps i energies invertits que, com cuinar, no sempre s'aprecien i es valoren. Tinguem-ho present...

---------------------------
pd: aquí les piulades amb els vídeos...




dilluns, 20 d’abril del 2020

La ciutat dels nens perduts


No sovintejo gaire els carrers, si fa o no fa com la majoria de vosaltres. Els trepitjo essencialment per anar a comprar per casa, i per a la meva mare.

Hi ha poca gent als carrers, pocs cotxes també, i la sensació és estranya especialment en els indrets on, amb la normalitat d'abans, que no sé si mai recuperarem, solien haver-hi retencions...

La gent pel carrer és més anònima que mai, amb les cares emmascarades preventivament; aquests dies, possiblement més que mai, les mirades, esquives, ho diuen tot.

Pel carrer hi ha poca gent, i cap infant, com si Girona fos, Girona i totes les nostres viles, pobles i ciutats, la ciutat dels nens perduts. D'alguna manera també els hi robem els somnis, i em temo que alhora també ens estem robant els nostres...

Pel carrer hi ha poca gent, i cap infant; potser per això em va fer tanta impressió veure'n un l'altre dia!

Dissabte a la tarda vaig anar a peu, carret en mà, al supermercat que tinc prop de casa i, just abans d'arribar-hi vaig veure una dona jove amb un cotxet i, al seu costat, hi havia un nen de quatre o cinc anys. Em va impressionar veure'l i un calfred em va recórrer el cos clatell avall!

Un nen al carrer! Quina imprudència, vaig pensar instintivament. Els carrers, espero que no definitivament, han deixat de ser nostres, si és que algun dia ho han estat, i sobretot han deixat de ser seus, dels infants.

El nen estirava un carret de la compra i aleshores vaig entendre que aquell nen, i el seu germà o germana petita que no vaig veure dins el cotxet, no era al carrer per caprici o imprudència, sinó per necessitat. Vaig suposar que la mare, possiblement cap d'una família monomarental, no devia tenir alternativa, no podia deixar sola la mainada sola a casa ni per anar a comprar...

Són moltes les dificultats que un munt de famílies han d'afrontar aquests dies, i moltes d'aquestes necessitats són bàsiques. Aquesta crisi també pot fer incrementar la desigualtat i elevar els nivells de pobresa, que ja sabem que sobretot afecten a les dones i als infants, també a les persones grans.

A qui deixarem enrere en aquesta crisi sanitària, econòmica, laboral, educativa, cultural i social?

La crisi emocional i psicològica potser la podrem començar a superar amb el llarg i lent desconfinament”, també el que ara es comença a esbossar pels infants. Poc a poc les nostres viles, pobles i ciutats aniran recuperant les nenes i els nens i perduts i, alhora, els adults ens acostumarem de nou a la seva presència al carrer, esdevingut aquests dies, especialment pels infants, un dels molts paradisos perduts...

Més que alliberar els infants, alliberarem els seus somnis, massa dies confinats!

dissabte, 18 d’abril del 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Sketch For A Summer"


Ara que ja hem perdut definitivament la primavera, sense un Sant Jordi omplint de llibres i roses els carrers, i sense el Temps de Flors col•lapsant Girona, ens interroguem si tindrem estiu, i en cas de tenir-lo, quin estiu tindrem...
I se'ns fa feixuc imaginar-nos encara en confinament, sense poder trepitjar la sorra de la platja, o nedar fins a la boia, confitant-nos la mainada a casa, i confitant-nos també a nosaltres mateixos...

Potser per això, per la basarda que ens genera projectar un estiu farcit de restriccions com aquesta primavera, aquests dies comencem a esbossar un estiu amb activitats de lleure per a la mainada, amb extra (o no!) d’activitat docent, i una lenta recuperació de l’activitat laboral, comercial i turística...

És clar que això que fem ara nosaltres és, si fa o no fa, com el que The Durutti Column feien amb aquesta cançó, un esbós per a un estiu...

Feu-me cas, l'esbós us sortirà millor si escolteu aquesta cançó amb els ulls tancats!



divendres, 17 d’abril del 2020

El refrany de la setmana, sobre les cases

Imatge de MorningbirdPhoto a Pixabay
Com a casa enlloc i aquests dies, més que mai, enlloc és a totes les cases que són, ja ho sabem, les que hi ha sense excepció Joseps, Joans i ases...

