dissabte, 31 de maig del 2008

Anàlisi de la situació política segons "?": ERC (II)

"?" també va tenir ocasió de parlar d'ERC, de la seva situació interna i del paper que pot jugar en el futur de la governació del País...

Josep-Lluís Carod-Rovira ha estat intel·ligent en retirar-se d'una pugna que sabia que tenia perduda. A ningú se li escapa, tampoc a ell, que Joan Puigcercós domina bé el partit i té les de guanyar en el proper Congrés d'Esquerra.

Fins i tot apunta el què molta altra gent ha especulat i manifestat: la candidatura d'Uriel Bertran és un submarí, una manera de contrarestar el possible “efecte (Joan) Carretero”.

Allunyant-se directament de la lluita orgànica Carod-Rovira manté intacte el seu punch com a possible candidat a les properes eleccions al parlament de Catalunya. D'aquí que sigui ell qui precisament recordi la davallada de 8 a 3 diputats al Congrés, 8 fruit essent ell cap de llista (ergo Ernest Benach), 3 essent cap de llista Joan Ridao (ergo Joan Puigcercós).

La lluita de Carod-Rovira serà més endavant, la de l'elecció del proper cap de llista a les eleccions al Parlament de Catalunya a finals de 2010. Ell sap que aquí, avui per avui, parteix amb cert avantatge. El seu tarannà, reforçat pel seu paper al govern actual (no a l'anterior), l'hi donen un perfil més transversal, amb més capacitat d'estirar votants no militants.

Tot plegat no deixen de ser especulacions: ERC està vivint d'una manera molt intensa els seus alts i baixos, amb uns moviments possiblement massa accentuats, amb una crisi de creixement que, amb les seves anades i vingudes del govern, no han acabat de superar amb èxit. Però ara, a diferència de la darrera crisi interna, ERC ja té apresa com a mínim una lliçó: evitar de nou una escissió. De fet sembla com si ERC estigués cercant el seu punt estratègic en el mapa polític català, l'indret que li permeti, des del govern, seguir creixent políticament... La seva dificultat és que majoritàriament (excepte a BCN ciutat i altres municipis) fins fa poc ERC no era un partit amb vocació de govern, com sí han estat CiU i el PSC.

Caldrà veure si l'horitzó que dibuixen (referèndum 2014, concert econòmic...) es materialitza o és només una utopia per seguir avançant. Hi ha qui diu que ERc és un partit que necessita marcar-se unes fites molt definides (amb un nivell excessiu de concreció) per seguir avançant, per mantenir la trempera de la militància i els simpatitzants. El que sembla més o menys clar és que, independentment del resultat del se 25è Congrés que guanyarà Puigcercós, el Govern del President Montilla esgotarà la legislatura...

Molta gent preveu que el proper govern serà de tall nacional (no catalanista i d'esquerres), però caldrà veure, primer, si aquestes opcions (CiU-ERC) sumen i, si ho fan, si volen sumar... De moment les dues vegades en què ha tingut opció de triar, ERC ha optat per la via catalanista i d'esquerres... i quan CiU va poder triar, va confiar la seva estabilitat de govern al PP...

dimecres, 28 de maig del 2008

Tià Salellas. Post d'estómac


Foto: PERE VIRGILI

No sóc capaç, encara, de parlar amb el cor i amb el cap sobre la mort Tià Salellas. Sóc tot jo, encara, estómac!.

Després d'una presentació a la premsa a Girona, aquest migdia, del conveni entre la Fundació Pimec i l'Obra Social "la Caixa" pel programa Incorpora, el Senyor Rafael Garcia, Delegat general de "la Caixa" a Girona, ens ha donat la notícia. Després he vist que la meva mare m'havia deixat un missatge al contestador...

Al post sobre Miquel Diumé escrit a primera hora del matí parlava d'un bon amic i il·lustre gironí està passant per uns moments especialment delicats, molt delicat... Era, és, en Tià Salellas.

Quin dia més trist, el d'avui... Per en Miquel, per en Tià... Hi penso i tots dos són de la mateixa generació, la mateixa generació dels meus pares...
I si hi penso més, recordo en Tià, serenament trist, el dia del comiat de la Glòria.

Que algú amb més capacitat i talent escrigui una crònica sobre la Girona trista d'aquest dimecres 28 de maig de 2008, que ens ajudi a portar el dol, que ens serveixi de catàrsi col·lectiva

---------------------------
pd1: Ressons d'urgència als mitjans digitals.

pd2: Lectures del Quiosc. Sebastià Salellas va llegir "Històries dels Borbons"

Narcís-Jordi Aragó, Roger Casero, Montse Terradas, Sebastià Salellas, Joan Ribas i Guillem Terribas el passat 25 d'octubre de 2007 a la Biblioteca Just M. Casero de Girona.

I Congrés Incorpora d'integració laboral de persones en risc d'exclusió social

Aquest dijous i divendres seré a Madrid al I Congrés Incorpora. El programa Incorpora és un programa de l'Obra Social Fundació "la Caixa" d'integració laboral de persones en risc d'exclusió social. Al Congrés hi aniré en qualitat de coordinador del grup Incorpora Girona.

Amb quasi dos anys de funcionament, el grup Incorpora Girona està plenament consolidat. Des de mitjans de 2006 s'han fet al voltant de 700 insercions laborals (1 inserció laboral = 1 contracte) i s'han informat prop de 850 empreses, de les quals unes 260 han inserit treballadors. Formem aquest grup 12 entitats socials de les comarques de Girona, entitats diverses i repartides en el territori.

Responsables i tècnics de les entitats farem via cap a Madrid per assistir al I Congrés Incorpora, no només per participar-hi corporativament, sobretot per assistir a les taules rodones de la tarda de dijous i el divendres al matí, per retrobar-nos amb les entitats i coordinadors de la resta de Catalunya i l'Estat Espanyol (23 grups Incorpora i unes 180 entitats socials, a Catalunya 7 grups i 60 entitats socials).

Al I Congrés Incorpora també es lliuraran els Premis Incorpora a 4 empreses, d'un total de prop de 200 empreses presentades i amb 16 finalistes.

Seran dos dies intensos a Madrid... això espero...

-------------------------------

pd1: aquesta és la informació sobre el I Congrés Incorpora al web de l'Obra Social de "la Caixa"

L'Obra Social Fundació ”la Caixa” celebra el I Congrés Incorpora els dies 29 i 30 de maig de 2008 a CaixaForum Madrid.

El I Congrés Incorpora es planteja com un punt de trobada i d'intercanvi entre tots els agents implicats en el programa: empreses, entitats d'inserció laboral, universitats, administracions i ”la Caixa”.

Té com a finalitats principals:
. Donar a conèixer el programa entre les empreses per augmentar en un futur el nombre d'empreses participants.
. Configurar un espai de debat, de reflexió i de generació de conclusions de metodologies i bones pràctiques, així com de visualització de la feina feta des del començament del programa.

En el marc del congrés es lliuraran els
Premis Incorpora, que són un reconeixement a les més de 3.500 empreses que participen en el programa.

Informació Complementària: Programa I Congrés Incorpora

pd2: aquestes són les entitats que formem el grup Incorpora Girona:

Miquel Diumé

Hospital Trueta un dia i any que ara no recordo amb exactitud. Tampoc el motiu pel qual jo hi era, a urgències. Però sí recordo que vaig coincidir amb un nen, uns anys més petit que jo, que havia anat a urgències per què li fessin un rentat d'estòmac: s'havia empassat una pila... Aquest nen era el fill petit d'en Miquel Diumé. Ell i el seu germà gran, un any més petit que jo, anaven a l'escola Montjuïc de Girona, la mateixa escola on vaig cursar la primària (l'EGB, que es deia aleshores).

Al llarg dels anys '90, durant alguns anys, acompanyava la meva mare als Plens de l'Ajuntament de Girona. Quan els Plens entraven en moments de baixa intensitat m'entretenia mirant les dues taules situades entre els bancs del públic i les cadires dels càrrecs electes, taules destinades als periodistes. Entre els periodistes hi havia Miquel Diumé. Ens havíem trobat, saludat i xerrat alguna vegada per Girona, però jo sempre el recordaré a la sala de Plens de l'Ajuntament de Girona, gravadora en mà i prenent notes...

Ahir la meva mare em comentava, a primera hora del matí al cotxe, anant junts a treballar (com altres dies de pluja) que un bon amic i il·lustre gironí està passant per uns moments especialment delicats, molt delicats. Més tard em truca i em comunica la luctuosa notícia de la mort d'en Miquel Diumé...


