dijous, 15 de novembre de 2018

El silenci còmplice


Som amos dels nostres silencis i esclaus de les nostres paraules, diu la cèlebre frase, i és ben cert! Si ens hi parem a pensar un moment, quantes vegades les nostres paraules ens han jugat una mala passada? Sí, a vegades estaríem millor amb la boca tancada!

Sí, som amos dels nostres silencis; de fet és possible que el més important, algunes vegades, és precisament el que callem... i és precisament per això que hi ha silencis que també ens fan esclaus o, encara pitjor, ens fan còmplices!

El secretari general de la Conferència Episcopal Espanyola, Gil Tamayo, va reconèixer ahir que l'església espanyola ha guardat un silenci còmplice durant molts anys davant els casos de pederàstia dins l'església, silenci que ha contextualitzat en la inacció general de tota la societat espanyola davant aquests delictes.

No sé si a aquestes alçades de la pel·lícula l'església pot alliçonar-nos massa, en general, sobre aquesta qüestió, doncs no ha estat precisament la primera institució en trencar el seu silenci.

Mossegar-se la llengua, ho notareu si ho proveu, fa molt de mal! Hi ha silencis que certament ens corquen per dins moralment i física, i aquest de l'església és dels que han fet i fan mal, no només a la institució, sinó a la societat en general.

Naturalment no ha estat l'únic silenci còmplice, però com diu la frase, cada pal ha de sostenir la seva vela i abans de fer-nos una nova lliçó moral, l'església hauria de poder reparar abans tot el mal que, amb el seu silenci còmplice, ha fet.

I és que seria una llàstima que al capdavall tot plegat es resumís amb una altra frase feta, la que diu mal de molts, consol de babaus! Que d'altres també callessin no dilueix la seva responsabilitat, i menys amb una qüestió tan greu com els abusos sexuals a infants menors d'edat.

Precisament, com que som amos dels nostres silencis és responsabilitat nostra decidir callar i fer-nos còmplices de delictes, o bé decidir parlar i trencar el silenci! És en aquest darrer cas que, esclaus dels nostres silencis, ens fem amos de les nostres paraules!

dimecres, 14 de novembre de 2018

L'obsessiva llista unitària


Començo a trobar preocupant, no sé si fins i tot un punt malaltissa, aquesta obsessió que el PDeCAT (o Junts per Catalunya?, o La Crida de Puigdemont?) té amb la llista unitària, ara de nou per les properes eleccions europees.

Si dies enrere Elsa Artadi interpel·lava directament ERC i Oriol Junqueras, proposant-lo de cap de llista d'una possible llista unitària de l'independentisme ahir el president Puigdemont feia el mateix, quasi com qui no vol la cosa, mig improvisant va dir, afirmant que només seria candidat a les europees essent el número dos de Junqueras...

No entenc perquè tanta insistència, no ho entenc perquè ERC, també la CUP, ja ha dit per activa, passiva i perifràstica que de llista unitària res de res, ni per les municipals, ni per les europees, ni, de moment, per cap altra convocatòria electoral!

Entendria la insistència si ERC tingués dubtes, contemplés aquest escenari, però el PDeCAT (i Junts per Catalunya i La Crida de Puigdemont) sap tant bé com tu i com jo que no, que per més que insisteixin la resposta d'ERC serà que no.

Així doncs, perquè aquesta obsessiva, quasi malaltissa, insistència? Diuen les males llengües que hi insisteixen tant perquè volen evitar que ERC guanyi les eleccions europees a Catalunya o, en el pitjor dels casos, obtingui un millor resultat que els projecti de nou com la primera força independentista...

No sé, sense negar aquesta possibilitat, jo diria que la seva reiterada insistència és com un anunci de la Coca-Cola, que més que incrementar les vendes (que també) sobretot té la finalitat de recordar-nos que, com sempre, és allà, o més aviat aquí, entre nosaltres! Sí, allò de la publicitat recordatori...

Amb la seva insistència el PDeCAT (o Junts per Catalunya?, o La Crida de Puigdemont?) semblen voler-nos recordar que (com quasi sempre) és ERC qui no vol la llista unitària, no fos cas que, al l'as!, ens n'haguéssim oblidat!

dimarts, 13 de novembre de 2018

Ciutat Educadora, Fires accessibles


Els carrers seran sempre nostres? Qui més qui menys ha reclamat i reclama la seva part del carrer, avui sota una bandera, demà sota una altra... De qui són els carrers?

