Govern d'oposició, oposició amb vocació de govern

Pot semblar una paradoxa, però en certa manera és així... potser a l'espera de trobar el seu propi estil i de traçar el seu propi camí, el govern de l'Ajuntament de Sarrià de Ter (ERC+CiU) comença a donar senyals que actua, en certa manera i en gran mesura, per oposició al grup municipal del PSC i, sobretot, per contraposició a la tasca de govern feta fins al moment pel PSC. De fet el que més els ha unit (a CiU i ERC en el seu anomenat "Acord pel Canvi") ha estat precisament anar contra el PSC: s'han trobat més en la voluntat de no pactar amb nosaltres (el PSC), de manera que el seu pacte era inevitable.

Si funciona no ho canviïs, en qualsevol cas millora-ho!. És una senzilla i efectiva màxima que en el cas de Sarrià de Ter es tradueix: si funciona, però si ho feia el PSC, canvia-ho!. D'exemples ja n'hem tingut, però trobarem l'ocasió d'entrar-hi més a fons més endavant, un altre dia...

Govern d'oposició i oposició amb vocació i actitud de govern.

Al discurs que vaig fer en tant que portaveu del PSC al Ple de constitució del nou consistori ho vam dir molt clarament: "Serem propositius, treballant des de l'Ajuntament de Sarrià de Ter, amb el nostre nou paper fora del govern, per fer realitat, també, algun dels nostres projectes".

Els fets són evidents; el grup municipal del PSC hem treballat i fet propostes: major representació a les Comissions Informatives, millora del transport públic de Sarrià de Ter, millores i ampliacions de les bonificacions de les ordenances fiscals'08, proposta d'implantació d'un Pla Educatiu d'Entorn a Sarrià de Ter, o la proposta d'ubicació d'un Centre de Dia per la gent gran a Sarrià de Ter.

Som doncs, propositius, i aquesta serà una de les característiques de la nostra feina a l'Ajuntament de Sarrià de Ter, més enllà de la clàssica d'oposició, la del seguiment de la tasca del govern.

Les nostres propostes han estat rebutjades pel govern, algunes fins i tot malgrat el govern ha manifestat estar-hi d'acord, però els pesa més l'estètica que l'ètica, els pesa més la política que Sarrià de Ter.

Si teniu ocasió de llegir-les, les nostres propostes per la millora del transport, de millora d eles bonificacions de les ordenances fiscals i d'implantació del Pla Educatiu d'Entorn són perfectament assumibles pel govern, fins i tot són perfectament adaptables al govern... Malgrat presentar-les amb suficient temps, malgrat haver-les exposat a les respectives Comissions Informatives, el govern no ha fet un sol gest per aprovar-les, ni tan sols per consensuar-les, malgrat ser temes d'especial interès per Sarrià de Ter.

El PSC proposa, el govern rebutja...

Un veí de Sarrià de Ter, comentant l'actualitat política del nostre poble, em comentava que difícilment ara el nou govern aprovaria qualsevol proposta nostra, per interessant i beneficiosa que fos pel poble, senzillament pel fet de ser una proposta del PSC. I jo vaig pensar per mi mateix: és política, estúpid!.

A vegades i malauradament, així és també la política municipal: estratègies de vol gallinaci...

Pau Planas guanya el Premi Just M. Casero

Qui és Pau Planas?. Fins avui en Pau era moltes coses, i les seguirà essent, però en Pau, des d'avui és el guanyador del XXVII Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, convocat per la Llibreria 22, amb l'obra L'apèndix. Aquesta és, d'entrada, una bona presentació. Tindrem dies i ocasió d'anar descobrint aquest jove escriptor gironí, un noi del qual no m'és difícil parlar perquè el conec de fa molts anys (des de l'any 84 0 85...), amb qui no només comparteixo generació (1974) i amics, sinó també una amistat forjada a l'escoltisme... Però no toca ara parlar d'històries del passat, ara toca parlar de l'acte de lliurament del XXVII Premi Just M. Casero.
La finalista ha estat la Núria Martí per Sense espina ni os.

A tots dos, la meva humil enhorabona des de les petites gotes...

Anem a pams, doncs trobem en un mateix acte teatre, música, cinema i novel·la.

Teatre:
El mestre de cerimònies Guillem Terribas pren la paraula cedint-la a Salvador Sunyer (Bitó Produccions, Temporada Alta) que comenta la primera edició del Premi de Creació Teatral Quim Masó. Destaca la proliferació d'obres d'autors catalans que s'han presentat al Premi Quim Masó, malgrat, segons ha dir, la malaltia terminal de la nostra llengua.

Música: (prima la música, dopo la parole)
Enguany acompanya l'acte de lliurament del Premi Casero un concert de piano i flauta travessera, a càrrec de la pianista Laia Amagat i la flautista Anna Radresa.


