dimarts, 31 de març del 2020

A primera línia


Sóc molt conscient que sóc un privilegiat: estic bé de salut i treballo des de casa. Aquests dies aquestes tres qüestions (estar bé de salut, treballar, i fer-ho des de casa) esdevenen tot un privilegi, sobretot en comparació amb qui no reuneix una, dues, o les tres d'aquestes condicions.

La salut és el més important, com ho és també en la tríada salut, diners i amor; sense salut, quin sentit tenen les altres dues coses? Trobar-se bé no només et dóna tranquil·litat a tu mateix, també a les persones amb qui convius i comparteixes confinament, si és el cas...

Treballar, seguir treballant, potser aquests dies no és vital, però és important, ja que permet mantenir no només l'activitat laboral, tot i que condicionada a les circumstàncies, també mantenir el nivell d'ingressos i això, certament, també aporta molta tranquil·litat. Són moltes les persones i famílies que aquests dies, malauradament, viuen amb patiment i angoixa per la seva situació econòmica, patint pels ingressos minoritzats o que, simplement, no arribaran, i per les despeses que, si bé ara sortejades, potser més endavant hauran d'afrontar...

Treballar des de casa significa, a més, poder-ho fer lluny del risc, des de la comoditat de casa malgrat totes les incomioditats i dificultats que casa persona que hi treballa ara pugui tenir.

Sí, sóc i em sento un privilegiat i, literalment, miro i observo el coronavirus, si més no fins ara, des de la finestra, just la mateixa que els vespres serveix per aplaudir els qui estan a primera línia!

Vosaltres, com jo, coneixeu gent molt propera a nivell familiar, d'amistat o laboral que aquests dies treballa a primera línia en molts serveis sanitaris, residencials, de seguretat, etc. I ho fan exposant-se dia sí, dia també al risc de contagi treballant, algunes vegades, amb equips de protecció individual inadequats o precaris. Treballen amb pressió i amb pressió tornen a casa, tement no només haver-se contagiat, sinó també contagiar als qui més estimen, a la seva família.; conviuen amb el virus i amb el risc a la feina, i mal conviuen a casa amb la família, moltes vegades en un aïllament preventiu autoimposat dins el confinament...

El seu compromís és admirable i la seva valentia digne de menció. Una meva cunyada és auxiliar de geriatria en un centre sociosanitari de Girona; és una de les moltes heroïnes anònimes que aquests dies lluiten a primera línia; al seu costat em sento ridícul, no només rere la finestra, també davant el meu teclat intentant trobar les paraules adequades, amb els meus dits nerviosos, per dir-li a ella, com a símbol de la resta d'herois i d'heroïnes, que moltes gràcies!

Mataran els cinemes les plataformes digitals?


(Nota de context: article publicat al número 105 de la revista Parlem de Sarrià, i escrit setmanes abans del confinament) 

Quina és la darrera vegada que heu anat al cinema? No que heu vist una pel·lícula, sinó que l'heu vist al cinema... Una setmana, un mes, un any?

En general encara anem al cinema, així ho indiquen les xifres d'espectadors, i alhora en general cada vegada mirem més cinema fora del cinema.

Els lectors més veterans recordareu les sessions dobles del cinema, quan encara ens miràvem l'any dos mil de lluny i quan semblava que aleshores la vida seria diferent, molt diferent! I si bé és cert que moltes coses han canviat, potser no ho han fet tant com ens havíem imaginat.

Dècades després el cinema perviu i amb força, i fins i tot els cinemes, les sales on aquest encara es projecta; i dic encara perquè avui per avui és així, tot i que ara ja tenim clar, també la pròpia indústria, que no tot el cinema viu només a i de la gran pantalla, sinó que, com en tantes altres coses, el cinema també ha entrat de ple en la multipantalla!

Avui els cinemes ja no fan sessions dobles, ja fa anys que es van deixar de fer, i en general els cinemes d'avui són multisales que ofereixen una variada oferta cinematogràfica en sessions consecutives, en sales amb grades i un so de darrera generació.

Tot i la qualitat i la comoditat de les sales de cinema, el cinema s'ha instal·lat també a casa, millorant molt les prestacions de com ho feia anys enrere, amb les cintes de vídeo VHS o Beta, i amb internet com a gran aliat!

Internet i les noves tecnologies han transformat moltes coses, han obligat i estan obligant a transformar molts sectors, sinó tots: el musical, el turístic, el mèdic, l'educatiu i, sí, també l'audiovisual, que inclou el cinema.

Les plataformes digitals, i Netflix com a punta de llança, han diversificat de forma massiva la multipantalla, oferint un ampli catàleg audiovisual, pel·lícules, sèries i documentals disponibles en televisors intel·ligents (Smart TV), ordinadors, portàtils, tauletes i telèfons mòbils.

Amb menys del que pot costar per una família de quatre membres anar a veure una pel·lícula al cinema en sessió de cap de setmana (crispetes, llaminadures i refrescs inclosos), aquesta mateixa família pot pagar la quota mensual d'una plataforma digital accedint a un catàleg de pel·lícules, sèries i documentals molt superior a la seva capacitat de veure-ho tot!

I la transformació no només impacta en els suports, les pantalles, també en els hàbits. Amb les plataformes digitals decidim quan, on i amb quin suport veiem tal sèrie o tal pel·lícula, i ara en comptes de les clàssiques sessions dobles es fan autèntiques maratons de consum, especialment de sèries, que abans que s'acabi un episodi ja ens proposen veure el següent en sessió contínua.

Les plataformes digitals, però, no són simples instruments de distribució de continguts, que també, tot i que més que simples, són potents instruments de distribució de continguts i, com Spotify amb la música, acaben sabent més dels nostres gustos i costums de consum audiovisual que nosaltres mateixos.

Netflix i HBO han contribuït aquests darrers anys a consolidar les sèries de televisió com un producte audiovisual de primera classe, abandonant la condició de germà pobre del cinema. La producció de sèries de televisió de qualitat ha posicionat a les plataformes digitals en el mercat, esdevenint un servei atractiu, alhora que relativament econòmic, i entrant en milions i milions de llars a través de televisors, ordinadors, tauletes i mòbils.

Les plataformes digitals han esdevingut, doncs, generadores i productores de continguts, sèries i pel·lícules, i especialment amb les pel·lícules han obert un debat en el món cinematogràfic, un debat i certa controvèrsia, ja que per algunes el seu recorregut vital és i seran més les plataformes digitals que les sales de cinema.

La potència de les plataformes digitals és tan gran que fins i tot les productores de cinema clàssiques van creant les seves pròpies plataformes digitals, tot i que la pregunta és si hi haurà prou mercat per a totes.

Mataran els cinemes les plataformes digitals? De moment és evident que no mataran el cinema, ans al contrari, possiblement l'han revitalitzat! Pel que fa als cinemes, veurem...

El cinema ja no és l'hàbitat natural de les pel·lícules, i tot i que avui per avui encara no estan en risc d'extinció, potser algun dia hauran d'afrontar de nou el repte de renovar-se o morir.

dilluns, 30 de març del 2020

Que pari el món... que llegeixo?


Els primers dies d'obligat, i necessari, confinament semblava que disposaríem, a partir d'aleshores, de tot el temps del món per fer tot allò que lamentem no poder fer per manca de temps.

Potser per això, també per evitar la sensació de no saber què fer amb el nostre nou temps, d'arreu van aparèixer innumerables iniciatives i propostes per passar, de la millor forma possible, el temps: cuinar, llegir, fer esport, jugar, consumir cultura (teatre, cinema...), fer manualitats, etc.

