Coses que faig, coses que veig, coses que penso...
dissabte, 30 de juliol del 2011
#SopadeCabra: Podré tornar enrere #MinutsMusicals #sopapertothom
Podré tornar enrere
Rius de gent,
malferida corren sols,
escopint el seu fracàs
ja vençuts,
esperaran com sempre han fet,
l'aventura d'una nit,
mentre ploren,
de ràbia i per amor,
a un nom inexistent
mentre riuen dins núvols pasatgers,
cada dia més distants
Corren sols,
seguint pistes per trobar
el refugi de l'acció
un amic que no estigui massa vist
o una ofrena de la carn
que a vegades,
quan s'acaba el primer foc,
pot fer encara més mal
i així acaben,
quan ja tot ha passat,
cremats per la veritat i cridant
Podré tornar enrera, quan estigui massa lluny
Podré tornar enrera, quan sigui massa tard...
Podré tornar enrera, quan estigui massa lluny
Podré tornar enrera, quan sigui massa tard...
Són germans,
d'un camí que no ha tingut
mai sorida ni final
Saben bé
que el futur és la foscor
i que el negre és el color
d'una bandera,
bruta i plena de sang,
que els hi han posat a les mans
però no es rendeixen,
somien il•lusions
fent himnes de cançons i criden
Podré tornar enrera, quan estigui massa lluny
Podré tornar enrera, quan sigui massa tard...
Podré tornar enrera, quan estigui massa lluny
Podré tornar enrera, quan sigui massa tard...
Sopa de Cabra
Diuen que els concerts de retorn de #SopadeCabra es converteixen en una gira... Algun problema? Penso jo: així hi haurà sopa per tothom!
divendres, 29 de juliol del 2011
Instància per salvar l'Auditori de #SarriadeTer
L'espai entre la Biblioteca Emília Xargay i el Centre de Visitants és el destinat a l'Auditori |
Exposo: Que en el ple municipal celebrat el proppassat 26 de juliol de 2011 es va acordar sol·licitar al departament de governació de la Generalitat de Catalunya, el canvi de la partida del PUOSC pel 2012, destinat inicialment a la construcció de l'Auditori i tancament de l'edifici annex, per aportar finançament al nou projecte del camp de futbol de La Rasa i urbanització de l’entorn. Atès que el projecte inicial de l’Auditori és de l’any 2007 i que part d’aquesta construcció ja s’ha efectuat a dia d’avui
Sol·licito: Es demani a l'arquitecte autor del projecte, Manuel Martin Madrid, una revisió de les partides pressupostades, deduint del mateix les partides executades (estructura, hall, lavabos) i actualitzant l'IVA (18%). Al mateix temps, es valori la conveniència de fer determinats canvis de materials, per tal d'abaratir el projecte. S'aturi la sol·licitud al Departament de Governació de canvi de d'actuació per la subvenció, fins esperar a tenir aquesta avaluació del pressupost actualitzat de l'auditori, de manera que l'Ajuntament de Sarrià de de Ter pugui prendre una decisió en base a criteris científics, homogenis, i no només polítics.
Des del PSC defensem la necessària i urgent reforma del camp de futbol, i pensem que aquesta s'ha de fer el més aviat possible, però no a compte de l'Auditori. Ens sembla que hi ha prou arguments i diners per executar ambdós projectes.
I en qualsevol cas ens sembla que el govern no disposa de tota la informació necessària prèvia per a prendre la decisió de deixar de banda tan alegrament el projecte de l'Auditori. I els efectes no són nomnés per l'auditori... com piulava ahir, gràcies al govern la Biblioteca Emilia Xargay i el Centre de Visitants del Gironès es queden sense sala d'actes, que és una de les funcions destinades a l'Auditori.
L'Auditori es pot salvar! L'Auditori s'ha de salvar! Insisteixo, els dos projectes, ben treballats, són viables... Així els hi vaig transmetre el dijous passat a la Comissió Informativa, i aquest dimarts al Ple... I ahir amb aquesta instància... La decisió del govern ens sembla precipitada, possiblement per les pròpies urgències... Però volent còrrer, un té la sensació que acabaran anant més lents...
dijous, 28 de juliol del 2011
Punt i final al Consell Comarcal del Gironès
Ahir es va constituir el nou plenari del Consell Comarcal del Gironès, plenari del qual he format part aquests darrers 8 anys i del què, en aquest proper mandat, ja no en formaré part.
Han estat 8 anys (2003-2011) de conseller comarcal dins el grup socialista, alguns dels quals, sobretot en l'anterior mandat, com a portaveu. Ara que sembla que s'ha revifat el debat sobre els consells comarcals, la seva finalitat i vigència, penso que com a administració presten un gran servei als municipis, en especial als petits, però que en relació a la representativitat política del territori no sé si acaben de tenir massa sentit. La destinació finalista de la majoria dels seus recursos fan que sigui una administració amb poca musculatura, que no despesa, política.
Potser es per això que al llarg d'aquests 8 anys de presència al Consell Comarcal la percepció ha estat, excepte en comptades ocasions, que és una administració amb un debat polític de baixa intensitat... més debat polític sembla que hi ha al consell d'alcaldes que no pas al plenari del propi consell...
I com que no hi ha confrontació política, regna el bon rotllo! La qual cosa, val a dir, també s'agraeix.
D'aquests 8 anys només una recança: que tenint la possibilitat el PSC no hàgim pogut governar, frtuit d'una negoociació fallida, en especial al 2033, quan era moment! Però també un convenciment: penso que en tot moment he exercit el meu càrrec de conseller comarcal amb responsabilitat i compromís...
Tanco ara aquesta carpeta; la tanco satisfet de la feina i de la companyia de propis i estranys...
El plaer ha estat meu!
Moltes gràcies!
dimecres, 27 de juliol del 2011
A #SarriadeTer, l'Auditori i el camp de futbol
L'espai entre la biblioteca i el Centre de Visitants, a la imatge encara en construcció, és el destinat a l'Auditori |
No cal desvestir un sant per vestir-ne un altre; això ja ho han fet i no és sempre una bona solució; si es busca bé, hi ha prou tela pels dos sants, suficient finançament pels dos projectes.
El govern ha aprovat desestimar el finançament de més de 450.000 € del PUSOC 2012 per l'Auditori de Sarrià de Ter a canvi de destinar aquests diners a reforma del camp de futbol, on cal posar-hi la gespa artificial. Desestimant el finançament de l'Auditori aquest projecte queda "penjat" "sine die"... La cultura, novament a Sarrià de Ter, la gran damnificada! A qui li interessa l'Auditori?, es pregunta Assumpció Vila?
La major urgència del camp de futbol no ha de deixar fora de joc i finançament la necessitat d'acabar l'Auditori, un equipament amb finançament garantit i suficient perquè, sense que l'Ajuntament hagi de posar.hi diners, es pugui construïr, completant així l'equipament cultural format per la nova Biblioteca Emília Xargay i el Centre de Visitants del Gironès. L'Auditori no és un equipament aïllat; farà de sala d'actes de la biblioteca, pel què té també finançament pendent de la Diputació de Girona, així com del Centre de Visitants... On són els regidors de cultura i promoció econòmica defensant el projecte de l'Auditori?
