dissabte, 30 de novembre del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Your Arms Around Me"

Imatge de StockSnap a Pixabay
No només som material sensible, som també material fràgil i massa vegades ens trenquem...

És clar que, com bé versa aquesta cançó, "el que està trencat sempre es pot arreglar", i tot i que el sempre pot ser discutible, hi afegeix que "allò que s'arregla sempre estarà trencat", i en certa manera és així...

Al capdavall som un trencadís, tot i que no sempre les cicatrius, la franja de cola que torna a unir allò trencat, no sempre són visibles...

Som material sensible i fràgil i per tant necessitem, a vegades, ser embolcallats per aquell plàstic de boletes d'aire, de bombolles, que en el nostre món bé podrien ser les abraçades...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 29 de novembre del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre el perdó

Imatge de kalhh a Pixabay
Perdonar és un acte de generositat i, alhora, exigent; és exigent en la mesura que requereix, tal i com descriu el diccionari, "no guardar gens de malvolença per una ofensa rebuda" i, si fos el cas, "renunciar a imposar un càstig per la falta comesa", fins i tot si el càstig és la nostra indiferència, fredor o mirada esquiva...

El perdó és necessari per a la nostra pròpia supervivència, doncs no som infal·libles i cometem errors, i en aquests errors pot haver-hi ofenses, delictes o faltes envers els altres, fets que, més tard o més d'hora potser necessiten ser perdonats.

És clar que també hi ha qui s'aplica la màxima que "és més fàcil demanar perdó que demanar permís"... Sigui com sigui el perdó no sempre l'associem a l'oblit, i gairebé sempre a la culpa (qui estigui lliure de pecat, que llanci la primera pedra!), que algunes vegades hauríem de transformar en responsabilitat...

No sé si el perdó és molt catòlic, però el religiós nord americà Henry Ward Beecher va dir que "puc perdonar però no puc oblidar, és només una manera de dir que no puc perdonar.''

Possiblement té raó, doncs mentre el record ens pesa en l'ànima i en l'ànim, mentre el record ens pertorba, el perdó no és complert.

És clar que ara, sembla, no s'hi valen ni l'oblit, ni el perdó...

dijous, 28 de novembre del 2019

La iaia (de La Grossa de Cap d'Any) com a símptoma


La Loteria de Nadal fa anys que, anunci rere anunci, ens transmet que el veritable premi és compartir; no estrictament compartir el premi, que també, sinó sobretot compartir la il·lusió de poder-lo guanyar... Sense anar més lluny el lema de la campanya d'enguany és "unidos por un décimo".

L'anunci de la Grossa de Cap d'Any, en canvi, aquest any ens transmet un altre missatge, potser menys ensucrat, possiblement més cru i real: "comparteix-lo, o no!"

Més enllà de la necessitat de diferenciar-se de l'anunci i l'esperit de la Loteria de Nadal, el  més poderós de l'anunci de La Grossa de Cap d'Any no és tant la possibilitat de no compartir-lo, sinó els motius, gens dissimulats, que l'alegre senyora gran de l'anunci té per no compartir-lo amb el senyor rabiüt.

Ella, enfeinada a la cuina, trenca un plat quan sap que té un número premiat de La Grossa i quan, il·lusionada, va per comunicar-hi al seu home, que seu impassible al sofà mirant la televisió, aliè a la trencadissa i a tot, respon amb menyspreu, deduïm que el de sempre, o si més no de fa molts anys...

És aleshores quan ella, amb un impuls que possiblement feia massa anys restava latent, surt per la tangent i es queda el premi per ella, i només ella!

Aquest anunci potser només és una anècdota, i aquesta anècdota més que esdevenir categoria esdevé el símptoma, o un més, que algunes coses potser sí que estan canviant en relació al masclisme.

Així ho subratllava la directora del Servei d'Intervenció Especialitzada (SIE) de Girona en l'entrevista que li vaig fer el 25 de novembre, em motiu del dia internacional contra la violència masclista, per a l'espai Món laboral de Ràdio Sarrià.

Si la publicitat ho integra, senyal que, d'una o altra manera el missatge va calant... Al capdavall l'anunci ens interpel·la en aquelles qüestions que val la pena compartir, o no, a banda de La Grossa de Cap d'Any!

dimecres, 27 de novembre del 2019

Emocions en l'acolliment familiar


(Aproximació de la meva intervenció presentant el llibre " "Emocions i sentiments en l'acolliment familiar" en l'acte de commemoració dels Drets dels Infants que es va fer aquest dissabte 23 de novembre a Girona.

Sense els Drets dels Infants hi hauria acolliments familiars?

L'article 16 de la diu que l'infant té dret a la família; l'article 9 diu que "l'Estat té l'obligació de vetllar perquè l'infant no sigui separat dels seus pares contra la voluntat d'aquests, excepte si es tracta d'una mesura de l'autoritat competent que, tenint en compte l'interès superior de l'infant, determini el contrari. L'infant té dret a mantenir el contacte amb el pare o la mare quan estigui separat de l'un, de l'altre o de tots dos".

D'altra banda l'article 19 diu que "l'Estat té l'obligació de protegir l'infant contra tota mena de maltractaments, abusos i explotacions; de tipus físic, mental o sexual" i l'article 20
que "l'infant privat temporalment o permanentment del seu entorn familiar, així com aquell que se l'ha de separar en funció del seu interès primordial, té dret a la protecció i a l'ajuda especials de l'Estat".

Aquí és on entra l'acolliment familiar!

I en el món animal, existeix l'acolliment familiar? 

