Pedro Sánchez resisteix

El PP ha guanyat les eleccions generals, però la festa, fins i tot l'eufòria desfermada, es va viure més al carrer Ferraz, seu del PSOE, que al carrer Gènova, feu dels de Feijóo.

El PP guanya, el PSOE resisteix, VOX punxa i Sumar resta. En clau catalana, el PSC torna a tenyir de vermell el país, Sumar aguanta el tipus, ERC segueix en caiguda lliure, Junts minimitza els danys, el PP recupera un cert vigor, la CUP s'estimba (ja sense la furgoneta) i el PDeCAT i el seu espai CiU esdevenen insignificants.

Amb aquest panorama, diuen els analistes, hi ha partit i fins i tot hi ha qui no descarta una possible nova convocatòria electoral. Bé, de moment no ens avancem ni precipitem...

Si l'avançament electoral ha servit perquè PP i VOX no sumin, doncs benvingudes aquestes eleccions estivals; aquesta és una altra de les victòries de Pedro Sánchez, que a tot i que té molt difícil la investidura, la té més a l'abast, políticament, que Alberto Núñez Feijóo.

Pedro Sánchez ha parat el cop; va saber llegir el (mal) resultat (per al PSOE) de les eleccions municipals i amb l'avançament electoral ha aturat l'embranzida electoral que impulsava el PP cap a la Moncloa; Sánchez, tot i no guanyar les eleccions, resisteix i manté opcions de seguir presidint el govern espanyol. No sé si té, políticament, més vides que un gat, però manté l'habilitat de caure dempeus.

La investidura es vendrà cara (més si el preu el marca Junts) i ara és el torn de la política, de les negociacions i dels pactes. I si ells no se'n surten, ens passaran de nou la pilota perquè, amb el nostre vot, tornem a repartir joc...

Guanyem Girona no és la CUP...

Guanyem Girona no és la CUP, és quelcom més que la CUP. De la mateixa manera Junts no és Convergència, és un artefacte polític diferent de Convergència... Amb la mateixa contundència podríem afirmar que el PSC no és el PSOE, i fins i tot afinar més: la candidatura del PSC de Sílvia Paneque no és PSOE.

Naturalment al PSC, també al de Sílvia Paneque, hi ha traces del PSOE, com a Junts traces de Convergència i a Guanyem Girona traces de la CUP. Però una cosa és que contingui traces i l'altre que ho sigui per complet.

Els matisos sempre són importants, els matisos a vegades marquen la diferència. Per això hi ha qui volgudament, fins i tot també de forma maliciosa, nega qualsevol matís i es queda només amb la generalització: el PSC és PSOE, Junts és Convergència, Guanyem Girona és la CUP.

Els matisos permeten, juntament amb altres condicionants, establir ponts entre propostes polítiques aparentment antagòniques. Les generalitzacions normalment els dinamiten.

Els matisos i el context, els matisos i les circumstàncies del moment acaben definint pactes i aliances; i els matisos, el context i les circumstàncies d'un partit en un lloc poden no tenir res a veure amb els del mateix partit en un un altre lloc. En els pactes de les municipals s'han de prioritzar les dinàmiques locals, per contradictòries que ens puguin semblar?

El factor local a vegades determina pactes i aliances que fora d'aquell context poden sorprendre, grinyolar o fins i tot indignar. Ja ens ho adverteix la cèlebre frase, "la política fa estranys companys de llit"...

Potser sí que sembla força antinatural un possible pacte entre el PSOE i la CUP o entre la CUP i Convergència, però Guanyem Girona no és la CUP, Junts no és Convergència, el PSC no és el PSOE...

La tercera serà la vençuda...

Seria molt estrany que Pere Aragonès no fos investit com a 132è president de la Generalitat, tot i haver fallit, també, en la seva segona temptativa. La tercera, segur, serà la vençuda!

La seva està essent una investidura agredolça, i el que sembla que hauria de ser un tràmit, l'acord entre ERC i Junts després del bon resultat de l'independentisme el 14F, està resultant ser un os molt dur de rosegar... 

I aquesta vegada no és per la CUP, sinó per Junts, que desbancats de la posició preferent de l'independentisme, li costa cedir la presidència del Govern a Esquerra i es fa pregar. 

És clar que, ara ja ho sabem, des de fa un temps entre Esquerra i Junts hi ha, sobretot, retrets i recels, com hem vist en els darrers, i sobrers, mesos del govern actual, com hem vist durant i després de la campanya electoral i les eleccions. 

I malgrat aquests recels i retrets Esquerra i Junts estan condemnats a entendre's mínimament per formar govern, primer, i governar després! S'hi han obligat ells mateixos, a entendre's, descartant per a la Generalitat altres aliances que, un i l'altre, han fet amb altres partits en el món local. 

Esquerra i Junts hauran de trobar un acord que no trenqui l'acord d'Esquerra amb la CUP, i aquest és, sempre, un equilibri fràgil que, entenc, cal assumir. 

No sé si l'acord de Govern entre les forces independentistes serà més sobre la base de la confiança o de la resignació, no sé si el joc de poders per a controlar l'agenda política entre Esquerra i Junts serà, més que qualsevol altre, el principal enemic del nou govern.

La tercera serà la vençuda perquè qualsevol altra cosa no seria comprensible; altra cosa és si la tercera serà la bona, si finalment tindrem un Govern estable que pugui sostenir-se dempeus durant tota una legislatura sencera...

Des de 2010 que no tenim una legislatura sencera, i ja sembla que ens hem habituat a legislatures curtes i governs inestables, quan possiblement el moment polític exigiria precisament el contrari.

Si Esquerra i Junts han de governar plegats, que superin els recels, que abandonin els retrets, i que aprenguin a treballar en equip, que ja seria hora que s'hi posessin, que ja fa més de deu anys que, se suposa, governen junts! 

Arrufat com a símptoma

Difícil posar-se a la pell, aquests dies, de l'ex diputat de la CUP Quim Arrufat, presumpte autor d'abusos i agressions sexuals, tot i que més difícil posar-se a la pell de la o les dones que van patir els seus presumptes abusos i agressions...