La reforma del camp de futbol es pot executar sense necessitat de finançament del PUOSC, però és un projecte que cal treballar més... Amb un pressupost al voltant de 500.000 € a dia d'avui la reforma del camp de futbol té 200.000 € de finançament garantits: 100.000 € provinents de la Diputació de Girona i 100.000 € més dels Pressupostos Generals de l'Estat. Sobre el paper cal trobar 300.000 € de finançament.
D'entrada caldria replantejar alguns aspectes del projecte de reforma del camp de futbol: podem prescindir inicialment de les grades? Podem deixar la reforma de la vorera del carrer Flor de Neu, contigu al camp de futbol, per al PUOSC 2013-2018? Replantejant a la baixa el projecte, prioritzant els aspectes més importants del projecte (ampliació del camp i pavimentació), és possible afrontar-loi amb majors garanties.
D'altra banda caldria gratar recursos del propi pressupost: es poden rescatar 50.000 € del pressupost 2010, prorrogat al 2011, d'un excés de provisió de la partida de la Seguretat Social.
També, posats a replantejar projectes, en comptes de desestimar el de l'Auditori es podria, replantejar a la baixa la reforma puntual d'un tram d'un carrer al Pla de l'Horta, pressupostat amb 123.000 € que al seu dia ja es van treure del projecte de reforma del carrer Major. D'aquest replantejament es podrien gratar prop de 100.000 € més...
Una altra mesura a prendre per a cercar finançament sense recórrer al PUOSC seria negociar amb les constructores per trobar vies d’avançament del finançament de part de l’obra per part seva.
I com a darrera opció naturalment es pot recórrer a l'endeutament, tenint present que encara hi ha marge d'endeutament, el marge entre els 300.000 € del crèdit per a la reforma del carrer Major i els 750.000 € de límit que es corresponen amb el 75% del pressupost municipal, que voreja els 3 miliols d'euros.
És a dir, no cal comprometre el finançament de l'Auditori per a finançar la reforma del camp de futbol.
A més tot el procés administratiu de desestimació d'un projecte i proposta d'un altre al PUOSC alentirà i prorrogarà encara més la reforma del camp de futbol, que ben segur no començarà fins ben entrat el 2012. En canvi amb les altres vies de finançament, més enllà del PUOSC, la reforma es podria fer aquest mateix 2011.
En el fons tot plegat és molt senzill: no és una qüestió de l’Auditori o el camp de futbol, sinó de l’Auditori i el camp de futbol...
Sempre és millor una conjunció copulativa que no disjuntiva!
dimarts, 26 de juliol del 2011
Renault 6: el meu cotxe i el cotxe del meu casament
De Casament Sira i Roger (26 juliol 1998) |
Així de guapa i elegant arribava, avui fa 13 anys, la Sira al nostre casament, a cavall del nostre Renault 6.
Ens havien ofert la possibilitat de llogar algun cotxe, fins i tot que algun familiar ens deixés el seu... però no, si aquest era el meu cotxe, el nostre cotxe, bé es mereixia ocupar el seu lloc d'honor com a vehicle nupcial!
Matriculat l'any 1979 i propietat d'un mestre ja retirat, l'any 1996 el vaig comprar per, si no vaig errat, 60.000 €. Va ser el meu primer cotxe i, malgrat els lògics malsdecap, entre d'altres llocs ens va acompanyar, a la Sira i a mi, en el nostre primer viatge a Andorra!
Ja fa anys el vam fer desballestar... però aquell R6 segueix essent una icona important en la meva vida, en la nostra vida... Repassant algunes fotos del casament m'ha agradat especialment la de la Sira baixant de l'R6, lluïnt per a l'ocasió, el cotxe i ella, les seves millors gales! I amb aquest mateix cotxe i així d'ornamentat, vam arribar, entrada la nit, a la nit de noces a l'Hotel Carlemany de Girona...
Fa 3 anys vaig recopilar en aquest petit vídeo algunes fotos del nostre casament...
dilluns, 25 de juliol del 2011
Viu intensament, mor als 27! #AmyWinehouse #JimiHendrix #JanisJoplin #JimMorrisson #KurtCobain #MinutsMusicals
Amy Winehouse. Foto: www.amywinehouse.com |
I als 27 anys, a la mí(s)tica edat de 27 anys, s'acaben llurs vides, massa joves per morir i massa joves, encara, pel rock & roll... però se'ls acaba la vida havent-nos deixat un important, encara que inacabat, llegat musical...
I amb un cadàver jove, el mite i, per sempre, l'eterna joventut!
Janis Joplin
Jimi Hendrix
Jim Morrison (The Doors)
Kurt Cobain (Nirvana)
Amy Winehouse
Gràcies per la música... us perdonem la vida!
dissabte, 23 de juliol del 2011
I amb el clip #Benvolgut de #Manel es desferma la polèmica... #MinutsMusicals
De la sorpresa a la decepció, del "m'esperava alguna cosa més" al "tampoc em desagrada"... el videoclip de la cançó Benvolgut de Manel ha generat molta tinta a Twitter!
A mi personalment m'agrada... No tant com el clip d'Aniversari, però tampoc el trobo com per deixar-lo per terra... No deixa de representar, penso jo, el poder i la capacitat autodestructiva d'una parella, en aquest cas una parella interpretada multiplicadament pels 4 membres del grup...
En fi, que no us ho expliquin, jutgeu-ho vosaltres mateixos...
Benvolgut
Benvolgut, permet-me suposar
que, malgrat que no haguem gaudit de presentació oficial,
més o menys, així com jo, estàs assabentat
de la meva existència, de les coses que faig.
Benvolgut, jo ho reconec, què hi faré, covard de mi,
no és que siguis cada tarda el meu tema preferit,
vostres són les promeses que ningú ja complirà,
vostres les nits que els telèfons no paraven de sonar.
Però sí que et vaig veient en discos que al final no et vas endur
i alguns quina meravella, i alguns que mai tindràs prou lluny,
benvolgut, i en un somriure que fa sola caminant
i en aquella foto antiga oblidada en un calaix:
heu parat una furgoneta aprofitant la vista privilegiada d’una ciutat.
Tu assenyales l’absis romànic d’una catedral i sou joves i forts!
I sentiu l’eternitat al vostre davant!
I, benvolgut, ni sospiteu que gent com jo
estem esperant.
I que simpàtics que se us veu, i quin mal devia fer,
i m’ho imagino -o ho intento- i t’asseguro que comprenc
que encara avui, sense remei, tot trontolli un segon
quan un amic, amb bona fe, pronuncia el vostre nom.
Però vull pensar que tot va bé i que no enyores aquells temps,
que fins i tot en recordar no saps per què però estàs content
i vas veient coses pel món que t’estan agradant tant
i agraeixes que entre els dos em féssiu créixer amagat.
Amagat en mentidetes, en dubtes emprenyadors,
en cada intuïció fugaç d’una vida millor,
amagat en “som molt joves per tenir res massa clar”,
amagat en “no sé què és, però, nena, no puc respirar”.
Ai, benvolgut, que estrany si un dia et van fer mal
el meu amor, la meva sort, les meves mans
o el meu dit resseguint-li la columna vertebral!
Benvolgut, que ha arribat i es vol quedar!
Ai aquests dits, no són senzills, de gent com jo
que estava esperant.
Benvolgut, ho deixo aquí, que sé que ets un home ocupat.
Suposo que és moment d’acomiadar-me esperant
no haver-te emprenyat massa, no haver semblat un boig,
que la força ens acompanyi, adéu, fins sempre, sort!
