dimarts, 31 de maig de 2022

"Cobardones"


El ventilador de Villarejo segueix escampant merda i la darrera filtració de les seves inacabables escoltes esquitxen a María Dolores de Cospedal, aleshores ministra de Defensa.

De la conversa entre el comissari i la ministra, de l'endemà de la Diada de 2017, destaca la frase que Cospedal deixa anar quan parlen de la possibilitat, i el desig, que hi hagi enrenou: "los catalanes son muy cobardones."

No sé si el terme és una evolució natural del seny, que en temps de conflictes muta en covardia, des de la mirada d'una part d'Espanya, la que ens mira amb recel, fins i tot odi.

L'u d'octubre
vam ser valents i la "bronca" la van atiar precisament els aparells de l'Estat a cops de porra. Aquell dia, fins i tot el dia 3 d'octubre, els catalans i catalanes vam ser moltes coses, en cap cas "cobardones".

De Cospedal, però, potser no anava tan mal encaminada i la seva expressió avui ressona molta veritat a orelles de molts independentistes que pensen, senten i malden, no per la covardia de la gent sinó per la de la classe política, independentista de pro, que pel motiu que sigui (ni tan sols amb això es posen d'acord) van aturar el procés...

No ho he comptat però em sembla que covard és un dels insults entre independentistes que forma part del podi, segurament al tercer graó, al costat de traïdor i botifler.

"Cobardones", va dir la ministra, però bé que es van espantar!

dilluns, 30 de maig de 2022

Dominar les àrees


Des que el Barça va guanyar la seva primera Copa d'Europa, l'any 1992, he vist com el Real Madrid ha aixecat fins a vuit vegades l'orelluda, per cinc el Barça

Abans de la primera Copa d'Europa del Barça el Madrid ja en tenia sis i ara, trenta anys després, la distància encara és més gran: nou, la diferència entre les 14 del Real Madrid i les 5 del Barça

És clar que prefereixo aquesta situació d'avui que no la de la meva infància; per més distància que hagi guanyat el Real Madrid sempre és millor haver-ne pogut celebrar cinc amb el Barça! Pregunteu sinó als aficionats de l'Atlético de Madrid o del València... 

La catorzena Champions League del Real Madrid no només és una nova mostra de l'idil·li del club blanc amb aquesta competició, també representa d'alguna manera el paradigma del futbol d'avui: dominar les àrees, més que el mig del camp

Ser molt segurs a la pròpia àrea, dissabte novament amb un Courtois excel·lent aturant tot el que el Liverpool li xutava, i ser molt efectius a l'àrea rival. Sense desmerèixer el mig del camp, amb un talentós Modric, el Real Madrid ha triomfat aquesta temporada per mèrits propis amb aquests ingredients, afegint-hi quan l'ha necessitat, el seu gen competitiu que esprem quan més perdut sembla. Les eliminatòries contra PSG, Chelsea i City en són l'evidència

Mentre el Barça insisteix en fer pivotar el seu joc al mig del camp, intenta recuperar el seu estil, el Real Madrid aixeca títols dominant les àrees. Mentre el Barça necessita jugar molt bé per guanyar títols, el Real Madrid només necessita competir millor, i possiblement en aquest sentit darrerament és el millor, l'equip més competitiu, que no necessàriament el que fa un millor joc

No sé quan tardarà el Barça a guanyar una altra Copa d'Europa; la primera va arribar 36 anys després de la primera que es va disputar, i que va guanyar el Real Madrid. De moment en faria prou que, com la Lliga, la pogués competir. I per fer-ho ha de millorar sobretot en un aspecte: dominar  les àrees

dissabte, 28 de maig de 2022

Minuts Musicals localitzats a Solsbury Hill


Hi ha llocs als que ens agrada anar; generalment són talaies des de les quals podem veure, amb major perspectiva, el món que ens envolta, el nostre petit món que ens envolta.

Són llocs, a vegades, amarats d'un misticisme que ens atrau, que ens captiva, que fa que vulguem tornar-hi; llocs que si són de pas reclamen una pausa i si són de destí fins i tot una fonda!

Quelcom de tot això deuria trobar Peter Gabriel a Solsbury Hill, un petit turó amb el cim pla del comptat anglès de Somerset al que li va dedicar la primera cançó que va publicar després de deixar el mític grup Genesis. Amb la seva sortida del grup el bateria Phil Collins va convertir-se en el cantant...Gabriel va iniciar aleshores una carrera en solitari d'èxit.

Quin és el vostre Solsbury Hill?

divendres, 27 de maig de 2022

"Només hi ha un pecat mortal..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


Al seu dia jo també vaig estudiar les normes ortogràfiques, que no són poques ni senzilles, especialment les que regulen les dièresis o els diftongs.

Amb els anys potser ens hem quedat més amb les d'accentuació, tot i que per moments l'accent diacrític pugui portar-nos de corcoll, amb la retallada que es va fer no fa gaire.

No sé vosaltres, però jo quan escric i tinc algun dubte ortogràfic més que repassar les normes ortogràfiques visualitzo la paraula escrita, com si fos una imatge; suposo que és més pràctic així, que una imatge val més que les mil paraules de les normes ortogràfiques!

És clar que ja fa temps que tenim els correctors en línia, o els dels processadors de textos, que ens faciliten molt la feina! Reconec, però, que tot i aquests recursos jo, quan escric, segueixo cometent faltes ortogràfiques, algunes per la meva poca traça a l'hora de teclejar, d'altres perquè a vegades els dits volen córrer més que el cervell i em capgiren lletres...