Els partits polítics fan esforços, alguns més que d'altres, per establir protocols d'actuació contra els abusos i les agressions sexuals, i encara més (sembla evident) esforços per a mantenir lluny dels focus mediàtics els casos que es denuncien internament, d'entrada per la lògica privacitat i preservació de la intimitat de les víctimes, també (sembla evident) per evitar que aquests casos els causin estralls políticament, els passin factura a la seva reputació i, ai l'as!, a les urnes.

Arrufat va plegar de la CUP abans que tot això es fes públic, de fet (sembla) abans que l'expulsessin; en altres ocasions el salt als mitjans de casos semblants ha provocat dimissions, fins i tot de consellers, més per la temeritat d'encobrir-les, de silenciar-les i de gestionar-les portes endins, que per haver pres, quan corresponia, les decisions oportunes...

Partits polítics, administracions, empreses i organitzacions tenim molt ben redactats, negre sobre blanc, protocols de prevenció i d'actuació contra l'assetjament sexual i per raó de sexe, i és evident que necessitem aprendre molt més encara en la seva execució quan un fet els activa.

No entenc perquè massa vegades els partits polítics tanquen en fals aquestes situacions, protegint en ocasions a l'agressor, quan la fermesa en l'aplicació del protocol seria la millor evidència del posicionament, sense esquerdes, en favor de les víctimes i de la (seva) llibertat sexual, el bé preuat que la llei protegeix, i sobre el que l'assetjament sexual (abusos, agressions...) atempta.

No entenc perquè, a l'hora de la veritat, als partits polítics, inclosos els d'esquerres i que exhibeixen una certa superioritat moral precisament en aquesta qüestió (a vegades més estètica que real), els tremolen les cames.

Per lliure...

Per lliure el president Torra va treure's de la màniga, en seu parlamentària, la carta d'un nou referèndum com qui s'hi guarda un as, per sorpresa dels grups parlamentaris que donen suport al govern, i enuig afegit d'ERC.

Per lliure el president del Parlament, Roger Torrent, va convocar una reunió per a tractar les derivades de la sentència, especialment la violència al carrer i la discutida (i discutible) acció policial, per sorpresa del propi govern i, diuen, també la pròpia mesa del Parlament, i enuig afegit de Junts per Catalunya.

Per lliure l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va assistir en aquesta reunió convocada pel president del Parlament i no a la que el president Torra va fer amb les alcaldies de les altres capitals del país.

Per lliure la CUP va convocar, per ahir, una assemblea de càrrecs electes oberta a tots els dels partits independentistes, sense esperar a fer una convocatòria conjunta amb la resta de partits independentistes, que formalment ja van rebutjar assitir-hi.

Pot el president Torra fer una proposta en seu parlamentària sense haver-la consensuat, ni tan sols comentat abans, amb el seu propi govern, i amb els partits que li donen suport? Naturalment que sí, un president ha de tenir prou autoritat per fer-ho, més quan la pròpia presidència és una institució! Altra cosa és que li convingui a l'estabilitat del seu govern... No sé si la seva proposta, més aviat, venia beneïda des de Waterloo...

Pot el president del Parlament gestionar com consideri la seva agenda? Naturalment que sí, a risc, però, que hi hagi qui interpreti que la seva agenda respon només al seu propi interès polític, més enllà del que pot tenir el seu propi partit...

Pot la CUP convocar una assemblea amb càrrecs electes que no són del seu partit? Entenc que, en aquesta ocasió, seran els càrrecs electes que no són de la CUP els qui en tot cas hauran de donar explicacions als seus respectius partits, cas que els hi demanin...

Així que, abandonada la unitat, ara ja també l'estratègica (els partits independentistes no han pogut, volgut o sabut consensuar una resposta a la sentència...), cada partit va a la seva, i hi ha qui dins de cada partit també! En aquest campi qui pugui, és evident que més d'un va per lliure, no sabem si per interès personal, institucional o polític, o tot alhora!

Per lliure, ja ho hem vist, hi va de nou la gent, i especialment els més joves; per lliure i organitzats, i alliberats (aparentment) de les directrius dels partits independentistes, possiblement massa preocupats per les eleccions del 10N i qui sap si, sobretot, per les autonòmiques que tard o d'hora vindran.

No tinc clar, però, que tanta gent anant per lliure sigui un bon símptoma de llibertat...

És la política municipal, estúpid!

Novament, com en les nits electorals, després dels plenaris de constitució dels ajuntaments l'alegria va per barris o, en aquest cas i per ser més precisos, per municipis!

I més enllà de l'inevitable soroll generat a Barcelona pel regal enverinat que l'alcaldessa Ada Colau ha acceptat del camaleònic, díscol i controvertit Manuel Valls, l'alegria es palpa més entre els ressuscitats socialistes que entre els dividits independentistes.

En aquestes eleccions municipals, en les que el PSC ha recuperat part de la musculatura perduda anys enrere, el socialisme ha esdevingut més baula que frontera per bastir majories i investir alcaldies de Junts per Catalunya, sobretot, i d'ERC, per desesperació, especialment, dels independentistes que no són ni d'un ni de l'altre partit.

No són pocs els independentistes que es pregunten, exasperats, com pot ser que els partits que se suposa ens han de conduir cap a la República pactin sense ruboritzar-se amb el PSC del 155 i bla, bla, bla... N'és la màxima expressió el que va passar a Santa Coloma de Farners en el llarg, convuls i agitat ple d'investidura!

A mi el que em sorprèn és que Junts per Catalunya i ERC es facin retrets creuats obviant expressament que de fet ambdós partits han pecat del mateix, cas que pactar amb el PSC sigui pecat!

Cada cas és un món i entre tots els casos s'entreveu un factor comú: la política local i les seves particulars fílies i fòbies personals i polítiques.

La política municipal es mou majoritàriament, i afortunadament, per unes dinàmiques i coordenades pròpies no sempre alineades amb les directrius polítiques dels partits en l'àmbit català i espanyol.