Vaig caminant cap el Castell de Sant Miquel, i un dolor intenssíssim a la columna vertebral m'obliga a tornar cap a casa. A urgències del Trueta em diuen que es tracta de l'artrosi i que faci descans i prengui anti-inflamatòris. També em recomanen que em vegi el traumatòleg.
Vaig de dret al grà i em comencen a fer massatges. Al cap d'una setmana, la fisioterapeuta, veien que la cosa no millora, m'aconsella que em vegi el metge.
Decideix que em facin una ressonància magnètica i quan tinc el resultat, l'informe ho diu clarament: METASTASI.
Les primeres hipòtesis apunten cap al càncer de ronyò del qual em varen operar l'any passat però, les proves posteriors, demostren que tinc un tumor maligne al pulmó dret amb metàstasi, a més de la columna vertebral, al fèmur i a la cadera.
Mans a la feina i ràpidament començo el tractament al Trueta. No es aconsellable operar i, per tant, s'ha de fer quimioteràpia i unes sessions de ràdio per veure si disminueix l'intens dolor que tinc.
I en aquestes estic. Amb bons ànims, però conscient de la gravetat de la situació.
Es per això que tinc el bloc tant abandonat. Molts dies no tinc delit per fer rès i fins i tot aguantar el telèfon em cansa. Ja em discukpareu!!!


Miquel, descansa en Pau. Voldria finalment expressar el meu condol per la Dolors, en Xavier i en David.

-------------------------------

Fragment: «Ara és més fàcil, però crec que no s'ha simplificat la feina, sinó que s'ha complicat molt. Abans, si havies de cobrir una notícia en un poble, el primer que feies era buscar una cabina per poder passar les cròniques. Ara tens el telèfon mòbil, però passa alguna cosa i tothom t'està trucant que ja volen la informació, abans de saber fins i tot què ha passat. A més, jo m'he trobat que una persona vagi a cobrir tres rodes de premsa i un judici, per exemple, i així és impossible fer-ho bé

pd2: Diari de Girona. Mor Miquel Diumé, mestre de periodistes
Fragment: Va entrar a la ràdio per l'amistat amb Enric Frigola, aleshores locutor de Ràdio Girona. Va començar a freqüentar els estudis del carrer de la Força fins que un dia, en el programa Resurrexit va dir unes paraules. Després d'aquests primers contactes, va entrar a La Voz de Gerona l'1 de maig de 1966. Allà va fer de tècnic, locutor i finalment com a director, el 1982. Una de les primeres accions va ser suprimir l'emissió del rosari.

pd3: Dani Vivern al Diari de Girona. Miquel Diumé i Vila
Fragment: En Miquel Diumé ha viscut 60 anys, un dens període de canvis històrics, tecnològics, socials, que ell ha reflectit a les ones de la Ràdio Nacional ininterrompudament des de l´any 1966. Quan encara l´emissora era La Voz de Gerona. Com ell solia dir, hi havia fet de tot, des de locutor a director, passant per totes les etapes d´un bon professional de la ràdio, i amanint-ho amb les anècdotes, les solucions tecnològiques improvisades, les corredisses, les emocions i tot allò que fa que, a vegades, la ràdio sigui en color. Des del Col·legi de Periodistes, els membres de la Junta, de la qual ell ha format part fins aquest moment com a Tresorer, us fem saber aquesta trista notícia. Una d´aquelles que ningú no voldria donar mai. Però estem segurs que, posat el cas, en Miquel hauria estat capaç de fer-ne, fins i tot, alguna de les seves infinites facècies.

pd4: El Punt, en un article signat per Salvador Garcia Arbós. Mor als 60 anys Miquel Diumé, referent del periodisme i del bon humor
Fragment: De totes les informacions que va donar al llarg de la seva vida, destacaria la notícia de la mort de Josep Pla. Miquel Diumé la va anunciar al món el matí del 23 d'abril del 1981, un dia plujós de primavera, com avui. Que ningú no es pensi que ho va saber perquè tenia contacte –que en tenia–, o perquè treballava a Radio Nacional. Ho va saber perquè hi era, perquè era un observador, un professional, un senyor periodista de carrer. Una crònica de Jaume Pol i Girbal relatava en un article a El Punt l'ofici d'en Miquel aquell dia: «Va veure una dona gran, grossa i senzilla d'ulls plorosos, masovera del mas Pla: ‘No li hauria de dir res, però no ho puc pas callar, però el senyor Josep s'ha mort ara mateix.»

pd5: Narcís Genís [bitàcola], president del Col·legi de Periodistes de Girona, al diari El Punt: Tot un periodista
Fragment: Com a home de consens, seriós, rigorós i que sabia dir les coses amb aquella sornegueria que el caracteritzava, i sense ofendre, va lliurar les mosques Borda i Grossa del Col·legi de l'any passat. En la vetllada, es notava que disfrutava. Deu mesos després de la seva prejubilació, va poder tornar a estar davant d'un micròfon, i és de la millor manera que el podem recordar.

pd6: Lluís Freixas al diari El Punt. Un adéu a Miquel Diumé
Fragment: Però per a qui l'hem conegut no pot haver-n'hi cap, de virtut, que passi al davant de la seva bonhomia, la seva noblesa, el seu despreniment, el seu humor impertorbable, que s'alçava com una muralla inexpugnable contra les adversitats quotidianes i també contra els grans naufragis, com el que han hagut d'afrontar els darrers mesos ell i la seva família. En Miquel era aquell home que durant anys va trucar cada dia a l'alcalde de la seva ciutat i li va explicar un acudit. És clar que era una excusa per fer la seva feina, però si més no va trobar la manera de fer agradable l'obligació. En Miquel era d'un altre tremp. Comproveu-ho, si voleu, al seu bloc a internet; mireu com afrontava la malaltia que se l'ha endut. Fins al darrer moment ha estat exemple de tenacitat.
gir

dimarts, 27 de maig del 2008

Perquè la meva mare llegeix el diari?

Fa tot just una setmana escrivia un post [Llegir el diari] on explicava els motius pels quals em sembla que llegeixo el diari; aquest post me'l va inspirar l'article d'Assumpció Vila Dones lectores. Al meu article parlava de la influència de la meva mare en l'hàbit de llegir el diari... doncs bé, la meva mare, la Maria Mercè Gumbau Reynalt, m'ha enviat un correu electrònic amb el text que reprodueixo a continuació, on ella m'escriu el que en més d'una ocasió m'ha explicat.

Li he demanat permís per publicar el seu text... i aquí el teniu.

Aquesta meva afició, gairebé addicció a llegir el diari em ve de més lluny. És des de sempre. Des de que vaig saber llegir i d'això en fa molts anys.

A casa rebíem La Vanguardia Espanyola (es deia així) cada dia. Ens la duia el carter. I la veritat és que a mesura que em feia gran, esperava cada dia ser a casa, sortint de l'escola, per mirar-la, llegir-la...

Recordo amb molta emoció com el meu pare - ell sí que el llegia cada dia, jo diria que tot, amb molt d'interès, llegia els articles d'opinió (ell en deia de fons) - em feia veure esdeveniments rellevants del moment:

Recordo una portada de la visita a Espanya del llavors president dels EEUU d'Amèrica, Eisenhower, rebut pel General Franco i una nena que devia tenir la meva edat (tenia 10 anys) li oferia un ram de flors...

Recordo com m'agradava veure cada dia la caricatura d'en Muntanyola a la Vanguardia i a vegades també llegia la columna.

I els anuncis, sobretot per Nadal i Reis. Les pàgines de joguines eren un vertader regal!. Pàgines senceres de nines i cotxets dels magatzems Jorba de Barcelona.

Llavors no hi havia tele i en aquells temps encara no teníem ràdio. Era el diari l'única mirada a l'exterior! I era molt potent!!!.

També, i amb el meu pare, vaig aprendre a estimar els llibres. Per sort a casa n'hi havia molts. Després ho he anat descobrint...

Ens feia llegir les novel·les de Juli Verne, que les tenia en castellà i alguna en francès. I els llibres que ell tenia de quan era petit i dels seus avantpassats. Una delícia. I no cal dir que m'agradaven els meus llibres de text de l'escola de Primària. Els devorava tots. Fins i tot recitava de memòria totes les poesies, en castellà, per suposat, però les trobava precioses : el Romancero castellà, Quevedo, Becquer...

En treballar a l'emissora llegia la premsa de Figueres : Vida Parroquial i l'Empordà. En Just
[Just M. Casero] escrivia a Vida Parroquial.

Més endavant ja de gran i a Figueres, ja comprava diaris: el Correo Catalán, al matí; el Noticiero Universal a la tarda. Després el Tele-Express, el diari Avui... El diari avui va sortir el mes d'abril de 1976 els dies que érem a la Barraquer per l'operació de l'ull d'en Just
[podeu llegir aquest post per situar-vos: 8 de febrer de 1976] i recordo que potser vaig anar 30 vegades al quioscs del carrer Muntaner de BNC per comprar-lo, però va sortir molt tard i no va arribar a tots els quioscos.

