dimecres, 21 d’agost de 2019

De revista!


Diu el diccionari que una revista és, entre les moltes definicions que té, la que ara i aquí ens ocupa, "Publicació periòdica de format més petit que un diari però de major nombre de pàgines, millor qualitat de paper i sovint amb abundant il·lustració".

I si bé és cert que la qualitat va associada al paper, i no al seu contingut, el cert és que d'aquí deu venir l'expressió "de revista" quan volem adjectivar quelcom molt positivament, destacant-ne precisament la qualitat, fins i tot la bellesa! D'aquí o de la definició militar: "inspecció que un cap militar fa de les tropes, en formació, per assegurar-se de llur instrucció i llur precisió en els moviments, de l'estat del material, etc"...

Sigui com sigui convindreu amb mi que, tot i ser modesta, el "Parlem de Sarrià" és una revista de revista! I tant si en dubteu com no, sempre podeu passar revista al darrer número que hem publicat!

Bona lectura!

dilluns, 19 d’agost de 2019

Tinc una carta per a tu

Photo by Peter Hellberg on Foter.com / CC BY-SA
Estimada Sira,
pensava l'altre dia en tu, no mentre escrivia una carta, sinó un article sobre les cartes (perdudes?) que he escrit.

Escrivia sobre les cartes que vaig escriure i enviar sobretot de jove i que, possiblement, no tornaré a llegir mai més; cartes de les que en desconec la seva sort, o dissort, i que, com vaig escriure i tu llegir, a vegades enyoro...

En l'article vaig ometre un detall prou rellevant, que mitiga en part aquesta enyorança: la gran majoria de cartes (i postals) que he escrit al llarg de la meva vida, te les he escrit a tu. I quan dic la gran majoria saps que la proporció no és exagerada, sinó real com la vida mateixa!

És més, és altament probable que la gran majoria de cartes (i postals) que escrigui el que em resta de vida, també te les escrigui a tu!

Teves són, també, la gran majoria de cartes (i postals) que he rebut, i si no vaig errat, i sospito que sense por d'equivocar-me, que jo dec ser la persona a qui més has escrit cartes (i postals)...

Així doncs, tot i que desades en llocs diferents, les nostres respectives cartes (i postals) ja fa molts anys que dormen sota el mateix sostre i, sobretot, les que jo t'he escrit al llarg d'aquests darrers vint-i-sis anys, les puc rellegir, sempre que tu em deixis, naturalment!

Alguna vegada, anys enrere, ho havíem fet junts, això de repassar i rellegir alguna de les nostres cartes (i postals), escrits que en part ens expliquen i que, també en part, relaten a la seva manera la nostra relació...

Què se'n faran de les nostres cartes, quan ni tu ni jo ja no les puguem escriure, ni rebre ni llegir?

I d'aquesta, què en serà d'aquesta carta que, òrfena de paper, vaga per aquest estrany món de bits!...

divendres, 16 d’agost de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la família


Qui no ha fet alguna vegada aquell gest italià tan característic d'unir tots els dits de la mà mirant enlaire i, alçant-la i fent una enèrgica sacsejada, acompanyar el gest amb una expressió italiana, per exemple "la famiglia"!

Impossible no pensar en, quan no sentir-se, Don Corleone al capdavant del clan familiar!

Diu Vito Corleone, en un dels mítics diàlegs de la pel·lícula "El Padrí", que "un home que no passa temps amb la seva família mai pot ser un home de veritat".

És clar que ell això de la conciliació de la vida laboral i familiar ho tenia molt més fàcil, doncs la seva família era la seva feina, i la seva feina la seva família... On acabava una cosa i començava l'altra?, si en el seu cas no es podien destriar!

I també en aquest cas, però, ja sabem que no tot són flors i violes, precisament, sobretot si tenim present el que al seu dia va dir la novel·lista francesa Simone de Beauvoir: "la família és un niu de perversions".

Sí, ja sé que avui no fa gaire acte de presència la cara amable de la família, però la família, com tantes altres coses a la vida, és com la lluna, que també té una cara oculta...

I és possible que a la seva part més fosca i oculta hi resideixi aquesta cèlebre frase de l'historiador romà Tàcit, que per més que ens pugui doldre per l'amarga veritat que amaga, no deixa de tenir la seva raó: "l'odi entre parents és el més profund".