I és clar, són tantes les coses que volem fer mentre dura aquest obligat, i necessari, confinament, que em temo que correm el risc, sinó ara més endavant, d'angoixar-nos per no donar a l'abast!

Ara que sabem que això va per llarg, val més que ens ho agafem amb calma i no vulguem fer-ho tot, sinó allò que realment ens agrada. I em sembla que, cada dia més, és que anem fent, en general, tothom.

Potser sí que qui llegeix una mica ara ho farà un xic més, però diria que més que augmentar significativament el nombre de lectors i lectores (si no llegim habitualment, poc o tampoc ho farem ara...), el que sí augmenten aquests dies, aquestes setmanes, són les hores dedicades a la lectura dels lectors habituals; com les hores decicades al teatre, més que els espectadors individuals, al cinema o als museus.

Per exemple, el consumidor de sèries que no és lector, segurament invertirà més del seu nou temps a veure més sèries, que no a llegir més llibres... Al capdavall, ara que ja sabem que ni amb el confinament disposem de tot els temps del món, és important que el dediquem a les cooses que realment ens importen, ens agraden.

Així doncs, si teniu per costum llegir revistes culturals en general, i el Parlem de Sarrià en particular, heu de saber que la seva versió en línia ja està disponible, com sempre de forma oberta i gratuïta per tothom!

Els dies d'obligat, i necessari, confinament s'endureixen i ens exigeixen, com ja sabem, a aprendre i millorar a gestionar el nostre temps, ara en aquestes extraordinàries i excepcionals circumstàncies; i sí, en certa manera el món es para, però no és moment d'aprofitar per baixar-ne, ans al contrari, és moment per fer que precisament el nostre món no s'aturi, ni ens saturi...

dissabte, 28 de març del 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Beck's Bolero"


Si tots els camins porten a Roma, molts dels musicals, especialment els de la història del rock dels anys seixanta, porten al guitarrista Jeff Beck. Repassar la seva biografia és com veure "Vides creuades" de Robert Altman, una altra pel·lícula per recuperar...

Les connexions més directes de Jeff Beck amb altres monstres de la guitarra és el grup The Yardbirds; Beck va substituïr Eric Clapton quan aquest va deixar el grup per crear Cream, i durant un temps va coincidir amb Jimmy Page, tocant aquest inicialment el baix, fins que Jeff Beck va deixar el grup... Aleshores, al cap d'un temps i de diferents canvis, The Yardbirds van esdevenir The New Yarbirds amb Jimmy Page, Robert Plant, John Paul Jones i John Bonham... us sonen? Efectivament, Led Zeppelin!

I la cançó d'avui, de Jeff Beck, té molt de Led Zeppelin, però també té molt de molts altres grups de rock dels anys seixanta; m'explico!

Aquesta cançó, enregistrada l'any 1966, té a banda del seu autor, Jeff Beck, a Jimmy Page (Led Zeppelin) a la guitarra de dotze cordes, John Paul Jones (Led Zeppelin) al baix, Keith Moon (The Who) a la bateria i Nicky Hopkins al piano.

Nicky Hopkins va ser un reputat pianista d'estudi i va gravar sessions, entre d'altres, amb els Beatles, els Rolling Stones, The Who, els Kinks, Jefferson Airplane (els va acompanyar al festival de Woodstock), o Steve Miller Band; i també va formar part de The Jeff Beck Group, la banda de Jeff Beck va muntar quan va deixar The Yardbirds...

L'experiència de la gravació de la cançó d'avui quasi fa aparèixer una superbanda formada per Page i Beck, juntament amb John Entwistle i Keith Moon (baixista i bateria de The Who); pràcticamenti només els va faltar trobar un vocalista que estigués a l'alçada, i sortejar problemes contractuals!

És clar que entre tant talent, en aquest bolero no li calia cap vocalista!




divendres, 27 de març del 2020

El refrany de la setmana, sobre la primavera

Imatge de Larisa Koshkina a Pixabay
La primavera, aquest any, ens ha trobat en ple confinament i, per tant, suficientment alterats! I és d'esperar que no ens alteri més, ni la sang ni cap altra cosa, ans al contrari, que la contemplació d'aquesta florida estació ("per la primavera, res no és com era"), ni que sigui amb el nas arrapat a la finestra, ens calmi els ànims, ens doni pau.

Aquesta primavera fins i tot ens ha enfarinat, aquests dies, part del país, no sé si com una picada d'ullet o com un advertiment: "falsa primavera enganya al bestiar!"

I aquí per bestiar ens hi podem ben incloure, que no és aquesta, confinada, la primavera que esperàvem, i prou que ho notem ara, i més ho notarem a l'estiu, que també es presenta, com tot el que s'esdevé per endavant, incert i crític:"qui treballa a la primavera, prepara un bon estiu."

I és ben cert que "una flor no fa estiu, ni dues primavera", i aquesta primavera serà, està essent, malauradament, poc florida, i no només pel Sant Jordi...

I si "primavera tardana fa créixer el blat a la sala", vés que enguany no ens creixi també al llit, ni que sigui per cercar-hi un xic de consol, que "al llit tot l'any és primavera!"

Una abraçada a tothom, cuideu-vos molt, i molts ànims!

dijous, 26 de març del 2020

Actitud Incorpora en època de confinament


No hi ha persona que s’escapi, aquests dies, del confinament pel coronavirus i dels seus efectes a tots els nivells, també el personal i el laboral.

El confinament i les restriccions ens afecten individualment en la nostra vida personal, familiar i laboral, i col·lectivament a nivell d’organitzacions, administracions, empreses i entitats socials. Només hem de veure els informatius, o tan sols observar el nostre entorn més immediat, per fer-nos a la idea de l’impacte del coronavirus, més enllà de les malaurades infeccions i defuncions de la COVID-19. Recordem que hi ha escoles tancades, comerços amb la persiana abaixada o empreses tancades i amb expedients de regulació temporal de l’ocupació.

El programa Incorpora de ”la Caixa”, inevitablement, també s’ha vist afectat per aquesta situació en totes les seves dimensions i, tot i que no hem parat la nostra tasca, el ritme de les activitats habituals del programa s’ha alentit i no són poques les afectacions que estem tenint per les mesures preventives i de confinament. Parlo d’afectacions amb relació a l’activitat, a les persones que atenem, a les empreses amb qui col·laborem i als tècnics i les tècniques d’inserció laboral que treballen en el marc del programa Incorpora.

Noves oportunitats i formes de treballar

Ara mateix, s’han cancel·lat totes les formacions que s’estaven fent o estaven previstes, també les pràctiques no laborals, s’ha suspès l’activitat de prospecció empresarial, l’atenció presencial a les persones ateses i les reunions internes a nivell tècnic i amb altres serveis; la gestió d’ofertes, naturalment, també ha caigut en picat, i el que ara sorprèn és precisament que n’hi hagi de noves, d’ofertes laborals, i n’hi ha: ajudants de cuina o personal per a supermercats, empreses i serveis que es mantenen oberts... Tot i això, les insercions laborals també s’han aturat.

Aquests dies, els tècnics i les tècniques d’inserció del programa, seguint les indicacions preventives generals i de les seves entitats, treballem des de casa seguint donant suport, a distància, a les persones que atenem. D’altra banda, també estem en contacte amb les empreses, fent el seguiment i donant suport a les incidències que naturalment tenen, i que afecten les persones que s’hi havien inserit o que hi estaven fent pràctiques no laborals.

