Hi ha cançons instrumentals que són una oportunitat perduda, l'oportunitat perduda d'escoltar, en una altra cançó, en una cançó més, la veu, en aquest cas, una de les millors veus femenines de la història de la música!
Afortunadament són poques, possiblement només aquesta, les cançons instrumentals que Janis Joplin té a la seva (dissortadament curta) discografia, i és que si quelcom caracteritza la seva música és precisament la seva poderosaveu.
L'absència de la seva veu ressona quasi amb la mateixa força que ressona el buit de cançons instrumentals composades per dones, especialment en la història del rock. Suposo que el buit és equivalent a la menor presència històrica de dones al món de la música en general, també del rock.
Avui les veus femenines potser són més, i tot i això encara no s'escolten prou, ni amb prou intensitat, per exemple, als festivals d'estiu...
Janis Joplin va ser, possiblement, la primera gran estrella femenina de rock, i avui l'absència de la seva veu en aquesta peça vol representar el silenci que la dona ha patit, també, en el món de la música...
A l'estiu tot ha de ser, o com a mínim semblar, més "light", més lleuger, més informal, desenfadat, menys seriós: els informatius, els magazins, les tertúlies...
Quelcom semblant passa amb un subproducte del món de la música: la cançó d'estiu!
Ja fa uns quants estius que cada estiu hi ha més d'una cançó d'estiu: la que promou una ràdio, la que promou una televisió, la que promou una marca de cervesa, la que promou una altra marca de cervesa... És clar que no totes les cançons d'estiu són iguals i entre elles també hi ha grans diferències d'estil i, naturalment, de qualitat!
A les antípodes de King Àfrica i les seves túniques hi ha una cançó que, sense ser ni haver estat mai la cançó de l'estiu, ens parla de l'estiu coma època d'esplendor, una època on encara podem atrapar els nostres somnis: Summertime, de George Gershwin, és una cançó de bressol que forma part de l'òpera nord americana "Porgy i Bess" estrenada l'any 1935.
La cançó ben aviat va ser versionada, essent una versió de Billie Holliday de 1936 la primera la primera en arribar a les llistes d'èxit.
"Summertime" és de les cançons més versionades de la història de la música; d'entre les desenes de milers de versions destaca la que van fer Louis Armstrong i Ella Fitzgerald el 1957, però si una versió sobresurt, per mi, per sobre de totes és la que va fer Janis Joplin l'any 1968, una versió sublim!
Ja sé que al llarg de l'estiu són molts els moments que el cos us demana la pitjor de les cançons de l'estiu, però escoltem també l'estiu una cançó que, juntament amb les seves versions, el dignifiquen!
L'estiu també és estació per escoltar i gaudir, més enllà de la cançó de l'estiu, de bonsminuts musicals de versions!
L'any 1974 el poeta i cantant canadenc Leonard Cohen va publicar el seu quart disc d'estudi, "New Skin for the Old Ceremony", precisament el primer disc de Leonard Cohen que em vaig comprar, en format de disc compacte (CD) uns vint anys després... ara fa uns vint anys!
El disc conté cançons que són una meravella, com "Leaving Green Sleeves", "Lover Lover Lover", "Who By Fire", i sí, naturalment, "Chelsea Hotel #2".
La cançó relata la trobada de Cohen ambJanis Joplin en una habitació del Chelsea Hotel de Nova York; no m'interessa, però, furgar en la crònica rosa d'aquesta trobada, de la que al seu dia Cohen va lamentar haver revelat que rere la dona de la cançó hi havia Janis Joplin; tampoc m'interessa destacar de la cançó el passatge més tòrrid dels primers versos...
El que m'interessa de la cançó és, més enllà de la seva totalitat, el paràgraf on ell li diu:
Et recordo clarament al Chelsea Hotel
eres famosa, el teu cor era una llegenda.
Em vas dir de nou que preferies homes guapos
però que per a mi faries una excepció.
Com diu la cançó, sempre tindrem la música!
Gaudiu-la!
Chelsea Hotel #2
I remember you well in the Chelsea Hotel,
you were talking so brave and so sweet,
giving me head on the unmade bed,
while the limousines wait in the street.
Those were the reasons and that was New York,
we were running for the money and the flesh.
And that was called love for the workers in song
probably still is for those of them left.
Ah but you got away, didn't you babe,
you just turned your back on the crowd,
you got away, I never once heard you say,
I need you, I don't need you,
I need you, I don't need you
and all of that jiving around.
I remember you well in the Chelsea Hotel
you were famous, your heart was a legend.
You told me again you preferred handsome men
but for me you would make an exception.
And clenching your fist for the ones like us
who are oppressed by the figures of beauty,
you fixed yourself, you said, "Well never mind,
we are ugly but we have the music."
And then you got away, didn't you babe...
I don't mean to suggest that I loved you the best,
I can't keep track of each fallen robin.
I remember you well in the Chelsea Hotel,
that's all, I don't even think of you that often.
Leonard Cohen
I així sona la cançó en directe per un Leonard Cohen més contemporani... i interpretada per Lana del Rey!
Summertime, and the livin' is easy
Fish are jumpin' and the cotton is high
Oh! Your Daddy's rich and your Ma is good lookin'
So, hush little baby, don't you cry . . .
One of these mornin's you're gonna rise up singin'
Then you'll spread your wings, and you'll take to the sky
But 'till that mornin' there's a nothin' can harm you,
with Daddy and Mammy standin' by . . .
But 'till that mornin' there's a nothin' can harm you,
with Daddy and Mammy standin' by . . .
Grans músics, grans intèrprets, grans talents... però també grans turments en una vida tortuosa i auto destructiva al final de les quals la música acaba perdent...
I als 27 anys, a la mí(s)tica edat de 27 anys, s'acaben llurs vides, massa joves per morir i massa joves, encara, pel rock & roll... però se'ls acaba la vida havent-nos deixat un important, encara que inacabat, llegat musical...
I amb un cadàver jove, el mite i, per sempre, l'eterna joventut!
