Esquerra esbudellada de Catalunya

Les crisis internes dels partits polítics són cícliques i, d'una manera o altra, han afectat alguna vegada a tots els partits. Podríem fer memòria i anar esmentant, internament, les crisis internes de tots i cadascun dels partits catalans o, si ho preferiu, de Catalunya.

Crisis internes per lideratges, per debats polítics, per posicionaments ideològics, per votacions als parlaments, per pactes de govern, per quotes de poder dels moviments interns, famílies o altres partits que en formen part. 

Aquestes crisis internes, també ho sabem, no són patrimoni exclusiu dels partits polítics; també passa en altres organitzacions, com sindicats, associacions, fundacions, empreses, clubs, etc. 

Les crisis internes són inevitables, formen part de la vida de les organitzacions, i el que passa és que moltes vegades no podem evitar és gestionar-les malament, de forma destructiva, fins al punt que algunes crisis mal gestionades, i mal resoltes, acaben fent implosió i esberlant partits polítics, sindicats, associacions, fundacions, empreses, clubs, etc.

La crisi interna que fa temps que es viu a Esquerra Republicana de Catalunya és de les que fa inútil la proclama que "la roba bruta es renta a casa", ja que els draps bruts del partit (cartells, ninots, etc.) han esdevingut motiu de retret públic entre els diferents sectors.

Més que punyalades per l'esquena, aquestes batusses dins d'ERC semblen cruentes esbudellades que obren el partit en canal d'una forma descarnada, fins i tot visceral. Arriba un punt que tanta sagnia, fa angúnia.

El pròxim Congrés Nacional d'ERC haurà de servir per tancar aquesta crisi interna; faran bé d'entrar-hi desarmats, o més aviat armats amb una farmaciola, per guarir-se les ferides que es fan els uns als altres.

La Diada descarnada

Fa 10 anys l'aleshores presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, va interpel·lar el president de la Generalitat, Artur Mas, dient allò de "president posi les urnes!". No sé si avui l'actual president de l'ANC, Lluís Llach, li farà alguna interpel·lació al president de la Generalitat, Salvador Illa, a qui va titllar de feixista, i després va matisar, parafeixista (per assistir a manifestacions "pseudofeixistes", va dir) un matís prou important, ja que el prefix "para-" vol dir, en el significat que volia dir Lluís Llach, "al costat de". És curiós perquè, des d'una l'altra banda, hi ha qui titlla el president Illa d'independentista, tot i que, seguint el símil, potser l'haurien de titllar de "paraindependentista"...

Més enllà d'aquesta, pel meu gust, desafortunada desqualificació, probablement el president de l'ANC s'hauria de preocupar més del mateix moviment independentista, en plena crisi existencial i electoral, que no del president de la Generalitat, que sembla que va per feina a governar, com si volgués arribar als 100 dies de govern amb molta feina feta!

La realitat és que els partits independentistes afronten la Diada d'enguany dividits, fins i tot diria que enfrontats, divisió i enfrontament especialment crus, sobretot dins d'ERC, partit que està immers en una crisi interna descarnada amb filtracions interessades, comunicats creuats i desmentiments públics.

La renovació del moviment, feta després de la derrota electoral, és especialment dolorosa i, en el cas d'ERC, fins i tot fratricida. Lluny d'una catarsi, el moviment sembla viure més aviat una penitència, de durada de moment indefinida, de conseqüències imprevisibles...

Llançar la tovallola

"Avui tiro la tovallola, he tirat la tovallola, jo ja no sé què més fer, perquè ens tornem a entendre, perquè ho fem honestament, per construir una relació de confiança, és molt difícil..." Aquestes paraules les va dir, dies enrere en una entrevista al programa "Els Matins", Marta Rovira, secretària general d'ERC, referint-se a la dificultat per tornar a unir l'independentisme en general, i per refer les relacions amb Junts en particular.

Diu el diccionari que llençar (o tirar) la tovallola significa "donar-se per vençut, abandonar una empresa, una tasca", i en el seu reconeixement les paraules de Marta Rovira desprenien, a banda d'abatiment, tristesa i un punt de desesperació.

De tothom és conegut que l'origen d'aquesta expressió, "llençar la tovallola", prové del món de la boxa i fa referència al moment en què l'entrenador d'un boxejador llança la tovallola al ring per indicar que el seu boxejador no pot continuar boxejant, que abandona el combat. Aquesta acció sol fer-se per evitar que el boxejador, que als ulls del seu entrenador no pot guanyar i està en una situació molt desavantatjosa, no pateixi més danys, per evitar mals majors.

La qüestió també és, però, d'on va treure el món de la boxa el significat d'aquest gest, i hi ha qui el situa a l'antiga Roma, especialment arran de la inscripció d'unes termes romanes situades a l'actual Turquia que diu: "Hic Antinous Hadriano linteum suum iactavit" (Aquí Antínous va llençar la seva tovallola a Adrià).

Aquesta frase fa referència a l'emperador romà Adrià i al seu amant, el jove Antínous, i s'interpreta (això de llençar la tovallola) com un acte de lleialtat i amor incondicional, també de submissió i dedicació total.

Llençar la tovallola, sostenen els historiadors, és el que feien els nois joves quan rebien propostes (s'entén que per a mantenir relacions sexuals) per part de notables homes de l'imperi a les termes romanes, com a gest d'acceptació (de submissió); quan un d'aquests joves rebia la proposta, se situava davant el prohom romà i si feia un segon nus a la tovallola, el rebutjava, però si la llençava, significava que l'acceptava, que d'alguna manera l'altre guanyava.