A més, i tenint en compte aquest escenari excepcional de confinament, des del programa Incorpora promovem aquests dies, en la mesura de les possibilitats de cadascú, la formació a distància tant per a les persones ateses com per als i les professionals de la inserció laboral.

Pel que fa a les persones ateses, si bé la formació presencial s’ha suspès, disposem de recursos en línia als quals poden accedir per seguir treballant i potenciant les seves competències; pel que fa als i les professionals de la inserció laboral, el programa Incorpora disposa d’una interessant oferta de cursos en línia, sobretot, en relació amb l’àmbit de la inserció laboral, oberts a tothom i gratuïts que aquests dies també poden contribuir a potenciar el creixement professional dels tècnics i les tècniques d’inserció laboral.

Competències transversals per fer front al confinament

Al programa Incorpora donem molta importància, en el nostre acompanyament a les persones en el seu procés d’inserció laboral, a les competències transversals, que es treballen a diferents nivells i de forma més intensa en les formacions pròpies del programa. Aquestes són les competències que ens permeten ser millors treballadors i treballadores, a banda de bons i bones professionals, i són les que tenen a veure, entre altres aspectes, amb l’autoconeixement, l’autocontrol, la gestió dels canvis, la flexibilitat, la comunicació assertiva, el treball en equip, la gestió del temps o la gestió emocional.

Al programa Incorpora treballem totes aquestes competències orientant-les al món laboral, però aquests dies, aquestes i moltes altres competències es posen especialment en joc també en l’àmbit personal i familiar, per la qual cosa és important valorar-les i seguir-ne aprenent, ja que, sens dubte, ens poden ajudar a afrontar millor aquesta situació de confinament.

Aquesta pandèmia global anomenada coronavirus ens ha alterat la vida i ens ha enfrontat amb una situació mai vista ni viscuda: el confinament quasi total de la població! En aquestes circumstàncies tothom es veu obligat a afrontar aquesta nova realitat, temporal i incerta, també nosaltres, els i les professionals de la inserció laboral, que continuarem fent la nostra feina adaptant-nos a cada situació com sempre hem fet.

Article publicat al web del programa Incorpora.

dimecres, 25 de març del 2020

L'últim pèl ros


L'altre dia, rentant-me les dents, vaig veure, quasi amb tota seguretat, l'últim pèl ros que em queda a la barba!

Aquests dies de confinament me la deixo més llarga de l'habitual, però no és deixadesa eh, que el dissabte passat me la vaig repassar i em vaig tallar els cabells... rapar el cap!

El cas és que l'altre dia, entre el primer i el segon capítol del cas de l'Helena Jubany del programa Crims de TV3, em vaig anar a rentar les dents i, pam!, el vaig descobrir just al mig de la barbeta, ben ros... Què ros, ben daurat!

El vaig acaronar amb la punta del dit com qui acarona un preuat tresor, i quasi que me'l podria haver arrancat per desar-lo amb el floc de cabells que guardo, ben desats a casa, de la primera gran rapada que em vaig fer, ara fa vint-i-cinc anys!

Aquest pèl és quasi el darrer vestigi que certifica que, efectivament, sóc ros, tot i que les canes ara són la tònica general del poc pèl que tinc al cap, i el molt que tinc, aquests dies, a la barba!

No sé, potser amb el confinament acabaré perdent tot rastre de pèls rossos... Diuen que d'aquesta pandèmia no en sortirem iguals, que quelcom en nosaltres, individualment i col·lectiva, ben segur canviarà, s'haurà transformat...

No sé si compten en aquesta transformació també el canvi d'imatge, que ara que me l'he vist penso que potser faria bé de conservar-lo, aquest pèl, de no tallar-lo arran i deixar-lo créixer, juntament amb els que té al voltant.

Deixar créixer més la barba i seguir-me rapant el cap? Potser sí, aquests dies, també ens poden servir per a trobar-nos de nou, qui sap si per descobrir-nos o descobrir un nou jo, per a pensar o repensar qui som i, més que què volem fer, sobretot qui i què volem ser!

I sospito que pel que fa a mi, el confinament em brinda l'oportunitat, com a mínim, de gaudir de l'ultim pèl ros, que diu tant de mi i, alhora, segurament tant poc...

dimarts, 24 de març del 2020

Llars confinades


Ara que passem tantes hores a casa, li veiem totes les costures!

El confinament no només ens posa a prova a nosaltres personalment, i a nivell familiar, també posa a prova les nostres llars, fent més evidents les seves potencialitats i, alhora, les seves mancances.

Qui només té finestra troba a faltar balcó, espai de respir i de reivindicació / protesta, i qui té una mica de pati, per petit que sigui, descobreix que té un tresor!

Aquests darrers anys els pisos s'han anat empetitint, reduint part de l'espai el dedicat a la cuina i rebost, apropant-se més al concepte "office" per a les elaboracions senzilles i finals; total, si la majoria d'hores les passem fora de casa, no tenim temps per cuinar... I tot és de consum tant ràpid i immediat, que no cal conservar massa res!

També les habitacions s'han empetitit, que entre el llit i l'armari ja s'omplen,i a vegades només resta una mica d'espai per un escriptori minúscul! L'ús extensiu que fem aquests dies de casa nostra (24/7) esdevé la seva particular prova d'estrès.

Per exemple, aquests dies es parla molt del teletreball, i no sé si tant del co-working, una de les (quasi) inevitables conseqüències del confinament!

En moltes cases les taules del menjador, moltes vegades reservades per als àpats especials, de cap de setmana i generalment amb més comensals, s'han transformat en espais de co-working en el que hi conviuen els infants o adolescents amb les seves tasques escolars, i els adults (que poden) amb el seu teletreball, cas que no tinguin un despatx o espai propi per a fer-ho.

I si no hi ha taula de menjador, serveix la taula de la cuina esdevenint, aleshores sí, el centre neuràlgic de la casa o el pis, el lloc on es treballa, s'estudia, es cuina i es menja!

I és que ara a casa hi hem de fer de tot, també treballar o estudiar, i fer-hi tot l'oci i entreteniment que fèiem fora, inclosa la molta o poca activitat física. I no, en general les nostres llars no estan preparades per a viure-hi les vint-i-quatre hores del dia i fer-ho tot portes endins; de fet, no han estat dissenyades per això...

Si pandèmies i confinaments han de seguir essent una tònica d'ara en endavant, potser valdria adaptar les llars, segurament també l'urbanisme en general, a aquestes circumstàncies.

No sé si aquesta és una de les moltes lliçons que caldria aprendre d'aquests dies de reclusió...

dilluns, 23 de març del 2020

Morts sense vetlla

Imatge de rottonara a Pixabay

No trobarem, gairebé mai, una bona hora per morir-nos, possiblement ni tan sols la definitiva.

Morir-se és, gairebé sempre, una mala hora, i aquests dies ho és encara més. No és temps de morir-se i ens morim, ai l'as, més que mai!

I el que més ens mata aquests dies, el Covid-19 provocat pel coronavirus, és el mateix que ens impedeix acomiadar, com es mereixerien, els nostres difunts.

Aquests són dies de confinament, també de morts sense vetlla; de persones que es moren en silenci, que engreixen la magnitud de la tragèdia i que s'enterren en la més estricta intimitat, o ni això.

Persones estimades que se'n van sense vetlla, famílies que acomiaden difunts sense l'escalf d'abraçades i consols, dols solitaris i confinats, tanatoris deserts i més silenciosos que mai.