Cinema:
Ens ofereixen un concert de "Música de pel·lícules":

As time goes by. Casablanca. Hermann Hupfeld
Cavatina. El Caçador. John Williams
Gabriel's Oboe. La Missió. Ennio Morricone
Tema principal i tema d'amor. Cinema Paradiso. Ennio Morricone
Tema principal. La llista de Schindler. John Williams
Il postino. El carter i Pablo Neruda. Luis Enrique Bacalov
Cerf-volant i Caresse sur l'océan. Els nois del cor. Bruno Coulais
Ens regalen el tema central de Ballant amb llops. John Barry

Novel·la:
Josep Ma. Fonalleras, en tant que membre del jurat, llegeix el veredicte, el resultat del qual ja coneixeu.


De les obres en Fonalleras destaca l'ús extraordinari de la llengua de l'obra finalista i la capacitat narrativa de l'obra guanyadora, amb un rerefons de ciència ficció en el què pot esdevenir una al·legoria de l'exclusió.

Dels autors se n'ocupa en Guillem Terribas.
La Núria respon el convit d'en Guillem de prendre la paraula llegint, amb emoció continguda, però expressada, un agraïment a la seva mare, sense la qual l'obra Sense espina ni os s'hauria escrit.
En Pau matisa la ciència ficció de l'obra L'apèndix, en el sentit que la ciència ficció és més l'escenari de l'obra que el tema en sí. Reclama més llum per autors com ell, agraïnt que premis com el Casero els doni l'oportunitat de veure la llum.

Amb la feina feta i fumata blanca, una copa de cava amb agradable conversa posa fi, no als actes del Casero, que segueixen, sinó a l'acte de lliurament del XXVII Premi de Novel·la Curta Just M. Casero.

Anecdotari:
. En Terribas anuncia canvi d'editorial: a partir d'aquesta edició serà Amsterdam

. El gir de pàgina juga una mala passada a la pianista Laia Amagat: en comptes d'una en gira dues durant la interpretació del tema de la Llista de Schindler. Amb molta naturalitat s'aturen, la Laia demana disculpes i s'explica i el públic la reconfortem amb un aplaudiment. Inicien de nou el tema sense més incidents...

. A destacar la faldilla de partitura de l'Anna Radresa


. Comentari caçat al vol: la semblança d'en Fonalleras a Sir Sean Connery...


Dos gironins guanyen el Casero... en Guillem diu que durant un temps es deia que aquest era un premi molt "casero" perquè el guanyaven escriptors gironins... després van proliferar els d'arreu... aquest any la collita ha estat de casa. Benvinguda sigui, sobretot si la podem tastar tota, guanyador (aquesta obra té la publicació assegurada) i finalista...

pd: més imatges i informació, ara i sobretot més endavant, a la pàgina dels Premis Casero
pd2: enllaça aquí amb les notícies sobre els Premis Casero al diari El Punt, al Diari de Girona i al Periódico de Catalunya



pd3: una bona imatge... (Daniel Mundet, Anna Domènech, Natàlia Matas, Vanesa Viladegut, Roger Casero, Pau Planas i Xevi Miró: Holanda -1992)

Macedònia de dia, Quimi Portet de nit!

Aquest diumenge, malgrat les Fires de Girona, amb la Sira i les nenes fem via cap a BCN a la 11a Festa dels Súpers.

No és la primera vegada que hi assistim, vam anar-hi deu fer 3 o 4 anys...

Convé anar-hi carregat de til·la, ja que tot sembla interminable i inabastable alhora: interminables cues per fer les activitats (semblants a les dels parcs nadalencs d'aquí i arreu) i inabastables els personatges del Club Super 3 envoltats de seguretat quan es movien fora de l'escenari...

La mainada però és molt agraïda i soferta... elles s'ho van passar molt bé!.

El fi de festa anava a càrrec del grup renovat Macedònia, grup per a pre-adolescents en què els nois romanen al grup, a pesar de la seva edat, i les noies es renoven quan sobrepassen en excés la vintena!. és un grup amb cançons de tornada enganxosa amb alguna lletra encertada, d'entre la majoria de banals!. Bé, més que un grup Macedònia és un producte musical... tampoc sembla que ells se n'amaguin massa, la qual cosa s'agraeix.

La macedònia no deixa de ser un producte elaborat, sovint endolcit (quan jo en preparo hi ha qui considera en excés), que fa que la mainada amb certa aversió a la fruita natural la tast sense rondinar... sobretot la macedònia enllaunada!

Havent sobreviscut a la Festa del Súpers, i amb les nenes estratègicament repartides entre les àvies, amb la Sira fem via cap a les Barraques, amb l'objectiu d'escoltar Quimi Portet. Per fer temps fem el vol per les atraccions i mengem un bons entrepans a la barraca del Galliner.

No era la primera vegada que escoltàvem i vèiem un concert de Quimi Portet, recordo haver-lo vist a la Mirona fa un cert temps... però en Portet sempre t'ofereix un producte fresc...