I Presència ... i el Punt... i més tard ja ho has viscut tu mateix i saps com m'agrada llegir de sempre.

Moltes gràcies, mare, per l'escrit!. També per deixar-me'l publicar.
----------------------------------

pd1: aquest dijous al vespre, camí del sopar de GERDD a Avinyonet de Puigventós, li comentava a l'Assumpció Vila que no havia explicat, al meu article Llegir el diari, precisament el què després em va escriure la meva mare. Gràcies al correu que m'ha escrit, la meva mare contribueix a estirar el fil...

pd2: la pregunta s'endevina: llegiran el diari les meves tres filles?.

pd3: a la fotografia que encapçala aquest post, extreta de l'arxiu familiar, hi ha la meva mare amb el seu germà, Miquel Gumbau Reynalt, amb un llibre entre mans a Cantallops (Alt Empordà).

dilluns, 26 de maig del 2008

Tard i malament: el pressupost 2008

Avui, com a portaveu del grup municipal del PSC de Sarrià de Ter, he fet arribar aquesta nota de premsa als mitjans, a partir de la proposta del pressupost 2008 que previsiblement demà aprovarà el Ple de Sarrià de Ter.

En aquest cas pesen més les formes, ja que el contingut és més aviat pobre... A aquesta hora (quarts de cinc de la tarda) encara no disposem del pressupost detallat per partides... Tard i malament, el nou estil del nou govern municipal.


Nota de premsa PSC Sarrià de Ter

La proposta del pressupost 2008 evidencia l'esgotament del govern municipal

El PSC de Sarrià de Ter lamenta que el govern no tingui enllestit el pressupost per presentar-lo a la Comissió Informativa.

Pel grup municipal del PSC de Sarrià de Ter el govern municipal (ERC-CiU) demostra les seves carències en la tramitació per l’aprovació del pressupost del 2008. En aquest sentit el grup socialista lamenta que ni a la Comissió Informativa de dijous passat ni en la documentació adjunta a la convocatòria del Ple, entregada l’endemà divendres, el govern no els pogués fer arribar el pressupost detallat per cada una de les partides, entregant només dues fulles amb els ingressos i les despeses generals de cada partida pressupostària.

Per Roger Casero, portaveu del PSC, la manca d’informació del govern és flagrant: “no pot ser que el dijous a la Comissió Informativa demani, com a portaveu del PSC, que ens facin arribar, ni que sigui per correu electrònic, el pressupost detallat com a màxim el dilluns, tenint present que l’endemà dimarts hi ha el Ple en què s'ha d'aprovar el pressupost.”

Pel PSC de Sarrià de Ter aquesta és la tònica habitual en la política comunicativa i informativa del govern municipal. Segons Casero “l'alcalde s'inhibeix de les seves funcions institucionals obviant la seva responsabilitat d'informar al grup municipal del PSC, amb aquest i altres temes d'interès del nostre poble.”

Pel que fa al contingut del pressupost, amb la poca informació que disposa, el PSC troba especialment preocupant la retallada pressupostària del CEIP Montserrat i la no concreció del compromís del govern d'augmentar la policia local i la poca capacitat d'inversió per aquest any.

Pel PSC aquest pressupost no es correspon amb les perspectives de canvi augurades pel govern. Segons Roger Casero “el pressupost no només no conté cap novetat, sinó que no transmet la sensació de canvi que el govern vol imprimir a la seva gestió municipal, després de viure durant el primer any, majoritàriament, dels projectes iniciats per l'anterior govern del PSC.”

El grup municipal del PSC no definirà el seu vot sobre la proposta del pressupost fins que tingui la informació detallada de totes les partides.

Sarrià de Ter, a 26 de maig de 2008

Les activitats de l'AMPA del CEIP Montserrat de Sarrià de Ter

Aquest diumenge la cita era a les 10 del matí davant el CEIP Montserrat. L'objectiu era per una passejada per la vall de la Riera d'en Xuncla de Sarrià de Ter que ressegueix els antics molins fariners.
Però la beneïda (ara no beneita) pluja ens ho ha impedit i la sortida no s'ha fet. Sí que hem fet el posterior dinar a l'escola, la clàssica fideuà...


No voldria pecar de frivolitat en aquest post (jo no m'ho perdonaria, però sobretot la Loli, la presidenta de l'AMPA del CEIP Montserrat, tampoc): l'AMPA, la del CEIP Montserrat i moltes altres, fan molt més que organitzar sortides i activitats per les famílies: gestiona el menjador escolar i el servei d'acollida, organitza les activitats extra escolars del migdia, organitza la venda de llibres de text i material escolar, participa al projecte de reutilització de llibres de text, participa de la vida de l'escola amb reunions amb la direcció de l'escola i l'equip de govern municipal, participa als òrgans de representació (Consell Escolar del Centre i Consell Escolar Municipal), participa a la vida social i cultural del poble, implicant-se en diferents esdeveniments, etc. Ho comento perquè l'AMPA també organitza sortides i activitats i és d'aquestes del què tracta aquest post.



Aquesta era la tercera trobada organitzada per l'AMPA aquest curs, una trobada, la de la primavera, que sol consistir en una caminada per algun indret d'interès relativament proper i del posterior dinar. Sortides que hem fet han estat la prevista per aquest diumenge, la visita al Castell de Sant Julià de Ramis o la visita al volcà de Can Guilana.

A finals d'any, el 2 de desembre del 2007, també vam anar al Parc natural de la Muntanya de Sal de Cardona.




Una sortida de l'AMPA que també és un clàssic és la d'hivern a Núria. Hi vam anar el passat 24 de febrer i, encara que la neu aquests dos darrers anys escasseja, la sortida d'enguany va ser el bateig de la Clàudia amb els esquís.

A Núria els més petits juguen a la neu (encara que n'hi hagi poca) i baixen amb trineus, mentre la resta de mainada es deleix per pentinar les pistes tot esquiant; també alguns pares i mares.
Facis el què facis, la jornada a Núria és esgotadora, però també molt divertida...

Una altra sortida es fa al voltant del mes d'abril. L'any passat vam anar a Carcassone; aquest any, el passat 20 d'abril, vam anar a Figueres, al Castell de Sant Ferran i al Museu de la Tècnica de l'Empordà.


La visita al Castell de Sant Ferran de Figueres va ser una autèntica aventura. Passejada pel castell amb tot terrenys i amb barca per l'immensa cisterna subterrània que amaga a les seves entranyes.
El guia, un noi molt atent amb la mainada i amb una manera d'explicar-se molt didàctica, ens va fer recular en el temps uns 200 anys, situant-nos en plena Guerra del Francès.

Això de posar-nos el casc comença a ser un requisit per les sortides de l'AMPA: a Cardona ens vam tapar la closca per entrar a les mines de sal.
Però el què va sorprendre més va ser poder navegar per dins el castell, sobre una aigua estancada des de fa més de 30 anys...

Precisament al Castell de Sant Ferran es va recrear, amb la participació dels Trabucaires de la Costa Roja, de Sant Julià de Ramis, la presa de la fortalesa als francesos l'any 1811, tal com recordava aquest diumenge el diari El Punt: El castell de Sant Ferran de Figueres reviu l'èpica de la guerra del Francès


I si la visita al Castell de Sant Ferran va ser una aventura, la visita al Museu de la Tècnica de l'Empordà va ser tot un descobriment.

La mainada va descobrir i conèixer les peces de col·leccionista del museu a través d'unes divertides fitxes, acompanyats per una monitora, mentre els pares i mares anàvem resseguint les sales del museu acompanyats per un guia que ens explicava no només les peces del museu i les seves característiques tècniques, sinó també la seva particular història.
Màquines d'escirure, màquines de cosir, rellotges de paret, telèfons, premses, planxes, estufes, vehicles i moltes altres peces de col·leccionista formen part d'aquesta gran col·lecció de la família Padrosa.




Aquest és un museu per entretenir-s'hi, per badar-hi en família, grans i petits. La majoria no deixen de ser objectes quotidians, però d'un dia a dia que ens és llunyà...


Aquestes trobades sobretot promouen la relació i la coneixença entre les famílies, per bé que és cert que som habiltaulment les mateixes les que coincidim a aquestes activitats...

D'aquí menys d'un mes ens trobarem de nou al voltant d'una taula al sopar de la festa de fi de curs del CEIP Montserrat.

diumenge, 25 de maig del 2008

Anàlisi de la situació política segons "?": el PP (I)

En una trobada interna de partit, fruit de la conversa amb "?", un notable militant socialista que té, actualment, un important càrrec en un organisme de la Generalitat de Catalunya, apareixen reflexions sobre la situació d'alguns partits polítics: el PP, ERC, ICV, CiU i, naturalment, el PSC.

