dissabte, 31 de desembre del 2022

Minuts Musicals localitzats a casa


Enlloc com a casa
. Pot ser luxós l'hotel, o simplement confortable, i bo el menjar que quan després d'uns dies de viatge tornem resulta inevitable el comentari: enlloc com a casa.

A casa tot ens és més còmode i pràctic, el llit, el sofà, el lavabo, el menjar... Per dures que siguin les parets ens acabem modelant a casa nostra, i casa nostra a nosaltres a base de fer-hi vida i de transformar-la, amb els seus defectes i les seves virtuts, en quelcom més que una casa: una llar.

I si hi ha una època de l'any en què les llars són part essencial de la festa, és el Nadal! Les festes de Nadal es viuen sobretot a casa, a la pròpia, a la dels pares, a la dels avis...

Poden ser grans i majestuoses, o bé petites i modestes; poden ser un pis o una casa adossada, poden ser de lloguer o de propietat... Poden ser de moltes maneres i, no obstant, moltes tenen en comú l'evidència que, efectivament, enlloc com a casa!

Bon any nou!





divendres, 30 de desembre del 2022

El darrer aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


S'acaba l'any i es clou, també, la commemoració l'Any Fuster en aquest bloc. I per tancar l'any he optat per compartir un aforisme que Joan Fuster no va escriure, però que ho podria haver fet.

Reconec que fa dies que de tan en tan jugo amb la Intel·ligència Artificial ChatGPT i dies enrere li vaig fer aquest suggeriment: escriu 1 aforisme inspirant-te en els de Joan Fuster. El primer que em va oferir no em va fer el pes, i vaig demanar-li alguns intents més fins que vaig ensopegar amb aquest:
"La llibertat és la capacitat de triar el nostre propi camí, però la responsabilitat és seguir-lo."
No sabrem mai si Joan Fuster signaria aquest aforisme, però no deixa de ser curiós (i si voleu paorós alhora), que una intel·ligència artificial pugui crear-ne de nous inspirant-se en els seus.

Al cap i a la fi la intel·ligència artificial ha fet en qüestió de segons el que jo no he sabut fer en tot un any: escriure un aforisme inspirant-me amb els de Fuster.

Aquesta intel·ligència artificial m'ha deixat retratat en un altres dels aforismes que m'ha proposat

"La ignorància no és la falta de coneixement, sinó la negació d'aprendre."

Touché!

dijous, 29 de desembre del 2022

I si no fos una innocentada?


Anys enrere els mitjans de comunicació colaven notícies falses, a tall de broma, el dia dels Sants Innocents; avui alguns mitjans ho fan cada dia i no de broma o com a divertiment, sinó amb tota la intenció del món.

Era divertit buscar-la entre les pàgines del diari, buscar un fet un xic extravagant vinculat a alguna futura inversió, o un fet relacionat amb algun personatge relativament famós... L'endemà la innocentada del diari era convenientment revelada per restituir la reputació del mitjà i la fidelitat al codi deontològic del periodisme.

Ahir pensava en quina innocentada podria haver-me trobat al diari i se'm va acudir aquesta: "L'Ajuntament de Girona compra un pàrquing al barri de Pont Major per fer-hi un aparcament dissuasiu." La notícia podria anar acompanyada de la fotografia de l'immoble en qüestió.

I si no fos una innocentada?

Aquest any l'Ajuntament de Girona ha presentat un pla d'aparcaments i n'ha previst alguns de caràcter dissuasiu, zona taronja en diu, ampliant així la paleta de colors afegint aquest color a les ja existents zones blaves i verdes.

És cert que aquestes zones taronges les preveu implantar en aparcaments en superfície i aquesta notícia parlaria d'un aparcament en un pàrquing en alçada i (diria que també) subterrani però, ignorant la quantitat de vehicles que hi cabrien, potser podria ser una altra solució, combinada per exemple a l'increment de la freqüència dels busos de la Línia 6, per minimitzar l'entrada de vehicles de fora de Girona al centre de la ciutat.

Tenint present que actualment aquest pàrquing està a la venda potser es podria estudiar-ne mínimament la viabilitat en funció de l'estat de l'edifici, el potencial número d'aparcaments, el cost de la compra i la rehabilitació i l'oportunitat de la mesura.

Potser només faig volar coloms... No sé si algú comprarà aquest immoble, actualment ocupat i ple de ferralla, ni si es compra quin ús podria tenir: pàrquing?, habitatges? (prèvia modificació d'usos), centre de creació artística?, centre comercial?...

M'hauria divertit llegir-ho si fos una innocentada, m'hauria agradat llegir-ho si fos veritat...

dimecres, 28 de desembre del 2022

Porteu-nos carbó


M'agradaria veure com escriuen les seves cartes, seria com a mínim divertit poder llegir les cartes als Reis d'Orient que escriuen els nostres polítics, els d'aquí i els d'allà: Estimats Reis d'Orient...

Alguns deuen demanar suficient majoria parlamentària per aprovar el pressupost de l'any vinent, d'altres que els jutges, per caducats que estiguin, els segueixin fent la feina bruta dins i fora dels jutjats i tots, ben segur, una pluja de vots a les properes eleccions municipals, pluja que els regui amb abundància les candidatures i els doni fruit en forma de regidors i, sobretot, alcaldies.

És clar que sospito que els veritables desitjos dels nostres polítics, els d'aquí i els d'allà, allò que veritablement volen i els agradaria que passés, els anhels inconfessables i mai reconeguts públicament, els posin en coneixement de Ses Majestats, segurament ni tan sols dels seus més estrets col·laboradors.

De la mateixa manera que hi ha culers que sobretot desitgen que el Reial Madrid perdi, que ho perdi tot i ho desitgen amb tanta o més força que el Barça guanyi (i viceversa, naturalment), també hi ha polítics que íntimament desitgen que a l'adversari se li torcin les coses, que ensopegui estrepitosament, que fracassi, que s'enfonsi.

La confrontació política, aquests darrers anys, ha pujat de nivell i no precisament de qualitat. L'oasi català s'ha esvaït i avui "La Barberia", aquella tertúlia esportiva dels anys noranta de La 2 amb polítics de tot l'espectre parlamentari (el d'aleshores), més aviat viraria cap a una versió encara més sanguinària de Sweeney Todd.

En realitat als polítics els regals dels Reis d'Orient ja els hi ha avançat Europa en forma de fons Next Generation, una pluja de diners que confiem que no siguin víctimes d'allò que cantava Raimon i que ara, en temps de sequera, ens recorda la Generalitat: al meu país la pluja no sap ploure.

M'agradaria veure com escriuen les seves cartes i m'agradaria veure, pel forat del pany, com la diada de Reis els nostres polítics, els d'aquí i els d'allà, obren els seus regals. Rebran carbó?

A la meva carta entre d'altres coses els hi demanaré que, ni que sigui un xic (encara que alguns se'n mereixen una saca sencera) els hi portin carbó per dur-nos fins on som ara (crisi política, econòmica, social i ambiental), també que ens en portin a nosaltres per permetre'ls arribar fins aquí.

Estimats Reis d'Orient, porteu-nos carbó...
 

Article publicat a la Revista Mirall.

dimarts, 27 de desembre del 2022

Quan (crèiem) que els carrers serien sempre nostres


"Els carrers seran sempre nostres", cantàvem animats aquells dies fa més de cinc anys, pensant que tot era possible, pensant que veritablement ho estàvem fent. Va ser un miratge.

L'any 1976 va ser el ministre franquista de Governació, Manuel Fraga Iribarne, qui es va voler fer seu el carrer amb la cèlebre frase "la calle es mía", responent així al desig i a la voluntat (l'amenaça?) dels moviments socials i polítics antifranquistes de celebrar el Primer de Maig sense Franco.

