dimecres, 30 d’agost del 2017

La Carme amiga


No sé si a la Carme la despertava el vent d'un cop als finestrons, ni si era ample i gran el seu llit, i freds el llençols... Sí sé i puc assegurar que la Carme era una tieta, no la meva, tampoc de la meva mare, però sí una tieta ni que fos tan sols d'un únic nebot.

Reconec que em veig incapaç de confirmar o desmentir, aplicades a la Carme, cada una de les estrofes de la cançó d'en Serrat doncs no la coneixia prou, però el poc que la coneixia, o el poc que en sabia m'és més que suficient per sentir la seva pèrdua, potser no com si fos la meva tieta, certament, però sí per sentir-la amb una certa familiaritat.

La Carme era soltera, com les tietes autèntiques, però sobretot era una senyora, tota una senyora! Tan senyora que no admetia el bastó, que fa vell, i preferia utilitzar dissimuladament el carro de la compra com a bastó per baixar al carrer; un carro de la compra, trucs de gent gran dels que ja fa molts anys, més de mitja vida, que estan de tornada, que d'altra banda omplia.

De motius per baixar al carrer no li'n faltaven, entre ells les ineludibles cites que periòdicament tenia amb la meva mare pels respectius aniversaris i sants, Santa Carme i Santa Mercè.

La Carme no baixava mai de qualsevol manera al carrer, tampoc ho fa la meva mare, consti!, sempre elegant i convenientment pentinada i maquillada, que amb l'edat es perden moltes coses però no l'elegància si de jove també s'ha tingut, i amb els anys s'ha cultivat. La Carme, com la meva mare, no descuidava cap detall...

Amb la meva mare mantenien una curiosa amistat forjada dècades enrere quan a principis dels anys setanta la meva mare, ben joveneta, va entrar a treballar a l'Ajuntament de Girona: la Carme, dinou anys més gran, ja hi era.

Entre elles va néixer una amistat i estima que, a diferència de moltes altres que esdevenen sordes, es va mantenir constant: com a mínim quatre trobades ineludibles a l'any, quatre trobades en les que s'anaven posant al dia en relació a les seves vides entre anècdotes i confidències, trobades que la meva mare ens anunciava abans i ens explicava després. Quan era més petit no en feia massa cas, com amb tantes altres coses de la vida, però amb el pas dels anys vaig apreciar l'estima que hi havia entre elles, una mena de complicitat que les seves trobades no feien més que consolidar.

Trobada rere trobada la Carme deuria veure'm créixer i fer-me gran, casar-me (fins i tot va fer-nos un regal de casament; era molt generosa, la Carme!) i tenir filles; trobada rere trobada la Carme va veure com les meves filles i nebodes (les nétes de la meva mare) s'anaven fent grans, tan grans com la filla i el fill del seu únic nebot...

La setmana passada la meva mare em va trucar i em va comunicar amb tristesa la defunció de la Carme: ja no hi haurà més trobades amb la Carme. La darrera va ser després de Santa Carme, la següent hauria estat pels voltants de Santa Mercè...

La Carme va viure discretament i discretament se'n va anar, i jo la recordaré sempre per la bonica amistat que va compartir amb la meva mare, la recordaré com la Carme amiga... Descansa en Pau, Carme.

dilluns, 28 d’agost del 2017

La manifestació matrioixca


La d'aquest dissabte havia de ser, essencialment, una manifestació contra el terrorisme i a favor de la Pau i la convivència i, sobretot, de record per les víctimes i de suport a les seves famílies. Una manifestació catàrtica per superar junts el dol, el patiment i la por.

La d'aquest dissabte va ser, en part, una manifestació així, però ja abans de fer-se sabíem que no seria només una manifestació sinó que, com amb les matrioixques, dins aquesta manifestació n'hi hauria d'altres: una manifestació de banderes espanyoles, una altra d'estelades, una d'autoritats, una altra d'antimonàrquica... Una vegada més una altra guerra de banderes quan havia de ser, se suposa, una marea blava...