Recordo que anys enrere va triomfar la pintada "el tren es de todos, rompe tu parte", consigna avui benevolent veient l'actitud d'alguns "graffiters" que s'apropien no d'una part (la seva?) d'un vagó de Metro, sinó de tot el comboi sencer, emprant la violència si cal, per fer-se'l seu i deixar-hi la seva empremta en forma de "graffiti".

De qui són els carrers? De qui són els trens? De qui és la ciutat? Un dels debats de la 3a Setmana de la Ciutat Educadora de Girona debatrà si la ciutat pertany a les persones...

De qui són les Fires?
Aquests dies, també durant les Fires, algunes famílies es pregunten si les Fires (també) seran sempre seves, i en el seu cas la resposta és un contundent, alhora que desesperant i reivindicatiu, no!

En el cor de la seva queixa, de la seva reivindicació, hi ha la necessitat que les Fires siguin accessibles també a aquells infants (i joves, i adults) que no en poden gaudir per la discapacitat física que tenen, és evident que no per manca de ganes!

La condició d'Educadora d'una ciutat, també Girona, sobrepassa l'àmbit estrictament escolar i fa que els propis elements aparentment no educatius esdevinguin un actiu educatiu pels qui en formem part; així doncs l'urbanisme, la cultura, la mobilitat, l'esport o l'oci, per posar alguns exemples, poden ser, i de fet són, actius educatius sempre que es pensin i desenvolupin tenint en compte aquesta dimensió educativa.

També les Fires, i concretament les atraccions, formen part d'aquest actiu educatiu, d'aquí les iniciatives de fer-les més accessibles a les economies més modestes (més amb el "dia de l'euro" que amb el 2x1), o la promoció de la música en català que per indicació de l'Ajuntament fan sonar els firaires.

Ara bé, això no és prou, doncs si volem unes Fires més inclusives haurem de treballar per fer-les, també, molt més accessibles del que són ara, com es reclama de fa anys que ho siguin els carrers, els trens, el Temps de Flors... en definitiva la ciutat!

dilluns, 12 de novembre de 2018

Les llàgrimes de Malcom


La situació dels jugadors del Barça Dembelé i Malcom no és, aquesta temporada, la que ambdós voldrien i algun dia potser van somiar. I si bé la situació d'un és molt diferent a la de l'altre, ambdues tenen en comú la insatisfacció.

Dembelé va aterrar al Barça la temporada passada per a ser titular, però entre les lesions (primer) i la seva actitud (després) han crescut seriosos dubtes sobre la seva adaptació, ja no només al joc de l'equip, element imprescindible, també a la dinàmica del club. Dembelé no es treu se sobre, tot i ser un fitxatge recent, l'etiqueta de transferible si per ell arriba una bona oferta.

Amb l'arribada i consolidació d'Arthur al mig del camp (una gran notícia pel joc i el futur del Barça!) Coutinho, re ubicat a l'extrem, ha desplaçat Dembelé de la titularitat. Tot i això Dembelé ha anat acumulant minuts i sobretot ha marcat gols, alguns decisius, d'aquells que donen punts o que canvien la dinàmica d'un partit.

El darrer exemple, el gol de l'empat contra el Rayo Vallecano, que va esperonar a l'equip per creure en la remuntada que va culminar Suárez. Un gol important que, no obstant, va retratar la seva situació de certa desconnexió amb el vestidor del Barça amb la seva celebració.

Dembelé va celebrar el gol tot sol mentre els seus companys corrien cap al mig del camp ansiosos per recuperar de nou la pilota i capgirar el marcador. La solitària celebració de Dembelé és prou simptomàtica.

Malcom al seu torn, que arribat aquesta temporada essent el fitxatge més car, s'ha treballat la titularitat des de baix, amb paciència, humilitat i compromís; carn de banqueta quan ha estat convocat, fins ara era el suplent del suplent; ha esgarrapat pocs minuts i no tots els ha invertit amb bon joc, però el seu gol contra l'Inter de Milà, que aleshores suposava la victòria momentània, va suposar un punt d'inflexió en la seva situació dins l'equip.

Malcom va celebrar el gol tapant-se la cara, curulla de llàgrimes i emoció, una celebració que el va desbordar emocionalment, fent aflorar tot el que al llarg d'aquests primers mesos d'ostracisme havia anat acumulant: frustració?, dubtes?...

