dilluns, 30 d’abril del 2018

Sortiu i violeu!


Hi ha moltes maneres de calibrar la bona salut d'una societat, també d'una democràcia, indicadors de qualitat que la poden situar en una gratificant posició avançada, en una esperançadora situació de millora o en una preocupant situació d'importants dèficits i mancances.

Una bona manera d'explicar-ho és, per exemple, observant i definint de quina manera una societat, un país, un estat tracta als infants, a les persones grans, a les persones amb discapacitat, a les persones immigrades, com tracta en definitiva a les "minories", a tot allò que no siguin homes blancs adults...

El mateix podem dir en relació l'educació o la cultura, articulant expressions del tipus "podem valorar la maduresa d'una societat per la importància que dóna a l'educació, la cultura..."

Aquestes qüestions responen inevitablement al que les administracions i els parlaments fan en relació als infants, a les persones grans, a les persones amb discapacitat, a les persones immigrades, a les "minories" i també en relació a l'educació, la cultura... entenent que el que fan són lleis i serveis que protegeixen i alhora apoderen aquests col·lectius i serveis.

Les dones i la justícia naturalment també formen part d'aquests indicadors i aquests dies veiem tristament quin és el tracte i la protecció que les primeres reben de la segona.

La sentència del cas de La Manada ens situa indefectiblement en la preocupant situació d'importants dèficits i mancances que parlava al principi d'aquest article, doncs no només no protegeix a la noia que va ser violada per cinc energúmens sinó que per si no fos poc protegeix els agressors d'una manera vergonyosa i indignant.

Aquesta sentència sembla voler tornar a posar les coses al seu lloc després de la multitudinària protesta i reivindicació feminista del passat 8 de març, al seu lloc en una societat patriarcal i masclista...

Aquesta sentència diu als abusadors sortiu i violeu, que nosaltres ja transformarem les violacions, cas que es denunciïn, en abusos... o ni això!

dissabte, 28 d’abril del 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Déjame"


Si l'amor és un camí al llarg del seu recorregut apareixen, inevitablement, moltes cruïlles i és precisament en una d'aquestes en la que ell va cantar-li, imperativament, "déjame... es mejor que sigas tu camino"...

Hi ha oportunitats, com alguns trens, que no es poden deixar escapar i sembla que ella no només va fer-ho sinó que a més ja no podrà fer res perquè ell torni al seu costat, perquè en res ha quedat també el seu amor.

Així que ja ho sabeu, si en el vostre camí heu arribat en aquest punt i us trobeu amb una cruïlla canteu-li, no a cau d'orella, el "Déjame" de Los Secretos!

Més clar no li podreu dir, ni cantar!






I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 27 d’abril del 2018

Paraula de Fabra: esperpent


Aquesta setmana aquesta paraula m'ha rondat pel cap com cap altra, com cap altra setmana ni paraula: esperpèntic!

Aquesta és una paraula que primer va adjectivar la inèdita i preocupant requisada de samarretes grogues a la final de la Copa del Rei i després la sorprenent, també esperada, dimissió de Cristina Cifuentes: esperpèntic!

Esperpèntic és un adjectiu sinònim de ridícul o extravagant que provés d'una paraula importada del castellà, esperpent:

[del cast. esperpento (1878), d'origen incert]
    
m 1 TEAT Modalitat teatral creada per R.M. del Valle-Inclán que consisteix en una deformació grotesca i caricaturitzada, i alhora tràgica, de la realitat, com si aquesta oferís la seva imatge reflectida en un mirall còncau.
    
2 fig Persona o cosa ridícula, extravagant.


És cert que ambdues situacions també podríem adjectivar-les amb el recurrent (i possiblement desgastat) kafkià, però la teatralitat dels dos fets, les perilloses samarretes grogues i la dimissió de la presumpta cleptòmana (no és broma, potser lluny de mofar-nos-en li podríem oferir ajuda, suport i comprensió), s'ajusten més a la deformació grotesca i caricaturitzada de la realitat... Quina setmana!

dijous, 26 d’abril del 2018

Quin gran dia, Mariano!


Per Mariano Rajoy ahir la felicitat va ser (quasi) completa, gairebé plena!

El dia va començar amb la dimissió de la presidenta de la Comunitat de Madrid Cristina Cifuentes, dimissió exigida per ell mateix i que, després de l'escàndol del Màster, permet (aparentment) fer net (?) al Partit Popular de la Comunitat de Madrid, allò de mort el gos...

Cifuentes dimiteix, com va ser detingut Al Capone, per una minúcia, pel furt l'any 2011 de dos potets de cremes anti edat registrat i convenientment guardat en un vídeo que ara oportunament ha vist la llum. Diu Cifuentes que l'han fet caure des de dins el seu partit i té raó, tot i que no hauria de menysprear els mèrits propis...

Més tard va tenir la segona alegria, la via lliure als seus pressupostos que el ministre Montoro va presentar al Congrés i que s'aprovaran gràcies a l'inestimable suport de Ciudadanos i també, finalment, del PNB.

Amb el conflicte català com a inevitable música de fons ahir el president del govern espanyol Mariano Rajoy va gaudir d'un gran dia el colofó del qual va ser la victòria del Real Madrid a l'anada de les semifinals de la Lliga de Campions contra el Bayern de Munic, alemanys per a major plaer...  

Quin gran dia, Mariano!

dimecres, 25 d’abril del 2018

Copa, lliga i...


El Barça va guanyar contra el Sevilla la seva trentena Copa del Rei amb una autoritat i superioritat indiscutibles que sí va saber discutir la Roma a la fatídica i dolorosa eliminació de la Lliga de Campions.

És qüestió de dies, setmanes a tot estirar, que el Barça es proclami matemàticament campió de la lliga espanyola, doncs virtualment ja fa dies, fins i tot setmanes, que ho és. El Barça haurà guanyat aquesta lliga amb una gran solvència i qui sap si fins i tot sense haver perdut cap partit, a l'espera dels propers i especialment el que li queda contra el Real Madrid.

