Donald Musk, Elon Trump

L'administració que Donald Trump està preparant per a la seva nova presidència està generant molt de rebombori polític i mediàtic, provocant fins i tot una certa preocupació a les files del Partit Republicà dels Estats Units.

Té previst nomenar un fiscal general acusat d'abús de menors, un antivacunes, l'ovella negra de la família Kennedy, com a responsable de sanitat, un presentador de televisió, veterà de guerra, això sí, tot i que sense gaire rang, que llueix tatuatges supremacistes blancs i neonazis, com a secretari de defensa, una prorussa com a directora dels serveis d'intel·ligència i, entre altres nomenaments que preveu fer, l'omnipresent Elon Musk com a responsable del departament d'eficiència governamental, en altres paraules, el responsable de passar les tisores per la despesa pública.

Elon Musk ha estat l'artífex de la tornada, sobre una catifa vermella i amb gran impacte i visibilitat, de Donald Trump a X, l'antic Twitter, d'on va ser expulsat ara farà quatre anys per la seva incitació a l'assalt al Capitoli.

Tanta devoció i visibilitat a Donald Trump, és evident, no eren gratuïtes, i la torna serà, probablement, l'entrada de l'home més ric del món al govern federal dels Estats Units d'Amèrica, talment com un fill pròdig, veurem si com un possible dofí.

I és que aquest binomi, Donald Trump i Elon Musk, fa més por que una pedregada o, potser actualitzant l'expressió, que una DANA! La previsió, el temor, és la retallada econòmica de serveis públics, acompanyada d'una retallada de drets: menys regulació i més privatització, menys drets i proteccions laborals, més desigualtat social i econòmica, menys vigilància i control dels mitjans i d'internet...

Donald Trump està cosint una administració certament controvertida, en la que la lleialtat és el bé suprem, més que la professionalitat, potser conscient que aquests pròxims quatre anys seran els darrers en què podrà deixar per a la història (i possiblement per a la histèria col·lectiva) el seu llegat.

Si Elon Musk ha fet el que ha fet a X amb el Trump candidat, ni m'imagino el que farà amb el Trump president, i més formant part, ell mateix, de la seva administració. Només per veure-ho, potser no paga la pena abandonar X...

Donald Trump: ell és l'estrella

Fem recompte d'alguns dels personatges famosos que han donat suport (públicament i econòmic) a Kamala Harris a les darreres eleccions estatunidenques: Oprah Winfrey, George Clooney, Jamie Lee Curtis, Harrison Ford, Barbra Streisand, Matt Damon, LeBron James, Bruce Springsteen, Beyoncé, Jennifer López i per descomptat, Taylor Swift.

La llista podria ser més llarga, però l'elenc d'estrelles del món de la música, la televisió, el cinema o l'esport és prou important.

També és significativa la llista de personatges que han donat suport a Donald Trump: Hulk Hogan, Jon Voight, Rosanne Barr (sí, la protagonista de l'enyorada sèrie "Roseanne")  i per descomptat, Elon Musk. La impressió és que Donald Trump no ha necessitat que a la seva campanya electoral l'acompanyin (i donin suport) tantes estrelles com a Kamala Harris perquè l'estrella, la més gran i la que més brillava, era i és ell mateix.

Ja podia Barack Obama brillar amb els seus discursos, o Bruce Springsteen amb la seva música, als mítings i actes electorals de Kamala Harris, que Donald Trump omplia i es menjava l'escenari, amb la seva presència i la seva actitud, altiva i sempre desafiant, i amb el seu verb, directe i contundent, encara que mentider.

Mentre Kamala Harris necessitava envoltar-se d'estrelles, símbol del lideratge compartit o col·laboratiu, Donald Trump exercia, més que d'estrella, de déu Sol al voltant del qual giraven totes les altres estrelles, tal com farà, pel que estem veient, amb la seva administració quan governi, novament, com a president dels Estats Units d'Amèrica. Ningú brilla més que ell, ningú gosa brillar més que els seus cabells...

I és que ara, més que mai, fins i tot més que amb la seva primera presidència, ell, Donald Trump, és l'estrella.

Les oques de Donald Trump

El mentider compulsiu i candidat a la presidència Donald Trump no en va tenir prou dient, durant un debat amb Kamala Harris, que els immigrants haitians de Springfield es menjaven els gats i els gossos dels veïns, que ara insinua, que per ell és una manera d'assegurar, que la manca d'oques es deu al mateix motiu.

Trump, amb aquestes afirmacions, no només fa bona l'expressió "se non è vero, è ben trovato", sinó que s'hi abona perquè sap que, per més falses que puguin ser, li donen un gran rèdit polític. Les seves mentides, com els seus judicis i la seva fatxenderia, paradoxalment aixequen passions i admiració de propis i estranys, i per inversemblant que sembli, arrosseguen vots.

