Shop Local Day

Som un país més d'importació que d'exportació, lingüísticament parlant. Per a orgull exportador tenim l'expressió cul de sac, i em sembla que serà aquí, precisament, on acabarem si no ens deslliurem d'aquesta mania de dir-ho tot, o quasi tot, en anglès. 

Recents al calendari tenim el Black Friday i el Ciber Monday, i potser el més greu no només és importar el nom, sinó la tradició; coses de viure en un món globalitzat, i en una societat de consum. Prou que ho veiem, ara, que la nostra és una societat de consum: s'atura el consum, i l'economia pateix, i pateixen també moltes persones i famílies... 

I sí, també tenim el solidari Giving Tuesday, també importat, nom i tradició, per a donar les engrunes dels altres dos dies al món social, i qui sap si així maquillar la consciència de tanta culpa consumidora.

Aquests darrers mesos el consum en línia ha augmentat i el comerç electrònic ha salvat alguns negocis, però és evident que no tothom hi està preparat, ni té les eines ni els recursos, de màrqueting (anglicisme) per a posicionar-se i generar vendes. 

Davant una campanya del Black Friday més competitiva que mai, amb botigues i centres comercials tancats, la batalla es va traslladar a la xarxa, i aquí els gegants de la distribució (amb Amazon al capdavant) copen el mercat de forma majoritària. 

Amb aquesta perspectiva és d'aplaudir que el comerç local s'unís i es mobilitzés endegant una campanya alternativa al Black Friday, el "Shop Local Day", promovent el comerç de proximitat, emulant iniciatives semblants d'altres indrets. El que em va saber greu de la campanya és que per a promoure el comerç de proximitat no ho fessin, també, amb la llengua de proximitat... 

Calia un eslògan (anglicisme) en anglès? No sé, deuen ser coses del màrqueting i la publicitat, i que amb català, això del "Dia del Comerç Local" deu quedar massa provincià... 

Tu demana, nosaltres els explotem

Pensava que estava preparat per la vida moderna, i resulta que no, si entenem Glovo i el seu darrer anunci per vida moderna!

Qui més qui menys suposo que vosaltres també l'heu vist. Un alegre repartidor lliura a diferents domicilis, entre d'altres productes, un paquet de bolquers, i una ampolla de refresc amb una bossa de patates xips. Fins i tot lliura un cafè al carrer! Ho trobo indignant, per no dir esclavitzant!

Puc entendre el menjar a domicili, potser perquè jo anys enrere n'havia demanat, sobretot pizzes, i aquest és un servei més que ofereixen alguns restaurants especialment els de menjar ràpid. Però uns bolquers, o un bossa de patates i una ampolla de refresc!

Si els bolquers, les patates i el refresc formessin part d'una la llista de compra en línia ho entendria, però aquí el missatge és, tu demana per petit i insignificant que sigui el producte, fins i tot encara que te'l puguis anar a buscar tu, que nosaltres te'l portarem.

Em preocupa la càrrega simbòlica del missatge (tu demana, nosaltres explotem!), la força de la imatge de repartir al carrer un cafè en una persona que és al carrer, sobretot tenint present que les condicions laborals de qui te'l lliura són precàries, fruit d'aquesta vida moderna que, reconec, per moments m'espanta, per moments m'entristeix...

Si aquesta és la vida moderna, prefereixo passar per carrincló!

Nyigui-Nyogui

Al carrer de les Ballesteries de Girona, a tocar de la Pujada de Sant Feliu, hi ha una botiga de roba, Novetats Paquita, que admiro per la seva capacitat de supervivència, aixecant la persiana cada dia, encara avui i des de fa no sé quants anys (a mi em sembla que, com a mínim, tota la meva vida!), davant els múltiples canvis que els baixos comercials d'aquest carrer en particular, i del Barri Vell en general, han patit aquests darrers (posem) vint anys!

El dia que tanqui morirà un dels darrers vestigis d'una Girona que desapareix, muta i es transforma irremeiablement! Jo quan passo per la Gran Via de Jaume I hi busco la muralla que mai he vist, i que m'agradaria que encara hi fos...

