divendres, 29 de febrer del 2008

Teatre solidari a Sarrià de Ter

El Grup Teatre a les Fosques ofereix demà una representació de l'obra Fora de Mare en benefici de l'entitat GERD.

El GERD és el Grup Editor de la Revista del Discapacitat i té, com a projecte inicial, l'edició de la revista l'Atípic.

Però el GERD aquests darrers anys ha tingut una extraordinària evolució, convertint-se no només amb una entitat reconeguda i premiada, sinó sobretot amb una entitat que malgrat els reconeixements i els premis, manté la mateixa actitud combativa i de compromís per la lluita contra les desigualtats.

Han iniciat múltiples projectes de cooperació a través de la discapacitat, fent real una de les seves màximes: no hi ha coses impossibles sinó homes incapaços".

Un dels seus darrers projectes, fruit dels que han iniciat a llatinoamèrica, és la botiga de comerç just de GERD que han obert a la seva seu social, a Sarrià de Ter.

La col·laboració del Grup Teatre a les Fosques amb GERD és d'allò més encertada. A més ens representaran una obra amb un bon rodatge, després de representar-la a Vidreres, a Sarrià de Ter i, recentment, a Santa Coloma, dins el 14è Concurs de Teatre Amateur Rafael Anglada.

L'obra es representarà al Teatre del Centre Cultural i Parroquial Mn Domino Casanellas de Sarrià de Ter, al barri de Sarrià de Dalt, aquest dissabte 1 de març a les 10 de la nit.

Hi esteu convidats, pagant, naturalment, l'entrada. L'obra de teatre s'ho val, el motiu, també...
Molta merda!... i força caixa!

Si és 29 de febrer... he perdut un sopar...

L'hi dec un sopar a l'Assumpció Vila per una juguesca que he perdut... Al proper sopar de la colla (la colla de la candidatura del PSC de Sarrià de Ter), l'Assumpció podrà venir sense moneder.

A vegades em diuen que sóc massa optimista amb el govern de Sarrià de Ter, alguns fins i tot em diuen que un pèl ingenu, que els hi atribueixo més virtuts de les que realment tenen o han demostrat...
El fet és que en la comissió informativa del 24 de gener l'alcalde va comentar, sense que ni jo ni ningú li ho preguntés, que el pressupost 2008 possiblement s'aprovaria en un ple extraordinari al mes de febrer. Vaig prendre nota.

Quan ho vaig comentar a la colla (a les companyes del grup municipal) l'Assumpció va dir que ho veia molt difícil, i jo deia que no, que hi estaven treballant i que podria ser factible. I d'aquí el repte, el desafiament... bé, la juguesca. Res més que un divertimento...

El febrer jugava a favor meu, aquest any, ja que s'allarga un dia més... El pressupost veurà la llum ben aviat, suposo (ara ja no m'hi jugo res!) que a finals del mes de març, al ple ordinari del dia 25 de març.

Ja he començat a fer guardiola...

Engrunes del debat Zapatero Rajoy

Totes les enquestes en calent encarregades per diferents mitjans van donar Zapatero com a guanyador del debat. Així es recollia en un article del Periódico de Catalunya: Totes les enquestes van donar vencedor Zapatero.
Però curiosament la majoria dels opinadors, dels generadors d'opinió, es decanten, escriuen i subscriuen un empat entre Zapatero i Rajoy. Molts justifiquen l'empat posant de relleu els aspectes més positius de Rajoy i els aspectes més negatius de Zapatero, és a dir, contraposant aspectes oposats dels dos opositors.

I si ho invertíssim?. Els aspectes negatius de Rajoy i els positius de Zapatero per valorar el resultat del debat. Parlarien aleshores de golejada!?...
Al cap i a la fi tampoc té tanta importància, doncs sembla que més que el debat, el realment important era el debat posterior del debat... el mateix passa amb alguns programes, que aporten la matèria prima necessària perquè en puguin viure ( i subsistir) altres programes.
Ara bé, que el propi PP celebrés la seva presumpta victòria del debat... potser el més important era l'escenificació, potser el més important, per ells, és que malgrat no guanyar, Rajoy no es va estrellar, tot i la "niña"...
------------------------------------

pd1: enllaç [aquí] de la vinyeta de Forges al diari El País.

pd2: Brillant!. Doblement brillant!: (1) el post Las 20 mentiras de don Mariano i (2) el propi José Antonio Donaire.
Per fer boca: Llámenme desconfiado, pero tenia la sensación que don Mariano no era de fiar. Esos ojos díscolos parecían esconder alguna cosa. Y después de contrastar los datos, ésta es mi conclusión: don Mariano mintió al menos en 20 ocasiones.

pd3: vídeo de l'acte d'inici de campanya del PSC de les comarques gironines


dimecres, 27 de febrer del 2008

Post de silenci

Post de silenci per les víctimes de la violència masclista, en especial per les quatre d'aquest dimarts.
Des del petites gotes fredes tremolant el més enèrgic rebuig a la violència masclista.

dimarts, 26 de febrer del 2008

Abans del debat, a Sarrià de Ter...

“Si Solbes con un ojo le dió un meneo a Pizarro, imagínate Zapatero con dos ojos a Rajoy!”.

Amb aquesta afirmació em responia un veí de La Rasa quan l'hi vaig preguntar si al vespre miraria el “partit” (llegeixi's el debat).

Molta de la gent amb la que vam parlar ahir, durant la presència dels candidats Àlex Sàez, Lluís Maria de Puig i Margarita Arquer a Sarrià de Ter, mostrava amb convicció la importància que no només Rodríguez Zapatero sigui president, sinó que Rajoy no ho sigui...

La Iolanda Jiménez, la Loli Fernández i jo mateix vam acompanyar els candidats, en una breu però intensa estada a Sarrià de Ter.

Pel que fa al debat algunes primeres impressions:

Rajoy només deia a Zapatero que deixés de parlar de xifres macroeconòmiques, fins i tot quan Zapatero parlava d'economia domèstica...

Al principi Zapatero se'l veia una mica més nerviós, però va anar guanyant terreny, sentin-se més còmode en el debat, dominant més els temes. I es ma mostrar molt ferm davant les acusacions de Rajoy d'haver agredit les víctimes: realment ignominiós. L'acusació era prou greu (i a sobre ell s'hi va refermar) com perquè el moderador l'hi deixés espai per defensar-se...

L'evidència dels fets i les xifres de Zapatero es van acabar imposant davant la demagògia de Rajoy, sobretot perquè Rajoy es remuntava massa sovint a la primera legislatura de govern del PP, a la segona meitat dels anys 90!, per cercar dades que l'afavoríssin.

Durant el debat pensava amb la gent de Sarrià amb qui ahir a la tarda vam estar xerrant a Sarrià de Ter. Zapatero o Rajoy?. Ells tindran la clau, com tots els electors. Però estic convençut que si d'ells depèn, Rajoy seguirà essent el cap de l'oposició que més ha crispat la política, i el pitjor és que possiblement ho fa a contracor... però ho ha fet i ho fa, i ho seguirà fent si la direcció del seu partit no es renova... És la pitjor versió del PP, la que fa de Fraga un polític moderat...

I una pregunta: perquè el PP amaga José Ma Aznar?. Quin contrast amb Felipe González...

Una campanya propera, de trepitjar territori, de trepitjar barris i pobles, de contacte directe amb la gent. El PSC ha fet i farà molts quilòmetres aquests dies... i Sarrià de Ter ha estat una parada més en el camí, espero que cap a la victòria!.

P1240775

P1240779

diumenge, 24 de febrer del 2008

La família: l'estructura és el de menys...

Us proposo un senzill exercici, sense cap pretensió demoscòpica, senzillament com a element de visualització de la realitat del nostre entorn. Preneu paper i llapis i penseu en les unitats familiars que us són més properes, per vincles de sang, per vincles de veïnatge, per vincles d'amistat, etc. L'ordre és el de menys, tan sols anoteu els tipus de família que són; tampoc calen noms o altres referències.

Jo al meu voltant tinc pràcticament de tot: segones unions de parelles amb fills propis i fills anteriors, segones unions de parelles sense fills anteriors però sí amb fills propis, parelles separades, amb i sense fills, mares solteres, parelles homosexuals amb fills, parelles no formalment (oficialment) constituïdes (no casades, per entendre'ns) amb fills, parelles amb convivència a temps parcial...

I la família tradicional, és a dir, casades i amb fills?. Sí també n'hi ha: la meva, per exemple. Models de família diferents, i més que n'hi ha...

Però el curiós és que quan darrerament algunes associacions, partits polítics i altres s'han manifestat a favor de la família tradicional, el cert és que no m'hi he sentit representat. No hi ha un model de família que, per si sol, sigui millor que un altre; és mesquí parlar de famílies desestructurades associant-les a models de famílies no tradicionals, si per estructura entenem la forma de la família.

No és la forma el què desestructura una família, sinó que són les relacions, els vectors relacionals entre tots i cadascun dels membres que la formen, el què determina si la família, amb independència de la seva forma, de la seva estructura, és un entorn de convivència positiu i enriquidor per tots els seus membres o, pel contrari esdevé un marc de desigualtat en les relacions familiars, entre els ascendents i els descendents (la parella, els pares i mares, els fills i filles...).

