divendres, 19 de juliol del 2024

Juny. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Juny

Per Sant Joan, amiga, te'n faria retret
si és cas que no venies al festeig que tindrem.
Cada noia fadrina demanarà un promès,
l'alfàbrega i la ruda voldran llum dels estels.
Sentiràs com s'esberlen de claror els fanalets.
Farem focs d'artifici com no es veu en els cels
perquè caiguin estrelles
                                      i en bombes de paper
pugin de nou enlaire enduent-se'n els precs
-i el teu
            si t'atrevies
                               que és un prec que conec.
Tu els clavells regaries. Jo et robaria un bes. 

Joan Salvat-Papasseit

dijous, 18 de juliol del 2024

"Gibraltar es Espanyol"


"Gibraltar es Español", cantava primer el públic aplegat a la font de Cibeles "Gibraltar es Español", van acabar cantant alguns jugadors, entenc que tant amarats d'eufòria com d'alcohol. Quina manera més estúpida d'espatllar una celebració, la celebració de la quarta Eurocopa de futbol masculina!

Tan important és saber perdre (al jove Jude Bellingham l'hi van ensenyar, just després del partit) com saber guanyar, i aquesta ofensa geopolítica i (efectivament) rància va ser una manca de respecte poc digne d'un equip campió. Per més comptes pendents que Álvaro Morata pogués tenir amb el futbol anglès, ni era el lloc, ni era el moment, i encara entenc menys què va fer Rodri sumant-se als càntics.

Un primer error d'aquestes maratonianes celebracions (rua, recepcions institucionals i bany de masses) és barrejar-hi alcohol, no només pels efectes que inevitablement produeix en els jugadors, alguns excessivament ebris a l'hora d'agafar el micròfon i intentar dir quatre paraules amb un mínim de sentit, també pel missatge implícit que es transmet, que una celebració sense alcohol, no és una celebració.

El segon error d'aquestes maratonianes celebracions és no controlar, per part dels adults responsables i responsables institucionals, en aquest cas, de la Federació Espanyola de Futbol, els missatges que es poden dir, i els que no. Naturalment, l'alegria i l'humor han de fer-se presents, en aquestes celebracions, i més en aquests banys de masses, però potser caldria recordar que el límit és el respecte, tant quan et dirigeixes a milers de seguidors enfervorits, com quan has d'encaixar la mà del president del Govern de torn.

"Gibraltar es Español", es va cantar a la plaça Cibeles, i ni m'imagino què s'hauria arribat a cantar, per segons quins aficionats, i segons quins jugadors, si aquesta celebració s'hagués fet avui, 18 de juliol, dia de l'"Alzamiento Nacional"!

dimecres, 17 de juliol del 2024

Les bales contra Trump


El que no et mata et fa més fort i a Donald Trump no el maten (políticament) els processos judicials ni (literalment) les bales. L'histriònic candidat sembla anar llançat, més que mai, cap a la Casa Blanca mentre que el seu rival, Joe Biden, s'enfonsa cada vegada més cavant, a cada errada, políticament la seva tomba.

No sé si d'aquest intent d'assassinat en traurem l'aigua clara; una part de mi no pot evitar pensar que tot plegat ha estat un muntatge del mateix Trump, ja que pocs com ell simbolitzen la màxima que la fi justifica els mitjans; però una altra part de mi es resisteix a pensar-ho, perquè de ser així perdria l'esperança de trobar, fins i tot en un tirà, un bri d'humanitat.

Aquest intent de magnicidi (assassinat d’un alt personatge de l’estat, segons el diccionari) està generant molt debat entorn dels serveis secrets, i jo em segueixo preguntant com és que el jove franctirador va poder disparar, i també em pregunto com va poder errar el tret: nervis?, inexpertesa?... Fins i tot he arribat a qüestionar fins a quin punt podria lamentar que hagués errat el tret, però aleshores seria a mi a qui se'm podria atribuir la màxima que la fi justifica els mitjans...

