dimarts, 30 d’abril de 2019

Con Rivera no!



Recuperar l'alè! Sembla que el resultat de les eleccions generals del 28A permetrà recuperar lleugerament l'alè després d'uns mesos d'una intensa voràgine que, de fet, encara no hem abandonat del tot ni, sembla, abandonarem.

És evident que en relació al conflicte territorial i al procés no hi ha treva, ni n'hi haurà com a mínim fins que duri el judici, però el resultat electoral a Espanya i a Catalunya, sembla, permetran baixar-ne les revolucions...

La victòria del PSOE a Espanya i d'ERC a Catalunya, amb una notable millora del resultat del PSC, es pot llegir de moltes maneres, entre elles aquestes dues lectures: han guanyat les esquerres (essent generós amb el PSOE) en l'eix dreta-esquerra, i han guanyat les opcions més partidàries (teòricament) al diàleg, essent generós, alhora que caut, amb el terme, en l'eix nacional i territorial.

Les posicions constitucionalistes i independentistes més bel·ligerants, les que més tensen el procés i el conflicte, no han rebut tants suports, especialment els posicionaments més abraonats del nacionalisme espanyol, tot i que, ben segur, Puigdemont (i suposo que el PDeCAT) haurà pres bona nota del seu resultat, contingut, resistent, sobretot en relació a ERC.

Pedro Sánchez, doncs, serà de nou president, i ara per ara tot indica que si es va atrevir a governar en solitari amb vuitanta cinc diputats, perquè no hauria de fer-ho amb cent vint-i-tres!

Però si el seu vol ser un mandat llarg i estable, de com a mínim quatre anys, farà bé de prendre nota del missatge que militants, simpatitzants i votants van cantar-li en plena eufòria electoral: responent a la seva crida ("Haz que pase"): "con Rivera no!"

Veurem si Pedro Sánchez pot, mentre la dreta es llepa les ferides, guarir part de les que encara sagnen sobre la pell de brau...

dilluns, 29 d’abril de 2019

Avui només poden dir trenta tres...


El Barça ha tornat a lligar la lliga! Amb la d'aquest dissabte ja en són vint-i-sis, vuit de les darreres onze, deu de les darreres quinze! Impressionant!

El domini d'aquests darrers anys del Barça a la lliga és aclaparador, alhora que inqüestionable, i si bé hi ha hagut una accelerada des que Messi juga amb el primer equip (aquesta és la desena lliga de l'astre argentí, i és només a dues d'igualar el rècord de dotze de Gento), el punt d'inflexió es va produir als anys noranta del segle passat, amb les quatre consecutives del "Dream Team" de Johan Cruyff! De fet des d'aleshores (1990/91) el Barça ha guanyat setze de les darreres vint-i-nou lligues, el doble de les que ha guanyat en aquest mateix període el Real Madrid!

"L'extraordinari és que sembli normal", resa l'eslògan del Barça per a celebrar el títol, quan el normal, quan jo era un nen, és que el Barça guanyés una lliga cada deu o onze anys!

Dies enrere l'entrenador del Real Madrid, Zinedine Zidane, va recordar les 33 lligues que al llarg de la seva història ha guanyat el Real Madrid. Qui no es consola és perquè no vol...

És cert que Zidane sobretot volia destacar la superioritat històrica del Real Madrid, també a la lliga, però el propi entrenador blanc sap que, ni tan sols amb les seves tres darreres Champions, el Real Madrid és avui per avui millor que el Barça...

No en va Zidane va plegar per no poder competir i discutir la lliga al Barça, i el seu gran objectiu de la propera temporada és i serà la lliga!

Davant la superioritat actual del Barça a la lliga el Real Madrid de noment només té un argument: dir trenta- tres!

dissabte, 27 d’abril de 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Into My Arms"


Hi ha cançons, d'aquelles que formen part d'una o altra manera de la nostra discografia, i per tant de la nostra vida, que ens agradaria haver composat, com llibres haver escrit, o quadres haver pintat, cas de saber-ne...

Aquesta és una de les moltes que m'agradaria haver escrit i composat, i sobretot que m'encantaria saber cantar com ho fa, magistralment, Nick Cave, en aquest cas acompanyat per The Bad Seeds...

Aquest és un extraordinari cant a l'amor sense sucre ni coloraines, d'un amor pur i sincer, sense artificis ni galindaines, d'un amor que sembla finat, fins i tot d'un comiat que sembla definitiu, però que en realitat conté altes dosis d'eternitat!





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 26 d’abril de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la reflexió...

Photo on Foter.com

A les portes d'unes noves eleccions apareix, just a la vigília i de nou, la qüestionada jornada de reflexió, una jornada que sobretot vol semblar una treva, després de l'àrdua batalla que han lliurat els partits polítics en general, i els seus candidats i candidates en particular.

Aquesta ha estat novament una campanya crispada, no només per l'anòmala situació que hi aporta l'existència de preses i presos polítics i exiliats, també per la irrupció de Vox i de tot el seu argumentari, abraçat en part per una dreta cada vegada més escorada a l'extrem.

Fins que una nova llei electoral dicti el contrari, la realitat és que, ens agradi o no, de moment tenim i disposem d'una jornada de reflexió, i farem bé d'aprofitar-la, tot seguint el consell, en format frase cèlebre, del filòsof i escriptor suís Hermann Hesse: "la pràctica hauria de ser producte de la reflexió, no al contrari".

Si la pràctica és el vot, reflexionem abans de dipositar-lo a l'urna, no sigui que l'endemà de les eleccions haguem de fer el contrari, i més que de reflexió la jornada sigui, de lament i de decepció!

dijous, 25 d’abril de 2019

Quina llàstima, Coripe!


Les imatges de la policia municipal de Coripe disparant bales de foc contra un ninot caracteritzat de Puigdemont són, a banda d'ofensives, vergonyoses. Aquestes imatges diuen molt poc de qui les ha generat, mostrant molt poca vergonya oferint aquest lamentable espectacle.

És una tradició, diuen, com si pel fet de fer-se de fa temps, ancestral si voleu, justifiqués la seva pervivència. També era tradició empaitar ànecs, tirar campanar avall ases o jugar a matar jueus! Hi ha tradicions que val més eradicar...

L'ofensa personal i institucional de tal salvatjada és majúscula i sorprèn que les autoritats (in)competents no actuïn d'ofici, com a mínim, pel delicte d'odi que respira i inspira l'anacrònica tradició.

El problema d'aquesta tradició supera fins i tot la pròpia figura, cosida a trets i cremada, del president Puigdemont; el problema, sigui quina sigui la representació del ninot, és la manca de respecte que perillosament transmet la crema, que lluny de purificar i espantar els mals, encén l'odi i la violència als ulls de tothom, també dels infants, sota l'aixoplug institucional de la corporació municipal!

Coripe, ben segur, és un bonic poble amb gent extraordinària, si fa o no fa en la mateixa proporció que la resta de pobles, viles i ciutats... però quina llàstima que entre les seves tradicions conservi aquesta que, tal vegada, hauria d'haver finat fa anys, molt abans que fins i tot Puigdemont es plantegés, ja no ser president, sinó ni tan sols dedicar-se a la política...