Minuts Musicals instrumentals amb "The Great Gig in the Sky"

La d'avui és una cançó majúscula, com d'altres de Pink Floyd, i a diferència de les altres mítiques de la banda aquesta és especialment celebrada pel seu espectacular solo vocal!

L'aportació vocal la va fer, en la gravació original, Clare Torry, una cantant britànica que el (també) productor musical Alan Parsons va convidar a posar veu, que no lletra, en aquesta obra mestra composada pel teclista Richard Wright.

La potent aportació vocal de Clare Torry incrementa la intensitat de la cançó, i esdevé un element, encara que destriable, imprescindible fins al punt que la cantant va acabar constant com a coautora del tema. La cançó, sense la seva veu, no és el mateix...

La veu és un instrument, i la seva aparició en reforça, en aquest cas, el seu caràcter de cançó instrumental. El solo vocal de Clare Torry està a l'alçada dels grans solos de guitarra o d'altres instruments!

Gaudiu-la!

La cançó, sense la part vocal... efectivament, perd força i intensitat!

El refrany de la setmana, sobre Girona

Girona té moltes coses fantàstiques, com la Catedral, les cases de l'Onyar, el call jueu i fins i tot una emotiva sardana, "Girona m'enamora"!

No anem tan sobrats de refranys, que com ara les Fires de Girona, són més aviat escassos, i no sé si del tot positius, com el que diu que "hereu de Girona, o baix o camatort"! Ei, i no només reben els hereus, eh!: "ni pedra rodona, ni dona de Girona"...

És clar que ni tots els gironins som hereus, ni tots els hereus deuen ser camatorts, que els gironins som moltes més coses: "a Llambilles pengen guilles, a Campllong tatxen melons, a Cassà són cassanelles i a Girona budellers." Budellers?

Certament no sé si aquests refranys ens fan justícia, com tampoc ens en fa el que diu que "Girona té mala entrada i mala sortida", i això deu ser si entres o surts pel sud, perquè pel nord, passant pels barris de Pedret i el Pont Major, l'entrada i la sortida són d'una bellesa que fins i tot va meravellar a un jove Josep Pla!

En aquestes dates, a les portes de Tots Sants, potser l'únic refrany que ens fa justícia, però que ni tan sols així ens consola, és el que ens recorda que "per morts Girona, per bateigs Barcelona i per casaments Montserrat."

En fi, qui no es consola és perquè no vol, i ara com a mínim a Girona estem sense Fires, i arreu del país esteu, estem, sense quasi res més!

Premi Casero, 40 edicions!

Aquest any no hi ha Fires de Girona, sinó "activitats" de Sant Narcís, i entre elles es farà, si cap decret, ordre o recomanació ho impedeix, l'acte de lliurament del 40è Premi de novel·la curta Just M. Casero, que convoca la Llibreria 22.

L'edició d'enguany del Premi Just M. Casero ja era especial per si sola, pel fet d'arribar a la quarantena edició (buf, quaranta edicions, ja!), i ho serà més pel context de restriccions i incerteses en el que vivim i del que res, tampoc aquest modest premi literari, escapa!

Si normalment l'únic interrogant és saber si hi haurà "fumata blanca", i qui s'endurà el premi, aquest any també tindrem l'interrogant de veure qui podrà assistir-hi, ja que l'aforament és limitat, i les quarantenes estan a l'ordre del dia!

El Casero no és el premi literari més veterà ni el de més prestigi de la literatura catalana, tampoc el més ben dotat econòmicament; no és ni una cosa ni l'altra, ni pretén ser-ho. És un premi volgudament modest, un premi de segona (si voleu) que té, això sí, un jurat de primera, i que al llarg de les seves trenta-nou edicions també ha forjat, i descobert, plomes de primera!

El jurat és un element clau en tot premi, i si la dotació econòmica del Casero el fa ser un premi modest, el seu jurat, aquest i l'anterior, el fa honest: el jurat del Casero sempre acaba donant la cara, argumentant la seva decisió...

Modest i honest, el Premi Casero també contribueix, a la seva manera i sota l'empara de la Llibreria 22 i el somriure sorneguer d'en Guillem Terribas, a fer cantera i literatura, quelcom que també perseguia Just Manuel Casero Madrid, qui des de fa quaranta edicions que dóna nom al premi.

Aquesta edició també serà especial per a nosaltres, la família d'en Just; sempre hi hem estat presents, i alhora ens n'hem mantingut al marge de tot (organització, veredicte...), com ha de ser, però demà al vespre pujarem a l'escenari de La Planeta per recordar en Just i, sobretot, l'escriptor nat, i alhora malauradament inacabat, que bategava dins seu...

Visca el Premi Casero, i que per moltes edicions més!

La Girona emmurallada

Ajuntament de Girona. CRDI

Quan passejo per Girona, especialment resseguint la Gran Via de Jaume I, o circulant prop de la Plaça Francesc Calvet i Rubalcaba, on encara s'hi erigeix un fragment d'un dels baluards de l'antiga muralla medieval, m'imagino com de bonica seria avui (encara més!) si haguéssim pogut, i sabut, conservar aquesta muralla que al llarg de la primera meitat del segle XX es va anar enderrocant, per deixar que la ciutat creixés àmpliament, sense obstacles...

Potser si fóssim francesos l'hauríem conservat, la muralla, com la conserven Carcassona, Aigües-Mortes o Vilafranca de Conflent...

De mantenir la muralla, amb els seus baluards, la ciutat avui seria diferent, i edificis emblemàtics com el de Correus, l'Escola Joan Bruguera o el mercat municipal no hi serien, o estarien en altres indrets...