Per si un dia ens creuem ja em disculpo, que em conec,
faré d’home seriós, esperaré darrere dret
mentre tu li fas brometa, “veig que ara els busques alts”,
mentre tu et reivindiques com molt més elegant.
Farem adéu i marxarem i ella em dirà que t’ha vist vell
i, pas a pas, ja estaràs tan lluny
com el cretí que abans d’entrar a Història li tocava el cul
arrambant-la contra els arbres del costat d’un institut.
Ai, pobrets meus, com s’haguessin espantat,
si entre els matolls, sortim tu i jo dient
“ei, aquí els senyors, estem esperant.
Xicots, aneu fent lloc,
que estem esperant”.
Manel
A mi personalment m'agrada... No tant com el clip d'Aniversari, però tampoc el trobo com per deixar-lo per terra... No deixa de representar, penso jo, el poder i la capacitat autodestructiva d'una parella, en aquest cas una parella interpretada multiplicadament pels 4 membres del grup...
En fi, que no us ho expliquin, jutgeu-ho vosaltres mateixos...
Benvolgut
Benvolgut, permet-me suposar
que, malgrat que no haguem gaudit de presentació oficial,
més o menys, així com jo, estàs assabentat
de la meva existència, de les coses que faig.
Benvolgut, jo ho reconec, què hi faré, covard de mi,
no és que siguis cada tarda el meu tema preferit,
vostres són les promeses que ningú ja complirà,
vostres les nits que els telèfons no paraven de sonar.
Però sí que et vaig veient en discos que al final no et vas endur
i alguns quina meravella, i alguns que mai tindràs prou lluny,
benvolgut, i en un somriure que fa sola caminant
i en aquella foto antiga oblidada en un calaix:
heu parat una furgoneta aprofitant la vista privilegiada d’una ciutat.
Tu assenyales l’absis romànic d’una catedral i sou joves i forts!
I sentiu l’eternitat al vostre davant!
I, benvolgut, ni sospiteu que gent com jo
estem esperant.
I que simpàtics que se us veu, i quin mal devia fer,
i m’ho imagino -o ho intento- i t’asseguro que comprenc
que encara avui, sense remei, tot trontolli un segon
quan un amic, amb bona fe, pronuncia el vostre nom.
Però vull pensar que tot va bé i que no enyores aquells temps,
que fins i tot en recordar no saps per què però estàs content
i vas veient coses pel món que t’estan agradant tant
i agraeixes que entre els dos em féssiu créixer amagat.
Amagat en mentidetes, en dubtes emprenyadors,
en cada intuïció fugaç d’una vida millor,
amagat en “som molt joves per tenir res massa clar”,
amagat en “no sé què és, però, nena, no puc respirar”.
Ai, benvolgut, que estrany si un dia et van fer mal
el meu amor, la meva sort, les meves mans
o el meu dit resseguint-li la columna vertebral!
Benvolgut, que ha arribat i es vol quedar!
Ai aquests dits, no són senzills, de gent com jo
que estava esperant.
Benvolgut, ho deixo aquí, que sé que ets un home ocupat.
Suposo que és moment d’acomiadar-me esperant
no haver-te emprenyat massa, no haver semblat un boig,
que la força ens acompanyi, adéu, fins sempre, sort!
Per si un dia ens creuem ja em disculpo, que em conec,
faré d’home seriós, esperaré darrere dret
mentre tu li fas brometa, “veig que ara els busques alts”,
mentre tu et reivindiques com molt més elegant.
Farem adéu i marxarem i ella em dirà que t’ha vist vell
i, pas a pas, ja estaràs tan lluny
com el cretí que abans d’entrar a Història li tocava el cul
arrambant-la contra els arbres del costat d’un institut.
Ai, pobrets meus, com s’haguessin espantat,
si entre els matolls, sortim tu i jo dient
“ei, aquí els senyors, estem esperant.
Xicots, aneu fent lloc,
que estem esperant”.
Manel
divendres, 22 de juliol del 2011
Aquest #estiu, vota als #PremisBlocs #Catalunya!
El passat dimecres 13 de juliol es va iniciar el període de votació dels Premis Blocs Catalunya; enguany s’han introduït canvis en el procés de votació; el més important i significatiu és que cal fer un registre previ, bé registrant-se directament al web, bé registrant-se a través del login de Facebook o Twitter.
Una vegada registrat cal accedir al panell d’usuari i després al taulell de votació, on apareixeran les 12 categories temàtiques dels premis, que inclouen tan blocs personals com corporatius.
Les 12 categories són:
- Cultura i tendències
- Literatura (Premi LLetra UOC)
- Periodistes i mitjans
- Educació
- Esports
- Cuina, gastronomia i enologia
- Universitats, recerca i ciència (Premi Universitat de Girona)
- TIC
- Política, economia i societat
- Història, tradicions i patrimoni (Premi Òmnium Cultural)
- Turisme i viatges
- Miscel·lània i Personals
Per votar els blocs cal clicar sobre cada categoria; quan fem clic apareix a sota el llistat de blocs amb els corresponents enllaços, explicació i botó de votació.
Cada usuari registrat només pot votar un vot per categoria, és a dir, pot votar 12 blocs, i una vegada emès el vot aquest no es pot canviar.
Si per alguna d’aquelles coses inexplicables penses que aquest bloc mereix un vot, el trobaràs dins la categoria Miscel·lània/Personals amb el nom de rogercasero.cat Petites gotes fredes tremolant. Sarrià de Ter
El període votació finalitza el 10 de setembre de 2011 a les 24h.
dijous, 21 de juliol del 2011
No és la #corbata l'única diferència entre #JoseBono i #MiguelSebastian. #Camps menja apart!
Estem, en aquest país, en aquest estat, a Europa, per assistir a discussions, en el propi Congrés de Diputats, sobre la conveniència o no que els polítics portin la corbata quan hi assisteixen? I el pitjor és que la d'ahir no és més que un remake, o una segona part d'una altra discussió mantinguda l'any 2008..
Es deu avorrir molt José Bono a la presidència del Congrés per permetre's intervencions tan surrealistes com aquesta:
Tot i que pertany al mateix grup parlamentari, afortunadament Miguel Sebastián té poc a veure amb José Bono, corbata a banda...
Potser algun dia, si no ha passat ja, un parlamentari entrarà amb pantalons curts al Congrés o al Parlament, i potser algun altre dia hi entrarà amb sandàlies, per no dir xancletes... Bé, entre poc i massa, amb o sense corbata del què es tracta és de tenir una presència que et doni credibilitat en cada moment, sense renunciar a l'estil propi. Es pot anar elegant i destil·lar credibilitat i seriositat, fins i tot formalitat, sense corbata... només faltaria!
Amb o sense corbata, amb o sense americana... L'obligatorietat dels presentadors dels informatius de TVC de dur la corbata ja va desaparèixer anys enrere i no per aquest motiu han perdut credibilitat, que no n'han perdut...
A més, ja sabem que barrejar vestits i política pot tenir importants efectes secundaris... Curiós que el mateix dia Camps dimitís! Però Franscisco Camps, en aquests afers, menja a part... i va camí, amb tants sacrificis, que alguna universitat de dretes el proclami Doctor "Horroris" Causa en sastreria, moda i corrupció...
O sigui que menys corbates i menys debats sobre corbates i més centrar-se, amb o sense corbates, en què al pobre poble no se'ns posin per corbata! O dit d'una altra manera, menys José Bono i més Miguel Sebastián!