Com a casa enlloc, vés quin remei, encara que no tinguem l'ocasió ni l'oportunitat de trobar-la a faltar com quan, pel motiu que sigui, generalment vacances, en marxem uns dies.

I quan tornem la frase esdevé pràcticament inevitable: quan recuperem la familiaritat de la nostra cambra de bany, com a casa enlloc; quan ens movem com peix a l'aigua en la distribució de la nostra cuina, com a casa enlloc; quan ens acomodem al nostre sofà, com a casa enlloc; quan descansem sobre el nostre llit, com a casa enlloc...

En la necessària sobredosi de casa d’aquestes setmanes, enlloc és precisament on ho fem quasi tot: treballar, estudiar, esport... i veient les lleixes dels supermercats, òrfenes de farines i llevats, sobretot coques i pa!

Ja ho diu el refrany: "el millor pa és el de casa!"

dijous, 16 d’abril del 2020

La prova del nou


Els primers dies de confinament ho vaig estar rumiant, donada l'oportunitat. També vaig veure que d'altres homes no només ho havien rumiat, sinó que ja s'havien decidit!

En el meu cas no es tractava tant de no afaitar-me i deixar créixer la barba al seu aire, sinó de fer algun canvi d'imatge, de jugar, aquests dies, amb la pilositat facial, ja que la capil•lar no dóna per gaires invents...

Quasi no vaig ni poder començar; pocs dies després de rapar-me el cap (com cada setmana) i endreçar-me la barba (generalment me l'afaito juntament amb el cap) amb la idea de fer-la créixer diferent, vaig rebre un encàrrec que em va situar, de nou, en una cruïlla: amb barba o sense?

Em van de demanar de gravar-me per fer una petita peça de vídeo, temes de feina, i la resposta va ser quasi immediata i sense dubtar, fent d'aquella proposta l'autèntica prova del nou: sense barba!

I si m'hi paro a pensar, quasi sempre que tinc un acte en el que he de donar la cara, abans m’afaito o em retallo la barba. I el més curiós és que no pesa només la imatge que vull donar als ulls dels altres (hi ha qui em prefereix amb barba i m'ho diu!), sobretot és la que em vull donar a mi mateix, als meus propis ulls, a com em vull veure.

La barba és, doncs, el que passa mentrestant, com la vida mentre la planifiquem...

dimecres, 15 d’abril del 2020

Jo em trec el barret... i tu?


Barret, càmera, acció!
Aquesta també podria ser una bona manera de definir la campanya "em trec el barret" que hem iniciat a Plataforma Educativa de reconeixement a tots els i les professionals de les entitats socials que aquests dies d'estat d'alarma i confinament segueixen treballant, tot i les dificultats.

Professionals de l'educació i d'atenció directa, però també altres professionals d'altres departaments, com recursos humans, comunicació o tecnologia, que treballen perquè la resta puguem treballar!

Em trec el barret és tan sols un simple gest de reconeixement, i del que es tracta és de gravar-se, amb o sense barret, i reconèixer la tasca dels que sense elles i ells no podríeu fer, per exemple, la vostra!

Jo per exemple, em trec el barret per la feina que segueixen fent els i les professionals dels serveis d'inserció laboral, donant suport a les persones i a les empreses!
I tu, per a qui et treus el barret?

Barret, càmera, acció!
Ja ho veieu, no es necessita res més!


dimarts, 14 d’abril del 2020

(Molt millor) Sense “La República”!


A vegades, ho reconec, prenc decisions impulsives, temperamentals, d’aquelles que no permeto que passin pel cervell; es coven a l’estómac, s’impulsen al cor (mal ferit, en aquesta ocasió) i simplement deixo que la impulsivitat em domini.

Em va passar quan la capçalera Presència va desaparèixer indignament (penso jo) del món periodístic català en favor de “La República”, el setmanari del diari El Punt Avui que va suplir, fa menys de dos anys, a la històrica revista. Al seu dia ja me’n vaig lamentar... I val a dir que no va ser la darrera decepció amb el diari que rebo a diari...