Escriure, per poc que s'escrigui, exigeix repassar, rellegir, no només per assegurar que allò escrit tingui sentit, algun sentit, també per assegurar-nos que no hi hem deixat cap falta d'ortografia. Tot i això, se me'n colen més de les que voldria! Sort de la meva correctora de capçalera, la meva mare!

Respecte aquesta qüestió ho tenia clar, molt clar, Joan Fuster:
"És la conclusió a què he arribat: només hi ha un pecat mortal, i són les faltes d’ortografia."
Em declaro culpable, culpable d'acumular dia sí, dia també, un reguitzell interminable de pecats mortals en forma de faltes d'ortografia. Que Joan Fuster m'agafi confessat!

dijous, 26 de maig de 2022

Steve Kerr i la matança de Texas


Jo sempre he recordat Steve Kerr com un dels companys de Michael Jordan i Scottie Pippen dels mítics Chicago Bulls, en el seu segon triplet d'anells de campions. Kerr va guanyar dos campionats més de la NBA amb els San Antonio Spurs de Tim Duncan...

Actualment entrena els Golden State Warriors, amb qui ja ha guanyat tres campionats, i tenen molt ben encarrilat l'accés a la final d'enguany, tot i haver perdut, la matinada de dimecres, contra els Dallas Mavericks.

Precisament en la roda de premsa prèvia d'aquest darrer partit  Steve Kerr va esclatar, indignat, contra la tinença d'armes després del tiroteig en una escola a Texas. El vídeo de la seva indignació s'ha fet viral i amb ell el seu missatge: "quan farem alguna cosa?"

Kerr, que no va voler parlar de bàsquet, sap del què parla quan parla amb aquesta ràbia, amb aquesta determinació: el seu pare, professor de la Universitat Americana de Beirut, va morir assassinat l'any 1984; Kerr tenia 19 anys.

Aquesta matança, sumada a la d'un supermercat de Buffalo, ha revifat el debat sobre la venda i tinença d'armes als Estats Units, debat obert de bat a bat pel propi president Biden.

Diu Steve Kerr que està cansat de minuts de silenci, diu que n'està tip! Convé escoltar el seu missatge, escoltar la seva crida, compartir la seva indignació i sumar-nos al seu breu i contundent "prou!"

dimecres, 25 de maig de 2022

Diversitat, més enllà del binarisme


Quan parlem d'identitat de gènere i d'orientació sexual amb els nostres fills i filles és possible que en moltes ocasions ho fem des de marcs mentals diferents, utilitzant no només termes diferents, també concepcions diferents d'aquests termes.

Avui no tot es redueix a la divisió binària clàssica d'home i dona de la nostra infància (si com jo ja teniu una edat...), sinó que han aflorat altres conceptes com la identitat no binària i s'ha fet més visible la diversitat d'orientacions sexuals quan parlem de persones heterosexuals, homosexuals (gais, lesbianes), bisexuals o asexuals; per si això no fos prou també hem hagut d'aprendre a entendre conceptes com cisgènere, transgènere o transsexual.

Reconec que a vegades em costa entendre aquests termes, termes que les meves filles fan servir amb total naturalitat i jo amb més inseguretat que el meu macarrònic anglès.

La sensació pot ser que tota aquesta nova diversitat de gènere ens aclapari, ens superi com hi ha una onada quan el mar està revoltat i ens agafa desprevinguts: comencem a rodolar sense control i ens costa Déu i ajuda reprendre el control.

La diversitat de gènere és una realitat i per més frívola i pueril que puguem trobar-la (si pensem que és així, cadascú sabrà) el cert és que no podem renunciar a entendre-la i a entendre sobretot com la viuen, en el propi cos, els nostres fills i filles.

És entre d'altres per tot això que des de l'AMPA Xifra hem organitzat una xerrada ("Diversitat, més enllà del binarisme") per als pares i mares de l'institut, perquè no serà per nosaltres que no ens esforcem a entendre millor, tot i que ens costi i mal ens pesi (si us pesa), la diversitat del món en el que vivim.

dimarts, 24 de maig de 2022

El retorn del rei, emèrit


Fa temps que es reclama una sèrie televisiva sobre la monarquia espanyola, a l'estil "The Crown". La sèrie, no em negareu, també donaria per moltes temporades i un munt d'episodis, un dels quals podria dur, sens dubte, aquest mateix títol: "El retorn del rei, emèrit."

La saga borbònica podria ser tant o més llarga que la d'El Senyor dels Anells i per sub-trames no quedaríem: només amb les amants del rei emèrit es podria fer una sèrie sencera, a amant per capítol!

Amb el seu polèmic i controvertit retorn, entre aplaudiments i regates, a despit segurament de la casa reial i el govern, Joan Carles I ha fet gala de la seva renovada fatxenderia mostrant-nos finalment que en realitat ara és més "bribón" que "campechano".

Dóna el diccionari de la RAE dues definicions de la paraula "bribón". La primera diu "Haragán, dado a la briba", i "la definició d'"haragán" s'ajusta molt al personatge: "Que rehúye el trabajo." Ell rebutja el treball i tota responsabilitat... "Birba" significa "Holgazanería picaresca".

La segona definició de "bribón" segueix en la línia i ens ofereix dos altres termes: "Pícaro, bellaco".

A la definició de "pícaro" podem sucar-hi pa: va de llest i espavilat a trampós i desvergonyit, danyós i maliciós per acabar amb una definició més literària, encara que igualment adient, ajustada al nostre temps: "Personaje de baja condición, astuto, ingenioso y de mal vivir, protagonista de un género literario surgido en España en el siglo XVI." 