La muralla conservada aniria des del Passeig Canalejas i la Plaça de la Independència, fins al Passeig General Mendoza i la Plaça Salvador Espriu, resseguint el traçat de la Gran Via de Jaume I, i lluiria, al llarg del seu recorregut, cinc majestuosos baluards: el baluard de Figuerola, on actualment hi ha la seu de Correus, els cinemes Albéniz Centre i la Sala La Planeta; el baluard de la Santa Creu, on actualment hi ha l'Hotel Ultònia i l'Escola Joan Bruguera; el baluard del Governador, a l'illa de cases de la Cambra de Comerç; el baluard de Santa Clara, just darrere la seu de la Policia Local, i el baluard de Sant Francesc on ara hi ha el Mercat Municipal del Lleó... Precisament allà encara s'hi erigeix un fragment d'un dels baluards de l'antiga muralla medieval, coronat per una columna i un lleó, que no la lleona!

La muralla també conservaria les seves divuit torres, i tot plegat ens oferiria una imatge de Girona tan imponent com la seva Catedral!

El meu consol, i no sé si també el de molts gironins, és la conservació de part de la muralla romana, reforçada posteriorment en l'època carolíngia, que passa de la Plaça Sant Pere i la baixada de Montjuïc, on hi havia el portal de França, i voreja Sant Pere de Galligants, la Catedral i el Convent de Sant Domènec per baixar per les pedreres fins al Jardí de la Infància, on hi havia el portal del Carme...

És clar que per portal, el de Sobreportes, feliçment conservat, que permet fer-nos una idea de l'atractiva que seria, Girona, d'haver-ne conservat més, com el portal de França a la plaça de Sant Pere, o el portal de Sant Pere a tocar de l'església de Sant Pere de Galligants...

Muralla i portals ara serien de gran utilitat per a decretar confinaments i tancaments perimetrals, és clar que mentre la muralla i els portals tancats protegien del que hi havia fora muralles (enemics, també en forma de virus), alhora exposaven a la població als mals interiors, com els deliris de grandesa del General Álvarez de Castro, als qui hi restaven reclosos.

M'agradaria que Girona hagués pogut, i sabut, conservar la seva muralla medieval, que hagués sabut modernitzar-se integrant-la en el seu creixement urbanístic convertint-la en un element singular.

No sempre és fàcil, ni senzill, decidir què ens quedem i què llancem, què enderroquem i què mantenim dempeus. La Gran Via de Jaume I és la cicatriu d'una muralla que dorm eternament sota el carrer, un vestigi desconegut, i em temo que ignorat, per molts gironins...

La Girona emmurallada, vés quin remei, ja forma part del passat, i dels meus somnis impossibles i inabastables...

Girona sense Fires

Aquesta tardor la "noria" no girarà per sobre els centenaris plàtans de la Devesa de Girona, ni sobre les seves marcides fulles s'hi instal·laran les atraccions que, ja de fa uns dies, il·luminarien la ciutat i les ninetes dels ulls de la mainada...

I sí, ja sé que això de dir-ne "noria" és un barbarisme, que el correcte és dir-ne roda ("atracció de fira que consisteix en una gran roda giratòria vertical proveïda de seients o cabines mòbils en tota la seva llargada"), però roda fa tan poc de Fires...

A l'absència de les barraques ja ens hi vam avesar l'any passat, i enguany al seu lloc s'hi ha instal·lat el circ, l'única evidència que ens recorda, i mínimament transmet, que aquests són dies de (no) Fires. El circ i el Premi Casero i la Proposta de Poesia que organitza la Llibreria 22!

Ni la Fira de Mostres (el Certamen), ni la d'alimentació i artesania, ni la d'art ni cap altra fira haguda o per haver es farà present aquesta tardor a Girona, que sense el formigueig habitual de Fires aquests dies fins i tot es troben a faltar les molestes retencions de trànsit al voltant de Correus.

La Girona sense Fires fa que la tardor sigui encara més trista, més trista que l'aigua de Tots Sants que camina sota el pont.. Ni sota les Voltes hi haurà la ciutat encesa, ni estrident de riures i fanals... I per si tot això fos poc, amb el toc de queda només ens restarà, paraula de Segarra, esperar l'hora, a les 10 de la nit, d'estimar i llanguir...

Els xurros, per emportar

L'altre dia, per raons que ara no vénen al cas, necessitava comprar xurros a Girona... 

A les portes de les Fires, en condicions normals, seria ben fàcil trobar-ne; només caldria atansar-se a la Devesa. Fins i tot sense ser Fires, per Girona hi corre una d'aquelles parades ambulants que en ven... 

I naturalment hi ha bars i cafeteries que també en fan, i que solen acompanyar-los amb xocolata desfeta. 

De la parada ambulant ni rastre, i alguna de les cafeteries que vaig sondejar estaven tancades. Més fortuna vaig tenir quan vaig trucar al Bescuit, un bar-restaurant que hi ha al principi del carrer Joan Maragall de Girona, just al costat de la delegació de la Generalitat. 

Va ser penjar el telèfon i ja van encendre la fregidora per coure'l. Visca! Jo tan sols havia de trobar aparcament, arribar-hi i fer la comanda. Reconec que vaig tenir allò que es diu "un subidón", que no tenia clar que en trobaria, de xurros! 

L'eufòria va durar poc, però no pels xurros: en vaig demanar tres racions, que a casa som família nombrosa... El que em va desolar va ser veure el local buit; el cambrer, rere la barra, preparava una comanda per emportar d'una clienta habitual, i a dins la cuina, a la vista, una cuinera remenava quelcom al foc, que va deixar una estona per coure'm els xurros.

A aquella hora, en condicions normals, i fins i tot fa dues setmanes, el local bulliria d'activitat, amb oficinistes posant en risc la integritat de la seva llengua en engolir, amb les presses habituals, el cafè calent acabat de sortir de la màquina, o persones jubilades que s'ho mirarien amb la tranquil·litat de saber que el seu cafè es refredarà sense presses... 

A aquella hora el local era un desert, amb totes les taules buides i sense cap element que fes pensar que esperaven comensals; el Bescuit, encara, és un dels locals de Girona que intenten sobreviure a la controvertida prohibició de consumir in situ oferint menjar per emportar. 