Esperava José Antonio Donaire una setmana de treva política després de l'atemptat i es queixava resignadament de la seva inexistència. Tampoc la manifestació va ser, i també se'n va lamentar en Donaire, un espai de treva.

La tensió política entre Catalunya i Espanya ho contamina tot, també tot el que envolta l'atemptat terrorista i, ara ja inevitablement, la manifestació antiterrorista i per la Pau. La unitat és com el "No tinc por", més un desig que una realitat, però a diferència del "No tinc por" la unitat més que un desig és un miratge.

La d'aquest dissabte no va ser (només) una manifestació, ni tan sols va ser (només) la manifestació contra el terrorisme i la Pau; la d'aquest dissabte va ser la millor excusa, per uns i altres, per seguir amb la pugna, amb el retret, per onejar banderes, per transvestir la manifestació contra el terrorisme i a favor de la Pau en un nou camp de batalla d'una guerra que ningú té guanyada, ni, encara menys, vol donar per perduda...

divendres, 25 d’agost del 2017

El vídeo de la setmana: "Bueno, pues molt bé, pues adiós"


Com les cendres amb el foc aquesta expressió ("Bueno, pues molt bé, pues adiós") és el senyal inequívoc que aquests dies post-atemptats de Barcelona i Cambrils quelcom ha cremat.

"Bueno, pues molt bé, pues adiós" és l'amarg pòsit que deixa aquest tràgic episodi, tan sols la punta de l'iceberg d'un malestar que es calla més que es diu i que inevitablement (?) apareix, sura com una gota de suor per entre els porus de la pell de brau, supura anguniosament del més profund de la caverna.

El pitjor i més trist de tot (a banda naturalment de lamentar les pèrdues de vides humanes i, els ferits i tot el trasbals causat pels atemptats) és precisament que parlem del "Bueno, pues molt bé, pues adiós", que el Major dels Mossos hagi hagut de dir aquesta expressió pel reiterat retret que doni explicacions i respongui en català si li pregunten en català. I és que aquest és el problema que tenen alguns: el català, que a Catalunya el català s'utilitzi amb normalitat arreu, també pels Mossos d'Esquadra per donar explicacions de fets tan greus com un atemptat.

Quanta miopia (i que em perdonin els miops de veritat!) tenen alguns periodistes i mitjans, i qui diu miopia diu intolerància! I davant tanta intolerància (i estupidesa) què voleu que us digui... "Bueno, pues molt bé, pues adiós"



Bon divendres!

dimecres, 23 d’agost del 2017

Eclipsi total


Quan Catalunya més necessitava (?) Espanya, Espanya va fer tard.

El president Mariano Rajoy va arribar tard (segurament tan aviat com va poder) i el ministre de l'Interior Juan Ignacio Zoido a banda de tard, sobretot va arribar (i actuar) malament!

Perquè Mariano Rajoy va tardar tantes hores en comparèixer? O potser la pregunta seria: perquè el govern espanyol va tardar tantes hores en aparèixer i comparèixer? Si el president Rajoy no podia, bé podria haver comparegut la vicepresidenta, o bé algun ministre de guàrdia, o com a mínim el delegat del govern de l'estat a Catalunya, Enric Millo; no, aquesta vegada no hi ha hagut efecte Millo!

Però no, durant les primeres hores el govern de l'estat no va comparèixer i segurament més d'un el va trobar a faltar; molts d'altres potser ja ni l'esperaven, al govern estatal...

El govern català i els Mossos d'Esquadra van entomar la crisi, en van arromangar i van saber donar la resposta multilateral que els atemptats exigien: policial, de seguretat, d'investigació, d'emergència, judicial...

Naturalment no ho van fer sols, també amb el govern espanyol i els serveis i cossos de seguretat estatals, però en la comunicació i transmissió de la informació a la ciutadania el govern català en general i els Mossos d'Esquadra en particular van actuar des del minut zero, i durant tota la crisi, d'una forma exemplar!