Em reconec, en aquest cas, excessivament pudorós, però prefereixo ser prudent i no desvetllar-ne la identitat.


Pel que fa al PP apunta que la situació actual només és una partida per veure com queda la correlació de forces internes de cara al 2009, amb la designació del candidat a les eleccions generals del 2012. Pronostica que l'objectiu del sector dur, més dretà, del PP no és derrocar Rajoy sinó debilitar-lo, però mantenir-lo liderant el partit, encara que amb menys suport, per afrontar les properes tres comptesses electorals, amb veritables possibilitats de perdre-les (o si voleu, no guanyar-les): eleccions, basques, eleccions gallegues (especialment importants per ell, doncs va ser vice-president del govern gallec) i eleccions europees.

Després de perdre (o com a mínim no guanyar-les) dues eleccions generals i venint d'una situació recent de tres derrotes electorals (les europees poden tenir un empat, certament, però no seria suficient), el seu lideratge i, sobretot, la seva futura candidatura al 2012 serien llavors durament qüestionats; d'alguna manera els que ara el qüestionen li podrien recordar que des que ell ha agafat les regnes del partit, el partit no ha fet més que perdre... You're a loser! (ets un perdedor) li podrien dir...

Llegia recentment (ara no recordo qui ho havia escrit ni on...) que el mateix "aparell" que s'havia activat per derrotar González i fer guanyar Aznar, i per intentar fer guanyador Rajoy fent perdre Zapatero, ara es girava contra el propi Rajoy...

Tot plegat (la retirada de San Gil [El Mundo: San Gil dice a Rajoy que abandona la presidencia y el grupo del PP vasco], les declaracions d'Aguirre i altres esdeveniments col·laterals...) sembla més planificat del què volen que veiem... mar de fons. No deixa de resultar còmic que siguin els propis militants i simpatitzants del PP qui es manifestin al carrer contra el seu líder (també a favor), davant la pròpia seu. [Titular del diari ABC: Convocan manifestaciones a favor y en contra de Rajoy frente a la sede del PP]

La meva conclusió de la situació del PP és que el partit, o si més no una bona part, es resisteix a virar cap al centre i posicions més moderades i conciliadores. I el pitjor és que els qui volen moderar el PP comencen a tenir cara de derrotats...

divendres, 23 de maig del 2008

Marta Aymerich, una sarrianenca a la nova Facultat de Medicina

He sentit una gran alegria a l'assabentar-me que la sarrianenca Marta Aymerich serà, a partir del proper dilluns, la directora executiva de la Facultat de Medicina de la UdG.

El primer pensament que he tingut és la importància, per part de les persones que han d'impulsar-los, d'estimar els projectes; estimar vol dir sentir-los propis, viure'ls professionalment, naturalment, però amb aquell valor afegit que suposa una vinculació major...

Però la importància del nomenament de la Marta Aymerich és la seva capacitat tècnica i professional, sobradament demostrada aquests darrers anys.
Amb la Marta Aymerich la nova Facultat de Medicina va prenent forma, després dels nomenaments anteriors de Carles Abellà, com a coordinador d'estudis i de Ramon Brugada com a degà.

La Facultat de Medicina és el gran proper projecte de la UdG, un projecte íntimament lligat a Sarrià de Ter pel seu futur emplaçament, fet que suposarà un esdeveniment importantíssim al nostre poble, amb la inclusió del campus de Sarrià de Ter al mapa universitari gironí.

Ahir els dos diaris gironins recollien la notícia:

Marta Aymerich és la directora executiva de la facultat de medicina de la UdG

Vol crear un ens que aglutini la universitat, el Trueta i l'institut d'investigació biomèdica

Tapi Carreras, Girona.
La facultat de medicina de la Universitat de Girona (UdG) ja comença a caminar amb les classes al proper curs a Montilivi i amb el nomenament d'alguns càrrecs. La sarrianenca Marta Aymerich i Martínez ha estat escollida per ser la directora executiva de la facultat.Aymerich, col·laboradora de Diari de Girona, ja començarà en breu les primeres tasques en el nou càrrec amb l'objectiu de crear un organisme que aglutini les tres institucions que giraran al voltant de la facultat: la Universitat de Girona, l'hospital Josep Trueta i l'Institut d'Investigació Biomèdica de Girona. Aquest ens hauria de coordinar els tres organismes per anar sempre cap a una mateixa direcció i , per exemple, fer compatible que els professors, puguin seguir treballant a l'hospital i investigant a l'Institut. La nova directora executiva de la facultat de medicina és doctora en Medicina i Cirurgia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB, 2000). Té un màster en Avaluació i Gestió de Serveis Sanitaris per la UAB (2001) i un altre de salut pública per la Universitat de Harvard (1999). També té un diploma de Postgrau en Política Social per la UAB (1995). Ha treballat com a metgessa generalista (1993-95) i com a investigadora de la Unitat de Recerca en Serveis Sanitaris de l'Institut Municipal d'Investigació Mèdica(1999-2000). Ha ocupat la Vicesecretaria de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de Balears (1997-2002).
Fins ara era la directora de l'Agència d'Avaluació de Tecnologia i Recerca Mèdiques, una empresa pública del Servei Català de la Salut, on ha desenvolupat la seva carrera professional com a investigadora des de 1995. De l'any 2004 al 2006 va ocupar la Direcció general del Consell Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica (CIRIT) de la Generalitat de Catalunya. Ha publicat diversos articles en revistes nacionals i internacionals i és autora de múltiples ponències i comunicacions relacionades amb l'avaluació i recerca en serveis sanitaris. És avaluadora de projectes de recerca de la Comissió Europea, de l'Agencia Nacional d'Avaluació i Prospectiva (ANEP) del Ministeri de Ciència i Innovació, del Fondo de Investigación Sanitaria (FIS) del Ministeri de Sanitat i de diverses organitzacions científiques. A més, ha estat professora en més de 50 cursos, especialment de postgrau però també de pregrau
.

El Punt

Marta Aymerich és la nova directora executiva de la Facultat de Medicina de la UdG

Té 39 anys, és de Sarrià i feia recerca en l'àmbit públic

EDUARD BATLLE.
GironaLa metgessa sarrianenca Marta Aymerich és la nova directora executiva de la Facultat de Medicina de la UdG i és el tercer càrrec directiu que es confirma després de Ramon Brugada, com a degà, i Carles Abellà, com a coordinador d'estudis. Aymerich s'incorpora a la UdG després d'haver ocupat diferents càrrecs i de potenciar la recerca en l'àrea de la salut pública.
Aymerich va agrair ahir la confiança de la rectora de la UdG, Anna Maria Geli, en el seu nomenament per dur a terme una tasca que considera «molt especial, perquè és a Girona, i molt interessant, des del punt de vista professional». La metgessa sarrianenca tindrà el despatx al Parc Tecnològic de la Creueta i la seva esperança és aportar, a partir de dilluns, «idees i esforços per potenciar la recerca i el desenvolupament [el concepte R+D]». El seu càrrec anirà molt lligat al del degà, el cardiòleg Ramon Brugada, que s'ocuparà més de la direcció acadèmica, quan deixi el Canadà i arribi a la UdG.
«Sempre he treballat a Barcelona i no m'esperava que pogués tornar a casa», va afegir la nova responsable de la direcció estratègica de Medicina, que destaca que, tot i tenir dues ofertes més d'universitats catalanes, «ha prevalgut el repte de tornar a Girona». Resideix a Sarrià, té 39 anys i ve a la UdG després d'haver ocupat càrrecs com a directora de l'Agència d'Avaluació de Tecnologia i Recerca Mèdica (AATRM) i del CIRIT (Consell Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica). Sempre ha desenvolupat la recerca en l'àrea de salut pública a Barcelona i ara tindrà l'objectiu de projectar que la Universitat, l'hospital Josep Trueta i l'Institut de Recerca Biomèdica de Girona (IDIBGI) treballin coordinats i en xarxa, en els procés de la recerca dels professors i metges
.

