dissabte, 29 d’abril del 2023

A Hard Rain's a-Gonna Fall. Minuts Musicals històrics


Entre el 14 i el 28 d'octubre de 1962 es va produir la crisi dels míssils de Cuba, un episodi de la Guerra Freda; els Estats Units van descobrir que la Unió Soviètica havia instal·lat míssils nuclears a Cuba i això va provocar una gran tensió internacional fent que els Estats Units se sentissin perillosament amenaçats. Després de nombroses negociacions, la crisi es va resoldre quan la Unió Soviètica va retirar els míssils i els Estats Units van prometre no envair Cuba.

La cançó "A Hard Rain's a-Gonna Fall", de Bob Dylan, sempre s'ha vinculat a aquests fets i la vinculació potser no és desafinada tot i que no seria tant per voluntat del músic com del context de la seva publicació.

Bob Dylan va escriure la cançó abans que esclatés aquesta crisi i de fet es té constància que va interpretar la cançó el 22 de setembre de 1962 al Carnegie Hall.

 La cançó es va gravar el 6 de desembre de 1962 i es va publicar el 27 de maig de 1963 tancant la cara A del segon disc d'estudi de Bob Dylan, "The Freewheelin' Bob Dylan".

divendres, 28 d’abril del 2023

Quatre, la xifra de la setmana


No és fàcil fer-li quatre gols al Real Madrid, encara menys que els quatre gols els faci un mateix jugador. El Girona FC i Taty Castellanos ho han fet aquesta setmana amb una espectacular i històrica victòria que, a més, quasi certifica la permanència a la primera divisió.

"La vida siempre te da revancha", li vaig sentir dir al revalorat davanter argentí del Girona en una entrevista radiofònica, i és que tot just fa quinze dies Taty Castellanos va haver de tancar temporalment els seus perfils a les xarxes socials després d'haver fallat un gol cantat davant el Barça.

Els qui van insultar-lo aleshores no eren seguidors del Girona sinó que són dels que cerquen certa notorietat a les xarxes faltant al respecte a les persones, a vegades volent fer gràcia, d'altres passant directament a l'insult. Són tant previsibles com prescindibles. Els qui van insultar-lo aleshores suposo que ara callen, ara s'entretenen amb algú altre...

"Goles son amores", cantava Manolo Escobar en el programa televisiu homònim que fa trenta anys presentava a la Tele 5 de Valerio Lazarov, un programa pretesament esportiu que repassava la jornada de primera divisió i que no desaprofitava l'ocasió per treure a la palestra models amb poca tela, tela amb els colors de cada club, per posar-les en fila a tall de classificació.

Ja em perdonareu el referent, però si "Goles son amores" amb els quatre que va fer al Real Madrid Taty Castellanos, a banda de fer història sobretot es va guanyar el cor de l'orgullosa afició gironina i, perquè no dir-ho, part de la blaugrana.

I jo que me n'alegro per ell, m'agrada que en un gran partit la vida li oferís la "revancha!"

dijous, 27 d’abril del 2023

A un mes de la jornada de reflexió


D'aquí a un mes estarem en plena jornada de reflexió, aquell dia en què la maquinària electoral suposadament s'atura, aquell dia en què els i les candidates poden agafar aire després dels dies intensos de precampanya i campanya electoral. A alguns i algunes la respiració se'ls tallarà l'endemà amb l'escrutini. Sé de què parlo...

Estem a un mes de la jornada de reflexió i, per tant, pràcticament a quinze dies de l'inici de la campanya electoral i ara sí, finalment, ja sabem quines són les llistes i les candidatures de cada partit, de cada municipi

A un mes de la jornada de reflexió ja comencem a tenir les cartes sobre la taula i ara només faltarà que tinguem la molèstia i tediosa propaganda electoral dins la bústia. De fet, la maquinària ja fa dies que roda i s'engreixa entre presentacions de candidatures, de manifestos de suport i els primers debats electorals. 

No sé si, més enllà que per parar màquines, la jornada de reflexió té massa sentit, si realment és útil per a la reflexió; en el meu cas jo sempre hi he arribat reflexionat i amb el vot decidit! 

dimecres, 26 d’abril del 2023

8 fragments de "Transparentes. Historias del exilio colombiano."


Aquest curs estic participant en el Club de lectura sobre Pau i drets humans i el tercer, i últim, dels llibres que hem llegit ha estat el còmic "Transparentes. Historias del exilio colombiano", de Javier de Isusi

El còmic, dividit en vuit capítols i protagonitzat per vuit personatges principals, relata a través de les seves vides enllaçades no només la seva trajectòria vital (qui són i les seves circumstàncies), també la importància de preservar la memòria, per dura i dolorosa que sigui, per reparar.

De cada capítol n'he extret un fragment:

"Es difícil saber donde está la línea de separación entre que las cosas se pongan peor... Y que sea demasiado tarde."

"Basta ya con eso. Todos los muertos son compartidos. Tus muertos son mis muertos también. Hasta que no aprendamos eso no vamos a poder cambiar nada."

"¿Sabes lo que son los falsos positivos, Camilo? Cadáveres que el ejército mostraba como si fueran guerrilleros abatidos en combate... Y que en realidad eran... Jóvenes civiles a los que habían asesinado impunemente y después disfrazado de guerrilleros para engrosar los resultados de algún oficial."

"¿Sabes cuál fue mi crimen, Ángela?
Me uní a la huelga para exigir el pago de los salarios, que llevaban cuatro meses de retraso. Entonces empezaron a perseguirnos. Mataron al líder del sindicato. Así que pasé de defender los derechos laborales a defender la vida. Finalmente, tuve que defender mi propia vida. Huyendo, igual que tú. ¿Mi crimen? Ser sindicalista."

"- Nunca faltan las historias. Lo que falta a veces es gente que esté dispuesta a contarlas.
- Contarle, le contarán, aunque ya sabe que una historia es como una cebolla... Debajo de la primera capa hay otra, y luego otra, y después otra... - Lo difícil es llegar al corazón.
- ¿De las historias?
- Y de las personas."

