El parc (Jordi Vilamitjana) no es toca!

 El parc Jordi Vilamitjana ja té, des de fa uns dies, una plataforma cívica i ciutadana que el defensarà amb dents i ungles, l'Assemblea d’Entitats en Defensa del Parc, impulsada, entre d'altres, per les associacions veïnals de Can Gibert del Pla i de Santa Eugènia de Ter.

La requalificació d'aquest parc, definit de moment i fins ara com a zona verda, com a zona residencial, amb la previsió de construcció d'uns 350 habitatges, ha mobilitzat les associacions veïnals fins al punt que no s'han limitat a presentar una al·legació a la modificació del Pla General d’Ordenació Urbana que permetrà aquest canvi d'usos, també s'han mobilitzat per terra, mar i aire, en una intensa campanya a les xarxes socials i al carrer, amb una manifestació, dies enrere, que va finalitzar davant de l'Ajuntament.

Pel govern municipal, aquesta modificació del Pla General d’Ordenació Urbana és la solució que permet compensar, via permuta, l'adquisició de terrenys, ara en mans privades, per a construir part dels equipaments del nou hospital Josep Trueta; per l'Assemblea d’Entitats en Defensa del Parc, la solució no hauria de passar per la construcció d'habitatge sinó per l'endeutament.

Aquesta zona (els barris de Santa Eugènia de Ter i Can Gibert del Pla) és especialment sensible; és una de les tres amb una major segregació escolar (juntament amb el sector Est i el barri de Pont Major) i amb una major densitat de població, i la construcció de quasi 350 habitatges més, amb una previsió que el 40% siguin de protecció oficial, desperta els temors que, lluny de solucionar-se, aquestes problemàtiques (segregació i densitat) puguin agreujar-se.

L'Assemblea d’Entitats en Defensa del Parc no s'oposa al projecte del nou Trueta, ans al contrari, les AV de Can Gibert del Pla i de Santa Eugènia de Ter, impulsores d'aquesta reivindicació, n'han fet sempre una defensa aferrissada, però no estan disposades a acceptar que part de la factura del nou Trueta tingui no només el cost de perdre un parc (per més que se'n guanyi un altre, defensa el govern municipal, en una ubicació pròxima), sinó que el sector s'estressi més urbanísticament.

El parc Jordi Vilamitjana s'ha erigit, avui, en un símbol de resistència veïnal, quelcom, segons diuen alguns que el van conèixer, seria motiu d'orgull per a qui, fins al dia d'avui, encara dona nom al parc.

Sobre la blasfèmica inauguració dels Jocs Olímpics de París 2024

Més enllà de qüestionar l'escenari, el riu Sena amb els ponts, els monuments i els edificis emblemàtics que hi ha al llarg del seu curs, la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics de París 2024 també va generar molta polèmica pel que s'hi va representar, especialment en l'escena titulada "Festivitat".

Davant d'una escena que semblava emular la del Sant Sopar, apareixia la figura d'un Dionís (el déu grec del vi i la vinya, del teatre, de la rauxa i de les festes, banquets i orgies) quasi nu i pintat de blau que va indignar i ofendre a moltes persones, que van titllar tal representació, simplement, de blasfèmia.

Recordem com defineix, el diccionari, el terme blasfèmia: "Expressió ofensiva contra la divinitat, contra algun símbol religiós o contra alguna realitat que sigui objecte d’adoració, de veneració o de culte religiós."

En cas de ser-ho, en cas de voler representar el Sant Sopar, podria ser-ho plenament, una blasfèmia, i ni seria la primera ni, possiblement, la darrera; és clar que hi ha potencials blasfèmies que potser només han estat representacions a títol d'homenatge, sense ànim d'ofendre, de l'escena mítica de la pintura del Sant Sopar (o El Darrer Sopar) de Leonardo da Vinci.

Hi ha qui sosté, però, que l'escena "Festivitat" la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics de París 2024 no feia al·lusió a la mítica taula presidida per Jesucrist, sinó al quadre "El Festí dels Déus" del pintor barroc neerlandès Jan Hermansz van Bijlert. En cas de ser així, la denunciada blasfèmia, la presumpta i, per molts, inoportuna i infortunada blasfèmia, no s'hauria produït i tot plegat hauria estat, tan sols, un foc d'encenalls, si fa o no fa com el del mateix peveter olímpic parisenc.

En qualsevol cas, si l'art té per missió, entre d'altres, la de remoure consciències, aquesta escena de la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics de París 2024 ha complert el seu objectiu.

 

La inauguració aigualida

L'aposta era agosarada, fins i tot valenta i innovadora, si voleu, i per tant arriscada. L'aposta era arriscada i la inauguració dels Jocs Olímpics de París 2024, podríem dir, en general va fer aigües...

La inauguració va fer aigües i no precisament per la pluja, que certament va deslluir la cerimònia, sinó, com a mínim, per a mi, per aquestes tres qüestions:

Primera: el riu.
Traslladar la cerimònia d'inauguració d'uns Jocs Olímpics fora d'un estadi olímpic és una decisió valenta, trencadora i innovadora, i encara més canviar el tartà d'un estadi per un riu, en aquest cas el Sena, per a la desfilada dels i les atletes. L'escenari, a priori, podria semblar immillorable pel riu i sobretot per tot el que l'envolta (ponts, monuments, edificis emblemàtics...), però la desfilada fluvial dels i les atletes sobre les barques no tenia l'èpica de les desfilades sobre el tartà de l'estadi olímpic de torn, sobretot per l'efecte simbòlic que té l'estadi olímpic en uns jocs, esdevenint el centre neuràlgic.

Segona: les barques.
Presa la decisió de fer la desfilada en barques navegant pel riu Sena, si la imatge dels i les atletes sobre les barques ja era poc èpica, encara aportava menys èpica la imatge de les barques tal com fan els serveis turístics, sense estar decorades en motiu i amb motius dels jocs; més que atletes desfilant en una inauguració d'uns jocs olímpics, semblaven turistes... Molt més èpica va tenir la celebració de la Copa del Rei de l'Athletic Club al capdamunt de la Gabarra.

