Els
mitjans de
comunicació tenen la
missió d'
informar-nos de forma
clara i a vegades sembla que s'
entestin deliberadament fer tot el
contrari, a
desinformant-nos. Afortunadament no ho fan a tot arreu ni sempre, tot i que darrerament ho fan força per les
xarxes socials i, sincerament, més del que voldríem.
El
motiu és tan
simple com la manera com ho fan: el motiu és
generar més
audiència, generar més
clics, i el sistema és fer-ho amb
titulars ambigus, fins i tot
enganyosos, titulars que ratllen el propi
codi deontològic dels i les
periodistes, que en el cas del
Col·legi de Periodistes de Catalunya té en el seu primer criteri "
informar de forma clara i acurada".
El
periodisme a vegades
abandona aquest
criteri per prioritzar el "
tot per l'audiència", ja que l'
audiència és
mercat i
negoci, un mercat i negoci que s'ha
diversificat tant com ho han fet els propis
canals pels quals els mitjans, també nosaltres, s'expressen.
Això del
tot per l'audiència no ens ve de nou, ja fa anys que estem
advertits: a mitjans dels anys noranta el periodista
Xavier Sardà, acompanyat de la colla d'
El Terrat va presentar a
TV3 el programa "
Tot per l'audiència", un programa d'
humor que se'n reia d'ell mateix en el que, amb l'aparició de les
cadenes privades, representava un nou
repte per a totes les
televisions: mantenir i
incrementar l'
audiència de cada programa, quasi a
qualsevol preu.
A
Internet aquesta
pugna també es
lliura i l'
audiència es mesura en "
clics", a partir del
nombre de
visites que rep a una pàgina web, pel que els
mitjans de
comunicació necessiten
atraure cap a les respectives
webs els
internautes que naveguen per internet, i que des de fa uns anys circulen per les
xarxes socials. L'
esquer, moltes vegades, és un
titular cridaner i, sobretot, un titular amb un
polsim de
misteri que ens activi suficientment el
cuquet de la
curiositat per clicar l'
enllaç i accedir a la
notícia.
La
intenció no és tant
informar del contingut de la notícia sinó que aquesta generi com
més visites millor; en altres´paraules, la
notícia és el
mitjà i no la
finalitat, ja que la finalitat és la
generació del
màxim de
clics, que
convertits en
visites milloraran el
posicionament del lloc web
incrementant així els
ingressos, per exemple, per
publicitat.
Aquesta
pràctica, sens dubte una
mala pràctica, s'anomena "
clickbait", un
neologisme anglès format per les paraules "
click" (clic en català, l'acció de clicar) i "
bait" (esquer). En català del "
clickbait" en podem dir
pescaclics, paraula que ja tenim al
diccionari i que defineix així: "contingut
web, generalment de
poca qualitat, presentat sota un
títol o un format
cridaner per a aconseguir que els usuaris hi
cliquin i el
reenviïn a les
xarxes socials, que té com a únic
objectiu obtenir
ingressos publicitaris."
Naturalment un
bon titular ha de tenir
ganxo, però hauria de tenir-lo sense
renunciar a
informar, ni que sigui un xic, sobre el
contingut que es desplega a la
notícia. D'exemples les
xarxes socials en van plenes i, per poc que hi
navegueu, ben segur us n'haureu trobat. I el cert és que
funcionen, perquè és una
pràctica cada vegada més
estesa, fins i tot per mitjans teòricament
seriosos.
De fet aquesta
pràctica també s'
alimenta de la
saturació de
notícies i continguts que tenim i, lamentablement, aquesta “
sobreinformació", aquest
excés d'
informació ("infoxicació") alimenta la
desinformació, una altra
mala praxis que promou la
informació falsa i la
propaganda atacant a un dels nostres
drets fonamentals, el dret a la
informació, vinculat estretament al de la
llibertat d'
expressió. La
curiositat, en aquest cas, no
mata el
gat sinó la
rigorositat periodística que s'
exigeix als
mitjans.
Article publicat al darrer número de la revista Parlem de Sarrià.
.jpg)
