divendres, 31 de maig del 2024

És fadrineta i com un sol. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Estenies la roba al terrat   

És fadrineta i com un sol,
ara als meus braços defallia;
si duu a les celles mort i dol
duu a les pestanyes la metgia.

Si a cada pit porta un robí
em diu l'afany: li robaria.
—Ella els guardava sols per mi,
si ara els volia ara els prenia.

Si l'assentava als meus genolls
era una rosa que s'obria.

Joan Salvat-Papasseit

 

dijous, 30 de maig del 2024

Teixint xarxes de dones. Entrevista a Mercè Lladó Figueras


No em consta que la sarrianenca Mercè Lladó Figueras sigui teixidora, que tingui per ofici teixir, però sí que tinc la impressió que al llarg de la seva vida, de la seva vida professional com a llevadora i de la seva vida cívica, cultural i social, amb la seva activitat a l'Associació Dones Més que Mai o com a àvida lectora i participant activa de diferents clubs de lectura, per a posar dos exemples, la Mercè ha anat teixint moltes xarxes, especialment xarxes de dones.

Penso en les innumerables dones que, juntament amb les respectives parelles, ha acompanyat com a llevadora en tot el procés de l'embaràs, penso en totes les xerrades sobre sexualitat que ha fet, penso en la tasca que fa, juntament amb altres dones, al capdavant de l'Associació Dones Més que Mai, penso en els espais i les lectures compartides dels clubs de lectura, clubs nodrits i participats més per a dones lectores, que homes lectors...

De tot plegat, de la seva activitat professional, cívica, cultural i social en vam parlar dies enrere a l'entrevista que li vaig fer al programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià.

Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar

dimecres, 29 de maig del 2024

La crisi de creixement del Girona FC


Sembla evident que el Girona FC està patint, aquests darrers anys, una crisi de creixement. El salt qualitatiu, futbolísticament, d'aquestes darreres dues temporades l'obliguen a fer el necessari salt quantitatiu pel que fa al pressupost, i el salt qualitatiu i quantitatiu pel que fa a les instal·lacions esportives; tot plegat per a mantenir-se a l'elit del futbol espanyol i, si pot, del futbol europeu.

Els seus èxits esportius tenen unes derivades, unes conseqüències, que no sempre són agradables i desitjables per a tothom; un exemple és la ciutat esportiva que s'està fent a Vilablareix, que ha generat la queixa de veïns i veïnes del municipi, també de l'Associació de Naturalistes de Girona, que va denunciar i demanar que s'aturés el projecte per unes possibles irregularitats.

Un altre exemple, aquest ben recent, és el patrocinador de la samarreta de la temporada vinent, l'aerolínia dels Emirats Àrabs Units Etihad Airways, perquè és indiscutible que amb el salt qualitatiu que representa jugar a Europa, el Girona FC necessita reforçar-se financerament i, per tant, fer una inversió important de diners per poder fitxar jugadors que tinguin experiència en competicions europees, i això exigeix disposar de suficients diners per a poder pagar més fitxes i més elevades.

I és evident que el nou patrocinador, Etihad Airways, té unes connotacions, més enllà del salt econòmic que suposa, ètiques i morals molt diferents de les que podia tenir Gosbi, pels valors de marca inherents que hi ha i que representa cada patrocinador. És com si, d'alguna manera, el Girona FC anés perdent la innocència, que no necessàriament l'essència...

Aquestes qüestions potser són inevitables, potser són el peatge per poder dimensionar el club pressupostàriament, i pel que fa a instal·lacions, a la nova realitat en què viu ara que, com a mínim la temporada vinent, jugarà literalment en una altra lliga, la Champions League.

dimarts, 28 de maig del 2024

El ridícul del sushi


"En política es pot fer tot, menys el ridícul". Aquesta frase, que s'atribueix al president Tarradellas, ja fa temps que la política la contradiu estoicament.

La frase, però, no em va venir al cap per res relacionat amb la política (tot i que de motius, segurament, no en manquen), em va venir al cap quan setmanes enrere vaig escoltar, per la ràdio, que el president del Barça, que ja tenia coll avall la decisió de destituir Xavi Hernández, va ratificar-lo com a entrenador per a la temporada vinent, salvant així la dimissió en diferit que el mateix entrenador havia anunciat a principis d'any.

Recordo que aleshores vaig estar temptat d'escriure una piulada dient que "en política es pot fer tot, menys el ridícul; en el Barça no cal, per sobre de tot estem fent el ridícul..."

No sé què carai devia tenir el sushi d'aquell sopar, si estava adulterat amb alguna substància al·lucinògena, per fer un gir de guió i provocar una escenificació de la ratificació de Xavi com a entrenador, llàgrimes del president Laporta incloses. I tot plegat per, dies després, tornar a fer un gir de guió i tornar a situar a Xavi novament fora de la banqueta del Barça, aleshores de forma maldestra per part de Laporta, fins a la confirmació final de la seva destitució.

Perquè sí, si primer vam viure una dimissió en diferit, ara el que hem vist és una destitució en tota regla, després que Laporta confirmés Xavi entre sushis i llàgrimes. Afortunadament, ara Xavi ha estat senyor (i culer) i ha marxat, com diria aquell, sense acritud.

Amb tot aquest sainet el Barça ha fet una mica el ridícul, mostrant una manca de planificació i, fins i tot, de convicció. Potser sí que aquesta versió 2.0 del president Laporta és massa presidencialista, potser sí que s'ha anat desvestint, prescindint d'una estructura tècnica més sòlida, i veiem el president com el rei del conte: despullat.

dilluns, 27 de maig del 2024

Alèxia i Aitana


Acabada la final de la Champions League femenina, guanyada amb ofici pel Barça contra el totpoderós Olympique de Lyon, escoltant una tertúlia esportiva radiofònica vaig sentir com un reconegut i reputat periodista comparava les dues grans estrelles del Barça femení, Alèxia Putellas i Aitana Bonmatí, amb dues de les llegendes històriques del Barça, Xavi Hernández i Andrés Iniesta.