Per emportar és pura supervivència, l'última alenada dels bars i restaurants que encara romanen oberts, qui sap si el darrer intent per salvar el negoci, i tot el que (i sobretot qui) en depèn. 

Minuts després de fer la comanda em van servir els quinze xurros, ensucrats i ben calentons... 

Amarat amb el seu dolç perfum me'n vaig anar del Bescuit un xic desolat, pensant que no sé si sempre l'encertem, amb les nostres decisions, com aquesta de buidar bars i restaurants; una decisió que causa dolor, molt de dolor... 

Minuts Musicals instrumentals amb "Espionage"

Avui, quan un grup musical treu un "single" publica, només, una cançó; sí, sembla lògic, però no sempre ha estat així. Abans, en un temps pretèrit indeterminat, quan un grup musical treia un "single" en realitat publicava dues o tres cançons, la principal, situada a la cara A del petit disc de vinil, i la o les que contenien la cara B perquè, sí, abans els discos eren com la lluna, tenien dues cares!

Algunes de les cançons de les cares B dels "singles" potser també formaven part del disc, "l'elapé", que avançava la cançó de la cara A, però no sempre era així i algunes cançons restaven allà, com una anècdota, entre les inèdites i mai publicades, i les que formaven part dels discos grans...

És clar que si el grup tenia cert èxit, podia arribar el punt en què aquestes cançons de les cares B podien arribar a formar part, finalment, d'un disc gran, juntament amb rareses i cançons inèdites, no publicades, esdevenint així peces de col·leccionistes, quan naturalment es col·leccionaven discos...

És el cas de la cançó d'avui, que al seu dia va ser cara B del primer "single" del cinquè disc del grup, Green Day, i que potser us sonarà si sou fans de les pel·lícules d'Austin Powers...

Avui, com veieu, reivindiquem les cares B!

El refrany de la setmana, sobre l'edat

 Una coneguda marca d'aigua mineral va popularitzar la frase, a mode d'eslògan d'una campanya publicitària dels anys vuitanta, "no pesan los años pesan los kilos"... La frase va fer fortuna, no sé si també a la sòlida economia de l'empresa, i va calar popularment.

Amb el pas dels anys, però, hom se n'adona que un eslògan és precisament això, una frase amb finalitats, en aquest cas, comercials, i tard o d'hora acabem confirmant que, com els quilos, els anys també pesen, que "l'edat avançada no és per a l'aixada..."

Cada edat té els seus refranys: la infantesa ("pocs anys, pocs afanys"), la joventut ("gent jove, pa tou"), l'edat adulta, o madura, que també en diem ("qui a coranta no s’atura i a cinquanta no endivina, a sixanta desatina") i la vellesa ("de vell ningú passa"); és clar que al capdavall "ni costums tenen disculpa, ni l'edat pot tenir culpa"...
 
A la meva edat, la també anomenada mitjana, solem concloure que, arribats a aquest punt de la vida, potser paga la pena no prendre'ns la vida tant a la tremenda; és clar que no sempre hi arribem a temps: "el qui mira massa prim, a mitja edat ja no hi veu"...

A la meva edat jo ja estic operat de cataractes, tot això que ja tinc avançat!, i de moment els meus quilos pesen més que els meus anys...

Toc de queda

L'expressió "toc de queda" està en voga i sembla que pot marcar, veurem si per uns dies, unes setmanes o uns mesos, el nostre dia a dia (bé, més aviat el nostre nit a nit) en aquesta preocupant segona onada del coronavirus... De l'expressió en coneixem la paraula "toc" (acció de tocar), però sabem què és i què vol dir "queda"?

En aquests casos res millor que consultar el diccionari: "toc de campana, de més de vint batallades, que hom tocava, sobretot a les viles fortificades, a les nou de la nit a l'hivern o a les deu a l'estiu i que era el senyal que indicava l'hora de retirar-se a casa, després del qual ningú no podia eixir pels carrers sense causa justificada."

L'expressió forma part del llenguatge militar, i el propi diccionari se'n fa ressò: "en estat de guerra o de setge, avís o toc militar fet a una hora determinada pel qual hom prohibeix a la població civil la circulació pels carrers."

No estem en estat de guerra o de setge, tot i que per aplicar-lo serà necessari, va dir el ministre de sanitat, decretar de nou l'estat d'alarma; també entenem que no caldrà el toc de campana, de més de vint batallades, per donar-nos per assabentats i retirar-nos a casa, i abstenir-nos així de fer "botellons" i altres activitats nocturnes...

"Queda" prové del mot llatí "quietus", restar en quietud, i això és precisament del que es tracta, de quedar-se a casa, de no moure's, de quedar-nos reclosos a casa des del vespre fins al matí; una versió reduïda, i nocturna, del confinament que ja va protagonitzar la nostra primavera.

Tinc la impressió, que, sense la necessitat que repiquin les campanes, que abans servien per molt més que per marcar les hores, no són poques les persones que, d'una o altra manera, s'han auto aplicat el toc de queda de fa setmanes, fins i tot mesos; em temo que per a la majoria, en cas que finalment s'apliqui, el toc de queda potser ens farà llençar un xic més d'hora les escombraries, i poca cosa més...

Aquesta mesura, com tantes altres, també serveixen per a prendre consciència de l'excepcionalitat dels nostres vides, per mantenir-nos en alerta davant els potencials riscos de contagi, per evitar relaxar-nos; al capdavall el toc de queda és un toc d'alerta...

La segona onada

A vegades el pitjor és quan plou sobre mullat, com ara en el cas de la pandèmia pel coronavirus...

Al mes de març ens vam resignar a tancar-nos a casa, i a tancar-ho quasi tot, conscients de la necessitat de prendre una mesures dràstiques per a frenar la propagació del virus; amb el desconfinament vam aprendre a flexibilitzar la nostra vida, a adaptar-nos a viure en una nova normalitat emmascarats i amb més distància social, sense amagar les ganes de recuperar part del que el confinament ens va prendre, naturalment vides al marge...