Auto nomenat com a cantautor, la posada en escena ja descriu molt la sobrietat de la seva música; la seva és la formació clàssica del rock: 2 guitarres (solista i rítmica), baix i bateria. És a dir, es presenta despullat, guitarra en mà, com un veritable cantautor. La seva actitud dalt l'escenari és quasi mig concert... interactua amb el públic, xerra enrre cançons, reflexiona i se'n riu d'ell mateix i de tothom... La seva música i les lletres de les seves cançons, tot un plaer, fins i tot per qui ho vulgui, intel·lectual.

Quimi Portet és un dels músics amb més solvència i credibilitat artística de l'actual panorama musical català. Bon guitarrista i excel·lent lletrista, té molt d'ofici; ell n'és conscient i no se n'amaga, ho utilitza d'una manera intel·ligent. A més es fa acompanyar d'una selectiva "banda", amb un baix amb qui ha compartit "carretera i manta, manta i carretera" i dos joves guitarra i bateria que complementen, amb certa estridència el primer, i contenció el segon, tota la posada en escena.

Tot un plaer, novament, el concert d'ahir a les Barraques...

pd: "les paraules són els sorolls que poden fer més mal, però la música és un bàlsam per als cors ferits". Expulsats del cel. Acadèmia dels somnis (2001)

Pugeu al tren!

Darrerament el tren és notícia diària... bé, més que el tren l'absència d'aquest i el què aquesta absència provoca...
No va en aquesta línia, aquest article...

Els viatges de tren són un tema que sovinteja, a vegades com a pretext, d'altres com a part central, en molts articles. De fet tinc la sensació que hi ha alguns articulistes que sovint en parlen, possiblement perquè segurament en són usuaris diaris; dos noms em vénen al cap: Miquel Fañanàs i Antoni Puigverd. El tren, ben mirat, deu ser un subgènere dins els múltiples gèneres dels articles periodístics.

Generalment els articles sobre el tren, sobretot els que descriuen el viatge o alguna de les seves anècdotes, tenen, o bé un caire optimista i descriptiu (aquells en què l'autor ens desvela les intimitats d'algun altre viatger, escoltades indiscretament, o ens descriu fins allà on la seva mirada arriba a copsar els viatgers) o bé un caire pessimista i introspectiu (aquells en què el tren esdevé metàfora de la pròpia vida, en què l'autor juga a imaginar-se la vida dels viatgers, només a partir de la seva observació, i sobretot, aquells en què el veritable viatge no és el del tren sinó el de la seva pròpia vida).
Darrerament, però, els articles sobre el tren han anat prenent un to més tragicòmic primer, més melodramàtic després i, finalment, més terrorífic...

Hi rumiava aquest passat divendres, tot viatjant amb el tren de les sis que, des de Barcelona, em portava a Girona. Feia molts anys que no veia un tren tan ple, possiblement des de l'any 1990 per anar, i sobretot, per tornar de Tàrrega (Fira del Teatre al Carrer). Per tornar, per assegurar no quedar-se a l'andana, entràvem al tren més per les finestres que per les portes (aquells trens blaus amb la línia horitzontal groga...). D'aleshores recordo una frase escrita sobre els seients que deia: "el tren es de todos, rompe tu parte..."
Els passadissos dels vagons estaven plens de gent, drets; jo un d'ells. ja se sap, un divendres a la tarda, amb un festiu a Girona (Sant Narcís), amb les Fires... bé, el cas és que al meu voltant la indignació de la gent per no poder seure va durar de Passeig de Gràcia a Sant Andreu Comtal.

Els passatgers asseguts generalment feien allò que se sol fer també al llit: llegir o dormir... els que restaven dempeus, sobretot parlar. I és que un viatge de Barcelona a Girona, fins i tot fins a Caldes, dóna per molt...
Un parell de nois joves (un xic més grans que jo) xerraven entre ells fins que, un senyor que havia pujat al Clot insistia en seguir endinsant-se al passadís, cercant l'impossible seient lliure. El senyor, a les portes de la jubilació, es va aturar entre els dos nois i jo. L'inici d'una conversa intranscendent entre ells tres (jo remenava la meva agenda...) va derivar pel reconeixement d'amics i coneguts comuns i, sobretot, pel descobriment d'una mateixa passió: la física!. Van engrescar-se, a partir de llavors, en una apassionant conversa, en què, sobretot el senyor, els alliçonava amb la seva experiència i bon fer... se'ns dubte l'home estava emocionat; els nois, il·lusionats per tan oportuna trobada...
Ni quan el tren va començar a buidar-se el senyor va voler seure, malgrat la insistència dels seus dos joves interlocutors: "no carai!, així podrem seguir xerrant!".

A pesar de tot, com a mínim a tres viatgers del tren de tornada a Girona de les sis de la tarda del divendres, el viatge se'ls va fer curt.
Qui sap, potser s'han convocat per cada divendres al segon vagó del tres de les sis de la tarda que els torna a casa...

-----------
pd: hi ha un comentari d'Alfons Jiménez sobre el post de la I Escola de Formació de la JSC en què parla d'un que va escriure ell al seu bloc: és aquest!