Permeteu-me que us expliqui dues històries de pingüins; bé, en realitat són dues històries de dues parelles de pingüins homosexuals, gais! Sí, resulta que la l'homosexualitat entre pingüins és habitual!

La primera, a la primavera de 2009, és la història d'una parella de pingüins gais del Zoo de Bremerhaven (Alemanys) que van adoptar un pollet quan encara estava dins l'ou, després de ser abandonat pels seus pares biològics, el van covar i criar. En aquest cas la història és més aviat la d'una adopció...

La segona, de fa poc més d'un any, és la història d'una cria del Zoo de Odense (Dinamarca) "abandonada" pels seus pares; sembla que quan la mare va anar a banyar-se el pare, se'n va desentendre (deuria ser al bar, o mirant futbol, o al bar mirant futbol!); davant aquell inesperat abandonament de les responsabilitats de criança, una parella de pingüins gais van optar per tenir cura del pollet abandonat, fins que la mare, quan va tornar del bany i després d'uns moments dubitatius, el va reclamar! La cuidadora del zoo va haver d'intervenir! Aquí sí, sembla, ni que fos per unes hores es va produir un acolliment!

Al final els pares biològics van recuperar el seu pollet, i la parella acollidora de pingüins va esdevenir, per obra i gràcia de la cuidadora, veient les seves dots de criança, família adoptiva d'un ou que una mare no incubava!

Ja veiem que l'acolliment familiar, a diferència de l'adopció, tant en persones com en pingüins, és molt més polièdric i complex.

De fet és un triangle relacional (infant - família biològica - família d'acollida), i en general les relacions triangulars generen més possibilitats de tensions; les escriptores i escriptors que avui ens acompanyen i que han col·laborat en la lectura dels Drets dels Infants ho saben prou bé!

Una de les virtuts que té el llibre "Emocions i sentiments en l'acolliment familiar" és que afronta l'acolliment familiar des de la vessant més animal possible, les emocions!

Aquest llibre no és una guia didàctica, tampoc una guia tècnica sobre l'acolliment familiar, és una guia emocional!

Aquesta mirada emocional és un enfocament totalment necessari, i que no sempre es té prou en compte; i no només les emocions dels infants, també les que senten o poden sentir les seves famílies, biològiques i acollidores en tot procés d'acolliment familiar, i sense oblidar les emocions dels i les professionals, que inevitablement també entren en joc!

La il·lusió, la motivació, la por, l'estima, la vergonya, la seguretat, la frustració, l'eufòria, la culpa i la felicitat es desgranen en aquest llibre al voltant de tot el que representa l'acolliment familiar, un fet administratiu farcit d'informes, entrevistes, avaluacions, diagnòstics, resolucions, etc, un fet administratiu altament emocional!

dimarts, 26 de novembre del 2019

La violència masclista, al Món laboral...


Imatge de Виктория Бородинова a Pixabay
Ahir, 25 de novembre, dia internacional contra la violència masclista, a l'espai Món laboral de Ràdio Sarrià vam parlar amb la Montserrat Solerdelcoll Rallo, directora del Servei d'Intervenció Especialitzada (SIE) de Girona, amb qui vam parlar...

(1) del que aquest servei ofereix a les dones víctimes de violència masclista,
(2) de l'oportunitat de commemorar el 25 de novembre i
(3) finalment de com la violència masclista afecta a la en general, també a la vida laboral en particular, de les dones supervivents de violència masclista.

Us recomano que no us perdeu l'entrevista!

dilluns, 25 de novembre del 2019

Supervivents de la violència masclista


Nou mil nou-centes setanta-set dones víctimes de la violència masclista en l'àmbit de la parella han estat ateses aquest any 2019 pels serveis especialitzats en violència masclista a Catalunya, segons les dades del Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya. Si la xifra en lletres no us sembla prou impactant, i preocupant, us la posaré en xifres: 9.977!

Les víctimes mortals per violència masclista són, aquest 2019 a Catalunya i en dades tancades el passat 4 de novembre, vuit dones, sí 8!

La violència masclista segueix tenallant vides de dones, també dels seus fills i filles, esdevenint la pitjor manifestació del masclisme, encara incrustat culturalment a la nostra societat.

Les dones són víctimes i, al mateix temps que lluiten per superar aquesta condició, lluiten per a ser supervivents! I és que sí, per a les dones víctimes la violència masclista és una qüestió de supervivència!

Sobreviure a la violència masclista, però, és quelcom més que sortir-ne amb vida, que ja és molt, sinó sortir-ne amb una vida recuperada a tots els nivells, exactament els mateixos nivells que la violència ha esmicolat, i entre aquests nivells hi ha la possibilitat de viure de forma autònoma i independent recuperant vida laboral i habitatge, cas d'haver-los perdut.

La supervivència és una llarga i feixuga cursa d'obstacles, i algunes de les tanques que les dones han de superar les posem nosaltres, la societat... I dins la societat els homes, pel que diem i fem, també pel que callem!

Carn de retallades al seu dia, els serveis especialitzats en l'atenció de dones víctimes de violència masclista fan una feina ingent, alhora que reclamen més recursos i serveis i, sobretot, la fi d'aquest masclisme incrustat a la nostra societat, doncs és evident que sense dones víctimes, no caldrien dones supervivents!

dissabte, 23 de novembre del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Need You Now"


L'amor crea dependència, fins i tot pot crear addicció! Potser aleshores ja no és amor, malgrat ho sembli...