No es pot dir el mateix del govern estatal, no només pel pobre paper que ha tingut el president Rajoy, sobretot pel paper galdós del ministre Zoido amb el desafortunat anunci de la desarticulació de la cèl·lula terrorista quan el principal culpable, Younes Abouyaaqoub, autor de l'atropellament, encara estava desaparegut. Quina imprudència, quina patinada!

Aquests dies s'han dit moltes coses en relació al paper dels governs de Catalunya i Espanya davant dels atemptats i l'amenaça terrorista, però el que jo he vist d'una manera clarivident és que (com a mínim) pel que fa a la comunicació i el tractament de la informació el govern català i els Mossos d'Esquadra han eclipsat el govern espanyol i el ministeri de l'Interior, un eclipsi total visible a ull nu!

dilluns, 21 d’agost del 2017

(No) tinc por


Tinc por! Uf, ja està, per fi ho he dit!

Sí, jo també tinc por, ho reconec. Jo tinc por i en té la meva dona, que m'ho ha dit i també les meves filles, que ho intueixo, i fins potser també vosaltres. És natural tenir-ne en aquestes circumstàncies i negant-la ens enganyem a nosaltres mateixos.

Vaig tenir por divendres al matí, just l'endemà de l'atemptat, quan vaig sortir a córrer com faig habitualment pels carrers de Sarrià de Ter i Girona, una por irracional, però por al cap i a la fi. Suposo que encara no m'havia espolsat la por del cos, de fet encara no m'he tret la por de sobre.

Vaig tenir i tinc por com tenen por, encara més por els veïns i veïnes de la casa d'Alcanar que va fer volar pels aires els plans encara més mortífers dels terroristes, com tenen por els veïns i veïnes de Ripoll que tenien entre els seus veïns vils terroristes, com tenen por els veïns i veïnes de Cambrils...

Just la setmana passada a casa planificàvem una visita a la Sagrada Família de Barcelona, diuen que un dels objectius de l'atemptat frustrat, per aquesta setmana i ara no tenim clar d'anar-hi, ara tenim por...

Sí, por de morir víctimes de la barbàrie o, encara pitjor, por de pensar que podem morir víctimes de la barbàrie, por del i pel sofriment. Aquesta és la por, el terror que sembren dins nostre els terroristes, una por molt humana, pura supervivència.

Tinc por, sí, jo també tinc por! Tinc por i ja ho he dit i ara que la reconec ja puc començar a no tenir-ne.

Tinc por però no vull, ni deixaré, que la por em venci. Tinc por i dic que no en tinc precisament per no deixar-me vèncer pel terror, perquè no puc ni vull viure amb por, car viure amb por és no viure.

No tinc por perquè confio amb les institucions i les lleis que protegeixen les nostres vides, els nostres drets, perquè confio en la tasca de la policia i els serveis de seguretat, i sobretot en la força d'un poble, d'una comunitat, d'un país divers i plural que no es vol doblegar, malgrat per un moment pugui tenir i sentir veritable por, davant el terror que sembren els terroristes.

"No tinc por" és un clam a la vida, "no tinc por" és un anhel de Pau, "no tinc por" és un convit a la convivència d'una societat que se sap i es reconeix plural. "No tinc por" és un mantra necessari, imprescindible, que ens ajuda, personalment i col·lectivament, precisament a vèncer la por per seguir amb la nostra vida i estil de vida, amb el nostre dia a dia, per no deixar que el terror ens tenalli la vida en vida!

No tinc por! Sí, ara ja ho puc dir, jo tampoc tinc por!

divendres, 18 d’agost del 2017

El vídeo de la setmana: La Rambla, perquè #TotsSomBarcelona...


Han tacat de sang i terror La Rambla de Barcelona però no ens la prendran... La Rambla, a banda dels barcelonins, també és d'aquells que alguna vegada l'hem fet amunt i avall embadalits amb tot el que hi passa...

No, no ens prendran La Rambla! 



