Els seus darrers dies...

La meva mare, metòdica i organitzada de mena, no té llibre comprat sense data ni circumstàncies: la dedicatòria, la targeta de la presentació... D'alguna o altra manera s'ha passat la vida  endreçant números i papers, ara els d'una empresa, ara els d'un taller mecànic, ara els del cens municipal,  durant molts anys els de dos ajuntaments, els de casa...

Amb la mateixa meticulositat va registrar, en una agenda del meu pare, l'evolució de la seva malaltia i les circumstàncies de les darreres setmanes de la vida del seu home, del meu pare, en Just Manuel Casero i Madrid.

Jaume Guillamet les va recollir al llibre "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999):
"La Maria Mercè lamenta ara no haver portat un diari detallat d'aquells dies, però a partir del divendres 12 de desembre hi ha anotacions de la seva mà a l'agenda d'en Just."

Aquesta és la transcripció del que la meva mare va anotar, del seu puny i lletra, a l'agenda del meu pare entre finals del 1980 i principis de 1981, i que Guillamet va recollir al llibre:

Dilluns 22 de desembre:
Viladiu em crida per parlar de la malaltia d'en Just. És irreversible. Cal operar.
Tot és terrible. Després de l'Hospital passo per l'Ajuntament a veure en Quim.
Després a casa, com si res.
Al vespre, Viladiu ve a casa. Quedem a ingressar demà i operar demà passat.
Vaig a parlar amb Joan Carbó.

Dimarts 23 de desembre de 1980:
A les 9 a l'Hospital. Hab. núm. 5 de la 1a. planta.
Li explico la situació a la mare d'en Just.
És tot molt gros.

Dimecres 24 de desembre:
A les 10, operació.
Fins cap a la 1 no torna a l'habitació.
Reacciona bé. Pateix molt. Sento els crits que fa quan es va despertant.
No hi ha res a fer.
Viladiu em crida: té un mes i mig de vida.
Tot és terrible.

Dijous 25 de desembre:
A poc a poc va prenent consciència després de l'operació.
Té una ferida molt grossa, des de "l'esternó" fins al començament dels pèls.
No demana mai el resultat de la intervenció.
Està molt enfonsat.

Dilluns 29 de desembre:
Viladiu li explica la irreversibilitat del procés, que cada cop és més estès. Reacciona molt bé.
Ha canviat totalment dels darrers tres dies.
Agraeix la informació que Viladiu va donant.
A poc a poc li anirà explicant tot.

Dimecres 31 de desembre:
Demana a en Quico, la Mita, en Quim i la Mercè que vinguin a passar el cap d'Any a l'Hospital.
Tots 6 a l'habitació.
[A peu de pàgina] L'emoció i la tensió de tots aquests dies és quelcom inexplicable. Comencem a parlar de la mort. Ens estimem més que mai. Connectem amb un món elevadíssim de vivències i de sensacions fins ara mai viscudes. Viladiu parla sovint amb en Just.

Dijous 1 de gener de 1981:
Quan tothom és fora, parlem amb en Just de tot. Ho veu molt clar. Pensa en tot: en els nens, en mi, en la situació econòmica. Com quedareu?, diu.

Dissabte 3 de gener:
Jordi Pujol ve a Girona. Demanen a en Just si el pot veure. En Just contesta que no.

Dilluns 5 de gener:
Comença a sagnar.
Havent dinat, anem a casa...
Vaig amb els nens a esperar els Reis a Sarrià i, després, a Girona.
Més tard, els Reis de Sarrià i el Pont Major vénen a casa a veure en Just. S'afecta molt.

Dimarts 6 de gener:
A casa, molt incòmode.
Regals de Cantallops i de Figueres. Baixen tots.
Quim Pla (capellà del Pont Major).

Dimecres 7 de gener:
Tornem a l'Hospital.
Noves proves, noves anàlisis.

(Maria Mercè torna a anotar, fora de dies):
Tots aquests dies l'Hospital és un va i ve de gent. Comença a voler parlar amb la gent.
La gent, però, ve acollonida. En Just fa l'esforç d'aixecar-los la moral, però li costa terriblement.
La Mita, en Quico, la Mercè i en Quim són sovint al meu costat.
En Quim Nadal ve cada dia.
Gent de Sarrià, del Pont, del Partit. La família. Tothom pregunta i s'interessa per en Just.
La vivència de l'Hospital és viscuda a nivell de carrer.
Ve Joan Reventós, el Sr. Bisbe. Molta gent.

Dijous 22 de gener:
Comença una forta davallada.
Maria Mercè, m'estic morint.
A la tarda vénen els nens. S'acomiada d'ells. És terrible.

Dissabte 24 de gener:
Al captard demana altra vegada els nens. Torna a ser impressionant el comiat. Just, estimat, és terrible.

Dissabte 31 de gener:
Mor Just a les 0:30 hores.
Tot el dia a casa. Incomptables visites.

Van ser els seus darrers dies, i els primers de la meva nova vida; una vida sense el meu pare, una vida amb l'inesborrable testimoni i records de vida d'en Just. I sobretot una vida amb la millor lliçó de vida i resiliència de la meva mare, que a la seva manera segueix anotant dates, dades i circumstàncies a la nostra vida, que també és la seva...

Minuts Musicals localitzats a Ammonia Avenue

El 24 de juliol de 2012 vaig assistir, al teatre de Carcassona, un magnífic teatre a l'aire lliure dins la ciutat emmurallada, en un concert d'Alan Parsons, un dels dos integrants del mític grup de rock progressiu Alan Parsons Project.

Alan Parsons va fer un generós repàs a la seva discografia i no hi va mancar "Ammonia Avenue", la cançó que dóna nom i tanca el seu setè disc d'estudi. La cançó és una meravella, i el cert és que de fa temps que tenia curiositat per a conèixer on era aquesta "Ammonia Avenue"...

Formalment, oficialment aquesta Avinguda de l'Amoníac no existeix; és a dir, no la trobareu al Google Maps, però Eric Woolfson, l'altre meitat del grup, la va manllevar en una visita que va fer a una empresa química de Billingham, una ciutat del nord est d'Anglaterra. Resulta que en un carrer desert ple de canonades Eric Woolfson va veure-hi un cartell que deia "Ammonia Avenue"... D'aquí la inspiració pel títol de la cançó, del disc i, també, de la portada...

