dijous, 31 d’octubre del 2019

Fills de puta!


A Quico Pi de la Serra li devem molt, i és possible que mai li sabem agrair prou la seva contribució a la música i a la cultura catalanes.

Li podem agrair, blues a banda, el seu estil directe i descarnat, dient les coses pel seu nom, si cal amb exabruptes!

I a més de descriure'ns l'home del carrer, fins a posar-nos-el davant com un mirall, sempre li podrem agrair la poderosa imatge d'un cel atapeït de voladors fills de puta que no ens deixen veure el sol! "Si els fills de puta volessin", canta Pi de la Serra, "no veuríem mai el sol"...

L'expressió és certament ofensiva, possiblement de les més ofensives que et poden escopir a la cara, doncs només els morts poden superar l'ultratge a la venerada mare que, com bé sabem, no en tenim més que una!

L'insult ha ressonat de nou, i amb força, després de la sentència del Tribunal Suprem pel judici del procés, emergint en algunes ocasions més de l'estómac que del cap, escopit en plena erupció volcànica.

El relat del meu pare, Just M. Casero, en el que explica el dia que una pilota de goma va rebentar-li l'ull a la manifestació per la llibertat, l'amnistia i l'Estatut d'Autonomia del 8 de febrer de 1976  també començava amb aquest insult: "Fills de puta, cridaven els que corrien al meu costat. No sé si els coneixia...".

Aquests darrers anys la lluita feminista ens ha fet canviar, entre d'altres coses, l'ús del llenguatge, passant del tradicional androcèntric al no sexista, però encara no hem eradicat aquest insult, clarament sexista, tot i la insistència del moviment feminista.

Estaria bé deixar d'insultar a les mares quan volem ofendre a la seva descendència, i sobretot deixar de fer-ho d'aquesta manera tant denigrant.

D'alternatives, si us hi pareu a pensar, en trobareu d'infinites...

dimecres, 30 d’octubre del 2019

La prospecció empresarial al "Món laboral"

Photo by verifex on Foter.com / CC BY-NC
És sentir la paraula, prospecció, o el verb, prospectar, i pensar inevitablement en la sèrie "Dallas" i els seus pous de petroli; qüestió generacional!

I de fet, malgrat parli de la prospecció empresarial, de prospectar empreses per a oferir els serveis de selecció que fan algunes entitats socials, l'analogia és del tot encertada, doncs del que es tracta, amb la prospecció empresarial, és d'establir un "conjunt d'operacions destinades a la localització de jaciments", però no d'hidrocarburs o de minerals, sinó d'oportunitats d'inserció, pel que, seguint amb la definició, és necessari aplicar un "conjunt de tècniques aplicades en la localització de jaciments", el que nosaltres anomenem la preparació de la visita!

La prospecció empresarial és una de les tasques imprescindibles dels programes d'inserció sociolaboral, com el programa Incorpora, doncs ens permet fer una passa més amb les empreses, el que anomenem la intermediació, és a dir, posar en contacte empreses que necessiten persones, amb persones que busquen feina.

En el cas de programes com Incorpora, les persones tenen alguna dificultat d'accés al mercat laboral, i és per això que les entitats socials, a través dels i les professionals d'inserció, fem la intermediació amb les empreses que prèviament hem prospectat per a generar insercions laborals, contractacions com, per exemple, les de la Trini, en Robert, la Fàtima, en Rachid o la Julia.

De tot això, de la prospecció empresarial, vam parlar dies enrere a l'espai "Món laboral" de Ràdio Sarrià amb en Felip Allué Valmaña, expert prospector del servei a les empreses de la Fundació Gentis.

Amb ell, efectivament, vam trobar petroli!


dimarts, 29 d’octubre del 2019

"Franco (no) ha muerto"


Si com un Golf no és un Golf, com un enterrament d'Estat no és un enterrament d'Estat, tot i que hi ha imatges que, sembla, podrien rebatre-ho i desmentir-ho, i d'altres que ho confirmen; qüestió de zoom, de mirada. Res de nou...

No va ser un enterrament d'Estat però per moments va semblar-ho, i aquest de nou és el problema, les aparences. Tampoc va ser una proclamació d'independència, ni ara estem en una república...

L'exhumació era d'un dictador, el dictador si voleu, no d'un cap d'estat, i per més interès informatiu que el fet tingués (i el tenia, naturalment!), dubto que fos un encert retransmetre'l en viu i en directe i per la majoria de cadenes de televisió.

És innegable que calia documentar el fet, no només per l'interès informatiu, també, i aquest potser encara més important, per l'interès històric; potser, en comptes de retransmetre'l hagués estat més que suficient fer tot l'operatiu amb una major discreció, no com un espectacle televisiu, i informar-ne posteriorment als informatius.

No tenia vocació d'enterrament d'Estat tot i que, per moments, va semblar-ho, i el pitjor és que, si tenia la mínima intenció de ser un important element de dignitat i de memòria històrica, en aquest cas, i per mi això és potser el més trist, tot plegat encara va quedar més lluny de semblar-ho.

No és el què, el que va fallar, sinó, tenint present que el quan ja duia excessiu retard, el que va fallar és el com, malgrat com un Golf no sigui un Golf...

dilluns, 28 d’octubre del 2019

Paracaigudes


De petit jo també havia jugat amb aquells soldats de plàstic que duien embolicat un paracaigudes que, oh màgia, s'obria quan, després de llençar-lo amb determinació ben amunt, començava l'arriscat descens!

I no, a mi tampoc sempre se m'obria el maleit paracaigudes, que s'entortolligava amb els fils i, dissortadament, el soldat s'estimbava estrepitosament contra el terra, i sort que era de goma!

És clar que pitjor era quan, oh màgia, el paracaigudes s'obria i en el seu èpic descens s'enganxava en alguna branca i allà quedava, suspès, com l'abanderat paracaigudista amb el fanal aquest passat 12 d'octubre. Llavors l'èpica havia de ser meva per a recuperar soldat i paracaigudes!