Bon divendres... malgrat avui costi trobar-hi coses bones...

dimecres, 16 d’agost del 2017

Un Barça en (de)construcció


Avui potser encara és precipitat jutjar el Barça d'aquesta temporada doncs aquesta no ha fet més que començar i el Barça tot just ha jugat un partit oficial; avui potser encara és massa aviat però el dubte, com els millors davanters, voreja l'àrea, s'hi fa present i creix: el d'aquesta temporada és i serà un Barça en construcció o un Barça en deconstrucció?

Precisament el primer i de moment únic partit d'aquesta temporada no ha esvaït massa els dubtes, tampoc els moviments d'entrades i sortides que s'han produït, fins ara, aquest estiu, marcats (els moviments) per l'entrada d'Ernesto Valverde a la banqueta i la sortida de Neymar: el d'aquesta temporada serà el Barça de Valverde o el Barça sense Neymar?

Pel que fa a Neymar, després d'agrair-li els serveis prestats (que d'altra banda ha cobrat amb escreix), bon vent i barca nova! El problema no és tant què farà el Barça sense Neymar sinó sobretot què farà amb els diners del seu traspàs i de moment el sorprenent fitxatge del migcampista Paulinho tampoc esvaeix els dubtes, sinó que en genera de nous... Ell els haurà d'esvair a la gespa, però el seu fitxatge, com de fet tota la gestió esportiva, apunta a la direcció esportiva i sobretot a la directiva i el president Bartomeu, que cada dia sembla més una caricatura (dolenta) d'ell mateix...

Pel que fa a Ernesto Valverde el risc és esdevenir un nou Tata Martino o, encara pitjor, el Benítez del Barça! El "Txingurri" té un repte difícil: tornar a fer un Barça guanyador amb un Real Madrid amb una clara, i ascendent, inèrcia guanyadora.

Avui per avui potser encara és precipitat, doncs la plantilla no està tancada ni l'equip rodat, però el Barça en general i Valverde en particular han de decidir si volen construir un Barça nou o si volen seguir semblant l'equip va ser i potser, reconeguem-ho, ja no és...

Luis Enrique no va construir un Barça de bell nou ni el va deconstruir, més aviat va reconstruir l'equip i els resultats, de més a menys, van ser molt bons; ni construcció ni deconstrucció, el repte de Valverde és reconstruir el Barça, amb el seu segell, per tornar-lo a fer, sinó guanyador, com a mínim altament competitiu!

La pilota ja roda, esperem que, president i directiva a banda, no rodin més caps!

dilluns, 14 d’agost del 2017

Si jo tingués una escombra!


Amb el cartell ha arribat la polèmica, com amb tantes altres qüestions de la CUP. I com és habitual la CUP ha repartit a tort i dret, incomodant especialment als companys (?) del viatge independentista del PDeCAT, amb la inclusió de Jordi Pujol , el preident "first class", i Artur Mas , l'enviat a la paperera de reciclatge de la història, entre els caricaturitzats i nominats a ser escombrats dels Països Catalans.

I què s'esperaven, que la CUP els amnistiés?

No, la CUP pot aprovar un pressupost amb el nas tapat i només per les especials circumstàncies del moment, però el PDeCAT no hauria d'enganyar-se a sí mateix víctima del miratge processista: sí, la CUP els vol escombrar, com a mínim, políticament.

Sense Mas i Pujol els antics convergents fins i tot haurien aplaudit el cartell i qui sap si més d'un l'hauria repiulat i tot!, però no, l'ofensa no pot ser més greu (podria ser-ho, però de moment els cupaires no van més enllà) i, segons   David Bonvehí, que ja sap el pa que s'hi dóna, els de la CUP fan pena!

El cartell és molt il·lustratiu del què vol la CUP, del què vol i sobretot de qui vol escombrar, tot i que al Parlament de moment sigui més d'amagar segons què sota la catifa del procés i la independència... D'aquí, suposo, el miratge, l'impossible oasi que perceben els antics convergents. De fet molts antics convergents , i nous "pedecatistes, "si poguessin també voldrien, granera en mà, escombrar, com a mínim políticament, als de CUP!