Pocs esperaven, a principis de temporada, que el mateix Barça que va perdre merescudament la Supercopa d'Espanya ara guanyaria la lliga amb solvència i la copa amb autoritat, tancant una temporada amb un meritori doblet que només l'eliminació de la Lliga de Campions (el com i el qui encara couen) ens deixa un regust amarg.

La copa i la lliga poden ser bàlsam però no consol; en realitat la majoria de culers només trobaran (trobarem) consol de tan inesperada eliminació si l'etern rival, el Real Madrid, és eliminat a les semifinals de la Lliga de Campions o, cas de passar, perd la final, fet estadísticament poc probable.

Copa, lliga i... que el Real Madrid no guanyi la Champions!
També jo estic fent examen de consciència: de veritat la meva felicitat, o si voleu satisfacció (ni que sigui futbolística), passa per la desgràcia dels altres?

dimarts, 24 d’abril del 2018

Sense samarreta?


Així és com pretenien que entrés al camp? Sense samarreta?
Si no ho hem fet encara el pretèrit prohibit prohibir l'haurem de recuperar, si és que per un temps l'hem oblidat...

Sincerament, això de requisar samarretes (les grogues que molts catalans duien per presenciar la final de la Copa del Rei) semblaria una broma, una de mal gust si voleu, una de pesada però en realitat va ser una acció policial planificada, organitzada i executada com qui busca urnes i paperetes de votació!

Un company de feina només vestia de groc, de cintura amunt, i abans d'entrar al camp per moments va quedar-se sense samarreta. Finalment no li van treure doncs l'alternativa era deixar-lo entrar mig despullat...

Requisar samarretes! A quin nivell hem arribat! A aquest nivell hem arribat? I el pitjor és que queda la sensació, fins i tot la certesa, que les coses poden anar a pitjor, que l'obsessió pel groc sembla no tenir final, que enlloc d'apaivagar-se va "in crescendo".

No és la samarreta el problema, tampoc les bufandes i ni tan sols els llaços, simples objectes esdevinguts símbols, res més; el problema comença quan hi ha qui vol convertir-los (qui els interpreta) en símbols que inciten l'odi i que per tant cal (imperativament) retirar-los, requisar-los, prohibir-los...

Què serà el proper, prohibir el groc, inclòs el de la colza? Al pas que anem, al pas que van, tot arribarà...

dilluns, 23 d’abril del 2018

La llegenda (actualitzada) de Sant Jordi



Pobre Sant Jordi! Ara resulta que no, que Sant Jordi no va matar el drac amb una espasa de veritat, ni de veritat ni de mentida!; cap espasa empunyada per Sant Jordi va matar ni matarà el drac... i no per manca de ganes, no per manca de motius!

Sant Jordi s'ha quedat amb un pam de nas i qui sap si també a l'atur, no per manca de dracs, que encara n'hi ha, sinó perquè ja no hi ha princeses per rescatar, o per ser més precisos, perquè ara les princeses ja no volen ser rescatades per elegants i imponents cavallers: en cas de necessitar ser rescatades les princeses ja es rescaten elles soles!

Tan ben acostumat que estava ell fins ara,  que només intervenia quan la que perillava era la vida de la jove, dòcil i bonica princesa... Sí, on era Sant Jordi quan el drac es va cruspir, no sé, la robusta i adusta filla del moliner?

Sant Jordi, com altres cavallers, era selectiu i no es jugava la pell per qualsevol donzella, que això del "target" els cavallers ho tenen molt clar i sempre han apuntat amunt!

Però ara ni princeses ni, segurament, la filla del moliner! Que no, Sant Jordi, li etziben quan el veuen venir, que no necessitem que un home ens rescati, què et penses, que nosaltres no podem?

Diuen que Sant Jordi vaga perdut i capcot de taverna en taverna amb l'espasa entre cames, que ni tan sols la filla del taverner el necessita, que ella sola s'espolsa de sobre els seus particulars dracs, homes beguts i maldestres, i d'ell només n'espera que li pagui tot el que engoleix i que no l'atabali massa amb la seva trista cantarella... Qui rescatarà aquest home?, es pregunta la filla del taverner...

A Sant Jordi se li ha acabat viure del "cuento" i ara haurà de fer allò tant dels nostres dies: reinventar-se! Podria començar per llegir-se aquest llibre, el que compraré aquest Sant Jordi!

dissabte, 21 d’abril del 2018

Minuts Musicals de desamor amb "S'ha acabat"


Fins que la mort ens separi! Aquesta és l'esperança a la que aspiren molts amors, si més no quan en el seu apogeu s'ho prometen a l'altar o en qualsevol altre lloc, en cas de matrimoni civil.

Afortunadament, quan s'escau naturalment, no cal esperar a la mort per a separar-se, que a vegades prou condemna és; i tot i que les separacions sempre tenen un component traumàtic hom espera que passat el mal tràngol passar pàgina resultarà una bona decisió.

Fins que l'amor ens separi! Aquesta també és una gran veritat, doncs no sempre és el desamor el que trenca les parelles, sinó l'amor, l'amor que neix i creix en un dels dos cap a un tercer...

Sí, els triangles amorosos solen acabar malament, generalment n'hi ha un dels tres que en surt malparat, com el cas d'aquesta cançó en que ella, que "va aparèixer envoltada de misteri", trenca un bonic amor clandestí d'estiu de "dos cossos enmig de la sorra, uooo, rebolcant-se abraçats".

Comprensible que desolat ni ell, ni segurament la seva mare, pugui creure que, simplement, "s'ha acabat"...






I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 20 d’abril del 2018

Paraula de Fabra: xiular


Fa temps que em ronda pel cap recopilar cançons que xiulen; no, no em refereixo a versions xiulades de cançons sinó cançons que es serveixen de la meravellosa habilitat de xiular (i afinar!) tipus "(Sittin’ on the the) Dock of the Bay", "Always Look On The Bright Side", "Jimmy Jazz", "Winds of Change", "Dont worry, be happy", "Young Folks" o les més nostrades "Clara", "Incendios De Nieve", "En la que el Bernat se't troba" o "Pa amb oli i sal"...

No és només d'aquest xiulet que fem amb els llavis del que avui us volia parlar, sobretot del xiulet, més estrident, que fem ajudant-nos dels dits...

