dissabte, 26 de novembre de 2022

Minuts Musicals localitzats a Chicago


És dir Chicago i, quasi de forma immediata, fins i tot involuntària, pensar em Michael Jordan o, prescindint de l'esport, en música!

Fa vint anys el director Rob Marshall va triomfar amb l'adaptació al cinema del musical "Chicago", amb brillants interpretacions de Catherine Zeta-Jones, guanyadora d'un Oscar pel seu paper en aquesta pel·lícula, Renée Zellweger o Richard Gere.

No en va Chicago és una de les capitals del Blues, del Jazz o del Gospel, també bressol de la música House, tot i que en aquest estil segur que no hi entrarem...

Chicago és una gran ciutat, una de les més grans i poblades d'Estats Units, ciutat que ha inspirat grans cançons, i que també dóna títol a unes quantes de bones!





divendres, 25 de novembre de 2022

"Si tens un fill...” L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


Alguns experts diuen que en l'adolescència els fills i filles han de matar, d'una o altra manera, amb més o menys intensitat, els progenitors; el que de forma general i genèrica es diu, i simbolitza, amb "matar el pare".

Afortunadament, per a la majoria de casos, l'expressió no té un sentit literal sinó metafòric, i del que es tracta de matar és la imatge idealitzada creada en la infantesa. Si durant la infància els pares i mares solen tendir a ser perfectes, modèlics, fins i tot totpoderosos, en l'adolescència els fills i filles els hi comencen a veure les costures, fins i tot les comencen a esquinçar.

D'aquí que a vegades el xoc sigui inevitable, que el fill o filla necessita marcar el seu propi camí, obrint-se pas, com si fos en una frondosa selva, a cop de matxet. Perquè sí, cada persona ha de fer i traçar el seu propi camí, per més que els pares i mares ja n'hàgim traçat un per ells i elles fins i tot des d'abans de néixer.

Joan Fuster ho explicava amb altres paraules:
"Si tens un fill, ensenya’l a ser lliure. Encara que siga a costa teua. En realitat, haurà de ser a costa teua…"
Matem (metafòricament) els pares i les mares i, també afortunadament en la majoria dels casos, els ressuscitem quan ens fem adults i sobretot, si s'escau, quan esdevenim pares i mares...

dijous, 24 de novembre de 2022

No ho permetis


Demà, 25 de novembre, és el Dia internacional per a l'eliminació de la violència envers les dones i a la meva entitat, com en tantes altres, i tants altres ens i administracions, també tenim marcada (en lila) aquesta data per recordar, i recordar-nos, que encara cal avançar molt per a l'erradicació d'aquesta xacra, per a dir alt i clar que la violència no és una opció.

Perquè les dones, encara avui, segueixen patint assetjament, també en l'àmbit laboral, i això és quelcom que elles, tampoc nosaltres, hem de permetre.

I quan parlem d'assetjament en l'àmbit laboral ens referim, entre d'altres situacions, a quan de forma repetida i sense el consentiment de l'altra es fan bromes, preguntes i comentaris sexuals o discriminatoris, tocar sense el consentiment, riure's de la forma de ser o de l'aparença i el cos, tractar amb un nom o pronom no desitjat o no prendre's seriosament les aportacions i la feina de les dones.

Davant aquestes situacions, no ho permetis, no ho deixis passar!

dimecres, 23 de novembre de 2022

Els altres partits del Mundial


Els mateixos escrúpols (els pocs o els molts) que la FIFA va tenir per designar l'Argentina de Videla, l'Espanya de Franco o la Rússia de Putin seu dels Mundials de 1978, 1982 i 2018 respectivament els ha tingut ara per designar Qatar.

Ser una plena democràcia mínimament homologable no és un requisit imprescindible per organitzar un Mundial, tampoc uns Jocs Olímpics, i el sorprenent és que a aquestes alçades això encara ens sorprengui.

La FIFA naturalment té els seus interessos i les seves prioritats, també els seus valors i no sempre coincideixen amb els nostres. De fet rarament...

Ens pot unir la passió pel futbol, certament, però mentre per a la majoria de nosaltres el futbol és un entreteniment per la FIFA, i tantes altres empreses, és el mitjà per a fer negocis i els que es puguin fer amb Qatar són especialment suculents.

Qatar, com altres països de l'Orient Mitjà, no s'han apropat al futbol per tradició esportiva sinó per l'oportunitat de negoci que aquest esport ofereix, com ofereix també la Formula 1: grans inversions per obtenir encara més grans beneficis.

Ho hem vist al Barça, que ha estat patrocinat per Qatar, i ho veiem en tants altres clubs europeus, reviscolats amb capital provinent d'estats de l'Orient Mitjà, els anomenats "clubs estat".

Aquests dies a Qatar es disputen uns altres partits, els que es juguen en despatxos i salons privats de restaurants, els que mouen els diners que no veurem mai, els que paguen, tot i que no tapen, les vergonyes i contradiccions que, dia sí, dia també, veiem dins i fora dels camps.

Mentre el poble ens entretenim amb la pilota els que mouen els fils es segueixen enriquint; i tot i així, seguirem (seguiré) mirant partits, perquè al final els que es juguen amb pilota són els que ens enganxen, els imprevisibles, els que poden acabar amb tota una Argentina derrotada per Aràbia Saudita, els que ens poden mantenir viva l'esperança (qui sap si també l'engany) que malgrat tot podem aspirar a guanyar algun partit, que la vida a vegades és tan imprevisible com el futbol.

dimarts, 22 de novembre de 2022

Menys Qatar, més futbol


Al Mundial de Qatar la pilota ja roda i, amb més intensitat, rodolen també les polèmiques, la darrera, la marxa enrere d'algunes seleccions europees que volien lluir la bandera LGBTIQ+ al braçal dels capitans. L'amenaça de la FIFA d'una possible sanció esportiva, una targeta groga només començar per al capità, ha avortat la iniciativa, que val a dir que sense cap problema es va fer a la darrera Eurocopa de futbol.

Paradoxalment, al Mundial de Futbol no mana la pilota, sinó la política i els interessos econòmics; bé, al Mundial de Futbol, en aquest mundial de Qatar i al futbol d'elit en general. Al seu lloc el capità d'Anglaterra ha lluit un braçal amb el lema "No discriminació", un lema que a Qatar es fa encara més contradictori.

D'un temps ençà els jugadors llueixen a les samarretes, en diverses competicions, lemes com "respecte" o "joc net", fomentant així aquests valors en la pràctica de l'esport; no és una paradoxa, sinó directament una escopinada a la cara, que alguns dels ens (empreses, federacions...) que organitzen les competicions, com la FIFA amb el Mundial de Futbol, no s'exigeixin per a sí mateixos i per qui acull les competicions aquests mateixos valors.

Si la designació de Qatar com a seu del Mundial de Futbol ja va ser sospitosa i controvertida (pudoreta de corrupció), el camí per arribar-hi també ha estat ben galdós amb un estat que, tot i tenir les butxaques plenes de petrodòlars, no assoleix els mínims exigibles en drets humans (explotació laboral...) ni en el respecte a la diversitat (paper de la dona, diversitat LGBTIQ+...).

