Coses que faig, coses que veig, coses que penso...
dissabte, 29 de setembre del 2012
You're so far away! #MinutsMusicals amb Dire Straits
So far away
Here I am again in this mean old town
And you're so far away from me
And where are you when the sun goes down
You're so far away from me
So far away from me
So far I just can't see
So far away from me
You're so far away from me
I'm tired of being in love and being all alone
When you're so far away from me
I'm tired of making out on the telephone
And you're so far away from me
So far away from me
So far I just can't see
So far away from me
You're so far away from me
I get so tired when I have to explain
When you're so far away from me
See you been in the sun and I've been in the rain
And you're so far away from me
So far away from me
So far I just can't see
So far away from me
You're so far away from me
Dire Straits
divendres, 28 de setembre del 2012
La N-II com a símptoma
Una de les protestes per al desdoblament de la N-II a les comarques de Girona. Foto: EuropaPress |
Aquest és un calvari que fa anys que dura, amb un projecte aprovat i obres iniciades que, sota el pretext de la crisi, s’han abandonat deixant al seu pas una imatge de provisionalitat i precarietat que hauria de fer caure la cara de vergonya a qui n’és el titular, el Ministeri de Foment.
Aquesta dies un nou episodi s’afegeix al calvari, condemnant el tram de la N-II entre Tordera i Maçanet, que el Ministeri diu ara que no vol desdoblar, a seguir essent no només un tram precari, sinó sobretot perillós.
El problema no és el greuge comparatiu d’aquest tram de carretera nacional amb d’altres trams de carreteres anàlogues d’arreu de l’estat espanyol, degudament desdoblats; el greuge comparatiu es resoldria desdoblant el tram de les comarques de Girona. El problema és de prioritat.
Les comarques de Girona no són prioritàries, el “no” desdoblament de la N-II és un dels símptomes, els darrers anys, més palpables i tangibles que als ulls del govern de l’estat les comarques de Girona tan li fan!
Diuen que un bon orador ha d’escombrar la seva mirada entre el públic, sense deixar de mirar cap raconet de l’aforament que l’escolta, de manera que tothom senti que parla per ell. El Ministeri de Foment no mira les comarques de Girona i si per error, o casualitat, la seva mirada topa amb nosaltres, es perd per les nostres contrades, llavors sí, llavors aprofita per explicar el més dolent dels seus acudits: va el Ministeri de Foment i desdobla la N-II a Girona!
Ni de Girona cap a Tordera, ni de Girona cap a La Jonquera la N-II es desdoblarà completament; ara ja no ho prometen, ara ja diuen directament que no ho faran. Una decisió que és, sens dubte, tota una declaració d’intencions!
L’estat espanyol no desdoblarà la seva carretera nacional al seu pas per les nostres comarques; potser haurem d’esperar que sigui un altre estat, un nou estat, qui faci i acabi la feina!
Article publicat a GironaInfo.cat el passat dijous 27 de setembre de 2012
dijous, 27 de setembre del 2012
El #PSC, en fora de joc pel #25N!
La convocatòria d'eleccions anticipades al Parlament de Catalunya al PSC ens ha agafat a contrapeu o, si voleu, en fora de joc!
A menys de dos mesos de les properes eleccions no hi ha temps de fer les primàries tal i com les haviem desitjat: obertes i a dues voltes. Unes primàries que haguessin aportat una major obertura del partit a la societat, l'enfortiment de la proposta política i l'acostament, la recuperació de la proximitat, amb la ciutadania.
Avui més que mai es lamenten els qui ja al seu dia van considerar que el Congrés per rellevar Montilla es va fer massa tard...
El futur més present ens exigeix, però, tenir cap de cartell i, més enllà dels processos a les demarcacions de Lleida, Tarragona i Girona, és i serà especialment rellevant, com sempre, el cap de llista per Barcelona. Massa poc temps per massa, i importants, coses a decidir.
M'agrada que Montserrat Tura hagi fet un pas endavant i anunciï no només la seva voluntat de ser candidata (presentant-se a les primàries), sinó que a més fixi posició.
Caldrà veure què fan ara Àngel Ros, qui sap si Joan Ignasi Elena i, sobretot, Pere Navarro. Si han de fer i dir quelcom, com més aviat ho diguin millor; si els socialistes hem de fer quelcom respecte el 25N, com més aviat ens hi posem millor!
El nostre punt de partida, encara sense candidat, ens situa amb un clar desavantatge respecte els altres partits i cada dia, ara que ja ha començat la precampanya, és un dia que perdem per a posicionar candidat i posició. O més ben dit, que sigui el candidat qui fixi la posició, doncs el partit l'està marcant, com ha de fer, aquests dies per boca de Pere Navarro i Xavier Sabaté.
Però no tenim temps per lamentar-nos, tot el què hi destinem serà temps perdut per a preparar les eleccions al Parlament de Catalunya del proper 25 de novembre, unes eleccions que, de la mateixa manera que marcaran el futur del País, també marcaran el del PSC!
Avui el PSC està en fora de joc, però els propers dies ben segur recuperarà la posició i estarà en disposició de competir, de concórrer a la propera convocatòria electoral!
dimecres, 26 de setembre del 2012
Sortir de l'armari
El ple de Sarrià de Ter vota per unanimitat a favor de la independència. Foto: Carles Vila |
Em converteix això en un independentista?... Aquesta és una reflexió més profunda (o no) que voldré abordar un altre dia...
Segurament el més políticament correcte, el què s'esperava que fes, era abstenir-me, però, després de compartir inquietuds i arguments amb els companys del PSC de Sarrià de Ter, vaig votar, convençut, a favor de la independència.
En el meu relat, personal i ideològic, la sentència de l'Estatut marca un punt d'inflexió que, des d'aleshores fins al pacte fiscal, passant per la històrica manifestació de la Diada, dinamita la meva gran esperança d'encaix de Catalunya dins Espanya: el federalisme.
La meva resistència ha arribat al límit amb la negativa al pacte fiscal, també amb la tebior, amb el temor i la boca petita, quan no tancada, amb què el PSOE defensa una opció veritablement federal.
La independència és una via, no és l'única, ben cert, però és una via que cal tenir present, molt present, també, penso jo, des del PSC.