Saber-ho fer amb els dits, en alguna de les diverses modalitats que hom pot practicar, en ocasions marca la diferència! La diferència per cridar l'atenció a algú, per expressar agudament l'emoció en ple clímax en un concert i sí, també per protestar contra el que representa un himne en una final de la Copa del Rei...

Xiular, menystenint el refrany popular, pot fer-se fins i tot a taula!

[c. 1371; alteració de siular]
    
v 1 intr Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l'aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l'ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d'una manera apropiada. Qui canta a taula i xiula al llit no té el seny complit.
    
2 intr 1 Certs animals, certs instruments i conductes en passar-hi un corrent d'aire, el vent, un objecte que talla l'aire, produir un so més o menys semblant al que produeix una persona quan xiula. El vent xiulava entre les canyes. Se sentien xiular les bales. Xiular-li a algú el pit.
         
2 xiular les orelles (a algú) fig Arribar-li notícia del que diuen d'ell en absència seva.
    
3 tr 1 Modular un aire musical xiulant. Tot el dia xiulava "Els Segadors''.
         
2 Cridar una persona o un animal fent-li parar atenció amb un xiulet. Si no el xiules, el teu gos, no et veurà.
         
3 Mostrar amb xiulets la seva desaprovació envers algú o alguna cosa. Xiular un actor. Xiular una comèdia.
    
xiu_lar.

dijous, 19 d’abril del 2018

Un ciclista de pega


Presenciar un accident de trànsit, per poca sensibilitat que tinguem, ens altera i fins i tot ens commou d'aquella manera en la que el cor se'ns encongeix com si el tanquéssim fort dins un puny amb un calfred ens recorre tot el cos. Només hi ha una cosa pitjor que presenciar un accident, protagonitzar-lo!

Abans d'ahir en vaig presenciar un, un accident de trànsit: la caiguda d'un ciclista en plena calçada! Un ciclista de pega, patim-patam, que no va caure enmig del fang! Encara no m'he pogut treure l'accident del cap.

Jo estava aturat dins el cotxe al carrer Emili Grahit de Girona, davant el semàfor de la cruïlla amb la carretera Barcelona (els gironins sempre l'hem anomenat així aquest carrer, per més carrer i poca carretera que sigui...), just a la "pole position"! Estava pendent del semàfor i dels vianants que hi havia a l'altra banda del carrer, a punt per travessar-lo.

Just abans que el semàfor es posés verd una bicicleta que venia per la carretera Barcelona direcció al centre de la ciutat va passar ràpidament per davant, com una bala! No el vaig mirar fixament, simplement va passar per davant meu i a l'alçada del pas de vianants va fer un moviment estrany, que vaig veure de cua d'ull, i van aterrar ell i bicicleta sobre l'ingrat asfalt!

No havia xocat amb cap cotxe ni cap altre vehicle, de fet diria que va caure sol; potser va fer un cop de manillar per esquivar els primers vianants, sempre impacients, que feien el primer pas per travessar, aquells que quan endevinen (o veuen directament) que el semàfor dels vehicles ja és vermell s'anticipen al seu verd ignorant aquell instant latent d'espera, aquell moment que dóna temps als que apuren, aquells segons que donen seguretat a uns i altres...

Amb el verd vaig començar a avançar poc a poc i la mirada inevitablement se'n va anar cap a la dreta; vaig veure el ciclista, que de seguida es va aixecar, i em va semblar que es dirigia cap al que em va semblar la cadireta de la bicicleta...

Els vianants començaven a auxiliar-lo i a interessar-se per ell i jo vaig deixar enrere l'escena amb l'ai al cor i un interrogant que m'inquietava i m'inquieta encara: hi havia alguna criatura a la cadireta?

Em torba, encara, no saber-ho...

dimecres, 18 d’abril del 2018

La renúncia


Quina barra! 

Cristina Cifuentes, presidenta de la Comunitat de Madrid, ha renunciat a un Màster que no té o que, en cas de tenir té la mateixa validesa oficial que el carnet de ciclista que fa més de trenta anys em va lliurar l'Agrupament Escolta i Guia Joan Pons de Girona.

De fet el meu carnet de ciclistamés valor doncs el vaig obtenir després de fer sobre una bicicleta tot allò que requeria, no com ella, que ha obtingut el seu Màster de forma fraudulenta i amb les facilitats (privilegis) i la connivència de la universitat.

De fet el més trist d'aquesta història no és descobrir les males arts de la presidenta sinó les d'una universitat pública que mercadeja amb els títols universitaris com qui revèn entrades al millor postor depauperant la seva reputació, cas de tenir-la.

Que un polític menteixi és quelcom, malauradament, que podem esperar sense massa sorpresa, que menteixi i que, en comptes de dimitir, faci més grossa la mentida, la desviï o la camufli rere una altra mentida (o veritat) en forma de cortina de fum; però que qui ens enredi sigui una universitat! Una mostra més dels errors del sistema, del nostre sistema...

Tot aquest serial del Màster de la Cifuentes ens ha tingut i ens té ben entretinguts de fa dies, essent en sí mateix també una cortina de fum, cortina que s'ha fet més gran amb les derivades que ha tingut amb altres sospites de títols dubtosos, quan no directament falsos, d'altres polítics. "Titolitis" en estat pur tot i que... qui no ha mentit i/o exagerat al seu currículum?

Cristina Cifuentes renuncia al Màster espolsant-se qualsevol responsabilitat i atribuint-la a la Universidad Rey Juan Carlos; renuncia al Màster i en part és lògic: se li ha quedat petit, car aquests dies s'està doctorant... en barra! I no precisament la del bar de la universitat, que ni tan sols, com fan els estudiants de debò, deu haver trepitjat!

dimarts, 17 d’abril del 2018

La primavera catalana, colza a colza!


He fet inventari i ara ja us ho puc certificar: no resta al nostre país un camp de colza per fotografiar i compartir a les xarxes socials sota l'etiqueta "primavera catalana"!