Aquesta darrera jornada de lliga Dembelé no ha estat ni convocat, sembla més que per criteris tècnics que físics, i Malcom ha entrat en l'onze inicial aprofitant el seu bon moment, l'absència de Dembelé i naturalment la baixa per lesió de Coutinho.

Malcom no ha vingut, aquesta temporada, per ser titular indiscutible, per formar part de l'onze de gala, si és que aquest està plenament disponible per Valverde, però sí que ha vingut per créixer esportivament en un gran club i intentar ser important; de moment sembla no tenir pressa ni massa urgències i el seu rendiment dictarà la seva sort.

De fet la seva sort està lligada, d'una o altra manera, a la de Dembelé, qui alhora faria bé de no pensar que té la titularitat guanyada només pel nom que figura a l'esquena de la seva samarreta, just sobre del seu dorsal.

De moment un gol de Dembelé ens ha fet plorar de riure (la situació va ser certament còmica!), un gol de Malcom plorar d'emoció!

dissabte, 10 de novembre de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Solo por miedo"


La vida, també l'amor car en forma part, és plena contradiccions, contundents ambivalències!

Sí, mentre ens convencem de la nostra falsa puresa, mentre ens reafirmem en la nostra fantasia d'integritat ocultem les contradiccions que se'ns revelen dins nostre i que esquerden l'ideal que imaginem de nosaltres mateixos. En el nostre imaginari som de pedra picada, no necessàriament sempre en la realitat...

Possiblement és per això que ens agrada tant (us agradarà, segur!) aquesta cançó de Juan Pablo Silvestre, interpretada magistralment per María Salgado; ens agrada la cançó per les aparents contradiccions que descriu i que a voltes ni tan sols les esmenaríem una coma: "que brillante el futuro cuando es oscuro" o "qué segura una barca a la deriva" en són només dos exemples.

L'amor, per moments, també és pura contradicció, simple ambivalència; ja sabeu, allò de "vol i dol", de "mal si fas, mal si no fas", de la fina, i a vegades perillosa, frontera que separa l'amor de l'odi... 

Les contradiccions ens fan por perquè ens interpel·len, ens qüestionen i fan dubtar, esberlen la pedra picada del nostre imaginari, vencen la millor versió imaginada de nosaltres mateixos; i arribats a aquest punt, però, el perill no són ni les contradiccions ni les ambivalències, sinó la pròpia por i, com diu la cançó, tot el que ens perdem per la seva culpa, per la por! El drama és que ens n'adonem massa tard, concretament una vida més tard...





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 9 de novembre de 2018

Paraula de Fabra: ridícul


Fer el ridícul, això és precisament el que ha fet el Tribunal Suprem en relació a la seva decisió sobre l'impost d'actes jurídics de les hipoteques. Ha fet literalment el ridícul, tal i com es desprèn de la seva definició:

[1696; del ll. ridicŭlus, -a, -um, íd., der. de ridēre 'riure']

1 adj 1 Que mou a riure-se'n, que és digne que hom se'n rigui, per grotesc, extravagant, estúpid, pretensiós, etc. És ridícul amb aquell vestit. És una dona ridícula.

2 Dit d'un preu, d'una recompensa, d'un present, etc., molt petit, escàs, esquifit. Pel que treballa li donen un sou ridícul.

2 m 1 Allò que en algú o en alguna cosa és ridícul. Sap copsar el ridícul d'una situació.

2 Situació ridícula en què cau una persona. Posar algú en ridícul.

3 fer el ridícul loc verb Quedar en una situació ridícula, que fa riure.


Aquest ha estat un ridícul que ha durat dies, un ridícul primer per la primera rectificació, després per la demora de la decisió i finalment per la pròpia decisió; un ridícul del sistema judicial espanyol que només podrà esmenar primer el govern i després el parlament amb el canvi legislatiu que eviti als clients seguir pagant la festa, assumint aquest impost del qual no en són el subjecte passiu!

El ridícul ha estat majúscul, un ridícul, com diria aquell, "Marca España!"

dijous, 8 de novembre de 2018

Llei i responsabilitat social


M'agrada la definició de responsabilitat social que l'assenyala com el que fa una empresa, també una organització o una administració, més enllà del compliment de la llei en l'àmbit que sigui: laboral, ambiental, contractual...