Com a subscriptor cada dia rebo el diari a la bústia i cada diumenge, des de fa encara no dos anys, rebia també “La República”, que (aquí la decisió impulsiva!) anava directament al cubell dels diaris i paper per a reciclar, naturalment abans de llegir-ne res! I sí, ja sabia que em perdia interessants articles de columnistes i periodistes que admiro (cada vegada en queden menys, també s’ha de dir), però pesava més la ignomínia amb la que el grup editorial va defenestrar, sense honors, la revista Presència.

Com amb els morts sense vetlla que ara tenim, passada la pandèmia i el confinament, potser també podríem fer-li un comiat digne, a la revista Presència...

Ara ja fa alguns diumenges que m’estalvio el gest, que no la llenço per a reciclar; “La República” ja no s’encarta amb el diari de diumenge sinó que es pot adquirir directament al quiosc, els dissabtes, i els qui tenim la subscripció al diari podem accedir-hi en format digital a través del web (ha!).

No sé quina sort, o dissort, tindrà aquest setmanari, si a la història en general, i en particular la del periodisme, ocuparà una columna central (com sens dubte Presència) o serà un breu; però la decisió de no servir-la més en paper cada diumenge, de no trobar-me-la a la bústia, la trobo d’allò més encertada!

La meva impulsivitat i el meu temperament no poden estar més tranquils, i agraïts!

Visca la República!

dilluns, 13 d’abril del 2020

Amb la mà ben oberta!

Imatge de Gerd Altmann a Pixabay
Els primers dies de confinament, i fins ben bé la primera setmana, van ser molt desconcertants a tots els nivells: personal, familiar, social, laboral...

Totes les nostres activitats habituals, o si més no la majoria, es van anar aturant, algunes en sec, en una caiguda lliure en la que ni tan sols vam poder cridar "mayday mayday"! Símbol d'aquella desesperació va ser el paper de vàter, bé preuat de primera necessitat (?) que aquells primers dies va desaparèixer dels passadissos dels supermercats. Devíem estar, literalment, cagats de por!

Amb la perspectiva que ara ja tenim, un xic més habituats (i resignats) al confinament, la percepció és que aquells dies estàvem mig estabornits per l'impacte de l'inesperat, inèdit i incert confinament. En certa manera potser encara ho estem, mig estabornits, tans sols que ens hi anem habituant. Símbol d'aquesta habituació han estat la farina i el llevat, també desapareguts durant dies dels passadissos dels supermercats, senyal de la necessitat d'omplir més temps a casa fent pans i coques i, aquest darrer cap de setmana, brunyols!

En moltes de les converses confinades d'aquests dies es parla de les lliçons que en traurem de tot plegat, i a mi la imatge que tot sovint em ve al cap és la d'una plantofada a la cara, una d'aquelles amb la mà ben oberta! Una hòstia d'aquelles que ens fan reaccionar!

Sí, aquella plantofada a temps tan pedagògicament inapropiada, tot i que socialment més acceptada, no sé si per efectiva. En el nostre cas, no sé si aquesta és l'hòstia, amb perdó, que necessitàvem o estàvem esperant col•lectivament per a reaccionar, per a preservar la vida del nostre planeta i, vés quina paradoxa, per a preservar la nostra...

No tinc massa clar que finalment aprenguem totes les lliçons que, se suposa, hem d'aprendre amb aquesta plantofada; tampoc ho fan els infants que reben l'hòstia presumptament a temps; ja sabem (reconeguem-ho una vegada més) que la plantofada és, més que una estratègia raonada i raonable per canviar les actituds, el senyal més evident de desesperació i manca de recursos de qui allarga la mà.

Definitivament, no tenim remei!

dissabte, 11 d’abril del 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Closing Time"


La portada del seu primer disc ja va ser tota una declaració d'intencions: sexe, droga i rock'n'roll? No ben bé: piano, cigarretes i alcohol!

La fotografia no era “postureig” barat sinó real com la seva vida mateixa. I ja en el seu primer disc mostrava el seu talent per la música, bevent del rock, el folk, el blues i el jazz, i mostrava la seva portentosa i rogallosa veu.

La cançó que tanca del seu primer disc, publicat l'any 1973, "Closing Time" no només donava nom a l'àlbum, també va ser la primera de les seves instrumentals publicades.