Aquesta és la gràcia, tot i que per desgràcia de molts, de la política municipal, i està bé protegir-ne i preservar-ne la seva autonomia i dinàmica pròpies, si del que es tracta és de posar en valor la política municipal.

Noves eleccions? Sant tornem-hi amb la llista única!

Tal i com prevèiem tots, tal i com temíem molts, la crida no s'ha fet esperar: llista única!

Sincerament, de tot el que suposa i comporta aquesta nova convocatòria electoral (eleccions al Congrés el proper 28 d'abril), això és del que em fa més mandra! Poques hores després de l'anunci electoral de Pedro Sánchez la petició de la llista única (o unitària) ja va començar a manifestar-se a Twitter, i l'endemà en algunes columnes d'opinió dels diaris, en programes de televisió i tertúlies de ràdio... Quina mandra, de veritat!

I la pauta és la mateixa: gent propera al PDeCAT, o a Junts per Catalunya, o a la Crida o a tot plegat interpel·lant essencialment a ERC, que es resisteix i (espero tot i que no els votaré) resistirà. 

L'argument és el de sempre, el mantra que units farien més força, argument, a banda que altament qüestionable, que amaga la necessitat no només d'impedir que a Catalunya ERC pugui guanyar les eleccions (ser la llista més votada), sinó que Junts per Catalunya (o qui finalment es presenti) quedi en una tercera, o quarta posició!

La petició de la llista única neix sempre d'allà mateix (l'entorn ex convergent) i es dirigeix essencialment sempre allà mateix (ERC), i tanta insistència, ja em perdonareu, fa sospitar!

La pressió sobre ERC per la llista única aquests dies conviu amb una altra pressió, un nou "pressing CUP" perquè les "cupaires" es presentin, en contra dels seus principis, a les eleccions al Congrés de Diputats!

Em sorprendria que les de la CUP fessin aquest pas, em sorprendria molt més que ERC sucumbís de nou (després de Junts pel Sí) als desitjos (electorals, electoralistes) de l'entorn ex convergent...

Però en política (algunes vegades) res està escrit; que li ho preguntin a Pedro Sánchez!

Qui ha dit primàries?

Les primàries, en tant que exercici de la democràcia, és a vegades tan imperfecte com aquesta.

Les primàries (procés intern d'un partit per a escollir un o una cap de llista entre diferents candidatures) fins i tot no sempre són infal·libles: Trump n'és un bon exemple recent...

Les primàries són una bona eina per a escollir portes endins caps de llista, candidatures, i sobre paper fomenten i posen en valor la democràcia interna dels partits que les utilitzen; alhora, i això és quelcom que també busquen i aporta valor, també serveixen per a projectar amb més força el partit i sobretot les candidatures que en participen, i especialment la guanyadora.

Amb les primàries, però, com amb la democràcia, també funciona la màxima "feta la llei, feta la trampa"! Les d'en Jordi Graupera que aquests dies són notícia, que han rebut el suport, també econòmic, de l'ANC, li han servit per guanyar, més enllà legítimament el procés intern promogut per ell mateix, quota mediàtica, per fer-se un lloc a la cobejada línia de sortida de les eleccions municipals de Barcelona, captant l'atenció dels mitjans i, naturalment, bregant ja com a candidat "in pectore" amb les candidatures dels altres partits, inclosos els altres independentistes.

Hi ha qui li retreu que les seves primàries (abraçades per l'ANC) no han servit per escollir una sola candidatura independentista per l'alcaldia de Barcelona, retret que ell, amb tota lògica, rebota a la resta de partits, que per un motiu o altra no han volgut participar en aquest procés, unir forces en la que seria, diu i segurament amb raó, l'aclaparadora candidatura guanyadora.

Per al dubte queda si ja de bon principi en Graupera comptava que la resta de partits independentistes no picarien l'esquer, quelcom d'altra banda prou previsible...

L'entorn ex convergent sembla fer un curiós procés de primàries, sense haver-les convocat formalment, entre l'oficialista del PDeCAT Neus Munté i el camaleònic Ferran Mascarell, en l'òrbita de Puigdemont...

És clar que per primàries estranyes les d'ERC, també per l'alcaldia de Barcelona, que al seu dia les guanya (sense oposició) el regidor Alfred Bosch i un temps després el partit fa un canvi de cromos i càrrecs entre ell i el (supervivent) Conseller Ernest Maragall, una jugada estratègica la legitimitat de la qual sobretot l'han de valorar els propis militants... per no parlar, és clar, dels pakistanesos de les primàries d'en Jordi Collboni...

Si hem de mesurar la salut democràtica de la nostra societat prenent com a referència la dels nostres partits polítics, és evident que tenim molt a millorar! Fins i tot la CUP al seu dia es va treure un imprevisible empat de la butxaca...

Qui ha dit primàries?

La Crida sorda

Fenomen curiós aquest de la política catalana de rescatar noms pretèrits: anys enrere va ser Reagrupament (Independentista), que no sé si volis, però recordava el (PSC -) Reagrupament de Josep Pallach, després l'Assemblea (Nacional Catalana) per emular (?) l'Assemblea (de Catalunya) i més recentment La Crida (Nacional per la República) que inevitablement recorda, si més no pel nom i pel seu ús abreujat, La Crida (a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes).

Nom a banda suposo que també hi ha la voluntat de recuperar-ne l'esperit, alhora que de teixir un fil que ressegueix la història i que en certa manera la reprodueix, o la vol reproduir: si aleshores aquests moviments socials, polítics i culturals bullien en plena Transició i inici de la democràcia ara aquests nous també volen fer-ho, de fet els dos darrers ho fan, en el que vol ser una nova (i de moment llarga, si s'acaba esdevenint) transició cap a la independència, dita ara República.

