dissabte, 30 de juny del 2018

Minuts Musicals de desamor amb "La distancia adecuada"


L'amor i el desamor no són sempre sentiments estancs, sinó tot el contrari, la majoria de vegades són un aiguabarreig semblant a les desembocadures dels rius al mar, zones on les aigües dolça i salada es barregen i fins i tot es confonen...

Les cançons de desamor també són com aquestes desembocadures, zones on, entre sentiments aparentment contradictoris, afloren dubtes i certeses, no sempre evidents; certeses com "Nunca para ti es quizás / Yo no me equivocaba", i dubtes com "Tal vez no debí dejar / Que jugaras con mi falda", o bé "Qué difícil es guardar / La distancia adecuada"...

I entre dubtes i certeses si els primers vencen la relació fina...
"Esa señorita que rima conmigo
Que te ronda siempre alrededor
Es tu favorita, te lleva consigo
Y te gusta más que mi canción"

I quan la relació fina, com fina el curs del riu engolit pel mar, procurem aprendre'n, tot i que no sempre, la lliçó:
"La lección que ya aprendí
Siempre es olvidada"





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 29 de juny del 2018

Paraula de Fabra: vacança


Aquesta paraula l'utilitzem en plural doncs si només poguéssim fer-ho en singular, vacança, especialment en la seva segona definició, seria molt trist!

[de vacar]

f 1 1 Estat d'un càrrec, d'una plaça, etc., mancats de titular, vacants. Han declarat la vacança de la càtedra de filosofia.

2 Període durant el qual roman vacant un càrrec, una plaça, etc. En morir el rei hi hagué una llarga vacança de poder.

3 vacança de la seu DR CAN Seu vacant.

2 pl 1 Cessació, suspensió, temporal d'una activitat. Et cal fer vacances urgentment.

2 DR PROC Període durant el qual els tribunals de justícia suspenen llurs actuacions.

3 DR TREB Dret irrenunciable de tot treballador per compte d'altri a un quant temps de descans anual retribuït, que sol ésser de trenta dies, ordinàriament a l'estiu.

4 ENSENY Temps de repòs concedit als estudiants, en la recurrència d'una festivitat o per altres circumstàncies, sobretot la calor els mesos d'estiu, durant el qual romanen tancades les escoles.


Per mi les millors vacances sempre han estat les d'estiu, no només per ser les més llargues, també perquè feien, i fan encara entre d'altres olors, olor de platja...

Per als infants les vacances són un regal, i a mesura que ens fem grans són l'oportunitat per fer la primera pela!, fins que, ja en plena activitat laboral, cas d'arribar-hi, esdevenen aquell dret irrenunciable que convé planificar a principis d'any i que, combinades amb les de la resta de la família, poden esdevenir un autèntic trencaclosques impossible d'acabar!

Les vacances escolars d'estiu ja han començat i les meves encara les veig lluny, aproximadament un mes i mig vista! Com cada any les esperaré pacientment i ja us explicaré quan les gaudeixi, si és el cas, quina flaire faran!

dijous, 28 de juny del 2018

FeM Girona


Amb perplexitat llegia dies enrere a internet que l'emissora de ràdio FeM Girona tancarà les seves emissions a finals d'aquesta setmana!

Per més articles que hagi llegit als diaris locals reconec que no he acabat de treure'n l'entrellat, i sembla que és una qüestió de llicències caducades, un nou concurs públic i, sí, també de pressupost i per tant suposo que, al capdavall, de voluntat política.

Sigui com sigui, sigui el que sigui el fet és tan trist com, sembla, inevitable (?), i sincerament em costa imaginar la Girona radiofònica sense la veu de l'Eduard Cid!

Al llarg d'aquests darrers divuit anys he passat diverses vegades pels seus micròfons, la darrera no fa massa, en el divertit programa d'entrevistes "La Taverna d'en Pare Bahí".

Demà, com tants altres gironins i gironines, tornaré a l'emissora, em temo que per darrera vegada...

dimecres, 27 de juny del 2018

El futbol al VAR!


El Mundial de Futbol de Rússia, que aquestes setmanes s'està disputant, és sens dubte el mundial del VAR, escrit així, amb ve baixa! El VAR, com tantes altres coses a la vida en general, i en el futbol en particular, aixeca passions i no deixa a quasi ningú indiferent: hi ha qui el defensa acèrrimament, hi ha qui el crítica obertament, i sobretot també hi ha, tot un clàssic, qui opina i es posiciona segons si el VAR el perjudica o beneficia!

El VAR (video assistant referee, àrbitre assistent de vídeo) és una gran ajuda pels àrbitres, bo i entenent que no és infal·lible totalment ja que sempre estarà, com a mínim en alguns casos (el color de les targetes, per exemple), subjecte a la interpretació dels àrbitres mateixos; tot i així és innegable que aporta major fiabilitat a les decisions clau i importants durant un partit, fins i tot en cas d'error ja que el minimitza.

Els detractors diuen que talla el ritme de partit, que fa celebrar gols en diferit o que re arbrita el que inicialment s'ha xiulat, però per mi tot això no són més que l'expressió de la clàssica resistència als canvis que sempre es produeix, i és inevitable.

El VAR, com es va comprovar en la darrera i emocionant jornada del grup de la selecció espanyola, evita grans errades que en alguns casos poden arribar a ser històriques!

A tall d'exemple, el famós i polèmic penal de Guruceta (una clara falta fora de l'àrea!) a favor del Real Madrid en la tornada de quarts de final de la "Copa del Generalísimo" de 1970 que els blancs jugaven contra el Barça al Camp Nou: avui amb el VAR aquell penal no ho seria!, per més que l'àrbitre el volgués xiular! I com aquest, podríem treure la pols a molts més casos d'errors arbitrals històrics!

Si l'àrbitre és qui ha d'impartir justícia el VAR, juntament amb tota la resta d'equip arbitral (liniers, quarts àrbitres...), són més ulls i criteri que l'àrbitre suma per equivocar-se el mínim possible.

Espero que el VAR en el futbol hagi vingut per quedar-se, com fa anys l'ull de falcó en el tennis, tecnologia aplicable ara també al futbol, o l'"instant replay" en el bàsquet.

I de la mateixa manera que el vídeo no va matar l'estrella de la ràdio, el VAR no matarà el futbolista, ni tampoc l'àrbitre, si fins ara no ho ha fet el futbol!

dimarts, 26 de juny del 2018

La Manada (perillosament) en llibertat


L'Audiència provincial de Navarra ha deixat (perillosament) en llibertat provisional, sota fiança de sis mil euros, als detinguts i condemnats d'abús sexual (tot i que sabem que en realitat va ser una... múltiples violacions!) a la colla de "La Manada"! La condemna encara no és ferma i aquests energúmens "gaudiran" de la llibertat mentre sigui així...