Tercera: la realització televisiva.
Entenc que el repte era majúscul, que la retransmissió televisiva de la cerimònia al llarg del riu tenia, d'entrada, una major complexitat que una retransmissió en un estadi olímpic, on l'escenari està tancat i tota l'acció se centra a la pista; la dispersió dels quadres escènics al llarg del recorregut, jugant amb els ponts, els monuments i els edificis emblemàtics, combinats amb la desfilada de les barques, no va permetre una retransmissió fluida, sinó que més aviat va ser caòtica, fins al punt que els mateixos comentaristes, per moments, no sabien amb precisió què passava, o què passaria. A més, els problemes tècnics d'alguns quadres escènics, més alguns problemes de realització, també van contribuir a la impressió que la cerimònia avançava més a batzegades que amb fluïdesa, i només al final, amb l'encesa del peveter, es va aconseguir un cert crescendo amb una mínima emotivitat.

És, com a mínim, per tot això (i sense entrar en el contingut d'alguns dels quadres escènics) que per mi la cerimònia va fer aigües, i no precisament per la pluja...

Blues for Christmas. Minuts Musicals de Nadal

M'hauria agradat servir-vos, avui, un blues de John Mayall, que dies enrere va morir deixant-nos un impressionant llegat musical, però no he trobat cap interpretació seva d'una nadala, a ritme de blues...

Sí que n'he trobat una, una nadala a ritme de blues, interpretada per un altre John, per un altre extraordinari "bluesman", John Lee Hooker, "Blues for Christmas", una nadala melancòlica i introspectiva que llangueix com la seva guitarra.

El deixondir-se a Castella. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

El deixondir-se a Castella

Manta amplària té Castella!
-sota els corbs no ho sembla pas.
Aquest porxo de Sigüenza
anuncia un dia clar.

Més amunt d'una mujada
hi ha una creu, com un espant.
La gebra és tan rosa i blanca
com una sembra de sal.

Corre el tren així un malastre
car apar que va rodant:
tota la terra que abraça
és sense arbre ni ull humà.

Ara, sí; hem vist dues noies!
Duien una gerra al cap
i una faldilleta airosa;
quin amor les hi tindrà,

quin amor, quina dolcesa
sense un magranê al costat.
Si una terra es veu moresca,
és la del pla castellà.

Més avant ja hi esmorzàvem
i tot era preguntar:
-sense senyal d'estimar-se,
com mengen tan blanc el pa?

Joan Salvat-Papasseit

L'ull del Pont: Pros i contres del desdoblament del bus urbà

A finals de 2023, el transport urbà que uneix Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis amb Girona va millorar substancialment gràcies a l'increment de la freqüència de pas dels autobusos de la Línia 6, que uneix els tres municipis pels barris gironins de Pedret i Pont Major i per Sarrià de Baix, i de la nova i desdoblada Línia 16, que els uneix pel barri gironí de Sant Ponç, passant per l'Hospital Dr. Josep Trueta, Sarrià de Dalt, el Pla de l’Horta, el Pla dels Vinyers i La Rasa.

L'increment de freqüència, a raó de la sortida d'un autobús cada quart d'hora de cada una de les dues línies (L6 i L16) de Girona cap a Sant Julià de Ramis, va representar, només en el primer mes de funcionament, un notable increment d'ús respecte del mateix període de l'any 2022, quan la freqüència era de cada mitja hora.

Segons dades de TEISA, l'empresa concessionària de les dues línies de bus interurbà, l'increment de viatges va ser de quasi el 24 %; mentre que entre mitjans de novembre i mitjans de desembre de 2022 es van registrar un total de 77.319 viatges (aleshores només de l'L6, que feia ambdós recorreguts), entre el mateix període de 2023 es van registrar un total de 95.575 viatges (entre les línies L6 i L16), és a dir, 18.256 viatges més, que representen un increment del 23,6%.

Aquests bons resultats del primer mes d'implantació de l'increment de les freqüències és una mostra evident que amb una millora del servei, la demanda creix notablement i, aleshores sí, el bus urbà pot esdevenir, per a molts desplaçaments dels veïns i veïnes de Girona, Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis, una alternativa real al transport privat.

Amb l’increment de les freqüències, els trajectes entre Girona, Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis es van desdoblar, creant la Línia 16. Si fins ara la Línia 6 feia un recorregut, per entendre’ns, circular entre Girona i Sant Julià de Ramis, passant a l’anada, per exemple, per Pedret i Pont Major, Sarrià de Baix fins Sant Julià de Ramis, i tornant per La Rasa, el Pla dels Vinyers, el Pla de l’Horta i Sarrià de Dalt, per seguir per l'Hospital Dr. Josep Trueta i Sant Ponç per arribar finalment a Girona, i viceversa, ara les línies L6 i L16 fan recorreguts lineals d’anada i tornada, sense passar per tots els barris.

Aquest desdoblament ha provocat, per exemple, que des del barri de Pont Major no es pugui arribar amb el bus urbà (L6) al CAP de Sarrià de Ter, el de referència per als veïns i veïnes de Pont Major, tampoc fins a l'Hospital Dr. Josep Trueta. El mateix passa per als veïns i veïnes de Sarrià de Baix, ja que la darrera parada, i més propera al CAP de Sarrià de Ter, de l’L6 és la de la Biblioteca Emília Xargay, situada  a uns 700 metres i deu minuts a peu.

D’altra banda, els veïns i veïnes dels barris de Sarrià de Dalt, el Pla de l’Horta i el Pla dels Vinyers no poden arribar amb l’L16, per exemple, fins a l’Ajuntament de Sarrià de Ter, o fins a l’Institut Narcís Xifra i Masmitjà, al barri de Pont Major, en cas que hi estudiïn, per exemple, un cicle formatiu.

Sense recular en les millores fetes, i amb l’evidència que una millora notable del servei n’incrementa l’ús, caldria reajustar els trajectes de les línies L6 i L16 per a millorar la mobilitat i garantir un millor accés amb transport públic als diferents barris i serveis. Perquè cada viatge que guanya el transport públic, ara ja ho sabem i les dades ho demostren, és un viatge menys en transport privat.

Article publicat al número 118 de la revista Parlem de Sarrià.

La revista Som del Pont, a Televisió de Girona

Fa aproximadament un mes la revista Som del Pont va sortir de la impremta i, en qüestió de dies, vam repartir-la per totes les llars del barri de Pont Major de Girona.