A mi les altures sempre m'han fet molta impressió i m'han infundat molt respecte; potser per això admiro la valentia dels que s'atreveixen a saltar al buit amb un paracaigudes a l'esquena, a mercè de la sort d'una anella i del mecanisme que ha d'activar, i de la seva perícia per aterrar sans i estalvis i, a sobre, en el lloc indicat!

Potser és per això que no puc evitar sentir empatia amb l'abanderat soldat paracaigudista que, ai l'as!, un fanal es va interposar en el seu apoteòsic aterratge final!

Altra cosa és que sentir empatia amb la desfilada militar, aquesta del 12 d'octubre o qualsevol altra, i amb la commemoració que la motiva, doncs tot plegat és un despropòsit que no alimenta ni la concòrdia ni el diàleg.

Al capdavall l'inesperat error del paracaigudista va ser l'únic acte humà i d'humilitat remarcable de la desfilada militar; la resta, postureig, cada vegada més exagerat, cada vegada més encartonat...

dissabte, 26 d’octubre del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Song for Evangeline"


Amb l'amor passa, si fa o no fa, com amb els colors: si mirem el color taronja jo veig un color concret que els meus ulls i el meu cervell, inequívocament interpreten com a taronja, tot i que no puc assegurar que el que vegin els teus ulls, i el teu cervell, malgrat també l'interpretin i concebin com el taronja, sigui un altre color... I si el teu taronja és en realitat el meu verd, malgrat jo digui que és taronja?

En les relacions de parella l'imaginari ens fa creure en l'equívoc, o el desig, o la fantasia, que l'amor és compartit i que ambdós membres de la parella l'interpreten de la mateixa manera, car el comparteixen, el construeixen, se suposa, junts. Però no, no sempre és així o, tal vegada, rarament és així...

D'això en vam parlar un moment al Club de Lectura de la Biblioteca Just Casero que, en la seva darrera sessió, aquest passat dijous, tractava, amb caràcter obert, sobre "Tristany", d'Anna Monreal Prat, Premi Casero 2018.

El llibre, de lectura més que recomanada si encara no ho heu fet, estripa i dissecciona la vida d'un home, Tristany, i les seves relacions amb les dones, els pares, la filla, els amics i, sobretot, amb ell mateix.

El capítol novè del llibre duu per títol el d'aquesta cançó de Pájaro Sunrise, "Song for Evangeline", que en les seves darreres estrofes diu que l'amor que neix ha de morir algun dia, i llegint el llibre afegiria que fins i tot mor l'amor que no neix!





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 25 d’octubre del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la festa!


"S'univers és una festa que ens omple de joia", cantaven Antònia Font, i a Girona prou ens conformem que la ciutat ho sigui a partir d'avui, els propers dies.

Avui comencen les Fires de Sant Narcís i ho faran amb el regust amarg d'una castanya dolenta per la cancel·lació dels concerts i les barraques de La Copa. Tot i aquesta important amputació les Fires són les Fires i els i les gironines procurarem celebrar-les amb més o menys passió, que de motius a l'extensa programació d'activitats ben segur que no ens en mancaran.

L'ocasió a Girona és ara, que no cada dia és festa o, com va dir William Shakespeare, "si tot l'any fos festa, divertir-se seria més avorrit que treballar".

Malgrat tot (i interpreteu aquest tot com vulgueu...) bones Fires!

dijous, 24 d’octubre del 2019

Fires de Girona sense barraques


No em refereixo a les precàries que dècades enrere poblaven les parets del Castell de Montjuïc, que s'enfilaven Pedreres amunt fins a Torre Gironella, Torre Alfons XII i el Polvorí o que s'estenien al marge esquerre del Ter a l'alçada de Sant Ponç, camí de Sant Gregori...

Aquelles barraques, viva imatge de la pobresa i la precarietat d'una Girona grisa i negra, formen part de la història de la ciutat i, encara, de la memòria de molts veïns i veïnes. Potser aquelles barraques ja no hi són, sí encara massa rastres de pobresa i precarietat a la Girona florentina i moderna dels nostres dies...

No, les barraques que enguany també seran història (que no històriques) són les de La Copa, un dels grans epicentres de les Fires de Girona des de fa molts anys, dècades també, tot i que no tantes com les altres.

La seguretat n'ha estat el motiu, argumenta el govern municipal; la seguretat ha estat l'excusa, s'indigna més d'un! La decisió, gens fàcil, és controvertida i deixa les Fires de Girona òrfenes d'un dels grans esdeveniments que s'hi produeixen, amb una pila de concerts cancel·lats i un espai que es preveu que resti inusitadament desert.

Diu la policia que, vistos els antecedents d'aquests dies amb els incidents fruit de les protestes per la sentència, amb nits d'autèntica batalla campal, no poden garantir la seguretat amb tanta concentració de gent a la zona de La Copa i la Devesa en cas que, de nou, es produeixin aldarulls, i davant tal advertiment el govern municipal, caut i prudent, prefereix prevenir abans que curar.

Immediatament després del polèmic anunci amb la cancel·lació dels concerts i les barraques de La Copa, van aparèixer una munió de joves (i no tan joves) indignats per tal decisió, maldant per la suspensió i perquè aquesta, sembla, els criminalitza!

És clar que per alta concentració de gent, la que es produirà, inevitablement, a les atraccions de fires a la Devesa de Girona, per bé que allà el públic és sobretot familiar; o al barri vell per Tots Sants, que es converteix en un atapeït i constant formigueig de gent amunt i avall...

Potser el problema no és només la quantitat de gent, sinó el tipus de gent que es concentra i, pel que sembla, el de les barraques de La Copa és potencialment molt més perillós, no sé si per la seva joventut, pel seu ímpetu o pel potencial estat etílic al que poden arribar... O potser per les tres qüestions alhora.

En tot cas el discutit informe policial que ha fet decantar la decisió serveix també d'escut per aturar les envestides que des de l'oposició i la pròpia comissió de La Copa han començat a fer contra la decisió del govern, bo i entenent que la seva responsabilitat, cas d'algun problema que calgués lamentar, no cauria sobre qui es queixa sinó sobre qui no podia defugir la decisió, fos quina fos.