Seguint el fil d'aquesta definició bàsica una empresa que contracti, per exemple, persones amb certificat de discapacitat perquè la llei l'obliga potser no pot lluir-ho, encara, com a responsabilitat social, tot i que no em negareu que és més responsable que la que prefereix desobeir la llei i pagar la multa.

En qualsevol cas el compliment de la llei, la Llismi en aquest cas, és quasi sempre una bona entrada per explorar els camins per superar-la i, llavors , ser socialment responsable perquè quan es supera, aleshores ja no es cerca simplement l'acompliment legal, sinó quelcom més.

No són poques les empreses que inicialment, resignades al compliment de la llei, han contractat persones amb certificat de discapacitat amb certa recança i, perquè no dir-ho, por, i que, una vegada han vist que en realitat contractaven persones treballadores, han anat incorporant d'altres persones ja no pensant en la llei, sinó en el seu esperit: promoure la igualtat d'oportunitats, en aquest cas en referència al dret al treball.

De tot això i més en vam parlar a la jornada “Empreses compromeses: inserció de col·lectius vulnerables” organitzada per la Fundació Aspronis i a la que vaig tenir el goig de participar com a coordinador del programa Incorpora a Girona. Aquí en podeu veure un breu resum:

dimecres, 7 de novembre de 2018

Entre Clara Ponsatí i Santi Vila


No sé si, en realitat, entre Clara Ponsatí i Santi Vila hi ha un món; al capdavall ambdós van compartir Consell de Govern amb el president Puigdemont! I si no hi ha un món sencer, sens dubte entre ells dos n'hi ha un bon tros!

No crec que políticament estiguin a les antípodes però per moments ho sembla, tot i que ambdós, des de les seves posicions, s'han mostrat especialment crítics amb el que va passar abans i durant la declaració fugaç d'independència i el que va passar i ha passat després.

Santi Vila ho ha deixat escrit en un llibre, "D'herois a traïdors", en el que explica la seva versió, i el seu paper, en els dies clau de la passada tardor; el seu posicionament moderat i marcadament pactista amb l'Estat l'han allunyat del centre polític de l'independentisme i, alhora, de la primera línia política, centrifugat pel procés i, suposo que, per la seva precipitada dimissió, superat pels esdeveniments.

Clara Ponsatí ho ha deixat dit en diferents entrevistes, en les que d'una banda ha definit la declaració fugaç d'independència de "farol" i de l'altra, darrerament, ha equiparat posar-se a disposició de la justícia espanyola, com van fer els qui ara són a la presó, en "entregar-se", essent partidària que al seu dia tot el govern s'hagués exiliat: "trobo d'una gran incongruència màxima posar-te a disposició de la justícia de la qual t'acabes de declarar independent"

Ella sempre s'ha definit (també l'hem percebut i percebem) com una "outsider"; no estava, ni abans ni durant la seva estada al govern, tampoc ara, en el que anomenem "pinyol", en el nucli que pren decisions; i ell ha reconegut que a diferència d'altres companyes i companys del Govern, s'ho mirava tot plegat des de la seva torre d'ivori...

Entre Clara Ponsatí i Santi Vila potser no hi ha un món, al capdavall entre ells hi va cabre tot un govern, els membres del qual, des de la presó i l'exili, potser preferirien que per moments romanguessin, simplement, discretament callats...

dimarts, 6 de novembre de 2018

L'heretgia del Casero a la Casero!


Fa uns anys que els actes del Premi de Novel·la Curta Just M. Casero s'inicien, just la setmana abans de les Fires de Girona, amb l'assistència de l'autor o autora de la darrera obra guanyadora (la de l'any anterior) al Club de Lectura de la Biblioteca Just Casero del barri gironí del Pont Major. Enguany va assistir-hi Víctor García Tur amb "Els Romanents".

El Club de Lectura de la Biblioteca Just Casero el formen un grup de dones (tot dones!) del mateix barri del Pont Major i del poble veí, Sarrià de Ter; la majoria es coneixen de fa anys (qüestió de veïnatge), i fa anys que comparteixen, entre d'altres coses, Club de Lectura.