Entenc que el meu vot pugui, més que sorprendre, no agradar, fins i tot incomodar a molts companys i companyes del partit; no espero que l'entenguin, encara menys que el comparteixin, però sí, com sempre han fet, que el respectin...
No sé si ahir vaig sortir de l'armari o tan sols vaig obrir-ne la porta... però una cosa tinc clara: sóc socialista; sóc i vull ser, seguir essent socialista... i del PSC!
dimarts, 25 de setembre del 2012
Els 10 anys d'escola verda a #SarriadeTer al Parlem de Sarrià número 81
En un moment en què l'educació, en especial la pública, no passa, ni de bon tros, el seu millor moment, fan de bon recordar, com ho fa el número 81 de la revista Parlem de Sarrià, els 10 anys d'escola verda de l'Escola Montserrat de Sarrià de Ter!
Així doncs, enhorabona a tota la comunitat educativa de l'Escola Montserrat per aquesta 10 anys d'escola verda!
Pel que fa a la revista aquest darrer número està farcit, com sempre, de cultura, actualitat i activitats de Sarrià de Ter!
Gaudiu-la!
dilluns, 24 de setembre del 2012
Quant pesa Girona al PSC?
Foto: Adrià Costa via Nació Digital. |
Els canvis responen a la necessitat de la comissió executiva del PSC de tenir un major control del grup parlamentari, culminant així el procés de renovació del “Nou PSC” sortit del 12è Congrés, celebrat a finals de 2011; hom podia entendre que els càrrecs de Joaquim Nadal i Miquel Iceta, president i portaveu del grup parlamentari respectivament estaven en una mena d’estat d’interinitat des del passat el 12è Congrés.
Aquesta és la lectura dels canvis en clau interna, canvis que, present decisions, enforteixen el lideratge de Pere Navarro, marcant ell l’agenda política, el pols i les cares visibles del PSC. Però aquests canvis han tingut altres lectures, la més interessant, també interessada, la de l’escapçada catalanista, simbolitzada, deixant de banda Miquel Iceta, pel pas enrere que Pere Navarro ha fet fer a Joaquim Nadal, Marina Geli i Laia Bonet.
El PSC es troba en ple debat del seu eix nacional; el vot díscol d’ Ernest Magarall al Pacte Fiscal l’ha obert com un meló, i s’ha fet més públic i evident, reforçat també pels canvis en el sí del grup parlamentari, amb el posicionament i participació del partit i la militància a la manifestació de l’11 de setembre.
En el context proper a la Diada, aquests canvis han fet més evident el debat intern i l’han externalitzat, fent-lo més públic, també més publicat. Aquest debat viu i obert penso que pot ser positiu de cares al proper procés de primàries que viurà el PSC, un procés que obliga a qui vulgui participar-hi a fixar posicions, un procés que ha de permetre que el PSC s’obri de nou a la societat, un procés que pot marcar el futur del partit, també davant la incertesa d’unes possibles eleccions anticipades.
Però més enllà de la lectura interna i de l’eix nacional, a mi també em preocupa especialment la lectura dels canvis del grup parlamentari en clau territorial, en clau gironina. Girona ha perdut pes dins la comissió executiva del PSC; Joqauim Nadal en formava part en tant que president del grup parlamentari i la seva absència no és només una pèrdua de quantitativa, també es qualitativa! No és un socialista més Joaquim Nadal, ni a comarques gironines ni a Catalunya!
Sense Joaquim Nadal el pes de la Federació del PSC de les comarques gironines a la comssió executiva del partit recau ara sobre Marina Geli, que per la seva banda ha perdut pes dins el grup parlamentari, i Iolanda Pineda. Juli Fernández, primer secretari del PSC a les comarques gironines, ja ha reclamat, encertadament, que el socialisme gironí ha de recuperar pes dins el PSC.
Però al costat del nombre de representants també és rellevant el pes que el PSC de les comarques de Girona té dins el PSC a nivell ideològic, sobretot pel que fa a l’eix nacional. A comarques de Girona el PSC és tan divers com ho és a Catalunya, però la meva percepció és que en general el perfil catalanista predomina més; són algunes de les agrupacions de les comarques de Girona les que més han defensat, en els darrers congressos, la proposta del grup parlamentari propi.
Quant pesa Girona dins el PSC? És evident que avui menys que ahir, quantitativament i qualitativament. Caldrà veure, en el proper moviment que viurà el PSC (les primàries), si des de Girona som capaços de recuperar el pes perdut. Marina Geli pot ser-ne la clau.
Article publicat a GironaInfo.cat el passat divendres 14 de setembre de 2012
Etiquetes:
11 setembre,
catalunya,
ernest maragall,
federalisme,
gironainfo,
laia bonet,
marina geli,
opinió nacional,
política,
psc,
quim nadal
dissabte, 22 de setembre del 2012
#MinutsMusicals recordant l'estiu amb Antònia Font
Avui que ja no és estiu, avui que ja és tardor... en s'estiu!
En s'estiu
Aquí damunt m'engronsen ses ones,
sa barca va on vol,
es penya-segat de pedra roja
m'admira i me fa por,
he vengut a pescar la mar
però he enrocat
i sense voler he pescat sa Terra.
Es sol d'agost m'esclafa sa cara
i jo somric al vent
que me refresca adesiara,
no puc estar més content,
just devora Tramuntana
estirat damunt sa barca,
què som de dolent!
Com si res passen ses hores,
encenc un cigarret.
Res d'aquest món no m'importa,
jo només vull ser un trosset
de natura en miniatura,
me fondré davall ses ones
com un glop d'aiguardent.
I és que estic de puta mare
d'ençà que és en s'estiu,
gairebé no recordava
el que és viure tranquil.
I és que estic de puta mare
i jo me vull morir
allargat damunt sa barca
amb un tassó de vi.
Aquí damunt m'engronsen ses ones,
crec que m'he adormit,
el volantí tremola a estones.
Això és un paradís
de silenci que m'envolta,
botaré per damunt ses ones
com ho fan els dofins.
Faré que tota sa meva vida
sigui un viatge com aquest,
en de dia trec sa barca,
en sa nit arròs de peix.