No és poca la prosa i la poesia que aquest conreu ha inspirat enguany, amb algunes frases més enginyoses que d'altres, amb d'altres més prosaiques i totes amb una ferma voluntat profètica que no sé si s'acomplirà...

Els camps de colza tenyeixen de groc la primavera, la catalana i la d'arreu, i quan vingui un altre juny, el proper per a ser més exactes, els pocs segadors que encara queden al país la llevaran com han fet sempre, com fan cada cada any.

I aquest any sí, els independentistes, que no necessàriament segadors, hauran d'esmolar l'eina abans no arribi el juny, si és que no volen tornar a sembrar de nou les urnes en ple temps de sega, a mitjans juliol!

A pagès quan toca fer una cosa es fa: fangar quan convé fangar, sembrar quan convé sembrar, dallar quan convé dallar, escatir quan convé escatir... L'almanac de l'independentista ha tenyit de groc la primavera catalana però sobretot marca que és temps de formar govern, per uns sobretot legítim, per d'altres sobretot efectiu, però formar govern al cap i a la fi abans no arribi (un altre?, no...) el proper juny.

Diuen treballar colze a colze, els partits independentistes, tot i que a vegades sembla més aviat que els facin servir per fer-se valer (legítim o efectiu?) i fer valer el seu criteri; sigui com sigui el temps passa i la colza, com la primavera, catalana inclosa, no serà eterna.

Potser per això tants la immortalitzen aquests dies, per retenir-la i retenir així la il·lusió que els inspira...

dilluns, 16 d’abril del 2018

Re(s)pública


L'enyorem perquè la vam tenir i perdre, l'anhelem perquè la volem recuperar, naturalment actualitzada als nostres temps, als nostres dies.

D'un temps ençà el clam de república ha guanyat terreny al d'independència (també ho ha fet per raons òbvies el de llibertat) com si ambdues coses fossin el mateix, que per alguns segurament ho serà, per d'altres no...

Si Catalunya algun dia és independent ho serà en forma de república; hi ha algun independentista que, avui per avui, gosi dir el contrari? Temps enrere la forma republicana d'una possible independència s'havia (com a mínim) qüestionat, tan sols hem de recordar el debat al voltant de la doble pregunta de la consulta del 9N de 2014... Avui, però, per molts independentistes, sospito que la majoria, una cosa i l'altra van íntimament lligades: no hi haurà república sense independència ni independència sense república!

No sé si encara hi ha independentistes no republicans però sí que sé, com bé sabeu vosaltres, tot i que a alguns us costi de veure i tal vegada d'entendre, que hi ha republicans no independentistes, que volen una Catalunya republicana però no independent sinó federal, o confederal dins una Espanya republicana. Sí, republicans que en comptes de l'estelada hissen la republicana tricolor a risc que els independentistes més sectaris els retreguin que més que republicana aquella és una bandera espanyola, republicana però símbol també de la república espanyola!

República i independència per molts pot representar el mateix però no significa el mateix; de fet jo abans preferiria una Catalunya republicana que independent, en cas que la independència no fos en forma de república, possibilitat remota, ho sé (la independència i més encara una independència no republicana!) però no impossible...

És per tot això que penso que, independència a banda, reivindico sobretot la república, la "cosa pública" derivada del llatí "res pública", i que té en la seva màxima expressió, a casa nostra, en el fet que el cap d'estat sigui escollit de forma democràtica, no de forma hereditària...

Entenc l'interès de barrejar república i independència, però el Regne Unit que va permetre el referèndum escocès és el paradigma d'una monarquia (avui com l'espanyola, parlamentària) i la França que mai permetrà albirar un referèndum independentista en el seu territori continental és el paradigma de la república.

L'enyorem perquè la vam tenir i perdre, l'anhelem perquè la volem recuperar; avui per avui la independència sembla el camí més fàcil (i ràpid ?) per fer de Catalunya una república, veurem si el més efectiu...

Molts espanyols, per cert, diria que només l'enyoren la seva república, doncs no albiro a l'horitzó, Ebre enllà, el clam d'una Espanya republicana...

dissabte, 14 d’abril del 2018

Minuts Musicals de desamor amb "El mite de Prometeu"


Em temo que no serà aquesta l'única cançó de desamor dels Amics de les Arts que engreixarà aquests minuts musicals de cors esquinçats, com tampoc serà l'única de Led Zeppelin la de la setmana passada...

En les seves històries sobre la vida i les relacions aquesta vessa ressentiment però no ho fa de cop ni des del principi, sinó a partir de la meitat de la cançó, després d'una primera part aparentment ben intencionada, penetrant lentament com un amarg verí a partir de "que et diguis “sóc feliç” i llavors que ho perdis tot", just abans de la primera tornada: "Ei! Ara què tal? Oi que fa mal? Oi que fa mal?"

Ressentiment i sobretot esperit de venjança, l'esperança que a ella sense ell li vagi tot molt bé al principi només perquè quan les coses es torcin el contrast sigui major, la patacada, més sonora: desamor en estat pur!





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 13 d’abril del 2018

Paraula de Fabra: terrorisme


Que perillós banalitzar les paraules, fer-les servir més enllà del seu significat per alterar la vida de les persones, magrejar-les i utilitzar-les barroerament estirant-ne la seva interpretació i aplicar-la, en aquest cas en l'àmbit judicial, per atribuir delictes majors (terrorisme!) a qui com a molt podria haver comès un desordre públic...

No, el que han fet i fan els CDR (Comitès de Defensa d ela República), per poc que els agradi, per poc que us agradi, per poc que ens agradi no és terrorisme!

[de terror]

m SOCIOL/POLÍT Utilització de la violència, d'una manera sistemàtica i sovint indiscriminada, en la lluita social i política.


I sorprèn, fins i tot ofèn, que aquesta manipulació del mot i del seu significat provingui precisament d'un estat, l'espanyol, especialment castigat pel terrorisme, pel terrorisme de veritat, el que mata persones perquè pensen diferent, o bé les mata de forma indiscriminada, el que tenalla la vida de qui el pateix...

