dimecres, 18 de setembre de 2019

Ganamos la plata!


Es pot ser agnòstic i casar-se per l'església? O encara pitjor, tenir una estampeta de "La Macarena" sota la pantalla de l'ordinador de la feina?

O en un altre ordre de coses... es pot ser independentista i alegrar-se, fins i tot celebrar, la victòria de la selecció espanyola al Mundial de bàsquet?

La vida és plena de contradiccions i a vegades costa més acceptar-les i conviure-hi que evitar-les, quan no dissimular-les, amagar-les com la porqueria sota l'estora o, directament, espolsar-te-les de sobre...

Jo (sobre)visc amb moltes contradiccions, ambivalències si voleu, i m'agrada quan, defugint d'una puresa pretesament perfecta, algú dóna senyals que també hi conviu.

Es pot perdre una final i assegurar haver guanyat la medalla de plata?
És cert que la medalla de plata té, moltes vegades, inicialment un regust amarg, doncs sol ser fruit d'una derrota; i tant cert és això com que la pròpia medalla és, en sí mateixa, símbol d'una gran gesta, malgrat la derrota final...

Es pot perdre una final i assegurar haver guanyat la medalla de plata?
Sergio Hernández, l'entrenador de la selecció argentina que va perdre la final del Mundial de bàsquet contra la  selecció espanyola, ho tenia claríssim just al final del partit: “hoy no perdimos el oro, ganamos la plata


dimarts, 17 de setembre de 2019

Un propòsit? La mentoria...


A les papereries es poden trobar, encara, agendes de paper! Jo fa anys que no en compro, però no des de la irrupció dels anomenats telèfons intel·ligents, sinó des que, fa una quinzena d'anys, pel cap baix, vaig comprar-me una d'aquelles agendes electròniques, en el meu cas una Palm...

Ignoro si, descomptant les pròpies d'escoles i/o instituts, les agendes anuals (les que abasten tot l'any natural) es venen més que les de curs, les que van al ritme del curs escolar, de setembre a juny...

Sigui com sigui és evident que per moltes persones, fins i tot més enllà dels i les docents, la seva vida laboral s'organitza per cursos, més que per anys; no sé si, de ser així, també és ara, més que al gener amb el principi d'any, el moment de formular-se nous propòsits personals, més enllà dels reptes professionals.

Si aquest fos el cas (també si no) el propòsit que proposa Plataforma Educativa no és només digne de menció, sinó que alhora de seriosa consideració: ser mentor/a!



I és que a Plataforma Educativa cerquen persones com tu!

dilluns, 16 de setembre de 2019

Ara fa vint anys!


Feia poques setmanes que ens havíem instal·lat al pis de Sarrià de Ter, just a principis d'estiu, i feia poc més d'un any del nostre calorós casament; la Sira, ja visiblement embarassada, deixava enrere les escales del quart pis de davant el Jardí de la Infància de Girona, casa meva els darrers dos anys, nostra el darrer, des que ens vam casar...

Aquell estiu la Sira ja havia aprovat les oposicions de mestra i tenia plaça assignada a l'Escola Pompeu Fabra d'Anglès; els primers dies de setembre  jo la portava amb el Renault 6 que anys enrere havia comprat a cegues a un mestre jubilat. Aquell Renault 6, avesat durant anys a fer via cap a Sant Feliu de Guíxols, ara s'enfilava cap a Anglès...

Aquell va ser un estiu de molts canvis, canvis d'aquells que condicionen la vida com la vida mateixa: canvi de casa, la nova feina de la Sira i, sobretot, la bona nova que fins aquella nit la Sira amagava orgullosa, alguns dies sota un bonic vestit curull de margarites.

El dimarts 14 de setembre a la nit jo vaig anar a dormir primer, fet aleshores força excepcional, i quan hores més tard, entre la mitjanit i la matinada, la Sira em va despertar amb la llum d'una espelma, em vaig espantar! No hi havia llum a casa i ella, que ja havia trencat aigües, estava a punt de donar-ne!