"Dediqué a Colombia los mejores años de mi vida. ¿Cómo no voy a dedicarle ahora los peores?"

"Ella era locutora en una radio clandestina cercana a algunos movimientos revolucionarios...
Una radio. ¿Entiendes? Su única arma era su voz. El Habla.
Y eso mismo es lo que esperaban de ella los que se la llevaron: que hablara.
No lo consiguieron. Un día, mientras la interrogaban... Ella alcanzó un vidrio de una botella rota que estaba por el suelo y...
Se rajó la garganta. Ella, cuya única arma era su voz... Para no hablar... Se... Ella se..."

"¿De dónde salió toda esta gente?
¿De dónde esta marea?
Cuando regresen a sus casas volverán a ser solo pequeñas gotas de agua...
Transparentes...
Gotas que apenas se ven...
Que se diluyen...
Gotas que se evaporan...
Pero aquí, ahora, todas juntas...
¡Son un mar!"

La qüestió és, efectivament, no acabar esdevenint transparents...

dimarts, 25 d’abril del 2023

Gràcies Anna, gràcies presidenta!


El divendres de la setmana passada, dia 21 d'abril, vaig participar per primera vegada, com a president de la Fundació Resilis, als Premis d'Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras. Fins ara sempre havia presidit l'acte l'Anna Sunyer, presidenta de l'entitat des de l'inici, fa quasi trenta anys, i naturalment les meves primeres paraules les hi havia de dedicar:

Anna se'm fa estrany pensar en Plataforma Educativa i que tu no en siguis la presidenta. Ha estat així tota la vida, tota la vida de l'entitat des del principi com a Associació Plataforma Educativa 3 Esses, després com a Fundació Plataforma Educativa i ara com a Fundació Resilis i, per extensió, Plataforma Educativa.

Si hagués de definir amb dues paraules la teva presidència serien la discreció i el rigor. Són dues paraules que parlen de tu com a presidenta perquè també parlen de tu com a persona. I d'alguna manera aquestes paraules també han impregnat el caràcter de la nostra entitat: discreció i rigor.

Ara em passes el relleu i no puc evitar sentir un cert vertigen. Per compartit i col·lectiu que sigui el govern de Plataforma Educativa hi ha càrrecs que fan respecte per la seva responsabilitat inherent, i la presidència sens dubte n'és un. Potser és per això que em costa tant donar-te les gràcies per tot perquè em sembla que precisament ara jo necessito més que mai l'Anna presidenta, el teu mestratge, suport i guia.

Els presidents de la Generalitat ho són de per vida, encara que el seu mandat s'hagi acabat. Per mi tu seràs sempre presidenta de Plataforma Educativa, per més que ara el càrrec respongui a un altre nom.

Moltes gràcies per la teva dedicació i responsabilitat, i per endavant també te les dono per tot el que de la teva experiència i expertesa pugui necessitar.

dilluns, 24 d’abril del 2023

Sant Jordi: a La Copa o a la Rambla?


Aquest any sí, el bon temps ha permès a La Copa de Girona lluir per Sant Jordi esdevenint el centre neuràlgic de la celebració, plena de gent, plena de llibres, plena de roses i de molta altra activitat.

L'espai, més ampli i diàfan que el més cèntric de la Rambla, permet esponjar millor el formigueig de gent que volta per les parades de roses i llibres, també la de les entitats ubicades abans a la pujada del Pont de Pedra i a plaça de Catalunya i ara a l'avinguda Ramon Folch, la plaça Jaume Vicens Vives i davant el rellotge de la Devesa.

Aquest nou emplaçament potser és menys comercial, però és més lúdic amb el parc de la Devesa a tocar, permetent una major dispersió de la gent evitant les aglomeracions de la Rambla i alguns carrers del barri vell. Em sembla que les famílies amb mainada petita agraeixen que l'activitat es concentri al voltant de la Devesa.

Amb un Sant Jordi en diumenge l'emplaçament de La Copa és tot un encert, però no sé si amb un Sant Jordi entre setmana pot funcionar igualment bé. Tot i que la Devesa és a prop del centre (del centre comercial i gastronòmic), no sé si amb un Sant Jordi feiner La Copa pot mantenir la pulsió que la Rambla mantenia, bullint d'activitat durant tot el dia, anys enrere.

No sé si el debat està servit; la impressió és que l'emplaçament de La Copa és més còmode per a tothom, llibreries, entitats i públic en general, fins i tot per les escoles que els dies entre setmana s'hi desplacen (l'entorn de la Devesa aquí guanya molts punts); però el cèntric i tradicional de la Rambla és més clàssic i nostàlgic i, em sembla, genera més activitat comercial i permet fer millor allò d'escapar-se un moment de la feina per anar-hi a fer un cop d'ull...

De cara a l'any vinent potser caldria donar-li un vot de confiança a La Copa, veure què passa amb un Sant Jordi feiner; aquesta serà una decisió que el nou govern municipal, sigui del color (o colors) que sigui, haurà de prendre, entenc que de forma compartida amb llibreters i comerciants.

Potser el millor d'aquesta decisió és que amb els pros i contres de cadascuna, no hi ha cap opció dolenta, ambdues poden ser bones.

dissabte, 22 d’abril del 2023

Un Sant Jordi Diferent. Minuts Musicals històrics

El 14 de març de 2020 es va decretar l’estat d’alarma i es va iniciar el confinament total de la població, un fet inaudit per a molts i moltes de nosaltres, cosa que havíem vist en algunes pel·lícules o que ens remetia a situacions de guerra o conflictes bèl·lics.

Recordo que dos dies abans jo havia suspès de forma preventiva una reunió presencial (fins aleshores la immensa majoria ho eren, de presencials...), coincidint amb el tancament dels centres educatius de Catalunya i després que l’OMS declarés la situació de pandèmia; l'increment exponencial de positius per Covid-19 començava a espantar de debò.

Allò va ser una frenada en sec i tot a partir d'aquell moment va ser diferent, molt diferent, també la celebració de la diada de Sant Jordi, una diada que sobretot es viu al carrer.

