Les onades de calor han matat la canícula?

Aquest estiu ha estat el més calorós que recordo haver viscut, i patit, mai. No sé què diuen les dades empíriques i científiques de temperatures, humitat i sensació de xafogor, però la meva sensació i vivència ho corroboren: dies tòrrids amb alenades d'aire calent i nits amarades de suor que ni el ventilador apaivagava. I parlo de l'estiu quan encara no s'ha acabat, i tenint en compte que la primavera ja ens va brindar dies i nits tòrrides.

Dies enrere em va venir al cap una paraula que ja em semblava que havíem oblidat, gairebé arraconada al diccionari: canícula. Recordo que anys enrere era una paraula que es feia present als informatius, a la televisió i a la ràdio, parlant d'aquell fenomen i període fix i previsible, marcat al calendari entre mitjans de juliol i mitjans d'agost, quan el país s'aturava sota una calor constant però, aleshores, suportable.

Ara la meva impressió és que parlem més d'onades de calor que de canícula. Ja no es parla de la canícula d'estiu, del període regular de quatre setmanes, sinó d'episodis meteorològics excepcionals, agressius, abrasius, i cada vegada més freqüents. Aquest canvi de vocabulari reflecteix directament l'impacte perceptiu i tangible del canvi climàtic sobre el nostre territori i sobre el nostre cos. 

Les onades de calor ja no respecten el marc temporal de la canícula tradicional: arriben abans d'hora, sovint al juny, s'allarguen fins ben entrat el setembre, i s'encadenen les unes amb les altres amb prou feines uns dies de treva. Així és com el vell concepte de canícula ha quedat eclipsat i desplaçat per les onades de calor, en una realitat on allò que abans era l'excepció s'ha convertit en la norma, i la calor ha deixat de ser una condició estacional per convertir-se en una condició permanent.

Les onades de calor també són, naturalment, carn d'informatiu, com ho era anys enrere la canícula, però ara venen acompanyades d'alertes de protecció civil, de protocols d'actuació i de mesures de prevenció. La calor ja no és notícia: és emergència.

Segurament deu ser perquè em faig gran, però enyoro aquells estius en què la canícula era un període de calor suportable que podies combatre capbussant-te a l'aigua, bé del mar, bé d'una piscina, o llepant un gelat. Ara el gelat es fon abans que no el puguis llepat del tot.

Passeig endins

Dies enrere parlava del passeig marítim de Sant Antoni de Calonge com l'aparador del poble costaner que és, un atribut comú a tots els passeigs marítims de tots els pobles costaners.

També podríem entendre que el passeig marítim, en aquests casos i seguint amb l'exemple de Sant Antoni de Calonge, és l'escenari principal d'un teatre on, sobretot durant aquests mesos més calorosos, s'hi representa una obra coral titulada "Vacances d'estiu".

En aquest teatre hi passa, si fa o no fa, el mateix que amb els teatres o auditoris quan volem comprar les entrades per a una obra o un concert: la platea i les llotges estan dividides en diferents sectors i pintades de colors en funció del preu de la butaca, essent naturalment més cares les més properes a l'escenari i més barates les més llunyanes, tant per distància com per alçada.

Si agaféssim el plànol de la trama urbana de Sant Antoni de Calonge i el pintéssim per sectors, podríem graduar-lo en funció de com de lluny o de prop els habitatges es troben de l'escenari. La primera línia de mar, naturalment, és la més cotitzada, tant pel preu de compra com de lloguer, ja que és la que ofereix la vista més privilegiada, no només al passeig marítim, l'aparador i escenari principal, sinó sobretot del mar.

De fet, aquesta primera línia de mar també forma part de l'escenari: els seus balcons generosos permeten a qui s'hi està no només veure el passeig, sinó també ser vistos des del passeig per qui hi passeja.

És clar que, com amb algunes obres de teatre, no tota l'acció passa dalt de l'escenari: part de la trama a vegades es trasllada a la platea, i pobles costaners i turístics com Sant Antoni de Calonge no en són una excepció. Passeig endins, més enllà de la primera línia de mar, també hi bull molta activitat, sobretot aquella relacionada amb la manutenció dels milers de persones que s'allotgen en innumerables apartaments i parcel·les de càmping: fleques, alguns dies amb llargues cues per fer-se amb el pa de cada dia i el croissant esporàdic, carnisseries i supermercats.

També es pinten de color les zones d'aparcament: de blau i de pagament les més properes al passeig i la platja, de blanc i gratuïtes les més llunyanes. Al pic de la temporada turística, i especialment els caps de setmana, cercar aparcament prop de la platja és missió impossible: o pagues, si tens sort i trobes un forat a la zona blava, o camines. Però val la pena, perquè al final de la caminada, quan per fi conquereixes un tros de platja i et capbusses al mar, ja ets dalt de l'escenari i, finalment,  formes part de l'espectacle...