Una intensa pluja no només ens havia deixat a les fosques a casa, també havia posat a prova la perícia del pilot d'un avió que va aterrar fent "aquaplaning" a l'aeroport de Vilobí d'Onyar, un aterratge reeixit que no va poder estalviar cops i contusions a part del passatge, que aleshores ja omplia les urgències de l'Hospital Doctor Josep Trueta de Girona quan nosaltres hi vam fer cap, amb la il·lusió i els nervis propis d'uns pares joves i primerencs.

Aleshores el 15 de setembre era la data fixada (i sagrada) per l'inici del curs escolar i la Sira, en comptes d'estrenar-se com a mestra a l'escola d'Anglès empenyia amb totes les seves forces per estrenar-se com a mare, entre nerviosa i expectant per tot el que estava vivint, tot nou, i les inevitables (altrament volgudes) conseqüències que aquell moment comportaven...

No, a la sala de parts no hi vaig entrar amb la càmera de fotos, ni ens vam fer cap selfie ni vam publicar res a cap xarxa social; el 15 de setembre de 1999 al voltant de migdia, quan va néixer la nostra filla gran, la Clàudia, la Sira i jo no vam reprimir cap llàgrima de l'emoció que en aquell moment va inundar les nostres vides!

Més tard, ja més asserenat, vaig baixar fins a la planta baixa de l'hospital, on hi havia unes cabines amb telèfons públics; vaig treure'm un paperet de la butxaca i vaig anar trucant a un per un tot el llistat de telèfons de família i amics anunciant la bona nova, trucades tot a telèfons fixes!

El temps passa, a vegades volant tan ràpid que resulta impossible atrapar-lo, a vegades lent i feixuc, com quan la carn se't fa bola i les mandíbules dimiteixen de mastegar més.

El temps passa i vint anys (passin lents o ràpids) són vint anys, i aquella criatura menuda, aleshores de poc més de tres quilos, ahir els va fer!, i amb els seus vint anys són vint, també, els anys que jo sóc pare!

Vint anys donen per molt, de fet per ella, de moment i avui, tota una vida!
Feliços 20!

dissabte, 14 de setembre de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Come Away With Me"


L'amor és ple de promeses, moltes vegades incomplertes; i no és que qui promet necessàriament menteixi d'inici, el desig d'una vida junts, majoritàriament de color de rosa o, com a mínim, generosament plaent, hi és i amb força; però el desig no sempre s'acompleix fidelment i al final ni el rosa s'imposa sempre, ni el plaer és tan generós...

L'amor és ple de promeses i, alguns, fins i tot de fugides, com la que Norah Jones proposa a "Come Away With Me": vine amb mi, i t'escriuré una cançó...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 13 de setembre de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre l'educació

Photo on Trendhype
Avui és tot just el segon dia del llarg curs escolar que acabem de començar; resten per davant moltes lliçons per aprendre, les que es preveuen a les programacions curriculars, i les que no; ambdues són importants, doncs les primeres sobretot els permeten aprovar (o no) el curs, a banda naturalment d'ampliar els coneixements, i les segones els ajuden (ens ajuden) a circular per la vida, aprovin o no el curs...

És clar que no es tracta només d'aprovar el curs, el repte de l'educació és, afortunadament, més ambiciós, i l'escola té una gran responsabilitat, tot i que no l'única! No es tracta només d'aprovar el curs, no és només una qüestió de saber-se uns continguts, l'important essencialment és aprendre, i l'aprenentatge, com va dir Benjamin Franklin és quelcom vivencial: "digues-me i ho oblido, ensenya-me'n i ho recordo, involucra-m'hi i ho aprenc."

Aquesta és l'actitud amb la que tota la comunitat educativa hauríem d'afrontar aquest nou curs escolar, i tots! Aquesta és l'actitud amb la que moltes i molts docents, malgrat les dificultats i la manca de recursos que tenen, treballen! A totes i tots ells, només em resta dir-los, per avançat, moltes gràcies!

dijous, 12 de setembre de 2019

Inici de curs, graella de sortida


Avui comença oficialment el curs escolar i a partir d'avui les aules d'escoles, instituts i universitats s'ompliran de nou d'alumnes que, a la seva manera, i com els seus pares i mares, també agraeixen que finalment hagin finat les seves vacances d'estiu...