Podem ser flexibles amb les paraules i el seu significat, naturalment, però quan aquestes afecten a la vida de les persones cal ser molt curosos doncs, com sabem tu i jo, que les paraules, mal emprades, poden fer molt mal, fins a esdevenir armes de destrucció massiva!

dijous, 12 d’abril del 2018

Tres mil tres-cents trenta-tres


Hi ha un article que no vaig escriure; bé, de fet hi ha molts articles que no he escrit, i no em refereixo als que vindran sinó als que hauria o podria haver escrit, que havia pensat escriure i que finalment no van ser ni possiblement seran...

Hi ha un article que no vaig escriure i també n'hi ha que tot i ser escrits, o com a mínim esbossats, finalment no he publicat; no és el cas del d'avui ni del que avui escric.

Hi ha un article que no vaig escriure (sí, ara diré quin!), el que havia de celebrar els deu anys d'aquest bloc i que hauria d'haver publicat, d'haver-lo escrit, pels voltants del dia 16 d'octubre de 2017, sinó aquell mateix dia exactament. De tant esperar aquell article al final només vaig saber fer això, esperar-lo, i el molt punyeter no va arribar, i d'altres li van passar pel davant.

Deu anys escrivint i publicant (quasi) cada dia bàsicament vol dir que sóc constant i que si no n'era n'he après, o simplement que sóc mesell... En fi, si no vaig celebrar-ho aleshores perquè hauria de fer-ho ara?

Sí, cada sant té octava i la d'aquest aniversari ja fa setmanes que ha caducat! No, el d'avui no és un article per celebrar els quasi deu anys i mig de petites gotes fredes tremolant sinó per destacar que la d'avui és la tres mil tres-cents trenta-tres!

dimecres, 11 d’abril del 2018

Segones oportunitats


De no haver-me donat una segona oportunitat una meva amiga avui no ho seria vista, segons ella, la primera (mala) impressió que li vaig causar.

A vegades la primera impressió simplement és això, la primera i donar-la per bona, o encara pitjor, per la bona pot esdevenir un greu error per més nas que tinguem, per més que ens fiem del nostre instint.

Setmanes enrere es va inaugurar una nova gasolinera al barri on visc; és d'aquelles que només admeten pagament amb targeta i que tot el procés te'l fas tu; també és d'aquelles gasolineres vinculades a un supermercat, pel que un tant per cent del que hi gastes t'ho descompten quan hi compres, naturalment sempre que tinguis i facis servir la targeta client...

Un matí vaig decidir omplir el dipòsit i vaig anar a la nova gasolinera amb els nervis de la primera vegada: ho sabré fer? La primera experiència va ser un desastre, el programa informàtic s'havia penjat i malgrat haver fer totes les passes, (pre)pagament inclòs, no em donava l'ordre de despenjar la mànega per omplir el dipòsit. Dos clients més estaven igual que jo, havent pagat i sense gasolina!

Una treballadora del supermercat va venir i molt amablement va intentar resoldre el problema amb els dispensadors i el programa informàtic, alhora que tranquil·litzar-nos en relació als diners cobrats; de fet no pagues efectivament fins que penges de nou la mànega després d'haver-te servit.

Vaig marxar amb el dipòsit buit i, reconec, un xic decebut; vaig donar el meu nom i telèfon de contacte a la treballadora i una estona més tard em va trucar per dir-me que m'assegurés que no m'havien carregat l'import (no, cap càrrec) i que ja havien resolt la incidència. Vaig agrair la trucada.

Un dels clients, veí d'un poble proper, deia que no tornaria mai més; l'altre era un passavolant i diria que ni tornarà ni se l'espera... Hores més tard vaig decidir tornar-hi: no pot ser que no vagi bé, bé que hi he vist altres dies d'altres cotxes posar gasolina... em vaig dir.

Quan vaig arribar de nou a la gasolinera hi havia un noi, que ja havia vist altres dies, que explicava als nous clients com funcionava el procés: primer la targeta del supermercat, cas de tenir-la, després la de crèdit, seleccionar el carburant, després l'import...

Li vaig explicar la meva primera mala experiència i el noi, una mica sorprès i coneixedor del problema informàtic del matí, em va agrair que malgrat tot hi hagués tornat. Vaig posar gasolina, oli en un llum!

En seré client habitual, com ho sóc, més ocasional, del supermercat que té al costat, doncs estan molt a prop de casa...

Serà la segona oportunitat que tindrà Jordi Sànchez, diputat empresonat i de nou candidat a ser investit president de la Generalitat, la bona? Qui no es mereix una segona oportunitat?

dimarts, 10 d’abril del 2018

Espanya 1 - Alemanya 1


El 26 d'abril de 1937 la Legió Còndor, nom que va rebre la força d'intervenció aèria que l'alemanya nazi va posar a disposició del general colpista Francisco Franco, va bombardejar Gernika; pels alemanys nazis allò van ser com unes pràctiques pel que vindria després, la Segona Guerra Mundial...

Quasi tres anys més tard, el 23 d'octubre de 1940, el ja dictador Francisco Franco i Adolf Hitler van trobar-se a l'estació de tren de la localitat francesa d'Hendaia, una trobada que no va ser del tot reeixida però que ens va deixar per a la història la imatge de dos terribles dictadors junts, principals responsables (tot i que no únics) dels grans mals i desastres humanitaris europeus i mundials de la primera meitat del segle XX.

Aleshores els alemanys nazis ja havien detingut el president Lluís Companys a França i lliurat als franquistes espanyols, que el van afusellar la matinada del 15 d'octubre del 1940, pocs dies abans de la trobada d'Hendaia.

Així d'amistoses, cordials i col·laboradores eren les relacions entre l'espanya franquista i l'alemanya nazi als anys trenta i quaranta del segle passat, una col·laboració necessària per imposar el feixisme a Europa.

Espanya i Alemanya, avui dues democràcies parlamentàries consolidades (m'agradaria pensar sobretot en el cas d'Espanya), s'han guarit del feixisme de formes diferents; mentre que a Alemanya el nazisme va ser derrotat a la Segona Guerra Mundial i jutjat posteriorment a Espanya el franquisme va ser tolerat fins a la mort del dictador i va sobreviure, com un llop amb pell de xai entre el ramat, a la transició espanyola.