És un grup peculiar, potser tant com pot ser-ho el de qualsevol club de lectura... El que sí que és, puc assegurar-vos pels anys que fa que, un cop l'any, m'hi immisceixo, un grup molt estable que ha compartit un munt de llibres, històries, debats i discussions sobre les lectures i les seves infinites interpretacions.

Efectivament, un cop l'any (el dia que parlen de la darrera obra guanyadora del Premi Casero), part de la meva família i jo mateix profanem el Club de Lectura de "la Casero", un esdeveniment que per si sol ja paga la pena! Per un dia som del club i participem, si així ho desitgem, del debat de l'obra en qüestió (que naturalment hem llegit!) amb les dones del Club de Lectura i l'autor!

L'autor o autora de torn l'acompanya l'incombustible Guillem Terribas, ànima de la Llibreria 22 i del Premi Casero, i el millor "cicerone" que l'autor o autora de torn pot tenir per endinsar-se en l'univers del "Casero" i, especialment, afrontar aquest particular Club de Lectura de "la Casero"!

Aquest any vam parlar sobretot de l'adolescència, que l'autor d'"Els Romanents" eleva al seu llibre a la categoria d'heretgia, i també de les heretgies que Víctor García Tur descriu en la "brevíssima relació de les heretgies": els adamites, els energúmens, els amalricians, els flagel·lants i els anabaptistes de Münster!

El debat va ser ric i enriquidor, també divertit! Va quedar clar que els adolescents, com a heretges que són, es solen rebel·lar contra tot ordre establert, fins i tot l'ordre que poden acabar imposant una pares "punks" i "porretes"; i tot i que el que el llibre parla sobretot de l'adolescència, conté també, en l'adolescent i sobretot en la mare, altes dosis d'aparent imperceptible bogeria!

I és clar, entre el debat va surar també el clàssic de la bufetada a temps, ja sabeu, aquella que els que la defensen diuen que donada en el moment precís espua de bajanades el cap del pre-adolescent! Formalment té pocs adeptes, avui per avui, la bufetada a temps; avui es parla més de posar límits... A més, amb una d'aquestes bufetades a temps la novel·la "Els Romanents", vés per on, s'acabaria just al segon capítol!

Ja espero amb candeletes veure l'efecte que causarà l'obra guanyadora del Premi Casero 2018, "Periplaneta americana" d'Anna Monreal, entre les dones de l'inclassificable Club de Lectura de la Biblioteca Just Casero!

dilluns, 5 de novembre de 2018

El nus (gordià) del procés


Els escrits acusatoris als encausats pel procés de la Fiscalia i l'Advocacia de generals l'Estat són una mena de carta als Reis, no sé si en aquest cas podríem dir també al Rei!

Si la presó provisional ja és forassenyada les acusacions i peticions de condemnes són tan exagerades que, si no fos perquè van de veres, farien esclatar de riure. Però no, no ens fan riure sinó indignar-nos encara més, per previsibles que fossin.

Que són exagerades ho reconeix fins i tot el redactor del delicte de rebel·lió del Codi Penal, Diego López Garrido, que en té prou observant l'absència de violència, de "violència insurreccional", diu, una violència que els escrits fan aparèixer de forma forçada, com quan un futbolista exagera la caiguda, fins i tot fingeix haver-se fet més mal del que realment té, tan sols per, a banda de guanyar temps, influir en l'enduriment del veredicte de l'àrbitre.

Amb aquestes acusacions l'Estat es defensa atacant amb unes peticions de condemnes que volen tenir, a banda de ser exemplars i venjatives, un volgut caràcter dissuasiu.

La via judicial esdevé avui un nus que estreny i ofega la via política, un nus gordià que difícilment es pot desfer, d'aquells que quan més ho intentes encara el fas més fort.

Amb aquest nus judicial el president Rajoy ho va deixar tot nuat i ben nuat, tant que el president Sánchez no pot (ni vol) desnuar-lo; el primer no va tenir escrúpols per lligar la solució (?) a la via judicial, el segon sembla tenir-ne massa, d'escrúpols, per ni tan sols intentar desfer el nus.


I mentrestant, qui dies passa presó empeny... quina vergonya!

dissabte, 3 de novembre de 2018

Minuts Musicals de desamor amb "L’Amour en Solitaire"


La solitud es fa present en (pràcticament) cada un dels versos d'aquesta melancòlica cançó; la solitud a la platja, en una illa, en una barca... en una festa (la solitud) "és una llàstima", diu Juliette Armanet, "dos, és molt agradable".