Ni nostres els carrers fa cinc anys ni seus l'any 1976, quan més he sentit que els carrers eren meus, eren nostres va ser entre finals dels anys setanta i principis dels vuitanta al meu barri, el Pont Major de Girona. I no calia que fossin tots els carrers, en fèiem prou amb un tros del carrer Tenerife i un tros del carrer Formentera.

Aquells anys el punt on es creuen aquests dos carrers era nostre, dels nens i nenes que vivíem en pisos i cases del voltant, que hi jugàvem a plaer: a futbol, a bàsquet, a tenis, amb la bicicleta... Que passava un cotxe?, el deixàvem passar i seguíem jugant.

El carrer era nostre, era on ens trobàvem per jugar les llargues tardes d'estiu fins que les mares ens cridaven a sopar. Just davant de casa la paret d'una indústria ens servia per jugar a frontó i en un altre carrer la porta d'un garatge ens feia de porteria. No ens calia gaire res més...

Recordo que el blau de la meva primera bicicleta, una BH blava, guanyava més intensitat com més queia la tarda, amb l'ocàs del dia, i aquells darrers moments de joc, corredisses i pedalades semblaven també més intensos, potser perquè sabíem que s'acostava l'hora de plegar veles.

Naturalment de petit també jugava en places i parcs, però els millors records els tinc jugant amb els veïns al carrer.

Ja fa molts anys que en aquests carrers no s'hi juga. Els carrers van deixar de ser nostres quan ens vam fer grans i, sobretot, quan se'ls van fer seus els cotxes. Potser sí que algun dia els hauríem de reconquerir, i no només per jugar-hi...

dilluns, 26 de desembre del 2022

Jo (no) voldria que tot l'any fos Nadal


Massa entrants: quiche, empanada de tonyina, torradetes amb foie i amb codonyat, crudités amb humus, pastís de pebrot...; massa escudella, massa galets i massa carn d'olla: orella de porc, papada, conill de vedella, pilota, botifarra negra...; massa canelons: de carn, de bolets; massa cassoles: galta de vedella, mandonguilles amb escamarlans, calamars farcits...; i massa postres: tortell, torrons, polvorons, panettone, pinya, mandarines...

Els àpats de Nadal (els de la nit de Nadal, del dia de Nadal, de Sant Esteve) en família són copiosos i com més gran és la família, més abundant el menjar. Proves un xic de tot i ja quedes tip, repeteixes poc d'alguna cosa i, més d'hora que tard, t'acabes lamentant dient-te a tu mateix: he menjat massa.

La sobretaula, agraïda socialment, tampoc ajuda, sobretot si sobre la taula hi ha vins dolços (garnatxa, que emborratxa, i moscatell), ratafia i torrons per seguir picant. La companyia és grata, la conversa fluida i els cafès fan venir ganes de sucar-hi quelcom: un bocí de tortell, una de torró de xocolata...

A la nit no soparé, et dius íntimament, i per enfortir el compromís ho dius en veu alta, que ho sentí la família per sentenciar la voluntat. A la nit, si no hi ha un altre àpat familiar, una infusió, com a molt un iogurt, i a pair-ho tot.

Podem queixar-nos de moltes coses, i queixar-nos amb raó, però si podem celebrar aquestes festes en família i fer-ho al voltant d'una bona taula, podem considerar-nos privilegiats. Potser aquest és el veritable regal de Nadal, tot i que el Tió cagui (també) massa i els Reis d'Orient portin (també) massa regals.

Massa entrants, massa primers, massa segons, massa postres... Massa Nadal? Totes les masses piquen, que deia la meva àvia Juanita, i el Nadal és època d'excessos; acabem embafats de menjar, de consumisme i fins i tot, per moments, d'aparent felicitat.; sí, també patim un excés de felicitat, o de pressió social per exhibir-la.

El Nadal també ens mostra, a vegades de forma cruenta i fins i tot cruel, les cicatrius de la vida, les esquerdes familiars i les absències doloroses. El Nadal posa a prova, a banda de la solvència del nostre compte corrent, el nostre sistema digestiu, també el nostre equilibri emocional; tot té una una major intensitat aquests dies, per bé i per mal.

M'encanta el Nadal perquè m'encanta menjar i m'encanta la família, i el Nadal és un festival d'ambdues coses; ahir al vespre, infusió en mà i amb la determinació (acomplerta) de no sopar, pensava que tot i que m'encanta no, que contradient la cançó de Glaucs, jo (no) voldria que tot l'any fos Nadal...

dissabte, 24 de desembre del 2022

Minuts Musicals localitzats a l'arbre de Nadal


A aquestes alçades del calendari compto que ja teniu l'arbre de Nadal ben guarnit!

Natural o de plàstic, dins de casa o a fora, adornat amb lluents i acolorides boles i amb lluminària o sense l'arbre de Nadal és, juntament amb el pessebre, un element decoratiu imprescindible del Nadal.

L'arbre de Nadal és, en moltes cases, el centre neuràlgic de les celebracions nadalenques, el lloc on el Pare Noel o els Reis d'Orient deixen els regals, o bé on el Tió de Nadal finalment, després de tant d'empatx, s'allibera!

Icona d'aquestes festes l'arbre de Nadal també és venerat musicalment amb cançons, perquè si un altre patrimoni té el Nadal és la música i la nadalenca és tot un gènere! 

Per a l'ocasió, una cançó, dos estils!



divendres, 23 de desembre del 2022

"Un bon llibre...” L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


Generalment les novel·les narren històries de personatges que, degut a una sèrie de fets i circumstàncies, d'una o altra manera es transformen, canvien.

Tot i que en una novel·la podem trobar-hi personatges planers, els que ens atrapen solen ser són els que evolucionen, potser perquè són els que més s'acaben semblant a nosaltres mateixos: imperfectes, mutables, en constant evolució a cops de realitat. Rarament les persones som planeres.

D'un bon llibre esperem que ens passi el mateix, si fa o no fa, que els passa als i les protagonistes de les bones novel·les: que llegint la darrera pàgina hi hagi quelcom diferent en nosaltres que quan vam llegir la primera.

Un bon llibre ens sacseja, o com deia Joan Fuster en un dels seus aforismes:
"Un bon llibre sempre és una provocació."
La clau, aquí, és l'adjectiu: bon! Un bon llibre rarament ens deixa indiferents...

dijous, 22 de desembre del 2022

A Girona la participació ja no va per barris


L'Ajuntament de Girona està canviant el reglament dels pressupostos participats, que ara seran participatius. El canvi no és només la mutació del participi a l'adjectiu, el canvi és un xic més profund. I si bé el canvi era necessari, no sé si en alguns aspectes va en la direcció correcta.

Em sembla que tothom clar que el reglament dels pressupostos participats aprovat el 2013 necessitava una reforma, una actualització, vistes les dificultats i disfuncions del procés de proposta i elecció dels projectes, amb una escassa participació ciutadana, també de l'execució de les obres, algunes llargament dilatades.

Després d'un procés de diagnosi, recollida de propostes i de la dinamització d'alguns grups de treball l'Ajuntament ja ha aprovat, inicialment, un nou reglament, el Reglament dels Pressupostos Participatius (no participats) de Girona, que es troba aquests dies en exposició pública.

Després d'una primera lectura d'aquest nou reglament hi ha un parell de qüestions que, d'entrada, em generen una certa inquietud: la distribució territorial i el paper de les associacions veïnals.

A l'anterior reglament, avui encara vigent, la distribució dels pressupostos participats es feia per barris, pels 30 barris de Girona que defineix el propi reglament; en canvi en el nou reglament es parla d'unitats territorials de divisió, que no defineix i que en delega la concreció en el decret d’alcaldia d’aprovació i convocatòria del procés participatiu.