El periodista feia la similitud posant l'accent que ambdós duets eren fruit de la Masia i que ambdós eren el referent del seu equip. La potència comunicativa, dins i fora del camp, dins i fora del futbol, d'Alèxia Putellas i Aitana Bonmatí és indiscutible; la primera és la capitana de l'equip i, tot i que aquesta temporada ha perdut protagonisme a causa de les lesions, el gol que va marcar a la final, a les acaballes del partit just després d'entrar al terreny de joc, li va fer justícia. Alèxia ha estat, i és encara, un referent; la segona és la líder natural, avui, de l'equip dins i fora del camp, un lideratge forjat a parts iguals per talent futbolístic i intel·ligència. Amb el gol que va obrir el marcador i la designació de jugadora més valuosa de la final, sembla que té més a l'abast la seva segona Pilota d'Or...

Just després de l'afirmació del periodista (va venir a dir que Alèxia Putellas i Aitana Bonmatí són al primer equip de futbol femení el que Xavi Hernández i Andrés Iniesta van ser al masculí), una periodista el va rebatre amb contundència, educació i respecte: "ja no cal que les comparem amb futbolistes masculins, Alèxia Putellas i Aitana Bonmatí són Alèxia Putellas i Aitana Bonmatí i, a més, a diferència de Xavi Hernández i Andrés Iniesta, ambdues han guanyat la Pilota d'Or."

La rèplica va sonar a clatellada, malgrat fer-se de forma educada i respectuosa, i tot i que el periodista va intentar justificar la comparança, va acceptar la rèplica esportivament. Aquesta anècdota, però, em va fer pensar en els diferents marcs mentals des dels quals, en general i a risc de ser injust, concebem l'equip femení els homes que sobretot hem estat fans del masculí, i les dones que s'hi han apassionat al marge de l'equip masculí.

Perquè per a moltes dones fans del Barça femení, i no era el cas de la periodista, els ídols (presents i històrics) del Barça masculí els importen ben poc i algunes, possiblement, ni els coneixen ni tenen gaire interès a conèixer-los i, en canvi, tenen molt clar quines jugadores són les ídoles i referents del Barça femení, i no han de buscar enlloc més que dins aquest equip per a reconèixer-les.

I podem citar Alèxia Putellas i Aitana Bonmatí, però hauríem d'afegir-hi Mapi León, Patri Guijarro, Mariona Caldenteny, Graham Hansen, Marta Torrejón, Irene Paredes...

Elles, per sí soles, són les referents!

dissabte, 25 de maig del 2024

Father Christmas. Minuts Musicals de Nadal


The Kinks és un dels grans grups britànics de rock, autors d'enormes cançons (Lola, You Really Got Me, Sunny Afternoon, All Day and All of the Night, Waterloo Sunset...) tot i viure gairebé sempre a l'ombra del binomi format per The Beatles i The Rolling Stones.

El seu talent és tan indiscutible com el seu paper i la seva influència en el món de la música en general, i del rock en particular. I avui reivindico The Kinks a través d'una nadala que van publicar l'any 1977, "Father Christmas", que parla de la "cara b" de Nadal, de les injustícies socials, de la desigualtat i del consumisme.

Una nadala que explica com un jove que no creu en la màgia de Nadal acaba treballant de Pare Noel i és amenaçat i atonyinat per uns nois de famílies pobres que, més que els seus regals (que es poden quedar els nens rics), volen els seus diners... 

Una nadala a ritme de rock, una nadala amb crítica social.

divendres, 24 de maig del 2024

Amo l'aroma. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Amo l'aroma   

Amo l'aroma d'aquest brot de menta
que duus lligada dintre el teu somrís
fes-me'n penyora          tu, minyona esquerpa
com vela nova que torba el garbí.
 

Les xicres blanques dels pals del telègraf
si ets a la ruta guarden ton camí;
pel brot de menta cap d'elles pledeja-
pledejarien si em veien sofrir.
 

Perquè vindria de la boca teva
la posaria al mossec de les dents,
fes-me'n penyora, del teu brot de menta:
jo, per pagar-la         ja em donaria teu.

Joan Salvat-Papasseit



dijous, 23 de maig del 2024

140 anys de la Pastisseria i Fleca Llausás de Sarrià de Ter


L'any 1884 al número 29 del carrer Major de Sarrià de Ter hi venien grana; en aquella casa, com en tantes altres, hi tenien un forn de pa i, a banda de coure el de casa, alguns veïns i veïnes hi anaven a enfornar el pa. Aquell any en Vicenç Vila va decidir registrar, oficialment, el forn de pa com a activitat econòmica. A banda de grana, ara també venien pa.

Vint-i-nou anys més tard, el 1913, la Mercè Vila, filla de Vicenç Vila, es casa amb l'Emili Llausás, un flequer fill de Flaçà i treballador del forn; l'Emili, després de formar-se a Barcelona va anar a raure a Sarrià de Ter. Uns anys més tard, el 1923, la botiga passa a denominar-se Fleca Llausás.

La Mercè i l'Emili tenen tres fills, i un d'ells, en Josep (en "Pitu"), segueix el negoci familiar i l'amplia, afegint a la fleca els productes de pastisseria, i un fill d'en Josep Llausás, en Narcís Llausás Ballada, després de formar-se a Torroella de Montgrí, segueix la tradició familiar i amb ell la botiga fa el salt, a principis dels anys setanta, a la placeta de la Font, el seu emplaçament actual.

En Narcís Llausás Ballada festeja amb la Dolors Fajula Picart, que durant un temps combina la feina a la fàbrica Torras Hostench amb la de dependenta de la botiga, fins que, quan es casen, es dedica de ple, en cos i ànima, a la botiga i, naturalment, a la família, que ben aviat s'amplia amb el naixement de la Maria Teresa i en Narcís, en Siso.