La família és el millor entorn on un infant pot néixer i créixer, és un important, vital, element de socialització. Qualsevol tipus de família, sempre que les relacions entre els seus membres siguin d'estimació, de respecte i d'igualtat.

Les famílies es poden trencar, naturalment, i es poden unir amb altres famílies, creant-ne de noves. Les famílies no són estàtiques, generen moviments externs i interns, no nomes per les altes i baixes que puguin haver-hi, també, i sobretot, perquè cada membre d'una família és un univers en sí mateix, un univers en constant evolució.

No és la família tradicional la que ofereix, necessàriament, una major garantia de supervivència als seus membres, no és el model, són les relacions que s'estableixen entre els seus membres...

I consti que jo em sento molt còmode amb el model de família que represento: casat formalment (i per l'església, malgrat sóc agnòstic, per respecte i estima vers la Sira i les seves creences) i amb filles. No es tracta de salvar cap model de família, sinó de vetllar perquè tots els colors de família tinguin el mateix reconeixement.

-----------------------

pd1: Pia Bosch parla i defensa la família al Parlament de Catalunya. Ens ho explica al seu bloc amb el post Polítiques familiars: “Senyores i senyors diputats , prenc la paraula en nom del Grup Socialista, per fixar la posició en relació a la proposició de llei de modificació de la llei de suport a les famílies presentada pel Grup Popular, i per recolzar les esmenes de rebuig que ja han estat presentades.Voldríem complementar el que s’ha dit fins ara amb algunes consideracions addicionals." I seguiex...

pd2: Assumpció Vila no parla de famílies al seu darrer post, però sí que del què parla és d'especial interès per les família, i no només: El Parc Art de Cassà.
Per fer boca: El parc està concebut com un distret passeig enmig de la natura, amb diferents plantes mediterrànies, tot fent un circuit que permet veure la totalitat de les obres.

pd3: el dibuix que il·lustra aquest post és de la Clàudia, la meva filla gran.

divendres, 22 de febrer del 2008

Tetra-triple del PSC

Aquesta nit s'ha acabat la pre-campanya i ha començat la campanya electoral, o el què és el mateix, aquell període "oficial" en què es pot fer el mateix que durant tota la resta de l'any, però ara demanant explícitament el vot. Des de les municipals del 2003, però, els cartells electorals demanen el vot de manera indirecta, de manera que poden ser penjats abans... sempre amb la mirada atenta de les Juntes electorals...

Ha començat amb molt bon peu la campanya del PSC de les comarques gironines, amb el 3 com a número màgic; un triple - triple que jo converteixo en un tetra-triple:

3 valors:
Optimisme
Progrés
Confiança en el futur

3 temes:
Infraestructures
Polítiques socials
Economia de valor afegir

3 diputats com a objectiu, com a possibilitat real si, com s'ha dit, totes i tots anem a votar:
Montse Palma
Àlex Sàez
Juli Fernández

3 piruletes: i és que no sempre cal agafar-s'ho tot a la tremenda!. També és bo endolcir la política: degustant aquestes piruletes podem dir que ens mengem (o xuclem, o llepem...) el PSC, que el PSC alimenta (o engreixa), que endolceix (o provoca càries) però en qualsevol cas sí que podem afirmar, piruleta en mà, que el PSC està en boca de tothom.

La campanya s'ha iniciat... doncs som-hi... GO!.

-----------------------------------
pd1: Presentació Bloc de Campanya


pd2: Visita de David Vegara (Secretari d'Estat d'Economia) a Girona

dijous, 21 de febrer del 2008

Envelliment sense edulcorants

En Ramon em deia que sentia que l'hi feia mal el dit petit del peu esquerra, també el dit gran. Mentre ho deia estirava el dit índex de la mà dreta, com si senyalés exactament els seus dits, però l'índex assenyalava inevitablement només el terra de l'babitació. Fa unes hores que en Ramon sota el genoll esquerra ja no hi té ni la cama ni el peu. Però sent, perceb encara, el dolor dels dits que ja no té. En Ramon és valent, és resistent; tornarà, amb paciència, a voltar per Carrer Major, pendent de tot el què hi passa...

En Quim m'ha rebut amb un somriure als llavis, però amb la mirada desorientada. Aquella sensació que s'inicia amb l'alegria d'un retrobament, però que després, quan els dubtes afloren i s'activa l'escaneig de persones conegudes i no troba, la mirada es perd...
Ara el seu és un món sense límits, sense arxivadors, com si els arxivers anéssin plegant paulatinament, indefinidament; un món que no segueix un relat seqüencial ni lògic en l'espai temps a orelles nostres, possiblement sí dins el seu. Avança i retrocedeix en el temps, amb persones i explicacions que desconec, però l'escolta de moment sembla que l'anima.

Fa vertigen la sensació de ser conscient, per moments, que quelcom dins teu i al teu voltant s'emboira. M'ha emocionat quan m'ha reconegut, un instant de lucidesa. És l'emoció que conté davant seu la seva esposa, malgrat no pot evitar que se li neguitegin els ulls. Ella fa el cor fort.

Ells pateixen, també les seves famílies, les seves esposes. Aquestes situacions obliguen a una reorganització familiar del temps, però també de la dinàmica i rutines establertes fins ara; la necessària adaptació als canvis...

Envelliment sense edulcorants, envelliment allunyat dels catàlegs de vacances per a la gent gran, de plans de pensions... L'envelliment tan real (i a vegades cru) com la vida mateixa.

En Ramon i en Quim, dos bons amics que tornaré a veure aviat.

---------------------------------

pd: potser han estat ells que m'han encaminat a veure, aquesta nit a la darrera sessió, la pel·lícula Ahora o Nunca. Qüestió d'estats emocionals, suposo...

Ahora o nunca (The Bucket List)

dimarts, 19 de febrer del 2008

Vés-hi, anem-hi!. Jo hi aniré...



Cal anar a votar?. Sempre hi ha qui té motius per no anar-hi, ja ho sabem: el descrèdit de la política (i dels polítics), l'allunyament vers la societat i la realitat, la sensació, en alguns casos convicció, que el vot no servrià per res... Pot ser una opció de vot l'abstenció, el no vot?.

Cal anar a votar. En Quim Rodríguez, un gran sarrianenc, en la presentació de la candidatura del PSC de Sarrià de Ter a les municipals, va demanar que la gent votés, que sobretot anés a votar, essent aquest un dret que tenim, un exercici lliure i democràtic. No es va limitar a dir voteu i voteu PSC, sinó que va dir voteu, encara que no sigui el PSC, però aneu a votar.

En certa manera la gent l'hi va fer cas i, malgrat l'abstenció va pujar, la participació va ser major que la mitjana catalana i gironina, com gairebé sempre a Sarrià de Ter. És clar que els resultats, al PSC, no ens van acompanyar... ei!, que no el culpo pas!. Per damunt dels resultats hi ha el valor del vot!. En les pròpies municipals recordo haver resolt una situació en què aparentment un votant no podia fer-ho, ja que no se'l trobava al cens i el president no deixava que votés. Vaig fer consultes a la Junta Electoral i finalment vam trobar-lo: resulta que estava al cens dels comunitaris... Des d'un principi sabia que no era un votant del PSC, que no em votava a mi, jo era el candidat socialista... però aquesta no era la qüestió (a qui votava), sinó que pugués exercir el seu dret a vot. No vaig tenir el seu vot (tampoc va venir d'un...), però sí el seu agraïment...

És important votar perquè només amb el vot es decideix. Més enllà de Zapatero o Rajoy, es decideix també si, per exemple, podrem seguir tenint un Sub-delegat del Govern com en Francesc Francisco-Busquets, sobri en les formes, amable amb el gest i amb un somriure encomanadís...

Sobretot és decidir, a les nostres comarques, entre en Juli Fernández (PSC) o l'Alícia Sànchez-Camacho (PP) ...

Cal anar-hi. Jo hi aniré. I tu?

dilluns, 18 de febrer del 2008

GO!: la Girona Optimista


La Girona Optimista és el bloc de campanya del PSC de les comarques gironines. Aquest matí s'ha presentat als mitjans, malgrat està actiu des de dissabte. El bloc, amb un format molt net, poc barroc, recull allò necessari i imprescindible per seguir la campanya electoral del PSC: notícies, articles, vídeos i, naturalment, la sindicació (enllaç) amb els blocs de les companyes i companys socialistes.

El PSC és un partit molt actiu a la xarxa, també a les nostres comarques. Els nostres referents blocaires són en José Antonio Donaire i la Pia Bosch; altres blocaires de capçalera són l'Àlex Sàez, l'Estanis Puig, l'Alfons Jiménez, David Maldonado, etc. Sota l'enunciat de Gironins Optimistes la pàgina recollirà les actualitzacions dels blocs de la blogosfera socialista de les nostres comarques.

Amb aquests precedents, i tants altres, no podia ser que el PSC no féssim campanya, també, a la xarxa. I és aquest l'objectiu, ser presents d'una manera molt activa a la xarxa amb una pàgina de fàcil navegació, senzilla, però carregada de contingut. Una pàgina, a més, de producció pròpia: el disseny, els continguts, els vídeos...