Una sensació semblant, aiguabarreig de pèrdua i nostàlgia, em produeix l'anunciat tancament de la botiga Nyigui-Nyogui del carrer dels Mercaders de Girona, botiga de referència en la meva adolescència i joventut, en la que hi trobava pantalons, samarretes o arracades per mi, o per regalar!

Port Aventura, estiu del 1995. Vestit, que no disfressat, del Nyigui-Nyogui de #Girona... pic.twitter.com/j2upOIQiqW

— Roger Casero Gumbau (@RogerCasero) January 14, 2020

A Novetats Paquita, a diferència del Nyigui-Nyogui, no hi he entrat ni comprat mai, tot i que hi passo per davant moltes vegades; potser algun dia hauré de fer el pas per descobrir la Girona que encara desconec abans no desaparegui del tot, abans no desaparegui per sempre.

Aquesta oportunitat perduda la vaig tenir (sentir i lamentar) amb el bar restaurant El Capritxo, a la carretera de Sant Feliu, sortint de Girona, que va tancar fa uns mesos i des d'aleshores (i per sempre) que em sap greu no haver-hi anat mai...

Al Nyigui-Nyogui recordo haver-hi entrat, la darrera vegada, buscant algun regal de Nadal, diria que el Nadal de fa dos anys... Ara fan liquidació per tancament i, abans no abaixin la persiana definitivament, estaria bé tornar-hi i fer una darrera compra, a mode de comiat.

Al seu dia, ja fa una colla d'anys, em va saber greu que el boter del carrer de Pedret tanqués, entenc que per raons òbvies... També que desaparegués, per exemple, la petita botiga de fotografia (bàsicament recollia carrets que retornava revelats!) que hi havia a l'entrada d'una escala del carrer Santa Clara...

I com Novetats Paquita, m'encanta que encara resisteixi la Papereria Mary del carrer de la Barca, proveïdora principal de llaminadures quan, de petit i sortint de l'Escola Montjuïc, feia via a peu cap al conservatori, primer, o l'acadèmia d'anglès després! Diria que aleshores era més bon client de "ca la Mary", com en dèiem nosaltres, que bon estudiant del conservatori i d'anglès...

Les botigues fan barri, fan ciutat (també fan poble), i tot i ser conscient que no sempre totes duren per sempre, per tota la vida (si més no la nostra), quan algunes tanquen també tanca quelcom nostre, d'una lo altra manera també perdem quelcom...

El Salt d'Ikea

Sant Cugat va patir un suplici, un autèntic martiri, que li va valer la condició de màrtir. La seva no va ser una vida senzilla, planera i tranquil·la, com es pot deduir de la seva condició (de màrtir), tampoc ho ha estat i és de la vila de Salt, de la qual és patró.

Un dels motors de la industrialització (tèxtil) de les comarques gironines des de mitjans del segle XIX, amb la constitució de la societat Ramió i Cia (1846) la vila de Salt aleshores va viure (segur que per molts patir) un creixement en tots els sentits: activitat econòmica, urbanisme, població... La vila va fer el salt de 255 habitants el 1787 a 2.105 el 1887. La industrialització explica aquest gran creixement demogràfic, el 1970 ja tenia quasi 11.500 habitants!

Aquest procés s'allarga i es prolonga al llarg del segle XX, fins ben bé a finals del segle XX i principis del segle XXI amb els tancaments de les activitats industrials de les fàbriques Gassol i Coma Cros. Com amb tantes viles, pobles i ciutats la indústria va transformar Salt i la seva història.

No em consta que aleshores, a mitjans del segle XIX, a Salt es fes una consulta sobre si calia, o convenia, industrialitzar el poble, no es decidien aixi aquestes qüestions aleshores, tampoc necessàriament ara... o sí, si és una de les condicions d'un pacte de govern...

Com altres pobles, viles i ciutats Salt també ha hagut de lluitar per preservar la seva identitat i, fins i tot, la seva existència com a poble, com quan a les acaballes del franquisme va ser annexionat, com Sarrià de Ter, a Girona.