Per acabar dos apunts breus: un dels fills il·lustres de Billingham és l'actor Jamie Bell, conegut sobretot pel seu paper a la pel·lícula Billy Elliot...

I tot i que a Google Maps no hi trobem cap Ammonia Avenue, sí que podem trobar-hi un "Ammonia Street", un petit carrer que hi ha a la ciutat californiana de Richmond.

"Cinc sentits..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

Diuen que quan ens coixeja un sentit, o quan directament el perdem, algun altre s'aguditza més; ho saben més les persones amb problemes auditius, o de visió, i no sé si això és suficient consol per a les persones que, aquests darrers mesos han perdut, per culpa del Covid-19, l'olfacte, el gust o ambdós!

Tenim cinc sentits i a vegades ens sembla que són massa, massa percepcions, massa estímuls; potser per això quan ens volem relaxar generalment, d'entrada, tanquem els ulls, apaguem la vista.

És clar que a vegades, com va dir Joan Fuster en un dels seus aforismes, cinc sentits se'ns fan insuficients...

"Cinc sentits corporals. Demanem-ne més!"

El sisè sentit ja el tenim identificat, i l'Enciclopèdia el defineix, dins el camp de la psicologia, com el "nom donat a un hipotètic sentit ocult capaç de percebre globalment per vies extranormals i que seria posseït d’una manera eminent per persones hipersensibles o clarividents."

De debò volem més sentits, de debò volem el sisè sentit?

La versió ràpida

El navegador del cotxe algunes vegades m'ofereix diferents tipus de rutes per arribar al destí: la ruta ràpida (qüestió de temps), la curta (qüestió de kilòmetres), la relaxada (qüestió d'estrès) o l'ecològica (qüestió de contaminació). A vegades algunes rutes coincideixen, que no sempre hi ha tantes alternatives, i d'altres totes les opcions coincideixen en una sola ruta, l'única possible per arribar al destí.

Pensava en aquestes opcions del navegador aquesta setmana, sortint d'una cerimònia d'enterrament. De tenir diferents opcions la família, o sospito que el mossèn directament, va triar la versió ràpida: amb un quart d'hora de rellotge va enllestir la cerimònia.

És cert que no va deixar de dir res, que va fer les dues lectures i el sermó, sobre el fet de creure i de fer el bé, i va vincular-ho a la vida de la persona difunta; també va fer el pare nostre i va espargir amb aigua beneïda el fèretre. Va fer tot el que, mínimament, ha de tenir una cerimònia catòlica d'enterrament, l'únic que va fer-ho ràpid.

Ja sabem que aquestes cerimònies, les d'enterrament o les matrimoni, són com un xiclet i poden estirar-se més o menys a gust del consumidor, i fins ara jo tenia calculat que el mínim per un enterrament eren, per una cerimònia bàsica sense accessoris, entre vint i vint-i-cinc minuts. Ara ja sé que si el mossèn hi posa voluntat, pot fer-la només amb un quart d'hora!

Un amic, també present a la cerimònia, em va comentar mentre sortíem que setmanes enrere va assistir en un altre enterrament en aquesta mateixa església, una de les més boniques del Pla de l'Estany, amb uns llargs i impressionants vitralls, i que en aquella cerimònia el mossèn també va anar a preu fet, a risc d'arribar, les persones que són puntualment impuntuals, literalment a misses dites.

El mossèn va fer tot el que havia de fer i va dir tot el que havia de dir, possiblement el que li va mancar van ser algunes pauses, alguns silencis; no aquelles pauses dramàtiques per a generar expectatives o suspens sinó les que permeten donar una major solemnitat a les paraules. I aquell comiat potser no necessitava més paraules, però reclamava, pel meu gust, un punt més de solemnitat. 

Vint-i-dos mesos

Vint-i-dos.
Els més veterans, "boomers" que ens diuen ara, per bé o per mal recordem aquella cantarella que acompanyava el "Dúo Sacapuntas" al programa "Un, dos, tres" de Televisió Espanyola: “veintidó, veintidó, veintidó, veintidó, veintidó...” Sí, eren el Linterna (Manolo Sarria) el Pulga (Juan Rosa) i també han passat a la història de l'humor i la televisió per "¿Cómo estaba la plaza?... ¡Abarrotáaaaaa!"

Més nostrats són els vint-i-dos de la popular llibreria de Girona, la Llibreria 22, que precisament enguany, l'any 22, en fa 44! És evident que en aquesta llibreria, a banda de llibres i cultura, també hi ha molta numerologia i, especialment, una gens dissimulada tendència fetitxe vers el número 22 i tot el que hi combina. A la 22 van de la parella d'ànecs a les dues cadires, que la 22 en fa 44, i certament n'hi ha per llogar-n'hi!

Vint-i-dos mesos.
Vint-i-dos mesos és el temps que separen el part del meu germà gran i el meu, i si l'Olimpíada és el període entre dos Jocs Olímpics, aquests vint-i-dos mesos entre el setembre de 1972 i el juliol de 1974 van ser, per a la meva mare, la seva particular olimpíada partera. Ningú li discuteix la medalla d'or!

Però vint-i-dos mesos són, des d'ahir, els que la Sira fa que té (el putu) Covid Persistent i ahir va piular: "22 mesos després... Accepto que estic malalta i m'adapto. Però no accepto que sigui crònic.
Fatiga, mal de cap, problemes cognitius, boira mental... Marxeu ja!!! Deixeu-me estar!!!
Potser caduca als 24 mesos?"

Tan de bo que sí, que aquest Covid Persistent caduqui més aviat que tard, que persistent no és crònic!

Sense la darrera connexió

A veure, faig un repàs de la configuració de la privadesa del meu compte de WhatsApp:

• Última connexió: ningú
• Foto de perfil: tothom
• Quant a: els meus contactes
• Estat: els meus contactes
• Confirmar lectura: desactivat

Sí, ja sé que si no comparteixo la meva última connexió tampoc podré veure la vostra, i que amb la confirmació de lectura desactivada tampoc veuré la vostra confirmació de lectura... No ho faig per vosaltres, ho faig per mi.