No dubto que el mateix malestar (emprenyamenta, ja m'enteneu) que sentim tu i jo també el senten molts futbolistes que participen al Mundial de Qatar; és clar que ells en part estan més lligats de peus i mans per les respectives federacions i, sobretot, per la FIFA; però tot i això ens queda el futbol i els valors positius que, malgrat tot, encara té.

Ja hem vist gestos de protesta d'equips (genoll a terra d'Anglaterra, mutisme dels jugadors de l'Iran mentre sonava l'himne...) i estic convençut que veurem més expressions de protesta dins els terrenys de joc, algunes pensades, d'altres potser improvisades.

El Mundial de Qatar no és el primer esdeveniment esportiu que es fa en un país poc democràtic, possiblement tampoc serà el darrer; si Jesse Owens es va reivindicar, davant Hitler i l'alemanya nazi, amb quatre medalles d'or als Jocs Olímpics de Berlín de 1936, i  Tommie Smith i John Carlos van alçar el puny als Jocs Olímpics de Mèxic 1968, Qatar pot ser un bon escenari perquè el futbol, el de la pilota, no el dels despatxos, també reivindiqui de veritat el joc net i el respecte, el respecte als drets humans i a la diversitat.

Que guanyi qui guanyi, guanyi el futbol! Tot i que em temo que, de moment, qui ja han guanyat sense esperar que es jugui la final, són la FIFA i Qatar...


dilluns, 21 de novembre de 2022

"Totes les persones grans, al principi van ser infants" 


L'Anna, la nena protagonista del llibre (i pel·lícula) "Quan Hitler em va robar el conillet rosa", quan amb la seva família fuig de l'Alemanya que, just abans de les eleccions que van encimbellar al poder Adolf Hitler, ja recelava i perseguia els jueus diu, llegint un llibre sobre personatges famosos camí de Zurich, que el que tenen en comú tots els personatges famosos és que han tingut una infància difícil, i sentencia que ella i el seu germà no se'n faran. Aleshores, naturalment, no és prou conscient del camí de no retorn que està prenent ella, la seva família i la seva infància.

El llibre, també la pel·lícula, explica la història de l'exili de Judith Kerr i la seva família, motivat no només per la condició de jueus, també per la crítica del seu pare, Alfred Kerr, al nazisme. En el seu relat autobiogràfic Judith Kerr ens fa veure, des de la perspectiva d'una nena de nou anys, l'Anna, el seu alter ego, el que representa deixar enrere una vida, una país, una llar, una família, unes amistats, per iniciar un camí, per moments errant, de fugida i exili, incertesa, dificultats i tensions familiars.

Vaig veure la pel·lícula aquest dissabte a la tarda i, sense buscar-ho, al vespre vaig ensopegar, també a la televisió, amb "Cafarnaúm", una altra pel·lícula, més crua i dura, que també ens fa veure la realitat, en aquest cas la dels barris marginals de Beirut, des de la mirada d'en Zain, un intel·ligent i indocumentat infant que malda per sobreviure a la misèria i, sobretot, als abusos i a l'explotació que ell, també els seus germans, pateix per part dels seus pares, del seu entorn, de la societat on viu.

La d'en Zain també és la història d'una fugida, d'un altre tipus d'exili en un món hostil en què els infants (també les dones immigrades sense papers) són carn de canó, mà d'obra barata i objecte d'abús i explotació. Zain, acusat d'assassinat, demanda als seus pares per haver nascut, fent-los responsables de la seva malaguanyada infantesa.

Ignoro si "Cafarnaúm" té algun origen autobiogràfic, però és evident que la vida d'en Zain i la de la seva germana Sahar, també la del petit Yonas, representen malauradament, massa fidelment, la de milions i milions infants d'arreu.

Ahir aquestes dues pel·lícules em van ressonar de nou quan ahir vaig veure el lema de la meva entitat en motiu del Dia Internacional del Drets dels Infants: "Totes les persones grans, al principi van ser infants". Que important que algunes persones, quan es fan grans, recuperin i relatin l'infant que van ser, com a la seva manera també va fer el meu pare...

L'Anna, cap al final de la pel·lícula i ja camí d'Anglaterra, diu que ara potser , després de tot el periple viscut, després d'haver abandonat i deixat el conillet rosa en mans de Hitler, serà famosa... L'Anna del llibre, però, després de reflexionar sobre la vida que han tingut com a refugiats i exiliats, conclou que malgrat tot la seva no ha estat una infància difícil, que ella, juntament amb el seu germà i els seus pares sempre havien estat junts, i que mentre estiguessin junts la seva no seria una infància difícil.

Aquestes paraules de Judith Kerr fan justícia a la infància d'en Zain que denuncia la directora libanesa Nadine Labaki a "Cafarnaúm", una denúncia oberta i descarnada als pares i mares que desatenen els seus fills i filles, que els exploten i n'abusen, que els roben la infància...

 



dissabte, 19 de novembre de 2022

Minuts Musicals localitzats a Berlín


Berlín és d'aquelles ciutats que atrau; suposo que sobretot pel pes de la història, també per la cultura.

És d'aquelles ciutats, com Nova York, París o Roma, que de tan trepitjades és inevitable que inspirin històries i cançons, ja no dels i les berlineses, sinó de qui la visita, o s'hi està. Potser tots els camins duen a Roma, però no són poques les coses que passen a Berlín!

L'any 1973 Lou Reed li va dedicar un disc, amb cançó homònima, tot i que el disc no va ser, ni de bon tros, tan reeixit com el que li va dedicar a la seva Nova York! 

El grup irlandès U2 va enregistrar-hi a principis dels anys noranta del segle passat un dels seus millors discs, Achtung Baby, tot i no dedicar-li cap cançó... 

A qui que la capital alemanya ha inspirat, bé, més que la capital en sí, se suposa que les vivències que aquests musics hi han tingut, és a Coque Malla i a Rozalén. Ambdós tenen una cançó que duu per títol el nom d'aquesta gran ciutat, cançons que expliquen petites històries domèstiques i personals, i ja sabem que com més petites, més universals!





divendres, 18 de novembre de 2022

"Som sincers...” L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


Sincerament, no sempre ho som, de sincers. La veritat i la mentida, en els seus extrems, poden semblar molt pures i fer-nos molt íntegres, però la majoria de vegades a la vida ens movem entre una frontera difusa que amb prou feines les separa, un aiguabarreig que ens permet viure, i sobreviure, evitant-nos grans disgustos.

Afortunadament no sempre diem la veritat i res més que la veritat. De fet molt sovint, sense dir cap mentida, no diem tota la veritat. Amb altres paraules ho expressava, en aquest aforisme, Joan Fuster:
"Som sincers en la mesura que ens convé ser-ho, i no més."
Qüestió de supervivència, diplomàcia si voleu.

dijous, 17 de novembre de 2022

Setmana de parlaments


Durant molts anys he estat (i sóc encara i sempre seré!) el fill d'en Just Manuel Casero. També naturalment el fill de la Maria Mercè Gumbau, que la referència de la meva mare, especialment a Girona i Cantallops, esdevé imprescindible.

D'un temps ençà, inevitablement i feliç, començo a ser també el pare de... I aquesta setmana he estat especialment fill de i pare de... M'explico.

Aquesta setmana a la meva família hem tingut una intensa activitat parlamentària! No, no hem trepitjat el Parlament, tampoc el Congrés de Diputats, hem trepitjat altres institucions i en aquestes, membres de la meva família hi han fet parlaments, grans parlaments, parlaments brillants!