Es deu avorrir molt José Bono a la presidència del Congrés per permetre's intervencions tan surrealistes com aquesta:
Tot i que pertany al mateix grup parlamentari, afortunadament Miguel Sebastián té poc a veure amb José Bono, corbata a banda...
Potser algun dia, si no ha passat ja, un parlamentari entrarà amb pantalons curts al Congrés o al Parlament, i potser algun altre dia hi entrarà amb sandàlies, per no dir xancletes... Bé, entre poc i massa, amb o sense corbata del què es tracta és de tenir una presència que et doni credibilitat en cada moment, sense renunciar a l'estil propi. Es pot anar elegant i destil·lar credibilitat i seriositat, fins i tot formalitat, sense corbata... només faltaria!
Amb o sense corbata, amb o sense americana... L'obligatorietat dels presentadors dels informatius de TVC de dur la corbata ja va desaparèixer anys enrere i no per aquest motiu han perdut credibilitat, que no n'han perdut...
A més, ja sabem que barrejar vestits i política pot tenir importants efectes secundaris... Curiós que el mateix dia Camps dimitís! Però Franscisco Camps, en aquests afers, menja a part... i va camí, amb tants sacrificis, que alguna universitat de dretes el proclami Doctor "Horroris" Causa en sastreria, moda i corrupció...
O sigui que menys corbates i menys debats sobre corbates i més centrar-se, amb o sense corbates, en què al pobre poble no se'ns posin per corbata! O dit d'una altra manera, menys José Bono i més Miguel Sebastián!
dimecres, 20 de juliol del 2011
10 claus per a la fidelització del client en la inserció laboral
En el marc del programa Incorpora de "la Caixa" vam fer. el passat dijous 14 de juliol, una jornada formativa per als Tècnics d'Inserció Laboral de les entitats del grup d'Incorpora Girona. La sessió, organitzada per la Fundació Pimec i magníficament dirigida pel professor i comunicador Joan Elias, va comptar amb la presència de la directora de Recursos Humans de l'empresa Francisco Oller SA, una de les empreses vinculades al programa Incorpora.
Va ser precisament mentre prenia apunts durant la intervenció de la directora de rrhh que em va sortir aquest decàleg; la base de les idees, doncs, són seves, jo només les he ordenat i adaptat a la meva manera...
1.- Coneixement de l'empresa
És important que el tècnic d'inserció laboral conegui l'empresa, no només abans del primer contacte, de la primera visita, també al llarg de la relació amb l'empresa. I conèixer l'empresa vol dir conèixer la seva història, la seva cultura, les persones que en formen part, els seus productes i serveis i, sobretot, en el cas de la inserció laboral, els seus llocs de treball.
L'empresa no es coneix a partir de cap catàleg, sinó a base de treballar-hi, de relacionar-te amb els seus treballadors, amb el seu equip humà.
2.- Coneixement dels candidats
Els serveis d'inserció laboral oferim a les empreses persones candidates per a treballar-hi; despersonalitzant-ho podríem dir que els hi oferim perfils professionals. Aquest és el nostre "producte", i oferim també un seguiment post-contractació. L'empresa espera de nosaltres que coneguem bé, molt bé, els nostres candidats, les persones que formen part de la nostra borsa de treball. I no es tracta només de conèixer els nostres candidats, sinó sobretot que l'empresa tingui la certesa que així és, que no en dubti.
Un CV aporta molta informació, però sempre resulta insuficient per a conèixer de manera òptima un candidat; les entitats, com altres serveis d'inserció laboral, hem d'esmerçar temps i recursos per conèixer, a través de sessions informatives, entrevistes individuals, tests psicotècnics, sessions formatives, períodes de pràctiques, etc. per a conèixer les seves capacitats i habilitats, punts forts i punts febles, competències i motivació...
3.- Capacitat de resposta
La capacitat de resposta en recursos humans és, molt sovint, un punt crític: "necessitem cobrir un lloc de treball per demà!" Només amb un bon coneixement de l'empresa, del lloc de treball i dels candidats que tenim a la borsa la resposta podrà ser immediata, sigui un sí o sigui un no. I és que és preferible donar per resposta un no, si és que efectivament no tenim un perfil que s'ajusti a la oferta laboral, que no pas intentar evitar un no i allargar indefinidament un "potser". En altres paraules, molt millor un no d'entrada que no fer perdre el temps a l'empresa...
També capacitat de resposta davant les incidències que puguin sorgir: una inserció fallida, una oferta o perfil mals definits...
4.- Relació continuada
La constància en la relació és el què permet mantenir viva la relació entre l'entitat i l'empresa, entre el tècnic d'inserció laboral i el responsable de recursos humans de l'empresa. Trucades, correus electrònics i visites per a la gestió de les ofertes, la selecció dels candidats, el seguiment laboral i, si hi són, les incidències són imprescindibles. Anar acumulant històric de relació d'ofertes i candidats és el què permetrà, a més, conèixer més i millor l'empresa.
Cal saber trobar el motiu per a trucar a l'empresa, per a mantenir-hi el contacte; no sempre per saber si té ofertes laborals obertes o en previsió; potser una notícia d'interès, un aniversari, la invitació a un esdeveniment, a una jornada... Sempre coses d'interès i sense caure, tampoc, en l'enviament massiu d'informació supèrflua... Res pitjor que ser considerat "spam", sigui per la via que sigui...
5.- Adaptació a un nou sistema de col·laboració
Abans de l'oferiment del nostre servei d'inserció laboral l'empresa utilitzava altres sistemes de reclutament de personal, bé propis, bé aliens o ambdós complementàriament. El nostre servei d'inserció representa per a l'empresa, per tant, un canvi: nous interlocutors, nou sistema de reclutament, nova manera de treballar. I tot canvi requereix el seu període d'adaptació. Cal definir un sistema de relació i comunicació entre el tècnic d'inserció laboral i el responsable de recursos humans, portar-lo a la pràctica i anar-lo perfeccionant en base als encerts i errors.Tothom necessita el seu temps, ajustar els seus processos i incorporar-los en el dia a dia, en aquest cas tant l'empresa com l'entitat.
6.- Un interlocutor
L'empresa necessita un interlocutor, necessita una persona de referència a qui comunicar les ofertes i que sigui aquesta mateixa persona qui presenti els candidats. A vegades és inevitable que entri en escena algun altre professional de l'entitat, com l'inseridor laboral; en qualsevol cas els interlocutors han de ser estables i permanents. La multiplicitat d'interlocutors dispersa la informació, el coneixement de l'empresa, les ofertes i els candidats.
Treball en equip no és fer-ho tot entre tots sinó que cadascú s'ocupi d'una part del tot...
7.- Simplificar els missatges, fer-ho senzill
Les entitats socials històricament tendim massa a les subordinades; la percepció és que l'empresa va al gra mentre les entitats socials ens perdem, a vegades quan no toca, amb el discurs. Hem d'adaptar el nostre sistema de comunicatiu, no en el què expliquem, sinó en el com, adaptant el nostre lèxic, el nostre vocabulari al de l'empresa. No parlem d'itineraris d'inserció si el concepte no aporta valor, d'entrada, a l'empresa. Hem de fer-nos entenedors, hem de donar resposta a les seves necessitats, no generar-li més confusió sobre les nostres organitzacions, els nostres valors, fins i missió i les bondats dels nostres projectes.