La internacionalització del procés independentista català ha situat a Alemanya en el tauler de la disputa política i judicial que lliuren els governs (cessat) de Catalunya i (cada vegada més agònic) d'Espanya, un conflicte que inevitablement arrossega als estats i governs afectats (Bèlgica, Escòcia, Alemanys...) a prendre part, ni que sigui per no dir res...

Fins ara la justícia alemanya no ha vist violència, i per tant tampoc la rebel·lió relatada pel jutge Llarena en la seva Euro Ordre; el contrast entre la lectura dels fets de la justícia alemanya i l'espanyola deixa aquesta segona, de moment, en evidència, i evidencia que el relat judicial espanyol està sobredimensionat.

Aquest revés judicial, que a banda de la llibertat (per bé que provisional i sota fiança) ha donat (encara) més ales al cessat president Puigdemont i a la seva causa personal i política (si és que es poden separar), també fa créixer el convenciment que el comportament de l'estat espanyol s'assembla molt al de l'estat autàrquic franquista, quan semblava que l'única llei, i per tant l'única justícia, vàlida era l'espanyola.

Fa anys que el president Mariano Rajoy s'espolsa la responsabilitat d'afrontar políticament el conflicte amb Catalunya; l'escut de la justícia li ha donat recorregut fins ara, fins que la justícia europea li qüestiona les acusacions i el relat, ara que, cada vegada amb més exigència, els estats i els governs europeus li reclamen una solució política, doncs és evident que el problema català ja no és, només, un problema de caràcter intern.

La justícia alemanya es resisteix a lliurar al cessat president Puigdemont a l'espanyola; eliminar-los esportivament a la Copa Davis ha estat l'únic consol que els més desconsolats han trobat: Espanya guanya en tennis, Alemanya en justícia! 

Espanya 1 - Alemanya 1, sembla un empat però sabem que no ho és...

dilluns, 9 d’abril del 2018

Rajoy brilla en la grisor...


Mariano Rajoy és tot un personatge! Segurament és més llest que intel·ligent i als qui no som espacialment ni una cosa ni l'altra ens fa dubtar de si aquest aire despistat i aquesta habilitat per les seves frases cèlebres són de sèrie o impostats, part del personatge.

Reconec que encara em sorprèn que un polític aparentment gris i planer hagi arribat tan amunt, tot i que possiblement aquesta seva grisor, aquest "millor no fer (o deixar fer) que equivocar-se" és el que l'ha dut a cultivar més encerts que errors, i això que els errors han estat i són notables i evidents! Ell, però, en la seva grisor els hi deu restar importància (allò de minimitzar-los), i de moment malament no li va.

Mariano Rajoy no és un home d'acció, de prendre la iniciativa, un líder a l'estil clàssic del mascle alfa; ell exerceix un altre estil de lideratge, ell és més de delegar (i espolsar-se la responsabilitat) i el personatge fa que ens creiem que ho fa sobretot per mandra i desídia, que potser també, però segurament ho fa per seguir nedant sense mullar-se. El conflicte polític amb Catalunya n'és un bon exemple: primer "judicialitza" la política per després polititzar la justícia i ell fa com si no anés amb ell....

Amb Catalunya el president del govern espanyol Mariano Rajoy se'n renta les mans, amb la seva inhibició a l'hora de fer front a la solució política i amb la delegació de qualsevol resolució sobre el conflicte en l'àmbit judicial s'allunya no només del conflicte, també de la seva ona expansiva tot i que aquesta és impossible que no l'acabi afectant; possiblement ell ho sap i ho pateix amb els pressupostos que necessita aprovar, però també sap que els danys són diferents si el sisme et sorprèn estant a l'epicentre que estant més lluny.

Mentre Rajoy deixa que la justícia (li) vagi fent (la) feina ell segueix caminant amb aquest pas inquiet que marca quan vesteix xandall, en direcció enlloc, certament, i com el supervivent que és fent l'orni amb la corrupció del seu partit i exigint a un desmillorat i (quasi) desaparegut PSOE que per raó d'estat i pel 155 li cedeixi cinc diputats per salvar-li el cul, i el coll dels pressupostos. Fins i tot aquí se'n renta les mans, si no s'aproven la culpa serà del PSOE, a banda dels nacionalistes catalans per condicionar amb la seva dèria independentista els bascos...

Que un tribunal alemany diu que res de rebel·lió ni de violència? Que la presidenta de la Comunitat de Madrid va obtenir un Màster de forma irregular? Mariano Rajoy segueix oferint-nos aquest fad i gris somriure seu, gris no només per la coloració de la seva barba, ja m'enteneu...


Mariano Rajoy, més que en la foscor, brilla en la grisor; ves que el seu principal defecte no sigui també la seva principal virtut!

dissabte, 7 d’abril del 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Babe I'm Gonna Leave You"


En les relacions de parella a vegades s'arriba en aquell punt en que un dels dos diu que necessita més espai! Uf, perill! Generalment arribar a aquest punt no és un bon símptoma per a la continuïtat de la parella, sol ser el preludi de la separació.

Això de més espai a vegades s'interpreta com una manera encoberta d'obrir la relació, de permetre's flirtejar i anar fins i tot més enllà, bo i entenent que la relació constreny, ofega...

Quelcom semblant és el que expressen dues estrofes d'una cançó de Led Zeppelin, "Babe I'm Gonna Leave You" quan diu "I ain't jokin' woman, I got to ramble" o "I know I never never never never never gonna leave your babe / But I got to go away from this place".

Està clar, però, que des del mateix títol la cançó ja avisa, "nena, et deixaré" (o nen, ja que la cançó de Led Zeppelin és una versió de l'original, de la cantant nord americana de folk Anne Bredon) i fins i tot diu quan la (o el) deixarà des de les primeres estrofes.

Si el misteriós amant de Penélope li va prometre tornar "antes que de los sauces caigan las hojas" aquí el termini per finar la relació és just a l'estiu:

"I'll leave you when the summertime
Leave you when the summer comes a rollin'
Leave you when the summer comes along."