Aquell confinament també va ser, malgrat totes les desgràcies que el van acompanyar, una font de creativitat i imaginació i entre les moltes cançons que van sorgir hi ha aquesta col·lectiva que avui, només tres anys després, ens sembla d'una altra vida, d'un altre món...

divendres, 21 d’abril del 2023

Cent trenta-quatre mil milions, la xifra de la setmana


Mai he tingut massa clares algunes unitats de mesura, i no crec que fos perquè el dia que ho explicaven a classe no hi anés...

Mil·límetres, centímetres o metres els tinc clars i em puc fer una idea de la seva dimensió, però amb les hectàrees (10.000 metres quadrats) ja em perdo

També em passa amb els hectòmetres (una unitat de longitud equivalent a cent metres), que quan són cúbics em costa imaginar-me'ls a escala de volum. Un hectòmetre cúbic (unitat de volum), doncs, seria un cub enorme de 100 metres per costat. No us ho explico a vosaltres, m'ho explico a mi mateix...

He buscat a internet quants litres caben en un hectòmetre cúbic (ja us he avisat que aquestes unitats de mesura no són el meu fort) i el resultat són mil milions de litres. Doncs bé, segons l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) l'any passat a les canonades del nostre país (ara més sec i eixut que mai) es van perdre 134 hectòmetres cúbics d'aigua, que són ni més ni menys 134.000.000.000 (cent trenta-quatre mil milions!) de litres d'aigua! Confio haver fet el càlcul, que les matemàtiques tampoc són el meu fort...

Com que a mi em costa molt imaginar-me tal quantitat d'aigua, em serveix la referència de la capacitat total dels embassaments i en el cas del pantà de Sau la seva capacitat total és de més de 165 hectòmetres cúbics. Per tant, és ben bé com si haguéssim buidat el pantà de Sau amb les pèrdues de l'any passat de les canonades, i aquesta imatge sí que és clara i meridiana.

Segueixo sense tenir massa clares les unitats de mesura, però sí que tinc clar que el problema de subministrament d'aigua (amb la derivada de les restriccions) no és només degut a la sequera (que també), també és del fet que tenim les canonades foradades i perdem bous i esquelles, aigua i diners...

dijous, 20 d’abril del 2023

L'equip del règim


La rivalitat entre Real Madrid i Barça aquests dies no és tant futbolística com històrica i política: quin equip va ser menys afí al règim, al franquisme?

Que existeixi un mínim debat és notícia, ja que semblava que fins ara aquest era un debat inexistent, que hi havia un ampli consens, també des de la història, que l'equip del règim era el Real Madrid.

I el que sorprèn no és que el club blanc se'n vulgui desentendre o hi vulgui posar distància, sinó que atribueixi la condició d'equip del règim al Barça. Amb el vídeo publicat per la seva televisió sembla voler reescriure i tergiversar la història, crear un nou relat.

La història no són estrictament els fets sinó com s'expliquen i, és evident, també està molt condicionada (sempre, no només per aquesta qüestió) per qui l'explica i des d'on s'explica. I la història, com la informació, no és neutra.

Si no fos per la mosca amb l'escut del club que hi apareix, el vídeo de Real Madrid TV podria passar perfectament per un gag del programa Polònia de TV3.

És clar que el Real Madrid ja és gat vell en això de matisar la història o, si més no, de posar-hi l'accent en la part de la història que més li interessa. Si ho sap tothom (i és profecia) que el suís Hans-Max Gamper Haessig (conegut per nosaltres com a Joan Gamper) va fundar el FC Barcelona, no passa el mateix amb els fundadors del Real Madrid CF, fundat entre d'altres pels germans Joan i Carles Padrós.

La referència històrica merengue sempre és Santiago Bernabéu, al seu dia voluntari de l'exèrcit franquista i president del club des de principis dels anys quaranta fins a la seva mort, a finals dels anys setanta.

En fi, en l'època de les notícies falses no sorprèn que ara el Real Madrid ens vulgui fer creure que l'equip del règim era, precisament, el Barça. La història, no ho sé, però els fets i les estadístiques són prou evidents, i el controvertit i polèmic fitxatge de Di Stéfano, que ja s'havia vestit de blaugrana en alguns partits amistosos, és només una mostra de com el règim franquista va remar, sobretot, a favor del Real Madrid.

Em sembla que aquest és un nou intent fallit de revisionisme històric...

dimecres, 19 d’abril del 2023

Tres premis, un llibre i infinites roses!


Per Sant Jordi a Plataforma Educativa ens vestim de gala!
Celebrem aquesta diada tan nostrada lliurant tres premis, els Premis d'Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras, presentant un llibre i, naturalment, regalant roses!

Els premis, que ja tenen més de 10 anys de vida, són un homenatge en vida a la Maria Figueras i la Mercè Bañeras, dues de les fundadores de l'entitat, dues amigues a qui estimem i a qui agraïm tot el que ens han aportat i aporten encara.

Els premis tenen tres categories, la d'innovació social, la d'emprenedoria social i la de corresponsabilitat ciutadana. El veredicte del jurat, que es va reunir la setmana passada, es farà públic aquest divendres 21 d'abril a partir de les 12  h a l'auditori Manel Xifra Boada de l'Edifici Narcís Monturiol del Parc Científic i Tecnològic de la UdG.

Aquest any recuperem la gala en format presencial, després de les obligades telemàtiques de les darreres tres edicions, tot i que també es podrà seguir en línia, per qui no es pugui desplaçar a Girona.

Però en aquest esdeveniment no només lliurem tres premis, també hi presentem un llibre i ja són una colla els que hem anat publicant. El títol del llibre d'enguany, "Protopies. Futurs que toquen de peus a terra", em té ben encuriosit!