I La Crida d'ara precisament en fa una (de crida) a tots els partits independentistes a sumar-s'hi, però només Junts per Catalunya, de cap, i el PDeCAT, escoltant a segons qui a vegades sembla que amb una certa resignació, s'hi han sumat; la CUP i ERC s'han fet i, sembla, es seguiran fent el sord...

No sé si La Crida Nacional per la República de Puigdemont vol ser el que el seu dia pretenia la Casa Gran del Catalanisme d'Artur Mas: la voluntat de capitalitzar socialment i políticament un moviment transversal i plural, a risc de, paradoxalment, empetitir la pluralitat social i política del moviment.

Aquest és, possiblement, el major retret d'ERC a La Crida i a tot intent d'unificar, de nou, en una sola llista quasi tot l'independentisme: ERC amb Junts pel Sí en va tenir prou, sembla!, i la CUP ja aglutina prou moviments socials i polítics dins seu com per dissoldre's en un altre en el que, independència a banda, poques coses comparteix...

ERC s'ha fet forta davant els cants de sirena de la unitat electoral: ni a les municipals, ni a les europees! De fet aquests darrers mesos està aprenent (per si no n'havia après abans) a suportar la pressió de les xarxes socials (per alguns independentistes ara són ells els traïdors i botiflers!) i fins i tot al carrer, defensant (jo també ho penso) que separats sumen més.

Però la crida de La Crida és eixordadora, tant que a vegades costa entendre exactament el que és i, sobretot, el que vol ser (un moviment, un partit, una agrupació d'electors?...). Potser també és per això que hi ha qui, davant la crida de La Crida, prefereix fer-se el sord.

Com amb el Front Popular de Judea

L'escena, per poc que conegueu els Monty Python en general i "La vida de Brian" en particular, és prou coneguda: quatre membres del Front Popular de Judea discuteixen sobre les seves lluites (contra l'imperialisme romà), sobre els seus principis i sobretot sobre les seves disputes amb el Front Judaic Popular...

L'escena, transportada als nostres dies i actualitat política, bé podria ser protagonitzada per membres d'ERC criticant els del PDeCAT, o viceversa, o bé els de la CUP criticant els altres dos! Però en comptes del circ romà avui els protagonistes d'aquestes lluites internes (dins i entre els partits independentistes) es dirimeixen sobretot a Twitter!

En la legítima recerca del seu (propi) espai polític (i electoral!) les piulades, i sobretot els comentaris que les acompanyen, esdevenen autèntics dards a la línia de flotació de cada formació: són especialment enverinats els que darrerament reben els líders polítics d'ERC en la seva estratègia "d'eixamplar la base", diuen, en el seu nou (enèsim i algun dia fructífer?) intent de fer-se amb el cinturó vermell, avui taronja.

L'ús o no de dreceres per assolir el cim és una altra de les disputes que fa vessar Twitter de piulades confrontades entre qui les defensen a tota costa i els qui reclamen una certa calma...

El debat polític, també dins l'independentisme, és saludable doncs aquest, com l'unionisme, és plural; possiblement el problema, o un d'ells, és que no és un debat aliè a l'estat dels seus líders polítics, uns a la presó, uns altres a l'exili.

El que sorprèn, però, és la bel·ligerància de moltes piulades, una mostra més que molts utilitzen Twitter, sobretot, per buidar el pap, sinó quelcom més, amb qui comparteixen molt i es discuteixen pel matís!

En fi, l'escena, per poc que conegueu els Monty Python en general i "La vida de Brian" en particular, és prou coneguda:

Paraula de Fabra: irrompre

Irrompre no sembla un verb fàcil de conjugar, sobretot perquè entre tantes erres, sobretot la posterior a les inseparables ema i pe, fan patir el risc d'embarbussar-se, verb encara més difícil de conjugar!

Setmanes enrere els CDR (Comitès de Defensa de la República) van irrompre a les seus d'ERC, el PDeCAT i la CUP, talment com el llop a casa dels tres porquets!

En comptes de bufar els activistes van empaperar i pintar les seus dels partits reclamant-los tirar pel dret: República o dimissió!

Els CDR van irrompre, literalment, sobretot a ulls dels dos primers partits, ERC i el PDeCAT, no així el tercer, la CUP... Irrompre: http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0079285

[del ll. irrumpēre, íd.]

v intr Entrar sobtosament i violentament. Els assaltants van irrompre a l'establiment i s'ho van endur tot.

Mentre els dos primers van expressar-se manifestament molestos amb tal acció (nosaltres no som l'enemic!) els cupaires els van agrair el gest fins al punt d'aplaudir-los!

L'acció dels CDR a les seus dels partits independentistes va ser, sobretot, la resposta a la cimera bilateral entre els governs català i espanyol, una pèrdua de temps i energies per molts independentistes, que creuen que amb el govern espanyol no hi ha res a fer, ni a dialogar, res que no sigui la pròpia independència!

L'acció dels CDR a les seus dels partits independentistes va ser, també, la resposta a les constants picabaralles internes entre el PDeCAT i ERC, la darrera escenificada públicament (i per molts impúdicament) des del mateix Parlament de Catalunya!

Ara que sembla que, per raons òbvies, l'ANC i Òmnium Cultural s'han vist relegats a un segon pla els CDR, que van esclatar especialment arran de l'u d'octubre, han irromput a la política catalana per empènyer el procés, per accelerar la República incomodant, si és necessari, als partits que van dir que la implementarien. I és que, no ho oblidem, tal dia farà un any...

Mà estesa, puny tancat

Ja hi som pel tros! El Pla D, aquell que semblava impossible, improbable, gairebé una quimera, ja ha fet mig camí amb un primer debat d'investidura, fallit com era de preveure, i avui afronta la segona, sembla que definitiva, temptativa d'investidura del candidat Joaquim Torra.

El candidat va fer un discurs més proper a la no nada república que a la necessitat d'espolsar-nos el 155, diuen, per acabar de convèncer a la sempre resistent, alhora que necessària CUP (i com es fa pregar, es desesperen alguns!), tot i que els cupaires no sempre cauen en les temptacions dels cants de sirena i l'única veu que semblava només volien sentir és la del cessat president Puigdemont, naturalment amb música de desobediència.