Montse Palma i Àlex Sàez s'han referit precisament al caràcter innovador del PSC en les noves tecnologies. Prova d'això és, per exemple, la iniciativa de la Montse Palma de mantenir-nos informats via sms.

Rafel Bruguera, coordinador de la campanya i integrant de la candidatura al Senat, ha definit molt clarament el paper d'aquest bloc: no substitueix res, ni actes polítics, ni mítings, ni la presència al carrer, etc., aquest bloc és un element més de la campanya, un element més de proximitat. El PSC no podiem no fer-lo...

També ha afirmat de manera contundent que aquest és un bloc de campanya, que aquest bloc no tindrà continuïtat més enllà de la campanya. Està molt bé deixar-ho clar des del principi, no tan per evitar el just fustigament que, per exemple Saül Gordillo fa dels blocs polítics abandonats, sobretot és positiu per què es defineix molt clarament la finalitat del bloc: el seguiment i la cobertura de la campanya.

Així doncs... GO!. Som-hi amb la Girona Optimista!.

------------------------------
pd1: aquest és el vídeo de presentació de la pàgina GO! la Girona Optimista, amb la cap de llista Montse Palma.




diumenge, 17 de febrer del 2008

Sarrià de Ter, una nova monografia dels Quaderns de la Revista de Girona

Prèvia: un acte de generositat
L'Assumpció Vila avui estava molt contenta; de fet d'aquest llibre també n'està molt contenta, com ho està del llibre El paper de la Història de Sarrià de Ter, editat per GERDS de Ter, el grup editor de la revista Parlem de Sarrià, presentat l'any passat. El llibre que avui s'ha presentat és una iniciativa, com totes les altres monografies, de la Diputació de Girona i de la Fundació Caixa Girona; el llibre que avui s'ha presentat és obra de l'historiador Javier Antón Pelayo; però qui ha impulsat aquest llibre ha estat l'Assumpció Vila, en la seva etapa de regidora de Cultura. No és gratuïta la nota d'agraïment que l'autor fa al llibre: Assumpció Vila, la regidora de Cultura de l'Ajuntament de Sarrià, em va empènyer a assumir aquest projecte. Va revisar la primera versió del text i va posar a la meva disposició nombroses notícies sobre Sarrià i bona part de les fotografies.

En Quim Rodríguez ho ha dit, l'Assumpció podria haver presentat el llibre, certament, com tanta altra gent. De fet l'Assumpció va tenir la possibilitat de presentar-lo, però va declinar generosament aquesta proposta oferint-la a un altre gran sarrianenc, en Quim Rodríguez. Més que no pas veure's a la taula presentant el llibre, avui a l'Assumpció, n'estic segur, el què l'hi haurà agradat és veure el llibre entre les mans de la gent.

L'Assumpció ha gestat dos llibres, implicant-s'hi plenament, des del GERDS de Ter i des de l'Ajuntament com a regidora de Cultura. Els ha confiat a en Josep Brugada i a en Javier Antón, sabent-se envoltar sempre de talent...

La presentació
Ha obert el foc en Quim Rodríguez, qui realment presentava el llibre. És tot un plaer escoltar-lo, parla planer i pausat amb un to molt agradable. Fa de bon escoltar.

Ha fet un repàs dels capítols del llibre destacant la importància de deixar escrita la història i la crònica del nostre poble. S'ha referit a publicacions i llibres de Sarrià de Ter: les revistes Carrilet, Poble i Parlem de Sarrià; els llibres Sarrià de Ter, un fet singular, del Consell Municipal de Sarrià de Ter, Aproximació a la història de l'ensenyament a Sarrià de Ter, de Narcís Casassa, Sarrià de Ter, llibre de fotografia de Jordi S. Carrera i El paper de la Història de Sarrià de Ter, de Josep Brugada.

És un llibre, ha dit en Quim, que crea identitat de poble i n'estimula el seu coneixement, un llibre que fa estimar el poble. Ha valorat la importància de disposar de l'arxiu històric i l'arxiu d'imatges i, sobretot, de disposar d'un arxiu sonor de testimonis del poble, una proposta que, ben segur, caldrà recollir.

El llibre destaca alguns sarrianencs il·lustres: Baldiri Farró, Josep Ensesa, Isidre Macau, Paulí Torras, Josep Garriga i Just M. Casero. Quim Rodríguez en destaca dos que no figuren com a tals al llibre (per qüestions d'espai, ja que la col·lecció obliga a respectar una sèrie de paràmetres i limitacions de capítols i extensió): Andrés Rodríguez, pare d'en Quim, mestre i impulsor de l'handbol a Sarrià de Ter; i Martí Ballada, qui havia estat alcalde de Sarrià de Ter i persona molt vinculada a la vida associativa i cultural del poble, destacant la seva important tasca dins el Patronat de Pares de Família.

En Quim ha explicat algunes anècdotes de Sarrià de Ter, com el fet d'haver pujat a la xemeneia de la Torras, i d'altres de la seva etapa a l'handbol. També ha parlat del procés d'independència de Girona, de separació de béns, n'ha dit: si Ignasi de Ribot, alcalde de Girona a l'annexió, parlava de Sarrià de Ter com la núvia de Girona, amb en Quim Nadal vam fer la separació de béns...

Quin gran encert, per la presentació d'aquest llibre, la possibilitat d'escolar en Quim Rodríguez.

L'autor
Javier Antón Pelayo s'ha centrat en un esdeveniment concret de la història de Sarrià de Ter: la construcció de l'església de la Misericòrdia. De viva veu ha ampliat la informació que relata el llibre sobre aquest fet, destacant la iniciativa i empenta de persones com Baldiri Farró.

El seu relat l'hi ha servit per extrapolar la tenacitat i iniciativa de la gent de Sarrià de Ter en altres esdeveniments de la història del nostre poble: les instal·lacions i el Pavelló de la UES, el Teatre del CCP, el Patronat... I del seu relat ell n'ha extret una conslució pròpia de Sarrià de Ter, extrapolable també a d'altres pobles i territoris: la identitat i la força d'un poble es construeix a partir de la iniciativa i l'impuls de la ciutadania, de la seva gent.

Javier Antón Pelayo ha agraït a la Diputació l'edició del llibre i a l'Assumpció l'impuls encomanadís per fer el llibre.

El director de la col·lecció
Joan Domènch és un veterà en la política i en la cultura, una persona que coneix com pocs la vitalitat cultural de les nostres comarques. La seva tasca és anar completant, peca a peca, el trencaclosques de monografies de pobles que hi ha a les nostres comarques; ha recordat que aquest mateix matí ha estat a Sant Llorenç de la Muga presentant-hi la monografia d'aquest poble alt empordanès.

Joan Domènech ha posat en valor l'edició del llibre, en color des de l'edició de la monografia de Cantallops, així com el caràcter enciclopèdic que aquestes monografies tenen. Un llibre, com ha dit, que vol arribar a l'ànima dels pobles.

Joan Domènech ha citat Just M. Casero, amb qui havia compartit política, però no partit, destacant que més enllà de la pertinença a partits diferents, quan el reconeixement és just, cal fer-lo. Joan Domènech, tot un senyor.

El finançament
Narcís Baltrons ha parlat en nom de la Fundació Caixa Girona. Ell és el director de la primera, i de moment única, oficina de Caixa Girona a Sarrià de Ter.

Vaig conèixer en Narcís fa uns quatre o cinc anys, un dia que em vaig deixar caure per l'oficina de Caixa Girona del barri gironí de Vila-roja. Ell hi treballava i en veure el meu cognom em va preguntar: tu ets germà d'en Bernat, no?. El meu germà havia treballat alguns estius, fa força anys, a Caixa Girona. Vaig heretar, i encara em poso, alguna de les camises que es va comprar per a l'ocasió...

Fa uns mesos, no recordo exactament quan, però segur que era després de les eleccions municipals, vaig tornar a anar a l'oficina de Vila-roja. En Narcís em va comentar que ell aniria a l'oficina de Sarrià de Ter. El vaig anar a veure a la nova oficina a l'Av. De França de Sarrià de Ter, encara sense el caixer automàtic en funcionament, però amb l'oficina començant a rutllar.

En Narcís ha advertit, a l'inici de la seva intervenció, que seria breu i, paradoxalment, ho ha estat. En la seva breu intervenció s'ha mostrat content per l'obertura de l'oficina que ell capitaneja. Benvingut al poble!.

La Diputació
Havia escoltat el vice-president de la Diputació, Roger Zamorano, a la presentació de la monografia de Cantallops. La coneixença i complicitat, onomàstica, personal i política amb l'alcalde ha permès que es piquessin l'ullet algunes vegades, en allò que es coneix com un reforçament mutu: tu m'elogies a mi, jo t'elogio a tu.

Zamorano, també historiador, ha destacat el paper de la Diputació de Girona, l'ajuntament dels ajuntaments, en la tasca de difondre la riquesa històrica dels pobles de les nostres comarques, així com de donar suport a les iniciatives que en propugnin el coneixement. Ha esmentat una visita, aquesta tarda acompanyat de l'alcalde, a la nau de l'antiga fàbrica Flores.