Tres premis, un llibre (amb el seu punt) i, no en dubteu, en aquesta festa tampoc hi falten les roses! Ens agradarà molt regalar-vos-en una, ens agradarà molt que ens pugueu acompanyar!

dimarts, 18 d’abril del 2023

El moment d'Esquerra


“Después de tantos años la verdad es que es mejor
Dejar de lado un poco nuestra fascinación
Y no empezar proyectos inauditos
Y no vivir al borde del abismo, pues
Eso ya pasó”

L’altre dia escoltant els primers versos de la cançó “El momento” de La Casa Azul em van fer pensar en Esquerra i el pragmatisme que tenyeix la seva política a Catalunya i a Espanya, sembla que amb prou bon resultat, malgrat les afilades crítiques que rep per part de Junts.

L’acord de claredat l’allunya de l’abisme i el controvertit fitxatge de la politòloga Astrid Barrio per formar part del grup d’experts que n’ha de formular la proposta sembla una evidència més que “eso ya pasó”, que Esquerra vol deixar enrere les turbulències del procés.

Malgrat tot això, o precisament gràcies a tot això, Esquerra viu a les portes de les eleccions municipals un gran moment polític, no només tenint la presidència de la Generalitat i, eventualment i veurem fins quan, la interina del Parlament de Catalunya, també té sota el seu únic control totes les cadires del Consell de Govern, amb el poder polític que això suposa.

Aquesta targeta de presentació, ben segur, li ha permès fer més llistes electorals per a les properes municipals, seduint candidats i candidates que veuen en Esquerra el partit de govern que és avui. Potser reben calbots per part de Junts dia sí dia també, potser el PSC aquí i el PSOE allà els fa passar més d’una vegada per l’adreçador, però al final només ells tenen totes les claus del Govern de Catalunya, les claus de les decisions sobre inversions.

Diluït com un terròs de sucre el 52%, vist avui com un miratge o, com canten La Casa Azul, com un “pequeño exceso de hipersueño emocional”, les eleccions del 28 de maig no només serviran per a escollir alcaldes i alcaldesses, també serviran, com sempre que votem, per prendre el pols a l’independentisme centrant de nou la pugna en clau d’hegemonia interna entre Esquerra i Junts.

La pugna és intensa i fins i tot sagnant, amb la decisió que ha prendre la vicepresidenta del Parlament amb funcions de presidenta, Alba Vergés (ERC), sobre el futur de la diputada i presidenta del Parlament suspesa Laura Borràs (presidenta de Junts). Si per si sola la campanya electoral ja fa que pugi la intensitat política (més acusacions i retrets creuats), la retirada o no de l’escó de Borràs incrementarà encara molt més tot aquest soroll.

Esquerra està demostrant, de moment, una gran capacitat de resistència davant els embats de Junts. S’ha enfortit i s’ha alliberat d’aquell complex que l’empetitia dècades enrere davant Convergència. Ara faltarà veure si la seva resistència numantina i el seu pragmatisme polític li segueixen donant rendiment electoral; també faltarà veure si no és només Esquerra, sinó la majoria dels independentistes, els qui volen deixar una mica de costat la fascinació i no viure prop de l’abisme, que això ja va passar…

Article publicat a la Revista Mirall.

dilluns, 17 d’abril del 2023

Els ocells del meu barri


A tocar de casa meva hi ha una colònia de falciots. Fan niu en uns petits tubs de ventilació que hi ha a la paret lateral d'una casa. Se'ls pot veure, ara, sobretot a primera hora del matí i quan criïn se'ls podrà veure més sovint, anant i tornant del niu per alimentar els pollets.

Els falciots, que es reconeixen per la forma de falç que dibuixen les seves ales, es diferencien de les orenetes per la seva manera de volar: les orenetes mouen molt més les ales mentre que els falciots més aviat planegen, i perquè els falciots pràcticament es passen el dia volant.

Excepte per criar, la resta de la vida se la passen volant, fins i tot dormen i s'aparellen volant. De fet, són uns ocells més adaptats a l'aire que no pas a terra; les seves diminutes potes no els permeten impulsar-se per aixecar el vol, motiu pel qual nien en petites cavitats enlairades de manera que per aixecar el vol només necessiten deixar-se caure al buit.

Tot això i molt més ens ho van explicar des de l'Associació la Sorellona a una cinquantena de veïns i veïnes del barri de Pont Major de Girona en la primera de les quatre sortides del projecte "Descoberta de l'entorn natural de Pont Major i empoderament de la comunitat veïnal envers la sostenibilitat i el respecte pel medi ambient proper", premiat per la Beca Joaquim Franch 2022.

A banda de falciots i orenetes, amb els seus nius sota les cornises d'algunes cases del carrer de Pont Major, i naturalment coloms, també vam veure el tudó, la garsa, la cuereta blanca, el puput...

Les quatre sortides tenen per objectiu valorar l'entorn natural que tenim al barri i el projecte té marcades dues altres dates, acabades les quatre sortides, per a cocrear i pintar un mural que embellirà una paret de l'escola bressol El Pont.

La sortida va ser un exercici pràctic d'observació, identificació i registre d'ocells i, al contrari del que em pensava, no ens vam allunyar en cap moment de la trama urbana: vam anar de la plaça de l'Om fins al carrer del Pont Major, a la part de les cases més antigues del barri, per anar després camí cap al cementiri parroquial seguint el carrer Portlligat; en alguna ocasió en comptes d'anar cap a la vora del riu Ter vam endinsar-nos cap als carrers de l'eixample del barri, aquells que tenen nom d'illes...

Durant les prop de tres hores que va durar la sortida, grans i petits vam mirar més l'entorn del nostre barri que el telèfon mòbil, vam observar l'entorn del nostre barri amb una altra mirada, parant més l'orella i enfocant més la vista, alguns amb binocles, entre les branques dels arbres i els parterres de les zones verdes i enjardinades.

Ara quan camini pel barri també observaré els ocells, els altres "pàjarus" que també conviuen amb nosaltres, esperant que els falciots criïn  i ens regalin les acrobàcies del seu vol àgil i veloç.

dissabte, 15 d’abril del 2023

E depois do adeus. Minuts Musicals històrics.

Quan faltaven cinc minuts per les onze de la nit del 24 d'abril de 1974 "Rádio Emissores Associados de Lisboa" va emetre la cançó "E depois do adeus", de Paulo de Carvalho, que dies enrere havia representat Portugal al Festival d'Eurovisió que es va endur ABBA amb el seu Waterloo.