Amb l'adveniment de l'inici de curs aquests dies em venia la imatge d'una graella de sortida d'una cursa de cotxes o motos, doncs d'alguna manera avui s'inicia una cursa que s'acabarà al mes de juny; i si bé tots els i les alumnes estan situats a la línia de sortida, en una aparent igualtat, el cert és que, com en les curses, n'hi ha que surten més endavant, a la "pole position", i n'hi ha que surten més enrere...

Sí, tot i que els i les alumnes de cada classe compartiran aula, professorat i matèries, i rebran si fa o no fa els mateixos continguts, ben aviat, com en els curses, es començaran a marcar les diferències entre elles i ells, i en la majoria de casos les diferències al mes de juny, a l'arribada, no diferiran massa de la posició inicial de la graella de sortida d'avui...

Podem pensar que les diferències entre els i les alumnes es deuen només als condicionants particulars de cada alumne, a la seva capacitat individual d'aprenentatge i al seu rendiment acadèmic; i sense negar el pes específic que aquestes qüestions més personals (i si voleu intransferibles) tenen, seria terriblement injust, sobretot pels i les alumnes, obviar que les posicions de sortida i d'arribada estan condicionades per altres factors, com l'entorn familiar i social en el que viuen els i les alumnes.

L'afirmació "el nivell socioeconòmic de l’alumne condiciona el seu rendiment acadèmic" no és gratuïta i aquest article (Desigualtats socioeconòmiques i rendiment acadèmic a Espanya) no només ho reafirma, sinó que aporta dades prou rellevants!

I el més preocupant és que aquestes desigualtats de nivell socioeconòmic no només afecten al rendiment educatiu, sinó que en gran mesura s'arrosseguen i es perpetuen, en alguns casos, a nivell laboral, ja des de la mateixa graella de sortida del mercat laboral.

Avui que s'inicial oficialment el curs escolar som molts els qui agraïm als i a les mestres tota la feina que faran, al llarg dels propers mesos, en la formació i educació dels nostres fills i filles, bo i coneixent que són precisament elles i ells qui més perceben aquestes desigualtats i els seus devastadors efectes.

I és que l'èxit educatiu és un factor que no només depèn dels i les docents, sinó que en gran mesura també depèn dels (migrats) recursos dels que disposen (suports educatius, atenció personalitzada, cobertura de les baixes laborals...), i dels recursos que es destinen a les famílies més desafavorides per tal que la seva situació socioeconòmica no representi un llast, tampoc per a l'educació dels seus fills i filles.

Només així aconseguirem fer de l'educació, l'ascensor social que és i representa...

Potser mai podrem esborrar del tot la graella de sortida, però sí que podem minimitzar les desigualtats que dibuixa i, sobretot, que condicionen al llarg de tot el curs, quan no la vida...

dimecres, 11 de setembre de 2019

11S i la cançó de l’enfadós


Si avui, onze de setembre, Diada Nacional de Catalunya, haguéssim de destriar el gra de la palla... què seria el gra i què seria la palla?

El problema no és que jo no tingui resposta o, cas de tenir-la, me la guardi per mi; el problema és que avui tindríem una resposta diferent entre els diferents partits polítics catalans, fins i tot entre els partits avui per avui independentistes.

Ja entenc la dificultat que a vegades comporta simplificar, sobretot davant una situació, una realitat política tan complexa com que la vivim, complexa i, cada dia que passa, sembla que de més difícil resolució.

La repressió, policial i judicial, ha enterbolit la política, tota la política, l'espanyola i la catalana, generant tensions no només entre els aparents bàndols (independentistes - no independentistes) sinó també trinxeres endins, amb retrets i travetes constants que paralitzen pressupostos aquí i allà, ofegant per moments el dia a dia d'institucions, organismes i serveis públics.

L'art de la paraula i de saber conjugar el verb són imprescindibles en política, i ja fa massa temps que tinc la percepció que fins i tot les pronunciades i els conjugats parlaments endins són, sobretot, un exercici de "trilerisme" dialèctic de curta volada,  curta com l'extensió d'una piulada.