El passeig de Sant Antoni (de Calonge)

Un any més, i ja en són més de 25, hem passat uns dies a Sant Antoni de Calonge. Sí, ja sé que el municipi, oficialment, es diu Calonge i Sant Antoni, i de fet nosaltres, quan ens hi referim, simplement diem Sant Antoni. Però quan en parlo amb terceres persones, com ara vosaltres, em costa no seguir dient Sant Antoni de Calonge: si digués Calonge i Sant Antoni, tard o d'hora hauria d'especificar que on estiuegem és al nucli de Sant Antoni, i no de Calonge; si digués només Sant Antoni, hauria d'especificar la referència de Calonge, per no confondre'l amb altres Sant Antoni, no sé, per exemple, de Vilamajor. En fi, ara que ja ens hem situat, anem al tema.

Com tants altres pobles costaners, el passeig de Sant Antoni és el seu principal aparador. Des de primera hora del matí fins ben entrada la nit, el passeig és un constant formigueig de gent que només s'atenua a la nit i es matisa entre el migdia i la primera hora de la tarda, quan la gent es refugia a les terrasses o dins dels restaurants que hi ha, generosament, al llarg dels més de dos quilòmetres i mig del passeig.

Al matí, sobretot, s'omple de gent que corre o camina: esportistes matiners que llueixen bambes i samarretes de colors llampants i que fan la primera suada del dia, alguns amb llargues i sonores gambades, d'altres caminant amb ritme accelerat per no confondre's amb els qui simplement passegen, que a aquelles hores són més aviat pocs: els qui van a comprar el pa, els croissants i el diari.

És clar que el passeig és pas inevitable per anar a la platja, i per tant a corredors, caminadors i passejants s'hi sumen els qui, carregats amb el para-sol i les cadires, o bé amb matalassos inflables i mainada, s'afanyen a conquerir un tros de sorra. Claven el para-sol com qui clava la bandera pàtria en el territori vençut, i marquen el tros de platja conquerit amb tovalloles òrfenes de banyistes.

La tarda i, sobretot, el vespre i la nit, és l'hora dels passejants. Aleshores els colors llampants de les samarretes esportives donen pas a robes més de mudar, amb estils entre l'informal i el casual: samarretes i bermudes per a ells, vestits per a elles. Curiosament no desapareix el calçat esportiu, que ha desplaçat definitivament, en bona mesura, les sabates i fins i tot les espardenyes. Sobreviuen les sandàlies per a qui vol un toc de formalitat i frescor, però la bambes s'imposen, també per a passejar. 

I és sobretot a aquelles hores, quan el passeig és ple de gent, quan apareixen els corredors que, lluny de dur samarretes llampants, troten amunt i avall amb el tors nu i la samarreta blanca penjada de la cintura dels diminuts pantalons esportius. Com els caragols després de la pluja, quan vespreja surten els runners amb complex d'Adonis, per mostrar-nos a la resta el seu cos fibrat i suat.

El passeig és el principal aparador del destí turístic, però la vida a Sant Antoni, com en tants altres pobles costaners, també es viu i es gaudeix a la botiga i botiga endins, a la rerebotigua. Però d'això, si voleu, en parlem un altre dia.

Nit fresca?

Finalment, després de no sé quantes nits càlides, tropicals i tòrrides, la nit d'aquest divendres a dissabte va ser un xic més fresca. Possiblement no la podríem adjectivar, terminològicament, com a nit fresca, però la sensació va ser de més frescor o, si voleu, de menys calor.

Després de no sé quantes nits xopant els llençols de suor, de dormir amb el ventilador a tota màquina, vaig poder dormir millor, sense suar tant, sense despertar-me cada dos per tres, dormint de forma més seguida. Una nit de somni, gairebé literalment.

No recordo un estiu tan tòrrid. Fins i tot anar amb moto et fa suar, engolint aire calent a qualsevol hora del dia, i de la nit, com un faquir apagant el foc amb la boca. No recordo un estiu amb tanta calor tants dies seguits, un rere l'altre i sense treva, amb i sense onada de calor oficial. No recordo una festa major del barri amb tantes activitats reprogramades per evitar les hores de més calor, una programació que d'entrada ja evitava les hores centrals del dia, i que tot i així, en molts actes, la calor hi era present com un convidat no desitjat.

Reconec que tanta calor, a mi que de sempre m'ha agradat molt l'estiu, m'embafa i m'esgota. I suposo que tot plegat té a veure amb el canvi climàtic, per haver-nos passat de frenada de fa anys ençà i per seguir passant-nos-en avui. Com deia en un article recent, la granota verda comuna ja no sap quan ha d'hibernar; jo, de moment, sé perfectament quan m'agradaria poder dormir amb el llençol posat. La nit de divendres a dissabte, per fi, gairebé ho vaig aconseguir.

Summer. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Summer".