Pel que fa a "bellaco", el diccionari hi afegeix dolent, murri, roí, astut, sagaç i, en una darrera accepció d'origen mexicà, difícil de governar. En fi, que ens ho expliqui el seu fill, Felip VI!

El desplegament de qualificatius és tan generós com evident; ei, i no ho dic jo, tot això, ho diu la RAE!

Amb el seu retorn el rei emèrit se'n riu de nosaltres i possiblement també ho feia quan li compràvem aquest aire "campechano" mentre navegava amb el "Bribón"; el cert és que a la seva manera ell ja ens ho deia, com era; a banda d'un Borbó, tot un "bribón", brivall en català, que vol dir "Home de la púrria, de la briva."

Mentre esperem la sèrie televisiva ens quedem amb el serial, que en aquest cas, també, la realitat segur que supera la ficció!

Article publicat a la Revista Mirall.

dilluns, 23 de maig de 2022

Tres derrotes


Les derrotes solen tenir un sabor amarg, aquell que et deixa un mal gust de boca que cou a la gola, fent-ne un nus, i s'endinsa laringe avall cap a les profunditats de la nostra ànima per pertorbar-la.

No totes les derrotes, però, tenen el mateix gust i són diferents els matisos que hi ha entre unes i altres. Més que amargues, hi ha derrotes agres, aquelles que fan que tot se't regiri, que trasbalsen de mala manera i per moments, dies, setmanes o anys et deixen noquejat; també hi ha les derrotes dolces, les que malgrat tot celebres perquè perdre (o guanyar) no ho és sempre tot i hi ha altres coses que també es poden en valor.

En l'esport, també en la vida, és tant important saber guanyar com saber perdre; aprenem a perdre a base de derrotes, a guanyar a base de victòries i la vida ens ofereix ambdues coses, per minses que siguin les victòries, per devastadores que ens semblin les derrotes.

Tres derrotes han marcat, aquests darrers dies, l'estat d'ànim general de la "culerada". 

La primera derrota, la de l'equip de bàsquet en el primer partit, de semifinals, de la Final Four de l'Eurolliga. Una derrota contra pronòstic i especialment dolorosa perquè, a banda de tallar el camí cap a la desitjada final, va ser contra en Real Madrid. El Barça no només era favorit, també tenia un balanç molt favorable en els darrers enfrontaments directes; però el Madrid, superat l'esvoranc de joc i resultats, venia amb una dinàmica més positiva i el Barça amb massa dubtes. Una derrota agra d'un equip dissenyat i entrenat per guanyar l'Eurolliga i que no permet gaires laments, que aviat el Barça començarà la defensa del títol de la Lliga ACB...

La segona derrota, la de l'equip femení de futbol en la final de la Lliga de Campions. Un correctiu que va ressituar el Barça al seu lloc; com un dels grans equips d'Europa però no el millor. Aquesta final em va fer pensar en la que el Barça de Cruyff va perdre l'any 1994 contra el Milan; el Barça partia com a favorit i tot i que el partit no era un tràmit, tothom el veia com el vencedor; quelcom semblant va passar dissabte amb les noies, que semblava que simplement sortirien al camp i guanyarien i es van trobar amb un equip que les va superar en agressivitat i encert i amb mitja part quasi van sentenciar la final i el títol. La derrota del Barça de 1994 va ser el principi del final de l'era Cruyff com a entrenador, del "Dream Team"; la derrota de l'equip femení ha de servir, com la de fa tres anys també contra l'Olimique de Lió, per seguir creixent.

La tercera derrota ha estat l'única balsàmica per a la "culerada": la del Real Madrid de bàsquet a la final de l'Eurolliga contra l'Efes d'Istanbul. Sí, és així de trist, però hi ha un tipus de culer que quasi gaudeix més de les derrotes de l'equip blanc que de segons quines victòries pròpies, que qui no es consola és perquè no vol. Si el Real Madrid hagués alçat el títol europeu hauria fet molt més dolorosa, encara, la derrota blaugrana.

Tres derrotes, tres sabors diferents. I la "culerada" encara n'espera una més, de derrota, la del Real Madrid a la final de la Champions League contra el Liverpool, però això ja són figues d'un altre paner... 

dissabte, 21 de maig de 2022

Minuts Musicals localitzats al Paradís


"Jardí de felicitat del començ i de la fi dels temps."
Així defineix el diccionari el terme paradís i com que cap de nosaltres hem estat a l'inici ni, espero, a la fi dels temps, possiblement necessitem crear-nos altres paradisos en el trànsit de la nostra existència.

D'aquí el paradís terrenal, el d'Adam i Eva que la serp i la poma ven enviar en orris, el celestial, on hi ha qui aspira a passar-hi l'eternitat al costat de sants i àngels, l'artificial, en el que ens hi transporten les drogues i estupefaents i el fiscal, que en vida deu ser el que ofereix una millor experiència de paradís.

Aquest darrer seria un paradís a eradicar, com el Club Paradise de La Jonquera... Hi ha altres paradisos que hem malmès i arrasat com el que, des de la perspectiva dels europeus, vam conquerir...

Cerquem el paradís, volem conquerir-lo, i potser el paradís el tenim més a prop del que ens pensem, el tenim a l'abast; potser a vegades només es tracta de voler viure, simplement, un altre dia al paradís...





divendres, 20 de maig de 2022

"Entre el bé i el mal..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


Entre el i el mal hi som nosaltres. Ho simbolitzem amb l'àngel i el dimoni que es discuteixen dins els nostres pensaments, estirant-nos un cap al bé, l'altre cap al mal. A vegades guanya un, a vegades l'altre; som bé i som mal, mal ens pesi...