L'absència de l'altre, sigui pel motiu que sigui, pot fins i tot isolar-nos, aïllar-nos nosaltres mateixos fent de la solitud la millor companyia per travessar el desert, a risc de, com diu la cançó, embolcallar-se amb les onades, naufragar!

"L’Amour en Solitaire" més que una cançó és un estat d'ànim!





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 2 de novembre de 2018

Paraula de Fabra: madrassa


No, una madrassa no és el barbarisme de marassa ("mare excessivament bona, condescendent amb els fill"), és quelcom molt diferent.

Madrassa:

f àr Als països islàmics, escola d'ensenyament religiós.


Lamentable i desafortunada, a banda de demagògica i senzillament falsa, l'equiparació que el president del Partit Popular Pablo Casado va fer de l'escola catalana, titllant-la de madrassa independentista!

Desfrenat en la seva deriva cap a l'extrema dreta, Casado tira pel dret i de la veta del conflicte català, interessat com d'altres en mantenir la tensió política, i incrementar-la si cal amb un nova, i més incisiva, aplicació del 155.

Sap que és mentida, sap que l'escola catalana no és una madrassa independentista, ho sap però li és igual doncs, com Ciutadans, és un model que vol dinamitar.

De tenir raó Pablo Casado, de ser cert el que diu, avui el percentatge de no independentistes seria molt menor, doncs tots els que han anat a l'escola catalana, que no són pocs, engreixarien (i eixamplarien) amb escreix aquesta mítica base social de l'independentisme.

En fi, no oblidem que Pablo Casado a banda d'alumne avantatjat de Màster també ho és de la FAES... No sé si és per això que hi entén tant, de madrasses...

dijous, 1 de novembre de 2018

La Crida sorda


Fenomen curiós aquest de la política catalana de rescatar noms pretèrits: anys enrere va ser Reagrupament (Independentista), que no sé si volis, però recordava el (PSC -) Reagrupament de Josep Pallach, després l'Assemblea (Nacional Catalana) per emular (?) l'Assemblea (de Catalunya) i més recentment La Crida (Nacional per la República) que inevitablement recorda, si més no pel nom i pel seu ús abreujat, La Crida (a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes).

Nom a banda suposo que també hi ha la voluntat de recuperar-ne l'esperit, alhora que de teixir un fil que ressegueix la història i que en certa manera la reprodueix, o la vol reproduir: si aleshores aquests moviments socials, polítics i culturals bullien en plena Transició i inici de la democràcia ara aquests nous també volen fer-ho, de fet els dos darrers ho fan, en el que vol ser una nova (i de moment llarga, si s'acaba esdevenint) transició cap a la independència, dita ara República.

I La Crida d'ara precisament en fa una (de crida) a tots els partits independentistes a sumar-s'hi, però només Junts per Catalunya, de cap, i el PDeCAT, escoltant a segons qui a vegades sembla que amb una certa resignació, s'hi han sumat; la CUP i ERC s'han fet i, sembla, es seguiran fent el sord...

No sé si La Crida Nacional per la República de Puigdemont vol ser el que el seu dia pretenia la Casa Gran del Catalanisme d'Artur Mas: la voluntat de capitalitzar socialment i políticament un moviment transversal i plural, a risc de, paradoxalment, empetitir la pluralitat social i política del moviment.

Aquest és, possiblement, el major retret d'ERC a La Crida i a tot intent d'unificar, de nou, en una sola llista quasi tot l'independentisme: ERC amb Junts pel Sí en va tenir prou, sembla!, i la CUP ja aglutina prou moviments socials i polítics dins seu com per dissoldre's en un altre en el que, independència a banda, poques coses comparteix...

ERC s'ha fet forta davant els cants de sirena de la unitat electoral: ni a les municipals, ni a les europees! De fet aquests darrers mesos està aprenent (per si no n'havia après abans) a suportar la pressió de les xarxes socials (per alguns independentistes ara són ells els traïdors i botiflers!) i fins i tot al carrer, defensant (jo també ho penso) que separats sumen més.

Però la crida de La Crida és eixordadora, tant que a vegades costa entendre exactament el que és i, sobretot, el que vol ser (un moviment, un partit, una agrupació d'electors?...). Potser també és per això que hi ha qui, davant la crida de La Crida, prefereix fer-se el sord.