Més enllà de tots els dubtes i conspiracions, la realitat és que de la mateixa manera que Donald Trump té el do d'esquivar les bales judicials, o que li rebotin a favor seu en cas que el toquin, ara també ha pogut "esquivar" les bales que el volien mort i aquest incident, del que ell hàbilment sap i sabrà treure'n profit, el catapultarà de nou cap a la presidència.

Davant aquest escenari, ja no cal que Joe Biden es retiri de la cursa electoral, no cal que el Partit Demòcrata gasti inútilment les seves bales, cremi a debades, ara, una possible candidatura alternativa a l'actual president...

Les bales contra Trump l'han fet més fort, possiblement, perillosament més fort. Mal em pesi, que Trump ens agafi confessats!

dimarts, 16 de juliol del 2024

La quarta de La Roja


La selecció espanyola de futbol va aixecar sota el cel de Berlín la seva quarta Eurocopa, un títol totalment merescut, no només pel fet de guanyar la final, sinó tots i cadascun dels partits que ha disputat en aquesta fase final.

Amb aquesta quarta Eurocopa és la selecció que més títols té, i ha guanyat tres de les cinc últimes edicions. Ja fa alguns anys que la malastrugança dels quarts de final s'ha trencat...

Si amb les Eurocopes dels anys 2008 i 2012 (amb el Mundial de 2010 enmig) hom podria assimilar el joc i la columna vertebral de La Roja al Barça, amb aquesta és inevitable no vincular-la a les figures emergents dels joves Nico Williams i Lamine Yamal, espanyols (un basc i un català) de famílies d'origen immigrant que defensen La Roja, sospito, per despit (i resignació) d'una multitud de xenòfobs a qui agradaria trobar, a La Roja, la quinta essència de la raça espanyola, en cas que existís.

La selecció espanyola de futbol desperta passions, bé a favor bé en contra, i cadascú li atribueix un valor, més enllà de l'intrínsec, en funció (i favor) del seu propi interès: l'Espanya diversa, l'Espanya opressora, l'Espanya imperial... Al capdavall, però, no és més que un equip de futbol i, possiblement, tot i no tenir els millors jugadors, ha demostrat ser el millor equip i el que més bon futbol ha desplegat al llarg del campionat.

Entenc que resulta inevitable no destriar la dimensió política que flota sobre l'estrictament futbolística, les seleccions nacionals representen una federació i, per extensió, un estat, però fins i tot els mateixos jugadors, enfundats amb La Roja, fan les seves pròpies reivindicacions simbòliques i de pertinença, com Lamine Yamal reivindicant Mataró, per exemple.

És clar que amb això del futbol, i de l'esport en general, no tot és racionalitat, ans al contrari, ja que en aquest cas, a banda d'anar amb Espanya, jo anava amb Països Baixos, a qui hagués preferit a la final abans que Anglaterra, i de cap manera volia que guanyés França i encara menys Portugal, malgrat Robert Martínez... I en el meu cas, com sospito que en el vostre i per extensió tothom, no hi ha més raó que la pròpia subjectivitat, farcida, si voleu, de contradiccions...

dilluns, 15 de juliol del 2024

Algun dia havia de passar


Algun dia havia de passar, i va passar el passat dissabte 6 de juliol.

Com cada matí, a primera hora, em disposava a fer el Wordle en català. Sempre començo pel català, i després faig el castellà i el castellà amb accents. Com sempre, des de fa mesos i mesos amb el Wordle en català i castellà, vaig començar amb la primera paraula que hi escric d'entrada: AUDIO.

Al principi de jugar-hi cada dia feia servir una paraula diferent cada dia, segons la inspiració del moment, però aviat vaig canviar d'estratègia amb l'objectiu de temptejar primer les vocals de la paraula, i davant la impossibilitat de trobar una paraula de cinc lletres amb les cinc vocals, vaig optar per buscar una paraula de cinc lletres amb 4 vocals.