El camí per veure-la publicada, per tenir-la en paper entre les mans, no va ser fàcil, més aviat va ser com una contrarellotge, però finalment, i feliçment, vam tenir la revista en el termini previst, uns dies abans de la Festa Major del barri, i vam poder-la distribuir a temps.

El camí d'aquest primer número una vegada publicat, ha estat més plàcid; en general, la revista està agradant molt, i també hem identificat algunes propostes de millores que podem aplicar en els pròxims números; la millora contínua és imprescindible en tot projecte!

Part del recorregut que l'AV Pont Major hem de fer amb aquesta nova revista és donar-la a conèixer dins i fora del barri; és per això que també l'hem distribuït a les biblioteques públiques de Girona, també a la de Sarrià de Ter; és per això, també, que agraïm molt l'espai que ahir ens va donar Televisió de Girona al programa "Té de Tot", en el que vam tenir l'oportunitat de presentar la revista, de parlar dels seus objectius i dels seus continguts.

Podeu veure l'entrevista en aquest enllaç: https://tvgirona.com/capitol/tv_girona_video/1729/

Acabat el primer número, ja estem començant a preparar el segon, que si tot va bé sortirà del forn entre finals de gener i principis de febrer de l'any vinent.

La publicitat

 Entre les 80 pàgines del número 118 de la revista Parlem de Sarrià podrem llegir-hi una trentena d'articles, i entre les seves pàgines hi trobarem, si no m'he descomptat, 10 anuncis.

La publicitat també forma part dels mitjans de comunicació, i els anuncis de les empreses no només contribueixen a la sostenibilitat econòmica del mitjà, en aquest cas una revista local, també aporten contingut i, a la seva manera, són un testimoni més del seu present: qui no, quan ha fullejat diaris o revistes antics, s'ha sorprès pels seus anuncis, tant o més que per les seves notícies i articles?

La publicitat en una revista local, a més, sobretot ofereix un valor significatiu per a les empreses, ja que permet una segmentació més precisa del públic objectiu, i a més gaudeix de molt bona reputació, pel compromís inherent que suposa amb el projecte de la revista local.

A més, el cost - benefici és molt avantatjós, ja que amb una despesa moderada hi ha un potencial de visibilitat molt elevat dins la comunitat més propera a l'empresa publicitada.

Així doncs, la revista Parlem de Sarrià, com tantes altres revistes, no només és la suma dels articles que la componen, també és la publicitat que conté, testimoni present, i per a la posteritat, de les empreses compromeses amb un projecte local de comunicació.

Avui, doncs, no només us animo a fullejar la revista i llegir-ne els articles, avui també us encoratjo a fixar-vos, mirar i valorar la publicitat!

Les golfes

M'agraden les efemèrides i em sembla que, veient l'espai que els dediquen (per exemple) els diaris, en general també agraden. M'agraden perquè ens connecten (em connecten) amb el passat, i també per l'interès i per la curiositat de conèixer fets importants que van passar en una data concreta.

Cada dia faig un cop d'ull a les que, en forma de columna, destaca en diari El Punt Avui; ahir, entre les destacades pel rotatiu, em va cridar especialment l'atenció la de 1969, quan el dictador Francisco Franco va presentar, al Consell del Regne, la designació de Joan Carles de Borbó com a successor seu a títol de rei, és a dir, allò de deixar-ho tot "atado, y bien atado".

També consulto, cada dia, les "Efemèrides de Girona" del Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l'Ajuntament de Girona, i entre les destacades d'ahir em va agradar recordar l'admirada i estimada Mercè Huerta, que va morir el 21 de juliol de 2015, ahir va fer nou anys.

Aquestes "Efemèrides de Girona" són un autèntic tresor, i a vegades, a banda de recordar gestes importants i nobles personatges locals, també hi apareixen informacions curioses sobre la vida de la ciutat, com la que es destacava ahir, de l'any 1922: "L'Ajuntament acorda exigir, per raons d'higiene, que en tots els edificis de nova construcció es reservi l'últim pis per a les golfes."

Encuriosit per aquest acord municipal, mentre la pluja queia generosament sobre la ciutat, vaig consultar la premsa del moment, concretament el "Diario de Gerona de avisos y noticias", que segons descriu el mateix Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions, es va publicar de 1889 fins a 1936, esdevenint el diari "representant de la ideologia de la Lliga Regionalista a Girona, escrit en castellà i, a partir de 1932, en català. Aquest rotatiu va ser dirigit per Rafael Masó (el pare de l'arquitecte), Santiago Masó, Joaquim Camps i Arboix, Pere Avel·lí i Manuel Bonmatí, i tingué com a propietaris un grup d'empresaris encapçalat per Agustí Riera, Joaquim Pla Cargol i Josep Maria de Ribot."

El diari del dia 21 de juliol de 1922, informa, a la secció de "Información general" relacionada amb el municipi, de l'ordre del dia del plenari municipal d'aquell mateix dia, i entre els punts a tractar hi ha aquest: "En comunicación del Sr. Arquitecto, sobre construcción de desván."

Dos dies després, el 23 de juliol de 1922, en una crònica sobre la sessió del plenari municipal, el diari recull, entre molts altres, aquest acord: "Acordese exigir, por razones de higiene, el establecimiento de desván en la construcción de los últimos pisos de edificios; cuya prescripción se incorporará en su día en las Ordenanzas de obras."

Les raons d'higiene, s'entén, són per la ventilació que les golfes aporten als edificis... Dies enrere, precisament, de les golfes de casa, construïda a finals dels anys setanta del segle passat, no sé si encara sota aquesta normativa, en vam baixar els ventiladors...

Run Rudolph Run. Minuts Musicals de Nadal

Segons la tradició, són 9 els rens que estiren el trineu del Pare Noel la nit de Nadal, tot i que inicialment no eren 9, sinó 8, tal com recull el poema anònim "A Visit from St. Nicholas" (també conegut com "The Night Before Christmas") publicat el 1823.

Més de cent anys després, l'escriptor Robert L. May va escriure el conte "Rudolph the Red-Nosed Reindeer" (Rudolf, el ren del nas vermell), una mena d'aneguet lleig, ja que inicialment aquest jove ren és víctima de les burles dels seus companys, i finalment acaba esdevenint, no només l'heroi del conte, també el líder dels rens.