Tornar a posar l'accent en un procés constituent suposo que és inevitable per alguns, que persistents no deixaran de persistir, còmic per uns altres, doncs no deixa de ser un convit a prorrogar i prolongar, qui sap si ja sine die, el 155 i desesperant pels cupaires, que són més d'acció, de fets i no paraules, de fem-ho que aquí ja ens hi vam entretenir prou...

La CUP en el primer debat d'investidura de Joaquim Torra va ser especialment crítica amb Junts per Catalunya i ERC, acusant-los de fer un "exercici de malabarisme polític sense precedents per acabar acatant la Constitució" i titllant la investidura d'acte de vassallatge a l'Estat; paraules dures que es van traduir en una abstenció que va frustrar la primera temptativa d'investir Quim Torra i que ens situa en el caixa o faixa de la segona temptativa d'avui.

Mà estesa i puny tancat, va dir el diputat de la CUP Carles Riera; mà estesa per "la desobediència civil no violenta" i "puny tancat si es decanten per una legislatura de gestió de l'autonomisme". No és la primera vegada que la CUP utilitza aquesta expressió en seu parlamentària, tampoc en un debat d'investidura; al desembre de 2012, en el debat d'investidura del president Mas, el diputat David Fernàndez va oferir-li "mà oberta per l'autodeterminació, i el puny tancat contra les retallades."

La CUP finalment s'abstindrà de nou facilitant així (finalment!) la investidura. Mà estesa i puny tancat? Jo fa dies que intento inútilment, alhora i amb la mateixa mà, estendre la mà i tancar el puny. L'abstenció de dissabte era de puny tancat, la d'avui de mà estesa...

Puigdemont president, o qui el seu dit dicti?

La CUP porta a la màxima expressió l'evidència que, llevat de comptades ocasions, ningú és imprescindible, i menys en política. Fins i tot en fan un gra massa prescindint de persones prematurament, seguint fidelment el que dicten els seus estatuts i reglaments interns.

Aquesta qüestió es fa evident en la limitació de mandats que tenen els seus càrrecs electes que contrasta amb la de la resta de partits. Aquesta qüestió segurament també actua d'antídot davant qualsevol temptació de prorrogar-se en el càrrec; l'atracció del poder és poderosa fins al punt, ja ho sabem, que hi ha qui està disposat a (quasi) tot per mantenir el cul convenientment acomodat a la poltrona del poder...

Un altra característica de la CUP és el seu caràcter assembleari, i que tot haver-li jugat alguna mala passada, teòricament defuig dels personalismes per centrar-se en les idees.

Darrerament la CUP ha jugat un paper important a la política catalana, des de la defenestració del president Mas (ells més que per la finestra el van voler llençar a la paperera de la història) a l'entronització del president Puigdemont, no sense abans aplicar-li una qüestió de confiança que lluny de debilitar-lo sens dubte el va reforçar.

Amb la investidura pendent el posicionament de la CUP inicialment era més d'idees que de noms però si ara hi ha un nom que beneeix, molt més que ERC i fins i tot que el propi PDeCAT, és el de Carles Puigdemont. No és només per la condició reconeguda per la CUP de president legítim, també (sobretot?) per l'efecte que avui per avui el president Puigdemont provoca al govern i l'estat espanyols, i pel creixent ascendent que té entre molts independentistes.

Puc entendre aquest posicionament de la CUP vers el president Puigdemont doncs possiblement el seu reconeixement com a president representa, avui per avui, la major desobediència que se li pot fer a l'estat espanyol; tot i davant la possibilitat de no ser necessaris la CUP ho té clar: Puigdemont president!

És indiscutible que Junts per Catalunya també ho tenen clar, això, tot i que ara ja han dit que no plantaran cara ni desobeiran, és a dir que s'apropen a la via menys frontal d'ERC i del PDeCAT prioritzant la recuperació d'un president i govern, diuen, efectiu.

El que jo trobo més discutible, i preocupant, és el posicionament d'una part de Junts per Catalunya (s'entén que els més propers a Puigdemont) que no només el defensen legítimament com a president (i per tant candidat a la investidura) sinó que li atorguen, sembla que cegament, la designació a dit de quart candidat o candidata a la investidura en cas de no ser ell, i descartats també Jordi Sànchez i Jordi Turull: "Si hi ha quart candidat serà Puigdemont o el que digui el president", van piular diputades si diputats de Junts per Catalunya.

M'inquieta que en una organització política suposadament actual i moderna, suposadament d'inspiració republicana i democràtica, s'expressi un posicionament tant gregari i presidencialista, com si fos pecat qüestionar el líder, fins i tot plantejar-li alternatives. M'agradaria pensar que aquesta expressió és sobretot en clau interna, en la poc dissimulada pugna d'una part de Junts per Catalunya amb el PDeCAT pel control de la situació i la presa de decisions...

Resoldre el quart candidat o candidata amb "... el que digui el president" no crec que sigui la millor solució, doncs ni tan sols el seu dit és infal·lible, com bé sabem a Girona!

Enroc

L'independentisme finalment ha mogut peça: el (cessat) president Puigdemont ha fet un pas; per uns un pas al costat, per d'altres un pas enrere i per uns tercers un pas endavant!

Un pas al costat significa cedir el pas però no retirar-se, que és el que esperava que fes, entre d'altres, ERC; el pas enrere és sinònim de rendició i és el que, amb més o menys bel·ligerància i indissimulada satisfacció, els partits constitucionalistes interpreten que ha fet; el pas endavant significa moure's per seguir avançant i és el que els seus, especialment Junts per Catalunya, interpreten que ha fet doncs ni es retira ni s'aparta, sinó que voldrà seguir tenint un paper important i actiu hissant la bandera de la (encara no nada) república catalana des de Bèlgica al món, mentre a Catalunya s'intenta investir un nou president i formar un govern, veurem si post-autonomista o no...