I com més políticament incorrecte, millor; i com més crític amb l'establishment, més devoció, tot i que ell és l'establishment personificat, la pitjor versió de l'establishment: arrogant, misogin, masclista, classista, racista, la fidel encarnació de l'home blanc dominant.

La possibilitat que Donald Trump torni a ser president dels Estats Units és real, segons el que diuen les enquestes, que de moment li donen un cert avantatge. Potser nosaltres ens en fem creus, que Trump torni a ser president, però l'admiració i la passió que aixeca és inversament proporcional a la nostra perplexitat; i si per nosaltres les oques van descalces, per a molts estatunidencs Donald Trump està a un pas de calçar-se, de nou, la preuada i poderosa presidència.

Les bales contra Trump

El que no et mata et fa més fort i a Donald Trump no el maten (políticament) els processos judicials ni (literalment) les bales. L'histriònic candidat sembla anar llançat, més que mai, cap a la Casa Blanca mentre que el seu rival, Joe Biden, s'enfonsa cada vegada més cavant, a cada errada, políticament la seva tomba.

No sé si d'aquest intent d'assassinat en traurem l'aigua clara; una part de mi no pot evitar pensar que tot plegat ha estat un muntatge del mateix Trump, ja que pocs com ell simbolitzen la màxima que la fi justifica els mitjans; però una altra part de mi es resisteix a pensar-ho, perquè de ser així perdria l'esperança de trobar, fins i tot en un tirà, un bri d'humanitat.

Aquest intent de magnicidi (assassinat d’un alt personatge de l’estat, segons el diccionari) està generant molt debat entorn dels serveis secrets, i jo em segueixo preguntant com és que el jove franctirador va poder disparar, i també em pregunto com va poder errar el tret: nervis?, inexpertesa?... Fins i tot he arribat a qüestionar fins a quin punt podria lamentar que hagués errat el tret, però aleshores seria a mi a qui se'm podria atribuir la màxima que la fi justifica els mitjans...

Més enllà de tots els dubtes i conspiracions, la realitat és que de la mateixa manera que Donald Trump té el do d'esquivar les bales judicials, o que li rebotin a favor seu en cas que el toquin, ara també ha pogut "esquivar" les bales que el volien mort i aquest incident, del que ell hàbilment sap i sabrà treure'n profit, el catapultarà de nou cap a la presidència.

Davant aquest escenari, ja no cal que Joe Biden es retiri de la cursa electoral, no cal que el Partit Demòcrata gasti inútilment les seves bales, cremi a debades, ara, una possible candidatura alternativa a l'actual president...

Les bales contra Trump l'han fet més fort, possiblement, perillosament més fort. Mal em pesi, que Trump ens agafi confessats!

Fem plans, pel 13 d'octubre?

Consulto l'agenda i observo que el diumenge 13 d'octubre, de moment, no tinc cap cita; el dia abans és dissabte i festiu, Dia de la Hispanitat, i per això ni tan sols serà un cap de setmana llarg, sinó un cap de setmana aparentment normal.

L'aparença de normalitat  pot truncar-se si, com tot sembla indicar, aquest estiu no s'investeix cap president de la Generalitat i, irremeiablement, ens aboquem de nou a unes noves eleccions al Parlament, confirmant així que aquesta haurà estat una legislatura borda.

El que la nit electoral semblava impossible, fins i tot imperdonable, cada dia que passa no només sembla més plausible sinó que, per alguns, fins i tot més desitjable: amb l'amnistia aplicada, tot i els entrebancs, hi ha qui, ja amnistiat, té previst ser cap de llista i, qui sap, capgirar la tendència i recuperar vots i possibilitat de ser president. El conte de la lletera ja l'hem viscut en altres ocasions, i ben recents...

No sé, potser darrerament estem més pendents de noms propis que de propostes, i les que es formulen semblen brindis al sol. La realitat, sempre tossuda, diu que a Catalunya l'independentisme pateix un cert esgotament, que el PSC va guanyant eleccions una rere l'altre i que ara tan important és pactar per governar com deixar de pactar perquè l'altre no ho faci, és a dir, bloquejar. Aquest és, si cap partit demostra el contrari, el nostre present.

Si aquest estiu no tenim president de la Generalitat ens tocarà tornar a votar de nou el diumenge 13 d'octubre, i qui sap si aleshores la situació serà, si fa o no fa, com la d'avui. A vegades xutes la pilota endavant i, simplement, l'acabes perdent...

La legislatura borda

Aquesta quinzena legislatura es posa interessant. El primer pas, l'elecció de la presidència del Parlament, s'ha fet de forma prou àgil i ràpida, gràcies a les discretes i efectives negociacions entre Junts i ERC, designant i votant Josep Rull president del Parlament. El següent pas, l'elecció del president de la Generalitat, no serà tan àgil i ràpid.