No puc demanar res més,
he resolt tots els problemes
dient tanmateix.
I és que estic de puta mare
d'ençà que és en s'estiu,
gairebé no recordava
el que és viure tranquil.
I és que estic de puta mare
i jo me vull morir
allargat damunt sa barca
amb un tassó de vi.
I és que estic de puta mare
d'ençà que és en s'estiu,
gairebé no recordava
el que és viure tranquil.
I és que estic de puta mare
i jo me vull morir
allargat damunt sa barca
amb un tassó de vi.
Antònia Font
En s'estiu
Aquí damunt m'engronsen ses ones,
sa barca va on vol,
es penya-segat de pedra roja
m'admira i me fa por,
he vengut a pescar la mar
però he enrocat
i sense voler he pescat sa Terra.
Es sol d'agost m'esclafa sa cara
i jo somric al vent
que me refresca adesiara,
no puc estar més content,
just devora Tramuntana
estirat damunt sa barca,
què som de dolent!
Com si res passen ses hores,
encenc un cigarret.
Res d'aquest món no m'importa,
jo només vull ser un trosset
de natura en miniatura,
me fondré davall ses ones
com un glop d'aiguardent.
I és que estic de puta mare
d'ençà que és en s'estiu,
gairebé no recordava
el que és viure tranquil.
I és que estic de puta mare
i jo me vull morir
allargat damunt sa barca
amb un tassó de vi.
Aquí damunt m'engronsen ses ones,
crec que m'he adormit,
el volantí tremola a estones.
Això és un paradís
de silenci que m'envolta,
botaré per damunt ses ones
com ho fan els dofins.
Faré que tota sa meva vida
sigui un viatge com aquest,
en de dia trec sa barca,
en sa nit arròs de peix.
No puc demanar res més,
he resolt tots els problemes
dient tanmateix.
I és que estic de puta mare
d'ençà que és en s'estiu,
gairebé no recordava
el que és viure tranquil.
I és que estic de puta mare
i jo me vull morir
allargat damunt sa barca
amb un tassó de vi.
I és que estic de puta mare
d'ençà que és en s'estiu,
gairebé no recordava
el que és viure tranquil.
I és que estic de puta mare
i jo me vull morir
allargat damunt sa barca
amb un tassó de vi.
Antònia Font
divendres, 21 de setembre del 2012
La negativa de Rajoy al pacte fiscal: la millor "mala notícia"?
Font de la foto: Intocable Digital |
No va passar el mateix amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut, que va generar, en el meu entorn i en general, molta indignació.
El NO de Rajoy al pacte fiscal, en canvi, sembla haver-se convertit per molts en la millor "mala notícia", per molts un hipotètic suport de Rajoy al pacte fiscal hagués estat la pitjor "bona notícia". En tot cas possiblement era la notícia esperada, la més previsible...
Aquest és el canvi d'actitud: passar de la indignació del 20J2010 a la il·lusió de l'1S2012! Del català emprenyat al català il·lusionat...
Abandonada la via del pacte fiscal, quin és el camí a recórrer? I és que ara ja tan és si Rajoy ha matat el pacte fiscal, o si ja era una proposta condemnada a morir a Madrid quan va sortir de Catalunya... la via del pacte fiscal és una via morta
El país fa olor d'eleccions anticipades... i les que s'albiren prendran, ben segur, un to plebiscitari. I davant aquestes possibles eleccions anticipades s'obren alguns interrogants; tres dels que més m'intriguen són aquests:
- Abraçarà finalment CiU d'una manera explícita i inequívoca la independència?
- Podrà fer el PSC com cal el seu (nostre) procés de primàries (obertes i a 2 voltes!)?
- Entre l'autonomisme centralista i l'independentisme, tindrà quota de mercat el federalisme del PSC?
Aquests dies els esdeveniments es precipiten en cascada, el ritme és frenètic! La inèrcia ens duu a unes eleccions anticipades; veurem si el govern prefereix refredar-ho tot un xic i posar pausa... o prémer l'accelerador!
dijous, 20 de setembre del 2012
La nova capçalera de Twitter: sí però no!
El meu perfil a Twitter amb la nova capçalera. Foto: Roger Casero |
La idea és bona, el resultat no tan!
La intenció és bona, doncs permet una major personalització del nostre perfil i amb traça el resultat pot ser fins i tot divertit, però tal i com es mostra tot plegat, amb la foto de perfil, sobreposada, i les lletres amb la resta de la informació, tot centrat, fan que, com ben aviat veureu, no totes les imatges ens serviran per a personalitzar la nostra capçalera de Twitter.
De fet cap de les 5 primeres imatges que vaig seleccionar per personalitzar la meva capçalera quedaven bé; o bé la foto de perfil, centrada, inamovible, feia nosa, o la foto seleccionada, amb tot el text (nom, "nick", biografia i localització), no lluïa, no destacava!
Ni tan sols la que tinc ara és la definitiva, és, de moment, una imatge de capçalera provisional d'urgència! Encara que, com la de facebook, aquesta és una imatge que es pot anat canviant, en funció dels esdeveniments personals o col·lectius...
La comparació amb la capçalera personalitzable de Facebook és inevitable i en la comparació possiblement guanya la de Facebook, doncs la imatge es presenta més neta i, per tant, amb més força!
Si voleu personalitzar la vostra capçalera heu d'anar a la secció de disseny de la vostra configuració de perfil. Tingueu present els requisits de mida i pes de la imatge, ja especificats a la configuració del perfil.
En resum, aplaudeixo la iniciativa de Twitter en afegir la imatge de capçalera, però els hi demano que en millorin la presentació i donin protagonisme a la imatge, possiblement la resta d'informació, també important i necessària, pot situar-se d'una altra manera, sense trepitjar la imatge de capçalera!
dimecres, 19 de setembre del 2012
Mereix una darrera oportunitat el federalisme?
Rubalcaba i Navarro a la Festa de la Rosa 2012 de Gavà. Foto: PSC |
Mereix una darrera oportunitat el federalisme?
Aquests darrers anys el federalisme ha perdut força davant l'autonomisme centralista d'uns i l'independentisme dels altres. De federalistes només en queden, a hores d'ara, al PSC, i no massa enlloc més... Al PSOE sembla que els poc que hi havia, o s'han amagat o, definitivament, han desaparegut!