Zamorano ha copsat que un dels trets identitaris de la gent de Sarrià de Ter és precisament el valor de la nostra pròpia identitat.

L'amfitrió
Roger Torrent ha fet un discurs distès. Ha reforçat algunes de les idees i conceptes que han anat sortint al llarg de les intervencions i ha agraït especialment que el llibre recollís l'actualitat fins després de les darreres eleccions municipals. Ha pres la paraula al vice-president de la Diputació pel que fa al suport d'aquesta institució al projecte que es desenvolupi a la nau de l'antiga fàbrica Flores i ha enllaçat amb la lluita per la pròpia identitat, com han fet altres ponents, amb una referència a la manifestació d'aquesta mateixa tarda contra els 8 carrils per l'AP7.

Epíleg: un detall poc generós
L'alcalde avui ha tornat a obviar el què és evident i el què han reconegut la gent de Sarrià de Ter que ha parlat: en Quim Rodríguez i en Javier Antón Pelayo: l'impuls de l'Assumpció en fer realitat aquest llibre.

L'única feina que l'alcalde i el seu govern han hagut de fer respecte aquest llibre ha estat presentar-lo. Tot i la menció d'en Quim i d'en javier Antón, tot i el gest alliçonador d'en Joan Domènech amb la seva cita a Just M. Casero, l'alcalde no ha actuat com a tal quan ha obviat completament la feina prèvia i necessària d'impuls, decisió i acord polític de l'anterior govern, personificat en aquest cas per l'Assumpció Vila.

Aquest simple gest, més que un acte de generositat, un acte de justícia, l'hauria situat a l'alçada de la pròpia Assumpció quan ella va renunciar a ser present a la taula, precisament per despolititzar-la.

És només un petit detall, d'acord; lamento precisament que per petit no hagi estat capaç de fer-ho. No és la primera vegada que passa, tan de bo sigui la darrera...

És una llàstima, a vegades, el què arriba a espatllar la política. Avui Joan Domènech ha ensenyat un bon camí...

---------------------------------

pd1: Museu de la Història del Paper: el darrer mandat amb l'Assumpció Vila i la tècnica de promoció econòmica vam estar treballant en els treballs previs (visites, reunions, prospeccions econòmiques i de projectes) del què nosaltres anomenàvem el Museu de la Història del Paper de Sarrià de Ter. Ho comento per la temença que aquest precedent, documentat en agendes i reunions, pugui ser obviat i/o omès en un futur, malgrat desitjaria que no... Aquesta proposta és testament polític de l'Assumpció Vila i de l'equip de govern del què ella en formava part.

pd2: he agraït a Quim Rodríguez que m'hagi esmentat en el seu discurs, fent referència al seguiment que fa de Sarrià de Ter a través de les noves tecnologies: bloc, web del grup municipal...

pd3: si llegiu l'article de l'Assumpció Vila al seu bloc de la presentació, Sarrià de Ter, segons Javier Antón Pelayo, podreu enriquir-vos amb la seva perspectiva alhora que descobrir (o rememorar, segons els casos) petites històries que fan gran el nostre poble.

P1240351
pd4: Quim Rodríguez, Assumpció Vila i Javier Antón: el presentador, la impulsora i l'autor... quin trio d'asos!. L'ase feia la foto...

divendres, 15 de febrer del 2008

GO!... post exclusivament musical...

Oasis - Go Let It Out


louis armstrong - when the saints go marching in


The Clash - Should I stay or should I go


Ramones- Hey Ho, Lets GO


The Corrs & Bono - When the Stars Go Blue


PET SHOP BOYS - GO WEST


Queen - The Show Must Go On


Fleetwood Mac - Go Your Own Way


Celine Dion - My heart will go on


The Go-Betweens - Was There Anything I Could Do?


Moby - Go


bob dylan - if you gotta go, go now (newport 65')


Rolling Stones - As Tears Go By (1966)


Ben Harper "Where Could I Go" Live


The show must go on (live) - Pink Floyd


----------
pd: go = anar.

Prèvia "Sarrià de Ter" dels Quaderns de la Revista de Girona



"Sarrià de Ter" és la monografia local del meu poble que edita la Diputació de Girona i la Fundació Caixa Girona dins els Quaderns de la Revista de Girona.

La presentació del llibre serà aquest dissabte 16 de febrer a les 18:00 h. al Coro de Sarrià de Ter. L'autor del llibre és Javier Antón Pelayo, professor d'història moderna.

El llibre el presentarà el sarrianenc Joaquim Rodríguez Vidal, qui ha estat, entre d'altres coses, President del Consell Municipal de Sarrià de Ter.

Tal com diu l'autor als agraïments, aquest llibre ha estat possible també gràcies a l'empenta de l'Assumpció Vila com a regidora de Cultura de l'Ajuntament de Sarrià de Ter al darrer mandat municipal.

dijous, 14 de febrer del 2008

14-F: la vaga de mestres a Sarrià de Ter


Les i els mestres del CEIP Montserrat de Sarrià de Ter han fet vaga; tot el Claustre de mestres ha decidit secundar la vaga d'aquest dijous 14 de febrer. Hi ha hagut, això sí, serveis essencials (serveis mínims, per entendre'ns): cinc mestres més la pròpia Direcció. A l'escola, a primera hora del matí, també hi ha anat l'administrativa del Departament d'Educació, el porter-mantenidor i les netejadores (personal municipal); el servei de menjador, gestionat per l'AMPA, ha estat obert i al complert.

Al CEIP Montserrat hi ha 375 alumnes; aquesta és una xifra que, com en moltes (totes?) les escoles varia al llarg del curs. Al matí a l'escola hi han anat un total de 14 alumnes. Els alumnes que han assistit a l'escola han treballat, sense avançar matèria, naturalment.

Pels alumnes que no han assistit a l'escola avui ha estat com un dia de lliure disposició o de pont. Per les seves famílies la vaga ha suposat un esforç de logística familiar; la majoria s'hi han resignat; algunes fins i tot han aplaudit la convocatòria de vaga.

Pels alumnes que han anat a l'escola ha estat un dia d'escola atípic, diferent... no sé si especial, però. Tota l'escola per ells, certament, però mancats d'un element important: els companys. Les aules, els passadissos, el menjador, els patis ben buits. Un ambient diferent, sense la remor constant de la mainada jugant a l'esbarjo, explicant-se mil i una aventures als passadissos i xiuxiuejant a les aules.
Demà totes i tots es retrobaran i els 14 podran explicar-los com de diferent és l'escola sense, pràcticament, alumnes.

El dret a la vaga dels mestres i el dret a l'escolarització dels infants entren, en circumstàncies com aquestes, en conflicte; els serveis essencials han de garantir ambdós drets, de manera que estan destinats a no satisfer cap de les dues parts: uns per massa, per excessius, els altres per massa poc, per quedar curts...

Són motiu, unes bases d'una llei que encara no ha iniciat la tramitació parlamentària, per convocar una vaga?. Els sindicats i la majoria de docents consideren que sí. Entre les famílies, també entre alguns docents, es considera que possiblement la vaga es produeix en un moment en què encara hi ha molt camí per córrer. Les bases tot just al novembre van començar a circular. Hi ha qui sosté, com el propi Conseller Maragall en unes declaracions que ha fet, , que les Bases per la Llei d'Educació de Catalunya per si soles ho han estat motiu suficient per convocar la vaga, que hi ha d'altres elements. La sensació, però, és que l'abast de l'acord del Pacte Nacional per l'Educació s'està diluint. Ha estat potser, aquesta vaga, una mena de vaga preventiva...

Passada la vaga cal cercar l'acord, el màxim acord entre totes les parts (administració, sindicats, docents, famílies i alumnes) per seguir fer avançar la proposta de la Llei d'Educació de Catalunya. Cal diàleg, confrontació i negociació per arribar al màxim consens possible, primer dins l'àmbit educatiu, després a nivell parlamentari.

Demà les aules, els passadissos, el menjador i els patis del CEIP Montserrat tornaran a vessar de mainada, jugant als patis, explicant-se una i mil aventures i amb corredisses als passadissos i amb xiuxiueigs a cau d'orella a esquenes de les mestres...

-------------------------------------------------

pd1: l'escola on treballa la Sira no ha fet vaga; ella, com la resta de mestres de la seva escola, ha treballat. Una àvia i una besàvia han tingut a la Clàudia i a la Irina, les nostres filles grans; l'Abril, la petita, ha anat com cada dia i amb normalitat a l'escola bressol municipal Confetti.

pd2: Sant Valentí no fa vaga. Amb la Sira el celebrem des que estem junts (juliol de 1993, aviat farà 15 anys!). Avui volíem dinar junts a algun restaurant, com cada any; amb la vaga no hem pogut, ja que a partir del migdia les nenes han vingut a casa. Hi ha gent que no entén perquè el celebrem; de fet ens intercanviem alguns regals i alguna carta, postal o breu escrit... I naturalment també celebrem el Sant Jordi, i ho fem, des de sempre, de manera igualitària: llibre i rosa per tots dos...

"PAZ" i alegria...