Lectures del Quiosc

Dijous al vespre. Biblioteca Municipal Just M. Casero. Guillem Terribas dóna el tret de sortida, un any més, als actes del XXVII Premi de novel·la curta Just M. Casero , convocat per la Llibreria 22, amb una lectura d'articles del Quiosc, llibre que recull els articles que en Just va escriure diàriament entre el 7 de febrer i el 21 de desembre de 1980.

Un llibre i sis articles escollits per sis lectors: Francesc Francisco (que no pot assistir i el propi Guillem llegeix el text escollit), Tià Salellas, Joan Ribas, Montserrat Terradas, Narcís-Jordi Aragó i un servidor, Roger Casero.
Les instruccions d'en Guillem són molt clares: escollim un article per llegir i abans de donar-hi lectura expliquem el què en just representa per nosaltres, el què a mi m'agrada dir: el nostre Just, el Just de cadascú.

Anirem desgranant, en futurs posts, el què cada un d'ells va dir, però ara podeu saber el què cada un de nosaltres va llegir; si teniu qualsevol de les dues edicions del llibre Quiosc (l'editat per la Diputació i el Punt Diari l'any 1981, o l'editat per CCG Edicions l'any 2001).


Guillem Terribas llegeix, triat per en Francesc Francisco, "Estàs cansat", del 12 d'octubre de 1980


Tià Salellas llegeix "Històries de Borbons", del 4 de setembre de 1980


Joan Ribas llegeix "Dimecres de Cendra", del 20 de febrer de 1980


Montserrat Terradas llegeix "L'escàndol", de l'11 de maig de 1980


Narcís-Jordi Aragó llegeix "Un retrat del 76", del 8 de maig de 1980


Jo llegeixo "El lladre i el nen", del 28 d'agost de 1980

Ha estat una agradable i emotiva vetllada en què hem vist, a través dels lectors, algunes de les múltiples parts que formen totes elles en Just.

Per mi, com he expressat, en Just és el protagonista absent de la meva vida, un pare que, trascendint la pròpia vida, em segueix acompanyant i, a la seva manera, fent de pare, també d'avi...

I una confessió que he fet: l'he vist en fotografies, l'he llegit, fins i tot he escoltat la seva veu (en una cinta familiar esdevinguda tresor que amaga cançons d'infants, gravades a Cantallops, el poble de la meva mare). Però no l'he vist mai en moviment, no tinc constància de cap gravació on ell hi surti... qui sap, potser algun dia apareix una vella cinta...

Comencen els actes del "Casero", i el proper dimarts sabrem si hi ha o no fumata blanca... ens convoquem al vespre a Sala la Planeta.

pd: Esteve, gràcies per les fotos i per la gravació. Agus, gràcies, una vegada més, per la càmera i el trípode...

Benvingut@ a "petites gotes fredes tremolant"

Benvingut@s a "petites gotes fredes tremolant", el meu espai d'immersió personal i política a la xarxa.

Trobareu en aquesta bitàcola referències als punts cardinals de la meva vida passada, actual i futura, que concretant-ne alguns es resumeixen en qüestions relacionades amb Sarrià de Ter, amb la polìtica en general, i el PSC en particular, amb la meva família i amics o amb la meva activitat professional. No és, doncs, un espai estrictament personal, ni un espai estrictament polític, és un espai on totes les meves dimensions hi tenen cabuda.

Tinc la voluntat de publicar un mínim d'un post x setmana, en principi sense compromís de dia fix de publicació. Accepto els vostres comentaris i observacions, que publicaré sempre que siguin respectusos amb totes les idees i persones.

El títol, "petites gotes fredes tremolant", és més una intuïció que no una voluntat de descricpió conceptual del bloc... en qualsevol cas és un fragment d'una cançó, "Sigues lliure" que m'agrada molt i em captiva especialment la seva imatge.

Finalment, si voleu contactar amb mi podeu fer-ho a través de rogercasero@gmail.com

Moltes gràcies i fins aviat,

Roger Casero Gumbau

Municipàlia

He assitit a Municipàlia, el XIV Saló Internacional d'Equipaments i Serveis Municipals, que aquests dies es fa a Lleida. Per dir-ho ras i curt: la fira on els càrrecs electes somien (és un saló molt visual, tot entra pels ulls: vehicles de neteja viària, contenidors soterrats, mobilirari urbà, parcs infantils...) i els tècnics els fan tocar de peus a terra (no hi ha ni un sol preu, naturalment, però els tècnics saben el pa que s'hi dóna...)

Més enllà dels expositors, és d'alt interès les activitats de les jornades tècniques del Municipàlia, amb un ampli i variat tractament de temes relacionats amb els municipis, sobretot en temes de gestió municipal.

Jo hi vaig assistir amb un doble objectiu, un objectiu polític, en tant que càrrec electe (regidor a l'Ajuntament de Sarrià de Ter i Conseller Comarcal del Gironès) i, també, un objectiu professional, en tant que membre i treballador d'una fundació d'iniciativa social (Fundació Plataforma Educativa).