Les eines i xarxes socials ens permeten donar molta informació sobre nosaltres, tanta com vulguem i fins i tot més, i no em refereixo tant al que hi diem, sinó sobretot al seu ús. De veritat és rellevant per a mi, així en general, conèixer l'hora de la vostra última connexió? De veritat és rellevant per a vosaltres, així en general, conèixer la meva?

No necessitem saber tantes coses, coses a priori intranscendents, insubstancials, morralla si més no per a mi. La meva configuració respon als meus criteris, que són personals i intransferibles, si cal, com el meu vot.

I pel mateix criteri no m'agrada compartir la meva localització per WhatsApp, prou localitzat estic entre el telèfon i el rellotge. Que puguis fer-ho no vol dir que ho hagis de fer, i amb les noves tecnologies hem integrat tant allò de "sí a tot" que a vegades el més saludable és dir no a quelcom.

Pel mateix motiu, entre d'altres, al seu dia vaig amagar la informació del meu aniversari (dia i any de naixement) a Facebook i, més recentment, a Twitter. Suposo que la qüestió és decidir jo (o tenir la fantasia que ho decideixo) què dic o deixo de dir de mi, per activa i per passiva...

Ahir escoltava a la ràdio que el presentador i una col·laboradora deien que les persones que amaguen la seva última connexió o que tenen la confirmació de lectura desactivada són persones rares; no recordo quins adjectius van fer servir literalment, però la idea era aquesta: entre rares i menyspreables: hi estic d'acord, tan rares i menyspreables com poden ser-ho les persones que mostren la seva última connexió i que confirmen la lectura amb el lluminós doble "check" blau!

Si el prems, no passis!

Com a vianant, ho reconec, en alguns passos de zebra regulats per semàfors amb polsador a vegades me'ls passo en vermell. Ni tan sols premo el polsador. Si en aquell moment hi ha poc trànsit i puc passar penso que és millor no fer aturar el món perquè jo travessi el carrer...

Potser és per això que, com a conductor de cotxe i moto, em molesta especialment quan m'aturo amb el vermell davant un pas de vianants regulat per semàfor amb polsador i no travessa ningú, perquè qui ha premut el polsador ja ha travessat sense esperar el verd i el veus allà, seguint el seu camí com si res, després d'haver aturat inútilment el món...

No sé si m'explico, però per mi hi ha una llei no escrita que diu que si prems el polsador del semàfor de vianants per travessar el carrer t'has d'esperar al verd, que si ja podies travessar i volies fer-ho sense esperar el verd no calia que el premessis, ni que ens fessis aturar per res a la resta.

Aquesta emoció, aquesta animadversió no la puc evitar i a vegades penso què la desperta, perquè em sento així quan estic aturat davant el vermell sense que travessi ningú; dedueixo que deu ser el fet de sentir-me inútil, d'aturar-me obligatòriament per a no res.

I encara hi ha quelcom més: la sospita que per al vianant la resta (nosaltres) i les nostres circumstàncies li importin un rave. Potser sí que en faig un gra massa, però darrerament és quelcom que veig més sovint, que pel motiu que sigui m'hi fixo més. I internament, quan sóc al cotxe aturat davant el semàfor, m0imagino que obro la finestra i que, a viva veu, interpel·lo al vianant dient-li "si el prems, no passis!"

Minuts Musicals localitzats a l'infern

 

 

L'infern és originàriament, en la tradició clàssica, el lloc de sojorn dels morts, així en general, fins que arriben les religions i el destinen només per a l'etern patiment de les ànimes pecadores i condemnades, en contraposició de les pures, que van al cel, al paradís.

L'infern és el primer dels tres càntics de la Divina Comèdia i Dante el divideix en nou centres concèntrics, dividits segons els pecats, i també forma part del tríptic del Jardí de les Delícies d'El Bosch... 

Naturalment l'infern ha estat expressat en moltes altres manifestacions culturals i religioses, en la literatura, la pintura i la música. I en la música avui és inevitable no pensar en la cançó "Bat out of Hell" del Meat Loaf, un tros de músic i actor que va morir ahir...

M'agradaria pensar que, més que al cel, Meat Loaf ja és camí de l'infern, en el sentit més clàssic del concepte, i que, com cantaven els AC/DC, ja circula amb una moto tipus "chopper"per l'autopista cap a l'infern!

"Bon dia, lector amic..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

Com "La tieta" de Serrat, que "un dia s'ha de morir, més o menys com tothom", Joan Fuster a "Judicis finals" també ens ho adverteix en la seva
"Absolució general i indulgència plenària" inicial, que diu:

"I després de tot, ¿què? Ens hem de morir. No hi ha més remei.
Deixem-ho córrer, doncs.
Bon dia, lector amic, futur cadàver, futur no-res! Sit tibi terra levis!"

Si ens hem de morir, si aquest és el nostre inevitable final per més que hi hagi qui s'entesta en prolongar-lo amb fantasies d'eternitat, què fer fins aleshores?

"The Kid"

Tants anys veient el pòster, tota una icona fins i tot més enllà del cinema, i fins aquesta setmana encara no havia vist la pel·lícula! Quantes coses tenim, encara, a la llista de coses pendents? Pel·lícules per veure, llibres per llegir, destins per trepitjar, museus per passejar... No ho podem abastar tot, algunes vegades per qüestió de temps, d'altres per qüestió de diners, d'altres per ambdues coses o, simplement per deixar-ho per després...

Ja fa anys que vaig assumir que no podré abastar tot el que voldria, que potser no trepitjaré mai Nova York, ni veuré la Gioconda, ni em llegiré les obres completes (ni les incompletes) de William Shakespeare, ni tan sols, possiblement, tots els llibres de la meva modesta biblioteca domèstica... Ja fa anys que vaig assumir que seran més les coses que no hauré fet que les fetes, i que tampoc passa res, que el balanç cal fer-lo amb les coses fetes, que també són moltes, tot i que no sempre els hi donem el mateix valor que a les pendents.