"La Frontera" els hi posaven límits, al bé i al mal, en la seva mítica cançó ("El límite"), uns límits força indeterminats, val a dir:

"En el límite del bien (el límite del bien)
En el límite del mal (el límite del mal)
Te esperaré
En el límite del bien y del mal"

Pots esperar-me en el límit del bé i del mal, sempre que trobi el límit, a risc que cercant-lo resti vagant eternament sense nord ni brúixola...

Potser millor m'apunto a l'aforisme de Joan Fuster que deia...
"Entre el bé i el mal, podríem aspirar a l’alegria."
Aspirar a l'alegria
és el nostre propòsit bàsic de vida, mentre el i el mal (la moral) ens van corcant l'existència...

dijous, 19 de maig de 2022

Maldestre


Em declaro definitivament mancat de destresa o, en una paraula, maldestre. Són vàries les evidències que us podria mostrar per corroborar-ho però n'hi ha una que m'exaspera especialment: la manipulació del film transparent.

El film transparent i jo tenim una relació odi - odi. No hi ha amor, sempre que el manipulo tard o d'hora acabo renegant.

Miro el Cuines de TV3 i tant en Marc com la Gessamí filmen amb tanta facilitat que penso, va, que no és tan difícil, però després quan ho torno a provar el film se'm doblega abans d'hora i quan el vull tallar la serra del cartró no talla; al final n'acabo gastant més del que caldria...

A vegades penso que la serra del cartró és una trampa, que potser és enginyós que l'embolcall porti incorporada la serra, però com més intento tallar-lo més se'm doblega i enganxa, i després el tall no em surt net i el film acaba tan rebregat que desesperat en faig una bola i la llanço esbufegant de desesperació.

És cert que en moltes d'aquestes ocasions la pressa, que sempre és mala consellera, no hi ajuda. Quan no s'és hàbil i es vol anar de pressa el resultat és tan previsible com desesperant... El film transparent m'exigeix, en el meu cas, que faci com Jack l'Esbudellador: anar per parts. Primer treure lentament el film, després situar-lo amb cura sobre allò que vull filmar i finalment tallar-lo amb unes tisores.

No sóc hàbil amb les mans, ni amb el film transparent ni amb els ganivets! És un miracle que conservi sencers els deu dits de les meves mans, però d'això, en tot cas, ja us en parlaré un altre dia!

dimecres, 18 de maig de 2022

Tres objectes


Triar costa. Triar no només vol dir escollir, sobretot vol dir descartar. D'acord, a vegades triar és fàcil, quan l'opció, o les opcions, són clares i avantatjoses, però en d'altres ocasions triar vol dir, simplement, renunciar. I renunciar a quelcom ja és més difícil.

Afortunadament la vida ens entrena, en l'exercici de triar; penso per exemple en la tria de plats d'un menú o carta d'un restaurant. De petits la tria és clara: macarrons i pollastre amb patates són els reis del menú infantil, culminats naturalment per un gelat. De gran la tria es complica i són moltes més coses les que ens venen de gust; la decisió tampoc és tan transcendental i la gana empeny i acabem decidint-nos! És més fàcil un menú degustació: no només trien per nosaltres, també mengem una mica de tot!

Hi ha decisions més transcendentals: la tria d'un nom. És clar que al final el nom farà la cosa, literalment, en la gran majoria d'ocasions...

L'altre dia, en el marc d'una formació, vaig haver de triar tres objectes; no els que m'enduria en una illa deserta sinó els que, per mi i ara i aquí, representen tres valors importants:
- un valor, qualitat o competència personal
- un valor, qualitat o competència professional
- un que representi el valor més important per a mi

Vaig presentar-me a la formació amb un batedor manual, amb unes matrioixques i amb els arbres genealògics de la meva família. Aquests tres objectes d'una o altra manera em defineixen, naturalment no exclusivament, però a través d'ells puc parlar de mi i dels meus valors i competències personals i professionals.

Tres objectes que aquell dia van ser aquests i avui, potser, en serien uns altres...

dimarts, 17 de maig de 2022

Adaptació o revolució?


"Les espècies que sobreviuen no són les més fortes, ni les més ràpides, ni les més intel·ligents, sinó les que s’adapten millor al canvi", va dir el naturalista Charles Darwin, és clar que a vegades el factor d'adaptació pot ser la fortalesa, la rapidesa o intel·ligència.

La lliçó de Darwin posa indubtablement de relleu la capacitat d'adaptació als canvis com una habilitat essencial per a totes les espècies, que contrasta amb una característica molt humana: la resistència al canvi.

Donava voltes a aquesta teoria de Charles Darwin, a l'adaptació i als canvis, arrel d'una de les intervencions de l'historiador Joaquim Nadal en una taula rodona sobre economia. Parlava Nadal, em va semblar entendre, que en general avui la societat tendeix més a l'adaptació que a la revolució, contraposant el moment i les crisis d'avui amb d'altres pretèrites que havien engendrat revolucions.

Potser sí que la societat d'avui, en general, és menys revolucionària, és més adaptable i adaptada, malgrat les múltiples crisis que vivim: social, econòmica, sanitària, climàtica... Què més necessitem per alçar-nos?, es lamenta molta gent a Twitter, i la força revolucionària sembla esmorteir-se a cop de piulades.

També és possible que les revolucions, ara, s'executin de forma diferent, ja no amb barricades i guillotines al carrer sinó amb codis i programació a la xarxa. En una xerrada sobre blockchain i criptomonedes un tecnòleg va dir: "Internet va permetre la comunicació a la velocitat de la llum; blockchain permetrà la confiança a la velocitat de la llum."