La setmana va començar amb el parlament, aquest dilluns, de la meva filla gran a l'acte de graduació del Grau de Matemàtiques al Paranimf de la Universitat de Barcelona. Ella va fer el discurs en representació de l'alumnat i va fer-lo de forma brillant, fent un reconeixement al professorat, a les companyes i companys i a les famílies amb un toc de solemnitat i, alhora, d'humor.

L'endemà dimarts va ser el torn de la meva mare, en la presentació del fons Just Manuel Casero i Madrid a l'Ajuntament de Girona. A la sala dedicada a l'amic Miquel Diumé, plena com poques vegades en aquestes ocasions, acompanyada per l'alcaldessa i el director de l'arxiu municipal la meva mare va fer un discurs personal i emotiu, evocant el buit que els papers donats deixen a casa i valorant amb convenciment, alhora, que restaran ara i per sempre en molt bones mans.

A vegades és a mi, que em toca parlar, però aquesta setmana he restat en segon terme i he gaudit, no sense nervis i emoció, escoltant les seves paraules.

Aquesta setmana, escoltant la meva mare i la meva filla no he pogut evitar sentir-me, a banda d'orgullós, baula d'una cadena de valor que transcendeix les paraules i els discursos, una cadena que uneix amb força vivències i vincles, i de la que les paraules només en són la part visible, tangible, per més que les paraules se les pugui endur el vent.

Aquesta ha estat una setmana intensa de parlaments, una setmana d'emocions a flor de pell!

dimecres, 16 de novembre de 2022

Fons Just Manuel Casero i Madrid


La donació del fons Just Manuel Casero i Madrid a l'Ajuntament de Girona ha estat un dels grans esdeveniments familiars (no l'únic!) de la setmana i, com podeu comprovar, m'està deixant anar molta tinta!

Ahir es va fer la presentació de la donació, i si dilluns hi deia la meva i ahir publicava un Quiosc d'en Just, avui per tancar aquest tríptic publico i comparteixo el parlament que la meva mare va fer en l'acte de donació del fons, com a donant i en representació de la família:

Alcaldessa, Joan Boadas, arxiver excel·lent, família, amics i amigues, bon dia.

Quan fa gairebé dos anys el periodista i amic Jaume Guillamet em va recomanar recollir tots els escrits d’en Just i cedir-los a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Girona, em va sorprendre. Vaig pensar que potser no n’érem mereixedors de tal honor, que potser no era massa el que teníem... i vaig deixar passar un temps.

De fet, però, en Just ja havia fet una mica de feina: ho guardava tot i tenia en carpetes el que anava escrivint. Textos inèdits, poesia i tot allò que publicava a Vida Parroquial, a l’Hora Nova, a Presència, a Serra d’Or, al Tele/Exprés, al Poble Andorrà, a la revista Poble del Pont Major i de Sarrià de Ter, al Punt Diari...

Textos cívics, polítics, també personals: correspondència, llibretes de diari íntim de la seva estada al Seminari, escrits del Casino Menestral i de l’Esplai de Figueres, Actes i escrits de l’Assemblea Democràtica de l’Alt Empordà, carpetes de la Guarderia Natzaret, del TEI, del PSC, del Servei de Colònies de Vacances. De les seves tasques com a president de l’AV del Pont Major, regidor de l’Ajuntament de Girona, president del Consell Municipal de Sarrià de Ter i diputat provincial de Serveis Socials...

La carpeta dossier amb el nom de «El cul de la lleona», amb alguns escrits del que seria el primer llibre de Narcís Jordi Aragó, de Jaume Guillamet, de Pius Pujades i de Just M. Casero, «Girona, grisa i negra»...

També els textos «Jo vaig començar a ser català....», relat de l’arribada de la família a Figueres la primavera de l’any 1950, i «8 de febrer de 1976», una contundent crònica, escrita en primera persona, de la manifestació a Barcelona reclamant Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia, i on una pilota de goma dels grisos li va esberlar l’ull dret; ambdós textos recollits a «Memòria de Just» de Jaume Guillamet.

Després de la seva mort vaig ser jo qui vaig anar guardant totes les notes i publicacions que parlaven d’en Just. També les notes de condol, algunes entranyables...

M’hi vaig posar, doncs, i aquí ho teniu. Reconec que el passat 9 d’agost, quan en Lluís Esteve Casellas va sortir de casa amb totes les caixes i carpetes vaig sentir una mica de recança. El pis del Pont Major seria, des d’ara, una mica més buit, una mica més trist...

Aquell rau-rau, però, va deixat pas al ferm convenciment que a en Just li hauria agradat aquest pas que estem fent, i que tots els seus escrits i papers restaran des d’ara i per sempre en les millors mans.

La família d’en Just agraïm profundament a l‘Ajuntament de Girona aquest acolliment.

Moltíssimes gràcies.
Maria Mercè Gumbau i Reynalt
Girona, 15 de novembre de 2022

dimarts, 15 de novembre de 2022

"Arxivar les nostàlgies"


Avui que la meva mare fa formalment la donació del fons Just Manuel Casero a l'Ajuntament de Girona em sembla oportú publicar aquest "Quiosc" d'en Just:

Arxivar les nostàlgies

Sóc un nostàlgic dels papers. Els papers poden arxivar-se de dues maneres: traspassant-los tots periòdicament a la bossa de les escombraries, o apilonant-los sobre una taula, en un armari, esperant el temps d'arxivar-los. Però aquest és un temps que no arriba mai programat, que no és un temps fatal com el temps d'exàmens, la festa major, la setmana santa.

Un dia d'aquests els va arribar finalment, als papers de casa, l'hora de l'arxiu. Difícil problema. Els papers, de tant dormir els uns al costat dels altres, adquireixen amistats profundament íntimes els uns amb els altres. De vegades he vist papers, l'un del març i l'altre del juny, l'un de la Diputació, l'altre de l'Ajuntament, plorant amargament la definitiva separació. Els papers també tenen el seu cor. Altres vegades he hagut de lluitar aferrissadament per convèncer-los que el seu lloc és una carpeta dins un calaix. Porfidiegen i diuen que no; que aquell és el seu paisatge, que ells prefereixen la llibertat d'una taula, saludar els papers que arriben, conèixer els que canvien de lloc; una taula és com una rambla de papers; que ells no estan disposats a acceptar l'exili ordenat i fosc d'un armari; que desordenats, però lliures, ja són feliços.

Aquesta vegada, en alguns casos, he hagut d'accedir a arxivar-los junts, alguns papers. El cas més sorprenent ha estat el d'un original a bolígraf que s'havia enamorat d'una fotocòpia d'una acta de Consell d'Administració. Els he deixat que visquin junts, advertint que no atendré peticions de divorci fins qui sap quan.

Hi ha moments emocionants. Tot de cop trobes un paper no resolt, que ja desesperava, perdut en el laberint dels altres expedients. Feia molts dies que em cridava. No sé si serà a temps de recuperar-se, ja. L'he passat a la infermeria de les coses urgents. Déu hi faci més que nosaltres. També m'ha emocionat l'últim moment, quan ja eren tots apilonats, ordenadets, resignats en la seva tristesa, i han entonat l'hora dels adéus. No es tomaran a veure, segur. Ploraven. Es passaven els uns als altres alguna lletra, alguna coma, de record.