La cançó de War, publicada el 1976, és una cançó amb aquell so soul i funk tan característic del grup, que evoca els dies llargs, la calor i aquella manera de viure l'estiu sense presses, gaudint de les petites coses.

La de Calvin Harris, del 2014, és una cançó de pop electrònic i dance que parla d'un amor d'estiu intens, amb tota l'energia i l'optimisme propis d'aquesta època de l'any en què sembla que tot sigui possible, slhors ur fugaç.

Dues cançons que comparteixen títol, "Summer", que des d'estils i temps diferents, ens transporten a una mateixa estació: l'estiu, aquella que associem a la calor, les vacances i els records que generalment perduren més temps que el mateix estiu.

Mar i muntanya

I vosaltres, sou més de mar o de muntanya?

Potser algunes o alguns de vosaltres ho teniu clar i podeu respondre de forma immediata i sense dubtar, sense pensar-vos-ho... Jo, sincerament, prefereixo que no em feu triar entre mar i muntanya. No són pas antagònics, sinó absolutament complementaris.

Carn o peix? Blanc o negre? Esquerra o dreta? Mar o muntanya? Sovint reduïm la vida a dicotomies, com si només es pogués optar per una cosa o per l’altra. És cert que, a vegades, simplificar ajuda, un sí o un no poden resoldre un dilema, algunes qüestions no volen matisos, amb algunes qüestions no s'hi valen matisos... Però fins i tot en qüestions aparentment binàries, com la independència, tan pròpia de casa nostra, la realitat s'omple de matisos, d’arestes i, per a alguns, de contradiccions.

Però tornem a les vacances... Amb les vacances d’estiu passa una mica el mateix; quan s'acosten, la pregunta és gairebé inevitable: mar o muntanya? Però la resposta no té per què ser necessàriament excloent, al contrari, la tria pot ser múltiple i fins i tot combinada. I encara més en el nostre cas, en què tenim la sort immensa de poder gaudir, sovint a pocs quilòmetres de distància, tant d'una cosa com de l'altra, tant del mar com de la muntanya, una combinació que no només és deliciosa al plat, sinó també a la vida.

Les meves vacances d'estiu, des de fa molts anys, si no tota la vida, tenen una mica de mar i una mica de muntanya, i la meva impressió és que si algun estiu em manca algun d'aquests paratges, em sembla que tindré la impressió que l'estiu, amb les seves vacances, no haurà estat del tot complet...

És per això, que si m'ho pregunteu (mar o muntanya?), jo respondré, de forma immediata i sense dubtar, sense pensar-m'ho, mar i muntanya, així, amb la i, la conjunció copulativa, i no amb la o, la conjunció disjuntiva.

Així comença... "La catastròfica visita al zoo"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre de l'autor, Joël Dicker, que més he llegit aquests darrers estius, ja que des de fa sis o set estius, tants com llibres té publicats, que llegeixo un dels seus llibres... 

Aquest estiu no ha estat una excepció i m'he llegit, en dos dies a peu de platja, sota el para-sol assegut en una cadira, naturalment de platja, "La catastròfica visita al zoo" (La Campana, 2025), un llibre en què Joël Dicker escriu una novel·la molt divertida per a tots els públics mantenint l'estil narratiu que tant el caracteritza. 

És un llibre que agradarà als lectors fidels de l'escriptor suís i que, sens dubte, generarà una nova fornada de nous lectors i lectores joves que, més aviat que tard, podran seguir llegint-lo amb els seus anteriors llibres, un xic més densos i complexos, igualment (per a mi), apassionants.

Em pregunto, i alhora m'agradaria, que d'aquest llibre se'n fes una adaptació cinematogràfica... 

"La catastròfica visita al zoo" és un llibre que comença així:

Un divendres de desembre, quan faltaven pocs dies per a Nadal, van tenir lloc uns fets al zoo de la petita ciutat on vaig néixer que van deixar empremta entre la gent.

Durant tots aquests anys, ningú ha sabut la veritat sobre el que va passar realment. Fins que ha aparegut aquest llibre.

Ni jo mateixa, que en vaig ser una de les protagonistes, hauria dit mai que un dia ho explicaria tot. Però vaig canviar d'idea quan em vaig adonar que, quan ens fem adults, tenim una tendència força empipadora a oblidar el nen que vam ser. I això que encara el portem a dins, ben viu. Em vaig prometre que un dia hi posaria remei, i això és el que em proposo amb aquest llibre. És per això que, posats a revelar tot el que va passar, he decidit explicar els fets tal com els vaig viure aleshores, quan era encara una nena.

Aquesta nena que us presento amb molt de gust i a qui, a partir d'aquest moment, cedeixo la paraula.