Fins a quin punt necessitem l'altre o l'altra? Fins a quin punt l'altre o l'altra ens necessita? La sensació d'abisme davant el trencament, la pèrdua, pot ser molt poderosa, pel que a banda d'encegar-nos al principi (per no acabar de veure els seus defectes) l'amor ens pot convertir en miops...

Potser quan s'arriba a aquest punt ("suposo que prefereixo que faci mal que no sentir res de res") s'evidencia que ja no es fa de la necessitat virtut, sinó dependència...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 22 de novembre del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la infància

Imagen de Free-Photos en Pixabay

La infància amaga les respostes a les preguntes que d'adults no ens sabem fer, i així anem a vegades, cercant permanentment qui som, i perquè som com som, tinguem angles cantelluts, o angles rodons...

Amb el pas dels anys, a mesura que l'anem deixant enrere i abandonant amb ella el "jo" infant, la infància s'alimenta de nostàlgia i d'innocència per restar allà, la majoria de vegades idealitzada i enyorada des del moment immediatament després de prendre consciència que l'hem perdut.

És clar que hi ha qui no la perd senzillament perquè no l'ha tingut, car la infància també es roba, es manlleva quan els drets que la protegeixen no són respectats, quan l'explotació sexual o laboral, quan els maltractaments físics o verbals la tenallen i esmicolen vilment...

Ana María Matute va dir que "a vegades la infància és més llarga que la vida"; potser aquest "a vegades" s'acompleix quan, com va dir Mario Benedetti, "la infància és un privilegi de la vellesa; no sé perquè la recordo actualment amb més claredat que mai".

Al capdavall, com va dir Rilke, "la infància és la nostra única pàtria"... Possiblement per això sempre mirem de tornar-hi, a la nostra pàtria, per recordar qui som, per descobrir les respostes...

dijous, 21 de novembre del 2019

Avui fa 25 anys...

Imagen de DarkWorkX en Pixabay

En la construcció del relat, del relat de la meva vida, el 21 de novembre de 1994 és una data significativament important. Fent un paral·lelisme amb el futbol, seria com el gol de Bakero a Kaiserslautern, o si voleu com el de Iniesta a Stamford Bridge...

Avui fa 25 anys aparentment no va passar res extraordinari, però sense el que va passar aquell dia no s'hauria esdevingut el que setmanes, mesos i anys després va passar, ha passat.

O si més no així és com jo, al llarg d'aquests vint-i-cinc anys, he construït el meu propi relat. Per això és inevitable que em pregunti, avui més que mai: què seria de mi, a nivell professional, sense el que va passar aquell 21 de novembre de 1994? I encara diria més: què seria de mi a nivell personal?

L'especulació és pura ficció, fins i tot un "divertimento", i alimenta la creença, la fantasia i tal vegada la veritat, que la nostra vida és la inevitable suma i successió de fets, de decisions, de situacions algunes vegades volgudes, buscades, d'altres simplement trobades.

D'aquesta manera també podria preguntar-me: la meva vida seria diferent, avui, sense el que va passar aquell 31 de gener de 1981? I sense el 3 de juliol de 1993? O fins i tot: seria diferent si l'any 1974, poc abans de néixer, els meus pares haguessin anat a viure als pisos de la Creu de Palau en comptes d'un pis al barri del Pont Major de Girona?

Entre tantes incerteses afortunadament emergeix una certesa, una evidència salvadora: sense el meu 21 de novembre de 1994, el 28 de desembre d'aquell mateix any igualment hagués nascut Plataforma Educativa, tot i que aleshores jo no n'hauria format part, ni possiblement Plataforma Educativa hauria format part de la meva vida...

El dilluns 21 de novembre de 1994, just avui fa 25 anys, quan faltaven pocs minuts per les vuit del matí vaig entrar per primer cop a la Comunitat Infantil Salt - El Tarlà de Girona, situada al carrer Joan Alsina. Tenia vint anys i aquell va ser el meu primer dia de feina com a becari...

Tot i que aleshores no ho sabia, ni n'era conscient, aquell dia, aquell fet, va impactar enormement en la meva vida professional i personal! O si més no així és com he construït el meu relat, relat de vida...

dimecres, 20 de novembre del 2019

I 30 anys després, seguim celebrant (i reivindicant) els Drets de la Infància!


Avui no només celebrem els Drets de la Infància, avui a més celebrem els 30 anys de la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets dels Infants que van fer-los possibles!

La commemoració, però, té un gust agredolç doncs, si bé la Convenció sobre els Drets dels Infants ha estat un gran instrument per a garantir els drets de molts infants, alhora ha resultat, al llarg d'aquests trenta anys, estèril per garantir-ne els de molts altres, encara avui...

En tot cas la commemoració és important per tal de reforçar-los allà on es garanteixen, que ja veiem que en matèria de drets també és possible fer marxa enrere, i per exigir-los allà on encara manquen!

Entre les moltes activitats que aquests dies es faran arreu, modestament faig ressò de la celebració que la Llibreria 22 i la Fundació Infància i Família han organitzar per aquest proper dissabte 23 de novembre a partir de les 11h. a la Plaça Jordi de Sant Jordi de Girona!

Us hi esperem!

La Fundació Infància i Família va néixer l'any 2003 amb l’objectiu de garantir el dret dels infants a tenir una família i una llar on créixer. En aquest vídeo expliquen, amb menys de tres minuts, la feina que fan!


dimarts, 19 de novembre del 2019

L'esportivitat, també a la graderia

Imagen de jiebing xu en Pixabay

Aquesta temporada hem tornat als esports d'equip; la meva filla petita ha començat a jugar a handbol, a la Unió Esportiva Sarrià (UES).