El ren Rudolf també és protagonista de la nadala que va popularitzar Chuck Berry, que amb el seu energètic rock and roll fa córrer el mític ren del nas vermell a ritme de riff de guitarra!

Juny. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Juny

Per Sant Joan, amiga, te'n faria retret
si és cas que no venies al festeig que tindrem.
Cada noia fadrina demanarà un promès,
l'alfàbrega i la ruda voldran llum dels estels.
Sentiràs com s'esberlen de claror els fanalets.
Farem focs d'artifici com no es veu en els cels
perquè caiguin estrelles
                                      i en bombes de paper
pugin de nou enlaire enduent-se'n els precs
-i el teu
            si t'atrevies
                               que és un prec que conec.
Tu els clavells regaries. Jo et robaria un bes. 

Joan Salvat-Papasseit

"Gibraltar es Espanyol"

"Gibraltar es Español", cantava primer el públic aplegat a la font de Cibeles,  "Gibraltar es Español", van acabar cantant alguns jugadors, entenc que tant amarats d'eufòria com d'alcohol. Quina manera més estúpida d'espatllar una celebració, la celebració de la quarta Eurocopa de futbol masculina!

Tan important és saber perdre (al jove Jude Bellingham l'hi van ensenyar, just després del partit) com saber guanyar, i aquesta ofensa geopolítica i (efectivament) rància va ser una manca de respecte poc digne d'un equip campió. Per més comptes pendents que Álvaro Morata pogués tenir amb el futbol anglès, ni era el lloc, ni era el moment, i encara entenc menys què va fer Rodri sumant-se als càntics.

Un primer error d'aquestes maratonianes celebracions (rua, recepcions institucionals i bany de masses) és barrejar-hi alcohol, no només pels efectes que inevitablement produeix en els jugadors, alguns excessivament ebris a l'hora d'agafar el micròfon i intentar dir quatre paraules amb un mínim de sentit, també pel missatge implícit que es transmet, que una celebració sense alcohol, no és una celebració.

El segon error d'aquestes maratonianes celebracions és no controlar, per part dels adults responsables i responsables institucionals, en aquest cas, de la Federació Espanyola de Futbol, els missatges que es poden dir, i els que no. Naturalment, l'alegria i l'humor han de fer-se presents, en aquestes celebracions, i més en aquests banys de masses, però potser caldria recordar que el límit és el respecte, tant quan et dirigeixes a milers de seguidors enfervorits, com quan has d'encaixar la mà del president del Govern de torn.

"Gibraltar es Español", es va cantar a la plaça Cibeles, i ni m'imagino què s'hauria arribat a cantar, per segons quins aficionats, i segons quins jugadors, si aquesta celebració s'hagués fet avui, 18 de juliol, dia de l'"Alzamiento Nacional"!

Les bales contra Trump

El que no et mata et fa més fort i a Donald Trump no el maten (políticament) els processos judicials ni (literalment) les bales. L'histriònic candidat sembla anar llançat, més que mai, cap a la Casa Blanca mentre que el seu rival, Joe Biden, s'enfonsa cada vegada més cavant, a cada errada, políticament la seva tomba.

No sé si d'aquest intent d'assassinat en traurem l'aigua clara; una part de mi no pot evitar pensar que tot plegat ha estat un muntatge del mateix Trump, ja que pocs com ell simbolitzen la màxima que la fi justifica els mitjans; però una altra part de mi es resisteix a pensar-ho, perquè de ser així perdria l'esperança de trobar, fins i tot en un tirà, un bri d'humanitat.

Aquest intent de magnicidi (assassinat d’un alt personatge de l’estat, segons el diccionari) està generant molt debat entorn dels serveis secrets, i jo em segueixo preguntant com és que el jove franctirador va poder disparar, i també em pregunto com va poder errar el tret: nervis?, inexpertesa?... Fins i tot he arribat a qüestionar fins a quin punt podria lamentar que hagués errat el tret, però aleshores seria a mi a qui se'm podria atribuir la màxima que la fi justifica els mitjans...

Més enllà de tots els dubtes i conspiracions, la realitat és que de la mateixa manera que Donald Trump té el do d'esquivar les bales judicials, o que li rebotin a favor seu en cas que el toquin, ara també ha pogut "esquivar" les bales que el volien mort i aquest incident, del que ell hàbilment sap i sabrà treure'n profit, el catapultarà de nou cap a la presidència.

Davant aquest escenari, ja no cal que Joe Biden es retiri de la cursa electoral, no cal que el Partit Demòcrata gasti inútilment les seves bales, cremi a debades, ara, una possible candidatura alternativa a l'actual president...

Les bales contra Trump l'han fet més fort, possiblement, perillosament més fort. Mal em pesi, que Trump ens agafi confessats!

La quarta de La Roja

La selecció espanyola de futbol va aixecar sota el cel de Berlín la seva quarta Eurocopa, un títol totalment merescut, no només pel fet de guanyar la final, sinó tots i cadascun dels partits que ha disputat en aquesta fase final.

Amb aquesta quarta Eurocopa és la selecció que més títols té, i ha guanyat tres de les cinc últimes edicions. Ja fa alguns anys que la malastrugança dels quarts de final s'ha trencat...

Si amb les Eurocopes dels anys 2008 i 2012 (amb el Mundial de 2010 enmig) hom podria assimilar el joc i la columna vertebral de La Roja al Barça, amb aquesta és inevitable no vincular-la a les figures emergents dels joves Nico Williams i Lamine Yamal, espanyols (un basc i un català) de famílies d'origen immigrant que defensen La Roja, sospito, per despit (i resignació) d'una multitud de xenòfobs a qui agradaria trobar, a La Roja, la quinta essència de la raça espanyola, en cas que existís.

La selecció espanyola de futbol desperta passions, bé a favor bé en contra, i cadascú li atribueix un valor, més enllà de l'intrínsec, en funció (i favor) del seu propi interès: l'Espanya diversa, l'Espanya opressora, l'Espanya imperial... Al capdavall, però, no és més que un equip de futbol i, possiblement, tot i no tenir els millors jugadors, ha demostrat ser el millor equip i el que més bon futbol ha desplegat al llarg del campionat.