La cançó va quedar en última posició al Festival d'Eurovisió, però va ser una altra la batalla que va guanyar. Aquella nit del 24 al 25 d'abril de 1974 la retransmissió de "E depois do adeus" a la ràdio portuguesa va ser el primer senyal, a tall d'avís, que l'exèrcit portuguès es mobilitzava per a derrotar la dictadura portuguesa en el que es va anomenar "La Revolució dels Clavells".

Una hora i mitja més tard de la retransmissió de "E depois do adeus" una altra emissora portuguesa, "Rádio Renascença", va transmetre la cançó revolucionària "Grândola, Vila Morena", de Zeca Afonso, prohibida per la dictadura portuguesa. Aquesta retransmissió va ser un segon avís a la població i mitja hora més tard l'exèrcit es desplegava per les principals ciutats i infraestructures del país per alliberar Portugal del jou de la dictadura.

La música va tenir un paper determinant a la Revolució dels Clavells, i si aleshores va servir per a avisar i alertar a la població, avui serveix per preservar la memòria i el record...



divendres, 14 d’abril del 2023

Vint-i-un coma dos, la xifra de la setmana


Les empreses gironines exporten més que mai; l'any 2022 l'exportació de les empreses gironines, segons dades del Ministeri d'Indústria, Comerç i Turisme, va ascendir a un valor de més de 7.787 milions d'euros, tot un rècord, representant un increment del 21,2% respecte dels 6.427 milions d'euros de 2021.

El creixement de les exportacions de les empreses gironines ha estat pràcticament continuat al llarg dels darrers vint anys, amb alguna contenció o lleugera davallada entre els anys 2006 i 2009. Però si ens ho mirem en perspectiva, l'any 2002 les empreses gironines van exportar per un valor de 2.242 milions d'euros i el 2022 més de 7.787.

Aquestes dades expliquen el bon dinamisme de les empreses gironines, també la seva capacitat, acompanyades per les patronals, de fer grans inversions i d'obrir nous mercats.

El sector agroalimentari (especialment les càrnies) lidera les exportacions de 2022 amb un valor de més de 3.250 milions d'euros, seguit pel químic (farmacèutiques) amb més de 1.418 milions d'euros. Aquests sectors repercuteixen directament a un altre dels motors de l'economia gironina, la fabricació de maquinària.

Pel que fa als mercats on exporten les empreses gironines, Europa és el principal, amb França, Itàlia, Alemanya i Portugal al capdavant, seguits per la Xina i, malgrat el Brexit, el Regne Unit.

Rere aquestes bones dades d'exportació s'amaga una altra xifra interessant: les empreses gironines que exporten s'han triplicat els darrers vint anys i, segons un informe d’ACCIÓ, sis empreses del sector carni acaparen el 20% del total de les exportacions.

Segurament l'exportació ha salvat i revitalitzat moltes empreses gironines, enfortint el teixit empresarial i generant ocupació.

Com a consumidors se'ns demana que apliquem el criteri de km zero, que consumim productes de proximitat i fets aquí, tot i que com a productors valorem molt l'exportació, que d'altres consumidors ens comprin obviant el criteri de km zero.

No sé si això és una contradicció, però a mi fa temps que aquesta (aparent?, possible?...) paradoxa em ronda pel cap sempre que llegeixo el pes de l'exportació de la nostra economia... És clar que ja hi estic avesat, en això de viure en un mar de contradiccions...

dijous, 13 d’abril del 2023

Se'ls hi ha aparegut la Verge!


No són pocs els polítics, i polítiques, que amb el gag del programa "Està Passant" de TV3 sobre la Virgen del Rocío se'ls ha aparegut, literalment, la Verge! I és clar, ara esperen que obri miracle, naturalment en clau electoral.

El context és l'element clau de tot plegat; d'entrada el context electoral per la proximitat amb les eleccions municipals i autonòmiques. Aquest context amplifica el soroll i aquest gag ha estat utilitzat per, de nou, confrontar territoris i nacionalitats; mostrar l'animadversió (per dir-ho d'alguna manera) contra Catalunya i els i les catalanes genera un suposat rendiment electoral i aquí part de la dreta i l'esquerra política i mediàtica espanyola (i especialment andalusa) hi han sucat pa.

És com si al manual bàsic de política espanyola hi hagués un capítol específic sobre Catalunya: "cal aprofitar qualsevol excusa per criticar Catalunya i els catalans, no desaprofitis cap ocasió". Em sembla que la portaveu de Adelante Andalucía Teresa Rodríguez, la primera ofesa pel gag, va voler ser més papista que el Papa i ella mateixa ha reconegut que de saber que despertaria les més baixes passions conservadores potser no hauria fet la piulada...

Sobre el gag em sembla que no hi ha massa res a dir; també el context l'explica: és una sàtira que es fa en un programa d'humor. Pot agradar més o menys, pot fer més o menys gràcia, naturalment, tot i que aquesta sempre és una valoració molt subjectiva: si l'objecte de la mofa no m'afecta, visca la llibertat d'expressió, però si em toca el voraviu aleshores sí, cal posar límit a l'humor...

Naturalment, l'humor límits i el context n'és un; el mateix gag no podria fer-se en un programa informatiu, per exemple, o en plena celebració d'una processió. Però hi ha un altre factor que també influeix en la percepció del gag, que és qui el fa; és diferent que jo me'n rigui de mi mateix, a què ho faci un altre...

En fi, se'ls hi ha aparegut la Verge, ara caldrà veure si obra el miracle...

dimecres, 12 d’abril del 2023

Fins quan exerceixen els padrins i padrines el seu càrrec?


Amb aquesta pregunta tancava l'article d'ahir: fins quan exerceixen els padrins i padrines el seu càrrec?

Hi ha càrrecs i responsabilitats que tenen molt definida, a través de lleis, estatuts o reglaments, la durada del seu exercici, a banda naturalment de les seves tasques i funcions.