I són ells dos, la cinquena generació, els qui avui porten les regnes d'aquest negoci familiar, amb l'obrador i la botiga de la placeta de la Font i amb la botiga i cafeteria de l'avinguda Capellades, a la zona del Camp dels Socs de Sarrià de Dalt.

Aquesta breu cronologia ens permet veure la llarga trajectòria d'una fleca i pastisseria que va néixer l'any 1884, uns anys després de la primera fàbrica de pasta de paper de Sarrià de Ter, impulsada per Felip Flores (1870), poc després de la finalització de la 3a Guerra Carlina (1872 - 1876), abans de la reforma del Pont de l'Aigua (1888 - 1891) que la Guerra Civil (1939) va fer volar pels aires, i abans que l'enllumenat elèctric arribés als carrers de Sarrià de Ter (1894). Un negoci familiar que, al llarg d'aquests 140 anys, ha vist passar més de 35 alcaldes per l'Ajuntament de Sarrià de Ter i més de 10 rectors per l'església de la Misericòrdia de Sarrià de Baix.

Dissabte passat, la família Llausás Fajula van fer una festa de celebració dels 140 anys d'activitat flequera i pastissera, omplint de gom a gom la placeta de la Font, curulla a parts i guals de gent, xuixos, pa, pastes, pastissos i altres dolces. Va ser una gran celebració.

I aquest dimarts, la família Llausás Fajula, en Narcís, la Dolors, la Teresa i en Sisu, van venir a Ràdio Sarrià per ser els protagonistes d'un programa especial en què van compartir vivències i records, en què vam parlar de la seva llarga història, del seu present i del seu futur.

La Pastisseria i Fleca Llausás té molta història, una història de 140 anys, viu un bon present i té, amb la cinquena generació al capdavant del negoci, el futur molt ben encaminat per molts anys més!

Per molts anys!

Si no vau tenir ocasió d'escoltar el programa, el podeu recuperar en format pòdcast.

dimecres, 22 de maig del 2024

Un bri d'humanitat?


La sol·licitud d'arrest del fiscal del Tribunal Penal Internacional, Karim Khan, contra el primer ministre i el ministre de Defensa d'Israel, Benjamin Netanyahu i Yoav Gallant, i del líder de Hamàs, Yahya Sinwar, i altres dirigents d'aquesta organització palestina, per presumptes crims de guerra, és un bri d'humanitat.
 
No sé quin recorregut tindrà aquesta petició, quin recorregut judicial i penal, quin recorregut polític i humanitari, però ja era hora que una institució internacional s'esforci per no deixar impune l'atrocitat que des de fa massa mesos es viu a Gaza. Ho veiem cada dia a la televisió, veiem els atacs contra la població civil, els bombardeigs i la devastació que provoquen, veiem els desplaçats i les dures condicions amb què han de viure o, més aviat, sobreviure. Veiem la guerra de cada dia a risc de normalitzar-la, com si fos, només, una pedra més a la nostra sabata.

Però no podem permetre'ns normalitzar aquesta guerra, no podem anar justificant, eternament, que un atac mereix ser respost amb un altre atac, alimentant una escalada de violència, una escalada bèl·lica que només té una conseqüència: el patiment i la mort de molta gent, patiment i mort evitables.
 
Perquè no tot s'hi val, tampoc en les guerres, i això és que, a la seva manera, diu el fiscal del Tribunal Penal Internacional amb la seva sol·licitud d'arrest. Perquè la violència només engendra violència, i cal trencar aquest cercle i obrir la via de la pau. Cal deixar de fabricar i vendre armes, deixar de ser còmplices d'aquesta ignomínia...

En aquest gest del Tribunal Penal Internacional jo hi he vist un bri d'humanitat, de la humanitat que, col·lectivament, encara devem conservar...

dimarts, 21 de maig del 2024

Les PAP com a (mal) símptoma


Un any més, les proves d’aptitud personal, les anomenades PAP, per a l'admissió d'alumnes als graus universitaris d'Educació Infantil i d'Educació Primària, han mostrat les costures (o més aviat, els descosits) del nostre sistema educatiu.

Els resultats no són gaire esperançadors, ja que gairebé la meitat dels aspirants a mestre han suspès aquestes proves d'aptitud o, en altres paraules i precisant més els números, només el 57 % de l'alumnat que s'hi ha presentat les ha aprovat.

Les PAP són bàsicament dues proves de competència, una de competència comunicativa i raonament crític, en la que s'avalua la comprensió lectora i la capacitat d'escriure, i una altra de competència logicomatemàtica, en la que s'avaluen les nocions de matemàtiques.

Les proves determinen, teòricament, si l'alumne és apte o no apte per a esdevenir docent d'educació infantil o primària, i no sorprèn (tot i que preocupa) l'elevada xifra de no aptes, veient les baixes qualificacions, precisament en aquestes dues qüestions (comprensió lectora i matemàtiques) de les proves PISA.

I he dit "teòricament", perquè en principi les PAP havien de ser condició "sine qua non" per accedir als graus d'Educació Infantil i d'Educació Primària, selectivitat a banda, però a partir d'aquest curs la Universitat Ramon Llull, la Universitat Internacional de Catalunya i la Universitat Abat Oliba CEU (les universitats privades) no l'exigiran com a requisit d'accés als seus graus, de manera que es preveu que molts alumnes teòricament no aptes, podran cursar els estudis i, en un futur pròxim, exercir de mestres.

No sé si això perpetuarà el problema, a menys que durant els estudis universitaris aquest alumnat millori la seva competència en comprensió lectura i en matemàtiques.