Marta Rovira ha llençat la tovallola, però no tinc clar que Junts hagi guanyat, tot i que ara com ara va guanyant el combat per punts; qui sens dubte ha guanyat, de moment, és el president Illa.

Investir Salvador Illa, decisió de país o de partit?

Si la militància ho beneeix, en la consulta que previsiblement (a hores d'ara, quan escric aquestes quatre ratlles) farà demà, ERC investirà el socialista Salvador Illa com el 133è president de la Generalitat. La defensa de la llengua i el finançament singular (concert econòmic solidari) són els dos grans pilars d'aquest acord, però a mi, més enllà del contingut concret del pacte (sens dubte un contingut d'interès), m'agradaria conèixer quina ha estat la motivació real (la veritable) que ha dut ERC a pactar amb el PSC: país o partit?

No tinc clar que aquest pacte apropi el país a la independència; potser sí a un nou model de finançament, i fins i tot a un model més federal, però afirmar (o ni tan sols insinuar) que un acord amb el PSC apropa Catalunya a la independència, és com titllar els cartells dels germans Maragall de campanya de contrast: una mena d'autoengany.

Que aquest acord no ens apropi a la independència no vol dir, necessàriament, que no sigui un bon acord per a Catalunya (per a la Catalunya federal, aquest acord no satisfà ni a la independentista ni a l'autonomista), i aquí ERC sí que pot dir-ho sense que se'ns escapi el riure per sota del nas; és com si tornéssim, canviant els interlocutors i salvant les distàncies, a la casella de la frustrada trobada del president Mas amb el president Rajoy pel pacte fiscal.

Fins i tot ERC pot treure pit (com ja ha fet) argumentant que aquest és un acord més de país que de partit, però fins i tot així, és un acord que, d'una manera o altra, beneficia ERC o, potser seria el cas, evita que surti més malparada d'una possible repetició electoral, l'alternativa al pacte per la  investidura.

Si en la cruïlla d'ERC hi trobem dos camins, el d'investir Illa o el de la repetició electoral, molt maldades deuen haver calculat que els anirien les coses per optar, finalment, per facilitar la investidura de Salvador Illa, naturalment no a qualsevol preu. Entenc, però, que el preu de la repetició electoral seria superior que el pitjor dels perjudicis de la repetició electoral.

Més enllà de les fílies i fòbies que pugui despertar aquest pacte, més enllà del recorregut que pugui tenir, no em negareu que la política, que té per virtut (o defecte) fer estranys companys de llit, en alguns moments no és apassionant!

Falsa bandera, joc brut

Tot aquest afer dels cartells contra el candidat a l'alcaldia d'ERC, Ernest Maragall, magrejant barroerament l'Alzheimer, a banda d'esquitxar ERC, esquitxa, malauradament, tota la política. Perquè sí, aquesta mala praxi ha vist la llum per vergonya d'ERC, però no és una exclusiva d'ERC.

Fa una colla d'anys, fent vida orgànica en un partit, vaig descobrir que algunes cartes al director dels diaris es cuinaven als departaments de comunicació del partit, amb persones que prestaven el seu nom per a signar les cartes; aleshores aquesta praxi em va fer arrufar el nas, però entenia que era innòcua, innocent, si voleu.

Però aleshores, mai m'hauria imaginat que l'agenda oculta de comunicació d'una campanya electoral pogués arribar a aquests extrems, amb pràctiques que, n'estic segur, no encaixen amb els (sempre impol·luts) codis ètics dels partits.

Aquest afer, prou vergonyós i truculent, ha fet aflorar una altra mala pràctica dels partits davant dels conflictes interns: l'activació dels protocols de depuració de responsabilitats quan el conflicte es fa públic, no quan es produeix. 

Ho hem vist en situacions d'abusos (de poder, sexuals, etc.), quan el partit, o l'organització, activa els protocols interns tan bon punt l'abús surt a la llum, no quan succeeix, donant a entendre que fins aleshores el partit, o l'organització, prioritzava tapar la mala praxi o l'abús, fins i tot protegir qui els ha comès.

"En política es pot fer tot, menys el ridícul", va dir al seu dia el president Tarradellas, i ja em sap greu contradir a tal autoritat, però això és pitjor, molt pitjor que fer el ridícul, i no hauria d'entrar a la categoria de "tot".

Aquest joc brut s'hauria d'erradicar de la política, tot i que em sembla que a la política cada vegada n'hi ha més, de joc brut; de joc brut i d'operacions de falsa bandera...

Paraules de nit electoral

Les darreres eleccions al Parlament de Catalunya han confirmat el moviment del pèndol que s'albirava, amb una clara victòria del PSC amb vots i escons que arracona l'independentisme, que perd la majoria i passa del 51% al 43%.

La nit electoral va deixar moltes declaracions, però a mi em van sorprendre especialment les dels Comuns fent una clara aposta pel tripartit i les del president Puigdemont plantejant a ERC la possibilitat de formar un govern "d'obediència estrictament catalana".

Entenc que els Comuns apostin (ara quasi a cegues) per un govern tripartit, sobretot si aquest possible nou govern català permet donar una major estabilitat al govern espanyol, del que també formen part, però no deixa de ser curiós que en aquesta petició ja no resti el que pugui passar, o deixar de passar amb el Hard Rock, quan aquest tema va ser, precisament, el que va fer descavalcar el govern Aragonès per la negativa dels comuns de donar suport als pressupostos. Tot i que un possible govern entre PSC, ERC i Comuns tindria amb 68 escons una majoria suficient (la mínima, però suficient) el fallit acord pressupostari hauria tingut una majoria més folgada...