Un company i amic de feina, plora confinat sol, aquests dies, la mort del seu pare, que va morir dies enrere, una víctima més d'aquesta terrible pandèmia. Confinat i infectat pel virus, ell també, ni tan sols el va poder veure en vida, en els seus darrers dies, ni el va podeu veure i acomiadar-se'n després, ja en el son i descans etern.

De totes les trucades que he fet aquests dies a amics i familiars, la seva, dies enrere, ha estat la més trista, la que més m'ha colpit, pel fet d'estar infectat, i sobretot per aquest dolorós i silenciós  dol pendent...

El coronavirus (vídeos, acudits i "memes" a banda; politiqueig de baixa estopa i crisis econòmiques sense precedents...) també és això, sobretot és això: morts sense vetlla, famílies sense consol...

Aquests dies ens infectem i ens morim; la gran majoria ens en sortirem i recordarem el confinament com un mal menor carregat d'anècdotes i, fins i tot, bons moments; d'altres el recordareu com una estocada econòmica, espero que no irreversible; i també hi sou els qui recordareu el confinament amb ràbia i tristesa per tot el que aquest virus us ha robat, per tot el que ja mai us tornarà.

No trobaré, jo tampoc, una bona hora per morir-me, però si el moment per trucar a l'amic i company de feina que plora i pateix, confinat i malalt, per ell mateix i per la mort del seu pare...

dissabte, 21 de març del 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Quadrophenia"


Ara que pel confinament i l'estat d'alarma pel coronavirus els cinemes estan tancats, les estrenes posposades, i que passem més hores que mai en confinament a casa, podem tornar a mirar pel·lícules, també sèries, que en algun moment de la nostra vida d'una o altra manera ens van marcar...

En el meu cas, i relacionades amb la música, hi ha especialment tres pel·lícules que recordo especialment, i que m'agradaria recuperar ja que van contribuir a ampliar el meu univers musical: "The Commitments" i "The Doors", ambdues estrenades l'any 1991, i "Quadrophenia", pel·lícula estrenada l'any 1979 basada en el disc homònim, la segona opera rock de The Who, "Quadrophenia" (1973), i que jo vaig veure també a principis dels anys noranta, d'adolescent.

La pel·lícula, que narra la vida i lluites tribals entre "mods" i "rockers" a l'Anglaterra de mitjans dels anys seixanta, la tenia en una precària gravació en una cinta de VHS i, com altres pel·lícules o programes musicals, l'havia vist diverses vegades. La pel·lícula és un descontrol de "drogues, sexe i rock'n'Roll"!

I més havia escoltat, i escolto encara, la seva banda sonora, alimentada no només del disc original, també d'altres extraordinàries cançons d'altres grups i músics; una delícia!

I tot i que en la cançó d'avui ens perdem la potència vocal de Roger Daltrey, podem gaudir de la potència musical de The Who.

Per cert, un any després de veure la pel·lícula, em vaig comprar una Vespa 200 de segona mà...



divendres, 20 de març del 2020

El refrany de la setmana, sobre Sant Josep


Ni sorteig del dia del pare, ni colònies que et fan sentir tot un mascle alfa, ni trepants ni altres eines, res de res... els pares estem confinats i també ho ha estat, vés per on, el nostre dia, el dia del pare!

Sí, enguany hem celebrat el dia del pare en confinament, com es celebren aquests dies els aniversaris, les onomàstiques i tantes altres celebracions...

El confinament i les restriccions afecten tot el nostre dia a dia i fins i tot aquest refrany: "de Sant Josep en enllà, posa't trumfos a sembrar"...

Enguany, després de Sant Josep, ni sembrar trumfos, ni trumfes, ni res de res!

dijous, 19 de març del 2020

Del carrer al gimnàs, del gimnàs al "Corona Gym"!


Sabeu quan heu fet quelcom que mai, mai pensàveu que faríeu? Doncs això, però encara no em veia en cor de dir-ho, que primer me n'havia de fer a la idea... I ja em direu, que en el fons és una ximpleria!

Em sembla que, ara sí, ja em veig en cor de dir-ho, i de fet a la meva manera ja ho he dit! Setmanes enrere em vaig apuntar al gimnàs!

Sí, després d'haver-me enterrat i plorat com a corredor de matinada, passat el dol, setmanes enrere vaig conèixer-me, saludar-me i descobrir-me com a usuari de gimnàs, quelcom que, fins ara, creia que seria impensable, que seria impossible!

I, oh sorpresa, m'he acabat sorprenent a mi mateix i reconec que d'entrada, aquestes primeres setmanes, m'hi he trobat més bé i més còmode del que em pensava, al gimnàs, fins i tot més bé del que temia.

Al gimnàs no hi faig res de l'altre món; quan hi vaig anar em van preguntar quin era el meu objectiu, i al principi no sabia què respondre, ja que per mi l'opció d'anar al gimnàs era una acció reactiva a la de no poder córrer com ho havia fet fins ara, no una acció pro activa tipus "aniré al gimnàs per tal cosa, o tal altra..." El segon dia ja ho vaig veure, i tenir més clar: simplement estar més en forma...

A partir d'aquí en van programar uns exercicis i em van donar unes indicacions; també vaig necessitar que m'expliquessin com funcionen aquestes màquines de politges, més que res per no perdre mal. I reconec que el segon dia d'anar-hi, ja sense acompanyament, em vaig sentir bé i còmode: ara això, després allò, i per acabar una mica de "càrdio"...

És clar que l'alegria m'ha durat poc, i aquesta setmana, pel confinament del coronavirus, m'he quedat sense gimnàs, ara que ja estava agafant el ritme! Afortunadament a casa hem activat les sessions "Corona Gym" per seguir-nos mantenint en forma.

I el més curiós és que, d'haver seguit corrent de matinada, aquesta aturada obligada pel confinament l'hauria viscut pitjor, sense poder sortir a córrer, ni de matinada, pels carrers de Girona... En canvi, amb les poques setmanes i sessions que he fet al gimnàs, m'ha estat més fàcil adaptar-me a l'activitat domèstica de les "Corona Gym"!

És evident que flexibilitat que més he hagut d'exercitat aquests dies és, sobretot, la flexibilitat mental...

dimecres, 18 de març del 2020

Per molts anys mare!


En condicions normals avui la visitaria, segurament a la tarda, per felicitar-la personalment!

Abans, al matí a primera hora, l'hauria trucat per felicitar-la telefònicament, i ho hauria fet també per un grup familiar de WhatsApp que serveix, entre d'altres coses, per a felicitar-nos tot allò que celebrem! De fet això ja són coses que he fet o faré avui, ja que el confinament i les restriccions pel coronavirus encara ho permeten.

Avui és l'aniversari de la meva mare i se'm farà estrany no poder-li fer dos petons, i més estrany se'ns farà no poder-lo celebrar en família aquest cap de setmana, com havíem previst. La celebració del seu aniversari, com tantes altres coses d'aquests dies, es cancel·la fins a nou avís!

Aquests dies tot té un altre regust, tot el que es manté dempeus, és clar; el cuinar, el menjar, les trucades, el consum, la tele i la ràdio fins i tot els diaris... Tot té regust de confinament, que no de resclosit, un sabor nou al que, vés quin remei, ens hi acabarem acostumant. També el seu aniversari té un regust diferent...

Avui l'aniversari de la meva mare està impregnat d'aquest regust, un regust que té notes de resignació quan entra en boca, i que després, afortunadament, fins i tot deixa percebre un bri d'alegria, l'espurna d'una nova dolçor que fa que tot plegat, al capdavall, sigui de bon empassar, i que fins i tot fan especials aquests dies, inclòs el seu aniversari.