Aquest aprenentatge en el retorn a una certa normalitat, en el que encara estem submergits, no està exempt de riscos, i més tenint present que a la primavera ja es parlava dels possibles rebrots de la tardor; i ara sembla ser, segons indiquen les creixents dades de contagis, ingressos i defuncions, que ja hi som pel tros, que ja estem en plena segona onada!

Aquests dies sobrevola sobre la pandèmia el terme toc de queda, i de moment, per evitar decretar-lo com sí han fet a França, s'ha decidit que les botigues de vint-i-quatre hores deixin de ser-ho, evitant (?) així els "botellons" nocturns i festes il·legals, uns dels focus de propagació de contagis...

El terme toc de queda, sumat al de confinament i estat d'alarma, configura tot un univers lèxic que, inevitablement, ens trasllada a conflictes bèl·lics, a guerres; aquí la guerra també la tenim, i la lluita és contra el virus, tot i que, com amb tots els conflictes bèl·lics, una guerra en conté moltes altres.

En el nostre cas hi ha la descarnada guerra política, que es lliura cada dia als parlaments i als mitjans, engreixant una hemeroteca que potser algun dia, si no ja avui, ens farà vergonya; i també tenim les guerres derivades per les persones i col·lectius que més pateixen aquesta situació: personal sanitari, personal del món de la hostaleria i la restauració, personal docent...

Per a moltes d'aquestes persones plou sobre mullat, i aquesta segona onada les ofega encara més, per més que esquivin el virus.

On acaba la meva llibertat?

La meva llibertat acaba on comença la llibertat de l'altre, diu la frase, i tot i que la frase té el seu enginy, i naturalment la seva base filosòfica, si la llegim dues vegades, i procurem comprendre-la, més que enginyosa (potser) la trobarem inquietant.

Si la meva llibertat acaba on comença la llibertat de l'altre, com diu la frase, la meva llibertat, d'entrada, té uns límits, uns condicionants que poden tenir una naturalesa molt diversa: evidentment la llibertat de les altres persones, i també les lleis o, i això ja costa més de reconèixer, la condició i posició social...

Idealment la llibertat és dir i fer el que hom vol, o voldria, però ja sabem que no és així, afortunadament; de ser-ho el risc seria que, més d'hora que tard, prevaldria la llei del més fort, que imposaria, fent-ne un ús excessiu, la seva llibertat en detriment de la dels altres.

Si la teva llibertat acaba on comença la meva, la meva llibertat podria ser, per a tu, un mur infranquejable, un límit inalterable. És evident, però, que això no sempre és així, i que per tant aquests límits, en moltes ocasions, han de ser flexibles...  

D'aquí la necessitat de regular la llibertat, com ho fem també amb els drets (la llibertat n'és un), entenent que aquests són conceptes dinàmics que evolucionen al ritme de la societat i dels seus canvis socials, culturals, econòmics...

El debat, tant des de la perspectiva filosòfica com jurídica, és interessant i fins i tot apassionant, i sobretot és necessari doncs el xoc de llibertats, de les interpretacions i aplicacions que tenen en cada un de nosaltres, personalment i col·lectiva, és motiu de confrontació i conflicte a tots els nivells, des del familiar fins al polític a nivell mundial!

La meva llibertat acaba on comença la llibertat de l'altre, diu la frase, que en la pitjor de les interpretacions hi ha qui la redefineix i sentencia afirmant, més amb fets que paraules, que la teva llibertat acaba, simplement, quan et decapito brutalment.

Més de dos-cents dies...

Els embarassos es compten per setmanes, tot i que recordo una certa discrepància sobre a partir de quan es comencen a comptar; il·lús de mi, pensava que es comptava des de la gestació, dia amunt dia avall, i resulta que es compta des de la darrera menstruació! Una mostra, una prova més, del rol secundari que les persones no gestants tenim en tot aquest procés...

Els embarassos es compten per setmanes i l'edat dels nadons per mesos, com quan amb la Sira comptàvem, fa vint-i-set anys, l'avanç del nostre festeig, fins que els anys són suficientment plurals, és a dir, a partir dels dos...

I és que ja ho sabem, qui dies passa (setmanes, mesos i) anys empeny!

Per dies la Sira va començar a comptar el seu malestar, també el seu aïllament dins de casa, quan es va començar a trobar malament... Aleshores, al principi de la pandèmia, de l'estat d'alarma i el confinament, també del principi de la primavera, fins i tot va gosar comptar enrere els dies que, se suposa, revertia positivament el seu malestar.

Però totes les previsions van ser només una il·lusió, un miratge, i per bé que un dia va abandonar l'aïllament dins de casa, els dies de mal de cap, de febrícula i de cansament no van cessar, ni ho han fet encara...

I sí, hi ha dies millors que d'altres, però la boira no escampa, ni la fatiga desapareix, i si algun dia la febre baixa, l'endemà puja de nou, i aquest malestar general que no paralitza però turmenta persisteix dia sí, dia també.

I qui sap si tal dia farà un any, que espero que no, però ara ja fa més de dos-cents dies que la Sira resisteix, també ella persistent, i conviu amb una malaltia sense nom, i qui sap si amb remei...

Ara ja no compta enrere, ara només espera que l'endemà d'un dia que es troba millor, la millora persisteixi, es consolidi i venci! Per qui espera un remei, en forma de vacuna o poció màgica, tant és, dos-cents dies són una eternitat, i per moments un calvari...

Hi pensava l'altre dia, sortint d'una primera visita preliminar a la Clínica Guttmann, quan es va fer evident la diferència entre la seva percepció del temps i la meva; per ella, és natural, tot el que no sigui ara és tard, que ja fa més de dos-cents dies que espera, simplement, trobar-se bé!

Minuts Musicals instrumentals amb "Clap"

"Yes" va ser, és encara, un dels grups de referència del rock progressiu, i progressiva va ser, també, la seva formació...

Creat a finals dels anys seixanta del segle passat, la seva època daurada la van viure a els anys seixanta i setanta, sobretot a partir de la incorporació al grup del guitarrista Steve Howe...