Deia Pere Navarro: “perquè el federalisme avanci a Catalunya és imprescindible que també ho faci a la resta d’Espanya”. “PSOE i PSC hem de construir, colze amb colze, aquest federalisme de l’acord, el diàleg i el camí conjunt”.
A Pere Navarro no li manca raó. De fet jo penso que precisament la relació entre el PSC i el PSOE pot ser el millor banc de proves del federalisme, si és que ambdós partits han de ser els abanderats, aquí i allà, d'aquest model! Comencem pel grup parlamentari propi al Congrés de Diputats?
Federalisme és pacte, és respecte a la pròpia sobirania, pel què el què podríem començar per establir una relació veritablement federal entre el PSC i el PSOE, com ja reclamava, i m'hi sumava jo a finals de 2010 Ponç Feliu: Ara és el moment!: "Només pensant des del PSC, i per al PSC, podrem definitivament saber què som i què volem ser"
I és que l'escenari, vist també des del PSC, és molt clar; i no són meves, aquestes paraules, sinó de Juli Fernández a
- El Punt Avui: Alternatives, em pregunta? Madrid en té dues, només dues: anar a negociar amb quines condicions Catalunya es queda a Espanya o negociar amb quines se'n va. No té cap més alternativa
- i al Diari de Girona:Per tant, si el Govern central no mou fitxa; si el PSOE no lidera aquest moviment federal de canvi radical, finalment faran que, a Catalunya, molts apostem per la independència, tot i que el nostre partit no és independentista.
Però la qüestió no és si el federalisme es mereix una nova, o darrera oportunitat, sinó si el PSC, i sobretot el PSOE, són mereixedors del federalisme.
La paradoxa és que, jugant a la política ficció, avui per avui el federalisme és una opció menys factible que la independència als ulls de l'imaginari col·lectiu de Catalunya.
Si al PSC realment volem defensar la via federal ja ens podem començar a posar les piles i, sobretot, posar les piles al PSOE... Sinó caldrà començar a encunyar de debò el terme "socialista independentista"!
dimarts, 18 de setembre del 2012
Espanya serà federal o no serà
Il·lustració: Faro |
La manifestació del passat 11 de setembre, diuen, marcarà un punt d’inflexió en les relacions entre Catalunya i Espanya. Si res serà com ara, el què vingui a partir d’ara per força haurà de ser diferent!
Des de Catalunya aquesta percepció es té molt més clara i la independència és, si bé no en boca de tothom, sí en el cap de molts, l’escenari de futur. Ho és de tots (o quasi) els qui es van manifestar l’11 de setembre, de molts dels qui no van poder-ho fer i caldrà veure, bé en unes eleccions anticipades, bé en un referèndum, si aquest és l’escenari de futur de la majoria del poble català.
Des d’Espanya més aviat sembla que vulguin deixar refredar l’11 de setembre, fer que la crisi i la precarietat econòmica i de finançament faci posar seny al Govern de Catalunya, fent de la nostra necessitat virtut. És a dir, Espanya, o si ho preferiu, el govern de l’estat, no escolta, segueix no escoltant.
L’estat espanyol escoltava el president Pujol i el seu “peix al cove”, però va deixar d’escoltar quan el president Maragall va presentar una proposta que volia passar del “cafè per a tothom” al federalisme asimètric; el Nou Estatut va tornar retallat i amb la cua entre cames de Madrid. I Espanya tampoc va escoltar el president Montilla quan advertia que com més deixava d’escoltar Espanya, més creixia, a Catalunya, la desafecció, és a dir, l’independentisme.
I la desafecció s’ha fet present, i tan si s’ha fet present! Ara el president Mas, sense parlar explícitament d’independència, parla de transició nacional i situa al terreny de joc una primera proposta, a veure què tal s’hi posa Espanya: el Pacte Fiscal. Si es reprodueix un rebuig semblant al de l’Estatut, el camí llavors, potser sí, serà de no retorn.
Espanya en general, el govern de l’estat en particular, no escolta, no vol escoltar Catalunya. Aferrat sempre a la Constitució Espanyola i ara a la crisi econòmica, amb les precarietats financeres de Catalunya com a arma de doble fil, el govern espanyol no sembla voler moure fitxa, ni tan sols voler fer un pas.
Els propers mesos passaran, a l’estat espanyol, coses molt interessants; les eleccions al País Basc dibuixaran un escenari polític diferent a Euskadi i caldrà veure com aquest encaixa amb la resta de l’estat; a Catalunya, amb unes possibles eleccions anticipades, caldrà veure com eclosiona electoralment l’ahnel independentista.
Davant l’immobilisme autonòmic d’Espanya, Catalunya, també sembla que el País Basc, empenyen cap a nous escenaris de sobirania, d’independència. Uns parlen de trencament, d’altres d’alliberamentt! Els vectors de força d’uns i altres no van en la mateixa direcció, caldrà veure com estan les resistències!
La frase “Antes roja de rota” avui podria ser “antes federal que rota”! L’Espanya federal, la que proposava Maragall, no hagués silenciat el creixent independentisme, però sí que, com bé va dir Montilla, no hagués generat tal desafectació, l’hauria apaivagat. En una altra tessitura el Pacte Fiscal també planteja una relació d’asimetria de Catalunya vers la resta de comunitats respecte l’estat.
Espanya no només no escolta, tampoc sembla voler veure; veure que, si es vol mantenir unida, íntegra com diuen ells, l’opció federal és la seva darrera oportunitat, esgotat ja l’autonomisme.
Espanya serà federal o no serà… Espanya serà federal o Catalunya, més tard o més d’hora, d’una o altra manera, serà independent! Diuen, però, que els federalistes, més enllà de l’Ebre, s’ha extingit!
Article publicat a l'Intocable Digital el passat dissabte 15 de setembre de 2012, abans que Pere Navarro fes aquestes declaracions.
dilluns, 17 de setembre del 2012
7 segons de glòria (?) a #ElGranDebate per l' #11S2012
Captura de pantalla de la meva fugissera aparició a "El Gran Debate" de Tele 5! |
Em van dir que era pel programa "El Gran Debate" de Tele 5 i em van demanar si tenia cap inconvenient en respondre en castellà.