I ara, a la llista de coses fetes ja hi és haver vist la pel·lícula "The Kid", de Charles Chaplin, que es va estrenar fa més de cent anys! I no diré allò que tot i fer cent anys la pel·lícula destil·la molta actualitat, però és que s'ha de reconèixer que cent anys després la pel·lícula destil·la molta actualitat: determinisme social, pobresa hereditària, habitatge precari...

És curiós com funciona el llenguatge cinematogràfic, i és que veient la pel·lícula de seguida resulta intranscendent que la pel·lícula sigui en blanc i negre i, sobretot, que sigui muda: t'atrapa igualment! I és clar, tafaner com sóc em va agradar descobrir (ja ho sé, vaig tard!) que l'actor que va interpretar el vailet,  Jackie Coogan, més de cinquanta anys després interpretaria el paper de l'oncle "Fester" de la mítica sèrie "La família Addams"!

Ja he vist "The Kid", una cosa menys; quan assumim que la nostra vida inevitablement serà incompleta, que no podrem fer-ho ni tenir-ho tot per més coses que fem i per més coses que tinguem, és quan més valor prenen les coses que fem i les coses que tenim, que la qüestió és gaudir del que tenim i fem més que lamentar-nos del que, possiblement, mai abastarem: ni la nòmina de Gerard Piqué ni la "llicència per edat" del Parlament, ni que sigui amb el sou d'uixer!

A les properes, en blanc

Ja ho he decidit. A les properes eleccions al Parlament de Catalunya votaré en blanc. Votaré en blanc perquè no em vull abstenir; votaré en blanc, i no nul, perquè vull que el meu vot sigui vàlid (altra cosa és si serà útil...). Votaré en blanc perquè no vull que el meu vot no se'l quedi ningú, cap partit, cap parlamentari.

M'és igual quan es convoquin, si quan toca o si s'avancen. Votaré en blanc, agafaré el sobre i l'introduiré a l'urna sense cap papereta de cap partit, de cap dels que he votat alguna vegada, de cap dels que no he votat mai, de cap dels que tenen representació parlamentària, de cap dels que no. Res, cap papereta, només el sobre, un sobre orfe de qualsevol sigla.

I si us pregunteu si aquesta decisió és pel tema aquest de la vergonyosa "llicència per edat" del Parlament de Catalunya, doncs sí, però no només. Aquest tema ha estat la gota que ha fet vessar el got, el meu got, i és que ja en tinc la pipa plena de tanta pantomima política.

Tip que els titulars dels mitjans, quan afortunadament ens mostren les vergonyes dels nostres polítics i del nostre sistema polític, siguin els detonants de decisions que haurien de prendre's des de la pròpia política.

Ja va passar amb el cas de l'assetjament sexual d'un alt càrrec del govern, que ningú va assumir responsabilitats (destitució, dimissió) fins que el tema va esclatar als mitjans. I ara altra vegada els partits fan l'orni, primer, i després s'apressen a fer grans proclames (tan grans com buides) interpel·lant a la responsabilitat i la transparència quan Twitter els crema als dits. Pura hipocresia ("simulació de qualitats i sentiments").

Estic tip de tanta hipocresia, de tanta comèdia, de tanta lluita caïnita, de tanta escenificació i tan poca versemblança. Estic enfadat i decebut. Possiblement més decebut que enfadat.

Així que si, ja ho he decidit i ho deixo escrit ara i aquí per a no oblidar-me'n. A les properes eleccions al Parlament de Catalunya votaré en blanc.

Uixer

"Empleat subaltern encarregat del servei de sessions d'un tribunal, de certes assemblees, etc.", així defineix el diccionari la paraula uixer, que qualsevol dia d'aquests potser ens trobarem al Wordle. 

Uixer, és del que hauria de treballar , i no educador social. No sé com no vaig tenir la visió: si al seu dia vaig passar de ser un jugador més aviat dolent de bàsquet a àrbitre, al primer revés de la política m'hauria d'haver fet uixer. Ara cobraria més, molt més, del que cobro i tindria una prejubilació daurada!

Altra vegada manca de visió, però què voleu, entre l'estigmatisme, la hipermetropia i la uveïtis idiopàtica crònica és normal que no vegi l'oportunitat, tot i que és cert que ni la vaig tenir, ni la vaig buscar.

Aquesta "llicència per edat" del Parlament de Catalunya que el diari Ara ha destapat és de mal explicar i justificar ara i quan, a l'any 2008, es va prendre la mesura, per més que les circumstàncies aleshores fossin diferents.

I és que, més enllà de la morterada del cost d'aquest privilegi laboral, el problema és el concepte: cobrar una nòmina a canvi de no treballar, a canvi de res! I fa mal que això es fes, i faci, amb diners públics i en el marc d'un ens públic que, com el govern, hauria de ser exemplar i escrupolós en la gestió del diner públic. 

I per si no fos prou la indignació pel cost i pel concepte també resulta inquietant, per dir-ho d'alguna manera, que no n'hàgim sabut res fins catorze (catorze!) anys després. Perquè quan es va aprovar ningú se'n va fer ressò? Ho haguéssim acceptat llavors? Em sembla que no...

I ara que ha sortit a la llum els partits es fan els suecs, se'n renten les mans i es fan els sorpresos com si no anés amb ells... Doncs sí, va amb ells, amb els que han presidit la mesa del Parlament o n'han format part, i amb que no. Bé que s'ha d'aprovar, no, el pressupost del Parlament? Ara tots els partits amb representació parlamentària s'escandalitzen però l'escàndol és el seu silenci (ignorant, interessat o còmplice) d'aquests anys.

Amb exemples com aquest pren sentit l'expressió "classe política", i amb un exercici gens dissimulat de demagògia és ben lícit que els i les catalanes ens queixem que "el Parlament ens roba!".

Uixer, hauria d'haver estat uixer... 

El Wordle de cada dia

Sóc més dels Beatles que dels Stones, més dels The Clash que dels Sex Pistols, més del Wordle que del Paraulògic!

No és que m'hagi enganxat al Wordle, simplement m'agrada jugar-hi i diria que són, en el meu cas, tres els motius que, des que el vaig descobrir dies enrere, hi dediqui uns minuts cada dia:

1. Puc completar-lo, guanyar si voleu.
Desvetllar o no la paraula en els sis intents no només depèn del molt o poc lèxic que un conegui, ja que les pistes que el joc et dóna en cada paraula, en cada intent (lletra i posició encertades, lletra encertada o lletra descartada) fan, per mi, més interessant i assequible el joc. I com que és més fàcil descobrir (més per deducció que per encert) la paraula (i per tant guanyar) em genera menys frustració o, encara millor, zero incrustació.