Diu l'autor del cartell que es va inspirar en un cartell leninista però no sé si en el seu subconscient, com en el meu i en el de tants al veure'l, també hi ressonava la lletra de la popular cançó de Los Sírex; al capdavall la cançó, que ja té més de cinquanta anys, diu si fa o no fa el mateix que el cartell, però cantant:

Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
cuantas cosas barrería.

Primero, lo que haría yo primero
barrería yo el dinero,
que es la causa y el motivo
ay, de tanto desespero.

Segundo, lo que haría yo segundo
barrería bien profundo,
todas cuantas cosas sucias
se ven por los bajos mundos


divendres, 11 d’agost del 2017

El vídeo de la setmana: l'hort escolar


A la meva escola teníem hort i va ser allà on precisament m'hi vaig trencar el braç!

Naturalment no va ser fent l'activitat d'hort, sinó fent l'indi! L'hort de l'escola era a la part del darrere de l'edifici i l'accés no era lliure, sinó que s'hi accedia des de dins l'escola mateix i calia que algú obrís la porta que en donava accés.

El fet és que un dia, a l'hora de menjador, una colla vam demanar a la monitora de menjador si ens podia deixar la clau per anar a l'hort que havíem de fer no sé què... i ella, suposo que veient-nos responsables, ens la va deixar. No cal dir que l'hort ni el vam tocar, però sí vam estar jugant i corrent pel tros de bosc que hi havia fins que que vam prendre mal: em vaig trencar el braç!

Des d'aleshores l'hort de l'escola sempre em va pensar en el meu braç trencat, una fractura esdevinguda càstig per haver enredat a la, confiada més que innocent, monitora de menjador...

A l'escola de les meves filles també hi ha un hort i no em consta que, de moment, cap alumne hi hagi pres mal! Al contrari, ben segur que els alumnes n'han après i n'aprendran molt d'aquest hort, un hort modèlic i molt bonic on tot el que hi ha té un sentit...

Un hort que no és que sigui com el d'aquest vídeo, és que és el d'aquest vídeo i l'explica en David Saulina, antic pare de l'escola i autor intel·lectual i material, juntament amb els i les alumnes de l'escola, d'aquest extraordinari hort escolar!



Bon divendres!

dimecres, 9 d’agost del 2017

Pantalons curts


Fa gràcia veure conferències de joves emprenedors vestits informalment, amb texans, samarreta i bambes, davant una platea d'empresaris, quasi sempre majoritàriament homes, vestits formalment amb mànigues de camisa, vestit i corbata. Paradoxes de la vida, capricis de les modes i els convencionalismes.

Amb les primeres calors que la primavera ens regala a l'oficina comencen a aparèixer tímidament els primers companys de feina que es calcen pantalons curts; n'hi ha que ja no en duran d'altres, que cada dia faran gala del seu fons d'armari, de la seva abasta i acolorida col·lecció de bermudes.

És clar que també hi ha companys de feina que mai, al llarg de tot l'estiu i ni tan sols en plena canícula, deixaran que els veiem com de peludes o pelades tenen les cames, o musculats els bessons! Me'ls imagino en bermudes només quan són lluny de casa i, sobretot, de la mirada dels companys (i afers) feina, en plenes vacances!

N'hi ha uns tercers que, com jo, es vesteixen segons l'agenda: que hi ha una reunió amb no sé qui a qui no pots rebre, o visitar, de qualsevol manera: pantalons llargs!, que no hi ha visites a la vista: pantalons curts i fins i tot sandàlies!

Ja sabem que els homes amb el vestir en general, i els pantalons curts en particular, estem més encotillats; fins i tot som els primers a riure'ns, o com a mínim criticar, quan algú es salta el protocol o la llei no escrita que mana que els homes, en tot acte de mínima formalitat, han de vestir pantalons llargs.