Avui la meva mare no podrà quedar amb les amigues i ex companyes de l'Ajuntament de Girona, ni dinar a fora amb l'Esteve, ni tan sols rebre una visita inesperada... En canvi tindrà tot el temps del món, o com a mínim el del dia d'avui, per atendre i respondre totes les felicitacions que està rebent i rebrà per Facebook i per WhatsApp, una allau incontrolable de missatges que la distrauran del confinament i que, ben segur, la faran sentir més acompanyada!

Són dies de confinament i la vida segueix, amb aniversaris al calendari i celebracions cancel·lades preventivament; enlloc de resignar-nos-hi arrapem-nos a aquesta espurna i no renunciem a res que el confinament ens permet.

En condicions normals avui, possiblement, no hauria escrit aquest article, així que només em resta embolicar-lo i fer-li arribar, tot i que em temo que quan tu el llegeixis, ella ja farà estona que l'haurà desembolicat!

Per molts anys mare!

dimarts, 17 de març del 2020

Sóc només el 25%!


Aquests dies de confinament i restriccions jo també faig teletreball. Per mi no representa cap novetat, doncs ja fa uns anys que el teletreball forma part del meu dia a dia laboral. De fet, en un dia laboral normal i insípid, la meva jornada laboral comença a casa, via teletreball, i després segueix a l'oficina per, alguns dies, seguir a casa...

Ja fa uns anys que la meva entitat disposa de la tecnologia que permet que jo, també d'altres companyes i companys de feina, puguem fer teletreball; la màgia es produeix gràcies a un enllaç, un accés instal·lat al meu ordinador personal de casa que em permet connectar amb el servidor remot on hi ha tot el que tinc en el meu ordinador a l'oficina: correu, carpetes, documents...

Dic màgia perquè per a mi ho és, i per més que m'ho expliquin, no li sé veure el truc!

En el meu cas, doncs, no ha fet falta ni procés d'adaptació ni res, simplement engegar l'ordinador i accedir al servidor remot amb les meves credencials.

Aquests dies de confinament són moltes les persones que afrontaran, potser per primera vegada, l'experiència del teletreball, i hi ha qui fins i tot s'atreveix a aventurar que aquesta situació permetrà donar-li un major valor...

Sigui com sigui, el teletreball és una mesura que no totes les persones treballadores tenen al seu abast, i en el meu cas, que treballo en una entitat social, sé que sóc un dels pocs privilegiats que poden fer-lo; bé, més que jo, és el meu lloc de treball, que permet que jo el pugui fer.

I si cada sector és un món, la realitat del món del tercer sector social és que per a la majoria de les persones que hi treballen el teletreball és un miratge, ja que, segons dades de l’Anuari de l’Ocupació elaborat per La Confederació, l'atenció directa (aquí el teletreball és un a quimera) és la principal activitat del tercer sector i representa entre el 70 i el 75% de les persones que hi treballen.

La majoria de les persones que treballen a la meva entitat ho fan en serveis residencials oberts totes les hores del dia, tots els dies de l'any, serveis que aquests dies també estan afectats pel confinament i les restriccions; la gestió a nivell de recursos humans d'aquesta situació, com en altres serveis socials i sanitaris, esdevé un repte majúscul, un autèntic trencaclosques sense solució, donada la facilitat que una peça no encaixi.

Aquests dies els recursos humans de la meva entitat semblen mariners tapant vies d'aigua per mantenir el vaixell flotant, els recursos humans i tot el personal tècnic i de servei dels centres residencials que tenim! I no només aconsegueixen que el vaixell suri, sinó que alhora fan que segueixi el seu rumb, tot i les dificultats.

Jo formo part, només, del 25% de les persones que treballem al tercer sector social i que potencialment podem accedir al teletreball; m'ho dic per no perdre la perspectiva, m'ho dic, us ho dic, per no perdre de vista la realitat...

dilluns, 16 de març del 2020

Ens en sortirem? Sí, i tant!


"Transitamos éstos días por senderos desconocidos e inciertos, con cierto temor y un confinamiento nunca visto, ni vivido.  Se ponen en juego, ya desde hace días, nuestras habilidades y competencias en adaptación al cambio, gestión de la incertidumbre y capacidad de resistencia, que los 15 días (cómo mínimo) se nos van a hacer muy largos!"

Aquest dissabte al vespre compartia aquest missatge en el grup de WhatsApp dels i les coordinadores del programa Incorpora d'arreu d'Espanya, que, com tothom, també veiem alterada la nostra vida personal i professional.

El confinament a casa, amb tot el que l'estat d'alarma implica, suposa un repte per a tothom i ens obliga, vulguem o no, a adaptar-nos a una situació no volguda, amb una imprescindible restricció de la nostra vida social, personal, familiar i laboral.

L'adaptació a aquests canvi d'hàbits, de rutines, d'activitats i de relacions poc o molt ens trasbalsa i ens projecta un escenari, de com a mínim dues setmanes, d'una certa resistència. I tot i que cada casa és un món, a cada casa serà imprescindible, aquests dies, refer i adaptar les normes de convivències a les circumstàncies del confinament, ja que tota l'estructura que els horaris laborals, escolars i extraescolars (o els d'altres activitats socials) sostenien ha desaparegut sobtadament i ara ens trobem amb la realitat de conviure confinats sense un horari establert.

A casa meva les "Corona Tasques" han començat a posar ordre i concert a aquests dies; les "Corona Tasques" i un mínim acord de programació horària per mantenir un mínim d'activitat laboral i escolar.

L'estat d'alarma inevitablement també ens altera els ànims i per moments ens pot fer surar la sensibilitat a flor de pell; ja hem vist com, fins i tot abans de decretar-se, s'ha escampat cert pànic en forma de compra compulsiva de certs productes dels supermercats... És important mantenir la calma i no deixar-nos endur pels estats d'ànim d'alteració que massa vegades genera la permanent connexió amb la informació.

Aquests han de ser dies d'estar informats, però tampoc permanentment ni tothora, per més que les televisions ens ofereixin coronavirus al llarg del dia, en la seva extensa graella televisiva. Aquests dies és molt important, també, desconnectar del coronavirus; és per això que no entenc que, per exemple, precisament per una qüestió de servei públic TV3 no destini part de la seva graella a l'entreteniment, en comptes de destinar-la, quasi per complert, a la informació derivada per aquesta situació del coronavirus...

Afortunadament gran part del consum audiovisual defuig dels canals convencionals i aquests dies moltes famílies es submergiran com mai en els continguts de les plataformes digitals... I estic convençut que també es submergiran entre els lloms dels llibres de la seva biblioteca...

Aquests quinze dies són també l'oportunitat per fer coses diferents, per fer allò que diem que no podem fer per manca de temps (sí, llegir!, i també escriure, o posar ordre a casa, o a la vida de cadascú!), o fer coses noves en família: a casa mirarem de donar cos i forma a les sessions de "Corona Gym", el nostre particular programa d'entrenament (i entreteniment) físic!

El confinament i l'estat d'alarma ens repta, em repta a mi i et repta a tu, repta a tothom; com el visquem és cosa nostra, i de la capacitat d'activar i posar en joc les nostres habilitats i competències en adaptació al canvi, gestió de la incertesa i capacitat de resistència. I com diu "Bob, el manetes": Ens en sortirem? Sí, i tant!

dissabte, 14 de març del 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Stranger Things"


Aquests dies d'un cert confinament en general, o confinament total en alguns casos en particular, no sé si, portes endins de cada casa, guanyaran els jocs de sobretaula després de treure'ls la pols, o bé el consum de les plataformes digitals, cercant en tots els racons minuts d'entreteniment...