Internet va ser una revolució i també ho serà, diuen els experts, el blockchain i tot el que se'n deriva. Diuen que aquesta revolució posarà en escac Estats i Bancs Centrals, que els notaris i certificadors públics tenen els dies comptats... És clar que aquesta revolució no servirà per a promoure la igualtat, tampoc tinc molt clar que generi nous drets... 

Si aquest és el canvi jo ja fa temps que em noto la resistència. Adaptació o revolució? Si aquesta és la revolució, qui sap si encara sóc a temps d'esquivar la inevitable extinció...

dilluns, 16 de maig de 2022

Canvi d'armari


Dies enrere el meteoròleg Tomàs Molina ens anunciava que ja podíem endreçar la roba d'hivern, que ja no tornarà a fer fred. No és en Picó qui ens ho deia sinó en Molina, però pel fet tant és, que no parlem ni de condensació, ni de capil·laritat, ni de salnitre...

Aquest cap de setmana jo he fet el canvi d'armari, que no deixa de ser un ritual, en aquestes dates, de benvinguda al bon temps. Fa il·lusió treure la roba d'estiu, tan fresca, tan lleugera i, alguna, tan acolorida.

El meu canvi d'armari té tres etapes: sabates, pantalons i samarretes. Generalment sempre faig el canvi en aquest ordre, també a la tardor.

Començo per les sabates, traient del sabater les d'hivern, més gruixudes, canviant-les per les més fresques, lleugeres i airejades, i algunes sandàlies. Segueixo amb els pantalons, retirant quasi tots els llargs i recuperant els més prims i, sobretot, els curts, tipus bermudes. El canvi de pantalons exigeix passar la prova de la cintura, comprovar si corden bé, si van estrets o van balders... I finalment les samarretes, retirant les interiors, en el meu cas més ajustades, per les d'estiu, més folgades; samarretes i sobretot, en el meu cas, polos.

Ja tinc el canvi d'armari fet, però hi ha una peça de roba que encara no he canviat: el pijama. Sol tenir una pròrroga d'uns dies o setmanes més, que a les nits encara refresca. Caldrà veure què en diu en Molina, de les nits...

Com les aus migratòries, sabates, pantalons i samarretes d'hivern emigren cap a altres indrets de casa i de l'armari, convenientment encaixats, i no tornaran fins que a les sabates, pantalons i samarretes d'estiu els arribi l'hora d'hibernar.

El cicle de l'armari és com el de la vida i per algunes peces aquest és el primer canvi d'armari, per d'altres el darrer...

dissabte, 14 de maig de 2022

Minuts Musicals localitzats a Girona


Girona té dos grans moments; a la tardor, com va descriure-la tan bé Josep M. de Segarra, amb les Fires de Sant Narcís com a colofó, i a la primavera, amb el Temps de Flors com a moment de màxima explosió.

És especialment en aquest moment, en el Temps de Flors, quan més persones, vingudes d'arreu del món, fan bo el defenestrat lema "Girona m'enamora", que es manté viu gràcies a la sardana homònima, que desperta passió i orgull a parts iguals entre les gironines i gironins de pro, que segueixen amb sonores palmades el ritme compassat de la tornada...

Girona, però, no només és cantada pels gironins, també Joan Isaac li va dedicar una cançó, en la que diu que té un ulls verdíssims i una mirada prenyada de melangia...

És clar que no totes les mirades són tan complaents, o autocomplaents; per això sempre va bé posar-hi un contrapunt, una mirada més crítica que equilibri un xic la balança, una mirada que observa la Girona més enllà de la que enamora i emociona, més enllà de la postal, la institucional, de la marca.

Perquè sí, com diuen els sarrianencs Fi-Asko, "Girona es mira però no es toca"...





divendres, 13 de maig de 2022

"Em posa molt trist..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


Els aforismes de Joan Fuster són una font d'inspiració i reflexió; són petits i enginyosos glops de saviesa que potser no et resolen la vida però te la fan més agradable i amable, si més no per un instant...

Quan els llegeixo em vénen ganes de saber quina situació concreta, quin fet els va gestar, els va inspirar; penso per exemple en aquest:

"Em posa molt trist això d’estar escoltant com parla una persona intel·ligent i que no m’interesse gens el que em diu." 

Si aquest és el pecat, qui és el pecador? De quina persona tan intel·ligent no li interessava gens el que li deia? Amb qui o quines persones intel·ligents va tenir converses tedioses, d'aquelles que només esperes el moment per acomiadar-te?

Deia Fuster que aquesta situació l'entristia, i segurament és quelcom que, alguna vegada nosaltres també hem viscut i a banda de compassius, sobretot hem procurat ser educats... És clar que tal vegada el que parlava sense generar interès en algun moment hem pogut ser nosaltres, pressuposant-nos naturalment, com a mínim, un bri d'intel·ligència

dijous, 12 de maig de 2022

Revolta Escolar


La contaminació afecta, naturalment en negatiu, al rendiment escolar. L'any 2015 un estudi del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental de Barcelona va avaluar si l'exposició als contaminants atmosfèrics vinculats amb el tràfic prop de les escoles afectava el desenvolupament cognitiu dels infants.

L'estudi concloïa, entre d'altres aspectes, que funcions cognitives com la memòria de treball progressaven més lentament entre els infants exposats a la contaminació de l’aire.