Sembla, doncs, que aquest nou reglament tendeix a desdibuixar els barris, tot i que caldrà veure com es concreten aquestes unitats territorials, qui les concreta i sota quins criteris. És evident que cal donar cobertura a projectes que puguin ser compartits per més d'un barri, si s'escau, però que la paraula "barris" només aparegui dues vegades al nou reglament, una fent referència a l'anterior reglament, l'altra a la seva futura derogació, d'entrada em sembla que és un mal senyal.

Suposo que és per això que no sorprèn, però sí preocupa, la segona inquietud que em desperta aquest nou reglament: el paper de les associacions veïnals.

A l'anterior reglament tenien un paper actiu en tot el procés, des de la proposta d'accions al seguiment de l'execució, passant pel sistema d'elecció i participació; en aquest nou reglament no se les menciona de forma específica ni explícita, es parla de forma genèrica d'entitats. Les associacions veïnals amb el seu paper vertebrador i de representació territorial, doncs, queden completament diluïdes, per dir-ho de forma elegant.

Les associacions veïnals no han de tenir ni més veu ni més vot que cap altra entitat, només faltaria, però sí poden tenir una funció de seguiment, dinamització i supervisió de tot el procés, és clar que si aquesta participació ja no va per barris, les entitats que els representen queden en fora de joc.

Tinc clar que l'actual reglament de pressupostos participats als barris havia quedat obsolet; no tinc massa clar que aquest reglament de pressupostos participatius de Girona sigui el que necessita la ciutat.

Previsiblement aquest nou reglament quedarà aprovat definitivament a principis de l'any vinent, més aviat o més tard en funció de si s'hi presenten esmenes. Veurem si aquest nou reglament sobreviu a les properes eleccions municipals, si el nou govern municipal l'abraça, o no...

dimecres, 21 de desembre del 2022

Espanya davant el mirall


Aquests dies hi ha una part d'Espanya que, quan es mira al mirall, no es reconeix; una altra part s'agrada, i s'agrada molt!

La democràcia espanyola aquests dies transita per la cornisa, amb un Tribunal Constitucional que, tot i que no de forma unitària sinó per una ajustada majoria, erigint-se ja desvergonyidament com a jutge i part rebrega la Constitució per esborrar la línia, una de les vermelles, que marca la separació de poders.

La ingerència del caduc poder judicial al poder legislatiu té, salvant les distàncies i tot i que no de forma mimètica, precedents al Parlament de Catalunya; però més important que el precedent és la sortida, eminentment democràcia, que les institucions on resideix la sobirania popular i la política han de trobar per sortir indemnes d'aquest atzucac.

El Partit Popular, en connivència amb els jutges caducats, juga les seves cartes trepitjant la democràcia, mantenint interessadament el bloqueig en la renovació del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional; ara ja sabem el motiu del bloqueig i no els tremola el pols, ni els cau la cara de vergonya, si posen a la democràcia espanyola a l'alçada del betum. El cotó no enganya...

Davant el mirall no sempre ens agrada el que veiem, i és cert que la nostra mirada no és neutra, tampoc quan ens mirem a nosaltres mateixos, però per més que intentem enganyar-nos el mirall no ho fa i ens mostra tal i com som.

Espanya aquests dies es mira al mirall, un mirall cada vegada més trencat.

dimarts, 20 de desembre del 2022

Rue 13 de Sant Joan Bosco


Aquestes darreres setmanes a casa ens han portat menjar a domicili sense haver-lo demanat: menjar oriental. No sé, deu haver passat unes tres o quatre vegades. A partir de la segona vegada a la Sira ja li va pujar la mosca al nas.

Naturalment no l'hem agafat, aquest menjar, que no l'havíem demanat, i el repartidor cada vegada ha hagut de trucar a qui ha fet la comanda per saber a quina adreça portar-lo: Passeig Sant Joan Bosco 13 baixos.

Aquesta mateixa adreça l'hem vist aquests darrers cinc anys en moltes cartes que han acabat dins la bústia de casa nostra, adreçada a persones, diferents moltes d'elles, que és evident que no viuen a casa. I en totes les cartes un interrogant: perquè en una direcció d'una casa cal especificar els baixos?

El misteri de les cartes, que s'arrossega des de fa ben bé un lustre, no l'hem pogut resoldre fins que hem resolt el del menjar a domicili. Així que de moment deixem les cartes, i tornem al menjar oriental.

En una de les primeres comandes el repartidor va trucar a qui havia fet la comanda i de davant de casa, just a l'altre costat del carrer, va aparèixer un home per recollir el menjar; el motorista va travessar el carrer i li va lliurar.

La nostra primera deducció va ser que algú, vés a saber perquè, feia servir la nostra adreça per demanar menjar a domicili; per quin motiu? Vés a saber...

Just davant de casa hi ha l'entrada a uns blocs de pisos que no estan a peu de carrer, sinó d'esquenes al carrer i de cares a la via del tren, i tots aquells pisos (que per cert tenen pendent una important reparació estructural) tenen per número el 38 del Passeig Sant Joan Bosco, tal com indica una placa que hi ha just en el camí que hi dóna accés (que per cert requereix una reparació urent de la vorera).

En un dels primers enviaments la Sira, bona detectiu, ja va confirmar que la comanda provenia d'aquests pisos i la nostra interpretació era que, com que són de més mal trobar, els resultava més fàcil donar l'adreça de la casa que hi ha just davant l'accés, la nostra.

Però resulta que no, que aquest no és el motiu de l'equívoc. En la darrera comanda errònia la Sira va voler parlar directament amb qui l'havia demanat per sortir de dubtes i aclarir el fet. Parlant amb des del telèfon del repartidor amb la dona que havia fet la comanda la sentia afirmar, amb determinació, "al Passeig Sant Joan Bosco 13 hi visc jo!".

Resulta que la dona assegurava viure, i també ho afirmava amb determinació, al Passeig Sant Joan Bosco 13, baixos, però és evident que una de les dues no tenia raó... I la clau per deduir-ho va ser, en part, això dels "baixos".

Amb la Sira vam anar a fer un cop d'ull als pisos del Passeig Sant Joan Bosco 38, on sabem que finalment arribava el menjar oriental, per veure'n el número 13 i, efectivament, vam veure una porta amb el número 13, situada als baixos del bloc de pisos.

És a dir, la dona tenia raó quan deia que vivia al número 13 baixos, però aquest número no és el del carrer sinó el de la porta del bloc de pisos, que tenen el número 38 del Passeig Sant Joan Bosco.

Per tant totes les cartes que aquests anys hem estat rebent, i rebem encara (i retornem a Correus) que se suposa que van adreçades al Passeig Sant Joan Bosco 13 baixos, en realitat, com les comandes a domicili de menjar oriental, haurien d'anar al Passeig Sant Joan Bosco 38, porta 13, i m'és igual si hi posen els baixos o no.

La vida, com l'esport, també és un joc d'errors, d'equívocs i malentesos i si una coma pot canviar el sentit d'una frase, un número el d'una adreça postal i el destí de múltiples cartes i algunes comandes de menjar oriental a domicili.

dilluns, 19 de desembre del 2022

Finalment, Messi


Ho reconec: fins a la classificació de França per a la final del Mundial de Futbol de Qatar no vaig voler que Argentina guanyés el Mundial. No per Argentina sinó per Leo Messi.

Vaig arribar a desitjar, íntimament, que Argentina quedés eliminada a la fase de grups, després de perdre el seu primer partit contra Aràbia Saudita, i m'hauria agradat que Països Baixos hagués guanyat aquella fatídica tanda de penals, en aquest cas més per anar a favor de Països Baixos que en contra de l'Argentina, o de Messi.

És curiós que, des de la seva traumàtica sortida del Barça, una part de mi fins ara volia que a Messi, tant al PSG com amb l'Albiceleste, les coses no li sortissin del tot , que no triomfés. Em sembla que aquest és un sentiment molt compartit entre barcelonistes que hem admirat esportivament, i admirem encara mal ens pesi la seva samarreta actual, a l'astre argentí..