D'altra banda, també em sorprèn (o no?) que ara el president Puigdemont i Junts convidin a ERC a la unitat (de l'independentisme) que aquests darrers anys li han negat, per formar un (certament difícil) govern "d'obediència estrictament catalana". Si ERC i Junts fins ara sumaven 65 escons, en aquesta legislatura en sumaran 55, deu menys. Sembla que un govern "d'obediència estrictament catalana" era més plausible abans que ara... En la lluita interna per a liderar l'independentisme parlamentari, aquest ha perdut bous i esquelles i, possiblement, només el relleu dels lideratges permetrà refer confiances i reconstruir un possible camí.

Salvador Illa, l'indiscutible guanyador d'aquestes eleccions, va dir que Catalunya obre una nova etapa, i sembla que la inèrcia i la força del pèndol l'empeny cap a la desitjada i cobejada presidència de la Generalitat.

El preu d'investir Sánchez, el risc de no fer-ho

Jo el blat no el veig ni al sac ni, ni de bon tros, ben lligat; també em fa la impressió que venen la pell de l'os abans de caçar-lo...

Ho dic per uns, que ja donen l'amnistia per feta i lògicament reclamen el referèndum; també ho dic pels altres, que sembla que ja es reparteixen ministeris a tort i a dret.

Potser sí que, uns i altres, ja ho tenen tot coll avall i el desinformat soc jo, que baixo de l'hort, però em sembla que la investidura de Pedro Sánchez, tot i que no fallida d'entrada com la de Feijóo, podria ser-ho de sortida.

Amnistia i referèndum, així de ras i curt per resumir, són les condicions que ERC i Junts, ara sí en sintonia, posen al PSOE i Sumar per investir Pedro Sánchez i donar nova vida al govern de coalició. I el PSOE, també el PSC, de moment no diu que no a l'amnistia i no diu que sí al referèndum. Bé, més aviat del referèndum diu, pràcticament, que ni parlar-ne.

El pols està servit i com més discreció sembla demanar el PSOE, més públiques fan ERC i Junts les seves condicions, segurament més en clau interna de país que externa d'estat.

El preu d'investir Sánchez és elevat, certament, no dubto que just. És elevat, també, el risc de no investir-lo?

És un risc que, segons sembla, el PSC (i hem d'entendre que el PSOE per extensió) està disposat a córrer. Dies enrere Salvador Illa ho va deixar clar, responent a les condicions que el president Aragonès va marcar al debat de política general: "Vostè aboca el país a noves eleccions".

La qüestió és qui hi perd més en una hipotètica repetició electoral, ERC i Junts o el PSOE i Sumar? Possiblement, el risc és que hi perdin tots quatre, per la qual cosa possiblement és quan ho tens tot perdut que més pots oferir el braç a tòrcer.

Ja veurem què passa, i possiblement la certesa més gran que podem tenir, ara per ara, és que passi el que passi els bascos, d'una manera o l'altra, hi sortiran guanyant.

Pedro Sánchez resisteix

El PP ha guanyat les eleccions generals, però la festa, fins i tot l'eufòria desfermada, es va viure més al carrer Ferraz, seu del PSOE, que al carrer Gènova, feu dels de Feijóo.

El PP guanya, el PSOE resisteix, VOX punxa i Sumar resta. En clau catalana, el PSC torna a tenyir de vermell el país, Sumar aguanta el tipus, ERC segueix en caiguda lliure, Junts minimitza els danys, el PP recupera un cert vigor, la CUP s'estimba (ja sense la furgoneta) i el PDeCAT i el seu espai CiU esdevenen insignificants.

Amb aquest panorama, diuen els analistes, hi ha partit i fins i tot hi ha qui no descarta una possible nova convocatòria electoral. Bé, de moment no ens avancem ni precipitem...

Si l'avançament electoral ha servit perquè PP i VOX no sumin, doncs benvingudes aquestes eleccions estivals; aquesta és una altra de les victòries de Pedro Sánchez, que a tot i que té molt difícil la investidura, la té més a l'abast, políticament, que Alberto Núñez Feijóo.

Pedro Sánchez ha parat el cop; va saber llegir el (mal) resultat (per al PSOE) de les eleccions municipals i amb l'avançament electoral ha aturat l'embranzida electoral que impulsava el PP cap a la Moncloa; Sánchez, tot i no guanyar les eleccions, resisteix i manté opcions de seguir presidint el govern espanyol. No sé si té, políticament, més vides que un gat, però manté l'habilitat de caure dempeus.

La investidura es vendrà cara (més si el preu el marca Junts) i ara és el torn de la política, de les negociacions i dels pactes. I si ells no se'n surten, ens passaran de nou la pilota perquè, amb el nostre vot, tornem a repartir joc...

Un milió dos-cents mil, la xifra de la setmana

Hi ha herències que són enverinades, que lluny de ser un guany patrimonial acceptar-les o, com en el cas d'avui, assumir-les representa un major endeutament.

Per als nous governs municipals, especialment pels partits que fruit d'aquestes darreres eleccions entren a governar de bell nou, descobrir l'herència econòmica i de gestió que els deixa el govern sortint és una capsa de sorpreses i en algunes ocasions la sorpresa pot ser, a banda d'inesperada, desagradable.

És el que ha passat, i s'ha trobat, al nou govern municipal de Sarrià de Ter format pel PAS i pel PSC, una herència negativa d'un milió dos-cents mil d'euros, un forat d'un milió dos-cents mil euros, una sorpresa d'un milió dos-cents mil euros de deute.