"PAZ" són les sigles de "Plataforma de Apoyo a Zapatero". Així es presenten al seu web:

"Somos un grupo de personas que creemos que defender una idea merece la pena. Sobre todo cuando esa idea tiene que ver con algo tan importante como la alegría. Defender la alegría. Defenderla en todos los ámbitos de la vida. Defenderla en el trabajo, en la cultura, en el día a día. Y como no, en la política. Esa es nuestra razón de ser."

En un comunicat del PSOE del passat dia 9 de febrer es fa un repàs de les personalitats que encapçalen aquesta Plataforma:

"La Plataforma de Apoyo a Zapatero celebró su primer acto con el estreno del videoclip de la canción Defender la alegría, basada en unos versos de Mario Benedetti. Serrat, Miguel Bosé, Víctor Manuel o Ana Belén son algunos de los cantantes que aparecen en el vídeo.

Entre los más de 300 asistentes a la presentación de PAZ estuvieron Pedro Almodóvar, Miquel Barceló, José Luis Cuerda, Alvaro de Luna, Juan Goytisolo, Víctor Manuel, Judit Mascó, Jesús Vázquez, Cayetana Guillén Cuervo, Marisa Paredes, Boris Izaguirre, María Barranco o el médico Luis Montes que se subieron al escenario para mostrar su apoyo a Zapatero.

Entre los más de 11.000 firmantes también están personalidades de la música, el cine, el teatro y la televisión como Andrés Vicente Gómez, Manuel Gómez Pereira, Agustín Díaz Yanes, Vicente Aranda, Juan Echanove, Concha Velasco; escritores como Rafael Azcona, Caballero Bonald, Juan José Millás, Antonio Gamoneda o Sami Nair y también deportistas, entre ellos Fermín Cacho, Gervasio Deferr o Juan de Dios Román."


Aquesta Plataforma té un manifest, En defensa de la alegría, en el qual, segons diuen, "desde la independencia y la pluralidad de ideas, con espíritu crítico, sin adhesiones inquebrantables" dónen el seu suport a José Luís Rodríguez Zapatero.

El cert és que valoro positivament aquesta iniciativa, sobretot perquè en alguns dels darrers passatges de la política catalana, es especial la de l'aprovació de l'Estatut a les Corts a la darrera legislatura, realment a alguns els haviem trobat a faltar... era allò que molts ens preguntàvem: on són els intel·lectuals d'esquerres d'Espanya ara?. Bé, sense recels ni rancor. Ara són aquí i es mullen, fan costat a Zapatero, amb la voluntat d'aportar un bri d'alegria en aquest ambient tan carregat de tensions i certes visions apocal·líptiques...

Benvinguts siguin els suports de persones amb projecció pública i de persones anònimes a la proposta dels socialistes. No és que l'alternativa sigui poc atractiva, és que per Catalunya la qüestió és seguir avançant en l'autogovern o fer més passes enrera, en poc temps, de les que hem fet endavant durant els darrers quatre anys.

Per cert, el que reprodueixo sota aquestes paraules és un text de Mario Benedetti que ha inspirat, com ells reconeixen, la "PAZ":

"Los escépticos y los optimistas se miran siempre de reojo.
Son desconfiados de nacimiento.
Los escépticos se burlan de los demás y de sí mismos. Se aburren de creer y no echan de menos las ausencias.
Los optimistas vencen al tedio y a la fiebre. Aprenden del ayer y no lo borran. Conocen y reconocen que vendrá algo mejor y desde ya preparan la bienvenida.
Los escépticos van y vienen sin nada. Y lo que es peor, sin nadie. Abrazan al pesimismo como único consuelo. Inventan una tristeza sin lágrimas, dura como una mueca.
Los optimistas se entienden con el río y con el cielo que lleva en su corriente. Saben que allí navega la tutela más leal, más respetable, y asumen el alma como agua.
Los escépticos son apenas mendigos y el tiempo que transcurre les deja su limosna. No logran escapar del viejo laberinto y reciben mensajes que son indescifrables.
Los optimistas en cambio guardan a menudo algo de gloria, que no es siempre la de hoy ni la de antes. Hacen un nudo con las certidumbres y llenan su bolsillo de poesía."
“Vivir adrede” Mario Benedetti. Editorial Alfaguara

-------------------------------

pd1: Científicos, intelectuales y artistas, con Zapatero





pd2: Estamos con Zapatero





pd3: Defender la Alegría



dimarts, 12 de febrer del 2008

La intimitat de les flors


chorus line, originalmente cargada por Don_Gato.

Formes de colors lluninoses
cridant perquè mirin el que sóu
des del fons de l'ànima més vistosa
oferiu el més bo i millor...

I les aromes que fruïm
que deixeu anar generoses
no només calmen les ànsies
també inciten els sentits...

(Fotografia i text de Toni Lozano Gato. Sarrià de Ter, febrer 2008)

L'Emília és una florista de Sarrià de Ter. Ella ha creat, amb cura i exel·lent criteri, les flors que han celebrat els naixaments de les meves tres filles, també ha creat els poms de flors que he ragalat a la Sira, a vegades amb un motiu aparent, a vegades aparentment sense motiu. Sempre he pensat que l'Emília, més que flors, ven emocions, sentiments... Quan hi vaig l'hi dic la idea del què vull i ella, amb molta traça, copsa la idea i la transforma en un pom de flors...

Les flors són la vida de l'Emília; potser per això es mostrava gratament sorpresa, el divendres, davant les fotografies d'en Toni Lozano Gato de l'expocisió "La intimitat de les flors". La majoria, quasi totes les flors exposades són flors de la seva botiga. L'Emília em comentava que en Toni hi aportava una mirada diferent; és una mirada, com diu em propi títol de l'exposició, més íntima, una mirada més pausada, més contemplaviva.

En Toni despulla les flors de la seva voluptuositat i s'hi apropa per mostrar-nos-en el seu interior. Una bella fragilitat de moviments i colors que ens hipnotitzen, fent-nos somiar algun dia ser abella per contemplar encara més íntimament l'esplendor interior de les flors.

Amb la Clàudia, la meva filla gran, vam assitir el passat divendres 8 de febrer a la inauguració de l'exposició. Entre tots dos vam fer algunes fotografies (la majoria ella), que són les que en forma de galeria acompanyen aquestes quatre ratlles.

Galeria Intimitat Flors feb08

Aquesta és la primera exposició d'en Toni, però ja n'ha preparat dues més. I en projecta una altra amb tres companys més de passió fotogràfica; un d'ells és el meu germà, en Bernat Casero.

Si sou inquiets i curiosos per conèixer més obra d'aquests dos fotògrafs, podeu contemplar algunes de les seves fotografies a les seves pàgines de Flikr, la d'en Toni i la d'en Bernat.

La fotografia, l'hi comentava a en Toni, en certa manera enganxa... d'un temps cap aquí a mi també em sedueix; deu ser la possibilitat no només d'immortalitzar un instant, de copsar un moment, sobretot d'oferir, de veure-hi una mirada més personal...

Fins el 29 de febrer podeu veure l'exposició a la Sala Patronat de Sarrià de Ter. Us la perdreu?.

dilluns, 11 de febrer del 2008

8 de febrer de 1976

(Retrat de Just M. Casero d'Enric Marquès)

A partir de la referència al Míting per al Llibertat del 22 de juny del 76, referència al post Del “suar" socialisme a la “fragància” del PSC, la meva mare, la Maria Mercè Gumbau Reynalt, em recorda que ella i en Just, els meus pares, hi van assistir. Precisament aquell mateix dia 22 de juny al matí havien anat a la Clínica Barraquer per la revisió de l'ull ferit d'en Just a la manifestació del 8 de febrer d'aquell mateix any, per la Llibertat, l'Amnistia i l'Estatut d'Autonomia. El 22 de juny de 1976 l'hi van donar l'alta.

El 8 de febrer de 1976 és una data important en la vida d'en Just. Aquesta data és el títol del setè capítol del llibre Memòria de Just, de Jaume Guillamet (Edicions 62, 1999). El capítol és un text escrit pel propi Just mesos després que, en aquesta manifestació, una bala de goma impactés contra el seu ull dret. Aquests són alguns dels fragments d'aquest text, que comença així:

"Fills de puta, cridaven els que corrien al meu costat. No sé si els coneixia. No.
Una facció de grisos havia decantat en persecució del nostre grup. Els cotxes novament envaïen el petit espai ocupat per la manifestació. Clàxons, fressa, crits, trets de fusells, el pes ferotge de les botes damunt el paviment. “Fills de puta”, més fort, cabrons, fills de puta... i fugir. Les darreres cares conegudes – tres de Girona – han restat disperses entre la gentada de l'Arc de Triomf. Però no corro sol. Davant meu, un home de mitja edat, aparentment treballador de la construcció, que ordenava suara el nostre grup, i que ha llençat fortament un crit de “no dispersió”. Però el clima de terror pot més que l'organització. El clima no és fictici, tanmateix. He vist aquest matí tres càrregues fortes. Jo mateix, a la segona, he perdut tot contacte amb els meus i amb la Maria Mercè.

Davant nostre, el carrer queda tallat, i dos carrers perpendiculars insinuen possibles escapatòries. Els de darrere meu acceleren el pas. Són més a prop, els polis. Corren desesperadament, protegit el cos amb l'escut blindat, brandant la porra amb mala llet, disparant els trabucs, remugant fàstics en aquell seu bràmul d'inquisidor airat.