Moltes felicitats Marta!.
----------------------------
pd1: ahir vaig tenir l'oportunitat, al sopar solidari de GERDD, de felicitar els seus pares, a la Maria Lluïsa, mestra de Sarrià de Ter durant molts anys, i en Lluís Aymerich, primer tinent d'alcalde de Sarrià de Ter.

pd2: la Marta és col·laboradora del Diari de Girona, on hi té una columna. Alguns articles que ha escrit són:

Fragment: Jo diria que amb aquesta ampliació és probable que l'Església Catòlica augmenti el nombre de pecadors, però no el nombre d'usuaris del confessionari. Més aviat al contrari. Si ara, diuen, es confessen habitualment el 60% dels catòlics pecadors (m'imagino que deu ser dels que van a missa, sobretot tenint en compte que no es coneix el cens de catòlics ja que ningú, tret dels conversos, no en fa una sol·licitud d'ingrés), aviat el percentatge es veurà reduït. Auguro que el nombre de pecadors serà major i els confessats els mateixos. Ai, no, que pecadors ho són tots els catòlics (per un moment, havia oblidat el catecisme). Per tant, és una qüestió d'acumular més o menys pecats a l'esquena i, en conseqüència, tenir una major o menor penitència.
Fragment: Dius que "ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú tan descomunal, ple de calabruix, tanta llibertat, tanta magnitud" i jo penso que ets genial, que el que dius, malgrat pugui semblar paradoxal, és ple de sentit. I que hi poses música, molta música. Més que mai. Dius que és com bufar i fer ampolles ("coser i cantar" -com t'agrada dir) però jo no m'ho crec. Expressar alegria i malenconia, claror i foscor, complexitat i senzillesa tot d'un plegat no ha estat mai tasca fàcil i és per això que tens tanta requesta Antònia Font. "T'estim". T'ho dic perquè, com tu, "ja tenc una edat" però no podré dir-te mai que "redunden aquestes paraules damunt tot lo que hem fornicat". Tu sí que ho pots dir i a ritme de pop (reggae o vals, tant se val) reblat amb orquestra simfònica.

pd3: Marta Aymerich ha estat pregonera de Sarrià de Ter... aquesta qüestió, però, ja serà un altre post...
Continuarà...

dijous, 22 de maig del 2008

Le Croupier, a plena llum del dia

Le Croupier (i My Space) prefereix els capvespres, quan el sol no enlluerna i el crepuscle vespertí convida a sortir al carrer les ànimes més transgressores; també prefereix les nits, quan els llums de neó es reflecteixen a les basses dels carrers i els gats maulen entre carrerons...

Però quan Le Croupier canta de dia, no deixa de ser Le Croupier, amb el seu característic romanticisme dalt l'escenari, esgarrapant dolçament la seva guitarra, puntejant les tecles del seu piano de joguina i ballant intensament amb el peu de micròfon, amagat rere les seves ulleres de sol.






Una respectable senyora a qui conec i respecto em deia l'altre dia, en plena actuació de Le Croupier al Pati de la Diputació, en motiu del Temps de Flors: “m'agrada molt aquest noi, ho fan molt bé...”
Le Croupier cantava de dia davant un públic divers. Alguns vinguts intencionadament (nosaltres, per exemple), però la majoria, visitants d'arreu i de peu de la tradicional exposició floral de Girona.




Convenç Le Croupier, de dia i de nit, a cel obert i dins un casino, piano bar o sala de festes, per tres simples coses:
. la seva qualitat musical, d'ell i la dels músics que l'acompanyen.
. la seva creativitat, la seva música i les seves lletres, versió inclosa de I'm your man de Leonard Cohen
. la seva posada en escena, característica, personal i fresca, però gens pretenciosa.



Encara que el millor de Le Croupier és en Carles, el músic que s'amaga darrere les ulleres de sol...
---------------------
pd1: anteriorment he escrit sobre Le Croupier en motiu del segon concert de presentació a Girona.

pd2: Le Croupier també és a la viquipèdia, i al bloc Kurtibolos, amb un desplegament fotogràfic interessant, entre bastidors...

dimecres, 21 de maig del 2008

Protecció de dades de caràcter personal a internet

La Llei Orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de Protecció de Dades de Caràcter Personal, té per objectiu garantir i protegir, pel que fa al tractament de les dades de caràcter personal, les llibertats públiques i els drets fonamentals de les persones físiques i, especialment, del seu honor i intimitat personal i familiar.

Aquesta llei obliga a tothom a registrar i protegir les dades de caràcter personal, utilitzant-les només per la finalitat per la qual han estat cedides. Aquesta qüestió ha estat objecte de polèmiques i certes controvèrsies en múltiples ocasions i ens desperta certs recels quan rebem, a casa, trucades o cartes d'empreses que desconeixem (i desconeixem que ens coneixen) i que ignorem de quina manera han obtingut les nostres dades, sentint-nos, certament, una mica desprotegits.

També és cert que l'administració, i cada vegada més empreses i entitats, són més curoses i disciplinades en el compliment d'aquesta llei, de manera que quan cedeixes les teves dades t'informen dels teus drets i et demanen l'autorització o no pels seus usos diversos (contractuals, comercials...).

Però la societat avança i en aquests darrers anys internet ha estat i és un gran continent de dades de caràcter personal. La llei també és d'aplicació en aquest àmbit, però possiblement falten eines i orientacions per la seva aplicació.

En aquest sentit és d'aplaudir la publicació, per part de l'Agència Catalana de Protecció de Dades, de la primera recomanació sobre la difusió d'informació que contingui dades de caràcter personal a través d'Internet: la publicació d'aquesta Recomanació, diu la nota de premsa [Nota de l'Agència Catalana de Protecció de Dades, en .pfd], s'ha fet imprescindible a causa de la creixent difusió de tot tipus d'informació per mitjans electrònics, fonamentalment a través d'Internet, ja que el fet que la xarxa pugui contenir informació relativa a les persones físiques afecta el dret fonamental a la protecció de dades.

L'Agència Catalana de Protecció de Dades ha publicat, doncs, la Recomanació 1/2008 [.pdf] sobre la difusió d’Informació que contingui dades de caràcter personal a través d’Internet.

El document es divideix en tres capítols:

Capítol I: Aspectes generals

Capítol II: Difusió d'informació per Internet

Capítol III: Publicació a diaris oficials i butlletins oficials electrònics


El segon capítol fa referència als blocs i fòrums de discussió:

BLOGS I FÒRUMS DE DISCUSSIÓ: Establiu prèviament les condicions d’ús del servei

Quan alguna de les entitats incloses a l’àmbit d’aplicació de la present recomanació ofereixi als ciutadans la possibilitat d’allotjar a la seva seu electrònica o pàgina web, blogs o espais on els usuaris puguin oferir la seva opinió o les informacions que considerin oportunes, i també en aquells casos en què s’ofereixi la possibilitat de participar en fòrums de discussió, es recomanen a les entitats responsables de la web les mesures següents:

- Establir les condicions d’utilització del servei, amb especial referència a la impossibilitat d’utilitzar-lo per a la difusió de dades de caràcter personal que no comptin amb el consentiment de les persones afectades o amb cobertura legal.

- Informar adequadament els usuaris del servei sobre aquestes condicions.

- Exigir sistemes d’identificació que permetin verificar la identitat de les persones autores de les esmentades opinions o informacions.

- Preveure els mecanismes necessaris per a poder retirar amb diligència les dades personals el tractament de les quals resulti il·legítim
.

Davant la Llei de Protecció de Dades de Caràcter Personal (LOPD) sempre cal fer-nos dues preguntes:

- Quan cedim les nostres dades tenim suficients garanties que en faran un ús i tractament correctes?

- Garantim, nosaltres, un tractament i ús correcte de les dades que altres persones ens cedeixen?

I finalment una recomanació: utilitzar sempre, en un enviament de massiu d'un correu electrònic a gent diversa de diferents grups (família, feina, amics...) l'espai de còpia oculta (CCO) per les adreces de correu electrònic. No fer-ho pot vulnerar la citada LOPD.

----------------------------



Fragment: La reciente costumbre de algunos alcaldes de remitir felicitaciones a todos los vecinos, que no puede interpretarse más que como propaganda encubierta con el gasto económico y ecológico que supone, debe ser erradicada


pd2: article que Quim Monzó va escriure a La Vanguardia, als voltants de Nadal, titulat Julia Otero me desea felices fiestas.
De una sola tacada me acabo de hacer con las direcciones electrónicas de Joaquín Leguina, de Miguel Indurain, de Almudena Grandes, de Edu Soto, de Fernando Trueba, de Manuel Delgado, de Jordi González, de Pío Cabanillas, de Carmen Posadas, de Inka Martí, de Montserrat Nebrera, de El Roto, de Andreu Buenafuente, de Elsa Anka, de Sergi Barjuan, de Enric Masip, de Carme Ruscalleda, de Jorge Wagensberg, de Máximo Pradera, de Lluís Maria Güell, de Julio Llamazares, de José Corbacho, de Carmen Alborch, de Juan Manuel de Prada, de Alfredo Urdaci, de Santi Millán, de Risto Mejide, de Toni Bolaño, de Sánchez Dragó... Y de 401 otros personajes conocidos más, que no incluyo por falta de espacio. Ahora ya tengo sus direcciones privadas para lo quemeapetezca hacer con ellas.