Dies enrere el nou govern municipal va explicar-ho en una reunió informativa oberta als veïns i veïnes; el nou govern va desgranar l'origen milió dos-cents mil euros no només per queixar-se de la mala gestió del govern anterior, també per fer un primer acte de transparència (veïns i veïnes, això és el que ens hem trobat) i per informar de les mesures que aquest nou govern haurà de prendre per revertir aquesta situació: control de la despesa amb un pla de sanejament, renegociar els deutes i pagaments pendents, congelació de subvencions que implicaven inversió municipal i una petició de comprensió per part dels veïns i veïnes perquè alguns dels projectes previstos per l'anterior govern i promesos per aquest nou o arribaran més tard o s'hauran de replantejar.

Algunes de les causes d'aquest forat econòmic esgrimides pel nou govern poden ser comprensibles (increment de la factura elèctrica, per exemple), d'altres, com va reclamar amb amargor i tristesa una veïna i antiga funcionària municipal, a priori no són tan comprensibles i requeririen les explicacions del govern sortint.

Veurem si es dona alguna explicació...

Prudència i audàcia

Dissabte, cap a les onze del matí, vaig saludar Lluc Salellas i Vilar just quan entrava a l'Ajuntament de Girona, just al llindar entre la plaça del Vi i el pati de l'entrada de l'edifici consistorial, com a potencial alcaldable.

Al ple municipal no va haver-hi sorpreses, el pacte anunciat entre Guanyem Girona, Junts i ERC van fer alcalde Salellas, que en el seu discurs va traçar dues trajectòries vitals, la de la ciutat prenent com a referents les èpoques de la república i de la transició per acabar en l'actualitat, i la personal recollint el fil associatiu, activista i familiar que han cosit la seva trajectòria política i vital fins a arribar a aquest punt, a ser alcalde de Girona.

I com a alcalde, ja de ple dret, va defensar l'incipient pla de govern que, és d'esperar, desplegarà els pròxims dies, setmanes i mesos abanderant el canvi que ell, més que els grups que l'acompanyen, representa. El repte, ben segur, és il·lusionant, tant com exigent la responsabilitat.

De canvi també en va parlar molt Sílvia Paneque i Sureda, l'altra alcaldable que el va abanderar durant la campanya electoral i que ara, frustrada qualsevol possibilitat de pacte amb Guanyem Girona, exercirà de cap de l'oposició vigilant i auditant la mesura i abast del canvi promès pel nou govern. Segurament també, en moltes qüestions, contribuint-hi i accelerant-lo.

Dissabte, cap a les onze del matí, vaig saludar Lluc Salellas just quan entrava a l'Ajuntament de Girona i dues hores més tard en sortia, espardenyes de vetes als peus i vara en mà, per tornar a trepitjar la plaça del Vi, aleshores sí, ja ungit com a alcalde.

No el vaig veure sortir; aleshores jo ja era a Sarrià de Ter per, com en les sessions de cinema d'abans, fer una segona sessió amb la constitució i investidura del nou ajuntament i alcalde de Sarrià de Ter.

A Sarrià de Ter, municipi del qual vaig ser-ne regidor durant setze anys, també s'hi respiren aires de canvi amb el nou govern format pel PAS i el PSC. El nou alcalde, Isaac Ramió Lafuente, també va tenir un record especial per a la família, just al final del seu discurs, després de desgranar els punts bàsics del seu compromís i del compromís del nou equip de govern.

El del nou alcalde de Sarrià de Ter va ser el darrer dels deu discursos de caps de grups municipals que vaig escoltar dissabte al matí, sis dels de Girona i quatre dels de Sarrià de Ter. I si va haver-hi un discurs que va condensar-los tots, un discurs breu que a manera de pastilla concentrada serveix de lliçó de primer dia d'escola per als i les regidores que dissabte van prendre possessió arreu del país, és el que va fer el cap de llista del PSC de Sarrià de Ter, Joaquim Rodríguez i Vidal.

En dues paraules, en tan sols dues paraules en Quim Rodríguez va concentrar les actituds que han de tenir els nous càrrecs electes: prudència i audàcia. Mestre, ja jubilat, de professió, Quim Rodríguez també és mestre en política i la seva dilatada experiència, acompanyada de la seva actitud sempre oberta i col·laboradora, serà un gran actiu del nou govern de Sarrià de Ter.

Preneu nota: prudència i audàcia.

Governar Girona

De l'alegria per guanyar les eleccions municipals a la realitat de veure's, previsiblement i si no hi ha una sorpresa inesperada, a l'oposició en qüestió de tres setmanes. Aquest és un procés que a Girona està fent el PSC.

De la decepció per un resultat dolent, el pitjor de tots els temps, a l'oportunitat, previsiblement i si no hi ha una sorpresa inesperada, de mantenir-se en el govern municipal, encara que amb menys pes i sense l'alcaldia, en qüestió de tres setmanes. Aquest és el procés que a Girona està fent Junts.

En política, com a la vida, a vegades hi ha victòries amargues i dolces derrotes i aquests destins els marquen les urnes amb els seus resultats i, quan s'escau, les possibilitats i voluntats de pactes.

La possibilitat i la voluntat de pacte és el que sospesa, com qui treu els pètals d'una margarida, Guanyem Girona que, previsiblement i si no hi ha una sorpresa inesperada, governarà la ciutat i tindrà l'alcaldia. Perquè això passi, que governi amb l'alcaldia, necessita pactar amb Junts i aquest és un pacte que requereix molta cirurgia fina. Cirurgia fina i química, molta química.

Sobre el paper i més enllà de la independència (independència com a idea vaga i general), els programes de Guanyem Girona i Junts són com l'aigua i l'oli en molts punts i caldrà molta química, de la personal i la científica, per trobar la fórmula que permeti lligar un pacte prou fort que dilueixi les diferències evidents inicials. Potser ERC pot contribuir-hi a tall de solució, en la seva accepció matemàtica, també en la química.