Penso en càrrecs i responsabilitats que he exercit o exerceixo, com els de càrrec electe d'una institució o membre d'una junta directiva d'una organització. En aquests casos la legislació vigent en defineix estrictament la durada del seu exercici, especificant fins i tot alguns supòsits que poden determinar-ne la suspensió.

La durada de l'exercici del càrrec de padrí o padrina em sembla que sobretot es regeix per una llei no escrita que s'aplica de forma diversa i desigual fins i tot dins de les mateixes famílies.

La designació, en cas de fer-se, està clara i correspon als tutors legals i sol fer-se pel baptisme o, en el cas de les famílies no-creients, en la festa de presentació de la criatura. Per la meva experiència ara no recordo si en aquell moment, en el cas de les meves filles, vam acordar amb els padrins i padrines corresponents fins quan exercirien el càrrec, però jo sempre he pensat que s'exerceix fins que la criatura es casa o s'emancipa.

En altres ocasions he sentit dir que l'exercici fina quan la criatura compleix la majoria d'edat o fins i tot he vist desercions prematures del càrrec i responsabilitat de padrí o padrina, algunes vegades per desinterès, d'altres per manca de relació...

Temps enrere el regal de la Mona de Pasqua es feia fins als 12 anys de la criatura, edat en què aleshores feia la Primera Comunió. Ara si es fa, la Primera Comunió es fa en una edat més primerenca...

És clar que hi ha padrins i padrines que se'n senten tota la vida i, per més que la criatura hagi complert els 18 anys i s'hagi emancipat, segueix rebent per part seva l'atenció i l'afecte especial en les dates assenyalades, amb tortell o sense, amb Mona o sense...

En resum i responent a la pregunta, els padrins i padrines exerceixen el seu càrrec fins que, pel motiu que sigui, decideixen que ja n'hi ha prou...

dimarts, 11 d’abril del 2023

La Mona dels fillols sense padrins


Els padrins i les padrines viuen a la Setmana Santa el seu particular moment de protagonisme i glòria, alguns per Rams i d'altres per Pasqua, segons la tradició que regeixi cada família.

A les comarques sota la influència del Bisbat de Girona (no entre Blanes i Cadaqués sinó entre Arenys de Mar i Portbou) som més regalar el tortell de Rams, a la resta del país més de regalar la Mona de Pasqua.

És clar que ja fa temps que tortells i Mones arriben a quasi totes les cases i a vegades un padrí o padrina regala el tortell (estàs bo padrí?), l'altre o l'altra la Mona...

Quan jo era petit la Mona de Pasqua venia de Barcelona, literalment de Barcelona. Ens la portaven a Cantallops al meu germà i a mi uns amics dels meus avis, una parella de senyors grans sense fills (sempre els vaig veure grans, fins i tot quan potser no n'eren tant, sempre els vaig veure senyors i ho eren, uns senyors de Barcelona...). Quan ens vam fer grans la Mona la portaven pels meus cosins, més petits...

Aleshores no era una tradició tan estesa a les nostres comarques, més avesades a l'austeritat del tortell, austeritat farcida de massapà i acolorida amb fruita confitada. Que bons els tortells! 

Ara tortells i Mones ja circulen arreu i a la meva família paterna (d'origen extremeny, però eminentment empordanesa) fa anys que és tradició trobar-nos el Dilluns de Pasqua a la tarda per tal que els padrins i padrines puguin donar les Mones als fillols i filloles.

Les Mones, la majoria casolanes, fan molt de goig i tothom en tasta, siguem o no padrins, siguem o no fillols...

De fet, enguany, pensant en els fillols que ja no tenim padrins (bé perquè ja no exerceixen, bé perquè ja s'han mort) a casa hem fet una Mona per als fillols sense padrins, que en realitat és una excusa com una altra per a portar una Mona més, per a no presentar-nos amb les mans buides...

Per cert, fins quan exerceixen els padrins i padrines el seu càrrec?
Deixem-ho per demà, que avui toca pair la Mona!

dilluns, 10 d’abril del 2023

Esperant la resurrecció


Així he viscut aquesta Setmana Santa, esperant la resurrecció, però no la de Jesucrist sinó la meva.

Sí, ja sé que he començat amb un punt excessivament dramàtic, però ja sabeu que la processó va per dins i per dins, diu la ciència, sobretot hi tenim aigua, els adults entre un 60 i un 70%.

Aquests dies em sembla que jo en comptes d'aigua al cos hi tenia mucositat, d'aquella que no para de rajar, d'aquella que et congestiona el pit i el cap i et fa dormir amb la boca oberta i et fa venir mal de coll, d'aquella que acaba amb les existències de qualsevol paper que corri per casa i serveixi per a mocar-se...

M'he passat la Setmana Santa rajant com un ciri, amb malestar general, tos i amb pics de febre, amb dos testos negatius de Covid i un triple negatiu de Covid i de les dues grips, i perquè de l'aviària no apareixia al test! Com Pere, tres vegades negatiu! 

En fi, tampoc voldria fer-me el màrtir, però si abans de la pandèmia, fins i tot durant la pandèmia, jo era com a molt d'un refredat per temporada, amb el d'aquests dies ja va el tercer i ja no sabia si, entre ibuprofens i el termòmetre sota l'aixella, lamentar-me amargament tot implorant "salut, perquè m'has abandonat"!

Afortunadament aquests dies jo també celebro la meva Pasqua particular, que tot i que encara no he fet net del tot, finalment jo també he ressuscitat

dissabte, 8 d’abril del 2023

Zombie. Minuts Musicals històrics.


El 20 de setembre de 1993 l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA) va fer esclatar dues bombes a Warrington, una ciutat prop de Liverpool, causant la mort de dos nens, Jonathan Ball de tres anys que va morir a l'acte i Tim Parry d'onze anys, que va morir dies després en un hospital a causa de les greus ferides per la metralla.

