dissabte, 30 de juliol del 2022

Minuts Musicals localitzats a la platja


Si hi ha una imatge que representi com cap altra les vacances d'estiu sens dubte és una platja.

Ens la podem imaginar de sorra blanca i fina, aigua cristal·lina amb tons verdosos, desèrtica i amb palmeres en un racó i un para-sol petit de paper sobre el combinat que tenim just al costat de la gandula des de la que contemplem i gaudim d' aquest paradís terrenal.

Aquesta, ho sabem, és una imatge de postal molt allunyada de la realitat de les platges de la majoria de mortals. La nostra platja té la sorra importada, està curulla de restes de cigarretes, té l'aigua tèrbola i bruta i està massificada de gent i tovalloles, amb la guingueta de torn amb la música a tot drap i escampant pudor de peix fregit; i quan hi anem ens encomanem a Èol confiant que cap cop de vent no desclavi el para-sol de la sorra i el clavi mortalment al pit d'algun turista rostit.

Bé, potser sí que ara n'he fet un gra massa... La platja tampoc és tan desastrosa i el cert és que no totes les platges són iguals, ni en totes hi ha tantes aglomeracions ni molèsties. Sigui com sigui, i sigui quina sigui, la platja és un territori a conquerir per a molts de nosaltres a l'estiu, també durant les vacances, fins i tot pels que afirmeu que sou més de muntanya.

Al capdavall de platges, com de cançons, també n'hi ha per tots els gustos...











divendres, 29 de juliol del 2022

"Les poques lectures..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


Dies enrere la Generalitat de Catalunya va donar el tret de sortida del Pla nacional del llibre i la lectura, un nou pla que traça un full de ruta que s'allargarà fins al 2030 i que té per objectiu general "el foment de l’hàbit lector i l’increment dels índexs de lectura, especialment en català".

Llegir requereix temps i la competència, en el temps que dediquem a l'oci, és cada vegada més ferotge: les sèries, les xarxes socials, l'esport, la cuina... La lectura no sembla situar-se, en general, entre les tries prioritàries, tot i que no sé si seguim essent presoners d'aquesta teoria (les sèries vencen els llibres), tampoc sé si ara es llegeix més o menys que abans...

Un dels objectius específics d'aquest pla de lectura és precisament l'aportació de dades, espero que més enllà de la venda de llibres, que ja sabem que comprar un llibre no és necessàriament sinònim de llegir-lo, i que també hi ha molta lectura a través de préstecs de biblioteques...

No sé si aquest Pla nacional  del llibre i la lectura de Catalunya inclourà, en la promoció de la lectura, aquest aforisme de Joan Fuster, ara que se'n celebra l'any en motiu del centenari del seu naixement:
"Les poques lectures aparten de la vida; les moltes ens hi acosten."
És clar que posats a triar frases motivadores per al foment de la lectura a mi m'agrada més aquesta, del que no en conec l'autoria, que allibera del sentiment de culpa per no llegir, alhora que convida a fer-ho sense pressió
:
"Si no llegeixes no passa res, però si llegeixes passen moltes coses..."

dijous, 28 de juliol del 2022

Roba d'estar per casa


"Montse, interiors!" M'agrada escoltar aquest "jingle" a la ràdio i m'agrada veure com sobreviu un comerç que no és només de proximitat, també que conserva un nom senzill i planer, alliberat d'anglicismes i de pretensions "marquetinianes".

No sé, potser aquest "jingle" em transporta al temps que les botigues i els comerços prenien el nom de qui els regentava, independentment del nom formal, com la Papereria Mary del carrer de la Barca de Girona, "ca la Mary" que li dèiem nosaltres, on compràvem llaminadures després de l'escola, o "ca la Quitèria", a la Cort Reial, on la meva mare comprava la llana que amb el vaivé del balancí convertia en acolorits jerseis.

A casa hi comprem, a Montse Interiors; no exclusivament tota la roba de la llar, però si necessitem llençols, o algun coixí, o unes tovalles o draps de cuina hi fem cap. Dies enrere vam anar-hi a comprar un barnús. Ja a casa em vaig fixar en la bossa de paper, que trobava un xic diferent; el logotip no era tan gran, ja que destaca un 50 en motiu del cinquantè aniversari de la casa. I observant amb més deteniment la bossa vaig veure un detall que fins aleshores m'havia passat totalment inadvertit i que, reconec, em va decebre un xic: "roba per la llar & homewear".

Un anglicisme a Montse Interiors?
Un anglicisme a Montse Interiors!


No sé si aquest "homewear" serà només l'excepció, una concessió per atraure més clientela jove, per destil·lar més modernitat, quelcom que, d'altra banda, transmeten prou bé les seves botigues... Potser sí que en faig un gra massa, però ho tradueixo i així, traduït, encara m'agrada més en català: "roba per la llar i per estar per casa".

Perquè sí, la "homewear" és la roba d'estar per casa, pijames i quelcom més, aquesta roba més còmode que ara ja no cal que sigui vella i tronada i que la pandèmia i el confinament han revaloritzat.

En fi, no sé si és per la globalització o per una modernitat mal entesa, o per tot plegat, que anem abraçant anglicismes mentre maldem per salvar la nostra llengua; si podem dir-ne roba d'estar per casa, que mira que és bonica l'expressió "d'estar per casa", cal que en diem "homewear"?

Per cert, en comptes de "jingle" també podem dir melodia publicitària... Si és que en català podem dir de tot, dir-ho tot!

dimecres, 27 de juliol del 2022

Barcelona'92


Penso en els Jocs Olímpics de Barcelona'92 i en tot el que van representar i tinc, com amb altres fets i coses de la vida, sentiments contraposats.

Quan passen per la televisió les imatges de Joan Antoni Samaranch, aleshores president del Comitè Olímpic Internacional, pronunciant el 17 d'octubre de 1986 "A la ville de... Barcelona" em veig al pati de l'escola, a l'hora de menjador, saltant d'alegria per la notícia, que ens deuria anunciar algun mestre mentre jugàvem al pati. Jo aleshores tenia 12 anys i per mi això dels Jocs Olímpics era tot un espectacle després de veure un senyor volant a Los Angeles 1984, a banda de Carl Lewis.