He girat breument la cara, per mesurar la distància entre l'onada grisa i nosaltres. I m'han tocat. Caigut a terra, agenollat, l'ull destrossat pel projectil - “No hi veig, ajudeu-me” –, xopa la mà de la primera sang, alguns companys - “quin rostre té la solidaritat, quina veu, quin idioma?” – m'han entrat en un portal. “No em deixeu aquí”. “No pateixis”. He sentit alguns veïns. Escala amunt. “Espera que passi, crideu un cotxe”. Estic agenollat en un racó. Dolor. M'abasto el mocador, més sang, “no em deixeu aquí, porteu-me a algun hospital”.

(...) - Escolteu, preneu nota, si us plau. Quan m'hàgiu deixat, si podeu, localitzeu l'adreça que us donaré. Em dic Just Manuel Casero. Sóc de Girona. La meva dona es diu Maria Mercè Gumbau. També és a Barcelona. Hem quedat de trobar-nos a les dues a casa d'un amic, Jaume Guillamet. Viu al carrer de Rocafort. Fa una setmana que han canviat de pis. No sé el número. Hi ha una parada de metro davant de casa".
Al mateix escrit, explica l'anada a Barcelona, al matí:

"- Dos a Barcelona. Anar i tornar.
- Tres-centes vuitanta quatre pessetes.

Un quart i cinc de nou. Pràcticament som els únics a l'estació. Em refereixo a tots els de la manifestació. Quaranta, cinquanta?. La prohibició del Govern Civil pot haver restat gent. S'esperava. (...) Veig gent de Convergència
(Socialista), potser els que més; del PSUC, del PTE, de Bandera; no alineats, alguns; de Reagrupament i Convergència Democràtica, ningú. Sempre passa el mateix. Són i no són de l'Assemblea de Girona. Hi són per demanar auxili per la maleïda campanya de la “e” i la “i”. Però quan ensumen llenya i alguna càrrega, a caseta, i a lluir les etiquetes polítiques entre les amistats. Porca misèria.

(...) La nota del Govern Civil ha advertit que es prendran totes les mesures que calgui per evitar la manifestació. El balanç del diumenge passat ens és conegut. La policia actuarà amb una duresa històricament pròxima als moments més crítics de la dictadura de Franco. (...) Avui, amb l'Assemblea
(de Catalunya) i el Consell (de Forces Polítiques de Catalunya) com a protagonistes i amb l'amnistia, les llibertats i l'estatut com a argument, la pel·lícula s'espera que derivi cap a un enfrontament ferotge. Més que enfrontament, atac. Nosaltres hi anem pacíficament.

(...)
- On heu deixat els nens?
(...)
- A Figueres, a casa de l'àvia.
Els nens, el paisatge, la seguretat; la petita olor de casa, vella i coneguda; la visita als parents i el bon menjar del diumenge. No tothom ha d'entendre que aquest matí hàgim pogut deixar-ho tot. Hi ha, en sóc conscient, una llarga veu interior, desesperat intent de llibertat, que ens exalta ara mateix. Anem a retrobar quelcom més que la policia: la nostra pròpia resurrecció, després de l'antic esclavatge d'aquests anys, de tots els anys de la nostra vida.

(...) A la cantonada, una facció de grisos corre cap al nostre grup. Uns vianants, inesperadament, són assetjats per la duresa animal de l'exèrcit d'ocupació. Veig innecessaris dolors en el meu poble quiet. Ja no és una pura qüestió política; és al repressió generalitzada. Ens colpegen sense respecte... Sento al meu costat els primers insults: “Fills de puta, maricons”. Fort, fort, cridem i fugim. El carrer queda tallat; cal fugir pels laterals. Giro el cap.
El meu ull. Ajudeu-me. M'han destrossat l'ull.
Mà plena de sang. Cervell atordit. Dolor del meu poble perseguit. Petits sang oer la llibertat.

(...)
Un mes i mig després de l'accident, les condicions de vida al meu voltant s'han fet particularment dures. He radicalitzat el meu pessimisme. En tots els aspectes. (...) Potser em caldrà canviar de consulta, passar de l'oftalmòleg al psiquiatre. L'acumulació de la repressió està produint en mi un trencament de l'equilibri. M'esgoto a mi mateix".
Just M. Casero. 1976.
-----------------------------

pd1: més enllà del testimoni escrit pel propi Just, hi ha un testimoni gràfic de l'incident de la bala de goma contra l'ull d'en Just. És un retrat d'en Just fet per Enric Marquès, en motiu d'una exposició de l'Assemblea Democràtica d'Artistes a la sala Fidel Aguilar. El 8 de maig de 1980 el propi Just recorda aquest retrata en la columna diària que escrivia al Punt Diari Quiosc, aquesta titulada Un retrat del 76:

“Aquell quadre va passejar-se per les comarques gironines integrat en una exposició sobre l'amnistia que organitzava l'Assemblea Democràtica d'Artistes. Aquell quadre va animar a recollir ajudes per pagar despeses de la meva lesió a l'ull dret. Aquell quadre, temps després, em va ser lliurat per l'Enric Marquès, quan ja ni ell ni jo l'hi sabíem la pista”.

Molts anys després de veure'l a casa, la meva mare va cedir aquest retrat al Museu d'Història de Girona, en motiu de la inauguració de la sala del museu dedicada a la transició: La transició a la Democràcia.

pd2: el 8 de febrer de 1968 els meus pares es van conèixer. El llibre Memòria de Just també recorda aquest esdeveniment transcendental en la meva vida (d'altra manera, si els meus pares no s'haguessin conegut aquell dia, jo no seria...):

“A l'emissora, sobretot, en Just va trobar la Maria Mercè Gumbau i Reynalt. Ella havia baixat de Cantallops, a tocar la frontera, l'any 1963, per fer segon de batxiller a les Escolàpies, interna, i l'any 1967 s'hi quedà a fer classes. Va conèixer en just el 8 de febrer de 1968, amb motiu de la inauguració de la font lluminosa de la plaça de la Palmera”.

pd3: el 8 de febrer de 2008 ha nascut en Pere, tercer fill, després de la Joanna i la Berta, d'una meva cosina, la Bàrbara. Els cosins i cosines Casero som13 (9 cosines i 4 cosins); els nostres fills (els fills de cosins) ja sumen 15 (11 nenes i 4 nens). La família Casero no para de créixer... Una família, ja ho veieu, eminentment femenina...

pd4: no és del dia 8 de febrer, però sí del 10. Aquest diumenge la Irina, la meva segona filla, ha fet 6 anys. Ahir ho va celebrar amb les amigues i amics, avui (diumenge) ho hem celebrat a Cantallops.

pd5: Lluís Llach. Abril 74


Aquesta cançó em transporta a aquells temps en què els nostres pares es despertaven (si calia a cops de porra) de l'insomni... En Lluís Llach la va interpretar al seu memorable concert al Camp Nou l'any 1985. Era un 6 de juliol. Jo no hi vaig anar, però aquell dia vaig fer 11 anys. Vaig néixer, doncs, l'any 1974.

diumenge, 10 de febrer del 2008

Botiga de Comerç Just de GERD

"No hi ha coses impossibles sinó homes incapaços".
Recordaré per sempre més aquesta senzilla, però contundent frase que un dia em va deixar anar en Tano (Lluís Pla). El Grup Editor de la Revista del Discapacitat (GERD) ha entrat, des de fa uns anys, en una interessant dinàmica expansiva de la seva activitat. Són precisament això, uns autèntics activistes, dones i homes d'acció directa.

Han rebut el reconeixement institucional i cívic, el reconeixement de tothom. Però el més important és que, més enllà del reconeixement d'un dia, sentin que el seu projecte és, de fet, el projecte de tots: una oportunitat de trencar les desigualtats del nostre món, ja no només entre pobres i rics, també, i sobretot incidint amb els qui, a més de viure en entorns amb poques oportunitats, la seva discapacitat els fa invisibles als ulls de molts... menys als seus...

Tenen múltiples maneres de fer-nos partíceps dels seus projectes. Projectes a Catalunya, a Cuba, a Guatemala, a Nicaragua, etc. I allà on hi hagi discapacitats... qui sap si més endavant també aterraran a l'Àfrica!.

Tenen la seu a Sarrià de Ter, al Carrer Firal, 22. Allà hi trobareu també la seva botiga de Comerç Just, inaugurada el passat dijous 7 de febrer d'enguany.
Hi vaig assistir acompanyat de la meva filla gran, la Clàudia. Entre tots dos vam fer algunes fotos que podeu trobar a l'àlbum Botiga Comerç Just de GERD del meu Flikr. Naturalment també hi vam comprar algunes cosetes.. i ben segur que hi tornarem ben aviat.

P1230785

dijous, 7 de febrer del 2008

Del “suar socialisme” a la “fragància” del PSC

Fan olor els núvols?.
Els partits polítics tenen sigles i se'ls associa amb colors; dels partits polítics emanen valors, amb més o menys matisos entre ells. Fan olor els partits polítics?. De pudor alguna vegada hem vist que sí que en fan... però centrem-nos ara amb les olors positives...