Entenc el malestar de tanta gent; durant uns anys per mi les barraques eren sinònim, quasi absolut, de Fires de Girona (juntament amb el Premi Casero, naturalment!), per bé que és cert que algun any, més recentment, per Fires amb prou feines he trepitjat les barraques!

Amb aquesta perspectiva sobrevola una pregunta que aquests propers dies, espero, potser tindrà resposta, si no la té ja: Fires de Girona sense barraques, són Fires?

dimecres, 23 d’octubre del 2019

La cera: jugada mestra?


Un tret al peu! Ja em perdonareu però aquesta és la sensació que tinc en relació a la cera que la setmana passada va vessar a la Gran Via de Jaume I de Girona.

Fa dies que aquesta artèria de la mobilitat urbana està parcialment tallada, d'entrada perquè és i ha estat un dels centres neuràlgics de les protestes per la sentència, no en va hi ha la subdelegació del govern de l'estat, i també perquè és a tocar de la Plaça U d'octubre.

Fa dies que aquest carrer està tancat i encara hi restarà durant uns dies més, ara especialment per les tasques de neteja de la cera vessada en la protesta de les espelmes, i pels treballs de reposició de l'asfalt que requereix...

Amb la Gran Via de Jaume I tallada el col·lapse de trànsit a Girona és aquests, per moments, inevitable i desesperant! Un trajecte que normalment es fa en deu o quinze minuts, vint a tot estirar, vaig fer-lo abans d'ahir en una hora. Una hora!

Amb la Gran Via de Jaume I restringida al trànsit el col·lapse, especialment en hores puntes, es produeix a la carretera de Barcelona, a la zona Devesa i Güell i a l'avinguda Josep Tarradellas i, per moments, també en punts de l'eixample...  I si el col·lapse aquests dies és inevitable i desesperant, ni em vull imaginar com serà a partir d'aquest cap de setmana amb les Fires de Girona, tot i la suspensió de les barraques! La Gran Via seguirà tallada durant totes les Fires... Buf!

Atrapat en plena retenció, respirant profundament per contenir la desesperació per fer inevitablement tard, pensava per mi mateix: jugada mestra?

dimarts, 22 d’octubre del 2019

Per lliure...


Per lliure el president Torra va treure's de la màniga, en seu parlamentària, la carta d'un nou referèndum com qui s'hi guarda un as, per sorpresa dels grups parlamentaris que donen suport al govern, i enuig afegit d'ERC.

Per lliure el president del Parlament, Roger Torrent, va convocar una reunió per a tractar les derivades de la sentència, especialment la violència al carrer i la discutida (i discutible) acció policial, per sorpresa del propi govern i, diuen, també la pròpia mesa del Parlament, i enuig afegit de Junts per Catalunya.

Per lliure l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va assistir en aquesta reunió convocada pel president del Parlament i no a la que el president Torra va fer amb les alcaldies de les altres capitals del país.

Per lliure la CUP va convocar, per ahir, una assemblea de càrrecs electes oberta a tots els dels partits independentistes, sense esperar a fer una convocatòria conjunta amb la resta de partits independentistes, que formalment ja van rebutjar assitir-hi.

Pot el president Torra fer una proposta en seu parlamentària sense haver-la consensuat, ni tan sols comentat abans, amb el seu propi govern, i amb els partits que li donen suport? Naturalment que , un president ha de tenir prou autoritat per fer-ho, més quan la pròpia presidència és una institució! Altra cosa és que li convingui a l'estabilitat del seu govern... No sé si la seva proposta, més aviat, venia beneïda des de Waterloo...

Pot el president del Parlament gestionar com consideri la seva agenda? Naturalment que, a risc, però, que hi hagi qui interpreti que la seva agenda respon només al seu propi interès polític, més enllà del que pot tenir el seu propi partit...

Pot la CUP convocar una assemblea amb càrrecs electes que no són del seu partit? Entenc que, en aquesta ocasió, seran els càrrecs electes que no són de la CUP els qui en tot cas hauran de donar explicacions als seus respectius partits, cas que els hi demanin...

Així que, abandonada la unitat, ara ja també l'estratègica (els partits independentistes no han pogut, volgut o sabut consensuar una resposta a la sentència...), cada partit va a la seva, i hi ha qui dins de cada partit també! En aquest campi qui pugui, és evident que més d'un va per lliure, no sabem si per interès personal, institucional o polític, o tot alhora!

Per lliure, ja ho hem vist, hi va de nou la gent, i especialment els més joves; per lliure i organitzats, i alliberats (aparentment) de les directrius dels partits independentistes, possiblement massa preocupats per les eleccions del 10N i qui sap si, sobretot, per les autonòmiques que tard o d'hora vindran.

No tinc clar, però, que tanta gent anant per lliure sigui un bon símptoma de llibertat...

dilluns, 21 d’octubre del 2019

Fins que la solució ens separi


A casa també vivim amb intensitat les derivades de la sentència, participant en les manifestacions que s'estan convocant aquests dies.

Participem del mateix moviment però les vivències són diferents, totes reivindicatives però amb matisos perceptibles: des d'una reivindicació més festiva, a una més combativa o, per exemple la meva, més prudent, potser també, ho reconec, més escèptica...

I és que si la processó va per dins, tothom es sap i coneix la seva, i tot i compartir la indignació per la sentència i la preocupació per l'escalada de la violència al carrer, que malauradament eclipsa a nivell informatiu la gran, extraordinària i nova mobilització amb ganes de permanència que s'està fent aquests dies, a nivell col·lectiu les tensions internes també s'han fet evidents.

La tensió al carrer no només ha posat de relleu aquests matisos en les vivències personals, també ha posat a prova la solidesa d'un govern afeblit, amb els Mossos, la seva coordinació amb els cossos de seguretat de l'Estat i les seves controvertides actuacions en el punt de mira. No en va la brutalitat policial està fent un perillós crescendo, exercint una violència indiscriminada que sobrepassa de molt l'ús legítim (?) de la força i situant al propi govern de Catalunya, i en especial al conseller d'Interior, en una posició, no per coneguda i fins i tot previsible, incòmode.