Piscines de merda

Ja no sé quantes són les piscines dels nostres pobles, viles i ciutats que s'han hagut de tancar per la contaminació de restes fecals, per culpa d'un repte viral que convida a defecar a les piscines públiques, o a abocar-hi femta, per gravar la reacció de les persones que s'hi banyen. Algunes piscines fins i tot s'han hagut de tancar en més d'una ocasió.

La broma, certament pesada, no només té conseqüències sanitàries per motius obvis, també econòmiques, pel cost de depurar l'aigua i el vas de la piscina, i socials per la no utilització del servei que donen quan s'han de tancar.

És evident que darrere d’aquesta mena de "reptes" hi ha molt més que una gamberrada puntual, hi ha una mostra d’una frivolitat preocupant, a l'enèsima recerca desesperada de visites i "likes" a canvi de posar en risc la salut i la convivència. Els qui ho fan no només embruten una piscina, embruten també un espai comunitari i de convivència, i el converteixen en un escenari de burla i fastig.

A les persones que perpetren aquestes bromes pesades els faria un suggeriment: si tanta il·lusió els fa nedar envoltats de merda, no cal que vagin a "cagar-se" literalment en una piscina pública, es poden comprar una d'aquestes piscines petites de plàstic i que omplir-la amb la seva pròpia collita; i naturalment, poden banyar-s'hi i gravar-se, i fins i tot és possible que aconsegueixin molts més "likes", i la resta ens estalviarem la seva pudor, i la seva manca de pudor.

Ser pedra

 L'altre dia, arran de la publicació a les xarxes socials de la foto que il·lustra aquest article, escrivia: "Com amb les persones, a la vida hi ha pedres que et fan entrebancar i d’altres que et mostren el camí." 

La frase ens situa com a caminants, caminants que a voltes s'entrebanquen amb una pedra, a voltes les pedres li marquen el bon camí. Just després de publicar-la, vaig pensar que nosaltres també som com les pedres, a voltes les que fan entrebancar, a voltes les que marquen el camí. 

És probable que per algú, alguna vegada, hàgim estat, com una pedra, un entrebanc, una nosa, com la pedra que, per petita que sigui, se'ns cola dins la sabata... També és probable que per algú, alguna vegada, hàgim estat, com les fites dels senders de muntanya, la pedra que marca el bon camí...

El més segur és que tots i cadascú de nosaltres siguem, d'una manera o altra, ambdós tipus de pedra, en funció de les persones i de les circumstàncies que ens hi uneixen. I sí, voldria ser més fita que no una vulgar "rolling stone", ser aquella pedra que orienta i inspira, i no la que frena i fereix, però potser la clau és ser conscient que en realitat som ambdues pedres, tot i que no necessàriament alhora. 

Possiblement, no podem evitar deixar de ser pedra, perquè la vida tard o d'hora ens posarà enmig del camí d’algú, d'algú que potser s'entrebancarà amb nosaltres, d'algú que potser gràcies a nosaltres trobarà el bon camí. 

El plaer i el dolor, el gaudi i el patiment, són part intrínseca de la vida, i tal com cantaven Simon and Garfunkel, precisament la manera de no patir és esdevenir una roca (una pedra), esdevenir una illa...

Així comença... "Els estius a Cantallops"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que tinc pendent llegir i que, salvant les distàncies, el títol (Els estius a Cantallops) també podria formar part d'un capítol de la meva mai escrita biografia...

"Els estius a Cantallops: correspondència entre Eduard Toldrà i Manuel Capdevila (1921–1961)" (Brau Edicions, 2018) és un recull de cartes escrites i enviades entre el compositor Eduard Toldrà i el seu amic i biògraf Manuel Capdevila al llarg de quaranta anys. 

Aquest epistolari ofereix una visió íntima i propera de la seva amistat, combinant records personals, reflexions sobre la música i el context cultural de l’època, amb el paisatge i l’ambient d'aquest petit i bonic poble empordanès, Cantallops, on estiuejava el cèlebre compositor, com a teló de fons.

"Els estius a Cantallops" és un llibre que comença, en el seu preludi, així:

Ciutat, 21 de desembre de 1921

Molt senyor meu i amic:
Acabo de llegir les lletres que m'han deixat a casa. No tan sols no hi tinc cap inconvenient, sinó que em sentiré molt honorat de veure publicada la sardana "Lluna plena" en la simpàtica revista que dirigeix.

Mil mercès! Crec que no els farà falta un exemplar, cregut que faran ús del que vaig donar a l'Esbart Català (de Dansaires).

Manin sempre a qui és bon amic.

Eduard Toldrà

Nota bene: Puc donar-li ja el títol de la sardana que escriuré per a la festa del 15 de gener a l'Esbart. Es dirà "L'hereu i la pubilla".

L'agost, inhàbil?

El mes d'agost sol acompanyar-se de l'adjectiu "inhàbil", que vol dir, ras i curt i segons el diccionari, "no hàbil", una definició que no desprèn tota la càrrega que té aquest terme.