És clar que no tots els problemes de l'educació a casa nostra són responsabilitat del personal docent, de les seves possibles mancances formatives i vocacionals, l'administració també n'és majoritàriament responsable, tal com s'entreveu, clarament, de les paraules del mestre i pedagog Pere Costa i Vilanova a l'entrevista que ahir li van fer al diari El Punt Avui

"Ara mateix l’estructura del sistema no els deixa fer [als serveis educatius que donen suport al personal docent] un paper al servei de la garantia dels drets del ciutadà. Els hem convertit en elements al servei de la mateixa administració, no pas al servei dels usuaris, dels mestres, dels nens i nenes i de les famílies que els necessiten."
I a més, plou sobre mullat, tal com apunta en Pere Costa, quan parlant de la formació que reben els i les mestres diu que:

"no es treballa ni s’ensenya l’hàbit de la lectura professional, imprescindible, perquè estimula la reflexió, amb la qual es troben moltes més solucions o millores als problemes de la professió."
Entre una cosa i l'altra, el nivell educatiu del nostre país pateix i se'n ressent, i no progressa adequadament.

dilluns, 20 de maig del 2024

Medaller autoservei


Autoservei és com es deien alguns dels primers supermercats petits, pel fet que ja no et servien els productes que hi anaves a comprar, sinó que te'ls agafaves tu mateix i després passaves per caixa.

Autoservei són, des de fa uns anys, la majoria de les gasolineres, i moltes també funcionen sense personal, amb dispositius d'autopagament en efectiu o en targeta bancària.

Al seu dia a mi em feia especial il·lusió anar en un "self-service", els restaurants autoservei, especialment el que hi havia al barri de Sant Ponç de Girona. Trobava molt modern això de servir-te tu mateix el plat, fent lliscar la safata davant l'aparador de tota mena d'elaboracions. El repte era arribar a la taula amb el menú escollit indemne fent equilibris amb la safata a les mans!

En alguns supermercats, fins i tot, hom es pot llescar el pa, i ja sabem que arribarà un dia que ni tan sols caldrà passar per caixa, ni tan sols la caixa autoservei que tenen algunes superfícies...

Em sorprèn més que, com aquest cap de setmana amb la final de la Copa de la Reina de futbol, existeixi un protocol que digui que el lliurament de les medalles també és en format autoservei: aquí teniu una bossa amb les medalles, us les repartiu i poseu vosaltres mateixes...

Ras i curt, això és una indissimulada manca de respecte, ja que el lliurament d'un títol hauria de requerir, per protocol, un mínim de solemnitat, tant pel que fa a les medalles, com pel moment de lliurar el trofeu.

És clar que de la Federació Espanyola de Futbol no es pot esperar més, i tampoc es pot esperar menys, i en especial en relació amb l'incòmode futbol femení, que n'està desballestant els fonaments, corcats, retrògrads i masclistes.

Al capdavall, potser és millor que les medalles se les posin elles mateixes, abans que un president bavós, o (presumptament) corrupte...

dissabte, 18 de maig del 2024

Villancico para mi Cuñado Fernando. Minuts Musicals de Nadal


No és només l'arbre de Nadal, ni els Tres Reis d'Orient, ni el Tió, ni el Pare Noel, ni els llums que fan pampallugues, ni el Grinch... Per Nadal també tornen les trobades familiars, dinars i sopars de la família que es retroba al voltant de la taula i és allà on apareix, a vegades, un personatge estimat i odiat a parts desiguals: el cunyat.

Hi ha cunyats (no és el meu cas) que exerceixen el "cunyadisme" amb molt d'ofici, generant una tensió creixent que a vegades, inevitablement, esclata.

És el cas del "Cuñado Fernando" a qui els Love of Lesbian van dedicar-li aquesta nadala, "Villancico para mi Cuñado Fernando", carregada d'humor i ironia, i una bona dosi de mala llet:

"Mira, Fernando, me caes muy mal,
lo tenía que soltar, tarde o temprano te ibas a enterar.
Pues que sea en Navidad, dale cuñado,
nunca pararás, qué curiosa enfermedad."

divendres, 17 de maig del 2024

Platxèria. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Platxèria   

Dolça amigueta, juguem a fet
o a corretgeta, o a bell indret.

Dolça amigueta, no tinguis pô:
ni he d’allunyar-me ni en cap racó
fer-te malícies, o bé el distret
si a cas et cremes o ets a l’indret
on he amagada la teva flô:
si tu ets manyaga jo seré bo.

Dolça amigueta tornem al joc,
la teva escala farà de toc.
Si tu m’atrapes no et besaré,
si jo t’atrapo perdonaré
que no m’estimis. Ja em somriuràs.

Si et cau la trena jo et faré el llaç.

Joan Salvat-Papasseit

dijous, 16 de maig del 2024

Girona, la Toledo catalana


Aquests dies que es vesteix i tenyeix de flors, Girona s'omple de visitants i de turistes que se la passegen, i per moments la col·lapsen. Aquests darrers anys la ciutat de Girona no ha necessitat, com a destí turístic, més promoció que mostrar-se a si mateixa, el seu patrimoni, la seva gastronomia i les seves comarques. Queden enrere les referències florentines, el complex d'inferioritat (com a pols d'atracció turística) vers la ciutat de Figueres o esdevenir el pla b dels turistes de la Costa Brava quan plou...

Fins i tot queda enrere, perduda i pretèrita en el temps, la referència de Girona com la Toledo catalana. L'any 1933, amb la finalitat de promoure la 2a Fira Comercial, es va editar una revista promocional de l'esdeveniment que duia per títol "Gerona, la Toledo catalana. Y su II feria comercial. Guia y visión espiritual de la inmortal Ciudad", en la que es destacava el patrimoni arquitectònic de la ciutat, especialment la Catedral, i el parc de la Devesa.