De fet, la mateixa proclamació de Rull com a president del Parlament ja indueix a pensar que, com bé assegura ERC, el pacte per aquesta presidència no incloïa el pacte per la de la Generalitat, ja que de ser així s'entén que la presidència del Parlament hauria recaigut en ERC, i no en Junts.

Sembla que anem, doncs, en un escenari d'investidures fallides en cas que Puigdemont i Illa postulin la seva candidatura, i tot i que cal deixar marge per a la negociació per veure si alguns partits poden arribar a un acord, la sensació és que en cas d'haver-hi algun intent d'investidura, aquesta esdevindrà, més aviat, la precampanya de la repetició electoral.

En els seus discursos i argumentaris, els partits van obrint cada vegada més aquesta possibilitat, uns potser esperant recuperar els candidats titulars, amb l'aplicació de la llei d'amnistia, d'altres confiant que la inèrcia electoral els segueixi remant a favor.

És per tot això que aquesta pot ser una legislatura borda. No bastarda, sinó, com diu la tercera accepció del diccionari, que no dona fruit. Ara per ara sembla que l'únic fruit que donarà aquesta quinzena legislatura seran unes noves eleccions al Parlament.

S'ha acabat, la festa?

La ressaca de les (aparentment insulses) eleccions europees durarà dies, setmanes, fins i tot mesos, especialment a França amb l'avançament electoral, però també a altres països i regions.

Perquè el picant (que no la gràcia) d'aquestes eleccions l'ha posat l'extrema dreta, que a banda de ser cada vegada més extrema, també és més diversa, amb la sorprenent irrupció d'un personatge com Alvise Pérez, influenciador i promotor de l'agrupació d'electors "Se Acabó la Fiesta", i potser també més fraccionada.

I el que segur que és, l'extrema dreta, és cada vegada més desacomplexada, amb el seu discurs populista cala a ciutadania i guanya adeptes, suma electors. No sé si per analitzar aquest fenomen en fem prou amb politòlegs i sociòlegs, potser també ens caldrien historiadors, per veure com ara fa, precisament, un segle el feixisme es va anar covant a Europa i, a poc a poc, va anar guanyant poder polític.

El fenomen no és només europeu, sinó mundial, i sembla no tenir aturador, per la qual cosa no, no s'ha acabat la festa, ara simplement la voldran seguir celebrant als parlaments, al Parlament Europeu i a tots els que van conquerint, i per poc que puguin, com hem vist amb algunes comunitats espanyoles, també voldran seguir amb la seva festa des dels governs, desballestant la democràcia.

La quinzena (legislatura)

Avui comença la quinzena legislatura del Parlament de Catalunya, i avui dia es fa difícil preveure quanta vida tindrà. Si ens fixem en les darreres, els auguris no són gaire prometedors.

Fem un breu repàs de les darreres legislatures, a partir de la sisena legislatura (1999 - 2003), la darrera de Jordi Pujol observem que, bé per un all, bé per una ceba, esgotar la legislatura és, pràcticament una missió impossible!

• 3 anys la setena (2003 -2006), la del president Maragall.
• 4 anys la vuitena (2006 - 2010), la del president Montilla.
• 2 anys la novena (2010 - 2012), la primera del president Mas.
• 3 anys la desena (2012 - 2015), la segona del president Mas.
• 2 anys l'onzena (1015 - 2017), la del president Puigdemont.
• 3 anys (quasi) la dotzena (2028 - 2020), la del president Torra.
• 3 anys la tretzena (2021 - 2024), la del president Aragonès, que per un acord del Parlament va ser considerada la catorzena, comptant d'aquesta manera com a primera la de les eleccions de 1932, la del president Macià.

L'estabilitat parlamentària, des que han desaparegut les majories absolutes, va cara, i més amb la fragmentació del Parlament (amb més grups parlamentaris que anys enrere) i amb la consolidació dels blocs, que des de fa anys no només es configuren sobre l'eix dreta - esquerra, també sobre l'eix nacional.

És clar que abans d'albirar una possible investidura de la presidència de la Generalitat, primer caldrà constituir la mesa i la presidència del Parlament i això, avui, també és un gran interrogant. De seguir enrocades les posicions d'uns i altres, havent finalitzat aquest cicle electoral, no sembla tan forassenyat que més aviat que tard a Catalunya tornem a visitar les urnes...

No sembla que aquesta quinzena legislatura que avui comença, pugui gaudir d'una llarga vida parlamentària.

La nit electroal, a Ràdio Sarrià

Amb més voluntat que mitjans, amb una taula de so provisional, amb els estudis a mig pintar i a l'espera que en qüestió de dies aterri una persona que coordini l'emissora, Ràdio Sarrià, s'ha de dir, va fer un extraordinari seguiment de la jornada electoral de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya.