D'entrada penso inevitablement en ella, en la víctima i en la seva indefensió, per més mesures (?) cautelars preventives que s'hagin dictat. D'entrada penso en ella però intento pensar, abans, en ells, els autors dels abusos, en els nois que s'autoanomenen "La Manada"!

Penso en ells i, tot i que tard o d'hora entraran de nou a la presó, no puc evitar pensar que sentiran, quan de nou campin lliures, una inquietant i per nosatres anguniosa sensació d'impunitat, que per mal que facin (i en van fer, i molt!) amb un bon advocat, uns magistrats miops i una mica laxes, i les escletxes del propi sistema judicial encara se'n poden sortir prou bé!

I si la condemna per abusos (i la violació?) ja era vergonyosa ara aquesta mesura, deixar-los en llibertat, és, per legal que pugui ser, un insult!

Penso en ells i en la sensació d'impunitat que tot això els genera i em temo que més que tallar-les els hi estem donant ales (i permís?) als de "La Manada" i als que, com ells, es creuen que les dones han de sotmetre's a la seva voluntat i impulsos sexuals, vulguin o no...

I sí, naturalment i sobretot penso, inevitablement, en ella i en tot el dolor que aquesta situació li deu causar, dolor pels fets, dolor per la condemna d'abusos (i les violacions?) i dolor ara per veure com fins i tot condemnats els seus agressors (violadors!) surten en llibertat, per més provisional que sigui, per més mesures cautelars que hi hagi!

I mentre el risc és que en ells creixi la sensació d'impunitat, creixi en ella el sentiment d'indefensió; i tinguem clar que ella som la gran majoria de nosaltres...

dilluns, 25 de juny del 2018

Final de curs, final d'etapa


Avui una colla d'alumnes no només celebren la fi del curs escolar, avui sobretot celebren el final de la seva etapa de primària i s'acomiaden de l'escola!

Dies com el d'avui són especialment agredolços, un aiguabarreig emocional en el que afloren alhora l'alegria per haver fet un cim, i la tristesa de deixar enrere l'escola que els ha vist i fet créixer.

Per algunes famílies, per algunes mares i pares avui també és un dia de comiat, no només de final de curs, sobretot de final d'etapa! Entre d'altres és el nostre cas, el meu cas...

Queda molt lluny aquell primer dia d'escola de la Clàudia, la nostra filla gran, al setembre de l'any 2002; aquests dies s'està examinant del primer curs a la universitat! Després va venir la Irina, que ja ha acabat l'educació obligatòria i el curs vinent farà batxillerat, i finalment l'Abril, que aquest any, com els seus companys i companyes de curs, s'acomiada de l'escola.

També ho fem nosaltres, la Sira i jo, setze cursos després i tancant una etapa de les nostres vides lligada a aquesta escola, a tota la comunitat educativa. I no podem acomiadar-nos sense, abans, donar-vos les gràcies per tot el que heu fet per i amb les nostres filles.

Gràcies a l'equip docent, als i les mestres per la seva dedicació i professionalitat, també gràcies als diferents equips directius per fomentar i vetllar per la qualitat educativa de la nostra escola. Nosaltres, com tots i totes vosaltres també ho vam tenir clar: escola pública, l'escola pública del poble! No calia cercar res més.

Gràcies al personal no docent, al personal de consergeria, al de neteja i de cuina, també als i les talleristes de les activitats extraescolars i als i les monitores de menjador, que ja sabem que més enllà de les aules també s'educa.

Gràcies també a l'Ajuntament de Sarrià de Ter, del que sempre demanem més i, no obstant, també és molt el que fa i aporta; i finalment, i no per això menys important, moltes gràcies a l'AMPA, a totes les juntes, col·laboradores i col·laboradors de tots aquests anys; moltes gràcies per tota la feina i dedicació pensant sobretot en el benestar dels nostres fills i filles i per assumir amb responsabilitat i qualitat la gestió del menjador escolar; moltes gràcies i tot el suport en la defensa de la gestió del menjador escolar, especialment aquests dies, davant la voluntat del consell comarcal que el gestionin empreses privades.

Els comiats millor si són breus i aquest ja s'està allargant una mica massa. Als i les alumnes que avui us acomiadeu de l'escola només dir-vos que gaudiu molt d'aquest estiu, que no tingueu por de fer-vos grans i que quan us en feu (de grans) no oblideu mai tots els anys i les experiències viscudes en aquesta escola; amb el pas dels anys aquests records seran, sobretot i espero, un tresor!

Gràcies a tothom per tot, ens hem sentit part d'aquesta escola, d'aquesta comunitat educativa i és amb aquest sentiment de gratitud i pertinença que us diem, de tot cor, a reveure!


Text llegit a la festa de fi de curs de l'Escola Montserrat de Sarrià de Ter el divendres 22 de juny de 2018.

dissabte, 23 de juny del 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Summertime Sadness"


Ara que ja som oficialment a l'estiu convindria recordar que aquest estació, a banda de vacances, canícula i cançó també adjectiva l'amor, un tipus d'amor molt concret i característic: l'amor d'estiu!

Un amor generalment càlid i intens, és a dir, tòrrid, i com l'estiu en la majoria d'ocasions, més curt del que voldríem!

Els amors d'estiu solen posar a prova, cas que l'amor sobrevisqui a la temporada estival, les relacions a distància, ja que els que hi cauen solen ser de latituds diferents, molt distants, que l'atzar fa que es trobin en un destí de vacances...

La majoria d'aquests amors són fugissers i es refreden, sinó amb la tardor, sí amb el gèlid hivern... Potser per això Lana del Rey comença la seva tristesa d'estiu dient "Kiss me hard before you go
Summertime sadness"

Efectivament l'estiu, com la majoria dels seus amors, és caduc, tristament se'n va...





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 22 de juny del 2018

Paraula de Fabra: escrúpol


La d'avui, escrúpol, és una paraula que sobretot utilitzem per referir-nos, utilitzada en plural, a qui no en té! Podem observar-ho en el seu sentit figurat...

[1398; del ll. scrūpŭlus 'pedreta petita que ens molesta dins el calçat']

m 1 1 Part, porció, molt petita d'una cosa.

2 Pes, temps, etc., molt petit, pres com a unitat.

3 esp ant METROL ASTR Cadascun dels minuts en què es divideix un grau de cercle.

4 esp ant METROL FARM Unitat de pes que consta de 24 grans i és equivalent a 1/24 d'unça, és a dir, 1,198 g.

2 fig 1 Dubte, inquietud de la consciència, per cosa poc important. Treu-te aquest escrúpol de sobre!

2 [ generalment en pl ] Aprensió, fre que posa la consciència, a obrar o decidir, per por que l'acció duta a terme no sigui immoral, injusta, il·lícita, etc. Tenir escrúpols religiosos, de consciència. Amb tants d'escrúpols no et faràs ric. Un home sense escrúpols.

3 Aprensió, fàstic. Li fa escrúpol menjar als restaurants.


Curiós que el seu origen etimològic es refereixi a la "pedreta petita que ens molesta dins el calçat"; i no és una pedra petita, sinó un autèntic rocam!, el que ens fa nosa i molesta, dia sí, dia també, no només dins el calçat sinó arreu! Sí, altra vegada Donald Trump!

No té escrúpols Donald Trump, i tampoc sembla tenir límits! La seva darrera política (anti)migratòria es basa en la traumàtica separació dels infants dels seus pares, separació qüestionada fins i tot per la seva dona, la primera dama.

Aquesta terrible i indignant mesura no només vol tenir un efecte dissuasiu pels migrants, també és un xantatge polític per tal que el congrés li aprovi, precisament, la seva llei migratòria; bo i reconeixent el patiment que causa amb aquesta decisió diu que és ben senzill evitar-la: aprovar la seva reforma de la llei migratòria. Només la pressió interna i l'externa (internacional) han fet que hagués de recular i moderar aquesta mesura realment extrema, inhumana!

Trump contra el món! Allà on va genera discòrdia i es mostra, a banda d'autoritari, imprevisible; portes enfora no para de fer enemics, fins i tot entre els fins ara més fidels aliats dels Estats Units, i tot, diu ell, per un sol motiu, portes endins: fer més gran Amèrica!

Quan portem al màxim, sense límits, la màxima de la fi justifica els mitjans, senyal que pel camí hem perdut, si mai els teníem, els pocs escrúpols que ens quedaven! Els de Trump ni ell els busca!

dijous, 21 de juny del 2018

Són temps de gestos


Són temps de gestos, de política de gestos. Els gestos són el que permeten semblar el que volem ser plenament, però que en realitat no som...

Els gestos permetran al sorprenent govern de Pedro Sánchez semblar més d'esquerres del que la realitat de la seva gestió li permetrà ser, i sens dubte hi haurà gestos de calat que es traduiran en accions i alguns potser fins i tot en polítiques.

I com el president Sánchez han fet, fan i faran gestos l'alcaldessa Ada Colau a l'Ajuntament de Barcelona, el president Torra al govern de la Generalitat...

No hi ha polític que des del govern estant eviti els gestos, ans el contrari, la gestualitat ara és tant o més important que els fets!

Ciutadans viu, aquests darrers temps, de les enquestes i els gestos, com el que van escenificar al Parlament en una estúpida picabaralla per vergonya de tothom i enuig del president del Parlament.

Si fos pels gestos per moments podríem creure'ns que ja vivim en una República, que ja no som una simple comunitat autònoma... I parlant de comunitats autònomes i l'agenda del president Sánchez: deia dies enrere el president Torra, en una piulada que no sembla que el president Sánchez hagi entès res ("La relació entre Catalunya i l’estat espanyol ha de ser bilateral, de govern a govern. Si el govern del PSOE considera que no és urgent reunir-nos i ens situa en el paquet de les comunitats autonòmiques, és que no ha entès res de res.")... però el mateix podria dir el president Sánchez en relació al president Torra (que no està entenent res de res...). Les piulades també han esdevingut, possiblement avui més que mai, gestos!

Més enllà del que es diguin en privat em temo que la seva trobada (sembla que a principis de juliol!) sobretot anirà de gestos, els que veurem i ens faran visibles i els que destacaran (allò de brillar!) per la seva absència.

Són temps de gestos, el que els joves (i no tan) en diuen postureig...

dimecres, 20 de juny del 2018

De Can Roca ni el Celler, ni el Mas Marroch!


Traïdors, venuts... immorals? Seran aquests els nous qualificatius que utilitzarem quan ens referim als germans Roca? Seran ara més motiu d'escarn que d'orgull? Seran candidats a la llista de negocis i activitats econòmiques contràries al procés, a la independència o a la república que, sembla, promou l'ANC?

Una fundació privada, la Fundació Princesa de Girona, cerca locals per al seu esdeveniment anual, els Premis Princesa de Girona, i davant les reiterades evasives (i negatives) de la ciutat, que altres anys cedia l'Auditori amb més o menys alegria, amb més o menys recel, cerca espais privats on celebrar la seva trobada i troben en un local propietat del Celler de Can Roca i en un complex hoteler d'un camp de golf les alternatives.

Fins aquí aparentment cap problema: una fundació privada contracta els serveis de dues empreses privades... En realitat però, els problemes, especialment per les empreses privades que acolliran l'esdeveniment, possiblement tot just acaben de començar!

Donada la consideració del Rei Felip VI, si voleu simbòlica, de persona non grata en molts municipis catalans, inclosos els de Vilablareix i Caldes de Malavella, consideració motivada pel seu (incendiari?, com a mínim irresponsable) discurs del dia 3 d'octubre, ha provocat el pronunciament contrari dels alcaldes a la seva presència en llurs pobles; és a dir, que pels seus alcaldes, i s'entén governs, el Rei Felip VI no serà benvingut al seu poble, per més que hi vagi!

Personalment això de declarar non grata una persona no és gaire del meu gust; entenc que és una forma de mostrar públicament un desacord, un malestar, fins i tot molta indignació, però jo potser preferiria rebre a la persona en qüestió com cal i en tot cas discutir-li el que convingués, naturalment, com amb tothom, amb respecte. Aplicaria la màxima de respectar sempre les persones i combatre, en tot cas, les seves idees i no a la inversa!

Però ara el debat és quina consideració ens mereixen, es mereixen, les empreses que acolliran l'esdeveniment principesc i reial, i es qüestiona especialment que entre elles hi hagi El Celler de Can Roca, que els acollirà al Mas Marroch.

De veritat: tots els que ara clameu i reclameu que els germans Roca passin del Rei Felip VI i de la seva fundació... us sorprèn que els acullin al Mas Marroch? Els hi heu retret tots aquests anys els serveis de càtering que els hi han prestat aquí i arreu? O és tot just ara que us escandalitzeu?

És molt fàcil dir "jo no ho faria" o, encara pitjor, "no ho haurien de fer!",  però ja sabem que decidir pels altres sempre és més fàcil, sobretot si les conseqüències (positives o no... sobretot les negatives) de la decisió també són pels altres...

Que els germans Roca acullin els premis Princesa de Girona, fins i tot els reis, no em sorprèn; fins i tot ho entenc o procuro entendre perquè ho fan, o no deixen de fer-ho. I qui sap, potser ells tenen més valor per manifestar-li personalment al Rei Felip VI (si s'escau) el seu malestar (si és el cas) per l'actuació policial de l'1 d'octubre i sobretot pel seu discurs dos dies després...

Traïdors, venuts... immorals? Si parlem dels germans Roca, per mi rotundament no! Ah, i per cert, enhorabona per tornar a ser el segon millor restaurant del món!

dimarts, 19 de juny del 2018

El cunyat del Rei


Comptat i debatut si hem de destacar entre tots els que té o ha tingut, un cunyat del Rei Felip VI sens dubte sobresurt, avui més que cap altre dia, és Iñaki Urdangarin.

És una llàstima que Jaime de Marichalar, separat de la Infanta Elena, ja no formi part de la família reial doncs hi aportaria una nota d'un color diferent... potser per això ja n'és fora, perquè desentonava!

Iñaki Urdangarin, en canvi, semblava encaixar-hi la mar de bé: un gran ex esportista d'elit, basc de naixement i català d'adopció, del Barça (com a mínim d'handbol)... tot ell podria simbolitzar l'Espanya plural i moderna que a més modernitzava una monarquia que s'obria a la plebs...

Aquest conte de fades, però, ja fa anys que es va esfumar entre tràfic d'influències, favors pagats i un indegut ús de la seva vinculació amb la família reial: qui oli remena els dits se n'unta, i ell se'ls va untar i ha sortit ben galdós!

El cunyat del Rei Felip VI ha entrat a la presó i s'espera que, si bé no hi viurà a cos de rei, sí amb moltes més comoditats, possiblement també privilegis, que els presos comuns, ja no diem que els polítics!

Sigui com sigui el fet és històric i fins i tot un punt esperançador: qui la fa, la paga! Altra cosa, insisteixo, és el preu...

El cas que ha condemnat a presó el cunyat del Rei Felip VI, juntament amb el de la Gürtel, que ha condemnat, judicialment a banda, políticament al govern del PP a una sorprenent moció de censura, són el pitjor exemple (segurament també amb el cas dels ERE d'Andalusia i el del 3% català...) d'una manera de fer política que espero deixem enrere.

El cunyat del Rei Felip VI ha entrat a la presó, qui ens ho diria fa vint anys; qui ens diria, fa vint anys, que seria l'exemplar Iñaki Urdangarin i no el burgès Jaime de Marichalar, que aleshores semblava viure perillosament, qui estaria entre reixes!

dilluns, 18 de juny del 2018

"Ministras y ministros"


Tants anys reclamant la paritat per a fomentar la igualtat de gènere en les institucions (i empreses, entitats, organitzacions...), tants anys debatent sobre la necessitat de les quotes, de feminitzar els lideratges, de reclamar menys corbata a les imatges vinculades amb el poder i quan hi ha un govern amb més dones que homes (quasi) tothom s'afanya a remarcar que més dones en un govern no és sinònim de més feminisme...

Suposo que es tracta d'això, de no conformar-se, o potser de no aixecar més expectatives que el simple nombre superior de dones genera, però és clar, si un govern majoritàriament format per dones no és necessàriament un govern feminista (s'entén que impulsa polítiques feministes) pot ser-ho un de format majoritàriament per homes?

És evident (?) que la resposta és sí, tan evident com que tot i així, tot i fer polítiques feministes (o d'igualtat), hi seguirà dominant la corbata pel que, seguirà transmetent una imatge de desigualtat.

Em sorprèn tanta pressa per tirar aigua al vi, en clau d'igualtat, en un govern històric en clau de gènere, tot i que encara incomplert doncs, com a Catalunya i a tants altres països, a Espanya encara li manca assolir la fita de tenir una dona a la presidència del govern.

Aquests dies hem vist imatges de la trobada del G-7, una trobada eminentment masculina i marcada per lideratge barroer i arrogant d'un home descaradament (fins i tot diria desvergonyidament!) masclista que governa, se suposa, la primera potència del món!

Sí, un govern majoritàriament format per homes pot ser feminista, però té més probabilitats de ser-ho un format majoritàriament per dones, especialment si les dones són quelcom més que quotes...

Naturalment pels seus actes els i les jutjarem, no només en clau de gènere, però la imatge del consell de ministres (de "ministras y ministros") del govern de Pedro Sánchez és possiblement la més diversa i igualitària de la història dels governs espanyols; tan sols això, la imatge, ja és digne d'elogi!

Com a mínim pel que fa a la igualtat de gènere aquest govern és tota una declaració d'intencions...

dissabte, 16 de juny del 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Love is Hell"


És inquietant el curiós fenomen que provoca que atribuïm frases a persones, o personatges, qua mai van arribar a dir, com per exemple el "dios mío, no siento las piernas" que mai va dir John Rambo a cap de les seves pel·lícules!

L'equívoc ve per la popularitat del personatge televisiu que el parodiava al programa de televisió “Esta noche cruzamos el Mississippi”, que sí deia la mítica (i equívoca) frase, sovint acompanyada per "Coronel, esto es un infierno!".

No sé si Ryan Adams es sentia les cames quan cantava "Love is Hell", però sí que en la gira de presentació del disc que la contenia es va trencar el canell!

Quan l'amor és un infern, però, més que el canell el que se'ns trenca més aviat és el cor, i en cas de no sentir-nos les cames és, segurament, perquè sobretot sentim com les flames van consumint l'amor, com el cor ho crema tot a risc de convertir-ho tot en cendres...

L'amor és un infern, canta Ryan Adams, "dios mío, no siento las piernas!"





I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 15 de juny del 2018

Paraula de Fabra: desnuclearitzar


Ens mans de qui estem? Fa feredat pensar que si aquest parell tenen un mal dia poden fer-nos volar pels aires a tots plegats!

Segur que l'altre dia Donald Trump i Kim Jong Un van estar encantats de trobar-se cara a cara, fins i tot de conèixer-se personalment després d'haver-se dit, si fa o no fa, el nom del porc. Coses de la diplomàcia internacional i ja sabem que tan un com l'altre en tenen molt poca, de diplomàcia.

Ambdós se saben poderosos i ho són, ambdós se saben perillosos i, sí, lamentablement ho són; poderosos i perillosos per l'amenaça bèl·lica i militar que un i altre suposen, perillosos i poderosos per què, com Putin, poden ser i són imprevisibles, impulsius, megalòmans...

És clar que l'objectiu de la trobada no era fer-se una calculada sessió de fotos per farcir l'àlbum presidencial, sinó, se suposa, desnuclearitzar:

[de nuclearitzar]

v tr POLÍT/MIL Prohibir (en una regió, un país, etc.) la fabricació, la instal·lació, l'emmagatzematge i el trànsit de qualsevol material nuclear.

des_nu_cle_a_rit_zar.


Desnuclearitzar el planeta? Bé, no ben bé, desnuclearitzar la península de Corea, una qüestió que, si bé es recull a la declaració que van signar, no deixa de ser només una declaració d'intencions doncs no hi ha cap altre compromís ni termini...

En fi, que la trobada ha estat històrica és evident, com sembla evident que serà, pel que fa a la desnuclearització i a la contribució a la pau mundial, tristament estèril...

Potser sí que, al capdavall, un i altre buscaven sobretot la foto! Ens mans de qui estem?

dijous, 14 de juny del 2018

La penúltima cantada de Lopetegui


Per grans aturades que un porter hagi fet al llarg de la seva carrera esportiva alguns arrosseguen, de per vida, grans cantades que, potser injustament, han influït o van influir en la seva trajectòria futbolística.

El cas més recent és el de l'alemany Karius i les seves errades fruit d'una commoció cerebral a la final de la Lliga de Campions que el seu equip, el Liverpool, va perdre contra el Real Madrid.

Precisament el sorprenent proper entrenador del Real Madrid, Julen Lopetegui, també arrossega la seva cantada colossal, la de la Supercopa d'Espanya de l'any 1994.

Lopetegui, després de fer unes bones temporades amb el Logroñés, va fitxar pel Barça i aquell partit de la tornada de la Supercopa d'Espanya era el del seu debut oficial.

No li podia anar pitjor: cinc gols encaixats i el darrer amb una cantada històrica! Una falta directa aparentment de bon aturar i que quan ja feia la "palomita" per blocar la pilota i deixar immortalitzat el vol la pilota, juganera, se li va colar entre les mans mentre ell queia vençut sobre la gespa, com va caure, en aquell moment, la seva carrera al Barça.

Ara, quasi vint-i-quatre anys després, Lopetegui ha tornat a fer una cantada i ha quedat alhora, ben fotut i retratat...

A pocs dies per començar el mundial de futbol, la seva primera gran i esperada cita com a seleccionador, el Real Madrid va anunciar que Lopetegui serà el nou entrenador blanc, un inoportú anunci que ha precipitat els esdeveniments, la seva fulminant destitució!

Aquest precipitat anunci, naturalment, ha molestat a la Federació Espanyola de Futbol i, en especial, al seu nou president, Luís Rubiales, a qui no li ha tremolat el pols per destituir-lo.

L'error no és que Lopetegui fitxés per un Real Madrid orfe d'entrenador després de l'inesperada dimissió de Zidane, l'error és que el Real Madrid, se suposa que amb el seu consentiment (o com a mínim coneixement) ho fes públic responent més a les seves urgències que a les necessitats de la selecció espanyola.

Que el propi president de la Federació Espanyola de Futbol se n'assabentés minuts abans de fer-se públic el fitxatge tampoc hi va ajudar, ans al contrari... No són maneres, és evident!

Si l'anunci del Real Madrid va caure com una bomba a la Federació Espanyola de Futbol el fulminant cessament de Lopetegui com a seleccionador, a dos dies del debut d'Espanya al Mundial, ha causat un autèntic terratrèmol dins el futbol espanyol!

Aquest sisme ha estat provocat per Florentino Pérez, president del Real Madrid, i ell mateix sembla haver-se encarregat que determinada premsa situï al president de la Federació Espanyola de Futbol, Luís Rubiales, com el principal responsable de tot aquest enrenou, de desestabilitzar la selecció a les portes del Mundial, espolsant-se una vegada més qualsevol responsabilitat...

Julen Lopetegui, que durant unes hores semblava l'home més feliç del món, encadenant ser seleccionador espanyol en un Mundial per després aterrar a la "casa blanca", amb la seva defenestració ha quedat fotut com va quedar fotut amb aquell maleït cinquè gol de la Supercopa d'Espanya.

Tot i els cinc gols encaixats i perdre aquell partit el Barça i Lopetegui van guanyar el títol; veurem ara com com li va a la selecció espanyola, entrenada d'urgència per Fernando Hierro, al Mundial; veurem com aterra Lopetegui al Real Madrid després d'aquest revés, després d'aquesta cantada...

dimecres, 13 de juny del 2018

Aquarius



Pedro Sánchez no ha desaprofitat l'oportunitat i ha ofert Espanya i el port de València per rebre i acollir els refugiats rescatats de l'infern del Mediterrani pel vaixell "Aquarius", refugiats que la guerra i la misèria escupen i que Itàlia (en particular) i Europa (en general) repel·leixen.

Oportunista? Sí, segurament sí, afortunadament sí!

El gest l'honora i el projecta internacionalment, cert, i també el compromet i aquí és on hem de depositar l'esperança, en el compromís. Un compromís que sobretot ha d'interpel·lar els estats i, en el nostre cas, Europa, que sembla que s'ho miri només exigint responsabilitats als estats, defugint de les seves...

Mentre la ultradreta xenòfoba pren perillosament el poder en alguns països europeus, la inestable Itàlia el darrer, la Unió Europea no pot xiular i fer com si res quan el que hi ha en joc, balancejant-se al Mediterrani, a les portes d'Europa, són vides humanes. La mateixa contundència que les institucions europees expressen a nivell econòmic i monetari m'agradaria veure-la a nivell humanitari...

Pedro Sánchez ha aprofitat l'oportunitat; el seu serà un govern de gestos i aquest n'és un d'important; té poc temps per governar i un fràgil suport parlamentari i gestos com aquest li donen talla presidencial dins i fora d'Espanya, el reforcen com a president.

Ara bé, tinguem clar que aquí el més important no és ell ni les seves urgències governamentals, el més important són les vides dels nàufrags de l'Aquarius i de totes les persones que, de moment sense aturador, es llancen al mar per salvar la pell.

Pedro Sánchez ens senyala la lluna, no siguem estúpids mirant-li el dit...

dimarts, 12 de juny del 2018

Deixar anar llast


Estava saturat! Bé, més que jo, el meu correu electrònic! Saturat volia dir amb més de cinc mil correus per obrir, afortunadament més per obrir que per llegir, però més de cinc mil correus al cap i a la fi!

I com s'arriba a acumular més de cinc mil correus? Doncs com s'acumula, fins a vessar, l'aigua que mica en mica omple la pica i que, pel motiu que sigui, el desaigüe no engoleix.

El principal problema eren els correus electrònics que rebia automàticament via subscripció, la majoria butlletins electrònics comercials que al llarg dels anys havia anat acumulant, també avisos i alertes que algun dia, en casos sense recordar-ne ja el motiu, havia activat.

Dia rere dia, setmana rere setmana els correus entraven i s'anaven acumulant i, per més que alguns dies m'esforcés i els obrís per veure'n el contingut (ofertes, novetats comercials, notícies agrupades per paraules...) no donava l'abast i el número de correus electrònics pendents d'obrir era cada dia un xic més alt.

En resum, rebia correus electrònics per sobre les meves possibilitats! Fins i tot va arribar el punt que tanta acumulació va fer perdre'm l'interès per aquells correus. Al capdavall era com si cada dia m'obligués a passar per davant d'unes quantes botigues, fins i tot entrar-hi, per si tenien alguna novetat, alguna oferta, alguna ganga! Quina estupidesa!

I un dia em vaig alliberar i vaig eliminar tots els correus electrònics pendents de llegir! Haver superat la xifra de cinc mil correus va ser estímul suficient! I l'alliberament posterior de veure reduït a zero la safata de correus pendents d'obrir va ser indescriptible!

Aquell va ser un gran pas, però sabia que només era el primer i que el pas més important requeria un xic més de feina i el compromís d'obrir tots i cadascun dels correus electrònics que a partir d'aquell moment rebria, especialment els correus com els que havia anat acumulant.

Sí, obrir-los i cercar, al fons de tot del correu i amb lletra petita, l'enllaç per donar-me de baixa de la subscripció; i a partir d'aquí valorar amb cada un d'aquests correus si volia seguir-los rebent, o no! Ja us podeu imaginar que en la gran majoria de correus l'opció va ser la cancel·lació de la subscripció!

La sensació va ser la mateixa que la que deuen sentir els globus aerostàtics quan deixen anar llast, la que sentim quan ens alliberem d'un gran pes, d'una càrrega que, en aquest cas, m'havia carregat jo mateix sense saber-ho, sense acabar-ne de ser conscient...

Setmanes enrere l'actualització del Reglament General de Protecció de Dades (RGPD), un autèntic regal, ens va fer passar sí o sí precisament per aquest procés de reflexió: seguim o deixem anar llast?

En aquest cas menys és més, doncs del que es tracta és de rebre només allò que realment ens importa i deixar-ho de fer quan hi perdem l'interès; des d'aleshores la meva safata d'entrada de correus electrònics i jo ja no estem saturats, des d'aleshores fluïm lleugers i quan detectem que alguna subscripció ens pesa massa, simplement ens en donem de baixa!

Avui hi penso i me'n faig creus: més de cinc mil correus pendents d'obrir... quina bogeria!

dilluns, 11 de juny del 2018

Presència interrompuda


Tinc a les meves mans el número 2.300 de la revista Presència i no sé si guardar-lo emocionat com un tresor o, en comptes de llençar-lo al contenidor blau amb la resta de diaris i papers, cremar-lo amb el foc de la meva ira... m'explico!

Setmanes enrere llegia "Pel boc gros" a l'dmirada periodista Tura Soler i el seu "Trenta-dos anys, vuit mesos i vint-i-un dies", un article de comiat que em va sobtar doncs hi explicava que aquell seria el seu darrer article a Presència.

D'entrada em pensava que era només el seu comiat, però alçant una mica la vista vaig llegir "L'últim 'Cor agre'" de Carles Ribera i aleshores vaig comprendre la magnitud d'una tragèdia que es va confirmar amb el certificat de defunció de l'"Homo Sapiens" del director de Presència, Miquel Riera escrit en l'article "Presència diu a reveure": "En tot cas, des d'avui Presència deixa d'acompanyar El Punt Avui..."

Em dol profundament que Hermes Comunicació SA hagi pres la decisió de tancar una capçalera tant històrica i significativa com la de la revista Presència. Em dol i no puc evitar pensar en el meu pare, Just M. Casero, que hi va col·laborar; em dol i sobretot no vull evitar pensar en l'enyorat Narcís-Jordi Aragó, que la va dirigir durant tants anys, els anys difícils...

Em dol que s'hagi fulminat la revista Presència però em dol molt més, fins i tot m'indigna, que se l'hagin carregat sense honors, ventilant el tema amb alguns articles i no massa res més...

Diuen que no és una absència definitiva, i això encara em sembla pitjor, doncs simplement en aquest indigne llimb en la que es troba actualment (ni viva ni morta) finalment caurà en l'oblit.

Al seu torn, vés quin consol, tenim "La República", la nova i flamant revista del grup anunciada als quatre vents amb un dispendi de mitjans (naturalment els seus, i als que jo també contribueixo modestament com a subscriptor) que bé podrien servir per donar una mort digne a la revista Presència.

Malament si entre les víctimes, ni que siguin col·laterals, de la República hi ha la revista Presència! Trist, fins i tot tragicòmic!, que Presència, que va resistir i sobreviure a la dictadura franquista, hagi estat fulminada per La República!

L'absència de Presència mereix, penso jo, majors honors dels que ha tingut fins ara, ni que sigui pel pes d'una capçalera i pel record de l'ingent tasca, lluita i compromís dels qui la van fer possible durant més de cinquanta anys.

dissabte, 9 de juny del 2018

Minuts Musicals de desamor amb "La Canzone Che Scrivo Per Te"


El desamor és tant inevitable com l'amor, un i altre estan íntimament lligats tot i que es poden manifestar en intensitats diferents.

La d'avui és, essencialment, una cançó d'amor, però no una d'aquelles romàntiques que engreixen recopilatoris, una cançó d'amor d'aquelles autèntiques, singulars, que més que enganxar-se de forma enfarfegosa t'atrapa.

Una cançó d'amor en la que, en el seu relat, apareix també el desamor com una cosa quasi natural, inevitable en moltes relacions: "Per quel che mi riguarda sei un continente obliato".

Un continent oblidat en una meravellosa cançó difícil d'oblidar...






I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 8 de juny del 2018

Paraula de Fabra: governar


El president Mas es va prendre això de governar d'una forma molt literal, potser fins i tot massa, més que amb la seva acció de govern (de les retallades al procés, o "processisme" passant pel 9N) amb l'abús de les metàfores nàutiques; no anava mal encaminat, tenint present la primera definició del verb governar:

[s. XIV; del ll. gubernare, i aquest, del gr. kybernõ 'governar una nau; conduir']
    
v 1 1 tr MAR Dirigir una nau per un rumb determinat.
         
2 intr MAR Servar.
         
3 tr p anal Governar un vehicle, un aeroplà.
    
2 1 tr Dirigir la conducta d'algú o el desenvolupament, la marxa, d'alguna cosa. No saber algú governar la seva família, la seva casa. Governes les passions o les passions et governen?
         
2 pron No et saps governar tu mateix i vols governar els altres.
    
3 tr esp POLÍT Dirigir els afers de l'estat.


No em consta que el president Torra hagi parlat de timons però sí que arrossega, vulgui o no, la condició de president governat, per allò de la dependència, la influència o l'allargada ombra del president Puigdemont!

En qualsevol cas el que molts esperem, ara que ja té govern, és que governi en el sentit més polític del terme, encara que el nostre país no sigui (encara?) un estat; no veig massa clar on ens voldrà o podrà dirigir, però fins i tot en el cas de virar, de seguir donant voltes o d'anar cap a un horitzó incert, el president Torra té al davant molts afers que necessiten ser dirigits, un país per governar!

dijous, 7 de juny del 2018

(Des)il·lusió


El president Puigdemont reconeixia setmanes enrere en una entrevista el seu principal error: no convocar les eleccions anticipades el 26 d'octubre? No, no proclamar fermament, formalment, la República!

Reconèixer un error té el seu mèrit i s'ha de lloar, doncs no és massa habitual en política, tot i que no sé si aquest reconeixement vol ser, sobretot, una mena disculpa; potser no el contundent "mea culpa" que molts independentistes esperen, però sí un cert reconeixement que en els moments clau es van prendre decisions equivocades, si del que es tractava era de fer República.

Possiblement el passat mes d'octubre ha estat el moment en què més a prop hem estat o ens hem sentit de la república, d'una república no nada que no podem enyorar perquè, simplement, no la vam tenir!

La República va ser una il·lusió, tot i que avui possiblement podem definir aquella il·lusió més en la seva definició "d'error de percepció" que en la "d'alegria i entusiasme" o, potser més encertada és la tercera definició: "l'esperança sense fonament real".

Semblava que si havia d'haver-hi un moment, podia ser aquell, havia de ser aquell, però a molts els van tremolar les cames; normal, per poc que preveiessin el que els podria caure; normal, veient el que, fins i tot sense activar la República, els ha caigut!

I aquella il·lusió engendra ara aquesta desil·lusió que, com un virus, s'està escampant en gran part de la parròquia independentista i que s'alimenta de la renúncia a la República factible (?) pel govern efectiu.

La desil·lusió abraça tots els qui veuen en el president Torra, més enllà de la seva voluntat, compromís i esforços, i en el seu govern la prova del nou de la renúncia efectiva a una República a la que, això sí, diuen que no renunciaran.

L'independentista que estava disposat a tot, el que es va mobilitzar i esperava ordres es pregunta resignadament de quina manera i quan tornarà aquella il·lusió en la que tot semblava possible...

dimecres, 6 de juny del 2018

No és (només) per vosaltres, és (també, sobretot?) per ells...


Molt significativa la primera designació ministerial del president Sánchez: Josep Borrell com a ministre d'afers exteriors!

La seva designació ha destrempat la poca il·lusió que alguns independentistes havien depositat en Pedro Sánchez i els ha confirmat el pitjor dels (mals) auguris, el que els independentistes més escèptics (amb quasi tot allò que arriba Ebre enllà!) no deixen de repetir: tampoc amb Pedro Sánchez res canviarà!

Qui més qui menys dins l'independentisme fa escarafalls per tal designació i, com amb el president Torra i tothom, s'estira d'hemeroteca i es recorda allò tan desafortunat de desinfectar les ferides de la societat catalana...

Aquesta decisió de Pedro Sánchez és sens dubte molt meditada, és molt estratègica: ser el flagell de l'independentisme? Ser la veu que expliqui a Europa i arreu del món mundial les atrocitats de l'independentisme? Potser sí, no ho negaré, però diria que no només, o fins i tot, no especialment!

La designació de Josep Borrell també és una manera d'afrontar les envestides que el president Sánchez rebrà des de la dreta, començant per sectors del propi PSOE i per descomptat per les que no li estalviaran ni el Partit Popular ni Ciudadanos.

Més enllà de la vàlua personal i política de Josep Borrell, del seu prestigi i projecció internacional (aquí que cadascú judiqui) Pedro Sánchez també deuria veure en ell aquell a qui populars i taronges aplaudien a les manifestacions i concentracions organitzades per Societat Civil Catalana...

Així que no és (només) per vosaltres, és (també, sobretot?) per ells...

dimarts, 5 de juny del 2018

Pedro Sánchez, el persistent


No puc evitar dissimular una gran satisfacció davant l'inesperat punt i final de Mariano Rajoy com a president del govern espanyol. Tampoc puc evitar dissimular una gran satisfacció davant el fet que, contra tot pronòstic, Pedro Sánchez s'hagi erigit, finalment, president del govern espanyol.

Davant totes les incerteses que aquest canvi introdueix sura la certesa que la de Pedro Sánchez ha estat una gran jugada que no només li ha permès fer caure M. Rajoy, també ha deixat, ni que sigui temporalment, un crescut Albert Rivera en fora de joc.

Pedro Sánchez, que al seu dia ja va ser un cadàver polític, no només ha sabut persistir i resistir recuperant el timó del seu partit, ara ha sabut llegir com ningú el moment i l'oportunitat i l'ha aprofitada per fer història: primer president fruit d'una moció de censura, símptoma que malgrat tot la democràcia espanyola funciona, i primer president elegit sense ser diputat!

És clar que l'alegria és efímera, i més en aquests casos, i l'escenari polític espanyol i català que haurà de governar és exigent cadascun per separat i ambdós junts.

Pedro Sánchez ha sobreviscut al foc amic, el més perillós diuen, i segurament haurà de seguir esquivant les bales dels sectors del PSOE que de forma maldestra el van defenestrar del partit: una part del PSOE no li posarà fàcil, prou que ho deu saber...

Ara que és president rebrà per totes bandes, ja ho sabem, mal si fas, mal si no fas; qualsevol gest de diàleg amb el govern català serà titllat per uns de claudicació i debilitat; tot manteniment de l'ordre constitucional serà titllat pels altres d'immobilisme i debilitat...

Entre un i altre extrem el president Sánchez haurà de saber trobar un espai que li permeti obrir camí, un camí no exempt de perills i trampes, un camí que si aconsegueix traçar-lo serà, com amb la moció de censura, una inesperada i il·lusionant victòria.

Sense treva ni xarxa Pedro Sánchez, el persistent, comença a fer camí com a president, com versa el poema, caminant. Veurem si arriba gaire lluny...

dilluns, 4 de juny del 2018

Claudicació o supervivència?


Entenc que hi hagi independentistes indignats amb el govern... Amb el govern espanyol? Sí, i també amb el català!

Entenc que hi hagi independentistes especialment dolguts amb el president Torra i el seu govern ara que finalment ja el té; dolguts perquè la seva existència i sobretot la naturalesa de la seva formació han estat, als ulls d'aquests independentistes, una nova submissió.

Puigdemont pot ser legítim però ja no és president i al seu torn els consellers i conselleres que han pres possessió són finalment, tot i voler mantenir la legitimitat i dignitat dels empresonats i exiliats, els que han reunit les condicions marcades per l'estat espanyol.

Ni president i govern legítims, ni república... Claudicació!?

Entenc que hi hagi independentistes que aquests dies, vencent la inevitable resignació, estiguin contents pel fet que el president Torra ja té un govern que l'acompanya, un govern necessari, imprescindible, per lliurar-nos del jou del 155, un govern que prendrà de nou les regnes de la Generalitat de Catalunya.

Entenc que hi hagi independentistes que aquests dies, vencent la resignació, sentin una gran satisfacció perquè, no només tenim president i govern, sinó també que el president Rajoy i el seu govern han estat defenestrats, ja són història, i si bé tampoc s'espera un gir copernicà del nou president Sánchez, si que el nou escenari permet explorar un cert retorn a la normalitat (?) institucional.

Malgrat tot, el govern català torna a respirar... Supervivència!?

Entenc que, tenint present com es coneixen i el que han compartit, uns independentistes i altres s'entenen, es comprenen... tot i que reconec que cada vegada ho entenc menys, tot plegat, si és que mai hi entès alguna cosa... Deu ser per això que jo també tinc sentiments aparentment contraposats!

dissabte, 2 de juny del 2018

Minuts Musicals de desamor amb "Del montón"


Quants amors no correspostos acumulem al llarg de la vida? Jo sobretot en tinc un, i em temo que sempre em quedarà el dubte si hagués pogut tenir, o no, possibilitats.

No va ser a Sant Sebastià sinó a Girona i la vaig conèixer amb catorze anys a primer de BUP (avui 3r d'ESO) i me'n vaig començar a enamorar després de sortir d'una breu i bonica relació que va durar menys que el primer trimestre d'aquell curs: si fa o no fa entre Fires de Girona i abans de les vacances de Nadal!

Érem amics, això sí, prou amics com per cartejar-nos quan, a segon de BUP, ella va.marxar de comarca i, quin remei ("que desastre, que mal todo!"), canviar d'institut. Segurament la distància, l'enyorança i les cartes no van fer més que alimentar el meu amor no correspost viscut, com sol passar en aquestes circumstàncies, en silenci.

L'estiu del 1990, acabat el segon de BUP, es va obrir una finestra, una buscada oportunitat: aniríem junts, amb una altra amiga, en un camp de treball! El lloc (Boada, a la comarca de La Noguera) i el què hi faríem (col·laborar a reconstruir part del poble) era el de menys, si més no per mi...

I el camp de treball va anar molt bé i sí, vaig trobar-hi l'amor! Un amor d'aquells d'estiu tan intensos com caducs però, coses de la vida, no va ser amb ella! Amb el pas dels anys vaig acabar concloguent que davant la impossibilitat de caure als seus desitjats braços vaig lliurar-me en uns altres...

A partir d'aleshores la distància va anar atenuant la nostra amistat, les cartes van desaparèixer, l'amor finalment es va fondre i ella va esdevenir, elevada a la categoria de mite, l'amor no correspost.

Què hauria passat en cas de ser correspost? Les especulacions poden ser moltes i totes estèrils; la més probable, que el nostre hagués estat només un més, com canta Dr. Chinarro, dels amors "del montón"...

"Pudo ser un amor del montón,
pero todo el montón era mío.

Pudo ser, pero nunca fue nada
y en nada se queda el montón."

No va ser a Sant Sebastià sinó a Girona...






I la setmana vinent, més cançons que ens trencaran el cor!

divendres, 1 de juny del 2018

Paraula de Fabra: talent


Si hi ha una paraula que aquestes darreres setmanes em persegueix és, sens dubte, talent!

No no, no em malinterpreteu, no estic dient que hi ha un talent que em persegueix i que vol posseir-me, em refereixo només, i literalment, a la paraula talent! Sabeu aquella sensació de trobar-se i ensopegar sempre amb una mateixa paraula, de trobar-se-la fins i tot a la sopa? Doncs aquest mes de maig a mi m'ha passat amb la paraula talent!

Vaig començar el maig participant en una formació sobre la identificació i motivació del talent i l'he acabat en una jornada Sumant Talents, tot activitats relacionades amb el programa d'inserció laboral en el que treballo, el programa Incorpora!

De tant parlar del talent inevitablement he acabat cercant-la al diccionari:

[1065; del ll. talĕntum, i aquest, del gr. tálanton 'balança; pes d'or, unitat monetària'; el sentit modern de 'capacitat intel·lectual' prové de la paràbola evangèlica dels talents que cal fer rendir (Mt 25, 14-30)]

1 m NUMIS Unitat de pes i monetària grega.

2 m Especial aptitud intel·lectual, capacitat natural o adquirida per a certes coses (art, mecànica, etc.). És un home de talent. Tenia un talent especial per a les finances.

3 m Disposició d'ànim bona o dolenta per a fer alguna cosa. Fer de mal talent una cosa.

4 f Gana, apetit. Més val talent que pa de forment.


Aquest mes he après que tothom té algun talent, altra cosa és que en sigui conscient, que l'hagi reconegut, identificat i que el treballi i enforteixi; una companya de feina explicava que de petita tenia molta traça amb el dibuix i menys amb les matemàtiques, i la van apuntar a classe de reforç de matemàtiques... No seré jo qui afirmi que no les necessités, però segurament tant o més que les de matemàtiques hauria agraït que també l'apuntessin a dibuix!

I vosaltres, teniu identificats els vostres talents? Sí, segurament en teniu més d'un!