D'això discutíem l'altre entre companys de feina tot esmorzant: aquell dia quatre dels cinc anàvem amb pantalons curts! Al final, sense arribar a cap consens ni gran conclusió, vam constatar, una vegada més, que les dones amb el vestir, i en general amb la vida, són més versàtils. Però ni així elles tampoc escapen de les (acarnissades) crítiques, al contrari, en qüestió de moda i de vestir estan sempre en el punt de mira! Per elles els nostres pantalons curts són pura anècdota...

dilluns, 7 d’agost del 2017

Joves i TIC: entre l'oportunitat i l'abisme


Les noves tecnologies són una oportunitat o una amenaça, pels joves?
Aquest no és un debat nou, però sí és un debat que convé actualitzar tal i com ha fet recentment el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya amb la publicació de “TIC i Joves: reflexions i reptes per al treball educatiu” (Col·lecció Aportacions, número 54; octubre 2016).

La publicació fa un breu repàs d'algunes referències bibliogràfiques i entre elles destaca el que afirmaven l'any 1999 David Buckingham i Julian Sefton-Green en l'article "Children, Young People and Digital Technology": “hi ha les víctimes dels mitjans, els innocents corromputs pels videojocs o la pornografia, i els intel·ligents, els qui s’apoderen a través de les tecnologies per crear nous mons d’aprenentatge i comunicació”.

La tecnologia, doncs, també pels joves és una arma de doble fil! I si aleshores, als anys noranta, els adults es preocupaven pels joves enganxats a la televisió i als videojocs avui als adults ens preocupen els joves enganxats a les pantalles en general, doncs s'han multiplicat, i a la dels seus telèfons mòbils intel·ligents en particular, dispositiu que quasi ha esdevingut, de forma natural i sense adonar-nos, una extensió del braç, quasi un accessori del cos humà.

Els adults tenim la percepció general que els joves, als qui anomenem nadius digitals, estan hiperconnectats fins al punt d'establir una certa dependència emocional amb el dispositiu i tot el que, per ells, representa: la relació amb els seus iguals, la connexió amb el seu món, fins i tot amb el nostre...

Aquest procés, com d'altres (les relacions sexuals, el consum d'alcohol, tabac i drogues...) es produeix cada vegada en una edat més precoç, que podríem situar al voltant dels dotze anys, edat d'inici de l'educació secundària i per tant de l'entrada a l'institut i que pels joves representa l'obtenció de dos objectes que simbolitzen la seva nova (obligada en molts casos) autonomia: les claus de casa i el telèfon mòbil!

En realitat, però, aquest procés s'inicia abans ja que els infants en edats més primerenques ja tenen accés a múltiples pantalles: la televisió (ara també connectada), l'ordinador, la tauleta tàctil i, naturalment, els telèfons mòbils dels pares, mares o altres familiars.

Des de la perspectiva dels adults el telèfon mòbil dels infants ens dóna la seguretat que davant qualsevol incidència podran contactar amb nosaltres, tot i que des de la perspectiva dels infants i especialment els joves aquesta mena de “cordó umbilical” és tan sols la millor excusa per mantenir-se connectats amb el seu món.

En una classe de primer d'ESO de l'Institut Narcís Xifra de Girona (el que de moment tenim de referència a Sarrià de Ter) a principis de curs un professor va preguntar als alumnes quants no tenien telèfon mòbil: només, mig avergonyits, dos van aixecar la mà; després de les festes de Nadal els dos alumnes ja tenien mòbil després de demanar-lo insistentment als pares, qüestió de supervivència.

El temor a ser exclòs és un dels motius que argumenten els infants i joves en la seva exigent demanda de telèfon mòbil, de ser exclòs del seu grup d'iguals, és clar. L'auge dels serveis de missatgeria instantània (WhatsApp i Snapchat) han fet de la tecnologia mòbil un element més de socialització, doncs les relacions personals es prolonguen i s'expandeixen també digitalment, però a banda d'aquest element socialitzador que apunta al sentiment de pertinença de grup els dispositius mòbils, especialment el telèfon, també és el mitjà des del qual consumeixen els continguts audiovisuals a través d'eines socials com YouTube o Instagram.