Hores després d'haver tancat l'emissió en directe de matinada, amb un programa especial en viu i en directe sobre el Festival d'Eurovisió, diumenge al matí Ràdio Sarrià ens va despertar amb el primer dels tres flaixos informatius sobre la jornada electoral, informant puntualment des dels estudis, amb informació dels tres col·legis electorals, de la constitució de les meses i l'inici de la votació. 

Més tard, al migdia i a la tarda, vam fer els flaixos informatius dels avanços de participació i, finalment, a partir de les 8 del vespre, un programa especial per al seguiment del recompte i la valoració de la jornada electoral que es va allargar fins a les onze de la nit.

Amb en Josep Maria Sansalvador, l'Anna Sala, en Jordi Paretas i jo mateix vam començar a escalfar motors a les vuit del vespre informant de l'avanç de l'escrutini i dels resultats de cada una de les meses dels tres col·legis electorals de Sarrià de Ter, on teníem enviats especials, informadors que ens anaven actualitzant minut a minut el recompte. I avançada la jornada electoral es van anar afegint al programa els representants dels quatre grups municipals de l'Ajuntament de Sarrià de Ter, per acabar de fer tertúlia tot valorant els resultats i els possibles pactes per a formar govern.

Ràdio Sarrià va recuperant, a poc a poc, i amb més voluntat que mitjans, la seva vocació de servei públic. La programació especial de la diada de Sant Jordi i d'aquesta jornada i nit electoral en són dos exemples. Era per això, i per tots els continguts que avui ja formen part de la programació de l'emissora, que volíem recuperar Ràdio Sarrià; recuperar-la no per a nosaltres, sinó per a posar-la al servei dels veïns i veïnes de Sarrià de Ter.

Paraules de nit electoral

Les darreres eleccions al Parlament de Catalunya han confirmat el moviment del pèndol que s'albirava, amb una clara victòria del PSC amb vots i escons que arracona l'independentisme, que perd la majoria i passa del 51% al 43%.

La nit electoral va deixar moltes declaracions, però a mi em van sorprendre especialment les dels Comuns fent una clara aposta pel tripartit i les del president Puigdemont plantejant a ERC la possibilitat de formar un govern "d'obediència estrictament catalana".

Entenc que els Comuns apostin (ara quasi a cegues) per un govern tripartit, sobretot si aquest possible nou govern català permet donar una major estabilitat al govern espanyol, del que també formen part, però no deixa de ser curiós que en aquesta petició ja no resti el que pugui passar, o deixar de passar amb el Hard Rock, quan aquest tema va ser, precisament, el que va fer descavalcar el govern Aragonès per la negativa dels comuns de donar suport als pressupostos. Tot i que un possible govern entre PSC, ERC i Comuns tindria amb 68 escons una majoria suficient (la mínima, però suficient) el fallit acord pressupostari hauria tingut una majoria més folgada...

D'altra banda, també em sorprèn (o no?) que ara el president Puigdemont i Junts convidin a ERC a la unitat (de l'independentisme) que aquests darrers anys li han negat, per formar un (certament difícil) govern "d'obediència estrictament catalana". Si ERC i Junts fins ara sumaven 65 escons, en aquesta legislatura en sumaran 55, deu menys. Sembla que un govern "d'obediència estrictament catalana" era més plausible abans que ara... En la lluita interna per a liderar l'independentisme parlamentari, aquest ha perdut bous i esquelles i, possiblement, només el relleu dels lideratges permetrà refer confiances i reconstruir un possible camí.

Salvador Illa, l'indiscutible guanyador d'aquestes eleccions, va dir que Catalunya obre una nova etapa, i sembla que la inèrcia i la força del pèndol l'empeny cap a la desitjada i cobejada presidència de la Generalitat.

12M 2024: especial eleccions al Parlament de Catalunya a Ràdio Sarrià

Les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, que ja tenim ben bé a la cantonada, tenen molts punts d'interès, més enllà de qui les guanyarà (sembla clar que el PSC de Salvador Illa) i de quina serà la primera força independentista (sembla clar que Puigdemont i Junts):

• Es podrà formar una majoria suficient per a governar?
• En mantindrà la majoria independentista de diputats?
• Tindrà representació parlamentària Aliança Catalana?
• Desapareixerà Ciutadans, del Parlament de Catalunya?
• Alhora hi seran a l'hora?

Són tantes les variables, que es podria donar el cas que aquestes eleccions del 12 de maig no fossin conclusives, no permetessin investir un president i formar govern, i tornéssim a ser al cap del carrer amb una nova convocatòria electoral, i qui anys passa eleccions empeny...