Potser hi trobem a faltar la seva veu, però no les seves mans sobre el piano, acompanyades per a l'ocasió com tantes altres, per una sonora trompeta!

En temps de confinament, i conscients que encara ens queden dies i setmanes de responsable reclusió, també tenim ganes que soni aquella cançó que ens indica que ha arribat finalment, el moment d'obrir els llums, l'hora de tancament...



divendres, 10 d’abril del 2020

El refrany de la setmana, sobre la Setmana Santa

Imatg by NickyPe a Pixabay
No sé si, a aquestes alçades de la pel•lícula, ja podem afirmar que hem fet Pasqua abans de Rams, si més no veient com un pandèmic virus ha alterat l'ordre natural de les coses, si és que les coses tenen un ordre natural...

Que si fins ara "per Divendres Sant, cull la farigola al camp", la farigola només la podran anar a caçar els qui van o vénen de l'hort, i encara!

Però tampoc caiguem en la temptació de deixar-nos arrossegar pel pessimisme, que hi ha motius per l'esperança, més enllà de l'encara llunyà “desconfinament” (atenció, primera vegada que escric la paraula!); i l'esperança també la trobem al refranyer popular català quan diu que "Setmana Santa per l'abril, fa l'any gentil".

Confinadamentgentil, de moment, però gentil al cap i a la fi!

dijous, 9 d’abril del 2020

Tens un minut i mig?


No te'n demanaré més, de temps, a banda del que inverteixis en llegir aquestes quatre ratlles introductòries; calculo que al voltant de trenta segons...

Permet-me dir només que el petit vídeo que ara veuràs l'hem fet en equip, amb el cor i pensant en les persones i les empreses que atenem des de les entitats de les comarques de Girona del programa Incorpora.

Comentar, finalment, que aquest vídeo també vol ser un reconeixement a la magnífica feina que fan els i les tècniques d'inserció laboral, també aquests dies d'estat d'alarma i confinament, i al seu compromís, com el de les seves entitats, seguint fent costat a les persones amb major vulnerabilitat.

Tens un minut i mig?
És just el que dura aquest vídeo que avui volia compartir amb tu!



dimecres, 8 d’abril del 2020

Fi de curs?


La crisi pel coronavirus no és la fi del món, però (per moments) ho sembla!

Potser no és la fi del món, afortunadament no és la fi del món!, però sí pot representar la fi de moltes coses, algunes de les quals generen grans debats, com al finalització de les competicions esportives que estaven en dansa, i sí, la finalització, o no, del curs escolar!

L’administració educativa ja ha dit que, tot i el confinament, el curs seguirà endavant, amb un tercer trimestre, a distància i en línia, avaluable. Aquesta situació, sens dubte inèdita, sense precedents, genera molts dubtes i hi ha qui fins i tot qüestiona la decisió i defensa que caldria donar el curs, acadèmicament, per acabat.

Els dubtes són més que evidents i raonables, sobretot perquè ara ens hem vist i veiem en l’obligació, no sé si fent de la necessitat virtut, d’articular una modalitat d’ensenyament i aprenentatge en línia i a distància sense estar suficientment preparats; no estem preparats ni l’administració, ni el professorat, ni l’alumnat, ni les famílies. Per tant afrontem aquest majúscul repte partint d’algunes bones experiències, és cert, però sobretot amb grans dosis d'improvisació i d'assaig i error, tot plegat amanit amb una barreja de il•lusionant creativitat i resignada realitat...

També afrontem aquest majúscul repte sense els recursos materials ni pedagògics necessaris, tot i que amb la bona voluntat de tothom, que no sé si és i serà suficient. I sí, es vetllarà perquè tothom, tot l’alumnat d’educació infantil, primària, secundària, batxillerat i de cicles formatius disposin de l’equipament mínim necessari per a mantenir el contacte amb el professorat i perquè pugui realitzar les seves tasques escolars, és a dir, connexió a internet i algun dispositiu mòbil. Aquesta qüestió possiblement és la més fàcil...