2. Em recorda el Mastermind.
Havíeu (o heu) jugat al Mastermind? Jo sí, entre finals dels anys vuitanta i principis dels noranta me n'havia fet un tip. En el joc s'havia d'endevinar una sèrie de quatre fitxes en la que que es podien combinar fins a sis colors, i a cada intent qui havia preparat la combinació amagada responia en funció de si la posició de cada fitxa es corresponia amb el lloc i el color, el color o cap de les dues coses. Com que la mecànica és la mateixa, si m'agradava el Mastermind m'agrada el Wordle. Així de senzill...

3. Quan acabes la partida diària tens ganes de més.
Endevinar (o no) la paraula és qüestió de minuts, no de tot el dia. Naturalment depèn de la dificultat de la paraula i del camí que t'hi porta, però en general la partida sol durar uns minuts, tot i que no hi ha més límit de temps que les 24h del dia. I quan s'acaba la partida, no sé vosaltres, jo tinc ganes de més, voldria que el joc me n'oferís una altra, i precisament que no ho permeti fins l'endemà per mi és part de la seva gràcia; és com si el joc em digués, "ara que ja has jugat estigues per altres coses, que demà ja tornarem." I aquest missatge, en una època en què les xarxes socials i les aplicacions mòbils volen que ens hi enganxem hores i hores, em sembla molt noble i molt potent.

Així que sí, que com si fos l'oració o la meditació diària, fa dies que faig el Wordle de cada dia... 

Minuts Musicals localitzats a Calgary

Tu em dius Calgary '88 i jo et dic Alberto Tomba!
És evident que els Jocs Olímpics de Calgary 1988 van donar per a molt més, però Alberto Tomba va ser, per mi i sembla que per moltes persones, el referent d'aquells jocs, com Carl Lewis amb Los Angeles 1984...

I no va ser, en el meu cas, fins al 2011 quan, gràcies als Antònia Font, Calgary '88 va tornar a la meva vida en forma d'una meravellosa cançó en la que és impossible no pensar en la història d'amor de dos patinadors russos, que no representaven Espanya, i que com Alberto Tomba també es van fer amb l'or olímpic!

És la història d'Ekaterina (Katia) Gordeeva i de Sergei Grinkov que als 10 i 14 anys, respectivament, van començar a patinar junts, que van guanyar campionats del món i jocs olímpics i que l'any 1991 es van casar! A finals de 1995, en ple entrenament, ell es va desplomar i va morir sobre el gel. Sí, una història d'amor tràgica...

Sobre Calgary també ha cantat el grup Bon Iver...

"Ah, si pogués triar..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

Diuen els experts, els experts del cervell i cada vegada més també els experts del cor (del cor que a banda de sang sobretot batega amor), que el nostre cervell tria la nostra parella abans que el nostre cor se n'enamori; vés que l'enamorament no sigui la resposta irracional, i emocional, a la tria ja feta pel cervell...

Sense dubtar que la tria és nostra, partint de la base que el cervell (que tria primer) també ho és, podem considerar que, en aquesta i d'altres, som amos de les nostres decisions?

Fins a quin punt triem, ja no l'amor sinó altres qüestions, lliurement? Fins a quin punt pesen, en la nostra tria, altres factors ambientals, socials, familiars o culturals?

Fins a quin punt triem el que fem? I el que pensem?

Ja ens ho va dir, i advertir, Joan Fuster en un dels seus cèlebres aforismes:

"Ah, si pogués triar les meues indignacions!"

Pinotxos

De petit tenia una figura articulada de fusta de Pinotxo. El nas no li creixia, sempre el duia llarg, que la imatge que tenim del personatge sempre és amb el nas llarg, com si just en aquell moment hagués dit una mentida.

Fa anys que l'he perdut de vista, aquell Pinotxo, i sempre que en veig de semblants, reproduccions més grans o més petites en paradetes o botigues de joguines, penso en el que tenia de petit.

Quan nosaltres mentim, tant si ho fem de forma piadosa com vil, el nas no ens creix tot i que els experts en comunicació no verbal asseguren que el nostre cos i els nostres gestos igualment ens delaten, com ho fa el nas extensible d'en Pinotxo.

És clar que no sempre són prou evidents, aquests gestos, i la mentida, sempre més complexa i difícil que la veritat, sobreviu disfressada de veritat, com el llop amb pell de xai, que hi ha qui sublima en l'art de mentir.

No sempre s'atrapa abans un mentider que un coix, que com bé diu Joan Julibert al llibre "El poder de la mentida" (Edicions Saldonar, 2018) "la mentida només comença quan ens sabem enganyats, mai abans", i és possible que la nostra vida estigui farcida de mentides (encara i qui sap si mai) no revelades.

Avui acaparen l'actualitat dos presumptes (?) mentiders, l'excomissari Villarejo, que ha fet de la mentida, l'engany, el suborn i l'amenaça el seu "modus vivendi", i el tennista Novak Djokovic, que ha mentit més que jugat a tennis aquests dies. A banda de les mentides ambdós personatges comparteixen la sensació de sentir-se per sobre del bé i del mal, però és evident que no són intocables...

Per aquests tipus de mentiders, potser també per a nosaltres, aniria bé ser una mica Pinotxos i que el nas els delatés, per si no sabem veure ni llegir els gestos que ni les mentides dissimulen; és clar que aleshores tothom seria com Pinotxo, rarament ningú tindria el nas xato...

La "Brigada del Salabret"

Passejava l'altre dia per les deveses d'en Bru, un espai natural recuperat a Girona, situat entre el Ter i Domeny, al costat del pont de Fontajau. L'itinerari, en format via verda, permet allunyar-se prou de l'asfalt sense allunyar-se massa del brogit de la ciutat, i és espai de passeig i esbarjo de famílies, ciclistes, corredors, caminadors i passejadors de gossos.