Em sembla que aquests dies a casa tornarà a sonar amb força aquesta sintonia...




divendres, 13 de març del 2020

El refrany de la setmana, sobre la salut


Els mitjans de comunicació en van plens, fins i tot els esportius, i en parlem tothora: el coronavirus conviu amb nosaltres encara que no estiguem infectats, encara que, per risc i a mode de prevenció, no estiguem confinats.

Conviu amb nosaltres i qui més qui menys ja se n'ha vist afectat: una reunió cancel·lada, una
jornada suspesa, un concert prorrogat, un partit que no es juga...

Vivim per moments una mena de psicosi col·lectiva, un punt atemorits per la seva onada expansiva, tan imprevisible (?) com, sembla, incontrolable i inevitable del virus, rentant-nos les mans com mai i preguntant, abans de saludar amb dos petons, fins i tot d'encaixar les mans, si hi ha cap inconvenient en fer-ho.

Hi ha qui, fins i tot, va fent acopi d'aliments preveient un possible confinament col·lectiu; el recompte diari d'afectats i morts d'aquí i arreu tampoc ajuda a mantenir la calma, ans al contrari, encén encara més les alarmes, sembra més el pànic.

És per tot això que aquests dies, especialment aquests dies, pren especial sentit el refrany "la salut no és coneguda fins que és perduda", i és evident que ningú la vol perdre per aquest coronavirus...

És aleshores, en dies com aquests, quan posem en valor altres qüestions més enllà dels diners o les possessions; i més quan hem vist que aquest virus afecta a tothom, rics i pobres... Ja ho diu el refrany: "qui té salut i llibertat, és ric i no ho sap!"

dijous, 12 de març del 2020

A més bicicletes, menys cotxes?


La qüestió és, d'entrada, senzilla: a més bicicletes, menys cotxes. O si voleu: a més carrils bici, menys carrils destinats al trànsit rodat motoritzat...

La qüestió és aparentment senzilla però es complica quan fem la segona part (menys carrers destinats a cotxes, per entendre'ns) sense minimitzar els cotxes que han de passar per aquests carrers.

La qüestió és d'entrada senzilla però es complica quan s'aplica de forma aïllada, sense pensar en el conjunt de la mobilitat i, sobretot, sense prendre mesures per fer circular menys cotxes pels carrers amb menys carrils per fer-ho.

A Girona darrerament s'han suprimit carrils per a cotxes d'alguns carrers, o trams de carrers, en benefici de carrils bici, iniciativa que aplaudeixo de forma col·lectiva (aquest és el camí) i també de forma personal, especialment com a usuari del servei de la Girocleta.

No tinc molt clar, però, que s'hagi reduït la densitat del trànsit rodat de vehicles de motor en aquests carrers, i a la ciutat en general, pel que aquesta mesura provoca, en alguns casos, un cert caos circulatori.

El darrer exemple: la remodelació del carrer de la Creu de Girona, que potser farà honor al seu nom i, sospito, acabarà essent una creu per a conductors, ciclistes, transportistes i vianants!

La controvertida remodelació d'un tram d'aquest carrer posarà a prova la convivència dels diferents col·lectius que en faran ús, en el que cal comptar-hi l'alumnat i les famílies d'una escola, amb tot el que això suposa a nivell de mobilitat; precisament part de l'actuació s'ha fet per a dissenyar un itinerari escolar segur, i el dubte (sempre benintencionat) és si la solució emprada resultarà efectiva i reeixida, en matèria de seguretat vial.

Entenc que quan s'eliminen carrils per a cotxes en favor de carrils per a bicicletes (i patinets!) hom espera que per aquest simple gest, per aquest simple fet, el nombre de cotxes que hi circulen disminueixi i augmenti, alhora, el de bicicletes, com si fossin vasos comunicants; sospito que no sempre és així.

I arribats en aquest punt és quan apareix, sempre puntualment, la reivindicació d'un millor transport públic, qui sap si arribant algun dia al model Luxemburg...

La qüestió és d'entrada senzilla, i complicada de sortida...

dimecres, 11 de març del 2020

La veritable igualtat


Sempre procuro parlar de la igualtat de gènere amb una dosi de prudència i cautela, sense fer grans i contundents proclames i aportant, quan hi penso, un punt d'autocrítica.

A casa la desigualtat també és present i jo, per la meva condició d'home, també en sóc responsable. I no és que no vulgui ser igualitari, que ho vull, és que no sempre en sé prou, ni en sóc prou. I no es tracta només de llistar les tasques de la llar i la dedicació horària que hi destinem la meva dona i jo, la desigualtat neix, sospito, en quelcom més profund.

La desigualtat es produeix ja d'origen i deu ser per l'herència cultural rebuda; i no trobo millor exemple per explicar-ho que aquest:

Quan jo marxo de casa (a una reunió, a un sopar, o a alguna altra activitat) rarament em preocupo, posem per cas, pel sopar d'aquell dia; en canvi la meva dona, quan marxa de casa (a una reunió, a un sopar, o a alguna altra activitat) rarament es despreocupa, posem per cas, pel sopar d'aquell dia.

L'altre dia, pensant en aquesta situació, em preguntava si la veritable igualtat arribarà (o hi tendirem) quan jo em preocupi pel sopar quan marxo, o quan la meva dona se'n despreocupi quan marxa ella...

I pensava que possiblement la qüestió serà que, just al mateix temps, quan ella se'n despreocupi quan marxa, me'n podré ocupar jo quan em quedo...

I és que l'arrel de la desigualtat és al cap, al de cada un i una de nosaltres, i el veritable repte és combatre aquesta desigualtat tan quotidiana, tan teva i meva, tan particular.

Sempre procuro parlar de la igualtat de gènere amb una dosi de prudència i cautela, sense fer grans i contundents proclames i aportant, quan hi penso, un punt d'autocrítica, doncs és evident que la desigualtat interpel·la a tothom, també a mi!

dimarts, 10 de març del 2020

La FAV Girona, o la crònica d'una escissió anunciada

Imatge de Stefan Keller a Pixabay
La primera discussió, encara amb els periodistes a la sala, va ser per l'ordre del dia. Les associacions que van demanar la convocatòria van fer-ho segons l'article dels Estatuts que preveu la separació d'un càrrec, i que especifica que per a tal finalitat l'assemblea només pot tenir aquest punt a l'ordre del dia.

Però la convocatòria, oh sorpresa, contenia un primer punt per al lluïment del president, una mena de balanç des de la seva proclamació. Davant la queixa per no acomplir tal i com, en aquelles circumstàncies, manaven els Estatuts, el president, amb el to altiu i xulesc que adopta en aquestes ocasions, va defensar-se contra atacant retraient-nos que no havíem impugnat la convocatòria. Això sí, va ser tota una declaració d'intencions!

Aquest fet va ser només la prèvia, i ell va tirar pel dret llegint un informe detallat de la seva gestió com a president: que si una reunió per aquí, una per allà però, ai l'as!, cap reunió amb la resta de les AAVV membres de la FAV per a tractar precisament aquests temes, cap reunió de les puntualment mensuals que es feien abans que ell es fes amb la presidència. Cap sorpresa, ell val per totes...