Un altre dubte, una altra qüestió, és com es concretarà la necessària nova definició que el professorat haurà de fer dels criteris d’avaluació, especialment en relació al tercer trimestre. És evident que allò que es preveia, a nivell de continguts i d’aprenentatges, a principis de curs en gran mesura ha quedat obsolet i caldrà adaptar-ho a les circumstàncies del confinament; no sé si es pot fer aquesta adaptació en qüestió de dies, durant aquests dies de (vacances de) Setmana Santa, i encara menys en les circumstàncies actuals de migradesa de recursos, i energia.

Que el tercer trimestre, d’entrada en confinament, sigui igualment avaluable possiblement estressa excessivament a la comunitat educativa, pel que representa de pressió per al professorat, l’alumnat i les famílies. És possible que el pes de l’avaluació final sigui sobretot la valoració i l’avaluació del període presencial, és a dir, dels dos primers trimestres, i que el tercer trimestre serveixi per acabar de matisar i decantar la nota final. De ser aquest el plantejament general, potser ens podríem relaxar una mica i treure’ns pressió, i afrontar aquest tercer trimestre no com un trimestre avaluable, sinó com un trimestre d’aprenentatge sense focalitzar-nos en la nota, sinó en aprendre a aprendre d’aquesta forma diferent!

Davant aquest proper trimestre, però, a mi (i veig que també a molta altra gent) el que em preocupa més és que amb aquesta modalitat en línia i a distància, des de casa, les desigualtats s’accentuïn encara més, ja que l’entorn educatiu (escola) es perd, i amb aquest entorn moltes altres coses (socialització, etc). I sobretot, el que preocupa és el pes que guanya l’espai de casa i familiar, on és evident que hi ha moltes diferències, entre les famílies, pel que fa a recursos, estratègies, competències i habilitats personals i educatives, i no cal pensar només amb l’alumnat amb necessitats educatives especials... A qui deixarem enrere aquest tercer trimestre?

I és que en educació, com en el periodisme, també són clau les 5W,
Who? (Qui?)
What? (Què?)
Where? (On?)
When? (Quan?)
Why? (Per què?)
i per més il·lusió i ganes que hi posem (que n'hi posem), no sé si estem en condicions de donar una resposta òptima als reptes que cada una d'aquestes qüestioins ens planteja davant el fet educatiu i el procés d'aprenentatge en confinament.

A vegades penso que sí, que potser valdria més donar acadèmicament el curs per acabat, potser excepte en els cursos que graduen, i sobretopt dedicar aquest tercer trimestre a experimentar i aprendre, des de casa, en línia i a distància, sense pensar en notes...

dimarts, 7 d’abril del 2020

Sabeu com es troba en Paul McCartney?


Primer va ser el concert de Snarky Puppy del Black Music Festival, previst pel 21 de març a l'Auditori de Girona; quan ens van retornar els diners l'amic amb qui hi havia d'anar, i que em va comprar les entrades, em va dir de fer-me una transferència i jo li vaig dir: "millor que no Pau, els guardem i quan tot això s'acabi ens n'anem a sopar!"

Fa uns dies va ser el concert de La Casa Azul del Festival Strenes, previst per al 2 de maig, i ara posposat pel 26 de juny, data que no sé si caldrà posposar de nou, que no sé si en aquella data ja estarem per omplir les escales de la catedral de Girona; ja veig tothom cantant les cançons amb mascareta!

I de moment no sé res del concert de Paul McCartney del 17 de juny a l'Estadi Olímpic de Barcelona, però em temo que qualsevol dia d'aquests rebré el correu electrònic d'aplaçament de la data, o de suspensió!

I en aquest cas no em fa patir només que no es donin les condicions òptimes per risc d'aglomeració de gent, em fa patir que el bo d'en Paul McCartney s'infecti pel coronavirus i el concert sigui dels "Tancat per defunció"!

Desitjo que totes i tots vosaltres, pacients i soferts lectors, també la família, i les i els amics, coneguts i saludats conserveu la salut aquests dies; i des de fa setmanes a aquest desig col•lectiu hi he afegit també en Paul McCartney, amb l'esperança que el dia del concert, o bé en una nova data, ell i jo estiguem vius i en condicions de compartir estadi!

dilluns, 6 d’abril del 2020

Setmana Santa sense bunyols?