Els més angoixats eren els de la paperera. Per a ells, la mort era definitiva. M'he sentit un jutge cruel, insolidari. He hagut de tancar a contracor la bossa d'escombraries, perquè encara els hauria commutat la pena capital per una cadena perpètua.

Just M. Casero
Punt Diari. 26 de setembre de 1980

dilluns, 14 de novembre de 2022

Els papers d'en Just


 Els papers d'en Just han estat, durant més de quaranta anys, una massa dispersa de fulls i documents diversos, uns endreçats aquí, d'altres allà, que com jo, també van quedar orfes.

Sota la cura i custòdia de la meva mare els papers d'en Just han hivernant a casa durant anys entre carpetes, arxivadors i una mena de cofre, a mode de moble fa de seient, que fa aproximadament vint-i-cinc anys Jaume Guillamet va remoure i despertar de la seva letargia per a escriure "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999), la biografia del meu pare en la que Guillamet va recuperar i publicar escrits inèdits d'en Just, trobats entre els seus papers. Bé, no és que se'ls trobés, la meva mare sabia que hi eren!

Els papers d'en Just potser estaven dispersos entre diferents llocs de casa, però mai perduts; la meva mare, pou de memòria i guardiana de records, sabia on eren i, a la seva manera, els tenia ordenats.

Va arribar un dia, però, que als papers d'en Just els hi va passar el mateix que anys enrere amb la seva roba: què fer-ne? Què fer de papers que parlen del Seminari, del Punt Diari, del PSC, de l'escola Natzaret, del TEI, del Servei de Colònies de Vacances, de la seva tasca com a regidor de l'Ajuntament de Girona, president del Consell Municipal de Sarrià de Ter, diputat provincial?...

No va caldre donar-hi massa voltes, la meva mare aviat va tenir clar que calia donar els papers d'en Just a l'Ajuntament de Girona i aquests darrers mesos els ha estat recopilant, revisant i ordenant per lliurar-los a l'arxiu municipal.

Els papers d'en Just ara seran el fons Just Manuel Casero, un fons que a partir de demà formarà part de l'arxiu municipal de l'Ajuntament de Girona, que el preservarà i tindrà cura, que l'ordenarà i el posarà a la disposició de qui el vulgui consultar.

Com amb la roba, a casa també hem hagut de fer el dol pels papers d'en Just, que a casa la meva mare ja no omplen carpetes, arxivadors i una mena de cofre, que a mode de moble fa de seient...

Els papers d'en Just eren privats, de la família; el fons Just Manuel Casero és i serà públic i a l'abast de tothom. Els papers d'en Just estaven en bones mans; ara hi seguiran, naturalment, unes mans que el sabran preservar i que, modestament, li donaran encara més valor.

Donem els papers d'en Just i, al seu temps, arxivem les nostàlgies...

dissabte, 12 de novembre de 2022

Minuts Musicals localitzats al bosc


En una llista dels tres grups de música preferits no hi sortirien, en una dels 10, segurament sí! The Cure potser no són un dels meus grups de capçalera però sens dubte són part imprescindible de la meva discoteca.

És per això, també per altres motius, que aquest dijous els vaig anar a veure a Barcelona i la veritat és que els vaig trobar molt en forma! No van escatimar minuts ni, amb prou feines, cançons, amb un final apoteòsic i trepidant en el que van reservar gran part dels seus èxits.

Triar una sola cançó de The Cure no és fàcil, la seva col·lecció de grans cançons és àmplia, però sempre n'hi ha una que destaca: en el meu cas, "A Forest".

Aquesta és una de les cançons que més bé sintetitzen l'atmosfera musical de The Cure, aquesta atmosfera gòtica tan característica de la New Wave.

Entrem al bosc, i perdem-nos-hi...

divendres, 11 de novembre de 2022

"Sens dubte, el llop no odia l’ovella...” L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


M'agradaria tornar a veure la pel·lícula "Los lobos no lloran", o potser millor, llegir el llibre, l'autobiografia homònima de Farley Mowat, que la va inspirar.

D'aquesta pel·lícula de principis dels anys vuitanta, que recordo vagament, en tinc present dues coses: que estava refredat com una sopa i que, em sembla, deuria ser de les primeres que vaig veure sense anar-hi acompanyat de la meva mare, sí del meu germà...

La pel·lícula naturalment gira al voltant de la figura dels llops i allà no són cabres o ovelles, sinó caribús el que apareixen esquarterats; s'hi tracta la naturalesa del llop, també la de l'home, i en aquest sentit en pren encara més aquest aforisme de Joan Fuster:
"Sens dubte, el llop no odia l’ovella quan la devora. Siga com siga, la devora."
A diferència del llop, l'home sí que odia, a vegades, el que devora!

dijous, 10 de novembre de 2022

Creure's el CEM de Girona


Aquests dies les comissions del Consell Municipal d'Educació (CEM) de Girona s'estan posant, de nou, en dansa. Ahir vam fer la primera trobada d'aquest curs de la que jo participo, la Comissió de Planificació Escolar i Equipaments.

La primera reunió sobretot és de caràcter organitzatiu, en la que es defineix el pla de treball i, naturalment, es fa una primera valoració del procés de matrícula i arrancada de curs en clau de planificació escolar. Un curs més la feina a fer és ingent i aquest no n'és una excepció: zonificació i adscripcions de la secundària, seguiment dels canvis fets al sector est, seguiment del pla per a l'equitat educativa, valoració i propostes de planificació per als proper curs...

Aquest curs a la Comissió de Planificació Escolar i Equipaments hi ha cares noves, fruit del procés electoral de renovació dels membres del CEM de Girona que es va fer a finals del curs passat; precisament fruit d'aquest procés electoral tenim, a criteri meu, una bona notícia i, sí, una de dolenta.

La bona és que la participació de les famílies va ser un èxit, omplint totes les vacants i, per tant, obtenint una bona representació. La dolenta, fins i tot dramàtica, és que en la representació del personal docent, tant de primària com de secundària, no es va presentar cap candidatura!

Aquesta manca d'implicació del professorat té moltes motivacions i entre elles, segurament, dues que des d'aleshores que em ronden pel cap, una de caràcter més general, l'altra de caràcter més domèstic.

La percepció, per poc que hom estigui prop de mestres i professorat, és que el col·lectiu està cansat i enfadat, no només per l'esforç que va suposar el confinament i la pandèmia, també perquè la sortida s'ha fet estressant el sistema, estressant els claustres amb l'avançament del curs escolar, els canvis curriculars, els de les dotacions horàries... Amb aquest panorama es fa difícil demanar al professorat que faci un xic més, que s'impliqui en un òrgan de participació i consultiu com és el CEM.

D'altra banda també es percep, no només entre el professorat, també entre altres col·lectius membres del CEM de Girona, com les famílies, la resignació que el recorregut d'algunes resolucions que el plenari aprova, moltes per unanimitat, no vagi gaire més enllà d'esdevenir, al capdavall, paper mullat. Val a dir que alguns acords, algunes recomanacions són recollides per les administracions competents, però a vegades hom té la sensació d'estar repetint, any rere any, la mateixa cançó de l'enfadós, i és evident que això també genera desgast: perquè participar en un òrgan consultiu si el resultat serà frustrant?