De tot això i molt més, i sobretot dels resultats de Sarrià de Ter, i de la demarcació de Girona, en parlarem a Ràdio Sarrià en el programa especial que farem a partir de les vuit del vespre, coincidint amb el tancament de les meses electorals, en el que farem un seguiment dels resultats, una mica de tertúlia política i la valoració de la jornada electoral amb els representants polítics del poble.

A més, al llarg del dia es faran tres flaixos informatius per informar de l'inici de la jornada electoral i la constitució de les meses a les 9 h, i dels avanços de participació de les 13 h i a les 18 h.

Les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya plantegen molts interrogants, i no sé si els podrem respondre tots, però de tots i de tot plegat segur que en parlarem, també, a Ràdio Sarrià.

El català del PSC

El PSC és un partit catalanista. No en dubto (?), o potser millor i en altres paraules, m'agradaria seguir pensant que el PSC és un partit catalanista, pensament que, reconec, s'alimenta per l'ombra d'un dubte raonable.

Aquests dies, quan miro els Telenotícies de TV3, tot sovint veig que en els talls dels mítings del PSC el seu candidat, en Salvador Illa, parla en castellà, tot i fer tots els mítings a Catalunya. I llavors m'assalta el dubte: no hi ha un millor tall de veu en català d'aquell míting, o és TV3 que prioritza els talls en què Illa parla en castellà?

Sigui com sigui, és una realitat que els líders del PSC, naturalment també Salvador Illa, en els seus mítings tot sovint es dirigeixen al públic en castellà, una decisió, no en dubto, del tot pensada, estudiada i premeditada en clau electoral i comunicativa, una decisió, això no obstant, que a mi personalment m'entristeix, tot i que ja no formo part del PSC.

Segur que hi ha raons (talls de veu per als mitjans espanyols, esgarrapar votants d'altres partits, etc.), i fins i tot podria entendre-les, que no compartir, perquè al final es corre el risc d'enfortir el marc mental que defensa que si en castellà a Catalunya també ens podem entendre, no hi ha necessitat de parlar català, entre catalans.

I això, desplaçar la nostra llengua, en un context de preocupant davallada de l'ús social del català em sembla, sobretot, una temeritat que no fa més que alimentar el risc que segueixi encara més arraconada. I el que em fa patir, en clau PSC, és que tard o d'hora es permeti fins i tot normalitzar el parlar castellà al Parlament de Catalunya, una línia vermella que faria bé de no travessar més, després de fer-ho puntualment fa dos anys.

Ara que el Girona FC és en boca de tothom, cal valorar i reconèixer la valuosa contribució que Míchel, el seu entrenador, ha fet a la llengua catalana, més enllà de la seva contribució (igualment valuosa) al futbol, aprenent el català i fent-lo servir com amb normalitat com a llengua vehicular amb els mitjans, amb les persones.

Perquè això és del que es tracta, que a Catalunya ens puguem entendre en català, a banda (no enlloc) d'entendre'ns en castellà. Per això cada vegada que veig en Salvador Illa fent una arenga en castellà en un míting, m'entristeix pensar que el PSC, per les raons que sigui, estigui transvestint el seu marc mental en relació amb la nostra llengua.

En blanc?

D'aquí a deu dies hi ha les eleccions al Parlament de Catalunya i tocarà anar a votar. Tinc clar que votaré, però, tinc clar què votaré?

En realitat, el meu vot per aquestes eleccions al Parlament de Catalunya el vaig decidir fa més de dos anys, a mitjans de gener de 2022, i fins i tot vaig deixar per escrit aquesta decisió:  

Ja ho he decidit. A les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya votaré en blanc. Votaré en blanc perquè no em vull abstenir; votaré en blanc, i no nul, perquè vull que el meu vot sigui vàlid (altra cosa és si serà útil...). Votaré en blanc perquè no vull que el meu vot no se'l quedi ningú, cap partit, cap parlamentari.

M'és igual quan es convoquin, si quan toca o si s'avancen. Votaré en blanc, agafaré el sobre i l'introduiré a l'urna sense cap papereta de cap partit, de cap dels que he votat alguna vegada, de cap dels que no he votat mai, de cap dels que tenen representació parlamentària, de cap dels que no. Res, cap papereta, només el sobre, un sobre orfe de qualsevol sigla.

I si us pregunteu si aquesta decisió és pel tema aquest de la vergonyosa "llicència per edat" del Parlament de Catalunya, doncs sí, però no només. Aquest tema ha estat la gota que ha fet vessar el got, el meu got, i és que ja en tinc la pipa plena de tanta pantomima política. 

És cert que, amb tot el que ha plogut des d'aleshores, aquest tema de la llicència per edat del Parlament de Catalunya avui dia sembla del plistocè, però rellegint l'article, m'he anat autoconvencent de nou:

Estic tip de tanta hipocresia, de tanta comèdia, de tanta lluita caïnita, de tanta escenificació i tan poca versemblança. Estic enfadat i decebut. Possiblement més decebut que enfadat.