L'entrevista va durar un parell de minuts; hores després, abans de pujar a l'autobús, el xòfer em va dir que, tot dinant, m'havia vist a la tele! El que no sé, el què no vaig saber, és a quina hora i a quin programa vaig sortir...
Aquest dissabte vaig voler veure començar el programa "El Gran Debate" de Tele 5, on el tema del dia era la manifestació de l'11 de setembre i totes les seves derivades... Al primer dels "reportatges" que van emetre hi havia un breu. brevíssim tall de veu de la meva entrevista, parlant sobre l'augment de les hostilitats entre Catalunya i Espanya arran de la sentència de l'Estatut...
Ni 5 ni un 1 de glòria a la tele, tan sols 7 segons!, tot i que no sé si Tele 5 en dóna massa, de glòria!...
En qualsevol cas, aquí queda!
dissabte, 15 de setembre del 2012
Més lluny del demà que ara ja s'acosta... #MinutsMuisicals amb #LluísLlach #11S2012
Si abans de la manifestació de l'11 de setembre va ser País Petit, els minuts musicals posteriors han de ser per Ítaca!
I
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.
II
Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.
III
Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.
Lluís Llach
I
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.
II
Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.
III
Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.
Lluís Llach
divendres, 14 de setembre del 2012
Les meves 50 imatges de la manifestació de la #Diada #11S2012 #SarriadeTer
Sense perdre ni un punt de reivindicativa la manifestació de l'11 de setembre de 2012 a Barcelona va ser una festa!
Membres de la família Canyigueral, la de la meva dona, vam anar-hi disposats a donar la nota! I a fe que ell, en Dani, i elles, la Cèlia, la Clara, la Clàudia i la Sira, s'hi van esmerçar de valent fent sonar les gralles, animant a la gent a cantar i ballar!
Ara amb uns timbalers, ara amb uns altres grallers... van anar posant, com molts altres músics presents a la manifestació, música a la manifestació! La lletra, per descomptat, tothom se la sabia!
Les gralles de Sarrià de Ter, les gralles dels Amics dels Gegants de Sarrià, es van fer sentir i de quina manera!
Membres de la família Canyigueral, la de la meva dona, vam anar-hi disposats a donar la nota! I a fe que ell, en Dani, i elles, la Cèlia, la Clara, la Clàudia i la Sira, s'hi van esmerçar de valent fent sonar les gralles, animant a la gent a cantar i ballar!
Ara amb uns timbalers, ara amb uns altres grallers... van anar posant, com molts altres músics presents a la manifestació, música a la manifestació! La lletra, per descomptat, tothom se la sabia!
Les gralles de Sarrià de Ter, les gralles dels Amics dels Gegants de Sarrià, es van fer sentir i de quina manera!
dijous, 13 de setembre del 2012
I la @RevistaEsguard revoluciona la premsa escrita!
Imatge: Esguard |
Els mitjans de comunicació, el periodisme, està en plena crisi de reconversió i la premsa escrita és de les que més pateixen aquesta reconversió digital!
L'Esguard doncs no és només una nova revista catalana, i en català, sinó que ha estat gestada i parida per a ser consumida només per a tauletes (ara l'iPad, més endavant es preveu que per al sistema Android). És a dir, que no la trobareu ni al quiosc, en paper, ni a internet al PC!
L'aposta és arriscada, pensareu molts, però jo penso que és valenta! I no només pel suport, també pels seus continguts! De fet serà pels seus continguts, pels seus col·laboradors que l'Esguard us captivarà!
Vaig tenir l'oportunitat de conèixer-la de primera mà dies enrere i més aviat que tard a la família ens en farem subscriptors!
Revista Esguard from RevistaEsguard on Vimeo.
dimecres, 12 de setembre del 2012
El dia després de l' #11S2012... és el primer dia d'escola!
Un trosset de la manifestació de l'11 de setembre de 2012. Foto: Roger Casero |
Avui és el dia després de la manifestació independentista més important del nostre país, en la que s'hi van sumar també no independentistes...
Avui és el dia després d'una Diada que haurà ressonat, ben segur, més enllà de Barcelona, el dia després d'un 11 de setembre viscut arreu de Catalunya!
Avui, el dia després, és dia de balanç, de recompte, de valoració, de dibuixar nous horitzons, de confirmar fites, actualitzar-les, de descodificar el què ahir es va dir, es va cridar, es va cantar... d'escoltar el què clama i el què calla el poble, d'escoltar els silencis i les paraules que el trenquen...
I són algunes les preguntes, els interrogants, que inevitablement en un dia com avui hom es pot fer, jo em faig:
- Serà capaç l'independentisme parlamentari, de partits, de sumar més que de dividir?
- Sabrà... voldrà primer i, si vol, sabrà reformular el PSC el seu eix nacional, el federalisme, i posar-lo al dia, ajustar-lo als nostres temps, connectant de nou amb el catalanisme social?
- Abandonarà finalment CiU la "puta i la Ramoneta"?
- ...
Sí, avui pot ser el primer dia de moltes coses, però sobretot és el primer dia d'escola per a tots aquells catalans i catalanes que tindran la responsabilitat de tirar endavant, demà, el país que avui somiem per ells, el país que ahir clamàvem i reclamàvem, amb o sense matisos!
I si ahir vam fer país, avui, a partir d'avui, cada un dels dies lectius d'aquest curs escolar també en farem, doncs és dins les aules, a les escoles, on es treballa, com si d'una peca d'orfebreria es tractés, el nostre futur col·lectiu!
I sigui una comunitat autònoma, un estat confederal, un estat sobirà o el què hagi de ser, a mi com m'agrada construir el meu país és amb una educació pública de qualitat... I si avui fa un anys el clam era pel català a l'escola, avui ha de ser per un ensenyament públic de qualitat!
És per això que avui, el dia després, el primer dia, que vull reiterar el moltes gràcies mestres que vaig fer dies enrere!
I és que tan important com el què i el quan, és el com construïm el nostre país!