No són poques les cançons instrumentals que formen part de la discografia de "Yes", una extensa discografia, certament irregular, degut no només a la longevitat de la banda, també a la variabilitat dels membres que, al llarg de més de cinquanta anys, n'han format part.

La cançó instrumental d'avui potser no és la més significativa del grup, ni la que millor descriu el seu estil, però aquest solo instrumental amb guitarra acústica sí representa la carta de presentació de Steve Howe, que la va composar i incloure en el tercer i celebrat disc del grup, "The Yes Album".

El refrany de la setmana, sobre la malaltia

De la mateixa manera que la pau és quelcom més que l'absència de guerra, la salut és quelcom més que l'absència de malaltia, tot i que la malaltia és l'evidència més clara de l'absència de salut...

Fa mesos que una malaltia ens turmenta com mai, una pandèmia que, sembla, de moment ha vingut per quedar-se i seguir-nos fent la punyeta! Parlem ara de segona onada ("la recaiguda és pitjor que la malaltia?"), amb unes dades certament preocupants i amb unes mesures, més contingudes que a la primavera, però per alguns sectors econòmics igual de demolidores, fins al punt que a la seva manera es lamenten, i queixen amargament, que "el remei és pitjor que la malaltia!"

S'imposa doncs la màxima "val més prevenir que guarir", fins i tot a risc que la prevenció sigui excessiva, que "a grans mals, grans remeis"; el risc de contagi torna a ser elevat i ara, amb l'experiència de la primavera, es vol contenir la malaltia sense haver-ho de parar tot, o quasi tot, en un inevitable xoc d'interessos econòmics i sanitaris: "de dos mals, el menor", conscients que "la cura va bé, però l'ull el perdrem"...

La perspectiva, a curt termini, tampoc és massa encoratjadora, i tot fa pensar que així seguirem quan, d'aquí uns mesos, diguem allò de tal dia farà un any (de l'estat d'alarma, del confinament...), i conscients que "malaltia llarga, parenta de la mort" ens consolarem a l'esperançador refrany que diu que "mentre hi ha vida, hi ha esperança".

L'esperança, de moment, més que vèncer la malaltia (que també), és contenir-la...

La universitat a casa...

Qui l'hi hauria dit fa un any, a la meva filla mitjana, que la seva habitació i la cuina de casa formarien part activa, imprescindible, de la seva vida universitària!

El tren i el Metro han estat, de moment, poc més que anècdota, ja que només ha fet una setmana de classes presencials, i les properes les haurà de fer a distància des de casa, degut a les noves restriccions, pel que la seva habitació i la cuina seran, per moments, l'extensió casolana de la Facultat de Física de la Universitat de Barcelona...

I si la Facultat de Física la tenim pujant l'escala a mà dreta, a l'habitació que hi ha a mà esquerra hi tenim la Facultat de Matemàtiques, on hi estudia la meva filla gran; ella sí ha pogut gaudir, aquests darrers cursos, d'una vida universitària normal, amb el seu tren de cada dia i classes presencials, naturalment fins a l'estat d'alarma i confinament de mitjans de març...

A casa dues de les meves tres filles ja són universitàries, i la paradoxa serà, aquestes properes setmanes, que filla la que més sortirà de casa i es relacionarà amb els i les companyes d'estudis serà la petita, que va a l'institut!

És evident que la vida universitària, amb la pandèmia, tampoc és el que era, i com tants altres aspectes de la vida, irremeiablement s'ha vist alterada; amb el teletreball potser es rendeix tan o més que amb el treball presencial a l'oficina, però es perd el contacte amb els i les companyes de feina; amb la universitat a distància potser s'estudia tan o més que amb la presencial (bé, això no ho tinc tan clar), però també es perd molta vida, tota la que envolta i embolcalla la vida universitària, més enllà de les aules...

La universitat a casa, és evident, no és el mateix!

Pont Major des de sempre

Des d'aquesta setmana un gran mural al costat del Pont de l'Aigua dóna la benvinguda a qui, bé provinent del propi pont, bé provinent de Campdorà, entra al barri del Pont Major.

El mural bé podria ser una al·legoria del barri, que viu i batega entre el riu Ter i la via del tren, i és fruit d'un procés participatiu en el que els que els veïns i veïnes hem "festejat el carrer".

Aquest és el segon mural que s'hi pinta, al barri, o de fet podríem dir que és el tercer, si comptem el mural "pissarra" que també va formar part del projecte i que va servir, a mode de llenç, per a recollir una rica pluja d'idees...

En aquest gran mural hi ha poca lletra, "Pont Major des de sempre", un lema que és, alhora, una declaració d'amor etern i una reafirmació de ser d'un barri que no es vol diluir ni engolir indefectiblement per la ciutat de la que forma part. És un mural que diu i sobretot mostra, d'entrada i a tothom que s'hi endinsa, que som, que hi som!

Un altre mural, uns metres més enllà en direcció al centre de Girona, destil·la més com som, com els veïns i veïnes ens reconeixem... És el mural que decora la paret lateral de les Destil·leries Gerunda, que tot i ser un edifici catalogat també hi té, a la paret lateral, un vistós anunci per a penjar-hi publicitat comercial...

En aquest mural la paraula pren el protagonisme, i si en l'altre es dibuixa l'espai físic del barri, el seu territori, en aquest el barri es defineix a sí mateix: "llars unides en la diversitat dels seus colors: com nosaltres, com tu, com jo, com la diversitat d'un barri de colors".

Sí, el Pont Major és un barri de contrastos; també el podríem definir com un barri divers, plural, tant com ho és la seva gent, la seva pell; només cal passejar-s'hi per observar la diversitat social, cultural, urbanística i fins i tot arquitectònica d'un barri que, per si sol i a peu de carrer, explica molt bé la seva història.

Aquests murals representen la culminació d'un procés col·lectiu de participació i creació artística que s'ha emmarcat en el projecte Festegem el carrer; el projecte volia prendre el pols emocional dels veïns i veïnes del barri vers el nostre espai físic, alhora que traduir aquest pols en art...