Una identitat marcada també durant anys per l'hospital psiquiàtric, que dècades enrere ens semblava situat als confins del món, lluny de la suposada civilitzada civilització, a la rere botiga de Girona i la seva àrea urbana, tot i que aleshores no l'anomenàvem així.

Amb la democràcia Salt, com Sarrià de Ter, no només va recuperar la llibertat, també la independència! I amb el pas dels anys Salt ha estat molt més que la vila del psiquiàtric; de fet l'equipament encara hi és, però alliberat de tots els estigmes negatius, perfectament integrat al Parc Hospitalari Martí i Julià.

Una setmana després d'acollir una de les cinc manifestacions de la Diada d'enguany per la independència (no només de Salt, sinó de tota Catalunya) els veïns i veïnes d'aquesta vila han decidit si fan un salt comercial, permetent desenvolupar un sector en el que, de moment i com a punta de llança, s'hi vol instal·lar Ikea, objecte de desig de tants consumidors com ajuntaments!

El resultat de la consulta ha estat inapel·lable i aclaparador i coincideix amb el que volen la majoria de regidors i grups municipals, pel que el govern, format també pels cupaires partidaris del No, podran començar a tramitar el desenvolupament urbanístic de (ni més ni menys) 700.000 metres quadrats de sòl comercial, industrial, residencial i per equipaments (atenció Sarrià de Ter, ai, ai, ai que ja hi tornem!) com el nou Hospital Josep Trueta i la Facultat de Medicina...

Ikea ha estat només el detonador d'una nova transformació que Salt no farà en dos dies, és evident, però que en qüestió d'anys (que ràpid passen!) reforçarà, juntament amb la zona comercial ja consolidada de l'Espai Gironès i tot el que l'envolta, el paper comercial de Salt, convertint-lo en la gran zona comercial no només de l'àrea urbana de Girona, sinó de les comarques gironines, del nord de Catalunya!

Sant Cugat va morir degollat, després de sobreviure a infinitat de martiris, l'any 304. A Salt hi té una església dedicada des de finals del segle IX, tot i que la construcció actual es va començar a construir al segle XVIII. Sant Cugat era natural del nord d'Àfrica i, com el seu amic (o familiar o germà, diuen) i també màrtir Sant Feliu, va arribar per les nostres contrades a finals del segle III; Cugat, que va caure presoner a 8 milles romanes del camí de Barcino (BCN) a Egara (Terrassa), diuen que, vés per on, era mercader, tot i que no va ser per això sinó per la seva fe (cristiana) que va ser perseguit, martiritzat i degollat pels romans!

Tot i ser-ne el patró no crec que el Salt d'Ikea necessiti encomanar-s'hi... serà més útil i efectiu encomanar-se, si s'escau, al nonagenari Ingvar Kamprad, patró d'Ikea, i qui sap si també en un futur de copatró de Salt, que ja sabem que els centres comercials d'avui són els nous temples...

El vídeo de la setmana: canvia de sabates

No sé si sou dels qui us vestiu pels peus, però ben segur que els peus, cada dia, us els calceu!

Jo sóc dels que defenso que el calçat ha de ser, sobretot, còmode, confortable i si cal m'hi gasto uns "calerons" més que amb altres peces de vestir, doncs els peus ens aguanten moltes hores al dia i les sabates ens sostenen els peus!

És clar que no sempre prestem prou atenció a l'origen de les nostres sabates! Com s'han fet les nostres sabates?

Aquesta és la pregunta que es fa, que ens fan, les organitzacions que participen a la campanya "Cambia tus zapatos", impulsada a Espanya per Ropa Limpia. La campanya també anima gastar sola de sabates registrant passejades a través de l'aplicació mòbil Change your shoes!

Mireu avall que no es tracta de canviar de camisa, sinó de sabates!



Bon divendres i, a banda de trepitjar fort, trepitgeu bé!