Així que si, ja ho he decidit i ho deixo escrit ara i aquí per a no oblidar-me'n. A les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya votaré en blanc. 

I tant com fa dos anys vaig escriure això, avui podria fer una altra cosa, certament; podria no ser esclau de les meves paraules i alliberar-me amb el meu silenci, respecte del meu vot i votar, com sempre he fet, amb més convenciment o menys, a qui em plagui, sense haver de donar explicacions a ningú més que a mi mateix.

I també podria escoltar els cants de sirena dels partits polítics, i escoltar com diuen que el moment és crític, que hi ha molt en joc, que no s'hi val a badar, que cada vot compta i que si votem malament el país se'n va en orris... Però la hipèrbole electoralista és massa evident i no fa més que alimentar la comèdia, la lluita caïnita, l'escenificació i la poca versemblança.

Així doncs, en aquestes eleccions al Parlament de Catalunya em seré fidel a mi mateix més que a qualsevol promesa de qualsevol partit, i mantindré el meu vot en blanc, el meu vot de protesta, un vot que expressa, també una trista decepció.

No dimiteix

Per alegria de molts, i enuig de molts altres, finalment Pedro Sánchez no dimiteix i seguirà essent el president del govern espanyol. La seva declaració d'ahir, anunciant la seva no dimissió, en principi tanca aquesta crisi institucional inèdita, i dibuixa un escenari, per si encara no ho era prou, d'increment de la tensió i la crispació política. 

Molts han fet un paral·lelisme entre la decisió del president Sánchez de no dimitir i la decisió de Xavi Hernàndez de seguir com a entrenador del Barça, però jo no ho veig exactament igual: mentre que Xavi sí que va dir, clarament i diàfana, que plegava (una dimissió en diferit), Pedro Sánchez només va dir que havia de pensar si dimitir o no, si bé és cert que tot indicava, fins i tot l'inici de la seva declaració, que dimitiria.

Diu que segueix, però que no segueix com si res, i potser caldrà esperar uns dies (o qui sap si avui mateix) per transformar les seves paraules en acció política, en fets i decisions concretes que vagin en la direcció de la regeneració de la política, allò que va dir del punt i a part, literalment, amb aquestes paraules:

"Esta decisión no supone un punto y seguido, es un punto y aparte. Se lo garantizo. Por eso asumo ante ustedes mi compromiso de trabajar sin descanso, con firmeza y con serenidad por la regeneración pendiente de nuestra democracia y por el avance y la consolidación de derechos y de libertades."

Sembla força clar que per ell aquesta qüestió ha de centrar l'acció política d'aquesta legislatura, aquesta regeneració pendent de la nostra democràcia, que entenem que es referia, sobretot, a les altes instàncies del poder judicial, però cal tenir present que, tot i que amb aquesta jugada ha sortit reforçat, la seva estabilitat parlamentària segueix essent fràgil, molt fràgil.

A més, caldrà veure com queda el panorama polític després de les eleccions al Parlament de Catalunya, més tenint present que la seva jugada està impactant de ple en aquesta campanya electoral, l'altra derivada (per molts la principal) de la seva crisi institucional.

La decisió

Mentre el president Puigdemont, de nou cap de llista a les eleccions al Parlament, ha anunciat que, ara sí de totes totes i passi el que passi, tornarà, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, dies enrere va anunciar que es retirava uns dies per pensar i reflexionar, i decidir si dimiteix o no.

Ambdós, a la seva manera i per circumstàncies diferents, han projectat un escenari anticipant una decisió certament transcendental que, més enllà de les previsibles implicacions personals, condicionen intensament la campanya electoral.

La carta de Pedro Sánchez, responent a la decisió d'un jutge d'acceptar la causa contra la seva dona, va sorprendre propis i estranys; va sorprendre per inèdita, i també perquè, certament, sembla que la causa contra la seva dona té més aviat poc recorregut.

En l'impàs d'espera, fins que avui faci pública la seva decisió, qui més qui menys s'ha preguntat si tot plegat respon només a qüestions personals, o si el rerefons també és polític i estratègic, convertint el seu anunci de possible dimissió en una jugada mestra (?) per condicionar la campanya electoral.

És evident que, de moment, el que sí que ha aconseguit és situar-se al centre del debat polític de la campanya electoral de les eleccions al Parlament (sense oblidar que després vindran les europees), i mobilitzar el seu electorat, que no és poc.

I si la seva carta, amb el seu anunci anticipat d'una decisió, ja ha generat un gran rebombori polític, la seva decisió, sigui quina sigui la que comuniqui avui, segur que seguirà aixecant polseguera i seguirà marcant, per a bé i per a mal, la campanya electoral d'unes eleccions al Parlament que, d'altra banda, sembla ens seguiren dibuixant un escenari d'inestabilitat política a Catalunya, i de retruc a Espanya.