Un dels investigadors exposava que “hem trobat que els nens de les escoles altament contaminades tenien un menor creixement en el desenvolupament cognitiu que els nens de les escoles poc contaminades. En aquest sentit, els nens que assisteixen a escoles amb nivells alts de contaminació, tant a la classe com al pati, van experimentar un menor creixement de les funcions cognitives essencials per a l’aprenentatge, del 7% anual en contra del 11%, respecte a les escoles menys contaminades. Aquests resultats es van confirmar emprant mesures directes sobre el trànsit relacionat amb els contaminants a l’escola. Això pot tenir conseqüències en el rendiment escolar i el comportament.”

Aquest és només un dels motius que impulsen el moviment de la Revolta Escolar, que aquest curs s'ha fet especialment present i viu a Girona amb talls de carrers, rutes de "bicibús" i, aquesta setmana, la presentació d'una moció al ple municipal de Girona, aprovada finalment (i feliçment) per majoria.

Les AFA i AMPA de Girona volem uns entorns escolars més segurs i també més lliures de fum, sorolls i contaminació; ho volem per a no afectar negativament el rendiment escolar i sobretot per la millora de la qualitat de vida i la sostenibilitat.

Les AFA i AMPA de Girona tenim propostes de mesures i accions concretes a fer i ens agradaria poder-les debatre i acordar amb l'ajuntament i amb entitats veïnals, cíviques, socials, etc.; són mesures de present i futur que requereixen consens, planificació, pressupost i execució i seria una llàstima que, ara que l'Ajuntament s'ha compromès amb la Revolta Escolar aprovant per majoria la moció, tot plegat restés al fons d'un calaix...

Les AFA i AMPA de Girona seguirem treballant i insistint per fer dels entorns de les escoles i instituts espais més segurs i saludables, més lliures de vehicles i de contaminació. I naturalment seguirem treballant per a fer els deures que, en aquesta qüestió, ens pertoca fer a les famílies.

dimecres, 11 de maig de 2022

El meu primer Temps de Flors


Quan era petit recordo el Temps de Flors com l'activitat que ens permetia gaudir d'un dia fora de la classe, d'un dia per divertir-nos i jugar, a banda de veure flors, és clar!

Les flors, però, si més no en el meu cas, eren només el pretext, l'excusa per sortir d'excursió per Girona. Reconec que no hi posava massa interès, en les flors...

La memòria és capriciosa, en ocasions també tramposa i mentidera. L'altre dia mirava un programa a la televisió que explicava fins a quin punt podíem tenir records de coses que en realitat no van passar com les recordem, perquè la memòria és selectiva i no reté tot el que passa i a vegades els buits que resten els omplim amb impressions de records, o altres records semblants...

El cas és que, a risc que no fos exactament així, el record que tinc del meu primer Temps de Flors és de mitjans dels anys vuitanta a Sant Domènec i l'edifici del Seminari plens de motius i muntatges florals, però sobretot dels jocs i corredisses pels voltants, per fora muralla, jugant a atrapar i, sobretot, a "verdad, acción o beso!"

El Temps de Flors pot representar moltes coses segons com ens el mirem i com el sentim; pot ser un vestigi de la secció femenina de la Falange, pot ser una exposició floral efímera, pot ser un producte turístic, una molèstia veïnal o una oportunitat per fer l'agost...

Per mi també és un dolç record de la meva infància, que em transporta a l'escola i a un moment de felicitat, en el que les flors, simplement, feien de decorat. Aquest és el meu record destil·lat del Temps de Flors i poc m'importa què hi ha de cert, què d'imaginat... 

dimarts, 10 de maig de 2022

Dos "señoritos" a la Feria de Jerez


Possiblement ja heu vist el vídeo: dos "señoritos" resten palplantats mirant, intimidant i assetjant unes noies mentre elles, molestes, els intenten foragitar.

Dos "señoritos" que es deuen creure que són la reencarnació del "señorito Iván", el personatge arrogant, altiu i egocèntric que tan bé va descriure Miguel Delibes a "Los santos inocentes". 

De la mateixa manera que el "señorito Iván" pensava que el bo d'en Paco estava al seu servei sempre que a ell li plaïa, per més trencada que tingués la cama, aquests deurien pensar que aquestes noies eren allà pel seu gaudi, sinó què!? 

Palplantats i muts, amb aires de superioritat i supurant despreci, gaudint de l'escena i del moment, aquestes són situacions malauradament massa quotidianes per moltes noies i dones

Aquestes actituds formen part de la crosta masclista que resta encara incrustada a la nostra societat i necessitem quelcom més que un Azarías dolgut pel tràgic final de la seva milana... 

dilluns, 9 de maig de 2022

Temps de Flors (i virolles)

Aquest cap de setmana Girona ha estat un formigueig de visitants i turistes que han omplert a vessar els estrets carrers del barri vell atrets per les flors que aquests dies embelleixen façanes, patis i espais.

Més que de formigues podríem parlar d'abelles, que aquests dies també cerquen les flors per xuclar-ne el nèctar. Els visitants i turistes d'aquests dies (espero!) no xuclaran les flors, s'alimentaran, molts d'ells, en els restaurants i terrasses del centre de Girona, que pel Temps de Flors fan el seu particular agost.

Potser aquests dies els restaurants del centre de Girona perdran l'alè de tant treballar, però segur que recuperaran l'aire que els va mancar durant la pandèmia i especialment durant el confinament.

És Temps de Flors i més que de flors i violes, és temps de flors i virolles! 

dissabte, 7 de maig de 2022

Minuts Musicals localitzats a la Via Làctia


Les estrelles hi són des de molt abans que nosaltres, acompanyant-nos sempre però essent visibles sobretot a les nits, convertint el cel en un llenç.