Inhàbil fa referència als dies en què, a priori, no es compten a efectes de terminis legals o administratius i que per extensió apliquem per fer-nos entendre que és un mes que no compta, en el que aparentment no passa (gaire) res.

Hi influeix el fet que sigui el mes que concentra més vacances, especialment les del personal de les institucions públiques, que aturen (gairebé) tota la seva activitat, entrant en una mena d'estat letàrgic.

És clar que durant el mes d'agost passen moltes coses, com en qualsevol altre mes, i fins i tot les institucions públiques mantenen la seva activitat, com els mitjans de comunicació que, tot i calçar-se xancletes i oferir una programació més fresca i lleugera, segueixen al peu del canó.

En resum, el mes d'agost compta més del que sembla, per bé que el puguem seguir considerant inhàbil. El que té el mes d'agost, com també part del mes de desembre i de gener, és un evident canvi de ritme, i aquest canvi de ritme també el té, des dels seus inicis, aquest bloc.

És per això que durant les pròximes setmanes el meu bloc també es posa en mode "agost", i a partir d'avui i fins a l’1 de setembre, hi trobareu actualitzacions tres dies per setmana els, dilluns, dimecres i divendres. El contingut seguirà la línia habitual  amb l'objectiu de mantenir el batec sense forçar el pas.

Només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona, o quan se'ns crema el país!

Bàrbara de Nicomèdia és una santa que, segons la llegenda, va ser martiritzada i, finalment, decapitada pel seu pare per haver-se fet cristiana, i just després de matar-la, un llamp el va fulminar. És per això que se la considera protectora contra les tempestes i patrona dels que treballen amb foc i explosius, dels oficis relacionats amb la mineria, l'artilleria, etc.

L'expressió "només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona" ve d'aquí i vol dir que només ens preocupem dels perills quan ja els tenim a sobre, quan ja són inevitables i els mals, possiblement, irremeiables, en comptes prevenir-los amb temps...

Només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona, o quan se'ns crema el país!, quan les flames avancen descontrolades, com amb l'incendi del Baix Ebre, quan el fum ho cobreix tot, quan s'evacuen, o es confinen, pobles sencers. 

I és aleshores quan, lamentablement, recordem el que caldria haver fet (i que potser no s'ha fet del tot...): netejar (treballar) el bosc, un bosc que creix i que com més creix menys es treballa (s'explota), i a aquest factor només cal sumar-hi un episodi de pluges torrencials (primer) i un episodi de sequera (després) per desfermar les flames, atiades pel vent.

Un estiu més acumulem les imatges d'efectius desbordats, hectàrees calcinades, gent, desolada, confinada o desplaçada, natura ferida. Si només actuem i invoquem Santa Bàrbara quan trona, o quan tot crema, seguirem apagant focs que es podrien haver evitat.

Infern d'una nit d'estiu

Si William Shakespeare l'hagués d'escriure avui, potser en comptes de "Somni d'una nit d'estiu" titularia aquesta comèdia romàntica com a "Insomni d'una nit d'estiu", que és el que vivim, aquestes darreres nits, la majoria de nosaltres: un infern sense treva, un malson nocturn que no ens deixa dormir, ni somiar, plàcidament.

A moltes llars, aquestes nits, l'aire esdevé dens, enganxós i irrespirable, i obrir finestres no és suficient quan lluny d'anhelar les nits tropicals (quan la temperatura no baixa dels 20 graus), ens assoten amb nocturnitat les nits tòrrides (per sobre dels 25 graus) i fins i tot les nits roents (quan el mercuri no baixa dels 30 graus), convertint els nostres llits en autèntics inferns.

Entenc que, a banda de la qualitat de la son, aquestes calorades nocturnes tenen més conseqüències en la nostra salut física i mental, en la mesura que no ens permeten descansar com caldria, amb els nostres cossos amarats de suor girant-se resignadament sobre matalassos massa calents, buscant desesperadament un raconet del matalàs fresc i despertant-nos cada dos per tres. 

Diuen els experts que aquest no és un fenomen puntual, sinó una tendència que s’intensificarà: les nits tòrrides han augmentat en freqüència i intensitat els darrers anys i ja no són una excepció sinó una realitat habitual dels estius mediterranis. I mentre hi ha qui segueix negant la crisi climàtica, ens caldrà adaptar els habitatges i la manera de climatitzar-los, conscients que el canvi climàtic no només ens escalfa els dies, també ens escalfa i ens roba el descans de les nits.

Aquest estiu l’infern el tenim a casa: és a les finestres obertes a la recerca d'una mica de corrent d'aire, a la suor que no s’eixuga, a la son que no  es concilia... Mal negoci si canviem les nits de somni, per aquestes infernals.