La setmana passada, caminant pel carrer dels Ciutadans de Girona, en ple Barri Vell, vaig topar amb un nombrós grup de turistes que ocupava pràcticament tota l'amplada del carrer, i que es va haver d'arraconar per deixar pas a un pilot de ciclistes que alhora intentava avançar un transportista; per moments i en qüestió de segons el carrer es va col·lapsar i va ser aleshores que jo, que era a la cua del grup de turistes, vaig sentir turista que, resignat, va exclamar: "¡Esto es peor que Toledo!"

Ignoro com ho porten, això del turisme, a la monumental capital manxega; aquí a Girona, més enllà d'aquesta anècdota i de les inevitables (?) aglomeracions del Temps de Flors, el turisme genera una dinàmica i tensions internes que la ciutat, la política i la cívica, potser haurien de debatre i d'afrontar, identificant oportunitats (que hi són i moltes) i riscos (que hi són i molts) per evitar que la ciutat mori d'èxit, i amb ella morim d'èxit (o d'inanició) els que (encara) hi vivim.

dimecres, 15 de maig del 2024

La nit electroal, a Ràdio Sarrià


Amb més voluntat que mitjans, amb una taula de so provisional, amb els estudis a mig pintar i a l'espera que en qüestió de dies aterri una persona que coordini l'emissora, Ràdio Sarrià, s'ha de dir, va fer un extraordinari seguiment de la jornada electoral de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya.

Hores després d'haver tancat l'emissió en directe de matinada, amb un programa especial en viu i en directe sobre el Festival d'Eurovisió, diumenge al matí Ràdio Sarrià ens va despertar amb el primer dels tres flaixos informatius sobre la jornada electoral, informant puntualment des dels estudis, amb informació dels tres col·legis electorals, de la constitució de les meses i l'inici de la votació. 

Més tard, al migdia i a la tarda, vam fer els flaixos informatius dels avanços de participació i, finalment, a partir de les 8 del vespre, un programa especial per al seguiment del recompte i la valoració de la jornada electoral que es va allargar fins a les onze de la nit.

Amb en Josep Maria Sansalvador, l'Anna Sala, en Jordi Paretas i jo mateix vam començar a escalfar motors a les vuit del vespre informant de l'avanç de l'escrutini i dels resultats de cada una de les meses dels tres col·legis electorals de Sarrià de Ter, on teníem enviats especials, informadors que ens anaven actualitzant minut a minut el recompte. I avançada la jornada electoral es van anar afegint al programa els representants dels quatre grups municipals de l'Ajuntament de Sarrià de Ter, per acabar de fer tertúlia tot valorant els resultats i els possibles pactes per a formar govern.

Ràdio Sarrià va recuperant, a poc a poc, i amb més voluntat que mitjans, la seva vocació de servei públic. La programació especial de la diada de Sant Jordi i d'aquesta jornada i nit electoral en són dos exemples. Era per això, i per tots els continguts que avui ja formen part de la programació de l'emissora, que volíem recuperar Ràdio Sarrià; recuperar-la no per a nosaltres, sinó per a posar-la al servei dels veïns i veïnes de Sarrià de Ter.

dimarts, 14 de maig del 2024

Paraules de nit electoral


Les darreres eleccions al Parlament de Catalunya han confirmat el moviment del pèndol que s'albirava, amb una clara victòria del PSC amb vots i escons que arracona l'independentisme, que perd la majoria i passa del 51% al 43%.

La nit electoral va deixar moltes declaracions, però a mi em van sorprendre especialment les dels Comuns fent una clara aposta pel tripartit i les del president Puigdemont plantejant a ERC la possibilitat de formar un govern "d'obediència estrictament catalana".

Entenc que els Comuns apostin (ara quasi a cegues) per un govern tripartit, sobretot si aquest possible nou govern català permet donar una major estabilitat al govern espanyol, del que també formen part, però no deixa de ser curiós que en aquesta petició ja no resti el que pugui passar, o deixar de passar amb el Hard Rock, quan aquest tema va ser, precisament, el que va fer descavalcar el govern Aragonès per la negativa dels comuns de donar suport als pressupostos. Tot i que un possible govern entre PSC, ERC i Comuns tindria amb 68 escons una majoria suficient (la mínima, però suficient) el fallit acord pressupostari hauria tingut una majoria més folgada...

D'altra banda, també em sorprèn (o no?) que ara el president Puigdemont i Junts convidin a ERC a la unitat (de l'independentisme) que aquests darrers anys li han negat, per formar un (certament difícil) govern "d'obediència estrictament catalana". Si ERC i Junts fins ara sumaven 65 escons, en aquesta legislatura en sumaran 55, deu menys. Sembla que un govern "d'obediència estrictament catalana" era més plausible abans que ara... En la lluita interna per a liderar l'independentisme parlamentari, aquest ha perdut bous i esquelles i, possiblement, només el relleu dels lideratges permetrà refer confiances i reconstruir un possible camí.

Salvador Illa, l'indiscutible guanyador d'aquestes eleccions, va dir que Catalunya obre una nova etapa, i sembla que la inèrcia i la força del pèndol l'empeny cap a la desitjada i cobejada presidència de la Generalitat.

dilluns, 13 de maig del 2024

Seguiré buscant en Pere...


Em sembla que, instintivament, seguiré buscant en Pere Salvatella Pla quan passi per l'autovia de Sarrià de Ter. No sé quants quilòmetres devia portar a les cames, de tant que el veia caminar, alguns dies amb el gos, d'altres anant, o tornant, de buscar el diari, i sempre amb els auriculars, escoltant la ràdio.

Els paisatges també es construeixen a través de les persones que en formen part, i quan les persones es moren, quan ja no hi són, els paisatges també canvien, es transformen, són diferents; és el que em passarà amb alguns carrers de Sarrià de Ter, especialment l'autovia.

És clar que per a mi, en Pere Salvatella Pla també formava part d'un altre paisatge, el de les Jornades i la Fira del Paper de Sarrià de Ter; fa més de vint i escaig anys, poc després d'anar a viure a Sarrià de Ter, vaig afegir-me al grup organitzador de les Jornades del Paper; allà el vaig conèixer i durant uns quants anys vam compartir estones de reunions i de feina a peu de carrer.