Uns quants anys després, des que la meva filla gran va deixar el bàsquet, tornem als partits de casa i als desplaçaments quinzenals aquí i allà, amb estones d'espera i cafè amb la resta de mares i pares... I jo que em pensava que ja havia deixat enrere aquesta vida! La temporada de gimnàstica rítmica, que fa una colla d'anys que practica la meva filla mitjana, té una altra dinàmica...

La meva filla petita fa handbol i, com ella, la majoria de les jugadores del seu equip tot just fa unes setmanes que han començat a jugar, pel que el més habitual, de moment, és que perdin tots els partits per una diferència tan gran de gols que, com també es fa en el bàsquet, arriba un moment que es tanca el marcador. Al darrer partit fins i tot el marcador es va tancar des de l'inici, una decisió que també s'agraeix.

És un equip en formació, i de moment la lluita és contra elles mateixes, millorant poc a poc partit a partit, en el treball dels entrenaments. Potser per això la seva actitud és en general tant positiva malgrat les pallisses que reben, i això és quelcom que trobo admirable.

Cada intent de jugada és aplaudit, cada aturada de les porteres, i també els gols, encara que escassos, que fan! Potser per això no m'agrada quan a vegades, potser fruit de la desesperació o la poca paciència, alguns pares i mares exigeixen més que animen i encoratgen...

També a la graderia cal fer molta pedagogia; com l'altre dia, quan algun o alguns nois d'un equip visitant que jugava després a la pista de la UES, se'n reien de la portera del nostre equip fins al punt que ella, tipa de sentir-ho, no va poder evitar plorar, i naturalment va ser canviada.

Afortunadament aquest lamentable fet no va quedar aquí, i el coordinador de formació de la UES, que era a la pista, es va dirigir a la graderia per parlar amb els responsables adults de l'equip de joves, que van ser, com a mínim, advertits.

El públic, la graderia, és una part més de l'esport, i no és un subjecte passiu sinó actiu (s'espera que animi!), i com a tal té una responsabilitat en el bon desenvolupament de l'activitat esportiva, sigui un partit de primera divisió de futbol, o d'infantil femení de handbol...

Al públic, a la graderia, també li hem d'exigir esportivitat!

dilluns, 18 de novembre del 2019

Mifas: 40 anys, 4 reflexions


El divendres de la setmana passada una jornada de Mifas va cloure la celebració dels seus 40 anys d'història, una història marcada per la lluita dels drets de les persones amb discapacitat física, orgànica i sensorial, una lluita per la inclusió, i contra les barreres físiques i mentals, també legislatives, que avui encara dificulten la seva inserció social i laboral, la seva plena inclusió.

La jornada ens va permetre reflexionar sobre els canvis que s'han produït al llarg d'aquests darrers quaranta anys, de la mà de l'escriptor Antoni Puigvert, debatre sobre la resposta política a les seves necessitats, amb l'incombustible Quim Nadal, l'ex consellera Anna Simó i l'ex diputat, i actual director de la Dincat, Carles Campuzano, i sobretot ens va permetre motivar-nos, i fins i tot emocionar-nos un xic, amb la vitalitat de l'esportista andorrà Albert Llovera.

Reposada i digerida la jornada, afloren, especialment per mi, quatre reflexions:

La primera reflexió és sobre un concepte que l'Albert Carbonell, president de Mifas, va voler expressar, diria, deliberadament: el paternalisme. En la seva defensa dels drets i les necessitats de les persones amb discapacitat Mifas, com tantes altres entitats socials, ja fa anys que no demanen permís sinó que exigeixen el que és just. Roman encara una visió condescendent i paternalista, la que fa dir "pobrets", potser amb la millor de les intencions i des del cor, però no és ni ha de ser aquesta la visió, ni la qüestió...

La segona reflexió la va transmetre, a la seva manera, tan apassionada com, a vegades, desordenada, i sempre vital, l'esportista Albert Llovera, i té a veure amb la importància de les adaptacions. Som molts els qui necessitem adaptacions per circular per la vida, com a mínim tothom que necessita i duu ulleres! Ell, com tantes altres persones amb discapacitat física, les necessita per a moltes coses més, algunes de primera necessitat per al seu dia a dia, d'altres per gaudir de les seves passions, com l'automobilisme. Pot una persona com ell, paraplègic de mig tors per avall, pilotar un cotxe de rally? Amb adaptacions sí, tal i com ha demostrat, però ell no s'hi ha conformat, amb això... Si pot pilotar, pot aleshores competir amb la resta de pilots aparentment no discapacitats? L'adaptació al cap i a la fi és una solució tècnica que requereix, naturalment, inversió, investigació i personalització; però l'adaptació no és una finalitat en ella mateixa, sinó que és només el mitjà; és el mitjà per per tal de garantir la igualtat d'oportunitats. Llovera va trobar més resistència en que acceptessin que podia competir amb les persones "normals" que no dificultats per trobar solucions tècniques a les adaptacions...

La tercera reflexió, també manifestada per Albert Llovera, és la importància, també per a les persones amb discapacitat física, especialment per a les persones amb discapacitat física, de mantenir una vida activa, de fer exercici físic. Mantenir-se actiu, va venir a dir, no només millora la qualitat de vida, també ha augmentat l'esperança de vida atribuïdes a algunes discapacitats... Llovera, és evident, és un esportista nat, ja ho era abans de l'accident (precisament en una prova esportiva) i no ha deixat de ser-ho després.