Tot plegat no només enfronta encara més el govern català a l'implacable estat i a l'impermeable govern espanyol, també el compromet portes endins, dins el propi moviment independentista.

Les diferències que es perceben a casa es noten, encara amb més cruesa, entre els diferents partits independentistes, de forma ja indissimulada entre els partits que donen suport al govern, i de forma descarnada, com és habitual, a Twitter, l'autèntica barra lliura de l'insult. Sort que aquests dies Twitter és també un dels principals espais de denúncia dels creixents excessos policials...

Podem compartir la resposta, possiblement també el diagnòstic, però no necessàriament la solució i és en la solució (nou referèndum?, noves eleccions?...) on les diferències, aquests dies, creixen també perillosament, o no...

dissabte, 19 d’octubre del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Caravan of Love"


L'amor té més dimensions que la de la parella, és evident i, qui més qui menys, pot certificar-ho!

El de la cançó d'avui tot i que viatja en caravana no és ben bé com el que van popularitzar als anys noranta del segle passat primer Isabel Gemio, i després Jesús Puente, a "Lo que necesitas es amor"; el d'avui és possiblement un amor més fraternal, un amor que invita a alçar-se i compartir camí en el lloc on hem nascut, tan descuidat i dividit...

Els mítics The Housemartins van versionar aquest "Caravan Of Love", original del grup Isley-Jasper-Isley, amb una extraordinària versió "a capella". Una delícia!





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 18 d’octubre del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la violència

Photo by birgitkulbe on Foter.com / CC BY-NC
Les imatges de les concentracions cíviques i pacífiques en protesta per la sentència d'aquest dimarts, curulles d'espelmes, van quedar tristament superades per les de contenidors en flames.

Desconvocades les concentracions palmatòries va esclatar la violència, estranyament de forma quasi simultània a diferents ciutats del país; i com que dos no es barallen si un no vol, els manifestants violents i la policia es van acabar estomacant al carrer, convertint carrers i avingudes en camps de batalles amb trinxeres en flames...

L'espectacle, tan dantesc com lamentable!

Veient les imatges de contenidors cremant, mobiliari urbà volant i les càrregues policials sembla evident que, com el diner, la violència engendra violència.

I sobre la violència no aniria malament, aquests dies, inocular a segons qui aquestes cèlebres frases dites per pacifistes de cap a peus!

Ja ho va dir Martin Luther King: "la violència crea més problemes socials dels que resol"; només cal mirar al nostre voltant per evidenciar la certesa d'aquesta afirmació.

De Mahatma Gandhi, pacifista de capçalera, són oportunes dues de les seves nombroses frases sobre la violència. La primera, en part, també explica perquè hem arribat fins aquí, "la violència és la por als ideals dels altres"; i la segona bé ens pot servir d'avís per a governants: "el que s'obté amb violència, només es pot mantenir amb violència".

Cal insistir en la necessitat d'aturar la violència, de no alimentar-la, doncs, com va dir Isaac Asimov, la violència sempre ens delata: "la violència és l'últim recurs de l'incompetent".

Valgui aquesta màxima, i les altres, també pels qui atien la violència sense necessitat d'exercir-la físicament, sinó escopint declaracions i acusacions infames!

dijous, 17 d’octubre del 2019

3 dades que parlen sobre la (nostra) pobresa

Imatge: Unicef
Si avui és 17 d'octubre, i ho és, avui es celebra el dia internacional per a l'eradicació de la pobresa, és per aquest motiu que m'agradaria compartir amb vosaltres 3 dades més aviat pessimistes que ens haurien d'alertar i activar per a transformar-les més aviat que tard!

1.- A Catalunya 1 de 4 persones es troba en risc de pobresa

Sí, ho heu llegir bé, a Catalunya! I la dada no me l'he tret de la butxaca, sinó que és de l'Idescat, que situa la taxa de risc de pobresa o exclusió social a Catalunya a l'any 2018 en el 24,7% de la població.

I si bé no és la pitjor xifra d'aquests darrers cinc anys (al 2014 va arribar al 26%!) sí que representa un preocupant repunt després de baixar-la al 22,5% al 2016; però al 2017 (23,8%) la taxa va tornar a pujar.

Sí, l'economia en general millora, i empitjora en particulars com aquest!

2.- Quasi el 30% dels infants estan en risc de pobresa a Catalunya

En aquest cas la dada és de l'estudi "No val a badar" d'Unicef, que situa en el 28,6%, i la difonia Xarxanet.

El preocupant d'aquesta xifra és el caràcter hereditari que té la pobresa (també la riquesa), i per tant que aquesta es perpetuï de generació en generació.

La pobresa representa un llast per a les oportunitats dels infants que viuen en famílies amb manca de recursos, i les conseqüències no només són acadèmiques, també socials i relacionals. Cal tenir present que tot i que l'escola a priori iguala, el temps fora de l'escola (temps de lleure i d'activitats extraescolars) marca, i molt, la diferència!

3.-  Més del 12% de les persones treballadores estan en risc d’exclusió social

En aquest cas la dada és de l'estudi "Una aproximació a la pobresa en el treball" de CCOO i el que constata és que la feina, treballar, ja no exclou del risc de pobresa i d'exclusió.

La precarietat laboral (sobre qualificació, temporalitat, etc.), imposada durant la crisi a base de retallades, i mantinguda en part també durant la recuperació, ha fet créixer i aflorar l'anomenat treballador pobre, l'assalariat que, tot i tenir una feina, té enormes dificultats per arribar a final de mes!

Treballar ja no representa aquell ascensor social que era anys enrere; l'ascensor se'ns ha espatllat!

Aquestes dades, ho sé, no conviden massa a l'optimisme, ans al contrari! I lluny de desanimar-nos, sobretot per l'adveniment d'una nova (i llarga?) recessió econòmica, ens han d'ajudar a prendre consciència que entre els models econòmics i productius que volem transformar, també hi ha el de la feina i la seva vinculació a la supervivència...

El debat és obert, i ho serà mentre no arribin solucions.

Aquest contingut es va difondre a l'espai "Món laboral" de Ràdio Sarrià en motiu del dia internacional per a l'eradicació de la pobresa.


dimecres, 16 d’octubre del 2019

Dotze anys!