Entenc que resulta inevitable no destriar la dimensió política que flota sobre l'estrictament futbolística, les seleccions nacionals representen una federació i, per extensió, un estat, però fins i tot els mateixos jugadors, enfundats amb La Roja, fan les seves pròpies reivindicacions simbòliques i de pertinença, com Lamine Yamal reivindicant Mataró, per exemple.

És clar que amb això del futbol, i de l'esport en general, no tot és racionalitat, ans al contrari, ja que en aquest cas, a banda d'anar amb Espanya, jo anava amb Països Baixos, a qui hagués preferit a la final abans que Anglaterra, i de cap manera volia que guanyés França i encara menys Portugal, malgrat Robert Martínez... I en el meu cas, com sospito que en el vostre i per extensió tothom, no hi ha més raó que la pròpia subjectivitat, farcida, si voleu, de contradiccions...

Algun dia havia de passar

Algun dia havia de passar, i va passar el passat dissabte 6 de juliol.

Com cada matí, a primera hora, em disposava a fer el Wordle en català. Sempre començo pel català, i després faig el castellà i el castellà amb accents. Com sempre, des de fa mesos i mesos amb el Wordle en català i castellà, vaig començar amb la primera paraula que hi escric d'entrada: AUDIO.

Al principi de jugar-hi cada dia feia servir una paraula diferent cada dia, segons la inspiració del moment, però aviat vaig canviar d'estratègia amb l'objectiu de temptejar primer les vocals de la paraula, i davant la impossibilitat de trobar una paraula de cinc lletres amb les cinc vocals, vaig optar per buscar una paraula de cinc lletres amb 4 vocals.

Entre les poques paraules que se'm van ocórrer de cinc lletres i quatre vocals diferents, vaig dubtar entre àudio i ouera, i finalment vaig optar per la primera perquè em servia per començar tant en català com en castellà. És així com, des de fa una colla de mesos, que sempre començo el Wordle amb la mateixa paraula: AUDIO.

Quan vaig veure que totes les paraules es giraven de color verd, no m'ho podia creure! Sempre havia sospitat que algun dia passaria, que algun dia podia passar, però mai hauria sospitat que passaria justament aquell dia, el dissabte 6 de juliol de 2024, el dia del meu 50è aniversari! 

Reconec que el primer pensament va ser una mica conspiranoic: serà un regal d'aniversari? Però de seguida vaig voler treure'm la idea del cap, ja que de ser així voldria dir que el mateix joc sabria amb quina paraula començo cada dia, sabria que aquell dia era el meu aniversari, i més concretament el meu 50è aniversari, i m'hauria volgut fer un regal, una picada d'ullet... Vaig pensar que, simplement, era una casualitat, i vaig seguir jugant...

És clar que l'endemà no me'n vaig estar, i vaig voler assegurar-me que la paraula del dissabte 6 de juliol de 2024 del Wordle català fos, per a tothom, la mateixa que jo havia endevinat de bones a primeres...Finalment em vaig quedar tranquil pensant que, simplement, algun dia havia de passar...

The Christmas Song. Minuts Musicals de Nadal

Les cançons, a vegades, tenen vida pròpia, naturalment també algunes nadales. La d'avui, "The Christmas Song", va ser gravada inicialment pel grup Nat King Cole Trio, però setmanes després de gravar-la el mateix Nat King Cole va proposar gravar-la amb orquestra i aleshores aquella cançó, composta per Mel Tormé i Bob Wells, va fer un salt qualitatiu, esdevenint una de les cançons de Nadal més populars.

Passeu pel port. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Passeu pel Port

Passeu pel Port
                        que és festa pagana!
Ara florien els pals boles d’or
i els mariners ubriacs tots cantaven:
Verge del Carme, doneu-nos l’amor.

Verge del Carme cantava en els núvols,
a cada u bé llançava un esguard:
els mariners ubriacs la miraven
i convidaven a tots els vianants.

Verge del Carme dansava una estona,
ni hi ha vaixell que la guanyi en dansar;
alceu els ulls que veureu la corona
com va ruixant tot d’estrelles la mar:
la meva barca n’és plena a vessar.

Verge del Carme mostra un peu tot nu
que la sandàlia se li desprenia;
els gallarets d’omplenaven de llum…

Si jo nedava prou l’abastaria.

Joan Salvat-Papasseit

El Xifra, institut en transició

L'Institut Narcís Xifra i Masmitjà, l’institut del nostre barri, en plena metamorfosi, està en ple procés de transformació cap a un centre de formació professional integrada, anomenats també centres integrats de formació professional.

Aquest canvi convertirà el Xifra en un institut de referència de formació professional a la demarcació de Girona, i es preveu que aquesta especialització incrementi el seu finançament i recursos per donar una formació professional àmplia i de qualitat. D’aquesta manera el Xifra integrarà, a banda dels títols professionals de cicles formatius de grau mitjà i de grau superior, els certificats de professionalitat, l'acreditació de les competències professionals i es potenciaran els serveis d'informació i orientació i els projectes d'innovació.

S’espera, doncs, que a mitjà termini el Xifra sigui un centre de formació professional potent i de referència, no només a Girona, també a les comarques de Girona, ja que serà el primer d'aquestes característiques, i a Catalunya.

Aquesta transformació, això no obstant, ha tingut un preu molt alt per al mateix institut i, és evident, també per al mateix barri: la supressió progressiva dels estudis d’ESO al Xifra, fent que l’alumnat del nostre barri s’hagi de desplaçar a altres instituts de Girona per completar l’educació secundària obligatòria.

Aquest curs 2023/24 ha estat el primer en el qual l’alumnat de 1r d’ESO del barri ja no ha pogut anar al Xifra, i han hagut d’anar bé a l’Institut Jaume Vicens Vives, bé a l’Institut Carles Rahola i Llorens. La pèrdua de l’ESO del Xifra va mobilitzar el barri, a les famílies i a les entitats en defensa del manteniment dels estudis d’educació secundària obligatòria al Pont Major, lluita que tot i perdre, va mostrar la nostra capacitat de lluita i mobilització en defensa dels serveis públics del barri. Des de l'AMPA de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà volem agrair totes les mostres de suport i ànims que vam rebre, en una mobilització que vam fer de forma coordinada amb les altres AFA i AMPA d’escoles del barri.