I finalment la quarta reflexió, retro alimentada i compartida a la jornada de Mifas amb molts dels assistents entre entrepans, mini croissants i brunyols de bacallà; una reflexió que va més enllà del món de les persones amb discapacitat, que és més general de sector, del del tercer sector social, i que deixo anar en forma de pregunta: en quin moment vam deixar-nos trepitjar definitivament per l'administració?

La contribució de Mifas al llarg d'aquests quaranta anys és impagable; han trencat barreres físiques i mentals, han contribuït a fer una societat, la nostra, més accessible i inclusiva per a tothom, no només per a les persones amb discapacitat física, orgànica i sensorial; i seguiran fent-ho durant molts anys més, veient la feinada que encara ens resta fer col·lectivament en matèria d'inclusió social i laboral, d'accessibilitat i de mobilitat.

Moltes gràcies Mifas, i per molts anys!

dissabte, 16 de novembre del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "What Other Guy"


En les relacions de parella, quan hi ha la convivència del dia a dia (no passa amb totes les relacions de parella, que fa molts anys que es practica el "living apart together"...), es comparteixen moltes coses; ja sabeu, allò de la intimitat.

Aquesta intimitat permet conèixer encara molt més, se suposa que també molt millor, i fins potser hi ha qui considera que potser massa, a la persona estimada, o si més no a la persona amb qui convius, que ja deia en Capri que l'amor se'n va però ella (o ell!) es queda...

És aleshores quan, en algunes circumstàncies, podríem cantar això de quin altre noi (en aquest cas) et coneix tant com jo...

A vegades precisament aquest és el problema, conèixer massa, o encara pitjor, conèixer-ho tot; sempre és millor deixar un marge per al descobriment, o encara millor, per a la sorpresa!





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 15 de novembre del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la discreció

Imatge: Pezibear en Pixabay

La discreció és una virtut que, tinc la sensació, aquests darrers anys ha vingut a menys, no sé si fruit del creixent narcisisme que ens han inoculat les xarxes socials,  o per la poca vergonya que hem adquirit (si és que no la teníem abans) retransmetent la nostra vida quasi a diari, qui sap si sobretot cercant l'aprovació dels altres...

Ja sabem que si no volem que una cosa es sàpiga, és millor no dir-la a ningú! De fet hi ha qui va més enllà i diu que és millor no pensar-la, ja que tenim una tendència a explicar, a transmetre, allò que pensem... Per la boca mor el peix!

És precisament per això que a vegades a algú li pot convenir ser un bocamoll i xerrar pels descosits, precisament perquè allò que explica no arribi a bon port, com la no negociació d'un acord de govern que PSOE i Unidas Podemos van fer mesos enrere a través dels mitjans de comunicació, filtració rere filtració, fins a la investidura fallida.

Per això ara no només han negociat un preacord de pressa, sinó que sobretot ho han fet molt discretament; de fet la seva sorprenent discreció fins i tot ha aixecat sospites i recels portes enfora, però segur que ha cultivat altes dosis de confiança portes endins; les encaixades de mans entre somriures i l'abraçada entre els nous "picapedra", Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, en són una bona mostra, impostada segurament pels qui en recelen...

El filòsof Francis Bacon va dir que "la discreció és una virtut sense la qual deixen de ser-ho les altres"; veurem fins a quin punt aquest preacord, i possible pacte, pot ser virtuós...

dijous, 14 de novembre del 2019

Seré vell?


Jo quan sigui gran vull ser vell. No sé si la meva vida donarà per tant, però m'agradaria.

És clar que això de ser vell no és el mateix ara que fa vint o trenta anys. Realment comença als seixanta-cinc anys la vellesa?

La setmana passada vaig tenir el goig de participar a la trobada de Juntes dels EspaiCaixa de Catalunya que es va fer a Girona, i amb tots ells i elles vam compartir reflexions, projectes, horitzons i moltes rialles sobre la vellesa i la gent gran, i naturalment després vam compartir un bon dinar!

De tot el que es va dir m'agradaria compartir algunes idees que va esboçar el Dr. Javier Yanguas, director científic del programa de Gent Gran de la Fundació Bancaria "la Caixa".

Per començar la constatació de la millora general de la qualitat de vida de la gent gran, no només per l'augment de l'esperança de vida (més que viure molt més anys, més gent en edats més longeves), sinó precisament per la qualitat dels anys, la majoria dins la vellesa viscuts amb plenitud física i mental.

Una altra qüestió és que ara ja estem davant, possiblement, de la generació de gent gran millor formada de la història, i aquest factor situa a la gent gran amb una actitud diferent, en general, alhora d'afrontar la seva jubilació, la seva vellesa.

Ja fa anys que es parla de vellesa activa, i de fet aquesta és la premissa bàsica que ha fet virar el concepte d'equipament per a la gent gran, passant, per exemple (i perdoneu-me la simplificació) dels esplais de dòmino i cartes, als EspaiCaixa de clubs de lectura, aules d'informàtica i activitats i tallers molt variats, molts d'ells dinamitzats per la pròpia gent gran.

I una darrera qüestió que el Dr. Yanguas va subratllar: la potencialitat comunitària de l'acció de la gent gran. Valorant i molt les activitats que la gent gran fa per a sí mateixa, i amb la voluntat que les segueixin fent, va apuntar la necessitat de tenir mirada més oberta, més panoràmica, més comunitària, enfocant aquest voluntariat actiu i activista en accions que incideixin en altres sectors i col·lectius de la comunitat; aquest punt, i ara potser tampoc ve al cas, és precisament el que va motivar la meva participació en aquesta jornada com a coordinador del programa Incorpora a Girona...