Les persones tenim la nostra pròpia olor corporal, també casa nostra, per bé que a nosaltres ens és més imperceptible, però no, per nosaltres, la de les cases dels altres. Podem atribuir una olor característica als partits polítics, és possible destil·lar-ne la seva fragància?. El PSC ho ha fet amb la seva fragància, a partir d'aromatitzar els valors que emanen del PSC, naturalment no de manera exclusiva...

Abans de crear la fragància el PSC ha hagut de suar molt... i de molt lluny!.
El 22 de juny de 1976 es va celebrar, al Palau Blaugrana de Barcelona, el Míting per la Llibertat. El míting representava, mesos després de la mort de Francisco Franco, el primer acte de masses de les esquerres catalanes. Van intervenir-hi onze oradors: Josep Andreu i Abelló, Anna Balletbó, Maria Aurèlia Capmany, Alexandre Cirici Pellicer, Juanjo Ferreiro, Dolors Torrent, Elias López Blanco, Jordi Llimona, Joan Reventós, Josep Vidal, Pep Jai, i Joan Colomines. Precisament Joan Colominas, qui llavors va passara CDC, va se l’autor de la frase "Estem suant socialisme"... naturalment ens podem imaginar el pavelló ple de gom a gom amb una temperatura que no feia més que pujar...

Aquest míting va suposar el primer pas en la formació del PSC Congrés, una de les peces fonamentals per la formació de l´actual PSC.





En l’acte de commemoració del 30è aniversari del Míting per la Llibertat, celebrada el 14 de setembre de 2006, el llavors candidat i actual President de la Generalitat, José Montilla, va dir en la seva intervenció:

Dels parlaments que es van fer i dels manifestos i cartes d’adhesió, que es van llegir aquell 22 de juny de 1976, es poden extreure fàcilment un bon grapat de conceptes. Idees que expressen les preocupacions i els objectius plantejats que es van fer presents en aquell primer acte públic democràtic que es feia a Catalunya des de 1939. Permeteu-me que us recordi algunes de les més repetides:
Llibertat, socialisme, construcció d'un projecte col·lectiu, classes populars i treballadores, fraternitat, feminisme, sindicalisme, unitat, defensa de la cultura i la llengua catalanes, Generalitat, amnistia
Conceptes tots ells que es van anar obrint pas durant la transició a la democràcia i que sens dubte expliquen bona part del recorregut històric que ha fet la societat catalana. Però pot ser hi han quatre aspectes pels que aquell míting va tenir una rellevància especial
”.

Suar socialisme és una expressió que té una gran força, que lliga íntimament amb alguns dels eixos principals de l’ideari socialista, com el treball, alhora que l’hi dóna un important contingut d’identificació, donant a entendre que el socialisme es porta a dins... potser no a la sang, ja que no es diu “sagnar socialisme”, però sí, almenys, sota la pell. No és, doncs, un fet espontani, és un fet que ve de lluny, el socialisme té entranyes, profundes arrels. La frase suar socialisme, en aquell context, també ajudava a explicar l’ebullició del moment, davant la possibilitat de girar full i passar la pàgina de la dictadura per obrir la de l’enyorada democràcia... Calia seguir-hi treballant, ara més que mai, calia treballar-hi amb energia, incansablement, per fer que la democràcia brollés...

30 anys després la societat ha canviat i, naturalment, també els partits i la política. Us imagineu ara un acte polític amb onze oradors!. La fragància del PSC és un petit gest que té el mèrit de posar en valor els valors centrals del socialisme: confiança, futur, justícia, eficàcia, igualtat, progrés i treball. El dossier explicatiu de l'olograma del PSC destaca les notes de sortida, les notes de cor i les notes de fons de la fragància.

GrupMpal + Fragància gen08

El grup municipal del PSC de Sarrià de Ter (a la foto l'Assumpció Vila, la Loli Fernández, la Iolanda Jiménez i jo mateix) vam regalar, a les regidores i regidors de l'Ajuntament una "fragància" del PSC durant el darrer Ple. Un gest simpàtic sense més voluntat que la de compartir, d'una manera desenfadada, la "fragància" del PSC.

----------

pd1: El poder de tu voz és una campanya d'Amnistia Internacional de defensa dels Drets Humans. El vídeo de la campanya no s'ha pogut emetre pels canals estatals de comunicació. En un manifest d'Amnistia Internacional s'exposen els motius de la controvèrsia. El manifest comença per respondre a la pregunta Què ha passat?. Així comença en manifest:

"Desde hace ocho meses, el spot de Amnistía Internacional “El Poder de Tu Voz” no se puede emitir en los canales nacionales de televisión. El Ministerio de Industria, Turismo y Comercio obstaculiza su emisión denegando la exención de cómputo publicitario. No sólo niega el carácter de servicio público del anuncio, con lo que se impide su emisión gratuita, sino que además lo califica como publicidad política. Dicha calificación supone considerar ilegal la emisión por parte de cualquier canal de televisión (artículo 9. 1c ley 25/1994) y sancionable como infracción grave (artículo 20.2 de la misma ley)".



Amnistía Internacional: El Poder de tu Voz
Uploaded by Razorbuzz

pd2: aquesta campanya electoral representa la consolidació del paper de les TIC en la comunicació i difusió de missatges. Les campanyes cada vegada més es fan al carrer i a la xarxa en paral·lel. Apareixen noves pàgines dels candidats, es renoven les d'alguns partits, s'engreixen els llistats de blocs afins als partits i la xarxa esdevé, aquests dies, en una mena d'olla en plena ebullició. Una manera de seguir la campanya és a través del canal Youtube Elecciones Generales 08, creat específicament per les eleccions generals del proper 9 de març. El canal permet fer preguntes als candidats a través de vídeos...

pd3: Quim Curbet ha trobat una foto fins ara inèdita feta per ell mateix l'any 1979 a Banyoles on hi surten, entre d'altres, Joan M. del Pozo, M. Àngels Cabarrocas, Alfons Romero, Just Casero, Salvador Diumenjó, Ernest Lluch, Joan Birba i Francesc Francisco-Busquets. Són ells, els de la foto, els qui suaven socialisme...

A partir d'aquesta fotografia ha fet un post al seu bloc amb la fotografia retrobada i inèdita i un text d'en Just M. Casero.

Foto Inèdita Quim Curbet 1
“Em sorprèn el món. Com és capaç de generar indefinidament la vida; i també com és incapaç de contenir-la. Al final del procés, hi ha la mort, o hi ha la vida. Hi ha reducció de tot a cendra, o la resurrecció de totes les cendres. El fum es recompondrà en fulla, o tot serà un núvol final en el que cada electró portarà gravat els noms de tots els seus recorreguts per éssers que en un altre temps foren tangibles.”
(Just M. Casero – Quiosc)

dimarts, 5 de febrer del 2008

El cotxe ben aparcat en un lloc inoportú

Aparentment ahir vaig aparcat correctament el cotxe, només aparentment.
A quarts de vuit del vespre vaig aparcar al carrer Francesc Ciurana de Girona, a l'alçada del número 21, a l'altre costat de vorera. La zona blava és de pagament fins a les vuit; la tarifa mínima són trenta cèntims, suficients per l'estona que restava fins arribar a les vuit. No disposava de canvi i vaig pagar el tiquet amb una moneda de cinquanta cèntims, que em permetia deixar el cotxe fins l'endemà a un quart de deu, del tot innecessari per mi... Bé, vint cèntims de propina...

Tenia reunió al partit; després de la reunió del PSC tenia, a dos quarts de deu, reunió del consell de redacció de la revista Parlem de Sarrià a la Biblioteca Emília Xargay. Entre les dues reunions havia de passar, si podia, per casa a fer un petó de bona nit a les nenes.

A un quart de deu tocats surto del PSC i, camí del cotxe truco a la Sira: “tot just ara surto de la reunió del partit, tinc el temps una mica justet... ostres quin fum!. Sembla que hi ha un incendi, el carrer és ple de fum i hi ha camions de bombers... espera't Sira que veig a la Isabel (Salamaña)... Sira no sé si podré venir, el carrer on tinc el cotxe està ple de fum i tallat pels bombers...”.

El carrer Francesc Ciurana s'amagava rere una espessa cortina de fum, les sirenes dels bombers i d'una ambulància enlluernen la fumarada. A l'inici del carrer, mentre parlo per telèfon amb la Sira veig a la Isabel Salamaña, regidora de l'Ajuntament de Girona. Em confirma que hi ha hagut un foc a un pis. “Tinc el cotxe aparcat just en aquest carrer, a veure si podré sortir...”. Avancem pel carrer i rere el fum, dins el fum, que poc a poc es va esvaïnt, veiem l'escena: una columna de fum surt d'una finestra de l'entresol del número 21 del carrer Francesc Ciurana. Hi ha una ambulància i tres camions de bombers tallen el carrer. Hi ha una zona cordonada amb bombers, Mossos d'esquadra i Policia Local de Girona. La Isabel hi entra, jo resto a fora i, oh sorpresa!: el meu cotxe està aparcat just dins la zona cordonada, al costat del tercer camió de bombers, el de l'escala.