Photo by tuppus on Foter.com / CC BY
Avui, tot just avui sortiria en llibertat!

Si a Dolors Bassa l'haguessin condemnat el dia que vaig començar a escriure aquest bloc, tot just avui sortiria en llibertat!

Avui fa dotze anys que el vaig començar i avui, aquell 16 d'octubre de 2007, el veig lluny, molt lluny... Dotze anys de presó són molts, i pesen molt més si la condemna és injusta.

És molta la vida que cap en dotze anys, i si no feu vosaltres l'exercici de retrocedir dotze anys enrere i imaginar-vos tota la vida que heu tingut des d'aleshores, des del llunyà 16 d'octubre de 2007 amb totes les coses bones i no tan bones, viscudes en reclusió, privades i privats de llibertat!

Feu aquest exercici de memòria i no us sorpreneu si una esgarrifança us recorre l'esquena i us remou les cervicals! Sí, la vostra vida, reclosa, hagués estat una altra...

No em sé imaginar la Dolors Bassa tancada deu anys més fins a comptar-ne dotze; no em sé ni m'ho vull imaginar, doncs la desproporció és indignament insultant...

No, no em vull imaginar ni els dotze de la Dolors ni els de tota la resta de presos i preses polítiques condemnades, que en sumen quasi cent!

Dotze anys, quina barbaritat! Precisament la primera entrada d'aquest bloc, publicada avui fa dotze anys, duia per títol Sigues lliure... Quines coses...

Sigues lliure i camina
cap a l'estel que vulguis guanyar...

dimarts, 15 d’octubre del 2019

La sentència


Com una llosa! Sí així és com sento que m'ha caigut a mi la sentència pel procés, ni m'imagino als o les condemnades!
La sentència és més que una venjança; la venjança mira sobretot al passat, car pretén passar comptes, i aquesta sentència també mira al futur, no només dels i les condemnades, sinó de qualsevol que gosi tornar-ho a fer.

Aquesta sentència, com de fet totes, també té una voluntat dissuadir, i potser per això les condemnes han estat tan elevades i severament injustes!

Tot plegat segueix essent una exageració, doncs si la presó provisional ja era forassenyada, la sentència rebla i, si cal, redobla el clau.

I lluny de contribuir a resoldre políticament el conflicte, aquesta sentència el reviu encara més, doncs no sembla que a Europa li hagi de caure la cara de vergonya... Si ni li cau per Síria!

La tristesa seria infinita si no topés amb la indignació, que inevitablement, i afortunadament, també apareix, i aflora...

dilluns, 14 d’octubre del 2019

Vençuts?

Photo by Jack Zalium on Foter.com / CC BY-NC
He tornat al Mercadona, tot i que, en realitat, no hi he deixat d'anar... El dissabte 12 d'octubre vaig anar-hi i, com tants altres supermercats i grans superfícies, era obert tot i ser un festiu, d'aquells patriòtics per a més inri.

El capitalisme deu ser poc patriòtic, o en tot cas la seva és una altra pàtria, no precisament aquesta hispànica que desencertadament celebrem, o celebren...

Però tornem al Mercadona. Hem tornat al Mercadona, si és que hi hem deixat d'anar alguna vegada indignats per moments quan hem desfilat un fil de Twitter advertint-nos dels vincles del propietari amb la dreta espanyola... Sincerament, ens esperàvem el contrari?

Hem tornat al Mercadona amb l'aparent normalitat que al seu dia vam tornar a la feina malgrat la injusta i incomprensible presó provisional, o més que tornar-hi vam seguir-hi anant, i portant la mainada a les activitats extraescolars, i celebrant els nostres aniversaris i altres festes recuperant una normalitat que la majoria no hem abandonat mai, sí els i les preses polítiques, també els i les exiliades i, naturalment, les seves famílies!

Després de quasi dos anys després de tenir polítics injustament empresonats i, manifestacions i declaracions a banda, hem seguit fent vida més o menys normal, potser més enfadats, potser més tensos, segurament més mobilitzats i alhora, potser, més decebuts per uns partits que, tot i compartir exili i presó, i govern, no han deixat de fer-se la punyeta amb l'aparent normalitat de sempre...

Potser sí que, sigui quina sigui la sentència, ja ens han vençut si, després de quasi dos anys de presó injusta i exili la nostra vida ha seguit amb una aparent normalitat...

Serà diferent després de la sentència? De moment ni en la resposta hi ha consens... I un tsunami ens adverteix, com si fos un oracle, que la resposta serà llarga, cosa de mesos o anys...
Em temo que, malgrat tot, seguirem comprant al Mercadona...

dissabte, 12 d’octubre del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Psychotic Girl"

Photo by patrick.verstappen on Foter.com / CC BY-NC-SA
L'amor i la salut mental estan íntimament lligats més enllà, molt més enllà de la fàcil i previsible sentència "l'amor és boig!" que, reconec, jo mateix he fet servir.

I sí, en aquella ocasió l'amor i el desamor semblaven viure en un frenopàtic, tot i que jo també veig traces de malaltia mental en aquesta història de desamor i combustió de Love of Lesbian.

Amor i salut mental també sobrevolen sobre "Psychotic Girl" i l'enigmàtica relació que la cançó de The Black Keys descriu a ritme de banjo...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 11 d’octubre del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la salut mental

Photo by Feggy Art on Foter.com / CC BY-NC-ND
Aquesta setmana tot el que he escrit ha girat, d'una o altra manera, al voltant de la salut mental, no en va ahir n'era el dia mundial.

La salut mental és una gran oblidada o, potser encara pitjor, ignorada, doncs en general no la tenim tant present com la salut física.

El novel·lista C. S. Lewis va afirmar que "el dolor mental és menys dramàtic que el dolor físic, però és més comú i també més difícil de suportar", pel que la mala salut mental és quelcom que, generalment, patim en silenci.

Si ignorar-la és un error, silenciar-la n'és un altre, doncs com va afirmar Sigmund Freud, "les emocions no expressades mai moren. Són enterrades vives i surten més tard de pitjors formes."