I com si fos fruit d'un cop de pinzell veiem la Via Làctia, la galàxia que conté el nostre sistema solar. La Via Làctia és immensa, formada per entre 200.000 i 400.000 milions d'estels la seva basta dimensió ens fa petits, minúsculs, per més que ens pensem que som els amos i el centre de tot, del món, de l'Univers...

D'una i mil pinzellades va pintar Rubens el naixement de la Via Làctia, obra que es pot veure al Museu del Prado, un naixement inspirat, per la mitologia, a imatge i semblança nostra i en què qualsevol semblança amb la realitat no és pura coincidència, sinó simplement una invenció!

Sigui com sigui, la Via Làctia és i serà sempre una inesgotable font d'inspiració...



divendres, 6 de maig de 2022

"Els únics plaers..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


Les expectatives, el que esperem que passi o el que esperem obtenir,  massa sovint són una trampa, l'enemic personalitzat; a vegades les expectatives ens maten.

Les expectatives a les acaballes del partit eren que ahir el Real Madrid caigués eliminat en mans d'un Manchester City que semblava tenir el partit controlat, però va passar quelcom imprevist, o tal vegada previsiblement imprevist: altra vegada el Real Madrid va remuntar, va capgirar el marcador i es va classificar de nou, in extremis, per a una final de la Lliga de Campions!

L'eufòria merengue es va desfermar invocant "l'esperit de Juanito", la inesgotable fe blanca i qui sap si també aquest aforisme de Joan Fuster:
"Els únics plaers que no defrauden són els imprevistos."
A la final l'espera el Liverpool i, després de veure com han resolt les darreres eliminatòries de la competició, l'expectativa, el que s'espera que s'esdevindrà, és la catorzena orelluda de l'equip blanc...

dijous, 5 de maig de 2022

Mater Dei


 "Mare de Déu!", podríem exclamar avui, però fa 55 anys les coses eren molt diferents, també en la visió i concepció de la discapacitat.

Ahir va fer 55 anys que es va inaugurar, a Sarrià de Dalt l'escola "para niños subnormales" Mater Dei; se'n feia ressò el Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions (SGDAP) de l'Ajuntament de Girona, que cada dia publica algunes efemèrides relacionades amb la ciutat.

Algunes efemèrides s'acompanyen d'una imatge, o a vegades d'un vídeo o d'un enllaç a la premsa digitalitzada del diari que en recull la notícia de l'època, com és el cas de la inauguració, el 4 de maig de 1967, de l'escola Mater Dei i que l'endemà recollia en una crònica "Los Sitios".

El titular a dia d'avui grinyola molt: "Inauguración de la Escuela Mater Dei para niños subnormales". 

La crònica, sense signar, es fa ressò de les autoritats que hi van assistir, començant pel Bisbe Jubany, que va presidir i oficiar la missa que es va fer a l'església parroquial, just al costat d'on aleshores es va inaugurar l'escola. També hi van assistir el Governador Civil i cap provincial del "Movimiento", un coronel general en representació del Governador Militar, el president de la Diputació, els alcaldes de Sarrià de Ter i Girona i un inspector d'ensenyament.

Diu la crònica que l'església era plena a vessar, entre d'altres amb alumnes i familiars de la nova escola; en la seva homilia, recull el diari, el Bisbe va parlar de la necessitat de fe i amor, que han servit de guia per a tal propòsit (l'escola).

Acabada la missa, i després d'una visita per les instal·lacions de la nova escola, el bisbe va beneir l'edifici i es van fer alguns parlaments. especialment emotiu, relata la crònica, va ser el del president de la "Associación de Subnormales de la Província", que "dio las gracias a las autoridades y a cuantos han aportado su ayuda para la realización de esta empresa, señalando que siendo el problema eminentemente social, el Caudillo lo había acogido como tal, prometiendo su ayuda."

Va apuntar encertadament, el president de l'associació, que aquesta havia de ser només "el centro piloto que debía extenderse a las diversas comarcas de nuestra província." Per acabar l'acte el Bisbe i el Governador Civil van hissar la bandera nacional i la de l'associació.

 "Mare de Déu!" podeu exclamar, i no només pel lèxic de l'època, les benediccions i les banderes; afortunadament al llarg d'aquests 55 anys hem avançat molt i aquesta primera escola va ser sens dubte un gran pas per a les persones amb discapacitat i les seves famílies, per a dignificar la seva vida.

Aquestes darreres dècades hem avançat molt i no només en l'educació de les persones amb discapacitat intel·lectual, o amb altres discapacitats; però el cert és que avui encara ens podem exclamar davant la situació que estan vivint, tot i els avenços, o possiblement en part, gràcies als avenços.

Per exemple en relació al treball només 1 de cada 5 persones del col·lectiu en actiu té feina; o aquests dies també hem vist als mitjans les queixes de les persones amb discapacitat en relació a les llistes d'espera per al reconeixement del grau de discapacitat, requisit imprescindible per accedir a les ajudes, recursos i serveis que per dret els hi pertoquen.

Del Mater Dei de fa 55 anys podem passar al Mare de Déu! d'avui...

dimecres, 4 de maig de 2022

Què passa amb l'ESO?


Les preguntes tenen quelcom de màgic: sempre ens fan pensar en una resposta, encara que no la tinguem, encara que la resposta sigui una altra pregunta.

A més a vegades el problema no són les respostes, sinó les preguntes, i confiem que la plantejada sigui, sobretot, una pregunta que ens aporti moltes respostes.