El confinament ha dificultat tot aquest procés participatiu i creatiu, però no l'ha impedit, i més enllà del treball fet, certament valuós, tot i que fungible, resta la seva representació artística, especialment important en un barri on no prodiguen massa les manifestacions artístiques al carrer.

Pont Major des de sempre: us donem la benvinguda a un barri de colors...

La catalanor

Ahir, dia de la Hispanitat, novament es van exaltar símbols i fets històrics, alguns d'ells, vistos amb perspectiva històrica, més per sentir vergonya que orgull; símbols i fets històrics que han anat teixint un relat nacionalista i identitari, imprescindible, sembla ser, per a bastir i sostenir qualsevol nació.

També ho hem fet, i seguim fent, els catalans a la nostra manera, a vegades amb orgull, a vegades també amb vergonya, des d'una perspectiva històrica... Ser-ne conscients i reconèixer-ho, penso jo, més que debilitar-nos ens enforteix. També, com sempre, saber riure'ns de nosaltres mateixos, també dels nostres símbols i dels nostres fets històrics...

La catalanor és la catalanitat passada pel sedàs crític, a voltes satíric i sempre sarcàstic, del senyor, i alhora personatge radiofònic, Nacho de Sanahuja, un català de Matadepera desvergonyit de dretes que gaudeix disparant la seva llengua afilada, entre d'altres, contra tot independentista...

Escoltar-lo és, a banda de divertit, un bon exercici per prendre consciència de les altres veus que també té el país, una mostra més de la seva pluralitat ideològica i identitària, no sempre reconeguda per tothom.

I sí, també tenim el Polònia, em direu, però a diferència del Polònia, Nacho de Sanahuja sempre fa decantar la balança, també volgudament, cap a la vessant unionista... 

La seva catalanor és un entretingut contrapunt que a vegades també ajuda a desengreixar-ho tot plegat...

La Hispanitat

Avui, dia de la Hispanitat, novament s'exaltaran símbols i fets històrics, alguns d'ells, vistos amb perspectiva històrica, més per sentir vergonya que orgull; símbols i fets històrics que han anat teixint un relat nacionalista i identitari, imprescindible, sembla ser, per a bastir i sostenir qualsevol nació.

L'espanyola, és evident, no n'és una excepció i dies com avui en són la màxima expressió, i lluny de manifestar-se en la seva diversitat (al capdavall Espanya és la suma de molta diversitat), tinc la impressió que sota la fantasia de la uniformitat, vestida d'unitat, es manifesta cada vegada de forma més restrictiva, menys plural, més unívoca, al meu  insignificant parer, més equívoca...

És curiós com, alhora que cada vegada admetem més el matís i la diversitat en les identitats de gènere, tolerem menys el matís i la diversitat en les identitats nacionals i territorials, atribuint-hi una puresa que no tenen, que no existeix.

Avui, dia de la Hispanitat, podria haver-hi molt a celebrar, també molt a reflexionar i fins i tot a perdonar, però al final tot es resumirà en l'exaltació de símbols i de fets històrics, i es lloarà un passat gloriós mentre el present, galdós i farcit de corrupteles i de política de baixa estofa, ens fa cada vegada més miserables, en tots els sentits... 

Minuts Musicals instrumentals amb "Elegia"

"Strangers Things" té l'habilitat de transportar-nos als anys vuitanta, si més no als cinematogràfics anys vuitanta, i és evident que un dels recursos que fa servir és la música. La cançó d'avui, "Elegia", hi apareix a la primera temporada, acompanyant els preparatius i la cerimònia d'enterrament d'en Will...

"Elegia" és una cançó de New Order publicada l'any 1985 i amb ella el grup va voler retre un homenatge a Ian Curtis, líder de Joy Division, que s va suïcidar l'any 1980, amb només vint-i-tres anys, penjant-se a la cuina de casa seva... A "Stranger Things" també s'hi escolta una cançó de Joy Division, "Atmosphere"...

New Ordrer va néixer de les cendres de Joy Division, i la resta ja és història, encara viva, de la música...

"Elegia" es va publicar a "Low-Life", tercer disc d'estudi de New Order, però la cançó publicada, d'encara no cinc minuts, no és com la van pensar i compondre New Order; l'original, de més de disset minuts, es va publicar en una edició limitada ("Retro"), l'any 2002, d'una caixa de cinc discs. El segon disc s'obre amb la versió curta de la cançó, el cinquè i darrer es tanca amb la versió íntegra...

Sense el suïcidi de Ian Curtis, hauria existit New Order?...

El refrany de la setmana, sobre les magranes

Les fruites de tardor són com els seus colors, colors càlids com la sensació que tenim quan encenem de nou, sinó aquests dies ben aviat, la calefacció i la llar de foc...

"Per l'octubre, la magrana madura", i no em negareu que la magrana, a banda d'un suculent plaer al paladar, és un festival de colors!

I sí, ara les magranes ja són al seu punt, que "per Sant Francesc maduren les magranes i les figues tardanes", i són ideals per donar una nota de color (i de sabor) a les amanides, o bé per anar picant, gra a gra i pacientment, a les postres... O sou més d'arreplegar-ne un grapat i omplir-vos-en la boca?

Si ja ho diu el refrany, "val més taronja i magrana que passar gana", però tingueu present, també , que "si et vols morir, menja magrana i vés-te’n a dormir", que "la magrana al matí és or, al migdia plata i al vespre mata"...

La magrana és una fruita que fa il·lusió, potser perquè és molt diferent de la resta de fruites de la tardor, potser perquè obrir-la és el més semblant a obrir un cofre del tresor, amb les seves suculentes llavors hexagonals i intensament vermelles, aplegades fent pinya, una altra de les meravelloses curiositats de la natura.

A casa ja tenim ganes d'estrenar la temporada de magranes i que les seves llavors ens explotin, quin plaer, a la boca!