I pel que fa a la decisió, em sorprendria que decidís seguir, així com si res... Aquesta crisi (personal i política), penso, només es pot tancar amb una dimissió, o amb una qüestió de confiança... Veurem.

El Blockudoku de 12 del maig

Hi ha un joc en el qual ara no entraré en detalls, el Blockudoku, que té un repte diari en què has d'assolir una puntuació concreta. Quan no l'assoleixes, quan et quedes sense més opcions, et marca el % que has assolit en aquella partida. Tot seguit, et permet jugar de nou...

Al govern del president Aragonès li ha passat si fa o no fa el mateix amb aquesta legislatura, que com si es tractés d'un repte diari del Blockudoku, amb l'enroc pressupostari s'ha quedat sense poder fer cap més moviment, i la partida se li ha acabat al 77 % de la legislatura.

El cert és que ja portem unes quantes partides, perdó, vull dir legislatures, sense arribar al 100 %, sense acabar-les esgotant-ne el temps; darrerament no hi ha manera de completar una legislatura sencera.

Aquesta vegada l'entrebanc ha estat el projecte del Hard Rock, però més aviat sembla que ha estat el pretext pels uns i pels altres, per enrocar-s'hi, encallar l'aprovació dels pressupostos i precipitar l'avançament electoral.

Tornarem a començar la partida, doncs, amb tot el que això suposa: agitació, més que campanya, electoral. I el 12 de maig el Blockudoku ens oferirà el seu repte diari, amb una disposició inicial de les peces, i un objectiu de punts a assolir. Amb els darrers antecedents, no tinc clar que, aquesta vegada, completem la partida. Però tant de bo m'equivoqui...

La virtut d'un acord imperfecte

Hi ha fumata blanca, hi haurà investidura, Pedro Sánchez seguirà exercint de president del govern espanyol. Podem posar molts adjectius, més enllà dels que vindran tot seguit, al polièdric i complex acord d'investidura, però el fet més rellevant és que hi ha acord.

Segurament no és l'acord perfecte i ideal per a ningú, per a cap dels partits que en formen part, però segur que, fins i tot amb les seves imperfeccions i, en cas que n'hi hagi, contradiccions, és sens dubte el millor acord possible.

D'entrada és un acord més que suficient, un acord que permet tancar la investidura amb una més que suficient majoria i, més enllà del nombre de vots favorables (significativament més que els que hi votaran en contra) és un acord amb un ampli suport parlamentari pel que fa als colors polítics dels partits que hi donaran suport.

Possiblement, aquesta és una de les grans virtuts d'aquest acord, el PSOE ha sabut teixir aliances amb i entre partits ideològicament distants, també distants entre ells: partits d'esquerres, partits nacionalistes, partits independentistes, partits conservadors, partits regionalistes... 

L'amalgama (en la seva accepció de sentit figurat: "mescla d’elements heterogenis") i aquesta àmplia diversitat de pactes contrasta amb el monocultiu que només van poder conrear Feijóo i el Partit Popular en el seu fallit intent d'investidura, que només van poder establir insuficients acords amb la dreta regionalista i l'extrema dreta.

El preu d'aquest acord va per barris i només l'avanç de la legislatura permetrà valorar-ne el cost. 

Per la dreta i l'extrema dreta que es manifesta al carrer aquest acord posa en risc la (sacrosanta) unitat d'Espanya i fins i tot la mateixa democràcia, com hem sentit aquests darrers dies, de forma quasi apocalíptica, per boca d'alguns dels seus dirigents polítics.

Un altre cost és l'inevitable desgast polític de tots i cadascun dels partits que han acordat la investidura; tot acord implica renúncies (naturalment també guanys) i, per moments, fràgils equilibris.

Per imperfecte que sigui aquest pacte, fins i tot per fràgil i arriscat, és millor que l'alternativa, que com va dir Leonard Cohen, "de vegades un sap de quin costat estar, simplement veient els qui estan a l'altre costat"...

El preu d'investir Sánchez, el risc de no fer-ho

Jo el blat no el veig ni al sac ni, ni de bon tros, ben lligat; també em fa la impressió que venen la pell de l'os abans de caçar-lo...

Ho dic per uns, que ja donen l'amnistia per feta i lògicament reclamen el referèndum; també ho dic pels altres, que sembla que ja es reparteixen ministeris a tort i a dret.

Potser sí que, uns i altres, ja ho tenen tot coll avall i el desinformat soc jo, que baixo de l'hort, però em sembla que la investidura de Pedro Sánchez, tot i que no fallida d'entrada com la de Feijóo, podria ser-ho de sortida.