Setmanes com aquesta, que contenen el Dia Mundial de la Salut Mental, permeten parlar-ne més obertament, trencant silencis, tabús i estigmes.

Al capdavall totes i tots nosaltres també sabem que sense salut mental no hi ha salut...

dijous, 10 d’octubre del 2019

La millor jugada d'Àlex Abrines


Canten Els Amics de les Arts que "tornar sempre és la millor part de l'aventura", i no sé si la millor part està per arribar, però el cert és que Àlex Abrines finalment, i feliçment, ha tornat!

I no, no em refereixo només que ha tornat al a jugar a bàsquet i a competir, o que ha tornat al Barça, em refereixo sobretot a que ha tornat ell, després de patir un procés depressiu.

I abans de tornar va escriure aquesta bonica carta que avui, Dia Mundial de la Salut Mental, és pertinent llegir, si no ho havíeu fet encara!

"Querido amigo, la que me has liado. Tanto tiempoo juntos y ahora me haces esto; nos conocemos des de que no sabía ni caminar, años y años de una amistad inquebrantable hasta que hace unos meses todo se rompió en mil pedazos perque empezaste a darme miedo. No te podía ver, incluso llegué a odiarte.

Vernos era poco menos que una obligación, a la mínima oportunidad te esquivava. Solo quería huir de ti y de todo lo que te rodeaba. pasé mucho tiempo diciéndome a mi mismo que esto no podia ser verdad, que no tenia sentido, que debía volvera ser el que era. Pot eso pedí ayuda a los míos y recurrí a los mejores profesionales para recuperar la felicidad que sentía cada vez que estábamos juntos.

Decidí decir basta, quería luchar por nuestra amisrtad y recuperar la sonrisa. No ha sifo fàcil, muchas veces he pensado en tirar la toalla, me decía a mi mismo que encontraría otras formas de inspirarme y sacar lo mejor de mi. Pero nada ni nadie me ha calado tan hondo como tú, así que me he armado de valor para acabar con esta pesadilla.

Y lo he conseguido. He recuperado la sonrisa, las ganas de verte y de volver a pasar una y mil horas juntos. Querido balón, he vuelto. Soy yo, Alex.

Gracias por estar ahí siempre esperando."


dimecres, 9 d’octubre del 2019

"Món laboral"

Photo on Foter.com
Mesos enrere, pensant en la possibilitat de tornar a fer ràdio, pensava quin tipus d'espai o programa podria fer, què em podia venir de gust. Hi donava voltes però no trobava el què...

Fins que un dia, inesperadament, la més previsible (i potser per això improbable) de les idees em va venir al cap: i si parlo de tot el que m'envolta a la meva feina, en el meu dia a dia? Al capdavall el més assenyat (i jo de mena sóc prudent) és parlar del que un coneix i, si és possible, del que un sap!

Així que vaig proposar a Ràdio Sarrià fer un programa sobre el món laboral, la recerca de feina, la inserció de col·lectius vulnerables, etc... I així es va anar definint poc a poc aquest petit espai radiofònic setmanal que es diu "Món laboral".

L'espai "Món laboral" tot just ha arrencat aquesta setmana i s'emet dins el magazine matinal "La Terrassa" de Ràdio Sarrià.

En el primer programa vam entrevistar a la Mònica Mutos, treballadora social i membre de l'equip directiu de la Fundació Drissa, per parlar sobre la salut mental, just quan aquesta setmana es commemora el Dia Mundial de la Salut Mental, i dies després d'haver participat en una jornada del programa Incorpora Salut Mental en la que sobretot vam parlar d'empreses saludables, també a nivell de salut mental!

Per cert, tancarem cada programa amb una cançó relacionada amb el tema tractat i/o el món laboral... Us animo a escoltar l'entrevista!


dimarts, 8 d’octubre del 2019

No et suïcidis...

Photo by Yami Altamirano. on Foter.com / CC BY-NC-SA

"Enmig de la carretera de Salt
hi corre una nena, és el meu desig
té les cames com una nina de
mel i de mató

No et suïcidis
hauràs de fer l'amor
no et suïcidis
hauràs de fer-ho amb mi"

Així comença "Nina ensucrada", cançó d'Adrià Puntí que va publicar l'any 1993 dins el disc Borinots dels mítics Umpah-Pah.

"No et suïcidis", diu la cançó, i inevitablement brollen de la nostra memòria escenes que hem llegit en llibres, o vist en pel·lícules, de persones que, a vegades sense fortuna, intenten desesperadament dissuadir el decidit suïcida...

El suïcidi és pertorbador, doncs ens enfronta contra nosaltres mateixos i, entenc, al dolor d'una vida que és més dolorosa que el que es pot arribar a sentir occint-la.

Setmanes enrere l'Organització Mundial de la Salut (OMS) feia públiques una sèrie de dades sobre el suïcidi, totes elles realment alarmants! D'entrada fa vertigen pensar que prop de vuit-centes mil persones es suïciden cada any, tenint present a més que són moltes més les temptatives de suïcidi, i que un suïcidi no consumat representa el factor de risc més important.

I si el nombre de persones que es suïciden cada any fa feredat, més en fa ser conscient que el suïcidi és la segona causa principal de defunció de joves de quinze a vint-i-nou anys.

I una darrera dada per a la reflexió: el 79% dels suïcidis es produeixen en països amb ingressos mitjans i baixos, pel que també té una dimensió socioeconòmica rellevant.

El suïcidi ens pertorba i potser és per això que no en parlem; és tema tabú del que, al llarg de molts anys, no s'ha volgut parlar, ha estat un tema silenciat en part per culpa, en part per vergonya, i potser també per evitar-ne més per "simpatia" o mimetisme. No parlar-ne, és evident, no els ha aturat...

Avui en dia la concepció social del suïcidi s'està transformant, parlant menys de culpa i més de malaltia, i sobretot parlant-ne d'una forma més oberta, sobretot en clau de prevenció. Perquè sí, el suïcidi es pot prevenir!

I és amb aquesta valentia, amb aquesta voluntat que el Dia Mundial de la Salut Mental d'enguany es dedica a la prevenció del suïcidi, posant l'accent en la necessitat de parlar-ne.