De fet aquesta visió comunitària és inherent a una part de la gent gran als que són avis i, sobretot, àvies, que en general juguen encara avui un paper important, vital en algunes ocasions, de suport familiar.

És evident, doncs, que la concepció social de la vellesa s'està transformant, i d'ésser considerada un passiu és, avui per avui, un important actiu en molts sentits, també en el social des d'una perspectiva comunitària.

Jo quan sigui gran vull ser vell.... el que avui no sé, però, és com seré quan sigui vell, però les ganes d'arribar-hi, sense més pressa de la necessària, reconec que hi és!

dimecres, 13 de novembre del 2019

Conciliar no és cosa d'homes!

Photo on Foter.com
L'afirmació que encapçala aquest article no arriba a la categoria de secret a veus perquè, com bé sabem, no és cap secret, sinó que ho sap tothom i és profecia! El que passa és que ara tenim, novament, dades que demostren aquesta realitat que, encara avui,lamentablement s'imposa.

Conciliar no és cosa d'homes! Aquesta és la conclusió que podem extreure després de llegir l'article de l'Observatori Social de "la Caixa" "Per què els homes no fan servir les mesures de conciliació de la vida laboral i familiar?"; el títol és prou revelador...

I més ho són algunes de les dades que conté:

- Només el 4,9% dels pares assalariats (amb fills fins a quatre anys) treballaven a temps parcial, mentre que en el cas de les mares eren el 29,2%.

- El 37,7% de les mares van demanar una reducció de jornada o bé treballar a temps parcial en reincorporar-se a la feina, mentre que els pares que van demanar el mateix només van ser el 4%.

- Les mares van estar una mitjana de 162,7 dies de baixa per tenir cura del nadó, mentre que els pares hi van estar 16,8 dies.

Sobre aquestes dades, els factors que les genera i algunes mesures que poden emprendre les empreses i organitzacions per a fomentar la conciliació entre els pares en vam parlar, aquesta setmana, a l'espai "Món laboral" de Ràdio Sarrià.



 La conciliació també és cosa d'homes!

dimarts, 12 de novembre del 2019

"Con Iglesias si!"


"Tanto va el cántaro a la fuente, que al final se rompe". I no és que el càntir del PSOE s'hagi trencat (sí el de Ciudadanos!), però sí que s'ha esquerdat una mica i ara, amb aquesta tardor freda que ja anuncia l'hivern, el president Sánchez haurà de fer, amb més o menys mala gana, el que a la primavera i amb mànigues de camisa tant es va resistir: un govern de coalició.

Aquestes eleccions, ja s'intuïa, possiblement no calien; i no sé si han estat més un caprici de Pedro Sánchez o de l'assessor que li xiuxiueja a cau d'orella; per si no ho tenia prou clar, ara ja sap que les eleccions, tot sovint, les carrega el diable; que li ho diguin al president Mas!

I el diable, en aquestes eleccions, no vesteix de Prada sinó d'un verd que (curiosament?) s'assembla prou al vòmit de l'emoticona, el verd de Vox, que s'escampa sobre el taronja de Ciudadanos. Possiblement era inevitable que, com ja ha passat en altres països europeus, l'extrema dreta es serveixi de la democràcia per (intentar) imposar la seva llei; a diferència d'altres països europeus, però, la dreta espanyola li ha donat ales pactant amb ella, en comptes d'arraconar-la a l'extrem d'on provenen.

"La avarícia rompe el saco", i tot i que no sé si el president Sánchez va pecar d'avar, ara haurà de fer de la necessitat virtut, i se suposa que d'això, vista la seva trajectòria política, n'és tot un expert!

Ara és, sí o sí, (descartat Rivera) "con Casado no", "con Iglesias si!" Bé, "con Iglesias" i quelcom més...

dilluns, 11 de novembre del 2019

El vot útil?


Alguns ahir vau anar a votar molt convençuts la vostra opció política, un vot ferm, sense fissures. No sé si vau ser la majoria...

Molts ahir vau anar a votar convençuts que havíeu de fer-ho, però amb moltes reserves, o com a mínim alguns dubtes, a l'hora de decidir el color polític de la papereta...

Ahir hi ha qui va votar a cegues, escollint entre dos o tres sobres prèviament preparats, cada un amb una candidatura diferent, i escollint-ne un a sort, llançant els altres sense mirar el contingut ni del sobre triat, ni dels descartats.

Ahir hi ha qui va votar a contracor, sense massa convenciment, amb molts dubtes i fins i tot amb el nas tapat. Són vots resignats, mals menors per evitar-ne de majors, possiblement vots prestats, o en transició, vots molt circumstancials.

Ahir hi ha qui va votar en blanc, un vot cansat, o qui va votar nul, un vot enfadat tot i que, en realitat, un vot llençat. I no van ser pocs els qui ahir van decidir no votar, l'expressió d'un "ja s'ho faran" motivat per mil raons, que darrerament no en falten...

Fa una colla d'anys Toni Soler va escriure el llibre "Vota'm inútil!", i vist el panorama polític, la manca de voluntat de fer política amb majúscula, l'inútil sembla ser, més que el sofert votant o l'innocent vot, el càrrec electe que legítimament s'apropia, massa vegades, de forma maldestre del nostre vot.

dissabte, 9 de novembre del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Love Vibration"


A vegades a la vida, també amb l'amor, s'ha de ser atrevit! La prudència sempre és bona consellera, menys quan ens paralitza i ens fa perdre oportunitats.

I el risc és un factor que sempre hi és, fins i tot, en el cas de l'amor, el risc de fer el ridícul! A vegades aquest és un risc que val la pena assumir i, com convida la cançó d'avui, sortir al món i estimar algú!