"La famíglia", ai la família!

dimecres, 14 d’agost de 2019

Què n'heu fet de les meves cartes?


Photo on Foter.com
Entre finals dels vuitanta i mitjans dels noranta, naturalment del segle passat, vaig escriure força cartes. El període, no crec que fos una casualitat, coincideix amb la meva adolescència i joventut, és a dir, entre els catorze i quinze, i els vint-i-pocs anys...

En aquells anys em cartejava amb amistats del Cau, sobretot, i també amb alguna de l'institut; amb les del Cau, no per motius de distància física o temporal, ja que ens veiem tot sovint, sinó com un element més de la nostra amistat; amb les de l'institut sí, sobretot per la distància física i temporal, alguna irremeiablement insalvable...

De totes les relacions epistolars, algunes més freqüents, d'altres més esporàdiques, conservo les cartes que em van escriure, les que jo vaig rebre, i les conservo com un tresor.

Un tresor en tant que testimoni de l'amistat i del que vam compartir en aquells anys, i un tresor també, avui, pel risc d'extinció que les cartes, personals i manuscrites, semblen patir des de la irrupció de les noves tecnologies i les xarxes socials.

Hi ha dies que em ve de gust rellegir aquelles cartes, una manera de reviure aquells moments, com quan mirem fotografies pretèrites o rememorem els records; les cartes, però, tenen una mirada més personal, a vegades també més íntima, que fa que el temps evocat quasi el puguis assaborir de nou, amb el gust original, sense els inevitables additius dels records.

I malgrat aquesta intensitat, sempre que rellegeixo les cartes, m'aclapara una mena de sensació de buit, com si notés l'extremitat amputada, quelcom que no tinc i no obstant estranyament percebo: és el buit de les cartes que jo vaig escriure, que tal vegada algun dia us vaig escriure, prèvies i/o resposta de les que vaig rebre.

Què n'heu fet de les meves cartes? Les conserveu, encara, com un tresor? O romanen enterrades, i quasi oblidades, a casa els vostres pares? O qui sap, tal vegada un dia us en vau desfer, juntament amb altres rampoines del passat, doncs ja feia massa temps que notàveu que us feien més nosa que servei?

Quan rellegeixo les vostres cartes em vénen ganes de llegir les meves, i en alguns casos fins i tot les enyoro, impotent per recordar amb detall què deien i enganyant-me a mi mateix pensant que, com les vostres que tinc jo, també em pertanyen.

Potser per això jo conservo les vostres amb tant de zel, potser per això em costaria desferme'n si mai me les demanéssiu.

Si encara conserveu les meves, i si fins i tot si algun dia perdut les heu tornat a llegir, fantàstic! Si ja us fan nosa i us plantegeu llançar-les, valoreu la possibilitat, per remota o estranya que us pugui semblar, d'enviar-me-les!

dilluns, 12 d’agost de 2019

Que t'ha de venir la regla?

Photo by muffinn on Foter.com / CC BY
La pregunta, ho sé, és (gairebé) sempre impertinent, i moltes vegades els homes ens la mosseguem perquè sabem que en el fons (i en la forma) és ofensiva; precisament per això altres vegades no ens la mosseguem, i l'escopim maliciosament...

La intensitat i la intencionalitat de la pregunta és el que marca la diferència entre el masclisme o el micro masclisme que li és inherent, més enllà de la impertinència i l'ofensa.

L'altre dia vaig sentir que una dona li feia aquesta mateixa pregunta a una altra dona i, quasi instintivament, vaig pensar: uf, si això ho hagués dit un home!

És cert que d'entrada, i amb tots els prejudicis que vulgueu, l'expressió "que tens la regla?" no sona de la mateixa manera pronunciada per un home que per una dona, tot i que tant (o tant poc) ofensiva pot ser amb independència de qui la pronuncia.

I no sona igual perquè és altament probable que la majoria de dones que fan aquesta pregunta a una altra dona ho facin des de la comprensió del (mal?) moment pel que passa la preguntada, per raons evidents; i és igualment altament probable que la majoria d'homes que fan aquesta pregunta a una dona ho facin des del retret, o, no sé si encara pitjor, cercant la justificació del comportament d'ella...