8.- Centrar-se en el producte, la finalitat del programa ja vindrà
Centrem-nos, d'entrada, en el producte; si l'empresa necessita un perfil, oferim-li candidats. Si l'empresa necessita perfils, no li expliquem que pot transformar el món! Centrem-nos en el producte, en el nostre servei, i oferim-lo amb qualitat. Si l'empresa segueix comptant amb el nostre servei d'inserció i ens segueix passant noves ofertes laborals i fa noves insercions, tindrem moltes oportunitats per explicar la finalitat i objectiu del nostre servei d'inserció laboral, del nostre programa. Fins i tot serà la pròpia empresa qui, amb tota seguretat, voldrà saber més de nosaltres.
Serà només a partir de satisfer la seva necessitat, allò que per l'empresa nosaltres li som útils, que tindrà interès en anar més enllà i conèixer el nostre servei, el nostre programa, la nostra entitat i els fins que perseguim: la inclusió social a través de la inserció laboral.
9.- Guanyar-se la confiança
La confiança no es guanya només presentant bons perfils que dónin resposta a les necessitats de l'empresa, també es guanya oferint un bon servei en general durant tot el procés de selecció de personal: abans, amb la preselecció de candidats per part de l'entitat, durant, en la presentació i preparació de candidats, i després, si hi ha contractació, amb el seguiment post-contractació. El servei ha de ser, doncs, de qualitat, encara que per l'empresa sigui gratuït.
Com hem vist són elements clau la capacitat de resposta i la sinceritat. La gratuïtat del nostre servei, fins i tot les bonificacions que l'empresa pot gaudir per la contractació de persones de determinats col·lectius, no representen un avantatge competitiu decisori a l'hora d'optar pel nostre servei d'inserció laboral; sí que ho és la confiança que l'empresa pugui dipositar amb la nostra entitat, el nostre servei i el programa.
10.- Construir relats
Si, com hem dit al punt 4, hem anat acumulant històric d'ofertes i candidats, aquesta relació de documents i fitxers acabaran fent brollar relats d'històries personals a través de les experiències viscudes per ambdós interlocutors i per les persones que s'han inserit a l'empresa. Si es manté una relació continuada sorgiran anècdotes, tan de les insercions d'èxit com de les fallides. Els relats de les ofertes i candidats compartits potser no sortiran a les fitxes d'ofertes ni als CV dels candidats, tampoc necessàriament als fulls de seguiment, però sí seran presents en les converses, potser en els moments informals...
Una empresa es fidelitza quan la relació professional entre ella i l'entitat, a través dels seus professionals, genera la capacitat de relatar, més enllà d'allò estrictament professional, les experiències positives i negatives...
Tenir un bon producte, oferir un servei de qualitat, establir un bon sistema de relació i comunicació, tenir capacitat de resposta davant les demandes i incidències, conèixer l'empresa i les seves necessitats, conèixer els llocs de treball, tenir interlocutors únics i estables, mantenir el contacte de forma continuada, tenir la capacitat de relatar...
Tots són elements que poden fomentar la fidelització de les empreses en la inserció laboral, però hi ha una premissa bàsica que no s'ha de perdre mai de vista: a les empreses hi ha persones, les empreses també estan formades per persones... És tan obvi que massa sovint, quan des del món social parlem o pensem en les empreses, ens n'oblidem!
La jornada formativa del dijous va seguir amb la intervenció d'en Joan Elias... però això ho deixarem per un altre dia...
Va ser precisament mentre prenia apunts durant la intervenció de la directora de rrhh que em va sortir aquest decàleg; la base de les idees, doncs, són seves, jo només les he ordenat i adaptat a la meva manera...
1.- Coneixement de l'empresa
És important que el tècnic d'inserció laboral conegui l'empresa, no només abans del primer contacte, de la primera visita, també al llarg de la relació amb l'empresa. I conèixer l'empresa vol dir conèixer la seva història, la seva cultura, les persones que en formen part, els seus productes i serveis i, sobretot, en el cas de la inserció laboral, els seus llocs de treball.
L'empresa no es coneix a partir de cap catàleg, sinó a base de treballar-hi, de relacionar-te amb els seus treballadors, amb el seu equip humà.
2.- Coneixement dels candidats
Els serveis d'inserció laboral oferim a les empreses persones candidates per a treballar-hi; despersonalitzant-ho podríem dir que els hi oferim perfils professionals. Aquest és el nostre "producte", i oferim també un seguiment post-contractació. L'empresa espera de nosaltres que coneguem bé, molt bé, els nostres candidats, les persones que formen part de la nostra borsa de treball. I no es tracta només de conèixer els nostres candidats, sinó sobretot que l'empresa tingui la certesa que així és, que no en dubti.
Un CV aporta molta informació, però sempre resulta insuficient per a conèixer de manera òptima un candidat; les entitats, com altres serveis d'inserció laboral, hem d'esmerçar temps i recursos per conèixer, a través de sessions informatives, entrevistes individuals, tests psicotècnics, sessions formatives, períodes de pràctiques, etc. per a conèixer les seves capacitats i habilitats, punts forts i punts febles, competències i motivació...
3.- Capacitat de resposta
La capacitat de resposta en recursos humans és, molt sovint, un punt crític: "necessitem cobrir un lloc de treball per demà!" Només amb un bon coneixement de l'empresa, del lloc de treball i dels candidats que tenim a la borsa la resposta podrà ser immediata, sigui un sí o sigui un no. I és que és preferible donar per resposta un no, si és que efectivament no tenim un perfil que s'ajusti a la oferta laboral, que no pas intentar evitar un no i allargar indefinidament un "potser". En altres paraules, molt millor un no d'entrada que no fer perdre el temps a l'empresa...
També capacitat de resposta davant les incidències que puguin sorgir: una inserció fallida, una oferta o perfil mals definits...
4.- Relació continuada
La constància en la relació és el què permet mantenir viva la relació entre l'entitat i l'empresa, entre el tècnic d'inserció laboral i el responsable de recursos humans de l'empresa. Trucades, correus electrònics i visites per a la gestió de les ofertes, la selecció dels candidats, el seguiment laboral i, si hi són, les incidències són imprescindibles. Anar acumulant històric de relació d'ofertes i candidats és el què permetrà, a més, conèixer més i millor l'empresa.
Cal saber trobar el motiu per a trucar a l'empresa, per a mantenir-hi el contacte; no sempre per saber si té ofertes laborals obertes o en previsió; potser una notícia d'interès, un aniversari, la invitació a un esdeveniment, a una jornada... Sempre coses d'interès i sense caure, tampoc, en l'enviament massiu d'informació supèrflua... Res pitjor que ser considerat "spam", sigui per la via que sigui...
5.- Adaptació a un nou sistema de col·laboració
Abans de l'oferiment del nostre servei d'inserció laboral l'empresa utilitzava altres sistemes de reclutament de personal, bé propis, bé aliens o ambdós complementàriament. El nostre servei d'inserció representa per a l'empresa, per tant, un canvi: nous interlocutors, nou sistema de reclutament, nova manera de treballar. I tot canvi requereix el seu període d'adaptació. Cal definir un sistema de relació i comunicació entre el tècnic d'inserció laboral i el responsable de recursos humans, portar-lo a la pràctica i anar-lo perfeccionant en base als encerts i errors.Tothom necessita el seu temps, ajustar els seus processos i incorporar-los en el dia a dia, en aquest cas tant l'empresa com l'entitat.