Imatge: Edukame |
dimarts, 11 de setembre del 2012
Hoy puede ser un gran dia! #MinutsMusicals #11S2012 #Diada
Doncs sí, com canta en Serrat, avui pot ser un gran dia! Avui, fins el més independentista, pot llegir aquesta lletra i aplicar-se-la fil per randa, vers a vers!
Visca Catalunya!
Hoy puede ser un gran dia
Hoy puede ser un gran día,
plantéatelo así,
aprovecharlo o que pase de largo,
depende en parte de ti.
Dale el día libre a la experiencia
para comenzar,
y recíbelo como si fuera
fiesta de guardar.
No consientas que se esfume,
asómate y consume
la vida a granel.
Hoy puede ser un gran día,
duro con él.
Hoy puede ser un gran día
donde todo está por descubrir,
si lo empleas como el último
que te toca vivir.
Saca de paseo a tus instintos
y ventílalos al sol
y no dosifiques los placeres;
si puedes, derróchalos.
Si la rutina te aplasta,
dile que ya basta
de mediocridad.
Hoy puede ser un gran día
date una oportunidad.
Hoy puede ser un gran día
imposible de recuperar,
un ejemplar único,
no lo dejes escapar.
Que todo cuanto te rodea
lo han puesto para ti.
No lo mires desde la ventana
y siéntate al festín.
Pelea por lo que quieres
y no desesperes
si algo no anda bien.
Hoy puede ser un gran día
y mañana también.
Hoy puede ser un gran día
duro, duro,
duro con él.
Joan Manuel Serrat
Visca Catalunya!
Hoy puede ser un gran dia
Hoy puede ser un gran día,
plantéatelo así,
aprovecharlo o que pase de largo,
depende en parte de ti.
Dale el día libre a la experiencia
para comenzar,
y recíbelo como si fuera
fiesta de guardar.
No consientas que se esfume,
asómate y consume
la vida a granel.
Hoy puede ser un gran día,
duro con él.
Hoy puede ser un gran día
donde todo está por descubrir,
si lo empleas como el último
que te toca vivir.
Saca de paseo a tus instintos
y ventílalos al sol
y no dosifiques los placeres;
si puedes, derróchalos.
Si la rutina te aplasta,
dile que ya basta
de mediocridad.
Hoy puede ser un gran día
date una oportunidad.
Hoy puede ser un gran día
imposible de recuperar,
un ejemplar único,
no lo dejes escapar.
Que todo cuanto te rodea
lo han puesto para ti.
No lo mires desde la ventana
y siéntate al festín.
Pelea por lo que quieres
y no desesperes
si algo no anda bien.
Hoy puede ser un gran día
y mañana también.
Hoy puede ser un gran día
duro, duro,
duro con él.
Joan Manuel Serrat
dilluns, 10 de setembre del 2012
6 lectures prèvies a la #Diada al voltant del #PSC, a mode de jornada de reflexió! #11S2012
Demà serà un gran dia, ben segur, però demà ja arribarà, no avancem esdeveniments, i aprofitem l'avui, aquest dilluns de pont, per alguns, no un servidor, per a refrescar algunes lectures d'articles de l'òrbita del PSC que, en el seu conjunt, amb d'altres que ben segur obvio i oblido, són un bon termòmetre del què està passant al partit i en relació a la Diada.
Us n'ofereixo un tastet de cada un i us convido a fer d'avui una mena de jornada de reflexió!
Patriotes, de José Antonio Donaire
No hi ha cantonada ni paisatge que no estigui coronada amb una bandera, ja sigui una estelada o més modestament una senyera. A mi, ho he de dir, no m'agraden les banderes. Gens ni mica. I ara que vivim una sobredosi simbòlica, deixeu-me explicar la meva aversió per aquests símbols patriòtics.
La encrucijada del socialismo catalán, de Laia Bonet
El futuro del PSC dependerá, paradójicamente, del grado de renovada fidelidad a su pasado, a sus orígenes. La justicia social es el objetivo; el autogobierno, su instrumento y la nación abierta, nuestra sociedad. Una coherencia con nuestro proyecto fundacional que no tiene nada de nostálgica ni de añorada. Y para ello necesitamos un nuevo modelo de partido de amplia base, plural e integrador, radicalmente anclado en la modernidad, que haga de su praxis democrática interna una prueba palmaria de su vocación de servicio público a la sociedad catalana.
Del federalisme a l’independentisme?, de Joan Majó
Si acceptem que ens caldrà forçar un pacte, em pregunto per què ha de ser menys possible un pacte bilateral de tipus federal que un pacte per la independència… M’alegra molt que el tema de la independència hagi deixat de ser tabú i en puguem parlar i discutir com una possible alternativa. Però no accepto que ara, per ser bon català, s’hagi de ser independentista.
De la lleialtat federal a l’afirmació confederal, d'Ernest Maragall
L'altre opció, la de la independència amb asil polític a Europa té un camí per davant molt més llarg i ple d'obstacles i possibles frustracions. No podem descartar-lo a priori. Però ens haurem de carregar de raó, haurem de verificar que no ens deixen cap altre sortida. I haurem de constatar que l'aposta de major risc sigui també la que compta amb el major suport ciutadà, amb la força imparable d'un país unit i articulat, societat i representació democràtica treballant en aliança profunda.
Perquè aniré a la manifestació de la Diada, de Carles Ferreira
Una Catalunya lliure, per anar concloent, no és aquella que pot repartir els seus propis carnets d'identitat amb el "CAT" i la senyera; sinó aquella capaç de proporcionar benestar, justícia i oportunitats als seus ciutadans. Una Catalunya lliure és sobretot una Catalunya justa.
No sóc independentista i aniré a la manifestació de la Diada, de Pia Bosch
La Diada no és de ningú, i és de tots. La nostra festa nacional és un patrimoni col.lectiu . Ningú pot pretendre patrimonialitzar-la en exclusiva. Només per això ja tinc motiu suficient per ésser-hi. El catalanisme ha estat i és un factor transversal , i el representen opcions polítiques diverses i, fins i tot, antitètiques. No ha estat mai propietat de ningú i ara tampoc.
---------------------
pd1: n'hi afegeixo tres i ja són 9!:
La Temperatura nacional, de Quim Nadal
I no som pas dels que estableixen barems de catalanitat, posen fronteres d'adhesió, s'emboliquen amb la bandera, branden estels al cel i deixen que es dissolgui i desintegri aquell model social que és i ha de ser el fonament de la nació.