Amb independència de la direcció del seu pas el seu moviment permet fer avançar la partida fent possible (?) investir un president: el candidat, per disgust de molts ERC i la CUP inclosos per diversos motius, serà l'encara empresonat Jordi Sànchez; la jugada més que una temptativa d'escac i mat a la Catalunya autonòmica sembla un enroc, doncs si bé amb el seu pas el president Puigdemont desfà alguns interrogants amb la designació de Jordi Sànchez com a candidat se n'obren d'altres i la troca, més que descabellar-se sembla que s'embolica de nou...

De moment la CUP ja ha anunciat que davant la proposta d'investidura s'abstindrà, i l'aritmètica parlamentària planteja un sudoku de mal resoldre a risc de situar novament en el punt de mira al president del Parlament: permetrà el negat vot telemàtic?

L'u per u del 21D

El 21 de desembre vam votar possiblement com mai, massivament vam omplir les urnes de vots i vam amanir el país amb salsa agredolça doncs, al capdavall, tothom va guanyar i perdre quelcom.

Aquesta és una breu valoració feta entre galets i canelons, torrons i altres excessos nadalencs...

Ciutadans: la reina del ball, serà (reina) per un dia?
Dir qualsevol altra cosa seria mentir, els resultats són allà, al frontispici del 21D: Ciutadans va guanyar les eleccions, va ser el partit més votat i el seu grup parlamentari tindrà més escons que cap altre. La seva victòria és tan històrica com inapel·lable, alhora que també, ara per ara, estèril car no li serveix a Inés Arrimadas per seguir fent història investint-se com la primera presidenta. Ciutadans ha guanyat amb escreix les primàries del constitucionalisme i podrà seguir essent el flagell parlamentari de l'independentisme; també caldrà valorar si saben traslladar la seva força electoral a nivell local, si el descolorit cinturó roig municipal esdevindrà també taronja la primavera del 2019...

Junts per Catalunya: el renascut
Reconec que havia menystingut la capacitat de supervivència de Convergència, i el cert és que aquests darrers anys ha demostrat saber-se adaptar molt bé a cada situació, evolucionant per a sobreviure; si fa dos anys es va saber camuflar dins Junts pel Sí ara que ERC li va fer vores per reeditar la llista conjunta ha tingut l'habilitat de fer-se fort dins l'independentisme fent encara més gran i sobretot presidencial la figura del cessat i exiliat president Puigdemont. Junts per Catalunya ha guanyat les primàries de l'independentisme apaivagant així el debat sobre la presidència i foragitant els mals auguris que li pronosticaven les enquestes mesos enrere. Convergència no només no s'ha desplomat, sinó que ha resistit, lluitat i vençut; però tot té un preu, i en aquest cas ha estat deixar el partit a segona línia fent una candidatura, que esdevindrà grup parlamentari, més transversal, veurem també si més imprevisible.

ERC: altra vegada a roda
Primer Convergència li va parar els peus amb Junts pel Sí (recordeu la pressió que Artur Mas i els convergents van fer per la llista unitària?) i ara que semblava que els havien deixat mig arraconats al voral de la cursa electoral els convergents saben treure molt més suc d'un president a l'exili que no ells (ERC) d'un vicepresident empresonat! És indiscutible que han fet un molt bon resultat però no han pogut, ni sabut aturar el tsunami Puigdemont. A la tercera serà la vençuda?

PSC: ell (Espadaler) balla sol
La jugada de sumar alguns ex-Unió semblava (i potser encara no és) intel·ligent, reforçant el caràcter catalanista fent una coça al caràcter d'esquerres però el resultat del PSC és aquell empat amb gust a derrota, doncs quasi s'ha quedat igual amb un convidat (de pedra?) al seu grup parlamentari: Ramon Espadaler. Serà divertit, per dir-ho d'alguna manera, veure com sobreviurà el democratacristià en aquest grup parlamentari! El PSC, que vulgui o no juga en el bloc constitucionalista, s'ha vist definitivament arraconat per Ciutadans i molt em temo que haurà de seguir ballant amb la més lletja!

Catalunya en Comú: fred siberià
Els qui es situen entre dues trinxeres corren el risc de rebre, ser abatuts, per ambdós fronts; la indefinició que fins ara tan bé els havia funcionat ara ha esdevingut el seu pitjor enemic, sobretot a partir del moment en que les coses s'han embolicat de debò amb la presó i l'exili. El gran damnificat d'aquest mal resultat és precisament el seu cap de llista, l'ascendent Xavier Domènech, que lluny de l'escalfor dels "picos" de Pablo Iglésias al Congrés haurà d'afrontar el fred siberià al Parlament de Catalunya; en Rabell i en "Coscu" ja li poden passar la manta...

CUP: entrebancats
Deien mantenir-se dempeus i al final s'han entrebancat amb la unilateralitat (ara no toca, els podria alliçonar Pujol!); Esquerra els va fer un flac favor no acceptant reeditar Junts pel Sí i molts dels vots anti-convergents que van arreplegar fa dos anys han tornat a ERC despullant-los de vots i estavellant-se amb la furgoneta. Tot i així no ho han perdut tot i encara poden ser decisius... o no?! D'altra banda no sé si algun dia revisaran la seva dèria d'amortitzar massa aviat actius polítics, que una cosa és viure per dècades de la política i l'altra és llençar a la paperera brillants parlamentaris a les primeres de canvi.

PP: si són Espanya no són la solució
Com al seu dia en Froilà, s'han disparat un tret al peu! Ells van convocar les eleccions i ells, més que ningú altre, les han perdut. Més enllà de la pèrdua de vots i escons el Partit Popular va guanyar un bany de realitat i, sobretot, un avís per a navegants: afectarà a Espanya l'ona expansiva de Ciutadans a Catalunya? Fins ara sabíem que el Partit Popular no necessitava Catalunya per guanyar les eleccions espanyoles però la paradoxa (karma si voleu) és que les eleccions catalanes li poden fer perdre, tard o d'hora, el govern d'Espanya. Si Puigdemont ha sabut internacionalitzar el procés el president Rajoy, volent o no, l'ha espanyolitzat de tal manera que el 21D li ha esclatat directament a la cara!