Claro que, en justa correspondencia, todos ellos se han hecho con la mía. ¿Y cómo ha sido eso posible? Pues porque Julia Otero y, en su nombre, Carmen Ollé han tenido a bien enviar una felicitación navideña por e-mail. Una felicitación con una frase de esas que quedan tan bonitas cuando no se quiere decir nada concreto: “La Navidad no es una fecha... es un estado de la mente”. Es de Mary Ellen Chase, que en paz descanse. (Una frase en la línea de aquella otra que aparece en las botellas de Bombay: “Gin is a state of mind”.) Debajo de esas palabras, el deseo de felicidad del equipo del programa de Otero en Onda Cero (y perdón por la rima): “Felices Fiestas os desea Julia Otero y todo el equipo de Julia en la Onda¡¡¡¡¡” Así tal cual: sin signo de exclamación de apertura y, en vez del signo de exclamación de cierre, cinco de apertura. Dabuten.

Pero todo eso son menudencias. El caso es que han puesto a la vista las direcciones de las personas a las que han enviado la felicitación: en la casilla del “para” y no en la del “c/o” (copia oculta). Y no será que no se ha repetido mil veces que las normas básicas de urbanidad que seguir en la correspondencia electrónica dictan que, al enviar un e-mail a diversas personas, nunca se envíen las direcciones a la vista de todos. Las direcciones (incluidas las de correo electrónico) son privadas. Por eso sólo las hacen públicas los (y las) incompetentes. Por eso, allá por febrero o marzo, multaron por primera vez a una persona que se saltó la ley orgánica de Protección de Datos (LOPD) al caer en esa práctica aberrante. La multada era también una señora –de siglas A.G.S.– que envió un e-mail promocional de una empresa de telefonía móvil: con 42 direcciones electrónicas a la vista. Teniendo en cuenta que en el e-mail de Julia Otero las direcciones a la vista son 430 –más de diez veces las que había en el de A.G.S.– no hay que descartar la posibilidad de que, en su caso, el puro sería diez veces superior y quizás incluso llegaría al máximo de 60.101 euros que la ley prevé. Pero, bueno, hagamos honor a estas fechas, dejémoslo estar y feliz Navidad a todos (Julia Otero incluida).

És a dir, el més pur estil monzonià per explicar una vulneració massiva (de molta gent) de la LOPD... o sigui que, com diria Joan Laporta, "al loro"!

GERDD proposa "apadrinar somriures"

GERD era, inicialment, el Grup Editor de la Revista del Discapacitat, és a dir, l'entitat que editava, i edita, L'Atípic. Una entitat de caràcter activista, d'acció directa, formada majoritàriament per persones amb discapacitat. Consolidada de fa anys la revista l'Atípic, GERD, una entitat amb gent sempre inquieta, obre una nova via de treball a través de la cooperació al desenvolupament amb projectes adreçats a persones amb discapacitat d'altres països, especialment d'amèrica llatina: Cuba i Guatemala. És a partir del creixement i consolidació d'aquests projectes que GERD afegeix una "D" més a les seves sigles. creant així GERDD, la Gestora de Recursos per Desenvolupament del Discapacitat.

D'entre els projectes que desenvolupa GERDD hi ha el Programa Integral d'atenció especial a persones discapacitades d'Aguacatán (Guatemala), municipi agermanat amb Sarrià de Ter, amb l'objectiu de millorar la qualitat de vida de les persones discapacitades del municipi, amb l'enfortiment de l'associació de discapacitats d'Aguacatán i la posada en funcionament d'un Centre d'Atenció a Persones Discapacitades que podrà oferir serveis de fisioteràpia, atenció psicològica i escola especial. Aquest projecte ha rebut el suport, entre d'altres de l'Ajuntament de Sarrià de Ter des del seu inici.

Però el projecte més destacat de GERDD és el de Fabricació, ensamblatge i manteniment de cadires de rodes i altres ajudes tècniques a Cuba, amb una fàbrica, ja posada en funcionament, a Holguín. Precisament a partir d'aquest projecte GERDD ha impulsat la campanya "Apadrina un somriure" que es presentarà aquest dijous en un sopar, com diuen ells, "per una bona causa". El sopar es farà al restaurant Mas Pau d'Avinyonet de Puigventós (Alt Empordà). El diari El Punt recull també avui la notícia amb aquest titular: L'associació GERD presenta demà la campanya «Apadrina un somriure»

El GERDD ha fet altres esdeveniments solidaris per recaptar fons pels seus projectes, sempre cercant la col·laboració i complicitat d'altres entitats, empreses i institucions, com el Teatre Solidari amb l'obra Fora de Mare, del Grup Teatre a les Fosques, a finals de febrer.

El GERDD, d'altra banda, va inaugurar, a mitjans de febrer, la seva Botiga de Comerç Just, situada al carrer Firal 22 de Sarrià de Ter, a la pròpia seu de l'entitat. També recordo, deu fer un parell d'anys, una "gala" solidària a Sarrià de Ter amb el Màgic Andreu.

La gent del GERDD tenen quelcom especial, i no és precisament la seva discapacitat; és la seva capacitat per fer coses, el seu activisme, la seva capacitat per crear complicitats, per cercar col·laboradors, la seva acció directa, és el seu caràcter inconformista, el seu esperit crític, la seva energia... I ja ho diuen ells, no hi ha coses impossibles, sinó homes (i dones?) incapaços!.


Ens trobem aquest dijous, apadrinant somriures...

dimarts, 20 de maig del 2008

Llegir el diari

Llegir el diari és, per mi, un hàbit com ho és rentar-me les dents, quelcom que si no puc fer trobo a faltar. Tinc aquest pensament com a mínim un cop a l'any, quan rebo el rebut, a principis d'any, de la subscripció al diari que rebo a casa. També el tinc cada vegada que, punyeta!, baixo a buscar el diari al matí i no el trobo a la bústia!. Bé, davant aquesta situació m'indigno!. Un dia sense diari!. Tampoc és ben bé així, sé que el puc llegir per internet, però no és ben bé el mateix...

Hi rumiava, en el fet de llegir el diari, a partir de l'article d'Assumpció Vila Dones lectores. Sempre he sentit parlar a l'Assumpció de la importància de llegir cada dia el diari i, sobretot, que el llegeixin les dones. L'Assumpció comença així el seu article: En una nota recent de l’associació de professionals del màrqueting, s’analitzava la difusió dels anuncis en premsa i es lamentava que Espanya se situés en el penúltim lloc de difusió europeu, amb 94 exemplars venuts per cada mil habitants, només per davant de Portugal. Deia la nota, que una de les raons de l’escàs índex de difusió espanyol és el baix nombre de lectores, només el 27,1% de les dones llegeix habitualment els diaris enfront del 46,6% dels homes. Aquesta dada ens hauria de fer reflexionar, ja que gairebé, quant a les dones, ratlla l’analfabetisme informatiu.

La meva mare, pensava llegint aquest article, no pot passar, tampoc, sense diari. A casa sempre n'hi ha hagut, encara que hi deu haver ajudat el fet que el meu pare, Just Manuel Casero Madrid, fos un dels fundadors del diari El Punt. El fet és que a casa la meva mare El Punt no ha fallat mai, com tampoc el diari El País els diumenges i, algunes temporades, El Periódico. Veient el diari cada dia a casa al final, essent un nen, t'hi vas interessant: primer les sis diferències, després la programació de la TV, més endavant algunes vinyetes, un cop d'ull a les fotografies, el temps, l'horòscop... I sense adonar-te'n massa de cop et trobes llegint notícies, articles d'opinió, l'editorial i, fins i tot, els noms dels components de l'equip editorial, dels redactors, dels comercials...

A mitjans de l'any 1995, amb 21 anys acabats de fer, vaig marxar de casa (ara se'n diu emancipar-se) per anar a viure amb un bon amic, compartint pis (de fet el pis era seu i jo l'hi pagava un tan al mes). Marxar de casa volia dir espavilar-me amb moltes coses, assumir més despesa (feia uns nou mesos que treballava, i uns quatre que ho feia amb el primer sou important, poc més de 130.000 ptes.) i no disposar del diari. Poc després de marxar de casa ho vaig solventar i a finals d'octubre del 1995 em convertia en subscriptor del diari El Punt. La primera quota va ser de bon pagar, ja que les 8.730 ptes. només eren per període entre el 23 d'octubre al 31 de desembre del 1995, però al mes de gener del 1996 amb 51.750 ptes. ja em va venir l'import d'un any sencer. Es tractava d'una primera necessitat?. Potser no, però sí que era una prioritat per mi.