A l'altra cara de la moneda del paper socialitzador hi ha el risc que les TIC aïllin els joves, el risc que les relacions digitals prevalguin sobre les analògiques o, encara pitjor, que prevalguin les relacions digitals amb els seus iguals per sobre de les analògiques i personals amb la resta de la seva família, amb el temor per part dels adults que es faci realitat la imatge del jove aïllat,  permanentment tancat a la seva habitació. En qualsevol cas caldria calibrar si els factors de l'aïllament són la tecnologia en sí i “per se” o aquesta és tan sols el mitjà, però no la causa.

El que ja és inevitable en els joves, també en els adults, és que la tecnologia intervé inevitablement en la construcció de la identitat, però així com els adults (immigrants digitals) hem diferenciat entre la nostra identitat analògica (l'existent abans de la revolució digital) i la digital (adquirida posteriorment) els joves no fan aquesta diferenciació doncs ambdues formen part indistinta, sense fronteres clares, d'una mateixa i única identitat: la seva!

La publicació “TIC i Joves: reflexions i reptes per al treball educatiu” parla de la doble vessant de les TIC en relació als joves, la positiva i la negativa.

Pel que fa a la positiva destaca la millora en les relacions socials dels joves, l'aportació de noves habilitats, la contribució a potenciar les capacitats creatives i de resolució de conflictes,  l'augment en la implicació dels joves en la millora de la societat i l'aparició del jove “produser” (consumidor i creador alhora, anomenat també “prosumidor”).

Pel que fa als efectes adversos, tot i que recorda que afecten a una part reduïda dels joves, l'estudi destaca l'aïllament físic, l'addicció a les TIC i la ludopatia, un excés de narcisisme, el ciberassetjament, el sexting (compartir contingut sexual o explícit, fotografies o vídeos, a les xarxes socials o serveis de missatgeria), la potenciació de la violència masclista entre parelles joves, la petjada digital i la pèrdua de privacitat, la bretxa digital, la sobredosis d'informació i les malalties derivades de l'ús addictiu, incloses els trastorns psicològics.

Lluny d'alarmar-nos innecessàriament per aquest darrer paràgraf el que convé és afrontar de manera conscient el procés d'accés dels joves a les TIC, tal i com recullen les orientacions de la publicació citada, fomentant l'ensenyament crític, acompanyant i assessorant als infants i joves, en resum fer allò que tan convé que fem els adults amb els nostres infants i joves: ser-hi, no dimitir de les nostres responsabilitats.

Així doncs, les noves tecnologies són una oportunitat o una amenaça?
Segurament aquesta mateixa pegunta ens la podríem fer els adults interpel·lant-nos a nosaltres mateixos i possiblement la resposta seria, si fa o no fa, la mateixa que podem oferir als joves: les noves tecnologies són ambdues coses, una oportunitat i una amenaça!

Però la pregunta, paradoxalment (o no?), ens inquieta més quan els adults la formulem pensant en els joves, els nostres joves; ens inquieta més quan pensem en ells però ens fa por si ens la fem a nosaltres mateixos: les noves tecnologies són una oportunitat o una amenaça, pels adults?

Article publicat al número 97 de la revista Parlem de Sarrià.

divendres, 4 d’agost del 2017

El vídeo de la setmana: el monòleg de Patricia Sornosa


La nòmina de monologuistes dones és encara, comparada amb la dels homes, massa curta tot i l'aparició aquests darrers anys de noves i bones humoristes (Eva Hache, Ana Morgade, Anna Simón, Patricia Conde, Yolanda Ramos...). Durant massa anys l'enyorada i entranyable Mary Santpere semblava ser només l'excepció, com anys més tard va semblar ser-ho Rosa Maria Sardà, i entremig l'esperpèntica Lina Morgan!

El teatre i el cinema ja no són només el terreny habitual dels humoristes, ja fa molts anys que sobretot ho és la televisió i, darrerament internet en general i YouTube en particular.