Suposo que és per tot això, per aquesta densitat pastosa de declaracions polítiques buides, que avui quasi totes les proclames, fins i tot les meves, em sonaran una vegada més com la cançó de l'enfadós...

dimarts, 10 de setembre de 2019

Els Casero a Santa Eugènia d'Agullana


Totes les famílies tenen llurs tradicions, com els àpats nadalencs, o els d'altres trobades que el calendari assenyala en vermell; també els aniversaris d'uns i altres, i d'altres celebracions variades que convoquen els i les qui en formen part, generalment, al voltant d'una taula curulla de menjar i conversa!

Menjar plegats, compartir el menjar, uneix molt a les famílies, no sé si per això tan primari que és i representar l'acció de menjar, i per això és una llàstima que hi hagi famílies que perverteixin aquest moment amb la intromissió de la televisió, abans, i dels telèfons mòbils ara...

Les famílies tenen tradicions ancestrals, aquelles que ens transmeten de generació en generació i que, malgrat el pas del temps i les viscissituds de la vida, es mantenen inalterables, tot i que adaptades al temps i a les circumstàncies de cada moment.

Hi ha altres tradicions que, en canvi, s'han perdut, s'han deixat de fer precisament per les circumstàncies i les vicissituds de la vida, doncs no tot és inalterable i perdurable... i tampoc passa res!

I fins i tot, i aquesta és també part de la gràcia, es forgen noves tradicions, a vegades per generació espontània, fins i tot sense buscar-les i ser-ne del tot consicents.

L'any 2011 la família Casero vam convocar-nos a principis de setembre en un càmping, compartint cada unitat familiar d'aquest nombrós clan com a mínim una nit, per a celebrar els quaranta anys del cosí gran; des d'aleshores ho hem anat fent successivament cada any fins a l'any passat, celebrant els quaranta anys de totes les cosines i cosins (nascuts entre Blanes i Cadaqués, entre el 1971 i el 1978) i les respectives parelles, també de la mateixa generació.

Han estat vuit setembres de càmping compartit, muntant i desmuntant una enorme carpa que ens reunia als àpats, dormint cada unitat familiar al seu bungalow, tenda o vehicle, convivint tothora junts, compartint foteses i confidències, resolent conflictes de convivència, fent caminades a enlloc i emocionants baixades de riu, gaudint, en general, de la companyia de tothom i de les hores compartides.

El setembre de l'any passat vam celebrar els quaranta anys de la cosina més petita, els darrers quaranta anys per celebrar de l'actual segona generació, la meva, la que estem al bell mig! L'interrogant que molts teníem era saber què fariem enguany, quan aparentment no teníem res a celebrar, car se'ns han acabat els quaranta i encara resten dos anys, a dia d'avui, per als cinquanta anys del cosí gran...

Naturalment la família Casero ens trobem moltes altres vegades al llarg de l'any, especialment (i ancestralment) per les festes de Nadal amb combinacions variades i variables, tot i que sempre nombroses; també per Fires de Girona i, sobretot, per les de la Santa Creu de Figueres i entre d'altres celebracions, com també és tradició, els diumenges d'estiu a Garbet! Entre aquestes trobades va anar covant la idea de fer un canvi per aquest any, i finalment es va validar, no sense alguns interrogants, una nova proposta, un nou emplaçament: la casa de colònies de Santa Eugènia d'Agullana!

Aquest cap de setmana, en paraules de la meva mare, "tres generacions Casero hem fet un cap de setmana per no oblidar; hem compartit els àpats, els dormitoris, els jocs, la conversa, caminades..." I ho hem fet a Santa Eugènia d'Agullana, una casa en la que diria que tots els cosins i cosines hi hem fet colònies, tot i que la vinculació d'aquesta casa amb la família Casero ve de més lluny...

La meva mare, personificació de la memòria històrica col·lectiva i familiar, recuperava aquest paràgraf del llibre "Memòria de Just" de Jaume Guillamet (Edicions 62, 1999) i el compartia amb la família:
"En un manuscrit sense data, probablement de 1969, en Just ha deixat una petita crònica de la descoberta de Santa Eugènia d'Agullana com a casa de colònies de l'Alt Empordà i de la col·laboració generosa i entusiasta rebuda del rector d'Agullana, Francesc Coll. Aquest estiu Just Manuel Casero és el cap de la primera colònia de Santa Eugènia d'Agullana, amb cincuanta nens i deu monitors."