Un parell o tres d'anys més tard, ja a l'institut, la cançó "Barna 92" dels "Decibelios" ja formava part de la meva col·lecció de cintes i vinils i alimentava la visió més crítica, la cara oculta dels Jocs Olímpics de Barcelona'92 amb l'Operació Garzón com a trist episodi. De l'època preolímpica de l'institut també recordo la difusió d'un vídeo promocional dels Jocs, diria que també del voluntariat, en el que hi apareixia ballant sardanes una companya de classe...

Ara que fa 30 anys que es celebraven els Jocs i que qui més qui menys recorda on era i què feia, jo era a Holanda amb el grup de Truc del CAU participant en el "Nawaka", una trobada internacional de joves escoltes organitzada pels escoltes d'allà, que són més d'aigua que de muntanya, per raons òbvies. Aquells dies vam viure força aliens als Jocs de Barcelona, entre l'estada i la mica de turisme que vam fer després per Holanda... Potser va ser només per caprici del calendari, però una part de mi agraïa no ser-hi, no ser-ne del tot partícip.

Aquell estiu, però, vaig acabar pujant a l'Estadi Olímpic de Montjuïc; va ser un dia de principis de setembre, abans de començar el curs, per veure una jornada dels Jocs Paralímpics; em va impressionar molt veure tants esportistes amb discapacitat física competint a tan alt nivell invocant l'esperit de la Petra, la mascota dels Jocs Paralímpics de Barcelona'92.

Sens dubte els Jocs Olímpics de Barcelona'92 van impulsar la ciutat i el país, van transformar-nos urbanísticament i també mentalment, una bona injecció d'autoestima; allò de situar-nos al mapa a nivell mundial... És clar que el seu èxit també va tenir un preu; no tot van ser flors i violes i no tot s'ha recordat prou, aquests dies...

Aquests dies potser tirem més de nostàlgia que de memòria, al capdavall els records es fixen amb més intensitat gràcies a les emocions; els Jocs Olímpics de Barcelona'92, com tantes altres coses de la vida, em segueixen generant sentiments contraposats, una mena de relació d'amor - odi en la que no puc desempallegar-me de cap de les dues emocions

Em sembla, però, que més que els Jocs sóc jo, que aquesta ambivalència és cosa meva, defecte de fàbrica!

dimarts, 26 de juliol del 2022

Comença el compte enrere


Avui comença el compte enrere, però no en plan dramàtic tipus "The Final Countdown" sinó un compte enrere més modest, més alegre i optimista, també més personal i intransferible: el compte enrere per les nostres noces de plata!

Encara es celebren les noces de plata?
O ja és quelcom "démodé", carrincló, passat de moda? Avui, que fa 24 anys que ens vam casar, comença el nostre particular compte enrere per celebrar, si tot va bé i si Déu (o qui sigui) vol, les nostres noces de plata just d'aquí un any.

Per arribar-hi ens farà falta, si fa o no fa, el mateix que hem necessitat per arribar fins aquí, que ens ha costat Déu i ajuda: amor? Sí, sempre que l'amor també inclogui les suficients dosis de comprensió, paciència, perdó, passió, alegria, resistència, cura, estima, compassió, somriures i llàgrimes... Què és sinó l'amor? Com es construeix sinó una vida en comú?

No sé vosaltres, nosaltres no ho sabem fer de cap altra manera i al capdavall cada parella ha de trobar i fer el seu camí, sempre que pagui la pena seguir fent camí junts, fent camí per la vida... I el nostre camí de moment segueix avançant, a vegades planant amb el vent a favor, a vegades amb alguna turbulència però sempre amb la voluntat d'avançar junts.

Fa 24 anys vam formalitzar un compromís i aquest és un compromís que es renova dia a dia, i és així, només així, que podrem arribar, d'aquí a un any, a celebrar les noces de plata. Comença el compte enrere i, com fins ara, la clau és merèixer sumar cada dia, que ja sabem que és així com s'empenyen els anys.

A dia d'avui, a un any vista, encara no sé com celebrarem les noces de plata; a vegades hi dono voltes i dibuixo escenaris de possibles celebracions, tot i que sé que al capdavall la millor celebració serà arribar-hi dia a dia, donant corda al pèndol que, com un metrònom, ens dóna vida i ritme.

Així que sí, seguirem gronxant-nos junts, descomptant segons, minuts, hores i dies a aquest any que cada dia es farà més petit, a aquest anhelat dia que cada dia tindrem més a prop...





dilluns, 25 de juliol del 2022

Som del Pont


Som del Pont és una declaració de principis i sobretot la reafirmació, amb un punt d'orgull, del que ens uneix, del que compartim. Som del Pont és el nostre mínim comú múltiple, un inequívoc senyal d'identitat i de sentiment de pertinença, naturalment compatible amb molts altres, que té la voluntat, potser més aviat el desig, que aquest mínim comú multipliqui

Som del Pont és un grup de WhatsApp veïnal del barri del Pont Major de Girona i és l'embrió d'un renovat anhel de participació i implicació d'alguns veïns i veïnes en la vida del barri. Hi compartim informació, preocupacions i queixes, i com tots aquests xats també estem en el camí d'anar perfilant, amb assaig i error, què s'hi escau i què no.

Aquest reviscolar incipient de la vida veïnal va generar setmanes enrere la convocatòria d'una reeixida reunió de barri, prou assimilable al que podria ser una assemblea de l'Associació de Veïns; també sembla haver generat una certa renovació de la comissió de festes, tot i que en aquest cas caldrà veure com queda després de la garbellada inevitable que es fa després de cada Festa Major.

Quelcom es mou al Pont Major i per petit que sigui el moviment ja és significatiu, i benvingut. Potser no cal explicar tot el que es mou, que hi ha moviments que requereixen certa discreció; d'altres requereixen precisament tot el contrari. 