En aquesta transició del Xifra d’un institut d’ESO, Batxillerat i Cicles Formatius cap a un centre de formació professional integrada convé seguir vetllant perquè les administracions competents (Generalitat i Ajuntament) aportin tots els recursos necessaris per seguir garantint la qualitat educativa, especialment per a l’alumnat d’ESO i de Batxillerat que encara queda a l’institut, i per al bon seguiment educatiu de l’alumnat del barri desplaçat a altres instituts de Girona, garantint alhora el transport escolar.

Confiem que el futur del Xifra, com a centre de formació professional integrada, sigui esplendorós,  però no oblidem que el passat recent, aquests darrers anys, han estat especialment difícils i traumàtics, amb unes administracions que han deixat morir d’inanició l’ESO del Xifra, no abocant-hi els recursos necessaris, i amb un present incert i de davallada de recursos, a mesura que es van extingint els cursos d’ESO.

I en aquesta transició, la incertesa plana també sobre la mateixa AMPA del Xifra, sobre la seva supervivència dins un centre integrat de formació professional, sense les famílies de l’alumnat d’ESO. Un altre dany col·lateral d’aquesta transició.

Sigui com sigui, però, el Xifra ha de seguir essent un actiu important per al nostre barri, i un element clau de futur pot ser la remodelació del seu teatre, per a l’ús intern i també per a l’ús del barri i la ciutat de Girona, tot i que això, ara per ara, són figues d’un altre paner.

Roger Casero Gumbau
President de l'AMPA de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona

Article publicat al número 1 de la revista Som del Pont.

Falsa bandera, joc brut

Tot aquest afer dels cartells contra el candidat a l'alcaldia d'ERC, Ernest Maragall, magrejant barroerament l'Alzheimer, a banda d'esquitxar ERC, esquitxa, malauradament, tota la política. Perquè sí, aquesta mala praxi ha vist la llum per vergonya d'ERC, però no és una exclusiva d'ERC.

Fa una colla d'anys, fent vida orgànica en un partit, vaig descobrir que algunes cartes al director dels diaris es cuinaven als departaments de comunicació del partit, amb persones que prestaven el seu nom per a signar les cartes; aleshores aquesta praxi em va fer arrufar el nas, però entenia que era innòcua, innocent, si voleu.

Però aleshores, mai m'hauria imaginat que l'agenda oculta de comunicació d'una campanya electoral pogués arribar a aquests extrems, amb pràctiques que, n'estic segur, no encaixen amb els (sempre impol·luts) codis ètics dels partits.

Aquest afer, prou vergonyós i truculent, ha fet aflorar una altra mala pràctica dels partits davant dels conflictes interns: l'activació dels protocols de depuració de responsabilitats quan el conflicte es fa públic, no quan es produeix. 

Ho hem vist en situacions d'abusos (de poder, sexuals, etc.), quan el partit, o l'organització, activa els protocols interns tan bon punt l'abús surt a la llum, no quan succeeix, donant a entendre que fins aleshores el partit, o l'organització, prioritzava tapar la mala praxi o l'abús, fins i tot protegir qui els ha comès.

"En política es pot fer tot, menys el ridícul", va dir al seu dia el president Tarradellas, i ja em sap greu contradir a tal autoritat, però això és pitjor, molt pitjor que fer el ridícul, i no hauria d'entrar a la categoria de "tot".

Aquest joc brut s'hauria d'erradicar de la política, tot i que em sembla que a la política cada vegada n'hi ha més, de joc brut; de joc brut i d'operacions de falsa bandera...

Espanya - França

Aquesta nit les seleccions de futbol d'Espanya i de França es disputaran una plaça per a la final de l'Eurocopa 2024; ambdues seleccions han assolit les semifinals amb trajectòries molt diferents, França a empentes i rodolons, Espanya exhibint un dels millors futbols del campionat. És clar que quan comenci a rodar la pilota, res de tot això importarà i les forces, d'entrada, estaran igualades.

França, però, abans de disputar aquest partit, en certa manera ja ha guanyat; la segona volta de les eleccions legislatives ha donat la victòria a la unió d'esquerres Nou Front Popular i, sobretot, ha frenat el perillós avanç de l'extrema dreta del Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, que sembla anar de derrota en derrota, fins a la victòria final.

No sé si de jugar-se de nou a Espanya, aquest partit el tornaria a perdre la dreta i l'extrema dreta, que ja hem vist en diferents territoris de la pell de brau que quan poden sumar per governar, s'alien, quelcom impensable, ara per ara, a França.

Mentre aquestes darreres setmanes hem sentit alguns futbolistes de la selecció francesa fer una crida a la mobilització per frenar l'avanç de l'extrema dreta, a Espanya la majoria de futbolistes (diria que tots) de la selecció espanyola fuig d'estudi en qüestions polítiques quan, penso, també hi hauria molt a dir...

Avui, però, sobretot s'espera que els futbolistes francesos i espanyols parlin sobre el terreny de joc, que de política ja en podran tornar a parlar uns l'endemà, si s'escau, i els altres mai, com gairebé sempre.

Cinquanta

Dissabte vaig fer 50 anys i de moment no he trepitjat cap concessionari de cotxes esportius d'alta gamma, ni de motos de gran cilindrada. És clar que tampoc n'he tingut l'ocasió...

Tampoc tinc previst tenyir-me els cabells (tot i que per més que volgués ho tindria complicat) ni he demanat hora en cap clínica de cirurgia estètica, ni en cap establiment de tatuatges o pírcings, que les tres arracades a l'orella fa dècades que les tinc...

No m'he apuntat al gimnàs, perquè ja fa més de quatre anys que hi vaig, i no m'estic preparant per a cap cursa, marató, triatló, "iron man" o res semblant, ni tinc previst cap gir copernicà en l'àmbit laboral.

Totes les fantasies i aventures amoroses les vull viure i compartir amb la meva dona, i entre les fantasies, o ànsies, no hi ha la de cremar la meva targeta de crèdit a Las Vegas, a Mònaco, a Peralada, ni tan sols al bingo del Pont de la Barca de Girona.

Ni tinc ganes de viure ràpidament, com si sentís que la vida se m'escola entre els dits, ni he fet una llista de les coses que voldria fer abans de morir-me...