A nivell polític volia copsar el què, segons el sector local, prima més en les preocupacions dels polítics i tècnics municipals, és a dir, allò que predomina més al saló. Als diferents pavellons la majoria d'expositors eren de temes relacionats amb els serveis públics: parcs infantils, mobiliari urbà i serveis de neteja viària i recollida de residus. Com a sectors emergents hi havia expositors de sistemes informàtics i telemàtics (la lenta, però imparable alhora, revolució digital municipal).
Hi havia expositors de pràcticament tot el relacionat amb un ajuntament o consell comarcal (serveis esportius, funeraris, de promoció de marques, de seguretat i vigilància, etc, però curiosament hi vaig trobar a faltar productes o serveis de caràcter social i cultural. És cert que hi ha altres fires o espais on l'administració local pot conèixer contactar i contractar aquests serveis, però en un saló com el Municipàlia semblaria que empreses d'aquests sectors haurien de tenir més presència.

A nivell professional volia copsar la presència del sector de la fundació a la qual treballo a Municipàlia: més aviat nul·la, per no dir que inexistent.
Els serveis sòcio-educatius no formen part, en general, de la part superior del llistat de prioritats dels municipis, no pel que fa al discurs (sempre subjecte a la volatilitat), sinó pel que fa al pressupost (el veritable document d'acció política dels governs!). Són, en general, els seveis educatius i socials, serveis perifèrics, de segona o tercera línia de prioritat... L'urbanisme i els serveis públics i administratius són el moll de l'òs d'un ajuntament però, sobretot l'urbanisme, ha d'anar acompanyat de polítiques actives en temes sòcio-educatius, culturals i formatius. En aquests sentit s'agraeixen programes com la Llei de Barris, que persegueix precisament relacionar íntimament continent i contingut.
Comparteixo, en part, l'afirmació que diu que les polítiques socials comencen amb un bon urbanisme, però és ben cert que només hi comencen, doncs una bona política social, de convivència, només avança a partir de programes i serveis de caràcter social, en el sentit més ampli del terme.

Cal doncs, una major presència de tot el sector sòcio-educatiu en espais com el Municipàlia, per donar a conèixer els productes i serveis que les entitats d'iniciativa social podem oferir (i de fet oferim ja molts municipis) als responsables municipals, precisament per omplir de contingut el continent dels parcs, places i equipaments dels nostres pobles, viles i ciutats.
La resposta la veurem en la propera edició, d'aquí a dos anys, del Municipàlia... fins llavors, caldrpa treballar per fer més presents i visibles els sectors "perifèrics" dels ajuntaments.

També ha servit aquesta visita per pensar sobre alguns temes temes en clau de Sarrià de Ter, de manera que després de compartir-ho i de treballar-ho amb els companys del PSC de Sarrià de Ter, sorgiran, del grup municipal del PSC, propostes que adreçarem ale veïns i veïnes i al govern municipal per la millora i ampliació d'alguns serveis municipals de sarrià de Ter, somiant, naturalment, tocant de peus a terra.

Sira 30 anys: el vídeo

Buidor. Humil homenatge a la Dolores Delgado.

Hi ha persones que, quan les mires, sembla que la seva pell, les seves faccions i, sobretot, la seva expressió, parlin més que no pas els seus llavis. La quotidianitat fa que hi hagi persones que, malgrat no haver-hi parlat en produnditat, en la seva expressió, en la seva mirada, en les seves faccions hi ha quelcom que, finalment, t'és familiar.

La Dolores era una d'aquestes persones, de les que tan sols mirant-la, observant-la, et resultava familiar. L'expressió de la Dolores no amagava les dificultats de la vida, l'austeritat d'un temps, d'una gent la lluita dels quals no va cesar fins que van veure que la seva llopada estava salvada... La seva expressió tampoc amagava la satisfacció de sentir-se finalment feliç, sobretot de la família, no tant per la seva prosperitat, sinó per haver trobat, finalment, un lloc a la terra. També feliç per la terra que els havia acollit i que ara ja era també seva.

És molt gran la buidor que ha deixat la Dolores entre els seus. Entre la resta, un sentiment de profunda tristesa. Les dones com la Dolores, entregada a la família i a la comunitat, deixen un gran sentiment de buidor interna quan expiren el darrer alè. De la mateixa manera que era inimiginable una reunió familiar sense la seva mà a la cuina, també era inimaginable unes 24 de futbol pista sense la seva xocolata... Precisament aquesta funció d'un elevadíssim contingut simbòlic, la de la persona que alimenta, és la que l'hi dóna una transcendència major en el nostre interior.

És també la buidor per la certesa que ja mai el seu bon fer alimentarà, més que la nostra gana, les ganes de compartir taula i plaers, de tenir l'agradable sentiment de pertinença compartit... Són aquestes dones, les que fan de nexe entre els diferents membres de la família, són l'eix al voltant del qual es mou l'entremat familiar, són sobretot allò més preuat que tenen en comú tots els membres de la família.