Aquests òrgans de participació i consulta tenen, entre d'altres, el problema que mentre per alguns és un tràmit obligatori que cal complir, d'altres ens creiem que realment tenen sentit perquè representen, millor que cap altre organisme, la diversitat i riquesa de la comunitat educativa.

Digueu-me mesell però, malgrat tot, crec en el CEM Girona i en la seva utilitat com a òrgan de participació i consulta; ans al contrari ja no en formaria part, i faria bé qui no se'l cregués que, simplement, fes un pas al costat

Creure's el CEM, aquesta és la qüestió.

dimecres, 9 de novembre de 2022

Twitter canvia de gàbia


L'ocellet blau s'ha mudat; ara viu a casa del magnat Elon Musk, entre cotxes Tesla i coets SpaceX, però em temo que lluny de volar més alt, a l'ocellet li tallaran les ales i s'especialitzarà en vol gallinaci, el de les gallines aquelles de les banderes preconstitucionals...

Sembla que l'ocellet, que sempre ha mirat cap a la dreta, piularà de nou cap a l'extrema dreta amb total impunitat sota el pretext de la (falsa) llibertat que amb tant orgull també es pregona des de la presidència de la Comunitat de Madrid.

Musk, que aquests dies està acomiadant milers de persones treballadores de Twitter, és ben capaç de tornar-hi deixar entrar Donald Trump, que amenaça en tornar de nou a tot, també a la Casa Blanca.

No sé si Twitter, mans de Musk, refilarà igual que fins ara. El meu, insignificant, de moment , tot i que no fa massa gràcia ser conscient en mans de qui han acabat les més de 48.600 piulades del meu intranscendent perfil.

Potser sí que ara, més que mai, prendrem consciència que Twitter no és més que una gàbia, molt gran però una gàbia al cap i a la fi. I la gàbia l'ha comprat, estol inclòs, Elon Musk.

dimarts, 8 de novembre de 2022

El meu balanç de Fires


Diumenge al vespre els tradicionals focs artificials van tancar les Fires de Girona d'enguany; vaig veure'ls des d'un solar que fa funcions d'aparcament just sobre el camp de futbol de Fontajau; s'hi estaven entrenant i hauria preferit que els focus del camp estiguessin apagats, però tot i així vaig poder gaudir dels focs, que durant un quart d'hora van il·luminar el cel de Girona amb palmeres i tirabuixons...

Tot indica que el balanç de les Fires serà molt positiu a nivell de participació i de calaix; aquests dies en coneixerem més detalls però la recuperació d'unes Fires sense restriccions i el (preocupant) bon temps han contribuït que les Fires de Sant Narcís recuperin el seu vigor, i que Girona fos de nou "estrident de riures i fanals".

Les meves Fires no han estat tan estridents; la impressió és que cada vegada sóc més selectiu, potser també més mandrós. Si anys enrere, força anys enrere, les barraques eren el meu hàbitat natural, aquest any amb prou feines hi he fet un toc i un entrepà, per cert boníssim de pinxo amb ceba i pebrot verd; he trepitjat les barraques però no hi he vist, ni escoltat, cap concert.

També he trepitjat les atraccions que es segueixen parant entre els plàtans de la Devesa i diria que enguany han estat les primeres, des que tinc consciència i records, que no me n'he enfilat a cap!

Castanyes i garapinyades sí que formen part de l'inventari de les meves Fires i a casa encara en rosego, també viure l'emoció del pilar de quatre que va enfilar les escales de la Catedral, l'acte de lliurament del Premi Casero (cita ineludible) i algun altre acte al voltant de la proposta de poesia vinculada al premi, o la clàssica passejada entre les diverses fires que el dia de Tots Sants omplen els carrers del barri vell de Girona.

Caldria afegir-hi el concert de bandes, un nombrós dinar familiar i no gaire res més... El meu balanç de les Fires d'enguany és més aviat escàs! Ni tan sols he anat al Certamen, que durant uns anys també va ser el meu hàbitat natural i laboral de Fires...

És greu doctor? Suposo que no, suposo que simplement em faig gran o encara pitjor, carca! Bé, aquest dijous confio que The Cure em despertin de la meva letargia!

dilluns, 7 de novembre de 2022

Gerard Piqué, final del segon acte


Gerard Piqué s'ha anticipat davant el que, cada vegada més, semblava inevitable: la seva sortida com a jugador del Barça.

L'anticipació és un factor clau en el futbol, també en molts altres esports. Anticipar-se al rival (el davanter vers el defensor o viceversa) representa un avantatge que, combinat amb altres factors (bona execució, sincronia, encert...) condueix a la victòria, a l'èxit.

L'error també és un factor clau en el futbol, també en molts altres esports, i Gerard Piqué també n'ha comès, dins i fora del camp. Dins del camp el darrer, aquell excés de confiança, o manca de visió, o ambdues coses, contra l'Inter va contribuir a sentenciar el frustrat camí del Barça a la Champions League. Fora del camp, per exemple, el vídeo d'Antoine Griezmann anunciant que es quedava a l'Atlético de Madrid...

Però és indiscutible que en el balanç pesen molt més els encerts, d'altra manera Gerard Piqué no hauria estat, com efectivament ha estat, membre i part important del millor Barça de la història.

Xavi Hernández, abans company i ara entrenador, hàbil al seu dia amb la pilota i ara amb la gestió del vestidor, també es va saber anticipar a finals de la temporada passada quan va advertir a Piqué que el seu seria un rol més secundari, que escalfaria molta banqueta.

S'entén que relegat a la suplència i davant la impossibilitat de revertir aquesta situació, Gerard Piqué ha decidit moure fitxa i avançar la seva retirada no només del Barça, també del futbol en actiu.

Anticipant-se ha guanyat avantatge i, al contrari de la majoria de jugadors, s'ha acomiadat del futbol en actiu sobre la gespa, davant la seva afició, i no en una sala de premsa davant de periodistes. Aquest fet no és menor, com tampoc el vídeo en el que anunciava la seva retirada. Tot plegat és molt simbòlic i reforça la imatge que Piqué vol transmetre d'ell mateix. Ell i ningú més controla el missatge.

Sobre la gespa del Camp Nou i visiblement emocionat, Gerard Piqué va tancar amb un bany de masses el segon acte de la seva vida al Barça. El primer acte va ser el seu pas pel futbol base i formatiu, que es va tancar amb la seva marxa a Manchester. El segon ha estat la seva presència al primer equip del Barça, amb un paper rellevant, i el tercer ja fa temps que l'anuncia i el dissabte a la seva manera el va reforçar: el seu futur assalt a la presidència del Barça.

Quan va anunciar que el partit de dissabte seria el seu darrer al Camp Nou molta gent va pensar que potser el rival, l'Almeria, no era de prou entitat. És evident que amb l'anunci Piqué no pensava en el rival, sinó en l'escenari, el Camp Nou, que precisament amb el seu anunci es va omplir.

I va ser allà, amb el seu breu i emotiu discurs, que Piqué va tornar a situar en l'imaginari col·lectiu, com va fer també al vídeo i de forma més subtil en entrevistes i declaracions, la seva projecció com a potencial president del Barça. D'alguna manera amb la seva intervenció Piqué va encetar el camí, a mode de míting, per fer realitat en un futur no massa llunyà el seu tercer acte, ser el president del Barça.