Caminant pels voltants de la casa la meva mare explicava com aleshores van fer una primera restauració a la casa, per tal d'acondicionar-la com a casa de colònies, i amb quina il·lusió i energia feien les colònies allà i, entre d'altres, també a la mítica casa de colònies dels Arcs de Santa Pau...

Aquest cap de setmana aparentment no teniem res a celebrar, i la casualitat (o la causalitat, o ambdues coses) han fet que, com va remarcar ahir la meva mare, "50 anys després, els Casero hem tornat a Santa Eugènia d'Agullana!"

I a Santa Eugènia d'Agullana hem fet quelcom que rarament hem fet totes i tots plegats, les tres generacions: dormir sota el mateix sostre!

Totes les famílies tenen llurs tradicions; avui ni tan sols jo sé si la de Santa Eugènia d'Agullana en serà una de nova... De fet avui m'és ben igual, doncs la vivència ha estat (de nou) extraordinària i gratificant, i la conservo encara a flor de pell amb la ferma seguretat que penetrarà epidermis endins i  esdevindrà un bonic record farcit d'anècdotes i de bons moments, i de moments de tot!

A Santa Eugènia d'Agullana, a Garrigàs, a La Vajol, a Albanyà, a Figueres, a Garbet, a Girona, a Llançà, a Sant Martí d'Empúries, a Vilafant, a Cantallops, a el Mas d'en Dorra... de fet la tradició de la família Casero, sigui on sigui, és seguir essent un meravellòs clan!

dilluns, 9 de setembre de 2019

Posar llargues...

Photo by Richard Corfield (M0RJC) on Trendhype / CC BY-NC
Massa vegades ens ofusquem, i algunes ho fem, possiblement inconscients, innecessàriament.

Recordo quan vam haver d'afrontar la venda del pis on encara vivíem quan encara no teniem, ni molt menys, a punt la casa que havíem de reformar. Reconec que d'entrada el dia a dia ens ofuscava, les coses quotidianes, les que fins aleshores no representaven cap dificultat però que amb la incertesa de la decisió presa, segons quina fos, esdevenia un autèntic trenca closques, per moments irresoluble.

Al final aquella eventualitat (haviem de vendre el pis i encara no teniem lña casa a punt!) la vam solventar quedant-nos uns mesos més al pis, d'acord amb els compradors...

La vida ens situa en ocasions en inquietants cruïlles, en les que no podem defugir prendre un camí, una decisió; els inevitables serrels que haurem de resoldre en cada decisió a vegades són com l'arbre que no permet veure el bosc, a risc de no deixar-nos veure completament l'abast de la decisió que hem de prendre.

En aquestes circumstàncies el curt termini s'imposa, a vegades vilment, a la necess`raia (i imprescindible) mirada més llarga, a la que respon on t'agradaria ser, o on seràs, d'aquí un any, dos o cinc!

És com si, conduint de nit en una sinuosa carretera solitària, no ens permetéssim d'encendre les llargues, i seguíssim conduint miops...

dissabte, 7 de setembre de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "La Playa"

Photo on Trend hype
 Els veritables amors d'estiu no arriben a la tardor, doncs si sobreviuen a l'estiu són quelcom més, o quelcom diferent, però mai amors d'estiu!

Els amors d'estiu són curts i intensos, com una tempesta d'estiu, i tot i la seva brevetat deixen un regust de nostàlgia i salabror que, més que d'altres amors fugissers, poden perviure anys i anys, com la nostàlgia i salabror de la platja que Amaia Montero cantava amb La Oreja de Van Gogh...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 6 de setembre de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la tempesta

Photo on Trend Hype
Aquest estiu hem vist com algunes tempestes pròpies de l'època han fet estralls allà on han caigut, convertint carrers en autèntics rius desbordats i desbocats que s'enduen aigües avall tot el que trobaven: contenidors, vehicles, arbres...

A la vida, i no només a l'estiu, també ens assalten per moments inesperades tempestes que ens ennuvolen el present i ens torben l'ànim; i com els carrers esdevinguts rius, també ens desbordem i desboquem per moments, moments que ens semblen eterns; i ens consolem convençent-nos que després arribarà la calma, com diu la dita, i en la majoria d'ocasions, sinó sempre, sol ser així...