Parlava ahir amb en Nicolás i ell emocionat ho expressava així: "per més recepta que deixi, els plats no seran mai el mateix, ningú els cuinarà com ella... ni tan sols el cafè". Ens hem acostumat tant al característic sabor dels plats d eles nostres mares i àvies (i sí, poc a poc també d'alguns pares, sobretot els caps de setmana, en general), que fins els sentits estan de dol.

Dones com la Dolores també han fet créixer el nostre País, fins i tot sense tenir-ne consciència, quasi sense voler ni proposar-s'ho...

El seu record és imprescindible per la seva família, no pot ser d'altra manera; el seu oblit, com el de les dones lluitadores com ella, seria imperdonable per tots nosaltres.

Omplim poc a poc de records i emocions la inevitable buidor que sentim, doncs aquí a la Terra la vida dels qui enyorem està només a les nostres mans i a la nostre mercè.

Sira, 30 anys!

La Sira ha fet 30 anys, edat genys menyspreable, sobretot pels qui ja l'hem superat...

És una dona admirable, d'aparent fragilitat, però amb una fortalesa il·limitada. Algú diria: naturalment, és una dona!.

A la seva manera la Sira no ha seguit la pauta habitual, ara i fa deu anys, en les noies de vint anys... La Sira, als 19 anys, va decidir casar-se (amb mi), i va fer-ho a tres mesos de celebrar els 21... La primera filla (Clàudia) va arribar poc abans de fer 22 anys, la segona (Irina) als 25 i la tercera (Abril) als 29. Va aprovar les oposicions de mestra embarassada de 7 mesos de la Clàudia i va començar a treballar de mestra fa vuit anys.

Per paradoxal que sembli, aquesta va ser la seva revolució generacional, formar una família a "l'estil dels '70", a l'estil més dels nostres pares que dels nostres coetanis. La paradoxa es simbolitza amb la possibilitat de tenir el carnet jove (el +25) i el de família nombrosa alhora.

Aquesta és la manera com la Sira ha decidit viure la seva joventut... formant la seva família...

Per fortuna (meva), aquest proper estiu farà 15 anys que estem junts amb la Sira, quasi mitja vida seva... també meva...

Són moltes les coses que he escrit (cartes, postals, correus, sms...) a la Sira, però fins ara no l'hi havia fet un petit vídeo... En motiu del seu 30è aniversari he editat unes imatges seves amb alguns pensaments meus... podeu trobar el vídeo clicant aquí (fins que aparegui al bloc com a finestra...) i, si voleu podeu fer el tafaner pel bloc del seu 30è aniversari: sira30anys.blogspot.com

Llarga vida a la Sira!

Sarrià de Ter, poble sense llei?

No deixa de ser curiosa una de les primeres ordres que ha donat el nou govern de Sarrià de Ter a la Policia Local: deixeu de multar!. A l'espera de rebre l'estadística de la relació de sancions i cobrament de multes, vaig preguntar, al darrer Ple municipal, per les dades sol·licitades.

En la seva resposta, el tinent d'alcalde de seguretat ciutadana ens va informar que havien comunicat a la Policia Local que en comptes de sancionar, sobretot els vehicles mal aparcats, els agents informéssin de la infracció, advertint que, a partir del moment en què es es dóni la contra-ordre de sancionar, el govern serà impacable... Bé, molta literatura per dir que, de fet, el tinent d'alcalde i l'alcalde han optat per fer notar el canvi de govern donant el missatge que aquest govern no multa...

Aquesta decisió em planteja dos interrogants:

- Pot el govern limitar la funció sancionadora dels agents?.

D'alguna manera els agents han de fer la seva feina (informar i, si cal denuniar) i, en qualsevol cas sí que correspon al govern la capacitat de tramitar, o no les denúncies.

- Era necessari establir una moratòria de multes per informar de les infraccions?

És a dir, no hi ha cap normativa nova que calgui aplicar que requereixi un període d'informació...

Però, sense voluntat de ser malpensats, si enllacem aquesta decisió, l'ordre de no multar, amb una altra, la delegació al Xaloc del cobrament de les sancions de la policia local a partir de gener, llavors se m'activen les dues neurones que tinc i tot fent un cafè elles es pregunten:

- Poster el govern decidirà tornara multar i tramitar les sancions a partir del gener?...

Aquests darrers quatre anys el govern del PSC hem fet una important tasca, enapçalada per qui era el regidor de seguretat ciutadana, l'Àngel Mesas, de millores de la policia local: un nou vehicle, l'adquisició d'una moto, el radar, l'alcoholímetre i una auxiliar administrativa, tot amb l'objectiu de ditar-los dels recursos necessaris pel desenvolupament de la seva feina, assolint així els objectius marcats: major respecte vers els aparcaments, limitació de la velocitat a l'autovia i major flexibilitat i proximitat dels agents.