El segon punt, el de la seva separació, també va aixecar una acalorada discussió sobre els Estatuts i el seu compliment. Escudat a dreta i esquerra amb un tresorer desautoritzat per la seva pròpia AAVV, i un secretari nombrat a dit per ell de forma provisional, però no ratificat per l'assemblea, el quid de la qüestió era el recompte de les AAVV sòcies i, per tant, amb dret a vot.

Dies enrere algunes AAVV van demanar al president que informés del cens actual d'AAVV sòcies, petició que el president no va respondre. Tampoc va voler admetre les peticions que algunes AAVV havien fet per formar part de la FAV. El cas és que ell, de nou solemnement de forma salomònica, va dir que el cens vàlid era el vigent a 31 de desembre de 2019, fent evident que de nou, havia desatès les seves responsabilitats estatutàries, ell i la seva irregular junta.

Atrinxerat al càrrec, i sense vergonya per afirmar que tal decisió, o tal altra, era perquè sí, perquè ell i ells ho havien decidit; atrinxerat al càrrec i afirmant, sense vergonya, que la nostra defensa del compliment dels Estatuts eren simples opinions personals, el president de la FAV Girona va fer gala de l'estil xulesc i prepotent, que ja va destil·lar les seves flamants entrevistes, per tirar pel dret fent el sord.

L'assemblea va ser un esperpent, exemple del que no hauria de ser un moviment participatiu i democràtic; des de l'inici es va voler limitar la veu de les AAVV, i davant la confirmació de l'estil presidencial de l'ordeno i mano, la majoria de les AAVV presents vam decidir abandonar l'assemblea, i per extensió abandonaren la FAV.

Al final, i com a trista imatge de tot plegat, a la improvisada urna només s'hi va dipositar un vot; quan encara discutíem el primer punt, els representants d'una AAVV, afins a la presidència, van començar a marxar i el president els va instar a depositar el vot que ja duien a la mà. De res van servir els advertiments que la votació del segon punt no podia fer-se abans de tractar-lo, i el vot, aquell trist paperot plegat, va ser introduït a l'urna per insistència del president i la seva claca.

En Romà Monreal va tenir l'habilitat de fer-se, legítimament, amb la presidència de la FAV, tot i que des del primer moment ha demostrat voler-la, sobretot, per a la seva projecció personal, més que per estar al servei de les AAVV que, se suposa representa.

És evident que amb les seves formes ha provocat un autèntic sisme a la FAV Girona, un sisme de conseqüències previsibles: l'escissió del moviment veïnal de Girona.

No som poques les AAVV de Girona que no ens sentim representades per la FAV presidida, de forma maldestra i autoritària, per un president egòlatra i carregat de raons (les seves) que sembla interessar-li més el càrrec que la participació i el debat veïnal, més preocupat pels despatxos que pel carrer...

Amb aquesta FAV no hi ha res a fer, més que marxar-ne; marxar-ne i procurar refer l'espai de participació democràtica del moviment veïnal de Girona que la FAV, per acció o omissió del seu president, ha abandonat.

dilluns, 9 de març del 2020

8 de març i cada dia


Aquests darrers dies molts mitjans de comunicació han fet reportatges amb dades i exemples que posen de relleu la realitat d'avui de la (des)igualtat de gènere, i en quasi tots es feien evidents dues coses: (1) que és indiscutible que aquests darrers anys en matèria d'igualtat s'ha avançat molt i, (2) que és indiscutible que en matèria d'igualtat, tot i el punt u, encara resta molt per fer.

En aquest cas podem permetre'ns veure el got mig ple i mig buit alhora, sempre amb la voluntat de seguir-lo omplint, amb la necessitat de seguir-lo omplint perquè és evident que el got perd aigua per altres costats...

I l'aigua es perd cada dia, per més que en dies com ahir, o setmanes com la passada omplim el got amb un raig potent i energètic.

Si l'aigua es perd cada dia, serà que seguir-lo omplint és feina, també, de cada dia; omplir el got, la societat, de la igualtat de gènere que encara l'hi manca, combatent el masclisme encara incrustat, els micro masclismes encara no reconeguts, eradicant les desigualtats, lluitant contra la violència masclista, fent camí vers la igualtat...

És per això que m'agrada el lema que la Comissió d'Igualtat de Plataforma Educativa, que recentment ha agafat un nou impuls, s'ha fet seu: 8 de març i cada dia! 

La lluita ja fa temps que no és sorda, i seguirà essent constant.

dissabte, 7 de març del 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Buried Alive in the Blues"


Hi ha cançons instrumentals que són una oportunitat perduda, l'oportunitat perduda d'escoltar, en una altra cançó, en una cançó més, la veu, en aquest cas, una de les millors veus femenines de la història de la música!

Afortunadament són poques, possiblement només aquesta, les cançons instrumentals que Janis Joplin té a la seva (dissortadament curta) discografia, i és que si quelcom caracteritza la seva música és precisament la seva poderosaveu.

L'absència de la seva veu ressona quasi amb la mateixa força que ressona el buit de cançons instrumentals composades per dones, especialment en la història del rock. Suposo que el buit és equivalent a la menor presència històrica de dones al món de la música en general, també del rock.

Avui les veus femenines potser són més, i tot i això encara no s'escolten prou, ni amb prou intensitat, per exemple, als festivals d'estiu...

Janis Joplin va ser, possiblement, la primera gran estrella femenina de rock, i avui l'absència de la seva veu en aquesta peça vol representar el silenci que la dona ha patit, també, en el món de la música...



divendres, 6 de març del 2020

El refrany de la setmana, sobre el març

Imatge de Jerzy Górecki a Pixabay

L'hivern, amb les seves grips, fa estralls entre la gent gran, no sé si més que l'estiu amb els seus cops de calor...

L'hivern, i la fred que generalment l'acompanya, es fa especialment present al mes de març; a les portes de la primavera l'hivern fa, algunes vegades, una darrera fuetada d'aire fred provocant, com anys enrere, inesperades nevades que posen en escac (que no mat) i cap per avall el país!

El refranyer prou que ens ho adverteix, amb un dels refranys més populars del mes de març: "març marçot, mata la vella a la vora del foc, i la jove si pot!"

Estem advertits!

dijous, 5 de març del 2020

El precintat cul de la lleona


El cul de la lleona de Girona ja va esdevenir mortal l'any 2015, quan un turista, fidel a la tradició, va caure escales avall; aleshores també es va precintar l'accés a tal noble part, fins que s'hi va afegir una barana.

Aquests dies el cul més petonejat de la ciutat, diria que possiblement també de la comarca, del país, d'Europa i fins i tot del món, resta de nou precintat preventivament, pel Coronavirus.

La tradició, certament poc higiènica, convida al visitant, avui turista, a besar-li el cul com a bon presagi per tornar a Girona, tot i que avui per avui fer-ho pot provocar precisament tot el contrari, hom córrer el risc de no tornar a Girona, ni a enlloc! Dramatitzant podríem dir que el del cul de la lleona pot ser el petó de la mort!

La tradició també ens interpel·la als i les gironines, sobretot si, pel motiu que sigui, hem marxat de la ciutat; però ja fa anys que els i les gironines no li besem el cul, que això és cosa de turistes!

Vés que no sigui aquest el problema! Ara ja sabem perquè en tenim tants, de turistes... Dècades enrere Girona no era el destí turístic que és avui; li passaven per davant la Costa Brava, en general, i Figueres amb el Museu Dalí en particular.