I és que com va dir el poeta Khalil Gibran, "per molt llarga que sigui la tempesta, el sol sempre torna a brillar entre els núvols".

El problema el tenim quan el sol, aleshores, ens enlluerna!

dijous, 5 de setembre de 2019

Cartes pendents

Photo on Trendhype
Gairebé totes les cartes que he rebut han tingut la seva corresponent resposta. És la gràcia de la correspondència, un escriu primer, l'altre respon després, i així anar fent fins que, a vegades més tard que d'hora i d'altres més d'hora que tard, una carta esdevé la darrera, moltes vegades sense saber-ho quan s'escriu, quan s'envia o quan es rep.

El "gairebé" del principi d'aquest article no és gratuït, ja que com a mínim en dues ocasions, que jo recordi, no vaig respondre la carta que vaig rebre.

La primera carta que recordo no haver respost no en va ser una, sinó tres! Ara ho entendreu...

A la primavera del 1988 la classe de 8è d'EGB de l'Escola Montjuïc de Girona vam anar a Mallorca de viatge de fi de curs, tot un clàssic de l'època! Amb el camp base (llegeixi's hotel) al S'Arenal vam fer, platja a banda, les indispensables visites culturals a l'illa: la fàbrica de perles Majorica, Valldemossa, la Catedral de Palma...

Aquells dies al S'Arenal la meva classe no era l'única que gaudia del desitjat viatge de fi de curs, també hi havia, entre d'altres, la d'una escola de València! Aquells dies uns quants vam fer-nos molt amb unes alumnes d'aquella escola que s'allotjaven al mateix hotel.

Dies més tard, ja de nou a Girona, vaig rebre tres cartes de tres de les valencianes que vam conèixer, cartes innocents que, amb el pas dels anys, són testimoni no només de la innocència d'aquells tretze o catorze anys que teníem, també d'allò aparentment intranscendent que ens envoltava (grups de música, cantants...) i del futur immediat que ens esperava: les vacances d'estiu i, sobretot, l'institut!

Les cartes amagaven també confessions d'amor passatger, que si a tal li agradava qual, que si tu m'agrades a mi... No sé si va ser això, que em va espantar, el que va fer que no respongués les cartes, ni tan sols la de la valenciana que em va confessar el seu amor fugisser...

La segona carta que no vaig respondre va ser a mitjans dels anys noranta, quan jo feia de Cap a l'Agrupament Escolta i Guia Joan Pons de Girona. A la segona quinzena del mes de juliol de 1996 vam participar a la trobada "Repics '96", una trobada escolta europea que es va celebrar a Castelló d'Empúries.

D'entre la multitud de joventut que ens vam aplegar, aquells dies vaig fer una bona amistat amb en Massimo, un cap d'un agrupament escolta italià, d'una ciutat que ja no recordo... Sí recordo acomiadar-nos entre llàgrimes, inevitables per la intensitat dels dies viscuts, després de donar-nos les respectives adreces postals. Avui ho hauríem resolt intercanviant-nos els números de telèfon i escrivint-nos i enviant-nos fotos pel mòbil!

Setmanes després vaig rebre una carta seva, naturalment escrita en italià, i no sé per quin motiu, o tal vegada no el vulgui recordar, el cas és que no la vaig respondre... Anys enrere, un dia que era a Castelló d'Empúries prop d'on vam acampar aquell estiu del 1996, vaig pensar-hi de nou i vaig constatar, una vegada més, l'error de no respondre aquella carta d'en Massimo. No responent la carta vaig perdre un amic italià...

A vegades penso que no hauria de deixar sense resposta aquestes cartes, per anys, dècades que hagin passat. Tinc les cartes i les seves adreces, d'aleshores, al remitent, tot i que és altament probable que ni elles ni ell hi visquin, i qui sap si la seva família...

En aquest cas, però, potser és més important que jo respongui, que no que elles i ell rebin una carta que, possiblement, fa anys que ja no esperen...

dimecres, 4 de setembre de 2019

Fent memòries...

Imatge: Plataforma Educativa
La memòria és, ras i curt, la facultat de recordar; la memòria és afortunadament selectiva i al final acabem recordant, en la majoria d'ocasions, només allò més rellevant, fins i tot allò que més ens interessa...