Som del Pont també és un lloc web estrenat recentment, un espai modest que anem fent créixer a poc a poc amb un polsim d'actualitat per aquí, un polsim d'història per allà... Fem sobre la marxa, potser de forma una mica improvisada però amb la voluntat de posar en valor els actius passats, presents i futurs del barri

Els veïns i veïnes del barri som moltes coses, tantes com qualsevols altres veïns i veïnes de qualsevol altre barri; el que ens fa únics i diferents (ni millors ni pitjors), singulars, és que som del Pont

dissabte, 23 de juliol del 2022

Minuts Musicals localitzats a l'Empordà


"L'Empordà, abans que hi hagués habitants, ja era un país sardanista. I la plana era l'esplanada gegantina d'un magne aplec geològic. Agafats de carena en carena, els turons superbs del Paní, de Sant Salvador, Puig Neulós, Les Salines -El Canigó s'ho mirava del seu recés estant, a tall de foraster que assitia a l'espectacle-, Bassegoda, el Mont i el Montgrí puntejaven i puntegen encara una sardana llarga, molt llarga i oberta de cara a la mar, al compàs dels acords exhalats per la tramuntana, que, com una cobla invisible, es ficava pels canyers, on trobava flabiols, tibles i tenores, i per les balmes dels suros i de les oliveres, que convertia en greus fiscorns."

Així comença el primer capítol, "Un mite, una virtut i una dansa", del l'encara ara (i per sempre) imprescindible llibre "Coses i gent de l'Empordà" (Editorial Selecta, 1972) de Joan Guillamet i Tuèbols.

L'Empordà certament és una sardana, per obra i gràcia del mestre Enric Morera, tot i que també és una de les cançons de capçalera del rock català, encimbellada per Sopa de Cabra.

La música sempre carreteja records amunt i avall, també llibres com aquest de Joan Guillamet; ho expressava prou bé un altre empordanès il·lustre, Josep Pallach, al pròleg: ""El llibre m'ha fet reviure -i ha de fer reviure en el lector, per mica que l'hagi conegut- l'Empordà que, ara que hi vaig més sovint del possible, semblava mig esborrar-se en el meu esperit."



divendres, 22 de juliol del 2022

"La majoria d’edat..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


Dies enrere va fer trenta anys (30 anys!) que en vaig fer divuit! Aquell dia de primers de juliol de l'any 1992 no sé exactament on era, però sí què feia: intendent d'uns campaments del Cau.

No em van preparar una festa sorpresa, però sí una celebració sorpresa, amb regals i pastís d'aniversari inclòs! El pastís era un d'aquells de galeta i xocolata que no necessita forn i els regals van ser tot d'objectes relacionats amb els nadons: un xumet, un pot de fruita triturada, un pitet, un llibre infantil...

No, no us equivoqueu, el missatge no era que jo era com una criatura, el missatge era ara que tens divuit anys ja pots ser allò que tantes ganes tens de ser i que tant ens recordes: ser pare i a ser possible, abans de l'any 2000!.

Sobre la majoria d'edat Joan Fuster va dir això en un dels seus aforismes:
"La majoria d’edat arriba quan el fill comença a sentir compassió del pare. Diguen les lleis el que vulguen."
No sé si les lleis deien, quan Joan Fuster va dir això, que la majoria d'edat era als 21 anys o, com ara, ja era als 18, però és cert que això de la majoria d'edat té la vessant estrictament legal, tot i que en realitat amb 18 anys, amb o sense la compassió del pare, encara s'és molt jove i, en la immensa majoria de casos, encara lluny de l'emancipació.

Tres anys més tard m'emancipava, sis anys més tard em casava i set anys més tard, al setembre de 1999, m'estrenava en, com va dir i escriure Joan Barril, la condició de pare! I em sembla que va ser sobretot a partir d'aleshores quan vaig començar a sentir la compassió que deia Joan Fuster, quan inequívocament pots posar-te al seu lloc i d'afegir a la condició de fill la de pare, fins aleshores jutjada sense coneixement de causa!

dijous, 21 de juliol del 2022

10 anys del Foc Empordà


Avui fa deu anys amb la Sira i les nenes érem a Cantallops; fins aquí res d'extraordinari, res d'excepcional, Cantallops és part de la nostra vida i hi anem de tan en tan.

Hi havíem anat a passar el cap de setmana per allò de canviar d'aires, de paisatge, que encara estàvem enfeinats i amb casals d'estiu; fins aquí res d'extraordinari, res d'excepcional, que és arribar a Can Llonch i calçar-me les espardenyes d'espart que tinc per estar per casa, i tot va a un altre ritme, tot pren un altre color.

Era dissabte i amb la meva tia, la tia Maria de Cantallops, vam fer via cap a la Font del Solanà, sense arribar-nos-hi, per allò d'estirar les cames i deixar caure la tarda; i de tornada a la Font de la Mel vam fer-nos algunes fotos, per allò de la posteritat; fins aquí res d'extraordinari, res d'excepcional, que si del que es tracta és de canviar de paisatge, bé paga la pena trepitjar-lo (en el millor dels sentits) una mica.

L'endemà diumenge, dia 22 de juliol de 2012, vam anar a dinar a casa dels meus oncles; fins aquí res d'extraordinari, res d'excepcional, que és de les millors coses que fem quan anem a Cantallops: compartir taula i conversa, vida en definitiva, amb la família. Tant li fa el que mengem, tot el que arriba a la taula és deliciós i nosaltres ho solem rematar amb algun postre dolç, que jo sóc llaminer de mena!

Abans d'entaular-nos vam començar a veure fum des de l'eixida de casa els meus oncles i això sí que era extraordinari, era excepcional, i sobretot preocupant! 

A les 12:22 vaig fer la primera foto de la columna de fum, que suposàvem que venia de La Jonquera i Els Límits. I el que a partir d'aleshores també va treure fum van ser els telèfons mòbils, especialment els dels meus oncles, que patien pel meu cosí petit, que aleshores treballava en una botiga al Pertús, i com podia ens anava informant del que veia, del que sabia, del que passava...

Aquella columna de fum va ser el maleit origen del Foc Empordà, que demà farà 10 anys que va tornar devastar part de la comarca; per sort el foc no va passar per sobre de Cantallops, com sí va fer-ho l'any 1986, però la desolació igualment va ser immensa.