El 21 D ha esvaït alguns dubtes si és que encara en quedava algun, però no tots...

Antonio Baños tenia raó...

"Sabeu per què encara no som independents?", es preguntava retòricament ahir el diputat d'ERC al Congrés de Diputats Joan Tardà, i ell mateix es responia: "doncs perquè encara no hi ha hagut una majoria de catalana que així ho vulgui".

I el també diputat al Congrés del PDeCAT Carles Campuzano afirmava, si fa o no fa, el mateix: "crec que l’aspiració de tenir un estat propi ha arribat per quedar-s’hi, però sí que hem d’aprendre la lliçó: caldrà més temps per reforçar majories socials que ens acompanyin en l’objectiu".

Temps, més temps. Això és el que ara semblen demanar els partits independentistes, més temps per a eixamplar una majoria que ara, avui, diuen que no tenen. Jo aquests darrers dies, sincerament, flipo!

Suposo que tot plegat respon a una estratègia electoral, o a una necessitat d'un canvi d'escenari, car necessiten agafar aire per un costat (que cal enfilar una campanya electoral!), i naturalment generar un clima polític diferent que afavoreixi, i tan de bo sigui així, la sortida de la presó dels consellers i conselleres que provisionalment encara hi són.

Per tot plegat vull dir aquest canvi de discurs que va des de la falsa autocrítica a l'acceptació de quelcom que, des de fa més de dos anys sembla que només un independentista, Antonio Baños, es va atrevir a dir la nit electoral de 27 de setembre de 2015: hem perdut el plebiscit o, en altres paraules, no hi ha una majoria suficient per declarar de forma unilateral la independència: "la declaració unilateral anava lligada al plebiscit. No s’ha guanyat, no hi ha proclamació"

Més de dos anys després, d'un pas al costat, uns pressupostos no aprovats, una moció de confiança, diverses dreceres parlamentàries, dues lleis aprovades amb calçador, un referèndum colpejat, una suspensió de la república no aprovada, una proclamació simbòlica in extremis d'una nonada república, amb un govern cessat, un Parlament suspès i amb mig govern a la presó i l'altra meitat en un exili estratègic, després de tot això i molt més (els Jordis!)ara ens diuen que no, que no hi ha una majoria suficient...

I no només això, també hi afegeixen que possiblement la independència va per llarg; el #TenimPressa haurà estat, al cap i a la fi, poc més que una bona etiqueta per les xarxes socials, i suposo que no seran pocs els qui ara diran que, de fet, la pressa és mala consellera! No sé, ara potser podem acollir l'etiqueta italiana #PianoPianoSiVaLontano acompanyada això sí del #NoDefallim...

En fi, si heu percebut en el to d'aquest article una certa molèstia no, no us equivoqueu; no em molesta que ara diguin i reconeguin que l'independentisme necessita ampliar la seva base social i més temps, sinó que des de l'independentisme, especialment des de l'independentisme d'aquests partits que ara posen el fre de mà, desacreditessin els no independentistes que al llarg d'aquests dos anys no s'han cansat de dir-ho, i em dol especialment, i no em molesta dir-ho, quan els dards han tingut com a diana polítics com Miquel Iceta o Joan Coscubiela.

Al final Antonio Baños tenia raó; ell ho va dir la mateixa nit electoral, d'altres ho han reconegut (que no vist) dos anys més tard; "nunca es tarde si la dicha es buena"...

La fantasia de la llista única

Tres anys després torna el tema, no sé si també el debat, sobre l'oportunitat o no de fer una llista única (o de país?) independentista que concorri a les eleccions al Parlament de Catalunya del proper 21 de desembre.

I com fa tres anys la llista única sobretot té un partit impulsor: el PDeCAT, abans (fa tres anys) Convergència, tant per boca del partit com, després, també per boca del cessat president Puigdemont. Fa tres anys Artur Mas també va plantejar-la i insistir fins a aconseguir-la.

La llista única persegueix la fantasia de la unitat de l'independentisme, de veure un únic cos electoral, una única candidatura ample, àmplia i sòlida; sens dubte d'aconseguir unir en una sola candidatura tot l'independentisme (feina gens fàcil) la llista única podria representar en una sola veu la defensa de la independència (o si ho preferiu de la nonada república) davant els partits anomenats ara constitucionalistes.

Però la principal dificultat, que no única, d'una possible llista única és precisament la seva gestació: de la mateixa manera que Catalunya no és un sol poble, l'independentisme no té una sola veu, l'independentisme, com Catalunya, és polifònic! I encara que els darrers embats policials i judicials contra l'independentisme i el govern català han unit de nou el moviment independentista (i més enllà), aquest ha patit i pateix divisions internes profundes que també necessita pair.

La pròpia confecció de la llista única pot obrir encara més aquestes ferides; més enllà de les posicions preferents d'una possible llista unitària en quina persona i/o partit hauria de recaure la condició de presidenciable?

La llista única ofereix al PDeCAT l'oportunitat de seguir mantenint una posició preferent (encara té la presidència) alhora que difumina la possible davallada electoral (darrere el PSC?) que se li atribueix els darrers anys, i que possiblement s'evidenciaria, s'evidenciarà en cas que no fructifiqui la llista única. Una nova oportunitat, ara per altres motius, de diluir les sigles...

Esquerra s'hi posa de perfil, decantada cap a que cada partit es presenti amb llurs sigles i ja s'uniran després; Esquerra segueix tenint pendent una cita amb la història: tornar a guanyar unes eleccions al Parlament de Catalunya, com ja va fer al 1932! i no sembla disposada a voler-la posposar més; d'altra banda la més que previsible distància electoral amb el PDeCAT faria que la presidència no fos objecte de discussió. I finalment, que una condició per la llista única sigui que la llista la formin tots els partits, CUP inclosa (o tots o res!), ja indica d'alguna manera la seva preferència a que es presentin per separat.