Amors d'estiu

Vaig tenir un amor d'estiu, fa més de tres dècades, quan era adolescent: bé, dir-ne d'estiu és ser molt generós, ja que va començar a mitjans d'agost, els darrers dies d'un camp de treball que vam fer en un petit poble de la comarca de la Noguera, i es va acabar, si no ho havia fet abans, a la Fira del Teatre al carrer de Tàrrega. L'únic que en queda, més enllà dels records que es van engroguint, són les cartes que ella em va enviar i que encara guardo; ves a saber on són les que jo l'hi vaig escriure...

Anys abans, quan era un nen, també vaig tenir un amor d'estiu, un amor innocent en unes colònies d'estiu que va tenir el seu punt àlgid al ball de la darrera nit, en el que la màxima aspiració era poder ballar amb ella.

Els amors d'estiu no coneixen la rutina, viuen pensant que l'estiu, com la joventut, serà etern; els amors d'estiu no coneixen el llanguiment de la tardor, ni la implacable pesantor de l’hivern i, per tant, tampoc poden assaborir la joia de la primavera i gaudir, feliçment, de l'esclat d'un nou estiu. Els amors d'estiu són, per definició, de fulla caduca i volàtils com el vol de les papallones, i s'esvaeixen com s'esvaeixen les petjades a la sorra de la platja, amb el vaivé de les onades.

No tots els amors que he tingut han estat d'estiu, d'altres han començat a la tardor, una estació que a priori dona majors garanties, que l'estiu és tant viu com fugisser... Segur que hi ha estudis sobre la longevitat de les parelles en funció del mes, o de l'estació, en la que han començat la relació. És clar que els amors d'estiu, tenen molta literatura, molta ficció i molts llocs comuns...

El tercer amor d'estiu que vaig tenir, va ser el definitiu. De fet, és un amor d'estiu que encara dura i perdura, més de trenta estius després. I si en Capri deia allò de "l'amor se'n va, però ella es queda", la clau perquè un amor sobrevisqui a l'estiu, és que l'estiu se'n vagi, però que l'amor es quedi, i es vesteixi de tardor.

Oda a la família Casero

La meva família paterna, la família Casero, no és una família perfecta; quina ho és? Tampoc és, ni pretén ser, ideal, modèlica, ni exemplar. És, això sí, una família relativament nombrosa, per pocs que ens trobem ja som colla, per poc que ens trobem tots, o quasi tots, ja ens hem de comptar per desenes.

La família Casero no és una família perfecta, ni ideal, ni modèlica, ni exemplar, però és la meva família i, en la majoria de les persones que en formem part, també les persones sobrevingudes, exerceix una mena de poder ancestral d'atracció que alimenta les ganes de trobar-nos, de fer coses junts, de compartir activitats, dates assenyalades i, sobretot, de compartir taula.

Ja fa uns quants anys que, per acomiadar la temporada d'estiu i de vacances, ens trobem tot un cap de setmana a principis de setembre; generalment la trobada l'hem fet en un càmping, algunes vegades, com enguany, en una casa de colònies.

Com totes les altres trobades familiars (Fires de Girona, festes de Nadal, Dilluns de Pasqua, Santa Creu de Figueres, Garbet les tardes dels diumenges d'estiu, aniversaris, celebracions...) la convocatòria és sempre oberta a tota la família i hi participa qui vol i qui pot. Siguem més, siguem menys, sempre som colla, sempre fem colla!

Siguem més, siguem menys, sempre es manté, en general, aquest poder d'atracció i de convocatòria de la família, aquestes ganes de trobar-nos i de compartir, de conviure, les diferents generacions, al llarg d'un cap de setmana.

La família Casero no és una família perfecta, ni ideal, ni modèlica, ni exemplar; tampoc és, sempre, una bassa d'oli i, com en totes les famílies, a vegades afloren conflictes, malentesos o discussions i, malgrat això, és una família unida, una família que sempre respon davant els mals moments i les dificultats, que també hem tingut, una família que, si més no en el meu cas, fa que el sentiment de pertinença sigui fort i, sobretot, alhora agradablement i joiosa confortable.

La família Casero no és una família perfecta, simplement és una de les meves famílies, l'única herència rebuda pels meus avis paterns, el millor regal de la meva (estimada i enyorada) iaia Obdúlia, un llegat immaterial de valor incalculable.

I malgrat tot, encara és estiu

Aquests són dies de tornada a la feina, una tornada, com gairebé sempre, escalonada i marcada  i condicionada, sobretot, per l'inici del curs escolar. Quan comença el curs escolar, quan la mainada torna a l'escola, sembla que no només s'acabin les vacances d'estiu, sinó el mateix estiu!

No entenc aquesta endèmica mania, generalitzada de fa anys, de matar l'estiu prematurament, com si l'estiu deixés de ser-ho pel simple fet que tornem a treballar, que la mainada torni a l'escola, que les vacances d'estiu hagin finat.