Aquest atemptat va tenir un gran impacte en la societat anglesa i irlandesa i la cantant i lletrista del grup irlandès The Cranberries, Dolores O'Riordan, va escriure la cançó després de veure'n les imatges a les notícies. O'Riordan va explicar en una entrevista que va escriure la lletra de "Zombie" per expressar la seva frustració davant la violència i el patiment causat per la guerra i la violència. El títol de la cançó fa referència als soldats que van combatre a Irlanda del Nord, que sovint eren anomenats "zombies".

La cançó, llançada com a single el 1994, va aparèixer en el disc "No Need to Argue" i va ser un èxit rotund, arribant al número 1 en molts països

La força lírica i musical va fer que la cançó es convertís ràpidament en un himne contra la guerra i la violència i és considerada, també per a mi, com una de les millors cançons dels anys 90.

divendres, 7 d’abril del 2023

Vint-i-un, la xifra de la setmana


Arròs i paella, aquest és el menjar preferit pel 21% de la població catalana segons el darrer Baròmetre d'Opinió Política.

El CEO (Centre d'Estudis d'Opinió), no sé si avorrits de tanta pregunta política recurrent (Estimació d’escons / de vot al Parlament de Catalunya, Valoració dels líders, Principal problema de Catalunya, Posicionament davant la independència de Catalunya, Model d'organització territorial, Valoració de la gestió del Govern de la Generalitat de Catalunya...) introdueix als baròmetres altres qüestions de caràcter més social i en el de la primera onada de 2023 ha preguntat "Ara parlem de menjar, em podria indicar quin és el seu plat preferit?".

Guanya, tot i que ni molt menys per golejada, l'arròs i paella (21%) seguits per la pasta i fideuada (15%), els entrants i les tapes (12%) i les carns i el pollastre (12%). El resultat no sorprèn, ja que l'arròs té una gran versatilitat i tant te'l pots menjar amb ou ferrat i tomata a l'estil cubana, com a la cassola, a la paella...

Observant el detall de les dades, en clau generacional, hom podria sospitar que l'arròs i la paella tenen els dies comptats, ja que entre la població de 18 a 40 anys el plat preferit és la pasta i la fideuada, i l'arròs apareix en quarta posició entre la població de 18 a 24 anys i en segona entre la de 25 a 34 anys i també entre la de 35 a 49 anys. Només la població de 50 a 64 anys i de més de 64 anys situen l'arròs i la paella en la primera posició.

És clar que també podem interpretar que a mesura que ens fem més grans ens agrada menys la pasta i més l'arròs. Potser amb l'arròs ens passa com amb les verdures.

Situades en la sisena posició global, empatades al 9% de preferència amb les sopes i plats de cullera, les verdures apareixen en la 9a posició (5%) en la franja de 18 a 24 anys, en la 8a (4%) en la franja de 25 a 34 anys, en la 5a (8%) en la franja de 35 a 49 anys, en la 6a (9%) en la franja de 50 a 64 anys i en la franja de majors de 64 anys les verdures apareixen al podi, en la 3a posició (13%).

Els i les catalanes preferim l'arròs i la paella tot i que no és, segons les mateixes persones enquestades, el plat més representatiu de la cuina catalana; bé, ho diu l'estudi i també el sentit comú.

La paella, juntament amb la fideuada, apareix en la 7a posició com a plat més representatiu de la cuina catalana rere els canelons, la crema catalana, els calçots i, ja al podi, el pa amb tomàquet, la botifarra amb fesols i l'escudella.

En el meu cas, potser no l'escudella, però la carn d'olla la situaria, ben segur, al podi dels meus plats preferits!

En fi, aquest baròmetre, amb tants de plats i bon menjar, m'han retornat a la memòria el bo d'en Jaume Pastallé i el seu Bona Cuina! Em sembla que he quedat ben empatxat... 

Disculpeu-me, me'n vaig a fer el rotet!

dijous, 6 d’abril del 2023

Els xiprers


Durant més de vint anys els vaig veure créixer com veiem créixer a la mainada de casa, quasi sense adonar-nos-en, veient-los cada dia.

Els veia des del balcó de la sala d'estar de casa, des d'on es veu el monòlit en record i homenatge al meu pare, Just Manuel Casero i Madrid, des d'on es veuen els xiprers que des de fa quaranta anys l'han acompanyat i cobert les espatlles.

Tot i que en Just està enterrat al costat del monòlit, al cementiri parroquial de Pont Major, per Tots Sants la meva mare a banda de deixar flors davant la làpida també en deixa al peu del monòlit. Les meves ties, les germanes d'en Just, també n'hi solen deixar...

Aviat farà vint-i-cinc anys que amb la Sira, just acabats de casar, vam deixar-hi el ram del casament, una manera més, a banda dels textos seus que es van llegir a la cerimònia, de tenir-lo present en una data tan assenyalada.

Durant més de vint anys els vaig veure créixer cada dia i els vint següents de forma més esporàdica, cada vegada que anava a casa la meva mare, però igualment sense adonar-me, sense ser conscient, de com anaven creixent.

Aquesta darrera diada de Tots Sants, en la visita que faig al monòlit, em vaig fixar en els xiprers, en la seva imponent presència, apuntant al cel, embolcallant l'escultura amb un dens i nodrit verd a manera d'escenari. Aquell dia, sí, els vaig trobar enormes, gegants!

Vaig haver de recular unes quantes passes per a fer-los encabir, amb tota la seva llargària, a l'enquadrament de la fotografia. Em vaig sorprendre a mi mateix per no haver estat mai prou conscient, aquests darrers quaranta anys, de com havien crescut aquests xiprers.

I de la mateixa manera que ho fem amb la nostra mainada, o amb nosaltres mateixos, hem de recórrer a les fotografies per fer evident el pas del temps i a les imatges d'ara fa quaranta anys, les de Quim Curbet i Dani Duch de la inauguració d'aquest monòlit, s'hi veuen uns xiprers prims i esquifits, llavor del record que simbolitza el monòlit.

El monòlit segueix allà, impertèrrit, però els xiprers, com el record d'en Just, han crescut i s'han fet grans i forts.




dimecres, 5 d’abril del 2023

Està bruta Girona?