Superfícies comercials

Quan essent un infant vaig descobrir Andorra em va sorprendre, suposo com a la majoria, com podien sobreviure tantes botigues dels mateixos productes (sobretot tecnològics, de bellesa i esportius) una al costat de l'altre al llarg dels carrers comercials que hi ha entre Andorra la Vella i Escaldes-Engorany.

Un fenomen semblant es produeix d'uns anys ençà a casa nostra amb les superfícies comercials, importades del model americà (o anglosaxó) de grans centres comercials; al seu voltant sempre s'acaben desenvolupant nous negocis, tot i que sovint amb els mateixos productes. En alguns sectors (automoció o mobles) aquest és un fenomen conegut a casa nostra, però a més petita escala i sobretot més focalitzat. L'Ikea de Montigalà a Badalona n'és un exemple, però també La Sénia amb els mobles, o, a l'àrea de Girona, Fornells de la Selva amb l'automoció...

Ara fa 10 anys es va inaugurar a Salt l'Espai Gironès, que ha vist com al seu voltant creixia molta altra activitat (botigues, hotels, restaurants...) esdevenint un gran pol d'activitat econòmica dins el centre comercial i al seu voltant.

Suposo que tot plegat és molt simple: allà on hi ha un pol d'atracció, un primer gran comerç o centre comercial amb capacitat d'atraure gent, atrau també altres negocis doncs la massa crítica, el potencial client, ja hi és, ja hi va, i així successivament els diferents comerços es van retro-alimentant.

Aquests darrers mesos s'està desenvolupant una nova zona comercial a Girona, al costat de l'escola Maristes, entre el riu Güell i les hortes de Santa Eugènia. De moment s'hi ha obert un Mc Donald's, no sense polèmica pel fet d'estar situat al costat d'una escola, i un Lidl; just a l'altre costat del riu hi ha un Mercadona, en l'espai que abans ocupava un Caprabo, supermercat que es troba, també, un centenar de metres enllà. El Mercadona que hi ha on hi havia el Caprabo de fet era el que hi havia on actualment hi ha la redacció del diari El Punt Avui., diari que avui presideix l'amo dels supermercats Valvi... Per cert, el Lidl d'aquesta zona és fruit del trasllat del que hi havia a la carretera Barcelona, on ara hi ha un Dia!

Bé, el cas és que just al costat del Lidl del sector Maristes (per entendre'ns) s'està construint un Aldi, que fa poc va obrir un altre supermercat a la zona de Mas Xirgu de Girona, on hi ha, si no recordo malament, un Dia, un Mercadona i un Caprabo. A la zona de Sant Ponç de Girona hi ha un Mercadona i un Dia un al costat de l'altre, i a pocs metres un Carrefour...

A Sant Antoni de Calonge fa un parell d'anys va obrir un Mercadona, que ha estrenat dos nous supermercats recentment a Olot, i també hi ha, en pocs centenars de metres, un Dia (on abans hi havia un Lidl), un Bon Preu i un Carrefour Market.

Amb tanta varietat de supermercats tan a prop m'agrada pensar que els més beneficiats som nosaltres, els clients, doncs tenim on triar mentre ells es fan la competència. També és cert que cada marca comercial pot tenir públics diferents, allò del "target"...

També hi ha l'aspecte positiu que cada un dels supermercats que obre, com cada superfície comercial nova, genera llocs de treball i dinamitza l'economia, arguments de base que sempre es fan servir per a justificar aquest model comercial que, ens agradi o no, s'ha acabat imposant. hem acabat imposant.

Aviat farà un mes que Can Salellas, la darrera botiga de Cantallops, va tancar; deu ser per això que darrerament m'he fixat més en tot aquest moviment comercial que us he descrit no sense fatiga...

Som protagonistes en primera persona del canvi d'hàbits de consum d'aquestes darreres dècades; de petit també m'impressionava El Corte Inglés de Barcelona, fins que l'Hipercor va aterrar a Girona (o em vaig fer gran) i aquelles grans superfícies van deixar de ser excepcionals per ser quotidianes...