Entre les poques paraules que se'm van ocórrer de cinc lletres i quatre vocals diferents, vaig dubtar entre àudio i ouera, i finalment vaig optar per la primera perquè em servia per començar tant en català com en castellà. És així com, des de fa una colla de mesos, que sempre començo el Wordle amb la mateixa paraula: AUDIO.

Quan vaig veure que totes les paraules es giraven de color verd, no m'ho podia creure! Sempre havia sospitat que algun dia passaria, que algun dia podia passar, però mai hauria sospitat que passaria justament aquell dia, el dissabte 6 de juliol de 2024, el dia del meu 50è aniversari! 

Reconec que el primer pensament va ser una mica conspiranoic: serà un regal d'aniversari? Però de seguida vaig voler treure'm la idea del cap, ja que de ser així voldria dir que el mateix joc sabria amb quina paraula començo cada dia, sabria que aquell dia era el meu aniversari, i més concretament el meu 50è aniversari, i m'hauria volgut fer un regal, una picada d'ullet... Vaig pensar que, simplement, era una casualitat, i vaig seguir jugant...

És clar que l'endemà no me'n vaig estar, i vaig voler assegurar-me que la paraula del dissabte 6 de juliol de 2024 del Wordle català fos, per a tothom, la mateixa que jo havia endevinat de bones a primeres...Finalment em vaig quedar tranquil pensant que, simplement, algun dia havia de passar...

dissabte, 13 de juliol del 2024

The Christmas Song. Minuts Musicals de Nadal


Les cançons, a vegades, tenen vida pròpia, naturalment també algunes nadales. La d'avui, "The Christmas Song", va ser gravada inicialment pel grup Nat King Cole Trio, però setmanes després de gravar-la el mateix Nat King Cole va proposar gravar-la amb orquestra i aleshores aquella cançó, composta per Mel Tormé i Bob Wells, va fer un salt qualitatiu, esdevenint una de les cançons de Nadal més populars.



divendres, 12 de juliol del 2024

Passeu pel port. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Passeu pel Port

Passeu pel Port
                        que és festa pagana!
Ara florien els pals boles d’or
i els mariners ubriacs tots cantaven:
Verge del Carme, doneu-nos l’amor.

Verge del Carme cantava en els núvols,
a cada u bé llançava un esguard:
els mariners ubriacs la miraven
i convidaven a tots els vianants.

Verge del Carme dansava una estona,
ni hi ha vaixell que la guanyi en dansar;
alceu els ulls que veureu la corona
com va ruixant tot d’estrelles la mar:
la meva barca n’és plena a vessar.

Verge del Carme mostra un peu tot nu
que la sandàlia se li desprenia;
els gallarets d’omplenaven de llum…

Si jo nedava prou l’abastaria.

Joan Salvat-Papasseit

dijous, 11 de juliol del 2024

El Xifra, institut en transició


L'Institut Narcís Xifra i Masmitjà, l’institut del nostre barri, en plena metamorfosi, està en ple procés de transformació cap a un centre de formació professional integrada, anomenats també centres integrats de formació professional.

Aquest canvi convertirà el Xifra en un institut de referència de formació professional a la demarcació de Girona, i es preveu que aquesta especialització incrementi el seu finançament i recursos per donar una formació professional àmplia i de qualitat. D’aquesta manera el Xifra integrarà, a banda dels títols professionals de cicles formatius de grau mitjà i de grau superior, els certificats de professionalitat, l'acreditació de les competències professionals i es potenciaran els serveis d'informació i orientació i els projectes d'innovació.

S’espera, doncs, que a mitjà termini el Xifra sigui un centre de formació professional potent i de referència, no només a Girona, també a les comarques de Girona, ja que serà el primer d'aquestes característiques, i a Catalunya.

Aquesta transformació, això no obstant, ha tingut un preu molt alt per al mateix institut i, és evident, també per al mateix barri: la supressió progressiva dels estudis d’ESO al Xifra, fent que l’alumnat del nostre barri s’hagi de desplaçar a altres instituts de Girona per completar l’educació secundària obligatòria.