Si finalment no hi ha química i el pacte entre Guanyem Girona i Junts no fructifica, ni que sigui per fer alcalde Lluc Salellas, Sílvia Paneque podria ser alcaldessa amb un govern, a priori, en minoria, a no ser que Guanyem Girona, en la seva càbala interna, renunciés a l'alcaldia però no a governar, formant un govern amb el PSC amb una majoria sòlida i un programa de govern en clau estrictament municipal, a priori (independència a banda), més compatible.

En aquest improbable escenari hi hauria un altre escull: el pacte de Guanyem Girona amb el PSC no té el mateix significat que el que podem atribuir al del PAS i el PSC a Sarrià de Ter. D'entrada per la rellevància política dels municipis, i naturalment també per l'aritmètica dels resultats i l'equilibri de forces.

Governar Girona potser no serà una missió impossible, però segurament serà més difícil que en qualsevol altra ocasió des de 1979. Les renúncies que requereix qualsevol pacte poden ser massa cares, sigui quin sigui el pacte resultant, i aquestes només seran el primer peatge a pagar.

Tota aposta és arriscada, i qui no arrisca no pisca... Jo també tinc ganes que arribi dissabte i, si no abans, sortir de dubtes!

El moment d'Esquerra

“Después de tantos años la verdad es que es mejor
Dejar de lado un poco nuestra fascinación
Y no empezar proyectos inauditos
Y no vivir al borde del abismo, pues
Eso ya pasó”

L’altre dia escoltant els primers versos de la cançó “El momento” de La Casa Azul em van fer pensar en Esquerra i el pragmatisme que tenyeix la seva política a Catalunya i a Espanya, sembla que amb prou bon resultat, malgrat les afilades crítiques que rep per part de Junts.

L’acord de claredat l’allunya de l’abisme i el controvertit fitxatge de la politòloga Astrid Barrio per formar part del grup d’experts que n’ha de formular la proposta sembla una evidència més que “eso ya pasó”, que Esquerra vol deixar enrere les turbulències del procés.

Malgrat tot això, o precisament gràcies a tot això, Esquerra viu a les portes de les eleccions municipals un gran moment polític, no només tenint la presidència de la Generalitat i, eventualment i veurem fins quan, la interina del Parlament de Catalunya, també té sota el seu únic control totes les cadires del Consell de Govern, amb el poder polític que això suposa.

Aquesta targeta de presentació, ben segur, li ha permès fer més llistes electorals per a les properes municipals, seduint candidats i candidates que veuen en Esquerra el partit de govern que és avui. Potser reben calbots per part de Junts dia sí dia també, potser el PSC aquí i el PSOE allà els fa passar més d’una vegada per l’adreçador, però al final només ells tenen totes les claus del Govern de Catalunya, les claus de les decisions sobre inversions.

Diluït com un terròs de sucre el 52%, vist avui com un miratge o, com canten La Casa Azul, com un “pequeño exceso de hipersueño emocional”, les eleccions del 28 de maig no només serviran per a escollir alcaldes i alcaldesses, també serviran, com sempre que votem, per prendre el pols a l’independentisme centrant de nou la pugna en clau d’hegemonia interna entre Esquerra i Junts.

La pugna és intensa i fins i tot sagnant, amb la decisió que ha prendre la vicepresidenta del Parlament amb funcions de presidenta, Alba Vergés (ERC), sobre el futur de la diputada i presidenta del Parlament suspesa Laura Borràs (presidenta de Junts). Si per si sola la campanya electoral ja fa que pugi la intensitat política (més acusacions i retrets creuats), la retirada o no de l’escó de Borràs incrementarà encara molt més tot aquest soroll.

Esquerra està demostrant, de moment, una gran capacitat de resistència davant els embats de Junts. S’ha enfortit i s’ha alliberat d’aquell complex que l’empetitia dècades enrere davant Convergència. Ara faltarà veure si la seva resistència numantina i el seu pragmatisme polític li segueixen donant rendiment electoral; també faltarà veure si no és només Esquerra, sinó la majoria dels independentistes, els qui volen deixar una mica de costat la fascinació i no viure prop de l’abisme, que això ja va passar…

Article publicat a la Revista Mirall.

Repicar i anar a la processó

No es pot repicar (o tocar campanes) i anar a la processó, diu la dita, però Esquerra a la seva manera ho farà la setmana vinent a la cimera hispano-francesa de Barcelona.

Bé, aquí el matís és important: el govern Aragonès repicarà, és a dir, participarà en la cimera entre Espanya i França que es farà a Barcelona i Esquerra anirà a la processó, és a dir a la manifestació contra la cimera. 

Partit i govern són dues coses diferents, prou que ho sabem tot i que a vegades confonem i fusionem ambdues coses; també és cert que aquest govern és monocolor i l'únic color que té és precisament el d'Esquerra.

Es pot repicar i anar a la processó sempre que la mà dreta no sàpiga què fa la mà esquerra o, en aquest cas, com si govern i partit no tinguessin res a veure, quan sembla evident que no és el cas.

L'aposta és arriscada i caldrà veure com gestiona aquest moviment Esquerra; d'entrada haurà de decidir quina cara visible del partit donarà la cara a la manifestació, amb el risc que hagi de parar l'altra galta, o s'hagi d'engaltar una sonora xiulada com ja va patir Carme Forcadell.

Governar té aquestes coses, té aquestes aparents contradiccions i aquestes apostes de jugar a dues bandes no sempre són reeixides. D'entrada semblaria que Esquerra té més a perdre que a guanyar, participant a la manifestació, però deuen haver calculat que pitjor seria no anar-hi, després de desmarcar-se de la manifestació de l'ANC de la Diada.