Aquest sentiment és més impulsiu que racional, perquè des de la raó tinc clar que Messi, possiblement més que cap altre jugador, mereixia guanyar aquest Mundial per certificar definitivament, per si algú en dubtava (per qui li exigia aquest títol) , que és el millor jugador del món i, segurament, de la història.

Assolida l'any passat la Copa Amèrica Leo Messi finalment va poder celebrar un gran títol amb Argentina, enterrant el "pecho frío" i posant-se definitivament l'afició albiceleste a la butxaca, imprimint al seu descomunal joc una actitud més "maradoniana".

No sé si hi té res a veure, però es va haver de morir Maradona per veure Messi triomfar amb la selecció argentina, l'any passat amb una Copa Amèrica, ara amb un Mundial, com si s'hagués alliberat de la seva allargada ombra, com si fes falta que l'afició argentina plorés al seu Déu per proclamar-ne un altre.

Finalment Messi s'ha coronat al capdamunt de l'Olimp dels futbolistes i al seu palmarès no hi mancarà cap títol. A la final vaig anar amb Argentina, també amb Leo Messi. No sé si li he perdonat que ja no jugui al Barça (al capdavall la seva sortida tampoc va ser responsabilitat només seva), tampoc sé si cal que li perdoni res...

Bé, potser el que sí que no li perdono, ni a ell ni a cap dels futbolistes que van saltar a camp a jugar la final, és que no mostrés ni un gest de solidaritat pel futbolista iranià Amir Nasr-Azadani, condemnat a mort pel règim d'Iran per defensar drets fonamentals de les dones.

Finalment, Messi va alçar el cobejat trofeu del Mundial de Futbol, d'un futbol que es gira d'esquenes i no s'atreveix ni a mirar de reüll la més que possible execució d'un dels seus.

dissabte, 17 de desembre del 2022

Minuts Musicals localitzats a Atenes


En moments de crisi a vegades és convenient tornar als orígens, o si més no rememorar-los, no per pura complaença sinó per cercar-ne l'arrel o, encara millor, la llavor.

I si d'una llavor prové la nostra cultura és, entre d'altres i sobretot, de la Grècia clàssica i d'Atenes. I això ens serveix per dos conceptes l'origen dels quals són indestriables d'Atenes: Europa i la democràcia.

Aquests dies estem veient com al cor polític d'Europa, al Parlament Europeu, també hi ha pomes podrides per la corrupció; també aquests dies veiem com a Espanya la democràcia, de nou, corre el risc de ser torpedinada per poder judicial, el que encara manté més rèmores del passat, d'aquell que el dictador va deixar lligat, i ben lligat.

A Atenes, de la Gràcia clàssica, en queden ruïnes i aquí el que hauríem de fer, amb la corrupció i amb els atacs a la democràcia, és enrunar-los, dinamitar-los i convertir-los en runes, que no ruïnes, que només ens en salvarem si en fem una demolició total.

Tornar als orígens no (només) per no perdre la identitat, sobretot per no perdre la dignitat.

divendres, 16 de desembre del 2022

"Tots, si arribem a tenir raó...” L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


De raons quasi mai ens en falten, de raó tampoc, altra cosa és quan volem que la nostra s'imposi a la dels altres.

D'aquí plora la criatura, i qui diu criatura diu món. Què són sinó les guerres? Les guerres mundials i els conflictes polítics, fins i tot els casolans, també.

La democràcia és un sistema, tot i que imperfecte, que intenta dirimir aquestes pugnes de raons (no sempre raonades ni raonables) donant més poder a les que tenen un major suport polític, i la política hauria de ser l'eina per a gestionar-les, per a trobar-hi, tot i la distància i la discrepància, punts d'acord.

És clar que avui les raons dels uns i les dels altres no només són més extremes (que no radicals), sobretot són menys impermeables.

Tenia raó Joan Fuster quan, en aquest aforisme, deia:
"Tots, si arribem a tenir raó, la tenim a mitges."
En aquest cas la raó, a Joan Fuster, li dono tota!

dijous, 15 de desembre del 2022

Quin és el futur dels blogs?


"El futur dels blogs és una pregunta que molts es fan en l'actualitat. A mesura que les xarxes socials i les plataformes de contingut en línia es converteixen en els llocs més populars per compartir informació i idees, molts es pregunten si els blogs seguiran sent rellevants en el futur.

Personalment, crec que els blogs seguiran tenint un lloc important en el panorama de la comunicació en línia. Encara que les xarxes socials i les plataformes de contingut en línia ofereixen una gran varietat d'opcions per compartir informació i idees, els blogs segueixen sent un mitjà valuós per a aquells que busquen una plataforma més personal i controlada per expressar-se.

El futur dels blogs també serà influenciat per les noves tecnologies i tendències en línia. Per exemple, la intel·ligència artificial i la realitat virtual són tecnologies emergents que poden tenir un impacte en la manera en què els bloggers creen i comparteixen el seu contingut. Això pot donar lloc a una nova generació de blogs que ofereixen experiències més immersives i interactives per als seus lectors.

En resum, el futur dels blogs depèn de com evolucionin les tecnologies i les plataformes en línia, així com de la capacitat dels bloggers per adaptar-se i aprofitar aquestes noves oportunitats. Tot i que les xarxes socials i les plataformes de contingut en línia continuaran sent importants, els blogs seguiran sent un mitjà valuós per a aquells que busquen una plataforma personal i controlada per expressar-se."

Us he de confessar que aquest article no l'he escrit jo; tampoc l'ha escrit cap persona, sinó una intel·ligència artificial, la intel·ligència artificial del moment, la creixent ChatGPT.

La meva petició a aquesta intel·ligència artificial va ser literalment aquesta: escriu un article de 2.000 caràcters sobre el futur dels blogs, i el resultat és el que heu llegit damunt aquestes paraules, tal qual, sense tocar-ne ni una coma; jo simplement m'he limitat a marcar en negreta algunes paraules clau, com faig habitualment.

D'entrada no està malament, potser caldria polir algun paràgraf o alguna paraula, però en general l'article està ben escrit i construït. A més li vaig demanar nous articles a partir de la mateixa "petició" (escriu un article de 2.000 caràcters sobre el futur dels blogs) , i la redacció en cada un d'ells va ser diferent.

Aquesta intel·ligència artificial, però, no és infal·lible i tot i que conté un munt d'informació i dades, a vegades el resultat no és prou exacte: preguntant pel Pont Major, el meu barri, hi situava el riu Onyar en comptes del Ter... 

Diuen que aquesta intel·ligència artificial matarà el cercador de Google, també la manera de cercar informació; vés que Google no l'acabi integrant, o fent quelcom semblant. Més enllà del futur de Google a mi el que em preocupa és el meu i el d'aquest bloc, que fent el símil amb la premsa, equivaldria a un diari en paper.

En fi, potser el coronel no tenia qui l'hi escrivís, ara podria tenir ChatGPT...

dimecres, 14 de desembre del 2022

"Qatargate"


Mentre a Qatar encara roda la pilota en el tram final del Mundial de futbol que s'hi juga, a Brussel·les roden caps, el més preuat, de moment, el de la socialista grega Eva Kaili, que fins ara era una de les vicepresidències del Parlament Europeu.

Se l'acusa de corrupció per haver acceptat suborns de Qatar per contribuir a la millora de la imatge d'aquest país de l'Orient Mitjà. No és l'única assenyalada, però sí la que, de moment, té un càrrec més rellevant. La immundícia no arriba a les portes del Parlament Europeu, fins i tot hi penetra vilment; la corrupció és com l'aigua, que s'escola arreu!