Deixem que l'amor ens faci vibrar!





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 8 de novembre del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre l'edat

Photo on Foter.com
Sí, ja ho sabem que no pesen els anys, sinó els quilos; i també que l'important no són els anys de vida, sinó la vida dels anys...

A vegades penso que aquestes coses ens les diem per enganyar-nos a nosaltres mateixos, doncs hi ha dies, o arriba el dia d'una manera més definitiva, que d'una o altra manera els anys pesen, i que la vida, ens agradi o no, també la mesurem (i per tant valorem) a nivell quantitatiu pels anys.

L'edat no és intranscendent ja que, vulguem o no, marca i condiciona (quan no provoca directament!) alguns esdeveniments de la nostra vida, alguns per , d'altres per mal, i la majoria inevitables. És l'edat i les seves inevitables conseqüències.

És cert que l'edat és relativa, o que amb els anys l'anem relativitzant en alguns aspectes, doncs no sempre hi ha una edat per a cada cosa i hi ha persones que ens sorprenen, i es sorprenen; i amb la perspectiva de viure més anys, i sobretot previsiblement més temps amb una millor salut i (se suposa) qualitat de vida, l'edat va prenent una altra dimensió. Avui tenir quinze anys no és el mateix que fa cent anys, tampoc tenir-ne setanta!

"La joventut no té edat", va dir Pablo Picasso, i sense voler-lo desmentir del tot també em plantejo que trist seria renunciar a l'edat adulta, a la maduresa i fins i tot a la vellesa...

"Forever young"? Tampoc cal ser jove tota la vida, no?

dijous, 7 de novembre del 2019

La matemàtica d'un llaç


Que difícil tenir a tothom content!

Xavi Ros-Oton, el matemàtic premiat per la Fundació Princesa de Girona, va fer contenta a molta gent quan, a l'hora de recollir el premi, va lluir davant la mirada reial un llaç groc convenientment clavat a la solapa de la seva americana, suposo que per disgust de molta altra gent, possiblement el rei Felip VI entre ells.

No sé si aquests darrers, possiblement el rei Felip VI entre ells, es van sentir alleugerits quan, una estona més tard a la recepció reial, el guardonat matemàtic va aparèixer sense el llaç, per disgust de molts, que no tots, dels qui en un primer moment es van alegrar.

Ja ho veieu, aquí l'alegria va per barris, i per llaços!

I la troca es va embolicar encara més, si calia, quan algú va interpretar (o deduir) que la desaparició de llaç a la solapa de l'americana del matemàtic era una burda manipulació de la Casa Reial, sospitant que havia esborrat (el photoshop fa miracles!) el groc!

Desmentida pel propi matemàtic la manipulació reial alguns dels que primer van aplaudir (o no sé si molts, però segur que no tots) que el lluïs després es van indignar, ja resignadament apaivagats de la indignació momentània per la confirmació de la notícia falsa de la manipulació, pel fet que després se'l tragués: "si se l'havia de treure, millor no se l'hagués posat!", o "el que hauria d'haver fet és estampar el premi monàrquic davant el rei!". Aquí també som experts a dir i donar lliçons sobre el que han de fer els altres...

Sospito que més d'un li va saber greu el desmentit, que la notícia de la manipulació de la Casa Reial fos una notícia falsa, lamentant més aquest fet que no que el premiat matemàtic decidís treure' el llaç després.

Que difícil tenir a tothom content!
De fet és matemàticament impossible, pel que, amb bon criteri, el matemàtic guardonat va obrar, amb el llaç, com més li va plaure a ell, i només a ell. Al capdavall era el seu llaç, era el seu premi...

dimecres, 6 de novembre del 2019

Una cafeteria de matrícula d'honor


A principis de curs vaig assistir a la presentació dels recursos educatius de Girona, un acte organitzat per l'Ajuntament amb un espai de fira, al voltant del Claustre del Centre Cultural de la Mercè, i una conferència. La presentació es va cloure amb un piscolabis deliciós.

Mentre endrapava pasta salada vaig reconèixer l'encarregat d'aquell servei de càtering, en Francisco Jiménez, concessionari, entre d'altres, de la cafeteria de la Facultat de Ciències de la UdG. El vaig anar a saludar i vam recordar quan, cinc anys enrere, la seva empresa va rebre un premi Incorpora en reconeixement a la seva col·laboració amb el programa Incorpora a través de la Fundació Oscobe per a donar l'oportunitat de formar-se i treballar a molts joves, facilitant pràctiques no laborals i fins i tot contractacions!

Cinc anys enrere, en la preparació del lliurament del premi Incorpora, vaig acompanyar un fotògraf per a fer un petit reportatge que es projectaria (i així es va fer) a l'acte de lliurament. Els protagonistes d'aquella sessió fotogràfica van ser en Francisco Jiménez i un jove, en Houssiane, que després d'acabar unes pràctiques no laborals i una formació amb la Fundació Oscobe en el marc del programa Incorpora, gaudia del seu primer contracte laboral.

Recordant tota aquella moguda del premi (les fotos, la gala de lliurament a Barcelona, el protocol, el seu discurs...) al Claustre de la Mercè en Francisco em va dir: doncs aquí tens en Houssiane!

Efectivament, en Houssiane era allà, servint beguda i procurant que no faltés res! Em va fer molta il·lusió veure'l de nou, constatar que cinc anys després encara treballava a la cafeteria de la Facultat de Ciències de la UdG i, sobretot, descobrir que havia crescut professionalment dins l'empresa! Que fos allà en aquell servei de càtering n'era una mostra...