Aquest curs 2023/24 ha estat el primer en el qual l’alumnat de 1r d’ESO del barri ja no ha pogut anar al Xifra, i han hagut d’anar bé a l’Institut Jaume Vicens Vives, bé a l’Institut Carles Rahola i Llorens. La pèrdua de l’ESO del Xifra va mobilitzar el barri, a les famílies i a les entitats en defensa del manteniment dels estudis d’educació secundària obligatòria al Pont Major, lluita que tot i perdre, va mostrar la nostra capacitat de lluita i mobilització en defensa dels serveis públics del barri. Des de l'AMPA de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà volem agrair totes les mostres de suport i ànims que vam rebre, en una mobilització que vam fer de forma coordinada amb les altres AFA i AMPA d’escoles del barri.

En aquesta transició del Xifra d’un institut d’ESO, Batxillerat i Cicles Formatius cap a un centre de formació professional integrada convé seguir vetllant perquè les administracions competents (Generalitat i Ajuntament) aportin tots els recursos necessaris per seguir garantint la qualitat educativa, especialment per a l’alumnat d’ESO i de Batxillerat que encara queda a l’institut, i per al bon seguiment educatiu de l’alumnat del barri desplaçat a altres instituts de Girona, garantint alhora el transport escolar.

Confiem que el futur del Xifra, com a centre de formació professional integrada, sigui esplendorós,  però no oblidem que el passat recent, aquests darrers anys, han estat especialment difícils i traumàtics, amb unes administracions que han deixat morir d’inanició l’ESO del Xifra, no abocant-hi els recursos necessaris, i amb un present incert i de davallada de recursos, a mesura que es van extingint els cursos d’ESO.

I en aquesta transició, la incertesa plana també sobre la mateixa AMPA del Xifra, sobre la seva supervivència dins un centre integrat de formació professional, sense les famílies de l’alumnat d’ESO. Un altre dany col·lateral d’aquesta transició.

Sigui com sigui, però, el Xifra ha de seguir essent un actiu important per al nostre barri, i un element clau de futur pot ser la remodelació del seu teatre, per a l’ús intern i també per a l’ús del barri i la ciutat de Girona, tot i que això, ara per ara, són figues d’un altre paner.

Roger Casero Gumbau
President de l'AMPA de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona

Article publicat al número 1 de la revista Som del Pont.

dimecres, 10 de juliol del 2024

Falsa bandera, joc brut


Tot aquest afer dels cartells contra el candidat a l'alcaldia d'ERC, Ernest Maragall, magrejant barroerament l'Alzheimer, a banda d'esquitxar ERC, esquitxa, malauradament, tota la política. Perquè sí, aquesta mala praxi ha vist la llum per vergonya d'ERC, però no és una exclusiva d'ERC.

Fa una colla d'anys, fent vida orgànica en un partit, vaig descobrir que algunes cartes al director dels diaris es cuinaven als departaments de comunicació del partit, amb persones que prestaven el seu nom per a signar les cartes; aleshores aquesta praxi em va fer arrufar el nas, però entenia que era innòcua, innocent, si voleu.

Però aleshores, mai m'hauria imaginat que l'agenda oculta de comunicació d'una campanya electoral pogués arribar a aquests extrems, amb pràctiques que, n'estic segur, no encaixen amb els (sempre impol·luts) codis ètics dels partits.

Aquest afer, prou vergonyós i truculent, ha fet aflorar una altra mala pràctica dels partits davant dels conflictes interns: l'activació dels protocols de depuració de responsabilitats quan el conflicte es fa públic, no quan es produeix

Ho hem vist en situacions d'abusos (de poder, sexuals, etc.), quan el partit, o l'organització, activa els protocols interns tan bon punt l'abús surt a la llum, no quan succeeix, donant a entendre que fins aleshores el partit, o l'organització, prioritzava tapar la mala praxi o l'abús, fins i tot protegir qui els ha comès.

"En política es pot fer tot, menys el ridícul", va dir al seu dia el president Tarradellas, i ja em sap greu contradir a tal autoritat, però això és pitjor, molt pitjor que fer el ridícul, i no hauria d'entrar a la categoria de "tot".