Veurem com s'ho fa Esquerra la setmana vinent per repicar i anar a la processó alhora, i sortir indemne.

Joana Masdeu no és Fra Jeremies

L'existència del perfil Joana Masdeu a Twitter ha estat tan efímera com, a nivell comunicatiu, interessant. No sé si serà digne d'estudi a les facultats de periodisme, segur que sí en més d'un curs de comunicació política com a exemple, entre d'altres coses, del que no s'ha de fer.

Joana Masdeu ha esdevingut un frustrat intent de revertir la reputació d'un polític, en aquest cas Francesc de Dalmases, atrapat dies enrere entre la seva veritat i la d'un informe, convenientment filtrat, encarregat pel seu propi partit a l'advocada Magda Oranich. La història ja la coneixem i l'estratègia semblava clara: que una veu "autoritzada" decantés la balança, en l'opinió pública, publicada i piulada, en favor de Francesc de Dalmases.

A toro passat no és difícil deduir com deuria anar la gestació del perfil de Joana Masdeu: convindria fer-ho a Twitter, on propis i estranys ja sucaven pa a plaer amb la filtració de l'informe, i fer-ho a través de la veu d'una dona i periodista per contrarestar la veu de la periodista intimidada.

Pel que fa al nom, naturalment calia trobar-ne un de disponible i, això també és collita pròpia, que tractant-se d'una periodista no només fos versemblant, també que ressonés credibilitat; i no sé a vosaltres, però jo va ser escoltar el nom de Joana Masdeu i pensar en el periodista Jaume Masdeu, que entre d'altres responsabilitats sobretot recordem per la seva feina de corresponsal de Televisió de Catalunya a Brussel·les.

Potser no va anar així, la gestació del perfil, però tant li fa; el problema d'aquest perfil no ha estat tant la seva existència, al capdavall són molts més dels que ens pensem els perfils falsos que piulen a Twitter de forma intencionadament partidista, sinó que l'hagessin enxampat i neutralitzat, des del propi periodisme, de forma fulminant.

Va ser curiós observar com, eliminat el perfil de Joana Masdeu, molts altres situaven al mateix nivell de falsedat el perfil Fra Jeremies, defensor de les essències d'ERC i flagell, entre d'altres, de Junts. Fra Jeremies pot agradar més o menys però no és un perfil fals (que no és ver, que per error o engany no correspon a la veritat), és un perfil anònim (que no fa conèixer el seu nom).

I si bé és cert que, com darrere de Joana Masdeu, no sabem qui hi ha rere el perfil Fra Jeremies, el "monjo" no amaga ser un personatge, la màscara d'algú, mentre que Joana Masdeu volia fer-nos creure que de debò era algú, una persona real, una periodista amb tota la càrrega simbòlica que això comporta i que li volia donar una pàtina de credibilitat.

La curta i dissortada vida del perfil Joana Masdeu no ha estat en va i més enllà de les derivades i conseqüències polítiques que aquest intent fallit, i maldestre, de revertir la reputació d'un polític, ens ha recordat que s'atrapa abans un mentider que un coix, i per coix que pugui anar Fra Jeremies (cas que en sigui o hi vagi), Joana Masdeu ja no el podrà atrapar ni rebatre.

Article publicat a la Revista Mirall. 

Atrinxerats

Com un matrimoni mal avingut, acabat de separar-se i mal avingut, Junts i ERC no desaprofiten qualsevol ocasió per seguir llençant-se retrets, cadascú des de la seva trinxera.

Al principi fins i tot fa gràcia, per la morbositat mal dissimulada que tenim, però arriba un moment que cansa, que es fa molt pesat veure com cada partit desplega a través dels respectius soldats piuladors les consignes de llurs argumentaris. No s'atenen a raons, disparen piulades a discreció...

Arriba un punt que dius, mira, parleu-vos-ho en privat, acordeu les diferències, resoleu com queda el que fins ara teníeu en comú i deixeu-nos en pau amb la vostra cançó de l'enfadós, les vostres rancúnies, les vostres frustracions.

És clar que, com en una separació complicada, van apareixent temes i ara el problema ja no és només la legitimitat del president Aragonès o la composició del nou govern, ara és el pressupost del que Junts, tot i tenir-ne la paternitat, en renega i ERC li exigeix un exercici de responsabilitat i que el segueixi sentint com a propi.

El procés, per bé o per mal, per bé i per mal, ha cavat moltes trinxeres, també entre teòrics aliats; bé, algunes les ha cavat el procés i d'altres s'han cavat en nom del procés però, en realitat, per pur interès partidista (amb el procés com a pretext), interès partidista naturalment ben legítim, tant com que Aragonès segueixi essent president.

Així estem avui, atrinxerats. Amb el pressupost per moments la trinxera es fa més fonda i veurem què passa quan els partits entrin en el camp de batalla parlamentari... I no, donades les circumstàncies, un pressupost prorrogat no hauria de ser una opció. Veurem.

Foc nou al govern

El president Aragonès ha fet renéixer de les cendres del govern en flames i cremat per Junts, amb qui el compartia, un nou govern i avui les fins ara conselleries "juntaires" han estrenat consellers i conselleres. Bé en més d'un cas algunes conselleries s'han reestrenat!

Pam, jugada mestra en tota la cara!, deuen pensar des d'ERC, que ha volgut passar pàgina ràpidament a la crisi de govern. De moment guanya la batalla del govern, caldrà veure si també se'n surt amb la dels pressupostos.