6.- Un interlocutor
L'empresa necessita un interlocutor, necessita una persona de referència a qui comunicar les ofertes i que sigui aquesta mateixa persona qui presenti els candidats. A vegades és inevitable que entri en escena algun altre professional de l'entitat, com l'inseridor laboral; en qualsevol cas els interlocutors han de ser estables i permanents. La multiplicitat d'interlocutors dispersa la informació, el coneixement de l'empresa, les ofertes i els candidats.
Treball en equip no és fer-ho tot entre tots sinó que cadascú s'ocupi d'una part del tot...
7.- Simplificar els missatges, fer-ho senzill
Les entitats socials històricament tendim massa a les subordinades; la percepció és que l'empresa va al gra mentre les entitats socials ens perdem, a vegades quan no toca, amb el discurs. Hem d'adaptar el nostre sistema de comunicatiu, no en el què expliquem, sinó en el com, adaptant el nostre lèxic, el nostre vocabulari al de l'empresa. No parlem d'itineraris d'inserció si el concepte no aporta valor, d'entrada, a l'empresa. Hem de fer-nos entenedors, hem de donar resposta a les seves necessitats, no generar-li més confusió sobre les nostres organitzacions, els nostres valors, fins i missió i les bondats dels nostres projectes.
8.- Centrar-se en el producte, la finalitat del programa ja vindrà
Centrem-nos, d'entrada, en el producte; si l'empresa necessita un perfil, oferim-li candidats. Si l'empresa necessita perfils, no li expliquem que pot transformar el món! Centrem-nos en el producte, en el nostre servei, i oferim-lo amb qualitat. Si l'empresa segueix comptant amb el nostre servei d'inserció i ens segueix passant noves ofertes laborals i fa noves insercions, tindrem moltes oportunitats per explicar la finalitat i objectiu del nostre servei d'inserció laboral, del nostre programa. Fins i tot serà la pròpia empresa qui, amb tota seguretat, voldrà saber més de nosaltres.
Serà només a partir de satisfer la seva necessitat, allò que per l'empresa nosaltres li som útils, que tindrà interès en anar més enllà i conèixer el nostre servei, el nostre programa, la nostra entitat i els fins que perseguim: la inclusió social a través de la inserció laboral.
9.- Guanyar-se la confiança
La confiança no es guanya només presentant bons perfils que dónin resposta a les necessitats de l'empresa, també es guanya oferint un bon servei en general durant tot el procés de selecció de personal: abans, amb la preselecció de candidats per part de l'entitat, durant, en la presentació i preparació de candidats, i després, si hi ha contractació, amb el seguiment post-contractació. El servei ha de ser, doncs, de qualitat, encara que per l'empresa sigui gratuït.
Com hem vist són elements clau la capacitat de resposta i la sinceritat. La gratuïtat del nostre servei, fins i tot les bonificacions que l'empresa pot gaudir per la contractació de persones de determinats col·lectius, no representen un avantatge competitiu decisori a l'hora d'optar pel nostre servei d'inserció laboral; sí que ho és la confiança que l'empresa pugui dipositar amb la nostra entitat, el nostre servei i el programa.
10.- Construir relats
Si, com hem dit al punt 4, hem anat acumulant històric d'ofertes i candidats, aquesta relació de documents i fitxers acabaran fent brollar relats d'històries personals a través de les experiències viscudes per ambdós interlocutors i per les persones que s'han inserit a l'empresa. Si es manté una relació continuada sorgiran anècdotes, tan de les insercions d'èxit com de les fallides. Els relats de les ofertes i candidats compartits potser no sortiran a les fitxes d'ofertes ni als CV dels candidats, tampoc necessàriament als fulls de seguiment, però sí seran presents en les converses, potser en els moments informals...
Una empresa es fidelitza quan la relació professional entre ella i l'entitat, a través dels seus professionals, genera la capacitat de relatar, més enllà d'allò estrictament professional, les experiències positives i negatives...
Tenir un bon producte, oferir un servei de qualitat, establir un bon sistema de relació i comunicació, tenir capacitat de resposta davant les demandes i incidències, conèixer l'empresa i les seves necessitats, conèixer els llocs de treball, tenir interlocutors únics i estables, mantenir el contacte de forma continuada, tenir la capacitat de relatar...
Tots són elements que poden fomentar la fidelització de les empreses en la inserció laboral, però hi ha una premissa bàsica que no s'ha de perdre mai de vista: a les empreses hi ha persones, les empreses també estan formades per persones... És tan obvi que massa sovint, quan des del món social parlem o pensem en les empreses, ens n'oblidem!
La jornada formativa del dijous va seguir amb la intervenció d'en Joan Elias... però això ho deixarem per un altre dia...
dimarts, 19 de juliol del 2011
I #TheClash canta la Guerra Civil amb "Spanish Bombs" #18J #recuperarlamemoria
Ahir vaig piular a Twitter: Mentre uns premien l'accelerador de la democràcia i la republica, d'altres van estirar el fre de mà per estrellar-nos durant 40 anys.
Avui, 75 anys i un dia després de l'"alçament", voldria posar-hi música...
The Clash publicava, l'any 1979, un disc per a la història: London Calling. El disc, un doble elapé, incloïa aquest tema sobre la Guerra Civil espanyola... Spanish Bombs
Spanish Bombs
Spanish songs in Andalucia,
the shooting sites in the days of '39.
Oh, please, leave the vendanna open,
Frederico Lorca is dead and gone,
bullet holes in the cemetery walls,
The black cars of the Guardia Civil,
spanish bombs on the Costa Rica,
I'm flying in a DC 10, tonight
Spanish bombs, yot'quierro y finito
Yote querda, oh mi corazon
Spanish bombs, yo t'quierro y finito
Yo te querda, oh mi corazon
Spanish weeks in my disco casino,
the freedom fighters died upon the hill.
They sang the red flag,
they wore the black one,
but after they died it was mockingbird hill.
Back home the buses went up in flashes,
the Irish tomb was drenched in blood.
Spanish bombs shatter the hotels,
my senorita's rose was nipped in the bud.
The hillsides ring with "Free the people",
or can I hear the echo from the days of '39?
With trenches full of poets,
The ragged army, fixin' bayonets to fight the other line.
Spanish bombs rock the province,
I'm hearing music from another time,
Spanish bombs on the Costa Brava,
I'm flying in on a DC 10 tonight.
Spanish songs in Andalucia, Mandolina, oh ma corazon
Spanish songs in Granada, oh ma corazon.
The Clash
És clar que The Clash ja havia fet una cançó, publicada l'any 1978, sobre la seva guerra civil...
Música per recuperar la memòria...
Avui, 75 anys i un dia després de l'"alçament", voldria posar-hi música...
The Clash publicava, l'any 1979, un disc per a la història: London Calling. El disc, un doble elapé, incloïa aquest tema sobre la Guerra Civil espanyola... Spanish Bombs
Spanish Bombs
Spanish songs in Andalucia,
the shooting sites in the days of '39.
Oh, please, leave the vendanna open,
Frederico Lorca is dead and gone,
bullet holes in the cemetery walls,
The black cars of the Guardia Civil,
spanish bombs on the Costa Rica,
I'm flying in a DC 10, tonight
Spanish bombs, yot'quierro y finito
Yote querda, oh mi corazon
Spanish bombs, yo t'quierro y finito
Yo te querda, oh mi corazon
Spanish weeks in my disco casino,
the freedom fighters died upon the hill.