Formar part d'aquell grup, amb en Josep Turbau, l'Assumpció Vila, l'Esther Ferrero, la Cristina Vicedo, la Núria Rodríguez i en Pere Salvatella (i disculpeu si em deixo algú més), va ser per mi tot un aprenentatge que, sense ser-ne del tot conscients aleshores, va contribuir a la meva formació cívica i al meu compromís ciutadà. El nostre paisatge particular també el fan les persones que ens envolten...

Érem un grup de persones, com era també en Pere, xerraire, ens agradava parlar i debatre els temes, i alhora també érem un grup, com era també en Pere, d'acció, d'arromangar-se des de primera hora del matí per muntar la Fira del Paper, per vestir de gala el carrer Major de Sarrià.

Els avatars de la vida en general, i els de la política local en particular, van fer que aquell grup, aquella comissió organitzadora de les Jornades del Paper, s'anés diluint, fins a diluir-se les mateixes jornades i la fira, fins que l'any passat el nou govern municipal va començar a recuperar-ne l'esperit.

Tinc la impressió que aquell grup de persones, també en Pere, potser no ha rebut mai el reconeixement que es mereixeria, un reconeixement que hauria de servir, senzillament, perquè el seu esforç i el seu compromís no caiguessin en l'oblit. Les coses no passen per art de màgia, sinó perquè hi ha persones que les pensen i les executen, persones com en Pere que, sense fer gaire soroll ni estar a primera línia, sempre hi era.

Ara el trobarem a faltar, ara encara el buscaré passejant per l'autovia amb els auriculars a les orelles, en un intent estèril de fer etern el paisatge que ell també va contribuir a dibuixar.

Descansa en pau, Pere.

dissabte, 11 de maig del 2024

Mistress For Christmas. Minuts Musicals de Nadal


La llista de coses que la gent demana al pare Noel suposo que és tan llarga i extensa com les cartes que nosaltres escrivim als Reis, als d'Orient vull, dir, els que porten coses a tota la gent!

A la cançó "Mistress For Christmas", els AC/DC tenen molt clar què li demanen, al Pare Noel: una amant per Nadal. En fi, tampoc podríem esperar d'un grup de rock dur i heavy metal una cançó ensucrada dins els cànons clàssics de les nadales; el punt gamberro i irreverent bé els ha de sortir per algun costat...

divendres, 10 de maig del 2024

El somni. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

El somni   

Guardeu la terra els pagesos germans,
guardeu—beseu-la amb delit, pam a pam:
ara amb nosaltres marins i gojats
per Catalunya, els vaixells salparan.
Guardeu la terra els pagesos germans.

De cara al món altra volta, i firam!
les gestes nostres no temin la mar:
—qui duu senyera els dofins li fan pas.
Per Catalunya un bell nom voleiant
de cara al món altra volta, i firam!

Fornits atletes, a proa s'hi cap,
deixeu l'Estadi pels fadrins que es fan.
Preneu els estres de viure en combat
per Catalunya: Una passa endavant!
Fornits atletes a proa s'hi cap.

Vosaltres, dones, heroiques com mai,
sigueu valentes que l'empresa és gran:
les nostres filles que aprenguin l'afany.
Per Catalunya reseu català,
vosaltres, dones, heroiques com mai.

Fendim les ones, tal guerrers d'abans;
—de nou l'història que ens vegi avançant—;
vulguem esser-hi entre els pobles més grans:
Per Catalunya, els fanals ben endalt
fendim les ones, tal guerrers d'abans.

Joan Salvat-Papasseit

dijous, 9 de maig del 2024

12M 2024: especial eleccions al Parlament de Catalunya a Ràdio Sarrià


Les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, que ja tenim ben bé a la cantonada, tenen molts punts d'interès, més enllà de qui les guanyarà (sembla clar que el PSC de Salvador Illa) i de quina serà la primera força independentista (sembla clar que Puigdemont i Junts):

  • Es podrà formar una majoria suficient per a governar?
  • En mantindrà la majoria independentista de diputats?
  • Tindrà representació parlamentària Aliança Catalana?
  • Desapareixerà Ciutadans, del Parlament de Catalunya?
  • Alhora hi seran a l'hora?

Són tantes les variables, que es podria donar el cas que aquestes eleccions del 12 de maig no fossin conclusives, no permetessin investir un president i formar govern, i tornéssim a ser al cap del carrer amb una nova convocatòria electoral, i qui anys passa eleccions empeny...

De tot això i molt més, i sobretot dels resultats de Sarrià de Ter, i de la demarcació de Girona, en parlarem a Ràdio Sarrià en el programa especial que farem a partir de les vuit del vespre, coincidint amb el tancament de les meses electorals, en el que farem un seguiment dels resultats, una mica de tertúlia política i la valoració de la jornada electoral amb els representants polítics del poble.

A més, al llarg del dia es faran tres flaixos informatius per informar de l'inici de la jornada electoral i la constitució de les meses a les 9 h, i dels avanços de participació de les 13 h i a les 18 h.

Les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya plantegen molts interrogants, i no sé si els podrem respondre tots, però de tots i de tot plegat segur que en parlarem, també, a Ràdio Sarrià.

dimecres, 8 de maig del 2024

3 anys de cara al sol


Aquesta setmana fa tres anys que a casa vam instal·lar plaques solars fotovoltaiques.

Just aquests dies, els mitjans de comunicació s'han fet ressò de la suspensió de la cotització dels títols de la companyia HolaLuz, pel retard en la presentació dels resultats, després de declarar unes pèrdues de 26 milions d'euros en l'exercici 2023, multiplicant les pèrdues que ja van declarar, també l'any anterior. Ja hi ha qui parla de l'espetec (o esclat, o esclafit) de la bombolla de l'autoconsum.