Truco novament a la Sira: “això va per llarg, segur que no vinc, potser tampoc aniré a la reunió de revista, tinc el cotxe bloquejat pels camions de bombers...”. Truco a l'Assumpció Vila, que ja és a la Biblioteca Emília Xargay a l'espera que arribin els altres companys del consell de redacció: l'hi explico la situació i l'hi dic que no m'esperin.

04-02-08_2143
Comença a arribar la premsa, televisions locals i fotògrafs. Comentem la jugada amb en Marc Martí del Diari de Girona i recordem un incendi semblant d'aquest estiu al Pla de l'Horta de Sarrià de Ter. Els bombers han evacuat els veïns del bloc, el fum continua sortint de la finestra de l'entresol: s'ha calat foc en una perruqueria, tothom ja era fora i no hi ha hagut ferits, sí, naturalment, danys materials, o, com diuen les cròniques periodístiques, “no hi ha hagut víctimes però sí importants danys materials”.

Recordo l'incendi de Sarrià de Ter. No només cal esperar a apagar el foc, cal esperar que el fum escampi. Dedueixo que n'hi ha per estona, ja són quasi les deu i ja no atrapo ni el petó a les nenes ni la reunió de la revista. Truco de nou a l'Assumpció: “segur que no vinc”. A la tarda i a la primera trucada ja haviem comentat alguns temes a parlar a la reunió de revista: els canvis amb la correcció i la maquetació, la preparació d'un número sobre la Guerra del Francès i les imatges d'alguns dels articles del número que estem preparant...

No no només s'ha anat esvaint el fum, també la gent del carrer, entre els veïns, els propietaris dels cotxes (no sóc l'únic) i els tafaners. Davant la incertesa de saber quan podré treure el cotxe penso que quina millor manera d'esperar que anat al cinema. Truco de nou a la Sira per comenta-li la proposta. Les nenes ja dormen, totes tres; a la Sira també li pesen les parpelles.

I jo que em pensava que havia aparcat bé el cotxe...
05-02-08_0119

Xino xano arribo fins a la plaça Jordi de Sant Jordi. Consulto la cartellera i no ho dubto: “Hacia rutas salvajes”.

-------------------------

pd1: m'ha agradat que s'hagin trencat les previsions triufalistes que deien que “El Orfanato” arrassaria. És una bona notícia que l'Acadèmia hagi premiat “La soledad” de Jaime Rosales. Potser ja hagués estat excessiu un ex-aequo per Maribel Verdú i Blanca Portillo al Goya de millor actriu, malgrat hagués fet justícia al també bon treball de Blanca Portillo a "Siete mesas de billar francés".

pd2: José Corbacho tendeix a la grolleria; per un comentari encertat n'has d'escoltar masses passats... preferia el bon ofici i finesa de la Rosa Maria Sardà, fins i tot la sàtira de Gulliermo Toledo i Alberto San Juan, qui van presentar la gala dels Goya l'any 2003. Precisament Alberto San Juan ha estat galardonat enguany amb el Goya de millor actor, pel seu paper a la pel·lícula "Bajo las estrellas". Potser la reiteració del mateix és el què, a criteri meu, perjudica Corbacho. M'agrada més, José Corbacho, quan es diversifica i ens ofereix, per exemple, “Tapas”.

pd3: Pau Gasol és nou jugador dels Lakers de Los Angeles. Em vaig aficionar a l'NBA a mitjans dels 80, perdent les primeres nits veient els partits que oferia La 2 amb els comentaris de Ramon Trecet. Magic Johnson, Abdul-Jabbar, James Worthy... Michael Jordan encara havia d'explotar com a jugador i m'encantava, també Larry Bird. Durant uns anys va mantenir, sobretot al consurs d'esmaixades, una sana rivalitat amb Dominique Wilkins, dels Atlanta Hawks, encara que dels Hawks a mi m'agradava Glenn “Doc” Rivers, actual entrenador d'un dels equips més en forma de l'actual lliga de l'NBA, el mític Boston Celtics.

pd4: Ramon Trecet fa més de 20 anys que presenta cada dia Diálogos 3 a Radio 3 de RNE, de 3 a 4 de la tarda.

pd5: després de molts anys el carnaval va tornar al Pavelló de la UES. El municipal està en obres i, com molta de la seva activitat esportiva, la celebració del carnaval es va desplaçar al diumenge i al pavelló de la UES. La diada dominical i, sobretot, el fred, van deslluir una mica la cercavila, però no va defallir l'esperit del carnaval!.

dilluns, 4 de febrer del 2008

Tramuntanada a Cantallops

Cantallops és un petit poble de l'Alt Empordà, situat a la falda de la serralada de l'Albera, sota el Puig Neulós, al costat de La Jonquera. Cantallops és també el poble on va néixer la meva mare, el poble on viu la seva mare, la meva àvia, i el seu germà, el meu oncle amb la meva tia i un dels meus tres cosins, els altres dos, més grans, viuen, estudiant i treballant, a Barcelona. Cantallops és el poble, en definitiva, de la meva família materna. El meu avi, Miquel Gumbau Llonch, en va ser jutge de pau i alcalde.

Cantallops és el poble on, de petits, amb el meu germà passàvem part de l'estiu, després de les colònies i el casal d'estiu i abans de les vacances de la meva mare. Fa uns deu anys la meva mare va reformar la casa de la seva àvia paterna, Can Llonch. Girona és la ciutat on vaig néixer i créixer, Sarrià de Ter el poble on he format la meva família i on visc, Cantallops és el poble per trencar i canviar de ritme.

Aquests darrers dies, setmanes i mesos han estat moguts, políticament, a Cantallops. Josep Molas, l'alcalde de tota la vida (almenys la meva), ha dimitit just abans de fer-se efectiva una moció de censura contra el seu govern. És certament una situació complexa, segurament poc comprensible sense disposar de tots els elements de la pròpia dinàmica dels darrers quatre anys a Cantallops.

És innegable que Josep Molas ha estat un bon alcalde per Cantallops, de no ser així no hagués renovat els seus mandats al llarg de totes i cadascuna de les eleccions municipals. Però possiblement no ha sabut plegar a temps, donar el relleu a una nova generació. La oportunitat semblava clara quan, a les eleccions del 2003, l'acompanyaven a la llista alguns joves preparats i, sobretot molt motivats, joves que ja feinejaven pel poble a través de Cantallops Acció Cultural. Els recordo molt il·lusionats davant la possibilitat de poder treballar, des de l'Ajuntament de Cantallops, pel seu poble. No van plantejar, llavors, un enfrontament a l'alcalde Josep Molas; van formar part de la seva llista i van sortir escollits regidors. Va ser, però, talment un miratge. Amb el pas del temps van veure les dificultats del canvi des de dins, les dificultats de trencar les fortes inèrcies d'anys i anys de la política de l'alcalde. El seu tarannà, les seves il·lusions, el seu llenguatge i aspiracions no encaixaven amb les de l'alcalde. Possiblement quelcom més que una qüestió generacional. Durant el darrer mandat es van desmarcar de la política de l'alcalde Josep Molas.

Aquesta experiència possiblement va despertar la necessitat d'oferir, després que al 2003 només es presentés una llista a les municipals, la de CiU, una alternativa a la llista encapçalada per Molas al 2007. El resultat va ser la presentació de la candidatura d'Independents per Cantallops-AM, una llista vinculada a ERC, encapçalada pel jove Miquel Serrano.

Però no han estat els resultats de les darreres eleccions el què ha precipitat la moció de censura i posterior dimissió de l'alcalde Josep Molas, ha estat una cúmul d'esdeveniments la punta de l'iceberg del qual ha estat el camí de Bell-lloc.
Miquel Serano serà alcalde d'aquí a un any i mig i fins el final del mandat. Josep Molas ho ha estat els darrers 31 anys. Personalment m'hagués agradat que Josep Molas hagués tingut un altre final, així com m'hagués agradat un altre començament per el Miquel Serrano.

Però Cantallops, el Cantallops de cada dia no es mou, només faltaria, a partir dels meus desitjos!. Entenc que no ha estat agradable per ningú aquesta situació, però penso que finalment s'ha tancat un cicle i se n'ha obert un altre. S'està produint un canvi generacional en el govern de Cantallops, amb l'aportació d'una manera nova i diferent de fer i viure la política. El nou govern de Cantallops disposa de tres anys per treballar i fer valer la seva opció de canvi. Jo, malgrat no viure ni votar a Cantallops, els dono el meu vot de confiança, m'hi sento proper ideològicament, també generacionalment.

Dies de tramuntana a Cantallops... ja calmarà...

-----------------------------

pd1: Miquel Serrano, juntament amb el seu germà Lluís i amb el professor Antoni Cobos, és coautor del llibre Cantallops, dins les monografies de municipis que edita la Diputació de Girona.

pd2: a l'espera de poder-m'hi esplaiar, un breu comentari sobre el concert d'Antònia Font a l'Auditori d'aquest diumenge en dues paraules: im pressionant!.
pd3: l'entitat GERD (Grup Editor de la Revista del Discapacitat) amb seu a Sarrià de Terl inaugurarà aquest dijous 7 de febrer a les 7 de la tarda una botiga d´artesania solidària. La seu social i la botoga de GERD és al Carrer Firal, 22 de Sarrià de Ter.