Aquest joc brut s'hauria d'erradicar de la política, tot i que em sembla que a la política cada vegada n'hi ha més, de joc brut; de joc brut i d'operacions de falsa bandera...

dimarts, 9 de juliol del 2024

Espanya - França


Aquesta nit les seleccions de futbol d'Espanya i de França es disputaran una plaça per a la final de l'Eurocopa 2024; ambdues seleccions han assolit les semifinals amb trajectòries molt diferents, França a empentes i rodolons, Espanya exhibint un dels millors futbols del campionat. És clar que quan comenci a rodar la pilota, res de tot això importarà i les forces, d'entrada, estaran igualades.

França, però, abans de disputar aquest partit, en certa manera ja ha guanyat; la segona volta de les eleccions legislatives ha donat la victòria a la unió d'esquerres Nou Front Popular i, sobretot, ha frenat el perillós avanç de l'extrema dreta del Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, que sembla anar de derrota en derrota, fins a la victòria final.

No sé si de jugar-se de nou a Espanya, aquest partit el tornaria a perdre la dreta i l'extrema dreta, que ja hem vist en diferents territoris de la pell de brau que quan poden sumar per governar, s'alien, quelcom impensable, ara per ara, a França.

Mentre aquestes darreres setmanes hem sentit alguns futbolistes de la selecció francesa fer una crida a la mobilització per frenar l'avanç de l'extrema dreta, a Espanya la majoria de futbolistes (diria que tots) de la selecció espanyola fuig d'estudi en qüestions polítiques quan, penso, també hi hauria molt a dir...

Avui, però, sobretot s'espera que els futbolistes francesos i espanyols parlin sobre el terreny de joc, que de política ja en podran tornar a parlar uns l'endemà, si s'escau, i els altres mai, com gairebé sempre.

dilluns, 8 de juliol del 2024

Cinquanta


Dissabte vaig fer 50 anys i de moment no he trepitjat cap concessionari de cotxes esportius d'alta gamma, ni de motos de gran cilindrada. És clar que tampoc n'he tingut l'ocasió...

Tampoc tinc previst tenyir-me els cabells (tot i que per més que volgués ho tindria complicat) ni he demanat hora en cap clínica de cirurgia estètica, ni en cap establiment de tatuatges o pírcings, que les tres arracades a l'orella fa dècades que les tinc...

No m'he apuntat al gimnàs, perquè ja fa més de quatre anys que hi vaig, i no m'estic preparant per a cap cursa, marató, triatló, "iron man" o res semblant, ni tinc previst cap gir copernicà en l'àmbit laboral.

Totes les fantasies i aventures amoroses les vull viure i compartir amb la meva dona, i entre les fantasies, o ànsies, no hi ha la de cremar la meva targeta de crèdit a Las Vegas, a Mònaco, a Peralada, ni tan sols al bingo del Pont de la Barca de Girona.

Ni tinc ganes de viure ràpidament, com si sentís que la vida se m'escola entre els dits, ni he fet una llista de les coses que voldria fer abans de morir-me...

Em sembla que, tot just uns dies després de fer 50 anys, la (meva) vida, com versa la cançó, segueix si fa o no fa igual. No voldria donar-vos la impressió que soc un negacionista de la crisi dels 50, que minimitzo el que representa arribar als cinquanta anys, no només pel fet d'arribar-hi, que ja és tot un èxit, sinó perquè cada vegada són menys, estadísticament, els anys que resten de vida respecte dels anys viscuts, ans al contrari.

Mentiria, doncs, si digués que fer 50 anys no m'impressiona: els cinquanta, certament, fan respecte, però no m'obsessionen, si més no de moment, si més no, avui.

Assumeixo que ja tinc cinquanta anys i confio que sabré portar-los portar la dignitat que es mereixen, prescindint dels tòpics, fins i tot els que diuen que són els 50 són nous 30! Els 50 són els 50, tampoc cal edulcorar-los.