Quelcom semblant passa quan, en un altre ordre de coses, un blanc titlla de "negrata" a una persona negra, que quan ho fa una altra persona negra... I així amb tota la llarga llista d'adjectius pejoratius que se us puguin acudir.

De totes maneres, també és possible que un home pregunti a una dona si té la regla des de la comprensió, i que una dona ho faci des del retret, fins i tot des del menyspreu, però això, com amb les falses denúncies per violència masclista, seria fer passar bou per bèstia grossa, elevar a categoria l'anècdota!

divendres, 9 d’agost de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre l'ambició

Photo on Foter.com
La primavera electoral ens ha conduït a un estiu políticament tens i inestable.

Tens especialment a Catalunya, amb la controvèrsia dels pactes locals de Junts per Catalunya i ERC amb un PSC a l'alça, i inestable especialment a Espanya després de la investidura fallida de Pedro Sánchez, amb el PSOE i Unidas Podemos incapaços de bastir un acord de govern.

Passarà l'estiu amb les seves vacances i amb la inevitable migdiada política (presidències i alcaldies accidentals), i caldrà veure si quan enfilem la tardor haurem après a redreçar la situació, o ens la complicarem encara més.

L'ambició política és legítima, i des de la seva legitimitat cada partit defensa la seva posició i la seva estratègia. Entre migdiada i migdiada els qui tenen alguna responsabilitat en el devenir polític d'aquesta tardor farien bé de llegir, ni que fos una sola vegada, aquesta cèlebre frase d'Oscar Wilde: "l'ambició és l'últim refugi del fracàs".

dimecres, 7 d’agost de 2019

Llegir a la platja

Photo on Foter.com
Durant el curs, al llarg de l'any, l'excusa funciona i qui més qui menys l'accepta, com una mentida piadosa més... A l'estiu, però, no hi ha excusa possible!

No hi ha excusa possible quan l'excusa per no llegir és el temps, doncs més temps és el que tenim, a priori, durant les vacances d'estiu. Una altra cosa és en què decidim invertir el temps que durant les vacances guanyem, i en la tria no sempre, ni amb tothom, s'imposa la lectura.

A peu de platja, però, no és poca la gent que mentre es rosteix, volta i volta, llegeix un llibre ara panxa enlaire, ara de bocaterrosa, endintsant-ne en l'argument d'una història aliena a la que té al voltant, a vegades també digna d'ésser escrita algun dia, si no ho ha estat ja...

Jo per llegir a la platja necessito més atrezzo, com a mínim un parasol, element imprescindible ja no només per a llegir, també per a sobreviure-hi més de mitja hora seguida; i si és possible, una cadira, una cadira de platja, és clar! Semblo ben bé un home de mitjana edat!

Algunes vegades, vés quin remei, he llegit assegut o estirat sobre la tovallola, però mai acabo de trobar una postura suficientment còmode per concentrar-me en la lectura i estic massa pendent de la cama que s'adorm o l'espatlla que se'm carrega massa, quan estic mig incorporat de costat. La flexibilitat no ha l'estat mai un dels forts del meu cos...

Admiro les persones que fins i tot s'atreveixen a llegir panxa enlaire amb els braços estirats sostenint el llibre! Suposo que com més gruixut i pesat el llibre, que no necessàriament la lectura, més es musculen els braços, que no necessàriament el cervell...

Fora de la platja també llegeixo, a l'estiu, sobretot a primera hora del matí a l'apartament, quan a casa tothom encara dorm i el dia es desperta... El més curiós és que enlloc llegeixo tant com en els dies de platja, durant les vacances d'estiu; aquests dies, com un golafre que no en té mai prou, engoleixo llibres un rere l'altre, quasi compulsivament.

I és que a l'estiu no hi ha excusa possible!

dilluns, 5 d’agost de 2019

Alberes 10, a la Canònica de Lledó


Setmanes enrere un correu electrònic del fins ara director de la revista Alberes, David Pujol, anunciava la celebració: presentació del número vint-i-u i commemoració dels deu anys de la revista a Lledó! A la doble cita calia afegir-hi, a més, el relleu en la direcció, de David Pujol a Roser Bech.

A Lledó vam arribar-hi pel Pla de l'Estany, passant per Melianta i Fontcoberta, Esponellà i Crespià, allà on la comarca no fa honor al seu nom i es fon, entre valls poc fondes, amb l'Alt Empordà.