"A Roma tot té preu", va dir al seu dia el poeta romà Decimus Iunius Iuvenalis, Juvenal, famós per altres expressions cèlebres que, vés per on, avui també vindran al cas.

A Roma tot té un preu, i a Brussel·les, i a tot arreu perquè tot té un preu, també nosaltres. Tothom té un preu, també tu i jo, també nosaltres i la qüestió és que algú el vulgui pagar, i que nosaltres cobrar-lo; és evident que com més gran el poder, més alt el preu, també més gran la temptació de posar preu a les voluntats comprades, a decapitar valors i dignitat.

De Juvenal també és cèlebre l'expressió "panem et circenses", pa i circ, i és evident que el futbol és avui el que el circ representava a la Roma clàssica. I aquests dies el futbol es juga a Qatar, amb un Mundial que, més enllà de la pilota, té per missió projectar un país, se suposa que també una cultura...

Destapat l'escàndol del "Qatargate" també podríem exclamar, parafrasejant Juvenal, "Sed quis custodiet ipsos custodes?", qui vigilarà els vigilants? Se suposa que Eva Kaili, com la resta d'eurodiputats, havia de custodiar i tenir cura dels principis i fins de la Unió Europea, en comptes d'embrutar-los de corrupció, de vendre's al millor postor.

Si una expressió va fer cèlebre, si més no als nostres dies, el poeta Juvenal va ser la controvertida "Mens sana in corpore sano", i no sé com se li ha quedat el cos a Eva Kaili després de deixar-se corrompre la ment, la consciència.

No sé si a la Roma clàssica també es deia, però avui, ara i aquí, a casa nostra, veient aquest escàndol, l'expressió inevitable és la que diu que, malauradament tampoc al Parlament Europeu, no hi ha un pam de net.

La pilota encara roda, que rodin també (metafòricament i amb tot el pes de la llei) tots els caps que hagin de rodar...

dimarts, 13 de desembre del 2022

Brunyols tot l'any


De gelat ja fa anys que a casa en mengem tot l'any; és un dels molts productes que ha aconseguit allò tan preuat (i no sé si alhora perniciós o pecaminós) de la desestacionalització: el gelat ja no és només un producte per a la temporada d'estiu.

Quelcom semblant vol fer el sector torroner, tot i que no sé si l'argument d'assimilar un bocí de torró a una barreta energètica ha acabat de fer fortuna... Amb els torrons, més aviat, el que es cerca és fer segones elaboracions amb els que sobren, i una de bona és precisament fer gelat!

Però jo avui no he vingut a parlar només de gelats i de torrons, sobretot he vingut a parlar-vos de brunyols, que a casa també en mengem tot l'any! Bé, més que tot l'any, al llarg de l'any, que no és ben bé el mateix...

No tota la producció de brunyols que fem a casa el dissabte de Rams acaba a la panxa en qüestió de dies; una part se'n va, degudament embossada, al congelador, i aquestes bosses de brunyols de tan en tan apareixen a la cuina i són ben bé com un regal caigut del cel!

I és que fora de temporada els brunyols fan tanta o més il·lusió! I sí, ja sé que ara no està ben vist això de menjar productes fora de temporada, però si ho fem amb els gelats, si fins i tot volen fer-ho amb els torrons (amb els polvorons de moment ningú ha gosat promoure-ho, no?), perquè no amb els brunyols?

A més un dia, impacient com sóc quan hi ha brunyols a prop, vaig queixalar-ne un abans que es descongelés i ja us podeu imaginar que lluny d'escopir-lo me'n vaig cruspir un segon i, confesso, fins i tot un tercer!

Sí, els brunyols congelats també són boníssims! Val a dir que els de casa solen ser més aviat planers i prims, no rodons, i així congelats són com una galeta. Congelats i triturats també poden servir de base de diferents pastissos, que els brunyols, encara que no ho sembli, poden donar per molt!

Així que no descarto, cap allà al mes de febrer o març de l'any vinent, fer un gelat de torró (amb el torró sobrant de les festes de Nadal) i acompanyar-lo amb brunyols per fer un d'aquells "postres homenatges" que alguns caps de setmana m'agrada fer.

En tot cas abans de fer-los de bell nou, a principis d'abril de l'any vinent, procurarem haver fet cau i net dels brunyols del congelador; ahir en vaig estirar una bossa i vaig berenar com un senyor!

dilluns, 12 de desembre del 2022

"Cervell(s)"


Reconec que el meu, al final, quasi m'explota!

Segur que hi ha algun estudi que ha mesurat el llindar de la capacitat d'atenció i concentració del nostre cervell. Estudis a banda la nostra pròpia experiència personal ens dóna suficients pistes.

Sabem que una sessió, per exemple, de contes o de teatre amb mainada no hauria de durar més de tres quarts d'hora. Passats els primers 35 minuts, per interessant que pugui ser l'espectacle, la mainada es comença a inquietar i es torna bellugadissa, explorant els nervis de pares i mares, que malden per fer-los estar quiets i callats...

Els adults podem tenir més resistència, però és evident que tenim un límit, que massa sovint posen a prova, per exemple, pel·lícules amb metratges escandalosament llargs.

Però la capacitat d'atenció i concentració del nostre cervell no només és una qüestió de temps, també és una qüestió d'acumulació d'informació, i visitar un museu o una exposició a vegades ens el posa al límit.

Recordo mesos enrere la visita al Museo del Prado: a partir de no sé exactament quin moment semblava més un autòmat passejant sense rumb entre galeries i quadres que no una persona xopant-me de coneixement. Si el cervell és com una esponja el meu ja no podia absorbir més informació.

Quelcom semblant em va passar ahir a l'exposició "Cervell(s)" del CCCB: a les primeres sales llegia totes les cartel·les, però a partir de cap d'encara no dues hores ja me les llegia més en diagonal, i cap al final de l'exposició les seleccionava: impossible fer encabir al meu cervell tot el que aquesta interessant exposició m'oferia: textos, imatges, objectes, audiovisuals...

Els museus preveuen el cansament físic dels i les visitants i tard o d'hora trobes un sofà on reposar mentre mires un audiovisual. No sé si també preveuen el cansament mental, l'esgotament del cervell atent i concentrat, inundat d'informació i estímuls.

El meu, al final, quasi m'explota, i hagués estat un bon final, una "performance" en viu i en directe, única i irrepetible per tancar l'exposició en el seu darrer dia a Barcelona.

Acabada acceleradament l'exposició vaig poder reposar, assegut còmodament en una butaca escrivint aquest article, mentre esperava que la meva filla petita acabés el seu recorregut, més lent, més atent. És evident que el seu és un cervell, a banda de més jove, o possiblement per això?) amb una major capacitat d'absorció i de resistència, si més no a una exposició sobre el cervell...

dissabte, 10 de desembre del 2022

Minuts Musicals localitzats al Pol Nord

Per ancestrals que ens puguin semblar, les tradicions no són ni han estat immutables al llarg del temps, ans al contrari, són vives i, com les espècies, han anat evolucionant i ho fan encara ara. Valgui com a exemple la manca de consens en relació al nostrat Tió de Nadal: apareix a casa? Es va a buscar al bosc?...

Diu la llegenda del Pare Noel (Santa Claus) que és originari del Pol Nord, des d'on baixa la nit de Nadal amb el seu trineu estirat pels rens... Però com en tota tradició, mite, veritat i llegenda es confonen i es fonen segons les circumstàncies i la conveniència del moment, pel que tot i que en pugui conservar alguna reminiscència, hom pot considerar que poc queda, en el personatge de Santa Claus, barbut, panxut i vestit de vermell, de l'original, i originari, Sant Nicolau de Bari...