Lleig, molt lleig això de demanar més espai precisament cares a l'estiu encara que sigui, com rebla la cançó de Led Zeppelin, per tornar a casa...





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 6 d’abril del 2018

Paraula de Fabra: somiar



Somiar és gratis, és cert, però els somnis no ho són!

Somiar és gratis, tots ho fem vulguem o no i els somnis tenen, diuen els experts, una funció reparadora. Però l'expressió no es refereix als somnis onírics sinó als que tenim desperts; somiar despert també és gratis, n'hi ha prou en fer volar la imaginació...

Aquesta setmana recordem, en l'efemèride del 50è aniversari del seu assassinat, l'activista pels drets dels negres i Premi Nobel de la Pau Martin Luther King; el recordem a ell, recordem la seva lluita i sobretot el seu principal llegat: un somni, el seu somni!

Avui, cinquanta anys després del seu assassinat, el seu somni lamentablement continua vigent doncs el malson de la desigualtat i el racisme es segueix cobrant vides arreu del món en general i als Estats Units en particular; els somnis no són gratis quan hi ha qui en paga el preu amb la vida...

Els somnis no són gratis i no obstant, obstinadament, seguirem somiant...

Somiar:

[s. XIV; del ll. somniare, íd., der. de somnium 'somni']

[®canviar ] v 1 intr 1 Tenir un somni o somnis. Fa dies que somio cada nit: abans no somiava mai.

2 semblar-li (a algú) que somia Trobar-se veient o sentint coses inesperables, increïbles.

3 somiar despert (o simplement somiar) Imaginar-se coses que no poden ésser, donar com a cert o com a realitzable el que no és o bé és de quasi impossible realització, discórrer fantàsticament. I tu et penses que ell es desprendrà del que més estima per donar-nos-ho a nosaltres? Tu somies, noi.

2 tr 1 Veure en somni alguna cosa. He somiat que queia daltabaix d'un balcó. Tu em vas dir que ho pagaries o ho he somiat?

2 Imaginar com a possible o realitzable alguna cosa que no és d'esperar, que és de molt difícil realització. Qui hauria mai somiat de trobar-te aquí? Que ell et concedeixi això, ni ho somiïs. Somiava poder tenir una caseta vora la mar. Qui té fam somia pa.

3 somiar truites Fer-se il·lusions.

so_mi_ar.

dijous, 5 d’abril del 2018

Com a les millors famílies...


En les famílies reials, més que en cap altres, els gestos són molt importants, les formes són tant o més importants que el fons, ja sabem, allò del protocol, les salutacions i tota la teatralitat que els hi aporta l'aparent distinció i noblesa.

És per això que quan els gestos són grotescs, o encara pitjor, ordinaris com els d'una família qualsevol, quan els membres d'una família reial perden les formes salta la polèmica i es desfermen tota mena d'especulacions, les mateixes que els mateixos gestos posen en evidència en les famílies de la plebs.

Va sorprendre ja fa uns anys quan l'aleshores princesa Letízia va recriminar al príncep Felip que la volgués interrompre etzibant-li, afectuosament però decidida, aquell "déjame terminar..." que tanta tinta va fer córrer; qui mana callar a un príncep, al futur rei?

Més greu ha estat ara aquesta aspresa mal dissimulada entre la reina Letízia i l'emèrita reina Sofia, la seva sogra i àvia de les seves filles, una escena en la que es palpa la tensió i el pecat de la qual no és la tensió, sinó que aquesta es manifesti en públic.

En fi, què us he d'explicar a la majoria de vosaltres, res que no passi a les millors famílies, ni a les pitjors! Si hi ha desavinences i tensió entre partits independentistes, com no n'hi haurà entre Borbons?




dimecres, 4 d’abril del 2018

Sense peces de recanvi


No era la primera vegada que ho sentia, que tenia aquella estranya sensació; una sensació, no per coneguda (aleshores no reconeguda), quasi antinatural.

Era una sensació reviscuda i des del primer moment m'inquietava no saber identificar quan l'havia tingut per primera vegada, tampoc (resignadament) quan l'última.

En un primer moment no vaig notar res per efecte de l'anestèsia, res més enllà d'una anguniosa sensació de suro dins la boca, de tenir la galta i la llengua de suro, de sentir la necessitat d'emmirallar-me per confirmar que la cara no s'havia deformat per moments, com em semblava sentir. En un primer moment no vaig notar res a causa de l'anestèsia i quan el seu efecte es va esvair  no vaig notar res pel previsible dolor, que m'impedia passar-hi la llengua; el dolor de la ferida oberta, una ferida sagnant causada per la inevitable (?) i dolorosa extracció.

Mitigat el dolor a base de calmants els punts cosits a la geniva transvestien la naturalitat d'aquella sensació, però quan me'ls van treure i vaig passejar la llengua per sobre la geniva nua aquella sensació em va transportar dolorosament a la meva infantesa. Dolorós no va ser el record, sinó el despertar d'aquella trinxera oberta dins la meva boca!

No va ser fins unes hores després que vaig saber identificar aquella curiosa sensació, aquella geniva viva i nua de dentició que de petit, com tots vosaltres, havia notat a cada reposició de les dents de llet.

Aleshores aquell desdentegat somriure feia gràcia a propis i estranys i estava carregat d'il·lusions, amb el cerimonial de la dent sota el coixí i el petit i esperat detall del ratolí de les dents.

Ara ja no hi ha ni ratolí ni àngels de les dents i aquestes, extirpades, van directament a la paperera (de la història?, no) dels residus orgànics de la consulta del dentista; ara ja no hi ha dents naturals que puguin omplir el buit i la pròtesi esdevé imperativa, en pro de la pròpia salut bucodental i de la generositat del meu somriure.

D'aquí unes setmanes la ceràmica de les corones dentals s'afegirà a les lents intraoculars, que al seu dia van substituir els meus cristal·lins de sèrie, com a elements no orgànics ni naturals que formen part de mi.

Vivim atrapats en cossos que es desgasten i amb components i materials que no sempre tenen peces de recanvi; vivim en el nostre cos i de fet aquest és vida, part de la nostra vida, doncs és a través seu que la vivim; vull dir que no concebo, ara per ara, que puguem fer-ho fora d'aquesta carcassa que ens dóna, a banda de vida, singularitat.