La cita era aquest dissabte, com mana la (nostra) tradició, la vigília de Diumenge de Rams. I la cita, com tantes altres, per no dir totes, ja fa setmanes que va saltar pels aires!

La meva mare la setmana passada ho hauria disposat tot: els ous, el greix, el llevat de París, el llevat de pa, la matafaluga, les llimones, els quatre quilos de farina...

El primer en entrar en acció, al matí, seria el meu germà, que a força de braços i traça pastaria la massa per fer-ne dos pans, que llevarien durant hores, sempre després que la meva mare els marqués amb una creu i la corresponent jaculatòria que va aprendre de la seva mare (la meva àvia) com tantes altres coses:
"Déu m'ha donat per néixer,
Déu em doni per créixer.
Déu m'ha donat per granar
Déu em doni per llevar.
"

Al capdavall fer brunyols (amb erra!) només és el pretext, una dolça excusa per compartir, amb els dits untats d’oli i de sucre, el plaer de trobar-nos en família.

A vegades tinc la impressió que més enllà de la meva mare, i del seu germà (el meu oncle) hi haurà un inevitable abisme...

El dinar ens aplegaria en família al voltant de la taula, mirant sempre de reüll els pans, tot fent sobretaula esperant el moment d'arromangar-nos les mànigues, posar-nos el davantal i començar la producció en cadena.

El millor de fer brunyols és tastar-los acabats de fer, ben ensucrats i deixats refredar una estona en un plat apart, mentre la producció omple fins a dalt pots de totes les cases, i de totes les mides!

Enguany els de la meva àvia no els farem, de brunyols, i dels altres no sé si en farem; aquests dies el llevat i la farina escassegen arreu, i de fer-los no seran com els tradicionals de casa... Però què hi farem, enguany tampoc s'ha beneit la palma o el llorer, i a casa tampoc han arribat els tortells dels padrins, que confinats altra feina tenen!

El que sí vam fer ahir va ser menjar brunyols, però no els d'enguany, sinó els de l'any passat; sempre en desem al congelador per menjar a destemps, quan són tant o més bons que quan els tastem!

Aquests dies prescindim per força de moltes coses, d'entrada resignadament, i després com un aprenentatge, entrenant la nostra flexibilitat i adaptabilitat a la incertesa, la nostra tolerància a renunciar a coses que, setmanes enrere, ens semblarien impensables, per supèrflues o banals que puguin semblar, com fer brunyols per Setmana Santa...

dissabte, 4 d’abril del 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Holes"



A vegades una cançó instrumental és la versió d'una cançó amb lletra, i generalment aquesta versió instrumental la fa un altre grup, descartant naturalment les que es produeixen per a karaokes.

No és el cas de la cançó instrumental d'avui, que és del mateix grup que va composar l'original amb lletra; parlem de Mercury Rev, que l'any 2011 va tornar a publicar íntegrament el seu quart, i cèlebre, disc "Deserter's Songs" (2008) en versió instrumental, "Deserter's Songs (Instrumentals)".

Us deixo amb "Holes", una cançó intensament èpica, amb o sense lletra!
Per cert, aquests dies de confinament, qui pogués ser globus...





divendres, 3 d’abril del 2020

El refrany de la setmana, sobre l'abril


El mes d'abrilmés refranys que dies!

Tinc la impressió, gens comprovada científicament, que l'abril és dels mesos que més omple el ric refranyer popular català, mentre que d'altres mesos són més escadussers... 

I potser no són tants refranys com el valor de cada gota en aquest mes, però n'hi ha molts per triar i remenar entre els que versen al voltant del temps en general, i la primavera en particular, o els que versen al voltant de les seves onomàstiques, algunes, com bé sabeu, altament populars.

Remenant aquí i allà n'he pescat un que he trobat escaient, en aquests dies de confinament: "l'abril fa el pecat i el març és l'acusat."

Ves que no sigui aquesta, ara que ja som al final de la Quaresma i a les portes de la Setmana Santa, la nostra particular (i col·lectiva) penitència, de massa pecats comesos...

dijous, 2 d’abril del 2020

Tinc una oferta per a tu...


Ahir revisava les ofertes laborals que des del grup de Girona del programa Incorpora hem gestionat aquest mes de març; cada mes envio un breu informe de l'evolució de les dades d'ofertes gestionades i d'insercions.