Arrufat com a símptoma

Difícil posar-se a la pell, aquests dies, de l'ex diputat de la CUP Quim Arrufat, presumpte autor d'abusos i agressions sexuals, tot i que més difícil posar-se a la pell de la o les dones que van patir els seus presumptes abusos i agressions...

Els partits polítics fan esforços, alguns més que d'altres, per establir protocols d'actuació contra els abusos i les agressions sexuals, i encara més (sembla evident) esforços per a mantenir lluny dels focus mediàtics els casos que es denuncien internament, d'entrada per la lògica privacitat i preservació de la intimitat de les víctimes, també (sembla evident) per evitar que aquests casos els causin estralls políticament, els passin factura a la seva reputació i, ai l'as!, a les urnes.

Arrufat va plegar de la CUP abans que tot això es fes públic, de fet (sembla) abans que l'expulsessin; en altres ocasions el salt als mitjans de casos semblants ha provocat dimissions, fins i tot de consellers, més per la temeritat d'encobrir-les, de silenciar-les i de gestionar-les portes endins, que per haver pres, quan corresponia, les decisions oportunes...

Partits polítics, administracions, empreses i organitzacions tenim molt ben redactats, negre sobre blanc, protocols de prevenció i d'actuació contra l'assetjament sexual i per raó de sexe, i és evident que necessitem aprendre molt més encara en la seva execució quan un fet els activa.

No entenc perquè massa vegades els partits polítics tanquen en fals aquestes situacions, protegint en ocasions a l'agressor, quan la fermesa en l'aplicació del protocol seria la millor evidència del posicionament, sense esquerdes, en favor de les víctimes i de la (seva) llibertat sexual, el bé preuat que la llei protegeix, i sobre el que l'assetjament sexual (abusos, agressions...) atempta.

No entenc perquè, a l'hora de la veritat, als partits polítics, inclosos els d'esquerres i que exhibeixen una certa superioritat moral precisament en aquesta qüestió (a vegades més estètica que real), els tremolen les cames.

Fer de la necessitat inhabilitació

El president Torra va afirmar, en l'entrevista que TV3 li va fer després de la inhabilitació, que no va convocar les eleccions perquè necessitava ser inhabilitat per poder anar a la justícia europea.

A principis d'any el president Torra va donar la legislatura per finada, fruit de les desavinences internes del govern, i semblava, aleshores, que només calia esperar l'aprovació dels pressupostos, moment en que Torra convocaria les eleccions.

Però el confinament i l'estat d'alarma, i la posterior gestió, alhora que van accelerar l'aprovació dels pressupostos, van prorrogar "sine die" la convocatòria de les eleccions, se suposa, per a no generar una crisi de govern en plena gestió de la pandèmia: lògic.

Però la política té moltes lògiques, tantes com necessitats, i en previsió de la buscada inhabilitació, per l'assumpte de la pancarta, el president Torra va veure que la seva sortida només podia ser una, qui sap si ja prevista quan va ser ungit: sortir inhabilitat.

Més que fer de la necessitat virtut, quelcom que per uns moments va semblar fer en la gestió de la Covid-19, el president Torra ha acabat fent de la necessitat inhabilitació. Un episodi més, no en dubteu, de la confrontació intel·ligent...

El ros de La Trinca

A finals dels anys vuitanta La Trinca no només eren molt populars per les seves divertides i satíriques cançons, també pels seus gamberros programes televisius.

L'any 1987 es van estrenar a TV3 amb el programa "No passa res", amb el que es van estrenar, també, com a productors televisius. L'any següent van fer el salt a Televisió Espanyola i ja a a principis dels noranta es van centrar més en la producció televisiva que en situar-se davant la càmera... La història dels trincaires com a productors ja la coneixem, amb èxits com "Crónicas Marcianas", "Operacion Triumfo", o "Tu cara me suena"...

Però tornem a l'any 1987. Aquell estiu vaig participar en un Campus de Bàsquet que, entre d'altres, organitzaven a Girona els ex jugadors Eddy Vidal i Herminio San Epifanio (Epi I); jo aleshores tenia tretze anys, era ros i duia unes d'aquelles ulleres, graduades, que s'enfosquien amb la claror...

Alguns dels companys del Campus em deien "el ros de La Trinca", tot i que qualsevol semblança amb Josep Maria Mainat era pura coincidència, i fins i tot em cantaven la sintonia del programa!

Aquests dies Josep Maria Mainat, el veritable "ros de La Trinca", víctima presumptament d'un intent fallit d'assassinat per part de la seva dona, es troba immers en una catòdica espiral mediàtica, especialment a Tele 5, que busca, més que justícia, acarnissar-se amb el productor televisiu per treure'n rèdit, se suposa que també a nivell d'audiència, i no sé si també per passar comptes d'algun assumpte pendent, o desavinença...

A vegades penso que la televisió, massa vegades, és com la política: avui et crida i et mima, demà t'expulsa o t'escup a la cara! 

Mainat ja deu saber, de sobres, el pa que s'hi dóna...

International House

La setmana passada vaig llegir al diari que la cadena d'acadèmies d'anglès International House tancava molts dels locals que encara tenien oberts. La notícia em va transportar a mitjans dels anys vuitanta quan, durant alguns cursos, vaig anar-hi a Girona, on per cert ja fa anys que van deixar de ser-hi...

L'acadèmia era, si no recordo malament, al primer pis del número dotze del carrer Minali de Girona, al cor del barri vell. El carrer Minali uneix la Rambla de Girona, a l'alçada de l'actual Punt de Trobada, fins al carrer dels Ciutadans travessant la plaça de les Castanyes. És un carrer curt i que part del seu tram passi entre voltes de pedres centenàries el fa especialment bonic i fotogènic...

L'acadèmia tenia una sala d'espera, l'estança principal del pis, que donava a la Rambla de Girona, i les aules, en estances més petites, al carrer Minali o al pati interior. Jo hi vaig anar quan devia fer quart o cinquè d'EGB (actualment primària), després del meu pas fallit pel Conservatori de Música, que aleshores era a tocar de l'acadèmia, sota i sobre de les icòniques Voltes d'en Rosés...