Aquell diumenge a la tarda, també a la nit no vam tornar a casa, ens vam quedar de forma extraordinària i excepcional a Cantallops, jo voltant pel poble amatent, com tothom, de l'evolució del foc; la Sira i les nenes a Can Llonch, també atemorides.

Avui fa deu anys érem a Cantallops; aquest cap de setmana, com tants altres, hi tornarem i jo em calçaré de nou les meves espardenyes d'espart amb el desig i l'esperança que el foc calli, que calli per sempre!

dimecres, 20 de juliol del 2022

El FAQS com a símptoma


 "La teva", ens diu de fa anys TV3 i de tant dir-ho al final hi ha el risc que ens ho creiem, que TV3 és nostra, que TV3 és meva. I és clar, en tant que meva, que faci el que jo vulgui.

És inqüestionable el seu paper en la construcció de país, també el desig i la temptació, a vegades poc dissimulada, dels partits polítics d'influir-hi i controlar-la, de fer que remi a favor seu, o si més no que no ho faci en contra.

Tampoc a Catalunya ens deslliurem d'aquesta lluita de poders i si hi ha un programa que aquests darrers anys, d'alta convulsió política, ha simbolitzat aquesta lluita ha estat el FAQS. Estimat i odiat alhora per tothom ha estat titllat d'independentista i d'espanyolista alhora fins al punt que, a banda del propi esgotament, hom té la sensació que ara ja feia més nosa que servei, si és que alguna vegada ha prestat algun servei, més enllà de l'informatiu.

El FAQS, al capdavall, és una víctima més del procés, del "processisme" i de tota aquesta pesada lluita pel relat Catalunya endins, també dins l'independentisme.

Dies enrere el periodista Josep Cuní s'acomiadava del seu informatiu matinal de SER Catalunya entrevistant el president Pujol; tots dos van recordar moments de preguntes incòmodes i de respostes evasives, de la voluntat de la política de condicionar el guió i de la persistència del periodisme de respectar el codi deontològic i preservar la independència i el dret a la informació.

Tres quarts del mateix, d'aquesta eterna lluita de poders, deuria passar dies enrere dins un camerino de TV3 després de l'entrevista que el FAQS de Cristina Puig va fer-li a la presidenta del ParlamentLaura Borràs. Es queixava Borràs d'estar més sotmesa a un judici que a una entrevista, i no sé si el seu problema, i el del seu equip, Francesc de Dalmasses escridassat i intimidat periodistes inclòs, era que en tant que seva s'esperaven de TV3 una sessió de bany i massatge.

Reconec que jo, alguna vegada, també m'he enfadat per com algun mitjà ha mostrat alguna informació; hom espera que el mitjà es limiti a reproduir fil per randa el comunicat de premsa; resulta, però, que el mitjà té veu pròpia, que el mitjà és seu o, si és públic, és nostre, de tothom, no exclusivament meu.

De males arts per controlar els mitjans públics n'hi ha a tots els nivells, també en la premsa local, moltes vegades més vulnerable, més exposada a pressions i amb menys mecanismes de control i de defensa.

"La teva", ens diu de fa anys TV3; potser seria més adient que d'ara endavant el leitmotiv de TV3 fos "la de tothom" o, simplement, "la pública"; o, si es tracta de treure pit, "la líder".

dimarts, 19 de juliol del 2022

Formalitzar la relació veïnal


Entre finals de 2019 i principis de 2020 la Federació d'Associacions de Veïns de Girona (FAV Girona) va viure el seu propi temporal Glòria, una etapa d'alta inestabilitat, de crescuda de la tensió i finalment, i fatal, de destrucció. La FAV Girona es va escindir amb la sortida, més o menys formal, més o menys cridanera, de la majoria de les associacions veïnals de Girona.

La FAV Girona, empetitida tot i els aires de grandesa del seu president, ha anat fent la viu-viu tot i que més aviat amb vol gallinaci que d'alta volada; semblava que la FAV assoliria un altre nivell amb la nova presidència i la realitat és que el nivell ara és un altre, i no precisament més elevat... Divideix i venceràs i sí, el president electe va guanyar el càrrec que tant anhelava, ferint de mort la FAV Girona. Divideix i perdràs...

Al seu torn, les (auto anomenades al seu dia) entitats dissidents hem anat creant un espai informal de relació i coordinació, més portes endins que portes enfora, madurant a foc lent una decisió que ara ja tenim coll avall: formalitzar la relació, és a dir, dotar-nos de personalitat jurídica creant un ens que, més enllà del nom que acabi tenint, es diferenciarà de la FAV Girona pel seu funcionament intern més assembleari, més igualitari i més coral, sense quotes de poder ni personalismes.

I mentre arreglem la paperassa seguim treballant conjuntament i ja hem constituït, encara que amb caràcter informal, una primera comissió de treball per a debatre la mobilitat, que que el debat de la Zona de Baixes Emissions (ZBE) és viu. També empenyem la petició de diferents entitats i professionals per desencallar el projecte del nou Trueta...

La representació formal de les associacions veïnals de Girona va quedar minvada amb la crisi de la FAV Girona i el nou ens que la majoria de les associacions estem creant té la voluntat de recuperar aquesta representació, de donar-li veu i ser motor de treball al servei dels veïns i veïnes de tots els barris de Girona, al servei de la ciutat.

La FAV Girona (per a nosaltres) ja és història; la nostra història ara és un altra i ja l'estem començant a escriure.

dilluns, 18 de juliol del 2022

Agustí Vila, de pedra picada


L'any 2003 Sarrià de Ter va ser Vila Gegantera Gironina. Tal honorable condició es va fer coincidir amb la celebració del 15è aniversari de la colla gegantera, els Amics dels Gegants de Sarrià de Ter.

El punt àlgid de la celebració va ser a mitjans de juny, amb l'11a Vila Gegantera de les comarques gironines i entre els nombrosos actes d'aquell cap de setmana (xerrades, tallers, cercavila, ball de gegants...) es va inaugurar l'escultura "Els Gegants" a la plaça dels Gegants de Sarrià de Ter.

L'escultura, de pedra picada, era una reproducció d'en Cinto i la Maria, els gegants actuals de la colla, obra d'Agustí Vila Perich, de Sant Julià de Ramis.