Al llarg de l'itinerari, que tant es pot fer del dret com del revés, hi ha un aguait (l'altre dia hi vaig veure un bernat pescaire) i un mirador arran de riu; aquest circuit està connectat amb la via verda que prové de Sarrià de Ter, Sant Ponç i Fontajau, i que segueix cap a Domeny i el camí ral de Sant Gregori.

Passejava l'altre dia per les deveses d'en Bru i quan, camí del Passeig de la Devesa, passava per la passera que l'uneix amb Fontajau vaig veure com un noi i una noia, que caminaven desenes de metres més endavant, llençaven quelcom a la vora del Passeig de la Devesa, a la part de fora del mur. Quan vaig passar-hi vaig veure-hi una llauna de cervesa i una bossa de plàstic, i ells ja s'endinsaven, apressats, a la Devesa.

Els hagués dit alguna cosa de tenir-los més a prop?
Ja enfilat al cotxe, mentre em preguntava si els hi hagués cridat l'atenció, o no, vaig veure tota una estesa de brossa, molt ben ordenada, i tot de gent al voltant: la "Brigada del Salabret", una brigada de persones voluntàries que es dediquen a netejar de tot el que llancem, o va a parar, a les vores dels rius, rieres i marges, sobretot plàstics, envasos i, de fa uns mesos, mascaretes!

M'hauria agradat que la parella bruta, incívica i passota hagués vist que la seva merda no se la menja la terra ni la natura, que hi ha qui dedica el seu temps, voluntàriament, a recollir-la. 

Així va el món, hi ha qui embruta, hi ha qui ho neteja i hi ha qui s'ho mira...

El pitjor partit de Djokovic

És possible que, sinó ara amb l'Open d'Austràlia, Novak Djokovic sigui el tennista amb més tornejos de Grand Slam. Diuen que esdevindria així el millor tennista de la història...

Novak Djokovic ha estat i és notícia aquests dies per la seva agitada arribada a Austràlia per jugar-hi el primer Grand Slam, amb detenció, retenció, vista judicial i alliberament (per defectes de forma) inclosos, fent un pols sanitari, també diplomàtic, amb les autoritats locals.

Amb la seva polémica arribada a Australia, sense estar vacunat i declarant haver passat per un controvertit positiu, s'ha erigit en símbol de llibertat (la llibertat d'Ayuso) per molts anti vacunes, arribant quasi a (l'esperpèntica) beatificació per part de la seva família, alçant-lo a la categoria de màrtir. Algunes declaracions del seu pare i la seva mare, pel meu gust de vergonya aliena, penso que li han fet i fan un flac favor, tot i que veient-los entens més coses del caràcter altiu i xulesc de Djokovic, dins i fora la pista.

Djokovic potser guanyarà aquest partit, de moment ha salvat una bola, i veurem si salva la segona. Fins i tot, si finalment juga, pot guanyar el torneig. Djokovic, que sens dubte és un dels millors tennistes de la història, pot ser el que guanyi més Grand Slams, superant al talentós i elegant Roger Federer i al combatiu Rafa Nadal, però per més que tingui els números a favor per mi, i em sembla que per molta altra gent, no serà mai el millor tennista de la història perquè al tennis, com en l'esport en general, i de fet també en la vida, l'actitud també suma o, com en el seu cas, resta...

La nòmina de Gerard Piqué

De la nòmina de Gerard Piqué em sembla que, més que l'exorbitant quantitat (que també), el que ens molesta (inquieta, pertorba, indigna...) és que ell l'hagi publicat i sobretot que nosaltres l'hàgim vist.

Quan ens pensàvem que cobrava, Gerard Piqué? Com nosaltres? El que remou és veure l'evidència, la constància del fet, ja que el fet (que, com molts altres futbolistes o esportistes cobra molt, possiblement massa pel nostre gust) ja el sabíem. Veure-ho, constatar-ho amb una xifra concreta, no ens deixa tan indiferents com només saber-ho. És com posar-hi cara... 

I aquesta inquietud al veure la xifra de la nòmina de desembre de Gerard Piqué, corresponent a la meitat de la seva nòmina al Barça, ens desperta, almenys a mi, un aiguabarreig de sentiments i pensaments que van de l'enveja insana (ja els voldria cobrar jo, aquests diners, com a mínim un cop a la vida!) a la injustícia (i pensar que molts dels que l'admiren es desllomen treballant per una mísera nòmina, cas que en tinguin...) passant per la incomoditat de fer evident, de nou, les grans desigualtats que normalitzem...

Fos quin fos el motiu (respondre a una informació, o provocació?, d'un periodista)  agraeixo a Gerard Piqué que hagi tingut la desvergonya (o el valor, o la cara dura) de publicar la seva nòmina, perquè al veure-la poc o molt, qui més qui menys, ens ha remogut la consciència, encara que possiblement poc més...

Gerard Piqué ens ha mostrat la nòmina, però no tots els seus ingressos, que ja sabem que el diner crida el diner, i per això els rics cada vegada són menys i són més rics i la resta, vés quin remei, devem ser (els) rucs... 

Minuts Musicals localitzats a Tòquio

Al contrari que els Antònia Font a mi Tòquio no m'és igual!
A Tòquio hi tinc un amic que hi viu i treballa des de fa un temps; aquest amic meu és tot un rodamón i, després d'haver viscut i treballat a Ginebra, Belfast. Reikiavik, Brussel·les, Okinawa i Seattle ha tornat a Tòquio per tercera vegada!

Quan ens trobem, quan ve per veure la família, sempre penso que jo el màxim lluny que m'he mogut, des de Girona, per a viure i treballar ha estat a Sarrià de Ter!

No sé si hi aniré mai, a Tòquio, però ara que els Antònia Font tornen tindrem de nou l'oportunitat de veure'ls i escoltar-los de nou, d'escoltar les cançons noves i les d'abans com "Tokio m'és igual", i la de la setmana vinent, també dels Antònia Font, una cançó molt olímpica!

Sobre Tòquio també han cantat, entre d'altres, Lori Meyers, Els Catarres i Alaska y Dinarama.

Afanyeu-vos a estimar... L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

He llegit poc, quasi gens, Joan Fuster. He llegit més Ferran Torrent, no sé si per una qüestió generacional... Sigui com sigui la commemoració, aquest any 2022, de l'Any Joan Fuster és una bona ocasió per llegir-lo i fer-li major justícia, començant per mi mateix.