No són poques les persones que aquests darrers dies s'han acomiadat de l'estiu, quan en realitat s'estaven acomiadant de les vacances d'estiu, que no és ben bé el mateix; s'acomiaden de l'estiu i, això no obstant, no donen la benvinguda ni abracen la tardor, per la qual cosa entenc que durant els dies que venen fins al 21 de setembre viuen en una mena de terra de ningú, en una estació indeterminada, indefinida i amorfa.

S'acaben les vacances, però no l'estiu, de la mateixa manera que quan comença l'estiu, al voltant del 21 de juny, no necessàriament comencen les vacances d'estiu de tothom.

Entenc que tot plegat és una generalització, i que quan alguna persona, aquests dies, diu que s'acaba l'estiu no fa referència, estrictament, a l'estiu astronòmic sinó al que representa l'estiu, més enllà de les vacances: bon temps i temps d'oci per gaudir sense massa preocupacions laborals. 

Però per més que el president veneçolà, Nicolás Maduro, s'entesti a avançar la celebració de les festes de Nadal a l'octubre, nosaltres no cal que ens desempalleguem de l'estiu abans d'hora, que fins i tot havent començat a treballar, i amb el curs escolar em marxa, el podem seguir gaudint, fins que la tardor, ella sí, l'extingeixi astronòmicament, que meteorològica ja és una altra història...

A l'agost, tres per setmana...

A partir d'avui, i fins a finals de mes, actualitzaré el bloc tres dies a la setmana, els dilluns, dimecres i divendres, espaiant, com és habitual, les publicacions dels continguts d'aquestes petites gotes fredes tremolant.

Tres per setmana, en comptes de sis, és una bona manera de prendre'm un respir, mantenint mínimament les constants vitals del bloc, durant aquestes setmanes d'agost, que solen coincidir amb les meves vacances. Tres per setmana és prou per alleugerir el ritme sense haver de parar, sense haver-me d'aturar.

A vegades he estat temptat, algun estiu, de deixar de publicar durant les vacances, d'abaixar la persiana del bloc i enganxar-hi el cartell de "tancat per vacances", però després, recordo un restaurant de Sant Antoni de Calonge que va fer el mateix i l'estiu següent el cartell de tancat per vacances encara seguia allà, amb el local tancat i, més que per vacances, el restaurant va tancar per sempre més...

A vegades penso que si deixo de publicar, que si tanco la barraca, ni que sigui per unes setmanes, després potser ja no l'escriuria més... Potser és per això que sempre he seguit publicant durant el mes d'agost, a raó de tres articles per setmana.

Aquesta és la meva manera de donar-me un respir, i de donar-vos-el també a vosaltres...

30 anys a l'Horitzó

Dissabte passat circulava pel nord del Maresme i, quasi de forma instintiva, vaig sortir de l'autopista C-32 a la sortida de nord de Pineda de Mar i em vaig aturar un moment davant l'escola d'Educació Especial Horitzó que hi ha abans d'entrar al poble, venint de l'autopista.

Fa 30 anys, el juliol de 1994, vaig treballar-hi al casal d'estiu, fent de monitor. Aquell mes de juliol, pràcticament, vaig viure a Pineda de Mar; cada dilluns marxava de Girona a cavall de la meva Vespa 200 i feia via cap a Pineda de Mar, i durant tota la setmana m'estava en una pensió, en una petita habitació de la planta baixa. Entre setmana treballava al casal d'estiu de quarts de nou del matí fins a les cinc de la tarda, i a la tarda tenia temps per mi, sobretot per anar a la platja. Els divendres, de nou a cavall de la Vespa 200, tornava a Girona per passar el cap de setmana a casa.

Setmanes abans, al mes de juny, ja havia treballat com a monitor de suport en una sortida de finals de curs de l'escola a Salou; quan em van proposar treballar-hi al juliol, no m'ho vaig pensar dues vegades. De fet, aquell estiu, també vaig treballar com a monitor d'estiu en dues colònies més, al mes d'agost.

Dissabte passat vaig aturar el cotxe davant l'escola, vaig baixar i l'hi vaig fer una foto. Aquella experiència va ser tot un repte, no només perquè acabava de fer el curs de monitor de lleure, també perquè a principis de curs començava els estudis d'Educació Social i, d'alguna manera, aquella experiència posava a prova la meva vocació: realment era això, el que volia?

Tot i les dificultats, que sempre hi són, i que evidentment també van fer acte de presència en aquella experiència i en les altres que vaig viure aquell estiu, aquells aprenentatges van refermar la meva vocació i, sobretot, les ganes d'aprendre.

Però aquell juliol de fa 30 anys no tot va ser fer de monitor; a Pineda de Mar també hi vaig celebrar el meu aniversari; durant molts anys he celebrat l'aniversari lluny de casa, de colònies o de campaments, bé com a participant, bé com a monitor; és el que té haver nascut a l'estiu... Aquell any no va ser una excepció.