Picapedrer d'ofici l'Agustí Vila va començar a fer escultures, a treballar la pedra de forma més artística, quan es va jubilar i casa seva, també el seu pati, és ben bé una casa museu.

L'any 2003 jo formava part de la junta directiva dels Amics dels Gegants de Sarrià de Ter i naturalment vivia de molt a prop tot aquest esdeveniment. També el vivia amb certa proximitat amb l'Ajuntament, ja que en paral·lel formava part d'una de les llistes per a les eleccions municipals d'aquella primavera.

L'alcalde Josep Turbau mesos enrere havia encarregat l'escultura a l'Agustí Vila, fascinat, dedueixo, per la seva habilitat artesana i artística. Setmanes abans d'inaugurar-se l'escultura vaig anar a fer una visita a l'artista i a banda d'impressionat per la majestuositat de l'escultura, tallada d'un gran bloc de pedra de Girona de més de dos metres, vaig quedar meravellat per la bonhomia i hospitalitat d'aquell modest picapedrer.

Avesat a treballar-hi cada dia el que ell trobava normal per a mi era, és encara, extraordinari. A banda de la dels Gegants l'Agustí Vila també me'n va mostrar i explicar d'altres, i també la seva col·lecció d'escuts municipals i altres peces tallades. Tres anys més tard vaig tornar-hi per veure la seva impressionant rèplica de Floquet de Neu...

Dies enrere l'Agustí Vila es va morir i amb ell també es va morir un xic més el seu ofici de picapedrer. La seva obra, de pedra picada, és part del seu llegat, amb entre d'altres l'escultura dels Gegants, a partir d'ara també serà motiu de record i homenatge.

DEP.


dissabte, 16 de juliol del 2022

Minuts Musicals localitzats a la Festa Major


 Tot i que el pic de les festes majors del nostre país és d'aquí un mes, a mitjans d'agost, al voltant del dia 15 en motiu de la Mare de Déu d'Agost (l'Assumpció de Maria), no són poques les que ja es celebren en pobles, viles, ciutats i barris, especialment després de la revetlla de Sant Joan.

Precisament aquest cap de setmana celebrem la deu meu barri, una festa modesta i resistent que, com totes, vol ser un punt de trobada i celebració veïnal.

Estiu i festa major no són sinònims
però caminen agafats de la mà, tot i que més enllà de l'estiu, fins i tot a l'hivern, també hi ha festes majors!





divendres, 15 de juliol del 2022

"La llibertat..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


L'hàbit fa el monjo, diu la dita, essent l'hàbit el "vestit que denota una professió, un grau, especialment el que usen alguns religiosos i religioses."

Però la segona accepció del diccionari parla d'habitud, de la "disposició relativament estable tendent a reproduir els mateixos actes i assolida per l’experiència." 

Quin hàbit fa el monjo? Aparentment el primer, realment el segon, tot i que sabem que aquest és més difícil d'assolir. 

És amb aquesta accepció d'hàbit que dedueixo que Joan Fuster va escriure aquest aforisme:

"La llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica!"

La força d'aquest aforisme és que, per més que sigui un dret, la llibertat no és sinó s'exerceix, i exercir-la requereix esforç, valentia i pràctica, més que el vestit, que una pancarta, una disposició relativament estable... 

dijous, 14 de juliol del 2022

Ens envellim


Ens envellim; la nostra societat s'envelleix any rere any, sembla que inexorablement; no hi ha prec ni clam que valgui, que faci capgirar aquesta tendència demogràfica.

Per cada 100 persones joves de menys de 16 anys hi ha 133 persones grans majors de 64; les dades són de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) i situen l'índex d'envelliment al 133,5%. Aquest creixement, amb alguna modulació, ha estat una constant els darrers 23 anys i ens hem de situar precisament a l'any 1999 per trobar un índex d'envelliment inferior, aleshores del 99,8%, quan encara hi havia, tot i que lleugerament, més població menor de 16 anys que major de 64.

Fa més de vint anys que ens envellim i aquest envelliment s'ha accelerat la darrera dècada: l'any 2012 l'índex d'envelliment era del 108,3%, el 2017 ja era del 118,3% i ara ja superem el 133%. I no sembla que tinguem indicis que la tendència canviï; la piràmide de població es va invertint, amb tot el que això suposa a nivell social, laboral i econòmic.

El decrement de la taxa de natalitat és un dels elements que explica aquest envelliment de la població; segons l'INE el 2021 a Espanya van néixer 338.532 infants mentre que l'any 2011 en van néixer 470.553, és a dir, un 39% menys d'infants. Amb aquestes dades l'índex de fecunditat es situa en 1,2 infants, molt inferior al 2,1 que es considera el nivell per al reemplaçament generacional.

Ara es tenen menys fills i els factors també són diversos; naturalment les successives crisis econòmiques hi han influït, així com l'atur juvenil i les dificultats per emancipar-se, que fa que l'edat per a la criança també sigui més tardana que dècades enrere. També influeixen factors més culturals, com la (afortunadament) cada vegada més acceptada i normalitzada opció de moltes dones de no voler ser mares.

És clar que tot això només explica una part de l'envelliment; l'altra és l'increment de l'esperança de vida, que es tradueix en que en general vivim més anys, i en general (malgrat tot) amb millor qualitat de vida.

L'esperança de vida, tot i haver patit un lleuger sotrac aquests darrers anys per la pandèmia, ha estat al 2021 de 83 anys mentre que l'any 2001 era de 79 anys i el 1991 de 77 anys.

És a dir, vivim més anys i amb major qualitat de vida, per tant més persones que cobren pensions durant més anys, i per contra ens trobem amb menys joves que alimenten el mercat laboral, que al seu torn ha d'alimentar el sistema de pensions... D'aquí, en part, plora la criatura; d'aquí que es vagi posposant l'edat de jubilació...

Ens envellim; la nostra societat s'envelleix any rere any i no tinc clar que, al mateix ritme, la nostra societat s'embelleixi...

dimecres, 13 de juliol del 2022

Com "Qui és l'Anna?"