Sarrià de Ter no és un poble sense llei, naturalment, però la mesura del govern, per anecdòtica que sigui, no deixa de ser prou significativa... fins potser al final s'obtindrà el resultat no previst... Ho anirem seguint...

XXVII Premi Just M. Casero

Un any més, i ja en són 27, la Llibreria 22 ens convocarà a La Planeta, el proper dimarts 30 d'octubre, a l'acte de lliurament del XXVII Premi de novel·la curta Just M. Casero

De moment esperem les Fires de Girona amb màniga curta (les bermudes ja són desades al fons de l'armari...) i no sabem si voldrem castanyes torrades o gelat de castanyes...

Però ja sabem que, des de fa anys, el Premi Casero és quelcom més que l'acte de lliurament, ja que al seu voltant la 22 organitza altres activitats:

* Dijous 25 d’octubre / 20 h • Lloc: Biblioteca Just M. Casero

QUIOSC de Just M. Casero

Lectura del llibre d’articles

Amb: Narcís-Jordi Aragó, Montserrat Terradas, Sebastià Salellas,Francesc Francisco-Domingo, Joan Ribas i Roger Casero.

* Dissabte 27 d’octubre / 19 h • Lloc: Sala la Planeta

POÈTICA DEL CAFÈ

Antoni Martí Monterde

Lectura comentada

* Dilluns 29 d’octubre / 12.30 h • Lloc: Sala la Planeta

70 POEMES de Quim Español

L’autor recita els seus poemes

* Dimarts 30 d’octubre / 20 h • Lloc: Sala la Planeta

LLiurament del XXVIIPREMI JUST M. CASERO DE NOVEL·LA CURTA

Concert d’obertura: “Música de pel·lícules”Amb Anna Radresa (flauta travessera) i Laia Amagat (piano)

Convocatòria del 2n premi Quim Masò de textos teatrals

* Dimecres 31 d’octubre / 20 h • Lloc: Sala la Planeta

HELENA de Iannis Ritsos

Amb les actrius Carme Callol i Mercè Managuerra

* Dijous 1 de novembre / 19 h • Lloc: Sala la Planeta

EL COP DE LA DESTRAL

Jordi Larios

L’autor recita els seus poemes

* Divendres 23 de novembre / 22.30 h • Lloc: Sala la Planeta

SALÓ DE PRIMAVERA

Lluïsa Cunillé i Paco Zarzoso (I premi Quim Masó de muntatges de teatre de text)

Dir. Lurdes Barba

Amb aquest menú un només pot dir... bon profit!. (no sé les castanyes, però la cultura sí que cou...)

I Escola de Formació Just Casero de la JSC

Els passats 28 i 29 de setembre la JSC de les comarques gironines va organitzar la I Escola de Formació Just Casero a Queralbs.

D'entrada voldria expressar l'agraïment a la JSC, en nom meu, de la meva mare, la Maria Mercè Gumbau, i de la família Casero, per la decisió de posar el nom de Just Casero a l´Escola de Formació. En Just va ser un home d'escola, també, sobretot en la seva feina dins el Servei de Colònies de Vacances...

En Lluís Ma de Puig va recordar, durant l'acte de fi de camoanya de les darreres municipals, una de les darreres frases d'en Just, recollida al llibre Memòria de Just de Jaume Guillamet (Edicions 62), a partir d'una ressenya d'en Francesc Franscisco: en Just, ja malalt i consicent del seu desenllaç, va dir a Joan Reventós: "Doncs ja ho veus Joan, digues als altres que m'has trobat aquí, lluitant com sempre i sobretot, no deixeu de fer escola".

Fer escola, la necessitat no només de transmetre i compartir coneixements, també la necessitat de repensar-se contínuament... Fer escola és el què va fer la JSC a Queralbs, amb la participació de companys del partit (PSC): Marina Geli, Pia Bosch, Àlex Sàez, Xavier Amores, Glòria Plana, Iolanda Pineda, Moisès Tomàs, Pons Feliu, Sònia da Silva...

El tàndem David Maldonado - Alfons Jiménez pedala fort, acompanyats per valuosos joves com la Núria López (la jove alcaldessa de Campdevànol), l'Albert Fauria o en Pere Simón, entre d'altres... En resum, les nostres joventuts estan en forma!.

La meva participació a la Jornada de Formació tenia per objectiu explicar qui era en Just Casero; no vaig trobar millor manera d'explicar-lo que a través dels seus propis escrits, desgranant la seva vida familiar, social i política a partir d'escrits eprsonals, articles, intervencions polítiques... La Marina Geli ho va dir i jo ho ho comparteixo: és important tenir referents... i a més afegeixo que també és important tenir memòria...

Recordar en Just és recordar una part del PSC, una part que avui encara existeix i és viva... de fet en Just va escriure tota una declaració de principis quan, parlant de la seva infantesa va dir: "Jo vaig començar a ser català un matí de primavera, a l'any 50, pocs dies abans d'acomplir el meu quart aniversari de permanent exili, fill de patriotes nòmades"

Retalls de la IX Fira del Paper

La IX Fira del Paper de Sarrià de Ter ja és història, però encara porta cua!.