I ara que ja els tinc, em sembla que fins i tot els portaré amb un punt d'orgull, perquè de moment no he trobat, per a mi mateix, millor edat de la que tinc a cada moment.

dissabte, 6 de juliol del 2024

The Little Drummer Boy. Minuts Musicals de Nadal


De timbaler a casa nostre tenim el cèlebre d'El Bruc, però no és d'aquest, que va la cançó d'avui, sinó del timbaler protagonista d'una de les cançons de Nadal més conegudes, popularitzada a Espanya de la mà i la veu de l'incombustible Raphael...

Composta a principis dels anys quaranta del segle passat per la compositora Katherine Kennicott Davis, i popularitzada una dècada més tard gràcies a la gravació que en va fer el grup musical The Trapp Family, la nadala "The Little Drummer Boy" va agafar volada especialment a partir dels anys seixanta gràcies a les versions que en van fer Frank Sinatra i el mateix Raphael, en castellà, i fins i tot Boney M a principis dels anys vuitanta.

En català també la tenim, com a Cançó del timbaler, gràcies a l'adaptació que en va fer el músic Manuel Oltra i Ferrer a mitjans dels anys seixanta, i la gravació que la coral infantil La Trepa va enregistrar uns anys més tard. De la família Trapp, a la coral La Trepa!

Però de totes les versions de "The Little Drummer Boy" (El tamborilero, la Cançó del timbaler) avui m'interessa especialment la d'una de les grans dames del rock, la que van fer Joan Jett and the Blackhearts, una versió certament més rockera i, tot i això, un punt continguda.







divendres, 5 de juliol del 2024

Visca l'amor. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Visca l'amor

Visca l'amor que m'ha donat l'amiga  
fresca i polida com un maig content!  
Visca l'amor
                    l'he cridada i venia  
-tota era blanca com un glop de llet.

Visca l'amor que Ella també es delia:

visca l'amor:
                    la volia i l'he pres.

Joan Salvat-Papasseit



dijous, 4 de juliol del 2024

Joe Biden, president i octogenari


Mireu la foto; què hi veieu? El qui, està clar, Joe Biden, però necessitem anar una mica més enllà per entendre l'atzucac en què s'ha situat la seva candidatura a la reelecció.

Hi ha qui hi veu un octogenari amb algunes de les seves capacitats en declivi, capacitats que potser no s'ajusten a l'exigència del càrrec que ocupa i que vol continuar ocupant els pròxims quatre anys.

Hi ha qui hi veu un senyor gran que tot sovint es desorienta, en el discurs i també en l'espai, no trobant la paraula exacta o buscant una cadira inexistent. Res que no pugui passar a la seva edat, naturalment.

Quan el veig em fa patir; també em va fer patir, anys enrere, Leonard Cohen. El vaig anar a veure en un concert al Palau Sant Jordi, com perdre'm aquesta oportunitat! Però allà al davant hi vaig trobar un Leonard Cohen que més que fer-me gaudir del concert, em va fer patir; segurament el problema el tenia més jo, de percepció i de prejudicis, que ell, que, a pesar de mi, semblava prou desimbolt.

I així es deu veure el mateix Joe Biden, capacitat no només per afrontar una dura campanya electoral contra un resistent i dur (i implacable, si cal) Donald Trump, també per continuar governant quatre anys més, en cas que guanyi...

Però jo avui, per exemple, m'ho pensaria dues vegades abans de pujar en un cotxe conduït per Joe Biden, i soc conscient que haver d'arribar a aquest punt, amb les persones grans, és certament delicat; soc conscient que potser a mi també em costarà veure i, sobretot, acceptar el declivi de les meves pròpies capacitats físiques i cognitives.

És clar que hi ha qui mira la foto i, per sobre d'un senyor octogenari amb algunes de les seves capacitats en declivi, hi veu el president dels Estats d'Units d'Amèrica, és a dir, un home poderós, el cap d'un dels estats més poderosos i influents del món, sinó el que més, un home que, des de la seva posició i responsabilitat, només ell pot ser amo i senyor del seu destí, i si el president vol anar a la reelecció, es va a la reelecció. Qui dels seus gosaria estossegar-li a la cara, al president dels Estats Units?