Veient la sèrie "Inventing Anna" ("¿Quién es Anna?", Netflix) un no pot deixar de preguntar-se, al llarg dels (excessivament llargs) capítols d'aquesta mini sèrie, què hi ha de veritat, què de mentida, en la excèntrica i vanitosa vida de l'Anna Delvey, una hereva alemanya que persegueix de forma obsessiva el seu somni americà.

La sèrie, basada en fets reals, pivota sobretot en la relació d'amor-odi entre la protagonista i la periodista que explica la seva història i en el desenvolupament de la trama central es produeix una certa lluita pel relat, per quin és el relat que s'acaba imposant: el de la protagonista?, el de la periodista?, el del seu advocat?, el de cada una de les seves amigues?...

Acabada la sèrie no vaig poder evitar fer un cert paral·lelisme amb el procés, amb la lluita pel relat i en la capacitat, a vegades calculada, d'altres desesperada, que uns i altres han tingut i tenen de creure's el propi relat, fins i tot amb les mentides o mitges veritats que tot relat també conté.

Resulta inquietant veure fins a quin extrem la protagonista es creu el seu propi relat, fins a quin punt el defensa fins a les últimes conseqüències negant l'evidència, també per moments la realitat, mantenint-se fidel en el personatge que ella mateixa s'ha creat.

Escoltant les gravacions del comissari Villarejo també s'evidencia fins a quin punt tot un partit polític, tot un govern, va voler crear una realitat, un relat, per fer-lo servir vilment (també de forma delictiva, no?) de flagell contra l'independentisme.

Curiosa, quan no inquietant, aquesta capacitat (no m'atreveixo a dir-ne habilitat) humana de creure'ns les nostres pròpies mentides; més inquietant la capacitat que els altres se les creguin, se les empassin i les defensin amb més convicció que qui les ha creat.

dimarts, 12 de juliol del 2022

Nuclear? Sí, si us plau!


Vaig créixer pensant que la nuclear era una energia a eradicar, a suprimir per la seva perillositat, pels riscos i pel dany que causa malgrat la seva utilitat. Vaig créixer amb el sol somrient que ens deia "Nuclear? No, gràcies" a la retina i amb l'impacte de l'accident nuclear de Txernòbil, quan encara no tenia 12 anys, i tres anys més tard amb l'accident de Vandellòs.

Vaig créixer pensant que l'energia nuclear era perillosa i destructiva, perillosa pels residus que genera, destructiva per la devastació que havia produït, i per l'impacte en les vides de qui van patir i sobreviure a l'accident.

Semblava que amb això dels Objectius de Desenvolupament Sostenible anàvem pel bon camí, si més no en intencions (els fets i la realitat són uns altres), en la confirmació que la nuclear havia de ser una energia a eliminar i fins i tot alguns països europeus ja executaven plans de transformació energètica i tancaven i desmantellaven centrals nuclears.

Semblava que anàvem pel bon camí però el bon camí només era un altre miratge; mesos enrere la Comissió Europea va proposar incloure el gas i les centrals nuclears com a energia verda, equiparables a les energies renovables, i la setmana passada el Parlament Europeu va aprovar la proposta de permetre que aquestes energies (gas i nuclear) tinguin l'etiqueta verda!

No acabo d'entendre aquest gir de guió i a banda d'una innocentada sembla que tot plegat serveix per fer-nos trampes jugant al solitari, per, ara que semblava que tot canviava, es desacceleri la transició energètica i les energies renovables tinguin menys capacitat de creixement.

No sé si quan els parlamentaris europeus van votar favorablement la proposta duien a la solapa de l'americana o del vestit una xapa amb un sol tapat per bitllets, a mode de núvols, que deia "Nuclear? Sí, si us plau!"

No ho entenc; si us plau, que algú m'ho expliqui!

dilluns, 11 de juliol del 2022

"Vamos Rafa?"


On acaba l'èpica i comença la temeritat?
Hi pensava l'altre dia veient les imatges del pare de Rafa Nadal gesticulant ostensiblement demanant al seu fill que abandonés la pista, que es retirés del partit de quarts de final del torneig de Wimbledon, veient-lo patir sobre la pista i requerint atenció mèdica.

Als reiterats problemes del peu (pateix la malaltia crònica de Müller-Weiss) s'hi sumava una lesió abdominal i lluny d'abandonar, com li reclamava (quasi implorava) el seu pare va tornar a tirar d'èpica superant-se a sí mateix i remuntant i guanyant el partit.

Rius de tinta van destacar la seva èpica, encimbellant-lo encara més als altars de l'esport estatal i internacional, fins i tot després d'anunciar la seva retirada del torneig per la fissura de 7 mil·límetres de la seva lesió abdominal: restava imbatut a la pista!

Rafa Nadal, en l'anunci de la seva retirada del torneig, va argumentar que ho feia per evitar mals majors: "és una decisió que he pres pensant en la meva salut i el meu futur..." En la seva salut i el seu futur pensava el seu pare quan li reclamava que abandonés, que no forcés més la màquina, i potser la màquina no es va trencar, però sí que es va esquinçar, amb un estrip de 7 mil·límetres.

L'esport d'elit i d'alt rendiment posen a prova el cos, explorant moltes vegades, perillosament, els propis límits. Naturalment aquesta exigència es fa sota control, també mèdic, però algunes vegades l'ànsia de guanyar, de superar-se, l'exigència de l'entorn, també la d'un mateix, fan que es sobrepassin alguns límits i que algunes vegades s'assoleixi l'èxit, d'altres no, i en d'altres un, simplement, es trenqui. A vegades aquest és el preu de l'èxit, de la fama, de la glòria...

On acaba l'èpica i comença la temeritat?
Veient-lo gesticular per la televisió el seu pare venia a dir-li, més que el clàssic "Vamos Rafa!", "Para Rafa!", i em preguntava si nosaltres també tenim una veu interior que ens diu que, en algunes ocasions, en algunes circumstàncies, ens aturem, que ja hem arribat al límit; o si, com l'altre dia Rafa Nadal, també tenim algú que des de fora ens adverteix, demana i fins i tot implora que parem, que no cal forçar més la nostra màquina, que no paga la pena...