A dia d'avui, a banda de Joan Laporta, ningú com Piqué projecta amb tanta força la imatge de president. El tercer acte potser es farà esperar, però ningú dubta que tard o d'hora Piqué, com va dir, tornarà!

dissabte, 5 de novembre de 2022

Minuts Musicals localitzats a Manchester


Tots els camins porten a Roma i els de Gerard Piqué, més que portar-hi, hi van passar, especialment la nit del 27 de maig de 2009 quan va alçar la seva segona Champions League, la primera amb el Barça!

Però abans de Roma el camí del central barceloní, i barcelonista, va passar sobretot per Manchester, on va marxar deixant el Barça essent juvenil i on madurar a nivell personal i futbolístic sota la batuta de Sir Alex Ferguson.

Aquests dies Gerard Piqué està posant el punt i final a la seva carrera com a futbolista i Manchester és parada obligada; hi va arribar amb 17 anys i en va marxar, per tornar al Barça, amb 21 anys.

I si Manchester és una plaça futbolística important, amb el mític United i, més recentment, amb el potent City, també és una plaça important a nivell musical, essent la ciutat que entre d'altres va veure néixer músics com Ian Curtis (Joy Division), Andy Gibb (Bee Gees), Morrissey (The Smiths) o Noel Gallagher i Liam Gallagher (Oasis), o essent el bressol del "so Madchester"...

Gerard Piqué deixa el Barça com a futbolista i assegura que algun dia tornarà, amb la mirada més cap al llotja que cap a la banqueta del Camp Nou... És evident que el Barça és la seva pàtria, també que potser sense Manchester (i Saragossa) Piqué no hauria estat Piqué.





divendres, 4 de novembre de 2022

"Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió...” L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


Si no hem de ser esclaus de les nostres paraules, perquè ho hauríem de ser de les nostres opinions?

Massa vegades exalcem qui les manté intactes i impol·lutes en contraposició de qui les canvia, ni que sigui afegint-hi un matís, titllant-lo com a mínim de traïdor, tot i que si no les canviés possiblement es trairia a sí mateix.

Canviar d'opinió a vegades és signe de maduresa, com quan els adults, esgotats de discutir amb adolescents, matem la conversa sentenciant "ja vindràs a mi quan siguis més gran", tot i que llavors es fan grans i allà segueixen, amb tota raó, amb les seves opinions intactes.

El risc de canviar d'opinió és que molt probablement sempre hi haurà algú que es molestarà amb el canvi i, com ens va advertir Joan Fuster amb un dels seus amorfismes, ens ho farà pagar:
"Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics."
Al capdavall del que es tracta, parafrasejant Groucho Marx, de dir-nos "aquests són els meus principis, però si no li agraden m'agraden, en tinc uns altres".

dijous, 3 de novembre de 2022

Halloween es queda


No sé si en Marrameu torra castanyes segueix a la vora del foc, però ja fa uns anys que no li'n peta cap als morros, que abans de la castanya el Halloween l'ha mort!

El cinema i les sèries fa anys que van plantar la llavor i, com amb altres celebracions d'importació americanes, la publicitat i el consumisme han fet la resta. El Halloween ja forma part de les nostres celebracions familiars a casa i populars als carrers, coexistint amb la depauperada castanyada, menys atractiva comercialment, menys divertida, més carrinclona...

Podem lamentar-nos-en i maldar per aquesta assimilació, però tard o d'hora arriba el dia que una cara coneguda i amiga, convenientment pintada per a l'ocasió, truca a la porta de casa i et dispara l'inevitable "truc o tracte!"

Potser en comptes d'omplir-los la carbassa de llaminadures caldria fer-ho de castanyes, fusionant així les dues tradicions, la nostrada i la importada. Al capdavall la castanyada es mantindrà viva mentre hi hagi qui vulgui celebrar-la, com el català mentre qui el vulgui parlar o el tió qui el vulgui seguir picant mentre li tanquem la xemeneia al Pare Noel.

Halloween es queda perquè, d'una o altra manera (per acció o omissió, per activa o per passiva), això ho hem volgut, i ja ho diu la dita i la saviesa popular, si no pots amb l'enemic, uneix-t'hi. Diuen que l'altre dia van veure en Marremeu torra castanyes, que matem any rere any des de fa dècades i dècades a cops de castanyes, celebrant el Halloween a la Zombie Walk de Girona...

dimecres, 2 de novembre de 2022

Joana Masdeu no és Fra Jeremies


L'existència del perfil Joana Masdeu a Twitter ha estat tan efímera com, a nivell comunicatiu, interessant. No sé si serà digne d'estudi a les facultats de periodisme, segur que sí en més d'un curs de comunicació política com a exemple, entre d'altres coses, del que no s'ha de fer.

Joana Masdeu ha esdevingut un frustrat intent de revertir la reputació d'un polític, en aquest cas Francesc de Dalmases, atrapat dies enrere entre la seva veritat i la d'un informe, convenientment filtrat, encarregat pel seu propi partit a l'advocada Magda Oranich. La història ja la coneixem i l'estratègia semblava clara: que una veu "autoritzada" decantés la balança, en l'opinió pública, publicada i piulada, en favor de Francesc de Dalmases.

A toro passat no és difícil deduir com deuria anar la gestació del perfil de Joana Masdeu: convindria fer-ho a Twitter, on propis i estranys ja sucaven pa a plaer amb la filtració de l'informe, i fer-ho a través de la veu d'una dona i periodista per contrarestar la veu de la periodista intimidada.

Pel que fa al nom, naturalment calia trobar-ne un de disponible i, això també és collita pròpia, que tractant-se d'una periodista no només fos versemblant, també que ressonés credibilitat; i no sé a vosaltres, però jo va ser escoltar el nom de Joana Masdeu i pensar en el periodista Jaume Masdeu, que entre d'altres responsabilitats sobretot recordem per la seva feina de corresponsal de Televisió de Catalunya a Brussel·les.

Potser no va anar així, la gestació del perfil, però tant li fa; el problema d'aquest perfil no ha estat tant la seva existència, al capdavall són molts més dels que ens pensem els perfils falsos que piulen a Twitter de forma intencionadament partidista, sinó que l'hagessin enxampat i neutralitzat, des del propi periodisme, de forma fulminant.

Va ser curiós observar com, eliminat el perfil de Joana Masdeu, molts altres situaven al mateix nivell de falsedat el perfil Fra Jeremies, defensor de les essències d'ERC i flagell, entre d'altres, de Junts. Fra Jeremies pot agradar més o menys però no és un perfil fals (que no és ver, que per error o engany no correspon a la veritat), és un perfil anònim (que no fa conèixer el seu nom).

I si bé és cert que, com darrere de Joana Masdeu, no sabem qui hi ha rere el perfil Fra Jeremies, el "monjo" no amaga ser un personatge, la màscara d'algú, mentre que Joana Masdeu volia fer-nos creure que de debò era algú, una persona real, una periodista amb tota la càrrega simbòlica que això comporta i que li volia donar una pàtina de credibilitat.