"Què passa amb l'ESO?" és la pregunta que una sèrie d'entitats i persones vinculades a l'educació llancem per a debatre i respondre en una jornada participativa i de treball sobre l'educació secundària que farem el proper dissabte 14 de maig a Girona.

"Què passa amb l'ESO?" és una pregunta que, si us ve de gust, vosaltres mateixos podeu respondre, que respondre ja és una forma de participar-hi!

Aquesta jornada està oberta a la participació de professorat, alumnat, famílies, professionals i persones de l'àmbit de l'educació; es faran grups de treball per a cercar respostes des de diferents perspectives, i confiem sortir-ne amb algunes conclusions.

"Què passa amb l'ESO?"

dimarts, 3 de maig de 2022

Ciutats massificades, Internet fragmentada...


La setmana passada vaig assistir a dues taules rodones de la Mobile Week Girona, una sobre la Internet del futur, l'altre sobre les ciutats del futur. En una es va parlar de ciutats massificades, en l'altra d'una internet fragmentada. Reconec que no vaig sortir-ne gaire optimista, però el problema segurament és meu, que em faig gran i començo a percebre certa resistència (i reticència) als canvis.

Viurem cada vegada més dins de la Internet, en una Internet cada vegada més fragmentada, van començar a desenvolupar els ponents, no posant-se d'acord si en una Internet cada vegada més de les persones o de les empreses. Es va parlar molt del Metavers, que serà, se suposa, on viurem cada vegada més, i jo cada vegada tinc més clar que no vull viure-hi, allà...

És clar que l'imparable avenç de la tecnologia ens hi portarà irremeiablement, com ens ha portat als serveis d'atenció al client (de la banca, l'administració, les empreses...) cada vegada més automatitzats, digitalitzats i despersonalitzats.

Es va parlar molt de "blockchain", i de criptomonedes, i de "NFT", i de confiança i de les oportunitats, també econòmiques, que ofereix aquest futur i jo, què voleu que us digui: quina mandra que em fa tot això! Mandra i, ho reconec, una certa por. Però insisteixo, el problema segurament és meu, que no hi entenc un borrall!

Viurem cada vegada més en ciutats massificades, massificades cap a la costa abandonant (encara més?) l'interior; ciutats massificades però, això sí, cada vegada més intel·ligents, i aquí sí que hi veig alguns aspectes positius, sobretot si aquesta intel·ligència ens permet transformar la mobilitat, recuperar espais verds i millorar la qualitat de vida de les ciutats.

Es va parlar molt de mobilitat, de més tren i menys cotxe, especialment el privat, però també que la tecnologia avança més ràpidament que els canvis, però els canvis ja els estem veient: sabeu que a Girona ja hi ha un munt de sensors que capten la qualitat de l'aire?

La massificació de les ciutats planteja grans reptes en la seva gestió intel·ligent i sostenible, i la mobilitat només n'és un factor; habitatge, residus, equipaments, etc... Potser sí que les ciutats creixeran més per sota que per sobre la superfície, potser sí que escales avall hi haurà, en un futur no massa llunyà, quelcom més que clavegueres i línies de metro...

No entenc, però, perquè aquesta tendència a massificar la costa quan:
1.- la costa és precisament la part del territori més exposada a l'extinció, per la constat pujada del nivell del mar...
2.- se suposa que amb les noves tecnologies, Internet i tot plegat, es pot treballar en una gran empresa d'una gran ciutat des d'un petit poble de l'interior...

No havíem quedat que la tecnologia ens hauria de permetre reconquerir l'interior i els àmbits rurals? Aquests dies que amb l'estrena d'Alcarràs fem una declaració d'amor cap a la vida de pagès, la declaració sembla més de ficció que la pel·lícula.

Ciutats massificades i Internet fragmentada, i possiblement també podríem parlar de Internet massificada i ciutats fragmentades...

dilluns, 2 de maig de 2022

Les feines del present


Fa unes setmanes, en una reunió de l'equip de coordinacions Incorpora, la direcció del programa va compartir una imatge d'aquesta mateixa Setmana Santa en la que es veia un robot servint les taules del restaurant d'un hotel. L'hotel era de les Illes Balears.

Dies enrere també en parlava a Girona l'expert en turisme José Antonio Donaire. Parlava d'aquest mateix exemple, en què per recollir i servir una comanda ja podríem prescindir del personal de sala, fins i tot per cuinar-la en segons quins processos, i parlava d'altres exemples d'automatització i robotització del sector del turisme: la neteja d' una habitació, els tràmits del "check in" i "check out"...

Val a dir que una cosa és tenir la tecnologia i els recursos per aplicar l'automatització d'un procés i una altra és estar preparats, i disposats, per acceptar aquesta automatització. Anys enrere escoltava en una xerrada el responsable d'un hospital que explicava que humanament encara no estàvem preparats per a que un robot servís els àpats en un hospital, ja que encara donem molt valor al tracte humà, tot i que és evident que poc a poc ens anem i anirem acostumant a la robotització...

Davant aquest escenari, com serà el mercat laboral del futur? La resposta la tenim, en part, al present, en les feines del present. Hi ha sectors que ja fa temps que estan fent aquesta reconversió, com el logístic. Ja són molts els magatzems automatitzats i el que s'han perdut són sobretot els llocs de treball menys qualificats, generant d'altra banda nous llocs de treball més especialitzats i amb valor afegit.

Parlem de robotització i automatització però sabem que tot i que la tecnologia avança a molta velocitat la implantació és sempre més lenta. Ens toca gestionar el mentrestant, i el mentrestant ens diu que avui els hotels segueixen necessitant cambreres i cambrers de sala.