Necessitem parlar-ne globalment i, sobretot, és necessari parlar-ne amb qui ha manifestat fer-ho alguna vegada, i parlar-ho si som nosaltres els qui considerem que ja no paga la pena viure...

No et suïcidis, abans parla, amb qui sigui però parla!

dilluns, 7 d’octubre del 2019

Empreses saludables

Photo by Steve Corey O.O.T. on Foter.com / CC BY-NC
La hipòtesi és que, a priori, una empresa amb una bona salut mental hauria de plantejar menys dificultats i resistències a l'hora d'inserir una persona amb alguna malaltia o problema de salut mental.

D'entrada l'interrogant que planteja aquesta hipòtesi és què entenem per empresa saludable, i aquí la qüestió, definició a banda, és que de moment tenim poca literatura i sobretot, i com va destacar dies enrere el John Griffiths a la jornada "Ment oberta a la inclusió laboral" organitzada pel programa Incorpora Salut Mental, tenim poques dades del seu impacte en les empreses en particular i en la societat en general.

Un entorn saludable, deia Griffiths, és aquell en el que la cultura i l'ètica de l'organització protegeixen i promouen, en el desenvolupament de la seva feina, el benestar mental i físic de les persones que hi treballen.

Davant els múltiples fronts des dels quals es pot abordar aquesta qüestió, potser paga la pena partir d'una visió més general, d'una de les conclusions finals que es van compartir en la citada jornada: "sense salut mental no hi ha salut", i a partir d'aquesta visió més integral de la salut, també la de les empreses, incorporar la salut mental, si no s'ha fet encara, com un factor més de la salut laboral.

Ja fa uns anys l'enyorat expert Pau Gabarrella reclamava arreu, també a Girona, la necessitat que les empreses vetllessin per la seva salut mental i la de les persones que hi treballen ja que, com va subratllar John Griffiths, passem pràcticament la meitat del nostre temps actiu a la feina. És pertinent, doncs, interrogar-nos de nou: és saludable el nostre lloc de treball?

L'empresa, doncs, té una gran responsabilitat en relació a la nostra salut mental, que neix de la pròpia cultura d'empresa i de com estableix i defineix, per acció o omissió, les relacions personals a nivell professional de forma vertical i horitzontal. Així doncs l'empresa pot ser un impuls positiu de la nostra salut mental, o un desencadenant més d'algun problema de salut mental... Sí, les baixes laborals per depressió, angoixa o altres problemes de salut mental representen un percentatge important de les baixes laborals totals i, per tant, també tenen un notable impacte econòmic.

En aquest sentit és pertinent esmentar algunes de les dades que John Griffiths va compartir, entre les que destacava especialment aquesta: el cost anual que suposen els problemes de depressió relacionats amb el treball és de sis-cents vint bilions (amb b!) d'euros anuals a Europa!

És a dir, no tenir cura de la salut mental de les empreses (i dels seus llocs de treball, i de les persones que hi treballen) ens surt molt car. Per contra, invertir en programes de salut mental a les empreses té un retorn molt positiu, no només per a les empreses, sinó també per a la societat en general: Griffiths va exposar un estudi que xifrava un retorn de nou euros per euro invertit en programes de salut mental en empreses de cinc-centes persones treballadores.

La hipòtesi és que, a priori, una empresa amb una bona salut mental hauria de plantejar menys dificultats i resistències a l'hora d'inserir una persona amb alguna malaltia o problema de salut mental.

El veritable repte, però, és que les empreses saludables no foragitin les persones que, pel motiu que sigui, tinguin un problema de salut mental...

I sobretot recordeu que, segons les estadístiques, una de quatre persones tindrem, al llarg de la nostra vida, algun problema de salut mental. Així que sí, vés per on, aquesta és una qüestió que ens toca de ple a tots i totes, no creieu?

I per acabar una darrera pregunta: fins a quin punt nosaltres també contribuïm (o no) a fer més saludable l'empresa o organització en la que treballem?

dissabte, 5 d’octubre del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Love My Way"


"My Way", cantava Frank Sinatra, i a la seva manera els Sex Pistols, com tants altres, el van versionar; les maneres, ja ho sabem, són molt particulars, fins i tot personals...

Cadascú té les seves, de maneres, i les nostres, com els petons d'aquesta cançó, a vegades no són suficients.

Estimem a la nostra manera, maldestre per moments, sublim en ocasions i, possiblement, la majoria de vegades estimar a la nostra manera no és suficient...

Mai en sabem prou, d'estimar, i la part positiva (que la té) és que podem, a banda d'estimar més, fer-ho millor, i sobretot fer que aquesta sigui, llavors sí, la nostra manera, una manera que es fa estimar!





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 4 d’octubre del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la ràdio


He tornat a caure, ho he tornat a fer! Ja sóc un reincident o, encara pitjor, un multi reincident!

Després d'unes quantes temporades, als anys noranta del segle passat, amb la co-presentació  programa musical de Ràdio Salt "Això és Rock!", i després, ja al segle XXI, de conduir els programes "Ball Volat" i "Sarrià de Ter en Xarxa" a Ràdio Sarrià, aquesta temporada torno a fer ràdio amb un espai setmanal, "Món laboral", a Ràdio Sarrià!

"Món laboral" serà un espai de Ràdio Sarrià sobre la recerca de feina i la inserció laboral; el programa tractarà, a vegades de forma més genèrica, a vegades més específica i especialitzada, qüestions relacionades amb la recerca de feina i la inserció laboral: CV, entrevistes de feina, portals de recerca de feina, responsabilitat social de les empreses, formació ocupacional, tallers formatius, bretxa de gènere, inserció laboral de col·lectius vulnerables i altres qüestions rellevants com les dades d'atur, jornades especialitzades, el dia del treball, el de l'eradicació del treball infantil, o, per exemple en el primer programa, el Dia Mundial de la Salut Mental!

Aquest espai de ràdio s'emetrà cada dilluns al matí (9:15h) dins el magazine matinal "La Terrassa" de Ràdio Sarrià, i el primer programa s'emetrà aquest proper dilluns 7 d'octubre!