Una cosa és canviar una dent, un cristal·lí o fins i tot tenir unes pròtesis per extremitats, però no sé qui serem, ni què serem, quan puguem viure dins un cos etern, que no es desgasti; possiblement aleshores deixarem de ser humans per ser una altra cosa, no necessàriament millor. En un cos etern i sense desgast què en seria d'un record com el que em va retornar amb aquesta darrera extracció?

Afortunadament no ho viuré ni ho veuré tot i que el meu futur el tinc confiat plenament a la ciència...

dimarts, 3 d’abril del 2018

Puigdemont eclipsa Junqueras


Carles Puigdemont gaudeix encara avui de l'aura de president, per cessat que estigui. I no em refereixo només a la legitimitat que molts dins de Catalunya i fora d'Espanya li donen, també a la projecció que la seva presidència ha tingut i encara té (i creixent) a nivell internacional.

Estratègicament l'exili al president Puigdemont l'ha beneficiat molt més que la presó preventiva al també cessat vicepresident Junqueras; aquests darrers mesos Oriol Junqueras no només ha estat tancat i amb la llibertat d'expressió condicionada, sobretot ha estat eclipsat, més enllà del seu empresonament, per l'aura presidencial que Puigdemont projecta i fins i tot fa més gran.

Carles Puigdemont, amb la seva condició de president legítim i amb el seu exili, ha esdevingut, agradi o no a propis i estranys, el símbol del procés, ningú com ell el personifica tant i tan bé. Sí, Oriol Junqueras és el vicepresident cessat però qui se'n recorda Pirineus enllà?

Em sabríeu dir el nom del vicepresident dels Estats Units, de França o d'Alemanya? I el d'un estat dels Estats Units, una regió de França o un land alemany? Jo tampoc! Doncs per la resta del món això és Junqueras, un nom que (quasi) ningú (re)coneix i que quan es coneix és sempre a l'ombra del president Puigdemont.

L'aura internacional del president Puigdemont també l'ha afavorit a nivell local, dins de Catalunya i en especial, naturalment, dins l'independentisme; la mateixa CUP que va llençar el president Mas a la paperera de la història està disposada ara a engrandir (encara) més el lloc que la història li reserva al president Puigdemont, fent de la seva investidura quasi l'única condició perquè els cupaires donin el seu sí!

Puigdemont eclipsa Junqueras (Mas el va saber frenar, recordeu?), aquest també és part del problema, possiblement no el més important però quelcom que, tard o d'hora, caldrà resoldre.

dilluns, 2 d’abril del 2018

Twitter 280, doble o res?


A l'ocell de Twitter se li ha fet petita la gàbia!

Fins ara 140 era la xifra clau, també màgica, de Twitter: els 140 caràcters que com a màxim, espais inclosos, ens permetien piular quelcom, piular al món!

Aquesta limitació de caràcters ha estat precisament una de les claus del seu èxit, potenciant en els usuaris la capacitat de síntesi i concreció, fent de cada piulada una mena de pastilla concentrada de caldo, unes amb més substància que d'altres, val a dir...

De fet al principi en els 140 caràcters també s'hi comptaven els dels enllaços i les mencions, pel que a vegades era tota una odissea publicar una frase amb sentit, amb tots els seus components, subjecte i predicat. Amb el temps Twitter va descomptar dels 140 caràcters aquests elements (enllaços i mencions) per a facilitar la vida dels piuladors empedreïts, també per a promoure la publicació d'imatges (que a l'inici esdevenien enllaços) i fomentar la interacció entre usuaris amb les mencions.

Els 140 caràcters de Twitter definien aquesta eina social dins les anomenades de "micro-blogging", és a dir, les que permetien publicar a mode de blog (o bloc) textos curts, més que curts micro textos. Aquest caràcter micro els diferenciava d'altres eines i xarxes socials sense limitació de caràcters, com Facebook, alhora que resultava altament atractiu com a canal d'informació (especialment pels mitjans de comunicació) pel llançament de titulars a mode de piulada. La immediatesa, aquest "ara i aquí" tan propi de Twitter, també hi va contribuir i avui Twitter és l'eina social de referència per a copsar el que passa al món. Al mateix temps, però, Twitter també s'ha convertit en una mena de realitat paral·lela, no sempre ajustada a la real, o analògica...

L'ocellet de Twitter al llarg d'aquests més de deu anys de vida també ha anat mirant de reüll el que va passant al seu voltant, especialment amb les altres eines i xarxes socials i ha vist néixer i créixer serveis de missatgeria com WhatsApp o xarxes socials com Instagram, ambdues avui a mans del competidor Facebook. Com totes les eines i xarxes socials Twitter ha anat evolucionant i la darrera revolució ha estat doblar el nombre de caràcters amb els que permet piular: dels 140 als 280 caràcters!

Ara són 280 els caràcters que Twitter ens deixa per piular, decisió que no ha estat ben rebuda per tots els usuaris, molts sempre reactius als canvis. Amb aquest canvi perd una mica la seva essència, la brevetat, tot i que Twitter va justificar la decisió argumentant que en la prova que havien fet la majoria d'usuaris no utilitzaven, en les seves piulades, la totalitat dels 280 caràcters disponibles.

Sense dubtar de Twitter em temo que això només serà al principi, ja que ens solem comportar com els líquids i els gasos: tenim tendència a ocupar tot l'espai disponible. Diu la frase cèlebre que “allò bo, si és breu, és el doble de bo”; la frase segueix dient, si fa o no fa,  que “allò dolent, si és poca cosa, no és tan dolent”. Doble o res? Twitter finalment ha optat per doblar els caràcters, no tinc clar que nosaltres sabem doblar, sempre, la qualitat... Ja ho deia la meva àvia: “totes les masses piquen”; vés que els 280 caràcters no siguin massa per Twitter!

A l'ocellet se li ha fet petita la gàbia, i en comptes de deixar-lo en llibertat li hem fet la gàbia més gran, el doble de gran.

Article publicat al número 99 de la revista Parlem de Sarrià.