És curiós com una tradició europea va travessar l'oceà, de mans d'emigrants holandesos, i va tornar al vell continent segles després transformada i ben empaquetada. És evident que Sant Nicolau de Bari no era del Pol Nord, sinó que sembla que va néixer a l'actual Turquia, però aquesta és, possiblement la menor transfiguració del personatge; al capdavall, és de suposar, una exigència del guió...

Sant Nicolau de Bari no va néixer al Pol Nord, sí Santa Claus... En qüestió de dies, ja sentirem dringar els seus cascavells...





divendres, 9 de desembre del 2022

"Tens un cos...” L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


Fa uns anys vaig decidir donar el cos a la ciència, decisió que encara mantinc i que, espero i confio, els i les que em sobrevisquin respectin.

És evident que fins aleshores el meu cos és meu i jo en puc fer el que vulgui, o el que pugui; és la meva carcassa, és molt més que la meva carcassa, és la matèria que em permet estar connectat al món, també naturalment a totes i tots vosaltres.

Mentre dins el cos hi hagi vida el cos és indestriable de l'ànima, cas que existeixi; si més no de la part transcendent. Mentre hi resideixi un fil de vida, el cos serà meu. Ara bé, esvaït el meu darrer alè, finada la vida, el cos, esdevingut mortalla, deixarà de ser meu perquè jo, definitivament, ja no seré, i aleshores sí, aquesta massa de carn i ossos que em defineix podrà seguir essent d'utilitat per la ciència.

Joan Fuster, en un dels seus aforismes, va dir:

"Tens un cos: aprofita’l!"

Afortunadament, com del porc (que com de senyor se'n ve de mena), del cos es pot aprofitat tot, fins i tot més enllà de la vida, fins i tot un cop morts.

dijous, 8 de desembre del 2022

Espanya, contra el mur del Marroc


Sospito que Espanya, Marroc a banda, és un dels països on més s'ha celebrat, al carrer, la classificació de la selecció marroquina pels quarts de final del Mundial de Qatar, classificació històrica certificada amb solvència a la tanda de penals.

La selecció espanyola, a nivell futbolístic, va topar durant tot el partit contra el mur de la defensa marroquina i a la fatídica tanda de penals contra un inspirat Bono, porter de bon record a Girona, que aliat amb el pal es va mostrar infranquejable.

La selecció espanyola, en aquest mundial, ha anat de més a menys i la seva prematura (que no sorprenent) eliminació situa en el punt de mira al seleccionador, l'admirat (per molts, també per mi) i odiat (per molts més?) Luís Enrique... Veurem.

Més enllà del futbol, però, aquesta eliminatòria havia estat considerada d'alt risc pel risc d'aldarulls en cas de classificació marroquina, i resulta que la celebració marroquí als carrers catalans i espanyols sobretot ha estat sonada, sonora, lluminosa i festiva. Lliçó dins i fora del camp.

El futbol, com la política, també fa estranys companys de llit i és (com a mínim) curiós observar com molts independentistes, fruit de la seva animadversió amb tot allò mínimament espanyol (i "la roja" és molt espanyola i "mucho" espanyola), per uns moments simpatitzaven amb el Marroc, molts segurament sense pensar, per exemple en el Sàhara Occidental...

És clar que la puresa i integritat ideològica només la pot exigir qui se l'exigeix a sí mateix, i ni així, que les nostres vides estan plenes de contradiccions, o a vegades ni això, simplement complexitats, algunes de més ben portar i gestionar que d'altres.

El futbol aixeca passions perquè, és evident, transcendeix la pilota i el partit Espanya - Marroc no en va ser una excepció: hi ha partits que, sobretot, es juguen fora del terreny de joc.

dimecres, 7 de desembre del 2022

Panettone, una nova espècie invasora?


No em pregunteu perquè, que ara no ve al cas, però el fet és que darrerament a casa es parla molt (o molt més que abans) d'espècies invasores, especialment de la ictiofauna en d'aigües continentals, que és una manera més científica de dir el que de forma més planera diem peixos de riu.

El problema de les espècies invasores és complex i ni ara tenim el temps ni jo el suficient coneixement per assentar càtedra sobre l'assumpte, però fent un paral·lelisme em preguntava l'altre dia, interpel·lat per menjar-me un panettone, si aquesta mena de coca flonja vinguda d'Itàlia que sembla una magdalena gegant podem considerar-la una espècie invasora.

Em sembla que el primer record que tinc d'un pannetone és de finals dels anys noranta del segle passat i no va ser a casa, sinó a la comunitat infantil (avui CRAE) on treballava; algú en deuria comprar per Nadal i, nyam, no dubteu que llaminer com sóc vaig fer-li queixalada!

Al llarg d'aquests darrers vint-i-cinc anys el panettone no ha sovintejat massa per casa, més aviat entre poc i gens, però reconec que fa uns anys el vaig fer entrar per la coneixença amb una família italiana, concretament de Sardenya, que havien tingut una botiga especialitzada de productes de la seva terra al carrer de la Rutlla de Girona. Algun Nadal els hi vaig fer comanda de panettones per a menjar i regalar...

Però la passió definitiva per aquest pa dolç m'ha vingut pels que produeixen per aquestes dates a la Fleca Can Francès de Torroella de Montgrí, una fleca que tot el que fan ho converteixen en deliciós! I per si no fos poc, encara tinc pendent tastar els que ven una altra amiga italiana que té una botiga especialitzada en productes italians al barri, just al costat de casa, i naturalment aquests dies té assortiment de panettones!

La qüestió és: tant de panettone, producte tradicional d'Itàlia per dates nadalenques, arracona els tradicionals propis, els autòctons?

Naturalment el risc sempre hi és, que a vegades si es menja una cosa no se'n menja una altra... Ara bé, per més panettones que hi hagi i que tingui (i jo per festes en tindré), a mi que no em treguin els torrons i polvorons (que se suposa que són autòctons), ni el tortell la nit i el dia de Nadal (tradició empordanesa) ni, naturalment, el tortell de Reis, per més que a mi em toqui més la fava que la figura!

No sé si el panettone és al nostre Nadal el que el Halloween a la nostra castanyada; per mi la qüestió és sumar, no substituir, i tampoc em sembla malament abraçar (o tastar) altres tradicions, que també ens agrada importar les nostres!

Per cert, i tornant als peixos, la nostrada carpa, tan admirada i venerada carpa, és una de les pitjors espècies invasores...

dimarts, 6 de desembre del 2022

Pescaclics (Clickbait), quan la curiositat mata el periodisme


Els mitjans de comunicació tenen la missió d'informar-nos de forma clara i a vegades sembla que s'entestin deliberadament fer tot el contrari, a desinformant-nos. Afortunadament no ho fan a tot arreu ni sempre, tot i que darrerament ho fan força per les xarxes socials i, sincerament, més del que voldríem.

El motiu és tan simple com la manera com ho fan: el motiu és generar més audiència, generar més clics, i el sistema és fer-ho amb titulars ambigus, fins i tot enganyosos, titulars que ratllen el propi codi deontològic dels i les periodistes, que en el cas del Col·legi de Periodistes de Catalunya té en el seu primer criteri "informar de forma clara i acurada".

El periodisme a vegades abandona aquest criteri per prioritzar el "tot per l'audiència", ja que l'audiència és mercat i negoci, un mercat i negoci que s'ha diversificat tant com ho han fet els propis canals pels quals els mitjans, també nosaltres, s'expressen.

Això del tot per l'audiència no ens ve de nou, ja fa anys que estem advertits: a mitjans dels anys noranta el periodista Xavier Sardà, acompanyat de la colla d'El Terrat va presentar a TV3 el programa "Tot per l'audiència", un programa d'humor que se'n reia d'ell mateix en el que, amb l'aparició de les cadenes privades, representava un nou repte per a totes les televisions: mantenir i incrementar l'audiència de cada programa, quasi a qualsevol preu.