Fer memòria és important per no oblidar, i imprescindible per a poder, si és el cas, valorar i revisar allò recordat; aquests són processos que no sempre fem a nivell personal, i que les organitzacions en general fem de forma plenament conscient, també la meva, Plataforma Educativa, una xarxa d'organitzacions socials.

Entre la primavera i l'estiu floreixen les memòries de les organitzacions (empreses, entitats...) corresponents a l'any anterior, aquest any les corresponents a l'any 2018, després d'un treball sord i constant de recopilació de dades de gestió, econòmiques, de persones ateses, de resultats obtinguts, així com dades estadístiques en relació als i les professionals que hi treballen, etc.

Les memòries de les organitzacions són a priori la fotografia d'un moment, en aquest cas d'un any en concret, i esdevenen en el seu conjunt, any rere any, una baula més (i no l'única) de la construcció del relat, doncs les organitzacions són com nosaltres, organismes vius!

Tornant de les vacances d'estiu han caigut a les meves mans les memòries de la xarxa d'entitats de Plataforma Educativa i en totes elles hi he cercat una dada per certificar el que ja sospitava: estic per sobre de la mitjana d'edat del conjunt de professionals que treballem a Plataforma Educativa!

La memòria és, ras i curt, la facultat de recordar, i les de la meva entitat em recorden, entre d'altres coses, que per més anys que l'entitat i jo anem fent (l'entitat aviat 25, jo des de fa poc 45) la vitalitat de les entitats es manté jove amb una mitjana d'edat aproximada de la plantilla, si fa o no fa, entre la meva edat i la de l'entitat. Tampoc estem tan malament... no?

dimarts, 3 de setembre de 2019

El jònec i la vedella

Photo on Trendhype
No, tot i que ho sembla l'article d'avui no serà una faula com les d'Isop o de la Fontaine, una d'aquetses històries protagonitzades per animals amb un missatge moralitzant... I sí, el d'avui és la breu història d'un jònec i d'una vedella, història de la seva mort i, sobretot, de les seves circumstàncies...

El jònec, objecte de diversió i gaudi en el cinquè i darrer correbou de la Festa Major de Vidreres, va sembrar el pànic entre el nombrós públic assistent en la seva inesperada fugida endavant, primer entre les graderies de la plaça eventual, muntada per a l'ocasió, després en l'espeanada de l'aparcament que hi havia al costat.

El jònec va sembrar el pànic i, en la seva desesperada fugida enlloc, va envestir i ferir diverses persones, algunes greument; finalment va ser abatut per la policia local, lamentable final no només pel jònec, també pel propi correbou i, per extensió, la mateixa Festa Major.

Per més consens polític que, fins a la data, tingués el municipi de Vidreres per a organitzar correbous, aquest esdeveniment ha esdevingut, des de fa força anys, un anacronisme, un sense sentit com ho són també les curses de braus.

Ara és possible que aquests correbous es deixin de fer a Vidreres, però no per una major sensibilització vers el respecte a l'animal, sinó pel risc (evident!) que suposa per a les persones... Sigui com sigui la tràgica mort d'aquest jònec hauria de suposar el punt i final a aquesta absurda tradició.

La vedella de la que avui us vull parlar també va ensopegar, inevitablement, amb la mort, com de fet hi ensopegarem fatalment tard o d'hora nosaltres! Les seves circumstàncies, però, van ser molt diferents...

Celebrant la diada de Sant Joan a Requesens, com és tradició a Cantallops, uns amics ens van convidar a la celebració, per la Mare de Déu d'Agost, del 50è aniversari de les seves núpcies a Bellcaire d'Empordà, on fa anys que viuen. Ja aleshores se'ns va anunciar el plat fort del menú: vedella! La singualaritat és que la vedella es couria sencera!

Arribat el dia, just a mitjans d'agost, la cocció de la vedella va ser tot un espectacle que, amb més o menys perícia, els més de dos-cents comensals de la festa vam voler immortalitzar. Convocats a l'hora de sopar la vedella es va coure sencera, literalment a l'ast, durant més de dotze hores, donant voltes gràcies a un motor al voltant d'unes brases, i flamejada a darrera hora abans que vuit experts carnissers especegin la vedella per fer-la arribar als nostres plats. Les parts més internes van necessitar uns minuts més de cocció, en peces més petites cuites en unes graelles sobre les brases.