El poc que he llegit de Joan Fuster són els seus aforismes (aforisme: "Proposició concisa, completa i sovint enginyosa que enuncia una norma científica, filosòfica o moral sense argumentar-la") i el cert és que, com les bones piulades, els aforismes de Joan Fuster són concentrats com les pastilles de brou i enriqueixen l'ànim, l'ànima i el magí!

Al llarg d'aquest any, digueu-me original, cada divendres publicaré un dels seus aforismes, i estrenem temporada amb aquest:

"Afanyeu-vos a estimar. Els amors tardans ja no són amors: són manies."

M'escriuré la propera carta als Reis...

No sé si vosaltres seguiu escrivint la carta als Reis d'Orient. Jo he deixat de fer-la en la mesura que les han deixat d'escriure les meves filles, i ja fa uns anys que a casa apuntem en un mural, a mode de carta, el que demanem.

És clar que aquest mural, per més bonic i "cuqui" que sigui, no és estrictament una carta tal i com entenem que ha de ser la carta als Reis d'Orient.

La carta als Reis té, com a mínim, aquestes cinc parts, que poden ser més o menys extenses:

1. La salutació, que sol començar amb un "Estimats o Benvolguts Reis d'Orient..." i en la que també podem fer un breu comentari desitjant que hagin tingut un bon camí.
2. El balanç, que és on repassem, ni que sigui per sobre, com de bons minyons i minyones hem estat aquest any, i en el que també reconeixem alguna dolenteria, que tanta bondat bondadosa no cola!
3. La petició, que és la part central i més important de la carta, en la que fem un llistat, a vegades inacabable, de tot el que volem que ens portin.
4. El propòsit, que sol ser bé d'esmena, en cas d'haver reconegut massa dolenteries en el balanç, bé un bon propòsit, que es sol resumir amb un "aquest any em portaré (o procuraré ser) millor", etc.
5. El comiat, en el que, a banda d'agrair-los per avançat el que ens portaran, els hi desitgem una bona tornada.

La carta sol anar decorada i s'hi poden afegir dibuixos, o fins i tot hi ha qui hi enganxa els retalls de les joguines que vol, extretes del catàleg de torn, per evitar equivocacions... La carta es lliura al carter o als patges reials, o als propis Reis d'Orient els més afortunats, i allà es queden les nostres bones paraules, bons desitjos i  millors intencions.

La carta als Reis, en essència, no deixa de ser una carta de balanç de l'any finat i de propòsit de l'encetat i, per tant, té un mínim component de reflexió personal. Aquesta és la part moral de la carta i quan deixem de fer-la perdem l'oportunitat de reflexionar i, sobretot, d'escriure sobre nosaltres i les nostres circumstàncies.

I escriure-ho és molt important, ja que allò escrit queda, deixa de ser un pensament fugisser per ser un pensament atrapat en un full, per a una posteritat incerta, però posteritat al cap i a la fi.

Ahir, trobant-me de nou sense cap carta per lliurar a cap patge reial, pensava que potser valdria la pena tornar a escriure la carta als Reis, però en comptes de donar-la al carter o patges reials, me la podria escriure i lliurar a mi mateix, sí, una mica com en Mr. Bean amb la seva felicitació...

D'aquesta manera la carta no es faria fonedissa (on van a parar les cartes als Reis?), i l'any vinent podria recuperar-la per veure què tal els propòsits i les bones intencions.

Personal i intransferible, aquesta auto carta als Reis podria ser un bon exercici de reflexió personal i d'auto coneixement.

"Benvolgut Roger..."

El darrer escrit, la nit de Reis, de Just M. Casero

El 5 de gener de 1981 el meu pare, Just Manuel Casero i Madrid, va escriure una carta als veïns i veïnes de Sarrià de Ter, en motiu de la Cavalcada de Reis.

No sé si la carta es va llegir a Sarrià de Ter durant la cavalcada, sí que la va llegir ell mateix quan, aquella mateixa nit, els Reis d'Orient de Sarrià de Ter i el Pont Major van visitar-lo a casa, ja molt malalt, no d'hepatitis com en un principi semblava, sinó de càncer, d'un càncer ja em metàstasi,  irreversible...

Aleshores Sarrià de Ter, com Salt, encara pertanyia al municipi de Girona i el meu pare, com a regidor de l'Ajuntament de Girona i president del Consell Municipal de Sarrià de Ter, també empenyia per a la independència sarrianenca.

Jo recordo vagament la visita dels Reis d'Orient a casa, la meva mare ens va dur, a mi i al meu germà, a la cavalcada de Girona i quan vam arribar ens vam trobar la comitiva reial dins de casa. Els recordo al passadís, una imatge que em deuria impressionar, doncs se'm va quedar clavada a la retina.

Aquesta carta va ser, possiblement, el darrer escrit del meu pare i el seu bon amic, Jaume Guillamet, la va recollir al seu llibre "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999):

Amics de Sarrià:
Tots aquests dies de Nadal, Cap d'Any i Reis he canviat la vostra companyia per la dels malalts de l'Hospital. No pas per voluntat meva, sinó per designi d'aquesta malaltia que em té envoltat de metges i medicaments.

M'hauria plagut ser a prop vostre. Us he recordat vivament, emocionadament, com em consta que heu fet vosaltres amb la meva persona.

No sé encara quan em reintegraré a les tasques de Sarrià. Però en aquest moment assenyalat de la presència entre nosaltres dels Reis vull demanar-los una cosa: que mantinguin en el nostre poble ben viu el sentiment de fraternitat i solidaritat.

Ens cal fer l'esforç d'oblidar diferències i velles ferides per tal de fer entre tots un Poble a on sigui possible una vida amb dignitat i treball.

Sapigueu, amics de Sarrià, nens i grans, que em sento més que mai disposat a treballar al vostre costat. Que acabeu les festes en pau, i que els Reis siguin generosos amb tots vosaltres.

Bon any nou.
Visca els tres Reis d'Orient!

La matinada del 31 de gener de 1981 Just Manuel Casero i Madrid va morir; tenia 34 anys.