Avui el turisme és un important motor econòmic i social de la ciutat, que tampoc ha escapat de la gentrificació i l'augment d'habitatges turístics, amb tot el que això suposa, especialment al barri vell, i ha esdevingut un destí especialment rellevant per al turista ciclista, amb voluntat manifesta de ser una ciutat "bikefriendly"...

El cul de la lleona forma part de l'itinerari imprescindible que tot turista ha de fer quan visita Girona, essent parada obligada juntament amb la Catedral i el Call Jueu; amenaçat pel canvi d'ubicació de la parada dels autocars turístics, desplaçats incomprensiblement a Fontajau, amb la seva nova ubicació, ben aviat al barri de Pedret, el cul de la lleona tornarà a ser la darrera etapa de la visita si és que ho ha deixat de ser mai.

Amb els temps que corren, amb virus globalitzats i turistes que arriben d'arreu, potser més valdria treure barana i escala i reescriure la llegenda i la tradició, essent suficient, més que fer-li un petó a la natja, llençar-li al més pur estil Marilyn, que també ens hi va la salut dels i les gironines!

dimecres, 4 de març del 2020

La primera victòria!


Sincerament, no les tenia totes. A principi de temporada em vaig fer a la idea que no guanyarien cap partit, que difícilment guanyarien cap partit, aquesta temporada...

L'equip és nou i la majoria de les jugadores, la meva filla petita entre elles, no havien jugat mai a handbol: una temporada per aprendre!, vaig pensar...

I la temporada va començar i les derrotes, algunes amb marcadors escandalosos, es van anar succeint cap de setmana rere cap de setmana, aquí i allà; és clar que en aquestes circumstàncies, de fet en totes, cal observar quelcom més que el resultat global i en cada derrota hi havia, hi ha, (a banda de les coses a millorar) sempre quelcom positiu a destacar: una millora en la defensa, un nou rècord de gols a favor, una jugada tàctica que es consolida, una tècnica de tir que es depura...

Les derrotes inevitablement afecten l'estat d'ànim, però aquest equip, l'infantil femení de la Unió Esportiva Sarrià (UES), va començar la temporada amb el dipòsit ple d'il·lusió i motivació, possiblement també pel fet que la majoria de les jugadores, la meva filla petita entre elles, no havien jugat mai a handbol!

És indiscutible que des de l'inici de la temporada les jugadores i l'equip han crescut a nivell tècnic i tàctic, com evident és que encara els queda molt més per aprendre i consolidar; i entre els aprenentatges també han après a perdre, a encaixar la derrota com a part de l'esport i la competició, i que la derrota no ho és tot...

Aquest passat cap de setmana l'equip va experimentar un nou aprenentatge: aprendre a guanyar! Finalment, i inesperadament per mi, ho reconec, l'infantil femení de la UES va aconseguir la primera victòria, una victòria forjada durant tot el partit i que al final va fer esclatar d'eufòria a les jugadores i, naturalment, també ens va fer esclatar d'eufòria a la grada!

Sincerament, no les tenia totes, i de fet avui no tinc molt clar que puguin guanyar algun altre partit; tan de bo que puguin assaborir de nou el dolç sabor de la victòria, però potser la veritable victòria és veure la il·lusió i les ganes que empenyen a la meva filla a anar als entrenaments, als seus partits i fins i tot a veure altres partits de la UES!

Potser la veritable victòria és la passió, insospitada per mi mesos enrere, de la meva filla petita pel handbol en general, i la UES en particular!

dimarts, 3 de març del 2020

Barraques al febrer


A Girona, Barraques i Fires semblava un binomi indestructible fins que una tardor excessivament calenta va (obligar?) empènyer al govern municipal a suspendre-les i posposar-les per més endavant, i més endavant va ser aquest passat cap de setmana.

Les Barraques al febrer, és evident, no són el mateix que al tombant d'octubre, per més concerts que es programin al recinte de La Copa, per més entrepans, cerveses o "kalimotxos"que es serveixin, per més barraques que hi hagi...

Les Barraques són Barraques també pel seu context, per tot el que les acompanya i embolcalla: les fires i festes de Sant Narcís, amb el seu ambient, i la tardor, les castanyes, els moniatos, els panellets i fins i tot, si voleu, el Paponazo!

Les Barraques al febrer em fan pensar en la cançó "Xmas in february" de Lou Reed, quelcom que, literalment, he viscut en més d'una ocasió. Heu provat mai de desplaçar, pel motiu que sigui, un àpat familiar nadalenc més enllà de les festes de Nadal?

La trobada és magnífica, sens dubte, però ara més aviat en diem trobada d'hivern més que trobada de Nadal... I és que a vegades el nom fa la cosa!

Espero que enguany les Barraques de Girona tornin al seu hàbitat natural, al bell mig de la tardor, i no a l'inici de la Quaresma...

dilluns, 2 de març del 2020

No abarateixis el somni


L'estiu de 1965 Salvador Dalí va batejar la vella estació de trens de Perpinyà com "el Centre del Món"; aquest dissabte potser no va ser-ho, que el món és molt gran i hi passen moltes coses, però Perpinyà sí que va ser l'epicentre de l'independentisme.

És innegable, i admirable, l'extraordinària capacitat de convocatòria del president Puigdemont, i el moviment que va generar dissabte, amb un espectacular èxode temporal cap a Perpinyà, sens dubte n'haurà generat un de sísmic dins l'independentisme, tot i que encara potser no en sabem calibrar la seva magnitud, no en l'escala de Ritcher, sinó en l'electoral catalana...

El gran mèrit del president Puigdemont ha estat, des de l'exili, mantenir viu el somni de la independència com un escenari possible, a pesar de tots els embats que el moviment ha patit. Aquesta és la seva gran contribució, mantenir viva la flama, el convenciment que la independència només depèn i dependrà de la voluntat dels i les independentistes.

La seva posició contrasta, i per tant també s'alimenta, de la més pragmàtica (realista?) d'Oriol Junqueras, que des de la presó, ara ja condemnat, ha optat per incloure en la seva estratègia política l'arriscat (valent?) diàleg amb un govern espanyol que, alhora, ha contribuït a apuntalar.

Potser sí que l'independentisme viu (encara, permanentment...) entre el somni i la realitat, entre l'exili i la presó, i Perpinyà no ha fet més que provocar un nou moviment sísmic entre aquests dos estats, per moments tan irreconciliables com el dia i la nit; veurem si tampoc irreconciliables després de les (mig anunciades) properes eleccions al Parlament.

Si dissabte Puigdemont hagués tingut a mà una guitarra potser hagués cantat, amb permís de Lluís Llach, també present a Perpinyà, o qui sap si fent duet, "No abarateixis el somni", dedicant la cançó a ERC en general, i qui sap si a Oriol Junqueras en particular...

La cançó, observareu, pren tot el sentit que li vulgueu donar.

No abarateixis el somni

No abarateixis el somni,
Res més que això tinc per dir-te, si vols.
No abarateixis el somni,
Que és com l'estel que hi ha al fons del camí.

Si cal, refarem tots els signes
D'un present tan difícil i esquerp,
Però no abarateixis el teu somni mai més.

Que ens han fet preu per viure
I el viure a voltes té el preu de dir prou.
Prou de renúncies mediocres
Que no ens permeten la història dempeus.

Si cal, conviurem la misèria,
Però ha de ser sense engany, dignament,
Prou d'amenaces innobles
Amb la fam i el tronar dels canons.

No abarateixis el somni,
El teu estel que hi ha al fons del camí,
No abarateixis el somni
O et donaràs per menyspreu tu mateix.

(Lluís Llach)