Sortint de l'escola Montjuïc, doncs, el camí a fer era si fa o no fa el mateix: plaça de Sant Pere, carrer de la Barca, on encara hi sobreviu Ca la Mary, carrer dels Calderers, carrer de les Ballesteries, Quatre Cantons i carrer de la Cort Reial per, passant de llarg del Conservatori, passar sota les Voltes d'en Rosés fins arribar a la plaça de les Castanyes.

En una de les cantonades de la plaça hi havia un "colmado" i allà, com amb Ca la Mary quan anava al Conservatori, m'hi gastava algunes pessetes en alguna llaminadura, o en patates... De fet si hagués de descriure quina olor feia per mi l'Internacional House, podria assegurar-vos que, sobretot, feia olor de Bocabits! Naturalment els que jo em menjava!

El meu pas per l'International House no va ser tan estrepitós com el del Conservatori, hi vaig aprendre anglès, sí, tot i que reconec que el meu nivell, fins i tot després de fer-ne a l'institut, no passa de l'anglès macarrònic!

A l'International House també hi va anar un dels meus millors amics, tot i que d'amics ens en vam fer sobretot quan vam retrobar-nos al Cau... Per com ens han anat les vides és evident que ell va saber esprémer molt millor tot l'anglès que hi va aprendre, i que va perfeccionar anys més tard fent una estada d'estudis, ja universitari, al Canadà; el seu anglès jo diria que, avui per avui, ja és nadiu, doncs ja fa anys que viu i treballa a Anglaterra, on fins i tot hi ha format una família!

L'International House és a punt de ser un vestigi del passat, com la cadena Blockbuster i, em temo, el meu macarrònic anglès!

Minuts Musicals instrumentals amb "Cabezon"

Si, com jo, sou fans incondicionals de Pixies, sabreu que els de Boston van publicar els seus imprescindibles discos sota el segell discogràfic 4AD; també van fer-ho Red House Painters, grup (també) de rock alternatiu nascut a San Francisco, coetanis de Pixies, i que tot i ser considerat també un grup de culte, no va assolir la transcendència de Black Francis i companyia...

Red House Painters tenen en "Katy Song" la seva cançó més popular, i hi ha qui fins i tot afirma que és la millor cançó del món... No m'hi distreuré, en aquesta disquisició, sinó que tot això em serveix per a presentar-vos "Cabezon", que segur que no és la millor cançó del món, però sí és una bonica cançó instrumental de Red House Painters, i què voleu que us digui, jo amb això ja en faig prou...

El refrany de la setmana, sobre el mes d'octubre

"Me llaman Octubre, no pretendas saber más de mí"... canten Love of Lesbian en una breu i bonica cançó. L'octubre és el mes més característic de la tardor, que el setembre estiueja molt, i el gèlid novembre tendeix a confondre's amb l'hivern...

L'octubre és un mes frontissa, el que ens fa transitar de la calidesa de l'estiu a la fredor de l'hivern ("octubre, octubret, s'enduu la calor i ens porta el fred"), també el que ens fa fer el canvi d'armari, també el canvi d'hora, i el que ens fa encendre la calefacció i la llar de foc ("octubre, octubrot, fuig de l'ombra i busca el foc")...

A l'octubre els colors de la tardor ja s'imposen, també els seus fruits ("per l'octubre, la magrana madura", "per l'octubre, cauen cabells i castanyes, i creixen banyes"), també s'imposen les seves boires ("octubre bromós, hivern ruïnós") i irremeiablement el mal temps, que "per l'octubre el temps renega". I si "a l'estiu tota cuca viu", "si a l'octubre fa fred, mor el cuquet".

En resum, "el fred d'octubre fa créixer la llana", no només la de l'ovella, també la dels jerseis que ens vesteixen i escalfen, que "malalt que no passa l'octubre no es cura".

"Obstinado en mantenerte como un viento a mi lado", segueixen cantant Love of Lesbian, "yo te convertí en Noviembre, así es mi calendario"...

On acaba l'animal i comença el producte?

Diu la llegenda, urbana per a l'ocasió, que quan la mestra va demanar que dibuixessin un pollastre, més d'un alumne va dibuixar-lo a l'ast, desplomat, decapitat i lluïnt un envejable bronzejat!

Més enllà de la broma, i de l'anècdota en cas de ser certa, la imposició al llarg del segle XX de l'estil de vida urbà ha fet necessària, per exemple, la celebració de les visites "Benvinguts a pagès" per tal de recordar-nos, ni que sigui un cop l'any, l'existència d'un món, el rural, que avui quasi ens és profà, (o encara pitjor, bucòlic i de portal, Instagram avui) i que a la seva manera també s'ha transformat irremeiablement.

Sense anar més lluny, jo mateix he canviat! De petit havia vist a la meva àvia materna matar i desplomar pollastres, fins i tot jo mateix l'havia ajudat a escorxar conills, després de veure, sense immutar-me com un fet plenament natural, com els estabornia amb un cop sec abans de degollar-los.

Avui, ho reconec, no aguantaria l'escena, i encara menys aguantaria les potes del conill per desnuar-lo com qui gira un mitjó! Potser sí que amb la vida urbana m'he desnaturalitzat una mica, o del tot, bo i entenent que tot allò, com la matança del porc, era natural...

I sospito que cada dia queden menys àvies que matin conills i pollastres, i és possible que molts de vosaltres m'acabeu la frase afegint-hi un "afortunadament!"

Sigui com sigui em temo que avui el pollastre o la vedella són més el tros de carn envasat dins una safata de plàstic al supermercat que l'animal que corre pel corral o que creix a l'estable.

Ja no ens mengem l'animal, sinó un producte elaborat per la indústria alimentària; i no negaré que segurament hem guanyat seguretat alimentària, però no sé si pel camí hem perdut quelcom més, igualment important: desnaturalitzar la natura.