El comerç tradicional i de proximitat no pot lluitar contra aquest nou model de consum; alguns poden adaptar-s'hi cercant espais de convivència: un petit negoci dins, o  a tocar d'un centre comercial, pot veure's beneficiat de la massa crítica que hi va, potencials clients; però és evident que aquest model també ha causat baixes, tal vegada algunes inevitables, de comerços tradicionals.

Veurem quin recorregut té aquest model de grans superfícies i centres comercials, veurem si a mesura que els nadius digitals es vagin fent grans canvien el model comercial i augmenta i s'imposa el comerç electrònic; veurem si el model d'ara és al comerç el que el disc compacte (CD) va ser a la música: el CD quasi mata el vinil, però internet i l'"streaming" l'ha acabat matant!

Sempre que he tornat a Andorra no ha deixat de sorprendre'm, suposo que com a la majoria, com poden sobreviure tantes botigues dels mateixos productes una al costat de l'altre; és una d'aquelles preguntes recurrents que em vaig quan passejo per l'Avinguda Meritxell d'Andorra la Vella... Misteris d'infant que em persegueixen d'adult...

Tanca Can Salellas

La Fina darrere el taulell de Can Salellas. Foto: Roger Casero

A la una del migdia del diumenge 5 de juliol de 2015 la Fina va baixar, per última vegada, la persiana de Can Salellas, la darrera botiga de Cantallops.

La Fina penja el davantal i feliçment es jubila, però la botiga, centenària, finalment tanca; el seu tancament és un exemple més del canvi en els hàbits de consum que ha afectat, també, pobles petits com Cantallops.

Can Salellas va obrir l'any 1914 i al llarg d'un segle ha servit als veïns i veïnes de Cantallops de queviures, pa, carn i embotit i altres productes, com han fet altres botigues que al llarg d'aquests 100 anys han anat tancant, la penúltima a Cantallops, Can Gumbau mesos enrere.

Ja fa dècades que els grans centres de consum per a les famílies són els hipermercats i supermercats i les botigues de poble, també les de barri, han anat quedant relegades per al consum esporàdic de les famílies en general i mantenint una minvant clientela de persones grans que sí les tenien, tenen encara, per al pa (i d'altres productes) de cada dia.

Un poble sense botiga és menys poble, hi manca quelcom! Sap greu dir-ho, però és així: com un poble sense escola o fins i tot un poble sense bar a la plaça! 

Les botigues també tenen una funció social, són un punt de trobada, d'intercanvi d'informació, de dinamització local, un punt de referència no només pels veïns i veïnes, també pels visitants i forasters que hi troben, a banda d'un punt de venda, un punt d'informació turístic local!

Paradoxalment avui els supermercats promocionen i proporcionen productes Km0, productes de proximitat, quan són els propis supermercats (o el model que representen i que inevitablement hem generalitzat), i en el fons tots nosaltres amb els nostres nous hàbits de consum, qui estem acabant amb moltes botigues de proximitat, de poble o de barri...

Al peu de la Nacional II, just abans del trencant de la carretera que, des de la Jonquera, duu a Cantallops hi ha grans superfícies comercials en les que podem comprar pràcticament de tot, productes fabricats arreu del planeta per a satisfer les nostres necessitats bàsiques i les adquirides... però a Cantallops ja no podrem comprar-hi les botifarres o els bulls blanc i negre de Can Salellas!

El diumenge 5 de juliol vam passar per Can Salellas per saludar a la Fina, per compartir amb ella i la seva família el seu darrer dia de feina i desitjar-li una feliç jubilació, ben merescuda després de tants anys darrere el taulell.

Tanca Can Salellas, botiga centenària, i els qui són o ens sentim de Cantallops sabem que perdem, com mesos enrere amb Can Gumbau, quelcom més que una botiga!

Tanca Can Salellas i quelcom se'm remou per dins, una barreja de tristesa i resignació... Res perdura per sempre, però allargarem per sempre el record de les botigues del poble de Cantallops mantenint l'esperança que, qui sap, potser algun dia anys a venir se n'obrirà una!