El primer debat amb Donald Trump ha alimentat el debat sobre si Joe Biden està en condicions, o no, d'afrontar aquesta transcendental campanya electoral. Possiblement, afrontar la campanya és més complicat que, en cas de guanyar les eleccions, continuar governant, ja que l'administració americana és forta i robusta, possiblement molt més consistent que el president que aspira a la reelecció.

Només Joe Biden i el seu entorn més proper poden decidir deixar la cursa electoral, però sembla que ell i el seu entorn més proper estan decidits a entomar el repte, i a mi, i diria que a mig món, ja em tremolen les cames, molt més del que li poden arribar a tremolar seves!

dimecres, 3 de juliol del 2024

Seguir remant...


Em sembla que des d'aquesta foto, de l'estiu de 1996, que no hem tornat a pujar en una de les barques de rems que hi ha a l'Estany de Banyoles i, tot i això, podria afirmar amb certesa i sense por d'equivocar-me, que des d'aleshores, no hem deixat de remar. De fet, aleshores ja feia tres anys que remàvem...

Seria inevitable, i alhora temptador, disseccionar ara i aquí, i amb quatre paraules mínimament ben escrites, la metàfora de la barca com la vida que anem traçant junts, destacant no només la importància d'impulsar la barca a cops de rem, en què cada palada, cada esforç compta, sinó, sobretot destacant la importància de marcar un rumb i de remar, a banda de junts o alternativament, naturalment en la mateixa direcció.

Però d'aquesta foto el que voldria destacar no és la barca, ni els rems, ni tan sols l'aigua, l'horitzó o el cel sinó ella, o més ben dit, ELLA, així, en majúscules, que lluny de saltar de la barca, 31 anys després segueix remant...

Fa quatre anys, baixant d'una escapada a Tuixén i a Josa del Cadí, ella va voler que ens aturéssim al pantà de la Llosa del Cavall, a l'altura de Sant Llorenç de Morunys; va veure que en una riba es podien llogar caiacs i, tot i que a mi en un primer moment em va fer mandra, vam recular i en qüestió de minuts ja remàvem de nou... 

Seguir remant; aquesta és la voluntat. Seguir remant junts, a vegades en aigües tranquil·les, d'altres contra vents i marees, però sempre, fins ara i de moment, seguir remant junts, perquè jo no podria tenir millor companyia... 


 

dimarts, 2 de juliol del 2024

Som del Pont, la revista del barri


Som del Pont és el nom del grup de WhatsApp dels veïns i veïnes del barri de Pont Major de Girona, es va crear a finals de setembre de 2021 per iniciativa d'unes veïnes i compta amb poc més d'un centenar de membres. S'hi comparteixen informacions, inquietuds i denúncies sobre el barri, i aquests darrers dies ha estat especialment prolífic en fotos denúncia de l'estat lamentable d'algunes illes de contenidors, envoltades de brossa...

Som del Pont també és la pàgina web de l'AV Pont Major, en la que s'hi comparteixen informacions d'interès per al barri; un web simple i senzill amb informació bàsica del barri i de la mateixa associació veïnal. 

Som del Pont també és, des de fa pocs dies, la nova revista del barri, acabada de sortir del forn fa pocs dies i que ja han rebut a casa seva tots els veïns i veïnes del barri. Una revista d'informació local amb continguts dels equipaments i entitats del barri, amb una entrevista a un veí i activista, amb articles reivindicatius de l'AV Pont Major i amb el relat de les vivències i records de veïns i veïnes...

Som del Pont, la revista del barri, neix amb voluntat de continuïtat, a raó de dos números l'any, amb l'objectiu d'esdevenir una eina d'informació, comunicació, participació i cohesió, i que també permeti valorar la història i el patrimoni del barri, així com el patrimoni immaterial de la seva gent. En aquest primer número també inclou el programa de la Festa Major, que començarà el divendres 5 de juliol i s'allargarà fins al dissabte 13 de juliol.