Amb aquest nou govern, ara monocolor amb consellers independents amb passat convergent, socialista i comú, el president Aragonès fa un canvi de guió i, alliberat de l'èpica retòrica de Junts, ara l'alinea encara més al del seu partit amb allò d'eixamplar la base, mentre manté a foc lent, fent aquell xup-xup que quasi no esquitxa, la independència i tot el que se li assembli. Legítim? Tant com qüestionable... És comprensible que més d'un no pugui evitar cantar-li, al president Aragonès i a ERC, "no era això, companys no era això..."

A ERC cal observar-li més la seva comunicació no verbal que no el que diu i escriu; com amb tu i amb mi, en la comunicació no verbal sempre hi ha més veritat, que el paper ho aguanta tot i les paraules, ja ho sabem, se les endú el vent.

Mentre Junts encara és al 14 de febrer de 2021 maldant la trencadissa del 52%, ERC accelera amb un cop de gas del president Aragonès per estabilitzar ni que sigui per uns mesos el govern pensant en les eleccions municipals. ERC sap que té una part del seu electorat, i del que vol conquerir, que no s'alimenta de proclames patriòtiques sinó d'obra de govern, i sap que tenir a la fotografia ex convergents, socialistes i comuns entre files, al partit o al govern, estimula la infidelitat a l'hora de votar. Fins ara aquesta estratègia no li ha anat malament, a nivell electoral.

El preu d'aquesta jugada mestra, el pecat si voleu, és que amb aquest canvi de rumb traeix l'esperit del govern del 52%, tot i que aquest 52% al final ha resultat ser poc més que un miratge. La jugada té risc i ara el president Aragonès rebrà un nou embat, irat i dolgut, des de l'oposició. Si Twitter és l'avantsala del que es dirà al Parlament, ja podem preparar les crispetes!

Més enllà de la batalla parlamentària pels pressupostos sembla que la propera batalla electoral es lliurarà a les eleccions municipals, que inevitablement també es jugaran, a cara descoberta, en clau de país. La bona notícia és que només falten set mesos; la mala notícia és que encara falten set mesos!

Després de l'1 d'octubre

Després de l'1 d'octubre, fa cinc anys, estàvem en plena efervescència. A pesar dels cops, de les porres i de la brutalitat policial, fa cinc anys estàvem en plena efervescència. Després de l'1 d'octubre i després del 3 d'octubre teníem un país mobilitzat al carrer i, aleshores sí, el món ens mirava.

Després de l'1 d'octubre, avui, l'efervescència s'ha evaporat i ara regna un espès ambient hostil que empastifa Twitter, també la vida parlamentària, de retrets creuats entre independentistes, sobretot entre partits independentistes i, afortunadament, ara el món no ens mira.

Cinc anys després commemorem el referèndum de l'1 d'octubre i l'aturada del país del 3 d'octubre amb un govern independentista regalant-nos una profunda crisi, un sisme que, tot fa preveure, l'esquerdarà en qüestió de dies. Aquest govern difícilment pot arribar més lluny.

Què ha passat aquests cinc anys per llençar a la paperera de la història el 52%? Què s'ha fet malament per transferir l'energia focalitzada en la independència i la lluita contra la repressió de l'estat a la lluita fratricida entre partits independentistes?

Potser cinc anys encara no ens donen prou perspectiva, però sí la suficient per veure, clarament i nítida, que la lluita fratricida entre l'espai post convergent i ERC sempre hi ha estat, tot i que en alguns moments aquesta lluita ha estat de més baixa intensitat, possibilitant arribar a acords, fins i tot a una llista conjunta, però quan les circumstàncies han estat exigents, molt exigents, les divergències han aflorat i, com ara i després de la proclamació i suspensió de la independència, han estressat i esquinçat el govern.

És evident que la repressió, el 155, la presó i l'exili i els indults han atiat el foc de les diferències i quan la marea de la independència ha baixat, les divergències s'han fet tan visibles i presents com el campanar del pantà de Sau aquest estiu. ERC i Junts potser comparteixen el mateix destí però no el camí per arribar-hi: ni la ruta, ni l'estratègia.

De la mateixa manera que l'escorpí no pot evitar picar la granota que el duu a l'altra riba, els partits polítics, també els independentistes, no poden evitar ser fidels a la seva naturalesa i deure's sobretot a sí mateixos per guanyar eleccions i atresorar el màxim poder per governar; governar una autonomia, una diputació, un ajuntament, picant fins i tot, si cal, a la granota que els duu a l'altra riba.

Després d'aquest 1 d'octubre, assumim-ho, els retrets, recels i desconfiances entre Junts i ERC pesen massa dins i, sobretot, fora del govern; potser aquesta crisi de govern, simplement, marca el final d'un procés, del procés, i convé fer foc nou. I no és qüestió de passar pàgina, sinó d'escriure'n una altra.

Article publicat a la Revista Mirall.

Per un plat de llenties

L'independentisme ja ha arribat a aquell punt que, en comptes del millor desperta el pitjor d'ell mateix: el rancor, el menyspreu i fins i tot l'odi entre els independentistes.

Hem arribat a aquell punt que qualsevol detall, qualsevol nimietat és motiu suficient per desencadenar piulades i piulades de retrets creuats: que si tu apuntales els socialistes a Espanya, que si tu la la Diputació de Barcelona, que si Junqueras s'ha menjat els corrents crítics d'ERC, que si Borràs barreja les seves presumptes irregularitats (corrupció diuen, que ella assegura no haver comès...) amb la repressió...

Els danys, però, no es produeixen només entre Junts i ERC, també hi ha danys col·laterals. Aquests dies, per exemple, Vilaweb, amb la crítica (massiva i a ultrança) o la defensa (massiva i a ultrança) pel fet que les filles d'en Partal treballen al diari digital... Qualsevol excusa és bona, per Junts i ERC, per escopir-se recíprocament, i sobretot ho fan amb els respectius estols de piuladors que converteixen Twitter en un femer de retrets.