La subscripció m'ha anat seguint d'aquell pis de Sant Narcís al de la Plaça Catalunya i d'allà fins a Sarrià de Ter. El diari és un element quotidià a casa, el recollim a la bústia i el llancem amb la resta de paper el contenidor de selectiva. Les meves filles el veuen cada dia, per elles és normal veure'ns fullejar o llegir el diari., fins i tot és la Clàudia qui, alguns caps de setmana, baixa a buscar-lo a la bústia, doncs és sempre la més matinera...

Amb les versions digitals dels diaris també he adquirit nous hàbits a l'hora de llegir altres diaris, principalment dos: el Diari de Girona el consulto sempre per internet llegint-ne els titulars i desplegant les notícies i continguts que m'interessen. El Periódico el rebo en una de les meves adreces de correu, en rebo els titulars de l'edició matinal i la vespertina. També consulto altres diaris com El País o el diari electrònic Vilaweb i al lector del Google hi rebo el NacióDigital i altres blocs de periodistes...
El preu d'un diari no val la informació que duu; és una despesa, d'altra banda, que també ens podem estalviar sense renunciar a llegir-lo, podent-lo llegir al bar, a la biblioteca o altres equipaments públics i sales d'espera.

I ara els joves, a partir del Pla de Foment de la Lectura de la Generalitat de Catalunya, tindran la possibilitat que se'ls pagui uns subscripció: [extret d'una nota de premsa del Departament de Cultura]
Programa de subscripcions a diaris i revistes per a joves de 18 anys

Aquest programa permetrà que tots els joves que compleixin 18 anys al llarg del 2008, 2009 o 2010, uns 170.000 aproximadament, puguin obtenir una subscripció gratuïta a un diari o revista per un temps determinat. Amb aquesta iniciativa es vol potenciar l’hàbit de la lectura entre els joves catalans i rellançar el sector de la premsa impresa en un segment de consumidors que en aquests moments està disminuint.

Els diaris i revistes podran adherir-se a aquesta iniciativa de forma voluntària. Actualment les bases del programa es troben en procés de consulta amb les associacions representatives del sector de la premsa periòdica (ACED, ACPC, APPEC).

Aquest programa està promogut pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació i compta amb la col·laboració de les associacions del sector. La Generalitat destinarà a aquest programa 3.000.000 d’euros anuals.

Ja m'hagués anat bé, fa 13 anys, aquest programa... però sempre he considerat per ben invertida la quota de subscripció al diari...

dilluns, 19 de maig del 2008

Els Groullers toquen a casa

Els Groullers [i MySpace] és un dels grups veterans de música tradicional del nostre País, malgrat els seus components encara són (els podem considerar) joves... bé, joves que encara no han complert la quarantena...

Amb dotze anys a l'esquena es van formar a partir del desaparegut grup d'animació (d'agitació) de carrer Gas Boig i, com altra gent (Percuter's), fruit de la cantera dels grallers i timbalers dels Amics dels Gegants de Sarrià de Ter.

Aquest dissabte van actuar de nou a Sarrià de Ter, al Teatre del Centre Cultural i Parroquial Mn. Domingo Casanellas, obrint el cicle Fila 0. La darrera vegada que van actuar a Sarrià de Ter va ser al mateix escenari, en motiu de l'entrega dels Premis Sant Jordi de l'any 2004, on van presentar el seu darrer disc Tres Quartans amb Folre, aleshores acabat de sortir del forn; l'Ajuntament de Sarrià de Ter va col·laborar en la publicació dels disc amb una aportació econòmica. El primer disc que Els Groullers van publicar va ser Nianou (2000).

Aquest dissabte no portaven el nou disc, a punt de sortir, però sí alguna de les seves noves cançons, que van presentar, com deia en Ramon Riera, en exclusiva mundial. Del nou disc en sabem, més enllà de les cançons que vam escoltar, tres cosetes:

1.- que el disc portarà per nom Amb arrels.
2.- que per la portada del disc Els Groullers han convocat un concurs de caràtules [bases en .pdf], el termini de presentació del qual finalitzava el passat 15 d'abril.
3.- que les cançons del nou disc són de facturació pròpia.

Haurem d'esperar algunes setmanes per escoltar amb plenitud el seu nou disc, us disc que com el propi grup pren com a referències la història dels Països Catalans, per una banda, i la riquesa de la música folk europea de l'altra. De la llarga trajectòria del grup destaca el Premi Èxit 2000, organitzat per TV3 i Catalunya Ràdio, pel treball Nianou, i el primer lloc de la fase estatal i el segon lloc en el concurs de música folk o tradicional EUROFOLK, l'any 2007.

Els Groullers, però, no només els podem escoltar dalt d'un escenari o condensats en un disc, també se'ls pot veure fent animacions al carrer, com en la darrera edició del Mercat Medieval de Calonge, on vaim tenir l'oportunitat (la meva família) de coincidir.

El grup ha anat variant de músics al llarg de la seva vida, però manté la seva columna vertical vital i musical, formada per Miquel Beltran, Agustí Riu i Ramon Riera.
Actualment el grup està format per en Miquel Beltran a la bateria, la Montse Casanova a l'acordió diatònic i a la veu, en Jordi Galobart al flabiol i el tamborí, l'Ivó Jordà a la tarota i la gralla, en Ramon Riera al sac de gemecs, la gralla i la veu i l'Agustí Riu a les percussions.

El concert de dissabte va ser entre amics (i familiars), un concert per veure que Els Groullers són un grup amb anys a l'esquena, certament, però sobretot amb camí per córrer. Tenen el mèrit d'haver superat el boom de la música tradicional de finals dels '90 i potserior declivi, mantenint-se com una de les referències actuals del nostre País, també dels Països Catalans, al costat de grups gironins pocs coneguts com Escampillem, d'altres més coneguts com S'Albaida, o més recentment les De Calaix, per citar-ne alguns que també han estat i són una referència per mi, encara que els més populars, amb una base més elèctrica i eclèctica, entre el rock i el folk, són els Mesclat.

Els Groullers mantenen el seu caràcter groller, com alguna gent de Sarrià de Ter considera que van mostrar com a pregoners, ja fa una colla d'anys, a finals dels '90... Però el rellevant és que Els Groullers van dibuixant una trajectòria musicalment molt interessant, amb una música que no sempre ha rebut el reconeixement institucional suficient...

Benvingut sigui, quan aparegui, el seu nou treball Amb arrels.

--------------------

pd1: Els Groullers - Xotis Mediterrani

pd2: Els Groullers - Fent Groulleries

diumenge, 18 de maig del 2008

Antònia Adroher i Carmel Rosa. Un càlid record.

Aquest dissabte al matí la Biblioteca Antònia Adroher i el Centre Cívic Ter de Girona han estat l'escenari de tres esdeveniments que han recordat la intensa vida de l'Antònia Adroher Pascual (qui dóna nom a la biblioteca) i en Carmel Rosa Baserba.

Jo sempre els havia vist grans, naturalment, però també sempre n'havia sentit parlar, en boca de la meva mare, la Maria Mercè Gumbau, amb una barreja de respecte i admiració, la mateixa sensació que aquest dissabte he tingut al llarg del matí escoltant persones que els havien conegut i compartit amb ells un tros de la seva vida. L'Antònia i en Carmel, joves revolucionaris que no van deixar de ser-ho mai, activistes del PUOM (Partit Obrer d'Unificació Marxista; + informació també a la pàgina de la Fundació Andreu Nin), testimonis imprescindibles pel nostre País, per la gent d'esquerres, pel socialisme.

Els actes han començat amb la inauguració de l'exposició dedicada a l'Antònia Adroher Història d'un ideal, presentada per l'alcaldessa de Girona Anna Pagans, acompanyada per la regidora de Cultura Lluïsa Faxedas i pel fill de l'Antònia i en Carmel. L'exposició, que serà itinerant, dibuixa amb una extraordinària sensibilitat la trajectòria de qui va ser la primera regidora (dona) de l'Ajuntament de Girona, una trajectòria marcada, naturalment, per la República, la Guerra Civil i l'exili, per la seva aportació com a activista política i com a mestra.

Posteriorment s'ha fet la presentació del llibre de Carmel Rosa Quan Catalunya era revolucionària (i feia la guerra), a càrrec de l'editor Quim Curbet (CCG Edicions), Raimon Obiols i Pia Bosch.