Em sembla que, tot just uns dies després de fer 50 anys, la (meva) vida, com versa la cançó, segueix si fa o no fa igual. No voldria donar-vos la impressió que soc un negacionista de la crisi dels 50, que minimitzo el que representa arribar als cinquanta anys, no només pel fet d'arribar-hi, que ja és tot un èxit, sinó perquè cada vegada són menys, estadísticament, els anys que resten de vida respecte dels anys viscuts, ans al contrari.

Mentiria, doncs, si digués que fer 50 anys no m'impressiona: els cinquanta, certament, fan respecte, però no m'obsessionen, si més no de moment, si més no, avui.

Assumeixo que ja tinc cinquanta anys i confio que sabré portar-los portar la dignitat que es mereixen, prescindint dels tòpics, fins i tot els que diuen que són els 50 són nous 30! Els 50 són els 50, tampoc cal edulcorar-los.

I ara que ja els tinc, em sembla que fins i tot els portaré amb un punt d'orgull, perquè de moment no he trobat, per a mi mateix, millor edat de la que tinc a cada moment.

The Little Drummer Boy. Minuts Musicals de Nadal

De timbaler a casa nostre tenim el cèlebre d'El Bruc, però no és d'aquest, que va la cançó d'avui, sinó del timbaler protagonista d'una de les cançons de Nadal més conegudes, popularitzada a Espanya de la mà i la veu de l'incombustible Raphael...

Composta a principis dels anys quaranta del segle passat per la compositora Katherine Kennicott Davis, i popularitzada una dècada més tard gràcies a la gravació que en va fer el grup musical The Trapp Family, la nadala "The Little Drummer Boy" va agafar volada especialment a partir dels anys seixanta gràcies a les versions que en van fer Frank Sinatra i el mateix Raphael, en castellà, i fins i tot Boney M a principis dels anys vuitanta.

En català també la tenim, com a Cançó del timbaler, gràcies a l'adaptació que en va fer el músic Manuel Oltra i Ferrer a mitjans dels anys seixanta, i la gravació que la coral infantil La Trepa va enregistrar uns anys més tard. De la família Trapp, a la coral La Trepa!

Però de totes les versions de "The Little Drummer Boy" (El tamborilero, la Cançó del timbaler) avui m'interessa especialment la d'una de les grans dames del rock, la que van fer Joan Jett and the Blackhearts, una versió certament més rockera i, tot i això, un punt continguda.

Visca l'amor. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Visca l'amor

Visca l'amor que m'ha donat l'amiga  
fresca i polida com un maig content!  
Visca l'amor
                    l'he cridada i venia  
-tota era blanca com un glop de llet.

Visca l'amor que Ella també es delia:

visca l'amor:
                    la volia i l'he pres.

Joan Salvat-Papasseit

Joe Biden, president i octogenari

Mireu la foto; què hi veieu? El qui, està clar, Joe Biden, però necessitem anar una mica més enllà per entendre l'atzucac en què s'ha situat la seva candidatura a la reelecció.

Hi ha qui hi veu un octogenari amb algunes de les seves capacitats en declivi, capacitats que potser no s'ajusten a l'exigència del càrrec que ocupa i que vol continuar ocupant els pròxims quatre anys.

Hi ha qui hi veu un senyor gran que tot sovint es desorienta, en el discurs i també en l'espai, no trobant la paraula exacta o buscant una cadira inexistent. Res que no pugui passar a la seva edat, naturalment.

Quan el veig em fa patir; també em va fer patir, anys enrere, Leonard Cohen. El vaig anar a veure en un concert al Palau Sant Jordi, com perdre'm aquesta oportunitat! Però allà al davant hi vaig trobar un Leonard Cohen que més que fer-me gaudir del concert, em va fer patir; segurament el problema el tenia més jo, de percepció i de prejudicis, que ell, que, a pesar de mi, semblava prou desimbolt.

I així es deu veure el mateix Joe Biden, capacitat no només per afrontar una dura campanya electoral contra un resistent i dur (i implacable, si cal) Donald Trump, també per continuar governant quatre anys més, en cas que guanyi...

Però jo avui, per exemple, m'ho pensaria dues vegades abans de pujar en un cotxe conduït per Joe Biden, i soc conscient que haver d'arribar a aquest punt, amb les persones grans, és certament delicat; soc conscient que potser a mi també em costarà veure i, sobretot, acceptar el declivi de les meves pròpies capacitats físiques i cognitives.

És clar que hi ha qui mira la foto i, per sobre d'un senyor octogenari amb algunes de les seves capacitats en declivi, hi veu el president dels Estats d'Units d'Amèrica, és a dir, un home poderós, el cap d'un dels estats més poderosos i influents del món, sinó el que més, un home que, des de la seva posició i responsabilitat, només ell pot ser amo i senyor del seu destí, i si el president vol anar a la reelecció, es va a la reelecció. Qui dels seus gosaria estossegar-li a la cara, al president dels Estats Units?

El primer debat amb Donald Trump ha alimentat el debat sobre si Joe Biden està en condicions, o no, d'afrontar aquesta transcendental campanya electoral. Possiblement, afrontar la campanya és més complicat que, en cas de guanyar les eleccions, continuar governant, ja que l'administració americana és forta i robusta, possiblement molt més consistent que el president que aspira a la reelecció.

Només Joe Biden i el seu entorn més proper poden decidir deixar la cursa electoral, però sembla que ell i el seu entorn més proper estan decidits a entomar el repte, i a mi, i diria que a mig món, ja em tremolen les cames, molt més del que li poden arribar a tremolar seves!

Seguir remant...

Em sembla que des d'aquesta foto, de l'estiu de 1996, que no hem tornat a pujar en una de les barques de rems que hi ha a l'Estany de Banyoles i, tot i això, podria afirmar amb certesa i sense por d'equivocar-me, que des d'aleshores, no hem deixat de remar. De fet, aleshores ja feia tres anys que remàvem...

Seria inevitable, i alhora temptador, disseccionar ara i aquí, i amb quatre paraules mínimament ben escrites, la metàfora de la barca com la vida que anem traçant junts, destacant no només la importància d'impulsar la barca a cops de rem, en què cada palada, cada esforç compta, sinó, sobretot destacant la importància de marcar un rumb i de remar, a banda de junts o alternativament, naturalment en la mateixa direcció.