Revisava les ofertes, i les insercions laborals que de moment aquestes ofertes han generat, i comparava algunes xifres amb les dades del mes de març de l'any passat; la comparació (sempre odiosa, i ociosa) en algunes dades és crítica, ja que mentre totes les ofertes gestionades al març de 2019 ja estan tancades (òbviament), més de la meitat de les gestionades aquest mes de març encara resten obertes, pendents de rebre candidatures o amb candidatures en el procés de selecció.

Les dades són contundents i la frenada és considerable: al març de 2019 a Incorpora Girona vam gestionar 129 ofertes laborals, enguany, només 40!

Observant una mica més el detall, de les 129 ofertes laborals gestionades el març de l'any passat més del 87% (113 ofertes) les vam tancar amb insercions; aprofito l'avinentesa per comentar que aquest percentatge de cobertura és una molt bona dada.

Aquestes 113 ofertes laborals tancades amb inserció van cobrir un total de 121 vacants (hi ha ofertes amb més d'una vacant), és a dir, van generar 121 insercions laborals, algunes de les quals es van produir el mateix mes de març, o bé al mes d'abril segons la data d'incorporació de cada lloc de treball i oferta.

Aquest 2020 el mes de març presenta, com ja he comentat, unes altres xifres a nivell d'ofertes gestionades: de les 129 de l'any passat a les 40 d'enguany, és a dir, quasi un 70% menys d'ofertes gestionades respecte el març de 2019. La frenada en sec de l'activitat econòmica també l'hem notat, i de quina manera, al programa Incorpora!

I anant una mica més al detall, val a dir que la majoria d'aquestes ofertes estan actives (63,5%), obertes que en diem nosaltres, i la immensa majoria d'aquestes ofertes actives s'han obert durant el període de confinament. Per posar-hi xifres: 24 de les 40 ofertes gestionades aquest mes de març (60%) s'han generat a partir del 16 de març, és a dir, ja amb les mesures de confinament en dansa i amb les escoles tancades...

Ara tornarem a les 24 ofertes generades des del confinament, però abans una altra dada; de les 40 ofertes gestionades fins ahir 15 estaven tancades, i d'aquetses 10 van acabar amb inserció; no sé quantes més ofertes de les encara obertes les tancarem amb inserció, però sens dubte aquestes 40 ofertes gestionades no generaran ni la meitat de les insercions que l'any passat van generar les 129 del mes de març.

I ara sí, tornem a les 24 ofertes que s'han activat aquest mes de març des del confinament: de què són aquestes ofertes?

Més del 83%, és a dir, 20 de les 24, són per a operaris o operàries de neteja, la majoria en supermercats, doncs per raons òbvies aquests dies estan reforçant molt la neteja i desinfecció. Dues són per a personal d'atenció al públic i una per a una plaça d'auxiliar de serveis en una residència.

Aquestes són les ofertes que tenim aquests dies, i les que ja veiem que s'incrementaran són les relacionades amb els diferents serveis (especialment cuina i sobretot auxiliars de geriatria) de residències de gent gran.

Tinc una oferta per a tu... t'interessa?

Aquesta és, si fa o no fa, la pregunta que els i les tècniques d'inserció fan en la seva (aquests dies més desesperada) recerca de candidatures per a cobrir aquests llocs de treball, d'altra banda tant necessaris. I la resposta algunes vegades és no!

I el no, aquest no respon més al temor de contagi, que no a la necessitat, i oportunitat, de treballar! I respon també a la dificultat d'anar a treballar, per exemple en el cas de famílies monomarentals, sense saber què fer amb la mainada confinada a casa... En parlàvem, de tot això, ahir al matí, de les dificultats afegides, també per la situació d'aquests dies, en la provisió de llocs de treball essencials.

Donant-hi voltes em preguntava si la resposta, al capdavall, també està condicionada pel coixí econòmic de cada persona, pel que possiblement les persones que tinguin una mica de coixí, potser preferiran rebutjar ara aquestes feines, i en canvi les més necessitades potser no podran fer res més que acceptar-les, afegint aixi una possible major vulnerabilitat.

De moment comencem el mes d'abril amb 4 noves ofertes laborals...