Amnistia i referèndum, així de ras i curt per resumir, són les condicions que ERC i Junts, ara sí en sintonia, posen al PSOE i Sumar per investir Pedro Sánchez i donar nova vida al govern de coalició. I el PSOE, també el PSC, de moment no diu que no a l'amnistia i no diu que sí al referèndum. Bé, més aviat del referèndum diu, pràcticament, que ni parlar-ne.

El pols està servit i com més discreció sembla demanar el PSOE, més públiques fan ERC i Junts les seves condicions, segurament més en clau interna de país que externa d'estat.

El preu d'investir Sánchez és elevat, certament, no dubto que just. És elevat, també, el risc de no investir-lo?

És un risc que, segons sembla, el PSC (i hem d'entendre que el PSOE per extensió) està disposat a córrer. Dies enrere Salvador Illa ho va deixar clar, responent a les condicions que el president Aragonès va marcar al debat de política general: "Vostè aboca el país a noves eleccions".

La qüestió és qui hi perd més en una hipotètica repetició electoral, ERC i Junts o el PSOE i Sumar? Possiblement, el risc és que hi perdin tots quatre, per la qual cosa possiblement és quan ho tens tot perdut que més pots oferir el braç a tòrcer.

Ja veurem què passa, i possiblement la certesa més gran que podem tenir, ara per ara, és que passi el que passi els bascos, d'una manera o l'altra, hi sortiran guanyant.

El metrònom de Pedro Sánchez

Amb la mateixa intencionalitat que Pedro Sánchez va imprimir velocitat a la política espanyola anticipant les eleccions generals després de les municipals, ara, vistos els resultats, redueix la velocitat i espera que les coses passin més lentament, sense presses...

Per coses podem entendre la investidura impossible d'Alberto Núnez Feijóo i la negociació per la seva, no impossible però sí realment complicada, fruit de l'aritmètica parlamentària resultat de les darreres eleccions generals.

Ara Pedro Sánchez no té pressa i mentre va tocant el violí confia que Feijóo viurà un bany de realitat, mentre l'independentisme segueix madurant (debatent i discutint) si és millor investir Sánchez (caldrà veure a canvi de què) o, com el 2019, tornar a votar.

Pedro Sánchez té el metrònom, però si vol la vareta de director necessita Junts per completar la seva orquestra, Junts amb el seu principal solista, un president Puigdemont revalorat que el resultat de les eleccions generals ha situat, de nou, a l'epicentre de la política espanyola.

D'un temps ençà els estius ja no són políticament de baixa intensitat, menys el d'enguany, per més que Pedro Sánchez hagi enviat els seus negociadors de vacances. La nova legislatura s'iniciarà i amb ella caldrà començar a prendre decisions importants, com l'elecció de la mesa i presidència del Congrés i la concreció dels grups parlamentaris.

L'espectacle està servit; veurem si caldrà preparar crispetes per a la diversió, o un pot de gelat, d'aquells gegants que s'engoleixen els americans mentre miren pel·lícules, per al drama!

El metrònom de moment va lent, però no s'atura...

Pedro Sánchez resisteix

El PP ha guanyat les eleccions generals, però la festa, fins i tot l'eufòria desfermada, es va viure més al carrer Ferraz, seu del PSOE, que al carrer Gènova, feu dels de Feijóo.

El PP guanya, el PSOE resisteix, VOX punxa i Sumar resta. En clau catalana, el PSC torna a tenyir de vermell el país, Sumar aguanta el tipus, ERC segueix en caiguda lliure, Junts minimitza els danys, el PP recupera un cert vigor, la CUP s'estimba (ja sense la furgoneta) i el PDeCAT i el seu espai CiU esdevenen insignificants.

Amb aquest panorama, diuen els analistes, hi ha partit i fins i tot hi ha qui no descarta una possible nova convocatòria electoral. Bé, de moment no ens avancem ni precipitem...

Si l'avançament electoral ha servit perquè PP i VOX no sumin, doncs benvingudes aquestes eleccions estivals; aquesta és una altra de les victòries de Pedro Sánchez, que a tot i que té molt difícil la investidura, la té més a l'abast, políticament, que Alberto Núñez Feijóo.

Pedro Sánchez ha parat el cop; va saber llegir el (mal) resultat (per al PSOE) de les eleccions municipals i amb l'avançament electoral ha aturat l'embranzida electoral que impulsava el PP cap a la Moncloa; Sánchez, tot i no guanyar les eleccions, resisteix i manté opcions de seguir presidint el govern espanyol. No sé si té, políticament, més vides que un gat, però manté l'habilitat de caure dempeus.

La investidura es vendrà cara (més si el preu el marca Junts) i ara és el torn de la política, de les negociacions i dels pactes. I si ells no se'n surten, ens passaran de nou la pilota perquè, amb el nostre vot, tornem a repartir joc...