A les presentacions on intervé Quim Curbet sempre passa alguna cosa, ell sempre té un cop amagat (com els calçotets que va regalant al periodista i escriptor gironí Pep Prieto -La disfressa de l'indigent i Mala premsa-). Al llarg de la presentació del llibre en Quim ha anat passant imatges d'en Carmel Rosa, l'Antònia Adroher i de l'activitat revolucionària del POUM durant la Guerra Civil, amb fotografies i cartells. Quim Curbet ha llegit la seva breu (i encertada) aportació al llibre, a la darrera pàgina, on hi diu: aquest llibre, editat per no oblidar als qui lluitaren i per aprendre dels seus records, s'ha acabat d'imprimir en la primavera del 2008.

El cop amagat d'en Quim Curbet ha estat al final de la presentació del llibre, quan ha deixat anar una cançó de la cantautora i militant del POUM Teresa Rebull, també present avui a l'homenatge. La cançó Jo sé que un dia ens trobarem tu i jo l'ha emocionat... també a nosaltres... La Teresa Rebull ha explicat Lluís Llach l'hi havia inspirat aquesta cançó inicialment, però que fa referència també a la llibertat...

Quim Curbet ha editat un llibre que de fet en són dos, són dos relats, tal i com ha explicat i explica també la contraportada del llibre: Aquest llibre és la recopilació de dos relats de Carmel Rosa: Quan Catalunya era revolucionària, editat l’any 1986 i Quan Catalunya feia la guerra, un text que havia quedat inèdit fins ara. Són dos relats que es mouen entre la crònica periodística, el testimoniatge de primera mà i l’anàlisi històrica per aglutinar i presentar les vivències d’un “jo” col·lectiu. Amb rigor històric, però sense encotillaments academicistes, l’obra de Carmel Rosa és un document idoni per entendre el conjunt d’expectatives amb què la generació de catalans més joves i generosos havien d’enfrontar-se a aquell 19 de juliol de 1936 que sacsejà cruelment la societat catalana.

La Pia Bosch ha parlat d'en Carmel Rosa, l'Antònia Adroher i, sobretot, del llibre, llegint-ne algun fragment, excepte l'editor, era la única present que també l'havia llegit. En Carmel, ha dit la Pia, fa un retrat de l'ambient del moment (la II República i la Guerra Civil) i explica perquè va passar el què va passar. També ha subratllat que la seva gran heroïcitat (d'ell i l'Antònia) va ser mantenir vius, al llarg de tota la seva vida, els seus somnis revolucionaris, i que van viure per salvar-nos els mots, les paraules.

En Raimon Obiols, qui ha fet el pròleg del llibre, ha explicat, com descriu el propi pròleg, com va conèixer Carmel Rosa; ho explica també al seu bloc, a l'article Record d’en Carmel Rosa.
Fragment: Heus ací com vaig conèixer en Carmel, i després l’Antònia: a començaments de 1973, després de deu anys amb el passaport retirat, vaig aconseguir una invitació de la Cooperació científico-tècnica francesa per a un stage d’un parell de setmanes a Paris. Amb aquest pretexte a la mà, vaig parlar amb el director de l’Instituto Geográfico y Catastral, un coronel amb qui tenia una excel·lent relació professional. Optimista, m’assegurà que m’aconseguiria el passaport. En va parlar amb el coronel Blanco, cap del SIM, que protestà molt (segons ell, jo era un roig perillós) però finalment accedí. Poques setmanes després, més content que un gínjol, jo sortia de les dependències de la Brigada político-social a la Via Laietana, després de rebre una escridassada monumental dels germans Creix, però amb el passaport a la mà. L’alegria se m’estroncà bastant quan vaig obrir-lo: només era vàlid per França i tenia validesa per dos mesos.
A Paris vaig trucar en Carmel Rosa (en “Roc”), a qui no coneixia encara, a les oficines de l’AFP, on treballava amb altres poumistes (Wilebaldo Solano i, em sembla, en Sancho). En “Roc” m’agradà molt: sorneguer i entusiasta, tafaner i reservat, malfiat i generós a ultrança, tenia totes les qualitats aparentment contradictòries, però en realitat plenament complementàries, que jo havia conegut en els veterans poumistes amb els que vaig fer el meu aprenentatge polític en el Moviment Socialista de Catalunya
.

Després de la presentació del llibre s'ha fet un acte d'homenatge a l'Antònia Adroher, amb la participació de Lluís Maria de Puig, Salomó Marquès, Puri Molina, Germinal Rosa i Anna Pagans.



Lluís Maria de Puig ha fet una extensa aproximació biogràfica de l'Antònia Adroher, també d'en Carmel Rosa, i d'algunes de les seves circumstàncies al llarg de la seva vida. En Lluís Maria de Puig és un pou de coneixement, coneixedor (la majoria perquè les ha viscut) d'incomptables anècdotes i fets rellevants. La seva intervenció ha estat una lliçó d'història, parlant no només de Catalunya i de l'Estat Espanyol, també d'Europa, d'Amèrica... Ell, com Raimon Obiols, hi van tenir una relació molt propera, i es percep quan en parlen.

En Món Marquès ha parlat de l'Antònia Adroher mestra, destacant d'entrada que no és casualitat que es conegui la II República com la República dels mestres, per la importància que va prendre l'educació en les polítiques de la república, a Catalunya i a l'Estat Espanyol. Ha destacat el seu caràcter revolucionari, ja com a estudiant de magisteri, així com el seu paper docent a l'escola d'Ultramort, amb l'aplicació de la renovació pedagògica, i la seva aportació, en el camp educatiu, com a regidora, encara que en un breu període de temps, de l'Ajuntament de Girona.

La Puri Molina ha parlat d'Antònia Adroher com a dona. En una intervenció brillant (que hauria de publicar) s'ha servit d'una cita de Bertolt Brecht per dir: hi ha dones que lluiten un dia i són bones, n'hi ha qui lluiten un any i són millors, i hi ha dones que lluiten tota la vida i aquestes són les imprescindibles. Puri Molina ha escrit Antònia Adroher i Pascual. Ideals, revolució i coherència, la seva biografia.

En Germinal Rosa ha agraït no només l'acte d'avui, sinó també que a Girona hi hagi una biblioteca amb el nom d'Antònia Adroher. En una breu i emotiva intervenció ha citat una intel·ligent frase d'un conegut diari francès (no l'ha dit i, ja em perdonaran, jo l'ignoro): la llibertat només es gasta quan la gent no se'n serveix.

Finalment Anna Pagans ha tancat l'homenatge recordant que Antònia Adroher va ser la primera dona regidora de l'Ajuntament de Girona, fet pel qual mereix, no només l'exposició i el reconeixement d'aquest dissabte, sinó que un equipament públic com una biblioteca porti el seu nom.

Sento que comparteixo, amb la gent del PSC, el llegat i testimoni d'aquests revolucionaris. La meva mare me'ls ha fet estimar de fa anys (recordo la presentació del llibre La llavor dels somnis a la Fontana d'Or), com fa que els estimi tota la gent que aquest dissabte n'ha parlat.

----------------------------------------
pd1: Antònia Adroher i Carmel Rosa van rebre la Creu de Sant Jordi l'any 2006.

pd2: Teresa Rebull va rebre un homenatge l'any 2006, al Palau de la Música Catalana.
Teresa Rebull: Perquè has vingut


Teresa Rebull: Dona d'aigua

pd3: Gràcies Antònia és l'article de Món Marquès al diari El Punt en motiu de la seva mort, el passat mes de setembre.
Fragment: Moltes gràcies, Antònia. Has marxat, però el teu testimoni queda viu entre les noves generacions que poden gaudir dels drets i el benestar que persones compromeses com tu –i el teu company Carmel Rosa– vàreu defensar en moments molt convulsos de la nostra història.

pd4: Antònia Adroher, dona socialista és l'article que va escriure Lluís Maria de Puig a Nou Cicle com a comiat de l'Antònia.
Fragment: Després, el retorn, una participació activa a la transició, integrats en el Partit Socialista Congrés i presents en la fundació del Partit dels Socialistes de Catalunya. La seva militància a Girona en el nostre partit permeté als companys d’aquelles comarques, durant anys, seguir el seu testimoni, la seva clara exposició política europeista en tota mena de reunions, amb els seus articles, llibres i actitud personal, sempre positiva, sempre socialista.

pd5: L'Antònia Adroher ha mort és l'article que va escriure Quim Curbet.
Fragment: Jean Jaurès, el fundador dels socialisme francès i mort víctima dels seus ideals pacifistes, va dir que «El coratge és saber comprendre la teva pròpia vida, el coratge és estimar la vida i mirar la mort amb serenor, el coratge és anar cap a l’ideal tot comprenent la realitat». L’Antònia, en Carmel i tots aquells vells militants del POUM foren víctimes –com en Jaurès– d’un present despietat, però no van deixar mai de lluitar per un món millor. Estic segur que el seu exemple ens continuarà il·luminant per sempre.