La ràdio acompanya i, com va ironitzar Marilyn Monroe, fins i tot vesteix: "no és cert que no tingués res posat. Tenia posada la ràdio".

Així doncs poseu-vos la ràdio, que la resta ja és cosa vostra!

dijous, 3 d’octubre del 2019

El diccionari de grec


Fa més de vint-i-quatre anys que vaig marxar de casa de la meva mare i encara hi tinc coses meves, més de les que em pensava!

Hi tinc sobretot llibres de text, llibretes i papers de l'escola i l'institut, fins i tot algun quadern de notes!

Qui més qui menys tenim coses nostres a casa dels nostres pares i mares, coses que potser han sobreviscut a més o menys trasllats, i per més anys que faci que ja no hi visquem, romanen allà; deu ser una manera de no acabar de trencar el cordó umbilical, una manera de seguir sentint nostre aquella casa que, durant anys, va ser la nostra llar...

L'altre dia fent endreça a casa la meva mare vaig retrobar-me amb els diccionaris que van acompanyar la meva escolarització a EGB, BUP i COU (buf, quina regressió!), i entre ells em va fer especial il·lusió tornar a tenir entre les meves mans el diccionari de grec-castellà!

Durant tres cursos aquell diccionari va formar part del meu dia a dia, una part important de la meva vida, anant amunt i avall entre casa meva i l'institut, al ritme de l'horari escolar...

Quan vaig obrir de nou el diccionari vaig veure-hi el que dues companyes de l'institut, també de les classes de grec, m'hi van escriure: una mena de dedicatòria graciosa; res transcendent, simplement van deixar-hi la  la seva empremta.

Com el diccionari, aquelles dues companyes, com tantes i tants altres, també formaven part del meu dia a dia, fins i tot una part important de la meva vida, però ara no són més que un bonic i gran record, i una conversa esporàdica quan ens retrobem casualment, i de forma molt puntual, per Girona.

Així és la vida, en relació al diccionari de grec o a tants altres objectes que ens han acompanyat en algun moment, també en relació a moltes persones que, després d'haver compartit tant, ara viuen més en el nostre passat que en el nostre present...

Tenia el diccionari de grec entre les mans i la decisió va ser un impuls, ho reconec, i l'impuls va ser prou fort per rescatar-lo d'aquell oblit (que no abandó!) i endur-me'l a casa...

dimecres, 2 d’octubre del 2019

El primer partit


La meva trajectòria com a jugador de handbol va ser breu, fugaç com un d'aquells desitjats estels que ens esquiven la mirada; diria que no vaig jugar regularment més d'una temporada...

Era petit (sis o set anys, diria, potser algun més i tot) i menut i jugava d'extrem a la Unió Esportiva Sarrià (UES); no era àgil ni ràpid, virtuts dels extrems, però hi jugava, suposo, perquè era la posició en la que deuria destorbar menys...

Uns anys més tard, a l'estiu de 1985, vaig participar en una estada esportiva d'handbol a Viella, tot i que aleshores va estava plenament lliurat al bàsquet!

Sense ser gaire més bo que en l'handbol val a dir que la meva trajectòria com a jugador de bàsquet va ser més llarga, prorrogada fins i tot puntualment fa uns anys, fins que una patacada em va deixar, literalment, fora de combat!

En el món del bàsquet fins i tot vaig fer, d'adolescent i jove, d'àrbitre, però això és una altra història...

Us explico tot això perquè, inevitablement, vaig pensar-hi en el primer partit d'handbol que la meva filla petita (tretze anys) va jugar aquest dissabte amb l'equip infantil femení de la UES, al seu pavelló.

No sé si la seva trajectòria serà llarga o curta, de fet això ara per ara és el de menys, sobretot veient les ganes i la il·lusió amb la que de moment afronta la temporada!

Al primer partit, amistós, van posar-hi més cor que tècnica i tàctica, i a cor que vols s'hi van esforçar i córrer! Ella, com la gran majoria de les seves companyes d'equip, tot just ara ha començat a jugar a handbol, després d'haver fet, aquests darrers anys, gimnàstica rítmica i funky...

El primer partit va ser molt emocionant, sobretot des de la grada! Cada acció, cada intent d'acció, era seguit amb expectació i aplaudit amb passió pels pares i mares, que teníem tants o més nervis que elles, i ja no us dic com vam celebrar els gols, pocs en comparació amb l'altre equip, que van marcar!

El de l'altre dia va ser només el primer partit, tot just el primer d'una apassionant aventura que, sospito, farà córrer més tinta!

dimarts, 1 d’octubre del 2019

Avui és 1 d'octubre...


Avui és 1 d'octubre i, sí, estic treballant! No és una declaració de principis, simplement la meva realitat d'avui...

Avui sóc a Barcelona en una reunió de feina compartida amb companyes i companys de totes les comunitats autònomes. Semblaria una Conferència de presidents autonòmics, però a mi aquestes reunions, que fem habitualment un o dos cops l'any, sempre m'han fet pensar en un concurs de Miss i Mister Espanya! Entre nosaltres fem broma dient que només ens falta portar la banda: jo lluiria amb orgull la de Míster coordinador de Girona!

El nostre és un espai de treball molt impermeable als embats polítics i judicials, tot i que en els espais més informals a vegades aquestes qüestions transpiren una mica, just el necessari per poder-ne parlar, sense fer-nos mal...

Més mal, ens sembla, ens fem els catalans entre nosaltres, i ja no entre els extrems dels dos pols, sinó entre els qui se suposa comparteixen trinxera! Ara ja ens discutim pel matís, per la coma, i una petita diferència, un desencontre puntual, fins i tot anecdòtic, és guspira suficient per encendre qualsevol sobretaula.

Avui és 1 d'octubre i, com fa dos anys, entre les darreres detencions, les interessades filtracions, l'expectativa de la sentència i la proximitat d'unes noves (i enèsimes) eleccions, el clima social i polític viu de nou un inquietant crescendo.

No se'ns escapa que entre tant soroll, una part és, i serà, per a res! Més combustible a per a encendre's en qualsevol moment, per qualsevol desavinença...