És innegable que el procés ha generat desgast i, sobretot, dolor; exili i presó no són paraules menors. El que va passar la tardor de fa cinc anys, especialment la Declaració d'Independència de Catalunya aprovada i immediatament suspesa, va generar molta tensió entre els socis de govern i probablement aquella és una tensió (gens sexual) encara no resolta.

No són poques les veus que reclamen que les persones que van liderar el procés, i que encara lideren els seus partits, haurien de fer un pas al costat i, aprofitant aquest moment de manifesta manca d'unitat estratègica, renovar lideratges per, potser, refer ponts, recuperar confiances.

És clar que, fins i tot amb la jugada (mestra?) de Junts pel Sí, jo sempre he vist dos partits pugnant, a vegades amb guants de seda, d'altres amb acarnissament, per l'hegemonia de l'independentisme i el lideratge del govern. Avui la imatge que donen és que es barallen, amb l'excusa de la independència, per un plat de llenties; llenties d'altra banda prou ben pagades...

Crides cridaneres

Abans d'ahir, al llarg de la Diada, es van fer moltes crides i algunes d'elles es van fer cridant. Van alçar especialment la veu la presidenta de l'ANC, Dolors Feliu, i el president d'ERC, Oriol Junqueras. Ella, sobretot, per a reclamar "independència o eleccions"; ell, sobretot, per a reclamar el llarg llegat del seu partit.

És innegable que ERC és un dels partits amb més història del nostre país, tot i que em temo que ara els independentistes no valoren d'ERC d'on venen, quina és la seva trajectòria, sinó on volen anar, on ens volen portar ara que tenen altes responsabilitats de govern, ara que governen amb la presidència. D'aquí plora la criatura, l'independentisme, i d'això es lamentava, entre d'altres coses, la presidenta de l'ANC.

Per ERC la Diada d'enguany no ha estat de bon pair entre l'escridassada al Fossar de les Moreres la vigília, amb la portaveu d'ERC, Marta Vilalta, perdent la formalitat institucional (per dir-ho d'alguna manera), i amb la sonora absència a la manifestació de l'ANC, essent objecte principal de la queixa al govern amb el crit "Govern dimissió!"; Junts semblava no donar-se per al·ludit... Abandonaran el Govern? 

Hi ha qui diu que ERC ha comès un greu error, però caldrà esperar a les eleccions municipals per a confirmar-ho, per veure si aquest error que ara tanta gent veu tan clar els passa factura, o no.

També caldrà esperar un temps, un temps de nou incert, per veure si aquesta Diada representa un punt d'inflexió en l'independentisme; d'entrada per calibrar fins a quin punt l'exigent petició de l'ANC (independència o eleccions) genera algun moviment i per veure si l'amenaça (llista cívica) acaba prenent cos i forma.

Abans d'ahir es van fer moltes crides i algunes d'elles es van fer cridant; les manifestacions animen a fer sonores arengues, és evident, tot i que ja sabem que no per cridar més fort es tenen més raons... Precisament Oriol Junqueras semblava perdre-les a mesura que en el seu aïrat (i irat) discurs anava alçant la veu.

La Diada de la discòrdia

"La veritat és que encara no hem iniciat la batalla, que ja el territori és ple de desertors. (...)
Posats a parlar de situacions civils en relació amb la diada d'avui, m'agradaria reconstruir demà el petit panorama de les presències i de les absències de determinats homes públics."

Just M. Casero signava aquestes paraules al seu "Quiosc" de cada dia, publicat al Punt Diari, la Diada de l'any 1980 sota el títol de "L'altre 11 de setembre". Quaranta-dos anys després seguim parlant de presències i absències als actes de la Diada.

És clar que ell no es preguntava per la presència o absència del president de la Generalitat, sinó per la d'altres autoritats de l'època; l'article seguia així: "Curiositat per saber com i on ha celebrat l'Onze de Setembre el Governador Civil de la Província, i el Delegat Provincial del Ministeri de Treball, o el Delegat Provincial de... poseu-hi el que vulgueu. Curiositat insana i morbosa, en alguns casos."

Aquests dies de debat tan intens com (segurament) estèril al voltant de l'absència del president Aragonès, també la resta de consellers d'ERC, a la manifestació de l'ANC, mirem enrere i repassem les darreres manifestacions de la Diada des de la de 2012, com si les d'abans no comptessin ni sumessin en la construcció del país, en el desplegament del catalanisme, fins i tot en la propulsió de l'independentisme.

La Diada d'enguany, en certa manera, és una evidència més de la capacitat de centrifugació que té el procés, fins al punt que ara fins i tot un partit independentista, dels majoritaris, s'incomoda, i l'incomoden, per una convocatòria d'una organització independentista, de les majoritàries.

Potser ens manca perspectiva i aquest "altre 11 de setembre" de 1980 ens la dóna. Just M. Casero finalitzava així la seva columna diària, el seu "Quiosc" de cada dia:
"Si alguna cosa diferent aporta la proclamació de la Diada Nacional és la universalització de la Festa. Ara ja no és cosa d'uns pocs. Ara és un patrimoni col·lectiu del nostre poble. I si hem sabut conquerir la llibertat de celebrar-la, ara ens hem de guanyar la dignitat de mantenir-la.
Onze de Setembre. Catalunya necessita tots els catalans."

Em pregunto a partir de quin moment la celebració de la Diada ha deixat de sumar catalans per començar-ne a restar, quan la concòrdia (si mai n'hi ha hagut, ni que fos un miratge) ha mutat en discòrdia. No sé si la solució és que, al final, cadascú celebri la seva Diada, a la seva manera i només amb els seus.