El dia del meu aniversari la meva mare va venir a Pineda de Mar a la tarda i vam anar a sopar, una pizza, si no recordo malament, per a celebrar els meus 20 anys. També recordo que, unes setmanes més tard, una tarda vaig agafar la Vespa 200 i vaig fer via cap a Barcelona, per veure Pink Floyd a l'Estadi Olímpic, amb dos amics; tota una aventura i, sens dubte, un concert i una experiència memorables!

Avui que comencem el mes de juliol, avui que resten pocs dies per a celebrar els meus 50 anys, em pregunto què en queda d'aquell jove amb Vespa i cabells llargs, d'aquell noi que tenia pressa per créixer i fer-se adult i que, a la seva manera i amarat d'un idealisme innocent, volia canviar el món...

Les parets de l'escola d'Educació Especial Horitzó són les mateixes, però ben segur que l'escola, al llarg d'aquests 30 anys, ha canviat tant o més que jo; allà palplantat mirant l'escola, pensava que a banda d'unes parets més velles, trenta anys més velles, en el meu pòsit encara hi ha traces d'aquell jove que se sentia gran i responsable cada dilluns de juliol sobre la Vespa 200, anant cap a Pineda de Mar, anant cap a l'Horitzó...

Benvinguda tardor

El 12 d'octubre vaig fer la darrera remullada de l'any. Altres anys per aquesta mateixa data també havíem anat a la platja, però rarament ens banyàvem.

L'aigua era freda, però no excessivament, no d'aquella manera que et glaça el cor i et petrifica el cos, no d'aquella manera que et fa esglaiar quan l'aigua t'arriba a l'alçada del melic. Vaig entrar-hi més o menys amb el ritual de sempre: a poc a poc fins a la cintura, remullada de cara i cap i, finalment capbussada.

Aquesta darrera remullada va ser, simbòlicament, el comiat de l'estiu, tot i que ja fa dies que astronòmicament el vam deixar enrere. A reveure estiu, benvinguda tardor!

Aquest dissabte, finalment, vaig entrar a la tardor, tot i que astronòmicament ja fa dies que hi som. Hi ha senyals evidents del meu canvi d'estació, com els pantalons llargs del pijama (no encara la samarreta) i la retirada del calçat d'estiu, incloses les sabatilles d'estar per casa.

La temperatura ha tardat més, però els dies, més curts, ja són de tardor. Aquesta asincronia estacional no sembla gaire normal i no sé si és antinatural, però segur que no és bona ni per nosaltres ni pel planeta.

Alguns dels ors de fulles dels camins forans ho són més per les fulles mortes dels arbres secs, assedegats per la sequera, que no per la caducitat tardoral de les fulles... Els temps estan canviant, cantava Dylan, i el temps està canviant...

Entre la tardor que no arriba i l'estiu que no se'n va

No sé vosaltres, però jo, entre la tardor que no arriba i l'estiu que no se'n va m'he quedat a mig canvi d'armari.

Durant uns dies que va fer més fred, ja a la tardor astronòmica, vaig començar a fer el canvi d'armari amb els pantalons, retirant totes les bermudes i recuperant els pantalons llargs; després vaig seguir amb les samarretes, endreçant els polos d'estiu i traient les samarretes curtes d'interior i les de màniga llarga...

Dies després vaig haver de recuperar algun polo d'estiu i, en cas de seguir així, els hauré de desfer el canvi d'armari i tornar a treure tots i endreçar de nou les samarretes llargues, que com a molt només fan servei a primera hora del matí, i encara.

Tinc pendent el canvi dels pijames i de les sabates; amb els pijames generalment faig una transició de pantalons llargs i màniga curta, però encara vaig amb les calces curtes; pel que fa a les sabates, tot i que ja no em poso les sandàlies, encara no les he retirat i endreçat, tot i que aquí, ho reconec, és més una qüestió de mandra que de temperatura...

El cas és que ja som a octubre i el fred no hi és, i se l'espera! A Girona d'aquí a un mes serem en plenes Fires de Sant Narcís i aquest pas les castanyes les demanarem més com a gelat que torrades i calentones.

Totes aquestes anomalies climàtiques, entenc, tenen conseqüències planetàries més greus que l'alteració del meu canvi d'armari, però la impressió és que, en general, nosaltres seguim fent la viu-viu, que quan el món se'n vagi a la merda ja no hi serem. El cas és que el món ja se n'hi va ara, a la merda, però potser encara no ho sembla prou, tot i les evidències en forma de fenòmens meteorològics extrems, de l'augment global de la temperatura, etc.

Potser l'error és acabar normalitzant que l'estiu i l'hivern s'allarguin i que la tardor i la primavera s'aprimin, a risc que desapareguin. Entre la tardor que no arriba i l'estiu que no se'n va haurà de venir un poeta i reescriure el poema "Girona a la tardor" de Josep Maria de Sagarra.