12 de setembre, de Montserrat Tura
Al meu entendre és imprescindible formular una proposta de reforma constitucional on de l’article 2 desaparegui la referència «indissoluble unitat» del territori espanyol i sigui substituït per la definició d’unió lliure i voluntària dels pobles i nacions que configuren l’Estat. És evident que si l’article 2 parlés d’unió lliure i voluntària caldria establir al Títol VIII la forma de determinar l’existència o no d’aquesta voluntarietat. És a dir, caldria proposar el reconeixement del dret a secessió, que és el mateix dret que empara la voluntat d’unió.
11 de setembre de 2012: dialogar, acordar i sumar, de Núria López
Tot i ser socialista, la paraula independència no em genera cap neguit. Ho he afirmat en diverses ocasions com a representant del PSC al Ripollès i al meu municipi, Campdevànol. Ara bé, si em genera certa frustració les actituds excloents d’algunes persones independentistes, que els hi costa acceptar posicionaments més moderats, però que ben mirats, plegats podrien arribar a sumar.
pd2: ho sap tothom, i no és profecia: jo també aniré a la manifestació de l'11 de setembre!
Us n'ofereixo un tastet de cada un i us convido a fer d'avui una mena de jornada de reflexió!
Patriotes, de José Antonio Donaire
No hi ha cantonada ni paisatge que no estigui coronada amb una bandera, ja sigui una estelada o més modestament una senyera. A mi, ho he de dir, no m'agraden les banderes. Gens ni mica. I ara que vivim una sobredosi simbòlica, deixeu-me explicar la meva aversió per aquests símbols patriòtics.
La encrucijada del socialismo catalán, de Laia Bonet
El futuro del PSC dependerá, paradójicamente, del grado de renovada fidelidad a su pasado, a sus orígenes. La justicia social es el objetivo; el autogobierno, su instrumento y la nación abierta, nuestra sociedad. Una coherencia con nuestro proyecto fundacional que no tiene nada de nostálgica ni de añorada. Y para ello necesitamos un nuevo modelo de partido de amplia base, plural e integrador, radicalmente anclado en la modernidad, que haga de su praxis democrática interna una prueba palmaria de su vocación de servicio público a la sociedad catalana.
Del federalisme a l’independentisme?, de Joan Majó
Si acceptem que ens caldrà forçar un pacte, em pregunto per què ha de ser menys possible un pacte bilateral de tipus federal que un pacte per la independència… M’alegra molt que el tema de la independència hagi deixat de ser tabú i en puguem parlar i discutir com una possible alternativa. Però no accepto que ara, per ser bon català, s’hagi de ser independentista.
De la lleialtat federal a l’afirmació confederal, d'Ernest Maragall
L'altre opció, la de la independència amb asil polític a Europa té un camí per davant molt més llarg i ple d'obstacles i possibles frustracions. No podem descartar-lo a priori. Però ens haurem de carregar de raó, haurem de verificar que no ens deixen cap altre sortida. I haurem de constatar que l'aposta de major risc sigui també la que compta amb el major suport ciutadà, amb la força imparable d'un país unit i articulat, societat i representació democràtica treballant en aliança profunda.
Perquè aniré a la manifestació de la Diada, de Carles Ferreira
Una Catalunya lliure, per anar concloent, no és aquella que pot repartir els seus propis carnets d'identitat amb el "CAT" i la senyera; sinó aquella capaç de proporcionar benestar, justícia i oportunitats als seus ciutadans. Una Catalunya lliure és sobretot una Catalunya justa.
No sóc independentista i aniré a la manifestació de la Diada, de Pia Bosch
La Diada no és de ningú, i és de tots. La nostra festa nacional és un patrimoni col.lectiu . Ningú pot pretendre patrimonialitzar-la en exclusiva. Només per això ja tinc motiu suficient per ésser-hi. El catalanisme ha estat i és un factor transversal , i el representen opcions polítiques diverses i, fins i tot, antitètiques. No ha estat mai propietat de ningú i ara tampoc.
---------------------
pd1: n'hi afegeixo tres i ja són 9!:
La Temperatura nacional, de Quim Nadal
I no som pas dels que estableixen barems de catalanitat, posen fronteres d'adhesió, s'emboliquen amb la bandera, branden estels al cel i deixen que es dissolgui i desintegri aquell model social que és i ha de ser el fonament de la nació.
12 de setembre, de Montserrat Tura
Al meu entendre és imprescindible formular una proposta de reforma constitucional on de l’article 2 desaparegui la referència «indissoluble unitat» del territori espanyol i sigui substituït per la definició d’unió lliure i voluntària dels pobles i nacions que configuren l’Estat. És evident que si l’article 2 parlés d’unió lliure i voluntària caldria establir al Títol VIII la forma de determinar l’existència o no d’aquesta voluntarietat. És a dir, caldria proposar el reconeixement del dret a secessió, que és el mateix dret que empara la voluntat d’unió.
11 de setembre de 2012: dialogar, acordar i sumar, de Núria López
Tot i ser socialista, la paraula independència no em genera cap neguit. Ho he afirmat en diverses ocasions com a representant del PSC al Ripollès i al meu municipi, Campdevànol. Ara bé, si em genera certa frustració les actituds excloents d’algunes persones independentistes, que els hi costa acceptar posicionaments més moderats, però que ben mirats, plegats podrien arribar a sumar.
pd2: ho sap tothom, i no és profecia: jo també aniré a la manifestació de l'11 de setembre!
Etiquetes:
11 setembre,
carles ferreira,
catalunya,
ernest maragall,
espanya,
independència,
joan majó,
josé antonio donaire,
laia bonet,
pia bosch,
política,
psc
dissabte, 8 de setembre del 2012
#MinutsMusicals amb País Petit de #LluísLlach #Diada #11S
A pocs dies de l'11 de setembre, la nostra Diada, no trobo millor cançó que aquesta per fer que el nostre País Petit sigui cada dia més gran!
País Petit
El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.
El meu país és tan petit
que des de dalt d’un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.
El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d’aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.
El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a adormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.