Els amfitrions, en el seu parlament d'agraiment, van fer una defensa tancada de la cocció de la vedella tal i com la van fer, sacrificada amb respecte després d'una (curta) vida en llibertat i coent-la sense processar.

No negaré que el jònec de Vidreres i la vedella de Bellcaire d'Empordà, des d'un punt de vista estrictament vital, han compartit aquest estiu la mateixa sort; també és evident que les circumstàncies de la seva mort (les causes, la motivació, el context...) són ben diferents...

He dit al principi que aquest escrit no tenia voluntat de faula, pel que no el tancaré amb un judici moral final, més enllà del que ja he expressat o destil·la el propi escrit; ambdues morts, però, ens interpel·len directament en com concebem els animals i en quin paper els hi atorguem en aquest nostre món dominat per la nostra espècie.

El debat i la reflexió són vius, encara; no és el cas, avui per avui, del jònec i la vedella...

dilluns, 2 de setembre de 2019

Internet, el blat del segle XXI

Photo on Trend Hype
Si avui som on som, i som el que som com a espècie, és en part gràcies al blat! Sí, la sentència pot resultar exagerada, però tot i així té molta veritat.

Diuen els experts que el domini del blat va ser clau, segurament la clau, que ens va permetre passar de ser caçadors recol·lectors a agricultors. El domini de l'agricultura en general, i el blat en particular, ens va permetre créixer de forma exponencial, quantitativament i qualitativament com a espècie al llarg de milers d'anys...

De tot això en parla i teoritza l'historiador Yuval Noah Harari al seu llibre "Sàpiens. Una breu història de la humanitat" (Edicions 62), fins al punt que s'atreveix a afirmar que més que dominar el blat, és el blat el que ha acabat dominant, durant segles i segles, a l'espècie humana!

Pensem sinó en el paper central que el blat ha jugat, i juga encara, en la nostra alimentació i, encara més, en la nostra economia al llarg de la història, i encara avui.

I si ens ho mirem, com també proposa Harari, des de la perspectiva de la supervivència com a espècie, lligada a les nostres necessitats, la supervivència del blat ha estat i és, a nivell evolutiu, tot un èxit.

També són aparentment un èxit la supervivència de les espècies com la porcina o la bovina, i la de la resta d'animals de granja, tot i que una altra qüestió, també plantejada per Yuval Noah Harari, és si paga la pena pagar l'elevat preu de mal viure en una granja, més com a producte de consum que com a animal, fora de l'hàbitat natural...

Penso en el blat i en la nostra dependència, intolerants al gluten a banda, cada vegada que cau internet o alguns dels serveis que, a través d'internet, utilitzem cada dia, a vegades fins i tot, sembla, a cada moment!

Disposar d'accés a internet esdevé en el nostre món (el presumptament desenvolupat), i en el nostre dia a dia, quasi un element imprescindible per a treballar i també per al nostre oci i temps lliure, fins al punt d'haver esdevingut, ja, en el que en el món empresarial i financer anomenen "commodity", una mercaderia imprescindible com ho són l'aigua, l'electricitat, el gas...

Internet ha conquerit definitivament les nostres vides, i més que ho farà en el futur immediat, com ja ho està fent ara, fent-se més i més present amb artefactes connectats entre ells, fins i tot electrodomèstics i altres aparells, se suposa que per fer-nos més fàcil i còmode la vida.

Internet ha vingut per quedar-se i, com amb les altres grans revolucions, per a transformar-ho tot, fins i tot a nosaltres mateixos amb l'avenç de la intel·ligència artificial.

A diferència d'internet el blat ja hi era, i la nostra espècie el va dominar fins que, segurament sense ser-ne conscients, el blat ens ha acabat dominant a nosaltres; internet l'hem creat i ens sembla que el dominem, encara, tot i que la literatura i el cinema, el fins ara anomenat de ciència ficció, fa anys que ens adverteix del risc que internet i la intel·ligència artificial ens acabin dominant!

Sobreviuríem a un dia sense internet? No cal que respongueu en veu alta, segurament internet ja ho sap...

Article publicat al número 103 de la revista Parlem de Sarrià