La curta i dissortada vida del perfil Joana Masdeu no ha estat en va i més enllà de les derivades i conseqüències polítiques que aquest intent fallit, i maldestre, de revertir la reputació d'un polític, ens ha recordat que s'atrapa abans un mentider que un coix, i per coix que pugui anar Fra Jeremies (cas que en sigui o hi vagi), Joana Masdeu ja no el podrà atrapar ni rebatre.

Article publicat a la Revista Mirall

dimarts, 1 de novembre de 2022

Morts sense làpida


Aquests dies qui més qui menys ha tret la pols a les làpides que segellen el repòs etern dels i les nostres absents per deixar-les lluentes i florides per avui, diada de Tots Sants, possiblement el dia que els nostres cementiris són més visitats.

A casa se n'encarrega la meva mare, que previsora de mena fa dies que va rentar la cara a les làpides familiars de Cantallops i a les de Girona. És clar que aquesta no és només feina de Tots Sants, però són tan concorreguts en dies com avui que convé deixar la "parcel·la" neta com una patena, no només per la dignitat de qui hi reposa, també perquè el marbre no sigui assenyalat i titllat de deixat...

No és qüestió només de treure la pols, també d'embellir el nínxol amb flors, naturals per a l'ocasió, que també està bé contribuir a la supervivència del gremi, que en aquestes dates, com per Sant Jordi, també fan el seu particular "agost".

Si s'acompleix la llei de vida seré jo qui, d'aquí a molts anys, em pertocarà fer aquesta feina, a banda naturalment de pagar les corresponents taxes, i pensava l'altre dia que serà una feina que per mi, en principi, no caldrà que faci ningú.

Si em moro mitjanament , i confio que més tard que aviat, molt tard, el meu cos no descansarà dins de cap nínxol, rere cap làpida, sinó que servirà perquè la ciència, sàvia com és, en faci el que li sigui més útil. Seré, com ho és tanta altra gent que ja no hi és, un mort sense làpida, que no vol dir sense repòs ni sense record.

Jo ho seré per voluntat pròpia, lamento els que ho són sense haver-ho escollit, els milers de persones mortes i enterrades sense identificar, cossos anònims que descansen (però no reposen) en fosses comunes de cementiris, vorals de carreteres, indrets que esperen que la història i la memòria els retorni la dignitat.

Jo no voldré làpida però en vull per totes les persones que, per veu de les seves famílies, les reclamen.

dilluns, 31 d’octubre de 2022

Fires atapeïdes


Multitudinari. Així podríem titular el primer cap de setmana de Fires. Unes Fires de nou atapeïdes, després de les esmorteïdes de la pandèmia, amb el centre neuràlgic (la zona de la Copa, de la Devesa i allà on hi ha activitats populars) ple de gom a gom.

Que Sant Narcís fos dissabte també hi ha contribuït, el festiu local entre setmana és menys atapeït, i demà serà una altra diada que omplirà a vessar els carrers del barri vell de Girona, demà serà un altre dels dies grans de les Fires.

Dissabte a la tarda passejava per la Devesa i en alguns punts costava passar entre la gent i les fires; la sensació era viure de nou, i per primera vegada des de feia molts mesos, una aglomeració; reconec que en un primer moment em va impressionar veure tanta gent i de tant aprop, i com que amb l'amic amb qui anava amb prou feies podíem seguir xerrant, al cap d'una estona vam fugir de la multitud allunyant-nos de la Devesa.

És habitual que molts gironins i gironines aquests dies, especialment els assenyalats, ens queixem de la gentada que col·lapsa carrers i aparcaments, com si ens fessin nosa totes les persones de fora que s'apropen a la ciutat per gaudir de les Fires. Alhora volem que vinguin perquè els firaires, els comerços i la sobretot la restauració faci calaix, una situació semblant a la primavera, amb el Girona Temps de Flors.

Ja sabem, els gironins i gironines, que aquests dies ens hem d'armar de paciència, que per moments el trànsit és molt més dens i que, en general, la ciutat s'altera. Res que no passi a d'altres pobles i ciutats amb les seves festes i festivitats, que els gironins i gironines també contribuïm a atapeir.

És clar que, davant tal allau de visitants, també hi ha gironines i gironins que aprofiten aquests dies de Fires i festius per fugir, com un amic meu que han aprofitat per fer, literalment, una escapada a Andorra!

En el meu cas les Fires són per quedar-se a la ciutat i fer venir la família de fora; i si anys enrere eren sinònim, per un dia, de convocar la família a casa, que atapeïa el menjador de casa la meva mare, ahir vam atapeir el d'un restaurant gironí, amb més de cinquanta comensals!

Aquest any les Fires de Girona tornen a bategar amb força; el bon temps també hi ajuda, però sobretot hi contribueixen les ganes de recuperar el temps perdut; la zona de les barraques n'és testimoni cada nit...

Per part meva podeu venir a Fires, sereu molt benvinguts! Altra cosa serà aparcar, una missió cada vegada més impossible...

dissabte, 29 d’octubre de 2022

Minuts Musicals localitzats a Nova Zelanda


No heu tingut mai el pensament, per fugisser i minso que fos, de marxar ben lluny, a l'altra punta del món? Vaig tardar anys a entendre que això de l'altra banda del món que cantaven els Barrufets a la introducció de la sèrie de dibuixos animats, és molt relatiu: "Molt lluny d'aquí, a l'altra banda del món és on viuen contents els barrufets..."

Siguis on siguis sempre hi ha una altra banda del món, i l'exacta d'on som són les antípodes, i les nostres, les de Catalunya són ni més ni menys que Nova Zelanda!

En cas d'anar-hi no sé si hi trobaria Barrufets, que de fet deuen ser a tot arreu... Potser seria més probable ensopegar amb algun hòbbit, ja que la Terra Mitjana es troba a Nova Zelanda... De fet és l'únic país amb permís per posar figures de hòbbits en la moneda de curs legal.

No necessàriament només pels hòbbits, també pel fet d'estar a les antípodes, algun dia m'agradaria trepitjar Nova Zelanda...



divendres, 28 d’octubre de 2022

"Res no uneix tant...” L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster


Amb tot aquest afer de Francesc de Dalmases i del perfil fals de Joana Masdeu (mare de Déu!) se'm va aparèixer la imatge de Laura Borràs enfonsant-se, arrossegada per un pes mort, l'enroc de Francesc de Dalmases, i aquest arrossegat alhora per un altre pes mort, el perfil fals de Joana Masdeu.

Em costa entendre, més enllà de l'adhesió incondicional, que Laura Borràs, que prou feina té amb lo seu, es deixi arrossegar (enfonsar) per l'error d'un seu company i col·laborador, per més que el cometés defensant-la a ultrança; possiblement deu ser per això...

Acorralats per la filtració de l'informe de Magda Oranich el primer moviment deuria ser la filtració de la carta, crítica amb l'informe, que de Dalmases va enviar a la direcció de Junts, i veient que lluny d'apaivagar-se el tema encara s'embolicava més, aleshores deurien pensar, en desesperada fugida endavant, crear la Joana Masdeu.