They sang the red flag,
they wore the black one,
but after they died it was mockingbird hill.
Back home the buses went up in flashes,
the Irish tomb was drenched in blood.
Spanish bombs shatter the hotels,
my senorita's rose was nipped in the bud.
The hillsides ring with "Free the people",
or can I hear the echo from the days of '39?
With trenches full of poets,
The ragged army, fixin' bayonets to fight the other line.
Spanish bombs rock the province,
I'm hearing music from another time,
Spanish bombs on the Costa Brava,
I'm flying in on a DC 10 tonight.
Spanish songs in Andalucia, Mandolina, oh ma corazon
Spanish songs in Granada, oh ma corazon.
The Clash
És clar que The Clash ja havia fet una cançó, publicada l'any 1978, sobre la seva guerra civil...
Música per recuperar la memòria...
dilluns, 18 de juliol del 2011
#Manel a #SonsdelMon: bona música, poc feeling
Manel a Roses. Foto: Roger Casero |
Potser va ser el retard de l'inici del concert, de prop d'una hora. Potser el natural cansament de tants concerts acumulats fins a la data. O senzillament perquè un, tampoc Manel, pot ser esplèndid ni cada dia ni a cada moment...
Davant la Ciutadella de Roses la cua s'anava allargant i allargant; com en els altres concerts hi havia molta expectació i il·lusió per veure el grup del moment, per assaborir les seves cançons en directe... El retard ens va posar a prova, però vam esperar pacientment a la cua primer, i asseguts ja dins el recinte després...
Manel van començar molt bé demanant disculpes pel retard, tot i que no va ser culpa seva; la pluja de la tarda havia endarrerit les proves de llums i so i sembla que algun problema tècnic amb la il·luminació va ser la causa del retard; com nosaltres Manel també s'esperaven, ells rere l'escenari...
Musicalment Manel va oferir un bon concert; concients que algunes cançons no poden sonar igual en directe com en el disc ("Boomerang" sense el piano, "Aniversari" sense la orquestració) el quartet té prou habilitats musicals per adaptar les cançons amb els seus recursos, i si no saben que poden tirar del públic per fer alguns vents... Em va semblar sentir alguna cosa enllaunada... que si efectivament fos així tampoc em semblaria malament, la tecnologia hi és per aprofitar-la...
Al llarg del concert hi va haver moments de connexió, de sintonia: "Boomerang" "Ai, Dolors!" i "Benvolgut" ens van fer aixecar el cul de la cadira... Però van ser poques les ocacions en què Manel va arrancar-nos un somriure entre cançó i cançó; amb el guió previst en la presentació d'algunes ("El soldadet", per exemple) i amb alguna adaptació de guió de caràcter local (la referència a un mini golf de Roses), hom va tenir la sensació que potser aquella nit de Santa Carme de lluna quasi plena els Manel anaven per feina...
El de dissabte va ser tot just el segon concert de manel al que assitia; el primer va ser el què van fer a l'Auditori de Banyoles el dimecres 8 d'abril de 2009. Amb un auditori més petit, amb més proximitat amb el públic, i amb un "producte" més nou i fresc Manel em van captivar; no només per les seves cançons, que ja coneixia, també per la seva posada en escena, per com van anar vestint tot un espectacle musical i dialèctic entre ells i el públic.
A Roses Manel també ens va fer cantar, potser en excés al final amb "Deixa-la, Toni...", però no vaig percebre la mateixa connexió amb el públic que havia viscut en aquell concert de Banyoles, i que havia vist també en altres concerts retransmesos per televisió...
Potser aquest és el problema, el record d'una primera vegada. Potser el normal exigible és el concert de dissabte a Roses, o el de dies enrere a Arbúcies...
No voldria que sonés a retret... Manel m'agrada molt i em seguirà agradant, i Manel em van agradar a Roses, però no em van captivar... Al cap i a la fi, però, aquesta és només la meva percepció i sensació...
------------------------------
pd: avançament del nou videoclip, que s'esterenarà demà dimarts 19 de juliol a www.manelweb.com
dissabte, 16 de juliol del 2011
"Ciudadanos de un lugar llamado Mundo": Delafé y las Flores Azules + #SanMiguel #MinutsMusicals
Delafé y las Flores Azules protagonitza, amb gran encert, el cosmopolita i urbà espot d'estiu de San Miguel.
Comparar-lo amb el d'Estrella Damm? Suposo que és inevitable... A mi aquest m'enganxa més... I a vosaltres?
Per cert, no és aquesta la primera incursió dels Delafé y las Flores Azules en el món de la publicitat: també van fer aquest espot...
Disfrutem-los! I sobretot de la seva música!
I per si no en teniu prou, aquest és el making off...
divendres, 15 de juliol del 2011
Com ens comportem respecte internet?
La pregunta no és com ens comportem a internet, com hi apareixem, com hi creem, voluntàriament o no, volgudament o no, la nostra identitat digital... No, la pregunta és com som nosaltres respecte internet, quin és el nostre comportament vers internet i les xarxes socials. En altres paraules, com vivim internet, com l’experimentem.
Tenint present que la web 2.0 i les xarxes socials han revolucionat, i revolucionen encara, internet i, per extensió, les nostres vides, hi ha qui s’ha dedicat a estudiar i radiografiar el nostre comportament vers aquest fenòmen. I és que els comportaments poden ser múltiples i variats: des de la persona que encara es resisteix, fins i tot amb certes dosis d’heroïcitat, a registrar-se a Facebook, fins a qui, avui en dia, no podria passar ni un sol dia sense connectar-s’hi...
Fa uns anys l’empresa Forrester Research va elaborar l’Escala de Forrester, una escala socioetnogràfica que classifica i defineix els comportaments que com a usuaris tenim vers internet i les xarxes socials. Més enllà dels percentatges que en cada moment pugui haver-hi, el què és rellevant és la pròpia definició d’aquests comportaments, que en cap cas, val a dir-ho, volen ni pretenen ser excloents.
Així doncs a l’Escala de Forrester hi trobem definits aquests 6 comportaments:
Els crítics són persones que sobretot opinen sobre el què els altres publiquen, bé sigui amb comentaris a blocs, notícies i xarxes socials, bé a través de fòrums, de xats o d’enquestes. No els preocupa tan generar contingut com expressar la seva opinió en base al què d’altres han publicat.
Els col·leccionistes, o agregadors, són persones que desen, emmagatzemen i organitzen tota mena de continguts a través de la sindicació de continguts (RSS) i de les etiquetes. Són persones interessades pels continguts a la xarxa i els ordenen i classifiquen en lectors i agregadors de continguts.
Els agregadors són persones que bàsicament utilitzen les xarxes socials, que s’hi registren i mantenen els seus perfils a les xarxes socials, agreguen “amics” i/o seguidors i hi interactuen. Són persones que han integrat les xarxes socials a les seves vides, a la seva manera de relacionar-se i comunicar-se.
Els observadors són persones que observen, miren, escolten i llegeixen continguts aportats pels altres; llegeixen blocs i altres pàgines webs, diaris i revistes, miren vídeos i fotos, escolten podcasts... és encara el comportament més habitual a internet, el del clàssic consumidor.
Els inactius, finalment, són persones que es mantenen al marge d’internet i de les xarxes socials o que hi mostren molt poc interès.
I vosaltres, amb quin comportament us identifiqueu més?