Vint anys d'euros

Ara que fa vint anys que l'euro és la nostra moneda podem fer-nos la típica pregunta que sol acompanyar aquestes efemèrides: on éreu fa vint anys? O bé amb una altra variant: què fèieu fa vint anys?

Ara fa vint anys jo en tenia 27 i feia poc més de tres mesos que, després de treballar set anys d'educador d'un CRAE, havia assumit la direcció d'una llar residència per a persones amb discapacitat intel·lectual. L'arribada de l'euro representava, per mi, dos grans reptes: el canvi de moneda en la gestió econòmica de la residència, en el marc del canvi de l'entitat, i l'acompanyament en l'aprenentatge de l'ús de la nova moneda a les persones que vivien a la residència, totes amb un grau d'autonomia força elevat i que, tot i que algunes estaven tutelades, totes gestionaven, com a mínim, diners de butxaca.

Aquest va ser un canvi que ens va afectar a tothom, certament, i durant uns anys vam estar fent conversions constants de pessetes a euros i d'euros a pessetes, per tal d'anar-nos fent a la idea del nou valor de la moneda...

Reconec que a mi, que sóc més de paraules que de números, em costava força fer els càlculs mentals i sort que en vaig tenir, aleshores i durant uns anys, de la calculadora que també permetia fer la doble conversió.

A més durant uns mesos van cohabitar les dues monedes i quadrar la caixa era quasi més difícil que completar el Paraulògic! Afortunadament l'equip de finances de l'entitat tenia, i té, gent molt competent que em va donar molt suport en aquella transició.

Pel que fa a les persones que ateníem, recordo que especialment per a les que els hi costava més ens va anar molt bé un joc sobre els euros que va distribuir l'absorbida Caixa Girona i que ens va permetre anticipar-nos i familiaritzar-nos amb les noves monedes i bitllets abans que entressin en circulació els de veritat!

Vint anys després de l'arribada de l'euro ja no faig el càlcul mental en pessetes, i quan vull fer-ho no passo de l'equivalència arrodonida de 30€=5.000pts o 60€=10.000pts... I sí, jo tampoc puc evitar fer el comentari sobre tot el que aleshores podíem comprar amb 10.000 pessetes!

Vint anys després de l'arribada de l'euro jo ara només espero que, més aviat que tard, eliminin les monedes, com a mínim, d'un i dos cèntims! A mi em fan més nosa que servei i no les vull al canvi, i les que m'arriben les deixo en una capseta que tenim a casa plena de cèntims d'euro...

Per cert, l'altre dia em preguntava... què en vaig fer de la calculadora d'euros?

Estrenar l'any

Ens agrada estrenar coses; bé, no sé a vosaltres, a mi sí, m'agrada estrenar coses!

Recordo un dia, amb vuit o nou anys, que estrenava unes bambes, unes que diuen algun motiu del Mundial de Futbol de 1982, i pujant l'escala de l'escola Montjuïc les vaig mostrar content al director de l'escola, el senyor Palou, que ens rebia cada dia davant el seu despatx, va dir-me "caram, aquestes deuen córrer molt!"

Dies enrere, per Sant Esteve, amb la  mateixa il·lusió, vaig estrenar calçotets, sabates i dessuadora! Pam, tres d'una tacada!

Ens agrada estrenar i el Cap d'Any ens ofereix una bona ocasió per fer-ho: el primer bany de l'any, la primera sortida, el primer vermut, el primer llibre...

El Cap d'Any ens brinda l'oportunitat de tornar a començar, tot i que, com cantaven Els Esquirols, aquesta oportunitat la tenim cada dia: "Cada dia surt el sol / i tot recomença..." És amb aquesta il·lusió, és amb aquesta energia, que broten els propòsits, que seran bons només si els fem realitat. 

Estrenem any, una vegada més, i ho fem amb un any més d'experiència, i d'experiències, tot i que això no sempre és un valor, un actiu. Però quan ho és, quan l'any que deixem enrere ha arrelat algun aprenentatge, aleshores tot sembla més senzill i abastable, fins i tot els propòsits. 

Estrenem any amb la fantasia que estrenem vida, o que si més no tenim l'oportunitat de canviar-la, fins que, segons la psicologia barata, arriba el "Blue Monday" i abans no estrenem el febrer, ens ho engega tot a rodar!

Però no us deixeu enredar per anglicismes que vesteixen molt, "Blue Monday" és sobretot una cançó de New Order, i l'any que tot just comença no s'acaba el proper 17 de gener, el tercer dilluns de l'any, sinó el 31 de desembre...

I el millor, ja ho sabem, és que quan un any s'acaba en comença un altre, n'estrenem un altre i la vida, com l'aigua d'un riu, segueix el seu curs. 

Minuts Musicals localitzats a Minneapolis

Hi ha qui canta a la lluna i a la seva esplendor, quan es mostra radiant i plena, i hi ha qui canta al seu costat fosc, que per més que no el veiem, ni vulguem veure, també existeix. I no només Pink Floyd canten sobre el costat fosc d ela lluna, també ho fa Tom Waits, tot i que no necessàriament del costat fosc de la lluna sinó del costat fosc de la vida, que no és exactament el salvatge, com cantava Lou Reed.

Amb una particular veu humida d'alcohol i carregada de fum, veu de suburbi, de bar musical tronat, Tom Waits canta per mostrar-nos, sense més filtres que la seva música, el costat fosc del somni americà, el que resta als marges, entre la penombra, rere els llums de neó...

Una de els seves cançons és una postal de Nadal, però no d'aquelles convencionals que destil·len amor, prosperitat i bons desitjos, no, la seva és una postal més agra.

"Christmas Card from a Hooker in Minneapolis" és una desesperada postal de Nadal d'una prostituta de Minneapolis que somia haver deixat enrere les drogues, l'alcohol i la mala vida, un crit de desesperació ofegat per les seves pròpies mentides...

Minneapolis és la ciutat més poblada de l'estat de Minnesota, als Estats Units, i es troba a la vora del mític riu Mississipí.

Sobre Minneapolis també han cantat la cantautora estatunidenca de folk i country Lucinda Williams i el grup de rock alternatiu californià That Dog.

Bon viatge!