Nosaltres, com Rafa Nadal, a vegades també ens trenquem...

dissabte, 9 de juliol del 2022

Minuts Musicals localitzats als hotels


El Hard Rock Hotel Madrid és, en el meu cas, l'hotel més musical en el que m'he allotjat mai. Vaig anar-hi el mes de febrer, per motius de feina, aprofitant una bona oferta i vaig passar-hi dues nit.

Només d'entrar la música t'envolta per tot arreu i no només pel fil musical, que tot ell és un museu, amb les parets curulles de peces i referències de molts grups, cantants i artistes: instruments, peces de roba, quadres, fotografies i tota mena d'objectes vinculats a la música que fan les delícies dels mitòmans i fetitxes...

Els Hard Rock Hotel són hotels temàtics musicals, altra cosa són els hotels, reals o imaginaris, que han contribuït a forjar la història de la música!





divendres, 8 de juliol del 2022

"La veritat..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


No sé en què pensava, si pensava en quelcom concretament, Joan Fuster quan va escriure aquest aforisme, però avui cadascú de nosaltres pot pensar en més d'un exemple en el que la veritat i la justícia divergeixen:

"La veritat no sempre coincideix amb la justícia, t’ho advertesc."

Si ja és difícil posar-nos d'acord en relació a la veritat, més difícil és fer-ho en relació a la justícia, articulada de forma artificiosa (com quasi tot el que ens envolta i regeix la nostra vida) a partir d'un fràgil acord sobre la veritat...

El cert és que (si) de justícia n'hi ha (teòricament) una, de veritat cadascú té la seva

dijous, 7 de juliol del 2022

L'article vint-i-cinc punt quatre


A Laura Borràs, presidenta del Parlament, se li acumula la feina, feina d'aquella que no és precisament agradable de fer ni d'afrontar, però que forma part del càrrec...

Per un costat ha de gestionar de nou la validesa o no d'una delegació de vot, ara la del diputat de Junts i ex conseller de Cultura Lluís Puig; per una altra ha de defensar-se com a diputada i presidenta del Parlament davant l'embat de la majoria de partits, independentistes i no, que li demanen de forma més o menys dissimulada la dimissió apel·lant a la preservació de la dignitat de la institució i a l'article 25.4 del reglament del Parlament de Catalunya, que regula les "causes de suspensió dels drets i deures parlamentaris". 

Això és el que diu aquest article:

"En els casos en què l’acusació sigui per delictes vinculats a la corrupció, la Mesa del Parlament, una vegada sigui ferm l’acte d’obertura del judici oral i en tingui coneixement, ha d’acordar la suspensió dels drets i deures parlamentaris de manera immediata. Si es plantegen dubtes sobre el tipus de delicte o sobre el règim d’incompatibilitats aplicable al llarg de la suspensió, cal el dictamen de la Comissió de l’Estatut dels Diputats."

Borràs ja ha deixat clar que no dimitirà, però la qüestió és una altra: en cas d'obrir-se el judici oral, la suspendrà el Parlament en aplicació d'aquest article? 

Aquest article del reglament del Parlament, aprovat al seu dia pels propis parlamentaris, és d'aquells que hom aprova pensant més amb els altres partits polítics que amb el propi i que quan interpel·la un partit, o un càrrec electe, se li comencen a buscar les contradiccions, entre la que destaca aquesta: aquest article atempta contra la presumpció d'innocència? 

No sé si l'atempta o no, però aquest article ara no l'atempta més o menys que quan va ser aprovat. I en tot cas la possibilitat i responsabilitat de modificar-lo és del propi Parlament. Mentre no sigui modificat s'entén que aquest article és vigent, i per tant aplicable, per a tots els diputats, naturalment amb totes les garanties que han d'oferir els serveis jurídics del Parlament. 

És clar que la temptació de fer-ne una lectura i aplicació "ad hoc", en benefici dels propis interessos, sempre hi és i hauria de ser quelcom a evitar; no només per no donar corda a allò de feta la llei feta la trampa, també per la pròpia credibilitat i integritat democràtica de la institució

dimecres, 6 de juliol del 2022

Qui dies passa...


Tot va començar un dia, el dia que el nostre marcador es va posar a zero, tot i que en realitat ja feia dies, setmanes i mesos que avançava.

Tot va començar el dia que vam arribar al món, que vam veure la llum, literalment la de la sala de parts però em sembla que l'expressió és més aviat una metàfora.

Tot va començar quan vam arribar, no sense previ avís, que de fet ens esperaven però sí una mica per sorpresa: alguna agenda d'algú, aquell dia, deuríem alterar.

Tot va començar, m'agradaria pensar, amb un bri d'il·lusió, fins i tot amb alguna dosi d'emoció i, perquè no, alguna llàgrima galta avall. Potser també amb un alleugeridor per fi!, que ja sabem que tothom, abans de néixer, ja és una càrrega.

Tot va començar un dia, aquell dia, i a partir d'aquell moment, d'aquell primer segon de vida a la Terra, de la primera alenada d'aire, del primer plor, vam començar viure, que també és una forma de morir. Tot va començar un dia i un dia, no sabem quin, tot s'acabarà.

Tot va començar un dia i després del primer va venir el segon, i el tercer i anem sumant dies en aquest meravellós, i alhora tràgic mentrestant que és la vida, que és viure...

Tot va començar un dia i des d'aleshores n'anem sumant, que ja ho diu la dita, que qui dies passa, anys empeny...

dimarts, 5 de juliol del 2022

De mal borràs


Aquests darrers dies un nou sisme posa a prova la solidesa de l’independentisme en general, i del govern en particular, amb epicentre a la presidència del Parlament de Catalunya, ara que sembla que Laura Borràs és a un pas de ser processada per la presumpta concessió irregular de contractes quan era la responsable de la Institució de les Lletres Catalanes.

Tot i que la partida encara es juga al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), en cas que s’obrís el judici oral la partida es jugaria primer al Parlament de Catalunya, que hauria de resoldre què fer amb la presidenta: sostenir-la o deixar-la caure.