I la CUP? Doncs no descarten cap opció però com sempre consultaran amb les bases per valorar primer si es presenten a les eleccions del 21D i després, en cas que sí, sota quina forma. Seria una sorpresa, i tremendament divertit, que acceptessin anar a les eleccions fusionats amb el PDeCAT... Una de les condicions prèvies seria, suposo, prescindir de Santi Vila...

No crec que la llista única doni millors resultats electorals que anant per separat; des de la perspectiva independentista penso que cada partit pot arrambar més vots per separat que no junts, per allò de no haver de votar amb els ulls tancats o, encara pitjor, amb el nas tapat.

A diferència de fa tres anys afortunadament ara els terminis són més curts i per tant el debat serà, cas que existeixi, com a mínim més breu. Amb això tothom, els independentistes i els que no ho són, hi hem sortit guanyant!

Així no, president Puigdemont, així no!

"Així no, Majestat", li va dir el president Puigdemont al rei Felip VI després del discurs del rei...

Declaració unilateral d'independència?  
Així no, president Puigdemont, així no! Això és el que, amb altres paraules, va demanar-li el president del Consell Europeu, Donald Tusk: "avui li demano a vostè que respecti l'ordre constitucional i que no anunciï una decisió que faria aquest diàleg impossible".

Aquesta petició va ser, sembla, la que va generar el canvi de guió que tant poc va agradar al grup parlamentari de la CUP. en la declaració d'independència no aprovada i tot i així suspesa.

Així no, president Puigdemont, així no! Això és el que, amb altres paraules, va expressar el cupaire Quim Arrufat després de la compareixença del president Puigdemont i de la signatura, per part dels grups de Junts pel Sí i la CUP, de la declaració no aprovada però suspesa... La compareixença va tenir un darrer canvi de guió que no va agradar a la CUP que, amb la mateixa claredat que el 27S va admetre que no s'havia guanyat el plebiscit, va afirmar que ahir no es va proclamar formalment la independència. No va sortir satisfeta la CUP i caldrà veure com paeix el disgust...

Així no, president Puigdemont, així no! Això és el que, amb altres paraules, li va dir ahir el govern espanyol no sense abans enviar-li per carta (el requeriment!) la necessitat d'esclarir si el que va fer dimarts, al Parlament de Catalunya, va ser la proclamació (encara que diferida) de la independència, quelcom que encara avui molts catalans i catalanes, independentistes o no, es pregunten. Ai el 155...

El president Puigdemont va frenar el procés per sorpresa de tots i decepció de molts, perquè de fer cas omís a les paraules de Donald Tusk potser gran part de Catalunya s'hauria remullat de cava dimarts al vespre, però avui, ja superada la ressaca, molts independentistes, finalment consternats, li retraurien tot dient-li així no, president Puigdemont, així no!

Com amb les alineacions del Barça aquí cada independentista faria la independència a la seva manera, però com d'entrenador blaugrana de president de la Generalitat només n'hi ha un; la resta podem conformar-nos, o consolar-nos dient-li, quan s'escau, així no, president Puigdemont, així no...

El vídeo de la setmana: Ara comença el Mambo!

Aquests dies representa que estem en campanya electoral, en la campanya electoral del referèndum, però lluny de ser una campanya com sempre és una campanya totalment diferent, excepcional, tan diferent que, sincerament, no sembla que estiguem en campanya electoral sinó, ara ja, en una batalla campal!

El vídeo de la CUP ha estat dels pocs símptomes de campanya electoral que he percebut aquests dies que efectivament estem en campanya, un vídeo que ve a ser la segona part del de la furgoneta del procés...

Un vídeo molt més divertit que aquest altre que, sincerament, no sembla fet per la CUP... Ara però, la campanya electoral ja la fan directament el govern i l'estat espanyol amb el seu sobre actuat desembarcament a Catalunya...



Bon divendres!

Si jo tingués una escombra!

Amb el cartell ha arribat la polèmica, com amb tantes altres qüestions de la CUP. I com és habitual la CUP ha repartit a tort i dret, incomodant especialment als companys (?) del viatge independentista del PDeCAT, amb la inclusió de Jordi Pujol , el preident "first class", i Artur Mas , l'enviat a la paperera de reciclatge de la història, entre els caricaturitzats i nominats a ser escombrats dels Països Catalans.

I què s'esperaven, que la CUP els amnistiés?

No, la CUP pot aprovar un pressupost amb el nas tapat i només per les especials circumstàncies del moment, però el PDeCAT no hauria d'enganyar-se a sí mateix víctima del miratge processista: sí, la CUP els vol escombrar, com a mínim, políticament.

Sense Mas i Pujol els antics convergents fins i tot haurien aplaudit el cartell i qui sap si més d'un l'hauria repiulat i tot!, però no, l'ofensa no pot ser més greu (podria ser-ho, però de moment els cupaires no van més enllà) i, segons   David Bonvehí, que ja sap el pa que s'hi dóna, els de la CUP fan pena!

El cartell és molt il·lustratiu del què vol la CUP, del què vol i sobretot de qui vol escombrar, tot i que al Parlament de moment sigui més d'amagar segons què sota la catifa del procés i la independència... D'aquí, suposo, el miratge, l'impossible oasi que perceben els antics convergents. De fet molts antics convergents , i nous "pedecatistes, "si poguessin també voldrien, granera en mà, escombrar, com a mínim políticament, als de CUP!

Diu l'autor del cartell que es va inspirar en un cartell leninista però no sé si en el seu subconscient, com en el meu i en el de tants al veure'l, també hi ressonava la lletra de la popular cançó de Los Sírex; al capdavall la cançó, que ja té més de cinquanta anys, diu si fa o no fa el mateix que el cartell, però cantant:

Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
cuantas cosas barrería.

Primero, lo que haría yo primero
barrería yo el dinero,
que es la causa y el motivo
ay, de tanto desespero.

Segundo, lo que haría yo segundo
barrería bien profundo,
todas cuantas cosas sucias
se ven por los bajos mundos