"Deixo una Girona més neta, segura i dinàmica". Així ha condensat l'alcaldessa Marrta Madrenas la gestió del darrer mandat, ara que, convocades les pròximes eleccions municipals, ja hi ha el compte enrere que posarà fi al seu càrrec.

El titular no ha estat ben rebut per part (la més cridanera) dels veïns i veïnes del meu barri, que al xat que compartim han expressat, alguns de forma poc respectuosa, la seva disconformitat amb tal afirmació.

Les crítiques veïnals sobretot fan referència a la neteja, ja que la percepció general és que, tot i el nou contracte de neteja (que de fet encara no s'ha desplegat del tot), els carrers i especialment els voltants de les illes de contenidors estan molt bruts.

Aquesta qüestió m'ha fet pensar en un enfilall que abans-d'ahir al vespre va fer el geògraf i expert en turisme José Antonio Donaire Benito i que començava amb aquesta pregunta: "Està bruta Barcelona?"

Traslladant la pregunta a Girona, a la Girona de Marta Madrenas, la resposta la veig cada vegada que llenço la brossa i obro els contenidors: Girona està més o menys neta (o bruta) en funció de la responsabilitat, del bon fer del servei de neteja i recollida i, reconeguem-ho també, del bon fer dels veïns i veïnes.

A Girona, Barcelona i segurament arreu del país, la clau és embrutar menys, però és clar, això ens interpel·la a nosaltres i a la nostra responsabilitat, i sempre és més fàcil responsabilitzar l'administració

És una qüestió de corresponsabilitat: l'Ajuntament hi ha de posar els recursos suficients i necessaris, els veïns i veïnes la responsabilitat de fer-ho bé, llençar la brossa on i quan toca i us puc assegurar que en moltes ocasions no és així.

dimarts, 4 d’abril del 2023

(Només si) perd Espanya


Com a subscriptor del diari El Punt Avui cada dia rebo, dins el diari, una edició de L'Esportiu; aquestes són unes pàgines que també llegeixo, com llegia abans El 9 o, anys enrere, les pàgines d'esports del diari. La informació esportiva també m'interessa, i per això m'hi entretinc, llegint informació i opinió.

La informació, com en la majoria de diaris esportius, està molt segmentada i prioritzada, essent el futbol (del Girona i del Barça) el que ocupa més espai i pàgines. No hi abunda gaire (o gens) la informació sobre la selecció espanyola, entenc que per un criteri editorial, per la qual cosa quan juga Espanya com a molt sol aparèixer un breu en cas que algun jugador català hagi tingut alguna actuació destacada.

Dies enrere la selecció espanyola va jugar dos partits de la fase de classificació per a propera Eurocopa; va guanyar el primer contra Noruega (sense Haaland) i va perdre el segon contra Escòcia. L'endemà del primer no em va semblar trobar cap referència del partit al diari però, en canvi, l'endemà del segon la notícia va superar el breu habitual i sota el titular "Perd Espanya" el diari s'hi va esplaiar una mica més, sucant pa a la derrota espanyola.

A L'Esportiu només parlen de la selecció espanyola (sobretot) quan perd, però aquest no és un criteri editorial exclusiu d'aquest rotatiu: a la premsa esportiva de Barcelona es parla més del Real Madrid quan l'equip blanc ensopega, i viceversa.

Quelcom semblant, a vegades més ben dissimilat que d'altres, també passa amb els mitjans generalistes amb relació a la informació política; al capdavall, tothom té la seva pròpia línia editorial, cada mitjà té les seves pròpies fílies i fòbies polítiques.

I en el cas que avui ens ocupa, entenc al consell editorial del diari van pensar que el titular (Perd Espanya) bé mereixia quelcom més que un simple breu.

dilluns, 3 d’abril del 2023

Flaire electoral


Quan els partits polítics flairen eleccions afilen el llapis per, a banda d'escriure els programes electorals, preparar els argumentaris, els documents interns que sobretot serveixen per fixar els missatges, les paraules clau, els temes i posicionaments de cada dia.

Els i les portaveus dels partits els transmeten als mitjans de comunicació i l'estol de piulaires de cada partit els escampa a Twitter, alguns amb més bilis i mala llet que d'altres. 

Cada partit té piulaires per a tots els gustos, uns més conciliadors, d'altres més castigadors, alguns més irònics i malauradament d'altres més maleducats.

La clau de l'èxit, sobretot el viral, és furgar en la ferida de l'adversari polític, més que defensar la posició pròpia i en aquesta praxi hi ha piulaires disposats a ensangonar-se els dits a risc de rebre cleques de piulaires adversaris. Tot per la pàtria, naturalment la pàtria de cadascú.

A mesura que s'apropen les eleccions s'intensifiquen les piulades en to i en nombre, generant més soroll que interès. És un comportament primari, instintiu, més per ebullició de la sang que per reflexió mesurada.

Em sembla que, malauradament, política és cada dia una mica menys pedagogia i una mica més acarnissament... 

dissabte, 1 d’abril del 2023

Tears in Heaven. Minuts Musicals històrics


El 20 de març de 1991 Conor Clapton, un nen de tan sols quatre anys, va morir accidentalment en caure des del pis 53 d'un gratacel de Manhattan.

El seu pare, el talentós guitarrista Eric Clapton, destrossat per la tràgica mort del seu fill es va apartar de la música fins que va rebre l'encàrrec de fer la banda sonora de la pel·lícula "Rush" (Fins al límit).

Abatut per la mort del seu fill a Eric Clapton li rondava una cançó pel cap, "Many Rivers To Cross" de Jimmy Cliff i una lletra incipient que començava a taral·lejar: "Would you hold my hand? / If I saw you in heaven"...

Amb la col·laboració del lletrista Will Jennings la cançó va prendre cos i forma i, a banda de formar part de la banda sonora de la pel·lícula, va ser un gran èxit com a senzill, llançat a principis de gener de 1992.

La popularitat de la cançó es va consolidar amb la seva inclusió al concert (i disc) "MTV Unplugged" publicat aquell mateix any.

Més enllà de l'èxit, segur que la cançó va contribuir, a la seva manera, a superar el dol...