A Internet aquesta pugna també es lliura i l'audiència es mesura en "clics", a partir del nombre de visites que rep a una pàgina web, pel que els mitjans de comunicació necessiten atraure cap a les respectives webs els internautes que naveguen per internet, i que des de fa uns anys circulen per les xarxes socials. L'esquer, moltes vegades, és un titular cridaner i, sobretot, un titular amb un polsim de misteri que ens activi suficientment el cuquet de la curiositat per clicar l'enllaç i accedir a la notícia.

La intenció no és tant informar del contingut de la notícia sinó que aquesta generi com més visites millor; en altres´paraules, la notícia és el mitjà i no la finalitat, ja que la finalitat és la generació del màxim de clics, que convertits en visites milloraran el posicionament del lloc web incrementant així els ingressos, per exemple, per publicitat.

Aquesta pràctica, sens dubte una mala pràctica, s'anomena "clickbait", un neologisme anglès format per les paraules "click" (clic en català, l'acció de clicar) i "bait" (esquer). En català del "clickbait" en podem dir pescaclics, paraula que ja tenim al diccionari i que defineix així: "contingut web, generalment de poca qualitat, presentat sota un títol o un format cridaner per a aconseguir que els usuaris hi cliquin i el reenviïn a les xarxes socials, que té com a únic objectiu obtenir ingressos publicitaris."

Naturalment un bon titular ha de tenir ganxo, però hauria de tenir-lo sense renunciar a informar, ni que sigui un xic, sobre el contingut que es desplega a la notícia. D'exemples les xarxes socials en van plenes i, per poc que hi navegueu, ben segur us n'haureu trobat. I el cert és que funcionen, perquè és una pràctica cada vegada més estesa, fins i tot per mitjans teòricament seriosos.

De fet aquesta pràctica també s'alimenta de la saturació de notícies i continguts que tenim i, lamentablement, aquesta “sobreinformació", aquest excés d'informació ("infoxicació") alimenta la desinformació, una altra mala praxis que promou la informació falsa i la propaganda atacant a un dels nostres drets fonamentals, el dret a la informació, vinculat estretament al de la llibertat d'expressió. La curiositat, en aquest cas, no mata el gat sinó la rigorositat periodística que s'exigeix als mitjans.

Article publicat al darrer número de la revista Parlem de Sarrià

dilluns, 5 de desembre del 2022

Sebas Parra, la revolució permanent


El passat dimecres 30 de novembre escoltava, en motiu de la commemoració del Dia Internacional de la Ciutat Educadora a Girona, com el projecte "Vacances en pau" de l'ACAPS va canviar la vida de la Whaba Ahmed, nena saharaui que als 9 anys va ser acollida per una família un estiu; ho escoltava de viva veu en el relat en primera persona de la pròpia Whaba, ja adulta, advocada i que treballa per la l'apoderament i la inclusió de les persones migrades.

La Whaba, més enllà del seu periple vital, explicava la importància d'acompanyar i apoderar a les mares migrades especialment pel paper rellevant que tenen (ens agradi més o menys, la realitat és aquesta) en l'educació dels seus fills i filles; la Whaba subratllava la importància d'educar i apoderar per a implicar i, sobretot, integrar a les mares a la vida de la comunitat educativa de les escoles, un instrument d'inclusió.

Hores després, l'endemà, ens entristia la notícia de la mort del mestre i professor Sebas Parra Nuño i entre els records que inevitablement van aflorar, se'm va fer molt present el relat i explicació de la Whaba. Ignoro si la Whaba i en Sebas es coneixien, és altament probable que sí, ja que ambdós compartien, comparteixen, el convenciment que l'educació és alliberadora, allibera de cadenes moltes vegades invisibles, i és la millor inversió per a formar persones compromeses i crítiques.

Sebas Parra era un revolucionari fins i tot (sobretot) quan semblava que la revolució ja s'havia finalitzat. El seu esperit crític i el seu inconformisme eren, són, un cop baix al ventre, un calbot, una sacsejada ideològica al conformisme. Sebas Parra no endreçava cap lluita per pocs que fossin els motius que la motivessin, i ja hem vist que arreu n'hi ha de motius, que són moltes les persones, massa els pobles, que avui encara viuen oprimits.

Com a professor, a la universitat, amb en Sebas Parra vam aprendre que l'educació és una arma poderosa contra la ignorància, contra l'opressió, contra el poder i els poders, i que l'educació no és neutra i asèptica sinó que està amarada de molta intencionalitat: sabem que es pot educar per a la pau i per a la guerra, també per a oprimir o per a alliberar.

I un dels grans aprenentatges és la importància que l'educació té en la descoberta d'un mateix, del seu entorn, del seu context, elements imprescindibles per a la presa de consciència.

Bo i sabent que Sebas Parra és i ha estat molt més, per a mi i, sospito, també molts dels estudiants que va tenir, va ser qui amb més autenticitat i passió ens va fer endinsar en Paulo Freire i la seva "Pedagogia de l'Oprimit". Per això em sembla oportú, a mode d'homenatge, recuperar un breu fragment del llibre "Pedagogía del Oprimido" de Paulo Freire:

"La Pedagogía del Oprimido, aquella que debe ser elaborada por él y no para él (..) que no puede ser elaborada por los opresores, es un instrumento para este descubrimiento crítico: el de los oprimidos por sí mismos y el de los opresores por los oprimidos, como manifestación de la deshumanización."

En Sebas Parra ens ha deixat; la seva lluita, la seva revolució i el seu mestratge continuen i ens segueixen interpel·lant.

dissabte, 3 de desembre del 2022

Minuts Musicals localitzats a Londres


De la mateixa manera que sembla inevitable que en un alt percentatge soni la cançó "Money" de Pink Floyd quan es parla de diners en algun reportatge, també ho és que soni "London Calling" de The Clash quan es parla de Londres, o quan apareix Londres en alguna pel·lícula.

Ambdues cançons s'ho valen, sens dubte, i si funcionen és perquè ambdues es relacionen de forma automàtica amb el concepte. Londres és una de les grans capitals, i certament amb imatges de Londres també podria sonar "Money", que és un dels grans centres econòmics mundials, tot i que tampoc ha pogut evitar, com tota l'economia britànica, els estralls de la crisi, que s'han sumat als del Brèxit.

Rient-se de la seva teòrica grandesa, diuen algunes teories, el grup The Housemartins van titular el seu disc de debut "London 0 Hull 4", una manera de dir que els de Hull (Kingston upon Hull, ciutat del comptat de Yorkshire) guanyaven per golejada als londinencs, essent ells la quarta gran banda d'aquesta localitat després de Red Guitars, Everything but the Girl i The Gargoyles. Sí, una mica com La Ludwig Band, el segon millor grup d'Espolla...

Títol a banda The Housemartins no van dedicar cap cançó a la capital britànica, com sí van fer-ho The Clash donant títol al seu mític disc, el tercer de la seva discografia i un dels imprescindibles de la història del rock, i a la primera cançó que conté, inspirant-se en el títol en el missatge que els locutors de la BBC feien servir durant la Segona Guerra Mundial: "London Calling"...



divendres, 2 de desembre del 2022

"Sóc un perpetu convalescent...” L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


Estic convalescent. Dilluns vaig començar la setmana confessant que havia pillat i ja fa uns dies que estic en convalescència, és a dir, en aquell "període entre la cessació d’una malaltia i la restauració completa de la salut".

Us imagineu estar permanentment  en convalescència per algun motiu? Doncs Joan Fuster ho estava, segons va dir en aquest aforisme, en relació a un mal molt comú:
"Sóc un perpetu convalescent dels meus prejudicis."
És ben cert, necessitem recuperar-nos dels mals que ens fan els nostres prejudicis, que si bé potser són inevitables, sí que els podem situar, dins nostre, en un lloc que no danyin als altres, ni ens danyin a nosaltres mateixos.