El cas és que a casa, el primer pas per posar plaques solars el vam fer, precisament, amb HolaLuz, però a l'hora de concretar l'operació no ho vam veure gens clar i vam acabar dient adeu a HolaLuz i hola, amb els braços oberts, a Som Energia!

Jo no hi entenc gens, però les dades d'aquests darrers tres anys de les 12 plaques que tenim a la teulada de casa són, segons l'aplicació mòbil:

  • 14,66 MWh de producció energètica, dels quals
  • 3,56 MWh (24,28%) han anat per autoconsum i
  • 11,10 MWh (75,72%) ha estat energia exportada

I pel que fa a les dades de consum (la quantitat d'energia fotovoltaica consumida), del total dels 8,24 MWh...

  • 3,56 MWh (42,29%) són d'autosuficiència i
  • 4,86 MWh (57,71%) són d'energia importada.

En fi, incapaç de valorar críticament aquestes dades, sí que us puc assegurar que la factura elèctrica de casa, aquests darrers tres anys, s'ha reduït considerablement, i que més enllà de l'estalvi que ha suposat la inversió de les plaques (que naturalment encara no hem amortitzat), també pesa i té valor, per a nosaltres, la modesta contribució a la generació d'energia renovable.

A casa fa tres anys que tenim plaques, i tot i no poder-nos beneficiar dels avantatges fiscals que es van acordar posteriorment, va ser una molt bona decisió fer el pas i la inversió, i instal·lar-les, i va ser una molt bona decisió fer-ho amb Som Energia!

dimarts, 7 de maig del 2024

El català del PSC


El PSC és un partit catalanista. No en dubto (?), o potser millor i en altres paraules, m'agradaria seguir pensant que el PSC és un partit catalanista, pensament que, reconec, s'alimenta per l'ombra d'un dubte raonable.

Aquests dies, quan miro els Telenotícies de TV3, tot sovint veig que en els talls dels mítings del PSC el seu candidat, en Salvador Illa, parla en castellà, tot i fer tots els mítings a Catalunya. I llavors m'assalta el dubte: no hi ha un millor tall de veu en català d'aquell míting, o és TV3 que prioritza els talls en què Illa parla en castellà?

Sigui com sigui, és una realitat que els líders del PSC, naturalment també Salvador Illa, en els seus mítings tot sovint es dirigeixen al públic en castellà, una decisió, no en dubto, del tot pensada, estudiada i premeditada en clau electoral i comunicativa, una decisió, això no obstant, que a mi personalment m'entristeix, tot i que ja no formo part del PSC.

Segur que hi ha raons (talls de veu per als mitjans espanyols, esgarrapar votants d'altres partits, etc.), i fins i tot podria entendre-les, que no compartir, perquè al final es corre el risc d'enfortir el marc mental que defensa que si en castellà a Catalunya també ens podem entendre, no hi ha necessitat de parlar català, entre catalans.

I això, desplaçar la nostra llengua, en un context de preocupant davallada de l'ús social del català em sembla, sobretot, una temeritat que no fa més que alimentar el risc que segueixi encara més arraconada. I el que em fa patir, en clau PSC, és que tard o d'hora es permeti fins i tot normalitzar el parlar castellà al Parlament de Catalunya, una línia vermella que faria bé de no travessar més, després de fer-ho puntualment fa dos anys.

Ara que el Girona FC és en boca de tothom, cal valorar i reconèixer la valuosa contribució que Míchel, el seu entrenador, ha fet a la llengua catalana, més enllà de la seva contribució (igualment valuosa) al futbol, aprenent el català i fent-lo servir com amb normalitat com a llengua vehicular amb els mitjans, amb les persones.

Perquè això és del que es tracta, que a Catalunya ens puguem entendre en català, a banda (no enlloc) d'entendre'ns en castellà. Per això cada vegada que veig en Salvador Illa fent una arenga en castellà en un míting, m'entristeix pensar que el PSC, per les raons que sigui, estigui transvestint el seu marc mental en relació amb la nostra llengua.

dilluns, 6 de maig del 2024

La lliga del Girona


D'acord, la lliga l'ha guanyat el Real Madrid, però si aquesta lliga ha de dur algun nom associat, sens dubte és el del Girona FC.

De fet, ja fa moltes jornades, des de l'inici de la temporada, que el Girona FC ha estat sense cap mena de dubte l'equip revelació, però dissabte a la tarda, doblegant novament el Barça i certificant la classificació per a jugar, la temporada vinent, la Lliga de Campions, va inscriure a foc el seu nom a la lliga d'enguany.

I tant és si finalment el Girona FC acaba segon o acaba tercer, per actitud, per joc i per resultats, el Girona FC mereix que la Lliga 2023/24 sigui recordada com la lliga del Girona!

Que el Real Madrid hagi guanyat una nova lliga, la seva trenta-sisena, és una notícia d'aquelles relativament recurrents; que el Girona FC s'hagi classificat per a la Lliga de Campions, i a més en un partit remuntant per dues vegades al Barça (i guanyant-lo per primer cop a Montilivi), és una notícia històrica!

D'aquí que la celebració fos, ben bé, com si s'hagués guanyat un títol; perquè tot i que el Girona FC no ha guanyat cap títol, no ha enlairat cap trofeu, la gran temporada d'enguany s'ha de celebrar i els partits que resten s'han de viure com una festa, més enllà dels resultats.

És més, jo convidaria als seus pròxims rivals (Alabès i València a domicili, Vila-real i Granada a Montilivi) que els fessin el passadís d'honor a l'inici dels partits, en reconeixement de l'extraordinària temporada del Girona FC.