Cal quelcom més que un espai com aquest per explicar el què ha passat a la cuina de la Fira del Paper, però no serà ara i aquí quan ho explicarem en detall.

La Fira enguany ha anat molt bé, com cada any, els tallers del diumenge funcionen molt bé, les exposicions són magnífiques i les xerrades van ser molt interessants, sobretot l'agradable lliçó de química...

Temps era temps (de fet fins fa encara no un mes?) hi havia una comissió de la Fira del Paper, creada fa anys, amb l'objectiu d'organitzar la Fira del Paper. Aquesta comissió estava formada, semrpe, per polítics i tècnics muunicipals i per altra gent, gent de carrer, que participava també a la comissió.

No fa gaire temps (de fet encara no un mes?) l'actual govern de Sarrià de Ter ha optat per, senzillament, fulminar-la!. Hi ha qui fins i tot ha gosat negar la seva existència!.

Jo formava part de la comissió de la Fira del Paper des de l'any 2001, des de la 3a edició del què llavors eren les Jornades del Paper. Aleshores jo no era regidor, sinó un simple sarrianenc amb inquietuts i ganes de participar. A la comissió hi havia la mare de la Fira del Paper, l'Assumcpió Vila, qui tampoc era, aleshores, regidora. El pare de la Fira va ser i és en Josep Turbau, llavors alcalde.

Al llarg del 2007 la comissió de la Fira del Paper ha anat treballant en la IXa edició, bó i tenint present el paper important i cabdal que té l'Ajuntament en el desenvolupament de la Fira, també les empreses papeperes...

El nou govern municipal ha volgut prescindir de l'Assumcpió i de mi, en tant que membres de la comissió, fulminant la pròpia comissió del Paper. Per mi, ja us ho diré, no em fa massa res, m'han fet fora abans de dimitir... però prescindir de l'Assumpció és prencindir del "cap pensant i creatiu" de la Fira. Bé, ells s'ho perden, i de fet la Fira, de cares al futur, penso jo que també...

A l'Assumpció només la volen veure com a regidora, ara a l'oposició, però l'Assumpció és una dona entenimentada i amb molt coneixement del món paperer, és una dona amb sensibilitat de fibra de paper... i sí, també és una empresària del paper i forma part d'una família de tradició paperera... Ella, amb el seu pare i el seu germà, en Joan Vila, són un valuós partimoni viu i personal del Paper a Sarrià de Ter i a les nostres comarques.

El govern encara hi és a temps (a rectificar): hauria de reconèixer l'existència de la comissió del Paper (documentada als catàlegs editats els anys 2001, 02, 03), sobretot perquè negant-la falta al respecte a totes aquelles persones que n'hem format part; i sobretot hauria de fer-la treballar i fins i tot ampliar-la, comptant amb la participació de l'Assumpció i, si cal, d'un representant de cada grup municipal.

Bé, ells sabran... Pel que fa a mi, jo estic molt content d'haver participat en la comissió del Paper i d'haver conegut i treballat, a través de la Fira, amb gent entranyable...

En fi, VISCA el PAPER!

Si voleu veure la IX Fira del Paper en imatges cliqueu aquí

Podeu llegir l'article publicat al Diari de Girona sobre la Fira del Paper de l'Assumcpió Vila clicant aquí.

Sigues lliure

Aquesta cançó popular catalana inclou la frase que inspira el títol d'aquest bloc. Aquesta era una de les moltes cançons que cantava a les trobades, campaments, excursions o rutes quan era escolta de l'A. E. i G. Joan Pons de Girona

Malgrat fa temps que estic desvinculat de l'escoltisme (no del món del lleure!), aquesta, com tantes altres cançons que aniran apareixent en aquest bloc, forma part del meu propi cançoner particular...


SIGUES LLIURE

Sigues lliure i camina
cap a l'estel que vulguis guanyar,
la rai la!
No pensis el que els altres diran,
la rai la!
deixa que la pluja
mulli els teus cabells daurats,
petites gotes fredes tremolant!

Fes de casa teva
tots els llargs camins del món,
la rai la!
i tingues per sostre el blau color,
lai rai la!
seu a l'herba fresca
i vola com un colom,
i córrer com un riu sense horitzó.

Fes-te blanca escuma
quan el mar té blau color,
la rai la!
fes-te ocell que canta en un racó,
la rai la!
fes-te flor petita,
fes-te font brollant,
i fes d'amor la vida que t'han dat.

Algun jorn la vida,
un company et donarà,
la rai la!
de la seva mà caminaràs,
la rai la!
dolços llavis tendres
i un parlar molt més suau,
per fer millor la vida,
per fer millor la vida,
per fer millor la vida
a cada instant!

Cada entrada, cada article, cada apunt d'aquest bloc no serà més que una petita gota freda tremolant...