Malgrat encara no hem arribat a aquesta pantalla els partits polítics van marcant la seva línia i les dels partits independentistes no són (oh sorpresa!) precisament convergents, sinó tot el contrari. El futur polític de la presidenta del Parlament pot anar de mal borràs abans de trepitjar el TSJC per la manca d’unitat política dels partits independentistes en la seva defensa, i de nou al govern li veurem les costures, a risc que s’esquincin encara més.

Que pel TSJC hi hagi prou indicis per jutjar Borràs de prevaricació, frau, falsedat documental i malversació fa arrufar el nas d’ERC i la CUP fins al punt que la presidenta Forcadell i ERC l’han convidat subtilment (?) a dimitir, diuen que per preservar la dignitat de la institució, situant la possible acusació de Borràs a quilòmetres lluny de la repressió política de l’estat espanyol: no és repressió, és presumpta corrupció, es llegeix entre línies, quan no literalment.

Abans que ho faci el TSJC, fins i tot abans que pugui fer-ho un jurat popular com ha demanat Laura Borràs, a la presidenta la sentenciarà el Parlament, a risc que, amb ella o sense, l’independentisme segueixi irremeiablement de mal borràs.

El borràs, defineix el diccionari, és la “part més basta de l’estopa de cànem sense netejar”, el “teixit bast fet amb aquesta estopa”. Amb Borràs la qüestió és si és la “part més basta de l’estopa de cànem sense netejar” o si encara és un actiu polític a preservar, a banda de per a Junts, per a l’independentisme.

Lluny de calmar-lo, l’afer Borràs pot intensificar el sisme fent trontollar encara més l’estabilitat del govern de la Generalitat i fent tan sols pessigolles a l’estat i al govern espanyols. En aquest cas, si hi ha jugada mestra em declaro incapacitat per veure-la, ni tan sols olorar-la…

Article publicat a la Revista Mirall.

dilluns, 4 de juliol del 2022

La plaça ja no té cinemes


La plaça dels cinemes ja és quasi com el pont de Can Vidal: roman la plaça {la de la Independència) però ja no hi ha cinemes.

Dies enrere va tancar, sense previ avís, el darrer vestigi que donava aquest sobrenom a la plaça i suposo que serà qüestió de temps que aviat no quedi cap rastre dels cinemes Albèniz, com no en queda cap del Gran Via ni del Coliseu Imperial, el primer amb cara i ulls que es va instal·lar a la plaça de la Independència de Girona.

Tampoc hi ha rastre de l'Ultònia, que era a tocar, sota l'hotel homònim, ni dels Catalunya, que eren a l'eixample gironí; no gaire lluny dels Catalunya hi havia el Cinema Orient, del que (a diferència dels altres) jo no en tinc cap record, i el Modern, al bell mig del barri vell, és ara "El Truffaut". Els més contemporanis Lauren també són història i encara es mantenen dempeus, a Girona ciutat, els Ocine.

La de les sales de cinema és una lenta i tràgica crònica d'una mort anunciada, i patrocinada, per les plataformes digitals. I per més que reivindiquem les sales i el seu factor diferencial (pantalla, qualitat de so...) el cert és que mentre ens en lamentem seguim pagant la subscripció per engolir més pel·lícules i sèries de les que podem veure el que ens resta de vida, des de la comoditat del sofà i controlant el comandament a distància.

El tancament dels cinemes Albèniz fa mal pel que suposa (una activitat econòmica i cultural menys) i pel que representa (la confirmació d'un canvi irreversible en el consum audiovisual). També fa mal perquè, com ha passat recentment amb Cal Rei o amb la Llibreria Geli, desapareix una Girona que d'una o altra manera també és nostra i tenim por que es faci fonedissa. A mi em va passar, per exemple, quan el darrer boter de Pedret va plegar veles...

La plaça ja no té cinemes, ni independència, a banda de la de fa més de dos-cents anys!

dissabte, 2 de juliol del 2022

Minuts Musicals localitzats a Califòrnia


Aquesta setmana passada The Beach Boys van actuar a Barcelona, de nou al Festival Jardins Pedralbes. Si no fos perquè metodològicament l'estiu ja fa setmanes, ben bé més d'un mes, que és entre nosaltres aquest concert podria ser una bona manera de saludar-lo!

The Beach Boys, amb les seves acolorides camises i les seves onejants cançons, són tota una icona de l'estiu, la platja, les onades i el surf californià, però si hi ha una cançó que també ens transporta a aquest mític estat de la costa oest dels Estats Units és "California Dreamin'", de The Mamas and the Papas.

La cançó va ser escrita des de la nostàlgia quan la parella formada per una part del grup, John Phillips i Michelle Phillips, vivien en una freda Nueva York i ella trobava a faltar la calidesa de Califòrnia...

D'entre les moltes versions destaca (i m'agrada especialment com tot el que versiona) la de José Feliciano i sí, The Beach Boys també van versionar aquest himne californià!





divendres, 1 de juliol del 2022

"Les persones felices..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


Sou feliços? Us han fet mai aquesta pregunta?...
Sóc feliç? Us heu fet mai aquesta pregunta?

En aquests casos temem més la resposta que la pròpia pregunta i la resposta no sempre pot saldar-se amb un sí o un no, sinó que sol estar carregada de matisos.

La pregunta fins i tot pot requerir-ne una de prèvia: què és la felicitat? La psiquiatra Marian Rojas Estapé, néta de l'economista Fabià Estapé, diu que "la felicitat no és el que ens passa, sinó com interpretem el que ens passa"; la felicitat, doncs, té més giragonses de les que ens sembla...

Joan Fuster tenia la seva visió particular de la felicitat i va expressar-la en aquest aforisme:
"Les persones felices no tenen memòria."
Buf. aquesta frase sí que és demolidora, sobretot pels que procurem fer memòria i retenir-la, pels que anem mirant (i admirant) el passat de cua d'ull...

En la recerca de la felicitat segons Joan Fuster, doncs, també podem aplicar-nos aquesta recomanació de Marian Rojas Estapé, que insisteix en "la capacitat de connectar de forma sana amb l'instant present"; vés que la felicitat no sigui, simplement, viure el present, viure al present...