Però d'aquesta foto el que voldria destacar no és la barca, ni els rems, ni tan sols l'aigua, l'horitzó o el cel sinó ella, o més ben dit, ELLA, així, en majúscules, que lluny de saltar de la barca, 31 anys després segueix remant...

Fa quatre anys, baixant d'una escapada a Tuixén i a Josa del Cadí, ella va voler que ens aturéssim al pantà de la Llosa del Cavall, a l'altura de Sant Llorenç de Morunys; va veure que en una riba es podien llogar caiacs i, tot i que a mi en un primer moment em va fer mandra, vam recular i en qüestió de minuts ja remàvem de nou... 

Seguir remant; aquesta és la voluntat. Seguir remant junts, a vegades en aigües tranquil·les, d'altres contra vents i marees, però sempre, fins ara i de moment, seguir remant junts, perquè jo no podria tenir millor companyia... 

 

Som del Pont, la revista del barri

Som del Pont és el nom del grup de WhatsApp dels veïns i veïnes del barri de Pont Major de Girona, es va crear a finals de setembre de 2021 per iniciativa d'unes veïnes i compta amb poc més d'un centenar de membres. S'hi comparteixen informacions, inquietuds i denúncies sobre el barri, i aquests darrers dies ha estat especialment prolífic en fotos denúncia de l'estat lamentable d'algunes illes de contenidors, envoltades de brossa...

Som del Pont també és la pàgina web de l'AV Pont Major, en la que s'hi comparteixen informacions d'interès per al barri; un web simple i senzill amb informació bàsica del barri i de la mateixa associació veïnal. 

Som del Pont també és, des de fa pocs dies, la nova revista del barri, acabada de sortir del forn fa pocs dies i que ja han rebut a casa seva tots els veïns i veïnes del barri. Una revista d'informació local amb continguts dels equipaments i entitats del barri, amb una entrevista a un veí i activista, amb articles reivindicatius de l'AV Pont Major i amb el relat de les vivències i records de veïns i veïnes...

Som del Pont, la revista del barri, neix amb voluntat de continuïtat, a raó de dos números l'any, amb l'objectiu d'esdevenir una eina d'informació, comunicació, participació i cohesió, i que també permeti valorar la història i el patrimoni del barri, així com el patrimoni immaterial de la seva gent. En aquest primer número també inclou el programa de la Festa Major, que començarà el divendres 5 de juliol i s'allargarà fins al dissabte 13 de juliol.

A banda d'arribar a tots els habitatges del barri, la revista Som del Pont també s'ha distribuït, per a la seva consulta i lectura, a les biblioteques públiques de Girona i de Sarrià de Ter, i naturalment també la podeu trobar al web Som del Pont.

Us convido a buscar-la i fullejar-la, consultar-la i, fins i tot, llegir-la!

30 anys a l'Horitzó

Dissabte passat circulava pel nord del Maresme i, quasi de forma instintiva, vaig sortir de l'autopista C-32 a la sortida de nord de Pineda de Mar i em vaig aturar un moment davant l'escola d'Educació Especial Horitzó que hi ha abans d'entrar al poble, venint de l'autopista.

Fa 30 anys, el juliol de 1994, vaig treballar-hi al casal d'estiu, fent de monitor. Aquell mes de juliol, pràcticament, vaig viure a Pineda de Mar; cada dilluns marxava de Girona a cavall de la meva Vespa 200 i feia via cap a Pineda de Mar, i durant tota la setmana m'estava en una pensió, en una petita habitació de la planta baixa. Entre setmana treballava al casal d'estiu de quarts de nou del matí fins a les cinc de la tarda, i a la tarda tenia temps per mi, sobretot per anar a la platja. Els divendres, de nou a cavall de la Vespa 200, tornava a Girona per passar el cap de setmana a casa.

Setmanes abans, al mes de juny, ja havia treballat com a monitor de suport en una sortida de finals de curs de l'escola a Salou; quan em van proposar treballar-hi al juliol, no m'ho vaig pensar dues vegades. De fet, aquell estiu, també vaig treballar com a monitor d'estiu en dues colònies més, al mes d'agost.

Dissabte passat vaig aturar el cotxe davant l'escola, vaig baixar i l'hi vaig fer una foto. Aquella experiència va ser tot un repte, no només perquè acabava de fer el curs de monitor de lleure, també perquè a principis de curs començava els estudis d'Educació Social i, d'alguna manera, aquella experiència posava a prova la meva vocació: realment era això, el que volia?

Tot i les dificultats, que sempre hi són, i que evidentment també van fer acte de presència en aquella experiència i en les altres que vaig viure aquell estiu, aquells aprenentatges van refermar la meva vocació i, sobretot, les ganes d'aprendre.

Però aquell juliol de fa 30 anys no tot va ser fer de monitor; a Pineda de Mar també hi vaig celebrar el meu aniversari; durant molts anys he celebrat l'aniversari lluny de casa, de colònies o de campaments, bé com a participant, bé com a monitor; és el que té haver nascut a l'estiu... Aquell any no va ser una excepció.

El dia del meu aniversari la meva mare va venir a Pineda de Mar a la tarda i vam anar a sopar, una pizza, si no recordo malament, per a celebrar els meus 20 anys. També recordo que, unes setmanes més tard, una tarda vaig agafar la Vespa 200 i vaig fer via cap a Barcelona, per veure Pink Floyd a l'Estadi Olímpic, amb dos amics; tota una aventura i, sens dubte, un concert i una experiència memorables!

Avui que comencem el mes de juliol, avui que resten pocs dies per a celebrar els meus 50 anys, em pregunto què en queda d'aquell jove amb Vespa i cabells llargs, d'aquell noi que tenia pressa per créixer i fer-se adult i que, a la seva manera i amarat d'un idealisme innocent, volia canviar el món...

Les parets de l'escola d'Educació Especial Horitzó són les mateixes, però ben segur que l'escola, al llarg d'aquests 30 anys, ha canviat tant o més que jo; allà palplantat mirant l'escola, pensava que a banda d'unes parets més velles, trenta anys més velles, en el meu pòsit encara hi ha traces d'aquell jove que se sentia gran i responsable cada dilluns de juliol sobre la Vespa 200, anant cap a Pineda de Mar, anant cap a l'Horitzó...