A banda d'arribar a tots els habitatges del barri, la revista Som del Pont també s'ha distribuït, per a la seva consulta i lectura, a les biblioteques públiques de Girona i de Sarrià de Ter, i naturalment també la podeu trobar al web Som del Pont.

Us convido a buscar-la i fullejar-la, consultar-la i, fins i tot, llegir-la!

dilluns, 1 de juliol del 2024

30 anys a l'Horitzó


Dissabte passat circulava pel nord del Maresme i, quasi de forma instintiva, vaig sortir de l'autopista C-32 a la sortida de nord de Pineda de Mar i em vaig aturar un moment davant l'escola d'Educació Especial Horitzó que hi ha abans d'entrar al poble, venint de l'autopista.

Fa 30 anys, el juliol de 1994, vaig treballar-hi al casal d'estiu, fent de monitor. Aquell mes de juliol, pràcticament, vaig viure a Pineda de Mar; cada dilluns marxava de Girona a cavall de la meva Vespa 200 i feia via cap a Pineda de Mar, i durant tota la setmana m'estava en una pensió, en una petita habitació de la planta baixa. Entre setmana treballava al casal d'estiu de quarts de nou del matí fins a les cinc de la tarda, i a la tarda tenia temps per mi, sobretot per anar a la platja. Els divendres, de nou a cavall de la Vespa 200, tornava a Girona per passar el cap de setmana a casa.

Setmanes abans, al mes de juny, ja havia treballat com a monitor de suport en una sortida de finals de curs de l'escola a Salou; quan em van proposar treballar-hi al juliol, no m'ho vaig pensar dues vegades. De fet, aquell estiu, també vaig treballar com a monitor d'estiu en dues colònies més, al mes d'agost.

Dissabte passat vaig aturar el cotxe davant l'escola, vaig baixar i l'hi vaig fer una foto. Aquella experiència va ser tot un repte, no només perquè acabava de fer el curs de monitor de lleure, també perquè a principis de curs començava els estudis d'Educació Social i, d'alguna manera, aquella experiència posava a prova la meva vocació: realment era això, el que volia?

Tot i les dificultats, que sempre hi són, i que evidentment també van fer acte de presència en aquella experiència i en les altres que vaig viure aquell estiu, aquells aprenentatges van refermar la meva vocació i, sobretot, les ganes d'aprendre.

Però aquell juliol de fa 30 anys no tot va ser fer de monitor; a Pineda de Mar també hi vaig celebrar el meu aniversari; durant molts anys he celebrat l'aniversari lluny de casa, de colònies o de campaments, bé com a participant, bé com a monitor; és el que té haver nascut a l'estiu... Aquell any no va ser una excepció.

El dia del meu aniversari la meva mare va venir a Pineda de Mar a la tarda i vam anar a sopar, una pizza, si no recordo malament, per a celebrar els meus 20 anys. També recordo que, unes setmanes més tard, una tarda vaig agafar la Vespa 200 i vaig fer via cap a Barcelona, per veure Pink Floyd a l'Estadi Olímpic, amb dos amics; tota una aventura i, sens dubte, un concert i una experiència memorables!

Avui que comencem el mes de juliol, avui que resten pocs dies per a celebrar els meus 50 anys, em pregunto què en queda d'aquell jove amb Vespa i cabells llargs, d'aquell noi que tenia pressa per créixer i fer-se adult i que, a la seva manera i amarat d'un idealisme innocent, volia canviar el món...

Les parets de l'escola d'Educació Especial Horitzó són les mateixes, però ben segur que l'escola, al llarg d'aquests 30 anys, ha canviat tant o més que jo; allà palplantat mirant l'escola, pensava que a banda d'unes parets més velles, trenta anys més velles, en el meu pòsit encara hi ha traces d'aquell jove que se sentia gran i responsable cada dilluns de juliol sobre la Vespa 200, anant cap a Pineda de Mar, anant cap a l'Horitzó...