Lluís Llach
País Petit
El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.
El meu país és tan petit
que des de dalt d’un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.
El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d’aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.
El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a adormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.
Lluís Llach
divendres, 7 de setembre del 2012
3 motius per anar a la manifestació de l' #11S sense ser independentista! #Diada
1.- Perquè ets catalanista i sempre t'has manifestat per la Diada.
Perquè hi ha més coses que ens uneixen que no que ens separen amb els qui assistiran a la manifestació. Més enllà de la independència, tema i terme central, ben cert, tens moltes més coses que t'uneixen que no pas et separen amb els qui assistiran a la manifestació. amb el teu veí,k la teva cosina, els amics, els companys de feina... Perquè com ells, tots ells, que també entre ells són diversos, tu també ets catalanista!
El catalanisme inclou un ventall de sentiments que van més enllà (menys enllà, si voleu) de l'independentisme; possiblement tu no t'identifiquis amb els independentistes, tampoc amb els sobiranistes. Pot ser que el terme nacionalisme et produeixi una sensació d'esgarrifança semblant a la d'un guix fregant una pissarra, però ets catalanista, potser federalista... i et sents català i sents Catalunya com el teu país.
És cert que el lema d'aquesta manifestació és la independència de Catalunya; és cert que qui l'organitza, l'Assemblea Nacional Catalana, és una entitat independentista; i potser penses: si hi vaig, em sumaran com un independentista més! I? Et representa realment això un problema? És realment aquest el problema?
Res ni ningú t'impedeixen manifestar-te per Catalunya, res ni ningú t'impedeixen manifestar-te amb la senyera, si l'estelada no et convenç ni representa. I si no vols cridar "In, inde, independència", pots no fer-ho tranquil·lament. res ni ningú t'han d'obligar a fer-ho!
2.- Per la millora i aprofundiment de l'autogovern de Catalunya.
Perquè vols una relació diferent entre Catalunya i Espanya. El Nou Estatut de Catalunya semblava dibuixar unes relacions diferents entre Catalunya i Espanya, semblava fer un pas més de l'Estat de les autonomies per explorar noves i interessants vies federals. Però amb l'Estatut i el seu esperit federal retallat i menyspreat a Madrid a Catalunya ens hem tornat a quedar a mig camí, en una mena de sala d'espera eterna...
La fiscalitat, la llengua, la cultura, les infraestructures, l'educació, les inversions... Ja són massa les situacions d'injustícies de l'estat espanyol vers Catalunya, i no cal ser independentista per a veure-les i reconèixer-les. Cal un canvi entre les relacions entre Catalunya i Espanya, cal bastir un nou marc de relacions i segurament la independència per tu no és l'única opció. Tampoc l'autonomisme vigent i l'actual tendència de recentralització. Si vols un canvi, tu també has de bellugar-lo!
Potser la independència no és el teu destí, però la força que l'empeny ben segur que, d'una o altra manera, farà variar el rumb de la política a Catalunya, dibuixant camins que segur compartiràs. Perquè com he dit abans, tens més coses que t'uneixen que no pas que et separen amb els qui assistiran a la manifestació.
3.- Perquè el futur, fins i tot la independència, del nostre país és massa important per deixar-la només en mans dels independentistes.
Perquè tu també vols ser protagonista en la construcció del futur del nostre país, perquè la independència és una opció, però tu també defenses que no és l'única que hi ha a Catalunya i encara menys dins el catalanisme. I de la mateixa manera que no vols que excloguin la teva opció, si ets federalista, tampoc pots negar les altres, com a escenaris possibles.
I si vols, fem política ficció, avancem possibles escenaris...
Tu que ets catalanista, però no independentista, marxaràs de Catalunya el dia que sigui independent? El dia que Catalunya sigui independent tindrem un estat nou per construir i en aquesta tasca, com en la d'ara, cal que hi sigui tothom.
De la mateixa manera que avui contribueixes a tirar endavant el teu país, també ho faràs si algun dia Catalunya és un nou estat d'Europa. I és que en tots els escenaris possibles, tothom ha de poder jugar el seu paper. Hi ha, hi haurà molt per fer, molt per definir, molt per decidir i tots els catalans, totes les sensibilitats, seran necessàries.
I és que el dia que Catalunya sigui independent, no caldrà ser o no ser independentista: es serà, o no, català!
En definitiva, no cal ser independentista per assistir a la manifestació, per més que l'entitat convocant i el lema de la mateixa siguin la independència. Cal ser, com a mínim, catalanista!
dijous, 6 de setembre del 2012
Els Cantaires de #SarriadeTer reclamen l'Auditori al pregó de la Festa Major
Els Cantaires de Sarrià, cantant al Pregó de la Festa Major 2012! Foto: Roger Casero |
El seu va ser un pregó relatat i cantat, on la història hi posava la lletra i els Cantaires la música!
Un pregó sempre conté, amb més o menys intensitat, un trosset d'història personal i col·lectiva del pregoner, que rememora records d'infantesa i joventut, quan la vida semblava més senzilla i es jugava al carrer...
Però un pregó acaba sempre tornant al present, al present dels nostres dies, quan la vida senzilla del passa t sembla impossible, quasi tan com jugar, avui en dia, al carrer!
I un pregó sol evocar el futur, desitjant sempre un futur millor, pròsper per a tothom... i sobretot un futur immediat joliu, amb data de caducitat, just pels dies que dura la Festa Major que el pregoner estrena!
Passat, present i futur, relatats i cantats, van ser ingredients del divertit pregó dels Cantaires de Sarrià, que no van deixar escapar l'ocasió per a reclamar, per a ells i naturalment pel poble, l'Auditori de Sarrià de Ter!
Hauria de ser l'Auditori, serà el nou Auditori de Sarrià de Ter, el destí final del pelegrinatge que fa més de 10 anys que els Cantaires de Sarrià han fet i fan per diferents espais per assajar, un auditori, deien, amb les condicions acústiques i tècniques òptimes per a cantar, i hi afegeixo jo, gaudir escoltant música!
L'Auditori de Sarrià de Ter és un assumpte pendent que caldrà afrontar els propers anys... I fins allà on jo pugui, m'hi seguiré comprometent!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)