Dies després vaig posar-me en contacte amb la filla d'en Francisco Jiménez, l'Imma, qui ara, juntament amb el seu germà, porta les regnes de l'empresa, i li vaig proposar fer-los una entrevista a ella i a en Houssaine per recordar aquell premi i posar en valor la trajectòria d'en Houssiane dins l'empresa.

5 anys després vaig tornar a la cafeteria de la Facultat de Ciències de la UdG, i aquesta és l'entrevista que els vaig fer.

Allà segueixen, seguint donant oportunitats a joves que s'estan formant...

dimarts, 5 de novembre del 2019

De moment, en blanc...

Photo on Foter.com
Volem votar, reclamàvem no fa tant quan defensàvem el referèndum de l'u d'octubre, i avui, que de nou tornem a ser cridats a les urnes, jo em permeto afegir un interrogant a la proclama: volem votar?

Naturalment sí, i resignadament tantes vegades com sigui necessari, però també volem, o com a mínim vull, que els polítics es dediquin a quelcom més que a estar en permanent campanya, o precampanya electoral, i que aprenguin, de nou cas que no en sàpiguen, a parlar, dialogar i pactar mínimament per a donar suficient estabilitat als governs i procurar esgotar, ni que sigui de nou i per una vegada, una legislatura completa!

I no sé si estic més cansat que decebut, o possiblement em pesen per igual ambdues coses. alhora; potser és per això que, a pocs dies de tornar a votar, el meu vot és ara per ara en blanc, blanc com la llet.

Només un impuls de darrera hora, un rampell, farcirà de color el sobre que, apàtic, de moment resta buit esperant ser introduït a l'urna.

dilluns, 4 de novembre del 2019

Que torni "La barberia"!


Temps era temps Catalunya era, políticament, un oasi. L'oasi català, en dèiem...

Les aclaparadores majories absolutes del president Pujol atenuaven un Parlament de bassa d'oli, en el que la correcció política era, pràcticament sempre, a l'ordre del dia.

Les amables relacions del govern de Catalunya amb l'Estat Espanyol, amb una Espanya que fins i tot condecorava el president, quan encara no era "enano", es mesuraven per la quantitat i qualitat de peix que s'abocava al cove...

Potser sí que no era tan idíl·lic, que tampoc sonaven violins tothora, que hi havia disputes, diferències, discussions i confrontació, però a diferència d'ara i d'aquests darrers anys, les formes no defugien ni la correcció política ni el respecte institucional.

A principis dels anys noranta un programa de televisió, "La barberia", conduït pel periodista Pitu Abril, era un dels millors exemples d'aquell oasi català. Jaume Camps (CiU), Jaume Sobrequés (PSC), Enric Lacalle (PP) i Francesc Baltasar (ICV) parlaven, discutien i debatien sobre l'actualitat futbolística del moment, especialment la del Barça.

L'altre dia, després de llegir titular i notícia ("La foto de la vergonya"...) vaig pensar en "La barberia" i, reconec, fins i tot vaig enyorar part del seu esperit; les trinxeres són tant profundes que ja ni veiem l'enemic, sinó que ho és tothom que no estigui a la nostra.

Que un ex-Unió, una post-convergent, una republicana i una socialista, entre d'altres, comparteixin una "selfie" amb Inés Arrimadas (i comparteixin l'alegria per la seva bona nova) pot inquietar i segurament indigna perquè, ni que sigui només un polsim, conté més veritat de la que ens pensem, o voldríem; entre bambolines possiblement les relacions s'humanitzen més que no pas des de l'escó del Parlament, o del faristol de qualsevol míting...

L'oasi català va existir o va ser un miratge? O el miratge és ara?...

dissabte, 2 de novembre del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Take My Hand"


Serà un robot qui ens donarà la mà quan, en plena senectut, exhalem el nostre darrer alè? Serà la d'un robot la darrera mirada que els nostres ulls llucaran?

Salvant les distàncies he de reconèixer que a casa mantinc una relació més amistosa amb la Thermomix que amb la Roomba, i suposo que quelcom semblant ens passarà, qui sap si d'aquí molts anys, amb els robots que ens acompanyaran al llarg de la nostra vida... Amb els robots i, sobretot, amb la intel·ligència artificial!

De fet la pel·lícula "Her" ja ens va anticipar la possibilitat que ens enamorem, ja no d'un robot, amb forma humanoide, sinó tan sols d'un assistent de veu i el seu sistema operatiu...

Estimaré el robot que m'acompanyi els darrers dies de la meva vida? I el que encara em pertorba més: m'estimarà el robot quan m'agafi la mà?





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 1 de novembre del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la mort

Photo on Foter.com
La mort ens persegueix des que naixem i la vida és, en certa manera, la partida que juguem mentre no ens atrapa; i és quan ens atrapa que arribem al "Game Over" i la pantalla passa a fosc, fonent tot color en un punt que es va fent petit fins que, minúscul, definitivament desapareix. És clar que que pel poeta Maragall la mort era, precisament, una major naixença...

La mort és tan inevitable com ho és la vida quan aquesta es fa present, quan brolla del ventre d'una mare; és tan inevitable que al llarg de la vida a vegades no hi pensem, la defugim. I fem bé, doncs seria morir en vida viure només tement la mort.

"Por a la mort?", es va preguntar retòricament la cantant alemanya Marlene Dietrich, i ella mateixa es va respondre, ens va respondre: "un ha témer la vida, no la mort".

La vida ens persegueix des que naixem...