Aquesta escala suposa un avançament respecte a la regla de la piràmide del 90-9-1:
90 % d’audiència (consumidors)
9 % d’editors (aporten contingut, però sempre a partir del què han aportat els creadors)
1 % de creadors (els que veritablement generen el contingut a internet des de zero)
L’Escala de Forrester aporta una major complexitat en els comportaments i perfils... Tot i que si en comptes de fer servir ambdues mesures a nivell global les fem servir a nivell concret, d’un “site”, d’una pàgina web concreta, possiblement la regla de la piràmide piràmide del 90-9-1 s’ajusta molt més a la realitat.
Debats i polèmiques a banda, centrant-nos de nou en l’Escala de Forrester, els seus indicadors, que com hem dit no són excloents, ens ajuden a dibuixar escenaris i realitats i, fins i tot, a veure’n la seva evolució. Fent un salt enrere en el temps, situant-nos per exemple fa tan sols 8 o 10 anys, la majoria podríem definir-nos com entre observadors i inactius, és a dir, consumidors poc habituals d’internet. La fotografia seria si fa o no fa la de la regla del 90-9-1... Amb l’eclosió de les xarxes socials i de la web 2.0 la realitat ha canviat molt en molt pocs anys. De fet arrel d’aquesta transformació tecnològica i social han sorgit neologismes com el terme “prosumidor”, fruit de la unió de productor de continguts, paper fins no fa tant quasi exclusiu de tècnics i especialistes informàtics i de consumidor, doncs d’un temps ençà, des de fa poc més de 5 anys, aquests dos rols, el de productor i generador de continguts i el de consumidor, poden ser coincidents en moltes persones.
Aquests comportaments, aquests rols, es donen de manera diferenciada segons els països, doncs la vivència de la cultura d’internet i les xarxes socials també és diferent a nivell de països i continents. L’escala de Forester també permet segregar els % per cada un d’aquests comportaments per edats i gènere. Aquests en són alguns dels exemples:
Internet i les xarxes socials revolucionen el món i les nostres vides, vulguem o no; som nosaltres, però, cada un de nosaltres, qui ha de decidir en quin grau i de quina manera. Però comença a ser gratuïta, cada vegada més, aquesta pregunta: podem viure’n al marge? Potser el que ens hem de preguntar és de quina manera volem conviure-hi... Podem començar per prendre consciència sobre quin comportament tenim vers internet i, sí, quin comportament tenim a internet, però això ja és una altra història!
Article publicat al número 76 de la revista Parlem de Sarrià.
Tenint present que la web 2.0 i les xarxes socials han revolucionat, i revolucionen encara, internet i, per extensió, les nostres vides, hi ha qui s’ha dedicat a estudiar i radiografiar el nostre comportament vers aquest fenòmen. I és que els comportaments poden ser múltiples i variats: des de la persona que encara es resisteix, fins i tot amb certes dosis d’heroïcitat, a registrar-se a Facebook, fins a qui, avui en dia, no podria passar ni un sol dia sense connectar-s’hi...
Fa uns anys l’empresa Forrester Research va elaborar l’Escala de Forrester, una escala socioetnogràfica que classifica i defineix els comportaments que com a usuaris tenim vers internet i les xarxes socials. Més enllà dels percentatges que en cada moment pugui haver-hi, el què és rellevant és la pròpia definició d’aquests comportaments, que en cap cas, val a dir-ho, volen ni pretenen ser excloents.
Així doncs a l’Escala de Forrester hi trobem definits aquests 6 comportaments:
- Creadors
- Crítics
- Col·leccionistes
- Agregadors
- Espectadors
- Inactius
Els crítics són persones que sobretot opinen sobre el què els altres publiquen, bé sigui amb comentaris a blocs, notícies i xarxes socials, bé a través de fòrums, de xats o d’enquestes. No els preocupa tan generar contingut com expressar la seva opinió en base al què d’altres han publicat.
Els col·leccionistes, o agregadors, són persones que desen, emmagatzemen i organitzen tota mena de continguts a través de la sindicació de continguts (RSS) i de les etiquetes. Són persones interessades pels continguts a la xarxa i els ordenen i classifiquen en lectors i agregadors de continguts.
Els agregadors són persones que bàsicament utilitzen les xarxes socials, que s’hi registren i mantenen els seus perfils a les xarxes socials, agreguen “amics” i/o seguidors i hi interactuen. Són persones que han integrat les xarxes socials a les seves vides, a la seva manera de relacionar-se i comunicar-se.
Els observadors són persones que observen, miren, escolten i llegeixen continguts aportats pels altres; llegeixen blocs i altres pàgines webs, diaris i revistes, miren vídeos i fotos, escolten podcasts... és encara el comportament més habitual a internet, el del clàssic consumidor.
Els inactius, finalment, són persones que es mantenen al marge d’internet i de les xarxes socials o que hi mostren molt poc interès.
I vosaltres, amb quin comportament us identifiqueu més?
Aquesta escala suposa un avançament respecte a la regla de la piràmide del 90-9-1:
90 % d’audiència (consumidors)
9 % d’editors (aporten contingut, però sempre a partir del què han aportat els creadors)
1 % de creadors (els que veritablement generen el contingut a internet des de zero)
L’Escala de Forrester aporta una major complexitat en els comportaments i perfils... Tot i que si en comptes de fer servir ambdues mesures a nivell global les fem servir a nivell concret, d’un “site”, d’una pàgina web concreta, possiblement la regla de la piràmide piràmide del 90-9-1 s’ajusta molt més a la realitat.
Debats i polèmiques a banda, centrant-nos de nou en l’Escala de Forrester, els seus indicadors, que com hem dit no són excloents, ens ajuden a dibuixar escenaris i realitats i, fins i tot, a veure’n la seva evolució. Fent un salt enrere en el temps, situant-nos per exemple fa tan sols 8 o 10 anys, la majoria podríem definir-nos com entre observadors i inactius, és a dir, consumidors poc habituals d’internet. La fotografia seria si fa o no fa la de la regla del 90-9-1... Amb l’eclosió de les xarxes socials i de la web 2.0 la realitat ha canviat molt en molt pocs anys. De fet arrel d’aquesta transformació tecnològica i social han sorgit neologismes com el terme “prosumidor”, fruit de la unió de productor de continguts, paper fins no fa tant quasi exclusiu de tècnics i especialistes informàtics i de consumidor, doncs d’un temps ençà, des de fa poc més de 5 anys, aquests dos rols, el de productor i generador de continguts i el de consumidor, poden ser coincidents en moltes persones.
Aquests comportaments, aquests rols, es donen de manera diferenciada segons els països, doncs la vivència de la cultura d’internet i les xarxes socials també és diferent a nivell de països i continents. L’escala de Forester també permet segregar els % per cada un d’aquests comportaments per edats i gènere. Aquests en són alguns dels exemples:
Internet i les xarxes socials revolucionen el món i les nostres vides, vulguem o no; som nosaltres, però, cada un de nosaltres, qui ha de decidir en quin grau i de quina manera. Però comença a ser gratuïta, cada vegada més, aquesta pregunta: podem viure’n al marge? Potser el que ens hem de preguntar és de quina manera volem conviure-hi... Podem començar per prendre consciència sobre quin comportament tenim vers internet i, sí, quin comportament tenim a internet, però això ja és una altra història!
Article publicat al número 76 de la revista Parlem de Sarrià.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)