M'agraden aquests territoris fronterers on les fronteres administratives precisament s'esborren, com a les "Garrotxes d'Empordà"; en aquest aiguabarreig, lluny de la plana de l'Empordà i sota l'ombra del Mont, s'erigeix Lledó amb la seva imponent Canònica, l'església dedicada a Santa Maria. Just allà estàvem convocats, a aixoplug de la certificada amenaça de pluja que va caure torrencialment.

Amb l'Àngel Madrià exercint de mestre de cerimònies, ben acompanyat per la jove periodista Aida Vilar, el primer protagonista va ser el director David Pujol; la Roser Bech, fins ara sots directora i nova directora a partir d'ara, va definir-lo com el seu mestre! Res més lluny de la realitat!

L'any 1985 un jove David Pujol va aparèixer a la meva classe de 5è d'EGB de l'Escola Montjuïc de Girona per a fer les seves pràctiques com a estudiant de magisteri. Ell, fill de La Bisbal, va tenir el bonic detall de regalar-nos, a cada alumne, un plat de ceràmica amb una dedicatòria personalitzada! Encara conservo el meu plat...

En David Pujol es va acomiadar com a director de la revista Alberes reivindicant la premsa local i comarcal, subratllant el seu paper de recollir i documentar testimonis i històries que de no ser-hi potser es perdrien.

Totes les persones que van intervenir van reforçar i reivindicar el paper de la premsa local, de la importància de les revistes de poble i publicacions comarcals i de la gran profusió que aquestes publicacions han tingut històricament a Figueres i a l'Alt Empordà.

El periodista Jaume Guillamet va subratllar la seva supervivència, i alhora convivència, a i amb la tecnologia, apuntant que, contràriament al que passava dècades enrere, fins i tot fa més d'un segle, ara la immensa majoria de la gent sap llegir, i són moltes les persones que també saben i volen escriure.

Al capdavall aquesta és la clau de la premsa local (i de tota en general): que tingui lectors! I mentre tingui lectores i lectors, hi haurà qui escrigui i publiqui...

Entremig de les intervencions el músic Adrià Dilmé (Germà Negre) va aportar la nota musical, obrint l'acte amb "País Petit" de Lluís Llach i, després de diverses cançons ben cantades però amb la guitarra mal sonoritzada (el puntejat no es sentia!) va acabar cantant a viva veu "Arrels" dels Esquirols acompanyat, soprenentment, dels quatre gats del públic que ens sabíem la cançó!

Amb la Núria Trobajo, col·laboradora habitual de la revista, i antiga cap meva al Cau a mitjans dels anys vuitanta, vam comentar que possiblement entre els qui ompliem la Canònica de Lledó pocs érem del Cau...

Una fotografia de família amb tots els i les col·laboradores va precedir un pica pica deliciós (no hi va faltar el formatge de Lledó!, tampoc l'oli i el vi de l'Empordà, de l'Ylla de Cabanes i dels Aspres de Cantallops respectivament) que ens va permetre donar-nos per sopats mentre la fèiem petar entre amics, coneguts i saludats!

divendres, 2 d’agost de 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre l'amistat

Photo by Por mi tripa... on Foter.com / CC BY
Qui té un amic, té un tresor!

No, no és aquesta la frase cèlebre de la que avui us vull parlar, tot i que tampoc voldria desmentir-la, doncs l'amistat és efectivament un tresor, quelcom valuós en la nostra vida que, com l'amor, l'enriqueix i la fa millor.

I com l'amor, que n'hi ha d'estiu i n'hi ha per tota la vida, amb l'amistat passa tres quarts del mateix, doncs hi ha amigues i amics que, tot i trobar-nos relativament poc al llarg de l'any, l'amistat es manté viva i activa immune al pas del temps i ens acompanya al llarg de la vida.

No sé si cal arribar a l'extrem d'aquesta cèlebre frase de Publili Sirus: "amistat que acaba no havia començat", tot i que és cert que a vegades el que semblava una amistat s'ha quedat a mig camí, en conegut i com a molt, saludat!

En tot cas és agradable quan, de sobte, descobreixes un tresor que creies haver perdut, una amistat que desperta després de mesos, fins i tot anys de letargia! És aleshores quan la frase cèlebre d'avui pren cos i força, car l'amistat, efectivament, no s'havia acabat!