Però ni internet ni YouTube han fet equilibrar la balança del gènere en qüestió d'humor, però ens han permès veure aparèixer vendavals de l'humor com la rapada i descalça Patricia Sornosa, que amb la seva acidesa no només ens fa riure, també ens fa més militants del moviment i la lluita feminista! Res a veure, Patricia Sornosa, amb "la tonta del bote!"



Bon divendres!

dimecres, 2 d’agost del 2017

5 accions per eliminar les molèsties d’Hinojosa

Foto: El Punt Avui / Quim Puig

La setmana passada es va fer una reunió de veïns per tractar les molèsties que la paperera Hinojosa causa a Sarrià de Ter. La reunió va certificar el que de fa temps es respira a Sarrià de Ter: que molts veïns i veïnes no només estan molt molestos amb el soroll i la pudor de la fàbrica, també amb l'actitud de l'ajuntament en general i del govern en particular.

Aquesta actitud ha estat percebuda per molts veïns i veïnes com una certa rendició de l'ajuntament davant l'empresa. A la reunió ja vaig expressar que precisament reunions com aquesta podien fer canviar el posicionament de l'ajuntament i sembla que efectivament ha estat així.

A partir del reconeixement que l'ajuntament en general no hem estat a l'alçada de les circumstàncies aquest dilluns al ple municipal vaig exposar aquests cinc punts que, modestament, penso que poden contribuir a resoldre el problema del soroll i la pudor. Alguns d’aquests punts van en la línia empresa també pel propi govern després de la reunió, una línia de major exigència i pressió a l’empresa per a la resolució de la problemàtica.

1.- Contractar experts mediambientals i jurídics
L'empresa ha anat un pas per endavant, és qui ha marcat el calendari i ha exposat les solucions; l'ajuntament necessita un bon assessorament tècnic no només pel que fa a la producció, també a nivell jurídic per possibles accions que es poden emprendre. Aquí caldria cercar experts a la Generalitat de Catalunya i a la UdG (Càtedra de Processos Industrials Sostenibles).

2.- Obrir un expedient informatiu a l'empresa
Els serveis tècnics municipals haurien d'obrir formalment una carpeta i anar registrant tot el que s'ha fet i es preveu fer a nivell de mesurament del soroll. Convé tenir-ho tot registrat formalment per si cal emprendre accions sancionadores.

3.- Obrir, si s'escau, un expedient sancionador
Tan senzill com aplicar l'ordenança de sorolls, també pel que fa a la part sancionadora quan es pugui demostrar que l'ordenança no s'ha complert. Aquesta és una acció que ja s’ha començat a executar.

4.- Iniciar els mesuraments de les pudors
Malgrat, al contrari que amb els sorolls, els mesuraments de les pudors no disposen d'aparells homologats ni d'una legislació que permeti desplegar un règim sancionador via ordenança de pudors, sí que caldria mesurar les pudors per tenir, com a mínim, un element objectivable i comparador que permeti valorar, més enllà de la percepció de cadascú, si hi ha o no millores fruit de les mesures preses per l'empresa.

5.- Lideratge de l'alcalde
En aquesta darrera reunió l'alcalde no hi era i no van ser pocs els qui el van trobar a faltar; tampoc va ser-hi en les dues reunions que l'ajuntament (els tres grups municipals) amb una representació dels veïns i veïnes hem fet amb l'empresa. La no presència de l'alcalde, pel motiu que sigui, és sens dubte un signe de debilitat de l'ajuntament davant l'empresa, també davant els veïns i veïnes en el, possiblement, principal problema que actualment té Sarrià de Ter.

Diuen els experts que els problemes de soroll i de pudor de la paperera Hinojosa tenen solució, i que la solució passa per millorar les condicions de la fàbrica i millorar també el procés productiu; ambdues coses requereixen inversió i sembla que ara des de l'ajuntament no només confiarem que l'empresa prengui mesures, sinó que també les exigirem.

Article publicat el dissabte 30 de juliol al diari El Punt Avui.