Joan Fuster en un dels seus aforismes va dir...
"Res no uneix tant com una bestiesa compartida."
Em sembla que aquesta bestiesa, per més que els uneixi, se'ls està escapant de les mans i al final, potser sí, només quedaran ells tres: Borràs, de Dalmases i Joana Masdeu.

dijous, 27 d’octubre de 2022

El globus de Dalmases


La nit que, arran de l'entrevista de Laura Borràs al programa "FAQS" de TV3, el periodista i diputat de Junts Francesc de Dalmases va mostrar-se molest davant una periodista del programa esbroncant-la (increpant-la, intimidant-la...), va començar a inflar un globus que s'hauria pogut desinflar sense massa més soroll (ni mediàtic ni polític) si el periodista i polític s'hagués disculpat mínimament bé i a temps, el que per obra i gràcia del rei emèrit es diu "fer un Botswana".

Lluny de desinflar-se, de Dalmases en la legítima defensa de la seva actuació i actitud, amb el seu enroc, va seguir inflant el globus negant la major, i amb una disculpa tan minsa que semblava de tot menys una disculpa.

El problema dels globus és que si es segueixen inflant tard o d'hora exploten, ens exploten a la cara. A mi, al llarg de la meva vida, me n'han explotat uns quants a la cara, de globus...

No sé si l'informe intern de Junts tenia per missió desinflar el globus; el que és evident és que aquest informe, elaborat per l'advocada Magda Oranich, que diu clarament que l'actuació de Francesc de Dalmases no va ser correcta i que la periodista es va sentir intimidada, l'ha fet explotar. De Dalmases, tot i mostrar-se crític amb l'informe, ha dimitit de l'executiva del partit precisament, sembla, per la carta que va adreçar a l'executiva del seu partit en la que manifestava amb fermesa les seves discrepàncies amb l'informe d'Oranich. La seva condició de diputat penja d'un fil... 

És cert que tot aquest enrenou pren volada perquè el periodista i diputat és molt proper (la mà dreta) a Laura Borràs, i perquè l'origen del globus va ser precisament l'entrevista (sens dubte gens complaent) que li va fer Cristina Puig al "FAQS".

I tot plegat embolica que fa fort amb la filtració de l'informe, qui sap si com una jugada (mestra?) interna per fer descavalcar Laura Borràs, enfortida per la consulta per abandonar el govern, de la presidència del partit.

L'error de Francesc de Dalmases va ser botir el globus en comptes de desinflar-lo amb unes disculpes, tot i que tampoc descartaria, escoltant aquests dies Oranich, que qui el bufés amb més força fos Laura Borràs.

El problema de bufar tant no és només que el globus exploti, també el risc d'acabar patint una hiperventilació.

dimecres, 26 d’octubre de 2022

Fe no és esperar


Fe no és esperar que el Viktoria Pilsen avui guanyi l'Inter.
Sorprèn que avui, per pocs que siguin, encara hi hagi qui confia que el Barça mantindrà les seves minses opcions matemàtiques de seguir endavant a la Lliga de Campions, que el fluix Viktoria Pilsen serà capaç de treure com a mínim un empat contra el l'Inter a l'Estadi Giuseppe Meazza i, per reblar el clau, el Barça guanyarà el Bayern de Munic!

Les matemàtiques diuen que el Viktoria Pilsen té un 4% de probabilitats de guanyar el partit i un 10% d'empatar-lo; la fe mou muntanyes, veurem si també belluga aquesta carambola, que si l'Inter no guanya la probabilitat que el Barça guanyi el Bayern és del 42%...

El millor d'avui, però, és que el Barça jugarà el seu partit sabent si té opcions de seguir lluitant per classificar-se per a la següent ronda o si, fatalment, ja ha quedat desbancat de la Lliga de Campions i novament haurà de conformar-se jugant l'Eupora League...

És clar que en el cas dels culers fe no és esperar que el Viktoria Pilsen guanyi l'Inter, fe era esperar que el Barça guanyés als italians, com a mínim, al Camp Nou. Que avui el Viktoria Pilsen, a aquestes alçades de la pel·lícula, li resolgui la vida al Barça no és una qüestió de fe sinó de desesperació, i molts culers ja fa dies que han optat per l'acceptació, per la resignació si voleu, que si bé la millora de l'equip és notable, a Europa encara no dóna la talla, no és prou competitiu.

Si, com cantava Lluís Llach, la "fe és penosa lluita per l'avui i pel demà", avui el Barça ha de poder competir bé contra en Bayern i si és possible guanyar, i demà seguir lluitant per la Lliga, si és possible, fins al final.

Competir i intentar guanyar el Bayern tant si el Viktoria Pilsen fa el miracle com si no; el drama seria que els txecs fessin la feina al Barça, i el Barça no fes la pròpia! Aquesta és una por que, encara avui, rosega per dins l'esperit de molts culers, patidors de mena que sempre temen el pitjor!

En fi, recordem que Llach també cantava que "la fe no és viure d'un record passat..."

dimarts, 25 d’octubre de 2022

Matins mandrosos de tardor, o tardes d'hivern que s'enfosqueixen?


Quarts de vuit del matí i el sol amb prou feines despunta, romanceja entre llençols i els núvols que l'acompanyen encara ho fan tot més fosc, més depriment. Aquests dies, des de fa unes setmanes, que el dia es desperti és un suplici! El dia es lleva lent i mandrós...

Enlairar la persiana de l'habitació, amb la il·lusió que la primera claror del dia la il·lumini, i comprovar que encara fosqueja convida a baixar-la i a arraulir-se morrut de nou al llit, entre els llençols, tot dient-li al dia: quan t'il·luminis ja m'avisaràs!

A finals d'aquesta setmana, amb el canvi d'horari, es farà clar més d'hora i  el dia podrà mostrar-nos la cara a una hora raonable. És clar que tot té un però i el canvi d'horari no n'és una excepció.

Si les hores del dia són la flassada, ja sabem que si l'estiro amunt s'escurça d'avall i la torna d'un matí més clar d'hora ben d'hora és una tarda que s'escurça, pel que fa a la claror, i el que em deprimirà a partir de la setmana vinent seran les tardes fosques a cap hora...

Sincerament, no sé què em deprimeix més, si els matins mandrosos de tardor o les tardes d'hivern que s'enfosqueixen precipitadament... Bé, em sembla que sí que ho sé, les tardes superen els matins, i en qüestió de setmanes, ho sé, ja me'n lamentaré!

dilluns, 24 d’octubre de 2022

Voreres dignes, ja!


Al darrer plenari municipal de l'Ajuntament de Girona la regidora de Mobilitat i Via Pública va dir, responent a una pregunta del grup socialista arrel de la campanya "Voreres dignes, ja!“, que el barri de Pont Major rep el mateix tracte, pel que fa a l'estat i manteniment de les voreres, que qualsevol altre barri de la ciutat

Malauradament els fets desmenteixen les paraules de la regidora, que deu fer temps que no s'hi passeja massa, pel Pont Major, perquè no són poques les voreres que tenim en mal estat, amb panots trencats o enfonsats, amb trams sense panots i amb trams de carrers sense urbanitzar, sense voreres

El sentiment general del barri, expressat per boca de l'activista veïnal Luís Herrera a la darrera assemblea de veïns i veïnes, és d'abandonament general per part de l'Ajuntament, i el lamentable estat d'algunes voreres, algunes malmeses de fa anys, n'és només una mostra

D'aquí que els balcons del barri clamin aquests dies "voreres dignes, ja!".

Carta del lector publicada al Diari de Girona i al diari El Punt Avui.