L'orgull gironí, aquests dies, està pels núvols, ben bé toca el cel!

dissabte, 4 de maig del 2024

It's Not a Merry Christmas For Me and You. Minuts Musicals de Nadal


Hi ha el Nadal alegre i joliu, en el que dringuen cascavells, com argentins joiells... També hi ha l'anti Nadal, el del Grinch, que no suporta la felicitat dels altres, possiblement, a causa de la infelicitat pròpia. 

I hi ha el Nadal melancòlic, fins i tot un punt depressiu, el que llangueix sota els llums de Nadal pensant, com el que canten The River Indigo a la cançó "It's Not a Merry Christmas For Me and You" quan diuen "pensava que ara seríem més feliços".

Perquè hi ha tant Nadal com persones hi ha al món, perquè, també Nadal, està farcit de matisos...

divendres, 3 de maig del 2024

La penyora en ofrena. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

La penyora en ofrena  

                                   Tirania de l’amor

Tirania de l’amor
si et vull deixar, dius: No em deixis.

Si Tu em deixaves, sóc jo
qui sóc gelós de que ho fessis.

Englantina del camí
fas goig perquè jo et llueixi:

tota la il·lusió que tinc
la vols teva
                    quan te prengui.

Joan Salvat-Papasseit

dijous, 2 de maig del 2024

En blanc?


D'aquí a deu dies hi ha les eleccions al Parlament de Catalunya i tocarà anar a votar. Tinc clar que votaré, però, tinc clar què votaré?

En realitat, el meu vot per aquestes eleccions al Parlament de Catalunya el vaig decidir fa més de dos anys, a mitjans de gener de 2022, i fins i tot vaig deixar per escrit aquesta decisió:  

Ja ho he decidit. A les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya votaré en blanc. Votaré en blanc perquè no em vull abstenir; votaré en blanc, i no nul, perquè vull que el meu vot sigui vàlid (altra cosa és si serà útil...). Votaré en blanc perquè no vull que el meu vot no se'l quedi ningú, cap partit, cap parlamentari.

M'és igual quan es convoquin, si quan toca o si s'avancen. Votaré en blanc, agafaré el sobre i l'introduiré a l'urna sense cap papereta de cap partit, de cap dels que he votat alguna vegada, de cap dels que no he votat mai, de cap dels que tenen representació parlamentària, de cap dels que no. Res, cap papereta, només el sobre, un sobre orfe de qualsevol sigla.

I si us pregunteu si aquesta decisió és pel tema aquest de la vergonyosa "llicència per edat" del Parlament de Catalunya, doncs sí, però no només. Aquest tema ha estat la gota que ha fet vessar el got, el meu got, i és que ja en tinc la pipa plena de tanta pantomima política

És cert que, amb tot el que ha plogut des d'aleshores, aquest tema de la llicència per edat del Parlament de Catalunya avui dia sembla del plistocè, però rellegint l'article, m'he anat autoconvencent de nou:

Estic tip de tanta hipocresia, de tanta comèdia, de tanta lluita caïnita, de tanta escenificació i tan poca versemblança. Estic enfadat i decebut. Possiblement més decebut que enfadat.

Així que si, ja ho he decidit i ho deixo escrit ara i aquí per a no oblidar-me'n. A les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya votaré en blanc

I tant com fa dos anys vaig escriure això, avui podria fer una altra cosa, certament; podria no ser esclau de les meves paraules i alliberar-me amb el meu silenci, respecte del meu vot i votar, com sempre he fet, amb més convenciment o menys, a qui em plagui, sense haver de donar explicacions a ningú més que a mi mateix.

I també podria escoltar els cants de sirena dels partits polítics, i escoltar com diuen que el moment és crític, que hi ha molt en joc, que no s'hi val a badar, que cada vot compta i que si votem malament el país se'n va en orris... Però la hipèrbole electoralista és massa evident i no fa més que alimentar la comèdia, la lluita caïnita, l'escenificació i la poca versemblança.

Així doncs, en aquestes eleccions al Parlament de Catalunya em seré fidel a mi mateix més que a qualsevol promesa de qualsevol partit, i mantindré el meu vot en blanc, el meu vot de protesta, un vot que expressa, també una trista decepció.

dimecres, 1 de maig del 2024

Quan el Pla de l'Horta era una horta. Entrevista a Josep Brugada i Gutiérrez-Ravé


Al llibre "Sarrià de Ter, el paper de la història" (CCG Edicions, 2006), coordinat per Josep Brugada i Gutiérrez-Ravé, hi ha una magnífica fotografia de principis del segle XX de Valentí Fargnoli des del veïnat de Sarrià de Dalt en la que es veu, a la llunyania, el nucli de Sarrià de Baix, separats ambdós nuclis, essencialment, per camps, alguns masos i hortes.

Part dels camps que es veuen en aquesta fotografia de Valentí Fargnoli pertanyen a l'actual barri del Pla de l'Horta de Sarrià de Ter, urbanitzat a partir dels anys setanta i que conserva, com a vestigi d'èpoques pretèrites, la casa de l'Horta.

D'altra banda, en el llibre "Sarrià de Ter" (2007) de la col·lecció de Monografies dels Quaderns de la Revista de Girona, escrit per l'historiador Javier Antón Pelayo, hi ha una fotografia, datada de l'any 1960, en la que es veu el nucli de Sarrià de Baix, presidit per l'església de la Misericòrdia, des de la casa de l'Horta, en la que es veu la seva característica tanca, conservada en part, encara avui.

Veient aquestes fotografies, especialment la segona, puc imaginar-me un joveníssim Josep Brugada i Gutiérrez-Ravé jugant per aquells entorns, quan el Pla de l'Horta era, simplement, una horta.

D'aquests records d'infància i joventut, i de moltes altres qüestions de la seva vida (la docència, la política, els llibres d'història i d'històries, i fins i tot els orgues!) en vam parlar, dies enrere, amb en Josep Brugada i Gutiérrez-Ravé a l'entrevista que li vaig fer al programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià.

Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar