dissabte, 22 de gener de 2022

Minuts Musicals localitzats a l'infern

 
L'infern és originàriament, en la tradició clàssica, el lloc de sojorn dels morts, així en general, fins que arriben les religions i el destinen només per a l'etern patiment de les ànimes pecadores i condemnades, en contraposició de les pures, que van al cel, al paradís.

L'infern és el primer dels tres càntics de la Divina Comèdia i Dante el divideix en nou centres concèntrics, dividits segons els pecats, i també forma part del tríptic del Jardí de les Delícies d'El Bosch... 

Naturalment l'infern ha estat expressat en moltes altres manifestacions culturals i religioses, en la literatura, la pintura i la música. I en la música avui és inevitable no pensar en la cançó "Bat out of Hell" del Meat Loaf, un tros de músic i actor que va morir ahir...

M'agradaria pensar que, més que al cel, Meat Loaf ja és camí de l'infern, en el sentit més clàssic del concepte, i que, com cantaven els AC/DC, ja circula amb una moto tipus "chopper"per l'autopista cap a l'infern!



divendres, 21 de gener de 2022

"Bon dia, lector amic..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


Com "La tieta" de Serrat, que "un dia s'ha de morir, més o menys com tothom", Joan Fuster a "Judicis finals" també ens ho adverteix en la seva
"Absolució general i indulgència plenària" inicial, que diu:
"I després de tot, ¿què? Ens hem de morir. No hi ha més remei.
Deixem-ho córrer, doncs.
Bon dia, lector amic, futur cadàver, futur no-res! Sit tibi terra levis!"
Si ens hem de morir, si aquest és el nostre inevitable final per més que hi hagi qui s'entesta en prolongar-lo amb fantasies d'eternitat, què fer fins aleshores?

dijous, 20 de gener de 2022

"The Kid"


Tants anys veient el pòster, tota una icona fins i tot més enllà del cinema, i fins aquesta setmana encara no havia vist la pel·lícula! Quantes coses tenim, encara, a la llista de coses pendents? Pel·lícules per veure, llibres per llegir, destins per trepitjar, museus per passejar... No ho podem abastar tot, algunes vegades per qüestió de temps, d'altres per qüestió de diners, d'altres per ambdues coses o, simplement per deixar-ho per després...

Ja fa anys que vaig assumir que no podré abastar tot el que voldria, que potser no trepitjaré mai Nova York, ni veuré la Gioconda, ni em llegiré les obres completes (ni les incompletes) de William Shakespeare, ni tan sols, possiblement, tots els llibres de la meva modesta biblioteca domèstica... Ja fa anys que vaig assumir que seran més les coses que no hauré fet que les fetes, i que tampoc passa res, que el balanç cal fer-lo amb les coses fetes, que també són moltes, tot i que no sempre els hi donem el mateix valor que a les pendents.

I ara, a la llista de coses fetes ja hi és haver vist la pel·lícula "The Kid", de Charles Chaplin, que es va estrenar fa més de cent anys! I no diré allò que tot i fer cent anys la pel·lícula destil·la molta actualitat, però és que s'ha de reconèixer que cent anys després la pel·lícula destil·la molta actualitat: determinisme social, pobresa hereditària, habitatge precari...

És curiós com funciona el llenguatge cinematogràfic, i és que veient la pel·lícula de seguida resulta intranscendent que la pel·lícula sigui en blanc i negre i, sobretot, que sigui muda: t'atrapa igualment! I és clar, tafaner com sóc em va agradar descobrir (ja ho sé, vaig tard!) que l'actor que va interpretar el vailet,  Jackie Coogan, més de cinquanta anys després interpretaria el paper de l'oncle "Fester" de la mítica sèrie "La família Addams"!

Ja he vist "The Kid", una cosa menys; quan assumim que la nostra vida inevitablement serà incompleta, que no podrem fer-ho ni tenir-ho tot per més coses que fem i per més coses que tinguem, és quan més valor prenen les coses que fem i les coses que tenim, que la qüestió és gaudir del que tenim i fem més que lamentar-nos del que, possiblement, mai abastarem: ni la nòmina de Gerard Piqué ni la "llicència per edat" del Parlament, ni que sigui amb el sou d'uixer!

dimecres, 19 de gener de 2022

A les properes, en blanc


Ja ho he decidit.
A les properes eleccions al Parlament de Catalunya votaré en blanc. Votaré en blanc perquè no em vull abstenir; votaré en blanc, i no nul, perquè vull que el meu vot sigui vàlid (altra cosa és si serà útil...). Votaré en blanc perquè no vull que el meu vot no se'l quedi ningú, cap partit, cap parlamentari.

M'és igual quan es convoquin, si quan toca o si s'avancen. Votaré en blanc, agafaré el sobre i l'introduiré a l'urna sense cap papereta de cap partit, de cap dels que he votat alguna vegada, de cap dels que no he votat mai, de cap dels que tenen representació parlamentària, de cap dels que no. Res, cap papereta, només el sobre, un sobre orfe de qualsevol sigla.

I si us pregunteu si aquesta decisió és pel tema aquest de la vergonyosa "llicència per edat" del Parlament de Catalunya, doncs sí, però no només. Aquest tema ha estat la gota que ha fet vessar el got, el meu got, i és que ja en tinc la pipa plena de tanta pantomima política.

Tip que els titulars dels mitjans, quan afortunadament ens mostren les vergonyes dels nostres polítics i del nostre sistema polític, siguin els detonants de decisions que haurien de prendre's des de la pròpia política.

Ja va passar amb el cas de l'assetjament sexual d'un alt càrrec del govern, que ningú va assumir responsabilitats (destitució, dimissió) fins que el tema va esclatar als mitjans. I ara altra vegada els partits fan l'orni, primer, i després s'apressen a fer grans proclames (tan grans com buides) interpel·lant a la responsabilitat i la transparència quan Twitter els crema als dits. Pura hipocresia ("simulació de qualitats i sentiments").

Estic tip de tanta hipocresia, de tanta comèdia, de tanta lluita caïnita, de tanta escenificació i tan poca versemblança. Estic enfadat i decebut. Possiblement més decebut que enfadat.

Així que si, ja ho he decidit i ho deixo escrit ara i aquí per a no oblidar-me'n. A les properes eleccions al Parlament de Catalunya votaré en blanc.

dimarts, 18 de gener de 2022

Uixer


"Empleat subaltern encarregat del servei de sessions d'un tribunal, de certes assemblees, etc.", així defineix el diccionari la paraula uixer, que qualsevol dia d'aquests potser ens trobarem al Wordle

Uixer, és del que hauria de treballar , i no educador social. No sé com no vaig tenir la visió: si al seu dia vaig passar de ser un jugador més aviat dolent de bàsquet a àrbitre, al primer revés de la política m'hauria d'haver fet uixer. Ara cobraria més, molt més, del que cobro i tindria una prejubilació daurada!

Altra vegada manca de visió, però què voleu, entre l'estigmatisme, la hipermetropia i la uveïtis idiopàtica crònica és normal que no vegi l'oportunitat, tot i que és cert que ni la vaig tenir, ni la vaig buscar.

Aquesta "llicència per edat" del Parlament de Catalunya que el diari Ara ha destapat és de mal explicar i justificar ara i quan, a l'any 2008, es va prendre la mesura, per més que les circumstàncies aleshores fossin diferents.

I és que, més enllà de la morterada del cost d'aquest privilegi laboral, el problema és el concepte: cobrar una nòmina a canvi de no treballar, a canvi de res! I fa mal que això es fes, i faci, amb diners públics i en el marc d'un ens públic que, com el govern, hauria de ser exemplar i escrupolós en la gestió del diner públic

I per si no fos prou la indignació pel cost i pel concepte també resulta inquietant, per dir-ho d'alguna manera, que no n'hàgim sabut res fins catorze (catorze!) anys després. Perquè quan es va aprovar ningú se'n va fer ressò? Ho haguéssim acceptat llavors? Em sembla que no...

I ara que ha sortit a la llum els partits es fan els suecs, se'n renten les mans i es fan els sorpresos com si no anés amb ells... Doncs sí, va amb ells, amb els que han presidit la mesa del Parlament o n'han format part, i amb que no. Bé que s'ha d'aprovar, no, el pressupost del Parlament? Ara tots els partits amb representació parlamentària s'escandalitzen però l'escàndol és el seu silenci (ignorant, interessat o còmplice) d'aquests anys.

Amb exemples com aquest pren sentit l'expressió "classe política", i amb un exercici gens dissimulat de demagògia és ben lícit que els i les catalanes ens queixem que "el Parlament ens roba!".

Uixer, hauria d'haver estat uixer... 

dilluns, 17 de gener de 2022

El Wordle de cada dia


Sóc més dels Beatles que dels Stones, més dels The Clash que dels Sex Pistols, més del Wordle que del Paraulògic!

No és que m'hagi enganxat al Wordle, simplement m'agrada jugar-hi i diria que són, en el meu cas, tres els motius que, des que el vaig descobrir dies enrere, hi dediqui uns minuts cada dia:

1. Puc completar-lo, guanyar si voleu.
Desvetllar o no la paraula en els sis intents no només depèn del molt o poc lèxic que un conegui, ja que les pistes que el joc et dóna en cada paraula, en cada intent (lletra i posició encertades, lletra encertada o lletra descartada) fan, per mi, més interessant i assequible el joc. I com que és més fàcil descobrir (més per deducció que per encert) la paraula (i per tant guanyar) em genera menys frustració o, encara millor, zero incrustació.

2. Em recorda el Mastermind.
Havíeu (o heu) jugat al Mastermind? Jo sí, entre finals dels anys vuitanta i principis dels noranta me n'havia fet un tip. En el joc s'havia d'endevinar una sèrie de quatre fitxes en la que que es podien combinar fins a sis colors, i a cada intent qui havia preparat la combinació amagada responia en funció de si la posició de cada fitxa es corresponia amb el lloc i el color, el color o cap de les dues coses. Com que la mecànica és la mateixa, si m'agradava el Mastermind m'agrada el Wordle. Així de senzill...

3. Quan acabes la partida diària tens ganes de més.
Endevinar (o no) la paraula és qüestió de minuts, no de tot el dia. Naturalment depèn de la dificultat de la paraula i del camí que t'hi porta, però en general la partida sol durar uns minuts, tot i que no hi ha més límit de temps que les 24h del dia. I quan s'acaba la partida, no sé vosaltres, jo tinc ganes de més, voldria que el joc me n'oferís una altra, i precisament que no ho permeti fins l'endemà per mi és part de la seva gràcia; és com si el joc em digués, "ara que ja has jugat estigues per altres coses, que demà ja tornarem." I aquest missatge, en una època en què les xarxes socials i les aplicacions mòbils volen que ens hi enganxem hores i hores, em sembla molt noble i molt potent.

Així que sí, que com si fos l'oració o la meditació diària, fa dies que faig el Wordle de cada dia... 

dissabte, 15 de gener de 2022

Minuts Musicals localitzats a Calgary


Tu em dius Calgary '88 i jo et dic Alberto Tomba!
És evident que els Jocs Olímpics de Calgary 1988 van donar per a molt més, però Alberto Tomba va ser, per mi i sembla que per moltes persones, el referent d'aquells jocs, com Carl Lewis amb Los Angeles 1984...

I no va ser, en el meu cas, fins al 2011 quan, gràcies als Antònia Font, Calgary '88 va tornar a la meva vida en forma d'una meravellosa cançó en la que és impossible no pensar en la història d'amor de dos patinadors russos, que no representaven Espanya, i que com Alberto Tomba també es van fer amb l'or olímpic!

És la història d'Ekaterina (Katia) Gordeeva i de Sergei Grinkov que als 10 i 14 anys, respectivament, van començar a patinar junts, que van guanyar campionats del món i jocs olímpics i que l'any 1991 es van casar! A finals de 1995, en ple entrenament, ell es va desplomar i va morir sobre el gel. Sí, una història d'amor tràgica...

Sobre Calgary també ha cantat el grup Bon Iver...





divendres, 14 de gener de 2022

"Ah, si pogués triar..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


Diuen els experts, els experts del cervell i cada vegada més també els experts del cor (del cor que a banda de sang sobretot batega amor), que el nostre cervell tria la nostra parella abans que el nostre cor se n'enamori; vés que l'enamorament no sigui la resposta irracional, i emocional, a la tria ja feta pel cervell...

Sense dubtar que la tria és nostra, partint de la base que el cervell (que tria primer) també ho és, podem considerar que, en aquesta i d'altres, som amos de les nostres decisions?

Fins a quin punt triem, ja no l'amor sinó altres qüestions, lliurement? Fins a quin punt pesen, en la nostra tria, altres factors ambientals, socials, familiars o culturals?

Fins a quin punt triem el que fem? I el que pensem?

Ja ens ho va dir, i advertir, Joan Fuster en un dels seus cèlebres aforismes:

"Ah, si pogués triar les meues indignacions!"

dijous, 13 de gener de 2022

Pinotxos


De petit tenia una figura articulada de fusta de Pinotxo. El nas no li creixia, sempre el duia llarg, que la imatge que tenim del personatge sempre és amb el nas llarg, com si just en aquell moment hagués dit una mentida.

Fa anys que l'he perdut de vista, aquell Pinotxo, i sempre que en veig de semblants, reproduccions més grans o més petites en paradetes o botigues de joguines, penso en el que tenia de petit.

Quan nosaltres mentim, tant si ho fem de forma piadosa com vil, el nas no ens creix tot i que els experts en comunicació no verbal asseguren que el nostre cos i els nostres gestos igualment ens delaten, com ho fa el nas extensible d'en Pinotxo.

És clar que no sempre són prou evidents, aquests gestos, i la mentida, sempre més complexa i difícil que la veritat, sobreviu disfressada de veritat, com el llop amb pell de xai, que hi ha qui sublima en l'art de mentir.

No sempre s'atrapa abans un mentider que un coix, que com bé diu Joan Julibert al llibre "El poder de la mentida" (Edicions Saldonar, 2018) "la mentida només comença quan ens sabem enganyats, mai abans", i és possible que la nostra vida estigui farcida de mentides (encara i qui sap si mai) no revelades.

Avui acaparen l'actualitat dos presumptes (?) mentiders, l'excomissari Villarejo, que ha fet de la mentida, l'engany, el suborn i l'amenaça el seu "modus vivendi", i el tennista Novak Djokovic, que ha mentit més que jugat a tennis aquests dies. A banda de les mentides ambdós personatges comparteixen la sensació de sentir-se per sobre del bé i del mal, però és evident que no són intocables...

Per aquests tipus de mentiders, potser també per a nosaltres, aniria bé ser una mica Pinotxos i que el nas els delatés, per si no sabem veure ni llegir els gestos que ni les mentides dissimulen; és clar que aleshores tothom seria com Pinotxo, rarament ningú tindria el nas xato...

dimecres, 12 de gener de 2022

La "Brigada del Salabret"


Passejava l'altre dia per les deveses d'en Bru, un espai natural recuperat a Girona, situat entre el Ter i Domeny, al costat del pont de Fontajau. L'itinerari, en format via verda, permet allunyar-se prou de l'asfalt sense allunyar-se massa del brogit de la ciutat, i és espai de passeig i esbarjo de famílies, ciclistes, corredors, caminadors i passejadors de gossos.

Al llarg de l'itinerari, que tant es pot fer del dret com del revés, hi ha un aguait (l'altre dia hi vaig veure un bernat pescaire) i un mirador arran de riu; aquest circuit està connectat amb la via verda que prové de Sarrià de Ter, Sant Ponç i Fontajau, i que segueix cap a Domeny i el camí ral de Sant Gregori.

Passejava l'altre dia per les deveses d'en Bru i quan, camí del Passeig de la Devesa, passava per la passera que l'uneix amb Fontajau vaig veure com un noi i una noia, que caminaven desenes de metres més endavant, llençaven quelcom a la vora del Passeig de la Devesa, a la part de fora del mur. Quan vaig passar-hi vaig veure-hi una llauna de cervesa i una bossa de plàstic, i ells ja s'endinsaven, apressats, a la Devesa.

Els hagués dit alguna cosa de tenir-los més a prop?
Ja enfilat al cotxe, mentre em preguntava si els hi hagués cridat l'atenció, o no, vaig veure tota una estesa de brossa, molt ben ordenada, i tot de gent al voltant: la "Brigada del Salabret", una brigada de persones voluntàries que es dediquen a netejar de tot el que llancem, o va a parar, a les vores dels rius, rieres i marges, sobretot plàstics, envasos i, de fa uns mesos, mascaretes!

M'hauria agradat que la parella bruta, incívica i passota hagués vist que la seva merda no se la menja la terra ni la natura, que hi ha qui dedica el seu temps, voluntàriament, a recollir-la

Així va el món, hi ha qui embruta, hi ha qui ho neteja i hi ha qui s'ho mira...

dimarts, 11 de gener de 2022

El pitjor partit de Djokovic


És possible que, sinó ara amb l'Open d'Austràlia, Novak Djokovic sigui el tennista amb més tornejos de Grand Slam. Diuen que esdevindria així el millor tennista de la història...

Novak Djokovic ha estat i és notícia aquests dies per la seva agitada arribada a Austràlia per jugar-hi el primer Grand Slam, amb detenció, retenció, vista judicial i alliberament (per defectes de forma) inclosos, fent un pols sanitari, també diplomàtic, amb les autoritats locals.

Amb la seva polémica arribada a Australia, sense estar vacunat i declarant haver passat per un controvertit positiu, s'ha erigit en símbol de llibertat (la llibertat d'Ayuso) per molts anti vacunes, arribant quasi a (l'esperpèntica) beatificació per part de la seva família, alçant-lo a la categoria de màrtir. Algunes declaracions del seu pare i la seva mare, pel meu gust de vergonya aliena, penso que li han fet i fan un flac favor, tot i que veient-los entens més coses del caràcter altiu i xulesc de Djokovic, dins i fora la pista.

Djokovic potser guanyarà aquest partit, de moment ha salvat una bola, i veurem si salva la segona. Fins i tot, si finalment juga, pot guanyar el torneig. Djokovic, que sens dubte és un dels millors tennistes de la història, pot ser el que guanyi més Grand Slams, superant al talentós i elegant Roger Federer i al combatiu Rafa Nadal, però per més que tingui els números a favor per mi, i em sembla que per molta altra gent, no serà mai el millor tennista de la història perquè al tennis, com en l'esport en general, i de fet també en la vida, l'actitud també suma o, com en el seu cas, resta...


dilluns, 10 de gener de 2022

La nòmina de Gerard Piqué

De la nòmina de Gerard Piqué em sembla que, més que l'exorbitant quantitat (que també), el que ens molesta (inquieta, pertorba, indigna...) és que ell l'hagi publicat i sobretot que nosaltres l'hàgim vist.

Quan ens pensàvem que cobrava, Gerard Piqué? Com nosaltres? El que remou és veure l'evidència, la constància del fet, ja que el fet (que, com molts altres futbolistes o esportistes cobra molt, possiblement massa pel nostre gust) ja el sabíem. Veure-ho, constatar-ho amb una xifra concreta, no ens deixa tan indiferents com només saber-ho. És com posar-hi cara... 

I aquesta inquietud al veure la xifra de la nòmina de desembre de Gerard Piqué, corresponent a la meitat de la seva nòmina al Barça, ens desperta, almenys a mi, un aiguabarreig de sentiments i pensaments que van de l'enveja insana (ja els voldria cobrar jo, aquests diners, com a mínim un cop a la vida!) a la injustícia (i pensar que molts dels que l'admiren es desllomen treballant per una mísera nòmina, cas que en tinguin...) passant per la incomoditat de fer evident, de nou, les grans desigualtats que normalitzem...

Fos quin fos el motiu (respondre a una informació, o provocació?, d'un periodista)  agraeixo a Gerard Piqué que hagi tingut la desvergonya (o el valor, o la cara dura) de publicar la seva nòmina, perquè al veure-la poc o molt, qui més qui menys, ens ha remogut la consciència, encara que possiblement poc més...

Gerard Piqué ens ha mostrat la nòmina, però no tots els seus ingressos, que ja sabem que el diner crida el diner, i per això els rics cada vegada són menys i són més rics i la resta, vés quin remei, devem ser (els) rucs... 

dissabte, 8 de gener de 2022

Minuts Musicals localitzats a Tòquio


Al contrari que els Antònia Font a mi Tòquio no m'és igual!
A Tòquio hi tinc un amic que hi viu i treballa des de fa un temps; aquest amic meu és tot un rodamón i, després d'haver viscut i treballat a Ginebra, Belfast. Reikiavik, Brussel·les, Okinawa i Seattle ha tornat a Tòquio per tercera vegada!

Quan ens trobem, quan ve per veure la família, sempre penso que jo el màxim lluny que m'he mogut, des de Girona, per a viure i treballar ha estat a Sarrià de Ter!

No sé si hi aniré mai, a Tòquio, però ara que els Antònia Font tornen tindrem de nou l'oportunitat de veure'ls i escoltar-los de nou, d'escoltar les cançons noves i les d'abans com "Tokio m'és igual", i la de la setmana vinent, també dels Antònia Font, una cançó molt olímpica!

Sobre Tòquio també han cantat, entre d'altres, Lori Meyers, Els Catarres i Alaska y Dinarama.







divendres, 7 de gener de 2022

Afanyeu-vos a estimar... L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


He llegit poc, quasi gens, Joan Fuster. He llegit més Ferran Torrent, no sé si per una qüestió generacional... Sigui com sigui la commemoració, aquest any 2022, de l'Any Joan Fuster és una bona ocasió per llegir-lo i fer-li major justícia, començant per mi mateix.

El poc que he llegit de Joan Fuster són els seus aforismes (aforisme: "Proposició concisa, completa i sovint enginyosa que enuncia una norma científica, filosòfica o moral sense argumentar-la") i el cert és que, com les bones piulades, els aforismes de Joan Fuster són concentrats com les pastilles de brou i enriqueixen l'ànim, l'ànima i el magí!

Al llarg d'aquest any, digueu-me original, cada divendres publicaré un dels seus aforismes, i estrenem temporada amb aquest:
"Afanyeu-vos a estimar. Els amors tardans ja no són amors: són manies."

dijous, 6 de gener de 2022

M'escriuré la propera carta als Reis...


No sé si vosaltres seguiu escrivint la carta als Reis d'Orient. Jo he deixat de fer-la en la mesura que les han deixat d'escriure les meves filles, i ja fa uns anys que a casa apuntem en un mural, a mode de carta, el que demanem.

És clar que aquest mural, per més bonic i "cuqui" que sigui, no és estrictament una carta tal i com entenem que ha de ser la carta als Reis d'Orient.

La carta als Reis té, com a mínim, aquestes cinc parts, que poden ser més o menys extenses:

  1. La salutació, que sol començar amb un "Estimats o Benvolguts Reis d'Orient..." i en la que també podem fer un breu comentari desitjant que hagin tingut un bon camí.
  2. El balanç, que és on repassem, ni que sigui per sobre, com de bons minyons i minyones hem estat aquest any, i en el que també reconeixem alguna dolenteria, que tanta bondat bondadosa no cola!
  3. La petició, que és la part central i més important de la carta, en la que fem un llistat, a vegades inacabable, de tot el que volem que ens portin.
  4. El propòsit, que sol ser bé d'esmena, en cas d'haver reconegut massa dolenteries en el balanç, bé un bon propòsit, que es sol resumir amb un "aquest any em portaré (o procuraré ser) millor", etc.
  5. El comiat, en el que, a banda d'agrair-los per avançat el que ens portaran, els hi desitgem una bona tornada.

La carta sol anar decorada i s'hi poden afegir dibuixos, o fins i tot hi ha qui hi enganxa els retalls de les joguines que vol, extretes del catàleg de torn, per evitar equivocacions... La carta es lliura al carter o als patges reials, o als propis Reis d'Orient els més afortunats, i allà es queden les nostres bones paraules, bons desitjos i  millors intencions.

La carta als Reis, en essència, no deixa de ser una carta de balanç de l'any finat i de propòsit de l'encetat i, per tant, té un mínim component de reflexió personal. Aquesta és la part moral de la carta i quan deixem de fer-la perdem l'oportunitat de reflexionar i, sobretot, d'escriure sobre nosaltres i les nostres circumstàncies.

I escriure-ho és molt important, ja que allò escrit queda, deixa de ser un pensament fugisser per ser un pensament atrapat en un full, per a una posteritat incerta, però posteritat al cap i a la fi.

Ahir, trobant-me de nou sense cap carta per lliurar a cap patge reial, pensava que potser valdria la pena tornar a escriure la carta als Reis, però en comptes de donar-la al carter o patges reials, me la podria escriure i lliurar a mi mateix, sí, una mica com en Mr. Bean amb la seva felicitació...

D'aquesta manera la carta no es faria fonedissa (on van a parar les cartes als Reis?), i l'any vinent podria recuperar-la per veure què tal els propòsits i les bones intencions.

Personal i intransferible, aquesta auto carta als Reis podria ser un bon exercici de reflexió personal i d'auto coneixement.

"Benvolgut Roger..."

dimecres, 5 de gener de 2022

El darrer escrit, la nit de Reis, de Just M. Casero


El 5 de gener de 1981 el meu pare, Just Manuel Casero i Madrid, va escriure una carta als veïns i veïnes de Sarrià de Ter, en motiu de la Cavalcada de Reis.

No sé si la carta es va llegir a Sarrià de Ter durant la cavalcada, sí que la va llegir ell mateix quan, aquella mateixa nit, els Reis d'Orient de Sarrià de Ter i el Pont Major van visitar-lo a casa, ja molt malalt, no d'hepatitis com en un principi semblava, sinó de càncer, d'un càncer ja em metàstasi,  irreversible...

Aleshores Sarrià de Ter, com Salt, encara pertanyia al municipi de Girona i el meu pare, com a regidor de l'Ajuntament de Girona i president del Consell Municipal de Sarrià de Ter, també empenyia per a la independència sarrianenca.

Jo recordo vagament la visita dels Reis d'Orient a casa, la meva mare ens va dur, a mi i al meu germà, a la cavalcada de Girona i quan vam arribar ens vam trobar la comitiva reial dins de casa. Els recordo al passadís, una imatge que em deuria impressionar, doncs se'm va quedar clavada a la retina.

Aquesta carta va ser, possiblement, el darrer escrit del meu pare i el seu bon amic, Jaume Guillamet, la va recollir al seu llibre "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999):

Amics de Sarrià:
Tots aquests dies de Nadal, Cap d'Any i Reis he canviat la vostra companyia per la dels malalts de l'Hospital. No pas per voluntat meva, sinó per designi d'aquesta malaltia que em té envoltat de metges i medicaments.

M'hauria plagut ser a prop vostre. Us he recordat vivament, emocionadament, com em consta que heu fet vosaltres amb la meva persona.

No sé encara quan em reintegraré a les tasques de Sarrià. Però en aquest moment assenyalat de la presència entre nosaltres dels Reis vull demanar-los una cosa: que mantinguin en el nostre poble ben viu el sentiment de fraternitat i solidaritat.

Ens cal fer l'esforç d'oblidar diferències i velles ferides per tal de fer entre tots un Poble a on sigui possible una vida amb dignitat i treball.

Sapigueu, amics de Sarrià, nens i grans, que em sento més que mai disposat a treballar al vostre costat. Que acabeu les festes en pau, i que els Reis siguin generosos amb tots vosaltres.

Bon any nou.
Visca els tres Reis d'Orient!
La matinada del 31 de gener de 1981 Just Manuel Casero i Madrid va morir; tenia 34 anys.

dimarts, 4 de gener de 2022

Vint anys d'euros


Ara que fa vint anys que l'euro és la nostra moneda podem fer-nos la típica pregunta que sol acompanyar aquestes efemèrides: on éreu fa vint anys? O bé amb una altra variant: què fèieu fa vint anys?

Ara fa vint anys jo en tenia 27 i feia poc més de tres mesos que, després de treballar set anys d'educador d'un CRAE, havia assumit la direcció d'una llar residència per a persones amb discapacitat intel·lectual. L'arribada de l'euro representava, per mi, dos grans reptes: el canvi de moneda en la gestió econòmica de la residència, en el marc del canvi de l'entitat, i l'acompanyament en l'aprenentatge de l'ús de la nova moneda a les persones que vivien a la residència, totes amb un grau d'autonomia força elevat i que, tot i que algunes estaven tutelades, totes gestionaven, com a mínim, diners de butxaca.

Aquest va ser un canvi que ens va afectar a tothom, certament, i durant uns anys vam estar fent conversions constants de pessetes a euros i d'euros a pessetes, per tal d'anar-nos fent a la idea del nou valor de la moneda...

Reconec que a mi, que sóc més de paraules que de números, em costava força fer els càlculs mentals i sort que en vaig tenir, aleshores i durant uns anys, de la calculadora que també permetia fer la doble conversió.

A més durant uns mesos van cohabitar les dues monedes i quadrar la caixa era quasi més difícil que completar el Paraulògic! Afortunadament l'equip de finances de l'entitat tenia, i té, gent molt competent que em va donar molt suport en aquella transició.

Pel que fa a les persones que ateníem, recordo que especialment per a les que els hi costava més ens va anar molt bé un joc sobre els euros que va distribuir l'absorbida Caixa Girona i que ens va permetre anticipar-nos i familiaritzar-nos amb les noves monedes i bitllets abans que entressin en circulació els de veritat!

Vint anys després de l'arribada de l'euro ja no faig el càlcul mental en pessetes, i quan vull fer-ho no passo de l'equivalència arrodonida de 30€=5.000pts o 60€=10.000pts... I sí, jo tampoc puc evitar fer el comentari sobre tot el que aleshores podíem comprar amb 10.000 pessetes!

Vint anys després de l'arribada de l'euro jo ara només espero que, més aviat que tard, eliminin les monedes, com a mínim, d'un i dos cèntims! A mi em fan més nosa que servei i no les vull al canvi, i les que m'arriben les deixo en una capseta que tenim a casa plena de cèntims d'euro...

Per cert, l'altre dia em preguntava... què en vaig fer de la calculadora d'euros?

dilluns, 3 de gener de 2022

Estrenar l'any


Ens agrada estrenar coses; bé, no sé a vosaltres, a mi sí, m'agrada estrenar coses!

Recordo un dia, amb vuit o nou anys, que estrenava unes bambes, unes que diuen algun motiu del Mundial de Futbol de 1982, i pujant l'escala de l'escola Montjuïc les vaig mostrar content al director de l'escola, el senyor Palou, que ens rebia cada dia davant el seu despatx, va dir-me "caram, aquestes deuen córrer molt!"

Dies enrere, per Sant Esteve, amb la  mateixa il·lusió, vaig estrenar calçotets, sabates i dessuadora! Pam, tres d'una tacada!

Ens agrada estrenar i el Cap d'Any ens ofereix una bona ocasió per fer-ho: el primer bany de l'any, la primera sortida, el primer vermut, el primer llibre...

El Cap d'Any ens brinda l'oportunitat de tornar a començar, tot i que, com cantaven Els Esquirols, aquesta oportunitat la tenim cada dia: "Cada dia surt el sol / i tot recomença..." És amb aquesta il·lusió, és amb aquesta energia, que broten els propòsits, que seran bons només si els fem realitat

Estrenem any, una vegada més, i ho fem amb un any més d'experiència, i d'experiències, tot i que això no sempre és un valor, un actiu. Però quan ho és, quan l'any que deixem enrere ha arrelat algun aprenentatge, aleshores tot sembla més senzill i abastable, fins i tot els propòsits

Estrenem any amb la fantasia que estrenem vida, o que si més no tenim l'oportunitat de canviar-la, fins que, segons la psicologia barata, arriba el "Blue Monday" i abans no estrenem el febrer, ens ho engega tot a rodar!

Però no us deixeu enredar per anglicismes que vesteixen molt, "Blue Monday" és sobretot una cançó de New Order, i l'any que tot just comença no s'acaba el proper 17 de gener, el tercer dilluns de l'any, sinó el 31 de desembre...

I el millor, ja ho sabem, és que quan un any s'acaba en comença un altre, n'estrenem un altre i la vida, com l'aigua d'un riu, segueix el seu curs

dissabte, 1 de gener de 2022

Minuts Musicals localitzats a Minneapolis


Hi ha qui canta a la lluna i a la seva esplendor, quan es mostra radiant i plena, i hi ha qui canta al seu costat fosc, que per més que no el veiem, ni vulguem veure, també existeix. I no només Pink Floyd canten sobre el costat fosc d ela lluna, també ho fa Tom Waits, tot i que no necessàriament del costat fosc de la lluna sinó del costat fosc de la vida, que no és exactament el salvatge, com cantava Lou Reed.

Amb una particular veu humida d'alcohol i carregada de fum, veu de suburbi, de bar musical tronat, Tom Waits canta per mostrar-nos, sense més filtres que la seva música, el costat fosc del somni americà, el que resta als marges, entre la penombra, rere els llums de neó...

Una de els seves cançons és una postal de Nadal, però no d'aquelles convencionals que destil·len amor, prosperitat i bons desitjos, no, la seva és una postal més agra.

"Christmas Card from a Hooker in Minneapolis" és una desesperada postal de Nadal d'una prostituta de Minneapolis que somia haver deixat enrere les drogues, l'alcohol i la mala vida, un crit de desesperació ofegat per les seves pròpies mentides...

Minneapolis és la ciutat més poblada de l'estat de Minnesota, als Estats Units, i es troba a la vora del mític riu Mississipí.

Sobre Minneapolis també han cantat la cantautora estatunidenca de folk i country Lucinda Williams i el grup de rock alternatiu californià That Dog.

Bon viatge!