Si els prejudicis ens fan ser persones menys sanes, faríem bé de guarir-nos-els d'una o altra manera.

dijous, 1 de desembre del 2022

L'ull del Pont: "Girona ja dibuixa la Zona de Baixes Emissions"

Ho diu la llei i és profecia: a Girona ja dibuixen la Zona de Baixes Emissions (ZBE), que haurà d'estar en dansa abans no acabi l'any 2023! I la ZBE no només afectarà directament als qui viuen a Girona, també als veïns i veïnes de qualsevol municipi, Sarrià de Ter inclòs, que vulguin entrar a la capital gironina. Agafem-nos fort, que vénen corbes!

L'article 14.3 de la Llei 7/2021, de 20 de maig, de canvi climàtic i transició energètica diu que "els municipis de més de 50.000 habitants i els territoris insulars han d’adoptar abans de 2023 plans de mobilitat urbana sostenible que introdueixin mesures de mitigació que permetin reduir les emissions derivades de la mobilitat."

Una de les mesures que inclou la llei és l'anomenada Zona de Baixes Emissions, que segons la mateixa lleu la defineix com "l’àmbit delimitat per una administració pública, en exercici de les seves competències, dins del seu territori, de caràcter continu, i en el qual s’apliquen restriccions d’accés, circulació i estacionament de vehicles per millorar la qualitat de l’aire i mitigar les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, de conformitat amb la classificació dels vehicles pel seu nivell d’emissions d’acord amb el que estableixi el Reglament general de vehicles vigent." En altres paraules, la restricció que els vehicles més contaminants circulin per aquesta zona delimitada.

L'obligatorietat d'implementar la ZBE en qualsevol ciutat planteja, d'entrada, tres grans interrogants: la delimitació de la zona, és a dir, a quins carrers afectarà, les restriccions que s'aplicaran, és a dir, a quins vehicles afectarà i la temporalitat, és a dir, des de quan, fins a quan i en quines condicions s'aplicaran les restriccions. Abans d'entrar en aquestes qüestions penso que és important subratllar la finalitat d'aquesta mesura, que és la reducció de les emissions, i no la pacificació o la reducció del trànsit en general. És a dir, l'objectiu no és tant que per aquestes zones hi circulin menys vehicles, sinó menys de contaminants; és evident que avui per avui l'aplicació d'aquesta mesura fa preveure que hi haurà una reducció del trànsit rodat, tot i que la mesura no cerca aquest objectiu. És més, en la mesura que els vehicles menys contaminants vagin creixent dins el parc de vehicles, més vehicles podran accedir a aquestes zones. En tot cas, fóra bo que en paral·lel a la implantació de les ZBE també es vagin implementant mesures de pacificació i restricció del trànsit en vehicle privat, en favor del transport públic, tal i com la llei també indica, naturalment en un procés d'electrificació del transport públic.

En quin punt està Girona?
L'Ajuntament de Girona ja ha definit la delimitació de la ZBE i està pendent de definir-ne les restriccions.

Pel que fa a la delimitació, el perímetre s'inicia a la zona nord a l'alçada de la rotonda del Pont de Pedret i segueix pel passeig de la Devesa, la plaça de l'Assemblea de Catalunya, el carrer del Poble Sahrauí, l'avinguda del President Tarradellas i el carrer Riu Güell fins a la rotonda del passeig d'Olot; després segueix pel passeig d'Olot i pel carrer Emili Grahit fins a la plaça dels Països Catalans, el carrer de la Font del Rei i el passeig General Mendoza fins a la plaça Catalunya; des de plaça Catalunya s'enfila per la pujada de les Pedreres, el passeig Fora Muralla i el carrer de la Muralla i des del capdamunt del carrer, resseguint el passeig Arqueològic, el carrer Santa Llúcia, el carrer Bellaire i el carrer Jaume Pons fins el pont de Sant Feliu per enllaçar finalment amb la rotonda del Pont de Pedret. És a dir, des de Sarrià de Ter, tant circulant per l'avinguda de França com des de Pedret, s'entrarà a la ZBE a la zona de la Copa i de la Devesa.

La delimitació de la ZBE va generar un intens debat polític i d'entitats a nivell de ciutat, i tot i que el govern municipal la dóna per feta, la pròpia llei permet que es pugui modificar, ja que la seva definició s'ha de sustentar a partir d'una sèrie de paràmetres i mesuraments de contaminació, i s'ha d'ajustar a una sèrie de criteris de mobilitat, que segons una directriu d'aplicació de la ZBE són:

- La delimitació:
S’han de buscar fronteres clarament comunicables, perceptibles i recordables, és a dir, ser una àrea fàcilment identificable i reconeixible.
La delimitació ha de permetre als vehicles que arriben al seu perímetre continuar circulant sense accedir a la ZBE
- L'extensió mínima:
Es justifica que es tracta d’una zona amb característiques adequades per l’actuació, que inclou una part significativa de la població, de la superfície del municipi o del trànsit de vehicles a motor.
- El perímetre:
Ha de designar‐se de manera que eviti les formes allargades, que facilitin l’accés a peu a qualsevol punt de l’interior de la ZBE des del perímetre.

El debat respecte la delimitació va girar, en general, en si la ZBE hauria d'incloure tot el nucli urbà de la ciutat de Girona, i no només aquesta part més cèntrica, o si, en perspectiva que més endavant Salt haurà de delimitar la pròpia, caldria afrontar el debat en el marc de l'àrea urbana, entenent que la mobilitat de Girona està altament afectada per la dels municipis que l'envolten. Una altra qüestió que genera controvèrsia és l'efecte que la ZBE tindrà a nivell de trànsit i contaminació de la resta de ciutat no delimitada.

El debat sobre les restriccions, que es farà a través d'un procés participatiu, planteja entre d'altres qüestions què passarà amb els vehicles matriculats a Girona sense distintiu, especialment els que es trobin dins la zona, i naturalment què passarà amb els vehicles sense distintiu que vulguin entrar a la zona delimitada de Girona. Segons un estudi de l'Ajuntament de Girona un 25% dels vehicles matriculats a Girona no disposen de distintiu; aquest percentatge s'enfila al 30% en els casos dels barris situats al nord de Girona (Montjuïc, Pedret, Pont Major i Campdorà). D'altra banda  l'estudi també situa en un 13% els vehicles sense distintiu que circulen per Girona, estiguin o no matriculats a Girona.

Ara per ara coneixem la delimitació de la ZBE de Girona i caldrà veure com es defineixen les restriccions i quines mesures alternatives es defineixen per saber com afectarà aquesta mesura als veïns i veïnes de Girona, també als dels altres municipis que hi vulguin entrar amb vehicle privat. La implantació de la ZBE de Girona s'haurà de fer abans no finalitzi l'any 2023, prèvia tramitació de l'ordenança corresponent. Sembla evident que la seva implementació causarà molèsties, fins i tot impotència i indignació a qui no pugui accedir-hi ni pugui renovar el seu vehicle; d'aquí la importància, i la necessitat, de reforçar el transport públic, que en el cas de la zona nord de Girona, passaria per a millorar notablement (freqüències, recorregut i caràcter intermodal) de la Línia 6 del transport urbà. Aquesta qüestió, però, tal vegada requereixi un altre article!

De moment, i a l'espera de saber-ne més detalls, convé mentalitzar-nos i assumir que la ZBE de Girona és i serà inevitable abans no finalitzi l'any 2023 i que, més enllà de les molèsties que ens pugui ocasionar, és una mesura necessària i imprescindible (tot i que malauradament insuficient) per lluitar contra el canvi climàtic en general, i minimitzar la contaminació de l'aire que, dia rere dia, respirem.

Article publicat al darrer número de la revista Parlem de Sarrià.